Wal·lada bint al-Mustakfí Ocean Vuong Jacint Verdaguer Sully Prudhomme Maria-Mercè Marçal e e cummings
Paul Verlaine Arthur Rimbaud Charles Baudelaire Stéphane Mallarmé Tristan Corbière Auguste Villiers de l'Isle-Adam Marceline Desbordes-Valmore
Marina Negredo González
Salvador Barrau Viñas
Maica Gámez Arrabal
M Ángeles
Ortega Fuentes
Jordi Tena i Galindo
En aquest número 15, de juny de 2026, hem preparat un còctel d’estiu ben variat, des de la poesia andalusí del s. XI fins a la poesia coreana, tot passant pel poetes de l’Absenta, la dicotomia d’en Verdaguer i el recorregut de Marçal entre el seu poble natal i diversos barris de Barcelona. Ho rematem amb una recomanació del llibre i l’estranya relació del cinema amb la poesia.
Esperem que ho gaudiu!
Ha col·laborat també en aquest número la Roser Díaz Martín
Entre Déu i el
Dimoni: Jacint Verdaguer
Versos de Cinema
Wallada Bint Al-Mustakfi
El llum de la lectura Georg Pauli
Poetes
WAL·LADA BINT
AL-MUSTAKFI
Per Salvador Barrau (traduccions i adaptacions)
Poetessa andalusí, princesa Omeia de l’Al-Àndalus, i la Còrdova poètica del s. XI
WAL·LADABINT AL-MUSTAKFI
LaCòrdovapoèticadels.XI
Wal·lada va ser una poetessa andalusí, filla de Muhammad al-Mustakfi, conegut per ser l'efímer califa de Còrdova, qui es convertiria en l’onzè califa de Còrdova, i de l’esclava cristiana Amin’am. Va néixer en el bressol principesc d’Omeia, Califat de Còrdova, en temps de decadència del territori Al-Àndalus. Va demostrar ser una dona decidida i segura de si mateixa. La història la recorda com a dona activa davant la societat a pesar de les limitacions per ser dona en un context àrab medieval.
Wal lada, filla única, va gaudir dels privilegis de formació i cultura, i per a ella va ser la sort que els pares no tinguessin descendència masculina, perquè aquesta situació li va donar l’oportunitat, quan va morir el pare l’any 1025, de cobrar l'herència i allunyar-se definitivament de la cort i la reialesa. Així, Wal lada mai no va negociar cap matrimoni, sinó la seva pròpia independència, amb tan sols gairebé disset anys d'edat. Es va independitzar de tota tutela masculina i va obrir un palau i saló literari a Còrdova, el qual va dedicar a l’ensenyança de la poesia i el cant a noies joves de bona família i també a esclaves
Wal·lada bint al-Mustakfi, l’última princesa de la dinastia Omeia, pertanyent al “ gran mosaic de la cultura andalusí”, fou una poetessa revolucionària intel·lectual que destacà en els gèneres literaris, amorós i satític El saló literari (‘majlis’, en àrab) va crear critiques en el moment i la cultura d’aquells anys, ja que intervenia lliurement en les tertúlies que allà celebrava discutint d’igual manera entre homes i dones Va ser criticada per personatges de la se
En el seu saló literari (‘majils’ en àrab) era visitat pels poetes i literats del seu temps, així com per personatges jurídics prestigiosos que s ’ enamoraven del talent, el geni i la bellesa de Wallada.
La gran passió de la seva vida va ser el poeta Ibn Zaydún o Abenzaidún, amb qui va mantenir una relació secreta, atesa la vinculació del poeta amb els Banu Yahwar, llinatge rival dels Omeies al qual ella pertanyia, per la qual cosa havia d'anar amb compte per Còrdova. Sobre aquesta relació giren vuit dels nou poemes que se ' n conserven. Suposadament, la relació es va trencar per l'amor d'Ibn Zaydún amb una esclava negra de Wallada, cosa que pot ser certa, però també respon a un tòpic de la poesia de l'època El poeta li va dedicar ferotges sàtires després de la ruptura
És als vint anys que succeix que, en una festa literària poètica, jugant a completar poemes segons era costum de l’època, quan va conèixer un home que fou important en la seva vida, un noble, ric i amb influència política, aquest Ibn Zaydum, i amb ell van iniciar una vida amorosa curulla de passió, gelosia, trobades i comiats. Es va fer amant del visir Ben Abdús, rival politic i enemic de Ben Zaydum, tot i que no es van casar.
Wallada es va convertir en la dona més culta, famosa i escandalosa de Còrdova, quan es passejava pel carrer i vestia models dels harens de Bagdad i lluïa versos seus brodats en l’orla del seus vestits o en túniques transparents.
Al costat esquerra deien:
“Per Al·là, que mereixo qualsevol grandesa i segueixo amb orgull el meu camí”
Al costat dret:
“Dono de bon gust al meu amant la galta i dono els meus petons a qui els vulgui.”
La última luna Matilde Cabello Editorial Almuzara 2005.
Aquestes manifestacions donaven independència personal, llibertat amorosa i orgull intel lectual. Es mostra tal qual és i vol ser, parla en primera persona, no es sotmet a ningú, és apassionada, i expressa desig i rebuig amb molta claredat, és capaç i generosa, avançada al seu temps, renuncia a la reilesa per a ser lliure, ensenya el seu saber de cant, poesia i música fins i tota dones humils, com era alguna esclava cristiana filla d’un venedor de figues És Wal·lada en si mateixa i en el context del temps medieval una revolució on homes i dones l’admiren i els envejosos la critiquen
La separació
Enamorat de Júpiter
GARULO, T. Diván de las poetisas andaluzas de AlAndalus. Madrid, Ediciones Hiperión, 1985.
A continuació, dos poemes d’Ibn Zaydún, el seu gran enamorat:
El secret
Si tu volguessis, entre nosaltres dos hi hauria un secret que mai no es divulgaria
Baste't saber que, si tu sustentessis el meu cor podria suportar cosa que altres cors no suporten.
Còrdova ufana
Oh, Còrdova ufana!
Hi ha en tu esperança per a mi?
Potser un cor que crema en la teva absència es pot entebeir?
Potser tornar les teves nits delicioses, quan la bellesa era un regal als ulls, i les músiques un plaer per a les orelles tan tendre, en tu, la falda de la vida?
Ella, però, li retreu:
Pura pedra
Quan t'has entès de tot el que t'estimo i vas saber el lloc que ocupes al meu cor, i com em deixava arrossegar per l'amor, submisa, ip, que a ningú més que a tu vaig consentir que m 'arrossegués, t'alegrar que el patiment cobrís el meu cos i que l'insomni pintés de negre les meves parpelles. Passa les teves kirades per les línies de les meves cartes i veuràs les meves llàgrimes barrejades amb la tinta
Afecte meu: el meu cor es desfà de queixar-se tant a un cor de pura pedra.
Reconeixements
El 2000 es publica la seva primera biografia: Wallada, la última luna, de Matilde Cabello
El 15 de juliol de 2004 es va estrenar al Festival de la Guitarra de Còrdova "Wallada (El somni d'un poeta cordovès)", musical de rock simfònic andalús
Al febrer de 2008, el grup musical Saurom llança una cançó dedicada a la història de Wa·llada, titulada "Wallada l'Omeia", inclosa en el seu àlbum Once Romances desde el al-Àndalus. La banda també dedica un vídeo musical a aquesta cançó.
Al juliol de 2018 l'Associació "Històriques. Història, Dones i Gènere" i el Col lectiu "Autores de Còmic" va crear un projecte de caràcter cultural i educatiu per visibilitzar l'aportació històrica de les dones a la societat i reflexionar sobre la seva absència consistent en un joc de cartes. Una d'aquestes cartes està dedicada a Wal lada.
El 2024, el productor de cinema Pedro Alonso Pablos va publicar un llargmetratge animat dedicat a aquesta poetessa i al seu amant Ibn Zaydún, titulat Abenzaidún y Wallada, amor eterno
Bibliografia
· CABELLO, Matilde Wallada, la última luna, Almuzara, 2005, ISBN 978-8496416468
· DOZY, R P Historia de los musulmanes en España Madrid, Turner, 1988
· GARULO, T Diván de las poetisas andaluzas de Al-Andalus Madrid, Ediciones Hiperión, 1985
· LASALA, Magdalena Walläda La Omeya, Madrid, Martínez Roca, 2006
· LÓPEZ DE LA PLAZA, G Al-Andalus: Mujeres, sociedad y religión. Málaga, Universidad de Málaga, 1992.
· SOBH, M. Poetisas arábigo-andaluzas. Granada, Diputación Provincial, 1994.
ElLlibre
Per Marina Negredo González
Su estabilidad es solo aparente. Basta examinarlo de cerca para descubrir un artificio frágil, una identidad cosida con materiales provisionales.
(De la Reseña del autor)
La Proyección del vértice
En La proyección del vértice*, Antonio Gutiérrez Vara propone una poesía que no se pregunta simplemente quiénes somos, sino mediante qué operaciones llegamos a considerarnos alguien El yo aparece en estas páginas como una construcción verbal: un relato com-puesto con recuerdos, atributos, deseos, juicios y palabras ajenas. Su estabilidad es solo aparente. Basta examinarlo de cerca para descubrir un artificio frágil, una identidad cosida con materiales provisionales
El libro se organiza en tres movimientos: «La proyección», que aborda primero la formación del sujeto y después su relación con los otros; «La refle-xión», que desplaza el conflicto hacia el conocimiento y el lenguaje; y «El vér-tice», sección breve y conclusiva, que busca el punto en el que la palabra, el mundo y la conciencia parecen tocarse sin llegar a coincidir. Esta disposición convierte el poemario en un itinerario: de la persona construida al acto que lo construye
La Proyección del vértice
Antonio Gutiérrez Vara Loto Azul Editorial
Aunque su fondo es filosófico, los momentos más intensos aparecen cuando el pensamiento se encarna en una escena. Un hombre espera para entrar en quirófano y recupera en la memoria el resplandor del verano Un padre contempla a su hijo dormido y duda de qué podrá enseñarle sobre la vida Una pareja permanece en silencio mientras observa la felicidad de otros. Una caricia consigue detener, por unos segundos, el incesante trabajo de la mente. En esos poemas, la reflexión deja de ser una tesis y se convierte en experiencia
La gran preocupación del poemario es la distancia entre las palabras y las cosas Los diccionarios se transforman en laberintos; los conceptos, en espejos que solo reflejan otros conceptos; la verdad, en una luna que desaparece cuando se intenta sujetarla. El lenguaje permite levantar mundos, pero no garantiza que esos mundos coincidan con algo exterior La escritura queda siempre muy cerca de lo real y, al mismo tiempo, separada de él: «a dos milímetros del ser»
Caleidoscopio
En la mañana gris de un marzo lento, apenas entra luz por la ventana Errático y cansado, camino por la casa
Al llegar al salón, cojo en la biblioteca un diccionario, lo miro, lo abro y lo vuelvo a cerrar; lo sitúo ante el ojo derecho, e imagino en su interior un tubo, tres espejos, dos láminas de vidrio y, al fondo, todas las palabras
Lo giro entorno a su eje y, ante el ojo que mira, las palabras se mueven y, a cada movimiento, se colocan de diferente modo, formando frases, párrafos, sentidos diferentes; mundos posibles, todos los posibles que encierra el diccionario entre sus páginas
Los que ya están escritos y los que aún están por escribir, uno a uno aparecen, tras el vidrio traslúcido, a dos milímetros del ser.
