RONDA VALLESANA XXXIII [2012] Riells del Fai

2 XXXIII RONDA VALLESANA

21

D’OCTUBRE

DEL

2012

RIELLS DEL FAI XXXIII RONDA VALLESANA 3

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

AMB EL PATROCINI DE:

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la coberta J. Farriol Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 937 258 712 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització Clixé90 Fotomecànica · Tel. 937 234 454 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 937 143 635 Revisió de Textos Enric Ossó Llenas Coordinació Ferran Marcos Dipòsit Legal B-27.436-2012

4 XXXIII RONDA VALLESANA

Taula de continguts Ronda Vallesana 2012

7

Presentació de la XXXIII Ronda Vallesana

9

Itinerari XXXIII Ronda Vallesana. Riells del Fai

11

Mapa de la Ronda

16

Notes per a la història de Riells del Fai

27

Croquis dels Cingles de Bertí

33

La geologia dels Cingles de Bertí

34

La hidrografia dels Cingles de Bertí

44

El mas Quintanas

52

Quadre genealògic dels propietaris del mas Quintanas

60

Els impactes ambientals i les solucions del motociclisme de muntanya 61 Els sots feréstecs. El paisatge més enllà dels ulls

73

El Sot del Bac - Escalada

83

El rellotge d’ombra de Sant Pere de Bertí

90

Els molins de la Vall del Tenes, a Riells del Fai

96

Església de Sant Vicenç de Riells del Fai

99

L’àguila cuabarrada

119

Relació de les Rondes Vallesanes

129

XXXIII RONDA VALLESANA 5

6 XXXIII RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2012

Un any més, des de la Unió Excursionista de Sabadell us saludem i donem la benvinguda a la RONDA VALLESANA. Una cita ja clàssica entre les Caminades Excursionistes Populars. Amb aquesta en portem ja trenta-tres, que no són poques; totes amb la mateixa intenció i voluntat: donar a conèixer i posar en valor l’entorn natural, la riquesa paisatgística, la història, la cultura i l’etnografia d’un territori que, malgrat la pressió humana dels darrers temps, manté encara un caràcter i una bellesa singulars. Ni millors ni pitjors que d’altres, però sí molt vallesans. Els qui tenim a tocar aquest entorn, sovint l’oblidem per quotidià però sempre ens emociona. I els qui no el coneixen, ben segur que el podran tastar amb la Ronda 2012. Qui sap si després voldran repetir amb alguna de les rondes anteriors (per això en fem cada any un llibre com aquest) o bé estaran atents a la data de la propera... Aquest any “La Ronda” és al Vallès Oriental, en el seu afany d’explicar com una sola entitat aquest espai dels “Vallesos”. Del Montseny a Montserrat amb Sant Llorenç del Munt de campanar. Enguany sortirem de Riells del Fai, i això vol dir terres del riu Congost, tota una declaració d’intencions. Caminarem per terres de masos antics, d’ermites romàniques, de castells a mig aixecar i de soferta vida pagesa que durant segles ha cultivat i defensat collites entre boscos de pins i alzines, de boixos i alguns roures i àlbers. Aprofitant l’aigua i respectant l’equilibri fràgil d’un territori que també va captivar escriptors com Raimon Casellas (1855-1910), el qual en la seva obra “Els Sots Feréstecs” (1901) cita alguns dels paratges que us proposem assaborir tot caminant. L’equip que prepara “la Ronda” ha treballat molt durant mesos per trobar el millor equilibri entre la curta (16 km i unes 4.45 h) i la llarga (23 km

XXXIII RONDA VALLESANA 7

i unes 6.30 h) amb uns desnivells suficients per a satisfer els més preparats i per no espantar a qui només vol passar un dia agradable. Fins i tot els més agosarats que la fan corrent, se n’enduran un bon record! La ruta escollida alterna camins i corriols, alguns trams de pistes i inevitablement algun tram un xic més modificat per l’acció humana. Aquesta és també la realitat del nostre Vallès contemporani. Tastarem trams de GR i de PR, algunes crestes, fondalades sorprenents per portar-nos fins a llocs tan emblemàtics com Sant Miquel del Fai o l’agulla del Tap de Xampany. Tot plegat una degustació de futures excursions per aquestes contrades. Després de tot això, arribem novament a Riells del Fai. Segurament, de la coca i la xocolata ni us en recordareu. De l’entrepà de botifarra només uns pocs; de la fruita i el iogurt... i us emportareu també una medalla. Però el millor de tot plegat serà que ens haureu acompanyat en aquesta Festa de la Muntanya Vallesana que amb la millor de les intencions us hem preparat. Molt bona Ronda a tothom! Albert Gil i Olba President de la UES

8 XXXIII RONDA VALLESANA

PRESENTACIÓ DE LA XXXIII RONDA VALLESANA

Bigues i Riells us dóna la benvinguda a la XXXIII Ronda Vallesana d’enguany. Estem orgullosos que ens hàgiu triat per dur-la a terme al nostre municipi. És una cita important dins del calendari de caminades i, per primera vegada, sortirà del poble de Riells del Fai, des d’on s’enfilarà pels corriols i senders que pugen als Cingles de Bertí. El nostre entorn és especialment idoni per a la pràctica del senderisme, tant per la tipologia dels seus indrets com pels paisatges que el configuren. Hi podem trobar llocs tan emblemàtics com les cingleres calcàries o les carenes de terra roja que identifiquen les peculiars característiques dels nostres cingles. Des de Riells podreu descobrir indrets màgics com els que van inspirar Maria de Bell-lloc en el recull de les llegendes de la Dona d’Aigua, o enfilar-vos pel collet d’en Tripeta cap els sots feréstecs que esmenta Raimon Casellas a la seva novel·la del mateix nom o, travessant tot l’altiplà dels cingles, delectar-vos amb la joia monàstica que representa l’espai que envolta Sant Miquel del Fai. No podeu, doncs, deixar passar aquesta oportunitat, que la UES us brinda, de conèixer les nostres contrades i paisatges. Nosaltres us rebrem amb hospitalitat i us demanarem que torneu a visitar-nos per poder gaudir de tot allò que de ben segur us mancarà per descobrir en una sola visita, com la nostra àmplia gastronomia, molt arrelada als productes de casa nostra, com són les mongetes del ganxet, els tomàquets de Riells i l’oli de les nostres oliveres. Sigueu benvinguts i bona caminada! Joan Vila Massagué Alcalde de Bigues i Riells

XXXIII RONDA VALLESANA 9

10 XXXIII RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXIIIa RONDA VALLESANA RIELLS DEL FAI Primer tram comú: RIELLS DEL FAI, CENTRE CÍVIC, CAMÍ DE CAN QUINTANES, CAN BERGA, CAN QUINTANES, COLLET DE CAN TRIPETA.

Centre Cívic de Riells del Fai. Autor: Ferran Marcos

0:00 h. 345 m alt.

0:10 h. 395 m alt.

0:19 h. 405 m alt. 0:25 h. 405 m alt.

0:27 h. 430 m alt. 0:33 h. 455 m alt.

Sortida de la caminada del Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai. Pugem pel carrer “Camí de Can Quintanes”, a la rotonda, seguim pel “carrer del Mig” i “carrer del Serrat d’en Guerri”. El seguim fins al final, per on no poden passar els vehicles. Pista travessera, “Camí de Can Quintanes”. La seguim a l’esquerra. Pla de Can Vileu (repartiment de coca i xocolata). Deixem a l’esquerra l’antic mas de Can Berga. Pedró. Seguim un corriol a l’esquerra en pujada, deixant a la dreta la pista que mena a Can Quintanes. Tot seguit, seguim pista a la dreta. Anem deixant a la dreta el mas de Can Quintanes. Deixem a la dreta instal·lacions d’aigua i poc després a l’esquerra el dipòsit rectangular d’aigua. Continuem per la pista.

XXXIII RONDA VALLESANA 11

Corriol carener entre can Quintanes i el grau del Traver. Autor: Antoni Ortiz

0:42 h. 515 m alt.

0:52 h. 575 m alt. 0:57 h. 580 m alt.

1:03 h. 595 m alt. 1:25 h. 705 m alt.

Collet. Deixem la pista i pugem pel corriol de l’esquerra. Terres vermelles, pugem pel turó Roig. Arribem dalt del turó i continuem pujant fort vers tramuntana. Ens arriba un corriol per l’esquerra. Seguim pujant. Marques blaves. Bifurcació de camins. Deixem a l’esquerra el que puja pel Grau del Traver, amb les marques blaves. Seguim a la dreta. En un fort revolt, arribem a una antiga pista. La seguim a la dreta. Coll de Can Tripeta. PRIMER CONTROL Lloc destinat per esmorzar.

Fins aquí hem recorregut el primer tram comú a totes dues rondes, la curta i la llarga. En aquest punt, la Ronda LLARGA trenca a la DRETA i es dirigeix, en forta baixada, vers Montmany. La Ronda CURTA, en canvi, va a l’ESQUERRA, per la pista que duu al Grau Mercader. Ronda llarga: Ruïnes de la Rovira, Sant Pau de Montmany, l’Ullà o Uià, Àlbers de Montmany, la Cospinera, el Tap de Xampany, Salt del Prat, Coll de Pedradreta, Grau de la Trona, la Trona, Rajadell, Bellavista Vella, Coll de Nou i Font del Pollancre, Collet de les Pereres. 12 XXXIII RONDA VALLESANA

Continuem en forta baixada, vers Montmany, per corriol. Fondos xaragalls erosionats per les motos. Terres vermelles. 1:29 h. 660 m alt. Arribem a una pista que seguim a la dreta, per bosc de pi, alzina i boix. 1:33 h. 630 m alt. Bifurcació, seguim a l’esquerra, pel costat d’amplis i antics camps de conreu. La pista revolta per l’esquerra els camps de conreu. 1:38 h. 605 m alt. En un revolt de la pista, deixem a l’esquerra les ruïnes del mas de la Rovira, del segle XIII, esmentat per Raimon Casellas en Els Sots Feréstecs. 1:44 h. 570 m alt. A l’esquerra, sotalada, la servera de la font de Santa Maria. Safareig. No raja. 1:46 h. 555 m alt. Per l’esquerra, església (o ermita) de Sant Pau de Montmany, i adossada, la seva rectoria. Segle XI. La teulada malmesa i la façana amb dues grans esquerdes. En Raimon Casellas va viure en aquesta rectoria. Seguim per la pista. Andròmines i ferralles d’antics vehicles a la banda esquerra. Bassa. 1:48 h. 540 m alt. L’Ullà o Uià. Ampli mas a l’esquerra i instal·lacions de bestiar a dreta i esquerra. Actualment tenen cavalls. Ferralla per tot l’entorn. Revoltem per la dreta. Deixem a la dreta un àlber. Carretera BV-1489, de Montmany al Figaró, km. 0. Baixem. “Durant el quart d’hora següent, i per raons de seguretat a causa de possible circulació rodada, cal que circulem ben arrambats a l’esquerra.” 1:53 h. 515 m alt. Àlbers de Montmany: a la dreta un petit bosc d’àlbers. Poc després, revolt de la carretera. A l’esquerra, per un corriol, s’arriba a la font de l’Estalviada, al costat del sot de l’Amper. Petit rajolí d’aigua, quan raja. Per la dreta baixen els Sots Feréstecs. Seguim per la carretera. 2:02 h. 520 m alt. Nou revolt. Per l’esquerra puja la pista asfaltada al tennis de Montmany, seguim a la dreta per una altra pista asfaltada que aviat s’acaba, en pujada. Al final, a l’esquerra, Can Peu-roig. Seguim per la pista, ara de terra. 2:12 h. 545 m alt. Arribem en una bifurcació. Seguim la pista de la dreta, més ampla. 2:31 h. 615 m alt. Arribem a un trencall de pistes. La Cospinera. Per la dreta, tenim una bifurcació que primer porta a una

XXXIII RONDA VALLESANA 13

creu i mirador ampli del riu Congost i del Figaró i uns metres a l’esquerra, per un estret corriol a l’alt màstil, coronat per una senyera que sempre oneja, sobre el Figaró i el Congost. S’hi va en 4 minuts. Pal indicador. SEGON CONTROL Seguim per la dreta, primer per pista i ràpidament per sender. 2:43 h. 540 m alt. A la dreta, agulla el Tap de Xampany, dintre del Sot

Part superior del Tap de Xampany. Autor: Jordi Masip

14 XXXIII RONDA VALLESANA

Salt del Prat. Autor: Jordi Masip

2:51 h. 500 m alt.

2:56 h. 495 m alt. 2:58 h. 510 m alt. 3:01 h. 520 m alt. 3:12 h. 615 m alt. 3:17 h. 655 m alt.

3:25 h. 705 m alt.

del Bac. Per l’esquerra, enlairat, les runes de l’antic mas de la Miquelona. Continuem baixant. Arribem a una bifurcació rocosa. Per la dreta es baixa al Sot del Bac. En 5 minuts es baixa al Salt del Prat, al costat de les Agulles del Salt. Per la dreta, veiem les agulles de la Germana Petita i la Germana Gran. Continuem l’itinerari. Som al PR-C-33. Travessem el torrent del Bosc Negre. Ara pugem pel corriol. Travessem pista. Deixem a la dreta les runes del mas de Ca l’Andreu. Passem per una tanca per al bestiar i travessem una pista. Arribem a una àmplia collada. Coll de Pedradreta. A la dreta i a l’esquerra, amplis plans herbats. Per sobre a l’esquerra, la formidable torre rocallosa de la Trona. Seguim a l’esquerra, en pujada. Al costat d’un pal indicador, pugem a l’esquerra, pel PR-C-33. XXXIII RONDA VALLESANA 15

Sant Miquel del Fai

Pla del Lledoner

FRUITA

Sant Vicenรง de Riells

Riells del Fai 16 XXXIII RONDA VALLESANA

XXXIII RONDA VALLESANA 17

Coll de Pedradreta i la Trona. Autor: Ferran Marcos

3:33 h.

3:36 h. 795 m alt.

3:40 h. 835 m alt.

3:44 h. 820 m alt.

3:49 h. 860 m alt.

3:53 h. 875 m alt. 3:58 h. 910 m alt.

18 XXXIII RONDA VALLESANA

Tanca per al bestiar. Continuem pujant pel grau. Voltes i revoltes de la part superior del grau empedrat de la Trona. A l’esquerra, es puja en dos minuts al mirador de la Trona. Àmplia vista de la part est i sud de la contrada. Vista del Puiggraciós, Montseny i Matagalls, amb les profunditats del torrent del Congost. Continuem pel camí, amunt, pujant. Arribem dalt de la cinglera. Pla, al davant el mas en actiu de can Rajadell. Arribem a una pista que seguim a l’esquerra. Pal indicador de l’itinerari IP2. Bifurcació del camí, entre camps de conreu, seguim a la dreta, vers el mas Bellavista Vella, on comença de nou el bosc. Anem deixant a l’esquerra el mas de Bellavista Vella. Poc després travessem la pista que porta al mas i continuem pujant pel camí. Travessem pista i seguim pel bosc de pi i alzina. Som a la carena. Arribem en una bifurcació. Seguim a la dreta.

3:59 h. 915 m alt. 4:04 h. 925 m alt. 4:05 h. 915 m alt. 4:09 h. 880 m alt. 4:11 h. 870 m alt.

4:15 h. 865 m alt.

Fita al camí amb les inicials JC. Seguim el camí carener. Seguim el camí carener, vers migjorn. Arribem a una bifurcació, del coll per l’esquerra puja al Puigfred. Nosaltres baixem a la dreta. Per la dreta, sotalada, podem veure la font del Pollancre i al costat una àmplia bassa d’aigua. Arribem a una ampla pista carenera, la seguim a l’esquerra, pel PR- C-33. També itinerari IP2. Anem per les Serretes. Trencall de pistes i camins. El PR-C-33, segueix a l’esquerra, vers Sant Pere de Bertí. Som al collet de les Pereres.

En aquest lloc confluïm amb el recorregut de la ronda curta. TERCER CONTROL i repartiment de beguda. Segon tram comú: COLLET DE LA FEU, EL SOLER DE BERTÍ, PLA DEL LLEDONER, L’ONYÓ, GR-5, TORRENT DEL ROSSINYOL, SANT MIQUEL DEL FAI, LA MADELLA, MOLÍ DE LA MADELLA, LA PINEDA, MOLÍ DE LA PINEDA, PLAÇA DE RIELLS DEL FAI, CENTRE CÍVIC. 4:24 h. 845 m alt.

4:34 h. 815 m alt. 4:35 h. 810 m alt.

4:39 h. 790 m alt. 4:44 h. 770 m alt. 4:47 h. 775 m alt.

Collet de la Feu, trencall de pistes. Continuem rectes. Per l’esquerra, anem veient Sant Pere de Bertí i a estones el Clascar. Arribem a una bifurcació. Seguim a l’esquerra. Per la dreta tenim una bassa d’aigua. Per la dreta, en alt, tenim el mas enrunat del Soler de Bertí. Arribem a una bifurcació de pistes. Seguim a l’esquerra. Anem per la Soleia Gran per l’esquerra. Arribem a una bifurcació. Seguim a la dreta. Pla del Lledoner. Cadenat. Entrem a la pista que porta a l’Onyó. Revoltem per la dreta un turó. Arribem al Pla de l’Onyó. Bifurcació de pistes. Seguim a la dreta, al costat de l’enrunat mas de l’Onyó. Una part petita del mas està habilitada per a la defensa de les espècies de la fauna de l’entorn. Seguim vers garbí, per la carena. El Gatosar. Tot seguit, anem per un corriol carener, que a poc a poc es va estrenyent. Àmplia vista vers migjorn i ponent, dels diferents po-

XXXIII RONDA VALLESANA 19

Corriol de baixada de l’Onyó a St. Miquel del Fai. Autor: Antoni Ortiz

5:13 h. 570 m alt. 5:25 h. 475 m alt.

bles i muntanyes de l’entorn: Sant Feliu de Codines, Bigues, Sant Llorenç del Munt, Matagalls, Montserrat i Sant Sadurní de Gallifa. Seguim el corriol que al final de l’esmolada carena baixa ràpid. Arribem al GR-5, el seguim a la dreta. Travessem a gual el torrent del Rossinyol. Anem a l’esquerra. Som a l’entrada de Sant Miquel del Fai. ES POT RECOLLIR FRUITA.

5:27 h. 490 m alt.

5:38 h. 370 m alt.

20 XXXIII RONDA VALLESANA

Creuem el pont del segle XVI i entrem, de baixada, a l’entorn del monestir de Sant Miquel del Fai, del segle XV. L’ermita romànica de Sant Martí, situada a l’altra banda de la vall, després de la cascada del riu Tenes, és del segle X. Continuem la baixada per una sèrie d’escales, i a continuació bon camí, a trams empedrat, que baixa per la vall. Àmplies vistes del fall (d’on deriva Fai), la cascada i de la vall de Sant Miquel. Pal indicador, per l’esquerra, puja el camí que per les cingleres (costes d’en Batlles) porta a Riells del Fai i

El saltant del torrent Rossinyol i el monestir de St. Miquel del Fai. Autor: Antoni Ortiz

5:43 h. 335 m alt. 5:45 h. 330 m alt.

5:47 h. 325 m alt.

5:53 h. 305 m alt.

5:56 h. 300 m alt. 6:02 h. 290 m alt.

la Font Fresca o Freda. Seguim a la dreta. Arribem a una pista ampla, Camí de Sant Miquel del Fai. Seguim a l’esquerra. Arribem en una bifurcació: la pista de la dreta condueix a l’antic molí i bassa de La Madella, l’ampla pista de l’esquerra porta directament a Riells del Fai. Seguim a la dreta, pel camí de la Madella, per arribar tot seguit al mas de la Madella, del 1792. Continuem a l’esquerra. Molí de la Madella, del segle XV, enrunat, a la banda esquerra, al costat de les terres de conreu. Per sobre, la bassa d’aigua. Baixem a la dreta. Font de la Pineda, a l’esquerra, a la paret. Al davant hi ha un plàtan monumental de 4,72 metres de perímetre. Som al costat del riu Tenes. A l’esquerra, enlairat, el restaurant la Pineda. Més endavant, al riu, hi ha un seguit de gorgs. Pugem per un corriol a l’esquerra i arribem a un encreuament de pistes. Seguim planers. Anem deixant a l’esquerra el mas de la Pineda. Molí de la Pineda, del 1843, a l’esquerra de l’ampla XXXIII RONDA VALLESANA 21

Plàtan monumental de la font de la Pineda. Autor: Ferran Marcos

6:07 h. 330 m alt.

22 XXXIII RONDA VALLESANA

pista i tot seguit, la Pineda, antic mas, al costat del torrent de Vallderrós. El molí servia per moldre olives i fer oli, moldre gra i fer farina i també té una premsa per fer vi. Conserva intacta tota la seva maquinària. Es pot visitar previ consentiment del propietari. Al costat del molí, i una figuera, puja un corriol, entre camps de conreu, que aviat porta a la pista principal. Pista principal. La seguim a la dreta. Poc després creuem el torrent de Vallderrós per un pont.

6:13 h. 335 m alt.

6:17 h. 345 m alt.

Travessem la carretera i arribem a Riells del Fai. Pal indicador. Anem a la dreta, pel carrer de la Sagrera. A la petita plaça, passem al costat de l’església de Sant Vicenç de Riells. Seguim a l’esquerra i arribem al carrer “Camí de Can Quintanes” i al Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai. Fi de la caminada de la XXXIII Ronda Vallesana. IOGURT I MEDALLA DE LA CAMINADA.

Fitxa tècnica de la Ronda Llarga: Temps emprat: 6 hores i 17 minuts Desnivell de pujada i baixada: 1.120 m Recorregut: 23 km Ronda Curta: PR-C-33, Grau Mercader, Can Mestret, el Clascar, Sant Pere de Bertí, Barnils, Collet de les Pereres. 1:25 h. 705 m alt.

Coll de Can Tripeta. Nosaltres seguim a l’esquerra, per l’ampla pista. Som en el PR-C-33. Marques grogues i blanques. Pugem pel Grau Mercader. Per sobre, a la dreta tenim els cingles del Puig Ciró.

Tram empedrat del grau Mercader. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 23

El Clascar. Autor: Antoni Ortiz

1:44 h. 775 m alt.

1:48 h. 775 m alt. 1:54 h. 750 m alt.

2:04 h. 810 m alt.

2:14 h. 815 m alt. 2:17 h. 810 m alt. 2:20 h. 820 m alt.

24 XXXIII RONDA VALLESANA

Arribem a una bifurcació. Per l’esquerra hi ha el camí que baixa pel Grau Traver. Seguim per la pista, a la dreta. Tot seguit, deixem a l’esquerra el mas Cal Mestret. Bifurcació. Seguim a l’esquerra. Travessem el torrent d’en Berga, o Sot d’en Berga. Per sota, al torrent, a l’esquerra, hi ha la font Llòbrega. Bifurcació, pugem a la dreta, per camí empedrat. Arribem al Clascar, antic mas, i una construcció, inacabada, en forma de castell amb la seva torre de l’homenatge. Per l’esquerra, tenim l’esvelt turó del Puig Descalç. Seguim pel corriol de l’esquerra, al costat de l’edificació i tot seguit, deixem el corriol que baixa a l’esquerra. Alzinar. Arribem a Sant Pere de Bertí, mas i ermita. Seguim a l’esquerra. Can Magre, a l’esquerra, amb un molí de vent. Bifurcació. Seguim per la pista de la dreta. Deixem la pista i pugem a l’esquerra per un corriol. Continuem pel PR-C-33. Travessem un torrent i pugem per un corriol o pista, en alguns moments empedrat.

Nucli parroquial de St. Pere de Bertí. Autor: Ferran Marcos

2:31 h. 895 m alt. 2:36 h. 865 m alt.

Arribem a l’enrunat mas de Barnils. Seguim la pista de l’esquerra, planera. Arribem a una pista travessera. Collet de les Pereres. Deixem el PR que continua a la dreta i anem a l’esquerra, per ampla pista, de baixada.

