Teixidora de mirades

Es fa difícil d’abastar una creadora com Pilar Farrés, no tant pels seus treballs concrets, construïts minuciosament gràcies a la seva insòlita sensibilitat poètica, com per la multitud de registres que adopta la seva pràctica artística, especialment quan es desplaça al territori de la curadoria o, més encara, quan s’oculta per donar veu als que sovint no en tenen. En un món, el de l’art, en què els egos no paren de créixer, Pilar Farrés sembla haver emprès un camí en direcció contrària: projectes com Empordoneses, Trenta mirades d’un espai indiscret, Memòries o Nit tenen en comú la seva naturalesa plural o, per ser més precisos, la reivindicació de la comunitat creativa. Per la seva banda, Farrés es defineix amb poques paraules: «Artista empordanesa multidisciplinària».

Per Eudald Camps Foto Paula da Lua

Pilar Farrés té el centre vital i creatiu a Castelló d’Empúries. Volem dir que és en aquesta mítica localitat (tot l’Empordà sembla que emani, amb epicentre catedralici, de les seves pedres) on l’artista s’arrela. I s’aterra: el paisatge sempre és present als seus treballs, però no en la versió ingènua (la que pretén abastar-lo totalment) sinó que es fa visible a través de fragments, de retalls de món que l’artista manipula gairebé com si es tractessin d’exvots. El viatge creatiu de Farrés comença així: en una discretíssima branca, en un insignificant còdol, en unes terracotes elementals, o en uns papers tan fràgils que semblen fets de vent... El viatge s’inicia d’aquesta manera, però la seva existència està marcada per la voluntat de desplegament: la capacitat per anar d’allò més simple a una esfera transcendent vindria a ser, en darrera instància, la nota més característica d’aquesta autora. O potser no. La idea és que Farrés no acaba en Farrés. El desplegament del qual parlàvem a propòsit de les coses té el correlat en la personalitat de l’artista. El millor exemple ens el regala, possiblement, el projecte d’exposició col·lectiva Empordoneses: plantejada en un primer moment com una iniciativa limitada per qüestions de gènere (d’aquí el «dones» inscrit a Empordoneses) de seguida va optar per centrar-se en el que és realment capaç de generar «comunitat», a saber, el sentiment de pertinença a un col·lectiu que corre el risc de normalitzar (convertint-la en crònica) la precarietat que afecta el sector. En paraules de Farrés: «Empordoneses funciona sobre la base d’un fil conductor que cada any és diferent, però que sempre està vinculat al canvi social que viu el món: els refugiats, la crisi, el reciclatge… A partir d’aquest leitmotiv, els més de cent participants que en cada edició hi prenen part, siguin artistes consolidats o estudiants dels instituts de Figueres, creen les peces que s’exposen.»

La darrera edició, que és la tretzena, certificava la maduresa d’una iniciativa que, entre moltes altres coses, serveix per recordar-nos, any rere any, que l’origen de tot plegat és en les persones i en la seva capacitat per relacionar-se.

I és que la comunitat és el que està en joc (en el sentit que corre perill): com molt bé va assenyalar Charles Taylor, un dels filòsofs de referència per al comunitarisme, per adquirir una identitat personal és necessari un previ procés de socialització, d’integració en una comunitat, on és possible l’acció de reconeixement en la qual es basa tota identitat. És a dir: per tenir una existència singularitzada, cal posseir una existència comuna, pertànyer a una comunitat que, al seu torn, enalteixi el valor del que és emotiu, tradicional i biogràfic, davant del fred i abstracte racionalisme (sovint disfressat d’universalisme cool). No cal dir que la «construcció» de la comunitat s’esdevé al marge de les polítiques oficials: allò que motivarà la nostra capacitat per associar-nos és una subtil forma de reconeixement que no deixa de ser dialògica. Com dialògica és la relació que Farrés manté amb altres artistes en diversos projectes «compartits». En aquest cas, el millor exemple és la mostra Nit, que va presentar a principis d’any a Ca l’Anita de Roses: fidel al compromís amb el desplaçament, Pilar Farrés dialogava amb Jaume Geli (i a la inversa) amb l’objectiu d’entreteixir dos extrems en forma d’obra. No es tractava de defenestrar el «jo» ni de vindicar l’«altre» (opcions, per cert, avui molt de moda) sinó de donar forma a aquell «altre jo», diferent i igual al mateix temps («héteros autós»), que Aristòtil associava al concepte d’amistat. Doncs això: l’única manera de caminar a les palpentes és fer-ho com els cecs de Maeterlinck (o els de Saramago), és a dir, agafats de la mà. Caminar confiant en l’altre i anar recollint, com dèiem, retalls de món que ben bé podrien ser les restes de l’inevitable naufragi: l’oceà, que tot ho digereix, fins i tot el temps, diposita amb cura a les platges tresors i andròmines que només l’artista és capaç de ressuscitar. Esmentàvem a l’inici de l’article altres iniciatives de Pilar Farrés com ara Trenta mirades d’un espai indiscret o Memòries. Són aquesta mena de treballs col·lectius els que, finalment, certificarien aquella capacitat de l’artista per anar d’allò més simple a una esfera transcendent: supervivents de la Guerra Civil que poden verbalitzar els records (o la reconstrucció dels seus records), o una col·lecció de mirades fotogràfiques dirigides als terrats i des dels terrats, fan referència a la singularitat humana, la que ens permet viure atrapats entre l’encert i l’error, entre la realitat i els somnis (amb tots els seus fantasmes). En paraules de Farrés: «Tota memòria és una construcció subtil i alhora complexa que combina record i oblit». //