«Caleidoscopio» es uno de los poemas que mejor condensan el sentido de La proyección del vértice. Situado en la sección «La reflexión», representa el momento en que el libro deja de observar únicamente la identidad, la memoria o la relación con los demás y dirige la mirada hacia el instrumento con el que se han construido todas esas realidades: el lenguaje El poema funciona así como una imagen de la escritura y, al mismo tiempo, como una síntesis de la concepción del ser humano que atraviesa el conjunto del poemario. El poema presenta, por tanto, el lenguaje como una máquina creadora. Dentro del diccionario no existen todavía poemas, identidades ni relatos completos: solo hay palabras disponibles. Es el movimiento la selección y la combinación el que convierte esos materiales en una realidad organizada Cada giro del caleidoscopio equivale a una nueva ordenación verbal y, en consecuencia, a una nueva posibilidad de componer un mundo
Sin embargo, el poema introduce en su último verso una reserva decisiva: todos esos mundos aparecen «a dos milímetros del ser». La expresión reúne cercanía y separación. Dos milímetros representan una distancia mínima, casi imperceptible, pero suficiente para impedir la coincidencia. Las palabras pueden acercarse enormemente a lo vivido, construir una representación convincente y producir la impresión de que estamos ante la realidad misma; pese a ello, permanecen al otro lado del vidrio No son el ser, sino una configuración verbal situada muy cerca de él
«Caleidoscopio» ocupa así una posición central dentro de La proyección del vértice. Resume la capacidad del lenguaje para organizar el caos, formar identidades y levantar mundos posibles, pero también muestra su límite. El poema expresa, en definitiva, la paradoja fundamental del libro: el ser humano necesita construir verbalmente el mundo para habitarlo, aun sabiendo que esa construcción permanecerá siempre a una distancia mínima e insalvable de aquello que pretende representar
OCEANVUONG: ELPODER TRANSFORMADOR DELAPOESIA
Per Carmina Ral Royo
La seva escriptura es caracteritza per una honestedat radical i una delicadesa formal que evita l’estridència.
Vaig descobrir la poesia d’Ocean Vuong (Vietnam, 1988) a través de la sèrie de ficció ‘We Are Who We Are’ (2020), dirigida per Luca Guadagnino. En un dels episodis, el protagonista adolescent, Fraser, lector compulsiu i introspectiu, recita poemes de “El tiempo es una madre” (Ed Vaso Roto, 2023) Aquell fragment funciona com a porta d’entrada a una veu poètica d’una intensitat inusual.
Ocean Vuong és un poeta i novel lista vietnamita-estatunidenc que ha situat al centre de la seva obra qüestions com la immigració, el trauma, la memòria i la identitat queer. La seva escriptura es caracteritza per una honestedat radical i una delicadesa formal que evita l’estridència.
Entre les seves obres traduïdes al català per Editorial Anagrama destaquen la novel·la “En aquest món, per un moment, som grandiosos” (2020), una carta esquinçadora d’un fill a la seva mare analfabeta on s ’exploren raça, classe i masculinitat, i “L’emperador d’Alegria” (2024), centrada en la pèrdua, la família escollida i la recerca d’esperança
“El tiempo es una madre” (Ed Vaso Roto) és el seu segon llibre de poemes, publicat el 2023. El volum aborda el dol per la mort de la mare de l’autor, traspassada el 2019 a causa d’un càncer. El poemari articula una meditació sostinguda sobre la ferida que no cicatritza, el buit i la persistència de la memòria El dol no hi és només un tema, sinó és l’estructura emocional del llibre.
La veu de Vuong és íntima però alhora política. Escriu des de l’experiència del migrant queer, des de la guerra heretada i des de la fractura lingüística d’haver estat el primer de la seva família a aprendre a llegir i escriure en anglès. Tanmateix, la seva obra no s’instal la en la denúncia ni en l’ombra de la privació: treballa amb la llum, amb la reconstrucció, amb la possibilitat de sentit
Llenar la brecha
Llego al campo & apago el motor
Es simple: no sé cómo amar a un hombre suavemente. La ternura es algo que se muele a golpes Luciérnagas colgadas en ocaso de zafiro. Estás tan callado que eres casi mañana
El cuerpo se hizo suave para resguardarnos de la soledad.
Dijiste eso como si el coche se llenara con agua del río.
No te preocupes. No hay agua
Sólo tus ojos cerrándose. Mi lengua en el quid de tu pecho Pequeños pelos negros como piernas de insectos desaparecidos. Nunca quise la carne
Y es que siempre falla en fallar con precisión
Mas si yo atravesara la página delgada de la piel igual & encontrara el corazón no del tamaño de un puño sino tu boca abriéndose tan ancha como Jerusalén ¿Entonces qué?
Qué ansia se somete sin un límite. Amar a otro …………………hombre– es dejar atrás a nadie que me perdone …………………No quiero dejar …………………a nadie atrás. Preservar & ser preservado …………………La forma en que un campo …………………convierte sus secretos en peonías
La forma en que la luz
…………………preserva su sombra al tragarla
La seva poesia s’inscriu en la renovació contemporània de la lírica nord-americana, alimentada per veus provinents de les minories. Formalment, combina una aparent senzillesa amb una gran precisió retòrica. Utilitza imatges metonímiques i una llengua continguda per donar forma a allò forani, a allò recuperat, a allò que sovint resta invisibilitzat
La seva precocitat no exclou una notable maduresa expressiva. Lluny d’experimentacions gratuïtes, la seva és una poesia despullada, sostinguda per la ponderaciód els sentiments i per una memòria afectiva que troba fulgor en cada vers mesurat amb rigor En aquesta tensió entre fragilitat i contenció rau, precisament, el seu poder transformador.
Oda a la masturbación
porque tú nunca fuiste sagrado solo suficientemente bello
para que te encontraran con un garfio en tu boca el agua se agitó como chispas cuando ellos te sacaron & a veces tu mano es lo único que tienes para asirte a ti mismo a este mundo & es el sonido no la plegaria lo que entra el trueno no el relámpago lo que te despierta.
en el asiento trasero neón de medianoche estacionamiento agua bendita untada entre tus muslos donde ningún hombre se ha ahogado de tanta sed la acabada una articulación de estrellas roídas entonces alza el deleite -pulgar de costras & enseña a la lengua sobre el alimento sin brida perderse en una imagen es hallar en ella una puerta entonces cierra
tus ojos & ábrete busca abajo con cada costilla canturreando la desesperación de teclas de piano intocadas algunos llaman esto ser humano, pero tú ya sabes que es la forma más breve de por siempre sí hasta los santos lo recuerdan el si bajo cada decir bajo el aliento rebosado cual flores de cerezo haciéndose espuma en primavera de nadie cómo suelen estas líneas parecerse a las marcas de las garras de tus hermanos cuando los arrastran lejos de ti tú cuyo nombre no escuchado por el oído sino los más pequeños huesos en las tumbas tú que enciendes el aire de abril con todos tus pétalos aquí aquí aquí tú que te tuerces por la luz de alambrada aunque sabes cómo el color atrae decapitación yo bajo la mano buscándote en suelo estadounidense en pueblos con nombres como hope celebration success&sweet lips como pequeña saigon laramiemoney &sanford pueblos cuyos árboles saben que el peso de la historia puede doblar sus ramas hasta quebrar
líneas cuyas raíces excavan en las piedras & los datos duros juntando la memoria de herrumbre & hierro mandíbulas & amatista sí tócate así abre el hambre incurable de la más suave herida después de todo dios te cortó aquí para recordarnos de dónde él vino clava este latido de astas de nuevo a la tierra grita hasta que lo oscuro fluya cada bestia sin rostro desterrada del arca mientras raspas la sal de la vergaclítoris & lo llamas luz del día no temas ser tan luminoso ser tan brillante tan vacío las balas te atraviesan limpiamente pensando que han hallado el cielo mientras buscas abajo presiona una mano contra esta sangre -cuerpo cálido cual palabra que clavan a su significado & vive
Alborada con ciudad ardiendo
Vietnam del Sur, 29 de abril de 1975: en la Radio de las Fuerzas Armadas sonaba «White Christmas » de Irving Berlin,como una clave para iniciar OperationFrequent Wind, la evacuación definitiva de civiles estadounidenses y refugiadosvietnamitas en helicóptero durante la caída de Saigón
…………Pétalos de adelfas de leche en la calle como trozos del vestido de una joven
May yourdays be merry and bright
Él llena con champaña una taza de té, la lleva a los labios de ella. Abre, le dice
Ella abre
………………………………………………Afuera, un soldado escupe
…………su cigarrillo mientras pisadas
llenan la plaza como piedras caídas del cielo May all yourChristmases be white mientras el oficial de tránsito
…………abre su funda.
…………………………………Su mano rozando el ruedo del vestido blanco
Los ojos negros de él
………El cabello negro de ella.
……………………Una sola vela.
Sus sombras: dos llamas
Un camión militar acelera por la intersección, sonido de niños ……………………………………gritando adentro. Una bicicleta lanzada …………por la vidriera de una tienda. Cuando el polvo se alza, un perro negro yace en la vía, jadeando Sus patas traseras aplastadas en el brillo
…………………………………………of a white Christmas.
En la mesa de noche, una rama de magnolia se expande como un secreto escuchado por vez primera
The tree tops glisten and children listen, el jefe de la policía
…………………………con el rostro sumergido en un charco de Coca-Cola.
Del tamaño de una palma, una foto de su padre se remoja detrás de su oreja izquierda
La canción se mueve por la ciudad como una viuda.
……………Awhite… Awhite… I’mdreamingof una cortina de nieve cae de los hombros de ella
La nieve crepita contra la ventana Nieve picada
……………………………………por disparos. Cielo rojo.
…………………………Nieve en los tanques rodando sobre los muros de la ciudad. Un helicóptero alza a los vivos justo fuera de alcance
Ciudad tan blanca ya lista para tinta
La radio dice corre correcorre.