En aquest lloc ens retrobem amb el recorregut de la Ronda Llarga que seguirem conjuntament fins a Riells del Fai. TERCER CONTROL i repartiment de beguda. Fitxa tècnica de la Ronda Curta: Temps emprat: 4 hores i 38 minuts Desnivell de pujada i baixada: 585 m Recorregut: 16 km Descripció de l’itinerari: Ferran Zurdo Trac: Ramon Pineda i Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 25

26 XXXIII RONDA VALLESANA

NOTES PER A LA HISTÒRIA DE RIELLS DEL FAI No hi ha cap poble del qual se’n pugui fer la història sense tenir present el seu entorn, des de les condicions geogràfiques fins a les relacions amb altres pobles, i tot plegat en el context més ampli de la zona i el país. Per això parlar de Riells del Fai vol dir també referir-se a la vall del Tenes, al monestir de Sant Miquel del Fai o a la Baronia de Montbui. Per la seva situació, les terres de Riells registren ja una presència de poblament si més no des del neolític (5.500 - 3.5000 aC), amb restes de la cultura dels sepulcres de fossa a diversos indrets del terme com el Margarit, a la Madella, a la Rectoria i al Puig de can Pou. Així mateix s’han localitzat restes de l’època del bronze i també ibèriques en llocs elevats com Sant Martí del Fai i el turó de les Onze Hores. No hi falten tampoc restes de vil·les romanes al Margarit i a can Sastre. L’espai del Fai està documentat des de l’any 878, vinculat al monestir de Sant Cugat del Vallès pel fet de tenir-hi una església dedicada a Sant Martí i Sant Genís situada al costat del Tenes (es dubta si eren una o dues) i també s’esmentava la de Sant Feliu que després es dirà de Co-

Edificacions al voltant de l’església de St. Vicenç de Riells del Fai. Autor: Antoni Ortiz

XXXIII RONDA VALLESANA 27

dines. Com a territori del comtat de Barcelona, el comte Ramon Borrell va cedir tot l’alou de Montbui al noble Gombau de Besora. Es tractava del territori que després donaria a la seva filla Guisla, casada amb Mir Geribert d’Olèrdola, i que el 1059 el comte Ramon Berenguer el Vell convertí en la Baronia de Montbui. Aquesta abastava les parròquies de Sant Feliu de Codines, Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells del Fai, Sant Pere de Bigues, Sant Genís de l’Ametlla, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Andreu de Samalús i Santa Maria de Caldes (les dues darreres per poc temps). D’altra banda, Gombau de Besora, que en el seu alou ja hi tenia l’església de Sant Miquel del Fai, va fundar allà un monestir entre els anys 997 i 1006. Per tal que el monestir de Sant Miquel pogués subsistir, el fundador el dotava amb diverses propietats, especialment de la parròquia de Riells. Així s’iniciava una estreta vinculació, per la tinença de terres i cases, entre el poble de Riells del Fai i el monestir al qual hauria de pagar el tribut del delme. La primera referència documental sobre la parròquia i poble de Riells és de l’any 971 quan un tal Eruig feia testament sobre l’altar de la “basilica Sancti Vicencii, in villa nuncupata Riello”. Poc després, el 983, tenim no-

Monestir de St. Miquel del Fai. Autor: Ferran Marcos

28 XXXIII RONDA VALLESANA

tícia de la venda d’un molí i d’un hort al costat del riu Tenes en el terme de Riells, informació molt interessant ja que ens demostra l’antiguitat de l’aprofitament d’aquella aigua no només per poder fer conreus de regadiu sinó també per moldre el gra i fer oli. Entre les terres que hi tenia el monestir de Sant Miquel també hi havia vinyes i una casa amb un edifici destinat a la premsa i un celler. Inicialment la parròquia de Sant Vicenç de Riells era del bisbat de Barcelona, però el bisbe Gislabert en va vendre els drets a Gombau de Besora i aquest també els cedí al monestir l’any 1044. Per aquella donació, el domini de Sant Miquel sobre Riells fou encara més important ja que a part dels aspectes econòmics s’incloïa el dret del prior a nomenar el rector que acostumava a ser un dels residents al monestir. Tenien l’obligació de dir-hi missa dos cops per setmana a part del dies festius. En l’acta de consagració de l’església de Sant Pere i Sant Pau de Bigues, de 1156, es feia constar que la parròquia de Riells n’era sufragània tot i que es reconeixia que pertanyia a Sant Miquel. Els lligams entre Riells del Fai i Bigues s’iniciaren molt aviat, si més no a través de les parròquies, ja que a partir del segle XVI sembla que aquella supeditació es mantenia per falta de feligresia. Malgrat tot, l’any 1314 el rector Guillem Bruniquer aconseguia una llicència per restaurar l’església encara que ho feia exposant que la parròquia era pobre i no podia mantenir el capellà. Les vinculacions eclesiàstiques, però, no impedien que en l’àmbit polític es considerés com una parròquia més i de ple dret dins de la Baronia de Montbui. El poblament de Riells es configurà, com la major part dels pobles de la vall del Tenes, d’una manera dispersa, amb masos escampats per tot el terme, i amb un petit nucli entorn de l’església en el que des del segle XI era la sagrera. L’antiga església romànica es va reconstruir a partir de 1618 i es va completar l’obra ja en el segle XVIII, que és la que ha arribat als nostres dies. Consta que en el segle XVII s’hi va fer un nou altar del Roser i el 1672 l’altar dedicat a Sant Gaietà que esdevindria el patró del poble. L’any 1957, per uns canvis de delimitacions diocesanes, passà al bisbat de Vic, al qual pertany en l’actualitat. Riells del Fai va ser sempre un dels pobles més petits de la Baronia de Montbui. Segons la primera dada que es coneix, de mitjan segle XIV,

XXXIII RONDA VALLESANA 29

La Madella, bassa i molí. Autor: Ferran Marcos

tenia 13 focs o cases (entre 60 i 65 habitants), però el 1413 només eren 9 focs, per la crisi que havien provocat les successives epidèmies de pesta i que continuaven apareixent periòdicament. El segle XV va resultar particularment difícil per a la població de Riells, ja que si el 1442 s’havien tornat a recuperar els 13 focs, al final de la centúria només se’n comptabilitzaven 6 (uns 30 habitants), probablement pels efectes de la crisi econòmica i de la Guerra Civil catalana de 1462 a 1472. Durant l’època moderna, amb els alts i baixos propis del temps, Riells va créixer des dels 8 focs de 1515, als 12 de 1553 i fins als 59 de 1719. Al segle XVIII, amb recomptes ja per persones i no per cases, es produïa un augment important fins arribar a l’entorn dels 400 habitants. En entrar al segle XIX, amb la guerra del francès, hi hagué un important despoblament, de manera que en el moment de la desaparició de la Baronia i la constitució del nou municipi independent de Bigues i Riells del Fai, entre 1842 i 1843, els habitants de Riells eren només uns 240. Riells del Fai assolia la independència municipal l’any 1937, i fins 1939, justament perquè complia un dels requisits que era el de superar els 500 habitants. Sobre la vida econòmica del poble de Riells del Fai, tal com s’ha dit, la major part de la terra era de Sant Miquel, ja que Gombau de Besora l’havia comprada al comte de Barcelona el 1043 i en el mateix any l’havia cedida al monestir. Per aquest motiu molts dels habitants de Riells tenien 30 XXXIII RONDA VALLESANA

la condició d’“homes propis, solius i afocats”, és a dir, que hi estaven vinculats personalment i que per això reconeixien el prior com a senyor, li feien homenatge d’obediència i estaven obligats a residir en el mas. Entre aquells hi havia els del mas Viaplana, tal com ho reconeixien el 1373 Marc Viaplana i la seva muller Elisenda. Alhora, alguns pagesos, ni que fossin grossos, tenien també la condició de remença fins el 1486, cas dels Camp, els Madella i els Pineda. D’altra banda, si l’aigua del Tenes ha permès al llarg de la història l’existència d’uns espais d’horta importants, també des de l’època medieval era especialment significativa la dedicació a la vinya. Així Antic Viaplana establia, el 1327, una terra en el lloc anomenat els Casals amb una part de vinyes plantades i una altra part per plantar, a més de tenir altres conreus com eren les oliveres. L’extensió de la vinya seria progressiva fins al segle XIX tal com ho mostren la gran quantitat de feixes que encara es poden veure en el pendents del terme. Entre els segles XIV i XVI s’esmenten diverses cases, a part del mas Viaplana, com eren les dels Batlles, Madella, Quintana, Margarit, Camp, Regassol, Onyó, Canal, Mas i Pastor. Aquests eren pagesos propietaris, encara que només disposessin de la propietat útil com corresponia als que tenien un contracte d’emfiteusi. Entre el segle XVI i el XVIII, però, la propietat es va anar concentrant per causes diverses i per aquest motiu no és estrany que en un cens de 1826 només constessin 8 propietaris i per contra 54 jornalers. Un dels mitjans que afavoria el desenvolupament de l’economia pagesa era sens dubte el de disposar d’un molí. Riells concentrava en un espai prou limitat fins a quatre molins, el de la Madella, el de Regassol, el de la Pineda, que era doble, i el de can Camp. Si bé algun d’aquests podia tenir origen medieval, les característiques constructives dels que es conserven corresponen a l’època moderna. La major part han estat en funcionament fins a la segona meitat del segle XX. La importància del pagesos benestants també es reflectia en la participació en els càrrecs del consell de la Baronia, que a partir de 1716 ja s’anomenava ajuntament. Així, per exemple, en l’acta de traspàs fet entre el senyor Martí Joan de Torrelles i el consell de la Baronia, el 1488, representaven Riells del Fai: Antoni Batlles, Valentí Quintanes, Joan Margarit, Jaume Camp i Salvador Pineda. Quatre segles després, en un dels darrers ajuntaments de la Baronia, el de 1841, era Gaietà Viaplana el

XXXIII RONDA VALLESANA 31

qui tenia el càrrec de regidor. Amb més o menys transformacions, les masies d’aquestes famílies es poden veure encara avui amb estructures i elements propis d’aquelles èpoques.

Jaume Dantí i Riu

Portal d’entrada del mas Quintanes. Autor: Robert Álvarez

32 XXXIII RONDA VALLESANA

XXXIII RONDA VALLESANA 33

Croquis dels Cingles de Bertí. Autor: Vicenç Mas i Josep Galicia

LA GEOLOGIA DELS CINGLES DE BERTÍ: Un passeig de milions d’anys d’història “Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l’entorn, formant una roda de montanyas negras qu’esglayava de mirar”. Amb aquestes encertades paraules Raimon Casellas descrigué els Cingles de Bertí, en el seu llibre Els sots feréstecs (1901). Aquesta imponent cinglera s’alça rere la plana del Vallès, tot deixant al descobert les seves característiques parets acolorides, coronades per verds alzinars i matollars. Entre les codines i els boscos, també s’hi poden trobar nombrosos pobles i masos, fent d’aquesta terra un racó amb personalitat pròpia. Aquesta personalitat queda reflectida en el seu patrimoni històric, cultural i natural, però sobretot, els Cingles de Bertí es poden definir a través del seu ric patrimoni geològic. De fet, és un dels pocs indrets on es pot gaudir, entendre i interpretar amb facilitat la història geològica de Catalunya. Per aquest i altres motius, l’any 2002 els Cingles de Bertí van ser inclosos dins del Pla d’Espais d’Interès Natural i la zona va ser també inclosa dins del Catàleg del Patrimoni Geològic de Catalunya (Geozona 325).

Els cingles de Bertí a Vallderrós (materials del Buntsandstein). Autor: Josep Pons

34 XXXIII RONDA VALLESANA

Aquesta Geozona té un elevat valor didàctic i educatiu, ja que reuneix les condicions per a l’ensenyament de la geologia a tots nivells. S’hi poden apreciar les diferents classes de roques (sedimentàries, ígnies i metamòrfiques) i també s’hi poden interpretar amb facilitat els processos i períodes de formació de tots aquests materials. Així doncs, recorrent els Cingles, un pot aprendre i enamorar-se d’aquest desconegut món de roques prehistòriques, plegaments i falles. La geologia dels Cingles ens ajudarà a descobrir gegantesques històries del passat i a esmicolar cadascun dels processos que han format tot allò que trepitgem. Per començar a entendre la geologia dels Cingles de Bertí cal conèixer primer el context en què es troben. Aquesta cinglera forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, entre la Plana del Vallès i la Depressió Central Catalana. Així doncs, al sud limita amb la mateixa plana, al nord hi trobem l’altiplà del Moianès; a l’est, el riu Congost els separa del Montseny, i a l’oest limita amb la conca del riu Tenes, que enllaça amb els Cingles de Gallifa. Totes aquestes unitats del relleu s’han anat formant durant milions d’anys, acumulant diverses capes de materials, que a la vegada han estat modelats amb el pas del temps. Gràcies a l’estudi de la geologia, un pot ser capaç d’anar construint, pas a pas, la història dels Cingles, edificant cadascuna de les capes i identificar esdeveniments que van ocórrer molt abans que els primers homínids comencessin a caminar-hi. EL PRIMER ESTRAT: EL SÒCOL PALEOZOIC La primera capa d’aquest pastís rocallós correspon a les roques més antigues que es poden trobar als Cingles de Bertí, el sòcol paleozoic, format

RIells del Fai als peus dels Cingles de Bertí. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 35

Balmes del Traver (materials del Paleocè i del Quaternari a sobre). Autor: Ferran Marcos

fa uns 443 milions d’anys. Aquest sòcol està format per diferents tipus de materials, la majoria de tipus sedimentari com les calcàries de color gris. Els materials de tipus sedimentari són aquells formats a partir de la deposició i compactació d’altres roques que han estat erosionades i transportades pel vent, l’aigua o altres agents. Al damunt d’aquesta capa de calcàries s’hi poden observar en alguns trams pissarres argiloses. Les pissarres es consideren roques metamòrfiques d’origen sedimentari. S’anomenen metamòrfiques aquelles roques que per haver estat sotmeses a altes pressions i/o temperatures han vist canviar la seva estructura i mineralogia i han originat una nova roca. En aquests cas, les pissarres s’han format a causa de la metamorfització i compactació d’argiles sedimentàries, que els ha donat aquesta estructura en forma de fulles planes tan característiques. En algunes zones dels Cingles es pot observar com els materials del paleozoic es troben completament inclinats i replegats, mentre que els materials situats al seu damunt es troben en una posició més plana. Per trobar una explicació a aquest fet, cal tenir en compte un dels principis bàsics de la geologia i l’estratigrafia: els estrats es dipositen horit-

36 XXXIII RONDA VALLESANA

zontalment i romanen horitzontals si no actua cap força sobre ells. Per tant, si observem que l’estrat paleozoic està inclinat, és perquè en algun moment de la història geològica va ocórrer un esdeveniment de grans dimensions que va inclinar tot el sòcol. Quin tipus de fenomen pot inclinar una massa de roca de tals dimensions? La resposta és l’orogènia Herciniana, que va tenir lloc entre uns 390 i 300 milions d’anys enrere i va causar la formació del supercontinent Pangea com a resultat de la col·lisió entre les plaques d’Euramèrica (Laurússia) i Gondwana. A causa del xoc i de la compressió d’aquestes plaques, molts materials poleozoics van ser plegats i metamorfitzats. Va ser precisament en aquest període quan es va originar el massís del Montseny. Durant aquesta etapa de compressió, als cingles hi van aparèixer també altres materials silícics d’origen igni com el granit, format pel refredament lent de magma. En altres zones, el granit ha estat alterat i transformat en una sorra grisosa i gruixuda, el sauló. També podem apreciar en alguns punts dels Cingles una espècie de filaments rocosos que travessen els materials calcaris, es tracta de dics de pòrfir granític. Els dics de roques magmàtiques es produeixen quan la pressió del magma trenca les roques i es propaga per les fractures d’aquestes, donant lloc a fines vetes que s’enfilen per la roca. Podem observar aquests materials a la part baixa dels Cingles, a prop del riu Congost i del poble de Montmany. EL SEGON ESTRAT: LA COBERTORA DEL MESOZOIC Després del Paleozoic trobem l’era del Mesozoic, coneguda també com l’era dels dinosaures, que s’estén des de fa aproximadament 251 milions d’anys fins fa uns 65 milions d’anys. Dins d’aquesta llarga era, als Cingles de Bertí hi trobem bàsicament registres del seu primer període, el Triàsic. Dins d’aquest període podem apreciar dos tipus de fàcies o estrats ben diferenciats: el Buntsandstein i el Muschelkalk. Els materials del Buntsandstein són sedimentaris d’origen fluvial que van ser dipositats durant un període de regressió marina. Es tracta de materials sorrencs i argilosos de color vermellós acumulats fa uns 250 milions d’anys per antics rius que travessaven aquestes terres. Actualment podem observar aquests conglomerats i gresos vermellosos en diferents punts dels Cingles, com a la carretera de Montmany, o de camí cap al santuari del Puiggraciós. El Puiggraciós (808 m), juntament amb el Puigfred (943 m) o el Puiggiró o Puig Ciró (857 m), és un dels punts més elevats dels Cingles, des d’on podem veure una bona panoràmica del Vallès i la Serralada Prelitoral.

XXXIII RONDA VALLESANA 37

La Taula dels Cingles. Des d’aquest punt es pot observar l’elevació de la cinglera, just encarant el massís del Montseny. Les verticals parets calcàries van sedimentar damunt de fàcies més antigues que havien estat prèviament inclinades per orogènesis i xocs de plaques que han donat als cingles el seu particular relleu. Autor: Antoni Ortiz

Just a sobre d’aquestes roques vermelloses del Bunts, hi trobem els materials blanquinosos del Muschelkalk dipositats fa uns 240 milions d’anys durant un període d’intrusió marina. Aquesta pujada del nivell del mar es pot identificar clarament a partir de les diferències entre aquestes dues capes de materials. Les roques del Muschelkalk es van formar a partir de sediments marins de tipus calcari, i per tant, tenen tonalitats més blanquinoses. En les parts més baixes d’aquesta capa es poden veure roques amb un patró laminar, corresponent a les diferents capes de sediments que s’anaven acumulant horitzontalment. En altres trams, veiem roques més grolleres i també algunes acumulacions de guix blanc. El guix se sol formar en èpoques càlides, quan les sals del mar precipiten i s’acumulen formant aquests dipòsits. En les capes més modernes del Muschelkalk hi trobem també altres roques sedimentàries, com les dolomies de colors grisencs i rosats. Des del Santuari de Puiggraciós, o des del mateix cim, ubicats en terrenys triàsics, es poden apreciar, al nord-oest, els diferents estrats dels Cingles i el Puiggiró. 38 XXXIII RONDA VALLESANA

EL TERCER ESTRAT: ELS MATERIALS DEL CENOZOIC Acabat el Mesozoic, comença l’era del Cenozoic, l’era Terciària, l’era dels primers mamífers. La major part dels afloraments i roques que podem veure a la part alta dels Cingles de Bertí corresponen a aquesta època, ja que es tracta de les roques més modernes que coronen aquest pastís rocallós. Durant aquesta era també hi va haver variacions en el nivell del mar, i per tant, tornarem a trobar dues capes ben diferenciades: una de blanquinosa a la part superior dels cingles, i una capa vermellosa just a sobre. La capa inferior correspon a materials del Paleocè, època de fa uns 65 milions d’anys. Es tracta de sediments continentals, és a dir, que es van formar a partir dels sediments de rius en una època en què el mar no cobria aquesta zona. Es poden apreciar amb facilitat des de qualsevol punt elevat dels cingles, i especialment al mateix Coll d’en Tripeta (696 m), de camí cap al Puiggiró, o també des de Sant Miquel del Fai. Tal com passava en el Buntsandstein, aquests materials al·luvials tenen tonalitats vermelloses i estan formats bàsicament per lutites i conglomerats argilosos. Curiosament, podem diferenciar les sorres i còdols (clasts) que for-

-aigües avall de St. Miquel del Fai-, s’aprecien les formes modelades pel riu Tenes: els gorgs, les balmes i els saltants. D’altra banda, també s’hi poden diferenciar les dues fàcies de l’era terciària: els conglomerats argilosos del paleocè a la part inferior i les calcàries d’origen marí de la part superior dels Cingles. Autor: Alba Bonàs

XXXIII RONDA VALLESANA 39

men aquest conglomerat, i si ens hi fixem, podem fins i tot reconèixerhi materials més antics que han estat erosionats, i novament dipositats formant aquest nou estrat. Aquest curiós fenomen se l’anomena “muntanya invertida”, ja que podem apreciar clasts d’estrats inferiors, més antics, formant nous materials més moderns. En el cas dels Cingles del Bertí podem identificar els materials calcaris del Muschelkalk en les capes inferiors, clasts vermellosos del Bunts a la part mitja, i a la part superior trobem conglomerats argilosos amb còdols de granit del Paleozoic. L’erosió i el transport ha localitzat els materials més moderns de l’era Mesozoica sota materials més antics del Paleozoic. Just a sobre d’aquesta capa rogenca, trobem l’últim estrat dels Cingles, un estrat calcari de color blanquinós. Es tracta de sediments marins dipositats fa uns 55 milions d’anys, durant l’Eocè. Aquesta franja superior dels cingles correspon a materials que van acumular-se durant un nou període d’intrusió marina, que donà lloc a materials com els gresos o les margues. Com a prova que el nivell del mar cobria aquestes terres, hi podem trobar diferents fòssils de mol·luscs, equinoderms, coralls... D’altra banda, també hi podem identificar estratificacions creuades, degudes a

La taula dels Cingles de Bertí. Autor: Ferran Marcos

40 XXXIII RONDA VALLESANA

l’acció de les onades en zones poc profundes. Aquests materials eocens coronen els Cingles de Bertí i són fàcilment observables des del mateix Sant Miquel del Fai −on s’exposen fòssils marins−, des del Puiggiró, Centelles o passejant pel GR-5 que ressegueix la cinglera. A tot aquest procés de sedimentació, cal afegir-hi un altre esdeveniment important: la formació de la Serralada Prelitoral. A principis de l’era Terciària, les plaques Ibèrica i Euroasiàtica van entrar en col·lisió i, com a resultat, es va produir un aixecament dels materials del Mesozoic que originà la Serralada Prelitoral. Així doncs, els materials de l’era terciària es van anar sedimentant simultàniament al damunt de la cobertora inclinada i la Depressió Central Catalana. Al mateix temps també es va iniciar una altra orogènesi: l’orogènia Alpina. En aquest cas, les plaques d’Àfrica i l’Índia van col·lidir amb Euràsia i la compressió entre els continents va originar les grans serralades dels Pirineus, Alps, Himàlaia... Com a conseqüència d’aquesta compressió, als Cingles s’hi va produir una gran falla inversa, que va encavalcar el sòcol

Turó de les Onze Hores des de les Costes d’en Batlles. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 41

paleozoic i la cobertora mesozoica sobre els materials sedimentaris posteriors. Com a conseqüència d’aquest encavalcament, en zones properes a Montmany podem apreciar granits del Paleozoic damunt de materials sedimentaris més moderns. EL NOSTRE PERÍODE: EL QUATERNARI L’era Cenozoica encara no s’ha acabat, avui en dia ens trobem en l’últim dels seus períodes: el període Quaternari, que va començar ara fa uns 2,5 milions d’anys. I lògicament, la història dels Cingles de Bertí tampoc no s’ha aturat, sinó que segueix en constant evolució. El riu Tenes, el riu Congost i altres rius i rieres han anat erosionat i modificant els terrenys per allà on passen. Proves d’aquesta erosió, en són els congostos, les balmes, les coves i els avencs que podem observar en diferents punts dels Cingles. Un d’aquests punts més populars és Sant Miquel del Fai, on es poden apreciar coves càrstiques, formades per la dissolució dels materials carbonatats, amb les seves estalactites i estalagmites encara en formació. Als peus del saltant de Sant Miquel, i en altres caigudes d’aigua, podem apreciar també els gorgs i les seves curioses balmes o baumes. La força de l’aigua en caure erosiona la roca, forma gorgs allà on l’aigua pica i els mateixos esquitxos d’aquesta aigua contra les parets originen les balmes. Un altre curiós fenomen que podem observar als Cingles de Bertí són els travertins en formació. El travertí o pedra tosca és una roca sedimentària calcària formada per calcita, aragonita i limonita, que s’origina sota condicions aeròbiques i d’il·luminació solar, a conseqüència de la precipitació dels carbonats dissolts a l’aigua, normalment damunt d’algues, plantes i cianobacteris. Un exemple dels travertins en serien les fonts càrstiques del Fai i les cascades. I també dues coves obertes, la cova de les Tosques, també anomenada cova del Bon Pastor o cova Sant Martí, formada per dissolució de la massa de travertí, i la cova de Sant Miquel originada com a resultat del creixement d’una cortina de travertí al davant d’una balma. Com veiem, avui dia el vent i els rius, entre d’altres, segueixen erosionant i modificant el paisatge i així seguiran durant molts i molts anys encara que les persones no ho puguem apreciar. La nostra escala temporal no es correspon amb l’escala temporal de la geologia, tot i que a vegades, les accions de l’home poden esfondrar en minuts el que a la Terra li ha costat milions d’anys d’edificar. En el cas dels Cingles de Bertí trobem diferents problemàtiques lligades a les pedreres i a l’extracció d’àrids dels jaciments geològics, que comporten greus impactes en el medi natural i el paisatge dels Cingles.

