RONDA VALLESANA XXXVII (2016) Castellterçol - Castellcir

4 XXXVI RONDA VALLESANA

9 D ’ OCTUBRE

DEL

2016

XXXVII RONDA VALLESANA 1

AMB LA COL¡LABORACIÓ DE:

AMB EL PATROCINI DE:

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell ¡ Tel. 937 259 937

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

COLL tòfon

$"4&4 %& '645" t &4$&/0(3"'*&4 t 45"/%4 %& '*3&4 ccasa fundada el 1905 Castellterçol Tel. 93 866 82 28 - Fax. 93 866 61 25 http://www.rsicom.net/coll - coll@rsicom.net

Aquarel¡la de la coberta Beatriu Krayenbßhl i Gusi Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 93 725 87 12 ¡ e-mail: info@ues.cat ¡ www.ues.cat Realització ClixÊ90 Fotomecà nica ¡ Tel. 93 515 26 55 Impressió Graf Quatre S.L. ¡ Tel. 93 714 36 35 Revisió de Textos Enric Ossó-Llenas Coordinació Ferran Marcos Dipòsit Legal B-19.434-2016

2 XXXVII RONDA VALLESANA

Els rourets, s/n ¡ 08183 Castellterçol 607 365 261 oriolcasso@gmail.com ¡ www.tocofusta.com

Taula de continguts 37a Ronda Vallesana a Castellterçol i Castellcir

5

Ronda Vallesana 2016

7

Salutació dels Srs. alcaldes de Castellterçol i de Castellcir

9

Itinerari XXXVII Ronda Vallesana. Castellterçol

11

Mapa de la Ronda

16

Història geològica de la Depressió Central

31

Castellterçol, al bell mig del camí ramader de Cerdanya

37

El Roquer

45

La Ginebreda i la Fàbrega, cases ancestrals i seculars de pagès 49 Conjunt de freixes singulars de la Fàbrega. Castellterçol (Moianès) 55 Castellterçol, terra de bolets i tòfones

65

Conca hidrogràfica de la riera de Marfà

69

Molí de Brotons. L’aigua mou la vida però, ai las, també la nega! 77 Masia de Marfà, una casa emblemàtica al cor del Moianès

91

Els rapinyaires nocturns de Catalunya

109

Una aproximació al cabirol

115

Agraïments

125

Relació de les Rondes Vallesanes anteriors

126

Relació d’articles de la XIII Ronda Vallesana a Castellterçol

127

XXXVII RONDA VALLESANA 3

4 XXXVII RONDA VALLESANA

37A RONDA VALLESANA A CASTELLTERÇOL I CASTELLCIR LA RONDA VALLESANA ES FA ENGUANY PER TERRES DE LA NOVA COMARCA DEL MOIANÈS La comarca del Vallès Oriental durant tot el segle XX i els primers anys del XXI, ha tingut dins del seu territori els pobles de Sant Quirze Safaja, Castellcir, Granera i Castellterçol. Malgrat que d’ençà de la passada primavera del 2015, quan es va aprovar que es configurava oficialment la nova comarca del Moianès, podria semblar contradictori al lector que s’hi segueixi fent una Ronda Vallesana. Però no, ja que va semblar ben oportú que Castellterçol i Castellcir fossin els protagonistes de la Ronda d’enguany, ja que les comarques, encara que canviïn de nom, no trenquen pas els sentiments de proximitat, veïnatge i lligams socials en molts casos seculars.

Autor: Joan Capdevila

D’altra banda, quan es va començar a treballar de cara a la 37a Ronda Vallesana, la comarca del Moianès encara no era oficial i tota la preparació ja estava endegada. La UES de Sabadell, que té en el seu historial un munt de Rondes Vallesanes, l’any 1992 ja va dedicar la d’aquell any a Castellterçol i Granera amb una participació molt important de caminaires.

XXXVII RONDA VALLESANA 5

Val a dir que Sabadell ha mantingut des de temps immemorials, uns lligams socials i amistosos amb Castellterçol. Així, hom ha conegut fabricants del ram del tèxtil, farmacèutics populars, importants terratinents i poetesses lletraferides, com Agnès Armengol de Badia, que a finals del segle XIX i principis del XX, va posar lletra a les seculars danses de Castellterçol i al Ball del Ciri, que encara avui dia molts veïns se saben de memòria.

Autor: Joan Capdevila

Encara que pugui semblar que el nom que es dóna a la popular Ronda no s’escaigui a la d’enguany, convé recordar els lligams humans que uneixen les poblacions i que difícilment es poden oblidar. Benvinguda, doncs, aquesta segona oportunitat, de poder fruir una vegada més de la Ronda Vallesana a Castellterçol i Castellcir.

Joan Capdevila

6 XXXVII RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2016

Sortir a la muntanya és molt més que anar a caminar. És gaudir del silenci, és quedar-se embadalit amb l’entorn, és descobrir camins, rierols i velles ermites, és deixar-se embolcallar per la natura i quedar atrapat pel paisatge. I tot i això i més, és el que ens proposa la Ronda Vallesana des de fa 37 anys.

I un any més, ens retrobem per fer plegats una nova edició d’aquesta cita clàssica del calendari de tardor de la Unió Excursionista de Sabadell i que també forma part de l’agenda de molts caminadors, amics i amigues que cada any ens acompanyen en aquest dia. Enguany, la Ronda presenta una novetat prou important i rellevant. Per primera vegada, deixem els Vallesos i descobrim una comarca veïna: el Moianès.

Celebrem la XXXVII Ronda en una nova comarca, però no per això perd l’essència que l’ha caracteritzat al llarg de tots aquests anys: donar a conèixer el nostre territori més proper, alhora que es vol posar en valor les característiques mediambientals i culturals i destacar la cultura, la història i el patrimoni paisatgístic de la zona on s’organitza i que queda recollit en aquest llibre que ara teniu entre les vostres mans. Enguany us proposem visitar de nou Castellterçol –la primera vegada fou l’any 1992, tot just acabades les XXV Olimpíades1– i descobrir Castellcir i la Vall de Marfà, una vall fluvial que segur que us sorprendrà per la seva bellesa i encís. Deixeu-vos seduir pel seus boscos, camins, rierols i salt d’aigua i gaudiu d’aquest moment.

Com en les 36 edicions precedents, la Ronda us proposa dos recorreguts: el “curt”, més assequible i apte per a tota la família amb un recorregut de dotze quilòmetres, i el “llarg” per a caminadors més exigents de vint-i-cinc quilòmetres. Estic convençut que cap dels dos no us decebrà i sempre tindreu l’excusa de repetir i escollir, en un altre moment, l’altra proposta i redescobrir aquest territori que tenim a tocar de casa nostra.

1

13 Ronda Vallesana. Castellterçol – Granera. 4 d’octubre de 1992.

XXXVII RONDA VALLESANA 7

I com és habitual, a la Ronda no hi faltarà la coca i xocolata per agafar forces abans de començar, el ja clàssic esmorzar d’entrepà de botifarra així com els punts de control amb avituallament de begudes, fruita i iogurts.

Finalment, no voldria acomiadar-me sense donar les GRÀCIES a tota la Comissió que fa possible que cada any gaudim de la Ronda Vallesana, ni la dels voluntaris que ajuden que tot surti com cal, sense deixar-se cap detall a l’atzar. Gràcies també a tot el Moianès per la vostra rebuda, ajuda i suport. Gràcies a tots i a totes.

Amics, amigues, bona caminada, bona Ronda!

Eduardo Navarro President de la UES

8 XXXVII RONDA VALLESANA

Salutació dels Srs. alcaldes de Castellterçol i de Castellcir

Hola a tots els rondaires!

Des de Castellterçol volem donar la benvinguda a tots els rondaires que esperem que gaudiu del nostre municipi. Estem situats a la nova comarca del Moianès, en un altiplà rodejats de boscos i natura, un territori excel·lent per a fer rutes i excursions.

El municipi viu del comerç i del turisme, dels serveis i de la indústria de l’alimentació. Actualment som més de 2.300 habitants però, tot i ser un poble petit, tenim molt moviment associatiu i festes populars tan reconegudes com l’Escudella o la Dansa de Castellterçol, declarada d’interès nacional.

El poble ha tingut dues crescudes històriques importants que li han donat personalitat. Una al segle XVII, gràcies al tèxtil i a la indústria del gel.

L’altra amb l’arribada de l’estiueig. En són testimonis el curiós rentador de llana del Roquer i una dotzena de robustes poues de gel, nombroses llindes de pedra del nucli antic o els casals elegants de la primera meitat del segle XX, llocs que no podeu deixar de visitar en el vostre pas pel nostre municipi.

Tampoc no us podeu perdre els Oratoris, les fonts que tenim en tot el territori, el dolmen del Criac i del mas Clamí, la Creueta o el castell de Castellterçol, per posar alguns exemples. No ens podem oblidar de la Casa-Museu Prat de la Riba, on va néixer i morir aquest eminent polític català.

Per això estem segurs que gaudireu del vostre pas per Castellterçol.

Volem felicitar-vos a tots, participants i organitzadors, per fer país i per fer cultura!

Sr. Isaac Burgos Lozano Alcalde de Castellterçol

XXXVII RONDA VALLESANA 9

Déu vos guard i benvinguts a Castellcir.

Castellcir és una de les deu poblacions que formen la recentment creada comarca del Moianès, formada per les antigues parròquies de Sant Andreu, Santa Coloma i la Vall de Marfà. Aquesta vall és un enclavament que pertany al terme de Castellcir, però està envoltada pels termes de Castellterçol, Moià i Monistrol de Calders.

Castellcir havia estat una població bàsicament agrícola, però en els darrers anys s’hi han desenvolupat altres activitats econòmiques, com la indústria agroalimentària, el turisme i la construcció. Aquest sector, però, en aquests darrers anys, ha patit una forta davallada.

Si un privilegi tenim a Castellcir, és la natura que ens envolta. En efecte, la major part de terreny del nostre terme són boscos de pinars, rouredes, alzinars i la fageda de Sauva Negra, que està considerada Espai Natural Protegit per la seva singularitat. També tenim la particularitat de tenir dues rieres: una és la riera del Tenes, que desemboca al riu Besòs; i l’altra, la riera de Fonts Calents, que va a parar a la Vall de Marfà i desemboca al riu Llobregat.

Per acabar voldria dir, que tots haurem de fer un gran esforç, administració, indústria, agricultura, ramaderia, en fi, TOTHOM, ja que els nostres boscos, i sobretot els nostres rius i rieres, estan patint una degradació insuportable. Esperem que entre tots plegats siguem capaços de reconduir aquesta situació i deixar el nostre entorn en les condicions òptimes perquè les noves generacions en puguin gaudir.

Salut i bona estada per les terres de Castellcir.

Eduard Guiteras Paré Alcalde de Castellcir

10 XXXVII RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXVIIa RONDA VALLESANA CASTELLTERÇOL i CASTELLCIR Primer tram comú: plaça Enric Prat de la Riba (728 m), església de Sant Francesc (727 m), collet de Sant Fruitós (776 m), la Ginebreda (688 m), ermita de Sant Gaietà (657 m), poues de la Ginebreda (637 m), torrent Mal (614 m), la Fàbrega (611 m), pou de glaç de la Fàbrega (606 m), Pla Rubí (618 m).

0,000 km 728 m 0:00 h. Castellterçol. Plaça Enric Prat de la Riba, casa i museu del mateix nom, on va néixer el 1870 i morir el 1917 l’il·lustre patrici. MDCCC. D’aquí, surt la Ronda d’aquest any.

Seguim a l’esquerra pel carrer del Quadró (W-SW).

Plaça d’Enric Prat de la Riba. Aquarel·la d’en Quim Rovira

XXXVII RONDA VALLESANA 11

727 m 0:04 h. Deixem a l’esquerra l’església de Sant Francesc o capella nova. Ara, anem pel carrer de Sant Francesc.

0,426 km 727 m 0:07 h. Arribem a la carretera de Granera, pal indicador del Sender de la Pinassa. Pugem pel carrer de la dreta (W). Poc després el carrer fineix i comença una pista. Tot seguit, a la bifurcació seguim a l’esquerra, pel Sender de la Pinassa. Mas a la dreta i bosc per l’esquerra (NW). No fem cas del trencall de l’esquerra.

1,152 km 776 m 0:16 h. A l’esquerra, en lleugera pujada collet de Sant Fruitós.

Lloc destinat per a repartir coca i xocolata.

Trencall de camins i camps de conreu. Creu de ferro sobre una peanya, reconstruïda el 1940. La creu de ferro va ser reconstruïda, ara reforçada i canviada, fa un parell d’anys.

L’anterior la van fer malbé. Continuem a la dreta, pel Sender de la Pinassa, pista (NE).

757 m 0:25 h. Deixem a l’esquerra el corriol del Camí de la Cadireta, que travessa la pista i continua baixant vers la part baixa de Castellterçol. Bosc de pi, algunes alzines, roures i boix. Anem per l’antic camí ramader que comunica el Vallès amb el Pla d’Anyella.

La Ginebreda. Façana de ponent. Autor: Joan Capdevila

12 XXXVII RONDA VALLESANA

2,141 km 713 m 0:31 h.

Cruïlla de camins.

Seguim el del mig, en lleugera baixada (N).

2,640 km 691 m 0:37 h.

Arribem a l’ampli i antic mas de la Ginebreda. Cobert per a ovelles i paller. La pista revolta per la dreta i arriba al davant de la porta d’entrada al mas, vers llevant.

La llinda de la porta d’entrada té un gravat en Porta principal de la Ginebreda. Autor: Ferran Marcos què es pot llegir: “Reedificada en lo any de 1818. Gaietano de Planella i Fivaller, comte de Llar i baró de Granena”–Granera–. Seguim baixant per la pista que voreja els camps (S). A la dreta tenim bosc.

3,053 km 657 m 0:44 h. Arribem a l’ermita de Sant Gaietà, situada a l’esquerra. Per sobre la porta d’entrada, podem llegir “Any 1883”.

Aquí, abans, s’hi feia un aplec. El sostre es comença a ensorrar.

642 m 0:46 h. Baixem per la pista i poc abans d’arribar a la carretera de Moià-Castellterçol, baixem a la dreta per un petit torrent i la creuem per sota d’un pontarró. A l’altra banda, seguim al costat de la carretera, que ens queda a l’esquerra (N).

3,258 km 638 m 0:48 h. Anem trobant per la dreta les quatre poues de glaç de la Ginebreda –construïdes de mitjan segle XVI a primers del XVIII–, totes elles molt ben conservades. Una d’elles, la més gran, es pot visitar.

635 m 0:50 h. Travessem una pista cimentada. Per l’esquerra tenim la carretera de Moià, de la qual ens anem separant progressivament.

625 m 0:53 h. Bifurcació de la pista. A la dreta hi ha un dipòsit de captació d’aigua. Continuem rectes i baixem a la riera. Tot seguit, travessem el torrent de la Fàbrega. Per l’esquerra, en alt, veiem una antiga edificació que havia estat un cremador de deixalles.

XXXVII RONDA VALLESANA 13

3,885 km 614 m 0:54 h. Travessem el torrent Mal. Pugem per la pista, que passa pel mig de la Quintana de les Canals (N).

4,032 km 628 m 0:56 h. Bifurcació de pistes. La de l’esquerra –camí del Gas– baixa fins un prat. A l’altra banda de la riera es veu l’antic Molí de l’Oller, ara anomenat la Granota, lloc de pícnic i esplai. Som al camí ramader que comunica el Vallès amb el Pla d’Anyella. Continuem per la del davant, però poc després, quan es decanta cap a la dreta, l’abandonem ja que ens portaria al mas les Canals.

Pugem per unes pedres que impedeixen la circulació de cotxes.

4,200 km 640 m 1:00 h. Pista principal. Per la dreta, la pista continua fins les Canals. Seguim a l’esquerra. Tram de roures, boixos, alzines i algun pi.

637 m 1:03 h. La pista es bifurca; per la dreta puja fins a les Humbertes, mas important. Seguim per l’esquerra (NW). Som al Pla del Boix. Lloc pedregós i ple de boixos, no gaire alts.

618 m 1:10 h. Deixem una pista a l’esquerra i poc després arribem al mas de la Fàbrega, molt ben restaurat. Hi viu una família, matrimoni i fill, que porta les terres del mas.

PRIMER CONTROL. Passem pel davant de l’entrada del mas i baixem vers el torrent de la Fàbrega. A l’esquerra, al costat de la riera, tenim un grup de freixes, alts i corpulents (S). Seguim la pista a la dreta. Filat.

La Fàbrega. Autor: Joan Capdevila

14 XXXVII RONDA VALLESANA

5,157 km 599 m 1:13 h. Travessem a l’esquerra el torrent de la Fàbrega.

A la dreta tenim un pontet que travessant la riera permet arribar al restaurant la Fàbrega. Antigament havia estat el molí del mateix nom. Passem per sota els dos ponts de la carretera: el primer, l’actual, i el segon, l’antic, de totxo vermell, en desús, solament utilitzat per baixar a la riera i a la pista que porta a la Fàbrega, Marfà i Pedrós.

5,298 km 606 m 1:15 h. Pou de glaç de la Fàbrega, a la dreta de la pista.

Sortim al camí de Castellterçol a Marfà i el seguim cap a la dreta (NW).

5,615 km 618 m 1:19 h. Pla Rubí.

Lloc destinat per a l’esmorzar i fruita.

Fins aquí hem recorregut el primer tram, comú a tots dos itineraris, el curt i el llarg.

En aquest punt, la Ronda LLARGA va cap a la DRETA (W) i es dirigeix vers el torrent de la Fàbrega. La Ronda CURTA, en canvi, s’orienta cap al mas del Gironès (SW).

RONDA LLARGA: torrent de la Fàbrega (587 m), Escaleta dels Gats (575 m), les Vinyes (603 m), riera de Castellnou (578 m), GR-3 (611 m), la Tosca (548 m), molí de Brotons (550 m), Marfà (596 m), Pujalt (758 m), Pinassa de les tres besses de la Clusella (662 m), balma del Pedrós (675 m), Pedrós (742 m), collet de mas Clamí (817 m).

5,615 km 618 m 1:19 h. Continuem per la dreta (W). Bifurcació, seguim la pista rogenca de l’esquerra.

613 m 1:22 h. A la bifurcació trenquem a la dreta (SW).

594 m 1:27 h. Nova bifurcació: a l’esquerra una antiga pista de desembosc barrada per un tronc. A la dreta, fort revolt de la pista. Seguim baixant per la dreta vers la riera.

6,313 km 588 m 1:30 h. Travessem el torrent de la Fàbrega per un gual.

Lloc molt atractiu ja que el pas és per roquissar. L’aigua amb el temps ha llaurat la roca amb petites canals d’aigua per on circula. A l’esquerra ampli i profund gorg amb canyissars a banda i banda. Espai molt agradable. Seguim la pista que a poc a poc es fa més estreta. Encara que poden passar-hi els cotxes 4x4.

589 m 1:33 h. Deixem un corriol a l’esquerra que s’atura més endavant ran del torrent.

XXXVII RONDA VALLESANA 15

16 XXXVII RONDA VALLESANA

XXXVII RONDA VALLESANA 17

Gorg al torrent de la Fàbrega. Autor: Ferran Marcos

619 m 1:37 h. Zona de pi blanc, roure, garric i boix. Boixos.

Nova bifurcació, prenem el de l’esquerra que voreja (NW) el faldar del Serrat del Vent. A l’esquerra ampli panorama sobre la Soleia de la Descàrrega, el mas Pedrós i el torrent de la Fàbrega. Poc després la pista baixa per una escala de graons naturals de roca plana.

7,246 km 582 m 1:49 h. Arribem en una pista travessera que seguim a la dreta (N) i immediatament prenem el corriolet de la dreta (E). Bosc de pi roig, roure, boix, garric i arç blanc. Per aquest lloc es troba la Balma de la Croixa, prop de la riera.

575 m 1:58 h. Sortim a la pista, que va vorejant la riera.

8,181 km 580 m 2:02 h. Abandonem la pista i seguim a l’esquerra (NW) primer per pista i després per sobre una canalització de ciment armat que voreja la riera.

575 m 2:07 h. Poc abans de la font Golarda pugem el marge de la dreta i seguim un imprecís corriol que acaba grimpant a la dreta per una canal dreta i estreta, l’Escaleta dels Gats, primer amb graons fermats amb ciment armat i després de pedra (N).

8,539 km 595 m 2:17 h. Arribem dalt de la canal. A l’esquerra tenim un transformador de corrent i al davant un camí que seguim (NW).

A la pista continuem cap a l’esquerra.

18 XXXVII RONDA VALLESANA

Escala natural de roca que mena al torrent de la Fàbrega. Autor: Alfred Canals

603 m 2:19 h. Cruïlla de pistes, la de l’esquerra duu a la casa de les Vinyes. Baixem per la del mig, que té una cadena.

