Issuu

Vet-aquí el número 66 de la revista CUC. Està dedicat, com els darrers cursos, a publicar els treballs seleccionats en els Jocs Florals de l’escola. Com en les darreres edicions, el format és digital i té dues edicions: una per infantil i primària, on s’inclouen els premis pels pares i mares de l’escola i una edició per Secundària i Batxillerat que inclou els premis dels professors. La revista ha estat editada pels alumnes del Grau Mig del Cicle Formatiu de Sistemes Microinformàtics i Xarxes, sota el mestratge del professor Eduard Selva i de manera molt especial per l’alumne Jean Paul Dal Broi. El nostre agraïment. La publicació del conjunt de treballs premiats en els Jocs Florals de cada curs és una manera de reconèixer la bona feina feta pels alumnes. Enguany, hem celebrat els 47 anys de celebració dels Jocs Florals a l’escola. La tradició de celebrar els Jocs es remunta a l’any 1973. Convocar anualment uns Jocs Florals és una manera més que té l’escola d’incentivar l’estima per la cultura i la llengua catalanes. De manera ininterrompuda, l’escola ha anat celebrant aquesta festa que, arrelada en l’edat mitjana, representa una manera amable i divertida de competir a través de la llengua. Volem agrair, des d’aquest editorial, la tasca de lectura i de selecció de treballs que han fet les diferents Comissions dels Jocs. Aquest curs, marcat per la pandèmia, ha fet que els Jurats fossin interns, en el marc de cada Cicle o Etapa a Infantil/Primària o de curs a Secundària i Batxillerat. Llegir, expressar i escriure són tasques i plaers que ens ajuden a créixer i a desenvolupar tots els nostres sentits i els nostres sentiments. Aquest és un dels sentits més plens de l’ús de la llengua. Que fruïu amb la seva lectura! Felicitats a tots els qui, enguany, heu estats escollits pels vostres treballs. També, la nostra felicitació a Mestres, pares i mares que han participat. Equip de Direcció Vic, maig de 2021.

Imatge portada: Hug Grau Horno 1er ESO C Edita: Col·legi Escorial de Vic, carrer Santa Joaquima de Vedruna número 6 de Vic Equip de redacció i revisió de la revista: Comissió de Biblioteca Maquetació: Cicle Formatiu de Grau Mitjà – Sistemes Microinformàtics i Xarxes – 2020-2021

106

117

EN PATUFET Autor: Wilhelm i Jacob Grimm "El Patufet era un nen molt petit, molt petit, que vivia amb els seus pares en una casa de pagès. Tot i que era molt trapella, també li agradava ajudar els pares. Un dia que la mare es disposava a anar a comprar safrà, el Patufet li va demanar que l'hi deixés anar a ell, i després de molt insistir la va convèncer. Va anar a la botiga a buscar el safrà i perquè la gent no el trepitgés cantava una cançó mentre caminava pel carrer: Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu el Patufet. El botiguer es va quedar ben parat en sentir una veu prima que li cridava: Vull una lliura de safrààà! Una vegada i una altra mirava i no veia ningú a la botiga; de tan petit que era, el Patufet no arribava ni al taulell! Al final, el va veure i li va poder vendre la lliura de safrà que volia. Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs es disposava a portar el dinar al pare, que estava treballant al camp, i el Patufet va tornar a insistir que l'hi deixés dur a ell. Així que la mare li va donar una cistella amb el dinar del pare i hi va enviar el Patufet. Vet aquí que mentre hi anava va començar a tronar i a ploure. Veient aquella tempesta tan gran, el Patufet va córrer a aixoplugar-se sota una col. I s'hi va quedar tan a gust que s'hi va adormir. Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i el Patufet encara dormia, va venir un bou que, veient el camp de cols, se n'hi va anar de dret. Quan va ser a la col on jeia en Patufet, va obrir la boca i es va empassar de cop la col, la cistella i el Patufet. En veure que no apareixia, els seus pares el van anar a buscar, tot planyent-se. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets?, però ningú no responia, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi es va sentir una veu llunyana i fosca que deia: Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou! Quan el bou farà un pet, sortirà en Patufet En sentir allò, els pares del Patufet van decidir començar a donar cols al bou per a menjar, i la bèstia es va anar inflant, inflant, fins que de sobte va fer un pet i va sortir el Patufet disparat. Es va poder reunir amb els seus pares de nou i van ser feliços per sempre més."

Sols Curs: P3 A

Lluc Vilar

Sols Curs: P3 A

Marti Prat

Llunes Curs: P3 A

Maria d’Agostino

Llunes Curs: P3 B

Biel Riera

Llunes Curs: P3 B

Leo Novio

Llunes Curs: P3 B

Lia Serra

Llunes Curs: P3 B

Ariadna Vallmitjana

Estrelles Curs: P3 B

Blanca Masmitjà

Estrelles Curs: P3 B

Elena Perez

LA CAPUTXETA VERMELLA Autor: Charles Perrault Vet aquí la història d'una nena petita i bufona, la Caputxeta vermella. Un bon dia assolellat la mare li demana a la caputxeta que li porti una cistella a l'àvia, que està malalta. La nena agafa la cistella i se'n va direcció a casa l'àvia. Pel camí es troba un llop que li demana a on va i la caputxeta li explica que a casa a l'àvia. El llop li ensenya un nou camí, molt més ràpid per arribar a casa l'àvia. Realment, però, el llop l'ha enganyat i la caputxeta va per un camí més llarg. En arribar a casa de l'àvia, la Caputxeta es troba una sorpresa. L'àvia no és com realment recordava la nena, té un aspecte molt estrany, perquè realment és... el LLOP! La caputxeta es posa a cridar i un caçador l'ajuda a fugir d'aquest.

Dracs Curs: P4 A

Clàudia Plans

Dracs Curs: P4 A

Clàudia Triola

Dracs Curs: P4 A

Gal·la Riera

Dinosaures Curs: P4 B

Elena Miró

Dinosaures Curs: P4 B

Jan Freixas

Dinosaures Curs: P4 B

Valeria Santarrosa

Cocodrils Curs: P4 C

Enzo Bonet

Cocodrils Curs: P4 C

Max Tubau

Cocodrils Curs: P4 C

Pol Solà

LES SET CABRETES I EL LLOP. Autor: Germans Grimm. Edicions 62. Les set cabretes viuen en una caseta enmig del bosc amb la seva mare. Un bon dia la mare surt a buscar menjar i avisa a les seves set filles que no obrin a ningú. El llop, que és molt astut volta per aquells varals, veu que la mare cabra marxa de casa i prova sort. Les cabretes, que son molt llestes, veuen que la poteta i la veu no és de la seva mare. El llop però, prova de menjar clares d’ou per afinar la veu i es posa farina blanca a les potetes per semblar a les de la mare cabra. Aquesta vegada es surt amb la seva i entra d’una batzegada a la casa de les cabretes i se les menja totes, menys una. La més petita s’amaga dins el rellotge i li pot explicar tot el què ha passat a la seva mare. Finalment la mare i la filla petita, surten al bosc a buscar el llop i per fi el troben descansant al peu d’un arbre. Li obren la panxa i d’allà en surten les sis cabretes. Perquè el llop no se’n adoni li omplen la panxa plena de pedres. Quan es lleva te molta set i pesa tant que mentre veu aigua a la font, hi cau a dins. Les set cabretes van poder fer un bon berenar al prat, felices i contentes, en companyia de la seva mare.

Grallers Curs: P5 A

Joana Comerma

Grallers Curs: P5 A

Martí Farres

Grallers Curs: P5 A

Nil Nadal

Geganters Curs: P5 B

Martina Perales

Geganters Curs: P5 B

Rufaida El Abdellaoui

Geganters Curs: P5 B

Valentina Genís

Bastoners Curs: P5 C

Alan Chudyga

Bastoners Curs: P5 C

Mikel Puig

Bastoners Curs: P5 C

Martí Puigdollers

Pseudònim: Peppito Curs: 1r A

Roger Puig Coromina

Pseudònim: Linx Curs: 1r A

Biel Prat Trulls

Pseudònim: Sarba Sac Curs: 1r A

Roger Guadall Erra

Pseudònim: Escorpí Curs: 1r B

Megan Molina Ponce

Pseudònim: Guineu Curs: 1r B

Fernanda Quinche Samaniego

Pseudònim: Girafa Curs: 1r B

Bruna Anglada Gómez

Pseudònim: Eureca Curs: 1r C

Sophie Nkameni-Tiani Escobar

Estrella Curs: 1r C

Yu Tong Wu

Pseudònim: Pangolí Curs: 1r C

Pau Vila Leon

Pseudònim: Xocolata Curs: 1r D

Èric Font Magdalena

Pseudònim: L’Erta Curs: 1r D

Clara Balmes Tria

Pseudònim: El minero Curs: 1r D

Biel Giramé SIlva

Pseudònim: Artístic Curs: 2n A

Kilian Garcia VIllalobos

Pseudònim: Rosa Curs: 2n A

Valentina Saini Costa

Pseudònim: Sara Curs: 2n A

Maria Salvans Salarich

Pseudònim: Estrella Curs: 2n B

Liz Alexandra Zuñiga Inga

Pseudònim: Merla Curs: 2n B

Greta Saini Costa

Conill Curs: 2n B

Carla Morera Sala

Pseudònim: El gos amable Curs: 2n C

Nora Guerrero Azaustre

Pseudònim: Drac de gel Curs: 2n C

Pol Bastida Crespo

Pseudònim: Pluja de foc Curs: 2n C

Annabel Amoah

Pseudònim: Trac Curs: 2n D

Lluc Prat Reus

Pseudònim: Perla Curs: 2n D

Carla Ibarra Navarro

Pseudònim: Elsa Curs: 2n D

Carla Maria Irimus

Pseudònim: Petunieta Curs: 3r A

Hélia Portús Canudas

Pseudònim: Minina Curs: 3r A

Marina Cunill Vera

Pseudònim: Fada Curs: 3r B

Mariona Olmos Matavacas

Pseudònim: La princesa Curs: 3r B

Júlia Vernet Campins

Pseudònim: Macajo Curs: 3r B

Martí Balmes Tria

Pseudònim: Raspall Curs: 3r B

Queralt Mir Ricart

Pseudònim: Lolipop Curs: 3r C

Núria Gonzàlez Sánchez

Pseudònim: Estrella Curs: 3r C

Estel Freixes Saborit

Pseudònim: Lolipop Curs: 3r C

Íria Dot Nardi

Pseudònim: Nyeca Curs: 3r D

Bruna Nsue Martos

Pseudònim: Amatista Jade Curs: 3r D

Carla Mascareña Bonvehí

Pseudònim: Emma Curs: 3r D

Ona Donaire Izquierdo

Pseudònim: Fútbol Curs: 4t A

Quim Illana Sala

L’atracament del Louvre Hi havia una vegada un nen el que li agrada anar a visitar el Louvre , a París. Aquell nen es diu Max . En Max li agrada molt un faraó d’Egipte. El Louvre estava protegit per quaranta guàrdies de seguretat i moltes càmeres. El seu pare era un dels guàrdies, el seu pare és dedica a vigilar la entrada. La seva mare treballa en una sabateria. En Max fa els anys el dia 17 de febrer i avui es 16 de febrer, el seu pare li vol regalar una visita per tot el Louvre gratis, sense guàrdies i càmeres de seguretat. En Max quant estava sol va robar el faraó d’Egipte que valia un milió de euros. Quant en Max va sortir del Louvre i ja estava a casa van tornar a entrar els guàrdies de seguretat i es van adonar que havia desaparegut el faraó d’Egipte. El seu pare va pensar que podia ser en Max, però els i va dir que ell mai ho faria perquè li agradava molt. El seu pare i els guàrdies van mirar les càmeres però no hi van veure res perquè estava tota negra. Van estar investigant, però cap càmera funcionava. Van interrogar en Max, però no li aconseguien treure cap paraula de la boca. El seu pare no sabia qui era, però el que ho hagués fet, portava guants perquè no hi ha cap marca de dit al vidre. El pare d'en Max va trobar el propietari i va dirli que el faraó d’Egipte havia desaparegut. Quan va sentir això el propietari es va ficar les mans al cap. Els investigadors van buscar proves però, no hi havia cap prova que culpessin en Max. La policia va portar els gossos d’olfacte. El seu pare li va donar una samarreta d'en Max, a veure si havia estat en

Max el lladre de faraó d’Egipte. Però els gossos no van olorar res potser en Max s’havia ficat una altre samarreta. El seu pare va anar a on havia estat l´acte de robatori i va trobar una foto de la família i el seu pare va estar sorprès perquè només en Max tenia aquella foto. Els seu pare li va dir perquè o havia fet, en Max li va dir perquè a ell li agradava molt, però li va dir que com que havia d’anar a l’escola no tenia temps per anar a veure el faraó d’Egipte, per això el vaig robar per així tenir més temps de veure el faraó d’Egipte. Per això has trobat la meva foto perquè em va caure de la butxaca. El seu pare li va dir que robar es un delicte i que per això havia d’ anar a la presó tres setmanes. En Max li va dir al seu pare que no passava res, que entenia que robar era un delicte, així que la policia es va emportar en Max a la presó tres setmanes.

Pseudònim: Esquirol Curs: 4t A

Martina Delgado Gonzalez

La bruixa i l’estrella fugaç humana L ’Esmeralda era una bruixa que feia pocions per volar. Però totes les pocions que intentava, les tastava i no hi havia manera de sortir volant cap al cel. Després d’unes setmanes intentant, es va cansar. Va provar de fer altres pocions, és a dir, escales infinites, o escombres resistents per volar tan alt… però ni amb això. Un dia, ja es cansava, i va decidir deixar-ho. Aquella mateixa nit, l’ Esmeralda estava trista, tapada amb la manta fins al nas, i va sentir una veueta que deia:

Esmeralda, no et pots rendir. Si no hi penses ni ho fas, no ho aconseguiràs. Si de veritat ho vols

aconseguir, demà treballar sense parar.

posa’t

Dit i fet. Al dia següent, L’ Esmeralda no parava ni per dinar, fins que va arribar la nit, i encara no havia aconseguit la seva poció. Però va pensar amb les paraules de la fada que la va visitar el dia passat per la nit. (Si ho hi penses ni ho fas, no ho aconseguiràs). Així que, aquella nit, no va parar de pensar en pujar al núvol més alt del cel, i aconseguir el que volia: Una estrella fugaç, per demanar un desig. Ella, es va despertar justament on havia volgut estar aquella nit. Sobre el núvol més alt del cel, i va aconseguir l’estrella. Aquell dia va aprendre una lliçó: l`esforç té la seva recompensa, però el rendiment no val per res. Des d’aquell dia, no va parar d’intentar les coses que es proposava. I les aconseguia. Estava orgullosa del que feia, gràcies a la fada, si no, no ho hagués aconseguit. L'Esmeralda volia l’estrella per aconseguir les coses que es proposava, però ja no la necessitava més. La va deixar lliure del pot de vidre que l'havia guardat. Però l’estrella no sortia, i quan es va començar a enlairar… PAM!!!!!!! I es va convertir en la fada que la va visitar aquella nit de l’altre dia. Amb la seva escombra va començar a volar, i a l’Esmeralda li va agradar la forma de volar que tenia. Li va demanar que li ensenyes a volar, però a la que va pujar a l’escombra, va veure que li sortia fatal. Anava intentant d'enlairar -se recte i no aterrar cap per vall, però impossible. Es va cansar, i la fada li va donar una ampolla d’aigua. -Aigua? no tinc set, fada… -

No és aigua normal, Esmeralda, és aigua del llac màgic de les fades -va dir la fada- Prova-la, t'ajudarà a volar.

