GARRAF CREA RAÚL RAMOS ÉS PINK MORRO

Raúl Ramos ‘Pin k Morro ’: “Ens hem d’escoltar més”

L’ar tista i d issenyad or vil anoví cr eu que l a cr eativitat passa per escoltar-se i deixar-se portar per la intuïció

Quan vas començar a descobrir que t’agradava el món del disseny i de l’art?

Tot va començar al món del grafiti. Estava en plena adolescència, amb quinze anys, i vaig començar a conèixer tot un moviment que ja feia anys que existia a Vilanova. En aquell moment, gent de la meva quinta s’hi va sumar. Era agafar un esprai i pintar i vaig pensar “Això és súper guai!”. Al cap d’un temps estava pintant murals.

Per a mi el grafit ha estat una escola vital, més enllà de les escoles acadèmiques. A partir del grafit vaig veure que em volia dedicar a l’art visual, però com a grafiter no em podia guanyar la vida econòmicament, així que vaig estudiar disseny gràfic. De fet no sabia ben bé què era, però em vaig acabar introduint en el món del disseny.

Vaig estudiar a l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Vilanova (EMAiD) durant dos anys i després vaig fer pràctiques a estudis de la comarca però volia aprendre més. A Barcelona vaig estudiar a l’escola BAU durant quatre anys i després vaig fer un postgrau d’estratègia interactiva. Quan vaig acabar a BAU, vaig parlar amb un professor. Li dic “Jaume, tu què faries? Treballaries per a algú altre o per a tu mateix?” Ell em va respondre que seria molt més fàcil i segur treballar per algú altre. No li vaig fer cas. Em vaig tirar a la piscina.

Només acabar d’estudiar?

Sí, amb 24 anys em vaig fer autònom. Ara en tinc 40. I bé.

Treballo per als clients però també per a mi mateix. I això és molt enriquidor.

Vaig acabar la universitat i em vaig posar a treballar pel meu compte. Va arribar un moment en què tenia molta feina, de manera que vaig veure la necessitat de crear el meu propi estudi, Cocolia Creative Studio. Vaig contractar un petit equip de tres o quatre persones, però llavors va arribar la crisi, que ens va suposar un cop molt gran i vam quedar dues persones. Cocolia era un estudi tradicional de disseny gràfic i, en el moment que va entrar la crisi, ens vam haver de reinterpretar perquè tota la feina que teníem va desaparèixer en qüestió d’un any.

Els estudis que tenen més notorietat són els que tenen un estil propi.

Hi ha molts estudis on passa per davant la necessitat del client, no l’estil, però el client a vegades t’eclipsa. Aquí és quan vam començar a treballar en projectes més artístics. Com que després de la crisi teníem molt temps perquè no hi havia feina, vam començar a fer els nostres projectes personals i després de dos anys treballant van començar a arribar-nos projectes comercials potents.

Va ser en un moment idoni. Les xarxes socials representen imatges constants i ens venien marques que necessitaven imatges visuals i creatives. També es

Pink Morro és l’alter ego de Raúl Ramos, una ànima inquieta que troba la creativitat fora d’allò més racional, que gaudeix del procés creatiu de les seves obres i que se sent atret per l’inesperat. El vilanoví plasma el seu esperit anàrquic i punk en els seus treballs com a dissenyador gràfic però és en la seva obra artística on explosiona aquesta manera d’entendre l’art. Una manera que es regeix per la llibertat i per la intuïció.

va produir el boom d’Instagram, fa quatre o cinc anys, i era un escenari on et podies posicionar molt bé. Les xarxes socials ens van portar molta feina. L’any 2008 va ser l’inici de Cocolia i va ser l’inici del Blanc!, que va tenir la seva primera edició l’any 2009.

Parla’ns del Blanc!

És guai! Comparteixo la direcció i la fundació del festival amb el meu company David d’Eboli, dissenyador digital. És interessant perquè és un festival per a dissenyadors fet per dissenyadors. És el festival on a nosaltres ens agradaria anar i al qual mai anirem.

Clar, deveu anar “a tope”.

Uf, sí! Però aquest projecte ens ha permès aportar coneixement al món del disseny, des d’una perspectiva romàntica. Al Blanc! hi ha noves visions i és un festival on passen coses perquè és un punt de trobada del sector nacional del disseny.

En quin moment creus que es troba el festival?

Els dies 22, 23 i 24 d’octubre tindrà lloc la dotzena edició! Ara hem fet un pas important: hem consolidat el festival i hem trobat l’espai idoni per celebrar-lo, el Museu del Disseny de Barcelona, on ja es va celebrar l’edició 2019. Crec que el Blanc! ha arribat al moment òptim: parlem de disseny, parlem de creativitat i estem parlant d’innovació. El Blanc! es va celebrar durant set anys a Vilanova i després al Casino L’Aliança del Poble Nou. Ha arribat ara al seu punt més madur.

Com definiries la feina que fas com a dissenyador?

Quan estudiàvem disseny ens deien: “Sou dissenyadors gràfics, no artistes”. Però “I per què no?”. Al final està tot vinculat. Per què ha d’estar tot tan marcat i compartimentat? Tornant a la pre

gunta, no sé com em definiria. Estic en un moment de canvi: sóc dissenyador gràfic... no em considero artista... faig arts plàstiques... puc fer escultures… Al final és el món visual el que m’atrau i on em sento còmode.

Si una cosa destaca de les teves propostes és el color.

Sí. Tot té molt de color i és molt explosiu. Estic reprenent coses que havia fet amb el grafit. Una companya em va fer adonar que tot el que estic fent són identitats de persones. Les meves obres tenen nom de persona: Lola, Pepe, Manolo… Clar, jo quan pintava grafits feia persones, també. És el subconscient, suposo. Torno a fer retrats de persones. També m’agrada molt l’experimentació, l’atzar… El random m’encanta. M’encanta que passin coses.

És de fàcil combinació el teu vessant més artístic amb els projectes que, diguem-ne, donen de menjar?

Ara estic fent un exercici d’intentar mantenir un equilibri entre fer projectes que em permeten pagar les factures i buscar el meu moment creatiu per poder realitzar noves obres. És interessant perquè així puc experimentar traient-li pressió a l’experimentació. Els diners poden venir per un altre costat i el tema artístic ja vindrà en algun moment, quan l’obra estigui més madura. No cal córrer.

Això de deixar-se anar….

Com es fa? Tot ho volem súper definit. Sembla que tot hagi d’estar súper meditat. Deixa’t anar! Prova! Quan els hi dic als alumnes: “No hi ha briefing. No hi ha requisits. Lliure”, al principi no saben on agafar-se però quan es deixen anar és una passada. Comencen a fluir les idees i la creativitat.

Com els nens, quan dibuixen. Arriba aquell punt, quan es fan grans, que deixa de fluir.

Clar, perquè quan són petits no estan intoxicats. Jo crec que ens hem d’escoltar més. Hem d’aprofundir més i deixar-nos portar. Fa cosa de dos mesos vaig estar a l’estudi La casa de Carlota, a Barcelona. És un estudi que té a l’equip persones amb síndrome de Down i autisme. Són persones que no estan intoxicades i això es tradueix en una creativitat brutal.