8,764 km 589 m 2:21 h. De nou pista amb cadenat. La seguim.

585 m 2:23 h. Restes de cup o pou de glaç a mà esquerra.

Indefinit, ja que la boca no és gaire ampla. En canvi, l’alçada, de pedra seca que baixa a l’esquerra vers la llera de la riera, és de sis o set metres.

8,897 km 578 m 2:26 h. Travessem la riera de Castellnou La bromera1 que enterboleix l’aigua i el tuf que n’emana el fan un punt desagradable. Anem pujant. Arribem a una pista que seguim a l’esquerra (SW).

615 m 2:28 h. Deixem corriol a l’esquerra, seguim per la pista.

9,432 km 611 m 2:35 h. Arribem a la pista principal: camí de Moià a Marfà, i GR-3 –ve de Monistrol de Calders vers Moià–.

La seguim per l’esquerra (S).

1 Les diverses vegades que hem passat per aquí l’aigua sempre hi baixava carregada d’escuma. Aquesta situació és el motiu de les queixes, denúncies i accions a la zona afectada. Vegeu l’article (http://www.ara.cat/societat/Moianes-mou-contra-contaminacio-Calders_0_1568243239.html).

XXXVII RONDA VALLESANA 19

9,669 km 611 m 2:38 h. Pal indicador i bifurcació de pistes. Aquí deixem el GR-3 i seguim a l’esquerra, vers l’ermita de la Tosca i el molí de Brotons. Cadenat.

603 m 2:42 h. Pedró, a l’esquerra de la pista, que marca un corriol, és una drecera.

589 m 2:48 h. Arribem de nou a la pista, seguim uns metres a l’esquerra.

10,100 km 589 m 2:49 h. Pedró i nova drecera, que seguim a la dreta. Tot seguit trencall de pistes. Seguim la de la dreta.

580 m 2:52 h. Pedró a l’esquerra, corriol que baixa al molí de Brotons, accidentat i amb senyal d’alerta. Seguim per la pista. A la dreta nova drecera que mena a l’ermita de la Mare de Déu de la Llet, la Tosca. Es pot visitar l’entorn i tornar enrere.

Seguim per la pista (NE).

10,490 km 553 m 2:59 h. En el pedró a la dreta de la pista la deixem i seguim el camí.

550 m 3:08 h. Arribem en un espadat de roques que accedeix al costat de l’embassament del molí de Brotons. Per anar al molí, cal tornar una mica enrere i travessar la riera de Marfà, per seguir un corriol a l’esquerra, sota la balma.

Molí de Marfà. Autor: Ferran Marcos

20 XXXVII RONDA VALLESANA

550 m 3:10 h. Arribem a la porta del molí de Brotons, construcció troglodita bastida dins d’una balma, al costat del saltant d’aigua. És un entorn idíl·lic desgraciadament sovint empastifat per l’escuma que aporten les aigües contaminades de la riera de Castellnou. Una vegada som dins veiem una obertura a terra, rectangular, davant una finestra, tot d’obra, igual que el terra i l’entrada. Va funcionar des del 1608. No hi ha la maquinària del molí. Durant una riuada molt forta el 1863, van morir els components d’una família de 8 persones.

550 m 3:12 h. Tornem enrere i travessem de nou la riera de Marfà. Després de travessar-la, en seguim avall el curs pel marge d’un camp de conreu (S). Quan som a l’alçada de l’ermita, al marge esquerre de la riera veiem el cóm de la font de la Tosca.

11,510 km 539 m 3:22 h. Acabem sortint a la pista, una mica més avall de l’ermita de la Tosca. La seguim fins davant les ruïnes del Molí de Marfà.

535 m 3:25 h. Si no baixa gaire aigua, la riera de Marfà es pot travessar bé, ja que la llera és de pedra, solcada per canaletes solcades per l’aigua. Tanmateix hi ha alguns daus de ciment armat que permeten passar-hi a gual, però no tots.

Sant Pere de Marfà. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 21

12,640 km

13,250 km

14,170 km

15,030 km

16,090 km

535 m 3:26 h. Tot just travessada la riera, a l’esquerra hi podem veure una mica d’abeurador i diversos brocs antics, fonts de Marfà. Hi raja aigua. Seguim la pista amunt envoltats de bosc (NW). Per la dreta anem deixant la riera i a dalt es va veient Marfà i Sant Pere de Marfà.

596 m 3:44 h. Arribem al costat de la porta de Marfà. Casa 6 Cuartel 3º. Dintre, hi ha l’ermita romànica de Sant Pere de Marfà, del segle X. Es pot demanar de visitar-la. Actualment la fan servir de galliner.

A la dreta surt la pista cap a la Clusella. Pugem a l’esquerra per la pista cimentada (S).

620 m 3:47 h. Arribem a la pista principal, que ve de la Fàbrega fins a Marfà passant pel Saiolic. Seguim a la dreta, en pujada (SW).

659 m 3:53 h. A l’esquerra, al costat d’una pila de grava, neix una pista (E) que, després de resseguir tota la Baga de Marfà, va a cercar l’antic camí de comunicació entre Pujalt i Marfà.

Continuem recte amunt.

664 m 3:56 h. Deixem a l’esquerra de la pista, tancada amb portes de planxa, una antiga surgència d’aigua. Falgueres 682 m 4:01 h. Bosc de pi, roure i alzina. Collet. Ara anem planers.

675 m 4:04 h. Bifurcació, deixem la pista de la dreta i continuem a l’esquerra. Lleugera pujada.

687 m 4:07 h. Coll de Marfà. Pas canadenc i bifurcació de pistes.

La de la dreta continua fins Monistrol de Calders. Continuem per la de l’esquerra, en pujada, menys transitada (NE).

742 m 4:25 h. Arribem a la carena –Serrat dels Llamps–. Seguim cap a l’esquerra, amb lleus pujades i baixades. S’hi gaudeix d’àmplies vistes: a la dreta, ensotat, el mas de la Clusella i poc abans, la Pinassa de les tres besses de la Clusella. També veiem la Mola, el Montcau i Montserrat, vers ponent; Moià i el Puigmal, vers llevant.

742 m 4:33 h. Coll. Pla de l’Alzina.

758 m 4:38 h. A l’esquerra surt el corriolet que puja de Marfà i tot seguit desemboquem al Sender de la Pinassa, encreuament amb pal indicador. Al davant, a deu metres per sobre nostre, tenim les ruïnes del mas Pujalt.

SEGON CONTROL. Lloc destinat per a proveir-se de beguda.

22 XXXVII RONDA VALLESANA

Si ens sentim fatigats, aquí podem optar per escurçar el recorregut i seguir el brancal de l’esquerra (NE), que en onze minuts (0,850 km) ens menarà directament i planera a Pedrós, estalviant-nos així cinquanta-un minuts (3,110 km).

Pinassa de les tres besses de la Clusella. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 23

Continuem pel brancal que baixant suaument per la dreta (SW) passa per la pinassa de la Clusella i la balma del Pedrós. Poc després a l’esquerra, en un marge (709 m), abans hi havia la font de Pujalt. Actualment ha desaparegut en remenar-hi les terres.

669 m 4:54 h. Travessem el torrent de la Clusella. A la dreta es veu el mas de la Clusella, edificació ferma de tres plantes i una torre dalt.

17,450 km 662 m 4:59 h. Bifurcació de pistes amb pal indicador. A la dreta, a primer terme, tenim la impressionant Pinassa de les tres besses de la Clusella, que té més de 20 metres d’alçada i un perímetre que s’acosta als quatre metres. La pista arriba al mas de la Clusella. Antic, anomenat ja el 1200. Per l’esquerra (S), segueix en pujada el Sender de la Pinassa, que porta a Pedrós i Castellterçol. Nosaltres continuem a l’esquerra.

693 m 5:10 h. Arribem en una bifurcació de la pista, som al Serrat de Puig Orris. Una mica més endavant nou trencall a la dreta.

688 m 5:15 h. Se’ns hi afegeix una pista per la dreta.

Balma del Pedrós. Autor: Ferran Marcos

24 XXXVII RONDA VALLESANA

18,620 km 689 m 5:17 h. A la dreta trobem un pedró arran de pista que ens senyala el corriolet poc perceptible que baixa a la Balma del Pedrós (SE). El seguim.

675 m 5:19 h. Balma del Pedrós, allargassada, no obrada. Al fons a l’esquerra hi ha una font de bassal. Resseguim la balma cap a la dreta per un corriol. Hi ha alguns pedrons que ens indiquen el camí de pujada. Per guanyar la pista cal tendir cap a l’esquerra.

689 m 5:23 h. Arribem a la pista i la seguim a l’esquerra (N).

18,900 km 691 m 5:25 h. Bifurcació, pugem a la dreta (NE). Contrada de pins, ginebrons i algun arboç.

746 m 5:39 h. Arribem al costat de la bassa pluvial del Pedrós, amb decantador. Seguim a la dreta.

20,090 km 742 m 5:40 h. Passem arran del mas del Pedrós que havia estat la casa pairal de la família Prat de la Riba. Pista principal, la seguim a l’esquerra. Anem deixant el mas a la banda dreta.

Se’ns obren vistes vers el Pirineu: Puigmal, Bastiments... Per la dreta, Montserrat; som a la carena.

20,270 km 731 m 5:46 h. Bifurcació, seguim a la dreta (E). Sender de la Pinassa.

740 m 5:53 h. Nova bifurcació, ara seguim a l’esquerra –Camí del Pedrós– (SE). Bifurcació i cinta que barra el pas. Si continuàvem per la dreta pujaríem a la carena i trobaríem unes pedres que volen simular un petit dolmen al costat del camí

El Pedrós. Casa pairal dels Prat de la Riba. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 25

Moià i el Pirineu com a teló de fons. Autor: Ferran Marcos

que ens indica que a l’altra banda del camp de conreu, a 50 metres, en el bosc d’alzines i un petit turonet, es troben les restes de l’autèntic dolmen de mas Clamí. És rectangular, fondo, força ben conservat. Tan sols li manquen les lloses de la coberta. Continuem per l’esquerra (E).

807 m 5:57 h. Arribem a la carena. De nou cinta a la dreta per barrar el pas. Continuem a l’esquerra (NE).

22,290 km 817 m 6:14 h. Collet de mas Clamí. A la dreta, ensotat, podem veure les ruïnes del mas Clamí vorejades de bosc d’alzines. A l’esquerra un pedró. Per aquest indret arriba la Ronda curta, que puja de la font d’en Prat de la Riba, on és possible de refrescar-s’hi amb l’aigua que hi raja.

TERCER CONTROL. Lloc destinat per a beguda.

A partir d’aquest punt i fins a Castellterçol segueix el segon tram comú per a tots dos itineraris, el curt i el llarg.

Collet de mas Clamí (817 m), Pla de les Forques (818 m), collet de Sant Fruitós (776 m), plaça Enric Prat de la Riba (728 m).

Seguim per la carena (SE).

26 XXXVII RONDA VALLESANA

22,540 km 822 m 6:16 h. Se’ns afegeix un corriol per la dreta.

22,730 km 814 m 6:22 h. Nova bifurcació amb pal indicador (S). Continuem per la dreta carenejant, direcció migjorn. Cent metres més endavant la pista gira avall cap a la dreta. Nosaltres continuem recte.

23,090 km 826 m 6:27 h. Arribem a la Miranda. A. A l’esquerra, al costat d’un tronc corcat agafem un corriol molt agradable que baixa per dins l’alzinar (SE). Passem vora una tanca de bestiar.

800 m 6:33 h. Tanca.

23,540 km 811 m 6:37 h. Després d’una lleugera pujada arribem al Pla de les Forques.

805 m 6:41 h. 100 metres a la dreta, mirador de Castellterçol, sobre la Creu i el collet de Sant Fruitós. Baixem a l’esquerra per un corriol i, tot seguit, a la bifurcació seguim el corriol de l’esquerra. El de la dreta passa per un roquissar on cal anar amb compte pel seu mal pas.

23,860 km 776 m 6:45 h. Arribem al collet de Sant Fruitós i la Creu. Continuem rectes. Cruïlla de camins, seguim el del mig, que porta al dipòsit d’aigua (S).

Dolmen de mas Clamí. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 27

Castellterçol del pla de les Boixes estant. Autor: Ferran Marcos

790 m 6:49 h. Anem per un roquissar. Ens decantem a l’esquerra fins trobar un corriol que seguim per dins el bosc (SE).

758 m 6:54 h. Arribem en una pista que travessem i seguim pel corriol de l’altra banda.

24,310 km 735 m 6:56 h. Sortim a la pista principal, que seguim cap a la dreta. Tot seguit entrem a Castellterçol pel carrer de Sant Francesc (E).

727 m 6:59 h. Carretera de Granera i pal indicador del Sender de la Pinasssa (NE). Seguim a l’esquerra, pel carrer de Sant Francesc.

25,060 km 728 m 7:05 h. Arribem a la plaça Enric Prat de la Riba.

Fi de la Ronda llarga.

Fitxa tècnica: Temps emprat: 7 hores i 5 minuts.

Desnivell de pujada: 700 metres aproximadament.

Recorregut de 25,06 quilòmetres aproximadament.

28 XXXVII RONDA VALLESANA

RONDA CURTA: font del Gironès (694 m), font Gimona o d’en Prat de la Riba (780 m).

5,615 km 618 m 1:19 h. Continuem per l’ampla pista de l’esquerra.

6,017 km 641 m 1:26 h. Nova bifurcació. Pugem a l’esquerra, al costat del rètol “El Gironès”. La pista, ampla, revolta i va guanyant altitud a poc a poc.

687 m 1:37 h. Bifurcació de la pista –per la dreta a cinc minuts hi ha l’antic i important mas del Gironès. Mas modernitzat, amb plaques solars. En una finestra, la de l’esquerra, s’hi pot llegir, esculpit, l’any 1789 i a la petita de la dreta, 1616. Casa número 10–. Continuem pujant, a l’esquerra.

694 m 1:40 h. A la dreta tenim un racó on es troba l’antiga font del Gironès i al seu davant una bassa buida. La font no raja ja que canalitzen l’aigua amb una mànega. Té una coberta de mig arc, de pedra, com en una antiga mina. Tornem a la pista i continuem pujant. Als pocs metres no fem cas de la pista que se’n va per l’esquerra.

7,297 km 743 m 1:48 h. Tot just sortir d’un revolt molt pronunciat deixem una pista a l’esquerra. A la bifurcació abandonem la pista principal que continua pujant i seguim a la dreta per una antiga pista, planera. Bosc de roure i alzina, principalment.

El Gironès. Façana de llevant. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 29

També algun pi blanc. Per l’esquerra, es veu un grup d’alts i prims pins roigs.

9,217 km 772 m 2:03 h. Pedró. Hem arribat al costat d’un corriol que puja a l’esquerra.

780 m 2:04 h. Font d’en Prat de la Riba, que es troba en una zona ombrívola a la dreta del corriol. Abans era coneguda popularment pel nom de font Gimona. A l’esquerra de la font, hi ha un petit banc de lloses de pedra i una alzina, no gaire corpulenta però que fa molt bona ombra. L’aigua, retinguda amb una aixeta moderna, és fresca i clara. No cal dir que hem de deixar l’aixeta de sortida de l’aigua tancada.

Continuem pujant pel corriol, per bosc de pi roig.

9,760 km 817 m 2:10 h. Pla, pedró i carena. Collet de mas Clamí. Al davant, i ensotades, podem veure les runes del mas Clamí vorejades de bosc d’alzines. Aquí confluïm amb l’itinerari de la Ronda llarga.

TERCER CONTROL. Lloc destinat per a beguda.

A partir d’aquest punt i fins a Castellterçol segueix el segon tram comú per a tots dos itineraris, el curt i el llarg. En 49 minuts arribem a la plaça Enric Prat de la Riba.

Fitxa tècnica: en el tram exclusiu per la Rompuda del Gironès i la Creueta del Gironès, de 4,240 km, hi dediquem 0:49 h.

Temps total emprat en la Ronda curta: 2 hores i 59 minuts.

Desnivell de pujada: 332 metres aproximadament.

Recorregut de 12,55 quilòmetres aproximadament.

Descripció: Ferran Zurdo.

Track: Ferran Marcos i Ramon Pineda.

30 XXXVII RONDA VALLESANA

HISTÒRIA GEOLÒGICA DE LA DEPRESSIÓ CENTRAL La Vall de Marfà, ubicada al municipi de Castellcir (Moianès), s’emmarca dins del sector oriental de la Depressió Central catalana, una gran unitat de relleu que s’estén entre el Prepirineu i les Serralades Costaneres, obrint-se a l’oest cap la Depressió de l’Ebre.

La Depressió Central no és un sistema homogeni, sinó que hi trobem diverses subunitats de relleu. Al sector occidental hi trobem les planes occidentals lleidatanes de l’Urgell i el Segrià, mentre que al sector oriental hi trobem altiplans, com el de la Segarra o els del Lluçanès i el Moianès, i conques d’erosió excavades pels rius mediterranis, com la conca d’Òdena, el Pla de Bages, o la Plana de Vic. Tot aquest conjunt de formes i relleus és el resultat d’un llarg procés de transformació i erosió. De fet, geològicament parlant, la Depressió Central és una unitat de relleu força recent, ja que podríem marcar l’inici de la seva formació ara fa uns 40 milions d’anys, durant l’Eocè, dins el període del Cenozoic o Terciari.

Per contextualitzar els temps geològics i prendre consciència de l’escala del temps, cal tenir en compte que l’origen de la Terra va tenir lloc ara fa uns 4.570 milions d’anys. Si representéssim la història de la Terra en les 24 hores d’un dia, essent les 00 h l’origen de la Terra, l’Eocè tindria lloc al voltant de les 23 h 48 min. En aquella etapa, els dinosaures s’acabaven d’extingir i encara faltaven uns 20 milions d’anys més perquè apareguessin els primers homínids (a les 23 h 58 min.).

LA FORMACIÓ DELS MATERIALS El mar de l’Eocè Durant l’Eocè, la Catalunya Central actual estava ocupada per un braç de mar que s’eixamplava cap a l’oest fins a l’Atlàntic. Era un mar tropical càlid poc profund, amb una gran biodiversitat i on podíem trobar esculls de corall. Per l’est, es comunicava intermitentment amb el Mar de Tetis (precedent de l’actual mar Mediterrani). Pel nord, el mar limitava amb el Pirineu, encara en formació, i pel sud limitava amb el massís catalanobalear, també anomenat Catalànids.

XXXVII RONDA VALLESANA 31

Imatge de conglomerats trobats a la vall de Marfà. Autor: Alba Bonàs

Aquestes dues serralades, especialment la dels Catalànids, aportaven grans quantitats de sediments al mar interior a través dels seus rius i rieres, deixant grans acumulacions de materials a la seva desembocadura.

En funció de la seva granulometria, els sediments s’anaven dipositant més a prop o més lluny de la desembocadura, de tal manera que diferents tipus de materials es van anar acumulant en diverses zones del mar.

A través d’aquests processos de sedimentació marina, es van anar assentant estrats dels diferents materials, arribant a un gruix de fins a 1.000 metres, que podem trobar actualment a la Depressió Central.

Els materials sedimentaris En el cas dels còdols i les graves, pel seu pes, es quedaven a prop de la costa formant uns grans deltes dels rius pirinencs i catalano-balears.

La consolidació d’aquests còdols, als marges de la depressió, van donar lloc als conglomerats: roques sedimentàries formades per graves, d’una mida superior als 2 mm, dins d’una matriu de ciment compacte. Avui les podem observar a les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt per exemple.

Per altra banda, les sorres i argiles eren transportades pels corrents mar endins, donant lloc a diferents materials. En aquelles zones on la sedi32 XXXVII RONDA VALLESANA

mentació marina era més tranquil·la, es van acabar formant margues gris-blavenques. Les margues són roques argiloses abundants en carbonat de calci. A la zona de Marfà o a la plana de Vic, per exemple, les solem trobar de color gris, degut a la presència de matèria orgànica. En les zones de sedimentació més moguda, la consolidació de sorres va donar lloc a gresos, com els que trobem a la Plana de Vic o a la conca d’Òdena.

El gres és una roca compacta formada per grans de sorra, més petits de 2 mm, amb una matriu de llim i d’argila, i cimentats per carbonat càlcic.

Per últim a les vores del gran golf on es desenvoluparen esculls de corall, avui dia podem trobar-hi roques calcàries. La roca calcària conté més d’un 50 % de carbonat de calci i està formada essencialment per calcita.

Fotografia d’un motlle de fòssil de bivalva trobat a la vall de Marfà. Autor: Alba Bonàs

XXXVII RONDA VALLESANA 33

En el cas de l’altiplà del Moianès, les barreres de corall en forma de mitja lluna es van dipositar de manera abundant, tot transformant-se en roca calcària molt rica en fòssils marins dels diferents ésser vius que habitaven aquest mar tropical del període terciari.

