RONDA VALLESANA XXX [2009] Poble de Montseny

18

D

’OCTUBRE

DE

2009

POBLE DE MONTSENY PARC NATURAL DEL MONTSENY XXX RONDA VALLESANA 1

AMB LA COL.LABORACIÓ DE: Ajuntament de Sabadelll

AMB EL PATROCINI DE:

Ajuntament de Montseny

Rambla de Sabadell 111-113 08202 Sabadell · Tel. 937 259 937

Caldes de Montbui • 938 651 682 Sentmenat • 937 150 211 Sabadell • 937 258 761 / 937 263 620

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya Federació Catalana d’Alpinisme i Escalada

Generalitat de Catalunya Consell Català de l’Esport

Aquarel·la de la Coberta i Dibuixos Interiors J. Farriol Edita Unió Excursionista de Sabadell Carrer de la Salut 14-16, 08202 Sabadell Tel. 937 258 712 · e-mail: info@ues.cat · www.ues.cat Realització Clixé90 · Tel. 937 234 454 Impressió Graf Quatre S.L. · Tel. 937 143 635 Revisió de Textos Enric Ossó Llenas i Ferran Marcos Dipòsit Legal B-38.470-2009

El nostre agraïment a tots els que han col·laborat amb la seva informació a la publicació d’aquest llibret de la XXX Ronda Vallesana fent palesa la seva estimació per les coses del nostre Vallès. UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL XXX RONDA VALLESANA

2 XXX RONDA VALLESANA

Taula de continguts Ronda Vallesana 2009 Salutació de l’Alcalde de Montseny Itinerari XXX Ronda Vallesana. Poble de Montseny Mapa de la Ronda Itinerari geogràfic i històric pel terme de Montseny 1. La geografia 2. El poblament. Evolució 3. Els mitjans de vida 4. La història El medi humà El poblament local Els carboners, precursors dels benziners Altres aprofitaments històrics del bosc El Montseny actual Les arts i les ciències Sant Julià de Montseny L’ermita de Sant Martí en la història de Montseny El monestir de Sant Marçal i el vot de poble de Montseny El Mulà de Dalt - Poesia La llegenda dels pous d’en Besa (o pous del diable) El Samont El clima del Montseny - Climatologia Alguns aspectes del castanyer en el massís del Montseny Distribució actual del castanyer Alguns aspectes de la biologia del castanyer Fauna vertebrada - Malalties Activitats forestals i aprofitaments antròpics Conclusions La ramaderia al Montseny Els ramats i la vida del pastor Les esquelles

5 7 9 12 25 26 27 30 33 49 49 52 53 56 58 61 78 81 84 91 93 99 104 104 105 107 108 110 112 113 117

XXX RONDA VALLESANA 3

4 XXX RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2009

Trenta edicions de la RONDA VALLESANA, trenta esforços reeixits per trobar un itinerari que resulti interessant a grans i petits, que ens expliqui coses dels camins que ressegueix, dels masos que troba, dels boscos que creua i dels pobles que la reben. En aquesta ocasió és el poble de Montseny qui ens acull, i no només el poble sinó també tot el seu terme, enclavat dins el magnífic Parc Natural al qual dóna nom. La idea de fer cada any una “excursió col·lectiva”, en certa manera una festa de l’excursionisme ha donat forma als itineraris, pensats especialment per a l’ocasió, treballats durant mesos per una bona colla de persones que procuren trobar l’equilibri entre diferents nivells de forma física, edat i experiència dels qui hauran de caminar-la. Sense la pretensió d’assolir cap fita destacada, cap cim verge, ni cap paratge desconegut, servint-se dels molts camins i itineraris existents per crear-ne un de nou que ens ajuda a tots a fer-nos una idea de conjunt d’un trosset de natura del Vallès, aquest any de l’Oriental, que com el nostre té un massís emblemàtic, el Montseny, que sortosament és Parc Natural i que confiem que es mantingui intacte per moltes generacions. Aquesta Ronda ens porta a uns paratges especialment interessants en aquestes dates, els colors de la tardor al Montseny transmeten una emoció especial. Les boires del matí, com les del capvespre, fan una mica més vives les llegendes de fades, bruixes i dames d’aigua. Els colors de la tardor i les olors del bosc ens recorden que l’estiu ja ha marxat i que la natura es prepara per afrontar la duresa del fred hivern. De sempre, el Montseny ha estat un massís interessant per a excursionistes de tots els nivells, lloc de passejades infantils, de les primeres travesses i rutes de joves i els anys amb sort, escenari d’inesperades esquiades. Amb la Ronda d’enguany es fa, d’alguna manera, un cert homenatge a totes aquestes coses. Amb una punta del recorregut a 1.344m i els 21 quilòmetres de l’itinerari llarg tothom trobarà una estona per oblidar

XXX RONDA VALLESANA 5

l’esforç de la caminada i delectar els sentits. A pocs quilòmetres de la Mediterrània trobem boscos subalpins i una riquesa de fauna sorprenent a poca distància de nuclis de població considerables. Una equilibrada convivència de l’activitat agrícola i l’espai natural. Tot plegat un privilegi que val la pena conèixer i, alhora, respectar.

Albert Gil i Olba President de la UES Setembre 2009

6 XXX RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DE L’ALCALDE DE MONTSENY

El fet d’haver triat el municipi de Montseny per dur a terme la XXXa Ronda Vallesana m’omple d’orgull, juntament amb tots els montsenyencs a qui represento. El motiu que ens trobem al límit del Vallès Oriental té els seus avantatges i els seus problemes, però en el cas que avui ens ocupa és ple d’avantatges. Aquesta Vall de la Tordera la qual continua estant molt viva gràcies a l’esforç de la gent que continua vivint als assentaments mil·lenaris, la major part, us donarà el gaudi de l’indret, i de diferents sensacions, com el xiuxiueig del vent o el silenci impossible del bosc. Amb el recorregut que la magnifica direcció de l’Unió Excursionista Sabadell us ha preparat, tindreu el plaer d’assaborir cada pas que feu, la seva sortida al costat de La Tordera, d’aigües netes i transparents; mig curs alt, enfilant cap a Can Besa, en què cada pas que fas descobreixes un tros més de territori tot i que ja t’adones que la pujada és imprescindible per gaudir-lo. Tot mirant aquí i allà arribarem al Samont amb la font Fresca. Voldrem, però, descobrir què hi ha més al sud i per això planejarem, com un recés, tot seguint el camí i entomant la Serralada de Palestrins. Palestrins descoberta majestuosa, amb un territori emboscat. I seguidament i més al fons la civilització, tal vegada amb una mica de boirina, calitja o dit de manera clara, pol·lució. Amb tot el descobriment del lloc d’on venim que es divisa a la llunyania, ens farà prou contents per deixar aquestes menuderies al marge. Vet aquí els dos Vallesos i les comarques que els envolten. Ens trobem fent el primer cim, Pi Novell. Si no en tenim prou en farem un altre i un altre. El Sui amb el seu collet o pasturim (el que en queda d’ell), on com a visita obligada ens acostarem als Pous d’en Besa. Seguint, seguint, ja som al Pla de la Calma, amb la Sitja del Llop, i el cim que ens queda, Puig Drau, indret que domina tota la Vall de la

XXX RONDA VALLESANA 7

Tordera, Osona amb l’altre part de la civilització, i la gran Serralada Pirinenca. Espero que les imatges de les quals heu gaudit, les conserveu com fem la gent que hi vivim. El domini d’aquest indret dóna fe dels esforços que ve fent la gent del territori per conservar aquest mosaic de conreus que de dalt a baix de la Vall s’hi troben, i així quan baixem s’anirà tancant la finestra de l’amplitud observada en el recorregut. Però penseu que queda el detall de mil i un indrets que val la pena anar descobrint de manera puntual i dedicar-hi les jornades necessàries per assaborir cada lloc, cada llegenda, cada vivència; ja que Monte Signus, Mont de Senyal, o avui Montseny està carregat d’història feta per la gent que ens ha precedit. Així doncs, bona arribada, desitjant-vos Molts Anys de Rondes Vallesanes.

L’Alcalde de Montseny. Alfons Planas i Jubany.

Ajuntament de Montseny

8 XXX RONDA VALLESANA

ITINERARI XXX RONDA VALLESANA EL POBLE DE MONTSENY (VALLÈS ORIENTAL) MONTSENY. CÀMPING LES PISCINES, RIERA DE LA BASCONA, ROCA BARRINADA, EL PONTONAL, CASANOVA DEL MOLAR, CLOT DEL TORRENTÓ, FONT DEL MOLAR, EL MOLAR DE DALT, ELS CINC CASTANYERS, LA JAÇA DEL MAL PAS, L’ESTRET DE GIBRALTAR, COLLET DE LA VENTOSA, PUIG DRAU, PLA D’EN XIXA, PLA DE LA TERMA, BARRACA D’EN RAMON, PLANS DE VALLFORNERS, TURÓ DEL SOCARRAT, PLA DEL SUI, EL SUI, COLL DEL ROURE GROS, POU D’EN CUC, TURÓ D’EN CUC, COLL DEL POU D’EN BESA, POU DE GLAÇ D’EN BESA, TURÓ DEL PI NOVELL, COLL DEL PI NOVELL, TURÓ DEL SAMONT, PRAT FONDO DE DALT, COLLET DEL ROQUET, FONT DEL ROQUET, FONT JOANA, COLLET DEL BOU, L’AJAGUDA, PLANA DEL CORRAL, EL SAMONT, ROCA DE LA TERMA, CAN BESA, CÀMPING LES PISCINES AL POBLE DE MONTSENY. (Anem per la carretera C35, que porta a Sant Celoni. Abans d’arribarhi, trencall a l’esquerra, per la carretera BV5301 –si vinguéssim de Sant Celoni per la C35, a la dreta–, cap a Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera i Montseny. Després del quilòmetre 12, abans d’arribar al poble de Montseny, anem a l’esquerra, per pista asfaltada, a Les Piscines.)

Les Piscines

XXX RONDA VALLESANA 9

0:00 h. 400 m alt.

0:08 h. 420 m alt. 0:10 h. 415 m alt. 0:19 h. 490 m alt.

0:31 h. 535 m alt. 0:54 h. 675 m alt. 0:57 h. 700 m alt.

1:09 h. 765 m alt.

Les Piscines (Montseny) que queden a l’esquerra, a l’altra banda del pont sobre el riu La Tordera. Seguim la pista, vers tramuntana. Bifurcació de pistes, seguim la pista de terra de l’esquerra, vers la Calma. Travessem el pont sobre La Tordera. Pugem per la pista. Bifurcació de pistes. Seguim la de l’esquerra. A les roques de la dreta, pintat en blanc: “PLA DE LA CALMA”. També hi ha un rètol. Anem per bosc d’alzina. Arribem a una bifurcació de pistes, seguim cap a l’esquerra. Arribem a una pista travessera, seguim per l’esquerra. Arribem a una nova bifurcació. Seguim per la dreta. A l’esquerra, ens va quedant ensotalada la Casanova del Molar. Travessem el torrent Clot del Torrentó, que alimenta La riera de la Bascona. A la dreta hi ha un petit saltant d’aigua.

Torrent Clot del Torrentó

10 XXX RONDA VALLESANA

Mulà de dalt

1:13 h. 785 m alt. 1:22 h. 835 m alt.

1:30 h. 844 m alt.

1:35 h. 870 m alt. 1:37 h. 885 m alt.

Deixem la pista principal i seguim a la dreta per una pista antiga. La pista s’acaba. Travessem el torrent cap a la dreta i pugem pel bosc, fins arribar primer a una bassa i safareig i tot seguit a la font del Molar (844 m alt.), on s’acaba la pista. Seguim la pista a l’esquerra. Arribem al mas El Molar de Dalt, o més antigament El Mulà. Lloc destinat a esmorzar. Aigua i begudes. Mas molt antic. La Dolors i l’Emili en són els propietaris. Continuem pujant per la pista, que, amb voltes i revoltes, puja a la Calma. Anem deixant a banda i banda els camps de conreu del mas. Deixem la pista i pugem a l’esquerra, vers el bosc d’alzina. Un clar a l’alzinar, ens deixa veure un grup de cinc castanyers, grans, gruixuts i centenaris. Al costat del darrer, pugem per la banda dreta d’un petit torrent. XXX RONDA VALLESANA 11

12 XXX RONDA VALLESANA

XXX RONDA VALLESANA 13

1:43 h. 920 m alt. 1:46 h. 930 m alt.

Pedró. Arribem de nou a la pista. La seguim a l’esquerra uns quants metres, sempre en pujada i Al costat d’un altre pedró, deixem de nou la pista per pujar a la dreta, pel bosc d’alzina. Es tracta d’un antic camí força pedregós. La jaça del Mal Pas.

Mulà de dalt

En aquest lloc, segueix per l’esquerra, pista amunt, l’itinerari curt de la Ronda Vallesana. PRIMER CONTROL. (1) La descripció de la continuació de l’itinerari de la RONDA CURTA es fa al final. 1:56 h. 970 m alt.

2:03 h. 1.050 m alt. 2:08 h. 1.055 m alt. 2:10 h. 1.060 m alt. 2:14 h. 1.085 m alt.

14 XXX RONDA VALLESANA

Arribem una altra vegada a la pista. La travessem i al costat d’un pedró, continuem pujant a la dreta, seguint l’antic camí, pel bosc i per roquissar. Travessem una pista de desboscar. De nou arribem a la pista principal. La travessem i pugem pel bosc. Travessem de nou la pista i continuem pel bosc. Arribem a una pista de desboscar que seguim a l’esquerra.

2:16 h. 1.095 m alt. Bifurcació, seguim a l’esquerra. 2:19 h. 1.110 m alt. Arribem al final de la pista. Seguim el corriol de la dreta que aviat s’enfila per un pas entre les roques. Estret de Gibraltar. Pas rocallós, natural, entre roques. Continuem pel bosc, en forta pujada, entre alzines i força vegetació.

