Ho faré igualment - Jeroni Muñoz

CAPÍTOL 1 Va tenir el pressentiment que mai oblidarien els dies que vindrien. No creia en les premonicions, però el llum de la cuina encès i el cap de la seva filla gran enganxat al vidre presagiaven un servei i havia tingut un flaix. La convivència converteix actituds en oracles transmesos amb més fiabilitat que les paraules, com si el cos i el gest silent fessin més lliure el llenguatge. Més espontani. La seva filla arrapada a la finestra era un acte infantil que cedia a la il·lusió, malgrat que sabia que la mare s’enfadaria. No podia fer-hi res, sorgia d’una innocència inflamada pertot de detalls que exageraven amb en Leo com si fos un joc. A la Sia li quedaven poc més de dos-cents metres per arribar a casa. Va apagar el frontal, que l’havia il·luminada pels afores plens de foscor, i va començar a alentir el ritme.

Gairebé un parell d’hores corrent eren un bon entrenament.

Encara no havia desat les bambes a l’armariet del garatge que la Mia ja era a la porta, panteixant emocionada.

-Mare, si us plau. Mare, please, please, please. Deixa que t’ho expliqui.- La Sia va passar pel seu costat sense ni tan sols mirar-la. -Please, please, please.- La va aturar, saltant neguitosa sobre les puntes dels peus. Posava cara de bona minyona.

-El Leo ha trucat. Si us plau, si us plau. Deixa que t’ho expliqui.

Però feia temps que la seva mare havia decidit que no continuaria donant corda al joc amb què el seu company s’havia guanyat la complicitat de la Mia. Va anar a buscar el mòbil sobre l’escriptori del despatx.

-Hola, era a córrer. Escolta, saps que estic molt farta que li expliquis històries. Al final creurà que tot plegat és un joc.

- 11 -

-Què has fet?

-Una mica més de dinou kilòmetres. Una hora quaranta-quatre.

-Bon ritme, punyetera. Vas forta.

-Sí, estic bé.

-Agafa’t. La Local ha rebut l’avís d’una dona morta. Sembla que el seu home ha fugit. Els dits d’una mà tallats i una colla de ganivetades. Ens estrenem, Sia. -Ja vinc.

-Estic nerviós. Què dic! Estic cagat.

-Vint minuts i soc a la comissaria.

Va desar el telèfon i es ficà a la dutxa. La seva filla obria els ulls de bat a bat a l’altra banda de la mampara.

-Què, què?

-Va, digues. Mira que ets pesada.

-El salvareu? Diu que els bombers fa estona que hi són.

-És clar que sí, què et penses? Em prepares un isotònic?

Tinc pressa, truca l’Emma que vingui i li dius que ja teniu el sopar a punt.

A la porta de l’edifici els esperava l’Estanis, esperançat que la Sia el deixés entrar amb ells. S’espolsava les engrunes d’una pasta que tot just s’acabava. La Sia li va tocar el voraviu.

-Què fas, menjant això a aquestes hores del vespre? Clar que estàs fet un bidó.

-Què en sabeu, ha estat el seu home?

-Encara no en sabem res, Estanis. Espera’t una mica. Més val que ens deixis treballar.

- 12 -

-No m’ho facis, això. És el primer crim masclista a la ciutat. És la notícia més important des de fa molts anys.

La Sia se’l va mirar, reprovant-lo. Vint-i-cinc anys enrere l’hauria deixat pujar i se l’hauria endut a qualsevol racó d’aquell escenari sòrdid, però amb quaranta-dos començava a veure les coses d’una altra manera. També els defectes, que semblaven fer-se presents amb més pressa que els anys. No hi havia colònia amb olor de Jack Daniel’s i aquella aroma que temps enrere havia trobat seductora, ara més aviat li recordava un vas de tub en un tuguri. Estava segura que ja ni tan sols feia olor d’home, amb tot el que es fotia al cos. L’Estanis encara la seguia.

