CUC 66 / Sant Jordi by Escorial Vic

Vet-aquí el número 66 de la revista CUC. Està dedicat, com els darrers cursos, a publicar els treballs seleccionats en els Jocs Florals de l’escola. Com en les darreres edicions, el format és digital i té dues edicions: una per infantil i primària, on s’inclouen els premis pels pares i mares de l’escola i una edició per Secundària i Batxillerat que inclou els premis dels professors. La revista ha estat editada pels alumnes del Grau Mig del Cicle Formatiu de Sistemes Microinformàtics i Xarxes, sota el mestratge del professor Eduard Selva i de manera molt especial per l’alumne Jean Paul Dal Broi. El nostre agraïment. La publicació del conjunt de treballs premiats en els Jocs Florals de cada curs és una manera de reconèixer la bona feina feta pels alumnes. Enguany, hem celebrat els 47 anys de celebració dels Jocs Florals a l’escola. La tradició de celebrar els Jocs es remunta a l’any 1973. Convocar anualment uns Jocs Florals és una manera més que té l’escola d’incentivar l’estima per la cultura i la llengua catalanes. De manera ininterrompuda, l’escola ha anat celebrant aquesta festa que, arrelada en l’edat mitjana, representa una manera amable i divertida de competir a través de la llengua. Volem agrair, des d’aquest editorial, la tasca de lectura i de selecció de treballs que han fet les diferents Comissions dels Jocs. Aquest curs, marcat per la pandèmia, ha fet que els Jurats fossin interns, en el marc de cada Cicle o Etapa a Infantil/Primària o de curs a Secundària i Batxillerat. Llegir, expressar i escriure són tasques i plaers que ens ajuden a créixer i a desenvolupar tots els nostres sentits i els nostres sentiments. Aquest és un dels sentits més plens de l’ús de la llengua. Que fruïu amb la seva lectura! Felicitats a tots els qui, enguany, heu estats escollits pels vostres treballs. També, la nostra felicitació a Mestres, pares i mares que han participat. Equip de Direcció Vic, maig de 2021.

Imatge portada: Greta Armengol Seguranyes 1er ESO A Edita: Col·legi Escorial de Vic, carrer Santa Joaquima de Vedruna número 6 de Vic Equip de redacció i revisió de la revista: Comissió de Biblioteca Maquetació: Cicle Formatiu de Grau Mitjà – Sistemes Microinformàtics i Xarxes – 2020-2021

102

Pseudònim: Ximbomba Curs: 1r ESO A

Jaume Casas

Un cop més Fa ja molts anys, hi havia un noi que es deia Joaquim. Era fill de pagès i li agradava molt ajudar a tothom qui pogués. Ressaltava per la seva curiositat d’aprendre coses noves. Un bon dia es va despertar com sempre a les 6 del matí i va esmorzar a la cuina un bon got de llet de les seves pròpies vaques. Es va vestir ben entusiasmat i va pujar al tractor per començar la seva jornada. Durant tot el matí va anar camp amunt i camp avall, estripant la terra per poder-la abonar més endavant. Al migdia, a l’hora de dinar, va haver d’anar al poble a buscar pa, queviures i altres subministraments per la granja que el seu pare li havia encarregat. Sortint del forn de pa de la Pepita, va topar bruscament amb un senyor gran d’uns 60 anys. El va ajudar a incorporarse, i li preguntà si havia pres mal. Van iniciar una conversa i a poc a poc van anar establint forces connexions. L’home es deia Ramon. Aquest li va demanar si el podia ajudar a engegar una màquina de tallar gespa que tenia pel jardí. En Joaquim va acceptar la proposta, i, a més a més, com que tenia alguns coneixements de mecànica, ja que a pagès s’utilitzen moltes màquines i eines diferents, li feia especial il·lusió. Es reunirien a dos quarts de cinc de la tarda a davant de Can Tastet, la cafeteria del poble. Va arribar l’hora i es van trobar tal i com havien quedat. Es van saludar i tot seguit van anar caminant cap a casa en Ramon. Cinc minuts després, van arribar i van prendre un te. En

Joaquim va quedar sorprès de la casa que tenia aquell bon home. Era molt gran i espaiosa i tenia uns colors molt vius. En acabar-se el te, en Ramon li va ensenyar el tallagespa que tenia dins d’un cobert de metall amb altres trastos vells. Van treure el tallagespa del cobert i en Joaquim el va inspeccionar. Va veure que era bastant antic però que estava molt ben conservat. El va provar d’engegar pero no va poder i va pensar en les diferents avaries que podia tenir. Va comprovar que totes les peces estiguessin en bon estat i ben muntades per tal de fer el seu treball correctament i també que tingués el dipòsit ple de gasolina. Va veure que hi havia una corretja trencada. Pensant i pensant on podria trobar-ne una de nova es va anar fent tard. Les campanes del campanar del poble, van anunciar dos quarts de nou i en Joaquim va haver de marxar cap a casa seva. En Ramon li va donar les gràcies a en Joaquim per haver trobat què li passava a la seva màquina tallagespa encara que no havia pogut solucionar-ho del tot. El jove no es va donar per vençut i mentre estava sopant seguia pensant i pensant…. L'endemà va seguir la rutina de cada matí. Quan ja estava aparcant el tractor abans de dinar, va veure un tros de ferro atrotinat al final de l’aparcament amb altres eines que tenia per poder treballar la terra. Va pensar que podia ser la màquina tallagespa del seu avi. Va fer un salt del tractor i corrent va anar cap a la màquina. Va assegurar que hi hagués la corretja i sobretot que estigués en bon estat. La corretja estava perfecta i ràpidament i excitat va trucar a en Ramon. En Joaquim va avisar que aniria a casa seva a montar-li la corretja. I així ho va fer. Va agafar el seu Land Rover i se'n va anar a casa d’en

Ramon. Quan va arribar, es van saludar i ràpidament el noi va anar a muntar la corretja a la màquina. Va treure la vella i va posar la nova. En principi, hauria d’anar, no podia fallar, tot encaixava, va pensar. En Joaquim va dirigir-se a en Ramon i li va dir que provés d’engegar-la. De cop es va sentir un brum brum brum… La màquina es va engegar! En Joaquim amb una rialla i satisfet, van fer una encaixada de mans i en Ramon el va invitar a dinar. Han estat sempre més amics, molts cops queden i xerren de qualsevol cosa que els passa. En Joaquim no es el primer ni l'últim cop que ajuda a la gent i encara ara, ho segueix fent. Pseudònim: Curs: 1r ESO A

Martina Tort

Vida i mort d’un cirurgià Vaig començar la carrera als divuit anys a l’universitat de Barcelona, vaig fer els set anys de medicina i els quatre d’especialització en cirugia, i quan vaig acabar de ser interna, vaig començar la residència a l’hospital la Vall d’Hebron. Jo, vivia en un pis al centre de Barcelona, però no tenia suficients diners com per pagar-me’l jo sola, així que vaig decidir buscar companys de pis. En vaig trobar, vam estar molts anys compartint pis, convivint amb ells, rient amb ells, es van convertir en els meus millors amics… Ells també treballaven a l’hospital amb mi. A l’hospital se’ns assignava un superior en els diferents camps de la cirurgia, tenia uns companys, feiem torns de vuitanta, seixanta, quaranta hores i després marxàvem a casa (en teoria). Érem addictes a la cirugia, fèiem de tot per entrar en un quiròfan, encara que fos només per operar un tumor durant deu hores.

La meva rutina era despertar-me, vestir-me, anar a l’hospital, fer les rondes, i esperar entrar en un quiròfan, a fora de la feina els teus companys podien ser els teus amics però a dintre, no, tot era una competició per quedarse el pacient més greu. Un bon dia, em vaig llevar i vaig anar a l’hospital, com sempre, però hi havia alguna cosa a l’hospital que era diferent, ens va arribar un avís a tots dient que hi havia un accident de tren, un tren s’havia descarrilat i havia xocat amb un altre. Vam agafar la primera ambulància que vam trobar i vam anar cap al lloc dels fets, hi havien desenes de morts, i centenars de ferits, era depriment veure tot aquell escenari, però evidentment no teniem temps de pensar, així que em vaig posar a treballar. Vaig veure una noia embarassada d’uns 5 mesos i la vaig col·locar directament a una camilla, la vaig examinar de dalt a baix fins que vaig trobar un objecte personal, no era molt difícil endevinar la seva edat ja que se la veia molt jove d’uns setze anys, la vam portar directe a quiròfan, tenia pràcticament totes les costelles fracturades i moltes més lesions, a més de la cara destrossada. L'operació es va complicar i vam haver de treure el bebé. La mare va morir. Quan ja va passar un temps el bebé es va fer més gran i fort, estava en adopció però ningú el volia adoptar, em feia mal veure aquella nena sola en un orfenat fins que tingués divuit anys, així que després d’una gran discussió amb la meva dona, vam decidir adoptar-la. Li vam posar de nom Àsia. Els anys van anar passant i l’Àsia es feia gran amb nosaltres, semblava que no teniem temps d’estar amb ella perquè estavem sempre al quiròfan. Ens l'estimàvem molt. Estava a l’hospital revisant un historial d’un pacient molt complex i es va sentir un soroll molt fort, i al cap de res era estirada al terra amb una prestatge a sobre, sense poder moure’m.

Vaig aconseguir sortir d’allà i a uns metres de distància, hi havia el meu millor amic estès a terra, era mort, tenia les cames i els braços trencats, i un traumatisme cranial. Em va venir un atac de pànic i vaig començar a plorar i cridar. -

Ajuda! Ajuda! Hi ha algú?

Era evident que hi havia algú però estaven o inconscientes o no tenim forces per parlar. A continuació vaig anar corrents a la UCI (com vaig poder, hi havien moltes runes) hi havien pacients molt greus, així que volia veure com estaven. Només vaig trobar tres pacients vius, i amb lesions poc greus, res que una sutura no pogués arreglar. Després vaig anar a l’ala de pediatria i vaig treure tots els nens possibles, perquè els portessin cap a Sant Joan de Déu, després vaig anar a veure els quiròfans, no hi van haver supervivents, menys la meva millor amiga que estava molt greu, però viva. Quan van treure tots els morts, i van portar els supervivents a Sant Joan de Déu, els policies van investigar què havia pogut provocar tal catástrofe, i van deduir que havia estat un cotxe bomba, un cotxe bomba havia causat la mort de molts pacients, companys de feina, amics i la de la meva dona. Després de l’accident vaig agafar la baixa per depressió, i vaig baixar a Sau, a casa els meus pares, volia que la meva filla veiés els seus avis. M’hi vaig passar tot un mes, després vaig tornar cap a Barcelona i vaig fer una mica de neteja al meu pis i vaig tornar a anar a l’hospital, per donar-me d’alta i tornar a treballar, ja estava preparada per tornar a treballar. A l’entrada em vaig trobar a la meva millor amiga menjant un taco, se'm va tirar a sobre i em va fer una gran abraçada. Totes dues vam entrar a l’hospital, mentre conversàvem. - Com vas?- em va dir la meva millor amiga.

Millor, vaig baixar a Sau a veure als meus pares- vaig contestar jo.

Sincerament jo creia que aquella conversa no anava enlloc, però ella seguia conversant, i jo, jo només volia arribar cap al despatx del cap de cirugia per poder parlar amb ell, i finalment vam arribar al despatx. Però em vaig endur una sorpresa… Quan vaig entrar al despatx no hi havia ningú, cosa que em va estranyar ja que sempre hi havia algú, la meva millor amiga em va acabar d’acompanyar, després ella va obrir la porta del despatx, va anar a la cadira i es va asseure.. - Eli! Què fas? És la cadira del cap, ningú hi pot seure! Ja ho saps que és molt maniàtic!- vaig reaccionar jo molt esverada. -

Quin cap?- va dir ella- Ah! El cap,sí, sí, sí, mira, t’explico, el cap va triar un altre cap de cirurgians perquè ell es va jubilar, així que em va escollir a mi perquè tu estaves de baixa, si no, tu eres la seva primera opcióanava parlant mentre es menjava el taco.

Així que la meva nova cap era la meva millor amiga. Quin desastre.

Després d’aquesta sorpresa vaig tornar cap a casa meva, i vaig continuar netejant el pis fins que me'n vaig cansar i em vaig adormir, però al cap de cinc minuts l’Àsia em va despertar: -

Mare, mira que he trobat! És molt maca me la puc quedar si us plau?Havia trobat una caixa de música que m’havia regalat la meva dona quan portavem un any de relació.

Sí, me la va regalar la teva mare fa molts anys! Queda-te-la!

Després d’aquesta conversa vaig anar al meu llit perquè estava molt cansada i em vaig adormir de seguida. El dia següent vaig anar a l’hospital per tornar a treballar, quan vaig arribar, a la meva nova cap se li va acudir la genial idea de col·locar-me en un assaig sobre la diabetis, evidentment jo no volia estar investigant una malaltia, jo el que volia era operar, però no vaig dir res i durant tot el matí vaig estar mirant ratolins. Però per fi va arribar la tarda i vaig poder fer una cirugía. Em vaig rentar les mans, em vaig col·locar la mascareta i els guants i vaig començar a operar, o al menys ho vaig intentar. Quan el pacient va estar davant meu, la meva mà va començar a tremolar, no podia tallar, estava bloquejada, i em van fer tornar als assajos. Així que el meu primer dia va ser HORRORÓS, a sobre encara em faltaven hores i hores de feina, jo desitjava que acabés ja la meva jornada, per anar a casa a dormir, i somiar en un dia millor. Quan ja va arribar el matí me'n vaig anar directe a l’hospital per fer les rondes ràpidement i agafar algun pacient greu d'urgències, a urgències hi havia un munt de pacients, així que hi vaig fer una ullada per veure què hi havia, i al cap d’una estona vaig trobar a un pacient amb un tornavís clavat a l’ull, així que me'l vaig endur directement cap a neuro, li vaig presentar el cas al meu cap i… Sí! Havia pescat una bona operació, així que vaig anar cap a quiròfan per operar. Quan estava rentant les mans em va començar a fer una mica de mal el cap, com una migranya, però ni hi vaig donar importància, així que vaig continuar operant. Vaig finalitzar l’operació amb èxit! Va ser una operació llarga i complicada i tenia gana, així que vaig anar a la cafeteria a buscar un cafè, i després a prendre un ibuprofè, però em vaig desmaiar a la cafeteria, i quan em vaig despertar, estava a una habitació amb bata i amb sondes posades, vaig cridar si podia venir algun metge, i va venir

el cap de neurocirurgia juntament amb la meva millor amiga i la meva filla. - Àsia, perquè no vas a la cafeteria amb la tieta a buscar un gelat?- vaig dir jo, em vaig quedar sola a l’habitació amb el meu cap. -

T’he de donar una mala noticia… Avui mentre estaves inconscient t’hem fet unes proves per veure que havia provocat que et desmaiessis, i t’hem detectat un tumor cerebral… ho sento molt, si vols d'aquí dues setmanes tinc lloc per fer una operació…

El vaig tallar immediatament - Si! sí que m'operaran, conec el risc de mort però m'operaran igualment- vaig contestar jo molt convençuda. -

D’acord però no podràs treballar aquestes dues setmanes i després de l’operació hauràs d’estar molt temps a recuperació…

D’acord no passa res!- vaig tornar a contestar.

Van passar les dues setmanes. Vaig entrar a quiròfan i semblava que tot anava bé però, l’operació es va complicar i vaig entrar en parada, em van intentar reanimar però no va ser possible i vaig morir. L’Àsia es va quedar orfe, i la meva millor amiga va decidir adoptar-la perquè pogués créixer en una família. Als contes de fades sempre hi ha un final feliç però el meu no ho va ser.

Pseudònim: Ploma d’or Curs: 1r ESO A

Ton Casanoves

La vida continua I ja hi tornem a ser, oole! Un altre cop dilluns, un altre cop ganes de llençar-me pel balcó. En realitat, he tingut 12 anys per pensar-me bé el fet de suïcidar-me i penso en altra gent que pateix de debò i em marxa del cap la idea. En fi, m'he despertat, em dec haver quedat mitja hora fent el mandra, m'he rentat la cara amb aigua gelada, he esmorzat, m'he rentat les dents i he sortit de casa. Mentre anava cap a l'escola (com sempre en bici), he vist que un nen entrava en un carreró on jo mai de la vida hi entraria. M'ha semblat molt estrany i he començat a pensar què hi podria haver anat a fer allà dins: -Hi havia algun tresor o objecte que l'atreia?. -Algú l'atreia per segrestar-lo. -Hi havia algun seu amic?. No ho sé, només sé que mentre estava pensant això estava en baixada i, per tant, anava a molta velocitat, el carril bici estava al costat de la carretera i un cotxe s'ha posat al mig no sé ni per què i jo he frenat de cop. Quina calor que he passat, m'ha fet un salt el cor. Si no hagués sigut a temps a frenar... no vull ni saber el que hauria passat. Ha estat un moment molt horrorós, però bé, l'he rodejat cridant-li algun insult i he continuat la vida. Em dic Òscar i visc a Barcelona. Aquest és el meu diari, que vaig escrivint una mica la meva vida, però com que segurament no servirà de res el cremaré. Han anat passant els dies i jo els trobo massa normals, no hi ha res de diferent. Sempre passa alguna cosa que em sorprèn com el que em va passar que quasi m’estampo contra un cotxe, però res més. No tinc una motivació de debò, vaig perdent la relació amb la meva família i els millors amics, amb qui hi havia

passat tota la vida. Suposo que és normal i que a la universitat en faré de nous i amb els quals viuré experiències més extremes. Han anat passant els mesos i ha arribat l’estiu. Sempre anem amb autocaravana a l’estranger, variant de països (sense sortir d’Europa). Segurament aquestes seran les últimes vacances en família ja que jo n’he perdut una mica les ganes a causa que no m’agrada conviure amb els meus pares. Amb els pares em passa això: -

Hi ha la part positiva: te'ls estimes moltíssim, has viscut un pilot de experiències amb ells i gràcies a ells, t’han criat, educat,...

I la negativa: sempre hi ha aquells moments en què desconfien de tu, quan parles, xateges o jugues amb una nena actuen com nens de 3 anys i es pensen que sou nòvios, sempre han de saber amb qui quedes…

A mesura que passa el temps puja el percentatge de la part negativa i per a tant, baixa la positiva. Sant-tornem-hi! Comença un nou curs ple de descobriments i aventures! Pfff… No en vull ni sentir a parlar. En fi, començo 2n d’ESO. Sant-tornem-hi! Començo 3er d’ESO. Sant-tornem-hi! Començo 4rt d’ESO. Mare meva! Miro enrere i tela com ha passat el temps… Començo Batxillerat i vaig preparat per treballar com un corcó. M’he preguntat molts cops de què treballaré i diria que voldré treballar, és més, voldré ser el propietari d’una empresa de socorrisme. Ha anat passant el temps i tinc claríssim que voldré ser el propietari d’una empresa, que l’establiré a Badalona. Es dedicarà a serveis marítims, concretament a la seguretat aquàtica i al socorrisme. En el context de la crisi dels refugiats, en el marc de la Guerra civil

siriana, quan milers de persones perden la vida intentant arribar a Europa, he decidit desplaçar-me a Lebos, una illa graga situada prop de Turquia, per avaluar la situació sobre el terreny. L’esdeveniment clau que m’ha motivat a posar-me en moviment ha sigut la publicació de les imatges del cadàver de Aylan Kurdi, un nen de tres anys que ha mort ofegat intentant fer la travessa amb la família. Com que l’empresa té molta experiència en vigilància de platges, jo i uns quants companys més hem decidit aplicar els nostres coneixements de socorrisme per col·laborar en el rescat de refugiats que intenten arribar a la Unió Europea a través del mar Egeu. Un altre cop ha anat passant el temps i ja és 2015, en concret el setembre. Aquest mateix setembre he decidit fundar l’ONG Proactiva Open Arms, finançada amb 15.000 euros que jo havia estalviat expressament i amb un grup de voluntaris de l’illa, entre els quals em trobava jo, per col·laborar en les tasques de rescat. És el principi d’una nova etapa de la meva vida. Es pot dir que és una vida bona, que ajuda a les dels altres. El moment més agradable de tots és quan el rescat surt bé, torno cap a casa i passo la tarda amb la meva dona. Aleshores sóc feliç i salvo les vides a molta gent. Bé… això és el que hauria passat si als dotze anys no s’hagués salvat de l’accident amb el cotxe mal aparcat. El que va passar és que l’Òscar estava anant sense mans i no estava concentrat en anar en bici, per culpa d’això la roda de davant de la bici va xocar contra el cotxe, ell va sortir disparat endavant, va travessar el vidre i va quedar molt greument ferit a causa dels vidres i del xoc. Va quedar tetraplègic. No li agradava viure. Els seus pares ho patien més que ell i no sabien què podien fer. El van intentar fer anar a l’escola varis cops malgrat les seves respostes, però allà no es trobava còmode. Anant pel carrer tothom apartava la mirada. Va aguantar uns quants

anys fins que ja era prou gran i volia anar a viure sol, cosa que era impossible ja que, per posar exemple, no es podia ni fregar el cul tot sol. No el van deixar i així va anar malvivint fins que no va poder més, va discutir molt i van decidir injectar-li batbitúric. No se'n va ensortir d’aquesta situació. Va aguantar bastant temps, però no tenia absolutament cap motivació a la vida. Pseudònim: Havana Curs: 1r ESO B

Aina Grau Horno

Indianos Quatre d’abril de 1875, Avui finalitzen les obres de les nostres cases. Hem tornat a l’Estartit, després de molts patiments, amb una gran fortuna. El viatge fins a l’Havana, a Cuba, va ser dur; tant en Pere com jo, vam pensar que no ens en sortiríem. Un cop allà, la vida que havíem somiat, no va ser massa diferent de la que teníem aquí, treballant de sol a sol de pescadors per un plat de menjar i poca cosa més. Un dia, però, la nostra fortuna va canviar. Una gran tempesta ens va sorprendre mentre pescàvem. La barca on anàvem va bolcar i es va enfonsar. En Pere i jo com vam poder ens vam aferrar a un tros de tauló que flotava. Però no va acabar tot aquí, després de la tempesta va venir la calma, amb molta calor, sense menjar ni aigua i totalment perduts enmig del mar. No sabem com, ens vam despertar en una platja. Vam estar hores estirats, buscant les forces necessàries per aixecar-nos. Amb la posta de sol, vam començar a explorar aquell lloc. Vam trobar cocos que havien caigut a terra i vam trencar-los amb diversos cops de roc per poder beure’ns el suc que contenien i menjar una mica. L’endemà, ja una mica millor, després de menjar una mica

de peix que havíem pescat amb una mena d’arpons construïts amb uns pals, vam decidir emprendre el camí cap a la civilització, si és que n’hi havia. Quan ja feia unes sis hores que caminàvem, sense cap senyal de vida humana, en Pere va descobrir una mena d’obertura, entremig d’unes roques. Un bon refugi per passar la nit. Cansats, ens vam endinsar, arrossegant-nos, cap a l’interior d’aquell forat. Curiosament, al cap de pocs metres avançant, vam arribar a un lloc més gran, amb una mica de claror que entrava per uns estranys forats fets a la roca, i un petit rierol d’aigua dolça. Això no va ser tot. Mig desenterrada, vaig veure una mena de fusta. Amb en Pere ens vam afanyar a excavar amb les mans per veure què era i per sorpresa nostra, va resultar ser un petit cofre ple de monedes d’or. Érem rics, però de res ens servia si no aconseguíem sortir d’on fóssim. L’endemà, entre tots dos vam sortir d’aquell refugi amb el cofre i amb ganes d’allunyar-nos per si venien els seus amos a buscar-lo. Vam caminar com mai durant dos dies, tot i el pes de les monedes. Només paràvem per menjar una mica. De cop, vam veure un petit port i algunes cases construïdes al seu voltant. Estàvem salvats! Vam decidir fingir que la nostra nau l’havien assaltat uns pirates i que ens havíem disfressat de mariners per poder salvar-nos, tot i que érem uns senyors molt rics de Cartagena. Per descomptat, vam amagar el nostre cofre i només vam agafar algunes monedes d’or. Les persones que ens van “salvar” van dir que érem a l’Illa de Pinos, prop de Cuba. Després d’explicar la nostra mentida i de recuperar-nos d’alguna ferida i de la gana, vam decidir dirigir-nos cap a Cuba en el pròxim vaixell com els germans Marquès, uns joves senyors rics de Cartagena. Un cop a l’Havana, no ens vam deixar veure massa. Teníem por que algú ens

reconegués o simplement volgués recuperar el seu cofre, o sigui que vam decidir tornar cap a casa nostra, l’Estartit, com a indianos. Faríem creure a tothom, així, que havíem fet fortuna a Cuba amb un gran negoci comercial que havíem muntat. L’ajuntament de Torroella ha decidit comprar i recuperar les dues cases senyorials d'estil colonial que els germans Marquès van construir el 1875 a l’Estartit per convertir-les en museu. L’encarregada principal d’aquesta feina és la Sofia Llopis, una dona d’estatura mitjana amb els cabells llargs i ondulats. Treballa com a historiadora i és experta en els indianos, les persones que van fer fortuna a Amèrica. Ella, juntament amb l’Albert Costa, un home alt i fort de cabells curts i rossos. És un bon constructor de la zona i junts han de deixar la casa tal com era quan la van construir. Durant molt de temps, la part baixa de l’edifici ha estat utilitzada com a botigues. Ara, doncs, hi ha una gran feina per fer, començant per derruir aquests locals. Després de dos dies d’intens treball, l’Albert es troba amb una cosa sorprenent: hi ha una paret falsa. Abans de fer res, decideix trucar a la Sofia perquè vagi a donar-hi un cop d’ull. La Sofia no entén res i decideixen tirar a terra la paret pensant que algun propietari de la botiga l’havia fet per donar més modernitat al local. Però no, amb els primers cops, l’Albert s’adona que es tracta d’una paret antiga. Tot i això, amb la Sofia decideixen continuar picant. Després d’un parell d’hores, quan just porten la meitat de la paret treta, troben alguna cosa estranya. Amb compte, continuen picant, fins a veure la forma d’una mena de cofre de fusta. Amb molta cura, el treuen de la paret i l’obren. A dins hi ha un manuscrit. La Sofia, amb molt de compte, l’obre i el comença a llegir. No s’ho pot creure… Monedes d’or del segle XIX!

Amb el meu germà teníem tanta por que algú descobrís el nostre secret que vam decidir utilitzar només una part de les monedes. La resta, les vam amagar. Si esteu llegint aquest escrit, vol dir que el nostre secret ha estat descobert. I qui aconsegueixi trobar les monedes, té l’obligació de cuidar-se’n com ho hem fet fins ara nosaltres. Ajudant a la resta de gent que ho necessita. -

Les hores van passant…

Joan Marquès Asseguts, la Sofia i l’Albert, estan una estona sense dir ni una paraula. Mai haurien pensat de trobar-se amb una sorpresa com aquella. I què havien de fer, ara? El primer, trucar a l’alcaldessa i informar-la de les novetats. Les ordres són clares: continuar amb discreció la investigació. Però, per on cal començar? Les hores van passant… A què es deu referir? A un rellotge? En efecte, de cop a l’Albert li ve al cap la torre del rellotge que hi ha al costat de la casa dels germans Marquès. Cert! La Sofia recorda que, el 1878, els dos germans americanos, Joan i Pere, van finançar les obres de construcció de la torre.

Santa Anna… Agenolla’t i em veuràs… El carrer on els germans Marquès tenien les seves cases era el Santa Anna, però què volia dir agenollarse? S’han d’agenollar al mig del carrer, potser? Tots dos tornen a baixar ràpidament les escales i després de tancar amb clau la porta de la torre, es posen a observar el carrer, però res. Quan la Sofia està agenollada, passa la senyora Conxita i li diu mig rient que sembla que estigui resant. De cop, els ulls de la Sofia s’obren. Resar, i tant! L'església del poble és Santa Anna i un bon creient s’agenolla, oi? Després de dir això en veu alta, tots dos comencen a córrer carrer amunt cap a l’església. Mentre van corrent, la Sofia recorda que els dos germans eren molt religiosos i que durant el temps que van viure, també van fer moltes donacions a l’església. Quan hi arriben, es troben la porta tancada i una nota que informa que fins a l’endemà al matí no tornarà a estar oberta.

Sense perdre temps, tots dos es dirigeixen corrents cap a la torre. Comencen mirant per l’exterior i finalment, decideixen entrar i pujar fins a dalt. Allà, soldada en un costat de la campana, troben una moneda d’or antiga. Però res més. Emocionats i tristos, seuen a terra de la torre. No hi ha cap més pista. Res…

A les nou del matí, el capellà Joaquim Recasens, conegut per tots com a mossèn Quim, ja els espera davant de l’església. A la nit ha rebut una trucada de l’alcaldessa demanant-li la seva col·laboració i molta discreció. Ja dins de l’església, la Sofia i l’Albert busquen una nova pista. S’agenollen i observen, però res els crida l’atenció. Aleshores, l’Albert pregunta al mossèn si recorda que s’hagués fet alguna cosa -una escultura, per exemple- en agraïment per les donacions dels germans Marquès. Mossèn Quim comenta que d’escultura no, però que hi ha un vitrall amb els dos germans fent de pescadors.

Però, no pot ser! L’Albert s’adona quan aixeca el cap enlaire que a l’interior de la campana hi ha unes lletres escrites. Amb l’ajuda de la llum del mòbil, les aconsegueixen llegir: Santa Anna. Agenolla’t i em veuràs.

La Sofia no s’ho pot creure. En el vitrall es veuen dos pescadors en una mena de cova al mar, recollint una xarxa, amb peixos i… Una moneda d’or? Aquest cop, però, no hi ha cap missatge escrit. On era la pista, doncs? Havia de ser al vitrall. Sembla la roca foradada... Amb

aquelles paraules l’Albert acabava de descobrir la pista!

anar a recollir l’Elna. És el seu aniversari i li ha preparat una escapada sorpresa a Àger.

Després d’agrair l’ajuda al mossèn, la Sofia i l’Albert corren cap al port per agafar la barca d’ell i dirigir-se cap a la roca Foradada. Amb poc menys de mitja hora són just al davant de la bonica cova marina. Es posen l’equip de busseig i es tiren a l’aigua. Han d’obrir bé els ulls… En una de les roques de la cova, coberta per l’aigua, descobreixen una mena de peça rodona semblant a una moneda. Després d’agafar-la i netejar-la veuen que és una altra moneda d’or antiga. Decideixen netejar tota la roca buscant una pista i troben una mena d’anella clavada. Amb un ganxo, comencen a tibar i, de cop, salta un tros de roca, de manera que queda al descobert un petit cofre.

Ella l’espera a fora al carrer amb una petita maleta de viatge i una motxilla penjada a l’esquena. És una jove alta i morena. Porta el cabell recollit i va vestida per fer esport, amb uns pantalons curts, una brusa de màniga curta i calçat de muntanya.

Ja a la barca, trenquen el cofre i… Tot de monedes d’or queden escampades per la coberta de la barca! Mesos després, hi ha la inauguració de les dues cases colonials dels germans Marquès convertides en museu. La Sofia i l’Albert han complert amb la seva feina i han viscut una inesperada gran aventura. Periodistes de tot arreu també hi són, ja que poques vegades es troba un tresor. Al museu, hi ha una mostra petita de les monedes. La resta, tal com volien els germans, s’han guardat i preservat per a la gent del poble.

Pseudònim: Conan Doyle Curs: 1r ESO B Hug Grau Horno

L’enigma d’Àger Arriba el cap de setmana. Després d’uns dies complicats a la feina, en Guillem té ganes de descansar, o sigui que puja al seu Audi A3 per

Després de saludar-se i felicitar-la, en Guillem carrega la maleta al cotxe i arrenca. Ell és un noi alt i ros. També va vestit d’esport, amb una gorra vermella i unes ulleres de sol. L’Elna té curiositat per saber on van, però en Guillem no diu res. Com que sap que li agrada molt desxifrar codis, li diu que tregui el seu bloc de notes i que escrigui el que li dirà: R, G, A i E. Amb aquestes lletres comença a treballar. -

Gra? No pot ser li falta la e -diu ella.

Potser… Rega?

O agre?

- No… Ja ho tinc. Àger. Anem a Àger. En Guillem mou el cap, fent que sí, però li diu que no pregunti res més o espatllarà la sorpresa. Després de dues hores de viatge, arriben al congost de Mont-rebei, on el riu Noguera Ribagorçana, passa pel mig de grans penya-segats. - Ara ja deus saber quin és el teu regal, oi? -diu en Guillem. - Crec que sí -contesta l’Elna. Anem amb caiac, potser? Després de posar-se el casc i l’armilla salvavides, tots dos pugen al caiac i comencen a remar. El paisatge és meravellós i el dia perfecte, amb un sol brillant i l’aigua ben calmada.

Una hora més tard, comencen a veure les parets de roca a cada banda del riu. És impressionant. Tot silenci, només el soroll de l’aigua i el cant d’algun ocell. De cop, però, se sent un crit esgarrifós. Alguna cosa cau des de dalt a l’aigua. Espantats, en Guillem i l’Elna remen de pressa cap allà. El cos d’un home està flotant a l’aigua. En Guillem es llença ràpidament per rescatar-lo, però no hi ha res a fer. És mort. L’Elna agafa el mòbil i truca als Mossos. Ja a la comissaria de Balaguer, els inspectors Guillem Blancafort i Elna Tubau fan una declaració sobre el que ha passat. També, se’ls explica que el mort és l’astrònom Carles Font, que feia pocs dies havia arribat a l’observatori astronòmic del Montsec per acabar un estudi, segons els havia dit la seva dona. Mentre els Mossos investiguen en el lloc on va morir, en Guillem i l’Elna decideixen anar fins a l’observatori per buscar més pistes. Allà, en un petit despatx, troben un quadern amagat sota un calaix. Just després arriba l’ajudant i amic de l’astrònom, en Pere Cols, que els pregunta qui són i què fan dins d’aquell despatx. Ells li responen que estan investigant la mort del senyor Font. En Pere queda sorprès quan sent la notícia i pregunta si saben què ha passat. -

Si necessiteu qualsevol cosa, em podeu trucar a aquest número: 638283848.

Sap si tenia algun enemic? pegunta l’inspector.

Que es pensen assassinat? -diu ell.

No podem descartar cap opció. Estem investigant -contesta l’Elna.

que

l’han

Enemic… No. Estava molt preocupat. Jo em pensava que era per l’estudi que estava fent. Si no tenia resultats aviat deixaria de rebre diners per poder continuar i ho perdria tot.

A la comissaria dels Mossos, revisen el quadern que han trobat amagat i decideixen portar-lo al laboratori per veure si poden trobar empremtes. Mentrestant van a parlar amb la seva dona, la senyora Marta Ponsa. - Hola, bona tarda. Que podem parlar un moment? -diu en Guillem. -

Senyora Ponsa, sentim la mort del seu marit -diu l’Elna.

Gràcies, inspectors.

Sap en què estava treballant el seu marit? -pregunta ell.

No massa. Sé que estava molt preocupat. Hem gastat tots els nostres estalvis en el seu estudi i estava a punt de perdre una ajuda econòmica si no demostrava algun resultat aviat. Després de parlar amb la vídua, el suïcidi podria ser la causa més probable de mort, però abans calia veure els resultats de l'autòpsia i també del seu quadern. Hi havia alguna cosa estranya… És mitjanit a l’observatori i una figura fosca entra en un petit despatx i comença a remenar. Per fi troba el que buscava: un petit quadern enganxat sota un calaix de l’escriptori. L’agafa i surt corrents. De cop, s’encenen tots els llums i revelen l’assassí: en Pere Cols, que

és detingut pels Mossos després de confessarho tot. Aquella tarda, l’Elna havia trucat a l’ajudant d’en Carles Font i li havia dit que la seva vídua els havia explicat que el seu home tenia un quadern al seu despatx on ho apuntava tot, ja que tenia por de deixar la informació només guardada a l’ordinador. En Pere Cols havia fet el possible perquè tot semblés un suïcidi. No sabia que hi havia un quadern. Amb ell, es va poder comprovar que el seu ajudant havia copiat tota la informació al seu ordinador amb la idea de publicar-la més endavant i havia esborrat tot el treball del d’en Carles. Així ell s’emportaria tota la fama de la descoberta: un nou planeta nan, al qual l’astrònom li havia posat el nom d’Enigma, pensant en el que volia dir en grec -qüestió difícil de resoldre. I després d’un cap de setmana tranquil, els inspectors tornen a la seva feina a la ciutat de Vic. Pseudònim: Llibertat Curs: 1r ESO B Adrià Capdevila Fargas

El successor En el petit poble de Cochem, al nord d'Alemanya, hi vivia el jove arqueòleg, Thomas Mathäus. Format a l’Institut Arqueològic Alemany, seguia els passos del seu pare, Franz Mathäus, prestigiós arqueòleg de gran fama mundial. La casa familiar estava plena de fòssils de tota mena, formes i colors que el pare d'en Thomas havia anat recopilant per tot el globus terraqüi, així com la documentació de totes les expedicions que havia dut a terme fins que va morir en estranyes circumstàncies ara ja feia tres anys.

Una tarda d’estiu, mentre en Thomas estava llegint un antic llibre sobre esquelets de velociraptor, va descobrir unes anotacions del seu pare sobre l’accés a unes coves subterrànies que es trobaven a la serralada de Börzsöny, a Hongria. Eren els passos per descobrir un túnel que portava a una zona plena de restes arqueològiques de més de siscents anys d’antiguitat. En Thomas tenia tanta curiositat pels escrits que acabava de trobar que es va posar a llegir-los amb gran atenció. Va tardar diverses hores per ordenar mentalment tota la informació. Sens dubte era la lletra del seu pare explicant el que podria ser el descobriment arqueològic més important de tota la història. Feia set anys que Franz Mathäus estudiava les serralades de Börzsöny i creia que dins de la muntanya anomenada Csóványos, la més gran de totes, s’hi podrien trobar restes d’una civilització mai coneguda. Va esbrinar que hi havia altres persones interessades en aquesta troballa i per això van assassinar-lo per evitar-ho, però mai van trobar les seves anotacions, que ara tenia el seu fill. Us penseu que en Thomas tenia por? Tot el contrari, ell va pensar que el més oportú era marxar com més aviat millor i… El 9 de novembre de 1981, a l'aeroport de Berlín, en Thomas va emprendre l’aventura de la seva vida. L’acompanyava en Hawk, que era el seu gos i millor amic, de raça beagle. Era de color blanc amb tres taques marrons a l’esquena, la cua i la cara. Els grans ulls que tenia i l’estatura mitjana feien que fos un company d’aventures ideal per aquella expedició. A peu de pista el noi es va acomiadar de la seva mare que no parava de dir-li que estava molt orgullosa d’ell. I un cop tot l’equipatge va estar carregat a l’avió, el jove i el gos es van enlairar i van deixar enrere Alemanya per dirigir-se cap a Hongria. El vol va sortir a les 15:10 hores de la tarda i va durar una hora i mitja, tot i que no

se'ls va fer gens llarg, ja que hi havia unes vistes excepcionals i majestuoses del centre d’Europa. A les 16:40 hores arribaven a Budapest, Hongria. Van agafar un helicòpter que els va portar fins a una petita caseta de fusta que havien llogat per passar la nit. Des de la finestra, es podia contemplar la serralada de Börzsony amb la imponent muntanya de Csóványos on es trobava allò tan famós que en Thomas estava buscant. En els documents del seu pare no especificava què hi podria trobar i això feia que encara hi hagués més interès per descobrir-ho. L’endemà en Thomas i en Hawk deixaven enrere la caseta de fusta per l’estret camí que ascendia pel costat sud de la muntanya de Csóványos. Estaven tranquils i seguien les indicacions dels papers del seu pare que explicaven quins camins havien d’agafar i alhora advertien dels molts perills que hi havia. Quan ja portaven hores i hores caminant, va caure la nit i van haver d’acampar entre unes roques per refugiar-se de la pluja i el fred. Els primers raigs de llum els despertaren. Sabent que només els quedaven dos-cents metres d’escalada molt complicats per arribar a l’esplanada on es trobaven les coves, això els va motivar a iniciar l’ascens final. Van començar a escalar les darreres roques del camí i van aconseguir arribar a dalt cansats però sense cap ensurt destacable. Un cop davant l’entrada de les quatre coves idèntiques que hi havia en aquell punt, el jove arqueòleg ja sabia que només una era la correcta, així que es va disposar a mirar les anotacions del seu pare. Després de llegir-ho tot de cap a peus es va desanimar, ja que no hi havia cap explicació de quina entrada era la correcta. Es pensava que tot l’esforç que havia fet fins llavors no serviria de res i que hauria de tornar

a casa, fins que de cop i volta, un fort vent típic de la zona va fer que els papers sortissin volant fins a caure dins d’un bassal d’aigua de la pluja que havia caigut durant la nit. En aquell precís instant a en Thomas se li van il·luminar els ulls i en Hawk no parava de moure la cua. A la part posterior d’un dels documents hi havia escrit de forma oculta, amb una tinta que reaccionava amb l’aigua, quina cova era la bona i que, per tant, no posaria fi a les seves vides. Així que quan el paper va entrar en contacte amb l’aigua s’hi va poder llegir el que hi havia escrit. En Thomas es va recordar que de petit li encantava fer aquests experiments amb el seu pare i que aquest ho devia haver escrit així de tal manera que únicament ho pogués descobrir el seu fill. Un cop van aparèixer totes les lletres s’hi podia llegir: “La cova que hauràs d’agafar és la que té una pedra circular bloquejant l’accés”. La cova correcta era la segona començant per l'esquerra, segurament l’última que hagués triat el jove aventurer. Però des de tan lluny no es pensava que seria tan difícil d’entrar dins de la cova. En Hawk va ser el primer a entrar, ja que passava perfectament; en Thomas ho va tenir molt més difícil, però al final van ser tots dos a dins i van obrir els llums frontals, ja que la foscor no deixava veure res de res. En Hawk anava al davant inspeccionant el túnel. Després de recórrer diversos centenars de metres el jove arqueòleg es va estranyar de no sentir els lladrucs del seu gos i va començar a cridar-lo perquè tornés cap a ell. Sense esperar-s’ho, va caure a dins d’un forat que no va veure i es va quedar inconscient. Al cap d’uns minuts va tornar en si i el jove va notar a en Hawk llepant-li la cama. Això el va tranquil·litzar perquè tornaven a estar junts i, tot i tenir algunes ferides, podien seguir caminant tots dos.

La sorpresa estava a punt d’arribar. Quan en Thomas va mirar al seu voltant, es va sorprendre de veure just davant seu una llum intensa que provenia de diferents sacs i més sacs plens de monedes de l'antiga Hongria que de seguida va identificar com a ducats. Va decidir agafar-ne només alguns i deixar la resta per a futures generacions d'arqueòlegs. Després, van reprendre el camí de tornada cap a la sortida de la cova. En un tres i no res ja estaven passant altre cop per davant de la caseta de fusta, i al cap d’unes dues hores caminant arribaven al lloc on els havia deixat l'helicòpter que els va recollir i els va deixar a l’aeroport on varen agafar el vol de tornada.

magnifica quan el sentiment d’enveja o inferioritat s’apodera del nostre ser. Les persones sempre hem tingut el do o defecte de la competitivitat i això ens fa susceptibles a situacions on ens hem d’enfrontar amb altra gent, sempre busquem ser els millors amb tot, però hem de tenir clar que això és del tot impossible. La veritat és que costa d’entendre per què ho fem, però un dels principals motius és l’autoestima, si no ens estimem prou i no tenim felicitat interior, busquem el patiment d’uns per tapar el nostre, però l’únic que fem és tapar-lo amb una capa falsa que darrere amaga la crua realitat.

