CUC 65 / Sant Jordi

Vet-aquí el número 65 de la revista CUC. Està dedicat, com els darrers cursos, a publicar els treballs seleccionats en els Jocs Florals de l’escola. Una de les principals novetats és el seu format. Enguany, és exclusivament digital i format per dues edicions: una per infantil i primària, on s’inclouen els premis pels pares i mares de l’escola i una edició per Secundària i Batxillerat que inclou els premis dels professors. La revista ha estat editada pels alumnes del Grau Mig del Cicle Formatiu de Sistemes microinformàtics i xarxes, sota el mestratge del professor Eduard Selva. A tots ells, els hi agraïm haver acceptat aquest repte. La publicació del conjunt de treballs premiats en els Jocs Florals de cada curs és una manera de reconèixer la bona feina feta pels alumnes. Enguany, hem celebrat els 46 anys de celebració dels Jocs Florals a l’escola. La tradició de celebrar els Jocs es remunta a l’any 1973. Convocar anualment uns Jocs Florals és una manera més que té l’escola d’incentivar l’estima per la cultura i la llengua catalanes. De manera ininterrompuda, l’escola ha anat celebrant aquesta festa que, arrelada en l’edat mitjana, representa una manera amable i divertida de competir a través de la llengua. Volem agrair, des d’aquest editorial, la tasca de lectura i de selecció de treballs que ha fet la Comissió dels Jocs. Una Comissió que aquest any ha estat formada per la Maria del Mar Garolera (infantil), l’Arnau Cirera i en Bernat Ramon (Primària) i per la Raquel Vázquez i en Ricard Mercader (Secundària i Batxillerat), juntament amb les alumnes Pau Amblàs, Íngrid Albacete, Jan Sabaté, Laura Quílez i Aura Han. Llegir, expressar i escriure són tasques i plaers que ens ajuden a créixer i a desenvolupar tots els nostres sentits i els nostres sentiments. Aquest és un dels sentits més plens de l’ús de la llengua. Que fruïu amb la seva lectura! Felicitats a tots els qui, enguany, heu estats escollits pels vostres treballs. També, la nostra felicitació a Mestres, pares i mares que han participat. Equip de Direcció Vic, dimarts, dia 23 d’abril de 2019. Diada de Sant Jordi.

Imatge portada: Sofia Tenesaca Marin 1r ESO A Imatge contraportada: Júlia Gas Ferrer 1r ESO B Edita: Col·legi Escorial de Vic, carrer Santa Joaquima de Vedruna número 6 de Vic Equip de redacció i edició de la revista: Comissió de Biblioteca Maquetació: Cicle Formatiu de Grau Mitjà – Sistemes Microinformàtics i Xarxes – 2018-2019

anell d’or que l’avi em va deixar abans de morir.

Alí Em dic Alí, tinc 12 anys i el meu somni és ser futbolista. Quan tenia 9 anys vivia a Damasc, la capital de Síria, amb els meus pares i els meus tres germans grans: en Basim, l’Abdul i en Fouad. La meva vida va canviar de cop un 15 d’octubre de 2014. Aquell fatídic dia estava al pati de l’escola quan de cop i volta vaig sentir un soroll molt fort. Primer vaig pensar que hi havia hagut un xoc entre dos cotxes. La mestra, de seguida, ens va fer entrar corrents a la classe i ens va fer posar sota la taula amb les mans al cap. Vam començar a sentir més explosions, era segur que no hi havia cap accident. Passada una estona ja no se sentia res més a part dels crits de la gent. La mestra va encendre la ràdio: —Damasc ha estat bombardejada! Hem de marxar de seguida! El soroll de les sirenes ens va fer reaccionar a tots de cop. Vam agafar les motxilles i vam marxar corrents cap a casa. Pel camí vaig passar molta por. Tot estava destrossat, alguns edificis estaven en runes. Hi havia cotxes que cremaven i gent buscant entre les restes els familiars atrapats. També vaig veure que hi havia militars armats vigilant. Per fi vaig arribar a casa, els pares i els meus germans m’estaven esperant nerviosos mentre feien les maletes. Quan em van veure es van tirar al meu coll i tots sis ens vam abraçar entre llàgrimes. La mare em va dir: —Agafa la maleta i posa-hi només el més imprescindible! Vaig omplir-la amb roba i menjar. També hi vaig posar l’única cosa de valor que tenia, un

Quan tots vam acabar de fer la maleta vam anar a l’estació de tren. Ens va costar molt aconseguir uns bitllets per marxar cap a la costa perquè tothom volia sortir de la capital. Per sort, el pare havia estalviat força diners per a situacions d’emergència. Al cap de vuit hores de viatge, el tren es va parar de cop. Les vies del tren havien estat bombardejades i no podíem continuar el camí. Vam caminar molta estona fins que vam trobar una estació d’autobusos. Ens van dir que ens havíem d’esperar dues hores per poder pujar a l’autobús. Quan per fi va arribar, el pare va pagar els bitllets gastant una bona part dels nostres estalvis. Com que era molt tard, em vaig adormir. Vaig tenir un malson i em vaig despertar de cop, vaig veure que el pare i la mare estaven desperts i xerraven de com ens ho faríem per pagar els bitllets del vaixell. Jo, ben preocupat, pensava com podria ajudar els pares. L’autobús va arribar al port ben d’hora al matí. El primer vaixell que sortia anava direcció a Europa, on pensàvem que si aconseguíem arribar podríem començar una nova vida sense perills. El pare estava molt preocupat perquè no teníem prou diners per viatjar tots, un de nosaltres s’havia de quedar. Els pares ens van dir que anéssim a donar un vol pel port. En Basim es va quedar admirant un vaixell mentre en Fouad i l’Abdul miraven com desembarcaven un catamarà. A mi els vaixells tant em feien. L’únic que volia era que poguéssim viatjar tots. De sobte, un home que no feia massa bona pinta se’m va acostar i em va dir si tenia alguna cosa per vendre. En un principi li vaig dir que no però ell em va oferir una gran quantitat de diners. Amb aquella quantitat podríem viatjar tots. Ni que no m’agradés despendre’m de l’anell ho vaig haver de fer. L’home em va donar els diners i jo l’anell.

Ara fa cinc anys que vivim en un camp de refugiats a Grècia. Tot i que vam aconseguir arribar a Europa els nostres problemes encara no s’han acabat. Sembla que ningú ens vol, diuen que som una càrrega. El meu pare passa els matins fent classe als nens petits del camp perquè diu que anar a l’escola i aprendre coses és molt important. La mare s’ha organitzat amb altres dones per aconseguir menjar. Per sort, tenim l’ajuda de molts voluntaris que venen d’arreu del món. En Basim, l’Abdul, en Fouad i jo ens passem bona part del dia jugant a futbol amb els altres nens del camp. Mai perdré l’esperança i crec que arribarà el dia que tot s’arreglarà. Mentrestant continuo somiant que soc una estrella del futbol. Alí El Riad

burro gris quan va aparèixer una noia. Però no una noia qualsevol, una noia preciosa amb uns cabells curts i negres amb un pírcing al nas, pantalons cagats i una dessuadora gran. La princesa Aida s’havia enamorat! No sabia què fer! Estava nerviosa, no deixava de mirar-la i de cop i volta... Paaammm. L’Aida havia caigut del burro. Mare meva! Quina vergonya quan la Valentina rient va mirar l’Aida, que la va seguir amb un somriure tímid. L’Aida no sabia què fer, per tant va decidir marxar al seu castell. Un cop al seu castell es va adonar que no li havia demanat el número de telèfon, no sabia com es deia, no sabia RES! Però sí que la tenia present a la seva ment, a totes hores. Ni sabia si la tornaria a veure. L’Aida estava trista plorant al seu enorme llit quan va arribar la seva mare dient: —Filla, fillaaaaa! Aida, Aidaaa! No et creuràs el que m’ha passat avui! He anat a donar una volta pel bosc i m’he trobat un jove de la teva edat guapíssim! No!, guapíssim és poc!

La princesa diferent Fa molts i molts anys... hi havia una princesa amb el típic vestit rosa de seda llarg que es va casar amb un príncep blau amb un cavall blanc i majestuós i van viure feliços per sempre estar menjant anissos. FI. Aquest seria el típic conte de tota la vida però no serà el meu, aquest serà diferent i comença així: No fa molts anys... hi havia una princesa que molt guapa no era, no portava un vestit rosa de seda, portava un xandall amb una samarreta de màniga curta una o dues talles grans, no estava molt prima, era adoptada, li encantava anar a l’hípica però no a muntar a cavall, sinó a muntar el seu burro gris una mica coix. Ah!, i aquesta princesa era bisexual. D’això se’n va adonar no fa gaire. Un bon dia, la princesa Aida estava muntant el seu preciós

La princesa Aida no sabia què contestar! Ella ja estava enamorada! Però no sabia si la tornaria a veure... i la seva mare tant sí com no volia que conegués el noi del bosc, però l’Aida s’hi negava totalment. Però tant i tant va insistir la mare, que al final hi va anar, ja que pensava que potser pel camí veuria el seu amor. La princesa Aida ben decidida es va posar ben guapa i va anar-hi. L’Aida no sabia què fer, ella la volia veure però no la veia... Quan de sobte es troba a la plaça del poble amb el noi del bosc anomenat Pau. Ell l’esperava sobre un cavall blanc preciós però la Valentina no hi era... En Pau va convidar l’Aida a pujar al seu carruatge reial i donar una volta pel poble i l’Aida li va seguir el rotllo, pensant que potser veuria la Valentina i per tant valdria la pena; van començar la volta. El príncep potser s’estava enamorant... Però l’Aida estava més pendent de si veia la Valentina que del príncep. Vint minuts més tard ja estaven quedant-se sense tema de conversa quan... L’AIDA VA VEURE A

LA VALENTINA! No s’ho va pensar ni dos segons, va baixar del carruatge mentre el príncep i tota la gent del poble la mirava amb mala cara. Va anar directe a la Valentia i li va fer l’abraçada més forta del món, amb totes les seves forces. Aquest cop sí que li va demanar el nom i els cognoms, el telèfon, l’adreça… de poc que no li demana el DNI! La Valentina, sorpresa, li anava seguint el rotllo una mica espantada, això sí, la va trobar força guapa. Bé, i a partir d’aquí ja us podeu imaginar el que va passar… la Valentina es va enamorar de l’Aida i el príncep se’n va anar amb la princesa del poble del costat. L’Aida i la Valentina de seguida se’n van anar a viure juntes i amb tot el suport dels seus pares, eren molt felices i així van durar… tres setmanes; es van adonar que no eren l’una per l’altra i la relació es va acabar. Perquè no tots els contes tenen un final feliç com expliquen la majoria, perquè la història de veritat comença quan prínceps i princeses comencen a viure junts, aquí comença la veritable aventura.

Què és una bona amistat? Si tinguessis càncer, a l’escola no et tractessin bé i no tinguessis amics et donaries per vençut? Em dic Òscar, tinc 13 anys, visc a Washington i m’han diagnosticat càncer. La meva increïble història va començar quan tenia 10 anys i em varen comunicar que tenia un càncer. Aquella notícia em va impactar i només de veure la cara de pànic de la mare i el pare, una por immensa va recórrer tot el meu cos.

Vaig estar unes setmanes sense anar a l’escola. No podia admetre de cap manera l’aterradora veritat: calia operar-me i jo i la mare sabíem que no teníem prou diners per pagar l’operació. La mare es va posar a plorar desconsoladament i em va abraçar ben fort, donant per suposat que aquella malaltia acabaria amb la meva vida. Un mes després vaig tornar a l’escola. Allà tot continuava igual. Aquell grup de nens que sempre em molestaven encara em miraven d’una manera estranya des d’una cantonada de la pista. Tot d’una noto una mà a la espatlla: —Hola! Em dic Pau, soc nou en aquesta escola, vols ser el meu amic? Jo el vaig mirar amb una cara estranya… Això no em solia passar, no estava acostumat que algú volgués ser el meu amic. Vaig dir-li que sí, ben emocionat. I a partir d’aquí va néixer una amistat que m’ha canviat la vida. A mesura que passaven els dies, jo i en Pau ens vàrem fer cada cop més amics. Vaig descobrir que teníem moltes coses en comú. Als dos ens agradava molt el Fortnite, el Fifa, les pelis de ciència-ficció i sobretot el nostre superheroi preferit era Spiderman. Ens assèiem junts a la classe i fèiem els deures. Tenir un amic amb qui jugar va fer que deixés d’estar deprimit i m’oblidés de la malaltia. Estava content i la mare ho va notar de seguida. Li vaig explicar que havia fet un bon amic amb qui tenia moltes coses en comú i immediatament vaig veure dibuixat un somriure a la seva cara. Tornàvem a ser feliços. Un dia, a l’hora del pati, en Pau va caure. Els metges li van dir que havia fet un mal gest i que per mala sort s’havia trencat la cama. El dia que el varen operar vaig acompanyar el meu amic fins a la porta del quiròfan. La setmana que va estar ingressat a l’hospital, l’anava a veure cada tarda per jugar junts a la Nintendo i mirar les nostres pel·lícules preferides.

Una tarda vaig coincidir amb els pares d’en Pau a l’hospital. Estaven tan agraïts del que havia fet pel seu fill que em varen convidar a passar uns dies a la seva casa de la platja per les vacances d’estiu. Jo vaig dir de seguida que sí amb el cap, acompanyat amb un gràcies, procurant que no se’m notés massa que en realitat estava eufòric. Vaig sortir de l’hospital més emocionat del que semblava, ja que per primer cop veuria la platja, i a sobre amb el meu millor amic! Encara quedava una setmana per a les vacances d’estiu però només d’arribar a casa ja vaig preparar la maleta. Aquestes serien les primeres vacances de la meva vida! Per què, no us ho he dit? Es pot dir que a casa meva no ens falta res important però tampoc ens sobren els diners. Una setmana més tard estava dalt l’avió en direcció a la platja. Quan vàrem arribar, vaig flipar! La casa era grandiosa, però no em vaig parar a observar-la amb detall. Tenia pressa per veure el mar. Vaig deixar les maletes i vaig córrer amb en Pau cap a la platja. Com que era el primer cop que veia el mar el vaig trobar immens, preciós, només sentíem el soroll de les onades i les gavines. Ens vàrem quedar jugant a la sorra de la platja tota la tarda. De sobte, quan tornàvem cap a casa, tot es va tornar negre… Quan em vaig despertar, molt desconcertat, estava estirat al llit d’un hospital. No recordava què havia passat, ni perquè estava allà. Va entrar el doctor per la porta en companyia dels meus pares, i ens va dir de manera molt directa: —Haurem d’operar urgentment l’Òscar. Aquest desmai tan imprevist indica que el càncer va a pitjor. La mare va començar a plorar. Sabíem perfectament que això no seria possible.

Just en aquell moment, com l’Spiderman, va aparèixer en Pau per la porta amb els seus pares i sense dubtar ni un moment ens varen comunicar que ells pagarien la meva operació. La meva mare va tornar a plorar, però aquesta vegada d’alegria! L’endemà vaig entrar a quiròfan i tres hores després ja havia sortit; un cop a fora, jo i en Pau vàrem escriure aquesta història i la vàrem enviar a una editorial ja que creiem que les millors amistats han de ser recordades i la nostra amistat és una d’elles.

Un curiós robatori En un poble de muntanya, hi vivia un home de 73 anys que es deia Ramon. Era un poble molt poc habitat, i durant el cap de setmana rebia moltes visites de turistes, ja que el poble tenia un espectacular salt d’aigua de 120 metres i molta zona verda on s’hi podien fer moltes excursions, passejades i noves descobertes de l’entorn. En Ramon vivia d’una manera molt austera: una casa senzilla i sense calefacció, just amb una estufa per passar els mesos de ple hivern. Sempre anava vestit amb 3 o 4 capes, una bona bufanda i una gorra. L’acompanyava sempre un bastó, ja que a la seva edat les cames no li anaven prou bé. En Ramon cada dia quan es llevava, a les 6 del matí, anava a veure el salt d’aigua, li agradava perquè s’hi relaxava i sobretot perquè no sentia cap soroll. Després es dirigia a fer una ullada a l’hort, per si podia collir alguna nova verdura. A la una en punt la gana ja l’apretava perquè feia moltes hores que s’havia llevat. Habitualment menjava verdures de l’hort i una

sopa calenta pel fred que feia. En el seu balancí, a la tarda feia una dormida i després sortia a fer un cafè al bar del poble per veure els seus companys i parlar-hi. Un dia al matí, com cada dia que anava al seu hort, en Ramon es va adonar que li faltaven verdures. En veure això es va pensar que hi havia un lladre que li robava les verdures, i no era d’estranyar el seu pensament. A continuació va anar ràpidament al bar per explicar als seus amics el que li estava passant, però els seus amics li van dir que no havien trobat a faltar res ni havien vist cap foraster pel poble. L’endemà al poble es va aixecar tot igual i en Ramon va fer les seves rutines, i quan va anar al bar i va veure els seus amics en Cisquet li va explicar que havia trobar a faltar un pot de mel; després d’això es van començar a preocupar. Al poble tot semblava estar en ordre, no havien vist cap persona estranya aquells darrers dies. Al cap d’una setmana quan en Ramon es va despertar va sentir un cop de porta violent, i no era pas el vent, ja que aquell dia el cel estava molt serè. Quan va sortir de casa va veure unes petjades, eren unes petjades d’un nen, les va seguir i va anar a parar al darrere d’uns matolls on va trobar una cabana feta de pals amb quatre cordes sense ningú. Aleshores en Ramon es va amagar per veure qui era el responsable d’aquella malifeta. Al cap d’una estona va aparèixer un nen més aviat petitó, de pell morena i amb molta energia. En Ramon el va agafar ben fort i el va sacsejar, per saber quin era el motiu del robatori i de l’entrada a casa seva. El nen al principi no li deia res però al final li va explicar la veritat: robava per donar-ho a un nen de la seva classe, que la seva família era molt pobre i no tenien res per a menjar. Fruit de tot això en Ramon va decidir que cada setmana els

prepararia una caixa amb hortalisses del seu hort i mitja dotzena d’ous per tal d’ajudar-los. Aquest és un secret molt ben guardat per en Ramon i el nen, ja que en Cisquet i tot el poble mai n’han sabut res ni en sabran mai res. Pel poble, l’autoria del robatori de les hortalisses d’en Ramon i de la mel d’en Cisquet, mai ha estat resolta.

I les coses bones? Hola, em dic Frida, tinc 8 anys i us vull presentar la meva reflexió. L’altre dia era al metge, esperant perquè em cridessin (m’havia de posar la vacuna dels 8 anys, estava cagada de por) i la sala d’espera estava pleníssima de gent: des d’una senyora gran amb la grip, a un bebè dormint en braços de la seva mare. El cas és que entre tota la gent i havia dues «iaies» que semblava que fossin amigues o alguna cosa per l’estil i parlaven molt alt, de manera que tothom les podia sentir. A una d’elles li posarem de nom Pepa i a l’altra..., Joana, perquè ens entenguem. Doncs la Pepa deia a la Joana que el seu marit tenia una malaltia terminal, que duraria tres setmanes, la pobra senyora estava molt enfonsada. La Joana li va respondre que li sabia molt de greu, però que ella tampoc estava massa bé. Li va explicar que a la feina li havien dit que dissabte havia de treballar tot el dia i no podria anar a prendre el te a casa d’una seva amiga. Es van estar tota l’estona, repeteixo, TOTA l’estona, parlant dels seus «problemes»: que si el mes que ve m’operen de l’ull perquè no hi veig bé, que si el meu mocador preferit s’ha esparracat, que avui he d’anar a fer moltes

feines i em cansaré molt, que he d’estalviar per poder comprar-me un collaret… Vaja, dues pesadilles. Quan van cridar la Pepa, la Joana es va enganxar a una altra noia per explicar-li les seves cabòries... Van estar així fins que la noia va dir que anava a buscar-se una ampolleta d’aigua a la màquina expenedora, però no va tornar. Jo, les observava sense perdre’m cap detall, i vaig pensar: «no entenc per què la gent es preocupa de “xorrades” com aquesta». M’explico: si al teu marit li queden tres setmanes de vida, aprofita-les, no et quedis lamentant-te al sofà de casa fins que t’ofeguis en les teves llàgrimes i tot, espavila! Ves a fer tot el que puguis amb el teu home, gaudeix dels moments que passes amb ell, perquè si no fas res, quan se’n vagi, lamentaràs no haver fet res. Si dissabte has de treballar tot el dia, procura fer molta feina i així el proper podràs anar a prendre el te; si t’operen de l’ull perquè no hi veus bé, millor i tot!, així hi veuràs millor; si el teu mocador s’ha esparracat, el cuses o te’n compres un altre, que no és tan difícil!

família, cinc àpats diaris, calefacció quan fa fred i aire condicionat quan fa calor. I... la gent sense recursos no ho tenen i són feliços amb el poc que els ha donat la vida. Es preocupen abans que passi res, i viuen capficats en coses que potser al cap i a la fi ni passaran. Espero que quan sigui gran no sigui com tots ells i elles. Al·lucino amb tot el que vaig descobrir simplement escoltant una mica atentament unes dones al metge, a veure si en preneu nota i comenceu a fixar-vos en tot el que hi ha al vostre voltant que és tant i sembla tan poc. Tenia més coses a dir sobre la meva reflexió però em va cridar el metge i no vaig poder seguir. P. D.: La vacuna no em va fer gens de mal, ho veieu! Cagada de por per res, ja vaig per mal camí. Espero tornar l’any que ve per explicar-vos-en una altra (de reflexió). Frida, 8 anys. 31 d’agost del 2018.

No entenc per què a les persones els costa tant veure el costat bo de les coses. Com no valoren res fins que ho perden. Com no tenen capacitat d’aprofitar el temps que passa volant i gaudir de la vida que és tan curta.

Una amistat eterna

Sí que és veritat que quan sempre t’ho han donat tot fet no saps el que és esforçar-se per aconseguir alguna cosa i sentir el plaer d’aconseguir-ho, o si no, tornar-ho a intentar. Per tant, tampoc ho valores.

Era un bonic dia d’estiu, la família Arquesa estava de vacances en un càmping de Miami, eren les tres de la tarda quan de cop i volta l’Èric, que és el fill petit de 13 anys, va dir:

La conclusió és que la gent es queixa de moltes coses i no s’adona del que ja té. Segur que aquelles dones tenien un llit on dormir, un sostre per estar protegides, una

Vet aquí quan va començar a parlar...

—Podem anar a fer surf! Lloguem unes taules de surf per dos dies, avui i demà. A tota la família li va semblar una idea meravellosa. I així va ser, amb totes les presses

del món els van faltar cames per arribar a la platja, a les quatre ja estaven tots surfejant. Els va agradar molt. S’ho van passar genial. La sorpresa ve després, quan l’Èric torna cap al càmping. Vet aquí quan va començar a parlar; sí, sí, ho heu sentit bé, la taula de surf es va posar a parlar. L’Èric, en un primer moment es va espantar, però de mica en mica li va començar a «molar» això de parlar amb una taula de surf. Van tenir una bona xerrada, l’Èric va anomenar la taula «Max». Quan ja quasi eren al càmping van fer un tracte per guardar el secret i que ningú sabés que en Max parlava. El tracte era: no se’n podia dir res, que en Max xerrava. Aquestes paraules van ser un dit i fet, l’Èric va arribar al càmping i no va dir res a ningú. Va guardar en Max dins l’armari de la seva habitació del bungalow. A la nit, quan tothom estava dormint, l’Èric va agafar en Max i se’l va endur dins el llit, els dos es van estirar amb una llanterna oberta i es van posar a xerrar i a explicar-se històries de por. Hi van estar una bona estona, fins que de cop i volta la porta de l’habitació es va obrir de bat a bat. Era la mare! Va veure que tot estava normal, l’Èric va fer el que fan tots els nens quan els enganxen o quan estan de colònies i de cop entra la professora. Ràpidament es va estirar sobre la planxa i va fer veure que dormia. Un cop la mare va haver tancat la porta en Max va exclamar: —M’estic ofegant! —va mig cridar xiuxiuejant. L’Èric va fer un bot gegant perquè no li volia fer mal, i van seguir explicant-se històries, i quan se’ls van acabar totes les històries per explicar es van posar a dormir. L’endemà al matí l’Èric es va despertar d’hora perquè la seva mare no veiés en Max. Una

vegada tots desperts van esmorzar i tots junts van anar cap a la platja a surfejar, era l’últim dia i s’havien d’acomiadar de les taules. L’Èric es volia quedar més dies per estar més temps amb la taula xerraire. Els va dir als seus pares, més ben dit els ho va comentar, que es volia quedar més dies, però del fet que la taula parlava evidentment no els en va parlar, perquè seguia fidel al seu pacte. Els pares van contestar: —Ja vindrem l’any que ve, que avui tenim pressa. Quan l’Èric es va acomiadar d’en Max, en Max li va comentar que ell tenia molts amics que el visitaven cada any, que no es preocupés, que ell ja hi estava acostumat. Van anar-hi un i molts anys més, ja que l’Èric i en Max s’havien fet millors amics i, per sort, el pacte encara era viu.

