RONDA VALLESANA XXXVI (2015) Montcada i Reixac

4 XXXVI RONDA VALLESANA

18 D ’OCTUBRE

DEL

2015

XXXVI RONDA VALLESANA 1

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

AMB EL PATROCINI DE: C/St. Pere, 12 08201 SABADELL Tel: 93 727 42 87 info@camarasamuntanya.com www.camarasamuntanya.com

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la coberta Beatriu Krayenbühl i Gusi Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 93 725 87 12 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Amb el suport del Parc de la Serralada de Marina Realització Clixé90 Fotomecànica · Tel. 93 515 26 55 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 93 714 36 35 Revisió de Textos Enric Ossó-Llenas Coordinació Ferran Marcos Dipòsit Legal B-21.905-2015

2 XXXVI RONDA VALLESANA

Taula de continguts Ronda Vallesana 2015

5

Benvinguda a Montcada i Reixac

7

Itinerari XXXVI Ronda Vallesana. Montcada i Reixac

9

Mapa de la Ronda

14

Una miqueta de la història de Montcada

27

La hidrografia a Montcada i Reixac

37

El rec Comtal

47

La vegetació de ribera del tram final del riu Besòs

61

Els ocells de ribera

73

Església de St. Pere de Reixac

79

Aproximació a l’activitat ritual als poblats ibèrics

95

Panoràmica

105

Santa Maria de Montalegre, 600 anys d’oració i treball

109

Llegendes

122

Goigs de Santa Maria de Montalegre

125

La cartoixa de Montalegre

127

Camins, pelegrins i passatgers a Sant Jeroni de la Murtra

135

Pirates i bandolers de Sabadell a Sant Jeroni de la Murtra

149

Agraïments

162

XXXVI RONDA VALLESANA 3

4 XXXVI RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2015

Diuen que l’amor és un sentiment pur. Potser precisament per això la passió per la naturalesa, per la muntanya, és tan forta: perquè no hi ha un millor estàndard de la puresa que els bells paratges que s’han anat esculpint segle rere segle entre roca i fusta, entre sorra i fulles.

Aquesta 36a edició de la Ronda Vallesana pretén lloar, un cop més, el sentiment tan fort que ens uneix amb la natura, de la mateixa manera que ho hem fet sempre: passejant pels camins muntanyosos i deixant que la quietud de l’ambient penetri en nosaltres. Emprenem, un any més, una marxa que ens portarà a conèixer llocs nous, potser a visitarne alguns de ja vistos i, sobretot, a retrobar-nos reflectits en l’aigua cristal·lina que corre pels rierols.

La Ronda ens durà, enguany, a una de les serres més boniques de Catalunya, caracteritzada per un conjunt de turons de poca altitud, però que constitueixen un veritable cinturó entre la costa i la plana interior del fons de la depressió del Vallès. En efecte, parlem de la Serralada de Marina. I com és costum, podrem conèixer aquest idíl·lic paratge de dues maneres diferents: aquells que se sentin més engrescats i amb més forces per a caminar i gaudir de la meravellosa vegetació d’aquesta serra podran fer-ho a través de l’itinerari llarg; els qui no es vegin amb tantes ganes de caminar però igualment vulguin passar una bona estona descobrint aquest preciós paratge escolliran l’itinerari curt. Sigui com sigui, l’emoció, els bons moments i uns records inesborrables estaran garantits.

I, per tal d’assegurar-nos que així sigui, tampoc no hi faltarà la clàssica xocolata amb coca, que podrem tastar en arribar al primer punt del trajecte.

La sortida d’enguany es farà al Pavelló Miquel Poblet de Montcada i Reixac i travessarà el Ripoll per la passera nova de vianants, per anar a parar a la font del Tort. Un cop allà, i després d’un descans, es continuarà fins a Sant Pere de Reixac i es podrà pujar al poblat ibèric de les Maleses, des d’on gaudirem d’una imponent vista panoràmica de tot el Vallès, XXXVI RONDA VALLESANA 5

que ens deixarà bocabadats. És llavors quan trobarem la bifurcació entre l’itinerari curt i el llarg: els qui triïn el curt continuaran fins a la font de l’Amigó, passaran pel turó de Moja i arribaran a Montcada i Reixac; els altres prosseguiran fins a la Conreria, seguiran cap a la cartoixa de Montalegre, la font de l’Amigó, el monestir de Sant Jeroni de la Murtra i el poblat ibèric de Puig Castellar, per finalitzar al mateix punt d’inici.

Ambdues rutes passaran, doncs, per punts d’interès de la Serralada de Marina. Però què més en podem dir, d’aquesta cadena muntanyosa que forma part de la Serralada Litoral? El cim més alt és el turó de les Maleses, amb 464 metres, una alçada, com solem dir, no gaire significativa, però que no desmereix la bellesa d’aquest paratge únic, des del qual, com ja he dit, s’albira un ampli panorama sobre tot el Vallès. Panorama que podrem completar sobre el Barcelonès i el Maresme des del cim veí, la Coscollada de l’Amigó. La seva vegetació, principalment composta de brolla mediterrània amb alzines sureres i pins, us donarà la benvinguda i us protegirà del sol que probablement lluirà durant tot el dia.

Aquest llibre, a més de ser una guia de l’itinerari de la Ronda, pretén oferir un conjunt de propostes que complementin la caminada, de tal manera que els lectors puguin descobrir nous detalls sobre la serra per gaudir-ne d’una manera molt més intensa. En aquest aspecte, el recull d’articles que hi trobareu pretén informar sobre els successos que conformen la història dels paratges per on passem, tot fent-ne un repàs intens però de lectura planera. Al cap i a la fi, es tracta d’un conjunt d’articles molt recomanable per a tots aquells interessats en la muntanya.

Per últim, com a president de la Unió Excursionista de Sabadell, voldria dedicar unes paraules d’agraïment per a tots aquells qui, amb el seu esforç, dedicació i passió, fan possible que puguem celebrar una Ronda Vallesana anual. A tots ells, moltes gràcies. I als participants, tant d’aquesta ronda com de les anteriors, volem dir-vos que desitgem que continueu dipositant la vostra confiança en la nostra entitat any rere any i que gaudiu dels itineraris i les localitzacions que us proposem.

Agraïm el vostre suport i us desitgem una molt bona Ronda 2015.

Eduardo Navarro President de la UES

6 XXXVI RONDA VALLESANA

BENVINGUDA A MONTCADA I REIXAC

Montcada i Reixac us dóna la benvinguda al nostre municipi, que ha estat escollit enguany per la Unió Excursionista de Sabadell per organitzar la XXXVI Ronda Vallesana. L’itinerari previst us permetrà a tots, de ben segur, conèixer la nostra gran i desconeguda riquesa natural, a més del nostre important patrimoni cultural.

Montcada i Reixac està ubicada a la baixa vall del Besòs, dins de la comarca del Vallès Occidental, a les portes de Barcelona. La seva superfície és de 23,34 quilòmetres quadrats –la major part zones verdes i forestals– i té una altitud de 38 metres per sobre del nivell del mar i un clima temperat. El municipi té gran part del seu territori dintre de dues serralades d’una gran vàlua i extensió: la de Collserola i la de Marina.

Actualment, el municipi té 34.401 habitants i podem presumir de ser una de les ciutats millor comunicades de tot l’estat. Pel que fa a infraestructures ferroviàries, per Montcada i Reixac passen quatre línies de tren (R2, R3, R4 i R7), a més del Tren d’Alta Velocitat, de forma soterrada.

Comptem amb sis estacions de tren, tot i que una està tancada. També tenim una línia de metro, la L11, a Can Cuiàs. Quant a infraestructures viàries, ens passen dues carreteres nacionals, la C-17 i la N-150, i també les autopistes C-58 i C-33. Tot això fa que Montcada i Reixac sigui un lloc estratègic per a moltes empreses que han escollit el nostre municipi per desenvolupar les seves activitats.

Montcada i Reixac, doncs, està ben connectada amb moltes poblacions, però com a contrapartida pateix una divisió del territori molt marcada que li ha donat una fesomia molt particular, amb una desena de nuclis de població. Tenim barris situats a tocar amb Barcelona, d’altres molt a prop de Ripollet, Cerdanyola i altres poblacions del Vallès Occidental, la zona forestal de la Serralada de Marina limita amb Badalona i Santa Coloma i fins i tot tenim un nucli de població a Gallecs, entre Mollet, Palau, Santa Perpètua i Lliçà.

XXXVI RONDA VALLESANA 7

Durant la vostra visita podeu conèixer de Montcada i Reixac alguns edificis emblemàtics i espais d’interès com són la Casa de les Aigües, i l’església de Reixac i el jaciment de les Maleses, per on passa la Ronda Vallesana. Pel que fa a la Casa de les Aigües, és un dels elements del patrimoni local més destacat. Es tracta d’una antiga estació d’extracció i bombeig d’aigües de l’aqüífer del Besòs per a l’abastament d’aigua potable per a la ciutat de Barcelona. Els pous de Montcada, com era coneguda pels barcelonins, va estar en funcionament des del 1878 fins al 1987. Es tracta d’un conjunt arquitectònic amb trets modernistes i un referent del patrimoni industrial català de gran bellesa. A més, compta amb la singularitat d’una maquinària de vapor que, pel seu disseny i característiques, és única al món.

Per la seva banda, l’església de Reixac és un edifici romànic del segle X, ubicat a la Serralada de Marina. L’1 de juliol de 1042 és el primer cop que es parla del terme de Reixac i el 3 d’agost de 992, de l’església. La seva consagració com a parròquia es produí el 28 de desembre de 1048.

Per un altre costat, els 2.000 m2 que ocupa l’àrea del poblat ibèric es troben al cim de les Maleses, a 459 m d’altitud, també a la Serralada de Marina, i està integrat al Parc Natural de la Serralada de Marina. La privilegiada panoràmica que hi ha des de les Maleses, amb el control de tot el Vallès, part del Barcelonès i del Maresme no és casual, sinó que en època ibèrica, a l’hora de triar un lloc per assentar-s’hi, hi era fonamental el potencial defensiu, és a dir, dominar visualment tot el territori.

Espero i desitjo que aquesta passejada pel nostre entorn natural us sigui sorprenent i que gaudiu d’aquesta experiència. És la nostra obligació conservar aquests espais privilegiats per tal que en gaudeixin no només els nostres ciutadans, sinó també aquells que vénen a visitar-nos perquè és patrimoni de tots i, sobretot, de les futures generacions.

Laura Campos Ferrer Alcaldessa de Montcada i Reixac

8 XXXVI RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXVIa RONDA VALLESANA MONTCADA I REIXAC Primer tram comú: pavelló municipal “Miquel Poblet” (42 m), font del Tort (102 m), can Piqué (202 m), Sant Pere de Reixac (156 m), poblat ibèric de les Maleses [turó del Pi Candeler] (459 m), la Coscollada (459 m).

0,000 km 42 m 0:00 h. Montcada i Reixac. Pavelló municipal “Miquel Poblet” (Camí de la Font Freda, 3). Ens dirigim cap a la dreta vorejant la zona herbada, passem sota el pont de l’autopista A-17 i resseguim la tanca del col·legi la Salle fins la porta principal (S). Traspassem al marge dret del riu Ripoll per la passera metàl·lica de vianants.

0,376 km 43 m 0:04 h. Al davant hi ha el carrer Barcelona Centre per on continuem. Passem pel davant de l’església de Santa Engràcia, que té un destacat campanar de línies racionalistes i ens aturem a la Plaça de l’Església.

Pavelló municipal “Miquel Poblet”. Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 9

Lloc destinat per a repartir coca i xocolata.

Església de Santa Engràcia. Autor: Ferran Marcos

10 XXXVI RONDA VALLESANA

0,498 km 46 m 0:13 h. Tot seguit reprenem la marxa pel carrer Major fins arribar a la Casa de la Vila, que ens queda a mà dreta, on baixem a l’esquerra (E) pel carrer Rocamora. Passem per sota la via fèrria Montcada-França.

0,751 km 39 m 0:19 h. A continuació trenquem a mà dreta pel carrer Clavell (S) i immediatament a l’esquerra pel carrer Vilanova (E). Arribem a l’avinguda de la Ribera, al costat mateix del riu Besòs. Seguim per la dreta (S).

1,110 km 36 m 0:24 h. Girem a l’esquerra (E), per passar pel pont sobre el riu Besòs.

1,254 km 35 m 0:28 h. Arribem al costat de la carretera de la Roca del Vallès. Rotonda amb les lletres M i R, sigla de Montcada i Reixac. Girem a l’esquerra (N) i baixem al passeig cimentat, entre el riu i la carretera.

1,405 km 38 m 0:30 h. El passeig s’acaba i pugem a la carretera per traspassar-la. Cal posar-hi molta atenció. Ja a l’altra banda continuem a l’esquerra i passem pel pont sobre el torrent de la Font del Tort.

Font del Tort. Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 11

1,514 km 39 m 0:32 h. Pista de terra. Entrem al Parc de la Serralada de Marina, just al costat de la torre dels Conills (E). Ens endinsem a la Vall-llosera. Iniciem la pujada tenint sempre a la dreta el torrent de la Font del Tort.

1,672 km 51 m 0:35 h. Deixem a l’esquerra la pista amb cadena que en priva el pas –hi baixarem de tornada–. Seguim recte. A la dreta i ensotat, àrea de pícnic amb taules i bancs de fusta.

Continuem per la pista, que aviat és cimentada.

2,125 km 89 m 0:44 h. Magnífic roure a la dreta i cent metres més endavant el restaurant-masia Font del Tort.

2,361 km 102 m 0:45 h. Font del Tort, a la dreta del camí, emmarcada per quatre plataners. Font d’aixeta i zona de pícnic amb taules i bancs. Creuem per dins la zona de pícnic i sortim de nou a la pista per la dreta. Passem sota una línia elèctrica.

2,660 km 137 m 0:52 h. A mà esquerra ens queda Can Panxa. La pista esdevé corriol (NE).

2,862 km 149 m 0:58 h. Lledoner just al costat de l’ampla pista que mena a les cases prop del torrent. Trenquem a la dreta (S)

Turó de Moja. Autor: Ferran Marcos

12 XXXVI RONDA VALLESANA

3,099 km 3,324 km

3,514 km

3,912 km

4,410 km

fins trobar la pista que ve de la carretera BV-5011 o de la Vallençana. La seguim cap a l’esquerra (NE).

170 m 1:00 h. Anem deixant a l’esquerra, sotalades, un grup de cases: Can Vaquer, Ca n’Ortigosa, Can Miqueló i Can Taianet.

199 m 1:07 h. En el revolt, a la dreta, tanca d’entrada a Can Bieló (N). Immediatament a continuació, ensotat a l’esquerra, Can Güell. Línia elèctrica.

202 m 1:09 h. A la dreta, entrada al camp de tir: amb arc, al plat i al blanc. Continuem per la pista revoltant el restaurant de Can Piqué (W). De nou, línia elèctrica.

199 m 1:15 h. Coll de Moja, al peu del turó del mateix nom, amb antena de comunicacions. Cruïlla de camins amb cadenes a totes dues bandes. Seguim recte per la pista (N), a les envistes de Sant Pere de Reixac. En aquest tram, a baix, a l’esquerra, a tocar de la carretera de la Roca, es veu la masiacasal dels marquesos de Moja. Aquí i allà ens acompanyen alzines sureres.

172 m 1:22 h. Se’ns afegeix per l’esquerra una pista. Indret anomenat de can Fàbregues. Lledoners, acàcies i pins.

Ermita de Sant Pere de Reixac. Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 13

14 XXXVI RONDA VALLESANA

XXXVI RONDA VALLESANA 15

4,632 km 168 m 1:25 h. Deixem a la dreta una pista barrada amb cadena i prenem direcció NW. 4,708 km 163 m 1:27 h. Torre elèctrica i petit pla. A la dreta tenim el “xalet Beatriu”, abans Ca l’Ullastrell.

4,893 km 156 m 1:29 h. Arribem a l’espai de Sant Pere de Reixac, a la plaça de l’Aplec, entre la creu de pedra del 1940 –obra de l’escultor Walter Cots (pare), substitució d’una d’anterior de l’any 1928, situada dalt del petit turó– i l’ermita que hi dóna nom. L’església del segle X, documentada el 976, fou bastida pels pagesos de l’entorn, habitants de les antigues viles medievals de Pasturans, Ventenac, Pedrencs, i Cabanyes. Ha sofert moltes restauracions. Magnífic mirador de la població i el turó de Montcada; del Vallès Occidental, tancat per Montserrat i Sant Llorenç del Munt i, en primer terme, a baix, de la masia-casal dels marquesos de Moja.

Lloc destinat per a l’esmorzar.

Tornem enrere fins al trencall amb cadena (SE).

5,151 km 168 m 1:32 h. De nou en el trencall, just sota la línia elèctrica i ran la pilona d’orientació, continuem per la pista de l’esquerra, barrada amb cadena (E). En el primer revolt, a dalt a la dreta, runes de la “casa encantada”. Zona poblada de roures martinencs i arboços.

5,469 km 177 m 1:40 h. A l’esquerra pilona davant el corriol que baixa fins a la font dels Avellaners, seca, i el pla de Ventenac. Davant al fons, pedrera i, tancant-nos l’horitzó, la Malesa. El terreny és de granit força descompost.

5,880 km 221 m 1:45 h. Deixem un corriol a la dreta. Per l’esquerra, ensotat, tenim el torrent de Reixac.

6,143 km 232 m 1:48 h. Punt amb cobertura telefònica. Pal indicador.

(Si continuem 25 m, en el revolt, en un racó a la dreta de la pista i emmarcada per una alzina i un roure, trobarem la Font dels Caçadors, seca. S’hi pot llegir “any 1974”). Pugem en fort pendent pel corriol de la dreta. Travesses de fusta.

6,480 km 275 m 1:56 h. Arribem en una bifurcació. Al davant hi ha una pilona, nosaltres seguirem pel corriol de l’esquerra primer en direcció NE i poc després vers el N. En alguns moments el corriol s’ajaça, però ràpidament torna a enfilar-se.

6,966 km 336 m 2:03 h. Per l’esquerra se’ns hi afegeix un corriol poc perceptible. Seguim recte (NE). La pujada es redreça.

16 XXXVI RONDA VALLESANA

Sant Pere de Reixac presidint la plana del Vallès. Autor: Ferran Marcos

7,182 km 395 m 2:10 h. Corriol travesser carener. El seguim a la dreta (SE).

7,382 km 418 m 2:16 h. Coll, baixem lleugerament. Som a les envistes del turó del Pi Candeler o de les Maleses i de la torre de guaita de la Coscollada.

7,488 km 417 m 2:17 h. Bifurcació, seguim a l’esquerra. Pujada molt forta i amb el terra saulonenc. Cal anar amb compte amb les relliscades.

7,629 km 459 m 2:21 h. Part baixa del poblat ibèric del turó de les Maleses1. Àmplia vista a tot el voltant. Podem contemplar, de llevant a ponent, els dos Vallesos amb el Galzeran o turó de Mates, Castellruf, Sant Miquel, el Montseny, el Matagalls, Tagamanent, Sant Sadurní de Gallifa, Puig de la Creu, Montcau, Sant Llorenç del Munt, Serra de l’Obac, Montserrat, Sta. Madrona, Collserola i el mar. Per sobre de tot, el Pirineu. Creuem el poblat pel carrer principal i sortim vers migdia, seguint els plafons explicatius.

7,781 km 450 m 2:27 h. Arribem en una bifurcació, seguim a l’esquerra vers la Conreria (E). Passem entre alts arbusts de bruc i arboç.

7,940 km 435 m 2:30 h. Sortim en un corriol travesser que seguim a l’esquerra.

1 Museu de les Maleses: http://parcs.diba.cat/web/marina/detall/-/journal_content/56_ INSTANCE_nv8U/193969/312037 XXXVI RONDA VALLESANA 17

7,973 km 434 m 2:32 h. Arribem en una pista ampla, que per l’esquerra (N) ens duria a l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes. La seguim uns metres a la dreta (S) i tot seguit pugem pel corriol de l’esquerra (E), aixaragallat amb profunds solcs deguts al pas de les bicicletes i les pluges, que se n’emporten el sauló.

8,100 km 450 m 2:36 h. Torre elèctrica i pista, que seguim a l’esquerra (NE).

8,176 km 459 m 2:37 h. Torre de guaita. Som al turó de la Coscollada. Àmplies vistes que abasten de llevant fins al SW. Albirem el mar, tota la comarca del Barcelonès, els parcs del Guinardó i del Putxet, Montjuïc i, al darrere, el Baix Llobregat. També es veuen algunes de les ermites dels turons: Sant Onofre, Sant Climent, Santa Maria.

Lloc destinat per a fruita i beguda.

Seguim la pista vers el NE, primer planera –dipòsit d’aigua– i després en forta baixada.

Trobem un corriolet a l’esquerra que ens menarà per dins el bosc (SE). Tornem a sortir a la pista.

8,552 km 423 m 2:41 h. Bifurcació de pistes.

PRIMER CONTROL. Fins aquí hem recorregut el primer tram, comú a tots dos itineraris, el curt i el llarg.

En aquest punt, la Ronda LLARGA va cap a l’ESQUERRA (E) i es dirigeix vers la Conreria. La Ronda CURTA, en canvi, s’orienta cap a la font de l’Amigó (SE).

RONDA CURTA: coll de la Malesa (338 m), pedrera (354 m), turó de Moja (238 m), pont sobre el riu Besòs (36 m).

Poblat ibèric del turó de les Maleses. Autor: Ferran Marcos

18 XXXVI RONDA VALLESANA

8,552 km 423 m 2:41 h. Baixem a la dreta, en un fort revolt de la pista (SE).

8,627 km 415 m 2:43 h. A l’esquerra podem veure una superfície rectangular metàl·lica i altres materials per a tapar i protegir la boca d’un avenc, i més lluny l’hospital de Can Ruti.

9,245 km 343 m 2:57 h. Bifurcació, deixem la pista de l’esquerra que porta a una casa i seguim a la dreta (S).

9,307 km 338 m 2:58 h. Coll de la Malesa. Cruïlla de pistes i camins amb pal indicador. Bosc de pi. Per l’esquerra (E) baixa el camí que porta fins a la font de l’Amigó.

La Ronda Curta continua pel camí de la dreta, en pujada.

OPCIONAL En dotze minuts es pot anar i tornar fins a la font de l’Amigó.

En tres punts d’aquest tram han romàs restes d’empedrat i algun esglaó.

A més, a mig trajecte el corriol està força erosionat i aixaragallat.

0,225 km 301 m 0:04h. Arribem a la font de l’Amigó, que raja continuadament. Cruïlla de camins.

(Si ens sentim amb prou forces aquí podem enllaçar amb la Ronda Llarga: 10,150 km, total 19,682 km).

9,690 km 9,850 km

10,250 km

10,910 km 11,630 km 12,070 km 12,150 km 12,310 km

Pugem pel camí de la dreta (NW). Pi isolat. Deixem a l’esquerra una pedra gran i un corriol. Seguim recte.

354 m 3:05 h. Bifurcació i tanca de la pedrera que hi ha a sota. Seguim recte (W).

358 m 3:08 h. Collet, al costat de la tanca de la pedrera de pedra granítica. Tot seguit, a la dreta (N), pal indicador i corriol amb esglaons que mena al poblat ibèric del turó del Pi Candeler o de les Maleses. Baixem a l’esquerra.

347 m 3:16 h. Bifurcació, seguim a l’esquerra. Pal d’electricitat, però sense cables. Cal parar compte ja que la baixada és força pendent i de sauló. Deixem un corriol a la dreta.

299 m 3:27 h. Deixem a la dreta el corriol que baixa a la font dels Caçadors.

175 m 3:36 h. Pilona en què hi havia hagut una cadena i immediatament camí travesser, que seguim a l’esquerra (S).

208 m 3:44 h. Lleugera pujada. Canvi de rasant, ara baixem.

200 m 3:47 h. Bifurcació, pista, seguim a la dreta.

199 m 3:49 h. Coll de Moja. Cruïlla de pistes amb cadenes.

SEGON CONTROL. Lloc destinat per a proveir-se de beguda.

XXXVI RONDA VALLESANA 19

Creuem la pista principal i pugem vers al turó de Moja, 238 m (W).

12,450 km 220 m 3:52 h. Mirador i bandera. Per la dreta, enlairat, tenim el turó de Moja, amb potent antena de comunicacions.

Baixem pel corriol de la dreta i sortim a la pista ampla. Continuem baixant. Tram amb molt de pendent. Al davant tenim una magnífica vista de la plana vallesana amb Montserrat i Sant Llorenç del Munt tancant el rerefons. Abans d’arribar al final de la pista, a la dreta es veu la torre modernista de can Bonet. Línia elèctrica.

Aiguabarreig del Ripoll i el Besòs. Autor: Ferran Marcos

13,680 km 51 m 4:13 h. Cadena i pista ampla al costat del torrent del Tort. Àrea de pícnic. Seguim a la dreta (W).

13,900 km 40 m 4:20 h. Passem pel pont sobre el torrent del Tort i creuem la carretera de la Roca. Cal anar amatent amb la circulació. Seguim el passeig, al costat del riu Besòs (S).

14,090 km 35 m 4:23 h. Arribem al pont sobre el riu Besòs. A l’esquerra tenim una rotonda.

A partir d’aquest punt segueix el segon tram comú per a totes dues rondes, la curta i la llarga. En 20 minuts arribem al pavelló municipal “Miquel Poblet”.

14,090 km 35 m 4:23 h. Continuem per la dreta (W), pel pont sobre el riu Besòs.

14,230 km 35 m 4:25 h. A l’altra banda del pont anem a la dreta (N), al costat del riu Besòs, per l’avinguda de la Ribera.

14,890 km 40 m 4:33 h. Passem sota la via del tren (W).

20 XXXVI RONDA VALLESANA

14,970 km 43 m 4:37 h. Passera metàl·lica de vianants sobre el riu Ripoll.

Passem al seu marge esquerre (N).

15,070 km 40 m 4:40 h. Resseguim la tanca del col·legi de la Salle. Passem sota l’autopista i anem cap a la dreta vorejant la zona herbada (NE).

15,340 km 42 m 4:43 h. Arribada al pavelló municipal “Miquel Poblet”.

Fi de la Ronda Curta.

Fitxa tècnica: (*s’hi ha d’afegir, si es fan els trams opcionals).

Temps emprat: 4 hores i 43 minuts (15 min*).

Desnivell de pujada [i acumulat]: 622 metres pujada (43 m*) [1.244 m (+86*)].

Recorregut de 15,340 quilòmetres (0,500 km*).

Descripció de la Ronda Curta: Ferran Zurdo i Ferran Marcos.

Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

RONDA LLARGA: la Conreria (326 m), GR-92 (343 m), font de l’Amigó (301 m), carretera de la Vallençana (156 m), monestir Sant Jeroni de la Murtra (148 m), poblat ibèric de Puig Castellar (277 m), torre dels Frares (145 m), pont sobre el riu Besòs (36 m).

8,552 km 423 m 2:41 h. Seguim a l’esquerra, per pista carenera (E).

8,863 km 415 m 2:46 h. Bassa d’aigua, a la dreta del camí. Es pot seguir la pista o revoltar la bassa i baixar per la dreta, pel segon corriol.

9,080 km 378 m 2:51 h. A l’esquerra, carrer d’una urbanització, torre de comunicacions i dipòsit d’aigua; i a la dreta rètol “Benvinguts al Parc”. Continuem per la dreta. A sota veiem l’hospital de Can Ruti.

9,390 km 370 m 2:58 h. Deixem a la dreta dos corriols que pugen al turó de l’Home i al turó dels Sacrificis. Deixem pista a l’esquerra. A la dreta, caseta i antena de radiocomunicacions. Patrocinada per la Unió Europea.

9,860 km 392 m 3:04 h. Revolt. Abandonem la pista i entrem al bosc per la dreta (S).

10,137 km 354 m 3:09 h. Bifurcació. Anem a l’esquerra, per la dreta continua el GR-92 (NE).

10,260 km 342 m 3:15 h. Nova bifurcació. Ara trenquem a la dreta, per l’anomenat camí del mig (S). Si continuàvem recte, arribaríem a la Conreria (326 m).

XXXVI RONDA VALLESANA 21

L’antic Seminari Menor (la Conreria), el mas Po-Canyadó i la cartoixa de Montalegre.

Autor: Ferran Marcos

10,350 km 335 m 3:21 h. Per l’esquerra, mirador de la Cartoixa de Montalegre, amb els seus dos claustres. En diversos punts d’aquest tram es poden veure diferents vistes de la cartoixa i també, més a l’esquerra i enlairats, l’antic Seminari i la casa de les Monges, actualment dependències de la Fundació Tarrés i seu de les oficines del Parc Natural de la Serralada de Marina, respectivament.

10,700 km 312 m 3:33 h. Arribem en una pista principal, la seguim a la dreta.

10,930 km 322 m 3:35 h. Pal indicador i corriol a l’esquerra.

SEGON CONTROL. Seguim per la dreta. La pista canvia de direcció (NW).

11,150 km 341 m 3:41 h. Nova vista: al davant s’aixeca el turó de l’Home i a la dreta podem contemplar l’antic Seminari i la Cartoixa de Montalegre.

11,220 km 343 m 3:42h. Coll i bifurcació, GR-92. Anem a l’esquerra. De nou coll i bifurcació, entre el turó de l’Home i el turó dels Sacrificis. Continuem recte. A partir d’ara a l’esquerra anirem veient al fons Badalona, St. Adrià i Barcelona; davant nostre mateix el Tanatori, l’hospital de Can Ruti i la Fundació Guttmann; i una mica més a l’esquerra un pujol arbrat: el poblat ibèric de can Boscà.

11,630 km 278 m 3:44 h. Bifurcació. Abandonem la pista i seguim a la dreta per corriol. Passem per davant d’un refugi excavat al marge. Continuem pujant. Fins arribar a la font el camí va alternant constantment de direcció (NW i SW) i d’alçada, obligat pel vessant de la muntanya per on caminem.

12,390 km 301 m 4:01 h. Deixem un corriol a l’esquerra; 3 minuts més tard, un a la dreta. I al cap de 2 minuts més, un altre a l’esquerra.

22 XXXVI RONDA VALLESANA

Hospital de Can Ruti, Fundació Guttmann i turó de can Boscà. Autor: Ferran Marcos

12,690 km 297 m 4:08 h. Pedró i trencall de camins. Continuem recte, envoltats d’alzines, pins i roures. Arribem a un corriol travesser. El seguim a la dreta. Lloc amb cobertura telefònica.

12,950 km 305 m 4:13 h. Bifurcació i torrent de les Botxes.

13,070 km 294 m 4:16 h. Torrent i corriolet a la dreta.

13,270 km 301 m 4:18 h. Arribem a la font de l’Amigó, que raja contínuament, i al torrent del mateix nom. Cruïlla de camins.

(Si ens sentim cansats, aquí podem enllaçar amb la Ronda Curta: 5,625 km, total 18,895 km).

Baixem a l’esquerra (SE), al costat del torrent. El camí en alguns trams està empedrat. Passem pel costat d’un gran roure.

14,070 km 202 m 4:26 h. Ens incorporem al GR-92 (S). Tot seguit nova bifurcació, que seguim a l’esquerra. Per l’esquerra també anem veient l’hospital de Can Ruti, de Badalona. Cadena i a l’esquerra una barraca. Per l’esquerra, ensotats, horts (SW). Seguim per la pista, que en realitat és el carrer de la Font de l’Amigó.

14,360 km 176 m 4:31 h. Can Casas, a la dreta del camí, i poc després Can Camas, a l’esquerra del carrer-pista.

14,770 km 156 m 4:36 h. Arribem a la carretera de la Vallençana, que uneix Montcada amb Badalona. La creuem i ens dirigim cap la dreta pel voral (W).

XXXVI RONDA VALLESANA 23

Lloc destinat per a proveir-se de fruita i beguda.

14,900 km 163 m 4:38 h. Arribem a l’entrada del Mas Oliver. Continuem a l’esquerra pel GR-92 (SW).

15,220 km 160 m 4:42 h. Anem deixant a l’esquerra, l’entrada i l’edifici del Mas Oliver. Seguim a la dreta. Les dues pistes següents a la dreta porten al restaurant i mas de Cal Dimoni. Seguim a l’esquerra pel Camí de la Carrerada.

15,550 km 146 m 4:44 h. Cadena. Seguim la pista de la dreta, ampla (W).

Propietat privada. A l’edifici de l’esquerra hi ha un passadís enlairat que forma un túnel i a la dreta tenim una cadena. En aquest tram ens acompanyen pel marge esquerre garrofers i a continuació pins.

16,250 km 151 m 4:49 h. Bifurcació, seguim a la dreta. Comencem a veure pales de figues de moro.

16,440 km 129 m 4:54 h. Deixem a la dreta de la pista uns bancs i una mina d’aigua seca anomenada de Canyet.

16,570 km 140 m 4:59 h. Sortim de la propietat privada, cadena i pista travessera. Al davant, a la dreta, hi ha el mirador del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Baixem per la pista, a les envistes del monestir. Seguim el GR-92. Crida l’atenció la gran extensió de pales de figues de moro. Travessem una àmplia esplanada.

16,740 km 149 m 5:07 h. Arribem a les parets del monestir. Hi veiem la capella de Sant Jaume i tot seguit la de la Sagrada Família o del Naixement.

