Issuu on Google+

El medi glacial 1- Condicions ambientals i distribució del medi L'ambient glacial ve caracteritzat per baixes temperatures al llarg de tot l'any (Tm < 0ºC) , a més de precipitacions suficients. Les glaceres es formen i persisteixen als llocs on les nevades hivernals són tan abundoses que la fusió estival i l'evaporació no les poden fer desaparèixer 2- Descripció: Les glaceres són masses de gel que, sota la influència de la gravetat, es desplacen a partir de les zones d'acumulació de neu fins a arribar a un moment en què es produeix la fusió del gel. Aquest procés de pèrdua es diu ablació . Les glaceres avancen fins que els seus fronts assoleixen una posició on l'acumulació està equilibrada amb l'ablació. En altres ocasions les glaceres finalitzen als mars i enormes masses de gel s'hi desprenen i formen els icebergs. Tipus de glaceres : 1* Casquets de gel o Inlandsis situats en zones continentals amb un nivell de neus perpètues molt baix i on el gel es desplaça radialment cap els marges amb un moviment molt lent. Cobreixen una dècima part dels continents (Groenlàndia i l'Antàrtida). La fusió total d'aquests mantells de gel, que poden arribar a tenir fins a 3.000 m de gruix, elevaria el nivell actual del mar uns 60 m. 2* Glaceres alpines o de muntanya que ocupen les valls de serralades que s'alcen per damunt del nivell de neus perpètues. Són més localitzats i es troben en zones on la seua T m anual < 0ºC. Hi trobem tres zones diferenciades: - El circ o zona d'acumulació de la neu situada a la capçalera de les valls. - La llengua o riu sòlid que es crea quan baixa el gel acumulat al circ. Com a conseqùència de les deformacions a les quals està sotmés el gel en moviment, la superfície d'aquest es trenca i forma una sèrie d'esquerdes i fissures profundes ( crevasses i seracs ). -El front o zona on es fon la llengua de la glacera i es dipositen els materials arrossegats que formen les morrenes. 3- Agents: L'agent principal de les glaceres és el gel que prové de la transformació de la neu. El gel és un material fràgil que es trenca quan és sotmès a un esforç sobtat, però que té un comportament plàstic sota un esforç perllongat i que no supere el seu límit de ruptura, amb tendència a deformar-se i desplaçar-se cap avall. La velocitat del gel a les glaceres fluctua entre uns pocs metres i 10 Km/any. 4- Processos geològics. Les glaceres són un agent modelador del paisatge. En conjunt els processos destructius (erosió) predominen sonre els constructius (sedimentació). 4.1 Erosió glacial . L'acció erosiva opera mitjançant dos mecanismes: ++ Abrasió o desgast del substrat o llit rocós originada per la gran pressió que exerceix el gel en lliscar sobre les parets i fons de la vall glacial; aquesta fricció suposa un poliment de les roques de la vall. Aquesta acció erosiva és afavorida pels fragments que transporta la massa de gel: els més menuts actuen com el paper de vidre, mentre que els més grans produeixen una sèrie d'esquerdes i solcs característics en la direcció de moviment del gel.


++ Arrencada dels materials del propi subtrat (llit glacial) i de les parets del circ i la vall. El gel arrenca les protuberàncies de la roca viva. 4.2. Transport El transport dels fragments és causat per la gravetat i per la pressió exercida per la massa de gel acumulada més per damunt. La glacera transporta una sèrie de materials detrítics procedents dels despreniments dels vessants del circ i de la vall i dels blocs arrencats del fons i les parets. Les glaceres , a diferència dels rius, no classifiquen els materials transportats en funció de la seua grandàri a. El terme morrena s'utilitza tant per referir-se als materials transportats pel gel, com als que són definitivament dipositats. En distingim diferents tipus: De fons , superficials , laterals , central i interna . En el front de la glacera, a la zona d'ablació se situa la morrena terminal o frontal 4.3. Sedimentació La sedimentació té lloc en fondre's la massa de gel, encara que molts fragments continuen el seu transport amb l'aigua que s'ha format. Els sediments deixats per la glacera també reben el nom de til·lites . Es tracta de sediments inmadurs : es presenten sense estratificació de forma caòtica; no hi ha cap selecció en funció de la seva grandària i els fragments presenten formes anguloses. a-

5- Estructures resultants de l'acció glacial Formes erosives:

* Roques polides : es tracta de superfícies de fons o laterals de la vall uniformitzades pel desgast originat pel pas del gel. * Estries i solcs amb direccions característiques, ocasionades pel material transportat per la glacera que exercí una forta pressió contra les parets i fons de la vall. La diferència entre aquests dos termes ve donada per la seVa magnitud. • Valls en U . Es tracta de valls excavades pel gel, d'ample fons i parets laterals de fort pendent, amb valls afluents penjades que ens indiquen el nivell màxim assolit per la llengua de gel. * Circs : Grans amfiteatres o zones de capçalera d'antics cursos fluvials. Els circs es troben coronats per cims abruptes de forma piramidal - horns - amb arestes molt marcades. * Llacs de circ o cubetes de sobrexcavació ( ibones ). Es tracta de zones de circ on va haver una gran acció erosiva a causa de la quantitat de gel existent i de l'existència d'un llindar rocós que actuà com a barrera * Fiords. Es tracta de valls sobreexcavades i que arriben a la costa per dessota el nivell actual del mar: Són el resultat d'un procés erosiu produit en una època glaciar i la posterior transgressió marina en finalitzar la glaciació. b- Formes sedimentàries Els sediments més importants del medi glacial, i els únics sedimentats directament apartir del gel són els tills o morrenes (s'anomenen tills els sediments glacials sense consolidar i til·lites els tills ja consolidats); estan constituïts per clastos i graves de grandària variable, inclosos en una matriu arenosa o argilosa Blocs erràtics : Grans blocs transportats a la superfície de les glaceres i que, en desaparèixer el gel, han quedat dipositats sobre una zona que sovint presenta roques de composició molt diferent.


Al moment de màxima extensió d'una glacera, el seu front pot haver romàs més o menys estable un temps prou llarg per a formar una acumulació de materials que constitueix una morrena terminal. Medi periglacial S'entén per clima periglacial aquell en què els mantells de gel són discontinus i predomina la formació de gel i desgel. La distribució geogràfica d'aquest medi ve condicionada per l'existència de zones elevades amb Tm <0ºC durant alguns mesos ( 4ºC i + 4ºC) o zones de latitud alta (nord de Sibèria, Islàndia) L' acció periglacial ve determinada pels canvis de volum de l'aigua intersticial, resultat de les succesives alternàncies entre gel i desgel . L'aigua que es congela a les esquerdes i fissures de les roques compactes realitza un efecte mecànic de gelivació , el qual meteoritza les roques i les transforma en fragments de gelivació , la forma i grandària dels quals venen determinats per les diàclasis preexistents. Formen les anomenades tarteres o pedreres Altres processos relacionats amb el medi periglacials són la reptació i les colades de fang provocades pels processos de desgel Les aigües subterrànies. El medi càrstic Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície i provenen en la seua major part de les aigües superficials que s'hi infiltren. Les aigües subterrànies poden acumular-se o circular sota la superfície. No realitzen un veritable modelatge, a excepció de quan actuen sobre roques carbonatades. La infiltració de l'aigua des de la superfície està condicionada per la permeabilitat de les roques, la topografia (pendent , factor -) i la vegetació (factor +) La permeabilitat d'un material és la propietat de deixar passar fluids a través d'ella; al seu torn, depén de dos factors: * La porositat o relació existent entre la mida de les partícules que formen una roca i els buits existents entre aquestes. Generalment, quan més porosa és una roca, és també més permeable (conglomerats, gresos); això no passa sempre, ja que els buits han d'estar intercomunicats i tindre un cert diàmetre. Un cas especial és el de les argiles les quals, tot i ser molt poroses, són impermeables ja que els seus porus són microscòpics i sense comunicar-se entre si. * Grau de fracturació de les roques . Poden haver roques poc pososes o impermeables com el granit o la calcària que permeten la circulació d'aigua pel seu interior a causa d'una sèrie de fractures i esquerdes (diàclasis, falles). Les aigües d'infiltració hi davallen lentament per gravetat, movent-se entre els porus, esquerdes i intersticis de les roques. Quan l'aigua arriba a una capa impermeable no continua baixant i s'acumula tot formant un aqüífer _ftn1. El nivell que assoleix l'aigua a l'aqüífer s'anomena nivell freàtic i experimenta variacions en funció de la climatologia de la regió. En èpoques de molta pluja pot assolir la superfície i embassar el terreny. Altrament, en èpoques de sequera prolongada, l'aigua del subsòl es va evaporant i , com a conseqüència, disminueix el nivell freàtic de l'aqüífer. Hi podem distingir tres zones: + Zona no saturada o d'aireació , la qual mai no està xopa d'aigua, però a través de la qual s'infiltra l'aigua. Resten porus plens d'aire. Una part de l'aigua és retinguda pel sòl i absorbida per les arrels de les plantes. + Zona de saturació intermitent , variable en funció de les condicions climatològiques.