La neu El cel és gris està a punt de nevar, de cop cau aigua sòlida formant flocs blancs. Esta nevant! La neu cau del cel; amb elegància i fragilitat, un cop a terra, quanta se n’acumula, un bon gruix, és flonja com el cotó fluix.

Quan neva tothom s’ho pren com un regal, els grans agafen festa per intentar aconseguir un dia genial. La gent surt a jugar amics o familiars, tant fa, el que has de fer aquest dia és festejar! Us recomano mirar com es desprèn dels núvols, et dona sensació de puresa i netedat; és una experiència única i brutal, i a sobre si tens sort podràs veure algú esquiar! El pitjor de la neu és que s’acaba, quan pugen les temperatures veus com se’t desfà a la mà i això és el més trist, però has de pensar que l’has aprofitat i que, en qualsevol dia, podrà tornar a deixar un paisatge no molt quotidià.

El dia 23 de juny vaig arribar a un hospital de Kènia on em van acollir molt bé. Em va sobtar molt l’estat en què estava l’hospital, la falta d’instruments mèdics i la pobresa en general. Em vaig sentir molt afectada pensant que a Nord-amèrica ho teníem tot i aquí no. Hi havia molta feina a fer… De mica en mica anava curant la gent, des de nens fins a gent gran, fent operacions complicades i dures per a mi, a causa dels pocs mitjans amb què comptava. Em sentia molt bé amb mi mateixa i la gent m’ho agraïa cada dia, també eren molt afectuosos amb mi. Els mesos anaven passant i ja feia un any que era allà, feliç i satisfeta amb allò que feia. Un dia vaig haver d’operar d’urgència un nen de 3 anys que havia trepitjat una mina. L’operació va ser molt difícil però per sort el vaig poder salvar. Vaig saber que aquest nen era orfe i quan el vaig mirar vaig sentir un buit al meu cor que em volia dir que l’havia d’adoptar. Li vaig posar el nom del meu difunt marit, James. La seva pell era ben morena, el seu cabell feia uns rínxols molt divertits, tenia els ulls marrons i ametllats que transmetien amor i alegria. En James em va ajudar a tirar endavant i a tenir forces per al meu dia a dia.

Per tu, James Em dic Emily i tinc 39 anys, soc metge especialitzada en cirurgia general. L’any passat la mort de la meva parella va fer que necessités un canvi en la meva vida. A causa d’aquests fets vaig decidir anar-me’n a l’Àfrica com a missionera, a ajudar amb els meus coneixements a qui li fes falta.

Vaig estar molt contenta d’haver aconseguit que ens enviessin medicaments i vacunes per curar els malalts. També instruments més moderns per facilitar la feina dels metges que érem en aquells moments allà. Vaig decidir quedar-me a viure allà, a Kènia. Ara la meva vida sí que tenia sentit! EMiLY

quedar molt trista, però van pensar que els seus pares havien format una família molt maca.

La vida Hi havia una vegada una parella d’amics, es deien Maria i Jan, i es van fer molt amics, fins que un dia es van començar a enamorar un de l’altre. Un bon dia en Jan es va acostar a la Maria, li va agafar la mà i li va dir si volia sortir amb ell. La Maria li va dir que sí. I tot va començar… Van passar els anys i van tenir dues filles, la Marina i la Martina, i un fill que es deia Manel. Quan la Martina tenia 14 anys, la Marina, 16. i en Manel, 10, en Jan i la Maria van decidir separar-se perquè tot el dia es discutien. Els fills estaven molt tristos, i no sabien què fer, perquè passaven els anys i els seus pares cada vegada estaven més tristos, tant en Jan com la Maria se sentien sols. Un dia van quedar per sopar, es van trobar i van pensar que podien tornar a ser una família com abans. Van tornar a ser feliços tots plegats una altra vegada. Els fills es feien grans. També es van casar. La Marina va ser la primera a casar-se. I al cap d’un temps va tenir bessons, un nen i una nena, el nen es deia Martí i la nena es deia Joana. En Jan i la Maria eren uns bons avis però ja es feien grans. En Jan es va començar a trobar molt malament, li feia molt mal l’esquena, al final ja no podia caminar i havia d’anar amb cadires de roda. La Maria el cuidava molt però també es feia gran. Quan en Jan tenia 80 anys va tenir un atac de cor i es va morir. La Maria estava molt trista i no sabia què fer. Els seus fills en veure-la tan trista li van comprar un gos perquè li fes companyia, però la Maria al cap d’un any també es va morir. Tota la família va

Tornar a començar? ISAAC. Sempre havia pensat que era un nom bonic. El so de la doble A em feia pensar en el moviment de les ones. La C final tallava en sec l’harmonia. Com quan el mar toca una roca i les onades s’esvaeixen de cop. Aquell dia, asseguda davant del far, mirant a l’horitzó, em preguntava què podia haver passat perquè aquell nom tan bell pogués haver-se convertit en el meu pitjor malson. Quan sentia aquella paraula, començava a tremolar i els ulls se’m negaven de llàgrimes. Set mesos abans, amb els meus 19 anys acabats de fer, havia conegut un noi. Venia amb mi a història de l’art, a la UAB. El primer dia es va asseure al meu costat, ja que va arribar tard i era l’única cadira que encara no estava ocupada. No em va dirigir la paraula durant setmanes, tot i que no m’ho vaig prendre pas personalment, ja que, pel que veia, no es relacionava amb ningú del curs. De sobte, un dia, em va preguntar: —Si fossis una paraula, quina paraula series? Siguem realistes: no entraria dins de la llista de preguntes que fas quan coneixes algú. Tot i així, en aquell moment em va semblar perfectament perfecta. Va ser el primer cop que em va parlar i, en mirar-li la cara, vaig saber que no seria l’últim. A mesura que anava passant el temps, augmentava la meva curiositat cap a aquell noi. Anàvem parlant, fins i tot havíem anat a

esmorzar junts algun dimarts, just abans d’anar cap a l’aula, però jo no en tenia prou. Necessitava alguna cosa més. A poc a poc, vaig anar descobrint que n’estava completament enamorada. Anava esperant i esperant. Fins que un dia no vaig poder resistir-m’hi i el vaig besar.

dinar, els meus pares van tornar cap a casa i els més joves ens vam quedar a fer la sobretaula fins a les set del vespre, quan també vam marxar.

I aquí va començar tot. Vam començar a sortir junts, fins i tot es podria dir que teníem cites romàntiques. El vaig presentar els meus pares, l’Helena i en Marc, a qui els va caure molt bé. A la Uni sabien que érem nòvios i a les meves amigues els encantava que jo també tingués parella.

—No, ja condueixo jo, no fos cas que se’t acudís seguir l’Adrià —va dir, amb un to burleta i pronunciant l’última part de la frase gaire bé xiuxiuejant.

—Ja era hora! —deien totes, especialment la Carla, qui sempre havia sigut més romàntica. En aquella època, jo era la més feliç del món. Estar amb ell em feia sentir única i especial. El que mai m’havia cregut, però, era que, en les persones, les aparences enganyen. El terror va arribar un dissabte plujós. Havíem d’anar a un dinar familiar a Orís, un poblet perdut d’Osona, on vivien els meus avis. La meva mare va voler convidar-lo. —Serà divertit —va dir—. A més, si aneu en sèrio, potser li haurem de presentar la família —va continuar amb un to divertit. Jo, pensant secretament que tenia raó, vaig proposar-li de venir al dinar i ell, encantat, va acceptar. Al dinar van venir tots els meus cosins i les seves parelles. La Sònia ens va presentar l’Adrià, el seu nòvio i jo els vaig presentar l’Isaac. Durant el dinar, vam començar a parlar animadament. Vaig descobrir que aquell tal Adrià era un noi molt enigmàtic i, durant quasi tota l’estona, vaig estar-hi parlant. Tot i que estimava moltíssim l’Isaac, no vaig poder evitar sentir-me atreta per aquell interessant estudiant de química. Quan es va acabar el

L’Isaac s’havia passat una mica amb la beguda i em vaig oferir a conduir jo, però ell s’hi va oposar:

Aquell comportament no me l’esperava per res. Durant tot el camí no va callar. Em va començar a insultar, primer burlant-se’n i després amb la cara més seriosa que li havia vist mai. Em va insultar d’una manera cruel, acusant-me de voler acabar la nostra relació, de voler canviar-lo per l’Adrià. No havia vist mai ningú tan gelós i, jo, no sabia què fer. Mai m’havia dit una sola paraula negativa. Vaig provar d’interrompre’l uns quants cops, però es rebotava cridant. A partir d’un punt, vaig deixar d’escoltar-lo. Em queien les llàgrimes. Tenia molta por. L’Isaac estava completament descontrolat i més d’un cop havíem estat a punt de xocar i sortir de la carretera. En arribar a casa, no podia estar més contenta. Havia sigut l’hora i mitja més llarga de la meva vida. Vaig baixar del cotxe corrents, disposada a explicar-ho tot als meus pares i a tallar amb l’Isaac al més ràpid possible. Però a mig camí de l’entrada, ell em va atrapar i em va pegar. A partir d’aquell moment, vaig notar el mal cada vegada que la seva mà em tocava la cara, la sang que em rajava. No recordo res més que la veu de la meva mare i la sirena d’una ambulància, el que a mi em va semblar hores després. Aquell dia, m’acabaven de donar l’alta. Així que jo estava allà, asseguda a la vora del mar, pensant en com continuar com abans. M’havia passat dos dies en coma, estirada a l’hospital,

seguits d’un tractament psicològic intens. Mentre mirava el mar, vaig rebre un missatge de l’Isaac, que em demanava quan em podria venir a veure i dient que li sabia tant de greu. No el vaig poder contestar, no em vaig atrevir a dir-li que m’havia fet adonar del descontrol inhumà de les persones sota els efectes de l’alcohol; a dir-li que, en poc temps, havia passat de ser de les persones que més estimava a ser el monstre dels meus malsons.

Somiem desperts Podríem somiar desperts i complir el que pensem. Podríem somiar un món sense por ni dolor. Un món sense guerra ni dèria.

Llocs del món on una joguina millora una vida o millora per uns instants la vida d’un infant, i llocs on un tros de pa val més que qualsevol altre menjar. Persones que segons la teva manera de fer i pensar et poden marcar o etiquetar, i llocs on segons si ets home o dona has de fer en contra de la teva voluntat coses que t’han obligat. Segur que tu i jo ja hem pensat en canviar aquesta trista realitat, però no hem actuat. Si féssim alguna cosa aviat canviaríem les coses tots plegats. Tot i que això encara no s’ha acabat ni solucionat, jo només sé que ho he somiat, i ho vull fer realitat.

Vivim en un món imprudent i exigent en el qual ens jutgem per la religió, l’ètnia i el color, i tot això em provoca un profund dolor. Un món on no podem ser qui realment som, i per por del que passarà no ens podem expressar. Un planeta on moltes ments no es preocupen pel medi ambient, ni per tenir cura de la natura. Convivim amb gent que tota la vida han nedat a contracorrent, que han hagut d’abandonar la seva terra per culpa de la guerra i que a sobre d’això, a la societat, alguns no els han acceptat.

Edmond —No! Pareu! No ho feu! —Què has dit?! —va dir el rei. —Ell és innocent! —vaig dir. —Mateu-lo! —va dir carregat de ràbia. —Escapa, Edmond! —va cridar l’Arnald. Vaig arrencar cap al cavall, vaig saltar al llom de l’animal i vam arrancar cap a les terres del nord. Els guàrdies reials no em van poder atrapar sense els seus cavalls que havien deixat als estables reials.

Pel camí vaig anar deixant un rastre de pedres que esperava que l’Arnald seguiria, com havíem acordat per si algun dels dos algun dia es trobava en una situació d’emergència. Començà a caure la nit i vaig preparar una foguera per escalfar-me durant la nit i esperar l’Arnald. Em vaig preparar un llit de fulles i m’hi vaig disposar a dormir. Quan em vaig estirar vaig sentir les petjades d’un cavall; em vaig espantar però, de seguida, vaig veure l’Arnald sortir d’entre les tenebres. —No t’han seguit oi? —vaig preguntar jo. —No —va contestar l’Arnald—. Anava girant cua de tant en tant per si venia la guàrdia reial. —Sort —vaig introduir. —Per cert, on ens dirigim? —va preguntar. —A Hyll’s Hill, a les terres del nord. —Estàs boig?! —va xisclar—. Saps molt bé que allà la gent de Kingsharbour no és benvinguda. —Per això! —vaig contestar—. Som fugitius del rei Arthur. Ens donaran refugi i protecció del rei. Després d’uns moments de silenci l’Arnald va dir: —D’acord, el que diguis, però ara anem a dormir que ja estic cansat.

Quan el perill va acabar, vam reprendre el camí cap a Hyll’s Hill. Després d’un parell d’hores de camí se’ns va presentar la imponent Hyll’s Gate amb una trentena de guàrdies amb la característica armadura blanca i capa negra. —Què voleu? —ens va dir el que semblava el cap de la guàrdia. —Som fugitius del rei —va dir amb valentia l’Arnald—. Pensàvem que aquí ens donaríeu protecció envers al rei. —I què us fa pensar que us acollirem? —Tenim informació directa del rei que us podria beneficiar. Després d’aquestes paraules de l’Arnald, la Hyll’s Guard va obrir la gegant porta de marbre treta de la pedrera més alta del món. Un guàrdia ens va guiar fins a la part més alta del turó on hi havia el castell ara governat per Dave Hyll. En arribar-hi se’ns va obrir la porta de fusta de roure de Montlijart i allí el guàrdia que ens va guiar va marxar i un home que semblava un criat amb pantalons negres i camisa del mateix color va dir: —Qui veniu a veure?

—Amaga’t, ve el rei! —vaig balbucejar.

—Volem parlar amb el senyor Hyll —vaig dir— . Som fugitius de Kingsharbour i tenim informació que el podria ajudar en la interminable guerra amb el rei. Amb aquesta informació podríeu tornar a governar el regne i tornar a ser el poble més poderós.

—Merda! —va xiuxiuejar.

—Passeu —va comentar amb certa curiositat.

Vàrem entrar al bosc apartant-nos del King’s Way perquè les tropes enemigues no ens detectessin. No estàvem segurs de si eren tropes reials, però ens vam amagar ja que hi havia més possibilitat que fossin tropes reials o desertors que no pas camperols o pagesos.

Ens va obrir la porta cap a la estança del senyor i el vam trobar assegut al seu tron d’or.

Després d’això ens vàrem posar a dormir. A l’alba ens vam despertar, vam menjar una llesca de pa que l’Arnald havia pispat de Kingsharbour i vam marxar cap a Hyll’s Hill.

—Què voleu? —va preguntar. —Volem parlar amb vós sobre Kingsharbour i el rei —va dir l’Arnald amb contundència.

—Expliqueu-me’n més detalls —va comentar encuriosit.

—Nosaltres dos també lluitarem! —va dir l’Arnald ple de coratge.

—El rei està preparant una guerra per prendre-us tot el poder i aconseguir aquestes terres. Ell voldria atacar-vos per sorpresa d’aquí a una vintena de dies, segons calculem. Hauríeu d’estar preparats en tot moment per si venen a atacar —vaig informar amb contundència.

—No ho dubto. Armeu-los! —va dir sortint per la porta.

El rei es va acostar a la porta de la seva cambra, la va obrir i va dir als seus criats:

—Ja venen!

—Prepareu una habitació proveïda amb aigua i menjar per a aquests dos nois! Va tancar la porta i es va tornar a asseure al seu tron: —Expliqueu-me més coses—va ordenar. —Vindran amb un exèrcit d’uns 2.000 guàrdies més 100 guerrers que esperen arreplegar pel camí, i també estaven barallant la possibilitat d’agafar els pagesos més forts que trobessin, parlaven d’uns 100 més —va afirmar l’Arnald. —Us agraeixo molt la col·laboració, aneu a la vostra cambra i us anirem mantenint informats de tots els nostres moviments —va comentar el senyor Hyll. —Gràcies senyor. Vàrem dirigir-nos a la nostra cambra i sense creuar-nos ni una paraula amb l’Arnald vam començar a menjar com desnodrits i, després d’això, vam anar a dormir als nostres llits de lli, brodats d’or i amb estructura de granit. Dormir en aquell llit era com passar la nit sobre un núvol.

Això va ser l’últim informe que vam rebre d’en Dave Hyll abans de la batalla. El dia següent, a l’alba, vam sentir que cridava un cavaller: —Totes les tropes a les seves posicions: arquers, als turons; guerrers darrere la Hyll’s Gate en la posició entrenada; guàrdies del castell, veniu amb mi, i vosaltres dos, també — va dir deixant-s’hi la veu. Nosaltres el vam seguir, no sabíem on ens portaria però confiàvem en ell. Vàrem entrar en un túnel fosc, en Dave va encendre una torxa i vam continuar caminant. En arribar al final del túnel, se’ns va plantar una porta allà davant, el rei va treure la clau i va obrir-la. En obrir-la es va sentir el rugir d’una desena de dracs gegants: —Que cadascú pugi a sobre un d’ells —va dir en Dave—. Són fàcils de controlar, són com cavalls. Ràpidament vam pujar als dracs, es van obrir unes comportes i els dracs van sortir. Els dracs van agafar una velocitat estratosfèrica, més gran de la que qualsevol de nosaltres hauria pogut imaginar.

Van passar els dies i, com el rei ens va prometre, ens anava informant de la situació:

En pocs segons estàvem sobrevolant el camp de batalla i anàvem veient com els soldats amics i enemics dirigien la mirada cap al cel:

—Hem aconseguit arreplegar, en total, un exèrcit de 2.100 persones. Creiem que això serà suficient per parar les tropes reials —va dir el rei contundent.

—Perquè els dracs escupin foc estireu la corda del seu llom —va instruir el senyor Hyll—. Avall! Tots els que anàvem sobre els dracs vam baixar al camp de batalla.

En el moment en què sobrevolàvem les tropes enemigues, vam estirar la corda i ens vam carregar un parell de centenars de soldats enemics entre tots. Vàrem pujar i ens vam disposar a repetir l’operació.

totes les tropes menys la Cort Reial, i el nostre senyor va dir: —Alto al foc —va dir dirigint-se a les seves tropes, i després es va dirigir al rei—: Rendeixte, ara que pots. —Mai! —va contestar entre gemecs.

Abans de la tercera passada ja només quedaven un miler d’homes de les tropes enemigues i vam observar que es retiraven seguint les ordres del rei. —Som-hi! —va dir en Hyll deixant-s’hi els pulmons—. Jo baixaré a parlar amb les tropes terrestres! —va arribar a l’altura de les nostres tropes—. Seguiu-los! Sense por! Després, un exèrcit d’uns 1.700 soldats que devien quedar es va començar a moure en direcció a les tropes reials. Les tropes reials es movien més ràpidament que les tropes de Hyll’s Hill degut a la seva magnitud, inferior a la nostra. Tot i això, les tropes reials van anar caient per la pressió que exercíem des dels dracs i els arquers. Després de passar una vegada vam decidir d’acorralar els soldats pel darrere per atraparlos. La meitat dels soldats amics van sortir per la Hyll’s Gate i es van esperar davant d’ella, formant una muralla esperant que la resta pogués sortir. Quan la majoria de soldats havien passat la muralla es van desplaçar endavant cap a les tropes reials encara retingudes per nosaltres. Amb poc temps les nostres tropes van haver arribat allà on hi havia les del rei Arthur, en aquell moment els que estàvem al llom dels dracs ens vam enlairar per atacar. Després d’aquest atac només quedaven un centenar i mig d’efectius de les tropes enemigues, i vam repetir l’operació matant

Vida Vida, paraula càlida, gens buida. Utilitzada en tot moment, no absent en aquest present. Però sabem què és la vida en realitat? Vida, vida, què és la vida? Pregunta poc freqüent, de la qual la gent n’hauria de ser conscient. Vida, és sols una propietat essencial, o un concepte primordial? Balança entre el bé i el mal, determinada amb una fi fatal, cicle existencial. Vida, és viure el moment, sense importar què passarà l’instant següent, aventura, que es comença sent una criatura.

Vida, és el que tu vols que sigui,

sense que cap persona com ha de ser et descrigui, cadascú ho veu d’una manera diferent per molt que no sigui coherent.

Llums Múltiples Agafo la meva ampolla de Jack Daniel’s, trec el tap i em serveixo tres dits de whisky amb un parell de glaçons. Surto al balcó a contemplar el Bronx, el barri marginal de Nova York: sirenes, gemecs de prostitutes, altaveus al màxim, llums parpellejant, i jo, tancat en la habitació d’un motel. Esperant a les set en punt per sortir per la porta, més ben dit, una cortina mal penjada, i vestit amb quatre draps foradats que em serveixen de samarreta, preparat per un altre dia a la cuina del bar de la cantonada. Els únics clients que hi entren són homes que surten del club de prostitució del costat del motel on habito, amb una violenta fragància de cigarreta i cervesa de llauna. L’amo del bar n’és un d’ells, un home de 53 anys, alt, de fisonomia corporal anorèxica, barba extremadament repugnant i roba de fa més d’una setmana. Les set en punt, em poso l’abric i contemplo la fredor de la boira, sento cada una de les partícules de boira sobre el meu rostre nu. Entre aquesta puc observar com m’acosto a un cartell, Eduard’s bar; les puntes desgastades i un llum sobre ell li donen un aspecte de deixadesa. I no és pas el contrari. Entro per la porta de la qual en surt un soroll oxidat, repulsiu. Les meves orelles hi estan acostumades, la rutina. L’aroma de vellesa i alcohol, llums fosos i ell, esperant el seu entrepà de formatge i la seva copa de Cardhu. Una mena de corda em rodeja la cintura i un

petit mantell em cobreix les cames fins als genolls. La serra del ganivet obre el pa en dues meitats, la copa transparent es tinta d’un marró aiguat en el qual es filtra la llum del sol, deixant una ombra brillant sobre la taula de fusta desgastada. Les agulles primes i fràgils del rellotge es mouen a un pas accelerat, darrere d’un vidre trencat contemplo com el sol s’amaga i el paisatge del barri marginat s’enfosqueix, queda totalment fosc. Les cames em flaquegen, el cos em tremola, la llum de la lluna enlluerna el carreró de camí cap al motel. En la distància puc veure uns llums de neó, lletres roses fluorescents. Puc reconèixer aquests llums, em són molt propers, molt familiars. Un pensament em recorre tot el cos, per un moment em dic a mi mateix: «entra i busca plaer», però de seguida me n’oblido. Segueixo el meu camí cap al motel. Com de costum, agafo la meva ampolla de Jack Daniel’s i me’n serveixo tres dits amb un parell de glaçons. Surto al balcó a contemplar el barri, en ell puc reconèixer els llums de neó. La situació em supera, agafo el whisky i d’un glop me l’acabo, deixant els glaçons subtilment desfets i una petita línia quasi invisible d’aquest en el vas. Agafo la cartera de pell, la jaqueta i surto del motel, puc notar la fredor de la nit sobre les meves galtes. A poc a poc contemplo com dels meus ulls, amb una brillantor cristal·lina, en surt reflectida la llum de neó; amb la ment encara indecisa agafo el mànec de la porta de vidre i hi entro. Les meves orelles capten la música a poc volum, simplement és per ambientar, suposo. Només d’entrar em trobo amb una dona baixa, ornamentada amb moltes joies, i amb una mena de manta que li fa de vestit. Avanço pel passadís, puc sentir l’olor d’ambientador de roses, les parets amb un paper pintat malparat i portes, moltes portes.