16,850 km 148 m 5:09 h. A l’esquerra, tenim l’entrada al monestir de Sant Jeroni de la Murtra i torre del campanar. (segle XV2). A la dreta, ran de la pista, font. Continuem per la pista.

17,010 km 165 m 5:12 h. Passem a l’altra costat de la cadena. Zona d’aparcament. Pugem pel corriol del davant (NW). Pilona.

17,280 km 213 m 5:20 h. Sortim en una pista que continuem a l’esquerra (S). GR-92.

17,560 km 220 m 5:26 h. Fem drecera per un corriol a l’esquerra (NW).

Arribem de nou a la pista que seguim a l’esquerra i passem sota una torre elèctrica d’alta tensió.

17,670 km 225 m 5:28 h. Després de la pujada ens desviem a la dreta (N) i pugem a l’ermita de Sant Climent (245 m.). Baixem per la pista i retrobem de nou la pista ampla (W).

2

L’any vinent se’n celebrarà el sisè centenari.

Tel. de l’Associació: 93 395 19 11, info@lamurtra.cat, www.lamurtra.cat.

24 XXXVI RONDA VALLESANA

18,020 km 232 m 5:35 h. Deixem a l’esquerra el corriol que porta al dolmen natural. Cruïlla. Seguim recte.

18,220 km 257 m 5:38 h. Coll del Puig Castellar, cruïlla de pistes. Pugem a l’esquerra cap al poblat ibèric (S). Tornarem aquí en 20 minuts.

18,360 km 243 m 5:41 h. Esplanada i mirador sobre el Barcelonès a l’esquerra. Pugem a la dreta, per l’entrada al poblat ibèric de Majòlica a la font del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Autor: Ferran Marcos Puig Castellar (N). Esglaons.

18,480 km 263 m 5:48 h. Poblat ibèric del segle IV abans de Crist. De 4.000 m2, contenia un centenar de cases. Hi ha un carrer circular, estret i costerut, que recorre tot el poblat i puja dalt del turó del Puig Castellar. Mirador.

18,670 km 277 m 5:50 h. Baixem del poblat (SE) seguint un corriol que revolta fins arribar als esglaons de pujada. Passem la porta metàl·lica i refem el recorregut fins a la cruïlla de pistes.

19,040 km 257 m 5:58 h. De nou a la cruïlla baixem pel corriol del davant cap a l’esquerra (NNW).

19,710 km 155 m 6:10 h. Deixem un corriol a l’esquerra i torre elèctrica sense fils. Encara, baixant, en trobarem una altra.

19,970 km 142 m 6:13 h. Bifurcació, seguim a l’esquerra (W). Túnel de brucs.

20,040 km 130 m 6:16 h. Torre elèctrica, ara amb fils.

20,590 km 95 m 6:22 h. Antiga pista de Montcada a Badalona, la seguim a l’esquerra (NW).

20,810 km 67 m 6:26 h. Trencall de camins, continuem per la pista (SW).

Corriol cap als horts a la dreta.

20,950 km 61 m 6:31 h. Abandonem la pista i baixem cap al rec, que creuem (NW). Deixem a l’esquerra els horts de la Torre dels Frares. Creuem torrent i arribem en un ampli pla.

XXXVI RONDA VALLESANA 25

21,240 km 40 m 6:34 h. Per l’esquerra, ran dels lledoners, baixem al torrent de Vallençana i travessem la carretera de la Roca per sota el pont (W).

21,390 km 35 m 6:36 h. Pugem en un camí que seguim tot recte. Rere el canyissar de la dreta continuem tenint el torrent. A l’esquerra, depuradora d’aigües.

21,550 km 27 m 6:40 h. Arribem al costat de la llera del riu Besòs. Passeig amb barana i cimentat. Trenquem a la dreta (N).

22,170 km 35 m 6:51 h. Arribem al pont sobre el riu Besòs. A la dreta, a la carretera de la Roca, tenim una rotonda.

A partir d’aquest punt segueix el segon tram comú per a totes dues rondes, la curta i la llarga. En 20 minuts arribem al pavelló municipal “Miquel Poblet”. (pàg. 22) 22,170 km 35 m 6:51 h. Continuem per l’esquerra, pel pont sobre el riu Besòs (W). ...

23,420 km 42 m 7:11 h. Arribada al pavelló municipal “Miquel Poblet”.

Fi de la Ronda Llarga.

Fitxa tècnica: (*s’hi ha d’afegir, si és fan els trams opcionals).

Temps emprat: 7 hores i 11 minuts (2 min*).

Desnivell de pujada [i acumulat]: 897 metres de pujada (3m*) [1.794 m (+6*)].

Recorregut de 23,420 quilòmetres (0,025 km*).

Descripció de la Ronda Llarga: Ferran Zurdo i Ferran Marcos.

Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

26 XXXVI RONDA VALLESANA

UNA MIQUETA DE LA HISTÒRIA DE MONTCADA EL PRIMER ESMENT DEL NOM DE “MONTCADA” Un dels fets més antics i importants, no solament per a Montcada sinó per a tot Catalunya, va succeir al Pla de Matabous, que és aproximadament l’espai que avui coneixem com a Pla de Sant Pere de Reixac.

El 5 de maig del 985, un poderós exèrcit de sarraïns encapçalat per Abú Amir Muhàmmad ibn Amí Amir, més conegut com a “Al-Mansur”, és a dir, “el Victoriós”, sortia de Còrdova amb la intenció de saquejar la ciutat de Barcelona. Quan el comte Borrell II de Barcelona en tingué notícia, envià un missatger a l’emperador dels francs, Lotari, demanant l’ajut, que com a senyor seu li era obligat de donar. Però Lotari s’hi negà amb l’excusa que en aquell moment es trobava lluitant contra els pirates normands i no podia cedir cap guerrer. Alguns historiadors, entre ells Miquel Coll i Alentorn i Josep M. Salrach, consideren el trencament del pacte com l’inici de la independència política de Catalunya.

Davant la negativa de Lotari, Borrell es preparà per a l’encontre amb les tropes d’Al-Mansur fet que tingué lloc el 30 de juny del 985 al Pla de Matabous, a Montcada, on Borrell II perdé la partida.

Derrotat Borrell, Al-Mansur assetjà la ciutat de Barcelona, protegida per les antigues muralles romanes que la feien inexpugnable. Però el 6 de juliol, 6 dies després d’iniciar el setge, una traïció va fer possible que la porta de la ciutat fos oberta. Barcelona patí durant dies tota mena de violències, assassinats, robatoris, violacions i destruccions fins el punt que els cronistes de l’època reconeixien aquells fets com “el dia que Barcelona va morir”. D’aquestes circumstàncies també en resultà perjudicat el monestir de Sant Cugat del Vallès, on els sarraïns mataren els monjos que s’hi trobaven i l’abat, alhora que cremaven l’edifici i tots el documents.

El nou abat de Sant Cugat decidí anar a Compiègne, seu del govern franc, a demanar un nou precep-

La península Ibèrica al s. X.

XXXVI RONDA VALLESANA 27

te reial que confirmés les propietats, els privilegis i drets del monestir.

Aquest document li fou lliurat pel propi emperador. La donació d’aquest precepte és de gran importància per als montcadencs, ja que per primera vegada surt en un document el nom de Montecatano (Montcada en llatí) “…alodus vero quae est iuxta Riopollo et circa Montecatano et in valle Mocosa…”

SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM “MONTCADA” Però, etimològicament, què vol dir “montcada”? En aquest punt hi ha divergències entre els filòlegs ja que, segons Joan Coromines, Montecatano voldria dir “muntanya de càdec”, que és un arbust semblant al ginebró; en canvi, per en Balari i Jobany, basant-se en d’altres documents, el nom vindria de Monte Scatano, que voldria dir “muntanya que raja aigua”. És possible que aquesta sigui la versió correcta, si tenim en compte que al Turó hi havia hagut fins a 7 fonts.

EL TURÓ Per començar heus ací un parell de versos de l’Oda a Barcelona de Mossèn Cinto Verdaguer dedicats al Turó que ens mostren la importància i reconeixement que Montcada ha tingut en el temps: “…l’agut Montcada. Un ferro de llança gegantina que una nissaga d’herois clavada allí ha deixat.”

Vista del Turó de Montcada i antic pont sobre el riu Besòs. 1912. Font: Fundació cultural Montcada

28 XXXVI RONDA VALLESANA

El Turó és una magnífica talaia per contemplar gran part del Vallès.

La vista des del cim permet veure tot el nostre poble, que té una extensió de 23,34 km2, uns 34.000 habitants i 10 barris que el componen: MasRampinyo, Terra Nostra, Can Pomada, Can Sant Joan, La Ribera, La Carrerada, Font Pudenta, Montcada Centre, Reixac-Vallençana i Can Cuiàs.

Veurem, a més, carreteres, autopistes, tres línies de ferrocarril, dos rius, –el Besòs i el Ripoll– i una riera, la de Sant Cugat. Definitivament la geografia de Montcada l’ha configurat com a poble de pas.

La importància del Turó dins la Història de Montcada és evident. Per la seva posició domina l’entrada i sortida de Barcelona. Des del seu cim Guilleuma de Castellvell, l’any 1194, va veure com el seu marit, Guillem Ramon de Montcada assassinava l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls. El Turó també donà nom a una de les famílies més importants de Catalunya, els Montcada i al poble que creixia als seus peus.

El 1223 el Turó va ser testimoni de com el rei Jaume I el Conqueridor posava setge al castell dels Montcada com a càstig al baró per un problema d’obediència. El rei Jaume, tres mesos després, aixecà el setge veient la impossibilitat de retre la fortalesa. Així ho reconeixia el propi rei quan escriu en el seu “Llibre dels feits” –la primera de les Quatre Grans Cròniques– “I el castell de Montcada és tal que en tenir bones fortificacions si no hi ha gana no pot ser près per cap estol, perquè tenen aigua al costat del castell d’una font que brolla per la banda del nord i ningú pot prendre la font al menys que prengui el castell”. Guillem Ramon de Montcada exigí a Jaume I una indemnització de 20.000 morabatins pels perjudicis causats.

EL CASTELL DELS MONTCADA La primera vegada que apareix documentat el castell de Montcada és al Llibre Gran dels Feus amb data de l’onze d’octubre de 1023, quan la comtessa Ermessenda donà un lot de 29 castells i fortaleses al seu fill, el comte de Barcelona, Berenguer Ramon I el Corbat, amb la voluntat que s’acabessin les baralles entre mare i fill. En el llistat de les 29 fortaleses i castells apareix el de Montecatano. Hom creu que fa referència al castell del Turó. L’historiador Antoni Pladevall i Font, un dels que més ha investigat l’origen de la família dels Montcada, identifica com a la mateixa persona Guillem de Vacarisses, Guillem de Muntanyola i Guillem de Montcada mort entre els anys 1039 i 1040. Semblaria que en Guillem, senyor de Vacarisses i Muntanyola, abandonà aquests títols des del mo-

XXXVI RONDA VALLESANA 29

ment que el comte Berenguer Ramon I li cedí el castell de Montcada identificant-se des d’aquell moment com a Guillem de Montcada iniciant així la nissaga dels Montcada, una família amb una història de més de 700 anys que donà figures de la talla de Guillem Ramon, el Gran Senescal o de la reina Elisenda de Montcada.

El 1390 el rei Joan I va vendre el castell i la baronia de Montcada a la ciutat de Barcelona per 131.000 florins. A partir d’aquest fet cada any per la fira de Santa Margarida (20 de juliol) el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona enviava un representant a visitar Montcada per presidir la fira i resoldre algun afer referent a la Baronia de Montcada.

L’any 1713 el castell va ésser enderrocat per ordre de Felip V. Però el 1849, aprofitant les velles pedres, es va construir una torre telegràfica i pocs anys després, una presó. En enderrocar el castell es va tenir molt en compte la capella, que més tard es transformaria en ermita dedicada a la Mare de Déu del Turó.

L’ERMITA DEL TURÓ La primera notícia referent a la Mare de Déu del Turó es troba en el testament de Berenguer de Montcada amb data del 17 d’abril de 1135, el qual ordenà, en la seva última voluntat, la donació dels alous de la Casa Nova amb el desig de crear un Benefici perquè durant el dia cremés una llàntia a la capella de la de la Mare de Déu del Turó (coneguda també com del Castell o de Montcada). La imatge de la Verge era molt estimada, no solament pels montcadencs, sinó també pels pobles del voltant, que tot sovint organitzaven romiatges per visitar la Verge.

30 XXXVI RONDA VALLESANA

Ermita de la Mare de Déu del Turó. 1910.

Font: Fundació cultural Montcada

El 12 de juny de 1808, en plena guerra del Francès, els francesos pujaren al Turó i incendiaren la casa de l’ermità i mataren tots els qui eren a la casa. El dia 16 tornaren a pujar i cremaren l’ermita. La imatge de la Verge, molt malmesa, va ser recollida per l’ermitana per restaurar-la. El 20 d’agost de 1824 la imatge ja restaurada va ser col·locada a l’església de Santa Engràcia. Finalment el 8 de setembre de 1908, tot just quan feia 100 anys de l’incendi que va destruir l’ermita, una de nova, segons projecte d’Enric Sagnier, era consagrada. Més de 2.000 fidels acompanyaren la imatge a la nova ermita, edificada sobre les restes de l’antiga.

Poc temps va durar l’ermita. La companyia ASLAND comprà part del Turó.

Per trencar les roques i fer-ne ciment es feien servir potents barrinades, acció que posava en perill la imatge de la Verge i els devots que la visitaven. Per evitar possibles accidents es decidí baixar altra vegada la Verge a la parròquia de Santa Engràcia d’on va desaparèixer per sempre més en ser enderrocada l’església quan esclatà la Guerra Civil el juliol del 1936.

SANTA ENGRÀCIA Montcada havia tingut dues parròquies. Una, Sant Pere de Reixac, que, gràcies a la recerca de documentació de l’historiador Jaume Alcázar recollida en el seu magnífic llibre L’origen de Montcada i Reixac, ens permet conèixer la història de Reixac des dels seus orígens. L’altra, la de Santa Engràcia, no ha tingut la mateixa sort i la documentació de què disposem és molt escassa. Sabem, però, que la parròquia ja existia l’any 1007 i que en aquell moment estava situada molt a prop del riu Besòs i de la torre dels Frares en un lloc conegut com “Pobla Vella”.

El 16 d’abril, diada de Santa Engràcia, antigament era la festa major a Montcada. Un dels goigs dedicat a la Santa, a la qual se li atribuïen poders curatius diu així: ”Per çò el malalt sap trobar remei promptament i entre tots, principalment, els que tenen mal de cap”.

Torre dels Frares. 1952. Font: Fundació cultural Montcada

XXXVI RONDA VALLESANA 31

L’any 1378 l’hostaler de Montcada, Pere Riera, fundà un Benefici sota l’advocació de Sant Antoni i Sant Llorenç en una capella situada al mateix lloc on ara es troba l’actual església de Santa Engràcia. El 1381 els prohoms, jurats i rector de Montcada demanaren al bisbe de Barcelona traslladar l’església parroquial de Santa Engràcia a la Pobla Nova de Montcada. La raó de la petició era les freqüents inundacions que patia l’església provocades pel creixement del riu Besòs. El bisbe acceptà la petició però amb la condició que l’església prengués el nom de “parròquia de Santa Engràcia de Montcada”. Gràcies a aquest fet, Montcada estrenava parròquia.

REIXAC Reixac és sens dubte el bressol de Montcada. Sí que és cert que per aquí passaren ibers, àrabs, francs i fins i tot algun romà, però cap d’aquestes invasions va tenir una continuïtat en el temps.

Sí que en tindran, en canvi, les repoblacions del Vallès amb gent de Sant Joan de les Abadesses. A l’inici aquests repobladors se situaren a mitja muntanya per protegir-se dels sarraïns, que aprofitant l’antiga Via Augusta feien ràpides ràtzies per prendre d’aquella pobre gent les escasses reserves d’aliments de què disposaven. S’ignora l’any exacte en què aquells nouvinguts s’instal·laren a Reixac, però gràcies a les investiga-

Sant Pere de Reixac. 1950. Font: Fundació cultural Montcada

32 XXXVI RONDA VALLESANA

cions de Jaume Alcázar sabem de l’existència d’una petita població el 924 molt a prop d’on ara hi ha l’església. El 976 per primera vegada surt documentada l’església de Sant Pere de Reixac. El 992 la documentació reafirma l’existència de l’església, que va ser consagrada el 1048 pel bisbe Guislabert.

L’església de Sant Pere va ser incendiada el 1652 durant la Guerra dels Segadors i més tard en la Guerra Civil del 1936. Aquestes agressions a l’edifici han fet que avui quedi ben poc del romànic original. Però, tot i així, val la pena la visita al temple i veure la magnífica talla romànica representant la Mare de Déu amb el Nen a la falda que es troba dins de l’església, donació de la senyora Concepció Bonet.

Des d’aquell turonet de 191 metres on està edificada l’església veurem bona part del Vallès. “Com el Vallès no hi ha res” dèiem per descriure el paisatge suau i amable de la nostra comarca. Malauradament, avui la dita seria “D’aquell Vallès no en queda res”.

BANDOLERISME Els segles XVI i XVII Montcada, com la resta del país, va viure el flagell del bandolerisme. Colles de bandolers robaven i fins i tot assassinaven traginers, marxants, comerciants, monjos… El coll de Montcada va esdevenir un dels llocs més perillosos de Catalunya. Un dels bandolers més conegut i temut va ser Perot Rocaguinarda, el qual té a Barcelona un carrer dedicat amb el nom de Perot lo Lladre. S’explica d’ell com un dia pujà dalt del Turó i tocà amb la campana de l’ermita a sometent contra ell mateix.

Després, amb tota tranquil·litat, s’entaulà a l’hostal i fugí quan les tropes del rei arribaven a Montcada. Després de moltes violències aconseguí, però, el perdó del rei l’any 1611 amb la condició d’ingressar ell i la seva colla als Terços del rei.

EL POBLE CREIX En els segles XVI i XVII el país vivia uns temps molt difícils per culpa de les guerres, la sequera, alternada amb períodes de grans inundacions –l’any 1617 és conegut com l’any del Diluvi–, les plagues de la llagosta, hiverns duríssims i les pestes. És de preveure que en aquella Montcada petita i sense massa recursos, dedicada pràcticament al conreu de la vinya i els cereals, la vida deuria ser molt dura. Així ens ho fan creure els escrits dels passatgers que ens visitaren durant aquells segles, ja que es referien a Montcada com “un poble format per poques cases i un castell dalt d’un turó”. Però a poc a poc les coses canviarien i a finals del XVIII parlem ja d’una Montcada

XXXVI RONDA VALLESANA 33

no només agrícola, sinó artesanal amb diferents oficis com ferrers, calderers, terrissers, boters... i alguns molins paperers amb un fort increment del cultiu del cànem, que feia millorar l’economia dels pagesos.

ELS ESTIUEJANTS A finals del XIX i començaments del XX Montcada va adquirir molta fama entre els barcelonins benestants pel clima i per les diferents fonts que tenien propietats curatives. Fins i tot en Santiago Rusiñol l’anomena en la seva conegudíssima obra “L’auca del senyor Esteve” “Jo només havia estat a Montcada, va dir la senyora Roseta, i em va agradar tant, però tant, que si mai m’amagrís hi tornaria. Tot és regadiu a Moncada”.

El segle XIX és ric en esdeveniments dels quals Montcada també hi participà. El juliol del 1854 s’inaugurà el ferrocarril Barcelona-Granollers quan tot just feia 6 anys que ho havia estat el de Barcelona-Mataró.

El dia de la inauguració el tren trigà una hora de Barcelona a Montcada on ja l’esperava tot el poble en pes. Els estiuejos barcelonins, abans de l’aparició del tren, no anaven més enllà del que avui són barris de la ciutat, Horta, Pedralbes, Sant Gervasi, etc. Però amb el ferrocarril les possibilitats d’un estiueig més lluny de la ciutat sense patir les incomoditats de carreteres infernals era ja possible. Ben aviat alguns barcelonins descobriren Montcada, poble de fonts medicinals, de magnífics boscos, d’aire pur i d’aquests aliments que ara en diem de “Quilòmetre 0”.

Tan impressionats quedaren els visitants amb Montcada que no dubtaren a aixecar magnífiques torres, segons projectes d’arquitectes de renom, per passar-hi el llarg estiueig. La concentració més gran de torres es trobava al carrer Colon, on hi havia el Cafè-teatre Colon (avui Ateneu Domènec Fins), propietat de Josep Vilaseca.

Els estiuejants vivien a Montcada una vida assossegada, tranquil·la –al marge d’alguna broma pesada per part d’algun montcadenc–, de visites diàries a les fonts, principalment a la Font del Ferro i a la Font Pudenta a prendre el gotet d’aigua amb uns quants anissos. Però com que els estiuejos eren extraordinàriament llargs (d’abril fins a setembre) per no morir d’avorriment els estiuejants organitzaven lluïts balls, representacions teatrals i òperes amb actors i cantants de primera línia. I focs artificials, i jocs de cucanya, i concerts... Aquestes celebracions es repetien pels volts del 8 de setembre, diada de la Mare de Déu del Turó. En aquesta data els estiuejants celebraven la “Petita Festa Major” amb tot tipus d’actes que posava fi a l’estiueig.

34 XXXVI RONDA VALLESANA

CANVI DE PAISATGE Però el ferrocarril no parava de créixer, i cada dia era més fàcil estiuejar més lluny. Aquest fet i una fàbrica Asland (1917) que no parava d’embrutar cada cop més l’aire pur de Montcada, van ser la causa que els nostres estiuejants aviat busquessin “nous horitzons” deixant com a testimoni del seu pas per Montcada un grapat de magnífiques torres projectades per arquitectes de renom. Un veritable tresor per a Montcada. Desgraciadament, el preu del pam quadrat de terreny cada cop pujava més i més. Era una temptació massa gran per als constructors i la majoria d’aquestes torres van acabar, a partir dels anys 70, convertides en blocs d’habitatges.

Feia anys que l’església de Santa Engràcia es trobava en un estat lamentable.

Conscients d’aquesta situació els montcadencs i estiuejants aportaren els diners per a una nova parròquia, El 1888 comencen les obres de la nova església segons plànols de Lluís Sagnier. El 1927 l’obra es donava per acabada. El juliol de 1936, però, era enderrocada pedra a pedra.

Durant la Guerra Civil i en acabat, algunes famílies montcadenques els tocà viure, per les seves conviccions polítiques i religioses, situacions certament dramàtiques.

En els anys 1960-70, es reprèn amb força l’activitat industrial.

Feia falta molta mà d’obra per a cobrir les necessitats de la indústria. Ben aviat Montcada s’omplí de nous habitatges ocupats majoritàriament per gent de la resta de l’estat. Aquest serà el pas definitiu que convertirà Montcada, poble eminentment agrícola, en industrial.

Església antiga de Santa Engràcia i plaça del Mercat.

1930. Font: Fundació cultural Montcada

XXXVI RONDA VALLESANA 35

Amb l’arribada de la democràcia i recuperades les llibertats, el poble ha experimentat un fort augment de l’activitat associativa, que es tradueix en una important participació de la gent en tots els actes que s’organitzen.

Joan Bertran i Elena, FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA.

36 XXXVI RONDA VALLESANA

LA HIDROGRAFIA A MONTCADA I REIXAC CONCA HIDROGRÀFICA DEL BESÒS Montcada, segons alguns autors, prové del llatí mons aquata, “muntanya de les fonts o de les aigües”. I és que aquesta població està situada en una zona de confluència de rius i rieres i és rica en aigües subterrànies. Es troba a la part baixa de la conca hidrogràfica del riu Besós, essent aquesta una conca interna de Catalunya. Així doncs, neix i desemboca en territori català i ocupa una extensió de 1.039 km2. Els seus vessants, muntanyes, planes, torrents i rius formen part d’un relleu modelat des de les acaballes del pliocè, ara fa més de 10 milions d’anys. El riu pren el nom de Besòs des de la confluència del Congost i el Mogent a l’alçada de Montmeló. La major part dels rius de la conca neixen als vessants meridionals de la serralada Prelitoral i transcorren en direcció NE-SO, sobre sòls molt calcaris. Les aigües continuen fins al peu de la serralada Litoral i passen per Mollet, la Llagosta, fins que a Montcada s’obre un congost d’uns 4 km de longitud que permet la sortida al mar. Quan entra a la Depressió Litoral passa per Sant Andreu (Barcelona) i Santa Coloma de Gramenet i desguassa a la mar Mediterrània a Sant Adrià de Besòs, sortejant algunes de les zones més densament poblades de tot Catalunya.

El cabal dels rius que conformen la conca s’alimenta bàsicament de l’aigua de pluja. Això fa que la quantitat d’aigua que transporten sigui força irregular i fortament influenciada pel règim climàtic mediterrani, caracteritzat per un contrast entre les escasses precipitacions de l’estiu i les pluges abundants i puntualment torrencials de la tardor. Si a aquest fet climàtic se li afegeix la forta explotació per a usos agrícoles, domèstics i industrials de l’aigua que transporta, no és d’estranyar que els cabals siguin molt baixos. No obstant això, el risc d’avingudes és alt ja que el caràcter torrencial de les pluges, juntament amb els forts pendents de les capçaleres i la forta urbanització i permeabilització del sòl del seu entorn, fan que el llit quedi completament inundat i, fins i tot desbordat, en poques hores. Una de les inundacions més conegudes i dramàtiques que va patir Montcada i Reixac és la riuada del 1962, que va causar una trentena de morts i grans danys materials en aquesta població.

LES AIGÜES DE MONTCADA I REIXAC En el punt on se situa la població de Montcada i Reixac hi passen, doncs, tres rius i dues rieres de la mateixa conca. El riu Sec, el riu Ripoll i el riu Besòs per una banda; la riera Seca, que neix en terres de Santa Perpètua XXXVI RONDA VALLESANA 37

Mapa de situació de la conca hidrogràfica del Besós. Font: ACA

38 XXXVI RONDA VALLESANA

i desemboca al riu Besòs a la part nord de Montcada; i la Riera de Sant Cugat, la qual neix al municipi que porta el seu nom i desemboca al riu Ripoll al barri de la Font Pudenta, per l’altra.

A més, Montcada i Reixac presenta una variada altitud geomètrica i genera així la formació d’una sèrie de torrents que aboquen les seves aigües als rius i rieres que travessen el terme. A la part de Reixac i Vallençana hi ha els torrents de Vilatort, Vall-llosera, de Güell, de Reixac, d’en Fàbregas, de la Pedrera, de can Pesas, del Tort, d’en Rata, d’en Geroni, de Vallensana, dels Avellaners i del Pollo. A la serra de Collserola hi ha el de Tapioles, el de l’Asbert, el de la Mitja Costa, Cementiri o Bogatell, el dels Sants, de l’Artrà, de la Feixa Llarga, del Cargol, de la Vinya i el de la Verdaguera. Al Pla de Masrampinyo s’hi troben el de l’Albinyana, de Rocamora, de la Rasa, el de Can Pomada i el del Bisbe.

Montcada i Reixac comptava amb la presència d’un gran nombre de fonts (més d’una vintena), però gran part d’elles van anar desapareixent a partir de la dècada dels setanta a causa de la transformació industrial i urbanística que va patir el municipi al llarg del segle passat. Eren indrets

Font de la Mitja Costa. Autor: Jordi Pino

XXXVI RONDA VALLESANA 39

de trobada i molt freqüentats tant pels mateixos habitants com per persones de poblacions veïnes entre les quals la burgesia barcelonina que hi estiuejava. Alguns exemples de fonts que han sobreviscut el pas del temps són la Font del Ferro, la Font Pudenta, la Font de la Vinya, la Font dels Avellaners, la Font dels Caçadors, la Font Tapioles o la Font de la Mitja Costa. Aquesta última és una de les més conegudes i està situada a la meitat del camí que pujava fins dalt del Turó de Montcada abans que fos explotat per l’empresa cimentera. Al costat de la font s’hi troba una pineda on, abans de la Guerra Civil, s’hi celebrava el Primer de Maig amb un dinar. Actualment s’hi fan altres celebracions populars.

EL REC COMTAL La riquesa d’aigua de Montcada ha estat present al llarg de la seva història i n’ha influenciat l’evolució i creixement. Un exemple de la seva importància en aquest sentit és el Rec Comtal que va abastir Barcelona d’aigua durant gairebé mil anys d’història.

Els orígens del Rec Comtal daten del segle X, quan es va ordenar substituir l’antic aqüeducte romà per aquesta nova infraestructura seguint les ordres del comte Mir de Barcelona. El Rec Comtal recollia les aigües del riu Besòs, les transportava a la ciutat de Barcelona i eren utilitzades per a regar les hortes, per fer moure els molins i altres activitats artesanals, com ara les tèxtils o del cuir que hi havia al llarg del recorregut fins a la desembocadura al mar.

La creixent demanda durant el segle XVIII i la necessitat d’abastir els nous barris que la ciutat de Barcelona estava construint, juntament amb el baix i irregular cabal que presentava el riu, va fer que el 1778 s’obrís la primera mina subterrània. Així es construïren unes galeries d’un total de 2.350 m, sota el riu Besòs i el Ripoll, que per filtració captaven l’aigua de l’aqüífer. En aquest mateix període es va ordenar soterrar la conducció que transportava l’aigua per evitar problemes de salubritat. Al “Reixegó” o casa de la mina se’n feia la distribució amb dues terceres parts de l’aigua per al reg i els molins, i una tercera part per abastir la ciutat d’aigua potable. El 1878 i després d’una intensa sequera i una sempre creixent demanda d’aigua potable, es va construir la Casa de les Aigües, edifici modernista de l’arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias, a través de la qual es bombejava l’aigua de l’aqüífer de Montcada mitjançant tres nous pous. Aquesta mina va abastir d’aigua a Barcelona fins els anys setanta i es va tancar de manera definitiva el 1989, quan la qualitat de l’aigua captada era insuficient a causa de la contaminació i dels abocaments que es feien al riu al llarg del seu recorregut.

40 XXXVI RONDA VALLESANA

Reixegó, punt d’inici del Rec Comtal. Autora: Laura Palau

XXXVI RONDA VALLESANA 41

El 1995 es van restaurar i museïtzar els diferents edificis que formen part de la infraestructura per tal de donar a conèixer i transmetre la història i el paper que ha jugat Montcada i Reixac en l’abastament d’aigua a Barcelona. A més, des del 2010 s’ha recuperat un dels tres pous amb la finalitat d’utilitzar-ne l’aigua per al reg i la neteja viària de la ciutat de Montcada i Reixac. Així es valoren novament les aigües de la mina de Montcada i la seva història mil·lenària.

EL PARC FLUVIAL DEL BESÒS. DE LA DEGRADACIÓ A LA RECUPERACIÓ El riu Besòs i els altres rius que formen part de la mateixa conca estan situats en zones fortament poblades i amb una activitat industrial lligada als rius molt important. Especialment en la dècada dels vuitanta i noranta, els nivells de contaminació eren tan elevats que el riu Besòs tenia la fama de ser el més contaminat d’Europa. Del riu Besòs se’n deia que era una claveguera a cel obert, ja que les aigües residuals de les ciutats i pobles, de la indústria i de les activitats agrícoles i ramaderes per on passava eren abocades directament al riu.

A partir dels anys noranta es van començar a construir depuradores a les ciutats amb més habitants per tal de complir el Pla de Sanejament de Catalunya del 1982, i de mica en mica s’hi van anar sumant les poblacions més petites arran del Pla de Sanejament de les Aigües Residuals Urbanes (PSARU) i els Plans que regulen els abocaments industrials i ramaders per tal de complir la Directiva Marc de l’Aigua (DMA 2000/60/CE).

La Directiva Marc de l’Aigua pretén ser un marc d’actuació comuna sobre la gestió de l’aigua a tots els estats membres de la Unió Europea.

L’aigua deixa de ser vista exclusivament com a recurs, i es considera un element bàsic dels ecosistemes hídrics i una part fonamental per al sosteniment d’una bona qualitat ambiental que, alhora, garanteix el recurs.

Així doncs, es tenen en compte tant paràmetres de qualitat química i biològica com també s’ha de garantir un cabal mínim per tal que el riu pugui oferir els seus serveis ambientals. A Montcada i Reixac la depuradora es va inaugurar l’any 2002 i contribueix així a millorar la qualitat de l’aigua del riu i dels ecosistemes que l’envolten.

Però els ajuntaments de les poblacions per on passa el riu en el seu tram baix ja estaven convençuts de la necessitat de millorar la qualitat d’aquest espai abans que es redactessin les normatives europees. D’aquesta manera, a partir de 1995 els ajuntaments de Barcelona, Montcada i Reixac, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet van signar un conveni

42 XXXVI RONDA VALLESANA

Depuradora d’aigües a Montcada i Reixac. Autor: Ferran Marcos

de col·laboració per tal d’actuar d’una forma conjunta en la zona final del riu, amb l’objectiu de la seva recuperació ambiental. L’any següent també s’hi va afegir el Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs. Per poder dur a terme la recuperació del tram final del riu Besòs, a causa dels alts costos que implicava, es va comptar amb la subvenció d’un 80% del cost del projecte mitjançant fons de cohesió de la Unió Europea.

