Operació AVL

I. BATALLA

- 27 -

Fi de cicle socialista

El socialista Joan Lerma va ser president de la Generalitat des de novembre del 1982 fins a juliol del 1995, quasi tretze anys.

La pèrdua de la majoria absoluta per part de Felipe González al Govern central als comicis de 1993, els escàndols de corrupció i l’esgotament del projecte dels socialistes valencians auguraven un canvi de cicle. Els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Exposició Universal de Sevilla o la Capitalitat Europea de la Cultura de Madrid havien deixat descol·locada i ferida la moral de la ciutat de València. La dreta autòctona s’havia modernitzat i caminava cap a la victòria del 1995 amb un nou perfil, i el lideratge d’un jove ambiciós disposat a fer tornar l’autoestima perduda a una terra ignorada al tauler nacional.

La qüestió identitària anava a ser un dels eixos de la campanya electoral, i és que el tema de la llengua estava pendent de resoldre des de la Transició, i el Consell socialista havia navegat esquivant la polèmica gràcies al buit legal. La valenciana havia quedat com l’única autonomia amb llengua pròpia sense tindre una autoritat lingüística o ens normatiu oficial, la qual cosa podia derivar en cas d’un canvi de govern, en una situació de caos.

Dues eren les entitats que pugnaven en aquell moment per ser l’autoritat normativa, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

La Diputació de València va crear el 1915 el Centre de Cultura Valenciana (CCV), set anys després de la creació per la seua homòloga a Barcelona de l’Institut d’Estudis Catalans, però des dels seus orígens és criticada pel seu provincianisme, bilingüisme i manca de rigor en la selecció dels seus membres. L’any 1932, el - 29 -

CCV i els seus membres van signar les Normes de Castelló, que reconeixen implícitament la unitat de la llengua catalana.

L’any 1978 passa a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana i promou el secessionisme lingüístic a través d’una nova normativa elaborada per Xavier Casp i Miquel Adlert, les Normes del Puig. L’Acadèmia de Cultura es converteix des de llavors en un element central del moviment anticatalanista, la qual cosa no impedeix que el 1991 se li atorgue el títol de “Reial Acadèmia”, un impuls amb el suport del cap de l’Estat.

L’altra entitat és, com hem dit, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, que naix l’any 1987, encara que la seua publicació al DOGV no es produeix fins al 29 de novembre de 1994.

El seu origen està en l’Institut Universitari de Filologia Valenciana, creat l’any 1978 per Manuel Sanchis Guarner. El filòleg també va firmar les normes de 1932 i des de 1961 fins al 1985 va ser l’únic valencià membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’objectiu inicial de l’institut era oferir als professors una plataforma per a la investigació universitària, però en realitat el fi vertader era un secret a veus. “El professor Sanchis Guarner era conscient que els polítics valencians mai acceptarien l’autoritat d’un ens normatiu amb seu a Catalunya”, afirma un dels seus successors en el càrrec, Rafael Alemany, catedràtic de la Universitat d’Alacant. “S’intenta facilitar a l’administració valenciana que dispose d’una institució pròpia, amb experts, que està dins del món universitari, però té autonomia i pot estar obert a la societat”, explica.

Per aquest motiu es decideix, anys després, reconvertir l’òrgan en un ens que agrupe les tres universitats que imparteixen ensenyaments de filologia catalana: la Universitat de València, la Universitat d’Alacant i la Jaume I de Castelló. L’expresident de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Manuel Castellet, destaca la cordialitat en les relacions històriques entre l’IFV i l’IEC: “L’Institut Interuniversitari tenia credibilitat. Molts dels seus components eren membres de les dues entitats”.

- 30 -

La RACV i l’IFV comptàvem amb algunes victòries en les seues trajectòries. La forta vinculació de l’Acadèmia Valenciana de Cultura amb la UCD —amb majoria al Consell Preautonòmic del País Valencià, presidit per Monsonís, i amb Adolfo Suárez governant a Madrid— va possibilitar que la traducció al valencià de la Constitució (1978) i l’Estatut d’Autonomia (1982) es difonguera amb les Normes del Puig. A més, el consell preautonòmic va autoritzar l’ortografia general de la RACV per aplicar-la al món de l’ensenyament. Es va publicar la decisió del 29 de setembre del 1982 al DOCV i es va enviar material amb les normes secessionistes als centres educatius (Gramàtica de la Llengua Valenciana de Fontelles, García, Lanuza i Paraval).

