En aquest número 14, de març de 2026, iniciem una nova etapa pel que fa a la maqueta de la revista, és a dir que li hem canviat un xic la fesomia.
De tota manera, l’objectiu d’acostar i compartir la poesia amb tots els lectors continuarà essent el mateix, o sigui que l’esperit i la il·lusió seran idèntics. Esperem que us agradi.
Alhora, la sortida d’aquest número coincideix amb el Dia Mundial de la Poesia.
Enguany, s’ha triat un poema del poeta, narrador, dietarista i assagista d’art mallorquí Blai Bonet, de qui es commemora el centenari del naixement. El podeu llegir a l’apartat “L’Agenda”.
La Carpeta: Premios Nobel de Literatura
La Metáfora: Acceso a lo real a través del lenguaje
Poetes
ClaudioRodríguez
Per Jordi Tena i Galindo
En els anys 50 del segle XX sorgeix una generació de poetes en llengua castellana que fa història i que influeix decisivament en l’obra de molts poetes posteriors. Es tracta de l’anomenada, precisament, Generació dels 50.
Claudio Rodríguez
Descobrirlatranscendència
En els anys 50 del segle XX sorgeix una generació de poetes en llengua castellana que fa història i que influeix decisivament en l’obra de molts poetes posteriors. Es tracta de l’anomenada, precisament, Generació dels 50, i sorgeix arran de l’amistat dels seus membres, situats a Madrid i a Barcelona, i de dos fets essencials. D’una banda, el febrer de 1959 es reuneixen a Cotlliure per recordar la figura d’Antonio Machado, i de l’altra, l’any 1960 l’escriptor i crític Josep Maria Castellet reuneix poemes dels diferents autors en una antologia, titulada Veinte años de poesía española. Al llibre apareixen autors essencials de la generació: Barral, Caballero Bonald, Gil de Biedma, Jaime Ferrán, Ángel González, José Agustín Goytisolo, Claudio Rodríguez, José Ángel Valente i José María Valverde. Segons Castellet, els membres de la generació tenen en comú la tendència a la senzillesa expressiva, al llenguatge col loquial i a la poesia realista tot i haver començat sota la influència del simbolisme. Considera que el seu tema principal és “l´home històric”, en tant que se situen en un sentit autobiogràfic dins la vida quotidiana, la qual cosa els identificaria com a poetes socials Reconeix la influència d’haver viscut la Guerra Civil en les reflexions dels autors, de forma que la seva poesia seria un “preludi de realisme històric” En aquest sentit, cal dir que tots ells tenen algun tipus de vinculació amb el Partit Comunista d’Espanya i el PSUC, sigui com a militants o com a companys de viatge
Claudio Rodríguez
Si bé Castellet busca els elements que uneixen tota la generació, també assenyala que un dels autors esmentats no tendeix al realisme d’una forma tan estricta. Es tracta de Claudio Rodríguez, a qui Castellet considera un poeta “extraordinàriament dotat” I en efecte, és un autor amb una personalitat literària única que el diferencia de tots els seus contemporanis
Claudio Rodríguez neix a Zamora l’any 1934 Té un germà i dues germanes bessones. El seu pare és d’origen humil i en canvi la seva mare procedeix d’una família burgesa, però tots dos es troben arruïnats La relació del jove Claudio amb ells és conflictiva, en especial amb la seva mare, ja que el pare mor als 40 anys Això el porta a fer llargues caminades pel camp Se sent bé enmig de la natura, la qual li aporta una capacitat de contemplació que quedarà reflectida en la seva obra. També coneix de prop la vida rural arran de les visites a una finca que posseeix una àvia
Un altre dels seus refugis és la biblioteca de casa seva El seu pare és un gran lector i a més estudia pel seu compte la carrera de Dret De fet, la seva mort coincideix amb el moment en què obté plaça com a inspector d’hisenda.
Els llibres del pare li permeten descobrir Antonio Machado, Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, però també Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, Valery o Baudelaire
Els estudis primaris i de batxillerat els cursa a Zamora, i s’interessa especialment per les lletres. Posteriorment, durant la tardor de l’any 1951 deixa la seva ciutat per estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Central de Madrid
A cavall entre les dues ciutats, amb només 17 anys, compon el seu primer llibre, Don de la ebriedad És fruit sobretot de les seves passejades a l’entorn de Zamora, ja que a Madrid només n ’escriu una petita part. De fet, ell deia que fins i tot el ritme amb què caminava influïa en el ritme dels seus poemes. A Don de la ebriedad, escrit en romanç hendecasíl·lab, l’autor mostra la seva sorpresa davant l’existència, que queda reflectida en la natura que l’envolta, i reflexiona sobre el misteri que l’acompanya. Així mateix, d’acord amb l’anàlisi del professor Antonio Machín Romero, considera que l’ésser humà té l’obligació de respondre al do rebut amb una actitud ètica que pugui salvar i justificar l’existència És una obra que beu molt de la poesia francesa, sobretot de Rimbaud El poemari guanya el premi Adonais de 1953 per a joves autors. El jurat queda impressionat pel fet que una persona tan jove hagi escrit una poesia tan madura.
Don de la ebriedad
Claudio Rodríguez
Ediciones Rialp S.A.
ISiempre la claridad viene del cielo; es un don: no se halla entre las cosas sino muy por encima, y las ocupa haciendo de ello vida y labor propias. Así amanece el día; así la noche cierra el gran aposento de sus sombras.
Y esto es un don. ¿Quién hace menos creados cada vez a los seres? ¿Qué alta bóveda los contiene en su amor? ¡Si ya nos llega y es pronto aún, ya llega a la redonda a la manera de los vuelos tuyos y se cierne, y se aleja y, aún remota, nada hay tan claro como sus impulsos! Oh, claridad sedienta de una forma, de una materia para deslumbrarla quemándose a sí misma al cumplir su obra. Como yo, como todo lo que espera. Si tú la luz te la has llevado toda, ¿cómo voy a esperar nada del alba?
Y, sin embargo -esto es un don-, mi boca espera, y mi alma espera, y tú me esperas, ebria persecución, claridad sola mortal como el abrazo de las hoces, pero abrazo hasta el fin que nunca afloja.
Claudio Rodríguez
En aquests anys coneix Vicente Aleixandre, que l’orienta com a poeta, però també molts altres joves que, com ell, tenen inquietuds literàries El 1956 participa en l’organització del I Congrés d’Escriptors Joves a la Universitat Central de Madrid L’acte no s ’arriba a celebrar i això dona peu a una sèrie de protestes que la policia franquista reprimeix amb duresa Claudio Rodríguez és detingut i torturat
El seu compromís polític és molt ferm, però tot i els seus ideals de justícia i solidaritat humana la seva militància comunista és molt breu, ja que pesa més el seu esperit independent. Un cop finalitzats els estudis universitaris, busca ampliar horitzons i fa una estada a Anglaterra com a lector d’espanyol, en concret a Nottingham i a Cambridge, de 1958 a 1964. És en aquesta època quan es casa amb Clara Miranda i també quan apareix publicat el seu segon poemari, Conjuros (1958).
El seu nou llibre té un estil i una temàtica molt personals, i és difícil classificar-lo en un corrent poètic concret Hi ha moltes descripcions extretes de la vida dels pobles i de la seva quotidianitat, la qual cosa pot fer pensar en un llibre adscrit al realisme de postguerra No obstant això, els estudiosos de l’obra de Rodríguez estan d’acord a afirmar que va més enllà d’aquesta etiqueta És cert que els poemes introdueixen elements d’una vida senzilla, però a mesura que els versos avancen aquests elements es transformen en metàfora i acaben tenint altres significacions més profundes. Així, per exemple, una escena festiva i costumista com la descrita a El baile de las Águedas ens parla, segons Andrew P. Debicki, d’un acte de participació i compenetració de la vida. Universalitza, doncs, temes quotidians.Durant la seva estada a Anglaterra, on té l’oportunitat d’estudiar detingudament Dylan Thomas i T. S. Elliot, escriu un nou poemari, Alianza y condena. Apareix publicat el 1965, ja de retorn a Espanya, i obté el Premi de la Crítica.
En els nous poemes el lector pot reconèixer les imatges que caracteritzen l’obra de Claudio Rodríguez, molt relacionades amb la vida en el camp castellà. Ara bé, la visió que en tenia ja no és tan idíl lica. Machín Romero considera que hi ha un cert desengany amb la societat perquè Rodríguez no hi troba els valors que defensa D’altra banda, el professor i poeta Carlos Bousoño entén que hi ha una variació en la composició dels poemes Abans es partia d’un element concret per parlar d’alguna qüestió més elevada, de forma que hi havia una doble significació: objecte i metàfora Ara, en canvi, es parteix d’una idea abstracta i l’autor busca exemplificar-la en una realitat tangible Per tant, hi hauria un únic significat en el poema: la idea inicial, la metàfora D’aquesta manera, al poema Brujas al mediodía l’autor descriu la pobresa moral i la falsedat de la societat a través d’un aquelarre.
