RONDA VALLESANA XXXII [2011] St Llorenç Savall (Vall d'Horta)

2 XXXII RONDA VALLESANA

23

D’OCTUBRE

DEL

2011

MIL I UN ANYS DEL NOM “SANT LLORENÇ SAVALL” XXXII RONDA VALLESANA 3

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

Ajuntament de Sant Llorenç Savall

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la Coberta i Dibuixos Interiors J. Farriol Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 937 258 712 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització Clixé90 · Tel. 937 234 454 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 937 143 635 Coordinació i Revisió de Textos Ferran Marcos Dipòsit Legal B-35.178-2011

4 XXXII RONDA VALLESANA

AMB EL PATROCINI DE:

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Taula de continguts Ronda Vallesana 2011 7 Salutació de l’Alcalde de Sant Llorenç Savall 9 Itinerari XXXII Ronda Vallesana. Sant Llorenç Savall 11 Mapa de la Ronda 16 XXXII Ronda Vallesana 2011 27 Sant Llorenç Savall, un poble mil·lenari 34 Breu història de Sant Llorenç Savall 37 La Creu de Ricó 47 Església de Sant Llorenç Savall 49 El mas de La Roca 71 Mur, la vall de les mil històries 81 Sant Pere de Mur i el castell de Rocamur 86 Els pins monumentals de la vall de Mur 89 Els dimonis del Borrell 105 Les activitats preindustrials a muntanya 107 El castell de Pere Quart 112 La vida al Marquet de les Roques 117 Retrat de la mirada de la font del Saüc al Marquet de les Roques 123 Tres masos llorençans: el Romeu, les Oliveres i la Roca 132 Crònica d’un segrest a la Barata 137 L’incendi del 2003 a Sant Llorenç 144 Rèquiem per a la vall d’Horta 147 Els versos de Sant Llorenç. Font del Llor 149 El “Dolmen” de Roca Sareny 151 El castell de Pera 154 Històries del castell de Pera 156 On neix el Ripoll? 158 Sant Llorenç Savall, un sembrat de barraques 161 Sant Feliu de Vallcàrcara i l’Armengol 169 El francès del Vilardell 173 El porc senglar i la seva evolució demogràfica a Catalunya 178 XXXII RONDA VALLESANA 5

6 XXXII RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2011

Arribats a aquestes dates –segons uns el final de l’estiu, segons altres principi de tardor–, una cosa és segura: hi ha una cita amb la RONDA VALLESANA de la UES. Amb la d’enguany en són ja trenta dues, que no és poca cosa. Totes diferents i totes amb un denominador comú: descobrir paisatges, camins i corriols vallesans que segurament hem transitat en alguna o en moltes ocasions, però que avui els farem amb un sentiment diferent, el que uneix molta gent de muntanya a trobar-se de bon matí per tastar la coca i la xocolata i després enfilar camí, encara a les fosques, segurs de fer “la curta”; d’altres amb el dubte de si aquest any “intento la llarga”; i els més valents segurs de fer-la i després arribar a dinar a casa. Cadascú amb els seus reptes particulars, però tots junts sumant per un de col·lectiu: l’èxit de La Ronda 2011. Aquest any l’equip que prepara els itineraris any rera any ho va tenir clar de pressa. Havien passat poques setmanes de la passada edició per terres “egarenques” que ja es tenia clar que pel 2011 tots cap a Sant Llorenç. Després d’unes primeres provatures es confirmava que era una localització amb molts atractius, tants que sortien itineraris massa llargs! Això volia dir que d’al·licients i llocs interessants no en faltaven. Per tercera vegada la Ronda Vallesana de la UES té Sant Llorenç Savall com a localització. Serà que ens hi fan sentir bé, que ens trobem una mica com a casa i la veritat és que una part dels bons records d’excursions de tots els qui fem La Ronda alguna vegada passen per aquest poble, que poca broma, aquest any ja ha fet més de 1.000 anys d’història documentada i que en els seus entorns reuneix una mica de tot allò que no pot faltar a una bona excursió: hi ha fonts, hi ha masies, hi ha castells, hi ha dòlmens, hi ha camins planers i corriols costeruts, coves, avencs i parets per escalar. Hi ha bosc, molt de bosc i de moltes menes, fins i tot un bosc nou, recuperat, després d’una dura pàgina de la mil·lenària història de Sant Llorenç, propera en la memòria de molts nosaltres, en què va cre-

XXXII RONDA VALLESANA 7

mar perillosament, dolorosament fins i tot. Aprofitem aquesta oportunitat que ens dóna La Ronda 2011, per caminar assaborint tot allò que el vessant est del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ens ofereix per gaudir de la més autèntica de les muntanyes vallesanes.

Albert Gil i Olba President de la UES

8 XXXII RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DE L’ALCALDE DE SANT LLORENÇ SAVALL

La Unió Excursionista de Sabadell organitza des de l’any 1980, una excursió d’uns vint quilòmetres i el proper diumenge 23 d’octubre té previst de realitzar la XXXIIª edició de la Ronda Vallesana, amb sortida i arribada al nostre municipi, Sant Llorenç Savall, en motiu del nostre Mil·lenari. L’any 2010 Sant Llorenç Savall va celebrar mil anys d’història documentada. El document més antic trobat fins ara, en el qual consta el mot de Sant Llorenç Savall, en llatí Sancti Laurencii de ipsa ualle, va ser trobat a l’Arxiu Històric de Montserrat. És un document de compra-venda de cessió de terres i va ser donat a conèixer al poble a través de l’entitat local Lacera, dedicada a la recerca històrica de Sant Llorenç Savall. Aquest any hem estat els escollits, un cop més, per a la celebració de la Ronda Vallesana, fet que per mi, com a alcalde, m’omple d’orgull i satisfacció ja que som una petita població, però amb un gran patrimoni natural com és el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, de llarga història i tradició, gran valor paisatgístic, fauna i vegetació, idoni per portar a terme aquesta caminada, amb una participació d’unes 1.500 persones. Ja que la ronda començarà i acabarà a Sant Llorenç Savall, els participants, amb els seus equips de treball i acompanyants, tindran l’oportunitat de visitar el nostre entorn natural, ric i privilegiat, amb més d’un 90% de massa forestal, i tastar també la nostra gastronomia típica rural i mediterrània. Així com conèixer els llorençans i llorençanes, encantats de poder participar-hi. Al llarg d’aquests anys, l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall ha realitzat una important tasca de recuperació, preservació, manteniment i difusió de l’entorn natural amb l’objectiu de garantir la seva funció i que tots en puguem gaudir. És per això que cal preservar i cuidar l’entorn entre tots plegats, si volem continuar gaudint-ne per molts anys més.

XXXII RONDA VALLESANA 9

Gràcies a aquestes tasques dutes a terme, podem celebrar durant tot l’any diverses proves esportives relacionades amb el medi. Per exemple, La Primera Marató de Muntanya de Catalunya; la Trobada de Bicicletes de Muntanya; o la Marxa d’Or, les quals ja s’han arrelat en la tradició del poble i on tothom hi col·labora; la Matagalls-Montserrat, que també passa pel nostre municipi; i la 1a edició de la Intermón Oxfam Trailwalker, que s’ha celebrat enguany. Espero i desitjo que aquesta excursió pel nostre parc us ompli de tranquil·litat i tingueu forces per poder acabar-la amb gran orgull i joia.

Ricard Torralba Llauradó Alcalde de Sant Llorenç Savall

Ajuntament de Sant Llorenç Savall

10 XXXII RONDA VALLESANA

ITINERARI XXXIIa RONDA VALLESANA SANT LLORENÇ SAVALL Diumenge 23 d’octubre del 2011, mil i un anys del nom “Sant Llorenç Savall”. Tram comú: SANT LLORENÇ SAVALL, LA CREU DE RICÓ, LA ROCA, MOLÍ DE LA ROCA, TORRENT DE LA VALL D’HORTA, COLL DE PALOMERES, RIERA SECA, ERMITA DE SANT PERE DE MUR, EL DAVÍ, COLL GAVATX, FORN DE PEGA, EL MARQUET DE LES ROQUES.

Pavelló Poliesportiu. Sant Llorenç Savall. Autor: Albert Gil

0:00 h. 475 m alt.

0:17 h. 540 m alt.

Sant Llorenç Savall. Poliesportiu de Sant Llorenç Savall, a la carretera de Sant Llorenç Savall a Monistrol de Calders (B-124). Sortim del poliesportiu pel darrera. Seguim pels carrers del polígon Industrial Ponsferrer, primer a l’esquerra, a continuació trenquem a la dreta (c/ de Sant Antoni Maria Claret) i tot seguit a l’esquerra (c/ de l’11 de setembre), fins trobar la pista que puja a la Creu de Ricó. Pla. Creu de Ricó que veiem a l’esquerra. Ens decantem a la dreta, vers el dipòsit circular d’aigua. Baixem per la pista, a l’esquerra. Senyals de la travessa Matagalls – Montserrat. Poc després, deixem a la dreta les marques del GR-5.

XXXII RONDA VALLESANA 11

La Roca vista des del SE. Autor: Jaume Cusidó

0:30 h. 470 m alt.

0:32 h. 465 m alt.

0:34 h. 450 m alt.

0:36 h. 455 m alt.

0:44 h. 525 m alt.

0:47 h. 545 m alt. 0:49 h. 555 m alt.

0:53 h. 535 m alt.

0:58 h. 505 m alt.

12 XXXII RONDA VALLESANA

Arribem a les cases de La Roca. Uns metres abans podem acostar-nos al forn rajoler (repartiment de coca i xocolata). Pista, la seguim. A la bifurcació agafem el corriol de la dreta, per passar al costat de la bassa i del Molí de la Roca. Travessem el torrent de la vall d’Horta per una passera de fusta habilitada, al costat de la passera de ciment, en el petit embassament. Antic pont de La Roca. Travessem la pista, que per la dreta porta al Marquet de les Roques, i pugem pel bosc de pi, alzina i roure. Arribem en una pista, al costat d’una casa de la urbanització de Les Marines. La seguim a la dreta. Anem per la carena. Arribem a una bifurcació. Seguim a l’esquerra. Coll de Palomeres. Per la dreta s’enfila el corriol que porta a la Pedra d’Àliga i Roca Mur o Màquina de Tren. Baixem per la pista. Arribem en una nova bifurcació. Seguim el corriol de la dreta. Abans d’arribar a la Riera Seca, per l’esquerra, tenim el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, arbre monumental. Per la pista o per la riera, s’hi pot anar. Arribem a la Riera Seca. Deixem la pista de la dreta que porta al Daví, cadenat. Seguim la riera a la dreta, que a poc a poc s’estreny.

1:01 h. 520 m alt. 1:04 h. 545 m alt. 1:06 h. 545 m alt.

1:14 h. 585 m alt. 1:18 h. 575 m alt. 1:24 h. 535 m alt.

1:27 h. 535 m alt. 1:29 h. 545 m alt.

1:58 h. 670 m alt.

Deixem la riera i seguim en pujada el corriol de l’esquerra. Bifurcació. Seguim el corriol de l’esquerra. Arribem a l’ermita de Sant Pere de la vall de Mur, prop del mas del Dalmau. En un costat de l’ermita, el 1998 van enterrar-hi un gos, Boy. Seguim per l’esquerra de l’ermita i, envoltats de bosc, pugem per un corriol, direcció SW. Bifurcació i pedró. Seguim a la dreta, pel camí principal. Forn de calç, a l’esquerra del camí. Bifurcació. A l’esquerra tenim un safareig i un parell de minuts més enllà, pel torrent, s’arriba a la ben arranjada font del Daví. No hi raja aigua. Anem a la dreta i travessem el torrent del Daví. Pugem vers el mas. Mas del Daví. Primer masoveria i a continuació el mas. El revoltem a l’esquerra per arribar a la pista que porta al mas. Porta d’entrada (repartiment de fruita). Pugem per la pista vers tramuntana, al costat dels camps de conreu. Àmplies vistes de La Morella, en alt a l’esquerra. La pista és ampla. Veiem algunes marques de color verd. En alguns trams la pujada es fa feixuga. Se’ns presenta, espectacular, la Roca Mur. Dalt, la pista revolta a la dreta i baixa. Al costat d’un pedró abandonem la pista i pugem a l’esquerra. Anem per bosc d’alzina. Pedró, coll Gavatx, al costat de Roca Mur que, ara, no veiem. Continuem a la dreta de baixada. PRIMER CONTROL

2:06 h. 600 m alt.

2:12 h. 575 m alt. 2:22 h. 550 m alt.

Dalt, a la cinglera de l’esquerra, encara que una mica difícil, es pot veure la Roca Encavalcada, l’Agulla Petita, l’Agulla Mitjana i el Paller, al final de la cinglera de les Fogueroses. Al fons a la dreta les cingleres dels Emprius. Travessem un torrent i seguim per la pista. A la dreta, tenim el forn de pega. El revoltem a la dreta.

XXXII RONDA VALLESANA 13

Arribant al Marquet de les Roques. Autor: Jaume Cusidó

2:23 h. 540 m alt.

2:24 h. 530 m alt.

2:25 h. 530 m alt.

2:28 h. 550 m alt.

Sortim a la pista que per la dreta arriba del pont de La Roca i per l’esquerra porta al Marquet de les Roques. La Travessem i baixem per un corriol. Arribem a l’aparcament de cotxes que permet assistir a actes culturals a les instal·lacions del Marquet. Lloc destinat per esmorzar. Baixem a l’esquerra, al costat del torrent de la Font del Llor. El travessem per un pont metàl·lic. Passem al costat dels horts. Pugem per un corriolet. Som al costat del Marquet de les Roques.

Fins aquí hem recorregut el tram comú a totes dues rondes, la curta i la llarga. En aquest punt, la Ronda LLARGA trenca a l’ESQUERRA i passa pel costat de l’entrada del Marquet de les Roques. La Ronda CURTA, en canvi, va a la DRETA, per la pista que du a l’era i la porta del darrere del Marquet de les Roques. Ronda llarga: FONT DEL LLOR, COLLET DEL LLOR, COLL DE FINESTRELLES, CARENA DELS EMPRIUS, COLL DE PREGONA, COLL D’ERA VENTOSA, ROCA SARENY, CASTELL DE PERA, COLL DEL CASTELL O D’AGRAMUNT, MAS SALADELAFONT, CARRETERA SANT LLORENÇ SAVALL – MONISTROL 14 XXXII RONDA VALLESANA

DE CALDERS, FONT I BASSES DE CAL LLOGARI, RIU RIPOLL, GORG DE VILATERÇANA, TORRENT DE LA FONT DE SANT MIQUEL, ERMITA DE SANT FELIU DE VALLCÀRQUERA, L’ARMENGOL, CARENA DE LES OLIVERETES, POLÍGON INDUSTRIAL DE LES CONQUES, SANT LLORENÇ SAVALL. Continuem per la pista vers l’esquerra i passem pel davant de la porta d’entrada al recinte. Anem pel GR-5 i l’itinerari IP4. Pista que ve del pont de La Roca. 2:35 h. 550 m alt. Al pont abandonem la pista i pugem pel camí de la dreta. 2:42 h. 610 m alt. Escales de ciment. Per l’esquerra el camí porta en un minut a la font del Llor. Seguim a la dreta, en forta pujada. 3:00 h. 765 m alt. Collet del Llor, sota el Montcau, bifurcació. Deixem el GR-5 i pugem a la dreta, vers Finestrelles. 3:09 h. 840 m alt. Coll entre els Emprius i Finestrelles. Seguim el corriol de l’esquerra. 3:13 h. 860 m alt. Som dalt dels Emprius, anem a l’esquerra. Àmplies vistes del Montcau, a ponent i el castell de Pera a llevant. Al fons, el Matagalls i el Montseny. Anem deixant per la dreta, el Cau dels Emboscats, ensotat a la cinglera. 3:17 h. 850 m alt. Per la dreta baixa un corriol que porta al peu del Queixal Corcat, roca separada de la cinglera. Per la dreta, a la vall, es veuen els masos de Pregona i El Romeu.

Els Emprius. Efectes del foc del 2003. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 15

16 XXXII RONDA VALLESANA

XXXII RONDA VALLESANA 17

3:24 h. 815 m alt. 3:39 h. 800 m alt.

Collet, sotalat i arbrat. Tot seguit pugem i continuem per la carena, a la dreta. Baixem dels Emprius, per un corriol, a la dreta. Marques verdes.

Roca Sareny. Autor: Ferran Marcos

18 XXXII RONDA VALLESANA

3:47 h. 725 m alt.

3:52 h. 720 m alt.

4:08 h. 740 m alt. 4:12 h. 730 m alt. 4:22 h. 695 m alt. 4:27 h. 665 m alt. 4:32 h. 655 m alt. 4:42 h. 715 m alt.

4:49 h. 655 m alt.

Pedró, bifurcació. Coll de Pregona. Per la dreta baixa el camí que porta al mas Pregona i la vall d’Horta. Seguim a l’esquerra, per la carena. Codina ampla anomenada coll d’era Ventosa. Fites d’Agramunt ajagudes a terra. D’aquí estant es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la Màquina de tren i tot el vessant est de Sant Llorenç, dels Emprius fins a la Mola. Seguim a l’esquerra per una pista. Deixem a la dreta el corriol que puja a Roca Sareny. Es tracta d’una roca sorrenca vermellosa de forma peculiar al peu de la qual, a 40 metres per sota, hi ha un dolmen, el recorregut és una mica aeri. Senyals verds. Seguim la pista i revoltem per l’esquerra dues torres elèctriques. Seguim vers migjorn. Deixem a la dreta el corriol que baixa de Roca Sareny. La pista fa una llarga llaçada. Abandonem la pista i baixem a la dreta per un corriol. Marques verdes. Coll, creu de ferro i fita d’Agramunt, per la dreta, i Saladelafont, per l’esquerra. Collet, pugem per la carena. Arribem al castell de Pera. Restes de l’antiga ermita del castell dedicada a Santa Maria. Del castell, tan sols en resta dempeus la paret que mira a ponent. Baixem fort pel corriol esglaonat. Fites de El Romeu i Saladelafont. Coll del Castell o d’Agramunt. Baixem a l’esquerra per pista. Tot seguit passem al costat d’un cadenat.

En aquest lloc, per uns moments, s’ajunten les rutes llarga i curta fins uns metres després del cadenat. SEGON CONTROL i repartiment de beguda. 4:52 h. 625 m alt.

4:55 h. 610 m alt. 5:01 h. 600 m alt.

Esplanada a la pista. Fem drecera i baixem a l’esquerra, vers la continuació de la pista que ja veiem, més avall. De nou a la pista. La seguim a l’esquerra. Vegetació baixa degut als incendis. Mas Saladelafont. Casa nova i per sota l’antic mas. Era del mas. Seguim l’ampla pista, amb llargues

XXXII RONDA VALLESANA 19

L’Agramunt des de la carena del Castell de Pera. Autor: Jaume Cusidó

5:17 h. 525 m alt.

5:21 h. 515 m alt. 5:22 h. 520 m alt. 5:24 h. 520 m alt.

5:29 h. 505 m alt. 5:33 h. 505 m alt.

llaçades revoltant el contorn del terreny. Cadenat. Tot seguit travessem la carretera de Sant Llorenç Savall a Monistrol de Calders (B-124). Baixem vers la llera del riu Ripoll. A l’esquerra, a la pista de l’altra banda del riu, es pot veure un antic pont de pedra seca. Riu Ripoll, el travessem per una codina ampla i plana, a l’esquerra. Pont de pedra seca. Arribem a una pista que seguim a la dreta. Basses i font de cal Llogari. La font es troba ensotada, a l’esquerra, al costat d’una bassa. Bassa i font d’obra. Baixem a la dreta. Travessem el riu a la dreta. Seguim per corriol. Travessem el riu a l’esquerra i seguim per l’antiga pista. Bifurcació. Pal indicador. Gorg de Vilaterçana. TERCER CONTROL

Seguim en lleugera pujada a l’esquerra, per antiga pista, a les envistes de les cases de Vilaterçana, que veiem a la dreta. 5:49 h. 525 m alt. Travessem torrent. 5:50 h. 540 m alt. Collet a la pista. Baixem vers el torrent. 5:55 h. 525 m alt. Travessem el torrent de la Font de Sant Miquel. Pugem per la pista. 20 XXXII RONDA VALLESANA

5:56 h. 530 m alt. 5:57 h. 540 m alt. 5:58 h. 535 m alt.

6:07 h. 590 m alt. 6:10 h. 595 m alt.

6:13 h. 580 m alt. 6:18 h. 575 m alt. 6:22 h. 565 m alt.

6:27 h. 560 m alt.

Bifurcació, seguim a l’esquerra. Cadenat. Seguim rectes. La pista, sembla que s’acaba. Al costat d’un rètol d’Àrea privada de caça, seguim a la dreta, en pujada, per l’antiga pista. Dalt, ja es veu l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrquera. Bifurcació de pistes. Seguim a l’esquerra. Arribem a l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrquera, a l’esquerra creu de ferro. L’ermita, romànica, venera la Mare de Déu de l’Ajuda. La imatge antiga desaparegué el 1936, però fou reposada el 1954 en terracota. A la paret de tramuntana hi ha un dipòsit metàl·lic proveït d’aixeta que recull l’aigua de pluja de la teulada una vegada filtrada. Aigua potable. Baixem per l’esquerra, per antic camí que porta directament al mas de L’Armengol. Mas de L’Armengol, molt ben arranjat. Era del mas. Seguim a la dreta. A la sortida del mas, bifurcació de pistes. Seguim la de la dreta. Després d’una gran roca, en què hi ha una placa dedicada al pare Albert, arribem en una bifurcació. Seguim a l’esquerra per antiga pista. Marques grogues. Carena de Les Oliveretes. Deixem la pista i seguim per un corriol carener, poc visible. Continuen les marques grogues.

Ermita de Sant Feliuet des del torrent de la Font de St. Miquel. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 21

Vessant oriental de St. Llorenç del Munt - el Montcau des de la carena de La Muntada. Autor: Jaume Cusidó

6:33 h. 535 m alt.

6:34 h. 535 m alt.

6:40 h. 490 m alt. 6:42 h. 475 m alt. 6:45 h. 470 m alt.

6:51 h.

6:53 h. 465 m alt.

Creu groga, en roca plana, a terra. Encara que indica no seguir, s’ha de continuar fins la casa que tenim al davant. El corriol continua i les marques també. Casa a la dreta del camí. Part de la construcció sembla un pou o edificació de captació d’aigües. Ara baixem per pista. Cadenat. Arribem a la pista principal que baixa de L’Armengol i de Salallassera. Seguim a la dreta. Bifurcació. Camí de Salallassera i L’Armengol. Pal indicador. Seguim a l’esquerra. Travessem el torrent de L’Armengol per un pont. Entrem al polígon industrial de Les Conques. Seguim pel carrer Vapor. Ja som a Sant Llorenç Savall. Al davant tenim l’edifici modernista de la Casa de Cultura. Seguim a la dreta pel carrer dels Arbres. Travessem el riu Ripoll pel pont de Ponsferrer. Travessem la carretera de Sant Llorenç Savall a Monistrol de Calders (B-124) i arribem al poliesportiu de Sant Llorenç. Fi de la XXXllª Ronda Vallesana 2011. (repartiment de iogurt i medalla).

Fitxa tècnica: Temps emprat: 6:53 hores Desnivell de pujada i baixada: 1.050 metres. Recorregut: 24 quilòmetres. 22 XXXII RONDA VALLESANA

Continuació descripció itinerari de la Ronda Vallesana curta, a partir del Marquet de les Roques. Ronda curta: EL MARQUET DE LES ROQUES, TORRENT DE LA FONT DEL LLOR, TORRENT DE PREGONA, LA MUNTADA, CARENA DE LA MUNTADA, COLL DEL CASTELL O D’AGRAMUNT, TORRENT I BAGA DEL GENESCÀ, EL GENESCÀ, TORRENT DE COLLBARRA, COMABELLA, SANT LLORENÇ SAVALL. 2:28 h. 550 m alt.

2:29 h. 545 m alt. 2:37 h. 510 m alt.

2:44 h. 495 m alt.

2:51 h. 505 m alt.

3:19 h. 655 m alt.

Som al costat del Marquet de les Roques. Seguim a la dreta per la pista vers la part posterior del Marquet. GR-5, i IP4. Era, part del darrere de la casa i magatzem. Baixem per la pista, vers el torrent. Cadenat. Travessem la pista i al costat d’un pedró seguim rectes. Per la dreta tenim el torrent de la Font del Llor. Travessem el torrent de Pregona per passera de ciment. Pugem a la pista i la seguim a la dreta. Trencall de pistes. Tanca de La Muntada. Seguim pel corriol de l’esquerra, GR-5. Era de La Muntada, casa de colònies per a l’ensenyança de la natura. Pugem pel corriol de l’esquerra. Aviat som a la carena, la seguim vers el Castell de Pera, que tenim al davant. A l’esquerra, les cingleres dels Emprius. Coll del Castell o d’Agramunt. Per l’esquerra puja el corriol que porta en forta pujada al castell de Pera.

En aquest lloc, per uns moments, s’ajunten les rutes llarga i curta fins uns metres després del cadenat. SEGON CONTROL i repartiment de beguda. 3:20 h. 645 m alt. 3:24 h. 645 m alt. 3:26 h. 650 m alt. 3:29 h. 640 m alt.

Cadenat. Tot seguit seguim el corriol de la dreta. Marques grogues. Fita de La Muntada. Turonet i fites de La Muntada i Saladelafont. Baixem per unes codines. Carena. Seguim el corriol de la dreta, de baixada, per marques grogues, vers el torrent o baga del Genescà.

XXXII RONDA VALLESANA 23

Casa de Cultura. Sant Llorenç Savall. Autor: Albert Gil

3:36 h. 600 m alt. 3:42 h. 565 m alt. 3:44 h. 555 m alt. 3:46 h. 560 m alt. 3:50 h. 555 m alt. 3:54 h. 560 m alt. 3:56 h. 550 m alt. 4:02 h. 535 m alt.

4:06 h. 520 m alt. 4:07 h. 520 m alt. 4:08 h. 510 m alt. 4:10 h. 505 m alt.

4:16 h. 485 m alt. 4:19 h. 4:21 h.

24 XXXII RONDA VALLESANA

Torrent del Genescà. Seguim per la banda dreta del torrent. Anem per un bosc de pins i alzines, l’únic que es va salvar del darrer incendi (2003). Bifurcació. Pistes, deixem a l’esquerra una tanca. Seguim per la pista de la dreta. El Genescà. L’anem deixant a l’esquerra, lleugerament sotalat. Pista travessera, seguim a la dreta. Coll. Bifurcació, seguim a l’esquerra. Travessem el torrent de Collbarra. Trencall. Agafem el de l’esquerra. Arribem a la urbanització de Comabella, en el seu inici. Carrer de Josep Llimona. Seguim a l’esquerra, pel carrer de Pau Casals. Seguim una drecera entre les parets de dues propietats. Carrer d’Antoni Gaudí, seguim a l’esquerra. Carrer de Marià Benlliure. I tot seguit Plaça de Comabella. Baixem a l’esquerra per l’Avinguda de Sant Llorenç. Arribem a la zona industrial. Seguim a l’esquerra pel carrer de Montserrat. Baixem a l’esquerra. Centre d’Esports Llorençà C.F. Arribem al Poliesportiu Sant Llorenç Savall. Fi de la Ronda curta. (repartiment de iogurt i medalla).

Fitxa tècnica: Temps emprat: 4:21 hores Desnivell de pujada i baixada: 570 metres Recorregut: 15,5 quilòmetres. Descripció dels itineraris: Ferran Zurdo Tracks: Ramon Pineda i Ferran Marcos.

Negra balcona de corbs el mur del Castell de Pera d’endomassada foscúria. Entre les runes morents de la immortal convulsió la lluna invoca amb conjurs els sacerdots de la llum. Josep-Ramon Bach

Casa de Cultura. Sant Llorenç Savall. Autor: Albert Gil

XXXII RONDA VALLESANA 25

26 XXXII RONDA VALLESANA

XXXII RONDA VALLESANA 2011 Un monjo benedictí del monestir de Sant Llorenç del Munt, com a escrivent en aquella santa casa va fer constar unes transaccions de terres, cases, una cort, un colomar i una vinya en un document de l’any 1010 i aquest document és la referència escrita que s’ha pres com a tal perquè el municipi de Sant Llorenç Savall celebri des del 28 de juliol passat el seu mil·lenari. En el llibre de la XIIª Ronda (2001) vàrem tenir l’oportunitat de comptar amb la col·laboració del Sr. Manel Pagès, en la qual ens explicava les variacions del topònim de la vila en l’article “El nom de la vila en el transcurs del temps”. Ja molt abans es troben referències dels que poblaven les terres i valls properes, si bé el topònim actual no comença a tenir personalitat pròpia fins a les dates que actualment la vila està celebrant. Com que 1000 anys són molts anys, volem explicar només una petita mostra de la riquesa humana dels indrets que trepitgem explicant fets i també alguna llegenda que va viure la gent del poble. Són relats documentats per Antoni Ferrando i Roig, del seu llibre “Les sendes dels bandolers” i d’altres del llibre “La Vall del Riu Ripoll” publicats per edicions de l’Abadia de Montserrat i que, gràcies a l’amabilitat del seu autor, ens plau incloure en aquest petit recull de vivències i històries ocorregudes per les valls d’Horta, de Mur i pels voltants del massís de Sant Llorenç del Munt.

Aplec dels sometents per a sortir en persecució d’alguna quadrilla de bandolers. Gravat de J.A. Beauce i Pisan. Barcelona 1859

XXXII RONDA VALLESANA 27

EL CAS DE L’HOSTAL DE SANT LLORENÇ SAVALL Dimarts, 20 d’Abril de 1610

Feia tres setmanes que Pere Agell, batlle i cap de la Unió contra els bandolers del terme de Sant Llorenç Savall, anava de corcoll pel que havia passat a l‘hostal del poble. Per si era poc, no n’hi havia prou amb les contínues rondes que ell i els soldats de la Unió havien de fer pel terme des que Rocaguinarda i la seva quadrilla campaven lliurement pel Vallès, que ara havia de perseguir de més a més, Joan Muntada i Bertran “el Carnisser”, que bandolejaven per la comarca armats amb dos pedrenyals de canó curt cada un. El que més coïa, però, era l’esmolada carta que li havia remès Pere Soler, jutge de la Cort de Barcelona i acarnissat perseguidor del bandolerisme. En aquesta lletra l’esbroncava i el tractava de negligent, tot recordant-li que aquelles dues bones peces d’en Muntada i Bertran “el Carnisser” s’havien esfumat davant dels mateixos nassos de la Unió, la famosa nit de l’hostal. I volia rebre més informació. Volia saber si en Muntada i “el Carnisser” eren de la quadrilla de Perot Rocaguinarda, i si havien nafrat algú aquella nit... Però, com que se sentia condescendent, per ara li dissimularia aquesta greu relliscada, tot i que tenia motius sobrats per a castigar-lo. Això sí, li manava que empaités en Muntada i el seu company allà on fossin. I volia rebre novetats al més aviat possible. Avui però, el batlle havia enllestit la tasca més feixuga: l’interrogatori dels testimonis per a completar l’informe per al jutge de la Cort. Havien estat hores i hores amb el notari sabadellenc Joan Marfà omplint papers i formulant a tots les mateixes preguntes –que es traduïen, més o menys, en les mateixes respostes– perquè tots els testimonis havien contat històries similars. El primer a declarar va ser Vicenç Burc, el desener que comandava l’escamot de la Unió, home d’uns cinquanta anys. Després passà Joan Roca, paraire, de vint anys, sospitós de ser col·laborador dels bandolers i del qual encara no havien tret l’agua clara. El seguí son oncle, Sebastià Roca, de cinquanta-cinc anys, pagès de la vall d’Horta. I encara passaren Francesc Busqueta, de trenta vuit anys, hostaler del poble, Antoni Comadran, de vint-i-quatre anys, i Antoni Borrell i Salvador Dalmau, ambdós de vint-i-sis anys. Aquests quatre últims eren membres de la Unió, de la desena de Vicenç Burc. Tots els testimonis eren de Sant Llorenç Savall i coneixien prou bé Joan Muntada, ex treballador natural del terme. La tasca de l’interrogatori i l’aixecament de les actes havia estat especialment pesada. Això era perquè cap dels testimonis no sabia llegir ni escriure, de manera que el

28 XXXII RONDA VALLESANA

batlle va haver de fer venir Joan Daví, paraire de Sant Llorenç, que, malgrat tenir poques lletres, podia donar fe que el que constava a les actes es corresponia amb les declaracions dels interrogats. D’aquesta manera, tals declaracions foren llegides i rellegides davant de cada testimoni que intervenia, de tant en tant, per retocar i ajustar aquell punt o tal altre. Ara, a la fi, l’informe ja era enllestit. Tan sols calia enviar-ne còpia a Pere Soler. Tot havia començat pocs dies abans de les festes de Carnestoltes quan una quadrilla de bandolers arribà al poble de Sant Llorenç Savall. Deien que el cap del bàndol era el mateix Perot Rocaguinarda, el llegendari bandoler d’Oristà. Antoni Comadran, soldat de la Unió, juntament amb altres del poble, els va veure. No reconegué Rocaguinarda perquè no l’havia vist mai abans, però sí que identificà un bandoler de la colla. Era Joan Muntada, prou conegut al poble, on encara vivia la seva mare. La notícia corregué com la pólvora per la vila: Joan Muntada anava aquadrillat amb el temut Rocaguinarda. El mateix comentari es feia de l’estranger Bertran “el Carnisser”, altrament dit “la Cua”, el qual havia estat molt de temps treballant i vivint a la masia del Rossinyol, a Caldes. “La Cua” també era conegut en el terme llorençà, i ara hom deia haverlo vist formant part de la colla d’en Rocaguinarda quan aquesta baixà a Sant Llorenç Savall. Enmig d’aquest ambient expectant anirien succeintse els esdeveniments que tants maldecaps portarien al batlle.

Dimarts, 7 d’Abril de 1610

Aquell capvespre a Sant Llorenç Savall hi havia més moviment del que era usual. El batlle Pere Agell, després d’haver rondat tot el dia pels camins del terme, juntament amb Vicenç Burc i els soldats de la seva desena, havia tornat a casa per sopar. Just arribar li portaren la notícia: un grup de bandolers armats amb pedrenyals voltava pel terme. Havien estat vistos per un marrec, el fill de Joan Feu, al qual li havien arrabassat i abocat un càntir d’aigua que portava de la font. En sentir això, el batlle anà a cercar Vicenç Burc i li donà ordres precises. Manà al desener que aplegués els seus homes ben armats i que es dirigís a la taverna-hostal del poble, on havien de mantenir una discreta però ferma vigilància. Pere Agell era un gat vell i sospitava que els bandolers segurament passarien per l’hostal del poble a proveir-se de queviures i a fer un xic de gresca davant d’uns gots del bon vi de Sant Llorenç Savall.

XXXII RONDA VALLESANA 29

Ja es feia fosc quan els de la Unió entraren a l’Hostal de Francesc Busqueta. L’escamot estava format per cinc homes: el desener Vicenç Burc, el mateix hostaler, Jaume Marquet, Antoni Borrell i Antoni Comadran. Immediatament, Vicenç Burc ordenà als seus soldats que se situessin vigilants prop de les finestres, on havien d’esguardar l’exterior de l’hostal. Els minuts passaven lentament mentre, dins de la casa, només se sentia la veu d’Antoni Borrell, que baladrejava sense parar. De sobte, un dels homes cridà l’atenció del desener. Algú s’havia esmunyit emparat per la penombra i, passant pels horts, s’havia atansat a la porta falsa de l’hostal, prop del pou, on restà immòbil. Al cap de poc, notaren que el misteriós visitant s’anava retirant silenciosament pel mateix lloc per on havia vingut. Sense perdre passada, el desener, Antoni Borrell i Antoni Comadran es llançaren corrent a la porta per tal d’encalçar-lo. En veure’s sorprès, l’home restà quiet en el seu lloc sense intentar fugir. Allí mateix fou detingut i portat dins l’hostal. Tots el reconegueren de seguida. Era Joan Roca, de vint anys, paraire de Sant Llorenç Savall. “Què hi feies aquí a fora?”, l’increpà severament Vicenç Burc. “Jo, res... passava per aquí, i en sentir que hi havia gent dins l’hostal no he volgut entrar”, respongué estamordit Joan Roca. Malfiant-se que no fos un espia dels bandolers, Vicenç Burc decidí portar el detingut en presència de Pere Agell, el batlle, i que ell decidís el que calia fer. Així, el desener conduí escortat Joan Roca a casa del batlle. Mentrestant, a l’hostal restava vigilant la resta del grup. El batlle escoltà amb atenció el que li explicà Vicenç Burc. Després interrogà Joan Roca, del qual no tragué res de nou; restà uns moments cavil·lós i, dirigint-se al desener, li digué que retingués el detingut a l’hostal, perquè ell també sospitava que era espia dels bandolers i, així, no els podria avisar de la presència de la Unió. Mentre el desener i els seus tornaven a l’hostal, el batlle es dirigí a casa de Salvador Dalmau, soldat de la Unió, el qual envià a reforçar el grup d’en Burc. El parany per a caçar els bandolers restava preparat i calia assegurar la jugada. Arribats novament a l’hostal, els homes de la Unió restaren atents en els seus llocs. Els minuts anaven desgranant-se a poc a poc, i quan devien ser prop de les deu de la nit, sonaren uns cops forts a la porta falsa. Algú trucava. Francesc Busqueta, hostaler de Sant Llorenç Savall i membre de la Unió contra els bandolers, se situà al davant i preguntà: “Qui hi ha?”: Una veu a l’altra banda contestà: “Amics!”. L’hostaler Busqueta replicà novament: “Qui sou?”. El visitant respongué: “Que no em coneixes?”.

30 XXXII RONDA VALLESANA

En aquest punt l’hostaler s’adonà que el qui trucava era Joan Muntada. Llavors digué: “No podeu entrar. Tinc La Unió i el rei a dintre casa!”. A l’altre costat de la porta, el bandoler, incrèdul, bramà amb ràbia: “Entraré a l’hostal encara que n’hi hagin quaranta!”. Aïrada, la veu de l’hostaler sonà com una escopetada: “Aneu a tots els diables. No vull ni bandolers ni lladres a casa!”. I dirigint-se a Vicenç Burc, li digué: “Hi ha gent a fora, i un d’ells és Joan Muntada” Mentre deia aquestes paraules, el desener de la Unió, amb Salvador Dalmau i Jaume Marquet, empunyant les armes, es dirigiren a corre-cuita a la finestra que hi havia sobre la porta falsa. Des d’allí veieren dos homes que fugien corrent pels horts. Un d’ells jurava i renegava. Era Joan Muntada, el bandoler. Tot seguit, tres fortes pedrenyalades retronaren a l’hostal; els de dalt havien disparat contra els fugitius. Alertats per la desconfiança i el sisè sentit que caracteritza els perseguits i els fora de la llei, Joan Muntada i el seu company havien intuït a temps que l’hostaler no mentia i es feren escàpols en la negra nit. Amb tot, Joan Muntada havia estat ferit. Una de les bales li havia travessat el braç dret, per on perdia molta sang. Ajudat pel seu company Bertran “el Carnisser”, es dirigí al mas de la Roca, a la vall d’Horta. Quan arribaren a la masia ja no hi havia llum enlloc i tothom dormia. Bertran “el Carnisser” s’aproximà a una de les finestres de la casa. Era la del dormitori de l’amo del mas, i començà a trucar insistentment als porticons. Mig endormiscat, Sebastià Roca obrí la finestra per veure qui trucava i què volia. Allí mateix, “el Carnisser” li contà com els havien disparat a l’hostal de Sant Llorenç, i que portava ferit Joan Muntada. En acabar el seu relat, el bandoler li allargà una carabassa buida demanantli que la hi omplís de vi i que li omplís dues escudelles plenes d’aigua. El pagès assentí i agafant la carabassa, entrà dins la casa. Al cap de poc i de la finestra estant, tornà la carabassa plena al bandoler juntament amb un tros de pa. Seguidament, obrí la porta exterior del mas i sortí amb les escudelles plenes d’aigua. Com a últim favor, “el Carnisser” li demanà un ou i draps per al braç del seu company. Roca es negà a donar-li cap ou, però entrà a la casa i tragué una camisa d’infant vella, amb la qual lligà el braç del ferit. I, fet això, s’acomiadà dels bandits i se’n tornà a la masia a dormir. Coneixedor que aquell parell pertanyien a la banda d’en Rocaguinarda, en Roca havia optat per atendre llurs demandes, per evitar les possibles represàlies de la banda. Refets de l’ensurt de l’hostal i amb la ferida d’en Muntada atesa, els dos bandolers fugiren en la nit muntanya endins.