La victòria socialista de Felipe González el 1982 va provocar un canvi en la relació de forces del Consell Preautonòmic. La substitució a la conselleria d’Educació d’Amparo Cabanes (de la UCD i la RACV) per Ciprià Císcar, alcalde socialista de Picanya, compromés amb la Universitat, va girar el decurs dels esdeveniments. “Em vaig trobar un panorama molt enverinat, amb una estratègia molt determinada per instrumentalitzar la llengua i entrebancar moltes coses”, subratlla Císcar, qui va signar un decret per reconduir la situació creada. Císcar explica una doble maniobra per evitar que l’Estatut d’Autonomia i les lleis posteriors definiren quina seria l’autoritat normativa del valencià, una decisió per a la qual no es reunia consens. Aquest buit legal permetria al futur govern socialista delegar aquestes qüestions a la universitat i avalar la unitat de la llengua.

El perquè del buit legal

Segons explica Císcar, l’Estatut d’Autonomia elaborat a Benicàssim el 1981 contemplava la creació del Consell de Cultura, que havia de convertir-se en l’autoritat en matèria lingüística. Però quan el 1985 es desenvolupa la seua Llei se li donen unes facultats que no són aquestes, sinó l’assessorament al Consell en matèria cultural. “Jo vaig tractar d’evitar que el Consell Valencià de Cultura tinguera finalment competències en matèria lingüística per a - 31 -

poder donar-li a la universitat la responsabilitat” apunta l’exdirigent del PSPV-PSOE. “La llengua no és una qüestió política i no l’han de definir els polítics”, afirma l’exconseller.

El 23 de novembre de 1983 es va aprovar a la ciutat d’Alacant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que regula els usos del valencià a l’educació, l’administració pública i els mitjans de comunicació, i garanteix a tota la ciutadania el dret a ser atesos en llengua pròpia, però que no fa cap referència a quina havia de ser l’entitat normativa del valencià. En la llei, es va distingir entre comarques valencianoparlants i castellanoparlants, l’alumnat de les quals podria demanar l’exempció de l’ensenyament en la llengua pròpia. Per primera vegada es va comptar de forma oficial amb un treball de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IFV) de la Universitat Literària de València, i els seus mapes de poblacions van ser-ne la referència.

El director de l’IFV era Antoni Ferrando Francés (Benicolet, 1947), catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València amb una immensa obra sobre lingüística i història de la llengua, i un gran prestigi dins del món universitari. Ferrando va sol· licitar durant la tramitació parlamentària que la llei reconeguera l’organisme com a entitat normativa. No va tindre èxit. “Fixar en la Llei d’Ús l’autoritat normativa del valencià haguera sigut prolongar el problema i no haguérem pogut tirar endavant”, justifica Císcar. “Es tractava d’evitar les discussions en l’àmbit de les institucions polítiques. Els temes tècnics corresponen a la universitat, als filòlegs i als estudiosos…, no podíem perdre més temps”, explica.

Tant la UCD com el Partit Comunista van posar traves al text i volien que l’ensenyament del valencià fora optatiu. Finalment els ucedistes es van abstindre, i els diputats del PC foren convençuts, la qual cosa va permetre que el text no registrara vots en contra.

L’aleshores president, Joan Lerma, destaca el pas de gegant que es va donar amb aquesta llei: “Vam intentar donar un tractament molt obert per anar possibilitant l’ensenyament de la llengua sense que la gent ho sentira com una obligació, sinó com un - 32 -

repte per ampliar els seus nivells culturals, i la cosa va funcionar perfectament”.

El País Valencià a penes feia uns anys que havia eixit d’una dictadura durant la qual la seua llengua pròpia havia estat totalment prohibida. No hi havia mestres de valencià, però sí moltes ganes d’avançar. “Es va fer un esforç molt gran per tindre en poc temps milers de professors, i es va fer tot a través de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de les universitats, que eren les que havien d’avalar el procés”, detalla Císcar. “La universitat era la que titulava els professors, n’autoritzava el reciclatge..., dirigia el procés”, sentencia. Per cert, que aquella gran fàbrica de formació dels mestres de valencià, l’ICE, estava dirigida per un home singular, Manuel Sanchis Guarner.

Lerma també justifica l’absència d’autoritat sobre la llengua.

“Teníem les Normes del 32, que eren el gran pacte dels valencians, i a partir d’ahí actuàvem amb total normalitat”.

Durant els tretze anys de Lerma, l’administració valenciana no va qüestionar l’autoritat de la Universitat, però no va reconèixer per escrit el seu paper. Tan sols hi ha dues mencions. L’ordre de l’1 de setembre de 1984 de la Conselleria d’Educació afirma que “tot el material didàctic en valencià a utilitzar a les classes s’haurà d’ajustar a la normativa gramatical de l’Institut de Filologia Valenciana”, i el Decret 48/1993 assenyala que el material curricular de l’ensenyament del valencià de les Escoles Oficials d’Idiomes ha d’adequar-se a “la normativa gramatical de l’Institut de Filologia Valenciana”.