+ Zona de saturació permanent . Tots els porus es troben plens d'aigua. En qualsevol punt on la superfície terrestre talle el nivell freàtic, les aigües subterrànies eixen a la superfície i originen les fonts i brolladors Un oasi és una depresió d'una zona desèrtica, propera al nivell freàtic on surgeix l'aigua subterrània. S'anomena aqüífer lliure aquell que només és limitat inferiorment per una capa de roca impermeable, i aqüífer captiu aquell que és limitat superior i inferiorment per capes de roca impermeable. El medi ambient càrstic Aquest medi ambient es presenta en roques sedimentàries on l'aigua pot produir erosió subterrània i origina un relleu característic anomenat carst , nom que ve d'una regió d'Eslovènia-Croàcia dominada per les roques calrbonatade 1- Condicions climàtiques Tot i que el factor predominant és el litològic, també hi influeixen uns altres: la carstificació és més activa en les regions humides que en les seques i en zones amb escassa cobertera vegetal que en zones de vegetació abundant. 2- Agent L'agent que hi participa és l'aigua superficial que s'infiltra a l'interior de les roques. Aquesta aigua porta dissolta una quantitat de que produeix la formació d'àcid carbònic que serà el responsable de l'erosió de les roques: H2O + CO2 H2CO3 Si es disposa de suficient diòxid de carboni, la reacció es desplaça cap a la dreta, i si aquest s'elimina, cap a la esquerra. 3- Processos • erosius El principal procés erosiu és la dissolució de la calcària per part de l'aigua acidulada. L'aigua transforma el carbonat de calci de la calcària que és insoluble en bicarbonat que es soluble i viatja dissolt amb les aigües subterrànies: dissolució CaCO3 + H2 CO3 2 HCO3 + Ca++ precipitació •

El transport es fa, fonamentalment, en forma de dissolució, encara que quan el carst estiga més desenvolupat es podrà trobar també transport en suspensió, saltació i arrossegament. El progrés de la dissolució cap a zones profundes té lloc per la percolació de l'aigua a través de diàclasis i fractures de la roca. • Sedimentació Atés el caràcter reversible de les reaccions abans esmentades poden tenir lloc reaccions de precipitació. Els processos de sedimentació es produeixen segons la reacció inversa a la erosiva, és a dir, la precipitació del bicarbonat al carbonat. A l'interior de les cavernes l'aigua, en cedir CO2 a l'aire (en té menor proporció que l'aire atmosfèric), precipita el CaCO3 en forma de estalactites i estalagmites , colades etc. Aquesta precipitació es pot donar també a les surgències i fonts on, per causa de la utilització de CO2 per les plantes que hi viuen, s'afavorirà la precipitació del carbonat a sobre d'elles, la qual cosa originarà les tosques calcàries . Un altre aspecte que pot produir la precipitació del carbonat és la cimentació de roques detrítiques.

4-Estructures càrstiques


Les formes desenvolupades en aquests processos es poden dividir segons la seua condició superficial o subterrània (exo- i endocàrstiques) i dins d'aquestes, si són de precipitació (constructives) o d'erosió (destructives) Formes exocàrstiques destructives - Rascler ("lapiaz") : Solcs i canals produïts per dissolució a la superfície de la roca en superfícies sovint sense vegetació. - Dolines i poljes : Es tracta de diferents tipus de depressions on s'infiltren o acumulen les aigües d'escorrentia: Formes constructuves exocàrstiques -

Les tosques calcàries són concrecions calcàries originades per la precipitació subaèrea del carbonat, amb la intervenció d'éssers vius (bacteris i vegetacio). Són típiques de zones de surgència i, molt sovint, queden visibles les restes vegetals: en precipitat el carbonat sobre les plantes, la vegetació mor i és substituïda per una de nova, la qual serà posteriorment petrificada de la mateixa manera, tot formant una "cascada de pedra". Cal tindre present que aquestes plantes que viuen a les cascades i surgències consumeixen CO 2 per poder realitzar la fotosíntesi, fet que facilita el desplaçament de la reacció cap a la precipitació

Formes endocàrstiques Destructives La seua localització i desenvolupament ve lligat a l'existència de fissures i fractures de la calcària. Les formes endocàrstiques constitueixen una complexa xarxa de simes i galeries. Els avencs o simes són conductes verticals o prou inclinats que suposen la connexió entre les aigües superficials i les subterrànies, per la qual cosa es poden considerar com a estructures mixtes exo-endocàrstiques Les cavernes i galeries són conductes subterranis originats per l'aigua subterrània que poc a poc va eixamplant les fissures, plans d'estratificació o les diaclases. La seua grandària és molt variable, normalment quílòmetres, s'originen tant per dissolució com per esfondrament. Formes constructives Espeleotemes : Constitueixen un conjunt variat de dipòsits de precipitació que s'originen a l'interior de les cavernes i galeries situades per damunt del nivell freàtic. La precipitació de la calcita origina una gran quantitat d'estructures de formes variades com les estalactites que pengen del sostre i presenten una estructura concèntrica, les estalacmites que es formen al sòl. Altres estructures s'originen a les parets (colades, cortines, òrgans) o per la unió d'altres com les columnes