En Thomas ja tornava a ser al lloc on va començar tot, però li hagués encantat que el seu pare fos allà per poder-li donar les gràcies, ja que sense ell res d’això hauria passat. Per això va lliurar els ducats trobats a l’Institut Arqueòleg Alemany, des d’on van confirmar la descoberta i els varen exposar al seu museu tot identificant com a descobridors a Franz i Thomas Mathäus.

Perquè és clar, quin sentit té la vida si quan arriba a la fi, no l’hem viscut i aprofitat i no hem estat feliços. De què ha servit viure si no hem deixat empremta, al contrari, hem d’haver estat un destorb, o un sense sentit. Hi ha molt poques persones que hagin esdevingut una icona i un exemplar per a la humanitat. La resta som punts diminuts que no hem influït en res i morirem sense fer-ho, no serem recordats. Però sobretot amb la càrrega de consciència que no haurem estat feliços, no haurem viscut la vida i amb el mal que haurem fet, viurem els nostres últims dies, plens de buidor i torturant-nos psicològicament.

En Thomas va anar a deixar l’únic ducat que li quedava a la tomba on descansava el seu difunt pare per recordar aquest gran descobriment i honrar la seva memòria.

Pseudònim: Mancança Curs: 1r ESO C

Laura Santanera

Vida inexistent Al llarg de la història, la societat ha anat desenvolupant una personalitat egoista i malvada. Tot comença amb un simple acte, el primer, ja és el que ens transforma per dins tot i no ser-ne conscients. Aquella necessitat de destrossar a la gent del nostre voltant es

Quan un neix, clarament no es planteja quelcom. Es limita a dormir i a menjar, és la rutina diària. I, de mica en mica, es va desenvolupant aquest sentit filosòfic que et fa preguntar el perquè de les coses, acompanyat de l’ofuscament de no trobar una resposta a aquests dubtes. I això esdevé un gran pes amb el temps, en algunes persones més, i en d’altres menys, però sempre hi és present, la necessitat de saber i controlar-ho tot. La gent del teu voltant, a l’escola o a casa, no t’ensenya com ser feliç, un n'aprèn i per a tothom la felicitat és diferent. Un mateix ha de

buscar-la i la manera més senzilla és destrossar als altres, per tal de fer-los inferiors. La història de la Madeleine comença anys enrere. Ella era tan sols un fetus quan la seva ànima va començar a omplir-se de foscor. Les tenebres vivien dins seu i la manipulaven sense que ella en fos conscient, experimentava moments de total descontrol i no podia sortir del bucle en què estava endinsada. La seva desgràcia i cruel vida van iniciar-se el dia del seu naixement. La mare de la petita va morir en el part perquè la Madeleine havia absorbit les últimes forces que li quedaven i el seu pare es va haver de fer càrrec d’ella durant els primers sis anys. El dia del sisè aniversari, el pare va morir precipitant-se per un penyasegat un dia de tempesta. Van trobar el cadàver pocs dies després donant la causa de la mort com a desconeguda i descartant el suïcidi, de la nena no se'n va tornar a saber mai més res. Només jo sé què se’n va fer i us ho penso explicar abans que m’arrabassin la vida. Després de l’incident, la Madeleine va ocultar la seva identitat, no va tornar a ser la mateixa, el seu rostre esdevingué d’un color lletós, fràgil com el paper de fumar i la seva ànima anava en decadència. No es volia delatar, era una criatura extraordinàriament intel·ligent i independent i va anar a buscar un lloc resguardat on ningú la pogués trobar, aquella seria la seva nova llar, on intentaria refer tot el que havia causat i planificaria un futur digne. Va caminar durant dies alimentant-se del que bonament podia aconseguir, fins que va trobar un indret prou decent per sobreviure. Eren unes fustes amuntegades que feien la funció d’una cabana, que en els seus temps devia haver estat el refugi d’un guardabosc aïllat de la societat. Va endur-se poques pertinences, les justes i necessàries, i un cop establida, va elaborar un llit improvisat amb palla i parracs que havia

trobat. La Madeleine intentava trobar una resposta al que havia succeït i mig adormida imaginava què podia fer. Se sentia molt sola i pensava en el seu pare. Aquella seva olor de bosc i terra mullada tan característica que tenia, la personalitat extremadament reservada i les cançons que murmurava durant els vespres en vetlla… Als matins, la nena sortia a fora a contemplar les muntanyes i recollia flors de curraià que feien bonic a la barraca. I a les tardes buscava fruita i alguna cosa que li semblés comestible. Un dia la Madeleine estava confusa, li semblava haver vist persones sense vida, al voltant de la cabanya i va passar tota la nit amb malsons. Així, va passar-hi tres dies i tres nits i no s’aixecava per res del món, patia un dels seus episodis psicòtics i no sabia què era real i què no. A mitjanit del tercer dia, es va veure amb cor de sortir i va quedar paralitzada, tenia els peus mutilats, s’havia passat els dies extirpant-se els metatars dels dits que a hores d’ara estaven més que triturats, i no n’havia estat conscient. Volgués o no, la nena sabia que necessitava ajuda i va fer que uns caminadors la trobessin. Se la van endur presos del pànic amb l’aspecte cadavèric de la Madeleine i la van portar directament en un centre social. Allà va viurehi dos anys, fins que li van anunciar que hauria de marxar en un internat on rebria l’atenció i educació necessària. Allà, em va conèixer a mi i en Fredrock, i pocs dies després ens vam fer íntims. La Madeleine era una persona molt reservada, però la vam acceptar al nostre grup per la seva excentricitat. Passàvem les hores lliures al jardí comunitari i jo els explicava la meva vida abans de venir en aquell infern podrit de gent estúpida, creguda i extremadament narcisista. La nouvinguda estava absent i mirava el més enllà fins que un dia es va creuar amb la Claire. Era la pitjor nena de l’internat, però sabia com manipular la gent per comprar-la, així que va

apartar la Madeleine de nosaltres. Passaven la major part del dia juntes, però de mica en mica la Claire va començar a veure que la Madeleine la superava, hi veia en aquella nena, alguna cosa que ella sempre havia estat buscant. Potser la seva bellesa i la increïble cuirassa que havia forjat, que la protegia de tot allò que li podia fer mal, o la intel·ligència i la impressió que causava en els nois. Això la superava i la Claire va decidir posar fi a la seva vida, va quedar amb la Madeleine als vestidors abandonats del poliesportiu de l'internat i abans de marxar, va agafar un ganivet que havia robat a l’hora del primer àpat. -Hola, Madeleine. -Hola, Claire.- va fer la nouvinguda- Sé exactament per què sóc aquí i només et vull fer veure que sóc igual o més infeliç que tu, que esquarterar-me no et servirà de res i que et portarà a cometre altres actes encara més cruels, viuràs maleint-te al llarg de la vida, perquè jo tinc aquest poder destructiu contra les persones. El meu pare és mort gràcies a mi, jo vaig penetrar en el seu cervell i va començar a desvariar. No sabia del cert si tenia al·lucinacions, dubtava d’ell mateix i va decidir llançar-se al buit. O és que potser vaig ser jo? No me’n recordo exactament… Al que anàvem, Claire sé que m’enveges i ho accepto, però en comptes de crear més problemes et puc donar una solució. La Madeleine li va explicar. -D’acord- la Claire no n’estava gens segura i estava molt espantada. En Fredrock era un nen desvalgut, massa inconscient pel què estava a punt de fer, però era el candidat perfecte, el més dèbil que havien trobat. Com jo havia descobert feia poc, en Fredrock era un addicte al sexe, les seves anades i tornades de mitjanit el delataven i el dia de la

festa d’aniversari de la Millie els vaig veure junts, endinsant-se al bosc. Tornant a la història, la Madeleine va enviar una carta a en Fredrock dient-li que quedarien als vestidors abandonats. En arribar, hi havia les dues noies nues, reclamant l’atenció d’en Fredrock, en un tancar i obrir d’ulls els llavis d’ell ja passaven pels de la Claire i tornaven enrere fins als de la Madeleine. El sentiment de desig s’apoderava dels tres i les noies es van començar a posar molt violentes. L’endemà, van declarar desaparegut en Fredrock. Llavors el van trobar mort. La Claire i la Madeleine es van penjar a la seva habitació. Jo vaig caure en depressió. Van trobar la cabana de la Madeleine plena de cadàvers i indicis de la pràctica de necrofília. I van arxivar el cas sense resoldre, amb la hipòtesi que tot havia estat fruit d’un trastorn mental. La Madeleine esdevingué un misteri. Tenia un destí, que va desaprofitar. Va empènyer la Claire, per fer realitat el seu somni. Jo també dic adéu. Demà deixaré d’existir. Pseudònim: Ragnarok Curs: 1r ESO C

Dani Navarro

Deriva Any 2121. Dia 715 de la pandèmia. Deien que serien uns dies, potser unes setmanes, però ja estem a punt de superar els dos anys. S’ha acabat el menjar i l’aigua, ara es poden creuar els oceans a peu perquè s’han eixugat tots, ja no podem anar amb cotxe, s’ha acabat la benzina. Ara, és molt arriscat sortir al carrer i per això sortim només en cas de necessitat. Cada cop que sortim, intentem buscar supervivents, però de moment no ens hem trobat ningú, només un gos de carrer. Aquell dia, a la recerca de supervivents, enmig d’un bosc humit i fosc, els meus pares i jo, vam sentir com una branca es trencava, ja pensàvem que estàvem envoltats per centenars d’infectats, però vam descobrir que no, no eren infectats, sinó que era

un gos de carrer molt gran que va saltar a sobre meu llepant-me la cara. Ara l’Urko, que així li he posat, és el meu millor amic, el que m’ajuda i m’acompanya dia a dia. Hem hagut de marxar del poble on vivíem, allà no hi queda res. Hem anat a la ciutat, estem vivint en un àtic, ja que està molt alt i els infectats no ens veuen ni pugen. L'únic problema és que estem a l'epicentre de la pandèmia. Allà on vivim hi ha molts infectats del DIVOC’92 que és el virus que ha causat tot aquest desastre, el que et converteix en una espècie de “zombie” però sense estar mort. Ja fa uns dies que estic sol amb l’Urko a casa. Estem sols perquè els meus pares van anar a buscar menjar i encara no han tornat. Abans de marxar els meus pares em van dir: -

Amor, hem d’anar a buscar menjar, portem molts dies passant gana, dia i nit.

Doncs no estareu sols, l’Urko i jo vindrem amb vosaltres.

No podeu, hi ha masses infectats i no volem que us passi res.

Jo, no vaig protestar, perquè sabia que el meu pare era més tossut que una mula. El meu pare em va dir: - Carinyo, té això per si no tornem més i has d’anar a buscar provisions o t’has de defensar. -

Gràcies papa, t’estimo molt - li vaig dir mentre ens fèiem una abraçada.

Dia 716, fa uns dies que tenia l’esperança que els meus pares tornessin, però l’estic començant a perdre perquè fa molt temps que no apareixen. Ara, he pensat que és hora d’anar a buscar aliment pel meu compte, em toca sortir amb l’Urko. Quan he obert el regal que em va donar el meu pare abans de marxar, he vist que era una catana. Suposo que me la va fer uns dies abans de marxar, ja que ell abans que comencés tot era ferrer. Pel camí, em vaig trobant molts infectats i em vaig ficant a bars, restaurants, gasolineres, etc. per trobar menjar per sobreviure uns quants dies.

Com que no em cap res més a la motxilla he decidit tornar cap a casa. La tornada ha set molt més tranquil·la perquè només he trobat a 5 o 6 infectats i tots els he matat amb l’ajuda de l’Urko. Tornant, m’he perdut, m’havia allunyat massa de casa. Ara estic en un bosc i el problema és que s’està fent fosc. Ja s’ha fet de nit i encara estic dins el bosc. Sol. Mort de por. Em toca passar la nit aquí. He decidit pujar a un arbre, ja que són molt alts i no em pot atrapar cap infectat. Després de pujar-hi jo, he ajudat a l’Urko a venir amb mi. Dia 717. La nit l’hem passat bé i ara estic anant més cap a dins del bosc. Pensava que hi hauria molts infectats, però no, m'equivocava, n’hi ha pocs. Després de caminar molta estona, m’he trobat una caseta i m’hi he posat a descansar. Primer l’he revisat perquè no hi hagués ningú i després m’he estirat en un llit i he tancat els ulls. Al cap d’una estona, he sentit un soroll i m'he aixecat d’una revolada, he agafat la catana i he tancat a l’Urko en un armari i li he dit: -

No surtis fins que jo no et cridi, entesos?

I he tancat la porta. De sobte, s’ha obert la porta de l'habitació i ha sortit un home, una dona i un nen que em sonava molt. Abans que tingués temps de dir res, m’han fotut un cop al cap amb un pal de ferro. Dia 802. M’he despertat, he vist a les mateixes persones que he vist a la cabana. Al final he vist que és en Biel, el meu millor amic de l’escola. Quan he recuperat la consciència, en Biel m’ha dit: - Estàs bé? -

Sí, però… què ha passat? Per què m’has fotut un cop de bastó al cap?

Jo?! - m’ha contestat alarmat en Biel Però si t’he estat cuidant durant tot el temps que has estat en coma!

Què? En coma jo?

Si, estàs en coma des de fa dos anys.

Quan en Biel m’ha dit allò, he començat a lligar caps. Tot el que havia viscut des de fa dos anys, era un somni? L’Urko no ha existit mai? I, el més important, els meus pares d’aquell somni, els que jo havia estimat tant, eren falsos? Des que m’he despertat del coma, no sé posar cara als meus pares. M’he estirat al llit per anar-me'n a dormir, bé, en realitat no m’he aixecat del llit, però això és igual. Dia 803. Avui, en llevar-me, m’he trobat amb tres sorpreses gegants. Els meus pares, aquells que havia estimat tant, junt amb el meu gos Urko! No m’ho puc creure. Ara sí que puc posar cara als meus pares. - Papa! Mama! Urko! Esteu bé! Sou reals! - dic mentre els faig una abraçada. - Carinyo! Que bé que t’has despertat, ja pensàvem que t’havíem perdut. Ah!, i és clar que som reals! Entre llàgrimes d’alegria, ens abracem. Jo els he explicat el somni i ells les seves aventures. Quan m’he aixecat del llit, he vist que ens envolten unes muralles gegantines. Els meus pares, m’han explicat que el meu somni no anava tan mal encaminat, les úniques diferències entre el meu somni i la realitat són; que no som a l’any 2121, sinó a l’any 3021 i que els infectats no són zombies per culpa del DIVOC’92, sinó per culpa de la vacuna ASTRAZENECA. Quin nom més estrany, oi? Any 3031. Dia 8 d’abril. Ara ja tinc 23 anys, una dona, un fill i una filla. Em dic Dani Navarro i aquesta és la meva història des que tenia 13 anys fins avui. D’aquí a trenta anys, us explicaré la història, de com vaig conèixer a la meva dona, i de tot el que em va passar fins a tenir 53 anys. Però això, ja és una altra història que s’ha d’explicar en el meu següent diari.

CONTINUARÀ

Pseudònim: Koopa Trupa Curs: 1r ESO C

Aina Segalés

La forma de la por <<Tinc por>>, sempre hi ha aquesta frase. Tothom l’ha dita alguna vegada, oi? Sense cap dubte: quan estàs sol, és fosc, o veus una pel·lícula de terror. Res d’especial. Però, us heu parat a reflexionar sobre ella? Jo crec que no. Aquesta frase es diu tant a la lleugera… m’esgarrifa que ningú no s'hagi adonat del seu vertader significat. Por és sinònim de perdre. Dir aquella frase és admetre la teva debilitat, admetre que no estàs a l’altura. Perdre implica aquests sentiments. Totes les persones que coneixeu admeten la seva debilitat, la seva impotència i la seva derrota. Només amb dues paraules tots hem acabat rendint-nos al nostre monstre interior, però això només és el principi. Després de caure en aquest pou, la foscor es fa més intensa. A mesura que la profunditat augmenta, t’envaeixen petits paràsits, que en un principi semblen inofensius, però se’t mengen per dins a poc a poc. Jo en dic tristesa i ira. Ara res no podria anar a pitjor, oi? Si penseu això és que no sabeu res. Els paràsits creixen i es fan grans. Els pitjors mals són els que no ho semblen. Però seguint amb el nostre pou, és infinit. El pou no acaba, això és el que el fa perillós. Mai acabes de caure, sempre pots anar una mica més avall. La teva consciència i sentits minven, la teva ment ja no és el que era. Tot és negre. Tot és trist. Tot és dolorós.

Així és la por, et porta als pitjors racons de l’existència humana. Per això, a vegades, quan la por és molt gran, la gent decideix posar fi a la seva pròpia vida. El camí que suposadament està ple d’alegria i diversió és el mateix que et porta a acabar amb tu. La ironia del destí, no?

Pseudònim: Piranya Curs: 2r ESO A

Aleix Galdón

Una família apartada del món

Impotència, negativitat, tristesa, ira, buidor… la recepta perfecta de la desesperació. La recepta de la por.

Aquell so estrident va fer aixecar en Frank Jr d’un bot i li va recordar els temps viscuts quan era petit.

<<Tinc por>>. Tothom ho ha dit alguna vegada. Sí, però ningú no sap el seu vertader significat. Tothom ho diu i així i tot ningú no ho ha experimentat. Poca gent sap la forma de la por. Tampoc vull que ho sàpiguen, prefereixo que segueixin vivint en la felicitat de la ignorància. És massa dolorosa, la realitat.

Fa 70 anys…

Perquè la por sempre té una forma diferent, sempre. La meva por no és grossa i tampoc és forta. És petita i lletja. Igual que una malaltia, s'introdueix dins meu i em xiuxiueja coses a l’orella. No les vull sentir, no vull sentir-me inútil. Però les escolto. Si no, com estaria escrivint tot això? Tot el que diu fa mal. Quan ningú mira, m’arrauleixo i ploro en silenci fins que els meus ulls es queden secs. Fa molt mal. Em recorda tots els meus errors, les meves imperfeccions; tot. I cada cop que ho escolto em provoca més patiment. Em sembla que visc a l’infern, cada minut és una punyalada al cor, sento com la pena em corroeix per dins. Visc en un purgatori fet específicament per mi, on l’angoixa no s'acaba mai. Sento un dolor constant que no em deixa moure ni pensar. Cada segon em mata per dins. Però segueixo respirant Tinc por… sí, tothom ho diu.

Als anys 40, la meva família fugia per la segona guerra mundial, ens vam amagar en una casa desterrada, on no hi havia soldats. Som la família Zimmerman, composta per cinc persones, els pares (en Frank i la Maggie), els dos nens (en Frank JR i la Mae) i l'àvia (Jenell o també dita “l’àvia Jojo”). Aquella casa no era gens normal, tenia objectes mai vistos per un ésser humà com per exemple, una màquina que retransmetia escenes en blanc i negre, dita ara la televisió, una altra màquina on escrivies el nom del menjar que volies i sortia preparat, i d’altres. Aquella casa semblava del futur, era molt gran, tenia cinc plantes i massa innovadora pels meus ulls. Però el que no sabíem és que no era del nostre món. Vam estar-hi dos dies vivint normal, sense cap perill que ens passés alguna cosa amb tot el tema de la guerra però, al tercer dia, davant de casa nostra hi van passar tota una tropa de soldats amb tancs i moltes armes. Nosaltres teníem molta por i encara més quan vam sentir que van tirar la porta de casa. No sabíem què fer i vam anar al soterrani de la casa. Allà hi vam estar deu minuts i com que no sentiem cap tipus de soroll vam sortir i vam veure una desena de soldats estirats al terra morts. De sobte la meva germana Mae va dir: - Què ha passat? Des de que havia començat la guerra i el seu gat havia mort, ella no havia tornat a parlar

amb ningú. Em va semblar molt estrany aquest canvi tan inesperat, sorprenent i molt satisfactori. - No ho sé - va dir el pare. - Mare, tinc por - vaig dir. - Però mira, - va dir la Jojo - si ja no hi ha soldats, de què has de tenir por? - Tens raó - vaig dir - però com pot ser que els soldats estiguin morts? - Aquí m’has pillat… - va dir l'àvia. Els soldats no tenien cap ferida ni sang per cap part del seu cos. El meu pare era metge, va agafar un conjunt d’eines que havia trobat per casa i els va obrir els seus estómacs. Va descobrir que tenien un tipus de gas que els hi havia provocat la mort. - Que és això fill? - va dir l’àvia al meu pare. - És com un gas tòxic, però no l’havia vist mai - va dir ell. - Aquesta casa no és normal - va dir la Mae - hauríem de marxar pitant! Ja estavem sortint per la porta i la meva mare va recordar: - Ei! - va dir - els soldats no havien tirat la porta? Com pot ser que en torni a haver-hi una altra? Tots vam tornar a entrar, però a dins els soldats tampoc hi eren. Molt estranyats no sabíem què havia passat. Vam anar a dinar i el tema es va oblidar. Tot seguit volíem sortir per veure si havia perill o no, però la porta ja no hi era, tampoc hi havia finestres. No hi havia cap manera de sortir de la casa. De cop i volta, es va produir un terratrèmol de grau vuit que no va tirar cap moble al terra ni va trencar absolutament res. Sorprenent no?? Tots ens vam desmaiar. Al despertar la meva germana va dir: - Quina hora és? Tots vam mirar al rellotge i enlloc de veure números vam veure lletres que no eren de l’abecedari.

Les portes i les finestres havien tornat. No sabíem si sortir, però l'àvia Jenell ho tenia molt clar, ella no sortiria ni que li donessin una milionada. Però el meu pare que era molt atrevit, ens va fer sortir a tots menys a l’àvia. - Vaaa família! - va dir ell. - Sí- vam dir tots amb una veu poruga. Molt lentament, amb pas de formiga, vam sortir un darrere l’altre i vam veure un paisatge extravagant. Jo, que era un nen que vol aprendre sempre, vaig anar a la casa i vaig agafar l’aparell que ens deia en quina posició de la terra et trobaves, l’actual GPS. Però no va detectar cap tipus de satèl·lit. Aquest fet era insòlit, no sabíem que estava passant fins que ens vam adonar que no érem al nostre món, per la senzilla raó, que vam observar que estavem rodejats d’un paisatge desconegut sense cap tipus de vegetació, d’animals, era con si no hi hagués vida. Tots morts de por vam entrar dins la casa i vam començar a explicar a l’àvia el que havíem vist, però no sentíem la seva veu i la vam començar a cridar fins que vam descobrir que estava estirada al terra, morta. Els plors de desesperació van trencar el silenci que s’havia generat durant uns moments. La finestra del menjador estava trencada i plena de sang. Que és el que havia passat durant aquella petita fracció de temps, aquesta era la pregunta que ens feiem tots. No podíem passar ni un segon més en aquella casa, sabíem que era molt perillós i vam sortir pitant. Un cop a fora vam veure passar uns animals, però no animals com les vaques, els cavalls o els porcs, no no no, animals mitològics com l’unicorn. De moment, no veiem humans, però de lluny vam veure éssers que no eren normals, eren com extraterrestres. Podria ser que un d'ells hagués matat l’àvia o als soldats, però no teníem cap indici de que fos així. Tot era molt misteriós i no tenia sentit.

Mai vam descobrir la veritat d’aquells fets que ens van canviar la vida i no vam tornar a ser la mateixa família. La mare, la meva germana i jo vam tornar a casa, mentre el meu pare es va quedar a fora inspeccionant el territori d’aquell lloc tan estrany i desconegut per tots nosaltres. Estàvem tan esgotats que en vam quedar adormits sense ser conscients. Quan em vaig despertar, vaig veure que s’havia fet de dia i vaig començar a buscar al pare, no el trobava per enlloc i de cop i volta vaig començar a cridar com un boig. Vam sortir a buscar-lo i la primera sorpresa va ser que havíem tornat a casa, o sigui al nostre món, i la segona que el pare va desaparèixer. No hem parat mai de buscar-lo, sense èxit. Mai més hem tornat a veure aquella casa que va canviar les nostres vides. Durant un temps vam ser una família inexistent en un món desconegut. Pseudònim: Bruixa Curs: 2r ESO A

Aida Garolera

La raó de tres cartes Aquesta història comença en un bosc d’allò més atapeït. Un bosc d’arbres alts i amb copes frondoses. A la tardor en cauen les fulles i a la primavera dansen amb el vent. El bosc es troba a les afores del poble on vivia des que vaig néixer. El bosc era el meu refugi; allí em sentia segura. El poble era bonic i silenciós, i el silenci em permetia escoltar molt. Els diumenges els cinc germans ens vestíem amb els millors vestits, pentinats i ben calçats. Era el dia que es reunia la família; l'àvia feia aquell pastís de poma tan bo, i el tiet en portava confits. Però jo, un cop menjades les postres, m'escapava per la finestra del dormitori, fugia al bosc i tornava a casa abans que algú se'n donés

compte. Era un matí de diumenge i, com no podia ser d’altre manera, vaig córrer en direcció al bosc. Vestida de blanc, amb un recollit que m’havia fet la mare i unes ballarines als peus; llibre en mà; amb l’objectiu de seure als peus del gran roure i passar l’estona. Sola i immersa en les paraules. Vaig obrir el llibre a la pàgina on marcava el punt. Feia una bona estona que llegia. La poca llum del sol s'escolava entre les copes dels arbres, m'il·luminava el rostre. Vaig aturar la lectura per observar el bosc que em rodejava. Em va cridar l’atenció una ombra que hi havia rere una alzina. Encuriosida m’hi vaig acostar per veure què era aquella misteriosa ombra. Poc a poc es va revelar una petita tenda. Era molt estrany, que, de tots els diumenges que havia anat al bosc, mai havia vist aquella tenda. La mare diu que sóc una xafardera, jo prefereixo dir que sóc curiosa. Com era d’esperar, vaig entrar a la tenda. Dins la tenda, fosca, hi havia una gran taula rodona amb dues cadires. Una de les cadires era ocupada per una senyora, anciana, que barrejava una baralla de cartes. L’anciana portava un mocador roig al cap, mal posat. Lluïa, també, un vestit negre. Els cabells que sobresortien del mocador eren foscos. Un altre detall que és important esmentar, és que, duia un monocle a l’ull esquerra i un medalló d’una estrella penjat al coll. L’anciana em va veure. Va parar de barrejar les cartes i, amb la mà, va indicar que m’assegués a la cadira que quedava lliure. Vaig pensar que el millor seria obeir. Vaig seure. Amb un moviment de mans va estendre totes les cartes de la baralla damunt la taula: -Pren atenció, permeto només que escullis tres cartes d’aquesta baralla.- va dir amb una veu feble.

Encuriosida vaig prendre tres cartes. L’anciana amb un altre moviment les va recollir totes. Ara tenia davant meu tres cartes boca avall. Va ordenar que donés la volta a la carta, i així ho vaig fer. La primera carta, la de més a la dreta, mostrava una figura humana, qui portava una espasa en una mà i un anell a l’altre. Vaig mirar a l’anciana, encuriosida. -El rei d’oros, disciplina i autocontrol. Temps d’abundància i grans ambicions t’esperen. - va llegir la carta l’anciana. El que deia la carta, s’ha de dir, que no em semblava pas malament. Va ordenar que donés la volta a la segona carta. A la carta, hi havia dibuixat un cor, el qual era travessat per a tres espases. L’anciana va dir: -Les tres espases. Aquestes representen dolor a la teva vida, degut a un conflicte i hauràs de fer front al dolor de manera íntegra. Vaig tenir un calfred. En aquell moment em vaig començar a espantar, però no ho vaig mostrar. Ja no vaig esperar a la indicació de l’anciana per girar la última carta. La carta que em va horroritzar del tot, la carta de la mort. Em van venir un milió d’imatges horribles a la ment. L’angústia i el patiment s’havien apoderat de mi. Vaig pensar amb la meva família, que segurament, estaven tranquil·lament fent el sobre taula, bevent xampany o menjant confits. Agitada vaig aixecar-me de la cadira i vaig sortir corrents de la tenda de l’anciana, no volia saber la predicció horrible que m’esperava. El cor em bategava amb força i vaig córrer cap a casa tant ràpid com em va ser possible.

Quan vaig arribar a casa, tots asseguts a taula, tal com havia previst, bevent xampany i menjant confits. També, la mare i l’àvia bevien cafè. Tothom estava bé, però, i si l’horror que em generava aquella angustia i patiment encara havia d’arribar? Què passaria si... _ Avui ha estat el primer dia al poble on ens hem traslladat. És un poble molt petit i els seus habitants son pocs. Aquest cap de setmana hi ha una fira a les afores del poble. Els meus germans han insistit en anar-hi. D’aquests últims anys, bé, la fàbrica de teixits del pare va generar una gran quantitat d’ingressos i es van tancar tractes per a l’exportació de teixits a l’estranger. Hem hagut de superar també, grans dificultats que no és necessari esmentar. El record d’aquell dia, al bosc, seguia sempre present en la meva memòria. S’ha de dir també que les cartes, les tres cartes, havien fet una predicció força fidel al que ha succeït a la meva vida des de llavors. Però encara falta una carta, la carta que no va ser llegida, la carta de la mort, i això fa por. Cada dia vaig a dormir amb la por i preocupació que la predicció de la tercera carta es faci realitat. A la fira que hem anat avui hi havia una parada on, una dona et llegia la mà. Un dels meus germans ha insistit en fer la cua, per a la lectura de la mà, i la mare m’ha, pràcticament, obligat a acompanyar-lo. Era el nostre torn. Al entrar a la tenda m’ha vingut a la ment l’anciana. Però no hi havia cap anciana, sino, una noia jove, de cabells rossos. La noia li ha llegit la mà al meu germà, qui després li ha donat una moneda i m’ha deixat allà dins, sola.

La noia m’ha demanat que li mostrés el palmell de la mà, però jo m’hi he negat. La lectura del meu palmell no era el motiu pel qual havia decidit fer la cua. -Jo… - he dubtat, però finalment he dit: - no volia que em llegís la mà, simplement m’agradaria preguntar-li si vostè coneix el significat d’aquelles cartes que preveuen el futur. La noia em va mirar estranyada, però va respondre a la meva pregunta: -Si. - va dir secament. Vaig preguntar-li el significat de la carta de la mort. El cor em bategava amb insistència. -La carta de la mort, denota transformació i transició. - va respondre. Els ulls em van brillar. -Si no et fa res, hi ha clients que s’esperen. - va dir la noia enfadada. Li he donat les gràcies juntament amb un parell de monedes i he deixat enrere la parada. Fa por dir-ho. Però aquella anciana del bosc, aquella primavera de fa 5 anys, va encertar força el meu destí. No del tot, de moment, perquè la última carta encara no ha donat senyal de presència. Després de molts dies i moltes nits de preocupació, finalment, m’he alliberat de la intranquil·litat i la inquietud. La carta que pensava que seria el final de tot, serà un nou inici, un inici cap a temps millors. I, malgrat tot, l’anciana del bosc i les seves cartes tenien raó.

Pseudònim: Gira-sol Curs: 2r ESO A

Júlia Balsells

Gràcies al destí, per ajuntar-nos La música fou el fil que va unir els nostres camins. Vam ensopegar amb les diferents melodies que l'altre escoltava, aquelles notes que dominaven els meus auriculars van generar horror en tu. "My Chemical Romance és molt prolixa". Vas dir-me amb un somriure que va fer el meu cor escalfar-se. "Si, bé... A mi m'agrada, sobretot la cançó Teenagers" vaig contestar amb el nerviosisme dominant tot el meu ésser. Van passar els dies i em vas donar la teva opinió sobre la cançó. Em vaig sentir especial, perquè vas recordar el que et vaig dir, jo, una persona sense importància ninguna. A partir d'aquell moment, els meus sentiments cap a tu, van pujar a nivells inimaginables. Amb tu, vaig passar els millors 3 mesos i 17 dies de la meva vida, i em vaig sentir la persona més afortunada per tenir-t'he al meu costat, vaig viure experiències i aventures que mai hagués imaginat viure. Vas dir-me que m'estimaves, però, aquest sentiment no va durar gaire, almenys per part teva. Vas deixar de parlar-me i vas marxar, com feia tothom, no em vas tornar a dir res, em vaig culpar per tot a mi mateixa, probablement la meva pesadesa i els meus defectes et van espantar. Després d'aquells meravellosos mesos en vaig passar els pitjors. Pensava en tu les 16 hores del dia quan estava desperta i somiava amb tu les 8 hores de la nit quan dormia. I aquell camí que vam anar construint junts es va anar demolent fins a quedar separats per diferents motius. El temps passava i el meu amor per tu només augmentava.

Cridar la teva atenció es va anar convertint en un hàbit, però tu vas decidir que ignorar-me seria la millor solució. Vas deixar que m'enfonsés en les meves llàgrimes, vaig crear un riu, i no vaig saber com nadar-hi jo sola, i tu simplement vas seguir caminant mentre jo em quedava al mateix lloc. I, el fi i petit fil que ens unia es va acabar trencant, deixant-me amb la meitat d'un somni destrossat. Tant de bo la nostra història hagués estat escrita a llapis, poc a poc, amb bona lletra, cuidadosament, i amb una goma a mà. Potser d'aquesta manera podria haver esborrat instantàniament cada error comès, cada mentida, cada engany... O almenys ara podria esborrar-la i simplement oblidar-la. El problema és que va ser escrita amb un antic bolígraf, que al principi podia semblar bonic; els records, el carinyo... i sense voler-ho, vam arribar a pensar que aquell bolígraf mai ens fallaria, i que podríem tenir una història senzillament interminable. És curiós que ens vam encegar tant que no recordem que, fins i tot el bolígraf més valuós del món, s'acaba quedant sense tinta. I ara sembla que ha arribat el nostre final, em resulta curiós com després de tot el que ha passat simplement se'ns acaba la tinta i l'espai entre les fulles fent que tot el sentiment desaparesqui amb tan sols tancar una tapa. Ha estat un plaer estar amb tu, amb totes aquelles albes i aquells capvespres allà a dalt de la muntanya, a dalt de la nostra muntanya, quan cridàvem i cantàvem als quatre vents, i tu tan sols em feies feliç amb aquella nota que em donaves cada dia i que m'he llegit tantes i tantes vegades, dient qualsevol cosa que se t'hagués passat pel cap en despertar-te, i que amb cada missatge que m'enviaves em feies més feliç, i sempre em treies un somriure, fins i tot en els pitjors moments, em treies una

rialla. I tu feies que cada dia tingués sentit, i que cada dia fos de colors, però ara res té sentit, i cada dia és de color gris. Tu em vas ensenyar moltes coses, em vas ensenyar a arriscar-me i ser més atrevida, a ser més boja, a tenir més seguretat i confiança en mi mateixa i també a tenir autoestima, em vas dir que perquè ens molestem a tenir un inventat valor de 10, mentre en realitat, qualsevol número pot tenir un valor important, encara que aquest sigui totalment subjectiu. I no ens enganyarem, és veritat, no sé res. Jo no sé ballar, no sé escriure poesia, ni dibuixar i tampoc sé cantar. La diferència és que jo ho faig; fins a quedar-me afònica, fins que em facin mal els peus i se'm taquin les mans. No sé llegir un llibre sense plorar, ni veure una pel·lícula sense perdre'm la meitat, i no sé deixar de morir aixafada per l'aire o ofegantme en les meves pròpies llàgrimes, però estic aprenent. I si, és veritat, tu em vas ensenyar a arriscarme, a alliberar-me i a ser més boja, però tu no saps llançar-te al buit, no has pres un risc en la teva vida, no saps demanar ajuda ni tampoc rebre-la. I no crec que comprenguis el que corre per les teves venes o el que passa pel teu cap. I no passa res, jo tampoc m'entenc, però ja he caigut en molts barrancs i precipicis, he saltat i m'he matat, i ara et veig des de baix, en el límit tremolant de por i no et puc empènyer a saltar. La diferència és que demà jo aprendré a volar, i tu seguiràs sent un covard. Ha estat un plaer haver pogut observar com, poc a poc t'anaves enamorant de les paraules del meu paper, mentre jo m'enamorava de cada detall teu, perquè el simple fet de veure la teva curiosa cara al llegir-me, feien de mi el millor protagonista.

I tu eres simplement perfecte, perfecte amb cada una de les seves lletres. Perfecte amb P de peculiar, E d'etern, R de raonable, F de fonamental, E d'elegant, C de curiós, T de tranquil i E d'extrovertit. Però, a mi em va tocar conèixer la teva pitjor part, em va tocar conèixer el que amagaves en cada una d'aquelles lletres, aquella P de possessiu, aquelles E d'egocèntric, la R de ressentit, aquella F de fatídic, la C de catastròfic i aquella T de tossut. Però no crec que el més dolorós fou la teva doble cara, millor dit, el més dolorós fou que, encara sabent el què comportaven cada una d'aquelles lletres, jo et vaig seguir estimant com el primer dia. I vas deixar un buit, un buit molt profund al meu cor, i que, avui en dia no hi ha ningú que el pugui omplir. I em vas dir que ningú, mai, em treies el meu somriure, però, tu mateix ho vas fer. I sempre existirà un potser en cada una de les oracions de la nostra història, tu i jo sempre estarem compostos per un senzill però molest potser. Però jo no penso rendir-me, i menys per un simple adverbi present, penso quedar-me aquí, per molt que em costi, penso lluitar que quedar-m'hi. Pot sonar molt absurd, i en sóc conscient del que això podría comportar, de la mateixa manera que es clava un vidre al cos, de la mateixa manera que es queda marcat a cada centímetre de la meva pell per sempre... I sé que mai et podré oblidar, i, que mai et deixaré d'estimar, i arribarà el dia en el qual ja no visqui en la teva memòria, perquè encara que la vida ens va ajuntar, el destí tenia uns plans diferents per nosaltres. I malgrat de tot el que ha passat entre nosaltres, ja siguin benvingudes o comiats, sincerament espero que siguis feliç, encara que no sigui amb mi, i espero que abans que

arribi el nostre últim alè puguem perdonarnos. Ara miro enrere i no em puc creure com han canviat les nostres vides... Com hem canviat nosaltres, i al final és millor no acostumar-se ni aferrar-se a ningú. I ara, formo part del teu passat, em vas deixar en el teu fosc i fred passat. Però, malgrat tot, mai me'n penediré d'havert'he dit hola, d'haver-t'he conegut o d'havert'he estimat amb tot el meu ser i l'única cosa que puc dir és gràcies al destí per ajuntar-nos.

Pseudònim: Una vida per recordar Curs: 2r ESO B

Laia Barrabés

Una vida per recordar Com és ser ric ? Com és viure en un món on la gent és rica? On et pots comprar el que vulguis sense haver de mirar quants diners tens a la guardiola ? Perquè jo, visc en un mon paral·lel per culpa de la guerra, per culpa d'aquells que són rics governant un país sense ni pensar amb allò que diuen. Avui, us explicaré com va ser la meva experiència passant el Mediterrani per sobreviure. Al meu poble, cada dia em despertava i mirava pel forat de la barraca i veia el mateix, un paisatge on només hi havia gent intentant sobreviure i ser lliure. La gent tenia unes cares tristes per por de marxar amb els seus fills a l’esquena o amb una llanxa desinflada o intentant passar el mar amb

desenes de persones a dins, amb nens petits plorant agafats de la mare . El meu pare va entrar a l’habitació i amb una veu trista em va dir: - Fill, agafa les coses que hem de marxar de casa. - Però, per què… - Agafa les coses, ja t’ho explicaré . Ràpidament, vaig fer allò que m’havia dit el meu pare, vaig agafar el meu peluix i les tres camisetes que tenia. A fora, ja m’estaven esperant, el meu germà petit, que encara estava adormit, dormia a l’esquena del pare. Pel camí ningú parlava, tothom estava amb unes cares tristes i llargues, pensant en què ens estava esperant. Al fons, uns homes ja ens esperaven a dins d’una llanxa, quan vam arribar, estava plena de gent: nens petits, dones embarassades, nois, gent gran, vells… Vam pujar i un home va engegar un motor petit i ell es va quedar a terra. Vam començar a avançar lentament, deixant el poble i els records enrere. De sobte, quan ja portavem unes hores navegant pel Mediterrani i ja no es veia la terra, es va parar el motor. Tothom estava espantat i ens miràvem els uns als altres Com ho faríem ara? No hi havia ningú que sabés arreglar el motor, estavem sols ! Tothom va començar a cridar i a plorar, desesperats. Ja es feia fosc i anàvem a la deriva. Em vaig quedar adormit fins que a mitja nit, em vaig despertar perquè va començar a ploure. Era tot fosc, i vaig cridar el meu pare. No hi era, vaig mirar per tot arreu però no el vaig trobar, no era enlloc.

Vaig mirar el meu germà petit, que encara estava adormit, el vaig despertar i li vaig preguntar, però no en sabia res. On era ? Vaig començar a preguntar a tots els de la barca. Segurament havia caigut el mar. El meu pare no sabia nedar, i devia caure al mar, per les onades i el vent que feia aquella nit. Vaig començar a plorar, el trobava a faltar, pensava en tots aquells records que havia passat amb ell. Però no vaig tenir gaire temps de llàgrimes ni plors, perquè de fons vaig sentir un motor, com s’acostava cap a nosaltres, em vaig girar de cop i vaig veure un vaixell de color blanc, amb unes lletres vermelles i hi deia “OPEN ARMS”. Vaig començar a cridar com mai i a moure els braços, tothom feia el mateix. Es van acostar i ens van tirar un corda llarga, perquè en agafessim amb ells. Ens van tirar un flotador, no sabía ni què era, era de color vermell fluorescent. Vaig ajudar el meu germà i ens vam tirar el mar, agafats de la mà. Vam nedar i un home amb un casc des de dalt el vaixell ens donava la mà perquè poguessin. Quan ja estavem a dins del vaixell una dona es va acostar a nosaltres i ens va donar una manta. En portava vàries i les va repartir a tots el que estavem allà. Al cap d’una estona vam arribar a terra. Quan vam arribar ens van fer entrar a dins d’un local on també hi havia nens i nenes de la meva edat, mares, homes, vells… Ens van fer entrar en una habitació. Estava plena de matalassos amb mantes platejades. Més tard una dona ens va venir a veure. Ens va donar menjar: pa, aigua i fruita. Ja es feia tard, jo i el meu germà ens vam estirar el matalàs i vam començar a dormir. L’endemà una dona ens va venir a veure i ens va fer unes quantes preguntes com, per

exemple, com ens deiem, d’on veníem , com es deien els nostres pares… Ja portàvem unes quantes setmanes aquí, fins que un dia, una família de 2 nois ens va acollir a casa seva, a mi i al meu germà. Ara els dos podem anar a l’escola, tenim amics, no ens falta menjar… Son la nostra nova família però sempre recordaré el meu pare i la meva mare biólogics. Pseudònim: Chicago Curs: 2r ESO B

d’aquí a una estona ja seré amb ella. A casa hi he deixat una carta, per la meva mare. Ella és la única raó per la qual encara sóc aquí. Però ara ja no puc més. Ja no haurà de gastar-se centenars d’euros cada mes per la clínica mental, i podrà pagar totes les factures que té pendents des de fa setmanes. A la carta hi he deixat clar que no ho faig per ella, que ella no té cap culpa. Em dirigeixo al terrat d’un edifici que conec. Abans hi anàvem amb ella, a fer-nos fotos. Ens passàvem hores rient de les fotos que havien quedat malament. Ho recordo i una llàgrima em baixa per la galta. «Ja vinc», penso.