L’ Esmeralda va provar-la, i es va sentir igual. Va intentar de volar, i se'n sortia bé, no molt, però es notava la diferència.

-Ara em sento millor, fada! -Ai, Esmeralda…- va dir la fada- és aigua normal, i com que has confiat en tu mateixa, ho has aconseguit. Recorda, que no existeix ni existirà mai una poció que faci fer les coses millor. La única cosa que t’ho farà fer millor, sempre serà la confiança i la paciència en tu mateixa.

Pseudònim: Conillet d’índies Curs: 4t A

Joana Anglada Gómez

Viatge a l’espai Hi havia una vegada una nena que es deia Anna que sempre havia somiat anar a l’espai. Ella vivia al costat de l'estació espacial internacional, perquè la seva mare treballava allà, i sempre que podia hi anava, perquè els astronautes feien proves per saber com se sentirien a l’espai, i ella també ho feia i així era com si estigués a l'espai però amb el paisatge diferent. Un dia amb el seu millor amic en Miquel van anar allà a veure com construïen un coet, perquè els de l’estació espacial internacional volien fer-lo enlairar al cap d’un mes. Quan ja van passar dues setmanes l’Anna i en Miquel van anar a l’estació espacial internacional i l’Anna va dir: -Miquel vols que la setmana abans que s’enlairi el coet quan sigui de nit anem allà i ens hi colem? En Miquel no s’ho va pensar dues vegades i li va respondre: -Clar que sí, però… no necessitem els vestits especials, entrenar-nos i tot això? -Tu estigues tranquil que ja ho tinc tot planejat! Uns dies després van tornar a anar allà, i l’Anna i en Miquel els hi van preguntar a els

astronautes si podien fer el que estaven fent ells, i els astronautes van respondre: -Sí, sí, veniu aquí. I ho van fer. Llavors van anar a provar els vestits espacials, perquè per accident quan feien els vestits espacials es van equivocar i els van fer massa petits, tant petits que eren de la talla de l’Anna i en Miquel. Quan ja era el dia l’Anna i en Miquel havien planejat colarse en el coet, ells dos estaven molt nerviosos. Va arribar la nit, es van posar els vestits espacials i van entrar al coet. L’Anna va pitjar un botó que hi havia allà i es van enlairar, en uns instants ja eren a l'espai, però ni l’Anna ni en Miquel sabien conduir aquell coet. Es van posar a pitjar botons però no funcionava, i de cop en Miquel va pitjar un botó i... estaven en gravetat zero! Van voler tornar pitjar el botó però no passava res, allò era un desastre total! De cop es va sentir un soroll, l’Anna i en Miquel van sortir del coet i van veure que un meteorit havia xocat contra el coet, però el que no sabien era que per sortir a l’espai havien de posar-se una mena de corda per a no perdre's enmig de l’espai, i es clar, van sortir disparats cap a l’espai. - Anna jo crec que ens hauríem d'haver lligat a algú nooooooooooooo? -Crec que sí! I van anar cap el coet com van, poder perquè no era fàcil! - Miquel crec que hauríem de provar per què serveix cada botó, no? - Si jo crec que si. Es van posar a pitjar botons i no feien més que portar problemes, en Miquel tot espantat va dir: -Anna però tu saps a on anem? I l’Anna li va respondre: -No ho sé, però sé que serà l’aventura més gran de les nostres vides. I aquest conte és tan veritat que ja s'ha acabat.

Pseudònim: PO1 Pr0 200 Curs: 4t B

Pol Homs Font

L’elefant i el ratolí Un dia fa molts i molts anys hi havia un ratolí que vivia d’anar entrant a les cases i intentava buscar menjar a veure si almenys s’atipava una miqueta. Però el ratolí quan no tenia menjar li anava a demanar a l’elefant perquè ells dos vivien a la India i allà els elefants els tractaven molt bé. El ratolí li demanava menjar a l’elefant i l’elefant n’hi donava una mica perquè ells dos eren molt amics. Un dia el ratolí li va anar a demanar menjar a l’elefant però li va dir: - Tinc una mala notícia, m’han abandonat ja no em volen! - Què? però no pot ser! com menjaré jo ara? - Ratolí l’única cosa que podem fer és anar a buscar menjar pel món. I dit i fet, així va ser com el ratolí i l’elefant van a anar a buscar menjar pel món. Van anar per tots els països d’Europa: Alemanya, Bèlgica, Andorra… I anar preguntant a la gent si els podrien donar una mica de menjar, però clar les persones no entenen els animals i els llocs on hi havien els animals també hi havia la policia i els vigilants dels animals, pero l’elefant i el ratolí l'únic que volien era poder menjar tranquils. Fins que un dia van sentir a parlar d'un bruixot que podia fer-te entendre amb qui vulguessis. L’elefant i el ratolí van córrer cap a casa seva. Allà hi havia molta cua, es van de esperar 2 hores i al final van poder entrar. L’elefant i el ratolí li van dir al bruixot que es volien entendre's amb els humans. El bruixot va dir que li costaria molt fer que es poguessin

entendre amb els humans però va dir al ratolí tot els ingredients que li farien falta. Llista per la poció pèl de lleó sang de cocodril baba de granota ullal de rinoceront El ratolí va anar a buscar tot el que el bruixot li va dir, li va costar molt però el final ho va aconseguir i ho va portar al bruixot, que es posar a treballar. Al final ho va aconseguir fer, l’elefant i el ratolí no s'ho podien creure i ho volien comprovar, van anar cap a fora i…podien parlar amb els humans! al principi era una mica estrany però al final tothom s’hi va acostumar i finalment l’elefant i el ratolí eren un més i menjaven de tot a tot arreu.

Pseudònim: Els patins Curs: 4t B

Clara Garolera Juanola

Els patins nous En un poble molt bonic hi havia una nena que es deia Marina, tenia deu anys, i li encantava patinar sobre gel. S’'acostava el seu aniversari i la Marina havia dit als seus pares que li agradarien uns patins nous. Va arribar el dia, era dissabte, i els seus pares li van regalar uns patins tal i com ella havia demanat. A la Marina li van encantar, i de seguida va voler anar a la pista de gel amb els seus amics, la Paula i en Marc. Van arribar, van baixar del cotxe, i van anar corrents cap a la pista. Van jugar molt i quan es van cansar van tornar cap a casa de la Marina. La seva mare, com que és pastissera els hi va fer uns bunyols de crema per berenar. - Són boníssims! Van dir tots tres.

La mare en va agafar un del plat de la Marina i va dir: - Aquest cop si que m’han quedat bons! De cop i volta, la Marina es va adonar de que s’havia deixat els patins a la pista de gel, i tots van córrer cap al cotxe. Quan van arribar a la pista es van posar a buscar. En Marc, que tenia molt bona vista, va veure un home molt estrany tot vestit de negre, amb la bossa dels patins de la Marina a la mà. Van seguir a l'home, i van arribar a una casa que no podien distingir per la foscor de la nit. La Marina i els seus amics estaven molt espantats i la mare de la Marina havia desaparegut en la foscor. Es van esperar uns minuts en silenci sense saber què fer. Van decidir entrar-hi. La porta estava mig oberta i la Paula la va acabar d’obrir. De cop es van obrir els llums i van sentir: - Sorpresa! Hi havia tota la família, era una festa que li havien preparat els seus pares a la casa dels avis, i la Marina es va posar molt contenta! Els patins, els tenia el seu tiet que s’havia disfressat de negre i li va fer una abraçada. La seva mare, havia anat per la porta del darrere i corrents amagar-se amb la resta de la familia. Van jugar una bona estona i la Marina va obrir els regals que li havia regalat la família. Després li van portar un pastís de xocolata que li va fer la seva mare. Va bufar les onze espelmes i va demanar un desig. Al cap d’una estona, la Marina li va preguntar als seus avis si es podia quedar a dormir i li van dir que si. I la Marina va dir: - Ha estat el millor dia de la meva vida! Els avis la van abraçar molt contents. Van mirar una mica la televisió i després se'n va anar a dormir. L'endemà la Marina, va escriure el dia de l’aniversari dels onze anys al seu diari per enrecordar-se tota la vida.

Pseudònim: Quaki Curs: 4t B

Berta Riera Sarró

Un tresor pirata L’Emma i en Macs son dos germans molt trapelles, quan els dos germans es barallen ho destrossen tot però després s'ofereixen per recollir tot el que han trencat, son uns nens molt educats. Un bon dia la mare de l’Emma i en Macs els va dir que havia d’anar a treballar a fora uns quants dies, els nens li van dir: - Mare i quan tu estiguis a fora, nosaltres a on estarem? - va dir molt preocupada l’Emma. - Estareu a casa de l’Àvia, però només els dies que jo estigui fora -va dir la seva mare. - Si i així veurem les vistes al mar tant boniques! - va dir en Macs. Van començar a fer les maletes i se'n van anar a casa de l’Àvia. Quan van arribar van deixar tota la roba als armaris i calaixos i van baixar al pis de baix, es van anar a acomiadar de la mare i la seva àvia els va dir: - Què nens, voleu fer un pastís? - sí! -van dir els nens. Dit i fet, els dos nens i l’Àvia van anar a la cuina i van començar a fer el pastís: 300 g de farina, 3 ous, un got de llet... Quan el pastís va estar fet van anar a la terrassa a prendre el sol mentre se’l menjaven. En Macs tenia moltes preguntes sobre aquell mar i li va preguntar a l’Àvia: - Àvia aquest mar té algun secret? - Uf i tant que té secrets, però de misteris encara més, ara us explico el misteri més conegut d’aquest poble: - Fa molts anys en aquest mateix mar hi van navegar molts vaixells però el més famós va ser el del mariner Pat, el vaixell del mariner

Pat faia molts anys que buscava un tresor pirata i quan va passar per aquest mar van trobar el tresor, quan la tripulació va baixar al fons del mar, segons la llegenda, els va atacar un monstre marí i ningú no n’ha sabut res més. - Òndia! quina història més interessant, m’encantaria anar a buscar el tresor i veure un munt d’or en un cofre -va dir en Macs. - Pero Macs, només es una llegenda no se sap si el tresor existeix de veritat -va dir la seva Àvia. - Jo penso igual que la iaia -va dir l’Emma. - Anem a fer un bol per la platja? -va dir la seva Àvia. - Si -van dir els dos nens. I així ho van fer, van anar a passejar per la platja, era molt divertit tocar l’aigua amb els peus, pero en un lloc que venien begudes hi van veure la seva mare bebent un batut de poma molt trista i van dir: - Mare què hi fas aquí? no estaves fora treballant? -va dir en Macs. - Fill meu, al final no m’han donat la feina i ara no podrem mantenir la casa - va dir la mare tot plorant. - I ara a on viurem? -va preguntar l’Emma. - Els primers dies viurem a casa de la l’àvia i després quan hagi parlat amb la teva tieta anirem a viure amb ella, d’acord? - D’acord mare -va dir l’Emma. Tots 4 van anar cap a casa de l’Àvia i van sopar, quan van haver acabat, els dos nens se'n van anar a la seva habitació, tots dos van tenir una idea esbojarrada per salvar la casa seva, la idea era anar a buscar el tresor i així amb l’or podrien pagar la casa: - Però com enganyarem la mare per anar a buscar el tresor? -va preguntar l’Emma. - Ja ho sé, li direm que anem a estudiar a casa de la Sami, i la Sami ens cobrirà. L’idea d’en Macs era molt bona i ho van seguir al peu de la lletra. Van anar a casa de la Sami li li van preguntar:

-Sami anirem a buscar un tresor, ens podries cobrir perquè la nostra mare no ens descobreixi? - Molt bé, d’acord, ho faré -va dir la Sami. - Moltes gràcies Sami, ets la millor, adéu, ens veiem a la pròxima! L’Emma i en Macs van anar a la platja a llogar una barca i van anar a on hi havia el tresor però quan ja eren allà es van adonar que no tenien equip de busseig, i van començar a mirar per el seu voltant si hi havia algú. Al final quan ja portaven una estona mirant al seu voltant, van veure una barca que passava per allà i li van dir: -Ei! som aquí! - van dir. I el vaixell de mica en mica es va anar acostant, li van preguntar a l’home si tenia equip per bussejar, l’home era tan bon noi que els hi va deixar i fins i tot els va donar un peix tan gros que no cabia a la barca i li van dir: - Moltes gràcies però el peix no calia! Els dos nens es van posar el vestit de busseig i van baixar al fons del mar a buscar el gran tresor, quan ja estaven al fons del mar van veure una ombra i es van pensar que era el monstre marí pero s’equivocaven, era un submarí que vigilava el tresor que ningú l’agafés, l’Emma i en Macs els hi van demanar si podien entrar i parlar, els dos nois els van dir que sí. - Sisplau nosaltres volem agafar el tresor perquè no tenim casa, la nostra mare ha perdut la feina i no tenim res, amb aquest tresor podrem pagar la casa, el menjar, el gas i tot el que necessitem -va dir en Macs amb cara de pena. - D’acord, us podeu emportar el tresor, nosaltres us ajudarem a pujar fins la superfície. -Moltes gràcies sou molt bona gent! Quan van arribar a la superficie van deixar el tresor a la barca i li van tornar el vestit de busseig al noi i ja van tornar cap a la platja on

van treure tot el que hi havia a la barca i van anar de camí a casa de l’Àvia. Quan van veure la seva mare li van dir que ja podien pagar la casa i se'n podien tornar a la seva llar, que contenta que es veia la mare! Van tornar a casa però no van menjar anissos, van menjar el peix que els va donar aquell bon home, estava deliciós!

Pseudònim: Lexa Curs: 4t C

Bruna Tualega Vila

La Laia i la veu misteriosa Hi havia una vegada, una nena que es deia Laia. Un dia estava a l’escola, i va sentir una veu aguda i femenina. La Laia, quan es va acabar l’escola voldria seguir la veu però resulta que tenia un examen de final de trimestre, era de matemàtiques i a la Laia no se li donen bé. Les seves assignatures preferides són medi natural, educació física i tallers. Ella no parava de pensar en la veu femenina que va sentir, hi va pensar tant que es va descuidar d’estudiar per l’examen de mates. Al matí següent estava molt nerviosa. La Laia va treure un 5’5, i va saber que la mare i el pare la renyerient molt. Quan la Laia va dir el pare i la mare que havia tret un 5’5 es van enfadar molt i la van castigar a la seva habitació sense sopar i sense sortir fins el matí del següent dia. La Laia estava molt trista però ella anava pensant en la veu. La Laia de cop va torna a sentir la veu femenina cantar, llavors encara tenia més ganes de seguir la veu. Va mirar l’habitació i va sortir corrents per la finestra, va començar a seguir la veu.