La dona em deixa sol al davant d’una de les portes, no és el primer cop que faig això d’anar a un club. Giro el mànec, entro a la foscor de la sala i contemplo com uns leds il·luminen amb poca potència l’habitació. Sento cada un dels seus dits sobre la meva esquena, el seu alè sec sobre el meu coll, els meus llavis sobre el seu rostre... Amb la cigarreta mig penjant del costat dret d’entre els llavis, em poso la samarreta i surto per la porta. De camí cap al motel, de nou, sento com el meu cos està dèbil, tot em fa mal, tinc la sensació de ser més gran. Ho ignoro totalment, o no. Quan arribo al motel vaig al lavabo amb la intenció de refrescar-me, no em trobo bé. Em miro al mirall, ja fa dies que no ho feia, i em trobo amb un rostre anorèxic, barba extremadament repugnant, roba bruta, i de cop recordo que acabo de venir d’un club. No tinc coneixement d’aquesta aparença, però alguna cosa en mi em diu que no estic sol. Encara sorprès, vaig a servir-me un vas de Jack Daniel’s com de costum, però en comptes d’aquest m’hi trobo Cardhu. Finalment no em serveixo res. A la finestra hi reconec penjada una nota d’un groc fluorescent en la qual es pot llegir: «Pròxima cita: 8 de maig Psicòloga: Bella Crown Causa: trastorn de personalitat múltiple».

Secrets ocults Era un migdia qualsevol, jo m’acabava de llevar, estava a la meva habitació: l’habitació estava desordenada, encara feia olor d’alcohol i cafè d’ahir, que en vaig prendre per mantenirme despert, hi havia llibres i documents per tot arreu. Vaig decidir endreçar l’habitació i anarme a vestir. Al matí vaig decidir no anar a treballar, ja que ahir a la nit vaig fer la feina assignada i em van donar el matí lliure. Vaig decidir anar a casa de l’àvia a dinar i així fer-li companyia, ja que des que el seu marit, és a dir, el meu avi, havia mort se sentia molt sola. Vam dinar a la cuina, la cuina era molt antiga, ara es podria dir vintage, estava neta i feia olor de fregit, era de tons marrons, tenia alguna floreta per decorar, era de mobles rústics, tenia una petita taula de fusta i allà va ser on vam menjar, el sostre era de bigues gruixudes. Em va omplir de menjar fins que no vaig poder més, i quan vam acabar ens vam dirigir al menjador. Ella va fer migdiada i va insistir que jo també en fes, però jo feia relativament poc que m’havia llevat, així que li vaig negar. Em va encendre la televisió, vaig buscar algun programa que em pogués agradar, però no n’hi havia cap; volia marxar, però no sense acomiadar-me de l’àvia, i tampoc la volia despertar. Vaig decidir anar a donar una volta per la casa. Vaig entrar a cada una de les habitacions sense fer massa soroll, estaven totes ordenades, amb olor de tancat o humit i una mica també de fregit de les croquetes que ens havíem menjat anteriorment. Vaig entrar en un gran despatx, el del meu avi. Em vaig posar a buscar uns dibuixos de quan era petit, perquè recordo que els guardava en l’únic moble de color, era de color blau fosc. Per obrir-lo havia de posar un codi, el codi no estava enlloc però en canvi vaig trobar un parell de pistes: havia de buscar el codi per la sala i era un número de vuit dígits. A mi sempre m’han agradat molt les aventures, però

sobretot el misteri, en aquest cas semblava un escape room i jo, certament, era bo, molt bo. Vaig buscar per tots els mobles i en tots els objectes: un estava dins d’una tassa plena de bolis blanca, posava «I NEW YORK», jo mai havia vist aquella tassa i no sabia que la meva àvia havia anat a Nova York, però vaig pensar que no hi havia posat prou atenció i que era indiferent mentre hagués trobat el número. El paperet era també blanc, et posava l’ordre i un número, era el número cinc en la llista i recordo que aquest primer era un 6.

perquè, igual que jo, era detectiu. Va ser el que va tancar milions d’empreses, ja fos per explotacions infantils o per maltractes de gènere. Estava treballant als EUA i estava protegit per l’estat, ningú podia saber que estava viu però ell no ho aguantava i va acabar dient-ho a la seva dona. Cada cert temps rebia notícies seves i cada dos anys la venia a veure. Feia uns dies la meva àvia havia rebut una carta seva dient que vindria d’aquí a poc.

El segon el vaig trobar posat dins d’un bolígraf, d’aquells de plàstic transparent que se’ls veu la tinta, era el tercer dígit i era el número 9. El tercer el vaig trobar en una funda vella d’ulleres de sol, era l’últim número de la llista i era un 7. El vuitè recordo que estava a la pota d’una cadira, era el primer número de la llista i era un 0. Dels altres tampoc me’n recordo gaire bé, però el codi final era «06986147», em vaig dirigir a posar el codi per així, d’una vegada, poder veure els meus dibuixos, i no, no vaig trobar precisament això... Allà hi havia un munt de documents i carnets falsos del meu avi. Fins aquí tot semblava «normal», fins que vaig veure que era vàlid fins al 2022, i en teoria el meu avi feia trenta anys que havia mort. Vaig pensar que era un error o que ho havia llegit malament. Ho vaig tornar a mirar, aquesta vegada, però, vaig mirar quin dia se l’havia fet. No m’ho podia creure! Feia un any justet que l’havia fet; però, llavors, és que la meva àvia li anava fent carnets tot i estant mort? Necessitava respostes. Vaig tancar la porta del despatx tot enfadat i em vaig dirigir al menjador, amb el cop de porta vaig despertar la meva àvia. Li vaig demanar respostes de tot allò del despatx. No us ho creureu, però em va dir que el meu avi mai va morir, que estava viu, que viatjava molt

Marina, 16-2-2019 Cada dia em sento més perduda, no sé què busco ni què he de trobar per ser realment feliç. Cada nit els meus ulls són grans oceans d’aigua i durant el dia intento mostrar el meu millor somriure, però ja n’estic farta, estic farta d’actuar davant dels altres. Em sento com un nàufrag perdut per l’Atlàntic, sense saber cap on ha de tirar per anar endavant. No és que ningú em faci res en especial, sinó tot el contrari, tinc la sensació que soc invisible a tothom, que ningú es preocupa realment per mi. Cada dia és el mateix, llevar-se, anar a l’escola, anar a dormir..., i malauradament odio les rutines. A l’escola no és que m’assetgin ni res per l’estil, però no tinc un grup d’amigues d’aquelles que s’estan tot el dia xerrant i rient, però és que jo no demano tant, amb una sola bona amiga em conformaria, una amiga d’aquelles que saps que sempre hi serà, tant en els bons com en els mals moments. Abans en tenia una d’així, es deia Bruna, dic que es deia perquè es va suïcidar ara farà tres anys; sempre he pensat que jo era la culpable de la seva mort i des

d’aleshores sento un gran buit dins meu, em falta alguna cosa. Quan es va morir vaig haver d’anar al psicòleg, em va dir que amb el temps em passaria i aniria fent noves amistats, però res d’això ha passat. Mai ningú s’ha dignat a venir una estona amb mi al pati quan tothom veia que estava sola menjant-me l’entrepà, mai ningú ha volgut fer cap treball amb mi i tampoc mai ningú ha vingut a donar-me suport quan plorava. Els meus pares estan separats, i jo vaig deambulant d’un lloc a un altre, sense un rumb concret, una setmana aquí, ara una allà, no sé si era millor quan estaven junts o ara. Quan estaven junts, es cridaven tota l’estona, discutien per tot, i ara ni es parlen, no es volen ni veure. No sé si no veuen que per culpa d’ells jo també estic malament, que a mi també m’ha afectat, només es preocupen d’ells mateixos, són uns egoistes. No puc entendre com no veuen què passa al seu davant, la seva filla s’està desfent, se n’està anant a poc a poc i ells ni s’immuten. Jo els demano ajuda a crits, però no sé si no em senten o no em volen sentir. Per tot això he decidit que me’n vull anar amb la Bruna, en aquell preciós lloc on no hi ha problemes ni preocupacions, ben bé no sé què m’hi espera, però estic segura que és molt millor que la vida que tinc ara mateix. Si tot surt tal com ho he planejat, quan els meus pares trobin això jo ja no hi seré, però pares, quan ho trobeu penseu que ho he fet per sentir-me millor, per ser més feliç, per poder tornar a ser aquella nena alegra i despreocupada que era abans, no vull plorar més en silenci, espero que ho entengueu. Sé que us costarà assimilar-ho, però és la meva decisió. Ho sento molt pel dolor que us causaré, però jo no puc seguir així. Quan una persona abandona l’esperança, mai més res té sentit. Jo l’esperança fa temps que la vaig substituir per un buit terrible dins meu, per dolor, per solitud. No puc seguir fent veure

que puc lidiar amb la meva vida. Sé que és el millor per a mi, no espero que ho entengueu. Només vull descansar de mi mateixa. De les llàgrimes de la Marina en van brotar rius de dolor i sofriment, les seves ganes de plorar van donar lloc a la son i els seus ulls es van tancar, va caure en un somni amarg del qual mai més es va despertar.

Fa 20 anys. 20 d’abril de 1979 Vaig néixer un divendres de primavera, la mare era soltera, no tenia recursos i em va donar en adopció. Ella no ho volia fer, però va haver de prendre aquesta decisió per fer el millor per a mi. Aquella mateixa nit em van portar a l’orfenat de Sta. Llúcia, allà les monges, amb molta cura, em van cuidar a causa que la meva salut era molt delicada. Un any més tard ja era forta i valenta, estava preparada perquè m’adoptessin. 20 de desembre de 1980 Aquell dia, els meus nous pares em van adoptar, va començar una nova vida per a mi. La meva infància va ser la d’una nena feliç i perfectament educada, el pare era representant d’una empresa i sempre havia de viatjar molt. Ell sempre em regalava souvenirs d’allà on anava. La mare, en canvi, treballava en una farmàcia als matins i a les tardes m’ajudava amb els deures o senzillament ens assèiem i preníem un te calentó. A vegades anàvem al cinema o al parc a jugar, també m’ajudava a organitzar les meves fetes

d’aniversari perquè tothom s’ho passés bé. Ella i jo sempre hem estat molt unides. Ella sempre m’ha estimat molt. Per això, quan vaig fer 18 anys, la mare em va explicar que realment jo era una nena adoptada, i em va donar l’opció d’ajudar-me a buscar la meva mare biològica. El pare no hi estava d’acord, es va entristir, ja que pensava que poder els deixaria d’estimar o els abandonaria. És per això que vaig decidir deixar-ho córrer i centrar-me de nou en els estudis. 20 d’abril de 1999 Quan vaig fer 20 anys el pare ja feia quatre mesos que havia mort i em va tornar a venir la curiositat de trobar la meva mare biològica. La mare hi va estar d’acord i em va donar tota la documentació de l’adopció i aquí va començar la meva recerca. Setmanes més tard ja tenia el nom de la meva mare biològica, i un amic que treballava a l’ajuntament em va ajudar a buscar més informació sobre ella. Dies més tard em va portar un document del cementiri a nom de la meva mare. Feia tres anys que havia mort en un accident de cotxe. Em vaig quedar parada i no ho volia creure, no la vaig poder conèixer. No va ser fins mesos després que vaig tenir el coratge d’anar al cementiri. 20 d’agost de 1999 Aquell dia, per fi, vaig poder anar-hi. La mare em va acompanyar, però es va quedar al cotxe. Quan vaig arribar a la seva làpida em vaig adonar que havia mort aquell mateix dia feia tres anys. Al seu costat hi havia un ram de flors sec i una fotografia d’ella. Era molt guapa. Em vaig ajupir per veure-la de prop i de sobte algú em va tocar l’espatlla i una veu em va preguntar si la coneixia. De seguida vaig fer dues passes enrere mentre contestava que no. La noieta que hi havia plantada al meu davant

es va ajupir i va canviar el ram de flors mentre m’explicava que era la seva mare. De sobte un home va aparèixer darrere d’ella i en mirar-me es va sorprendre. Em va preguntar si jo era familiar de la Janet, la seva dona, i abans que jo pogués respondre va dir-me que m’assemblava moltíssim a ella i que qui era jo. Jo no s’havia què dir, estava sense paraules. De cop l’home va trencar el silenci preguntant-me si era jo la filla de la Janet, la que va haver d’abandonar quan era jove. Tota estranyada, el cor em va començar a bategar. Cada cop m’anava més de pressa i de sobte vaig dir que sí. La jove de cop i volta es va apropar a mi i em va fer una abraçada. Jo no entenia res. Ells em van explicar que la Janet sempre parlava de mi. Superada per la situació em vaig posar a plorar i vaig marxar corrents, la jove em va seguir i em va demanar que no m’espantés, em va donar el seu número de telèfon per si volia parlar de la nostra mare. Vaig marxar i en arribar al cotxe la mare em va preguntar com havia anat, i jo entre llàgrimes li vaig dir que no volia parlar. Dies més tard en vaig parlar amb la mare i em va convèncer que anés a veure’ls. 20 de setembre de 1999 Vaig trucar a la jove un mes més tard i em va dir de quedar, em va donar la seva adreça i vaig presentar-me a casa seva. Vam parlar de com era la nostra mare, vam veure algunes fotos d’ella i el seu pare em va explicar grans anècdotes. El que més em va agradar va ser el fet que la Janet em tingués present en la seva vida, que parlés de mi i que em recordés. Quan vaig arribar a casa ho vaig explicar tot a la mare. Se’n va alegrar per mi. 20 anys més tard… Avui dia encara ens trobem tots plegats, la meva relació amb la meva germana és molt propera i més ara, que soc padrina del seu fill.

Es podria dir que la Janet estaria contenta de veure que tinc una vida plena, tal com ella hauria desitjat.

Emergència a la planta nuclear Era l’hora de despertar-se, estava molt emocionat, seria el millor dia de l’any; a la planta nuclear on treballa el meu pare feien el dia de «porta el teu fill a treballar» i a mi, que soc molt tafaner i curiós, m’agrada molt. El meu pare és físic nuclear, a mi m’encanta la seva feina, vull ser com ell. Vaig sortir del llit disparat, vaig esmorzar molt ràpidament i em vaig vestir. El meu pare encara s’estava llevant, així que el vaig anar a molestar perquè anés més ràpid. Mitja hora més tard vàrem sortir de casa i ens dirigirem a la planta nuclear, que estava molt a prop de la nostra ciutat, a uns deu quilòmetres. Era la millor planta nuclear del país, la més tecnològica, la més segura i la que més electricitat generava. A mi sempre m’agradava mirar com els trens carregats d’urani arribaven a la planta. Aquell seria un dia especial, per passar-ho bé. Com cada any, vàrem entrar dintre la central, com que el meu pare només era un operador que controlava que no passés res dolent, no ens calia fer cap cosa especial. Un cop a dins, ens vam dirigir a la sala de control. Hi havia tantes coses per tocar que jo em tornava boig. Era l’hora de dinar, tot succeïa amb tranquil·litat quan, de cop, una alarma va començar a sonar. El so era molt fort i molts llums de la sala es van encendre. El meu pare va fer un salt de la cadira i, desesperat, va intentar de trobar el problema. Mai havia sonat aquella alarma, era una de les més greus i indicava que el reactor s’estava fonent. El meu pare va donar alerta a

tots els seus companys de feina i es va posar a resoldre el problema. Va tocar molts botons i va accionar palanques, activant sistemes de refrigeració d’emergència i abaixant la potència de la planta, però res funcionava, l’alarma seguia sonant. Evacuar la planta no era una possibilitat, ja que els sistemes d’alarma d’evacuació estaven espatllats i molta gent no ho sentiria i podrien arribar a morir. Un fum negre va començar a envair la sala, jo, cercant el seu origen, vaig arribar a la sala de servidors, que eren els que donaven les ordres a la planta sencera, ordres que es donaven des de la sala de control. Semblaven tots cremats; ho vaig dir al pare i va fer la cara de més preocupació que he vist en la meva vida. Només hi havia una manera de salvar la planta i a tots els que hi treballaven a dins, activar manualment els sistemes d’emergència. N’hi havia tres, i tots necessitaven ser activats per refrigerar la planta, si no hi hauria una explosió molt forta, i la radiació ens mataria. Els pocs que van rebre l’alerta es van reunir a la sala de control, el meu pare volia que marxés a casa, i de fet estava a punt de sortir per la porta, però un treballador em va cridar, em va dir que hi anés, que em necessitaven. El meu pare no volia que entrés al reactor de cap manera, però en el fons sabia que era l’única manera de salvar la planta. Al final va acceptar. Ens vam dividir en tres grups, un per a cada sistema. El nostre grup va ser el primer de marxar, i era el que tenia el sistema més lluny. Encara no sabia per a què em necessitaven. Vam passar per molts passadissos, portes i màquines fins a arribar a un passadís molt estret, pel qual només jo hi passava. Em van explicar el que havia de fer; un cop hagués passat, havia de caminar uns metres, i després veuria una porta que s’obria amb un codi especial, que era 9261, i en aquella habitació hi havia la palanca que activava el sistema d’emergència. Els altres dos grups ja estaven activant els sistemes. Em vaig memoritzar el codi i vaig començar a travessar

el passadís. Un cop vaig arribar a l’altra punta del passadís vaig començar a caminar, un soroll molt fort em va deixar atordit, i quan vaig recuperar la consciència del tot no recordava el codi, vaig entrar en pànic. Vaig intentar tornar pel passadís però ja era massa tard, les portes de seguretat s’havien tancat per la temperatura i ja no podia tornar enrere. Vaig intentar trobar una altra manera d’entrar o de recordar el codi, però res funcionava. La central s’estava començant a col·lapsar i no quedava gaire temps. Mentrestant, els altres dos grups ja havien activat els sistemes i es dirigien a evacuar la fàbrica, el meu pare, que tenia molta por, va veure a venir què estava passant i quan li van explicar el que passava es va quedar de pedra, però va trobar la manera d’ajudar-me. La central estava a punt d’explotar, jo en pànic, i el meu pare des de fora, amb un megafon, anava cridant el codi. El vaig sentir, es repetia 9261, 9261, 9261... I així molts cops; primer em vaig quedar paralitzat, no m’ho podia creure, pensava que eren al·lucinacions. Un cop introduït el codi vaig estirar fort la palanca. Uns minuts més tard les portes de seguretat s’estaven obrint, la central es va apagar i jo, plorant, tornava corrents a la sala de control, on m’esperava el meu pare. Ningú s’ho podia creure, havíem salvat la central nuclear. Vaig ser commemorat per la meva valentia. Futurs estudis van concloure que si hagués tardat un minut més, la central hauria explotat. Tot i que va ser un dia molt desastrós, me’n queda un bon record. Vaig tenir una experiència increïble. Mig país es va quedar sense energia durant uns dies, els que van trigar a engegar de nou la planta. Ara ja soc gran, m’he graduat en física nuclear i treballo a la planta amb el meu pare. Sempre recordarem el que va passar aquell dia.

Estimada Paula, Un any. Un any des que vas marxar. 365 dies des del teu últim sospir i encara el recordo com si fos ahir. Que ràpid passa el temps i com he notat la teva absència tots aquests dies. Les coses han canviat molt a casa, i com no havien de canviar? La petita Paula ens va fer créixer i valorar cada minut com un regal més de la vida. Eres tan intensa, tan amable i somrient. Eres tan forta, que amb 4 anys ens vas donar una lliçó de vida a tots. Recordo cada dia aquell 2 de maig, de fa quatre anys, ja. Un dia normal, et desperto, esmorzem, ens vestim i anem al metge per a una visita rutinària. Tens 4 anys i se’t veu sana i feliç. Però aquell dia ens donen una notícia que no ens la podíem creure. La teva vida canviaria, la nostra també. Els primers dies els recordo molt negres, com un túnel sense final i sense llum. Òbviament tu no entenies res i tenies ganes de sortir a jugar al parc, d’anar a casa i fins i tot d’anar a l’escola. Com expliques a una nena de 4 anys que té càncer? Aquesta pregunta no em deixava de donar voltes pel cap, però ara veig que mai vas necessitar aquesta explicació perquè amb un tres i no res et vas acostumar a aquesta nova situació i vas fer de l’hospital la teva nova casa, escola i parc. Te’n recordes de com t’agradava acompanyar les infermeres i les doctores a visitar els altres nens de la planta, com si fossis una més? Agafaves la teva llibreta màgica i apuntaves tot de coses que ningú entenia, però realment et vas treure dues carreres amb la teva arribada

a l’hospital. Estic segura que hauries estat una bona doctora, ho portaves a dins. Tothom de la planta coneixia la Paula, i com podia ser d’altra manera!, si no paraves quieta i amb el teu somriure et guanyaves a qualsevol. M’agradava veure com seguies aprenent a les classes de l’hospital i com t’implicaves amb la feina; però sí, ja ho sé que t’agradava molt més anar amb les infermeres. Recordo aquell aniversari que semblava que seria més trist, perquè el teu cos estava fluix pel tractament que et posaven i estaves a l’UCI. Però la màgia sempre existeix i amb les infermeres tan maques que ens vam trobar es va convertir en l’aniversari més especial que havies tingut. Durant la nit van entrar a la teva habitació i la van decorar amb tot de coses que t’agradaven i amb un cartell ben gran que posava «MOLTES FELICITATS, PAULA». Quan et vas despertar no podies parar de saltar d’alegria i amb l’arribada del pastís de xocolata i el superregal del teu tiet es va convertir en un dia molt bonic. Des del primer moment hem estat molt agraïts a tot l’equip de la planta i de l’UCI, ens van permetre fer moltes coses perquè poguessis viure tantes experiències com fos possible; al principi per fer-te feliç i al final perquè haguessis pogut fer tantes coses com fos possible. Per això vam poder entrar amb la teva bicicleta nova a l’UCI perquè aprenguessis a anar-hi, que ràpid en vas aprendre i llàstima que hi havia poc espai. Però per molt que ho fas tot tan bonic com pots, que li fas regals perquè estigui contenta, un càncer és un càncer. Vam aconseguir lluitar tres anys amb ell, però al final tenia data i no per bé. Després de mesos i mesos de tractaments a l’hospital, entre la planta i l’UCI, tot semblava que responia positivament. Un dia vam rebre una altra mala notícia: tot el que havíem fet que semblava que anava bé, havia

estat inútil perquè el càncer havia tornat a aparèixer i la lluita començava des de zero, però aquest cop sabent que les probabilitats de supervivència eren d’una entre mil. Després d’aquesta notícia, vaig veure que la forta de casa eres tu. Vaig veure que havíem d’aprofitar cada minut amb tu. Volíem fer-te viure tot allò que et quedava per viure però que no viuries. Per això vam agafar i a principis d’any de l’any passat vam marxar a Disneyland París, on per fi vas conèixer les teves princeses preferides i et vas sentir com una més. Jo no em cansava de mirar-te i veure com n’eres de feliç. Va arribar el dia. El teu cos no podia lluitar més. Ja no li quedaven forces. No m’ho podia creure, no et volia deixar marxar. Encara no. Però mentre ens donaven la notícia, vaig sentir una veu de fons que deia: «Vull descansar». Les coses van quedar més que clares i els metges van fer el que els tocava per acabar amb el teu patiment. Un any després se’m fa molt dur escriure aquestes paraules. Se’m fa molt dur recordar cada moment, però alhora ho recordo amb felicitat, perquè vas gaudir d’aquesta vida tant com vas poder, i nosaltres de tu. Ens vas ensenyar molt, Paula. T’estimo molt, la mama

Jo voldria... Jo voldria en un pot, una rosa de cent fulles amb una tija de mil punxes de color roig sanginós. A l’abril la colliré i a sant Jordi la duré cavaller de Catalunya, una rosa de cent fulles amb la tija de mil punxes de color roig sanginós. La duré a sant Jordi, cavaller de Catalunya per poder trobar l’amor en un dia tan preciós, amb la rosa de cent fulles i la tija de mil punxes de color roig saginós, aquest poema ja s’ha fos.

