Issuu

Revista d’Humanitats, Núm. 10, juliol 2026 Director: Xavier Baró Consell de redacció: Jordi Bermejo, Magda Bosch, Josep Corcó, Marta Crispí, Xavier Escribano, Laura Gandolfi, Albert Moya, Judith Urbano, Teresa Vallès. Consell assessor: M. Jesús Albarán, Bernat Castany, Joan Cuscó, Jesús Adrián Escudero, Alberto Estévez, Rubén González, Carles Llinàs, Alfredo Marcos, Joan Molet, Anastasi Prodani, Fernando Sánchez Marcos (†), Valentí Serra de Manresa. D i s s e n y, m a q u e t a c i ó i c o m p o s i c i ó : METALOCUS www.metalocus.es Coberta: METALOCUS

www.metalocus.es

Facultat d’Humanitats Universitat Internacional de Catalunya C/Immaculada, 22 08017-Barcelona http://revistahumanitats.uic.es ISSN 2565-1811-10 Dipòsit Legal B 21994-2017

10 Revista d’Humanitats

SUMARI

Editorial 10 X a v i e r B a r ó Q u e r a l t : “Deu anys de la revista Humanitats” Dossier en homenatge a Eugènia Balcells (1943-2026) 15 Presentació 16 J o s e p I g n a s i S a r a n y a n a : “Homilia per al seu funeral del 3 de març del 2026” 24 A l b e r t o E s t é v e z : “Eugènia Balcells en la ESARQUIC Barcelona” 28 Carta de condol de Salvador Illa, president de la Generalitat de Catalunya 30 Carta de condol de Miquel Noguer, president de la Diputació de Girona

Revista d’Humanitats 10- 5

Ressenyes 34 X a v i e r B a r ó Q u e r a l t : DE VALAMO, Jaritón: El arte de orar. Una filocalia rusa. Salamanca, Ediciones Sígueme, 2024. 38 F e r n a n d o C i d L u c a s : SÁEZ DELGADO, Antonio: Literaturas entrelazadas: Portugal y España en el tránsito del modernismo a la vanguardia. Berlín, Peter Lang, 2021. 42 V a l e n t í S e r r a d e M a n r e s a : CARRERAS MONTFORT, César; MOLINA VIDAL, Jaime; OLESTI VILA, Oriol; REVILLA CALVO, Víctor (eds.): Economía de la Hispania romana. Paisajes de producción y dinámicas comerciales. Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2024. 48 V a l e n t í S e r r a d e M a n r e s a : EGUIARTE, Enrique: Regla de San Agustín. Estudio y exposición. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2024. 54 V a l e n t í S e r r a d e M a n r e s a : Hagiografía Agustiniana: Santidad, devoción y política hagiográfica en la Orden de San Agustín. Edició d’Isaac González Marcos, Josef Sciberras, Jesús Álvarez Fernández. Roma, Institutum Historicum Augustinianum, 2023. 60 V a l e n t í S e r r a d e M a n r e s a : LAZCANO, Rafael: Tesauro Agustiniano. Tomo XI, Fray Luis de León. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2023.

Revista d’Humanitats 10- 7

editorial Revista d’Humanitats 10- 9

Deu anys de la revista Humanitats

Xav ier B a ró Q u eral t D i re c t or

La revista Humanitats celebra el seu desè aniversari. Ara fa deu anys, la Junta de la Facultat (formada per Judith Urbano, Albert Moya i Íngrid Soriano) veié amb bons ulls la creació d’una revista acadèmica de la Facultat. No deixa de sorprendre que, essent tan petita la Facultat, hagi estat la primera revista científica de la Universitat. Ha passat una dècada, i el balanç és força favorable: s’han publicat gairebé una seixantena de textos científics (exactament 59) i 37 ressenyes. Hi han col·laborat 58 autors diferents. A tots i cadascun volem agrair el seu interès per fer créixer un projecte que no resulta fàcil en el context profundament competitiu en el qual vivim. Publicar un número té un mèrit escàs. Publicar-ne deu ja comença a ser una altra cosa. L’actual Junta de la Facultat (formada per Laura Gandolfi, Albert Moya, Jordi Bermejo i Marianna Zanuy) aposta per la continuïtat de la revista. Així doncs, un cop més, reiterem la nostra oferta per rebre articles que ens ajudin a consolidar el debat entre les diverses disciplines humanístiques. Volem, però, agrair explícitament el suport rebut per part del Dr. Saranyana i del fra Valentí Serra de Manresa, que han col·laborat desinteressadament en enfortir les arrels d’un projecte que, any rere any, es va consolidant.

Revista d’Humanitats 10- 11

Dossier en homenatge a Eugènia Balcells (1943-2026) Revista d’Humanitats 10- 13

Presentació

Des de la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona ens volem sumar a l’homenatge a Eugènia Balcells (1943-2026). Artista visionària, creativa i feminista, les obres que va realitzar en diferents formats (videocreació, cinema, instal·lacions...) perduren per recordar-la sempre. Donem les gràcies a la família per fer-nos arribar les cartes de condol del president de la Generalitat i del president de la Diputació de Girona, al Dr. Ignasi Saranyana per entregar-nos l’homilia pronunciada durant el funeral i a la Fundació Eugènia Balcells per deixar-nos reproduir la biografia publicada al seu web. Recordem així mateix la visita que l’artista va fer a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de UIC Barcelona amb unes paraules del que fou el seu fundador i primer director, Alberto T. Estévez.

Revista d’Humanitats 10- 15

Eugènia Balcells. Homilia per al seu funeral el 3 de març del 2026.

Jo s ep -Ig na s i S ara nya n a

Sr. Rector de Santa Maria de Gràcia. Gràcies per admetre’m a concelebrar. H. Sra. Consellera de Cultura de la Generalitat Gràcies autoritats de la Generalitat que heu vingut a donar escalf a la família i a acomiadar l’Eugènia en el dia del seu traspàs. També la meva gratitud al món de les arts i de les lletres i als diferents moviments artístics que ara són aquí. Vull reconèixer, també en nom de la família, l’extens i magnífic obituari que va publicar a primera hora del matí de diumenge passat el Diari ARA, signat per Catalina Serra: “Mor Eugènia Balcells, l’artista que feia ballar els estels”. Crec que no es pot afegir res més per conèixer la personalitat de l’Eugènia, d’aquesta destacadíssima artista internacional i innovadora de les nostres arts. La seva trajectòria professional ha estat descrita amb precisió i jo, que no en soc entès, només puc que agrair aquest esforç in memoriam i no goso afegir-hi res. Així mateix, desitjo esmentar l’obituari de Juan Bufill, eixit ahir a La Vanguardia, més introspectiu i contextualitzador, molt amical i afectuós. Perdoneu-me que només citi els dos diaris de referència a casa nostra, per no allargar-me gaire més. *

Revista d’Humanitats 10- 17

L’Eugènia venia d’una nissaga artística important de casa nostra. El seu avi Eduard Maria Balcells, amb qui es va formar artísticament al començament del seu itinerari, va ser un arquitecte modernista, d’una destacada inspiració. Un dels germans de l’Eugènia em va mostrar, fa un parell d’anys, fotografies d’algunes de les edificacions esplèndides de l’avi, que s’inscriuen en aquell corrent efervescent que suposà l’embelliment de Catalunya i el seu abocar-se al món al llarg de la Renaixença, amb una creativitat i una força que, de llavors ençà, ens segueix sorprenent i ens deixa bocabadats. Cal dir, sense embuts, que som un poble gran, i que l’avi Balcells hi va contribuir. Malauradament, moltes coses es van estroncar amb la guerra del 36. Mai, germans, la guerra: és un dels genets de l’Apocalipsi! El pare de l’Eugènia, Santiago Balcells, va ser un altre gran arquitecte, del qual han quedat obres importants aquí, a ciutat, com ara les dues torres: la del Sabadell i la de la plaça del Cinc d’Oros, tot i que molt reformada darrerament. No s’escau que ara parlem de les contribucions de l’Eugènia al desenvolupament de formes arriscades i innovadores, influïdes especialment per les seves dues llargues a estades a Nova York, ni de les exposicions que ha dirigit a Barcelona d’obra seva els últims anys, ben reconegudes amb la concessió de la Creu de Sant Jordi. Ja ho faran els qui en són especialistes, amb tota la seva autoritat. *

Aquí hem vingut, qualsevulla que sigui la vostra orientació religiosa, a pregar. Els cristians encomanarem la seva ànima a Déu Nostre Senyor amb l’oració més segura que tenim a l’abast de les nostres ànimes. Creiem que la missa és la renovació sacramental del sacrifici redemptor del Calvari. El vostre capteniment i adhesió, si no sou creients, us honra i dignifica pel que suposa de respecte a d’altri, i us ho reconeixem. És maco viure en una societat pluralista i respectuosa de la llibertat religiosa com a dret civil. Gràcies, doncs. Els cristians no tenim res millor per oferir Déu. Us agraïm la vostra nobilitat i us oferim la nostra amistat.