Elena Oliva

Per què Per què? És el que em pregunto cada dia. Per què jo? Per què m’ha tocat a mi aquesta vida? Sóc una adolescent de 16 anys. Però no sóc una adolescent normal. No sóc feliç. La meva millor amiga es va morir l’any passat, a causa d’un accident de cotxe, i des de llavors les coses han anat de mal en pitjor. Vaig caure en una depressió i vaig haver de començar a anar al psicòleg. Els meus pares no tenen gaires diners, però tot i això em paguen les sessions, cada vegada més cares. Ara, ells estan separats per culpa meva: el meu pare deia que no servia per res anar al psicòleg, i que no ho volia pagar. Es van divorciar després d'estar 20 anys casats. Ara ho ha de pagar tot la meva mare, i no em deixa treballar perquè em diu que m’he de centrar en els estudis. I ho intento, però no puc. I avui he decidit que tot això s’acabaria. Acabo de sortir de casa. M’he posat la meva samarreta preferida, una de tires blava que em va regalar la meva millor amiga, la mateixa que em vaig posar pel seu funeral. No me l’havia posat des de llavors, el dolor era insuportable. Però ara no em sento tan malament, perquè

Ja sóc a dalt de tot, i la brisa primaveral em toca la cara. Si no fos perquè estic a punt de morir, seria meravellós. Miro avall, respirant profundament per última vegada. Quan la meva vida està a punt de caure per l’abisme, en una mil·lèsima de segon em pregunto com va començar tot. «Amb l’accident». Recordo l’últim dia que la vaig veure abans de l’accident, mentre les llàgrimes em brollen dels ulls. Era un dia d’estiu, havíem decidit anar a fer un pícnic. Vam preparar tot el menjar: galetes, maduixes, xocolata, pastís… Ens vam emportar unes estovalles, que vam posar sobre l’herba d’un prat. El menjar va ser boníssim. Després ens vam quedar al prat parlant i rient durant molta estona. Ja era fosc, i ens havíem estirat mirant les estrelles. I de cop, se m’acut aquella frase que va dir, la frase que ho canvia tot. «Mira aquelles dues estrelles. Deu haver-hi milions de quilòmetres entre elles, en canvi des d’aquí sembla que estiguin juntes». Va ser de les últimes frases que va dir. L’endemà al matí em va trucar la seva mare, plorant, i em va dir que la seva filla estava en coma i que m’anés a acomiadar d’ella. Miro amunt i penso en aquella frase.

Pseudònim: Tu Curs: 2r ESO B

vaig espantar, era la roba del meu somni. Vaig decidir llançar aquella roba i no pensar-hi més.

Oleguer Casanoves

La posta de sol De sobte em trobava enmig del bosc, era fosc i feia fred, no sabia on era. Vaig sentir un udol. A la llunyania es podia observar un punt de llum enmig de la foscor. Per pur instint vaig córrer cap a ell. Al cap d’una estona de córrer, em vaig adonar que no m’hi acostava. Em vaig tranquil·litzar quan em vaig adonar que el punt de llum era el sol que despuntava entre els arbres. Tenia fred, estava confús, què hi feia jo allà. Tenia la samarreta estripada i bruta, els pantalons foradats. Per cert, que no m’he presentat, em dic Jan. De cop em vaig despertar, el despertador tan emprenyador com sempre estava sonant. Tenia mal de cap i em feien mal tots els músculs del cos. Em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar al quiosc que estava més a prop de casa, com cada dia per comprar el diari. Em vaig asseure en un banc, i vaig començar a mirar-me els titulars de cada pàgina, per veure si n’hi havia algun que m’interessés: El Barça queda eliminat de la Champions; Es vol construir l’edifici més alt del món... Només n’hi va haver un que em va cridar l’atenció, deia : S’ha trobat un ramat d’unes 25 ovelles mort, vaig seguir llegint, es veu que es tractava d’un o més d’un llop, posava que totes les ovelles estaven plenes d’esgarrapades profundes, i que la majoria d’elles s’havien dessangrat a causa de les esgarrapades que els havia causat aquella bèstia, només n’havien sobreviscut 8, i l’amo del ramat estava molt emprenyat per haver perdut tantes ovelles. Quan vaig tornar a casa i em vaig disposar a rentar la roba de la setmana em vaig adonar que hi havia roba estripada i plena de sang em

A la tarda em van trucar uns amics que em van dir si volia anar a veure la lluna plena, perquè es veu que, segons les notícies, seria una lluna vermella que només surt tres nits cada 5 anys. I jo vaig acceptar amb molt de gust. Eren les 19:45 i ja em trobava amb els meus amics,en Joan i en Joanot, tots dins d’un cotxe anant a un turonet des del que teniem planejat veure les estrelles. Quan varem ser allà ja es començava a fer fosc, i vam posar manta al terra per poder-nos-hi estirar sense punxarnos amb les herbes del terra. El sol es començava a pondre, i nosaltres estavem impacients per veure la lluna vermella. Al cap d’una estona d’observar com el sol s’amagava entre les muntanyes, va sortir la lluna, tenia un color vermellós que feia que si passaves la mirada pel cel no poguessis ignorar-la. Em vaig girar cap a en Jan per comentar-li que anés a buscar els entrepans però ell ja no hi era. Va ser una nit llarga buscant en Jan, el vam trucar i buscar fins que l’únic que ens en vam cansar perquè era molt tard. L’endemà al matí jo i en Joanot vam anar a casa d’en Jan, i allà estava, tan tranquil com sempre. Li vam preguntar on s’havia ficat a la nit, i ens va respondre que no s’en recordava… Aquella nit tot havia estat molt estrany, quan es va pondre el sol i jo, en Joan i en Joanot ho estavem observant, em vaig adormir, i em vaig despertar a casa, em pensava que en Joan i en Joanot m’havien portat a casa, però quan em van preguntar on m’havia ficat a la nit, em vaig quedar de pedra. Llavors, com havia arribat fins a casa.

Pseudònim: Heura Curs: 2r ESO C

Pseudònim: Júlia Curs: 2r ESO C

Estel Campàs Palou

Adriana Giró Brugué

Alzheimer Només si em dibuixes les ales Necessito les ales per poder volar, per poder-me aixecar per poder continuar Dibuixa’m les ales, les que enguany no m’has pogut donar, ajuda’m a batre la força d’aquest combat Les ales que van marxar quan te'n vas anar i que ara les recordo vora el mar I recordo els teus ulls que em miraven amb incertesa però tenien una resplendor que enlluernava a la foscor

Era un senyor gran, tenia vuitanta anys. Li vaig agafar les mans, estaven arrugades i fràgils. El seu color fosc sempre m’havia recordat la gent de l’Amèrica del Sud, o de l’Àfrica. Les venes morades es marcaven en aquelles mans gastades. Les ungles també les tenia molt gastades, d’haver-se passat molts anys treballant com a mecànic. Vaig pujar els ulls i quan vam creuar mirades, aquell blau safir profund dels seus ulls em va fer venir calfreds. Em va demanar pel meu nom. Els meus ulls es van cristal·litzar en sentir allò. No em recordava. Quan em van explicar que li havien diagnosticat Alzheimer no vaig saber com reaccionar. L’avi era la persona que m'havia fet continuar endavant.

El teu somriure, de quan vèiem sortir el sol, o ens banyàvem a la platja, al bell mig de la foscor

“Recorda Marina, tu pots estimar a qui vulguis, sigui noi o noia.” Em va dir el dia que li vaig confessar que m’agradaven tant els nois com les noies.

Només si em dibuixes les ales, seguiré endavant, seguiré lluitant

“Quan jo ja no hi sigui, vull que et quedis el meu anell perquè quan em trobis a faltar el premis fort i pensis en mi.” Em va dir el dia que li van diagnosticar Alzheimer.

Només si me les dibuixes, tornaré a estar al teu voltant, i tu hi seràs, davant.

“També vull que et quedis tots els llibres perquè ningú els voldrà.” Em va dir un dia mentre llegíem. “Vinga Marina, dorm, ja que si no els teus pares ens castigaran.” Em va dir el dia que ens havíem quedat fins tard llegint contes.

“La teva àvia ja no hi és Marina.” Em va dir el dia que l’àvia va deixar el món. Tots aquests records em van fer adonar que a la vida s’havia d’apreciar més la gent perquè en qualsevol moment poden deixar-te enrere. Recordo els caps de setmana que els pares em deixaven amb l’avi i l’únic que fèiem era caminar per la platja, xerrar, o llegir. O totes les tardes que ens havíem passat a la platja mentre ell m’explicava les seves històries com a mecànic. Recordo fa uns anys quan vam anar a jugar a golf, l’avi era un home fort, robust. I ara me'l mirava i era una persona fràgil, que gairebé no es podia aixecar del llit. La bata blanca li feia tenir un pitjor aspecte. Tenia les mans entre les meves, i les agafava com si fossin plomes, amb por de trencar-les, aixafar-les, destrossar-les. L’avi portava unes setmanes a l’hospital, des que havia caigut a casa seva, on vivia sol. Aquell dia el vaig trucar per demanar-li si volia anar a donar un volt per la platja. El vaig trucar tres vegades i cap d’aquestes m’he les va agafar. Em vaig començar a preocupar, i vaig anar a casa seva. Vaig arribar i amb les claus de sota l’alfombra vaig entrar corrents. La imatge que vaig veure em va deixar paralitzada: l’avi estirat a terra al final de les escales inconscient. Vaig trucar una ambulància, i se’l van emportar. Des d’aquell dia viu a l’hospital, ja que ningú es pot fer càrrec d’ell. Les llàgrimes em queien, ja que no se’n recordava del meu nom. Els pares ja m’havien avisat que això passaria tard o d’hora, que s’aniria oblidant de la gent que té al voltant. Em va estrènyer la mà i li vaig dir “Marina”. En aquell moment va fer cara de pensatiu i llavors em va somriure. “La meva petita Marina” va dir mentre aquell somriure il·luminava les nostres cares. Les llàgrimes ara eren grans, rodolant per les meves galtes. La seva veu era fràgil, trencadissa, baixeta, suau però alhora

rasposa. Em va fer un senyal amb el cap perquè m’hi acostés. Vaig abaixar el cap suaument cap a ell. “Ets la millor cosa que m’ha passat mai a la vida”. “T’estimo molt, avi. No vull que te’n vagis, no encara”. Vaig apartar el cap amb els ulls plens de llàgrimes i li vaig admirar les arrugues de la cara. “No ploris, bonica”. Els seus cabells blancs brillaven amb la llum del sol igual que els seus ulls que jo havia heretat. Em va somriure una segona vegada i em va dir: “Ara és la meva hora de marxar. He viscut la millor vida que podria haver demanat. Quan sigui la teva hora ens tornarem a trobar, i llavors podrem passejar per la platja i llegir tant com vulguis.” Després de dir això, em va mirar fixament i llavors va tancar els ulls. “T’estimo molt, Marina”.

Pseudònim: Reina de la mort Curs: 2r ESO C

Jana Pujol Aumatell

La vida de la Jannie podríem dir que era bastant caòtica. Treballava a una botiga de roba que es deia "Lola" de les vuit del matí a les dues del migdia i a les tardes feia de mànager d'un grup de rock local. Vivia sola, no és que no li agradés la gent, però valorava molt l'espai personal i era molt organitzada i sabia que seria difícil mantenir aquests conceptes amb una companya de pis. Cada dia es despertava a dos quarts de set del matí i es feia un cafè a la tassa que li va regalar en Billy (un dels membres del grup de rock amb el qual treballava), s'asseia al replà de la finestra que donava a la teulada i es bevia el cafè mentre llegia el diari. Tot seguit es feia una dutxa ràpida d'aigua freda per despertar-se i es vestia, normalment es posava texans acampanats i la primera brusa o camisa que trobava a l'armari. Després d'una bona estona, s'adonava que anava tard i corria cap al sofà on en Miko, el seu gat, estava dormint. Li feia un

petó i li posava el menjar a la tauleta del menjador. Tancava la porta i s'afanyava a baixar les escales per arribar al portal. De casa seva a la botiga de roba hi havia relativament poca estona, però hi havia moltes distraccions. Una d’elles era la senyora Margarett, la fornera, que cada dia la parava per donar-li un trosset de pa acabat de fer i preguntar-li com estaven els seus pares. Quan acabava la curta conversa amb la fornera, s'acomiadava i continuava carrer avall on es trobava amb la Lily, una gosseta molt divertida que sempre volia que la Jannie li fes festes. Després d'una bona estona d'estar jugant amb la Lily, el senyor Markus venia a buscar la gosseta, ja que era l'hora d'anar a buscar trufes, i sempre que la Lily n'agafava el senyor Markus n’hi donava una o dues. Quan ja eren les dos quarts de vuit del matí només li faltava esperar l'Amber, la seva millor amiga amb la qual compartia jornada laboral a la botiga de roba. L'Amber era una amiga de la infància de la Jannie, portaven mitja vida juntes i sempre havien estat bones amigues. L'Amber era una noia molt moguda i divertida que no es tallava ni un pèl per dir el que pensava, la qual cosa feia que la similitud entre els caràcters de les dues amigues es fusionés per crear una forta amistat. La Jannie s'havia acostumat a picar-li el timbre perquè s’afanyés a baixar, però fins que l'Amber no baixava podien passar deu minuts perfectament. Mentre l'Amber no baixava, ella aprofitava per fer algunes trucades relacionades amb la gestió dels concerts de "Ridere" i apuntar-se a l'agenda tota la informació obtinguda. Finalment l'Amber sortia de l'apartament i anava corrents a saludar-la. Sempre arribaven deu minuts abans per preparar la caixa registradora i posar la roba als maniquins. "Lola" era una de les botigues de roba més modernes de tot Londres i això portava a molta

gent a entrar i investigar les rares peces de roba. La Jannie generalment atenia els clients i perfeccionava els estants de la roba, la qual cosa implicava viatges constants al magatzem. En canvi l'Amber estava amb la caixa registradora cobrant, i la Maggy, l'altra companya de feina i amiga d'elles, feia d'assessora d'imatge de la gent que estava als provadors, tot recomanant quins colors els quedaven bé o quin estil de roba els afavoriria més. Les noies s'ho passaven bé durant l'estada a la botiga, ja que de tant en tant podien xerrar. Quan arribava l'hora de canviar de torns les noies anaven al magatzem a buscar les seves coses i quan la Jèssica, la Verònica i la Lluna arribaven, elles procedien a anar a dinar juntes a casa de la Jannie. La Maggy portava el primer plat en uns tuppers grandiosos i l'Amber portava el segon plat. Generalment solien menjar amanida de quinoa o d'arròs amb verduretes saltejades, el segon plat no importava si era carn o peix però sempre estava fet al forn, i de postres menjaven fruita o algun tros de pastís que quedava per casa. La Jannie a les cinc havia de ser a l'estudi per anar a posar ordre al petit rebel grup de rock. Quan ella se n’anava, les altres dues amigues es quedaven xerrant al pis i com que l'Amber ja tenia claus, sempre marxaven més tard. La Jannie pujava al cotxe i es disposava a anar direcció a l'estudi de música a casa d'en Joe, un altre membre de "Ridere". Quan finalment arribava, baixava del cotxe i es dirigia a la porta d'entrada on en Joe l'esperava amb els braços oberts per acollir-la amb una afectuosa abraçada. Un cop a dins i reunida amb tots els membres del grup, es disposava a penjar a la paret una cartolina amb els assumptes importants a parlar. Quan tots ja s'havien organitzat passaven a la fase d'analitzar les noves composicions de possibles noves cançons que havien fet, normalment les acceptaven totes i les provaven a mà alçada de

tocar i cantar. En Joe era el baixista i era allà perquè al grup els en faltava un i la Jannie l’havia recomanat. Era un vell amic seu de l'institut que es tornava a convertir, així, en un dels amics més propers. En Billy era el guitarrista del grup, i tenia un gran talent per tocar la guitarra amb una normalitat sorprenent. En Rick era el bateria i el que tenia la veu més aguda, amb la qual feia uns falsettos excel·lents. I per últim hi havia el cantant i pianista, en Felix. Ell era diferent dels altres, tenia un punt de picant en els seus actes i això el feia únic. Després de la ràpida proposta de nous temes es dirigien a assajar les cançons que farien als concerts. La cançó preferida de la Jannie era "Our girl", ja que en Felix li havia dedicat a ella i realment la cançó era molt bona. Un cop acabat l'assaig, tots pujaven a casa d'en Joe on es prenien unes birres mentre parlaven de la vida. Quan ja s'havia fet tard, la Jannie s'acomiadava, i juntament amb en Rick pujaven al cotxe i es dirigien a casa del noi. Sempre que feien aquest trajecte la Jannie el deixava conduir, ja que en Rick era un conductor excel·lent, una mica boig a l'hora de fer els revolts, però a la Jannie també li agradava una mica d'acció en el seu dia a dia. Després d'acompanyar a en Rick a casa seva, ella anava a fer la compra diària. Quan ja havia acabat de comprar i havia aconseguit superar les files massives de gent fent cua a la caixa, es disposava a anar a casa i posar la compra a la nevera. Un cop fet això, arribava el millor moment del dia, posar-se a la banyera juntament amb unes espelmes amb olor de vainilla i llegir un llibre. En acabar es posava el pijama i es dirigia a la cuina per tal de preparar alguna cosa ràpida per sopar. Havent sopat anava al balcó i encenia un cigarret mentre observava els meravellosos carrers de la ciutat de Londres. Des del seu balcó podia veure la casa d'en Felix, el qual ja sabia més o menys l'hora en què ella sortia al

balcó i ell li feia senyals encenent i apagant una petita làmpara. Quan ell li encenia i apagava la làmpara volia dir que avui no hi aniria, en canvi quan ell deixava el llum obert era senyal que es preguntava si podia anar al pis de la Jannie. Si ella li responia apagant el llum, volia dir que aquell no era un bon dia perquè hi anés i si ella deixava el llum encès volia dir que podia anarhi sense cap problema. Quan en Felix hi anava es passaven una bona estona bevent vi blanc, el preferit dels dos amics, i parlant de la vida a poc a poc s'anaven convertint en molt bons amics. En Felix solia marxar a dos quarts d’una de la nit perquè sempre s'estava més o menys mitja hora jugant amb en Miko. El noi era un gran admirador dels gats i especialment d'en Miko, ja que tots dos eren sorprenentment inseparables. La Jannie havia anat a dormir a les dotze i quan en Felix marxava, li feia un petó al front i li deia bona nit abans de marxar de nou a casa seva. La Jannie tenia molts atacs d'ansietat, la qual cosa provocava que li costés una mica més del compte tirar cada dia endavant. Malgrat això, la gran personalitat i ganes de continuar endavant de la Jannie l'ajudaven a portar un bon ritme de vida. Aquest era un dia normal en la vida de la Jannie, fins que un dia un atac d’ansietat la va portar a descobrir el seu gran talent . Era l'estiu de 1978. La Jannie durant l'estiu feia de professora particular de filosofia, la matèria amb la qual ella s'havia graduat. Feia unes quantes classes a la setmana i la veritat és que no es podia queixar perquè la pagaven bastant bé. Com que les classes només duraven dues hores, continuava tenint la resta del dia més o menys lliure perquè "Ridere", el grup de rock dels seus amics, havia començat a triomfar arreu de la Gran Bretanya i ella juntament amb un grup de professionals continuaven assessorant al grup. Durant l'estiu ella intentava passar-se el màxim temps possible

als mercats de Londres, ja que li agradava mirar els vinils i la roba de les paradetes. Moltes vegades hi anava amb en Billy i la Maggie, ja que tenien gustos molts similars. També li agradava anar a casa d'en Joe, la seva actual parella i probablement l'amor de la seva vida, a banyar-se a la piscina o a anar a passar una bona estona. Però sense cap dubte la cosa que més li agradava fer a l'estiu era anar a la platja i posar-se a llegir escoltant el soroll de les onades impactant amb la fina sorra, mentre feia petits glops d'una copa amb vi blanc. Allà sola se sentia lliure, però a la vegada l'envaïen les pors més profundes que amagava a la resta de la gent: la por de no ser prou bona o no estar fent les coses prou bé, la por de no ser estimada, la por que algú la ferís emocionalment o físicament. Eren massa coses per a ella i a vegades suportar-ho es feia impossible sense la caixa de pastilles, que l'ajudaven a desviar els seus pensaments. Un dia la Jannie estava a l'estudi de música asseguda al costat d'en Rick arrepenjant el cap a l'espatlla del noi, mentre tots els membres del grup discutien sobre la lletra d'una cançó. A ella les baralles li provoquen molta ansietat, així que va aixecar-se del sofà i va entrar a la sala de gravació, es va asseure davant del piano i va començar a tocar les tecles intentant expressar els seus sentiments a través dels bonics sons de les diferents tecles. En començar a tocar, els membres del grup van parar de discutir i es van dedicar a mirar amb sorpresa com d’increïblement bé que estava tocant el piano la seva amiga. Quan va acabar de tocar aquella preciosa melodia que acabava d'improvisar va tancar la tapa del piano i va posar els colzes a sobre la tapa i amb les mans s'intentava tapar les llàgrimes que queien dels preciosos ulls blaus que tenia. -On vas aprendre a tocar el piano? -li va preguntar en Felix.

Ella no el va respondre i es va dirigir un altre cop a l'estudi de música. -Podeu fer el favor de deixar de discutir i posar-vos a tocar els instruments d'una vegada, SI US PLAU -va dir la Jannie. Els nois van fer-ho sense queixar-se i es van posar a assajar cançons. La Jannie estava cansada i va anar a l'habitació d'en Joe mentre ells encara estaven assajant. Es va estirar al llit per intentar dormir una estona, però el pols accelerat i la forta respiració no la deixaven tranquil·la. No hi podia fer res, intentar-se calmar era impossible, ja que estava en ple atac d'ansietat i les llàgrimes havien començat a baixar per les seves galtes. Li costava respirar i no podia articular paraules, estava sola i espantada. De cop va sentir que algú s'estirava al seu costat. Era en Joe, que delicadament va posar el cap de la Jannie a sobre el seu pectoral i la va abraçar. Ell sabia que la Jannie no era molt d'ensenyar les emocions a la gent, i per això no va dir res, simplement la va abraçar i li va oferir una pastilla juntament amb un vas d'aigua. No era la primera vegada que en Joe veia la Jannie així, i per això sabia com actuar, però sí que era la primera vegada que la veia plorant tan intensament. Després d'un temps abraçats sense dir res es van mirar i la Jannie va notar que en Joe tenia els ulls plorosos. A ell l'entristia veure a la Jannie així i sentia la impotència de no poder parar aquell horrorós moment en el qual ella ho estava passant malament. De cop i volta en Billy va entrar a l'habitació. -Nois, nosaltres ja marx... -va dir en Billy. Es va adonar que alguna cosa no anava bé i va marxar. La Jannie intentava dir alguna cosa però no se l’entenia. -No parlis, ara tranquil·litza't -li va dir en Joe.

Ella es va asseure al llit i a poc a poc es va anar aixecant. Encara amb la respiració profunda i el pols accelerat es va dirigir a l'estudi. En Joe, atent als seus moviments, l'anava seguint i a poc a poc s'adonava d'on volia anar la Jannie. Efectivament, anava a tocar el piano. Quan van ser a la porta, en Joe la va obrir, ja que ell tenia les claus i va encendre els llums, tots dos van entrar a la sala de gravació i es van asseure al tamboret del piano. Ella va començar a tocar una preciosa melodia que simbolitzava el pas de la vida, els moments bons els interpretaven curtes agudes notes i com més trist era el tema que volia expressar més greu i llarga es feia la nota. Després de deu minuts sense parar de tocar el piano va acabar amb una forta i greu nota, girant el cap per veure a en Joe que la mirava amb els ulls plorosos. Es van fondre en una abraçada i van pujar a dormir a l'habitació, sense dir-se ni una paraula es van entendre a través de la música. Gràcies a aquest dolent dia d'estiu, la Jannie va anar desenvolupant el talent que tenia per tocar el piano, ja que l'havia après a tocar sola i ho feia molt bé. Com més temps passava tocant el piano menys atacs d'ansietat tenia. En Felix va enviar una gravació de la preciosa melodia que la Jannie s'havia inventat a la millor acadèmia de piano d'Europa, i desprès d'escoltar-la van acceptar a la Jannie a l'escola europea de millors músics. Després d'estar dos anys formant-se com a pianista professional i guanyant-se un lloc a la llista de millors pianistes del món, va decidir que volia deixar l'escola per continuar fent la seva vida com abans. Una de les millors pianistes de la història s'aixecava i anava a treballar a una botiga de roba de Londres i dinava amb les seves amigues. A la tarda anava a l'auditori i tocava el piano durant hores i hores, i els dies que no tenia res a fer és trobava amb en Joe i els altres membres del grup. I així va ser com una noia amb una rutina diària normal i amb ansietat va convertir-se en una de les millors

pianistes del món, reconeguda internacionalment i tot gràcies al fet que va trobar una manera de desviar l'ansietat. De la Jannie en podem treure la lliçó de sempre intentar fer el que ens digui el nostre cor i sigui com sigui expressar els nostres sentiments a la gent que estimem; perquè si ens els guardem sempre per a nosaltres mateixos, explotarem.

Pseudònim: Pic Curs: 2r ESO D

Isaac Martínez

Un final inoblidable Un dia, entre un bosc frondós, mig oblidat i amb molta fauna hi havia un senyor que va decidir anar a viure a un lloc deshabitat, per fer una vida independent de la ciutat. No tenia ganes de seguir amb la seva feina de comptable, avorrida i monòtona, necessitava desconnectar, ell tenia pensat acabar la seva vida en aquell bosc tranquil ja que no tenia família ni amics. Va créixer amb un problema de comunicació, havia crescut en un orfenat. Allà mai va arribar a tenir amics. I en aquella feina de comptable el pagaven molt just per poder arribar a final de mes. I ara volia una vida tranquil·la, sense obligacions ni estar amb persones amb no volia estar-hi (tot i que mai havia necessitat, ni volgut més companyia que la seva mateixa). Quan ja es començava a construir la casa, sense cap permís de ningú, i començava a traslladar-s’hi, va construir un hort per conrear els aliments justos per ell i en el futur aniria mensualment a la ciutat a comprar carn. Anava a buscar l’aigua al riu, que depurava en un filtre natural fet de terra, una tela i herba. Quatre mesos després de construir la casa, amb els

seus estalvis, va decidir anar a viure a la seva nova casa. Ell li deia “La casa del Senyor” . Els primers anys estava perfecte, la seva rutina era aixecar-se tard, passejar-se per allà, recollir una mica de fruita que veia per allà i dormir una estona més fins al vespre. Era la vida que sempre havia desitjat. Un dia va poder presenciar el part d’una lloba que va deixar la cria allà tirada, ell va pensar que era alguna cosa que ja feien els llops, i que tornaria més tard, però uns dies després seguia allà, udolant, dia rere dia, sense parar. Per això un dia va comprendre que la mare del llop no tornaria i se’l va endur al riu perquè begués aigua i li va donar la seva carn mensual perquè se la mengés. El va deixar dormir al seu llit, ell dormia al terra. Encara que mort de fred, perquè era gener. -Tot el que calgui per tu- va xiuxiuejarli a la cria de llop que tenia sobre el seu llit. L’endemà va fer uns càlculs i va pensar que no podia arribar a mantenir-lo molt temps més, així que va anar a comprar una caseta de jardí perquè hi dormís i perquè tingués el seu propi espai de descans. Quan va tornar, havia escapat, li va saber molt de greu perquè li havia agafat un gran afecte en aquell llop, era molt manyac i es deixava acariciar, a part que semblava que li agradava bastant el menjar que li posava. No sabia què havia fet malament. Va tornar al cap d’una setmana, aquella setmana havia estat molt dura pel pobre senyor, per primera vegada se sentia sol, ja que s’havia acostumat a tenir una companyia agradable, aquell llop el recordava a ell mateix quan estava a l’internat, ell era molt esquerp i tímid i era orfe com ell. Però resulta que havia

anat a buscar un peix com a agraïment. El llop semblava cansat i després que el senyor li ensenyés la casa de jardí va entrar i es va estirar sobre el coixí que hi havia dins. Després va plorar d’alegria, va plorar com mai no havia va plorat a la seva vida. El va tractar i educar com li hagués agradat que l’eduquessin a ell. El renyava quan no es menjava el seu menjar o quan no feia les seves necessitats fora la caseta i sobretot el premiava amb menjar o una estona de joc quan feia les coses bé. A ell l’havien tractat pitjor, el renyaven cada dos per tres per coses absurdes com parlar amb els seus companys que tenien malalties o que venien de fora el país. La majoria eren o immigrants o gent amb discapacitats vàries per això no parlava massa amb ningú perquè els nens que eren com ell començaven a insultar-los per ser diferents, però lo pitjor era que els tutors els renyaven per parlar amb els altres i no per insultar-los! Per això el senyor tancava el seu gos fora de la seva caseta dues hores, perquè explorés i es relacionés amb l’entorn del lloc on va néixer. En conclusió volia el millor pel seu llop a qui sempre anomenava “Petitó” o “Petit”. I ell, el llop notava l’afecte de l’home cap a ell. El llop, al cap de 20 anys vivint amb el senyor, ja entenia cada paraula que li deia, i li agraïa cada àpat que li oferia amb la seva companyia, passés el que passés. El senyor va veure que li quedava poc temps de vida i que ja no podria ajudar al llop va morir sabent que havia fet el possible perquè el llop, que per ell era com un fill, creixés gran i fort. Va tenir una infància dificil a l’orfenat però va acabar com més li agradava, amb algú amb qui confiar i qui podia passar estona sense discutir. Va morir amb 93 anys. El llop, quan el senyor va morir, el va agafar del coll i el va enterrar, tal com havia vist a les

revistes que tenia el senyor a casa seva. Quan el va haver enterrat va poder pronunciar una paraula que no olvidaria mai. -Petitó -va dir el llop sense pronunciar res més. Ell va viure molt comparat amb la resta de llops de la seva raça, va morir just després de pronunciar aquelles paraula que havia significat tant per ell. Pseudònim: Moneda Curs: 2r ESO D

Ivet Santamaria

Malson d’una nit d’estiu Està a punt d’arribar. Son quarts d’una de la matinada és l’hora que sempre acostuma a venir. Normalment sempre arriba begut i ebri. Estic asseguda a la penombra de la sala amb una suor freda que em recorre tota l’esquena. Tinc la sensació que aquest cop no tindrà compassió amb mi, l’amenaça va de debò, se que em matarà. Aquesta vegada sí. Fa quatre dies va retirar en l'últim moment el ganivet amb el que volia tallar-me el coll per no haverli tingut el sopar calent quan va arribar a casa. Em va pegar, em va estirar els cabells i em va llançar a terra, llavors, amb aquella mirada borratxa, desencaixada i amenaçant va posarme el ganivet al coll. Pensava que tot s’acabava, que havia arribat el meu final. Li vaig suplicar que mai més tornaria a passar, però ell l’únic que volia era matar, el seu objectiu era matar-me, i el meu per desgràcia seria morir, morir en mans d’un maltractador. Abans no era així, d'ençà que el vaig conèixer havia canviat, ara era un desconegut. Ens vam conèixer en un petit poble costaner, a l’estiu de 96. Jo passejava per la platja, l’ambient era càlid i un vent gentil m’acariciava la cara i els cabells. El sol es començava a amagar darrere les muntanyes tenyint el cel d’un color entre ataronjat i rosat, era un

capvespre preciós. Es va apropar a mi un home més o menys de la meva edat, amb una càmera fotogràfica penjant del coll. Es va oferir per tirar-me una foto, jo vaig acceptar ja que feia pinta de ser-ne un especialista. Encara guardo aquella foto. Alla va començar tot. En aquells moments era feliç. Tant de bo mai l’hagués conegut. Aquell va ser un temps de felicitat, ens enteniem gairebé en tot. Era un apassionat a la fotografia. Al principi les seves fotos eren agradables, de paisatges, de persones, d’animals... Fins i tot va fer una presentació al casal del barri on va rebre molts elogis. Però de mica en mica va anar canviant l’estil i va començar a fotografiar coses que podien resultar desagradables per la majoria. Li agradava fer fotos a cementiris, a animals atropellats, a baralles, a gent accidentada... Deia que una foto sense sang era una foto sense ànima. Amb la seva decadència artística també va començar la nostra decadència personal. Ja no rebia trucades d’altres fotògrafs, ni li oferien cap treball ni cap projecte, ell tampoc en buscava ni trucava a cap porta. Va començar a aïllar-se del món i de les persones, com també ho va fer de mi. Va començar a freqüentar bars nocturns i de dubtosa reputació. Cada vegada arribava més tard a casa i en un estat més lamentable. Vaig intentar parlar amb ell, al principi només em responia amb evasives i, més tard, aquestes evasives es van tornar més violentes. Vaig començar a ser desconeguda per ell, només em volia com una esclava. Em vaig començar a sentir una dona objecte. On havien quedat aquells primers moments de connexió i enteniment? On havien quedat aquelles mirades còmplices? Aquells gestos i moviments coordinats entre tots dos…? Em va fer deixar de costat a tots els meus amics, inclús a la Sarah, la meva amiga de la infància. Sentia gelosia de tota la gent que m’envoltava. Ella ens va voler ajudar, també tenia molta amistat amb ell, i d’alguna manera se

l’estimava. Una d’aquelles nits de malson em va agafar pel coll i em va dir que deixés de costat la Sarah, que si no ho feia, ella rebria les conseqüències i no serien gens agradables per ella i que a mi em mataria sense dubtar-ho. Jo no podia imaginar-me que li fes mal a la Sarah per això vaig deixar de trucar-la. Una cosa semblant li va passar al seu millor amic, l’Aaron, amb qui va deixar de tenir contacte per algun esdeveniment violent. Al principi vaig pensar en trucar a la policia i explicar-li tot, però ell amb aquest sisè sentit de maltractador es va avançar i em va recomanar que cap policia fiqués el nas a casa seva, sota amenaça de mort. Avui sé que em matarà. Aquesta tarda he anat a veure la Sarah d’amagat, havia de parlar amb ella. Vaig quedar amb ella en un parc, i mentres parlàvem vaig veure la seva mirada de fúria, d’odi, i de venjança a dins d’un cotxe que passava per davant nostre, a la vegada que amb un gest amb el dit índex es resseguia el coll. Sé que la cosa és entre ell i jo. He baixat al garatge i he remenat les caixes que em va donar el meu avi fa uns anys, sé que hi ha una escopeta de caça amb cartutxos. L’he pujada. L’he carregada i amb dues cadires, l’he col·locat que apuntés cap a la porta d’entrada. He lligat un fil des de la maneta de la porta fins al gallet de l’escopeta. M’he obert una ampolla de vi i m’he assegut a les fosques, esperant-lo. Son quarts d’una, la foscor es espessa i el silenci ho envaeix tot. Puc sentir la meva respiració accelerada i la suor freda que em paralitza. Escolto l’ascensor que s’atura al replà, els seus passos, uns quants estossecs que el delatan. És ell, n’estic segura. Sento el remenar de claus. Com intenta introduir la clau pero no ho aconsegueix fins a la tercera o quarta. El pany gira, sento baixar la maneta de la porta. Tanco els ulls, obro la boca i em tapo les orelles amb els dits.

Pseudònim: Primavera Curs: 2r ESO D

Ariadna Sosa

“CA LA LAIA” Sóc en Tomàs de “Ca la Laia”, i no pot ser que la meva història, que la història de la meva familia, s’acabi avui, ara, aquí, al Pedraforca, tan lluny de casa. La Laia era la meva besàvia, una dona menuda, primeta. Però que tenia un caràcter fort que li permetia aconseguir allò que es proposava. Jo no la vaig conèixer, però així m’ho han explicat els meus avis i el meu pare (el seu net). La Laia es va casar amb en Quimet, el meu besavi, un noi del poble molt trempat. Es coneixien des de petits, així que no va resultar difícil que s’enamoressin. El besavi Quimet treballava a la fàbrica i la Laia cuidava de la casa i dels quatre fills que van tenir. A les tardes, el Quimet anava a l’hort que tenia en un terreny heretat del seu pare. Allà hi passava estones, plantant patates, tomàquets, enciams, bledes, mongetes... De tot això en menjava la família, però la Laia , que era molt espavilada, va pensar que el seu home collia tantes coses i sempre n’acabava regalant, així que se li va acudir muntar una petita botiga a l’entrada de casa. Va començar a vendre tot allò que el besavi Quimet collia a l’hort. La gent del carrer va començar a comprar-li coses. -Carai Laia, quins tomàquets més bons em vas vendre ahir! No en tens pas avui? -Sí, Carmeta. Ja veuràs, són dolços com la mel. I prova aquestes albergínies. Si les fas farcides et quedaran boníssimes!

A poc a poc, la veu va anar corrent pel poble, i cada vegada anava més gent a comprar a “Ca la Laia”. El besavi Quimet ja no donava l’abast a plantar coses. L’hort i la botigueta de casa se’ls havien quedat petits. En Quimet i la Laia ho van parlar, i tot i que en Quimet no ho acabava de veure clar, la Laia que era més decidida, el va convèncer per llogar la botiga de la plaça del poble. I així ho van fer. Tothom la coneixia com a “Ca la Laia”. El Quimet continuava treballant a la fàbrica i a les tardes anava a l’hort i si calia a donar un cop de mà a la botiga. La Laia es cuidava de la botiga, la casa i els quatre fills. Era una feinada, però ella era una dona amb empenta. Quan els nens sortien de l’escola, anaven a la botiga i allà feien els deures i després se n’anaven a jugar al carrer fins que la Laia tancava la botiga o fins que el besavi Quimet se’ls emportava cap a casa. A poc a poc el negoci va anar creixent, i a “Ca la Laia” ja s’hi podien comprar altres coses, a més de fruita i verdura. Van començar a vendre cigrons, llenties, mongetes, embotits (que feien pagesos del poble), bacallà, etc. I va anar passant el temps, i a “Ca la Laia”, hi anava a comprar gent dels pobles veïns. I la Laia va tenir una altra pensada: ara que els fills ja eren grans i els podien ajudar en el negoci. Es van reunir tota la família i van decidir obrir una altra botiga a la capital, que no era gaire lluny del poble. No cal dir que va ser tot un èxit. Els quatre fills van treballar de valent i aviat tothom coneixia la nova botiga de queviures de la ciutat. “Ca la Laia”. I així, a poc a poc i amb el pas dels anys, va ser com la meva família va anar creant la cadena de supermercats que tenim avui dia i de la qual jo sóc el director general. Però tota aquesta feina que va començar la meva besàvia, la Laia, amb tota la seva empenta i el seu esforç, i amb l’ajuda de la seva família (del besavi Quimet i els seus quatre fills)

no haurà servit per a res si avui s’acaba la meva història, aquí al Pedraforca. No sé perquè se’m va acudir ahir que seria una bona idea fer una passejada per la muntanya, amb aquell dia tan assolellat que feia. Vaig agafar el cotxe, i enlloc de quedar-me prop de casa, vaig començar a conduir i vaig arribar fins al Pedraforca. -Què carai se m’hi ha perdut a mi al Pedraforca? Quan ja feia una estona que caminava tot distret pensant en les meves coses, vaig relliscar, em vaig torçar el peu i vaig caure. I ara estic aquí estirat a terra, sense poder-me moure, esperant que algú em trobi a faltar i avisi emergències, o a la policia, o als bombers, …., perquè em vinguin a rescatar. Ja fa un dia que sóc aquí. Tinc fred, tinc sed, tinc el peu inflat, em fa mal, no em puc moure… Si no ve ningú, què passarà amb els supermercats? Per a què haurà servit tot l’esforç de la Laia i en Quimet? Adéu a la història de “Ca la Laia”! -Un moment, què és aquest soroll? Sembla un helicòpter! Eeeeeeeh, sóc aquí !!! Pseudònim: Pluto Curs: 3r ESO A

Queralt Bonet

Utopia Vivim en una utopia de cossos gelats i ments disperses. Què se n’ha fet de la dolça existència, sinó un batibull d’alleujament anhelat. A falta d’honestedat, d’amor se’ns priva. Com l’alcohol en foc,

cada dia ens consumim. Què seria de nosaltres amb la simplicitat imposada, sense febles disfresses, ni laberíntics camins. Cada ànima seria completa, cada cor romandria impol·lut. Insuperable, superb, ple d’essència, éssers efímers, nuclis de vellut. Per què un sinònim de cor és l’irònic coratge? Per què la seva definició és la capacitat de sentir? Hem perdut el cap i transmès la boira en literatura. Ometem excuses, permetem ser compadits. En utopia el pas del temps seria pujar una muntanya; la mort, veure-hi la posta de sol. Les llàgrimes, polsims de sucre; i la vida, una cançó de bressol. Pseudònim: No sóc poeta Curs: 3r ESO A

Enzo Pueyo

Mil nits d’hivern Mil nits d’hivern, on tot se'm fa etern, segueixo estant sol pensant perquè ningú em vol. Mil nits d’hivern, on tot se'm fa etern, guanyo o perdo, però mai m’esquerdo.