42 XXXIII RONDA VALLESANA

Com alguns ja deveu saber, si poguéssim resumir la història de la Terra en 24 hores, l’ésser humà apareixeria en els últims segons del dia. L’escala geològica ens sobrepassa de tal manera que costa d’imaginar-se tal quantitat de temps. Per sort, tenim les roques, les pedres, el relleu... que ens recorden com n’arribem a ser de petits. La terra que ens envolta i trepitgem forma part d’aquesta vasta història, i si sabem parar-hi atenció, ella mateixa ens la pot explicar pas a pas. Passejant entre els Cingles, estarem passejant entre glaciacions, inundacions, sequeres, xocs de plaques... Estarem fent un passeig de milions d’anys d’història.

Alba Bonàs Piella i Jaume Marlès i Magre

FONTS D’INFORMACIÓ: Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge dels Cingles de Bertí (Juny de 2002). Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Home i natura a la Vall de Riells. Alba Bonàs i Eva Carmona (2010). Geozona 325 Cingles de Bertí. Joan Bartoll Navas. Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General del Medi Natural. Geozona 350 Sant Miquel del Fai i Encavalcaments de la Vall del Tenes. Pere Santanach, Hèctor Perea, Jordi Bertran i Joan Carles Ortiz. Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General del Medi Natural. Els sots feréstecs. Raimon Casellas (1901).

XXXIII RONDA VALLESANA 43

LA HIDROGRAFIA DELS CINGLES DE BERTÍ:

Al coll de can Tripeta, entre Puiggraciós i el Puig Ciró, s’hi pot observar clarament la successió de capes calcàries dels Cingles de Bertí. Autor: Lluís Galobart

Les roques calcàries i la circulació hídrica A diferència del Montseny, que està format majoritàriament per pissarres paleozoiques i granits, i també a diferència de les altres muntanyes del Vallès Oriental –bàsicament les litorals Montnegre, Corredor, Céllecs, la Conreria-, els Cingles de Bertí estan formats per grans blocs calcaris. Tenir present aquesta característica és indispensable per entendre les característiques de la circulació hídrica en tot el massís. Les calcàries dels Cingles formen uns relleus tabulars, de successives capes força horitzontals, les inferiors de les quals corresponen al període mesozoic del triàsic i les superiors a l’eocè. De fet, les calcàries blanquinoses eocenes són les que es troben a la major part del territori. Per això, a l’hora de buscar semblances, podem evocar les cingleres de Tavertet i Rupit −sobre els embassaments de Sau i de Susqueda− que formen part, com el Bertí, del marge oriental d’Ibèria, és a dir, del fons de l’antic mar que cobria la depressió de l’Ebre. També, encara que evidentment a escala molt reduïda, els Cingles de Bertí s’assemblen per la seva morfologia i materials als relleus de la regió del Mont Perdut. Podríem considerar 44 XXXIII RONDA VALLESANA

que la Vall de Riells fins a Sant Miquel del Fai és una mena de vall d’Ordesa en petit. L’aigua acumulada en les línies de debilitat de les calcàries dissol les roques i s’originen les formacions kàrstiques, molt importants en la definició del paisatge d’aquests indrets. AlDetall de l’acció de l’aigua sobre la roca calcària. Autor: Lluís Galobart guns fenòmens kàrstics freqüents són el lapiaz (petits forats i línies que, com ditades, es troben a les superfícies rocoses), les dolines que es presenten com petits sots d’uns quants metres i de forma més o menys circular, i els avencs i coves, amb estalactites i estalagmites, com les de Sant Miquel del Fai. El karst també explica que les fonts i corrents d’aigua superficial de Bertí siguin molt més escasses que les de terrenys més impermeables com els que dominen al Montseny. L’aridesa es fa patent en llargs períodes de sequera, especialment a l’estiu. Les diàclasis són esquerdes verticals a la roca que la circulació hídrica aprofundeix. Quan aquestes esquerdes es fan prou profundes, la roca arriba a esberlar-se i es precipita al fons de la vall. Aquest fet és l’origen de les parets verticals que són freqüents als cingles en general i als de Bertí en particular. Podem comparar aquestes parets amb els vessants del Montseny, més suaus malgrat la seva alçada, perquè, en aquest darrer cas, l’acció de l’aigua esmicola les pissarres.

Cavitat a les roques del torrent de l’Uià. Autor: Lluís Galobart

XXXIII RONDA VALLESANA 45

Les valls fluvials A partir de les característiques erosives que acabem d’enunciar s’explica que els rius i torrents, en general, circulin sovint engorjats en vallsprofundes entre marges verticals, a diferència de les valls fluvials de les altres serralades del Vallès, més suaus i amb la característica forma de V. D’altra banda, si seguim el perfil del riu Les formacions kàrstiques de les coves de Sant Miquel del Fai tela seva continuïtat a l’exterior, en indrets per on actualment Tenes des del seu naixe- nenbaixa poca aigua. Són el testimoni de temps quaternaris més ment, a Castellcir, fins a plujosos. El saltant del Tenes. Autor: Antoni Ortiz Riells del Fai, que és on deixa els cingles de Bertí, veiem que va baixant “en escales”, és a dir circula uns quilòmetres gairebé horitzontal i de sobte es precipita en un saltant. Al peu del saltant hi ha el corresponent gorg (com els gorgs Blau i Negre de Sant Quirze, per exemple). Aquest fenomen, que es repeteix diverses vegades, té relació també amb les capes de materials. Cada saltant assenyala el límit d’una capa determinada. El saltant més característic d’aquesta regió, que és també el més important del Vallès Oriental, és el de Sant Miquel del Fai, en el qual el Tenes i el seu afluent Rossinyol es precipiten uns tres centenars de metres, al costat del monestir i de l’església troglodita. Però també hi ha altres saltants que no per menys coneguts són menys espectaculars, com la roca Gironella o els que es formen ocasionalment en dies de fortes pluges, com el de Vallderrós. Diàclasis als cingles de Sant Quirze. Autor: Ferran Marcos

46 XXXIII RONDA VALLESANA

Cingles de Sant Quirze. Autor: Ferran Marcos

Rius i torrents El disseny de les valls fluvials de Bertí sembla complex sobre el terreny, a causa, especialment, de la seva profunditat, però és relativament simple sobre el mapa. En realitat les aigües van a parar a una de les dues grans conques, la del Congost i la del Tenes. El Congost, que és l’únic riu de la conca del Besòs que neix més al nord de les muntanyes Prelitorals, circula per la part oriental de Bertí; en realitat n’estableix el límit est i el separa del Montseny. Els diversos torrents que hi desemboquen, procedeixen de la part més alta de la cinglera

El torrent de l’Ullar, a Riells del Fai. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 47

Vallfornés amb la seva presa, al massís del Montseny. Autor: Lluís Galobart

−Puig Ciró/Puiggiró, Puigfred... −i salven forts desnivells de set o vuitcents metres en un curs molt reduït. De nord a sud podem citar el torrent de Valldeneu, prop d’Aiguafreda, els sots de Vallotera i del Bac, el torrent de Montmany i el dels Tremolencs, ja sobre la Garriga. Des de la carretera C-17 es pot contemplar l’espectacularitat de les fondalades d’aquests torrents que alternen amb la verticalitat dels interfluvis. L’alta conca del Tenes ocupa la part central del territori de Bertí. En realitat, aquest riu es forma amb la reunió de diversos torrents en el paratge de Sauva Negra (anomenat així perquè hi ha un espès bosc de faigs), al terme de Castellcir. El riu segueix després vers el terme de Sant Quirze de Safaja, el nucli del qual està envoltat per un meandre del Tenes, sobre una elevació o falla, que dóna nom al poble. Aigües avall de Sant Quirze és quan el Tenes s’engorja fins a la sortida dels Cingles a Sant Miquel. 48 XXXIII RONDA VALLESANA

La Roca Gironella en època de pluja. Autor: Antoni Ortiz

Sant Pere de Bertí. Autor: Lluís Galobart

L’afluent principal del Tenes, el Rossinyol, té l’origen a la Roca Gironella i rep les aigües de diversos torrents que procedeixen de la zona del Puig d’Olena o, fins i tot, de sant Miquel Sesperxes, prop ja de Centelles. Un altre afluent remarcable és el torrent de Vallderrós, que troba el Tenes ja a Riells del Fai i que té el seu origen a la fondalada de Sant Pere de Bertí. Règim mediterrani El Congost és una mica més llarg que el Tenes (41 quilòmetres per 32,5) i la superfície de la seva conca és la més gran entre els afluents del Besòs. Cap dels dos rius no arriba a 1 metre cúbic per segon de cabal mitjà, però quan s’enrabien, són temibles. Als mesos d’estiu gairebé arriben a assecar-se del tot i, en canvi, a la primavera i a la tardor el seu cabal sol ser força fluid. La seva irregularitat fa que de vegades presentin situacions excepcionals, com la de l’any 1994, el 10 d’octubre, quan tots dos rius van sortir de mare, ja des dels seus primers quilòmetres, van inundar les vores en diversos indrets fins a més d’un centenar de metres, provocaren moltes destrosses materials i biòtiques i la pèrdua d’una desena de vides humanes. Cal tenir present que els testimonis que tenim d’èpoques força antigues ja ens parlen de les

Antigues feixes per al cultiu de la vinya. Autor: Lluís Galobart

XXXIII RONDA VALLESANA 49

perilloses crescudes dels rius del Vallès, com és el cas del cronista Francisco de Zamora, un viatger extremeny il·lustrat, que el desembre de 1787 va pujar al turó de Montcada per contemplar el Vallès. Allí l’ermità que hi havia li va dir que “cuando hay grandes lluvias es tal el ruido y la abundancia de agua que se ve extendida por todo el Vallés que parece que lo va a inundar todo. En efecto el territoLa vall cultivada de Riells. Autor: Ferran Marcos rio del Vallés padece infinito con estas inundaciones, cuya causa y remedios merecen un examen muy serio del gobierno.” Les crescudes excepcionals provoquen una acceleració de l’activitat erosiva i també de la sedimentària. A l’any 1994, els dipòsits de nous sediments en alguns llocs van assolir els 2 metres d’alçada. L’aigua i la vida humana Si ens fixem en les activitats agràries, podem distingir dues zones. A la part alta de Bertí hi ha pocs espais per als al·luvions i, com hem dit, la manca d’aigua hi és considerable. Per aquest motiu, tradicionalment ha estat terra de cereal i de vinyes en els vessants. Amb l’esclat vinícola de mitjan segle XIX aquestes terres àrides van assolir el màxim de superfície cultivada, però amb la industrialització i l’emigració vers les ciutats veïnes, les masies dels relleus tabulars de les carenes es van anar abandonant. Des de la segona meitat del segle XX els Cingles de Bertí estan pràcticament despoblats i només hi resten les parets mig amagades com a testimonis muts d’un passat ple de vida (masos enrunats de Barnils o del Soler de Bertí, o abandonats de l’Onyó i de l’Ullà).

50 XXXIII RONDA VALLESANA

En canvi a la vall de Riells hi dominen les parcel·les de regadiu. Els sediments provinents dels vessants i acumulats al fons formen la terra rossa d’un vermell característic que és molt bona per als cultius. Per això les hortalisses de Riells són molt apreciades, especialment als mercats urbans. Un embassament dóna aigua a Sant Quirze i, prop del molí de Llobateres, hi ha la captació d’aigua per a Sant Feliu de Codines. FECSA, durant el segle XX, va instal·lar una central elèctrica sota Sant Miquel del Fai, que funcionava amb l’aigua procedent d’una captació de més amunt del Tenes. La central va deixar de funcionar el 1964, pel seu baix potencial energètic i per la poca seguretat del seu subministrament. El Congost és bàsic per a les comunicacions, ja que la seva vall ha estat aprofitada per la carretera que comunica les terres litorals amb l’interior de Vic i el Ripollès (l’actual C-17) i per la via fèrria de Barcelona a Puigcerdà. El Tenes, en canvi,a l’altura dels Cingles de Bertí ofereix poques possibilitats a les comunicacions, però per contra, cal mencionar alguns usos turístics com el càmping l’Illa, els gorgs, que serveixen de platges improvisades a banyistes de vegades imprudents, el golf de Can Bosc (lluny del riu, però a la seva conca) i especialment Sant Miquel del Fai, on la combinació entre la roca, l’aigua i l’obra humana assoleix un alt nivell d’atreviment i de bellesa, que el fan un lloc molt visitat des de fa segles.

Lluís Galobart La vella central elèctrica. Autor: Lluís Galobart

XXXIII RONDA VALLESANA 51

EL MAS QUINTANAS Una “quintana” és una feixa gran o un conjunt de feixes en un rost o pendís conreat; d’aquesta realitat n’han pres el nom, des de temps molt antics, tant el mas com la família dels “Quintanas”1. La senyora Rosa Fontseca, actual propietària, ens explica que els orígens del mas són remotíssims i que als seus voltants s’hi han trobat restes iberes. També ens explica que al segle X el Mas Quintanas ja existia, i juntament amb les altres set cases més grans de Riells pertanyia a l’alou2 del priorat benedictí de Sant Miquel del Fai, al qual va estar vinculat fins cap el 1400, quan el seu propietari va redimir el cens adquirint la plena propietat del mas. Aquest i altres masos de la parròquia de Sant Vicenç de Riells han estat vinculats en el temps, no només al monestir de Sant Miquel del Fai sinó també al castell de Montbui, del terme del qual en formaven part. Fem ara una mica d’història: l’any 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda cedien al Priorat de Sant Miquel del Fai un important lot de terrenys. Aquell mateix any també era fundat el monestir per Gombau de Besora, important personatge del seu temps, conseller i home de confiança de la comtessa Ermessenda de Barcelona-Girona-Osona, i senyor de diversos castells, entre els quals el castell de Montbui. El castell de Montbui, de domini comtal, havia estat infeudat l’any 995 a Gombau de Besora, comprenent el terme del castell diverses parròquies del Vallès, entre les quals la de Sant Vicenç de Riells, i també l’alou de Sant Miquel del Fai. Finalment, el 1044 el bisbe de Barcelona venia al monestir la parròquia de Sant Vicenç de Riells. Aquesta doble relació del mas com a integrant de la parròquia de Sant Vicenç de Riells, amb el monestir i amb el castell, significava obligacions 1 “Quintanas”, i no pas Quintanes, és tal com s’han anomenat el mas i la família al llarg de la seva història. 2 Un alou era un conjunt de béns o terres que eren tingudes en plena i total propietat per algú. L’aloer posseïa tant el domini directe (la propietat) com el domini útil (el dret d’ús), i quan establia un pagès en les seves terres, mitjançant un contracte emfitèutic, li cedia el citat domini útil a canvi d’una quantitat de diners, en concepte d’entrada, i d’un cens anual, en reconeixement del domini del senyor, que podia ser també una més petita quantitat de diners o de productes de la terra i/o unes gallines, uns capons, uns moltons, etc. 52 XXXIII RONDA VALLESANA

diferents. Amb Sant Miquel del Fai tot era molt senzill: pagant-li el cens anual, com a senyor aloer, ja no hi tenien cap més obligació fins a l’any vinent. Amb el castell les coses eren diferents: el senyor del castell de Montbui, a través del seu batlle (a Riells del Fai encara existeix un mas anomenat Can Batlle), era el senyor feudal que regia i vigilava les vides dels vassalls de la parròquia de Sant Vicenç; ell establia les lleis, els impostos i, el que era tant o més important, també era ell qui aplicava la justícia; o sigui, que en determinades qüestions el senyor feudal n’era jutge i part, i a més a més la justícia era una important font d’ingressos per a qui l’aplicava, perquè la majoria dels procediments finien amb una multa que cobrava el senyor. A la primera meitat del segle XI el poder públic dels comtes catalans s’esmicolà i a diferència del segle X, quan els pagesos eren lliures, al segle XI passaren a ser vassalls, fruit de la violència feudal que es va instal·lar a Catalunya. L’aplicació de l’alta justícia civil i criminal correspongué als comtes des del moment que els territoris foren guanyats als musulmans, però amb el temps, a poc a poc, els senyors locals se l’apropiaren, resultant això en gran perjudici dels pagesos. No va ser fins al darrer terç del segle XIV, amb la monarquia catalano-aragonesa arruïnada per les despeses originades per les guerres que mantingueren (contra la Unió

Quintanes. Autor: Robert Álvarez

XXXIII RONDA VALLESANA 53

d’Aragó, Gènova, Castella, Sardenya, el regne de Mallorca), que el rei Pere III el Cerimoniós i el seu primogènit, futur Joan I el Caçador, decidiren recuperar les jurisdiccions dels senyors locals amb la finalitat de vendre-les i obtenir-ne diners per a les seves empreses militars. Així, el 1381 la jurisdicció de les parròquies del terme del castell de Montbui, entre elles la de la parròquia de Sant Vicenç del Fai, fou venuda per l’infant Joan al seu armer, Ramon de Planella. En aquell moment els pagesos de la comarca, també la gent del Mas Quintanas, veieren l’ocasió de deslliurar-se de l’opressió del seu senyor feudal. Els homes i la universitat3 de la parròquia de Sant Vicenç de Riells, juntament amb els homes i les universitats de les parròquies de Sant Julià i de Santa Justa de Lliçà d’Amunt, de Santa Eulàlia de Ronçana, de Sant Cristòfol de Montmany, de Sant Genís de l’Ametlla, de Sant Bartomeu de Mont-ras, de Sant Pere de Bigues, de Sant Feliu de Codines, de Sant Esteve de Palaudàries i de Sant Mateu de Montbui, amb la conformitat i l’impuls reial, recolliren els diners suficients per a redimir les jurisdiccions i retornar-les al rei, qui per definició seria un senyor més just i menys exigent. El document de la redempció de les jurisdiccions i la seva acceptació pel rei fou signat el 12 de juny del 13844. Això significava que la jurisdicció civil i criminal passava a les mans del rei, mentre que el senyor feudal només podia impartir justícia per delictes molt menors, com les baralles i els petits furts, on no podia posar penes superiors a cinc sous. Però els pagesos del Mas Quintanas i els de totes les parròquies esmentades, com en tants altres llocs de Catalunya, foren objecte d’una estafa monumental: el 1408 el rei Martí l’Humà revenia les jurisdiccions a Ramon de Torrelles i de Blanes, malgrat que el seu avantpassat, el rei Pere III, en el document de redempció del 1384 havia signat i jurat “pel Senyor Déu, posant les seves mans damunts els quatre Sants Evangelis” que mai, per cap raó, ni ell “ni els seus successors” revendrien les jurisdiccions. L’any 1652 s’incendià el Mas Quintanas i es va perdre tota la documentació anterior. A partir del 1715 els successius amos del mas han guardat una abundant documentació, la qual ens ha permès refer l’arbre genealògic de la família en el quadre que s’adjunta. 3 Universitat, des del principi del segle XIII era la col·lectivitat dels habitants de la parròquia, revestida d’una certa personalitat pública pre-municipal, a la qual era reconeguda una certa representació davant el poder senyorial; però per a reunir-se li calia l’autorització del senyor feudal o, en el seu cas, del rei o dels seus veguers. 4

Arxiu Corona d’Aragó, cancelleria, registres Pere III, núm. 1560, fol. 7r-9v.

54 XXXIII RONDA VALLESANA

El mas Quintanes i la senyora Rosa Fontseca. Autor: Robert Álvarez

En el primer document, 1715, Josep Quintanas apareixia com a propietari del mas, establint a favor de Josep Planes, pagès de Montmany, un tros de terra “tingut pel Priorat de Sant Miquel del Fai i sota el seu domini i alou”. El 1729 el mateix Josep Quintanas establia a favor de Miquel Oliveras, pagès de la parròquia de Sant Vicenç de Riells, i dels seus un tros de terra “mentre visquin les vinyes i no més enllà”5, el qual tros de terra era “tingut per l’ardiaconat menor de Girona per raó del Priorat de Sant Miquel del Fai” –l’any 1567 el monestir de Sant Miquel del Fai havia estat secularitzat i unit al citat ardiaconat–. Aquests dos documents semblen contradir la creença que els censos d’aquest mas havien estat redimits cap al 1400, tanmateix, és ben possible que aquests dos trossos de terra haguessin estat comprats posteriorment i aleshores era lògic que encara estiguessin sota domini i alou del monestir. El citat document del 1729 és curiós vist amb els ulls d’avui, però el seu contingut era aleshores ben normal. En ell s’establia que de tots els fruits 5 D’aquesta condició se’n deia “rabassa morta”; el pagès podia treballar la vinya, pagant un cens, mentre els ceps no morissin. XXXIII RONDA VALLESANA 55

Detall del portal d’entrada del mas. Autor: Robert Álvarez

que es collissin, en Miquel Oliveras havia de donar-ne a Josep Quintanas una setena part i li havia de portar “dins casa mia dita lo Mas Quintanas... a gastos i despeses vostres”. I per assegurar-se que no li amagués una part de la collita, en Miquel Oliveras l’havia d’avisar tres dies abans de veremar, i en Josep Quintanas i els seus havien de portar-hi “un home quant se veramarà, pagant jo y los meus lo jornal y los dits Miquel Oliveras y els seus li ajan de fer la vida, que és donar-li berenar y begudes, treballant lo tal home com los demés”. I encara afegia: “L’adquisidor y els seus, durant la rabassa ajau de pagar lo Real Catastro per rahó del dit tros de terra”. En realitat el segon document més antic d’aquest mas és a la porta d’entrada en una pedra on, mig esborrada per les trepitjades/empremtes de tres segles, apareix gravat l’any “1720”. En la dovella superior del portal de l’entrada de la casa, talment com si fos un escut, apareix gravada la següent inscripció: “MARGARIDA QUINTANAS I JOAN, 1741, VIUDA”. Margarida fou l’esposa d’en Josep Quintanas, i la inscripció ens indica que en aquell any fou acabada una reforma del mas, estant ja mort el seu marit.