XXXII RONDA VALLESANA 31

L’endemà els homes de la Unió anaren a inspeccionar el lloc per on havien vist fugir els bandolers. A terra hi trobaren nombrosos rastres de sang, i així s’adonaren que algú havia estat tocat aquella nit. Al cap de poc, a Sant Llorenç Savall tothom sabia que la Unió havia ferit Joan Muntada. La muller de Sebastià Roca havia comentat al seu nebot Joan –el sospitós de ser espia dels bandolers– l’estada del bandoler ferit al mas de la Roca. Igualment, en Busqueta, l’hostaler, havia sentit lamentar-se la mare de Joan Muntada que havien ferit el seu fill en un braç. I així fou com acabà el cas de l’hostal de Sant Llorenç Savall, i com Joan Muntada i Bertran, “el Carnisser”, altrament dit “la Cua ”, s’escaparen del parany que els homes de la Unió els havien parat aquella nit. Després d’aquells fets, els dos bandolers es dirigiren al bosc de les Estenalles, ja en el terme de Mura. Allí es reuniren amb altres bandolers, amb els quals assaltaren uns traginers provinents de Barcelona que es dirigien cap al nord. Els robaren deu lliures i un vestit de gran valor que portaven per a un cavaller de Balsareny anomenat Oliver. El fet que els dos bandits es dirigissin al sector de Mura sembla obeir al fet que, per aquelles dates, Rocaguinarda havia manat als seus homes que es mantinguessin pels volts dels pobles del sud de la vegueria de Manresa. Aquest sector, part del qual es troba als estreps del massís de Sant Llorenç del Munt, zona enasprada, travessada per importants camins i clapejada de masos, era un terreny abonat per als bandits. Durant mesos, les bandes d’en Rocaguinarda rondaren per aquesta àrea, apareixent i desapareixent sobtadament. Es feien donar menjar a les masies, com s’esdevingué el 27 de juliol del mateix any, quan catorze bandolers armats amb pedrenyals i coberts amb capes gascones, entre els quals sembla que hi havia el mateix Perot Rocaguinarda, obligaren els habitants del mas Soler, de Mura, a donar-los sopar. L’amo del mas, Toni Soler, se’ls trobà a casa quan tornava de segar. El seu enuig fou gran i, tan aviat com els bandolers se n’hagueren anat, envià un amic a denunciar aquell abús al sotsveguer de Manresa. Cinc dies després, una altra quadrilla de bandolers, que deien ser “fadrins d’en Rocaguinarda”, es presentaren al mas de la Mata, de Mura, i es feren donar de menjar al costat de la capella de Sant Jaume de la Mata. Entre aquells lladregots fou vist Joan Muntada, prou conegut a la muntanya i que ja devia tenir el braç guarit. El 3 d’agost del mateix any s’instruïa, contra ell i contra altres, un procés de regalia per pertànyer a

32 XXXII RONDA VALLESANA

la quadrilla d’en Rocaguinarda. Finalment, les autoritats, cansades de perseguir sense resultats Rocaguinarda i la seva quadrilla, optaren per indultar-lo en canvi que servís el rei en els Terços d’Itàlia. Així, el 21 de juliol del 1611, el cap bandoler català més notable de tots els temps s’embarcà a Mataró amb destinació a Nàpols. Les despeses del viatge anaven a càrrec de la Corona i, un cop a Itàlia, el virrei el nomenà capità de campanya. Perot Rocaguinarda va ser un bandoler temut i admirat perquè, al marge del seu valor i del seu seny coneguts, no acostumava a cometre delictes de sang. Únicament s’acarnissava amb els seus perseguidors, bandolers cadells i caçadors de recompenses, als quals dirigia reptes i amenaces. La seva fama i popularitat eren tan grans, que el mateix Miguel de Cervantes li dedicà dos capítols de la seva obra capital El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.1 Quan Rocaguinarda s’embarcà cap a Itàlia, entre els seus companys hi anava Joan Muntada, àlies “el minyó de Sant Llorenç Savall”. Hi mancava, però, Bertran “el Carnisser”, el vertader nom del qual era Bertran Miret. Aquest fou capturat pels homes del virrei a conseqüència d’una delació. Això s’esdevingué el mateix any 1611. Quant a Joan Roca, el paraire acusat de ser espia dels bandolers en el cas de l’hostal de Sant Llorenç Savall, va ser indultat i desterrat, no sabem on, juntament amb altres bandolers, el mateix juliol del 1611.2

1 «Admiróle ver lanza arrimada al árbol, escudo en el suelo, y a Don Quijote armado y pensativo con la más triste y melancólica figura que pudiera formar la misma tristeza. Llegóse a él diciéndole: “No estéis tan triste, buen hombre, porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino en las de Roque Guinart (Perot Rocaguinarda), que tienen más de compasivas que de rigurosas”. “No es mi tristeza, respondió Don Quijote, haber caído en tu poder, ¡oh valeroso Roque! Cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren...” »

2

Arxiu Històric de Sabadell. Sant Llorenç Savall. Cúria. 1611.

XXXII RONDA VALLESANA 33

SANT LLORENÇ SAVALL, UN POBLE MIL·LENARI El 28 de juliol del 2010 s’acompliren els primers mil anys del nom del poble de Sant Llorenç Savall. Per un document de l’any 1010, escrit amb caràcters carolingis, que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, sabem que aquest territori de l’alta vall del Ripoll, poblat des de la prehistòria, i que es coneixia amb el nom de Llassera*, es començà a dir Sant Llorenç Savall, segurament per a distingir-lo del monestir de Sant Llorenç del Munt, llavors en fase de creació. Aquesta important efemèride de la vila es commemorà amb orgull i esplendidesa per part de les diverses entitats llorençanes. A l’ombra del monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt, –al cim de La Mola–, Sant Llorenç Savall ja comptava, a principi del segle XI, –quan la Marca Hispànica dels francs, al confí d’Al Andalus, encara no s’havia definit com a Catalunya–, amb un castell termenat: el de Pera; una parròquia, la de Sant Llorenç, a redós de la qual s’establí el petit nucli de la sagrera; una altra parròquia rural, la de Sant Rètol commemoratiu. Autor: Jaume Valls i Vila Feliu de Vallcàrcara*, anomenat popularment Sant Feliuet; i una constel·lació de petits masos diseminats per les valls de Mur, d’Horta, del Ripoll, de Maria i Vallcàrcara, que dibuixaren un paisatge rural, diversificat en mosaic entre el bosc, i on dominaven la vinya i els cereals. És a dir, que fa deu segles, l’any 1010 Llassera o Sant Llorenç Savall tenia una identitat comunal definida.

34 XXXII RONDA VALLESANA

Des de l’entitat Lacera, el cercle d’estudis històrics de Sant Llorenç Savall, que tracta des de fa nou anys de divulgar el coneixement històric del poble, recollint els estudis publicats o la documentació inèdita, tot esperonant la memòria col·lectiva envers allò que probablement succeí i que avui podem arribar a conèixer, s’impulsà la commemoració del mil·lenari, comptant amb la col·laboració de l’Ajuntament i de les entitats llorençanes.

Balcó engalanat per la Festa Major (agost 2010). Autor: Jaume Valls i Vila

En el decurs de l’any passat, a més de les revistes editades semestralment, l’entitat Lacera organitzà una exposició itinerant, un seguit d’excursions històriques pel terme, diverses xerrades-col·loqui i, sobretot, l’edició d’un llibre d’història del poble, amb aquesta intenció. Unes activitats que completaren les actives entitats llorençanes en diferents vessants: des del cant coral pel Cor Savall, la dansa popular amb un lluït Ball de Gitanes, una caminada extraordinària del Xino-Xano organitzada pel Centre Excursionista Llorençà, l’engalanament dels balcons de les cases per la Festa Major, passant pels treballs dels escolars del CEIP Josep Gras, els treballs de pastisseria, una trobada de bombers juvenils de Catalunya i Portugal o per la inclusió de l’emblema del Mil·lenari a l’equipació dels clubs esportius, especialment el Centre d’Esports Llorençà. El dissabte 24 de juliol fou el pinyol de la commemoració amb un seguit d’activitats culturals i populars dels mil anys d’història del nom del poble. Els actes oficials, organitzats per l’Ajuntament, consistiren en la inauguració d’un monòlit commemoratiu en el pati del rehabilitat edifici del Marquet de l’Era per l’alcalde Ricard Torralba i les autoritats invitades, Ball de Gitanes (Carnestoltes 2010). Autor: Jaume Valls i Vila

XXXII RONDA VALLESANA 35

la presentació d’una exposició que resumeix la història llorençana, i del llibre “Sant Llorenç Savall més de mil anys d’història”, de 484 pàgines, obres de les quals són autors el periodista sabadellenc Jaume Valls i Vila i el professor terrassenc Albert Vicens i Llauradó, ambdós veïns del poble. Els actes s’iniciaren a la Plaça Major amb el “Parc a Taula”, mostra gastronòmica de la Diputació, i amb inflables aquàtics per a la mainada a la Espardenyes de ballador de gitanes decorades amb piscina de Comabella. Una cantamotius del Mil·lenari. Autor: Jaume Valls i Vila da d’havaneres amb rom cremat a la Plaça Major a la tarda, i a la nit, un concert de jazz al Marquet de les Roques amb el trompetista Josep Maria Farràs, i l’actuació al poliesportiu de Ponsferrer del grup “La nova Trinca” completaren la diada. Mil anys és molt temps. Pel cap baix, entre quaranta i cinquanta generacions. En aquests deu segles les llorençanes i els llorençans que ens han precedit han viscut èpoques de tota condició. Un continu en què els temps difícils i els períodes d’incertesa es complementaren amb alguns episodis de benestar. En definitiva mil anys, deu segles, passant-les més magres que grasses. Perquè, qualsevol temps passat no fou, ni de bon tros, millor, i on en aquest racó del Vallès, dotat amb escassos recursos naturals, el poble va haver-se d’enginyar la manera de progressar. Jaume Valls i Vila De l’associació LACERA (Cercle d’Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall)

* NOTA DE L’AUTOR En aquest i altres articles utilitzo el topònim Llassera, versió catalanitzada del mot llatí Lacera, que amb algunes variants (Lasera, Lazaria, Lazéra) designà en la documentació dels segles X al XII el terme de Sant Llorenç Savall. També he optat pel topònim Vallcàrcara, utilitzat tradicionalment en els documents de tot temps per designar aquesta vall, en comptes de Vallcàrquera, que és la forma d’escriptura considerada en l’actualitat per l’IEC.

36 XXXII RONDA VALLESANA

BREU HISTÒRIA DE SANT LLORENÇ SAVALL Al peu del massís de Sant Llorenç del Munt, el municipi de Sant Llorenç Savall, format per diverses valls situades entre una complicada orografia, té una reculada presència humana. Del període neolític (5.000 a 2.000 aC) s’han trobat fragments ceràmics i eines de sílex a les coves Simanya i de la Canal, i del megalític, les restes d’un dolmen a la Roca Sareny. Altres testimonis reculats són les diverses eines agrícoles pètries trobades en camps de conreu al Burc, al Dalmau… De la civilització ibera (700 a 50 aC) es conserven vestigis del possible poblat de Coll d’Eres i també s’esmenta una guaita situada dalt el turó del Montcau (1056 m.). La romanització portà el conreu de la vinya, l’olivera i els cereals, que, juntament amb la carn d’animals d’estable i pastura, constituïren la dieta bàsica de la població. De la presència romana al terme, se n’han trobat poques mostres: peces de ceràmica a la cova Simanya i uns denaris (monedes) entorn la Creu de Ricó. L’assentament dels visigots, d’ençà del segle V, aportà la denominació del territori de Llassera, que pertanyia a la diòcesi d’Ègara. D’aquesta presència visigoda hi ha restes de les necròpolis del cingle del Marquet i la del coll del Galí o de la Descàrrega, d’on s’exhumaren sengles sivelles o fermalls de bronze. Una tercera necròpoli, situada en un promontori de la Vallcàrcara de la mateixa època, encara no ha estat estudiada. Terra fronterera A l’alta edat mitjana, el territori de Llassera, després de la dominació àrab i la fi de la diòcesi d’Ègara, s’estructurà com a part del comtat i bisbat de Barcelona. Com la resta del Vallès, Sant Llorenç es caracteritzà per la petita propietat alodial, d’explotació familiar, i la dependència comtal de les terres no colonitzades. A mitjan segle X ja trobem documentat el terme de Lacera o Llassera, esmentat en diferents pergamins que informen de llur colonització i de l’existència de vinyes. En un document de l’any 978, s’esmenta el castell de la Pera, al límit del comtat de Barcelona amb el de Cardona, el termenal del qual determinava el municipi. L’any 975, Borrell II comte de BarceloTorre de Llassera. Autor: Jaume Valls i Vila XXXII RONDA VALLESANA 37

na, vengué els altars del Munt al monestir de Sant Cugat del Vallès. Sant Llorenç del Munt es constituí, l’any 1013, en monestir benedictí. El monestir esdevingué l’altre poder feudal del terme, imposant l’emfiteusi als pagesos de la Vall de Mur i de la capçalera de la Vall d’Horta, protegits pel castell de Rocamur, i amb l’esglesiola de Sant Pere de Mur. Així el cenobi de Sant Llorenç del Munt dominà una part del terme, que era format per masos aïllats, mentre que el senyor del castell de la Pera, dominava les altres dues parròquies: la de Sant Llorenç i la de Sant Feliu de Vallcàrcara, i també posseí la torre de Llassera. Any 1010 : Sant Llorenç Savall L’any 1010 trobem la primera cita documental de Sant Llorenç Savall (“Sancti Laurencii de ipsa Ualle”) que fixà el topònim del poble. El testament de Fruiló, de l’any 1050, revela l’existència de la parròquia llorençana i de la sagrera, situada al lloc de Sales, a la cruïlla dels camins de Vic i de Barcelona, avui el nucli històric del poble. La baixa edat mitjana aporta documents que permeten conèixer els establiments dels principals masos del terme, la majoria dels quals eren sota el domini del castell de Pera, els senyors del qual enfortiren els segles XII i XIII les estructures feudals. A mitjan segle XIV el rei Pere III vengué el castell termenat per 7.000 sous a Andreu Marquès, el qual obtenia les rendes de les 55 famílies llorençanes sota la seva jurisdicció, i l’any 1361 se signà una concòrdia entre Marc, abat del Munt, i el senyor del castell, sobre el territori de la Vall de Mur, on consten els drets del monestir sobre els béns i les persones, exemptes d’acudir a “host i cavalcada” a la crida del senyor de Pera. La producció dels masos era basada en la vinya, els cereals, l’aviram, el bestiar oví, boví i porquí, la mel i els formatges, amb la ferreria per produir i llossar les eines, i la fusteria on es construïen carros i bótes. També es consolidaria l’artesanat tèxtil. Després d’un curt període en què el castell de Pera fou propietat de la cartoixa de Vallparadís, de Terrassa, els marquesos de Sentmenat l’adquiriren amb tots els seus drets i possessions, un domini que es perllongà fins a la desaparició dels senyorius. Any 1450 : El poble s’integra a la Corona d’Aragó Els llorençans maldaren per sostreure’s al jou feudal. Així el juny de 1450, Maria, Reina d’Aragó, atorgà la facultat de crear un censal de 12.000 sous per tal que el poble de Sant Llorenç es reintegrés a la Corona. El desenllaç de la guerra civil o dels Remences, i la sentència de Guadalupe de 1486, produí l’abolició dels mals usos i establí un nou equilibri social

38 XXXII RONDA VALLESANA

al camp, on els pagesos guanyaren llibertat i la possibilitat de transmetre la propietat, tot i que el senyor feudal conservà la propietat eminent de les terres. Llavors la propietat alodial ja era escassa, i en acabar el segle XV, no hi havia comunitat de monjos ni abat resident al monestir de Sant Llorenç. Les fortes penúries amb epidèmies de pesta, de primers segle XIV, portaren a l’abandó dels masos improductius o rònecs les terres dels quals s’adscriurien a les masies més potents del seu entorn, que tindrien un notable desenvolupament d’ençà del segle XVI. El poble comptava en el fogatge de 1543 amb 46 focs, incrementats a 52 deu anys després, és a dir, amb uns 290 habitants a mitjan segle XVI. Any 1564 : Privilegis reials i elecció de batlle L’octubre de 1564 el rei d’Espanya, Felip II, a petició de “los prohòmens e síndichs de les parròquies del castell e terme de Sant Llorenç Çavall de la Pera”, concedí privilegis al poble, entre els quals el d’elegir batlle amb jurisdicció civil i criminal i el de tenir notari. Tres anys després, l’any 1567, s’iniciava amb el llibre d’òbits, la col·lecció de llibres sacramentals de la parròquia de Sant Llorenç i de la sufragània de Sant Feliu de Vallcàrcara, que amb llurs sèries de bateigs, casaments i defuncions, permeten conèixer l’evolució de la població.

El pi de les Quatre Besses. Autor: Jaume Valls i Vila

XXXII RONDA VALLESANA 39

En 1599, Felip III de Castella confirmà els drets i privilegis atorgats feia 35 anys per son pare. La Universitat de Sant Llorenç, –que elegia batlle i síndic i era la institució política que administrava el poble–, visqué un segle de prosperitat als masos que acolliren nombrosos immigrants procedents de França , fins a mitjan segle XVII. La societat catalana del barroc fou molt violenta, amb l’acció constant de partides de bandolers. La més afamada d’aquestes partides era la de Perot Rocaguinarda, que actuà per aquí entre 1602 i 1611, amb el concurs de Joan Muntada, àlies “el minyó de Sant Llorenç”, i fou combatuda des del poble pels somatents de la “Unió”. L’any 1639 la Universitat de Sant Llorenç convocà Consell General per pagar 400 lliures als soldats que eren al comtat del Roselló en guerra contra França. A aquesta la succeí, l’any següent, la guerra de secessió, dita dels Segadors, en un país assolat per penúries i pestes. Annexionades a França pel tractat dels Pirineus les terres del nord, Catalunya aconseguí un important creixement econòmic en el darrer terç del segle XVII al qual contribuí la manufactura i exportació de teixits com els que produïen els paraires llorençans. Pèrdua de la Generalitat En la guerra de successió a la corona d’Espanya, dirimida entre 1700 i 1714, Sant Llorenç es mantingué fidel a la causa de la Generalitat. El Marquès de Poal, dirigent del braç militar que reclutava voluntaris per trencar el setge de Barcelona, s’instal·là al poble, el qual, per la seva situació estratègica, va ser un dels centres operatius de les tropes ca-

Paper moneda 1 pta. Emissió Guerra Civil

40 XXXII RONDA VALLESANA

talanes. Sant Llorenç fou l’escenari de la darrera victòria catalana el 14 d’agost de 1714 en concloure aquí la batalla iniciada a Talamanca. Aquell any en el setge de Barcelona, hi morí, de malaltia, Joan Agell, regidor de la vila, el qual feia part de l’exèrcit francocastellà. La victòria final de Felip V comportà la centralització i la submissió de Catalunya a les llei de Castella. El febrer de 1726 l’intendent general de Catalunya concedí al poble la facultat de tenir carnisseria, fleca, taverna i hostal. L’any 1782 la marquesa de Sentmenat inicià un llarg plet de senyoratge contra la Universitat de Sant Llorenç, intentant cobrar els delmes, censos i lloçols als masos i cases del poble, que es revoltà contra la impostura i veié com tretze llorençans, homes i dones, entre els quals el batlle Pau Agell, foren detinguts pels mossos d’esquadra, conduïts i empresonats a Barcelona. La revolució industrial El cens de Floridablanca de l’any 1787, comptava una població de 553 habitants, dels quals 145 eren menors de set anys i 79 majors de 50. Hi residien 293 dones i 260 homes, i per oficis, 100 eren jornalers, 24 pagesos, 6 criats, 2 fabricants, 2 artesans i 2 capellans. A final segle XVIII la indústria tèxtil començà a superar la fase artesanal. La fàbrica de “paños y bayetas” de Lorenzo Valls y Cia. movia cinc telers que produïen 70 peces i ocupava 125 treballadors. La “guerra del francès” entre 1808 i 1814 empitjorà les condicions de vida, en un escenari marcat per la fam i els tifus. El poble hi hagué de contribuir amb càrregues, pagues, allotjaments de tropa i de cavalcadures, i també amb el concurs de soldats. L’any 1833 Sant Llorenç estatjava dues fàbriques de cotó i una fassina d’aiguardent. S’hi produïa sobretot vi, però també blat, oli, mill, civada, patates i la mel de romaní, la de més renom de Catalunya. Aquell any s’inicià la primera carlinada, la “guerra dels set anys”, on Francesc d’Asís Rius, “El Secai”, acabdillà el cos de voluntaris liberals, el qual, en un poble fortificat, resistí les pressions i els atacs dels escamots carlins que dominaven els pobles veïns del Bages. Carlins i liberals Al curt període del trienni liberal el seguí, l’any 1846, la “guerra dels matiners” o segona carlinada, en el decurs de la qual “El Secai” fou executat a la sortida de la missa dominical per la partida carlina de Pau Tarrés. L’assassinat comportà la detenció i condemna a cadena perpètua de l’alcalde i els regidors, els quals, però, sis mesos després, foren indultats.

XXXII RONDA VALLESANA 41

La revolució de setembre de 1868 produí aldarulls i desfermà brots anticlericals. Un escamot de la Jamància s’endugué i assassinà dos clergues amagats al Marquet de les Roques, feu de reconeguts carlins. El sexenni revolucionari i la proclamació de la Primera República, l’any 1873, aportà la institució del registre civil i el sufragi universal per als homes majors de 25 anys. Amb el desenllaç, l’any 1876, de la tercera guerra carlina, s’autoritzà el poble a aterrar les fortificacions i els portals, construïts per defensar-se d’atacs carlistes, situats al final dels carrers de Vic, Sant Feliu i Barcelona. L’any 1877 es construí la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès i, cinc anys després, la de Sant Llorenç a Llinars del Vallès. Al tombant de segle la crisi de la fil·loxera arruïnà moltes vinyes, aleshores el principal conreu del poble. Vinyes i telers A l’inici del segle XX Sant Llorenç vivia bàsicament de la indústria tèxtil, de la producció de vi, i de l’explotació del bosc per a obtenir carbó d’alzina. Tant en l’àmbit industrial com en l’agricultura, la classe obrera i els conreadors del camp reivindicaren millores en els seus contractes. Més enllà de les disputes pel poder entre monàrquics i republicans, amb episodis com la trencada d’urnes electorals o el desarmament de la guàrdia civil del poble, l’anhel d’emancipació de la classe treballadora s’obria camí en un poble de majoria conservadora, i on el pes de l’església era, encara, preponderant.

Vall d’Horta. Vinya als peus de Finestrelles. Autor: Jaume Cusidó

42 XXXII RONDA VALLESANA

La vaga de “Sant Joan”, precedent de la de les “Nou setmanes”, posaria en entredit la classe dominant. El desenllaç d’aquella lluita tingué conseqüències importants com la creació per part dels vaguistes de la Societat Anònima Llorençana, o la radicalització de les dretes liberals, els “fures”, –que en la Dictadura de Primo de Rivera passaren als rengles del PUP–, mentre que els catalanistes, coneguts com a “esquirols”, s’aglutinaren en la Lliga Catalana. La creació de la Unió de Rabassaires –que al poble impulsà Francesc Solà– i del sindicat de la CNT –liderat per Josep Castella– foren testimoni de l’organització i enquadrament dels treballadors. En aquest període el poble es dotà d’equipaments com el Cafè Royal (1922), les Escoles, inaugurades l’any 1925, o el Patronat de Sant Josep, que alçà el teló l’any següent. La II República Amb la proclamació, després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, de la II República, arribaren les llibertats públiques, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el reconeixement legal de sindicats i partits d’esquerra, entre d’altres manifestacions del règim liberal. El poble, amb una majoria d’homes i dones treballant a les fàbriques tèxtils, va creure en l’emancipació social. Així es creà, l’any 1933, el Centre Català d’Esquerra, adherit a l’ERC, que presidí Climent Vilatersana. Amb el prolegomen de la insurrecció del 6 d’octubre de 1934, motivada en part per la llei de contractes de conreu, mesos després de les primeres eleccions en què pogueren votar les dones, l’antagonisme de classes, i la traïció militar encendrien la guerra civil de 1936 a 1939. La guerra civil 1936-1939 Malgrat que en les eleccions generals al poble guanyaren còmodament, una vegada més, les dretes, el sollevament de part de l’estament militar sufocat per milicians armats a Barcelona i a tot Catalunya el 19 de juliol de 1936, creà una nova relació de poder, i al poble, el Comitè de Milícies Antifeixistes es féu amb el control de la situació. Els membres del Comitè respectaren la vida de totes les persones, però destruïren els símbols religiosos, creant el pànic entre la gent d’ordre, sobretot arran de l’assassinat a Barcelona de destacats industrials. Només un forner llorençà afincat a Rubí fou assassinat per un escamot rubinenc al poble. Llavors algunes persones significades de la dreta decidiren “amagar-se” fora del terme. El Comitè, de majoria cenetista i línia faista, endegà una nova economia, col·lectivitzant les indústries tèxtils i creant cooperatives de producció, com les de paletes o boscaters. L’Ajuntament presidit pel rabassaire Fran-

XXXII RONDA VALLESANA 43

cesc Solà i el cenetista Josep Castella emprengué importants obres públiques, com l’ampliació de la Plaça Major, el sanejament i la urbanització de diferents carrers. S’implantà l’Escola Nova unificada per a nois i noies amb dos centres escolars en funcionament. El nom del poble es canvià pel de Ripoll del Vallès i s’emeté moneda pròpia de curs local. S’acollí a més d’un centenar de refugiats i es racionaren els consums. L’evolució de la guerra portà la successiva mobilització de lleves i molts llorençans s’emboscaren per evitar el front de guerra, o, sobretot en el darrer període, per passar-se a les files enemigues des del front o des de França, puix al poble s’organitzà una xarxa d’evasió. Aquestes desercions provocaren la intervenció dels carrabiners, amb fortes pressions i tortures sobre els familiars dels desertors, i la condemna a mort i execució del propietari del mas Saladelafont, acusat de traïció per amagar emboscats. Tot i que el poble no esdevingué front de guerra fins a l’entrada de les tropes d’ocupació el 29 de gener de 1939, una vintena de llorençans moriren o desaparegueren en accions de guerra, especialment a la batalla de l’Ebre o en la retirada, defensant la República. Resclosa al torrent de la Vall d’Horta, davant La Muntada. Autor: Jaume Cusidó

44 XXXII RONDA VALLESANA

La dura postguerra El desenllaç de la guerra inicià la llarga Dictadura del “Generalísimo” Franco i produí l’aïllament d’Espanya. L’autoritat militar ocupant designà una Comissió Gestora presidida per Llorenç Caba. La repressió pels vençuts i la fam generalitzada s’imposaren. La llengua catalana fou perseguida i el nivell de vida del 1936 no s’assolí fins al 1952, quan acabà el racionament dels productes bàsics de consum. El partit únic Falange Española Tradicionalista y de las JONS y una església revengista dominaren la política i exerciren un dur control social. Quatre llorençans membres del Comitè de Milícies i que formaren part de Consells Municipals: Josep Castella, Joan Clotet, Joan Parera i Joan Riatós, foren executats després de consells de guerra sumaríssims, sense cap garantia. Molts altres llorençans foren condemnats a llargues penes de presó per la seva trajectòria personal i política o, en altres casos, reclosos en camps de concentració i en batallons de treball forçat. Alguns s’exiliaren a França o emigraren a la plana vallesana. En aquell ambient opressiu els maquis, guerrillers que des de França es desplaçaven a les ciutats per fer-hi sabotatges, passaren sovint per Sant Llorenç, on tingueren algunes topades amb la guàrdia civil que produïren un mort al terme. En aquests anys diverses famílies llorençanes establiren forns de pa a Sabadell i a Terrassa. El desenrotllisme L’agricultura i la vinya entrà en forta recessió des de 1955 i, ja l’any 1968, només un 16% de la població treballava al sector primari, mentre un 22% ho feia als serveis, i el gruix, un 62%, a la indústria. Aquests treballaven en 74 petites empreses tèxtils de “drapaires” que ocupaven 488 operaris, d’un cens total de 87 empreses amb 515 treballadors. L’activitat industrial complementada amb tasques agrícoles produí una puixança de les rendes familiars. El polígon industrial de Ponsferrer fou fruit d’aquesta tendència mentre que la Cooperativa vinícola no reeixí per l’abandó del conreu de la vinya. En aquest període entrà en funcionament l’Alberg de la Vall Xica, per a infants, fruit de les influències a Madrid del carlí mossèn Josep Rossell. La riuada del 25 de setembre de 1962, que assolà el Vallès, produí estralls a l’edifici del Patronat que la nevada de Nadal d’aquell mateix any acabà d’enrunar . L’any 1970 s’inauguraren les actuals Cases Consistorials, i l’any següent els blocs d’habitatges socials promoguts per Caixa de Sabadell i per una cooperativa popular. En el tardofranquisme un altre clergue llorençà, mossèn Josep Dalmau destacà per la seva obra progressista enfrontada a la jerarquia eclesiàstica. El mas de la Roca estatjà diverses reunions clandestines, com la de

XXXII RONDA VALLESANA 45

dissolució del FOC, l’any 1969, o uns anys després la constitució de Convergència Socialista, l’embrió del PSC, assemblees en què participà Pasqual Maragall, President de la Generalitat entre 2002 i 2006. L’any 1978 s’inaugurà la Residència d’Avis de la seguretat social. Ara mateix Lluís Jo i Bruil fou el primer Alcalde elegit democràticament l’any 1979, però mesos després dimití el càrrec, que ocupà Jaume Llobet, elegit l’any 1983, fins que un any després el rellevà Pere Josep Rivera, company d’una coalició independent nascuda de la revista Ripoll. Les eleccions de 1987 les guanyaria Joan Margenat de CiU, però l’any 1991 fou la candidatura d’ERC encapçalada per Magí Rovira, la vencedora dels comicis, governant fins a 1999, any en què Olga Olivé de CiU assolí l’Alcaldia essent la primera alcaldessa de la història. D’ençà de 2003 ERC governa el poble, que des de l’any 2005 té a Ricard Torralba d’alcalde. L’any 1988 s’inaugurà l’escola nova, el CEIP Josep Gras, i el 2010 el Pavelló Poliesportiu de Ponsferrer. L’incendi forestal iniciat a la Vall d’Horta el 10 d’agost de 2003, diada de Sant Llorenç, provocà la mort de cinc persones d’una sola família i produí un enorme estrall, calcinant 1.806 hectàrees.

Jaume Valls i Vila Periodista. Columna adossada al mur posterior de l’església de Sant Llorenç Savall. Autor: Ferran Marcos

46 XXXII RONDA VALLESANA

LA CREU DE RICÓ Situada a la divisòria entre la vall d’Horta i la vall del Ripoll, a 547 metres d’altitud, la Creu de Ricó és una fita en el paisatge llorençà a l’encreuament dels camins que menen des del poble als masos de la Roca, les Oliveres, la Muntada i als de la capçalera de la vall d’Horta en direcció a Mura. La Creu de Ricó és una de les tres creus de terme que trobem a la sortida dels camins del poble. Les altres dues són la Creu del Calvari, a l’indret de l’era del Co, avui dins el nucli urbà (Avinguda del Vallès) a la sortida dels camins de Gallifa i Caldes de Montbui; i l’altra, de fusta, la Creu Vermella, que dóna nom a una carena paral·lela al riu Ripoll en direcció a Castellar del Vallès. Tots tres senyals foren aterrats en l’esclat revolucionari i anticlerical de la guerra civil, pel juliol del 1936. L’antiga Creu de Ricó era de fusta, situada sobre una base de roca, i la trobem esmentada l’any 1690 en els límits termenals de l’alou de Collbarra, propietat llavors del rector de Sant Llorenç Savall, en l’Arxiu dels Sentmenat conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aquesta cita documental desmenteix la hipòtesi del Dr. Aureli Carnicer publicada al número 8 de la revista Lacera (març del 2007) seLa Creu de Ricó. Autor: Jaume Valls i Vila XXXII RONDA VALLESANA 47

gons la qual el seu nom devia tenir relació amb el militar valencià partidari de l’arxiduc Carles, Andreu Joan Ricó, el qual en el decurs de la guerra de Successió (1700-1714) visqué retirat a la balma obrada dels Òbits –probablement de la caritat– amb el nom de Bartomeu, on molta gent el visitava per pregar al seu costat i demanar-li consell, ja que era considerat un oracle. Des del seu retir voluntari escriví diverses cartes a la Generalitat recomanant estratègies de guerra i el nomenament de coronels com Pere Brichfeus i Francesc Mitjans, que lluitaren a les ordres d’Antoni Desvalls i de Vergós –el marquès de Poal–, que tractava de rompre el setge de Barcelona. Amb la caiguda del Cap i Casal l’11 de setembre del 1714, Andreu Joan Ricó es féu escàpol a Andorra. La creu actual, obrada en pedra per l’artesà llorençà Lluís Brosa, fou beneïda amb solemnitat el diumenge de Rams de l’any 1968. A poques passes de la Creu de Ricó, en direcció al Ripoll, hi trobem els moderns xalets de les famílies de Sabadell Garriga-Miret i Creus-Orriols, dissenyats l’any 1971 per l’arquitecte, també sabadellenc, Manuel Larrosa, en un estil eclèctic i senzill que recorda les construccions industrials. En direcció a ponent emergeix el gran dipòsit d’aigües de la companyia Sorea, que emmagatzema fins a un milió de litres d’aigua, captada als pous de la Font de l’Alzina de la vall d’Horta i el del torrent de Pregona, per a abastir el poble.

Jaume Valls i Vila

48 XXXII RONDA VALLESANA

ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ SAVALL L’actual església de Sant Llorenç Savall es va acabar de construir cap a final del segle XVIII, quan el vicari general del bisbat de Barcelona va donar llicència per celebrar la benedicció del nou temple, el 19 de novembre del 1771, (Vall 1991); tanmateix, però, l’origen d’aquest temple és força més antic, encara que d’aquest no en queda, pel que sembla, res. L’origen és medieval segons podem conèixer pels documents que ens han arribat fins a nosaltres, el primer que es coneix és del segle X i correspon a una venda de terres situades a Llassera, “Et est in comitatum Barchilonensis in termino Terracensis in Lacera prope Sancto Laurencio”1, l’any 956, venda que fan Gotman i la seva dóna Geldrigan a Argemir, prevere. Aquesta venda ja ens podria indicar l’existència d’un lloc o edifici sagrat en el lloc de Llassera. Més tard, l’any 993, ja se cita indirectament la parròquia de Llassera, quan el comte Ramon Borrell I de Barcelona i Osona ven a Riculf, la parròquia de Sant Martí de Mura, un dels límits de la qual és la parròquia de Llassera, (Valls, Vicens 2010). Ja en el segle XI, ens trobem que l’any 1010, un prevere de Sant Llorenç de la Vall, Radolf, “Ego Radulfus presbiter de Sancti Laurencii de ipsa Valle”, dóna a Ermumir i a la seva mare Fruiló, unes terres amb cases, corts, un colomar, trull, etc, que és, “in comitatum Barquinona in termine Lacaria in locum Savinnana”.

Vista general de l’església de Sant Llorenç Savall amb el comunidor a primer pla i el campanar al darrere. Autor: Josep M. Masagué

1 “I es troba en el comtat de Barcelona en el terme de Terrassa a Llassera prop de Sant Llorenç.” XXXII RONDA VALLESANA 49

Durant aquest segle, l’església de Sant Llorenç Savall va ser receptora de moltes donacions provinents de testaments que feien persones residents, o amb propietats, a la zona, segons podem llegir en la documentació recopilada en el Diplomatari de Sant Llorenç del Munt, del qual en Pere Puig va transcriure la part dels segles X i XI, (Puig, 1995). També hem de pensar que no hi són totes les que deuria rebre, sinó que només hi ha les que la documentació ha conservat i que corresponen, pràcticament, a les que compartia la donació amb el monestir del Munt, on els monjos sí que guardaven molt meticulosament totes les transaccions patrimonials que duien a terme.

Façana de tramuntana. Hi podem observar a primer terme, sobre la teulada, la part superior dels contraforts, només visibles en aquesta zona. El fet de ser correctament revestit el mur no ens permet fer la lectura de les possibles cronologies. Autor: Josep M. Masagué

50 XXXII RONDA VALLESANA

Façana de migdia on podem observar una de les característiques d’aquest moment, una gran austeritat i sense transmetre a l’exterior les funcions interiors. Autor: Josep M. Masagué

Per aquest diplomatari sabem que l’any 1047 una dona, anomenada Adaleda, fa testament en el qual deixa un mancús a Sant Pere de Roma, a Santa Maria del Puig, a Sant Miquel del Fai i a la Canonja de la Santa Creu i Santa Eulàlia; propietats i bestiar al monestir de Sant Llorenç del Munt i als seus tres fills; i finalment a Sant Llorenç Savall, “Et concedo a Sancti Laurentii de ipsa Valle ipsas meas vineas quod abeo in Saviniana”. També dóna a Ermumir, fill de Seniofred, unes terres i vinyes que té al mateix lloc de Savinyana i un cup i una tina que té a Vallcàrcara.

L’edifici romànic devia ser en construcció quan, l’any 1049, Ermumir, en motiu d’un viatge que decideix fer a Roma i en previsió que pogués morir durant aquest viatge, va fer testament on, entre altres deixes, va destinar un mancús a l’obra de “Sancti Laurenti de ipsa Val”. Deu mesos més tard, el juliol de l’any 1050, una altra Façana principal. Autor: Josep M. Masagué dona, Fruiló, fa un testament sacramental davant l’altar dedicat al Papa Sant Climent de Sant Llorenç Savall, “est in ecclesia Sancti Laurencii in comitato Barchilonense in Lazaria in locum Sales”, que, entre altres deixes fetes a altres llocs, deixa un porc per al cementiri de Sant Llorenç Savall. Gerbert Bonuç, en el testament que fa l’any 1065, dóna a Sant Llorenç, les vinyes que té a Savinyana i les que té Ermumir Seniofred. També vol que es vengui la seva esclava mora i entregar la meitat del seu preu per al pòrtic de Sant Llorenç, “et vindere faciant ipsa mea sarracena et de ipsum precium dare faciant ipsa meditate ad ipso porticho de Sancti Laurencii de ipsa Valle”. El 1066, Sendred Sunyer va fer testament abans de marxar a Roma, per aquest motiu va repartir tots els béns que tenia. A l’església de Sant Llorenç li va donar un bou, un sou i vuit denaris, per a la construcció d’un pòrtic, “et concedo ad Sancti Laurentii de ipsa Valle in ipsa opera de ipso porticho boue I marciolo quod ego emi de Guidelle de Costa”2. Un altre testament, de l’any 1087, en Ramon fa les seves deixes i a Sant Llorenç li dóna uns masos i terres i també li dóna un calze de plata, “Et concedo ad Sanctum Laurencium de Valle Lacaria ipsum meum..., ut fiat facitum calicem de plata ad opus iamdicto Sancti Laurencio”.

2 “I concedeixo a Sant Llorenç Savall en les obres del porxo un bou en edat de ser venut, que jo mateix vaig comprar a Guillem de Costa.” XXXII RONDA VALLESANA 51

En un document de l’any 1088, torna a sortir, Sant Llorenç, amb la titularitat explícita de parròquia, “In ipsa parrocia de Sancti Laurencii de Lacera”.

El campanar i el comunidor des de migdia. Hi podem veure la doble finestra que només és en aquesta cara. Autor: Josep M. Masagué

Un altre personatge, en Bernat Guifred, fa testament l’any 1093, amb el qual llega a Sant Llorenç mitja quartera d’ordi i una de blat “et ad Sancti Laurenci de ipsa Val migera una de ordii, quartera de triticum de ipso...”. Aquest document té una conservació molt deficient i no permet llegir-ne més detalls.

(Els documents corresponents als segles X i XI, s’han tret de Puig, 1995, excepte els que indiquen una altra procedència). A la documentació el nom varia molt poc però, en el 1116, també surt amb el nom de “sa vall” (Mas 1906-1921). L’any 1334, en Guillem de Sant Pere fa una deixa als altars de Sant Climent i Sant Miquel, que, si el de Sant Climent ja era documentat des del 1052, en aquesta deixa es documenta un nou altar, el de Sant Miquel, (Vall 1991). Més tard, l’any 1498, se’n documenta un altre dedicat a Santa Maria, (Mas 1906-1921). Al segle XVIII, Sant Llorenç havia doblat el nombre d’habitants, passà dels 260 que tenia en el fogatge del 1553 als 553 que es compten en el cens de Floridablanca del 1787. Segurament aquest augment de població

52 XXXII RONDA VALLESANA

Gàrgola amb representació d’un cap de bou. Autor: Josep M. Masagué

juntament amb les noves directrius litúrgiques motivaren la construcció d’un nou edifici en substitució del vell, d’aquesta manera, el 19 de novembre del 1771, el vicari general va donar llicència per celebrar la benedicció del temple, (Vall 1991). També hi degué influir un possible mal estat de l’edifici existent després d’haver patit les guerres, el bandolerisme i la pesta negra del segle XVII –mal segle per Catalunya–. (Valls, Vicens, 2010).

Durant la insurrecció carlina, l’any 1834, es creà la Companyia de Seguretat Pública de Sant Llorenç Savall, que decidí va fortificar l’església i la casa del costat, can Borrell, que connectaren mitjançant un túnel, per defensar-se dels possibles atacs dels revoltats, (Valls, Vicens, 2010). Les últimes reformes documentades són dels anys 1860-1868, amb el rector Josep Miró, el qual va treure el cementiri, que llavors era situat, com era usual, a l’entorn de l’edifici, i també traslladà l’entrada, que era a la façana de migdia, a l’emplaçament actual per poder construir-hi la capella del Santíssim. L’altar major fou remodelat diverses vegades: el 1932 es canvià el retaule neoclàssic existent per un de nou, que fou cremat el 1936 per un grup de milicians que segons sembla procedien de Rubí. El 10 d’agost del 1939, diada de Sant Llorenç fou inaugurada la restauració de l’església,

Interior de la nau amb l’absis al fons. Autor: Josep M. Masagué

XXXII RONDA VALLESANA 53

amb un nou altar, ara sense retaule, només amb la imatge de Sant Llorenç col·locada sobre una mènsula fixada en el mur frontal de l’absis. De tota manera aquesta restauració no es completà fins el 1945, quan es va remodelar la façana i es va construir la coberta actual del campanar. El 1959, es va adaptar l’espai del presbiteri a les noves directrius litúrgiques i es va fer la nova decoració de l’absis amb els murals d’en Fidel Trias Pagès. Mentrestant, el 16 de març del 1958, la parròquia va passar a dependre del bisbat de Vic, ja que fins a aquesta data depenia del de Barcelona. L’any 1989 es van haver de reparar les cobertes a causa de l’activitat sempre callada i silenciosa dels tèrmits.

L’església de Sant Llorenç Savall és un ampli edifici de planta rectangular, de tipologia basilical, constituït per tres naus, de les quals la central és força més ampla i alta que les laterals. La planta no és del tot regular sinó que té una forma lleugerament trapezoïdal, tanmateix, aquesta planta constitueix l’esquema bàsic de la composició de l’edifici. Dins d’aquest

Volta amb llunetes de la nau central i arcs faixons que ens marquen els diferents trams. Autor: Josep M. Masagué

54 XXXII RONDA VALLESANA

Volta d’aresta de la nau lateral de tramuntana. Autor: Josep M. Masagué

rectangle hi ha tots els elements bàsics, tant a nivell funcional com a nivell estructural, que conformen el temple, seguint amb força fidelitat els esquemes que venien determinats pel barroc, d’aquesta manera, s’hi distribueixen les tres naus, amb la central encapçalada per un absis rectangular, que és flanquejat per dues sagristies, que completen l’amplada del rectangle bàsic.