Eugènia Balcells. Homilia per al seu funeral el 3 de març del 2026. Josep-Ignasi Saranyana

Ara bé: no és sobrer dir que, en una reunió en la qual hi estan representats els corrents artístics de nostra terra, parlar de vida religiosa i espiritual no és un assumpte aliè, fútil, trivial, brèvol, perquè d’això hi enteneu tots ... i molt. El tema de la bellesa no és estrany al desenvolupament de la cultura i no sobrepassa la mesura ordinària de la grandor de la vida humana, sinó que li és essencial. N’és un constitutiu intrínsec. A més a més, hi ha com una misteriosa comunió entre les litúrgies artístiques de la història, i la litúrgia celestial i eterna que esperem els cristians. Sabem, per la fe, que la celebració del Cel serà una gran festa de colors i de sons riquíssims, perquè, com ens recorda la tradició cristiana i recull el Concili Vaticà II, el millor dels nostres esforços per enriquir i millorar la vida terrenal no passarà, ans bé: “[...] tots els fruits excel·lents de la natura i del nostre esforç, després d’haver-los propagat per la terra en l’Esperit del Senyor i d’acord amb el seu mandat, els tornarem a trobar nets de tota taca, il·luminats i transfigurats, quan Crist lliuri al Pare el regne etern i universal: [...] un regne que és ja misteriosament present a la nostra terra; i quan vindrà el Senyor, se’n consumarà la perfecció”(GS, 39). És innegable, doncs, que la bellesa encarrila envers Déu, enlaira l’esperit, enfila l’ànima humana cap al Cel, mena amunt, amunt... Cercant la Bellesa absoluta divina, que acaba trobant, encara que a les palmetes o, si més no, albirant-la llunyanament a l’horitzó. En canvi, la lletgesa fa fetor, ve de la gehenna, com en deien els jueus. Són les escombraries, els femers, els abocadors, les deixalleries, que cremen eternament i fumegen: tufegen a sofre. *

Una darrera consideració, encara, que em pareix important, per tant, d’esclarir un punt clau de la Revelació cristiana. A l’Evangeli hi trobem una escena brevíssima que mereix un petit comentari. Jesús ha anat al temple de Jerusalem amb els apòstols. «Quan sortia del temple

Revista d’Humanitats 10- 19

un dels seus deixebles [cofoi i satisfet] li digué: “Mestre, mireu quines pedres i quines construccions!”. Jesús li feu: “Veus aquestes construccions tan grans? No en quedarà aquí pedra sobre pedra que no sigui destruïda”(Mt 24, 1-25). Els apòstols bloquejats, esglaiats i tremolosos li van demanar humilment una explicació. Aleshores, Jesús començà un llarg discurs conjuminant la destrucció del temple amb la gran ensulsiada i traïció del poble jueu, cosa que ja li havia passat al primer temple de Salomó i al segon després de l’exili. Atesa la misteriosa relació entre l’aquí i l’enllà, el temps i l’eternitat, la màgia i l’encanteri intrahistòric de la bellesa i la plenitud celestial, només ve d’un fil pràcticament invisible, que depèn de nosaltres, que no es trenqui la subtilíssima relació entre la Terra i el Cel. És adient, doncs, que l’artista es renti, se sublimi, s’endinsi veritablement en una ascètica purificadora. Els grecs ja coneixien aquests rituals, que anaven més enllà de la higiene corporal. Els cristians, ben assabentats pel Crist, hem fet una passa transcendental al capdavant, perquè ens hem adonat que no tota espiritualitat és religió. La purificació cristiana connota una millora, un canvi, un esforç. Ben al contrari, l’espiritualitat en si, no l’exigeix. Hem conegut molts artistes que no han estat un decòrum de virtuts. Tanmateix, per assolir la transcendència de l’obra d’art, cal lliurar-s’hi, amb l’ajut de la gràcia divina. Recordem-ho: ningú no es pot salvar a si i per si mateix! Vet aquí el misteri. I quan l’artista se salva es pot endur en el seu viatge etern i de no retorn la seva obra d’art. L’artista se salva fent art, és veritat, però l’ha de portar a coll. *

Hi ha una gran confusió en els nostres dies en una qüestió conceptual bàsica, i em sembla oportú reblar-ho aquí aprofitant l’avinentesa: és innegable que és possible una espiritualitat sense religió. Tanmateix, no n’hi ha prou amb una espiritualitat sense religió per fer eterna l’obra artística, és a dir, per impregnar-la de sentit salvífic celestial. En la producció artística, l’home pot ser subjecte solitari de la construc-

Eugènia Balcells. Homilia per al seu funeral el 3 de març del 2026. Josep-Ignasi Saranyana

ció artística, però de cap manera no pot ser protagonista solitari de la seva salvació. En altres termes, la relació de la cultura terrena amb el Paradís no es fa automàticament; cal treballar-la en els dos vessants: el merament artístic, i la disposició interior i religiosa de l’artista. És necessari desprendre-se’n, del que és sobrer o pot ser un obstacle per fer el camí muntanya amunt. Quan li preguntaren al gran Antoni Tàpies què significava el gargot que feia a les seves obres, si per cas no era la T de Tàpies, va respondre senzillament: “És la Creu”. I tothom va quedar sobtat... i encara molts no s’ho creuen. Però així són les coses. Ben mirat, l’ensenyament cristià no pensa només en el buidament de l’esperit per fer espai a la inspiració artística i deixar que aquesta brolli com una deu inesgotable, regalimant gota a gota l’art, suposant que ja és suficient. Preguntem-li a l’Antoni Gaudí! No n’hi ha prou amb un pur esperar i deixar passar els dies, si volem que l’obra d’art transcendeixi i esdevingui veritablement eterna, juntament amb el mateix artista, que és el seu creador. Cal enfilar-se cap amunt, de la Terra al Cel, cal pujar l’escala del somni de Jacob, esglaó rere esglaó, cercant la inspiració i oferint-la a l’Altíssim, fins a encimbellar-se al Paradís. I Déu accepta sempre benvolent aquest homenatge, que li agrada i el ben disposa cap a nosaltres. *

L’Eugènia, que “feia ballar els estels”, ha passat per aquesta purificació final activa, patint una llarga i esgotadora malaltia, que li ha modelat el caràcter, l’ha fet pensar molt i ha infós a la seva obra una transcendència i densitat mai sospitades. Esperem i desitgem, doncs, que no es trenqui el seu llegat, que no s’esmicoli, que s’incorpori, quan arribi l’hora, a les coses que perduren i es conserven per al gaudi de la vida eterna, a la qual ella mateixa ha estat cridada, com també tots nosaltres, si en som dignes i per la misericòrdia de Déu. Donem, doncs, gràcies a Déu en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Revista d’Humanitats 10- 21

Eugènia Balcells. Homilia per al seu funeral el 3 de març del 2026. Josep-Ignasi Saranyana

Revista d’Humanitats 10- 23

Eugènia Balcells en la ESARQUIC Barcelona

Al b er t o T. E s t éve z , C at e dráti c o d e Arq ui t e c t u ra Fu n d a d or y p r i m er di re c t o r de la E SAR Q -UI C B arc elon a

Desde el momento en que monté la ESARQ, la Escuela de Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya, hace ahora ya 30 años, una idea tenía clara: quería que fuese una escuela de vanguardia, de prestigio indiscutible e internacional; tenía como modelo un “IESE” de la arquitectura. Por ello la llené de lo más pionero de la escena local, nacional e internacional (no sin esfuerzo). Algo que hasta el mismo director de Universidades de la Generalitat valoró, felicitando al rector de la UIC de entonces por, en menos de 5 años (2001), haber conseguido reconocimiento en el mundo entero por la Escuela: “buque insignia de la Universidad”, como la llamaba públicamente en aquel tiempo el presidente de su patronato. Pues bien, no es de extrañar que para el Taller Vertical del año 2013 apareciese como protagonista invitada nada menos que Eugènia Balcells, artista de vanguardia y pionera en el uso de las tecnologías en el arte, conectando ciencia, filosofía y arte: algo que en la ESARQ, en muy pocos años, también habíamos conseguido exactamente igual para la arquitectura. Cabe decir que el Taller Vertical es esa actividad docente singular que nos inventamos, y que luego algunas escuelas nos copiaron, en que, durante un breve tiempo de una semana a unos 10 días, se reúne

Revista d’Humanitats 10- 25

la Escuela entera, concentrada intensamente en un objetivo proyectual común, llevado por invitados de renombre, y con una trayectoria teórica avanzada, impartido desde algunas conferencias, mezclando todos los cursos de la carrera, de manera que así también se conocen entre ellas las distintas promociones de estudiantes. De este modo se desarrolló el Taller Vertical de aquel 2013, bajo el título de “Arquitecturas esenciales”. Planteando a los estudiantes un reto conceptual y experimental centrado en la exploración de la esencia de la arquitectura. A través de la forma del cubo, el ejercicio invitó a reflexionar sobre los fundamentos del espacio arquitectónico mediante la relación entre espacio, tiempo, materia, luz y entorno atmosférico, tomando como referencia el lenguaje artístico de Eugènia Balcells, presente en el Taller. La propuesta partía de la idea del cubo como espacio primigenio, origen del espacio arquitectónico, una forma geométrica elemental capaz de contener, en su aparente simplicidad, los principios básicos de toda arquitectura. Desde esta premisa, alumnos y profesores (exalumnos graduados de la ESARQ, demostrando el compromiso y la continuidad entre generaciones de estudiantes de la Escuela) desarrollaron una serie de investigaciones espaciales que buscaban comprender cómo la arquitectura puede surgir de los elementos más esenciales y cómo estos pueden generar experiencias significativas. El trabajo práctico consistió en la construcción de tres cubos a escala real, cada uno de 2,40 × 2,40 × 2,40 m (13,80 m³). Cada cubo debía abordar un ámbito conceptual distinto: - El cubo simbólico, dedicado a representar los referentes sagrados de la realidad. - El cubo cósmico, centrado en los referentes de la materia y el universo físico. - El cubo antropológico, orientado a explorar las dimensiones humanas de la existencia.

Eugènia Balcells en la ESARQ-UIC Barcelona Alberto T. Estévez

Los cubos fueron realizados principalmente con cartón como material estructural, complementado con otros materiales elegidos para reforzar su carácter escenográfico y conceptual. Para ello se contó con el apoyo de empresas del sector como Onducart S.A., Mecalux S.A. y LQ-Lux, que proporcionaron cartón, perfiles metálicos y sistemas de iluminación. Esta colaboración permitió a los estudiantes construir prototipos a escala 1:1, una experiencia poco habitual en el ámbito académico, pero fundamental para comprender la dimensión real del espacio arquitectónico, y llevada a cabo numerosas veces en los Talleres Verticales de distintos años. La influencia de la persona y obra de Eugènia Balcells fue determinante en el enfoque conceptual de este Taller Vertical. Su trabajo artístico se originó en Estados Unidos en el contexto del cine experimental, desarrollando un lenguaje visual en el que la luz se convierte en el parámetro fundamental, y explorando la relación entre arte, ciencia y tecnología mediante instalaciones audiovisuales, fotografía y vídeo. Su obra investiga estructuras invisibles de la realidad —como la luz, el color o los códigos científicos— para hacerlas perceptibles al espectador. A través de proyectos inmersivos y conceptuales, propone una mirada poética y crítica sobre el conocimiento y el universo. Este lenguaje se caracteriza por la combinación de elementos simbólicos, cosmológicos y semánticos, que sirvieron de inspiración para la investigación arquitectónica realizada por los estudiantes.