Alianza y condena
Claudio Rodríguez
Ediciones Rialp S.A.
El baile de las Ágedas
Veo que no queréis bailar conmigo y hacéis muy bien. ¡Si hasta ahora no hice más que pisaros, si hasta ahora no moví al aire vuestro estos pies cojos!
Tú siempre tan bailón, corazón mío.
¡Métete en fiesta; pronto, antes de que te quedes sin pareja!
¡Hoy no hay escuela! ¡Al río, a lavarse primero, que hay que estar limpios cuando llegue la hora!
Ya están ahí, ya vienen por el raíl con sol de la esperanza hombres de todo el mundo! Ya se ponen a dar fe de su empleo de alegría
¿Quién no esperó la fiesta?
¿Quién los días del año no los pasó guardando bien la ropa, cuánto refajo de lanilla, cuánto Cuánto manteo, cuánta media blanca, cuánto refajo de lanilla, cuánto corto calzón. ¡Bien a lo vivo, como esa moza se pone su pañuelo, poned el alma así, bien a lo vivo!
Echo de menos ahora aquellos tiempos en los que a sus fiestas se unía el hombre como el suero al queso. Entonces sí que daban su vida al sol, su aliento al aire, entonces sí que eran encarnados en la tierra. Para qué recordar Estoy en medio de la fiesta y ya casi cuaja la noche pronta de febrero. y aún sin bailar: yo solo.
¡Venid, bailad conmigo, que ya puedo arrimar la cintura bien, que puedo mover los pasos a vuestro aire hermoso!
¡Águedas, aguedicas, decidles que me dejen bailar con ellos, que yo soy del pueblo, soy un vecino más, decid a todos que he esperado este día toda la vida! Oídlo. Óyeme tú, que ahora pasas al lado mío y un momento, sin darte cuenta, miras a lo alto y a tu corazón baja el baile eterno de Águedas del mundo, óyeme tú, que sabes que se acaba la fiesta y no la puedes guardar en casa como un limpio apero, y se te va, y ya nunca... tú, que pisas la tierra y aprietas tu pareja, y bailas, bailas.
Claudio Rodríguez Ediciones Rialp S A
Claudio Rodríguez
Conjuros
Després d’aquest llibre, passen onze anys sense que en publiqui cap altre L’any 1974 és assassinada la seva germana María del Carmen, mentre que la seva mare mor un any més tard Arran d’aquests fets i dels anys viscuts, el poeta adquireix una maduresa vital que es veu reflectida en la seva obra posterior
L’any 1976 publica El vuelo de la celebración És un llibre molt més existencial, reflexiu, en què s ’analitzen temes com el pas del temps, la fugacitat del gaudi, el dolor o el sentiment de pèrdua. Així mateix, en alguns poemes també hi ha referències sexuals. Quant a la forma, ha avançat cap a una polimetria en els versos.
Casi una leyenda
Claudio Rodríguez
Ediciones Rialp S.A.
El vuelo de la celebración
Claudio Rodríguez
Ediciones Rialp S.A.
Després d’aquest llibre, torna a passar molts anys sense publicar cap poemari nou, només una recopilació de la poesia escrita fins al moment, Desde mis poemas, que el fa mereixedor del Premi Nacional de Literatura de 1983 Amb posterioritat, el 1986 rep també el Premi de les Lletres de Castella i Lleó
Però els reconeixements no s ’acaben aquí Un any més tard és nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola Ocuparà el sillón I, que havia quedat vacant com a conseqüència de la mort de Gerardo Diego D’aquesta manera hi ha un fil de continuïtat entre dos poetes memorables en llengua castellana
D’altra banda, la ciutat de Zamora nomena Claudio Rodríguez fill predilecte de la ciutat l’any 1989
En tot cas, tants homenatges rebuts no impliquen el final de la seva carrera literària. El 1991 apareix editat un nou llibre amb material inèdit, Casi una leyenda. És un poemari fruit de l’experiència acumulada, en què reflexiona sobre les diferents etapes de la vida.
Comença amb un poema en tres parts titulat Calle sin nombre, que és una metàfora del seu recorregut vital i el de l’ésser humà en general. Serveix d’introducció a tota una sèrie de reflexions poètiques que es van desenvolupant a mesura que s ’ avança en la lectura. Ens diu que tots els moments de l’existència tenen aspectes positius, no només la infantesa, però la foscor sempre hi és present.
El poeta dona rellevància a l’amor i a la solidaritat, com es deixa entreveure també en altres llibres anteriors, però, com diu Machín Romero en relació amb aquest tema, és molt diferent el que l’ésser humà anhela i somnia del que finament troba en la realitat. Per això Rodríguez diu que tot li sembla estrany i confús, la qual cosa també explica el títol escollit per al poemari. Així mateix, la mort es fa present en els versos De tota manera, davant un món de clarobscurs, també es pot interpretar com una forma de renaixement
En els anys 90, el poeta continua rebent reconeixements: el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres (1993); el II Premi Reina Sofia de Poesia (1993), atorgat per Patrimoni Nacional i la Universitat de Salamanca; i el Premi de l’Academia Castellano-Leonesa de la Poesía (1998) També és nomenat soci d’honor de l’Instituto de Estudios Zamoranos el 1999, any en què mor a Madrid com a conseqüència d’un càncer de colon Claudio Rodríguez és i seguirà sent un dels poetes més rellevants de la poesia castellana del segle XX. Les seves composicions parteixen de l’observació de la vida rural, d’un entorn de senzillesa, i crea un univers literari que analitza amb profunditat l’ésser humà, amb els seus valors i les seves dissorts. És una poesia que ja destaca per la seva originalitat durant la dècada dels 50 i que amb el temps ha esdevingut imprescindible. Caldrà seguir llegint la seva obra per acostar-nos una mica més als detalls ocults de l’experiència humana.
Claudio Rodríguez
ElLlibre
Blaupàl·lid
deMarcBerenguer
Per Marina Negredo González
Blau pàl·lid és un viatge a la immensitat de l’univers a través de la mirada íntima del planeta Terra.
Blau pàl·lid
En aquesta secció convidem a llegir un poemari escrit per un autor novell, en Marc Berenguer Massauet, creador d’aquest univers evocador d’imatges concretes destil·lades en dosis de reflexions profundes. Us deixem la presentació que realitza l’editor del llibre, però abans voldria destacar el fet que petites editorials continuïn recolzant creacions d’escriptors desconeguts, ja que el ventall i les diferents visions s ’amplien infinitament.
“Blau pàl·lid és un viatge a la immensitat de l’univers a través de la mirada íntima del planeta Terra. En aquest poemari, l’autor explora la contradicció entre la petitesa del nostre món i la infinitat del cosmos. Dividit en tres parts -Radiació còsmica de fons, El principi antròpic i Enfonsament i curvatura- el llibre navega entre l’espai i el temps, anant de la creació de la matèria, fins a l’evolució de la humanitat i la seva fi
Blau pàl·lid
Marc Berenguer
Editorial Talón de Aquiles
Els poemes aborden la recerca de sentit en un món sovint incomprès o l’impuls humà per entendre el seu paper Cada text esdevé part d’un trencaclosques que, sense judicis morals, intenta observar un univers que es desintegra i es reconstrueix incessantment.
Amb una llengua que balla entre la imatge còsmica i la quotidianitat més visceral, Blau pàl·lid ofereix una experiència on matèria, esperit i univers es fonen en un sol vincle. Tot plegat amb l’esperança que, fins i tot dins d’una diminuta engruna de color blau pàl lid, hi hagi lloc per a la poesia.”
Així doncs, qui cregui fermament que la poesia podria existir fins i tot en un granet de sorra, haurà d’obrir la primera pàgina per capbussar-se en aquesta cosmovisió alhora tan propera i llunyana.
Elpoderevocador delesparaules
“I SI DIC PETRICOR?” PartII
Per Marina Negredo González
En aquesta secció ens deixarem inspirar per paraules que ens faran capbussar-nos en aspectes relacionats amb la poesia, mirarem cap a on ens porten les connexions neuronals en sentir determinats mots i beurem de diferents fonts per nodrir ments que anhelin una intel·ligència natural.