Habitació 420 Portava hores assegut en aquella butaca vella de la quarta planta de l’habitació 420 de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Els dissabtes era el dia que més estona passava allà. Mirava per la finestra amb el pensament en blanc. Estava tot en silenci, això feia que només pogués escoltar la meva profunda i pesada respiració. No m’agradava això, era una sensació que m’angoixava molt, em feia sentir sol i aïllat de tothom. De sobte, tot aquell silenci i aquella inquietud va ser tallada. Em vaig girar i vaig veure que era la mare, la meva preciosa mare. Sempre m’havia preguntat si de jove havia estat model, perquè era bellíssima. La seva llarga cabellera negra mig ondulada amb els ulls més blaus que

ningú, les seves dents perfectament col·locades i més blanques que tot el pol sud i el seu somriure seductor feien impossible no parar-se a mirar-la tres segons. «Fèlix, marxem, que ara vindran els metges a veure l’àvia i no cal que els molestem» em va dir. No m’agradava marxar d’aquella habitació i deixar l’àvia sola, sentia que li estava fallant, que necessitava que jo estigués amb ella i que la protegís sempre que pogués, però tampoc m’agradava entrar i veure com la meva àvia, el meu referent, la persona més important per mi, s’anava apagant a poc a poc, com una bombeta quan ja no té prou força per brillar que es va apagant i apagant i apagant i apagant... fins que ja no s’encén mai més. El viatge cap a casa se’m va fer curt, no vam tardar més de deu minuts en arribar-hi. Vam anar amb cotxe, sense conversa, escoltant l’emissora de ràdio que tant li agradava a la mare: Los 40 principales. Deia que posaven música de la seva època i això la feia sentir jove, i a qui no li agrada sentir-se jove? Vam pujar les escales fins a arribar al nostre petit pis. No teníem gran cosa, però s’hi podia viure i això era el més important. Ella es va tancar al lavabo, va trigar uns minuts a obrir l’aixeta de la dutxa. Jo vaig anar a la cuina i vaig agafar una llesca de pa de pagès, tenia gana, però tampoc molta. Seguidament, em vaig dirigir cap a la meva habitació, si es podia considerar com a tal, ja que era petita, fosca i només tenia un matalàs amb mantes, roba llençada pel terra i una cadira, també amb roba per sobre. Vaig deixar la llesca a la cadira i em vaig deixar anar sobre el matalàs i em vaig tapar fins al pit, però traient el peu per sota, no sé ni perquè ni com, però aquell petit gest em feia estar en la temperatura perfecta. Gradualment anava pensant en les meves coses, pensava en l’últim examen de ciències i en aquell noi tan guapo que seia dues files més endavant de la meva; de sobte, també apareixia l’àvia, tenia por que no es recuperés

mai més i així vaig deixar que els meus pensaments volessin lliurement per tota l’habitació. Quan va estar plena, els vaig apartar de cop i vaig tornar a concentrar-me en menjar-me la llesca de pa. Encara quedaven uns minuts per dos quarts de dotze. Estava cansat, de seguida em vaig adormir. Semblava que m’acabés de dutxar. Eren tres quarts i cinc de sis, i em vaig despertar sobtadament, moll, suat i hiperventilant. Era una sensació rara, com d’angoixa, com si sabés que alguna cosa no funcionava, però, què? Em vaig posar a pensar de nou: potser era la llesca de pa que se m’havia posat malament just abans de dormir? Potser era la mare que em preocupava? Potser era que últimament m’estava qüestionant massa per què em fixava en aquell noi de dues files més endavant? O potser era que una de les persones més importants de la meva senzilla vida estava caminant per la petita, llarga i fina, molt fina, finíssima línia entre la vida i la mort? Vaig baixar a la cuina, per beure una mica d’aigua i mullar-me la cara. Necessitava sortir d’aquella habitació plena de pensaments completament heterogenis entre ells. Quan hi vaig tornar alguna cosa se n’havia anat, havia desaparegut, s’havia amagat, s’havia esfumat per perdre’s i quedar-se ara i sempre en el record. Al cap d’unes hores, la mare em va despertar, amb els ulls tot plorosos, no sabia si sentir pena o quedar-me meravellat per tota la bellesa que estava veient. Em va explicar que li havien trucat de l’hospital, l’àvia ens havia deixat. En aquell moment vaig notar com si m’haguessin arrencat un petit tros de cor, l’haguessin estripat fins a fer-ne trossets mil·limètrics, després l’haguessin cremat fins que només n’haguessin quedat quatre grams de cendres i, finalment, l’haguessin llençat a les escombraries com si no tingués cap mena de valor. Vaig assentir amb el cap i, quan vaig sentir els mecanismes de la porta, vaig

començar a plorar com si no hi hagués demà. Passaven els minuts i vaig decidir agafar aire fins que no me’n va cabre més als pulmons, i el vaig deixar anar, em vaig eixugar les llàgrimes, em vaig dirigir cap a la petita terrassa situada al costat del menjador i vaig agafar la bicicleta. «Ara torno», vaig dir, sense especificar ni on ni amb qui anava; crec que, ara mateix, la mare tenia problemes més grans que preocupar-se per mi. Em vaig dirigir cap a l’hospital, anava més ràpid del compte, sense mirar al voltant, sense mirar si tenia algú al davant i sense mirar si venien cotxes o no. Aquest va ser el meu error. En travessar l’últim carrer que em quedava per arribar a l’hospital, no vaig veure el semàfor en vermell i un cotxe va escalfar-se contra mi. Recordo sentir un dolor immens per tot el cos, i cada cop es feia més fort i intens, cada cop em molestava més. Volia que aquella tortura parés i així va ser: de sobte, tot aquest dolor, tot aquest patiment i totes aquestes molèsties van parar. Al principi no ho entenia, com em podia parar tot de cop? Fins que, de sobte, vaig saber què passava. Ara ja no havia deixat sola l’àvia, jo havia anat amb ella.

Un autèntic jeroglífic Un autèntic jeroglífic de categoria suprema és la pregunta que et fas cada dia quan poses la punta del peu i toques el terra fred: Qui soc? Molts podeu creure que és una pregunta

d’aquelles lògiques i que si te la fessin en un examen la sabries respondre. «Qui soc? De veritat em pregunten això? És evident que soc la Greta.» Doncs, si vertaderament penseu això, és que definitivament no us coneixeu. Aquesta és la pregunta que porto tot l’estiu intentant resoldre i que encara no he aconseguit d’aclarir. De veritat, un problema de mates costa molt menys! Em passo dia rere dia llevant-me al matí amb la mateixa pregunta turmentant la meva ment; aquella pregunta gramaticalment tan senzilla, però tan complexa de respondre. M’aixeco del llit i em poso la meva música típica de cada matí d’estiu. Aquella que t’alegra el dia i que fa que comencis amb bon peu i amb energia. Esmorzo, em vesteixo i, finalment, em miro al mirall mentre em pregunto: Greta, qui ets? De mica en mica, vaig obtenint alguna resposta, una resposta que cada vegada m’encisa més, una resposta que ja s’ha convertit en una necessitat. El poder de saber qui ets, et fa més gran, en tots els sentits. Fa que les coses siguin més fàcils, t’ajuda a perdre aquella por que tots tenim quan som adolescents, aquella por que fa que ens deixem de posar aquella peça de roba tan fresca i estiuenca que ens agrada tant, només pel que diran els que ens envolten. T’ajuda a saber els objectius i els reptes que et planteges fer durant tota la teva vida; com algun dia arribar a escriure una autobiografia que quan la llegeixis et faci caure la llagrimeta. Em fa gràcia quan la gent és guiada pels estereotips de la societat. Que si ara es porten els pantalons estrets i els de campana són lletjos, que si portar roba que no és de marca fa que siguis més «pringat»... Tot això són poques de les coses que fem o deixem de fer per culpa de l’estereotip que la societat ens marca. A vegades, trencar aquest estereotip tan potent, sobretot quan ets adolescent, fa que comencis a trobar el camí que et porta a trobar-te a tu mateix, a començar a conèixer-

te de veritat, a començar a saber qui ets i, sobretot, a estimar-te. Estimar-te, una paraula ben senzilla de dir i que diem molt sovint, però amb un significat únic. Estimar, aquell sentiment que et fa sentir bé, que et fa adonar que realment vals la pena. Que difícil és a vegades valorar-nos, acceptarnos i estimar-nos tal com som. Per a mi, el fet de saber-te estimar és un valor que has de trobar al llarg de la teva vida. Un valor que donarà més sentit a la resposta que estàs buscant. Aquella resposta que et farà obrir els ulls. Falten pocs dies perquè s’acabi l’estiu, aquest període de l’any en què els protagonistes som nosaltres. Aquella època que el cel es torna serè. L’estiu, aquella paraula que, en sentir-la, a la majoria de nosaltres se’ns il·lumina el rostre amb un somriure amable i sincer. Aquella etapa en què tenim temps per conviure amb nosaltres mateixos, per reflexionar, per estimar-nos i, sobretot, per anar cercant la resposta d’aquella pregunta tan encisadora: «Qui soc?».

Qüestions profundes I, doncs, quin és el significat de la vida? Per què vivim? Per què naixem i morim? Segurament, alguna vegada t’has preguntat alguna d’aquestes qüestions, però per molt que hi pensem mai no aconseguim trobar una resposta definitiva, només algunes hipòtesis que fa la gent, les quals mai sabem si són del

tot certes. Però aquí estic jo, no per il·luminarte ni molt menys, sinó per exposar la meva hipòtesi, la qual no és única i que tantes hores de son m’ha tret. Tot i que, i si et digués que l’existència humana és un accident? Segurament ara et quedaràs igual, però penseu, amb quin propòsit vas néixer? Per quina raó estem vius? I, si no n’hi hagués cap? Llavors, per què vivim? I preguntes d’aquestes n’hi ha milers, sense parlar de les qüestions existencials que encara s’han de formular. Però, inevitablement, al final hi haurà dues preguntes que ens acabarem fent: d’on venim i on anem? La primera pregunta és la més fàcil de respondre i diversos estudis han estat formulats entorn a aquesta pregunta, així que, com és que va aparèixer la humanitat? Va ser un organisme omnipotent i totpoderós que va crear-nos? O la veritat estarà de part de la teoria darwiniana? I aquí està el problema, i és que ningú va ser allà per presenciar-ho, per tant, qualsevol teoria formulada, per moltes proves i evidències que reuneixi, no podrà ser confirmada en un cent per cent; però, per altra banda, encara que hagin passat milions d’anys, avui dia encara resten alguns indicis del que va passar molt temps enrere. Llavors, segurament molta gent pensa que els humans provenim dels primats, però jo vull anar més enrere, quan, si és que Déu no va intervenir o els aliens van voler fer un experiment, les formes de vida eren increïblement petites, però, és clar, d’on venen? Es pot formar vida a través de matèria inorgànica? Aquest ha estat un experiment ja fet i que, com a resultat, va donar negatiu. Per tant, què va passar? Simplement és impossible saber-ho, tret que en un futur tinguem la tecnologia adequada per resoldre-ho o que inventem la mítica màquina del temps. I, doncs, ara on anem? Les persones pensen que el futur és qüestió d’atzar, i que no es pot

predir, però això és fals. Tot i que no en tots els casos, els humans som capaços de saber què passarà en el futur basant-nos en el coneixement, opinions, anàlisis, etc. Però com a espècie més brillant d’aquest planeta que som, capaços de preveure certes coses en el futur, també tenim un tret bastant negre, i és que lentament anem destruint la nostra font de vida. Pel que es veu, d’aquí a trenta o quaranta anys, potser fins i tot menys, si no gaudim d’una tecnologia capaç de revertir tots els estats negatius, agreujats durant anys, i d’apartar el cap del planeta terra, bàsicament l’únic que ens espera és eventualment l’extinció. I creieu-me quan fins i tot un noi de secundària us diu que la possibilitat de descobrir o inventar una tecnologia que sigui capaç d’això no és gaire probable. Tot i així, venim d’un accident creat per la mare naturalesa i hem evolucionat com a espècie a base d’error i d’assaig, d’anar provant una i altra vegada. Ningú ens va ensenyar o ajudar, i actualment som la raça dominant en tot un planeta. Pensem, raonem, qüestionem i, malgrat tot, encara volem extingir l’espècie més extraordinària i interessant que coneixem, l’esser humà. Quin és el nostre origen? Cap on ens dirigim? La clau per respondre a preguntes de tals magnituds és la humanitat. Només aquesta pot descobrir els seus orígens i només aquesta podrà decidir el seu futur.

Imagina Imagina el mar sense peixos, el cel sense estrelles. Imagina la nit sense lluna,

o un jardí sense flors. Imagina una escola sense amics, un regal sense il·lusió. Imagina la música sense notes, i l’art sense color. Imagina, un Nadal sense família, una alegria sense compartir. Imagina una pèrdua sense tristesa, o un amor sense petons. Imagina un Sant Jordi sense roses, una flor sense olor. Imagina un llibre sense paraules. Imagina’m sense tu…

Vivències d’una bruixa Any 1873, encara era una nena però ja pensava per mi mateixa, pensava en les injustícies, en el passat, en nous invents que poguessin millorar la nostra qualitat de vida. Intentava escoltar els meus pares quan parlaven de les notícies, o fins i tot m’amagava darrere d’una parada del mercat per escoltar les històries que explicava un comercial al bell mig de la plaça. Semblava molt interessant el que deia, però mai vaig poder descobrir si es tractava d’uns fets reals o totalment fantàstics. A mesura que m’anava fent gran, cada vegada tenia més ganes d’estudiar, mai vaig tenir l’oportunitat d’anar a classe i escoltar un professor; els meus germans sí que van tenir aquesta sort, de tant en tant, em demanaven que els donés un cop de mà, però només els causava un destorb. Recordo el dia que vaig descobrir que existien les biblioteques, només desitjava poder-hi anar, però el meu somni semblava llunyà i quasi impossible. Vaig anar creixent amb aquesta idea, intentava preguntar als meus pares si algun dia m’hi podrien

portar, però la seva resposta era monòtona, un simple no, un gran no que sempre es repetia, intent rere intent. Un dia, desesperada per poder aprendre, vaig recórrer a la meva àvia. Ella va viure fins als deu anys en una casa ben bé al centre de la ciutat, però els seus pares van decidir que ja era hora que fes alguna cosa de profit per la família i la van enviar lluny, lluny de tothom. Va anar a parar al mig del bosc, on una família la va acollir a canvi de cuidar la casa i estar al servei de l’amo. Aquesta família era noble, hi vivia un home conjuntament amb la seva dona, la qual ja era gran i no estava en condicions de fer totes les feines, únicament es dedicava a cosir i a xerrar tot el dia; quan es despertava ja tothom la sentia i ningú podia anar a dormir sense sentir la seva veu per últim cop. Ella va ser molt ben acceptada però aquella vida entre parets no li feia el pes, li faltava alguna cosa, però no trobava què. Vaig agafar el jersei i vaig anar a buscar la meva àvia, era a l’hort, cultivant patates. La vaig cridar i li vaig demanar si podíem parlar. Recordaré la conversa que vam tenir fins als meus últims dies. Em va convidar a anar cap a la sala d’estar, em va indicar que podia seure, vam començar la conversa, vaig ser directa, li vaig preguntar si algun dia podríem anar totes dues a la biblioteca municipal a donar un volt i tornar cap a casa. La seva reacció quasi m’espanta, em va mirar amb cara de sorpresa i em va respondre amb un gran no. Va veure que la seva reacció no m’havia agradat gens i va intentar suavitzar el cop, em va explicar una història: «Durant la temporada que vaig passar al mig del bosc, vaig aprendre més del que et pots imaginar, sé les ganes que tens d’aprendre com els teus germans, però ho tenim prohibit, i encara més una nena i una persona gran com jo, ens escridassarien i ens farien fora. Durant aquella temporada, vaig descobrir que l’amo de la casa tenia un despatx on tenia centenars de llibres. La meva primera tasca era aprendre a llegir, la resta seria bufar i fer ampolles; no em va resultar fàcil ja que ningú estava disposat a ajudar-me, fins que vaig decidir espavilar-me pel meu compte. Vaig recórrer a la biblioteca, exactament el que faries tu, però et dono aquest consell perquè no cometis el mateix error que jo; quan ja era fosc, em vaig posar una caputxa al cap i vaig entrar amb la

mala sort de no saber que a l’entrada hi hauria un guàrdia, vaig anar a parar a mans de les autoritats i vaig estar quasi un any entre reixes.» Després de sentir aquesta història, un calfred em va recórrer tot el cos, però això no em faria fer enrere, tenia el dret d’aprendre i ho aconseguiria. Vaig marxar molt enfadada en direcció cap a la meva habitació, l’únic lloc on podia ser jo mateixa sense tenir cap norma, vaig agafar una llibreta i hi vaig començar a dibuixar tot el que em passava pel cap, fins que vaig trobar la solució a tots els meus problemes: em faria científica i ja no hi hauria cap inconvenient per poder accedir a la biblioteca. A mesura que passaven els anys cada cop tenia més materials per experimentar, però continuava sense saber ni llegir ni escriure...

És per això que estic escrivint aquesta carta, durant un dels meus experiments, alguna cosa no va sortir del tot bé i vaig generar un fum increïble, el meu secret va ser descobert. Estic escrivint aquesta carta, desitjaria que algú la trobés i sigui aquell petit pas que li falta per denunciar les injustícies, per deixar enrere tot el que no fa res de bo i sobretot per ser com som.

Per a tu, Maria Soc en Jaume, en Jaume Valls, i t’escric a tu, Maria. Soc el teu home. Recordes el dia que ens vam conèixer? No, no ho recordes, és clar. Era un dia d’estiu, concretament el 23 de juliol de 1959. Feia molta calor i tu estaves llegint Cervantes a l’ombra d’un roure jove. Era petitó, no feia més de tres anys que l’havien plantat, però tu t’hi asseies cada dia a la seva falda. Jo passava pel caminet de sorra de davant. Et vaig mirar i no et vaig poder treure els ulls de sobre. Una noieta castanya amb uns ulls color de mel que em van captivar. Eres tu.

I jo, per badoc, vaig caure de la bicicleta. Et vas riure de mi, però et vas aixecar i em vas venir a ajudar. Recordo que estava molt vermell i nerviós, però tu em somreies tranquil·la. Vam anar a passejar per la Cerdanya. Sí, allà ens vam conèixer. Ens vam enamorar des del primer dia, amb els dinou anys que teníem. Quins records. Quan vam fer tres mesos ens volíem casar, però les nostres famílies no estaven d’acord amb el matrimoni i ens vam escapar. Ai, que joves que érem! Ens vam casar secretament al sud de França, on més endavant vam tenir la Roser. Et recordes d’ella? Era molt juganera i trapella i quan reia sempre se li veien les dents separades que tenia i uns clotets de l’hermosura se li marcaven al mig de les galtes tan petites que tenia. Al 1967 vam tornar cap a Catalunya i ens vam instal·lar a una petita masia de Tona. La Roser creixia molt bé, i sense esperar-nos vam tenir en Lluís. Era el nen més tranquil que havia vist mai, sincerament. Les pigues li esquitxaven tota la cara somrient que mai es treia. Li encantava llegir, sempre t’agafava els teus llibres. Més endavant vam decidir tenir un altre fill més, però va ser complicat, i sobretot el part. Vaig ser al teu costat en tot moment i em pensava que d’aquella matinada no en sortiries viva, però vas ser molt forta i vas portar al món un nen sa i fort i tu ho vas fer tot perquè tirés endavant. Mai oblidaré com em vas mirar cansada després de lliurar en Ramon, però de seguida se’t van il·luminar els ulls quan te’l van posar als braços. Eres una dona molt forta, Maria, i jo sempre vaig ser a la teva ombra. Quan ja teníem els nens més grans, el 1979, vam tornar a la Cerdanya amb les nostres famílies, que lluny d’estar enfadades, ens van acollir amb els braços oberts, però tampoc estaven prou bé de salut com per tenir problemes amb nosaltres. Dos mesos més tard, la teva mare es va morir per culpa d’una pulmonia i el teu pare, de pena. Estaves trista, se’t notava, però eres forta i fingies un somriure. Era primavera i la lleugera brisa et

feia voleiar els cabells. Estaves preciosa. Però com sempre que el sol brilla, algun núvol està disposat per tapar-lo. Estàvem asseguts a la vora del roure, que ja era gran i frondós i tapava tota la família completament. Però la Roser va venir a treure’ns del somni. En Ramon no respirava bé. No vas agafar res, només en Ramon en braços que respirava dificultosament, però just quan entraves al cotxe, va fer l’ultima expiració i no va tornar més. Les llàgrimes salades et relliscaven galtes avall, et destrossava no poder-hi fer res. El vas sacsejar tant com vas poder, però no responia. Era mort, Maria. Tenia una malaltia estranya que el va anar consumint sense que nosaltres ens n’adonéssim i el va fer acabar així. El vam enterrar al costat del roure on tants cops havia pujat, saltat i escalat entre rialles. Ha sigut la cosa més dura que he hagut de fer mai. Un pare no ha de veure morir un fill, ha de ser al revés, però la vida a vegades et guarda coses per posar-te a prova i tampoc mai ha sigut fàcil per a ningú. No em vaig dignar ni a mirar mentre tapava l’escanyolit cos d’en Ramon amb la terra. Però ja ho diuen, tots venim i tornem a la terra. Vaig entrar a casa disposat a servir-me una copa de vi per apagar els mals, però tu tenies un ganivet a la mà tremolosa i molla de tantes vegades que t’havies eixugat les llàgrimes. Em miraves, però alhora no, tenies uns ulls que indicaven bogeria. Se t’havia desfet la cua i tenies la llarga cabellera per les espatlles, despentinada. «No hi puc fer res», em vas dir entre llàgrimes, i et vas acostar el ganivet. Vaig córrer tant com vaig poder per evitar que et matessis. Però de sobte, vas tirar el ganivet a terra i et vas quedar quieta, mirant-lo i respirant acceleradament. Lentament vaig recollir el ganivet i et vaig abraçar. Et vaig sentir prima, dèbil, tenia ganes de protegir-te. Et vaig prometre que tot aniria bé. Els anys a venir van ser tristos, evidentment. La Roser va

marxar per viure amb el seu promès i en Lluís ens va demanar per anar a veure món, i nosaltres vam accedir-hi encantats. I ens vam quedar sols, abraçats a la vora del foc, amb una manta de llana als peus i bevent una copa de vi. Ens vam veure envellir, els cabells ja els començàvem a tenir grisos i cada vegada més arrugues ens sortien a la cara, però en el fons érem feliços. Sí, ho érem. Tots dos junts contra el món, i això era el que ens importava. A la tardor de 1995 la Roser ens va venir a veure, però aquest cop, acompanyada. Portava el seu home i, en braços, una petita criatura. Quan la vas veure, vas plorar i la vas agafar en braços. Era una nena preciosa, tant com la Roser. Ens havia fet avis. De tant en tant, la Roser venia a casa i ens deixava la nena, la petita Jana, i ens ho passàvem d’allò més bé. Ella va anar creixent mentre nosaltres ens fèiem vells. Que divertit era fer magdalenes amb ella! Va arribar un dia en què ja era massa gran per voler posar al forn les magdalenes i nosaltres massa vells per estar gaire estona drets a la cuina. L’any passat els nostres fills es van reunir i van decidir portar-nos a una residènica. «És ideal, allà hi ha molta més gent de la vostra edat, teniu piscina, gent que us cuida, no haureu de cuinar ni netejar…» Mira que ens ho van vendre bé, eh! Però tots dos sabíem que alguna cosa no estava bé en tu, és a dir, que hi vam accedir. Un mes després d’haver entrat a la residència, et van detectar Alzheimer, i pràcticament no et recordaves de ningú. Porto 340 dies explicant-te una història, aquesta mateixa història, i cada dia l’escoltes amb atenció i recordes per uns instants tot el que hem viscut. Però ja fa alguns mesos que els metges em van detectar càncer de pulmó. Aquesta part mai l’he afegida a la història, però és la realitat, i segons els metges ja hauria de ser mort. Per això t’escric això Maria, perquè

tinc por que demà et despertis, jo no hi sigui i no et recordis de mi. I això vull que et quedi Maria: «T’estimo Maria, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré».

La vida no és tristor ni alegria, no és dolça ni salada, no és blanca ni negra, sinó una barreja entre tot. I en el fons d’aquell cor obscur, torna a sortir un vell sentiment, i m’apareix un somriure pur, que em retorna l’alegria.

Penso Enfonsada en els meus pensaments i la trista melodia nocturna, no puc evitar que la meva ment es lamenti de la vida que és dura. Miro la lluna radiant, que escolta atenta el meu plany: els moments passats i oblidats, i la felicitat d’antany. Observo al meu costat, on molts dels que juraven amor i fidelitat feia temps que havien abandonat, just després d’haver-me apunyalat. La foscor que pinta la nit és igual a la dels meus sentiments, que dels mals records he adquirit i que el meu cor ha malmès. I esgotada de tots els somriures, que amaguen tristor, intenten no mostrar el meu interior trencat, perquè no vol ser revelat. Però penso... Penso en els bons moments, que perduren en les nostres ments. En la gent que val la pena, que estan en situacions de tota mena.