Revista d’Humanitats 10- 27

Carta de condol de Salvador Illa, president de la Generalitat de Catalunya

Benvolguda família, Vull expressar-vos el meu més sentit condol i escalf per la pèrdua de l’Eugènia Balcells i el desig d’acompanyar-vos en aquests difícils i tristos moments. Recordarem sempre l’Eugènia Balcells com una creadora pionera i imprescindible de l’art contemporani català, una artista valenta i innovadora que va obrir camí en el cinema experimental i en l’art audiovisual al nostre país. Amb una mirada crítica i compromesa, va qüestionar els codis visuals de la societat de consum i va explorar noves formes de representació del cos, el temps i el llenguatge, esdevenint un referent indiscutible en el camp del vídeo i la instal·lació artística. La seva trajectòria, reconeguda amb distincions como la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, el Premi Nacional de Cultura i la Creu de Sant Jordi, entre d’altres, és un exemple del seu talent, la seva capacitat d’innovació i el seu compromís amb la cultura i el pensament. La seva obra, singular i influent, continuarà inspirant generacions presents i futures. En nom del Govern de la Generalitat de Catalunya i en el meu propi, us demano que feu extensives les nostres condolences a tota la família i a aquelles persones que li tenien estima i admiració. Rebeu una forta i càlida abraçada.

Salvador Illa i Roca Barcelona, 3 de març de 2026

Revista d’Humanitats 10- 29

Carta de condol de Miquel Noguer, president de la Diputació de Girona

Benvolguda família de la Fundació Eugènia Balcells, En nom propi i de la corporació que m’honora presidir, rebeu el meu condol més sentit per la pèrdua de l’Eugènia. Ja fa anys, l’Eugènia va escollir el massís de les Gavarres i, en concret, el nucli de Castellar de la Selva (al terme municipal de Quart), per acollir-hi les seves obres i per promoure activitats vinculades amb l’art i l’educació. El llegat d’un referent internacional i pionera del cinema experimental i de l’art audiovisual com era l’Eugènia deixa una empremta inesborrable a les comarques gironines i al conjunt del país. En aquests moments tan dolorosos, rebeu una abraçada ben afectuosa.

Miquel Noguer i Planas Girona, 3 de març del 2026

Revista d’Humanitats 10- 31

ressenyes Revista d’Humanitats 10- 33

DE VALAMO, Jaritón: El arte de orar. Una filocalia rusa. Salamanca, Ediciones Sígueme, 2024.

Xav ier B a ró Q u eral t

En las últimas décadas se ha asistido a un creciente interés sobre la espiritualidad ortodoxa, ya sea en el ámbito del estudio e interpretación de la iconografía como en el conocimiento de los textos que nos pueden ayudar a entender una espiritualidad de la que poco se ha sabido hasta hace unos años. Sin duda, las diversas traducciones al español y al catalán de los Relatos sinceros de un peregrino a su padre espiritual han ayudado a acrecentar ese interés. En dicha obra se hace referencia de manera constante a la filocalía1, una antología de textos espirituales de la tradición ortodoxa. Así, a finales del siglo pasado la editorial Proa publicó, en el marco de la colección Clàssics del Cristianisme, una notable antología de textos filocálicos (Filocàlia, 2 volúmenes. Barcelona, Edicions Proa, 1994). Más recientemente hemos podido gozar con la publicación de la Filocalia completa, traducida directamente del griego de la mano de Juan María de la Torre (osco, Orden Cisterciense de la Estrecha Observancia), quien ha añadido también una extensa introducción y las pertinentes notas aclaratorias (Filocalía de los padres népticos, cinco tomos, Zamora, Ediciones Monte Casino, 2017-2020). Sin duda alguna, es una gran noticia que los lectores en lengua española puedan disponer, por fin, de la edición completa del texto griego original. Pero los interesados en la espiritualidad ortodoxa están de suerte. En 2024 ha visto la luz la antología de textos preparada por el higúmeno2 Jaritón de Valamo (1872-1943). Hay que tener presente que el monasterio de Valamo (o Valaam), situado en la república de Carelia (Rusia), en la zona fronteriza con Finlandia, ha sido clave para el desarrollo de la espiritualidad ortodoxa rusa. Fundado probablemente entre los siglos X y XI (gracias a los misioneros Herma y Sergio de Valaam, de origen bizantino o carelio) o en los siglos XII-XIV, su papel como divulgador de la espiritualidad rusa ha sido fundamental a lo largo de los años. Jaritón nació en Soligalichsky Uyezd, y a inicios del siglo XX ingresó en el monasterio. En 1933 fue designado como higúmeno, cargo que ocupó hasta su muerte. En 1936 decidió publicar una antología de textos espirituales. Fruto de sus lecturas, Jaritón afirma que “fui entresacando lo esencial acerca de la Oración de Jesús y lo fui anotando en mi cuaderno. Así, con el tiempo, había compilado una antología sobre la oración”(p. 13).

01 Φιλοκαλíα, “amor a lo bello”, de φιλíα (afición, amor) y καλóς (bello, belleza). 02 Del griego ἡγούμενος, laico o clérigo monástico que ha sido elegido como líder por la comunidad del monasterio. Su equivalente en la actualidad es el abad. Revista d’Humanitats 10- 35

La oración de Jesús, cuyo origen se halla en Lc 18, 13.38 (“Señor Jesucristo, Hijo de Dios, ten piedad de mí, pecador”) es, sin duda, la pieza clave en la que se fundamentan buena parte de las aportaciones de la filocalía. En palabras de Óscar Lilao, “no se trata de un método de oración, sino de una invitación a estar siempre en presencia de Dios”(p. 9). El que se inicia en este proceso de vida espiritual debe saber que llevará a cabo un itinerario que parte de la oración vocal, evoluciona hacia la oración de la mente en el corazón, la verdaderamente espiritual. Los padres népticos3, verdaderos stárets4 de los que quieren alcanzar la hesiquia5, forman, en definitiva, la tradición filocálica, que arranca desde los Padres del Desierto hasta bien entrado el siglo XVIII. Así las cosas, Jaritón hace explícito “el propósito de esta antología [que] es explicar, de diversas formas y con frecuentes repeticiones, cómo se debe practicar la Oración de Jesús”(p. 13). La novedad y principal aportación de Jaritón radica en la inclusión de una serie de autores que, si bien algunos forman parte de la tradicional filocalía, otros provienen de la tradición rusa, y vienen a enriquecer el texto clásico. En su obra, Jaritón incluye a 49 autores, además de algunos Padres del Desierto. En lo que se refiere a la filocalía tradicional, cabe destacar la presencia de autores como Evagrio Póntico, Gregorio Palamás, Nicéforo el Solitario, Simeón el Nuevo Teólogo o Máximo el Capsocalyvita6. De la espiritualidad rusa cobra especial importancia el legado de Teófanes el Recluso (que ya ha sido traducido al español y al catalán), Ignacio Brianchaninov, Demetrio de Rostov, Paisio Velichovski y Magdalena de Yeletsky. Jaritón estructura su antología sobre la oración en siete apartados, a saber: “La habitación interior del corazón” (pp. 15-22), “¿Qué es la oración?” (pp. 23-46), “la Oración de Jesús” (pp. 47-90), “Los frutos de la oración” (pp. 91-130), “El reino del corazón” (pp. 131-160), “La guerra contra las pasiones” (pp. 161-232) y “Las enseñanzas de los ‘startsi’ del monasterio de Valamo”(pp. 233-238).

03 Nepsis significa la sobriedad y la vigilancia. Néptico designa al monje que se entrega a la nepsis. 04 Persona que desempeña su función como consejero y maestro en monasterios ortodoxos. 05 ἡσυχία, “quietud, silencio, paz interior”. 06 Probablemente el caso más extremo de ascetismo radical. Capsocalyvita significa en griego el “quemador de cabañas”, ya que él mismo quemaba sus sucesivas ermitas como signo de desprendimiento radical del mundo. DE VALAMO, Jaritón: El arte de orar. Una filocalia rusa, Salamanca, Ediciones Sígueme, 2024. Xavier Baró Queralt

Por último, conviene destacar que esta obra fue traducida al inglés en 1966 (Timothy Ware (ed.), The Art of Prayer. An Orthodox Anthology, Londres, Faber and Faber). Y, por supuesto, agradecer a Ediciones Sígueme que haya apostado por dar a luz un texto que tanto bien puede hacer a quien lo lea.

Revista d’Humanitats 10- 37

SÁEZ DELGADO, Antonio: Literaturas entrelazadas: Portugal y España en el tránsito del modernismo a la vanguardia. Berlín, Peter Lang, 2021.