Margaret Fuller
Aquest article és la continuació de l’anomenat “I si dic petricor?” que es va publicar a l’anterior número de la revista, on va quedar pendent conèixer i endinsar-se a la figura de la Margaret Fuller. Una escriptora, activista, pionera i visionària en un món d’estructures patriarcals i socials que va haver d’estovar apor-tant un coneixement fruit de la necessitat de buscar la veritat en cadascuna de les seves accions i pensaments. Us convido a donar-hi una ullada i a impregnar-vos del seu esperit aventurer
Recordarem que a l’anterior article, després de parlar del perfum que desprèn la terra eixuta quan rep les primeres gotes de pluja, vam esmentar el moviment trascendentalista del qual va sorgir la protagonista d’aquest escrit: la Margaret Fuller. Periodista, poeta, crítica literària i pionera del feminisme que va ser capaç de fer-se camí, com el rajolí d’aigua entre les esquerdes del sòl petrificat d’una societat enquistada en formalismes i estructures inflexibles que començaven a remoure ’ s gràcies a veus tan potents com la d’aquesta dona nascuda a Massachusetts l’any 1810.
És curiós que després de ser la persona més llegida a Nova Anglaterra en aquell temps i un pilar fonamental del Trascendentalisme, la seva figura s’hagi anat evaporant gradualment fins arribar a esmentar-la pràcticament com una dada anecdòtica sempre relacionada amb altres homes com Ralph Emerson o Henry Thoreau.
Al llarg d’aquest article anirem redescobrint la seva obra, lligada sempre a accions revolucionàries plenes d’enteniment i valentia. Els seus 40 anys de vida els va aprofitar al màxim recolzada per una intel·ligència excepcional i una empenta que van deixar fites dignes d’esmentar com les que explicarem a continuació
Després de rebre una educació completíssima inaudita per a una nena del S XIX, va aconseguir trencar barreres que impedien a les dones exercir activitats i feines considerades exclusives de l’àmbit masculí, com el fet de ser la primera dona en obtenir un permís per accedir a la biblioteca de Harvard per realitzar un treball d’investigació.
A l’àmbit del periodisme va ser la primera periodista d’Amèrica sent editora d’un diari, el New York Tribune i la primera corresponsal de guerra estrangera. Però el seu afany de canviar l’ordre establert, la va animar a crear un espai femení “Conversations”, on es generaven debats al voltant de la literatura, l’art i la mitologia La seva tasca de divulgació en defensa dels drets de la dona va ser profunda, considerada per Susan B Anthony com la dona amb més influència en el pensament de les seves iguals estatudinenques de tota la història fins aquell moment.
A aquest fet va ajudar la publicació de Woman in the Nineteenth Century (La dona al segle XIX, 1845) considerat el primer tractat feminista, trans-metent pensaments tan avançats a l’època com aquest:
“Tant de bo la màxima senzilla que l'honestedat és la millor política es prengués de debò; tant de bo un sentit de les veritables metes de la vida elevés el to de la política i el comerç fins que l'honor públic i el privat fossin idèntics...”.
El seu esperit aventurer la va portar a experimentar en primera persona els principis del transcendentalisme viatjant i vivint a l’aire lliure per tal de poder realitzar un autoconeixement ple, sense les interferències dels convencionalismes de la societat de l’època.
Aquesta experiència la va deixar reflectida a la seva obra més coneguda Estiu als llacs (Summer on the Lakes, 1844), on s ’albira una mena de viatge iniciàtic a la cerca de nous horitzons, enriquint-se amb noves creences, cultures, perseguint el diàleg interior a través de nous camins exteriors. Fet que va inspirar Thoreau, ja que es va sentir influenciat per l’aventura de la seva coetània, realitzant un viatge molt semblant seguint els corrents dels rius Concord i Merrimack El resultat de l’experiència el va reflectir en un llibre anomenat Musketaquid, on les reflexions i la càrrega poètica impregnen l’obra establint un diàleg entre l’ànima i el paisatge, com era habitual en el corrent emocional al qual pertanyia
Gràcies al seu periple, la Margaret va ser testimoni de l’aniquilació i la fi d’una cultura ancestral com la
dels indis, fet que la va situar en un continuat debat contradictori, ja que per una banda l’escriptora enalteix el fet que la conolització va suposar una oportunitat perquè moltes famílies llauressin els solcs d’una vida millor, però alhora va suposar un violent espoli ecològic i humà.
De tal manera trobem a la seva obra la crítica als efectes negatius del progrés, la defensa de la preservació dels entorns naturals i al materialisme com a causa d’empobriment de la vida espiritual dels homes. Per mostrar d’una forma clara i directa alguns aspectes de la seva cosmovisió, he recollit unes quantes frases que resumeixen un sentir, un saber i una consciència pròpies d’una clarividència única, són les següents:
La veritat mai pot ser destruïda, només malentesa.
L'amor és l'ànima de la poesia.
La llibertat és la clau per a la felicitat i el progrés de la humanitat.
L'educació és la base d'una educació justa i equitativa.
No podem aconseguir la pau externa mentre hi hagi conflicte intern en les nostres ànimes. Res pot suportar el pas del temps com l'amor veritable.
La compassió i l'empatia són les forces més poderoses per al canvi social.
La justícia no pot existir sense la igualtat.
La veritat no sempre és popular, però això no la fa menys vàlida
La modèstia és el primer pas a la grandesa. La felicitat es troba en l'equilibri entre el cor i la ment
La lluita per la llibertat és la lluita per la humanitat mateixa.
L'art és l'expressió més pura de l'esperit humà
La potència de la imaginació és infinita
El poder del pensament positiu pot canviar el curs de la nostra vida.
Les paraules tenen el poder de crear i destruir, tria sàviament com les uses.
La sinceritat és fonamental en totes les nostres interaccions humanes.
La saviesa es troba en la cerca constant de coneixement.
L'art no significa res si simplement decora la taula del poder que el té com a ostatge.
“El seu esperit aventurer la va portar a experimentar en primera persona els principis del transcendentalisme viatjant i vivint a l’aire lliure per tal de poder realitzar un autoconeixement ple.”
Pel que fa a la seva poesia explora temes relacionats amb la natura, el paper de les dones i el seu lloc al món, el creixement espiritual o la filosofia transcendentalista Com el següent poema que tracta de la unitat metafísica, la búsqueda de la veritat universal i la integració del ser
The One in All
There are who separate the eternal light In forms of man and woman, day and night; They can not bear that God be essence quite.
Existence is as deep a verity: Without the dual, where is unity? And the ‘I am ’ can not for bear to be;
But from its primal nature forced to frame Mysteries, destinies of various name, Is forced to give what it has taught to claim
Thus love must answer to its own unrest; The bad commands us to expect the best, And hope of its own prospects is the test
And dost thouseek to find the one in two? Only upon the old can build the new; The symbol which you seek is found in you
The heart and mind, the wisdomand the will, The man and woman, must be severed still, And Christ must reconcile the good and ill.
There are to who meach symbol is a mask; The life of love is a mysterious task; They want no answer, for they would no task
A single thought transfuses every form; The sunny day is changed into the storm, For light is dark, hard soft, and cold is warm
One presence fills and flood sthew hole serene; Nothing can be, nothing has ever been, Except the one truth that creates the scene.
Does the heart beat, that is a see ming only; You can not be alone, though you are lonely; The All is neutralized in the One only.
You ask a faith, they are content with faith; You ask to have, but they reply, ‘IT hath.’ There is no end, and the reneed be no path.
The day wear sheavily, why, then, ignoreit; Peace is the soul’s desire, such thoughts restoreit; The truththou art, it needs not to implore it.
The Presence all thyfancies supersedes, All that is done whichth ouwould stseek in deeds, The wealth obliterates all seeming needs.
Both the searetrue, and ift heyare atstrife, The mystery bears the one name of Life, That, slowly spelled, willyet compose the strife
The men of old say, ‘Live twelve thousand years, And see the need of all thathere appears, And Moxen* shall absorbthy smiles and tears ’
These later men say, ‘Live this little day Believe that human nature is the way, And know both Son and Father while you pray;
And one in two, in three, and none alone, Letting you knoweven as you are known, Shall make they ouand me eternal parts of one. ’
To me, our destinies seem flower and fruit Born of anever-generatin groot; The other statement I can not dispute.
But say that Love and Life eternal seem, And if eternal ties be but a dream, What is the meaning of that self-same seem?
Your nature craves Eternity for Truth; Eternity of Love is prayer of youth; How, without love, would have gone forth your truth?
I do notthinkwe are deceived to grow, But that the crudest fancy, slightest show, Covers some separate truth that we may know.
In the oneTruth, each separate fact is true; Eternally in one I many view, And destinies through destiny pursue.