Estret de Gibraltar

XXX RONDA VALLESANA 15

2:30 h. 1.185 m alt. Sortim del bosc fins un prat herbat: collet de la Ventosa. Som a les envistes del pla de la Calma, vers ponent; del Puig Drau, vers tramuntana i d’una àmplia vista del Montseny, vers llevant. Anem cap a la dreta, seguint pedrons. 2:32 h. 1.200 m alt. Arribem de nou a la pista principal. La seguim a l’esquerra un centenar de metres. Deixem la pista (1.207 m) i pugem a la dreta, per roquissar i molta vegetació. Seguim pedrons en forta pujada. 2:47 h. 1.345 m alt. Arribem al cim del Puig Drau, al costat d’una edificació amb plaques solars i una torre d’antenes de comunicació. Som a l’alçada màxima del recorregut d’aquesta XXXª Ronda Vallesana. Mirador excel·lent del Matagalls i el Montseny, vers llevant; el Canigó, el Puigmal, el Cadí i el Port del Compte, vers tramuntana. Sant Llorenç del Munt i Montserrat, vers ponent; i la serralada del Montnegre, el Sui i el Samont, vers migjorn. Seguim per la pista, que en un descens suau ens porta a la Calma. 2:57 h. 1.270 m alt. Trencall de pistes al pla de la Calma, pla d’en Xixa. Seguim per la pista del mig, vers migjorn.

Sr. Emili a la Barraca de la Sitja del Llop o Barraca d’en Ramón

16 XXX RONDA VALLESANA

3:00 h. 1.255 m alt. Fita, de pedra vermellosa que separa els municipis de Montseny, Brull i Figaró. Data 4.11.2006. Passem pel pla de la Terma. Poc després, al collet del Poniol, ens desviem lleugerament a la dreta per passar al costat de la barraca d’en Ramon, que és al costat del turó del Poniol, amb una gran roca de poc més de tres tones que té milers d’anys. La roca és una reproducció. L’original es troba al poble de Montseny. Seguim per la pista. 3:17 h. 1.245 m alt. Arribem a una bifurcació. Seguim a l’esquerra, pels plans de Vallforners, per arribar poc després al turó del Socarrat (1.303 m.), a la dreta, amb tres plaques commemoratives clavades a la paret. Per l’esquerra, sotalada, veiem una fageda. Pugem de nou a la carena, per seguir pel pla del Sui. 3:29 h. 1.319 m alt. El Sui, gran pedró amb una bandera al capdamunt. Àmplia vista de tot l’entorn, semblant a la del Puig Drau, a més de les valls de la plana dels dos Vallès. Iniciem una baixada, sempre carenera. Anirem carenant fins el turó del Samont.

Turó de l’Home desde el Sui

XXX RONDA VALLESANA 17

Fageda

3:37 h. 1.205 m alt. Coll del Roure Gros. 3:41 h. 1.220 m alt. Passem per plans careners. Poc després, a la dreta, queda el pou d’en Cuc, antic pou de glaç, al costat mateix del turó d’en Cuc. 3:48 h. 1.170 m alt. Coll del pou d’en Besa. Arrenca una pista que baixa per la muntanya, vers llevant, en direcció a Montseny. A l’esquerra, en quatre minuts, baixant a través de la fageda, s’arriba al pou de glaç d’en Besa. Obrat, amb parets de pedra de l’entorn. Té 6 o 7 metres de diàmetre, i devia tenir una dotzena de metres de fondària. Actualment, la poca fondària és plena de fulles i restes del bosc, i una part de la seva paret ensorrada, degut al fet que fa uns anys, hi va caure una vaca i, per treure-la, van enfonsar part de la paret per fer-li un camí per on la poguessin treure. També hi ha una llegenda, en què en la seva construcció va intervenir el dimoni. AVITUALLAMENT. BEGUDES. Continuem a la dreta de la pista, per la carena, en pujada. Passem pel turó del Pi Novell (1.215 m) i a continuació el coll del Pi Novell (1.192 m).

18 XXX RONDA VALLESANA

3:54 h. 1.180 m alt. Plana, La Pleta. A continuació ve la pujada, per roquissar. 4:06 h. 1.272 m alt. Turó del Samont, vèrtex geodèsic. Tercer cim de la Ronda Vallesana. Cim aplanat, però amb molt bones vistes sobre el massís del Montseny, Matagalls i la plana dels dos Vallès. El Montnegre i el mar. SEGON CONTROL Baixem fort. Ara la davallada fins al lloc de sortida de la Ronda, a Les Piscines, Montseny, serà constant. 4:20 h. 1.180 m alt. Collet del Roquet, a la carena, excel·lent mirador del Montseny i Matagalls. Ens decantem cap a l’esquerra per seguir un corriol indefinit, vers tramuntana. Poc després a l’esquerra, font del Roquet, en forma de bassal.

Font Joana

4:27 h. 1.130 m alt. Font Joana, a l’esquerra del corriol. Un prim fil d’aigua sorgeix de les roques de la paret. La humitat es fa notar en els arbres de l’entorn. Continuem baixant pel corriol, per alzinar. 4:40 h. 1.040 m alt. Fi del corriol. Arribem en un clar. Seguim a la dreta una pista de desboscar. 4:48 h. 985 m alt. Pla de l’Ajaguda. XXX RONDA VALLESANA 19

4:53 h. 945 m alt. 4:56 h. 910 m alt. 4:58 h. 905 m alt.

Arribem en una bifurcació. Seguim a la dreta. Nova bifurcació de pista de desboscar. Seguim baixant a l’esquerra. Arribem a la pista principal que porta a Montseny. Baixem a la dreta. Per aquesta pista, per l’esquerra, arriba l’itinerari de la Ronda Vallesana curta. TERCER CONTROL. (2) A partir d’aquí tots dos circuits, llarg i curt, continuen pel mateix camí. Plana del Corral.

El Samont

5:09 h. 820 m alt. 5:10 h. 815 m alt. 5:17 h. 813 m alt. 5:20 h. 725 m alt.

5:29 h. 715 m alt.

5:36 h. 615 m alt. 5:37 h. 610 m alt. 20 XXX RONDA VALLESANA

Anem deixant pistes a la dreta. Nova bifurcació, ara seguim a l’esquerra. Bifurcació de pistes. Per la dreta se segueix a el Villaró. Seguim baixant a l’esquerra. Anem deixant a la dreta, sotalades, les diferents construccions del Samont. Mas gran i actiu. Tenen electricitat per mitjà de plaques solars. Deixem a la dreta la pista que porta al Samont i poc després una altra a l’esquerra. Seguim per la pista principal. Roca de la Terma. Comença una pista asfaltada. Deixem una casa, a l’esquerra de la pista.

5:41 h. 590 m alt. 5:43 h. 570 m alt. 5:44 h. 565 m alt.

Deixem a la dreta la pista que porta a Can Geroni i Cal Civader. Els Avets. Deixem a l’esquerra, la pista que porta a Els Vímets. Abandonem la pista principal i seguim la pista de la dreta, en lleugera pujada.

Can Besa

5:46 h. 565 m alt.

5:50 h. 560 m alt. 5:52 h. 540 m alt. 5:59 h. 490 m alt. 6:01 h. 480 m alt. 6:02 h. 480 m alt. 6:08 h. 421 m alt. 6:11 h. 400 m alt.

Arribem en un grup de cases. A l’esquerra, un conjunt d’apartaments. Passem pel mig, arran de les parets del mas de Can Besa. A la seva façana, podem veure un rellotge de sol, restaurat el 1981. Continuem per la pista de terra, girem a l’esquerra i ens dirigim a la pista asfaltada. Arribem de nou a la pista asfaltada, que seguim a la dreta en forta baixada. Revolt de la pista. Per la dreta es va a les Flors del Montseny. Revolt de la pista molt tancat. Deixem una pista a la dreta. Deixem una pista a l’esquerra. En alt, deixem un parell de cases, al costat del bosc. Casa a l’esquerra de la pista. Arribem a les instal·lacions del càmping Les Piscines. Travessem el pont sobre el riu La Tordera i arribem al petit aparcament (394 m.alt.), final de la caminada de la XXXª Ronda Vallesana. XXX RONDA VALLESANA 21

Fitxa tècnica Ronda llarga: Temps emprat: 6:11 hores Desnivell de pujada: 1.119 metres Desnivell de baixada: 1.119 metres Recorregut: 21 quilòmetres

(1) RONDA CURTA. Descripció. MONTSENY. CÀMPING LES PISCINES, RIERA DE LA BASCONA, ROCA BARRINADA, EL PONTONAL, CASANOVA DEL MOLAR, CLOT DEL TORRENTÓ, FONT DEL MOLAR, EL MOLAR DE DALT, ELS CINC CASTANYERS, JAÇA DEL MAL PAS, RIUMAJOR, TORRENT DE LA PICA DELS OCELLS, SERRAT LLARG, SERRAT CURT, SOT DELS CINGLES DEL RACÓ, PLA SAIOL, PISTA I DIPÒSIT Dibuix d’un castanyer d’en Farriol D’AIGUA PER A INCENDIS, PISTA A MONTSENY PER L’ESQUERRA I AL COLL DEL POU D’EN BESA PER LA DRETA, EL SAMONT, CAN BESA, CÀMPING LES PISCINES AL POBLE DE MONTSENY. 2:00 h. 970 m alt.

2:13 h. 970 m alt. 2:20 h. 975 m alt. 2:23 h. 970 m alt. 2:27 h. 965 m alt.

2:39 h. 990 m alt. 2:46 h. 980 m alt.

2:48 h. 970 m alt.

22 XXX RONDA VALLESANA

La jaça del Mal Pas. Fort revolt de la pista principal. La deixem i seguim una pista de desboscar, a l’esquerra. Sempre anem per bosc d’alzina. Travessem el Riumajor. Bifurcació, seguim a l’esquerra. Travessem torrent. Uns metres després, s’acaba la pista de desboscar. Continuem per un corriol, a la dreta, en pujada. Veiem unes marques circulars de color carbassa, de tant en tant, en pedres i arbres. Travessem torrent, la Pica dels Ocells. Carena, Serrat Llarg. Seguim a l’esquerra, passem per unes roques i baixem a la dreta pel bosc d’alzina. El camí es desdibuixa. Deixem la carena i seguim a la dreta un corriol perdut. Seguim les marques. Bosc d’alzina.

2:51 h. 950 m alt. 2:53 h. 955 m alt. 2:58 h. 925 m alt.

3:00 h. 930 m alt. 3:01 h. 940 m alt. 3:03 h. 935 m alt. 3:12 h. 955 m alt.

Travessem un altre torrent. Ara anem per una fageda. Arribem al Serrat Curt, carena. Iniciem baixada. Travessem torrent, Sot dels Cingles del Racó. Aquí s’acaben les marques de color carabassa. Seguim pel camí, a l’esquerra. Deixem el camí i pugem a la dreta, per un corriol imperceptible, a través del bosc d’alzina. Arribem a una antiga pista de desboscar. Pedró. La seguim a l’esquerra. Travessem un petit torrent, amb aigua: font del Faig. Arribem a la pista principal. A la banda dreta de la pista tenim un dipòsit circular d’aigua, per a previsió d’incendis. Per la dreta es puja al coll del pou d’en Besa. Per l’esquerra es baixa al Samont i Montseny. Seguim a l’esquerra, de baixada. AVITUALLAMENT. BEGUDES.

3:22 h. 905 m alt.

Arribem a una bifurcació. Per la dreta, arriba l’itinerari llarg de la Ronda. Seguim la pista de baixada.

(2) Ara, tots dos circuits, llarg i curt, continuen pel mateix camí (1:13 h). 4:35 h. 400 m alt.

Arribem al petit aparcament, final de la caminada de la XXXª Ronda Vallesana curta.

Fitxa tècnica Ronda curta: Temps emprat: 4:35 h. Desnivell de pujada: 635 metres Desnivell de baixada 635 metres. Recorregut: 15 quilòmetres.

Confecció track GPS: Ramon Pineda. (Track penjat a la WEB de la UES). Descripció itinerari: Ferran Zurdo

XXX RONDA VALLESANA 23

24 XXX RONDA VALLESANA

ITINERARI GEOGRÀFIC I HISTÒRIC PEL TERME DE MONTSENY Al llarg de tres dècades, els excursionistes que han anat seguint els camins que els ha proposat la Unió Excursionista de Sabadell han tingut l’oportunitat de conèixer molts dels pobles que conformen les comarques vallesanes. El seu esforç els ha permès de gaudir d’uns paisatges i un territori en el qual la geografia i la història es donen la mà, de tal manera que es fa difícil separar-les. Efectivament, no podríem entendre el Vallès, la seva plana i la seva muntanya, sense l’acció de l’home que al llarg dels segles ha anat configurant l’espai natural. Continuant amb la tradició de les publicacions que s’han fet any rere any, aquest article voldria contribuir a un millor coneixement del terme de Montseny, afegint-hi unes pinzellades geogràfiques i històriques a la insubstituïble experiència personal dels qui trepitgin el seu territori.

Antiga plaça del poble de Montseny

XXX RONDA VALLESANA 25

1. LA GEOGRAFIA El municipi de Montseny, conegut antigament amb el nom del titular de la seva parròquia, Sant Julià de Montseny, té actualment una extensió de 27,02 km2, està situat al vessant meridional de la muntanya del Montseny i és l’únic poble del massís que en manté el nom. El seu relleu és molt accidentat, ja que s’estén des dels cims de Matagalls i les Agudes, al voltant dels 1.700 metres d’altitud, fins més avall del nucli principal del poble que està situat a l’entorn dels 530 metres.