Noció imparable Ens neguem a admetre-ho però ens domines. Prens control de les nostres vides com si fóssim personatges sense vida. Et limites a donar-nos tan sols una oportunitat en aquesta terra, i és massa breu, com un viatge, amb un principi i un final. No coneixes la paraula pietat, però sembles un mag; ens tens sotmesos al teu poder amb trucs i encants, i nosaltres, ben innocents, sucumbim sota el teu enginy. Et podem trobar en cada racó d’aquest immens, però alhora petit, planeta, sempre constant. Ets tan orgullós que fas que cada segon compti, però no ens adverteixes de les conseqüències a les quals ens enfrontem si et malgastem. Tan independent que t’hem de seguir les petjades per no perdre’ns. Bé coneixes que estem atrapats en un bucle de monotonia, però no et planteges aturar-te. Ens observes mentre alguns acabem rendits sota la mirada atenta de la lluna. Jugues amb nosaltres, fent-nos pensar que et pots aturar, fent-nos creure que en certs moments alenteixes el ritme i en d’altres

corres com si algú et perseguís. Ens desorientes. De ben segur que el teu objectiu en cadascuna de les nostres vides és donar-nos una lliçó, però malauradament per a molts ja és tard quan l’aprenem. Aquells més grans i savis, de qui ja t’has fet càrrec del seu deteriorament, sovint ens donen consells únics sobre com cal tractar-te, perquè ja t’han viscut. Coneixen els teus punts febles. Aquests són els que mai haurien de marxar, però has decidit que és llei de vida, tot i que coincidim amb el fet que hem de deixar espai a les noves generacions. Pensem que la culpa és teva, però et fem servir com a excusa perquè no ens sentim realitzats quan et malgastem. No és teva, però estàs al poder i per això t’ha tocat el rebre. Sí, som uns inconformistes, i sobretot els joves, que tendim a qüestionar-ho tot, a arriscar-nos perquè desconeixem els resultats i a envejarte perquè encara que siguis una noció impalpable i tan transparent com l’aigua has existit d’una manera o altra des que el primer ésser va posar els seus peus nus sobre la nostra estimada terra. Algun dia serem lliures, però ho farem sense dominar-te, perquè el domini està mancat d’aspectes positius. D’ell sorgeix enveja i corrupció. Ens centrarem en el present i el gaudirem com si no hi hagués un futur, perquè, senyor temps, necessitem més de tu per viure, per créixer. Temps per somniar i fer-los realitat.

Taradell, 15 de març, 1938 Encara em recordo de quan van venir a buscarme, era un migdia una mica calorós, en Pere i jo estàvem segant el camp, quan, de sobte, vam veure a l’horitzó un oficial. Era un jove escanyolit, pàl·lid com la llum, ros com el sol. Anava coixejant, ja que un tros de metralla li havia impactat sobre el genoll. De cop, en arribar a uns deu metres davant nostre es va desplomar al terra, en Pere i jo vam anar a socórrer-lo. Jo volia ser metge, però m’havia d’encarregar dels camps familiars, ja que era l’hereu. Algun llibre de medicina havia llegit, però només sabia el bàsic. Malgrat tot, vam anar a socórrer-lo, la ferida feia molt mala pinta. Ens el vam endur sota el cobert i el vam fer seure al tractor. Li vaig dir a en Pere que anés a buscar aigua, benes i el metge del poble. Jo, en canvi, vaig posar els dits dins la ferida per treure la metralla, mentre l’oficial cridava pel dolor produït pels meus dits. Un quart després va tornar, va portar-ho tot, però el metge no el va trobar. Després de treure-li la metralla i embolicar-li la ferida desinfectada amb aigua, el vam deixar descansar. Quan es va refer ens va dir que es deia Juan, era de València i feia poc que l’havien reclutat. Ens va dir que l’exèrcit necessitava metges de primers auxilis. Jo vaig acceptar, potser amb la guerra em podria convertir en un metge de debò. Tranquils, en acabar la guerra tornarem a estar junts, i digueu-li a en Pere que seré allà pel seu aniversari. Josep Igualada, 24 de maig de 1938 Feia temps que no escrivia, estava molt enfeinat amb la instrucció. Poc després de marxar, un carro que anava a vendre a la ciutat ens va carregar i vam tardar bastant a arribar.

Cartes de l’oblit

En inscriure’m, em van donar un uniforme foradat per les bales, d’un soldat la família del

qual no sap que mai més tornarà, i un braçalet amb la creu roja sobre un fons blanc. A la instrucció em vaig negar a tocar les armes, jo volia salvar vides, no prendre-les a ningú. Els soldats, cada dia que passava, tenien por de morir, se’ls veia a la cara. Demà ens mobilitzen, ens envien a un front tranquil, ens envien prop de Miravet. Aquests vespres a Igualada pujo sobre un turó a prop del riu i veig com es pon el sol, com fèiem normalment al poble. Des d’on estem nosaltres sentim els canons retrunyir des de lluny, és un infern, en cada un dels retrons, agafem més por. Quan s’acabi la guerra tornarem a ser una família unida. Josep Miravet, 24 de juliol de 1938 Fa temps que ens entrenen per remar, fa temps que ens ensenyen a lluitar. Et vaig dir que no entraríem en combat, doncs no és així. Avui a la nit creuarem el riu en llaguts de fusta i atacarem els soldats per sorpresa; molts no ho volen fer, jo inclòs, serà una massacre. Haurem d’avançar, valgui el que valgui, hem de guanyar, sigui com sigui. Cada cop tenim més por, hi ha soldats que han desertat, el cinquè soldat que ha intentat desertar l’han mort, ara és impossible escapar. Adeu, només sé dir-te adeu, espero que em perdoneu per la decisió que vaig prendre de venir aquí, us estimo. Josep Miravet, 30 d’agost de 1938 Vam creuar l’Ebre, molts van morir, però jo no, jo en vaig sortir viu, li vaig prometre a en Pere que seria allà pel seu aniversari, i així ho faré. Jo no vaig tocar cap arma, cap fusell, vaig salvar molta gent sota els trets de la metralladora, una bala em va tocar el braç esquerre, però vaig continuar. Fa molta por entrar en combat, sents les bales per tot arreu, tothom demana

ajuda, és un veritable infern. Vam prendre Miravet i un poble petit que hi havia una mica més endavant del qual no en recordo el nom. Després de la batalla, em vaig acostar a la infermeria, molts dels que havia recollit a la platja del riu estaven vius, tothom em va donar les gràcies i em van demanar perdó pel que m’havien fet passar durant la instrucció. Quinze dies més tard vam tornar a avançar, vàrem anar reconquerint pobles petits, jo em cuidava de les baixes, que normalment acabaven sobrevivint. Vam cavar unes trinxeres just damunt d’un turó. Durant cinc dies vam estar dins d’aquell forat, on molts d’aquells joves soldats descansaran allà per sempre i serà oblidat el seu sacrifici. En un atac van enviar dues granades com pilotes de criquet. Una va anar a fora la trinxera, l’altra va caure a pocs metres davant nostre. Durant un o dos segons la por em va paralitzar. Em veia mort amb aquell objecte espurnejant a poques passes de mi. Em vaig estirar al terra, com els meus companys, però com si s’hagués produït un miracle, ningú en va resultar ferit. Josep Miravet, 2 de setembre de 1938 Ahir va ser un dia tràgic, molts soldats van ser massacrats per les bombes dels enemics i no podíem fer res per evitar-ho. Quan els obusos van parar, els enemics van atacar. Vam veure un centenar de soldats enemics sortint de la seva trinxera. Quan es va obrir foc des de la nostra posició, cridaven amb veu ronca anant contra nosaltres. Tot això ho vaig veure en un instant. La nostra metralladora va començar a rugir. Van començar a caure a desenes, aquell dia es va matar a molta gent, era horrorós, no us ho podeu imaginar. Espero veure’ns el més aviat possible. Josep

Miravet, 12 de setembre de 1938 Les bombes de metralla esclataven sobre els nostres caps i les bales es precipitaven contra ells. El soroll que feien en explotar sobre els nostres caps era eixordador i ens xiulaven les orelles, per la qual cosa era impossible intercanviar paraules. El foc de la metralladora cada cop era més intens, i vaig poder distingir el rumor dels trets de l’altra trinxera. Sabíem que aquella fúria seria un atac definitiu, però també sabíem que no ens atacarien si encara ens bombardejaven amb les seves bombes. De sobte, les bombes van parar. L’obscuritat de la nit va deixar pas a un gris tenebrós. Tremolava, tenia por. Vaig mirar a en Juan, que estava al meu costat. Agafava amb molta força el fusell, tant que ressaltava les seves mans pàl·lides, estava molt pàl·lid, no movia ni una cella, després em va mirar com si no em reconegués, ell també tenia por. De sobte, en Juan em va dir: «Marxa, aquí hi haurà una massacre». Jo vaig assentir amb el cap i, sense dir res, vaig fugir en direcció cap al poble. Josep Granollers, 22 d’octubre de 1938 Vaig travessar Barcelona, estava molt despoblada, els bombardejos italians van fer que la gent fugís al camp, així que a la ciutat només hi quedaven soldats i els habitants que ja no tenien res a perdre. Després, em vaig dirigir cap al Montseny. Em vaig aturar a Granollers, també estava buida. En sortir de la ciutat, em vaig trobar una persona gran que em va comentar que des que els bombardejos italians també castigaven Granollers, la gent havia marxat als afores, a pobles petits o, fins i tot, a cabanes fetes als mateixos camps, tot per evitar la mort i la misèria que es vivia a les ciutats. Em va explicar que era un dia normal, amb nens anant amunt i avall, la gent treballant, el mercat ple, i, de sobte, es va sentir el rugit dels motors dels avions. Es van

poder veure ja damunt la ciutat, però no deixaven de caure bombes. El vell, amb els ulls plorosos, em va explicar que durant el bombardeig va perdre la seva neta de 9 anys, la seva filla i el seu sogre. Encara es recorda de com va veure que queia la bomba a escassos metres de la seva família, de veure els cossos sense vida dels seus familiars, de l’última cosa que li havia dit la seva neta: «T’estimo, avi», i ell li va fer un petó abans que es produís la desgràcia. Em va fer recordar de vosaltres, pares, de tu, Pere, germà petit. Espero que a vosaltres no us hagi passat res. Josep Seva, 5 de novembre de 1938 M’anava dirigint al Montseny, cada cop que veia una patrulla m’amagava, era un desertor i encara duia l’uniforme militar. M’amagava als boscos o als pallers de les cases de pagès. Hi havia cops que els masovers em veien i em donaven menjar, d’altres que cridaven: «Fuera de aquí, rojo», amb l’escopeta pel davant. Molts cops corria, no perquè tingués por, sinó perquè cada cop tenia més ànsies de veure-us, ja que la guerra m’ha fet oblidar les vostres cares. Espero que estigueu bé. Encara recordo que, quan va començar la guerra, hi va haver homes que van fugir a amagar-se per no ser reclutats, als que tardaven més anaven a casa a buscar-los i els duien a fer un «passeig». Una guerra civil és el pitjor que pot passar, no només hi ha soldats que moren, sinó que també les famílies se separen i combaten entre elles, com va passar a Can Mascarell, que va venir el propi germà d’en Josep a buscar-lo i a matar-lo dins el paller de la mateixa casa, o com l’oncle Tomàs que va haver de fugir per no ser pres per l’oncle Lluís. En arribar al Montseny, m’anava amagant pel bosc, amb discreció, ja que hi havia patrulles a dojo. Vaig beure aigua de la font de Sant Marçal, on

sempre anàvem amb vosaltres a buscar aigua i a fer el berenar tots junts. Em vaig enfilar al Turó de l’Home i vaig observar la plana de Vic, tothom estava als meus peus, com si fos un rei totpoderós o estigués ja al cel, en aquella nit de tardor estrellada que em va fer oblidar-ho tot. Era tan bonic... Es veien els petits pobles, amb les cases il·luminats amb carbur, bufava una mica de brisa, no es veia casa, però sabia que m’estàveu esperant, veia la llum imaginària del meu record en el vostre cor. L’alegria, però, va durar molt poc, ja que va aparèixer una patrulla, que va començar a disparar-me i a cridar-me. Com que les notícies en temps de guerra volen, de seguida se sap qui és un desertor, així doncs, em van perseguir incessantment. Jo, com que em coneixia aquells boscos com la meva mà, intentava despistar-los, però no podia. Un cop un va disparar i em va tocar a la cama. Vaig aconseguir arribar a una casa de pagès davant de Seva molt gran, davant d’un rierol. En veure que em perseguien, em van deixar entrar, la família estava formada per un home, la seva dona i dues nenes petites. Van ser molt amables amb mi, em van donar menjar, van deixar que em rentés, ja que des de l’Ebre que no m’havia banyat, i també van deixar que em quedés allà fins que em recuperés de la meva cama. Josep Seva, 6 de novembre de 1938 Demà torno a casa, el pagès m’havia fet unes crosses de fusta per quan volgués marxar. Jo, per no molestar i per no posar-los en perill, els vaig dir que marxaria al més aviat possible. Em van ensenyar un camí secundari per tornar a Taradell sense que em veiessin els meus perseguidors, que rondaven per aquells indrets, buscant-me. El meu somni és a pocs minuts de fer-se realitat, tornarem estar junts, la promesa

encara no l’he complerta, però ho faré. Estic molt content, vosaltres sempre m’havíeu fet oblidar tots els problemes de la guerra, la distància no importa, ni la fam, no m’importa res, només estar al vostre costat. La família està fent una llonganissa perquè me la pugui endur demà. Demà ens la menjarem tots junts, dalt del turó, com fèiem sempre, fins aviat. Josep Vic, 6 de febrer de 1939 Demà em portaran a Barcelona, ja no tinc escapatòria. Encara em recordo de quan vaig arribar, vam estar abraçats durant molta estona, vam anar al turó a veure la posta de sol; aquests mesos, que he tingut l’oportunitat de passar amb vosaltres, han estat els millors; encara em recordo de quan van entrar els nacionals, passaven soldats i tancs, el primer tanc va disparar una bala de canó, per espantar els pocs republicans que quedaven, perquè no fessin volar el pont. Encara me’n recordo, tota la nit passant tancs i soldats en direcció cap a la frontera, pensava que ara començaria el pitjor, la repressió. Ahir, després d’anar a fer un volt per l’era i mirar com els nens jugaven amb l’armament abandonat, vaig tornar a casa. En entrar, em recordo que us vaig veure tristos, tu, mare, ploraves, i quan vaig preguntar per què vaig veure dos soldats que van entrar i em van agafar, per formar part de l’exèrcit de la república, encara que jo fos un desertor. Se’m van endur a la presó de Vic, on ara estic reclòs i demà se m’enduran a Barcelona. Sobretot, que en Pere aprengui a segar, que serà ell qui s’haurà d’encarregar dels camps, us estimo. Josep Barcelona, 9 de febrer de 1939

Estimada família, avui la guerra acaba per mi, no tinc excuses, he vist horrors i he lluitat sense pietat, el meu temps a la terra és poc i he tingut molta alegria per haver-lo passat al vostre costat. Aquesta carta és l’última. Soc culpable de formar part de l’exèrcit republicà, em vaig allistar sense pensar en les conseqüències. La guerra fa l’home boig. Sé que el meu sacrifici no és en va. He lluitat pel meu país, per la llibertat. Des que em vaig separar de vosaltres, la vida m’ha semblat un infern, però ens tornarem a veure al cel.

En Marcús li va prometre que sempre ho faria i així ho va fer, bé, fins que el dia 1 de gener de l’any 1987, quan estava a punt de sortir a pescar li va caure l’ham a dintre el canal. En Marcús, tot i el fred que feia, es va llençar de cop a l’aigua per tal de recuperar-lo, però no va poder. L’ham havia anat a parar al fons del canal i havia quedat tapat pel fang i la brutícia del fons. En Marcús no va parar de buscar-lo fins que uns pescadors que el van veure, el varen fer sortir de l’aigua. Des d’aquell dia en Marcús no va sortir a pescar mai més.

Recordeu-me en el vostre cor.

Van anar passant els anys i en Marcús semblava que ja no tornaria a pescar fins al dia que es va publicar la notícia que es drenaria el canal.

Josep

L’ham de l’avi Dia 1 de gener de 1987. Acaba de començar l’any i tota la ciutat d’Amsterdam està adormida, tothom excepte en Marcús, que vol començar l’any com més li agrada, anant a pescar de bon matí. És de nit quan en Marcús surt de casa per anar a buscar la seva barca i anar a pescar... Sempre havia sortit el primer dia de l’any a pescar amb el seu avi, però des de feia cinc anys que sortia sol, ja que el seu avi va morir per culpa de l’edat. Just abans de morir, però, el seu avi li va donar un regal: un ham de pescador. Aquest ham l’havia utilitzat des que era un nen i quan li va donar li va dir que sempre que sortís a pescar portés aquell ham i així seria com si hi anés amb ell.

Quan el canal va estar completament drenat en Marcús va anar-hi a veure si trobava l’ham. A part de les bicicletes i tots els trastos que hi va trobar també hi havia una capa d’uns 10 cm de brutícia barrejada amb fang. Va buscar molta estona però no va trobar l’ham. Tot d’una va mirar cap a fora el canal, va veure una cosa que brillava sobre la muntanya de porqueria que hi havia dintre d’un camió. Immediatament va sortir disparat a darrere d’aquell camió. Va córrer tant com va poder però no va atrapar-lo. Per sort, en aquell moment va aparèixer el seu millor amic amb bicicleta que el va acostar fins al camió. El van fer parar. Quan van ser a sobre de la muntanya de porqueria, en Marcús es va adonar que el que havia vist no era l’ham del seu avi, sinó un tros de vidre. Se li van negar els ulls i va acabar plorant. Quan ja ho havia donat tot per perdut va veure un altre camió amb una cosa que semblava, ara sí, l’ham. Va córrer darrere el camió. El conductor d’aquell camió es va negar rotundament a deixar-lo pujar. En Marcús, desesperat, es va esperar que arrenqués i sense que el conductor ho veiés hi va saltar a dins. Quan va ser a dalt va veure que el que havia vist no era l’ham, sinó un tros de filferro. Es va desanimar, però tenia un pressentiment

i va continuar buscant. I per fi després de buscar molta estona va trobar l’ham del seu avi! Des d’aquell dia en Marcús va ser molt feliç i va tornar a fer el que més li agradava, anar a pescar amb l’ham del seu avi. Aquesta vegada, però, va lligar l’ham a un tros de suro perquè flotés per si li queia a l’aigua. I així va ser com va tornar a anar a pescar el primer dia de cada any tal com havia fet sempre amb el seu avi com quan era petit.

La cafeteria Em dic Anna, tinc 22 anys i treballo en una cafeteria al Passeig de Gràcia. Passo moltes hores servint cafès i entrepans a gent desconeguda. Aquí, en un mateix lloc pots trobar tota mena de gent de diverses edats i pensaments del tot oposats. Sovint veus a la típica parella jove que comparteix el cafè i l’ensaïmada, també grups de mares que es reuneixen després de deixar els nens a l’escola, per parlar de les seves meravelloses però alhora estressants vides. Per descomptat hi ha un grup d’àvies que van sempre a corre-cuita i es prenen l’esmorzar ràpidament perquè diuen que van tard, que han de fer el dinar, això quan tot just són les onze del matí. A la tarda l’ambient canvia, venen els grups d’adolescents que surten de l’institut i la universitat, aquests seuen a les butaques del

fons de la cafeteria i molts cops es queixen de la seva vida plena d’exàmens, o bé parlen d’on aniran de festa aquell cap de setmana. Més cap al tard venen els pares de família, que amb la seva gerra de cervesa a la mà, opinen sobre futbol i fan debat sobre la política i l’economia del país. Només intercanvio un parell de frases amb tots aquests grups, però pel que sento de fons mentre preparo els cafès, no veig a ningú que sigui feliç, tothom es queixa, ja sigui pels exàmens o per la feina, tothom té pressa per fer les coses i no pensen en ells mateixos ni en les persones que els envolten. Però jo tampoc puc opinar sobre la seva felicitat, perquè, què és la felicitat? Què és ser feliç? Són preguntes massa atrevides per a respostes tan subjectives. La felicitat no es tracta de riure cada cinc minuts, ni de passar-ho bé amb les persones que estan a teu costat, ni de tenir un moment d’alegria perquè has complert un objectiu. Tampoc es tracta de passar-se el dia pensant que ets una persona afortunada. Crec que la felicitat engloba moltíssimes coses, des del detall més petit i insignificant com fer un cafè amb un amic, fins a gaudir dia a dia de tot el que tens. Ja sé que són dos extrems molt diferents però igual d’importants. Com he dit la felicitat és una cosa molt subjectiva i no tot el que fa feliç a una persona, pot fer feliç a una altra. Per tant, la felicitat no té una definició exacta, però té una cosa en comú: fa que les persones se sentin plenes amb el que tenen, i valorin tant els petits detalls com els grans esdeveniments. Per altra banda la felicitat depèn d’un mateix. Em refereixo que depèn d’un mateix el fet de descobrir què és el que ens fa feliços, perquè un cop ho sapiguem, sabrem on recórrer en cas que alguna cosa no vagi com ens agradaria.

El meteorit

acabat, vaig posar a rentar la tassa i el plat, em vaig rentar les dents i em vaig canviar el pijama. Em vaig asseure al sofà per mirar una mica la televisió i el que feien en aquells moments, mentre acabava d’arreglar la quedada amb els seus amics per aprofitar el dissabte tan bo que feia.

Tot va començar en un dia normal. Un dissabte, per ser exactes.

Tenien planejat anar a dinar al McDonald’s, fer uns xuts a la pista i liar-la una mica al carrer.

Em vaig llevar a les set com cada dissabte. La meva mare es llevava a dos quarts de dotze, així que tindria molt temps per a mi sol. El pare es va morir quan jo era petit. Es va morir quan el seu avió es va estavellar al bell mig de l’oceà Pacífic mentre tornava d’un viatge de negocis des de Corea del Nord. Perquè el meu pare treballava en una companyia mundial que controlava i manipulava material nuclear radioactiu.

Es pot pensar que era un dia normal, que un dia com aquest el podia tenir qualsevol. Doncs bé, resulta que no. Ara comença l’interessant. Com dirien els mexicans, ahora se viene lo chido, amigos.