Ella anava veient gent que coneixia i li anava preguntant si havien sentit la veu i tothom li responia: -No, quina veu? Però la Laia no es rendia, volia saber d’on venia aquella veu. La veu cantava i la Laia caminava. Tot caminant, la Laia es va trobar en una casa vella i abandonada. Era com si estigués encantada. A ella li semblava molt familiar aquell lloc. Semblava com si ja hi hagués estat. De sobte la Laia va recordar que era on vivia abans! Ella va entrar, va veure que encara hi havien fotos d’ella penjades per tota la casa. Va veure fotos de quan era petita del seu 1r aniversari i moltes d’altres. Va veure una foto que on la Laia estava amb unes altres persones i a sobre de tot de la foto hi deia (pares) i ella va començar a pensar que estava adoptada. Però ella no en va fer cas, se’n va oblidar, i ella va tornar a fer el que a vingut a fer, que és trobar la veu. Aleshores ella va veure una cosa blanca corrent per davant seu, i va veure que estava venint cap a ella. Va veure que era l’esperit de la noia que hi havia a la foto que deia (pares). Aleshores l’esperit li va dir: -Sabia que vindries a buscar-me. La laia va respondre: -Jo no té vingut a buscarte a tu, he vingut a buscar una veu femenina que de segur que no saps de què estic parlant. L’esperit va respondre: -Jo sóc la veu que has estat buscant. -Jo això no m’ho crec. Que m’estàs intentant prendre el pèl? -Va respondre la Laia -No, si vols t'ho puc ensenyar.-Va respondre l’esperit. I va començar a cantar. La Laia es va començar a creure que sí que era ella la veu misteriosa que anava sentint.

De cop l’esperit diu: -Jo sóc la teva mare per això has vist aquella foto de tu, jo i el teu pare. -Però això és impossible perquè a mi m’estan cuidant unes altres persones.- I va marxar. La Laia va tornar cap a casa a on estava castigada perquè no volia sentir més aquella veu i quan va arribar li va preguntar els seus pares si estava adoptada i la mare va respondre: -Sí, però no t’ho volíem explicar perquè pensem que encara no estaves preparada. La Laia va respondre: -Bé, ja sóc feliç amb a tu, el pare i tota la nostra família.

Pseudònim: Lila Curs: 4t C

Gal·la Solé Grabolosa

El virus de la pau Vet aquí una vegada dos nenes l'Ona i la Marta. L’Ona té els cabells curts i de color marró, té els ulls de color blau,és esportiva, amable i molt riallera. La Marta, en canvi té els cabells llargs i de color pèl roig. Té els ulls de color verd, li agrada ser la millor i té molt mal geni. Un dia l’Ona estava passejant pel carrer tranquil·la i alegre, mentre que la Marta a l’altra banda del carrer, també passejant, però amb molta més fúria fins que de cop i volta es van trobar i l’Ona li va dir: -Que et passa, estàs bé? Però la Marta no la va contesta i se'n va anar però abans que marxés, l’Ona va tornar a parlar: -Vine a la plaça, el dimecres a la tarda si us plau!

I la Marta amb el cap li va fer que no. I l'Ona va marxar enfadada però sense rendir-se, i per això quan va arribar a casa els hi va dir els seus pares i als seus germans: -Em podeu fer un favor?- va preguntar. I el seu pare li va dir: - Esclar, però quin? I l’Ona va contestar: -Ja que aquest poble és tan petit podeu anar casa per casa a preguntar si les persones del poble poden venir aquí al nostre jardí el dimecres a les 17:00? I el seus germans i els seus pares li van dir: -I com ho fem? -Ens ho repartirem! -va dir l’Ona. I així ho van fer, van estar la majoria de la nit plantejant-ho. Quan es van llevar van començar a trucar als timbres però abans de marxar de casa, l'Ona no es va descuidar de dir: -Si trobeu una nena amb els cabells pèl roigs i que té molt mal geni tanqueu-li la porta ràpid però recordeu el número de casa i el carrer. Quan l’Ona va acabar de dir això tots se'n van anar, el pare va agafar el seu cotxe, la mare un altre cotxe i les germanes i l’Ona corrent. Quan van acabar, que va ser al cap de dos dies, es van reunir tots i el pare que és ell qui havia trobat la Marta els hi va dir: -La del color del cabell pèl roig i que té molt mal geni és el número 35 del carrer Vell. I l’Ona li va contestar: -Perfecte, moltes gràcies a tots! Aquell mateix dia l’Ona i la seva família esperaven tota la gent al jardí. Cada cop arribaven més persones. Quan ja havia vingut tothom l’Ona els hi va dir quin era el seu pla i quan van acabar, tots a l’hora van dir: -D’acord! Després van anar tots a la casa 35 del carrer Vell, hi van trucar el timbre però no contestava! i després una persona gran va anunciar:

-No pot ser, ja podem tornar a casa no ha servit per res fer això! I quan va acabar de dir-ho l’Ona va dir: -No ara ja estem aquí, va pensa en positiu, no ens podem rendir! Quan van sentir el que deia l’Ona tots van callar i li van fer cas, es van esperar mitja hora fins que la Marta va arribar i tots van comptar per dintre 1, 2 i 3 i a l’hora van fer-li una abraçada. Cada cop hi havia més gent era com un virus, però no els virus que et trobes malament sinó un virus de la pau! Ho havien aconseguit! Tant treball havia valgut la pena! Perquè des d'aquell dia la Marta és va tornar una nena molt amable i que mai més s’ha tornat a barallar amb ningú més. Entre tots els del poble van decidir que si algú veia alguna persona que té molt mal geni farien el mateix que van fer amb la Marta, quedarien a casa d’algú i s’ho planejarien per fer li una abraçada molt forta. El cap de dos anys el poble va tenir un altre nom: El virus de la pau!

Pseudònim: Mascareta Curs: 4t C

Erola Gaudes Pellicer

Els colors màgics Hi havia una vegada una nena que es deia Lira. La Lira era una nena apagada, tot ho veia de color gris i negre. Fins que un dia la Lira va anar a les golfes a buscar uns apunts de l’escola per la seva germana Leila. I buscant buscant va trobar una capsa. La va obrir i se li va obrir la ment, ho veia tot de colors ara. La Lira va seguir buscant els apunts per la Leila, els va trobar, els hi va donar a la Leila i va anar a la seva habitació. Va reflexionar molt en el que havia passat. De cop i volta va sentir un soroll, venia de la cuina. Va baixar i va trobar un forat de purpurina, era com un forat negre però era

de purpurina. S’hi va apropar i va caure a dintre del forat. Va estar una estona caient fins que va caure a terra va mirar el voltant i se'n va adonar que allò no era la terra era com si estigués en una altra galàxia. Es va aixecar de terra, es va expulsar la roba i es va posar a caminar fins que una fada la va parar i li va dir: - Que fas tu aquí ? Qui ets tu ? - Hola sóc la Lira i tu qui ets ? - Jo sóc la fada de colors. - Fada de colors ? - Si, pero no m’has respost la pregunta. Que fas aquí ? - És una història molt llarga, tot va començar buscant uns apunts de escola per la Leila… - Un moment qui es la Leila ? - Es la meva germana petita. - … Fins que vaig trobar una caixa la vaig obrir, jo sempre era apagada no somreia i sempre ho veia tot gris. Quan vaig obrir la caixa ho veia tot de colors. Li vaig portar els apunts a la Leila, i vaig anar a la meva habitació, vaig reflexionar sobre el que havia passat fins que vaig sentir un soroll a la cuina, vaig baixar, vaig veure un forat de purpurina vaig caure i ara estic aquí parlant amb tu. - T’estava esperant, tu ets la destinada a ser la pròxima fada dels colors! - va dir la fada dels colors. - Què !? Com que la pròxima fada dels colors? - Sí. - va dir afirmativa la fada dels colors. - No, no, jo no sóc, us heu equivocat. - No la gent de palau com jo NO s’equivoca. - va dir la fada dels colors - Està insinuant que vostè és la reina de tot aquest món? - va dir la Lira amb veu tímida.

No! jo ho era abans ara no sóc jo, ho ets tu i jo t'ensenyaré com ser una bona reina, la que aquest món es mereix. No no no, jo no puc ser reina d'aquest món vaig a la escola encara.

Al final de una llarga xerrada la fada de colors va convèncer a la Lira perquè es quedés i la Lira no va tenir altre remei. La fada de colors va portar a la Lira a palau. Allà li va explicar un secret, li va explicar que en aquell món els colors tenien poders diferents: Blau: el poder de fer ploure. Groc: el poder de fer de dia. Lila: el poder de fer passar la vergonya. Verd: el poder de poder crear món. Negre: el poder de fer passar la por. Rosa: el poder de poder crear flors. Vermell: el poder de poder curar les ferides. Blanc: el poder de poder crear neu.

I aquest és el nostre secret per ser el món amb menys violència i més pau de tot l'univers. - Va dir la fada. - Jo no puc fer això que faig amb l'escola i els meus amics. Quan la Lira es va donar compte ja era de nit i li va dir a la fada:

Ara haig de marxar però et prometo que m’ho pensaré. -li va dir segura de si mateixa. I va marxar a casa. Durant la nit ho va pensar molt i va decidir que durant el matí aniria a l'escola i per la tarda al regne. I parlant del regne no li havia preguntat com es deia el regne.

Hola! Ja he arribat. - va dir la Lira Hola, que tal? Ho has pensat? Sí, al matí aniré a l’escola i a la tarda vindré al regne. Per cert, com es diu el regne? Es diu “El regne dels colors màgics”. Quin nom més bonic! - va dir la Lira Oi que si? No tinc bones noticies. Els vigilants del palau han detectat que s’acosta en Drinotus. Qui és en Drinotus? En Drinotus és una persona molt perillosa. Un cop ja va atacar el nostre regne, el va destrossar... I què podem fer? Lluitaràs amb els nostres colors màgics. Com que lluitaràs? Sí, lluitaràs tu. Jo? Jo no sé com controlar els colors màgics. Encara no sé com funcionen. Doncs a què esperem? Anem a aprendre.

Després d’una llarga lliçó de colors màgics, la Lira ja estava preparada per enfrontar-se a en Drinotus. Van anar a buscar-lo i mentre el cercaven la Lira li va preguntar a la fada dels colors:

Tu com et dius? Em dic Lili.

I com és que no m’ho havies dit abans ? Perquè no vull que es sàpiga ningú, ets de les poques persones que ho saben. I perquè no vols que ho sàpiga ningú ? Temes personals.

I va tancar la conversa. Al cap d’un bona estona caminant van trobar en Drinotus. De seguida que la Lili ho va veure es va apartar va deixar a la Lira sola contra en Drinotus. En Drinotus li va dir a la Lira: - Aquesta serà la teva última batalla en aquest regne. - va dir en Drinotus - No, perquè guanyaré jo. - Si, si esclar que si. -va dir en Drinotus en to burleta. - Lluitaré amb els colors màgics i guanyaré. Va començar la batalla en Drinotus va començar amb avantatge perquè a la Lira se li va quedar la vareta encallada però de seguida va remuntar. Van estar molt estona que si ara en Drinotus va guanyant que si ara és la Lira i al final en Drinotus va acabar vençut, és a dir havia guanyat la Lira. Tot el poble va anar a abraçar a la Lira. Un cop més el regne dels colors màgics havia guanyat.

Pseudònim: Guepard Curs: 5è A

Bruna Rebés Simón

La veu misteriosa Hi havia una vegada una nena que es deia Mireia, la Mireia era una noia de 12 anys, era molt llesta i observadora i li encantaven els misteris. Un dia tornant de l’escola es va trobar amb una cosa que no se l'esperava per

res. La Mireia va sentir una veu a la seva habitació era molt misteriosa però el més impressionant encara era que, des d’aquell dia sempre sentia una veu. La veu cada dia quan tornava de l’escola li feia una mateixa pregunta: - Qui creus que sóc? I la Mireia sempre responia: - No en tinc ni idea. Però a la Mireia aquella veu li va semblar molt bonica i fins i tot dolça.

La nena va estar pensat aquesta frase a totes hores. Un bon dia en tornar de l'escola la nena li volia fer una pregunta que va ser la següent: Ets algun amic o amiga? Però ningú va respondre. I la Mireia va dir tot seguit: - Hola? Hi ha algú? Però un altre vegada ningú va contestar, era com si la veu hagués desaparegut.

Fins que un dia va decidir investigar aquest tema a fons, i cada dia abans d’anar a dormir, pensava qui podria ser i com li podia estar parlant per què una cosa és qui li parla però l’altre tema és perquè i com li pot parlar. Cada nit anava descartant a una persona de la seva família. Primer va descartar els seus cosins, la nit següent els seus pares, després els seus tiets, i finalment els seus avis. Però no hi havia manera d’endevinar qui podria ser.

Al cap d'uns quants minuts va tornar a sentir la veu, però més fluix que els altres cops, com si estigués més lluny enlloc d’estar a la seva habitació com cada dia. I també era com si s’anés movent. Però la Mireia sentia tant fluix la veu que no va poder sentir bé el que li estava dient. Però ella sense pensar-s’ho dues vegades va decidir seguir la veu i investigar cap on anava. Al cap d'una estona corrent la veu la va portar a la punta de un penya-segat, allà ja sentia la veu més forta i ja podia sentir el que deia: - Segueix-me.

Un dia la pregunta de la veu va canviar, i la pregunta era el següent: - Vols saber realment qui sóc? La Mireia tota emocionada va respondre que si. I llavors la veu misteriosa li va dir: - Sóc una persona que apreciaves i estimaves molt però per circumstàncies de la vida ja no pots ser aquí al teu costat. La nena per un moment es va quedar pensativa, i tot seguit va respondre: -Espera!... Ho has dit en passat per tant vol dir que ara ja no t'estimo ni t’aprecio? I la veu ben misteriosament va respondre: -Ho segueixes fent però ja no m’ho pots demostrar perquè per molt que m’ho demostris jo no et veuria ni et sentiria.

A la Mireia tot allò ja li comença a fer una mica més de por i ella no podia caminar més perquè sinó cauria al mar. Així que corrents va començar a córrer en direcció cap a casa però just quan va començar a córrer es va sentir com la veu deia: -On vas? I la Mireia va respondre: - A explicar-li tot això a la meva mare, això ja em comença a fer mala espina. -No marxis, te’n penediràs, mira! -va contestar la veu. I de cop es van construir unes escales de núvols al peu del penya-segat que tiraven amunt fins al cel. I la veu va dir: - Puja!

La nena no podia marxar, sentia massa intriga per saber què hi podia haver al final de les escales i de qui era aquesta veu misteriosa. Així que no va tenir més opció que pujar. Les escales eren molt toves i còmodes, però semblaven infinites. La Mireia ja estava cansada de pujar i pujar i es preguntava quan acabarien, passava pels costats dels núvols també veia la Lluna que aquest dia era plena i rodona, era com si estirés la mà i amb el dit a pogués tocar. Al cap d’una bona estona va arribar a dalt, allà hi havia una porta de fusta molt gran amb un pany de ferro. La Mireia va picar la porta però ningú la va obrir, només va tornar a sentir a la veu que deia: -Passa… Ella va empènyer la porta i va passar, quan la va obrir es va emocionar molt perquè el que hi havia allà a dins no era ni cap joguina, ni cap regal sinó que era un petit detall que a ella la va fer molt però que molt feliç. I us estareu preguntant què és el que hi havia? Doncs el que hi havia era la seva àvia amb els braços ben oberts esperant per fer-li una abraçada. Las Mireia va córrer a abraçar-la, la seva àvia vivia molt lluny d'ella i feia anys que no es veien. L’àvia estava com a dins d’una habitació blanca sense cap porta, només la que ella havia utilitzat. La Mireia li va preguntar una cosa ja que li picava molt la curiositat: - Àvia i com m’has pogut parlar tot aquest temps? I l’àvia va contestar: - Un bon noi que treballa en una agència m’ha ajudat a poder-me comunicar amb tu, les altres persones no em podien sentir, només tu. I de cop per la mateixa porta que ella havia entrat va aparèixer un home llarg i prim i va dir: - Hola Mireia, encantat de conèixer-te. -Hola -va contestar la Mireia. I l’home va dir:

- La meva feina és fer que les persones que s’estimen però viuen lluny es puguin reconciliar però només passarà això un cop cada any. -Però… jo seguiré sentint aquesta veu per sempre més? - No, ja no la sentiràs més, només el dia que torni a passar això jo t’avisaré però amb la meva veu no amb la seva, així que si em perdoneu vaig a fer la meva feina amb altres famílies, adéu! -Adéu! -van contestar l’àvia i la Mireia. - Bé, serà millor que tornem a casa -va dir l’àvia. -Sí -va contestar la Mireia una mica trista. I l’àvia va respondre: - Fins l’any que ve! - Fins l’any que ve -va contestar la Mireia. I es van fer una altra forta abraçada.