Pétalos de adelfas de leche sobre un perro negro cual trozos del vestido de una joven
May yourdays be merry and bright Ella dice
…………algo que ninguno de los dos puede oír. El hotel se estremece debajo de ellos La cama es un campo de hielo agrietándose
No te preocupes, dice él, mientras la primera bomba alumbra sus rostros, mis hermanos han ganado la guerra y mañana
Las luces se apagan I’m dreaming. I’m dreaming…
to hears leigh bells in the snow Abajo en la plaza: una monja, en llamas, ……………………………………corre silenciosa hacia su dios ………………………Abre, dice él.
Ella abre
Detonación
Hay un chiste que termina en eh?
Es la bomba diciendo aquí esta tu padre. Ahora he aquí a tu padre dentro de tus pulmones Mira cuan liviana es la tierra después. Tan solo escribir la palabra padre es tallar un trozo del día de una página brillante como una bomba Hay suficiente luz para ahogarse pero nunca suficiente para entrar en los huesos & quedarse No te quedes aquí, me dijo, mi niño roto por los nombres de las flores Ya no llores. Y corrí hacia la noche. La noche: mi sombra creciendo hacia mi padre
Un poco más cerca del borde
Suficientemente jóvenes para creer que nada los cambiará, entran, de la mano, en el cráter de la bomba La noche llena de dientes negros Su falso Rolex, semanas tras estallar contra su mejilla, ahora se atenúa como una luna en miniatura detrás de su cabello
En esta versión la serpiente no tiene cabezaquedó quieta como cuerda desatada de los tobillos de los amantes Él levanta su falda de algodón blanco, revelando otra hora. Su mano. Sus manos. Las sílabas dentro de ellos. Oh padre, oh presagio, cíñete a ella – como el campo se destroza a sí mismo con el llanto de grillos Muéstrame cómo la ruina hace un hogar de los huesos de la cadera. Oh madre, Oh minutero, enséñame cómo sostener a un hombre como la sed sostiene el agua. Que cada río envidie nuestras bocas Que cada beso golpee el cuerpo como una estación Donde las manzanas truenan la tierra con pezuñas rojas. & yo soy tu hijo.
En la tierra somos brevemente hermosos (extracto)
Dime que fue por el hambre y nada menos. Porque hambre es dar al cuerpo lo que él sabe que no puede poseer Que esta luz ámbar apagada por otra guerra es todo lo que fija mi mano a tu pecho. y Tú, ahogándote ……………………entre mis brazos quédate. Tú, que empujas tu cuerpo hacia el río solo para quedarte ………………………contigo mismo quédate
Ensayo sobre el oficio
Porque el ala amarilla de la mariposa centelleante en barro negro era una palabra varada por su lenguaje
Porque nadie más venía - & me quedé sin razones ……………………………sí que reuní puñados de ceniza, oscura cual tinta, los martillé en médula, en un cráneo grueso ………………………………suficiente para guardar la suave maldición de los sueños Sí, buscaba …………………………………………misericordia pero sólo alcancé a construir una jaula alrededor del corazón Persianas ……………………………………………………sobre los ojos. Sí, …………………………………………le di manos aunque sabía que al estirar esa loza de arcilla en cinco filos de luz, ……………………………………………………yo iría demasiado lejos Porque, yo, también, necesitaba un lugar que me sostuviera. Así que volví a sumergir ……………………………………………………mis dedos en el fuego, abrí la cara inferior …………hasta que la herida se ensanchó en garganta, hasta que cada hoja sacudió plata con ese pavoroso grito ……………………………& terminé. & era humano
EntreDéuielDimoni: JacintVerdaguer
Per Roser Díaz Martín
Jacint Verdaguer, l'home, només volia ser just amb els seus valors, i per defensar-los es va trobar entre Déu i el Dimoni.
Entre Déu i el Dimoni
Era l'any 1845. En un petit poble, Folgueroles, va néixer en el si d'una família camperola el que després coneixeríem com mossèn Cinto Verdaguer. Allunyat d'aquella Barcelona que bullia amb el foc de la Jove Europa desitjant tornar a l'esplendor del món medieval català, Jacint Verdaguer va créixer envoltat de camps i muntanyes. Quan va marxar al seminari de Vic, a la capital les murades ja començaven a enderrocar-se i els aires d'una Jove Catalunya, vestida de romanticisme i nacionalisme envaïen el món cultural. Contemporani d'altres figures cabdals com Narcís Oller o Àngel Guimerà, mossèn Cinto va formar amb ells el triumvirat de la Renaixença. El fil conductor entre els vells temps de Jaume I i el malferit segle XIX era el català. L'idioma va servir com a estàndard de l'orgull d'un poble empresonat des del 1714
La restitució dels trobadorescs Jocs Florals en l'àmbit cultural i l'ingrés constant de diners provinents de les factories i plantacions de les colònies, varen marcar el tarannà d'aquella segona meitat del segle XIX. La paraula llibertat seria el motor de la nova elit cultural, que escrivia amb un català "tal com raja", encara molt lluny de l'encrostat en les normes de Pompeu Fabra. Aquest context tan dinàmic va infantar en la necessitat d'exhibir a Barcelona com a ciutat progressista, capdavantera de la nova enginyeria i centre neuràlgic del comerç, i per això es va començar a planejar una exposició universal que representés el nou poder de la ciutat.
Per a poder materialitzar l'esdeveniment, faria falta mà d'obra. Va ser llavors quan riades de gent del camp, enfonsades per les males collites, o per la decadència de la indústria del suro, varen arribar a la ciutat. Establerts al barri del Raval, que va esdevenir el més poblat d'Europa, van ser la llavor d'una nova classe social, encara sense nom, però que es caracteritzava per treballar com a mà d'obra poc qualificada en les indústries de la ciutat Aliè a aquesta transformació social, mossèn Cinto va ser ordenat capellà pel bisbe de Vic l'any 1870 El món de les muntanyes i de la natura, com a bressol de la Catalunya real, heretat del nacionalisme romàntic, el va acompanyar tota la vida. En la seva obra Canigó escriu: "La pàtria és la possessió de la terra com a dret diví".
Per a poder materialitzar l'esdeveniment, faria falta mà d'obra. Va ser llavors quan riades de gent del camp, enfonsades per les males collites, o per la decadència de la indústria del suro, varen arribar a la ciutat
Establerts al barri del Raval, que va esdevenir el més poblat d'Europa, van ser la llavor d'una nova classe social, encara sense nom, però que es caracteritzava per treballar com a mà d'obra poc qualificada en les indústries de la ciutat. Aliè a aquesta transformació social, mossèn Cinto va ser ordenat capellà pel bisbe de Vic l'any 1870.
El món de les muntanyes i de la natura, com a bressol de la Catalunya real, heretat del nacionalisme romàntic, el va acompanyar tota la vida En la seva obra Canigó escriu: "La pàtria és la possessió de la terra com a dret diví"
Quan treballava com a coadjutor a Vinyoles d'Orís se li va declarar una malaltia que varen classificar com "cerebral" i li van recomanar "aires de mar " .
Es va desplaçar a Barcelona i amb la recomanació del bisbe de Vic, Morgades, va entrar com a capellà de vaixell en la companyia Transatlàntica del marqués de Comillas.
Aquesta feina li va permetre passar moltes estones de solitud al mar on va escriure inicialment un poema en prosa "Colón", del qual va recuperar una part i la va reconvertir en vers, "L’Espanya Naixent", que deu anys més tard va esdevenir, després d'una exhaustiva mutació, "L'Atlàntida", obra amb què guanyaria els Jocs Florals de 1877
A part del món literari, el tracte amb el Marqués de Comillas li va obrir la perspectiva d'una classe social desconeguda, la dels indians, que es traduiria en una nova burgesia econòmicament potent, allunyada de les utopies del romanticisme. Després va treballar dins del palau del Marquès com a educador i administrador de les almoines. Molt aviat seria ascendit com a capellà personal de la família
Barcelona entra de ple en la lluita de classes i la dicotomia social Comencen els atemptats dits socials perquè no tenien més finalitat que acabar amb un objectiu concret, sigui una persona o una institució. Anys més tard, amb el tomb al segle XX, aquestes manifestacions aniríem evolucionant i progressant desembocant en el conegut pistolerisme.
Aquesta feina li va permetre passar moltes estones de solitud al mar on va escriure inicialment un poema en prosa "Colón", del qual va recuperar una part i la va reconvertir en vers, "L’Espanya Naixent", que deu anys més tard va esdevenir, després d'una exhaustiva mutació, "L'Atlàntida", obra amb què guanyaria els Jocs Florals de 1877
A part del món literari, el tracte amb el marquès de Comillas li va obrir la perspectiva d'una classe social desconeguda, la dels indians, que es traduiria en una nova burgesia econòmicament potent, allunyada de les utopies del romanticisme. Després va treballar dins del palau del Marquès com a educador i administrador de les almoines. Molt aviat seria ascendit com a capellà personal de la família
Barcelona entra de ple en la lluita de classes i la dicotomia social Comencen els atemptats dits socials perquè no tenien més finalitat que acabar amb un objectiu concret, sigui una persona o una institució. Anys més tard, amb el tomb al segle XX, aquestes manifestacions aniríem evolucionant i progressant desembocant en el conegut pistolerisme.
Mossèn Cinto coneix la pobresa i la necessitat d'aquelles 25 famílies a qui es reparteixen les almoines, però veu que no n'hi ha prou.
"Només amb generositat es combat a la pobresa"
“ Només amb generositat es combat la pobresa.”
L'any 1886 el bisbe Moragues el corona poeta de Catalunya, i és arran d'aquell títol quan pateix una crisi profunda perquè no vol representar un sector amb qui no comparteix els valors
Espantat, fuig a Terra Santa, coneix de primera mà el món bíblic, i viu la Setmana Santa a Jerusalem. Quan torna a Barcelona, es posiciona.
Mentrestant, la nova burgesia adopta l'espiritisme com esnobisme. Les mèdiums o els personatges esotèrics estan de moda a les tertúlies de les cases d'estiueig. Un personatge envaeix l'atmosfera europea d'aquells anys: La figura del Diable per se Mossèn Cinto la identifica amb tots els elements negatius: fam, pobresa, guerra, malalties i decideix combatre-la
Després d'escriure "Ací, amb soledat he vist passar d'un en un els meus quaranta anys, n 'estic avergonyit. Ma vida malaguanyada es resum amb aquesta paraula "Male Omnia fecit” (tot ho he fet malament).
Barcelona es converteix en un formiguer de gent. Els diaris es posicionen i els anys 80-90 del segle XIX donaren pas a altres tendències La Força de la Renaixença s 'esmorteirà mentre un poder nou molt més espanyolista va conquerint primer la premsa, i després la política
Mossèn Cinto va començar combatent el dimoni a les estances del palau de Portaferrissa del Marqués de Comillas, però quan un dia li va dir a la nora del marquès que no quedava embarassada perquè el diable no ho permetia, va perdre la credibilitat i el lloc de feina.
