Diumenge passat vaig fer seixanta-un anys, una edat de merèixer, n’hauria dit ma mare. En fa quatre que vaig ser afectat per l’ERO d’extinció —l’Expedient de Regulació de l’Ocupació— de l’empresa pública on havia treballat més de 25 anys, la major part de la meua vida laboral. Des del tancament empresarial, he viscut de les prestacions de desocupació, la indemnització pel comiat i quatre bolos mal comptats que algunes bones ànimes —poques— han tingut la delicadesa d’encarregar-me. Diners de butxaca i poc més, que el sector cultural no dona massa alegries. No tinc dret a queixar-me’n, vist com van les coses per la rodalia. En poc de temps, n’he vist de tots els colors. Especialment, entre els meus excompanys de treball; la majoria, deixats de la mà dels polítics que abans, quan eren a l’oposició, ens animaven a erosionar l’adversari amb les nostres protestes i reivindicacions. Abandonats també pels sindicats de classe —de classe business, en diu un bon amic—, que se’n fan els desentesos, xiulen i dissimulen. També és cert que he guanyat temps lliure, i possibilitats de desplaçament fora de temporada, cosa que sempre havia desitjat. Al seu dia, mon pare també el va afectar el tancament de l’empresa on havia treballat des que hi va entrar d’aprenent quan tenia catorze anys, servei militar inclòs, fins que el van acomiadar. Una impremta que, al cap d’un parell d’anys, va rei- 11 -
niciar l’activitat a nom del fill major del patró. L’autoritat laboral de l’època hi va detectar “successió empresarial” i va obligar els hereus de la propietat a negociar de bona fe amb mon pare i els companys si volien reincorporar-s’hi o si s’estimaven més cobrar un altre pessic d’indemnització. Mon pare, sempre prudent, va optar per retirar-se a les tasques pròpies del seu gènere i condició —cosa que ma mare, els meus germans i jo mai no li hem agraït prou. Durant aquells anys, ma casa sempre va estar endreçada, el carrer agranat a primera hora, els nets atesos, les pomes i les carabasses al forn, i el veïnat servit davant de qualsevol eventualitat que el tio Mollà s’encarregava de resoldre amb diligència i bona cara. No calgué que mon pare es reinventara, com proposen els professionals de l’autoajuda, perquè ell sempre havia sabut quin era el seu lloc al món i no havia tingut mai un no per a ningú. Per desgràcia. Fa tot just una setmana, Radiotelevisió valenciana (RTVV), l’empresa que em va acomiadar, acaba de reiniciar les emissions des del mateix edifici de Burjassot, l’Horta Nord, que va ocupar des dels seus inicis, el 1989. L’empresa ha canviat de nom comercial, però utilitza el fons de comerç acumulat durant els vint-i-cinc anys en què hi vaig treballar, fabrica la mateixa mercaderia i la distribueix casa per casa per la mateixa xarxa de telecomunicacions. Ara, segons les seues senyories i el poder judicial, no hi ha “successió empresarial”. Una prevaricació de llibre i una traïció de l’actual govern botànic als extreballadors de RTVV. No els ho perdonaré mai. El bou es coneix per les banyes i l’home per la paraula, diu la saviesa popular. El Govern passa una altra frontera ideològica i assumeix els pressupostos del neoliberalisme capitalista —amb la desregulació de drets laborals al capdamunt. Com cantava - 12 -