El medi desèrtic


Definir el concepte de desert és una cosa prou complexa ja que depén de nombrosos factors a més del purament climàtic. Es pot dir que un desert és una zona on concorren les següents circumstàncies: + Precipitació anual escassa , per sota dels 200 mm, distribuïda irregularment, sovint en forma de tempestes. + Evaporació potencial molt més gran que les precipitacions , de forma que, el sòl se seca ràpidament després de les tempestes. + Vegetació escassa o absent com a conseqüència de les condicions climàtiques adverses. De fet la major part de la vegetació es troba en estat de latència (llavors) i es desenvoluparà ràpidament després de les pluges. + Canvis bruscos de temperatura entre el dia i la nit. Hem d'oblidar la idea dels deserts com a llocs on sempre hi fa calor. + Vents constants i de gran intensitat. Les regions desèrtiques i subdesèrtiques ocupen una quinta part de la superfície continental. Tot i que el desert clàssic està format per arena (erg ), cal dir que existeixen deserts coberts de pedres ( Hamada o reg ) o de costres salines ( schotts ). 1.Agents del medi desèrtic Són tres els agents geològics externs que participen al modelatge dels medis àrids i subàrids: * L' atmosfera , amb la meteorització mecànica produïda pels canvis de temperatura i que disgrega els afloraments rocosos * Les aigües d'escurriment procedents de les pluges torrencials. Es formen xaragalls. Cal entendre que als deserts plou molt poc, però de forma torrencial. Com que els materials es troben solts i no són protegits per la vegetació, l'acció de les aigües d'escorrentia és prou important, sobretot en zones de pendent. * El vent és el més important i actiu. El clima té un paper important en l'acció eòlica ja que la humitat i la vegetació retenen les partícules que transporta el vent. 2.Acció erosiva del vent Aquesta acció erosiva és deguda a la força del vent i a les partícules sòlides que duu en suspensió. Si actua sobre materials solts s'anomena deflacció i si ho fa sobre materials compactats rep el nom de corrasió * La deflacció (arrancament-buidat) és l'efecte d'agranada que afecta les partícules sòlides que es troben sobre la superfície del sòl i que són resultat de la meteorització. Quan el vent assoleix una certa velocitat és capaç d'arrossegar o alçar partícules sòlides en funció de la seua força i la grandària de les partícules. Únicament romandran in situ les partícules que a causa de la seua grandària no han pogut ser transportades. Com a resultat d'aquest procés tenim les superfícies de deflació anomenades reg o hamades i que constitueixen els anomenats deserts de pedra. •

La corrasió o abrasió (arrancament- desgast) és l'efecte de desgast que produeix el vent, carregat de partícules sobre els materials compactes. Un exemple típic és el desgast de les esculptures de l'antic Egipte per l'acció del vent. En funció de la


natura dels materials sobre els que actua el vent, obtindrem diferents formes erosives 3.Estructures erosives eòliques * Roques amb forma de bolet. Apareixen quan l'acció erosiva es concentra en la seua base * Pàtina desèrtica .Si l'acció eòlica té lloc sobre materials durs i homogenis, s'hi produeix el poliment de les seues superficies la qual cosa fa que presenten un aspecte molt uniforme . * còdols facetats . Es tracta de fragments clàstics aïllats que són bisellats pel costat on bufa el vent . Es dóna en materials durs i homogenis En roques més toves i heterogènies hi provoca una erosió diferencial anomenada alveolar , nom causat per les cavitats que es produeixen a les roques quan hi fan impacte les grans d'arena. És el exemple característic dels temples d'Egipte, així com el de les parts baixes de molts edificis antics de zones àrides ja que l'efecte de la corrosiò es concentra a les zones més baixes, ja que allí és on impacten les partícules més grosses que el vent no pot alçar gaire. Transport. Les particules que duu el vent poden ser transportades de tres formes en funció de la força del vent i de la mida dels fragments; aquestes tres formes són la suspensió (argiles) , saltació (arenes) i arrossegament (graves). Es tracta d'un transport selectiu ja que el vent classifica els materials en funció de la seua grandària: el transport serà major quan menor siga la mida de la partícula. Recordem que els fragments transportats tenen un paper erosiu molt gran. Les partícules transportades pel vent es dipositen quan minva l'efectivitat del mitjà de transport. Això passa quan es presenta un obstacle, disminueix la seua velocitat o hi ha una sobrecàrrega de materials motivada per exemple per un augment de la humitat. Estructures sedimentàries Els sediments eòlics poden ser de dos tipus: dipòsits d'arena i dipòsits de pols. En el primer cas tenim les ripple marks o arrissadures , ondulacions d'arena de pocs centímetres d'alçada i encadenades entre si. Les dunes són muntanyes originades per l'acumulació de l'arena quan aquesta troba un obstacle que creix a mesura que s'hi produeixen aportaments successius d'arena. Les dunes presenten un pendent suau en la direcció del vent, anomenat barlovent , que és per on ascendeixen els grans d'arena, i un pendent més pronunciat en sentit oposat al vent , que es diu sotavent per on llisca l'arena tot formant remolins. Les dunes i les arrissadures són estructures inestables que evolucionen segons la intensitat i direcció del vent. El loess són acumulacions de pols molt fina molt sovint d'origen glacial. Els vents provoquen la deflacció del materials més fins que són transportats i dipositats en regions molt allunyades. Origina dipòsits de un gran gruix que posteriorment donaran sòls molt fèrtils). Un procés molt relacionat amb el loess és la coneguda pluja de fang : la pols procedent de les tempestes d'arena del desert del Sahara és transportada en suspensió fins a les costes europees on en augmentar la humitat cau amb les pluges .