Havia canviat d'amistats, ara lligat al Pare Joaquim Pujol (un sacerdot excomunicat) i s 'endinsà en el món de l'exorcisme Inverteix tots els seus estalvis en la compra d'una església dessacralitzada que sacralitzaran de nou "Santa Creu d'Horta", enclavada dins d'una finca a Penitents
"El mal és a tot arreu."
S'apropa als més humils i promet al cap de la família Duran en el seu llit de mort que cuidaria la seva dona i les seves filles. Aquesta promesa es va malinterpretar: per una banda, els sectors del futur proletariat el varen fer servir de símbol; per una altra, el sector més reaccionari veia una falta greu que un mossèn tingues relació estreta, encara que només fóra econòmica, amb una vídua i les seves filles
Com a reacció al diari El Noticiero Universal, el metge Pere Manu i Taberner publica un article per a contrarestar en el que sense cap mena de fonament diu que mossèn Cinto pateix una malaltia provocada per dejuni i l'oració mal interpretada, la defineix com a "Teomania amb deliri de persecució" De nou, al diari La Publicitat, mossèn Cinto contraataca, i escriu durant un període llarg de temps 26 articles explicant la seva situació, apellant al Bisbe de Madrid. Les seves demandes arriben al Nunci de Roma qui parla amb el Bisbe Morgades perquè li restableixi els seus drets.
Però era molt tard, mossèn Cinto ja estava malalt, I malgrat que la reparació de la seva figura el va convertir en líder de la nova classe obrera, mai no va estar en la seva intenció formar part del nou sindicalisme "El socialisme, el comunisme i la maçoneria són la representació del mal a la terra"
Molt dèbil, convidat per Ramon Miralles, alcalde de Sarrià a respirar els bons aires de Collserola a casa seva, Villa Joana, hi va morir un 10 de juny de 1902. En el seu enterrament, com passaria anys després en el d'Àngel Guimerà, Barcelona es va bolcar, sortint al carrer per acomiadar un símbol, enterrant amb ells aquella il·lusionant Renaixença.
Jacint Verdaguer, l'home, només volia ser just amb els seus valors, i per defensar-los es va trobar entre Déu i el Dimoni
Només volia ser just amb els seus valors, i per defensar-los es va trobar entre Déu i el Dimoni.
Elpoderevocador delesparaules
“ISIDICABSENTA?”
Part I
Per Marina Negredo González
En aquesta secció ens deixarem inspirar per paraules que ens faran capbussar-nos en aspectes relacionats amb la poesia, mirarem cap a on ens porten les connexions neuronals en sentir determinats mots i beurem de diferents fonts per nodrir ments que anhelin una intel·ligència natural.
En sentir aquesta paraula, automàticament visualitzo un color verd cristal·lí, cartells amb figures sinuoses de l’art nouveau, terrossos de sucre. És curiós com es desperta tot un imaginari estètic, elegant, orgànic i proper, combinat amb una sensació de “marginalitat sofisticada”, que encara continua vigent. Un pòsit dulcificat gràcies a un embolcall d’estil i elegància molt particulars, amb l’anhel d’un eternen somni cultivat per la persistència de romandre a una exclusió conscient, a manera d’evitació d’una realitat fumada i grisa, cada cop més llunyana de la natura i de l’autenticitat de les emocions.
La paraula ‘absenta’, que prové del grec clàssic ‘ápsinthos’, ens va arribar a través del llatí ’absinthium’, que fa referència directa de la planta de l’absenta (Artemisia absinthium). El seu significat s’interpreta com “allò que no es pot beure” o “ sense dolçor”, a causa del seu gust excessivament amarg.
“Salud, licor verde, ¡Némesis de la orgía! Muy a menudo, al pasar por mis labios enrojecidos, me has dado la embriaguez y el olvido de mis males.”
Paul Verlaine
No és casualitat que aquesta beguda alcohòlica “ sense dolçor”, esdevingués el símbol per excel·lència d’un grup de poetes del s XIX, que es referien a ella com la “fada verda” D’una banda, s ’erigia en l’espurna de la inspiració i, d’altra banda, es personificava com una deessa amarga i fatal que duia a la perdició. Aquest grup va passar a la història com els “poetes maleïts”, nom encunyat pel Paul Verlaine, sorgit de l’obra 1884 amb el mateix títol Aquí va poder retratar uns coetanis afins a una concepció de l’art i la vida amb uns trets característics que van trencar amb el romanticisme i el realisme de l’època provocant el naixement del simbolisme i el decadentisme
Les imatges, la musicalitat, l’inconscient, els somnis, el misticisme, internar-se a la part ombrívola de la ment, formava part d’un procés de creació que no diferia de la vida quotidiana, era l’extensió d’una forma d’habitar el món.
Aquesta visió cada cop més pessimista i fosca va derivar cap al decadentisme, on la mort, l’evasió a qualsevol preu, la malaltia, l’autodestrucció com a rebel·lió contra el mur social es manifes-taven obertament sense deixar de banda l’obses-sió per un art exòtic i evocador que augmentava aquest ideal de la “Torre d’ivori”, on els artistes es guarien de tot allò que fos mundà.
Les cinc de la tarda era “L’hora verda”, lluny de prendre el te, els poetes es reunien als cafès de París per realitzar el ritual de la preparació de l’absenta S’abocava la beguda dins un got, es col·locava una cullera foradada a sobre de la boca del recipient on es disposava un terròs de sucre que s ’ anava dissolvent gràcies a les gotes d’aigua freda que es deixaven caure.
Aquest acte esdevenia la porta cap a la transformació, de la mateixa manera que el licor anava canviant el seu color amb cada gota convertint-se en un líquid opalí, altres mons s ’obrien al subconscient en beure-la, allà es cultivaven versos en llibertat generadorsd’una catarsi que confrontava la crua realitat amb l’existència de possibles alternatives com a fugida tangible
Aquest col·lectiu el formava principalment:
• Charles Baudelaire (1821-1867)
• Stéphane Mallarmé (1842-1898)
• Arthur Rimbaud (1854-1891)
• Tristan Corbière (1845-1875)
• Paul Verlaine (1844-1896)
• Auguste Villiers de l'Isle-Adam (1838-1889)
• Marceline Desbordes-Valmore (1786-1858)
Aquesta autora va ser l’única dona inclosa dins d’aquesta agrupació per part de Verlaine. Com és habitual, no és un nom tan reconegut com els dels seus companys i, per tant, em detindré a donar una petita pinzellada d’una artista única, trencadora i vibrant
MARCELINE DESBORDES-VALMORE, POETA MALEÏDA
Es tracta d’una dona que, per sort, a diferència de moltes altres, va transcendir a la història deixant un llegat d’una gran riquesa i creativitat excepcionals. Protagonista de fets vivencials molt durs, la mort de la mare quan era petita i la mort de tres dels seusfills, va refugiar-se en l’art com a mode de subsistència emocional i física
Cantant, actriu, escriptora , una autèntica pionera que lluitava contra una melancolia atroç, coneguda com la "Notre-Dame des pleurs" (Nostra Senyora dels Plors), podem suposar una sensibilitat a flor de pell que va abocar a una poesia inicialment romàntica i que es va anar dirigint cap al simbolisme Tot i que, al marge de qualsevol moviment de l’època, va crear una obra literària femenina pròpia extraordinària i de gran puresa emocional
Les següents mostres d’admiració per part de Paul Verlaine i Charles Baudelaire demostren l’impacte de les seves creacions a una societat on les dones no tenien pràcticament veu; “ proclamem en veu alta i intel·ligible que Marceline Desbordis Valmore és senzillament –amb George Sand, tan diferent, dura, no sense encantadores indulgències, dotada d'un alt sentit comú, d'arrogant i fins podríem dir de viril continent– l'única dona de geni i de talent d'aquest segle, i de tots els segles, en companyia de Safo, potser, i de Santa Teresa ” (Verlaine, “Els poetes maleïts”)
"Si el crit, si el sospir natural d'una ànima contristada, si la desesperada ambició del cor, si les facultats sobtades, irreflexives, si tot quant és gratuït i ve de Déu basten per a fer al gran poeta, Marceline Valmore és i serà sempre un gran poeta" (Charles Baudelaire)
A més d’escriure la novel·la autobiogràfica “L'atelier d'un peintre: scènes de la vie privée” i diversos contes infantils, va crear els següents
poemaris:
Élégies et romances (1819)
Elégies et Poésies nouvelles (1825)
Poésies Inédites (1830)
Les Pleurs (1833)
Pauvres Fleurs (1839)
Bouquets et prières (1843)
La força de la seva expressió fa sospitar que la genialitat no s ’assoleix només amb l’ajuda de La Feé Verte, el que queda clar és que l’elixir que brolla de la seva poesia arriba a l’ànima i ens deixa amb el delit de conèixer més sobre la seva obra.
L’absenta, com a musa d’escriptors, no es va quedar ancorada només en aquells anys, ha continuat com a protagonista al llarg de dècades i, ara que arribo al final d’aquest article, me n ’adono que necessitaré les columnes del pròxim número de la revista per continuar desgranant anècdotes i joies literàries sota la brillantor verda d’un licor tan misteriós i rebel com les plomes que es van inspirar gràcies a la seva ajuda
Versos decinema Sabatesoposades
Per Joan-Ignasi Elias
Poema: ‘i carry your heart with me (i carry it in)’, d’e. e. cummings.
Pel·lícula: ’In her shoes’ (A les seves sabates). Curtis Hanson, 2005.
Les escenes de boda són molt propícies per incloure-hi un poema. En aquest cas, Cameron Diaz li recita a la seva germana en la ficció, interpretada per Toni Colette, un poema d’amor d’E. E. Cummings.