Fer n a n d o C id L u c a s Univer s it à d e gl i St u di di M ac era t a

Habría sido del agrado de Antero de Quental o de José Saramago este ejemplar en el que las fronteras se diluyen, se ignoran. En efecto, en Literaturas entrelazadas, Antonio Sáez Delgado desarrolla una investigación comparatista de notable solidez, que examina los vínculos culturales y literarios entre Portugal y España en un periodo decisivo para la configuración de la modernidad estética peninsular (desde finales del siglo XIX hasta mediados del XX). Aquí, frente a la persistente fragmentación de los relatos literarios nacionales, el autor propone una mirada transnacional que revela la intensidad de los intercambios intelectuales, las convergencias estéticas y las redes de mediación cultural entre ambos sistemas literarios. Uno de los aspectos más destacables del volumen es su capacidad para desmontar la idea de un desarrollo literario aislado en cada tradición. Así, Sáez Delgado demuestra que el modernismo, las corrientes finiseculares y los movimientos de vanguardia no pueden comprenderse plenamente sin atender a los flujos de traducción, circulación editorial, sociabilidad intelectual y diálogo crítico que atravesaron la península ibérica. El libro se inscribe, por tanto, dentro de una línea de estudios que reivindican la complejidad relacional de los fenómenos literarios, alejándose de modelos reduccionistas de influencia unilateral, por desgracia, campeantes en nuestros sistemas críticos de hogaño. Dentro de este marco general, merece una atención particular el capítulo titulado “Felipe Trigo y Portugal”, breve en extensión, pero especialmente revelador en términos metodológicos y críticos. En este apartado, Sáez Delgado rescata una dimensión poco transitada de la figura de Felipe Trigo, subrayando su inserción en un espacio cultural ibérico más amplio. Lejos de limitarse a señalar contactos circunstanciales, el autor documenta con precisión la recepción, las afinidades ideológicas y los cruces culturales que vinculan al escritor extremeño con el contexto portugués. El valor del capítulo reside, precisamente, en su densidad analítica. A través de un uso cuidadoso de fuentes hemerográficas, referen-

Revista d’Humanitats 10- 39

cias históricas y materiales contextuales, Sáez Delgado reconstruye un entramado de relaciones que problematiza las lecturas estrictamente nacionalistas de la obra de Trigo. Este enfoque permite observar cómo determinadas preocupaciones estéticas, morales y sociales del autor dialogan con debates contemporáneos presentes también en el ámbito portugués, revelando una comunidad de inquietudes intelectuales que trasciende fronteras políticas. Además, el estudio evita caer en simplificaciones interpretativas. No se trata de adscribir mecánicamente a Felipe Trigo a una tradición ajena, sino de mostrar cómo su trayectoria participa de dinámicas de circulación cultural características de la época. En este sentido, el capítulo funciona como una microdemostración del argumento central del libro: la literatura ibérica moderna se construye a partir de interacciones complejas, mediaciones múltiples y espacios compartidos de producción simbólica. Desde una perspectiva crítica, este segmento destaca también por su capacidad para abrir nuevas líneas de investigación. La lectura propuesta invita a reconsiderar no solo la obra de Trigo, sino también los mecanismos de canonización y exclusión que han condicionado la historiografía literaria peninsular. Amén de que la brevedad del capítulo, lejos de restarle importancia, intensifica su impacto al condensar en pocas páginas una argumentación precisa y bien fundamentada. Conviene subrayar, igualmente, la amplitud del horizonte crítico adoptado por Sáez Delgado, quien evita deliberadamente una lectura restringida a la figura, casi totémica en ciertos discursos académicos, de Fernando Pessoa. Sin restar relevancia a su indiscutible centralidad histórica, el estudio integra con plena coherencia otros núcleos decisivos de la modernidad literaria portuguesa, como el ultraísmo, la obra de Mário de Sá-Carneiro o las propuestas estéticas de Almada Negreiros y su recepción en España, configurando así un panorama más dinámico y representativo de las tensiones vanguardistas peninsulares. Esta decisión resulta particularmente significativa en un contexto crítico donde persisten inercias canonizadoras que tienden a fijar tradiciones

SÁEZ DELGADO, Antonio, Literaturas entrelazadas: Portugal y España en el tránsito del modernismo a la vanguardia, Berlín, Peter Lang, 2021. Fernando Cid Lucas

complejas en torno a unas pocas figuras emblemáticas. Como ocurre en determinados manuales italianos con Pasolini (donde pareciera que la literatura del siglo XX se parara), o, incluso, en aproximaciones españolas a la literatura portuguesa, la concentración excesiva en un solo autor puede derivar en una percepción inevitablemente reductora de los procesos culturales. Frente a tales simplificaciones, Literaturas entrelazadas ofrece una cartografía intelectual más abierta, relacional y, en última instancia, más acorde con la naturaleza plural de la modernidad estética ibérica. En conjunto, Literaturas entrelazadas se impone como una obra necesaria, no solo por la solidez de sus análisis, sino por la saludable incomodidad que introduce en ciertas inercias críticas todavía dominantes. Frente a la comodidad de los compartimentos nacionales, Sáez Delgado restituye a la literatura su condición natural: la del diálogo, la circulación y el contagio intelectual. El volumen recuerda, con argumentos y no con consignas, algo que la historiografía literaria ha tendido a olvidar con excesiva frecuencia: que las tradiciones no se levantan en aislamiento, sino en contacto. Y que, en el ámbito ibérico, leer al otro —sin necesidad de traducciones mentales, metodológicas o ideológicas— constituye no una excepción erudita, sino una exigencia intelectual de primer orden.

Revista d’Humanitats 10- 41

CARRERAS MONTFORT, César; MOLINA VIDAL, Jaime; OLESTI VILA, Oriol; REVILLA CALVO, Víctor (eds.): Economía de la Hispania romana. Paisajes de producción y dinámicas comerciales. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2024.

Valentí S er ra de M an re s a , O F MC ap

Ens plau donar notícia a la Revista d’Humanitats d’aquest valuós conjunt d’estudis de caràcter interdisciplinari sobre la vida econòmica i comercial de la Hispània romana que s’enceta amb una cita expressiva extreta de la famosa Naturalis historia de Plini el Vell, en què descriu els territoris de la Hispània “envoltats pel mar i que, malgrat l’escabrositat del terreny, allí on es conrea la terra aquesta es mostra molt generosa en la producció de gra, vi, oli, cavalls i mines de metalls de tota classe”. Aquesta visió de la península Ibèrica, esguardada com un espai geogràfic peculiar agraciat amb nombroses riqueses per ser explotades, ocupà un lloc molt destacat en l’imaginari imperial romà i motivà una narrativa peculiar: la laus Hispaniae. Els estudis editats en aquest voluminós llibre descriuen la geografia de la península Ibèrica talment com un “microcontinent”, puix que integra una gran varietat de situacions ecològiques en una geografia dotada d’una gran diversitat de recursos naturals que l’imperi romà començà a explotar de manera intensiva, de manera que aquests territoris es convertiren en un primer espai d’experimentació de les noves dinàmiques econòmiques que suscità l’expansió romana. Els estudis que integren aquest llibre tenen en compte les dades aportades pels escriptors grecs i romans i valoren també les evidències arqueològiques de la cultura material que ens ha arribat fins avui, per tal d’assenyalar com alguns dels productes peninsulars —per exemple, l’oli, el vi i els derivats de la pesca— arribaren a formar part de les principals rutes dels mercats occidentals dels primers segles de l’alt Imperi, un fet que, de retop, comportà la urbanització de nombrosos indrets de la Hispània romana. Els catorze capítols que donen vertebració a l’obra que ressenyem s’articulen entorn d’un seguit de temes clau. En primer lloc, s’aborden els aspectes estructurals: el marc geogràfic i les dinàmiques demogràfiques. La primera aportació la devem a Oriol Olesti i tracta sobre els “Paisajes de la economía en la Hispania romana” (vegeu les pàgines 29-88), en què l’autor ens presenta alguns factors associats a la implantació i l’evolució de les activitats econòmiques principals en territoris i paisatges molt contrastats, que, precisament, van des de

Revista d’Humanitats 10- 43

les àrees de l’alta muntanya cantàbrica i pirenaica fins a les maresmes de la vessant atlàntica. En el capítol 2, Cèsar Carreras Montfort analitza el tema de “La población: el factor humano” (vegeu les pàgines 89-132), examina les qüestions principals que planteja la dinàmica demogràfica i presenta algunes de les característiques de la població en aquells anys. Segueix un segon bloc temàtic que se centra en l’anàlisi de la producció i la distribució dels recursos alimentaris: el vi, l’oli, els cereals, el conreu de les hortalisses i els derivats de la pesca. En el capítol 3, Víctor Revilla, amb l’article “La viticultura y la producción de vino: una realidad diversificada” (vegeu les pàgines 133-190), analitza el desenvolupament d’una economia del vi en diverses regions de la península Ibèrica a finals de l’època republicana i durant els primers segles de l’imperi. En el capítol 4, Enrique García Vargas, amb la seva aportació titulada “La producción y distribución del aceite: un sector fundamental de la economía hispana”(vegeu les pàgines 191-248), ens descriu com, a redós de la vall del Guadalquivir, entorn del conreu de l’olivera i de la distribució de l’oli bètic, s’organitzà una important activitat econòmica. En el capítol 5, la professora de la Universitat d’Almeria, María-Juana López Medina, amb l’article titulat “La agricultura «invisible»: cerealicultura, agricultura de consumo interno, fibras vegetales”(vegeu les pàgines 249-290), ens presenta l’anàlisi d’unes activitats molt diferenciades, com són el conreu de cereals i d’hortalisses i, també, d’aquelles plantes que proporcionaven als esparters i teixidors les fibres necessàries per emprar en els seus processos artesanals. Els capítols 6, 7, 8 i 9 analitzen l’abast de les diverses formes d’explotació dels principals recursos naturals, com són la ramaderia, la pesca i l’explotació de les mines. Així doncs, Lídia Colominas i Oriol Olesti, en el capítol 6, titulat “Producción y consumo de recursos ganaderos” (vegeu les pàgines 291-338), ens presenten el desenvolupament d’estratègies d’explotació de caràcter complementari, com la ramaderia i els recursos forestals, en què fan esment de l’exportació pionera de les penae (els pernils), així com del comerç de la pell del bestiar escorxat i de la llana. A més, també examinen el fenomen de la transhumància; una pràctica pastoral i apícola vinculada a la tradició dels