El medi al·luvial Aquest medi es caracteritza per desenvolupar-se en zones amb un fort pendent, que es troben adjacents a unes altres de relleu gairebé pla, per l'aigua circula temporalment amb grans fluctuacions de cabal, originats per pluges torrencials o pel desgel. Transporta partícules de mida grossa sense classificació i poc treballades. Apareix fonamentalment en condicions climàtiques àrides i semiàrides com a la Mediterrània. Hi ha una sèrie de factors que afavoriran l'aparició d'aquest medi ambient com són el pendent del terreny , l a quantitat i distribució irregular de les precipitacions , l'absència de vegetació roques impermeables, etc. És particularment important al País Valencià on constitueix el principal medi ambient: recordem els "rius secs" o rambles per on circulen de tant en tant catastròfiques avingudes d'aigua. 2- Agents El principal agent d'aquest medi són les aigües superficials que circulen sense cap canalització (aigües salvatges) o pels canals amb un cabal fluctuant al llarg de l'any (torrents). a diferència del medi fluvial, el medi al·luvial afecta fonamentalment els vessant de les muntanyes 3- Processos geològics Aquests ambient es troba sovint situat en zones on els cursos torrencials àrids i semiàrids (que produeixen una erosió -arancament de materials- i transport com a resultat de l'acció de les aigües de pluja i la gravetat) En abandonar la zona de muntanya i obrir-se a la plana disminueix la seua velocitat i es dipositen els materials transportats. El transport és poc selectiu Un sistema al·luvial complet consta de : - conca de recepció : zona caracteritzada per l'escorrentia i per corrents més o menys canalitzades que recullen l'aigua de precipitació. Predomina l'erosió. - canal de desguàs : zona de transferència o transport que drena i canalitza les aigües de la conca de recepció. Predominen el transport i l'erosió - ventall al·luvial Aquests són estructures sedimentàries d'acumulació de materials, amb una extensió que va des d'uns metres fins a quilomètres i estan caracteritzatdes per una morfologia conoidal i planta de ventall

4- Estructures derivades Les formes erosives depenen de la roca predominant. En el cas de roques poc resistents com el cas de les argiles, les aigües salvatge arranquen materials i formen als xaragalls. En alguns casos, si el medi és heterogeni, els materials més durs de les capes superiors, poden protegir part dels materials més tous de zones internes i originen les estructures anomenades xemineies de fades. Les formes sedimentàries característiques d'aquest medi són els ventalls al·luvials i les colades de fang. També cal destacar els processos de reptació del sòl i corriments de terra.

El medi fluvial


A diferència de l'anterior, el medi fluvial es desenvolupa en zones de pendent més suau i on les fluctuacions en la quantitat d'aigua que transporta no són tan grans. Les partícules transportades són més fines i es produeix un arrodoniment característic i un major transport. A més, hi ha una classificació del materials en funció de la seua grandària i també en funció de la seua composició (uns resisteixen més a l'erosió). Es poden localitzar rius en la major part dels climes, tot i que són característics de les àrees temperades i humides, on les precipitacions són abundants i l'evaporació hi és escassa 2- Agent El riu és un agent actiu, per la qual cosa erosiona, transporta i sedimenta. Al llarg del seu curs podem distingir-hi tres parts: curs alt, mitjà i baix (sistema fluvial ideal) +Al curs alt el riu té caracter torrencial. La seua capacitat erosiva és màxima, de manera que s'encaixa linealment al seu propi llit. +Al curs mitjà disminueix el pendent i, per tant, la velocitat de les aigües, però el cabal augmenta gràcies als afluents. La capacitat erosiva és més reduïda i no té potència per encaixar-se linealment, encara que eixampla el seu llit, per erosió, als marges. En aquest tram predomina el transport. +Al curs baix el pendent és mínin, cosa que fa que el riu no tinga potència erosiva ni capacitat d'arrossegament. En aquest tram predomina la sedimentació. 3. Processos geològics 3.1. Erosió fluvial Els corrents d'aigua posseeixen una energia potencial deguda a la diferència d'altitud existent entre el lloc per on discorren i el nivell del mar El flux dels rius correspon a una contínua transformació d'energia potencial en energia cinètica. A causa de la fricció amb el llit, part d'aquesta energia es transforma en calor; la resta s'utilitzarà per erosionar i transportar partícules. Mecanismes d'erosió fluvial * Acció hidràulica : Es tracta de la pressió de l'aigua en moviment sobre partícules granulars que sobreixen de les parets i fons del llit, quan aquests són fràgils. * L'abrasió o corrasió té lloc quan les partícules de roca transportades xoquen amb la roca firme dels marges del llit. La millor expressió d'aquest procés la tenim a les marmites dels gegants on els materials transportats colpegen contínuament les seues parets activats per flux turbulent de l'aigua. * Les reaccions químiques entre els ions transportats pel riu i les superfícies minerals provoquen un procés de meteorització química (reaccións d'oxido-reducció, dissolucions i hidròlisis) 3.2. Transport La major part de les partícules transportades per un riu provenen dels vessants de la vall; sòlament una menuda part procedeix de l'erosió pròpia del llit, de manera que l'eficàcia dels rius com a agents erosius és escassa en relació amb els fenòmens de vessant.