Molts encara recorden l’església de Sant Julià emblanquinada amb un aspecte exterior i un entorn ben diferents dels actuals

Església de Sant Julià de Montseny

Situat a la comarca del Vallès Oriental, termeneja amb les d’Osona i la Selva i té forma triangular. Al nord, limita amb els termes de Viladrau i el Brull; des del Coll de Sant Marçal fins al cim de les Agudes ho fa amb Arbúcies; per l’altre extrem del terme, al sud-oest, Montseny limita amb Tagamanent, Cànoves i Sant Pere de Vilamajor, mentre que per la part sud-est termeneja amb la parròquia de la Costa, que forma part del municipi de Fogars de Montclús. En un terme amb un relleu tan accidentat i muntanyós es fa difícil establir unes característiques geogràfiques homogènies, i més quan dos dels seus extrems, la vall de Sant Marçal i els contraforts de la Calma tenen una acusada personalitat geogràfica. 26 XXX RONDA VALLESANA

Plaça del poble de Montseny

Per altra banda, aquest relleu abrupte i l’orientació fan que el clima i la vegetació siguin també ben diversos, de tal manera que el clima rigorós de l’alta muntanya té poc a veure amb el de les planes i terrasses assolellades on s’assenta el nucli del poble; i, pel que fa a la vegetació, el matollar de ginebró de les parts més altes és ben diferent de l’alzinar típic de les parts més baixes, i l’alzinar muntanyenc i les obagues de castanyer que hi ha al voltant dels 900 metres són prou diferents de la vegetació de ribera que es troba al costat dels cursos d’aigua.

2. EL POBLAMENT. EVOLUCIÓ No disposem de restes arqueològiques que ens permetin conèixer el nivell de poblament del terme en èpoques prehistòriques ni durant la dominació romana. Pel que fa als inicis de l’Edat Mitjana, s’ha considerat tradicionalment –sense confirmació documental que ho avali– que el nucli de població més primitiu s’hauria articulat a l’entorn de l’antiga ermita de Sant Martí, al veïnat de Montseny d’Amunt, encara que el més probable és que cadascuna de les esglésies del terme aglutinés al voltant

XXX RONDA VALLESANA 27

seu un petit nucli de població. A més de l’ermita esmentada, Sant Julià seria el centre del nucli situat més al sud del terme, Sant Marçal seria el referent del nucli de poblament dispers de l’alta vall de la Tordera, al peu del castell de les Agudes, i la petita ermita de Santa Anastàsia, avui destruïda, seria el centre del veïnat de Vilaseca ben a prop de la fortalesa de Miravalls. Amb el temps, però, la major concentració de població al voltant de l’església de Sant Julià facilitaria que fos aquesta la que, a principis el segle XI, es convertís en parròquia, segurament amb l’ajuda dels senyors del castell de les Agudes i de la fortalesa de Miravalls, que eren senyors jurisdiccionals del terme.

L’ermita de Sant Martí, una de les més antigues del Montseny i centre del veïnat de Montseny d’Amunt, és un testimoni callat de la història més antiga del poble.

El primer document que fa referència al nombre d’habitants de Montseny és de l’any 1362 i ens diu que la batllia de Montseny (que inclou la parròquia de Sant Julià amb Sant Marçal) té 31 focs o cases habitades, que equivaldria a unes 150 persones. Cal tenir en compte que no havien passat gaires anys de la pesta negra de 1348 que havia pràcticament despoblat el territori, el qual es trobava aleshores en una fase de repoblació.

28 XXX RONDA VALLESANA

Malgrat aquesta repoblació d’antics masos abandonats, la població de Montseny es va mantenir en uns límits molt moderats, fins i tots inferiors al esmentats. Així el fogatge de l’any 1497 ens parla de 25 focs, població que amb petites variants es manté els anys 1515 i 1553, fet que indica que a Montseny no s’havia produït cap redreçament demogràfic significatiu. Sí que, durant aquest segle, la documentació detecta la presència d’immigrants francesos que s’integraran ràpidament al país. Es tracta d’homes joves, que cerquen treball i que es casen amb dones del país; alguns comencen com a temporers, altres reconstrueixen alguns masos abandonats i conreen terres d’aprofitament difícil, i els darrers que arriben són ja gent d’oficis diversos. De les dades dels censos generals de població, únic recurs per seguir l’evolució del nombre d’habitants del poble, a causa de la destrucció dels llibres parroquials, podem concloure que a principis del segle XVIII la població de Montseny s’havia duplicat. El cens de 1719 esmenta 56 focs, cosa que equivaldria a unes 275 persones. Aquesta població augmenta encara més en el cens de 1787, que arriba a 320 persones, com a conseqüència del redreçament demogràfic que el país va viure a la segona meitat del segle XVIII.

Una imatge, lamentablement desapareguda, de l’ermita de Santa Anastàsia, que havia estat el centre religiós del veïnat de Vilaseca i, segurament, de la propera fortalesa de Miravalls. Any 1953

La Guerra del Francès va causar uns efectes devastadors a la població del país. Montseny, que va acollir molts refugiats que sofriren una elevada mortalitat a causa d’epidèmies i de la misèria general, va reduir a 42 el nombre de focs l’any 1819 (unes 200 persones). XXX RONDA VALLESANA 29

Fins l’any 1842 no es detecta una progressiva recuperació demogràfica (240 habitants) que s’accentuarà en anys successius fins que el 1860 s’assoleix el màxim demogràfic, en arribar el poble als 577 habitants, en una progressió similar a la dels pobles de la comarca. Des del 1860, ençà la població de Montseny ha seguit una moderada corba descendent, no tan accentuada, però, com en altres pobles veïns, assolint el mínim l’any 1981 amb 269 habitants. A partir dels anys 90 es va iniciar tímidament un canvi de tendència que queda confirmada en el cens de 2003 amb 318 habitants, però aquesta tendència no acaba de quallar ja que avui els habitants del poble han disminuit lleugerament i són 312. Per tant, amb les cauteles degudes, es pot afirmar que a Montseny el fenomen del despoblament, comú a pobles veïns situats en plena muntanya, ha estat almenys frenat. També cal remarcar que, malgrat les transformacions socioeconòmiques que han portat la reconversió d’algunes masies en habitatges destinats al lleure (cases rurals, cases de colònies, etc), percentualment s’ha incrementat la població agrupada enfront la disseminada que era pràcticament el 100 % fa només un segle.

3. ELS MITJANS DE VIDA L’estructura extensa, allargassada, boscosa i muntanyosa del terme, així com el seu allunyament dels principals centres de comunicació, han condicionat històricament les formes de vida dels seus habitants, que tradicionalment van basar la subsistència en l’agricultura i l’explotació del bosc, i, en menor grau, en la ramaderia.

La parella de bous era imprescindible per al desenvolupament de les feines agrícoles, de manera que totes les cases importants en tenien una, com es pot veure tot repassant els antics censos de ramaderia i els amillaraments

30 XXX RONDA VALLESANA

El ramat va al pasturatge.

L’agricultura va aprofitar els replans d’erosió situats a les parts més baixes del poble per estendre els cultius al seu voltant. Des de temps antics, les masies més allunyades i situades a més alçada artigaven el bosc per obtenir camps de conreu. També s’aprofitaren les zones properes als corrents d’aigua per dedicar-les a horts i al cultiu d’alguns arbres fruiters. La masia era sempre la unitat d’explotació econòmica que tendia a l’autosuficiència i a l’explotació dels recursos que tenia més a mà. Els cultius tradicionals a Montseny han estat els cereals, les patates i els llegums. Encara que en aquests breus apunts no ens hi puguem estendre, cal esmentar forçosament unes activitats singulars que en anys no tan llunyans van marcar la vida de Montseny: l’obtenció i conservació de la neu, mitjançant els pous de neu i les congestes, dels quals l’anomenada zona dels emprius de les Agudes té la representació més important i espectacular de tota la muntanya; i el carboneig, una activitat que durant molts anys va omplir de vida i activitat els boscos del terme.

Pou de glaç

XXX RONDA VALLESANA 31

Actualment, la conversió de moltes masies en llocs de segona residència o dedicats al sector dels serveis ha significat la disminució dels cultius i l’increment de la superfície forestal. Per tant, l’antic model de vida (com a tots els pobles de l’àrea del Montseny) ha canviat radicalment: el sector serveis (hostaleria, restauració, lleure, serveis del Parc Natural) s’ha anat imposant, així com el desplaçament de la gent a les poblacions de les planes properes que proporcionen més llocs de treball.

Masia El Molar de Dalt

Aquests desplaçaments, motivats per la millora de les expectatives professionals, en molts casos ha comportat l’abandó de la residència i en d’altres, el canvi d’activitat. En els darrers temps, aquesta mobilitat geogràfica i professional no ha estat sempre negativa ja que ha afavorit l’establiment al poble com a habitants permanents de persones amb activitats diverses provinents de medis urbans.

Can Cervera, al veïnat de Vilaseca, és una de les masies més antigues i més importants del terme, amb una gran extensió de terres i boscos

32 XXX RONDA VALLESANA

Tot plegat no pot, però, amagar el canvi radical que el nou model econòmic ha significat tant per a la gent de Montseny com per al medi natural. L’abandó de les masies i els conreus han provocat un increment important de la massa forestal, amb la paradoxa que l’aprofitament d’aquesta en molts casos s’ha abandonat o reduït sensiblement. L’agricultura i l’explotació del bosc, i, en menor grau, la ramaderia, antics pilars de l’economia montsenyenca, han passat a ocupar un lloc secundari en una economia que cada vegada més gira a l’entorn de les activitats relacionades amb el sector serveis.

Ramat de cabres

4. LA HISTÒRIA a) Els temps medievals Des dels inicis de l’època medieval, el territori que avui integra el terme de Montseny es trobava comprès dins els dominis de la família Sesagudes, que posteriorment agafaria el nom de Montseny i, finalment, el de Montclús. Es tractava d’un llinatge important que dominava un extens territori i que està documentat des de l’any 1019 en la persona de Vives, pare d’Odó I de Sesagudes, senyor dels castells de les Agudes i de Mira-

XXX RONDA VALLESANA 33

valls a mitjan segle XI. El seu fill i hereu, Umbert Odó, va arribar a ser un personatge important a la Cort Comtal de Barcelona i va intervenir en la promulgació dels primers Usatges.

Castell de Montclús

Des del segle XII, els membres d’aquest llinatge poseïen els seus dominis a Montseny en feu de l’Orde de l’Hospital, que tenia casa a Sant Celoni, com a conseqüència d’una sèrie de plets i disputes que van tenir lloc a la mort de Guillem Umbert II de Montseny, entre el seu germà i successor Riambau I i l’Orde esmentat i que van acabar amb un arbitratge dictat pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, el qual va concedir a Riambau els termes dels castells de les Agudes i de Miravalls, encara que els havia de tenir com a feudatari dels Hospitalers. Aquest document, datat l’any 1157, anomena ja la parròquia de Sant Julià de Montseny quan esmenta els termes dels castells que Riambau rep en feu i està signat, entre molts altres prohoms, per Pere de Santaeugènia, de la família que va tenir la castlania menor del castell de les Agudes.

34 XXX RONDA VALLESANA

Aquest castell no ha estat localitzat amb seguretat, però havia d’estar situat a la muntanya de les Agudes, no lluny del cim, potser als Castellets i molt proper a Sant Marçal. L’escarpada configuració del terreny i l’antiguitat de la fortalesa fan suposar que devia tractar-se d’una torre amb una muralla i poca cosa més. L’anomenat castell de Miravalls, una simple torre de defensa, ha estat localitzat per Mn. Antoni Pladevall en les proximitats de Can Cervera, a uns cent metres a ponent de l’antiga capella de Santa Anastàsia, en un lloc enlairat que dominava les valls de la Tordera i la Castanya, com el seu mateix nom Miravalls indica, i dins l’actual terme de Montseny. Quan, anys més tard, aquestes antigues fortaleses es van anar abandonant, els senyors del Montseny van traslladar la seva residència més a prop del pla: al castell de Montclús, al terme de Sant Esteve de Palautordera, del qual van agafar el nom. Les darreres notícies del castell de les Agudes són del 1244, any en què Arnau de Sant Lleïr n’era castlà major i l’esmentat Pere de Santaeugènia, castlà menor.