Actualment, a la Depressió Central no és gens estrany trobar-hi diferents afloraments de fòssils. A la mateixa Vall de Marfà hi trobem un aflorament calcari nodulós que té l’origen en un escull de corall. Aquests materials calcaris són els mateixos que podem trobar en altres punts propers a Marfà com Calders, Collsuspina o les mateixes Coves del Toll. En aquests indrets no és difícil trobar-hi fòssils de bivalves (petxines, musclos, ostres...) i altres mol·luscs que habitaven els fons fangosos propers a les costes i desembocadures fluvials.

Els fòssils més ben conservats solen ser de les famílies que tenien les closques calcàries més grans i gruixudes (pectínids, ostrèids i espondílids).

Dels bivalves de les famílies amb valves primes (àrcids, venèrids i folàdids) el més freqüent és que tan sols se’n conservin els motlles.

També s’hi han trobat restes de foraminífers (protozous), equinoderms, coralls, i fins i tot s’hi ha trobat algun fruit de Nypa burtini, una planta típica dels manglars de regions tropicals.

La fi del mar Un moment clau en la formació de la Depressió Central va tenir lloc a l’Eocè Superior, quan l’acumulació de sediments va acabar tancant el mar, desconnectant-lo de mar obert, i donant lloc a una conca marina interior. Gradualment el sistema endorreic es va anar assecant i donà lloc a diversos fenòmens de concentració i precipitació de sals, origen de roques evaporítiques, com les sals potàssiques del Bages o els guixos de Collsuspina. A mesura que es reduïa el volum d’aigua, va començar una sedimentació continental i lacustre, que va donar lloc a diferents materials sedimentaris més rogencs i de gruixos variables, com conglomerats, margues, calcàries, gresos i argiles rogenques ja durant el Quaternari.

L’EROSIÓ DELS MATERIALS Un cop acabada l’etapa de sedimentació de l’Eocè, fa uns 25 milions d’anys, aquests materials van emergir i van quedar exposats a una nova etapa d’erosió, que va començar a modelar l’actual relleu de la Depressió Central.

34 XXXVII RONDA VALLESANA

Durant l’última fase del plegament alpí, el sector occidental de la Depressió Central es va veure inclinat lleugerament a través d’una sèrie de plecs suaus orientats d’oest a est. Durant aquesta etapa, la xarxa de rius que desembocaven cap a l’interior de la depressió van desaparèixer i va establir-se la xarxa fluvial actual que drena ara els sediments erosionats cap al mar Mediterrani (Llobregat, Cardener, Òdena...). Aquests rius van erosionar gran part dels sediments del període anterior i van modelar el paisatge de la Depressió Central catalana a través dels anys.

La varietat de materials amb resistències i dureses diferents va deixar diverses formes de relleu. D’una banda, els materials conglomerats més durs van ser poc erosionats, d’aquí els relleus més destacats, com és el cas de Montserrat o Sant Llorenç del Munt, mentre que els rius pirinencs van obrir amples conques entre els materials fàcilment erosionables.

A la vegada van originar-se relleus en costes o tabulars, amb materials tous als vessants (majoritàriament margues) i estrats durs a les parts superiors acinglerades (conglomerats, gresos o calcàries).

Típica imatge de relleu en costes de la vall de Marfà.

Amb calcàries a la part superior i margues en el tram amb pendent. Autor: Alba Bonàs

XXXVII RONDA VALLESANA 35

Entorn de la vall de Marfà, amb els llits calcaris i la balma erosionada on trobem el molí de Brotons.

Autor: Alba Bonàs

Des d’aleshores fins a l’actualitat, l’acció dels rius ha anat erosionant i buidant la Depressió Central oriental fins a donar com a resultat el paisatge actual, que combina altiplans, conques d’erosió i els relleus abruptes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

En el cas de la vall de Marfà, l’erosió de l’aigua ha donat lloc a parets inclinades en alguns trams, i diferents formes abruptes i serpentejants modelades per les rieres. A la vall de Marfà hi podem trobar meandres, avencs, saltants d’aigua, balmes [baumes]... Les rieres de la zona tenen el llit de roca calcària, i hi són freqüents els fenòmens càrstics. Just al costat del Molí de Brotons hi trobem una gran balma.

Les balmes són cavitats obertes erosionades en les roques i degudes a l’esquitx constant i fort de les gotes d’aigua dels saltants durant molts i molts anys.

Alba Bonàs Piella

36 XXXVII RONDA VALLESANA

CASTELLTERÇOL, AL BELL MIG DEL CAMÍ RAMADER DE CERDANYA Dins de l’activitat transhumant de segles enrere en el nostre país, el Camí de Cerdanya era un dels vials ramaders documentats ja des de temps antics i que unien el Vallès amb les muntanyes del Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya.

Aquesta carrerada, que és la que comentarem un xic en aquestes notes, tenia el seu inici a la planada que hi havia a la confluència del riu Ripoll amb el Besòs dins del terme de Reixac i s’enfilava a poc a poc per l’antic camí de la Serra, sempre carenejant pel marge esquerre del Ripoll, travessava per la serra de Sant Iscle els termes de Ripollet, Sabadell i Castellar del Vallès fins arribar al Coll Monner, i des d’aquí i per la carena de Costa Borrassa s’arribava a l’antic recés de la masia del Pujolet, ja a les portes de la vila de Castellterçol.

En aquest terme, però, hi havia dos camins ramaders que hi feien cap i s’aplegaven a la banda de tramuntana del nucli urbà, en els plans i les feixes del rodal de la Ginebreda entre el mas i la capella de Sant Gaietà.

Castellterçol. En aquesta fotografia feta des de dalt el campanar podem veure quasi al mig de la imatge la Placeta de Cal Llauner i a l’esquerra el carrer de Moià, que són una part del recorregut urbà del camí ramader que venia de Caldes de Montbui. Al fons es veu la vila de Moià. Autor: Tomàs Mas

XXXVII RONDA VALLESANA 37

Un d’ells era el que procedent de Caldes de Montbui pujava fins a Sant Feliu de Codines i des d’aquí el camí seguia fins entrar al poble de Castellterçol pel carrer de Barcelona, seguia fins a la plaça de cal Llauner –on els ramats feien nit– per sortir del nucli urbà pel carrer de Moià.

L’altra carrerada, la que venia del Vallès Occidental i pujava, com hem dit, des de Reixac, passava per la banda de ponent de la vila, travessava el Collet de Sant Fruitós i pel faldar de la serra del Pla de les Forques feia cap, per camí planer, fins el paratge de trobada de la Ginebreda.

Veiem, doncs, com a Castellterçol i el seu terme les explotacions ramaderes locals, com també el pas temporal de les ramades transhumants havia propiciat, ja des de segles enrere, que la producció de llana fos la principal finalitat econòmica d’aquesta activitat especialitzada, de cara a satisfer una demanda regular d’abastiment tèxtil. Veiem, doncs, com a la comarca i en especial a la vila de Castellterçol aquesta activitat preindustrial va ocasionar que ja l’any 1616 es constituís, per privilegi reial, el Gremi de Paraires i Teixidors, sota la invocació de Sant Joan, corporació dedicada a cuidar la bona pràctica de l’activitat dels seus associats. Possiblement coincidint amb la creació del gremi es va construir el singular edifici del rentador de llana, conegut popularment com el Roquer. Cal

Edifici del rentador de llana el Roquer, s. XVII. (Castellterçol). Autor: Albert Roig

38 XXXVII RONDA VALLESANA

tenir present que en algunes cases de la vila mostren gravat a la llinda de la porta les eines de l’ofici a què es dedicaven (bàsicament paraires i teixidors) i la data de la inscripció. Tot plegat confirma la forta repercussió que la manufactura de la llana va incidir en l’àmbit econòmic i social de la vila.

Així doncs, vegem com es portava a terme aquesta activitat menestral.

Unes setmanes abans de Sant Joan, les colles de tonedors de la comarca, encetaven la seva activitat anant de masia en masia per esquilar el ramat de cada casa. Acabada la feina la gent del mas es cuidava de plegar i ensacar els vellons i borralls de llana per portar-ho tot més tard al rentador del Roquer, on els paraires la rentaven i pentinaven i així preparada per filar-la, la portaven al teixidor per tal d’elaborar teixits i draps ordinaris com les estamenyes i els anascots.

Havent fet una breu reculada en el temps per recordar aspectes quotidians de la vila, tornem al camí ramader que ens ha portat a presentar aquestes notes. De les dues carrerades que feien cap a Castellterçol i s’aplegaven a la banda de tramuntana del terme, una d’elles, la que venia del Vallès Occidental i pujava des de Reixac, passava per la banda de ponent de la vila i sense ferhi parada travessava el Collet de Sant Fruitós i pel faldar de la serra del Pla de les Forques per camí planer feia cap a la masia de la Ginebreda.

Aquest topònim del Pla de les Forques és freqüent en el nostre país i sempre es troba en un indret ben visible, a la vora d’un camí transitat on s’exhibien els ajusticiats de tota mena, perquè així servís d’exemple i de recordatori que la justícia dels qui manen és inexorable. Veiem com la maldat i el cinisme del poder sempre hi ha sigut, igual com ara.

Detall d’un document del procés contra una bruixa del 1616. (Arxiu de l’Abadia de Poblet). Autor: Albert Roig

XXXVII RONDA VALLESANA 39

Casal de la Ginebreda, s. XVII. Autor: Albert Roig

Doncs bé, quasi amb tota seguretat, en aquest Pla de les Forques foren ajusticiades a finals de març de l’any 1620, l’Elisabet Cerdà (na Cerdana) i Joana Carrera (Carrerona), totes dues residents a Castellterçol i identificades com a bruixes. Foren jutjades, torturades i condemnades “... a ser penjades amb una corda al coll en una alta forca fins que morin naturalment...”.

Aquest fet no va ser un cas aïllat i en les nostres contrades veiem com en la primera meitat del segle XVII hi ha processos per bruixeria a Terrassa, Sabadell, Montseny, la Garriga, Sentmenat, aquest de Castellterçol i a Caldes de Montbui, on un procés va destacar sobre tots els altres, ja que hi van ser executades dotze dones.

Tornant altra volta a seguir pel vell camí ramader, arribem a la Ginebreda pel darrera de la casa, un gran casal possiblement obrat en el segle XVII sobre unes altres estructures més antigues documentades al llarg dels segles XI i XII. A la façana principal de la masia hi ha gravada en les grosses dovelles del portal una inscripció que diu que l’any 1818 la casa fou reedificada pel senyor Cayetano de Planella. Aquesta gran propietat senyorial pren gran rellevància en el segle XVIII amb la figura del seu propietari “Don Cayetano de Planella y de Fivaller, cinquè Conde de Llar 40 XXXVII RONDA VALLESANA

i vuitè Barón de Granera y señor de Castellcir” –quasi res–. És el mateix any de la reedificació de la casa i de la construcció de la capella de Sant Gaietà que hi ha uns metres més avall, prop de la carretera de Moià.

Entre moltes altres activitats d’aquesta família, en els segles XVII i XVIII, la indústria del gel en fou una de les destacades. D’aquest negoci en queden com a testimoni algunes de les poues de baix a la riera, davant del mas de la Ginebreda, seguint el camí de la capella.

Per acabar el recorregut del curt tram del Camí de Cerdanya que travessa el terme de Castellterçol, ens arribem fins ben a prop de l’aiguabarreig de la riera del Gai amb el torrent de la Fàbrega, que és on el camí ramader passava a gual la torrentera, a pocs metres de l’antic molí de la Fàbrega on encara avui se’n veuen traces d’aquest pas per sota del pont de la vella carretera de Mollet a Moià. Des d’aquí i ja dins del terme de Moià, el camí s’enfilava per la carena del Serrat del Vent entre antigues feixes, avui cobertes de pins i brolla, fins arribar a la gran masada de la Coma de Sant Jaume i que en el seu temps fou un lloc important de returada, de recapte i punt d’abeurada dels ramats. Des d’aquí, amb una hora, feien cap al molí antic d’en Pujol als afores de Moià i amb cinc jornades més s’enfilaven fins a Castellar de n’Hug i les altes prades de l’Amorriador de Rus, el Pla d’Anyella o les comes de Pedra Picada i Costa Pubilla, on feien estada fins a mig setembre.

Sabadell, juliol del 2016

Albert Roig i Deulofeu

XXXVII RONDA VALLESANA 41

El ramat fent camí cap a la muntanya. Autor: Albert Roig

42 XXXVII RONDA VALLESANA

BIBLIOGRAFIA

- Alcoberro, Agustí i Ginebra, Rafael (2007) Condemnades per bruixes. Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII, Col·lecció Treballs del Museu de Granollers, 5, Associació Cultural Modilianum, Museu de Granollers i Museu d’Història de Catalunya, Granollers 2007.

- Bringué i Portella, Josep M. (2008) Des de Mongat a Castelldefels: la lluita pel control de les pastures (segles XVI-XVII), a “Pedralbes”. Revista d’Història Moderna, any XXVIII, núm.

28 2008, VI Congrés d’Història Moderna de Catalunya. La Catalunya diversa. Actes Volum II, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona. Barcelona 2008, pàg. 815 a 834.

- Capdevila, Joan (1992) Les cases pairals o de pagès, en el terme de Castellterçol, XIII Ronda Vallesana, Castellterçol – Granera, Unió Excursionista de Sabadell, 1992, pàg. 58 a 61.

- Capdevila, Joan (1992)b Les Poues, una indústria desapareguda, XIII Ronda Vallesana, Castellterçol – Granera, Unió Excursionista de Sabadell, 1992, pàg. 69 a 74.

- Capdevila, Joan (1992)c Els molins fariners, una indústria secular, avui extingida, XIII Ronda Vallesana, Castellterçol – Granera, Unió Excursionista de Sabadell, 1992, pàg.

75 a 78.

- Dantí i Riu, Jaume (2008) Món rural i món urbà. Els Guàrdia de Castellterçol, paraires i arrendataris del glaç, a “Pedralbes”. Revista d’Història Moderna, any XXVIII, núm. 28 2008, VI Congrés d’Història Moderna de Catalunya. La Catalunya diversa.

Actes Volum II, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona.

Barcelona 2008, pàg. 887 a 903.

- Miralles, Ferran, Queralt, Arnau i Sala, Pere (2002) Els camins ramaders del Vallès Oriental, a Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, Granollers 2002, pàg. 49 a 93.

XXXVII RONDA VALLESANA 43

- Pladevall, Antoni i Vigué, Jordi (1978) El monestir romànic de Santa Maria de l’Estany, artestudi, art romànic núm. 6, Barcelona 1978.

- Pladevall, Antoni (1991) Castellterçol, a Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, pàg. 233 a 238.

- Portell, Vicenç i Torrens, Jaume (2003) Travessa Castellar - Pla d’Anyella. Camí de Transhumància, Centre Excursionista de Castellar, Castellar del Vallès 2003.

- Rosaura Pacareu, Rafael (1992) Castellterçol i el seu entorn, XIII Ronda Vallesana, Castellterçol – Granera, Unió Excursionista de Sabadell, 1992, pàg. 15 a 20.

- VVAA (1969) Castell (de) Terçol, a Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor Barcelona 1969, pàg. 213 a 217.

44 XXXVII RONDA VALLESANA

EL ROQUER El Roquer és una construcció singular que es troba situada just al darrera de les últimes naus industrials del Vapor, avui zona industrial, ubicada a mà dreta de la carretera de Moià. És a tocar de la riera de Fontscalents.

Es tracta d’una bellíssima construcció feta amb pedra vista amb una volta de mig punt, amb dovelles de pedra picada. Dita volta té uns 10 metres de diàmetre, quasi 8 de radi i dóna cabuda a una estança d’uns 10 metres de fondària, que va a morir al fons de la balma [bauma] o espluga de pedra natural sedimentària molt erosionada que el pas del temps no perdona. Sota aquesta paràbola s’hi troba l’ampli espai conegut com el Roquer, d’uns cent metres quadrats de superfície.

En arribar-hi hom troba la paret de tanca amb àmplia portalada d’entrada d’1,55 metres d’amplada per 2,15 d’alçada, emmarcada amb pedra picada i coberta amb una llinda també de pedra de quasi 2 metres de llarg. A l’estança s’hi entra a través d’una porta de doble full que s’aguanta amb perns de ferro. Un cop dins hom troba una llarga taula de pedra de 6 metres de llargada i 80 centímetres d’amplada que s’aguanta sobre pilars d’obra. Darrera la taula, amb una separació d’1,40 metres,

Rentador de llana el Roquer. Autor: Alfred Canals

XXXVII RONDA VALLESANA 45

hi ha un llarg pedrís de pedra, d’uns 10 metres de llargada inclinat cap a dins, per on hi passava l’aigua i on hom podia rentar-hi la llana o la roba, com si d’un llarg safareig es tractés. De fet hi ha dos canals d’aigua separats per gruixudes pedres preparats per rentar-hi la llana, en els quals en diferents trams hi ha les motllures picades a la pedra que permetien l’entrada de coves fets de vímet, dins dels quals s’hi posava la llana bruta sortida de la tossa o esquilada de les ovelles que s’anava rentant amb el continu pas de l’aigua. En disposar de dos canals permetia la possibilitat de tenir-ne un d’estancat per estovar la llana i un altre de recorregut ràpid per rentar-la, amb el corresponent estalvi d’aigua. El curs de l’aigua degudament canalitzat, segueix enllà tota l’estança i al final hi ha una grossa reixa de ferro forjat que deixa passar l’aigua, però no pas un tou de llana o bé un cove que s’hagués escapat.

Darrera d’aquests dos canals n’hi ha un tercer que va directament des de l’entrada de la bassa de fora cap a dins i passant pel repeu de la roca s’ajunta amb l’aigua dels altres dos i continua lliure cap a la sèquia que portava l’aigua per regar els horts de més avall de la riera o bé fer anar els molins fariners de Sant Joan i de Molí Xic. Al fons, a l’esquerra de la sala, hi ha les restes del que fou un foc amb la corresponent reixa, on de ben segur s’hi feia escalfar l’aigua. Al seu costat i cap a la meitat de l’estança s’hi troba una pica excavada en pedra, d’un metre de diàmetre i de 40 centímetres de fondària amb desguàs per a l’aigua.

Taula i pedrís de pedra al Roquer. Autor: Joan Capdevila

46 XXXVII RONDA VALLESANA

On hi ha les restes del que fou un foc hi devia haver aigua calenta destinada al rentat i aparellament de la llana, i ja en el segle XX destinada a rentar la roba. De fet, calia mantenir l’aigua entre 40/60 graus, sabó i carbonat de sosa i també es podia usar taní natural, fet amb escorces d’arbre. La llana molla i ensabonada es xafava amb els peus.

A l’entrada del Roquer, a la dreta, tres graons de pedra ens deixen en un petit replà que té a la paret de la dreta una porta falsa on hi ha dos tubs que regulaven l’entrada de l’aigua als dos canals ja esmentats. Darrera de la paret, a la part de fora, hi ha un embassament d’aigua alimentat per una rasa que porta l’aigua canalitzada des de la riera al Roquer.

Tornant a dins, però, al fons a la dreta hi ha una escala feta d’obra que porta a la part superior de la volta que està enrajolada. Aquí hom suposa que s’hi devien portar coves de llana per tal que s’assequés o altrament tenia d’altres utilitats per descobrir.

L’esplendor de la indústria tèxtil durant els segles XVI, XVII i XVIII a Castellterçol va anar en declivi en el segle XIX, de manera que tot fa pensar que, quan als primers anys del segle XX es va construir la fàbrica del Vapor i les del Roger, fàbrica Nova i cal Panxona entre d’altres, ja feia anys que el Roquer havia plegat les seves activitats, fet que, per altra banda, va donar lloc a un aprofitament de l’indret, ja que molts veïns de Castellterçol anaven a rentar la roba al Roquer fins passada la Guerra Civil (1936-1939), atès que a la Vila no tothom tenia un pou d’aigua i en el poble no hi va haver aigua viva a les cases fins els anys 40. Fou a partir d’aquí que l’indret va quedar obsolet i abandonat fins al dia d’avui.

Malgrat que en els arxius municipals i eclesiàstics no hi hem sabut trobar referències del Roquer, tot fa pensar que des del segle XVI i durant el XVII, XVIII i XIX, el Roquer fou un dels primers indrets on la importantíssima indústria tèxtil de Castellterçol va néixer al costat del Gremi dels Paraires, que tenien Sant Joan de patró, i va donar feina, vida i fama merescudes a aquest gremi. En efecte, durant aquests segles es rentava la llana, s’estricava i cardava, es tenyia, s’adobava, es teixia i es comercialitzava arreu.