Definim capacitat d'un corrent com el valor teòric corresponent a la quantitat de material (càrrega) que pot transportar un riu per a un cabal determinat i a una velocitat també determinada. Càrrega és la quantitat real de materials que transporta en un moment determinat. Podem distingir entre càrrega en dissolució, de fons i en suspensió (aquestes dues últimes reben el nom de càrrega solida). La relació càrrega / capacitat és molt important per a l'enteniment de la dinàmica erosiva i sedimentària d'un corrent: + Un corrent on la càrrega < capacitat podrà incrementar aquella en afegir nous materials arrencats al llit del riu. Hi té lloc un procés erosiu + Si la càrrega > capacitat, el riu abandonarà part dels materials transportats fins a que ambdues magnituts s'igualen. Hi té lloc un procés sedimentari. + En el cas que càrrega = capacitat , podem considerar una situació d'equilibri on predomina el transport. Podem distigir quatre formes de transport fluvial + Dissolució . Partícules procedents de l'erosió química. Poden viatjar indefinidament fins al mar i no afecten el comportament mecànic del riu. + Suspensió : Partícules d'argila, llim i arena fina són mantingudes al si del corrent pels remolins del flux turbulent. + Rodadura o reptació. Es tracta del transport de partícules més grans (arrodonides o no respectivament) i que formen la càrrega de fons. + La saltació de partícules és relativament menys important que al medi eòlic. Al llarg del seu transport, la càrrega de fons es desgasta contínuament per la fricció i el xoc d'unes partícules contra les altres. Els fragments perden de mica en mica les seues arestes i adquireixen formes esfèriques . A més a més hi ha una classificació per mides. 3.3. Dipòsit Els processos de dipòsit tenen lloc al llarg de la pràctica totalitat del curs del riu i també en les zones limítrofes amb el medi marí com són deltes i estuaris. Els materials insolubles es depositen per decantació, provocada per la força de gravetat en cessar la força de l'agent que els transportava. Els sediments transportats en dissolució hauran de precipitar en canviar les condicions ambientals. 4- Productes resultants de l'accio fluvial El curs alt Els forts pendents dels rius fan que les seues aigües siguen molt ràpides i turbulentes i que la seua capacitat siga superior a la càrrega que transporten. Amb aquestes condicions no solament evacuen els productes de meteorització que hi arriben des dels vessants, sinó que exerceixen una forta erosió lineal sobre el fons de la vall i originen perfils en forma de V , menys o mes oberta segons siga la naturalesa dels materials per on corre (sobre roques toves la V és més oberta ja que els processos de vessant són més accentuats i en roques dures apareixen les gorges i congostos )


Com que la duresa dels substrat no és uniforme, allà on la roca siga més facilment erosionable es formaran uns clots circulars anomenats marmites dels gegants , que poden assolir diàmetres i profunditats de molts metres mitjançant el desgast produït per les pedres atrapades al seu interior, i que mogudes pel corrent turbulent, giren i colpegen el seu interior. Quan el corrent fluvial circula sobre materials heterogenis, és a dir, de diferent duresa, s'altera el fons de la vall , ja que s'erosionen amb més facilitats els materials tous i es produeixen salts d'aigua o cascades . Aquestes cascades erosionen gradualment l'esglaò i, amb el temps, originen els ràpids . Cursos mitjà i baix Ací els rius recorren pendents suaus a un nivell proper al nivell de base. L'acúmul de sediments procedents fa que el riu utilitze la pràctica totalitat de la seua energia en transportar-los. Es formen valls àmplies de fons pla anomenades planures al·luvials o d'inundació . El riu hi circula encaixat dins d'un o més llits i, en rares ocasions ocupa tota la planura. Quan l'aigua es desborda sobre la planura d'inundació, perd velocitat i diposita sobre els marges del llit les arenes i partícules més grosses(motes), mentre que llins i argiles s'estenen amb l'aigua per la planura i posteriorment seran dipositats en tornar l'aigua al seu llit normal o infiltrar-se a l'interior. El traçat d'un riu sobre la planura d'inundació adopta dues configuracions, en funció del tipus de càrrega que hi transporte: + Si arrossegen materials grossos, tendeixen a formar canals trenats ( braided ) bifurcant-se i unint-se contínuament. + En zones més baixes on els sediments són més petits i el pendent més reduìt el canal és únic i descriu una sèrie de revolts anometats meandres . Els meandres constitueixen un mecanisme autoregulador del riu, mitjançant el qual el riu , malgrat l'imperceptible pendent pot realitzar una erosió i un transport). En un meandre, la màxima profunditat es localitza sempre al costat extern de la corba, on el corrent assoleix una major velocitat (força centrífuga) i capacitat erosiva , de manera que la corba tendirà a ser més pronunciada. Quan els meandres arriben a les parets de la vall produiran l'erosió i el retrocés d'aquestes (erosió lateral). Mentre el corrent erosiona el costat convex, de topografia abrupta, diposita materials al costat còncau que presenta un pendent suau. La dinàmica d'aquest procés ens duu a la formació de meandres abandonats com a resultat de l'estrangulament d'un meandre. El medi costaner