Conjunt d’arcades que es recolzen en un pilar. Autor: Josep M. Masagué

A nivell estructural també es respecta aquest marc d’una manera molt escrupolosa, quan situen les naus laterals i capelles dins la llargada dels contraforts, de manera que, aquests, no són visibles per fora de l’edifici, remarcant la forma cúbica, de caixa, d’aquestes construccions. Els contraforts eren imprescindibles per aguantar les empentes horitzontals que generava la volta de canó seguit de la nau central. L’absis és situat al costat de ponent. Aquest és potser l’únic element que trenca aquest marc en sobresortir 56 centímetres del marc general i encara més quan, en una de les últimes remodelacions que hi van fer, van construir un cos volat de planta triangular, sostingut per uns arquets que arrenquen d’unes mènsules, tot en pedra. Hom va reutilitzar unes pilastres o brancals de porta a la part baixa de les dues cantoneres que es formen en sobresortir l’absis. Adossades al costat de migdia hi ha la capella del santíssim, de planta trapezoïdal irregular, i una petita capella de planta octogonal amb cúpula, situada a continuació de l’anterior, pel costat de llevant. Aquesta última constituïa el baptisteri, però avui és molt transformada i utilitzada com a accés per a persones amb discapacitat. De tota manera, encara avui es poden veure les restes de l’estructura i ornamentació de la cúpula que havia tingut.

XXXII RONDA VALLESANA 55

De la mateixa manera que passa en altres edificis d’aquesta època, aquest també presenta, malgrat la importància que tenia la simetria en la construcció dels edificis barrocs, una asimetria remarcable que es fa evident a la façana, però que ve donat pel descentrament de la nau central respecte de l’eix de simetria longitudinal. Hem de pensar que aquesta desviació Detall d’un dels capitells que coronen els pilars. va ser provocada per construcAutor: Josep M. Masagué cions preexistents, com ara el campanar que marca el límit d’un dels costats i el desnivell de migdia que ens marca el de l’altre costat. També podria ser que la capella, de planta octogonal amb cúpula, que hi ha just a l’esquerra de l’entrada fos un altre dels entrebancs amb què els constructors del nostre edifici es van trobar i no van saber resoldre satisfactòriament. Amb tot es fa molt difícil de poder-ho concretar amb més precisió donat l’estat de la capella i les transformacions que ha sofert al llarg del temps. Les mesures interiors d’aquesta església són generoses, amb una llargada de 24 metres i una amplada de 12,40 metres, suficients per acollir la població que tenia Sant Llorenç en aquells temps. Les tres naus tenen la mateixa llargada, 19,60 m.; la nau central fa 6 m. d’amplada i les laterals uns 2,5 m. de mitjana; les alçades són de 10 i 5 metres respectivament. L’absis té una fondària de 4,10 m. amb la mateixa amplada i alçada que la nau, tot i que té el paviment més elevat respecte al de la nau. Detall de la cornisa que separa el mur i la volta de la nau central. Autor: Josep M. Masagué

56 XXXII RONDA VALLESANA

La nau central és completament rectangular i és coberta per una volta de canó seguit amb llunetes que arrenca d’una motllura mixtilínia volada. La nau lateral de tramuntana també és rectangular, però la de migdia és trapezoïdal. Les cobertes d’aquestes dues naus són voltes per aresta que s’adapten a les mesures de les plantes, que vénen definides per les diferents separacions dels contraforts. Aquests, a més a més de contrarestar les empentes de la volta de la nau central, ens formen també els espais necessaris per allotjar les capelles de forma que no interfereixin l’espai de la nau central, i que, a Interior de la capella del Santíssim. Autor: Josep M. Masagué més a més, en ser perforats amb arcades, ens donen les dues naus laterals de l’edifici. Per sobre d’aquestes voltes hi ha la teulada, la qual unifica les alçades de les tres naus en tan sols dos vessants. Només a la nau lateral de tramuntana es mostra, a partir del campanar, la diferència de l’alçada entre les naus deixant veure per sobre de la lateral els contraforts. Sota les teulades de les naus laterals es creen uns espais que s’utilitzen per als mals endreços, però que alhora també permeten accedir, pel costat de migdia, al comunidor i, pel de tramuntana, al campanar. Les tres naus estan separades per pilars quadrats i arcs de mig punt, que aguanten els murs de la nau central que s’eleven per sobre de les naus laterals.

XXXII RONDA VALLESANA 57

Interiorment la nau és compartimentada en cinc trams que són separats mitjançant arcs faixons que continuen verticalment en forma de pilastres, poc sortides del mur, que s’acaben en unes cartel·les llises i allargades que se situen per sobre dels capitells dels pilars. L’absis constitueix un sisè tram però sense llunetes. Volta de creueria de la planta de les campanes del campanar. Els trams no són uniAutor: Josep M. Masagué formes sinó que tenen diferent llargada: els dos primers, des de l’entrada a l’edifici, són pràcticament iguals, amb una llargada de 4,70 m.; el que hi ha a continuació és molt més curt, fa només 2,80 m.; els dos últims i l’absis fan 4,10 m. Aquesta compartimentació coincideix amb la situació dels contraforts, la separació dels quals ve condicionada principalment per la preexistència del campanar i segurament per altres construccions que devien limitar la llargada pel costat de ponent. El campanar marca la llargada del tram sobre el qual és erigit per un condicionament estructural i la dels tres trams de ponent per la limitació, o de la propietat en aquell costat, o l’existència d’altres construccions per aquella banda. Les naus laterals repeteixen la mateixa compartimentació i es formen en perforar els contraforts mitjançant uns arcs que arrenquen dels pilars que les separen de la nau central i de les pilastres que es formen amb l’altre extrem del contrafort. L’interior d’aquest edifici és poc il·luminat –trenca les orientacions donades en el concili de Trento en què s’aconsellava que els edificis per al culte fossin amples i ben il·luminats–: només té dues finestres a la façana de tramuntana i la rosassa a la de llevant, que ens donen una llum lúgubre que, tot i que permet bellugar-se per dins, no és suficient per realitzar-hi les funcions litúrgiques. És cosa estranya ja que la solució de les llunetes a la volta de canó és precisament per poder obrir finestres per sobre de les teulades de les naus laterals i que, en el nostre edifici, no hi són ni s’hi veuen senyals que en algun moment n’hi hagués hagut.

58 XXXII RONDA VALLESANA

Plafó del costat esquerre de l’absis amb la representació de Sant Llorenç fent un sermó davant un rei. Tota l’escena se situa sobre quatre àngels i és coronada per la muntanya de la Mola amb el Cavall Bernat. Autor: Josep M. Masagué

Els murs de l’edifici són construïts amb paredat comú, tipus de mur fet amb pedra de totes les mides i formes que es posa sense cap ordre barrejada amb molt morter de calç. La construcció dels murs és mitjançant la utilització d’encofrats per sostenir el material fins que ha pres prou consistència per aguantar-se sol. De tota manera podem veure, pel costat de fora i a la façana de ponent, un petit pany de mur on la pedra és més regular, té una forma propera a un paral·lelepípede, poc regular, amb un treball de talla molt poc esmerat, només la suficient per tal d’aplanar la cara que forma el parament del mur i d’aquesta manera estalviar morter del revestiment. En aquest pany la pedra és disposada en filades horitzontals força regulars. Aquest és un aparell que es realitzava durant l’època medieval i que podria correspondre a una resta d’un edifici anterior.

La separació de les naus és amb arcades de mig punt que descansen sobre uns pilars quadrats, els quals tenen les arestes del fust bisellades. Són fets amb carreus de pedra ben treballada, uns són de pedra calcària de color gris i els altres de pedra sorrenca de color vermell. N’hi ha un, sota el campanar, en l’angle de la banda de l’absis, que és força més ample que els altres, bastit de pedra de paredar amb la cara vista força retocada i amb les arestes del fust bisellades de forma molt rústega. El fust, dels pilars, s’alça sobre una base i és coronat per un capitell. La base és un paral·lelepípede que s’acaba superiorment Timpà en l’accés a la sagristia, amb la representació figuamb una motllura constituï- rada dels quatre evangelistes - Mateu, Joan, Marc i Lucas. Autor: Josep M. Masagué

XXXII RONDA VALLESANA 59

Façana posterior. Autor: Josep M. Masagué

Façana principal. Autor: Josep M. Masagué

da per un tor, un filet i un cavet invers. El capitell és constituït per diverses motllures, per la part de sota s’inicia amb un filet i un astràgal, després d’un tram recte, o platabanda, arrenca una gola dreta, un filet, un quart bossell dret i acaba amb un filet dret. Aquests capitells són una reinterpretació dels estils clàssics grecs, en aquest cas una reinterpretació del dòric, que és el que s’adopta normalment per ornamentar els edificis religiosos durant aquesta època. Els murs de la nau central són acabats amb una motllura que dóna la volta a tot el perímetre interior de la nau per sota de la volta, excepte els dos trams de l’extrem de l’absis i el del cor. Aquesta motllura és gran, fa 32 cm. d’alçada i 30,5 de volada i és constituïda començant per sota, per un taló, una platabanda, un filet, una gola dreta, un llistell i un tor invers. La cornisa dels dos trams de la banda de l’absis van ser retirats en l’ultima remodelació de l’absis, quan també van eliminar les dues llunetes del tram de l’absis per fer la nova decoració amb les pintures murals. Sobre el tram central de la nau lateral de tramuntana, el que és més estret, s’hi alça un esvelt campanar de torre, de planta quadrada i quatre plantes per sobre de la volta de la nau lateral, la primera és ocupada per una escala d’obra, feta de maó sobre una volta a la catalana; en aquesta planta hi ha una obertura que permet accedir a les teulades; la de so60 XXXII RONDA VALLESANA

bre és cega i hi ha una cambra amb la maquinària del rellotge mecànic anterior a l’actual i una escala molt dreta de fusta que facilita la pujada a la planta de sobre; aquesta és l’única que té obertures, una a cada cara, excepte a la de migdia que en són dues. Aquestes finestres són estretes i llargues acabades amb un arc apuntat, més evident en la cara de les dues finestres. La coberta és una volta de creueria, de pedra, amb quatre nervis que parteixen de quatre culs de llàntia situades als quatre angles de la planta. En aquesta planta és on hi ha campanes. A l’ultima planta, accessible mitjançant una escala metàl·lica molt dreta, només hi ha les esferes del rellotge, una a cada cara. La coberta és constituïda per una volta de racó de claustre amb quatre nervis molt sobresortits en els quatre angles que es creuen al centre. Sobre aquesta planta hi ha un cos no accessible que forma una coberta ornamental. Els murs d’aquest campanar són llisos fets amb pedra de paredar, només les cantoneres són realitzades amb carreus ben treballats que, a la planta de les finestres ho són totes les pilastres fins sota els arcs. Aquesta torre és llisa però té dues cornises que ens marquen els nivells de les plantes. La primera se situa a la base de les finestres, on segurament hi devia haver el sostre de fusta original, i la segona sobre la volta de la coberta. Aquesta última té en els quatre extrems unes gàrgoles angulars, una de les quals, la que se situa al costat de mestral, és trencada. La cornisa és una motllura formada per una gola. A la nau lateral del costat de migdia, i sobre el mateix tram, s’hi alça un cos format per una torre baixa de dues plantes i coberta piramidal. És de planta quadrada, la primera, sobre la mateixa volta de la nau lateral, és ocupada per l’escala d’accés a la segona, la qual és una sala amb quatre obertures, una a cada cara, dirigides als quatre punts cardinals. La coberta és una estructura de fusta recoberta amb teules envernissades que combina els colors, mel, verd i marró. La cobertura de teula és acabada superiorment amb un pinacle globular amb peu, fet de ceràmica envernissada de color verd i un acabat a la part inferior amb un curt ràfec revestit amb dues filades de rajola de mitja vela, en blanc i blau. Els paraments d’aquest cos presenten encara restes d’un ornament fet a base de pintura o estuc que dibuixa formes ondulades de tipus floral i/o geomètric. Aquesta dependència correspon a un comunidor, aquest és un element que es va posar de moda a partir del segle XVI, la funció de la qual consistia en lloc cobert on fer les pregaries per evitar les tempestes que arruïnaven les collites, també s’havien utilitzat per foragitar les bruixes i altres esperits malignes, encara que la funció primordial era

XXXII RONDA VALLESANA 61

calmar la tempesta i poder salvar la collita. Generalment se situava en un lloc elevat des del qual es pogués dominar bona part del terme, a vegades es col·locava en una de les plantes del campanar o es construïa una petita torre en un altre punt de l’edifici, com és en el nostre cas; però era usual situar-lo exempt a un extrem més o menys elevat del cementiri o en un altre indret que tingués una bona visibilitat, generalment dins la propietat de l’església. Quan era exempt el constituïa una petita edificació en forma de porxo obert a quatre vents, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. (Comunir és conjurar el mal temps amb oracions i/o exorcismes, mitjançant la benedicció de l’espai). En el campanar de Sabadell hi havia un comunidor, a la planta que hi ha sota la de les campanes i, en una de les finestres, hi havia una làpida que té gravada una inscripció, feta en llatí, amb evocacions del “Crec en Déu”, juntament amb d’altres de caràcter exorcístic, que en Lluis Mas la va traduir de la següent manera: “Jesucrist Rei de la Glòria va venir en pau – Déu es va fer home – I el verb es va fer carn – Crist va néixer de Maria Verge – Crist entre tots anava en pau – Crist fou crucificat – Crist va morir – Crist va ressuscitar – Crist va pujar al cel – Crist va vèncer – Crist impera – Crist regna – Crist ens defensa de tot llamp – Déu és amb nosaltres – 1738” És una pregaria popular que el comunidor resava en el ritual de comunir les tempestes. Aquest ritual s’iniciava quan amenaçava el malt temps o una tempesta, moment en què el campaner tocava el toc que se’n deia de “Bon Temps”, – aquest és un toc que alternava els cops de les dues campanes més grans a un ritme compassat -, per estimular el poble a resar per aplacar el perill. Quan la tempesta ja es veia a sobre es tocava el toc de “Comunir” – aquest consistia a accelerar el ritme de les campanes progressivament fins que es feia molt insistent. Llavors el capellà, amb els escolans, sortia de l’església i anava al comunidor amb la veracreu i, des d’aquell emplaçament resava les oracions corresponents, a la pràctica, semblants a la de la làpida, per calmar el temps i evitar, d’aquesta manera, la tempesta i /o pedregada. Mentrestant els fidels en sentir el toc de comunir es tancaven a casa i resaven el rosari o el “Trisagi a la Santíssima Trinitat”

62 XXXII RONDA VALLESANA

i encenia unes espelmes, que havien estat beneïdes en el dia de la Candelera o amb ciris que haguessin estat en el monument durant el Dijous o Divendres Sant. Si aquest ritual tenia èxit, el campaner resseguia, amb el sac a coll i una mesura de “mig quartà” totes les eres i els molins del lloc per recollir la recompensa en el moment en què es recol·lectava la collita, pretesament, salvada per la pregària. (Mas 1963). L’exterior d’aquest edifici és molt auster, els paraments són llisos sense cap tipus d’ornamentació, només la façana principal juga amb un monumentalisme, no mancat de sobrietat espartana, que transfereix al coronament tota funció decorativa. El coronament és format per un acabat mixtilini que, mitjançant les corbes, unifica les diferents alçades de les cobertes que amaga. De tota manera s’ha de remarcar l’asimetria evident provocada per l’existència del baptisteri a l’esquerra però que, el dissenyador, va saber resoldre correctament. Aquesta façana és plana i llisa, només es marquen els carreus de les cantoneres i els del portal i, evidentment, els del coronament que és constituït per una testera mixtilínia de formes rectes i curvilínies, còncaves i convexes, acabada amb una potent cornisa motllurada que vola respecte al parament de la façana.

Planta Baixa

XXXII RONDA VALLESANA 63

La cronologia d’aquest edifici és complexa, ja que és el resultat de les diferents modificacions i ampliacions que s’hi ha anat fent en els transcurs dels més de 1000 anys d’història. No sembla que quedi gaire cosa del primer edifici que va donar recer als fidels del segle X i, si alguna cosa en pogués quedar, hauria de ser sota el paviment de l’església actual. Saber-ho, només és possible, si es realitza una intervenció arqueològica i, si aquesta inclou tot l’entorn exterior, segurament també podríem conèixer l’abast del cementiri medieval. A la part de fora de la capçalera, al costat de la part sobresortida de l’absis, hi ha un petit pany de mur que podria ser datat entre els segles XII i XVI. S’ha de tenir en compte que el possible edifici romànic devia estar situat capiculat respecte al que tenim avui i l’entrada devia ser al mur de migdia, avui completament desaparegut. El mur de tramuntana sembla que pugui ser anterior a l’edifici actual, té una gruixària variable, d’1,60 m. en els trams que es corresponen amb l’absis actual i en el del campanar. El mur que uneix aquests dos també és més gruixut que el de la resta de l’edifici, té un gruix d’1,10 m. davant els 0,90 m. de la resta. Aquestes irregularitats denuncien la preexistència d’estructures que s’aprofiten en el nou edifici i que, a la vegada, el dominen fent-li agafar formes que no són del tot ortodoxes. La possible existència d’estructures a la zona de la capçalera actual i les evidents de sota el campanar van forçar unes llargades dels trams de la nau que són diferents els de la part de la capçalera, 4,10 m., dels de la part de l’entrada, 4,70 m.. El tram del campanar fa 2,8 m. i ve forçat per l’existència d’aquest element, la construcció del qual l’hem de situar entre els segles XIV i XVI. Una altra irregularitat que ens indica l’existència d’un edifici anterior a l’actual és la que es dóna amb el baptisteri, que, tot i que no influeix en la llargada de la nau, sí que ens redueix l’amplada de la nau lateral en aquesta zona. Sembla, doncs, que el baptisteri ja era construït en bastir el nou edifici. Tanmateix, les restes de la cúpula, que encara es poden observar, ens deuen indicar una construcció feta entre el segle XVI i XVII. L’existència d’aquesta capellabaptisteri juntament amb les estructures que hem descrit abans ens podria fer pensar que l’edifici anterior tenia unes mesures força semblants a les del que hi ha avui. Les característiques de l’edifici actual ens situen a final del moviment del barroc, considerant, de tota manera, l’allargament de la vigència dels estils que es dóna a Catalunya respecte dels països veïns. Tanmateix, aquesta cronologia ens concorda amb la data de la benedicció de l’any 1771. Com la majoria d’edificis fets en aquestes dates, el nostre es desmarca de

64 XXXII RONDA VALLESANA

Planta Pis Cor, Comunidor i Campanar. Autor: Josep M. Masagué

l’exuberància del barroc per mostrar una gran austeritat, de manera que només utilitza els elements ornamentals imprescindibles per diferenciar les diferents jerarquies tant a nivell funcional com estructural. Aquest és un moment en què es produeix una gran renovació d’edificis religiosos a Catalunya. La capella del Santíssim ens ve datada per les obres que es fan a final del segle XIX, quan treuen el cementiri per fer, precisament, aquesta ampliació. És en aquesta obra quan traslladen el portal a l’emplaçament actual i aixequen les cobertes i façanes de les naus laterals per unificar-les amb la coberta de la nau central. Aquest fet va obligar a canviar el disseny de la façana, que segueix encara les línies generals del barroc ja passat, tot i que l’any 1945, van substituir-hi els elements ornamentals, cantoneres, cornisa i boles del coronament, així com la pedra del portal, a més a més de posar-hi el sòcol i d’afegir-hi la teuladeta del portal; van unificar la XXXII RONDA VALLESANA 65

Secció transversal. Autor: Josep M. Masagué

66 XXXII RONDA VALLESANA

façana de l’església amb la de la capella de l’esquerra, fins llavors ben diferenciades, encara que l’obertura, o reobertura, del portal d’aquesta capella s’ha fet molt recentment. També van fer l’esgrafiat de dalt de tot de la façana amb els dos àngels que sostenen la graella de Sant Llorenç. L’altar major va ser decorat l’any 1959, (Castells 1961), amb un mural fet per l’artista sabadellenc Fidel Trias Pagès (1918-1971). Aquest artista ja havia pintat altres murals, potser el primer va ser el que va realitzar a Sant Feliu del Racó, a la capella del Santíssim Sacrament, entre els anys 1953-55. En van seguir d’altres: el de la capella de la Santa Creu de Bellaterra, (1958), el del baptisteri de la Basílica de la Mercè de Barcelona, (1959), l’església de Sant Oleguer de Sabadell, (1960-1961), un altar de l’església Sant Vicenç de la Creu Alta, (1962); l’any 1963, va tornar a Sant Feliu del Racó per pintar l’altar major i va continuar l’any següent a la nau d’accés a la capella del Santíssim d’aquesta mateixa església, després l’altar major del Col·legi dels Salesians, Sant Josep i Maria Auxiliadora, de Barcelona, (1965-1966) i finalment la capella dels Màrtirs de l’església de Sant Genís de Vilassar, (1966). L’obra és àmplia i es pot seguir l’evolució del seu llenguatge, només comparant les dues de Sant Feliu del Racó, l’absis del Santíssim i l’altar major, on ja es pot veure una gran evolució, que passa d’una figuració molt realista i completament adaptada al marc arquitectònic, en el Santíssim, fins a una figuració totalment lliure i estilitzada, feta amb una pinzellada plana i uniforme, que prescindeix del marc arquitectònic, com tampoc pretén integrar les figures amb el fons que en general el deixa amb un tractament neutre, en la nau d’accés al Santíssim i en l’altar major. A mig camí d’aquest procés s’han d’incloure les pintures de l’altar major de Sant Llorenç, amb imatges que encara s’integren en un fons de tipus paisatgístic, força esquemàtic, com imatges que es presenten en un estat ingràvid. Les pintures ocupen els murs laterals i la volta del tram que es correspon amb l’absis i una franja que dóna la volta al mur frontal i que deixa a la vista un mur de pedra que aïlla la fornícula del Sant Patró que se situa al centre, solució per cert, la de la pedra vista, molt poc reeixida. Els personatges de la franja vénen representats, com en l’altar major de Sant Feliu, en l’aire, com si estiguessin suspesos, i en canvi els dels plafons laterals tenen una part superior descriptiva on es representen els personatges integrats en un paisatge, –en un s’hi representa la Mola–, i la part inferior una fila d’àngels posats de cara i suspesos en l’aire. Tant la figuració com el traç d’aquest mural tenen les mateixes característiques que el de Sant Feliu, on podem destacar l’emfasització de la línia mitjançant

XXXII RONDA VALLESANA 67

la utilització d’una paleta de colors mínima, en la qual dominen les tonalitats fredes, blau i gris, però amb petits tocs de color groc-ocre i mangra. El material que va utilitzar en aquests murals no és el dels murals clàssics, el tremp d’ou, sinó que va experimentar amb la pintura plàstica amb un resultat força aconseguit.

Seccions. Autor: Josep M. Masagué

68 XXXII RONDA VALLESANA

El repertori podria ser extret d’un retaule gòtic o barroc, però que aquí s’estén per tots els murs de l’absis, tot se centra a l’entorn de la imatge en volum de Sant Llorenç, flanquejada per les escenes del murs laterals, on es representa la vida i martiri del sant. En el de l’esquerra, la predicació i miracles i en el de la dreta, el martiri a la graella. Totes dues escenes es mostren amb una protecció simbòlica d’un estol d’àngels a la part inferior. A la franja que envolta el Sant, que podria ser l’equivalent a una predel·la en els retaules, s’hi representen els sants de la devoció local i, a dalt de tot, una mà amb una corona de llorer. Al mig de la volta sobre un blau potent s’hi representa una creu grega daurada envoltada pels quatre evangelistes en la seva figuració zoomorfa. Josep M. Masagué i Torné, arqte juliol 2011

Els sacerdots de la llum recordant l’alba immortal cisellen a cops de cel les punxes dels contraforts, on l’abrupta serralada perfila pluges d’hivern a tall de rocós oracle. Josep-Ramon Bach

XXXII RONDA VALLESANA 69

BIBLIOGRAFIA Casals, Vicens 2004: CASALS i SUADES, Miquel, VICENS i LLAURADÓ, Albert. “El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt”. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, 2004. Castells 1961: CASTELLS i PEIG, Andreu. “L’art sabadellenc”. Sabadell: Edicions Riutort, 1961 Ferrando 1987: FERRANDO i ROIG, Antoni. “El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions”. Barcelona: Publicacions de l’abadia de Montserrat, 1987. Mas 1906-1921: MAS i DOMÈNECH, Josep. “Notes històriques del bisbat de Barcelona. Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona”. Barcelona: Establiment tipogràfich “La Renaxensa”, 1906-1921. Mas 1963: MAS GOMIS, Lluis. “Comentarios alrededor de una làpida”, Sabadell: Museo de la ciudad de Sabadell, nº 4. Peña 1973: PEÑA RASO, Maria. “Les pintures de Fidel Trias a Sant Feliu del Racó” a “Forja”, nº 1330. Castellar del Vallès: Parròquia de Sant Esteve de Castellar,1973. Puig 1995: PUIG i USTRELL, Pere. “El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari segles X-XI”. Vol II i III. Barcelona: Fundació Noguera, 1995. Vall 1991: VALL i RIMBLES, Ramon. “Sant Llorenç Savall”, dins “Catalunya romànica. Vol. XVIII, el vallès occidental, el vallès oriental”, pàg. 40. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1991. Valls 2004: VALLS i VILA, Jaume. “L’església de Sant Llorenç Savall”, a “Lacera” Butlletí del Centre d’Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall, número 2: Sant Llorenç Savall: CEHSLLS, 2004. Valls, Vicens 2010: VALLS i VILA, Jaume, VICENS i LLAURADÓ, Albert. “Sant Llorenç Savall. Més de mil anys d’història”. Sant Llorenç Savall: Ajuntament i Farell editors, 2010.

70 XXXII RONDA VALLESANA

EL MAS DE LA ROCA1 El nom de Sant Llorenç Savall el trobem documentat al segle XI com a Sanctus Laurentius de ipsa valle, és a dir, Sant Llorenç de la vall o Sant Llorenç de sa vall. A la banda de ponent del terme de Sant Llorenç Savall, sota el massís del Montcau, es troba la Vall d’Horta solcada per la riera del mateix nom. Tant el nom de la vall com el de la riera ja els trobem també al segle XI i el mateix nom “Horta” denota la importància agrícola que aquest petit territori tenia en aquells temps tan llunyans. Sotmesos al poder feudal del senyor del castell de Pera i de l’abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, ja apareixien documentats al segle XII diversos masos que avui encara existeixen: Agramunt, Can Brossa, Comadran, el Marquet de les Roques, la Muntada, les Oliveres, el Romeu, el Rossinyol, i també el mas que aquí ens ocupa: el mas de LA ROCA.

Els senyors Joan Margenat i Antònia Vidal. Autor: Robert Álvarez

HISTÒRIA “Tot i que deu ser més antic, la primera notícia que tenim d’aquest mas data del 1328, quan l’habitaven Pere Roca i el seu gendre Galceran de Verdaguer del mas Verdaguer, el qual estava unit al de La Roca. El topònim d’aquest mas es va conservar fins al segle XIX, ja que l’any 1889 Filomena Roca arrendava una peça de terra coneguda com el Sot del Verdaguer, situada entre La Roca i Les Oliveres, paratge on segurament devia ser aquest mas medieval. L’any 1404 el mas de La Roca era ocupat per Antoni Roca i la seva muller Bartomeua, els quals van demanar al senyor del castell de Pera la facultat de regar amb l’aigua de la riera d’Horta, dret

1 Aquest article ha estat bàsicament elaborat sobre unes notes preparades pel Sr. Joan Margenat i Roma. XXXII RONDA VALLESANA 71

que aleshores tenia Bartomeu Oliveres com a possessor del mas Parellada. El 1449 es esmentat un tal Galceran de La Roca.”2 Altres Roca van apareixent documentats, i així tenim que el 8 de maig del 1509 Joan Roca es casà amb Bartomeua, filla de Salvador Permanyer del mas Brossa de la Vall d’Horta, també conegut com a mas Permanyer.

Celler. Autor: Robert Álvarez

L’any 1517 en Pasqual Roca de Sant Llorenç Savall va salvar-se d’un judici injust després d’invocar la Mare de Déu de Montserrat, tal com ens ho explica el miracle 106 del Libro de Milagros de Montserrat. A la cara de llevant d’aquest mas hi ha un finestral, tot ell molt treballat, en la part superior del qual apareixen esculpits dos animals d’aspecte simiesc, amb set i vuit dits a les mans, aguantant una inscripció que diu: “INRI3. AVE MARIA. IOHAN ROCA. ANY 1558”. El dia 5 de gener del 1595 neix Maria Coloma, filla d’en Valentí Roca i de la seva esposa Magdalena, i el 15 de juny de 1599 un Valentí Roca (el mateix Valentí del 1595 o potser el seu pare ?) va fer testament. Un Valentí Roca fou també qui l’any 1591 incorporà el Molí del Senyor al mas de La Roca, tal com veurem més endavant. Hi ha constància d’uns capítols matrimonials d’en Fermí Roca amb data 6 de juliol del 1605. El 2 de gener del 1619 Joan Roca i la seva esposa, Madrona, bategen una filla amb el nom de Caterina; el 31 de desembre del 1620 en bategen 2 ANTONI FERRANDO ROIG. La Vall del Riu Ripoll. Publicacions Abadia de Montserrat, 1997, pàg.89. 3

Iesus Nazarenus Rex Iudeorum = Jesús de Natzaret Rei dels Jueus.

72 XXXII RONDA VALLESANA

una altra amb els noms de Caterina, Coloma i Joana, i el 17 de novembre del 1623 bategen un fill amb els noms de Pere, Joan i Isidre. El dia 5 de desembre de 1634 un Valentí Roca i la seva esposa, Sebastiana, bategen una filla amb els noms de Caterina i Paula. D’aquells anys coneixem els noms de diverses parelles d’esposos: Anton Roca = Elisabet, Antic Roca = Isabel, Fermí Roca = Agnès, Sebastià Roca = Constança. El 26 de setembre del 1667 va fer testament na Francesca Roca. Després arribem a en Pere Roca, el qual va testar el dia 31 de març del 1762. A partir d’aquest darrer Pere Roca, amb les dades proporcionades pel Sr. Joan Margenat i Roma, actual propietari de La Roca, hem assajat modestament de fer el quadre genealògic, que s’adjunta, amb els noms dels posteriors propietaris d’aquest mas, potser amb alguna errada. Amb el casament de Joan Roca i Castellet amb Margarida Lloberes i Sobregrau, pubilla de Ponsferrer, s’ajuntà aquesta heretat al patrimoni familiar de La Roca. El dia 30 de març del 1762 aquest matrimoni feia testament per separat i l’endemà, el 31 de març, també en feia el pare, Pere Roca, amb la finalitat de deixar ben ordenat pel futur el patrimoni de la seva família.

Premsa de vi. Autor: Robert Álvarez

Anys després, el 1888, la pubilla Filomena Roca i Vidal es casava amb Josep Margenat i Oller, hereu de Can Riera de Sentmenat i de la família dels Margenat de Can Fatjó dels Aurons de Cerdanyola del Vallès, un mas que ja apareixia documentat l’any 1145 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Cerdanyola. Aquest Margenat “era un expert en la producció de vins, per això va deixar un curiós recull de receptes per a millorar tota classe de vins, que va recopilar

XXXII RONDA VALLESANA 73

l’any 1878”4. Aquest casament significà un nou increment del patrimoni del mas, però també representà la pèrdua del cognom Roca. En aquell moment, any 1888, el patrimoni dels Margenat-Roca integrava les finques següents: La Roca, de la Vall d’Horta; El Sabater, de Castellar del VaLes pedres més velles del mas. Autor: Robert Álvarez llès (El Sabater, per un conflicte familiar amb la pubilla Filomena Roca i Vidal, l’any 1890 passà a la seva germana Dolors); Ponsferrer, provinent de la pubilla Margarida Lloberes; i Can Riera, de Sentmenat, provinent de l’hereu Josep Margenat i Oller. L’any 1934 en Sadurní Margenat i Roca, hereu d’en Josep Margenat, es desprengué de la finca de Can Riera i moria el 1935. El seu fill Joan Margenat i Roma, casat amb la Sra. Antònia Vidal i Gausente, és l’actual propietari del mas de La Roca i hi continua vivint. El Sr. Joan Margenat fou un dels impulsors d’un celler cooperatiu que va funcionar a Sant Llorenç Savall entre els anys 1954 i 1969, i també ha estat batlle d’aquesta població en el període 1987-1991. EL MAS El mas de La Roca es troba a l’entrada de la Vall d’Horta. En ell es recull el conjunt més complet i més antic d’instal·lacions primàries del terme municipal de Sant Llorenç Savall: celler, dos molins, trull, forn de rajoler, forn de calç (a Les Marines), rescloses de regadiu i carretera de servitud, amb pont i cunetes, que enllaçava el poble de Sant Llorenç Savall amb Castellar del Vallès i amb Barcelona. Tot això, per deducció antropològica, organitzava la vida i la societat feudal que va sorgir a l’entorn del monestir de La Mola.

4

ANTONI FERRANDO ROIG, op.cit., pàg.89.

74 XXXII RONDA VALLESANA

Les instal·lacions ressenyades, sense referència de la data de la seva construcció, algunes, han estat actives fins a l’actualitat: - El trull de l’oli fins al 1700 - El forn de calç

“ “ 1800

- Un dels molins “

“ 1800

- L’altre molí “ “ 1920. Els molins funcionaven amb moliners contractats. - El celler rebia les collites de les vinyes pròpies i dels parcers, que fins a l’arribada de la Finestral amb la inscripció del 1558. fil·loxera, a finals del segle XIX, eren quanAutor: Robert Álvarez tioses. Hi ha encara dos cups, considerats com una de les primeres construccions de la Vall, amb cabuda per a 100 càrregues de raïm cada un (una càrrega = 120 lts.). A mitjans dels anys 1700 es construïren dos cups nous. L’any 1954 les collites, ja molt limitades, van ser portades al Celler Cooperatiu de Sant Llorenç, i foren abandonades definitivament abans del 1960. - La carretera amb el Pont de La Roca, a 20 metres del molí, va funcionar fins a l’any 1875, quan va ser oberta l’actual carretera amb un pont nou, que s’ha seguit denominant Pont de La Roca. - El forn de rajoles, actiu fins al 1995, encara està en condicions de funcionar. - Les recloses del regadiu encara funcionen i la bassa del molí ha canviat d’utilitat; ara serveix de reserva d’aigua per al regadiu, ja que es va malmetre el cabal de la riera quan, l’any 1936, començà a ésser aprofitat per a abastir d’aigua potable el poble de Sant Llorenç. L’actual casa de La Roca és un conjunt d’edificacions que s’han anat bastint al llarg dels segles. A la banda de ponent hi trobem unes velles arcades que són la part més antiga del mas; potser vuit segles les

Detall de la inscripció del 1558. Autor: Robert Álvarez

XXXII RONDA VALLESANA 75

contemplen. A la façana de llevant hi ha el finestral amb la inscripció del 1558 a què ja hem fet referència. L’entrada principal de la casa, amb una porta adovellada, dóna a migjorn. Les peces més importants d’aquest casalot són: una gran sala que havia estat el menjador del mas, amb una columna cenMenjador. Autor: Robert Álvarez tral, tota ella plena de mobles i objectes antics i amb un aiguamans que té aspecte de ser del segle XVI o XVII; també són molt interessants les voltes del celler; i exteriorment destaca una galeria porticada, amb sis grans obertures constituïdes per altres tantes columnes amb llurs arcs de mig punt, obertes a migjorn i a ponent, amb unes espectaculars vistes al Montcau, a la carena dels Emprius i a la Vall d’Horta. EL MOLÍ DE LA ROCA La dada coneguda i més concreta pel que fa a l’existència d’activitat econòmica dins l’espai actual de La Roca és la que ens diu que el dia 16 de gener del 1175 l’abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, Bernat I, signà la cessió d’un molí i altres propietats del monestir, en el terme de Savall, a favor de Bernat de Petra i la seva esposa, Pauca. Aquesta dada cal considerar-la referida a l’actual molí de La Roca, que l’any 1328 el trobem anomenat Molí del Senyor perquè era del senyor feudal del castell de Pera, amb el domini compartit amb el monestir de Sant Llorenç. No sabem quan, però el molí passà a formar part de les propietats de la masia de Ponsferrer de Sant Llorenç Savall. El 30 de març del 1591 aquest molí “passà a formar part del mas de La Roca, i fou per causa d’un deute de 400 lliures contret a Terrassa l’any 1576 entre Miquel Ponsferrer i Joan Roca; un deute que, en no ser satisfet, va fer que l’any 1591 Joan Ponsferrer cedís a Valentí Roca el molí que els seus antecessors havien posat com a penyora. Per circumstàncies que desconeixem, el mas de La Roca acabà tenint el monopoli dels molins de la Vall d’Horta, fins i tot posseí el molí de les Oliveres fins ben passada la primera meitat del segle XX”5. 5

ANTONI FERRANDO I ROIG, op.cit., pàg.99.

76 XXXII RONDA VALLESANA

Avui en dia el molí de La Roca fa funcions de segona residència. ACTIVITAT ECONÒMICA Les activitats econòmiques a la Vall d’Horta, i també a La Roca, han estat tradicionalment l’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament del bosc. L’agricultura podia ser de secà o d’horta. El secà produïa blat, ordi, civada, oli, vi, cigrons... De l’horta Aiguamans. Autor: Robert Álvarez se n’obtenien farratges, remolatxa, naps, cols, blat de moro, faves, carbasses... i preferentment patates i mongetes, l’abundància de les quals representava un dels principals ingressos de l’horta. Altres verdures limitades i poc conegudes: tomàquets, carbassons, cols... quedaven de la mà de les dones amb una finalitat essencialment domèstica; és per això que a La Roca s’hi troba un racó de regadiu conegut com l’Hort de les dones. A La Roca, de sempre i fins a l’any 1975, va haver-hi ramats d’ovelles i algunes cabres; en algunes èpoques arribaren a passar dels dos-cents caps. Fins a l’any 1930 el mas tenia un pastor propi; però després s’arrendava el dret de pastura a ramaders forans. Fins al 1936 en Pere Margenat, germà d’en Sadurní Margenat, hi explotava fins un centenar de ruscos d’abelles; durant la guerra civil se’n van destruir molts, i l’any 1940 es va acabar aquesta activitat. Aquesta instal·lació va donar nom a una dependència, independent de les vivendes, que es coneix, encara avui, com el Quarto de la Mel. Com la majoria dels masos de la Vall, i exclusivament per a ús domèstic, La Roca tenia porcs, gallines i conills. Originàriament a la Vall d’Horta hi havia poc bosc; les alzines rodejaven les parts altes de la Vall, i aquesta estava ocupada pels conreus. A partir del 1700 començaren a créixer boscos de pi blanc, que es plantava (sobretot després de la plaga de la fil·loxera) a les terres que s’abandonaven. La finca de La Roca disposava de bons boscos situats a les zones del Ranxero i de la Canal Fonda, i representaven, juntament amb el vi, els principals

XXXII RONDA VALLESANA 77

ingressos de la hisenda del mas. Se’n treia carbó, llenya de pi i d’alzina, fusta i gavella per a les rajoleries, els forns de calç i els forns de pa; però des del 1970 aquests boscos ja no tenen cap valor econòmic. ALGUNES ANÈCDOTES CURIOSES I REALS El Roca bandoler. El segle XVII destaca per l’aparició de bandolers en moltes comarques de Catalunya. És coneguda la relació que en Joan Muntada, de la masia La Muntada de la Vall d’Horta, tenia amb el famós bandoler Perot Rocaguinarda. Aquest Joan Muntada es movia molt pels masos de l’entorn de Sant Llorenç del Munt. L’any 1611 està documentada una denúncia acusant Joan Muntada i Joan Roca d’haver obligat els pagesos a lliurar-los aliments. La França. La situació políticoeconòmica del segle XIX va originar diverses emigracions de francesos que deixaven la seva terra i s’instal·laven a Catalunya. Aquesta arribada de francesos va influir en la vida de molts masos catalans; el mas de La Roca també ho va viure i d’aquell fet, encara avui, una part de la casa és coneguda com la França. Són concretament tres habitacions on vivien els jornalers francesos i que avui formen un pis, llogat. L’avi empresonat. A finals del 1842 funcionava a Sant Llorenç Savall una Compañía Nacional de Voluntarios que capitanejava l’hereu de la Roca, en Francesc Roca i Soler. En aquells moments de revolta política aquest Roca va estar implicat en els enfrontaments amb els carlins, els quals provocaren una sèrie d’acaraments entre escamots d’ambdós bàndols, i en un d’ells resultà mort el capitost liberal Francesc Rius i Datzira, “el Secai”. Com a conseqüència d’aquest fet es coneix, per via oral familiar, que en Francesc Roca (que era o havia estat jutge de pau

78 XXXII RONDA VALLESANA

Molí de La Roca i bassa. Autor: Ferran Marcos

de l’ajuntament liberal) fou empresonat i portat en presó desconeguda, per no haver defensat adequadament aquell oficial. Al cap d’uns dies es rebé carta des de Les Balears d’una noia, antiga serventa de La Roca, que els comunicava que en Francesc l’havia cridada des d’una finestra de la presó, demanant-li que ho comuniqués a casa seva: La Roca. D’aquella estada a la presó, es deia que els cabells se li tornaren blancs en una nit. A La Roca encara es conserva una petita vara, amb puny de plata, que només tenien el jutge i l’alcalde. La Mare de Déu Republicana. Durant la guerra civil del 1936-39 el mas de La Roca, com totes les propietats arrendades, fou incautat i els masovers donaven compte al Comitè Municipal de l’activitat econòmica de què tenien cura. L’activitat apícola organitzada des del Quarto de la mel (local independent de les activitats dels masovers) va passar al control directe del Comitè. En aquest local hi havia una capella amb una imatge de la Puríssima que procedia de la parròquia de Sant Llorenç Savall, per cessió a Filomena Roca i Vidal (pel fet que un parent de La Roca n’havia regalat una de nova a la parròquia); és una imatge de prop d’un metre i mig. Amb motiu de la repressió religiosa d’aquells anys es va obligar les famílies a destruir tots els signes religiosos, portant-los a un foc que es va fer prop del pont de la plaça de Sant Llorenç; però els qui havien donat l’ordre de destruir aquesta imatge, el Comitè-Ajuntament, s’oblidaren de fer-ho, i és així com aquesta Mare de Déu és coneguda com la Mare de Déu Republicana. El refugi. La situació política de la postguerra impedia qualsevol activitat social, cultural o política que no fossin les imposades per la dictadura. Això originava que haguessin de ser clandestines les activitats d’aquelles persones que lluitaven per la llibertat i la democràcia. A La Roca, al fons del celler, hi ha dues grans habitacions conegudes com el Refugi, que és un lloc on es realitzaren nombroses reunions clandestines.