Castell de Montclús

Castell de Montclús

Un personatge important d’aquesta època va ser Guillem de Montclús, el qual l’any 1260 va signar com a testimoni el document en el qual el rei Jaume I nomenava els consellers del seu fill i hereu, l’infant Pere. El fill d’aquest Guillem, Riambau II de Montclús, qui va unificar els antics termes dels castells de les Agudes i de Miravalls amb el de Montclús, va entrar -com el seu antecessor del mateix nom- novament en conflicte amb els Hospitalers de Sant Celoni, vila que va gosar assaltar (delicte gravíssim en aquell món feudal) i va acabar cedint el seu patrimoni al seu oncle Ramon de Cabrera el qual va seguir el plet, que va finalitzar amb XXX RONDA VALLESANA 35

una nova sentència que confirmava la dependència respecte a l’Orde de l’Hospital, dependència que va durar fins l’any 1403 en que Bernardí de Cabrera va comprar la senyoria major del feu dels Hospitalers. Abans d’aquesta data, però, l’any 1356, el rei Pere III havia creat el comtat d’Osona a favor de Bernat III de Cabrera i va unir a aquest comtat els termes dels castells de les Agudes i de Miravalls, del de Montclús, i també el castell de Montpalau i la vila de Sant Celoni. Finalment, per manca de descendència directa, a finals del segle XVI els vescomtat de Cabrera va passar a la casa castellana de Medina de Rioseco i després al patrimoni dels ducs de Medinaceli (1756) emparentats amb els marquesos d’Aitona.

b) L’època moderna

Estàtua d’alabastre policromat del segle XIV que representa Pere III el Cerimoniós

Els inicis de l’època moderna vénen marcats a Montseny, com a la majoria de llocs de la Catalunya Vella, pel conflicte remença que va agitar bona part del camp català durant part del segle XV. La posició dels pagesos, en principi propietaris de les seves terres, es va anar afeblint a mesura que s’anava consolidant el sistema feudal, sobretot a partir del segle XIII, quan els nobles els imposaven l’adscripció forçosa a la terra, a més de tenir-los subjectes als tradicionals mals usos. Quan els pagesos començaven a recuperar-se de la crisi de mitjan segle XIV (pesta, fam, despoblació dels masos…) la pressió dels senyors feudals va fer que el conflicte remença entrés en una fase de virulència i la monarquia es va veure obligada a intervenir. En aquest sentit, va ser molt important la decisió d’Alfons V el Magnànim que l’any 1448 va autoritzar per primera vegada que els pagesos de remença es reunissin i formessin un sindicat per tractar de la supressió dels mals usos, per nomenar síndics que els representessin i per pagar a l’erari reial una compensació de 100.000 florins per deslliurar-los de les seves càrregues. Medalla d’Alfons el Magnànim

36 XXX RONDA VALLESANA

El text d’aquest document ens permet repasar els noms i cognoms dels pagesos que a tot Catalunya lluitaren per aconseguir l’abolició de la seva condició servil, a més d’explicar les causes i la raó de la convocatòria general dels remences. Pel que fa al poble de Montseny, ens diu que el 17 de febrer de 1449, dilluns, en presència d’Antoni Romeguera, notari substitut de Jaume Coma, notari, i dels testimonis Guillem Serra, prevere, rector de l’església de Montseny, i Pere Vivó, estudiant de Vic, són convocats al lloc de Montseny, amb repic de campanes, els homes de la parròquia de dit lloc, diòcesi de Barcelona, amb llicència del venerable Bonanat Auladell, batlle de la parròquia, també present, així com Antoni Faener, porter reial. I gràcies a aquesta convocatòria podem conèixer també la llista dels pagesos de remença del terme, amb els noms dels caps de moltes cases que han arribat fins als nostres dies i formen encara avui part del paisatge del terme: Isern, Ginesta, Cot, Bayés, Vilajoana, Riera, Jovany, Cervera, Morell, Castanyer, etc. Nomenats els síndics que els havien de representar, ben aviat els pagesos van presentar al rei un requeriment demanant ser deslliurats de la remença i dels altres mals usos. Aquesta petició havia de ser un important precedent que va servir de base al projecte de concòrdia de 1462 i, més tard, a la sentència arbitral de Guadalupe de 1486 que va posar fi al problema remença. Hem vist abans com la Casa de Cabrera va arribar a ostentar la jurisdició del terme del castell de Montclús, que havia estat domini dels senyors

Retrat força realista de Ferran II el Catòlic, que establi la sentència arbitral de Guadalupe

XXX RONDA VALLESANA 37

de les Agudes. Aquesta Casa va exercir el seu poder sobre un extens territori, però aquest es va veure truncat per la guerra entre les institucions del Principat i el rei Joan II. En aquesta guerra, Bernat Joan de Cabrera es va significar com a general dels exèrcits del Principat contra el rei, circumstància que va propiciar que al final de la guerra veiés el seu patrimoni confiscat. No va ser fins l’any 1527 quan la Casa de Cabrera va poder tornar a prendre possessió dels seus dominis. En un instrument notarial datat el 27 de maig de 1527, l’apoderat de la Casa de Cabrera, Joan de Villarroel, amb els seus acompanyants es van reunir a la plaça de la cellera de Palautordera, on van ser rebuts pel batlle del terme, Joan II Bertomeu Galzeran de Canyamars, i pel lloctinent del batlle de Montseny, Bertomeu Baucells, a fi i efecte de prendre possessió dels seus dominis del castell de Montclús. Entre molts altres representants dels pobles que concorrien a la crida feta, Antoni Vila (a) Pujol i Miquel Cervera, en nom de la Universitat de Montseny, van prestar homenatge de fidelitat al nou vescomte de Cabrera segons la fórmula feudal tradicional i els Usatges i Constitucions de Catalunya. Entre els testimonis de l’acte, hi havia Pere Castell, vicari de Sant Julià de Montseny. Després d’uns anys de relativa prosperitat econòmica i d’un inici de redreçament demogràfic, Montseny va sofrir, durant el segle XVII, la crisi general que va afectar a la societat catalana. La degradació de la propietat pagesa per la via de l’endeutament i la crisi econòmica general, provocada per les males collites i les epidèmies, va provocar una conflictivi-

38 XXX RONDA VALLESANA

tat generalitzada que es va veure agreujada pels allotjaments forçats de tropes justificats per les contínues guerres amb França. Un altre problema d’aquest segle va ser el del bandolerisme. El terme de Montseny reunia les condicions ideals per al desenvolupament del fenomen bandoler: relativa proximitat al camí ral (Sant Celoni), frondositat dels boscos que facilitava l’amagatall dels bandolers, presència de masies isolades i desprotegides, etc. Les quadrilles que en un o altre moment operaren pels boscos de Montseny foren nombroses: les primeres, potser, la dels germans Margarit i la de Perot Rocaguinarda; després, les de Bernat Perpunter (a) Bargina i d’en Juyol, tots dos de Palautordera. I el qui, gràcies a la tradició oral i a la literatura popular, ha estat el símbol del bandoler català per excel·lència, Joan de Serrallonga, també va tenir per escenari de les seves accions el terme de Montseny, especialment en la part de Sant Marçal.

Bandoler

Una prova irrefutable de què el bandolerisme era habitual a Montseny ens la donen dues visites pastorals. En la primera, l’any 1609, el bisbe autoritza el batlle del poble a llevar los pedrenyals a Pedrenyal amb pany de miquelet, c. 1700 aquells que estiguin en el fossar portant-los armats, i en una altra, l’any 1625, l’autoritat episcopal ordena que ningú porti pedrenyals ni dins l’església ni a les seves portes. I si alguna cosa caracteritzava els bandolers, a més de la seva actuació en quadrilles, era precisament el pedrenyal, la seva arma per excel·lència, que podia ser amagada sota la capa.

XXX RONDA VALLESANA 39

Un altre problema característic d’aquest segle és el relacionat amb l’allotjament de tropes que Montseny també va haver de suportar, cosa que suposava una càrrega molt onerosa en temps de crisi i provocava tota mena d’abusos. Tot plegat va desembocar en una permanent conflictivitat que va tenir el seus màxims en la Guerra dels Segadors de 1640 i la revolta dels barretines que l’any 1687 va aixecar tot el Vallès i el Baix Montseny sota la direcció d’Enric Torres i de Josep Llavina, de la branca familiar que va anar a establir-se a Centelles provinent del mas Llavina de Montseny.

Full de premsa de l’època de la Guerra dels Segadors

40 XXX RONDA VALLESANA

c) El segle XVIII i la Guerra de Successió A les darreries de la guerra, després de la signatura del Tractat d’Utrecht (abril de 1713) i del virtual armistici entre els exèrcits imperials i borbònics, aquests es preparaven ja per l’ocupació militar de Catalunya la qual va ser fulminant després de la rendició de diverses places fortes. A primers d’agost del mateix any, assetjada ja la ciutat de Barcelona, la Generalitat va organitzar una ofensiva militar amb l’objectiu de promoure un gran aixecament del país: va ser l’expedició del diputat Berenguer i el general Nebot.

Constitucions, capitols i actes de Cort… celebrades els anys 1705-1706 en temps de Carles III, l’arxiduc, a Barcelona a la Casa de la Diputació del General (La Generalitat)

XXX RONDA VALLESANA 41

Van ser uns moments en què el paisatge del Montseny va ser l’escenari d’un conjunt d’accions militars protagonitzades per les partides del general Nebot i el coronel Amill que es mogueren des de la Garriga a Sant Pere de Vilamajor, i d’aquest poble en direcció a Sant Esteve de Palautordera i Montseny, tot cercant refugi en les muntanyes que l’envolten.

Carles III, l’arxiduc, “rei” dels catalans

Felip V, col·locat per tradició de cap per avall

Van ser unes setmanes on Montseny sofrí de ple la guerra, amb les anades i vingudes d’uns i altres, que obligaven a la gent a fugir als boscos per resguardar-se del saqueig dels perseguits i, immediatament, de les represàlies dels perseguidors. El mateix poble de Montseny, de la mateixa manera que Palautordera, Arbúcies o Viladrau va veure cremar no poques de les seves cases. I la situació es va reproduir pocs mesos més tard, el gener de 1714, amb motiu de la revolta que els pagesos i les seves respectives Universitats van protagonitzar per oposar-se al pagament de les “quinzenades”, una imposició que consideraven abusiva. Van ser diversos els xocs amb les tropes castellanes i les accions guerrilleres dels pagesos revoltats; la més coneguda va tenir lloc al pla de Santa Magdalena de Mosqueroles on van morir-hi homes de tots els pobles veïns, Montseny entre ells. L’ambient 42 XXX RONDA VALLESANA

de terror era general, la gent fugia des dels pobles a la muntanya per amagar-se; i les cremes de cases i masies van sovintejar, sota les ordres directes del brigadier Francisco González. A més, l’ordre del comandant de la plaça de Granollers era clara: Quedava taxativament prohibit als batlles i jurats dels diferents pobles subministrar qualsevol auxili als sublevats i en cas de fer-ho calia saquear y quemar cualquier lugar que cometiere el delito. I la parròquia de Montseny i la seva veïna de la Costa ho van viure en primera persona.

Quadre L’Onze de Setembre de 1714

d) Els inicis del segle XIX: La Guerra del Francès La manca de dades provinents dels llibres parroquials de Montseny i de l’arxiu municipal ens obliga a recórrer a fonts indirectes per recordar el que aquella guerra va significar per al poble de Montseny. La més important ens la proporciona, en vers i en català, qui des de finals d’agost de 1793 i durant gairebé un any va exercir el càrrec d’ecònom de la parròquia i que, més tard, des de 1802 fins a la seva mort l’any 1822, va ser rector de Gualba: Josep Baborès, que és qui ens ha deixat les millors pàgines que ens permeten conèixer el que va representar la Guerra del Francès per als pobles d’aquesta part de la muntanya.

XXX RONDA VALLESANA 43

Ja del 25 de gener de 1809, ens diu: Fuig tothom a no poder més/ uns, a muntaya, los altres al Vallès./ I per augmentar-los lo sentiment greu/ lo cel per tots costats los cobre de neu. En aquesta situació, que és confirmada pels llibres d’òbits d’algunes parròquies de la zona, ens concreta algunes accions franceses prop de Montseny: Al Pla de la Calma passen i traspassen/ a vint-i-set Sant Segimon arrasen… Montseny d’amunt, Matagalls ni la Castanya/ poden librar-se d’aquella vil calanya. En un estudi sobre aquesta guerra, que recull documentació diversa, Pons Guri ens diu també que a finals d’abril de 1809 es combat al poble de Montseny amb baixes per les dues parts. I el llibre de defuncions de Palautordera, en aquell mateix abril de 1809 conté una inscripció que diu: trobantse amb els d’aquesta vila de somatent, en la parroquia de Montseny, per defensar la pàtria d’invasió injusta dels francesos, morí a cops de sabre Pau Net Jové, bracer, natural de Palautordera, de 25 anys, enterrat l’endemà a Montseny.

Napoleó no s’esperava trobar a Catalunya tanta resistència al seu pla d’expansió imperial

44 XXX RONDA VALLESANA

Ferran VII retratat per Goya

El començament de 1810 va significar el moment més dramàtic de la guerra, a la comarca. A mitjan mes de gener, els francesos van ocupar Sant Celoni, vila que va quedar gairebé deshabitada després que els seus habitants fugissin en direcció a la muntanya del Montseny, i concretament als pobles de Montseny, La Costa, Mosqueroles, Fogars i Campins. Ho explica també Baborés: Per les muntanyes fugitiva la gent,/ amb molts malalts sense pa, que sentiment. La conseqüència va ser l’extensió de la fam i les malalties que van provocar una mortalitat sense precedents Per fer caixes ni fusta ni claus havia. Els demés enterran amb trista mortalla;/ dos, tres en un sot perquè no fes falla/ la terra del cementiri per a tants/ que sens avisar portaven a instants. La mala collita de l’any 1811 provocà una nova crisi de subsistència i un altre increment de la mortalitat l’any 1812, any en què les accions de guerra continuen. Pel maig, els francesos van de la Calma a Sant Celoni robant tot el que troben al seu pas: A vint-i-sis saqueig al Pla de la Calma. Pel juny, es produeix el saqueig del poble de Montseny: Dia per aquella muntanya molt cruel,/ pues que per totes les cases saquejaren/ de Montseny tant com volgueren s’emportaren,/sens tirar-los a penes escopetada/ a canalla tant tirana com malvada. Després d’aquesta acció, no hem trobat documentada cap altra acció francesa que afecti el poble, fet que ens fa suposar que, en els darrers temps de la guerra, Montseny va quedar per fi relativament al marge del conflicte.

d) El segle XIX i les guerres carlines El segle XIX havia començat, com hem vist, marcat per la Guerra del Francès i les seves conseqüències, a la que va seguir una època de convulsions polítiques durant el regnat de Ferran VII en un clima no gens propici per a la General carlí, Ramon Cabrera i Griñó