Mil nits d’hivern, on tot se'm fa etern, penso en el demà i m’imagino com serà. Mil nits d’hivern, on tot se'm fa etern, a vegades t’imagino dedicant-me un t’estimo. Mil nits d’hivern, on tot se'm fa etern, desitjo que tot canviï, però en el fons no vull que acabi. Mil nits d’hivern, on tot se'm feia etern, ja s’han acabat i la primavera per fi ha arribat. Pseudònim: Big Bang Curs: 3r ESO B

Xènia Sallent

La vida al 1960 Asseguda al balancí, miro a través dels vidres translúcids com la joventut es distreu per la plaça. No acabo d’advertir-ne les formes, però puc percebre’n la seva alegria i els meus records em traslladen a l’any 1960, quan jo era com ells, quan tenia la seva edat. En aquell moment, tot era molt diferent. Aquella època no era com ara, els pares només et compraven xocolata per Nadal, s’havia d’anar a missa totes les festivitats de l’any i els reis només et portaven una taronja i, amb una mica de sort, una nina. A la tardor, els nens havien d’anar a buscar bolets i, després, havien d’anar-los a vendre tots sols a la ciutat. Era quan els adolescents no es quedaven tancats a casa sense fer res, sinó que la majoria treballaven en alguna fàbrica o al negoci dels

seus pares i, a més a més, havien d’ajudar a casa. Aquesta és l’època en què jo vaig viure. Jo tenia 15 anys i vivia en un poblet sobre un turó. Totes les tardes anava a treballar a la fàbrica que es trobava situada als afores de la petita localitat. No eren gaires hores: de cinc a dos quarts de vuit, menys a les tardes dels caps de setmana que treballava de cambrera al bar del poble de quatre a vuit. I quan teníem festa a l’escola, als matins havia de cuidar els meus germans, mentre els meus pares treballaven fent llonganisses. Vivíem en una granja i hi teníem porcs, gallines i conills. El meu pare matava els porcs i la meva mare era qui feia les llonganisses. I també teníem un hort. A les tardors anàvem a buscar bolets, la meva família en sabia molt de bolets i n’omplíem cistelles. Llavors, em tocava a mi anar-los a vendre a la ciutat. Hi anava amb tren, sola o amb algun dels meus germans. Érem cinc germans, quatre nenes i un nen. La Maria era la gran, llavors venia jo, després la Trini, en Josep i, finalment, la Carme. Als matins, abans d’anar a l’escola, la Maria i jo ens repartíem les feines, jo ajudava a canviar i pentinar els meus germans i ella llançava les escombraries o ajudava a fer l’esmorzar. I quan teníem temps sortíem a jugar al carrer amb els nostres amics. Les meves amigues eren l’Àngels i la Mercè. Treballàvem juntes a la fàbrica i anàvem juntes a l’escola. Sempre que jugàvem, ho fèiem a la petanca, a les bitlles catalanes, amb la baldufa, amb les bales o, de vegades, saltàvem a corda. Era aquella època en què no hi havia videojocs, ni mòbils… Sempre anàvem al parc o ens quedàvem al carrer o anàvem a casa d’alguna de nosaltres. A casa nostra, no hi havia televisió, ja n’hi havia alguna, però només en tenia la gent molt rica i, per descomptat, nosaltres no ho érem. No vam tenir cap televisió fins que vaig tenir més de vint anys. Els menjars no eren com ara, abans, per esmorzar, hi havia una llesca de pa amb oli i sal, i per dinar i sopar no gaire més.

A les festes del poble, no hi podien faltar els castellers, els bastoners, els grallers… També es jugava a la petanca i a les bitlles catalanes i es ballaven sardanes. Així és com vivia jo quan tenia 15 anys i, per estrany que li pugui semblar a algú, vaig ser molt feliç. Pseudònim: Turmalina Curs: 3r ESO B

Sara Aajou Chanouf

L’única nit restant En totes les coses existents s'hi amaguen secrets, fins i tot en les quals intentem controlar o conèixer en profunditat. En els racons més profunds del ja descobert sempre hi queden coses per saber. L'extraordinari espera on menys ho esperem o imaginem. Així és, així ha estat, i així serà en el futur… encara que ja no siguem aquí per a esbrinar-ho. M'he dit això durant moltíssim temps, realment. Molt, molt de temps. Des que vaig néixer fins al moment en què vaig començar a escriure aquest diari, aquest testimoniatge, aquesta confessió que ningú podrà llegir més que jo. He tingut aquest pensament, com un segell, en el meu interior… però aquest segell el vaig trencar fa uns dies. Ja no serveix. Ja no té necessitat, i encara que em repeteixo constantment les velles paraules, ja no tenen cap sentit ni valor. De què em serveixen ja? Ho he vist. Per culpa d'una arrencada de curiositat l'he vist. He vist la fi del món. Serà en una nit. Ho escric en paper, per a ningú més que per a mi mateix perquè no tinc una altra manera d'esplaiar les meves penes. He tingut això tota la vida i sempre m'ho he reprimit, m'ho he ocultat i només ho he compartit amb mi mateix. Conec l'home d'aquests temps i sé el que és capaç de fer per diners, per poder i per destacar desesperadament

de les masses. Temo l'home modern… i faig bé. Seran ells els qui descobreixin l'horror. Però jo ja l’he descobert i lentament ho vaig comprenent. No serveix de res que jo els compti. No canviarà res i només em guanyaré problemes. És millor així… M'he estat preguntant si hi haurà major pena que la meva, tan sols pel fet de saber el que ve. Voldria aturar-ho tot. Creure que tot és mentida i que he estat somiant… i no obstant, això no és així. Voldria saber com detenir les coses que cauran sobre el món… salvar-lo com si fos un d'aquests científics dels llibres i les pel·lícules que albira el problema i immediatament pot teixir una solució… però no hi ha manera. No hi ha res que pugui fer, encara que adorés creure el contrari. A vegades em tempto a perdre el control i explicar-lo tot; encara quan ningú em creuria, i en el cas que així fos només ocasionaria profund dolor als altres. “Per descomptat que hi ha gent amb més angoixa i dolor que tu” hauria de recordar-me… però la veritat és que només puc pensar en mi mateix i els qui m'envolten en aquests moments. És per ells que aquesta nit escric aquestes línies. El dia d'avui em vaig enfocar en la meva família: El meu pare, la meva mare i el meu únic germà. Els estimo molt i els continuaré estimant, passi el que passi després. He despertat aquest dia, i immediatament he decidit què faré avui… pel que he sigut molt afectuós amb ells. Els he reiterat diverses vegades el molt que els aprecio i estimo; prescindint dels habituals vicis que m'allunyaven d'ells per a compartir-hi aquest dia. Han rigut. Ho han pres per a les bromes i per al riure… i jo he rigut també amb ells. Per què no? Potser no he estat el fill o el germà perfecte, però hem tingut moments inoblidables que no penso abandonar. No puc negar que fins el dia d'avui ho vaig passar increïble amb ells, donant-los a cadascun el seu espai i compartint al màxim aquest temps dedicat. La meva benvolguda mare amb les seves xerrades motivadores pot arribar a tòpics tan cridaners com extravagants. El meu pare amb el seu treball, el seu acte i els seus problemes en tots els àmbits que enfronta

noblement… raó per la qual l'admiro. A vegades només necessita a algú que ho escolti (mal del qual emmalalteix aquest món desnonat). El meu germà amb les seves converses eixelebrades, el seu riure fàcil, les seves bromes i la seva personalitat… permeten que un sempre pugui somriure una bona estona. Fins i tot la meva gosseta semblava més feliç, recobrant les carícies i els jocs que el temps i els interessos li havien llevat. Em vaig sentir bé i malament alhora de tot el que feia. Em naixia del cor, però no m'havia nascut mai tan fortament com aquest dia. En “El Petit Príncep” s’esmenta que l’essencial és invisible als ulls… I mai ha deixat de tenir raó! Només en adonar-me que ho perdré tot és que he fet tot això. Si no hagués ocorregut res potser la meva manera de ser hauria apagat l'espelma del meu benestar… podent-me convertir llavors en algú que no té a ningú i no obstant això està ple de gent al seu voltant. Quin espectacle més trist hauria estat! A la tarda vaig rebre una trucada. Eren dos dels meus millors amics, que desitjaven que poguéssim sortir i parlar. Potser fins a beure alguna cosa, si els ànims ho permetien. Tots a casa van estar d'acord (mai he sigut una persona que surti massa) i per tant vaig estar fora en cosa de minuts, amb la nit començant a aixecar-se i a alimentar-se de la llum que començava a extingir-se del dia. Conversàrem durant hores mentre recorríem la ciutat. La nit era perfecta i l'ambient era relaxant i còmode. Vaig pensar en els meus amics llavors, i de com havia de posar els meus assumptes en ordre amb cadascun d'ells. Les persones que considerava importants eren molt poques, de tota manera. Podria aconseguir dir tot el que volia dir en tan poc temps? Encara ara no ho sé… però he d'intentarho. De sobte, un dels meus amics va parlar de les últimes notícies que han aparegut en la televisió (no veig la televisió, preferint Internet per a informar-me)… descobrint, per a la meva sorpresa, que s'havia fet pública la notícia d'una possible

catàstrofe a ocórrer el 27 de Setembre. Molt aviat, no obstant això, havia estat descartada per la comunitat científica i per tant la premsa havien contrastat aquesta versió oficial amb la “fatalista”, deixant en clar que era solament opció de cadascun saber en què creure. De bo de bo, la notícia m'havia deixat impressionat, mentre escoltava silenciosament com els meus amics comentaven animadament el que farien si quedés realment tan poc temps, amb respostes tan fantasioses com incoherents. Jo, d'altra banda, pensava en la mentida que acabava de sentir. El succés és real, ha d'ocórrer, i no obstant això a la gent se li és negada la veritat… la realitat. Potser pensaven com jo, després de tot. Només portarien dolor amb la realitat i per això preferien guardar silenci. Quan se'm va preguntar què faria, ràpidament abandoní aquests ombrívols pensaments i vaig actuar amb la major naturalitat possible per a ocultar el que de veritat pensava. Pel que sembla ho vaig fer bé, perquè res va canviar entre els tres, i aviat vaig oblidar el succés fins a elevades hores de la nit. Ja de tornada a casa, després de diverses hores d'alegria i bons moments, vaig aprofitar el fet que la meva família dormia per a anar a mirar la Lluna des del nostre petit pati. Vaig prendre un cigarret i mentre em relaxava novament dels pensaments que em turmentava respecte al que havia descobert avui, contemplava amb admiració impensable abans a les estrelles i els astres. M'adono que seguiran allí, una vegada que tot acabi. Totes les meravelles que hem descobert i que ja no podrem descobrir seguiran allí… i espero que segueixin allí per moltíssim temps més. És per tot això que crec que ha d'haver-hi vida intel·ligent en altres mons, molt llunyans al nostre. M'encantaria que, si algun dia descobreixen què va passar aquí, puguin aprendre una mica de la nostra desgràcia… i no del que vam ser abans d'ella. Ara, mentre acabo amb el dia, penso en el que m'oferirà el dia de demà i tremolo. Tantes coses per fer encara; però almenys he començat a fer el que dec. Embolicat en el so de la meva adorada música, dono per tancada la nit d'avui.

Aquesta és l'última entrada d'aquest breu diari. Després de tancar-lo, ja per sempre, no més nits per al món ni per a la raça humana, ni per a mi… mai més. Vaig creure que aquesta última nit estaria ple boig de ràbia, desesperació, frustració i dolor. Però no. Em sento bé. Em sento tranquil una altra vegada. He rellegit tot el que he escrit, i he arribat a la conclusió que aquesta última setmana ha estat perfecta. Simplement perfecta. Vaig acomiadar als meus amics, vaig compartir amb la meva família, vaig repartir afecte i afecte com mai abans. Si hagués viscut la meva vida d'aquesta manera. Que feliç hagués estat sempre! És curiós com mai vam entendre aquella mítica paraula “Carpe Diem”perquè d'haver-ho fet, crec que tots estaríem llestos per a encarar la mort en qualsevol moment. Partiríem d'aquest món sense dolors ni penediments. He viscut una bona vida. No ha estat la millor ni la més perfecta… però ha estat una bona vida. I crec que això és més que suficient. Podré partir tranquil, sabent que vaig fer tot el que vaig voler; potser no exactament com havia volgut… però ho vaig fer. Hi haurà molta commoció quan se sàpiga el que ocorrerà i molta gent plorarà i patirà. Però jo estic en pau. Estic en pau mentre escric i escodrinyo el cel nocturn, aquest que els meus ulls ja no podran veure després. Vaig començar d'hora tractant d'escriure, però després ho vaig deixar per a fer altres coses. Aquest dia me l'he pres en llargs pensaments. Les preguntes de què hi haurà a l'altre costat em captiven ara més que mai; i malgrat el que qualsevol pogués pensar en aquest moment, crec que no hi haurà res. Deixarem de ser, d'existir, i res més. Ho penso així per a sorprendre'm increïblement d'estar equivocat. I si no… bé, mai podré saber-ho o apesarar-me per això, perquè tot de mi s'extingirà. Tinc el cor inflamat amb el viscut. Tinc presents en tot moment als meus amics, als meus éssers estimats, els meus somnis i els petits assoliments personals que vaig forjar amb les meves pròpies

mans. Estic feliç amb tot això i no ho canviaria per res. I encara que volgués parlar solament de mi… la meva ment pensa en el planeta sencer constantment. És increïble pensar que tot vagi a desaparèixer. Dresde, la meva ciutat natal, és un punt petit en el món; i pensar que també es veurà afectat és, encara ara, poc creïble. Penso en els animals, en els homes, en totes aquestes coses fantàstiques que deixaran d'existir, que ja no podrem veure nosaltres ni ningú. No hi haurà aigües en les quals beure, descansar i alegrar-nos. No hi haurà boscos en els quals passejar. No hi haurà deserts en els quals meditar. No hi haurà postes de sol ni nits en les quals somiar. No hi haurà humans que puguin contemplar i admirar les coses belles que tenia aquest món… i convertir-les en art. No quedarà res de nosaltres ni del que vam ser. Ningú sabrà que vam ser aquí, ni podrà aprendre de les coses bones i dolentes que vam fer. El nostre pas pel gegantesc univers quedarà esborrat; potser formant teories per alguna altra intel·ligència superior en el futur, suposant que en les ruïnes del nostre món va poder haver-hi vida. Em produeix un curiós riure pensar en això, en recordar-me el que hem estat nosaltres a buscar vida en l'Univers. Escriure en aquest diari, realitzar semblant proesa en viure tot això, viatjar pel cap profund del meu ésser per a lligar tots els caps per lligar, ha estat una tremenda fortuna. Tornar-ho a llegir m'ha fet pensar. Què passaria si tot això no fos més que un llibre, una pel·lícula, un conte, en el qual tot ha arribat al seu final? El tema de les dimensions i realitats alternatives sempre m'ha cridat l'atenció. En un univers tan gran i vast com aquest, la destrucció del nostre món no significarà res. Serà la pèrdua d'un planeta més dins de tots els milers

de milions que hi ha, formant-se, formats, decadents i enfonsats. No obstant això, he trobat alguna cosa que m'ha cridat poderosament l'atenció. Vencent la meva última por, m'he atrevit a mirar en el futur per última vegada (Què importa ja, de tota manera?) i, tan sols una mica més enllà de la mort i la destrucció que ocorrerà d'aquí a unes hores, vaig examinar el que vindrà després, arribant a un descobriment excepcional: El nostre final podrà ser cruel, però als ulls de tot un altre ésser viu en l'univers serà un espectacle bell i inimaginable. I això em sembla simplement sorprenent. Espero que molts éssers vivents, pensants, ho vegin. Seria preciós saber que alguna cosa de nosaltres podrà ser notada i contemplada en els confins de l'univers. Admirada i benvolguda. Ara que acabo aquest diari, començaré a acomiadar-me de mi mateix. Han estat moments preciosos. Passi el que passi després, fins i tot suposant que pogués equivocar-me, no tornaré a escriure. Aquest serà, sens dubte, la fi de tot el que s'ha dit. No tinc més paraules per a escriure, però tinc moltes més en el cor i en la ment. Són el meu estendard, la meva musa, la meva estrella. Elles em guiaran d'ara endavant. Ja no reconec cap concepte de “realitat” dels quals hem concebut o creat. Si d'alguna manera, algú més pogués llegir el que he escrit (no nego que m'encantaria), desitjaria que conservés en el seu interior qualsevol cosa que pogués haver après, que comentés el que vaig anar; el que vam ser, encara que no hi hagi forma que pogués saber de mi totes les coses que vam fer els humans, bones o dolentes… Però més que res, deixar plasmada, sense cap raó més que exhibir en aquest diari, la mateixa frase que una nena òrfena deixava dia rere dia als carrers en els seus petits fulls de paper: “Qui vulgui que siguis, t'estimo.” No importa com de malament puguin estar les coses aquí, l'Univers haurà de continuar. Tot haurà de seguir els seus cicles, perquè tot té el seu temps; i on sigui que anem ocorrerà el mateix. Crec que

aquest pensament, lluny de ser fatalista i negatiu, és sincerament encoratjador. Tanco el diari ara. No dormiré aquesta nit, tampoc. Crec que veure l'alba aquesta vegada serà una cosa magnífica; fins i tot superior al preciós començar el dia d'ahir. És alguna cosa, al cap i a la fi, que després no podré tornar a fer. M'acomiado de tot el que he estat, li faig una abraçada i li dic adeu. Adeu vida, vent, poesia, amics, amors, família, paisatges, records… Adeu, lector. Fins sempre, ha estat un plaer. Una abraçada

Pseudònim: Donosti Curs: 3r ESO B

Roger Font

Confinament: Fet de tancar algú en un espai limitat 12 de març del 2020, aquell dia vaig incloure una nova paraula al meu vocabulari. Una paraula que mai havia fet servir abans. Tot va ser molt sobtat, a l’escola ens van avisar que s’anul·laven les classes, que ho recollíssim tot i que ja ens anirien informant de com es gestionarien les classes a partir d’aquell dia. Tot era estrany, es barrejaven unes sensacions inquietants, potser el que més incomodava era la por d'enfrontar-se amb una cosa desconeguda, pànic al veure que el món s’estava aturant i capgirant per una malaltia nova. Incertesa amb el que passaria. I quan observaves els pares i professors i els veies amb certa preocupació totes aquestes sensacions s’anaven confirmant. Però, em sap greu dir-ho, jo en el fons també m’alegrava que no tinguéssim classe durant almenys quinze dies, i m’emocionava l’experiència de començar aprendre a gestionar el meu temps a casa combinant els

estudis i el meu temps lliure: jo, sol, al meu ritme. Era un repte. Recordo sortir de l’escola aquell dijous a la tarda i al davant m’esperava la mare, ella que poques vegades em ve a buscar, aquell dia es trobava allà, esperant-me per ajudar-me a portar tot el que havia recollit de l’escola. Vam fer el camí cap a casa preguntant-nos com canviarien les coses a partir d’aquell moment. Cert, a partir d’aquell dijous vaig començar a descobrir una nova manera de veure el món, una nova manera de veure les persones, una nova manera de viure. Sí, el confinament ha portat molts desavantatges i malauradament molts d’ells són irrecuperables, i tots sabem a què em refereixo. Però cal dir que també n’hem après molt i potser ens hauríem d’aturar a observar i treure’n una conclusió. La primera setmana la vaig viure com unes vacances tancat a casa. Una setmana centrat en les notícies, els comentaris de les xarxes socials, les nostres sobretaules llargues...però sempre centrats en el mateix tema. Els dies anaven passant i jo estava molt a gust al meu món, sobretot perquè tenia la sort de gaudir totes les hores dels pares i de la germana. Eren com unes vacances per a nosaltres sols buscant-nos distraccions per fer junts. Mai havia passat tant de temps amb els pares, mai havia jugat tanta estona amb el pare, mai havia fet reptes amb ell i durant aquells dies ens vam motivar molt. Després amb la mare, que ens vam organitzar per posar-nos en forma i buscàvem estratègies per casa per fer una mica d’exercici. Fins i tot vaig aconseguir fer 10 quilòmetres per la terrassa corrent com si fos un hàmster dins de la roda, crec que no ho tornaré a fer mai més. Amb la meva germana també hi vaig passar molts bons moments ja que amb ella fèiem Tik-Tok’s, amb uns bons farts de riure. Feliç de compartir tots aquells moments amb ells.

Vam aprendre a organitzar-nos el dia depenent de les nostres tasques escolars, ja que aquí tots ens vam haver de posar les piles perquè tot va començar a ser online. El Classrom va començar a ser habitual amb les tasques diàries, i veure els meus amics i professors a través de la pantalla es va anar normalitzant. Aquí vaig descobrir que realment necessitava posar-hi ganes, perquè de vegades el pensament em traïa i perdia les ganes de treballar, però m’havia de plantar i dir-me a mi mateix que jo podia i que havia d’aconseguir fer tots els deures i feina de l’escola. Al final feliç per assumir totes les tasques i responsabilitats que em posàven. Continuava passant el temps i hi havia estones que semblava tot una sèrie de ficció. Aleshores un dia assegut al sofà de casa i mirant a l'exterior, vaig adonar-me que els sorolls més quotidians havien desaparegut, mirava el carrer desert, sense cotxes, sense brogit, sense gent amunt i avall, i així vaig poder escoltar el piular dels ocells, encuriosit vaig quedar-me embadalit observant que estàvem ben acompanyats i que de ben segur que ells sempre hi havien estat però jo mai els havia fet cas. Feliç per veure el que mai havia vist. No van ser quinze dies, el confinament es va allargar. Els dies es feien monòtons, rutinaris i aquelles jornades també vaig aprendre a valorar petites coses en què mai, mai, m’havia aturat. La terrassa de casa, no l’havia gaudit mai tant, sortia a fora com una necessitat de respirar aire, de mirar tot el que m’envoltava, sortia a fora perquè el sol em toqués a la cara, sortia per pensar en cada moment i sobretot perquè el confinament m’havia apartat de persones que jo estimo molt i fins llavors no me n’havia adonat. Els avis i l’àvia, els tiets, les cosines i cosins… a tots ells, els vaig enyorar molt. Recordo que després d’un mes dins de casa ens van deixar sortir a dues persones i acompanyat per la mare vam sortir caminant,

va ser increïble!!! Caminar amb la mascareta, saludar coneguts des de l’altra banda de carrer, vam anar a tocar el timbre de les tietes i cosines perquè sortissin al balcó i poguéssim parlar!!!! Allà vaig ser feliç. Fins i tot recordo que després de molt de temps el primer dia que vaig pujar el cotxe, no podia parar de riure, vaig trobar a faltar els trajectes amb cotxe!!! Aquell dia també va ser especial!!! Especial el retorn a l’escola, encara que tot era molt rigorós i estricte, va ser especial. Estar amb els meus companys i tornar a veure els professors. Increïble, però vaig tornar a ser feliç. Feliç perquè he après a valorar cada una i cada cosa que em passa i aprendre que a les dificultat, els has de posar bona cara, així és la manera que s’esvaeixen. M’agradaria poder transmetre això als que més necessiten poder veure la vida des d'una altra punt de vista, sempre hi ha un altre cantó que val la pena, només cal saber-lo veure. Soc adolescent i he après que jo em puc adaptar a situacions no desitjades, però ens cal fer-ho envoltats de la nostra gent. Les persones són el més important. Pseudònim: Ale Curs: 3r ESO B

Alèxia Terrazas

Si puc, per què no? Un dia vaig llegir una història, tractava de tornar a començar i a la nit fosca i solitària, vaig trobar el passat per recordar. Moments a la costa i a la platja,

tu corrent mentre m'agafaves amb tres anys i ell intentant fer volar l’estel roig, en guardo la foto, blanc i negre sense danys. També hi ha moments dolents i tristos que no vull recordar pero calen per pensar, m’envaeixen sentiments injustos que només em serveixen per apartar. No vol caure en la temptació de plorar al sentir paraules més fortes que el verí, no sap com respondre així què assentirà notant els ulls foscos sense la llum que cobrí. Ara, sobretot penso que cal acceptar, assolir les teves pors i dificultats, retornar al viatge per poder avançar, i recuperar els somriures il·limitats. Pseudònim: Aranya vermella Curs: 3r ESO C

Núria Brillas

Verd esperança Segurament heu escoltat aquella popular frase segons la quals no apreciem una cosa fins que la perdem. Sempre havia considerat que era una ximpleria, una d'aquelles dites que expliquen les persones grans mentre es posen nostàlgiques i recorden la seva vida passada. Això, però, ho vaig pensar fins que la vaig perdre. No, no és una persona, ni tampoc un objecte. És, sens dubte, molt més important: és la llibertat. Ni et deus haver plantejat perdre-la, però, i si et digués que, d'un dia per l'altre, ja no pots sortir, no pots triar ni què menjar, ni què posar-te? No pots veure a ningú i només et queda obeir com si fossis un gos? Així és com visc ara i, segons la justícia, com hauré de viure els meus pròxims vuitanta-cinc anys.

Em vaig quedar mirant durant una bona estona les parets grisenques d'aquella cel·la de menys de 10 m² fins que vaig sentir el soroll infernal i ressonant del timbre que indicava l'hora d'anar a esmorzar. Vaig fer un salt de la llitera i vaig observar la part baixa d'aquell moble, completament buida, per la sortida del meu darrer company, dos dies enrere. Transmetia una olor fètida que gairebé arribava a cremar els pèls de les fosses nasals, era, simplement, pestilent. A la zona d'esmorzar sempre m'asseia al costat d'uns quants presos, o, dit formalment, persones privades de la seva llibertat. Portava quasi un any aquí i encara no sabia els seus noms. De fet, tampoc els els havia preguntat mai. No recordo tan sols haver dit una paraula. Em dedicava a escoltar les seves converses. Ells m'ignoraven, no els molestava que fos allà, sempre que no fes res estrany o que els pogués posar en perill. No soc una persona profundament sociable, la meva mare m’ho havia dit sempre, des que era petit. No m'agrada que em toquin i soc molt estricte amb la neteja. És gairebé un trastorn obsessiu compulsiu. Vaig aixecar al cap i vaig dirigir la mirada a qui seria el meu bitllet de sortida d'aquella cort de porcs. Era un home relativament jove, no passava gaire dels trenta anys, amb trets d'algun país bàltic. La seva cabellera rossa li arribava gairebé a les seves espatlles i era molt prim comparat amb la seva alçada, essent un dels més alts d'aquest maleït antre. Tenia una petita cicatriu vertical que sortia del nas i es perdia en els seus flocs de cabell daurat. Sempre es trobava rodejat dels seus companys, tots de la seva mateixa nacionalitat. Quan els meus ulls es van posar en contacte amb els seus, estava rient. Sabia perfectament per què estava de tan bon humor aquell dia. Com que jo era un dels voluntaris que feien

tasques de suport a la biblioteca de la presó i, així com he dit, passo bastant desapercebut, els vaig descobrir maquinant un pla de fugida juntament amb alguna gent de fora. Es podria dir que va ser un cop de sort, d'aquells que es produeixen una vegada a la vida i no desitjava deixar-lo passar com si res. Per això, des del primer instant d'aquesta revelació, vaig començar a idear com em podria afegir en la seva estratègia. Si dono la meva opinió, encara que no és molt important, el mètode a partir del qual volien escapar era massa senzilla i fet sense pensar. Clar que tampoc podia demanar gaire d'uns quants beneits que estaven aquí per traficar amb drogues i que ni tan sols devien tenir l'educació obligatòria. Per poder tirar-lo endavant, necessitava estar a la zona de descans tot just arribés el vespre, per tant, requeria una distracció, una que desviés l'atenció no només dels guàrdies, sinó de tothom. Ja la tenia planejada des de fa temps, òbviament.

La zona de descans era com un pati d'institut, tenia una pista de futbol i una de bàsquet. Estaven rodejades d'una muralla d'uns 15 m d'alçada. No vaig ni arribar al mig del camp quan una forta i sorollosa explosió va aparèixer a l'altra banda. La sorra del camp em va entrar als ulls. Me'ls vaig fregar i vaig poder veure el que havia generat aquell esclat. Es va formar un forat força gran, com si haguessin creat un portal en aquell mur. Es podia entreveure l'exterior. Això va ser el detonant perquè les meves cames arranquessin a córrer de manera desesperada. En l'exterior vaig trobar-me amb quatre furgonetes negres que portaven els vidres blindats. D'elles van emergir uns homes emmascarats, tots portaven armes pesants. Em van observar de dalt a baix, la granota taronja que duia els va ajudar a detectar que no era més que un presoner. Em van ignorar i van entrar pel forat que ells mateixos havien provocat.

No eren més de les set de la tarda quan vaig posar en marxa tota l'operació, només tenia un quart perquè entressin. Em vaig dirigir a la secció tres i vaig entrar a la meva habitació. Ajudant-me d'una petita forquilla que vaig robar a l’hora del dinar, vaig foradar els llençols de la llitera de baix, deixant a la vista el que es trobava ocult dintre seu. Els minuts passaven així que no em podia permetre gastar-los en acomiadar-me. No m'ho vaig pensar gaire i vaig sortir d’una revolada, ara amb destí a la zona de descans.

No em podia quedar parat com un estaquirot així que vaig tocar el dos. Em vaig submergir en aquella pineda que rodejava la presó. Els pins eren immensos i voluminosos, d'aquells que posen a les places dels pobles per Nadal. Estaven tenyits de diferents verds, una gamma esperançadora per mi. Intentava no entrebancar-me amb cap roca mentre corria cap al poble més proper. Des d'allà podria agafar l'últim autobús que sortís i canviar-me de roba. Després aniria a la ciutat i buscaria alguna manera de sortir del país, segurament fent de polissó en algun vaixell.

Vaig escoltar un agut xisclet darrere meu, acompanyat, tot seguit, de l’enrenou d'una multitud que s'anava fent més gran i rodejava la que era la meva cel·la i els seus voltants. De moment, tot estava sortint a la perfecció.

Ja estava fet, no podia deixar que em localitzessin i detinguessin. Sobretot perquè augmentarien els càrrecs, afegint-me fugida de presó i assassinat del meu company de cel·la.

Pseudònim: Arcade Curs: 3r ESO C

Pseudònim: Bessons Curs: 3r ESO C

Jan Puigdollers

Anna Anfruns

Llegenda del sol i la lluna

Estimada Roma

La nit és un santuari, on el silenci hiverna discretament al fons de l’armari, a l’espera d'un soroll estrident.

Et preguntaràs per què fa tant que no t’escric. Sé que fa temps que no saps res de mi, la veritat és que he estat una mica enfeinat fent coses per no pensar tant en tu.

El dia és un cau de disbauxa on germina energia genuïna, un mercat de rauxa on la vida és cristal·lina.

He estat renovant aquella cabanya, la que deies que seria el nostre amagatall. Recordo que hi pujàvem i hi llegíem, passàvem les tardes com si no s’haguessin d’acabar.

La lluna il·lumina la nit i alimenta la penombra; el sol és el seu marit i erradica l’ombra. Convertida en divinitat descendeix pel camí platejat. Benvinguda és per la cort estel·lar, presidida per l’estrella ancestral; desprèn llum celestial imbuïda de poder astral. Del cel cau el marit daurat, realitza una entrada abismal coronat amb espigues de blat i acompanyat de foc infernal. El seu present és la vida atorgada de forma altruista, el seu malefici és no creuar la mirada per mantenir un equilibri egoista. Trencar el malefici requereix un sacrifici, la mort de qui exerceix el sant ofici i porta com a nom pontifici.

Aquella nit allà dalt la fresca, amb el cel negre ben estrellat, va ser la nostra primera trobada, una història sense punt i final. No sé si te’n recordes, aquella tarda dalt el far, escoltant les onades picar, guiant els vaixells ja cap al tard. Ens imaginàvem d’on venien, d’Amèrica, l’Índia o el continent africà, potser també hi venia algun turista, com tu el dia que vas arribar. Jo estava al port observant, quan de sobte vas baixar, amb la teva maleta a la mà, queixant-te perquè t’havies marejat. El teu cabell ros voleiava, lligats amb aquella goma blau cià, feia conjunt amb els teus ulls blaus, els que mai es van apagar. L’endemà ens vam trobar a la platja,

recordo que m’estaves mirant i va ser més tard quan vam parlar, a la placeta ens vam posar a ballar. Ara tot segueix igual. A la plaça es continuen fent balls, el principi d’estiu se segueix celebrant, l'únic que falta ets tu al meu costat. Et preguntaràs per la casa blanca, Aquella de què ens vam apropiar, envoltada de sorra i arbres, on la fragància del mar podíem olorar. És on guardo els millors records, dies de sol, pluja i mala mar, em vas dir que després de la cabanya, era el lloc on preferies estar. Ens vam passar l’estiu allà, oblidant-nos del món real, ens en vam oblidar tant, que al final ens va costar aterrar. Estimada roma, estimada amor, que sàpigues que et trobo a faltar. Pseudònim: Dent de lleó Curs: 4t ESO A

Vinyet Baucells

Una amistat amb dos pètals Tenia un somni, viatjar per tot el món i descobrir coses noves, coses llunyanes mai vistes. L'únic problema que tenia, era que estava clavada al terra i m’era impossible moure’m, a vegades desitjava ser un humà per tenir cames i poder desplaçar-me tant fàcilment com ho fan ells, però mentres esperava a que es fes realitat d’una manera no massa optimista, vivia en aquest jardí, on teniem tot tipus de flors, de tots colors, formes

i mides. Cadascuna d’elles té un nom propi una personalitat i una història. N’hi ha algunes més juntes que d’altres, dins de turratxes o envoltades de verd. Algunes han estat aquí des de sempre, d’altres arriben quan són només una llavor i nosaltres les cuidem perquè no els hi passi res. En Feliu sempre ens ve a visitar i ens aprecia molt. Però això no va durar per sempre. El sol ens tocava directament a la cara, havien de ser els voltants de les 12 del migdia quan en Feliu va sortir de casa. Portava tres maletes grans, semblava que pesaven molt i les va carregar amb ell dins el cotxe i va sortir carretera avall. -Noies!, en Feliu ha marxat- va dir la Tulipa La resta de flors van sentir el que deia, i poc a poc el jardí es va omplir de moviment. I quan el gat no hi és, les rates ballen -Dàlia corre! No t’ho perdis!- Em va dir la Margarita. I en treure el cap cap a l’esquerra ho vaig veure. Un grup de flors havien construït un tiraxines amb unes quantes arrels i amb un grapat de pètals cadascuna, els anaven tirant flotant per l’aire i caient al camp contrari. No teniem molts materials per entretenir-nos però ens les arreglaven força bé. Només podien jugar a aquest joc les flors més grans ja que les petites es podien fer mal fàcilment, i l'únic que podien fer era observar el joc amb deteniment per quan siguessin grans poder participar-hi. En acabar el jardí estava ple de fulles i pètals escampats per tot arreu, estavem molt cansades però ja quasi era de nit i havíem de recollir-ho tot abans que en Feliu tornés a casa. Anaven passant les hores i en Feliu no tornava. El Sol era quasi invisible, les faroles es van encendre i nosaltres seguíem esperant. I esperant. I esperant.

I amb el cor encongit feia veure que tot estava bé i consolava les flors més petites que no deixaven de preguntar: “ I en Feliu?”, “On és en Feliu?”. Els responia que no tardaria en arribar i que estava ocupat, però per dintre no parava de donar-li voltes a la mateixa pregunta un i altre cop: “On és en Feliu?” Vaig intentar dormir però em va ser impossible, l'únic que volia era tancar els ulls i despertar-me amb el soroll del seu cotxe trepitjant el camí. La tardor es va allunyar i l’hivern cada cop estava més a prop. Passaven 3 mesos i 14 dies des que en Feliu va marxar, no tenia altre font d’entreteniment que contar els dies que passaven o les flors que es pansien. A vegades, semblava que no hi havia final, intentes buscar una raó per la qual va marxar però ningú sap res, tot d’una es va esfumar. 4 mesos i 21 dies. Des de la finestra de la cuina vaig veure que el rellotge marcava les 9:34 del matí, en desviar la mirada vaig veure un cotxe entrar fent volar sorra per tot arreu. Estavem alarmades, pensaven que en Feliu havia tornat però en observar el cotxe vam veure que estavem equivocades. Un cotxe negre de rodes amples es va parar davant de la casa sense quasi fer soroll. La porta es va obrir i en va sortir una dona jove plena de caixes i maletes. -Per fi, ja som a casa- va dir la dona -Casa?! Acaba de dir casa?-va dir fluix la Tulipa En sentir-ho no sabíem com reaccionar. El món ens va caure a sobre. No entenía perquè en Feliu havia vengut la casa i marxat, i suposo que no ho entendré mai. La dona jove va sortir i entrar de la casa un parell de vegades, amb caixes i més caixes, i el tercer cop que havia d’entrar, abans de fer-ho, va deixar una flor dins d’una torratxa just al costat de la porta.

Estava molt llunys de nosaltres però igualment les altres flors ni volien mirar-la. -Ens ha robat el que és nostre, no és benvinguda aquí- fa la Margarita. Però jo me la vaig quedar mirant, tot i que no la podia veure del tot. Tenia els pètals blancs, prims i suaus, no era molt gran però sobresortia entre totes les altres flors. Necessitava saber qui era. Un parell de dies després, mentres estava observant per la finestra de la cuina vaig veure que una abella volava per el meu voltant, i la bombeta se'm va encendre. -Ei! Hola! senyora abella!- vaig cridar (Em sembla que la vaig espantar una mica en cidar d’aquella manera). Se'm va acostar lentament i per no tornat a espantar-la li vaig dir suaument: -Li pots donar això a la flor blanca del costat de la porta principal? Vaig agafar un dels meus pètals, hi vaig escriure el meu nom amb una branca i li vaig entregar, ni donava un perquè sàpigues qui era i així potser ella em donaria un dels seus, com a presentació. L’abella es va posar rumb direcció a la porta principal. Uns minuts després la senyora abella va tornar cap a mi amb un pètal blanc -M’ha donat això- em va dir. Em va posar a les mans un pètal blanc amb una cosa escrita: N-E-U -Es diu Neu….-Em vaig dir a mi mateixa. Algú em va tocar per darrere i em vaig girar ràpidament, amagant el pètal de la Neu. -Què tens aquí?-Em va preguntar la Margarita. -Res…- vaig dir en veu baixa. -Em va apartar cap al costat i el pètal em va caure a terra. No recordo què em va dir, només pensava en que ja no la podia veure-la més, em podria encarar amb ella però ella és molt més gran que jo, sóc més dèbil i ella no té res a perdre.