Pseudònim: Pa amb tomàquet Curs: 5è A

Martí Noguer Parés

Diferent Hola em dic Gerard Oliver Serra i tinc 12 anys, i m'agraden molt les matemàtiques. Visc a un poble molt petit que es diu Ventisol ja sé que és molt estrany però no hi puc fer res. A mi no m’agrada el futbol com quasi tots els nens de la classe, sinó que m’agrada molt fer matemàtiques i a vegades jugo a escacs. Ara si em perdoneu he d’anar a l’escola. Només entrar a l’escola ja vaig veure a la Marta plorant perquè se li havia embrutat el vestit. Cada dia plorava per alguna cosa: que si s’havia embrutat els cabells, que si havia caigut… Moltes coses. Jo vaig accelerar el pas i vaig anar tirant cap a l’aula. Tot just era el primer, em vaig esperar assegut llegint un llibre molt interessant d’un investigador. Però al cap d’uns cinc minuts ja van arribar totes i

tots menys l’Arnau, en Raúl, en Marcos i el pitjor de tots en Joan. Sempre arriben tard i s'inventen alguna excusa; per fer-vos una idea de qui són aquests quatre es pot dir que són els que treuen mala nota, es porten malament i es fan els xulos. Però la classe no es va aturar i vam començar fent català. Treballàvem les accentuacions. Ui! ja m’he equivocat... no passa res, he de seguir practicant. El professor ens va dir que féssim la pàgina 33, 34 i 35 i va començar a teclejar, nosaltres vam fer la feina, m’agrada molt quan vas fent tranquil·lament i tots estant en silenci però això només passa quan no hi ha la colla d’en Joan. Quan ja estàvem corregint van aparèixer la colla d’en Joan i companyia, i van excusar que en Raúl s’havia trencat la cama. I com que el nostre professor era una mica encantadot s’ho va creure. Ja era hora d’anar al pati, la pitjor hora de totes. Vaig treure l’entrepà i em vaig dirigir cap en Marc, però al cap d’una estona ja estava sol com un mussol perquè en Marc ja havia tocat el dos. Segons en Raúl ja no l’hi feia mal la cama i corria amunt i avall perfectament. Un cop van ser les cinc vaig anar a casa caminant no era gaire lluny de l’escola, i mentre anava caminant pensava una solució per no haver d’estar cada dia sol al pati, vaig pensar i pensar però no se m’acudia res de res. Vaig pujar al pis i em vaig estirar el llit fins que de sobte se'm va encendre la bombeta. Però per això hauria de fer una entremaliadura. Hauria d’anar a robar bosses de patates! I també necessitaria una caixa de cartró, però aprofitaré les caixes de sabates. Com que a baix hi havia un “supermercat”, encara que no es súper i és molt petit però.... no ens desviem del tema. Vaig baixar i vaig llançar una moneda al davant de la porta perquè el que estava a dins l’anés a agafar i jo em pogués esmunyir a dins del “supermercat”, i així va ser que vaig entrar i vaig agafar quatre bosses de patates! Vaig pujar al pis a corre cuita i les vaig amagar a sota del llit. Ara sí que us explico perquè he

anat a robar bosses de patates i tota la pesca. Jo dibuixaré diferents números als cartrons, per exemple jo diré cinc més quatre! i hauran de buscar un 9 pel pati i el que ho aconsegueixi obtindrà 1 punt, el primer que aconsegueixi sumar cinc punts s'emportarà una bossa de patates! I així va ser que el dia següent vaig amagar els cartrons al pati a primera hora quan no hi havia ningú, i quan va estar tot a punt vaig anar a la classe. Un cop vam haver esmorzat els hi vaig explicar en què consistia el joc. tots estaven escoltant-me menys la banda d’en Joan però després van venir perquè no tenien cap altre remei perquè no eren prous per fer el partidet de cada dia. Així que tota la classe jugava al meu joc! Els de la colla d'en Joan i ell inclòs no van sumar ni un punt, no en tenen ni idea de matemàtiques! Però hi havia una nena que em va deixar bocabadat, era la Clàudia! Va sumar els 5 punts molt ràpid i vam tenir temps de tornar-hi a jugar, i va tornar a guanyar! Com jo havia promès, li vaig donar dues bosses de patates perquè havia guanyat dos cops. Estava molt content perquè a partir d’aquell dia ja no vaig estar sol a l'hora de pati i en Joan i companyia ja no eren tan “poderosos” i havien demostrat que els seus càlculs matemàtics no eren pas gaire bons. Així que ara ja no era el nen callat i diferent per no jugar a futbol...

Pseudònim: Mr.Shadow Curs: 5è A

Oriol Morató Jordana

Un portal misteriós Hola, sóc en Max, tinc 11 anys i sóc el fill petit de la família. El meu germà és en Roc, en té 14 i sempre protesta per tot. La meva mare, la

Mireia, és la secretaria d’un laboratori químic i té 38 anys. Del meu pare no us en puc parlar, ja que malauradament va morir ja fa 3 anys. Deixant el tema de banda, he de dir que últimament m’estan passant coses molt estranyes… Per exemple: Estava passejant pel Ciros, l’únic pont del poble ( per si no ho havia dit visc a Vilamón ) i les peces de fusta van començar a tremolar, o quan sortia del supermercat vaig topar amb un lladre… Però la que us explicaré a continuació va ser inoblidable... - Roc, vens a jugar a futbol? - vaig preguntar al meu germà. - Ja vinc… - va contestar amb desgana. Al cap d’uns instants ja jugàvem i com sempre, em va tocar posar-me a la porteria. -

Va que xuto! - va exclamar en Roc entusiasmat.

No cal dir que el meu germà és un patata i la pilota va sortir desviada per sobre de la porteria. Per sort, no va anar a parar a casa la veïna, ja que se n’hauria armat una de grossa... El que sí que va passar, va ser que just abans de que la pilota toqués el terra, va desaparèixer. -

Quèèèèè! - vaig exclamar atònit.

Ràpidament, em vaig acostar al lloc dels fets i després vaig entendre el que havia succeït. Una llum lilosa em va enlluernar, era un portal d’allò més misteriós… No m’ho vaig pensar dues vegades i m’hi vaig endinsar d’una revolada. Era la pilota del pare, l’únic record que em quedava d’ell. -

Max, nooooo! - va cridar el meu germà amb totes les seves forces.

Però ja no hi va ser a temps, jo ja rodolava enmig d’una foscor terrorífica. -

Pare, ho faré per tu!- vaig exclamar amb valentia.

Vaig serrar els punys i vaig aclucar els ulls amb esperança. No sabia si me'n sortiria, però això esperava. Tampoc sabia on aniria a parar, però mai m’hauria imaginat el lloc on vaig aparèixer… Quan vaig caure a terra, em vaig donar un cop al cul bestial. Vaig obrir els ulls lentament però no va servir pràcticament de res perquè resulta que era a… LA JUNGLA, i per damunt de tot era l’aperitiu d’una rotllana dels depredadors més ferotges de l’univers! Vaig girar el cap de l’espant i després ho vaig veure, allà al fons, hi havia ni més ni menys que la pilota i un altre portal. La pregunta era: com m’ho faria per arribar-hi? Devia estar a uns 700 metres de distància i s’ha de dir que córrer no és el meu fort. Em vaig fregar els ulls per veure si estava somiant però no. Era la veritable realitat. Estava a punt de ser devorat i l’únic que se'm va ocórrer va ser córrer cap a l'objectiu, mentre cridava: -

Que algú m’ajudi!

Però com us podeu imaginar, el crit va ressonar sense cap mena de resposta. Vaig seguir corrent i corrent, fins que em vaig refugiar dins d’una mena de cova. Per fi vaig poder respirar tranquil·lament i no vaig sortir fins que es van esfumar tots aquells animalots. Ja m’apropava a l’objectiu, però després, un munt de preguntes em van fer rodar el cap: a on em portarà aquest altre portal? Arribaré mai a casa? I si no funciona? Pot ser que m’estigui esperant una bèstia i quan m’apropi em faci miques? Buffff… Ho vaig deixar estar, si pensava en negatiu, encara sortiria pitjor. Segurament estava només a un centenar de metres d’allà, ja hi arribava. Amb qüestió de minuts, sabria si

havia servit de res jugar-me la vida. Quan hi vaig arribar, estava cansat i no tenia forces. Aquell era el moment decisiu. M’ho vaig rumiar i vaig afirmar amb el cap. -

Ho aconseguiré! - vaig dir.

Vaig agafar la pilota i vaig entrar dins la llum violeta. Vaig tenir la mateixa sensació que en l’ocasió anterior. Allà dins vaig pensar en la meva família, realment els trobava a faltar. Per segona vegada em vaig donar un cop, però ara al cap. No hi vaig donar importància, perquè qui vaig veure em va fer plorar d’alegria. -

Mama, Roc, us estimo molt!

Després d’una llarga abraçada, vaig entrar a casa i em vaig quedar bocabadat. Estava tot destrossat. Sí, havien entrat a robar, però això ja és una altra història...

Pseudònim: Francesco Virgolini Curs: 5è B

Nico Dumont Guitarte

Una història salvatge Heu vist alguna vegada una girafa amb coll curt? Segurament no perquè no existeixen de de fa 200.000.000 d’anys. Per això sóc única en la meva espècie i no hi han girafes com jo. Per això no puc conversar amb altres girafes perquè se'n riuen de mi . Es un problema perquè no em puc protegir d’altres depredadors fent veure que soc molt gran.... Però que estigui en perill d’extinció o que no pugui protegir-me ni conversar amb altres girafes no és el pitjor problema. El pitjor problema es que em fan: “BULLYING ”. Tothom es riu de mi, sobretot els ferotges: un grup de tigres. Em diuen: coll curt. I també em

diuen: tens un defecte, i també ho ets! Tot el dia intento ignorar-los, però és impossible. Si els hi tornés em farien més “bullying”. Em persegueixen per burlar-se de mi, i em peguen. Però un dia vaig pensar que els podria vèncer amb lo que faig millor: córrer. Direu que no es ninguna qualitat saber córrer, però es que corro com una bala, i el podria adelantar encara que em portés mig quilòmetre d'avantatge. Així que un dia em vaig apropar a ell i li vaig dir: - Et desafio a una carrera. Si dius que no, voldrà dir que tens por. - Acabes de dir que em desafies? -Va respondre amb un to burleta. - Sí - ell es va quedar petrificat al dirli que “sí”. Ningú s’ho esperava. - D'acord coll curt. Fem-la ara mateix - Va respondre el llop. - No. La farem divendres. A les cinc de la tarda, quan anem a casa. – - Tracte fet. - Va dir rient. - Però si guanyo, em deixaràs de fer “Bullying” -Vaig dir. - I si guanyo jo què? -Va dir mirantme amb cara de dimoni. - Faré veure que sóc un burro davant de tota la classe - vaig dir. Era un risc molt gran dir això però ho havia de dir. Després de cinc dies va arribar el moment…. Quan ens estàvem preparant em va dir a l’orella: “quan guanyi la carrera, no sabràs el que t’espera”. Després d'allò vaig espantar bastant. Però no em podia rendir. Em vaig preparar i…. BANG! VA COMENÇAR LA CURSA! Jo em vaig quedar a la línia del començament perquè em faria massa pena si l’adelantés al principi de tota la cursa. Quedaria massa humiliat davant dels ferotges. Després de mig quilòmetre que em portava avantatge vaig començar a córrer. El llop anava molt emocionat, però no va anar tan emocionat quan el vaig adelantar. I després em va dir: - Com es que corres tant ràpid?! –

Els secrets no es diuen! - Li vaig dir rient. Vaig arribar a la meta amb mig quilòmetre d'avantatge. Després de tot, va deixar de fer-me “bullying” i a tots els qui els hi feia. Totes les persones van estar molt agraïdes. I vaig arribar a tenir més amics que cap persona més en el món.

Pseudònim: El cranc blaugrana Curs: 5è B

Jan Rebés Simón

L’aventura inesperada En un matí d’estiu, en Jordi i la seva germana Montserrat juguen a veure ocells. En Jordi és un xicot molt espavilat com la seva mare i li agrada molt la natura, en va guitar vint de diferents, i la Montserrat, (Montse pels amics), cinc. A la Montse no li agrada la natura, ella és més de ciutat. El jardí del seu avi Joan està situat en un poble petit de la Cerdanya al nord de Catalunya anomenat Alp. La família d’en Jordi i la Montse cada estiu van a veure els seus avis. En Jordi diu que és l'estació més bonica del any. Perquè un dia quan era petit van anar a Puigcerdà, capital de la comarca. A veure l’ambient que l'envoltava, un cop al bell mig de la ciutat, a la plaça Cabrinetty van sentir un xivarri que els va alertar. En Ramon, el pare d’en Jordi i la Montse, els va comentar que no passava res però passaven ambulàncies, gent corrent i espantada, tot seguit va sentir uns trets eixordadors que provenien de la plaça de l’Ajuntament.

En Ramón va pensar que havien de fugir però ja era massa tard. Uns terroristes havien posat una bomba a l’Ajuntament i per afegir-hi un plus també a totes les sortides i entrades de Puigcerdà, obtenint control absolut de la ciutat. Els terroristes anaven amb l’objectiu de demanar una certa quantitat de diners o explotarien l’ajuntament. En Jordi i la Montse eren molt llestos, en pensar que quan arribessin al riu Segre estarien salvats perquè només seria deixar-se anar per la corrent i escapar-se de la ciutat. Això van fer, van esmunyir-se per els carrers plens de por fins arribar al riu, allà van nedar desesperats, els nens amb el seu pare, amb l’objectiu d’arribar a Alp, allà trobar-se amb el seu avi Joan. Van nedar dues hores però l’esforç va merèixer la pena. Un cop allà es van resguardar amb el seu avi tot seguit de fer-li una abraçada d’aquelles de veritat. Ben resguardats fins que la bòfia va atrapar els terroristes. Un cop acabada aquesta aventura, en Jordi va decidir escriure una redacció del que li havia passat. Que és la mateixa que tens entre mans…

Pseudònim: CERBERO en majúscula Curs: 5è B

Lucía Gutiérrez Pérez

El dibuix del pare A la Clara li encantava dibuixar amb el seu llapis i a la seva germana, la Gina, li agradava pintar amb els seus colors.