XXX RONDA VALLESANA 45

recuperació econòmica i a l’estabilitat social. La mort del rei l’any 1833 va marcar, a més, l’inici d’un canvi polític i el pas des de l’Antic Règim a un Estat liberal. Aquest mateix any es va iniciar la primera guerra carlina, en què el que realment s’enfrontaven eren dos models oposats de societat, que representaven els carlins i els liberals. Els efectes de la primera guerra carlina es van deixar sentir a tot el país. La població, una vegada més, va ser la víctima del conflicte entre un exèrcit liberal, normalment establert a les poblacions importants, i unes partides carlines que operaven a les zones de muntanya. A Montseny, el 1836, any de les lleis desamortitzadores de Mendizábal, es produí una disputa entre el poble i el regent de la parròquia en relació al cobrament del delme eclesiàstic que el poble havia retingut i s’havia negat a pagar. Cal recordar que aquest tema del delme era defensat pels carlins enfront l’intent liberal de suprimir-lo. En relació al tema de la subsistència del rector, l’any següent aquest va demanar permís al bisbat per incrementar el preu que cobrava per les misses de difunts i els aniversaris a fin de poder subvenir en las apuradas circunstanias en que se halla. I una carta de 18 de juny de 1839 signada pel vicari de la Costa del Montseny ens informa que dos dies abans els carlins s’havien endut pres l’ecònom de Montseny. En relació al poble cal també remarcar les tensions entre l’Ajuntament i el responsable de la parròquia al qual aquell acusava de connivència amb els ocupants temporals del poble, és a dir, les partides carlines. Que la zona es trobava de ple en el radi d’acció de la guerra n´és prova que l’any 1836 el capellà que tenia cura de Sant Marçal va fugir abandonant el monestir i que, segons documentació obrant a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, ni als pobles ni als camins de la comarca del Baix Montseny hi havia cap seguretat, essent nombrosos el disturbis i les morts violentes. Després d’uns anys de relativa tranquil·litat, la segona guerra carlina, la Guerra dels Matiners, va afectar novament el poble que va patir enfrontaments entre l’exèrcit i els trabucaires a la zona de Sant Marçal i a les proximitats de la Calma. A finals de 1848 el rector de Montseny, en una carta dirigida al Capità General, fa referència a la tropa destacada al poble i allotjada a la mateixa rectoria i que estava formada per 30 soldats. Una carta posterior d’aquest rector al bisbe l’informa de les crítiques circumstàncies polítiques del moment, justificades certament per

46 XXX RONDA VALLESANA

les operacions militars que es van produir durant aquell any 1848 a la zona, fins a la pacificació del territori a finals d’aquell any. Entre 1849 i 1872 transcorre un període de pau, en el qual la població de Montseny assoleix el seu màxim històric l’any 1860. És un període de relativa prosperitat econòmica i d’extensió del conreu de la vinya facilitada per la generalització dels contractes a rabassa morta. Aquesta situació es veié, però, compensada per una elevada mortalitat, especialment infantil, que feia menys significativa l’alça de la natalitat. Poc va durar, però, la treva. L’any 1872 començava una nova guerra carlina, en la qual –generalment– les faccions carlines eren vistes amb simpatia pel clergat i per molts pagesos que protegien les seves anades i vingudes emparant-se en la muntanya, en les que procuraven cobrar contribucions de tota mena i emportar-se aquells que es negaven a pagar-les per exigir-ne després un rescat. D’aquesta època, l’Arxiu Municipal de Montseny registra correspondència diversa en la que les faccions en lluita ordenen a l’Alcalde el que ha de fer en relació a la facció rival, i sol·liciten informació respecte a la seva situació i efectius i els cobraments que exigeixen. Els llibres d’òbits parroquials reflecteixen també algunes de les morts ocorregudes al terme per causa d’accions de guerra i d’incidents diversos. Les partides corresponents a 1874 ens recorden els desgraciats incidents de Collformic i Sant Andreu de la Castanya en què, el dia 11 de gener, un destacament de 150 carlins comandats per Ramon Vila de Viladrau van interceptar una partida de liberals fugitius de Vic, molts dels quals moriren afusellats i els seus cossos foren llançats al pou de neu de Collformic. La resta fugiren en direcció a Sant Celoni, que estava en mans dels liberals,

Carles VII en la tercera guerra carlina

XXX RONDA VALLESANA 47

passant per la Llavina i pel mateix poble de Montseny, on alguns moriren i hi foren enterrats. Més enllà de fets com els esmentats, la població de Montseny hagué de suportar diverses lleves obligatòries: una, l’any 1874 que va afectar els homes solters o vidus sense fills d’edat entre 25 i 35 anys; i una altra, l’any següent, de joves de 18 i 19 anys. I alguns dels seus habitants van patir abusos de tota mena. Com va ser el cas del mestre de l’escola de nens (Ignasi Taxonera) que va rebre una pallissa per part d’una partida carlina la qual el va obligar també a abandonar el poble.

General carlí Francesc Savalls i Massot

Acabades les guerres carlines, el final del segle XIX la vida a Montseny es veié caracteritzada per preocupacions de caràcter econòmic, especialment la manera de fer front a la fiscalitat en un poble d’economia precària i també per la millora de les comunicacions mitjançant l’arranjament dels camins veïnals. Pal que fa a qüestions sanitàries cal destacar ocasionals brots de tifus que són causa d’elevacions puntuals de la mortalitat. I s’inicia també la preocupació pels temes relacionats amb l’educació i l’ensenyament. A partir d’aleshores Montseny entra de ple en el segle XX, el qual mereixeria també un llarg capítol que no és possible desenvolupar ara dins els límits de l’espai de què disposem: comunicacions, escoles, major concentració del nucli del poble, electrificació, telèfon, canvi del model de vida al qual abans ens hem referit, serien alguns dels seus capítols, al costat d’altres com la guerra civil de 1936. Joan Portals i Martí

48 XXX RONDA VALLESANA

EL MEDI HUMÀ Els valors ambientals del Montseny no es poden separar de la història de la societat que ha evolucionat al massís i amb el massís, en una relació sostinguda home-muntanya. D’aquest binomi, fruit d’una interacció contínua, han sorgit els paisatges actuals i, de tot plegat, se n’ha forjat la història i la cultura.

EL POBLAMENT LOCAL El canvi climàtic que va tenir lloc a l’holocè, més temperat, afavorí, progressivament l’ocupació del massís. Per als especialistes, els primers testimonis de poblaments passats es remunten al tercer i al segon mil·lenni aC, període en què la cultura megalítica catalana es trobava en el seu apogeu. El canvi cap a una economia de producció diversificada, on els excedents procuraven la repartició del treball, dóna lloc a explotacions ramaderes de transhumància, les quals permeten, tot cercant les pastures, l’aprofitament estacional del massís. En aquest període de transformacions i canvis són els nous ritus funeraris, que es materialitzen en forma d’enterraments col·lectius a les zones més altes, els que ens permeten tenir testimoni de la seva presència. Els primers agricultors i ramaders del Montseny ens llegaren l’estela decorada de la Calma, localitzada al turó de la Sitja del Llop.

Pedra megalítica a la Stija del Llop

Pel que fa a les restes de les primeres ocupacions estables en forma d’assentaments a l’aire lliure, cal destacar els jaciments de Montgròs al Brull, i el de la Feixa Llarga a Arbúcies. Ambdós pertanyen a una època més avançada −del primer mil·lenni fins al segle VII aC− i se situen prop d’antigues rutes ramaderes de transhumància. En el període ibèric −segles VI - I aC− apareixen les primeres formes de poblament estable. El jaciment més significatiu, i molt recomanable de

XXX RONDA VALLESANA 49

visitar, és el del turó de Montgròs, al Brull. Es tracta d’un poblat fortificat datat entre els segles V i IV aC. Altres jaciments interessants són els del poblat de Samalús, els dòlmens d’Avencó i els del castell de Montclús. En l’època romana les noves formes d’assentament es caracteritzen pel seu urbanisme, conseqüència dels nous models econòmics. Apareixen les vil·lae (vil·les), localitzades en zones properes a les grans vies de comunicació o en terrenys fèrtils, principalment a les valls de la Tordera i el Congost. Pel seu interès, podem visitar la vil·la romana de can Tarrés, a la Garriga. La llarga transició cap al feudalisme comportà un canvi en l’estructura del poblament, que s’organitzarà territorialment en grans termes senyorials. Al procés de feudalització, sobretot en la seva època final, sembla correspondre el període més important de colonització, especialment a les zones mitjanes i altes del massís. Durant l’època medieval tingué lloc el naixement de la majoria dels nuclis de població i parròquies actuals, així com les fundacions i les consagracions de les ermites, les esglésies i dels monestirs. Podrem visitar entre les construccions religioses, les de Sant Cristòfol de Cerdans, Sant Esteve de la Costa, Santa Magdalena de Mosqueroles, Santa Maria de Tagamanent, Santa Maria de Seva, Sant Martí del Brull, les capelles de la Móra i la Castanya i els monestirs benedictins de Sant Marçal i de Sant Salvador de Breda. També tingué lloc en aquest període l’aixecament de les primeres construccions defensives, els castells i els masos fortificats - doEines i oficis del bosc

50 XXX RONDA VALLESANA

mus. Entre els darrers destaquem el d’Espinzella, conjunt d’edificacions bastit en diverses etapes, que trobem situat al sector més septentrional del massís, vora la carretera que porta a Viladrau des de Seva. Entre els castells, des d’on s’articula el territori, cal destacar el de Montsoriu, un dels més representatius de Catalunya. També en trobarem altres exponents com els castells de Montclús, de Fluvià, de Miravalls, de Villena, de Cànoves, de Montmany, d’Aiguafreda i del Brull. Molts del masos del Montseny tenen un origen antic, alguns documentats al segle XII, tot i que queden plenament consolidats a final del segle XV, després de les revoltes remences. A final del segle XVII i durant el XVIII tindrà lloc un important augment demogràfic, que comportarà el creixement dels nuclis de la població. En el segle XIX es produeix un augment de la dispersió de la població, relacionat amb l’aprofitament dels recursos naturals, principalment amb l’explotació forestal, alhora que es creen les condicions per a la futura industrialització. El predomini de l’hàbitat dispers al massís, en forma de masos, ha estat un fet característic al llarg de la història del Montseny. Els condicionants físics com l’altura, l’orientació i la disponibilitat de reg han estat factors decisius pel que fa a la distribució dels assentaments i de la població. Tot i això, les causes que han determinat la continuïtat de les masies i la seva situació actual són nombroses. Als vessants, les activitats agrícoles han estat generalment limitades, particularment als sectors més mal orientats. Els assentaments s’han ubicat en llocs on l’erosió ha format amplis esglaons a carenes descendents, o bé en indrets situats al bell mig d’algunes esllavissades, en forma de grans llengües d’esbaldregalls, localment anomenats esquenes d’ase. Alguns bons exemples d’assentaments són el Bellver, la Figuera, el Clot de la Móra, can Cuc, can Quintana, can Morera, el Molar de Dalt, el Boscàs, la Cortada, la Ginesta, el Vilar de la Costa, can Pla, can Verdaguer Xic, can Grau, can Perepoc, can Pereres Vell, can Prat, el Boixaus, el Mataró de Cerdans, el Pujol de Muntanya. Als vessants orientats vers la capçalera de la Tordera −nord-sud− l’aprofitament dels graons d’erosió, en carenes descendents i en ai-

XXX RONDA VALLESANA 51

guavessos més suaus, és màxim al costat solell −Montseny i Montseny d’Amunt− en què es conjuguen una bona orientació, una situació privilegiada a l’empara de la muntanya i millors possibilitats de reg. Altrament, als vessants formats per les rieres de la Castanya, la Bascona i el Samont, la distribució de masies és mínima. En tots aquests assentaments les condicions dels conreus i les condicions de vida han vingut determinades per un medi difícil del qual s’aprofiten al màxim totes les possibilitats. Les millors terres de conreu solen concentrar-se als terrenys al·luvials, formats per les rieres que arrepleguen les aigües del massís i situats als llocs més baixos (Vallcàrquera, Vallforners, Vallmanya, Avencó, la Tordera, riera d’Arbúcies, etc.), i produeixen nombrosos assentaments ja que no han de dependre d’aprofitaments extensius. A més, es disposa en general d’una proximitat al pla que facilita les comunicacions amb els nuclis i mercats de la regió. Documentades en el fogatge de 1515, només hi ha tres masies per sobre dels 1.000m, totes a la Calma: el Bellit, el Bellver i l’Agustí.

ELS CARBONERS, PRECURSORS DELS BENZINERS Durant alguns segles, la producció més destacada ha estat la fusta i, encara més, els seus derivats combustibles, la llenya i el carbó. Aquesta producció ha tingut un paper destacat especialment en les etapes inicials de la industrialització i del procés de metropolització. Són encara ben visibles arreu de l’alt Barraca de carboners Montseny, els vestigis d’antigues barraques i cabanes de pastor, de bosquerol i de carboner. La seva construcció, basada principalment en materials vegetals, n’explica l’escassa conservació i els pocs testimonis que han perdurat a l’embat del temps. Les restes de més envergadura s’han localitzat al turó de Massaners. L’origen d’aquest tipus de construcció s’ha de cercar en cultures remotes. Les barraques o cabanes de carboner, que Prudenci Bertrana eleva a una categoria arquitectònica extrema en les seves Proses bàrbares, es carac-

52 XXX RONDA VALLESANA

teritzen per presentar una base rectangular de pedra. L’estructura o costellam pot ser de faig, d’alzina o, preferentment, de boscalls de ginebró, amb forma d’angle enforcat a la part de l’entrada, per anar a descansar en pendent en un marge o una roca plana. La teulada o sostre pre- El rector davant una pila de carbó fumant. El carboneig va ser una senta una base teixida de les formes d’aprofitament del bosc fins a temps no tan llunyans amb ginestell, coberta de terra fina o “fagell” - terra de carboneres. A l’entrada, en un costat, hi ha un rústec tiratge per al foc i un gran socó anomenat agutzil. A les vores, fins al fons, hi ha el jaç, normalment de falguera. L’entrada es tapa amb un costal o una feixina de bruc o brancatge d’altra mena. Les dimensions reduïdes de l’habitatge s’explicarien per la funció estrictament de jóc que tenia, car sols era utilitzat per dormir i per a l’aixopluc ocasional; l’estada màxima que s’hi feia era de quatre mesos. No era del tot estrany trobar pels voltants la plantació d’alguna hortalissa, sobretot tomaqueres, i algun aviram en llibertat. En el cas dels carboners, cerdans i sobretot dels tortosins, sovint hi tenien, almenys temporalment, la dona i la canalla.