Robert Álvarez i Masalias

XXXII RONDA VALLESANA 79

GENEALOGIA DELS PROPIETARIS DEL MAS DE LA ROCA Pere Roca

(Testament 31-III-1762)

Joan Roca = Maria Castellet (Testaments separats 30-III-1762)

Magí Roca i Castellet = Maria Soler (Sense fills. Testament 1809) Joan Roca i Castellet = Margarida Lloberes i Sobregrau (Pubilla de Ponsferrer)

Andreu Roca i Lloberes = Rosa Soler

Josepa Vidal i Parera = Francesc Roca i Soler

Josep Roca i Vidal = Josepa Vidal i Roca

Francesc Roca i Vidal (Hereu el 1880. Mort prematurament) Filomena Roca i Vidal = Josep Margenat i Oller (1888. Casament) (Hereu de Can Riera)

Sadurní Margenat i Roca = Carme Roma i Riba (Mort el 1935)

Antònia Vidal i Gausente = Joan Margenat i Roma (Actuals propietaris)

80 XXXII RONDA VALLESANA

MUR, LA VALL DE LES MIL HISTÒRIES La vall de Mur s’obre a llevant del massís de Sant Llorenç del Munt, dins l’àmbit del Parc Natural i integrada a la conca superior del riu Ripoll. Es tracta d’una fondalada esquerpa, garrepa en aigua i de sòl pedregós, poc agraït de cultivar. L’únic curs que la travessa, la riera Seca, fa honor al seu nom i rarament porta aigua. Avui dia la vall és pràcticament deshabitada, però segles enrere havia constituït un dels indrets més concorreguts i farcit d’història de tot el terme municipal llorençà. També les llegendes vinculades a diversos indrets de la vall abunden. La primera referència escrita de Mur (Muro als documents) es remunta a finals del segle X, moment en què s’inicià l’expansió feudal al Vallès. En aquella remota època, el monestir de Sant Llorenç del Munt, a la Mola, controlava la totalitat de la vall. La comunitat benedictina exercia el seu domini sobre l’escampall de masos que s’hi alçaven, cobrant els censos corresponents. A l’època del seu màxim esplendor econòmic, entre els segles XII i XIV, Mur arribà a acollir al voltant d’una dotzena de masos. Com era lògic, una vall tan pròspera fou sovint cobejada pels poders feudals de la zona, en especial pel senyor del proper castell de Pera. Monestir i castell s’embrancaren en més d’una picabaralla per controlar la “quadra de Mur”, per bé que el monestir mai perdé el domini directe del territori. Al segle XIV, quan Andreu Marquès, senyor del castell de Pera, comprà la jurisdicció de tota l’alta vall del Ripoll al rei Pere III, Mur es

El Daví. Al fons els òbits i Roca Morella. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 81

quedà en la desagradable situació de trobar-se sota domini del monestir, però sota jurisdicció del castell. Una contradicció que comportà més d’un maldecap als pagesos. Malauradament, l’època de les vaques grasses s’estroncà a mitjan segle XIV, quan Catalunya caigué en una profunda crisi social i econòmica, esperonada per les reincidents males collites i les epidèmies de pesta que assolaren el país. A resultes del daltabaix, la població de Sant Llorenç Savall es veié reduïda gairebé a la meitat. La vall de Mur fou la zona més castigada pel despoblament; només tres masos aconseguiren sobreviure: el Dalmau, el Daví i el Borrell. La resta foren abandonats i ràpidament convertits en runa. De l’Armengol de Mur, la Coma, el Pla, Torrents, la Noguera, la Voltorera, el Trull i Canyameres tan sols coneixem quatre referències documentals gargotejades als pergamins de Sant Llorenç del Munt. El mas de Palomeres fou relativament més afortunat, deixant la seva empremta a la toponímia local, al conegut coll de Palomeres. De cap d’ells en sabem l’emplaçament precís. Els tres masos que aconseguiren tirar endavant van tenir diferent sort. El Dalmau i el Daví sortiren beneficiats de l’abandonament dels masos veïns, anomenats masos rònecs, ja que l’abat del monestir els cedí el domini sobre ells. Palomeres i el Trull passaren a mans del Dalmau, mentre que el Daví acaparà l’Armengol, el Pla, el Bufí, Torrents, Noguera i Voltorera. Aquestes incorporacions van marcar el futur de les dues propietats en permetre als seus amos assolir certa comoditat econòmica, de manera que els Dalmau i els Daví es convertiren en dues de les famílies pageses més benestants de la contrada. La riquesa d’ambdós masos es traduí, al llarg dels segles XVI a XVIII, en la remodelació de les cases, afegint nous espais a l’habitatge original i permetent-se, fins i tot, el luxe d’algun caprici arquitectòEl Daví. Autor: Jaume Valls i Vila

82 XXXII RONDA VALLESANA

nic. El cas del Borrel fou ben diferent ja que, per motius desconeguts, quedà al marge de les donacions de masos rònecs. A la llarga, aquesta marginació comportà l’endeutament de la propietat i el seu abandonament definitiu al segle XIX.

El Dalmau. Autor: Jaume Valls i Vila

La relació entre els tres masos supervivents no sempre fou cordial. L’any 1605 es produí un cruent enfrontament entre el Dalmau i el Borrell per l’ús d’un camí pel qual els del mas Dalmau no volien que passés el bestiar del Borrell. L’incident acabà de mala manera, amb un episodi de violència i la intervenció del batlle de Sant Llorenç Savall. La finca del Dalmau abasta part dels termes de Castellar, Matadepera i Sant Llorenç Savall. La primera documentació que fa referència de la casa és del 1162. Prop de la masia s’alça l’ermita romànica de Sant Pere de Mur, que aplegava els masos de la vall de Mur i que ostentà el rang de parròquia fins que fou absorbida per la de Sant Llorenç Savall. Fins fa poc, el Dalmau ostentava el rar privilegi d’haver estat ocupat ininterrompudament per la mateixa família des del segle XII. Malauradament, la saga s’estroncà l’any 2003 en morir sense fills en Joan Dalmau i Gorina. La casa conserva el portal adovellat i algunes llindes gravades dels segles XVI i XVII. També conserva un rellotge de sol del XVII. A diversos llocs de l’edifici es conserven voltes i cantoneres en forma de petxina, fetes amb maons, del segle XVIII. El Dalmau és una de les cases que ha deixat major empremta en el llegendari local. Segons una història ben estesa a Sant Llorenç Savall, en una ocasió una colla de bandolers intentà assaltar la masia. En el moment de l’incident el Dalmau tan sols estava ocupat per la vella de la casa, car la resta de família era treballant al camp. La dona tingué la pensada de tancar-se a pany i clau dins l’habitatge i col·locar escopetes a totes i cadascuna de les finestres. A fi i efecte d’enganyar els malfactors, la vella cridà el nom de quatre homes imaginaris tot exclamant: “Pere, salta

XXXII RONDA VALLESANA 83

per l’era!”, “Bernat, salta pel terrat!” “Ramon, compta quants són!”, “Joan, mira cap on van!”. Tot seguit, engegà un tret a l’aire. Sembla ser que l’ensarronada va fer el seu efecte, perquè els lladregots van fugir cames ajudeu-me, convençuts que dins la masia s’hi amagava gairebé un exèrcit. Documentat des del 1154, el Daví és l’altra masia que encara es manté dempeus avui dia a la vall de Mur. Com els seus veïns, durant l’edat mitjana el mas va estar sota domini del monestir de Sant Llorenç del Munt. Tot i així, les relacions dels Daví amb el cenobi no van ser sempre fluides. L’any 1341, quan tots els pagesos de Mur reconeixien l’abat del monestir com a senyor, els Daví es negaren a fer-ho. En desconeixem les causes, però el cas és que un parell d’anys més tard fou l’abat de Sant Llorenç del Munt qui es rentà les mans en un afer on resultà ferit en Guillem Daví. Amb el pas del anys, la discòrdia acabà oblidant-se, de manera que el Daví fou el mas que sortí més beneficiat de les donacions de masos rònecs per part del monestir. Al segle XVII, moment de màxim esplendor, la finca del Daví abastava fins el capdamunt de la carena del Pagès. La propietat ha anat canviant de mans diverses vegades en el decurs de la història, i ja fa una colla d’anys que és ocupat per masovers. La Teresa Oliveres s’hi estigué durant cinquanta anys, bona part dels quals tota sola, fins que abandonà la casa per motius de salut fa ben poc. Pel que fa a l’edifici, aquest fou profundament renovellat a finals del segle XIX i principis del XX, de manera que no es conserva gairebé cap element original.

Rocamur i Roca Morella. Des de coll Pregona. Autor: Jaume Cusidó

84 XXXII RONDA VALLESANA

Ben diferent del Dalmau i el Daví és la història del Borrell, el tercer mas que sobrevisqué a la crisi del final de l’edat mitjana. Malgrat va quedar fora de la cessió dels masos rònecs, la propietat aconseguí tirar endavant durant alguns

segles, però a partir de les darreries del segle XVII començà a entrar en crisi. A finals del segle XVIII la casa era molt endeutada. El darrer propietari, en Francesc Borrell, va tenir tres filles i cap d’ella es va veure amb cor d’acceptar l’herència perquè no podien assumir els deutes. El conflicte es resolgué gràcies a la intervenció dels regidors de Sant Llorenç Savall, que optaren per dividir la finca entre diversos pagesos del poble i col·locar un masover a la casa. El Borrell fou definitivament abandonat a les acaballes del segle XIX. La tradició popular ha buscat explicació a la mala sort del Borrell, barrejant sovint els aspectes històrics amb els llegendaris. Segons una d’aquestes interpretacions, de caire fabulós, el mas Borrell fou maleït quan els seus propietaris acceptaren l’ajut del diable per tal de segar els camps que, en un any d’excel·lent collita, arribaren a desbordar la capacitat de treball de la família. Una altra versió explica que la família Borrell participà en una conxorxa per tal d’assassinar l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, n’Arnau Ramon de Biure, la nit de Nadal de l’any 1350. Aquest crim, que succeí de veres, fou motivat per una disputa sobre la propietat d’unes terres en litigi. No existeix, però, cap base documental que demostri que el Borrell ni cap altra de les masies incriminades tingués res a veure amb el trist succés. Fos com fos, el llegendari llorençà considera que els Borrell caigueren en desgràcia per haver participat en aquell afer i que una maledicció divina els condemnà a la ruïna i el conseqüent abandonament de la casa. El fet és que, amb maledicció o sense, del Borrell tan sols resten algunes parets dempeus.

Albert Vicens Llauradó

XXXII RONDA VALLESANA 85

SANT PERE DE MUR I EL CASTELL DE ROCAMUR La bonica vall de Mur, un dels paratges que recorre la Ronda d’enguany, va ser propietat al·lodial del Monestir de Sant Llorenç del Munt. Llavors era una vall superpoblada amb fins a catorze petits masos sotmesos al domini feudal dels monjos. Conserva uns bellíssims indrets tant al vessant frondós del massís de Sant Llorenç, com al fons de la vall, travessada per diversos torrents que formen la riera Seca. La canal de la Ravella, les fibles del Daví, el pi de les quatre besses del Dalmau, l’avenc i les casetes del Bufí són alguns dels atractius d’aquesta vall, que manté dempeus els masos del Daví i del Dalmau.

Sant Pere de Mur En constituïr-se el monestir de Sant Llorenç del Munt la comunitat benedictina rebé com a dotació inicial els alous de la vall de Mur i de Sant Joan de Matadepera. A la primeria del segle XI la vall de Mur era ben poblada amb catorze masos, dels quals actualment, només perviuen el Daví i el Dalmau. No té res d’estrany que el temple de Sant Pere de Mur presenti una notable analogia constructiva amb el monestir del Munt, puix que probablement els monjos benedictins en dirigiren l’obra. Esglesiola romànica rural originària del segle XI, coneguda també com Sant Pere del Dalmau, és situada entre les quintanes del mas Dalmau i l’anomenat bosc de Sant Pere. És de planta rectangular, ara sense absis i de reduïdes dimensions. L’any 1077, ja tenim notícia documental de l’existència de l’església de Sant Pere de l’alou de la Vall de Mur, quan l’abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, Odeguer, n’ordenà l’edificació per tal St. Pere de Mur. Façana de ponent. Autor: Jaume Cusidó que els habitants de Mur 86 XXXII RONDA VALLESANA

tinguessin església pròpia, tot i que el temple no fou dedicat i dotat oficialment fins el 21 de gener de l’any 1101 per Berenguer, bisbe de Barcelona. Era al servei de les famílies pageses dels masos de la Vall de Mur, per a les quals l’entorn immediat de l’esglesiola els serví de cementiri fins al segle XIV, en què per causa de les epidèmies de pesta, molts masos de la vall quedaren rònecs i deshabitats. St. Pere de Mur. Detall de la porta de ponent. Llavors perdé totes les seves Autor: Albert Vicens atribucions en favor de la parròquia de Sant Llorenç Savall, al nucli urbà, i d’aleshores ençà passà a ser administrada pels hereus i propietaris del proper mas Dalmau. L’any 1722 Antoni Dalmau reformà profundament l’edifici: suprimí l’absis romànic de llevant, obrint-hi l’actual porta d’accés, on a la llinda pètria encara es pot llegir la inscripció mig esborrada “Antoni Dalmau, 1722”. Tapià les dues portes originals que hi havia als murs nord i sud –ambdues són encara perfectament observables, amb els seus timpans llisos que reposen damunt d’una llinda i encerclats per un arc adovellat–, substituí la coberta del sostre i bastí l’actual campanaret. Mig segle després, l’any 1774, Pere Dalmau i Gotés, la dotà amb un nou altar i un retaule barroc, els quals foren profanats i cremats dins l’església el juliol de 1936. D’aleshores ençà l’església caigué en un total abandonament i fou utilitzada com a magatzem per a les eines del camp. Els anys vuitanta del segle passat en Carles Dalmau, aleshores propietari de la finca, restaurà l’edifici i, miraculosament, recuperà el vell retaule de fusta, bastant deteriorat, anterior al retaule barroc i que era guardat al mas Dalmau, així com una pica baptismal, retornant-lo al seu emplaçament original. Gràcies a aquesta iniciativa, actualment Sant Pere de Mur es conserva en bon estat i, malgrat les desaforades reformes que patí al segle XVIII, manté força elements del romànic català. La seva planta rectangular orientada segons la línia est-oest, la volta de canó que cobreix la nau i les antigues portes tapiades en són els elements més remarcables.

XXXII RONDA VALLESANA 87

El castell de Rocamur Avui només es conserven els vestigis d’aquest castell roquer, del període altmedieval, situat en l’elevació escarpada de 789 m. d’altitud, que tanca la vall de Mur pel nord, i la separa de la vall d’Horta, i que és coneguda popularment per la seva fesomia, -de sud a nord-, com la “màquina de tren”. L’elevació de Rocamur és divideix en tres cossos de roca. Les restes acRocamur des del coll Gavatx. Autor: Ferran Marcos tuals del castell la componen diversos fragments del mur exterior situats a la banda de llevant, i també cinc forats de pal excavats a la roca major de l’extrem nord (dita la carbonera) on, probablement, hi hauria la guaita. Documentat des de l’any 1055 com a Mur, (Muro, Muri, Murum) “ad ipsa rocha de ipso…”, “ad ipsa rocha qui uocant…”. (AAM, Speculo SLM) Restà sota la jurisdicció dels comtes de Barcelona fins a mitjan s.XII. L’any 1157, Arbert de Petra, com a senyor dels castells de Pera i de Rocamur, jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer IV. El 1162 Arbert de Petra el llegà a Guillem de Terrassa, –company d’armes en l’intent de conquesta de Tortosa–, junt amb el castell de Pera, al qual era unit. L’any 1219 en el testament d’Arnau de Crebasi cita Arnau Ferrerii et Rocamur. Per documents dels anys 1194,1243 i 1272 sabem que la nissaga Terrassa continuà senyorejant el castell. Abandonat el s.XIV, amb el declivi del feudalisme, la seva existència física no es descobrí fins l’any 1983, per Antoni Ferrando i altres membres de la UES. Rocamur fou també conegut com a “Castell Gavatx”. * Jaume Valls i Vila *Aquest nom es el resultat de l’evolució del topònim llatí Puio de Baio (un nom personal) que s’anomenà també Puig de Baig, per acabar dientse Puig Gavatx. El coll sota l’elevació encara es coneix amb el nom de Coll Gavatx.

88 XXXII RONDA VALLESANA

ELS PINS MONUMENTALS DE LA VALL DE MUR “No som prou nosaltres per a descriure l’impacte que produeix la contemplació d’aquest majestuós pi pinyoner mil·lenari, de quatre branques bessones [...]. Exemplar únic, on hom resta abstret davant l’obra de la Naturalesa. Corpulent, ha resistit els embats del temps... i dels homes.” VERGÉS I SOLÀ (1971). Pàgina 151. En referència al pi de les Quatre Besses.

La Ronda Vallesana d’enguany ret homenatge a la vila de Sant Llorenç Savall, que fa poc ha celebrat amb orgull el mil·lenari del seu nom. Sens dubte, els éssers vius que han pogut presenciar més segles d’existència d’aquesta població han estat els arbres singulars, especialment pins, que actualment poblen la feréstega i encisadora vall de Mur, situada en part dins del terme municipal d’aquesta població. La primera meitat de la Ronda transcorre pel bell mig de la vall, que és el refugi d’aquest estol de pins de proporcions excepcionals. A través del següent recull els podreu conèixer, prendre’n consciència de la seva bellesa i, ensems, de la necessitat urgent de protegir-los i respectar-los per tal d’assegurar-ne la conservació al llarg dels segles vinents. SÓN ELS ÉSSERS MÉS LONGEUS DEL PARC De tots són conegudes les meravelles naturals que es poden trobar al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. D’entre elles, destaquen amb llum pròpia els frondosos boscos, que tostemps han encatifat ufanosament aquesta muntanya. Es té constància que, segles enrere, la magnificència d’aquesta massa forestal havia adquirit un aspecte sublim, selvàtic i curull d’exemplars arboris de proporcions inusuals. Un d’aquests primigenis boscos era el bosc Vell del Dalmau, desaparegut fa dècades i que es trobava a la vall de Mur, enclavada en el vessant oriental del massís. Els estralls provocats per la forta influència humana dels darrers segles han arribat al punt crític de fer desaparèixer, gairebé del tot, els últims vestigis d’aquesta esplendor vegetal. Els efectes de l’explotació forestal irracional, els incendis, la desmesurada demanda de fusta de les últimes guerres, etc. n’han estat alguns dels principals motius. Sortosament, avui en dia encara es poden visitar en el massís esparsos arbres monumentals, els quals són els veritables supervivents d’excepció davant d’aquesta realitat injusta. El fet d’observar-los produeix un sentiment d’estimació i d’admiració que fàcilment pot copsar el visitant sensible i respectuós, amatent a les meravelles que ens brinda la Naturalesa. I és que, no debades, són arbres que han viscut moltíssims anys i que han pogut suportar, estoicament, el pas

XXXII RONDA VALLESANA 89

inexorable dels anys, les dècades i els segles. És per això que aquests éssers il·lustres bé mereixen la nostra màxima consideració. LA FERÉSTEGA VALL DE MUR Aquesta vall és una de les més espectaculars del massís, amb una capçalera abrupta i colossal, formada pels monolítics turons rocosos de les Nou Cabres, la Morella, del Boc i dels Cabrits, i pregones fondalades que hi davallen vertiginosament, com per exemple la canal Freda, la canal Fonda i la canal de la font de Neda. Impregnada de segles d’història, molts dels topònims que es poden trobar a la vall són gairebé mil·lenaris, i a més la presència humana hi ha adquirit especial Excursionistes als peus del gegantí pi de les Quatre Besses durant una excursió de la Gent Gran de rellevància durant segles. Aquest Sabadell (març 2009). Autor: Ernest Masó Gallart fet es demostra per l’existència de les antigues masies del Daví i del Dalmau, l’ermita de Sant Pere de Mur (s.XII), les restes de masos desapareguts com el Borrell, les nombroses parets de pedra seca, les barraques de vinya, les frescals fonts, els nombrosos forns boscans (de calç, de pega i d’obra), etc. Tot plegat són bells vestigis de les pretèrites èpoques d’esplendor de la vall. Pel que fa als arbres, l’estimació i protecció que diversos propietaris de les masies de la zona han professat als exemplars més destacats de les seves propietats, ha contribuït a la seva preservació fins als nostres dies. Aquesta noble actitud, digna d’elogi, ha arribat fins i tot a posar en perill la vida d’alguna d’aquestes admirables persones, com més endaAls peus de l’espadat de la Morella s’estén la superba cavant s’explica. tifa boscosa de la vall de Mur. Autor: Òscar Masó Garcia

90 XXXII RONDA VALLESANA

RESSENYA DELS ARBRES La següent descripció abraça dotze pins singulars, ordenats segons la seva proximitat al recorregut de la Ronda Vallesana. S’ha de remarcar que hi ha més arbres d’interès al terme municipal de Sant Llorenç Savall (alzines, til·lers, roures, lledoners…), d’entre els quals molt exemplars coneguts i possiblement d’altres encara per catalogar, però el fet d’enumerar-los tots superaria a bastament l’extensió d’aquest article, i per això m’he limitat a descriure els pins per la seva rellevància a la zona. Els arbres ressenyats estan repartits entre la mateixa vall de Mur, les seves capçaleres i altres zones properes. A més, s’ha esmentat un exemplar desaparegut (el pi Bonic) i un altre que, malauradament, ha mort fa poc i del qual encara se’n conserven les restes (pi Tort de Pedra d’Àliga). Per cada arbre s’ha pres mesura del seu perímetre a un metre del terra i de les coordenades GPS. Aquestes dades s’han recollit durant els anys 2007 i 2011. Pi núm. 1: El pi Gros de la Roca: En sortir de Sant Llorenç Savall, la Ronda Vallesana visita la històrica masia de la Roca. Ben a prop d’aquesta hi ha un pi pinyoner monumental, el pi Gros de la Roca, que probablement és el segon exemplar de la seva espècie més destacat del parc i rodalia (el primer és, òbviament, el pi de les Quatre Besses). A la masia de la Roca també se’l coneix com la Pinassa. Aquest arbre ha estat al menys dos cops a punt de desaparèixer; primer va ser durant la darrera guerra carlina (s. XIX), quan els propietaris de la Roca hagueren de vigilar-lo per evitar que el tallessin; i la segona va ser durant la Guerra Civil, quan el cap d’una brigada de llen-

El pi Gros de la Roca és un robust pi pinyoner de port imponent. Autora: Conxita Garcia Pérez

XXXII RONDA VALLESANA 91

yataires, el llorençà Joan Solà, es va negar en ferm a tallar-lo, malgrat l’ordre que havia rebut de fer-ho. Fins als anys quaranta hi havia altres pins notables al costat d’aquest, que degueren córrer pitjor sort. El pi Gros de la Roca, de brancada arrodonida i tronc vertical, es troba situat al costat dret de la carretera B-124, anant de Castellar del Vallès a Sant Llorenç Savall, i just passats el Km. 17 i el pont de la Roca, el qual travessa la riera de la vall d’Horta. Travessat el pont, a escassos metres neix un corriol a mà dreta que du al pi en un minut. La proximitat a la carretera ha provocat l’aparició d’escrits de persones desassenyades a la seva escorça. Malgrat això, l’arbre denota un bon estat de salut. Pi núm. 2: El pi de les Quatre Besses Més endavant, la Ronda entra de ple a la vall de Mur, i primerament passa ben a prop d’aquest pi pinyoner memorable, que és l’únic arbre del massís declarat com a Arbre Monumental, categoria que li atorgà el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya l’any 1988, amb núm. d’identificació 04.16.01, si bé a la base de l’arbre hi ha un rètol on surt indicat el núm. 40.223.01. Aquesta distinció procura per la protecció del pi, i ve a reforçar la gran cura i respecte que li han demostrat des de sempre els seus propietaris, establerts al mas Dalmau. La singularitat del Pi de les Quatre Besses (o quatre branques) es deu a la seva suposada edat mil·lenària, encara que, no obstant, hi ha qui també li atorga no més de cinc segles de vida. Apart d’això, les equilibrades dimensions de les seves quatre enormes branques, gairebé simètriques, l’han convertit en el representant arbori més extraordinari de tot el massís. Sembla ser que també s’anomenava el pi Gros, i actualment hi ha qui el designa per error com a pi Bonic (1), en confondre’l amb l’enorme pi pinyoner que va desaparèixer l’any 1962 i que és l’arbre núm. 3 descrit en aquest recull. Pel que fa a les seves dimensions, poques xifres són suficients per copsar l’excepcionalitat d’aquest arbre: 4,48 metres de perímetre a un metre del terra, equivalents a un diàmetre de 1,43 m., 28 m. aproximats d’alçària i 10 m. de capçada. Per arribar al pi podem partir de la cruïlla dels Quatre Camins del Dalmau, lloc on la pista principal de la vall ofereix les bifurcacions d’accés a la riera del Dalmau i a les masies del Dalmau i del Daví. Hem d’agafar la

92 XXXII RONDA VALLESANA

pista que du al Daví i, al cap de 5 minuts, seguir un corriol que davalla a mà esquerra i que mena a aquest pi monumental en dos minuts. Anecdotari històric del pi de les Quatre Besses: Aquest arbre, símbol de l’eterna lluita de la naturalesa per poder sobreviure, n’ha vistes de tots colors. Heus ací un recull ordenat cronològicament per anys sobre els fets més destacats: 1917: Un incendi arriba als peus de l’arbre i només dues persones es dignen a socórrer-lo: en Salvador Codina, mossèn i rector de Sant Llorenç Savall, i l’estudiant Llorenç Garriga, de la mateixa vila. Hi esmercen molt d’esforç per aconseguir que el pi se salvi de les flames. 1937: Dels fets ocorreguts aquest any, transcric les paraules d’en Lluís Vergés i Solà: “L’any 1937, època de revolta, fou donada l’ordre de tallarlo. Tal decisió arribà a les oïdes del propietari Pere Dalmau, el qual va presentar-se exasperat davant els boscaters disposats a fer la feina i, agenollat a terra, pregà que respectessin l’arbre secular amb les següents paraules: -Feu de mi el que vulgueu! Podeu matar-me! Però no talleu el pi, per l’amor de Déu!- Aleshores aquells homes, tocats al cor, van desistir de tal deshonrós propòsit”. Realment encomiable, sens dubte, la persona d’en Pere Dalmau. 1960: En Francesc Vila i Plana publica “Els Versos de Sant Llorenç”, d’entre els quals dedica, de bona llei, un poema al Senyor dels boscos del massís: Jo sé d’un arbre alterós amb quatre brancs a l’atzur; arbre esvelt, prodigiós fa guany de mèrit segur. Li ha escaigut un veïnatge de bosc, de serra i convent; dicta l’amor al paisatge brandant les testes al vent. Els quatre símbols aireja fent valdre’n la justa llei. És l’avi que senyoreja patriarcal com un rei.

XXXII RONDA VALLESANA 93

1986: Una nevada important, seguida de fortes gelades, provoca la desastrosa caiguda de centenars d’arbres a causa del pes del gel. El pi de les Quatre Besses també es veu afectat, i perd una gran branca de la bessa oriental, per sort secundària, i de la qual se’n talla un roll que permet fixar la data de naixement d’aquesta branca pels volts de l’any 1796. 2003: Durant l’agost es declara un terrible incendi que assola la regió. Per sort, s’atura a tan sols 1 quilòmetre al nord del pi de les Quatre Besses. Poc després de l’incendi, mor sense descendència l’últim hereu de la pi de les Quatre Besses ha estat erigit, indiscunissaga dels Dalmau, establerta a la Eltiblement, el rei dels boscos de Sant Llorenç del masia homònima des del segle XII. Munt i l’Obac. Autora: Conxita Garcia Pérez Com s’ha vist en el fet de l’any 1937, els Dalmau des de sempre han professat un profund respecte envers els arbres més antics de la propietat, i entre ells s’inclou, preferentment, l’estimat pi de les Quatre Besses. La tardor d’aquest any, un equip de botànics fa un reconeixement de l’arbre i detecten que pateix una afecció greu, diagnosticant-li pocs anys de vida. 2005: Mor la bessa oriental, després d’haver-se anat decandint a poc a poc durant els últims anys. 2007: Es publica la novel·la “De porc i de senyor. Memòries d’un senglar del Vallès”, d’Albert Vicens, on l’autor dedica el llibre al pi de les Quatre Besses i li dóna vida a través d’un dels personatges de la novel·la: en Pinot. Una placa honora la seva merescuda distinció com a arbre monumental. Autora: Conxita Garcia Pérez

94 XXXII RONDA VALLESANA

Finat aquest recull, i malgrat tantes vicissituds, hom desitja que l’existència del memorable pi de les Quatre Besses es perllongui durant moltíssims anys més. Pi núm. 3: El pi Bonic (desaparegut) Aquest gran pi pinyoner es trobava a prop de la pista que surt de la cruïlla dels Quatre Camins del Dalmau en direcció a la riera del Dalmau. L’aiguat del 1962 es va emportar aquest magnífic exemplar, del qual encara es té record. En aquesta ocasió, la Ronda transcorre propera a aquest indret. Pi núm. 4: Pinassa de la Vinya Vella Aquesta pinassa és l’únic arbre monumental del llegendari Bosc Vell que ha sobreviscut. Situada en una frondosa baga, també es coneix com a pinassa de la Baga del Dalmau. Val la pena contemplar l’espectacular desplegament de branques de la seva copa, i alhora ser conscients que ha estat en perill de desaparició com altres arbres de la zona. En aquest cas, fa uns 40 anys el boscater llorençà Josep Castellet va rebre el permís de talar arbres per la zona, inclosa la pinassa, però la bellesa de l’exemplar el va convèncer per respectar-la (2). Situada a prop del trajecte de la Ronda, per visitar-la cal sortir de la cruïlla dels Quatre Camins del Dalmau i agafar la pista que du a la riera del Dalmau vers el sud-oest. Al cap de 3 minuts, i situats en plena llera de la riera, agafem una altra pista que arrenca amb forta pujada a mà esquerra. Al cap de pocs minuts s’acaba la pujada i arribem a una nova cruïlla. Prenem la pista de la dreta i la seguim pocs minuts més fins assolir un nou encreuament. Aquest cop agafem la pista de l’esquerra L’esplèndida capçada de la pinassa de la Vinya Vella. i, al cap d’un minut, veurem la Autor: Òscar Masó Garcia pinassa a mà dreta. Pi núm. 5: Pinassa del Dalmau Aquesta és la pinassa més gran del massís en l’actualitat, seguida de ben a prop per la recentment descoberta pinassa de la Solella de Matalonga. Propera a la masia del Dalmau i al traçat de la Ronda, aquesta merave-

XXXII RONDA VALLESANA 95

lla de la naturalesa es pot anar a visitar des del camí que surt de la masia i es dirigeix a la canal de Santa Agnès. Al cap de 7 minuts de seguir el camí esmentat, agafem un corriolet que surt a mà esquerra i que du, al cap d’un minut, a la base del gruixut i magnífic exemplar. Actualment s’ha netejat el bosc i l’arbre destaca molt. Pi núm. 6: Pi blanc de la font del Daví-I El ràpid creixement i dispersió dels boscos de pi blanc ha fet que també se’ls anomeni pins bords. Tot i la seva abundància, és difícil trobar-ne exemplars de gran port a Sant Llorenç del Munt i l’Obac. En aquesta ocasió, i a tocar de la masia del Daví, podrem conèixer diversos bells exponents d’aquesta esLa pinassa del Dalmau es dreça sobtadapècie al costat dels quals discorre la ment vers el cel. Autor: Òscar Masó Garcia Ronda Vallesana. Primerament, situats a l’ombrívola i poc abundosa font del Daví, trobem a pocs metres i a mà dreta el primer pi blanc, esvelt i envoltat de boixos. Els molsosos bancs de la font conviden a reposar sota l’ombra dels plataners. Pi núm. 7: Pi blanc de la font del Daví-II Seguint unes passes endavant, en direcció a la masia del Daví i paral·lelament al torrent, ens apareix a mà esquerra el segon pi, més gruixut i alt, que podrem contemplar de gust. En el frondós i humit torrent, anomenat de la font del Daví, hi ha més arbres destacats, com una gruixuda alzina que creix a tocar de la llera i que es troba a prop de l’exuberant capçalera de la fondalada, L’amidament del pi blanc més gruixut dels que hi ha a de difícil accés. prop de la font del Daví. Autor: Òscar Masó Garcia 96 XXXII RONDA VALLESANA

Pi núm. 8: Pi blanc del camí de Santa Agnès Després de visitar la bonica ermita de Sant Pere de Mur, el nostre recorregut enllaça amb el camí que prové de la canal de Santa Agnès. L’agafem en direcció a la masia del Daví, tot passant de llarg d’un forn de calç, i pocs minuts després trobem a mà dreta el ferm pi blanc del camí de Santa Agnès. Després de la desaparició del pi bord del Sabater Vell, aquest és el pi blanc conegut més gruixut de la zona, si bé s’han trobat exemplars de mida similar (per exemple, en el vessant esquerre del Sot de Matalonga, lloc en el qual qui signa aquestes ratlles va mesurar un pi blanc de 2,55 mts. de perímetre a 1 metre del terra, situat en un lloc força inaccessible) Pi núm. 9: Pinassa de la Castellassa del Dalmau Visible des de molt lluny, aquesta altiva pinassa viu arrecerada dins d’una canal vertical que davalla del cim nord de la gran roca de la Castellassa del Dalmau. Proper al cingle i protegit del vent, aquest arbre és un desafiament a les lleis de l’equilibri que mai defrauda els excursionistes agosarats que gosen acostars’hi. Situat al sud del traçat de la Ronda, haurem de pujar des de les pistes dels voltants de la pinassa de la Vinya Vella fins assolir la carena del Peiret, a través de la qual agafarem el corriol que circumval·la la Castellassa del Dalmau pel nord i que ens durà a la canal on viu aquesta pinassa. És de destacar que canal avall hi viu una altra ufanosa pinassa.

El contundent pi blanc del camí de Santa Agnès i l’autor de l’article. Autor: Òscar Masó Garcia

La pinassa de la Castellassa del Dalmau és una genialitat de l’arquitectura natural. Autor: Òscar Masó Garcia

XXXII RONDA VALLESANA 97

Pi núm. 10: Pinassa de la Balma de la Pinassa L’exemplar més allunyat del recorregut de la 32ª Ronda Vallesana és la ferma pinassa de la Balma de la Pinassa, molt digne de remarcar a causa de la seva situació i les seves dimensions. Per visitar-la s’ha de remuntar la canal Freda fins que, abans d’assolir el camí de la Font Soleia, cal trobar un corriol a mà dreta que du, vorejant sota dels cingles, a l’acollidora i amagada Balma de la Pinassa, amb la bonica pinassa que li dóna nom situada enfront. Ja fa uns anys que algunes branques se li van assecar i la copa es va començar a esclarissar, de forma que sembla que està patint una malaltia o lamentablement la fi dels seus dies, Malgrat el decandiment, la pinassa de la Balma de la Pinassa ens ofereix una majestuosa benvinguda. com bé ho va remarcar el castellaAutor: Òscar Masó Garcia renc Albert Antonell en el butlletí de la SEAC. Seria bo que persones expertes n’analitzessin el mal, que també pateixen altres pinasses de la zona. Pi núm. 11: Pinassa de la canal Freda Arran de la confecció del present article, un servidor junt amb el meu germà Albert vàrem visitar el mes de maig del 2011 aquesta corpulenta pinassa, descatalogada fins avui dia, i que bé mereix ser inclosa dins del grup d’arbres singulars del massís. La vàrem batejar així, perquè es troba situada en el vessant dret de la canal Freda, just per sobre del camí que uneix la canal de Santa Agnès amb el camí dels Maringes. Situada força allunyada del traçat de la Ronda, calen un xic d’intuïció i ganes d’esgarrinxar-se per atansar-nos a la bonica i desconeguda pinassa, que té un amidament de tronc equiparable al de la pinassa de la Castellassa del Dalmau. Sembla en bon estat però la base del tronc té parts corcades i malmeses que haurien de ser tractades pels experts en la matèria. Uns metres més al nord es troba la bonica Pinassa Espigada de la canal Freda, de tronc menys gruixut però d’alçada espectacular, i que també val la pena de contemplar.

98 XXXII RONDA VALLESANA

No cal dir que aquesta és una molt bona nova que omple de satisfacció i esperança a totes les persones que estimem el massís i que ens meravellem amb els seus fràgils i inesgotables encants naturals. Pi núm. 12: Pi Tort de Pedra d’Àliga (mort) El traçat de la Ronda surt del Daví i s’enfila amb fort pendent fins al coll Gavatx. En aquest lloc, tenim a prop el vestigi del curiós pi Tort de Pedra d’Àliga. Cal seguir la pista que planeja a mà dreta en direcció al turó de Pedra d’Àliga i, al cap de pocs minuts, arribem a una esplanada. En aquest indret es pot observar Catalogada recentment, l’esplèndida pinassa de la canal Freda s’uneix al club de pins selectes de la vall de Mur. encara, a mà dreta, el tronc i la Autor: Òscar Masó Garcia capçada seca d’aquest malaurat pi blanc. Fa mesos que va morir, probablement per alguna afectació climàtica (vent, neu, sequera…). Arrelat en un sòl pobre, de creixement lent i de morfologia menuda i retorçada, el pi Tort de Pedra d’Àliga havia estat citat per diversos autors. Tot plegat, aquestes ratlles volen servir d’homenatge a aquest humil i singular pi, que en el futur desapareixerà del tot sense deixar rastre, i llavors quedarà per sempre gravat a la memòria dels que l’hem conegut i admirat. Les restes del cargolat Pi Tort de Pedra d’Àliga. Autor: Òscar Masó Garcia

XXXII RONDA VALLESANA 99

LA NECESSITAT DE PROTEGIR ELS ARBRES SECULARS Durant l’última dècada han desaparegut més de mitja dotzena d’arbres singulars al massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. D’entre ells, cal destacar amb tristesa la recent desaparició del roure més gran del parc, el de can Massallers, i fa dos anys el pi blanc més destacat de tots, el del Sabater Vell, que va ser aterrat per una ratxa de vent huracanat. També, altres exemplars notoris d’aquest estimat massís ens han deixat, com el recordat roure de l’Espluga, el mencionat pi Tort de Pedra d’Àliga, l’alzina de les Vendranes, diversos pins recargolats de l’Era dels Enrics, un exemplar de pi roig del pla de les Pinasses, etc. Els motius d’aquestes dissortades pèrdues són diversos, com ara l’acció desbocada dels meteors (ventades, sequeres, llamps, nevades, aiguats…), que cada cop són més bruscos i perjudicials a causa del canvi climàtic; les malalties i plagues; la pròpia vellesa i morfologia dels exemplars; l’amenaça dels incendis, sovint provocats per l’home; les infeccions degudes a les marques, talls, escrits i perdigonades perpetrades per gent incívica a l’escorça de l’arbre; la manca d’acció a l’hora de protegir un arbre davant d’un risc evident, per part dels propietaris o estaments oficials responsables, etc. Així mateix, les pinasses de la vall de Mur varen ser objecte d’estudi a la VII trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

100 XXXII RONDA VALLESANA

L’amidament curós d’un arbre centenari esdevé un acte inequívoc de respecte i d’admiració per la seva excepcionalitat. A la foto, Albert Masó mesurant el perímetre de la pinassa de la Balma de la Pinassa. Autor: Òscar Masó Garcia

(veure la bibliografia). En aquest cas, un grup de biòlogues varen constatar que: “segons els resultats obtinguts, la regeneració de la pineda de can Dalmau és molt difícil i el futur d’aquesta massa forestal està compromès”. En definitiva, tots som conscients del mèrit que tenen aquests gegants del bosc d’haver arribat les barroeres ferides a l’escorça poden refrenar a ser tal com són, i que a més a Nil’arrauxada força de creixement del pi Gros de la més avui dia puguem fruir del Roca. Autor: Òscar Masó Garcia goig d’admirar-los i d’abraçar-los. És el nostre deure, doncs, promoure el respecte i la preservació activa d’aquests il·lustres habitants del bosc davant de tantes adversitats, per tal que les futures generacions els puguin conèixer i contemplar de la mateixa manera que nosaltres ho fem en l’actualitat. NOTES 1) Segons entrevista realitzada a Lluís Dalmau i Bruil, veí de Sant Llorenç Savall, el mes de juny del 2006. 2) Dada facilitada pel Josep Castellet Oliveras, arran de l’entrevista mantinguda el dia 10-11-2007.

Llistat dels arbres ressenyats.

XXXII RONDA VALLESANA 101

Mapa de situaciรณ dels arbres.

Llegenda del mapa de situaciรณ dels arbres.

102 XXXII RONDA VALLESANA

Diàmetre equivalent dels arbres, ordenats de major a menor.

BIBLIOGRAFIA ANTONELL i RIBATALLADA, Albert. “La pinassa està malalta de mort”. Article publicat en el butlletí SEAC nº338 (novembre del 1995) de Castellar del Vallès. 1995. FERNÁNDEZ, Cristina, BLADÉ, Carme i SAURAS, Teresa. “La regeneració natural de Pinus nigra subsp. Salzmannii a la finca de can Dalmau del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac“ ponència presentada a la VII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Terrassa. Novembre del 2009. FERRANDO I ROIG, Antoni. El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Ed. El Pot. Sabadell. 1983. FERRANDO I ROIG, Antoni. Anecdotari ocult d’una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt. Editorial Ègara. Terrassa. 2ª edició, setembre del 1991. FERRANDO I ROIG, Antoni. La Vall del Riu Ripoll. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. Juny 1997. MASÓ GARCIA, Òscar. Descobrint la Castellassa de can Torras i els seus voltants. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona). Març del 2008.

XXXII RONDA VALLESANA 103

MASÓ GARCIA, Òscar. “Proposta de catalogació i conservació dels arbres més singulars del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. L’exemple del vessant sud-est del massís“ ponència presentada a la VII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Terrassa. Novembre del 2009. MASÓ GARCIA, Òscar. “Donem la benvinguda a la Pinassa de la canal Freda i a la Pinassa Espigada de la canal Freda”. Article publicat en el butlletí nº510 del Centre Excursionista de Castellar del Vallès. Juny del 2011. VERGÉS i SOLÀ, Lluís. Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. Sant Llorenç Savall. 1971. VERGÉS i SOLÀ, Lluís. Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt. La Mola. Sant Llorenç Savall. 1973. VICENS, Albert i CASALS, Miquel. El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. Farell editors. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona). Febrer del 2004. VICENS I LLAURADÓ, Albert. 100 arbres monumentals de Catalunya. Farell Editors. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona). Maig de 2005. VICENS I LLAURADÓ, Albert. De porc i de senyor. Memòries d’un senglar del Vallès. Farell Editors. Sant Vicenç de Castellet. (Barcelona). Març del 2007. VILA I PLANA, Francesc. Els versos de Sant Llorenç. Sabadell. Vigília de Sant Llorenç Màrtir del 1960.