El dia següent em vaig despertar amb el soroll nerviós de moltes abelles. Em vaig posar alerta pensant que em farien mal, però només vaig veure cinc abelles carregant una tija llarguíssima cap a mi. -De part de la Neu. Acosta l'orella- Em van explicar En acostar l’orella vaig sentir una veu parlant, em va semblar molt estrany, allà no hi havia ningú, només era una tija, com podia parlar? -Hola?- Vaig preguntar, a una tija -Sí! Ho he aconseguit!- vaig sentir des de la meva orella -Sóc la Neu! la que et va donar el pètal- em va dir -Neu! Com has fet això, ens estem parlant a través d’una… tija -Ho vaig aprendre al lloc on vivia abans -On vivies abans? -En una muntanya molt alta on hi havien moltes plantes, i molt altes. Hi havia més plantes com jo però era molt difícil comunicarnos ja que les plantes ens separaven. El que feiem era agafar una tija llarga per poder parlar-nos. Vivia allà des de sempre, fins que un dia una dona que passava per allà es va parar davant meu i em va desenterrar i portar amb ella. Em va posar en una torratxa i em va posar al seu cotxe. I així és com he arribat aquí... -Dàlia- li vaig dir -Dàlia, així és com he arribat aquí- va respondre. -Sembla un lloc molt bonic Neu- li vaig dir, abans d’adonar-me que algú m’estava escoltant. -Dàlia! Què estàs fent? Perquè estàs parlant amb aquesta lladre un altre cop?- crida la Tulipa -No és una lladre!- els vaig aclarar -No hauries d’ajuntar-te amb flors com ella, no té llar no pertany a cap lloc, i menys aquí- va

respondre la Tulipa- Ni se’t acudeixi parlar amb ella! -No saps res sobre ella! perquè la jutges d’aquesta manera? ni tan sols saps el seu nom!- vaig dir enfadada - Ni el vull saber, i ara, vine amb nosaltres i no t’hi parlis més, és el millor per tu- explica la Tulipa. El cor se'm va trencar, no només per ja no poder parlar amb la Neu més, sinó per pena per les altres flors. No sabien mirar més enllà del que veien i sentien, dels rumors i les mentides. Ella tenia molt a explicar i elles no la apreciaven, les flors són molt cruels amb ella i a vegades penso que tenen el cor de pedra. La veien d’una manera i sempre la veuran així, i se’m trenca el cor en veure que no ho podien entendre. Tres dies més tard la porta principal es va obrir i la dona va caminar cap a mi. El cor m’anava cada cop més ràpid ja que no sabia què em volia fer. El terra es va començar a moure i em vaig desequilibrar, vaig tancar els ulls i vaig suplicar per dins que em deixes anar. Uns segons després el terratrèmol va parar i vaig obrir els ulls lentament. -Ha estat bé el viatge?- vaig sentir que algú em deia En obrir els ulls vaig veure una flor blanca al meu costat. Estava plantada a la mateixa turratxa que ella i tenia vistes a la porta principal de la casa. -Neu! Ets tu!- vaig dit sorpresa Ara,no parem d’explicar-nos històries i conèixer-nos més bé l’una a l’altre.Som tan diferents, però ens complementem d’allò més bé, i això per mi és suficient. Tenia un somni, viatjar per tot el món i descobrir coses noves, coses llunyanes mai vistes. Ho desitjava, no em sentia bé al meu voltant, em sentia que no era part de res, per

això volia marxar tan lluny com podés, ara veig que el que volia no es trobava en el racó més llunyà de la terra, o al punt més alt inabastable, estava darrere d’una paret que porto veient tota la vida Pseudònim: Lliri Blanc Curs: 4t ESO A

Bruguers Rocadembosch

Un cas que val 5 cèntims - És evident que…-va dir l’inspector Aguiler. - Que és un cas d’assassinat -el va interrompre la jove detectiu londinenca intentant amagar el seu entusiasme a la cara. L’Amanda Garau era una noia de 23 anys, de pare català i mare anglesa, va néixer i viure fins els seus 7 anys a Londres, més tard es va traslladar a Figueres on als 18 va començar els estudis de criminologia amb l'esperança d’algun dia arribar a ser detectiu. - És evident que és un accident -va acabar la frase l’inspector amb una ganyota a la cara deguda a la interrupció sobtada de la detectiu. L’inspector Salva Aguiler era un home, de pare i mare catalans, nascut a Figueres, portava 38 anys en el cos de policia i tot i tenir cara de pocs amics no amagava la seva excitació quan algú li demanava que expliqués aventures que li passaven a la feina com a inspector. - S’equivoca- el contradigué l’Amanda -això és sense dubte un cas d’assassinat -va seguir fixeu-vos en el cos- els dos van girar el cap cap al mort, el Francesc Bahí, un conegut diplomàtic de la zona de Tarragona, havia viatjat per una gran quantitat de països, segons deia la gent cap dels diners que tenia eren nets, es diu que ni la seva dona sabia com i a on en va fer tants. Estava estirat a terra, al seu costat hi havia una escala d’obrer caiguda i un quadre de Van Gogh original tirat al terra, l’home tenia un cop

a l’esquerra del seu crani i un altre més fort a la part dreta , i just a darrere seu hi havia el seu escriptori a on a la punta dreta d’aquell hi havia una taca de sang. - Si això és un accident no s’entén com el cos està situat tan lluny de la cantonada del lloc on suposadament el difunt s’ha donat el cop, a més, com és que en té dos al cap i només una taca de sang a la taula,? Tampoc s’entén com ha pogut caure si pel que s’ha dit estava penjant un quadre amb l’escala, almenys que alguna cosa no l’hagués espantat o s’hagués vist obligat a baixar de l’escala per algun motiu que desconeixem…-no va poder acabar la frase l’Amanda que la van interrompre. -Inspector hem trobat aquesta moneda japonesa a sota de la taula -va dir un forense mirant a l’inspector i l’Amanda. -Segur que és algun dels records dels seus viatges, ja ho pots guardar el algun calaix no ens servirà de res -va remugar el Salva tot mirant encuriosit el que estava fent la londinenca -Que t’ha cridat l’atenció alguna cosa? -li va dir però la noia no li va fer cas. - Que estrany…- va xiuxiuejar l’Amanda tot observant una petita taca de fang que hi havia a la paret que tocava la finestra, des d’aquella finestra es podia veure el jardí immens que envoltava tota la casa. -Podria parlar amb les 3 persones que viuen a aquesta casa? -va afegir. - Ara mateix deuen haver acabat l’interrogatori, tens mitja hora per fer algunes preguntes al majordom, la dona del difunt i la seva secretària mentres siguin ràpides, pensa que a la senyora Güells se li acaba de morir el marit. -va avisar l’inspector a la detectiu mentres que ella es limitava a afirmar amb el cap amb impaciència. L’Amanda va travessar el llarg passadís que hi havia entre el despatx del diplomàtic i el menjador tot observant alguns quadres que semblaven autèntics de famosos pintors. Allà esperaven dues dones i un home, els tres

callats, amb una ampolla de vi i una altre mig buida de Ginebra. L’Amanda abans d’obrir la boca va fer una petita repassada dels tres testimonis: El majordom era l’Antoni Font; un home d’uns 70 anys; metre vuitanta cinc; cabells blancs acabats de tallar; vestit de tratge; portava unes ulleres rectangulars per llegir, el seu posat era el d’un home elegant, dels que ni amb l’acudit més divertit se li escaparia un somriure. La secretària era la Isabela Fortuny; una dona d’uns 35 anys, poc més de metre 50; portava els cabells recollits amb una pinça; vestia amb una faldilla beix que li tapava les curtes cames junt amb un jersei de color rosa, tot i les aparences que intentava transmetre semblava una dona amb poc caràcter i molt fàcil de manipular. Per acabar teníem a la dona del difunt, l’Anna Güells; una senyora d’uns 50 anys, més aviat alta, portava uns pantalons negres de cuir juntament amb una camisa blanca a sota la seva americana negra; duia els cabells llargs ben pentinats i una capa de maquillatge que amagava la seva cara d’amargura i severitat. -Sento interrompre en aquest moment tan delicat -va deixar anar l’Amanda incòmode però m’agradaria fer algunes preguntes a cadascú de vostès per separat, no serà pas més de deu minuts per persona -va seguir. Els tres es van girar amb les seves cares cansades i l’Anna va fer un glop del got amb Ginebra que tenia a la mà. -Acabem de sortir d’un interrogatori de dues hores -li va fer veure l’Anna sense esforçar-se a dissimular el seu malestar. -En soc conscient -va afegir la detectiu m’agradaria sentir la vostra versió dels fets amb les meves pròpies orelles, per això els demano deu minuts del seu temps -. El majordom va abaixar el cap amb resignació, va posar el seu got de vi a sobre la tauleta que tenia al seu costat i va avançar cap a l’Amanda. -Si em permeteu, ja començaré jo el relat dels

fets -va dir amb un to cansat dissimulat d'elegància. L’Amanda va assentir amb el cap i els dos es van dirigir cap a una petita cambra que hi havia just al costat d’aquell menjador tan gran. -Va ser ahir a la nit -va començar el majordom sense esperar a que la detectiu pogués parlar Com cada vespre el senyor estava al seu despatx.. Sempre abans que toquessin les onze de la nit jo anava a fer una volta per tota la casa a revisar que totes les portes i finestres estiguessin tancades, vaig sentir un cop no gaire fort quan em trobava a l’annex, una sala que només s’hi pot arribar travessant el jardí, és clar que des d’on em trobava se’m feia difícil sentir el que passava a dintre de la mansió. -Quan va trigar a arribar al lloc dels fets i què va ser el que hi va veure?- va afegir la detectiu tot apuntant algunes coses a una petita llibreta que havia dut a la butxaca esquerra del seu abric. - Des de que vaig sentir el cop fins el moment en què vaig entrar al despatx van passar uns 10 minuts- l’Amanda va arronsar les celles -ha de tenir en compte senyoreta -va procedir el majordom -que travessar tot aquell jardí no és pas una tasca ràpida, és un jardí molt llarg, ple de flors i arbres, i amb poca llum durant la nit, per tant es feia el doble de complicat travessar-lo sense entrebancar-me amb alguna cosa. -Si, si, ja m’ho imagino -va dir desconfiada l’Amanda. - Al arribar -va procedir -em vaig trobar a la Isabela al terra, hi havia una tassa trencada als seu costat envoltada de cafè escampat, amb la porta del despatx oberta, ella mirava aterroritzada l’habitació, al veure’m va aixecar el dit tremolós assenyalant-me el cos del senyor estirat a terra envoltat d’una gota enorme de sang -el majordom parà a respirar i seguí -pocs minuts després vaig sentir com la senyora baixava per les escales, ella es va horroritzar, mentres intentavem calmar-la es va tirar a sobre el cos i es va posar a plorar

on es va quedar seca de llàgrimes d’haver-les vessat totes a sobre el senyor Bahí. Més tard van arribar la policia i avui vostè amb l’inspector. -va donar per acabat l’Antoni. L’Amanda estava acabant d’escriure en la seva llibreta. -moltes gràcies ja hem acabat amb vostè -va dir aixecant-se i obrint-li la porta fent-li un gest perquè sortís de la cambra. Poc després d’haver marxat el majordom, va entrar amb discreció i timidesa la secretària. -Ah Isabela ara mateix li anava a demanar que vingués! -va dir la detectiu amb energia i amb una rialleta. La secretària va ignorar el comentari de l’Amanda i amb un got d’aigua al mà es va asseure a la butaca on anteriorment hi havia segut el majordom. - Digui’m senyoreta Fortuny, on era i què feia a al voltant de les onze de la nit -va començar l’Amanda. -Jo era…-va dir timidament la secretària -Jo era al meu estudi a la planta de dalt, com cada dia, estava arxivant alguns documents del senyor fins que al cap d’unes dues hores d’haver-me posat a treballar vaig sentir un cop molt fort que venia del pis de baix, al principi no em vaig pas preocupar, simplement em pensava que havia caigut alguna cosa, però per si de cas vaig baixar a comprovar-ho. - Quanta estona va trigar des del moment que va sentir el soroll fins que va arribar a l’escena del crim? - Uns 8 minuts. - 8 minuts? -va preguntar la detectiu sorpresa. - Quan estava a mig camí vaig pensar que potser ell necessitaria algun cafè, així que vaig anar a la cuina que es troba al costat del menjador, li vaig preparar el cafè i em vaig dirigir cap a l’habitació, quan vaig obrir la porta va ser espontós!- la secretària va callar, va fer un glop d’aigua i va seguir -me’l vaig trobar estès al terra, ple de sang, em vaig imaginar que havia caigut penjant el quadre que tenia al costat, estava tan espantada que no em podia aixecar del terra, no tenia veu ni per cridar.

Poca estona després va arribar el majordom i m’imagino que la resta ja us l’ha explicada ell . La Isabela es va ficar la mà a la butxaca, d’allà hi va treure un mocador i se’l passar per la cara nerviosa. L’Amanda va arronsar les celles i va procedir a parlar -Quina mena de relació tenia vostè amb el difunt? -va afegir la detectiu aguantant el boli a punt d’escriure a la seva petita agenda. La secretària va callar durant uns instants, la va mirar aquells eren uns ulls d’una noia ingènua que intentava fer-se la dura. -Miri detectiu, no sé el que li dirà la Senyora Güells de mi, però que sàpiga que la única relació que hi ha entre el senyor i jo és totalment professional! Ja fa un temps que la senyora s’ha capficat en què entre els dos hi ha alguna cosa més, només faig la meva feina com a secretària.- apenes havia acabat la frase que la Isabela ja s’havia aixecat de la cadira disposada a marxar. -Una última cosa -es va afanyar a dir l’Amanda -què li ha passat al seu colze dret? La Isabela sense saber del què parlava es va mirar el colze una mica tacat de fang. -Ah això, m’ho he fet avui al matí al jardí, m’agrada al matí passejar-me pel jardí, i mentres estava observant les roses que hi ha a tocar de la porta de sortida he xocat sense voler amb la senyora, se la veia força alterada, en aquell moment em dec haver embrutat de fang al fregar la meva màniga amb la paret bruta. -Va acabar i enmig del silenci va obrir la porta i la va tancar al seu darrere. L’Amanda mentre esperava l’últim testimoni, l’Anna Güells, acabava d’escriure tot el que la secretària li havia explicat anteriorment. - Molt bé, deu minuts i prou que no tinc tot el dia! -va dir la senyora mentre tancava la porta darrere seu. - Per començar sento haver de fer-li aquest interrogatori un dia després de la mort del seu marit. Tot seguit m’agradaria que em digués on era i el que estava fent al voltant de les

onze…-va dir l’Amanda sorpresa pel caràcter de la dona. - Com ja els hi he dit als policies anteriorment, a les onze de la nit estava dormint a la meva habitació al tercer pis, no esperava mai al meu marit ja que ell acostumava a estar-se hores al maleït despatx, Déu sàpiga el que hi feia allà dins! -va cridar la mestressa tot creuant cames i braços. - Va sentir algun soroll estrany vostè? - Com vol que sentís res, hi ha una distància considerable del primer al tercer pis. -va remugar la dona. - Segons el que m’han dit vostè va baixar uns 12 minuts després que es produís el soroll. - Aquella nit donava la casualitat que em costava dormir, no podia parar de pensar en la relació que hi havia entre aquella secretària bleda i el meu marit. M’imagino que la Isabela ja us ho haurà dit però aquell mateix matí estava força alterada, doncs estava netejant la casa i vaig entrar a l’estudi de la secretària per esbrinar si de veritat hi havia alguna cosa entre ells dos. Vaig obrir tots els calaixos fins que a l’últim hi vaig trobar unes 30 monedetes del meu marit que venien de Japó, un dels països on va viatjar el meu home, en aquell moment el primer que vaig pensar va ser que al mateix vespre despatxaria a aquella lladre que s’atrevia a tenir objectes de valor del meu marit. -Calmi’s senyora Güells...-la va interrompre l’Amanda - el fet que la Isabela guardés monedes dels viatges del seu marit és totalment comprehensible, al cap i a la fi és la seva secretària -. Li va intentar explicar. L’Anna va inspirar fortament i va expirar -El motiu pel qual vaig baixar va ser perquè volia anar a dir-li a la secretària que li donava un marge d’una setmana perquè fes les maletes, al no trobar-la a l’estudi baixar en busca seva, quan vaig arribar al primer pis em vaig trobar a l’Antoni al despatx del senyor i la Isabela tremolant, vaig afanyar-me a entrar a l’habitació i és quan vaig trobar el meu marit

estirat al terra enmig d’un bassal de sang, com a reflex em vaig tirar a sobre seu per veure si es despertava i al no obtenir resposta em vaig posar a plorar a sobre el seu cos. A l’Amanda li va costar imaginar-se a aquella dona freda i sever plorant desconsoladament. Al acabar l’interrogatori, l’Amanda s’aixecava per sortir d’aquella petita cambra que la senyora ja havia marxat sense que ni ella se’n hagués pogut adonar. Eren quarts de vuit del vespre i mentres que l’inspector Alguer donava ordres de que el cas es tancava com a accident, mentrestant l’Amanda ja havia reclotat a totes les persones que es trobaven a aquella casa al despatx. -Es pot saber el que fas Amanda? El cas es tancarà per falta de proves. -li va repetir l’inspector a la jove sense obtenir cap sposta. Quan ja hi havia tothom reunit al despatx, l’Amanda va procedir a explicar la seva versió dels fets: -Ara que ja us tinc a tots reunits, em sembla que seria bon moment per explicar-vos com s’ho va fer l’assassí per matar al senyor Francesc Bahí. -tota la sala es va alarmar al sentir la paraula “assassí”, la detectiu va ignorar la confusió dels oients i va procedir a explicar els fets -És veritat que el Fransesc va caure de l’escala, i també és veritat que es va donar un cop al cap al caure, però ens hem saltat una part molt important de la història, Què va portar el senyor Bahí a la mort? Anem al començament, eren per allà les onze de la nit, i com sempre el senyor era al seu despatx, com a diplomatic orgullós va decidir penjar un dels molts quadres originals que tenia de pintors famosos, ell era a dalt de tot de l’escala quan de sobte l’assassí va entrar, al conèixer a l’assassí el senyor no es va alarmar, l’assassí li d’hauria dir alguna cosa que va fer que el diplomàtic baixés de l’escala, en aquell moment l’assassí ho va aprofitar, li va fer una espenta i va fer que el senyor Bahí xoqués contra l’escala i la fes caure, el Francesc com a

acte de defensa va empènyer a l’assassí contra la paret que toca a la finestra del jardí, l’assassí va aprofitar l'impuls i el va empènyer fent que el cap del senyor xoqués contra la punta de l’escriptori, però el Fransesc tot i això va aconseguir aixecar-se, com a últim recurs l’assassí va decidir treure l’arma que tenia guardada i donar-li un cop a la part dreta del crani del senyor Bahí que aquesta vegada si el va portar a la mort. - Què li fa pensar que els fets han anat així? -va dir l’Anna amb poques ganes que li fessin perdre el temps. -Senzill -li va contestar amb aires de sobrada pel que m’han dit el senyor tenia una gran quantitat de monedes japoneses, aquell tipus de monedes tenen un forat al mig, amb el simple fet d’ajuntar 30 monedes amb qualsevol cosa prou fina perquè hi passi entre mig ja es pot crear una arma prou sòlida com per matar una persona. -es va parar a respirar i va seguir -no li sembla senyoreta Isabela Fortuny? Tothom es va girar cap a la secretària sorpresos - Quines proves té vostè d’això? -va dir impacient la secretària no molt impressionada d’aquella deducció. -Li puc dir com a mínim quatre proves que l’acusen a vostè i dues d’aquesta encara les porta a sobre -. La secretària va inspirar nerviosament però guardant la poca calma que li quedava -Primerament el fet que vostè tingués tantes monedes del senyor al seu estudi -va seguir la Londinenca -un altre detall que se li va passar per alt va ser que mentre vostè li donava el cop amb l’arma que va crear, unes de les monedes va caure a sota de l’escriptori, seguidament no sé si us hi heu fixat que a sota d’una de les finestres d’aquesta habitació hi ha una taca de fang, just a la mateixa alçada que el vostre colze - La Isabela no va treure la vista de la paret mentres tothom observava el seu colze tacat.

-Aquestes són les úniques proves que té? -va replicar la secretària mofant-se -això no són prous motius per acusar-me. -M’atreviria a dir que encara porta una part de l’arma a sobre seu -va contestar amb enginy la detectiu tot mirant com la cara de la secretària canviava de cop. -Mentres l’estava interrogant m’he fixat que quan s’ha tret el mocador de la seva butxaca hi havia alguna cosa que sobresortia, i més tard quan la senyora Güells m’ha explicat la seva versió dels fets ho he entès tot. -l’Amanda va assenyalar la butxaca de la secretària -només cal que tregui aquest fil que fa estona que amaga a la seva butxaca per aconseguir totes les proves que em fan falta. La Isabela amb resignació va decidir un fil ple de sang de la seva butxaca, el fil que havia ficat entre les 31 monedes que va utilitzar per matar el diplomàtic, tot seguit va procedir a confessar-ho tot: -No hi gran cosa per afegir, aquest vell era un estafador, utilitzava els seus treballadors i els pressionava per així aconseguir treure’ls-hi diners i omplir-se les butxaques, fa 30 anys el meu pare es va suïcidar a causa d’aquest home que li havia arruïnat la vida enganyant-lo i treient-li a poc a poc tots els diners que teníem. Uns anys més tard em vaig canviar el cognom i ficar el de la meva mare així ell no em podria conèixer i fa cosa de quatre anys vaig començar a treballar aquí com a secretària, així que després d’estar quatre perfeccionant un pla per acabar amb la seva vida ahir el vaig dur a terme. Quan faltaven deu minuts per les onze vaig baixar a donar-li el cafè que sempre em demanava a aquella hora, vaig entrar vaig fer caure el cafè expressament per així fer que ell baixés de l’escala, i tot va passar com vostè ho ha dit, quan ja el vaig tenir mort als meus peus, em vaig afanyar a pujar i deixar totes les monedes a un dels calaixos on les havia estat amagant tot aquell temps, però se’m va passar per alt el fil, al cap d’uns 7 minuts vaig baixar i

em vaig tirar a terra simulant que me l’havia acabat de trobar mort. Els policies se la van emportar entre plors de l’Anna Güells i confusió per part de l’Antoni Font. - L’he de felicitar Amanda, estic impressionat va dir l’inspector amb cara de mal perdedor. L’Amanda es va limitar a plegar la seva llibreta a la butxaca i dedicar-li un somriure de satisfacció. Pseudònim: Salvador Dalí Curs: 4t ESO A

Abril Morera

Del Mar Em desperta un fil de llum que entra des del porticó de la finestra, mai l’acabo de tancar, si no fos per aquesta escletxa que travessa el meu llit partint el meu cos en dos i il·luminantme tant els ulls fins al punt que aquests hagin d’obrir-se per força, dormiria tot el matí i em llevaria mort de ràbia, no m’agrada gens perdre el temps i menys perdre una alba. Em poso dempeus, obro tots els porticons i finestres de bat a bat deixant entrar tot l’aire fresc, però també humit de primera hora del matí, el mar ja fa estona que treballa, sense donar-me’n compte quedo submergit pel soroll de les onades xocant contra les pedres fines i roques de la cala des Llané Gran, la meva cala, no vull ser possessiu, però soc l’únic que hi viu durant tot l’any i que aguanta la bona i mala mar. El silenci roman a aquestes hores del matí, tinc la sensació de ser jo sol enmig d’aquest poblet aïllat de costa, de fons puc arribar a sentir el pic de les onades de la cala des Llané Petit i les de tota la vila, mai em cansaré del cant de la mar Mediterrània. Malgrat que encara no ha arribat l’època forta, a les nits fa calor i viure a primera línia de mar fa que em llevi xop, dormo totalment a

l’intempèrie, no fa gens de fred, si dugués pijama em quedaria arrelat a la pell i els llençols em farien un efecte d’envasat al buit. Agafo el banyador de dins l’armari i sense pensar-m’ho dues vegades faig una correguda i em capbusso dins el mar, l’aigua és freda, però hi estic avesat, em refresca i em desperta, nedo fins a la boia groga més pròxima, un cop allà quedo embadalit mirant l’església del poble i l’horitzó, cada dia m’agrada més, faig el mort deixant-me arrossegar pel mar i floto intentant deixar la ment en blanc, però avui em costa, una sensació estranya que no sé expressar amb paraules va coent dins meu. Esmorzo un tallat i dues llesques de pa amb tomàquet mentre gaudeixo de les millors vistes. El sol ja és prou alt i abans que comenci a escalfar vull haver arribat a la cala que tinc pensada anar avui per pintar, com cada matí. L’estoig amb pinzells, la tela, el cavallet plegable, un pot petit per netejar-hi els pinzells, la paleta, una ampolla d’aigua i una poma per mig matí, ho poso tot a la maleta, la carrego a l’esquena i tanco la porta amb clau. Començo el trajecte, deixo enrere la cala i l’hotel del Llané petit on els turistes encara dormen i vaig a buscar el carrer des Quers. A la platja Sa Conca ja hi ha un parell de tovalloles, en Miquelí i la Teresa són a l’aigua, mai fallen, els faig un gest amb la mà i continuo caminant, noto una pinçada a l’estómac, segueixo arrossegant aquella sensació peculiar que s’ha instal·lat dins meu. De seguida soc al Camí de Cala Nans i al cap d’una estona arribo a la platja sa Sabolla. M’enfilo en una de les roques i hi apunto el cul, recolzo la tela amb els meus genolls i trec de la maleta els pinzells i les pintures, estic completament sol, tota la cala per mi. Durant uns minuts miro fixament el mar pensant en què puc inspirar-me, però de sobte sento unes passes darrera meu, em giro i veig a una noia jove, uns vint anyets, corrent, està de moda ara, em mira i no n’aparto la mirada, em sona haver-la vist algun altre cop, ella continua fins

a arribar a la sorra de la platja, es treu la roba, s’endinsa al mar i neda. Al cap d’una estona, surt de l’aigua i em mira, em ve un flash, i me’n recordo, és una de les infermeres que es feia càrrec de la Marta, la meva dona, malauradament em va deixar ja fa quinze anys, ominoses malalties, i maleït càncer. M’entra una onada de ràbia i nostàlgia, recordo com li agradava a la Marta viure aquí, deia que era el seu lloc preferit del planeta sense haver voltat món, però també deia que no li feia falta per saber-ho. Els seus últims mesos els vam passar a l’Hospital del Mar a la Barceloneta, sempre em deia que per seguir endavant no podia separar-se’n, tan sols veure’l o sentir-el la calmava i la curava. Una gavina blanca i esvelta passa pel meu davant, amb el seu vol s’emporta els meus pensaments, però per mala sort em deixa encara amb aquest nus a la panxa que no surt de dins meu des de bon matí. La meva mare va ser qui em va inspirar per començar a pintar, des de ben petit vaig tenir obres i una gran mestra a primer abast, n’hi havia per tota la casa, la meva mare li encantava i de fet s’hi dedicava, era bona i s’hi guanyava bé la vida, me’n va ensenyar molt, puc dir que aprenia coses noves cada dia, però d’una cosa mai me n’oblidaré i mira que en fa d’anys que no hi és. Em deia que si em trobava malament, avorrit o simplement estava malhumorat que agafés una tela i la pintés, que hi expressés el que em passava, deia que exterioritzant-ho em passaria, que li encomanaria al quadre, i que a més trauria la meva part més creativa, jo innocent ho feia i encara ara ho faig, ho segueixo fent perquè funciona. Obro la paleta, trio el pinzell més gran, mullo el pèl amb aigua i a l’atzar el suco amb un dels colors, començo a traçar línies vermelles que no sé que volen dir, em ve de gust embrutar-

me, agafo més pintura i amb l’ajuda dels meus dits faig que el pinzell esquitxi, gotes roges cauen sobre la tela com la pluja, totalment abstracte, m’agrada, i continuo més vermell, més gotes, més línies, més remolins, però no em passa, no marxa, i una altra pinçada a la panxa, però més intensa encara, això vol dir que no n’hi ha prou, una ombra tapa un tros de la tela, un núvol penso, no hi dono importància, segueixo, quedo dins d’una bombolla on només hi soc jo i la tela, però explota, explota quan un ganivet em travessa el cos, entra per la part esquerra de l’esquena rebentant el meu cor i a l’instant soc mort, em maten. Silenci profund. On soc? Què m’ha passat? Penso? És la consciència. Sí, soc ànima. Energia? Consciència! Sí, consciència... D’una tibada seca, treu el ganivet de dins meu, li agraeixo, el llança al mar, rebrega la meva maleta i la troba, troba la clau de casa meva. Me n’adono que el nus que m’atormentava es desfà, quedo totalment en pau i no és fins al cap d’una estona que l’entenc, aquesta sensació no era més que un estat d’alerta, prevenció, por i patiment, la meva ànima intuïa que alguna cosa no acabaria bé i per descomptat ha encertat. L’assassí camina pel meu voltant, no l’havia vist mai, i sento que diu “ N’estic fart ” i calla, “No suporto veure les teves obres per tot arreu, el poble n’és ple, decoren les cases, els restaurants i els carrers, a més la gent en parla i turistes venen expressament per veure-les i fotografiar-les, tu no apareixes mai, però segueixes pintant i sense dir-ho ni demostrarho cobrant. S’ha acabat, fins aquí el teu èxit, és hora que brilli el meu, fa ja deu anys que pinto i exposo les meves obres a la galeria del poble i

ningú les mira ni les compra, però ara això canviarà, prometo aconseguir-ho.” I marxa. Quedo sol amb el mar, les meves pertinences i la tela, ja fa estona que de la ferida que ha posat punt final, en ragen esquitxos de sang viva que va a parar sobre la tela. Mai havia pensat que acabaria pintant la meva mort i menys que ho faria a les roques de sa Sabolla, però sí que pensava no moure’m mai d’aquí. Cadaqués. Pseudònim: Niut Curs: 4t ESO B

Laia Camprubí Pijoan

El cicle dels boscos

ser obra divina. Des dels inicis se’m va atorgar el poder de la mort i la meva funció és utilitzar-lo. Mentre deixo enrere el cos inert de la meva víctima, penso en els passos que se m’han encarregat. “Un sol tret al cap. Les parpelles closes. Cara enlaire i enterrada fins al coll, coberta amb fulles i flors. Com si estigués en un son profund i etern, amb el cant dels ocells com a música fúnebre”. No m’agrada, ni m’interessa, indagar en la vida o el passat dels meus encàrrecs. Pel que sé, acostumen a ser deutes pendents de resoldre entre les organitzacions, en els quals l’objectiu no és més que eliminar a un peó per fer respondre al rei. Una vida insignificant, sacrificada per un bé major. Però aquest cop és diferent. Ho sé. No és un peó. El cadàver que reposa a pocs metres és, ni més ni menys, que la reina.

ELL ELLA Diuen que el primer cop d’un assassí sempre és el més difícil; no es té experiència i les emocions i sentiments estan a flor de pell. Com més es mata, però, més senzill es torna. Hi ha històries i llegendes urbanes que expliquen com matar s’acaba convertint en una addicció, comparant l’adrenalina que et corre per les venes amb l’eufòria del cocaïnòman quan esnifa la pols blanca o amb la del ludòpata, quan guanya monedes a la màquina escurabutxaques. Ara bé, només són això, històries i llegendes. A la vida real, matar no provoca cap mena de sensació: ni satisfacció, ni culpabilitat, ni tristesa. Matar és la tasca que ens ha tocat fer a certes persones en aquesta vida, perquè el destí així ho ha volgut. És el nostre propòsit, com qui vol aconseguir la pau interior o el qui es vol fer ric treballant sense parar. Nosaltres som els escollits de Déu per posar fi a l’existència. Ho sé perquè soc un fill de Déu; se m’ha explicat com se’m va trobar, sol al mig del bosc, el meu nom escrit amb una lletra que només podia

Cada dia, quan obro els ulls i els pensaments em retornen a la ment, desitjo que tot s’acabi. No hi ha segon que no recordi el dia en què el meu nen va venir al món. I llavors se’l van endur. Se’l van endur i, tot i que sé que era l’única sortida, el buit dins meu no desapareix. Però no podíem tenir un fill, no dins d’aquesta família. Ferho era assegurar-ne la descendència. I no podíem permetre-ho. Encara recordo quan en Salvatore em va dir on pertanyia. Qui era la seva família. Érem joves i ingenus, pensàvem que l’amor tot ho podia; però no podíem estar més equivocats. Des d’aleshores, la mort i la destrucció han estat el nostre dia a dia i ara sabem que escapar de l’inevitable és impossible. És el nostre destí i fa molt de temps vam prendre la decisió conscient d’acceptar-lo. Però no li

podíem fer això al nostre nen. Així que, un cop presa la decisió d’abandonar-lo, vaig fer l’únic que se’m va permetre fer: escollir el seu nom, Massimo. Fa molt, de tot això, però ara és l’hora. Perquè per fi soc prou valenta per rebutjar aquesta vida i acceptar la realitat. No vull tornar a obrir els ulls mai més, no puc. Així que quan acabo d’escriure la carta i la firmo amb el nom de Genovese*, sento alleujament. Res més. Sé que el meu destí no és cap altre que un infern etern, però més eterns se’m fan els dies amb el record del meu fill present. ELLS

Entre dues aigües, jugant amb i contra el temps. Sé jo que en aquest viatge només la sort tindrà valor. Però, i si s'alineen, el temps i la foscor? No podré fer-me enrere, jugaré per últim cop. Aferrat a l'última onada, sense saber qui porta el timó, amb llàgrimes a la galta faré volar el plor.

Pseudònim: Paitides Curs: 4t ESO B

Exactament vint anys abans que la carta fos enviada, uns turistes francesos trobaven un nen al mig del bosc, dins d’un bressol, amb un únic indicador sobre qui podia ser: un paperet amb un nom escrit amb una cal·ligrafia preciosa. Massimo. * Una de les cinc famílies de la màfia italiana.

Mercè Costa

A tu, petit Marc Deixa't mirar aquests ulls, petit Marc, que duus, brillants al mig de la cara: per la mirada, dolça i tranquil·la, que transmets quan et miro.

Pseudònim: 611 Curs: 4t ESO B

Iraida VIla

Des d’un petit forat No ho admeto, no soc capaç de naufragar. No vull res i tot alhora, millor guarda'm per somniar. Però, i si aquest cop no vull seguir-ho? I si tan sols vull volar? Deixar-ho tot enrere, deixar-me anar.

Xiquet, com un ocellet, has vingut volant a casa i has encès la llum que faltava. Ara, que vius el temps de ser infant, gaudeix del temps que t'ha donat viure, ja que no hi ha res que duri per sempre. Camina a poc a poc aprofitant el temps, mentre agafes la meva mà, guiant-te cap a un món millor i acompanyant-te cap al camí que has de seguir. Deixa't mirar aquests ulls, petit Marc,

que duus, brillants al mig de la cara: per la mirada, dolça i tranquil·la, que transmets quan et miro. Pseudònim: Su-San Curs: 4t ESO C

Martí Baños

Memòries d’un temps passat L’abrupta frenada del metro el va despertar. Tot seguit, una veu ja més que familiar anunciava l’arribada imminent a l’estació de Sagrada Família. S’havia quedat adormit una altra vegada i a més a més s’havia equivocat de línia, això ja començava a ser una cosa usual. Frustrat, sortí de l’estació per efectuar un canvi de sentit. Abans de tornar a endinsar-se al món subterrani, va decidir avisar els seus companys del Museu de Cera que arribaria tard a la feina, i com a prova va fotografiar la basílica gaudiniana. Astorat, el va sobtar que a la pantalla del seu dispositiu mòbil ningú no obstruís la visió de l’obra arquitectònica. No hi havia cap turista demanant per fer-se fotos, o els petits lladres de carteres que operaven sempre per la zona i que ja tenia ubicats. No hi havia absolutament ningú. Tot confós, va entrar a l’edifici i va poder gaudir de l’espai com mai ja que el turisme a Barcelona era una plaga que els locals intentaven frenar. Pensà que potser estava tancada i va pensar que era millor sortir. Poc després arribà a l’estació de metro, però un guarda amb armilla groga l’aturà i li va demanar que es posés una mascareta immediatament amb un to seriós i fent cara de fàstic. Ell no gosà dir res, d’alguna cosa li sonava però encara pensava que li prenien el pèl. I doncs, després d’una petita persecució va aconseguir arribar al metro just abans de que es tanquessin les portes i el guarda es va

quedar a l’andana. Ara, fora de perill i ben sol, es va posar a reflexionar… Encara no ho tenia clar, però l’anunci de Plaça Catalunya pels altaveus el va interrompre. Aquí havia de canviar, i va decidir fer la volta per fora i comprovar si hi havia cap persona. Per la seva sorpresa, va trobar un parell de vianants de la zona a la llunyania i va començar a córrer cap a ells. Va intentar preguntar què passava però abans de que ho pogués fer es va emportar una empenta i un cop de puny, i tot seguit una frase que el va sobtar; <Ei! Que no veus que hi ha un virus o què?>. L’adrenalina del moment el va fer aixecar i córrer cap a l’estació un altre cop. Ara no hi havia cap guarda i podia entrar-hi tranquil·lament. Va baixar les escales tan ràpidament com va poder però les portes s’havien tancat bruscament davant seu. Mentre esperava el següent comboi, va tenir un parell de minuts per lligar idees. Recordà que feia poc havien vist la pandèmia del COVID-19 al temari d’història, però això ja era antic i ell no l’havia viscuda. Era molt semblant, però tot i així li semblava tot una mica estrany. El metro el portà al Museu de Cera, on treballava alguns caps de setmana. Va sortir de l’estació evitant qualsevol contacte i va arribar al seu lloc de treball, però com esperava estava tancat de dalt a baix i de fet, s’havia ensorrat el negoci, a fora hi deia que havien tancat per sempre. Vist això, va decidir recórrer Barcelona, i observar l’estat de la ciutat. Semblava una ciutat post-apocalíptica, tot estava tancat, molts petits negocis s’havien enfonsat i la ciutat semblava un desert. Però mentre passejava per Gran Via un cotxe de policia es va acostar. Immediatament es va posar nerviós i quan el cotxe va frenar davant seu el cor li anava a mil. Just quan la porta s’anava a obrir es va despertar.

Va fer un bot i va sortir de la llitera de la nau espacial que era camí de la Lluna. No es va fer mal, sort que no hi havia gravetat. Havia viscut un somni molt real i trist a la vegada, i tenia moltes preguntes per fer als seus avis, que sempre expliquen anècdotes d’aquells temps. Pseudònim: Ludovico Curs: 4t ESO C

Andrea Gil

Instants eterns: Un carreró fosc i estret, bastit d’una base de còdols que recolza l’últim sospir, gèlid, amb l’expressió “au revoir” marcada sobre la desgastada i humida etiqueta abraçada al petit flascó de vidre ja fragmentat que recull amb delicadesa la teva ànima; una dolça i incompleta fragancia color blanc amb l’interior groguenc, elevada per un llarg camí del color dels teus ulls. Els primers plors fruit de la fugida del sol es comencen a manifestar, acariciant aquestes translúcides parets, que, submises al teu caprici; quasi bé com jo; permeten el seu pas, inundant-ho tot al seu abast. Un pètal besa amb delicadesa el terra banyat, descendint amb incertesa al compàs de vent egoista que pretén evaporar el teu record; deixant al descobert el cristall daurat. Cristall abans complet, ara desconegut, que acompanyava ja entre innocents rialles i carregava de puresa el bell infant que ,amb decisió, el va separar de la grumollosa i terra molla de jardí, i entre premudes de mà sobre el prim camí verd mostrava aquella majestuosa poncella. La pluja, ambiciosa, ofega el teu record; aquella dolça margarida que portaves clavada

com agulles entre una fina i colorida capa de tela que volava a l’aire al ritme dels teus cabells d’olor de mar, que va quedar marcada en mi com un segell. La flor, nerviosa, deixa caure un últim alè fred, quedant indefensa davant la immensitat de l’aigua i mostrant un últim record. Lluïes preciosa allà, coberta per uns aspres llençols blancs; al costat, un petit flascó amb la frase “au revoir” marcada sobre d’ell com un signe de compassió, i tu, amb un somriure extravagant que desprenia felicitat i tenia com a última voluntat tapar allò que, a poc a poc, et va fer tant fràgil com les dolces margarides que trobaves en el teu trajecte. Visites esperançades ,que s’esvaïen enmig de l’olor de malalt conservada entre parets blanques i éssers de dol, col·locaven petites i sanes flors, amb la fe que perdurarien al teu costat per l’eternitat; i només ho va fer la teva fragància, blanca i pura com tu. El plor violent i enfadat repica amb força sobre la lleu capa de vidre, augmentant el nivell d’humitat al seu interior i ofegant al complet el teu record nu. “Au revoir”, es desprèn del flascó, surant sobre la superfície de còdols molls. Els meus peus clavats amb força sobre el carreró reben el seu naufragi i els meus ulls fixen la seva mirada en l’etiqueta. L’última margarida emprèn la seva fugida, esperançada de retrobar-vos i acompanyar-te en la teva línia cap a l’eternitat. Et deixo marxar, “au revoir”, la margarida ja decidirà si la teva fragància dolça i la meva ànima buida, es retrobaran o només seran instants. Instants eterns.

Pseudònim: Flor d’ametller Curs: 4t ESO C

Anna Pla

Dona’m ales De fons sento el cant de les orenetes. Totes entonen melodies diferents, però juntes formen una peça agradable i única. El vent bufa i al seu ritme es mouen les branques de les alzines, d'una banda a l'altra, sense pausa. El parc està ple de gent. Els nens juguen a la sorrera i els adults estan asseguts als bancs llegint el diari o endrapant un entrepà de llonganissa. Alguns corredors que passen s'aturen a mirar les carpes de l'estany que es belluguen ràpid sense topar entre elles. Em distrec un segon contemplant les margarides florides que decoren la gespa, totes disperses sense ordre, com si acabessin de caure del cel. Em sento acalorat i penso: "com es nota que ja és primavera". Com cada dia, la torno a veure. Té els ulls una mica aclucats per la claror dels rajos del sol, el cabell recollit amb una pinça, i de vestimenta, una brusa escotada, amb un estampat virolat amb flors de roges. Encara que alguns en neguin l'existència, tota ella és perfecció, almenys pel meu parer. La veritat és que jo no dec fer massa goig; duc uns mitjons foradats, unes bambes negres velles i una samarreta tacada que devia ser de la meva germana. Em mira, somriu, alça la mà, i em saluda, sense dirme res, perquè només som companys de classe. S'acosta amb un caminar ràpid i amb ella s'acosta el seu Husky siberià, impol·lut com sempre. El gos em reconeix, aixeca les potes i se'm llança a sobre. L'abraço i, intentant que ella no ho vegi, el petonejo darrere l'orella. L'envejo, a ella i a qualsevol nen de la meva edat que tingui una mascota, no ho puc evitar. M'agradaria tant tenir-ne una...

Jo, de veritat, no demano massa, més ben dit, als pares ja no els demano res, no voldria ser un pes per a ells; així que em conformo amb poc. Fins i tot a les nits prego per la seva salut i perquè un dia canviïn d'idea i em deixin tenir una mascota. Una cosa sí, una cosa sí que els la demano. Els explico que m'agradaria arribar a casa cansat de tot un dia a l'escola i que en entrar a l'habitació em rebés un animaló. I llavors ells sempre somriuen i em diuen "rei, potser algun dia". Per la seva mirada m'adono de que no estan massa convençuts del que estan dient, dubten en pensar que, probablement, es tracta d'una gran mentida. ... És dilluns i pressento que alguna cosa canviarà. Arribo a casa, al rebedor, trobo el pare i la mare que, amb les mans entrellaçades, em saluden. Somrient, la mare allarga el braç donant-me una capsa de sabates mentre em diu: "Obre-la, obre-la!". Així ho faig , sense massa il·lusió. Conec bé aquesta capsa que era d'unes sabates del pare i jo havia vist mil vegades dins el seu armari. Què hi haurà?-em demano intrigat. En obrir-la em hi trobo un munt de fulles fresques del jardí i, a sota de tot, una mena de cuc gegant, arrugat, d'un color marró apagat. Francament he de confessar que el trobo més lleig que res, però no els vull pas decebre i, sense pensar-m'ho dues vegades els dono les gràcies i els dic que m'agrada molt. De fet és un regal i al principi m’ha fet certa il·lusió. ... Cada dia me'l miro, li poso fulles tendres... El problema ha estat quan, de cop i volta, l'Aretha (li vaig posar aquest nom per una cantant que li encantava a l'àvia) ha desaparegut. M’ha decebut: tantes estones mirant-la, donant-li

aigua, col·locant-li troncs petitons i fulles dins la capsa... Sincerament em sap greu haver d'oblidar-me de la primera i possiblement l'única mascota que hauria tingut mai, i que tan sols l'he pogut conèixer durant un parell de setmanes. Per consolar-me recordo com n'és d'avorrida la pobra Aretha; no té colors irisats com les carpes de l'estany, ni els ulls impactants dels Huskies, ni canta com les orenetes del parc... És tan sols un cuc avorrit. Mai cap company de classe hauria volgut que fos seu, mai sabrien què és l'enveja. Els pares, en veure'm trist, em repeteixen una i una altra vegada que tingui fe, que no pateixi pel que li hagi passat a l'Aretha. Però, inevitablement, no puc deixar de fer-ho. ... Avui, però, m'he llevat amb una sensació diferent. Després de gairebé dues setmanes i mitja em sento com connectat a l'Aretha i estic content de no haver llençat la capsa de sabates a les escombraries de la cuina. Tornarà? Per sota de la porta sento com el pare deixa d'aspirar la catifa de la sala d'estar, però no sento un silenci buit. Noto el fregament d'alguna cosa i, sense fer soroll, intento acostar-me cap on percebo la fressa. De cop, inesperadament, ho veig. No sé si és real o si ho estic somiant -aquesta és una sensació que experimento sovint-, però em deixo portar per la fe de la qual parlen els pares i obro la capsa. Aquesta era la lliçó! Amb el temps els somnis més llunyans es poden fer realitat. S'ha de tenir paciència i lluitar pel que un vol. Amb atenció miro les fulles que no deixen de moure's i, de cop i volta, d'una rodona ovalada, gairebé transparent, en surten unes ales grans i ataronjades. Es pleguen i s'estenen, lentament, però de forma constant, mentre donen voltes per tots els racons de l'habitació com una ànima lliure per primera vegada, com

una rosa que somriu perquè acaba de florir, tant de bo foren eternes. Bon sant Jordi a totes erugues que un dia, serem papallona! Pseudònim: L’ànima pensativa Curs: 1r BAT A

Maria Prat

Saber que ets viu Ella neix, apareix. Nosaltres patim, esperem. Ella plora, crida. Nosaltres respirem, riem. Ella menja, creix. Nosaltres alimentem Ella nota, sent. Nosaltres ho captem. Ella s’adona que és conscient. Nosaltres observem, retenim. Ella recorda, torna a la percepció. Nosaltres aprenem. Ella visualitza, imagina. Nosaltres construïm idees. Ella es para, pensa: - Què és això? Nosaltres responem: - Estàs pensant, estàs vivint.

