Crònica de la cadència - Aina Garcia Carbó

l’habitar clandestí

Los límites se alteraban de tal modo que acababa por no haberlos.

María Zambrano

- 17 -

l’habitar clandestí Bauman

Visc en un món líquid on tot se’n va, on tot està, on els mínims i els màxims es mesclen, es superposen.

Tot és l’ara.

L’abnegada absència, corpresa i ennuegada, s’ofega dins la bassa on el vestit es remou, jorn rere jorn, corrompent-se els colors, els parers i les vivències, al compàs d’una tossuda solitud, atrapada dins la gola de la multitud pretensiosa, gasiva i frondosa, d’angoixa i de dubtes.

¿Quin és el camí que ens porta, letàrgics i somnolents, entre la senda i cega conducta i el pas més valent que fem?

¿Per què hi habitem clandestins, a la sacsejada?

- 19 -

Més enllà, trencant la marcada via, desperta el capvespre i cau la nit quan encara, ací, és de dia.

Llavors, veureu que sols el moment es sosté entre la lànguida precisió de l’instant on l’aigua present flueix i continua.

Veureu, llavors, que l’aigua es fon i es conjuga fora dels límits de la gorja i hidrata i nodreix i segueix i fluctua.

No temeu la imprudència d’eixir, el salt al corrent, l’impacte intrèpid; després, la remor no hi és, sols queda el record plaent d’aquell batec primerenc quan envoltat d’un anhel, vas atrevir-te a ser-hi lliure.

- 20 -