This is my tendency; but can I say That this myt hought leads the true, only way? I only know it constant leads, and I obey.
I only know one prayer ‘Give me the truth, Give me that colored whiteness, ancient youth, Complex and simple, seen in joyand truth.
Let me not by vain wishes bar my claim, Nor soo the my hunger by anempty name, Nor crucify the Son of man by hasty blame.
But in the earth and fire, water and air, Live earnestly by turns without despair, Nor seek a home till home be everywhere!’
Com a conclusió, és ineludible destacar el seu esperit pioner manifestant pensaments revolucionaris, autèntics i fidels a una forma de sentir i viure en coherència amb una mateixa Va iniciar una travessa que actualment encara és viable i en la qual tan de bo continuïn transitant persones tan especials i sensibles com ella.
Anatomía emocional delpoema
Lametáfora: Accesoaloreal atravésdellenguaje
Por Elisabet Martínez Ortiz
El artículo ofrece una mirada reflexiva sobre el poder de la metáfora más allá del poema. La presenta como una puerta a lo real, una forma de otorgar significado subjetivo a aquello que nos rodea. A través del lenguaje, la metáfora nos acerca al misterio y, al mismo tiempo, nos ayuda a atravesarlo.
La metáfora
“La poesía es la unión de dos palabras que uno nunca supuso que pudieran juntarse, y que forman algo así como un misterio.”
Sin metáfora, no hay poema.
La metáfora se considera la figura retórica por excelencia en poesía ya que permite expresar ideas de manera auténtica y aporta, debido a la carga visual y emocional que la caracteriza, fuerza y significado al poema. La metáfora permite al autor trasladar su manera de sentir y comprender lo que le rodea de un modo singular, y convierte al lector en su cómplice al abrirle la puerta a su universo poético. La metáfora implica novedad, misterio y complicidad.
Aproximaciones
Escribes poemas porque necesitas un lugar en donde sea lo que no es.
Alejandra Pizarnik
De origen griego, la palabra metáfora significa traslación, en el sentido de traslado o transferencia (μεταφορ, formado a partir de la preposición μετ, metá, «más allá, después de», y el verbo φορεν, phorein, «pasar, llevar»)
En literatura, llamamos metáfora a la figura retórica que consiste en trasladar el significado de una palabra a otra gracias al proceso de asociación de ideas que realiza el escritor. Borges definía la metáfora como una identificación voluntaria de dos o más conceptos distintos, una vinculación tramada entre dos cosas distintas Y aunque, como hemos dicho, es la figura poética por excelencia, trasciende el género poético y es utilizada en todo tipo de textos narrativos, ensayos u otros, así como en la vida diaria.
“En la vida, todo es una metáfora”.
Poesía completa
Alejandra Pizarnik
Editorial Lumen
La metáfora forma parte del lenguaje coloquial y colectivo de nuestra cotidianeidad, porque como decía Murakami: “En la vida todo es una metáfora”. Por ejemplo, cuando alguien dice “esta casa es una prisión”, está usando una metáfora para transmitir la sensación de encierro Del mismo modo, expresiones como “vivo en medio del desierto” reflejan aislamiento; “ es un troglodita” sirve para criticar la falta de refinamiento; “ me vendieron la casa con parásitos” hace referencia a vecinos molestos Además, otras expresiones como “ es un zombi, no se entera de nada” o “estoy en la ruina” son metáforas que forman parte del habla cotidiana y que nos ayudan a comunicar realidades y sentimientos Pero este tipo de metáforas, recurrentes en el habla diaria, se consideran lugares comunes y carecen de valor terapéutico o literario
En este artículo nos interesaremos por el valor terapéutico de las metáforas propias utilizándolas como un vehículo para acceder a lo real a través del lenguaje.
Elprincipio desubjetividad
“No hay expresiones propias, ni conocimientos propios, sin metáforas”
La metáfora refiere un modo singular de entender la realidad Su verdadero valor radica en su originalidad y en ser una creación personal, construida a partir de los parámetros individuales de quien la utiliza: la subjetividad que encierra.
La riqueza de la metáfora se encuentra en su capacidad para comunicar sensaciones y pensamientos propios, transformando lo subjetivo en una experiencia compartida a través del lenguaje poético Así, cada metáfora adquiere valor en la medida en que refleja la individualidad y creatividad de quien la emplea.
Esta figura retórica pertenece a la categoría de "asociación de ideas", ya que establece una conexión entre dos términos o conceptos: uno objetivo y otro subjetivo, siendo este último el que proporciona el sentido.
En función de si el término objetivo esta explicito o no, hablaremos de metáforas impuras o metáforas puras
La metáfora impura o también llamada simple es aquella en la que la identificación entre los dos conceptos esta explicita y aparece el verbo ser como nexo: A es B.
Analicemos el siguiente ejemplo:
"Los días sin ella son otoño".
En este caso, los dos términos que entran en juego son:
a) “los días sin ella” –ese periodo de tiempo que no ha contado con el afecto de su amada–, que sería el término real
b) el modo en que lo vive el protagonista, el “Otoño”, el término imaginario o subjetivo
Soledad y otoño a priori no están relacionados ni de forma directa, ni de forma objetiva; se trata de la visión singular de quien lo escribe/vive Es evidente que la misma realidad 'la separación entre ambos' para otra persona será totalmente diversa Tal vez, mientras él lloriquea y escribe poemas que hablan del Otoño, su madre piense: "Qué peso se ha quitado de encima". Sin darse cuenta, la madre está utilizando otra metáfora, la que identifica " nuera " con " peso " .
Elusoterapéuticodelasmetáforas
La metáfora es terapéutica cuando facilita el cambio A través de las metáforas podemos tanto definir como a solucionar un problema desde una perspectiva totalmente nueva Al expresar algo a partir de otra cosa, se establece o se descubre una correspondencia entre los términos identificados, una correspondencia que puede resultar sorprendente y provocar en nosotros resonancias inesperadas
Veamos un ejemplo Imaginemos que una persona crea en su imaginario la siguiente metáfora impura para referirse a su vida:
“mi vida es un ovillo de lana enredado”
Un ovillo de lana enredado es una forma muy visual de describir el modo en el que concibe él su vida, las metáforas son visuales. Desenrollar el ovillo de la vida es un objetivo demasiado ambicioso, aunque no imposible, que abarcaría demasiados temas y marcos temporales. Será a partir de esta metáfora que podremos comenzar a trabajar: podemos definir el problema ante el que se encuentra, como se relaciona con el mismo, que necesidades tiene y, a partir de aquí, marcarnos objetivos
Por un lado, podemos aceptar la metáfora propia y analizarla para finalmente transformarla No rechazar la metáfora sino trabajar con ella y pensar cómo podría evolucionar o qué cosas tendrían que pasar para que nos fuese favorable En este caso, con el tiempo, el ovillo de lana podría llegar a convertirse en un cálido y reconfortante abrigo, un abrigo que tendremos siempre en épocas de frío Siendo conscientes de que llegar allí requiere de paciencia y un trabajo tal vez más costoso de lo que nos gustaría La segunda opción consistiría en incorporar una nueva metáfora a nuestra realidad. Adoptar una nueva metáfora nos puede llevar a contemplar enfoques diferentes antes el problema.
Cada metáfora traza un límite y abre un horizonte.
El poder de la metáfora radica en que nuestro cerebro no establece una simple comparación entre los dos conceptos (A y B), sino una identificación: la identificación de A con B (sin ti=otoño; nuera=peso)
En la metáfora, no se trata de parecer sino de ser. Una metáfora es limitadora pues excluye multitud de matices que son incompatibles con las características de B. El concepto B, el subjetivo o imaginario, solapa por completo al concepto A y no admite matices.
Kundera tenía razón cuando afirmaba que las metáforas son peligrosas. Las metáforas no describen nuestra realidad como lo haría una simple comparación, las metáforas la definen. Trazan una línea que delimita, excluye Una metáfora nos ordena aquello que podemos y no podemos considerar Sin ser conscientes nos convertimos en esclavos de nuestras metáforas
En la metáfora pura, el proceso de identificación entre los dos términos alcanza su máximo grado El término real, A, desaparece por completo del verso, quedando eclipsado por el término subjetivo, B
Así, la referencia al objeto original se omite y es sustituida completamente por el imaginario En este tipo de metáfora, la transferencia de significado es absoluta: para referirse a uno de los conceptos, se utiliza el nombre del otro, permitiendo que el término imaginario suplante al real bajo el prisma del escritor. Carver expresa muy bien esta idea de traslación de significado de una palabra a otra en su poema Colibrí cuando dice: Vamos a imaginar que digo verano/escribo la palabra Colibrí. He aquí la magia de la poesía, y más concretamente de la metáfora: decir algo sin nombrarlo, encerrar ideas complejas en imágenes sencillas: la luna, una piedra, el colibrí. El poema es ese territorio. Un lugar donde lo que no es, es. Y donde lo real, al fin, se deja tocar por el lenguaje.