Però no cal que ens posem melancòlics. Així doncs, la meva mare va haver de criar-me a mi i als meus germans bessons, amb l’ajuda dels avis materns, que aquesta setmana estaven de viatge amb una companyia de vols econòmics. I els bessons són de colònies amb l’escola. Els únics que queda per presentar, els avis paterns, vivien en una masia al camp, de pagesos, així que a part de la meva mare, que es llevava tard, no hi havia cap familiar que em pogués molestar. Però no vull entretenir-me amb les batalletes de la família. Anirem directes a l’important. Després de llevar-me, em vaig rentar la cara amb aigua freda per acabar de despertar-me. Vaig passar pel vàter i vaig baixar a esmorzar. —Vaja —em vaig dir—. No hi ha res per esmorzar. Hauré d’anar a la fleca a comprar. Em vaig calçar les vambes i vaig sortir a comprar alguna cosa per satisfer la fam que em tenallava. Vaig entrar a la botiga i em vaig comprar uns croissants. Vaig desfer el camí cap a casa i, quan hi vaig ser, em vaig preparar un Cola-Cao per remullar els croissants. En

Quan la meva mare es va haver llevat, em vaig acomiadar d’ella efusivament per anar amb els meus amics. Havíem quedat a la plaça del seu barri, en el qual hi havia molts llocs per distreure’ns o jugar. Com que a mi m’agrada arribar més d’hora que la resta, vaig aprofitar per asseure’m en un banc i observar la gent que passava mentre feia unes partides a l’aplicació que estava de moda. Un cop em vaig haver reunit amb els meus amics, vam anar fent cap al McDonald’s, ja que estava força lluny i hi havíem d’anar a peu. En un moment en què una de les nostres converses no m’interessava, vaig mirar cap al cel per descobrir un objecte molt estrany, de forma irregular i indefinida, el qual brillava amb una tonalitat amenaçadora i estava avançant a una gran velocitat pel cel mentre creuava l’horitzó. No li vaig donar massa importància, en aquell moment, ja que em trobava distret amb els meus amics xerrant sobre noies o altres coses importants de la nostra edat. Un cop vam ser al McDonald’s vam demanar menjar i begudes i, després d’esperar una estona, vam agafar la comanda i vam buscar un lloc on seure. Quan ja havíem acabat, vaig

veure que la resta de gent es posava molt tensa i fins i tot alguns s’havien posat a cridar. Jo no entenia el perquè d’aquestes accions, fins que em vaig adonar que tots miraven al mateix punt fixament. La televisió. Em vaig girar per veure una terrorífica escena. A la televisió s’hi donaven unes notícies sobre un meteorit de grans proporcions que es dirigia cap a les aigües de l’oceà Atlàntic per col·lidir-hi. Tothom estava aterrit per les indicacions que donava la televisió. Es veu que es tractava d’un meteorit que feia molts anys que travessava el sistema solar en direcció a la Terra. Tenia unes mides enormes, tan gran com els Estats Units d’Amèrica. Quedaven cinc minuts perquè el bòlid aterrés amb força al bell mig de l’oceà Atlàntic. La gent estava boja. Corrien pel carrer cridant frenèticament. El caos es va apoderar de tota la població de la ciutat, i probablement de tot el món. Els cotxes anaven a la velocitat que volien pels llocs que volien, els lladres entraven a tot arreu, la policia estava massa enfeinada evitant que la gent saquegés la comissaria en busca d’armes i es produís una massacre abans de l’impacte del meteorit i tot. Mentre els cinc eterns minuts passaven, la televisió anava detallant la prèvia a l’impacte. El meteorit pesava més de cinc-centes mil tones, estava fet d’un material que la Terra desconeixia i s’aproximava a una velocitat estratosfèrica de set-cents mil quilòmetres per segon. Es feien hipòtesis que es crearia un tsunami de dos-cents metres, o un terratrèmol de grau cent (ja sé que l’escala no arriba tan amunt, però és una manera de dir que seria molt fort i destructiu). Les xarxes de comunicació, amb menys de cinc minuts havien batut tots els seus rècords de missatges penjats en poc temps. Missatges de tot tipus: un càstig de Déu, un càstig de la Natura, o potser era mala sort, o potser fins i tot era cosa d’uns extraterrestres. En allò que tothom coincidia, però, sigui la televisió o els tuiteros,

era que la humanitat posaria fi a la seva història. Però els científics que havien fet els càlculs sobre l’impacte estaven tan estressats que no es van fixar que el meteorit s’anava disgregant a mida que avançava. Al final, el que havia de ser un meteorit gegant, va acabar sent de la mida d’Alemanya. Va impactar al mig de l’oceà, com estava previst, però ho va fer amb molta menys força de la que la gent s’imaginava. Al final, només va arribar una onada de cinc metres a Portugal, el país més proper a l’impacte. Tant ressò per res. Al cap d’un parell d’hores la civilització sencera va tornar a funcionar amb tota normalitat, amb els seus maldecaps habituals. Jo vaig quedar-me amb els meus amics a una pista de futbol a prop de casa meva, i allà a les set me’n vaig tornar a casa. La meva mare resulta que s’havia quedat fent la migdiada des de les dues, i quan vaig arribar s’acabava de despertar i no sabia res de res. Va engegar la televisió i es va sorprendre que a tot arreu fessin la mateixa notícia: METEORIT CAU A LA TERRA I PER POC NO EXTERMINA LA HUMANITAT SENCERA. Això era mentida, o almenys molt exagerat, ja que només va fer una onadeta que va alegrar els surfistes despistats que no sabien res. Suposo. La meva mare va quedar impressionada pel que havia passat en el poc temps que ella havia descansat. Uns dies més tard, va sortir a les notícies que un grup de científics atrevits havien baixat al fons de l’oceà Atlàntic per buscar informació del meteorit. Al final resulta que estava fet d’un material desconegut a la Terra. Se’n van fer moltes anàlisis. Estava fet d’un mineral semblant al del ferro, per tant van pensar que si el tractaven igual que el ferro obtindrien un metall. Al final, van obtenir un metall més lleuger que el ferro però més resistent que l’acer. Però era

un recurs molt escàs, només se’n trobava al meteorit submergit. Com tot el que és valuós i apreciat, però car i esgotable (ehem, petroli), un pilot de màfies van intentar apoderar-se del meteorit. Però els estats van saber protegir-lo molt bé dels traficants i malfactors i el van saber racionar bé. Per la resta, va quedar com el dia que quasi s’elimina la humanitat. Pel que fa a mi, no és que m’afectés molt tot aquell melodrama, però havia sigut un dia divertit i entretingut, tot i que comencés com un dia perfectament normal i corrent. Ara, cada dissabte que em llevo a les set penso que potser serà un dia especial i que potser la humanitat no és pas tan difícil d’exterminar. Només necessites un gran meteorit i BUM!!!!!! la humanitat a prendre pel ***. Ai, però esperem que això tardi a passar, ja que encara em queden moltíssimes experiències per viure (i sobreviure). En fi, que gairebé vaig viure la fi del planeta amb els meus amics mentre ens menjàvem una deliciosa i sana hamburguesa al McDonald’s. Ara que ho penso detalladament, tampoc és que fos un escenari molt dolent per morir. Podria haver mort a l’escola, això encara seria més dolent. O potser morir dormint? No saps de què mors, i a mi això em faria molta por. Però, en fi, no us molestaré més amb totes les meves aventures relacionades amb pedres grosses que volen. La pròxima història tractarà les meves peripècies hagudes i per haver relacionades amb explosions i alienígenes. Potser us ho explico demà. O demà passat. En fi, bona nit nets meus.

Floc d’esperança Era dissabte. Els primers flocs de neu queien sobre la gespa verda de Princess Street Garden, encara ple de turistes que admiraven aquest espai verd. L’hivern s’acostava temerosament a Edinburgh. Els estrangers i els nadius es movien per aquell parc de manera ràpida –no hi havia temps per aturar-se! Viktor mirava aquest espectacle des d’un dels bancs situats vora el camí. No es podia concentrar. Tothom es movia amunt i avall causant un calidoscopi en la seva ment, que girava i girava sense parar. De tant en tant, algunes persones afluixaven el ritme per contemplar el seu aspecte estrambòtic. La bata de laboratori blanca s’arrugava a cada petit moviment que feia. Feia dies que no s’afaitava i, com a resultat, tenia quatre pèls salvatges daurats que el feien veure com un adolescent despistat. Mirava amunt, al cel. Cada cop apareixen més i més núvols, de manera que la nevada anava in crescendo. De tant en tant, un floc de neu despistat queia sobre un dels seus ulls castanys, però no li importava, no li feia res. Quan va tornar a la realitat, va veure que ja no hi havia ningú al seu voltant. Nevava molt. Ja no veia dues passes més enllà del camí. Un altre cop, es tornava a quedar sol. Les ciències havien estat la seva millor amiga. «Tens talent», li deia el seu pare quan tan sols tenia quinze anys. Ell, amb tota la innocència del món, se’l creia sense dubtar. Els anys anaven passant i ell cada vegada s’ho creia més: va estudiar medicina i va escriure una tesi doctoral sobre una malaltia poc coneguda; era una jove promesa de futur! Però la mort sobtada del seu pare va ser la seva perdició: va caure en la droga, i va deixar d’estudiar i treballar. Un talent desaprofitat. «El ser humà és fràgil», pensava mentre els records s’esfumaven com la seva visió entre la neu. No tot desapareixia, però. Enmig de la

tempesta, va veure una figura: una noia. Portava una caputxa, però podia veure el seu cabell negre fins les espatlles. Anava a poc a poc. Ell, la mirava embadalit com qui acaba de veure un ésser mitològic. Mentre reflexionava, la noia ja s’havia assegut al seu costat. Ella, amb una delicadesa natural, el va mirar als ulls. Tenia uns ulls blaus que podien fer perdre el nord al mariner més experimentat, encara que es trobés davant de la costa; i Viktor no era l’excepció. Somreia amb tendresa: —Rose, em dic Rose Mindfield, un plaer —va comentar la noia amb alegria… —Viktor, Viktor Earthardt. —Sense dir una paraula més, ell va girar el cap per evitar el contacte visual amb la noia; tot i així, sentia com ella encara observava. —La vida no t’ha fet bones jugades oi? Se’t veu als ulls —aquesta afirmació va fer que aquella noia comencés a irritar-lo—. No va respondre, es va limitar a callar. —Et convido a un cafè. Aquí fa fred —la proposta de la jove el va convèncer instantàniament—. Feia temps que no xerrava amb ningú. Tots dos van caminar pel parc nevat fins a arribar a una cafeteria anomenada Dino’s. Els dos van xerrar sense parar. Tot i no conèixer qui era ni d’on havia sortit, per una vegada a la seva vida, Viktor es sentia acompanyat. Mentrestant, l’amo del local mirava estranyat; feia cara de pocs amics, però tot i així, no li va treure l’ull de sobre. Van passar dues hores i ja no nevava, i el sol brillava un altre cop. Van decidir sortir del local i, mentre caminaven, Rose va començar a alentir el pas. Viktor va notar que alguna cosa no rutllava del tot bé; per poc que la conegués, fins aquell moment només havia vist la seva rialla, i no cap altra expressió. La mirada de Rose havia perdut tota la intensitat. —Puc... demanar-te un favor? —la veu de Rose tremolava, igual que el vent.

Viktor va continuar callat i va assentir amb el cap. —L’altre dia em van fer fora del pis, i no tinc enlloc on anar… Podria quedar-me uns quants dies a casa teva? La pregunta va impactar en el cor de Viktor. En un altre cas, s’hi hauria negat rotundament. Hi havia, però, alguna cosa en aquella noia sortida de la tempesta que la feia especial. Sabia que tot just feia dues, tres hores que la coneixia, però sentia com si hagués estat tota la vida al seu costat: eren dos desgraciats sense futur ni direcció. Què hi podia perdre? Després de meditar-ho uns segons, ell va fer un gest amb la mà. Ella va somriure. Era un gest ple de tendresa, joia i esperança. Els dies van passar al petit pis que els pares de Viktor li havien deixat. Des que ella havia arribat, la casa respirava un esperit renovat. La llum entrava per la finestra més intensament, les agulles del rellotge avançaven més ràpid i l’ambient estava carregat de vida. Tot millorava. Està clar, que l’únic problema és que ell dormia al sofà, però no li feia res. Anteriorment, havia arribat a dormir sobre la taula de la biblioteca, quan encara escrivia la tesi. Cada dia, ell i Rose sortien a passejar i a parlar sobre les seves històries. Era estrany, però. Rose no explicava massa sobre ella mateixa i, a més, no es sorprenia gens de les anècdotes de Viktor. Semblava que ho sabés tot. Va ser Rose, de fet, qui va inspirar a Viktor per escriure un diari sobre els dos. Li agradava veure com escrivia, tenia una lletra molt maca, per ser un metge. Els dies van anar passant, i l’hivern es notava més que mai. Ningú sortia de casa. Rose li proporcionava l’escalfor que Viktor havia desitjat durant tota la seva vida. Rose era la seva musa, la seva inspiració. I va ser aquesta inspiració el que el va decidir per continuar escrivint la seva tesi. Es sentia més fort que mai. Amb Rose al seu costat, semblava que la

inspiració es trobava per tots els racons del pis. Va estar treballant durant dies sense parar, mentre Rose s’ocupava d’ell, contenta que tornés a treballar. Tot i així, ell no li feia tan cas com sempre. Un dia fred de desembre, Viktor va acabar el seu somni. Per fi. Havia aconseguit acabar la cura. L’havia trobat. Viktor va mirar als ulls a Rose, a aquells ulls que tant estimava, i va sortir disparat a difondre els seus descobriments. Dies de glòria van venir. El descobriment de Viktor Earthardt va causar rebombori a tot el planeta. La cura que ell havia trobat ja havia aconseguit salvar dos milions de persones en tot just una setmana. I el reconeixement va venir acompanyat de la fama. Havia passat de ser un pobre desgraciat —que ni el seu veí el reconeixia—, a fer conferències per tot el món. Viktor s’havia convertit en un símbol d’esperança. Ell explicava que tot havia estat gràcies a aquella noia que va aparèixer del no res, però Rose no volia que ella fos coneguda, no li agradava la fama. Els mesos van anar passant, i els anys, també… I, un dia que ningú recorda, Rose se’n va anar. No va morir, senzillament va desaparèixer. Viktor, tornava a casa després d’una conferència a Moscou, quan va notar la falta d’una persona en el seu pis. No va plorar, només es va quedar callat —que era el que sabia fer més bé— i va respirar profundament. Es tornava a sentir buit. Així, Viktor ja no volia la fama, només volia que tornés ella. Mai havia tornat a trobar ningú com Rose; ja que era especial. Es tornava a quedar sol. Al llarg dels anys, una malaltia va penetrar a ‘interior de Viktor, de la qual no es tornaria a recuperar. Però ell mai va deixar d’escriure en aquell diari, fent dibuixos de Rose i relats breus. La seva mirada havia perdut tota la vida en la malaltia.

Viktor Earthardt va morir el dotze de juliol de 2019, amb setanta anys. La seva mort va commocionar tot el món. El pis que tanta llum havia creat, ara es trobava eclipsat pel silenci etern. Viktor havia deixat, en el seu testament, part dels beneficis al seu millor alumne — Derek—, i una altra part a la misteriosa noia. Derek, encara jove, havia decidit instal·lar-se al pis del mestre, que tan bé l’havia tractat. Quan va començar a registrar-lo, es va trobar una sorpresa en el calaix del llit: el diari de Viktor. En ell, parlava d’una noia que l’havia inspirat i estimat —Derek no havia sentit a parlar mai d’ella. I, just sota del diari, hi havia una carta del metge personal de Viktor: en ella, es mencionava que Viktor patia d’una malaltia des de jove, degut a les drogues que s’havia pres per la depressió, les quals li havien provocat al·lucinacions de per vida: esquizofrènia. Llavors Derek va lligar caps amb el comportament del seu mestre i aquest diari. Rose Mindfield no havia existit mai. Ella era una il·lusió creada per ell mateix, que l’havia inspirat i cuidat. Un cop Viktor havia assolit el seu objectiu, havia desaparegut com la neu del primer dia en què s’havien conegut. Rose formava part d’ell, per això l’entenia millor que ningú. Totes les ànecdotes que havien compartit estaven escrites al diari. Derek va notar una frase escrita a la portada en lletra petita, que amb prou feines es podia llegir: «Aquest diari està escrit per petició de Rose». La tinta semblava vella, així que va pensar que devia ser la primera cosa que Viktor va apuntar. La seva pròpia creació li havia fet escriure un diari per tal de que no s’oblidés d’ella. Quan estava a punt de tancar el llibret, Derek va relliscar i el diari va caure obert per l’última pàgina. Derek la va llegir i va somriure en veure la saviesa de Viktor: «A vegades només cal

esperar que la persona indicada arribi, i llavors seràs imparable».

per, finalment, mostrar el seu atractiu davant un públic que quedaria fascinat. Esperava ansiosa el moment de convertir-se en reina de la nit, el seu moment per brillar, el seu moment per transformar la nit en dia amb la seva claror i amb el seu perfum intens i dolç.

Reina de la nit Els últims rajos de sol del dia s’esvaïen lentament en travessar l’horitzó. Un càlid vent els acompanyava tot acomiadant-los tendrament. El murmuri que deixava al seu pas anunciava la fi d’un crepuscle benigne i tendre. L’arribada majestuosa de l’obscuritat enfosquia la sorra i l’escassa vegetació. S’estenia a poc a poc però sense repòs, com seguint el ritme d’una dansa. Ella imaginava un vals, una balada, una dolça melodia que li era mussitada tot incitant-la a despertar del seu llarg son. Altes muntanyes s’estenien llunyanes, protegides per turons als seus peus. No hi havia camí cap a elles. Només una sorra groguenca al capdavall protegia el terreny on nombroses esquerdes mostraven la sequera de l’indret. Restava presonera al seu tron, un setial grisós d’aspecte moribund amb ornaments estrafolaris i punxeguts que sovint eren la causa de la seva soledat. Una aurèola l’envoltava tot advertint d’un perill, un risc que es transformava en atractiu un cop l’espectacle començava. Ella, vestida de nivi, esperava l’arribada de la nit amb exaltació. Havia esperat molt de temps, dies i nits en els quals havia embellit

L’instant desitjat havia arribat. Despertava lentament del son. Era un moment màgic, prodigiós, únic. Els ulls al seu voltant s’obriren emocionats. Un papalloneig havia crescut dins seu. Sentia una emoció molt intensa, apassionada. El cor li bategava ràpidament i era tanta la felicitat que sentia, que va perdre la noció del temps. Només tenia mitja jornada que va transcórrer veloçment. La fi de la seva esplendor s’aproximava. Un calfred va recórrer el seu cos; va tenir un mal pressentiment. De sobte, un fet fatídic va clavar-se-li al cor dolorosament. Un dels seus pètals havia perdut el color i ara jeia sense vida sobre la sorra. La seva respiració s’intensificà quan va percebre aquest detall. Sabia que en qüestió de minuts la felicitat s’esvairia i sentiria un gran buit dins seu. Aquests instants van passar ràpidament, fins a deixar-la nua a l’hora que s’iniciava l’albada. El fet posterior va ser un ràpid deteriorament intern que es va fer visible a través del seu descoloriment. Aquell blanc polar havia deixat pas a un color marronós que s’havia expandit sense escrúpols. Conscient de la situació, va tancar-se solemnement a contracor. Va ser un instant que va impregnar-la d’un sentiment amarg que es transformaria en desig. Ara ja només quedava un capoll dorment i plàcid que esperaria amb il·lusió el seu joiós despertar durant deu, onze i dotze mesos…

Desert d’idees Un dia, al mig d’un desert solitari, va aparèixer una criatura. Aquesta no tenia ni cames, ni peus, ni braços, ni cap, ni una forma fixa. Tampoc tenia nom ni es sabia de què estava feta. Només s’apreciava que era una figura amorfa d’un color fosc i que tenia vida. Un dia, aquesta es va començar a desplaçar i, a mesura que es movia, se li van anar modelant dues extremitats molt primes que recordaven els braços humans. Més tard, li van sorgir unes cames també molt primes que li van permetre caminar després de pocs intents de provar-ho. De seguida, se li van modelar els altres elements que formaven el seu aspecte de manera que la figura final mostrava un ésser que no mesurava més d’un metre, tenia una pell negra i fina i li mancava pèl, el seu tronc era tan estret que mesurava gairebé deu centímetres d’amplada i, les mans i els peus no tenien dits. Del seu cap rodó, sortien dues orelles semblants a les de les guineus i els ulls, marronosos, eren grans i brillants. Aquesta criatura tenia una aparença estrafolària però, tot i així, el seu aspecte tenia un aire afectuós. Una vegada es va haver format del tot, va observar el seu cos: no entenia què li havia passat però es va sentir feliç ja que en tenir un cos amb extremitats va saber que podria realitzar més accions. L’escriptora va obrir el seu ordinador portàtil disposada a escriure la seva nova obra, estava contenta i alleujada ja que feia dies que no li venia la inspiració o no li agradaven les idees que tenia, però això ja no era un problema perquè tenia una nova idea que li semblava molt encertada.

Sense saber on anar, la criatura va començar a caminar mentre observava les dunes del desert encuriosida, ja que per ella tot allò era nou, però, al cap de poca estona, va començar a notar un malestar al coll i a sentir-se fatigada, tenia set. Fent un gran esforç, va continuar caminant fins que va veure una taca blavosa envoltada per alguna cosa verda enmig de les dunes. La criatura, sense pensar-s’ho, va córrer cap a aquell indret i es va aturar just al davant per admirar un paisatge diferent a les dunes daurades i el cel blau que havia vist fins aquell moment. Bocabadada, va contemplar aquella taca blava enorme que semblava un fragment de cel caigut a terra ja que era del mateix color; allò era l’aigua d’un oasi. Això l’encuriosia molt però el que més la va sorprendre van ser uns fils verds i uns tubs marrons amb unes tires també verdes a la part superior que sortien de les dunes del costat de l’aigua ja que era el primer color diferent del daurat de les dunes i del blau del cel que veia; allò eren plantes i palmeres. Meravellada, es va acostar cap a l’aigua, s’hi va agenollar al costat, i s’hi va anar inclinant a poc a poc fins que va veure un ésser negre amb uns ulls enormes que la miraven des de dins de l’aigua. Sobresaltada, es va apartar de l’aigua, però com que tenia molta curiositat, va tornar a inclinar-s’hi i va tornar a aparèixer aquell individu. La criatura es va quedar uns segons quieta observant aquell ésser estrafolari que hi havia dins l’aigua i a poc a poc va acostar-hi la seva mà. En fer això va veure que aquell ésser també acostava una mà, i encara que va tenir un moment de dubte i de por, va apropar l’extremitat fins que va tocar la superfície de l’aigua. D’un sobresalt, va enretirar-la per l’estrany tacte que tenia el que acabava de percebre i va observar unes gotes d’una substància líquida i transparent. Va tornar a mirar aquell ésser estrany i va moure la mà sense tocar-lo. En fer això es va fixar que tenia una mà igual que la seva i que feia els mateixos moviments que ella. Això la va fer

pensar i, alhora, es va acariciar el rostre mentre comprovava que el que palpava era exactament igual que el que es distingia a l’aigua. Va fer el mateix amb una planta que tenia al costat i va ser així com va comprendre que no hi havia cap ésser estrafolari dins de l’aigua, sinó que el que hi veia era el seu propi reflex. Després d’això, va tornar a tenir aquella sensació desagradable que semblava que li cremés el coll i una veueta interior li va dir que begués l’aigua d’aquell indret. La criatura, es va tornar a emmirallar, va ajuntar les mans, les va doblegar una mica, i les va introduir dins l’aigua, les va treure, se les va acostar a la boca i, després de dubtar un moment, es va empassar el líquid. Com per art de màgia, aquella sensació va desaparèixer i la criatura va notar que tornava a tenir energia. Va estar una estona passejant pel costat de l’aigua fins que es va sentir cansada, va estirar-se a la sorra i s’hi va adormir al cap de pocs minuts. Li agradava molt la nova idea, semblava una història entretinguda que podia donar lloc a una trama interessant i per això va continuar desenvolupant-la. Al cap d’unes hores, la criatura es va despertar i, quan va obrir els ulls, es va aixecar d’un bot: al lloc on hi havia hagut un oasi, ara hi havia un riu ample i cabalós; les plantes i els arbres, s’havien multiplicat formant una selva plena de flors de tots colors; les dunes daurades, s’havien convertit en muntanyes verdes; i a diferència del desert solitari que hi havia hagut fins aquell moment, la nova selva estava plena de diferents espècies d’animals que es movien entre els arbres. Sorpresa, es va endinsar en aquell indret mentre olorava el perfum que provenia de les flors de formes o colors diferents i observava els ocells acolorits que volaven per sobre seu. La criatura pensava que

era el lloc més bonic que podia existir i es va prometre que no en marxaria mai. A partir d’aquell moment, va passar a viure a la selva on disposaria de tot el que necessitava i podia viure feliçment. L’escriptora trobava que era la millor idea que havia tingut i va seguir escrivint entusiasmada durant hores i hores. La felicitat de la criatura no va durar gaire més temps ja que la selva havia començat a canviar. Cada vegada hi havia menys animals, les flors es començaven a pansir, les fulles dels arbres queien, les plantes verdes es tornaven grogues, i el riu disminuïa el seu cabal. L’aspecte de la selva empitjorava cada dia i la criatura es va començar a desesperar ja que no podia fer res per recuperar la bellesa i la vida del bosc. Un dia al matí, quan es va despertar, va deixar anar un crit d’esglai en veure que tota aquella selva s’havia reduït a una bassa petita de la mateixa manera com havia aparegut dies enrere. Com per art de màgia, l’aigua que quedava va començar a desaparèixer com si hi hagués un forat per on es pogués escolar, i al cap de pocs segons, ja no quedava ni una gota d’aigua. Ella, espantada, va córrer cap on hi havia hagut líquid pocs segons abans i va començar a excavar desesperada entre la sorra amb les mans fins que van topar amb un objecte dur. Quan ja feia estona que escrivia i tenia una bona part de l’obra acabada, la idea que havia tingut va començar a desagradar-li sense saber per què, però hi havia alguna cosa que feia que encara no volgués llançar la tovallola. La criatura va apartar la sorra i va descobrir l’estàtua d’una tortuga de pedra que havia quedat enterrada al subsol. De sobte, l’estàtua

va començar a parlar-li amb una veu molt dèbil: —No cal que excavis més, ningú es pot escapar del desert de les idees. —El desert de les idees, què és això? —va preguntar la criatura sorpresa perquè podia entendre i parlar. —El desert de les idees és el lloc d’on sorgim totes les idees de la persona que ens ha imaginat. Quan apareixem, és perquè se’ns ha imaginat; quan evolucionem, és perquè la idea de la persona es desenvolupa; i quan morim, és perquè se’ns oblida o la idea no agrada. Tu, jo i molts altres individus que estan enterrats sota la sorra som idees de la mateixa persona que no han tingut èxit. Un cop va haver pronunciat aquestes frases, la tortuga va aclucar els ulls i ja no es va moure més, havia estat oblidada del tot, havia mort. La criatura, espantada però també trista per la tortuga, va començar a sentir-se molt dèbil i es va estirar a la sorra. Van anar passant els minuts i notava que ja no tenia forces per fer res, fins que al cap de poc, el seu cor va deixar de bategar. Van passar dies, mesos i anys, i va quedar sepultada al fons de la memòria de l’escriptora, al fons del desert de les idees. L’escriptora va apagar l’ordinador, frustrada. Una altra vegada, la idea que havia tingut no li semblava prou bona i no li agradava gens, no la suportava. Ara, hauria de tornar a pensar-ne una de nova que la convencés definitivament.