Moltes llindes d’algunes cases antigues del poble donen fe de l’antiguitat del Gremi dels Paraires, ja que moltes porten dades i gravats de telers, llançadores i fusos referits al ram del tèxtil. Sí que hem trobat, però, una cita de principi del segle XX en la qual el pintor, poeta i escriptor Josep Gallés, en unes estrofes del poema Meravelles de Castellterçol, diu:

XXXVII RONDA VALLESANA 47

Rentador de llana. Pedrís de pedra per on passava l’aigua. Autor: Alfred Canals

“També a la riera està - el gran rentador de llana, fet de quan amb tanta ufana - aqueix art se cultivà.

Que era per allà el mil sis-cents - que tots de paraire feien i créixer els carrers es veien - amb gent fins a trenta-cents.

Unint-se en societat - qual tres administradors dits cònsols són tres senyors - que cada any s’han canviat.

S’anomena de Sant Joan - i per tal indústria té Estricadors, Tint, Roquer - premsa i Sala molt gran.

Diguem, ja per acabar, que en quedar el Roquer abandonat, les males herbes, vegetació i malesa el van tapar del tot. No tothom, però, el va oblidar i així el 2006 el grup de voluntaris jubilats, que cada any netegen i endrecen llocs històrics, fonts, pous de glaç i d’altres, van dedicar moltes hores i treball contra la selva que envaïa el lloc i el van deixar altre cop al descobert per tal que tothom en pugui fruir.

Actualment el rentador de llana del Roquer està considerat com un dels 150 elements del Patrimoni Industrial català, segons el museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. De fet, és una construcció única al país en el seu gènere. La visita al rentador és lliure i fàcil de trobar un cop hom és a la zona industrial.

Joan Capdevila i Oller 48 XXXVII RONDA VALLESANA

LA GINEBREDA I LA FÀBREGA, CASES ANCESTRALS I SECULARS DE PAGÈS La Ginebreda Les cases de pagès sovint guarden un passat, moltes vegades amagat i desconegut, que són els orígens i la vida dels nostres pobles. Justament aquest és el cas de la Ginebreda, una de les masies més antigues del terme que guarden la història de l’origen de la Vila, quan hom la coneixia com Sant Fruitós de Ginebreda.

Segons explica l’historiador Antoni Pladevall en la seva Història de Castellterçol, la data més antiga que s’ha trobat i que parli del mas Ginebreda és del 17 de febrer del 997, segle X. El gran mas Ginebreda durant un temps va donar cognom a l’església de Sant Fruitós, patró de la Vila, i llavors hom troba escrit sovint Sant Fruitós de Ginebreda. Es tracta d’una casa gran de pagès, orientada a llevant amb una teulada que dóna a dos vessants, en els dos laterals de la façana feta amb pedra tallada en els angles i marcs de les obertures i de talla irregular en la resta de les pedres als dos costats de l’arc de mig punt.

La Ginebreda, façana de llevant. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 49

Inscripció a la dovella central de la porta d’entrada de la Ginebreda. Autor: Ferran Marcos

A l’entorn de la masoveria, amb el pas dels anys s’hi han construït d’altres dependències destinades a corts per als porcs, magatzems de farratges per al bestiar, pallisses o estables, és a dir, que la casa al llarg dels segles i, amb el pas dels anys, certament ha experimentat transformacions i se n’han reconstruït parts d’ençà del segle XVII quan la casa va passar a ser propietat de Jacint Sala, senyor i primer baró de Granera, propietat que s’ha perpetuat fins als temps moderns. Des del segle passat, casa i finca de Ginebreda pertanyen als hereus de l’Alfons Vilallonga i Cabeza de Vaca, germà de José Luís, que fou escriptor i publicà alguns llibres, actor de cinema i home polifacètic conegut arreu pels mitjans de comunicació i premsa del cor. A la dovella central de la porta d’entrada, de cara a llevant com s’ha dit, en l’arc de mig punt hi ha escrit en relleu a la pedra “Eixa casa fou reedificada en lo any de 1818 per lo Ille. Sr. Don Gaietano de Planella i Fivaller Comte de Llar i Baró de Granera”. El pare dels Vilallonga i Cabeza de Vaca era conegut i nomenat a Castellterçol com el Marquès de Casa Planella, casa que hom troba al carrer Josep Gallés.

A poca distància de la Ginebreda, hi trobem la capella, força deteriorada pel pas del temps, dedicada a Sant Gaietà, que fou el patró dels pouers i de tota la gent que treballava en la conservació i comercialització del 50 XXXVII RONDA VALLESANA

Ermita de Sant Gaietà. Autor: Joan Capdevila

glaç que es guardava a l’hivern a les poues o pous de glaç. Foren importants comerciants del glaç, entre moltes d’altres, les famílies Guàrdia, Brichfeus i Calvet. En la llinda d’un dels finestrals de l’ermita, hi havia gravats uns salms referents al gel, a la neu i al fred que l’erosió ha malmès i que es llegeixen avui amb dificultat. Diuen poc més o menys Benedicite gelu et frigus Domino. Benedicite glaces et nives Domino... “fred i gel, beneïu el Senyor; neu i glaç, beneïu el Senyor”.

Avui a la casa encara hi ha masovers que es preocupen de la finca i sembren els camps de farratges i cereals per al bestiar, en especial destinat al ramat d’ovelles i xais, que pasturen pels camps i prats de la propietat.

La Fàbrega La casa de pagès de la Fàbrega la trobem situada ben a prop de la riera de Fontscalents, dins del terme de Castellterçol, ja a tocar del terme de Moià. És una masoveria antiga ja documentada el 1500, inici del segle XVI. A la casa hi ha una data esculpida en pedra del 1842.

En Pere Tuneu i Blancafort i Maria Clusella i Crespiera, pares d’en Joan Tuneu i Clusella, masover actualment de la masia, foren els qui portaren la casa des de mitjan segle passat. En Pere amb un any de vida ja va viure XXXVII RONDA VALLESANA 51

La Fàbrega. Autor: Alfred Canals

a la Fàbrega. Molts anys després es va casar amb la Maria, concretament el 1944 i l’any següent va néixer el seu fill Joan. Les dècades dels anys 4060 els pares d’en Joan van fer vida de pagès i vivien llavors fent una mica de tot. Es compraven bous joves de 8 o 9 mesos i això els aportava alguns diners. Els bous s’havien d’ensenyar a treballar la terra, portar les carretes, acostumar-se a anar junyits per poder alleugerir les dures feines que hi havia a pagès. Ja ensenyats se’ls venien al millor comprador. Tenien algunes vaques lleteres, que es munyien cada dia, s’emplenaven els pots de llet que es duien a la carretera, on al matí passava el camió de la llet i se’ls emportava. Amb la venda de la llet també guanyaven alguns diners.

A la finca de la Fàbrega, amb unes 300 quarteres, no s’acabava mai la feina: llaurar la terra; estripar per evitar l’herba; adobar i escampar els fems; sembrar els cereals d’ordi, blat o civada; sembrar trepadella i alfals; plantar patates i sembrar blat de moro. Després d’una feina ja en venia una altra. En aquells anys els pagesos ho eren molt més que no pas avui i havien de treballar en unes condicions molt més dures i sacrificades, ja que el pagès s’havia de refiar de l’ajut del bestiar perquè les màquines encara eren escasses. Es feien quasi totes les feines a mà.

52 XXXVII RONDA VALLESANA

Avui les coses han canviat qui qui-sap-lo. Llavors es batien els cereals a l’era, amb l’ajuda de bestiar ja ensinistrat de peu rodó i ja cap els anys 50 del segle XX, es va batre amb màquines que feien funcionar amb la força dels tractors i hi portaven tot un equip d’homes del batre. Calia transportar les garbes des dels camps a l’era, fer els modolons i allí mateix, feta la batuda, ja hi havia els pallers fets. Ben aviat van augmentar les màquines preparades per treballar la terra i alleugerir la feina manual dels pagesos: arades, trulls, estripadores, garbelladores i moltes més.

Avui, òbviament, tot ha canviat i a pagès es fan d’altres activitats i feines que han alleugerit l’esforç i el treball. Ja fa temps que hom es va desfer del ramat d’ovelles. Avui hi ha un ramat de vaques de bosc que pareixen els vedells. S’engreixen i es venen. Si hom té una bona cabana de vaques, es va defensant. Ja no s’engreixen porcs per al consum domèstic, es tenen algunes gallines per tenir ous frescos i alguns conills, tot per al consum de la casa.

Antic molí fariner de la Fàbrega. Autor: Jordi Xicola

XXXVII RONDA VALLESANA 53

L’actual masover, en Joan –de 71 anys–, casat amb la Joana, a la Fàbrega hi ha fet totes les feines de pagès. Malgrat que han tingut set fills la continuïtat a la casa de pagès no està pas del tot garantida, tot i que la família Tuneu porta 103 anys de vida a la Fàbrega.

A uns 200 metres de la casa, i del tot independent, hi ha encara l’antic molí fariner, malgrat que ja fa anys la casa del molí ha estat convertit en un bonic i modern restaurant. L’any 1948 la bassa d’aigua que servia per fer rodar les moles del molí es va reconvertir en una piscina que va funcionar una colla d’estius, però hom havia de venir des de Moià o Castellterçol que equidisten pels dos costats uns 3 km. En fer-se el restaurant la piscina va desaparèixer del tot.

Joan Capdevila i Oller

54 XXXVII RONDA VALLESANA

CONJUNT DE FREIXES SINGULARS DE LA FÀBREGA. CASTELLTERÇOL (MOIANÈS) En aquest apartat es caracteritzarà i descriurà el conjunt de freixes singulars de la Fàbrega, localitzada al municipi de Castellterçol, entre el mas de la Fàbrega i el torrent del mateix nom, ben a prop de la seva confluència amb el torrent del Gai, a 607 metres sobre el nivell del mar.

En aquesta confluència s’alça l’antic molí fariner de la Fàbrega, que data del segle XVII, i actualment acull un restaurant.

Accés: Passat el nucli urbà de Castellterçol en direcció Moià per la carretera C-59, en el moment que es passa el punt quilomètric 35, a mà dreta hi ha una bifurcació que porta en sentit contrari, es recorren uns 400 metres i s’agafa un camí a mà esquerra, se segueix uns 350 metres fins arribar a la masia de la Fàbrega. S’agafa l’encreuament de la dreta que passa pel mig de la masia en direcció sud-oest, i és just a sota la masia, a mà esquerra que arribes a la Freixeneda.

Abans d’arribar a la masia de la Fàbrega cal deixar el vehicle i demanar-ne pas als masovers.

El freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) El freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) –en castellà fresno–, és un arbre caducifoli de la família de les oleàcies que pot arribar a créixer fins als 25 metres d’alçada. Morfològicament, és un arbre de capçada oval i esclarissada, d’escorça llisa i argentada que es clivella a mesura que va envellint.

Les seves fulles són oposades,

Fulles, borrons i sàmares del freixe de fulla gran.

Foto obtinguda a internet.

XXXVII RONDA VALLESANA 55

compostes i de forma ovada, sense pecíol. Floreix a la primavera, abans que surtin les fulles, i fructifica a la tardor, tot alliberant les llavors a la primavera següent. Produeix un fruit tancat entre dues làmines, anomenat sàmara.

A nivell d’hàbitat prefereix sòls profunds, humits, obacs i propers a l’aigua. Poden arribar a formar boscos en forma de galeria, i acostuma a estar acompanyat per comunitats de tendència atlàntica com rouredes o fagedes.

Pel que fa a la seva distribució geogràfica es troba present a tot el centre d’Europa, incloent-hi les illes britàniques. A Catalunya es troba a muntanya per sobre dels 600 metres d’altitud a les comarques del Ripollès, la Cerdanya o l’Alt Pirineu, mentre que a la península Ibèrica està present a tot el Pirineu i a la costa atlàntica. És un arbre de creixement molt ràpid del qual es pot obtenir gran quantitat de llenya en la seva poda a partir dels 10 anys. La fusta és bona per fer mànecs d’eines, escales, timons de barques i alguns estris esportius.

Se’n pot fer també un bon carbó. En el passat s’utilitzava per a fer carros.

Fonts orals locals ens han indicat que la fusta del freixe s’utilitzava per a elaborar el botó de les rodes de carro (la peça cilíndrica de fusta que ocupa el centre de la roda i vers la qual convergeixen els radis), aprofitant que es tracta d’una fusta lleugera i resistent.

La seva llavor és molt aromàtica i les fulles i l’escorça tenen propietats diürètiques per a persones i animals.

A Catalunya, hi ha inventariats dos freixes remarcables, el Freixe de la Font de la Fageda de Bonbac, que es troba a Ripoll i destaca per la seva alçada de 29 metres, i el Freixe de la Freixeneda de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, que destaca per la seva volta de canó de 3,88 metres.

Dades descriptives La freixeneda de la Fàbrega és singular tant des del punt de vista de les dimensions de cadascun dels 7 arbres que formen el conjunt com de la seva ubicació, en un indret que permet veure els arbres de forma aïllada del seu entorn. Tradicionalment, aquest conjunt d’arbres ha exercit una funció ombrejadora i amorriadora del bestiar, concretament de les vaques de la masia de la Fàbrega. Aquesta funció és especialment necessària en les èpoques de l’any més caloroses i amb molta insolació.

56 XXXVII RONDA VALLESANA

La Fàbrega. Autor: Alfred Canals

A nivell paisatgístic es tracta d’un indret singular, en una zona enclotada propera al torrent de la Fàbrega, que en direcció oest presenta un salt d’aigua, i que dota l’espai d’un microclima frescal i humit, propi dels ambients de ribera. Aquesta proximitat al curs fluvial és un factor ambiental clau per al desenvolupament dels freixes que n’obtenen l’aigua per cobrir els seus elevats requeriments hídrics.

En direcció est de la freixeneda hi ha la masia de la Fàbrega, que es troba envoltada de sembrats de blat, ordi i civada. Segons els masovers de la masia, el blat es destina a la venda, i l’ordi i la civada per abastir el mateix bestiar, principalment vaques. En direcció oest, al vessant esquerre del torrent de la Fàbrega, hi ha un bosc de pi roig (Pinus sylvestris) mesclat amb caducifolis, bàsicament roure martinenc (Quercus humilis).

Pel que fa a les dimensions dels arbres, el freixe de la Fàbrega 1 és el que presenta unes dimensions més notables, amb un perímetre del tronc (a 1,3 m d’alçada) de 2,805 m, i una amplada màxima de 18,9 m. En canvi, el freixe de la Fàbrega 2, el situat més a l’oest del conjunt, és el que té el perímetre a la base del tronc més gran, on fa 4,131 m. Es pot observar que a 1 metre d’alçada en surten 7 besses principals; segurament en el seu dia l’estassaven per utilitzar la fusta per construir-ne rodes de carros, ja que la fusta és molt dura i pesa poc; i els rebrots tendres s’usaven com a font d’aliment per al bestiar.

XXXVII RONDA VALLESANA 57

Esquema del conjunt de freixes singulars de la Fàbrega, amb la numeració de cada individu. Font: elaboració pròpia en base a Ortofoto 1:2500 (ICGC, 2016)

Actualment, segons el masover de la masia, aquestes dues pràctiques estan en desús. Possiblement en el seu dia aquests arbres tingueren la funció de proporcionar eines al camp i aliment per al bestiar. El freixe de la Fàbrega 4, ubicat al centre del conjunt, és el més alt amb 20,4 m d’alçada.

En la taula que segueix es detallen les dades completes de les mesures d’aquests tres individus, els més destacats del conjunt, essent els altres 4 arbres també altament singulars pel que fa a les seves dimensions.

FREIXE DE LA FÀBREGA 1 UTM: 0425828 4625538 Alçada sobre el nivell del mar: 608 m Perímetre del tronc a 1,30 m: 2,805 m Perímetre de la base del tronc: 3,85 m Alçada: 19,2 m Amplada de la copa (màx.): 18,90 m

58 XXXVII RONDA VALLESANA

FREIXE DE LA FÀBREGA 2 UTM: 0425900 4625504 Alçada sobre el nivell del mar: 607 m Perímetre del tronc a 1,30 m: Hi ha 7 besses, la més gruixuda: 1,462 m Perímetre de la base del tronc: 4,131 m Alçada: 17,0 m Amplada de la copa (màx.): 12,40 m FREIXE DE LA FÀBREGA 4 Alçada sobre el nivell del mar: 608 m Perímetre del tronc a 1,30 m: 1,858 m Perímetre de la base del tronc: 2,319 m Alçada: 20,4 m Amplada de la copa (màx.): 12,40 m

En general, l’estat fitosanitari dels arbres és bo, tots els individus presenten un aspecte vigorós. Tot i això, dos freixes que es troben a la part alta de la freixeneda, tocant a la masia, els primer que hom troba quan arriba a la freixeneda, presenten moltes branques seques, segons el masover de la masia “ja se n’ha mort algun”. Aquests freixes són els que no tenen tanta facilitat per agafar aigua i els que pateixen més en les èpoques més caloroses i seques, com per exemple a l’estiu.

En alguns dels arbres s’hi veuen algunes branques en regressió, fins i tot algunes branques podrides i seques a causa possiblement d’alguns corcs, coleòpters, etc. En el moment que es van visitar, els arbres es trobaven a l’inici de la brotada, per tant no s’hi observava cap atac de l’eruga del freixe, ni pugó.

Freixe de la Fàbrega 1. Autor: Jaume Marlès

XXXVII RONDA VALLESANA 59

Freixe de la Fàbrega 2. Autor: Jaume Marlès

Biodiversitat A nivell de vegetació, aquest conjunt de freixes de fulla gran es troba en una zona entre el bosc de ribera del torrent de la Fàbrega i una zona de pastures i conreus per la riba dreta, mentre que per la riba esquerra trobem un bosc mixt de pi roig i roure martinenc.

Entre les espècies arbòries més destacades trobem el propi freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el roure martinenc (Quercus humilis), l’om (Ulmus minor), l’auró negre (Acer monspessulanum) i l’arç blanc (Crataegus monogyna). Pel que fa als arbustos hi trobem l’avellaner (Corylus avellana), el saüc (Sambucus nigra), el sanguinyol (Cornus sanguinea), l’aranyoner (Prunus spinosa) i el roser silvestre (Rosa sp.), i lianes com l’esbarzer (Rubus ulmifolius), l’heura (Hedera helix), l’apelagós (Galium aparine), i la rogeta (Rubia peregrina).

A nivell d’espècies herbàcies predominen les pròpies d’ambients agraris com la dent de lleó (Taraxacum officinale), la grama (Cynodon dactylon), el margall (Hordeum murinum), el trèvol de prat (Trifolium pratense) o la veça (Vicia sativa) i d’ambients de pastures i arvenses, com el panical (Eryngium campestre), el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris), la pastanaga borda (Daucus carota), l’herba blenera (Verbascum thapsus ssp. montanum), la camamilla borda (Anthemis arvensis), la malva (Malva sylvestris), la fumària (Fumaria officinalis), les agulletes (Erodium 60 XXXVII RONDA VALLESANA

Freixe de la Fàbrega 4 amb el freixe de la Fàbrega 5 al darrere i el freixe de la Fàbrega 3 a la seva dreta. Autor: Jaume Marlès

malacoides), el marxívol (Helleborus foetidus), el gram negre (Potentilla reptans), la celidònia (Chelidonium majus), el melcoratge de bosc (Mercurialis perennis), la margaridoia (Bellis perennis), la viola boscana (Viola alba), el card marià (Silybum marianum), la pelosa (Poa annua) o el plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata).

Pel que fa a la biodiversitat animal, el freixe de fulla gran atreu com a nidificants espècies com el tord comú (Turdus philomelos), la merla (Turdus merula), la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus), la carbonera (Parus major) i la garsa (Pica pica). Perforen el seu niu al tronc el picot verd (Picus viridis).

Als boscos de l’entorn es poden trobar en abundància les següents espècies de mamífer: el cabirol (Capreolus capreolus), la guineu (Vulpes vulpes) i el poc senglar (Sus scrofa). Aquesta darrera espècie arriba a causar danys en conreus i pastures per la seva superpoblació.

Altres elements interessants propers són la poua de la Fàbrega i la poua nova de la Fàbrega. El Moianès, des del segle XVII va ser una comarca productora de gel i neu per la seva proximitat a la ciutat de Barcelona.

Aquestes construccions tenen entre 9 i 12 metres de fondària i uns 10 de diàmetre. Estan construïdes amb sòlids murs de pedra, i recobertes amb volta també de pedra, on hi ha unes obertures per on s’extreia el proXXXVII RONDA VALLESANA 61

ducte. L’existència d’aquest patrimoni rural és un testimoni d’antigues formes de relació entre els habitants de la zona i el seu medi, del qual depenia la seva activitat productiva.