Colibrí
Todos nosotros
Raymond Carver Bartleby Editores
Vamos a suponer que digo verano escribo la palabra «colibrí», la meto en un sobre y la llevo colina abajo hasta el buzón Cuando abras la carta te acordarás de aquellos días y lo mucho, lo muchísimo que te quiero.
Raymond Carver
Versos decinema
L’albaenssepararà
Per Joan-Ignasi Elias
Poema: ‘As I Walked Out One Evening’, de W. H. Auden. Pel·lícula: Before Sunrise (‘Abans de l’alba’). Richard Linklater, 1995.
Ethan Hawke recita aquest poema d’Auden, que podreu trobar en versió catalana traduït per Marcel Riera al llibre ‘Un altre temps. Poemes escollits’, publicat per Edicions de 1984.
L’alba ens separarà
“Mentre caminava un vespre pel carrer Bristol avall, la gentada a les voreres com bladars a punt del tall.”
Abans de l'alba (títol original en anglès: Before Sunrise) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Richard Linklater, estrenada el 1995
El film és la primera part d’una trilogia insòlita: Abans de l’alba (1995), Abans de la posta (2004) i Abans de la mitjanit (2013), amb gairebé una dècada de diferència entre cadascuna Un projecte cinematogràfic que creix amb els personatges, amb els actors, i també amb els espectadors El pas del temps esdevé així part essencial del relat: allò que va començar com una trobada fugaç, pren una dimensió més fonda a mesura que la vida s ’obre camí
Céline és una estudiant francesa que ha anat a retre visita a la seva àvia a Budapest. Jesse és un jove estatunidenc que fa un periple a través d'Europa. Tots dos es troben en un tren, entre Budapest i Viena. Arribats a Viena, Jesse ha de baixar. Aconsegueix convèncer la Céline de passar una nit amb ell a la capital austríaca. En el transcurs d'aquesta nit, aprendran a conèixer-se. L'endemà, s'hauran de separar.
As I Walked Out One Evening
As I walked out one evening, Walking down Bristol Street, The crowds upon the pavement Were fields of harvest wheat And down by the brimming river I heard a lover sing
Under an arch of the railway:
‘Love has no ending.
‘I’ll love you, dear, I’ll love you Till China and Africa meet, And the river jumps over the mountain
And the salmon sing in the street,
‘I’ll love you till the ocean Is folded and hung up to dry And the seven stars go squawking
Like geese about the sky
‘The years shall run like rabbits, For in my arms I hold
The Flower of the Ages, And the first love of the world ’
But all the clocks in the city Began to whirr and chime:
‘O let not Time deceive you, You cannot conquer Time.
‘In the burrows of the Nightmare Where Justice naked is, Time watches from the shadow And coughs when you would kiss ‘In headaches and in worry Vaguely life leaks away, And Time will have his fancy To-morrow or to-day
‘Into many a green valley Drifts the appalling snow; Time breaks the threaded dances And the diver’s brilliant bow.
‘O plunge your hands in water, Plunge them in up to the wrist; Stare, stare in the basin
And wonder what you ’ ve missed.
‘The glacier knocks in the cupboard, The desert sighs in the bed, And the crack in the tea-cup opens
A lane to the land of the dead
Protagonitzada per Ethan Hawke (Jesse) i Julie Delpy (Céline), en la pel lícula podem veure la coneguda gran roda del Prater vienès que també sortia al Tercer home (Carol Reed, 1949) i a Alta tensió (John Glen, 1987).
Jesse recita a la Céline un poema de W. H. Auden, “As I Walked Out One Evening” (Mentre caminava un vespre’).
‘Where the beggars raffle the banknotes And the Giant is enchanting to Jack, And the Lily-white Boy is a Roarer, And Jill goes down on her back ‘O look, look in the mirror, O look in your distress: Life remains a blessing
Although you cannot bless ‘O stand, stand at the window As the tears scald and start; You shall love your crooked neighbour With your crooked heart.’ It was late, late in the evening, The lovers they were gone; The clocks had ceased their chiming, And the deep river ran on
“The years shall run like rabbits, For in my arms I hold The Flower of the Ages, And the first love of the world.’
Mentre camina un vespre pel carrer Bristol avall, la gentada a les voreres com bladars a punt del tall.
I l’amant arran del riu sota un pont del tren cantava aquella cançó que diu: “Em meu amor no s ’acaba
“Fins que Àfrica i Xina es trobin amor meu t’estimaré, i el riu salti la muntanya i el salmó canti al carrer
“T’estimaré fins que el mar s ’assegui i es tregui el vel i les set estrelles grallin com les oques dalt del cel.
“Els anys corren com conills, però als meus braços es fon la Gran Flor de Tots els Temps i el primer amor del món.”
De sobte tots els rellotges varen brunzir i repicar:
“No deixis que el Temps t’enganyi, que tu no el podràs guanyar
“Allí on el malson s ’ amaga, on la llei és en desús, el Temps que vigila a l’ombra, en lloc de besar-te, tus
Quan hi ha maldecaps i tràngols la vida lleument se ’ n va i el Temps se surt amb la seva, ara mateix o demà.
“A moltes valls ben gemades, la neu hi és com un esmalt, el Temps trenca les rotllanes i del qui es capbussa el salt.
“Enfonsa les mans a l’aigua, enfonsa-les-hi golut; mira´t, mira’t a la pica i pregunta’t què has perdut
“La glacera és a l’armari, el desert sospira al llit, l’esquerda de la tassa obre un camí cap al neguit
“LavidaésundodeDéu malgratelteudesacord.”
“On els pobres rifen xecs i el Gegant encanta en Jack, on el milhomes fa ‘ ecs ’ i la Jill s ’enduu un batzac.
“Oh, mira’t, mira el mirall, mira en la teva dissort; la vida és un do de Déu malgrat el teu desacord.
“Oh, estigues a la finestra, de llàgrimes amarat; estimaràs el teu veí mentider amb el teu cor poc honrat.”
Era tard, molt tard al vespre, els amants s’havien fos; els rellotges no tocaven i el riu baixava, calmós
Wystan Hugh Auden (1907-1973), conegut com a W. H. Auden, fou un poeta, escriptor i dramaturg anglès.
Poemes
Lapoesia queensagrada
Per Carmina Ral
Una proposta per acostar-nos a la poesia que ens agrada, la d’altres i la pròpia, i compartir-la amb tothom.
LaiaLlobera
Saur
Laia Llobera
Edicions Proa
CarminaRal
Aura ensotsolada
Avui que em sé
Avui que em sé saurina d’un desert, amb els braços solars colpits d’aurora, trobadora em faig d’aigües sense rec, les artèries, afluents, damunt la roba.
Avui em deixaré créixer la set... com qjui ja esplet de blanc festeja l’ombra, la deixaré escolar des de l’ofec a adusta sarmenta que em perfora.
Avui que un aneral a pit obert la carn de la memòria m ’esmicola, escoraré la nau, rumb de coster, sota el xaloc ardent que l’enarbora
I com més desbocat i més intens fuetegi el galern l’ànima osca, més baldamnet el rostre d’aquell vers albirarà els niells velats de boira
LaCarpeta Premiosnobeles deliteraturapara
noolvidar
LouiseGlück
Por Mary LolyÁvila
Louise Glück, al igual que algunas de las voces más destacadas de la poesía norteamericana de este siglo, trabaja desde lo cotidiano, desde la fragilidad del instante.
Louise Glück
“No es a mí a quien Shakespeare compara con un día de verano. Se me permite ser testigo de un virtuosismo deslumbrante, pero el poema no requiere de mi presencia.”
Poeta estadounidense de origen judío húngaro, nació en Nueva York, en el barrio de Queens, en 1943. Su formación académica comienza en la George W. Hewlett High School, donde se graduó, para continuar después en el Sarah Lawrence College de la ciudad de Yonkers, en el estado de Nueva York. Se licenció en 1961 por la George W. Hewlett High School en la ciudad de Hewlett, Nueva York. Finalmente realizó en la Escuela de Educación General de la Universidad de Columbia distintos talleres de poesía.
En 1968, con 23 años, completó Firstborn, su primera colección de poesía publicada, pero lejos de darle impulso para seguir escribiendo, la poeta cayó en el conocido como bloqueo del escritor, un periodo al que ella misma más tarde se referiría como “el largo silencio”.