ALTRES APROFITAMENTS HISTÒRICS DEL BOSC És evident, tanmateix, que les activitats productives principals, anteriors a l’etapa postindustrial, han anat lligades de manera principal a les activitats relacionades amb l’explotació dels boscos, per altra banda tan importants com diverses. A part dels aspectes relacionats amb la producció dels sistemes forestals, s’hi afegeix el valor de la diversitat d’espècies d’arbres i d’arbusts arboris, més de vuitanta, que es troben espontàniament o naturalitzats pel massís. S’ha apuntat que aquesta diversitat fustera del massís, atesa la seva proximitat al mar, va tenir un paper destacat en el subministrament de les diverses i importants drassanes del litoral català. Les primeres dras-

XXX RONDA VALLESANA 53

sanes barcelonines es construïren en temps de Pere el Gran, a la segona meitat del segle XII. Part de la fusta usada procedia dels magnífics boscos del Montseny. Així, Barcelona comptà amb un proveïment de fusta abundant, diversificat i relativament barat, condicions que li suposaren un avantatge sobre altres ports de la Mediterrània. Els avets del Montseny es transformaren en pals de coques i galeres. Les fustes blanques s’obtenien d’arbres com l’àlber i el pi. La peça d’encaix dels pals, la paramola, era preferentment de faig. De l’alzina, a causa de la seva especial duresa, se’n feien peces de l’entramat bàsic. Actualment les activitats forestals s’han reduït de manera espectacular, com a conseqüència de les transformacions socials i dels canvis de combustible. La llenya i el carbó han donat pas al gas i al petroli. Especial significació ha tingut també la ramaderia, sobretot el bestiar de llana, que sembla que ja fou una activitat significativa dels primers pobladors ibers, que foren els protagonistes de les primeres rompudes i dels primers artigatges, en detriment dels boscos.

Pou de glaç

54 XXX RONDA VALLESANA

La transhumància de ramats pirinencs ha estat destacada fins a les acaballes dels anys cinquanta. Aquests ramats procedien de diverses poblacions com Josa del Cadí, Bruguera, Ribes de Fresser, etc. En realitat, la ramaderia, l’agricultura i l’activitat forestal han coexistit amb les diverses estructures i distribucions històriques de la propietat. La pagesia del mitjà i de l’alt Montseny, de manera estacional i rotatòria, ha combinat les tres activitats. Normalment, a l’hivern s’ha dedicat a les tasques del bosc, com ara les campanyes de llenya, carbó; arrencar soques de bruc; fer feixines i costals; recol·lectar pinyes, etc., i en arribar a la primavera s’ha dedicat més intensament a les tasques agrícoles. Són diversos els oficis i les feines de bosc que hem pogut documentar, sovint com a resultat de migracions locals d’especialització. És el cas dels formaires i esclopaires de la vall d’en Bas, els carboners cerdans o els carboners de rabassa tortosins, que venien al Montseny a realitzar les seves activitats. Altres activitats destacables han estat la indústria del glaç i la de la neu. La primera va persistir a la vall de l’Avencó fins a l’entrada de segle, i la segona fins als anys quaranta. Les poues de neu es troben escampades per l’alt Montseny, en zones de forta innivació. Són sots a cel obert d’uns cinc metres de diàmetre i de profunditat semblant, destinats a compactar la neu i a emmagatzemarne el gel. Durant l’hivern, aquestes cavitats eren reblertes de neu i a l’estiu, de nit, la traslladaven amb sàrries i matxos de bast cap als centres de consum. Els pous de glaç es construïen en llocs propers a corrents d’aigua, en obagues on es pogués embassar i generalment a baixa altura.

Pou de glaç

Pou de glaç

XXX RONDA VALLESANA 55

Tenen una forma cilíndrica, vertical, amb revestiment de pedra seca. Aquesta indústria cobria el mercat urbà, especialment per als cirurgians i farmacèutics. També s’emprava per a l’elaboració de pro- La benedicció dels matxos que traginaven el carbó, el dia de la festa ductes de consum, de Sant Antoni Abat, ens mostra un món avui desaparegut per a la conservació d’aliments i per al transport de peix de la costa als mercats de l’interior. Fins a la darreria del segle XVIII, perdurarà una industria particular: l’explotació d’ametistes. Aquestes pedres semiprecioses, de color violat, eren usades en joieria.

EL MONTSENY ACTUAL Les diverses activitats de la població han anat forjant unes formes de vida que ajuden a entendre la dinàmica i el funcionament del paisatge actual. En els darrers anys hi ha hagut uns canvis d’ús que han significat una ruptura amb el passat. El massís esdevé actualment un gran espai, un paisatge cultural, amb activitats que de manera diversa, van del lleure més primari als usos pedagògics. Cases velles o masies transformades en aules de natura o granges escola; d’altres reconvertides en restaurants, segones residències, i poques dedicades a les feines del camp. En dues dècades, entre el 1981 i el 2001, l’ocupació per sectors de producció ha vist com es capgiraven les dades. Efectivament, als municipis del massís s’observa com el sector primari ha patit un descens molt important, passant de representar el 23% de la població ocupada a només el 2,89%. La indústria es manté més o menys estable (38,00% el 1981, 34,86% l’any 2001), malgrat que a principis dels anys noranta va experimentar un cert creixement que més tard va quedar frenat. En el cas de la construcció hi ha un cert descens entre 1981 (15,00%) i el 2001 (10,35%). Finalment, el sector serveis s’ha desenvolupat espectacularment durant aquests 20 anys, arribant a doblar la seva importància (24,00% l’any

56 XXX RONDA VALLESANA

1981, 51,89% l’any 2001), esdevenint el sector clau per a l’ocupació a la zona. El sector terciari, el de serveis, especialment als municipis que tenen gran part de la seva superfície al parc natural, està dedicat majoritàriament a l’hostaleria, a la restauració i als bars. Els equipaments educatius i d’esplai, cada vegada més orientats a activitats de currículum escolar, molts són d’iniciativa particular o bé estan gestionats per concessions administratives o per l’administració del parc. És el cas dels equipaments d’itineraris i de tallers que organitzen joves amb formació universitària, que veuen en l’atracció del parc natural i en els nous valors naturalistes i ecològics possibilitats de difondre’ls a través d’una activitat que els permeti de viure i treballar al Montseny. I també és el cas de pagesos, o de fills de pagesos, que transformen la masia en una casa de colònies o escola de natura. El volum econòmic directe que mouen aquests equipaments de lleure i d’educació és prou important. No obstant això, part d’aquests ingressos reverteix en el massís ja que el 70% dels treballadors resideixen als municipis del Montseny. La visita d’escolars genera llocs de treball −6% del sector terciari− i fixa en el territori una població jove i altament qualificada des del punt de vista professional, cosa que ajuda a mantenir el poblament dispers, i evita que masies històriques acabin convertides en ruïnes. Pel que fa a la demografia recent, en una primera aproximació a les dades del període 1975-2004, es pot constatar que tots els municipis de l’àrea han incrementat la seva població −en termes absoluts− per sobre del 10%, tret del Brull, amb un 1,52%. En general, l’increment de població a l’àrea del Montseny ha estat del 74,58%, passant de 24.445 habitants a 42.678 en aquests 30 anys. Així doncs, ens trobem en una àrea de població rural, que, en el seu conjunt i per al període referit, ha crescut molt per sobre del conjunt de Catalunya, un 20%. Pel que fa a la densitat de població, ha passat de tenir 46,5 habitants per km2 l’any 1981 a tenir-ne 78,26 l’any 2004. Tot i ser una àrea de muntanya, és significatiu que s’hagi superat la barrera dels 50 habitants/km2, encara que s’és molt lluny dels 213,62 del conjunt de Catalunya o dels 411,51 hab./km2 del Vallès Oriental, al qual pertanyen la majoria dels municipis del Montseny. En relació amb l’edat, participa de les característiques de les àrees de muntanya, amb una població força envellida. Per cada 100 joves de menys de 15 anys hi ha 111,56 persones de més de 65 anys (2001).

XXX RONDA VALLESANA 57

La dinàmica espacial dels municipis del Montseny mostra una tendència a la disminució de la població disseminada i una concentració progressiva cap a entitats de població agrupades, si més no, en xifres percentuals. En general, ens trobem que participa d’algunes característiques de les àrees de muntanya −envelliment i concentració de la població−, però que presenta símptomes de recuperació. En els darrers anys ja hi ha hagut un fort increment de la població que, potser en els propers anys, permetrà alentir-ne l’envelliment i, alhora, mantenir la població disseminada.

Vista general del Montseny

LES ARTS I LES CIÈNCIES En un manuscrit del segle XVII, Manel Pallarès i Sala, pagès de Viladrau i cosí germà d’en Joan Sala, Serrallonga, ens descriu una vivència que probablement sigui el primer cas de topofília documentat al país. En la crònica explica que un dia se li presentà, desesperat i neguitós com mai no l’havia vist, en Serrallonga, irat contra el Montseny, al qual vol “matar” perquè li ha captivat, enamorat, la seva companya, la Joana la 58 XXX RONDA VALLESANA

Massissa. No vol anar-se’n amb ell quan la va a cercar a l’amagatall de Sant Segimon perquè, diu ell literalment, la Joana està enamorada del Montseny: “la Joana fa dies que no menja ni parla i només té ulls per lo bosc”. De fet, és ben cert que el Montseny té un poder captivador excepcional, que rau, aneu a saber en què, ja que al país hi ha muntanyes prou més altes, d’altres de més boscades i d’altres tan belles o més. Tanmateix, probablement sigui un dels paisatges mediterranis amb més biodiversitat per quilòmetre quadrat. Tot plegat, segurament, és insuficient per entendre l’atenció excepcional que li han dedicat literats, pintors i científics. Dels primers, des d’Aribau, que a La pàtria fa una metàfora amb el nostre massís, fins a Els romiatges d’en Jordi Baiget, hi ha un enfilall d’autors que en alguna fase de la seva activitat literària s’hi han inspirat o hi han treballat: Maria de Bell-lloch, primera dona guanyadora d’uns Jocs Florals de Barcelona precisament amb un treball titulat Montseny, Víctor Balaguer, Frederic Soler, Apel·les Mestres, mossèn Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, Guerau de Liost, Jaume Bofill i Ferro, Marià Manent, Pere Ribot, etc. Escriptors d’adscripcions literàries diverses, renaixentistes, noucentistes o modernistes, o en darrer terme amb influències costumistes, rurals, panteistes o naturalistes. També hi ha hagut diversos escultors, ceramistes i pintors vinculats al massís com Baixeras, Pidelaserra, Campmany, Aragay i actualment Perajaume i Antoni Tàpies. Els darrers anys, però, hi ha un declivi literari a canvi d’un increment dels treballs científics, de divulgació i pedagògics. La recerca científica ha estat un dels usos històrics, realment notoris del massís. En un treball dut a terme l’any 1990 es varen documentar uns 170 investigadors que hi han fet tasques de recerca de les quals s’han publicat els resultats, per la qual cosa hi ha una bibliografia superior a mil cinc-cents títols de literatura científica. Els primers treballs arrenquen amb l’obra del pare Pere Gil, de l’any 1600; la segueixen les herboritzacions del botànic Salvador al segle XVII i les de Minuart i Quer al segle XVIII; la progressió al XIX és molt important, amb Balaguer, Maspons i Labrós, Artur Osona, Urgelles, etc., fins arribar al 1881, en què l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques

XXX RONDA VALLESANA 59

proclama el Montseny camp oficial d’activitats i així, en plena eufòria de la Renaixença literària, el Montseny esdevé una vertadera aula natural per a tota una fornada de naturalistes incipients, que hi troben el terreny adobat per a les seves investigacions pioneres. La llista és molt llarga: Benassat, Massó, De la Gàndara, Cuní, Almera, Carreras i Candi, Maluquer, etc. Al tombant d’aquest segle, i fins als investigadors contemporanis, la llista és centenària, només en els episodis de la dictadura franquista es mostra una clara involució. En la darrera dècada, tota una munió d’estudiosos i investigadors de diverses associacions, institucions o departaments universitaris efectuen treballs al Montseny. Tota l’àmplia bibliografia científica i de divulgació que hi ha sobre el massís ens permet afirmar que probablement el Montseny sigui una de les àrees geogràfiques no urbana amb més bibliografia, la qual cosa no vol dir ni de bon tros que se’l conegui a bastament, car no hi ha any que no apareguin citacions i informacions noves i sorprenents. MARTÍ BOADA I JUNCÀ El Massís del Montseny Editorial Brau Columna Dibuixos de Carles Puche Actualització de dades: Josep Pujantell Albós

Carena del turó de l’Home a les Agudes

60 XXX RONDA VALLESANA

SANT JULIÀ DE MONTSENY

Única façana que podem veure sencera del campanar, s’hi veu a baix els senyals de l’arcada, les faixes i les arcuacions, també com les lesenes continuen a la zona de les obertures