Com a cloenda, doncs, voldríem ressaltar el valor d’aquest conjunt de freixes singulars de la Fàbrega, com a resultat de la interacció entre el medi i les pràctiques de gestió que han realitzat els humans a la zona, en un entorn on les activitats del sector primari encara tenen un paper destacat a l’hora de modelar el paisatge.

Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) Jaume Marlès, Josep Pujantell i Martí Boada

BIBLIOGRAFIA Digitals: - Banc de dades de biodiversitat de Catalunya: http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html - Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya: http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/ - Flora ibérica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. http://www.floraiberica.es/ - Herbari virtual de les Illes Balears: http://herbarivirtual.uib.es/ http://ichn.iec.cat/Bages/principal.htm http://www.creaf.cat/ca - Institut Cartogràfic de Catalunya, Generalitat de Catalunya: http://www.icc.es/ Publicacions: - Belden, R. C. & M. R. Pelton (1976). Wallows of the European wild hog in the mountains of East Tenessee. Journal of Tenessee Academy of Science, 51 (3): 91-93.

62 XXXVII RONDA VALLESANA

- Boada i Juncà, Martí (1995). Rafael Puig i Valls, 1845-1920. Precursor de l’educació ambiental i dels espais naturals protegits. Barcelona: Departament de Medi Ambient; Generalitat de Catalunya.

- Boada i Juncà, Martí; Boada Puchol, Arnau. (2009). La meva primera guia d’arbres. Barcelona: La Galera.

- Boada i Juncà, Martí; Boada Puchol, Arnau. (2011). Arbres remarcables de Catalunya. 100 Ombres colossals. Ed. Brau. Figueres.

- Boada i Juncà, Martí; Broncano, Maria Josep. (2006). Arbres i arbredes singulars del Montseny. Barcelona: Farell.

- Boada, Martí. Documentació: Boada, Arnau; Sànchez, Sònia (2005). Els fruits silvestres. Ecologia i cultura. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors. II·lustracions de Montserrat Sánchez Ruiz.

- Clopés i Boix, Ramon. (1995). Arbres monumentals i singulars de les comarques de Tarragona. Ed. Sugrañes.

- De Bolòs, Oriol; Vigo, Josep; Masalles, Ramon M.; Ninot, Josep M. (2005). “Flora manual dels Països Catalans”. Ed. Pòrtic Natura.

- Folch i Guillèn, Ramon (1987). “Història Natural dels Països Catalans, Amfibis, rèptils i mamífers”, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana S.A. Vol. XIII. - Folch i Guillèn, Ramon, (1988). ”Història Natural dels Països Catalans, Plantes superiors”, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana S.A. Vol. VI. - Font i Quer, P. (Dr.) (1982). ”El Dioscórides Renovado, Plantas Medicinales”, Barcelona, Ed. Labor S.A. - Giono, Jean (2008). L’home que plantava arbres. El Cercle de Viena.

- Kremer, Bruno P. (2002). “Árboles” Guías de Naturaleza Blume. Barcelona.

- López González, Ginés (2007). “Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares”. Tercera edición. Mundi-Prensa.

XXXVII RONDA VALLESANA 63

- Marlès Magre, Jaume (abril 2015). “Arbres singulars. Una perspectiva socioecològica. Aiguamúrcia, el Pla de Manlleu, l’Albà, les Destres, les Pobles, les Ordes, Masbarrat, Santes Creus i Selma.” Edita: Institut d’Estudis Vallencs (IEV). Per conèixer l’Alt Camp, 5. Valls. Ed. Cossetània edicions. Pàgines: 108. ISBN:978-84-86083-76-2.

- Muir, Richard. (2005). Ancient trees, living landscapes. Gloucestershire: Tempus publishing.

- Pakenham, Thomas (2002). Remarkable trees of the World. London: The Orion Publishing Group.

- Palacios, César-Javier (2002). Árboles singulares de la provincia de Burgos. Historias, leyendas y tradiciones populares. Burgos: Librería Editorial Berceo.

- Parés, Eduard. (2003) -Llistat de llibres sobre arbres monumentals. Barcelona: Base de datos de la Dirección General de Patrimonio Natural y Medio Físico del Departamento de Medio Ambiente.

- Pascual, Ramon (2004). ”Guia dels arbres dels Països Catalans”, Barcelona, Ed. Pòrtic Natura. Sisena edició.

- Romo, Àngel M. (2004). ”Les plantes medicinals dels Països Catalans”, Barcelona, Ed. Pòrtic Natura. Quarta edició.

- Ruiz-olmo J.; Aguilar, A. (2005). Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Ed. Lynx Edicions.

- Sáez, Ll.; Aymerich, P.; Blanché, C. (2011). “El llibre vermell de les plantes endèmiques i amenaçades de Catalunya”. Ed. Argania. Catalunya Caixa i Fundació Carl Faust de Blanes. Pàg. 811.

- Vicens i Llauradó, Albert. (2005). 100 Arbres Monumentals de Catalunya. Excursions a peu, en BTT i en cotxe. Ed. Farell.

- Vinyeta, Ramon (1985). Els arbres monumentals de Catalunya. Torelló: Ed. Cel Blau.

64 XXXVII RONDA VALLESANA

TERRA DE BOLETS I TÒFONES El terme de Castellterçol, de poc més de 30 km quadrats, té repartit el seu territori entre boscos, camps de conreu i superfície urbana, però el bosc ocupa una part molt important del seu conjunt. Quan hom ve del Vallès i enfila les costes de Sant Feliu, ben aviat s’endinsa en una zona boscosa exuberant de vegetació, que ja no deixarà fins a poc abans d’arribar a la Vila, ocupada per camps de conreu a redós d’algunes antigues cases de pagès transformades en habitacles d’estiu. Els boscos de Castellterçol termenegen amb els de Gallifa, Granera, Monistrol de Calders, Sant Quirze de Safaja, Moià i Castellcir. Boscos de pins, roures i alzines, majorment, boscos frondosos on no hi falten al sotabosc els brucs, boixos, grèvols, estepes, ginebres i càdecs i, en les clarianes, les plantes i herbes remeieres com la farigola, romaní, l’espígol o la sajolida entre moltes d’altres.

Estris relacionats amb les tòfones. Autor: Joan Capdevila

XXXVII RONDA VALLESANA 65

Els bolets sempre han estat notícia quan arriba la tardor i comencen a sortir els primers rovellons i pinetells. Si l’agost ha estat plujós, ben aviat hom parla d’haver trobat els primers bolets, ja siguin ous de reig, mollerons o mollerics o cames de perdiu. Es pot quasi assegurar que de bolets se’n fan pocs o molts a tots els boscos del terme, encara que hi ha indrets que són més favorables que d’altres. Els bolets que s’apleguen són molt bons i gustosos i abunden les espècies de rovellons, pinetells, ous de reig, carlets, mollerons, cames de perdiu, orelles de gat, fredolics i llenegues, que són els més coneguts i apreciats. Bona part de la gent del poble coneix els seus indrets, on cada any hi van a buscar aquests fongs tan apreciats. Si la tardor és humida i les pluges abundants, hom pot collir bolets fins a finals de novembre, quan arriben les primeres glaçades. Tot i que no sigui gens freqüent, hom ha collit fredolics ben entrat el mes de gener.

Grapat de tòfones. Autor: Joan Capdevila

66 XXXVII RONDA VALLESANA

Les tòfones ja són figues d’un altre paner. Trobar tòfones, a diferència de la recerca dels bolets, no està a l’abast de tothom. Els tofonaires, que són els qui realment saben trobar aquest bolet tan estimat, necessiten tot un aprenentatge, conèixer molt bé el bosc i els indrets on es fan les tòfones i arribar amb els anys a ser experts en aquest, diguem-ne, ofici.

A Castellterçol la família Coll de les Pujadetes van començar a comercialitzar les tòfones a finals del segle XIX i començaments del XX Fins llavors gairebé era desconegut a Castellterçol que sota terra hom hi podia trobar les apreciades tòfones, si tenia un bon gos ensinistrat que l’ajudés a descobrir-les.

Ben aviat es va anar popularitzant l’afecció de la recerca de tòfones, atès que ja llavors es pagaven a uns preus molt llaminers. El tofonaire que trobava tòfones es pot ben dir que s’havia guanyat el jornal i això va fer que molts aprenguessin les tècniques, tinguessin un bon gos i dediquessin moltes hores del seu temps lliure a la recerca del preuat fong. La tòfona negra té moltes aplicacions culinàries, ja que milloren la qualitat dels aliments cuinats i fins els embotits com la botifarra catalana amb trossets de tòfona. Els mercats de Centelles i de Vic són els qui marquen la pauta i els preus de les tòfones. La família Coll, de Castellterçol, va iniciar la conserva de bolets i tòfones a la seva nau situada al camí de Padrós, i avui la trobem traslladada a la zona industrial.

Des d’aquesta indústria surten els bolets i les tòfones que es comercialitzen arreu i són d’una gran qualitat, uns i altres.

Tofonaire amb un bon grapat de tòfones.

Autor: Joan Capdevila

XXXVII RONDA VALLESANA 67

Parlant de les tòfones, val la pena que fem esment del porc senglar. Convé dir que fa anys es feia servir el porc senglar, que té molt bon olfacte, per trobar tofoners. Així els qui comercialitzaven aquest fong ho tenien molt més fàcil per trobar les preuades tòfones. La proliferació d’aquest porc en les darreres dècades, ja sigui per la despoblació de les cases de pagès o per qualsevulla altra circumstància, ha fet que aquests animals, que amb la potència del seu morro ho furguen tot, hagin malmès també alguns tofoners, amb la qual cosa encara afegirem llenya al foc quan parlem de la disminució que ha experimentat la recerca de tòfones i a l’ensems els tofoners productius

Joan Capdevila i Oller

68 XXXVII RONDA VALLESANA

LA CONCA HIDROGRÀFICA DE LA RIERA DE MARFÀ La riera de Marfà forma part de la conca hidrogràfica del riu Calders, l’únic riu del Moianès amb cabal continuat i regular al llarg de l’any.

La conca ocupa uns 182 km2 i inclou la totalitat dels termes de Moià i Monistrol i bona part dels de Calders, Navarcles, Granera, Castellcir, Castellterçol, Collsuspina i l’Estany.

L’afluent més important del Calders neix al nord-est de Collsuspina –al pla de Garet– amb el nom de torrent de l’Espina, travessa tota la part central del Moianès i rep diferents noms segons el seu tram: riera de Santa Coloma, de Fontscalents, torrent de la Fàbrega, seguit de la riera de Marfà, que torna a canviar el seu nom pel de la Golarda, passat la Font de Gust. Aquesta última s’ajunta a Monistrol amb la riera de Sant Joan, a l’indret anomenat Mesclants, formant així el riu Calders pròpiament dit. Des d’aquí, i fins a la seva desembocadura al riu Llobregat a Navarcles –passat el pont del Molí d’en Serra–, el riu Calders serpenteja en una profunda i sinuosa vall enfonsada als sediments marins de l’Eocè superior on afloren nombrosos fòssils, en una successió de meandres que transcorren al llarg de més de 22 quilòmetres.

Riera de Fontscalents El torrent de l’Espina en passar per Santa Coloma Sasserra és anomenat riera de Santa Coloma. Curs avall es barreja amb les aigües del pantà dels Plans i passa a ser el torrent de la Mare de Déu, el qual del Sot del Forn en avall s’anomena riera de Fontscalents. Aquest, al llarg del seu recorregut rep les aigües dels Xaragalls de la Cuaranya i dels Pollancres i les dels Sots d’Esplugues i de la Vinyota. A l’alçada de la masia d’Esplugues la riera passa per sota del pont d’Esplugues, un pont romànic d’un sol ull i de pas estret. Passat el pont, hi trobem les restes del Molí Vell, damunt les quals hi ha una casa edificada durant el segle XX. Més avall també hi trobem les restes del Molí Nou. També hi trobem fonts com la que porta el mateix nom de la riera, de Fontscalents, o la de la Vinyota, i diversos pous de glaç: la poua de Montserrat, el pou d’Esplugues, la poua del Molí Nou... Entre els segles XVII i XX s’hi feia glaç aprofitant les obagues i l’aigua de la riera per vendre’l a Castellterçol, Moià i Barcelona.

XXXVII RONDA VALLESANA 69

Ja en el terme de Castellterçol se li aboca el torrent de l’Àngel just a llevant del polígon industrial El Vapor.

Riera i Torrent de la Fàbrega El relleu de la riera de Fontscalents el pren el torrent de la Fàbrega.

Aquest es forma en la confluència amb la riera de la Picona, però també rep aigües del torrent Mal i del torrent del Gai. Més avall hi aporten les aigües el torrent del Gironès, el Xaragall del Saiol i el torrent del Ricard i hi trobem la font del Ferro i la de la Golarda. De la mateixa manera que a la part de la riera de Fontscalents, hi trobem la presència d’un nombre considerable d’antics molins fariners. El Molí de Sant Joan, el Molí Xic, el Molí de l’Oller i el Molí de la Fàbrega, el qual actualment és un restaurant.

Riera de Marfà Al punt d’unió entre el torrent de la Fàbrega i la riera de Castellnou, passada la font de la Golarda, la riera pren el nom de la vall per on transcorre: riera de Marfà.

En aquest punt de pronunciats meandres és on trobem un dels molins més emblemàtics gràcies al seu bonic emplaçament i probablement al tràgic accident que hi va passar i que en va ser causa del seu abandonament: el Molí de Brotons o Molí de la Tosca. Està situat a l’esquerra de la riera, al nord-est de la masia de Marfà i de la capella de la Mare de Déu

Torrent Mal. Autor: Jordi Xicola

70 XXXVII RONDA VALLESANA

Molí de Brotons i el Salt de la Tosca. Autor: Ferran Marcos

de la Tosca. És un molí que estava situat en unes balmes troglodítiques a ran de la llera de la riera i al costat del Salt de la Tosca, paratge de gran bellesa especialment quan la riera baixa més plena. El molí té els seus orígens a l’inici del segle XVII i va estar habitat i en funcionament fins el 1863. Durant aquest any es va viure un episodi de pluja intensa que va provocar una forta avinguda d’aigua a la riera i va acabar amb la vida de vuit persones de la família del moliner, entre les quals un nadó. Aquest fet tràgic va ser el causant que el molí estigui abandonat des d’aleshores.

Alguna part del molí ha estat arranjada i es poden veure restes de dues antigues moles, l’obrador, diverses finestres, murs i el carcabà. Uns metres per sota del molí al llit mateix de la riera, hi ha diversos forats a terra que indiquen on anava encastada una antiga resclosa.

Molt a prop, hi ha el Molí de Marfà on, durant el mateix aiguat del 1863, els membres de la família que hi habitava van poder salvar-se refugiant-se a la teulada del molí, però tot i així també es va abandonar.

Tanmateix, va ser habitat de nou durant la segona dècada del segle XX, moment en què consta en els padrons municipals de Castellcir.

XXXVII RONDA VALLESANA 71

El Salt de la Tosca. Autor: Ferran Marcos

Just davant del Molí de Marfà hi ha les fonts de Marfà que consten de cinc brocs d’aigua. Aquestes fonts havien estat molt freqüentades pels habitants de la zona, hi havia taules per a berenar i s’hi celebraven aplecs, però el seu ús es va anar abandonant fent que gairebé desapareguessin o quedessin molt amagades per la terra i la vegetació. Molt a prop hi ha la Font de la Tosca, indret amb molt d’encant i també molt sovintejat en les dècades passades. Sembla ser que als anys cinquanta es va fer creure intencionadament que la font havia desaparegut, per evitar que la gent hi anés. El rumor va aconseguir els resultats desitjats i durant molts anys no fou visitada i el camí fins arribar-hi va quedar envaït per la vegetació. El 2015 es van fer diverses actuacions a la zona, entre les quals la recuperació de les fonts de Marfà i les piques de pedra que hi ha a sota. Al costat de la cova de la Tosca s’ha creat una nova font molt abundosa aprofitant els aiguaneixos presents a l’indret. També s’ha construït una bassa d’obra que recull els degotalls que regalimen per una paret de roca tosca, a curta distància de la nova font. Finalment, i per facilitar l’accés a la zona s’han posat uns grans blocs de roca damunt la riera per poder travessar-la.

72 XXXVII RONDA VALLESANA

La roca tosca La roca tosca, present en tot aquest indret, és senyal que per allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. Es forma quan l’aigua flueix a la superfície de les regions calcàries carregada de carbonat càlcic dissolt, que en trobar-se amb l’atmosfera allibera el seu CO2 dissolt (procés afavorit per l’existència de vegetació), per la qual cosa la calcària precipita i forma la roca. La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va cobrint el terra i també els branquillons o les fulles que s’hi troben.

Per aquest motiu la roca tosca és una roca porosa en la qual sovint podem reconèixer formes vegetals petrificades. La roca tosca pot assolir un volum considerable i es presta també a formar cingleres. I d’aquestes es poden desprendre grans blocs, com el que hi ha enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i la font. El bloc és conegut amb el nom de roc de la Tosca.

La Golarda A l’alçada de la Font de Gust la riera de Marfà adopta el nom de la Golarda. Passat el molí de la Datzira rep per la dreta el torrent de la Font d’Esqueix i més avall el torrent de Serramitja i el de la Baga Cerdana.

Abans d’arribar a aquest últim torrent, trobem la Balma de la Coma, formada a partir de l’erosió causada per les aigües de la riera. Dins de la balma hi ha una font de dipòsit que rep el mateix nom.

Riera de Marfà. Autor: Ferran Marcos

XXXVII RONDA VALLESANA 73

Passat el torrent de la Baga Cerdana, la Golarda gira en angle recte cap a migdia i arriba en un dels indrets més impressionants del seu curs: els Gorgs Blaus. Es tracta d’una gran gorja que travessa un banc de roca de conglomerat de tons blavosos quan hi toca la llum del sol.

Més avall també hi trobem la Resclosa del Pla de Cardona, o de la Païssa. És un embassament creat mitjançant una petita presa d’obra construïda amb la finalitat de dur aigua principalment als Horts dels Pins. Popularment es coneix amb el nom de les Dutxes perquè admeten just l’alçada d’una persona sota els petits saltants d’aigua que forma.

A l’alçada del pont del Collet, a Monistrol de Calders, la Golarda s’ajunta amb la riera de Sant Joan per tal de formar el riu Calders al lloc conegut com a Mesclants.

El riu Calders El nom del riu ve de caldarias (calderes), referit al fenomen d’erosió característic d’aquest riu i dels seus afluents, que consisteix en uns forats arrodonits a la roca produïts pels remolins d’aigua en els congosts abundants que té al llarg de tot el seu curs. Vessa les seves aigües en el riu Llobregat, just al nord-oest de la Fàbrica del Molí d’en Serra.

El riu Calders, a banda de la presència de més molins, com el Molí del Castell o el Molí Blanquer (aquest últim per adobar pells), hi trobem dues antigues colònies tèxtils: La Colònia, o Colònia Clarassó, i la Colònia Jorba.

La Colònia Clarassó va ser una colònia tèxtil construïda al lloc on hi havia el Molí de la Païssa, al terme municipal de Monistrol de Calders.

L’industrial barceloní Clarassó va comprar el molí de la Païssa i el va convertir, en primer lloc, en molí tèxtil i, més tard, en fàbrica de teixits, la qual es va posar en funcionament al segle XIX. Al voltant de la fàbrica es van construir dos blocs d’habitatges on vivien uns cent veïns de Monistrol, i un petit nucli de serveis, que van donar origen a la colònia, de petites dimensions. L’ampliació de molí a fàbrica va necessitar una important obra hidràulica: es creà un salt d’aigua que va permetre electrificar el poble de Monistrol de Calders el 1917. Durant molts anys la fàbrica va donar ocupació a una part important de la població de Monistrol de Calders, però actualment tot roman tancat i abandonat.

La Colònia Jorba es va començar a construir l’any 1892, al terme de Viladecavalls, obra de l’empresari manresà Pere Jorba i Gassó. Ben aviat

74 XXXVII RONDA VALLESANA

es va convertir en una autèntica colònia industrial amb una quadra de 200 telers i una altra de nova edificació on hi havia instal·lada la secció de preparació. El 1903 s’hi va instal·lar una comunitat de monges del Sagrat Cor que gestionaven una residència per a treballadors que venien de fora: cuina, llits, guarderia, etc. així com la botiga i l’escola, juntament amb el capellà. Va funcionar fins l’any 1975 aproximadament, i en l’actualitat les naus són utilitzades per indústries menors.