Òscar Masó Garcia* Sabadell, 13 de juny de 2011 (*) Autor de la ponència “Proposta de catalogació i conservació dels arbres més singulars del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. L’exemple del vessant sud-est del massís“, presentada a la VII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (novembre del 2009), en la qual es van exposar diverses propostes per endegar accions proteccionistes vers els arbres monumentals del parc i rodalia.

104 XXXII RONDA VALLESANA

ELS DIMONIS DEL BORRELL A l’extrem de tramuntana de la vall de Mur –no lluny del mas Daví i sobre la carena que hi ha al NE d’aquesta casa– s’alcen les ruïnes d’una antiga masia mig tapades pel bosc i les bardisses. Són les restes del Borrell, una casa que fou abandonada per causes desconegudes fa més de dos segles. Un parell de llegendes populars ben diferents ens expliquen els successos sobrenaturals que foren la causa del seu abandonament, però l’única cosa certa que sabem de la fi del Borrell és que fa molts anys la propietat fou abandonada, fragmentada i venuda, de tal manera que en l’actualitat té més de quaranta propietaris. Com veureu tot seguit –i segons la tradició popular de la vila de Sant Llorenç Savall–, l’afer que va causar l’extinció d’aquesta masia és ben singular. Va ser un mes de juny de fa centúries, quan la masia del Borrell encara era habitada com qualsevol altra casa de la vall de Mur. Aquell any els sembrats del mas groguejaven curulls, i tant de gra hi havia que ni els més vells de la contrada recordaven una anyada tan abundosa. Pensarós davant els seus camps, l’amo del Borrell es debatia entre l’alegria i l’angoixa, ja que, si bé la collita era bona, es veia completament incapaç de segar tot sol aquell blat, ja que la seva dona –que tot just acabava d’infantar– no podia pas ajudar-lo. Amoïnat, l’home hi donava voltes i més voltes, i tant es capficà, que remugà a mitja veu que donaria la seva ànima al Diable si aquest li feia la collita. El Maligne –que en aquestes situacions sempre és a prop– no volgué perdre’s l’ocasió de guanyar l’ànima del pagès. Per això, mentre l’amo del Borrell tornava a casa, l’esperà a la vora del camí. Després de presentar-se –tot melós i contemporitzador–, el Diable oferí a l’atabalat pagès tres jornalers que farien tanta feina com ell volgués. Això sí, tan aviat com haguessin enllestit les tasques encomanades, tornaria a cercar la seva ànima. Aclaparat com estava per l’afer de la sega, i sense rumiar-s’ho gaire, l’amo del Borrell acceptà, bo i pensant que ja se’n sortiria d’una manera o altra.

Ruïnes del Borrell. Autor: Albert Vicens

XXXII RONDA VALLESANA 105

Tan aviat com arribà al mas, els tres personatges promesos pel Diable –que ja l’esperaven– l’envoltaren tot dient: Feina, feina...! I així fou com el pagès –ben convençut que en tindrien per dies– els envià a segar al camp més gran del mas. Però al cap de poc, els tres dimonis tornaren delerosos amb la seva demanda: Feina, feina...! Astorat per la capacitat de treball d’aquells individus, l’amo del Borrell els envià novament a un altre camp, i a un altre, i a un altre... Fins que s’adonà que aquells diables corrien molt més del que ell havia suposat. Veient el seu error i que estava ben perdut, el pagès pujà a les golfes de la casa i es posà a plorar desesperadament. En sentir aquelles grans lamentacions, la mestressa del mas pujà a veure què li succeïa, al seu marit, el qual li contà, fil per randa, el seu pacte amb el Diable. Adonant-se de la gravetat de la situació, i després de reprendre el seu desconsolat espòs pel que havia fet, la pagesa –que era resolta i eixerida– li digué: “No hi pensis més. A partir d’ara m’encarregaré jo de donar feina als tres banyetes”. I baixà a l’era, on feia estona que esperaven els tres jornalers infernals amb la seva obsessiva cantarella: Feina, feina...! Dirigint-se al primer, la mestressa del Borrell li digué: “Tu agafa aquest cistell vell i omple la bassa amb aigua del pou”. Al segon diable li donà una pell de cabra negra com la sutja tot manant-li: “Netejaràs aquesta pell fins que sigui blanca com la neu”. Seguidament –assenyalant el seu fill acabat de nàixer–, digué al tercer dimoni: “La teva tasca serà ensenyar a llegir i a escriure aquesta criatura”. I així passaren les setmanes. El Diable, en veure que els tres dimonis no tornaven i que no li arribava l’hora de cobrar l’ànima del pagès, s’impacientava més i més. Fins que, un bon dia, decidí presentar-se al mas per veure com marxava el seu negoci. Quan va trobar els seus dimonis fent aquelles feines impossibles i a l’amo del Borrell tan tranquil, el Diable va fer un crit de ràbia paorós que retronà per totes les cingleres de la vall de Mur. Després –colèric com estava per la burla de què havia estat objecte–, llançà grans flamarades contra la casa, que quedà convertida en runa per sempre més. I així s’explica a la comarca com es va perdre el mas Borrell, i com són de perillosos i inútils els tractes amb les forces de l’Infern.1

1 Relat a partir de la versió que coneix Joan Margenat –del mas de la Roca, de la vall d’Horta–, el qual la va rebre d’un oncle seu que la considerava un fet real. 106 XXXII RONDA VALLESANA

LES ACTIVITATS PRE-INDUSTRIALS A MUNTANYA Dins del terme de Sant Llorenç Savall es conserven vestigis d’activitats productives de temps remots. Al marge de les feines pròpiament agrícoles, ramaderes i forestals, aquestes activitats també tingueren una importància enorme en l’economia del poble i, en alguns casos, perduraren fins a temps força recents. Ens referim als forns d’obra, de calç i de pega. Tres exemples que il·lustren l’aprofitament dels recursos naturals per part de l’home.

ELS FORNS DE CALÇ La calç era utilitzada fonamentalment per a la construcció des de l’època romana fins pràcticament els nostres dies. Per tal d’obtenir-la era necessari un procés molt delicat en el qual la matèria primera, la pedra calcària, era sotmesa a una lenta cocció en uns forns dissenyats per a aquesta finalitat. Aquests forns eren excavats en un talús o marge i tenien forma d’olla, d’uns quatre metres de diàmetre per quatre d’alçada, construïda amb un gruixut mur i amb una obertura frontal d’un metre aproximadament. El forn es carregava amb pedres calcàries procedents de torrents, rieres i roquetars propers. Primerament es bastia una volta dins del forn utilitzant els còdols més grossos. Aquesta volta es repenjava damunt un graó que hi havia al voltant de tot el forn, a un metre del terra aproximadament. Damunt d’aquesta cúpula s’anaven amuntegant les pedres fins a omplir tota la cambra: les més grosses a sota i les menudes a la part superior. Entre les pedres calia deixar diversos forats per tal de facilitar la circulació de l’aire durant la combustió. Aquests forats es tapaven a la part superior del forn amb uns pegats d’argila que servien Forn de calç en el camí de la canal de St. Agnés. Autor: Jaume Cusidó per regular el tiratge. El XXXII RONDA VALLESANA 107

foc s’encenia per l’obertura de la part baixa, sota la cúpula de pedres, i s’alimentava durant quatre o cinc dies sense interrupció, nit i dia. Generalment calia establir torns d’unes quatre hores durant les quals un parell d’homes vigilaven l’operació. El combustible emprat eren els feixos de gavella d’arbustos (bruc, arboç, marfull, gatoses...) procedents de la neteja dels boscos. Per tal de saber el moment precís en què la pedra ja era cuita, calia fixarse en dos senyals: la pedra prenia un color blanc lluminós i el fum, que fins aleshores era fosc, esdevenia groguenc fins a gairebé desaparèixer. En apagar el foc, el forn es destapava i es deixava refredar durant un parell de dies. Tot seguit, ja es podia treure la calç per l’obertura inferior i transportar-la en carros fins la seva destinació. El producte final, conegut com a “calç viva”, havia perdut la meitat del seu pes original i presentava un aspecte de terrossos lleugers i porosos. Aquests terrossos, un cop amarats d’aigua i barrejats amb sorra, esdevenien el morter de calç utilitzat en totes les construccions, per poc antigues que siguin. A Sant Llorenç Savall, a diferència d’altres localitats properes, els forns de calç no són massa abundants. La raó cal cercar-la probablement en el fet que Castellar del Vallès, on la roca calcària és abundant i la comunicació amb les ciutats és senzilla, és molt proper. Tot i així, trobem alguns bons exemples a la vall de Mur i a la vall d’Horta. A Mur trobem un parell de forns força deteriorats. El primer es troba prop dels quatre camins del Dalmau i el segon al camí del Daví a santa Agnès. La present edició de la Ronda Vallesana passa pel costat d’aquest darrer.

ELS FORNS D’OBRA També eren anomenats “teuleries” i, tal com indica el seu nom, eren utilitzats per a la fabricació de peces de ceràmica emprades en la construcció. La matèria primera era l’argila i el combustible la llenya prima procedent de la neteja del bosc o de l’esporgada d’arbres. La tipologia dels forns d’obra és molt variable, però a Sant Llorenç són tots dels tipus anomenat ibèric, també conegut com a morú o àrab.

108 XXXII RONDA VALLESANA

Boca d’entrada del forn rajoler de la Pregona. Autor: Ferran Marcos

Es componen de dues cambres: una inferior on es feia el foc, i una superior on es col·locaven estratègicament les peces de tal manera que l’escalfor pogués circular entre elles. Ambdues cambres estaven separades per una o dues voltes foradades en forma de graella. El procés de fabricació de les peces constava dels passos següents:

Interior del forn rajoler de la Pregona. Vista superior. Autor: Jaume Cusidó

1. Extracció de l’argila d’una terra prèviament seleccionada. 2. Preparació de la pasta tot barrejant l’argila amb aigua després d’extreure’n totes les impureses. Aquest procés era més o menys complicat segons al qualitat de la terra utilitzada (colat, garbellat...) 3. Modelatge de les peces segons la funció que havien de dur a terme: maons, teules, cairons, pitxolins... Això es feia utilitzant motlles de fusta amb les diverses formes. 4. Assecat per tal d’eliminar l’aigua sobrant, tot col·locant les peces dretes durant un parell de dies. 5. Cocció. Després de netejar el forn de les restes de la darrera fornada i tapar les escletxes amb argila, s’omplia la cambra de damunt la graella, tot col·locant les peces creuades per tal de facilitar el pas de l’escalfor d’una forma regular. Un cop encès el foc, aquest cremava durant una setmana aproximadament. La part superior del forn es tapava o destapava segons les necessitats que l’expert rajoler deduïa de l’observació del color del fum. La temperatura superava els 1000ºC i la massa argilosa esdevenia ceràmica. Abans de desenfornar les peces, encara calia esperar un mínim de deu dies. Passat aquest temps, es desmuntaven des de l’interior del forn cap als laterals fins a buidar-lo del tot. Després només calia amuntegar les peces cuites i regar-les.

XXXII RONDA VALLESANA 109

A Sant Llorenç Savall era freqüent que les grans masies disposessin d’un forn d’obra propi per coure les seves peces, utilitzant la matèria primera que hi havia pels entorns. Les peces resultants eren utilitzades per a la pròpia llar i, en part, per a la venda a altres cases de la rodalia, ajudant d’aquesta manera a l’economia familiar. La cocció, la part més delicada del procés. Habitualment la duia a terme un especialista local o itinerant que es llogava per a l’ocasió. Tenim bons exemples de forns d’obra a les Oliveres, el Dalmau, Pregona... A la Roca en trobem un que funcionà fins a principis del segle actual. També en trobem un al Marquet de les Roques que serví per fabricar la gran varietat de peces utilitzades en la construcció del magnífic edifici.

EL FORN DE PEGA DEL MARQUET A resultes del terrible incendi que assolà la vall d’Horta l’estiu de 2003, i en el decurs dels treballs de neteja del brancam mort, sortí a la llum un antic forn de pega a tocar de la pista que mena al Marquet de les Roques, just on arrenca el trencall que s’enfila a coll Gavatx i Rocamur. L’estructura del forn, totalment bastit amb pedra seca, es trobava força malmesa degut als anys d’abandonament i l’efecte destructiu de la vegetació. Fou per això que, l’any 2009, la Diputació de Barcelona tirà endavant el projecte de restauració i consolidació de la construcció, arranjant de passada els voltants i el camí d’accés. A diferència del que passa amb els forns de calç i d’obra, els forns de pega no són massa abundants a les nostres contrades. Es tracta d’estructures complexes, constituïdes per dues cambres comunicades, de forma més o menys cònica, excavades en un pendent del terreny. La seva finalitat era l’obtenció de la pega negra o grega, substància impermeabilitzant i adhesiva de múltiples aplicacions en l’antigor: per encolar bótes de vi, revestir vaixells, fabri-

110 XXXII RONDA VALLESANA

Esquema d’un forn de pega. Autor: Albert Vicens

Boca superior del forn de pega del Marquet. Autor: Jaume Cusidó

car pintures... fins i tot per guarir ossos trencats. Els pegaires omplien la cambra superior, anomenada pou, amb teies obtingudes de velles soques de pi. Damunt d’aquestes hi amuntegaven brancam per facilitar l’encesa del forn. Després d’un dia de combustió lenta, les teies traspuaven un líquid negre Vista frontal del forn de pega del Marquet. i espès: el quitrà. Aquest Autor: Ferran Marcos s’acumulava al fons del pou i, lentament, lliscava a l’olla, la qual es comunicava amb el pou a través d’un canal obert a la base. Un cop a l’olla, el quitrà s’encenia per tal d’eliminar alguns components volàtils. El resultat d’aquesta segona combustió era l’obtenció de la pega negra, que era extreta de l’olla i apilonada a la pastera, un receptacle de fusta de forma rectangular que hi havia al peu del forn. Un cop la pega s’assecava ja podia ser tallada i comercialitzada. El forn de pega del Marquet va funcionar fins a principis de segle vint, quan la tradicional pega negra va ser desplaçada per altres materials de propietats similars que podien obtenir-se industrialment. Molt a prop del Dalmau, a la vall de Mur, es conserva un altre forn de pega de característiques anàlogues.

Albert Vicens Llauradó LACERA (Cercle d’Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall)

XXXII RONDA VALLESANA 111

EL CASTELL DE PERE QUART Modernisme a la Vall d’Horta (Una primera versió d’aquest article ha estat publicat per la revista Vallesos, núm. 1, primavera estiu 2011)

Hi ha construccions que tenen una capacitat de seducció molt gran. Si estan en un lloc ben visible passen a ser amb el temps monuments famosos. N’hi ha d’altres, però, que resten mig amagades i poc accessibles i, no obstant i El Marquet de les Roques vist des del SE. això, la marginalitat no les Autor: Jaume Cusidó priva de ser venerades en petit comitè ni de tenir una aurèola misteriosa. El Marquet de les Roques és un edifici poc conegut que està a la isolada i bonica Vall d’Horta, al terme de Sant Llorenç Savall i just sota la imponent muntanya de La Mola i el Montcau, al Vallès Occidental. La Vall d’Horta no és una vall de pas, sinó un lloc petit al qual s’hi ha d’anar expressament, i El Marquet s’hi troba gairebé al final, encastat, al peu del massís de Sant Llorenç i molt a prop de la Font del Llor, en un indret pintoresc molt freqüentat pels excursionistes. És en aquest àmbit precisament, i sobretot entre la gent de Sabadell, que l’edifici del Marquet ha tingut popularitat. Precisament va ser l’avi de l’escriptor Joan Oliver, Pere Quart, qui va fer construir El Marquet de les Roques a la darrera dècada dels segle XIX. L’origen de la masia, que llavors va passar a ser la masoveria del nou casalot, es remunta al començament 112 XXXII RONDA VALLESANA

Porta d’entrada a l’era del Marquet de les Roques. Autor: Ferran Marcos

del segle XIII quan l’Abat del Monestir de Sant Llorenç del Munt cedeix unes terres a Pere Marquet i la seva dona Berenguera. A partir d’aleshores, la masia dels Marquet va anar tenint reformes i ampliacions. Segons Joan Oliver, Pere Quart, la seva família ja n’era propietària al segle XVII. Allà hi tenien vinyes i feien vi que guardaven a la bodega de la masia i posteriorment comercialitzaven. La primera reforma feta al segle XIX es remunta a l’any 1879 quan s’hi afegia un cos per la banda de ponent, tal com denota el rellotge de sol d’aquest tros de façana. La petita ampliació, però, aviat es transformaria en un fabulós castell modernista.

Façana principal i porta d’entrada del Marquet de les Roques. Autor: Josep Casamartina i Parassols

El matrimoni format per Antoni Oliver Buxó i Teresa Turull Comadran, filla del potentat i fabricant Pere Turull, anomenat el rico catalán, havien encarregat el 1862 la seva residencia a la Rambla sabadellenca al mestre d’obres Gabriel Batllevell, que els va fer una elegant mansió amb voltes als baixos, a l’estil dels edificis de la Plaça Reial barcelonina. El fill de Batllevell i el d’Oliver van estudiar plegats al col·legi sabadellenc dels Escolapis i van quedar grans amics. Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 1928) seguint els passos del seu pare va estudiar arquitectura a Barcelona i va obtenir el títol l’any 1890. El jove arquitecte aviat es va distingir a Sabadell amb un parell d’edificis singulars, el desaparegut cafè Euterpe (1892), a la Rambla, i la Casa Bru (1893), al carrer de Gràcia cantonada amb Escola Pia. Poc després Antoni Oliver li encarregava l’ampliació del Marquet per a fer-ne un castell, una comanda que no semblava tenir limitació econòmica. L’obra es va inaugurar el 1896, just l’any en què el seu fill Antonino es casava amb Dolors Sallarès i Soler, filla

XXXII RONDA VALLESANA 113

de Joan Sallarès i Pla, un altre poderós industrial sabadellenc, i de Justa Soler i Buhigas. La construcció va ser documentada mentre s’anava fent pel pintor Joan Vila Cinca, bon amic dels Oliver, que en va fer diversos reportatges fotogràfics. Juli Batllevell no va fer una edificació neogòtica o neoromànica tal com s’estilava llavors a l’hora de fer un castell, una mica a la manera dels de Lluís II de Baviera en petit, sinó que es va inspirar en l’arquitectura de totxo i pedra, de remota inspiració mudèjar que solien practicar alguns dels seus mestres de l’Escola d’Arquitectura Vidrieres de la sala principal. com Josep Vilaseca i Lluís DomèAutor: Josep Casamartina i Parassols nech i Montaner, professors interins en aquell moment. També l’emergent Antoni Gaudí, que acabava d’estrenar el Palau Güell, utilitzava sovint l’arquitectura de maó vist, amb innovadors i enginyosos jocs constructius. Batllevell segurament va mirar els tres arquitectes esmentats, però no els va copiar i va fer l’obra més original i elaborada de tota la seva carrera i també una obra mestra del modernisme català. Curiosament no es quedaria amb la troballa del Marquet per desplegar un estil propi, només faria alguns edificis en aquesta línia, i en canvi aniria canviant d’estil, fins i tot, de forma simultània. El Marquet és fruit, d’una banda, de l’entusiasme d’un arquitecte jove i dotat davant un encàrrec extraordinari i, de l’altra, d’un client excepcional i molt ric que era, alhora, el pare d’un amic seu. Seguint la manera de construir de la resta de masies de la Vall d’Horta, Batllevell va fer una edificació d’una gran complexitat que s’integra a la perfecció amb la construcció de la masia existent i, sobretot, amb el paisatge. De les construccions humils dels corrals i les façanes trencades de la masia vella, gradualment, per mitjà d’un intel·ligent i complicat joc volumètric de façanes i cobertes, amb simetries i asimetries molt mesurades, el Marquet es va convertint en un castell imponent, ben enclavat en el desnivell

114 XXXII RONDA VALLESANA

corbat del terreny que ocupa. Alhora, en la seva forma creixent cap a la façana principal amb la torre d’homenatge que la corona, és com una gran esfinx, un enorme drac o un lleó en repòs. També és molt interessant com s’encaixen els diversos nivells del terreny i l’edifici, començant per la capella enclavada en el mur de contenció amb la porta al peu del camí que du a la l’antiga masia. El pis del cor, en canvi, dóna a peu pla de l’era, ja dins el recinte privat. Un joc que es repetirà en les plantes de l’edifici noble. Les façanes de tot el conjunt no tenen ornaments, és la pròpia estructura i els Fornícula amb la imatge de St. Antoni de detalls constructius combinats sàviaPàdua. Autor: Josep Casamartina i Parassols ment que li donen un estil propi. L’únic detall ornamental, en aquest cas de marcat caràcter simbòlic en honor del propietari, és l’escultura de Sant Antoni enclavada a l’angle de les dues façanes principals i presidint la vall, obra d’Antoni Coll i Pi (Barcelona, 1857 – Santiago de Xile, 1943), però perquè no desentoni de l’harmònic conjunt es va tallar amb la mateixa pedra vermella. Coll i Pi era un escultor i pintor amic de Vila Cinca i lligat en aquell moment a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, de la qual Antonino Oliver seria president l’any 1907. La gran portalada del recinte, gairebé d’aire japonès i alhora gaudinià, que tanca l’era o pati és un dels detalls més impressionants i originals de tota l’obra. Batllevell va ser en un moment donat col·laborador de Gaudí entre 1898 i 1903, a la Casa Calvet i al Parc Güell, respectivament. No se sap si quan va fer el Marquet ja el coneixia personalment, però hi ha detalls del castell dels Oliver que denoten almenys que en coneixia l’obra, a més l’arquitecte sabadellenc havia treballat alguna vegada pel seu meceDetall de la peanya de totxo on és col·locada la imatge de St. Antoni de Pànes Eusebi Güell, en un parell de legalit- dua. Autor: Josep Casamartina i Parassols XXXII RONDA VALLESANA 115

zacions a Barcelona. Hi ha un cert paral·lelisme entre el casal modernista de la Vall d’Horta i la casa del porter de la Bodega Güell a Garraf, feta entre Gaudí i el seu deixeble Francesc Berenguer. Per tradició oral se sap que el paleta que va construir el Marquet era Maurici Pla, de Sant Llorenç Savall, que potser també hauria pogut fer la reforma de la masia veïna de La Pregona, que també és modernista, tot i que sembla una mica més tardana. No se sap si Batllevell hi podia haver intervingut també o no. El més probable és que el paleta que va ferhi les obres s’inspirés directament amb les del Marquet. De fet, la portalada del recinte de La Pregona, amb el capser esglaonat recorda molt la façana del pati de la capella dels Oliver, i el grup de finestres formant un arc també semblen tretes directament del mateix lloc.

Picaporta. Autor: Josep Casamartina i Parassols

Els Oliver van encarregar altres reformes i edificis a Juli Batllevell, convertit durant anys en el seu arquitecte de capçalera. Eren uns dels pocs clients que el van deixar treballar amb més llibertat. Ell els va fer el Centre Català a la Rambla, pagat per l’avi de Pere Quart; un casal al carrer de Gràcia, just davant de l’edifici de la Caixa de Sabadell; una ampliació a la casa del carrer Jardí, on va néixer Joan Oliver; un espectacular magatzem per a vendre vi, també a la Rambla cantonada amb el carrer Lacy; una interessant reforma a la casa pairal de Ca n’Oliver a Castellar del Vallès; el panteó familiar al Cementiri de Sabadell; i encara una altra reforma a la masia de Can Borrell, també a Castellar, per a l’oncle capellà de Joan Oliver. De totes, però, el gran preferit va ser sempre El Marquet de les Roques.

Josep Casamartina i Parassols

116 XXXII RONDA VALLESANA

Era i façana de la Pregona. Autor: Ferran Marcos

LA VIDA AL MARQUET DE LES ROQUES La masia del Marquet de les Roques apareix esmentada per primera vegada en un document de l’11 d’octubre de 1215 en què l’abat de Sant Llorenç del Munt, Guillem, cedeix la possessió del capdamunt de les terres de la Vall d’Horta a Pere Marquet i a la seva muller Berenguera. Aquesta menció serà l’únic indici, durant més de dos segles, de l’existència de pagesos al capçal de la vall. Però potser cal relacionar aquesta família amb els Marquet que a mitjan segle XV assoleixen una condició preponderant a la vila de Sabadell amb el comerç de draps. Un dels prohoms sabadellencs d’aquest moment és, en efecte, Galcerà Marquet, comerciant de draps amb el regne de Nàpols, amb funcions importants en el Consell. Aquest Marquet, juntament amb la seva muller, Eulàlia, era propietari de tot un sector de la vila, a tocar del Portal de Barcelona (avui al capdamunt de la Rambla). I pels volts del 1457 es fan construir un gran casal amb tres finestres gòtiques al carrer de Samuntada, sens dubte l’edificació més ostentosa, en aquell moment, de la vila. Posteriorment el casal passà a mans dels Meca, una família principal del Sabadell entre els segles XVI i XVIII. I, el 1818, va esdevenir la primera seu de l’escola dels Escolapis. Dels múltiples detalls arquitectònics de la masia vella del Marquet, al terme de Sant Llorenç Savall, en destaca una finestra flamejada molt senzilla, situada a migjorn. Tot i que sigui difícil de verificar, és plausible que aquesta part de la casa correspongués al període d’esplendor de la família. Família que, com moltes altres d’aquesta contrada, alterna durant segles l’explotació agrícola amb activitats industrials manufactureres, tant a Sant Llorenç com a Castellar o a Sabadell. Segons refereix Lluís Vergés i Solà a Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt (1973), l’any 1762 encara habitava la masia un Jaume Anton Marquet. Entre aquest moment i el 1833, per aliança matrimonial segons sembla, la titularitat de la masia del Marquet va passar als Oliver de Castellar, de ca n’Oliver, també dedicats, a partir del segle XVIII pel capbaix, a la producció i comerç de draps (el 1730 ja destacava a Sabadell un Pau Oliver, important mestre teixidor). Els Oliver procedents de Castellar seran sens dubte la gran família sabadellenca de la primera meitat del segle XIX: fins al 1854 són els primers contribuents de la vila (és a dir, els més rics), i mantenen la seva influència durant el període següent, dominat per la figura de Pere Turull i XXXII RONDA VALLESANA 117

dels seus descendents, aliats matrimonialment amb els Oliver. Durant el segle XIX, doncs, la masia del Marquet és subsidiària de ca n’Oliver: una petita explotació agrària, amb masovers que es dediquen igualment al carboneig per la muntanya i a la ramaderia de llana. Els Oliver, gent molt benestant, més aviat culta i decantada a la bona vida, hi van sobretot a caçar. Hi trobem, per exemple, els germans Frederic i Antoni Oliver i Buxó, pintors aficionats, deixebles de Josep Margalef. Existeix a l’Arxiu Municipal de Sabadell la fotografia d’un quadre, probablement d’Antoni Oliver, en què es veu la masia del Marquet abans de les importants obres d’ampliació i de modificació que s’hi van fer el 1895: un casalot quasi rònec, en un pendís. Però la figura d’Antoni Oliver i Buxó (1833-1904) va ser determinant en l’ascens social de la família. Interessat per les innovacions agrícoles, fundador del Banc de Sabadell, va participar en la fundació, també, de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, tot i que sovint els cronistes el confonen amb el seu fill, Antoní Oliver i Turull, que en va ser president. És Antoni Oliver i Buxó qui va fer construir a les darreries de la seva vida una ampliació de la vella masia del Marquet per tal que la família hi pogués estiuejar. L’estiueig era una pràctica social nova, en aquell moment, a Catalunya, i va originar per tota la nostra geografia l’aparició de “castells”, de “xalets” (del francès chalet, contracció de châtelet) i 118 XXXII RONDA VALLESANA

Panoràmica del Marquet de les Roques. Autor: Jaume Cusidó

de “torres”, edificacions sobretot simbòliques en què es conjuguen l’escenificació del poder perdurable (el castell) amb el contacte amb les aigües i amb la natura propícia, que el romanticisme i després el positivisme havien convertit en una forma de regeneració higiènica. Les coses així, Antoni Oliver, secundat pel seu fill Antoní, encarrega al mestre d’obres sabadellenc Gabriel Batllevell i al seu fill Juli Batllevell, deixeble de Gaudí que participa en la urbanització del Parc Güell de Barcelona, la transformació de la petita masia en un “castell”. Som a la darrera dècada del segle XIX. Els Batllevell, que treballen per a Antoni Oliver des de fa temps –també acaben d’edificar el magnífic casal de les Voltes, a la Rambla de Sabadell, avui Casal Pere Quart–, projecten per al Marquet una mena de decorat, un castell de teatre adossat a la vella masia (reservada ara als masovers), que, vist de migjorn, per un joc de proporcions molt aconseguit, ofereix una vista espectacular. Edificat amb la pedra rogenca del conglomerat de la muntanya, presenta, d’escorç, un aspecte imponent, amb una verticalitat accentuada per la torratxa de signe medieval, seguint les idees de l’arquitecte francès Viollet-le-Duc. Hi destaca, en un angle de la façana, una imatge de Sant Antoni (en homenatge al patrici de la família, Antoni Oliver), obra de l’escultor barceloní Antoni Coll i Pi.

XXXII RONDA VALLESANA 119

Tot al voltant, el paisatge extraordinari d’aquest capçal de la vall, amb les moles impressionants de les Fogueroses, el Montcau i els Emprius. El “Castell”, com era anomenat i com apareix designat a les postals de l’època, s’acaba de construir el 1895. A partir d’aquell moment, els Oliver, tres generacions juntes d’Oliver, pujaran a estiuejar al Marquet. Antoni Oliver, home fantasiós i enderiat amb projectes i innovacions poc rendibles, intenta explotar com a deu d’aigües minerals la Font del Llor, situada al capdamunt de la propietat, i construeix un pavelló arran del pont de la riera del Llor, avui encara existent. També hi pugen els pintors sabadellencs, sobretot Joan Vila Cinca, molt amic dels Oliver, que hi passa temporades pintant el Marquet mateix i tota la muntanya per aquesta banda, en uns paisatges amples, més aviat grandiloqüents, curiosament sense arbres1, que avui es poden admirar al Museu d’Art de Sabadell. Una de les cambres de dalt del Marquet ha estat sempre designada com la “del pintor”. El Marquet també va ser sovint escenari, entre 1895 i 1925, d’excursions i de festes dels artistes sabadellencs aplegats a l’Acadèmia de Belles Arts, que Antoní Oliver, com ja ha estat dit, va presidir en diversos períodes. També hi pujaven els membres del Sometent de Sabadell (el senyor Antoní n’era el caporal), a fer-hi grans costellades, després d’alguna maniobra. I el grup de l’Acadèmia Catòlica, encapçalat per la figura venerable –i polèmica—del Doctor Sardà i Salvany. Però les festes que la història recorda, van ser les protagonitzades pels artistes: un gran dinar d’homenatge a l’escultor Casanovas, per exemple, o la festa de comiat del pintor pompier sabadellenc Antoni Estruch, abans d’emigrar a l’Argentina, on se li perdé la traça. En aquesta darrera celebració els participants van parodiar un quadre cèlebre d’Estruch, Els Segadors, ple de forques i de dalles. N’ha quedat una fotografia de Francesc Pulit, amb el senyor Oliver al centre, en actitud heroica. Al senyor Antoní li plaïa la gresca. Però l’avi, Antoni Oliver i Buxó, mor el 1904 (a l’enterrament hi toca l’Orquestra Muixins, reforçada per un joveníssim Pau Casals), i el fill,

1 Aquest text va ser escrit el juliol del 2001, per a la festa de Sant Roc, patró de la Vall, el 16 d’agost. En aquella ocasió vam muntar al Marquet, amb l’enyorat Bartomeu Cruells, una exposició sobre el retorn de Joan Oliver de l’exili, “Marines soledats”, patrocinada per la Fundació La Mirada. Dos anys més tard, el 10 d’agost del 2003, deu dies després de la mort d’en Bartomeu a Itàlia, es va calar un gran foc a tota la Vall d’Horta, en què van morir els meus amics Amàlia i Felip Fernàndez i tres persones més de la seva família. El paisatge, calcigat, tornava a ser, tràgicament, el dels quadres de Vila Cinca. 120 XXXII RONDA VALLESANA

Panoràmica del Marquet de les Roques. Autor: Jaume Cusidó

Antoní Oliver i Turull, fantasiós com els seus predecessors, es dedica a mantenir, amb unes rendes molt considerables, la posició social de la família. En realitat, però, comença amb ell la decadència econòmica, segellada més endavant pel desgavell que va significar la fallida del Banc de Barcelona (1920) i que va comportar, a casa nostra, la fi de la figura del rendista. Antoní Oliver va morir, tràgicament, el 1922. Però el tarannà despreocupat dels Oliver els permetrà de mantenir l’estil de vida de sempre fins a la guerra civil. La vida dels Oliver en aquells anys daurats –entre el 1895, en què inauguren el “Castell”, i la mort d’Antoní Oliver– podria haver estat portada al cinema per Visconti. Les múltiples fotografies dels estiueigs al Marquet –els Oliver eren aficionats a la fotografia– ens els mostren amb una elegància impròpia del país: hi destaquen els joves, Antoni i Joan –el futur poeta Pere Quart—i especialment la germana, Justita, d’una bellesa imposant, que serà immortalitzada pel pintor Antoni Vila-Arrufat, fill de Joan Vila Cinca i amic dels anteriors. Des del Marquet són freqüents les escapades de capaltard a la font del Llor, plena de ressons i de mites. Els nois Oliver hi apareixen amb canotier, llacet i botines, l’uniforme del perfecte estiuejant, i Justita, amb barret de vels, juntament amb el seu promès, l’hereu Figueras, fill d’un altre dels fundadors de l’Acadèmia de Belles Arts, Joan Figueras. En aquesta atmosfera irreal, vagament simbolista, el Marquet esdevindrà també un lloc central en la història de la literatura catalana del segle XXXII RONDA VALLESANA 121

XX. El nét d’Antoni Oliver i Buxó, Joan Oliver i Sallarès, destaca a partir dels anys deu com a poeta i periodista. Juntament amb altres companys d’estudis dels Escolapis, Francesc Trabal i Joan Prat (que signa Armand Obiols), intervé d’ençà del 1917 en la redacció del Diari de Sabadell. El 1924, una tarda de diumenge de la tardor d’aquell any, Oliver, Trabal i Obiols es reuneixen al Marquet amb els prohoms de la literatura catalana del moment: Guerau de Liost, Josep Carner i Carles Riba. D’aquella reunió sorgeix el projecte de les Edicions de La Mirada, que tanta importància han de tenir entre 1925 i 1930. Oliver parla d’aquella trobada al seu llibre Temps, records. Comença fent-nos la descripció del paisatge nocturn de la Vall d’Horta “Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d’Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist.”; continua amb la cèlebre reunió als bancs de pedra de l’entrada, sota les alzines, abans d’arribar al barri; i, finalment, acaba amb el record d’un concert de cobla “Una altra nit, la cobla Barcelona va omplir la petita vall amb música de sardanes. Hi havia el mestre Morera.”2 La guerra va significar, per als Oliver, la fi del miratge. El patrimoni, malmès per les crisis dels anys vint i pillat pels administradors, ha minvat del tot, i la família es dispersa amb la guerra. Joan Oliver s’exilia a Xile juntament amb altres escriptors (Francesc Trabal, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, C. A. Jordana), i no tornarà fins al 1948. El 1940 la família ha perdut la possessió del Marquet de les Roques. Durant un temps, el Marquet és ocupat per la Falange, i el 1941 és adquirit pel senyor Llorenç Valls i Valls, fill de Sant Llorenç, que el llega a la seva filla Francisqueta, traspassada l’any 2005, després de vendre la propietat de la Vall d’Horta a la Diputació de Barcelona (1999). Cal lloar, d’aquest darrer període, la feina de conservació del Castell. Durant els anys seixanta es va renovar l’interior de la capella, dedicada a sant Roc, i algunes de les estances de dalt del casal, però el Marquet ha arribat als nostres dies gairebé com el va concebre l’arquitecte Batllevell i com el van conèixer les diverses generacions que el van habitar. L’any 1921, els Oliver mateixos hi havien reformat una part de l’escala, potser pensant a habitar-lo en períodes hivernals. D’ençà del 2006, animat per Alfons Llobet, el Marquet ha esdevingut un lloc de trobades al voltant de la creació poètica i plàstica.

Joaquim Sala-Sanahuja 2

Temps, records, pàg. 105s.

122 XXXII RONDA VALLESANA

RETRAT DE LA MIRADA DE LA FONT DEL SAÜC AL MARQUET DE LES ROQUES L’anomenada Colla de Sabadell, coneguda també com a Grup de La Mirada, era formada per un conjunt de joves sabadellencs que amb la seva actitud de revolta i el seu humor iconoclasta van soscavar les encarcarades institucions culturals de la ciutat i van contribuir decisivament a la renovació de la literatura catalana en el període d’entreguerres europees del segle passat. La Colla es va formar l’hivern de 1918 a l’Acadèmia de Belles Arts, on van coincidir molts joves atrets per l’incipient caràcter renovador que hi aportava la nova generació nascuda al tombant de segle. Els uns provenien de l’Acadèmia Catòlica i havien col·laborat en butlletins i revistes culturals de l’entitat i en un il·lustre precedent de l’humor que practicà la Colla, la Fulla Salau. Eren Lluís Parcerisa, Josep M. Trabal, Francesc Trabal, Joan Oliver i, encara que s’hi incorporà més tard, Armand Obiols. Els altres eren alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis que, davant el puritanisme i l’exacerbat academicisme de la institució havien decidit deixar-ho córrer i, com a Agrupació Artística, s’instal·laren pel seu compte en unes rònegues golfes del carrer de la Salut. Entre aquests hi havia Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet i Antoni Oliver, germà gran de Joan Oliver. Ja des de bon principi l’activitat de la Colla es va caracteritzar per una dualitat d’accions que anaven de l’humor provocatiu a l’activisme cultural, dualitat que va ser una constant del grup fins a les acaballes de la dictadura primorriverista, quan es van integrar a la vida cultural barcelonina. Joan Oliver i Antoni Vila Arrufat, a Matadepera, encapçalant l’anada a la font del Saüc, l’estiu de 1919. (Arxiu Fundació La Mirada)

XXXII RONDA VALLESANA 123

L’HUMOR PROVOCATIU L’humor que practicava la Colla era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals establerts per una societat sabadellenca tancada i endarrerida. Era un humor molt semblant al de les primeres avantguardes europees, especialment proper als dadaistes amb els quals compartien un mateix activisme provocador i una estètica de la transgressió molt semblant. L’activisme cultural, en canvi, els apropava a l’ideal regenerador de la Catalunya-ciutat que propugnava el Noucentisme i a l’intent de bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita, semblantment al que des del Romanticisme havien fet les diverses nacions europees. L’esperit de revolta i l’ideal de modernitat cosmopolita van marcar, doncs, els dos pols de les activitats de la Colla, que es van traduir en l’humor provocatiu i l’activisme cultural. Dins el vessant de l’humor provocatiu, el campament a la Font del Saüc, a Sant Llorenç del Munt, és el primer gran muntatge amb què es donaren a conèixer l’estiu de 1919 com a col·lectiu emancipat de les institucions i, de fet, ha estat considerat l’acte fundacional de la Colla. Joan Oliver ens recordava que “Aleshores l’acampada era mal vista per les famílies i considerada una cosa pròpia de gitanos. Ens acompanyava un asenet de mansuetud evangèlica, el qual carregàrem d’estris inútils i heterogenis.” I els testimonis gràfics que s’han conservat ens mostren: des del camí d’anada en què Joan Oliver i Antoni Vila Arrufat, a banda i banda de l’ase, obrien l’expedició cadascun amb un bastó enlairat travessant una barra de pa a manera de para-sol, en una mena de premonició daliniana, fins a les més pintoresques eventualitats de la sortida. Muntaren la tenda sota una bauma, amb una vela inclinada de ratlles amples que la cobria per fora, mig barraca de fira, mig envelat festiu, amb llums xinesos de paper i tot un simulacre d’instal·lació elèctrica. Durant els set dies que va durar el campament no van parar de rebre visites d’amics i curiosos atrets per l’espectacle del muntatge i pels continus estirabots i acudits improvisats. El darrer dia van fer un arròs a la cassola amb totes les sobralles de la setmana, llaunes incloses, xocolata, cafè i tabac. Un segon muntatge escenogràfic és el del campament a Cala Pola, on van anar plegats nois i noies, cosa inimaginable a l’època. Plantaren la tenda prop de la platja i de la porta estant estengueren una llarga catifa de passadís fins a tocar de l’aigua. Es banyaven en una banyera de zenc arran de mar, o bé entraven a l’aigua “…els homes encabits en vells fracs familiars i cofats amb barrets forts; les noies amb vestits de bany històrics…”, explicava Joan Oliver, i hi afegia: “Cada dia, una hora o al-

124 XXXII RONDA VALLESANA

tra, petits grups de gent de la contrada dibuixaven un fris al carener dels dos braços de terra que formen els costats de la cala. Badocs i estàtics, gaudien de l’espectacle. Entre tots nosaltres era en Trabal qui representava aquell «teatre viu» amb més serietat i una riquesa inexhaurible de recursos i de gags improvisats, desconcertants.” El tercer gran muntatge de la Colla, el Casino dels Senyors, a diferència dels anteriors, que eren efímers, gaudí d’una continuïtat que permeté al grup durant uns quants anys fer-ne l’escenari permanent de la seva peculiar litúrgia, una litúrgia més pròpia d’un dadaista “Cabaret Voltaire” que no d’un santuari cultural noucentista. El Casino va néixer amb estatuts legals d’associació cultural recreativa, com a paròdia del “Círculo Sabadellés”, el casino dels rics de la ciutat, i l’instal·laren en una casa de dues plantes, de la qual l’Associació de Música ocupava l’habitació davantera dels baixos, al número 26 del que aleshores anomenaven carrer dels Gitanos, tot i que oficialment constava com a carrer d’en Font. L’estatge era ple de tota mena d’andròmines i mobles vells. Els llibres de la biblioteca, dedicats pels respectius autors, eren clavats pel mig a la paret amb llargs claus d’enllatar; havien emmarcat les taques de floridura de les parets i per seure feien servir seients de barberia. Una habitació era reservada a “museu de coses robades” i el guarda-roba era el safareig buit de l’eixida. A l’entrada, una gran prestatgeria al mig del pas filtrava els visitants segons el calibre abdominal, paròdia de la faula bíblica dels escollits, i els donava accés a la sala presidida pel dibuix d’un drac amb la divisa “Estem voltats de poca-vergonyes”. D’aquesta absurda escenografia en sortiren accions que els donaren a conèixer fora dels estrictes àmbits sabadellencs. Valguin com a mostra la del conferenciant que a mitja dissertació es quedà a les fosques i fou sotmès a un intens bombardeig de bombetes que li esclataven per totes bandes. O la de presentació de La Nova Revista a càrrec de Josep M. Junoy, el qual hagué d’aguantar tota la sessió amb un ase com a comEl campament a la font del Saüc. (Arxiu Fundació La Mirada) XXXII RONDA VALLESANA 125

pany inseparable de dissertació, lligat a la pota de la taula, que s’esplaià abundosament fent les seves necessitats més peremptòries. I és que el Casino, com a espai que els era reservat, inspirà les accions més forassenyades i divertides de la Colla, que els emparenten decididament amb la revolta dadaista. Al marge de l’humor com a representació que hem vist amb aquests muntatges, la Colla es va valer també de la premsa i dels mitjans impresos per vehicular les seves accions col·lectives. Si deixem de banda els romanços que van publicar entre 1920 i 1922 com a Edicions “No me olvides” –entre els quals destacaria “El tramvia de Tarrasa”, un tren desmanegat tirat per un escarràs d’ase, en feliç boix de Ricard Marlet, i uns versos satírics de Joan Oliver–, la gran plataforma de projecció de les activitats del grup va ser el Diari de Sabadell. Arran del cop d’estat del general Primo de Rivera, el setembre de 1923, els amics de Sabadell, com la majoria dels cercles noucentistes, havien apostat per la resistència activa davant del perill que la dictadura suposava per a la llengua i la cultura del país. Els propietaris del Diari, ara ja adherits a Acció Catalana, els havien obert de bat a bat les portes de la Redacció buscant noves plomes combatives. Ben aviat, però, calibrada la talla del dictador, els ànims resistencials es van anar apaivagant i l’humor absurd i provocador que caracteritzava la Colla a poc a poc es va apoderar de les pàgines del Diari. Així, hi començaren a aparèixer articles i gasetilles firmats per un ball de pseudònims, veritables estirabots: Quaranta-tres, L’Oi Tant, L’Oca, Llum de Peu, Llit de Matrimoni, Bèèèè, La Mula, Un que hi era, Ara que ve l’istiu, Patam-Patam… En Trabal encetava l’àlies de Senyor Banyeta i l’Oliver el de Feliu Camp de la Sang, una mena de topònim patronímic sabadellenc. I tot seguit hi publicaren ressenyes d’actes inventats, enquestes i polèmiques trucades que signaven ells mateixos amb noms figurats, falses notícies com el prometatge entre hereus de conegudes famílies públicament i notòriament enemistades, i fins i tot hi arribaren a inserir l’esquela d’un prohom local que no devia ser sant de la seva devoció. El juliol de 1925 hi apareixien dos reportatges inventats, l’un sobre la Volta a França, a càrrec d’un imaginari corresponsal de Le Miroir des Sports, i l’altre sobre un cas de “bruixeria”, una estranya pluja de pedres en un barri extrem de la ciutat. Va ser la darrera d’una escalada de provocacions que posà a prova la paciència dels propietaris.