18

La roda crema el quitrà. La velocitat és elevada i la satisfacció, encara ho és més. Ja fa uns minuts que circulo deixant enrere l’infern que ha durat tota la meva vida. Davant se’m projecta una via infinita. Accelero amb ímpetu. Tot, està a punt d’esclatar. I prenc consciència. Els músculs se’m tensen, la pell se m’eriça, aguditzo els sentits i m’aferro al terra moll amb una força capaç de moure continents. Llavors obro els ulls. Un estret raig del llum travessa les branques i em penetra la vista. Els arbres són esvelts, dona la sensació que creixen amb el propòsit de tocar el firmament, i d’ells en broten flors de mil i un colors i formes. M’incorporo, em sento bé. Giro repetidament sobre meu observant l’espès bosc que m’envolta, el silenci és colossal. És tot tan real… Un bell cant d’ocell trenca la quietud i focalitzo la meva atenció al seu punt d’origen. Admiro la presència d’una família de rossinyols on els pares alimenten la mainada, sembla ser una família feliç, una família feliç… Però jo ja he trepitjat aquest bosc abans, de fet, el visito sovint cercant un lloc remot en la meva ment. Perquè ho necessito. Perquè és on trobo calma després d’una tempesta ja que una gran borrascada abasta la meva llar. Des d’infant els xiscles han habitat casa meva. Suposo que el malson començà amb una discussió pujada de to on el meu pare com de costum havia begut, no ho recordo amb exactitud. On sí que m’arriba la memòria és quan la seva mà, com un dard disparat a pressió, va colpejar el rostre de la meva mare. Recordo aquell instant com si fos ahir. Uns segons més tard es presentaren les deplorables excuses, les insofribles mentides i les falses lamentacions, les quals varen ser en va, ja que la violència no va trigar molt a tornar a aparèixer. Dia rere dia els crits m’han perforat els timpans, i jo, incapaç de mostrar un bri de valor, he plorat dins l’habitació

embolcallat entre els llençols com un nen perdut entre la multitud. Les línies digitals vermelles del despertador tracen les sis. L’alarma la desvetlla amb un so estrident com cada matinada, i es frega les parpelles, cansada, amb l’única esperança que potser serà un dia diferent. Treballa onze hores diàries per mantenir un marit que la maltracta i un fill anímicament inert. Finalitzant la dura jornada, obre la porta de l’escanyat establiment. Té por. No manifesta la seva arribada. Es posa a fer el sopar intentant evitar les dues pupil·les negres que l’observen amb còlera, però aquestes la segueixen fins on es troba. Aixeca la mirada, i veu aquella cara. Llavors ve un cop sòlid. L’addicció sorgeix com el diable entre tenebres en inhalar la fragància d’alcohol provinent d’un racó de la sala. Palpa el terra amb la mà buscant l’ampolla de whisky, i en alçar-la, veu que aquesta és buida. La llança amb fúria contra la paret del dormitori i s’aixeca d’una revolada. Li costa mantenir l’equilibri. S’encamina fent tentines cap a la lleixa de les begudes per engrapar una nova presa, enxampa una botella d’Old Virginia i se’n veu mitja d’un sol glop. És tard, passat el migdia, però a ell no li importa. Es deixa caure sobre l’atrofiada butaca del menjador i encén una cigarreta de marca barata. Aquest és el seu moment de resplendor diària; aspirant el tabac amb lentitud pel filtre de cel·lulosa morta, sentint el regust amarg que li deixa a la gola, expirant el dens vapor i entre la cortina de fum que es forma, sentint-se un home poderós. La figura del meu pare sempre m’ha produït terror. L’obscuritat del seu esguard iguala un pou sense fi, on es reflecteix l’expressió desesperada de la mare deixant anar brams de dolor. Poques vegades han estat quan he reunit suficient valentia per decidir-me a plantar-li cara. Però al lapse de prendre acció, el temor envers ell m’ha col·lapsat com el verí més mortífer, canalitzant el meu coratge en

frustració, pànic i malenconia. En són moltes les fotografies arrapades al meu crani representant la dona que sempre m’ha cuidat estesa a terra després d’una ferotge batalla. Un covard en estat pur ha viscut dins meu fins ara, però els timbals de la derrota han de cessar, els he de fer cessar. Avui, faig divuit anys. Mantinc les articulacions immòbils fins a sentir la porta principal tancarse darrere seu, ella s’enfronta per enèsima vegada a l’esmorteïdor bucle que li demacra l’interior. Però queda poc perquè continuï essent així. Em desplaço a pas prudent cap a la cuina, aguantant la respiració per no mostrar presència de vida on regna la mudesa entre les parets. Noto la fredor metàl·lica de l’interruptor de gas, l’activo i sona un subtil clic. Resulta curiós pensar com els petits gests poden repercutir sobre la nostra existència. Simultàniament un gas silenciós surt pel fogó emetent un so feixuc, i conquereix amb delit cada centímetre cúbic d’espai. M’atanso a la cambra de la fera, que ronca sense pausa. Me’l quedo mirant sense exhibir signes de perplexitat, per un segon penso que podria haver estat un bon home. Ara jau sobre un matalàs vell, inconscient del fet que, quan es llevi, el butà propagat pel seu propi fill s’haurà dispersat per l’atmosfera de la casa com un virus tropical. Només farà falta que segueixi el seu procediment rutinari, i quan prengui la flama de l’encenedor per gaudir del seu moment de glòria… Em disposo a abandonar l’habitacle, però abans de creuar l’entrada quelcom capta el meu interès. És una nota, l’obro. «Feliços divuit, Àlex. T’estimo.» Es llegeix escrit amb bolígraf de tinta blava. Una llàgrima em regalima per la galta. «I jo a tu, mare.» Ho pronuncio en veu baixa i tremolosa mirant el sostre despintat. És hora de marxar. Prenc rumb direcció al cotxe on ja ho tinc tot empaquetat. Caminant sento una dolça melodia produïda pel cant d’un rossinyol, però

aquesta és autèntica en la seva totalitat. Somric en recordar el meu bosc, el meu racó imaginari. M’assec al volant, poso les claus al contacte i giro el canell, però el vehicle no s’engega. Se’m glaça la sang en pensar que pot sortir tot malament. Faig un altre intent, escolto com el motor grinyola amb potència. Aires de victòria m’inunden el cos de pol a pol. La roda crema el quitrà. La velocitat és elevada. I la satisfacció, encara ho és més. Ja fa uns minuts que circulo deixant enrere un infern que ha durat tota la meva vida. Davant se’m projecta una via infinita. Accelero amb ímpetu. Tot, està a punt d’esclatar. Aquest relat va dedicat a totes les dones que pateixen qualsevol mena de maltractament. Us volem vives, us volem lliures.

Versos imparells Tenim dins un abrivat vendaval d’emocions que hissen la seva bandera en un cop de vent de Març. Tinc pàgines color crema i una cuirassa taciturna de paper de fumar que a mitjanit i de puntetes vaig anar a rescatar a les golfes. Tinc contes insòlits que parlen de llocs recòndits, del silenci llampegant quan encara n’hi ha de coses a dir i d’un temps tan llarg que desespera. De què em serveixen. De què em serveix tant tenir si d’ençà que soc

fora només m’acotxen els versos imparells errants on hi soc jo i cada un dels meus instints desabrigats. De què em serveix tant tenir aquestes línies quan jo, certament, no tinc res més que els versos imparells.

Serendipitat De sobte tot emmudeix, es deixa de sentir el riure de la jove que hi ha unes roques més amunt, deixo de sentir també les converses d’aquell grup d’amics que no saben apreciar el que tenen davant, fins i tot deixo de sentir la presència dels meus germans, tot i ser plenament conscient que els tinc al costat. Deixo de sentir-ho tot menys el vaivé insaciable de les ones que, picant i repicant sobre la majestuosa acumulació de roques, deixa inert entre el vent tot el poder d’aquests pics temporalment alçats i de conformació aquosa. Anys enrere, tot aquell dotat de certa saviesa creia indubtablement que seguit de la gran massa d’aigua a la qual s’enfrontaven —dia i nit, per gust o per necessitat, pescadors, viatgers o bé hom amb ànsies de veure i conèixer món— tot el que es veia era el final. Simplement el punt on tot el que era deixava de ser i deixava, també, enrere tot allò que fins al moment l’omplia de vida i optava per ser poca cosa més que allò que no era res. Tot el que hi veien al fons de la imatge era una caiguda sobtada, però no per això inesperada, encaminada a l’abisme. Jo, en canvi, des del meu humil, sincer i segurament insignificant punt de vista, tot el que hi veig al final de la gran estela que ha

deixat marcada la lluminositat provinent del sol, ja ponent-se, a l’aigua és, aquest cop, el meu propi reflex. M’hi veig a mi, remoguda, tremolosa i més aviat freda. No és un reflex que pugui enorgullir-se de gran nitidesa però d’alguna manera o altra, dins de la irregularitat de la imatge m’hi trobo perduda i immersa en un gran mar, en aquest cas, de dubtes. Provo d’imaginar com o amb qui podria gaudir d’aquest moment més del que ja ho estic fent, intento trobar aquell o aquella amb qui compartir allò que sento sense la necessitat d’expressar-ho ja que, malauradament, no tinc ni la més remota idea de com mostrar les emocions que de mica en mica s’estan apoderant de mi. Però a l’acte deixo d’imaginar. Amb ningú, ni de cap altra manera. Sense esperar-ho he trobat puresa i reflexió on només tenia previst trobar indiferència. Per primera vegada he trobat la gràcia a la soledat i m’he entès sola i definida per un moviment retrògrad i sobretot pel trencament de cada onada quan entra en contacte amb la punyent roca acumulada al peu del penya-segat. De cop la meva respiració és intervinguda per una atmosfera carregada d’emoció però, com tot el que succeeix al meu entorn en aquest moment, el meu cervell prova d’apaivagar-la. No vull, però tampoc puc, deixar-me portar igual que ho faig sempre, no vull més manifestacions d’expressivitat i subjectivitat relacionades amb la meva persona, vull alliberar-me i oblidar-me, de tant en tant, de seguir incondicionalment els meus sentiments. Desitjo deixar entrar la brisa de racionalitat que en tants moments ha picat la meva porta però que, de la mateixa manera, tants cops he rebutjat. Vull gaudir, objectivament, d’això que ara i més que mai m’envolta. Vull ser-ne conscient, donar-li la importància que té a tot el que de la manera més natural possible he aconseguit endur-me d’aquest indret.

No m’hauria cregut mai a aquell qui m’hagués dit que aquí trobaria quelcom que em remogués de la mateixa manera que les roques del peu d’aquest cap remouen l’escuma que deixen les onades sobre la superfície. No ho hauria fet perquè sé que el meu comportament ambiciós i mogut fa que moltes vegades no sigui capaç d’apreciar res del que se m’ofereix, penso que aquest ha estat un dels únics moments de la meva vida en què he sigut capaç de calmar l’huracà que porto a dins i, fent-ho, he descobert que em necessito a mi, per sobre de tot i de tothom, però que moltes, massa vegades, no em trobo. Fins sempre Finisterre.

El somriure El somriure té una força poderosa, Ell que obre tantes portes. En ell, on s’hi amaga l’humor I desperta la bondat honesta. Sense valdre res és molt valuós. Ell, capaç d’aparèixer en qualsevol moment, Allà on ningú no és prou pobre per compartirlo I on tothom se’l mereix. Quan arriben els moments de desesperació, El somrís il·lumina la cara grisa, Cura la tristesa, asseca les llàgrimes, Així és més fàcil viure. Quan apareix, desperta satisfacció i alegria, És l’alè de la vida i un medicament per als desemparats. Un elixir que sap unir les persones i enfortir les amistats,

És el millor camí cap al cor humà.

ha començat, i la qüestió és: com serà aquest nou dia?

Gràcies a ell, la profunditat interior creix. És més preuat que moltes joies, Més bonic que moltes pintures I més dolç que molts caramels.

Una bona manera de començar és donant-te un instant de glòria, ja m’enteneu, aquell moment en el qual el sentit de l’olfacte i el gust són els que gaudeixen més: l’olor del cafè... el gust tan dolç de la melmelada de maduixa... tot en perfecta harmonia, acompanyat per la preciosa melodia que ressona dins la imaginació. Tota aquesta harmonia està molt bé però les hores passen i s’han de fer moltes coses, per tant és l’hora de preparar-se pel dia que vindrà. Moltes vegades l’aspecte físic que adoptem les persones durant el dia, varia segons la manera en què s’ha afrontat el xoc de realitat minuts abans, l’aspecte físic, que és bàsicament la primera imatge que rebem d’una persona, acaba sent el mirall de les seves emocions o fins i tot de la mateixa personalitat de l’individu.

Ell que causa l’efecte d’un dia més confiat, Des d’una matinada radiant, aporta una alegria diària. Dona força quan venen els moments de debilitat I embelleix a qualsevol que el desdibuixi als llavis. Cada dia sense ell és un dia perdut, És la «Fórmula Màgica» per al pas d’una existència gratificant. No es demana, ni es presta, ni es pren. Per rebre’l, només cal compartir-lo.

I tu com afrontes la realitat? Tot comença en obrir els ulls, és en aquest precís moment que ets conscient de tot; actives tots els sentits, encara que un mateix no ho noti perquè encara necessiti aquell quelcom que el faci acabar de connectar amb la realitat. Després d’estar molta estona aturat pensant l’excusa perfecta per quedar-te allà on estàs tan bé, apareix l’impuls que t’ajuda a decidir que no vols perdre més el temps: poses els peus a terra, petit pas que et fa estar més a prop de connectar definitivament amb la realitat, i amb un seguit de passos que desprenen un suau balanceig poc estable, obres ja sí que sí la porta cap a la realitat. El dia

Quan ja estàs preparat i t’has assegurat que tens tot el que necessites, inicies el que vindria a ser el període de descobriment. A dins d’aquest m’hi puc trobar moltes coses diferents, en gran part és per això que li dic període de descobriment, no se sap mai si quan arribaràs a la feina el teu cap tindrà un bon dia, pot ser que sigui de les persones que no tendeixen a afrontar la realitat d’una manera positiva, i és per això que quan arribes al despatx i veus que ha decidit afrontar la realitat de manera positiva, saps perfectament que serà un dia ple de coneixement, ja que el descobriment serà impressionant, descobriràs una nova manera de relació humana que va més enllà d’una comunicació basada en monosíl·labs. De fetm això és un fet que em molesta molt, no entenc la necessitat dels humans d’utilitzar el mínim de paraules, quan no tenim cap limitador que ens impedeixi ser més complexos, però bé podríem dir que som símils superficials. Centrant-nos un altre cop en el període de descobriment, un altre clar exemple seria que, anant cap a la feina, ens

podem trobar que el dia ens plantegi un petit obstacle, ja que han tallat la carretera, com hauré d’afrontar aquest problema? Això encara que no ho sembli o no ho tinguem en compte, és un descobriment. Quan el sol es troba en el punt més alt, torno a tenir un moment de plaer, un moment de pausa, tot i que aquest s’acaba convertint en el moment del dia que m’irrita més, perquè qui em negarà que quan acabes de dinar, i el fred comença a pujar pels braços i el teu cos està en un punt de satisfacció, no es posa bé aclucar una estona els ulls. Per mala sort aquest moment tan desitjat s’acaba convertint en deu minuts de descans o a vegades una simple fantasia, ja que de seguida s’ha de tornar el món de descobriment. La tarda acostuma a ser llarga i pesada, i les persones ja comencen a estar més malhumorades, perquè el seu dia ja ha agafat forma, i si el matí no ha sigut massa bo, és del tot dificultós que la tarda sigui gaire millor. És per això que crec que l’elecció de la teva professió és molt important, ja que omple bastantes hores del nostre dia, i per tant si treballem d’allò que ens agrada, serà el que ens acabarà de satisfer i omplir d’objectius i emocions els nostres dies. Hauríem d’escollir la nostra feina basant-nos en quina feina ens farà créixer i evolucionar com a persones, i no per ambicions, és clar que això és la meva simple opinió. En el moment que el sol es comença a amagar, significa que ja s’ha fet prou feina durant el dia, i que a partir d’aquí és el teu moment, per tant entrem en el període de benestar. Arribar a casa, relaxar-te, fer coses que t’agradin, estar amb la família, i compartir l’experiència d’aquest nou dia, és essencial. El dia es va acabant, ja que l’energia es va esgotant: les cames, els braços, les parpelles comencen a fallar, durant el dia treballen molt. Tot el cos està en un estat molt diferent de

com quan hem posat el primer peu a terra. Necessita tornar a agafar l’energia necessària per poder tirar endavant una nova jornada tan intensa. Torno a endinsar-me dins del lloc on més segur em trobo, el lloc en el qual m’atreveixo a imaginar i somiar, on no hi ha cap classe de límit, i els meus pensaments queden guardats en la meva ment. Cada dia ha de servir per conèixer, i ja no només rebre sinó també donar, als altres i a un mateix, perquè el coneixement es comparteix. Hauríem de fer l’esforç que cada dia, en el moment d’afrontar la realitat, ho féssim amb la millor versió de nosaltres mateixos, perquè tots els dies es mereixen la mateixa oportunitat, l’oportunitat de ser aprofitats. Aprofitar no és sinònim d’estar content, sinó d’enriquir-te de qualsevol cosa, perquè les causes dolentes també enriqueixen, i a vegades més que les bones. No podem oblidar que el temps no s’atura, va corrent i nosaltres estem predestinats a desaparèixer, per molt trista que sigui la idea. Sabent això, a tu com t’agradaria afrontar cada dia la realitat?

Desconcertant monotonia El cel s’havia començat a aclarir poc després del migdia, i llavors ja plovia relativament poc. París, però, havia quedat esquitxat d’una sensació desconcertant, i inundat pel silenci més pur. Tímids paraigües travessaven la Place Vendôme, fins que va arribar ella, que amb el balanceig dels seus passos enèrgics i el repic dels seus talons d’agulla negres, es va atrevir a irrompre la quietud. Es va asseure a la terrassa del Bar 228, i es va encendre el cigarret.

Després de dues calades i de deixar-hi el vermell dels seus llavis impregnat, el va llençar a terra, el va trepitjar amb ràbia, es va aixecar i va marxar. No li agradava dependre de res. Al cap de dos minuts va arribar al portal. Va enfonsar la clau que li havia confiat segons ell «només a ella» i es va endinsar en la penombra de l’edifici. Ara la seva respiració era més relaxada, el seu pols més lent i la seva ràbia pràcticament inexistent. Li passava sovint quan hi entrava. Se sentia com si deixés la seva vida a l’avinguda, i l’analitzés des de fora, com feia ell. Va pujar per les escales de marbre fins al cinquè pis. Un mig somriure la va convidar a entrar fins la petita sala on dues butaques de franel·la envoltaven una petita taula de te.

llançava una pregunta just arribar, per trencar la situació incòmoda que es produïa els primers minuts que es veien, setmana rere setmana, i restava en silenci la resta d’estona. Simplement escoltant-la amb tota la seva atenció. Ell era conscient que això no hauria de ser així. Que li hauria de fer preguntes que la fessin canviar d’opinió, que la incomodessin, que la posessin en evidència, que demostressin el que uns altres havien classificat de «malaltia», i que permetessin realitzar un seguiment d’aquesta. Però al cap de set anys, creia que es podia permetre el luxe de qüestionar-li aspectes de la seva vida més interessants que la seva «malaltia».

Es va treure la gavardina beix, i els guants i la boina negres, que va disposar al penjador, i es va asseure abans que ell entrés amb dues copes i vi vermell.

Li havien diagnosticat el trastorn d’identitat dissociatiu i la seva tasca era completar el tractament amb fàrmacs amb una intervenció psicològica.

Va deixar les copes sobre la taula i la va observar de reüll abans d’asseure’s. No sabria com descriure la seva bellesa i, si ho intentés, no ho aconseguiria. Li hauria agradat conèixer les paraules justes perquè algú es pogués fer una mínima idea de com d’increïble era. No era la seva pell morena, ni els seus pòmuls marcats, ni el seu serrell, ni la profunditat dels seus ulls o la sinceritat del seu somriure, el que «la seva bellesa» significava per ell. Eren mil mons concentrats en una sola persona viva, imperdible, desconcertant, fràgil, enigmàtica, sensible, astuta. Era simplement increïble, i que ella no ho sabés la feia més especial.

Tot i que, aquesta, es va complicar.

La coneixia, si és que mai l’havia arribat a conèixer, des de feia set anys i encara no havia tingut temps de cansar-se d’ella. Assumia que mai arribaria aquest moment. Cada dia el sorprenia amb una sentència nova, una teoria poc elaborada, o una reflexió profunda que el desconcertaven. Mai li havia pogut contradir res, tenia les idees molt clares. Massa, en algunes ocasions. Per això, simplement li

Ferb

S. XXI Hi havia una vegada, una princesa que es va salvar sola, sense l’ajut d’un príncep blau. Hi havia una vegada, un conte on Blancaneus no era qui cuidava dels set nans, perquè els set nans sabien cuidar-se sols. Hi havia una vegada,

una princesa que sobrevivia sense l’amor d’un príncep i vivia amb el seu amor propi. Hi havia una vegada, un indret on les qui cosien no eren les de sempre i els qui aprenien a fer-ho eren els qui no ho havien fet mai. Hi havia una vegada, un home que no ajudava la dona a fer les tasques de casa, sinó que la voluntat pròpia era el que el cridava per fer-les. Hi havia una vegada, un món on les dones eren precioses, primes, grasses, altes i baixes. Hi havia una vegada, una dona que no era poc femenina, ni tampoc un home era efeminat. Hi havia una vegada, una dona que podia arribar a casa tranquil·lament, sense sentir-se insegura. Hi havia una vegada, una noia que no provocava, sinó que se sentia orgullosa d’ella mateixa. Hi havia una vegada, un món on el gènere no suposava una desigualtat, i tothom tenia els mateixos drets.

Enyorança Et trobo a faltar, a tu i aquells dies que ens passàvem les hores l’un al costat de l’altre. Cada record, cada detall, per petit que sigui, em porta a tu. No hi ha dia que no trobi una excusa per pensar-te, tot m’acaba recordant a tu. Ets un record constant, la teva olor, la teva imatge, els somriures que em dedicaves al compàs que m’acariciaves la galta tan dolçament. Per molt temps que passi, encara m’afecta, no ho puc superar. Vull quedar-me sense veu cridant, dient-li a tothom: necessito un dels teus petons al front! Tornaria enrere, només per veure’t, omplir-te d’abraçades i gaudir més encara del que ja feia. Sé que res és per sempre, que tot el que és bo s’acaba. Tot canvia, però no m’ho esperava. Va passar d’un dia per l’altre.

Sabies que allò ja no seguiria, i jo, amb una bena als ulls, pensava que anava bé, que ens anava bé. I tu, vas fer com si res.

la cura d’un gest, que et faci sentir, resguarda’t al color verd d’aquells ulls, que no tenien ulls per ningú més.

Vas decidir guardar-t’ho per a tu pensant que així no em faries mal, que en sortiria il·lesa, però sense dir-me’n res, em va doldre encara més.

I, si algun dia et falta el color verd d’aquells ulls, recorda la felicitat del somriure, que dia rere dia, et quedaves resguardant.

Et trobo a faltar, a tu i aquells dies que ens passàvem les hores l’un al costat de l’altre, avi.