La Clara feia els dibuixos més macos del món, i després la Gina els pintava. Es passaven hores pintant i dibuixant, eren molt felices, fins que un dia, el seu pare va tenir un accident de cotxe i estava a l’hospital, tenia moltes ferides, molts ossos trencats, músculs esquinzats… Es van posar molt tristes i per passar el mal al cor, van decidir fer-li un dibuix, però no un simple dibuix, no! no!, el dibuix més maco del món sencer, amb tots els moments divertits que havien viscut amb ell. El dibuix tenia tots els records que havia de tenir i més. La Gina el va començar a pintar però es va recordar que s’havia emportat els colors a l’escola i avui havia sigut l'últim dia. - Oh no, me’ls he deixat a l’escola - deia sense parar. La Clara i la Gina van anar al menjador on era la seva mare, i li van demanar: - Podem anar a comprar colors? - però la mare els hi deia que no podien anar soles amb 7 i 6 anys que tenien. Però elles insistien, fins que la mare va acceptar. Els van anar a comprar, els millors que hi havia a la botiga. Van acabar el dibuix i li van portar al seu pare, però quan van anar a entrar no les van deixar passar, necessitaven una distracció, van fer el pla i el van posar en marxa, li van donar al guàrdia una coca-cola que quan s’obrís caurien uns mentos”, i va picar. Va anar al lavabo a per paper i elles van aprofitar per entrar, van buscar l'habitació 111 i van entrar. Era el seu pare!!! Li van donar el dibuix, li va encantar. Li va fer sentir-se tan feliç que va plorar i tot. Li van anar fent dibuixos cada setmana i es feien una foto juntes, la imprimien i l’enganxaven al paper. Però els hi portava la mare, gravava la reacció del pare i quan arribava a casa els hi

ensenyava. Les feia tan felices veure que el seu pare hi era per veure els seus dibuixos 2 anys després………… El pare va sortir de l’hospital, era molt diferent a l'últim cop que l’havien vist, i van tenir una gran sorpresa al veure el dibuix que els hi va ensenyar. Era el que havien fet fa tant temps perquè es recuperés. Aquell dibuix es va fer famós, pels sentiments d’amor, amistat, cura… I ara és en un museu

Pseudònim:Amber Curs: 5è C

Youssef Malhouf

Martín: misteriosa

L’exploració

espacial

Hi havia una vegada, una astronauta que es deia Martín, tenia l’habitació plena de quadres de planetes. Un dia va pensar …. “i si participo en una exploració espacial, ja que m'agrada l’astronomia”. Un dia després ….. -Vaig veure un cartell que deia: Benvolguts habitants, ens falta un astronauta per una Exploració Espacial Direcció: C/De la Nau. En Martín no s'ho va pensar ni un moment, va anar ràpid com una moto i va anar a la direcció que havia indicat en el cartell. -Hola, -va dir en Martín. -Hola, -va dir el cap de l'exploració, Ah… si no ho havia dit, em dic Lluc. -Hola, vinc aquí per participar en l'exploració espacial que estava penjat en el cartell, va dir en Martín entusiasmat per inscriure’s en l'exploració espacial.

-D’acord, però primer hem de fer unes proves, perquè hi ha més persones que ho volen fer, va dir en Lluc aclarint la situació. -D’acord, va dir en Martín.

Al matí: -Martín, vés preparant-te que el coet s’enlairarà d'aquí a 10 minuts. En Martín va entrar a la nau espacial.

Els participants eren: L’Alfa, en David, en Johnson, en Josep, en Caracacus i en Martín. La primera prova era, un entrenament espacial sota l’aigua. Tots van aprovar. La segona fase era una competició informàtica per redactar un text de quatre línies en menys d'un minut. Tothom va aprovar menys en David que era més lent que una tortuga escrivint, en Martín li va anar de poc, però es va classificar.

-Martín ens sents? -va dir el capità. -Alt i clar, -va dir en Martín. -L´enlairament comença en: 10,9,8,7,6,5,4,3,2,1,0 ENLAIRAMENT!!!!!!!!!!! La nau va enlairar-se correctament i al cap de 9 minuts va sortir de l'atmosfera terrestre. El destí d´en Martín era anar a Mart, el planeta vermell.

La tercera prova ja s’estava complicant una mica, era fer vuit voltes a tot el camp d'entrenament i un cop fetes, havia de nadar tota la piscina, anar al vestidor i posar-se el vestit d’astronauta. Per finalment, trobar una pedra mitjana que estava amagada en el centre ESPACIAL, tenien 10 minuts. Uf si us dic qui ha perdut: l’Alfa, en Johnson i en Josep. Només quedaven dos participants en Caracacus i en Martín. S’estava posant intens, però no van perdre l'esperança de guanyar. L'última prova era fer 40 voltes al camp, saltar més de 30 metres, escriure un redactat de 9 línies en menys de 45 segons, posar-se la roba d'astronauta en menys de 15 segons i saber bloquejar un compte. En Martín va arribar just a temps ,però en Cararcacus es va aturar a l’hora de bloquejar el compte. Al final en Martín va guanyar. Dos dies després. -Enhorabona, Martín has guanyat, demà al matí, seràs l'encarregat de la missió Hissusy I, va dir el capità .

Al cap de 60 dies, en Martín volia contactar amb l'Estació però … -Hola, aquí Hissusy I, els parla en Martín. Però ningú va respondre, se sentien coses estranyes... -Mar… esta.. en diré.. al...plan.. desc.. s’anomena... I allà es va parar. En Martín va mirar per la finestra de la nau i va veure un planeta com la terra amb anells tenia...195 llunes!!!!! En Martín va pensar, això no s'assembla res a Mart, com havia arribat allà?, què és aquest planeta?, què estic fent aquí?

La nau Hissusy I va aterrar en la superfície d´aquell planeta. Es va obrir la porta de la nau i un extraterrestre li va aparèixer en la seva cara. L´extraterrestre va trucar a un “policia”. Van detenir en Martín, per voler evadir el planeta, anomenat Planet XZ67. Quan estava a la presó, va veure un robot, es va fixar en ell i va veure que era de la missió Hissusy I, va pensar i va dir... -Aquest robot és en Rover, el robot que van enviar l'any 1987. Però ja no funcionava.

En Martín estava perdut en aquell planeta, com tornaria a la terra. Estava envoltat de naus espacials tancades que estaven participant en la missió. Com tornaria a la terra, com s'ho faria per tornar amb la seva família. I el més important era: Es quedarà atrapat en aquell planeta?

Pseudònim: Volcà d’aigua Curs: 5è C Meritxell Giró Brugué

El meu diari Hola, em presento, sóc l’Alba González, una nena, que va néixer sense una part de la cara, sí, em faltava carn a la cara. Quan jo vaig sortir de la panxa de la meva “mare”, ella i el meu “pare” em van donar en adopció. Em van recollir les monges de l’orfenat. Fins als deu anys, ningú em va voler. Tampoc tenia amics, em tenien por, fins que un dia va arribar una parella que buscava una filla, amb unes característiques diferents d’una persona sense cap “defecte” segons diuen moltes persones. Em van portar a casa seva, i al següent mes, ja anava a l’escola, un somni fet, per fi tenir amics. Vaig entrar a l’escola i uns em van dir que ja podria portar alguna cosa que em tapés la cara, perquè feia fàstic que no tingués una part de la cara. Al primer dia una nena em va saludar: -Hola! Com et dius? - Em va dir aquella nena. -Hola, em dic Alba i tu? - Jo em dic Mia, no els hi facis cas en els nens i les nenes que t’han dit això, són uns “maleducats”, no saben respectar a les persones i tampoc saben que si els hi passés a ells, no els hi agradaria.

Vam fer la classe de tutoria, on em vaig presentar. Semblava que tampoc li queia bé a la mestra, perquè em va mirar malament quan em va veure. Va arribar l’hora de castellà, que crec que era l’última hora de la tarda, estava molt desanimada, perquè li queia malament a tot déu, excepte a la Mia. Va sonar el timbre, vaig agafar la maleta i em vaig posar a córrer, bé fins al final de l’escola que és on m’esperava el meu pare. Vam arribar a casa, i vaig berenar, vaig obrir la maleta per veure si tenia deures i, tenia paperets amb números escrits, així que… Vaig agafar el meu mòbil, i vaig introduir els números, i em van sortir els noms d’aquells de l’escola. Els vaig dir si eren els del col·legi i em van dir que sí, que eren ells. Ara creia més o menys, que eren simpàtics. Però bé només un. El que era simpàtic, l’Andrew, que no semblava com els seus “amics” si en podem dir així, perquè quan està amb els seus “amics” sembla molt ignorat i que no l’ajudaven amb res, no sé un amic no és així. Un mes després d’haver arribat, em truca l’Andrew i em diu que ha tingut un accident, i, ha perdut un tros de cara, com jo i em demana ajuda, i jo decideixo dir-li als meus pares, que un amic meu ha tingut un accident i que l’he d’anar a ajudar. - Papa, un amic meu ha tingut un accident i em demana ajuda, puc anar-hi? - Sí, t’hi porto? - No, gràcies papa, però no ho necessito. Vaig anar corrents a casa l’Andrew, que, si et dic la veritat, hauria d'haver-li dit al papa, que em portés, però bé, que vaig arribar a casa seva, ja que em vaig adonar que alguna cosa no anava bé, quan portava ja una setmana sense venir a l’escola. Total, que vaig trucar la porta de l'habitació de l’Andrew.

À -

Entra - em va dir plorant. Em sap molt greu. No sé què fer, no tindré més amics. No! Clar que en tindràs! Qui?! Jo, i la Mia!

L’endemà, com que era cap de setmana, la mama em va portar a casa de la Mia, i li vaig explicar el que havia passat amb l’Andrew. - No el jutjaràs, oi Mia? - No, mai ho faria, això! Vam estar xerrant com dues hores o més fins que va sonar el timbre de casa. Vaig baixar, i vaig entrar al cotxe de la mama. Li vaig explicar què vam fer la Mia i jo, literalment ens vam passar totes les dues hores parlant, així que gairebé no tenia res a explicar-li. L’endemà vaig anar a l’escola, amb la Mia i l’Andrew, i els seus amics ja no semblaven els mateixos d’abans. Perquè, no semblava que se’n en reien de mi. Es van acostar a l’Andrew i li van demanar si encara eren amics. I que si els podia perdonar, perquè es van adonar que el que feien estava molt mal fet, perquè en qualsevol moment els hi podia passar a ells, i que tots eren humans. Els vam perdonar, ara a l’escola ningú riu de ningú, tothom es respecta, i la mestra aquella, la de tutoria, va ser expulsada, per preferència als que no tenen “defectes”. Adoro a la gent que tinc al meu voltant, sobretot a la meva directora, estic feliç de ser com soc i, ningú m’ho podrà canviar. Ah, i una última cosa: Ets preciós/a, important, i has de ser feliç tal com ets, que ningú t’ho faci canviar.

Pseudònim: Màgia Curs: 5è C

Jan Sales Solerdelcoll

El llibre del faraó Fa uns dos mil anys existia un llibre màgic que li anomenaven: EL LLIBRE DEL FARAÓ, Era un llibre molt poderós. Podia ser ben usat si queia en bones mans, però si queia en males mans, tot l’univers estava en perill. I si, com deveu imaginar va caure en males mans. Va caure en mans de “l’Escrapi”, el germà del faraó Robi. Quan l’Escrapi es va adonar que els seus pares li havien confiat el llibre a en Robi i no a ell, es va enfadar molt i va començar el seu pla. Volia aconseguir el llibre per destruir tot l’univers. El pla de l’Escrapi era: guanyar-se la confiança del seu germà per aconseguir el llibre. En Robi tenia el llibre amagat a la piràmide més important d’Egipte, a la qual només sabia ell els camins secrets. Un dia quan en Robi va sortir de la piràmide va veure el seu germà que l’estava esperant a l’entrada. En Robi es pensava que era l’únic que sabia on era la porta, però semblava que no, que l’Escrapi l’havia descobert. Per això li va preguntar com sabia on era la porta. L’Escrapi va contestar que passava per allà quan va sortir, que era pura casualitat. I va aprofitar per començar el seu pla. L’Escrapi li va preguntar què hi estava fent allà a dins, i en Robi sense cap mena de dubte li va explicar tota la història del llibre. L’Escrapi dissimulant es va quedar amb la boca oberta, i tot seguit li va preguntar si li deixava veure el llibre. En Robi li va dir que sí, i van entrar junts a la piràmide. En Robi li va confiar el llibre 24 h al seu germà. A l’Escrapi això li va facilitar la

meitat de la feina i aquí és on va començar la possible fi del món. Quan va trobar l'encanteri per destruir l’univers se li va dibuixar un somriure malèfic a la cara i va anar a buscar tot el que feia falta: tres pèls de búfal, quatre llàgrimes de dofí, deu bigotis de gat, sis peixos i dues galledes d’aigua. Al llibre posava que l’encanteri havia de ser realitzat a les dotze de la nit, perquè sinó no funcionava. Després d’anar a buscar tot el que necessitava va pensar que, si destruïa l’univers ell també desapareixeria, i va buscar un encanteri al qual servís per crear un escut protector. Per fer l’encanteri només es necessitava sorra d’Egipte i aigua del Mar Mediterrani. Quan va acabar l’encanteri se’l va prendre i va donar per fet que tenia l’escut. Al cap d’una estona ja eren les dotze tocades, i es va posar mans a l’obra. En dos minuts va acabar l’encanteri, i se’l va prendre. L’Escrapi estava molt sorprès que no passés res, i de sobte va veure al seu germà. En Robi li va dir que el llibre que li havia deixat era fals, i que el verdader no el veuria mai, perquè el faraó d’Egipte era ell.

Pseudònim: Larry Curs: 6è A

Duna Valls Molina

Jo estava vivint a Alemanya, tot i que jo era francesa, havia viscut tota la meva vida a Alemanya. Em trobava en un camp de concentració, feia poc que havia arribat, era aterridor està en aquell lloc, era ple de persones patint, en el camp els soldats nazis, es pot dir que ens torturaven. Tenia gana tothom, però no hi havia menjar enlloc, la desesperació i la gana eren la pitjor combinació. Les habitacions eren estretes, les lliteres estaven juntes i amb prou feines hi cabíem, feia por dormir amb desconeguts, però, al final feies el que calgués. Molta gent dins el camp era boja, feia molt temps que eren en el camp, i tant el maltractament físic com psicològic, acabaven fent-los embogir. Les nits eren fredes, a Alemanya feia fred i no hi havia mantes, molta gent com jo teníem la roba esparracada, i el fred es colava pels forats de la roba. El camp estava envoltat per uns fils amb punxes, mai els havia tocat, però pel que deia la gent també enrampen. El camp era ple de nens, no entenc que hi hagi algú amb la sang tan freda com per fer pati els nens d'aquesta manera. La meva debilitat són els nens per això sempre intentava fer que riguessin, jugar amb ells. • •

Amelie Em dic Amelie, vaig viure durant la Segona Guerra Mundial. He decidit redactar tot el que vaig viure per no oblidar mai el que va passar, i perquè la meva filla l'Angella li pugui explicar als seus fills.

Amelie vens a jugar a futbol? - va dir un nen Si clar, aquest cop segur que guanyo vaig respondre jo.

Tot i que cada cop tenia menys forces cada dia jugava a futbol o qualsevol joc. Les càmeres de gas eren el pitjor, i vivies amb l'agonia de saber que potser de cop t'agafen i et porten a una cambra. Durant la primera setmana estava sola, no tenia parella, els meus pares i avis eren morts.

Però tot va canviar, quan va arribar més gent al camp. Entre la gent que havia arribat i hi havia una noia, la Christine. Quan va arribar es notava que tenia por i estava perduda, jo la volia ajudar i m'hi vaig acostar. -

Hola, sóc l'Amelie. Com et dius? vaig dir jo. Em, j-jo sóc la Christine - va dir ella. Necessites ajudar o alguna cosa? vaig dir jo. No, bé potser sí, és el primer cop que soc aquí - va dir la Christine. Tranquil·la, et diria que t'acabes acostumant, però mentida la vida aquí és molt dura - vaig respondre.