La part del Parc fluvial que transcorre per gran part del municipi de Montcada està destinat a la creació de zones humides. Va des de l’aiguabarreig del riu Ripoll amb el riu Besòs fins al pont de la B-20 a Santa Coloma de Gramenet en el marge dret fins a can Zam Nord en el marge esquerre del mateix municipi. En aquesta zona es millora la qualitat de l’aigua que surt de la depuradora de Montcada mitjançant un total de 60 parcel·les d’aiguamolls que en fan el tractament terciari, consistent a fer passar l’aigua per la parcel·la que conté canyís (Phragmites australis) plantat en un substrat de graves en el qual es produeixen una sèrie de processos físics, químics i biològics que retenen i transformen els compostos i les partícules en suspensió que porta l’aigua a la sortida de la depuradora. El nivell de l’aigua que es fa passar per les llacunes artificials és regulat per tal que circuli subsuperficialment dins la parcel·la.

XXXVI RONDA VALLESANA 43

Vista del riu Besòs i de les parcel·les d’aiguamolls. Autora: Laura Palau

D’aquesta manera l’aigua entra en contacte amb les graves i les arrels del canyís sense que la parcel·la quedi inundada. Així s’eviten pudors i la proliferació de mosquits.

Un altre aspecte a destacar d’aquesta zona és l’hàbitat que conformen aquestes parcel·les de canyissars i les 30 hectàrees de prats que les envolten, ja que amb la creació de les llacunes no només es millora la qualitat de l’aigua del riu, sinó de tot l’ecosistema que l’envolta i es recupera un hàbitat que permet que retornin espècies que havien desaparegut d’aquests espais a causa de la seva degradació.

El 2009 a la zona de Mas Duran també es va inaugurar un nou espai natural: el Parc de la llacuna. Aquesta llacuna va aparèixer a conseqüència de l’activitat extractiva d’àrids que s’hi havia practicat anteriorment i que feia aflorar les aigües de l’aqüífer. La qualitat d’aquestes aigües permet que s’hi creï un refugi per a la fauna aquàtica més exigent que no tolera l’aigua del riu, millorada respecte a anys anteriors, però que encara no té els nivells òptims per acollir cert tipus de fauna.

Laura Palau Rof 44 XXXVI RONDA VALLESANA

BIBLIOGRAFIA

- Conillera i Vives, P. (1991) L’Aigua de Montcada. Descobrir el Medi Urbà, 8. Ajuntament de Barcelona.

- ICC. Atles Nacional de Catalunya. Data de consulta: 27/05/2015 http:// www.atlesnacional.cat/icc/atles-nacional/clima/#.

- Itineraris de Natura i Culturals per Montcada i Reixac. Ajuntament de Montcada i Reixac. Data de consulta: 27/05/2015 a http://www.montcada.cat/montcadaPortal/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/0_3419_1.pdf.

- Jaumot, M. (2015): “Les infraestructures de l’aigua del baix Besòs.

Ressenya de la conferència extramural de Manel Martín al llarg del Rec Comtal (24 de gener de 2015)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91361.htm.

- La Casa de l’aigua de Trinitat Vella. Barcelona i les captacions municipals de Montcada. Data de consulta: 28/05/2015 a http://www.bcn.cat/ museuhistoriaciutat/docs/LaCasaDelAiguaDeTrinitatVella.pdf.

- La xarxa. Comunicació local. Data de consulta 28/05/2015 a http://www.laxarxa.com/infolocal/comarques-barcelona/noticia/es-recupera-un-pou-de-la-casa-de-les-aigues-de-montcada.

- Martín, M. (1999) El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona.

- Munné, A., Godé, Ll., Prat, N. “Aplicació de la Directiva Marc de l’Aigua per a la millora dels ecosistemes fluvials. Un repte de futur.” Butll. Inst.

Catalana Hist. Nat. 70 (2002): 125-137.

- Parc de la Llacuna de Montcada i Reixac. Data de consulta: 28/05/2015 a http://www.montcada.cat/montcadaPortal/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/3_3937_1.pdf.

- Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs. Data de consulta 25/05/2015 a http://aca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/publicacions/ espais_fluvials/publicacions/estudis_pef/h_besos/pef_besos.htm.

XXXVI RONDA VALLESANA 45

- Prat, N., Rieradevall, M. (1992): “La degradació del riu Besòs.” Lauro 4 15-18.

- Riera, E. (1988) Les aigües de Montcada. Ajuntament de Montcada i Reixac.

- Rosell, J. (1997) El Turó de Montcada. Història, Mineria i Mineralogia (Montcada i Reixac, Vallès Occidental). Mineralogistes de Catalunya, vol. VII, 1. pp. 34-55.

- Subconca del Besòs. Consorci per a la Defensa del Besòs.

Data de consulta: 29/05/2015 a http://besos.cat/la-conca/la-conca-delbesos/besos/.

46 XXXVI RONDA VALLESANA

EL REC COMTAL La nostra vila no pot mostrar cap important llegat del seu passat medieval, tal com altres pobles tenen vestigis del seu antic castell o la muralla del recinte fortificat que encerclava i protegia la seva gent.

Montcada pot fer gala d’haver perpetuat la memòria d’un llinatge de magnats, que juntament amb els Cardona s’erigiren com les famílies més importants dels Països Catalans. De la famosa nissaga ens ha quedat el nom amb què es coneixia el castell que hi havia al cim del Turó. Avui el castell no existeix i el Turó té un aspecte ben diferent de quan era la talaia del Vallès en el punt de pas al pla de Barcelona.

Però sí que podem enorgullir-nos d’haver estat el recurs hídric que durant un període de dos mil·lennis ha contribuït al desenvolupament i creixement de la capital del Principat: la nostra admirada i estimada Barcelona. Ens referim al Rec Comtal o Sèquia Comtal.

Hi ha molta gent que té una idea vaga de la importància que va tenir el Rec Comtal en el desenvolupament econòmic i urbà de la ciutat de Barcelona. El fet és que, al llarg dels segles, ha estat sotmès a modificacions i canvis per causa de l’evolució de la tecnologia, els cicles climàtics, el creixement demogràfic i els esdeveniments polítics i socials inherents al llarg període de temps de la seva existència. Conseqüentment, aquella important canalització d’aigua, vital per a la ciutat a la qual servia, va anar perdent importància i quedà relegada a l’abandó.

Actualment ens queden uns vestigis del seu antic traçat i cal remarcar que encara s’utilitzen les seves aigües per al regatge d’uns horts al districte de Vallbona. Hem volgut fer un article resumit, una síntesi de la seva història i evolució intentant que sigui al més entenedor possible sense entrar en detalls que el lector interessat pot trobar en bibliografia especialitzada. Quedaríem del tot satisfets si aquestes línies que hem recopilat de la lectura de diversos llibres d’autors autoritzats i blocs digitals, tinguessin l’eficàcia de fer néixer en els lectors un sentiment d’admiració i respecte pel que representa de valor històric i de llegat cultural. El nostre objectiu no és altre que divulgar i posar en valor els seus rastres, molts d’ells encara visibles al llarg del seu recorregut, en especial pel que fa al municipi de Montcada, punt inicial de tota referència que es faci al Rec Comtal o Sèquia, remarcant la seva importància XXXVI RONDA VALLESANA 47

històrica. Així ens volem adherir al projecte de museïtzació que diferents moviments ciutadans i culturals han iniciat per mantenir viva la memòria d’aquella important canalització hídrica.

RECORREGUT HISTÒRIC Les referències documentals més antigues assenyalen que el Rec Comtal tenia el seu origen en el marge dret del riu Besòs, en el terme de Montcada, segurament en un embassament d’obra que recollia les aigües superficials d’una zona propera ja al terme de Santa Coloma. La primera consideració a fer és que la topografia del territori era molt diferent, més si tenim en compte els actuals murs de la canalització, aixecats després de les desastroses riuades de 1962 i el consegüent control que s’ha fet del pendent de la llera del riu. L’aigua captada es conduïa per un canal que, aprofitant el desnivell natural del terreny, seguia un traçat, en alguns trams una mica sinuós, que anava des del peu del coll de Finestrelles, passava per les llavors viles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, per finalment entrar a Barcelona prop de la Porta Nova i desaiguar al Bogatell, a la Barceloneta. Amb aquesta descripció ens referim a l’època de la ciutat emmurallada que encerclava tota la ciutat Vella, ja que anteriorment la Sèquia discorria paral·lelament a la muralla romana.

La seva funció era regar els camps i proporcionar energia per a moure els molins al llarg del seu recorregut. El corrent d’aigua acabà delimitant l’àrea urbana situada entre el propi Rec Comtal i el barri de la Fusina, ja que comptava nombrosos oficis que requerien aigua com eren els adobers, els guanters i els tintorers. La Fusina era el nom que rebia la zona

48 XXXVI RONDA VALLESANA

Traçat del recorregut del Rec Comtal. Font: ICC.

més als afores de la ciutat, junt a la muralla, entre el portal Nou i el portal de Sant Daniel. En aquest indret final del recorregut el Rec servia també per a una finalitat menys noble: la de col·lector de les aigües residuals. Sovint causava greus molèsties, ja que en tancar alguna resclosa per al funcionament d’un molí o un temporal de mar podia comportar que les aigües brutes remuntessin el curs de la sèquia i col·lapsessin les clavegueres.

El Rec, una visita antiga. Ponts creuant la sèquia.

XXXVI RONDA VALLESANA 49

Reconstrucció d’un arc de l’aqüeducte romà que alimentava Barcino a la Plaça Nova.

Per la seva antiguitat es pot atribuir al Rec una història mil·lenària, o molt més antiga, si l’enllacem amb la canalització romana. Es creu que el seu traçat coincidia en molts trams amb el que havien construït els romans1. Deixarem de banda aquesta qüestió, tot i que la canalització antiga era de tipus cobert, ja que als romans els interessava una aigua neta, per als seus banys i per a usos domèstics, mentre que el canal o Sèquia Comtal es va construir per a finalitats industrials i agrícoles. Hi ha constància que l’any 1704 es construeix una fibla2 al Rec, a l’altura del poble del Clot, abans dels molins reials, per regar els arbres de la Rambla. El 1712 es dicten una sèrie de normes per garantir la salubritat de les aigües de la ciutat: són les “Ordinacions” del Consell de Cent. A l’alta Edat Mitjana la ciutat s’abastia amb l’aigua dels pous, dins el clos emmurallat; hi havia qui tenia anguiles dins el pou, amb la convicció que mantenien la qualitat de l’aigua. Segons l’historiador Carreres Candi s’abastien també els “Banys Vells”, situats a l’entorn del raval de Santa Maria del Mar, abans que aquest raval es poblés al segle XI. Un altre fet 1

Aqüeducte de Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Aqüeducte_de_Barcelona

2

Fibla: obertura que hom fa en una sèquia, una presa, etc., per treure’n aigua.

50 XXXVI RONDA VALLESANA

A les ruïnes del barri de la Ribera, al Born, tram visible del Rec, que es va haver de desviar per les obres de la Ciutadella. Autor: Ramon Pineda.

important va ser la desviació del traçat motivat per la construcció de la Ciutadella, acció que es va dur a terme amb l’enderrocament del barri de Ribera. Avui es pot veure al jaciment arqueològic del Born el tram de Rec que va quedar inutilitzat.

El canal va ser construït sota l’autoritat del Comte Mir el Segle X. Fins el segle XVIII era destinat a donar energia hidràulica a 13 molins, 10 d’ells fariners. També permetia regar terrenys de Sant Andreu, Sant Martí i les hortes de Porta Nova, a tocar de la muralla. A més a més, determinades activitats artesanals com la tèxtil i l’adoberia de pells també se’n beneficiaven. El 1703 és la data d’inici de la utilització del canal per al subministrament d’aigua a la ciutat. Es va construir un conducte per desviar de la Sèquia un cert cabal per a diversos usos dins el clos de la ciutat Vella. A partir d’aquell moment l’increment de consum que demandava la indústria i els conreus va propiciar l’interès per captar, mitjançant mines subterrànies, l’aprofitament de les filtracions del Besòs. Amb aquest objectiu, a partir de l’any 1778, començaren les obres per a obrir mines de captació a Montcada, prop del punt d’unió del riu Besòs amb el seu afluent Ripoll. La mina es va construir a costa de tots els interessats i a l’entrada s’hi col·locà la següent inscripció: MINA CON EL OBJETO DE PERMANENTE ABASTO EN LA NOTORIA UTILIDAD DEL PÚBLICO A EXPENSAS DEL REAL ERARIO

XXXVI RONDA VALLESANA 51

DE LA CIUDAD DE BARCELONA Y DE LOS INTERESADOS EN LOS MOLINOS Y RIEGOS DE TIERRAS EN EL GLORIOSO REINADO DEL SEÑOR DON CARLOS TERCERO PROYECTADA Y CONSTRUIDA SIENDO INTENDENTE EL ILUSTRE VARON BARON DE LA LINDE AÑO 1778 D’aquella època, encara lluny de la industrialització i expansió urbanitzadora, hi ha testimonis escrits de viatgers que, a les seves memòries, expressen l’admiració per l’aspecte exuberant que presenta el pla de Barcelona amb la seva acurada agricultura, gràcies a l’aigua del Rec. Al llarg del s. XIX el Rec Comtal experimentà moltes transformacions.

Entre 1820 i 1852 es produí un llarg i complex procés de despatrimonialització, segons el qual els drets que ostentava la Batllia General de Catalunya sobre la sèquia, representant la propietat reial, va ser adquirida per una Societat de Propietaris relacionats amb els diversos aprofitaments de la Sèquia: l’Ajuntament de Barcelona, els titulars dels terrenys de regatge i els dels molins. Els nous propietaris van finançar entre 1822 i 1852 l’ampliació de les galeries (mines) de Montcada per tal d’augmentar la captació d’aigua.

El Reixegó, punt d’inici del recorregut del Rec Comtal a cel obert. 1920.

52 XXXVI RONDA VALLESANA

Segell del logotip de la Societat de Propietaris del Rec Comtal a la façana de la caseta del Reixegó.

Amb motiu d’aquestes obres es va col·locar una altra làpida a sota de l’anterior, a fi que constés per sempre la propietat de la Mina amb la següent inscripció: A ESPENSAS DEL EXMO. AYUNTAMIENTO DE LA CIUDAD DE BARCELONA DE LOS PROPIETARIOS IRRIGANTES QUE TIENEN DERECHO AL USO DE LAS AGUAS DE ESTA MINA Y DE LOS PROPIETARIOS Y PARTICIPES DE LOS MOLINOS ESCEPTO EL REAL PATRIMONIO SE CONSTRUYERON EN EL AÑO 1822 CIENTO CUARENTA Y OCHO VARAS Y EN LOS AÑOS DE 1838 Y 1839 TRESCIENTAS TREINTA Y TRES VARAS Els acords assolits l’any 1822 donaven a l’Ajuntament de Barcelona un terç del cabal per a abastir la ciutat, més 416 plomes, pactades en virtut d’antigues concessions. Això comportava la necessitat de construir un aqüeducte cobert des de la boca de la mina fins a Barcelona. La mesu-

XXXVI RONDA VALLESANA 53

ra també implicava la renovació de la xarxa de distribució, ja obsoleta, d’intramurs que datava de l’època medieval. Fins aleshores, l’aigua potable procedia dels pous i de les fonts de la ciutat alimentades per aigua de les mines i deus de Collserola. D’aquella època, es pot dir que el període que va des del 1826 al 1879 el principal recurs hídric de Barcelona és l’abastament del Besòs. La revolució industrial, amb el consegüent increment demogràfic, ocasionà un augment del consum d’aigua que va obligar a buscar nous recursos, i es va optar per obrir tres pous a la llera dreta del Besòs per augmentar-ne el cabal disponible. El conjunt de la instal·lació amb les bombes accionades a vapor, després elèctriques, juntament amb tot el seu recinte industrial conegut per la Casa de les Aigües es pot visitar al barri de can Sant Joan a Montcada i Reixac.

Aquest conjunt representa un important llegat industrial, tant per les construccions dels edificis com pels equips de bombeig accionats a vapor, i fins i tot les calderes. Cal remarcar el seu bon estat de conservació i formen part del Patrimoni Industrial de Catalunya, inventari que ha dut a terme el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, ubicat a

Zona d’horts coneguda per “la Ponderosa”, al barri de Vallbona, regada amb aigua del Rec.

54 XXXVI RONDA VALLESANA

Terrassa. L’Ajuntament de Montcada, a través de la regidoria de Cultura i Patrimoni, organitza periòdicament visites comentades, algunes amb representacions teatralitzades de gran interès per al públic assistent.

En l’actualitat, la mina que alimentava la sèquia continua aflorant un important cabal d’aigua. L’únic aprofitament que té és la irrigació dels horts de l’espai conegut per “La Ponderosa” al districte barceloní de Vallbona. Són els últims grans horts del Pla de Barcelona; és un espai envoltat per l’autopista, la carretera nacional, les vies de l’AVE i de la línia del tren de Granollers. Els pagesos que conreen els camps venen cada dia el fruit de les seves collites directament al públic. Les aigües sobrants s’aboquen al riu a poca distància, on formen unes llacunes on s’hi refugia la fauna aquàtica més exigent. La resta de la canalització s’ha anat perdent, per la interferència amb les vies ferroviàries i el traçat de la trama Cerdà que ha anat ocupant tot el territori fins la unió i absorció de les viles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

RECORREGUT VIRTUAL DE LA SÈQUIA Podem fer un recorregut virtual seguint les traces que s’han conservat i la toponímia de carrers i espais propers al seu antic traçat, segons un plànol que es conserva a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya datat el 1911. La Sèquia estava constituïda per un canal construït de terra, d’una amplària de 4 metres amb marges de 1,96 metres a cada costat destinats als passos de serveis, de manera que la franja total ocupada era de 8 metres aproximadament, on no s’hi podien aixecar edificacions ni plantar arbres. Al llarg del temps, es varen cobrir trams al terme municipal de Montcada i Reixac i dins la ciutat de Barcelona, on actualment algun d’aquests trams s’ha convertit en claveguera o resta soterrat. Els marges del Rec estaven reforçats en gran part del seu trajecte per parets d’obra. Al llarg del seu recorregut d’uns 12 quilòmetres hi havia diversos sobreeixidors, 92 preses per a regar i uns 40 passos o ponts per a camins, torrents i carrers. De tota manera són diverses les consideracions que cal fer relacionades amb el seu traçat, a partir de l’aprovació del Pla Cerdà amb la seva trama de carrers i illes, les quals van representar un factor de repercussió als interessos del col·lectiu d’usuaris del Rec Comtal. Es tractava d’un eixample il·limitat que amb el temps integraria les poblacions de les rodalies. Aquella expansió de la ciutat prevista per la quadrícula Cerdà, entre Ciutat Vella i Sant Andreu amb Sant Martí al mig, representava acabar amb el regatge que proporcionava la sèquia i també amb la mateixa Societat de Propietaris. Així es van haver de fer alguns desviaments en certs trams, i també se’n varen cobrir altres que van quedar soterrats.

XXXVI RONDA VALLESANA 55

El Rec al seu pas pel barri de can Sant Joan abans de ser cobert. 1950.

Avui els únics trams de la sèquia visibles són la sortida de la mina a can Sant Joan, el tram des de la Plaça del Bosc, al mateix barri, fins a la Trinitat Vella passant pel districte de Vallbona3. Finalment, per l’acció i pressió de moviments veïnals i grups sensibles per tot el que representa la conservació i divulgació del llegat històric, hi ha un pla per a dignificar l’espai del seu recorregut, com a passeig i gaudi de la ciutadania, que ha estat ja licitat per iniciar les obres de condicionament i urbanització.

Quant al recorregut històric, constatem que a la nomenclatura de carrers i altres topònims, i la memòria popular, juntament amb les troballes accidentals que s’han fet en el decurs de la gegantina expansió urbana de Barcelona, ens permeten reconstruir amb bastant aproximació la traça de la sèquia.

Qui estigui interessat a aprofundir sobre el tema li recomanem la lectura dels llibres indicats a la bibliografia consultada i també entrar en els blocs localitzables a internet sota el nom de “rec comtal”.

Antoni Orihuela, FUNDACIÓ CULTURAL MONTCADA 3 Pot ser interessant llegir (http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/paso-fronterizo-3563037), article aparegut a “el Periódico” l’1 d’octubre del 2014.

56 XXXVI RONDA VALLESANA

Per acabar, transcrivim un escrit llegit a EL PAÍS (11 d’abril de 2015): “Barcelona té el projecte d’un Parc arqueològic del Rec Comtal, la iniciativa vol preservar la memòria hidràulica de Barcelona i donar-la a conèixer. –Tota la vida ens hem banyat aquí. No ho taparan, oi?– Una expressió de disgust es dibuixa a la cara d’un jove que camina els escassos 300 metres entre la plaça Primer de Maig de Vallbona del districte de Nou Barris de Barcelona i el barri veí de can Sant Joan, ja en el terme de Montcada i Reixac. És un passeig curt i agradable tot i que insòlit, ja que el paratge està encotillat per les vies del tren i els murs de l’autopista i carreteres del nord de Barcelona. És una part del Rec Comtal que miraculosament ha arribat a cel obert fins el s. XXI, després de més de dos mil anys d’història, perquè el Rec Comtal va substituir l’aqüeducte romà. –En realidad se construyó al lado y con una sección más ancha porque ya se tenía la idea de utilizarla no sólo para el abastecimiento de agua, sino también para mover los molinos– explica Carmen Miró, responsable del Pla Barcino del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona i una de les

El Rec Comtal on és ara Gran Via-Marina, la Monumental.

XXXVI RONDA VALLESANA 57

El Rec Comtal al seu pas pel carrer Cinca, Sant Andreu (postal antiga). 1930.

promotores del projecte De l’aqüeducte romà al Rec Comtal. 2000 anys de conducció d’aigua a Barcelona. Un treball que pretén preservar la memòria hidràulica de la ciutat –Vale la pena ponerlo en valor porque forma parte de la historia– afegeix Miró. Un projecte que té dues grans potes: la investigació i la restauració arqueològica de les restes del Rec Comtal, que han sigut localitzades a Sant Andreu i crear un Parc Arqueològic entre els carrers Coronel Monasterio, Fernando Pessoa, Palomar i Martin Luther King i la urbanització del seu entorn, incloent-hi el tram que corre a cel obert a Vallbona.

El Rec Comtal va néixer en unes fonts en el terme de Montcada i Reixac i va estar en servei fins fa poc menys d’un segle. –Son 11,3 kilómetros de una conducción que ha perdurado durante unos mil años, que ahora intentaremos documentar al máximo.– afegeix l’arqueòloga. Treballs d’investigació en tot tipus d’arxius, el de la Corona d’Aragó, el d’Història de Barcelona, el del districte de Sant Andreu i Sant Martí, ja es van iniciar fa dos anys per obtenir plànols i informes cartogràfics per identificar el traçat del Rec de la forma més fiable possible. –El equipo de personas que trabaja en este proyecto están ahora analizando las actas notariales de cambios de propiedad i de testamentos porque estos documentos suelen aportar información que ayuda a identificar las zonas– comenta Miró. Un treball feixuc, ja que s’ha de revisar dia per dia totes les actes notarials –menos mal que ahora están indexadas digitalmente y 58 XXXVI RONDA VALLESANA

se pueden buscar con mayor facilidad.– afegeix. Els arxius de les parròquies són una altra font d’investigació.

El projecte vol senyalitzar les zones on s’identifiqui el traçat del Rec Comtal amb suports informatius, però també amb altres recursos, com canvis de pavimentació o fins i tot marcat amb leds. Aviat es realitzaran els treballs arqueològics d’un dels trams ja identificats a Sant Andreu, barri que ha tingut un paper molt important en la demanda de conservació d’aquest patrimoni especialment a través del Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

En tot l’àmbit de les obres de l’AVE les troballes de seccions del Rec Comtal han estat freqüents. Es documentava i es continuaven els treballs. –Es muy difícil cambiar las líneas ferroviarias– reflexiona Miró, que considera que, en tot cas, va ser en el traçat de les primeres línies ferroviàries a la segona meitat del segle XIX quan al Rec Comtal es van destruir grans trams del seu traçat. I com el Guadiana, ha anat sorgint en obres d’urbanització a diferents zones de la ciutat, com les de tot l’entorn de l’AVE a la Sagrera i Sant Andreu, a la Plaça de les Glòries, on ara es volen recuperar 200 metres del Rec, també a l’Arc del Triomf, a les obres del nou intercanviador del metro i Renfe, a l’hotel que es vol construir en el solar del Rec Comtal i, per descomptat, en el jaciment del Born.

Ara l’Ajuntament de Barcelona, el de Montcada i Reixac i la Fundació AGBAR, que dóna suport a la iniciativa, han fixat les bases per desenvolupar un projecte que vol preservar i donar a conèixer la memòria hidràulica de Barcelona i dignificar-ne els espais. I que també els veïns de Vallbona i Montcada puguin passejar pel Camí del Rec Comtal. I fins i tot capbussar-se a les seves aigües.”

Molí de Sant Andreu de Palomar i Rec Comtal. (Tomàs Fàbregas). 1940.

XXXVI RONDA VALLESANA 59

MESURES UTILITZADES A BARCELONA ABANS DE LA IMPLANTACIÓ DEL SISTEMA MÈTRIC DECIMAL Cana lineal. Equivalia a 1,555 metres Cana quadrada. 100 canes quadrades equivalien a 2,438 àrees Mujada. Mesura agrària. Equivalia a 4.896,5 m2. Es dividia en quarts i mundines ( 1/8 de mujada) Ploma. Igual a un cabal d’aigua de 0,0255 litres per segon o 2.200 litres per dia Vara. Equivalia a mitja cana lineal, és a dir, 0,7775 metres

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA - BAYO i SOLER, Conxa i RIERA i TUÈBOLS Santiago. Les màquines de vapor a Catalunya. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya 2012.

- CONILLERA i VIVES, Pere. Descobrir el medi urbà. L’aigua de Montcada.

- GAZETA MUNICIPAL DE BARCELONA. - HERNÁNDEZ MARCH, Enric. el-rec-comtal-blogspot.com.es - MARTÍN PASCUAL, Manel. EL REC COMTAL (1822–1879) La lluita per l’aigua a la Barcelona del s. XIX. Editorial Rafel Dalmau, 1999.

- MONTE CATANO Núm. 14. Article de Tània GALAN. Revista editada pel Museu Municipal de Montcada.

- VOLTES BOU, Pedro. Historia del abastecimiento de agua de Barcelona.

S.G.A.B.

60 XXXVI RONDA VALLESANA

LA VEGETACIÓ DE RIBERA DELS RIUS MEDITERRANIS. EL TRAM FINAL DEL RIU BESÒS INTRODUCCIÓ La vegetació de ribera està constituïda per comunitats vegetals influenciades pels cursos d’aigua, ja siguin cursos subterranis o superficials, i/o amb avingudes temporals o permanents. Tot i que els ambients fluvials són heterogenis i complexos, la vegetació de ribera es defineix com una zona de transició entre els ecosistemes terrestres i aquàtics, incorporant una sèrie de gradients, on es poden diferenciar les zones d’acord amb el grau d’inundabilitat, que a la vegada condiciona el tipus de vegetació.

S’anomena llera la zona per la qual circula l’aigua, allí on es desenvolupa la vegetació aquàtica, les plantes helofítiques (herbàcies que fan arrel sota l’aigua i el port està emergit), i plantes hidròfites (fulles submergides o flotants). En canvi, la riba és la zona inundable que té avingudes amb una recurrència bianual, fornida per vegetació adaptada a la saturació hídrica del sòl i amb gran capacitat per tornar a créixer. Tanmateix, la ribera, és la zona més allunyada de la llera, amb avingudes a llarg

Branqueta de vern (Alnus glutinosa) Autor: Jaume Marlès

XXXVI RONDA VALLESANA 61

termini, allí on la vegetació tolera menys l’entollament. No obstant, no sempre és distingible aquesta distribució de la vegetació, atesa l’elevada heterogeneïtat i complexitat dels ambients fluvials.

LA IMPORTÀNCIA FUNCIONAL DE LA VEGETACIÓ DE RIBERA La vegetació de ribera en la dinàmica dels ecosistemes fluvials pot definir-se des d’una visió multifuncional per les seves implicacions hidrològiques, ecosistèmiques i paisatgístiques.

Les zones ripàries mantenen la seva estructura a través de l’emmagatzematge i retenció d’aigua i sediments, estabilitzant la velocitat de l’aigua en el moment de les avingudes, afavorint la recàrrega dels aqüífers, i reduint el risc d’erosió i impacte del sòl a través de les arrels.

Pel que fa a la dinàmica ecològica, l’entramat de les arrels i branques de la vegetació de ribera, forma refugis per a la fauna, essent a la vegada un lloc de reproducció i aportant alimentació. Són indrets en els quals es desenvolupen hàbitats de gran valor caracteritzats per la seva biodiversitat i productivitat.

El fet que gran part de la vegetació sigui caducifòlia, implica una gran aportació de matèria orgànica al sòl, on en resulta la font principal de matèria i energia per a l’inici de les cadenes tròfiques del medi aquàtic.

Fulla, cons (dalt), aments masculins (els llargs, a l’esquerra) i aments femenins (molt petits, al seu costat) de vern (Alnus glutinosa) a finals d’estiu.

62 XXXVI RONDA VALLESANA

Les diferents espècies, la cobertura vegetal, són factors amortidors enfront els processos d’eutrofització de les aigües a través de l’efecte filtre per als nutrients. En aquest sentit, la vegetació de ribera té un paper rellevant per la seva elevada productivitat respecte a altres comunitats vegetals. Altrament, l’entrada de llum controla la proliferació de les algues i regula el nivell d’oxigen dissolt a l’aigua. També cal destacar que l’estructura de la vegetació al llarg del curs fluvial és en forma de galeria, i això permet la formació de corredors biològics que afavoreixen el moviment de la fauna i la dispersió de llavors.

ELS PRINCIPALS HÀBITATS FLUVIALS La vegetació dels rius comprèn un elevat nombre de comunitats i hàbitats, amb una gran complexitat i molt variable en el territori. No tots els hàbitats i comunitats vegetals tenen la mateixa rellevància. Els hàbitats més destacables en els rius mediterranis estan associats als boscos de vern (Alnus glutinosa) i els freixes de fulla gran (Fraxinus excelsior), considerats hàbitats d’interès comunitari prioritari per la seva àrea de distribució, la situació amenaçada i la responsabilitat que suposa la seva conservació. Les formacions de nombroses espècies del gènere Salix ocupen diferents ambients en els sistemes fluvials.

Branqueta de gatell ( Salix atrocinerea).

XXXVI RONDA VALLESANA 63

A les capçaleres s’estenen les estructures arbustives denses que voregen la llera, com és el cas de la sarga (Salix eleagnos) o el gatsaule (Salix caprea). En els cursos mitjà i baix, les espècies arbòries com el salze blanc (Salix alba) o la vimenera (Salix fragilis) s’acompanyen de diversos salzes de port més petit, com el salic (Salix purpurea), el gatell (Salix atrocinerea), entre molts altres, construint boscos més extensos que poden arribar a ocupar importants àrees de les riberes. Aquestes espècies, que freqüentment mostren formes híbrides, es caracteritzen per la capacitat de rebrotar i la flexibilitat de la seva fusta, generada per la seva adaptació a l’efecte de les avingudes. Aquesta característica ha donat a certs salzes un ús tradicional dels vímets, amb els quals s’han elaborat cistells, i molts altres utensilis domèstics. Tanmateix, també cal dir que hi ha usos medicinals gràcies al seu contingut, com la salicina de la qual deriva l’àcid acetilsalicílic, conegut popularment amb el nom d’aspirina.

LA VEGETACIÓ DE RIBERA, UN BIOINDICADOR L’estat ecològic dels sistemes fluvials es refereix a la qualitat de l’estructura i el funcionament dels ecosistemes aquàtics, valorant l’aigua, la llera, les riberes i la biodiversitat associada al riu. La degradació de l’estat ecològic perjudica la natura, però també perjudica la societat, el gaudi del paisatge, el valor de la biodiversitat, i l’ús dels propis recursos naturals.

Conèixer l’estat ecològic del riu ens en permet ser conscients i prendre mesures per millorar la qualitat de les aigües i dels ecosistemes fluvials, fent sostenibles les nostres societats. La Directiva Marc de l’Aigua (DMA 2000/60/CE) ja insta el seguiment i monitoratge per mitjà d’indicadors per a avaluar la qualitat de les diferents masses d’aigua, incloent-hi la valoració de la composició i l’abundància de la flora aquàtica i dels boscos de ribera.

EL BOSC DE RIBERA, UNA COMUNITAT VEGETAL A PROTEGIR Vegetació potencial. La fondària, abundor i constància del mantell freàtic són factors decisius en la composició de la vegetació de ribera. La presència permanent d’aigua en el sòl possibilita l’existència de boscos caducifolis en els quals les espècies vegetals tenen un paper important.

Tanmateix, aquests mateixos arbres van desapareixent en la mesura que l’aigua també ho fa. El risc d’inundació condiciona les comunitats riberals i les obliga a disposar-se en bandes, cadascuna de les quals correspon a una comunitat diferent, que selecciona el seu hàbitat en funció de la seva necessitat d’aigua, de la seva resistència davant l’empenta de les riuades, o bé, de la seva capacitat de suportar inundacions periòdiques.

