Vivaldi als Aiguamolls de l’Empordà

Els rius Fluvià i Muga reguen les gairebé cinc mil hectàrees de conreus, camps i llacunes del parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Només vuit-centes són considerades reserva integral, un petit i valuós ecosistema que es pot visitar tot l’any gràcies a una completa xarxa d’itineraris per fer a peu, en bicicleta o a cavall.

No hi ha una estació millor que una altra per aventurar-se a la segona zona humida més gran de Catalunya. Totes són necessàries per fer cap a la següent i totes tenen el seu encant. Sí que hi ha una recomanació: fer-ho amb la calma i el respecte que mereix la flora i fauna que hi viu en harmonia perquè el parc és casa seva, no la nostra.

Primavera

La vida esclata i qualsevol ruta regala sorpreses. El lliri groc, el blau i les orquídies que creixen a les vores dels camins pinten els nostres passos acompanyats d’una simfonia de cants. Hi identifiqueu el rossinyol? És una de les vuitanta aus habituals del parc i ara conviu amb tres-centes espècies més perquè les aus migratòries, que abandonen Àfrica per passar l’estiu al nord d’Europa, fan parada als aiguamolls i el converteixen en el paradís de l’ornitologia. Aquí arriben, s’alimenten, reposen i marxen, excepte quan bufa la tramuntana. Llavors no aixequen el vol perquè el vent els aniria en contra, així que és just quan amaina que comença l’espectacle aeri. La primavera és època de cria i ho fa l’ànec cabusset o el simpàtic cabussó emplomallat, les arpelles, les estilitzades cigonyes, els camallargs... També el corriol camanegre, que fa niu a la sorra, davant les llacunes litorals, motiu pel qual un bon tram de platja queda tancat i l’accés als gossos prohibit.

A la ruta de Les Llaunes ens esperen les eugues i les daines alletant els seus petits, i a la vora del Cortalet, el centre d’informació, les granotes reinetes, algunes de color blau.

Estiu

El sol i la calor s’imposen i els aiguamolls queden gairebé secs. El millor és anar-hi a primera o a última hora del dia, quan la temperatura no és tan elevada. És quan les llúdrigues surten del cau i busquen l’aliment que la resta de l’any cerquen de nit. Per trobar aquesta espècie recuperada als anys noranta, cal anar a les poques zones que queden amb aigua, a les llacunes litorals.

L’estiu és l’estació dels puputs, dels acolorits abellerols i, a l’itinerari de Vilaüt, del gaig blau, una au de mida mitjana d’un blau espectacular que fa niu, ja és curiós, als pals de l’electricitat. És també el moment àlgid de les papallones, símbol de la perseverança i la transformació i un senyal, diuen, de bona sort. Aquí n’hi ha més de setanta espècies diürnes i les trobarem als prats dels itineraris 1 i 2, i a la reserva Mig de dos Rius del riu Fluvià. Estarem tan entretinguts buscant-les, fotografiant-les i potser dibuixant-les, que farem cap als estanys del Matà, on estiuegen les eugues i els flamencs, grisos els joves, més rosats els adults.

Tardor

Les llevantades haurien de portar pluges generoses, però la crisi climàtica ha alterat les regles del joc i, per desgràcia, aquestes cartes ja no estan garantides. Més o menys seca, la tardor arriba al parc, ho diuen els freixes, als àlbers, els roures i altres arbres caducifolis que, tenyits de groc, ens animen a passejar sense pressa. Al cel, les aus de la migració postnupcial, batejada així perquè la fan les espècies que a la primavera han pujat cap a Europa i ara desfilen cap a Àfrica per passar l’hivern que s’acosta. Són estols de rapinyaires, d’abellerols o cigonyes amb la tramuntana, ara sí, a favor. A terra, el bram de la daina, una espècie forastera que als anys vuitanta es va introduir amb ganes i èxit. A l’itinerari 1, prop del Cortalet, i més aviat al capvespre, serem testimonis privilegiats d’aquest ritual en què els mascles bramen i lluiten entre ells amb les majestuoses cornamentes per lluir-se davant les femelles en zel.

Hivern

La hipnòtica dansa dels estornells a l’alba i al capvespre és el regal que apuja el teló de l’hivern. El parc acull les aus que fugen de les temperatures rigoroses del nord i el centre d’Europa perquè els llacs on viuen queden glaçats i busquen un refugi més amable. Com la Fredeluga, un ocell d’aspecte presumit que deu el nom a aquesta estació de l’any. També ànecs com el collverd, el cullerot o el xarxet, o les oques, el bernat pescaire o les grues, que es reconeixen perquè dibuixen una gran V a l’aire. Les identificarem si aprofitem els observatoris i aguaits de la zona de Les Llaunes. A la Closa d’en Biel, un altre punt del parc, i a falta de pastures, les eugues es recullen per passar un plàcid retir hivernal.

Quaranta anys d’una lluita popular

La mirada interior de l’hivern ha fet aflorar una reflexió: som ben afortunats de gaudir tot l’any del parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Enguany fa quaranta anys i existeix perquè un grup de joves amb tot un poble al darrere va rebel·lar-se contra un projecte urbanístic gegantí. Eren els anys setanta. Eren David contra Goliat. I David va vèncer l’especulació i va aconseguir que el Parlament de Catalunya protegís els terrenys i treballés per convertir-los en el que són ara. Tal com pretenien els defensors d’aquella reivindicació social, una eina formativa, una zona de relaxament, un espai de respecte i admiració mútua. //