Laura Palau

BIBLIOGRAFIA

- Aymamí Domingo, Gener i Pallarès Personat, Joan. (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la Riera de Caldes. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya de Barcelona, 1994. (Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la UEC). ISBN 84-85678-125 - Camprubí, Josep (1994). La Colònia Jorba (2), Fàbriques i empreses, Manresa, 1994, pàg. 70-71 - Erill i Pinyot, Gustau; Gual i Purtí, Jordi i Manent i Oristrell, Llibert (2006) Monistrol de Calders: El poble dels pagesos enginyers. Moià-Monistrol de Calders: Gràfiques Ister. Ajuntament de Monistrol de Calders, 2006. (Col·lecció Pedra i Aigua, 1). DL. B-54.339/2006 - Mauri, Josep (2012) Curiositats naturals a prop de Barcelona, Edicions Cossetània.

- Perarnau i Llorens, Jaume i Piñero i Subirana, Jordi. (1993) Monistrol de Calders. La seva història i el seu patrimoni. Monistrol de Calders: Ajuntament de Monistrol de Calders, 1993. Sense ISBN. - Rodríguez Lara, José Luis. (2009) Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció “Camí Ral”, núm. 30). ISBN 978-84-232-0735-0.

XXXVII RONDA VALLESANA 75

Webs consultades (maig-juny 2016) http://cavitatsdecatalunya.blogspot.com.es/2015/10/cova-de-la-font-dela-tosca-castellcir.html https://ca.wikipedia.org/wiki/Tova_calc%C3%A0ria http://www.consorcidelmoianes.cat/ca/turisme/recursos-turistics-llocs-dinteres/monistrol-de-calders/els-gorgs-blaus http://calders.cat/temes/thm3/pag832/pl1/municipi-llocs-d-interes/id91/ colonia-jorba.htm https://calidoscopicalderi.wordpress.com/2012/09/18/la-conca-hidrografica-del-riu-calders/

76 XXXVII RONDA VALLESANA

MOLÍ DE BROTONS. L’aigua mou la vida però, ai las, també la nega!

Sembla que la data més antiga que donen els documents és de l’any 1608, quan també l’anomenaven, molí dels Pilars, però indirectament i sense gaire concreció en la documentació del segle X ja s’esmenten tres molins a la vall de Marfà: un molí sobirà, el molí mitjà i el sotirà o jussà, i també s’ hi esmenta una balma, que Laura Castellet apunta la possibilitat que correspongués al de Brotons. Al segle XI es planteja un conflicte pel domini del territori entre el monestir de Sant Benet de Bages i Miró de Castellterçol.

A principis del segle XIX els paraires de Moià intentaren fer electricitat amb l’energia del molí per a les seves indústries de llana i estam, però l’aigua que portava la riera no era suficient i van desistir.

Façana de migdia del molí, encastada dins la balma i al costat del saltant d’aigua.

Autor: Josep M. Masagué

XXXVII RONDA VALLESANA 77

Planta de les rescloses i del rec del molí de Brotons; i de la resclosa moderna i de les antigues del molí de Marfà. Autor: Josep M. Masagué

78 XXXVII RONDA VALLESANA

Presa de fusta i gleva com la del molí de Vilartimó de la riera de Merlès i com serien les d’aquí.

Dibuix de Josep Nuet i Badia.

Es tenen documents del lloguer del molí dels anys 1850 i 1851: es pagaven 540 pessetes anuals i, a més a més, feien esment dels perjudicis que les riuades provocaven a la construcció, pel fet de ser emplaçada sota mateix de la cascada. Queixa que es repeteix constantment, sobre els desperfectes que causen les riuades i que en temps de fortes pluges la casa i el molí queden negats i es fan malbé els mecanismes del molí.

L’any 1863 hi va haver una forta riuada que va destruir el molí i es va endur la família del moliner, en total vuit persones. A partir d’aquest moment el molí va quedar abandonat.

Hi ha qui identifica el molí sobirà amb el de Brotons; el mitjà, amb el de Marfà i el sotirà o jussà, amb el de la Datzira.

Per sobre del molí de Brotons trobem les empremtes de tres rescloses molt pròximes entre elles, de les quals dues desvien les aigües a la banda de l’esquerra, i la tercera cap a la banda dreta, en el sentit de l’aigua.

De les de la banda de l’esquerra, una és clarament la del molí de BroXXXVII RONDA VALLESANA 79

Resclosa 1, doble alineació d’encaixos, una filera de quadrats i l’altra de rodons, al final l’estallador.

Autor: Josep M. Masagué

tons –resclosa 1–, situada a uns 55 m de distància i amb uns 4 metres de desnivell respecte de la boca del pou. Hi ha els encaixos dels pals verticals que sostenien els taulons que formaven la resclosa o cap-aigua, que desviava l’aigua de la riera; l’estallador o cap-rec, que controlava l’accés de l’aigua a l’origen del rec; el rec, que porta l’aigua fins el pou, amb un bagant1, més o menys a la meitat del recorregut per facilitar la neteja del rec; el pou i el vessador, que donava sortida a l’aigua quan no funcionava el molí o la que sobrava quan aquest era en funcionament.

La següent, resclosa 2, és situada a uns 165 m, amb un desnivell de 5,40 m. Desvia les aigües cap a la banda dreta, fet que fa pensar en un altre molí, tot i que no es detecten estructures a la roca, ni d’un possible molí ni del rec que havia de conduir l’aigua. A la banda esquerra tampoc no hi ha restes de cap rec que pogués dur l’aigua al molí de Brotons.

La darrera resclosa que hem detectat, la número 3, se situa molt a prop de l’aiguabarreig amb el torrent de Castellnou, poc abans on la riera 1

Comporta, per a aturar l’aigua d’un rec i alçar el seu nivell o desviar-la.

80 XXXVII RONDA VALLESANA

Detall dels encaixos de la resclosa 1, des de l’estallador. Autor: Josep M. Masagué

forma un meandre tancat i passa a anomenar-se torrent de la Fàbrega, a 202 m de distància i a un desnivell de 5,80 m. Aquesta resclosa desviava l’aigua cap al costat esquerre, la mateixa banda del molí però, com en el cas anterior, no hi ha restes del necessari rec que havia de conduir l’aigua cap al molí, si més no en el tram que va d’aquesta resclosa fins l’estallador de la resclosa 1.

Aquestes rescloses eren constituïdes per una estructura prou resistent, la qual era formada per una doble filada de troncs de fusta encaixats als forats de la roca i taulons disposats horitzontalment que feien un doble encofrat per ser farcit amb una barreja de còdols, gleva i terra que es compactava amb el picó.

D’aquestes rescloses, la que es veu més ferma és la primera. Els forats formen la doble filada, una és a base de forats rectangulars, d’uns 15 x 20 cm, i l’altra són circulars amb un diàmetre de 12/15 cm, i la separació entre les filades és d’uns 80/90 cm. La resclosa dirigeix l’aigua a una estructura rectangular feta amb murs de pedra que entenem que era el cap-rec amb l’estallador, i a partir d’aquí s’inicia el rec.

XXXVII RONDA VALLESANA 81

Resclosa 2. Els encaixos ens indiquen una resclosa que dirigeix l’aigua cap al marge dret i el nostre molí és a l’esquerra. Autor: Josep M. Masagué

La zona prèvia a l’estructura és de roca viva, codina, com en diuen els de la zona, que ens deixa veure perfectament els forats que eren la base de la resclosa i també un canal excavat per l’home a la mateixa roca però que, pel nivell en què es troba no sembla que pugui tenir una relació directa amb el molí.

Les altres dues rescloses també tenen la doble filada de forats, però aquests són circulars, amb un diàmetre de 12/15 cm.

El molí de Brotons s’entafora dins una balma que es forma al costat del saltant d’aigua de la Tosca, a la riera de Marfà. La balma és de grans dimensions, té una llargada d’uns 65 m, una fondària de 8 i una alçada d’uns 5/6 m, amb una orientació general a ponent, però que en tenir la boca corbada, té un dels extrems orientat a migjorn. Aquest extrem és precisament on és emplaçada la construcció. El molí és un edifici de desenvolupament lineal, fet o reconstruït en diferents etapes, amb un extrem acabat angularment. Té una llargada total de 22 m i una fondària màxima de 3,90 m. L’alçada màxima és de 4,80 m.

L’edifici és compartimentat en tres espais, el primer dels quals és una sala que devia fer d’entrada i de magatzem; segueix un altre espai, l’obrador, que se separa de la sala per un mur de pedra de paredar en què es van 82 XXXVII RONDA VALLESANA

Detall dels encaixos de la resclosa 3, submergits a l’aigua. Autor: Josep M. Masagué

aprofitar per a la seva construcció dues mitges moles. El tercer dels espais és a l’extrem, té planta triangular amb el sòl enllosat, sembla que era la cuina, si més no, hi ha les restes de la campana d’una llar de foc.

Actualment aquest espai i l’obrador no són separats però es poden observar indicis que en algun moment hi va haver un tancament que els separava.

La sala sembla que també va ser un espai per a fer-hi vida, a més a més de magatzem, ja que hi té una aigüera i els encaixos de bigues que indiquen que en una part hi havia hagut un doble nivell.

L’obrador té en molt bon estat la bancada per a dues moles i les farineres, una de les quals encara és força sencera. Davant de la bancada hi ha, al sòl, una obertura quadrada, el bocatge, tapada amb una trapa que permet l’accés directe al carcabà.

El carcabà és on hi han emplaçats els rodets, que són rodes horitzontals amb paletes guerxades i còncaves, o àleps, les quals reben la pressió de l’aigua que fa rodar els rodets. El carcabà és un túnel que va des de la façana, on hi ha l’obertura de desguàs, fins el fons de la balma, on s’hi obren els dos panys, un per cada rodet. La coberta del carcabà és una volta escarsera o rebaixada de pedra tosca molt ben treballada que mostra el perfecte dovellatge a la façana.

XXXVII RONDA VALLESANA 83

Situació de l’edifici dins la balma respecte el salt i el gorg que forma la presa del molí de Marfà. Autor: Josep M. Masagué

Els murs que tanquen l’obertura de la balma i conformen l’edifici són construïts amb pedra de paredar amb les cantoneres reforçades amb carreus.

Les finestres d’aquest edifici són diferents segons en el sector en què es troben. La de l’obrador té els dos brancals de maó i la llinda de fusta. A la de la cuina els brancals són de pedra de gres amb els cantells bisellats i la llinda és una taula de fusta. I la que hi ha a la planta superior de la sala té els brancals fets amb una barreja de maons i de pedres sense treballar, i la llinda és una biga de fusta.

84 XXXVII RONDA VALLESANA

Façana amb l’entrada al molí, per dins de la balma. Autor: Josep M. Masagué

XXXVII RONDA VALLESANA 85

Molí de Brotons. Planta i secció longitudinal. Autor: Josep M. Masagué

Molí de Brotons. Façana i seccions transversals. Detall aigüera. Autor: Josep M. Masagué

86 XXXVII RONDA VALLESANA

Bancada de les moles amb les farineres, la del fons té un lateral que és una mitja mola, encara hi té restes de l’envà frontal. Autor: Josep M. Masagué

Els molins fariners són instal·lacions per a moldre gra. Dels diversos tipus que hi ha, el nostre és mogut per energia hidràulica, és a dir, aprofita la força d’un corrent d’aigua, generalment d’un riu, d’un rec o l’energia potencial de l‘aigua que s’ha emmagatzemat en una bassa superior o que cau directament, mitjançant un pou o cup. Els casos en què s’utilitza directament l’aigua del riu, d’un rec o per mitjà d’un pou és perquè es disposa de grans cabals d’aigua. En cas contrari hi ha sempre la bassa per emmagatzemar-la.

Les basses solen ser més o menys de forma triangular amb l’extrem d’aquest triangle de forma circular, és el pou, que és on assoleix la profunditat màxima. Al fons d’aquest pou hi ha els canals i els panys que porten i regulen la pressió de l’aigua cap als rodets, i un cop aquests han estat impulsats, l’aigua continua cap al riu a través del carcabà, perquè sigui aprofitada per un altre molí, en el nostre cas el molí de Marfà, situat més avall.

XXXVII RONDA VALLESANA 87

Carcabà de volta rebaixada i al fons els dos panys que feien rodar les respectives moles.

Autor: Josep M. Masagué

Quan el molí no funciona o té més aigua de la que necessita, desvia l’aigua cap al riu, o cap a altres necessitats, per mitjà del vessador. El nostre molí és un molí de cup que com a molt utilitzava la mateixa resclosa com a magatzem, però a la pràctica era el rec que portava l’aigua directament al pou o cup. Les aigües sobrants en el nostre cas creiem que no eren abocades per mitjà del vessador al riu sinó que eren conduïdes mitjançant una canal de fusta, recolzada a la grossa pilastra que hi ha a la façana, passat l’edifici, cap a dins de la balma per a altres usos.

Per recollir l’aigua es construeixen les rescloses que desvien l’aigua cap a un rec que la dirigirà cap a la bassa o en el nostre cas al pou. L’entrada del rec és el cap-rec, on es controla el pas de l’aigua mitjançant l’estallador, que és una comporta que tanca i obre el pas de l’aigua. El rec té registres, bagants, per poder buidar-lo i d’aquesta manera facilitar-ne la neteja.

Quan el rec no és molt llarg sol tenir-ne un que se situa, més o menys, a la meitat del recorregut. Aquest és el nostre cas, en què, a més a més, hi ha una estructura en forma de dipòsit amb murs de pedra que podria ser un regulador del cabal o de la velocitat de l’aigua. No sembla gaire clara la seva funció pel que fa a la resclosa 1, però podria correspondre al moment que funcionava alguna de les altres dues.

88 XXXVII RONDA VALLESANA

Secció amb indicació dels mecanismes d’un molí fariner aplicat al molí de Brotons. Autor: Josep M. Masagué

El rodet mitjançant l’arbre fa rodar la mola volandera, que és la de sobre. La mola sotana és fixa i recolza sobre el banc. La finor de la molta es regula des de l’obrador mitjançant una barra de ferro, l’alçador, que apuja o abaixa el banc, la biga sobre la qual recolza el rodet.

Avui, de tot aquest mecanisme no en queda res a Brotons, només les empremtes del seu passat. A l’úlitma imatge mostrem una secció de l’obrador i del carcabà amb la maquinària usual d’aquestes instal·lacions.

El pou de Brotons sembla ser una diàclasi natural per on s’escolava l’aigua i que sortia per la part baixa de la balma on havia anat obrint un solc al terra, per on desguassava al riu. Aquesta diàclasi i el solc eren un conductes naturals que van ser aprofitats pels primers moliners, que, més tard, deurien ampliar la diàclasi per donar més cabal al pou –hi ha l’empremta XXXVII RONDA VALLESANA 89

d’haver utilitzat barrinades–. La part baixa per on sortia l’aigua també va ser modificada, la van tancar amb un mur per tal de formar-hi els dos canals amb els corresponents panys, necessaris per impulsar l’aigua a pressió contra els dos rodets que hi havia i van reformar i enfondir el solc del terra de la balma, per construir-hi el carcabà.

La datació d’aquest molí, segons les restes que podem contemplar avui, s’ha de situar entre els segles XVIII i XIX, tot i que aprofita elements que podrien ser datats entre els segles XVI i XVII, com ho poden ser els brancals de la finestra de la cuina. Segurament aquesta construcció va ser refeta moltes vegades al llarg de la seva existència a causa de les riuades que la devien enrunar repetidament, com es manifesta en documents del segle XIX. L’estructura del carcabà podria ser una obra dels segles XVII-XVIII.

Josep M. Masagué

BIBLIOGRAFIA

- Aymamí i Domingo, Gener, Pallarès-Personat, Joan, 1994: “Els molins hidràulics del Moianès i de la Riera de Caldes”. Col. Arxiu Bibliogràfic, núm. 31. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya, pàg. 60-64.

- Bolòs i Masclans, Jordi, Nuet i Badia, Josep, 1983: “Els molins fariners”.

Barcelona: Ketres editora.

- Castellet, Laura de, 2009: “Vestigis medievals en els Molins de la vall de Marfà”, dins “el butlletí AARB”, núm. 158. Manresa: Amics de l’Art Romànic del Bages, pàg. 3-8.

- González Tascón, Ignacio, 1987: “Fábricas hidráulicas españolas”. Madrid: MOPU, pàg. 183-214, 227-234.

- Palau Rafecas, Salvador, 1997: “Variants i peces que s’usaven en un molí fariner”. Santa Coloma de Queralt: A.C. La Segarra.

90 XXXVII RONDA VALLESANA

MASIA DE MARFÀ, una casa emblemàtica al cor del Moianès La masia de Marfà sembla que té l’origen en un petit castell amb un territori molt limitat que surt documentat des de l’any 939, com a “castro Marffani”, i és una mica més tard, el 985, que també surt l’església de Sant Pere, “parrochie Sancti Petri de Marfano”.

L’any 1077, un senyor del castell, en Bernat de Marfà, jurà el testament davant l’altar de Santa Margarida de l’església de Sant Pere de Marfà.

Poc després, el 1080, en Tedmar Mir de Castellterçol cedeix a l’abat Frotard i als monjos de Sant Benet de Bages, dos molins i una torre, edificats pel seu pare –Mir– en el terme de Marfà.

El 1259 encara surt esmentat quan el terme de Castellterçol és cedit al monestir de l’Estany, però l’any 1340, tot el terme de Marfà és integrat a la Baronia del monestir de Sant Benet de Bages. A partir d’aquesta integració desapareix en els documents la denominació de Castell i ja només hi surt com a parròquia.

Sant Pere de Marfà, Castellcir, el Moianès. Dibuix a la ploma núm. 830, del 1988, d’en Jordi Solà

XXXVII RONDA VALLESANA 91

Vista del conjunt de la masia de Marfà i de l’església de Sant Pere. Autor: Ferran Marcos

Els anys 1365-1370 la parròquia de Marfà juntament amb la de Sant Llogari tenien 6 focs i el 1515 consten 5 focs a la de Marfà sola.

La masia va viure d’una forma molt dramàtica els efectes de les guerres.

En la de Successió, a partir del 1714, va ser quarter general des d’on s’intervenia en els diferents fronts oberts al Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès i Osona.

Durant les guerres del Francès i les carlines, s’hi refugiaven la gent de Moià. En la primera carlinada van morir en un assalt a Moià l’amo, en Francesc Marfà i el seu fill i hereu Isidre, per la qual cosa la propietat passà a una filla, d’aquesta a un nebot, la filla del qual es casà amb un Rocafort, del mas Rocafort de Sant Feliuet de Terrassola, família potent amb moltes altres propietats. El darrer d’aquesta família es dedicà més a la indústria i a la política que a la terra i morí sense descendència, de manera que la propietat passà a la família Torrents, la qual, acabada la guerra civil espanyola, s’anà venent el patrimoni. D’aquesta forma la masia de Marfà, amb el molí i les terres, va passar a principis dels anys 50 del segle passat a una família de Terrassa que l’ha mantinguda molt correctament fins el dia d’avui.

92 XXXVII RONDA VALLESANA

Vista general de la façana principal de la masia des de fora del barri. Autor: Ferran Marcos

Actualment la masia de Marfà és un conjunt d’edificacions constituïdes per la casa o cos principal i les naus annexes que configuren, juntament amb les terres, el mas o explotació agrícola/ramadera. L’orientació de la façana principal és a sud-sud-oest i és resguardada per un barri, el qual continua per la façana lateral que dóna a oest-nord-oest, tot i que queda separat de l’anterior per un cos que té la planta baixa porxada que li dóna una certa independència.

El cos principal es compon de dues plantes i golfes. Les plantes són d’una gran complexitat, que ve donada per les diferents reformes i ampliacions que s’hi han anat realitzant al llarg del temps. Modificacions que s’han anat fent per adaptar l’edifici a les necessitats que cada moment exigia la producció agrícola i/o ramadera, però també per seguir la influència de les modes o gustos de la propietat.

La planta encara posa en relleu l’estructura de tres naus o cossos paral·lels amb l’eix perpendicular a la façana principal, que va tenir en un dels moments àlgids de la masia, tot i que es troben desfigurades per les ampliacions fetes més tard quan es va avançar la façana principal i la posterior, obres que no s’adapten a aquella estructura.

XXXVII RONDA VALLESANA 93

Altres ampliacions foren dos cossos quadrats adossats un a cada un dels cossos laterals, un dels quals té la planta baixa porxada i és alineat a la façana avançada.

Croquis planta baixa. Autor: Josep M. Masagué

94 XXXVII RONDA VALLESANA

Detall de la façana actual. Autor: Ferran Marcos

L’accés és pel cos central, a través d’un porxo que es crea en avançar la façana principal. Aquest cos és constituït per una gran sala que es repeteix a la planta de sobre i àdhuc a les golfes, i un espai sense accés que correspon a una cisterna que recull l’aigua de la pluja de les teulades.

La comunicació vertical es fa mitjançant una ampla escala que se situa en el cos de l’esquerra, dins les restes del que considerem que podria ser una torre, possible origen de la masia. L’escala canvia de rellevància en el tram superior, el que va de la planta primera a les golfes. Tanmateix però, les golfes només ocupen el cos central i el de l’esquerra.