ramaders hispans que tingueren l’ajut dels gossos d’atura i de les dones: “otro animal imprescindible en las actividades ganaderas era el perro. Los agrónomos distinguen entre animales de vigilancia, normalmente de color negro y de gran tamaño y fiereza, y los propios de los pastores, de color blanco, diligentes y de menores dimensiones, pero aptos para recorrer grandes distancias […] Entre los pastores que se desplazan, es necesario contar con la presencia de las mujeres, las cuales facilitan la vida, incluso la descendencia, de este grupo esencial. Ellas cocinan, atienden las necesidades domésticas y participan en la elaboración de productos como el queso”(p. 326-328). El capítol 7, escrit per Lázaro G. Lagóstena, “El mar como fuente de recursos en las costas de Hispania” (vegeu les pàgines 339-367), tracta sobre la diversitat de maneres d’aprofitar els excedents dels recursos marins, tenint en compte la importància de les diverses tècniques per pescar i el control dels recursos naturals, com ara les salines i l’exportació dels derivats de la pesca “en forma de salazones y salsas, que constituyó una fuente de riqueza fundamental para las ciudades del litoral bético y lusitano” i, també, la piscicultura amb els vivaria i la “construcción de ostrearia, viveros específicamente pensados para la cría de ostras, de los cuales nos quedan testimonios en las fuentes literarias y en las iconográficas”(p. 356). En el capítol 8, Almudena Orejas, membre del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, analitza un dels sectors clau de l’economia de la Hispània romana —l’explotació de les mines (vegeu les pàgines 369-453: “Metalla y minería de Hispania”)— i mostra com les tasques de mineria contribuïren a configurar un paisatge propi que afectava més enllà de les àrees d’explotació. Mar Zarzalejos i Javier Salido, en el capítol 9, tracten sobre “La producción artesanal: entre autorquía y manufactura” (vegeu les pàgines 455-531), amb una presentació sobre la manera d’adobar les pells i d’elaborar els perfums, l’artesania del vidre, l’orfebreria, els teixits i la cistelleria, els tallers d’encunyació de moneda i, sobretot, tracta sobre la producció de ceràmica fina de taula amb la terra sigillata hispana i la producció de teules (imbrices, tegulae) i maons (lateres).

Revista d’Humanitats 10- 45

En el capítol 10, Pau de Soto i Daniel Mateo Corredor, amb el treball “Redes de transporte terrestre e infrestructuras portuarias: provincias en movimiento” (vegeu les pàgines 533-567), analitzen els condicionants relacionats amb la circulació de persones i mercaderies dins i fora dels territoris peninsulars. En el capítol 11, el professor de la Universitat Complutense Fernando López Sánchez, amb l’aportació titulada “La circulación de moneda: más allá del metal”(vegeu les pàgines 569-615), ens ofereix una síntesi de l’evolució de les encunyacions monetàries hispanes des de l’època republicana fins al final de l’antiguitat, àdhuc amb l’esment d’algunes monedes molt curioses com, per exemple, un Nummus del 352 dC, d’Amiens, que, segurament, entrà a Hispània després de la derrota de Magnenci per Constanci l’any 353 dC; una moneda de circulació molt rara en els territoris hispans i la troballa de la qual a la Catalunya interior s’interpreta com la possibilitat més lògica dins de l’àmbit peninsular. Aquesta peça forma part del Monetari del Museu Comarcal de Manresa (vegeu la pàgina 606). En el capítol 12, Jaume Molina, amb el treball titulat “La dinàmica comercial hispana en el sistema económico imperial: el comercio” (vegeu les pàgines 617-656), analitza el comerç esguardat com un dels sectors bàsics de l’economia de la Hispània, d’acord amb els intercanvis de l’època preromana per arribar al comerç adquisitiu, i ofereix una presentació de l’estructura comercial, les rutes de navegació i els àmbits portuaris. El capítol 13, redactat per Carlos Sánchez-Moreno Elllart amb el títol de “El Derecho y la organización de la actividad económica” (vegeu les pàgines 657-698), aborda l’estudi de la documentació jurídica, atès que l’activitat econòmica implicava l’existència d’un conjunt d’institucions i pràctiques jurídiques que en regulaven tots els aspectes, des de la gestió de la producció fins a la circulació i el consum de les mercaderies. El capítol final, el 14, són unes reflexions finals elaborades pels curadors del volum sobre “La economía de las provincias hispanas en el contexto imperial”(vegeu les pàgines 699-725), en què, a manera de sín-

tesi, es connecten i s’articulen els diversos d’aspectes que es tracten al llarg de llibre i que, esguardats en el seu conjunt, ens permeten reconstruir els grans trets de l’economia hispana des de l’època republicana fins a l’època tardoantiga. Per als lectors de la Revista d’Humanitats volem posar en relleu l’esment d’alguns escriptors del món clàssic, com, per exemple, Apià (De rebus Hispaniensibus), Cató (De agricultura), Ciceró (De lege agraria), Columel·la (De re rustica), Plini el Vell (Naturalis historia), Estrabó, Sèneca, Tàcit, Varró (De re rustica), així com també alguns autors vinculats al cristianisme primitiu, com les nombroses referències que trobem a les obres d’Ausoni, Cassiodor i Endelesquius (o sant Sever), amic, aquest darrer, de sant Paulí de Nola (vegeu la pàgina 331). També s’hi registren alguns mercats temporals, o fires primitives d’inspiració cristiana, com ara la de Lucania, on no mancaven bestiar i alguns productes provinents d’Hispània “la existencia en época de Alarico de una feria celebrada en la festividad de San Cipriano”(vegeu la pàgina 332). L’obra conté una àmplia bibliografia (vegeu les pàgines 727-802), un índex de fonts (vegeu les pàgines 803-813) i un índex toponímic (en el qual no manquen les referències a les nostres antigues poblacions de Barcino, Baetulo, Iluro, Dertosa, Ilerda, Gerunda i Tarraco, vegeu les pàgines 815-839) i, finalment, incorpora un índex onomàstic (vegeu les pàgines 841-845). Una felicitació, ben de cor, als curadors d’aquesta excel·lent contribució a l’estudi del vessant comercial de la Hispània romana que analitza, ben a fons, el sistema d’interaccions que integrava la diversitat ecològica i cultural de la Hispània romana i que, en el seu moment, aportà a l’Imperi destacats recursos miners, forestals, piscícoles i agropecuaris.

Revista d’Humanitats 10- 47

EGUIARTE, Enrique: Regla de San Agustín. Estudio y exposición. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2024.

Valentí S er ra de M an re s a , O F MC ap

Ens alegrem de la publicació d’aquesta nova versió en llengua castellana, acompanyada d’extenses anotacions exegètiques, de la Regla de sant Agustí; un text escrit, molt possiblement, al voltant de l’any 397, poc temps després de la consagració d’Aureli Agustí com a bisbe d’Hipona. La Regla agustiniana fou redactada, sense cap altra pretensió, a guisa d’un libellus que conté alguns ensenyaments juntament amb els preceptes més essencials per ordenar la vida dels que havien triat l’opció de viure la vida consagrada en comunitat a redós del petit monestir establert a l’horta d’Hipona. Així doncs, tal com remarca el seu expositor Enrique Eguitarte, sant Agustí, en redactar la Regla, no s’imaginava pas que les generacions posteriors reprendrien les orientacions del libellus que havia escrit per regir la vida comunitària, puix que, molt possiblement, mentre Aureli Agustí redactava aquest libellus, es limitava a tenir present el grup de monjos amb els quals havia compartit la vida comunitària al llarg de cinc anys, en què les vivències i els problemes que havia tingut li feren ressaltar la importància de la necessitat de l’autoritat per mantenir l’ideal de la vida comunitària. Al llarg d’aquesta exposició exegètica s’examinen l’autoria, els motius, la data de composició, l’estructura i els documents relacionats amb el text de la Regula agustiniana, com ara la seva vinculació directa amb les disposicions que contenen l’Ordo Monasterii, el Praeceptum i l’Obiurgatio (un text epistolar de reprensió que sant Agustí adreçà a les monges d’Hipona quan se sollevaren en contra de la nova priora i del nou capellà), així com també la Regularis informatio. El pare Eguiarte exposa, d’una manera molt exhaustiva, el contingut dels vuit capítols que formen la Regla agustiniana escrita en un llatí molt clar i entenedor per ser llegida en veu alta cada setmana. La Regla agustiniana fou elaborada per a una comunitat basada en l’amor a Déu i al proïsme i té en compte fins als detalls més mínims; per aquesta raó, la Regla agustiniana esdevindria un text útil i molt precís per regir la vida dels monestirs que s’havien erigit al nord d’Àfrica, amb uns edificis de construcció senzilla i sense pretensions que solien ocupar una vintena de persones. Eren com unes petites “ciutats de Déu” que, tal com diu

Revista d’Humanitats 10- 49

el prologuista Peter Brown, indicaven a la societat la victòria final de l’amor a la darreria dels temps (p. 10). La Regla de Sant Agustí és un text fàcil de memoritzar, agraciat amb uns elements doctrinals que encara avui continuen sent una referència atractiva per desenvolupar la vida consagrada, atesa la seva claredat expositiva, el seu realisme, el seu sentit de caritat i respecte mutu i, sobretot, la valoració que fa de l’oració a partir d’allò que la Regla proposa en els vuit capítols breus que la formen (vegeu les pàgines 225230). Així doncs, en el primer es tracten el fi i el fonament de la vida en comú; el segon tracta sobre la pregària; el tercer, sobre la frugalitat i la mortificació; el quart, sobre la guarda de la castedat i la correcció fraterna; el cinquè, sobre l’ús de les coses necessàries i la seva cura; el sisè està dedicat al tema de la petició de perdó i a l’oblit de les ofenses; en el setè s’exposen els criteris de govern i, alhora, es tracta l’obediència; el vuitè i últim fa algunes consideracions sobre l’observança de Regla i convida els monjos a recordar el sentit de la vida monacal i a no oblidar mai els elements essencials de la vida religiosa que, tothora, ha d’estar orientada vers a Déu. Cal posar en relleu la tradició abundosa de còdexs que conté el text de la Regla agustiniana, que avui ens permeten constatar l’àmplia difusió i recepció en diversos cercles monàstics i de vida consagrada durant tota l’edat mitjana. També cal remarcar que, en la primera edició de les obres completes del sant bisbe d’Hipona estampades a Basilea l’any 1506, a cura de Johannes Amerbach —i encara molt més afinadament en l’edició de l’any 1529, preparada per Erasm de Rotterdam—, en totes aquestes opera omnia s’incorporà el text de la Regla o Praeceptum, juntament amb la versió femenina de la Regla (o Regularis informatio, vegeu-ne el text original llatí a les pàgines 230-240), ja que els curadors de les opera omnia agustinianes acceptaren la Regla com una obra de la mà de sant Agustí. Tot i que el mateix Aureli Agustí no considerés aquesta Regla “una obra formal o dogmática, sino simplemente como un folletito familiar de uso privado y doméstico” (p. 27), fou, tanmateix, incorporada a les opera omnia agustinianes. Així doncs, les antigues biblioteques conventuals disposaven del text de la Regla de sant