Des de l’àmbit acadèmic es veia amb preocupació l’ambigüitat del PSPV, que per evitar-se un enfrontament directe amb la RACV assistia als seus actes i fins i tot va facilitar la tramitació del títol de “Reial”. Per contra, el reglament de l’Institut Interuniversitari va estar cinc anys als calaixos oficials per fer menció al fet que “l’objectiu de l’IFV és, específicament, l’estudi del valencià i, de manera general, el de la llengua i la literatura catalanes, de les que forma part”. La redacció es va modificar després de la mediació del rector de la Universitat de València i el compromís per - 33 -

part del Consell del reconeixement de l’Institut com a ens oficial, el que no es va produir mai.

El fracàs de l’IFV

Hi havia un gran malestar en el món universitari pel no reconeixement de l’IFV com a autoritat lingüística per part del govern socialista. Amb la possibilitat que un bipartit PP-UV governara la Generalitat a partir de les eleccions de 1995 com ja feia a l’Ajuntament de València des de 1991 la preocupació es va transformar en terror. Les conseqüències podien ser demolidores per a la normalització del valencià. Així doncs, es van iniciar diferents gestions per deixat nugat el tema abans dels comicis, però no es va arribar a temps. Com explica Vicent Pitarch a Control lingüístic o caos (1996), el buit existent “afavoreix que, dins del plat de la llengua, ací tothom gose ficar-hi cullerada” i “pontificar-hi esdevé un hàbit usual”, és a dir, es done ales a la RACV. La presència d’una persona de la universitat com Joan Romero al capdavant de la conselleria d’Educació des del 1993, així com la figura compromesa de Jesús Huguet a la direcció general de política lingüística, preveien el desenllaç esperat. De fet, el 16 d’agost del 1994 es va prendre una decisió llargament reivindicada: l’homologació dels certificats administratius de valencià amb els de Catalunya i les Illes Balears.

El primer pas, com hem dit, va ser el reconeixement legal de l’Institut Interuniversitari, després de la reconversió de l’antic Institut Universitari de Filologia Valenciana. Després, es va redactar un esborrany de decret o llei, que constava de quatre pàgines, amb introducció i cinc articles.

Allò redactat contemplava en el seu punt primer que “es reconeix a l’IFV com entitat encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del valencià, sense perjudici d’altres funcions que li corresponguen”. En la resta d’apartats s’obligava a totes les administracions públiques, centres d’ensenyament i aquelles que reberen subvencions o finançament a què utilitzaren “les normes lingüístiques de l’IFV”.

- 34 -

La principal discussió va ser al voltant del tipus de tràmit que s’havia de seguir. L’IFV volia que fora una llei, mentre el PSPV apostava per un decret. Hi havia avantatges i inconvenients en cada cas. Una llei requeria una tramitació més farragosa, però era un rang superior davant un canvi de gestors, que podrien tombar en qualsevol moment la decisió. D’altra banda, el Consell veia impossible que la llei obtinguera el consens parlamentari al qual aspiraven els universitaris, i trobava el decret com l’única eixida possible.

Davant els dubtes generats en les converses entre la conselleria i l’IFV, des de l’administració es va optar per una maniobra un poc controvertida. Es va elevar una consulta jurídica al Consell d’Estat sobre quina era la millor fórmula a elegir, si decret o llei.

Cal puntualitzar que el Consell Jurídic Consultiu —equivalent autonòmic al Consell d’Estat—, previst en l’Estatut d’Autonomia s’havia creat en octubre del 1994, però Lerma va decidir esperar a les eleccions de 1995 per consensuar els membres i posar-lo en marxa, per la qual cosa la consulta es feu a l’òrgan estatal. Aquesta maniobra dilatòria va ser interpretada pels membres de l’IFV com una victòria d’un sector del PSPV de la ciutat de València, temerós per la reacció dels secessionistes.

De forma paral·lela a aquests tràmits, Esquerra Unida va presentar el 10 de febrer de 1995 una proposta a les Corts Valencianes per donar cobertura legal a l’IFV com a instància normativa i el PSPV va votar a favor. El director de l’organisme, Antoni Ferrando, va declarar a la premsa que la Generalitat, “disposa, no ja d’un referent abstracte, les universitats, sinó d’un referent concret al qual, si vol, pot dotar d’unes funcions normatives que ja tenen resoltes totes les comunitats autònomes excepte la valenciana”.

La resposta del Consell d’Estat a la tramitació que s’havia de seguir va arribar quan l’esquerra ja no estava al govern i deia que les dues opcions plantejades eren igualment vàlides. Els governants del PP llançarien al fem aquella resposta, perquè res els interessaven ja aquelles gestions.

- 35 -