Sabates oposades
“vet aquí el més profund secret que ningú no sap”
A les seves sabates (2005) -In her shoes- és una pel·lícula dirigida per Curtis Hanson i protagonitzada per Cameron Diaz, Toni Collette i Shirley McLaine
Maggie (Cameron Diaz) i Rose Feller (Toni Collette) són dues germanes òrfenes molt diferents que es passen el dia discutint entre si, són pols oposats quan es tracta de valors, objectius en la vida i forma de ser. Les dues apenes tenen res en comú... llevat que calcen el mateix nombre de sabata. Maggie (Cameron Diaz) és una noia maca, alegre i despreocupada que amb prou feines ha acabat la secundària, a la qual no li duren els treballs i que creu que el seu major actiu és l'atracció que desperta entre el sexe masculí. La seva recurrent condició de desocupada li deixa pràcticament sense casa, així que ha d'anar donant tombs de sofà en sofà de cases dels seus amics i els seus parents. Sense cap confiança en la seva capacitat intel lectual, prefereix els maquillatges als llibres, i té un talent innat per combinar els accessoris i la roba perfectes per a qualsevol ocasió. Rose (Toni Collette) és una advocada formada a Princeton que treballa en una firma de primer ordre de Filadèlfia. Amb el seu monòton treball, lluita constantment contra la bàscula, i mai se sent còmoda amb la roba que porta. La seva baixa autoestima respecte a la seva aparença física ha deixat reduïdes a menys de zero seves cites. L'única alegria de Rose en la vida són les sabates (perquè sempre cauen bé), però té poques oportunitats de lluir-los i treure'ls de l'armari. Després d'una catastròfica baralla, les dues germanes tenen per davant un llarg i tortuós camí fins a arribar a estimar-se de nou, ajudades pel descobriment d'una àvia materna (Shirley MacLaine) que pensaven que era morta A través de la seva nova relació amb la seva àvia, Maggie i Rose potser aprenguin a fer les paus entre elles
(icarry your heart whith me
i carry your heart with me (i carry it in my heart) i am never without it (anywhere i go you go,my dear;and whatever is done by only me is your doing,my darling) i fear no fate(for you are my fate,my sweet)i want no world(for beautiful you are my world,my true) and it’s you are whatever a moon has always meant and whatever a sun will always sing is you here is the deepest secret nobody knows (here is the root of the root and the bud of the bud and the sky of the sky of a tree called life;which grows higher than soul can hope or mind can hide) and this is the wonder that's keeping the stars apart
i carry your heart (i carry it in my heart)
Traducció catalana de Teresa Sàrries:
porto el teu cor amb mi (el porto en el meu cor) mai no me ’ n separo (a tot arreu on vaig hi vas tu, estimada; i tot el que existeix gràcies a mi només és obra teva,amor meu)
no temo
cap fat (perquè tu ets el meu fat, vida meva) no anhelo
cap món (perquè preciosa tu ets món meu, veritat meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu
vet aquí el més profund secret que ningú no sap (vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot i el cel del cel d’un arbre anomenat vida; que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles
porto el teu cor (el porto en el meu cor)
“and this is the wonder that's keeping the stars apart”
Edward Estlin Cummings (Cambridge, Massachusetts, 1894 - North Conway, Nou Hampshire, 1962), conegut com a e. e. cummings, fou un poeta, pintor, assagista i dramaturg dels Estats Units d'Amèrica Va escriure poesia, dues novel·les autobiogràfiques, quatre obres de teatre i uns quants assaigs És considerat com un dels millors poetes estatunidencs del segle xx
LaCarpeta
Premiosnobeles deliteraturapara noolvidar
SULLY
PRUDHOMME, ELPRIMERPOETA
NOBELDE
LITERATURA
Per Mary LolyÁvila
Desafortunadamente, este gran poeta francés fue injustamente relegado por la crítica y las modas literarias.
Sully Prudhomme
“Quiero crear una poesía científica para los tiempos modernos.”
Con René François Armand (Sully) Prudhomme terminamos en esta sección de la revista los poetas premios nobeles de literatura para no olvidar
Nació en París, Francia, el 16 de marzo de 1839 Se educó en ciencias, letras, leyes, filosofía y literatura, y sería esta última la que trazaría su trayectoria en la vida En 1859 encontró trabajo en los talleres metalúrgicos de Le Creusot, en el cantón de Montcenis Al año siguiente regresó a París para inscribirse en la Escuela de Derecho y luego viajó a Bruselas y Amberes En 1861 se unió al grupo artístico-literario "Conférence La Bruyère", una sociedad de estudiantes que apreció sus poemas y que fue un canal de difusión para su carrera literaria. A los 24 años Sully Prudhomme tenía ideas claras sobre el papel de la poesía y los poetas, y, contrario a la exaltación del romanticismo, Prudhomme entendía la poesía en el contexto del criterio estético del arte por el arte, como la expresión pura de la belleza, libre de cualquier influencia exterior, y no comprometida social o políticamente.
Esta visión, lo lleva a unirse al movimiento “El Parnaso”. Los artistas que siguieron los postulados de “El Parnaso”, tendencia de las letras francesas, cuyos representantes eran grandes admiradores de Víctor Hugo, tienen como objetivo la búsqueda de una poesía impersonal, meditada, plástica, que recordaba el parnaso helénico en su impecable perfección formal.
Fue uno de los grandes representantes poéticos del parnasianismo, donde la forma lo es todo El 10 de diciembre de 1901 se convirtió en el primer poeta en recibir el Premio Nobel de Literatura, “ como especial reconocimientoa sus composiciones que evidencian sublime idealismo, perfección artística, y una combinación poco común de cualidades, tanto del corazón como de la inteligencia”.
Donó el dinero del premio Nóbel para la creación de un galardón de poesía otorgado por la «Société des gens de lettres». También fundó, en 1902, la «Société des poètes français»
el 1897.
Ala orilla
Sentarse los dos a la orilla del agua que pasa y verla pasar. Si se desliza una nube en el espacio, verla, los dos, deslizarse.
Si en el horizonte humea un tejado de paja, verlo humear.
Si alguna flor perfuma los alrededores, perfumarse en ella también
Si nos apetece algún fruto que prueban las abejas, probarlo
Si en los bosques que lo escuchan, canta algún pájaro, escuchar.
A los pies de un sauce donde el agua murmura, oír el agua murmurar, y no sentir pasar el tiempo mientras dura ese sueño, ni poner una pasión profunda más que en adorarse
No preocuparse de las mundanales querellas, ignorarlas
¡Y, solos, felices sin cansarse ante todo lo que cansa, sentir, ante todo lo que pasa, no pasar el amor!
En 1865 publica su primer libro “Estancias y poemas ” Después vendrán muchos más, entre ellos, "Impresiones de la guerra " , en 1872, y "La France", en 1874 En 1875 publicó "Les vaines tendresses", una obra que, junto con "Les Solitudes" (1869), son los más representativos del estilo Parnasiano En 1878 le siguió "La Justicia", poema filosófico, que refleja las ideas positivistas, "Le Prisme" (1884), "Le Bonheur" (1888) y "La Vraie Religion selon Pascal" (1905)
En sus libros poemáticos destacan: “La felicidad” (1888), “Las vanas ternuras”, “Las soledades”, “Los destinos”. Entre 1883 y 1908 se publicaron ocho volúmenes de sus obras, bajo el título "Obras".
El poeta Prudhomme en un retato de Paul Marsan Dornac,
Sully Prudhomme está considerado por la crítica francesa como un poeta preciso, meticuloso, racionalista, puro, ajeno al romanticismo convencional de Baudelaire, un auténtico parnasiano Luego del Parnaso, Prudhomme se vio atraído por temáticas más científicas y filosóficas, que terminan alejándolo de sus contemporáneos y de los lectores. En 1878 decidió traducir en verso el primer libro de “Sobre la naturaleza de las cosas (Rerum Natura) del poeta romano y filósofo Lucrecio. Así mismo, Sully Prudhomme expresó en verso su pensamiento filosófico en “La justicia”, lo que resultó en una obra difícil de entender y de árida lectura
Las cadenas
Deseé amarlo todo y ahora soy desgraciado, porque he multiplicado las causas de mis penas.
Innumerables lazos sutiles y dolorosos unen mi alma a las cosas en todo el universo
Todo me atrae al mismo tiempo y con igual atractivo: lo cierto, por sus resplandores, y lo desconocido por sus velos
Un estremecido trazo de oro une mi corazón al sol, y largos hilos de seda lo enlazan con las estrellas
La armonía me encadena al aire melodioso, la suavidad del terciopelo a las rosas que acaricio. He hecho de una sonrisa cadena de mis ojos, y de un beso cadena de mi boca.
Mi vida pende de esos frágiles lazos, y estoy cautivo de los mil seres que amo.
A la menor sacudida que un soplo les imprime, siento que se desgarra algo de mí mismo
Renacimiento
Quisiera olvidar, volver, a nacer y gozar a ojos cerrados de la novedad, flor de las cosas, que se desvanece como edad.
Saludaría de nuevo la luz, pero iría abriendo lentamente mi alma virgen y mis párpados para saborear mi asombro. Adivinaría por mí mismo esos secretos que se nos enseñan. Yo solo iría hacia los seres que amo y les pondría nombre; extasiado ante los abismos azules en que parece dormir el verdadero Dios; escondería mis sublimes lágrimas en versos con cadencia de infinito; y mi primer poema sería para ti, ¡oh mi dolor amado!
Haría estallar en un grito supremo un verso frágil como una flor. Si existe para nosotros un mundo en el que se sucedan días mejores, que su faz no sea redonda, sino que se extienda sin terminar jamás… Y que la belleza, de puro sabida olvidada de continuo, en una sorpresa incesante nos proporcione una felicidad completa.
LInsensato poeta! En todo cuanto ves prendes una cuerda de lira y nos dices: «¡Inclinaos, escuchad como todo respira!»
¡Ay! ¡Es cierto! ¡Es la voz!
Las flores no respiran. Un soplo errante les arrebata su aroma al pasar, y ese suspiro no pidió nunca gracia para ellas a los inviernos destructores.
Y, sin embargo, ¡tiene tanta ternura la belleza de las flores! ¿Será posible que no tengan amor? ¿No las veis cómo se tienden al calor y se vuelven hacia la luz?
La ligera risa del alba, que es su madre y su amiga, despabila su sueño.
¿No habrá causado a la menos dormida de todas una sensación de despertar?
¿No concebís el alma liberada de ideas, un corazón completamente puro, unos labios que sólo se dirigen a la llama, unas flores que sólo buscan el azul?
En la convalecencia, cuando vivimos como ellas, dejándonos en las manos de Dios, el más discreto saludo del sol a las pupilas nos hace sonreír.
Cuando la vida nos entorna sus puertas, las plantas son nuestras hermanas, y entonces comprendemos el hermético sueño de las rosas y sus vagas dulzuras.
(...)
(...)
Por débiles que estemos, sentimos la dulzura de seguir vegetando, y de dar gracias a un amigo ignorado por aquel beso recibido. Lo mismo ocurre con las flores. Esos frágiles seres tienen también caprichos, y en su efímera vida hay horas agradables. No desconocen los placeres. La planta, resignada, ama el lugar en que su pie descansa, y bendice el camino, feliz por abrirse a todo lo que la acaricia, y por perfumar la mano; por hacer una visita intercambiando un sueño en alas del aire mensajero, y por ofrecer llorando lo mejor de su savia a un amante versátil; por decir: «Tómame: yo lo haré más bonita, niña que puedes correr; en tus manos podré viajar, aunque haya de morir después «Quiero ir al baile y reinar lánguidamente en un hermoso búcaro. Ver el mundo, agradarle y acabar en un éxtasis, a la sombra, prendida sobre un corazón.»
Prudhomme levantó la poesía de la penumbra en que la había sumido el pesimismo durante toda una generación y le insufló la creencia de que el camino hacia la felicidad pasa por el dolor, el autosacrificio y el amor fraternal.