56 XXXIII RONDA VALLESANA

El mas amb la figuera sota el Turó de les Onze Hores. Autor: Robert Álvarez

Entre els documents guardats per la família apareixen diversos capítols matrimonials, inventaris de béns i testaments; aquests darrers sempre comencen indicant el testador, el lloc on vol ser enterrat i els oficis religiosos que s’han de fer per a la salvació de la seva ànima, després mana que siguin pagats tots els seus deutes, seguidament distribueix diverses quantitats de diners als fills i filles i, finalment, deixa el mas i tots els altres béns a l’hereu, però tenint sempre cura de deixar assegurada folgadament la vida a la viuda en cas que el sobrevisqui, o fins i tot deixant-la com a usufructuària dels béns de l’hereu. Als segles XVIII i XIX fou aquesta una família econòmicament potent. Quan apareixen quantitats dineràries aquestes sempre són importants. L’any 1792, Joan Quintanas creava un censal6 de 270 lliures de Barcelona 6 Censal, dret de cobrar una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat. El censal era redimible. XXXIII RONDA VALLESANA 57

amb una pensió anual de 8 lliures i 2 sous7 per a pagar les legítimes paterna i materna a la seva filla Antònia Mas i Quintanas (120 lliures) i al seu fill Pau Quintanas (151 lliures), el qual ja havia esdevingut senyor del Mas Batlle de Riells. Pocs anys després, el 1805, en Fausto Quintanas, el següent propietari del mas, redimia el censal. Quan una filla es casava, el dot que s’emportaven els marits era força generós, i així trobem que, el 1822, Jaume Parera Pujols i Llovera del Figaró, parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera, reconeixia a “Fausto Quintanas, mon sogre, que m’ha donat i pagat 250 lliures catalanes que havia promès a Francesca, filla sua i muller mia”; i el 1833 Mariano Artigas reconeixia haver rebut d’en Joan Quintana “200 lliures en or y plata y un calaix amb robes que Antònia Quintanas y Ponsich, mare de Joan Quintana, havia donat per dot a Rosa Quintanas, sa filla”. El gener del 1939, en la retirada al final de la guerra civil espanyola, va passar pel Mas Quintanas la columna d’en Líster guiada per un pagès de la contrada; aleshores exigiren a Joan Vall-llovera, l’avi de Rosa Fontseca, que fos ell qui els acompanyés, però l’avi era sord i hagueren de continuar amb el mateix guia. Al llarg dels segles els propietaris d’aquest mas s’havien dedicat bàsicament al conreu dels cereals i a la vinya. Després de la guerra civil, a partir del 1945, la seves principals activitats econòmiques foren la ramaderia (vaques), baixant cada dia la llet a Riells; també el conreu de la mongeta del ganxet i la cria de conills, gallines i pollastres, i amb tot això cada dijous anaven al mercat de Granollers. A partir del 1965 es dedicaren només a l’engreix de vedells fins al 2008 quan ho deixaren de banda. Actualment sembren civada i la tallen al maig quan el gra ja s’ha obert i aleshores l’embalen per vendre-la. Mantenen la cria de gallines i treballen també una mica l’horta. L’any 1994 el Mas Quintanas visqué uns dies terribles. El 3 de juliol s’iniciava un gran incendi a Riells del Fai i durant els dies següents, 4 i 5 de juliol, es cremaren els cingles de Bertí. Els habitants del mas hagueren de fugir i tota l’heretat es convertí en cendres. Sortosament la casa no es va cremar, però de la vegetació només sobrevisqué una figuera que presidia el pati de la casa; tots els nombrosos pins blancs que hi ha ara als voltants de la casa són arbres joves. La gent del mas, com a pagesos

7 Una lliura equivalia a 20 sous i cada sou a 12 diners. Aquest censal obligava al pagament d’un interès del 3 % anual. 58 XXXIII RONDA VALLESANA

habituats a l’esforç, reprengueren immediatament la feina per a referse d’aquella desgràcia, però al senyor Antoni Riera, marit de la senyora Rosa, en quinze dies els cabells se li tornaren blancs. Una altra desgràcia caigué sobre aquesta família; el 2001, en un accident de moto moria l’hereu. Aleshores el segon fill, el Jordi, deixà els estudis i es posà a ajudar el seu pare en les feines del camp, i així continuen tots dos fins avui. I la figuera continua, més ufana que mai, presidint el pati de la casa.

Robert Álvarez Masalia

Can Quintanes des del grau de Quintanes. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 59

QUADRE GENEALÒGIC DELS PROPIETARIS DEL MAS QUINTANAS Josep Quintanas (1715, 1729)1

Joan Quintanas = Margarida (Quintanas2) Vilarassau (1741)

Josep Quintanas Vilarassau = Margarida (Quintanas) Febrer (1734) (1794)

Joan Quintanas Febrer = Francesca (Quintanas) i Pareras (1792, 1794) De la casa de trenta sous de l’Atmetlla (1792, 1794)

Fausto Quintanas i Pareras = Antònia (Quintanas) i Ponsich (1794, †1823) (1820, 1833)

Joan Quintanas i Ponsich = Maria (Quintanas) Pineda (1811, 1866) (1831)

Fèlix Quintanas i Pineda = Josefa Madella i Ginestar (1870, †1891) (1891)

Pau Quintanas = Antª Mas Quintanas (1792) (1792, 1794) Senyor del mas Batlle

Francesca Quintanas = Jaume Parera Pujols (1822) (1822)

Rosa Quintanas = Mariano Artigas (1833) (1833)

Antònia Quintanas i Madella = Ramon Vall-Llovera i Bartrolí (1891, 1915) (1915)

Joan Vall-Llovera i Quintanas = Antònia Mas i Roger (1900 †1964) ( ... †1969)

Rafel Vall-Llovera i Mas (Era l’hereu, però preferí marxar a Barcelona)

Rosa Vall-Llovera i Mas = Marcel·lí Fontseca i Planell (n. 1918, †1995) (n. 1916, †1990)

Rosa Fontseca i Vall-Llovera = Antoni Riera Iglesias (1945, filla única, actual propietària)

1 S’indica l’any de la primera i de l’última referència trobades. Les defuncions van precedides de †. 2

Al segle XVIII i inicis del XIX, les dones, en casar-se, prenien el cognom del marit.

60 XXXIII RONDA VALLESANA

ELS IMPACTES AMBIENTALS I LES SOLUCIONS DEL MOTOCICLISME DE MUNTANYA INTRODUCCIÓ No hi ha dubte que les interaccions home/medi han evolucionat notablement. S’ha passat d’un accés al medi natural per cercar recursos alimentaris i energètics, a un ús recreatiu. Cada vegada més l’home té la necessitat d’experimentar sensacions d’aventura, i el medi natural ofereix aquesta possibilitat. Dissortadament, certes pràctiques suposen noves vies de penetració a llocs ben conservats, amb unes qualitats ambientals elevades i que sovint es troben habitades per un conjunt d’espècies sensibles a la presència de l’home (Boyle & Samson, 1985). De les diverses modalitats amb què l’home accedeix al medi natural, es pot establir que cap d’elles no passa desapercebuda i hi deixa la seva empremta. Llimona (2001) identifica més de vint activitats a l’aire lliure que suposen interaccions amb la fauna. Una d’elles és amb vehicles a motor, que subdivideix en cotxes, 4x4, motos i motos de neu. Hom pot trobar diversos treballs sobre els impactes dels vehicles off-road en el medi natural, però son molt pocs els que especifiquen aspectes del motociclisme de muntanya. Alguns treballs en què apareixen les motos són comparatives. Trobem, per exemple, la comparativa dels efectes del trepig d’excursionistes, motociclistes i cavalls en prats i boscos (Weaver & Dale 1978); també la comparativa, aquesta vegada incloenthi les bicicletes de muntanya, de l’erosió de camins (Wilson & Seney 1994). Stokows & LaPointe (2000) van publicar una bibliografia sobre els efectes ambientals i socials dels efectes dels ATV’s (All-Terrain Vehicles) i els

Corriol excursionista erosionat per les motos. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 61

ORV’s (Off-Road Vehicles). Aquest estudi bibliogràfic va determinar que els principals impactes ambientals i socials d’aquest tipus de vehicles eren referits a l’erosió del sòl i la degradació de camins, a la qualitat de l’aire i de l’aigua, al soroll, a la fauna i als conflictes socials entre els diferents tipus d’usuaris del medi. Val a dir, que dels 61 documents exposats, cap d’ells no feia referència als efectes del motociclisme de muntanya directament; en tot cas apareixien comparatives (Stokows & LaPointe 2000). Per tant, hi ha una clara evidència de la mancança d’estudis de detall de l’impacte del motociclisme de muntanya. A Catalunya, la diagnosi de la pràctica de l’esport del motociclisme en espais naturals és l’únic estudi rigorós que s’ha fet sobre el tema (Boada, 2006). En aquest estudi també es constata la manca de bibliografia específica dels impactes de les motos de muntanya al medi natural. Les conclusions de la diagnosi, i que es poden traduir com la problemàtica del motociclisme de muntanya a Catalunya, van ser les següents: 1. Contaminació acústica: Hi ha un augment d’entre 20 i 30 dB (decibels) en els espais naturals, que provoquen sensació d’incomoditat i molèstia en les persones, tant pel propi nivell acústic com per les seves característiques (impredictible, so tecnològic, no natural). 2. Efectes sobre el sòl: La quantificació dels valors d’erosió mitjans als camins es va qualificar com a severa. Tot i ser una afectació intensa, és molt localitzada en aquells indrets on també influeixen un seguit de paràmetres físics com la litologia, el pendent, la compactació i els afloraments. 3. Efectes sobre la vegetació: La generació de pols té un efecte poc rellevant i es limita als marges dels camins. La circulació fora de pistes implica l’eliminació de la capa vegetal. 4. Efectes sobre la fauna vertebrada: Es van trobar com a efectes més significatius les pertorbacions que generen els sorolls, la il·luminació i els efectes derivats de la presència humana. Pel cas particular dels ocells, el sorolls de les motos interfereix en la comunicació acústica dels individus. 5. Percepció social: El col·lectiu projecta una imatge social negativa. El soroll i l’erosió dels camins són percebuts com els impactes més significatius al medi. Les propostes més esmentades per part dels entrevistats van ser la creació d’un inventari de camins i una definició de zones per a la pràctica del motociclisme de muntanya.

62 XXXIII RONDA VALLESANA

MINIMITZACIÓ DELS IMPACTES Dels cinc grans impactes que produeixen les motos al medi natural, s’exposen els impacte i les propostes que es poden dur a terme per tal de reduir-los. Contaminació acústica S’entén per contaminació acústica l’excés de so que altera les condicions normals de l’ambient en una zona determinada. El 80% d’aquest tipus de contaminació prové dels vehicles a motor i el seu efecte es dóna en persones i en animals. En el medi natural la contaminació acústica prové principalment dels vehicles en circulació. En aquest sentit, s’han estudiat els efectes del so principalment en peixos, ocells i mamífers marins, i tots ells han conclòs que el soroll impacta tant a nivell d’individu com a nivell poblacional (Bee i Swanson, 2007). La principal afectació del soroll en aquests grups animals és la interferència en els sistemes de comunicació acústica. Tant és així, que fins i tot algunes espècies han desenvolupat sistemes per augmentar el volum dels seus senyals (Slabbekorn i den Boer-Visser, 2006; Wood i Yezerinac, 2006). Les propostes encaminades a la reducció de l’impacte sònic de les motos seran un gran avenç tant a nivell d’afectació a la fauna, com a les persones. Val a dir que el soroll generat per una moto de muntanya no és continu, és puntual. S’inicia, augmenta i desapareix. Tot i això, els efectes sobre la fauna i les persones són notoris. Val a dir que, a Catalunya, les motocicletes de més de 4 anys han de passar indefectiblement per la Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV) i des d’aquest moment, ho han de fer cada dos anys. La ITV exigeix un conjunt de requisits per tal que la motocicleta pugui seguir circulant. Al marge dels llums (darrere, davant, de fre, intermitents i el

Empremtes de moto acompanyades de petjades. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 63

catadiòptric) i d’altres aspectes com ara la matrícula, els retrovisors, velocímetre, clàxon, etc. demanen dos aspectes referits al tub d’escapament: la tipologia i el soroll. Quant a la tipologia cal que estigui homologat i respecte al soroll, se’n fa una mesura a 5.000 revolucions. La normativa diu que a una distància de 50 cm el valor màxim d’emissió ha de ser de 91 decibels. Tots aquells vehicles que superin aquests valors no passaran la inspecció. És per això, que aquest impacte està ja regulat per la pròpia administració mitjançant la ITV. Si el que voldríem és rebaixar encara més les emissions de so, els usuaris poden utilitzar col·lectors especials, tot i que els que hom troba ara al mercat redueixen només 1,5 dB. Una de les alternatives és l’ús de la motocicleta off-road elèctrica, de la qual es parla més endavant. Respecte a les emissions sonores, aquesta alternativa és la més significativa atès que l’únic soroll que emet és el dels rodaments. Efectes sobre el sòl L’erosió és un dels impactes més significatius que la pràctica del motociclisme de muntanya té sobre el sòl. L’efecte de la circulació es dóna quan hi ha arrossegament de partícules que queden acumulades en l’espai entre els tacs (Boada, 2006). Així, els efectes dels pneumàtics o simplement de les petjades, a una escala de detall, inclourien: compactació del sòl, increment de la densitat i resistència a la penetració, canvis en la estructura del sòl i la seva estabilitat, pèrdues de restes vegetals i la capa d’humus, reducció de les taxes d’infiltració, augment de la escorrentia superficial i augment de l’erosió (Marion i Cole, 1996). Xaragall provocat per les motos. Autor: Ferran Marcos

64 XXXIII RONDA VALLESANA

Segons Manning (1979), tot aquest procés es pot definir com el cicle de les set passes, que s’inicia amb l’escombrada de restes de fulles dipositades al sòl per arribar a l’augment de l’escorrentia, i en conseqüència a l’erosió del sòl. A més, l’erosió del sòl en camins, pot degradar alhora alguns sistemes naturals com ara els aquàtics perquè els recursos i els organismes que hi viuen es poden veure afectats per l’increment de la turbidesa de l’aigua i la sedimentació (Hammit & Cole, 1998). És precisament la turbidesa la responsable del deteriorament de la qualitat de l’aigua en el 80 % dels casos (Anderson et al., 1976). Per tot això, un dels aspectes clau en la circulació amb motocicletes de muntanya respecte a l’erosió dels camins, és la tipologia dels pneumàtics. Les motos de muntanya, en funció de la pràctica a dur a terme, porten un determinat tipus de pneumàtic. Així, tenim pneumàtics per a la pràctica del trial, del motocròs, enduro i trail. Una de les alternatives per reduir els impactes sobre el sòl és l’ús de pneumàtics ecològics, que disposen d’un menor nombre de tacs centrals i pocs de laterals; en conseqüència, hi ha un menor desgast dels sòls. A banda, la pròpia duresa del pneumàtic, que en ser menor, es desgasta més i erosiona menys el sòl. Actualment, aquests tipus de pneumàtics ecològics només són obligatoris en les curses d’enduro. Una de les propostes, doncs, per minimitzar els impactes al sòl per part de les motocicletes de muntanya, seria l’ús d’aquesta tipologia de pneumàtic en tot moment. No hi ha dubte que

Pneumàtic ecològic a l’esquerra i convencional a la dreta. Autor: Carles Barriocanal

XXXIII RONDA VALLESANA 65

l’ús d’un pneumàtic ecològic per part dels usuaris no és suficient i que cal combinar aquest element amb una conducció assenyada: limitar els derrapatges, escollir els itineraris menys impactants i evitar, en la mesura del possible, el pas per les zones humides; aquestes mesures s’interpreten com les eines més adequades per tal d’evitar l’erosió. Efectes sobre la vegetació La circulació off-road afecta la vegetació de diverses maneres: esclafa i escombra plantes, modifica les propietats del sòl, introdueix llavors de plantes invasores i de patògens (barrejades amb el fang adherit als baixos dels vehicles i als pneumàtics), incrementa les fonts d’ignició dels incendis i produeix pol·lució aèria que acaba afectant les plantes (Duevers, 2002). Estudis comparatius han demostrat que la circulació motoritzada off-road desestructura la vegetació entre 5 i 30 vegades més que els excursionistes a peu, tot i que els diversos tipus de vegetació tenen diferents respostes als impactes dels pneumàtics (Yorks et al., 1997). Dissortadament, existeix una relació directa entre destrucció del sòl i vegetació; la pèrdua de la coberta vegetal augmenta l’erosió del sòl i en conseqüència la pèrdua de nutrients i temperatura de la superfície, que al seu torn provoca encara més pèrdua de vegetació. La circulació offroad, tot i que no trenqui o destrueixi la vegetació, pot produir danys fisiològics com ara l’abscisió de fulles o la reducció de la taxa de creixement (Liddle, 1997). La reducció de l’impacte de les motos de muntanya en la vegetació passaria per circular sempre per camins, evitant en la mesura del possible la circulació camp a través. De la mateixa manera que s’indica per la minimització de l’erosió, l’ús de pneumàtics ecològics, aquells amb una disposició de tacs que incideixen menys en la destrucció de sòl, també és un factor que limitaria l’efecte sobre la vegetació. Efectes sobre la fauna Els impactes genèrics sobre la fauna vertebrada es concreten, segons Buckley (2004), en: - Esclafament d’animals, nius i caus. - Col·lisions i atropellaments. - Dany fisiològic produït pel soroll. - Pertorbacions pel soroll, vibracions i impacte visual, aspectes que com porten desplaçaments innecessaris, pèrdua d’hàbitat, augment del consum energètic i augment del risc per predació, especialment dels individus joves. 66 XXXIII RONDA VALLESANA

- Barreres als moviments de fauna provocats per les roderes, obertura de camins i els camins de terra. - Impactes indirectes de la freqüentació humana com ara la caça i el focs. Un dels aspectes més significatius d’afectació a la fauna pels vehicles motoritzats és la disminució de les poblacions de certes espècies a indrets amb una elevada circulació. A tall d’exemple, es va trobar que llops i pumes desapareixien d’aquells indrets amb una densitat de carreteres superiors als 0,6 km/km2 (Forman & Alexander, 1998). Fins i tot a Austràlia, la senyalització als conductors del perill d’atropellament de cangurs no va fer disminuir la mortalitat per aquesta causa (Coulson, 1982). Les pertorbacions que genera el soroll en la fauna també és un dels efectes significatius de la circulació motoritzada. El soroll afecta els grans mamífers d’una forma molt sensible i molts estudis han demostrat que fan grans desplaçaments per evitar estar a prop de carreteres (Singer, 1978). També els ocells són un grup afectat pel soroll dels vehicles. Reijnen et al. (1995, 1996) van estudiar el nivell de decibels (dB) que toleraven algunes espècies d’ocells i van trobar que el llindar se situava en 42 dB als boscos i 48 dB a les zones de pastura. Finalment, cal esmentar també l’efecte barrera que suposen les roderes, nous camins i carreteres sobre la fauna. Les pistes forestals poden actuar com a barreres per als petits mamífers (Burnett, 1992; Goosem, 2000) i bloquejar el moviment d’amfibis i invertebrats (Forman & Alexander, 1998). Tot i que pugui semblar mentida, els efectes sobre la fauna vertebrada d’una pista forestal són els mateixos que els d’una carretera de la mateixa amplada (Forman & Alexander, 1998). Malgrat tot, les pistes forestals són actuacions humanes amb un major grau de reversibilitat que les carreteres asfaltades i per tant, en el temps, aquestes pistes es poden naturalitzar, tot disminuint els efectes sobre la fauna. Els efectes de la circulació de les motos de muntanya sobre la fauna inclouen els sorolls, l’efecte barrera per a les poblacions, els atropellaments, etc. La reducció de la pressió sobre aquest grup passa per una actitud respectuosa amb el medi quan es practica el motociclisme de muntanya. Evitar algunes pràctiques com ara la concentració de molts vehicles, la circulació nocturna (bona part dels mamífer són d’hàbits nocturns) i circular a velocitats respectuoses. Aquest darrer aspecte es vincula també amb el fet que la circulació a baixa velocitat té com a efecte directe una menor contaminació sònica.

XXXIII RONDA VALLESANA 67

Percepció social Sovint la percepció social de la pràctica del motociclisme de muntanya no és positiva i certs col·lectius posen moltes objeccions a aquest esport; és per això que federacions, entitats de lleure i els fabricants mateixos han impulsat un pla que regula l’accés motoritzat al medi natural a Catalunya: [Pla verd de l’esport català: Accés motoritzat (Esport i Lleure) als espais rurals de Catalunya]. Aquest pla és un projecte que s’ha proposat que estigui regulat a través d’un pla director i un document administratiu que és la targeta verda o llicència verda. L’objectiu últim d’aquest Pla verd és, des de la pedagogia i l’autoregulació, fer possible i sostenible l’esport motoritzat en el medi natural català. Per tot això, des de les entitats promotores del Pla verd, s’han establert uns fonaments per tal de donar una sortida positiva a les seves problemàtiques. Es defineixen un seguit de mecanismes que caldria establir: 1. Implicació i participació del col·lectiu de practicants del motociclisme off-road 2. Sostenibilitat 3. Responsabilitat en la gestió 4. Control de la pràctica i responsabilitat per part del practicant 5. Els acords amb els propietaris 6. Informació 7. Pla d’infraestructures esportives del motociclisme off-road a Catalunya 8. Adequació a l’actual normativa L’obtenció per part dels practicants del motociclisme de muntanya de la tarja verda garantiria que aquests usuaris coneixen i apliquen un seguit de normes per a la pràctica de l’esport, la qual cosa beneficiaria el medi ambient, per una banda, i la percepció social per l’altra. La moto elèctrica No hi ha dubte que l’avenç de les motos elèctriques, com a alternativa als vehicles de benzina, a les ciutats, està tenint un clar avanç i en el futur hom espera que sigui quotidià veure circulant aquest tipus de vehicles a les ciutats europees. En el cas de la tecnologia per a les motos de muntanya, aquesta ha arribat més tard, però ha arribat. Diverses marques de motos de muntanya ja han incorporat motos elèctriques al seu catàleg. És el cas de KTM, que a finals de 2008 va mostrar un prototip de moto d’enduro impulsat per bateries elèctriques. Altres marques ja tenen al mercat motos de camp elèctriques. La nord-americana Zero i la suïssa Quantya han estat les pioneres i ja tenen uns quants models al mercat.

68 XXXIII RONDA VALLESANA

Un dels models de moto elèctrica de muntanya que ja es comercialitza. Autor: Carles Barriocanal

Fins i tot Quantya disposa a Catalunya d’un circuit on es poden llogar aquest tipus de motos. Són notoris els avantatges de les motos elèctriques quant a la minimització dels impactes ambientals generats per aquests vehicles. D’entrada hi ha un aspecte que és clau, atès que va ser un dels més significatius segons la diagnosi dels impactes de les motos de muntanya als espais naturals (Boada, 2006): el soroll. Les motos elèctriques de muntanya que ja es comercialitzen al nostre país no emeten cap mena de soroll. Quan circulen només se sent el so del mecanisme dels engranatges de la cadena. Per una altra banda, tot i no ser un impacte significatiu, l’absència d’emissions també és un dels aspectes clau de les motos elèctriques. Cal esmentar la problemàtica ambiental de les bateries perquè les de cost més baix són de plom i el seu reciclatge encara és complex i durant l’extracció i fusió, producció i reciclatge es genera plom residual. En el futur, amb la utilització d’altres materials components de les bateries, podrà reduir-se aquest aspecte i millorar en conjunt la contaminació global de la seva producció. En definitiva, la moto de muntanya elèctrica és, a dia d’avui, una de les alternatives que hom disposa per tal de reduir bona part dels impactes generats al medi natural. La combinació d’una moto elèctrica amb conduccions respectuoses i eficients i la incorporació d’elements com ara els pneumàtics ecològics, ofereix una immillorable oportunitat per, definitivament, oferir una alternativa viable i real. XXXIII RONDA VALLESANA 69

Conclusions Un cop analitzats els impactes ambientals generats per les motocicletes de muntanya, es pot concloure que la minimització dels impactes de la pràctica del motociclisme de muntanya passaria per dos aspectes fonamentals: l’actitud dels esportistes vers la conducció i el respecte pel medi i les persones, i l’ús d’elements alternatius, fins i tot motocicletes. L’actitud dels pilots ja ha estat reivindicada des de fa temps tant des de les associacions i federacions, com des de l’administració pública. L’adopció i implementació de la Tarja Verda és un actiu a l’abast que milloraria notablement aquest vessant més personal, és la via de futur per assolir una pràctica verda del motociclisme off-road. Quant a l’ús d’elements alternatius, fins i tot de motocicletes, ens referim al fet que els esportistes incorporin, si és que no vénen d’origen, tot un seguit d’elements dissenyats per minimitzar els impactes. L’ús de silenciadors per reduir soroll i l’ús de pneumàtics ecològics per reduir l’erosió en són dos aspectes fonamentals. Cal valorar la implementació de la motocicleta off-road elèctrica, tot i la seva problemàtica (producció, elements i reciclatge de les bateries), com un veritable canvi de paradigma. Se sap que el canvi costa, però la penetració d’aquesta tipologia de vehicle ha de ser progressiva per tal que amb la combinació de tot el que s’ha esmentat en aquestes línies se superi l’estigma de la societat envers la pràctica i els pilots de motociclisme de muntanya.