-Sembla que te n’alegris. Tant t’avorreixes?

-Va, no et facis la desmenjada. Tu també t’estrenes.

Havien arribat a l’escala de l’edifici, on la Sia el va aturar posant-li la mà al pit. Va estar a punt de cedir, però sabia que no ho havia de fer.

-No, Estanis. Em sap greu, però no et puc deixar pujar.- Un dels mossos s’hi va acostar i va tibar el periodista cap enfora, convidant-lo a una cigarreta que va rebutjar. Es va girar amb decepció, presagiada d’inici per les passes fermes de la Sia. Ell no pujaria. Observava enrabiat el pàrquing de terra de la cantonada, on unes velles moreres començaven a brotar. Aviat donarien ombra als cotxes. Ara, tan sols expulsaven intermitents bafarades de pol·len com si exhalessin cercles d’una calada que tenyia de groc el carrer. Més avall, a l’escala que baixava al carrer de sota, un paio s’esmunyia darrera d'una figuera entre les bardisses i canyissars de la parcel·la. S’amagava. Un gest que l’ombra que corria entre la malesa hauria volgut amagar.

- 13 -

“Què coi, per perdre el temps esperant...”. L’Estanis va sortir darrere seu.

Mentrestant, al pis gairebé no hi cabien. En una ciutat eternament tediosa, la notícia d’una mort havia mobilitzat gairebé la totalitat dels cossos policials. Des de l’inici de la crisi econòmica iniciada més de deu anys endarrere, cap de les terrasses dels bars i orxateries del passeig no havien estat tan concorregudes com ho era l’escenari del crim. El número onze d’aquell carrer era un edifici arrebossat de formigó, força escrostonat, que presentava a la part més baixa diverses pintades esborrades amb una cobertura massa clara per fer-les invisibles.

En una, s’hi podia llegir un antic lema contrari a les centrals nuclears. En una altra, parcialment llegible, només s’hi podia llegir encara ara Aquí vive. El darrer, havia estat tapat amb arrebossat d’un gris més intents. Com si s’hagués fet amb ciment ràpid, rubricat amb una firma de color negre inintel·ligible que marcava el territori com la pixarada d’un ca. La dona jeia morta a la cuina d’un dels pisos de la quarta planta amb quatre dits de la mà dreta tallats i una llarga cadena de punyalades que li envoltaven al tronc. Com quatre secallones, les falanges eren al marbre sobre la fusta de tallar. Un regalim de sang el recorria fins el cantell, des d’on gotejava sobre el cadàver. Si en aquell moment algú hagués demanat a la Sia quants morts havia vist al llarg de la seva carrera policial, no hauria sabut què respondre. En tot cas, eren molt pocs. Potser quatre o cinc accidentats i algun suïcida. Aquella romanesa era el cos del primer assassinat que li tocava investigar, tot i que la hipòtesi semblava clara. Algú li havia clavat una destralada amb el - 14 -

ganivet mentre preparava el menjar i, un cop havia començat l’agressió, no havia tingut aturador. Ho rumiava mentre es fregava amb paper de cuina les botes, brutes de sang. En Leo la va interrompre.

-Sia, ha arribat el regidor. Diu el Gómez que l’atenguis tu.

Ell baixarà més tard.

-El regidor? I ha vingut amb en Gil?- El seu company va somriure sense respondre i es va posar a fer fotografies amb el mòbil. Sabia que els de la LUPA prendrien totes les mostres i imatges que els calguessin. Però, per a ell, aquell cos no era tan sols la primera persona assassinada que veia. Era el primer cop que estava a la vora d’un cadàver. No n’havia vist mai cap ni tan sols en un tanatori, d’on acostumava a sortir després de visites que no duraven més de cinc minuts. Els justos per saludar la família i poca cosa més. Amb aquella estèril activitat fotogràfica es mantenia ocupat, dissimulant els nervis. S’havia fet policia després d’un parell d’anys llargs a l’atur i li agradava la bona vida que oferia la ciutat als cossos policials, còmodes amb un dia a dia ensopit. La sergent va rebre el regidor.