Para las generaciones de hoy, Sully Prudhomme es un perfecto extraño. Su obra ha caído completamente en el olvido y su nombre figura -injustamente- solo en los círculos literarios más restringidos y selectos o en las instituciones dedicadas al estudio de la poesía francesa
Su mala salud lo obligó a aislarse cada vez más, hasta que su muerte llegó repentinamente en Châtenay-Malabry, a 15 km al sudoeste de París, el 6 de septiembre de 1907, a la edad de 68 años
Un sueño
Me había muerto, y entraba en la tumba, donde sueñan todos mis antepasados.
Dijeron: «La pesada noche parece estremecerse.
¿Será que se aproxima una antorcha, señal de la nueva era que espera nuestro eterno hastío?»
«No dijo mi padre, es el niño; ya os había hablado de él.
«Aún estaba en la cuna Ignora si llega a nosotros joven o cargado de años.
Mis cabellos son rubios todavía.
Tal vez los tuyos estén ya blancos, hijo mío.»
«No, padre Caí pronto vencido, en el camino de la vida, sin que mi alma se hubiera saciado aún.
Muero, y todavía no he vivido.»
«Esperaba tener a tu madre a mi lado
¡La estoy oyendo gemir allá arriba!
Ha llorado tanto sobre mi losa que sus lágrimas han llegado a mis labios
«Tras muy largos amores, nuestra unión fue muy corta; todas sus gracias están ya marchitas…
La reconoceré siempre.
«Mi hija conoció mi rostro ¿Se acuerda de él?
Ella ha cambiado. Háblame de su matrimonio y de mis nietos.»
«Tan solo tienes uno.» «Pero ¿y tú?,
¿no tienes familia también? Cuando se muere joven es porque se ama. ¿Qué echarás de menos aquí?
«He dejado a mi madre y a mi hermana y los hermosos libros que leí. No tienes nuera, padre. Una vez lastimaron mi corazón y ya no he vuelto a amar »
Cuenta el número de tus antepasados, besa sus frentes desconocidas y ven a hacer tu lecho aquí, en la sombra, junto a los últimos que llegaron
«No llores; duerme en la arcilla, en espera del despertar supremo.»
«¡Oh, padre mío! ¡Es tan difícil no acordarse del sol!»
Aquesta secció neix de l’admiració que sento envers aquelles dones que han escrit i continuen escrivint, i que comparteixen un vincle ben especial: la poesia i la nostra estimada ciutat de Barcelona. Us convidaré a descobrir els carrers que han trepitjat, aquells que han pogut inspirar les seves obres. Passejos que m 'agradarà compartir poèticament amb tots vosaltres.
Maria-Mercè Marçal
Tots els paradisos són perduts per definició.
I cal Tous va començar a ser-ho des del moment que van haver de marxar.
La Infantesa (1952-1963)
La Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952 a Barcelona, a la clínica l’Aliança del carrer Sant Antoni Maria Claret
La família era d’un poble de Lleida, Ivars d’Urgell, però justament feia un any que havia nascut mort, a cal Tous ( la casa del poble), el primer fill, després d’un part complicat És per això que decideixen venir a Barcelona El part de la Maria-Mercè va ser especialment difícil, ja que estava entravessada Va perillar la vida de la mare i de la filla Amb el seu pare, Antoni Marçal, després de la mort del germà, es va crear un vincle molt fort i especial El 14 d’agost de 1954 va néixer a l’Aliança de Lleida la Magda (la germana petita), que va ser sismesona La mare, Maria Serra, va explicar que tots els parts havien sigut complicats La Magda va arrecerar-se a la mare amb la qui va travar uns lligams més forts Durant la infantesa i l’adolescència de les nenes Tous, aquesta va ser la distribució de les relacions familiars.
Maria Mercè Marçal
Paradísperdut
La mare era molt creativa i representava obre teatre Tenia una gran memòria i amb el te tot aquest cabal popular, de llengua, de ritme poesia, el transmetrà a la seves filles
El pare deia que al món només hi ha un v l’estudi, era com una mena d’obsessió. De seg va tenir motius per projectar il lusions i exp tives en la petita Maria-Mercè, a qui va estim la cultura
El fet d’haver nascut a Barcelona, la feia s important, diferent a la resta dels nens del p Vivien a cal Tous, però en morir l’àvia Franci mitjans de març del 1955 va desencadenar l’ex sió de la masia d’Antoni Marçal i de Maria S amb les dues nenes El seu germà Josep M era l’únic hereu Els va explicar que tenia plans per a la finca
Tots els paradisos són perduts per definició. Tous va començar a ser-ho des del moment van haver de marxar.
La Maria-Mercè situa a la masia les prim imatges, els primers records com el de la “amb la cara i la bata brutes, emmurriada, mira amb desconfiança cap a la càmera, me serva sense gaire esma una flor d’ametller mà”. Una imatge que l’escriptora recupera final de la seva vida.
Ja entrat l’any 1956, la família s’instal la a viu Barbens, en una casa del poble propietat d cunyada Rita, que com gran favor no els pagar lloguer Estava a un parell de quilòm d’Ivars, on Antoni Marçal començarà a treballar. Va demanar feina a cal Segarreta, a aquells que abans eren els seus iguals, els seus amics. Però l’estada a Barbens no es va allargar gaire més d’un any i mig El senyor Pep de cal Segarreta (com li deien),li va oferir anar a viure en una casa de la seva propietat a Ivars mateix Aviat l’Antoni es va convertir en el capatàs de les finques i dirigia les feines dels treballadors fixos de la propietat. La casa i el carrer van ser els espais on la MariaMercè va viure la seva infantesa, molts moments quotidians pautats per les estretors i les convencions d’un poble i la vida rígida del franquisme, en què religió i escola formaven un món a part del que es vivia a casa.
La Maria-Mercè situa a la masia de cal Tous els primers records infantils.
La Maria-Mercè va fer tota l’escola primària entre els cinc i els deu anys al poble
Treia unes notes excel·lents i anava avançada per la seva edat A casa n ’estavan molt satisfets, sobretot el seu pare, que donava molt valor als estudis i volia, per damunt de tot, que les seves filles estudiessin.
L’escola també era un punt de control ferri de la societat, estretament lligada a l’església Sobretot en els pobles petits Tothom es coneixia
El curs 1962-63 la Maria-Mercè va preparar els exàmens d’ingrés i de primer de batxillerat al poble, i se ’ n va examinar lliure a l’INEM de Lleida.
Els bons resultats obtinguts li van permetre obtenir una beca per incorporar-se als estudis de batxillerat el curs següent Va haver d’instal·lar-se a viure a Lleida, a la residència de les monges del Cor de Maria Deixar l’entorn familiar, la casa, el carrer amb els amics, el poble petit, nova ser gens fàcil. La mare va ser una de les absències més sentides.
Una adolescent (1963-1969)
Lleida no és un espai literari en la seva obra, però en canvi és on tot es va iniciar: la consciència de l’escriptura, el desvetllament adolescent, els primers enamoraments, les amistats i el descobriment de la “pertinença a una nació oficialment negada”. S’hi referirà com “la pila del meu bateig polític”
També a l’institut de llengua francesa va prendre un especial protagonisme per a la Maria-Mercè una llengua que, amb el temps, esdevé central, tant en la seva trajectòria literaria, com per haver-la convertida en la llengua de comunicació habi-tual amb les persones que no coneixien el català
Els cursos de cinquè i sisè van ser especialment intensos L’eclosió de moltes de les coses que havien estat latents durant anys s ’esdevé també dins l’àmbit particular de les aules, on van viure “el seu particular maig del 68”.
Feia temps que la Maria-Mercè escrivia poemes però ara és el moment que decideix escriure en català Va ser un professor castellà José Encinas, que va obrir a una colla d’alumnes la biblioteca de l’institut de Lleida, que fins a les hores estava tancada. Els va fer descobrir Maragall, Verdaguer… i, per altres mitjans, Espriu.
Encinas va introduir la lectura directa de les obres sobre les quals es parlava a classe, GarcíaLorca, Alberti, Miguel Hernández Marça les va referir en més d’una ocasió: “Era un home de tarannà progressista”
La Maria Mercè va fer molta amistat amb Tere Oliva, la relació més determinant d’aquests darrers anys a Lleida. Parlaven de literatura, poesia, de temes que consideràven transcendents La religió N’era un d’important també
Pel maig del 1969, amb el curs preuniversitari aprovat, les dues amigues es preparen per anar a Barcelona.
Els anys universitaris (1969-1972)
Maria-Mercè arriba a Barcelona a principis d’octubre per començar a estudiar Clàssiques a la Universitat de Barcelona, tenia 16 anys I com moltes altres joves del moment farà vida en un col·legimajor, el Santa Eulàlia, al passatge Mercader, del bracet de la seva amiga Dona la casualitat que la seva tieta Mercè treballa a la clínica Maternal, situada molt a prop, al passatge Méndez Vigo, a on va anar a treballar també la tieta Montse quan es va casar amb l’Emili Van llogar un pis al carrer Fabra i Puig de Barcelona, a on la Maria-Mercè situa alguns records d’infantesa i que es convertirà en el pis familiar de les germanes Marçal durant els anys universitaris.
Va ser al setembre del 71, coincidint amb l’inici de l’especialitat i el “compromís informal” amb en Ramon Pinyol (amic i company a la universitat) que la Maria-Mercè i la seva germana Magda s’instal·len a viure en el pis familiar del passeig Fabra i Puig, 352 amb la padrina Mercè, però no van conviure gaire temps, perquè al cap de tres mesos la tieta es va morir de pleuresia, tenia 57 anys
En Ramon estava de rellogat en una habitació del carrer València Allà va rebre la notícia que havia guanyat el Premi Amadeu Oller. Després va viure en un pis d’estudiants a la vora del de la Maria-Mercè.
Un dia al matí, el pare de la Maria-Mercè es va presentar d’imprevist al pis de Fabra i Puig Anys més tard ella diu: “ es va trobar que el Ramon havia dormit a casa i va muntar tota una història”. Antoni Marçal no va atendre a cap explicació i va iniciar uns seguits de passos per demanar responsabilitats d’una situació que considerava escandalosa, eren altres temps. Els dos joves plantegen acabar l’episodi amb rapidesa i celebrar un casament de mer tràmit i així quedar lliure de les famílies, però nos els van deixar i va acabar en boda eclesiàstica.
Es va celebrar el 9 de setembre de 1972 a les 5 de la tarda a la parròquia de Sant Miquel de Seana, que depenia de Bellpuig. La Maria-Mercè tenia 19 anys i en Ramon 22 Va ser una boda hippy, es van prometre lleialtat, no fidelitat
La relació pare-filla experimenta un terratrèmol de conseqüències difícils d’avaluar amb justesa.
La figura del pare s ’esberla a l’interior de la futura escriptora i serà una constant en la seva relació interpersonal i en la seva obra.