Carles Barriocanal i Lozano; Martí Boada i Juncà Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (Universitat Autònoma de Barcelona)

Bibliografia Anderson, H.W., Hoover, M.D. i Reinhart, K.G. (1976) Forests and water: effects of forest management on floods, sedimentation and water supply. USDA Forest Service General Technical Report PSW-18. Boada, M. (Dir.) (2006) Diagnosi de la pràctica de l’esport del motociclisme en espais naturals. ICTA. UAB. Informe inèdit.

70 XXXIII RONDA VALLESANA

Bee, M.A. i Swanson, E.M. (2007) Auditory masking of anuran advertisement calls by road traffic noise. Animal Behaviour 74: 1765-1776. Boyle, S.A. i Samson, F.B. (1985) Effects of nonconsumptive recreation on wildlife: a review. Wildl.Soc. Bull. 13: 110-116. Buckley, R. (Ed.) (2004) Environmental impacts of ecotourism. Caby Publishing, UK. Burnett, S.E. (1992) Effects of a rainforest road on movements of small mammals: mechanisms and implications. Wildlife Research 19: 95-104. Coulson, G.M. (1982) Road-kills of macropods on a section of highway in Central Victoria. Australian Wildlife Research 9: 21-26. Duevers, L. (2002) Out of control: the impacts of off-road vehicles and roads on wildlife and habitat in Florida’s National Forests. Defenders of Wildlife, Washington, DC. Forman, R.T.T. i Alexander, L.E. (1998) Roads and their major ecological effects. Annual Review of Ecology and Systematics 29: 207-231. Goosem, M.W. (2000) Effects of tropical rainforest roads on small mammals: edge changes in community composition. Wildlife Research 27: 151-163. Hammit, W.E. i Cole, D.N. (1998) Wildland recreation: Ecology and Management. John Wiley and Sons, New York. Llimona, F. (2001) Usos recreativos y conservación de la fauna. Camprodon, J. I Plana, E. (Eds.) (2001) Conservación de la biodiversidad y gestión forestal. Su aplicación a la fauna vertebrada. Edicions de la Universitat de Barcelona. pp.227-249. Liddle, M. (1997) Recreation Ecology. Chapman & Hall, London, UK. Manning, R.E. (1979) Impacts of recreation on riparian soils and vegetation. Water Resources Bulletin 15(1): 30-43. Marion, J.L. i Cole, D.N. (1996) Spatial and temporal variation in soil and vegetation impacts on campsites. Ecological Applications 6 (2): 520-530. Reijnen, R., Foppen, R. Ter Braak, D. i Thissen, J. (1995) The effects of car

XXXIII RONDA VALLESANA 71

traffic on breeding bird populations in woodland. III Reduction of density in relation to the proximity of main roads. Journal of Applied Ecology 32, 187-202. Reijnen, R., Foppen, R. i Meeuwsen, H. (1996) The effect of traffic on the density of breeding birds in Dutch agricultural grasslands. Biological Conservation 75: 225-260. Singer, F.J. (1978) Behaviour of mountain goats in relation to US Highway 2, Glacier National Park, Montana. Journal of Wildlife Management 42: 591-597. Slabbekorn, H. i den Boer-Visser, A. (2006) Cities change the songs of birds. Current Biology 16: 2326-2331. Stokowski i LaPointe (2000) Environmental and social effects of ATVs and ORVs: an annotated bibliography and research assessment. University of Vermont. Weaver, T. i Dale, D. (1978) Trampling effects of hikers, motorcycles and horses in meadows and forests. Journal of Applied Ecology 15: 451-457. Wilson, J.P. i Seney, J.P. (1994) Erosional impact of hikers, horses, motorcycles, and off-road bicycles on mountain trails of Montana. Mountain Research and Development 14: 77-88. Wood, W.E. i Yezerinac, S.M. (2006) Song sparrow (Melospiza melodia) song varies with urban noise. Auk 123: 650-659. Yorks, T.P., West, N.E., Mueller, R.J. i Warren, S.D. (1997) Tolerance of traffic by vegetation: life form conclusions and summary extracts for a comprehensive data base. Environmental Management 21, 121-131.

72 XXXIII RONDA VALLESANA

ELS SOTS FERÉSTECS. EL PAISATGE MÉS ENLLÀ DELS ULLS Què li devien fer, a Raimon Casellas, la gent de Montmany, dels encontorns de Puiggraciós i dels Cingles de Bertí? Aquesta és una pregunta que no es pot evitar de pensar, en llegir la seva novel·la, perquè fa la impressió que l’escriptor els guardava un greuge profund i antic que va mirar de fer-los pagar descrivint homes, dones i país d’una manera brutal, al límit del salvatge, literalment feréstega. Casellas, que havia nascut a Barcelona el 1855, va passar algunes temporades en una masia de la zona –la que al llibre anomena amb el nom de l’Uià, forma oral de la masia de ca l’Ullar, existent i real– i és indubtable que coneixia l’indret, la gent que habitava esparsa aquells paratges i també, segons diuen els historiadors, havia tingut notícia certa d’uns determinats incidents protagonitzats per un capellà de l’església de Sant Pau de Montmany, enfrontat amb els pagesos de la seva parròquia. Se-

Els Sots Feréstecs entre el Puiggraciós, els cingles de Bertí i la Trona. Autor: Jordi Masip

XXXIII RONDA VALLESANA 73

gurament per tot això, doncs, i potser perquè ell mateix devia haver estat testimoni, i aneu a saber si víctima i tot, del caràcter difícil, esquerp, malfiat i primari dels habitants d’aquelles contrades, va acabar decidintse a utilitzar-les d’escenari per a la seva novel·la. Tot plegat, gent i paisatge, li devien facilitar l’oportunitat d’exposar un ideari estètic i social, una actitud davant el país i l’art, al mateix temps que li permetien usar el gènere novel·lístic com una forma de crítica a la societat decrèpita que no permetia regenerar el país (un país que, des de la Renaixença, semblava majoritàriament abocat al conreu gairebé exclusiu de la poesia). Es tractava, també, de posar al dia la narrativa catalana, situant-la a l’alçada dels models europeus (el Naturalisme d’Émile Zola n’era en bona part el revulsiu), i d’utilitzar la novel·la per retratar els defectes de la societat, per insistir en tot el que calia canviar-ne, carregant les tintes d’aquells ambients i paratges que eren una rèmora per a l’entrada de Catalunya al segle XX, que tot just s’estrenava. Perquè aleshores, amb el canvi de segle, es produïa un canvi cultural i ideològic molt important al país i començava a fer-se evident una certa crisi en el moviment artístic i intel·lectual que havia marcat el final de segle, el que coneixem amb el nom de Modernisme. I Casellas és un dels primers testimonis d’aquesta crisi estètica i ideològica, que posa en evidència en la seva novel·la. Els artistes i intel·lectuals modernistes, la nòmina dels quals, ara, seria massa llarga d’exposar, però que anirien, en els diferents àmbits de la cultura, des de Santiago Russinyol fins a Gaudí, passant per Joan Maragall, Jaume Brossa, Adrià Gual i el mateix Casellas, a poc a poc van decepcionant-se en veure que la seva visió transformadora del país topa amb una irracional resistència. És allò de voler “salvar” les masses, que no es deixen salvar... La seva idea és que l’intel·lectual, l’home que es regeix per la raó, és capaç de modernitzar –d’aquí el seu nom– el país, de posar-lo a l’alçada de les societats europees que entraran en el nou segle mirant endavant i no endarrere. La seva missió cultural, estètica i ideològica és crear una societat catalana preparada per abandonar el llast d’una Espanya vençuda (el 1898 la guerra de Cuba confirma definitivament l’enfosament d’un imperi que ha anat esdevenint ruïnós), endarrerida (Espanya viu de les seves glòries passades), d’una Espanya que ignora la societat industrial, amb inclinacions cosmopolites, que és el motor europeu ja fa anys, al qual Catalunya s’ha afegit en la mesura de les possibilitats que li han permès els governs retardats que només legislen per a benefici de latifundis agrícoles.

74 XXXIII RONDA VALLESANA

I per desfer-se d’aquest jou social i cultural troben que és imprescindible renunciar a la visió romàntica i antiga del país, que urgeix esborrar la imatge d’una Catalunya arrelada i fonamentada en la tradició sentimental que els poetes de la Renaixença han construït sobre el mite del “salvatge pur” rousseaunià. El segle XX serà un segle urbà, i no rural, un segle de gent innovadora, no conservadora d’uns hàbits ancestrals que paralitzen el futur. El pagès, l’home de la “Terra Alta” que havia estat model de la puresa del país, arrelat a la terra i al viure que li marca la natura, no té res a veure amb l’home modern, civilitzat, obert a les innovacions que el fan més lliure en un medi que construeix a la seva mida, que malda per sotmetre la natura a la seva voluntat i necessitats. Per això, per deixar ben clara la diferència entre la Catalunya romàntica vuitcentista i la Catalunya moderna del segle XX, i amb la intenció de regenerar el país i difondre les noves idees que haurien de fer possible el canvi de la tradició ancestral per la raó dinàmica, els modernistes fundaran agrupacions, faran trobades, promocionaran autors, propiciaran la creació musical, treballaran una estètica arquitectònica pròpia, traduiran i posaran en marxa publicacions i editorials de noms ben significatius –“L’Avenç”, “Joventut”– en les quals aplegaran el millor de la generació nova i en les quals es formaran els intel·lectuals, artistes i polítics del futur. Però a mesura que es van formalitzant i fent públiques les seves propostes novedoses es van produint reaccions contràries i s’accentuen, dins del Modernisme, les diferents sensibilitats, vies i maneres d’entendre el moviment, de manera que l’acció de l’intel·lectual i la funció atribuïda a l’artista que lluita per la regeneració social i espiritual, per la modernització estètica i ideològica, no és pas senzilla, planera ni fàcil. Més encara si es té en compte que aquest projecte s’ha de dur a terme en una societat en què preval la idea de la tradició –tan lligada a la gent del camp– i la pràctica de la monotonia més conservadora.

Els Cingles de Bertí constitueixen la capçalera dels Sots Feréstecs. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 75

I és, conscient d’aquesta crisi, que Casellas escriu Els sots feréstecs, una novel·la que és la constatació del fracàs d’aquells propòsits, car l’obra estableix ben clarament la derrota de l’intel·lectual modernista, la impossibilitat de reformar una societat rural, primitiva, arrelada en el passat més irraccional i obscurantista. Com moltes altres obres del seu temps, Els sots feréstecs va començar a arribar al públic per entregues, en fragments a manera de “retrats” i “descripcions” que es publicaven al diari “La Veu de Catalunya”, a través dels quals l’autor exposava records de paisatges, personatges i vivències del seu temps d’estada a Montmany quan era infant. Aquests fragments publicats a la premsa, van aparèixer en forma de novel·la el 1901, com a resultat de l’interès de Casellas per representar aquella lluita per la transformació, protagonitzada per joves entusiastes, plens de vitalitat i de fe, que volien escampar les idees renovadores pel país. L’intel·lectual barceloní, crític d’art respectat i teoritzador del moviment, va voler utilitzar la novel·la com a forma de difusió de l’ideari social regeneracionista i va crear la figura de mossèn Llàtzer, l’idealista que lluita contra la indiferència i la força atàvica de la ignorància. Així, fa que el protagonista de Els sots feréstecs sigui un home de cultura, instruït, que arriba de la ciutat amb un passat d’intel·lectual crític, que ha estat el motiu pel qual les autoritats eclesiàtiques l’han desterrat, per castigarlo, perquè sembla que ha anat massa enllà en les seves recerques, i que intentarà la inútil redempció del poble abstrús. És a través de l’enfrontament entre l’home modern i el món dominat per una natura salvatge, que Casellas basteix una novel·la que ha de servir-li per plantejar els ideals de la modernitat a través de l’estètica simbòlica en la qual el paisatge jugarà un paper primordial. I, en aquest aspecte, l’obra mereix ser destacada també pel fet que es tracti de la que podríem considerar la novel·la que inicia el corrent estètic i ideològic que continuaran, entre altres, La punyalada, de Marià Vayreda, el 1904, o la celebradíssima Solitud, de Víctor Català, el 1905. En un corrent narratiu que, sense passar per alt autors com Ruyra, Bertrana, Palol, Vallmitjana o Maseras, clourà l’esplèndida La vida i la mort de Jordi Fraginals, de 1912, amb què Josep Pous i Pagès estableix el domini i la victòria de l’home fort i convençut, voluntariós, contra la força destructiva de la natura. Tots aquests autors, contemporanis i fins potser deutors de Els sots feréstecs, matisen de manera personal el que podríem considerar l’ideari, l’estil i la intenció del novel·lista Casellas.

76 XXXIII RONDA VALLESANA

En la història de la nostra cultura, doncs, hi ha dues obres que destaquen en el gènere novel·lesc de l’època i que tenen una relació i semblança evident: Casellas, amb Els sots feréstecs, i Víctor Català, amb Solitud, que són els màxims exponents del que s’ha denominat la novel·la rural, i que compleixen al peu de la lletra algunes interessants característiques. En totes dues obres el lector ben aviat copsa que la natura, el paisatge que envolta els humans que s’hi belluguen, hi juga un paper primordial, gairebé de protagonista, que els condiciona, els afecta i els fa ser com són. És per això que dóna títol a la novel·la de Casellas, amb una denominació simbòlica dels escenaris, que pren sentit complet a mesura que s’avança en la lectura. I queda ben clara la potència de la natura, el paisatge, el relleu, l’orografia i la demografia del país que, com he dit, fins aleshores, per als romàntics autors de la Renaixença –Verdaguer, Guimerà...– era considerada l’hàbitat on es produïa la quintaessència del país, on es guardaven les tradicions arrelades que eren l’ànima de la Catalunya que pervivia des de sempre i per sempre. Però els autors modernistes no comparteixen aquesta visió, ans al contrari. Per a ells, la tradició, l’immobilisme, les maneres de viure antanyoses i arcaiques, la idea que “les coses són així, perquè sempre han estat així”, la supremacia del paisatge, la submissió de l’home a una natura indomable, severa, irracional (fora de la raó), que l’esclavitza, és inconcebible; cal canviar-la, dominar-la, humanitzar-la, per tal de construir un país modern, regit per la raó, basat en el coneixement, el pensament, l’entusiasme, la voluntat, la lògica, l’estudi. I aquí és on apareix tota la impressionant galeria de personatges “feréstecs”, amb les seves mirades de biaix, el seu llenguatge escabrós i les seves actituds jo diria que cavernícoles i tot, ja que Casellas carrega les tintes de manera notable, per deixar ben clares les angoixes de mossèn Llàtzer, en un recurs que formava part del seu programa estèticoliterari expressat en els seus escrits teòrics, on afirmava que per posar en evidència la realitat social conflictiva proposava la distorsió i l’exageració. I em sembla que no hi ha cap dubte que Casellas exagera, en pintar els seus personatges. Mossèn Llàtzer és el protagonista de l’obra –potser hauria de dir coprotagonista, juntament amb els paratges inhòspits on ha anat a raure castigat– que representa la figura de l’intel·lectual-artista modernista incomprès enfrontat a la massa i l’entorn que no accepta canvis ni novetats. Sotmès a la penitència de l’exili, es retreu a si mateix que “per vani-

XXXIII RONDA VALLESANA 77

tat, d’home entès, vas voler enlluernar la gent amb miracles de saviesa. Tu que volies ressuscitar un filòsof antic, un savi d’altres segles, de qui ja no es recordava ànima vivent. Tu, per vanitat, vas furgar la sepultura dels seus llibres (...) i per vanitat vas dir que la veritat del món era allí dintre.” Vanitat intel·lectual: l’enemiga de l’obediència servil i acrítica, aquest és el pecat que l’ha dut a purgar en el sot dels morts ignorants amb qui compartirà sepultura. I en aquell escenari Casellas ens presentarà l’enfrontament simbòlic entre l’home que es mou per ideals i la massa que es deixa dur per la indi-

Sant Pau de Montmany (gener del 2012). Autor: Ferran Marcos

78 XXXIII RONDA VALLESANA

ferència monòtona, que la novel·la va omplint de sentit a mesura que avança. Mossèn Llàtzer, de nom ben simbòlic que evoca l’evangèlic resuscitat d’entre els morts, vol reconstruir amb la seva empenta i voluntat el Temple que la Natura ha enderrocat, però guanya la Natura, que engull l’església, acaba amb l’espiritualitat i imposa la brutalitat de la massa instintiva i, per tant, malèvola, que, com que no comprèn, es burla de les pretensions del sacerdot i el converteix en riota en algunes escenes ben cruels, com quan el fan sortir a plena nit a donar el viàtic muntanya enllà, i després de caure i ferir-se s’adona que ha estat només víctima d’una facècia. És la reacció habitual dels ignorants covards i apocats, que, en massa, solen riure’s i complaure’s a ridiculitzar i aïllar el que ignoren. El sacerdot, guiat per l’ideal i seguint la figura del superhome nietzschià, intentarà en altres episodis lluitar sol refent el temple enderrocat que els pagesos han deixat caure amb irracional indiferència, però el fracàs d’aquest propòsit serà corroborat amb l’arribada de la prostituta, la Roda-soques, que oposa a la fe en els ideals espirituals nets, la sensualitat animal, l’instint que desferma l’animalitat de la massa ignorant, només sensible als estímuls més primaris. El fracàs es confirma definitivament en el moment que la gent dels Sots representa que ha de triar entre la intel·ligència, l’esperit i la idea

La rectoria, adossada a l’església de Montmany. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 79

d’humanitat voluntariosa i tenaç que representa Mossèn Llàtzer, i la barbàrie instintiva, la inconsciència malèvola, la deixadesa moral i física d’un món que es nega a progressar. Llavors mostraran la seva més absoluta indiferència i deixaran que el sacerdot i l’església, l’home de fe que vol redimir-los i el símbol d’espiritual en què es fonamenta, s’esfondrin i desapareguin sense més significació en les seves monòtones existències, havent convertit l’ermita de Puiggraciós en una espècie de bordell, fent d’aquesta manera un escarni definitiu als propòsits redemptors del capellà. Però en aquesta visió d’urgència que faig ara, val la pena destacar, encara que només sigui esmentant-los, altres aspectes remarcables en la novel·la. D’entre els personatges que formen una massa informe, en destaca un, el que apareix en el primer capítol, l’Aleix de les Tòfones, un home que cerca pels camps, fantasmal, envejat per un suposat capital que tots afirmen que posseeix, de qui creuen, a més, que té un pacte amb el dimoni. És el tipus de superstició que abunda en aquest món ensotalat de paisatge infernal, en el qual els homes i dones que hi habiten estan dominats per escabroses i inexplicables creences que els mantenen presoners de la pròpia abúlia. Per això l’Aleix de les Tòfones –que viu de furgar en la terra– apareix i desapareix donant raó de ser a la seva llegenda, quan ben aviat sabem que el pagerol malgirbat no fa altra cosa que anar a vendre la seva mercaderia a poblat, al Figaró, on les tòfones que recull són valorades per compradors que les paguen prou bé. Això és el que li envegen. I l’Aleix de les Tòfones és també qui obre la novel·la amb l’obscur llenguatge camperol, que els altres bosquetans comparteixen. És una llengua formada “pels estirabots que a cada punt etzibava, aspres i bonyeguts com un terròs” (la llengua és com la terra), expressió de la plena brutalitat en aquest tancament de les vocals (la “o” sona “u”), les paraules inexistents (“escaparrendits”) i les dites evasives o amenaçadores: “La figo vus fai a tuts!”. Casellas deixa ben clar des de la primera frase del llibre que es proposa retratar amb el màxim de cruesa un món que té una forma d’expressió limitada –com són limitades les seves idees–, ben característica i del tot allunyada de la cultura que podria redimirlo: “On reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?”, ens saluda el llibre en el capítol I. I aquesta entrada és representativa del món obscur rònec, malèvol, congriat en aquell món entafonyat, que trobarem al llarg de la novel·la.

80 XXXIII RONDA VALLESANA

És cert, com he volgut exposar, que Casellas vol novel·lar de manera simbòlica el seu ideari –no pas religiós, tot i que n’utilitza l’anècdota abans esmentada del capellà, que sembla que va conèixer–, presentant-lo a través de la demostració del poder de la Natura que no es deixa dominar per l’home. Aquesta idea fa pensar que admetia el fracàs dels propòsits regeneradors que el guiaven, però en realitat potser no sigui així. El nostre autor és plenament conscient que la lluita de l’individu contra la massa sempre acaba amb la derrota de l’individu aïllat, que l’enfrontament de la cultura contra la barbàrie sol cloure’s amb el triomf de la barbàrie. Però potser es tracti d’un triomf només aparent, perquè un cop sembrada la primera idea, un cop llançada la possibilitat de canvi, el canvi ja comença a existir. I aquesta em sembla que és la idea del final de la novel·la. Mossèn Llàtzer, víctima de l’escarni en demanar-li un viàtic inexistent, és forçat a viatjar de nit; té un accident, cau, es fereix el cos, però encara més l’esperit, i allò l’aboca a una inevitable agonia, durant la qual cap feligrès no s’acosta a consolar-lo. Fins que arriba un moment que els vells majordoms que tenen cura d’ell i de la rectoria (un parell de personatges que també mereixerien un comentari simbòlic prou interessant) se’l troben ert, immòbil al llit, i el donen per mort. Aleshores, una mica per força i molt per curiositat, els bosquetants que se n’havien rigut s’arriben a la rectoria a acomiadar el cadàver del capellà a qui no han entès, han vilipendiat i consideren fora d’osques des del primer dia. Hi van, també, amb tota la malícia, a confirmar que desapareix l’orat que els incordiava amb les seves prèdiques incomprensibles. I allí Caselles ens presenta el darrer element simbòlic del llibre: mossèn Llàtzer segueix tots els moviments que es produeixen al seu voltant, escolta i identifica veus i moviments en un estat de catalèpsia que impossibilita la seva intervenció, però que el manté conscient de tot el que succeeix al món després de la seva mort. És com si Casellas ens estigués dient que l’home lúcid no mor, que queda per sempre sol, aïllat de la societat que se’n riu i el menysprea, però que la seva consciència continua viva, per sempre amatent, deixant el rastre de la seva lluita, latent en el curs de la història, esperant el seu moment. Perquè la consciència viu més que la inconsciència, i la força de l’esperit és més poderosa que la del cos.

XXXIII RONDA VALLESANA 81

És precisament en l’entramat de símbols que teixeix Casellas, en la potència de les seves descripcions que mai no volen dir només el que els ulls poden veure, sinó que apunten a significats més profunds, lligats a la passió transformadora que va ser el nord de la seva existència, on podem reconèixer que si el paisatge dels Cingles de Bertí, dels Sots feréstecs casellians, encara és viu, ho són molt més la força de les idees que ens va voler transmetre. Perquè probablement el paisatge condicioni la vida dels homes, però l’acció dels homes va apoderant-se de la Natura, perquè la lluita civilitzadora consisteix, precisament, a saber conviure amb l’entorn de manera harmònica, sense excessives pretensions, evitant la febrosa arrogància, però no conformant-se ni sucumbint al desordre salvatge. Plantejant la vida com un intercanvi intel·ligent, equilibrat: humanitzant la natura i naturalitzant l’home.

Antoni Dalmases Pardo

L’Ullà, masia on passà algunes temporades Raimon Casellas. Can Volant amb la Trona al fons. Autor: Jaume Marlès

82 XXXIII RONDA VALLESANA

EL SOT DEL BAC - ESCALADA TRANSCRIT DE LA PUBLICACIÓ DE L’ARXIU BIBLIOGRÀFIC EXCURSIONISTA DE LA UEC (BCN): TRES ESCOLES D’ESCALADA DE JAUME RAMON I MORROS. 1971. R. DALMAU Editor.