64 XXXVI RONDA VALLESANA

Les comunitats riberals potencials que podem trobar a Catalunya són les vernedes, les gatelledes, les lloredes, les alberedes, les omedes, les salzedes, els tamarigars i els matolls de les rambles mediterrànies. En funció de l’aigua es van repartint al llarg de les ribes dels rius.

1. Les vernedes (Alnetum catalaunicum) apareixen en muntanyes mitjanes plujoses, on els hàbitats gaudeixen d’aigua abundant i d’ambients frescals.

2. Les gatelledes (Carici-Salicetum catalaunicae) són uns bosquets arbustius que es troben sovint a la vora dels torrents dels obacs de les muntanyes mediterrànies.

3. Les lloredes (Osmundo-Lauretum) apareixen a les raconades calentes de les valls enclotades de les muntanyes mediterrànies tot substituint les gatelledes.

4. Les alberedes ocupen la primera línia vora les aigües plàcides dels rius de les planes, arran mateix de la llera, allà on el nivell freàtic és sempre prou elevat (d’1 a 2 m). A més de l’arbre que dóna nom a la comunitat,

Fulles i fruits -sàmares- d’om (Ulmus minor).

XXXVI RONDA VALLESANA 65

l’àlber (Populus alba), tan característic per les seves capçades argentades, a l’estrat arbori sol haver-hi també oms (Ulmus minor), freixes (Fraxinus angustifolia) i pollancres (Populus nigra), aquests darrers algunes vegades introduïts per l’home. Sota d’ells, l’estrat herbaci i arbustiu és distint segons les regions i caracteritza tres tipus d’albereda ben diferents (albereda septentrional amb un sotabosc ric, albereda continental amb un sotabosc més pobre i albereda litoral amb un sotabosc molt pobre, que és la més típica al Principat).

5. Les omedes acostumen a aparèixer allí on acaben les alberedes.

La necessitat d’aigua dels oms és menor i es conformen amb sòls d’aigua profunda (3 m). Distingim entre l’omeda típica (LithospermoUlmetum minoris) i l’omeda que té l’heura per sotabosc (Hedero-Ulmetum minoris).

6. Les salzedes són bosquets arbustius integrats per diferents salzes (Salix sp.) capaços de colonitzar els terrenys de còdols i sorra de les lleres dels rius i de les ribes immediates a l’aigua. Hi podem distingir tres tipus de salzeda: la de sarga (Saponario-Salicetum purpurae), que és la més comuna, la subalpina (Salicon pentandrae) i la vimetera (Atri plici-Salicetum).

7. El tamarigar (Tamaricetum canariensis) apareix en sòls que presenten una concentració de sals més elevada de l’habitual, ja sigui perquè són rics en clorurs o per la proximitat a la costa.

8. Els matolls de les rambles mediterrànies eixutes pràcticament durant tot l’any, on dominen els perennifolis com el baladrar (Rubo-Nerietum oleandri) i l’alocar (Vitex agnus-castus).

FUNCIONALITAT, AVANTATGES I PROBLEMÀTICA DELS BOSCOS DE RIBERA El 1995 Bara i Manyé parlava de les comunitats riberals i demostrava el seu notable interès ecològic i social. Afirmava que “els rius, aparentment simples xarxes de drenatge de les aigües superficials vers el mar, juntament amb les comunitats vegetals riberals que els són pròpies, són part integrant del sistema de regulació del cicle de l’aigua”. Els boscos de ribera, des d’un punt de vista ecològic i social, esdevenen altament necessaris:

66 XXXVI RONDA VALLESANA

a) Són una peça fonamental en la recàrrega de les aigües subterrànies i en l’estabilització del flux superficial. b) En cas de pluges abundants retarden l’augment del cabal dels rius, i quan arriben les riuades en redueixen l’impacte sobre les ribes. c) Protegeixen i estabilitzen els marges dels rius. d) Milloren molt els paràmetres fisicoquímics i la qualitat ecològica de l’aigua (disminució dels nivells d’eutròfia contaminant i de la temperatura de l’aigua, i increment de l’oxigen dissolt i de la diversitat de microorganismes aquàtics. e) Són l’hàbitat habitual de nombroses espècies animals (lloc d’alimentació, de refugi i de reproducció). f) Constitueixen corredors biològics vitals que permeten connectar poblacions animals i evitar el seu nefast aïllament.

Malgrat això, hi ha un seguit de factors que cada vegada poden fer més difícil la regeneració natural i espontània de les comunitats riberals. Així que podem assenyalar-ne alguns: a) L’ús i l’abús de l’espai per la presència humana. b) Les tales forestals massives. c) Els incendis. d) L’ocupació progressiva, en moltes zones, de les ribes dels rius per a espai agrícola. e) El sobrepasturatge, sobretot de cabres i ovelles, que eliminen els nous plançons d’arbres i la massa vegetal arbustiva i herbàcia. f) La construcció d’esculleres, embassaments i canalitzacions dels rius que o bé impedeixen el creixement natural del bosc de ribera, o bé eliminen algunes de les seves comunitats vegetals pròpies. g) L’extracció d’àrids o la transformació de les riberes fluvials en lloc d’abocaments incontrolats.

XXXVI RONDA VALLESANA 67

Canyes (Arundo donax) i canyís (Phragmites australis) al Parc Fluvial del Besòs. Autora: Laura Palau.

Alguns d’aquests problemes es manifesten al tram final del riu Besòs. Per exemple, el ciment ha anat asfixiant el riu i les riuades, que antigament donaven riquesa a l’activitat agrària de les planes al·luvials amb la descàrrega de sediments, etc., són avui dia un veritable problema en alguns trams del riu.

LA VEGETACIÓ DE RIBERA AL TRAM FINAL DEL RIU BESÒS Al riu Besòs hi trobem una gran varietat d’hàbitats i comunitats. Per exemple al riu Congost, un afluent seu, hi ha hàbitats d’interès comunitari i hàbitats d’interès comunitari prioritari regulats per la Directiva Hàbitats (92/43/CEE): - 32601 Rius de terra baixa i de la muntanya mitjana amb vegetació immersa o parcialment flotant (Ranunculion fluitantis i Callitricho-Batrachion).

- 3270 Rius amb vores llotoses colonitzades per herbassars nitròfils del “Chenopodionrubri” i del “Bidention”.

1

Els números indiquen el codi d’identificació.

68 XXXVI RONDA VALLESANA

- 3280 Rius mediterranis permanents, amb gespes nitròfiles del “PaspaloAgrostidion” orlades d’àlbers i salzes.

- 6430 Herbassars higròfils, tant de marges i vorades com de l’alta muntanya.

- 91E0 Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion).

- 92A0 Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera.

- 9340 Alzinars i carrascars.

- 9540 Pinedes mediterrànies.

A la mateixa ribera del torrent de Reixac, un afluent del Besòs, les espècies més habituals són les vernedes, les avellanoses, les gatelledes i les omedes. El treball de Montserrat (1955-64) reporta poc més d’un centenar de tàxons2 amb la indicació específica de Reixac, tot incloent-hi les referències publicades anteriorment per Bolòs et al. (1950), en els quals les cites encara són més nombroses. Tanmateix, aquests autors, en els seus treballs, quan es tracta d’una presència remarcable solen fer comentaris més amplis i sovint concreten. Un dels indrets més singulars i citats és la Font dels Caçadors, d’on Montserrat (1955-64) n’indica, per exemple, el miosotis (Myosotis arvensis), l’auró blanc (Acer campestre), el trèmol (Populus tremula), el vern (Alnus glutinosa), el pèl de moix (Ranunculus parviflorus), Odontites serotina, el gerani sanguini (Geranium sanguineum), la tarongina (Melissa officinalis) i Bupleurum junceum. Tot i això, un dels tàxons més significatius de la vall i de més importància biogeogràfica i paisatgística és el vern, on Bolòs et al. (1950) la consideren molt rellevant. Aquest arbre és molt exigent en humitat edàfica, necessita aigua corrent o nivell freàtic molt alt. Una de les plantes més emblemàtiques per la bellesa de les flors és l’òlbia (Lavatera olbia), que BOLÒS et al. (1950) diuen que han vist al torrent de l’Obaga de Vallençana, abundant, 200 metres, i al fondal del barranc més amunt de la Font dels Caçadors de Reixac, abundant entre 200 i 300 metres.

2 Nom que hom dóna a cada entitat taxonòmica (grup d’organismes emparentats) reconeguda pels codis internacionals de nomenclatura botànica, zoològica i bacteriològica.

En una classificació donada al grup se li assigna un nom en llatí, una descripció si és una espècie i un tipus.

XXXVI RONDA VALLESANA 69

Òlbia “Lavatera olbia”.

Per altra banda, a Sant Fost, al redós de Can Canyelles, algunes de les plantes que s’hi observen són salzes, àlbers (Populus alba), verns, canyís (Phragmites sp.) i boga (Typha sp.).

Finalment, a la plana del Besòs hi ha comunitats ben diferents, tant per la humitat edàfica normalment elevada, com per la influència de les activitats humanes i la presència de ramats que han donat lloc a sòls més o menys rics en compostos nitrogenats; hi ha alguns arbres caducifolis, com el gatell o l’om. Hi dominen comunitats herbàcies de caràcter ruderal i nitròfil i comunitats higròfiles en relació amb la humitat edàfica.

Ran del curs d’aigua s’ha establert un conjunt de comunitats higròfiles on abunden plantes al·lòctones.

Boada Juncà, Martí; Marlès Magre, Jaume; Sànchez Mateo, Sònia Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals Universitat Autònoma de Barcelona

70 XXXVI RONDA VALLESANA

BIBLIOGRAFIA - BARA, A. (1995). «Boscos de ribera del camp de Tarragona i Gaià, les comunitats riberals» Kesse, revista del Cercle d’Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona, Segona Època, núm. 18, Tarragona, desembre de 1995, pàg. 10-13.

- BOADA, M.; SÀNCHEZ, S., «Algunas manifestaciones del Cambio Global en los cauces», en Paisea: revista de paisajismo, 8, 2009.

- BOADA, M.; MANEJA, R. (eds.). El Agua y la vida. Autora: Sànchez, S. «Vegetación de los ríos europeos», Amazon, 2013, pàg. 131-134.

- BOADA, M., MAYO, S.; MANEJA, R. (eds.). «Els sistemes socioecològics de la conca de la Tordera». Barcelona, Institució Catalana d’Història Natural, 2008, pàg. 541.

- BOLÒS, A. DE, BOLÒS, O. De (1950): «Vegetación de las Comarcas Barcelonesas». Barcelona: Instituto Español de Estudios Mediterráneos. pàg.

579.

- MARLÈS, J. (2003). «Els oms de l’albereda de Santes Creus. Una victòria contra la grafiosi?» a la revista número 7 de La Resclosa, publicada pel Centre d’estudis del Gaià. Institut Ramon Muntaner (IRMU). (Pàgines 5-51).

- MONTSERRAT, P. (1955-64): «Flora de la Cordillera Litoral Catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera)», dins Collectanea Botanica, 4(3): 351-398; 5(1): 1-86; 5(2): 297-351; 5(3): 613-657; 6(1-2): 1-48; 6(3): 387-453. [Edició en un sol volum el 1968, 425 pàgines. Mataró: Caja de Ahorros de Mataró].

- PANAREDA, J.; BOCCIO, M. (2009). «Visió geobotànica de la vall de Reixac (Montcada, serralada litoral catalana». I Trobada d’Estudiosos dels Parcs de la Serralada Litoral Central. V Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona, pàg. 193-200.

- PIÉ, G.; SÀNCHEZ, S.; BOADA, M., «Caracterització de noves poblacions de falguera reial (Osmunda regalis) al Montseny (Catalunya) i proposta d’ús d’aquesta espècie com a indicador de sistemes fluvials», en Acta Botanica Barcinonensia, 2009, 52:115-124.

XXXVI RONDA VALLESANA 71

- ROLLÁN, A. (2000). «Biodiversitat del riu Besòs a Sant Fost». Campsentelles, núm. 5. Centre d’Estudis Santfostencs Amics de Cabanyes.

- SÀNCHEZ, S., «La vegetació de ribera com a bioindicador per al monitoratge de conques fluvials. El cas de la conca de la Tordera». Director: Martí Boada. Memoria de investigación. Doctorado en Ciencias Ambientales. Universidad Autónoma de Barcelona, 2005.

- TABACCHI, E.; CORRELL, D. L.; HAUER, R.; PINAY, G.; PLANTY-TABACCHI, A. M.; WISSMAR, R. C., «Development, maintenance and role of riparian vegetation in the river landscape», en Freshwater Biology, 1998, 40(3):497-516.

72 XXXVI RONDA VALLESANA

ELS OCELLS DE RIBERA 1. INTRODUCCIÓ Els boscos de ribera són unes formacions forestals que se situen allà on hi ha un curs fluvial o bé l’aigua subterrània es troba a poca profunditat i, per tant, les arrels poden disposar d’aquesta aigua. En general la disposició d’aquests boscos al territori és en forma de franges estretes i allargassades, tot seguint els cursos fluvials. Tanmateix, hom pot també trobar aquestes formacions vorejant estanys, basses i fonts o bé a la cua dels embassaments, on la profunditat encara no és gaire elevada i per tant els arbres poden arrelar. Quan els boscos de ribera segueixen clarament un curs fluvial (riu, riera...) es pot parlar aleshores de boscos en galeria, atès que formen una veritable estructura que recorda una mena de túnel on la frondositat del bosc crea uns ambients força ombrívols.

En funció del nivell superficial de l’aigua subterrània es poden definir diverses tipologies de boscos de ribera que anirien des de les vernedes i gatelledes a les zones amb més disponibilitat de recursos hídrics, dominades pel vern (Alnus glutinosa) i el gatell (Salix atrocinerea), a les omedes –dominades per l’om (Ulmus minor), que se situen allà on no sempre hi ha presència d’aigua i que per tant tolerarien una certa sequera a l’època estival–.

Dissortadament aquests boscos de ribera han estat molt malmesos i modificats per l’home, atès que són zones molt productives i sovint aquestes masses forestals s’han vist substituïdes per àrees de pastura, conreus o bé plantacions d’arbres de creixement ràpid com ara pollancres o plàtans.

2. LES COMUNITATS FLUVIALS Atès que pràcticament les estructures dels boscos de ribera estan lligades als corrents fluvials hom pot fer una classificació de les comunitats en funció de la seva posició en les conques fluvials. Aquesta posició marcarà les característiques del bosc de ribera en funció dels processos que es donin a la conca, complementat amb els condicionants del mateix riu com ara substrat, velocitat del corrent i dinàmica temporal. No hi ha dubte que la tipologia i estructura del bosc de ribera marcarà les comunitats d’organismes que s’hi donin, entre ells la dels ocells. En aquest punt cal remarcar que moltes de les espècies d’aus que es troben als boscos de ribera es poden considerar com a indicadors biològics de l’estat del medi i de la qualitat de l’aigua. Molts estudis científics apuntalen aquest fet ja XXXVI RONDA VALLESANA 73

que els ocells són molt exigents a l’hora d’escollir un hàbitat ja que han de trobar una bona disponibilitat de recursos per ser-hi presents. La seva mobilitat els permet moure’s entre comunitats si no se satisfan les seves necessitats. Com que els ocells se situen a les parts més elevades de la cadena tròfica (la piràmide alimentària), poden fer d’indicadors de tota la comunitat d’organismes situada per sota d’ells.

2.1. LES COMUNITATS DELS RIUS DE CAPÇALERA DE CONCA Les capçaleres de conca corresponen a les zones més elevades dels rius, allà on neixen o bé es formen els afluents. Són rius amb un elevat pendent i en conseqüència la velocitat de l’aigua és elevada. En aquest sentit, les comunitats que s’hi troben estan adaptades als forts corrents. Està clar que a casa nostra no serà el mateix un riu de la Serralada Litoral o Prelitoral (Tordera, Cardener...) que els que se situen a la zona del Pirineu amb, per exemple, temperatures molt baixes durant tot l’any. Aquest i d’altres factors condicionaran, per tant, les comunitats forestals. Els rius pirinencs en capçalera pràcticament no formen masses forestals i més endavant circulen per boscos més o menys formats que no estan condicionats per la presència d’aigua. Seria el cas d’un riu pirinenc que durant el seu recorregut travessés boscos de pi negre. En aquests indrets hi trobaríem la merla d’aigua (Cinclus cinclus) que hi faria niu i es trobaria abundantment durant la primavera i estiu, mentre que a la temporada de tardor/hivern es desplaçaria riu avall on la rigorositat del clima és menor. A Catalunya les poblacions de merla d’aigua es troben a la zona del Pirineu i Prepirineu i l’atles dels ocells hivernants confirma que durant l’hivern no es troben als trams dels rius on s’ha reproduït, sinó en trams més baixos. Es tracta d’una espècie que es manté estable a Catalunya i la seva població es calcula, segons el SIOC (Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya), en una forquilla d’entre 2.000 i 4.000 individus.

2.2. LES COMUNITATS DELS RIUS DE MUNTANYA A mesura que els rius van circulant de la capçalera cap a zones més baixes, es van nodrint de les aigües de torrents i rierols i aleshores la seva amplada i cabal augmenta. Aquí encara la velocitat és ràpida i les aigües són fredes. Malgrat que en aquestes zones el curs fluvial transporta més nutrients i materials en suspensió, encara no desenvolupen veritables boscos de ribera. És aquí on hom trobaria el depredador més important, la truita (Salmo trutta). Les comunitats d’ocells en aquests trams la componen algunes espècies com ara les cueretes torrenteres (Motacilla cinerea) que troben a Catalunya les seves màximes densitats al terç nord, exceptuant-ne la zona del litoral i les planes de l’Alt i Baix Empordà. Per

74 XXXVI RONDA VALLESANA

Cuereta torrentera (Motacilla cinerea)

tant se la pot registrar des de pràcticament els 100 metres fins gairebé els 2.600. Durant l’hivern algunes poblacions es traslladen cap a cotes més baixes i en aquell moment se la pot trobar per tot el territori català.

El contingent poblacional de l’espècie a Catalunya es situa entre 9.000 i 19.000 individus i la tendència, tot i que marca una lleugera davallada els darrers anys, és estable.

2.3. LES COMUNITATS DEL TRAM MITJÀ En aquests trams la temperatura dels rius no és tan variable com a les zones de muntanya i en cap cas tan extrema. Són àrees amb més nutrients i és aquí on comença l’activitat transformadora per part de l’home en forma de contaminació per aigües negres, canalitzacions, presència d’embassaments i per tant canvis en els cabals, extracció d’aigües, àrids...

Com que la velocitat de l’aigua no és tan elevada ara es comencen a desenvolupar els boscos de ribera i les comunitats d’ocells augmenten a redós d’aquests boscos. Aquí l’ocell característic és l’oriol (Oriolus oriolus) un passeriforme caracteritzat pel seu color groc llampant (els mascles) i el seu cant característic que dóna nom a l’espècie. Aquesta espècie migradora està ben representada a Catalunya ja que la trobem distribuïda per tot el territori des del nivell del mar fins a pràcticament els 1.600 metres d’alçada. A banda dels boscos de ribera, a l’oriol se’l troba també en boscos caducifolis així com als fruiterars. Segons la base de dades del SIOC, es calcula que al territori català la població se situa entre 45.000 i 70.000 individus i la tendència és estable. Malgrat tot, es tracta d’una espècie protegida.

XXXVI RONDA VALLESANA 75

En aquests trams també es troba l’ocell fluvial per excel·lència, el blauet (Alcedo atthis). Aquesta inconfusible au, que fa servir talussos sorrencs per fer-hi el niu, té una absoluta dependència d’aquest medi quant a obtenció de recursos i àrea de nidificació. Sovint, la presència o absència d’aquesta espècie, i la seva abundància, es fan servir com a indicació de la qualitat de l’aigua i l’hàbitat d’un riu. La distribució del blauet a casa nostra està clarament marcada per la distribució de la xarxa fluvial.

2.4. LES COMUNITATS DEL TRAM INFERIOR La part més baixa dels rius és de les més degradades per causa de la contaminació, de l’establiment dels habitatges humans i de l’ús dels recursos que es fa aigües amunt. Sovint a les parts baixes els rius porten molt poca aigua i en segons quines regions aquests resten secs durant l’estiu.

Si el riu porta un cabal important d’aigua (el cas de l’Ebre a Catalunya) podem trobar-hi alguns boscos de ribera que si no han estat alterats poden tenir una potència significativa. És important aquí la presència d’illes per l’acumulació de sediments, i la possibilitat que en aquestes es pugui desenvolupar un veritable bosc de ribera. En tenim dos exemples a les terreres Gironines: l’illa de Canet, al Ter, i l’illa de Caramany, al Fluvià. En aquests dos casos es tracta de zones protegides per la legislació nacional i internacional i ambdues acullen comunitats de martinets de nit (Nycticorax nycticorax) i esplugabous (Bubulcus ibis). Aquestes dues espècies són colonials, pertanyen al mateix ordre (Ciconiformes) i a la mateixa família (Ardeidae, ardeids) i sovint estableixen àrees de nidificació comunes com és el cas de les Illes Medes (Baix Empordà), on ambdues espècies comparteixen els mateixos arbres per bastir el niu. L’única diferència entre elles és que el martinet de nit, com el seu nom indica, és d’hàbits crepusculars i nocturns, és a dir, la seva màxima activitat es produeix als vespres i a primera hora del matí, mentre que l’esplugabous és totalment diürn. La població catalana d’esplugabous és molt més nombrosa que la de martinet de nit, ja que la primera disposa d’entre 10.000 i 14.000 individus, mentre que la segona es calcula entre Blauet (Alcedo atthis).

1.600 i 2.000. Ambdues espècies, Autor: César Fernández González

76 XXXVI RONDA VALLESANA

però, estan protegides per la legislació nacional i internacional. Tant l’esplugabous com el martinet de nit es troben amb màximes densitats a les zones humides catalanes, principalment a la zona del Delta de l’Ebre i l’Empordà, tot i que també es registren individus a la plana de Lleida, estretament vinculades al Segre. A l’hivern els esplugabous fan moviMartinet de nit (Nycticorax nycticorax), espècie present a les ments cap a l’interior i zones humides litorals i als trams baixos dels rius. és més fàcil contactar-los Autor: Carles Barriocanal fora de les zones humides on es reprodueixen. Per la seva banda, el martinet de nit és una espècie migradora que durant l’hivern se situa als territoris del sud de la península Ibèrica i alguns marxen cap a l’Àfrica subsahariana, tot i que encara no es té plena certesa d’aquests moviments.

3. CONCLUSIONS Com hem vist, esmentar les comunitats d’aus dels boscos de ribera significa fer una zonificació dels cursos fluvials en funció de l’alçada, el principal factor que defineix alguns dels paràmetres del riu com ara la temperatura o la velocitat de l’aigua. Allà on la velocitat davalla i el riu s’eixampla per la presència d’un seguit de rieres tributàries, és més fàcil trobar els boscos de ribera. Aquests boscos, per la seva estructura i composició són dels més interessants pel que fa a riquesa d’ocells. A tall d’exemple s’han mostrat algunes de les espècies més representatives de cada un dels trams en què a grans trets es poden dividir els cursos fluvials; ha estat només una petita aproximació a l’immens univers que representen aquestes comunitats aquàtiques pel que fa a la fauna vertebrada.

Carles Barriocanal ICTA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental) Universitat Autònoma de Barcelona

XXXVI RONDA VALLESANA 77

Tram inferior del riu Besòs. S’hi pot observar la vegetació de ribera i les aus que n’aprofiten els nutrients. Autor: Ferran Marcos

BIBLIOGRAFIA - Boada, M., Mayo, S. i Maneja, R. (eds.). (2008) Els Sistemes Socioecològics de la Conca de la Tordera. Institució Catalana d’Història Natural. Barcelona.

- Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. i Herrando, S. (eds.). (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions. Barcelona.

- Herrando, S., Brotons, L., Estrada, J., Guallar, S. i Anton, M. (eds.) (2011) Atles dels Ocells Hivernants de Catalunya. 2006-2009. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions. Barcelona.

- ICO (2015) SIOC (Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya. ICO, Barcelona. (http://www.sioc.cat).

- Panareda, J.M. (1996) Resum de geografia física de Catalunya. Editorial Eumo.Vic. - Terradas, J., Prat, N.,Escarré, A. i Margalef, R. (1989) Història Natural dels Països Catalans. Volum 14 Sistemes Naturals. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

78 XXXVI RONDA VALLESANA

ESGLÉSIA DE SANT PERE DE REIXAC MONTCADA I REIXAC (VALLÈS OCCIDENTAL) APUNTS HISTÒRICS La primera notícia de l’església és de l’any 976, tot i que, com a terme amb el nom “Rexaco” apareix l’any 942 i, encara més abans, el 924 se’ns descriu com formant part del terme de Pasturans. Aquest ja tenia en aquells moments un poblament estable i segons que sembla també s’hi havia format un nucli de població. Un document de l’any 970, que correspon a la donació d’unes terres que fa un monjo de nom Ramio al monestir de Sant Cugat del Vallès, indica que són situades “in villa Rexago”.

L’any 992 el prevere Barceló hi jura el testament sacramental sobre l’altar de Sant Joan Baptista, que hi havia a Sant Pere, però com a parròquia no apareix en els documents fins l’any 1028.

Vista general del conjunt des de l’accés. Autor: Josep M. Masagué

XXXVI RONDA VALLESANA 79

Un personatge de nom Ramon va deixar l’any 1036 dos mancusos1 en el testament per a les obres de Sant Pere, “in opera”, que segurament ja eren acabades el 28 de desembre de 1048, data en què va ser consagrada pel bisbe de Barcelona Guislabert.

L’acta d’aquesta consagració és molt sòbria i només s’hi defineixen els límits de la parròquia.

En Bernat Adalbert de Reixac, en fer l’acte de reconeixement l’any 1112 del seu senyor Berenguer de Montcada, li ofereix la meitat de l’església de Reixac. Fet que significaria que Reixac era sota la jurisdicció dels Montcada. Tot i això, l’any 1171, el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, va cedir el domini de l’església a la canònica de Barcelona.

L’any 1344, hi va ser enterrada Alamanda de Reixac, els ossos de la qual foren guardats en un sepulcre de marbre blanc i bellament ornat fins que, durant la guerra del 1936, fou destruït juntament amb els retaules, imatges i bona part de l’edifici.

La parròquia de sant Pere va perdre la independència eclesiàstica l’any 1581, quan el papa Gregori XIII la va unir al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, fins que l’any 1781 el bisbe Climent la convertí en vicaria perpètua i la separà del monestir. Però el 1876 passà a ser una tinença de la parròquia de Montcada com continua essent avui, tot i que entre els anys 1941 i 1974, en va ser independent.

Absis de la nau de tramuntana amb el tancament de vidre de seguretat per guardar la imatge de la verge.

Autor: Josep M. Masagué

1 El mancús fou una moneda generalment d’or, però també de plata, relativament corrent en la Baixa Edat Mitjana. El seu origen ve dels anglosaxons, que prengueren el nom de la forma en què es batia, “quasi manu-cusi” “com encunyats amb les mans”.

80 XXXVI RONDA VALLESANA

Finestra paredada per l’ampliació del campanar, situada al primer tram de la nau de migjorn. Part de la finestra se situa dins l’arrencada de la volta. La part de volta que s’ha deixat amb la pedra vista és d’època romànica. Autor: Josep M. Masagué

Al final de la guerra dels Segadors, any 1652, l’església va ser cremada i va ser restaurada al final d’aquell segle XVII. Durant aquestes obres es va construir una capella adossada al campanar, la capella del Roser, i s’amplià el pis de les campanes, de planta octogonal.

Durant la guerra civil espanyola l’església va ser novament cremada i un cop passat el conflicte es va tornar a restaurar. Això va ser l’any 1946 quan es feren les obres retornant l’aspecte a una avui discutida “austeritat original” com ens ho explica mossèn Torres, unes obres que van ser dirigides per l’arquitecte de la Diputació de Barcelona Camil Pallàs. De totes maneres, encara sofrirà una nova intervenció restauradora l’any 1982, aquesta vegada per “retornar a l’antiga configuració romànica descobrint la pedra original de les parets del presbiteri.” Durant aquestes obres va aparèixer una finestra de doble biaix en el primer tram del mur de migdia, de la nau central, que correspon a la part de mur que es comparteix amb la torre del campanar. També es fa el tancament de l’arcada que comunicava la nau central amb la planta baixa del campanar per independitzar-la i poder-la utilitzar de sagristia.

XXXVI RONDA VALLESANA 81

DESCRIPCIÓ ARQUITECTÒNICA L’església de Sant Pere de Reixac és un edifici de dues naus allargades de planta lleugerament trapezoïdal encapçalades cada una per un absis.

L’edifici té una llargada total de 17,25 metres i una amplada de 9,11 metres. Les naus són disposades paral·leles amb els eixos longitudinals orientats en la direcció d’oest-nord-oest a est-sud-est. Però en la descripció, i per simplificar, situarem els diferents elements, no per l’orientació específica, sinó per la banda en general on són situats, d’aquesta manera les naus les tindrem situades, una a la banda de migjorn i l’altra a la de tramuntana i els absis estaran situats a llevant, encara que l’eix de les naus segueixi, tal com he dit, la direcció d’oest-nord-oest a est-sud-est.

Els absis són diferents: el de la nau de migjorn és de planta rectangular i el de la de tramuntana, semicircular. Adossat al mur de migjorn i just a tocar de l’absis hi ha un cos de planta quadrada poc regular, de dimensions força grans, que forma la torre del campanar.

La nau de migjorn és la més gran, té forma lleugerament trapezoïdal amb una amplada de 3,97 m i unes llargades dels murs de 12,24 m, el de migjorn i de 11,77 m, el de tramuntana.

Planta. Autor: Josep M. Masagué

82 XXXVI RONDA VALLESANA

Interior de la nau de migjorn mirant a ponent. Les grans arcades van ser obertes per comunicar totes dues naus. Entre les arcades s’hi pot observar l’arrencada amb l’encanyissat de la volta anterior.

Autor: Josep M. Masagué

Interiorment, la nau és compartimentada en dos trams molt desiguals, separats mitjançant un arc toral que descansa en una pilastra al costat de migjorn i sobre una mènsula al de tramuntana. En aquest costat hi devien substituir la pilastra per la mènsula quan van obrir l’arcada de comunicació de les dues naus. La tramada del costat de llevant, la que correspon a la banda de l’absis o presbiteri, és la més curta, mesura 2,52 m, i la de la part de ponent, 8,92 m. Les cobertes d’aquests trams són diferents: la del tram de llevant és una volta de canó seguit de mig punt, amb les zones de les arrencades, fins a un quart del desenvolupament de l’arc, fet de pedra i la zona superior arrebossada; la del tram de ponent, és una volta rebaixada feta de rajola i completament arrebossada.

En aquest últim cas es pot observar, de tota manera i a un nivell inferior d’on surt la volta actual, l’arrencada d’una volta de pedra anterior, amb les empremtes de l’encanyissat que va fer de cintra, en el mur de tramuntana de la nau de migjorn.

XXXVI RONDA VALLESANA 83

La nau de tramuntana és força més estreta, que s’accentua amb la llargada, i té una forma lleugerament romboïdal. L’amplada mitjana d’aquesta nau és de 2,80 m i la llargada de 12,27 m, mesurat pel mur comú amb la nau de migjorn i de 12,33 m pel del mur de tramuntana.

La nau és interiorment compartimentada en tres trams desiguals, el de llevant té una llargada mitjana de 5,85 m, el del mig, de 3,74 m i el del costat de ponent, té una llargada mitjana 1,95 m. La separació de les tramades és mitNau de tramuntana, a primer terme un dels arcs rampants que suporten la coberta de bigues. Autor: Josep M. Masagué jançant dos arcs re2 baixats rampants que arrenquen de sengles impostes3 i van a parar a una alçada més elevada del mur comú amb la nau de migjorn. Les impostes són suportades per les corresponents pilastres adossades al mur de tramuntana. La coberta d’aquesta nau és un cel ras inclinat fet per quadrats i taules de fusta. El mur de tramuntana presenta unes irregularitats poc usuals en la construcció d’aquests elements, com és el fet de no tenir un gruix uniforme en tota la llargada, sinó que a cada tramada, la gruixària d’aquest mur disminueix d’un extrem a l’altra.

2 Arc rampant o coix o de volta d’escala: arc de dos centres, de radi molt diferent, de la qual cosa en deriva una forma asimètrica de l’intradós, de manera que per una banda recorda un arc peraltat. També es diu d’un arc que té els punts d’arrencada a diferent nivell.

3 Imposta. Peça o filera de peces on arrenca l’arc. Solen tenir una mica de sortint o volada, de funció decorativa, en forma de cornisa.

84 XXXVI RONDA VALLESANA

La nau de migjorn és encapçalada per un absis de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal, el qual és cobert per una volta de canó generada per un arc carpanell4, tot i que s’hauria de considerar que aquest perfil és més aviat una conseqüència d’una lenta deformació per assentament d’un arc de mig punt al llarg del temps.

L’amplada de l’absis és de 3,42 m i té una fondària mitjana de 4,20 m.

Hom va treure el revestiment de pedra dels dos murs laterals deixant a la vista el parament del nucli del mur. L’amplada original d’aquest absis era de 3,00 m.