L’aventura del Mall (1972-1973)
La Maria-Mercè i en Ramon s’instalen a viure, ara ja casats, al pis de Fabra i Puig, 352, àtic 1a La Magda, la germana, havia tornat a estudiar a Lleida aquell curs. Durant aquell any i els dos següents ho fan tot plegats: estudiar, escriure, treballar, anar a representacions, recitals, manifestacions, fer excursions i viatges
Va ser a la taula del menjador del pis deVilapiscina on juntament amb el Xavier Bru de Sala, que havia anat a sopar, es va plantejar seriosament la idea de publicar una col lecció de poesia per a joves de la seva generació i trencar així les dinàmiques editorials que els en dificultaven l’accés
Els joves es coneixian de la Facultat, iaquell sopar va ser l’inici d’una amistat estreta Es constituïa el nucli central de Llibres del Mall, al qual aviat es va afegir Gemma d’Armengol, Miquel Desclot i Jaume Medina. Marçal ja formava part del projecte i el coneixia d’abans
Una colecció de poesia, aviat editorial, que dibuixa una pàgina imprescindible del panorama poètic català de l’últim terç del segle XX.
Des de 1973 en Ramon i la Maria-Mercè estableixen un tracte d’amistat amb Joan Brossa i Pepa Llopis, que feia poc que vivien al carrer
Gènova, 27, un bloc de pisos nou, modern, de l’arquitecte Òscar Tusquets Les visites eren sovint sopars, llargues converses
L’admiració que mostrava Brossa pels joves universitaris, per aquells xicots que escrivien amb un català perfecte, va afavorir una època de relacions estretes, van entrar en contacte amb tot un món d’art i de cultura internacional que desconeixien
La Maria Mercè treballava en una línia poètica que la diferenciava de la resta del grup, lligada a les figures de G. Lorca i Rosselló-Pòrcel, i encara de Miguel Hernández. És un període de moltes provatures, fins i tot fa poesia visual amb el grup de poetes de Gràcia
Van demanar a Antoni Tàpies que els apadrinés, i el mecenatge del pintor es va concretar a principis d’aquell estiu del 1973.
Maria-Mercè Marçal, se sentia pertànyer a la generació dels ” germans petits” del Maig Francès i aquella revolució la va dur a una vida d’implicació activa en la lluita antifranquista, en el redreçament nacional i cultural i en l’emancipació de la dona, aspectes que ja no va abandonar
Va militar en el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) i va participar en la creació de NE (Nacionalistes d’Esquerra) redactant manifestos i documents, a fer propostes transformadores des d’uns ulls de dona.
Va arribar a dir que per ella la vida era una aventura La vida i la literatura són el mateix, l’escriptura serveix per explicar el procés personal identitari i amorós que està vivint
En començar l’hivern del 1974, la Maria-Mercè i en Ramon es traslladen a viure a Sant Boi de Llobregat, on ella desplegarà el seu activisme polític més compromés. La seva relació amb en Ramon, després de neguits i tensions, havia arribat a una situació insostenible Marçal s’hi referirà anys després “ com les pitjors èpoques de la meva vida”
L’estiu del 1975 va escletar una crisi oberta, la Maria-Mercè se ’ n va a la Universitat Catalana d’Estiu. L’anada a Prada, sola, va ser l’inici de la seva reacció S’havia tallat elscabells no feia gaire, un signe de canvi, i va començar a prendre les seves pròpies decisions en solitari
A finals de maig de 1976 participa a les Jornades Catalanes de la Dona. “Les Jornades foren l’acte fundacional del nou moviment feminista de la transició democràtica”. Pocs dies després del maig Marçal acudia a Gandia S’hi va celebrar el Primer Encontre, ”públic i autoritzat d’Escriptors catalans després del 1939”
Premi Carles Riba de poesia (1976-1978)
Al desembre de 1976, obté el premi Carles Riba de poesia Tenia 24 anys, i es vaconvertir en la primera dona que obtenia el premi, el més prestigiós del moment, i que la situa entre les veus emergents dels seus companys de generació. El mes de març del 1977, Proa publica Cau de Llunes, l‘obra guanyadora del premi És aquest moment en qu ` r els dos joves decideixen separar-se Marçal dedica el llibre al company “A RamonPinyol: que floreixi la Murtra!”
Marçal va donar una estructura temàtica molt marcada i fortament ideologitzada a ‘obra. Dividia el tema en quatre seccions: primer l’amor, seguit de la política i la dona; en el darrer ordenava la “poesia entroncada en el cançoner popular”, tradició en la qual se sentia més segura.
Divisa
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I a l’atzur, ésser tres voltesrebel.
“Les Jornades
Catalanes de la Dona foren l’acte fundacional del nou moviment feminista de la transició democràtica.”
Va ser quan es va separar que va entrar amb tot el tema del feminisme i dels moviments de dones. És l’època més hippy i alternativa. Marçal la viu intensament, buscant inventar-se i construir-se la seva identitat, durant els anys següents Tenia relacions amistoses molt fortes, I això va facilitar el trencament amb tota l’altra història. Aviat es va interessar pel tarot i l’astrologia. Donava molta importància a l’atzar, res no era casual i buscava les raons que podien haver duta a una situació determinada o com podia evolucionar.
Bruixa de Dol, un best-seller feminista
El mes de maig del 1979 Bruixa de dol va arribar a les llibreries L’èxit de vendes va ser immediat Marçal es va convertir en una veu lírica consolidada i molt popular, ja que es reciten i musiquen, s’inclouen en antologies i publicacions. De fet, era la confirmació, brillant, que la poesia catalana escrita per dones vivia un moment absolutament nou
Bruixa de dol és una obra que es caracteritza per una veu lírica potent i plena d’elements simbòlics que reflecteixen les preocupacions personals, polítiques i existencials de l’autora, des d’una perspectiva radicalment femenina i profunda
Divisa
(poema primer de Bruixa de dol)
Emmarco en quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret. Jo tinc un nom i amb guix l’escric a sota.
Divises dels poemaris Cau de llunes (1977) i Bruixa de dol (1979), en una placa als jardins de Maria Mercè Marçal, situats al carrer de Provença, 91-97, de Barcelona.
Amor i maternitat (1979-1981)
Variacions sobre una
Tot i la cambra al pis de l’amic Parcerisa, Marçal buscava un lloc per anar a viure sola a Barcelona i tancar definitivament l’etapa a Sant Boi Finalment, al febrer de 1980, troba una “barraca de terrat” al carrer Aribau cantonada Diputació. Al cap de poc de ser-hi, tot fa un tomb inesperat que canvia la seva vida. Marçal queda embarassada, fruit d’aquells amors clandestins I és al “colomer” a on va viure aquells moments de dubte El Parcerisas estava casat i no volia deixar la seva relació Davant la negativa d’ell, la MariaMercè va decidir final-ment tenir la criatura i fer-ho pel seu compte.
Va viure l’embaràs com una experiència fascinant, una experiència que va traslladar puntualment a la poesia
Literàriament, abordava un tema que no era considerat susceptible de lirisme fins llavors, tampoc per a les poetes. El va treure de la servitud, li va donar dimensió simbòlica i el va posar en les coordenades culturals.
L’Heura va néixer el 30 de novembre de 1980 al pis de Fabra i Puig Hi van assistir la seva germana Magda, Tània Fraylich, Adela Vidal, llavors una llevadora joveníssima de 22 anys que s’iniciava en el part natural a casa. Tona Gusi i Montse Piquer no van poder-hi acudir, però a totes les amigues els va dedicar un poema entorn de l’expèriencia compartida
Ja abans del naixement de l’Heura, Marçal buscava una alternativa al “colomar” Mentrestant vivia entre el pis de la Magda a Fabra i Puig i el passeig Picasso, el pis de Josep Parcerisa.
Continuava doncs entre els barris de l’Eixample, el Turó de la Peira i el barri de la Ribera, una manera de viure que s’havia convertit en inherent a la poeta.
Finalment, va llogar un pis al carrer Muntaner 28, a tocar de la Gran Via, que era un àtic sense ascensor i amb poca llum Va ser-hi dos anys Vivia amb una amiga que li feia de cangur, la Montse Piquer
El 1980 torna a ser notícia la seva poesia en guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona per Raval d’amor: Variacions sobre una mateixa onada
Mai
República Argentina (1983)
L’hivern del 1983, Marçal va tancar el pis de Muntaner, molt petit i vell, i havia arribat a fer-se incòmode per l’invasió de ratolins
Es va traslladar a viure al carrer de la República Argentina, 62, per sobre de Lesseps, amb Tona Gusi, Jaume Vinyals i Jaume Palau.
La vida diària, se li feia complicada, necessitava tenir les amigues a prop Manté una estreta relació amb les germanes Massip, sobretot amb la Montse Massip, que “ es va enamorar de l’Heura”
Hi jugava, la cuidava quan la Maria-Mercè no podia.
Durant aquells anys van compartir molta quotidianitat, vivian en un pis familiar a Consell de Cent cantonada Aribau
Descobreix també el versos de Felícia Fuster, ja que va quedar finalista al premi Carles Riba d’aquell any. Van publicar i la Marçal es va encàrregar de fer-ne el pròleg. Es van conèixer en dues trobades intensament cordials, i de seguida van trenar una gran amistat
Mort del pare (1984)
El 1984 és un any decisiu en l aseva vida. De manera força inesperada, mor el pare aprincipis d’any Marçal va sentir profundament la mort del seu pare, amb qui la relació havia estat complexa i plena de dificultats i enfrontaments, encara que no s’havien deixat de veure ni de parlar mai.
El dol per la mort del pare va durar anys. Aquella mort va generar en la poeta sentiments de culpa i de paràlisi La poesia va ser-ne una sortida
Li va dedicar Llengua abolida, el volum en què el 1989 va recollir tota la seva obra poètica Amb la mort d’Antoni Marçal s ’acaba un cicle de la vida de la poeta.
Separació de Josep Parcerisa (1981)
Josep Parcerisa va anar a Mallorca a fer el servei militar, i entre la distància i que ell vac omençar una altra relació, conduexien la poeta a un estat d’inquietud extrem. L’envia més de vint cartes. Marçal hi mostra el seu sentiment abassegador, torrencial i urgent Les pors que la separació provoca es desdoblen en poesia i l’expressió escrita
A partir d’aquest amor, Marça afronta amb profunditat el desamor i el destret. Amb el final d’estiu s ’acaba la relació heterosexual més celebrada poèticament. Amb el temps, es va transformar en una de les amistats més fondes de la vida de Marçal i molt important per a l’Heura
Setembre nova relació amorosa (1981-1982)
La relaciò amb la Mai C. Álvarez havia començat un parell d’anys abans a la presentació de Bruixa de dol, a la llibreria de les dones del carrer Lledó Recorda la Marçal que va relacionar la seva poesia amb la de Federico García-Lorca De l’afecte i la complicitat, de les relacions intel lectuals ara pasava al nivell físic. “Eivissa 81” és un dels primers poemes que escriu sobre el desig femení:
Eivissa 81
La lluna s ’aturava: gran rellotge de sal al cim de l’ona oberta al trànsit tardoral. Les busques senyalaven una illa. I endevines batallades, l’amor en punt a ses Salines
La ciutat era un solc: nosaltres la llavor del goig, esbarriada per l’alta salabror d’un desig. Vàrem caure al cor de sa placeta des bonaire, cenyida per l’hora violeta, a trenc de sal. De sobte s ’esbatanà una tanca amb flors de sal descloses en una sola branca.