XXXIII RONDA VALLESANA 83

Sota els cingles de Bertí, a la dreta del riu Congost, s’obren una colla de sots o de valls petites de feréstega bellesa: Sot del Purgatori, Sot del Bac, Sots Feréstecs, etc. El Sot del Bac ha esdevingut el lloc on gairebé tots els grimpaires del Barcelonès, Vallès i Maresme han passat les beceroles de l’escalada. La seva situació, prop del nucli més habitat de la nostra geografia, la bona qualitat i especial configuració de la roca, que permet d’ensenyar i d’aprendre totes les tècniques, l’ha convertit en la primera visita obligada de tot curset d’escalada. Ens ha estat impossible d’esbrinar quins foren els primers excursionistes que petjaren els seus cims. Darrerament (Cordada, núm. 133) D. M. Aloy ens diu que en un curset del Muntanyenc cap als anys vint, s’hi donaren unes lliçons d’escalada al Sot del Bac. De fet, aquesta vall no va començar a rebre la visita massiva dels excursionistes fins els anys 40. A partir d’aleshores, el Sot del Bac el veiem periòdicament descrit en gairebé tots els butlletins i circulars. Per acabar aquesta petita introducció, publiquem unes quantes dades extretes del II volum de l’Enciclopèdia de l’Excursionisme: - L’any 1940 el Muntanyenc Barcelonès creà el G.A.M.; i acompanyada pels veterans del club, una nova generació acut a la vall de Joan (Garraf), Sot del Bac, etc. - Els aspirants a membres actius del C.A.D.E. del Centre Excursionista de Catalunya, havien de fer com a caps de corda, dues escalades al Sot del Bac, dues a Sant Llorenç i dues a Montserrat. - L’any 1944, la Unió Excursionista de Catalunya reprengué els exercicis d’escalada al Sot del Bac, que proseguiren a Montserrat, etc. - El Centre Excursionista de Terrassa organitzà l’any 1945 un curs teòricpràctic d’escalada amb proves a Sant Llorenç del Munt i Sot del Bac. - L’any 1947 l’Agrupació Excursionista “Catalunya” crea la secció d’escalada i fa el primer curset al Sot del Bac. - I així fins als nostres dies, havent-se donat el cas, més d’un diumenge, d’aplegar-se al Sot del Bac els components dels cursets socials de dues o tres entitats, situació que s’ha resolt sempre repartint-se amigablement les agulles o vies d’escalada. Bibliografia: “Montaña”, núm. 42, pàgs. 51-56.

84 XXXIII RONDA VALLESANA

NOTA DE LA RONDA VALLESANA: Com a complement als itineraris d’aquesta Ronda Vallesana del 2012, hem fet la transcripció del text corresponent a les vies d’escalada del Sot del Bac ressenyades en l’exemplar que detallem. És evident que avui en dia, amb el millorament de les tècniques d’escalada i els materials actuals, les dificultats d’ascensió també han variat, però aquestes notes no deixen de ser un homenatge als escaladors que s’hi van iniciar i als grups de les entitats que hi van realitzar innombrables cursets, per introduir en l’apassionant món de l’escalada els joves excursionistes en una de les primeres escoles d’escalada de Catalunya. LES GERMANES A l’esquerra del començament de la vall es destaquen aquests dos monòlits anomenats Germana Gran i Germana Petita; solen ésser els primers que assoleix el grimpaire novell quan arriba al Sot del Bac. ASCENSIONS: GERMANA PETITA: Es pot aconseguir fàcilment pel darrere; però hom acostuma a escalar-lo pel costat que mira a la Germana Gran. Anirem pujant tots el replans fins arribar sota el bloc final. Drets a l’últim replà, clavarem a l’esquerda que hi ha a la base del darrer sostre, una escarpa horitzontal, la qual quedarà al damunt del nostre cap. Col·locat el mosquetó i passada la corda, el díedre presenta a la nostra dreta un graonet (invisible): hi posarem el peu i, mitjançant una contracció, ens anirem separant de la roca fins a superar totalment el bloc; cal procurar que el frec de la corda no ens entrebanqui, quan salvarem fàcilment els dos metres que ens separen del cim. El “rappel” es pot fer pel vessant de la vall. XXXIII RONDA VALLESANA 85

GERMANA GRAN: S’inicia l’ascensió ran del bloc de pedra situat a l’angle més proper al cingle, i per un relleix molt estret, flanquejarem uns cinc metres en diagonal cap a l’esquerra; aquest relleix és tan estret, que ens obliga a fer un canvi de peus abans d’arribar a l’esquerda vertical, des d’on amb molt bones preses, ens situarem en una plataforma. Començarem un altre flanqueig en diagonal, ara cap a la dreta, fins a trobar-nos sobre el lloc de sortida; així arribarem a una altra plataforma, per mitjà d’uns graons de roca. Hi clavarem una escarpa horitzontal, que ens permetrà de superar per oposició la part de paret totalment vertical: és el pas més espectacular de la Germana Gran. Drets sobre la darrera plataforma, arribem amb les mans al cim, el qual aconseguirem amb una contracció i per mitjà de les preses magnífiques que hi trobarem.

86 XXXIII RONDA VALLESANA

L’AGULLA DEL SALT: Hi ha dues vies clàssiques per aconseguir el cim d’aquesta agulla. Per la base, o pel cingle amb un salt.

ASCENSIONS: Explicarem primer la via que donà nom a l’agulla. Baixarem pel cingle, ben assegurats des de dalt amb la corda, fins on queda més proper a l’agulla. Al cingle hi ha un relleix, tan petit que només permet de posar-hi el peu esquerre; aleshores per part dels qui asseguren cal donar una mica de marge a la corda; això ens permetrà de saltar a un replà d’uns trenta-cinc centímetres d’amplada. Situats ja a la paret de l’agulla, assolirem el cim sense cap dificultat. L’altra via d’ascensió comença al collet que hi ha entre l’agulla i el cingle. Guanyarem alçada fins a trobar uns sis metres de paret llisa, la qual és partida de dalt a baix per una esquerda, tan estreta que no ens permet altre procediment que el de la doble corda. Un cop superat aquest tram, ens trobem ja dalt del replà on s’uneixen totes dues vies. El “rappel” es fa amb una doblada de corda pel vessant del collet.

XXXIII RONDA VALLESANA 87

EL TAP DE XAMPANY Aquesta agulla, com el seu nom indica, té la faiçó d’un tap de xampany vista des del fons de la vall. El pas del bloc cimal que la caracteritza, és força espectacular, tant en l’ascensió com en el “rappel”.

ASCENSIÓ: Bo i aprofitant un replanet del cingle, passarem al Tap de Xampany, tot situant-nos a la part baixa del díedre d’uns dos metres d’aresta fina. Un cop vençut, ens trobem en una plataforma petita, d’on cal superar un altre díedre més fi que l’anterior i amb més poques preses. Hi ha qui creu convenient (i nosaltres ho recomanem), de clavar un pitó, encara que el frec de la corda dificulti després un bon xic l’ascensió. Passat el segon díedre ens trobem amb un tercer graó de roca descomposta, la qual pujarem fàcilment per situar-nos sota del bloc final, on, per una cornisa, anirem cap a l’esquerra fins a trobar una esquerda que arriba al cim. Podem assegurar-nos per mitjà d’una escarpa clavada en el lloc més convenient de la cornisa. L’espectacular ascensió del l’últim tram, s’aconsegueix per mitjà de moltes i bones preses per a les mans. El descens es fa amb una sola doblada de corda. Hi ha qui prefereix de fer l’ascensió des de la base de l’agulla. Aleshores cal ascendir per una xemeneia, pujar-hi uns quatre metres per oposició “bavaresa” i flanquejar fins a trobar el lloc de sortida de l’ascensió normal.

88 XXXIII RONDA VALLESANA

LA ROCA PLANA La Roca Plana, situada gairebé a l’esquerra de la sortida de la vall, només queda separada del cingle per una esquerda, tan estreta, que permet d’assolir el cim des de l’espadat amb molta senzillesa. Tot i no ésser una agulla clàssica, la Roca Plana és l’únic lloc del Sot del Bac on hom pot efectuar tota mena de tècniques d’escalada acrobàtica.

ASCENSIONS: Primera: Per la xemeneia amb un “ramonage”que finalitza en una plataforma a mitja paret. Segona: Amb la doble corda, per la roca lleugerament extraplomada, situada a l’esquerra de la xemeneia, les esquerdes de la qual permeten molt bé de clavar-hi ferros i anar guanyant alçada per aquest procediment. Als set metres d’iniciada la doble corda, haurem de superar un sostre i aleshores ens desviarem lleugerament cap a la dreta, envers la plataforma esmentada. Abans d’arribar al cim, la roca permet el lluïment del grimpaire en tota mena de tècniques i d’estils. Si no volguéssim fer el “rappel”, podem abandonar la Roca Plana bo i aprofitant l’arbre que hi ha en el cingle. A la dreta de la xemeneia hi ha una paret molt avinent per a practicar-hi tota mena de passos especials: oposició bavaresa, Dulfer, doble corda, etc.

UEC-Barcelona: Josep Ibars

XXXIII RONDA VALLESANA 89

EL RELLOTGE D’OMBRA DE SANT PERE DE BERTÍ A la memòria d’en Vicenç Mas En terres d’Egipte, a la ciutat d’Heliòpolis, sorgí un dels mites de la creació del món. En els Textos de les Piràmides, que es remunten a 3000 anys abans de Crist, s’hi explica que: “En el principi tot era foscor i aigua freda i quieta com el marbre negre. Res no es movia en aquell obscur silenci. Aton, sorgit d’una flor de lotus, féu aparèixer la llum i, per no restar sol, també Xu, déu de l’aire, i la seva esposa Tefnut, deessa de la rosada i la pluja. Xu i Tefnut tingueren dos fills. Un noi, Gueb, déu de la terra, i una noia, Nut, deessa del cel, que esdevingueren dos germans inseparables: eren sempre junts, el cel abraçat a la terra i la terra, al cel, jugant i dient-se secrets a cau d’orella. Aton, el creador, veient que d’aquella manera no li deixaven espai per a continuar la seva creació, ordenà al seu pare que els separés. Xu obeí i, esmunyint-se entre els seus dos fills, amb força aixecà Nut com si sostingués enlaire un tendal mentre amb fermesa, sota els seus peus, mantenia Gueb horitzontal i immòbil. Nut quedà arquejada com una volta silenciosa per sobre de Gueb, amb els peus tocant de puntetes la vora oriental del món i les puntes dels dits de les mans tocant l’extrem de ponent. Gueb, ajagut al terra, s’entristí en veure que ja no podria abraçar Nut mai més. Aleshores, Aton, el creador, sentí llàstima per ell i decidí de crear milers i milers d’estels que escampà per tot el cos de Nut a fi que, almenys de nit, en la foscor, Gueb la pogués veure. Quan Aton, el creador de la llum, sentint-se vell i cansat, decidí retirar-se al cel, Nut se n’alegrà. Des d’aleshores, cada matí es reuneix amb el disc daurat d’Aton a llevant i l’acompanya en el seu viatge diürn fins a l’altra banda del cel. Allà, cada capvespre, delicadament el deixa a ponent.” Tot i que han passat tants i tants anys des que es va escriure aquest mite, els fenòmens que s’hi expliquen són els mateixos que tots nosaltres po90 XXXIII RONDA VALLESANA

dem observar dia rere dia: des de la percepció de trobar-nos sobre una terra plana, cada dia veiem com el Sol surt per llevant, com fa el seu camí per la volta del cel, il·luminant i escalfant amb la seva llum la terra i els qui hi vivim –gràcies, precisament, a l’espai que, en el seu moment, s’obrí entre el cel i la terra, i que ens permeté primer de respirar i després de posar-nos dempeus–, i com a la fi el Sol s’amaga delicadament darrera les muntanyes, a ponent. És aquest vincle amb una experiència humana compartida amb innombrables generacions anteriors a la nostra, compartida per cultures i societats diferents a la nostra, contemporànies o no, el vincle que volíem posar de manifest incorporant en el rellotge de Sant Pere de Bertí les figures de Nut i Gueb que podem veure en la seva part superior. Si hom les mira amb detall, veurà que el cos de Nut és ple d’estels i que Gueb ens ofereix una flor d’alguna de les plantes que cobreixen el seu cos. I també podrà veure que són figures dibuixades sobre dues de les rajoles de gres esmaltades, de formes desiguals, que emmarquen el quadrant del rellotge, aquest també de gres però d’una sola peça. Les rajoles, on predominen els blaus, emmarquen el quadrant i, al mateix temps, contenen la informació necessària per a llegir el rellotge i el text d’una llegenda inèdita: “Pels camins del cel, el Sol va fent via, mira quina hora és i aprofita el dia”. Una llegenda que té la voluntat de fer-nos conscients d’un altre vincle. El vincle entre els moviments del Sol i de la Terra, circulars, regulars, cíclics, els moviments que determinen el dia i la nit i les estacions de l’any, i que per tant determinen les condicions cíclicament canviants del nostre entorn; el vincle, dèiem, entre aquests moviments i les

Autor: Carles Lladó

XXXIII RONDA VALLESANA 91

activitats socials que, com éssers humans que vivim-amb-els-altres, hem d’organitzar. I organitzar-les significa saber “on ens trobarem” i “quan ens trobarem” per dur-les a terme de manera humana i efectiva. Concretament, doncs, és la necessitat que hem tingut els humans d’establir un vincle entre el “cosmos” i la vida quotidiana la que ens ha mogut a organitzar el temps: primer el pas dels dies i de les estacions al llarg de l’any, amb els calendaris; després, el temps de la jornada, amb els rellotges, siguin del tipus que siguin, amb les seves hores, minuts i segons. També, i sobre fons blanc, a les rajoles que envolten el quadrant del rellotge hi podem veure escrits els nombres que indiquen les hores: des de les nou del matí fins a les vuit del vespre. Podem observar que el nombre d’hores que hom pot llegir en aquest rellotge és diferent abans i després de les dotze del migdia. Això ens indica que el rellotge, i per tant la paret sobre la qual s’ha construït, no són orientats exactament cap al Sud. En aquest cas, la paret i el rellotge són orientats cap al sud-oest: el peu de la paret –la línia imaginària on la paret interseca amb el terra −un terra horitzontal, que ja és imaginar a Sant Pere de Bertí!– és una línia que té exactament una direcció d’azimut 122º en relació a la direcció nord, tal com es pot llegir a l’esquerra de la imatge del Sol que hi ha al quadrant del rellotge. De manera que en aquest rellotge es poden llegir les hores a partir de mig matí fins que es pon el sol, tot i que hem de comptar que, segons l’època de l’any, a certes hores el quadrant queda a l’ombra del campanar o d’alguns dels arbres del seu entorn. En qualsevol rellotge vertical, com ho és el de Sant Pere de Bertí, el moment en què l’ombra de la busca projectada sobre la paret és una línia vertical –és a dir, que segueix la direcció de la plomada– és el punt del migdia i diem que són les dotze hores solars. Si un rellotge vertical volem que marqui les hores solars del lloc on és instal·lat –i això és el més comú–, la línia horària de les dotze sempre serà una línia vertical. Autor: Carles Lladó

92 XXXIII RONDA VALLESANA

Aquest no és el cas del rellotge de Sant Pere de Bertí, en el qual s’ha introduït una correcció que té a veure amb la nostra posició respecte a l’observatori de Greenwich, –ens trobem a 2º15’ cap a l’est, com podem llegir a l’angle superior esquerra del quadrant– que és qui marca l’hora del nostre fus horari. En tota aquesta franja de la terra, les dotze del migdia coincideix amb les dotze hores solars de Greenwich, i aquest moment, a Sant Pere de Bertí té lloc 8 minuts després del seu migdia solar: és el temps que hem d’esperar perquè l’ombra vertical de la busca giri fins a projectar-se exactament sobre la línia horària de les dotze del quadrant del rellotge. Si hom observa la busca del rellotge veurà que en un cert punt hi ha un petit travesser que projecta també la seva ombra sobre el quadrant. Aquest punt de la busca s’anomena pol del rellotge. L’ombra del pol descriu cada dia, sobre el quadrant del rellotge, una línia que travessa les línies horàries: aquestes línies, de les quals sobre el quadrant n’hi ha set de representades, ens permeten visualitzar el pas de les estacions. Podríem dir que, gràcies al pol del rellotge i a la seva ombra, aquest es converteix també en un calendari. En particular, si la línia que descriu l’ombra del pol és la línia recta que travessa la part central del quadrant significa que som a l’inici de la primavera o bé de la tardor, és a dir, en un dels dos equinoccis. Si segueix la línia corba més propera a la imatge del Sol del quadrant, podem dir que som a Nadal i acaba de començar l’hivern; i si segueix la línia corba més inferior, som a Sant Joan i ja ha arribat l’estiu. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 93

D’una manera més precisa, sobre el marc extern (blau clar), hom pot llegir la data exacta en què l’ombra del pol descriu cadascuna de les corbes esmentades. En efecte, aquestes dates corresponen a l’inici de cada un dels dotze períodes que conformen el Zodíac, un concepte ja proposat pels babilonis durant el tercer mil·lenni abans de Crist, per organitzar la part de la volta celeste per on veiem moure’s el Sol, la Lluna i els cincs planetes visibles a ull nu. Llegint en el mateix sentit que les línies horàries, podem veure que el 22 de desembre, el solstici d’hivern –el dia que “el Sol reneix de nou”–, s’entra en “la constel·lació de Capricorn”, període que s’allarga fins el dia 20 de gener, dia que s’entra en “la constel·lació d’Aquari”. I així successivament fins el dia 21 de maig, que s’entra en “la constel·lació dels Bessons”, per arribar al 22 de juny, el solstici d’estiu –el dia amb més hores de llum de l’any–, i s’entra a “la constel·lació del Cranc”; a partir d’aquí anirem avançant en el que resta de l’any fins arribar al dia 22 de novembre, que s’entra en “la constel·lació del Sagitari”, per a iniciar el darrer període que acabarà el 22 de desembre. A més a més de l’orientació de la paret, a l’esquerra de la imatge del Sol del quadrant, s’hi poden llegir les coordenades geogràfiques de Sant Pere de Bertí. Deixant de banda l’altitud, les altres dues són dades necessàries per a dibuixar i construir el quadrant del rellotge. No entrarem en detalls de com cal procedir per dibuixar les línies horàries del rellotge, però sí que podem comentar un aspecte concret i vàlid per a tots els rellotges, siguin del tipus que siguin –verticals, horitzontals, plans o corbats–: la posició de la busca. La busca del rellotge, si aquesta és una vareta de ferro –com sol ser en la majoria dels rellotges– ha de quedar fixada de manera que apunti a l’Estel Polar. Això pot sorprendre, però és molt probable –i aquest és el significat d’algunes dites populars– que en certs àmbits de la nostra pagesia la instal·lació de la busca d’un rellotge es fes, paradoxalment, de nit, localitzant l’Estel Polar i “apuntant” la busca en la seva direcció: és un mètode poc precís i que ja no s’utilitza. Avui dia, hi ha moltes persones que poden apropiar-se dels coneixements que, des de fa segles, són a la nostra disposició per a fer-ho de manera precisa. Malgrat això, si hom sap localitzar l’Estel Polar, és un coneixement útil per a saber veure “a cop d’ull” que un determinat rellotge no pot senyalar bé les hores.

94 XXXIII RONDA VALLESANA

Per acabar, voldríem fer dues darreres observacions. Haurem notat que al títol hom parla de “rellotge d’ombra” i que, al llarg de tot el text mai no hem parlat de rellotge de sol. És cert que els coneixem amb aquest darrer nom, però parlant de manera estricta el rellotge de Sant Pere de Bertí, com tants d’altres, ens diu les hores gràcies al moviment de l’ombra d’un objecte projectada sobre el quadrant del rellotge: és l’ombra de quelcom la que ens permet saber l’hora! Tot i això, és també raonable anomenar-los rellotges de sol, car si no són il·luminats per la llum del Sol no podrem veure-hi les ombres projectades de la busca. El segon comentari té a veure amb la “profunditat” que té el rellotge de Sant Pere de Bertí, com la tenen tots els altres rellotges que puguem veure a les nostres contrades i que, de ben segur, a partir d’avui mirarem de manera diferent: és una “profunditat” que no pot ser percebuda si hom hi passa de pressa per davant, cal aturar-se i mirar-los. I és que, per tot el que hem dit, en realitat un rellotge d’ombra, o de sol, no és un simple “quadrant”, una superfície, un quadre, on es reflecteix la llum o s’hi projecten les ombres, que també és cert; sinó una finestra oberta a la nostra cultura. La nostra cultura entesa com a pòsit de coneixements, habilitats, memòria i desitjos. Un rellotge d’ombra incorpora coneixements que vénen de segles anteriors, però també incorpora destreses diverses: en el cas del rellotge que comentem, les de qui va dissenyar, proporcionar i calcular el quadrant (qui escriu aquest text); les de qui va dibuixar el marc del quadrant, féu les rajoles i les esmaltà (en Vicenç Mas i Rodríguez); les de l’artesà que les enfornà i les va coure; les del ferrer que féu la busca; les del paleta que, des de la seva bastida, encaixà totes les peces a la paret. I, en particular, el rellotge de Sant Pere incorpora també la memòria del lloc, dels qui habitaren les nombroses cases de l’altiplà del Bertí; i incorpora, a través de la seva llegenda, el desig que tot això continuï.

Carles Lladó i Casablancas Sant Pere de Bertí, dia de Rams de l’any 2012, a les dotze del migdia

XXXIII RONDA VALLESANA 95

ELS MOLINS DE LA VALL DEL TENES, A RIELLS DEL FAI Des de temps immemorials s’ha aprofitat l’aigua del Tenes per treure’n un rendiment. Actualment queden els vestigis del que havien estat uns molins fariners i d’oli que havien funcionat fins a mitjan segle XX. Antigament el transport de mercaderies era molt precari i dificultós per la manca d’una bona xarxa viària. Calia poder ser autosuficients i no haver de moure els aliments o mercaderies d’un lloc a un altre. De manera que el blat que es collia a la zona es transformava en farina en el mateix lloc. Cada una de les cases amb propietats més importants tenia el seu propi molí per fer-se la seva farina. Tots ells es troben vora del riu i del que era l’antic camí de Sant Miquel del Fai. En primer lloc i seguint el curs del riu Tenes avall, sota Sant Miquel del Fai, just a sobre del gorg Negre, trobem el primer aprofitament de l’aigua, encara que no és pròpiament el que coneixem per molí. Es tracta d’una central hidroelèctrica construïda a principis del segle XX en un estil d’arquitectura industrial i que va funcionar fins el 1964. L’aigua es captava en un petit embassament, a la represa de Sant Miquel, abans que l’aigua davallés per la cascada, i amb una canonada es conduïa fins a l’edifici de la central passant alguns trams arran de terra i d’altres aeris sobre pilars, com el tros que baixa des de Sant Martí fins la pròpia

La Madella i el seu molí. Autor: Carles Bachs

96 XXXIII RONDA VALLESANA

central. Aprofitant aquest desnivell l’aigua feia girar la turbina que connectada a un alternador generava l’electricitat. Aquest petit enginy industrial portava l’electricitat a pobles veïns com Sant Feliu. Riells no se’n va beneficiar. Les restes de l’edifici i el seu entorn actualment estan en un procés de recuperació. El projecte Rius de l’Associació Habitats vol convertir l’espai en un centre d’educació ambiental i interpretació del riu Tenes. Just a l’altre cantó del Tenes, poc abans de caure l’aigua al gorg Negre neix un dels recs que porta l’aigua a tota la zona agrícola del marge esquerre del riu Tenes. Continuant el curs del riu trobem la casa de la Madella. La família Madella consta en el fogatge de 1553 on se cita en Gabriel Madella com a remença i que pagava les seves rendes a Sant Miquel del Fai. L’actual masia és fruit de la important ampliació que s’hi va fer al segle XVIII. La masia està tancada per un barri paredat que tanca i protegeix l’era, el porxo i els edificis. Uns metres més avall hi ha l’edifici del molí de la Madella, probablement del segle XV. És un edifici de dues plantes, la superior destinada a habitatge i l’inferior al molí, on s’hi poden veure algunes moles. A la part inferior encara es conserva el carcabà. En el marge superior hi ha la bassa que alimentava el molí i que actualment emmagatzema l’aigua destinada al rec de l’horta. Continuant rec avall trobem la masia de la Pineda. Es correspon amb la típica masia catalana del segle XVI. Igual que el cas de la Madella està documentada en el mateix fogatge de 1553, on se cita n’Agustí Pineda. Dins la propietat de la Pineda es troba el molí de la Pineda. Està documentat ja des del segle XIII. Es troba situat al costat del torrent de Vallderròs i està adossat a la vivenda. La bassa del molí està adossada a la part del darrera de la casa. Uns metres més amunt hi ha el molí de Dalt que data de 1873, com es pot observar a la inscripció del portal d’entrada. Dins s’hi pot veure Moles a l’interior del molí de Dalt de la Pineda. la maquinària. Autor: Ferran Marcos

XXXIII RONDA VALLESANA 97

Bassa i molí de Can camp. Autor: Carles Bachs

La següent propietat que es troba és la de Regassol. A la façana principal destaquen dues finestres d’estil renaixentista. Dins la propietat i a tocar del riu Tenes hi ha el molí de Regassol. Probablement aprofitant una estructura anterior, l’actual data de l’any 1854, com es pot veure a l’arc del suport de la volta. És un edifici de dues plantes, la superior destinada a habitatge i la planta baixa al molí. La vegetació el tapa parcialment, igual que la bassa que hi ha a la part del darrere. A la façana que dóna al riu Tenes s’hi pot veure una finestra treballada que molt probablement prové d’un altre edifici. Ja per acabar ens queda el darrer molí, el de Can Camp, situat dins la finca del mateix nom. La masia de Can Camp data del segle XII. L’edifici actual més antic és fruit de les reformes que s’hi van fer el segle XVI. A la façana hi consta la data de 1861. El molí es troba situat al costat del riu Tenes. L’edifici és de dues plantes i la superior està habitada actualment. A la part inferior hi ha el molí fariner, que conserva encara el carcabà. Tots aquests molins es troben senyalitzats dins d’un itinerari que es pot fer en poc més de dues hores sortint des del centre de Riells.