Pseudònim: Jean Valjean Curs: 1r BAT A

Carla Tona

Roma Un sol abrasador en el zenit. Una set aclaparadora. Una espasa pesada i una incòmode armadura. És aquesta la fi que m’espera? Una colla d’homes organitzats encarant-nos; i jo, amb uns altres tants al voltant. Un vent càlid i pols, molta pols. És aquest el rostre de la mort? Oh, negra i impertorbable dama, quant de temps ens deixaràs romandre aquí, patint i tenyint amb la nostra sang el sòl que ara trepitgem? La posició en l’avantguarda és la meva condemna. La porto a terme rodejat de sentenciats que han de complir una pena similar a la meva. I dic jo, qui és el jutge i quin motiu tenia per portar nos a tants a la mort? Som pecadors, sí; però quin delicte hem comès? Em pregunto quin dels rostres que tinc ara al davant serà el meu botxí. I llavors, què serà de Livia i Cai? Ella quedarà vídua i ell, sense pare. I pensar que podria estar amb ells, acariciant els cabells de la meva estimada o passejant pels carrers del fòrum amb Cai. Quantes vegades ho he fet i no li he donat importància! És atroç com pot canviar la vida. Un dia estàs recolzat en un triclini i notes el sol com una càlida carícia; al següent, aquest esdevé un aliat dels enemics que et vol batre abans d’iniciar la batalla. Quin sentit té tot aquest sofriment? Morirem per capritx dels déus? No. No som tan rellevants. Moriré. I els ocells seguiran cantant; i la gent seguirà rient; i els rius seguiran corrent; i el sol seguirà sortint. El món mantindrà el seu ritme; tot romandrà com sempre, malgrat la meva absència. Que potser n’he estat de conscient de tota la gent

que ha caigut abans que jo? En absolut: no he deixat de riure, d’estimar, de gaudir ni de viure. Què ha estat de tots els que han mort? La gent no pensa en això. Però ara a mi sí que m’importa i em preocupa. Què serà de mi? Què serà de tots els que morirem en batalla? Haurà estat tot en va? De sobte, una copet a l’espatlla atura les cavil·lacions. És Publi, que fa un gest amb el cap assenyalant cap a l’horitzó. Porto la vista cap allà. Roma. El cel delimitava cada vèrtex de la ciutat i el sol, infernal per mi, la il·luminava, dotant-la d’una mena de divinitat. I si sí que val la pena deixar-m’hi la vida? No era conscient de com de bella i clara podia arribar a ser la meva ciutat estimada, on vaig néixer, créixer, i per la qual moriré. Sembla que sí que tinc alguna raó per la qual morir. Formo part d’alguna cosa més gran que jo mateix. Perquè no, potser no soc ningú important. Però soc romà. Així que, no només moriré per Roma, sinó que lluitaré per ella fins al final. Inspiro i m’envaeix una sensació de tranquil·litat com no havia experimentat mai abans. Sembla que el sol ja no cremi tant i que el vent hagi esdevingut una brisa. Exhalo. El sol, la set, l’espasa i l’armadura. Inspiro i els meus ulls es creuen amb els de Publi, que em torna una mirada de complicitat. Exhalo. El vent, la pols, ambdós exèrcits. La remor, el so de la tuba, els crits. Inspiro. Som-hi. Pseudònim: Farigola Curs: 1r BAT A

Queralt Masqué

Lluita a contrarellotge Soc a la terrassa, falten pocs minuts perquè surti el sol i una brisa suau m’acaricia la cara. Sembla que tot comença a anar millor i

el bon temps hi ajuda. El soroll de les ones calmades i el cant dels ocells és el mateix que cada dia, però avui sembla més bonic i brillant. He estat patint molt temps sense motiu, ha estat molt difícil la lluita contra la malaltia, que jo mateixa m’he buscat, però sembla que començo a veure la llum. En llevar-me aquest matí, el cos m’ha donat l’impuls que em faltava, la mostra que l’esforç que he estat fent aquests mesos ha donat fruit i que vaig en la direcció correcta. En un altre moment, si en llevar-me hagués vist una taca de sang als llençols que havia posat nets la nit anterior, el més probable és que m’hagués molestat; però, en aquest cas, la felicitat que m’ha provocat és inexplicable. L’absència de menstruació m’ha perseguit l’últim any degut a la manca de nutrients que jo mateixa m’he privat d’ingerir. Al principi, no la trobava a faltar, una preocupació menys, podia posar-me pantalons blancs quan volgués! Va arribar un punt, però, que em vaig començar a preocupar. No és que tingués cap necessitat de tenir la menstruació, però la seva falta era un signe que la situació se m’havia escapat de les mans. Havia de parar de maltractar-me abans que fos massa tard o la meva salut empitjoraria i, potser, no hi hauria marxa enrere. He fet moltes bogeries i aquestes només han servit per perjudicar-me: tot comença no esmorzant un dia; al següent, no dines i, el tercer, corres vint quilòmetres per cremar l’esmorzar perquè et sents malament per haver-te’l menjat. La pitjor part, però, queda amagada. L’obsessió amb el menjar em turmentava. Hi pensava cada minut, era horrible. Mentre feia un examen, mentre llegia, mentre mirava una sèrie, mentre feia classe de química o harmonia... Sempre. Pensava en com de gust em vindria una pizza i com d’orgullosa estava per no haver-ne menjat, en com de gust em vindria una galeta i quina força de voluntat tenia per resistir-m’hi. Però també pensava en

el que havia menjat, anava fent recompte de calories i m’ofuscava. Si els budells no em roncaven era perquè havia menjat massa, si tenia gana ho estava fent bé. Cada cop que m’aixecava de la cadira o fèiem educació física em marejava. Als entrenaments de gimnàstica, no tenia forces i no em sortien els elements. Els cabells em van començar a caure. Totes les conseqüències dels meus actes eren negatives, però tot i així jo m’aferrava a la balança i em conformava amb la minúscula felicitat que m’aportava de tant en tant mostrant-me que havia perdut 200 grams. Arriba aquell moment en què t’adones de la importància del temps; encara que no sempre el tinguem en compte, és el centre d’atenció. Té un poder i una força infinita sobre nosaltres, no deixa que juguis amb ell, no hi pots negociar, no podem retrocedir, és esquerp i silenciós, no te n’adones, però va avançant. És per això que no el podem malgastar ni subestimar. Quan hi penso, em sento absurda i estúpida per preocupar-me per coses tan petites i llençar el temps essent infeliç i autoprivantme de la salut. Fa un parell de mesos vaig decidir canviar el rumb i buscar estabilitat i salut mental, la part física la vaig deixar en segon pla. Estic fent batxillerat i és important treure bones notes, no pot ser que em passi les classes i els exàmens pensant en menjar sense poder-me concentrar. Havia de fer el canvi de rumb per una necessitat del present, però també del futur. Vaig començar a menjar el que volia quan volia, progressivament i amb dies de tot. Vaig començar a prendre’m pastilles anticonceptives, per tal de recuperar la menstruació, les quals fan que augmentis de pes i aquest fet m’espantava molt. Vaig provar menjars que havia evitat durant un any i els vaig trobar boníssims, vaig començar a perdre la por a alguns aliments i vaig intentar deixar de comptar tot el que menjava i les calories que ingeria. És un procés lent, encara avui em queda una llarga trajectòria fins

arribar al destí, però està en marxa i en la bona direcció. Per això, veure els llençols tacats aquest matí m’ha fet feliç, és un senyal que ho estic aconseguint i que, tot i no poder fer res amb el temps que ha passat, sí que puc canviar el que em queda per endavant.

Pseudònim: Falguera Curs: 1r BAT A

Carolina Doñate

El petit recorregut Arrossego el que ara és només un cos, el faig moure: les cames, els braços, el subtil obrir i tancar de les parpelles. Ara mateix és la meva titella, aquella de la que no em puc desfer, que em lliga al món terrenal per molt que jo vulgui volar més enllà. No sempre em trobo en aquest estat de dissociació, però. Crec que és l’entorn simple, i a l’hora màgic, que m’envolta el que fa que cada cèl·lula del meu cos, per molt viva que sigui, sembli només un recipient, i que el seu contingut, la seva essència (és a dir, jo) sigui massa viva i plena d’energia com per poder contenir. Aquest pensament m’assalta, i no puc evitar enriure’m en silenci de les petites cèl·lules, que neixen, creixen i es reprodueixen, però de ben segur no van més enllà, a diferència de la meva ànima, que amb prou forces segueix al meu cos físic i que per poc no es troba flotant i admirant els confins de l’espai. Normalment em permetria una autocrítica cap aquesta petita burla, alguna cosa semblant a “au, no siguis desagraïda, tu ets cèl·lules, no tinguis complexe de divinitat, ets com ets gràcies a elles”. Ara, però, estic massa concentrada en res i això, a l’hora, em fa adonar-me de tot (aquesta paradoxa em fa creure una bona narradora i tot, que irònic). Ara abaixo la vista, i observo el desgastat camí de pedres pel qual avanço, el meu guia en aquesta excursió espiritual, aquell que marca

quina ha de ser la següent passa que faci i també el que delimita allà per on no puc passar. Com a bona adolescent que sóc, m’irrita pensar que el camí m’imposa on puc i on no puc anar, a mi ningú em mana carai! Deixo de tractar el passatge com un adult que em dicta el que fer, com la majoria, vaja, i el torno a percebre tal i com el que és en realitat, un simple camí, aquell medi físic que em permet avançar, res més. Fa pinta de ser aquí ja fa molt temps, abans fins i tot de que l’àvia Victòria comprès la casa ja fa molts anys, dècades en realitat (que jo percebo com eternes però que pel propi món no són més que l’equivalent a un sospir). Les pedres, irregulars i empolsinades, decoren el sòl i adverteixen la presència de vida humana; per un instant també em sembla que abriguen el terra, com si aquest tingués fred i elles simulessin una càlida manta que evita que l’escalfor s’escapi (espera un moment, des de quan penso que el propi sòl, que no és més que terra, pugui passar fred? M’estic preocupant a mi mateixa, és així com es sent el deixar volar la imaginació?). Aparto un moment aquesta reflexió del meu espai mental, i m’adono que la meva mirada segueix fixada a terra, parpellejo dos cops amb força, com intentant tornar en mi mateixa, però no puc; m’he perdut a la meva ment i de moment no puc tornar (a diferència de quan et perds al món terrenal, no em sento gens angoixada, al contrari, em trobo en un estat de serenitat inusual en mi, noia el qual tret principal és viure atabalada). Probablement és per això que, un cop em decideixo a fer-ho, em suposa un esforç desplaçar la vista cap a l’esquerra; la següent destinació dels més ulls és la gespa, alta, verda i descuidada i que omple el passatge de vida. No és una vida com nosaltres coneixem, però, ja fa molt temps que manipulem la natura al nostre semblar, però la natura que creix aquí no sembla haver sigut destorbada en dècades. És salvatge, potser, una mica descontrolada, m’atreviria a dir. És

per això que l'avorrit camí de pedres em desconcerta, és el dèbil rastre de que per aquí ha passat gent, de que no tot és descontrol en mans de la mare natura. T’ajuda a obrir pas entre la flora, però, és això el que vull? Observar la natura, aquella que per definició segueix sent “plantes i flors”? Crec que el significat que jo li atorgo, però, no és el mateix, em dóna la sensació de que ja fa molt que l’hem deixat enrere. Perquè, és natura si no és natural? Desterro aquest pensament del cap, amb un gest ràpid amb la mà, com traient-li importància a una cosa que en realitat no ha passat. És curiós com he fet moure el cos per això, observo el record de fa pocs segons, divertida, pensant com he subestimat el meu portador de carn i ossos i de com, potser, és una mica més que cames que em transporten. El camí es va tornant angost, i penso que no podrà allotjar els meus pensaments, que cada cop són més amples, com un núvol blanc, espès i grandiós. M’adono de la metàfora que he fet sense voler i ara m’obligo a pujar la vista, a mirar cap amunt. Ja no recordava que cap núvol s’allotjava al cel avui. Els trobo a faltar, si he de dir la veritat. El cel és clar i serè, però nu i vulnerable. Les grans masses d’aigua concentrada que coneixem com a núvols deixen una petjada al meu cor, però no al cel, del qual desapareixen sense advertència, sense deixar cap mena de senyal que indiqués que mai han sigut allà. Què incorporis i màgics poden ser els núvols! Esdevenen en tempestes fredes però també en figures imaginaries a les ments d’aquelles persones més creatives. Els núvols no són una sola cosa, tot i que per definició ho puguin semblar! Ara somric, i m’adono de com els núvols que tant troba a faltar avui el cel, m’han fet somriure. Se m’eixampla el somriure una mica més, sort que ningú tret de les fades protectores del jardí m’observa ara mateix, dec semblar ridícula, amb el cap tombat en un angle estrany, la vista fixada al cel i el somriure d’orella a orella més còmic. Sóc el secret de la

petita selva per la que passejo, que segur s’oblidarà aviat de mi; però jo no permetré que l’oblit segresti aquest record, que vaig creant a mesura que avanço pel meu vell enemic de pedra. El passatge segueix estretint-se, i trobo que aquest és el moment perfecte per tancar els ulls. Em sorprèn, però torno al meu cos físic un moment, sóc conscient de com em sento, una mica cansada, d’haver estat netejant el menjador fa poc menys d’una hora, aquest record sembla molt aliè i llunyà comparat a la meva recent expedició al jardí però en realitat ha passat fa molt poc, ara més que mai confirmo, sense ser una física de renom, que el temps és relatiu. Enllaço les mans per sobre el cap, i estiro bé els braços cap amunt, vull tocar el cel i acariciar l’atmosfera (i desfer-me d’aquesta sensació que em contrau l’esquena i les extremitats que em fa sentir com una octogenària amb els ossos desgastats). Necessito més, així que decideixo estirar tot el cos, sento com se’m tensen els músculs, del primer a l’últim, i de sobte em trobo com si m’acabés de despertar d’una nit reconfortant de descans; tinc ganes de córrer una marató (no literalment, sóc pèssima en els esports i córrer tampoc es troba a la llista dels meus talents). Se’m tanquen els ulls amb més força, però amb gentilesa. Aquesta és la seva manera de dir-me que somriuen i de que estan ben satisfets per molt que ara no puguin observar aquest quadre que anomeno “jardí”. Sóc conscient, però, de que els hi val amb el record i de que la resta de sentits són tant importants com la vista, és per això que intento afinar-los al màxim. Ara em centro sobretot en escoltar i em decideixo a afinar l’oïda, el que fa minuts em pensava que era un silenci reconfortant resulta ser en realitat un concert subtil de la mare natura; el vent transporta les notes musicals que fan les plantes quan aquest passa entre elles i les fa ballar (això ara mateix no ho puc veure, però la veritat per correspondència em diu que és així). Ep! Acabo de sentir el cant d’un ocell, sembla ser que vol unir-se al recital

de les plantes, desgraciadament el seu cant és més dèbil, ja que es troba a molta distància de mi, però no per això és menys melodiós ni màgic. Torno en sintonia amb el meu cos i aspiro tot l’aire que puc, deixant que l’oxigen alimenti totes aquelles cèl·lules de les quals m’he burlat fa una estona; noto com l’aire gairebé glaçat deixa la seva marca als meus orificis nasals, que filtren l’aire amb esforç. A continuació, m’apropo les mans a la cara i adverteixo que segueixen olorant a solució desinfectant i un aroma a pi, ben fresc i químic s’abraça al meu sistema respiratori, fins arribar als alvèols. Em desconcerta advertir un perfum tan artificial al meu petit temple, envoltat de natura i notes florals i suaus. Florals! Les havia vist, les roses, però no els hi havia donat gran importància. “Sobrevalorades” havia pensat la meva jo del passat, que és una mica menys madura (tot i que quan comença el seu trajecte per les profunditats del petit jardí, la cosa canvia). Motiu de referències literàries, amor, passió i esquers de les multinacionals, les roses no es queden curtes. Les típiques flors que sovint són vermelles, voluptuoses i de pètals grans i suaus, relativament. Segueixo amb els ulls tancats, sembla que com menys portes quedin obertes al meu cos, menys dels pensaments que creixen a la meva ment s’escapen. M’agrada pensar que aquestes flors són més fràgils del que en realitat semblen, igual que algunes persones que conec i que, de ben segur, tu també. Ara, però, decideixo obrir els ulls i donar-lis una nova oportunitat. La delicada llum pròpia d’un vespre de primavera castiga els meus ulls però no m’enfado, estic massa còmoda com per irritar-me. Obro i tanco les parpelles frenèticament, amb esperança de que els ulls s’acostumin al tacte luminescent del meu amic el Sol. Les roses es troben per tot arreu, creixen als descuidats arbustos que ajuden a dibuixar el camí. Tot i que han sigut al meu costat tota l’estona, ara m’adono de la seva presència a l’hora que m’adono de què tant empanada puc arribar a

ser. No puc evitar obrir la boca, que es dibuixa en forma de lluna creixent, una escalfor m’envaeix el tronc. La puc veure gairebé, és groga i brillant, ben lleugera i es fa veure. Associo aquest fenomen amb la felicitat i l’alegria i puc notar com aquesta il·lusió de forma incorpòria es desplaça a la meva caixa toràcica, on decideix residir i brillar amb més força que abans (les meves cèl·lules estan de festa? més els hi val, faig la metàfora de que aquesta felicitat és una bola brillant de discoteca i seria una desgràcia no aprofitar la llum que emana). Segueixo observant les flors, que m’acullen i em recomforten, jo visc un moment de pau mentre que les meves cèl·lules ballen al ritme de la música. Per algun motiu, m’he emocionat, m’ha alegrat veure les flors, veure el cel i la gespa (i fins i tot el camí, amb qui ja no m’hi trobo ressentida). Me'n penedeixo d’haver-me plantejat que les roses no podien ser maques i especials, només per la seva emergent popularitat. M’adono de que no sabia que podia connectar amb la natura, ni amb mi mateixa, en veritat no m’ho havia plantejat mai, cosa que ara m’ofèn perquè no sabia el que m’estava perdent fins ara. El que ha començat com un passeig per estirar les cames, ha acabat amb el despertar d’una nova regió oculta al meu cervell, aquella que s’omple d’alegria i tranquil·litat quan veu roses. Ara m’apropo, amb delicadesa, intentant no destorbar el descans de les sentinelles del jardí. Semblen sàvies, i també fresques i carinyoses. Em permeto ensumarles una mica, i crec que podria passar-me així la resta del dia. L’olor floral, no gaire dolça, em transporta fora del meu cos un altre cop, ara ho observo tot des del damunt, des de la meva recent descoberta posició de saviesa (no sé si amb 17 anys pots ser considerada una persona sàvia però, de moment, no sé associar aquest sentiment amb qualsevol altra paraula). Desprenen vida, i durant una estona les envejo. Estan descontrolades, són rebels i fa molt que ningú les cuida gaire, com la resta del

jardí. Tot i que ningú ho diria, la veïna de l’àvia s’encarrega de regar el jardí i de podar una mica els arbusts, és una dona gran, però d’ànima jove i, en la meva opinió, una gran repostera. El seu cos, castigat pels anys, no pot deixar el jardí en condicions impecables i la veritat és que als pares i a mi ens és igual, l’àvia viu a la residència ja fa molt temps, i nosaltres no passem gaire a visitar les quatre parets desgastades que fa uns anys allotjaven la Victòria,la mare de la meva mare. Recordo com sempre m’explicava el relat del cavaller Sant Jordi i de com cantàvem cançons juntes. La melodia de la cançó de “la llegenda del drac i Sant Jordi” es passeja pel meu cap, i la meva veu de fa 10 anys la canta, sense sortir del cervell on s’allotja. Em sorprèn enrecordar-me del que fa una dècada m’hagués semblat importantíssim saber (personalment m’encantava, i confio en que els nens d’entre 3 i 6 anys fossin tan fans com jo). Vivències oblidades afloren als meus records; recordo com l’àvia cantava la cançó de la llegenda del cavaller Sant Jordi pel carrer, en veu alta, sempre que s’apropava la data d’aquesta celebració tan màgica celebrada arreu de Catalunya. La meva jo de 5 anys s'avergonyia de que l’àvia cantés pel carrer, aquella nena petita i tímida no s’adonava dels esforços que feia la seva àvia per veure-la somriure; en aquest mateix instant tinc ganes de tornar enrere en el temps i cantar amb l’àvia com mai, sense importar que passessin un parell de vianants pel carrer, però ara m’adono que no ho podré arribar a fer mai. La nostàlgia m’envaeix i se m’esborra el somriure tan sobtadament com se m’havia dibuixat ara feia poc. Decideixo ser una mica més intel·ligent i no viure en el passat, sinó en el present, com havia estat fent fins ara i crec que ho aconsegueixo prou bé, per sort. De sobte, puc veure les siluetes dels personatges dels que parla la cançó: un jove i valent cavaller, salva a la princesa del seu destí terrible a mans d’un drac esgarrifós. De la sang del monstre, neix un

roser i el cavaller obsequia a la seva estimada amb una de les roses que hi neixen. Em sento com si acabés de veure una pel·lícula, muda i sense imatges, per molt irònic que soni. Ara sóc el meu propi Sant Jordi, i, per tal d’animarme una mica, agafo amb molta cura una de les flors que vesteixen el roser. Me la regalo a mi mateixa, no sóc tan valenta com per matar un drac ni per salvar una princesa, però em permeto guarda-la, ja que avui he sigut suficientment valenta com per abraçar i ser vulnerable amb els meus sentiments. Ara tinc un record del meu passeig pel jardí, no el vull considerar un passeig pròpiament considerat amb cames i peus, sinó un petit recorregut de l’ànima. El fals silenci que em rodeja em fa sentir sola per un moment, plantada, dreta amb la meva rosa (com si m’haguessin deixat plantada). Però ràpidament m’adono de que la senzilla i complexa natura que m’envolta em fa companyia i durant un instant aquest pensament em reconforta. M’abraço a mi mateixa, comença a fer fred i el Sol s’amaga, deixant com a únic record un esquitx al cel (que havia sigut blau) de colors càlids. Una desfilada de tonalitats taronges, magentes i malves em s’em passeja per davant, cap dissenyador prestigiós les vesteix però emanen exclusivitat. Ara em deleiten amb un espectacle, els colors dancen pel cel i l’adornen i el preparen com per un sopar de gala. El cel vesteix elegant, però no és pas superb ni prepotent, suposo que recorda la seva identitat dolça i tímida que disposa durant les hores de llum i sap perfectament que aquest espectacle no és més que una reduïda part de la seva identitat, fet que li fa guanyar seguretat en sí mateix però sense arribar a ser altiu. Els primers indicis de la nit deixen petjada al cel i cada centímetre de la meva epidermis ho nota. La suau brisa que aviat esdevindrà nocturna m’acaricia la pell, fent que s’erici amb subtilesa. Trobo a faltar una mica més de roba, una jaqueta potser, o un jersei menys prim; el fred (o absència de calor, com dirien

aquells més puristes) m’obliga a deixar enrere el meu raconet de pau i protagonista de l’aventura d’aquesta tarda. El tacte de l’aire em posa en contacte total, ara sí, amb el meu cos físic, que semblava romandre en segon pla mentre la meva ment volava molt més enllà a llocs que fins llavors desconeixia totalment. Amb tota la parsimònia del món m'acomiado dels meus amics sense consciència, adéu roses, adéu cel, adéu núvols, adéu Sol, adéu camí, adéu formiguetes (que no he vist però suposo que hi són)… Decidida, retrocedeixo per allà on he passat, i desfaig les meves passes invisibles del trajecte d’anada. Poques passes més enllà m’aturo un instant, com si el meu cos es resignés a marxar, i miro enrere, el jardí segueix allà on l’he deixat, estàtic i bell com fins llavors, a diferència de que ara només puc veure la seva silueta, que es dibuixa en la foscor d’una nit de primavera com qualsevol altra. Decideixo que és hora de tornar definitivament, i amb molt d’amor faig una última ullada al jardí, que en realitat és força petit i poc original; introspectivament, m’adono de la meva hipocresia i penso en les paradoxes que s'allotgen al meu cap. Sovint em sento així, com si el meu cap no fossin més que pensaments hipòcrites entre sí, o potser sóc jo que no em permeto canviar d’opinió, tal i com si això fos un crim capital? Com a conclusió final, tal i com si la narració de la meva vivència es tractés d’un treball de classe, m’ho he passat bé, molt bé de fet. Tanco els ulls mentre torno pel camí, amb l’esperança de recordar per on he d’anar i no entrebancar-me amb cap pedreta; potser és l’adrenalina del moment que em diu que una passa en fals pot suposar una caiguda humiliant a ulls del llunyà jardí, però trec la despreocupada conclusió de que no cal pensar el com ni el perquè, de vegades és suficient amb el regust del sentiment per saber si t’ho has passat bé o no; i tal com si es tractés d’un plat picant, aquest regust de felicitat hi és, el puc tastar, i això és més que suficient.

Pseudònim: Abha Ayum Curs: 1r BB

Irene Serra

L’última posta de sol La Charli es mirava les ungles. Estava asseguda en un tamboret d’escàs respatller, hipnotitzada a causa del moviment del petit pinzell del pintaungles. Va aixecar la vista per observar la noia que l’atenia. Era morena, amb els cabells llargs però amb la meitat de la seva generosa cabellera recollida en un monyo mal fet al cim del cap. Li feia gràcia la manera com treia la llengua rosada entre les dents per concentrar-se en la seva labor. Les mans no li tremolaven. Uns braços treballats al gimnàs i amb incipients tatuatges sostenien aquelles delicades mans que no paraven de pintar una i altra ungla. Va tornar a abaixar la mirada per acomiadar-se del que era l’últim dit per pintar, fins que el pinzell, xopat d’un color granat, va tapar el color de carn. -Ja estàs reina. Només hem d’esperar a que s’assequin - va dir somrient la noia que l’estava atenent. Després de tenir 5 minuts més les ungles sota una làmpada de raigs violeta, va pagar amb atenció per no esguerrar-se la pintura i va sortir per la porta, que va sonar amb el seu inconfusible campaneig. Ja estava traient les claus del seu BMW quan algú la va fer sotraguejar al topar amb ella. La Charli es va girar, maleint la persona en qüestió que encara no veia per haver-li arrugat la camisa nova. Sense mirar la cara del culpable del xoc, va poder veure com una taca de cafè s’havia vessat al llarg de la camisa, ara ja no considerada nova, i la vora dels pantalons. -Però on vas beneita! Aquest cafè m’ha costat cinc duros maca, era de l’Starbucks i encara no l’havia ni tastat! - Va dir un noi

alt i castany, que mirava de fit a fit la noia rossa amb qui havia ensopegat. Aquesta, molesta per l'acusació, no va trigar a dir: -Deus estar parlant amb conya no? - Les galtes ja presentaven un to rosa pujat M’has tacat tota la camisa nova, i t’asseguro que val més que 5 duros! Com tens la cara de cridar-me a mi? - Va dir aixecant el to de veu. La cridòria havia començat a fer girar alguns curiosos dels voltants per mirar com dos joves es barallaven, un amb el cafè buit i l’altra amb la camisa tacada. En un moment de silenci, la Charli va poder observar bé el noi que es trobava plantat a davant seu. Li treia com a mínim dos caps, tenint en compte que ella no feia gaire més que un metre i seixanta centímetres. Vestia amb elegància però informal i els músculs del braç es marcaven a través de la samarreta fina. Era guapo. Uns ulls verds contrastaven amb la seva mandíbula, probablement més estructurada que el seu escriptori. El noi s’havia despistat amb la gent dels voltants: -I vostè què mira senyora? - Va dir cridant en la direcció d’una velleta que s’havia quedat mirant tafanerament la conversa. Vagi-se'n a casa! Si vol problemes busquise’ls a la seva vida i no aquí! -La senyora ja marxava buscant unes amigues seves tot remugant. El noi va agafar aire i es va regirar els cabells. Després va tornar a centrar-se en la Charli. -Odio la gent tafanera. Encara ets aquí? pensava que hauries aprofitat per escapolir-te- Va dir insinuant un somriure. O la còlera inicial ja li havia passat o l’havia volcat cap a la senyora. Una de les dues opcions. - És clar que encara ets aquí. Em deus un cafè. La Charli tenia les pupil·les dil·latades i estava desconcentrada pel que acabava de passar. El noi, en veure que no contestava ni es movia, la va prendre pel braç i la va guiar cap un altre carrer

-Només xerres quan t’enfades o com va la cosa? - Va dir el noi amb aire sorneguer -Em dic Charli - Va dir finalment la noia dolça. -Jo Hugo, encantat de coneixe’t. - Ambdós van compartir una mirada de complicitat. Van entrar a un cafè petit però molt ben distribuït i van demanar dues begudes. Aquell misteriós Hugo s’havia fet un lloc en la vida de la Charli amb tan sols mitja hora. Qualsevol que els veiés des de fora diria que eren una parella molt bonica i que ja portaven uns quants anys de relació. Un era alt i fort, l’altra era petita, delicada i totalment rossa. Feien bona parella junts. La conversa s’havia anat allargant, parlant d’aficions, de roba i de cotxes, cosa que va donar la casualitat que els dos n’eren uns grans amants. -Va home va! No em comparis un Mitsubishi amb un Mercedes! És absurd! Va sentenciar la Charli. Però l’Hugo havia desviat l’atenció cap una altra banda. Des de la vidriera del cafè, havia divisat un cotxe, però no un qualsevol, sinó un que coneixia massa bé. -Hugo, m’estàs escoltant? -Charli, marxem. -No hem pagat. I ara què t’ha agafat? - Va dir la noieta, enfadada per aquell canvi d’humor tan sobtat. -Res, és que m’he cansat d’estar aquí. Amb un senyal, va fer apropar un cambrer a qui va agrair la seva intenció i va pagar sense esperar el canvi. Segons després, l’Hugo ja estava tibant a la Charli pel braç a fora del cafè. -Necessitaré una explicació - La Charli havia barrat el pas a l’Hugo amb els braços creuats. Aquest, exasperat, va sacsejar el cap i va dir:

-D’acord, però aquí no. Si us plau - Va dir rebaixant el to en aquell últim mot. La Charli va assentir lentament. Sabia que l’Hugo necessitava el seu espai. S’estava fent fosc i ella encara anava amb la camisa tacada. Començava a refrescar. L’Hugo va notar els seus dubtes i li va proposar d’anar a casa seva, on allà es podria canviar, però la Charli allò encara ho veia més malament. Al cap i a la fi, l’Hugo era un desconegut. -T’agraden les postes de sol? - Va demanar l’Hugo de sobte. La Charli, desconcentrada, va assentir. - Per això volia anar a casa. A dalt a la teulada em vaig construir un replà amb barana, petit però suficientment còmode per poder contemplar el sol quan marxa i surt. Què me'n dius? - La Charli va mirar els ulls de l’Hugo i només hi va trobar sinceritat. Sense dir res li va agafar la mà i van començar a caminar en direcció la casa de l’Hugo. Conversaven mentre caminaven. D’animals, de postes de sol i de temes encara més trivials. De seguida van arribar a casa de l’Hugo i els nervis es van tornar a apoderar de la Charli, però el noi la va guiar cap unes escales de fusta que tenia a l’interior. Al pujar, ella es va quedar sense alè. No havia acabat de sortir a l’exterior quan unes meravelloses vistes havien envaït tots els seus sentits. Es veia la gran ciutat en un punt allunyat i tota la resta eren muntanyes. Però la Charli era més alta. No va poder evitar sentir una sensació de llibertat que feia temps que no sentia. A poc a poc, va asseure's al replà que li havia explicat l’Hugo, ple de coixins per seure, una tauleta i tot d’espelmes per encendre. Es va prendre la llibertat d’encendre una espelma de color rosa i va mirar el cel, perdentse en la seva immensitat i oblidant-se de la taca que encara tenia a la camisa. Tot seguit, l’Hugo va aparèixer amb una capsa de pizza fumejant i en la seva boca es va fer salivera. -Gràcies - Va xiuxiuejar la noia, agraïda de veritat per aquell dia que li havia proporcionat el seu nou amic.

-De res, Charlotte. - L’hugo reia amplament. La Charli s'havia quedat sorpresa. Feia anys que ningú l’anomenava amb aquell nom. - Dedueixo que l’he endevinat. Charli ve de Charlotte no? -Just a la fusta. Feia molt que ningú em deia així - Va murmurar enrojolant-se més del que ja estava. Només esperava que la foscor de la nit li atenués els seus colors. -Fa per tu. En silenci es van cruspir la pizza. El mòbil de la Charlotte va sonar, però aquesta el va apagar immediatament després de veure el nom de la pantalla. L’humor li havia canviat i necessitava de totes maneres que l’Hugo no se n’adonés. -Digue’m Hugo, què t’ha passat al bar? - la mirada d’aquest es va ennegrir, però va pensar que la jove que el mirava necessitava una explicació. -Fa uns quants anys enrere, els meus pares es van morir en un accident de cotxe. - Al veure que la Charli se sentia afligida, va córrer a treure-li importància - Però això no és el que m’ha provocat aquella reacció. De fet, ho tinc més que superat. Amb els meus pares mai m’hi havia avingut massa, però eren els meus pares. - La mà de la Charli es va acostar a la de l’Hugo, agafantla cuidadosament per donar-li forces per continuar explicant. – Em vaig trobar amb disset anys jo sol per tenir cura de la meva germana de dotze perquè anar a una casa d’acollida no era una opció. Treballava, però no era suficient per omplir dues boques i de mica en mica vaig anar tirant cap al costat fosc. Un dia, em vaig trobar amb la màfia més gran que he conegut mai. Jo n’havia sentit a parlar. Degollaven sense pietat la gent que interferia en els seus assumptes i eren molt rics. Això va fer que m’hi acostés i em van acollir com un fill seu. Em donaven droga i jo la venia pels instituts i així podia guanyar quatre calerons extra. Tot anava bé fins que un dia, mentre feia una guàrdia

al seu cau, em vaig adormir com un liró. Just en aquell moment van entrar el grup que seria l’oposat, per dir-ho d'alguna manera. El cap estava a casa amb les seves dues filles, la dona i altres membres del grup, discutint estratègies, estafes o què sé jo. Un soroll em va despertar de la meva becaina i vaig poder veure com els de la banda que havien entrat sortien corrents amb el cos mort d’una de les filles. l’Anette. El meu grup no s’havia pogut defensar perquè jo no els havia avisat de que agaféssin les armes que guardaven en una altra habitació els dies que venien les filles del cap. - Va fer una pausa. Una ganyota de dolor li va travessar la cara, penedit de totes les seves actuacions d’un passat que es notava que lluitava per superar. - Vaig arrencar a córrer quan van sortir els membres de la meva banda disposats a encalçar-me. Disculpar-me no era una opció. Vaig correr bosc avall i em vaig poder salvar, però el cap va jurar que no em donaria treva i que tan bon punt em tigués a les seves mans, s’encarregaria de veure’m morir lentament. Per això m’he trasbalsat avui, perquè he vist el cotxe amb el qual sempre es mouen per la ciutat. L’Hugo estava abatut després de sincerarse amb una persona que pràcticament no coneixia però que s’havia guanyat un lloc al seu cor. Se n’havia enamorat, ves, i no volia començar cap història amb una mentida pel mig. -El rolls-royce negre - Va dir en veu baixa la Charli. L’Hugo va assentir, però de seguida va obrir els ulls en senyal d’alerta. -Com ho saps? - Va dir fredament. -Intuïció, suposo. Jo si fos una mafiosa triaria aquest model - Va dir titubejant la mossa rossa. En aquell moment, va tornar a sonar el telèfon de la Charli i l’Hugo va poder veure l’emissor: AApapi. La noia va aixecar els seus ulls blaus cap a l’Hugo i immersa amb llàgrimes va deixar anar: -T’he de matar Hugo, però no puc. L’Hugo havia tardat tres segons en entendre el que passava. La Charli era rossa amb els ulls blaus, de

complexió petita i uns clotets fàcilment identificables si et mous en aquelles xarxes. Es va aixecar amb molt de compte, pendent de la Charlotte, qui ja havia reconegut com a germana de l'Anette, la filla del seu antic cap que havia mort per culpa seva.

-Marxa Hugo, corre. Si vas pel carrer de baix estaràs salvat.- La noia, immersa en llàgrimes, observava com el noi ja estava completament dret i girava cua, però va afegir una frase que tenia guardada des de feia estona - Hugo! T’estimo, em sents? l’Hugo, contrariat per la situació, va posar la seva vida en mans de la noieta que en aquell instant s’havia adonat que ella també estimava i va córrer escales avall, deixant la noia rossa que li havia robat el cor a dalt de la teulada. Les llàgrimes ja li rodolaven galtes avall. Sabia que mai no hauria aconseguit tranquil·litat, però havia tingut l’esperança de poder respirar durant alguns anys, sense que els malsons tornessin cada nit. I potser va desitjar amb massa força no poder somiar. Trencant pel carrer que li havia indicat la Charli, dos homes més semblants a goril·les que no pas humans, el van immobilitzar i des de les cantonades van sortir els altres integrants de la banda i el seu cap, el pare de la noia que hauria volgut que fos la seva xicota. Però d’allà sabia que no en sortiria. En aquell carrer ni la lluna hi proporcionava un bri de llum i l'esperança de ser rescatat quedava reduïda a zero. L’Hugo va intentar excusar-se, demanar perdó, justificant-se dient que ell només era una criatura que s’havia quedat adormida, però tota la xerrera només li va servir perquè li tallesin la llengua. Volia cridar de l’agonía, del mal, de l’impotència, però no podia i havia de quedar-se callat tastant el gust metàl·lic de la seva pròpia sang mentre veia com diferents puntes de ganivets li rescaven la pell. D’una altre cantonada, retallant la foscor, va aparèixer una silueta de noia. La Charlotte. L’Hugo va deixar de sentir el dolor del seu cos i el va substituir pel dolor de la traïció. Com havia pogut ser tan imbècil? Ell havia confiat plenament en la Charli, que s’havia mostrat vulnerable i sincera en tot moment. S’havia cregut la plorera de la noia quan li suplicava

que salvés la pell. S’havia cregut l’última frase que li havia dedicat. Li havia dit que l’estimava, i ell hi havia vessat tota la seva ànima. I ara la tenia a davant, rient, mirant com sangrava per diverses parts del seu cos. -I mira que t’havia arribat a trobar guapo va riure la Charlotte, encoratjada per tots els seus companys. l’Hugo li volia tirar un escopit a la cara, però no va ser capaç de fer res sense la seva llengua. -Abans no et matem, Hugo - Va dir el Cap de la banda, agafant afectuosament la seva filla - Què t’ha semblat l’actuació de la meva filla? Essent sincers, era el seu debut i potser estava una mica nerviosa. Com valores la manera de fer-te xocar amb ella? Potser una mica massa actuat? - Va riure sorollosament. L’Hugo no apartava la mirada de la noia que l’havia enganyat com un babau. Tot havia estat planejat des d'un principi - Mira, si s’ha quedat sense paraules i tot! - Els seus companys van riure a aquella broma tant artificial, que per a l’Hugo no tenia gens ni mica de gràcia. - Però sincerament, jo crec que la meva filla ho ha desbordat quan ha dit que t’estimava! - L’Hugo va abaixar el cap, amagant les seves emocions en un mar de llàgrimes - Oh, oh… no em diguis que te n’havies enamorat, petit noiet… - El cap es va acostar a l’Hugo, baixant el to de veu. L’amor és una merda. Encara ens hauràs d’agrair que et privem dels plors que et portaria.L’Hugo ja s'havia quedat sense llàgrimes i notava com la vida se li escolava entre les ferides del seu cos, d’on en brollaven glopades de sang. No tenia esma ni per moure’s. El dolor insuportable estava acabant amb ell. Va mirar la Charlotte amb

súplica als ulls. Aquesta, els va abaixar i es va dirigir al seu pare -Fes-ho ràpid papa, ja ha patit prou. Després de dir això, la noia va girar cua carrer amunt, en busca de la claror de la lluna. Es va mirar la camisa encara tacada de cafè i va sentir un tret. Va aixecar els ulls humits al cel, va prémer els punys amb les ungles encara granatoses i va desitjar que l’ànima d’aquell noi rialler pogués trobar la pau que tant li faltava a ella en aquells moments.

Pseudònim: Nits d’estiu Curs: 1r BAT BB

Erola Serrat

El nàufrag dels records Capità Morgan, m’anomenaran un dia, més de vint o trenta anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny del lloc on va començar, potser entre gent ferrenya i exòtica, potser bàrbara, potser entre gent de classe alta o mitjana, potser entre la gent més religiosa, fins i tot entre gent fosca i molt primmirada. Més tard, quan ja hauré deixat aquesta gent enrere, ningú, mai més, no em dirà així, però pensaré que Morgan representa tot allò que sóc, molt més que el meu nom legal. Representarà el sentiment de llibertat, la passió, l’amor, el dubte, tot allò que, en un temps, havia estimat. És per aquest motiu que aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg de tot aquest relat. Tot comença en una vila plantada entre els freds Pirineus i la càlida Mediterrània, tota ella una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’envolten i l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que sovint deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà.

Només, però, passaré en aquesta ciutat els meus primers anys, que comprenen el meu naixement, la meva infància i, fins i tot, part de la meva adolescència, que ja es podria considerar perduda. La deixaré poc després d’haver perdut les esperances d’una vida còmoda i plena d’aventures, com aquelles que apareixen a les llegendes de pirates, amb criatures marines mítiques i grans batalles. Per aquest motiu, només apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar per tal de mantenir viva la meva memòria i la dels que ja no hi són en cos. Lluny ja de la bella Perpinyà, havent perdut tota esperança que durant molt temps havia estat arrelada a la meva persona, posaré rumb a terres llunyanes, cercant aventures de tot tipus, algunes seran més tràgiques que excitants, d’altres, amb prou feines podran considerar-se aventures. A aquesta alçada, ja hauré posat fi al meu primer quadern i, amb ell, deixaré enrere les decepcions i les misèries que m’hauran anat passant. Potser serà per més tard recuperar-les, això, ja queda en mans de Déu, que és qui tot ho sap. La segona vila, no serà tan lluny com esperava de la meva Perpinyà. Segurament, serà dins de la meva mateixa Península, a mil o a dos mil quilòmetres. Gibraltar? Màlaga? Almeria? Sevilla? Granada? Realment, ningú ho sabrà. Aquí, trobaré per fi l’amor i, durant uns anys, m’hi hauré de quedar, per parlar amb ella, per conquistar-la i així, asserenar les idees que prenien possessió del meu cap impedint que es pogués posar ordre al caos. La Mar, la dona més bonica del planeta. Amb uns cabells daurats com el mateix or, amb uns ulls d’un blau igual d’intens que el dels oceans. Alegre, juganera, innocent, treballadora,

tossuda, ambiciosa, podrien ser alguns adjectius que em permetrien descriure-la i, tot i així, em faltarien mil i una paraules que no es troben, encara, ni al diccionari. Amb el temps ens casarem, ella de blanc com la bella boira que a l’hivern cobria el paisatge, portant amb ella una bellesa que arribava a ser misteriosa, jo de negre com la pròpia foscor que permet que, a la nit, brilli la Lluna. Deu anys romandré en aquesta petita vila al sud de la Península. Aquí, formarem una família, construirem la nostra casa, obrirem, fins i tot, el nostre propi negoci, però, sempre s’encendrà en mi una guspira de culpabilitat que em pregunta: “ Per què et cases amb ella si saps que, tard o d’hora, acabaràs marxant?” Serà en aquest punt, vacil·lant entre marxar i quedar-me, que hauré acabat el meu segon quadern, ple de memòries i moments feliços amb la meva estimada. <<Ai Mar!>> Tots dos sabíem que tancat aquí, igual que un ocell engabiat, jo no m’hi podria quedar. Tot i que haurem portat al món una nova vida, la nostra bellíssima filla, la Judit, el vell Morgan a la mar haurà de tornar. Hauràs de confiar en que seràs l’única que sabrà el meu verdader nom, perquè entre les carícies d’estiu i els petons d’hivern, un dia de primavera, a la mitjanit, t’ho hauré confessat. T’escriuré cartes sempre, que potser no les rebràs mai i es perdran els nostres records amb elles però, així podràs veure que jo mai t’hauré deixat d’estimar.