XXX RONDA VALLESANA 61

Del conjunt edificat de l’església de Sant Julià de Montseny només ens en queda, amb una clara afiliació de l’època medieval, el campanar. Aquest és constituït per una esvelta torre de base rectangular i tres plantes, amb una alçada total, avui, de 13,35 metres, una amplada de 4,43 metres i una fondària de 3,95 metres. De tota manera és molt possible que tingués en l’estat primigeni entre dos o tres metres més d’alçada, considerant que tingués només dos pisos de finestres a dalt de tot. L’accés al campanar es fa des de la nau de l’església, prop de l’entrada, i la planta baixa constitueix un vestíbul del baptisteri actual. D’aquesta planta arrenca l’escala que puja a les plantes superiors. La planta primera és perceptible només pel canvi de gruix de dos dels murs i l’existència de dues bigues de fusta que aguantaven un sostre de taules també de fusta. I la segona planta, i última, és on hi ha actualment les campanes. La planta baixa era il·luminada per una finestra espitllerada i de forma rectangular que és situada al mur de tramuntana, però avui és paredada ja que dóna Interior del campanar des de la planta dins del baptisteri, de construcció molt baixa. posterior. Aquesta planta té també els senyals de dues grans obertures que ocupen pràcticament tota l’amplada del campanar, actualment paredades, que se situen, una al mur de migdia i l’altra a la façana de ponent. La del mur de migdia és representada per una arcada que se situa sobre la porta d’accés, des de l’església, és feta amb dovelles força treballades que avui només és visible pel costat de l’església, ja que pel costat de dins del campanar és tapada per l’escala i un arrebossat. La del mur de ponent és indicada per dues rosques de dovelles ben treballades, semblants a la del mur de migdia, que formen dos arcs superposats. Aquests dos arcs també són visibles pel costat de fora, façana de ponent, on el superior, tot i que molt transformat, és molt semblant, o igual, que el de dins, en canvi el de sota és completament diferent. Aquest forma també un arc, que aquí es pot veure clarament que és de mig punt, potser, una mica eixatat, però amb un acabat totalment irregu-

62 XXX RONDA VALLESANA

lar, on les pedres, tot i que són disposades verticalment, o radialment, no són dovelles com les de l’arc de sobre o com les dels dos de dins, sinó que són rodades, sense cap mena de treball i molt desiguals i estan barrejades amb molt de morter que, a diversos llocs, les arriba a tapar completament. Aquesta disposició vertical de la pedra -en plec de llibre-, és l’estructura bàsica d’una volta de pedra encofrada per sota, on la pedra es col·loca sense gaire cura, més o menys vertical, sobre l’encofrat, o motlle, barrejada amb molt morter. El fet que aquest arc no tingui un acabament correcte, a nivell constructiu, ens Façanes de ponent i migdia del campanar. indica que és una volta que no acabava aquí sinó que continuava per davant de l’actual façana i cobria una construcció situada fora de l’edifici actual, i que, en un moment determinat, va ser enderrocada i la volta tallada a plom del mur del campanar, és a dir, és la part d’una volta que va quedar sota el mur del campanar quan la construcció va ser enderrocada i l’obertura paredada. La rosca de sobre, ben acabada pels dos costats, correspon a un arc de descàrrega fet per ajudar a aguantar el pes del mur del campanar. De fet, aquest mateix acabament irregular també el podem observar als elements que haurien de correspondre als brancals de l’arcada. Aquests no són fets amb carreus o amb pedres desbastades -en forma, més o menys, de paral·lelepípede definint un cantell pràcticament regular -, ni el parament vist és llis, com a la resta de la façana, sinó que té l’aspecte d’un mur tallat i que ha estat més o menys allisat. Tot sembla indicar que hi hauria una nau coberta amb una volta de mig punt

Detall de l’obertura de la planta baixa amb l’arc de descàrrega i a sota mateix la volta.

XXX RONDA VALLESANA 63

que començaria a la cara interior del campanar i aniria cap a ponent una longitud que desconeixem, com també desconeixem com devia ser l’edifici sobre el qual es va construir el campanar, però sí que coneixem que aquest era obert, a nivell de la planta baixa, si més no per dos dels costats: pel de ponent que donava a Façana de tramuntana i llevant del campanar. Hi podem ob- aquesta nau i pel de migservar la ornamentació com es repeteix a totes les façanes. dia, que devia donar lateralment a una altra nau. De fet, per confirmar-ho, caldria fer-hi una intervenció arqueològica que ens descobrís què ens guarda el subsòl. També és fàcil veure que la construcció del campanar s’inicia, en el mur de ponent, sobre una edificació ja existent a través dels canvis en l’aparell i que es va fer interposant una arc de descàrrega com és usual en aquesta mena d’obres, tot i que no tenim el mateix coneixement dels altres murs, pel fet de ser arrebossats. La planta primera no té cap espai actualment practicable, però sí que hi és físicament: és situat a l’alçada de 5,23 metres, on hi ha un canvi de gruix en els murs de llevant i tramuntana i on encara avui hi resten dues bigues de fusta, d’època molt posterior, evidentment. Aquesta planta tenia tres obertures, una a cada una de les façanes de llevant, tramuntana i ponent. Aquestes obertures són espitllerades, de forma rectangular, molt estreta i allargada pel costat de fora i més ample pel de dins. La que dóna a llevant és actualment paredada. El fet de no haver-hi finestra a la façana de migdia ens pot indicar que

64 XXX RONDA VALLESANA

Interior campanar, planta de les finestres, on hi podem veure els engruiximents dels murs fent els biaixos per les vuit cares.

quan van construir el campanar ja existia, a aquest costat, una construcció o alguna altra estructura que invalidava la seva funció. La planta segona, on hi ha actualment les campanes, té una gran obertura a cada costat, si bé la de migdia és paredada. Aquesta planta es troba actualment molt modificada. Sembla que entre els segles XVII i XVIII es va voler transformar la part alta del campanar per donar-li forma octogonal, forma amb la qual es feien els campanars durant aquesta època. Potser aquesta voluntat de modificar el campanar va ser motivada pel fet que aquesta part de dalt estigués mig arruïnada o es volgués aixecarlo més. Tanmateix, però, aquest intent no va reeixir del tot i actualment encara podem observar, dins la torre, els treballs preparatoris que haurien portat a terme aquesta transformació. Just sota l’actual sostre hi ha quatre peces de pedra de forma cilíndrica, disposades paral·lelament a les diagonals que esbiaixen els angles del rectangle. Sobre aquestes peces cilíndriques Interior campanar, accés a la planta de les finess’hi aixequen els murs que havien tres, on també hi podem veure els engruiximents dels murs fent els biaixos per les vuit cares. de formar les quatre cares que faltaven per aconseguir les vuit de la nova torre, de la qual en van començar a construir els murs, pel costat de dins, fins a una alçada d’un metre i mig, més o menys, i sense tocar la part exterior, si més no, les lesenes cantoneres. Aquests treballs no són visibles des de l’exterior. El campanar mostra exteriorment una ornamentació de tipus llombard representada per un sòcol alt, lesenes cantoneres i un fris d’arcuacions cegues. El sòcol té l’alçada de la planta baixa, des del qual arranquen les lesenes cantoneres que arriben fins la coberta actual; el fris d’arcuacions se situa a l’alçada de la segona planta, el qual és format per un grup de quatre arcuacions que acaba, inferiorment, una estreta faixa horitzontal, que divideix el campanar en dos plafons enfondits, l’inferior és llis i perforat per les espitlleres de la planta primera i el superior que queda interceptat per la coberta actual i en el qual s’obren les actuals finestres i també, on s’hi obrien les medievals. Tot i que les obertures van ser to-

XXX RONDA VALLESANA 65

talment modificades encara és possible veure-hi suficients restes com per poder fer-nos una idea de les característiques generals que podien tenir les finestres medievals d’aquesta planta. Els arcs de les arcuacions són fets amb petites dovelles, de pedra calcària molt clara que contrasta amb la pedra de llicorella del Montseny amb la qual s’ha construït la resta de la torre. I descansen sobre unes petites cartel·les triangulars del mateix material. Aquest campanar és incomplert i, tant podria ser un campanar amb un sol nivell de finestres geminades, com el de Santa Maria de Barberà, com de dos o més nivells, encara que ens inclinem més aviat en la tipologia de dos nivells, donada l’alçada on s’inicia el primer, com el de Sant Feliu del Racó o el de Sant Esteve de Tavèrnoles i que tant podia acabar amb un fris d’arcuacions i una faixa sota la coberta com per la faixa i dues arcuacions que ressegueixen els arcs de les finestres formant una arquivolta, com a Barberà. Tanmateix, però, hem de considerar les múltiples i variades les solucions que resolien, a nivell ornamental, les diferents circumstàncies que es presentaven a cada lloc, -poder econòmic i desig d’ostentació, destresa dels operaris, estructures existents, qualitat dels materials, etc-, quan construïen el campanar que fa que sigui impossible donar un tipus concret. Només podem, donada l’amplada i les restes que queden dels reclaus, que les definien, pensar que havia de ser una finestra geminada. Quant, a l’alçada, només podem dir que havia de ser més alt, com a mínim d’una alçada més, per poder fer efectiva la seva funcionalitat. La tecnologia i ornamentació d’aquest campanar ens porta a datar-lo com una obra realitzada a mitjan segle XI, que es va construir sobre unes estructures existents en planta baixa identificades per una arcada, al mur de migdia i una volta de canó, al de ponent amb els corresponents brancals o pilars i murs, de datació imprecisa, però, anteriors al segle XI, i que va ser modificat entre els segles XVIII i XIX, quan van caure o van ser desmuntades les finestres de la part alta. L’església és força posterior, tot i que, és molt fàcil que encara quedin restes dels murs de l’edifici anterior sota les gruixudes capes de morter que revesteixen l’edifici actual. Tenim documentats dos moments amb una forta activitat constructora. Una es documenta l’any 1767, que hem de suposar que correspon a la construcció bàsica de l’edifici actual, encara

66 XXX RONDA VALLESANA

que va sofrir noves modificacions l’any 1872. Aquestes obres van remodelar i/o reconstruir totalment l’edifici anterior, si més no, el van deixar tal com el veiem ara. Aquest edifici és una construcció àmplia i ben il·luminada, inspirat en els temples barrocs que es construeixen a les ciutats però, amb una realització més senzilla i sòbria. És un edifici de tipologia basilical, si bé funcionalment s’ha de considerar com un edifici d’una sola nau rectangular amb capelles laterals, que s’inscriuen dins d’un rectangle general. El rectangle constitueix l’esquema bàsic per a la composició Façana de la nau central de traça barroca. de les plantes dels edificis religiosos contrareformistes, però que segueix essent vigent, sobretot, en ambients rurals, en les obres del barroc tardà, on es distribueixen tots els espais que conformen el temple. En el nostre cas, malgrat no ser totalment regular -és lleugerament trapezoïdal -, segueix aquestes premisses amb força fidelitat. L’absis és situat a llevant i té la planta de forma poligonal amb cinc costats, dels quals tres sobresurten del rectangle general, fet que no s’ha de considerar una excepcionalitat, sinó un dels molts exemples dins un esquema autòcton que va donar la forta dinàmica constructiva d’aquesta època. El temple presenta una irregularitat remarcable, si tenim en compte la importància que tenia la simetria en el disseny dels edificis barrocs. A Sant Julià, la nau està molt descentrada respecte l’eix de simetria longitudinal; tanmateix, aquesta desviació la va provocar l’existència, al costat esquerre, de les construccions preexistents -entre les quals, el campanar i la cambra de ponent- que aquesta obra ampliava, i el marge elevat de la dreta, que els mestres d’obra no van saber resoldre satisfactòriament. Les primeres es devien mantenir durant algun temps, és el cas de les estructures de la planta baixa: els senyals existents indiquen que la cambra coberta per la volta, de la qual n’ha quedat un fragment en el gruix del mur de ponent del campanar, havia de ser enderrocada posteriorment a la construcció de la façana actual de l’església.

XXX RONDA VALLESANA 67

Interior nau i absis.

Detall volta lobulada de l’absis.

La nau és modesta, té una llargada de 13,72 metres i una amplada de 6,40, però considerant les capelles, assoleix una amplada de 12,60 metres; l’alçada és de 8,60 metres. L’absis té una fondària de 5,28 metres, i té la mateixa amplada i alçada, en el punt més alt, que la nau. Les capelles tenen una amplada mitjana de 3 metres i una alçada de 4,59 metres. Quant a la fondària, les de l’esquerra, influïdes pel campanar, tenen una mitjana de 3 metres i les de la dreta d’1,85 m. La nau és coberta per una volta de canó amb llunetes que arrenca d’una motllura volada i de perfil complex. L’absis es cobreix amb una mitja volta esfèrica lobulada de cinc costats, els nervis de la qual també arrenquen de la mateixa motllura que la nau i les capelles laterals amb voltes per aresta. Per sobre d’aquestes voltes hi ha la teulada, la qual manté la diferència de nivell entre la nau central i la lateral de migdia, però, unifica part de la de les del costat de tramuntana.

Exterior de l’Absis.

68 XXX RONDA VALLESANA

Coberta. Es manté el desnivell entre les cobertes de les naus i que, els contraforts, són vistos per sobre la de la nau lateral.

Interiorment, la nau és compartimentada en quatre trams separats mitjançant arcs faixons i pilastres, les quals es prolonguen, per formar els contraforts, fins el límit del rectangle general, sense sobrepassar-lo, definint d’aquesta manera els espais de les capelles laterals i que només es manifesten a l’exterior per sobre de la coberta de la nau de migdia. Els trams es modulen mitjançant unes pilastres molt esveltes que acaben en uns capitells que es prolonguen en forma de motllura, volada i de perfil complex, per recórrer horitzontalment el perímetre interior del temple, excepte Detall de l’alçat lateral d’un tram de la nau. en el primer tram, a l’entrada del temple. Entre pilastra i pilastra, s’obren les capelles mitjançant arcs de mig punt. Per sobre dels capitells arrenquen els arcs faixons i els nervis que formen la intersecció de les llunetes amb la volta i que deixen, en el mur lateral, sota un arc de mig punt, un espai vertical on generalment s’hi obrien, en aquests edificis, les finestres que il·luminaven la nau, però que, a Sant Julià només hi són representades per un emmarcament en relleu, tot i que la diferència d’alçada amb la volta de les capelles permetria la seva obertura. El primer tram que s’inicia a la façana de ponent és diferent als altres tres. En primer lloc, no té, com ja hem dit, la cornisa que delimita l’alçada dels murs i l’inici de la volta; en segon lloc tampoc no té capelles sinó que, per un costat, hi ha el campanar i per l’altre una cambra que possiblement hauria estat ocupada en un principi pel baptisteri. Les capelles de l’esquerra estan intercomunicades de manera que faciliten una circulació longitudinal paral·lela a la del passadís central. Al costat de tramuntana s’hi van afegir, més tard, diferents construccions com són, el baptisteri i la capella del sagrari.