Nau de migjorn amb l’absis al fons. Hi veiem les diferents modificacions, l’obertura de les arcades, a l’esquerra, l’eliminació L’eliminació d’aquest redel full extern dels murs de l’absis. També hi veiem a la dreta les vestiment és important discordances relacionals entre la volta de l’absis i la del primer tram de la nau. Autor: Josep M. Masagué perquè ens impossibilita conèixer l’aparell del mur. L’aparell dels murs és una dada, entre d’altres, molt important perquè ens dóna una informació bàsica per poder ajustar una possible datació del mur, en el nostre cas, a més a més, si tenim en compte que per la part de fora els murs laterals hi tenen adossats el campanar pel costat de migjorn i l’absis de la nau de tramuntana per aquest altra costat.

L’eliminació d’aquest full ha deixat al descobert el nucli del mur. Aquests murs són constituïts estructuralment per tres fulls, el del mig força més gruixut que els altres dos i és la part resistent o portant, constitueix el nucli el qual és format per una barreja informe de pedra i morter que 4 Arc Carpanell. Arc de forma semblant a una el·lipse i que, per facilitat de traçat, es compon d’un nombre senar d’arcs de circumferència tangents entre ells.

XXXVI RONDA VALLESANA 85

és revestida, exteriorment, pels altres dos fulls.

Aquests són constituïts per un gruix de pedra rodada o còdols que, a més de fer de suport al revestiment d’acabat, fan també d’encofrat per facilitar la pujada del mur. Aquests fulls són construïts segons sistemes establerts pel costum però, com l’aparell del mur, van canviant amb el temps. Aquest canvi és el que ens pot ajudar a determinar una cronologia.

El mur de llevant també va ser modificat en les restauracions sofertes.

La nau de tramuntana és capçada per un absis, de planta ovalada, molt moDetall de la unió entre l’absis romànic i l’absis preromànic.

Hi podem veure clarament com l’absis romànic s’adossa al dificat, té una amplada de preromànic. Autor: Josep M. Masagué 2,82 m i una fondària de 2,30 m, que s’ha interpretat com que fos de planta ultrapassada, o de ferradura, tot i que les modificacions que presenta fan molt difícil poder confirmar que aquesta forma fos intencionada i no el resultat d’un possible replantejament deficient de la planta o de successives manipulacions, posteriors a la seva construcció; la mateixa entrega amb la nau mitjançant un arc toral5, probablement molt posterior, que no té res a veure amb les solucions habituals de l’època. El que sí que podem verificar és que el parament exterior d’aquest absis té unes característiques molt clares que el situen dins l’estil llombard, malgrat hagi desaparegut el fris d’arcuacions cegues de la part superior. Manté el sòcol i les dues faixes o lesenes dels dos extrems, trets bàsics d’aquest estil. Les característiques de l’aparell també s’avenen completament amb la forma de construir d’aquest moment.

5

Arc toral. Cadascun dels quatre arcs sobre els quals descansa una cúpula.

86 XXXVI RONDA VALLESANA

Si examinem la unió dels dos absis per la part de fora podrem comprovar que el mur de l’absis de la nau de tramuntana s’adossa al mur de l’absis de la nau de migjorn, fet que ens indica que ha de ser de construcció posterior.

La volta que cobreix aquest absis sembla molt moderna, de fet és una volta nervada que també podria ser una reconstrucció d’època gòtica, però la forma com va ser resolta presenta forts dubtes sobre la seva cronologia sense poder-la escatar i veure l’estructura interior.

Les dues naus es comuniquen a través de tres arcades que substitueixen el mur que les separava; dues són molt amples i tenen els arcs rebaixats que se separen amb un pilar central; la tercera és força més petita i té arc de mig punt, aquesta se situa a la part de ponent.

L’accés a la capella és pel mur de migjorn, a través d’una porta adovellada d’arc de mig punt, que tot i mantenir l’emplaçament original, és una aportació posterior. És un bonic portal de pedra de gres amb el cantell embellit amb una senzilla motllura que és formada per un bordó

Façana de migjorn de la capella amb portal adovellat i finestra de doble biaix. Potser només en queda de l’època el curtet tram de sobre la porta, la resta és pràcticament refet de nou.

Autor: Josep M. Masagué

XXXVI RONDA VALLESANA 87

de secció circular i un filet agut, que ve a representar una fina columna que ressegueix el cantell interior de l’obertura. Tot i això, la motllura no s’adapta a la curvatura de l’intradós de l’arc d’una manera correcta sinó que ho fa amb una successió de segments rectes corresponents a cada una de les dotze dovelles.

La nau de migjorn s’il·luminava per dues finestres de doble biaix i arc de mig punt situades en el mur de migjorn de les quals, actualment, una és tapada per la construcció del campanar. Els absis també tenen dues finestres cada un; el de migjorn en té una de centrada al mur de llevant i l’altra al mur de migjorn que va ser tapada pel campanar i, posteriorment, oberta d’una manera esbiaixada per poder donar a l’exterior.

L’absis de tramuntana en té una de centrada de doble biaix i una altra al costat de tramuntana, aquesta última és més moderna i és d’un sol biaix.

Els murs exteriors, molt modificats, presenten uns paraments llisos sense cap mena de decoració. Només l’absis de la nau de tramuntana presenta exteriorment una ornamentació que consisteix en un sòcol i dues lese-

Façana de l’absis romànic de la nau de tramuntana i la relació amb l’absis preromànic de la nau de migjorn. El sobrealçament dels absis, en diferents moments, va afectar el possible fris d’arcuacions llombardes i van transformar completament la tipologia de l’absis preromànic. Autor: Josep M. Masagué

88 XXXVI RONDA VALLESANA

nes. Aquestes, situades una a cada extrem de l’absis, parteixen del sòcol i es perden sota una cornisa de biaix dret.

L’absis va ser sobrealçat amb un mur que té dues filades fetes amb la pedra inclinada –opus spicatum– just a sobre de la cornisa.

Els murs d’aquest edifici presenten un aparell molt poc uniforme a causa, principalment, de les moltes modificacions que ha sofert en el transcurs del temps.

Aquest aparell és, en Plantes del campanar. Autor: Josep M. Masagué general, format per pedres sense tocar de mida petita disposades en filades no gaire regulars.

La nau de tramuntana presenta, exteriorment, un aparell fet amb pedres de mida mitjana, disposades en filades horitzontals més uniformes, les de l’absis són força més regulars tant de mida com de disposició.

Les pedres presenten el treball just per deixar més o menys llis el parament del qual formen part i, a la vegada, per mantenir la uniformitat i regularitat de les filades.

CAMPANAR El campanar és una massissa torre prismàtica amb la part baixa de quatre cares i la superior amb vuit. És un cos exempt de tres plantes, les dues primeres són de planta lleugerament trapezoïdal i la tercera és octogonal. Les mesures exteriors de la planta són, 5,52 m en el sentit de l’eix de la nau i 5,61 m en el sentit perpendicular; l’alçada és de 20,50 metres respecte al paviment de l’església.

El campanar sembla edificat en diferents etapes, una primera correspondria a una base de poca alçada, uns 0,63 m, a la part més alta i pràcticament coincident amb el paviment de l’església en la més baixa (ve donat

XXXVI RONDA VALLESANA 89

pel pendent del sòl) que no coincideix amb el cos que té edificat a sobre; la segona, seria aquest cos que té la planta lleugerament trapezoïdal i una alçada 6 m, que s’adossaria a l’església; la tercera consistiria en l’elevació d’un segon cos d’alçada de 5,50 m i de planta pràcticament quadrada i s’acabaria amb l’ampliació d’un últim cos de planta octogonal i una alçada de 9,00 m.

Tanmateix hem de considerar el fet poc usual d’haver construït aquest campanar totalment exempt, però adossat, sense aprofitar el mur de l’església, que hem de donar per fet que ja era construïda ja que el campanar li tapa una finestra. El campanar va estar comunicat directament amb l’església mitjançant una arcada que va ser paredada en les últimes restauracions per transformar la capella en sagristia.

Vista de llevant de la massissa torre del campanar, en què destaquen el petit desplaçament entre la planta baixa i la planta del pis i també la unió amb l’absis preromànic. Mirant en detall s’hi pot observar, molt transformades, les línies de les dues aigües del cos de l’absis. Autor: Josep M. Masagué

L’accés a les diferents plantes del campanar es realitza d’una forma força curiosa, els esglaons s’encasten en el gruix dels murs de manera que a mida que puja l’escala el gruix del mur disminueix el que ocupa l’àmbit de l’escala.

90 XXXVI RONDA VALLESANA

Aquest campanar té una finestra a la primera planta i quatre a la tercera; a la segona planta només hi té quatre petites obertures o espitlleres. Les finestres de la planta tercera són grans finestrals, allargats i amb arc de mig punt que se situen a les cares que es corresponen amb les de les dues plantes inferiors. La de la primera planta és una finestra de doble biaix i d’arc de mig punt que s’obre al mur que dóna a sud-sud-oest.

Els murs exteriors són ornats amb un joc de cornises de maó; una se situa a l’alçada Façana sud-sud-oest. Autor: Josep M. Masagué de l’ampit de les finestres de la planta tercera; és molt senzilla, formada per dos gruixos de rajola esglaonats, dels quals el superior té una secció d’un quart de bossell6 invers. La torre es rematada per una cornisa més complexa formada per una senzilla cornisa de dos gruixos de rajola esglaonada situada prop de la cornisa que remata la torre i amb la qual forma un conjunt formal.

La cornisa d’acabament és constituïda per diferents gruixos de rajola esglaonats, entre les quals hi ha una filada de rajoles aplantillades, posades a sardinell7, que formen un cavet8 seguit.

CRONOLOGIA En l’anàlisi d’aquest edifici hom observa diverses etapes constructives que són determinades per la mateixa estructura. La part més antiga és localitzada a la capçalera de la nau de migjorn, que per les característiques de l’aparell i també per la tipologia de la planta podria ser datat 6

Bossell. Motllura rodona que generalment forma part dels basaments de les columnes.

7 Sardinell. Sèrie de maons posats de cantell formant una vorada, l’acabament d’una paret, etc.

8

Cavet. Motllura còncava la secció de la qual és un quart de cercle.

XXXVI RONDA VALLESANA 91

com una construcció de final del segle X. Les naus podrien correspondre a diferents ampliacions i reconstruccions fetes en diferents moments entre el segle XI o potser de principi del segle XII. La nau de tramuntana podria substituirne una d’anterior, força més curta, de la qual en queda una banqueta i part del mur que és a continuació de l’absis. L’absis d’aquesta nau és una construcció de mitjan segle XI d’estil llombard. Amb tot, aquest absis va ser modificat quan va ser sobrealçat, moment en què segurament es va eliminar el possible fris d’arcuacions que devia coronar-lo i hi van deixar una senzilla cornisa que fa un biaix invertit.

Façana nord-nord-est. Autor: Josep M. Masagué

Hom data la part baixa del campanar com obra del segle XI-XII, tot i que no hi ha prou dades per confirmar-ho. De tota manera, l’anàlisi de la relació amb l’edifici de l’església ens inclina a pensar en dates posteriors a aquests segles. La part octogonal ja és una obra dins el moviment del barroc.

Josep M. Masagué i Torné

Façana est-sud-est. Autor: Josep M. Masagué

92 XXXVI RONDA VALLESANA

Secció transversal de l’església i façana oest-nord-oest. Autor: Josep M. Masagué

Secció transversal. Autor: Josep M. Masagué

XXXVI RONDA VALLESANA 93

BIBLIOGRAFIA - Alcàzar, Duran, Huntingford, 1992: ALCÀZAR, Jaume, DURAN, Mercè, HUNTINGFORD, Elisabet. “El poblament de Reixac als segles X i XI”.

Montcada i Reixac: Ajuntament. 1992, pàg.46-53.

- Casades, 1932: CASADES i GRAMATGES, Pelegrí. “Campanar de l’església de St. Pere de Reixac”, a butlletí del CEC, vol. XLII. Barcelona.

- Masagué, 1991: MASAGUÉ i TORNÉ, Josep M. “Sant Pere de Reixac.

Arquitectura”, dins, “Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, el Vallès Oriental”. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. 1991, pàg.127.

- Pallàs, 1958: PALLÀS i ARISSA, Camil. “Conservación de monumentos” a “San Jorge”, núm. 30 p.13 - Pallàs, 1961: PALLÀS i ARISSA, Camil. “Actividades del servicio de conservación de monumentos” a “San Jorge”, núm. 43 p.27 - Rius, 1945-47: RIUS I SERRA, Josep. “El cartulario de Sant Cugat del Vallès”, vol. I, II i III. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, vols I, II i III, docs.

- Torres, 1996: TORRES, Josep M. “Sant Pere de Reixac. Montcada i Reixac.

Vallès Occidental”. Moncada i Reixac: Parròquies de Sta. Engràcia i St. Pere de Reixac.

- Ubach, 1931: UBACH, Francesc. “Sant Pere de Rexach”, dins “Arxiu.

Butlletí del Centre Ex. de Terrassa”, nº 70 any XIII març-abril 1931. Terrassa: Centre Excursionista de Terrassa. p.114-118.

- Vall, 1976: VALL i RIMBLES, Ramon. “Sant Llorenç de Fontcalçada i les esglésies d’absis de ferradura”. Sabadell: l’autor, pàg. 15 i 23.

- Vall, 1991: VALL i RIMBLES, Ramon. “Sant Pere de Reixac. Història”, dins, “Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, el Vallès Oriental”.

Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. 1991, p. 126.

94 XXXVI RONDA VALLESANA

APROXIMACIÓ A L’ACTIVITAT RITUAL als poblats ibèrics de les Maleses i del Puig Castellar A la plana del Vallès i a les serralades que l’envolten trobem, a tocar de la ciutat de Barcelona, dos jaciments arqueològics que ens aporten tot un seguit d’informació que ens ajudarà a entendre aspectes relacionats amb la vida i la religiositat dels seus habitants.

Les Maleses, entre Montcada i Reixac i Sant Fost de Campsentelles, i el poblat del Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, seran els protagonistes d’aquest relat.

Començarem dient que al Vallès, i concretament a la Laietània, l’hàbitat va passar per una interessant evolució. Durant l’edat del bronze final i la primera edat del ferro les persones vivien en coves, també en cabanes associades a sitges per emmagatzemar les produccions agrícoles1 o en petites agrupacions de cases sense organització urbanística. Els petits grups familiars es trobaven subjectes a una economia de subsistència en què s’havia de passar d’un lloc a l’altre per buscar noves terres productives per tal de deixar descansar les ja treballades.

A poc a poc aquests grups humans buscaran nous espais d’hàbitat als cims de les muntanyes. Amb aquests nous emplaçaments aconseguien una millor protecció i visualització de l’entorn i de les vies de comunicació lligades als intercanvis comercials amb els pobles del mar, els fenicis.

Plànol de les Maleses. Autora: G. Hidalgo

1 Vegeu l’article “Bosc de can Suari”, Gemma Hernández, XXXIV RONDA VALLESANA. Sabadell 2013, pàg.51-60.

XXXVI RONDA VALLESANA 95

És per això que al Puig Castellar ja es troben materials amb cronologies anteriors a la segona meitat del segle VI aC. A les Maleses no disposem d’importacions amb aquest horitzó cronològic, però sí produccions locals de tradició arcaica, que ens evidencien l’existència d’una ocupació del cim pels volts del s. IV aC. Els abundants forats de pal a la plataforma de roca natural on s’assenta el jaciment ens indiquen la seva relació amb antigues estructures de cabanes. Posteriorment s’aixecarà el poblat.

Aquests poblats aconsegueixen un major grau de desenvolupament durant l’ibèric ple (s. IV i III aC) coincidint amb un important creixement urbanístic.

Seguint la classificació de J. Sanmartí i C. Belarte2, les Maleses es caracteritza per ser un poblat important de caràcter secundari que actua de centre del territori que domina. Per la seva ubicació privilegiada de domini visual de tot el Barcelonès, Maresme i Vallès, desenvolupà la funció de poblat pont entre els poblats costaners i els de l’interior. En el cas del Puig Castellar, estarem davant d’un poblat costaner que desenvoluparia funcions comercials importants.

Les Maleses està sent objecte d’estudi i excavació des de l’any 2000. Els resultats aconseguits proporcionen dades sobre aspectes desconeguts fins ara en poblats similars, que o bé no han estat excavats en extensió o no se n’han publicat els resultats, com és el cas del turó d’en Boscà (Badalona).

Tant les Maleses com el Puig Castellar estan envoltats per una fortificació de protecció però no de caràcter monumental. Les dimensions d’aquestes fortificacions estaven en relació amb el poder i el prestigi del grup dirigent del poblat.

Plànol del Puig Castellar. Autors: J. Sanmartí i J. Santacana, 2005

2 SANMARTÍ, J i BELARTE, C.: “Urbanización y desarrollo de estructuras estatales en la costa catalana (siglos VII-III aC)” Entre celtas e íberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania. Mesa Redonda. Casa de Veláz-quez y UA Madrid, enero 1998, Madrid 2001, pàg.161-270.

96 XXXVI RONDA VALLESANA

Els habitants d’aquests poblats viuen dins d’una estructura social molt jerarquitzada: un grup familiar ostenta el poder aristocràtic i la resta de la població es dedica a tasques productives específiques, tals com l’artesanat i la producció d’aliments, i tasques agrícoles i ramaderes.

L’elit o grup aristocràtic controlaria el territori que l’envoltava i les relacions comercials. Una mostra de l’existència d’aquestes famílies distingides la trobem a les Maleses, a l’extrem nord, on hi ha una casa situada en el punt de màxima visibilitat sobre l’entorn i millor defensa natural.

Aquest habitatge ens ofereix un gran nombre de dependències, fins a divuit. Crida l’atenció l’espai circular de reunió amb una pilastra circular central, del qual de moment no n’hem trobat altres de paral·lels en l’àrea de la Laietània. La llar que es va documentar sota la pilastra esmentada ens condueix cap a la interpretació d’una àrea de recepció centralitzada al voltant de la qual s’articulen els diferents espais, entre els quals es localitzen magatzems, àrea culinària, estances per al repòs, reunió i servei. És interessant d’assenyalar que a l’entrada es troba una habitació, la núm. 18, que no té comunicació amb l’interior de la casa i que podria haver acollit la persona encarregada de vigilar l’accés en aquest habitatge privilegiat. Els materials destacats i que són sinònims de prestigi o d’elit són una llàntia de vernís negre de Campaniana A del Taller de Roses, localitzada a l’àmbit 17; una fíbula anular hispànica amb bronze; una arracada també de bronze, laminada en or pur, sense cap tipus d’aliatge; una fracció de dracma emporità en plata (tatermonion); la nansa en bronze d’un braser i el conjunt de set vasets rituals.

També al Puig Castellar, a l’àrea més elevada, es troben importants habitacions envoltades per altres de més senzilles, disposades en forma radial i tancades per un mur perimetral. Dins dels materials de prestigi d’aquest jaciment destacarem l’esperó de bronze d’un guerrer a cavall, objectes d’adorn de les vestimentes i el capfoguer de ferro decorat amb els caps de cabrit.

Capfoguer localitzat al Puig Castellar.

Autors: J. Sanmartí i J. Santacana, 2005

XXXVI RONDA VALLESANA 97

En referència a la producció artesanal, el treball metal·lúrgic està molt ben documentat a les Maleses: la casa del ferrer ens ofereix tot el procés que se seguia en l’elaboració o reparació de les diferents peces i a la vegada ens mostra un element constructiu singular com és una canalització que aprofita el pas de l’aire per tal d’oxigenar, sense necessitat de l’acció humana, una àrea de combustió on les peces de ferro agafarien temperatura abans de ser traslladades al forn de forja. El forn de reducció, l’enclusa, la fornal i la gran llar, que actuaria de farga, són els elements que el mestre ferrer i els seus ajudants utilitzarien en aquesta casa.3 La transformació cerealista era una de les activitats bàsiques en la vida d’aquests pobles i es documenta el cultiu del blat, mill i ordi, entre d’altres. Els múltiples molins tan simples com els giratoris utilitzats a la majoria de les cases en són una clara evidència. Ara bé, també hem d’assenyalar que quan localitzem molins giratoris de grans dimensions i que requerien persones especialitzades en la seva fabricació estem davant d’un sistema de producció que deixa de ser simplement per a ús domèstic i possiblement era destinat a un ús col·lectiu o fins i tot comercial. Tot això ens porta a relacionar-ho amb el gran volum d’àmfores que es localitzen a les Maleses i que també devien transportar vi i cervesa, entre altres productes.

A les darreres investigacions portades a terme a les Maleses hem pogut documentar tota una àrea de ritual que ens dóna informació sobre un aspecte de la vida dels seus habitants, que fins ara ens era bastant desconegut.

Les pràctiques religioses formaven part dels rituals de relació social i cohesió de les comunitats ibèriques.

Els grecs ens parlen de les diferents pràctiques rituals realitzades pels ibers. Destaquem els rituals endevinatoris per mitjà de les vísceres, vol de les aus i eclipsis; els rituals propiciatoris entorn de la fertilitat de la terra i el seguiment dels cicles solars i lunars, culte al sol i la lluna; rituals funeraris i rituals d’abandonament, com el que trobem a les Maleses, en el qual dipositen un important nombre d’ofrenes.

3 M. DURÁN, G. HIDALGO i D. MOLY. “ Darreres intervencions al jaciment ibèric de les Maleses : Excavacions i procés de museïtzació” Monte Catano. vol. 15, 2015. Ajuntament de Montcada i Reixac. Montcada i Reixac. pàg.9-32; “La casa del ferrer. Un espai de producció metal·lúrgica al jaciment ibèric de les Maleses. ” Monte Catano. vol. 12, 2011. Ajuntament de Montcada i Reixac. Montcada i Reixac, pàg.9-75.

98 XXXVI RONDA VALLESANA

Recreació axonomètrica i alçat de la casa 30. Autors: Equip d’arquitectes La Magrana

Un conjunt format per la casa 30, un espai annex (E-29) i una zona oberta amb un hemicicle excavat a la roca natural fou protagonista d’un ritual de caràcter privat i un altre de tipus públic, abans de l’abandonament del poblat.

La casa 30 tenia dos pisos. El superior, al qual s’accedia des del carrer central, es destinava a les activitats domèstiques relacionades amb la mòlta del cereal. Al pis inferior, es desenvolupava la transformació del cereal, activitat tèxtil i de ritual. La col·lecció d’objectes dipositats a la casa 30 està formada per olles plenes de cereals, àmfores, gerra i vasets de ritual, un conjunt de pondus i una agulla de teixir, a més d’una important col·lecció de material lític com un molí basàltic circular, allisadors, pedres d’esmolar, destral votiva i maces. Tots ells col·locats al voltant d’una llar de foc centralitzada que podia tenir caràcter sagrat4.

Tots els objectes localitzats, la seva disposició i l’incendi que clarament hem pogut documentar que no va ser producte d’un accident o bé d’una acció violenta, sinó d’una acció intencionada.

4 A. CABRERA. El ritual del sacrificio de animales en la cultura ibérica: una perspectiva arqueológica. Universidad Complutense de Madrid. Madrid, 2010, pàg.123 i s.

XXXVI RONDA VALLESANA 99

Interpretació

4

14

10

2

Materials localitzats a l’interior de la casa 30. Autores: Mercedes Durán i Gemma Hidalgo

Basant-nos en E. A. Llobregat, M. Almagro i T. Mondeo5, pensem en la possibilitat que la casa 30 es tracti d’un santuari gentilici urbà en honor d’un avantpassat heroi d’una família important que podia estar vinculat amb la fundació del poblat o el seu plantejament urbanístic. El foc en l’antiguitat era fonamental i es relacionava amb la seva acció purificadora. L’incendi fou provocat seguint algun tipus de ritual relacionat amb l’abandonament de l’habitatge. Després de l’incendi, la casa no va ser tornada a ocupar, i tot el seu contingut restà al seu interior fins a l’actualitat.

En relació amb la zona annexa a la casa 30, al peu de la gran roca i al costat de l’hemicicle, s’hi practicaven rituals públics en honor als déus o forces de la natura.

5 E. A, LLOBREGAT CONESA, “Le captage des eaux de pluie dans les oppida ibériques du Levant Espagnol “ ‘L’eau et les hommes en Méditerranée et en Mer Noire dans l’Antiquité de l’époque Mycénienne au royaume de Justinien (Actes du Congrès International, Athènes, 20-24 mai, 1988). pàg.439-456, i M. ALMAGRO GORBEA i T. MONEO. “Santuarios urbanos en el mundo ibérico”, Real Academia de la Historia, Madrid 2000. pàg.120.

100 XXXVI RONDA VALLESANA

Vista general de l’espai (E-29) amb l’altar a primer terme i els materials localitzats al seu voltant.

Autores: Mercedes Durán i Gemma Hidalgo

L’espai E-29, que s’uneix per un passadís amb la casa 30, té dos espais, l’un a la part inferior de la gran penya i l’altre és un altar. En aquest mateix espai arriba una canalització tallada a la roca que devia transportar les aigües pluvials procedents del carrer central i que devia tenir una funció purificadora o lustratio de l’àrea de l’altar. L’aigua passava per aquest espai i sortia a l’exterior per un forat al mur de tanca del poblat.

Això impedia la inundació de l’espai en èpoques de pluges. Possiblement les aigües eren aprofitades posteriorment per a d’altres finalitats. És al voltant de l’altar on s’ha trobat una important col·lecció d’ofrenes, algunes d’elles excepcionals, tals com una arracada d’or pur, l’agulla de cabell femenina doblegada, i per tant inutilitzada, en plom i un ganivet de ferro, a més d’una gerra, vasets de ritual i diferents olles i àmfores d’emmagatzemament i transport plenes d’aliments.

Aquest espai es relacionava amb el culte a les pedres sagrades de caràcter ctònic vinculades a la mare terra. Es considerava que aquests afloraments rocosos posaven en contacte l’inframón amb el supramón i es feien ofrenes i libacions per propiciar la fertilitat de la terra. Creiem que

XXXVI RONDA VALLESANA 101

els objectes dipositats com el ganivet podrien pertànyer al cabdill o pater familias, generalment cap gentilici de la comunitat amb funcions sacerdotals i que es devia encarregar dels sacrificis d’animals, tot i que en aquest ritual d’abandonament no els hem documentats.

L’arracada també podia pertànyer al cabdill del poblat que la deixava en ofrena als déus. Sabem per la iconografia escultòrica que aquest tipus de joia la utilitzaven els homes i era un element de prestigi. Generalment es troben a les necròpolis i el fet que a les Maleses es deixi al costat de l’altar com a ofrena també ens fa pensar en la possibilitat que pogués pertànyer al fundador del poblat i per aquesta raó els seus descendents van considerar que, en el moment d’abandonament d’aquesta peça, el millor era que fos oferta als déus de la terra en què durant molt de temps havien viscut.

Els rituals, tant privats com públics, anaven associats a processons, purificacions i pregàries en les quals l’acte del banquet prenia una especial rellevància des de l’ibèric antic i que, com podem observar pels materials localitzats, continuen utilitzant-se a l’ibèric ple.

Totes aquestes ofrenes restaren segellades per un virulent incendi provocat, de la mateixa forma que va succeir a la casa annexa, la número 30.

Creiem que aquest ritual va ser presenciat des de l’hemicicle per la comunitat que habitava el poblat. Aquest espai presenta una sèrie de retalls a la roca natural a mode d’esgraons on poder asseure’s i amb diferents nivells per donar una major acollida. Es disposa a cel obert i permetia no només seguir els rituals davant de la penya sacra, sinó que també s’hi podien desenvolupar funcions administratives i jurídiques.

Un altre aspecte molt important per a la societat ibera era la visualització del sol als equinoccis de primavera i d’estiu per tal de determinar el calendari agrícola. És des d’aquest hemicicle, orientat a l’est, al centre del poblat, on es pot seguir perfectament l’orto solar de primavera, d’estiu i de tardor, raó per la qual l’hemicicle es converteix també en un observatori d’excepció.

Respecte als rituals practicats al Puig Castellar són coneguts els cranis travessats amb un ferro. Devien formar part del ritual dels caps tallats que es va estendre per la Gàl·lia i el nord de Catalunya6. Són caps tallats post 6 VV. AA. “ La pratique des têtes coupées et les dépôts d’armes en Gaule méditerranéenne et dans le nord-est de la Pé-ninsule Ibérique” Des Rites et des Hommes. Collection Archéologie de Montpellier Agglomération. AMA2. Paris, 2011, pàg.113-164.

102 XXXVI RONDA VALLESANA

mortem i que podien provenir de combats o execucions. També se’n troben a Ullastret, tant als espais públics com als privats. El fet de tenir un crani enclavat s’associa amb la seva suspensió a sobre d’un mur per tal d’atemorir els qui passaven per davant.

Ara bé, els caps tallats que es troben representats en relleus o en els murs defensius dels oppida representen els avantpassats o el trofeu del cap dels enemics vençuts? De moment les investigacions7 s’inclinen per acceptar que els cranis amb el clau per penjar són de caràcter exemplaritzant i els relleus tallats Crani enclavat del Puig Castellar. a la pedra de caps amb Autors: J. Sanmartí i J. Santacana, 2005 trets fisonòmics individualitzats potser podrien correspondre a avantpassats importants exposats de forma honorífica tal i com era el costum de les elits guerreres de substrat cèltic.

Respecte als rituals funeraris infantils els trobem ben representats amb sis individus a l’interior de quatre habitatges8. Els fetus i els nounats s’enterraven a l’interior de les cases per considerar-se que no havien viscut prou temps per pertànyer a la comunitat i per tant no podien accedir 7 Ibíd. pàg.142. Sabem per Estrabó i Diodor que els guerrers celtes tenien el costum de tallar els caps dels seus enemics al camp de batalla, els penjaven al coll del seu cavall i els exposaven a l’entrada de les seves cases.

8 C. FERRER i A. RIGO. Puig Castellar. Els Ibers a Santa Coloma de Gramenet. Monografies locals 2. Museu Torre Balldovina. Santa Coloma de Gramenet, 2003. pàg.181 i s.

XXXVI RONDA VALLESANA 103

als rituals funeraris de la incineració. De totes maneres, considerant la superfície excavada del Puig Castellar és evident que devia existir algun tipus de selecció, potser vinculada a determinats grups socials.

Finalment, el capfoguer de ferro de tipus zoomorf va poder formar part de l’aixovar de la casa on és possible que es practiqués algun tipus de ritual de caràcter domèstic en què, a la vora de la llar sagrada, es devien cuinar els aliments del banquet en honor de l’avantpassat comú i associat als cultes gentilicis domèstics.

Un dels aspectes més desconeguts del món ibèric és el religiós, però gràcies a l’arqueologia anem ampliant-ne el coneixement. El panteó de déus i éssers sobrehumans generats per sincretisme amb els d’altres pobles mediterranis és molt ampli. Un dels principals és el deu lluitador i guerrer que pot assimilar-se a Melqart, Hèrcules o Mart. La divinitat femenina, la Gran Mare Terra, hi era representada amb relació a la fecunditat i l’abundància i s’assimilarà per sincretisme amb la Tanit púnica o la Demèter grega. A través de la iconografia se’ns ofereix un món fantàstic amb imatges alades que es creu que representaven genis funeraris. De les mateixes característiques devien ser les esfinxs, els grifs, el senglar i la serp. Altres animals que també devien posseir un caràcter sagrat eren el cavall, el llop i el cérvol. Sabem que existien veritables narracions mitològiques, però fins ara ens són difícilment desxifrables.

Fins aquí les nostres aportacions al món dels rituals ibers en dos poblats propers a Barcelona. Desitgem poder seguir posant en valor aquests aspectes que tanta importància van tenir per als habitants de les Maleses i del Puig Castellar, uns bons exemples que enriqueixen el coneixement religiós del mon iber.

Mercedes Durán Penedo i Gemma Hidalgo Durán9

9 Directores de les excavacions al jaciment de les Maleses, equip d’investigació del Museu Municipal de Montcada i Reixac.

104 XXXVI RONDA VALLESANA

XXXVI RONDA VALLESANA 105

NORD - a) Sant Celoni, 1) castell de Montsoriu (649), b) Sant Fost de Campsentelles 2) Turó de l’Home (1706), 3) Matagalls (1697), 4) El Sui (1318), c) Granollers, d) Martorelles, e) Montmeló, 5) Pla de la Calma (1271), 6) Tagamanent (1059), 7) Puig Graciós (808), [N] 8) Cingles de Bertí (947), f) Lliçà de Vall, g) Parets, h) Mollet, j) Caldes de Montbui, 9) Sant Sadurní de Gallifa (941), 10) El Farell (718), k) Palau, m) Gallecs, n) Sentmenat, 11) El Puig de la Creu (672), 12) Castell de Pera (736), 13) Els Emprius (879), o) Castellar del Vallès, p) Polinyà, q) Santa Perpètua de Mogoda, r) La Llagosta, 14) El Montcau (1057), 15) Sant Llorenç del Munt (la Mola) (1104), α) riu Ripoll.

Autor: Josep Ángel Arroyos

106 XXXVI RONDA VALLESANA

OEST - 15) Sant Llorenç del Munt (la Mola) (1104), α) riu Ripoll, 16) Serra de l’Obac (939), s) Sabadell, t) Terrassa, u) Pla d’Albinyana, β) riu Besòs, v) Barberà del Vallès, 17) Montserrat (649), w) Sant Quirze del Vallès, x) Badia del Vallès, y) Ripollet, z) Cerdanyola del Vallès, aa) Montcada i Reixac, ab) Rubí, [O] 18) serra de Na Joana (171), ac) Sant Cugat del Vallès, 19) Puig Madrona (341), 20) l’Ordal (643), 21) Turó de Montcada (273).