La faula del pirata i l’ànima de la sirena

EL COLOR VERD D’AQUELLS ULLS Si algun dia et falten uns braços, on poder-te resguardar, l’escalfor d’unes mans, on poder-te aferrar, la tendresa d’una mirada, on poder-te aixoplugar, resguarda’t al color verd d’aquells ulls, que et contemplaven cautelosament. Si algun dia et falta una veu, que et guiï i t’orienti, que et faci sentir com a casa, que faci ressò al teu cap, que sempre et sigui familiar, que trobis a faltar, resguarda’t al color verd d’aquells ulls, que oblidaven la resta que us envoltava. Si algun dia et falta un silenci, que t’allunyi i no et deixi anar, la calma d’una respiració propera, que et faci anar al seu compàs,

Fa molt i molt de temps, quan encara a la Terra existien els cavallers i les donzelles, els grans castells i els dracs que custodiaven tresors, les fades, les sirenes, i tot tipus d’éssers fantàstics, d’una terra remota va sorgir un noi la professió del qual seria la pirateria, i qui serà el protagonista d’aquest conte. Amb prou feines tenia disset anys, i amb l’experiència d’un passat carregat de misèria i fam, va decidir embarcar-se al gran mar ple de perills amb un clar objectiu: superar totes les adversitats fins a crear-se un nom temut per tots, i finalment poder tornar amb els seus i donar-los una vida millor. Així doncs, amb l’ajut d’uns quants homes fidels, es llançà a la mar amb un vaixell, que era abandonat a la platja des de molt abans que ell hagués nascut, i començà la seva aventura. Els anys anaren passant sense gaire sort per la tripulació pirata. S’enfrontaren a altres pirates sense guanyar ni una batalla, fugint sempre a corre-cuita; lluitaren contra monstres marins gegants i afamats perdent gran part de la tripulació; escaparen pels pèls una vegada del regne de les nimfes platejades, famoses per les seves grans dots en la guerra, la seva repulsió

cap als pirates invasors, i també pels seus grans tresors mai robats. Degut a totes les derrotes, els ànims del capità i els seus tripulants van acabar per ser vençuts també, obligant al noi, que ara ja tenia uns vint anys, a programar un últim viatge amb l’objectiu de tornar a casa. Però el destí capritxós, decidint que l’aventura d’aquells homes encara no estava enllestida, va posar al seu camí una tempesta terrible. Els pirates desesperats intentaren fugir de les pluges torrencials, els remolins i els llamps i els trons però la seva nau, ja massa vella i atrotinada, va rebre un cop d’una onada gegantina que va partir el casc del vaixell. El capità, veient impossible la salvació, va ordenar als seus companys resar els últims precs i per dins va desitjar una mort poc dolorosa mentre l’aigua començava a omplirho tot. Finalment van quedar del tot submergits entre l’espuma de les grans onades i les restes del seu vaixell fet miques. Quan ja ho veia tot perdut, el pirata deixà d’intentar sortir a la superfície a agafar aire i es deixà emportar pels corrents fins que finalment es rendí del tot i tancà els ulls. Just abans de deixar anar el seu últim alè, però, notà alguna cosa que l’agafava i l’empenyia dins l’aigua, una mena de braços prims i forts però que no tenien tacte de pell humana. Estranyat, va lluitar contra el cansament que adormia tots els seus músculs i va obrir els ulls un altre cop, just el temps suficient per veure la llum reflectida en les escates d’una cua llarga. Llavors es va adormir. Qui havia salvat el nostre protagonista era una sirena de pell verda i brillant, de les més belles i poderoses dels set mars i amb el cor més pur, que no havia pogut permetre deixar morir ael pirata. Mentre protegia el noi i esperava que despertés se’n va enamorar perdudament, fins al punt que quan ell despertà, li feu el jurament que l’ajudaria a complir tots els seus desitjos i

anhels fossin quins fossin. Llavors la sirena donà al pirata la meitat de la seva ànima convertida en la maragda més brillant que s’ha vist en tots els temps, la qual quedà incrustada en la part superior de la mà dreta del noi. Tot i no tenir vaixell ni tripulació, amb l’ajuda de la poderosa sirena el pirata es tornà a fer a la mar i finalment va aconseguir tot el que sempre havia desitjat: havia conquerit regnes i havia aconseguit tresors perduts a les profunditats marines des de feia segles i moltes altres accions prodigioses que en poc temps van ser convertides en històries sobre el gran pirata i la seva sirena que tot ho podien. Però el noi, qui ara ja era un home, no es va acontentar amb el que tenia, tot i que era tot el que sempre havia desitjat, sinó que no va veure límits en el seu poder i l’avarícia es va apoderar d’ell. Cada cop va demanar coses més ferotges i terribles a la sirena, qui, tot i fer-ho contra la seva voluntat, no s’hi podia negar degut al seu gran amor cap al navegant. Junts conquerien tots els territoris que trobaven tant a terra com al mar, aniquilaven a tothom que intentava impedir-ho sense miraments, i amb cada atrocitat el cor i l’ànima purs de la sirena s’anaven enfosquint fent-li sorgir una taca fosca i horrible al pit que començà a estendre’s per tota ella. Tot i això, el pirata seguia sent avariciós i quan no en tenia prou amb un mar continuava fent-se amb el poder dels continents i mars veïns. Era temut per tots, i l’única amb valor per acostar-s’hi era la bella sirena que cada cop perdia més el seu verd brillant, que era substituït pel negre profund i fosc. Fins que va arribar el dia més temut per ella: el món sencer ja era del pirata, i l’única terra que encara quedava lliure era la terra d’origen de la sirena, allà on havia nascut i d’on va marxar el dia que va rescatar el seu estimat i no hi va tornar més. Tot i les seves súpliques el capità pirata no l’escoltà i vilment li ordenà que

erradiqués totes les sirenes de tots els mars, ja que així ningú mai podria igualar el seu poder i seria invencible del tot. I la pobra enamorada, ho va fer. En aquell moment, la taca negra que ja cobria gairebé tot el cos mig humà mig peix de l’última sirena vivent va arribar als seus ulls bondadosos, les portes de la seva ànima, que van quedar foscos i sense vida per sempre més. El pirata, quan va veure el que havia fet, es va horroritzar en adonar-se que ell també l’estimava, la seva sirena, i que per culpa seva ara era morta. Unes grans punxades al braç dret l’hi van provocar un dolor terrible i a poc a poc es van anar estenent per tot el seu cos. Atemorit, es va adonar que la maragda que la sirena havia posat a la seva mà com a símbol d’amor s’havia convertit en un bloc massís de carbó. En aquell moment, tot el dolor que havia patit l’ànima de la sirena, degut a les accions que el pirata l’havia obligat a fer, el va viure ell en la seva pròpia pell, fins que, exhaust, també va morir. I és que és molt important recordar que allò que fas als qui estimes també deixa una marca en tu que al final passa factura, sigui bo o dolent.

Carta de comiat Potser molts no entendreu quina és la finalitat de la carta ni els motius que m’han portat a escriure-la, tot i així, ara mateix, us els explicaré amb tot detall. Ara farà aproximadament un any i mig, des del centre cívic del meu poble em van oferir un càrrec: ésser l’encarregat d’organitzar les festes populars adreçades als joves de la localitat.

Fins aquí tot bé; si us he de ser sincer, la feina no era un gran cosa econòmicament parlant, però era entretinguda. Durant la meva estada al càrrec, van ser molts els joves que em van enviar les seves propostes, de manera que la feina es feia una mica pesada, especialment quan havia de destriar quines idees podia portar a terme i quines havia de rebutjar. L’estiu d’aquell mateix any, el meu poble es va veure afectat per una forta epidèmia mortal, que va emportar-se per davant una enorme quantitat de vides, moltes de les quals eren de persones que en algun moment havien estat properes a mi. Arran d’aquest fet, la població restant no vam tenir més remei que marxar, o fugir, com vulgueu dir-ho. Quan ja ens trobàvem als afores de la ciutat, ens va caure el sant al cel en observar que, realment, aquella malaltia expansiva no era fruit de cap fenomen natural, sinó que la seva causa era antropològica i, a més, la població va quedar reclosa per una cúpula de vidre. Des d’aquell dia, ningú no n’ha pogut deduir el motiu que va portar a enclaustrar-nos, i encara menys, la manera de sortir-ne. El cas és que, des d’aquell dia, vam entendre que d’allà no en sortiríem i que, per sobreviure, hauríem d’aprofitar el màxim de recursos que quedaven i, sobretot, minimitzar els costos i l’energia. Totes les infraestructures van ser habilitades de la millor manera possible per atendre aquelles persones que, malgrat patir la intoxicació de la malaltia, seguien conservant l’alè de vida. No obstant, moltes de les vides no van poder mantenir-se, i arran d’aquest fet, amb el consentiment dels pocs habitants restants, vam construir el que probablement avui en dia sigui el major cementiri de, com a mínim, el país, i allà vam deixar reposar els cossos d’aquelles persones que havien corregut la mala sort de topar-se amb aquell estrany fenomen mal intencionat. Amb el pas del temps, el cementiri va convertir-se en un lloc de trobada de persones, vives i mortes, per tal de reviure els moments d’alegria i benvolença

amb els éssers estimats. Els reduïts serveis sanitaris no donaven a l’abast amb tanta demanda, i els recursos començaven a escassejar, fins al punt de buidar tots els establiments d’alimentació. La comunitat de cooperació va passar a ser de competència, i és que cadascú ja no mirava pel bé de la societat i la seva recuperació, sinó que la pròpia supervivència va passar a ser l’agenda del dia, i els pocs recursos que romanien, van ser el punt de conflicte que probablement va acabar amb l’harmonia que havia caracteritzat sempre la nostra població. Va passar un any, i els incidents eren cada cop més preocupants, encara que no per aquelles persones de més enllà, que devien d’haver oblidat que una població d’individus existia i es trobava en aquella regió. La majoria de gent ja no actuava seguint el propi pensament i la consciència, sinó que eren els instints els guies de les seves actuacions, i en aquell moment vaig comprendre que allò era una guerra de llops, de la qual el més intel·ligent en sortiria beneficiat. Per això, vaig portar a terme una crida a totes aquelles persones que encara conservaven la consciència, i vaig proposar de reunir-nos al centre cívic, on havia treballat antigament, per gestionar la situació. Els carrers ja no tenien aquell color gris característic; més aviat, tenien un color vermellós que reflectia tota la sang vessada pel pla urbanístic, i el cel tampoc tenia aquell color blau clar tan relaxant, sinó que més aviat reflectia un blau grisós que denotava la tristesa, el final. Ens vam reunir únicament quatre persones; entre elles, el que havia estat el meu entrenador de futbol durant tres anys, i vam acordar acabar amb aquelles persones sense seny, no per conservar l’espècie, ja que sabíem que la situació no tenia solució, sinó per conservar la dignitat, i acabar amb aquell dolor tan denigrant i malèvol. I aquí em trobo, després de tot, aquí, sol, com a únic supervivent després d’haver enterrat amb llàgrimes als ulls aquell gran amic meu,

que em va demanar sobretot que, malgrat la fatal situació, no esborrés mai aquell somriure que tenia tan característic. Us escric això amb alegria, amb la satisfacció d’haver fet tot el possible per mantenir la comunitat el màxim de temps possible, i també demano perdó a aquelles persones que un dia van viure amb mi i el dia següent van morir de manera trista i deplorable. No puc seguir més endavant, els sentiments de pena i solitud m’engoleixen lentament i l’únic que puc fer jo és, després de tot, expressar la meva gratitud. I no culpo aquelles persones o organitzacions que van instal·lar la cúpula: per ells només devíem de ser un nombre. Com a últim desig, però, prego a aquella persona que tingui la sort de llegir aquesta carta, que protegeixi el cementiri, un cementiri amb una història apassionant i multitud d’ànimes robades.

Olor No ploro gaire, ja ho saps, però quan penso en tu, quan t’imagino amb mi, quan t’enyoro, em tanco de seguida en mi mateixa dins la meva habitació. Llàgrimes. Per què? No serveixen de res, cremen els ulls i arruguen l’ànima, brollen sense que jo pugui fer-hi res. Intento recordar-te, llavors, sempre incapaç de dibuixar la teva figura entrant amb un somriure per la porta de casa. L’únic que em queda és el teu desodorant, que guardo en un calaix per sentir-te a prop en moments de soledat. Fa una olor que ara m’esforço en creure teva,

però que va perdent gust amb els anys, mentre augmenta l’amargor de les llàgrimes. Tu ja no fas olor, no tens gust, ja no ets res. És aquest no res la causa dels meus plors. L’odio. Premo els ulls perquè sé que no vull que em vegin plorar.

Trobar-se a un mateix Havia marxat al Nepal amb la intenció d’ensopegar amb una experiència mística que l’ajudés a trobar-se a si mateix i, també, perquè això de viatjar a països exòtics per «connectar amb la consciència» s’havia posat de moda. Portava tres mesos perdut per Annapurna i havia conegut gent molt diversa; des de xerpes jubilats fins a danesos carregats de crema solar i barretes energètiques. Ja començava a estar una mica cansat de tots els remeis espirituals que els monks hinduistes li proposaven, però no volia tornar a casa amb les mans buides i acceptar que l’escapada havia estat una gran pèrdua de temps. Així doncs, va continuar amb les seves expedicions pels temples de la zona, i un dia, mentre observava un grup de monjos en plena meditació, va notar que un d’ells li resultava familiar. No va ser fins després de capficar-s’hi una bona estona que s’adonà que aquell home gran i calb s’assemblava dràsticament a ell. Sense donar temps a cap mena de reacció de sorpresa, es va dirigir satisfet cap al monjo, amb qui es va tirar una foto per deixar constància del seu esperat descobriment. Orgullós i retrobat amb ell mateix doncs, va tornar a casa.

Les “ZABATEZ” de la Sara La Sara té moltes ganes de començar l'escola. El seu germà, en Jan, li ha explicat que a l'escola on aniran és molt gran, que allà hi farà molts amics i aprendrà coses noves. El dia abans prepara amb un dels seus dos pares la bosseta amb totes les coses que necessita, perquè al matí, quan sigui hora de marxar, ho tingui tot a punt. Quan sona el despertador fa un bot del llit i s'aixeca tan de pressa que gairebé s'entrebanca amb els llençols. A la cuina també tot són corredisses, els dos pares de la Sara estan enfeinats parant taula i preparant l'esmorzar. Un suc de taronja, unes torrades i una tassa de llet amb cacau. La Sara està tan nerviosa que parla amb la boca plena i se li vessa una mica de suc damunt les estovalles. En Jan envia missatges pel WhatsApp als seus amics i el pare l'avisa perquè tanqui el mòbil i ajudi a desparar la taula. Quan la Sara s'acaba l'esmorzar s'enfila escales a munt i corre a rentar-se les dents i a vestirse. Avui vol estrenar les sabates noves que li van comprar els pares per anar a l'escola. Són vermelles i tenen els cordons de coloraines. Tots quatre pugen al cotxe direcció a l'escola. En Jan torna a tenir el mòbil a les mans, però ara es mira un vídeo que parla d'un grup de música que ha tret un nou disc, i el pare l'avisa perquè abaixi el so. En Jan es posa els auriculars i taral·leja la cançó de moda. Mentrestant la Sara es mira les sabates noves. Són tan boniques que segur que quan tots els nens i nenes les vegin en voldran unes d'iguals. Quan arriben a l'escola en Jan baixa del cotxe i se'n va amb els seus amics. Els pares

acompanyen a la Sara a la porta de la classe. És el primer dia i volen conèixer la seva mestra abans d'acomiadar-se de la nena.

- "Gràziez"!

La Judit, la mestra de la classe dels Dragonets, la rep amb un somriure i l'acompanya fins a la rotllana on seuen tots els nens. La Sara també s'asseu i es mira els seus nous amics.

I a poc a poc va perdent el color vermell cirera de les galtes, i el cor li deixa de bategar de pressa. Ara ja sap que no se'n reien de les seves zetes, ni de que no sap dir Sara, o sabates. Només és que els ha fet molta gràcia veure com les portava capgirades.

Tots parlen i es fan abraçades. Fa tants dies que no es veuen, i l'estiu ha estat tan emocionant, que tenen un munt de coses per explicar-se. La mestra els diu bon dia, i els demana que donin la benvinguda a la nena.

La resta del dia la Sara juga amb tothom, i perquè la coneguin més bé els explica que té dos pares i un germà que es diu Jan, que els pèsols no li agraden gens i que quan sigui gran vol ser astronauta.

- Com et dius? - li pregunta una nena.

Quan els pares la vénen a buscar i li pregunten com ha anat el dia a l'escola, la nena contesta satisfeta:

- Em dic "Zara" i tinc unes "zabatez novez". I és just en aquell moment, quan la zeta de la Sara sona amb tanta força que trenca el silenci i s'escampa per tota la classe. Tots es posen a riure, fins i tot la mestra. Les galtes de la Sara s'enrajolen com les maduixes, i es queda muda. La seva zeta ha fet riure a tots els nens i nenes. Ara ja no vol parlar més, perquè té vergonya, molta vergonya. Ara tots saben que la Sara no sap dir l’essa, i això és terrible! No tindrà amics i ningú voldrà parlar amb ella. Està tan trista que li vénen ganes de plorar i es

- “Zúper” bé! Aquest conte està dedicat a tots els nens i les nenes que algun dia han tingut por de ser qui són, i que han pensat que per ser diferents no agradarien als altres. A tots els que tenen tanta pressa per entrar a l’escola que es posen les sabes al revés. I també, a tots els nens i nenes que tenen dos pares o dues mares, i que se’ls estimen molt.

tapa els ulls amb les mans. Però quina és la seva sorpresa quan la mestra se li apropa i li diu tot acaronant-li els cabells rinxolats: - Tranquil·la Sara, això té solució. Quines sabates més maques! Et deus haver vestit molt de pressa aquest matí perquè les portes mal posades, estan al revés. Si vols t'ajudo a posarte-les bé. La Judit s'ajup, li descorda els cordons i li posa cadascuna al seu peu. Quan acaba, torna a fer el llacet amb els cordons de coloraines i li diu: - Sara, les teves sabates noves són precioses. Ja està, ara sí que podràs caminar bé! Ara ja no fan riure. La cara de la Sara s'il·lumina i contesta contenta:

Estival resignació Ha començat la borregueria estival generalitzada. Arribats en aquestes dates, sobrevé al gruix de la població, una pruïja urgentíssima i necessària de fer vacances. Per les persones a les que em refereixo, aquest vacancejar passa obligatòriament per l’estada a un país estranger durant un temps mínim reglamentari. Decidits destí i allotjament i

fetes totes les diligències, arriba el moment d’anunciar a veïns i coneguts la decisió presa. Cal fer-ho amb orgull, enteresa i amb un to digne del moment que no deixi entreveure cap mena de dubte ni dilació. Se sobrentén que els dies escollits en què l’aconteixement s’ha d’esdevenir, produiran als interessats un gaudi i un plaer absolutament magnífics. A la tornada és inútil demanar que en passin comptes. Tot haurà anat bé, també de manera obligatòria. Qualsevol altra opció que hom pugui emprendre durant aquest temps sagrat i, que no inclogui una estada en terres llunyanes rep, després d’haver estat tímidament anunciada, un comentari quasi condescendent acompanyat sovint d’un rictus de dissimulada però manifesta sornegueria. L’absurditat dels destins, allotjaments i objectius d’aquest nou estiueig que s’esdevé en els nostres dies, és generalment majúscula. La superficialitat que, cada vegada més de pressa, ho embafa tot, fa incomprensible per aquests viatgers de curta volada que existeixin persones que considerin tals empreses una mostra de pueril borregueria. No es pot negar però, que la densitat humana que en aquesta època es mou amunt i avall i omple els establiments aeroportuaris fa un gran efecte La gent, contenta, canta les excel·lències d’una estació que convida al desordre, l’oci i la disbauxa. Els pobles de la costa, adotzenats i vulgaríssims, acullen en restaurants horribles i atapeïts a ciutadans amb xancletes. La carn humana s’amuntega desordenada i sòrdida damunt la sorra d’unes platges inundades per una llum sense matisos. La xafogor que amara l’ambient sembla estovar el cervell de les persones i les converses esdevenen esblaimades i banals. Els prefabricats festivals de música electrònica per a gent jove i borratxa precedeixen els cicles de concerts per els nous rics que desitgen mostrar-se sense

aconseguir-ho. Les cases mal construïdes en els pendissos dels turons costaners s’omplen de famílies avorrides que estenen les seves tovalloles de colors estridents sobre baranes de ciment impertèrrites al desastre. Establiments de gust dubtós situats damunt les platges avituallen a visitants àvids d’omplir un temps buit que ells mateixos s’han donat. La llum empastifada de la canícula presideix un ambient xafogós tocat per un garbí espès i monòton que desfibra cos i esperit. Les terrasses de rambles i passeigs s’omplen de grups que, d’esma es reuneixen mecànicament per justificar un estiueig obligat, vulgar i ridícul. A l’hora baixa grups d’adolescents s’atansen a fil d’aigua per emular anuncis de cervesa. El fracàs és total i la frustració és completa. Les carreteres s’omplen de turismes amb un rumb tan incert com prescindible. Els càmpings protegeixen sota ombres migrades d’arbres raquítics, els anhels de felicitat d’unes vacances imaginades a l’ombra trista d’oficines i de fàbriques. Mentrestant, els darrers rajos de sol dauren les bales de palla que els pagesos, meticulosos i constants, han arrenglerat curosament als marges dels camps i la marinada que s’entaula en arribar el capvespre pretén, sense aconseguir-ho, escombrar tanta vulgaritat escampada i, s’omple de la nostàlgia de temps antics en què fregava un paisatge solcat per homes i dones que ni estiuejaven ni ho necessitaven perquè la seva vida era més dura però més plena.

Una victòria fugissera Demà serà un gran dia. Les muralles de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, que durant molt de temps havien estat infranquejables, ens esperen. La ciutat, ferma, imponent, luxosa, exuberant en construccions, intensament poblada, opulenta en olors i cridòria, s’alçava entre els seus murs reforçats per diverses torres: ressegueixo mentalment la Torre de Minerva, espectacular, coronada pel relleu de la divinitat que li dona nom (Minerva, la gran deessa, valenta, lluitadora i sàvia, ens espera sobre ella). El portal del Roser ens conduirà a la sumptuosa part alta de la ciutat, on es troben les tres terrasses a partir de les quals es construïren alguns dels edificis públics més importants de l’urbs (el lloc de culte, presidit pel majestuós temple dedicat al culte imperial, del qual se’n conserva ben poca cosa; el Fòrum Provincial, amb els edificis administratius propis d’una ciutat capital de Província i, en darrer lloc, el circ, les restes del qual fàcilment em transportaran als espectacles bulliciosos i sorollosos que s’hi representaven, les curses de carros). Tanco els ulls i veig un auriga, el de la facció russata que defensa l’equip vermell, lluitant per la victòria. El conec. És en Cai Apuleu Diocles, el millor auriga de tot l’imperi romà. Aquesta és la seva cursa MCDI. Només li queden dues voltes per assolir l’èxit. L’auriga de l’equip blau se li acosta -és estrany, en aquests ludi circenses, la facció veneta no hi competeix amb bons aurigues-. En Cai Apuleu se n’adona. Fueteja els cavalls. Són quatre. És una cursa de quadrigae. Atiats, corren encara més. Ja només li’n queda una, de volta. La spina sembla cada vegada més llarga: 190 metres que, en aquell instant, li semblen quilòmetres. Està ricament ornamentada: les escultures de set ous s’erigeixen poderoses en tot el seu recorregut. Roman embadalit durant

uns segons davant la contemplació d’una d’aquestes set escultures. Li sembla una de les imatges més belles que ha vist darrerament. Topa contra una de les metae i un dels quatre cavalls sembla que no pugui continuar. Sent el brogit dels espectadors. L’auriga de l’equip blau es torna a acostar perillosament. Finalment, en Cai Apuleu gira a l’esquerra i inicia la seva darrera volta. Va primer. Sembla insuperable. No: es creu insuperable. Comença a assaborir la victòria. És capaç de sentir-la. Ja es veu alçant la corona de llorer. Està a punt d’arribar a la meta que li ha de donar el triomf quan, de sobte, Fortunatus, el seu màxim rival, apareix pel flanc dret. Defensa la facció albata. No l’ha vist arribar. De fet, no l’ha vist en tota la competició. S’inicia una lluita frec a frec. Finalment, però, es veu superat. Ja no hi pot fer res. Ara la victòria queda lluny. La derrota és un cop molt dur. Malgrat tot, Cai Apuleu sap perdre i està convençut que la deessa Fortuna ha protegit el seu homònim en aquesta cursa. Sí. És això: ha estat un cop de sort. Només li queda entrenar de valent i esperar a la següent cursa. El seu rival l’espera. [...] Obro els ulls i veig un carruatge conduït per quatre cavalls que passeja uns turistes per la Via de l’Imperi Romà. A banda i banda del vehicle, hi puc llegir una inscripció gravada amb lletres d’un color roig intens que em criden l’atenció: C.A.D. El cotxer es gira, em mira i somriu.