espigues en flor (1926)
- 15 -
roses blanques Què tendran aqueixes roses que el cor sempre m’han robat? Dins ses fulles mig descloses, quin misteri hi ha amagat? D’un ramell que me’n donaren per les calmes del gener, tant les roses m’encantaren que en plantava un bell roser. El perfum de poesia que exhalava el tany florit, tota l’ànima m’omplia. i encara el sent dins mon pit. Tantes roses per les branques tota em feien estremir. Jo us mirava, roses blanques, sens gosar-vos mai collir. ¿Per quina alta subtilesa tu parlaves a mon cor d’aquella amor incompresa, oh sempre exquisida flor? Rosa blanca i encisera que en qualsevol temps revius, amb l’embat de primavera o amb la calda dels estius.
- 17 -
Flor que quan l’hivern es cansa en sa tasca de gelar, un somriure de bonança primerenca fa badar. Flor que em dares la tendresa, enlairant mon pensament, quan sentia la bonesa d’estimar calladament. Flor que creix per tota banda, amb regor d’aigua o de plor, jo vull fer-ne la garlanda pels silencis de mon cor.
- 18 -
les flors cauen... Els ametlers somreien al ple de llur florida; ploraven les campanes a dalt el campanar: ploraven per ma mare, ja freda, sense vida, i l’eco s’escampava per dins l’ametlerar. I jo… potser somreia als braços de ma dida, potser també plorava, de veure gent plorar. Així passà a ma vista l’esglai d’aquella mort, sens que em deixàs el rastre ’un pietós record. I així cada any retornen els dies de febrer, i en acalar mos ulls, jo sent de l’ametler la blanca flor despresa; i aquells dies de calma, de llum i de cel blau, me duen l’enyorança d’un bes d’amor suau, d’un bes jamai sentit, de maternal tendresa. I una ombra de tristesa davalla dins mon cor, amb la blancor despresa dels ametlers en flor.
- 19 -
margarides Ja el sol aguaita per l’ample cel; ros com la bresca, degota mel damunt les planes totes florides, s’embadaleixen les margarides, i alçant la testa, beuen claror que les anima d’un tremolor. I en les diades de sol ardent, quan el cel brilla més resplendent, sembla que llancin crits d’alegria; -les margarides són flors del dia.Blanques i rosses com és la llum, tenen el riure per tot perfum. Tenen un riure d’ulls deixondits; més condormides les fosques nits, més desvetlades les nits de lluna, viuen de somnis, i és cada una la confident d’un amoret que dins ses fulles guarda un secret. Ai, flor, si et cullen uns tendres dits! No et valdran riures, ni camps florits, ni el sol qui et guaita de l’alta cima; i, “ja m’estima, ja no m’estima”, cauran les fulles, mesquina flor cauran tes fulles, com cau el plor!
- 20 -
flor de card Card espinós de la plana adormida, card espinós de vorera camí; la flor del card té la mel exquisida, més que la mel del flairós romaní. Prou que la cerca l’abella feinera, remorejant, vellutada i subtil; prou li llueixes entorn, cadernera, l’or i la sang de ta ploma gentil. La flor del card fa que el somni perduri d’unes amors que potser floriran, i a les donzelles en conta l’auguri meravellós en venir Sant Joan. Amb sa morada cimera -que és tosa per la tisora subtil dels pastors,la flor del card, de la llet escumosa farà colar les nevades blancors. I en esser el temps d’abundor camperola, quan el raïm enjoiella el parral, el seu plomall amb lleuger vola-vola s’espargirà dins la calma estival.
- 21 -
Istambul Iris florit en pròdig devessall de cases desiguals i colorides; les aigües a sos peus embadalides no es belluguen, per fer-li de mirall. Les cúpules pacífiques acallen enveges de xiprers i minarets, i entre pals de vaixell les clarors ballen amb mitges llunes d’or i gallardets. De les vistoses flors d’aqueixa toia es despèn un encís marejador. Cluquem els ulls: la immensa claraboia enlluerna la vista amb sa claror. Mes ja el cor se desvetla enriolat pel màgic esclator de llum i vida, com un infant despert de sa dormida al bellugueig d’un cirerer fruitat.
- 22 -