Autor: Josep Ángel Arroyos

XXXVI RONDA VALLESANA 107

SUD - aa) Montcada i Reixac, ad) Can Sant Joan, ae) Can Cuiàs, 22) Tibidabo (516), 23) Sant Pere Màrtir o Puig d’Ossa (389), 24) Turó del Putget (183), 25) Turó de la Peira (138), 26) Turó del Carmel (266), 27) Turó de la Rovira (267), 28) Puig Castellar (303), af) aeroport de Barcelona, 29) Montjuïc (191), ag) La Vallençana, ah) Barcelona, aj) Santa Coloma de Gramanet, [S] ak) Sant Adrià del Besòs.

Autor: Josep Ángel Arroyos

108 XXXVI RONDA VALLESANA

EST - [S] ak) Sant Adrià del Besòs, am) Badalona, 30) Turó d’en Boscà (185), an) Can Ruti, 31) Turó dels Sacrificis (363), 32) Turó de l’Home (413), ao) Tiana [E].

Autor: Josep Ángel Arroyos

SANTA MARIA DE MONTALEGRE, 600 anys d’oració i treball ELS ORÍGENS La història de la cartoixa de Montalegre comença dos-cents anys abans que s’hi instal·lessin els cartoixans i no pas en el lloc on hi ha la cartoixa sinó a l’indret on trobem l’edifici de la Conreria.

Abans del 1192, existia ja l’ermita de Santa Maria de Montalegre a redós de la que va fundar la comunitat de germanes de Santa Maria de Montalegre, les quals van donar unes terres per edificar-hi l’església parroquial de sant Cebrià de Cabanyes. El bisbe de Barcelona els va concedir el patronat de la nova parròquia, que va ser consagrada el 1192.

El 1230, Bernat Camp deixà en testament a Sant Maria de Montalegre 5 sous i una llàntia que havia de cremar sempre davant del seu altar.

El 1247 les monges començaren a edificar el seu monestir en terrenys donats, que foren consagrats pel bisbe de Barcelona Arnald de Gurb, el 1250, al lloc on ara hi ha l’edifici de la Conreria, actual seu del Centre de Gestió del Parc de la Serralada de Marina i de l’alberg i casa de colònies gestionat per la Fundació Pere Tarrés. La comunitat de germanes anà creixent i ben aviat, el 1256, s’acolliren a la regla de Sant Agustí: el bisbe esmentat els donà personalitat eclesial i quedaren identificades per monges canongesses de Sant Agustí. El 1265 ja n’hi havia una comunitat de dotze.

Vint anys després, Ramon de Sentmenat i la seva muller, senyors de Campsentelles, donaren les terres al convent de Montalegre.

El 1362, per dificultats econòmiques, les monges es traslladaren a Barcelona (a l’actual carrer de Montalegre). D’aquella època daten la font de les Monges i la llegenda de l’arbre dels nassos. En marxar, el prior de la col·legiata de canonges de Santa Eulàlia del Camp de Barcelona comprà el convent i l’ermita de Montalegre i més tard, el 1399, Arnau de Torrevella l’adquirí per fer-hi vida eremítica amb alguns companys ermitans.

L’ARRIBADA DELS CARTOIXANS Al cap de deu anys Arnau de Torrevella, “per amor als pobres” féu donació del lloc a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, que el 16 de febrer del 1415 el vengué amb tota l’extensió de terres que posseïa als XXXVI RONDA VALLESANA 109

cartoixans de Sant Jaume de Vallparadís de Terrassa1, que també compraren l’adjacent Mas Rovira. Poc després s’ncorporaren els cartoixans de Sant Pol de Mar. La butlla del papa Luna autoritzà la fusió de totes dues comunitats en una de nova, la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, i en féu un patrimoni únic el 24 de setembre del 1415, ara fa sis-cents anys2.

En aquest moment s’inicià un procés que marcaria profundament el desenvolupament d’aquesta zona: a través de noves compres els cartoixans anaren estenent els seus dominis territorials. L’any 1432 Jofre de Sentmenat, senyor de Campsentelles, vengué el domus de Campsentelles.

Escut de la cartoixa a la clau de volta de la porta d’entrada a Montalegre. Autor: Ferran Marcos

Aquell mateix any començaren les obres de la nova cartoixa, en terres de l’antic Mas Rovira. Mentrestant, els monjos vivien a l’antic convent de les Agustines, el que més endavant esdevingué la Conreria. Al cap de dos anys s’hi afegiren els cartoixans que quedaven a Sant Pol de Mar, moment en què la Pia Almoina de la Seu de Barcelona vengué als membres de l’orde el castell de Cabanyes i la casa de la Moguda amb tots els seus termes.

No s’aturà aquí l’ampliació de les possessions de la cartoixa, ja que bé per compres, bé per cessions, adquiriren el domini sobre la vila de Tiana, el Mas Ram a la banda de mar i, a la Vallençana, el Mas Corts, Santa Maria de Martorelles i Sant Cebrià de Cabanyes.

1 Vegeu l’article “Breu història del castell-cartoixa de Vallparadís quan era cartoixa (1344-1413)”, Joan Soler, XXXI RONDA VALLESANA. Sabadell 2010, pàg.109-114.

2 Efemèride que es commemorarà a Barcelona del 29 d’octubre a l’1 de novembre, al Seminari Conciliar, c/ de la Diputació, 231.

110 XXXVI RONDA VALLESANA

El 1448 els cartoixans abandonaren el petit convent per manca d’espai i es traslladaren a la cartoixa, encara en obres. El vell convent de Montalegre fou destinat a la residència dels germans (monjos no sacerdots) i a casa de conreu o granja del monestir. Des d’aleshores l’edifici s’anomenà Conreria, i els seus habitants s’encarregaren d’explotar els camps i boscos de la cartoixa. Hi residien el pare Conrer, alguns monjos, criats i treballadors. Els pagesos hi pujaven per pagar censos i delmes, ja que tenien amb el monestir un vincle feudal.

El 1463, amb la consagració de l’església, s’acabà la construcció de la cartoixa, que comprenia tres sectors: el primer amb un pati d’honor amb albergueria, procura i lloc de treballs manuals; el segon tenia una sèrie de dependències comunes amb l’església gòtica, i el tercer era destinat a la vida eremítica.

L’acta de venda dels terrenys als cartoixans, descriu la propietat formada per bosc, pastures i vinyes. El 1455 el prior Ferré hagué de comprar fusta, ja que, pel que sembla, els arbres de les contrades eren escassos, perquè la seva fusta la utilitzaven diverses petites indústries de l’època. Hi ha constància d’un forn de vidre a la Nau i un de ceràmica a Cabanyes.

Cap el 1568 la cartoixa fou totalment renovada i es construí l’actual estructura de l’edifici. El 1587, es començà a construir una carretera nova que anava des de la Conreria fins a la casa de la Moguda. Sabem que en aquesta època els monjos conreaven herbes medicinals que eren molt apreciades per la gent dels voltants.

Vista general de la cartoixa de Montalegre des de la Conreria. Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 111

Felip II, el 1596, va prohibir tallar fusta als boscos de les cartoixes, i en contrapartida els concedí alguns privilegis. Aquests es van anar renovant, però de vegades, abans de la renovació, es tallaven arbres per poder-los vendre a bon preu.

L’ESPLENDOR L’època de major esplendor de la cartoixa correspon també als segles XVII i XVIII; els seus extensos dominis eren administrats des de l’edifici de la Conreria. L’any 1636 el monestir s’amplià amb la construcció del segon claustre gran.

Una indústria que cresqué molt fou la del glaç, reflectida aquí en el pou de glaç, propietat de la cartoixa, que hi ha a tocar de la carretera de la Roca, prop de Can Donadéu. Durant els mesos d’hivern es recollia neu o gel, que es comprimia i es dipositava a dins del pou. A l’estiu es tallava en barres i es duia a vendre.

En aquesta època s’introdueixen les rotacions de cultius, alternant cereals i lleguminoses. Això permeté disminuir la terra en repòs, el guaret,

Sant Bru amb una representació de la cartoixa de Montalegre i, a la part superior, la Conreria.

Autor: Ferran Marcos

112 XXXVI RONDA VALLESANA

i augmentar-ne la producció. El sotabosc s’utilitzà, entre altres funcions, com a combustible per als forns de maons, com el que hi havia al Mas Ram, que produïa anualment una fornada de maons per a la cartoixa.

El 1611 els cartoixans van projectar la construcció d’una mina per captar aigua a la font de les Monges, però després d’excavar 25 m ho varen haver de deixar córrer a causa de la duresa de la roca.

Gràcies a una querella entre els pagesos de Tiana i els cartoixans sabem que, el 1635, la cartoixa cobrava un delme del blat, la civada, l’ordi, i intentava rebre’l de les olives, les ametlles, el cànem, les cebes, cols, nous, cireres d’arboç, pinyes, alfals, raïm, palla i altres productes de l’hort i dels boscos.

GUERRES I BANDOLERISME La pressió fiscal i l’allotjament dels terços imposada pel comte duc d’Olivares desembocà en el Corpus de Sang, que donà pas a la guerra dels Segadors (1640-59). A Alella s’allotjaren cinc terços. A Cabanyes les tropes robaren diners de la sagristia. En començar el s. XVIII les coses no milloraven. El 1702 esclatà la guerra de Successió. Els monjos de Sant Jeroni i els cartoixans de Montalegre es posaren al costat de l’arxiduc d’Àustria. L’esquadra anglo-holandesa desembarcà entre Barcelona i Montgat el 1705. Les tropes filipistes hi van fer moltes malvestats el 1706. Hi ha constància que durant el setge de Barcelona per les tropes de Felip V, feixos de llenya del bosc de Montalegre arribaven als forns de la capital.

L’any 1713 Badalona fou saquejada. Les vinyes, amb el pas dels exèrcits, sofriren molts danys. Quan hi hagué el setge de Barcelona, la Conreria era asil de patriotes. La cartoixa es convertí en el quarter general de les forces catalanes de Llevant, fins que el 3 d’octubre de 1713 els francesos la saquejaren.

En aquest moment el tema de l’aigua començava a ser un problema important. S’hagueren de fer arbitratges públics per repartir les aigües de tot el sistema hidrogràfic de la Serralada Litoral i fou autoritzada la recerca d’aigua subterrània a distàncies d’una hora, un quart o mig quart d’hora d’un punt concret o del llit d’un torrent.

Era una època en la qual hi havia molt de contraban. El camí dels contrabandistes passava per la falda del turó d’en Seriol i la riera de Mont-

XXXVI RONDA VALLESANA 113

alegre. L’any 1745 fou detingut el germà majordom del Mas Ram, que amagava tabac, i hi ha constància de la participació d’alguns monjos en aquesta activitat.

A partir del 1778, el comerç lliure amb Amèrica féu augmentar el conreu de la vinya, ja que bona part de la collita, un cop transformat el raïm en aiguardent, era destinada al comerç amb el mercat colonial americà. Amb el conreu de la vinya, el vessant marítim va canviar la fesomia.

Quan la terra no donava més, es repoblava de pins, de creixement més ràpid que les alzines, per regenerar-la. Les vinyes arribaven fins a dalt de la Conreria. El baró de Maldà descriu, el 1797, les excel·lències del vi de Montalegre.

Les masies ja existents foren reformades i ampliades en aquesta època, i si el s. XVIII acabà bé, el XIX començà malament. El 1808 els francesos envaïren el nostre territori. Aquesta zona no es lliurà dels desastres de la guerra. Hi va haver enfrontaments entre les guerrilles i les tropes franceses, acampades a Badalona en els boscos de la rodalia. El 1808, cinc mil miquelets, comandats per Milans del Bosch acamparen a la Conreria fent

Galeria d’unió dels dos grans claustres centrals. Autor: Ferran Marcos

114 XXXVI RONDA VALLESANA

incursions contra els francesos a la zona del Besòs. Montalegre va patir diversos saqueigs.

Entre el Mas Llombart i Can Gaig, hi ha el turonet de Trencacolls. Diuen que s’anomena així perquè la gent de la rodalia hi arreplegava pedres i quan passaven les tropes franceses les apedregaven.

A partir de la guerra del Francès les coses es complicaren. La cartoixa fou saquejada diverses vegades. Els monjos l’abandonaren entre el 1808 i el 1814. El 1820, en aplicació de la llei de Monacals, els monjos patiren exclaustració forçosa i hagueren de marxar novament.

L’any següent, el 1821, l’epidèmia del vòmit negre (febre groga - tifus icteroide) afectà especialment el barri de la Barceloneta i l’Ajuntament de Barcelona destinà l’edifici de la Conreria a hospital d’afectats.

El 1823 tornaren els cartoixans. Per aquestes dates a la Conreria hi pernoctà un exèrcit de 2.000 soldats liberals i l’any 1827 hi acampà un exèrcit carlí de 4.000 soldats.

LA DESAMORTITZACIÓ El 1835 fou un any fatídic per a la cartoixa, ja que amb la desamortització de Mendizábal totes les propietats dels monestirs i convents passaren a mans de l’Estat. Els pocs cartoixans que hi quedaven abandonaren Montalegre. La cartoixa fou saquejada i incendiada. La Conreria també patí un incendi que afectà sobretot la capella gran. Don Eusebio Coronas va comprar els terrenys que envoltaven el monestir i va artigar tots els terrenys que permetien fer-ho. Hi va plantar vinyes i va repoblar la resta amb pins. El mateix any de la compra va instal·lar una bomba de vapor per poder treure l’aigua dels pous de la cartoixa.

L’any 1841 Jaume Tió comprà a l’Estat l’edifici de la Conreria i el convertí en una mena d’hotel on es llogaven habitacions per passar-hi l’estiu. S’hi van fer obres per aixecar-hi parets divisòries i es transformaren les sales primitives en habitacions i petites cases, cadascuna amb la seva cuina.

No hem d’oblidar que el XIX és el segle de la industrialització i que aquesta accelerà els processos d’explotació dels recursos naturals. El comerç forestal s’accentuà, amb demanda de suro, pinyes, llenya, carbó per a consum industrial i domèstic, i fusta per a travesses de ferrocarril, pals de telègraf i d’enllumenat. Fins i tot les primeres fàbriques de pro-

XXXVI RONDA VALLESANA 115

ductes químics obtingueren les seves primeres matèries a partir de la llenya i la fusta.

El 1844 la Conreria es convertí en hotel i restaurant. El 1848 s’inaugurà el ferrocarril Barcelona - Mataró, amb estació a Montgat, fet que facilità l’accés a la Conreria, on hi ha constància que estiuejaven famílies estrangeres.

I ben aviat els excursionistes hi accediren també des de l’estació de Mollet.

LA RECOMPRA El 1865 la Grande Chartreuse comprà l’antic monestir i alguns terrenys, encara que en un primer moment no s’hi establí cap comunitat. El 1870 la Conreria tornà a ser hospital dels afectats per la febre groga i, més endavant, esdevingué hotel i restaurant. D’aquella època es conserva el cementiri, tocant a la carretera, restaurat el 2001.

Lògicament aquestes contrades no escaparen de les guerres carlines. Hi acamparen exèrcits de tots dos bàndols. El fet més conegut és l’afusellament, el 1869, davant de Can Gaig de carlins capturats a la font de les Monges.

Entrada a la cartoixa de Montalegre. Autor: Ferran Marcos

116 XXXVI RONDA VALLESANA

EL RESTABLIMENT DE LA COMUNITAT El 1901, arran de l’expulsió dels cartoixans de França, un grup de 29 pares i 23 germans s’instal·laren a la cartoixa. L’any següent recompraren la Conreria, que continuà essent un lloc d’estiueig i restaurant.

El 1909 es construí a la Conreria un petit quarter annex a l’edifici, on s’instal·là un destacament de la Guàrdia Civil, per fer front a possibles atacs contra la cartoixa amb motiu de la revolta de la Setmana Tràgica.

Els guàrdies hi romangueren fins el 1915.

Des del començament del s. XX, Tiana i Alella es convertiren en llocs d’estiueig de famílies benestants barcelonines. El 1919 es construí una nova carretera a la Conreria i el 1915 s’inaugurà el tramvia Montgat Tiana.

El 1912 l’arquitecte modernista badaloní Joan Amigó, resident habitual de l’aleshores encara residència d’estiu de la Conreria, dissenyà la Colònia del Bosc de la Conreria. Amigó va construir un habitatge familiar d’estiueig en el punt d’accés a la urbanització: el Mas Po-Canyadó.

“Montalegre és un dels llocs més saludables dels voltants de Barcelona.

El seu aire oxigenat, iodat per la marinada, embalsamat pels seus frondosos pins, és el més apropiat per a mantenir l’equilibri del nostre funcionament orgànic. Montalegre és sanitat, font de vida, joia de viure”, diu el doctor A. Cortès i Valls referint-se a la Colònia del Bosc de la Conreria, la primera urbanització de l’Estat espanyol, promoguda el 1917 per Evaristo Arnús i l’empresa constructora de Francesc Artigas.

El 1932 els cartoixans cediren l’edifici de la Conreria, l’ús del qual pertorbava la seva tranquil·litat, a l’Ajuntament de Badalona per ser utilitzat com a sanatori. El 1936, en esclatar la guerra civil, l’Ajuntament de Badalona confiscà l’edifici, tot i pertànyer al municipi de Tiana. La Generalitat se’n declarà propietària legal i l’Ajuntament de Badalona proposà instal·lar-hi un sanatori antituberculós, comptant amb els efectes positius del clima i situació. S’hi feren obres per adaptar-lo al nou ús i el 1937 el sanatori fou inaugurat pel president de la Generalitat, Lluís Companys, i el president de la República Espanyola, el Dr. Negrín. El 1938 s’hi instal·là l’Acadèmia de Vol de l’Exèrcit Republicà.

D’aquell moment són també el restaurant de la Font de les Monges, força enrunat actualment, i una mica més cap al sud, l’Hotel Dalmases, del

XXXVI RONDA VALLESANA 117

Gran claustre central amb el cementiri. Hi sobresurt la torre de planta rodona de l’antic mas Rovira.

Autor: Ferran Marcos

qual pràcticament no queda res, i, per acabar, un altre hotel anomenat Can Brunet, residència d’un pintor.

En iniciar-se la guerra civil, la cartoixa i la Conreria foren destruïdes i incendiades, cinc monjos foren afusellats, dels quals en moriren dos a l’acte i els altres se salvaren. Poc temps després quatre monjos més foren assassinats. A la carretera de Sant Fost al coll de Montalegre es produïren diversos assassinats. Alguns joves s’amagaven als boscos del voltant per no haver d’anar a la guerra.

DE LA POSTGUERRA ALS NOSTRES DIES En acabar la guerra el 1939 els cartoixans, que havien hagut d’abandonar el monestir, tornaren a ocupar la cartoixa i oferiren al bisbe de Barcelona l’edifici de la Conreria per instal·lar-hi el Seminari Menor de la Diòcesi.

El 1940 s’inicià el primer curs al Seminari amb 128 alumnes i 4 superiors.

L’any següent s’aixecà un pis a l’edifici antic per fer-hi més dormitoris i capelles, i s’enderrocà l’elegant torre que presidia la façana principal. El 1943 hi arribaren les primeres monges carmelites per fer-se càrrec de les tasques domèstiques i s’instal·laren a l’antiga “caserna” de la Guàrdia 118 XXXVI RONDA VALLESANA

Civil, coneguda de llavors ençà per aquest fet com la Casa de les Monges.

Actualment és el Centre de Gestió del Parc de la Serralada de Marina.

El 1947 la institució rebé la visita privada del general Franco.

A partir dels anys seixanta es produí l’ensorrament de les economies forestals i de l’agricultura de muntanya, ja que l’ús dels tractors requeria terrenys més plans. Els boscos no es netejaven i el perill d’incendis augmentà. Especialment virulent fou l’incendi del 1994, que arrasà una bona part de les pinedes del vessant de mar i provocà la mort d’un dels cartoixans.

D’altra banda, les urbanitzacions anaren envaint l’espai i arribaren a cotes fins aleshores ocupades pel bosc.

La creació del Parc de la Serralada a la darreria del s. XX ha significat una esperança de conservar el que resta dels immensos boscos que havien ocupat aquestes muntanyes.

El 1992 féu estada a la Conreria un contingent de policia que havia de vetllar pel desenvolupament dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’any 1998 tancà el Seminari per inviabilitat econòmica i, llavors, els cartoixans cediren l’edifici de la Conreria a la Fundació Pere Tarrés, que n’habilità la part antiga com a casa de colònies i la part moderna com a alberg de joventut.

ELS ESPAIS DE LA CARTOIXA La cartoixa de Montalegre és una de les que millor segueix el model del que han de ser els recintes cartoixans, amb racionalitat i funcionalitat.

Domina un estil gòtic senzill i auster. En destaquen els dos claustres que tenen al seu voltant les cel·les dels monjos. El conjunt fou construït, bàsicament, en tres fases. La primera dirigida per Fra Joan de Nea o d’Enea, procurador de la cartoixa des de 1423 a 1459. La segona, cap a la primera meitat del segle XVII amb la construcció del segon claustre. I la tercera, al segle XVIII amb ampliacions, reformes i noves construccions, com l’hostatgeria del pati d’honor que va ser edificada l’any 1736.

En arribar a la cartoixa, en el pati que forma l’entrada, tenim a la dreta una petita capella on, els dies festius se celebra missa oberta a tothom. És l’únic espai al qual es permet l’accés, la resta és clausura total a excepció de la sala de visites, que es troba a l’esquerra de la porteria. A mà

XXXVI RONDA VALLESANA 119

església

sala capitular

cementiri

claustret

cuina refectori claustre cel·les 1

claustre cel·les 2

ria

hostatge

pati d’honor cel·la cel·la prioral

hort

visites

vida comunitària vida eremítica contacte amb el món exterior

Planta de la cartoixa de Montalegre. Dibuix: Arquitecte Esteban Iturrioz i altres

dreta hi ha la cel·la del prior o priorat, més gran que les altres cel·les, i té al seu costat la biblioteca. Enfront trobem l’anomenat pati d’honor.

A l’esquerra d’aquest hi ha l’hostatgeria i a la seva dreta es troba l’àrea eremítica, on els monjos desenvolupen la seva vida monacal. Per començar, hi ha dos grans claustres juxtaposats que acullen un total de 30 cel·les. El primer claustre, acabat de construir l’any 1448, en estil gòtic, conté 16 cel·les i en el centre trobem el cementiri i un jardinet. El segon, amb 13 cel·les, es va afegir a l’anterior l’any 1636, conservant el mateix estil i característiques que el primer. Al centre hi trobem un bosquet d’oliveres. Totes les cel·les conserven unes curioses xemeneies de l’època en què els monjos hi cuinaven el menjar.

Les cel·les són unes casetes-jardí independents i individuals, seguint l’ideal eremític de sant Bru, amb una sala d’entrada anomenada l’Ave Maria, amb un petit oratori amb la imatge de la Mare de Déu. Després hi ha una habitació, el “cubiculum”, que fa tant les funcions de dormitori com de menjador. I, per últim, un taller i una cambra de bany.

Finalment, cada cel·la té una petita eixida dedicada a hort o jardí, amb un petit corredor cobert a manera de claustre, dipòsit d’aigua, safareig i un mirador a sobre. Des del claustre es proporciona el menjar al monjo a través d’una finestreta.

120 XXXVI RONDA VALLESANA

Cel·les amb llurs hortets i xemeneies. Autor: Manuel Lapido

A l’altra banda del gran pati tenim el refectori, on els diumenges i festius dinen plegats els monjos i escolten en silenci les lectures de la Bíblia.

L’entrada es fa per un claustre petit amb un pou al mig, anomenat “de recordationis”, que fa de distribuïdor, al voltant del qual hi ha també la sala capitular, l’arxiu i l’església.

Aquesta és d’estil gòtic molt senzill d’una sola nau, construïda entre 1415 i 1463. És alta i esvelta, sense cap tipus de decoracions, coberta amb tres voltes de creueria ogivals. Només la porta d’entrada, afegida el 1623, està força treballada. L’espai està organitzat en base a dos cors: un per als pares i l’altre per als germans. No compta amb un espai per a fidels, ja que ningú que no resideixi a la cartoixa té accés als oficis religiosos, llevat de casos excepcionals.

També hi ha petites capelles per a la missa “in privato”.

A l’esquerra del petit claustre hi ha la zona de serveis, anomenada de la procura o de les “obediències”, on desenvolupen la seva tasca els germans sota la direcció del pare procurador. Hi trobem la cuina, la farmàcia i magatzems.

Miquel Jaumot i Bisbal

XXXVI RONDA VALLESANA 121

Hort amb un corredor cobert a manera de claustre, safareig i dipòsit d’aigua. Autor: Ferran Marcos

LA LLEGENDA DE L’ARBRE DELS NASSOS Aquesta llegenda fa referència als temps anteriors a la fundació de la cartoixa, quan les monges de l’orde de Sant Agustí tenien el seu convent a l’actual edifici de la Conreria.

Fa molts anys un noble cavaller de la rodalia s’enamorà bojament d’una de les monges de Montalegre i sempre que podia rondava pel convent per veure-la. Un dia, la bella monja, cansada de les seves galanteries, li preguntà què pretenia d’ella. En respondre-li ell que el que més volia era el seu preciós nas, ella digué que, atès que la seva bellesa l’havia captivat, calia acabar amb aquella situació i aleshores es tallà el nas per perdre la bellesa i desenganyar el cavaller.

Diu la tradició que al lloc dels fets va néixer un arbre amb flors de color vermellós morat en forma de cor (o nas abonyegat) que recorden el nas de la monja.

122 XXXVI RONDA VALLESANA

Detall de l’arbre dels nassos florit (Cercis siliquastrum). Autor: Ferran Marcos

També diu la tradició que els veïns de Tiana i la rodalia, quan els naixia un fill, el portaven sota l’arbre dels nassos perquè se li encomanés la bellesa de la monja. I les noies de la contrada collien flors d’aquest arbre pels volts de Setmana Santa i se les fregaven per la cara amb el convenciment que això les faria més belles i els tornaria el nas bonic. D’aquest arbre, encara en queden alguns exemplars al davant de l’edifici de la Conreria i a la font de les Monges.

L’arbre dels nassos és un Cercis siliquastrum, de la família de les lleguminoses, conegut com l’arbre de l’amor o de Judea, que floreix als mesos d’abril, maig i juny.

Miquel Jaumot i Bisbal

XXXVI RONDA VALLESANA 123

LA LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ DE LA CARTOIXA DE MONTALEGRE Segons la llegenda –que, com la majoria, és d’origen incert i bastant posterior a la seva fundació– un bon dia, un jove estudiant de teologia va anar a passar uns quants dies a Badalona, a casa d’un amic seu que era mestre fuster. Sortiren tots dos de Badalona per anar, caminant, fins al coll de la Conreria. Tot pujant per la riera de Sant Romà passaren pel Mas Rovira, situat en un lloc anomenat aleshores el pla de Samars, per sobre de l’actual font dels Ocellets o de Sant Bru. En veure aquell paratge tan tranquil i silenciós, com encara ho és avui dia, que convidava al recolliment i a l’oració, el jove badaloní va exclamar: “Quin lloc més adient per a aixecar-hi una cartoixa!”. I el seu company, estudiant de sacerdot, li contestà: “Si mai arribo a papa, aixecaré un monestir en aquest lloc”. Acabada l’excursió, i de tornada a Badalona, els amics s’acomiadaren.

L’estudiant va anar a València a completar estudis a la universitat i amb el temps arribà a ser papa. El fuster ingressà a l’orde cartoixà de sant Bru. Aleshores, varen complir la seva promesa. El monjo va esdevenir clau per a la fundació de la cartoixa de Montalegre i el papa va ajudar a resoldre els problemes burocràtics i financers que comportà l’obra.

Miquel Jaumot i Bisbal

Llanterna per anar a la pregària comunitària a la nit.

Autor: Ferran Marcos

124 XXXVI RONDA VALLESANA

Goigs 1964

XXXVI RONDA VALLESANA 125

VIII Quina alegria al celebrar-ho: els sis-cents anys ja la vostra ajuda.

Que la Cartoixa de Montalegre visqui per sempre per lloar Déu i a Vós.

Estrofa afegida en la commemoració del sisè centenari de l’edificació de la cartoixa.

Germà cartoixà durant la pregària comunitària. Autor: Ferran Marcos

Traducció de la pregària final: V(ers)

Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu.

R(esposta)

Perquè siguem dignes d’obtenir les promeses de Crist.

PREGUEM

Senyor, concediu-nos als vostres servents de fruir sempre de salut en el cos i en l’esperit; i per la gloriosa intercessió de la sempre Verge Maria, allibereu-nos de la tristesa de la vida present i doneu-nos l’alegria de la vida futura. Per Crist nostre Senyor.

R(esposta)

Amén

126 XXXVI RONDA VALLESANA

LA CARTOIXA DE MONTALEGRE: silenci, soledat, pregària i penitència La cartoixa de Montalegre és avui l´únic monestir de l’orde cartoixà (o orde de Sant Bru) a Catalunya. Situada al terme municipal de Tiana, els seus orígens cal buscar-los el 1415, just ara fa exactament 600 anys, quan s’aixecava el que havia de ser el primer edifici cartoixà a partir d’unes velles construccions del segle XIII que havien estat utilitzades per una petita comunitat de monges agustines. Els primers monjos que ocuparen el ‘nou’ cenobi provenien de la cartoixa de Vallparadís (Sant Pere de Terrassa), que havia quedat petita pel nombre de cartoixans que acollia, als quals s’afegiren uns anys més tard (1434) els d’una altra comunitat, la de Sant Pol de Mar. Varen venir després anys i segles de vicissituds diverses en què la Cartoixa passà per períodes d’abandonament i fins i tot va ser destinada a d’altres usos no religiosos (casa d’acolliment de desemparats, hospital per a tuberculosos...) fins que l’any 1901 es feren càrrec del cenobi un grup de monjos cartoixans procedents de França. Des de llavors i fins avui, llevat del període de la Guerra Civil espanyola, el monestir de Montalegre no ha deixat d’acollir una comunitat de monjos cartoixans.

Pregant a la cel·la. Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 127

El conjunt arquitectònic de la cartoixa és format per dos claustres juxtaposats, a l’entorn dels quals es reparteixen les cel·les dels monjos totes elles d’una mateixa grandària i distribució. Cada cel·la disposa de tres zones diferenciades: la de l’Ave Maria que es destinava antigament a cuina, atès que els monjos únicament mengen en el refectori comú en dies assenyalats; la del cubiculum on es troba la zona destinada a l’oració i una taula, i a l’extrem oposat un llit i un petit armari per a guardar els objectes personals del monjo. Una finestra que dóna directament al jardí permet l’entrada de llum a la cel·la que disposa d’un tercer espai en el qual el monjo desenvolupa treballs manuals.

La resta d’instal·lacions monàstiques s’integren en un conjunt edificat que s’aixeca annex als dos claustres esmentats. L’església del monestir fou construïda entre els anys 1415 i 1463. És d’estil gòtic molt senzill i presenta una sola nau allargada i estreta. No té capelles laterals i hi ha dos cors: un per als pares i l’altre per als germans.

Un dels actuals monjos cartoixans de Montalegre és el pare Josep M. Canals. Ell, abans que cartoixà, havia estat sacerdot diocesà. Durant la seva trajectòria diocesana impartí ministeri en diverses ciutats i parròquies sabadellenques: va ser rector de la de Sant Joan Baptista; una parròquia, aquesta, situada al barri de Campoamor, que va tancar les seves portes el mes de gener de 2001. Durant la seva estada a Sabadell, Canals compartia amb d’altres capellans del sector sud de la ciutat un pis modest. Per la seva empenta, tarannà i prompte, però sobretot per la pràctica d’un cristianisme altament compromès amb els més desvalguts, se’l coneixia popularment com a ‘mossèn Dinamita’.

Deixem, però, que sigui ell mateix qui ens expliqui el per què de la seva trajectòria eclesiàstica: “Amb la distància de 45 anys entre elles, hi ha hagut dues dates que m’han marcat profundament i m’han orientat vers el sacerdoci (28 de maig de 1939) i la cartoixa (28 de juny de l984).

L’any 1939, al meu poble de Corbera de Llobregat, s’hi van aplegar els infants de tres anys (1936-1939) per fer-hi la primera comunió. Una solemnitat esplèndida. Era la festa de la Pentecosta. A l’homilia, el sacerdot ens va dir: “Ara, han mort assassinats molts sacerdots i en fan falta molts, pregueu a Jesús que si Ell vol, esteu disposats a ser-ho!”. Aquesta pregària la vaig fer amb molta emoció i va donar com a resultat aquesta trajectòria: Seminari menor de la

128 XXXVI RONDA VALLESANA

Conreria (1943), Seminari major de Barcelona (1946-1954) i ordenació sacerdotal a Montserrat (11 de juliol de 1954). Després el meu ministeri sacerdotal va transcórrer en barris obrers: Gràcia, Campoamor i Espronceda de Sabadell; Sant Andreu de Palomar; Poblenou i Pomar de Badalona. Per què? Jo ho vaig demanar al bisbe: la meva família materna, aragonesa, va sofrir el trauma de la immigració dels anys 20 (Terol-Barcelona) i jo volia ajudar els immigrants dels anys 50-60. Hi va ajudar la crida del Concili a fer l’opció pels pobres i la vinculació a la unió sacerdotal amb una exigència radical de vida evangèlica.