Bob Dylan quan ell i jo érem joves optimistes, els temps estan canviant. Sobretot, d’elits. Dilluns passat, l’endemà de fer els 61 anys, amb el vertigen de les decisions definitives a la boca de l’estómac, vaig firmar la meua jubilació oficial. He cotitzat vora quaranta anys a la Seguretat Social espanyola des que vaig estrenar-me com a peó d’obra en Construcciones Orts, una modesta empresa dels germans de ma mare, en la qual, fonamentalment, m’encarregava de pastar la barreja, agranar les escombraries i, durant els mesos d’hivern, portar la caldereta de foc als oficials. Una universitat impagable on vaig aprendre que “fent i desfent es fa l’aprenent”, una pedra mestra de la meritocràcia que ara passa avall. Vaig ser soci d’una cooperativa d’ensenyament i mestre d’escola, tot un salt professional i salarial. Amb el temps, vaig passar per l’administració local, el règim de treballadors autònoms, per la Universitat de València com a professor associat i finalment per l’empresa RTVV, dependent de la Generalitat Valenciana. Quaranta anys de cotització ininterrompuda. Però, ara, amb una objectivitat burocràtica, l’estat em retalla vora un 30% de la remuneració per jubilar-me abans d’hora. En qualsevol cas, a partir del mes vinent, quan rebré la primera paga de jubilat, viuré d’un estat en què, des que tinc ús de raó, no m’he reconegut mai. Una altra contradicció vital que miraré d’assumir en benefici de l’economia familiar. Soc definitivament un jubilat —una paraula plena com un ou, definitiva. Sense entusiasme de cap mena, però jubilat: una persona desplaçada dels circuits productius. Com si una mà invisible m’haguera espentat a un territori ignot, sense punts de referència que el facen comprensible. Encara no soc conscient d’allò que m’espera, en realitat. En tot cas, un terreny - 13 -
d’incertesa que mai no m’havia parat a imaginar. Inicie una nova vida i, amb un regust agredolç, batege aquest quadern de jubilat —el quadern d’una persona a qui, sense desitjar-ho, li han tocat el tercer toc. A la lleixa de llibres que tinc més a prop, hi veig El derecho a la pereza de Paul Lafargue. Més enllà, com un contrapunt, El diario de un jubilado de Miguel Delibes. Fora, a l’horta, s’entreveu un cel negre, però estelat. El dia ha estat seré i calorós. La nit serà llarga i solitària.
He viscut tota ma vida al cor de l’Horta, un paisatge dissenyat segons les possibilitats de les generacions que hi han passat —dels propietaris de la terra, en primer lloc. “El paisatge, el fan els notaris”, assegurava Josep Pla referint-se a l’Empordà. L’axioma té tota l’exactitud semàntica a la meua comarca. Ací m’engendraren i ací vaig nàixer sense que em demanara permís ningú. Ací continue, passats els anys, sense cap orgull inflamat —com alguns dels meus amics— ni autoodi malaltís— com els meus enemics de proximitat. De tant en tant, alertat per un ressort invisible, necessite el quitrà i el batec urbà per notar vida més enllà de la fisiologia. El distanciament terapèutic m’espenta cap a ciutats com més allunyades millor del món en què visc diàriament. Per contagi literari, el flâneur de Charles Baudelaire i Walter Benjamin esdevé llavors el sant de la meua processó. Sota la seua protecció, m’agrada fer-me fonedís entre la massa desconeguda i deixar en suspens la meua identitat heretada. Durant aquests episodis d’autoestranyament, el passeig despreocupat es converteix en el termòmetre de la meua petitesa entre gent que - 14 -
—cadascú a la seua manera— mira de respirar l’aire d’un temps no sempre càlid. La major part de l’any visc a Massalfassar, l’únic poble de l’Horta sense semàfors dins del nucli urbà. Cada dia, i quasi a la mateixa hora, vaig al forn de pa, a la verduleria o al cafè. Salude i em saluda tothom d’acord amb un hàbit educat i que educa. A la vesprada, en amagar-se el sol, solc passejar fins a Meliana, el meu poble natal, hora i mitja justa per trajecte. Torne en fer-se fosc, cansat i satisfet. Algun dia, isc també de bon matí i m’allargue al Barranc del Carraixet vora el qual algun apàtrida sentimental ha tallat una figuera els darrers dies. Sempre m’hi trobe algú, bon dia i adeu —poc més, que és molt. Un contacte banal que m’alegra l’instant i em distrau. A voltes, pregunte o em pregunten per l’oratge, la salut d’un