La sala és un espai, dins les masies, al qual s’ha donat una gran importància, segurament exagerada, fruit d’un sentiment romàntic influenciat per les imatges de les majestuoses sales de masies benestants dels segles XVIII i XIX, però que en la pràctica són espais de comunicació i distribució interior de la casa. Podem dir que són espais on coexisteix una funció dinàmica de comunicació amb una funció estàtica de magatzem. De fet. la sala de la planta baixa s’utilitzava per guardar-hi bestiar, carros i estris del camp, etcètera, a més a més de ser l’entrada principal. La del pis, a

XXXVII RONDA VALLESANA 95

Celler de la masia: al fons, amb una llum inferior, l’ampliació feta posteriorment.

Autor: Josep M. Masagué

més de ser el distribuïdor que relaciona les diferents dependències que es distribueixen en els cossos laterals, es feia servir també per guardar-hi els productes del camp, així com també, ocasionalment, per celebrar-hi grans esdeveniments.

A la planta baixa hi tenim, al cos central, la sala que fa d’entrada principal i estable. Al fons, en zona afegida, hi ha la cisterna. El cos lateral de l’esquerra té una part ocupada per l’escala de pujada a la planta primera i diferents estables. El cos de la dreta té una part destinada a celler i l’altra és el pastador amb el corresponent forn, a més a més d’altres dependències auxiliars a les zones ampliades, com els corrals i el cup de vi, aquest últim adossat al cos i en contacte amb el celler. En definitiva, la planta baixa és ocupada per les dependències agrícoles i ramaderes d’ús habitual que es distribueixen pels diferents cossos i annexos.

La planta primera és destinada a la residència dels habitants de la casa.

Tanmateix, l’últim propietari va modificar una habitació per donar accés 96 XXXVII RONDA VALLESANA

Façana posterior, orientació nord-nord-est. A l’esquerra el cos afegit els anys 50 del segle XX per fer un nou habitatge per al propietari i a la dreta el del graner. Autor: Josep M. Masagué

a una ampliació que consistia en un nou habitatge independent. La resta de la masia quedava per a ús del masover. Però l’accés era comú per al propietari i el masover.

La sala és el centre neuràlgic de totes les funcions que es desenvolupen a la casa, i relaciona totes les altres dependències, la cuina i els dormitoris, que es distribueixen en les compartimentacions dels cossos laterals i en els annexos ampliats. En el cas de Marfà, com en altres masies de muntanya, la residència es desenvolupa completament a la planta pis i la sala és converteix en un menjador singular, separat de la cuina, però que com a menjador té només un ús ocasional, ja que la vida diària es desenvolupa sempre a la cuina.

A la sala hi ha un rentamans format per una fornícula ampla amb arc de mig punt, encastada al mur de la dreta, a tocar de la façana de la terrassa posterior; té un recipient i un dipòsit de pedra per a l’aigua, prestatges i suports per a lleixes. El dipòsit és un bloc de pedra buidat amb una ornamentació austera que forma un senzill vas esfèric en alt XXXVII RONDA VALLESANA 97

Cuina actual de la masia amb la llar de foc i el banc dels fogons. Autor: Josep M. Masagué

relleu que té la boca per on s’hi aboca l’aigua; a sota hi ha l’orifici per a posar-hi una aixeta, el qual és dins una mitja lluna en un lleuger alt relleu. És un rentamans per a ús dels usuaris de la casa, però probablement sigui la remodelació d’una aigüera d’una cuina anterior a l’actual i que estaria situada en aquesta zona quan la casa només tenia dos cossos. De tota manera aquest element ens confirma que durant un temps la casa només va tenir dos cossos i que aquest mur donava a l’exterior.

98 XXXVII RONDA VALLESANA

Aigüera-rentamans de la sala. Autor: Josep M. Masagué

Un altre element recurrent a moltes masies catalanes són les capelles fixes o portàtils on es veneren els sants i/o verges de l’advocació de la família i que es posaven en llocs preferents com a protecció de la casa.

A Marfà tenim una d’aquestes capelles a la sala, en una fornícula encastada a la paret que és ornamentada amb guixos en estil barroc. Actualment hi ha una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

XXXVII RONDA VALLESANA 99

El dormitori principal és situat en l’avançament de la façana principal, sobre el porxo de l’entrada. És un dormitori amb rebedor, alcova i alcoveta o cambró. La separació del rebedor amb l’alcova i alcoveta és

Croquis planta primera. Autor: Josep M. Masagué

100 XXXVII RONDA VALLESANA

Detall d’una finestra de la façana est-sud-est amb una llinda recta però treballada amb un fals arc conopial, que es pot datar del segle XVII. Autor: Josep M. Masagué

mitjançant una ampla obertura amb un arc mixtilini tallat directament a l’envà sense cap emmarcament postís, que ens dóna una imatge sòbria, però molt elegant i entranyable. Aquesta habitació té un balcó que dóna a la façana principal.

Hi ha un altre dormitori amb alcova i alcoveta, situat al cos de la dreta, que tenen les corresponents obertures amb arc carpanell1 rivetejades de fusta figurant uns pilarets amb base i capitells i els corresponents arcs amb la clau destacada. Aquest dormitori també té sortida a la façana principal, a través de la galeria porticada i un balcó a la façana lateral que dóna a est-sud-est.

1

Arc de forma semblant a una el·lipse.

XXXVII RONDA VALLESANA 101

A les masies l’habitació més ben situada era la de l’hereu, generalment amb finestra a la façana principal. En aquest cas es devia donar el fet d’haver-hi encara les dues generacions, és a dir, que hi convivien l’hereu ja casat i el pare, que es guardava l’usdefruit i el manteniment, dins de les possibilitats, del seu nivell social i familiar.

L’habitació del fons del cos de la dreta va ser transformada per donar accés al nou habitatge, que es va construir sobre la part final del celler i el cup de vi.

Una altra dependència interessant, per l’ús que té, és la que se situa al fons de la sala amb ús de graner amb les compartimentacions usuals per separar els diferents productes. Per la seva importància i valor es guardaven a la planta primera, prop dels habitants, per afavorir-ne la protecció i el control.

Des de la sala accedim a la galeria porticada que protegeix la façana principal i també a una terrassa, situada a la façana posterior, sobre la cisterna. En aquesta terrassa hi ha el brocal de pou per treure directament aigua de la cisterna.

Detall de la clau del portal del barri, datat de l’any 1628, difícil de situar en el seu context.

Autor: Josep M. Masagué

102 XXXVII RONDA VALLESANA

Detall de la llinda del balcó del dormitori principal, datat de l’any 1783. Autor: Josep M. Masagué

La casa és plena d’elements ornamentals que es concentren en els emmarcaments de les finestres i portes. Gràcies a aquests elements i a les característiques dels murs podem fer una aproximació de l’evolució cronològica de la masia.

La major part dels emmarcaments de les portes que donen a la sala del pis tenen una ornamentació senzilla, sòbria, amb un simple bisellat del cantell, però les del costat esquerre es diferencien per tenir a la llinda una ornamentació diferenciada. A la porta del dormitori 6 es forma, a la meitat de la llinda, un petit triangle de costats curvilinis formats al corbar el bisellat del cantell, figurant la representació esquemàtica i incipient d’un arc conopial. I la del 5 el triangle augmenta de mida i s’independitza del bisell per prendre un aspecte més evolucionat de la mateixa figura. A la façana oest-nord-oest, quasi al final de la façana, hi ha paredada una finestra coronella de dos o tres arquets en un sol bloc.

Tot i que també podria tractar-se d’una finestra fistonada de tres lòbuls sense columnetes. Tant en un cas com en l’altre seria una finestra gòtica.

Hi ha portals i finestres datades, majoritàriament de façana. El portal més antic és el que tanca el barri, porta la data de 1628, és ample i amb un arc escarser2 de tres dovelles amb reclau i cantell bisellat. La dovella del mig o clau porta gravada la data dins un emmarcament allargat amb els costats estrets que formen angle; a sobre hi ha superposats, els tres claus de la crucificació, l’anagrama IHS, amb l’essa invertida i a dalt de tot una creu grega patent.

2

Arc circular rebaixat, de curvatura menor que el semicircular.

XXXVII RONDA VALLESANA 103

Façana oest-nord-oest on podem observar l’aresta i l’aparell de la torre originària, al fons a la dreta, i les ampliacions i reformes fetes al llarg del temps.

A primer terme la finestra coronella o fistonada, avui paredada. Autor: Josep M. Masagué

El segueix en antiguitat el portal de la façana posterior, a la planta pis, que s’obre a la terrassa sobre la cisterna, el qual té la data de 1761 amb les dues primeres xifres separades de les dues segones pel dibuix gravat d’una creu llatina patent sobre una peanya mixtilínia, (potser representa de manera molt esquemàtica el cap d’un boví o d’una cabra?) i aquest portal té el cantell viu.

El portal que el segueix és el del balcó de la façana principal, que correspon al dormitori 1, té la data de 1783, amb les xifres separades, dues i dues, per una creu amb els extrems dels braços triangulats que reposa sobre un pedestal de costats còncaus, el qual té representat a l’interior, els tres claus de la crucificació; el cantell d’aquest portal és motllurat amb una gola.

Els últims portals datats són els dos del dormitori 2, un és el que el comunica amb la sala i l’altre és el del balcó de la façana est-sud-est; tots dos porten la data de 1833 i tenen els cantells bisellats. Aquest dormitori 2 té, dins l’alcoveta, una petita finestra que s’obre a aquesta mateixa faça104 XXXVII RONDA VALLESANA

na del balcó i amb la mateixa data, 1833. Té les mateixes característiques dels dos portals quant al bisellat dels cantells com en la grafia de la xifra.

L’accés principal és per un portal adovellat, les dovelles del qual són d’una mida mitjana i ben treballades. Aquest portal, de tota manera, queda actualment emmascarat per la construcció d’una nova façana més avançada, que la transforma en una divisió interior.

Un element força curiós és un rellotge de sol horitzontal situat a l’angle que formen la façana principal i la lateral de la dreta i que es troba a nivell de la planta pis. És un rellotge gravat en una petita llosa rectangular posada seguint, és de suposar, la meridiana del punt d’emplaçament. És un rellotge curiós perquè no és usual el rellotge horitzontal a les masies i, a més a més, perquè en el punt on és situat, per poder saber l’hora –funció primordial d’un rellotge–, s’han de fer cabrioles.

Aquest edifici sembla que té l’origen en una masia-torre de planta pràcticament quadrada i de dues d’alçada i, molt probablement, unes golfes.

Les restes de la torre se situen al cos de l’esquerra, en l’espai de l’escala.

Aquesta torre té les característiques d’una construcció dels segles XIVXV, i possiblement la finestra coronella prové originalment d’aquesta torre. Hom va ampliar aquesta torre amb dos cossos allargats entre els segles XVI i XVIII, segons ens ho indiquen els portals de la banda esquerra de la sala, que són característics dels segles XVI-XVII i el de la terrassa posterior, datat el 1761.

Sembla que durant aquesta última data s’havia consolidat un edifici de planta baixa i pis, amb dos cossos, tot i que és molt probable que també hi hagués el cos de la dreta, però només en planta baixa, com ens ho indica l’existència de l’aigüera-rentamans de la sala.

Així mateix s’ha de considerar la possibilitat que la construcció dels dos cossos no hagués estat simultània sinó gradual. Probablement es va fer en primer lloc el de l’esquerra i després el que avui és el central, sempre condicionat a les necessitats de cada moment, que tant podria ser per la producció com pel prestigi dels propietaris. Poc més tard, el 1783, s’amplia tot avançant la façana principal a la planta baixa i part a la planta pis on es va situar el dormitori principal. Segurament l’annex del celler i el cup també es construí durant aquest temps. Cinquanta anys després, el 1833, es va ampliar la primera planta de la nau de la dreta i el cos de la cuina. També considerem que correspon a aquest moment el cos posterior on hi ha el graner.

XXXVII RONDA VALLESANA 105

Les golfes es degueren construir i reconstruir diverses vegades durant aquests anys, com ens ho mostra el mur de la façana de l’esquerra, orientada a oest-nord-oest, on podem observar, pel fet de no ser cobert

Croquis planta golfes. Autor: Josep M. Masagué

106 XXXVII RONDA VALLESANA

per un arrebossat, els indicis evidents de les modificacions i afegits que ha sofert aquest mur i en conseqüència la casa, al llarg dels anys. S’hi pot observar clarament l’aresta d’un dels extrems de la torre inicial i les arestes de dues de les ampliacions de la casa que afecten a aquest mur; també els canvis dels espais interiors a través de les modificacions de les finestres. Hi ha dues finestres paredades entre les de les habitacions actuals de la planta primera. A la part alta d’aquest mur, a la zona que correspon a les golfes, hi ha senyals d’haver sofert diferents ensorraments i de les corresponents reconstruccions posteriors.

Josep M. Masagué

BIBLIOGRAFIA

- Agustí, Miquel, 1988: “Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril”. Facsímil de l’any 1617. Barcelona: Editorial Alta Fulla, fulls 144-150 - Barbany, Carme, i altres, 1996: “De la Balma a la Masia. L’hàbitat medieval i modern al Vallès Oriental”. Treballs del MDG, núm. 2. Granollers: Museu de Granollers.

- Camps i Arboix, Joaquim, 1959. “La masia catalana. Història. Arquitectura. Sociologia”. Barcelona: Editorial AEDOS. - Català i Roca, Pere, 1976: “Els castells catalans”, vol. V. En els “comentaris marginals” del capítol Bages, pàg. 817-818.

- Centre de Recerca d’Història Rural i altres, 2005: “La masia catalana.

Evolució, arquitectura i restauració”. Arquitectura tradicional, vol. 1. Figueres: Editorial Brau.

- Danés i Torras, Josep, 1933: “Estudi de la masia catalana”, a “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

- Ferrer i Alòs, Llorenç, 2003: “Masies de Catalunya”. Manresa: Angle editorial.

XXXVII RONDA VALLESANA 107

- Ferrer i Mallol, Maria Teresa, i altres, 2001: “El mas català durant l’edat mitjana i la moderna (segles IX-XVIII)”. Anuario de estudios medievales, annex 42. Barcelona: CSIC, pàg. 263-278.

- Gibert, Josep, 1985: “La masia catalana. Origen, esplendor i decadència. Assaig històric descriptiu”. Barcelona: Editorial Millà.

- Martí i Pérez, Josep, 1990: “Arquitectura popular catalana: la capacidad de crecimiento de la masía”. Dins “Arquitectura popular en España”. Madrid: CSIC, pàg. 513-523.

- Pladevall i Font, Antoni, 1991: “Castellterçol, història de la vila i del seu terme”. Castellterçol: Aj. Castellterçol/Eumo editorial, pàg. 38-40.

- Sans, Josep M, i altres, 2006: “Cases de poble. Evolució, arquitectura i restauració dels nuclis rurals”. Col. Arquitectura Tradicional, vol. 2. Figueres: Brau edicions.

108 XXXVII RONDA VALLESANA

ELS RAPINYAIRES NOCTURNS DE CATALUNYA Escriure sobre rapinyaires nocturns és escriure sobre un grup poc conegut, una ecologia lligada a hàbits nocturns, una alimentació de preses vives (són rapinyaires), uns udols potser estranys, si més no per a bona part dels mortals; però, en definitiva, aus que, quan un se’ls mira bé, amb aquells ulls tan grans que sembla que et mirin amb una profunditat inusitada i aquella capacitat de girar el cap en uns angles impossibles, fan que quan se’ls coneix una mica més es perdin alguns dels prejudicis.

Dissortadament, els rapinyaires nocturns han estat secularment perseguits perquè se’ls relacionava amb bruixes i mals auguris, precisament pels seus hàbits nocturns i a més pels estranys udols que fan. Només cal esmentar l’udol del gamarús (Strix aluco), un tètric “u-uuuu, u-uuuu”continuat.

Recordem, per exemple, que l’òliba (Tyto alba) sempre s’ha establert a llocs propers a l’home, ja que els masos oferien uns espais adequats per a la reproducció, podien bastir el niu als pallers o llocs tranquils i disposaven d’aliment; per tant, ha estat una espècie fortament lligada a l’home per bé i per mal.

Gamarús (Strix aluco). Autor: Arnau Pou

XXXVII RONDA VALLESANA 109

Duc (Bubo bubo). Autor: Arnau Pou

A Europa concorren 15 espècies de rapinyaires nocturns. Si exceptuem Ketupa zeylonensis i Otus brucei, que a la part europea del sud de Turquia concentren només unes poques parelles d’aquestes espècies, que en realitat només representen una petita part de la població mundial (< 5 % totes dues), la resta es troba en un bon estat de conservació (Burfield, 2008). En l’actualitat tots els rapinyaires nocturns es troben en els llistats d’espècies protegides i existeixen programes de recuperació de moltes d’elles per tal de conservar-ne les poblacions davant de possibles amenaces.

A Catalunya tenim un total de 8 espècies d’aus nocturnes. Cada una d’elles amb uns requeriments ecològics molt concrets i una distribució i moviments molt particular. Si n’haguéssim de fer una classificació per hàbitats, trobaríem espècies estrictament forestals com el cas del gamarús, el mussol pirinenc (Aegolius funereus) –o bé el mussol banyut (Asio otus)–; altres d’espais oberts amb presència de talaies on disposar d’una bona visió per dur a terme les seves captures com és el cas del mussol comú (Athene noctua), el xot (Otus scops) o el mussol emigrant (Asio flammeus), o espècies que s’estimen més àrees mediterrànies com el cas del duc (Bubo bubo). I, finalment, com s’ha esmentat abans, el cas de l’òliba que es troba a prop d’habitacles humans.

110 XXXVII RONDA VALLESANA

Una altra forma de classificació podria atendre a la seva distribució i patró de moviment espacial. En tenim dues que són clarament migradores però amb patrons diferents; en el cas del xot, ens trobem davant d’una espècie clarament migradora transsahariana, és a dir, una espècie que roman al nostre territori durant la primavera i l’estiu, i a finals d’estiu marxa a passar l’hivern a l’Àfrica subsahariana, més enllà de la barrera ecològica de 3.000 quilòmetres que suposa l’immens desert del Sàhara. El xot arriba a Catalunya el mes de març i s’hi està durant el període reproductor (maig) per anar-se’n pels volts de setembre a fer la ruta novament cap al sud travessant la península, el Magrib i el desert per acabar passant l’hivern a l’Àfrica subsahariana. Val a dir que malgrat que coneixem molt bé l’ecologia de les espècies migradores transsaharianes a Catalunya, el gran buit d’informació pertany al que passa un cop han marxat i han travessat el desert; no se sap exactament si tenen una destinació final i no fan moviments fins el viatge de tornada o bé van canviant de regió en funció de la disponibilitat de recursos tròfics. Sortosament avui dia, amb les tecnologies que van apareixent que ens permeten col·locar uns petits xips als animals per poder monitoritzar-los via satèl·lit, de ben segur que ben aviat podrem conèixer-ne una mica millor l’ecologia hivernal, no només del xot, sinó de totes les espècies migradores subsaharianes.

Un altre migrador, però amb un patró diferent és el mussol emigrant.

Com el seu nom indica és una rapinyaire nocturna migradora, però que a diferència del xot arriba a casa nostra durant l’hivern. Aquesta espècie té una distribució circumscrita a Europa, especialment la part més septentrional i alguns hiverns se’n poden observar individus a casa nostra, sempre en ambients oberts i en bona part de les observacions a l’àmbit del litoral. Val a dir que els registres de què disposem d’aquesta espècie responen als hàbits diürns d’aquest mussol, que fa que no passi desapercebut i en puguem gaudir de força registres.

La resta de rapinyaires són més o menys sedentaris i es distribueixen d’una forma particular. En el cas del mussol pirinenc, trobem un tàxon clarament distribuït per la zona dels

Xot (Otus_scops). Foto obtinguda d’internet

XXXVII RONDA VALLESANA 111

Duc (Bubo bubo). Autor: Arnau Pou

Pirineus, es troba més abundantment als boscos vells de coníferes (pi negre o avet), entre els 1.650 i els 2.200 metres d’alçada (DARPA, 2016).

Concretament, necessita boscos força densos però amb la particularitat que hi hagi poc sotabosc per poder capturar petits rosegadors (DARPA, 2016). Val a dir que aquest mussol és l’única espècie que té un cert grau d’amenaça, car es troba classificat com a vulnerable. A l’altra banda trobem el mussol comú, la distribució del qual a Catalunya és per tot el territori, excepte l’àmbit pirinenc i algunes zones de muntanya; és un resident comú. Alguns estudis suggereixen que durant l’època hivernal podrien entrar a Catalunya alguns individus procedents d’altres territoris tot i que és un aspecte encara per estudiar (ICO, 2016).