EGUIARTE, Enrique: Regla de San Agustín. Estudio y exposición. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2024. Valentí Serra de Manresa

Agustí, ja que aquesta formava part de les obres completes del sant bisbe d’Hipona; un conjunt d’obres que, a tall d’exemple, es registren en el catàleg elaborat entre els anys 1719 i 1802 de l’antiga biblioteca dels caputxins de Palma de Mallorca (vegeu BMPalma, Ms 582, Catálogo alfabético de las obras que se hallan en la librería del convento de capuchinos de Mallorca, f. 7: “D. Augustini opera omnia in folio”) i, alhora, també són presents en moltes altres biblioteques franciscanes d’Europa, puix que consten en el catàleg de la biblioteca dels religiosos franciscans de Cartagena (vegeu D. Aurelii Augustini hipponensis episcopi, Omnium operum. Basileae: In oficina Frobenii, 1529); a la biblioteca dels caputxins de Torí (Parisiis: Apud Carolam Guillard, 1555); a la biblioteca dels caputxins de Rovereto (Venetiis: Apud haeredes Melchioris Sessae, 1570), i a la biblioteca dels caputxins de Roma (Venetiis: Apud Iuntas, 1584), entre moltes altres estampacions de les obres augustinianes i biblioteques eclesiàstiques. Els convents i monestirs que seguien la Regla de Sant Agustí, principalment l’Orde de Predicadors, disposaren dels comentaris dels victorins de París a la Regla de Sant Agustí (vegeu, a tall d’exemple, la Regula S. Augustini glossata per Hugonem a S. Victore; l’Expositio Hugonis de Sancto Victore super Regula beati Augustini. Parisiis: Impensis Ioannis Parvi, 1513). L’extensa i documentada exposició exegètica aportada pel pare Eguiarte sobre el contingut de la Regla agustiniana —principalment sobre el fi i el fonament de la vida religiosa en comú— ocupa les pàgines 65-221 del llibre que ressenyem. L’autor segueix de prop l’aportació del prestigiós investigador Luc Verheijen; particularment, se serveix del modèlic estudi crític sobre la regla agustiniana que publicà en l’immediat postconcili per ajudar a renovar la vida religiosa (vegeu La Règle de saint Augustin. Tradition manuscrite. Recherches historiques. Paris: Études Augustinennes, 1967). Aquesta nova versió i comentari de la Regla agustiniana que ressenyem per als lectors de la Revista d’Humanitats incorpora el text original llatí de la Regla de Sant Agustí (editat en forma d’apèndix a les pàgines 225-240) i, a més, l’autor hi afegeix una àmplia bibliografia sobre el tema (vegeu les pàgines 273-282), juntament amb uns índexs analítics

Revista d’Humanitats 10- 51

de gran utilitat de les obres de sant Agustí, un índex dels textos bíblics, un índex temàtic i, finalment, un índex onomàstic (p. 283-298). No podem deixar de mencionar que el capítol VII de la Regla agustiniana, en el moment de reflexionar sobre els criteris de govern i l’obediència, tracta d’una manera ben explícita la figura del prepòsit —o prior—, ja que per a sant Agustí era essencial el concepte d’ordre, de manera que el responsable que a les comunitats hi hagués ordre era el prior (vegeu les pàgines 193-194). El terme prepòsit en llatí significa “col·locat per davant dels altres” i dona una visió horitzontal de l’autoritat. Amb tot, malgrat aquesta visió horitzontal de l’autoritat en el capítol VI de la Regla no butllada de l’any 1221, sant Francesc d’Assís ordenà als seus seguidors que ningú fos anomenat prior, sinó que “tots han d’anomenar-ne germans menors”; es desmarcava, així, de la tradició monàstica i del costum d’altres ordes religiosos —com ara els dominics— que empren el terme de prior. L’apèndix gaudeix d’un interès enorme, amb una selecció d’iconografies extretes de còdexs i d’edicions antigues de la Regla agustiniana (preparat a cura d’Antonio Iturbe, vegeu les pàgines 241272), en què s’aporten gravats expressius juntament amb la reproducció facsímil de les portades d’algunes de les edicions més antigues i emblemàtiques de la regula agustiniana, com, per exemple, l’estampació de la Regla de S. Agustín Nuestro Padre, y constituciones pertenecientes a las Religiosas de la Orden de los Hermitaños del mismo glorioso Doctor. Vertidas de Latín en Romance. En Barcelona, por Sebastián de Cormellas, 1619. Cormellas fou un prestigiós impressor, natural d’Alcalá de Henares i establert a Barcelona, que, en el seu dia, comptà amb l’amistat del famós escriptor Miguel de Cervantes (†1616). Un altre exemple fou l’edició del text de la Regla per a les monges agustines estampat a la ciutat de Lima l’any 1672 (vegeu la Regla dada por N. Padre San Agustín a sus monjas. Con las Constituciones para la nueva Recolección. Lima, con licencia de los Superiores, Año 1672). Una felicitació, ben de cor, a l’autor, president de l’Instituto de Agustinología de l’Orde dels Agustins Recol·lectes, per aquesta aporta-

EGUIARTE, Enrique: Regla de San Agustín. Estudio y exposición. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2024. Valentí Serra de Manresa

ció valuosa a l’estudi de la legislació i vertebració primitiva de la vida consagrada a Occident a partir d’aquest estudi brillant de la Regla de Sant Agustí, que, d’alguna manera, també influí en el contingut de la famosa Regla de sant Benet († 543), “cuya humanidad e interés por las relaciones fraternas han contribuido a forjar las cualidades mejor conocidas y admiradas de la Regla de San Benito” (p. 29), tal com ja ho posà de manifest l’any 1987 George Lawless i que ara, novament, el pare Eguiarte ens ho ha recordat en aquesta magnífica exposició i estudi acurat de la Regla agustiniana, d’incidència profunda en la configuració de la vida religiosa d’Occident.

Revista d’Humanitats 10- 53

Hagiografía Agustiniana: Santidad, devoción y política hagiográfica en la Orden de San Agustín. Edició d’Isaac González Marcos, Josef Sciberras, Jesús Álvarez Fernández. Roma, Institutum Historicum Augustinianum, 2023.

Val en tí S er ra de M an re s a , O F MC ap

Ens plau presentar als lector de la Revista d’Humanitats l’edició de les actes del congrés hagiogràfic que va tenir lloc a Roma del 16 al 21 d’octubre del 2023, a propòsit de la santedat desenvolupada dins l’Orde de Sant Agustí al llarg de la seva història. Durant el congrés es presentaren, amb especial deteniment, els diversos models de santedat agustiniana amb el guiatge de Rafael Lazcano, historiador expert de l’Orde agustinià. Rafael Lazcano, al llarg de la seva aportació (vegeu les pàgines 19-75), ens abasta l’elenc —juntament amb una breu semblança— dels exponents principals de la santedat medieval agustiniana que, en el seu dia, fou articulada per la pràctica de l’oració i la penitència, per la vida ascètica i eremítica i per l’exercici de la caritat; un model de santedat inaugurada per sant Guillem de Malavalle († 1157) i pel beat Joan Bono († 1249), i que prosseguí, amb un impuls renovat, Climent d’Òsimo († 1291); un religiós agustí que, inicialment, havia format part de la congregació eremítica de Bréttino. Aquest model de santedat el continuà, d’una manera modèlica i molt destacada, sant Nicolau Tolentino († 1305), que fou canonitzat l’any 1446 pel papa Eugeni IV i esdevingué el “primer árbol con frutos de santidad en el jardín de la Orden de san Agustín, principalmente por haber vivido con pasión una de las notas peculiares de la espiritualidad agustiniana: la amistad”, així com també fou molt rellevant el model de santedat medieval que irradià Clara de Montefalco († 1308), beatificada el 1737 i canonitzada l’any 1881. Aquesta religiosa sura esmentada, en la seva primera etapa de vida consagrada ingressà en un reclusori de Montefalco en companyia d’altres companyes que, inicialment, hi vivien “bajo la guía de la Regla de San Francisco” (p. 53) fins a l’any 1290, quan aquest reclusori, ubicat al territori de Perusa, es convertí en un convent que adoptà com a forma de vida la Regla de Sant Agustí. En la seva exposició, Lazcano també feu esment, entre d’altres, dels beats Pere de Gubbio († 1306), Felip de Piacenza († 1306), Àngel Scarpetti de Borgo Sansepolcro († 1306), Santiago de Viterbo († 1308) i Àngel de Foligno († 1312), aquest darrer de la família dels Conti, que en un primer moment