1- Agent geològic L'agent geològic que actua a les costes és l' aigua marina en moviment , en forma d' ones , marees i corrents marins. 1.a - Les ones són el resultat de la fricció del vent sobre la superfície marina on es produeix un moviment ondulatori de les partícules d'aigua que es propaguen a grans distàncies des del lloc on es va generar. Les ones suaus i regulars que es donen als mars tranquils es composen de diversos trens d'ones de diferents longituds i amplituds. Les ones transmiteixen l'energia generada pel vent en forma cinètica, pel propi moviment de les partícules d'aigua, així com potencial,


determinada per l'altura que assoleixen aquestes al seu desplaçament ondulatori. En ser agitades pel vent , les partícules d'aigua prenen un moviment cicloidal (circular amb un petit desplaçament en el sentit del vent); quan la profunditat esdevé menor que la meitat de la longitud de l'ona (1/2 L) el fregament amb el fons imperirà el desenvolupament complet dels cicles: la longitud d'ona minva i augmenta l'alçada de la cresta de l'ona que bat sobre la platja. És en aquest moment quan hi te lloc la seua acció geològica.

2. Processos geològics Hi tobem l'erosió , transport i sedimentació. 2.a - L' acció erosiva la duen a terme, sobretot, les ones quan topen directament sobre la costa (hi exerceixen una pressió d'uns 1000 Kg/cm 2 ). Cal afegir-hi, a més, la pressió de la massa d'aire comprimida entre l'ona i la costa , que actua a les esquerdes i ranures de la roca, i els materials transportats , provinents de la fragmentació de les roques les quals, en colpejar els penyasegats, els van destruint poc a poc per la base (procés de corrasió). D'una forma complementària actuen les marees i els corrents marins. A més a més, cal tenir present el aspecte de meteorització química de l'aigua que tot i no resultar molt intens, actua al llarg d'un ample període de temps. Aquesta acció química és afavorida per l'agressivitat de l'aigua marina (salinitat, ionització, acidesa, etc). En la destrucció de la costa hi intervenen també altres factors com l'existència de fractures o falles, la disposició dels estrats o la natura de les roques. 2.b - El transport consisteix en la redistribució dels aportaments principalment d'origen fluvial (i els provinents de la destrucció de la costa) per part d'aquests tres agents (ones, corrents i marees). També hi produirà una classificació en funció de la mida i la resistència dels materials. 2.c - La sedimentació és desenvolupada per les ones i les marees a les costes baixes d'arena (platges i planures mareals). Quan una ona passa per una zona poc profunda, afecta les partícules del fons removent-les i transportant-les cap a la vora si el pendent és suau. En arribar a la platja, part de l'aigua que portava l'ona s'infiltra. Com a conseqüència l'ona, en el seu moviment de retorn, du menor quantitat d'aigua i, per tant, té menor capacitat de transport, cosa que provoca la sedimentació dels materials. La sedimentació es produeix en zones més protegides de la costa on les ones circulen amb una menor energia. 3-Formes costaneres resultants 3.a - Formes erosives Aquestes poden ser pròpies de l'ambient costaner o heretades com el cas de ries i fiords que provenen d'antigues valls fluvials i glacials inundats. Les formes erosives més característiques són els penya-segats i les plataformes d'abrasió


La forma dels penya-segats dependrà de la natura de les roques que hi formen part. Amb materials compactes com calcàries o granit adopten estructures vertical que van desfent-se amb dificultat; en canvi, si els materials són tous, com les argiles, els penya-segats es destrueixen fàcilment i es formen costes de pendent suau. Aquest factor també influirà en l'aparició de costes retallades, amb zones que sobreixen, de litologia més resistent i zones més erosionades que posteriorment formaran badies. Com que l'acció principal de les ones té lloc als primers metres del penya-segat, aquest es troba més erosionat a la seua base. Si aquesta acció continua es produirà el despreniment de la zona superior o cornisa quan aquesta no puga ser soportada per la base. Els materials enderrocats actuen com a nous productes de metralla que accentuaran l'acció erosiva Tot això, contribuirà a un retrocés progressiu del penya-segat. Aquesta acció és més acusada quan l'estratificació és horitzontal. Altres estructures associades amb els penya-segats són les coves marines, arcs marins, illots, farallons, etc. Els fragments de roca que cauen a l'aigua són triturats i desgastats per l'onatge que els els fa més menuts, els arrodoneix i els transporta a l'exterior. El resultat final és la formació, a peu del penya-segat d'una plataforma d'abrasió , superfície d'un pendent suau on s'acumulen els fragments de major grandària procedents de l'erosió dels penya-segats i que correspon a la zona on actuen les ones, és a dir, entre la marea alta i baixa. Després de triturats els fragments solts poden formar una terrassa d'acumulació, situada a continuació de la plataforma d'abrasió; quan aquesta creix molt, frena la força de l'onatge i s'atura l'erosió del penya-segat. 3.b. Formes d'acumulació costera La forma sedimentària costera més coneguda és la platja , originada pel dipòsit de material detrític fi en zones més protegides Altres formes de sedimentació són els cordons litorals que son originats a les zones de poca profunditat quan els materials detrítics es dipositen paral·lels a la costa i a certa distància d'aquesta (deriva litoral). Aquestes formacions poden trobar-se emergides o submergides. En el primer cas poden tenir formes diferents: fletxes si tenen un extrem unit a la costa, illes barrera si es troben aïllades etc. A vegades poden arribar a tancar una badia i formar una albufera o llacuna litoral separada del mar per una barra arenosa que es veu interrompuda per uns solcs que permeten l'entrada i eixida d'aigua marina i que reben el nom de canals de marea o goles Quan els sediments detrítics s'extenen entre la costa i un illot situat a prop del continent resten tots dos units i es formsa un tombolo (com és el cas de Peníscola).