Per la seva banda, el gamarús, un tàxon forestal amb una distribució que respon a aquest paràmetre i per tant absent a les planes de Lleida, de

112 XXXVII RONDA VALLESANA

l’Empordà, àrees del litoral de Tarragona i Delta de l’Ebre (ICO, 2016). Un altre de forestal però més exigent és el mussol banyut; es troba còmode als ambients forestals però prefereix bosquets i bosquines rodejades de conreus, on capturarà còmodament les seves preses. La seva distribució al país és irregular i es pot localitzar tant en ambients forestals de muntanya com els de terra baixa (ICO, 2016). És notòria la seva presència com a nidificant en pinedes litorals de l’Empordà. Durant l’hivern fa uns certs desplaçaments cap a la Depressió Central i zones humides (ICO, 2016).

Un cas particular és el del gran duc, el més gran dels nocturns de Catalunya la distribució del qual al nostre país respon a un patró de mediterraneïtat, amb proximitat a àrees rocalloses on poder bastir el seu niu. Així doncs, el duc el podem trobar a les zones no muntanyoses de Catalunya, però absent a la Depressió de l’Ebre.

I totes aquestes vuit espècies amb uns requeriments tan particulars cada una d’elles, quina relació taxònomica tenen? És a dir, quin és el seu grau de parentiu?

Si les organitzem per ordre, el duc, el mussol comú, el mussol banyut, el mussol emigrant, el mussol pirinenc, el xot i el gamarús són Estrigiformes, pertanyen a la família dels Strigidae. Per la seva banda, l’Òliba pertany també a l’ordre dels Estrigiformes però en aquest cas a la família Tytonidae.

Hi hauria altres formes de classificació dels rapinyaires nocturns catalans: per mides, alimentació mitjançant anàlisi d’egagròpiles... però d’això n’hem de parlar en una altra ocasió.

Amb aquest article hem pretès, d’una forma senzilla però entenedora, fer una aproximació als rapinyaires nocturns presents a Catalunya, no explicant espècie per espècie per espècie (informació que hom pot trobar a qualsevol obra que tracti sobre el tema) sinó mirant de trobar paral·lelismes des de perspectives funcionals, de distribució espacial i també de moviments dispersius.

Carles Barriocanal Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals Universitat Autònoma de Barcelona

XXXVII RONDA VALLESANA 113

BIBLIOGRAFIA

- Burfield, I.J. (2008) The conservation status and trends of raptors and owls in Europe. AMBIO: A Journal of the Human Environment. 37(6): 401407.

- DARPA (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació).

(2016). Mussol pirinenc. (http://www.agricultura.gencat.cat). [Recuperat el 12 de juny de 2016].

- ICO (2016) SIOC: servidor d’informació ornitològica de Catalunya. ICO, Barcelona. (http://www.sioc.cat). [Recuperat el 30 de maig de 2016].

114 XXXVII RONDA VALLESANA

UNA APROXIMACIÓ AL CABIROL (CAPREOLUS CAPREOLUS) TAXONOMIA I DISTRIBUCIÓ El cabirol forma part de la família dels cèrvids, essent l’espècie més petita dels cèrvids ibèrics.

La seva àrea de distribució abasta una part important del territori europeu, on se’l pot trobar des de zones escandinaves a 67º N, fins a zones més baixes com la regió mediterrània a 36º N, gairebé amb una franja continuada.

Pel que fa a la península Ibèrica, apareix en gran part del territori i, exceptuant la zona del Llevant, els principals nuclis poblacionals on es troba en procés d’expansió són a la serralada Cantàbrica, als Pirineus i als Sistemes Ibèric i Central1.

Taula 1. Taxonomia del cabirol (Capreolus capreolus) (LINNAEUS, 1758) Regne

Animalia

Família

Cervidae

Fílum

Chordata

Subfamília Capreolinae

Classe

Mammalia

Gènere

Capreolus

Ordre

Artiodactyla

Espècie

Capreolus capreolus

CARACTERÍSTIQUES DE L’ESPÈCIE El cabirol és un mamífer ungulat de potes llargues, primes i potents. Els exemplars adults tenen una alçada de 65 a 78 cm, una llargada de 58 a 125 cm i un pes per a les femelles de 15 a 25 kg, i per als mascles de 20 a 30 kg.

El color del seu pelatge varia lleugerament amb l’època de l’any: durant l’estiu pren unes tonalitats marró-vermellós i durant l’hivern és de color marró-gris.

1 En les prospeccions per trobar un itinerari adequat per a la present Ronda hem topat en tres ocasions amb cabirols. La primera vegada es tractava d’un grupet de tres exemplars: una femella i dos cadells; en les altres dues era un animal sol.

XXXVII RONDA VALLESANA 115

També és destacable la presència d’una taca negra a la punta del musell i una altra a la punta de les orelles (Blas, 1974), a més a més de presentar una taca anal, de color blanc en femelles i de color crema en mascles.

Pel que fa a les banyes, aquestes només són presents en els mascles, són curtes amb una mida de 20 a 23 cm que solen acabar en dues o tres puntes. Els peduncles de la corna comencen a aparèixer aproximadament als cinc mesos i quan arriben a l’any tenen un parell de punxes senzilles que els cauen al novembre i els tornen a sortir al febrer (Vigo, 2002).

El cabirol, és un animal tant nocturn com diürn que se sol veure majoritàriament durant la matinada i el capvespre. Camina saltant, és àgil i ràpid, així com també un bon nedador (Blas, 1974).

Es caracteritza per ser esquiu; quan s’espanta i fuig emet un lladruc ronc que es pot sentir a quilòmetres de distància (Vigo, 2002).

Mitjançant aquestes vocalitzacions i amb l’ajut d’un marcatge olfactiu, els mascles estableixen i defensen un territori. Aquest marcatge olfactiu se sol produir durant l’època de zel i el realitzen fregant el cap i les banyes contra la vegetació i remenant el sòl (Palomo et. al., 2007).

Femella de cabirol. Autor: Martí Boada

116 XXXVII RONDA VALLESANA

Generalment es tracta d’una espècie solitària, encara que en determinades èpoques de l’any pot formar petits grups més o menys familiars, generalment compostos per una femella i dues cries; de vegades s’hi pot arribar a afegir un mascle (Vigo, 2002).

La seva alimentació consisteix bàsicament en material vegetal amb alt valor nutritiu i baix contingut en fibra (Palomo et. al. 2007), i en certes localitzacions on l’activitat agrícola és present, la dieta bàsica de l’espècie es basa en gra d’origen agrícola, gràcies a la seva facilitat d’accés.

Hàbitat i depredadors Acostumen a habitar les muntanyes cobertes amb abundant vegetació ja que aquestes els ofereixen l’aliment i el recer que necessiten; també apareixen al voltant d’indrets pròxims a zones d’aigua (Blas, 1974).

Quant als seus depredadors, principalment es tracta del llop (Canis lupus), actualment amb una presència molt esporàdica a Catalunya, encara que les cries són susceptibles a atacs de guineus, gossos assilvestrats i altres depredadors (Palomo et. al., 2007).

Cabirol cadell. Autor: Jaume Marlès

XXXVII RONDA VALLESANA 117

Reproducció L’època de zel del cabirol té lloc entre els mesos de juny i agost, i generalment la femella pareix dues cries els mesos d’abril a juny de l’any posterior al zel. Aquest llarg període de gestació és degut al fet que l’òvul fecundat roman a l’úter en estat latent durant 4 o 5 mesos. Passat aquest temps, a l’úter segueix el seu desenvolupament durant 20 setmanes fins al moment del part. És en les èpoques del part quan és més complicat poder fer avistaments en les zones amb una baixa densitat vegetativa (Palomo et. al., 2007).

PETJADES, RASTRES I SENYALS La seva petjada, tot i ser semblant a la resta dels cèrvids, és molt menor, amb una mida de 4,5 cm. A més, els seus coixinets es prolonguen fins les puntes de la peülla i no és estrany que puguin aparèixer impressionades les peülles secundàries (Cicuèndez i Serrano, 1997).

Petjada de cabirol. Autor: Josep Pujantell

118 XXXVII RONDA VALLESANA

Copròlits de cabirol. Autor: Josep Pujantell

Els copròlits de cabirol es caracteritzen per tenir una forma arrodonida amb un extrem afilat i l’altre rom. Mesuren entre uns 10 i 12 mm de llargada i d’uns 8 a 10 mm d’amplada.

Com a senyals de la seva alimentació podem trobar branques i brots tallats de forma desfilada perquè manquen d’incisius superiors (Cicuèndez i Serrano, 1997).

Al llarg dels mesos d’abril i maig els mascles refreguen les banyes contra els arbres, arbustos o pedres, entre d’altres, per alliberar-les del vellut que les recobreix, tot i que també pot estar relacionat amb l’època de zel.

En aquesta època els mascles lluiten per les femelles empenyent-se amb les seves cornamentes i poden marcar el territori pelant l’escorça d’arbres petits amb les seves banyes.

Altres rastres característics estan relacionats amb els amagatalls i refugis que es creen a nivell del terra. Aquests amagatalls tan sols els fan servir un cop i acostumen a treure la fullaraca, les branques i les pedres del lloc on descansen, essent aquest un comportament únic entre els cèrvids. (Cicuèndez i Serrano, 1997).

XXXVII RONDA VALLESANA 119

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DEL CABIROL A CATALUNYA Causes de les extincions locals Les poblacions de cabirol durant els segles XVIII i XIX van patir una forta regressió que va dur l’espècie a extincions locals a la major part de Catalunya. Només les zones més forestals del Pirineu van aconseguir retenir uns pocs exemplars. Aquesta regressió es pot relacionar amb els canvis socials que es van dur a terme en el medi rural al llarg del segle XVIII, que van provocar una transformació del medi natural molt accelerada, en bona part pel desenvolupament econòmic i tecnològic de l’agricultura. És també a partir del segle XIX quan apareixen els contractes temporals que permetien als pagesos plantar-hi vinyes, fet que va acabar amb una substitució de grans extensions de bosc forestal.

Ens trobàvem, doncs, en un moment en què les poblacions de cabirol i la majoria de poblacions d’ungulats estaven perdent el seu hàbitat i en què tampoc no hi havia cap tipus de control sobre la seva caça. Les principals causes de la seva desaparició, doncs, varen ser principalment dues: la pèrdua de superfície forestal i la caça sense control.

Els pocs exemplars que van romandre al Pirineu es trobaven connectats amb la població francesa i van aconseguir així una mínima conservació de l’espècie (Pla de Seguiment d’Espècies Cinegètiques a Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2013).

En l’actualitat, les noves polítiques ambientals del segle XX, juntament amb la gestió de l’activitat cinegètica han permès que les poblacions d’ungulats assoleixin una recuperació de les seves poblacions, tant pel que fa a la distribució com en el nombre d’exemplars.

En el cas del cabirol els criteris de gestió aplicats a les Reserves Nacionals de Caça van estar dirigits a: 1. Consolidar l’establiment i l’expansió de l’espècie mitjançant veda de caça.

2. Afavorir l’increment de la població mantenint elevades taxes de creixement.

3. Facilitar l’expansió a sectors amb hàbitats tant o més favorables a l’establiment de l’espècie.

120 XXXVII RONDA VALLESANA

En el mapa següent podem observar els diferents punts de reintroducció de cabirol a Catalunya:

Mapa de distribució dels projectes de reintroducció de cabirols a Catalunya. Cada punt indica l’any d’inici i la mida del cercle el nombre d’exemplars. Font: Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat, 2008.

En els següents mapes es mostra la distribució i evolució de la població de cabirols en els anys 1994, 2002, 2007:

Distribució del cabirol expressat en quadrícules de 10 km. Font: Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat, 2008.

XXXVII RONDA VALLESANA 121

En aquest mapa es pot veure la distribució actual del cabirol a Catalunya.

Distribució del cabirol a Catalunya Setembre 2015

Presència

Font: Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat, 2008.

Cacera Amb l’arribada dels cabirols a les diferents Reserves Nacionals de Caça, la gestió en un principi es va dirigir a la protecció absoluta de l’espècie, facilitant un bon creixement poblacional que assegurés la seva adequada implantació, a més d’una distribució constant i uniforme.

Quan es van assolir unes densitats elevades, a partir de 5-6 individus/100 ha, es va implantar un nou criteri de gestió orientat a permetre el seu aprofitament cinegètic aplicant, en un principi, taxes d’aprofitament teòric d’entorn el 5 % de la població censada major d’un any. Aquest percentatge ha anat en augment progressiu fins arribar, a la RNC d’Alt Pallars-Aran, a prop d’un 20 % de la població censada major d’un any.

El model de gestió ha estat dirigit a obtenir un aprofitament tal que permeti mantenir un creixement lleuger de la població i un aprofitament cinegètic relativament important. L’objectiu ha estat buscar un equilibri que afavorís l’espècie i evités danys de consideració, sobretot a l’hivern, quan els recursos tròfics són l’autèntic factor limitant a tenir en compte.

122 XXXVII RONDA VALLESANA

El principal problema a l’hora d’aplicar els criteris de gestió ha estat la dificultat d’arribar al compliment del pla d’aprofitament. El desconeixement envers la caça d’aquesta espècie a la zona, i la constant, i quasi bé única, recerca del “trofeu” per part dels caçadors locals, ha dificultat l’assoliment d’aquests objectius i ha obligat a fer una tasca paral·lela d’educació dels caçadors.

Aquest model de gestió del cabirol ha fet necessari conèixer els indicadors demogràfics de la població, però també la presència i extensió dels individus pel territori. Aquesta recerca ha estat iniciativa de l’Àrea d’Activitats Cinegètiques i s’ha dut a terme mitjançant el Pla de Seguiment de les Espècies Cinegètiques, dirigit a tothom que hi vulgui participar, tant professionals (agents rurals, investigadors, guardes de reserva, etc.) com la resta d’usuaris del medi natural. En especial, s’ha demanat la participació dels caçadors de Catalunya i gestors de les àrees de caça que tenen contacte directe amb el control d’aquesta espècie (Pla de Seguiment d’Espècies Cinegètiques a Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2013).

En aquest article s’ha tractat sobre l’estat de la població del cabirol a Catalunya. S’ha documentat com aquesta espècie va arribar a la pràctica extinció a Catalunya, amb l’excepció d’unes poques poblacions pirinenques.

La situació actual de creixement de l’espècie, que s’ha expandit per la pràctica totalitat del territori català. Aquest creixement en alguns punts es pot considerar excessiu, perquè ha arribat a causar problemes tals com afectacions a conreus o accidents viaris.

Un dels reptes de futur en la gestió de l’espècie és assegurar la seva viabilitat sense superar la capacitat de càrrega del medi i minimitzar les afectacions sobre les activitats humanes.

Carmen Griffiths, Claudia Rubio, Laura Mingorance, Oriol Valls, Martí Boada, Josep Pujantell, Jaume Marlès Universitat Autònoma de Barcelona

XXXVII RONDA VALLESANA 123

BIBLIOGRAFIA

- Blas, L. (1974). Guía de campo de los mamíferos españoles. Ed. Omega, segona edició.

- Vigo, M. (2002). Guia dels mamífers terrestres de Catalunya. Ed. PÒRTIC. - Palomo, L. J.; Gisbert, J. i Blanco, J. C. (2007). Atlas y libro rojo de los mamíferos terrestres de España. Ministerio de Medio Ambiente.

- Cicuèndez, J.J. i Serrano, S. (1997). Guía de las huellas, marcas y señales de los animales ibéricos. COFAS SA. - Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat (Generalitat de Catalunya) (2008).

- Pla de Seguiment d’Espècies Cinegètiques a Catalunya (Generalitat de Catalunya) (2013).

124 XXXVII RONDA VALLESANA

La RONDA VALLESANA és el resultat de la confluència de múltiples esforços i del suport d’un bon nombre de persones i entitats. La secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) agraeix la impagable col·laboració a tots aquells qui n’han fet possible la XXXVII edició i la publicació del present llibre commemoratiu. Molt especialment a en Joan Capdevila, en Joaquim Rovira i en Ramon Soler, membres del Grup de Caminaires de Castellterçol (GCC), que han estat tothora al nostre costat orientant-nos i aconsellant-nos.

Ajuntament de Sabadell Ajuntaments de Castellterçol i de Castellcir Centre Excursionista Castellterçol (CEC) Aina Car Camarasa Cansaladeries Medrán Clixé 90 Fotomecànica Foto Monistrol Intersport Molins Superverd, Frescuore i Kucua Carles Barriocanal Martí Boada i Juncà Alba Bonàs Alfred Canals Joan Capdevila Carmen Griffiths Beatriu Krayenbühl i Gusi Joan Lleonart i Martí Ferran Marcos i Moral Carme Marín i Sala Jaume Marlès i Magre Tomàs Mas i Pascual

Josep M. Masagué i Torné Laura Mingorance Enric Ossó-Llenas Laura Palau Rof Daniel Pérez Bosque Ramon Pineda Torras Josep Pujantell Albert Roig Claudia Rubio Carles Valldeperas i Balañà Oriol Valls Ferran Zurdo

El nostre agraïment, doncs, a tots els col·laboradors que han participat amb els seus treballs en la realització d’aquest llibre i als qui han estat al nostre costat en tot moment. A tots moltes gràcies.

I en especial a tots els companys de la UES, el treball i la col·laboració dels quals és totalment imprescindible per a la realització d’una activitat tan complexa com és la Ronda Vallesana.

XXXVII RONDA VALLESANA 125

RELACIÓ DE LES RONDES VALLESANES ANTERIORS RONDA

ANY

POBLACIÓ

I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI XXII XXIII XXIV XXV XXVI XXVII XXVIII XXIX XXX XXXI XXXII XXXIII XXXIV XXXV XXXVI

1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Arenes - La Mola - Arenes Els cingles de Gallifa La Garriga - Cingles de Bertí Matadepera - Serra de L’Obac Montnegre Castellar del Vallès Figaró - Tagamanent Sant Llorenç Savall - Vall d’Horta Castellcir Sentmenat - El Farell Cànoves - Samalús Sant Cugat - Tibidabo Castellterçol Aiguafreda Vacarisses Sabadell - El rodal Sant Feliu de Codines Rellinars Caldes de Monbui Sant Esteve de Palautordera Montornès del Vallès Sant Llorenç Savall - Roques d’Aguilar Sant Quirze Safaja Sant Pere de Vilamajor Matadepera - les Pedritxes - Serra de l’Obac Cerdanyola - Collcerola Fogars de Montclús - Campins Vacarisses - Sant Salvador de les Espases Matadepera - Sant Llorenç del Munt Montseny - el poble.

Terrassa - Les Pedritxes Sant Llorenç Savall - El Marquet Riells del Fai Llinars del Vallès La Costa de Montseny Montcada i Reixac

126 XXXVII RONDA VALLESANA

XIII Ronda Vallesana (4/10/1992) -

Itinerari de la XIII Ronda Vallesana [Ramon Gotés] Castellterçol i el seu entorn [Rafel Rosaura] D’on ve el nom de Castellterçol [Ramon Arús] St. Llogari - La Sala [Josep M. Masagué] La Sala de St. Llogari [Josep M. Masagué] Les alineacions de forats picats a la roca del Pedró de Granera [Antoni Ferrando] Castell de Granera [Josep M. Masagué] St. Martí de Granera [Josep M. Masagué] Sta. Cecília de Granera [Josep M. Masagué] Variants a l’itinerari de la XIII Ronda Vallesana [Ramon Gotés] La triple pinassa de la Clusella [Ramon Gotés] Homenatge a Prat de la Riba [Josep M. Ainaud de Lasarte] La Casa-Museu Prat de la Riba Les cases més antigues de la vila [Ramon Arús] Les cases pairals o de pagès en el terme de Castellterçol [Joan Capdevila] Castell de Castellterçol [Josep M. Masagué] St. Miquel del Castell o capella del Remei [Josep M. Masagué] Les poues, una indústria desapareguda [Joan Capdevila] Els molins fariners, una indústria secular, avui extingida [Joan Capdevila] El passat tèxtil de la vila de Castellterçol [Ramon Arús] La llegenda del Pla del Boix [Joan Capdevila] La dansa i el ball del ciri a Castellterçol [Josep Sagalés] Les colònies de vacances de Sabadell a Castellterçol [Josep Sagalés] Les festes a Castellterçol al pas de l’any [Joan Capdevila] Cebrià Calvet i Jané, “Canuto”, personatge recordat a Castellterçol [Llogari Droguet] Castellterçol i la poetessa Agnès Armengol [Carmel Montllor] La sivella de Granera [Antoni Ferrando]

Portada [Ricard Molins]

XXXVII RONDA VALLESANA 127

128 XXXVII RONDA VALLESANA

EXCURSIONISTES DES DEL 1908

Ajuntament de Castellter�ol

Ajuntament de Castellcir

PDF editat per Jordi Xicola-2019