Su poesía tuvo que ser reivindicada para romper con ese letargo y Glück regresó a su pasión como profesora en la Universidad Goddard en Plainfield, Vermont, un “milagro”, según compartió ella misma.
Con sus 30 años, pletórica en su empleo, llegó su hijo como madre soltera, una experiencia que se trasladaría a su poesía El amor, la pérdida y la existencia humana en toda su amplitud coparon sus versos, en los que se reflejaban los mitos clásicos y que, en muchas ocasiones, brotaban de experiencias propias, como la maternidad o la muerte de su hermana.
Louise Glück, al igual que algunas de las voces más destacadas de la poesía norteamericana de este siglo, trabaja desde lo cotidiano, desde la fragilidad del instante.
«Las cosas que yacen inmóviles aprenden a mirar», dice uno de los versos de Louise Glück, que ha escrito en silencio sobre el dolor, sobre lo salvaje, y sobre la fuerza de la memoria en la escritura
En su estética podemos descubrir una gran voluntad por hacer de lo cotidiano materia de reflexión, sin olvidarse de hurgar en la tradición y en las formas insólitas que posibilita el trabajo poético
La autora estadounidense es una de las figuras más relevantes de la poesía contemporánea norteamericana, con títulos tan importantes como Ararat, Averno, El iris salvaje, Las siete edades, Praderas, Una vida de pueblo o Vita nova.
En sus poemas, el yo escucha lo que queda de sus sueños e ilusiones, y nadie es más duro que ella a la hora de confrontar las ilusiones del yo Pero, aunque Glück nunca negaría la importancia del trasfondo autobiográfico en su obra, no debe ser considerada una poeta confesional.
Con El triunfo de Aquiles (1985), por el que logró el National Book Critics Circle Award, y con Ararat (1990), Glück empezó a tener un grupo cada vez más fiel y numeroso de lectores, tanto en Estados Unidos como fuera de su país de origen. En Ararat se unen tres características que, posteriormente, se repetirán en su escritura: el tema de la vida familiar, la inteligencia austera y un refinado sentido de la composición que marca el libro como un todo Como autora, no sólo está comprometida con los errores y las condiciones cambiantes de la vida, sino que también es una poeta del cambio radical y el renacimiento, donde el salto adelante se da desde un profundo sentimiento de pérdida.
“Su poesía crea como una suerte de universo textual en el que hay una intimidad tremenda Incluso cuando se vale de personajes, cuando echa mano de los mitos y los actualiza, está dando cuenta de una intimidad profundísima", señala el poeta y traductor venezolano Adalber Salas. En opinión de Salas, Glück es mucho más que " una voz capital en la poesía de lengua inglesa", es una poeta "discreta" a quien no le interesa en absoluto "la escena pública" y que posee una capacidad "admirable" para crear atmósferas afectivas "devastadoras", " no teme a la crudeza".
Su “inconfundible voz poética, que, con una belleza austera, torna en universal la existencia individual” fue lo que llevó al jurado a otorgarle el Premio Nobel de Literatura 2020 a toda una carrera visceral cubierta por una aparente sencillez para hablar con claridad sobre lo que significa, al final, vivir en toda la plenitud del verbo.
Según la Academia sueca, se reconoce así “ su inconfundible voz poética que con austera belleza hace universal la existencia individual ”
Puesta de sol
En el mismo instante en que se pone el sol, un granjero quema hojas secas. No es nada, este fuego. Es cosa pequeña, controlada, como una familia gobernada por un dictador
Aun así, cuando arde, el granjero desaparece; es invisible desde el camino.
Comparados con el sol, aquí todos los fuegos son breves, cosa de aficionados; se acaban cuando se consumen las hojas.
Entonces reaparece el granjero, rastrillando cenizas.
Pero la muerte es real
Como si el sol hubiera terminado lo que vino a hacer, hubiera hecho crecer el campo y entonces hubiera inspirado la quema de la tierra. Así que ahora puede ponerse.
Del poemario Las siete edades (2011)
Madre e hijo
Todos somos soñadores; ninguno sabe quién es Alguna máquina nos hizo; la máquina del mundo, la familia que restringe.
Después, de vuelta al mundo, pulidos por suaves látigos.
Soñamos; no recordamos.
La máquina de la familia: pelaje oscuro, selvas del cuerpo de la madre.
La máquina de la madre: blanca ciudad dentro de ella.
Y antes de eso: tierra y aire
Musgo entre las piedras, briznas de hojas y de hierba.
Y antes, células en una gran oscuridad.
Y antes de eso, el mundo tras un velo.
Para esto naciste: para silenciarme.
Células de mi madre y de mi padre, llegó el momento de ser fundamentales, de ser la obra maestra.
Yo improvisé, nunca recordé.
Ahora es tu turno de entrar en acción; tú eres el que pide saber: ¿Por qué sufro? ¿Por qué soy ignorante?
Células en una gran oscuridad.
Alguna máquina nos hizo; es tu turno ahora de exigirle, de volver a preguntarle: ¿para qué existo? ¿Para qué existo?
Del poemario Las siete edades (2011)
Como bien destaca la Academia Sueca en su fallo, es una autora que busca lo universal, y para ello se inspira en los mitos y motivos clásicos, presentes en la mayoría de sus libros. "En la obra de Glück, las voces de Dido, Perséfone y Eurídice -los abandonados, los castigados, los traicionados- son máscaras de un yo en transformación, tan personal como universalmente válido", destaca Anders Olsson, jefe del Comité Nobel En ese sentido, la crítica coincide en señalar a Averno (2006) como una de sus obras más significativas Se trata de una antología poética "magistral", en la que Glück plasma una interpretación visionaria del mito del descenso a los infiernos de Perséfone, cautiva del dios Hades
"En sus poemas, el yo escucha lo que queda de sus sueños e ilusiones, y nadie puede ser más duro que ella para afrontar las ilusiones del yo " , escribe en la motivación del premio el presidente del Comité Nobel de Literatura, Anders Olsson.
Del libro Meadowlands publicado en el año 1996, los siguientes poemas de la autora donde realiza una fina reflexión sobre los personajes del mito homérico:
LPequeña alma, siempre desvestida, haz esto que te ordeno, trepa por los estantes de las ramas del abeto; aguarda en la copa, atenta, como un centinela o un vigía Pronto llegará a casa; te corresponde a ti ser generosa. Tampoco tú has sido del todo perfecta; con tu problemático cuerpo has hecho cosas de las que no deberías hablar en los poemas. Así que llámalo a través del mar abierto, del mar resplandeciente con tu canción oscura, con tu avariciosa, forzada canción: apasionada, como María Callas. ¿Quién no te desearía? ¿A qué apetito demoniaco no corresponderías? Pronto regresará de allí por donde transcurra su viaje a canción de Penélope
Itaca
El amado no necesita estar vivo. El amado vive en la cabeza. El telar es para los pretendientes, encordado como un arpa con el hilo blanco de un sudario. Él era dos personas. Era el cuerpo y la voz, el magnetismo natural de un hombre vivo, y después el sueño o la imagen que despliega y moldea la mujer que trabaja el telar, sentada allí, en un salón lleno de hombres sin imaginación Igual que te compadeces del engañado mar que intentó llevárselo para siempre y solamente se llevó al primero, al verdadero marido, debes compadecerte de estos hombres: no saben qué es lo que están mirando; no saben que cuando uno ama de esta forma un sudario es un traje de novia.
El lago en el cráter
Entre el bien y el mal hubo una guerra. Decidimos que el cuerpo fuese el bien. Eso hizo que el mal fuese la muerte, que el alma se volviera completamente en contra de la muerte. Como un soldado que desea servir a un gran señor, el alma desea cerrar filas con el cuerpo. Se puso en contra de la oscuridad, en contra de las formas de la muerte que reconocía. De dónde viene la voz que dice: y si la guerra fuese el mal, que dice y si fue el cuerpo el que nos hizo esto, nos hizo tener miedo del amor.
Glück es también una poeta del cambio radical y del renacer, como queda de manifiesto en The Wild Iris (El salvaje iris, 1992), que le valió el premio Pulitzer, cuando ya había adquirido reconocimiento en el extranjero por libros como The triumphof Achilles ("El triunfo de Aquiles", 1985) y Ararat (1990)
Del libro Vita nova (1999) este hermoso poema de la poeta Louise:
El vestido
Se me secó el alma.
Como un alma arrojada al fuego, pero no del todo, no hasta la aniquilación. Sedienta, siguió adelante. Crispada, no por la soledad sino por la desconfianza, el resultado de la violencia.
El espíritu, invitado a abandonar el cuerpo, a quedar expuesto un momento, temblando, como antes de tu entrega a lo divino; el espíritu fue seducido, debido a su soledad, por la promesa de la gracia. ¿Cómo vas a volver a confiar en el amor de otro ser?