126 XXXII RONDA VALLESANA

D’altra banda, el Diari va constituir un inestimable suport a la gestió cultural que desplegà el grup, des de les associacions de música i de teatre fins a la tasca de divulgació de l’avantguarda musical francesa o la promoció de les edicions de La Mirada, a part que el Diari els oferia l’oportunitat de divulgar una obra literària personal que en aquells anys anaven perfilant. L’ACTIVISME CULTURAL D’entre les empreses culturals que creà i gestionà la Colla, n’hi ha dues que destaquen per la solidesa de la proposta i per la projecció que van assolir a tot el país, es tracta de l’Associació de Música i de les Edicions La Mirada. L’Associació de Música es va fundar a finals de 1919 quan, amb motiu del concert que Wanda Landowska celebrava a Barcelona, l’Associació de Música da Camera, que organitzava l’acte, va oferir a l’Acadèmia de Belles Arts de portar l’eminent clavecinista polonesa a Sabadell. Els joves de l’entitat van rebre l’oferta amb entusiasme i, ben aviat, Francesc Trabal en una conferència que titulà “La música i les ciutats solitàries”, en la perspectiva de la Catalunya-ciutat, llançava la proposta de crear una federació d’associacions de música arreu del país. És així com a primers de gener de 1920 Wanda Landowska inaugurava a Sabadell la primera Associació de Música. Tot seguit, els joves melòmans de la Colla emprenien el pelegrinatge per terres catalanes per tal d’estimular la creació de noves associacions de música a tot el teixit comarcal del país. En tancar el tercer curs, a l’estiu de 1922, es va constituir la Lliga Nacional d’Associacions de Música, que arribà a englobar prop d’una vintena d’associacions germanes. Gràcies a aquesta xarxa comarcal, que rendibilitzava les gires i facilitava la contractació de grans figures, van passar pel Teatre Principal de Sabadell, sota els auspicis de Una de les taules de pedra de l’entrada del Marquet on es va celebrar el sopar fundacional de les Edicions La Mirada. l’Associació, els mi(Arxiu Fundació La Mirada. Fotografia: 6 de juny de 1999)

XXXII RONDA VALLESANA 127

llors concertistes catalans i europeus de l’època, entre els quals el pianista Ricard Viñes, parisenc d’adopció, que els connectà amb l’avantguarda encapçalada per Jean Cocteau, Max Jacob i els joves músics seguidors d’Erik Satie. Tanmateix, el gran projecte cultural que emprengué la Colla i pel qual ha estat coneguda arreu del país, és sens dubte el de les Edicions La Mirada. La decisió de crear les Edicions La Mirada es va prendre un vespre de tardor de 1924 al Marquet de les Roques, una masia fortificada d’estil modernista, propietat dels Oliver, a la vall d’Horta de Sant Llorenç del Munt. S’hi havien reunit en un berenar-sopar, al voltant d’una taula de pedra i sota les alzines centenàries que hi ha davant el barri de la casa, Josep Carner, Guerau de Liost i Carles Riba, amb Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal. “A l’hora del cafè –explicava Joan Oliver– hom atacà el motiu d’aquell encontre: l’editorial projectada per la «colla de Sabadell». Ja fosquejava. Protegits per la penombra, els tres joves es tornaren més loquaços. Breument: Carner, Bofill i Riba aprovaren sense reserves l’esquema que els acabàvem de sotmetre […] ‘La Mirada’ acabava de ser batejada sota els millors auspicis.” La Mirada s’estrenà el desembre de 1925 amb L’any que ve, un llibre d’acudits il·lustrats de traços infantilitzants, volgudament maldestres i d’aparença gratuïta, que firmava Francesc Trabal si bé hi va col·laborar també amb un dibuix provocadorament desmanyotat cadascun dels components de la Colla. No és estrany, doncs, que aquest primer títol de la nova editorial escandalitzés molts sabadellencs, que se sentiren provocats i estafats. El llibre, a més, es venia amb una faixa estretament lligada que impossibilitava fullejar-lo, de manera que ben aviat les vendes es convertien en reclamacions amb les devolucions pertinents. La resta de títols va tenir un camí més planer i, al costat de les plomes més prestigioses del país que havien apadrinat l’aventura editorial de la Colla, La Mirada apostà per la segona generació noucentista que, a diferència dels seus predecessors, emprenia decididament el camí de la narrativa. Els divuit títols apareguts en l’etapa sabadellenca de La Mirada van ser impresos, amb l’ofici i el bon gust que l’acreditava, a l’obrador de Joan Sallent, un dels grans impressors de la Catalunya d’entreguerres, influït per l’harmonia i l’austeritat de la foneria tipogràfica alemanya. La maqueta de la col·lecció era de Ricard Marlet, com també l’elegant

128 XXXII RONDA VALLESANA

logotip editorial, amb la ‘l’ i la ‘m’ minúscules entrellaçades, que encara avui conserva tota la frescor inicial. Entre 1925 i 1930 van aparèixer catorze títols amb obres de Trabal, Guerau de Liost, Carner, Riba, Esclasans, Josep Pla, Oliver, Rovira i Virgili, Feliu Elias i C.A. Jordana, i quatre volums de teatre, de Soldevila, MillàsRaurell, Carner i Sagarra. La Mirada edità també romanços i estampes, amb poemes de Carner, Obiols i Guerau de Liost, il·lustrats per Ricard Marlet, Vila Arrufat i Josep Vives. Entre els projectes hi havia una sèrie d’art amb dibuixos de Picasso, Dalí i Miró; una sèrie d’autors estrangers contemporanis, que havia d’encetar Cocteau, i una sèrie d’autors catalans traduïts al francès. Joan Oliver explicava que el 1935 van acordar cedir La Mirada a Edicions Proa quan ja feia cinc anys de l’aparició de les Estances de Riba, l´últim títol de la col·lecció. La raó d’aquesta renúncia, en paraules del mateix Oliver, era que “…la colla s’havia dispersat o havia perdut la compacitat indispensable per a mantenir una obra d’aquesta naturalesa…” De fet, el triumvirat que era la Colla –Obiols, Oliver, Trabal– havia anat desplaçant le seves activitats a Barcelona. Des de les acaballes de la dictadura als anys de la República, van col·laborar activament en la premsa, sobretot en les grans capçaleres del país –La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Nau…– i en els setmanaris i les revistes més prestigiosos de l’època –Revista de Catalunya, D’ací d’allà, La Nova Revista, Mirador…–, i d’altra banda, treballaren en la La família Oliver a la terrassa del Marquet. A segon terme s’entreveu consolidació d’una Joan Oliver, gairebé un adolescent encara. (Arxiu Família Oliver)

XXXII RONDA VALLESANA 129

obra literària personal que havien iniciat al Diari de Sabadell i a La Mirada. Durant la Guerra Civil, a part de mantenir des de la premsa un compromís públic amb l’esquerra i amb Catalunya, van participar decisivament en la creació i la gestió de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, el Servei de Biblioteques al Front i la Institució de les Lletres Catalanes, i van ser peces fonamentals per al manteniment de les institucions culturals del país –o del que en quedava– fins al darrer moment. EL RETORN De la Colla de Sabadell, extraviada a l’exili, no en vam sentir parlar fins passats ben bé una trentena d’anys quan, arran del desè aniversari de la mort de Francesc Trabal, Joan Oliver li dedicà un article glossant la figura de l’amic i els anys compartits de joventut sabadellenca. Una cosa semblant va fer tres anys després amb Armand Obiols, mort el 1971 a Viena, a qui dedicà una semblança biogràfica que tancava l’edició dels seus darrers poemes. Tots dos articles venien a ser una mena de reconciliació pòstuma amb els dos grans amics de joventut morts prematurament a l’exili, amb els quals per raons diverses havia acabat enemistat. Joan Oliver havia tornat de Xile el 1948, havia anat refent la seva obra poètica, escrivia teatre i n’estrenava poc, col·laborava a Destino i Serra d’Or i en petit comitè parlava de les malifetes de joventut al Sabadell natal. Però no va ser fins a l’inici dels anys vuitanta que es van començar a escriure articles i estudis sobre la Colla de Sabadell, van aparèixer les primeres reedicions de les novel·les d’en Trabal i un recull d’articles d’humor –De cara a la paret– publicats al Diari de Sabadell en la dècada dels vint, i una tria de poemes d’Armand Obiols –Mirall antic i altres poemes–, entre els quals hi havia la gènesi del Deucalió, l’obra poètica llargament anunciada i esperada en temps de la Mirada. D’altra banda, al final d’aquesta dècada, l’any 1989, es creava la Fundació La Mirada per promoure l’estudi i la difusió de la literatura i les arts plàstiques en el període europeu d’entreguerres, i amb el clar propòsit de recuperar la memòria dels nostres escriptors morts a l’exili o silenciats per la dictadura. Fins avui, les activitats de la Fundació s’han centrat en l’edició de textos originals inèdits o dispersos en la premsa de l’època i en la reedició d’obres actualment introbables. La Fundació s’ha encarregat també de recollir i divulgar material fotogràfic sobre la Colla. La col·laboració institucional va fer possible: una exhaustiva exposició fotogràfica sobre Joan Oliver en el desè aniversari de la seva mort, expo-

130 XXXII RONDA VALLESANA

sició que ha itinerat una dotzena d’anys per tot Catalunya, el País Valencià i les Illes; el retorn dels fons documentals de Francesc Trabal i Armand Obiols, procedents de Xile, i un llegat de Joan Oliver que inclou llibres, quadres, documents i objectes personals; i finalment, el 1999, al Casal Pere Quart de la nostra ciutat, la gran exposició sobre la Colla de Sabadell, coincidint amb el centenari del naixement de Joan Oliver i Francesc Trabal, exposició muntada amb una gran profusió de material fotogràfic, música d’Erik Satie –la Gnossienne núm. 5 hi sonava obsessivament–, els llibres originals de La Mirada històrica, programes de l’Associació de Música, facsímils, dibuixos i il·lustracions, i una sèrie d’escenografies que reproduïen els grans muntatges que van singularitzar la Colla. Finalment el 2004, fruit d’un conveni entre la Diputació de Barcelona i la Fundació La Mirada, l’exposició del centenari es va traslladar i adaptar a les antigues cotxeres del Marquet de les Roques. D’aquesta manera, la vall d’Horta es va convertir per a molts sabadellencs en motiu de pelegrinatge de cap de setmana per conèixer la impactant escenografia del Marquet al fons de la vall i unes pinzellades il·lustrades del que havia estat la Colla de Sabadell. Però heus aquí que el 2008 projectes més ambiciosos per al recinte del Marquet van relegar l’exposició de les velles cotxeres als arxius de la memòria, on sens dubte s’ha retrobat amb els dies feliços que Joan Oliver va passar a la masia familiar, quan les nits d’agost “hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques.” Miquel Bach Juny del 2011

Paisatge de la Vall d’Horta: El Marquet de les Roques, el Montcau i els Emprius. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 131

TRES MASOS LLORENÇANS: EL ROMEU, LES OLIVERES I LA ROCA Els masos aïllats amb les seves terres han estat cabdals en la història llorençana i de la resta del país. Després d’incorporar els segles XIV i XV les terres dels masos “rònecs” de l’entorn immediat, abandonats pels seus propietaris per causa de la pesta, serà en el segle XVI quan els masos assoliran una considerable millora, esdevenint el paradigma de la regeneració agrària del país, la base de l’estructura de la propietat i de l’explotació més racional de la terra, com a unitats econòmiques autosuficients. La crisi de l’agricultura farà que en el segle XX els masos llorençans perdin progressivament la seva funció tradicional per esdevenir segones residències. El Romeu Mas situat prop del torrent de Pregona, a la capçalera de la Vall d’Horta, que termena amb Mura. En el límit de la propietat es troben les restes del Castell de Pera. Documentat des de l’any 1236 pertanyia llavors al Castell de Pera, quan Bernat de Bellpuig, fill de Berenguera de Petra, vengué al monestir de Sant Llorenç del Munt el mas Romeu “que es deia Comapregona”, junt amb altres dos masos, i amb “homes, dones, mals usos...” pel preu de 52 morabatins. (ACA. Speculo SLM, SLS,69). Des d’aleshores fou propietat del monestir del Munt, tot i que consta en el precari signat l’any 1328 per Francesc Marquès, senyor del Castell, al qual pagà tributs per diverses peces de terra. (ACA, AS-0.288). L’Abat del Monestir, fra Valentí, reduí l’any 1427 els censos anuals a Bernat Romeu. (ACA, AS-0.288). L’any 1449 el propietari era Bernat Romeu. Un any després, el 1450, Bartomeu Romeu pagava per cens del mas vinti-vuit sous, divuit per Nadal i deu per la festa de Sant Pere i Sant Feliu, del mes d’agost. (ACA. Speculo SLM). Incorporà el mas erm Vilardell, també de la Vall d’Horta. (ACA. Speculo SLM, SLS,48). En els fogatges de 1497 i de 1553 es relaciona “en Romeu”. (ACA, fogatges). En el segle XIX es perdria el cognom Romeu unit al mas. El propietari l’any 1830 era Salvador Torras, que tenia arrendada la carnisseria del poble (AHCT, hipoteques) i el 1865, Antoni Torras Vilajoana, quan el mas produïa una renda anual de 240 rals de velló. (AMSLS, 620)

132 XXXII RONDA VALLESANA

Per la Guerra civil el Romeu era propietat del llorençà Pau Valls i Gall. L’octubre de 1939, just acabada la guerra, s’autoritzà la tal·la d’un miler de pins a aquest propietari. La finca té una superfície de 111 hectàrees (quatre de cereals, una de vinya, i la Entrada a Les Oliveres. Autor: Jaume Cusidó resta, bosc i erm) (AMSLS). L’any 1961 el comprà a Ramon Valls i Valls, l’industrial tèxtil de Sabadell Francisco Casas i Cunill, que el rehabilità amb molt bon gust per destinar-lo a segona residència familiar. Les Oliveres Mas situat a la riba esquerra de la Vall d’Horta que continua l’activitat agrícola secular. Clos en un barri, conserva en la dovella de la porta principal un Crist esculpit de caire popular, datat del segle XVI, i una llinda, en un finestral de les corts datada també d’aquest segle. Pertanyia per indivís al senyor del castell de Pera i al Monestir del Munt. És esmentat des de l’any 1196 com a límit de La Muntada (AAM, Speculo SLLM). L’establiment fou fet a Jaume d’Oliveres. L’any 1303 el mas Parellada ja formà part de Les Oliveres. (ACA, AS-0288). En el precari de Francesc Marquès de l’any 1328, el confessà el propietari Berenguer Oliveres, home propi del senyor del Castell de Pera. (ACA, AS0288). L’any 1344 el propietari era Bernat d’Oliveres (AO citat per AF), i l’any 1376 incorporà el mas de La Codina. (ACA, AS-0288). A la primeria del s.XV, l’any 1404, Bartomeu Oliveres, que posseïa també el mas Parellada, tenia drets sobre l’aigua de la riera d’Horta, i donà facultat a Antoni Roca, del mas homònim veí, per a utilitzar-la per regar. (AO citat per AF). L’any 1415 el senyor del castell de Pera establí al mateix propietari el molí, les basses, el rec i l’aigua. En testar Bartomeu Oliveres, l’any 1439, el seu fill Guillem heretà el mas. (AO citat per AF).

XXXII RONDA VALLESANA 133

L’any 1824 sabem que Ignasi Oliveres habita al mas amb quatre familiars. El 1865 la propietària, Josepa Oliveres, obté una renda anual de 280 rals de velló. (AMSLS). Joseph Oliveras s’agregà el proper mas Fontanet. A la segona meitat del segle XIX el cognom secular Oliveras es perdé quan la pubilla, Rosa Oliveras i Mas es casà amb Carles Dalmau i Giol (SL,1841), cabaler del mas Dalmau de la vall de Mur. Des d’aleshores la família dels propietaris són coneguts com els Dalmau de les Oliveres. Per la guerra civil Pere Dalmau i Valls era el propietari del mas. El seu germà Carles Dalmau i Valls (SL,1909-1999) es feu escàpol i s’emboscà al “Cau dels emboscats”, situat als Emprius, i els visitava sovint de nit. Al seu fill, Francesc, llavors d’un any d’edat, li amagaren que tenia pare, per tal d’evitar inconveniències en les freqüents visites d’inspecció dels carrabiners. La Roca Espaiós mas situat al vessant esquerre de la Vall d’Horta, prop de l’aiguabarreig amb el riu Ripoll. Posseeix un molí amb la bassa i una antiga bòvila, a més de diverses construccions auxiliars com granges, tallers... En el seu termenal hi trobem la Torrota de la Roca (l’antiga Torre de Lacera). El mas, amb portal adovellat, té una llinda en un finestral orientat a cerç, on hi ha esculpits dos simis que sostenen la llegenda “INRI. Ave Maria, Joan Roca, 1558”. Disposa d’una gran sala amb una columna central de pedra. Una de les estances del primer pis és anomenada la França, puix serví de cambra als immigrants francesos dels segles XVI i XVII que treballaven al mas.

Façana principal de La Roca. Autor: Jaume Valls i VIla

134 XXXII RONDA VALLESANA

Documentada en el precari signat per Francesc Marquès, senyor del Castell de Pera, “a Pere Roca, pel mas homònim, i per Galceran des Verdaguer, el seu gendre, pel mas Verdaguer unit a la Roca. Fet als 6 dels idus de desembre de 1328.” (ACA, AS-0.288).

L’any 1404 el propietari era Antoni Roca casat amb Bartomeua, que obtingué l’autorització del senyor del Castell per a regar. (AO). El 1449 el propietari era Galceran de Roca. (AO). En el fogatge de 1553 es relaciona en “Roqua”. (ACA, fogatges). Posseïa el molí anomenat el Molí del Senyor, empenyorat a l’amo de Ponsferrer a mitjan segle XVI, i recuperat, mitjançant recompra, per Joan Roca l’any 1576. De fet els propietaris de la Roca acabaren posseint per lligams familiars el mas Ponsferrer. L’any 1860 hi residia Francisco Roca i Soler, el qual tenia assignada una renda de 380 rals de velló (AMSLS, 620). A final segle XIX la pubilla, Filomena Roca i Vidal, es casà amb Josep Margenat i Ollé, de can Riera de Sentmenat, un expert en vi que recopilà les tècniques per millorar-ne la qualitat. El cognom Roca, lligat a la propietat del mas, s’extingí. (AFR) . El seu fill i hereu fou en Sadurní Margenat i Roca (SL,1894). El succeí la seva vídua, Carme Roma i Riba (SL,1895). L’octubre de 1939, just acabada la guerra, se li autoritzà la tal·la de 1.200 pins i dues-centes alzines de La Roca, i de 200 pins més a Les Canals. L’actual propietari del mas és Joan Margenat i Roma, fill de Sadurní i Carme, un dels impulsors de la zona industrial de Ponsferrer i del celler cooperatiu, que funcionà al poble entre 1954 i 1969. Joan Margenat fou alcalde del poble entre 1987 i 1991, representant Convergència i Unió. Aquest mas per la seva potència i situació estratègica, fou objecte de diverses accions per part de partides de bandolers el s. XVII, del pas de maquis, –un dels quals hi resultà ferit–, i també acollí, en la Dictadura del general Franco, diverses reunions clandestines com la dissolució del FOC l’any 1970, i una de les assemblees de constitució de Molí de La Roca. Autor: Jaume Cusidó XXXII RONDA VALLESANA 135

Convergència Socialista de Catalunya, l’embrió del PSC. Actualment s’hi ha construït diversos apartaments freqüentats per familiars del propietari.

Jaume Valls i Vila

Sigles : ACA Arxiu de la Corona d’Aragó AF i AFR Antoni Ferrando i Roig AMSLS Arxiu Municipal de Sant Llorenç Savall AS Arxiu dels Sentmenat (Dipositat a l’ACA) AO Arxiu familiar de Les Oliveres

On els roserars silvestres amaguen els nius de pedra les heures, com els amants que abracen jacints purpuris, per les canals del Marquet embriden els lluminosos cavalls d’altiva crinera. Josep-Ramon Bach

136 XXXII RONDA VALLESANA

CRÒNICA D’UN SEGREST A LA BARATA Sant Joan de Matadepera, diumenge, 18 d’octubre de 1615 Tot just havia acabat la missa major en la qual se celebrava la festivitat de Sant Lluc. Els pagesos que emplenaven l’esglesiola de Sant Joan, anaven sortint a fora, on feien petar la xerrada a l’escalf del tebi sol d’octubre. Certament, aquestes celebracions a l’església parroquial eren de les poques ocasions en què habitants del veïnat de masies de Matadepera podien trobar-se per intercanviar impressions. Quan ja passava llargament de la una del migdia, els grups començaren a dispersar-se i a dirigir-se als respectius masos per dinar. La família Barata, propietària del pròsper hostal del camí ral de Barcelona a Manresa, igualment inicià el retorn. El cap de casa, el septuagenari Joan Barata, encapçalava un primer grup. Una mica distanciat el seguia l’hereu, Miquel Barata, acompanyat d’altres. I més endarrerit encara venia el seu germà petit, Pere Joan, que, havent-se entretingut un xic més del compte, tornava tot sol a casa. El grup de davant, deixant la petita vall on hi ha la església parroquial de Sant Joan arribà a la riera de les Arenes i continuà amunt pel camí ral de Manresa, que ressegueix la pedregosa riera fins a l’hostal de la Barata, indret on s’inicia la costa que es redreça cap el pas de coll Estret, a la rocallosa carena del Castellsapera. Joan Barata i els seus pujaven pausadament pel camí, que vorejava un clap de bosc espès i ombrívol. De sobte, de la frondositat dels arbres, sortiren cridant amenaçadorament un grup de bandolers empunyant pedrenyals. Sorprès per l’emboscada i en un intent de prevenir els altres, el vell Barata cridà ben fort: «Via fora!». Immediatament, un dels bandolers s’avançà i li digué amb duresa: «Pel cap no crideu, que us degollarem a tots!». Així, els Barata restaren reduïts i temorencs, muts i expectants. Al cap de poc, i progressivament, foren capturats, l’un darrere l’altre, Miquel Barata amb el seu grup i, finalment, el seu germà Pere Joan. Ambdós havien tingut ocasió de fugir perquè ja s’havien adonat de la presència dels bandolers; però, tement per la sort del seu pare, pres, i davant l’actitud no gens tranquil·litzadora dels bandits, que semblaven disposats a engegar-los una pedrenyalada sense gaires contemplacions, decidiren lliurar-se sense oposar resistència. XXXII RONDA VALLESANA 137

Tots els captius foren lligats, excepte l’ancià Joan Barata i l’oncle que havia arribat amb el segon grup, ja que, vells com eren, no podien fugir ni resistir-se als bandolers. D’aquesta manera presos, foren conduits riera de les Arenes amunt. En arribar Fent camí per la carena dels Emprius. Autor: Jaume Cusidó sota l’hostal de la Barata el grup es detingué. Els bandolers tenien gana i volien menjar. Dos d’ells pujaren a la casa a cercar queviures. Al cap de poc, els dos lladregots baixaren carregats de pa i vi, que repartiren entre els de la quadrilla i els presos, que ja havien estat deslligats. Mentre passava tot això, el cap dels bandolers s’aixecà i es dirigí cap on hi havia els captius. Com els seus companys, anava cofat amb un barret en el qual hi havia un vistós plomall. Quan arribà davant del vell Barata i els seus fills els preguntà sorneguer: «No em coneixeu, oi?». Ells respongueren sorpresos: «No, no us coneixem». Llavors, el bandoler digué: «Sóc Jeroni Ramona d’Avinyó, en les meves mans sou, i jo us he de fer el mal o el bé». D’aquesta manera els Barata, saberen que havien caigut en mans de la quadrilla dels germans Ramona. El grup sobrepassava la dotzena de bandolers, i molts d’ells eren gent de la comarca. A més a més dels germans Ramona, hi havia Pau Gironès de Castellterçol; Joan Viguelles, el Bord Garfis; Ribet de Navarcles, àlies el Ros; Pere Perdiguer; Toni Ribas, el Gat; el Veietó; l’Esquirol i dos bandolers francesos anomenats Joan Xic i un tal Manganell. Després d’aquella punyent presentació, Jeroni Ramona s’encarà amb Joan Barata i, assenyalant els seus fills, li digué secament: «Si d’ací a vuit dies no em porteu dues mil lliures, els degollarem a tots dos». En sentir aquelles paraules, el vell hostaler es trasbalsà i, adreçantse al cap dels bandolers, li digué angoixat: «Això és de mal fer, perquè encara que vengués la casa no les hauria pas, dues mil lliures». Jeroni

138 XXXII RONDA VALLESANA

Ramona replicà fredament: «Veneu-la». Veient la inflexibilitat del seu interlocutor, l’ancià Barata li demanà: «Cerqueu-me comprador». El Bandoler mirà Joan Barata i li digué: «Cerqueu-lo vós, si l’heu de menester. Jo ja tinc el que em cal». I fent mitja volta se’n tornà amb la quadrilla. Seguidament, l’hereu Barata i son germà Pere Joan foren separats del grup dels captius; mentrestant, un dels bandolers se’ls acostà bo i traient una esmolada daga. Amb l’habilitat que dóna la pràctica, el bandit els feu sengles talls a banda i banda de les mànigues, a l’alçada dels muscles, i per aquells traus passà unes cordes que portava i les lligà per darrere els braços dels ostatges. Tot seguit, prengué novament la daga i els foradà la capa pel darrere, i pel forat passà la corda amb la qual mantindrien subjectes els dos germans. Aquells lladregots coneixien bé el seu ofici, ja que, lligats de tal manera, els presoners tenien una certa mobilitat en els avantbraços i les mans, de manera que podien menjar i subvenir a les necessitats més peremptòries sense l’ajut de ningú. Aquell tipus de lligadures semblava presagiar un llarg captiveri. Abans de partir, els bandolers advertiren i amenaçaren novament l’hostaler Barata, comminant-lo que reunís les dues mil lliures en el termini de vuit dies si no volia veure degollats els seus dos fills. Després, reprengueren el camí. Deixant la ruta de Manresa, seguiren cap a tramuntana en direcció a Talamanca. El grup pujava feixugament per la riera de les Arenes voltat d’un paisatge feréstec i solitari. Quan arribaren a les envistes del Montcau, les despullades rouredes de la Calçada i del Cellerot. mostraven un aspecte desolat. Allí emprengueren una forta marrada fins al coll de Garganta, situat sobre l’hort de la Mata. Des d’aquell indret carener s’albira la gran clotada de les Arenes, i no lluny es destaca el gran casal de la Mata. Era un bon lloc per a descansar, de manera que els bandolers resolgueren d’aturar-se. La tarda anava passant mentre la quadrilla matava l’avorriment fent juguesques, i quan el sol començà a declinar es posaren novament en marxa. Havien determinat d’anar a sopar al mas de la Mata. Mentre caminaven, alguns bandolers importunaven Pere Joan Barata. L’amenaçaven amb degollar-lo si no els donava cent ducats. El pobre ostatge no sabia com sortir-se’n. Els digué que no tenia diners, però els bandolers insistiren exigint-li ara cinquanta ducats com a mínim. «Primer els he de guanyar», al·legà Pere Joan. En adonar-se de la compromesa situació del seu germà, l’hereu Barata intervingué tot dient: «Què en fareu de tots dos? El nostre pare ja és vell i tot sol no podrà cercar el rescat.

XXXII RONDA VALLESANA 139

Si diners heu d’haver, tants n’haureu per un de nosaltres com per tots dos». El cap dels bandolers dubtà uns moments, però, finalment, tot assenyalant Pere Joan, digué: «Aquest, deixeu-lo anar al diable!». Mentre el deslligaven, Jeroni Ramona li recordà que esperarien el rescat durant vuit dies, i que d’això depenia la vida del seu germà. També l’advertí que si se’ls acudia de formar un escamot armat per empaitar-los, el primer que matarien seria l’hereu Barata. I, dit això, el deixaren marxar. Quan Pere Joan arribà a l’hostal, ja era negra nit. Poc després d’haver alliberat l’ostatge, la quadrilla dels germans Ramona arribà davant del portal del mas de la Mata, al qual trucaren fortament. En sentir els cops, Antoni Joan Mata sortí a la finestra per veure qui havia. De seguida s’adonà que es tractava d’una quadrilla de bandolers i que duien pres l’hereu Barata, i decidí, doncs, d’actuar amb molta cautela. Com si res no passés, els preguntà què volien. Sense embuts, els bandolers li manifestaren llur voluntat de sopar a casa seva. Certament, la situació era incòmoda, però en Mata optà per la prudència tot dient que els donaria de menjar, malgrat que no els havia vistos mai abans. Un cop hagueren sopat, els bandolers continuaren la marxa. Volien aprofitar les darreres llums del capvespre per cercar un lloc segur per passar la nit. En veure’ls partir, Antoni Joan Mata respirà alleujat. La quadrilla emprengué la baixada que des de la Mata porta al coll d’Estenalles, per on passava el camí ral de Barcelona a Berga. En arribar al coll, prosseguiren cap a llevant pel camí que ressegueix la rocosa vessant sud del Montcau fins arribar a l’esponerós alzinar del coll d’Eres. Allí iniciaren l’engorjat descens que pel camí de la canal del Llor mena a la vall d’Horta i a Sant Llorenç Savall. A mitja canal, deixaren el camí principal i continuaren fins al coll del Llor, on resolgueren quedar-se a dormir. Fatigat per les emocions i la caminada, l’hereu Barata s’ajagué, malgrat les lligadures, per intentar dormir. Certament, en els seus quaranta anys de vida no se les havia vistes tan madures com en aquella ocasió. Dilluns, 19 d’octubre de 1615 En clarejar el dia, els bandolers i el presoner deixaren el coll del Llor i es dirigiren a l’encinglerada carena dels Emprius, a la qual pujaren per iniciar l’espera del rescat en les assolellades esplanades de la part superior. Dalt de la serra, a les envistes de Mura i de la vall d’Horta, l’hereu Barata restava silenciós. Escoltava atentament les converses tot intentant memo-

140 XXXII RONDA VALLESANA

ritzar els noms dels membres de la quadrilla. Quan ja feia unes hores que eren dalt dels Emprius, l’arribada d’unes ovelles trencà l’ensopiment general. Era el ramat Espera dalt dels Emprius. Autor: Jaume Cusidó de la masia del Romeu, de la vall d’Horta. Sense pensar-s’ho dues vegades, els bandolers n’agafaren una i la degollaren. Al cap de poc un fumerol blanc i el crepitar d’uns troncs convertint-se en brases anunciaven l’inici del festí. Els bandits esquarteraren i trossejaren l’ovella, de la qual guardaren les cuixes per a l’endemà. La resta de l’animal fou torrada sobre les brases i devorada amb fruïció. Segrestadors i pres restaren dalt la carena tota la tarda, però, tan aviat com començà a fosquejar, emprengueren la baixada cap a la vall d’Horta. Ja a la sortida de la vall, prop de l’aiguabarreig de la riera d’Horta i el riu Ripoll, els bandolers acordaren dirigir-se al pròsper mas de la Roca, on pretenien fer-se donar sopar. Quan arribaren davant la casa trucaren fortament a la porta i, en sentir els cops, les dones de la masia sortiren a la finestra per veure qui hi havia, perquè l’amo, en Roca, era absent. Sense dilació, els bandits expressaren llur intenció de sopar a les esporuguides pageses, les quals es negaren en rodó a donar-los res, al·legant que en Roca era fora. Llavors, els bandolers demanaren que els traguessin alguns ous, però les dones digueren que no els en quedava cap. En aquest punt, els lladregots exigiren que els donessin del que hi hagués a la casa. Davant de tanta insistència, les mestresses de la Roca no gosaren resistir-se més i donaren de sopar als bandolers i al captiu. Tan aviat com conclogueren l’àpat, la banda dels germans Ramona abandonà el mas. Des d’allí es dirigiren pel camí de Sant Llorenç Savall al coll de Creu de Ricó, on s’aturaren. Ja era fosc i calia cercar un lloc per a dormir. El grup es desvià pel camí i continuà per una feixa amunt, però enmig de la fosca es feia difícil caminar i optaren per ajeure’s entre uns pinets.

XXXII RONDA VALLESANA 141

Just quan Miquel Barata s’ajaçava, les campanes de Sant Llorenç Savall tocaven les nou del vespre. Al cap de poc, els bandolers també anaren ajaient-se per terra fins que tot restà entre el silenci i la calma. Ja eren prop de les deu i l’hereu Barata encara no havia aclucat els ulls. Una idea fixa li rondava pel cap: fugir. Enmig de la foscor, anà incorporant-se a poc a poc. Després començà a estirar lentament i cautelosament les cordes que el subjectaven. El cor li féu un bot: les cordes cedien. Allò significava que cap dels bandolers no les retenia ni les havia lligat enlloc. El presoner observà atentament el grup; no se sentia res ni ningú es movia. Quan hagué recuperat tota la corda, l’hereu Barata s’aixecà i avançà unes passes. Els bandolers continuaven dormint com beneits. Sense pensar-s’ho més, l’ostatge arrencà a córrer costa avall, travessà una vinya i s’endinsà en el bosc. Sostenint les pròpies lligadures, Miquel Barata corregué com si l’empaités el diable pels tortuosos camins de la muntanya, fins que, a trenc d’alba, arribà extenuat a l’hostal del seu pare. I així fou com l’hereu Barata aconseguí escapar-se indemne de la banda dels germans Ramona. Hostal de la Barata, 22 d’Octubre de 1615 Tres dies després de l’escapada, un nou esdeveniment va fer recordar a Miquel Barata el seu recent captiveri. Era a primera hora del matí. Plovisquejava. El bouer del mas, disposant-se a donar de menjar als bous, anà a obrir la porta exterior. Tan aviat com la tingué oberta, una altra trepa de bandolers s’introduí al pati de la masia-hostal. Era la banda de Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort, i duien captiu un tal Coll de Cerdanyola. Aquest Trucafort era un dels caps bandolers més famosos del Principat, i en passar per la Barata la seva quadrilla comptava, pel cap baix, amb trenta-cinc bandolers. Sortosament, la porta del cap d’escala era tancada i els bandolers no pogueren pujar a dalt de la casa. El vell Barata protestà enèrgicament per aquella flagrant intromissió, però els bandolers, fent cas omís de les lamentacions de l’hostaler, l’obligaren a donar-los d’esmorzar. La quadrilla d’en Trucafort restà a l’hostal fins que s’aturà la pluja. Després se n’anaren. Mentre s’allunyaven, l’hereu Barata pensà en el pobre

142 XXXII RONDA VALLESANA

ostatge i es preguntà quina seria la seva sort. Sant Joan de Matadepera, 7 de novembre de 1615 Aquell dia es trobaven a l’hostal de la Barata Joan Ferrés, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, i Joan Feu, el notari de Sabadell. Havien estat cridats per l’hostaler, que volia denunciar tots aquells fets. Allí, Joan Barata i els seus fills Miquel i Pere Joan contaren al batlle els detalls i les peripècies del segrest perpetrat pels germans Ramona, i també la posterior visita de la quadrilla d’en Trucafort. Mentre els Barata narraven l’aventura al batlle, el notari Feu anotava en l’acta tot el que allí es deia, perpetuant així aquesta història i donant-li punt i final. Amb tot, no acabaren aquí les malifetes dels Avinyonesos, perquè la crònica que podeu llegir al llibre de n’Antoni Ferrando i Roig ”Les sendes dels bandolers” (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac) està relacionada amb aquesta quadrilla de bandolers i reprèn el fil de les seves activitats tres dies després dels fets que acabem de narrar1.

1

Aquest Arxiu Històric de Sabadell. Matadepera. Cúria. 1615. XXXII RONDA VALLESANA 143

L’INCENDI DEL 2003 A SANT LLORENÇ Cinc persones mortes, 4.600 hectàrees arrasades, de les quals 1.200 en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, grans estralls en la fauna i la flora natural, danys en els masos aïllats, però alhora, la mobilització solidària d’un miler de voluntaris, van fer de l’incendi forestal de Sant Llorenç Savall una fita informativa en un estiu extremadament sec i calorós a l’Europa del Sud. L’estiu del 2003 la secada i les altes temperatures produïren un període de canícula extraordinari que a l’agost, fins i tot, obligà al servei de parcs de la Diputació a tancar alguns accessos als boscos i a suprimir el tradicional aplec de Sant Llorenç a La Mola. El 10 d’agost, diumenge i diada del patró del poble, es declarà, a les tres de la tarda, un incendi, iniciat davant el xalet del Rossinyol, a la vall d’Horta, que degut a la sequera extrema i atiat per la marinada, s’estengué ràpidament en direcció nord. El foc causà la mort per asfíxia de cinc persones a l’entorn de la Cabana d’en Felip, a la mateixa vall, d’on intentaven fugir. Les víctimes foren el sabadellenc Felip Fernàndez Closas de 67 anys; la seva esposa Amàlia Marquès Carbonell de 60; la filla del matrimoni, Esther, de 34 anys i la mare d’Amàlia, Francesca; i la seva germana, Elena Carbonell, ambdues d’edat avançada. L’acte de l’enterrament, celebrat a Sabadell, fou una impressionant manifestació de dol. La investigació judicial de l’origen del foc acabà arxivada per falta de proves.

Foc crida incendiaris L’acció dels bombers i voluntaris per terra i per aire no aconseguia aturar les flames, quan, a la matinada de l’endemà, dilluns, un altre incendi provocat al 144 XXXII RONDA VALLESANA

Pla Forques 20h. Autor: Jaume Valls i Vila

terme de Gallifa, avançà en direcció a Granera, on es trobaren els dos fronts de foc. En total es calcinaren 4.600 hectàrees de massa boscosa, de les quals 1.806 en el terme de Sant Llorenç i 1.200 hectàrees pertanyents al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que gestiona la Diputació de Barcelona. L’altre superfície cremada ho fou als termes de Gallifa, Granera, Monistrol i Mura. Sant Llorenç Savall, en un ambient irrespirable pel fum, es convertí en aquells dies de la tragèdia en el centre informatiu de Catalunya i el seu nom fou difós arreu del món, puix que l’incendi i les cinc víctimes mortals que produí foren la punta de l’iceberg d’una calorada sense precedents a tot el sud d’Europa, que causà diverses víctimes entre persones d’edat avançada. El poble llorençà es volcà des del primer moment en l’ajut a les tasques d’extinció i d’intendència, i va rebre la solidaritat d’un miler de voluntaris vinguts d’arreu. En les tasques d’extinció hi participaren 21 vehicles aeris (avions i helicòpters), 225 vehicles terrestres amb 1.405 efectius dels bombers, procedents d’un centenar de parcs, i de 25 agrupacions de defensa forestal. L’aleshores Conseller en cap Artur Mas i el cap de l’oposició Pasqual Maragall, van encapçalar l’allau d’autoritats i de mitjans de comunicació, fins que, al cap d’uns dies infernals, la pluja acabà d’extingir el foc, aleshores ja controlat.

Detall del tronc d’un pi cremat en l’incendi del 2003. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 145

La notícia de l’incendi s’expandí arreu del món i el nom de Sant Llorenç Savall aparegué per aquesta trista circumstància en mitjans de comunicació dels cinc continents.