Jo i la Christine passàvem moltes hores juntes, i al final érem millors amigues. Però jo, vaig començar a sentir altres coses per ella. Sí, estava enamorada, en aquells temps no era habitual sentir amor per una persona del mateix sexe. Però no podia mentir, el meu cor s'accelerava quan era a prop seu, amb ella oblidava el camp de concentració, el patiment, els nazis, etc. -

Christine, no t'enfadis pel que diré ara...- vaig dir. Amelie m'estàs espantant, què passa? - va dir ella. Que t'estimo, però no com a amiga, no puc amagar més el meu sentiment, fas que la meva vida sigui més bonica, ja sé que no sents el mateix, però ho havia de dir i entendre si vols posar fi la nostra amistat - vaig respondre.

Ella no va dir res només em va besar. Després d'això, vam decidir començar una relació, però en secret perquè, podia acabar en pena de mort. Érem molt felices tot i les condicions en les quals vivíem, i abans d'anar a dormir planejàvem el que faríem quan sortíssim.

Quan sortim hem d'anar a viure al camp - va dir la Christine. Sí, hi podem cuidar d'algun nen que hagi quedat orfe - vaig proposar. Bé, tu tens traça amb els nens però jo... - va afegir la Christine No et preocupis, juntes aprendrem a cuidar-lo i serà el nen o la nena més feliç del món. - vaig dir jo.

Aquella conversa es va allargar, i gairebé havíem plantejat el nostre enterrament quan fóssim velles. Van passar tres mesos i no mentiré no era tot perfecte, però el nostre amor podia cosir les ferides. Però un matí em vaig llevar i no tenia al costat a la Christine. Vaig buscar-la per tot arreu pels llocs més impensables. -

Disculpi sap on és la Christine? És pèl-roja té moltes pigues, és baixeta - vaig preguntar a un guàrdia que vaig trobar. Si, ella és a les Càmeres de gas, ha viscut molt temps, ja era hora de posar fi a la seva vida - va respondre contundent el guàrdia.

Les paraules del guàrdia ressonaven al meu cap, era impossible entendre el perquè, vaig plorar, mai a la meva vida havia plorat tant, una part de mi no s'ho podia creure, eren les pitjors paraules que mai havia sentit. Impotent vaig córrer desesperadament a les càmeres de gas. I vaig picar la porta desesperadament. Cridava el nom de la meva estimada entre plors. -

A-Amelie tranquil·la - vaig sentir a través de la porta. Christine prometo treure't d'aquí vaig dir. Saps que t'estimo molt i que sempre et recordaré, i fes-me un favor prometem que adoptaràs

una nena, li posaràs de nom Angella i que li explicaràs històries sobre la seva mare, gràcies per estimar-me voldria dir que no és un adéu, però mentiria, t'estimo i mira al calaix hi tinc un anell. És per tu, et volia demanar que ens casséssim - va dir la Christine. De cop silenci, ella havia mort, aquella va ser la pitjor tarda de la meva vida, desitjava ser jo qui havia mort. No suportava pensar que mai més podria sentir la seva veu angelical, mai més podré notar la seva mà acariciar la meva cara. Explico jo el final d'aquesta història perquè la meva mare va morir ja fa tres anys i no va poder acabar de redactar-la, soc l'Angella i la meva mare m'ha explicat aquesta història centenars de vegades, he acabat de redactar aquesta història tal com vaig prometre a la meva mare.

Pseudònim: The spiderboy Curs: 6è A

Darek Quinche Samaniego

La vida Quan jo era petit, vaig néixer a la pobresa, quasi sempre passava fam. Quan vaig tenir cinc anys els meus pares en van abandonar a la meva sort, vaig passar molts dies sense menjar. Recordo que uns nois em van portar a una ONG on hi havia nens com jo. Vaig créixer allí, no menjava el millor però era feliç. La meva distracció era el futbol, fins que un dia, quan jo tenia quinze en vaig trencar una cama, els doctors no em van donar esperances, en van dir que em podia oblidar del futbol.

Van passar i no sabia què fer, ja no podia quedar-me per sempre a l'orfenat, i així va ser quan vaig tenir divuit anys els caps de la casa d'acollida, em van deixar tirat en mig d'una carretera, com uns anys abans van fer els meus pares. Ja no tenia ganes de viure, de fer res, fins que uns antics companys de la casa d'acollida em van comunicar que als EUA tot és més senzill, només havia d'aconseguir una feina, treballar uns quants anys i anar-me'n cap a Espanya, on les oportunitats per a nois com jo era més fàcil i jo com que estava desesperat ho vaig intentar. Però passar la frontera entre Mèxic i els Estats Units no va ser gens simple. Primer quasi m'ofego intentant arribar a l'altre extrem del riu Bravo, que és el que divideix Mèxic dels Estats Units. Després vaig intentar convèncer a un senyor perquè em portes amb el seu vaixell fins a EUA, però em va robar i em va deixar tirat. Jo ja no podia més, fins que la vida em va somriure perquè en el carrer havia caigut un bitllet d'avió per viatjar a EUA, i només vaig fer-me de passar pel noi del bitllet i ja està!, vaig passar, s'ho havien cregut, la meva consciència estava una mica bruta. Però la qüestió és que vaig passar Mèxic per primera vegada deixant enrere tota la meva vida passada. Quan vaig arribar als Estats Units el primer que vaig fer era buscar al meu antic amic d'orfenat que em va dir que ell m'ajudaria amb l'allotjament i gràcies a déu el vaig trobar. A per cert m'he oblidat de dir que sóc cristià. Em va dir que estava tot llest ja em tenia un treball en el qual començava demà. L'endemà vaig veure que hauria d’esforçar-me molt perquè la força física era el que més importava, ja que en el treball que el meu amic em va trobar era de peó de càrrega. Cada dia anava passant i m'anava fent més fort; de físic i d'ànima. Fins que aquell dia la vaig veure a ella, aquella noia tan bonica que em va robar

el cor, però no em podia presentar així com un noi pobre que a vegades no té ni per menjar, així que el meu amic em va deixar una vestimenta molt bonica i em vaig anar a presentar a la noia de la meva vida i vam parlar molt, fins que vaig dir que estic enamorat d'ella i ella no s'ho creia perquè també estava enamorada de mi! Van passar dos anys i per fi ja tenia els diners necessaris per anar-me'n a Espanya i òbviament li vaig demanar a la noia que ara ja era la meva xicota que vingui amb mi. Ella va acceptar. Ara tinc trenta-dos anys i sóc un gran empresari, tinc: un fill i una filla, una dona perfecta, una casa bonica i una empresa famosa. Per això sempre agrairé al meu déu Jesús que m'ha ensenyat a ser humil.

Pseudònim: Estrella de mar Curs: 6è A

Valèria Roma Galdámez

Sant Jordi 2.0 Hi havia una vegada, en un poblet petit, un castell on vivia: una princesa Tiktoker, el rei i la reina. Era un dia normal i la princesa Aina estava gravant un TikTok ensenyant la seva habitació remodelada tenia: llums led, pòsters, un mirall amb llums, etc. I de sobte... - Toc, toc, toc - Algú trucava a la porta. - Princesa Aina, estan a punt de revelar a qui sacrificarem, avui, pel drac, els seguidors d'Instagram ja han escollit la persona. - Ara vinc! - Va dir la princesa. L'Aina es va vestir. Anava amb ombres d'ull negre i pintallavis. Un top d’ AC/DC, una faldilla negra, unes mitges i unes botes negres. La princesa va baixar les escales i va anar cap a la sala reial, i va seure al tron.

El majordom va agafar el mòbil i va anunciar una mica trist. - Els seguidors d'Instagram han decidit que la princesa Aina serà la que se sacrificarà pel drac! - Oh! Noo! - Van fer el rei i la reina. - Això no pot ser - Va dir la reina. - Però és la llei els seguidors ho decideixen tot - Va dir el rei. La princesa Aina no s'ho podia creure, se'n va anar cap a l'habitació, es va estirar al llit, i va pensar. - I ara què passarà? Em moriré? No pot ser! Però no hi podia fer res. Es va vestir, anava amb un vestit rosa, llarg i molt maco. Va anar a la sala reial per acomiadar-se dels seus pares. - Adéu, mama i papa - Va dir la princesa trista - Us estimo molt! - Nosaltres també, Aina, bonica! - Va dir el rei i la reina. Van obrir portes i cadenats perquè la princesa pogués sortir. A l'instant que la princesa va sortir van tornar a tancar i barrar portes, perquè els habitants del poble tenien molta por al drac, el drac era: de color verd amb escates, amb pues al cap i a la cua, i el pitjor de tot és que treia foc pels queixals! La princesa, caminava i caminava, plorava i plorava...i de sobte va venir el drac, es podia veure que estava afamat venia corrents i quan feia les passes es movia tot el terra, la princesa estava terroritzada. La princesa sabia que si tornava cap al poble el drac la perseguiria, i el poble es destrossaria, no tenia alternativa, però de sobte... - Què és allò - Va preguntar-se la princesa. Espera que!? És el cavaller Sant Jordi! El cavaller Sant Jordi era superfamós a les xarxes socials. Venia dins d'una limusina, va

sortir de la limusina i a l'instant estava envoltat de paparazzis, la princesa va quedar flipant, i el va començar a cridar. - Cavaller Sant Jordi!! Cavaller Sant Jordi! Cridava la princesa amb totes les seves forces. El cavaller es va girar, i va mirar cap a la princesa. - Aquí! Aquí! - Deia la princesa mentre movia els braços amunt i avall. El cavaller va quedar amb la boca, oberta en veure aquella bestiota gegant que treia foc pels queixals. - Paparazzis! Ataqueu! - Va dir el cavaller. Els paparazzis van començar a tirar fotos al drac, fins que es va marejar amb el flaix i va caure estabornit a terra.

- Queda't si us plau! Queda't - Van oferir-li el rei i la reina. - No, gràcies - Va contestar - Encara haig de penjar la foto que m'han fet els paparazzis, salvant a la princesa. I a part ara tinc hora a la perruqueria, a les 5 tinc una sessió de fotos. - Espera't un moment agafaré el mòbil per acabar de gravar el TikTok que estava fent - Va dir la princesa. La princesa va pujar les escales corrents, va agafar el mòbil i va tornar a baixar, però quan va sortir del castell, el cavaller no hi era, només n'havia quedat un tros de pètal de la flor vermella.

- L'espasa! - Va dir el cavaller donant ordres.

Pseudònim: Comecocos Curs: 6è B

Pau Simó Kapanadze

- Aquí té! - Li va dir el majordom llançant l'espasa. Sant Jordi li va clavar l'espasa al drac. La sang era ben vermella, i d'allà n'hi va sortir una rosa. Sant Jordi va agafar la rosa. - Tingui, princesa Aina - Li va oferir el cavaller. - Moltes gràcies! - Va dir la princesa tota vermella. El cavaller va acompanyar a la princesa al poble. - Aina filla meva! - Va cridar la reina tota emocionada. - Aina el drac no se t'ha cruspit!-Va dir el rei tot content - No, gràcies al cavaller, ha sigut ell qui m'ha salvat - Va dir la princesa. - Moltes gràcies! - Van dir alhora el rei i la reina.

Un videojoc Era divendres a la tarda. No hi havia els meus pares a casa i estava plovent. Per als altres nois aquesta tarda seria la pitjor, ja que no podrien sortir a jugar amb els seus amics, però per a mi, era la millor tarda possible. Em presento, em dic Max, tinc 16 anys i em considero una persona més introvertida. No és que no em relacioni amb ningú, em refereixo que prefereixo estar sol a casa en comptes d’estar amb gent o fer coses més comunes en nois de la meva edat. En tot cas us vinc a explicar una història de la meva vida. Era un dia de primavera, estava tornant a casa després d’un dia de classes, sempre passava pel mateix recorregut: anava pel carrer “Pretty Street” i girava pel carrer “Saint John”. Aquell dia al passar per allà vaig trobar una caixa molt vella i estranya, la vaig decidir agafar i portar a casa. Un cop vaig arribar a la meva habitació vaig decidir obrir-la; hi havia

una consola molt estranya i vella. Vaig decidir connectar-la al meu monitor per veure si era un joc o alguna cosa així. En obrir-lo semblava el típic joc antic; estava en anglès. Posava “Push X to play”; en donar-li vaig començar a sentir-me estrany, com si comencés a no notar ni les cames ni els braços i després em vaig fixar que estaven desapareixent! De cop vaig aparèixer a un món en blanc i negre. Tot tenia formes sinuoses i frívoles, hi havia arbres, camps, rius, però tot en blanc i negre. He de reconèixer que tenia una mica de por; no hi havia ningú i no sabia què fer per escapar d’aquell infern. Vaig estar caminant a la deriva durant 4 dies; o el menys això em crec, perquè em va semblar una eternitat. Però al final vaig veure una espècie de poblat. En arribar em vaig desmaiar a la porta del poblat perquè ja no podia més. Algun dels membres del poblat em va ajudar i portar a casa seva perquè al despertar estava en una casa amb un drap moll al cap i els peus alçats. Em vaig aixecar immediatament i vaig anar a conversar amb la persona que m’havia acollit. -Ah, hola- vaig dir una mica espantat. -Ja t’has despertat? Suposo que tindràs moltes preguntes- em va dir. -Doncs la veritat és que sí, però com et dius?li vaig respondre. -Em dic Sr. Williams, Willy per als amics, i estàs dins d’un videojoc. Mira, t’explico: el videojoc consta de 3 nivells, o més ben dit, 3 proves. La primera ja l’has passat, ja que has arribat aquí viu encara que t’has desmaiat a la porta del poble. Te'n queden dues, si les superes, tornaràs a casa teva. Però si les falles, moriràs tant aquí com a la vida real i ningú dels dos vol això, no?- en escoltar aquesta frase em vaig quedar en blanc. I si no podia tornar?

Estava en un punt feble de la meva vida, espantat, trist i el meu mòbil no funcionava. Per tant, no podia trucar a ningú. Seguidament li vaig respondre: -No, no, òbviament. D'acord faré les proves.en dir-ho se'm va glaçar el cor, suposo que per la por. -Perfecte! Ara et porto al lloc de la següent prova- va exclamar el Sr. Williams. Vam anar a un estable del poble. Allà hi havia uns camells i em va dir que em muntés sobre un. El primer cop el camell em va tirar, però el vaig subornar amb una pastanaga i es va deixar portar perfectament. En canvi, en Willy, a la primera, el camell el va deixar portar-lo. Vam seguir un caminet envoltat d’arbres. El ser tot l’ambient en blanc i negre el camí feia més respecte. Vam arribar a una cova on hi havia una escultura en forma de persona. En trepitjar la cova, l’escultura va pronunciar: -Si aquesta endevinalla no endevineu, morireu. Ja no hi ha marxa enrere. Així que ara us la contaré -l’escultura va estar pensant una bona estona dintre del seu extens repertori, però finalment va respondre- D’acord, ja en tinc una: El seu nom és de persona, però persona no és. El seu color és el blanc i el groc, però un ou no és. Endevineu què pot ser? Vaig estar rumiant una bona estona, però vaig arribar a una conclusió: Margarida! És clar, és un nom de persona i és blanca i groga, tot encaixa! Li vaig dir: -La resposta és margarida.