Amb el segon quadern ple d’històries, velles i noves, tristes i emocionants, que al llarg del temps hauré anat guardant, començaré a escriure noves aventures que tindran lloc en el tercer quadern, l’últim potser. Després de tres mesos perdut enmig de la immensitat dels oceans, hauré anat a parar a la poc coneguda Sud Amèrica, en algun lloc prop de l’Amazones. Entre indígenes viuré cinc mesos més. Aprendré l’ofici de la caça, la ramaderia, la recol·lecta de fruits de les amazones, les cultures dels natals, les religions de temps tan antics com el dels maies... Tantes aventures hauré viscut! Però, durant tot aquest temps, un buit haurà crescut dins meu. La meva Mar, la meva filla... Soles estaran en una altra part del món. Amb el seu record, la tristor omple tot el meu cos i, mals pensaments afloren a la meva ment: “Hauran aconseguit viure sense mi? Viuran bé? Es seguiran fent costat?”

però, l’única cosa que em permetrà seguir endavant, tot i trobar-me sol a l’altre punta del món, seran les lectures dels meus quaderns i el teu record, Mar. Amb els records a flor de pell, tornaré a anar mar endins però, una tempesta tropical arribarà per sorpresa, com ja és costum en aquella zona del nostre planeta, i naufragarem vaixell i capità al mig del no res. La corrent del perillós oceà Pacífic, m’arrossegarà cap a unes illes perdudes de la mà de Déu. En una d’aquestes illes, restaré immòbil sabent que serà la meva fi. Amb els dies comptats, llegiré cada un dels quaderns que hauré escrit. Cada un, estarà ple d’històries, d’experiències, de bones noves i d’altres emocions que no fa falta esmentar. Moriré prop de la platja, allà on la Mar i jo ens vam veure per primera vegada, allà on sempre m’haurà agradat estar. Tot i que, aquesta vegada, estaré a milers de milles d’ella.

Durant tots els dies i les nits que seré fora, baixaré a la platja i, apartat de tothom, miraré com el Sol cau, tenyint de diferents colors el cel immens, sobre les aigües ara tranquil·les de la costa on descansaré temporalment . Inevitablement, les llàgrimes lliscaran per les meves galtes mentre diré en veu inaudible: “Espero que la meva Mar i la meva preciosa filla hagin pogut tirar endavant”.

La meva dona, potser no rebrà la notícia de la meva mort però plorarà, perquè el vincle entre ambdós anava més enllà d’un simple amor adult, però sé que amb el suport de la Judit, la nostra filla, i de la seva família, sabrà tirar endavant perquè, és i serà la dona més forta que he conegut mai.

Cansat de viure entre indígenes, de no poder parlar amb ningú ni d’alleujar les meves pors, posaré rumb a terres prohibides. M’enfrontaré a pirates i a estranyes criatures del mar per, finalment, arribar a l’Àsia. Amb el tercer quadern gairebé ple, visitaré viles llunyanes, de muntanya o de costa, riques o pobres, poblades o inhabitades...

Durant tot aquell temps que hauré perdut en aquella illa, viuré dels records. Del pessimisme que m’envoltava quan vivia a Perpinyà, del sentiment de llibertat al navegar, de la felicitat que em va aportar la Mar, del naixement de la Judit, dels seus rostres plorant el dia que vaig marxar, de la comoditat en la que vaig viure amb els indígenes... Tot tornarà a la meva ment recordant-me la sort que hauré tingut d’haver pogut portar una vida com la meva.

Allà, riure, ploraré, coneixeré gent nova, viuré en la misèria i en l’abundància, visitaré món,

Per què no es perdessin els quaderns, hauré excavat amb les meves pròpies mans una espècie de tomba per guardar-los. En una pedra, hauré gravat aquestes paraules: “Els records del nàufrag Morgan de Perpinyà”.

Aquella melodia

El menjar haurà començat a escassejar, l’aigua serà cada vegada menys abundant, tot envellirà i, el temps, se m’emportarà a viure temps millors per retrobar-me, potser no immediatament, amb la meva Mar.

No puc dormir. En sóc incapaç. Últimament em semblava que havia millorat, almenys aconseguia pernoctar unes quatre hores seguides i les altres dues restants amb malsons o llegint... Però ara es veu que no.

I aquesta haurà estat la meva sort. Tota una vida navegant a través de tots els continents, per acabar naufragant en una illa enmig del no res i, acabar perdut entre els meus records conservats en els meus quaderns tan apreciats. Però què hi farem? La vida és efímera i el destí és el que és.

Miro de reüll el rellotge. Les 03:27.

Però, el que hauré tingut clar des de sempre és que, el meu amor per la llibertat, per la navegació i les aventures, no podria ser reemplaçat per ningú, encara que fos la més bella de les persones que habités el planeta. La Mar ho sabia, al igual que sempre va saber, que va ser i serà el meu primer i últim amor. I, tot i saber que no seria ni el millor marit ni el millor pare, va fer un acte de fer amb mi. El nostre amor és l’únic que no serà efímer, això ho puc prometre a qualsevol persona que ara estigui llegint la meva història, perquè, encara que estiguéssim a quilòmetres i quilòmetres de distància, el meu cor seguia estant al seu costat. I, quan els dos ens haguem retrobat vivint temps millors, sabem que el nostre amor continuarà present amb la nostra filla, la Judit.

Pseudònim: Persèfone Curs: 1r BAT BB

Mei Shu Sànchez

Ja és la segona vegada que em desperto des que, a dos quarts de dotze, m’he deixat caure sobre el matalàs, esgotada de la interminable jornada. La primera vegada ha estat més breu. Només em consta pel tènue i difós record de l’esfera del despertador marcant les 00:59. Suposo que llavors, amb una facilitat que ara mateix envejo, m’he tornat a adormir. Aquesta ocasió , però, ja fa una mica més de mitja hora que estic desperta, i l’únic que he aconseguit ha estat calmar la meva agitada respiració, estabilitzar-la. En realitat, si us he de ser sincera, ja és molt. Enmig de la foscor que m’embolcalla, deixo que els meus pensaments volin alliberats en el no-res com la migració de les orenetes. I és llavors quan aquella melodia aflora a la meva consciència. El record dels teus dits acariciant suaument les tecles del piano i la melodia ressonant per tota la casa. Instintivament agafo el mòbil i faig memòria amb l’esperança de recordar on dec tenir guardat aquell àudio. És un dels últims missatges que em vas enviar. Uns minuts més tard el trobo. Allà. Enmig de les nostres interminables converses. Tota la peça exclusivament executada per a mi. El

millor regal d’aniversari. I pocs dies més tard vas marxar. Premo el play i deixo que aquella balada acaroni tot el meu ésser. Una càlida sensació de nostàlgia m’envaeix i noto com la primera llàgrima, de les moltes que la seguiran, llisca galta avall. Fins avui no m’havia atrevit a fer-ho encara, em porta massa records, el desesperat desig de tornar-te a tenir al meu costat. Besant-me suaument els llavis. Abraçant-me amb seguretat. Tinc por. Tinc por d’oblidar-ho. La gent em recomana passar pàgina, em diuen que no tornaràs i que he de lluitar per la meva vida. Però soc incapaç de passar pàgina sense oblidar. I no vull oblidar. També suposo que el fet d'estar en aquesta petita habitació d'hospital sense poder rebre cap visita no hi ajuda. Tinc massa hores per pensar. És curiós i contradictori. Abans mai tenia temps, portava una vida atrafegada i plena, amb els meus alts i baixos òbviament, però feliç. I ara cada hora passa amb parsimònia, mandrosa i sense pressa. Quasi no faig res en tot el dia, a excepció de llegir, estar connectada a Internet i a les xarxes, menjar i altres necessitats bàsiques o amb el tractament que, per cert, recentment m’han canviat perquè l’altre ja no feia efecte. Amb tot això els ulls em comencen a pesar, se’m desenfoca la mirada momentàniament i a continuació se’m torna a enfocar. No ho entenc, finalment sembla que aconseguiré adormir-me, però hi ha una veueta dins meu que em diu que no, que em resisteixi, que he de ser valenta. No ho vull, necessito descansar. A més, aquesta embriagadora i dolça sensació de pau és irresistible. Amb els ulls ja quasi clucs em sembla veure una ombra fosca dins l’habitació. Una figura

encaputxada i tota negra que, molt calmadament, es va acostant. Probablement hauria d’estar espantada, però no sé per què és com si fos la seva presència la que desprèn aquest suau ambient de somnolència. Quan ja només ens separa un metre noto una càlida subjecció a la mà dreta. I és llavors quan els meus ulls es creuen amb els teus. Allà davant meu, assegut al meu costat. Ets tu? Amb el teu característic mig somriure. Jo també somric. Espera. Per què t’aixeques? No marxis, però si acabes de tornar. Amb la teva mirada em convides a seguir-te, però no puc. Estic a l’hospital, m’he de recuperar. Els metges m’han dit que necessito descansar molt i evitar els esforços. Però tot i que et mous lentament, perquè esperes que jo et segueixi, no t’atures. No puc estar-me gaire més amb la meva batalla interna o et tornaré a perdre. Què faig? Tothom del meu voltant s’està esforçant perquè em curi, però no puc renunciar a tu, m’és literalment impossible. Em rendeixo. S’ha acabat resistir-me, s’ha acabat la lluita. Em deixo portar i, amb un inimaginable sentiment de llibertat, abandono el meu cos, que ara jeu inert sobre el llit de l’habitació 704. Ho sento per tota la gent que m’envolta, us demano perdó. Sé que vosaltres sabreu continuar endavant, però jo no he pogut. I és ara que torno a ser plenament feliç, al teu costat. Per tota l’eternitat. M’adono que la figura de negre s’ha aixecat i sense dir res ha marxat per la porta, com si ja hagués acabat la seva tasca. És llavors quan m’adono de qui és. La mort. Aquella que, segura de la seva infal·lible victòria, sempre ens deixa una vida d’avantatge.

Observo la pantalla del mòbil, encara encesa a sobre el llit, però amb l’àudio que ja ha deixat de sonar. Em torna al cap un record llunyà d’aquella melodia i, uns instants més tard, travessem la porta plegats. Abandonem el món material i, amb ell, totes les nostres preocupacions. L’únic que m’enduc amb mi és, sí, efectivament, aquella música.

Tan sols érem vint-i-cinc nens de vuit anys, tornant feliços dels tres dies anuals de convivències tot cantant. Aleshores no m’agradava marxar de casa, trobava a faltar al pare, la mare i a la meva germana. Ni tan sols tenia gaires amics a l’escola, preferia estar a casa jugant els quatre i de fet, era tot el que necessitava.

Abaixo els ulls i em fixo en l’escrit de color vermell que hi ha al final del document juntament amb un una xifra numèrica encerclada. Aquest diu: “Felicitats, molt ben redactat i expressat. Sé que és difícil per a tu, tenint en compte que és un tema molt personal, però estic seguríssima que te’n sortiràs. Mentrestant, tot i que en principi només ens uneix el vincle professora-alumna, et faig saber que sempre em tindràs pel que necessitis. I bona sort pels Jocs Florals”.

Quan l’autobús es va parar enmig de la plaça de davant del col·legi, vaig localitzar immediatament, emocionada, al pare i a la meva germana major. Tots dos em van saludar amb la mà i amb un somriure a la cara, cosa que no va fer més que incrementar les meves ganes d’abraçar-los novament. Ell però, semblava distret; distant. Feia temps que alguna cosa no rotllava a casa. La mare i el pare anaven contínuament a Barcelona, a fer proves pel mal de cama del papa, em deien, i jo senzillament me’n despreocupava. Va ser quan vaig baixar les escales cap a fora quan la meva germana va córrer a rebre’m. Estava nerviosa i semblava desesperada. Em va dir tota una colla de mots, dels que tan sols vaig ser capaç de retenir: hospital, tractament, caiguda de cabell i finalment: papa. Crec que avui en dia seria capaç de recordar tot el que va passar després d’aquest moment sense deixar-me ni un detall. Vaig abraçar al pare, encara atordida pel que acabava d’escoltar. Suposo que ell volia esperar a ser tots a casa per explicar-m’ho, però la meva germana no els va donar l’oportunitat. Vaig estar tot el trajecte atabalant amb preguntes ignorants sobre el càncer, que no van fer res més que negar els ulls del pare.

Somric. La veritat és que n’estic orgullosa. De la redacció és clar, però sobretot d’haver reunit tot el valor necessari per haver escollit un altre rumb. Tot i això no pateixis, sé que m’estàs esperant i allà on sigui que estiguis et trobaré. Tenint en compte que tu ja ets etern i que, coneixent-te, estàs disposat a esperar el que faci falta, no et ve d’unes quantes dècades. És més, sé que el que vols és que visqui. Per mi. Per tu. Pels dos. Així que res, només em queda dir-te una cosa. Fins aviat.

Pseudònim: Anònim Curs: 1r BAT B

Judit Ausió

Una promesa -

Ja som aquí, ja hem arribat, ja som aquí, ja hem arribaaat…!

Els dies passaven i es van acabar convertint en anys. Hi havia tantes pujades com baixades. Els pares no eren partidaris que anéssim gaire sovint a l’hospital, intentaven mantenir-nos, a la meva germana i a mi, al marge de la situació. El pare volia que el veiéssim quan estava bé i

així no preocupar-nos més del compte. Procurava patir en silenci i somriure davant les tres dones de la seva vida, donant a entendre que ben aviat tot tornaria a ser com abans. Amb mi almenys, ho va aconseguir. Quan als caps de setmana el visitàvem a la clínica, ens limitàvem a jugar a l’UNO o a escacs, on sempre ens deixava guanyar. Gairebé se’l veia més enèrgic a ell que a la mare, incapaç d’amagar el temps que feia que no dormia bé. Ara penso que tot allò semblava part d’una obra de teatre per a nens petits, tothom intentant amagar honorablement el que de veritat passava entre vestuaris. M’hauria agradat ser més madura, mirar-lo als ulls i fer-li una abraçada, suplir a la mare algunes nits a la butaca… El darrer any vam marxar tots junts de vacances d’estiu una setmana a la platja, semblava que les operacions i la quimioteràpia havien aconseguit bons resultats. Però tot va canviar al setembre. Aquest cop era un hospital més a prop de casa i una mica menys qualificat. Ara sé que va ser així perquè ja no hi havia res que pogués solucionar un especialista, les cartes estaven tirades i ningú estava preparat per veure les que havien tocat. Els tres anys que havíem viscut amb la malaltia van ser molt durs, especialment pel pare i la mare. L’únic que havia pogut fer jo era confiar en la idea que ell es recuperés algun dia i no molestar massa. Dijous dia u d’octubre va ser l’últim dia que el vaig poder veure. Vam pujar les escales de l’edifici blanc amb la meva germana tot agafades de la mà. Vam obrir la porta del segon pis i ens vam ficar gel hidroalcohòlic a les mans. El dia abans havíem vist enganxat a la porta del costat d’on era el meu pare un cartell, que posava: << Precaució, només personal autoritzat >>. Vaig preguntar a la mare què significava i per què hi era, al que ella va contestar que allò

només es posava a les persones que estaven en una situació molt precària. Dijous, el rètol reposava davant l’habitació del meu pare. Vaig mirar a la mare i després a la meva germana, horroritzada, i els vaig demanar que em deixessin a soles amb ell. De sobte, em vaig adonar de la gravetat de la situació i va ser quan vaig saber que durant tot aquest temps, havia estat esperant una cosa que no arribaria mai. Vaig agafar el pany de la porta i la vaig empènyer cap a dins, on ell reposava en un somni profund. Li vaig agafar la mà, encara calenta i vaig recordar. Una vegada em va dir que volia entendre’m mentre creixia, seguir de prop la meva actitud, ensenyar-me el camí quan fos fosc, comprendre les meves necessitats… Profundament dins meu vaig sentir una punxada. La seva vida era massa fràgil, aleshores. M’ho havia agafat com una promesa. La seva promesa. L’única que no va poder complir.

Pseudònim: Sundar Musk Curs: 1r BAT B

Nil Camprubí

Un somni tecnològicament impossible El món de la informàtica i la tecnologia, és un món que va avançant i evolucionant a velocitats quasi immesurables. Celebritats com Elon Musk (Tesla, Space X) , Jeff Bezos (Amazon) , Bill Gates (Microsoft) o Sundar Pichai (Google), estan liderant aquesta contínua i impressionant "Revolució Tecnològica", la qual està canviant la vida i el món tal com el coneixem. Aquests avenços en la tecnologia però, no arriben arreu del món, almenys de bon principi. Primer surten en països més rics i bolcats a la tecnologia, com ho són els Estats

Units i la Xina. Després arriben a països que, malgrat segueixen sent avançats, no han invertit de la manera en la qual ho fan els estatunidencs o els xinesos, aquests països són la majoria dels països europeus, Canadà, Japó o Austràlia, entre d'altres. Els avenços tecnològics arriben després als països no tan desenvolupats, com els de sud i Centreamèrica, alguns d'Àfrica, d'Àsia, etc. Però després hi ha aquells països on els avenços tecnològics triguen molts anys a arribar, estem parlant dels països més subdesenvolupats que hi ha en el món, com ho és per exemple Kènia, el país d'on surt la protagonista d'aquesta fascinant i exemplar història. L'Abuya Mwangi, va néixer a Nairobi (Kènia), i vivia a Kibera, un dels suburbis més pobres de tota Àfrica. El pare de l'Abuya, va morir quan ella tenia dos anys, i per tant va ser criada per la seva mare i el seu germà gran Kaboul, el qual tenia 19 anys quan el pare va morir. La mare havia de cuidar tant de l'Abuya com dels altres quatre germans, per tant en Kaboul era el que treballava a Nairobi, treballava en un petit quiosc i era el que havia de portar diners a casa. El germà de l'Abuya cobrava 13500 xílings kenians, el qual era un salari molt baix, però que servia per alimentar a tota la família Mwangi. En aquest quiosc on treballava, s'hi venien revistes i diaris de tota mena, però a en Kaboul la revista que més el fascinava era "TechKings", on s'explicaven tots els avenços tecnològics i informàtics que es produïen als Estats Units. En Kaboul guardava una còpia de cadascuna de les edicions de la revista a un calaix de casa seva, creant així una àmplia col·lecció.

Era l'any 2010, quan l'Abuya tenia 10 anys, encara no havia tingut l'oportunitat d'anar a

l'escola, però sempre havia mostrat molt interès per aprendre i saber com funcionen les coses. Un dia mentre estava netejant l'habitació del seu germà, va descobrir el calaix on en Kaboul guardava totes les revistes de TechKing. De bon principi no entenia res, ja que la revista estava escrita en anglès, però gràcies a la seva curiositat i a un diccionari, va ser capaç d'anar traduint i llegint cadascuna de les revistes. Gràcies a les revistes, va aprendre anglès de forma completament autodidacta, i va començar-se a interessar molt per les novetats tecnològiques que anaven sorgint. Cada mes esperava amb ànsies que el seu germà portés la nova edició de la revista, i les va anar llegint totes documentant-se i adquirint molt coneixement en l'àmbit tecnològic. Quan va complir setze anys (2016), a causa de la seva passió per la tecnologia va decidir que era un bon moment per començar a estudiar, ja que somiava en poder treballar en una d'aquelles grans companyies que veia en la revista. Per començar a estudiar, va haver de sortir de Kibera per anar-se'n a Nairobi amb el seu germà gran Kaboul. L'Abuya encara no havia anat mai a Nairobi i per tant quan va anar-hi va veure com se li obrien moltes portes en el seu futur, ja que malgrat ser la capital d'un país pobre i subdesenvolupat, segueix sent una ciutat i una capital, per tant Nairobi estava molt més desenvolupada que Kigali i va impressionar molt a l'Abuya. Va estar 2 anys estudiant diferents idiomes de programació, però compaginava els estudis amb treballar al quiosc amb en Kaboul. Amb el salari que cobrava treballant al quiosc, es va poder pagar la carrera d'enginyeria informàtica a la Universitat Nacional de Nairobi, on va estar estudiant des del 2018 fins al 2022. Un cop acabada la carrera, l'Abuya tenia vint-idos anys i va decidir fundar la seva pròpia empresa anomenada "WebProgs". Va

aconseguir un préstec al Banc Central Kenià, va llogar una petita oficina a Nairobi, i va contractar a 4 companys d'universitat per començar a treballar. L'objectiu que tenia l'Abuya amb aquesta empresa, era crear alternatives de programes d'ordinador com tots els d'Adobe, però que aquestes alternatives estiguessin basades en la web, permetessin la interacció de fins a 10 usuaris en temps real, no requereixin un procés d'instal·lació i que per cada programa es sincronitzessin tots els projectes al núvol. L'Abuya sabia que si aconseguien fer això, tindrien molt èxit, pel fet que el món de la informàtica estava ràpidament evolucionant al núvol, a causa de les nombroses avantatges que el núvol comporta. El primer any de WebProgs va ser complicat, degut al fet que encara estaven desenvolupant els programes i no n'havien llençat cap al mercat. Durant aquest primer any van acumular un deute important i en certs moments perillava la continuïtat de l'empresa, davant les amenaces del Banc Central Kenià d'obligar a tancar l'empresa a causa dels pocs ingressos. A partir del segon any però, les coses van millorar molt, ja que van publicar "ProgsPic" (alternativa online del programa Adobe Photoshop), el qual va ser un èxit total. Gràcies a aquest èxit, els ingressos de l'empresa van augmentar moltíssim i amb només aquest programa, WebProgs va ser capaç de pagar tot el que es devia al banc i d'aconseguir l'autosostenibilitat. En el 3r any, WebProgs es va traslladar a una oficina molt més gran, i va augmentar la plantilla de l'empresa de 5 treballadors fins a 100 treballadors. En aquest 3r any es van publicar dos programes, "ProgsVid" (alternativa online a Adobe Premiere) i

"ProgsFX" (alternativa online a Adobe AfterEffects), 2 programes que van acabar d'impulsar la companyia de només tres anys creada per l'Abuya. Davant l'èxit de WebProgs, Alphabet. Inc, que és la companyia que hi ha darrere de Google va decidir intentar comprar la companyia per la xifra de 200 milions de dòlars. De bon principi l'Abuya no sabia si vendre l'empresa, però després de discutir-ho amb la junta directiva, la qual estava formada per l'Abuya i els 4 primers treballadors de l'empresa, van decidir vendre-la, ja que unir-se a una de les empreses més grans del món era una gran oportunitat que no podien rebutjar. Un cop completada la compra per part de Google, l'Abuya i tota la plantilla de WebProgs, van passar a formar part d'una de les empreses tecnològiques més destacades del món, cosa que era impensable pel fet de ser una empresa de Kènia, que només tenia 3 anys i que va estar a punt de ser tancada el primer any a causa de la falta d'ingressos. La història de l'Abuya és un model a seguir i un gran exemple de com tot és possible i que els somnis es poden arribar a fer realitat, ja que malgrat tenir uns inicis difícils, en un país complicat i amb pràcticament res a favor, l'Abuya havia complert el seu somni, el qual era treballar en una d'aquelles grans empreses tecnològiques que veia de petita en la revista TechKing.

Pseudònim: Temps Curs: 1r BAT B

Júlia Barbas

On vas? La vida transcorre, avui, ahir i demà. Queden les relíquies esquitxades, marcades per les experiències,

que tu no t’has endut quan has marxat. Pseudònim: Frankfurt Curs: 1r BAT B

Dona’ns la mà per poder-te acompanyar i així tota l’eternitat poder compartir. Caminem junts per cercar un amagatall on d’entre els nostres dits no puguis fugir. Ràpidament, lentament; deixes de ser-hi. Quan no ens n’adonem, marxes amb silenci. D'on vens, no sabem; tampoc cap a on vas; però aquelles nits plegats mai tornaran. No marxis de pressa, no et podem atrapar, la fosca nit t’empeny i avances com si res, ni tan sols els records et poden aturar. Aquelles nits plegats mai tornaran. La teva empremta queda a tot arreu, deixes marca sense que ho desitgem, fas de nosaltres éssers diferents. Aquelles nits plegats mai tornaran. Els moments més durs ens has regalat, però també ens els has fet oblidar. Fas que el disgust s’esvaeixi, ara bé aquelles nits plegats mai tornaran. De les nostres vides ets el més preuat. Omples el buit que els problemes han deixat, enderroques els murs que el dolor ha aixecat, mes aquelles nits plegats mai tornaran. Veritablement et coneixem? O és només el que tens per oferir-nos allò ens fa admiradors del teu talent? Ens dones la vida, ens apropes la mort. Malgrat tot, et seguim estimant. Per què ets efímer? Per què no ets etern? Ets tan valuós, temps, sense tu no som res

Marisha Denni

El propòsit de la vida No podia més. Ja arribant de bon matí a l’escola em van caure a sobre un munt de males notícies. Després de tots els meus esforços la nota més alta que vaig treure a l’avaluació va ser un 6,75. Estava cansada amb aquest món i no sabia què més podia fer. Els professors em deien que busqués i provés altres formes d’estudiar i, tot i haver provat totes les formes d’estudi humanament possibles, res funcionava. Els meus pares em deien que m’esforcés més, com si tingués superpoders per canviar les notes o pogués incrementar la meva capacitat intel·lectual per art de màgia. No trobava cap solució al problema per enlloc i estava perdent l’esperança de poder sortir del batxillerat amb les notes necessàries per estudiar medicina. El pitjor de tot era que aquell no era el grau que volia estudiar, és més, no sabia què volia estudiar. Havia triat el batxillerat científic perquè els meus pares no deixaven de parlar de lo fantàstic que seria tenir, com ells deien, una científica a la família . Al tornar a casa, després d’aguantar tot el dia amb la decepció de la primera hora de classe, vaig anar directe cap a l’habitació donant un gran cop de porta, vaig tirar la motxilla a terra i em vaig tirar al llit estirada de cara cap al sostre. De fons, se sentien els crits dels meus pares renyant-me pel caos que havia provocat al entrar, però jo ja estava desconectada de tot el que m’envoltava i aquell era el menor de tots els meus problemes. Estirada al llit plorava mentres mirava els llums, encara trencats des del gran partit que van decidir tenir els meus germans a la meva habitació. Em rondaven un

munt de pensaments pel cap que em produïen encara més estrés i desesperació. Vaig acabar submergint-me en el meu òptim estat psíquic (com li dic jo) com feia moltes vegades. Vaig començar a fer-me qüestionaments sobre el “per què” de tot, amb preguntes com: “perquè ha d’existir l’escola?”, “per què ningú m’entén?”, “per què no puc trobar cap solució a ningún dels meus problemes?”, “per què he hagut de néixer feta un desastre?”, “per què no puc ser una d'aquestes adolescents que tenen una vida perfecta?”, etc. Ja se que estareu pensant que sóc molt exagerada, però estava tenint un mental breakdown i, en aquells moments, els meus sentits de la lògica i el raonament eren inexistents. A mesura que anaven augmentant les preguntes, van passar de tractar sobre mi mateixa a ser preguntes més generals sobre l'existència i la humanitat i, el fet de no tenir cap resposta per ninguna d’elles em produïa nerviosisme. Estava cansada de no tenir-les i així va ser com vaig deixar els meus problemes de banda i vaig decidir posar-li fi a tota aquesta confusió. Em vaig aixecar del llit i vaig agafar el portàtil de la motxilla que, per sort, no havia patit cap dany. Vaig dirigir-me a l’escriptori on vaig engegar el portàtil decidida a buscar informació sobre el tema per internet. Sí, m’heu sentit bé, per internet. Ja sé que no és el lloc més recomanable per buscar informació i jo mateixa en sóc testimoni amb un esdeveniment que va passar quan tenia 11 anys. Resumint, la història acaba amb l’arribada d’una ambulància a casa que havia trucat jo mateixa perquè, gràcies a internet, havia conclòs que els meus símptomes d’una simple grip suggerien que tenia la pesta. Tot i així, ignorant aquest desagradable record i confiant en la meva intuïció per diferenciar la informació falsa de la verdadera, vaig escriure

en anglès what is the purpose of life in science a la barra del cercador i vaig prémer la tecla “ENTER”. Vaig decidir buscar-ho des del punt de vista de la ciència perquè creia que seria la disciplina més fiable. Lamentablement, no vaig arribar enlloc amb aquesta cerca. El que vaig obtenir va ser el següent: The purpose of life is life. To elaborate, the purpose of life is to produce further life de la web www.science20.com. Això es tradueix a: “El propòsit de la vida és la vida. Per concloure, el propòsit de la vida és produir més vida”. Com us podeu imaginar, aquesta definició no em va servir de res. Vaig intentar cercar més però la ciència solament m’aportava el “què”, és a dir, la definició de la vida, però res sobre el “per què”, el propòsit. Com que no vaig tenir èxit amb la ciència vaig decidir acudir a una altra disciplina: la filosofia. Estava segura que la filosofia em donaria la resposta que estava buscant perquè, encara que es basa principalment en la idea que no es pot conèixer res, per la quantitat de qüestionaments que s’hi fan, pensava que seria la disciplina que em donaria la resposta més propera a la realitat. El que no em va passar pel cap va ser una altra característica de la filosofia, és a dir, la gran probabilitat que no hi hauria una sola resposta o teoria. Això em va complicar molt més la situació perquè, com se suposava que havia de saber a quina de les filosofies havia de fer cas? Sincerament, només vaig llegir-ne 3 de les moltes que hi havia perquè, per molta desesperació que tenia, la meva mandra per llegir textos era encara més persistent. El pitjor de tot és que, segurament, si hagués tingut més paciència, hagués trobat alguna filosofia que m’hagués conveçut. La primera filosofia que vaig veure va ser el Teisme. Segons el que vaig trobar, va començar en l'època de la prehistòria i proposava que el significat de la vida depèn del significat que li doni el Déu en el que es creu,

és a dir, hi ha un Déu suprem que ho dicta. Com que em va recordar molt a la religió i volia conèixer alguna filosofia que fos completament nova per mi, vaig decidir continuar indagant . La següent filosofia que em vaig trobar es deia Subjectivisme, que va aparèixer el 1689. En el subjectivisme es confia en que la persona sigui naturalment lliure de triar el seu sentit de la vida i , per tant, es busca protegir les llibertats individuals. Aquesta filosofia em va deixar igual de perduda ja que la raó per la qual buscava respostes era precisament perquè no podia trobar un sentit a la vida per mi mateixa. Hagués conclòs amb aquestes filosofies si no fos pel nom d’aquesta última, la qual que em va cridar molt l’atenció: l’Absurdisme. De les tres, aquesta és a la que més m’inclinava perquè es basa en la pregunta de per què ferse una pregunta tan inútil. Tot i així, no em vaig aturar aquí i vaig decidir continuar buscant més opcions per trobar la més idònia per mi. La última disciplina a la que vaig acudir, que també era la que més evitava, va ser la religió. Va ser la última perquè és en la que menys confiava i no esperava aconseguir cap resposta convincent d’ella. No entenia com podia ser que Déu fos la única manera d’explicar-ho tot sense poder-ho qüestionar ni opinar. Vull dir, si no podem opinar, perquè ens haurà donat Déu aquest cervell que tots tenim i que ens permet fer-ho. Respecte a la religió tenia moltes crítiques i dubtes sense resoldre però, tot i així, vaig decidir donar-li una oportunitat. Primer, vaig buscar quin era el propòsit de la vida en el cristianisme i em vaig trobar que hi havia dues referències a la Bíblia que ho adreçaven i deien el següent: “El propòsit de la vida en el cristianisme és buscar la salvació divina mitjançant la gràcia de Déu i la intercessió de Crist (Joan 11:26)” i “El Nou

Testament parla de que Déu vol tenir una relació amb els humans tant en aquesta vida com en la futura, cosa que pot passar només si es perdonen els pecats (Joan 3: 16-21; 2 Pere 3: 9)”. El que vaig entendre d’aquests versos va ser que la finalitat de la vida és adorar a Déu, pràcticament el mateix que vaig trobar amb l’Islam, la religió amb més practicants al món després del cristianisme. També vaig cercar el mateix sobre el judaisme i l’hinduisme. No vaig entendre gaire el que vaig trobar respecte al judaisme però deia que el significat que adquireix la vida deriva de que el diví accepti i confirmi l’humà. Per altra banda, segons l'hinduisme, hi ha 4 propòsits per viure: aconseguir Dharma (actuar amb ètica i moral), Artha (recerca de la riquesa i la prosperitat de la vida), Kama (poder gaudir de la vida) i Moksha (la il·lustració). De sobte, vaig desconnectar del meu món i vaig mirar el rellotge, eren les vuit. Havien passat unes 3 hores des de que havia engegat l’ordinador i encara no havia trobar res, em sentia fracassada. Em vaig quedar mirant el rellotge 5 minuts més, decebuda per no haver tingut cap èxit i, de sobte, vaig sentir que picaven la porta de la meva habitació. -Si? - vaig contestar. -Hola Clàudia, com estàs?- va dir la meva mare havent obert la porta. -Estic bé, per què feu aquestes cares?vaig preguntar veient les seves cares de preocupació. -Volem parlar amb tu. - va dir el meu pare ja assentat sobre el llit. - Sabem que no has tret molt bones notes aquesta avaluació.

-Ho sento molt, m’he esforçat molt i, tot i així…

oportunitats per solucionar els nostres problemes i ens permet aprendre dels nostres errors per no tornar-los a repetir.

-No cal que ho sentis Clàudia ja sabem que t’has esforçat molt. - va dir la meva mare interrumpent-me. -Sí, volem recordar-te que sempre tindràs el nostre suport i que les notes no et defineixen. Buscarem totes les formes possibles perquè acabis el curs bé. No em podia creure el que estava sentint, no m’estaven renyant pels resultats? Per uns moments pensava que estava somiant. De seguida em vaig posar a plorar incontrolablement tot el que tenia acomulat dins meu i el meus pares em van abraçar consolant-me i recordant-me que m’estimaven passés el que passés. Després d’això ens vam posar a parlar i a reconsiderarnos sobre el meu futur. També vam parlar sobre quin batxillerat preferiria escollir i sobre cursos que podria fer per millorar les notes entre molts altres recursos que em podrien ajudar. Apart de conversar sobre els meus estudis, també vaig tenir el coratge d’obrir-me a ells i els vaig parlar sobre els meus sentiments. Sorprenentment van estar disposats a escoltar-me amb la ment oberta i em van fer sentir escoltada. Aquesta conversa em va treure un gran pes de sobre i em va fer adonar del que realment es tractava la vida. Es tracta de gaudir-la i viure tots els moments com si fossin especials, fins i tot en les pitjors situacions, perquè aquestes són les que ens fan reconèixer i gaudir de les més bones. S’ha de considerar un regal perquè quan rebem un regal no ens preguntem el “per què” sinó que el primer que fem és acceptarlo i apreciar-lo. Això també vol dir que no ens hem d’estressar a mort per res perquè, a més, la vida ens ofereix moltes sortides i

Pseudònim: Tinky WInky Curs: 1r BAT C

Maria Espuny Parés

El llibre – Estàs a punt?– em va preguntar en Marc. Vaig assentir. Era el meu primer dia a la feina. Jo tenia disset anys acabats de fer i havia buscat una feina per l’estiu ja que aquell any no podíem marxar de vacances. Havia enviat el currículum a diferents bars, botigues i fins i tot a una llibreria, la qual va ser l’única d’on em van trucar per dir-me que començava el dilluns. Com que era força tímida, li vaig demanar al meu amic que m’acompanyés. A l’arribar a l’entrada de l'establiment, em vaig acomiadar d’ell. Es trobava en els baixos d'un edifici antic que contrastava amb la resta de pisos del barri. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig entrar. L’interior de la botiga semblava un somni. Els mobles eren tots de fusta i no hi havia ni un espai buit, estava tot ple de llibres i de diferents objectes sense cap relació aparent: un gerro, una joguina, diferents plantes… El propietari de la llibreria era un senyor d’uns seixanta anys, amb els cabells blancs i unes ulleres petites i rodones. Després d’haver parlat amb en Josep (l’amo), vaig poder arribar a la conclusió que passaria un estiu ben avorrit. Era el típic senyor vell que vivia sol i li agradava passar els dies a casa seva llegint. Vaig deduir que li agradava tot el món fantàstic, ja que el primer que em va dir va ser: – Espero veure’t per aquí més temps que l’última noia. – Què vols dir?– vaig preguntar.

– No t’han dit que aquesta llibreria està encantada? No hi ha dependent que duri més d’una setmana. No vaig saber què respondre. Era veritat tot allò que m’estava dient? No en vaig fer gaire cas i vaig anar a darrere un petit escriptori al fons de la sala. A la llibreria no hi venia gaire gent, tan sols la justa per poder-la mantenir, per tant, no hi havia mai gaire feina. Per sort, havia portat el mòbil i uns auriculars. Llegir no m’havia entusiasmat mai, potser per la dislèxia, potser perquè encara no havia trobat el llibre adequat. Tot i així, la bateria del mòbil no va tardar gaire a esgotar-se i em vaig quedar sense res per fer. Em vaig aixecar i vaig començar a investigar entre els volums. No em va sorprendre el desordre que hi havia: al mateix prestatge et podies trobar tant un clàssic, un llibre juvenil o una novel·la d’aventures. De sobte, vaig notar una presència al meu darrere. Em vaig girar. – Hauries de llegir aquest conte– va dir en Josep allargant-me un exemplar. “La Laura és una noia de disset anys que comença a treballar a una llibreria a l’inici de l’estiu. Malgrat no li agrada llegir, ha de decidir entre el llibre o la vida real…” Vaig parar de llegir la sinopsi. Quina mena de conte era aquell? Per què estava descrivint la meva vida? Vaig aixecar la vista. Inexplicablement, ja era fosc. En Josep no hi era, no sabia on havia anat. Vaig obrir el llibre i vaig començar a llegir. Hi havia una petita introducció de qui era jo com a persona. Qui eren els meus amics, els meus passatemps, les meves aficions i les meves cançons preferides. M’estava descrivint a mi mateixa. Llavors va començar a explicar el dia en què ens trobàvem: calcat, ben igual. El conte era en un format de dietari, com si ho escrivís jo en primera persona. Explicava tot el que havia passat a cada hora. Quan vaig acabar de llegir el dilluns, vaig fer una pausa. Realment volia llegir el meu futur? Estava vivint realment la metàfora. Volia llegir l’últim capítol de la meva vida? Òbviament, amb la

curiositat que tenia respecte el conte, vaig continuar. “Dimarts, 20.35 Després de treballar, vaig anar cap a casa. Plovia i ja era gairebé fosc, no semblava estiu. No hi havia gent pel carrer. Em vaig posar els auriculars i, tot i que tenia paraigües, vaig decidir mullar-me. De cop, en una cantonada, vaig xocar amb una persona. Vaig aixecar la vista. Era una noia alta, també sense paraigües. Li vaig demanar perdó i vaig continuar caminant. Quan ja era un tram de carrer més amunt, em vaig girar i ella encara era allà. Dreta, sense fer res. Vaig accelerar el ritme.” Els dies següents eren força iguals. Com ja m’havia imaginat, m’esperava un estiu bastant avorrit. Anava passant el temps, anaven passant les pàgines. El que més em va cridar l’atenció era que anava ensopegant amb aquella noia en situacions inesperades. Normalment la veia pel carrer, però també ens havíem trobat en un bar, a la piscina i fins i tot, havia vingut a la llibreria. Era tot un misteri que esperava que es resolgués al final. Vaig mirar l’hora. Eren ja les onze del vespre. Em quedava poc per acabar el llibre. Això em va preocupar una mica. Com més curt fos el llibre, més curta era la meva vida, no? Sense acabar-ne de fer cas, vaig continuar. “... després del llarg dia, allà estava jo, llegint sense parar, quan…” La frase s’acabava aquí. Vaig passar pàgines, però les que quedaven estaven en blanc. On era l’esperat final? – No cal que busquis tant– em vaig girar de cop, espantada. Era la misteriosa noia–. No hi ha cap final escrit perquè l’estàs vivint ara. – Què vols dir? Com pot ser el final si tot just som dilluns? – No som dilluns. Fa uns dies ja que vas començar a treballar– va dir–. Durant aquest

temps que has estat llegint, no feies més que viure els dies que et quedaven. – Això vol dir que estic morint? Però si tinc disset anys… encara no puc pas morir. – No estàs morint, Laura– va dir mentre m’agafava el llibre–. Com pots morir si el teu final queda impregnat en un llibre? Les paraules et faran immortal. En aquell moment vaig entendre les pàgines en blanc del final. Les havia d’escriure jo. Havia de viure el final per acabar el conte. Vaig mirar la noia i li vaig dir: – Però aquest no és el final que volia jo. Jo volia un final feliç en una casa aïllada al camp, vivint tranquil·lament. Un final on coneixia la persona ideal, on coneixia els fills del meu germà. Com ho afronto, ara, tot això? – La gent es preocupa massa pel final. Personalment, penso que és més important com es desenvolupa la història. Ara bé, si no t’està bé, sempre el pots canviar– va dir. Em va donar un llapis i em va preguntar: -Estàs a punt? Pseudònim: Captaire Curs: 2n BAT A

Paula Gelpí

Penombra clara L’arribada de la nit trenca tot el que es presenta monòton. Esfuma cada quotidianitat convertint-la en nova en un lloc i temps paral·lel. Ens tempta la promesa d’una vida diferent, emocionant, plena; malauradament sempre la busquem en l’indret erroni. Cada nit la música omplia de quimera dels carrers. Eren vells músics de rostre cansat, vestits amb el millor que abastava el seu vetust armari. Esperaven la caiguda de la nit per sortir a escampar melodies, per donar vida a aquells carrers tan estranys. Jo seguia cada ritme, em trontollava cada nota. Semblava mentida que

els veïns preferissin dormir, a les seves llars fosques i calents. Érem pocs els que voltàvem, ignorant la gelor de l’obscura nit. Eren pocs els que es quedaven al bar fent unes copes, més contents que de normal. Em dirigia a la plaça de l’església. Vaig travessar les línies fèrries de l’estació, tot era encalmat. Quedaven cinc minuts perquè tots els que estaven a missa sortissin. No eren pas molts, la majoria gent gran. Em vaig asseure a l’escala del temple veient com passaven els pocs caminants al ritme de la música que suscitava l’home que tocava el saxofon. Ell restava just al final de l’empinada graonada. Tenia la pell fosca, portava una gorra, uns elàstics i unes sabates de mudar. Del coll li penjava l’instrument, estava encorbat; el que devia pesar! Davant seu, un platet pràcticament buit. I quina manera de tocar! S’inflava de tot l’aire que podia fornir, col·locava els llavis tranquil·lament sobre l’embocadura i bufava fins a l’últim alè. Cada bufada en l’interior de l’instrument, sortia per la grossa i metàl·lica campana escampant-se pels atrotinats carrers d’aquella petita ciutat. Espargint la seva música, al més enllà. Començà a sortir la poca gent que hi havia a l’església. La seva mirada fugia de mi i del músic de davant. Tenien una expressió trista però tranquil·la. En excepció d’un matrimoni d’ancians agafats del braç. Sortien alegres i il·luminats, com si captivessin la llum de totes les estrelles que hi havia aquella negre i clara nit. Els vaig seguir amb la mirada. S’aturaren davant del músic. Escoltaren una cançó, li donaren uns calerons i marxaren carrers endins. Em vaig alçar i els vaig seguir sense saber ben bé per què. Giraren un parell de vegades a la dreta i finalment, s’aturaren davant d’una casa. Era petita, de pedra i fusta, antiga. A dins hi havia llum, tot i que les finestres romanien celades per unes cortines de color beix que prenien la brillantor. Abans

d’entrar es van girar. Quines cares que tenien i quins vestits, feien goig. Em van veure a mi. Pobre de mi! Allà sola, amb roba vella i bruta. Però la seva cara no canvià. La dona tenia els pòmuls marcats i uns ulls grossos de color marró castany. La seva cabellera era curta i fosca amb reflexos blancs, deixant el seu coll al descobert. Els llavis eren gruixuts, d’un rosat molt pàl·lid dels que en desprengué, un llarg somriure. L’home portava una boina al cap. Tot i això, vaig veure que tenia poc cabell i una lleu barba que s’unia amb el bigoti. Més enllà de les ulleres, tenia uns ulls majestuosament foscos que es clavaren a la meva humil presència. Ell, em preguntà: -Fa fred, vols passar? -acompanyat d’un gest amb el braç que em convidava a entrar pel portal. Vaig fer dos petits passos, em tremolaven les cames. Em vaig parar dos segons mirant-me els meus peus coberts d’unes sabates remotes i empolsegades. Finalment vaig reprendre el meu pas. La dona entrà primer per guiar-me i darrere l’home que tancava subtilment la porta. Vaig entrar a la sala d’estar. Hi havia un vell piano a dreta, de color fusta i a sobre, una pintura de dos vells al camp amb un cistell als seus peus i la ciutat de fons. Just davant meu, una llar de foc de pedra, encesa amb un foc intens. A l’esquerra, una llibreria colossal. “Quina mà de llibres!”, vaig pensar. A última instància, situat al centre, hi havia un sofà i una butaca revestits d’un color carabassa molt elegant amb una tauleta entremig. Ella em va convidar a seure, disposant-se al meu costat. L’home anà a la cuina a buscar te i galetes. Les deixà damunt la tauleta. S’acomodà a la butaca i tragué una pipa d’una caixa. Preguntà: -Et molesta el fum? -vaig fer que no amb el cap. L’encengué amb un llumí i en va fer una fumada.