Masos danyats L’incendi afectà part del mas Agramunt i arribà a tocar del Marquet de les Roques, cremà els corrals de Salallassera i es plantà al mas de Les Oliveres, on Dalmau creà un contrafoc per evitar que penetrés al barri de l’edificació. Alguns estiuejants i veïns de la vall d’Horta foren evacuats en helicòpter des del Romeu fugint del foc i el fum. Entre la desolació de les cendres, la fauna i la vegetació calcinades, afloraren les velles construccions de pedra seca (espones, barraques de vinya…) que el bosc havia cobert completament. Just a l’indret on s’inicià l’incendi es bastí un petit monument creat per l’artista llorençà Miquel Martínez “Quelot”, com a homenatge a les cinc víctimes de l’incendi i en memòria també de Pere Cirera, masover de Salallassera, mort en intentar extingir el foc del 13 d’agost del 1970, iniciat a Can Brossa, que calcinà 400 hectàrees del terme, i que seguí el mateix itinerari del de l’any 2003. Els anys següents a l’incendi es retirà bona part de la llenya cremada dels boscos i també es portaren a terme tasques de consolidació de les terres afectades i de repoblació forestal en alguns indrets. No obstant, l’amenaça del foc forestal continua vigent en no haver-hi una cura o explotació racional del bosc pel fet de no ser econòmicament rendible. El bosc cremat tardarà almenys una generació –25 anys– pel cap baix a refer-se. Jaume Valls i Vila

Incendi del 2003. Autor: Bombers graf

146 XXXII RONDA VALLESANA

RÈQUIEM PER A LA VALL D’HORTA Quina mà, insensible i atroç, va encendre, amb el cor ple d’odi, la metxa invisible de la desolació? Per quina raó la naturalesa destruiria allò que ha creat amb temps i paciència, i per qui va fer servir la més gran bellesa? Per què el paradís de la Vall d’Horta ha estat arrasat amb violència, quan la Desolació provocada per l’incendi del 2003. Autor: Ferran Marcos seva imatge serena i majestuosa convidava més a la pau i a la reflexió que no pas a la confrontació i a la mort? Per què han assassinat cinc persones estimades, dignes habitants d’un lloc incomparable, on les seves vides feien companyia a una naturalesa generosa que els acollia solidària? A quina ment retorçada i mesquina li molestava la grandesa d’una verdor ufana, que va decidir rompre-la a canvi de no-res? Per què la venjança només destrueix el paisatge dels humils i venera el jardí dels escollits, sobretot si entenem que un parc natural és un espai on podem gaudir tots plegats sense excepció d’origen ni classe? Algú creu que el destí sap llegir els capricis de l’atzar fins al punt que encén un foc davant mateix d’una petita capella, que els caçadors tenen dedicada a Sant Llorenç, màrtir a la foguera, precisament el deu d’agost quan se celebra el seu dia? Qui omplirà en endavant els nostres pulmons d’oxigen si ja no queden arbres, ni rierols d’aigua clara que baixin l’aliment imprescindible? Quina ideologia pot segar impunement vides humanes, arrasar tota la flora d’una comarca i destruir centenars de petits animals que ajudaven a mantenir en alerta el cicle natural, mentre tots vivíem el somni d’un paradís proper i accessible? Tal vegada aquest desastre és el preu que hem pagat als voluntaris de la ignorància, que proclamen una terra cremada per a ningú abans que una terra pròpia per als seus hereus legítims? És el foc la consigna d’una pàtria pobra en un món invasor i prepotent? Ha estat la seva situació geogràfica, masXXXII RONDA VALLESANA 147

sa a prop de tot arreu, i la comoditat d’accés a un paisatge singular, allò que n’ha facilitat la tragèdia? Hem de posar, doncs, barreres al camp, cadenats als boscos i morrió a les llebres i als esquirols? On rau el seny d’un poble que destrueix allò que més estima? I ara, com podrem sobreposar-nos a la seva desaparició, si hem d’esperar quaranta anys (que no tenim) per tornar a ser habitants lliures d’un paradís amb caràcter? Un paradís on la lluita permanent entre les roques i els esbarzers cisellaven estàtues de personatges anònims que servaven els pics i atalaiaven els horitzons impossibles. Un paradís on el drac de la llegenda encara trepitjava de nits la llera pedregosa del torrent i mantenia oberts tots els gorgs, on carpes i barbs feien vida d’amor i es reproduïen. Un paradís on feia saltirons la mallerenga, el pit-roig i la cuereta blanca i refilaven a cor merlots, gaigs i caderneres, on l’àliga vencia el colom en cims agrestes i el puput recollia de l’herbassar la quincalla, on el reclam del gamarús obria el repertori de les nits, on l’estornell envaïa marges i sembrats i els pardals eren fruita transitòria en arbres eixorcs. Un paradís on les plantes oloroses de la mediterrània alegraven els camins i perfumaven, en ocasions, el blat i la civada, on l’alzina regnava sobre el pi i el bosc amagava la memòria de les vinyes. Un paradís on l’escurçó atemoria un veïnat distret i el gat mesquer i la serp verda netejaven de rosegadors els horts i les messes, on el senglar feia esgüells per alertar la garrinada i l’esquirol omplia de confeti la rabassa dels pins mentre la llebre s’ho mirava. Un paradís, en definitiva, on la plenitud de la vida proclamava sempre la seva raó de ser. Només perquè els feia mal haver de mirar tanta bellesa, han cobert de cendres un paratge de somni? Han abatut el símbol d’un món tel·lúric i feliç. Han assolat l’esperança de vida d’una població de ciutadans silvestres. Ens han pres, a batzegades, una bona part del nostre futur. Han posat fi al somni de milers de somiatruites. Ens hem quedat sols.

Josep-Ramon Bach (Aquest article sobre la brutal destrucció de La Vall d’Horta va sortir publicat al Diari de Sabadell, el dijous 18 de setembre del 2003).

148 XXXII RONDA VALLESANA

«Els versos de Sant Llorenç», de Francesc Vila i Plana (1918-1977), és un volum que s’acabà d’estampar la vigília de Sant Llorenç màrtir de l’any MCMLX en els obradors de Joan Sallent, Sucr. de Sabadell. Conté els poemes que amb el mateix títol obtingueren el Premi Pere Martí i Peydró 1959, a més d’altres, ja publicats o inèdits, sobre el mateix tema. Fou il·lustrat amb boixos de Ricard Marlet. L’edició del llibre va ser possible gràcies a la generositat del senyor Josep Maria de Quadras, comte de Sant Llorenç del Munt. La recaptació íntegra que se n’obtingué anà destinada a les obres del refugi de La Mola. Els «Amics de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt» van agrair en el pròleg la generositat de l’autor en renunciar als seus drets. Josep-Ramon Bach i Núñez, poeta nascut a Sabadell el 1946, publicà dins “Trànsfuga de la llum” (Llibres del Mall, 1985) uns quants poemes dedicats a diversos paratges de la Vall d’Horta, agrupats amb el títol “Set dies d’hivern”. Ha rebut el Premi Pere Martí i Peydró de Poesia el 1968 i 1970. Serveixin aquestes dades per acompanyar uns quants poemes d’aquests llibres, poemes que creiem que s’escau declamar en l’itinerari d’aquesta Ronda vallesana.

La font del Llor. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 149

FONT DEL LLOR Abundor de l’aigua, regalat present. Les gotes murmuren dictat confident. El doll perpetua mirallets de sol, la branca festeja cants de rossinyol. Vora teu reposen lassos caminants, tu, font, els enjoies la cara i les mans.

Francesc Vila i Plana

La font del Llor. Esplanada del davant. Autor: Jaume Cusidó

150 XXXII RONDA VALLESANA

EL “DOLMEN” DE ROCA SARENY L’estiu del 2005, una colla d’excursionistes de la UES de Sabadell descobriren les restes d’un presumpte dolmen al capdamunt d’un contrafort del cim de Roca Sareny, abocat a la vall d’Horta. La troballa fou comunicada a l’Ajuntament de Sant Llorenç Savall i corroborada posteriorment per alguns especialistes. Fou així Dolmen a Roca Sareny durant l’excavació. Autor: Albert Vicens com, en arribar la primavera del 2006, es procedí a l’excavació del jaciment a mans d’un grup d’arqueòlegs contractats per la Generalitat de Catalunya. Les tasques revelaren un sepulcre megalític en forma de caixa rectangular, delimitat per quatre parets bastides amb lloses de pedra, una de les quals havia desaparegut. L’obertura superior es tapava amb una gran llastra de pedra que es troba tombada al costat mateix de la caixa. Com passava amb aquesta mena de tombes prehistòriques, la caixa devia estar colgada per un túmul de terra encerclat de pedres més petites (veure l’esquema adjunt). Aquesta mena de sepulcres megalítics són coneguts pels arqueòlegs amb el nom de “cista”, reservant la denominació “dolmen” per a construccions més complexes. La descoberta del sepulcre de Roca Sareny fou de cabdal importància, ja que aquesta mena de construccions són molt escasses al Vallès Occidental (n’hi ha un al municipi de Sentmenat). De fet, la frontera cultural del megalitisme a aquesta zona de Catalunya cal situar-la a la subcomarca del Moianès. A la veïna població de Monistrol de Calders, per exemple, abunden aquesta mena de megàlits, però fins ara no se’n coneixia amb certesa l’existència de cap a la conca del riu Ripoll. L’existència del “dolmen” de Roca Sareny ha fet recular uns quants quilòmetres al sud el límit de difusió dels megàlits. XXXII RONDA VALLESANA 151

Però tal vegada foren les troballes realitzades a l’interior del sepulcre les que desvetllaren el major interès dels estudiosos. S’hi trobaren fins a un total de sis esquelets humans, cinc dels quals amuntegats al fons de la caixa i el sisè (el darrer que s’hi va enterrar) estirat en posició fetal. Restes que s’hi van trobar en l’excavació. Autor: Albert Vicens Al costat del crani del darrer esquelet aparegueren restes del seu aixovar funerari: fragments ceràmics de diferents tipus, alguna pedra polida i, el més espectacular de tot, un parell de botons prismàtics triangulars fabricats en os, un dels quals llueix un gravat lateral en forma de cercles concèntrics. Gràcies a aquests botons, s’ha pogut determinar amb força exactitud l’edat del nostre “dolmen”, car es tracta d’uns objectes que se solien fabricar en una època molt concreta de la nostra prehistòria: el Calcolític. Ni més ni menys que fa de 3.800 a 4.200 anys. Més enllà del seu valor material, la troballa aportà noves dades sobre la vida de l’home prehistòric a les contrades llorençanes. L’existència d’una construcció megalítica d’aquesta mena posa de manifest que l’ésser humà habità de forma estable l’alta vall del Ripoll des de fa, com a mínim, uns quatre mil anys. Possiblement existí algun poblat permanent a la rodalia del “dolmen”, tal vegada al marge del Ripoll o a la mateixa vall d’Horta. L’ocupació del territori, per altra banda, devia ser més o menys constant, tal com indica el fet que la tomba es reutilitzés en diverses ocasions. Aquells antics “llorençans” devien identificar-se fortament amb el territori que habitaven ja que el megàlit, per la seva situació al capdamunt d’una carena, esdevenia un excel·lent senyal d’identitat enfront dels veïns. Esquema d’una “cista”. Autor: Albert Vicens 152 XXXII RONDA VALLESANA

Les troballes realitzades dins de la tomba posen en relleu que aquella antiga societat “llorençana” era fortament jerarquitzada. Només els individus que, per una raó o una altra, gaudien de cert reconeixement eren mereixedors de ser enterrats dins el sepulcre. També resulta evident que existia una certa manufactura d’objectes de ceràmica, d’eines de pedra polida i, fins i tot, de determinats elements ornamentals que devien estar vinculats a alguna xarxa comercial amb els pobles veïns. Albert Vicens i Llauradó

Dolmen a Roca Sareny a l’actualitat. Montcau al fons. Autor: Ferran Marcos

XXXII RONDA VALLESANA 153

EL CASTELL DE PERA Atalaiat al capdamunt del turó del mateix nom, les restes del castell de Pera constitueixen l’element més rellevant de tot el patrimoni medieval del terme municipal de Sant Llorenç Savall i un dels més significatius de tot el Parc Natural. Els seus orígens es remunten al llunyà segle X, en coincidència amb l’expansió del món feudal per l’anomenada “Marca Hispànica”. Els senyors del castell de Pera tenien sota el seu domini bona part dels masos dels encontorns, entrant sovint en competència directe amb el monestir de Sant Llorenç del Munt, a la Mola. Com passava habitualment amb les fortaleses medievals, el castell de Pera va anar canviant de mans en el decurs dels segles, fins que l’any 1376 fou adquirit pels Sentmenat, poderosa nissaga propietària d’importants béns escampats arreu del país. Des d’aquell moment el castell deixà de ser habitat permanentment pels senyors, delegant en la figura del batlle local la gestió dels territoris sota el seu domini. L’edifici començà a degradar-se ràpidament, de manera que al segle XVII ja es trobava en ruïnes. El castell de Pera fou bastit en diverses fases al llarg dels segles X-XIV. Avui dia encara se’n conserva bona part de l’estructura. Alguns elements soterrats van sortir a la llum durant la intervenció arqueològica practicada l’any 2002, per bé que caldria una actuació urgent per tal de consolidar les ruïnes i evitar-ne el deteriorament. El recinte, de planta trapezoïdal irregular, està assentat directament damunt la roca, i amida trenta-vuit metres de nord a sud per setze de llevant a ponent. A la banda llevant, els murs reposen sobre el merlet del cim, que feia la funció de torre de guaita. L’interior està dominat pel pati d’armes, tancat a l’oest per una muralla espitllerada que encara s’aguanta dempeus. El mur oriental gairebé ha desaparegut, però permet identificar clarament la porta principal d’accés, a la qual s’arribava per un sender amb graons picats a la roca. A l’extrem nord-oest es localitza la base d’una antiga torre d’homenatge bastida al segle XIII, anomenada torre dels Vernet, i que a principis de segle XX encara es conservava parcialment dreta. Entre la torre i el mur, s’endevina una segona Castell de Pera vist per la banda de llevant. porta d’entrada. Al centre del reAutor: Jaume Cusidó 154 XXXII RONDA VALLESANA

cinte es distingeix perfectament la planta de l’església de Santa Maria, possiblement construïda a la fase inicial de les obres. Al seu costat, un espai rectangular acollia les diverses dependències de la fortalesa: probablement la cuina a la planta baixa i les habitacions a la superior. Un parell de cisternes per a la provisió d’aigua i un forn acaben de completar els principals elements que constituïen la fortificació.

Croquis de l’emplaçament del castell de Pera. Autor: Albert Vicens

1 Merlet rocós; 2 Pati d’armes; 3 Muralla de ponent ; 4 Torre dels Vernet; 5 Habitacions en dos pisos; 6 Forn; 7 Capella de Santa Maria; 8 i 9 Cisternes; 10 Accés principal; 11 Accés nord; 12 Muralla de llevant.

Albert Vicens i Llauradó

Llenç de la paret SW del castell de Pera. Autor: Albert Vicens

Castell de Pera. Detall de la paret SW. Autor: Albert Vicens

XXXII RONDA VALLESANA 155

HISTÒRIES DEL CASTELL DE PERA Solitàries i misterioses, les ruïnes dels castells medievals sovint han estat font d’inspiració de mites i de llegendes. Aquest és el cas del castell de Pera, de la vall d’Horta de Sant Llorenç Savall, el qual també ha estat – tal com veurem tot seguit – el tema central d’històries d’insòlits assalts i de defenses aferrissades protagonitzades per moros i cristians. Els dos relats que a continuació transcriurem foren recollits, fa molts anys, per dos excursionistes d’excepció: el sabadellenc Joan Montllor i Pujal i el llorençà Lluís Vergés i Solà.1 «A la carena que separa la clotada de Sant Llorenç Savall de la vall d’Horta, i entremig de les cases de la Sala de la Font i d’Agramunt, hi ha al cim d’un agut i albirador serrat, les ruïnes d’un castell medieval, les quals, malgrat el seu deplorable estat, encara tenen interès arqueològic. Referent al dit castell, com a altres de la nostra terra, hi ha una llegenda de l’època de la reconquesta, i inspirada evidentment, en una coneguda gesta bíblica. Diu que els moros s’havien aferrat tan bé en aquella fortalesa, que totes les escomeses i sacrificis dels cristians per foragitar-los resultaven estèrils. No es desencoratjaven mai, però, els comarcans i, en llur porfídia, un dia tingueren una pensada feliç. Començaren a fer córrer la veu, per tal que arribés al castell, que s’estava preparant un nombrós exèrcit per donar l’assalt alliberador. I, efectivament, s’organitzà un gran cos d’exèrcit, però no format de valerosos soldats, sinó de tots els pacífics crestats i cabres de la rodalia. I ve’t aquí que, de sobte, una nit fosca com una gola de llop, la cornuda tropa aparegué amb una candela encesa a cada banya i ardidament tirà rostos amunt, dret al cim, per tres o quatre punts distints alhora. 1 Antoni Ferrando i Roig.” LA VALL DEL RIU RIPOLL” Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1997. 156 XXXII RONDA VALLESANA

L’efecte d’aitals munions “bèl·liques” havia d’ésser fantàstic i espaterrant. La qüestió és que l’host enemiga incontinent fou presa de pànic i a cuita-corrents abandonà la possessió. D’aquesta manera el castell de Pera, que resultava inexpugnable a la força, fou vençut per l’enginy, i els cristians en foren amos sempre més.»2

«Trobant-se la fortalesa assetjada per un exèrcit invasor, i ja disposats els residents a claudicar, ja que els restava només una dotzena d’homes addictes al senyor de Pera, se li va ocórrer a aquest una idea, que va portar a la pràctica en arribar la nit. Sis homes, amb una teia a cada mà de moment apagada, davallarien el camí i, mentrestant pujarien de nou, ara, però, amb les teies enceses, els altres sis. Tota la nit fou un gran moviment de teies flamejants promogut per dotze homes que no es cansaren de pujar i de baixar pel camí. L’exèrcit que assetjava restà sorprès per tanta lluminària i pensà que arribaven nous reforços al castell disposats a la defensa. Aleshores el capitost prengué por i manà la retirada, abandonant el setge. Heus ací com, amb una dotzena d’homes i vint-i-quatre teies, es va foragitar l’exèrcit invasor.»3

Castell de Pera pujant per la carena de La Muntada. Autor: Jaume Cusidó

2 Joan Montllor i Pujal. ” EL CASTELL DE PERA”. Butlletí “Nostra Comarca”. Centre Excursionista Vallès. 1923. 3 1971.

Lluís Vergés i Solà. “FORANIES I ALTRES COSES DE SANT LLORENÇ SAVALL”.

XXXII RONDA VALLESANA 157

ON NEIX EL RIPOLL? El riu Ripoll ratlla el Vallès Occidental de nord a sud fins a unir les seves aigües al Besòs, a tocar de Montcada i Reixac. És, doncs, un riu vallesà de cap a peus. I també llorençà, perquè la seva capçalera es localitza a l’extrem septentrional del terme municipal de Sant Llorenç Savall. El que ja no és tan evident és la ubicació precisa del seu naixement. Aquest dilema ha estat motiu de controvèrsia des de temps immemorials, sense que avui dia s’hagi arribat a un acord unànime. De vegades, els llorençans ens embranquem en apassionats debats per tal d’aclarir aquesta qüestió, però sempre acabem sense treure’n l’aigua clara. Al nord del nucli urbà, el Ripoll baixa tot l’any amb aigua més o menys abundant a partir de la font de cal Llogari. Més amunt, el curs, sovint esquifit, es forca en dues branques: el torrent del Galí vers el nord i el torrent del Balumí a ponent. La cartografia existent discrepa a l’hora d’adjudicar el nom de Ripoll a aquests torrents. Alguns plànols opten per anomenar Ripoll al torrent del Galí, que baixa des del coll de la Descàrrega al límit amb Granera, mentre d’altres adjudiquen el protagonisme al torrent del Balumí, que baixa del coll de la Casilla, a tocar de la carretera de Monistrol de Calders. En tots dos casos es tracta de cursos de règim hídric molt irregular, que a l’estiu poden arribar a assecar-se del tot malgrat la pervivència d’alguns gorgs. Els criteris a l’hora de decidir l’indret exacte on neix un riu són força subjectius. En termes generals, la presència a la capçalera del riu d’una font de raig permanent, vinculada a l’existència d’un aqüífer subterrani, determina la situació del naixement. Això és així encara que més amunt de la surgència pugui baixar aigua en determinats períodes de l’any o, àdhuc, sempre. Les fonts del Llobregat, les del Cardener, les del Bastareny i les de molts altres rius de Catalunya s’ajusten a aquesta premissa. Per altra banda, si consideréssim que l’origen d’un riu es remunta al xaragall més enlairat de tota la seva conca superior, acabaríem per designar com a naixements dels rius els colls i els cims de les carenes muntanyoses que els encerclen. La font de cal Llogari és una surgència que brolla sense interrupció durant tot l’any. No es tracta de cap font de dipòsit ni existeix cap tap que n’aturi el raig. L’aigua aflora directament del subsòl i, per tant, d’un aqüífer subterrani. És per això que, amb tota justícia, cal considerar-la com l’autèntic naixement del Ripoll. Els torrents del Galí i del Balumí, tot 158 XXXII RONDA VALLESANA

i que en determinades èpoques de l’any puguin baixar carregats d’aigua, han de ser considerats simples afluents del curs principal que es forja a la font de cal Llogari. Evidentment, aquesta afirmació no passa de ser una mera opinió personal, però està en consonància amb el criteri utilitzat en la majoria de rius catalans. Temps enrere, la font de cal Llogari era un dels indrets més freqüentats pels llorençans durant els caps de setmana. A l’estiu, quan la xafogor esdevenia insuportable, els més menuts gaudien capbussant-se en alguna de les dues basses que acompanyen la font. Aquest costum s’anà perdent als anys setanta i vuitanta del segle passat a resultes dels canvis d’hàbit de la gent, més predisposada a entaular-se i a quedar-se embadalida davant la pantalla del televisor que no pas a passar el dia al bosc. El resultat fou l’abandonament i progressiu deteriorament de l’entorn de la font. La vegetació colgà les escales de pedra i les basses s’acabaren esquerdant. L’incendi de l’estiu del 2003, tot i que en un primer moment deixà l’espai net de vegetació, acabà per afavorir el creixement de les bardisses, que envaïren tot l’espai amenaçant amb engolir la surgència mateixa. La font acabà embussada i amb l’aigua sobreeixint per tot arreu. Afortunadament, a partir del 2009 es tirà endavant el projecte de recuperació de l’espai de cal Llogari i avui dia l’indret presenta un aspecte força endreçat.

Font i bassa de Cal Llogari. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 159

La font i les basses de cal Llogari deuen el seu nom a l’existència de l’antiga masia de cal Llogari, avui totalment enrunada. Les seves restes encara es poden observar al capdamunt de les feixes de darrere la font, a uns cinquanta metres damunt d’aquesta. Entre l’amuntegament de pedres encara es pot distingir un cup enrajolat, testimoni del passat vitivinícola de la casa. Els orígens d’aquesta masia es remunten a l’edat mitjana, època en la qual era coneguda amb el nom de Salvany. La primera referència escrita es remunta al 1328, quan el mas era domini d’en Francesc Marquès, aleshores senyor del castell de Pera. Al segle XVII cal Llogari fou incorporat al Galí. La casa participà activament de l’expansió de la vinya al llarg del segle XIX, quan aquest cultiu esdevingué el motor del poble. Tal com succeí amb moltes altres masies llorençanes, l’arribada de la fil·loxera, l’entorn de 1890, enfonsà cal Llogari en una profunda crisi. La masia acabà essent abandonada en encetar-se el segle XX. El padró municipal del 1917 ja fa referència a cal Llogari com a habitatge enrunat. Albert Vicens Llauradó

Les petges dels dracs malèfics d’engallinat plomissall amb retrunys obren el cor dels ombrívols remolins de pedra i aigües pregones. Pel torrental de la conca trota el soroll del misteri. Josep-Ramon Bach

160 XXXII RONDA VALLESANA

SANT LLORENÇ SAVALL, UN SEMBRAT DE BARRAQUES Sant Llorenç Savall podria conservar una de les xifres més altes de barraques de vinya de tot Catalunya, fet que encara sorprendria més si es té en compte que la comarca del Vallès Occidental no ha destacat extraordinàriament pel seu passat vitícola. Sant Llorenç Savall en podria ser l’excepció que confirmés la regla. Un fet verament excepcional. Avui per avui, de les 230 barraques comptabilitzades inicialment per l’estudiós sabadellenc Jesús Ballestar ja hem sobrepassat amb escreix la xifra de 300 i és possible que, tal com semblen suggerir algunes observacions, al final aquesta xifra podria fàcilment duplicar-se. CONTEXT HISTÒRIC La vinya a Sant Llorenç Savall té una implantació molt antiga, ancestral. En la documentació més reculada que es conserva (segles IX i X) ja s’esmenten les vineas (vinyes), cups, etc. o llocs de nom vinyer com els masos Savinyana Jussana i Sobirana (antecessors de Comabella. Sa Vinyana, article salat i vinyes). Per la documentació dels S. XII a XVI sabem que tots els masos llorençans (unitats de producció agrícola diversificada) tenien vinyes pròpies en la seva heretat. No els calien “barraques” per anar-hi a treballar des de la masia. Ara bé, serà a partir del segle XVII quan els propietaris dels masos començaran a vendre o “llogaran” terres a pagesos no propietaris per establir-hi vinyes a “rabassa morta” amb conreadors que seran anomenats “rabassaires”, amb els quals establiran “contractes de conreu”. És d’ençà de mitjan segle XVIII quan amb la liberalització de l’exportació a Amèrica, el vi i l’aiguardent són més ben pagats i es desferma la febre de la vinya. Barraca de pedra seca vora El Romeu. Els Emprius al fons. Autor: Jaume Cusidó

XXXII RONDA VALLESANA 161

En base a contractes d’aquests tipus, fets pels propietaris dels masos a molts pagesos rabassaires, la vinya s’estendrà, en taca d’oli, per tot el terme municipal, ocupant antigues zones de bosc construint feixes amb espones per retenir les terres, fins a altituds considerables. Per diversificar el risc, aquests pagesos rabassaires tindran cadascú les seves vinyes, ubicades en diversos llocs del terme, per tal que una pedregada o una plaga (p.e. mildiu) no els malmeti tota la possible collita, sinó només una part. És aleshores quan en aquests campets de vinya construïren les seves barraques, per tal de disposar d’un aixopluc o de poderhi sojornar per vetllar la collita. En paral·lel les cases del poble es dotaran de cups per poder aixafar el raïm i fer el vi, després de la verema. Hem de pensar que en els segles XVII i XVIII els pagesos residents al poble es desplaçaven a peu o amb ases o mules a la vinya, on feien el jornal, l’endemà anaven a una altra... i així successivament anaven cobrint per rotació totes les vinyes al seu càrrec. Això fa que en cada partida de terres apareguin nombrosos propietaris en els inventaris dels segles XIX o XX . LA PEDRA REBUTJADA L’origen de les barraques i de l’ús de la pedra seca en general potser caldria trobar-lo en el desempedregament dels camps, per tal que les llavors cresquessin més còmodament, tot plegat emmarcat en el període que va veure néixer aquestes primeres activitats agrícoles d’una forma generalitzada: el neolític (6000-2000 aC). Especialment rellevant és la colonització intensiva d’agricultors empresa els segles X i XI, quan cal suposar la primera arrencada extensiva de l’ús de la pedra seca. Els segles XIV i XV, amb les guerres, es produirà un cert estancament de l’activitat productiva agrària. A partir del s. XVI, amb l’arribada de la immigració francesa, es produeix una represa de l’activitat agrícola. La primera designació històrica d’aquestes construccions parla de cabanes i bordes (any 965). La primera designació documentada del mot ‘barraca’ la trobem el 1591 al Bages. No s’ha trobat cap cabana datada anterior a finals del segle XVII. ELS USOS DE LES BARRAQUES Els usos més acceptats de les barraques són el d’aixopluc pel vinyataire i lloc per a guardar-hi les eines. Aquest refugi era ben adient pel fet que

162 XXXII RONDA VALLESANA

les vinyes es trobaven a força quilòmetres del poble i, per tant, el llarg viatge es veia compensat en comptar amb un lloc mínimament arrecerat. L’estabilitat tèrmica de les barraques, que el mateix J. Ballestar situa al voltant dels 4 graus de diferència, fa que tant a l’hivern com a l’estiu, sigui confortable aixoplugar-s’hi. Per les nombroses restes de sutge que la majoria conserven a l’interior i també per les mostres d’objectes recollits en el decurs de les restauracions iniciades, queda molt patent que a les barraques també s’hi feia foc: foc per escalfar el beure, per cuinar i també per escalfar-se a l’hivern. La barraca també ha servit de sojorn ocasional de gent de pas, com els guerrillers antifranquistes. Tenim el cas documentat del guerriller anarquista Guillermo Ganuza Navarro, que, després d’una topada amb la guàrdia civil, va quedar ferit i, tot i que va autopracticar-se un torniquet dins una barraca, seria mort a trets hores més tard a la masia de can Salvi (Sant Llorenç Savall). Per documentació d’antics ARXIUS del CET també hem sabut que en temps més reculats les barraques de vinya també devien servir de refugi de malfactors, motiu pel qual el capità general de la regió militar, Antonio Bonet, manà destruir “totes les coves que la naturalesa o l’art ha construït” amb el decret de 1850. “En elles s’hi aixopluga la gent de mal viure, en elles s’hi amaguen els criminals perseguits per la llei, en elles s’hi amaguen també els contrabandistes, fent de les mateixes dipòsits del robo i gèneres que perjudiquen el comerç de bona fe, són la garantia del crim, ja que confiats els seus autors al trobar en aquelles concavitats asil segur contra la persecució de les autoritats i força armada es llencen a escometre’ls, i no poques vegades exercint d’infernal tràfec del segrestament, servint per amagar i enterrar en vida les víctimes que destinen per a satisfer llur ambició, despullant-los de llurs fortunes i de la de llurs fills, amb amenaces de la vida, si no els lliuren el fruit del seu treball i el resultat d’una vida activa i honrada. La seguretat individual dels catalans tots, exigeix una mesura que talli aquests mals (...)” Sembla ser, però, que els municipis afectats van posar-se d’acord per fer parcialment marxa enrere aquesta ordre. “Amb data 13, del corrent desembre, representa a l’Excm. senyor Capità General en unió d’altres alcaldes perquè es dignés manar suspendre la destrucció de les barraques de vinya, s’ha suspès el destruir-les fins a saber la superior resolució de l’Excm. S. Ullastrell, 26 de desembre 1850. El batlle, Josep Llobet.”

XXXII RONDA VALLESANA 163

En llocs com ara les Borges Blanques (Alt Urgell) també està documentada la funció de les grans barraques de volta com a lloc per emboscar-hi famílies senceres durant la darrera guerra civil. El que sí podem afirmar és que, en tots aquests anys dempeus, les barraques ja són cau d’esquirols, serps, llangardaixos, sargantanes, ratpenats, moixons com el cua-roja i molts altres animals per als quals les barraques són un topant més del seu mapa d’acció. Pel món excursionista en general, però especialment per la gent de Sant Llorenç Savall, pensem que pot ser un bon estímul per poder fer passejades per tal de conèixer aquest art de la pedra seca i, sobretot, una forma de conèixer i estimar els llocs fins i tot més recòndits de la nostra extensa geografia i toponímia llorençana. UBICACIÓ DE LA BARRACA Un nombre molt elevat d’aquestes construccions de pedra seca s’ubica en les proximitats d’un torrent o xaragall, fet que no resulta sorprenent si, com pensem, tant per aixoplugar-s’hi a l’estiu, per abeurar el bestiar i també per fer el ‘brou bordelès’ (fumigar la vinya), calia tenir aigua a l’abast. Molts cops aquesta aigua es recollia en petits dipòsits d’obra anomenats xupets o bé en improvisats murets de contenció per retenir l’aigua a la mateixa llera dels xaragalls. Per tal que l’aigua baixés més controlada i lliure d’impureses, molts xaragalls i torrents també foren canalitzats amb parets de pedra seca que feien de contenció de la terra dels vessants i alhora en desguassaven l’aigua sobrera dels conreus. Aquest és un dels grans treballs de la pedra seca que fins la data han passat més desapercebuts, però que amb el temps caldrà anar desvetllant. També podem trobar rases i grans trams de marges de pedra seca salvant desenes i fins i tot centenars de metres de desnivell. Altres preferències majoritàries són els vessants assolellats i també la proximitat a un camí de carro, així com també sota les cingleres on molt probablement s’extreia la matèria primera. Pel que fa a l’orientació de l’entrada de les barraques, l’orientació predominant es troba en el quadrant sud-oest, evitant així els majoritaris vents de llevant. LA CONSTRUCCIÓ D’UNA BARRACA PAS A PAS Tot inici d’una barraca es feia obtenint d’entrada la matèria primera: cingleres, estrats de roca, roqueters, petites tarteres de roca properes i, naturalment, el desempedregament dels camps cultivats . És molt probable que més d’un emplaçament de barraca s’hagués definit per la proximitat d’una matèria primera fàcilment disponible. Un bon lloc podia ser

164 XXXII RONDA VALLESANA

Barraca de pedra seca vora El Romeu. Autor: Ferran Marcos

també la presència d’algun o alguns grans blocs d’aspecte regular, que sovint servien de ‘fonaments’ per pujar els paraments de la barraca, amb el conseqüent estalvi de material i feina. El cas extrem d’aquest estalvi el trobem en barraques-cova que, aprofitant esquerdes a la roca, pràcticament només calgué el tancament del sostre amb filades planes, sense formar volta. En les barraques més convencionals, també dites ‘als quatre vents’, amb tot el perímetre construït, la base d’aquest parament es caracteritza per la presència de grans rocs, sovint combinats amb trams basals de roca mare. Aquest parament es pujava a trencajunts fins arribar al punt que marcava la llinda, és a dir, fins l’altura de l’entrada de la barraca. El parament de les nostres barraques és majoritàriament de doble paret: ço és, una paret interior amb la millor pedra molt ben encaixada, i una paret exterior amb una funció bàsica de contrapès per poder pujar la volta de falsa cúpula. La volta de la barraca és feia mitjançant l’aproximació progressiva de les filades que, en funció de la qualitat de la pedra (preferiblement lloses al més planes possible) poden oscil·lar entre 3 i 7 filades per damunt la línia marcada per la llinda, fins assolir el tancament amb la llosa anomenada ‘tapadora’ o també coneguda amb

XXXII RONDA VALLESANA 165

el nom de ‘pedra clau’. Les dues úniques excepcions del tancament de la volta són la barraca d’Agramunt, on la volta és coronada amb reble punxat i la barraca a tocar del camí de l’Armengol, on la immensa llosa tapadora s’aguanta únicament perquè conforma una volta veritable. Des del parament fins al capdamunt, totes aquestes filades de la volta eren progressivament reblertes de pedruscall a fi d’immobilitzar cadascuna de les pedres que conformen tota l’estructura. Aquesta funció cohesionadora del reble o pedra petita és cabdal per a la conservació de la barraca, ja que constitueixen l’autèntica argamassa que ajuda a travar cadascuna de les pedres de l’estructura. Les lloses més primes de la volta eren falcades des de l’interior de la barraca amb petites pedres en forma de tascó per tal que les pedres de la coberta tinguessin una certa inclinació cap a fora i en cas de pluja, l’aigua tendís sempre a ser evacuada, talment com fa una teulada. Un cop tancada la volta, aquesta era coberta amb una capa de terra ben aplanada per assegurar-ne la impermeabilitat. A la comarca del Bages, damunt d’aquesta coberta de terra s’hi ha trobat alguna pedra dreta anomenada caramull, que sem-

Barraca de pedra seca prop de Salallassera. Autor: Ferran Marcos

166 XXXII RONDA VALLESANA

bla haver tingut una funció més aviat ornamental. Nosaltres només hem trobat una petita mostra a Sant Llorenç Savall, limitant amb Granera (Bages). En un bon grapat de barraques també trobem unes postades o calaixos (en alguns indrets anomenats cocons) que servien per deixar-hi el càntir (arran de terra i d’orientació preferiblement nord) o bé el menjar (a una certa altura). TIPOLOGIES DE BARRACA A SANT LLORENÇ A causa de trobar-se immers en un substrat de materials conglomeràtics (matriu amb còdols), la pedra de Sant Llorenç Savall no és precisament la més apta per a aquest tipus de construcció, tant pel que fa a la seva consistència com a les formes irregulars que s’obtenen. Aquest aspecte poc favorable, però, contrasta amb l’elevadíssim nombre d’aquestes barraques a Sant Llorenç Savall, fruit de la tenacitat dels avantpassats llorençans. L’extracció de pedres de mides regulars es limita pràcticament als nivells més prims de sorrenques, amb peces més planes però també més fràgils. L’aspecte general de les barraques de Sant Llorenç és poc refinat, i no tan sols pel material font. Són comptades les barraques que tenen una execució 100% professional, fet que s’avé amb l’explicació que atribueix la construcció als mateixos pagesos o a mestres d’obra no especialitzats únicament en pedra seca. La planta de les barraques, gairebé exclusiva a Sant Llorenç Savall, és la planta circular als quatre vents, la forma més antiga i més senzilla de construir, que, a excepció de la llinda i la tapadora, no requereix pedres especials. La mitjana de les barraques mesurades fins a la data, dóna una amplada de paraments d’uns 70cm per una planta d’uns 2mx2m i una altura mitjana d’uns 1,80m. L’altura de la porta se situa a l’entorn d’uns 80cm i l’amplada d’uns 55cm. Les úniques barraques de dos cossos units les hem trobades a Pregona (Vall d’Horta) i a Coll Monner (Serra de la Codina). El cos de barraca afegit era per aixoplugar l’animal de càrrega, i la llinda d’aquest espai apareix situada a més alçada que l’altra. Un altre aspecte destacable són les característiques constructives d’algunes agrupacions de barraques, que fan pensar en uns determinats constructors amb un estil molt definit, com és el cas de les barraques del Galí (nord-est de Savall) on la majoria de llindes apareixen dretes, o el cas del mas de la Serra, on gairebé sempre apareix algun gran bloc basal, o les barraques amb additaments exteriors a can Brossa (Vall d’Horta) i encara el cas de les úniques barraques que semblen conservar el caramull, a la regió de l’Armengol.

XXXII RONDA VALLESANA 167

LA CONSERVACIÓ DE LA PEDRA SECA A SANT LLORENÇ SAVALL. EL PATRIMONI I LA SECCIÓ BALLESTAR És una reflexió bastant generalitzada als nostres dies: el seccionament dels camps en bancals i marges a les zones muntanyoses ha permès la contenció del sòl que d’altra manera els agents atmosfèrics haurien erosionat en gran mesura. Això ha permès que, entre d’altres coses, actualment la regeneració dels boscos després dels incendis, sigui encara possible. Ahir els pagesos van aixecar murs de pedra seca per guanyar-se la vida; avui aquests murs contribueixen a conservar la vida dels boscos. Molts marges, especialment els més abruptes, eren literalment creats artificialment amb un esforç titànic, reomplint-los amb terra portada amb mules des d’altres indrets. Per a qualsevol que hagi provat de traginar quatre pedres d’una certa mida, gairebé per força li ha de resultar colossal la feina i les hores dedicades a aquest menester durant generacions i generacions de pagesos, especialment quan té ocasió d’albirar les infinites rengleres de marges creats per al conreu. La fragilitat de les barraques de vinya, la solidesa de les quals es basa únicament en el propi pes, no en permet una conservació intacta superior a dos segles després de l’abandonament, segons calculen alguns autors. Tan bon punt s’obre una esquerda en l’edifici o el sostre de la coberta desapareix, aquesta via oberta produeix una degradació ràpida deguda als agents naturals (arrels de vegetació, efectes de la gelada hivernal que debiliten la pedra calcària, nevades, caigudes de pins, retirada de fusta cremada). Des de la recent estrenada secció Ballestar de Pedra Seca a Sant Llorenç Savall, entenem que aquest patrimoni és just mereixedor d’admiració i respecte i, en la mida del que sigui possible, mereixedor també de ser conservat per tal com ja és considerat patrimoni històric a casa nostra. Us animem, doncs, a participar amb nosaltres en aquesta ingent tasca, que fem cada diumenge final de mes. Jordi Guillemot i Marcet SIS del CET. LACERA. Secció de pedra seca “Ballestar” de Sant Llorenç Savall www. caudelguille.com

168 XXXII RONDA VALLESANA

SANT FELIU DE VALLCÀRCARA I L’ARMENGOL Situada al límit nord del terme, veïna amb Mura i Granera, la Vallcàrcara, la trobem documentada d’ençà de l’any 1047. Etimològicament deriva del llatí Valle Carcara que vol dir vall estreta. Antigament molt poblada per petits masos –molts d’ells desapareguts– conserva en el seu territori una necròpoli altmedieval que encara no ha estat estudiada pels científics. L’església de Sant Feliu i el mas de l’Armengol són dos dels seus principals atractius. Sant Feliu de Vallcàrcara, fou l’antiga parròquia sufragània dels masos del sector nord del terme (L’Armengol, el Balumí, Casal Blanc, Cal Llogari, Caubó, Comas, el Galí, el Genescar, Mesquita, Saladelafont, Salallassera, el Vilardell i Vilaterçana). És un edifici d’una sola nau, capçada per un absis semicircular, i flanquejat per dues absidioles. És d’origen romànic, amb afegits posteriors, com les dues capelles quadrangulars situades entre les absidioles i la sagristia, al nord de l’edificació. Disposa d’una espadanya amb dues obertures, convertida en torre de campanar i d’una tanca perimetral. Apareix documentat amb els noms de: “Sanctus Felix de Charchara, Sanctus Felix de Ualle Charchara, o Sanctus Felix de Lacera”. Fou consagrada a mitjan segle XI, concretament l’any 1053. És citada en el testament de Senefred Sunyer, datat el 21 de setembre de l’any 1066, quan marxà a Roma per visitar Sant Pere apòstol i altres esglésies, i que diu: “Et concedo a Sancti Larentii de ipsa Ualle in ipsa opera de ipso portico boue i marciolo quod ego emi de Guidelle de Costa. Ad Sancti Felicis de Ualle Charchara emina I de ordeo” i “ad porticho de Sancti Laurentii de ipsa Ualle solido I denarios VIII quod ibi abeo”.1 Porta d’entrada al recinte de l’ermita de St. Feliuet. Autor: Jaume Cusidó

1 La versió catalana del document llatí diu: “I concedeixo a Sant Llorenç Savall en les obres del porxo un bou en edat de ser venut, que jo mateix vaig comprar a Guillem de Costa. A Sant Feliu de Vallcàrcara una mesura d’ordi” i “en el porxo de Sant Llorenç Savall un sou i vuit denaris que allà tinc.” XXXII RONDA VALLESANA 169

L’església de Sant Feliu és coneguda també per Sant Feliuet o “Filuet”, en la parla popular. A mitjan segle XVI, l’any 1557, el bisbe de Barcelona Guillem Cassador, atorgà llicència a Domingo Vilardell per erigir un altar i un retaule en honor de la Mare de Interior de l’ermita de St. Feliuet. Autor: Jaume Cusidó Déu. Era el retaule conegut com el de la Mare de Déu de l’Ajuda de notable devoció popular. Per la guerra civil, l’any 1936, un grup de quatre milicians obligaren el masover del veí mas de l’Armengol, Pere Oliver i Soler, a obrir-los el temple per saquejar-lo. Fora de l’església cremaren el retaule de la Mare de Déu de l’Ajuda, juntament amb el mobiliari, la documentació de la sagristia i altres objectes de culte. Del retaule cremat se’n conserva un fragment, el de Sant Nicolau, que fou amagat en una tina i es guarda al mas de l’Armengol. El 24 de setembre de cada any, diada de la Mercè, s’hi celebra un concorregut aplec. L’Armengol Prop de Sant Feliu de Vallcàrcara trobem l’Armengol, un mas de notables dimensions i d’origen antiquíssim, suara molt reformat, que és dotat d’espitlleres defensives en alguns murs antics. És documentat des del 6 de setembre de1328 quan Francesc Marquès, senyor del Castell de Pera, signà un precari a Guillem Armengol, home propi, pel mas Armengol, “a cens de una quartera i mitja d’ordi, set sisens i mitja quartera d’espelta, mitja quartera de forment, dues quarteres lloseres de blat, quatre de vi, i altres fruits”. Aleshores ja tenia unit el Mas Padró. (ACA, AS-0.288)*. L’any 1345 es produí una disputa entre Bernat Armengol i Pere Vilardell, propietari del mas veí, al qual havia establert quatre feixes de terra, pels límits de les propietats. (ACA, AS-0.288). Quatre anys després, [el 1349, el propietari Pere Armengol cediria el mas a Elisenda, vídua del seu germà Bernat Armengol i “avui muller de Bernat de Soler, àlies Armengol”. Pel

170 XXXII RONDA VALLESANA

març de 1368 aquest Bernat permutà amb Miquel de Salvany (de Cal Llogari) un tros de terra (ACA, AS-O.288). El 18 d’abril de 1382, Constança, muller de Pere Armengol, que era ciutadà de Barcelona, féu donació a Elisenda, vídua del seu germà Bernat i muller en segones núpcies de Bernat Soler, del mas Armengol] amb tots els seus honors i possessions, que tenia per Pere de Sentmenat, senyor del Castell de Pera. Aquesta restitució del mas fou “per estar massa carregat de deutes que els obliguen a dimitir-lo”. “Els propietaris hauran de pagar cinc sous al rector de Sant Feliu de Vallcàrcara per tal de celebrar una missa anual”. (ACA, AS-0.288). L’any 1404 Bernat Armengol en testar, ordena a l’hereu, Arnau Armengol, a fer cremar perpètuament, nit i dia, una llàntia d’oli a l’església de Sant Feliu. (ACA, AS-O.288). L’any 1556 Miquel Armengol establí en emfiteusi una peça de terra a Jaume Agell per plantar-hi vinya, que termenava al nord amb l’Armengol, a llevant amb el torrent Bo, i a ponent amb el mas Coma (ara Vilaterçana) i un xaragall. (ACA, AS-0.288). El febrer de 1574 Pere Armengol creà un censal a Joan Collell, i incorporà el mas Casalblanch a les seves terres. Alguns dels propietaris de l’Armengol foren, l’any 1579, Joan Armengol, el qual l’any 1605 adquirí una peça de terra de quatre quarteres a Joan Padrós i Vilardell, situada al costat del mas, i l’any 1782, Agustí Armengol.