-Correcte.-va dir a l'instant l'estàtua. Vaig sospirar d’alleujament. Seguidament ens van deixar passar a mi i en Willy i ens vam dirigir a l'última prova. En Willy em va guiar fins a un pou i em va dir: -Tira’t a dintre. -Seriosament?-vaig respondre espantat. Em feia bastant respecte la idea, però li vaig fer cas i em vaig tirar, amb els ulls tancats per la por. Un cop vaig tocar el fons em vaig com teletransportar a la meva habitació. Va ser molt estrany. No em quedava una prova? Un cop vaig tornar, vaig anar a la cuina a veure els meus pares. En veure'ls els vaig abraçar a l’instant. Es van quedar molt estranyats però em van tornar l’abraçada.

-Sí filla -van dir tots dos a la vegada. Uns minuts després van sortir. -Papa, mama, mireu allà - va assenyalar amb el dit. -Sembla un vaixell - va dir el pare. Ells espantats se'n van anar corrents, uns segons després una xarxa va sortir del vaixell, i se'ls va emportar. -Aaaa! - van dir tots a la vegada. La xarxa se’ls va emportar cap al vaixell. Van intentar trencar la xarxa amb les dents, però no se'n van sortir. El vaixell se'ls va emportar a un aquàrium. L'Ona estranyada va dir: -Quin lloc és aquest?

I així vaig sobreviure a aquesta aventura. Al cap d’uns dies vaig comprendre que l’última prova era tenir valor per saltar el pou. Va ser una experiència emocionant, inusual i estranya.

Pseudònim: Charli d’Amelio Curs: 6è B

Nour Santamaria Benmoussa

-És un aquàrium- va dir el pare. -I què és un aquàrium? -És un lloc a on hi ha animals del mar i la gent els va a mirar- va dir el pare. Uns homes els van agafar i els van portar a una mena de piscina que tenia aigua del mar. Una paret de la piscina tenia uns forats que accedien al mar. Un dels homes va dir: -Aquests dofins ens faran grans espectacles. -Sí- va respondre un dels homes.

Els dofins Hi havia una vegada una família de dofins molt feliç. Eren dues germanes: l'Ona que tenia dotze anys i la Carla que tenia vuit anys. El pare es deia Alexis i la mare Fatima. Vivien molt tranquils al mar del Marroc, mai havien tingut cap problema fins ara. Un dia l'Ona s'avorria molt i va dir: -Mare, pare, podem anar a passejar?

Un dia després, una dona que es deia Núria va anar a buscar els dofins per entrenar per a un espectacle. Van anar a una altra piscina molt més gran que l’altra i allà hi havia uns aros. Havien de passar per als aros. A l’Ona i a la Carla els hi va costar una mica, però no es van rendir fins que els va sortir a les dues germanes. Als dofins els començava a agradar, però trobaven a faltar la seva vida al mar. Dos dies

després la Núria va anar a buscar els dofins per fer l’espectacle amb el públic.

l’hora de sortida de l’avió, van pujar a l’avió i van enlairar.

Eren les 5 de la tarda i van fer l’espectacle sense cap dificultat. Aquella mateixa nit els van portar a l'altra piscina. L’Ona estava nedant per la piscina fins que va trobar un forat bastant gran.

Dins de l'avió s’ho van passar molt bé, van menjar i dormir perfecte durant el dia de viatge. En Pau estava molt il·lusionat perquè mai havia viatjat en avió. Era el seu primer dia. Comparat amb en Ben, ell estava molt nerviós. Quan es va acabar el trajecte i van aterrar, van sortir de l’avió i van pujar en un taxi, li van dir que els portessin al peu de la vall del Khumbu on allà s'allotjaren en una petita casa rural durant unes setmanes. Quan arribaren a la casa es van allotjar, van posar les coses de les maletes al seu lloc, triaren les habitacions i van berenar una mica. Acabat el berenar van decidir sortir una estona a passejar pel voltant.

-Mireu, mireu hi ha un forat- va dir l’Ona. Tots van passar pel forat que accedia al mar i van tornar a ser feliços com eren abans.

Pseudònim: Crepuscule Curs: 6è B

Àlex Valero López

Un gran somni a passos En Ben tenia 20 anys i un somni per complir. Arribar a pujar l’Everest. Però, tenia un problema, que vivia a molts quilòmetres del Nepal. Ell vivia a Vic. Un dia d’estiu els seus pares li van proposar d’anar de vacances i que ell i el seu germà podien decidir el lloc on volien anar. En Ben ho tenia clar, a Nepal. Però el seu germà Pau volia anar a la platja, perquè deia que a l’estiu s’ha d’anar a la platja. Després d’una estona discutint es van posar d’acord, anirien a Nepal. Aquell dia en Ben va sortir guanyant. Marxaven el cap de setmana següent, el dissabte a primera hora del matí. En Ben i en Pau estaven molt nerviosos, aquells dies se’ls hi van fer eterns. Van anar passant dies i dies i va arribar el dissabte. La família es va llevar molt d’hora. Van agafar les maletes preparades el dia passat, van agafar el cotxe i després d’una hora de trajecte van arribar a l’aeroport de Barcelona. Allà van esperar

Es van acostumar ràpidament als nous horaris i també a viure en aquelles dures condicions climàtiques. També havien de menjar coses que no havien menjat mai com verdures i pastes típiques de Nepal. A en Ben li agradava tot, però el seu germà era molt fi, sort van tenir que hi havia un supermercat amb menjars provinents d’Espanya. Normalment anaven a comprar les coses a aquell supermercat. Un dia en Ben quan estava sol va trucar a un número de guies experimentats en excursions per la muntanya que havia vist en un anunci de televisió perquè l’ajudessin i l’orientessin en la seva excursió secreta. Havien quedat en un refugi al peu de l’Everest l’endemà a les 7 del matí. Li van dir que no portés moltes coses perquè si no li pesaria molt. Abans de marxar en Ben va escriure una carta per als seus pares, aquesta carta deia: “Papes, aquest matí he marxat, no vull que us preocupeu perquè estic segur. He demanat quatre guies perquè m’ajudin a complir el

meu somni. Tornaré aproximadament en una setmana, tranquils, estaré bé”. L’endemà en Ben va posar la carta al llit dels seus pares i va marxar molt d’hora en direcció cap al refugi. Allà es va trobar els quatre guies ben preparats per començar l’aventura. Ells portaven menjar i aigua ben repartit entre ells perquè no els hi pesés tant. Van començar el viatge amb lentitud perquè no fos tan dura la pujada. Els primers dies gairebé no paraven a descansar perquè havien d’avançar. A les nits era una mica inquietant dormir a tanta altura, amb tant fred i animals que no coneixien rondant a prop d’ells. Tots els dies van ser així, però hi havia un canvi, que cada dia paraven més a descansar. Durant el trajecte veien coses que no havien vist en la seva vida: paisatges extraordinaris, animals estranys, espècies d’arbres diferents… L’últim dia que els quedava per arribar al cim estaven molt cansats. Al migdia van veure una cova i van parar a descansar. Es començaven a quedar amb poc oxigen per respirar. Els guies no volien seguir perquè era molt perillós, podien morir. Van veure aigua i menjar una mica, però quan van acabar de menjar en Ben se'n va anar sol i els guies es van quedar a la cova a descansar una estona més.

donar aigua i aliments i ja estava recuperat. Recuperat van baixar la muntanya, sense parar perquè baixar-la no cansava. En Ben se sentia bé i malament a l’hora. Bé perquè quasi aconsegueix arribar al cim i perquè ho havia intentat i se sentia malament perquè no havia complert del tot el seu somni. L’endemà ja eren al peu de l’Everest, en Ben els hi va donar les gràcies de tot cor i es va acomiadar. En arribar a casa el primer que va rebre van ser abraçades i llavors un bon càstig per no dir res als pares. Els seus pares estaven molt preocupats. En Ben els hi va explicar tot i la mare el va tornar a renyar després de tot el que li havia passat. El seu germà estava molt content de tornar-lo a veure perquè tenia ganes de tornar a empipar-se i també perquè l’estimava. Després van passar la tarda tots junts i s’ho van passar molt bé. En Ben estava molt content encara que no hagués acabat de complir el seu somni, però ho havia intentat i s’havia esforçat al màxim, això és el que comptava. En Ben ara al cap tenia un altre pensament, tornar-ho a intentar, fins que ho pogués aconseguir.

Pseudònim: Nuni Curs: 6è C

Bruna Malet Sabaté

En Ben seguia, però quan només portava vint metres va caure a terra. Després d’un parell de minuts, va poder tornar a aixecar-se i va seguir. Pocs passos després, ja gairebé no tenia oxigen, es va desmaiar. Els guies van sortir de la cova, un d’ells va mirar cap amunt i va veure en Ben inconscient a terra. Va cridar als altres que ja estaven baixant i els hi va dir que el noi estava desmaiat. El grup de guies van pujar a buscar en Ben, el van agafar com van poder i entre els quatre el van poder baixar fins a la cova. Allà el van reanimar i ho van aconseguir. Li van

Llibres Hi ha llibres de tots colors, d’històries fantàstiques i d’amors. Et transporten a altres mons, i pots explorar llocs nous a fons. Amb els llibres pots somiar, estimar, imaginar i volar. Pots llegir llibres gruixuts, o si vols d’altres més curts.

Hi ha llibres per a la canalla, per exemple una rondalla. Hi ha llibres per a més grans, fins i tot per a gegants. N’hi ha per totes les edats, N’hi ha de gossos i de gats. En són tants de diferents, que segur que tots no els tens.

Pseudònim: Nu Curs: 6è C

espero que tot s’hagi acabat per a les vacances d’estiu. Estant a casa tancats fent classes per ordinador, la colla ens ha faltat però hem conservat la il·lusió. Arribant ara al final de tot cor us desitjo, que no perdem la moral i matem junts aquest bitxo.

Núria Anfruns Serra

Martina Rodriguez Orriols

Lluitem contra la pandèmia Des que va arribar el dolent Covid 19, tothom va experimentar tot un gran enrenou. Que si va ser un ratpenat que va aterrar a la Xina, tot i no ser comprovat a més d’un amoïna. Per poder-me protegir amb una tela de baieta a mi se’m va acudir fer-me’n una mascareta. Jo en dono ara constància esperant la gran vacuna, que crec i guardo distància perquè tots anem a una. Uns diuen estar-ne farts, perquè ho troben tot molt llarg, altres que no n’hi ha per tant que és qüestió d’anar aguantant. A l’escola ens han confinat perquè un donà positiu,

Pseudònim: Floreta Curs: 6è C

La fantasia Hi havia una vegada una nena que es deia Laia, la Laia tenia un gosset molt peludet, que es deia Tubi. Era estiu, i vivia en una finca a la muntanya. La finca es deia can Masonet, i era molt rústica. Allà havien viscut moltes aventures. Un dia la Laia va convidar als seus amics: la Clara, en Joan, la Meritxell i al Pere. A tots ells els hi agradava molt anar a casa de la Laia, era molt gran i tenia piscina, però el que més els hi agradava era jugar en un petit bosc que hi havia al darrere de la casa. Jugaven a muntar-se una cabana amb troncs i tota mena de materials que trobaven per aquí i per allà. Els hi agradava molt el món de la fantasia sobretot a la Laia. La Laia va marxar a buscar refrescos a la casa, ja que feia molta calor. Baixant la baixada es va entrebancar amb una cosa que estava clavada a terra, semblava una clau, però no li va donar importància. Ja es feia tard i la mare li va dir que havien de començar a recollir. La Laia ho va anar a dir als amics. Van anar arribant les mares dels nens i nenes i van començar a

marxar tots. La Laia també va anar a dormir. L’endemà, quan es va llevar li va dir a la mare: - Mare, em puc emportar al Tubi a passejar pel bosc? - D’acord, però emporta’t aigua, alguna coseta per menjar i no tornis tard, a les sis de la tarda et vull aquí. Dit això la Laia va agafar l’aigua, el menjar, al Tubi i van enfilar bosc amunt. Ja portaven molta estona i el Tubi no podia més, era molt tros per unes potetes tan petites. Al cap d’una estona de caminar i més caminar, van veure una porta molt petita, que no hi cabia ni el Tubi. Al costat de la porta hi havia un paperet que hi deia amb unes lletres molt estranyes: SI VOLEU ENTRAR EN AQUESTA PORTA, PRIMER HEU DE TROBAR LES TRES CLAUS AMAGADES. - La clau que vaig trobar ahir! - Va cridar la Laia. El Tubi no sabia perquè tornaven, en direcció a la casa. Just a la baixada va agafar la clau amb la qual es va entrebancar el dia anterior. - Ja en tenim una! Tubi ara has de buscar una igual com aquesta. - Va xiuxiuejar a l’orella del Tubi tot fent-li olorar la clau trobada. Al cap d’una bona estona buscant, van trobar una clau a dalt d’un arbre, la Laia amb molta cura, va pujar tot lentament fins a arribar a dalt de tot. - La tinc! Tubi aparta que salto! - Va dir. Va fer un salt i ja era a baix, ara només li faltava una clau. La va trobar just passat el riu. Al costat d’una pedra. Van arrencar a córrer, cap a la porteta. Un cop al davant la Laia va provar les tres claus de moltes maneres diferents. De cop i volta va sortir un paperet de dins de la porta que deia: HAS DE POSAR LES TRES CLAUS A LA VEGADA. Ho va fer, i la porta es va fer gran. Tots dos plegats hi van entrar. Van caure per un forat i van anar a parar a una esplanada verda i plena de vegetació. Però el

Tubi no hi era. La Laia va veure un poble i va decidir anar-hi. Quan va arribar li van dir que, què feia una nena aquí sola en el món de la fantasia. La Laia estava contenta, però a la vegada espantada. La van vestir tal com anaven vestits allà, les persones normals anaven molt estrafolàries i els objectes cobraven vida! La Laia quan va veure aquell rellotge que penjava de l’ajuntament que hi deien les cinc es va posar molt nerviosa, ja que la mare li havia dit que a les sis havia de ser a casa. L’única manera de sortir d’aquell món era travessant tot el camp. Al principi del camí es va topar amb un pagès, que es deia Jilo. Resultava que aquell pagès li va passar el mateix que ella, i ja tenia ganes de tornar al seu món, al món de veritat. Així que tots dos plegats es van endinsar camp enllà. Van arribar a un riu, on el Jilo li va explicar que el pont només s’hi posava quan sortia la lluna. Van esperar que sortís la lluna. Quan per fi va sortir el pont va aparèixer i el van poder creuar. Van seguir caminant i es van trobar amb uns bolets de color rosa gegantins. En aquell obstacle havien d’anar vestits roses, cosa que la Laia anava blava i el Jilo groc, per sort allà al costat hi havia una botigueta especialitzada per si et trobaves amb el mateix problema. Van sortir de la botiga ben guarnits de rosa. Ara només quedava un obstacle. La Laia no podia més, li va explicar, que no trobava al Tubi i que sense ell no podia avançar. El Jilo li va explicar que un cop passat l'últim obstacle hi havia una taquilla on hi habitava l’home més savi del món de la fantasia. Allà li podien preguntar el perquè el Tubi no hi era. L'últim obstacle era passar per un camp ple de cabres de color groc. Que pel que semblava no tenien gaires ganes de moure’s. L'única manera era trobant un xiulet que estava amagat dins d’aquella llana llefiscosa. Van començar a buscar fins que el Jilo el va trobar. En aquell precís moment el Jilo es va posar el xiulet a la boca i el va fer sonar Piiiiiiiiiip!