conegut, el resultat del partit de futbol o de la partida de trinquet de Massamagrell. Darrerament, m’hi topete urbanites, potser jubilats com jo, que, des de la ciutat de València, s’endinsen a la comarca a la recerca d’una imatge idíl·lica de l’horta —o només d’una orxata. Avui he coincidit amb una colla que pensaven esmorzar al Cafè Gurugú de Meliana. “Feu bona cosa de gasto”, els he recomanat. No sé si m’han entès —que crec que no. Parlaven del paisatge amb paraules pirotècniques, com si es referiren a un decorat. Mentre caminàvem junts, he comptat més de trenta camps perduts a vora i vora del carril bici —per cert, ple d’excrements de gos. Fins i tot els tarongerars, que fa temps van substituir les hortalisses en aquest tros de l’Horta, s’omplin de corretjola enfiladissa i de misèria. Els ho faig notar i, com un ressort pavlovià, acusen la Unió Europea i els tractats d’importació de l’Àfrica. Sent una enveja colossal davant de - 15 -
les persones que tenen respostes per a tot. Això és només una part minúscula del problema, els apunte com qui no diu res. El propietari no pot mantenir-ne els costos i, entre perdre i més perdre, opta pel mal menor, pense en veu alta. Com si ploguera, ells a la seua. Els distribuïdors importen producte barat, hi afegisc, i la clientela el compra amb alegria. Què hi podem fer? “Però és bonic”, em retruca un dels senderistes urbans com qui diu la darrera paraula. Què li podia contestar? Arribant a casa, al terme d’Albuixec, un llaurador de rostre arrugat, eixut de carns, cull unes bresquilles —que deuen ser les primeres— i me les ofereix com un regal. “Per a la teua amiga”, m’ha dit, sense més compliments. Li he donat les gràcies, que em replica amb un educat “no es mereixen”. “I hui per què passeges a soles?”, em pregunta, amb tota la confiança del món. Doncs no ho sé, aquesta és la veritat. Però avui he passejat sol. Sol com un jonc.
Fa uns mesos, vaig posar el punt final al meu darrer dietari: Tot entra en el pes, que publicarà la tardor vinent l’Editorial Vincle dels amics Manolo Gil i Xavi Bellot. Aquell dia vaig decidir que en seria el darrer, no sé ara per què. Tanmateix, ací estic, davant de la pantalla, amb un ull sobre el teclat i l’altre al corral del cul de casa, mirant les merles juganeres, les sargantanes i els dragonets que es passegen pel mur de pedra seca, immergit en un dubte quasi existencial: o tancar l’ordinador o continuar amb aquesta autòpsia literària que vaig començar amb la primera entrada del dietari Espill d’insolències, signada el dia 10 de juliol de 1992: - 16 -
“La febre! Quina cosa més misteriosa i delicadíssima! Quina defensa més sensacional! Tothom reacciona davant de la febre d’una manera personal”. Aquesta observació, la va deixar anotada Josep Pla en algun dels seus Articles amb cua. Els romàntics també hi havien dit la seua. De fet, la febre —la calentura, que en diem a la meua comarca— forma part d’una certa estètica que ara valore: cal patir-ne uns graus per a poder escriure alguna cosa de trellat. I, en efecte, el fet és invariable. Si demanes que et deixen tranquil perquè vols posar-te mans a la faena, fins i tot els més acostats ho consideren una frivolitat. Tanmateix, si fas veure que et trobes malament de salut, descobriràs, amb fascinadora sorpresa, que tothom pica sola i se’n va —segurament per por al contagi, ben mirat. Siga com siga, la conseqüència sempre és productiva. La soledat és la primera condició per a la creació literària. L’haurem de defensar a peu, a cavall i amb els graus reglamentaris que s’escaiga. Quantes pàgines es deuen haver escrit gràcies al subterfugi de la febre! Publicat l’any 2000, Espill d’insolències era una selecció de textos corresponents als quaderns escrits del 1992 al 1997, entre el diari íntim i els judicis de valor sobre l’entorn immediat. Anys després, vaig tornar a la literatura confessional amb el Quadern d’entretemps, un recull d’escrits d’identitat híbrida: fragments autobiogràfics, notes de lectura, impressions de viatge i pensaments despentinats sobre l’aire del temps. Es