-Bona nit, Bartu. Tot sembla indicar que finalment hem tingut el primer crim masclista a la ciutat.

-Encara ha trigat prou, penso jo. Se’ns ha acabat la bona sort.

La Sia va pensar en el seu pressentiment mentre veia que en Gil, cap de la Policia Local, també acabava d’entrar al menjador del menut pis i la saludava.

-Hola Sia, què tenim? Joder qué peste.

-Passa, tu mateix. Hi ha en Leo i mitja comissaria. Ves amb compte no t’embrutis, que està ple de sang.

-Estaven sols?

- 15 -

La sergent no sabia si havien trobat algú més en el domicili, ni tan sols si hi havia canalla. Va suposar que algú els ho hauria dit i va estar a punt de dir que no, però s’arriscava a fer el ridícul. Va optar per dir la veritat, a mitges.

-Doncs encara no ho sé.

La veritat maquillada amb aquell “encara”, que feia suposar que no havia tingut temps d’esbrinar-ho.

-No ha vingut l’Estanis a tocar allò que no sona? Que estrany.

-I tant. Quan hem arribat ja era a baix, regidor.

-Doncs ara no hi és, deu haver anat a fer un got.

-Potser sí, ja sabem que no pot tenir la petaca seca.

La resposta va ser breu, volia veure què feia en Gil. El cap de la Policia Local havia estat fitxat procedent de la Guardia Civil amb una operació força polèmica quan aquest cos va quedar pràcticament sense competències després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Qui era aleshores alcalde va aprofitar el neguit amb què es quedava un home de futur molt poc rellevant i li va oferir comandar una policia local revoltada. En un primer moment va ser una contractació polèmica, sobretot pels sectors independentistes de la ciutat. Però la intel·ligència d’un agent pragmàtic i cordial l’havia acabat consolidant com una peça important. Havia trobat un bon sou, el repte de posar ordre a un cos de més d’un centenar de policies i una ciutat amb la mida justa per no avorrir-se. Però tampoc per tornar-se boig, així que hi estava la mar de bé. La Sia sabia que, de tots els presents, era qui tenia més experiència.

-Què et sembla, Sia?- La mossa d’esquadra va explicar la seva la hipòtesi mentre en Gil assentia i repassava la resta de la cuina. Acabada l’explicació, va observar la resta del pis. Mal- 16 -

grat la pobresa en què vivia la parella, era força net i endreçat.

No hi havia cap altre signe de violència. Semblava que tot havia començat i acabat a la mateixa estança, molt ràpid. Alguns veïns havien sentit una breu baralla entre la parella des de l’altra banda dels prims envans de pladur que evidenciaven alteracions en la distribució per enxiquir els habitatges i fer-los més econòmics. -Se sent olor de comí i no sé de què més, però m’ofega. Odio el comí, cojones. Me huele a la abuela.- El cap de la local es fregava el nas com si tingués un atac d’al·lèrgia. -Pot ser que algú estigui cuinant al costat de l’escenari d’un assassinat? La gent no respecta ni la mort dels veïns. Quina peste! I aquesta altra olor, és pàtxuli?- Es va sentir una corredissa i va irrompre un mosso molt esverat. -Cagontó! Que t’has proposat fer una destrossa o què?- En Gil el va aturar. -On vas, tan de pressa?

El mosso va quedar palplantat. Buscava la Sia, que encara era a la cuina. Va voler fer una passa endavant però el cap de la local el retenia amb la mà al pit.

-Va, deixa’l estar, Gil. El regidor no tenia ganes de gresca entre els dos cossos i va fer desistir el seu comandament.

-Han matat l’Estanis, l’han trobat mort al penjat d’aquí sota.

- 17 -