Carles Bachs 98 XXXIII RONDA VALLESANA

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE RIELLS DEL FAI -BIGUES I RIELLS- (VALLÈS ORIENTAL) APUNTS HISTÒRICS La primera notícia que tenim d’aquest edifici és un document datat el 23 de gener del 971, quan un personatge del lloc, Eruig, jura un testament sacramental. Aquest jurament es fa davant l’altar de sant Vicenç, de l’església o basílica situada en la vila denominada Riells “basilica Sancti Vicencii, in villa nuncupata Riello”, situada en el comtat de Barcelona. Tenim també la venda d’un molí i un hort al costat del riu Tenes, “in comitatu Barchininense, in Vallense, in terminio de Riellos”. El 1044 va passar a dependre del monestir de Sant Miquel del Fai, a resultes de la donació que en va fer el senyor del castell de Montbui, en Gombau de Besora. En Gombau provenia del castell de Besora al Ripollès, del qual també n’era senyor, així com d’altres castells. Ell era un dels consellers que durant la minoria d’edat del comte Ramon Berenguer assessoraven la comtessa Ermessenda.

Vista general de l’església als anys 40. Autor: Fermí Abad Ribera. Arxiu UES. Al costat de l’església hi tenim ca n’Unyó, existent encara avui, tot i que molt reformada. I al davant de la façana, els murs del cementiri.

XXXIII RONDA VALLESANA 99

El 25 d’abril del 1043 va comprar la propietat, en alou, de la parròquia de Riells juntament amb un altre important alou prop del Fai, “ipso Falio”, per 500 sous (equivalents a 10 unces d’or) al comte Ramon Berenguer I i a la seva esposa Elisabet. De fet, en Gombau ja en tenia la jurisdicció i el domini feudal com a senyor de Montbui i, immediatament, tres dies després, ho donà al monestir del Fai. Els límits de la parròquia de Riells eren en aquest moment: a orient, la parròquia de Sant Pere de Bigues; a migdia, amb la mateixa parròquia i l’alou del difunt Petrasi; a ponent, amb les parròquies de Sant Feliu de Codines i de Sant Martí del Fai; i a cerç, amb les de Sant Martí de Centelles i de Sant Pere de Bertí. L’any següent, l’1 d’octubre del 1044, va completar el domini en adquirir el domini religiós que el bisbe de Barcelona Guislabert i els seus canonges li van empenyorar a canvi de 10 unces d’or pur àrab, que equivalia a 15 unces d’or legítim, per a la construcció de la catedral romànica de Barcelona. De tota manera, el mateix document reservava el dret del bisbe a redimir l’església dins el termini d’un any mitjançant la devolució de les 15 onces d’or. Aquest domini també el va cedir al monestir del Fai. En aquest cas, els límits que es descriuen en aquesta operació són pràcticament els mateixos que els de la compra, amb la diferència, però, que no hi consta l’alou fundacional del Fai pel fet que no pertanyia a la parròquia de Riells. Per tant, l’orientació del cerç és: l’alou de Sant Cugat del Vallès −que correspon a Sant Martí del Fai−, l’alou de Sant Miquel del Fai i Sant Pere de Bertí. Tot i que aquesta última operació semblava que seria transitòria, en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Bigues, que es va fer l’any 1156, el bisbe de Barcelona hi confirmava la pertinència de l’església de Riells al monestir del Fai. El prior del Fai va nomenar els rectors de Riells fins ben entrat el segle XVII, els quals solien residir al monestir. En ser secularitzat el priorat, l’any 1567, la dignitat prioral i rendes del Fai van passar a càrrec dels ardiaques menors de la seu de Girona. Aquests tenien cura del culte de l’església de Sant Miquel del Fai i de la parròquia de Sant Vicenç de Riells del Fai. Van exercir aquesta funció fins al segle XVIII. Al monestir del Fai només hi residien normalment dos sacerdots, un dels quals era el que tenia cura de la parròquia de Riells, fins que l’any 1835

100 XXXIII RONDA VALLESANA

van abandonar el monestir i a partir d’aquest moment els rectors de Riells foren els que tingueren cura del culte de Sant Miquel. Es documenta l’atorgament d’una llicència, l’any 1314, per a la realització d’obres de restauració. Aquesta llicència l’obté el rector Guillem Bruníquer que al·lega una gran pobresa de la parròquia que “no podia sostener un sacerdote”. Però és l’any 1618, quan es documenta l’obra més important, ja que es dóna autorització per a la reedificació de l’església vella que segons justifica estava en runes (Arxidiòcesi Diocesana de Barcelona, “Speculum Vallense”, foli 665). És molt probable que aquesta església en runes no sigui la que es documenta l’any 971 i que és denominada “Basílica”, perquè les restes més antigues que s’han detectat no corresponen ni a aquesta data ni a la tipologia de la denominació. De fet, si repassem el cens de la parròquia de Riells, es pot comprovar la necessitat d’aquesta reedificació. L’any 1413, Riells tenia un cens de 9 focs o caps de casa, dada que se sol assimilar a una població d’unes 36 persones i el de l’any 1515, en donava només sis, de focs, és a dir, unes 24 persones. Aquesta dada justifica el document del 1314 que deia “no podia sostener un sacerdote”. Malgrat això, entre aquest any i el 1553 es

L’església vista des de l’angle de xaloc. A la façana de migdia es poden veure els senyals de l’alçament de la nau central i el frontó que la corona. Autor: Josep M. Masagué

XXXIII RONDA VALLESANA 101

registra un augment progressiu de la població, fins a doblar-la. Aquest augment dels habitants de Riells continuà i l’any 1824 ja es comptabilitzaven 24 focs o 96 persones i el 1849 la tornava a doblar amb 48 focs equivalents a unes 192 persones. A partir del segle XX, l’augment de la població augmenta d’una forma força remarcable i passa a tenir 297 habitants l’any 1962. Avui compta uns 890 habitants. Segurament aquest augment progressiu de la població també va influir en la construcció d’un nou edifici, a més de l’estat ruïnós de la romànica, que justifiquen. Hem de considerar que l’església actual té una capacitat de 100 persones assegudes en els bancs i en pot arribar a reunir fins a 160, amb cadires auxiliars.

DESCRIPCIÓ ARQUITECTÒNICA L’església parroquial de Riells del Fai és un edifici de planta poligonal que, esquematitzada, la podem descriure com la unió d’un quadrat i un rectangle. El quadrat se situa a la part de migdia i és constituït pel cos de la nau i les capelles que la flanquegen pels dos laterals. La seva forma és pràcticament regular, amb les següents mesures: 14,53 metres de llargada segons l’eix de la nau i 14,63 metres d’amplada, incloses les capelles. El rectangle se situa a la part de tramuntana, aquest té els costats més curts en la mateixa direcció que l’eix de la nau i és format pel campanar situat a l’esquerra, ponent; el presbiteri al centre; la sagristia a la dreta, llevant; i un passadís que comunica la sagristia amb el campanar per darrere del presbiteri. Les seves mesures són 16,36 metres d’amplada per 7,77 metres de

102 XXXIII RONDA VALLESANA

Campanar. Autor: Josep M. Masagué

Façana de tramuntana des del camí del Sagrament als anys 40, quan encara no havien eixamplat el carrer ni fet la galeria que hi ha avui. Autor: Fermí Abad Ribera. Arxiu UES

fons. Les dues figures estan alineades pels respectius costats de ponent. L’edifici té una llargada total de 22,30 metres i una amplada de 14,64 metres, tot i que la zona del presbiteri, corresponent al rectangle, sobrepassa aquesta amplada per la banda de llevant en 1,72 metres. El rectangle ve configurat bàsicament per l’existència d’un edifici d’època romànica, la nau del qual era orientada de llevant a ponent. El quadrat correspon a l’edifici que el va ampliar, aquest seguint la direcció de migdia a tramuntana. És un edifici de tipologia basilical, constituït per una sola nau disposada en la direcció de migdia a tramuntana, amb l’entrada al costat de migdia i la capçalera o presbiteri al de tramuntana. La nau és flanquejada per tres capelles a cada costat. La planta és lleugerament trapezoïdal i la part més estreta és la del costat del presbiteri. Aquest no és diferenciat resXXXIII RONDA VALLESANA 103

pecte de la nau, sinó que en constitueix una continuació, tot i que l’espai que li correspon és emfasitzat amb un canvi d’ordre en l’ornamentació de les parets i amb l’elevació del nivell del sòl. La nau té una llargada interior de 13,62 metres, una amplada mitjana de 7,17 metres i una alçada d’11 metres. Interiorment la nau és compartimentada en quatre trams separats mitjançant arcs torals i pilastres, les quals es prolonguen exteriorment per formar els contraforts que contraresten l’empenta horitzontal que transmeten els arcs. Les tramades no són totes exactament iguales sinó que les dues dels extrems són més amples, les dues centrals tenen una amplada de 4,49 metres, la que correspon al presbiteri, 4,77 metres, i la de l’entrada, 4,84 metres. Cada tram de la nau és cobert per una volta de canó seguit amb dues llunetes oposades. La unió entre la volta i les llunetes es remarca amb uns nervis motllurats sobresortits, els quals també connecten les dues llunetes oposades i són creuats per un altre nervi que recorre el punt més alt de la volta. El creuament és accentuat amb una clau de volta circular. Els trams es modulen mitjançant els arcs torals i les pilastres. Aquestes són molt esveltes i acaben en uns capitells que tenen forma de tronc de piràmide invertida de cares llises. Només queden dos capitells, els que són situats sobre els dos pilars del mig de la nau, que tenen una decoració amb motius vegetals que formen dos nivells de fulles d’acant. Aquesta és segurament l’ornamentació que portaven la resta dels capitells en el moment que van ser construïts. Sobre els capitells recorre una potent cornisa formada per una motllura mixtilínia i Detall del frontó i del capitell dòric del portal classicista. complexa, amb una Autor: Josep M. Masagué

104 XXXIII RONDA VALLESANA

part de desenvolupament vertical i una altra part volada. Les pilastres continuen per sobre de la cornisa, on se’ls afegeix una contrapilastra per adaptar-les per a la recepció dels corresponents arcs torals i els nervis que ornamenten la volta i les llunetes. Aquestes tenen poca llargada i acaben en una altra cornisa més petita i simple que l’anterior. Les dues cornises recorren tot el perímetre de la nau, excepte el mur frontal del presbiteri. En la trobada d’aquestes cornises amb les pilastres es creen, en resseguir el perfil d’aquestes, la figura d’uns falsos capitells que se superposen i generen un triple ordre. La cornisa és un element força important en l’ornamentació d’aquests edificis, perquè a nivell simbòlic ens separa l’espai terrenal, figurat pel paral·lelepípede, que forma el cos de la nau, de l’espai celestial, el cercle o esfera, representat per la volta. Entre pilastra i pilastra s’obren les capelles mitjançant arcs de mig punt. Aquestes capelles ocupen l’espai que es genera entre contraforts en tancar-los per l’extrem exterior. D’aquesta manera queden situades fora de l’espai de la nau i permeten la instal·lació d’altars sense reduir la nau que queda més diàfana. Els contraforts són uns elements estructurals que són necessaris per a contrarestar les empentes horitzontals de la volta de la nau central. L’existència d’aquest element permet foradar els murs laterals de tancament de la nau i traslladar-los a l’extrem exterior d’aquells, cosa que facilita la disposició de les capelles en l’espai que s’ha creat. Els contra-

Detall de la fornícula amb sant Vicenç, patró de la parròquia, sobre el portal. Autor: Josep M. Masagué

XXXIII RONDA VALLESANA 105

forts del costat de llevant estan foradats amb passos que permeten una circulació longitudinal separada de l’espai de la nau. Aquesta comunicació no es dóna a les capelles del costat de ponent. Les capelles són cobertes amb voltes de canó amb llunetes, l’eix d’aquestes voltes és disposat perpendicularment al de la nau. El presbiteri encapçala la nau pel costat de tramuntana. El seu espai és constituït per la continuació de la nau sense cap diferència física, només es distingeix a nivell ornamental i, com ja hem dit abans, amb una elevació del nivell del sòl. En l’ornamentació del presbiteri es crea un ordre inferior, constituït per arcades i pilastres, que es desenvolupa per sota la cornisa general i que divideix el tram que conforma el presbiteri en dues arcades i tres pilastres amb uns senzills capitells formats per un escalonat invertit. Les pilastres continuen per sobre dels capitells, més estrets, per acabar en una cornisa volada que recorre les tres cares del presbiteri. Al mur frontal s’hi formen tres arcades amb les mateixes característiques que les anteriors. En aquest mur, per sobre de la motllura, s’hi forma un retaule d’estructura arquitectònica amb pilastres, arcs Façana de ponent de l’església romànica, sota el campanar actual. i frontó triangular, Autor: Josep M. Masagué

106 XXXIII RONDA VALLESANA

que emmarca tres fornícules. La del mig és força més gran que les dues laterals. Per sobre d’aquest retaule es forma encara una altra fornícula, la qual no té cap relació física ni d’estil ornamental. Les arcades de la part baixa emmarquen unes exedres buidades dins el gruix dels murs, excepte les dues més pròximes a la nau on s’obren les portes de la sagristia i la del campanar. El primer tram de la nau, del costat de migdia, té dividida l’alçada per un cor que ocupa l’espai entre la façana de migdia i les primeres pilastres. Aquest se sosté amb una volta generada per un arc carpanell molt aplanat que salva amb poca fletxa l’amplada de la nau. La barana és d’obra, modulada en cinc plafons separats per pilastres, decorades amb motius geomètrics. Els plafons són perforats amb claustres octogonals que presenten un calat format amb motius vegetals. Per sobre de les voltes hi ha la teulada situada a diferents nivells, la central més alta que les laterals. Tot i amb això, les laterals permeten la creació d’unes golfes que són utilitzades per a mals endreços i també ens permeten una comunicació circular, a aquest nivell, per tot l’edifici. El campanar és una esvelta torre octagonal que s’alça sobre un podi de planta rectangular i que és coronat pel

Interior de la nau mirant cap el presbiteri. Autor: Josep M. Masagué

XXXIII RONDA VALLESANA 107

Interior de la nau mirant cap a l’entrada. Autor: Josep M. Masagué

conjunt d’una potent cornisa mixtilínia i la barana massissa que protegeix la terrassa que el cobreix. Sobre els quatre biaixos que transformen el rectangle en octàgon s’hi disposen quatre pilons piramidals acabats superiorment amb boles. Les mesures generals d’aquest campanar són: una llargada de 5,78 metres per una amplada de 3,65 metres i una alçada total de 19,74 metres. El podi se situa a l’esquerra del presbiteri i s’inscriu dins un rectangle format pel mur de ponent i part dels murs de migdia i tramuntana de l’edifici romànic i un mur nou que es va construir quan es va configurar el presbiteri. El campanar té quatre plantes, que es comuniquen mitjançant una escala de caragol encaixonada en un costat de la planta. Les plantes primera i segona constitueixen el podi i es corresponen amb la planta baixa i el que definim com un entresòl que donava pas a una trona avui desapareguda. La separació entre aquestes dues plantes és un feble sostre de quadrats de fusta i rajoles, que dóna a la planta baixa, una alçada de 2,36 metres.

108 XXXIII RONDA VALLESANA

La planta baixa és constituïda per una petita dependència, de 1,40 x 1,45 metres i l’espai de l’escala, d’ 1,52 x 1,45 metres, separats per un mur de carreus de 30 cm de gruix. En la pràctica, aquesta planta és un espai de comunicació, la vertical que uneix les diferents plantes i l’horitzontal, que facilita la relació del campanar amb la sagristia pel pas que transcorre per darrere del presbiteri. La planta entresòl és també de dimensions reduïdes, té una llargada total de 4 metres i una amplada d’ 1,50 metres, però que és reduïda com la planta baixa per l’espai de l’escala, amb el mateix mur de carreus de separació. Aquesta planta es cobreix amb una part de la volta de canó de l’edifici romànic i és il·luminada per un rosetó o ull de bou que s’obre en el mur de ponent i que correspon a un rosetó que il·luminava la nau romànica anterior. L’altra part de la volta va ser enderrocada, tot i que en queden mostres rellevants, quan van construir l’escala de caragol. També té una finestra, avui paredada, que rebia la llum de la façana de tramuntana. Les dues últimes plantes són octagonals, tot i que els costats corresponents al rectangle de base són força més amples que els dels biaixos que configuren la planta octagonal. La planta tercera té una mica menys de la meitat de l’alçada que forma part del podi rectan-

Alçat lateral d’un tram de la nau. Autor: Josep M. Masagué

XXXIII RONDA VALLESANA 109

gular i la resta que ho fa de la part octogonal. La mesura del costat més llarg de l’octàgon és de 3,62 metres, el curt, de 2,2 metres i els biaixos, d’1,10 metres. La planta tercera és configurada en paredar els tres pilars d’un campanar de cadireta que s’elevava sobre el mur de ponent de l’edifici romànic. Dins d’aquesta planta i aprofitant el sota de l’escala que puja a les plantes superiors hi ha un dipòsit per guardar-hi algun dels delmes que cobrava l’església. La planta quarta és on hi ha les campanes, és rectangular per dins i octagonal per fora. A cada cara s’hi obre una esvelta finestra amb arc de mig punt. Per sobre d’aquesta planta hi ha el terrat A la banda dreta del presbiteri hi ha situada la sagristia que és constituïda per un cos pràcticament quadrat que sobresurt de l’amplada de l’edifici general i és constituït per tres plantes. La sagristia se situa a la planta baixa i és coberta mitjançant una volta de canó rebaixada amb llunetes. Les plantes superiors són més modernes, la segona formada per una sala i el passadís que ens comunica el pas de la part posterior del presbiteri amb les golfes laterals. Per sobre d’aquesta planta hi ha una sala inacabada que té la meitat coberta per un dipòsit d’aigua. Volta amb llunetes de la nau amb els arcs, nervis i claus de volta ressaltats. Autor: Josep M. Masagué

110 XXXIII RONDA VALLESANA

Per darrere del presbiteri hi ha un cos estret, constituït per un passadís a la planta baixa i una galeria porticada a la planta pis, que facilita la comunicació entre les diferents parts de l’església, sagristia, campanar, golfes, cor sense passar per l’interior d’aquella. Aquest edifici s’enquadra dins el corrent del barroc tardà, presenta una forma volumètrica tancada amb murs llisos, només la façana presenta una ornamentació formada per un portal amb frontó, fornícula i rosassa, tot i que una modificació posterior va introduir-hi un nou element ornamental, molt senzill i sobri, que corona la part més elevada de la façana amb un frontó triangular amb un ull de bou al centre del timpà. La portalada de l’entrada és una bonica portada en relleu que, juntament amb la fornícula superior, destaca ostentosament dins la nuesa de la façana. Aquest portal adopta els paràmetres clàssics amb una composició que es desenvolupa a l’entorn de l’obertura del portal, emmarcant-la amb dues pilastres, l’entaulament i el frontó. Les pilastres són coronades amb un capitell dòric i base àtica que suporten l’entaulament format per l’arquitrau, el fris en alt relleu modulat per tríglifs i

Detall de la trobada de la cornisa i un pilar. Autor: Josep M. Masagué

XXXIII RONDA VALLESANA 111

mètopes amb representacions figuratives i la cornisa. Sobre l’entaulament hi ha el frontó, el timpà del qual és llis i hi porta gravada la data “1703”. La fornícula superior presenta una rica i ampul·losa ornamentació formada per dues pilastres planes amb capitells dòrics i bases àtiques, el fust ornamentat amb una doble columna plana on es repeteix un motiu geomètric. Sobre els capitells hi ha un ornament de forma rectangular que emmarca l’arc de la fornícula. Aquest ornament es configura amb la continuaAlçat interior d’un dels ulls del campanar de cadireta. ció del motiu de les columAutor: Josep M. Masagué nes que se separa. Un ressegueix el límit rectangular i l’altre l’arc de la fornícula. A cada carcanyol hi ha un putti alat. La fornícula és de base semicircular i volta d’un quart d’esfera formada per una petxina. Sobre l’emmarcament rectangular hi ha un frontó partit amb una bola central i sota del conjunt s’hi forma una base amb cartel·les, de fulles d’acant la de sota les pilastres i amb desenvolupament circular convex i perfil mixtilini la de sota la fornícula. Aquesta última emergeix d’un cul de llàntia de gallons. APROXIMACIÓ CRONOLÒGICA L’església parroquial de Riells del Fai, com molts altres edificis que han mantingut una activitat continuada en el temps, s’ha vist afectada per l’exigència a adaptar-se a les diferents necessitats que cada època li demanava. Aquesta adaptació va implicar que s’hi fessin modificacions, enderrocs i ampliacions que en el transcurs del temps han anat deixant empremtes de cada moment en els murs de l’edifici actual. Aquesta juxtaposició d’elements arquitectònics és força evident a la zona del presbiteri i a la base del campanar.

112 XXXIII RONDA VALLESANA

Planta baixa de l’església i plantes del campanar.

XXXIII RONDA VALLESANA 113

La lectura i anàlisi d’aquestes estructures o empremtes ens ha de permetre aproximar una cronologia constructiva de l’edifici. Amb tot, però, hem de ser conscients de la dificultat que representa establir una cronologia exacta sense la possibilitat de prospectar els murs, per sota dels revestiments, així com tenir els resultats d’una prospecció arqueològica que ens pogués delimitar l’abast de les diferents estructures existents sota terra. Aquestes mancances ens faran moure dins el terreny de les hipòtesis poc provades. L’anàlisi de les estructures existents ens ha portat a distingir cinc fases constructives que considerem que són les més rellevants o representatives del seu moment.

Primera fase La primera fase la situem dins l’època medieval, més concretament dins el moviment anomenat romànic. Les estructures d’aquest moment es troben situades a la zona del presbiteri i sota del campanar. Són constituïdes pel mur de ponent, el mur de tramuntana, sense poder assegurar que és sencer, tot i que la configuració volumètrica del mur ho fa probable. També considerem que encara es manté un curt tram del mur de migdia, el que separa l’espai del campanar de la capella del costat. L’altra estructura d’aquest moment és la meitat de la volta que cobria aquesta part de l’edifici i que ha restat integrada al cos del campanar. Aquestes estructures ens donarien un edifici romànic que tindria una llargada de 10 metres i una amplada Planta del cor i de les golfes.