28 de juny de 1984. Després d’uns exercicis a la cartoixa de Montalegre, en una concelebració, a la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, després de la comunió, estava prostrat al cor, entre els dos monjos més grans de la comunitat i vaig sentir aquesta moció espiritual: “La guerra va matar-ne alguns, ara la comunitat és molt vella i necessita relleus, tu podries ser-ne, de cartoixà!” Ho vaig explicar per escrit al prior, dient les causes que em portaven a prendre aquesta decisió de fer-me cartoixà.

Abans d’aquests exercicis jo n’havia fet molts: els del seminari, cada any; uns quants d’intensius, primer de quinze dies (1953 i 1956) i després de mes (1972 i 1982). Tots aquests exercicis em van crear una inclinació a la solitud, a la pregària i a la contemplació: “la mística del desert” que jo, per amistat amb els Germanets/

Cant d’una antífona1. Autor: Ferran Marcos

1 “Pare sant, els qui m’has donat, guarda’ls en el teu nom perquè siguin u com ho som nosaltres.” Joan 17, 11.

XXXVI RONDA VALLESANA 129

-tes de Foucauld, integrava en la meva vida de prevere en els barris obrers on exercia el ministeri. Llargues estones d’adoració silenciosa de l’Eucaristia van anar madurant la decisió. L’estiu del 1984, després dels exercicis a la cartoixa de Montalegre vaig anar de pelegrí a la tomba de Sant Bru, a Calàbria, al sud d’Itàlia, i vaig anar anotant en un diari les mocions que sentia. Allà, el procurador, català, em va invitar a la seva cel·la a prendre un cafè i una copa de licor que elaborava ell mateix i li feia gràcia d’invitar els amics. Em va dir: –Saps que tanquen Montalegre? –No pot ser, si ara jo hi entraré...! Vam tenir una estona de conversa però les seves paraules provocaren un xoc sentimental molt fort en mi; al sortir de la seva cel·la hi havia un reclinatori amb la Verge de Lourdes, espontàniament m’hi vaig agenollar tot dient: “–Déu meu us ofereixo la meva vida perquè no tanquin Montalegre i vull consagrar tots els anys que em queden de vida per donar a conèixer el carisma cartoixà!” Vaig anar a celebrar l’eucaristia davant de les relíquies de Sant Bru, amb una gran emoció i llàgrimes. Després, en la prostració davant de l’altar, vaig tornar a sentir la mateixa moció que al cor de Montalegre. Aquesta data, 28 de maig, és la de la mort del meu pare en accident de treball l’any 1931, quan jo tenia un any. Sempre he tingut la convicció que el meu pare, en moments importants de la meva vida, sobretot a 1’hora de prendre decisions, s’ha fet present al meu costat, amb una gran emoció i fervor, que m’han infós coratge i fortalesa per seguir endavant malgrat les dificultats.

L’ofrena la vaig formalitzar, escrita i signada per mi mateix i pel prior, a l’hora de l’ofertori d’una eucaristia concelebrada el dia 15 d’agost del 1984.

Aquests tres escrits: “Impressions” dels exercicis, “l’Ofrena” i el “diari de la peregrinació” els vaig entregar al R. P. en una entrevista (8-10 de setembre) a la Grande Chartreuse, que va confirmar la meva vocació dient-me: És una gràcia extraordinària que Déu li ha concedit, si vol, ja s’hi pot quedar! Vaig professar el Nadal del 1992 (després dels set anys de l’etapa de formació) i el Capítol general em va enviar a Montalegre el 24 de maig de 1993”.

I és a través del text que reproduïm a continuació, que Josep M. Canals ens narra quins són els trets principals de la vida cartoixana. Ho fa amb aquestes paraules: “El rostre espiritual de Sant Bru és la simplicitat, entesa com el sentit d’unitat i d’absència de complicació en una ànima exclusivament posseïda per Déu: “Per a lloança de la glòria de Déu, Crist, Paraula del Pare, per mediació de l’Esperit Sant, va triar des del principi alguns homes, als quals va portar a la solitud per unir-los en un íntim amor. Seguint aquesta vocació el mestre Bru va entrar amb sis companys en el desert de Chartreuse, l’any del Senyor 1084, i es va instal·lar allà. Tant ells com els seus successors, van romandre en aquell lloc sota la direc-

130 XXXVI RONDA VALLESANA

ció de l’Esperit Sant, i, guiant-se per l’experiència, van anar creant gradualment un gènere de vida eremítica propi, que es transmetia als seus continuadors, no per escrit, sinó amb l’exemple”. (Pròleg als Estatuts de l’Orde Cartoixà).

El que distingeix els cartoixans d’altres ordes contemplatius és el just equilibri de compartir els exercicis de vida eremítica (vida monacal en solitari) i els de la vida cenobítica (la realitzada en comunitat). Aquesta síntesi dels dos gèneres de vida dels antics Pares del desert, caracteritza el disseny principal de Sant Bru i demostra una saviesa pràctica molt remarcable: solitud en companyia. No continua, sinó que crea un estil de vida propi.

1. El primer tret a destacar, per tant, és l’eremitisme. L’esperit d’un orde religiós és l’Esperit Sant en tant que manifesta la seva presència per un conjunt de dons, de les virtuts infuses, d’influències actuals en relació del que s’espera d’aquest orde particular. L’orientació espiritual presa pels cartoixans, dòcils a l’acció de l’Esperit Sant, que actua en ells per fer “pensar, voler i actuar” en conformitat amb la finalitat que persegueix l’orde i amb la missió especial que ha de complir dins del Cos místic, que és glorificar Déu, amb una vida enterament i únicament con-

Mural de distribució de les tasques comunitàries.

Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 131

sagrada a contemplar-lo i estimar-lo. Viure de Déu i per a Ell, en la solitud i silenci del desert, en una clausura total que priva els llaços amb l’exterior, per aconseguir amb major facilitat la fi que persegueix.

Els estatuts cartoixans imposen als religiosos la solitud que els allunya del món, el silenci que els separa, en certa manera, dels seus germans. Les pràctiques de pietat i de penitència prescrites –la meditació, la lectio divina, l’ofici cantat de nit i de dia (matines, laudes i vespres), la missa conventual– són els principals mitjans de santificació comuns als cartoixans i a tots els religiosos de vida contemplativa.

2. El segon tret és a la porta d’accés al recinte monacal. Hi destaquen a més l’esperit de virginitat i de Vidriera de l’escut propi de la cartoixa el mots “Clausura” i “Silencio”. simplicitat que domina, Autor: Ferran Marcos orienta i corona tota la vida i és la seva característica principal. L’ideal del cartoixà és aquesta virginitat espiritual que unintlo cada dia més íntimament amb Déu en fa un veritable ressuscitat plenament animat de l’acció divina.

Els qui van conèixer Sant Bru van quedar impressionats per la seva simplicitat, per la unitat de la seva vida, pel seu despreniment i el menyspreu per tot el que és del món. La seva mirada irradiava alegria: “tenia sempre un semblant festiu”. En els seus llavis tenia sempre un sospir: “Oh Bondat!”, que ha vingut a ser anomenat l’Al·leluia del desert. Aquest era el costum dels solitaris antics, de

132 XXXVI RONDA VALLESANA

tenir aquestes paraules plenes de sentit, que eren com la respiració de les seves ànimes, i les repetien contínuament. Sant Bru es va habituar, després de molt de temps, a contemplar els atributs de Déu a través de la seva bondat.

3. El tercer tret és la solitud i el silenci. La vida del cartoixà eremita està configurada per la de Jesús al desert. La guarda de la cel·la és el deure més important del monjo cartoixà. Com diuen els Estatuts: “Déu ha conduït el seu servent a la solitud per parlar-li al cor; però només qui escolta en silenci percep el murmuri de la suau brisa que manifesta el Senyor. Encara que al principi ens resulti dur callar, gradualment, si som fidels, el nostre mateix silenci anirà creant en nosaltres una atracció cap a un silenci cada cop més gran”. Aquesta actitud d’escolta i de total disponibilitat també està expressada en la Ratio studiorum (pàg. 7): “El monjo es posa a l’escolta de Déu per deixar-se transformar per Ell”.

Hi ha una espiritualitat cartoixana?

Res de mètode uniforme! Plena llibertat de tendir a Déu pel camí més adaptat a cadascú i més directe. L’aspecte més important de l’esperit cartoixà és la simplicitat. Totes les escoles i tots els mètodes d’espiritualitat són possibles mentre condueixin directes a la fi: la unió amb Déu.

4. El quart tret és la joiosa penitència. El costum normal de l’orde és guardar

Pregària comunitària. Autor: Ferran Marcos

XXXVI RONDA VALLESANA 133

el dejuni i abstinència sempre. Un sol àpat al dia, i de Pasqua al 14 de setembre i els diumenges i festes un sopar frugal. L’abstinència de carn és total. Els Estatuts diuen: “Segons una observança introduïda pels nostres primers Pares i guardada sempre amb un zel especial, hem renunciat, en el nostre propòsit, a l’ús de la carn. S’observa aquesta abstinència com una cosa pròpia de l’orde i un signe del rigor eremític en el qual, amb l’ajuda de Déu, volem perseverar”.

Els divendres i vigílies de solemnitat, generalment, segons els antics costums de l’orde, l’abstinència és amb pa i aigua i és voluntari l’exercici de les disciplines.

Resumint, doncs, la vida normal d’un cartoixà és eremítica, a la cel·la, alternada amb la comunitària, pregària a la capella, i el treball, que tant pot ser manual com intel·lectual, el que s’adigui més a les seves possibilitats. Enmig d’un món embogit per la violència, els monjos contemplatius són més necessaris que mai. Testimonien que hi ha una altra manera de viure: contacte amb Déu, amb la naturalesa, cercant la serenor, la pau, retrobar-se a si mateix...

Em complau citar, per acabar aquest disseny de la vida cartoixana, les paraules del Papa Joan Pau II: “La vocació a l’oració i a la contemplació, que caracteritza la vida cartoixana, mostra particularment que només Crist pot donar a l’esperança humana una plenitud de sentit i d’alegria”. (Missatge del Papa en ocasió del IX centenari de la mort de Sant Bru, 14 de maig de 2001)”.

Gràcies, pare Canals, per apropar-nos a la vida cartoixana! I que tinguem tots una molt bona ruta...!

Joan Brunet i Mauri

134 XXXVI RONDA VALLESANA

CAMINS, PELEGRINS I PASSATGERS A SANT JERONI DE LA MURTRA Sant Jeroni de la Murtra és un monestir jerònim edificat a la Serralada de Marina a principis del segle XV. Els camins tradicionals d’accés al monestir fins ben entrat el segle XX eren la riera que, pujant de Badalona, en arribar a un gran pi en el cor de la Vall de Betlem, es bifurcaven en les de Sant Joan i el Torrent dels Ossos. Creiem que era aquest el que la Crònica anomena “lo camí dret de Badalona”1. Amb els anys també s’usava un camí que passava per davant del corredor de l’hostaleria nova, després per la casa del Mas (el mas Oliver de Canyet) i arribava finalment a la Cartoixa de Montalegre2. Hom parla també del camí que es “divideix lo camí de Barcelona y de nostra casa”3. Els camins actuals d’accés són moderns.

Quan un monjo professava al monestir era per a tota la vida.

Aquest vot d’estabilitat tingué naturalment, moltes excepcions, perquè alguns frares van anar a raure a d’altres monestirs o ermites. Però només se sortia del cenobi per raons molt justificades: els priors, per exemple, havien d’anar regularment a Capítol o enviar-hi algú.

Imatge de Sant Francesc a la porta d’entrada.

Autor: Ferran Marcos

1 C. DÍAZ, La primera crònica del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (1413-1604) de Francesc Talet. Fundació Noguera, Col·lecció Textos i Documents, 47, Barcelona, 2013, pàg.672. En el decurs d’aquest article seguim aquest magnífic volum.

2

Ibídem.

3 Ibídem, 673. El “camí de Barcelona” és el conegut encara com a “Camí dels Francesos”, que no fa referència a la Guerra del Francès, sinó a la Via Francesca una strata d’època romana que discorria pel litoral i que fou reparada pels francs a principis del segle IX. XXXVI RONDA VALLESANA 135

SANT JAUME DE GALÍCIA Els monjos, en no poder pelegrinar habitualment, feien del claustre el seu lloc de pelegrinatge. A la galeria nord del claustre hi ha diverses claus de volta amb imatges de Sants protectors dels pelegrins com l’arcàngel Sant Rafael, Sant Cristòfol i Santa Maria Egipcíaca. Les Constitucions dels jerònims manaven que cap prior vicari o president anés o manés anar un monjo a les Cancelleries, a Roma, a Sant Jaume de Compostel·la o a qualsevol altre indret de romiatge, sense fer-ho saber al Pare General4.

No obstant, Santiago era ben conegut perquè hi havia un llec que es deia Joan Cardonet, que feia tanta caritat als pobres que deien “que sa fama volava des de Roma fins a Sanct Jaume de Galícia, com contan les Cronicas del nostre orde...”5.

PELEGRINS I PASSATGERS Històricament, per Sant Jeroni de la Murtra, hi passaven molts pelegrins i passatgers. N’hi ha una referència ocasional, quan, al primer trienni de fra Jaume Roqueta (1508-1511), hom parla d’un llarg parral o emparrat que passava encara més amunt del safareig més alt del monestir, “que per ser tant llarch tenia nomanada per moltes parts, no sols de Cathalunya y Espanya, sinó per Itàlia, per ocasió de tant<s> pelegrins y passajers que vénen per assi.”6. El 1538 la Crònica afirma “que esta casa gastava molt en la hostelaria, en donar de menjar a molts hostes, axí pobres com richs, axí peregrins y passajers...7”. La diferència entre pelegrins i passatgers és que els primers viatjaven per un motiu religiós (Santiago, Roma, Jerusalem), els passatgers, en canvi, eren viatgers que estaven de pas, sovint per embarcar-se.

L’il·lustre astrònom Bartolomeo Fontana en el seu itinerari diu que els qui feien el Camí de Santiago trobaven bon acolliment a la Cartoixa de Montalegre i a Sant Jeroni de la Murtra8. És la prova que la via marina de Sant Jaume passava prop del monestir. La via discorria per Sant Pere 4

C. DÍAZ, pàg.658, nota 2623.

5

Ibídem, 213-214.

6

Ibíd. pàg. 305.

7

Ibíd. pàg. 393.

8 A. FUCELLI, L’Itinerario de Bartolomeo Fontana. Edizioni Scientifiche Italiane, Perugia, 1987.

136 XXXVI RONDA VALLESANA

Sant Jeroni de la Murtra. Façana Oest. Autor: Ferran Marcos

Pescador, Bellcaire, Torroella de Montgrí, Pals, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret i Blanes. Fontana assenyala que des de Blanes el camí es fa per muntanya sobre el mar. Convé recordar que a Pineda hi ha una ermita de Sant Jaume, a Sant Pol la festa major és per Sant Jaume. Des de la cartoixa de Montalegre i des Sant Jeroni anaven cap a Barcelona9.

LES HOSTATGERIES DE SANT JERONI Des del principi els monjos de la Murtra, seguint la tradició monàstica, tenien l’acolliment dels hostes com un dels puntals de la seva missió: l’hoste havia de ser rebut com el mateix Crist. “Benvingut siguis germà: que el Senyor et pagui l’ocasió que ens brindes, amb la teva vinguda, de servir en tu a Jesús.”10. Era sabut que els hostes a Sant Jeroni de la Murtra hi 9 L. MONREAL, “El camí de Santiago a Catalunya”, conferència feta al mateix monestir el 1994. Segons el ponent, Sant Jeroni va ser un pas freqüent dels pelegrins i un lloc on sovint es refugiaven en la seva ruta cap a Santiago de Compostel·la. Els viatgers seguien dins de Catalunya dues rutes que coincidien amb les calçades romanes de la Via Augusta i la Via Aurèlia (El Punt, 4/12/1990).

10 A. ORTIZ, Los caballeros encerrados (monjes jerónimos). Edic. Studium, Madrid, 1961. pàg. 36.

XXXVI RONDA VALLESANA 137

eren tractats amb caritat i amor11. Aquesta capacitat d’acolliment explica el sobrenom de fra Llorenç anomenat “l’hospitaler” a mitjan segle XV, conseller del rei Joan II. La primera hostatgeria coneguda apareix mencionada el 1455 i, ja aleshores, tenia aigua corrent com la cuina nova12. En el primer trienni de fra Benet Sanctjoan (1478-1481), el cronista parla que es construïren tres cambres que durant molt temps serviren d’hostatgeria “i on menjaven antigament persones honrades y dormian ans que fessen l’Obra Nova.”

Els anys 1514-1517, segon trienni de fra Jaume Roqueta, “acabaren de posar l’aygua dins la cuyna ab canonada y a la entrada de la hostelaria.”13. El cronista fra Talet, que escriu amb posterioritat als fets, no entén com s’ho van fer els monjos per acollir l’Emperador Carles I i el seu seguici quan va venir el 1519 perquè només hi havia aquestes tres cambres14. Quan van construir la torre de defensa n’hagueren d’enderrocar dues, en una de les quals hi havia una llar de foc per escalfar-se. Només en va restar una “que està junt a la badia dels mossos y prou espallada y madura y quasi per a caure”15. Devien formar part de l’edifici que hi ha al sud del monestir, al costat del portal d’entrada, avui clausurat i en situació precària. En el trienni 1542-1545, arran de la mort de Benet Joan, notari de Barcelona i pare de fra Antoni Joan, profés del monestir, la comunitat va rebre roba de lli i de llana, draps de ras, catifes, llençols, tovalles, cadires i taules amb les quals, entre d’altres dependències, es va proveir l’hostaleria16. El 1547 morí Benet Vestit, feligrès de Montcada, home de poca salut, casat i pare de família que no podia treballar. Havia vingut a l’hostatgeria, “a matar la fam”. I quan se n’anava el prior fra Jaume Ferrer li va procurar una dotzena de pans i li va dir que donés de menjar a l’esposa i al fill17.

A principis del segle XVI l’orde permetia l’estada de dones al monestir, bé que amb llicència del prior i dels diputats. La Crònica explica, per exem11 DÍAZ, pàg. 513.

12 DÍAZ, pàg. 142.

13 Ibídem, 322.

14 Ibídem, 333.

15 Ibídem, 221.

16 Ibídem, 448.

17 Ibídem, 464.

138 XXXVI RONDA VALLESANA

Vista aèria de Sant Jeroni de la Murtra vers el 1940. Són ben visibles les dues hostatgeries: la de baix, perpendicular a la façana de migdia, i la de dalt, coneguda com a Obra Nova, des del campanar fins a la galeria d’arcs.

ple, que hi fou acollida “dona Joana de Castro, beata” que “resta tan contenta y satisfeta del bon acolliment y tracte que li havien fet” que en el seu testament, dictat a Barcelona el 3 de setembre de 1558, va fer la Comunitat hereva dels seus béns.18 Després del Concili de Trento, la pràctica d’acollir dones es va restringir19.

Perot Sesolivelles, velluter, que feia anys havia mogut plet a la comunitat, anava de Toledo a Roma per obtenir dispensa i casar-se amb la seva segona muller, “cosa desatinada i molt fora de propòsit” segons comenta el cronista. Havent emmalaltit a Barcelona, trucà a la porta de la Murtra i el prior fra Llorenç Daviu, ignorant o volent ignorar els precedents, “lo rebé de bona gràtia... y.l féu estar en la hostelaria de baix molts dies, curant-lo de la impositió que portava y poca salut, que era llàstima qual estava lo pobre home...”20.

18 Ibídem, 535.

19 Ibídem, 460, nota 1713.

20 Ibídem, 575.

XXXVI RONDA VALLESANA 139

Durant uns anys va fer servei d’hostatgeria la pròpia infermeria, però això tenia l’inconvenient que havien de treure els malalts i posar-los a les cel·les21. Per això en el trienni 1558-61, el prior, fra Antoni Joan, va acordar amb el virrei Juan Fernández-Manrique de Lara i Pimentel (?- Barcelona, 1563), marquès d’Aguilar de Campóo que fou virrei de Catalunya de 1543 a 1553 i de Nàpols (del 6 de juny al 10 d’octubre de 1558), la construcció d’un nou edifici annex a l’església, que, a partir d’aleshores, es va anomenar Obra Nova. El marquès era un visitant assidu de la Murtra. El projecte va ser encomanat al fuster barceloní Galceran Carbonell i l’execució, al mestre de cases francès Joan Armenyach, ciutadà de Barcelona.

El Virrei visitava sovint la comunitat. El prior i els religiosos desitjaven “donar-li contento y tenir aposentos que fossent a propòsit y a gust de dit senyor perquè ell pogués estar més acomodat, y també y agués alguns aposentos per alguns criats seus y que estiguessin junt a sa persona”22.

El marquès va prometre de pagar 396 lliures en el decurs de tres anys i a terminis. La Crònica indica que va donar tres-centes lliures per les dues primeres sales, “ans d’entrar al corredor, y com y avia tant que fer –però se agueren de comprar molts materials de pedres de Montjuïc, fusta de melis y diversos oficials– no bastaren les tres-centes lliures, de què féu avisar a dit senyor. Y ell envià per un secretari seu, qui.s deye Christóval de Fruentes, cent lliures per continuar l’obra y aprés, per a que se fessen les finestres y portes de las salas, envià per un patge quoranta lliures. Y com aquestes no bastassen, donà orde en que.s venessen las estelles de la drassana de Barcelona, quere de las galeres que.l rey manava fer...”23.

El Virrei va facilitar els accessos dels hostes. Va manar fer una “escala que pujàs des del claustro de dalt damunt la hostelaria, ont y ha molt gentil y gratiosa vista, y.s descobre molta part de la ciutat de Barcelona y tota quella sua planícia, a ont no.s podi[a] pujar abans, sino ab gran treball per una escala de gat y per damunt de les voltes de la iglesia. Y per çó dit senyor féu fer la escala que està junt a la celda del relotjer, per ont ab facilitat se puja allà y.s goze de bona vista, axí de mar com de terra. Y per esta escala donà sexanta lliures”24.

21 Ibídem, 468.

22 Ibídem, 468.

23 Ibídem, 696.

24 Ibídem, 697.

140 XXXVI RONDA VALLESANA

Armes dels Reis Catòlics a la galeria de ponent del claustre. Autor: Jordi Masip

El Virrei també “féu posar un gran portal a la paret del matex corredor per ont poguessen entrar y exir los qui estaven en la hosteleria nova y no aguessen de entrar per dins del claustro y casa y per los dos claustros alt y baix, que era gran inquietud per los religiosos y pesadumbre per los criats, que com són gent de palàcio, no estan avesats a guardar tan silenci y compostura com los religiosos volen que ells guarden. Esta portalada féu fer lo comte de tal manera que y puga entrar y exir un cotxo, si es menester, y tota la màchina que pot portar un senyor a son servey sense impedir la quietud dels religiosos. Y la matexa porta féu guarnir de llauna, de manera que no patís molt en temps de pluja ni foch, si acàs succehia alguna desgràtia”25.

En altre lloc diu que el Virrei es va demorar en els pagaments i la comunitat va haver de demanar manllevades les tres-centes lliures a l’abat Ubach, de l’orde de comanadors de Sant Joan i oncle de fra Jeroni Ubach, profés del monestir, i al prior de l’esmentat orde26. La nova hostatgeria monàstica coneguda com l’Obra Nova va trigar molt a acabar-se. Les obres van continuar durant el segon trienni del prior fra Pere Alzina 25 Ibídem, 697.

26 Ibídem, 469.

XXXVI RONDA VALLESANA 141

(1551-1554). Interrompudes, van poder tirar endavant en el trienni del pare Francesc Rovirola, que fou prior els anys 1573-1576, gràcies a una important collita de forment. La Crònica dóna molts detalls de l’edifici que encara estava molt incomplet: “quant ell posà mà en aquesta obra no tenia esta hostaleria fet sinó sols des de la sala gran a ont està la tribuna fins a les cambres últimes, a la part de llevant, però lo corredor y tot lo demés de la part de mitjorn no estava sinó fins a mitx lloch. Y axí lo pare prior acabà de alçar les parets foranes fins a les teulades y cobrí las matexas teulades, totes les voltes del corredor y de las dos salas, entrant des del claustro a la dita hostaleria; empaymentè tot lo corredor y posà las columnes y chapitells; y féu molta part del sostre del matex corredor, encara que, com se li acabaven los materials, no pogué prosseguir lo demés que faltava ni tampoch posà les pedres de l’antipecho del corredor (...). Una cambra que.s féu al cap del corredor, portes y finestres se féu en aquest trienni. Pero no-s feren dels diners de la comunitat, ans bé la féu der un sanct home qui.s deya don Miquel de Clariana y de Seva, fill del regent don Dionys de Clariana...”27 El prior es va gastar en l’hostaleria aproximadament 400 lliures i vetllava molt de prop la construcció28. Mossèn Paxau, un mercader de Barcelona ric i poderós, “donà al pare prior en ajuda de l’obra que feya dotze lliures i dos pesses de tela gran que valían molt més, de les quals se feren molts llansols de què y havia molta necessitat, y proveyren la hostaleria y enfermeria d’ells”29.

En temps del Pare Cristòfol de la Torre (1576-1579), prengué hàbit Gerònym Belloch, i el seu pare, el senyor de Belloch, que no hi estava d’acord, es presentà furiós al monestir “axi.l portaren a l’hospederia y allí féu coses estremades, llançant-se per terra, bramant com un leó sospirs y gemechs, com si li aguessen feta la major injúria del món, que parexia avia perdut lo seny...”. La història però, acabà feliçment30.

L’Obra Nova era un gran edifici de tres plantes, construït en part sobre les capelles laterals de l’església i amb un magnífic jardí alçat31. A l’hostatgeria 27 Ibídem, 591.

28 Ibídem, 591.

29 C. DÍAZ, Crònica, pàg. 594.

30 Ibídem, 604.

31 Sobre l’hostatgeria nova vegeu l’exhaustiu treball de C. DÍAZ MARTÍ, “L’Obra Nova de Sant Jeroni de la Murtra”, Carrer dels Arbres, 21 (2010) pàg. 65-86.

142 XXXVI RONDA VALLESANA

Detall de les armes dels Reis Catòlics, probablement abans de 1491, car no hi apareix l’escut de Granada, a la galeria de ponent del claustre. Autor: Jordi Masip

es guardava una bandera amb una inscripció en relleu que començava “Schola de Abbaco...”32 i que havia confegit un novici grec anomenat Nicola “que era molt docte en les arts y sabia molt bé mathemàticas, astrologia, aritmètica, òptica y moltes altres sciències naturals...”33.

L’obra de l’hostatgeria continuava en temps de fra Miquel Mongia (15791582), que va encomanar-les a un novici també francès, Pere Thomàs, que era mestre de cases. Ja essent novici li féu “empaymentar las dues primeres quadres entrant en la hospederia nova, en què encara no y avia sino les voltes fetes –y faltaven mahonets y lo pare prior los féu comprar–, y reisqué admirablement. Y fet assò, començà lo pare prior a posar en concert esta hostaleria per a que servís per al fi que era feta, que era per aposentar y recullir gent honrada. Y axí prengué de la enfermeria (...) llansols, tovalles, torcaboques, tovalloles, cuxineres y altres coses necessàries per aquest menester y acommodà tot assò ab ses caxes y llit a 32 Era una escola italiana del segle XIII que posava especial èmfasi a la matemàtica i a l’àlgebra.

33 DÍAZ, Crònica... 502.

XXXVI RONDA VALLESANA 143

cada cambra. Comprà sis cadires de repòs o franceses que li costaren deu lliures. Comprà sis flassades que li costaren més de vint-y-sinch lliures”34.

HOSTES IL·LUSTRES Està prou documentada l’estada de Ferran i Isabel, els Reis Catòlics, a Sant Jeroni de la Murtra, per Setmana Santa de 149335. En el decurs d’aquesta visita van rebre secretament Cristòfol Colom, que tornava del seu primer viatge a les Índies. De l’històric pas dels Reis pel Monestir n’han quedat cinc claus de volta policromades, amb les armes reials i els retrats dels monarques en sengles permòdols del claustre. També hi ha un retrat en pedra que sembla inspirat en el que Sebastiano del Piombo va pintar el 1519 de Cristòfol Colom. Per manca d’altre espai adient al monestir, els reis i la seva cort es degueren hostatjar a les cel·les dels monjos, mentre que aquests s’havien de traslladar a la infermeria monàstica. Quant a Colom, hi ha la tradició que, degut al seu presumpte origen jueu, es va hostatjar a Can Botinyà, un mas veí del monestir, tot i que pel seguici que l’acompanyava era difícil trobar-li ja lloc adient36. El 3 d’octubre de 1519, per primera vegada, va visitar el monestir el jove Carles I, futur Emperador, nét dels monarques, que va confirmar als monjos tots els privilegis que els havien fet els seus avantpassats. En d’altres ocasions fou l’Emperador qui es va hostatjar a la infermeria.37 Altres hostes il·lustres que s’hi allotjaren foren el cardenal Pedro de Deza (Sevilla, 1520 - Roma, 1600), que vingué el 10 de maig de 1580 i s’hi estigué uns quants dies fins que vingueren a buscar-lo les galeres de Gènova, comanades per Marcello Doria38. El cardenal digué després “mil alabances” de la hostatgeria39. Un altre cardenal, Alessandro Riario (Bolònia, 34 Ibídem, 620.

35 Ibídem, 256 i ss.

36 Vegeu J. AYMAR, “Colom a Sant Jeroni de la Murtra”, a Colom i el món català. Centre d’Estudis Colombins- Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1993, pàg. 213-224.

37 J. AYMAR, “Carles I i Felip II a Sant Jeroni de la Murtra” a La Murtra i el Toisó. Humanisme i renaixement en temps de Carles I i Felip II, vigència a Catalunya i Amèrica al llindar del tercer mil·lenni. Fundació Catalunya-Amèrica-Edimurtra, 1999, pàg. 9-27. J. AYMAR, “Ermitans jerònims i Carles I” a Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, vol.

19 (2000), p.51 a 68.

38 DÍAZ, estudi introductori, nota 91.

39 Ibídem, 621.

144 XXXVI RONDA VALLESANA

Pintura mural del tester del refetor (1554-1557). D’esquerra a dreta hi ha un home negre, els emperadors Isabel de Portugal i Carles V, el lloctinent de Catalunya Francesc de Borja i la seva esposa Elionor de Castro, Andrea Doria i un gat, el prior de la Murtra Pere Alsina i una dona de la cort llegint. Autor: Jordi Masip

1543-Roma, 1585) enviat del Papa Gregori XIII com a legat prop de Felip II, camí de Roma s’estigué a l’hostatgeria des del 21 de juliol fins al 8 de setembre de 1581 i hi deixà algunes caixes buides, que després serviren per guardar roba40. La vigília de Reis de l’any 1582 l’hostatgeria monàstica va acollir un dels personatges més destacats que han passat pel monestir: l’Emperadriu Maria d’Àustria, filla de l’Emperador Carles I, germana de Felip II i vídua de l’Emperador Maximilià. Només hi passà una nit, acompanyada de la seva filla Margarida d’Àustria. En el seguici creiem que hi viatjava com a patge el qui seria Sant Lluís Gonzaga41. Van marxar el dia de Reis havent dinat42. Diu el cronista que, arran d’aquesta multitudinària visita, “la cuyneta y la saleta de la enfermeria estaven plenes de dones com formigues. En la Obra Nova y en los aposentos a ella contiguos estava també una multitud de dames y senyores y criades suas que no y cabian. Y feren gràtias a Nostre Senyor los religiosos d’esta casa com no estigueren en ella sinó una nit...”43.

També Jorge Tayde, bisbe de Viseo, que servia al rei Felip II, s’hi estigué a l’espera de tenir passatge per anar a Roma durant set mesos. El bisbe menjava al refetor a l’hora de dinar, assegut al costat del prior. I tres cape40 Ibídem, 631.

41 J. M. CUYÀS, Resumen histórico del Monasterio de la Murtra. Badalona, 1943. J. AYMAR, El Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, Diputació de Barcelona-Ajuntament de Badalona, 1993 pàg. 40.

42 Ibídem, pàg. 633-635.

43 Ibídem, pàg. 634.

XXXVI RONDA VALLESANA 145

llans del seu seguici, a la taula del corrector. Els dies que el bisbe menjava carn, li havien de donar “un guisadillo al principi; y aprés un pollastre, perdiu, o si no mija gallina o capó, y rostit y bullit ab sa escudella sense los principis de fruytes, segons lo temps; y a la fi, ses postres. Al vespre no se li avia de donar cosa ninguna, perquè no sopava sinó algunes fruytes per a col·lació que eren poca cosa. En los dies de peix, proportionalme<n>t se avia de donar a sa persona. Quan al que toca als criats, se’ls avia de donar dos maneras de carn y de peix, tant al dinar com al sopar, y pa pel convent. Als tres capellans se’ls avia de donar vi blanch y als altres criats que no menjaven al refetor, vi claret”44.