De cop totes les cabres van començar a córrer. Al cap d’una estona caminant van arribar a la taquilla del Ritsa l’home més savi. La Laia estava tan cansada que no li sortien les paraules. Passats uns minuts agafà aire i li fa la pregunta de per què el Tubi no hi era. El savi marxa, per una porta que té a la taquilla. - Hola? - Pregunta la Laia. La Laia es posà a plorar com una desesperada tot dient: - Veus Jilo, no hi ha cap solució, m’hauré de quedar aquí per sempre i sense saber què se n’ha fet del Tubi. El Jilo la va calmar tot acariciant-li l’espatlla. En un tancar i obrir d’ulls el savi va tornar a la taquilla amb uns papers a la mà. - Tinc la solució. El Tubi no ha pogut entrar en el món de la fantasia.- Va dir el Ritsa. - Per què? Això vol dir que està viu?! - va contestar la nena. - Sí, el Tubi no creu en la fantasia i per això no ha pogut entrar, cosa que a tu et passa el contrari. I dit això ja pots pujar aquestes escales que tornaràs al món real. - Tot assenyalant-li les escales. La Laia les va pujar i es va topar amb el Tubi. Tubi! T’explicaré com és el món de la fantasia, per poder-hi anar junts! - Va exclamar tot contenta.

Pseudònim: Plugim

Judit Santanach

Coses d’abans, ara i sempre La Clàudia feinejava per casa, com cada dia a aquelles hores. Recollir la cuina, plegar la roba, preparar el dinar de l’endemà... El seu fill

Gerard, sortia de la dutxa embolicat amb una tovallola, ella se’l va mirar orgullosa, el seu fill era el millor que li havia passat a la vida, i llavors els va veure. No va saber què fer ni què dir, en pocs segons li van passar un munt d’idees pel cap, gairebé totes d’allò més esgarrifoses. No podia ser que, al cap de tants anys, i després de tot el que ella havia viscut, tornessin els monstres del passat per turmentar-la. El cap li anava a mil però no va ser capaç de verbalitzar res. Necessitava pensar com enfocar el tema per tal que el Gerard no es tanqués en banda. Últimament parlar amb ell era difícil, estava sempre a la defensiva i quan arribava de l’institut es tancava ràpidament a la seva habitació i només en sortia per cobrir necessitats bàsiques. La Clàudia sempre havia tingut molt bona relació amb el seu fill, només es tenien l’un a l’altre, però era novella en allò de tractar amb fills adolescents. Els canvis d’humor sobtats, les poques ganes d’explicar coses, els ulls posats sempre a la pantalla del mòbil, els cascs a les orelles... Tot plegat la tenia preocupada. Enyorava quan podien passar hores parlant del que havia fet a l’escola, del què havia après, el què li havien dit els amics... Ara era complicat trobar un moment en que el Gerard tingués ganes de compartir alguna cosa. De totes maneres, la Clàudia el coneixia bé i ho tenia clar, a en Gerard li passava alguna cosa que el tenia molt amoïnat i ara començava a fer-se una idea del que era. Després de veure els blaus als braços i a l’esquena ja no li quedaven gaires dubtes. No podia ser que després de tot el que ella havia fet i havia passat per aconseguir un futur millor pel seu fill, per proporcionar-li un entorn lliure de prejudicis, on tingués les mateixes oportunitats que la resta i no se’l jutgés per la seva procedència, ara ell fos

víctima d’assetjament com ho havia estat ella ja feia temps. Es va acostar a la porta de l’habitació del Gerard, havia de parlar-hi però no sabia com fer-ho. Va acostar l’orella a la porta i no va sentir res. Probablement ja dormia. Va pensar que hi parlaria l’endemà al matí. La Clàudia es va estirar al seu llit i la seva vida va començar a passar per davant dels seus ulls com una pel·lícula en blanc i negre. Ho recordava tot tan bé: les burles, les bromes pesades, els insults, les rialles, la por, la tristesa, les ganes de desaparèixer... Llavors no es parlava de bullying però allò que ella va patir durant anys ho era, ara ho sabia. Al seu poble natal només hi havia un institut i, és clar, tots els adolescents del poble i dels voltants hi anaven. Els alumnes es coneixien tots i les famílies també. Això a ella li va complicar molt les coses. La família de la Clàudia no era de les convencionals ni de les que es triarien si això es pogués triar. Els seus pares no ho havien tingut fàcil ni havien sabut fer les coses gaire bé. El seu pare, tothom al poble ho sabia, es dedicava a anar de bar en bar passant les hores i gastant-se els pocs diners que guanyava la seva mare fent més hores que un rellotge netejant cases. Tant el pare com la mare gairebé no havien pogut estudiar i amb prou feines si podien llegir textos senzills i escriure notes a l’agenda de l’escola amb faltes d’ortografia que després ella intentava dissimular. Quan estava serè, el pare no es que millorés gaire. Tenia mal caràcter, cridava per tot i a tota hora. La mare treballava tantes hores com podia i no li quedava temps per la Clàudia que va aprendre a sortir-se’n sola. Bé, sola del tot no. Va tenir l’ajuda de l’assistent social de l’Ajuntament, d’alguna amiga, d’alguns veïns benintencionats que li donaven roba, llibres i joguines, d’algunes mestres...

Podríem dir que la Clàudia va ser un d’aquells casos en què el sistema funciona. Un cas en que l’escola realment té un paper compensador de desigualtats. Va estudiar i això va ser el seu refugi i la seva sort. De totes maneres, amb aquell panorama familiar, ja es podia preveure que a l’institut seria carn de canó. I així va ser. Hi va haver algunes noies que es van dedicar a fer-li els anys d’institut insofribles. Reien d’ella per la roba que portava, pel pentinat, perquè el seu pare era un alcohòlic, perquè la seva mare no sabia escriure o per qualsevol altra cosa que els passés pel cap. Tot era fer bromes de mal gust i comentaris per ridiculitzar-la i fer-la sentir malament. Les seves amigues de primària se’n van anar allunyant perquè no volien ser elles les víctimes de les burles i quan passava, quan ella era víctima d’aquelles agressions, les seves amigues senzillament miraven cap a una altra banda perquè les agressores de cap manera poguessin tenir temptacions de redirigir els seus atacs cap a elles. Sense voler-ho es convertien en còmplices d’aquell assetjament permetent que es perpetués dia rere dia. Així és com es va anar quedant sola i com va anar passant aquells anys de secundària. Va provar de parlar-ho amb la seva mare però no va trobar-hi la comprensió que buscava i a partir de llavors va optar per callar i aguantar, cada dia més trista i més enfonsada. Va decidir que estudiaria psicologia, tenia ganes de comprendre millor el pensament, el comportament i les emocions que movien els qui l’envoltaven. Quan va arribar a la universitat va conèixer el Miquel. Un noi de ciutat, agradable, divertit, amb el qual podia tenir converses d’allò més interessants que podien durar hores. S’hi va aferrar com si fos el seu salvavides. El Miquel era el seu amant, el seu amic, la seva família,

la seva alegria. Per ella ho era tot i li va donar tot. La Clàudia i el Miquel venien de mons molt diferents i això no va trigar a notar-se i a portar problemes, o potser va ser que en Miquel no l’estimava tant com ella es pensava. La qüestió és que en Miquel va tenir por, no es veia formant part de la família de la Clàudia ni compartint amb ella els problemes que patia a diari a casa seva. Li va sortir l’oportunitat de continuar amb els estudis a l’estranger i la va aprofitar. Va desaparèixer de la seva vida tal i com hi havia arribat, sense avisar i sense calcular els danys que provocaria. Quan la Clàudia va saber que estava embarassada, en Miquel ja no donava senyals de vida. Va dubtar, va tenir por, va fer llargues llistes de pros i contres i finalment va decidir tirar endavant amb l’embaràs perquè aquell fill que esperava li donava forces, i de fet era l’únic que tenia. S’hi va dedicar en cos i ànima. Li quedaven dos anys per acabar la carrera que van acabar essent cinc, ja que entre el nen i la feina a la residència d’avis que necessitava per mantenir la seva independència econòmica, poc temps li quedava per estudiar. Però finalment es va graduar i després de molts currículums, entrevistes i pràctiques no remunerades, va aconseguir una feina de psicòloga en un hospital. N’estava encantada. Quan va néixer el seu fill, el Gerard, malgrat les dificultats que suposava pujar un fill tota sola, va decidir que no tornaria al seu poble. Volia que el seu fill no visqués condicionat pel que els altres sabien i pensaven d’ella i de la seva família. Volia que tingués l’oportunitat de fer-se el seu propi futur, sense expectatives imposades ni falses creences. Van ser uns anys feliços. Va gaudir de la maternitat tant com va poder. Mai s’havia sentit tant estimada com quan el Gerard la

mirava amb aquells ullets esperant que ella l’agafés a coll o li fes una abraçada. S’entenien sense necessitat de parlar, feien un gran equip i sentien que junts podien amb tot. El Gerard va sentir la seva mare davant la porta de l’habitació. Es va cobrir amb la manta. Les llàgrimes li baixaven galtes avall i no volia que la seva mare el veiés així. Va sentir com ella caminava pel passadís i va respirar alleujat. No hi volia parlar, no li volia explicar, de fet no sabia ni com fer-ho. Feia dos anys que anava a l’institut i no sabia ben bé com havia començat aquella situació: un comentari, una broma que feia riure a tothom menys a ell, un copet a l’esquena, deixalles a dins de la seva maleta, una imatge seva manipulada i enviada al grup de WhatsApp... Fins que van arribar aquells cops de puny als braços i a l’esquena entre classe i classe, als lavabos, al pati i als passadissos, que li cremaven a la pell però sobretot a l’ànima. Ell intentava per tots els mitjans passar desapercebut, no intervenir a la classe, no ensenyar mai les seves notes que eren excel·lents, no portar cap peça de roba que pogués cridar l’atenció, no aixecar la vista de la seva llibreta, no riure, no comentar, no mirar, no contestar preguntes, no plorar, no fer res. Però era igual, sempre trobaven algun motiu i sempre acabava rebent. Li costava cada dia més llevar-se, agafar la maleta i caminar els cinc-cents metres que separaven casa seva de l’institut. Quan no s’hi veia en cor de cap de les maneres, simulava un mal de panxa molt fort o mal de cap. A vegades, no li calia ni tan sols fingir-ho perquè només de pensar en el que li esperava quan passés per la tanca de l’institut ja li venien tots els mals. Es sentia trist i sol. Volia que tot allò s’acabés d’una vegada però per més que ho intentava no se’n sortia.

Volia parlar-ne amb la seva mare, però li feia por que si ho deia la cosa pogués empitjorar encara més. Ja no podia parlar amb la seva mare com abans. No sabia per què però ara, quan intentava explicar alguna cosa a la seva mare, sempre rebia respostes que no li agradaven i que el crispaven. És com si ella ja no l’entengués com abans. Sovint, quan arribava a casa, només tenia ganes de mirar vídeos al mòbil, posar-se a fer els deures, jugar una estona a la play, estirar-se al sofà i sobretot estar sol. El simple fet de tenir a la seva mare rondant a prop i fent preguntes ja el posava a la defensiva. No se’n sentia orgullós. S’estimava molt a la seva mare i sempre havien tingut una relació molt especial, però ara sentia que alguna cosa havia canviat. Enyorava la seva infantesa, quan jugaven junts, cuinaven, reien de les mateixes coses i podien passar hores parlant de tot. Llavors pensava que ella ho feia tot bé i que sempre tenia solucions per tot. Era tot el que necessitava per sentir-se segur, estimat i feliç. La veritat és que mai havia trobat a faltar la figura d’un pare. Coneixia el seu pare però ell no havia fet mai el que se suposa que fan els pares. Només el visitava de tant en tant, li feia regals i li donava diners. Així que mai comptava amb ell ni n’esperava res. També coneixia els seus avis, però els veia dos cops l’any com qui veu uns parents llunyans. Tenia alguns amics, fins i tot bons amics, però amb qui podia comptar sempre era amb la seva mare. Per això, ara se li feia tan estrany no ser capaç d’explicar-li el que li passava. Es sentia bloquejat, trist, insegur, espantat i cada dia més perdut. No sabia com sortir d’aquell estat ni d’aquella situació. Va intentar deixar la ment en blanc, pensar en moments agradables, escoltar música, llegir, mirar el mòbil... Però no aconseguia dormir. Últimament es podia passar així hores.

Llavors, durant el dia, anava cansat, li costava molt concentrar-se en les tasques acadèmiques i el seu rendiment ja havia començat a baixar. Finalment, després de donar unes quantes voltes, es va adormir. La Clàudia es va llevar a primera hora. De fet, pràcticament no havia dormit. Va passar la nit pensant en com havia d’enfocar aquella situació i ara ja sabia com fer-ho. Decidida va anar cap a l’habitació del Gerard. Es va asseure a la vora del seu llit i el va despertar amorosament. Ell va obrir als ulls, va veure la seva mare allà, la va mirar i va entendre que ella ho sabia. Ella sempre ho acabava sabent tot. Llavors va començar a plorar. Les llàgrimes van brollar del seus ulls durant molta estona abans no va ser capaç d’articular alguna cosa amb sentit. Quan per fi li van començar a sortir les paraules, semblava com si no tinguessin aturador. Va treure tot el que tenia a dins i feia tants dies que l’inquietava. Després es va sentir millor, semblava com si aquella càrrega que portava, compartida, ja no pesés tant. La Clàudia va escoltar sense deixar d’acaronar el seu fill, intentant tranquil·litzar-lo i contenint les llàgrimes que amenaçaven en sortir dels seus ulls. L’entenia tan bé, sentia el seu dolor com si l’estigués patint ella mateixa. Va pensar que realment hi ha algunes misèries, que malgrat l’evolució i el pas dels anys, es reprodueixen. Renoven les formes, en canvien els motius, incorporen nous models però no desapareixen. Tant ella com el Gerard es preguntaven per què, per què ells, però aquesta era una pregunta sense resposta. Només calia un agressor i una colla d’espectadors que es limitessin a mirar i consentir implícitament l’assetjament perquè aquest aparegués i es perpetués en el temps.

Quan el Gerard va haver acabat d’explicar-ho tot a la seva mare, es va sentir alleujat. Ja no recordava com n’era de reparador compartir les seves preocupacions amb la seva mare. Sentia que aquell era l’inici de l’acabament del seu patiment. Junts van tenir clar el que calia fer.

Pseudònim: Goretti

Marta Puntí Puigdomènech

I ens donàvem la mà I, per primera vegada, ens donàvem la mà. La seva mà càlida i forta. Amb timidesa, tendresa, amb desig. Sentint el batec del cor accelerat oprimint-nos el pit. Les galtes rosades i el pols latent fort entre els dits. Em premies suaument però amb fermesa. Tres vegades. Era el nostre petit senyal. Sabíem que tot estava bé. Que tot aniria bé. Em donaves la mà. Quan estava apunt de caure, o quan ho feia del tot. Em tiraves amb força i m’alçaves perquè ni tan sols em pogués fer mal als genolls. Quan el camí ens semblava fosc, llarg, cansat i rocós, quan sentíem que les cames no podien ni suportar el pes del cos, sempre ens donàvem la mà. Ens donàvem les mans. Balancejant al ritme de les nostres passes, mentre converses banals o plenes de sentit omplien les passejades. Serpentejàvem pels carrers de la ciutat que ens havia vist créixer, veient passar la mateixa gent que ens coneixia de sempre,

i somrèiem sincerament mentre ens donàvem la mà. I ara et dono la mà. Ara la mà és freda i fràgil. Ja no caminem. Estem quiets, immòbils, gairebé sense parpellejar. I em pressiones suaument i dèbil, només dues vegades. I jo, premo una tercera vegada. Serà la última. És el nostre petit senyal. Sabem que tot està bé. Que tot aniria bé. I després d’un silenci infinit, ens deixem les mans.