114 XXXIII RONDA VALLESANA

Seccions.

XXXIII RONDA VALLESANA 115

de 6,50 metres i una gruixària dels murs d’ 1,20 metres els dos laterals i d’1,10 el de ponent. L’absis estaria situat sota l’espai de la sagristia. Dels murs d’aquest moment només podem examinar el que correspon a la façana de ponent, realitzat amb pedres de paredar de forma paral·lelepipèdica força regular, de mida gran i disposades en filades horitzontals no gaire regulars. La pedra té una forma força regular, s’acosta molt a un carreu, però és més per les característiques de la pedra local utilitzada que per un treball de talla. Aquesta fase es troba com ja hem dit dins l’època romànica. Amb tot, l’hem de considerar tardana, atesa la simplicitat de les estructures existents, així com la tecnologia constructiva emprada. Aquesta consideració ens fa pensar que som davant d’una construcció rural de la plenitud del segle XII.

Segona fase Aquesta fase ha deixat molt poques restes, que situem a la mateixa zona, sobre el mur de ponent del campanar. Les restes que podem observar són els tres pilars d’un campanar de cadireta o espadanya, els quals són realitzats amb carreus. Els pilars d’aquest campanar tenen unes mesures de planta de 61 x 98 cm i una alçada mitjana de 3 metres. També situem en aquest mateix moment l’obertura de l’ull de bou circular o rosassa que hi ha a la façana de ponent. Aquesta fase la situaríem ja en època baix medieval o del gòtic.

116 XXXIII RONDA VALLESANA

Façana principal i posterior.

Tercera fase Aquesta fase presenta dos moments constructius diferenciats, però que tant podrien ser consecutius com que podria haver transcorregut un lapse de temps entre l’un i l’altre. El primer moment que considerem va consistir en la construcció de la nau i les capelles del nou edifici, disposat perpendicularment a l’edifici romànic. Durant la construcció haurien continuat utilitzant l’edifici romànic, tot i que li haurien canviat l’entrada principal en obrir un nou portal al mur de tramuntana, que podria coincidir amb l’exedra central que hi ha avui al presbiteri. En aquest moment també haurien iniciat la construcció del campanar de torre fent el pis que correspon al nivell de l’espadanya. Vindria més tard un segon moment que consistiria en l’enderroc del mur de migdia, l’absis i quasi la totalitat de la volta de l’edifici romànic per tal de poder completar el nou edifici amb la construcció del presbiteri i la sagristia. També podem creure que es va continuar el campanar, encara que pot ser probable que aquest s’acabés quan van alçar la nau central en la següent fase. Aquesta obra, dels dos moments, és la que documentalment s’inicia el 1618 i s’acabaria en una data pròxima a la que s’indica en el portal, l’any 1703.

Quarta fase Dins d’aquesta fase hi situem l’ampliació, en alçada, de la nau central i es coronaria amb

Façanes laterals.

XXXIII RONDA VALLESANA 117

el frontó. Amb aquesta obra canviaria la tipologia de l’edifici que adoptaria la tipologia basilical que té avui. Probablement també s’acabaria el campanar. Considerem que aquesta ampliació se situa −si tenim en compte el tipus d’ornamentació que s’introdueix de tipus clàssic realitzada per un mestre d’obres local− com una obra feta a final del segle XVIII o, més aviat, durant la primera meitat del segle XIX.

Cinquena fase Aquesta fase inclou totes les obres realitzades més recentment, com ara l’ampliació del cos porticat de tramuntana i el dipòsit d’aigua situat sobre la sagristia, realitzats entre els anys 40 i 50 del segle passat.

Josep m masagué i torné, arqte.

BIBLIOGRAFIA Pladevall, 1962: PLADEVALL i FONT, Antoni. “Sant Miquel del Fai. Antiguo cenobio y parroquia”. dins “Ausa, vol 4, núm. 40”.Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1962. Pladevall, 1964: PLADEVALL i FONT, Antoni. “Sant Miquel del Fai. Antiguo cenobio y parroquia. II”. dins “Ausa, vol 5, núm. 47”.Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1964. Pladevall, 1991: PLADEVALL i FONT, Antoni. “Sant Miquel del Fai”. Barcelona: Promefic, SA, 1991. Pladevall, 1991: PLADEVALL i FONT, Antoni. “Riells del Fai”, dins “Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 2. Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, SA, 1991. pàg 244 Pladevall, 1991: PLADEVALL i FONT, Antoni. “Sant Vicenç de Riells del Fai”, dins “Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental, El Vallès Oriental”. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1991. pàg 299280

118 XXXIII RONDA VALLESANA

L’AGUILA CUABARRADA (Aquila fasciata): Una espècie que podem trobar als Cingles de Bertí

1-Taxonomia i distribució L’àguila perdiguera o cuabarrada (Aquila fasciata) va ser descrita per Vieillot l’any 1822 i és un dels últims rapinyaires incorporats a la taxonomia.

TAXONOMIA DE L’ÀGUILA CUABARRADA (Hieraaetus fasciatus) (Vieillot, 1822) Regne: Animalia Subclasse: Neornithes Subregne: Eumetazoa Superordre: Neognathae Rama: Bilateria Ordre: Falconiformes Filo: Chordata Família: Accipitridae Subfilo: Vertebrata Subfamília: Accipitrinae Superclasse: Gnathostomata Gènere: Hieraaetus Classe: Au Espècie: Aquila fasciata

L’espècie Aquila fasciata compta amb tres subespècies: Aquilla f. renschi, Aquila f. spilogaster, Aquila f. fasciatus, però és aquesta última la que s’estén pel sud d’Europa, al nord d’Àfrica, al pròxim i mitjà Orient, al subcontinent índic i al sud de Xina (Brown i Amadon, 1968, citat a Arroyo et al., 1995). A la Conca Mediterrània bàsicament es troba a Espanya i al Magreb (Thevenot, et al. 1985, citat a Arroyo et al., 1995). A la Península Ibèrica s’estén per la franja de les costes mediterrànies: Catalunya, País Valencià, Andalusia i Múrcia. També es troba a Extremadura i amb menys presència a la Rioja, Navarra, Madrid, Castella Lleó i Castella la Manxa, Aragó i puntualment a Galícia i la serralada Cantàbrica (Mañosa et al., 1998, citat a Real, 2004). A Catalunya, la major part de la població es troba a les serralades costaneres catalanes i amb menys població el segueix el Pre-Pirineu i l’Empordà. Tot seguit, es mostra una mapa en què es pot observar la distribució de la població a Catalunya. XXXIII RONDA VALLESANA 119

2- Ecologia El nínxol de reproducció de l’espècie es troba als penyasegats, tant als marins com els d’interior, fins als 1.000 metres (Estrada et al., 2004). Idealment basteix el niu en cingles on pugui trobar bons espais de caça amb suficients recursos, indistintament si són en massissos o en cingles fluvials. Malgrat aquests requeriments preferents, s’han citat nius a pins blancs Pinus halepensis), al sector de la depressió de l’Ebre Font: ICO, 2012 (Borau & Beneyto, 2004). Els seus espais de cerca se situen en les vores i els ecotons (zones de transició entre comunitats) dels massissos on viu, especialment en aquelles zones on es combinen brolles i garrigues mediterrànies amb pastures i conreus de secà, és a dir en el paisatge en mosaic que caracteritza el nostre territori, on troba les seves preses preferides: el conill (Oryctolagus cuniculus) i la perdiu roja (Alectoris rufa)(Estrada et al., 2004). En el moment en què aquestes espècies es tornen escadusseres, l’àguila cuabarrada pot optar per cercar recursos en àmbits forestals com ara alzinars i pinedes, on ara la seva dieta estaria composta per ocells de mida mitjana (coloms, còrvids, gavians...) i petits mamífers com l’esquirol (Sciurus vulgaris) (Real, 1991). 3- Amenaces Un dels principals problemes que afecta l’àrea de distribució de l’àguila cuabarrada és que coincideix amb una de les àrees més poblades i industrials de la península. Una sèrie de motius que s’esmenten tot seguit expliquen les causes d’aquest despoblament. Per exemple, l’elevada densitat humana, el constant creixement urbanístic, les segones residències que esdevenen primeres, és a dir, l’ús terciari dels espais rurals, com les urbanitzacions, que en alguns casos s’endinsen en els límits del bosc, cosa que comporta una major freqüentació i instal·lació d’infraestructures; i la construcció de carreteres, pedreres, línies elèctriques i polígons industrials.

120 XXXIII RONDA VALLESANA

Zona de nidificació de l’àliga cuabarrada als Cingles de Bertí. Font: Ferran Marcos

a) La destrucció de l’hàbitat Moltes vegades la destrucció de l’hàbitat és irreversible. Els canvis socioeconòmics actuals han propiciat un incontrolat creixement de les masses forestals, l’abandonament progressiu dels masos i les activitats agrosilvopastorals vinculades, contrastant amb un augment de població que es dedica als sectors secundari i terciari, una disminució de la demanda de dendrocombustibles i una davallada de la rendibilitat de les explotacions agroforestals, que donen com a resultat masses forestals contínues (Boada et al., 2009). b) Desequilibri demogràfic El desequilibri demogràfic de la cuabarrada es deu a l’elevada mortalitat preadulta, a la disminució de polls, a l’increment de la mortalitat adulta, a la regressió i la disminució dels territoris ocupats. A més, l’estabilitat actual de la població catalana probablement es manté a costa de la regressió d’altres poblacions.

XXXIII RONDA VALLESANA 121

Erm conreat perquè l’àliga hi trobi preses. Font: Ferran Marcos

La mitjana de la mortalitat adulta natural és de 4 - 5 %, però en els darrers 20 anys ha estat d’un 10 - 15 %, així que la mitjana adulta és molt elevada. A més, la mortalitat preadulta és del 70 - 90 %. Aquesta informació clarament ens diu que la població de la cuabarrada està en regressió. Les principals causes de mortalitat són: un 55,9 % per línies elèctriques, un 26,4 % per persecució, i un 2,9 % per ofegaments. Les línies elèctriques són la principal causa de mortalitat, un 50 % de les morts per electrocució són conegudes. El risc depèn de la ubicació de la torre, del tipus de torre i els complements que hi porta, com els aïlladors rígids, els seccionadors i transformadors. Les col·lisions es produeixen a qualsevol lloc, en zones periurbanes, etc. Els salvaocells i les normatives són insuficients. En tots els quilòmetres de línies elèctriques existents, aquest és un punt a millorar. La persecució ha disminuït, però encara és un factor a combatre. La persecució directa a Catalunya principalment és deguda als trets, trampes i verins (Real et al., 2001). En els darrers anys ha augmentat el nombre de basses per a reg i prevenció d’incendis. Moltes d’aquestes tenen parets de lona, les quals són molt lliscants i això causa la mort d’àguiles perquè no en poden sortir.

122 XXXIII RONDA VALLESANA

Hi ha menys parelles i més fracassos reproductors, un 40 %. De 1970 a 1980 es van estimar uns 90 - 100 polls/any, i en canvi, de 1995 a 2010, van ser uns 60 - 70 polls/any. Aquesta disminució de polls es deu a l’abandonament del territori i als fracassos reproductors. Aquests esdevenen per diferents motius: les pertorbacions, la manca d’aliment, els paràsits preses i la mort o immaduresa d’algun progenitor. Són diverses les pertorbacions que afecten les àguiles: l’increment de nous camins i la recuperació i millora d’aquests, la freqüentació humana a prop dels nius, com les motos, l’escalada, el lleure, els esports d’aventura, la caça del senglar, els treballs forestals i la navegació aèria. c) Davallada de les preses L’aliment principal de l’àguila cuabarrada és el conill (Oryctolagus cuniculus) i la perdiu roja (Alectoris rufa), però en els últims anys la població d’aquests ha disminuït considerablement. Les causes d’aquest declivi poblacional són les següents (Lavin, 2009): • Alteració i destrucció de l’hàbitat: Ineducació, fragmentació. • Els canvis socioeconòmics actuals. • L’avenç tecnològic, l’especialització en la mecanització ha comportat que els agricultors s’especialitzin en un únic cultiu (monocultiu), que té conseqüències negatives com, per exemple, l’homogeneïtzació del paisatge i la pèrdua de biodiversitat. Altrament, part d’aquesta intensificació s’ha vist afectada en aquelles àrees de dispersió de l’àguila, en què a més hi ha hagut una reducció dels erms i guarets i un augment dels regadius. • Pressió cinegètica: Elevada taxa d’extracció d’algunes espècies. • Factors estocàstics: Estrés ambiental, com per exemple: sequeres, inundacions. • Tòxics: • Residus agrícoles: Pesticides • Residus Industrials: Pol·lució • Malalties • Parasitosis: Sarna. • Malalties infecto-contagioses. • Malalties bacterianes. • Virosis. Vírica i mixomatosi del conill. • Estructura genètica inadequada. Població reintroduïda sobre un baix nombre d’exemplars, poblacions molt properes, etc. • Efecte fundador: Formació d’una població a partir d’un nombre molt reduït.

XXXIII RONDA VALLESANA 123

• Coll d’ampolla: Quan una població ha experimentat un descens en el nombre de membres, quasi arribant a l’extinció, les conseqüències en són una escassa variabilitat genètica, s’acaba produint una selecció intensiva dels caràcters i els menys favorables acaben desapareixent. • Introducció de material genètic forà. Reintroducció d’espècies hibridades. Exemple: la perdiu roja de granja moltes vegades està hibridada amb la perdiu xerra. L’aliment secundari de la cuabarrada és el llangardaix comú (Lacerta lepida) i l’esquirol (Sciurus vulgaris), que també al seu torn han sofert un declivi poblacional. Tanmateix, l’àguila cuabarrada s’ha vist obligada a buscar alternatives: les preses són aquelles que actualment experimenten un increment de població, com el tudó (Columba palumbus), el colom domèstic (Columba livia), el gavià argentat (Larus michahellis) i el bernat pescaire (Ardea cinerea). d) Competència interespecífica En els últims anys hi ha hagut una augment de la població dels ungulats arreu del territori català a causa de les reintroduccions i l’augment de la superfície forestal, cosa que ha comportat més aliment per als grans rapinyaires, com per exemple el voltor comú (Gyps fulvus). En la gràfica que segueix es pot observar l’evolució ascendent del voltor a Catalunya. L’augment de la població del voltor té uns efectes negatius sobre l’àguila cuabarrada, com l’abandonament dels nius i el desplaçament a sectors menys favorables. En la gràfica que segueix es pot observar l’evolució ascendent del voltor a Catalunya.

Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DARPAMN)

En els últims anys també s’ha vist un augment de la població de l’àguila daurada o reial (Aquila chrysaetos) en aquelles àrees i hàbitats propis de la cuabarrada. Això també té uns efectes negatius sobre la cuabarrada: el robatori de nius i indrets de cria, desplaçament a sectors alternatius desfavorables, abandonament de territoris sense alternatives i depredació i fracassos reproductors (DARPAMN).

124 XXXIII RONDA VALLESANA

4- Evolució de la població A l’Estat Espanyol la població de l’àguila cuabarrada representa un 75 % de l’europea, però no es coneix bé l’evolució de la seva població, ja que no existeixen registres històrics complets. La primera estimació fou de 600 - 700 parelles, feta per l’Equip d’Estudi de l’Àguila Reial i Cuabarrada l’any 1986, però van quedar zones d’Andalusia sense rastrejar. Entre els anys 1999 - 2000 se’n van comptabilitzar 733 - 800 parelles. No obstant, es pot concloure l’evolució de l’espècie per regions, i es pot veure un declivi de les poblacions en general, un 40 - 80 % a les àrees septentrionals i al litoral mediterrani, excepte a Catalunya, on, des de l’any 1970 se n’està fent un seguiment i se sap que la població ha disminuït un 28 %. Altrament, a Andalusia, Extremadura i Castella la Manxa, en algunes zones la població ha augmentat o es troba estable. La població de l’àguila cuabarrada a Catalunya representa un 6 - 7 % de la població europea, i un 9 % de la població de l’Estat (Real, 2004). Com s’ha comentat, la població de la cuabarrada a Catalunya ha disminuït. Durant la dècada de 1970 la població ocupava un mínim d’uns 80 territoris; el 1990 uns 62 - 68 llocs, i el 2000 uns 58 - 64. A la província de Barcelona ha passat d’haver-hi 18 territoris ocupats l’any 1970, a 9 l’any 1996, i 11 el 2002. Així que actualment, hi ha hagut una millora respecte l’any 1970. En canvi, a la província de Tarragona, en els últims 12 anys s’han abandonat 13 territoris (DARPAMN). A continuació, es mostra una gràfic en què es pot observar una forta regressió de l’àguila cuabarrada els anys 90 i una estabilització al segle XXI.

Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DARPAMN)

XXXIII RONDA VALLESANA 125

5- Mesures de conservació Real i Mañosa (1997) indiquen que bona part de la davallada que ha sofert l’espècie en les darreres dècades ha estat per causa de la mortalitat d’adults a les línies elèctriques, tant en electrocució, com en col·lisió. Pot semblar mentida, però la segona causa de la mortalitat és la caça i les pràctiques il·legals associades a la regulació cinegètica (trampes, verins...) (Real et al., 2001). Per tal de minimitzar l’impacte per les línies elèctriques, Tintó et al. (2010) proposen una sèrie de mesures als pilons de les torres (com ara aïllaments i ponts) que podrien disminuir significativament l’impacte sobre aquesta i d’altres espècies afectades per aquesta problemàtica. Un altre dels aspectes que cal considerar quant a la conservació de l’espècie, és el canvi en les cobertes i usos dels sòls dels seus territoris de caça i reproducció (Estrada et al., 2004). L’homogeneïtzació del territori, amb l’abandó dels usos tradicionals de la muntanya mediterrània (agricultura de secà, ramaderia, explotació del bosc...), és un procés que també està afectant greument la conservació de l’àguila cuabarrada. Com ja s’ha indicat al capítol de les amenaces, en alguns indrets com ara les serralades prelitorals tarragonines, la competència interespecífica amb l’àguila daurada, que comporta que la cuabarrada es vegi forçada a fer servir hàbitats subòptims, no els és gens favorable i augmenta així el rosari d’amenaces de l’espècie. Així com hi ha la possibilitat de millorar el disseny i adaptació de les pilones per minimitzar els accidents d’electrocució, la resta d’amenaces a la seva conservació necessitaria canvis profunds que suposarien una reflexió global del model de territori que tenim en l’actualitat al nostre país. 6- Marc Legal L’àguila cuabarrada es troba protegida a tots nivells. En la categorització de la UICN (Unió Internacional per a la protecció de la natura), es considera com a EN, que vol dir que es tracta d’una espècie amenaçada a nivell global. A Catalunya està classificada com “en perill”. La legislació que se li aplica és la següent: 1. Europea: Directiva 79/409/CEE Annex I (Espècie d’interès comunitari objecte de mesures especials quant a la conservació dels seus hàbitats) 2. Espanyola: Llei 42/2007 Annex IV (Espècie objecte de mesures de conservació espe-

126 XXXIII RONDA VALLESANA

cials quant al seu hàbitat) Reial Decret 439/1990 Annex III (Espècie Vulnerable) 3. Catalana: Decret Legislatiu 2/2008 Espècie protegida (Categoria A) Decret 148/1992 Annex II (Espècie molt sensible)

Jaume Marlès i Magre; Carles Barriocanal i Lozano; Martí Boada i Juncà Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

7- Bibliografia - Arroyo, B.; Ferreiro, E. y Garza, V. 1995. El águila perdicera (Hieraaetus fasciatus) en España: censo, reproducción y conservación. Colección Técnica. ICONA. Madrid. - Boada, M., Guitart, M. & Rodoreda, G. (2009). La vall de Fuirosos. El Montnegre profund. Sant Celoni-Montnegre, Natura i Societat 4. - Borau, J.A. & Beneyto, A. (2004) Primer cas de nidificació en arbre de l’àliga perdiguera (Hieraaetus fasciatus) a Catalunya. Butlletí del GCA, 11: 85-87. - Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (2004). Atles dels ocells nidificants a Catalunya 1999-2002. Institut Català d’Ornitologia/ Lynx Edicions, Barcelona. - Lavín, S.; Casas, E. (2009). Guia de fauna per practicar la caça a Catalunya. Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFAS). Facultat de Veterinària. Universitat Autònoma de Barcelona. - Mañosa, S., Real, J. & Codina, J. (1998). Selection of settlement areas by juvenile Bonelli’s Eagle in Catalonia. Journal of Raptor Research, 32(3): 208-214. - Real, J. & Mañosa, S. (1997) Demography and conservation of western European Bonelli’s eagle Hieraaetus fasciatus. Biological Conservation, 79: 59-66.

XXXIII RONDA VALLESANA 127

- Real, J., Grande, J.M., Mañosa, S. & Sánchez-Zapata, J.A. (2001) Geographic variation of the causes of the death of Bonelli’s Eagle Hieraaetus fasciatus in Spain. Bird Study, 48: 221-228. - Real, J. (2004). Águila-Azor Perdicera. Hieraaetus fasciatus. En, Madroño, A., González, C., Atienza, J. C. (Eds.). Libro rojo de las aves de España. Dirección General para la Biodiversidad -SEO/Birdlife, Madrid. - Tintó, A., Real, J. & Mañosa, S. (2010). Predicting and correcting electrocution of birds in Mediterranean areas. Journal of Wildlife Management 7 (48): 1852-1862. - Web: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DARPAMN). Generalitat de Catalunya.

128 XXXIII RONDA VALLESANA

RELACIÓ DE TOTES LES RONDES VALLESANES Nº RONDA

ANY

POBLACIÓ

I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX XXI XXII XXIII XXIV XXV XXVI XXVII XXVIII XXIX XXX XXXI XXXII XXXIII

1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012

Arenes - La Mola - Arenes Els cingles de Gallifa La Garriga - Cingles de Bertí Matadepera - Serra de L’Obac Montnegre Castellar del Vallès Figaró - Tagamanent Sant Llorenç Savall Castellcir Sentmenat - El Farell Cànoves - Samalús Sant Cugat - Tibidabo Castellterçol Aiguafreda Vacarisses Sabadell - El rodal Sant Feliu de Codines Rellinars Caldes de Monbui Sant Esteve de Palautordera Montornès del Vallès Sant Llorenç Savall Sant Quirze Safaja Sant Pere de Vilamajor Matadepera - les Pedritxes - Serra de l’Obac Cerdanyola - Collcerola Fogars de Monclús - Campins Vacarisses - Sant Salvador de les Espases Matadepera - Sant Llorenç del Munt Montseny - el poble. Terrassa - Les Pedritxes Sant Llorenç Savall Riells del Fai XXXIII RONDA VALLESANA 129

La secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) agraeix la col·laboració de totes les entitats i persones que han fet possible la XXXIII edició de la RONDA VALLESANA i la publicació d’aquest llibre: Ajuntament de Sabadell Ajuntament de Bigues i Riells Cal Prat Cansaladeria Camarasa. Esports de muntanya Clixé 90 Fotomecànica Condis Supermercats La Fageda Intersport Molins Dóna’m vida Valero Forn de pa UEC – Vall del Tenes Propietari de Can Quintanes (Rosa Fontseca) la Pineda (Pere Pineda) i masovers (Pere Comerma i Pepita) “El Pollancre” (Xavier Suñol) Robert Álvarez i Masalias Antoni Artigas Miró Carles Bachs Carles Barriocanal i Lozano Martí Boada i Juncà Alba Bonàs i Piella Antoni Dalmases Jaume Dantí i Riu Joan Farriol i Pérez Josep Galícia i Marcet Lluís Galobart Pere Grau Josep Ibars Botanch Carles Lladó i Casablancas Ferran Marcos i Moral Jaume Marlès i Magre Josep M. Masagué i Torné Ramon Pineda Torras Ferran Zurdo Zaldumbide I a tots els companys de la UES, sense el treball i col·laboració dels quals hauria estat impossible la realització d’una activitat tan complexa com la Ronda.

130 XXXIII RONDA VALLESANA

XXXIII RONDA VALLESANA 131

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