Mi alma se marchitó y se encogió. El cuerpo se convirtió en un vestido demasiado grande para ella
Y cuando recuperé la esperanza, era una esperanza completamente distinta.
Donespoetes alsbarris deBarcelona
BarridelPutxet ielFarró: MercèRodoredaGurguí
Per Maica Gámez Arrabal
Aquesta secció neix de l’admiració que sento envers aquelles dones que han escrit i continuen escrivint, i que comparteixen un vincle ben especial: la poesia i la nostra estimada ciutat de Barcelona. Us convidaré a descobrir els carrers que han trepitjat, aquells que han pogut inspirar les seves obres. Passejos que m 'agradarà compartir poèticament amb tots vosaltres.
Mercè Rodoreda
“Vaig estar-hi fins als vint anys; la casa, i sobretot el jardí, van quedar inscrits a la meva memòria com un espai de poesia i somni.”
Nascuda el 10 d'octubre del 1908, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, a una casa amb jardí, a tocar del carrer Balmes, carrer que aleshores era una mena de riera. Cassoles voldria dir ‘Cases soles’, totes elles envoltades de jardins i castanyers.
L’avi matern, el mític Andreu Gurguí, va comprar la casa amb els diners que va guanyar en venir a Barcelona a treballar en les obres de la construcció del ferrocarril. La seva mare era la Montserrat Gurguí i Guàrdia, una maresmenca nascuda a Bunyol (València). El seu pare, l’Andreu Rodoreda i Sallent, un terrassenc, que va treballar de dependent i comptable a una armeria/ferreteria del carrer Ferran.
L’avi de la Mercè, en Pere Gurguí, tenia una botiga d'antiguitats al carrer de la Palla. Era un home culte, que havia sigut redactor a revistes com l'Arc de Sant Martí o la Renaixença. Amic i admirador de Jacint Verdaguer, al qual va fer un monument al jardí quan va morir. Per a la Mercè, que no havia tingut una formació educativa regular, amb l’excusa familiar que era massa llesta i ho aprenia tot de seguida, ella va continuar sense escolarització però amb la seva dèria literària ja que amb vuit anys només havia estat a dues escoles de primària i un total només de dos anys El seu avi va ser per ella el seu mentor Aquells anys els recorda feliços En morir l’avi Pere, va tornar el seu fill Joan Gurguí de l’Argentina Era catorze anys més gran que la seva neboda i futura esposa
Lacasaieljardí
La Mercè ho explicava així:
“Soc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d'un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel carrer de París i més endavant encare, pel de Manuel Angelon, que encare conserva.
La casa era propietat del meu avi matern, Pere Gurguí, que va batejar-la amb el nom de “Casal Gurguí” Era una casa acollidora i oberta a amics i veïns, on s'hi feien festes, actes poètics, jocs florals Vaig ser educada per una família de lletraferits, que van saber transmetrem un gran amor per la literatura.
Vaig estar-hi fins als vint anys; la casa, i sobretot el jardí, van quedar inscrits a la meva memòria com un espai de poesia i somni
En sortí al 1928 per casar-me a l'església dels Josepets, amb el meu oncle Joan Gurguí, germà de la meva mare, que havia tornat de l'Argentina relativament enriquit. Alguna cosa es va trencar aquell dia, alguna cosa que en faria enyorar per sempre més aquell jardí i aquella casa, juntament amb la infantesa ”
La Mercè i el seu oncle Joan es casen precisament el dia que ella compleix vint anys, no sense vènia del Papa per consanguinitat. Al cap d’un any neix, el qui serà l’únic fill de la parella, i es traslladen de casa al carrer de Saragossa, també a Sant Gervasi
“Alguna cosa es va trencar aquell dia, alguna cosa que en faria enyorar per sempre més aquell jardí i aquella casa, juntament amb la infantesa.”
Rodoreda escriptora
És una dona moderna de Barcelona, una mare normal d’un fill de pocs anys, que cada dia es distancia més del seu marit i és una filla que estima molt als seus pares
Es converteix en deixebla de Delfí Dalmau per tal d’aprendre la llengua catalana com cal. Ell la introdueix en un cert periodisme des de la seva revista Clarisme.
Són als anys trenta i la Mercè publica el 1932 la seva primera novel·la, Soc una dona honrada? (va pagar l’edició el seu marit)
Per l’any 1936 sabem que ja comptava dins del medi literari de l’època.
Tota la seva obra està lligada de manera estreta, amb la botànica. Les flors i les plantes tenen un paper central en les seves creacions Així com dir que la poesia està present a tota la seva obra narrativa
Se sindica a la comunista, aleshores, UGT, i entra a treballar com a secretària de Joan Oliver, en una institució impulsada per uns nois de Sabadell, dits la Colla de Sabadell i que la formen Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat Esteve), Joan Oliver/Pere Quart i Francesc Trabal
El 23 de gener de 1939 surt amb tots els intel lectuals compromesos amb la República, Surten de la Conselleria de Cultura en el bibliobús, destinació França. Surt del seu pis del carrer Balmes, a on va anar a viure amb la mare i el fill, després de deixar al seu marit i que morís el seu pare
Aquí comença el seu exili, aquests anys són molt importants per ella pel que fa a relació sentimental amb l'Armand Obiols, encara que ell continua casat amb la seva dona. També la més convulsa.
Fa anys que no escriu ni una paraula. Està massa deslligada de tot...
Fa anys que no escriu ni una paraula. Està massa deslligada de tot, o pot ser massa terriblement lligada a tot. A una carta a la seva amiga l'Anna Murià li diu:
“Com que no tinc temps per a fer res que sigui massa llarg ni que m 'absorbeixi massa, penso dedicar-me una temporada llarga -dos o tres anysa escriure contes, i fer-los seriosament. Però de mica en mica se ' m va paralitzar el braç dret. Despertarpoètic: París,1946
Podia cosir, d’això vivia, fer totes les coses de la casa menys escriure Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m ' encarcaraven, I la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va estar quan vaig començar a fer versos. ”
El mestratge epistolar de Josep Carner
Rodoreda inicia la relació epistolar amb Carner l'1 de gener de 1939, amb una carta-salutació
L'afinitat i la vinculació de Rodoreda amb l'autor de Nabí es produeix, doncs, per diverses vies, i s 'afermen durant l’exili, sobretot mentre ella viu a París.
A Carner s’ha d’atribuir la responsabilitat directa del despertar a la poesia de Mercè Rodoreda, i a més que aquest despertar sigui a més d'abrupte, pletòric
Jocs Florals
Trobem la primera notícia de la incursió poètica de Mercè Rodoreda en el número 104 de la Revista de Catalunya (oct -des 1947), amb la publicació de Nou Sonets, on inclou dues de les recreacions homèriques que constitueixen Món d'Ulisses És amb les seves participacions en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili i que li reportaren el títol de Mestre en Gai Saber, en guanyar consecutivament, tres Flors Naturals, el 1947, el 1948 i el 1949
Ginebra o la cambra solitària Aïllament (escrit espars)
Escriure és estar sol. Per aconseguir un estat receptiu s'ha de procurar estar buit, el més buit possible Rilke, en les seves Lletres a un jove poeta, diu: “Heus aquí per què la solitud i el recolliment són tan importants quan s 'està trist Aquest moment aparentment buit, aquest moment de tensió en el qual l'esdevenidor ens penetra, està més infinitament prop de la vida que aquest altre moment que se ' ns imposa des de fora com un tumult
Com més silenciosos som, pacients i recollits dintre de les tristeses, més l'inconegut penetra eficaçment en nosaltres I jo com que soc una bèstia literària, necessito solitud.”
“I jo, com que soc una bèstia literària, necessito solitud.”
Fa anys que no escriu ni una paraula Està massa deslligada de tot, o pot ser massa terriblement lligada a tot. A una carta a la seva amiga l'Anna Murià li diu:
“Com que no tinc temps per a fer res que sigui massa llarg ni que m 'absorbeixi massa, penso dedicar-me una temporada llarga -dos o tres anysa escriure contes, i fer-los seriosament Però de mica en mica se ' m va paralitzar el braç dret
Poemesescollits deMercèRodoreda
Mort d’un pretendent
Com una dent d’acer tota brunyida travessa el camp de planys una destral; més afamat que l’hivernenc xacal, l’afilat tall m’ha esbadellat la vida
Oh sol ponent, el teu silenci centra l’horrible corba d’aquest jorn que mor l'arrossegues pel cel amb el teu or el reflex de la sang que em surt del ventre.