Revista d’Humanitats 10- 55

havia ingressat a l’ermitatge dels joanbonites, a prop de la població de Cesena, i que, posteriorment, esdevindria el fundador dels principals convents agustins de la província d’Úmbria: Foligno (1248), Gualdo Cattaneo (1258) i Montefalco (1275). Del conjunt de sants de l’Orde de Sant Agustí destaca, per la seva enorme popularitat, santa Rita de Càsia († 1457), beatificada pel papa Urbà VIII l’any 1627 i canonitzada l’any 1900 pel papa Lleó XIII, que la denominà “la perla preziosa dell’Umbria”, així com també emergeix la figura de la gran mística i contemplativa Anna Caterina Emmerick († 1824), beatificada l’any 2004. En la darrera etapa del període medieval, i a les portes de l’època moderna, al segle XV sobresortí la figura de sant Joan de Sahagún († 1479), prior del convent de Salamanca que l’any 1690 fou canonitzat pel papa Alexandre VIII. Les relíquies d’aquest sant es veneren a la catedral nova de Salamanca “de cuya ciudad es el patrono principal” (p. 48). Dels anys del barroc, i en temps més recents, la santedat agustiniana es configurà a partir del sentiment d’identitat i pertinença a l’Orde. Així, a través d’una conducta religiosa modèlica, la nova generació de sants agustins assolí projectar la grandesa i les expectatives de l’Orde agustina, tal com mostra, per exemple, l’itinerari biogràfic de sant Tomàs de Villanueva († 1555), teòleg i escriptor que va promoure l’evangelització del Nou Món i que, en la darrera etapa de la seva vida, fou arquebisbe de València; un eclesiàstic eminent que el papa Alexandre VII canonitzà l’any 1658. Lazcano no oblida mencionar el peculiar relleu de la santedat aportada per Alonso de Orozco († 1591), beatificat per Lleó XIII l’any 1882 i canonitzat l’any 2002 pel papa Joan Pau II (vegeu les pàgines 53-54). Finalment, de la santedat agustiniana contemporània emergeix la figura de sant Ezequiel Moreno († 1906), beatificat l’any 1975 pel papa Pau VI i canonitzat el 1992 per Joan Pau II. L’any 1896, en què Ezequiel Moreno era bisbe de Pasto, convidà els framenors caputxins a evangelitzar la població indígena ubicada a la part amazònica de l’extens territori de la seva diòcesis de Pasto; uns territoris que, poc després, l’any 1904, la Santa Seu convertiria en la Prefectura Apostòlica del Caquetà,

amb el guiatge de l’intrèpid caputxí català Fra Fidel de Montclar d’Urgell († 1934). De les diverses aportacions que integren aquest volum d’actes, a més de les ja esmentades de Rafael Lazcano, volem destacar, per als lectors de la Revista d’Humanitats, el suggeridor estudi aportat per Pietro Bellini sobre el model de santedat del primer període de l’Orde agustinià, entre els anys 1244 i 1331 (vegeu les pàgines 77-98), en què Bellini es dol que no s’hagin continuat els processos de beatificació de grans exponents de saviesa i santedat agustiniana, com és el cas emblemàtic d’Agostino Favaroni († 1443), Alessandro Oliva († 1463) i Giralomo Seripando († 1563); tres grans teòlegs i priors generals, com també, semblantment, vindica la santedat dels seus predecessors Clemente da Osimo († 1291) i Agostino de Tarano (†1309) “cinque maestri di spiritualità, che si santificarono nel governo dell’Ordine en el servicio della Chiesa”(p. 98). No menys interessants són les aportacions de Jesús Álvarez Fernández “Los agustinos y la devoción a San Nicolás de Tolentino en Filipinas” (vegeu les pàgines 289-318) i la ponència d’Isamael Arevadillo García “Beato Anselmo Polanco, OSA. El obispo agustino mártir de la persecución religiosa en España, 1946-1939” (p. 361-390). Molt innovadora és l’aportació de Roberto Blanco Andrés, “Fuentes para el estudio de los milagros y leyendas sobre el Santo Niño de Cebú, 1565-1898” (p. 213-265), atès que aquesta imatge de Cebú és la relíquia cristiana més antiga de Filipines, tal com ho posà de manifest, l’any 1921, Manuel Díez Aguado en la monografia El verdadero pilar de Filipinas. Monografía histórica de la Sagrada Imagen del Santo Niño de Cebú y del convento e iglesia que se venera; que, inicialment, fou publicada en diversos articles a la revista Archivo-Histórico Hispano-Agustiniano. El congrés tingué unes ponències (no editades) d’Emore Paoli, membre de l’Associació italiana per a l’estudi de la santedat, el culte i l’hagiografia (i, alhora, gran expert en destacades figures femenines com Àngela de Foligno, Clara de Montefalco i Clara de Asís), que pronuncià la ponència inaugural, així com tampoc s’edita la ponència con-

Revista d’Humanitats 10- 57

clusiva del caputxí Vincenzo Criscuolo, relator general del Dicasteri de la Causa dels Sants i membre de l’Istituto Storico dei Cappuccini. Finalment, i a guisa de cloenda, el P. Isaac González Marcos, president de l’Institutum Historicum Augustinianum, oferí un resum de les aportacions principals d’aquest magnífic congrés d’hagiografia agustiniana (vegeu les pàgines 459-461). El volum d’actes es completa amb l’índex toponímic i onomàstic de les pàgines 463-487, que és d’enorme utilitat. Una felicitació als coordinadors de l’edició d’aquest volum d’actes, amb una introducció d’Alejandro Moral Antón, prior general, en què posa de manifest que el conjunt de sants i santes de la família agustiniana ens poden ajudar a renovar avui la vida religiosa i a interpretar el passat en funció del futur, puix que, com afirma sant Agustí en les cèlebres Enarrationes in Psalmos, “tots els sants són ajudats per Déu, però interiorment, on ningú no ho veu”(En. in Ps. 53,8).

Revista d’Humanitats 10- 59

LAZCANO, Rafael: Tesauro Agustiniano. Tomo XI, Fray Luis de León. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2023.

Valentí S er ra de M an re s a , O F MC ap

El volum que ressenyem forma part d’un ambiciós projecte en curs de publicació anomenat Tesauro Agustiniano, un diccionari biobibliogràfic que ordena i aporta les dades dels religiosos i religioses més rellevants que pertanyen a l’Orde de Sant Agustí des de l’any 1244 i, alhora, també dels frares agustins recol·lectes a partir de la seva fundació l’any 1588 i que han tingut algun lligam amb Espanya, Portugal, l’Amèrica Llatina i les Filipines. D’aquest Tesauro, ja se n’han publicat deu volums i aquest que ressenyem és l’onzè. Està dedicat íntegrament a la biografia humana i intel·lectual i a les nombroses obres i bibliografia, a propòsit del savi escriptor i reconegut biblista de renom mundial Fray Luis de León (Belmonte, 1527 – Madrigal de las Altas Torres, 1591), i disposa d’un recull de 4224 fitxes biobibliogràfiques. Fray Luis de León, en el seu dia, patí moltes incomprensions i enveges; àdhuc fou empresonat a Valladolid per ordre dels inquisidors (del març de 1572 al desembre de 1576) acusat calumniosament d’“hebraïtzar” i per haver-se mostrat massa atent i aperturista envers el novador moviment de renovació teològica que es volia servir de l’anàlisi filològica per fixar els textos originals hebreus i, també, per ajudar a la interpretació de l’Escriptura; un fet, aquest, que per a molts catedràtics de la Universitat de Salamanca erosionava i posava en risc l’autoritat de la Bíblia Vulgata. L’any 1576, en ser absolt Fray Luis de León, la sentència absolutòria disposava que li fos restituït l’honor i la càtedra. A Salamanca, el savi religiós agustí tingué una rebuda triomfal i festiva, ja que s’havia convertit en un símbol de la llibertat i de la independència de càtedra d’investigació. En aquest onzè volum del Tesauro Agustiniano, el seu autor, Rafael Lazcano (vegeu l’àmplia bibliografia i trajectòria de Lazcano a Tesauro Agustiniano, vol. X, p. 293-378), hi posa de manifest que l’any 1560, Fray Luis de León, una vegada completada la seva formació universitària, que fou “de corte escolástico en la que confluyeron las tres vías —agustiniana, salmantina y complutense— comenzó la dilatada carrera uni-

Revista d’Humanitats 10- 61

versitaria como profesor […] como intelectual y teólogo, descubrió la necesidad de abrirse a las fuentes científicas, como la crítica textual o el conocimiento de las tres lenguas bíblicas (hebreo, griego y arameo), con el objetivo de emprender la búsqueda de la verdad a través de la Sagrada Escritura”(p. 14), ben aviat destacaria com a biblista a les aules de la Universitat de Salamanca. Cal assenyalar que Rafael Lazcano incorpora un perfil biogràfic i intel·lectual completíssim de Fray Luis de León (vegeu les pàgines 1130) i, alhora, ens ofereix el catàleg complet de les obres lleonines (anys 1543-1591), començant per un inventari dels textos manuscrits, seguit de la relació de les nombroses estampacions de les obres completes lleonines en llengua castellana i amb un afegit de les obres completes llatines i de les nombroses edicions de les poesies fins al moment present. Seguidament, també s’enumeren els tractats, les exposicions, les Quaestiones Theologiae i les Quaestiones variae (anys 1561-1570). Segueix encara una recopilació de les diverses edicions lleonines, començant per la versió i l’exposició exegètica al llibre dels Salms i al Càntic dels Càntics efectuada als anys 1575-1584 (vegeu In Cantica Canticorum Solomonis explanatio, amb una primera edició estampada a Salamanca: Excudebat Lucas a Iunta, 1580). També hi trobem una relació de les nombroses edicions i versions en llengües estrangeres de La perfecta casada (primera edició a Salamanca: En casa de Juan Fernández, 1583), així com De los nombres de Christo en dos libros, por el Maestro Fray Luys de León (Editio princeps a Salamanca: Por Juan Fernández, 1583). Finalment, també es fa referència a l’Exposición del libro de Job (1591), un comentari bíblic peculiar editat pòstumament, per primera vegada, l’any 1779 (vegeu l’Exposición del Libro de Job. Obra pósthuma del Maestro Fr. Luis de León, de la Orden de N. P. S. Agustín, Cathedrático de Escritura en la Universidad de Salamanca. Madrid: En la Imprenta de Pedro Marín, 1779). Dels 148 manuscrits inventariats dels segles XVI-XVIII amb textos lleonins destaquem, a guisa d’exemples paradigmàtics, el Ms. 1-7-15 de la Biblioteca dels framenors de Santiago de Compostela, amb l’Expositio in divi Pauli Epistolam ad Galatas; el Ms. 219 de la Biblioteca Universitària de Salamanca, amb el text de l’Exposición del Libro de Job (possiblement