L’Armengol. Autor: Ferran Marcos

XXXII RONDA VALLESANA 171

Pels padrons municipals coneixem que l’any 1824 l’habitaven Josefina Armengol i tretze persones més, de les quals dues eren mossos llogats, (AMSLS, padrons)* i que el 1860 hi residia Segimon Armengol i Comas. L’extensió del mas era de 369 quarteres i 4 quartans de blat, quan l’hereu de Segimon, Andreu Armengol i Fàbrega, l’hipotecà a Isidre Soldevila de Barcelona. L’any 1880 hi residia Andreu Armengol amb deu persones més. L’hereu d’Andreu fou Agustí Armengol i Salallassera. (AHCT, Hipoteques)*. L’any 1942 el propietari del mas fou l’industrial Leandre Feliu i Casas, i després el L’Armengol. Detall del fanal de ferro forjat. Autor: Jaume Cusidó seu fill i hereu, Joan Feliu i Llibre, de Barcelona. L’adquirí, a mitjan segle XX, Alfons Vallhonrat i Catà, (Terrassa, 1906-1985) –alcalde de Terrassa per designació governativa entre els anys 1947 i 1952, i president de la Caixa d’Estalvis de Terrassa entre 1972 i 1979–, i el restaurà l’artista egarenc Jordi Badrinas i Vancells. Actualment continua en propietat de la família Vallhonrat, de Terrassa. Al primer terç del segle XX, el masover era Pere Olivé i Soler (Sant Llorenç, 1872), vidu de Josefina Roma, i casat en segones núpcies amb Rosa Comas i Cuscó, (Sentmenat, 1879), el qual l’habità amb els cinc fills del primer matrimoni. (AMSLS, padrons). Els germans Pere i Jaume Olivé Rossell hi residien amb llurs famílies l’any 1965. La família Olivé va estar al càrrec de la masoveria de l’Armengol durant gairebé un segle.

Jaume Valls i Vila

* La informació antiga de l’Armengol l’he extreta de l’Arxiu dels Sentmenat (AS) conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) amb la signatura 0.288. Les noticies dels segles XIX i XX provenen dels padrons de l’Arxiu Municipal de Sant Llorenç Savall (AMSLS) i del registre d’hipoteques de l’Arxiu Històric comarcal de Terrassa (AHCT), respectivament.

172 XXXII RONDA VALLESANA

EL FRANCÈS DEL VILARDELL «Son los catalanes por la mayor parte hombres de durísimo natural; sus palabras, pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas; en las injurias muestran gran sentimiento, y por eso son inclinados a venganza; estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad.» FRANCISCO MANUEL DE MELO (Lisboa 1608-1666). Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña.

Al nord de Sant Llorenç; Savall, dins la demarcació de l’antiga i avui extingida parròquia de Sant Feliu de Vallcàrcara, al límit amb Gallifa, hi havia les ruïnes d’un mas –fins fa pocs anys, en què foren utilitzades per recuperar-hi pedra fins gairebé eliminar-les del tot–. Era conegut pel nom del Vinardell, si bé en el passat el seu nom original era el de mas Vilardell. Pels seus encontorns, ja fa quasi quatre segles, tingué lloc un succés violent i estrany, del qual probablement no sabrem mai les causes. No fou un cas de bandolerisme, tot i que en certa manera en guarda les formes, però ens mostra l’alt grau d’animositat que en aquella època caracteritzava els catalans, especialment els del món rural, de la qual molt sovint foren víctimes els emigrants francesos que vivien al Principat. Sant Feliu de Vallcàrcara, dijous 15 d’agost del 1595 Aquell dia se celebrava la festa de la Mare de Déu d’Agost. De bon matí, l’església de Sant Feliu, parròquia del sector més septentrional del terme de Sant Llorenç Savall, s’havia omplert de gom a gom. Els habitants del masos del rodal, l’Armengol, Vilaterçana, el Vilardell, i d’altres, havien preferit matinar i assistir a la primera missa. Això els evitava les calorades que haurien hagut de suportar en transitar a mitjan agost pels polsegosos camins del terme si haguessin optat per anar a la missa de migdia més apropiada per a la tardor i a l’hivern. Un cop acabada la celebració, els assistents començaren a dispersar-se pels diferents camins per tornar als respectius masos. Allunyant-se del temple, un dels grups davallava pel coster del torrent de l’Armengol. El grup en qüestió estava format per tres persones i es dirigia al mas del Vilardell. Hi havia la mestressa, Francina Vilardella, una minyona i Joan Gascó, un jornaler francès que treballava a la masia. El camí serpentejava entre els camps de blat segats, en els quals el rostoll XXXII RONDA VALLESANA 173

lluïa daurat i uniforme en rebre la llum matinal. Tot era immergit en un paisatge viu, estiuenc i de collita, orlat de verds vinyars i de marges de pedra. Conversant animadament, arribaren a un indret solitari conegut pel nom de torrent del Trull, i quan es disposaven a creuar-lo, una presència inesperada els sorprengué. Un home s’havia plantat sobtadament enmig del camí tot esguardant-los. Anava emboçat amb un mocador que li cobria el rostre, però, malgrat això, Joan Gascó i Francina Vilardella no trigaren a reconèixer-lo. Era Jaume Rovira, un pagès menor d’edat de la veïna parròquia de Santa Maria de Gallifa. Sense dir un sol mot, l’emboçat agafà de terra tres grosses pedres i començà a llançar-les contra Joan Gascó, que, sorprès, intentava esquivar les codolades. Seguidament, l’agressor tragué un pedrenyal i, apuntant el jornaler, estirà el gallet per disparar. En veure l’arma, les dues dones xisclaren esglaiades. Instintivament, i en un intent desesperat per desviar el tret, Joan Gascó es llançà contra l’emboçat i agafà amb la mà esquerra el canó del pedrenyal. Sonà una forta detonació i se sentí un crit de dolor. El tret havia ferit la mà esquerra del francès. A més, la fogonada de la pólvora li havia cremat la cara i socarrimat els cabells. En veure que el seu atemptat es frustrava, Jaume Rovira tragué la daga que portava i es disposà a escometre novament el pobre jornaler. Impotents i horroritzades, Francina Vilardella i la minyona veieren com l’agressor brandia l’arma i llançava punyalades contra Joan Gascó, que, desarmat com anava, es defensava com podia per evitar ser tocat. Així resistí moltes envestides, fins que, finalment, sentí un dolor agut i penetrant a l’esquena: Jaume Rovira li havia enfonsat el punyal en el costat esquerre. Malferit i sense forces, el francès caigué aterra llançant un esgarip. L’emboçat se’l mirà per uns moments i, pensant que ja era mort, guardà les armes i es perdé camí avall marxant tranquil·lament al seu pas. Atrets per la detonació de la pedrenyalada, uns pastors del Vilardell acudiren al torrent del Trull per veure què passava. Allí trobaren la seva mestressa i la minyona fortament trasbalsades pel truculent atac de Jaume Rovira. Joan Gascó romania ajagut a terra immòbil, tal com havia caigut. Com l’agressor, les dues dones i els pastors també cregueren que el pobre jornaler era mort, i amb aquest convenciment s’encaminaren cap a casa deixant-lo tot sol enmig del camí. Segurament pensaven que ja no

174 XXXII RONDA VALLESANA

necessitava auxili ni cap atenció immediata, i que seria millor avisar el batlle perquè instruís les diligències oportunes. Però Joan Gascó no era mort. A poc a poc anà refent-se i tornant en si. I quan, amb gran esforç, aconseguí incorporar-se, veié, desolat, que es trobava completament sol i malferit enmig d’aquella torrentada. El seu instint de supervivència li féu notar que calia prendre una determinació ràpida si no volia morir allí mateix. Així, reunint totes les forces que li restaven, enfilà costa avall el camí de Sant Llorenç Savall. Eren entre les vuit i les nou hores del matí quan el francès es presentà a casa de Francesc Valls, paraire de la vila de Sant L1orenç Savall. En traspassar la porta, el jornaler ferit mormolà exhaurit: «Ai, jo sóc mort! ...». El paraire, sorprès pel lamentable aspecte del visitant, que anava tot ensagnat i socarrimat per la pólvora de la pedrenyalada, li preguntà amb ànsia: «Què tens?». Lívid i amb un fil de veu, Joan Gascó li contà l’atac a cops de pedra i a trets de pedrenyal de què el féu víctima Jaume Rovira, i com finalment havia estat ferit d’una punyalada. En acabar el seu relat, el francès caigué en basca davant de l’astorat Francesc Valls, que, veient la gravetat del seu estat, l’entrà dins de casa i envià a cercar el rector perquè el confessés. Al cap de poc arribà el rector acompanyat de Joan Romeu. Aquest, amb el paraire Valls, presencià com eren administrats els Sants Sagraments al ferit, que, havent combregat, demanà al paraire que li examinés les ferides, perquè li causaven molt de dolor. Francesc Valls assentí i l’acompanya a una cambra de l’interior. Però, tan aviat com arribà al peu del llit on havia d’ajeure’s, Joan Gascó caigué de nou en basca i talment semblava que es moria. Després de passar unes fortes angúnies revingué novament, i el paraire aprofità per fer-lo despullar i allitar-lo. En reconèixer el ferit, Francesc Valls veié que tenia diverses nafres i contusions en el cos que no revestien gaire importància. La gravetat radicava en la ferida de la mà esquerra, causada per la pilota o bala del pedrenyal, i sobretot en la punyalada de l’esquena, de la qual el francès tenia por que li llevés la vida. El paraire el va atendre i el curà en la mesura que sabé i pogué, i de seguida envià amb urgència un home a Terrassa perquè cerqués un barber. En aquella època, els barbers, a més a més de les funcions pròpies de tallar cabells, afaitar i endegar pentinats i barbes, practicaven, a més, sagnies, extraccions dentàries, tractament de ferides i determinades intervencions quirúrgiques, com ara cosir ferides.

XXXII RONDA VALLESANA 175

Estaven enquadrats dins el mateix gremi que els cirurgians, del qual no foren separats fins al començament del segle XIX. Amb tot, aquestes pràctiques dels barbers es mantingueren en molts poblets fins ben entrat el segle XX. Aquestes funcions suplementàries eren degudes al fet que els metges eren escassos i cars, i que, a més, molts d’ells es dedicaven únicament a diagnosticar malalties i a prescriure els medicaments per guarir-les, perquè consideraven la cirurgia com una activitat auxiliar impròpia d’ésser exercida per un metge. Així, doncs, el mateix dia Joan Gascó va ser intervingut pel barber de Terrassa a casa de Francesc Valls, on es quedà per refer-se de les seves ferides. Divendres, 16 d’agost del 1595 Aquell matí, Feliu Sala, batlle del terme de Sant Llorenç Savall, juntament amb Miquel Tristany, notari de la vila de Sabadell, començaren a recollir les declaracions dels testimonis del cas de l’agressió perpetrada per Jaume Rovira contra el jornaler francès Joan Gascó. Foren interrogats el mateix Joan Gascó, la seva mestressa, Francina Vilardella, Francesc Valls, el paraire lIorençà que auxilià el ferit i que aquells dies el tenia a casa seva, i Joan Romeu, que havia acompanyat el rector amb els Sants Sagraments a casa de Francesc Valls, i que més tard havia presenciat com el barber atenia les ferides del jornaler. Joan Gascó, malgrat haver-se recuperat un xic, expressà al batlle les seves temences sobre les ferides que li havia causat l’emboçat. El preocupava quedar esguerrat de la mà esquerra, i fins i tot pensava que podia morir a causa de la punyalada. Curiosament –tal com succeïa sovint en les freqüents agressions de què eren víctimes els emigrants francesos–, quan el batlle li demanà si volia obrir un procés contra Jaume Rovira, el francès s’hi negà dient que no reclamava res. Com altres dels seus compatriotes, tal vegada tenia por de les possibles represàlies de la família si feia la denúncia. O qui sap si pel fet de ser estranger pensava que tindria les de perdre i que era millor no fer gaire enrenou. Segurament que no sabrem mai les causes d’aquests comportaments ni les diferències que hi havia entre Jaume Rovira i Joan Gascó, però aquella agressió fou a conseqüència d’una exacerbada animadversió de Jaume Rovira contra el francès, i té tota la sentor d’una venjança. No sabem res més sobre aquesta història, si Joan Gascó sobrevisqué a les seves ferides o si, al contrari, li causaren la mort. Un any després, el 23 d’agost del 1596, el batlle de Sant Llorenç Savall rebé ordres d’August

176 XXXII RONDA VALLESANA

Sala, jutge assessor, perquè detingués i empresonés Jaume Rovira per ser jutjat per l’agressió a Joan Gascó.1

Bastida a tocar del camí ral de Barcelona a Manresa; la torre fortificada de can Ustrell (s. XVI-XVII) és la més ben conservada de l’entorn de l’antiga ruta de coll de Daví (Sant Julià d’Altura - Sabadell).

1

Arxiu Històric de Sabadell. Sant Llorenç Savall. Cúria. 1595. XXXII RONDA VALLESANA 177

EL PORC SENGLAR I LA SEVA EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA A CATALUNYA 1.- Taxonomia i distribució biogeogràfica. El porc senglar (Sus scrofa) és un mamífer ungulat –utilitza les peülles per sostenir el pes corporal quan es mou– que pertany a la família dels Suidae integrat a l’ordre Artiodactyla. Els Suidae van aparèixer a l’Índia i l’Iran a principi de l’Oligocè, fins arribar al continent africà a l’època del Miocè inferior (Simpson, 1984). El gènere Sus compta amb vuit espècies i la major part es localitzen a Àsia. L’espècie Sus scrofa, el senglar euroasiàtic, única que es troba a la Península Ibèrica, és la més abundant i la que comprèn una àrea de distribució històrica més àmplia: Europa, Àsia i el nord d’Àfrica (Oliver, 1995). El grup d’especialistes en senglars i pecaris de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, juntament amb Sjarmidi & Gerard (1988) i Oliver (1995), distingeixen disset subespècies de Sus scrofa, dues de les quals es troben a la Península i una al nord d’Àfrica. La subespècie S.s.scrofa es localitza a partir del centre de la Península, S.s.meridionalis a Andalusia, i S.s.algira al nord d’Àfrica. 2.- Característiques bàsiques. Una característica morfològica corporal és que la màxima altura se situa a les extremitats anteriors. El cap és gros i cònic, les orelles petites i es mantenen dretes, el coll curt i breu, i els ulls molt petits. Les potes descansen amb els quatre dits protegits per les peülles, però amb sòls durs utilitzen els dos dits de les extremitats anteriors. La cua es manté estirada i finalitza en forma de pinzell. El pes del senglar és variable, va en funció de la situació biogeogràfica i la disponibilitat d’aliment. A les zones més fredes els senglars seran més grossos, n’és un clar exemple de la regla Bergmann (1847). En poblacions europees els mascles arriben a superar els 100 Kg de pes (Briedermann, 1970), i en d’altres difícilment arriben als 70 Kg (Garzón, 1991). En canvi, a la Península Ibèrica els mascles rarament suExemplar de senglar. Autor: Jaume Marlès peren els 100 Kg (Rosell, 1988). 178 XXXII RONDA VALLESANA

La dentició completa està composada per vint-i-dues peces (tres molars, quatre premolars, una canina i tres incisives per cada banda), sent de tipus omnívora, adaptada a la trituració, ja que les molars i les últimes premolars presenten un relleu amb una base plana i protuberàncies arrodonides, preparat per triturar els fruits i llavors i mastegar la carn. Una particularitat és que el creixement de les canines o ullals no finalitza fins als 10 anys d’edat (Brandt, 1961; Dardaillon, 1984). En el cas dels mascles, els ullals superiors es van arquejant fins encaixar a la part posterior, i el seu frec amb els inferiors produeix angles tallants amb una punta afilada. Aquesta característica és útil per a la defensa, per exemple quan els gossos de caça els empaiten i ataquen, en la participació intraspecífica entre els mascles per aconseguir les femelles en època de zel i, per altra banda, per al marcatge dels arbres amb els ullals durant el zel (Beurle, 1975). El pelatge dels individus adults presenta un color bru fosc, però pot variar essent més negre o gris. La coloració de les potes i les orelles és més fosca respecte a la resta del cos, i la part posterior del morro més clara. En moments en què l’animal, sobretot el mascle, es troba en una situació de tensió els pèls dorsals es posen erèctils i s’ericen. El pèl també canvia en funció de l’època de l’any i l’edat. A la primavera es produeix la primera muda i el senglar queda amb un pelatge més curt per passar l’estiu. A la tardor, la densitat i la llargada del pelatge incrementa fins arribar l’hivern, que aleshores s’hi veu la borra, una capa de pèl més curt per protegir-se de les baixes temperatures. Els joves de menys de quatre o cinc mesos es coneixen amb el nom de garrins o virats, i presenten un color rogenc amb onze línies longitudinals més fosques. A partir dels quatre o cinc mesos, la coloració va canviant a rogenc uniforme, i llavors s’anomenen vermellots o porcells. I, quan arriben als deu o dotze mesos adquireixen el pelatge d’adult (Rosell, 1998 i 2001). L’espècie presenta dimorfisme sexual, diferències entre tots dos sexes. Els mascles respecte a les femelles tenen els ullals més grossos, la cri-

Petjades de senglars. Autor: Ferran Marcos

XXXII RONDA VALLESANA 179

nera dels pèls dorsals més desenvolupada, la pell del voltant de les espatlles més gruixuda i endurida, el pinzell de pèls mostra la localització del penis i, en general, la dimensió corporal és més voluminosa. El sentit més desenvolupat és l’olfacte, que els permet detectar possibles perills i la recerca d’aliment. L’oïda té una funció important en la comunicació intraespecífica (Klingholz et. al., 1979). La visió és el sentit menys desenvolupat, cal tenir present que és un animal nocturn (Mauget et Sempere, 1978). És un animal prolífic, és a dir, té una capacitat de reproducció alta, arriba a la maduresa sexual a una edat prematura, ja que la femella pot quedar garrinada el primer any de vida i quan supera els 30 Kg de pes. La gestació és relativament curta, d’uns cent vint dies (Rosell et. al., 2001; Vericad, 1983). La mitjana del número de fetus per ventrada és de quatre a cinc en aquelles poblacions estudiades a Catalunya i a la resta del sud d’Europa. La reproducció varia en funció de la disponibilitat d’aliment: en anys d’abundància d’aliment les femelles més joves poden quedar prenyades, i d’altres tenen una gestació amb un número més alt de garrins, un factor que juga un paper important en la dinàmica de les poblacions. En canvi, anys amb males condicions en el medi, poden arribar a quedar prenyades les femelles que juguen un paper líder dins la camada (Fernández-Llario i Carranza, 2000), i augmenta el nombre de mortalitat dels garrins per insuficient llet de la mare (Massei et al, 1997). Els mascles arriben a la pubertat als deu mesos i a la maduresa als dos anys (Mauget et Pepin, 1985). És omnívor, preferentment vegetarià, però oportunista. La seva dieta comprèn un ampli ventall d’aliments: tota mena de fruits, aglans, castanyes, fages, etc; també una gran diversitat de fauna: escarabats, cucs, salamandres, ocells i els seus ous, ratolins, crancs, i restes d’animals morts; els anys en què a la primavera i a l’estiu hi ha escassetat d’aliments al bosc, es nodreixen dels cultius, com els cereals, gira-sol, ametlles, avellanes, etc; i, en ambients de ribera, els canyissars, entre d’altres. A més, principalment a l’hivern quan algunes de les plantes no tenen les parts aèries, gràcies al seu musell i la capacitat olfactiva, és hàbil per furgar i accedir a les arrels i bulbs de sota el sòl (Ferrer, 1987; Rosell, 2002). El senglar s’associa a grans boscúries, però viu en una gran diversitat d’ambients. Tanmateix, hi ha tres factors fonamentals que condicionen la selecció de l’hàbitat del senglar: la presència i la disponibilitat d’aliment

180 XXXII RONDA VALLESANA

adequada; llocs tranquils per descansar i criar, és a dir, vegetació espessa i una baixa freqüentació humana; i indrets humits per aconseguir aliment i poder realitzar banys d’aigua (Dardaillon, 1986; Rosell, 1998). Les poblacions de senglar són grups matriarcals formats per una o diverses femelles acompanyades de les cries i/o subadults. Aquests grups varien de dos o tres fins a uns vint senglars, i una de les femelles adultes, la dominant, és la que lidera el grup, normalment la de més edat i amb més bona condició física. Aquestes femelles són experimentades i guien el grup a llocs segurs i amb una bona disponibilitat d’aliment. Els mascles adults són solitaris, es troben amb el grup en l’època de zel, i són ells que expulsen els mascles joves, i aquests es mantenen a redós del grup o experimenten nous indrets amb agrupacions de 2 o 3 individus fins que siguin adults, que aleshores comencen a caminar solitàriament. Així doncs, aquesta facilitat i capacitat d’adaptació i aprenentatge del senglar ajuda que les poblacions segueixin creixent (Rosell, 2002). La principal malaltia del senglar és la triquinosi, causada per la ingesta de les larves enquistades del nemàtode Trichinella spiralis. La malaltia té tractament mèdic, però de vegades resulta difícil de tractar-la. Els símptomes més freqüents quan s’ha ingerit carn contaminada són la febre, dolors, hemorràgies subconjuntivals, conjuntivitis, trastorns neurològics i respiratoris, etc. Les larves de triquina no resisteixen la cocció per sobre de 77ºC, ni la congelació a -15ºC en un període de temps de 20 dies. És evident que cal prevenció, així doncs, quan hom caça un senglar, li cal fer la prova de la triquinosi per evitar riscos sanitaris (Alemany, 2002). 3.- Caracterització de la tipologia de rastres. L’observació directa del senglar moltes vegades no és fàcil, però la seva presència ens la indica una sèrie de rastres rellevants. Tot seguit se’n fa una breu descripció: -Petjades: La petjada del senglar és molt característica, de fet a les nostres contrades no hi ha cap ungulat amb aquestes dimensions. Tot i això, es pot confondre amb la del porc domèstic o l’ovella. El senglar posa la peülla i queda impresa amb més profunditat la part anterior, i en terrenys més tous, a les empremtes de les dues peülles centrals s’hi sumen les dues més petites. Una altra característica del senglar és la manera de caminar, col·loca la pota del darrera damunt la petjada davantera però una mica a la part externa.

XXXII RONDA VALLESANA 181

-Corriols: Als indrets en què es troben senglars i on la vegetació és espessa, en algunes ocasions s’hi veuen carrerons o corriols, que es formen quan els senglars hi passen de forma reiterada. -Femtes: Són un conjunt de boles aplanades, agregades i enganxades segons el grau d’humitat de l’aliment ingerit, i amb una longitud de cinc a set centímetres. Les femtes d’ovella són més homogènies, ja que les restes vegetals estan molt triturades i l’alimentació no és tan variada. A través de les femtes es poden disseminar llavors, però només d’aquelles més petites ja que les grans les tritura per ingestió (glans, fages, etc). -Furgades: Són aquelles zones del sòl que es veu remenat, com si hom hagués cavat o llaurat, però és el senglar que amb el musell busca l’aliment hipogeu (arrels, bulbs, cucs, etc). Les furgades tenen lloc bàsicament a l’hivern, quan l’obtenció dels vegetals és més escàs. Aquests rastres es veuen a les vores dels camins, als camps de conreu, boscos, etc. Les seves dimensions són molt variables, arriben d’un metre a uns centenars. -Rebolcades: El senglar té el costum de rebolcar-se en el fang, en aquells estanys formats per l’aigua de la pluja, vora les basses o els cursos fluvials. És un rastre fàcil de detectar, ja que hi queda la forma del cos i el relleu dels pèls. Aquests banys serveixen per desparasitar, si més no els paràsits queden atrapats entre el fang sec i, quan posteriorment l’animal es refrega a l’escorça de l’arbre, es desprenen. Certs autors també esmenten que els banys tenen una funció termoreguladora perquè els porcs no tenen glàndules sudorífiques (Belden & Pelton, 1976). -Arbres marcats: Com s’ha esmentat anteriorment, el senglar després de la desparasitació es frega als arbres, aleshores aquests queden amb l’escorça esmolada i/o recoberts de fang. Una altra marca és la feta als troncs amb els ullals, fet més habitual en els mascles durant l’època de zel. En aquestes incisions s’hi troba saliva amb fortes dosis d’androsterona (Beurle, 1975; Sardin et Cargnelutti, 1987; Rosell, 1998). Marques de senglars en una alzina. Autor: Ferran Marcos

182 XXXII RONDA VALLESANA

-Jaços: En moltes ocasions durant el dia, el senglar descansa en planures i raconades recobertes de vegetació, llocs que reben el nom de jaç. La seva dimensió va en funció de l’animal o la camada. El jaç que utilitza la femella durant el part està molt més elaborat, al voltant i la part central del mateix s’hi dipositen més branques i gramínies, formant un petit mur. En aquest darrer cas, la finalitat és que els garrins estiguin protegits, amb una bona regulació tèrmica i a prop de la mare (Martys, 1982, Rosell, 1998). 4.- Evolució de la població. A partir dels anys seixanta les poblacions de senglar han patit una forta expansió a Catalunya (Grabulosa, 1992; Mataix & Padròs, 1997; Rosell, 1998). El senglar és un animal que es troba en tot el territori, des d’arran de mar fins a alta muntanya, i en paisatges dominats per espais rurals, agrícoles i urbans. No obstant això, prefereix boscos densos i muntanyosos. Tanmateix, els canvis socioeconòmics actuals han propiciat un incontrolat creixement de les masses forestals, l’abandonament progressiu dels masos i les activitats agrosilvopastorals vinculades, contrastant amb un augment de població que es dedica als sectors secundari i terciari, una disminució de la demanda de dendrocombustibles i una davallada de la rendibilitat de les explotacions agroforestals, tenint com a resultat masses forestals contínues (Boada et.al., 2009). El tercer informe nacional forestal destaca que a Catalunya han augmentat els boscos densos a costa dels clars. “La superfície forestal arbrada ha passat d’1,39 a 1,62 milions d’hectàrees, el 16% més que 10 anys abans, i ja suposa el 84% del total forestal” (Madridejos, 2007). El que suara s’ha esmentat és un fet que ha propiciat que el senglar disposi de més aliments i refugis, una situació idònia per a ell, i així tingui elevades taxes de reproducció, i en conseqüència un augment de la població. Tanmateix, l’augment més pronunciat ha tingut lloc a partir dels anys noranta, arribant a l’última dècada a espais urbans, com per exemple al peu de Collserola. Tot i això, Rosell esmenta que en alguns indrets les poblacions de senglar s’estan estabilitzant i, fins i tot, disminuint (Banal, et.al., 2010). 5.- La cacera. En el moment en què les societats rurals primàries es van transformar en terciàries, l’activitat cinegètica va deixar de ser essencial per a la supervivència humana, i va passar a ser una activitat d’oci i esportiva. L’abús de la caça ha tingut repercussions negatives en certes espècies cinegètiques, però en d’altres animals ha tingut una funció reguladora de les poblacions, com per exemple el porc senglar (Grande del Brío, 1982; Boada, 1989).

XXXII RONDA VALLESANA 183

La caça major requereix anar amb colla, i el tipus de caça és en batuda, per tant cal una organització prèvia. El primer pas abans de començar la cacera, consisteix que a primera hora del matí uns caçadors van a buscar rastre, és a dir, si veuen alguna petjada o altre tipus de rastre fresc de la mateixa nit. Una vegada s’han detectat els rastres, s’esbrina on es poden trobar els senglars, s’estudia la zona, quins són els passos habituals dels senglars per distribuir les parades, o sigui, aquells llocs estratègics en què es posaran els caçadors. Els gossers són els caçadors que dirigeixen els gossos pels punts de la batuda per aixecar i moure els senglars cap als afores, i és allí on els senglars toparan amb els caçadors que es troben a les parades. La manera de clapir del gos li permet saber al caçador quina és la distància a què es troba el gos del senglar, per tant, si segueix algun rastre, si han aixecat algun senglar o si té el senglar acorralat amb altres gossos (Boada et. al., 2009). El gràfic 1, que es mostra a continuació, és elaborat a partir de les dades aportades per les Societats de Caçadors als responsables dels Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya. En ell es pot apreciar una evolució ascendent de senglars caçats, arribant al punt màxim a la temporada 2007/2008 amb 27.102 captures. A la província de Girona és on s’obté un nombre més elevat de captures, seguit de Barcelona i Lleida, i per sota

Evolució de les captures de senglar a Catalunya. Font: Elaboració pròpia a partir de dades facilitades per la Generalitat de Catalunya (Medi Natural)

184 XXXII RONDA VALLESANA

Tarragona. Tot i això, a l’última temporada, la 2007/2008, les captures a Barcelona gairebé igualen les de Girona, 8.020 i 8.138 respectivament.

Tot seguit es mostra una taula (figura 2) que mostra l’evolució de les captures a Catalunya en relació amb la superfície. Les dades són extretes a partir del programa de seguiment de les poblacions de porc senglar a Catalunya (Generalitat de Catalunya), amb la participació de les colles de senglar:

Evolució de les captures de senglar a Catalunya en relació a la superfície. Font: Elaboració pròpia a partir de dades facilitades per la Generalitat de Catalunya (Medi Natural)

A la figura 2 es pot observar un augment en els últims anys del número de colles, i per tant, de la superfície de caça, del nombre de batudes i captures, i l’índex de densitat relativa. L’índex es calcula a partir del nombre de captures en relació a la superfície de caça per l’esforç, és a dir: ID=C/S*E (ID, índex de densitat relativa; C, nombre de captures; S, superfície de caça; E, esforç (nombre de batudes) (Rosell, 1998).

Autors: Jaume Marlès i Magre; Martí Boada i Juncà Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals Universitat Autònoma de Barcelona

XXXII RONDA VALLESANA 185

BIBLIOGRAFIA

ALEMANY, A. (2002). Els riscos sanitaris. Gavarres. La revista de les Gavarres i d’Ardenya”. Dossier el Senglar. Tardor-hivern 2002. BANAL, S.; FUENTES, S.; MALLADA, L.; SOLÉ, M. (2010). Anàlisi i diagnosi ambiental de la dinàmica del porc senglar (Sus scrofa) al Parc del Garraf. Treball final de carrera de Ciències Ambientals. Universitat Autònoma de Barcelona. BELDEN, R. C. & M. R. PELTON (1976). Wallows of the european wild hog in the mountains of East Tenessee. Journal of Tenessee Academy of Science, 51 (3): 91-93. BEURLE, W. (1975). Kampf und Sexualverhalten des Wildschweines (Sus scrofa). Zeitschrift für Tierpsychologie, 39: 211-258. BOADA I JUNCÀ, M. (1989). Darreres dades sobre la presència del llop (Canis lupus) a la comarca. Revista Reguissol, 60:13. Sant Esteve de Palautordera: Associació Cultural de Sant Esteve de Palautordera. BOADA I JUNCÀ, M.; GUITART I MAS, M.; RODOREDA, G. (2009). La vall de Fuirosos El Montnegre profund. Sant Celoni-Montnegre Natura i Societat 4. BONET-ARBOLÍ, V.; LLIMONA, F.; RAFART-PLAZA, E.; PADRÓS, J.; DOMINGO, J. (2000). Evolució de la cacera de porc senglar (Sus scrofa) al parc de Collserola. I Jornades sobre la Recerca en els sistemes naturals de Collserola: aplicacions a la gestió del Parc. Consorci Parc de Collserola. BRANDT, E. (1961). Der Wert der Keilerwaffen als Alterweiser. Beitr. Jagd.-u-Wildforsch. 1,Tag.- Ver. Dt.Akad. Landwirtsch.- Wiss., 37: 53-77. BRIEDERMANN, L. (1970). Zum Körper-und Organwachstum des Wildscheweines in der DDR. Arch. Forstwes, 19(4): 401-420. DARDAILLON, M. (1984). Le sanglier et le milieu camargais: dynamique coadaptative. Tesis doctoral. Université Paul Sabatier de Toulouse.

186 XXXII RONDA VALLESANA

DARDAILLON, M. (1986). Seasonal variations in hábitat selection and spatial distribution of wild boar (Sus scrofa) in the Camargue, Southern France. Behavioral Processes, 13:251-268. FERNÁNDEZ-LLARIO, P. & J. CARRANZA (2000). Reproductive performance of the wild boar in a Mediterranean ecosystem under drought conditions. Ethology, Ecology and Evolution, 12: 335-343. FERRER I TUBAU, J. (1987). Sus scrofa, ecologia i interaccions amb els habitants del medi rural de l’àmbit del Parc Natural de la Zona Volcànica. FERRER I TUBAU, J. (2008). El senglar, darrer gran mamífer salvatge de les nostres contrades. Revista de Girona; Núm.: 126. Universitat de Girona. GARZÓN, P. (1991). Biología y ecología del jabalí (Sus scrofa L., 1758) en el Parque Natural de Monfragüe. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Madrid. GRABULOSA, I. (1992).Evolució demogràfica del senglar (Sus scrofa) a l’extrem oriental del Pirineu. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Vol.: 25. GRANDE DEL BRÍO, R. (1982). Sociología de la caza. 8º. Rústica. Coed.: Ayuntamiento Mieza Historia Castilla y León. KINGHOLZ, F.; SIEGERT, C. & MEYNHARDT, H. (1979). La communication acoustique chez le sanglier d’Europe (Sus scrofa L.). Zool. Garten. N.F. 49:277-303. MADRIDEJOS, A. (2007). Catalunya té més bosc que Suïssa. El declivi del sector de la fusta ha disparat la biomassa disponible. EL Periódico (2609-2007). MARTYS, M. (1982). Gehegebeobachtungen zur Geburts-und Reproduktionsbiologie des Europäischen Wildschweines (Sus scrofa L.). Zeitschrift für Säugetierkunde (International Journal of Mammalian Biology, 47(2): 100-113.

XXXII RONDA VALLESANA 187

MASSEI, G.; P. GENOV ; B. W. STAINES & M. L. GROMAN (1997). Mortality of wild boar, Sus scrofa, in mediterranean area in relation to sex and age. J.Zool.,Lond., 242: 394-400. MATAIX i PADRÓS (1997). El porc senglar a Catalunya. Caça, danys i gestió. Comunicació a les Jornades científicotècniques sobre la fauna vertebrada salvatge de Catalunya (llibre de resums). MAUGET, R. et A. SEMPERE (1978). Comportement locomoteur déterminé par radiotracking chez deux ongulés sauvages en liberté: le chevreuil (Capreolus capreolus L.) et le sanglier (Sus scrofa L.). Biology of Behaviour, 3: 331-340. MAUGET, R. et D. PEPIN (1985). La puberté chez le sanglier: étude preliminaire du rôle de l’alimentation. pp. 191-197. En: XVIIth Congress of the International Union of Game Biologists. Brussels. MINUARTIA. Estudis Ambientals (2005). El senglar (Sus scrofa) a la Mitjana de Lleida i als espais agrícoles de les rodalies. Proposta de mesures de control i per reduir els conflictes causats per l’espècie. MINUARTIA. “Programa de seguiment de les poblacions de senglar a Catalunya”. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. NAVÀS, F.; ROSELL, C. (2008). La població de senglar al Garraf. Activitat cinegètica i evolució demogràfica. Resum. V trobada d’estudiosos del Garraf. p. 115 – 116. OLIVER, W.R.L. (1995). IUCN-SSC. Taxonomy and conservation status of the suiformes-an averview. Journal of Mountain Ecology. 3:3-5. ROSELL, C. (1988). La població del senglar al Montseny. Introducció a la biologia de l’espècie. Diputació de Barcelona. ROSELL, C. (1998). Biologia i ecologia del senglar (Sus scrofa L. 1758) a dues poblacions del nordest ibèric. Aplicació a la gestió. Tesi doctoral. Departament de biologia animal. Publicacions de la Universitat de Barcelona.

188 XXXII RONDA VALLESANA

ROSELL, C; CARRETERO, M.A.; BASSOLS, E. (1998). Seguimiento de la evolución demográfica del jabalí (Sus scrofa) y efectos del incremento de presión cinegética en el Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrotxa. Galemys, 10. ROSELL, C; FERNÁNDEZ-LLARIO, P.; HERRERO, J. (2001). El jabalí (Sus scrofa LINNAEUS, 1798). Galemys, 13. p.1 – 25. ROSELL, C. (2002). Tan proper, tan enigmàtic. Gavarres. La revista de les Gavarres i d’Ardenya”. Dossier el Senglar. Tardor-hivern 2002. RUIZ-OLMO J.; AGUILAR, A. (2005). Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Ed. Lynx Edicions. SARDIN, T. et B. CARGNELUTTI (1987). Typologie des arbres marqués par le sanglier dans une región à faible taux de boissement. Monitore Zool. Ital.(N.S.), 21: 345-354. SIMPSON, C.D. (1984). Artiodactyls. En: Orders and families of Recent mammals of the world (Eds. S. Anderson y J.K. Jones). John Wiley and Sons, 563-588. SJARMIDI, A. & GERARD, J. F. (1988). Autour de la systématique etla distribution des suidés. Monitore sool. Ital., 22:415-448. VERICAD, J. R. (1983). Estimación de la edad fetal y períodos de concepción y parto en el jabalí (Sus scrofa L.) en los Pirineos occidentales. XV Congreso internacional de Fauna Cinegética y Silvestre. Trujillo.

XXXII RONDA VALLESANA 189

La secció de Muntanya de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) agraeix la col·laboració de totes les entitats i persones que han fet possible la XXXII edició de la RONDA VALLESANA i la publicació d’aquest llibre: Ajuntament de Sabadell Ajuntament de Sant Llorenç Savall Associació LACERA (Cercle d’Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall) Cal Prat Cansaladeria Camarasa Clixé 90 Condis Supermercats Intersport Molins La Fageda Slalom Dona’m vida Valero Forn de pa Cuidador del Marquet de les Roques (Alfons Llobet) Masover del Dalmau (Manel Pérez) Propietaris de La Roca (Joan Margenat) del Daví (Josep M. Brugueras) de Saladelafont (Josep Saladelafont) de L’Armengol (Joan Vallhonrat) i el masover (Pere Hernández) del Genescar (Luis Pulido) Robert Álvarez i Masalias Antoni Artigas Miró Josep–Ramon Bach i Núñez Miquel Bach i Núñez Martí Boada i Juncà Josep Casamartina i Parassols Jaume Cusidó i Morral Joan Farriol i Pérez Jordi Guillemot i Marcet Josep Ibars Botanch

Ferran Marcos i Moral Joan Margenat i Roma Jaume Marlès i Magre Josep M. Masagué i Torné Òscar Massó Garcia Ramon Pineda Torras Joaquim Sala-Sanahuja Jaume Valls i Vila Albert Vicens i Llauradó Ferran Zurdo Zaldumbide

I a tots els companys de la UES, sense el treball i col·laboració dels quals hauria estat impossible la realització d’una activitat com la Ronda.

190 XXXII RONDA VALLESANA

XXXII RONDA VALLESANA 191

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