La dona em serví una tassa de te i me la deixà a la tauleta, just davant meu. Ella em va demanar com em deia. Jo vaig respondre: -Elisenda Vives Seguia estancada en aquella mar de llibres. M’entretingué llegint alguns dels autors dels magnífics exemplars; “Carver, Hemingway, Bram Stoker, Salinger, Dostoievski...” La dona va veure que tenia la mirada clavada a l’estanteria, i la va seguir fins que es van creuar per un instant. L’home seguia fumant i, encuriosit per la meva fascinació, preguntà si m’agradava llegir. Jo li ho vaig confirmar, tot i que casa meva no posseíem gaires llibres. A més, els que teníem, no m’agradaven, eren desesperançadors. L’home m’explicà: -Hi ha llibres que et desmoralitzen. Que una vegada els llegeixes perds la poca esperança que et quedava. Aquests pobres escriptors no entenen la labor del seu ofici. Omplen amb paraules buides centenars de pàgines perquè quan tu l’acabis, l’habitació a la qual has estat, faci una olor rància. Aleshores saps, amb recança, que hauràs de viure amb aquesta flaire. Comences un llibre nou, i la sensació és la mateixa. Fins que finalment, una narració et permet obrir la finestra per no morir intoxicat de tanta mortificació. Després d’aquesta rèplica em vaig quedar desconcertada, malgrat que entenia tot el que em deia, car ho havia viscut. Em vaig mossegar el llavi per descuit i em va començar a rajar sang. La dona que persistia al meu costat, em va donar un mocador de roba perquè pressionés a la ferida. El mocador tenia dues inicials J. R. Em vaig armar de valor i li vaig respondre al vell: -I doncs, què ha de tenir un llibre? Quina és la mescla que et permet obrir aquesta finestra de la qual parles? -quan vaig acabar de parlar veig veure que realment tenia un caràcter impertinent la pregunta, el cor em bategava enèrgic.

-L’autor ha de creure’s que posseeix quelcom a oferir -va respondre rotundament-, alguna cosa que permeti donar sentit a l’existència. Això és el que busquem en un llibre; respostes d’un savi, vivències d’un boig. Woody Allen diu: "Todos tememos al amor y cuestionamos nuestro lugar en el universo, la tarea del artista es no sucumbir al desespero, sino buscar un antídoto para el vacío de la existencia". Però jo no volia tant. A vegades senzillament llegia per aïllar-me de tot el que em rodejava. Cobrir, d’alguna manera, el dolor que em causava la realitat. Ergo li vaig retreure: -I si senzillament vols desconnectar amb un llibre? -la seva cara canvià de cop. Seriós va dir: -Els llibres no són per desconnectar sinó per connectar amb tot el que t’envolta. És la relació perfecta entre cada element de l’univers. Un llibre no té una funció narcòtica sinó ben bé el contrari. Pretén deportar-te a cada frase, endinsar-te cada vegada més en el teu dol. Perquè llegir un llibre t’ha de fer mal! És una espina que se’t va clavant cada vegada més endins a mesura que avances amb la lectura. Ho entens? -Sí -vaig respondre tímidament. -Veig que s’ha acabat el te, en vols més? -digué la dona somrient-me. -Si us plau. Vaig repassar l’estança altra vegada. Sobre un prestatge de la xemeneia, al costat d’un petit rellotge de lleixa d’estil americà, s’hi trobava una fotografia d’ells dos amb tres nens petits. Segur que són els seus fills, vaig pensar. Feien patxoca, eren molt joves. Encuriosida vaig demanar: -Els tres nois de la foto, són els vostres fills? -Sí; en Joan, en Vicenç i l’Albert. -va acreditar l’home amb veu solemne. A la dona se li entristí el rostre. Va buscar resguard en la presència del seu marit que li donà forces agafant-li la seva mà dolçament.

Novament, procaç, m’havia ficat allà on no em demanaven. Vaig mirar al rellotge de damunt de la xemeneia, era tard. La parella va intuir la meva pena. Així doncs, s’aixecaren dels seients. La dona m’acompanyà a la porta mentre que l’home va raure a la sala d’estar. -Gràcies per l’estada, bona nit. -Que descansis! -digué la dona. Em clavà una mirada tan tendra que, tot i l’aldarull que tenia al cap, vaig somriure. Em vaig sentir d’alguna manera acariciada amb la seva expressió, com si m’hagués besat. Em vaig aferrar a aquesta sensació mentre caminava pels carrers en la penombra de la nit. Pseudònim: Nala Curs: 2n BAT A

Judit Gonell

El meu pitjor enemic La primera vegada que vaig entrar en aquella sala els meus ulls ho veien tot negre: les butaques, els coixins, els mobles... Feia ja temps que havia entrat en un estat de negativitat que s’apoderava de mi dia rere dia. Aquell dia de primavera no podia ser d’una altra manera, aquella sala s’emmirallava en un racó fosc i sense llum d’on només hi havia una única sortida, explicar d’una vegada per totes què m’atormentava. Hi havia dos ulls que tenien la mirada fixa en mi i que m’intentaven transmetre confiança. Aquells ulls, situats davant meu, eren grans, amb unes pupil·les molt dilatades i unes pestanyes molt llargues. La meva mare no havia volgut entrar i em trobava, per primer cop en un any, sola davant una situació desconeguda i amarga que no em permetia estar tranquil·la. Després d’estar deu minuts en silenci, es va sentir una veu que em demanava que li digués

alguna cosa, que em presentés... No m’hi vaig veure capaç. Tenia les mans agafades entre les cames tremoloses. La meva mirada era nerviosa i intranquil·la, els meus peus es movien tímids i se sentia la respiració de les dues persones que estàvem a la sala. Després d’una llarga estona, vaig tenir el valor de presentar-me amb una veu tremolosa i vaig sentir que l’altra persona també es presentava. Un cop vam haver finalitzat les presentacions em va fer unes quantes preguntes: quin curs feia, quants anys tenia, què estudiava, què m’agradava fer.... Vaig anar responent les preguntes ordenadament i, encara que em va costar el meu temps, vaig anar agafant confiança. Fins i tot, semblava que l’habitació s’anava aclarint. Va arribar aquell moment en l’interrogatori en què em va demanar pel meu problema, pel tema que m’havia fet arribar fins aquella sala, el problema amb el qual m’havia d’enfrontar d’una vegada, però, de cop i volta, l’habitació es va tornar a enfosquir i els meus ulls van fixar la mirada al terra de l’habitació. Què em passava, no era capaç de parlar d’aquell tema sense que m’afectés. No podia mirar els ulls de la persona que tenia al meu davant per la vergonya que sentia i, en aquell moment, em vaig tornar a sentir sola. Vaig arronsar els genolls, vaig posar-hi el cap entremig i em vaig posar a plorar. Feia mesos que no em sortia ni una llàgrima i la solució de la figura que m’estava mirant va ser aixecar-se i fer-me una abraçada. En aquell instant, vaig saber que no seria jutjada i que podia confiar en ella. Em va fer aixecar el cap i em va donar un mocador perquè m’eixugués les llàgrimes. Per fi, em vaig decidir a explicar d’una vegada per totes què em passava, l’habitació anava agafant color i, quan vaig veure quina figura estava plantada davant meu, em vaig posar a cridar. -Què passa, Martina? Estàs suant? Per què crides?

Em vaig trobar estirada al llit, amb els llençols molls i la meva mare al costat. Va ser en aquell precís instant que vaig entendre que no m’havia d’empassar els problemes i els sentiments, perquè es poden convertir en el teu pitjor enemic. Vaig descobrir que la persona que es plantava davant meu en el somni eren els meus problemes i les meves emocions i la forma que havia agafat era la que jo havia determinat a través de les meves accions. Tot allò que havia creat m’havia perjudicat i era jo l’única que podia sortir d’aquell pou. El dia següent vaig explicar a la meva família tot el que sentia, els problemes que havia tingut i, encara que ja s’ensumaven que em passava alguna cosa, em van escoltar i fer-me costat en tot el que em va caldre. Pseudònim: Irlanda Curs: 2n BAT A

Clàudia Giménez Morcillo

La finestra de la habitació L’habitació era força gran. En ella hi cabien un llit individual, una calaixera i un moble que en Pol feia servir d'estudi. Des del llit i mirant per la finestra, es podia observar el carrer i tot el que hi passava. A en Pol, li agradava passar llargues estones mirant per aquella finestra i se sabia gairebé de memòria tot el que passava al seu carrer durant

gran part del dia. Al matí, a les sis en punt, la persiana del forn de pa del davant de casa seva s'obria fent un soroll força desagradable. No trigaven a arribar els primers clients, però era pels volts de dos quarts de set que apareixia per la cantonada un home d'uns cinquanta anys, que duia sempre un gosset petit. Tenia per costum de deixar el gosset lligat al davant de la porta del forn abans d'entrar. Aquest es quedava assegut, però ben atent a qualsevol

cosa que pogués passar. No més de dos minuts més tard, l'home tornava a sortir del local amb una barra de pa sota el braç i, tot seguit, agafava el gos per desaparèixer de nou per la cantonada. Després de l'home del gos, solien entrar a la botiga altres clients. Ja tocades les set, una dona que vivia tres cases més enllà, baixava amb pijama i entrava al forn. Una mica més tard, cap a les 8 del matí, una mare amb els seus tres fills entrava també a comprar al forn. La dona sempre escridassava els petits que fessin el favor de no molestar-la i els amenaçava en deixar los sense esmorzar, però cada dia, sense excepció, els tres infants sortien cadascun amb el seu croissant i un somriure als llavis. Pels volts de dos quarts de nou, l'atenció d'en Pol es dirigia inevitablement cap als balcons que hi havia davant de la finestra. Primer de tot, dels balcons del segon pis de l'edifici, en sortien dues senyores d'edat avançada, que tenien per costum posar-se a xerrar de manera molt animada i eufòrica i, de fet, ho feien tan eufòricament, que en Pol podia escoltar pràcticament els diàlegs com si fos allà compartint conversa amb elles. La del balcó esquerre sempre es queixava del seu marit. No hi havia dia que no en sortís de la seva boca algun insult dedicat al seu home. Que si era un gandul, que si aviat demanaria el divorci per deslliurar-se d'ell... L'altra dona es dedicava a riure tota l'estona. No feia més que riure i riure. En algunes ocasions, les dues dones sortien a aquella mateixa hora i se saludaven, però, tot seguit, romanien una llarga estona mirant el carrer en silenci. En Pol suposava que quan això passava era perquè la dona no estava enfadada amb el seu marit i per això no li donava per insultar-lo a crits. Quan l'escena de les dues dones acabava, en Pol esperava pacientment que toquessin les 9 per presenciar la seva escena preferida. A la terrassa del davant, sempre hi havia una

dona rossa que dedicava més de mitja hora a estendre quilos i quilos de roba en unes fileres de filferros que travessaven la llarga terrassa. En Pol, però, el que no deixava mai és de sentir les cançons que cantava. Tenia un ampli repertori i una veuassa amb la qual aconseguia que tot el veïnat pogués gaudir del seu concert matinal. Era un cop acabat el concert que en Pol baixava la persiana de la finestra per començar el seu dia a dia. En la vida d'en Pol no hi passava res gaire destacable. Vivia sol i treballava en un magatzem dels afores de la ciutat. No tenia amics ni família i, quan no estava treballant, comprant o realitzant alguna altra gestió, es dedicava gairebé exclusivament a mirar per la finestra. Durant el dia, mentre no podia estar a la seva habitació, solia pensar en tot allò que devia estar passant davant la finestra i el fet de no poder saber-ho li creava una certa angoixa. I si la dona sortia a estendre i es perdia una de les seves cançons? I si al forn de pa hi entrava algun client o clienta nova amb alguna característica interessant? Era quan anava al supermercat que superava una mica la seva angoixa observant atentament què era el que la gent tenia en els seus carros de la compra. En Pol es divertia llavors observant homes grassos que compraven pastissos i altres dolços, dones joves que compraven productes de dietes estranyes, pares i mares renyant els seus fills perquè els demanaven piruletes i xiclets. En Pol no podia evitar mirar contínuament el que feien els altres i era al cap d'una bona estona d'estar al supermercat que s'adonava que encara no havia comprat res. Aleshores feia un esforç i arreplegava quatre coses dels prestatges que li servirien després per fer els seus àpats diaris.

Als vespres, quan ja havia complert amb les seves obligacions, tornava a obrir la finestra de la seva habitació per presenciar el que ell en deia sessió de capvespre. Era molt diferent que la del matí i, en ella, els principals protagonistes eren els clients del bar que hi havia al costat del forn de pa. Gairebé cada dia, i en especial els caps de setmana, s'hi reunia un grup de persones a l'entrada, bàsicament per fer el cigarret. Quan alçaven el to de veu, en Pol podia sentir-los, escoltava les seves converses, aquelles que dedicaven a les seves respectives parelles, a les penes del treball i al futbol, entre altres coses, i que, alguna vegada acabaven en discussions i enemistats. També era al vespre que en Pol, quan el bar estava tranquil, es dedicava a observar els cotxes que entraven per la porta del garatge del seu edifici. Tenia una llista de cotxes anotada i sabia perfectament, per exemple, que de dilluns a divendres, a les vuit i mitja en punt, hi entrava un Mercedes d'alta gamma de color platejat. També tenia controlat un tot terreny de color negre que solia entrar una mica més tard, cap a les deu del vespre, i també una parella de joves amb una moto petita, que feia un soroll insuportable. Va ser un diumenge de començament d'estiu que la cosa va canviar de sobte. En obrir la persiana de la finestra, el va estranyar trobar el carrer completament buit. De fet, no només el carrer era buit, sinó que passada l'hora en què l'encarregada del forn sortia per començar la seva jornada, la botiga seguia tancada i sense clientela que hi anés a comprar. Tampoc a l'hora en què teòricament tocava que sortissin al balcó aquelles dues dones xerraires, aquestes van presentar-se a l'escena i, encara més estrany, no es va sentir cap cançó des de la terrassa aquell matí, ja que la dona rossa no va sortir a fer el seu habitual concert. En definitiva, el

carrer va estar completament desert durant la llarga estona en què en Pol va estar mirant per la finestra. En Pol va passar tres hores en estat de xoc i mirant a banda i banda del carrer des de l'habitació, però allà no hi va passar res de res. Finalment, va decidir tancar la persiana i baixar a comprovar què era el que li havia passat a tota la gent que normalment corria pel carrer. Es va vestir ràpidament i va baixar escales avall fins que va arribar a la porta d'entrada de l'edifici on vivia. Un cop allà, va comprovar que la situació no havia canviat. El carrer, doncs, seguia estranyament desert. En Pol va donar una volta pel lloc amb les mans al cap i amb cara de no saber què podia estar passant. Per un moment, va pensar, fins i tot, que estava somniant i es va dedicar a pessigar-se el braç, comprovant que no somniava, ja que sentia dolor quan es feia aquells pessics. Va ser quan es disposava a entrar altre cop al portal de casa seva per a tornar a casa que es va adonar d'un detall. La porta del bar, encara que semblava que no hi hagués ningú a dins, estava oberta. Se li va acudir llavors de mirar d'entrar al local, esperant trobar alguna resposta a aquella situació. La sorpresa per a ell va ser que a dins, asseguts a les taules, hi havia tota la gent que normalment omplia el carrer! Tots parlaven entre ells amb alegria i l'amo del bar es dedicava a anar de taula en taula servint-los plats i begudes. En Pol, entre espantat i encuriosit, es va dedicar a voltar pel bar, preguntant-se què hi feia allà tota aquella gent. No en va treure res. Només va poder comprovar que no li feien cap mena de cas. No el miraven ni el saludaven quan passava davant seu. En Pol, fins i tot, va provar de parlar amb algun d'ells, però en fer ho no va rebre cap resposta ni cap atenció. Era com si en Pol fos invisible per tota aquella gent reunida. En veure que

allà no hi feia res de profit, va decidir marxar i tornar a casa seva, on va passar tot el que quedava de dia tancat, donant voltes a tot allò que havia presenciat aquell matí. No fou capaç de trobar-hi una explicació raonable. Així, doncs, van passar les hores fins que es va fer de nit i en Pol, sense obrir la finestra, es va estirar al llit per intentar dormir. L'endemà al matí, en Pol es va llevar a l'hora de sempre i només obrir els ulls va recordar tot el que li havia passat el dia anterior. Seguia sense comprendre res del que havia passat i, això sí, va decidir que aquell dia no obriria la finestra. Va esmorzar i va sortir al carrer disposat a dirigir-se cap a la feina. Tenia por de trobar el carrer buit com el dia anterior, però, en obrir la porta del portal, va observar que aquell matí al carrer tot anava de forma normal, com qualsevol dilluns. Allò el va tranquil·litzar i en Pol va poder fer tot el que havia de fer durant aquell dia amb força normalitat. Va ser al vespre, a casa, que no va obrir tampoc la finestra i el cert és que no va obrir-la mai més. La vida, a en Pol, no li va canviar gaire després d'aquella estranya experiència. Des d’aquell moment no va tenir una vida molt més intensa ni va ser molt més feliç. A partir d'aquell dia, però, va prendre la decisió que no es passaria els dies observant allò que els passava als altres o, senzillament, allò que feien i procuraria fixar-se més en el que li passava i feia ell mateix.

Pseudònim: Plor desconsolat Curs: 2n BAT BB

Laura Quílez

Bressol de boira Feu córrer les cortines immòbils que, empolsegades, cobrien la finestra. La tènue llum del dia il·luminà l’estança amb timidesa. Era un dia gris i rúfol. El terra humit, ple de bassals, mostrava el rastre de la nit anterior. La boira despertava d’un somni espès i, vaporosament, s’alçava amb majestuositat i aportava a la situació un entorn fosc, però idíl·lic. Ella encara dormia, el seu rostre màgic entreobria la boca i sospirava impassiblement. Obrí la finestra amb delicadesa, per por a despertar-la, i respirà aquella brisa fresca matinal. Exhalà tot alliberant un simpàtic núvol de baf que desaparegué entre la densitat de la boira. Somrigué emocionat. Una nova etapa de la seva vida havia trobat inici el dia anterior. Recordà amorosament les campanes solemnes, el seu vestit blanc, el fràgil vel que li aixecà… i la dolça besada sota l’arròs i els pètals de rosa. Retornà al llit tot deixant la finestra a la seva esquena. Buscà refugi entre els voluminosos llençols, que encara conservaven la seva escalfor. No obstant, encara li calia descobrir la posició perfecta, havia d’habituar-se al nou matalàs, al coixí i a la forta fragància de tela impol·luta que l’envoltava. Observava amb atenció l’habitació, cada racó per netejar, cada calaix per omplir, cada memòria per construir…. S’acostà a la seva esposa i la besà afectuosament al front. A continuació, i amb la sensació encara d’estar vivint un somni, l’abraçà.

El soroll d’una alarma el despertà tot allunyant-lo del càlid record. Obrí els ulls amb feixuguesa, acte que requerí un alt esforç. Contemplà el seu entorn amb tristesa: màquines d’última generació, vies i tubs que ara formaven part del seu cos, parets blanquinoses que semblaven unir-se i empetitir el lloc…. Alhora, però, era incapaç de percebre la forta olor a alcohol i a desinfectant que regnava la sala. Instintivament, buscà la seva esposa al seu costat, dins el llit. Es trobà en un indret buit, sense espai per a dues persones, carregat de llençols inerts i durs coixins que l’incorporaven violentament. Trobava a faltar el seu llit i la companyia que era sempre present en desvetllar-se. Tampoc hi havia cap cadira per ser ocupada, l’havien traslladada després de la seva arribada feia tres dies. Tres dies d’aïllament total, tres dies d’angoixa, setantadues hores en completa solitud, acompanyat únicament pel ressò de les passes dels especialistes vestits de blanc, setantadues hores de lluita en què s’aferrava a la vida que semblava esvair-se a cada sospir que emergia d’un cos vell i afeblit que s’ofegava. No podia creure la rapidesa amb la qual havia canviat tot. Era incapaç de comprendre per què després de tant temps unit a ella, ara ja no hi era i ell es debatia entre la vida i la mort. Pensà també en els seus fills, ja adults, cadascú seguint el seu propi camí i vivint una vida humil, senzilla i, el més important, feliç. Fantasià que els podia abraçar, agafar la mà… imaginà que podia fer cada petita acció que ara li era impossible de realitzar degut a la seva condició. Tingué ganes de plorar com un infant desolat, sota els efectes de la malèvola nostàlgia que aprofitava el seu estat solitari per actuar.

Entre il·lusions i records caigué en un son profund del qual les parpelles en propiciarien l’eternitat. Desconeixia el fet que no tornaria a despertar-se. Morí tranquil, indolentment, però morí sol, bressolat per la boira espessa que l’havia rebut el matí en què començà l’etapa que en aquells instants tancava. Ara, lluny ja de la diminuta habitació hospitalària, la densitat nuvolosa el conduïa a l’habitació que tan bé recordava. Retrobà al llit la presència que tant anhelava, els llençols conservaven la seva calidesa. Tancà la finestra que deixava entrar la frescor de la gèlida albada i es dirigí al còmode matalàs. Abraçà la seva esposa, la besà, i s’adormí. Un crit agut brollà d’una de les màquines que el mantenien amb vida, iniciant així un so aspre i sense pausa.

En memòria de totes les víctimes de la Covid19

Pseudònim: Pastanaga Curs: 2n BAT B

Èrica Rato

Estiu de 1939 Ja feia un any que la guerra havia començat. Jo en aquell moment tan sols era un nen de 6 anys, no sabia massa bé què estava passant. La meva vida abans era tranquil·la, la típica d'un nen de la meva edat. Anava a l'escola del poble, havia après a llegir i a escriure i em passava aquelles tardes d'estiu jugant amb els altres nens de la colònia. Juntament amb la meva família, formada pel pare, la mare, l'àvia

Rosa i la Carme, la meva germana gran, vivia en un piset situat a la segona planta d'un bloc de la colònia. Malgrat no ser gaire gran era molt lluminós i s'hi vivia bastant bé. El pare treballava a la fàbrica, no era gairebé mai a casa, només el veia a l'hora de sopar. La Carme no vivia amb nosaltres, treballava cuidant els fills del Senyors Riu, els patrons de la fàbrica. Estaven molt contents amb ella i li havien ofert una habitació a la casa gran. La mare, en canvi, es quedava cuidant la casa i a l'àvia, que ja era bastant gran. Apreciava molt la mare, sempre la veia rient i es cuidava molt de mi, m'explicava històries i em cantava cançons i cada nit em llegia un conte que mai podia acabar perquè m'adormia abans. Érem bastant feliços. Tot va canviar quan va començar la guerra i el pare va haver de marxar al front a lluitar. Vaig deixar l'escola, em quedava tot el dia a casa amb l'àvia, ja que la mare es passava el dia a fora. Havia començat a treballar a la fàbrica. Necessitava diners perquè amb la marxa del pare no teníem ingressos. La situació havia empitjorat. Gràcies a la Carme i a la bona relació que tenia amb el Senyor Riu, jo també vaig poder començar a treballar. No m'agradava gens, acabava el dia molt cansat i no tenia temps per jugar amb els meus amics. Un dia es va produir un incendi que va cremar una part de la fàbrica. Tant jo com la mare vam perdre la feina. En aquell moment ens vam quedar sense ingressos, no teníem diners. La Carme era l'única que treballava i amb el seu sou havíem de viure tota la família. Per poder menjar alguna cosa jo i la mare anàvem a les cases de pagès dels voltants i a la parròquia per veure si ens podien donar quelcom, així anàvem sobrevivint. Durant aquesta època la mare no va canviar, reia i em cantava cançons, però ja no m'explicava el conte de cada nit. Va ser una època molt dura i vam patir molt, però

mai va perdre ni el somriure ni l'esperança. Sumat a la situació en què vivíem, de cop i volta vam deixar de tenir notícies del pare, que encara era al front, fet que va fer que en baixés la moral encara més. Finalment, al cap d'uns mesos, la sort va tornar. La part cremada de la fàbrica es va acabar de reconstruir i vam poder tornar a les nostres antigues feines. Va suposar tornar a tenir ingressos i a tornar a poder comprar menjar i productes bàsics. També vam saber que no havíem obtingut notícies del pare perquè havia estat viatjant per tornar a casa i no va poder escriure. Faltava poc perquè arribés. A casa es tornava a respirar alegria i felicitat. La mare va continuar rient i cantant, i, a més, va començar de nou a explicar-me el conte d'abans d'anar a dormir. Actualment, després de tants anys d'aquell estiu de 1939, malgrat haver-ho passat tan malament, ho recordo tot amb certa nostàlgia. Recordo a la mare com una dona lluitadora, que es va sacrificar i va fer tot el possible per poder tirar la seva família endavant i perquè no ens moríssim de gana. Em va ensenyar que de les coses dolentes sempre se'n pot treure alguna cosa bona i a mai perdre el somriure siguin quines siguin les circumstàncies.

Pseudònim: Infinity Curs: 2n BAT B

Berta Roviró

Ara és l’hora d’actuar? Digues, mare, què he fet malament? Quan surto pels carrers ja no hi veig gent, els castellers són cosa del passat i tinc l’oncle ingressat.

Digues, pare, què puc fer millor? Potser és un toc d’atenció. Estic aquí tancat. Com recordaré aquest temps confinat?

Un món millor

Però, fill, no veus que estem millor? No hi ha guerra, només hi ha por. Ja veuràs que l’any que ve, tornarem tots al carrer.

L’Iris va arribar a casa i es va asseure davant l’escriptori. Va obrir la motxilla i de dins en va sortir disparat un paperet plegat. Ella el va recollir del terra, però abans de desplegar-lo i llegir el que hi havia escrit ja sabia de què es tractava. Una onada d’ira contra els que havien redactat el breu però ofensiu text li va envair el cos però, alhora, sentia també una barreja de tristesa i decepció cap a ella mateixa. L’Iris va estar uns moments reflexionant si llegir el text o no. Sabia que seria millor ignorar aquell missatge i llençar-lo directament a la paperera però, després de respirar profundament, va desplegar el paper i va llegir-ne el contingut:

Oblidarem el que ha passat i tot tornarà a ser felicitat. Però, pare, mare, el que ha passat no es pot ignorar. Tot això ens ha d’ensenyar. No em digueu s’arreglarà, sinó com ho podem canviar. L’optimisme és important i ens pot ajudar a seguir endavant. Però si cloem ulls i tapem orelles, el problema tornarà. Pare, mare, això no pot continuar. Ens hem de conscienciar. Hem de pensar, també, que la pandèmia a part de mal ens pot fer bé. Pare, mare, Què hem fet malament? És la pandèmia un crit d’atenció contra la preocupant desforestació? Potser contra l’escalfament global, la contaminació? Pare, mare, Obriu la vostra ment. Queixar-vos no arreglarà aquest escarment.

Pseudònim: Desert solitari Curs: 2n BAT B

Sara Roca Yan

“No serveixes per res, quantes vegades t’ho hem de repetir? Ves-te’n d’aquí d’una vegada.”

El missatge li va provocar angoixa i l’Iris va notar com se li començaven a humitejar els ulls. Empesa per la ràbia, va començar a doblegar el paper amb força. Sabia que no havia de fer cas del contingut del paper, els pares ja li havien dit molts cops que no en fes cas. De totes maneres, no podia evitar sentirse malament. No sabia per què aquells companys de l’escola es burlaven d’ella, es preguntava si els havia ofès sense adonar-se’n i per què no els queia bé, però no hi trobava cap explicació. L’Iris es va eixugar les llàgrimes i va observar el que havia fet mentre plorava: havia plegat el paper i li havia donat una forma d’un gat. En veure el que havia fet amb les seves mans, es va sentir una mica millor i la ràbia i la tristesa van començar a desaparèixer.

L’Iris va alçar la vista i va mirar el prestatge que hi havia al damunt de l’escriptori. Estava ple de figures de paper amb formes diferents: hi havia flors de diversos tipus, però també animals com granotes, tortugues, ocells, gossos i cavalls. Va col·locar la nova figura juntament amb les altres i va seguir contemplant amb satisfacció totes aquelles formes que se li presentaven al davant. Li semblava impossible que totes aquelles figures que inspiraven vida i alegria les hagués fet ella mateixa amb aquells papers que tanta angoixa li produïen. Aquell prestatge convertia un món lleig i desagradable en un món alegre i bonic on hi havia de tot i tot era perfecte. Pseudònim: Pedra Curs: 2n BAT B

Ruth Rato

la teva llum viatja enllà, notes la daga que se't clava. És la mort, que et fa marxar.

Pseudònim: Jimmy Buckets Curs: 2n BAT B

Gil Jiménez

Mil i una estones al teu costat vull passar, amb les teves històries em vull encantar, riure i parlar és l’únic que vull fer, tancant el dia sota les estrelles i un paisatge costaner.

Daga Aire, aire fresc t’omple i t’envolta, la nit és fresca i el poble dorm com la lluna et sents quan l’observes, sola, plena de dol. Aigua corre lliure pels rius, sense límits ni fronteres. Aigua neix dins els teus ulls, parles sol i et desesperes.

Arribo a casa i no hi deixo de pensar, tantes emocions, semblen la mar agitada, la teva veu cada dia vull escoltar, i deixar-me portar per la teva mirada. T’estimo i no ho puc negar, perquè em fas feliç, perquè els mals moments me’ls fas oblidar, perquè amb tu tot és més fàcil.

Terra freda com el teu cos s’apodera del dolor, jaus al sòl de la muntanya, la teva pell perd el color.

Et veig tots els dies, i mai de tu em cansaré, quan estàs al meu costat, se que cada vegada més, de tu m’enamoraré.

Foc i la flama s’apaga,

I és que ets única,

i això ningú t’ho treurà, per molt que no estiguem junts, no et puc oblidar. Segurament en això, no hi deus ni pensar, o ni tants sols et deus haver adonat, que és amb tu, amb qui vull estar, i que per tu, això nostre és simplement amistat.

seva mare que arribaria a les 5 per poder berenar i estar una estona amb família. Mentre ella passava aquest mal moment i continuava enganxada al mòbil, les altres s’ho estaven passant molt bé juntes i fins i tot planejaven quedar-se a sopar i a dormir, cosa que feia molt temps que volien fer i havien estat planejant-ho en diferents ocasions, però no havien aconseguit trobar cap dia que els anés bé a totes a la vegada, perquè sempre n’hi havia alguna que no podia quedar per algun motiu.

Pseudònim: Dofí Curs: 2n BAT B

Marta Bescós

La Maria i les seves amigues Era un dia calorós d’estiu. La Maria, una adolescent de setze anys, estava a la platja amb les seves amigues. Ja portaven molta estona allà i ella havia estat tota l'estona amb el mòbil, sense fer cas a ningú, de manera que les seves amigues es van enfadar molt amb ella i se'n van anar cap a casa l’Ariadna a mirar una pel·lícula i la van deixar sola allà sense dir-li res.. Quan al cap de mitja hora la Maria es va despertar del seu somni, va tornar a la realitat i va sortir de les xarxes, es va adonar que estava sola. I, com que no trobava les seves amigues per enlloc d’aquella immensa platja on estaven, es va començar a preocupar i es va posar a trucar-les a totes, però cap contestava al telèfon, ningú tenia ganes de fer-ho després de tot el que havia passat. Ella va veure que ja eren les 6 de la tarda, el temps li havia passat volant i se’n va anar corrent cap a casa seva perquè li havia dit a la

La Maria es va posar a pensar per quin motiu, de cop, havien desaparegut totes i què podia haver passat. De sobte, va rebre una notificació de l'Instagram que l’avisava que la Miriam havia penjat una història en el seu perfil per primer cop en molt de temps. Va entrar per veure què era el que havia penjat i es va trobar amb una cosa inesperada, que no li va agradar gens: era una foto de totes les seves amigues juntes a casa l'Ariadna. Al cap de pocs minuts ella va sortir de casa sense dir res i se’n va anar cap a on estaven totes, necessitava una explicació. En arribar, va trucar el timbre, va sortir a fora la mare de l’Ariadna a demanar qui hi havia, i ella va contestar que una amiga de la seva filla. La va fer entrar i va cridar l’Ariadna dient-li que tenia una visita, que baixés un moment a baix, ja que elles estaven al pis de dalt. Al cap d’un moment, es van trobar cara a cara i l’Ariadna es va quedar parada, perquè no s’ho esperava gens. La Maria li va demanar què havia passat perquè de cop i volta marxessin i la deixessin sola a la platja i que tampoc l’haguessin convidat a casa seva. No se’n volia anar a dormir estant malament i sense arreglar les coses amb totes elles.

L'Ariadna es va quedar molt sorpresa de la manera d’actuar de la Maria, sobretot perquè en aquell moment no estava fent servir el mòbil i se la veia realment interessada a tornar a estar bé amb elles. No era conscient de res. Al cap d'uns cinc minuts, les que estaven a dalt es van posar a cridar l’Ariadna dient-li que l’estaven esperant per jugar. Havien fet una pluja d’idees i votat per saber què farien durant aquella màgica nit. L’Ariadna va convidar la Maria a quedar-se, amb una única condició: que el mòbil s’havia de quedar a l’armariet de l’entrada. Les dues van pujar cap a dalt, tot parlant. El primer que va fer la Maria en entrar per la porta va ser demanar perdó a totes pel seu comportament inadequat i els va dir que s’havia adonat que estar tant amb el mòbil no li aportava res, i que el que realment desitjava era estar amb elles. Van estar juntes durant tota la nit i s’ho van passar com mai, semblaven un altre cop nenes petites com si estiguessin juntes a la llar d’infants. Aquest fet els va servir per aprendre a valorar els petits detalls. Hem d’aprendre a valorar les persones i tot el que ens aporten, ja que a vegades la nostra manera d’actuar ens pot portar a fer o dir coses que no voldríem. Hem de controlar l’ús que fem de cada cosa i ser-ne conscients, i saber veure què s’ha de prioritzar en la vida, ja que els amics, si no els cuides, se'n poden anar i les xarxes són una cosa secundària i que les pots mirar a qualsevol hora. S’ha de viure el moment.

Pseudònim: IFRUS Raquel Vázquez Escarrà

El petit colibrí Aquest matí m’he llevat d’hora, com cada dia; m’he dutxat i m’he dirigit a la cuina per preparar-me un bon esmorzar: un enorme bol de cereals integrals, banyats amb xocolata negra i unes maduixes fresques, que li donen un toc de color. Començo a assaborir l’amargor de la xocolata i em trasllado, per un instant, als boscos tropicals de l’Amèrica Central. Fins i tot, em sembla veure com un colibrí es nodreix del nèctar de les flors que l’envolten. Em contagia la seva felicitat. Quina imatge més bonica per començar el dia! Mentre continuo amb la ingesta dels nutrients necessaris per afrontar la jornada amb energia, començo a llegir el diari, que, per descomptat, no és digital. Soc d’aquelles poques persones nostàlgiques que es fa portar el diari a casa cada matí a primera hora i, mentre llegeix, li agrada passar pàgines i notar el tacte i l’olor del paper acabat d’imprimir. Sense obrir-lo, només a la portada, puc llegir les paraules següents: pandèmia, frau fiscal, corrupció política, estrès laboral, atemptat suïcida, accident mortal, assetjament, violència de gènere i pasteres. Això em fa reflexionar: aquest és el nostre vaixell! Després de la lectura del tercer article, m’adono que no m’agrada el rumb que està prenent la nostra nau. Aleshores, recordo les paraules del brillant orador romà O tempora, o mores i penso en com de vigents poden arribar a ser. Buf! No vull deprimir-me. Prefereixo començar el dia amb aquella bonica imatge del colibrí aletejant al voltant d’una virolada i entreteixida heliconia tortuosa i, per això, deixo el diari a un costat i decideixo vestir-me i marxar cap a la feina. Tot just sortir de casa, em trobo la noia que treballa a can Fritoi, la rostidoria del poble, l’Ermessenda (el nom de la qual, no sé per què,

em recorda la comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona, Ermessenda de Carcassona). La veig molt compungida i li pregunto si li passa alguna cosa. Aleshores, ella m’explica entre incredulitat, llàgrimes i sentiments confrontats, que es dirigeix a l’hospital perquè uns desaprensius han assaltat la seva germana i l’han ultratjada tant com els ha estat possible. Ha tingut la gran sort de sobreviure, però es troba sedada i amb ferides a totes les parts del seu cos. M’explica, també, que les ferides més doloroses no són les que es veuen, sinó les que han quedat impregnades sota la seva pell. La seva història m’estremeix i em deixa amb un sentiment barrejat de ràbia, pena i dolor difícil d’explicar. Intento donar-li tot el meu suport i seguim totes dues el nostre camí. L’índole de quina mena de persona és capaç de fer coses com aquestes? I, com pot ser que cada dia es produeixin situacions així? Mentre continuo rumiant, me’n vaig a buscar el cotxe per anar a la feina. Abans de pujar-hi, però, observo en Felip, el nou veí del barri, que aprofitant que no em veu, buida el cendrer del cotxe al mig del carrer. L’increpo amb totes les meves forces i m’acaba insultant. Amb un cert grau de violència verbal i menyspreu, m’amenaça i m’acusa de no ser ningú per dir-li res. Menys encara, essent una dona. Ell fa el que vol amb la seva porqueria, em diu. Per què no som capaços d’entendre que el planeta es troba en un estat crític també per culpa d’aquests petits gestos? On anirà a parar tota aquest llordesa? Bé, continuo el meu trajecte. Ara sí. Engego el motor del cotxe i emprenc el meu viatge diari. Casualment, comença a sonar la meva cançó predilecta It’s not unusual, que em retorna la positivitat perduda durant la darrera mitja hora. De sobte, aquella felicitat que es començava a empeltar a totes les parts del meu cos es trenca. Llums i sons de sirenes

ressonen dins el meu cap. No. No és dins el meu cap. Ens fan aturar. S’acaba de produir un accident i pel que es veu ha estat greu. Un cotxe ha xocat de cara contra un camió. Ens fan apartar de la via. Arriben també els bombers. Truco a la feina i els dic que arribaré tard. Previsiblement, molt tard. Aturo el motor. El cotxe del meu davant també ho fa. Estarem una llarga estona deturats. Es veu que hi ha ferits greus i n’hi ha que parlen d’algun mort. El noi del cotxe del davant em conta que l’accident s’ha produït en una hora punta i que alguns dels vehicles que l’han presenciat han fugit. Com pot ser que hi hagi gent que no sigui capaç de socórrer i auxiliar aquelles persones que ho necessiten? On són els valors de la nostra societat? Per fi, podem continuar. Han tornat a obrir el trànsit. Així doncs, engego novament el motor del meu Triumph Dolomite Sprint de color blau cel, ja he comentat que soc una nostàlgica, i em dirigeixo cap al centre de la ciutat.

Finalment, arribo al meu destí. Aparco el cotxe al lloc habitual i baixo del vehicle. En baixar, topo contra algú. És l’Amra. La vaig conèixer fa pocs dies en una conferència que va organitzar una ONG en què es tractava sobre la tragèdia dels emigrants que fugen de la seva pàtria per buscar un futur millor o, senzillament, la seva salvació. L’Amra va arribar a casa nostra en una petita pastera. Hi viatjaven quinze persones, totes amuntegades. D’aquestes, només sis van arribar a un port segur. Ella em va referir que sabia amb tota certesa que ho aconseguiria. El seu nom n’era un presagi. Els altres es van perdre pel camí. M’explicava que ells eren molt conscients del futur que els esperava, però també sabien que a casa seva no tenien cap mena de futur. Com pot ser que permetem que cada dia morin milers de persones i no hi fem res? Aquesta és la Terra que volem per als nostres fills?

Arribo a la feina. M’assec i ruflo profundament. Ho necessito més que mai. Tanco els ulls i em recordo del colibrí, aquell petit ocell de bec llarg i plomes acolorides que agitava feliçment les seves ales al votant de la seva presa i puc percebre, també, la felicitat que es desprenia dels seus moviments despreocupats, però no puc deixar de pensar en tot el que m’ha succeït durant el trajecte. Han estat vint quilòmetres en què ha passat de tot. Potser la portada del diari no era tan sensacionalista ni tan exagerada (accidents, violència de gènere, pasteres, etc.). De fet, hi estem tan habituats que forma part del nostre dia a dia. Aleshores, recordo novament les paraules del brillant orador romà: O tempora, o mores, i em plantejo quina direcció està prenent el nostre vaixell. Hauríem de reconduir-ne el rumb?

Pseudònim: Carduelis Jordi Mirambell Fargas

Corrandes de pandèmia Tardes llargues a l’esquena, tot un any que vessa pena hem passat més que viscut... Si estocada no hem rebut, hem patit la quarantena. Enfundats en mascaretes hem perdut l’art del somrís, tothom és ara més gris, més tancat i més de dretes. Perquè no ens duri la pesta que ens mitiga, que ens segresta, cal vetllar pel bé dels altres i també tota la resta sens oblidar-nos nosaltres. Al calaix on guardo els plans

he deixat la rastellera de projectes en espera per quan torni el fer d’abans i decaigui la barrera. Avui encara algú dubta, i demà potser també, que la vida ens és abrupta quan no fem el que convé. En ma terra entorn de Vic el mal no ha tingut cap treva del més gran fins al més xic tothom ha passat la seva. No hem perdut la llar d’abric perquè això no és cap exili, no ha calgut fer cap al nord, però sí invocar el record, d’un temps pur que no mutili. No hem de perdre l’esperança com no ho feren anys enrere ━mal patint dura trinxera━ els que passaren a França.