- 17 -
tractava de provar —de provar-me— la capacitat d’escriure de forma perseverant, com en un taller de pràctiques artesanals. Entre aquells volums i Tot entra en el pes, he publicat uns altres dos llibres que tenen així mateix forma de dietari. Comparteixen el fet d’haver-los engendrat a partir de sengles visites als Estats Units. El primer, Més enllà de San Francisco. Viatge per Califòrnia tot esperant Obama, recull les experiències d’un viatge per Califòrnia i Nevada coincidint amb la campanya electoral que va portar Barack Obama a la Casa Blanca per primera vegada. El segon, Un adéu a la tribu. Dietari d’hivern a Nova Anglaterra, correspon a una estada a Providence, Rhode Island, com a visiting professor a la Brown University. Dos reportatges sobre la cultura americana i els mites made in America de la meua generació, tan influïda per la música, la literatura, la New left, el nou periodisme, la Beat generation i totes les expressions de la contracultura. Tot entra en el pes és una altra prova —un altre assaig?— de les formes narratives a cavall entre mons diversos, literaris i no-literaris, en què he intentat viure des que vaig començar a escriure. Un tipus de prosa que m’ha ofert, d’afegit, la possibilitat de jugar als equívocs amb l’eventual lector. Al capdavall, l’ambigüitat és el terreny literari que més m’estime potser perquè la meua vida quotidiana discorre sense les emocions a l’ombra de què la literatura és plena. Com li agradava assenyalar a Umberto Eco, “totes les lectures són errònies”. O, segons el seu deixeble Paolo Fabbri, “tots som agents dobles”. Tot entra en el pes continua el projecte iniciat amb Espill d’insolències. Potser és el mateix llibre. No estic segur, tanmateix, que siga el mateix autor. Un fil d’escriptura en què subratllava, entre espasmes de vida o només de pensament, la - 18 -
metamorfosi de la meua mirada en unes circumstàncies que canvien i que m’han fet canviar. En el cas de Tot entra en el pes, fragments escrits al llarg d’una dècada de pèrdues irreparables però també guanys inesperats. Ara, òbric un altre arxiu de retalls literaris que potser un dia seran un altre dietari. No tinc res millor a fer. Llevat de les col·laboracions en premsa —gràcies a les invitacions dels amics Salvador Enguix de La Vanguardia, Joan Carles Martí del Levante-EMV i Hèctor Serra de Jornada—, les hores deixen temps per a l’escriptura més sedimentada. En qualsevol cas, m’esforce a creure que tot això matisarà la sensació d’estranyesa que m’envaeix darrerament, empresonat en un espai estret que em fa pensar en la Petita faula de Frank Kafka: “Ah”, va dir el ratolí, “el món es fa cada dia més estret. De primer era tan ample que vaig tenir por, i vaig continuar corrent i vaig ser feliç quan per fi vaig veure en la llunyania murs a dreta i esquerra, però aquests murs allargats s’acosten tan de pressa l’un de l’altre que jo ja soc a la darrera cambra, on hi ha el racó amb la trampa cap a la qual corro”. “Només has de canviar de direcció”, va dir el gat, i se’l va cruspir.
Absort mirant el corral, per la vora del mur de pedra seca que fa de tanca mitgera amb el carrer, veig un ratolinet que s’hi passeja despistat, potser fugidor del camp de davant que llauraven ahir. De sobte, de dins del mur, com un llamp inesperat, ha saltat una serp —potser una colobreta— i s’ha engolit el ratolí tot d’una, gola avall. Un flaix que concentra, Charles Darwin en mà, tot un cicle biològic. Només biològic?
- 19 -