La relació amb la Mai només va durar dos mesos, però la Maria-Mercè es va quedar penjada durant quatre anys Poc després fixava l’experiència en el llibre Terra de Mai, compost de quinze sextines, en què Marçal tracta el tema lèsbic en la seva obra
Visc, moro. Em cremo i em nego. Tinc calor extrem mentre passo fred, la vida m’és massa blana i massa dura. Tinc grans enuigs mesclats en la joia.
Després, quan crec que el meu goig és segur i em veig al cim de la sort desitjada em retorna a la meva malaurança primera.
Parenostre
Aquest mateix any, descobreix els versosde la poeta francesa Renée Vivien, força desconeguda, entre les pàgines d’una antologia Una poeta de principis de segle XX, morta d’inanició i drogues amb 32 anys Decideix centrar-se en la seva vida i obra, per escriure la seva primera i única novel la: La passió segons Renée Vivien, una obra que publica el 1994, amb gran èxit.
L’últim estiu a Prada (1984)
La maternitat, element nuclear en el Grup de Mares soles, va ser el tema escollit per tractar aquell estiu a la UCE (Universitat Catalana d’Estiu). El mateix estiu que s ’acomiada. Prada de Conflent estarà sempre en la memòria de la Maria-Mercè com un espai de llibertat, d’experimentació i de trobada
El 24 d’agost coneix la filòsofa Fina Birulés, amb la qual inicia la relació sentimental i duradora de la resta de la seva vida. Les va presentar l’Anna Masó.
A partir del any 1984 porta a terme un treball intel·lectual molt productiu entorn el tema “La dona i la literatura”
Felícia Fuster s’havia convertit en una de les interlocutores imprescindibles, a més de facilitar-li les estades que de forma periòdica fa a París durant aquells anys
També coneix escriptores russes ,a través de Monika Zgustová. Es coneixen a través de Ramon Balasch i ben aviat la seva relació esdevingué amistat Monika és txeca i va traduir al castellà els poemes de les poetes russes, que més tard la Marçal tradueix al català
La Germana, L’Estrangera (1985)
En la primavera de 1985 va decidir tirar endevant l’edició d’un nou recull de poemes originals amb el títol “La germana i l’estrangera” proposat per l’editora de Llibres del Mall, Mireia Mur.
El recull encara inèdit va guanyar el Premi de Poesia López-Picó, convocat per l’Ajuntament de Vallirana Es va presentar el 20 de desembre de 1985 a l’emblemàtica llibreria Cinc d’Oros de la Diagonal de Barcelona
Hivern a Trullols (1985)
Marçal es torna a traslladar de casa El pis de República Argentina s’havia anant desfent Tona Gusi n’havia marxat i ara tots dos Jaumes el deixaven per motius diversos.
El trasllat es va fer a la primavera, ja que és a l’àtic del carrrer Trullols, 7, als Penitents on el mes de juny rep la notícia que ha guanyat el Premi López-Picó Molt a la vora, al carrer Rosella, viu l’Anna Massó amb els seus tres fills Mentrestant, la relació amorosa amb la FinaBirulés s’havia fet central. De seguida Marçal va mostrar la intensitat amb què volia viure-la. Reclamava una celeritat similar de la Fina per anar aviure plegades.
Qualificava aquesta relació de “difícil” i “dura”, construïda lentament, amb molts meandres però molta estimació, ja que la Fina anava amb un altre ritme.
Una casa finalment i la malaltia (1996)
La Maria-Mercè i la Fina havien decidit anar a viure juntes després de sospesar dubtes, entre els quals no trobar-se en el moment més àlgid de la relació. D’haver viscut durant anys a ritmes molt distints.
Un cop presa la decisió, la Maria-Mercè es llança a buscar pis Al cap de dos mesos ja l’ha trobat De seguida ho comunica a les amistats El pis era un principal amb davant i darrere i un enorme pati interior al passeig de Sant Joan, 11. El 4 d’agost van signar la compra-venda.
Després es van assabentar que la finca havia estatp ropietat de la família de Caterina Albert Un fet que encara el feia més valuós Feia12 anys que no canviava de pis, fins i tot havia pensat que es faria vella a l’àtic de Trullols
Al mateix temps que comença aquesta nova etapa, es confirma el diagnòstic de càncer de mama a principis de juliol de 1996. Fins finals d’any, viu un procés complex, però en principi encoratjador S’instal·la al pis de la Fina El cap d’any de 1996 el van poder celebrar al pis del passeig de Sant Joan
Des de la mort del pare la relació amb la seva mare s’havia anant tornant progressivament molt més estreta
Després d’un acostament intuïtiu a la poesia popular, al cap dels anys, va descubrir el lligam entre el llenguatge popular, amb el que relacionaven la seva poesia, i “la via materna”. Tot estava disposat per teni run diàleg sincer, poètic, litúrgic, amb la mare:
T’he negat mare tres cops i cent.
I cap gall no cantava de fora
Són cegues, sordes, mudes les nostres traïcions.
I la derrota.
I, entre d’altres, ressonen versos, d’una especial bellesa tràgica, com:
No ploris per mi mare a punta d’alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Acomiadament (1998)
Al cap d’un any i davant les complicacions, Marçal es planteja com fer saber la seva situació La preocupació principal és l’Heura la seva filla, de 16 anys. N’han parlat llargament amb la Fina, escriu, si ella mor l’àvia, la Fina li farà de mare. Volia deixar les coses en ordre, i poder-se acomiadar. Pensa tots els dols que vindran. Hi ha una acceptació prèvia de la mort
Al setembre del 1997, comença pausadament l’hora dels comiats El dia del aniversari laFina i l’Heura li regalen Ungos, tret de la gossera, el Bruc. També és una nova forma de retornar a la infantesa, a l’Ivars dels anys seixanta, quan les dues nenes de cal Tous jugaven amb un gosset.
La Maria-Mercè també dibuixa una nena, aquella nena de dos anys que havia estat i que s’havia perdut un dia pels camps de la finca
També escriu un poema al lusiu:
Com la xiqueta que en encetar el camí s ’omple de rocs la falda i les butxaques i s ’endinsa en el bosc i els va perdent sense lliurar les batalles previstes contra llops i gegants, […] va deixant un rastre sembra i ara li resta només dins del puny crispat un còdol llis.
La Maria-Mercè va morir a casa seva la matinada del 4 al 5 de juliol de 1998, acompanyada de tota la seva família: l’Heura, la mare, la Magda i la Fina. “Us estimo, us estimo molt”, els va dir.
L’Agenda Activitats
icontactesliteraris
FestivaldePoesiai+
Des de fa 20 anys, el Festival POESIA i +, seguint la petjada i la inspiració de Palau i Fabre, aposta per una literatura en llibertat, entre la radicalitat i la tradició, una poesia a la recerca de nous llenguatges ètics i estètics
Amb la clara voluntat d’impulsar la paraula dita i totes les arts que l’envolten, el festival acosta al públic les veus poètiques més potents de sempre i d’ara, combinades amb altres arts que la reforcen i la projecten cap a altres direccions inesperades
D'entre els participants confirmats per a l'edició 2026 trobem Júlia Colom, Marcos Morau, Albert Roig, Ángela Segovia i Júlia Sentís. Consulteu tots els detalls al web del Festival Poesia i +.
Es durà a terme en diferents espais del Maresme: Teià, Arenys de Mar, Vilassar de Mar, Dosrius, Alella i Caldres d’Estrac. Ho organotzació la Fundació Palau.
De l’1 al 12 de juliol de 2026.
Exposició "Lainvenciódeltemps"
Què és el temps? Com el percebem? Quin és el seu origen? Podem predir el futur o viatjar al passat? A partir d’aquestes preguntes i moltes d’altres, l’exposició proposa una travessia temàtica i emocional pel concepte de temps L’objectiu és apropar els grans avenços científics i les interpretacions culturals que han intentat comprendre, mesurar i viure aquest fenomen tant abstracte i alhora tan centrat en la vida humana
L’exposició combina continguts de biologia, física, neurociència, art i literatura per mostrar com el temps travessa totes les esferes de la nostra existència: des de l’origen de l’univers i l’evolució de la vida fins a la percepció individual del pas del temps, la memòria, la planificació del futur i la consciència del present.
Podeu consultar més informació de l'exposició "La Invenció del temps" al web del Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Centre Martorell d'Exposicions)
Passeig Picasso, 9 Parc de la Ciutadella, Barcelona
Desdeltrapeziil'amor. CiclePoesiaalclaustre
Un recull de poemes que ens parlen de tot allò que envolta l'esperit humà Un recorregut que ens convida a gaudir de l'instant i a retrobarnos amb el goig d'escoltar versos que no ens interpel·len i no ens deixen indiferents Cap d'aquests poemes, escrits per David Jou, Blai Bonet, Dolors Miquel, Salvador Espriu, Jordi Pàmias i Josefa Contijoch, entre altres poetes catalans, hauria estat escrit sense la idea de l'existència o l'absència d'un més enllà
Veu: Àngels Bassas Veu, cançó, música: Marc Vilajuana
Centre Cultural La Mercè Pujada de la Mercè, 12 - Girona 01/07/2026, 20h
Organització: Escola Municipal d’Humanitats
Desnèixer. Poesiaalclaustre
Desneixer és un espectacle que posa la poesia en escena. Entre poemes, fragments i diàlegs de poetes del segle XX i XXI, la paraula troba un lloc en l'espai i la corporalitat de les intèrprets, apropant al públic no tan sols la poesia, sinó també el gest i l'ambient, creant un indret immersiu on venir a sentir la poesia, on deixar-s'hi endur i reflexionar íntima i col·lectivament amb ella
Desneixer parla de les diferents facetes de la mort: Des dels paisatges que transita, la pèrdua dels éssers estimats i la pròpia mort, fins a la importància de la mort com a gèrmen de vida Així mateix, conscients del paper clau que la cultura popular té en com concebem la mort, hem treballat les dites i la dansa del folcklore català, sense oblidar la quotidianitat de la llar Per tant, dins l'espectacle hi anem trobant tots aquests elements
Actrius: Gisela Vicenç Pasqual i Clara Centenera Ribas.
Organització: Escola Municipal d’Humanitats
Dimecres, 15/07/26, 20 h Centre Cultural La Mercè Pujada de la Mercè, 12 - Girona
