PRÒLEG
-9-
Proemi contextual, a manera de reflexió El ritual d’obrir un llibre, davant dels possibles lectors, comporta sempre una forta i revulsiva càrrega simbòlica, però implica, al seu torn, tot un compromís i una intensa responsabilitat compartida. Una i altres exigeixen, sens dubte, a l’aventurat prologuista, convidat per a l’ocasió, activar amb decisió els seus recursos i estratègies, per a correspondre degudament i ajustadament a tal específica oportunitat. Més encara, si es tracta –com és el cas present– d’un estudiat i minuciós projecte comú, tan exigent com testimonial i històric, on la memòria, la investigació i el balanç –transformats en comunicació viva i compromesa– ho envaeixen resoltament tot. És així com em trobe, en la meua taula de treball, amb l’índex de la publicació obert –entre l’emoció i el respecte–, en enfrontar-me a la temptadora presentació del destacat llibre commemoratiu, que tan merescudament celebra, ni més ni menys, els quaranta anys de la Unió de Periodistes Valencians (UPV), com a esforçada aventura col·lectiva, articulada per a la sempre necessària defensa dels drets professionals i de la llibertat d’expressió. - 11 -
Es tracta d’un impactant i suggeridor volum especialitzat –que desitge, sincerament, tindre prompte a les mans– que, de manera resolutiva i dinàmica, recopila un conjunt de quaranta aportacions, directament arrelades en l’horitzó –tant diacrònic com actual– de la UPV, fruit de la investigació testimonial, desenvolupada per l’interés immediat i la sòlida autoria d’un grup dels seus meritoris afiliats. Sens dubte, s’ha volgut constatar i celebrar, en aquesta conjuntura, amb la present planificada publicació col·lectiva, tant alguns dels assoliments evidents, ja aconseguits, en dècades precedents, com també portar a col·lació determinades qüestions problemàtiques, viscudes, al llarg de certes fases crítiques i gens fàcils, assumides de manera compromesa, en l’àmbit del periodisme valencià. Tampoc no s’ha deixat passar l’ocasió pertinent per a arreplegar, en paral·lel, certs reptes o riscos immediats, plantejats davant de les intenses transformacions, sociopolítiques i econòmiques, assumides pels mitjans de comunicació i els seus desenvolupaments tecnològics, en l’inestable marc present, que, de cara al sempre reptador i enigmàtic futur, continua tirant les seues inquietants cartes a l’aire, sense avisos previs. Tot això converteix, per tant, el volum i la conjuntura històrica, que ara presente, en una ponderada fita de celebració i en un document oportú i valuós. Ho entenc, sent sincer del tot, com una espècie d’espill singular, nascut de l’estudiada aportació plural, entre el compromís i l’aventura investigadora, capaç de reflectir contextualment el marc complex de quatre dècades. En aquest panorama i desenvolupament globals hem viscut molts escenaris dispars i - 12 -
inesperats, fruit, sens dubte, de les conegudes crisis sociopolítiques, econòmiques, sanitàries i culturals, que de manera acumulativa i polèmica s’han anat donant cita entre nosaltres. La UPV, paral·lelament a la defensa normalitzada dels drets de la professió periodística, no ha deixat d’incrementar activitats, beques i projectes, d’agilitar convocatòries, estudis i cites complementàries, com a suport eficaç a la trajectòria, estabilitat i formació contínua dels membres, tal com es constata en la linealitat dels seus programes d’actuació i en les investigacions periòdiques aportades. És ací on es reflecteix i posa a prova, ni més ni menys, el dia a dia sostingut, silenciosament constructiu, però resoltament implicat, de la Unió de Periodistes Valencians. Tampoc falten, per contra, en la llista dels capítols que estructuren l’índex del llibre commemoratiu, referències directes a compromeses situacions històriques viscudes, a peu d’obra, i que bé mereixen estudiar-se, amb més perspectiva, com ara el tancament de Canal 9, el naixement d’À Punt, l’accident del metro i la seua dilatada lluita col·lectiva. O altres temes, sempre oberts –per la immediatesa o la forta implicabilitat– com ara periodisme i pandèmia, periodisme de trinxera?, la precarització professional creixent, l’actualitzat i creixent eix periodisme i feminisme, l’enllaç de clara resistència entre la llengua i el periodisme o la intersecció suggeridora de periodisme i literatura, entre molts altres espais d’estudi i investigació, d’algunes biografies seleccionades i d’assajos funcionalment operatius, però inabastables per a passar a comentar-los en un pròleg estricte.
- 13 -
D’altra banda, una singladura summament especial s’articula entorn dels, atorgats cíclicament, Premis a la Llibertat d’Expressió i la seua dilatada i inevitable intrahistòria, que es projecta, una vegada i altra, sobre els contextos del periodisme, en cada un dels seus nivells, àmbits i modalitats. Ho sabem bé, quan, sovint, –per transgressió sistemàtica i deliberada– la censura, la violència, el poder intervencionista, el silenciament forçat o la falta de transparència, la desinformació programada o la falta de llibertat per a poder expressar-se… esdevenen exemples recognoscibles i lamentablement localitzats, que, de facto, afloren com un reclam obligatori de rebuig i d’exigent justícia compensatòria, entre els mateixos ciutadans, potser en discórrer els seus efectes revulsius per tot l’itinerari compartit, des de l’àmbit local al panorama internacional. Quaranta edicions dels Premis a la Llibertat d’Expressió, per part de la UPV impliquen, sens dubte, una quota significativa i un reconeixement obert a una situació evidentment problemàtica i difícil, en l’escenari global que ens circumda. Tota una lliçó i elecció que es repeteix, any rere any, i ens preocupa per l’evidència de les seues marques descarnades i les seues conseqüències inevitables. No puc, per part meua, deixar de sentir-me afectat directament, en el dit marc de qüestions, atés que diàriament veig –amb testimonial càrrega emotiva, des de maig del 2010– en la prestatgeria de l’estudi –on les hores volen sense remei, envoltada de llibres i documents– l’escultura circular, carregada de força directa i simbolisme, que representa els premis, obra de Rafael Amorós (Albaida, 1964). Al cap i a la fi, un record més, convertit, en aquest cas, en enllaç - 14 -
compromés i directe amb el món tan singular, propi i característic del fotoperiodisme valencià, amb el qual tantes experiències intenses he compartit. Potser, per això, el pròleg comporta empremtes i records especials, fins i tot en els marges. Però, també per això, conjura i comunica sinceritat i reconeixement en les seues entranyes més directes, en contextualitzar la compromesa història dels perfils entrecreuats d’aquestes generacions del periodisme valencià, que ja sumen quatre dècades crítiques d’esforçat quefer professional associat. Per això, rememoren i escriuen de manera celebradora, amb una generositat i una entrega especials, pàgines sentides, junt amb investigacions i projectes, alhora que subratllen assoliments, activen records i apunten determinades frustracions, sense deixar, per això, de fixar i compartir multitud d’experiències, que afloren, amb força de la seua emergent i plural memòria col·lectiva. Si prologar un llibre commemoratiu suposa, per cert, implicar-se i prendre partit, reconec que no he fet altra cosa, des del primer paràgraf, després de la satisfactòria invitació rebuda.
València, estiu del 2021, envoltats encara per la pandèmia. Professor Romà de la Calle
- 15 -