Noia morta
Com una cinta d’aigua que travessa l’obaga verda sospirant tot just i és tota adeus en el penyal adust i en el pendís enganyadora pressa
sempre passant i sempre romanent com si fos ala i fos arrel alhora, fidel al branc que es gronxa al seu devora i a l’ocell que el deixà ploma-batent,
i ve l’hivern, el magre rapissaire d’allò que es mor, amb argelagues d’aire, tort de fumeres agres cap al cel:
a llunyanies meves decantada la mort va deturar-me amb una unglada, ai l’adormida soledat del gel!
“sempre passant i sempre romanent com si fos ala i fos arrel alhora”
Son
Vencent els colors arriba, amb llet d’estels, blanc oblit, l’aigua negra de la nit, ampla, per rius sense riba.
Vers quin passat pensativa recules pel teu ponent, memòria, obscurament, de tant misteri captiva?
Al llot d’aquesta aigua vaga, la vida larves amaga atònites d’existir
Tot en silenci ho destria -ombres, arbres, nit i diaun bri de llum, sols un bri.
Primavera
Aombra, la carolina, el gerani envernissat i l’inefable combat dels lliris de paperina
Joia! Pols de xeringuilla; cobalt dels blauets novells: banc, vermell, tigrat, clavells! flor tropical de vainilla
Els lilàs el cel retalla i les glicines ventalla vent perfumat de Jacints.
El moc de gall, com s ’engalla! quan a giravoltes davalla un xàfec de llessamins
Poemes
deMaicaGámez
Quanta guerra
Quanta guerra
Amb l’estómac rebregat dolors de fam, melangia els cossos morts i espargits pels carrers orfes de vides
Quanta guerra
Quanta guerra
Nits de color blau
Nits de negrina
Foscor
Nit fosca de silenci gris que reculls la fulla més trista la que no vola, ni s ’endinsa, la que es rebrega per dins
Aquella primerenca fulla abans tova i juganera a on només una branca bruta la va fer gronxar per terra
Fulla nena, fulla mare. Nit fosca de silenci plena
“Fulla nena, fulla mare. Nit fosca de silenci plena.”
Bosc
Ets tu mare, la nena perduda que sorprèn la nit quan el teu crit s 'esberla i et talla pel mig?
L’Agenda Activitats
DiaMundialdelaPoesia2026
Dia Mundial de la Poesia (DMP) celebra enguany la seva 19a edició amb un nou format que el converteix en un festival poètic de país, descentralitzat i amb vocació d’arribar a tot el territori. Entre els dies 15 i 25 de març, se celebraran activitats a Tremp, Lleida, Santa Margarida de Montbui, el Pont de Suert, Tarragona, Tortosa, Solsona, Barcelona i Girona
Les propostes combinen poesia amb diferents disciplines artístiques i enguany es dediquen a Blai Bonet, Clementina Arderiu i Joan Alcover, a partir de tres grans temes presents en les seves obres: l’amor, la mort i l’espiritualitat
Foc d’ocell
La llibertat és una cantata a la llibertat
Si es creu, o mana creure que és més que un cant, és perquè tan sols no és un càntic
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors
Qui cala foc a l’ocell del desig és el misteri
El misteri de l’amor és el temps, com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic
El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor
No és l’amor La llibertat és just un himne a la llibertat
No és la llibertat Veig que no ho creus Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, i res és massa poc, talment com tot són massa coses...
Blai Bonet
Poesia completa, 2014 [Cant de l’arc, 1979]
En la dinovena edició del DMP, la ILC ha escollit el poema “Foc d’ocell”, de Blai Bonet, de qui enguany commemorem el centenari del naixement, i l’ha fet traduir a vint-i-una llengües, entre les quals hi ha les altres cooficials a l’Estat, les més parlades a Catalunya i la llengua de signes catalana
Exposició“Xavier entrellibres”
Xavier Vilató Lascaux (BoulogneBillancourt, 1958) és un artista global que practica la pintura, l’escultura, la ceràmica, el gravat, la litografia, el cinema i el teatre
L’exposició a la Fundació Palau pretén mostrar una part de la seva producció centrada en una temàtica molt particular i alhora multidisciplinària: el seu amor i la seva relació amb el llibre, la poesia i la literatura en general
La part central de la mostra estarà dedicada al llibre il·lustrat La passió de Xavier per l’estampa i el llibre l’ha portat a realitzar més de 500 gravats i litografies i nombrosos llibres il·lustrats.
Podeu consultar més informació de l'exposició "Xavier entre llibres" al web de la Fundació Palau.
Sala Artigues de la Fundació PalauCentre d'Art. C. de la Riera, 54 - Caldes d'Estrac
Inici: 08/11/2025 Fi: 26/05/2026
Blai Bonet i Rigo (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) és una de les veus més singulars, intenses i renovadores de la literatura catalana del segle XX La seva escriptura, sovint densa i amb un punt de visionària, combina una sensibilitat extrema amb una força verbal que ha convertit la seva figura en un referent imprescindible de la literatura catalana a Mallorca i arreu dels territoris de parla catalana
Amb motiu del Dia Mundial de la Poesia, el 25 de març a Girona acollirà Via Verbi Un viatge del mot al techno, una acció poètica i musical que constarà de dues parts:
Camí de la Paraula, 19 30 h - 20 15 h Acció urbana que, de la mà de Gregotechno, proposa convertir les processons de Setmana Santa en un Camí de la Paraula La Passió del Poeta es presenta, així, com un recorregut laic, físic i espiritual, que transita diverses estacions del Barri Vell de Girona de la mà d’un text literari creat, com una oració contemporània, per Pol Guasch per a l’ocasió.
. Concert, 20.15 h - 21 h.
El recorregut culmina amb un concert a càrrec del mateix grup a l’Auditori del Centre Cultural La Mercè que inclou, en el repertori, la musicació de tres cants espirituals escrits expressament pels poetes Jaume Coll Mariné, Laia Llobera i Clara Ballart.
8poemas8 mujeres8poetas8
Activitat inclosa dins dels actes de la commemoració Any ClementinaArderiu iAny Blai Bonet Centre Cultural la Mercè Pujada de La Mercè, 12 - 17004 Girona
És una tertúlia de poesia castellana i hispanoamericana que convida a la lectura i al comentari de vuit poemes de diferents poetes de la història de la literatura
El comentari del poema està obert a la participació (indagacions, preguntes, dubtes, suggeriments ) de les persones que hi participen Programació:
24 de març - En ese cielo oscuro Sol Acín 7 d'abril - Renovada esperanza Angelina Gatell
21 d'abril - Tarde María Eugenia Rincón 5 de maig - El escalón. Francisca Aguirre. 19 de maig - VIII. Ana María Navales.
Tertúlia de poesia castellana i hispanoamericana amb Juan González Soto, escriptor i poeta.
Biblioteca Pública de Tarragona
C. Fortuny, 30 - 43001 Tarragona
ExposicióRodoreda,unbosc
L'exposició aprofundeix en l'imaginari de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda i posa al centre la radicalitat de la seva literatura La mostra proposa un recorregut pels grans temes de la seva obra, entenent-los com una xarxa de significants que, talment com les arrels i les branques d'un arbre, s 'estenen en complexes i entrellaçades ramificacions de sentit.
La seva poètica està feta de certs gestos que es repeteixen en contes i novelles –espiar, vigilar, veure morir, ennuegar-se, ofegar, transformar-se...–, hi abunden cases amb jardí i sense, carrers i places, però sobretot està plena d'arbres i de trops botànics.
Exposició Rodoreda, un bosc
CCCC (Centre de Cultura Contemporània de Catalunya) - c/ Montalegre, 5 - Barcelona
Fins al 25/05/2026
Endinsar-se en l’escriptura de Rodoreda, que és sempre i alhora innocent i cruel, infantil i macabra, realista i fantàstica, clara i tene-brosa, implica abraçar la unitat inseparable de contraris que en defineix l’imaginari: fer veure, en definitiva, que, al costat del jardí de la infància amb l’avi Gurguí, hi creixen cactus rebecs, glicines gegants, flors dolentes, boscos de suïcides i tota mena de malvestats.
L'exposició posa en diàleg l'obra literària de l'autora amb obra plàstica i audiovisual d'artistes de diferents èpoques, i incorpora també documents originals del fons de la Fundació Mercè Rodoreda, fotografies i obres contemporànies d’artistes com Èlia Llach, Mar Arza, Cabosanroque, Oriol Vilapuig o Carlota Subirós, entre d’altres
Adrecesd’interès
Dues nenes llegint al jardí Pierre-Auguste Renoir
The Barnes Foundation, Filadèlfia (EUA) Bridgeman Images