Influència de la litologia en el modelatge del relleu. La morfologia d'una regió pot estar afectada fonamentalment pel tipus de roca predominant, ja que cada roca es comporta de manera diferent davant els processos externs i interns. La noció de resistència a l'erosió depén d'una sèrie de factors com la duresa de les roques, la seua cohesió, la permeabilitat,


l'alterabilitat dels seus minerals, etc. Cada litologia sol condicionar l'aparició de formes característiques.Fins i tot, sota climes diferents. Aquesta morfologia és més característica quan les roques afloren d'una forma homogènia sobre grans exensions. El relleu de les roques detrítiques Tanmateix en zones de clima àrid i semiàrid, els terrenys argilosos no estan protegits per una cobertora vegetal i aleshores les roques s'erosionen linealment amb facilitat per l'acció de les aigües de pluja. D'aquesta manera s'origina la morfologia de xaragalls ( bad lands o cácavas ) formada per barrancs ramificats, molt estrets i pròxims entre sí, i separats entre sí per crestes molt agudes. En terrenys heterogenis es pot donar una erosió diferencial i apareixen torres o xemeneies d'erosió ( dames coiffées ), el cim de les quals pot presentar-se protegit de l'erosió per un fragment rocós * Entre les roques detrítiques coherents destaquen els conglomerats i les arenisques o gresos . Ací l'erosió es produeix principalment per la dissolució del ciment o a favor de diàclasis presents a les roques. La dissolució del ciment dóna lloc a formes arrodonides i a la creació de petites cavitats, alvèols, que sovint poden evolucionar cap a un tafoni (concavitats de les roques) i, finalment, a finestres o arcs naturals. En altres casos, l'existencia de diàclasis que faciliten l'erosió per dissolució del ciment, origina un relleu de tipus serrat i columnar (Montserrat) o en forma de torres (Albarrasí). Morfologia de les roques granítiques. * El granit és una roca magmàtica formada en zones profundes de l'escorça terrestre, on hi ha una pressió considerable. quan arriben a superfície, per erosió dels materials suprajacents, aquest conjunt de roques es diaclasen en desapareixer la pressió a què estaven sotmeses. el granit és meteoritzat químicament i forma el sauló , material detrític de gra gruixut i mal seleccionat. Els paisatges formats per roques granítiques són coneguts com a roquissars o berrocales . Aquests processos donen lloc a relleus suaus amb muntanyes arrodonides .

Erosió "en boles" del granit. Les roques volcàniques com el basalt originen estructures diaclasades en forma de columnes hexagonals, originades per la distensió causada pel refredament de la roca en el seu procés de formació

Morfologia de les roques calcàries. Veure el medi càrstic Influència de l'estructura en el modelatge del relleu L'evolució del paisatge també està condicionada per la presència d'estructures tectòniques. Quan aquestes (plecs, falles, etc.) són resultat d'un passat geològic, tenen un caràcter de control estructural passiu (turons testimoni, relleu en cresta). Són controls actius els resultants de l'activitat de falles, basculaments


(activitat neotectònica com és el cas de l'Himàlaia) que s'originen en àrees orogèniques recents. Les formes d'influència estructural es veuen sovint afavorides per l'existència de roques de diferent resistència, cosa que provocarà l'erosió diferencial del terreny. Estudiarem diversos casos: Estrats horitzontals . Si hi ha una alternança entre estrats durs i tous, els cursos d'aigua s'encaixen al llarg dels temps i formen parets verticals a les capes dures i de pendent molt més suau a les toves. Aquest paisatge es diu relleu en grades . Si es tracta d'una sola capa dura situada sobre altres de toves es generen els altiplans i els turons testimoni . Estrats inclinats . Quan els estrats alternants tenen un cabussament o inclinació proper als 90º es forma un relleu de crestes


Naturals treball