LAZCANO, Rafael: Tesauro Agustiniano. Tomo XI, Fray Luis de León. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2023. Valentí Serra de Manresa

escrit personalment per Fr. Luis de León); el Ms. 471 de la Biblioteca Nacional de Madrid, amb l’Expositio in Ecclesiastem a doctissimo Magistro fratre Ludovico de Leon; el Ms. 9/5314 de la Biblioteca de la Reial Acadèmia de la Història, a Madrid, titulat In Canticum Canticorum triplex explanatio; el Ms. 1717 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, que inclou el comentari In Cantica Canticorum. Expositio literalis et mistica; el Ms. 83 de la Biblioteca de la Catedral de Pamplona, amb l’Expositio in Genesim; el Ms. 467 de la Biblioteca Angelica de Roma, amb l’Expositio in Psalmum XXXVI – In Cantica Canticorum, entre molts d’altres. A propòsit de les obres avui perdudes de Fray Luis de León (vegeu les pàgines 157-158) trobem mencionat el tractat De triplici conjunctione fidelium cum Christo, una obra que l’any 1589 Fray Luis de León indicava explícitament que ja havia enllestit (ho esmenta en el comentari exegètic In espistolam ad Galatas explanatio, Salmanticae: Apud Guillelmum Foquel, 1589). En aquest volum, també es fa esment d’una altra obra avui desapareguda, amb una exposició exegètica In Apocalypsim commentarium, i que trobem mencionada pel biblista i humanista de la Companyia de Jesús, Luis del Alcázar (1554-1613), esmentada dins del tractat titulat Vestigatio arcani sensu in Apocalypsi (Antuerpiae: Apud Ioannem Keerbergium 1614). La part més extensa del volum que ressenyem per als lectors de la Revista d’Humanitats es destina a oferir, d’una manera ordenada, el conjunt de les fonts i la bibliografia lleonina (vegeu les pàgines 158-400) en què es posa de manifest la importància dels estudis efectuats al llarg del segle XX sobre la personalitat i les obres de Fray Luis de León, elaborats per Luis G. Alonso Getino (núm. 1269-1276); Saturnino Álvarez Turienzo (núm. 1307-1342); José Barrientos García (núm. 1464-1481); José M. Becerra Hiraldo (núm. 1506-1523); Alain Guy (núm. 2483-2509); Ignacio Jericó Bermejo (núm. 2601-2628); Joaquín Maristany del Rayo (núm. 2904-2913); Margherita Morreale (núm. 3107-3120); Miguel de la Pinta Llorente (núm. 3371-3392); Javier San José Lera (núm. 3765-3796); Ángel Custodio Vega (núm. 4099-4124); Teófilo Viñas Román (núm. 41544181), i, finalment, entre molts d’altres, Rafael Lazcano (núm. 2740-2750), autor i curador d’aquest volum i, alhora, editor, en el seu moment, de

Revista d’Humanitats 10- 63

la cinquena edició de les obres completes castellanes de Fray Luis de León, publicades l’any 1991 per la prestigiosa BAC (Biblioteca de Autores Cristianos). Tal com han assenyalat els membres de l’Institutum Historicum Augustinianum de Roma, la publicació completa d’aquest Tesauro Agustiniano esdevindrà una obra senyera que marcarà una fita destacada en la historiografia augustiniana i, també, en la història eclesiàstica, ja que serà un instrument de gran utilitat per als estudis humanistes i per als recercadors sobre la projecció eclesial i cultural dels ordes mendicants, especialment de l’Orde de Sant Agustí, i per a tots els estudiosos de la vida religiosa a Occident.

LAZCANO, Rafael: Tesauro Agustiniano. Tomo XI, Fray Luis de León. Pozuelo de Alarcón, Rafael Lazcano, editor, 2023. Valentí Serra de Manresa

Revista d’Humanitats 10- 65

Normes de publicació per a la rev ista Humanitats Els editors de la revista Humanitats conviden la comunitat científica dedicada a la recerca en ciències humanes a enviar articles i ressenyes que responguin a una temàtica pròpia o afí als diversos àmbits de les humanitats. Els articles han de ser de recerca i inèdits, i no poden estar subjectes a avaluació per cap altra revista. Els articles s’han de lliurar per via electrònica i han d’anar signats a la primera pàgina, després del títol. També han d’incloure les dades de filiació institucional de l’autor. Juntament amb els originals, en un altre fitxer, s’ha de facilitar el nom, l’adreça, el número de telèfon de l’autor/a, així com l’adreça electrònica i un breu currículum. El correu electrònic és la via preferent de comunicació entre la redacció i l’autor/a. Requisits formals Els articles han de tenir una extensió d’entre 8.000 i 12.000 paraules, incloses les notes, els quadres, els gràfics i els apèndixs. S’ha d’adjuntar a la documentació una primera pàgina amb el títol de l’article, un resum del contingut no superior a 200 paraules i cinc paraules claus. El resum i les paraules claus s’han de presentar en la llengua en què s’hagi escrit l’article i en anglès. La revista Humanitats publica articles escrits en llengua catalana, espanyola, anglesa i francesa. En les notes, col·locades a peu de pàgina, s’ha de seguir el procediment de Vancouver per a la cita dels llibres, els volums col·lectius, els articles i altres documents: 1. Nom i cognom/s de l’autor, títol del llibre, lloc d’edició: editorial, any i pàgines a les quals es fa referència (si n’hi ha).

2. Nom i cognom/s de l’autor, «títol del capítol», en coordinador/ editor(s) de l’obra completa, lloc d’edició: editorial, any i pàgines del capítol. 3. Nom i cognom/s de l’autor, «Títol de l’article», nom de la revista, volum, nombre,(any), pàgines de l’article i pàgines a les quals es fa referència (si n’hi ha). Avaluació externa Les aportacions a la revista se sotmetran a l’avaluació d’uns avaluadors externs nomenats pel Consell de Redacció, mitjançant un sistema doble cec (anònim tant per a l’avaluador com per a l’autor). Després de l’avaluació, el Consell de Redacció haurà d’aprovar els textos i comunicarà a l’autor la decisió sobre la publicació en un termini de tres mesos a comptar des de la recepció de l’article. La correcció de les primeres proves es lliurarà als autors, que les hauran de completar en un termini raonable. S’admetran crítiques i recensions de llibres. R e s s e n y e s b i b l i o g r à fi q u e s Els llibres ressenyats han d’haver estat publicats durant els tres anys anteriors a l’enviament de la ressenya. Cada ressenya haurà d’anar encapçalada i precedida per una referència bibliogràfica del llibre ressenyat, seguint el model següent: COGNOMS, Nom: títol (en cursiva), lloc, editorial, any, nombre de pàgines. La signatura de l’autor de la ressenya s’ha d’incloure al final en minúscula i cursiva: nom i cognoms. Les ressenyes s’han d’adequar a les mateixes normes d’estil dels articles, sense notes al peu i amb una extensió que pot oscil·lar entre 800 i 1.200 paraules. Els originals s’han d’enviar a la mateixa adreça de la revista.

Revista d’Humanitats 10- 67

Normas de publicación para la rev ista Humanitats Los editores de la revista Humanitats invitan a la comunidad científica dedicada a la investigación en ciencias humanas a enviar artículos y reseñas que respondan a una temática propia o afín a los distintos ámbitos de las humanidades. Los artículos deberán ser de investigación e inéditos, y no estar sujetos a evaluación por parte de otra revista. Los artículos se deberán entregar por vía electrónica e irán irán firmados en la primera página, a continuación del título. También incluirán los datos de filiación institucional del autor. Junto a los originales, en un fichero aparte, se deberá facilitar el nombre, la dirección, el número de teléfono del/de la autor/a, así como su dirección electrónica y un breve currículum. El correo electrónico será la vía preferente de comunicación entre la redacción y el/la autor/a. Requisitos formales Los artículos deberán tener una extensión de entre 8.000 y 12.000 palabras, incluyendo notas, cuadros, gráficos y apéndices. Se deberá adjuntar una primera página con el título del artículo, un resumen del contenido no superior a 200 palabras y cinco palabras claves. El resumen y las palabras claves deberán presentarse en la lengua en la que se ha escrito el artículo y en inglés. La revista Humanitats publica artículos escritos en lengua catalana, española, inglesa y francesa. En el cuerpo del texto aparecerá una llamada numerada correlativamente. En la nota, colocada a pie de página, se seguirá el procedimiento de Vancouver para la cita de libros, volúmenes colectivos, artículos y otros documentos: 1. Nombre y apellido/s del autor, título del libro, lugar de edición: editorial, año y páginas a las que se hace referencia (si las hay).

2. Nombre y apellido/s del autor, «título del capítulo», en coordinador/ editor(es) de la obra completa, título de la obra completa, lugar de edición: editorial, año y páginas del capítulo. 3. Nombre y apellido/s del autor, «título del artículo», nombre de la revista, volumen, número,(año), páginas del artículo y páginas a las que se hace referencia (si las hay). Evaluación externa Las contribuciones serán sometidas a evaluación por parte de evaluadores externos nombrados por el Consejo de Redacción, mediante un sistema doble ciego (anónimo tanto para el evaluador como para el autor). Tras la evaluación, los textos deberán ser aprobados por el Consejo de Redacción, que comunicará al autor la decisión sobre la publicación en un plazo de tres meses desde la recepción del artículo. La corrección de las primeras pruebas se entregará a los autores, que deberán completarlas en un plazo razonable. Se admitirán críticas y recensiones de libros. R e s e ñ a s b i b l i o g r á fi c a s Los libros reseñados deben haber sido publicados durante los tres años anteriores al envío de la reseña. Cada reseña deberá ir encabezada y precedida por una referencia bibliográfica del libro reseñado, a partir del siguiente modelo: APELLIDOS, Nombre: título (en cursiva), lugar, editorial, año, número de páginas. La firma del autor de la reseña se incluirá al final de la misma en minúscula y cursiva: nombre y apellidos. Las reseñas deberán adecuarse a las mismas normas de estilo de los artículos, aunque sin notas al pie, y con una extensión que podrá oscilar entre 800 y 1.200 palabras. Los originales se deberán enviar a la misma dirección de la revista.

Revista d’Humanitats 10- 69

Revista d’Humanitats 10- 71