Entre els monjos foren molt habituals les crítiques als hostes que no recompensaven prou les atencions i despeses derivades de la seva estada a l’hostatgeria.45 Com que el virrei Aguilar morí sense haver complert la paraula de pagar les obres, el prior va haver d’anar a Madrid a negociar amb el seu fill i en tragué cent lliures46.

Els monjos, però, acollien tothom. Així el prior P. Miquel Mongia va posar en ordre “lo hospital per a que los pobres de Jesuchrist tinguessen aposento convenient en esta casa, puix ya n’i avia per los richs y per a persones que d’elles en lo món se’n fa molta estima. Y per ço, comprà màrfegues, matalassos y travessers que costaren molts reals, y particularment féu comprar sis flassades que li costaren quatorze lliures y vuyt sous, cosa fonch de gran edificació y exemple...”47.

Durant el primer trienni del priorat de fra Gerònim Ezquerra, els monjos van comprar a Tous fusta per fer “deu cadires de repòs y quatre communes que costà nou lliures y serviren estes cadires per la hostelaria nova, de què y avia necessitat.”48.

Del 1607 al 1610 s’allotjà a l’Obra Nova l’erudit sacerdot Jaume Ramon Vila de Ortíz. Es va adaptar una cel·la a la part alta de la capella de la 44 Ibídem, pàg. 674. Aquesta “col·lació de bisbe” la feia “en l’hostaleria de dalt, en son aposento”, pàg. 679.

45 Ibídem, pàg. 70.

46 Ibídem, pàg. 609.

47 Ibídem, pàg. 635. És evident per tant que l’hospital per a pobres ja existia d’abans.

48 Ibídem, pàg. 693.

146 XXXVI RONDA VALLESANA

Testa de pelegrí a la galeria Est del claustre de Sant Jeroni de la Murtra. Autor: Jaume Aymar

Concepció amb un balconet des del qual podia seguir els oficis monàstics.

Va morir a la Murtra, fou enterrat a la capella de la Concepció i va llegar al monestir la seva valuosa biblioteca i el seu oratori49.

Del 1646 al 1649 s’hi estigué Pèire de Marca, polític i eclesiàstic (Gan, Bearn 1594 - París 1662). Inspirat pel prior fra Jaume Montaner hi escriví part de la seva obra “Marca Hispanica sive limes hispanicus” que pretenia provar els drets històrics de França sobre Catalunya50. El 1764, Bacci parla encara del bon tracte dispensat als pelegrins a Sant Jeroni. Diu Barriga en la seva Història de Badalona, escrita el 1794, que van ser dos pelegrins amb hàbit de terciaris franciscans els qui van fer la imatge del Sant Crist, que tanta devoció va tenir a la contrada51. A l’ala est del claustre hi ha una mènsula que és el rostre d’un pelegrí cofat amb el barret i somrient.

49 J. AYMAR, “La biblioteca del Monasterio de Sant Jeroni de la Murtra.” Separata de la obra la Orden de San Jerónimo y sus monasterios. Actas del Simposium (II). San Lorenzo del Escorial, 1999, pàg. 700-701.

50 Op. cit, pàg. 702-703.

51 J. M CUYÀS, Resumen histórico del monasterio de San Jerónimo de la Murtra, Badalona, 1975.

XXXVI RONDA VALLESANA 147

Segons ens explicava Tereseta Batlle, antiga masovera del monestir, la porta que va des de Sant Sebastià a l’església conventual amb la tomba de la família Setantí, que va estar molts anys paredada perquè darrera s’hi féu un celler, era coneguda com la “porta dels pelegrins”.

L’incendi provocat del juliol del 1835 va destruir en gran part l’Obra Nova, que ha estat reconstruïda en temps recents.

El 2010 al mur nord del monestir, per on discorre l’anomenat camí de la Serreta, (tram del GR 92 que coincideix amb el camí de Santiago de Compostel·la)52, es va beneir una petita imatge de Sant Jaume que sempre té flors fresques. És també un homenatge a la Casa de Santiago (19611993), la Fundació canònica a qui Francesca Güell va confiar aquest antic monestir53, tot i que la part on s’obre la capelleta pertany a la Fundació Climent Mur54.

Avui, Sant Jeroni de la Murtra continua rebent els hostes que vénen a recollir-se en solitud i silenci a l’antiga Obra Nova. En el pis alt hi ha vuit cel·les on poden retirar-se uns dies homes i dones de tota mena i condició, de diversos països, pelegrins i passatgers. La majoria deixa escrit un testimoni personal de com la solitud i el silenci els han ajudat a retrobar la pau.

Jaume Aymar i Ragolta Historiador. Responsable del monestir de Sant Jeroni de la Murtra

52 Per aquest camí de la Serreta hi passen diàriament centenars de persones. Fins i tot pelegrins amb l’hàbit, el bordó i la vieira...

53 Era una fundació canònica erigida canònicament el 1966 per al foment i atenció de les vocacions adultes al sacerdoci.

54 Climent Mur Linares (Santa Coloma de Gramenet, 1928- Barcelona, 1970) volia ser sacerdot, però, malalt greu, va oferir la seva vida perquè els seus companys arribessin al sacerdoci, com així fou. Dóna nom a uns premis de Santa Coloma de Gramenet dedicats a enaltir les bones persones. La fundació que porta el seu nom va ser erigida l’11 d’agost de 1971.

148 XXXVI RONDA VALLESANA

PIRATES I BANDOLERS. EL VALLÈS I LA COSTA DURANT EL RENAIXEMENT I EL BARROC. DE SABADELL A SANT JERONI DE LA MURTRA La imatge estereotipada dels catalans que tenia qualsevol europeu dels segles XVI o XVII era el d’una gent treballadora, protocol·lària, violenta i apassionada per la llibertat.

Cap foraster no s’imaginava la possibilitat de viatjar per Catalunya sense topar amb els bandolers.

L’allunyament de la cort, les característiques físiques del país, els mals camins, la crisi del feudalisme, les parcialitats entre els senyors dels castells, les noves armes de foc... faciliten el bandolerisme.

El bandolerisme agrupa, doncs, marginats socials, gent amb problemes econòmics, persones que han quedat més o menys fora de la llei. Els senyors feudals en crisi utilitzen el servei dels bandolers per treure’n beneficis econòmics. Els contracten, també, els poderosos que mantenen conflictes armats entre ells. Els bandolers són equips de mercenaris, a vegades molt nombrosos, que treballen per a senyors eclesiàstics o civils i que quan estan sense encàrrecs actuen pel seu compte. Per això tenen moltes vegades la protecció de personatges de classe social elevada que solen utilitzar els seus serveis. I per això a voltes es fa difícil distingir el bandoler del soldat al servei dels senyors.

Les parcialitats entre nobles, o entre viles o entre famílies, que se solen dirimir a trets, forneixen de feina el bandolerisme. No es tracta tant dels herois populars que pinta la llegenda com de quadrilles nombroses d’homes armats.

Són gent de la terra, que coneixen profundament el terreny que trepitgen. Un terreny emboscat i muntanyós difícil de controlar per les forces organitzades dels poders públics. Compten a més amb la complicitat de la mateixa gent de les masies, amb la qual estan emparentats, que són els membres dels consells municipals que tenen la missió de vetllar per la tranquil·litat pública. Per exemple, Joan Canals, anomenat “el negre Canals”, de Llinars del Vallès, que anava a la banda d’en Rocaguinarda, era parent de dos deseners de Vilamajor encarregats de perseguir el ban-

XXXVI RONDA VALLESANA 149

Can Canyadó. Gravat de Rafael Pujals (Amics de Badalona). Nadala del 1980.

dolerisme. A més, la legislació catalana, que deixa al govern centralitzat dels virreis un marge estret d’actuació arbitrària, condiciona qualsevol intent seriós de persecució del bandolerisme.

Quan no tenen encàrrecs de feina, els bandolers actuen atacant les vies comercials. El Vallès, que des del coll de Montcada fins a les estretors del Congost és travessat pel camí que comunica Barcelona amb Vic, amb Ripoll i amb la Cerdanya, és un territori habitual de les seves operacions.

Algunes vegades acaben enrolats com a mercenaris als exèrcits reials. En Rocaguinarda i els seus homes van acabar la seva trajectòria a Nàpols com a soldats del rei.

El bandolerisme és un fenomen de terra endins que vora el mar pràcticament és inexistent. La navegació a l’època del barroc permet actuar i fugir sense perills. Per tant, la gent marinera utilitza preferentment el mar com a escenari de les seves operacions més o menys delictives. Així com la crisi feudal forneix el bandolerisme d’efectius humans, la pirateria aplega homes que aprofiten el conflicte entre els països cristians del nord del Mediterrani i el poder turc. L’expulsió dels moriscos dels regnes d’Espanya a l’inici del segle XVII crea una massa humana que coneix profundament aquest país que ha estat secularment el seu, que ha quedat sense recursos per a la seva subsistència i que se sent totalment legitimada per atacar uns llocs dels quals ha estat injustament foragitada.

150 XXXVI RONDA VALLESANA

Els conflictes entre les diverses potències mediterrànies donen lloc als corsaris, rics armadors que, protegits legalment per una patent d’un rei, ataquen els vaixells dels regnes enemics. Enrolen com a pirates aquella gent de la costa que a l’interior s’haguessin dedicat al bandolerisme i que, fins i tot quan treballen per a l’enemic i ataquen la nostra costa, aquí troben la complicitat de les pròpies famílies –amb les quals segueixen mantenint contacte– i la protecció de les potències enemigues, bàsicament del món islàmic. Naveguen en galeres o en xabecs, que són maniobrables i permeten la fugida ràpida després de l’atac.

La situació política del Mediterrani permet als pirates el tràfic d’un producte que el bandolerisme no toca: els esclaus. El principal guany dels pirates acaba sent la captura de persones que són rescatades per les seves famílies per un alt preu. Si la família no té capacitat econòmica per pagar el rescat, el presoner és venut en els mercats nord-africans.

Exerceixen el cors tant les famílies poderoses cristianes com musulmanes.

Cadascun en el seu àmbit. I hi estan vinculats personatges del més alt nivell, com poden ser Pere d’Urrea, arquebisbe de Tarragona i president de la Diputació del General, els Grimaldi de Mònaco, o prínceps algerians com els germans Barba-roja.

Destaquen en el món del bandolerisme Rocaguinarda, conegut popularment com “Perot lo Lladre”, esmentat per Cervantes en el Quixot; Francesc Robuster, bisbe de Vic, que va utilitzar repetidament els bandolers per lluitar contra els seus enemics; o el famós Serrallonga.

Fins i tot el monestir de Montserrat durant un temps, al segle XVI, va arribar a ser controlat pels bandolers, que es van fer forts al castell que hi havia sobre l’església, on ara hi ha les restes de l’ermita de sant Dimas, i des d’allà dominaven al seu gust el convent.

En una altra ocasió, el 1585, va sortir de la Vinya Nova del Bruc una colla de gent armada capitanejada pel bandoler Vidriat i guiada per un donat de la comunitat, el francès fra Guillem Anias, que van assaltar el monestir i en van expulsar els monjos castellans.

En les comarques vallesanes els bandolers més coneguts van ser els germans Margarit. Cooperaven habitualment amb en Serrallonga. Miquel Margarit va morir en una batuda realitzada pel lloctinent general de Catalunya. Des del 1624 fins el 1627 el virrei es va concentrar en lluitar contra la partida dels Margarit.

XXXVI RONDA VALLESANA 151

Entre els Margarit i en Serrallonga es repartien el país. Els Margarit actuaven des del coll de Montcada fins al Congost, és a dir, a tot el Vallès, mentre que en Serrallonga es reservava la plana de Vic i les Guilleries. Per a les grans operacions ajuntaven els seus efectius o s’associaven amb altres colles més petites, fins a formar exèrcits de més d’un centenar d’homes. I els agradava d’actuar com a veritables capitans, fent ostentació de cortesia. Així, una vegada que es dedicaven al pillatge a Montcada i van passar per allà la comtessa i l’abat d’Erill, els van escortar honoríficament en el “seu territori” i després van tornar a Montcada a seguir robant vianants.

La banda dels Margarit va caure en mans del virrei el 1627 i els homes que pogueren escapar s’ajuntaren a la partida d’en Serrallonga, que va esdevenir el principal bandoler del país i des de llavors va actuar indistintament a Osona i al Vallès. Amb ell treballaven “lo Monget de Cardedeu”, que actuava pels voltants del castell de Montbui, i “el Garçó de Caldes”.

L’any 1629 en Serrallonga robava pels encontorns de la Garriga els qui passaven pel camí de Vic. Des d’allà es va adreçar a Sant Feliu de Codines, on va assaltar una casa de la sagrera d’aquell poble. El producte obtingut el va vendre als seus companys del Vallès.

A partir de la Guerra dels Segadors el bandolerisme va decaure i les accions dels bandolers es van anar integrant i confonent en les accions militars, o en les revolucionàries de finals del segle XVII. Així, durant la revolta de “les barretines” un grup nombrós d’homes va arribar a ocupar el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, però els mateixos monjos no van considerar-ho tant una acció de bandolers com de revoltats.

Entre el 1649 i el 1656 va practicar el bandolerisme el terrassenc Josep Torrella, “lo Pito”1. Manava una banda de quinze homes i les seves accions oscil·len entre el bandolerisme i la lluita política contra Felip IV. Havia treballat en draps de lli i durant el setge de Tarragona de 1645 va lluitar contra els castellans com a soldat de les tropes franco-catalanes. El 1649 va ser detingut per un avalot que tingué lloc a Terrassa. Cinc homes, que sota les capes de pastor amagaven pedrenyals, en van atacar uns altres dos. “Lo Pito” va aconseguir escapar-se i dos anys més tard va assassinar el batlle de Rubí, Jaume Bosch. Amagat durant un temps a Sant Llorenç del Munt, acabada la guerra i amb la situació política controlada nova1 Vegeu l’article “Josep Torrella, un exemple de resistència al retorn de Catalunya a la Monarquia hispànica (1649-1656)”, Pol Meseguer, XXXI RONDA VALLESANA. Sabadell 2010, pàg. 129-132.

152 XXXVI RONDA VALLESANA

ment pel rei castellà Felip IV, va matar el batlle filipista de Terrassa. Les cases contràries al rei l’acollien i l’ajudaven, però a Can Pelè de Castellar del Vallès no el van voler rebre i el van delatar. La força pública va detenir en Comes, un home de la seva quadrilla, que va donar tota la informació.

Torre Codina. Gravat de Rafael Pujals (Amics de Badalona). Nadala del 2005.

Però, tot i que el van encerclar, “lo Pito” va aconseguir fugir un cop més i, amb quatre o cinc homes, va sobreviure robant masies aïllades. Finalment el va matar el sometent de Barberà al camí de Sabadell i, un cop mort, el van penjar.

La serralada de Marina era la frontera que separava les zones d’actuació dels bandolers de la dels pirates. Tots els pobles costaners es van veure afectats per la pirateria. Barba-roja va arrasar Palamós, Dragut Begur, Oruj-alí Blanes. El 1467 un grup d’algerins va desembarcar a Montgat però foren fets presoners i tancats al castell de la Roca, un lloc allunyat del mar on els altres pirates no podien acudir a rescatar-los. El 1513 es va fer la torre de guaita de Montgat, amb un fogó per fer senyals. Els pagesos dels voltants pagaven un sou semestral per mantenir-hi un guarda.

XXXVI RONDA VALLESANA 153

Durant el segle XVI es va anar protegint amb aquest sistema de torres tota la costa catalana. Només a Badalona es van construir les torres de Can Llagosta, Can Canyadó, i Can Bufí Vell i es van fortificar Can Claris, la torre Codina, la Pallaresa i la Torre Vella. Encara avui les torres de defensa són conegudes amb el nom de “torres de moros”, que fa referència a la pirateria i no pas a l’època de la dominació islàmica.

Hem de tenir present, tanmateix, que no només eren pirates els nordafricans que atacaven la nostra costa. Ho eren igualment els catalans que atacaven la costa nord-africana i venien els presoners en els nostres mercats d’esclaus. El monestir de Sant Jeroni de la Murtra, per exemple, a mitjan segle XV tenia dos esclaus. Un es deia Jordi i va ser un fidel servidor de la comunitat jerònima, que al final li va acabar concedint la manumissió.

Aleshores es va guanyar la vida fent de “traginer de mar” i completant el seu sou amb treballs esporàdics que li encarregaven els seus antics amos.

Va fer diners i es va comprar una esclava que es deia Paula, amb la qual es va casar. L’altre es deia Marc i el monestir el va comprar per 40 lliures quan era un nen de 8 anys. Era natural de l’illa de Rodes.

El 1455 els monjos jerònims encara van comprar a l’encant públic per 50 lliures un altre esclau, que era “tàrtaro de nació” i que es deia Andreu.

Les cròniques monàstiques de la Murtra diuen que entre 1491 i 1494 al monestir “tenian uns alemanys que feren la vidriera gran y demasiada del refetor. Y dich demasiada perquè après agueren de tapar-ne la meytat o més, per ser demasiada de llarga y molt baxa, i molt perillós negoci que, rompent-la com podian ab facilitat, se’n podien entrar lladres o moros per casa a peu pla y sensa resistència alguna”. Encara avui es veu perfectament la part tapiada de la finestra que des de l’exterior, que és força més elevat que l’interior, hagués permès l’accés al recinte.

La nit del 13 de juny de 1527 van desembarcar a Badalona 500 pirates algerins, que venien en catorze embarcacions “y saquejaren tota la sagrera (de Badalona) prenent i matant moltas personas axís de hòmens com de donas”. Es van endur 30 captius entre noies i nens. El Pare General de l’orde franciscà, fra Francesc dels Àngels, s’havia quedat a dormir a Badalona perquè anava tard i va témer arribar a Barcelona quan les portes de la muralla ja fossin tancades. També fou fet presoner i va ser rescatat tretze dies més tard per 1.000 ducats. Que el general dels franciscans pogués ser segrestat impunement pels pirates posava en evidència la manca d’eficàcia de les autoritats i per això va pagar-ne el rescat el virrei.

154 XXXVI RONDA VALLESANA

“Carlos V conquista Túnez”. Tapís de Jan Cornelisz Vermeyen, s. XVI.

De fet, ningú no era capaç de resistir els atacs del pirates. El 1513 el Consell de Cent va estudiar la possibilitat de construir una flota per atacar els pirates, però finalment decidiren abandonar la idea perquè opinaren que la mateixa flota cauria en mans de la pirateria. Ningú no gosava navegar. La situació va millorar temporalment a causa de la campanya de Carles V contra Tunis. Però finalment no va servir de res.

La campanya contra Tunis va tenir lloc el 1535. Nou anys més tard l’emperador va encarregar una sèrie extraordinària de 12 tapissos per commemorar-ne la victòria. Durant la campanya el pintor Jan Cornelisz Vermeyen havia fet esbossos detallats de les accions, que després van ser la base de nombrosos dibuixos i gravats glorificant les gestes africanes de Carles V. A partir d’aquests esbossos es van fer a Brussel·les els dotze tapissos. Hi van treballar els millors artesans durant vuit anys. El conjunt de tapissos cobria 600 metres quadrats. Un d’aquests tapissos representa l’emperador passant revista a les tropes abans d’embarcar a Barcelona.

Al centre de la representació s’hi veu un monjo jerònim assegut a taula escrivint a l’ombra d’un taronger. No és impossible que l’artista hagi reinterpretat l’esbós original i hagi transformat en taronger una murtra. En qualsevol cas el tapís documenta la intervenció dels jerònims en l’embarcament de les tropes a Barcelona.

XXXVI RONDA VALLESANA 155

El dietari del Consell de Cent ens informa que el 25 de juny de 1564 “a la matinada vingueren setze galiotes de moros i desembarcaren al cap del Besòs i corregueren fins a Sant Adrià i algunes cases de Badalona i cremaren part de la casa de n’Alzina de Badalona i part de la casa de mossèn Setantí al cap del Besòs i s’emportaren 355 moltons dels corrals de les carnisseries de la ciutat i unes garberes de forment i no captivaren sinó una dona i dos minyons. I mataren alguns moros. Després partiren del cap del Besòs i passaren al cap del Llobregat on estigueren fins a la vesprada”.

Igualment el 1567 els pirates passaren del cap del Besòs al del Llobregat i incendiaren dues torres sense que cap força armada no gosés sortir de Barcelona per enfrontar-s’hi. I l’any següent, el 1568, vingueren sis galions de Tunis i només s’endugueren captiu el pescador badaloní Bertomeu Pons, perquè foren descoberts i hagueren de fugir. Sabem que fins trenta-set anys més tard, el 1605, el pescador va seguir captiu perquè llavors la família va empenyorar els seus béns per rescatar-lo “per estar en perill de renegar de la santa fe catòlica, com cadascú pot pensar, en mans d’enemics de Déu”.

La veritat és que Bertomeu Pons ja devia ser força vell i el seu preu al mercat es devia haver abaratit molt. I en els llibres parroquials de Badalona és habitual trobar-hi funerals per badalonins que havien mort estant captius.

Això vol dir que el món de la pirateria era permeable i que hi havia una comunicació constant. Els badalonins sabien l’estat dels seus parents, esclaus des de feia dècades al nord d’Àfrica, i fins i tot sabien quan morien i n’encarregaven els funerals. En aquest sentit és interessant copiar el que diu el primer llibre de les cròniques de Sant Jeroni de la Murtra quan parla dels anys 1557 i 1558.

“Cada any venien los moros per aquesta costa y la inquietaven notablement, y un any desembarcaren en Badalona y pujaren per les cases del torrent amunt y de manera que des del monastir veyen los religiosos que los moros anaven inquietant los vehins.

Com, doncs, lo pare prior veu lo perill tant gran en que estava aquest convent y més perquè entengué que lo gran Turch aparellava una grossíssima armada per mar y.s divulgava que venia en Barcelona perquè, com y avia passat pestilència per ella poc avia, pensava la avien desemparada y que a penes y auria gent dins d’ella, lo qual se deya públicament y, sent així, occasió tenien los qui estaven prop de la ciutat, y més los qui estaven a la part de la marina, de tenir temor no·ls captivessin y arruïnessin ses cases y propietats.

156 XXXVI RONDA VALLESANA

Vista general de Sant Jeroni de la Murtra. Autor: Ferran Marcos

Y així, lo pare prior, com a persona prudent y cuidadosa de sos súbdits y casa... determinà de tenir un capítol –fonch assò a 9 de abril de 1559- en lo qual manifestà la necessitat que tenia aquesta casa de tancar-la, perquè de la part de llevant estava tota uberta y de mitxdia no estava molt segura.

Y estant la casa tant pobre y endeutada, no sabia quin remey tenir per a reparar aquestos danys que amenaçaven perquè, segons li avia dit un ingeniayre que ell avia fet venir assí per a mirar lo millor modo que·s podia tenir acerca de assò, eren menester set o vuyt-cents ducats”.

El prior va recórrer a la sol·licitud de subvencions a les autoritats. Però només va obtenir bones paraules.

I segueix la crònica “Veent lo pare prior... que los moros anaven ya danyant y talant aquesta costa de mar; entenent que en les fustes (en els vaixells) y havia molts renegats que sabien la poca defensa tenia esta casa y que per ço estava en gran perill que no la saquejassen y captivassen a tots los religiosos d’ella, y així tornà altra vegada a tractar ab son convent si·ls pareixia se fes una paret que prengués des del cantó de la paret de XXXVI RONDA VALLESANA 157

la infermeria, de la part de llevant, fins a la Obra Nova, que tingués de alçada quoranta o sinquanta palms.

La comunitat ho accepta perquè tal com estava projectat es podia fer amb poc cost i amb un resultat prou eficaç.

“Ab tot axò era tant lo recel y temor en que estaven, per les rahons que tinc dites, que en aquest matex any tragueren de casa quasi tota la millor y major part de la roba, així de la sagristia com de las altres oficines, y los llibres de la llibreria y dels particulars que cada hu tenia en sas celdas, que no dexaren sinó sols los que no·s podian escusar. Y, part de aquestes alajas ab carretes portaren a Sanct Marçal y a Sanct Cugat de Vallès, y part en Barcelona per temor que los moros no se’n portassen tot quant y avia en casa”.

De tota aquesta llarga narració destaquem-ne dos fets: l’existència d’un perill cert, que obliga els monjos a fer una despesa important per fortificar el monestir i retirar-ne tots els objectes llevat del més indispensable, i la presència entre els pirates de “renegats”, és a dir, catalans que viuen al marge de la llei embarcats en naus pirates protegides pel món islàmic, però que segueixen en contacte amb les seves famílies i coneixien els punts fàcils d’atacar.

Aquestes obres de fortificació es van pagar amb donatius de diverses persones.

Però els monjos encara se sentien insegurs.

Entre el 1592 i el 1595, “una obra famosa començà lo pare prior (fra Llorenç Daviu,) en aquest trienni, que fonch fer una torra al cantó de casa que mira a l’hort... y tenen les parets dels fonaments onze y tretze palms, que espanta la pedra y cals que entrà en ells”. Per fer-la van posar a punt la ferreria per mantenir les eines que feien falta “...per ser la pedra dels cantons y finestres y portals tant terrible y dura, que com veyem és de ull de serp...” La pedra cantonera la treien de la pedrera d’en Lledó, de Badalona, on la trencaven i escairaven i després la portaven amb una carreta de bous al monestir. La pedra de les parets és dels encontorns del convent. Dirigia el dia a dia de les obres un frare llec del monestir ajudat per dos o tres fadrins. Quan el llec va morir van contractar dos paletes de Mataró.

158 XXXVI RONDA VALLESANA

El “mestre major” o arquitecte que va projectar i dirigir l’obra, fou “mestre Matxí”. Es tracta, gairebé segur, de Jeroni Magí o Matxí, que en el darrer quart del segle XVI va fer la capella de la Llotja i va treballar a l’església del Sant Esperit de Terrassa. Ell mateix, amb el prestigiós ar-

Sant Jeroni de la Murtra des dels horts. Aquarel·la de Rafael Pujals (Amics de Badalona). 2009.

XXXVI RONDA VALLESANA 159

quitecte Pere Blai, va visurar l’obra del teatre que l’Hospital de la Santa Creu va fer construir el 1602 a la Rambla de Barcelona. El mestre Matxí venia de tant en tant des de Barcelona per dirigir la marxa de les obres “y posà la primera pedra y donava alguns documents als qui treballavan en la obra, pagant-li molt bé sos treballs”. Gran part de la despesa es va pagar amb el donatiu d’un devot del monestir: Miquel de Clariana i Seva. Aquest cavaller “veent que molts religiosos mostravan gran gana de que en esta nostra casa y agués una torre a manera de fortaleza ont se poguessen recollir en un rebato de moros, y posar en ella lo bo y millor, perquè no avia molt temps que avien fets alguns atreviments en parts més remotes y més lluny y pujant més camí que no y ha de Badalona a nostre monestir, que no dexaven de tenir algun recel sempre que sabien que y avie moros o noves d’ells, y ell mateix (Miquel de Clariana), de sos propis ulls, veu algunes vegades vexells de moros parats davant Badalona, en que·s deya públicament qui anava un renegat del matex lloch y se avia dexat dir que un dia volia pujar a Sanct Gerònym, que ya sabia lo camí. Veent doncs, dit senyor, lo desig...” va prometre pagar mil lliures si es feia la torre. L’obra es va començar quan ell ja era mort i van pagar la quantitat els seus hereus.

Crida l’atenció veure com els monjos saben que entre els pirates atacants hi ha un badaloní i és evident que està en contacte amb la gent del país perquè fan córrer la veu que diu que vol pujar a Sant Jeroni i que en coneix el camí. La pirateria és, doncs, en part, una mena de bandolerisme costaner.

El trienni següent, sent prior fra Pere Garriga, continuaren l’obra de la torre i instal·laren al primer pis la cel·la prioral, amb la sala de rebre, el dormitori i prestatges per a llibres. El 1597 la torre va arribar a la seva alçada actual. El següent prior, fra Vicenç Montalvà, va prosseguir amb les millores a les habitacions de la torre, fent-hi finestres i portes. La planta baixa quedava aïllada dels pisos alts, als quals només s’hi accedia a través d’un pont, per facilitar la defensa en cas d’atac dels pirates.

El 1605 s’instal·là a la torre del monestir durant uns dies l’inquisidor major i ardiaca de Santa Maria del Mar, Francesc Olivó, i va manar construir un nou pont de fusta per passar còmodament des del primer pis del convent a la torre. Féu millores a les habitacions interiors i va fer construir una escala de caragol que posava en comunicació el primer pis amb els de més amunt. Poc després el mateix ardiaca va fer substituir el pont de fusta per un d’obra.

160 XXXVI RONDA VALLESANA

Encara el 1647 s’hi feren millores i el 1679, sent prior fra Bernat Teyà, s’hi va afegir una vistosa coberta piramidal que va marcar durant segles la silueta del monestir. El mestre d’obres va ser Josep Canals i el fuster Jaume Casas, tots dos badalonins. Va dirigir l’obra el prior personalment. Diu el segon llibre de la crònica que “per cobrir dita torre se tallaren 40 pins de 40 palms quiscun, que foren los millors de nostra heretat, ab molta fusta de alba que se·y posà ab gran número de claus. Lo panell del cap demunt té 30 palms de alçada y de pes 6 arrobas. Costà 23 lliuras, 10 sous”.

El 29 de setembre de 1684 un llamp va malmetre la coberta, que va haver de ser reparada.

La pirateria va resistir força més temps que el bandolerisme. Durant tot el primer quart del segle XVIII trobem badalonins que moren captius dels algerins.

Ja en ple segle XVIII, desaparegut el perill del pirates, algunes finestres de la magnífica torre de Sant Jeroni de la Murtra van ser substituïdes per balcons. La funció de la torre deixava de ser defensiva i es convertia en un símbol. A finals de segle XIX la coberta piramidal fou eliminada. Però el cos de la torre segueix allà, davant del monestir, testimoni eloqüent d’uns temps difícils.

Joan Rosàs (Les notícies referents a Badalona són extretes de les publicacions de Josep M. Cuyàs, de Joaquim Font i Cussó i de la “Primera crònica de Sant Jeroni de la Murtra” publicada per Carles. Díaz).

XXXVI RONDA VALLESANA 161

Una activitat com la RONDA VALLESANA és el resultat de la confluència d’esforços i suport de moltes persones i entitats. La secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) agraeix la col·laboració de tots aquells qui n’han fet possible la XXXVI edició i la publicació del present llibre commemoratiu: Ajuntament de Sabadell Ajuntament de Montcada i Reixac Alfred Canals (president d’El Cim) Amics de la Cartoixa de Montalegre Amics de Sant Jeroni de la Murtra Centre Excursionista Puig Castellar (CEPC) Fundació Cultural Montcada Museu de les Maleses Parc de la Serralada de Marina Aina Car Camarasa Cansaladeries Medrán Clixé 90 Fotomecànica Condis Supermercats Foto Monistrol Intersport Molins Superverd, Frescuore i Kucua José Àngel Arroyos Jaume Aymar i Ragolta Carles Barriocanal Joan Bertran i Elena Martí Boada i Juncà Joan Brunet i Mauri Josep M. Canals Mercedes Durán Penedo Antoni Escorihuela Gemma Hidalgo Durán Miquel Jaumot i Bisbal Beatriu Krayenbühl i Gusi

Ferran Marcos i Moral Carme Marín i Sala Jaume Marlès i Magre Josep M. Masagué i Torné Enric Ossó-Llenas Laura Palau Rof Ramon Pineda Torras Rafael Pujals Joan Rosàs Sònia Sànchez Mateo Ferran Zurdo

El nostre agraïment, doncs, a tots els col·laboradors que han participat amb els seus treballs en la realització d’aquest llibre i als qui han estat al nostre costat en tot moment. A tots moltes gràcies.

I molt especialment a tots els companys de la UES, el treball i la col·laboració dels quals és totalment imprescindible per a la realització d’una activitat tan complexa com és la Ronda Vallesana.

162 XXXVI RONDA VALLESANA

RELACIÓ DE TOTES LES RONDES VALLESANES RONDA

ANY

POBLACIÓ

I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI XXII XXIII XXIV XXV XXVI XXVII XXVIII XXIX XXX XXXI XXXII XXXIII XXXIV XXXV XXXVI

1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015

Arenes - La Mola - Arenes Els cingles de Gallifa La Garriga - Cingles de Bertí Matadepera - Serra de L’Obac Montnegre Castellar del Vallès Figaró - Tagamanent Sant Llorenç Savall - Vall d’Horta Castellcir Sentmenat - El Farell Cànoves - Samalús Sant Cugat - Tibidabo Castellterçol Aiguafreda Vacarisses Sabadell - El rodal Sant Feliu de Codines Rellinars Caldes de Monbui Sant Esteve de Palautordera Montornès del Vallès Sant Llorenç Savall - Roques d’Aguilar Sant Quirze Safaja Sant Pere de Vilamajor Matadepera - les Pedritxes - Serra de l’Obac Cerdanyola - Collcerola Fogars de Montclús - Campins Vacarisses - Sant Salvador de les Espases Matadepera - Sant Llorenç del Munt Montseny - el poble.

Terrassa - Les Pedritxes Sant Llorenç Savall - El Marquet Riells del Fai Llinars del Vallès La Costa de Montseny Montcada i Reixac XXXVI RONDA VALLESANA 163

4 XXXVI RONDA VALLESANA

164 XXXVI RONDA VALLESANA

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