XXX RONDA VALLESANA 69

La façana del nou edifici és una bonica mostra de l’arquitectura del barroc tardà, conté, tots els elements referencials del barroc, una façana de superfície llisa, sòbria, possiblement només pintada o esgrafiada, de forma senzilla com la del santuari de la Mare de Déu de la Gleva (1759) o, més sumptuosa, com la façana esgrafiada de Sant Martí de Sant Celoni (1762); una testera mixtilínia, de formes curvilínies, còncaves i convexes, que s’acaba amb una motllura feta amb peces emmotllades de terrissa; una rosassa, de vidre emplomat i emmarcament de Façana general de l’església nova i el campanar. pedra motllurada; una fornícula, feta amb pedra treballada que porta la data de, “28 de Mars de 1767”, i que conté una imatge de la Verge; i el portal adovellat, d’arc rebaixat, fet també de pedra amb el cantell motllurat. La pedra d’aquests tres elements és de gres, material tou que facilita el treball de talla. En la nostra façana, la fornícula i el portal no formen un sol conjunt, integrats en una portada-retaule, com és més usual. L’aspecte d’aquesta façana és reeixit i ens agrada molt als “quemacos”, bàsicament per la pedra vista... però també pel contrast entre la textura rugosa i fosca -rústica-, de la pedra llicorella i la textura llisa i vermellosa -culta-, de la pedra de gres. Però s’ha de considerar, tanmateix, que aquest no és l’aspecte que tenia la façana quan es va fer, sinó que estava completament arrebossada i pintada o esgrafiada, com ja hem dit abans. Només quan la construcció de l’edifici es feia amb carreus, és a dir, amb

70 XXX RONDA VALLESANA

pedra perfectament tallada i escairada, es deixava la pedra vista, i s’ha de considerar que revestir amb morter i pintar o esgrafiar una façana de pedra era un recurs de baix preu, però que oferia uns resultats més que correctes. A més a més, obeïa a dos conceptes: per un costat, l’estètic, atès que era molt important per poder controlar tots els detalls de l’acabat de la façana i, per un altre, el constructiu, ja que amb el revestiment es protegeix el mur d’humitats i filtracions i evita la degradació de la pedra que, amb les temperatures extremes d’aquest emplaçament pot arribar a tenir molta importància. Hem dit al principi que el campanar és una construcció romànica d’estil llombard, aquest és un estil que ve caracteritzat, bàsicament, per un sistema ornamental molt sobri, que es basa en la combinació de lesenes i frisos d’arcuacions cegues que cobreixen completament els paraments exteriors dels edificis. Va néixer a la regió de la Llombardia, al nord d’Itàlia i es va estendre molt ràpidament per tot Europa, encara que va anar adoptant formes locals, tot mantenint, però, les formes bàsiques. Es va introduir a Catalunya, on va arrelar de forma intensa tot coincidint en un moment en què l’Església experimentava una gran expansió constructiva. Va ser tan forta la influència d’aquest estil que, fins i tot, els paletes i constructors eren anomenats llombards. Tot i això, són molt pocs els edificis que ens han arribat sencers en un estil llombard pur, generalment són reconstruccions o remodelacions de parts dels edificis, i és força comú veure absis ornamentats que s’adossen a naus sense cap mena d’ornament, o a l’inrevés, les naus són ornamentades i en canvi els absis no. També els campanars solen ser peces insòlites dins el conjunt, i de fet, tot això respon al fet que, en realitat, i en la majoria dels casos, només es feien construccions parcials i estrictament necessàries sobre edificis existents, per tal d’adaptar-lo als nous corrents -litúrgia bàsicament-, o, perquè estaven en molt mal estat o, fins i tot, mig enrunats. També, molts dels edificis construïts durant aquest moment van ser posteriorment transformats i adaptats als nous corrents arribats més tard. En tenim molts exemples: a santa Perpètua de Mogoda, on hi queden restes de l’edifici llombard, als murs laterals de la nau i a la part baixa del campanar, tot i haver estat fortament remodelada, l’absis és posterior; a sant Feliu del Racó, on només hi queda el campanar llombard sobre la volta de l’absis barroc; també a sant Salvador de Polinyà, on la nau va ser allargada i només va quedar l’absis llombard; a sant Pere de Parets,

XXX RONDA VALLESANA 71

on només hi queda l’absis, etc. De tota manera, molt a prop tenim un edifici molt important, tant per l’arquitectura llombarda molt completa, com per la pintura romànica de transició que hostatja “in situ”. És un edifici amb molt poques modificacions, on el campanar i l’església són en estil llombard, malgrat que en els murs de la nau ha desaparegut part d’aquest ornament, les arcuacions cegues, queden prous restes com per poder afirmar que les havia tingut, en concret queden les lesenes cantoneres i el sòcol. Segurament quan es va ensorrar la volta -la que hi ha ara és posterior- devia fer caure també la part alta dels murs on hi havia els frisos d’arcuacions que no van ser refets quan es va reconstruir la volta i els murs. Generalment, aquestes obres eren promogudes pels comtes o senyors del lloc i es realitzaven més per prestigi que no pas per necessitat, d’aquesta manera es podia construir un campanar prominent, més alt com més presumptuós pretengués ser el senyor que el pagava. Josep M Masagué i Torné, arqte.

Seccions

72 XXX RONDA VALLESANA

Faรงanes

XXX RONDA VALLESANA 73

Plantes

74 XXX RONDA VALLESANA

Seccions

XXX RONDA VALLESANA 75

BIBLIOGRAFIA ANGLADA, Manel, PLADEVALL, Antoni, 1991. Sant Julià del Montseny, dins, Catalunya romànica, vol. XVIII, Vallès occidental, Vallès oriental, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pp. 388-389.

CABESTANY, J.F, MATAS, M.T., 1996. Aproximació a les tipologies constructives dels campanars romànics a Catalunya (ss. XI-XII), dins Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, n. XXVII. Tours et clochers à l’époque préromane et romane. Association Culturelle de Cuixà, Perpinyà, pp. 25-32

MARTÍ BONET, JM i altres, 1981. Catàleg monumental de l’arquebisbat de Barcelona vol I/1, Arxiu Diocesà de Barcelona. Barcelona, pp. 131139.

TRIADÓ, Juan Ramón, 1999. Arquitectura religiosa moderna, dins Art de Catalunya, vol. 5. Arquitectura religiosa moderna i contemporània. Edicions L’isard, Barcelona, pp. 92-119

VALL, Ramon, MASVIDAL, Agustí, 1983, El romànic del Vallès, ed. Ausa, Sabadell, p. 34.

76 XXX RONDA VALLESANA

XXX RONDA VALLESANA 77

L’ERMITA DE SANT MARTÍ EN LA HISTÒRIA DE MONTSENY Presidint el dispers veïnat de Montseny d’Amunt es troba aquesta petita església, considerada tradicionalment la més antiga de tot el massís del Montseny. Una tradició encara viva situa els orígens del poble de Montseny en aquest indret, a partir de l’establiment d’alguns masos dispersos en els contraforts que s’eleven cap a Collformic i no gaire lluny del punt en què les aigües provinents de l’antiga riera Marsalera, que ve de Sant Marçal, s’uneixen amb les procedents de La Calma per conformar el que serà el curs definitiu de la Tordera. La data de la construcció de l’ermita és desconeguda. El mateix edifici és una construcció arcaica i molt senzilla que no conté elements pròpiament romànics i que podria ser d’època anterior. La seva antiguitat la confirmaria també l’advocació del sant que li dóna nom. Sant Martí, bisbe de Tours, és el primer sant no màrtir que l’església va venerar públicament a partir dels segles VI i VII i també és el sant que té més esglésies dedicades a Catalunya. Bona prova del culte que al Montseny i les seves proximitats es va professar a Sant Martí en són les parròquies que es van posar sota la seva advocació: Pertegàs (després Sant 78 XXX RONDA VALLESANA

Façana de l’ermita de Sant Martí

Celoni), el Brull, Viladrau, Mosqueroles, etc., així com algunes antigues capelles (Tagamanent, Aiguafreda de Dalt…). Entre la documentació conservada al Mas Llavina de Montseny es troba un pergamí de 1245 que esmenta que al lloc de Montseny hi ha un lloc anomenat Sant Martí, i aquest topònim ha de venir necessàriament per l’existència en aquell lloc de l’ermita sota l’advocació del sant. I un altre document, aquest ja de l’any 1380, cita expressament la capella, que és atesa per un donat (servidor). A partir d’aquest moment totes les referències documentals de l’ermita les tenim gràcies a les Visites Pastorals que informen del seu estat, a vegades ruinós, a vegades “decent per al culte”. Sembla ser que va ser pràcticament arrasada durant la Guerra del Francès i va ser novament restaurada a fi de facilitar el servei religiós del veïnat i evitar que aquest hagués de desplaçar-se a la parròquia llunyana. Les festes tradicionals de l’ermita, que tenien tant de celebració religiosa com de motiu de trobada i de relació social, se celebraven el primer diumenge d’agost i l’11 de novembre, festivitat de Sant Martí. La primera es va deixar de celebrar els anys seixanta però ha estat recuperada i avui torna a ser una realitat. Malgrat que el paper de Sant Martí va quedar lligat al seu entorn més immediat i que el seu protagonisme va haver de cedir davant la nova realitat parroquial, centrada des del segle XI en l’església de Sant Julià de Montseny, la seva història ha estat sempre una part de la història del poble de Montseny, al costat del qual ha sofert el pas dels anys i les vicissituds dels temps. Les seves parets ens podrien parlar de bandolers armats amb pedrenyals que amagaven sota la capa, dels francesos que saquejaven els masos del terme l’any 1812, de les

Façana lateral de l’ermita de Sant Martí

XXX RONDA VALLESANA 79

anades i vingudes dels carlins pels boscos i camins propers, dels liberals vigatans que fugien de la matança de Collformic l’any 1874, i de tants i tants fets que van convertir el poble de Montseny, en un moment o altre, en protagonista de la nostra història. Aquest patronatge de Sant Martí sobre el terme, discret i una mica llunyà, ha estat reconegut des de sempre i ho és encara avui: n´és una prova la participació popular en les seves festes tradicionals en les quals encara ressonen els seus antics goigs: Amb molt bon cor vos venera De Montseny lo poble honrat I en tota necessitat De Vós sempre ajuda espera: Essent Vós d’eixa manera, Faltant pluja un protector…, Martí, de fausta memòria Aviveu nostre fervor. Joan Portals i Martí

80 XXX RONDA VALLESANA

EL MONESTIR DE SANT MARÇAL I EL VOT DE POBLE DE MONTSENY L’església de Sant Marçal, situada a la capçalera d’una de les valls més belles del Montseny, a uns 1.100 metres d’altitud i sota el coll del mateix nom, és un dels indrets del terme de Montseny que tant per la seva incomparable situació geogràfica com per la seva llarga història mereix una atenció preferent per part de tots aquells que vulguin conèixer de veritat el poble Antiga església de Sant Marçal en el seu sentit més extens. De fet, tota la petita i la gran història de Montseny es veu reflectida en la història de Sant Marçal. El monestir està present en la vida i en les preocupacions dels primers senyors de les Agudes que el fan consagrar com a abadia i el protegeixen; fa sentir també la seva presència en la vida de molts pagesos dels seus voltants els quals li fan pagaments diversos i, al llarg dels temps, acaben convertint-se en “homes i dones propis del monestir”; veu la devastació que produeix la pesta de 1348 que deixa la seva vall pràcticament deshabitada i els seus masos abandonats; aquests masos, que més endavant es tornaran a habitar, ho seran per pagesos de remença els quals ja no els podran abandonar quan vulguin… La influència del petit monestir sobre el territori proper segueix els esdeveniments històrics que condicionen la vida del cenobi: conflictes remences, epidèmies, bandolers, fugitius de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió, francesos, trabucaires, carlins, la desamortització, els ermitans, els malalts, els excursionistes, Mn. Jacint Verdaguer... tothom deixa la seva petjada a Sant Marçal i a l’amagada vall que presideix.

XXX RONDA VALLESANA 81

Ben a prop del monestir, al tradicionalment considerat com el naixement de la Tordera, i al peu de la pista forestal que comunica més directament l’indret amb el poble de Montseny hi podem llegir uns versos que un del poetes del Montseny, Guerau de Liost, és a dir, Jaume Bofill i Mates, va dedicar a la Font Bona de Sant Marçal:

Versos d’en Guerau de Llost

Déu te guard, vianant ! Que t’imposi el Montseny una mica d’amor i una mica de seny. Ací tens un pedrís tapissat de falzia. Ací tens una font que parlar-te podria. La virtut del Montseny és aquest rajolí que d’avets i de faigs la fullaca esbandí. La virtut del Montseny es congria a l’altura. Per çó té aquesta font una ullada tan pura i la seva canal dóna l’eco planyent de la fusta del bosc torturada pel vent. L’indret és certament mereixedor dels versos que li dedicà el poeta, ja que ens trobem a l’alta vall de la Tordera, en un lloc d’una vegetació exuberant de faigs i castanyers, i al costat d’una de les rouredes més interessants del Montseny. Des del coll estant podem observar l’obaga de les Agudes,

Una postal antiga de la font de Sant Marçal, tradicional punt de naixement de la Tordera i motiu d’inspiració per a Guerau de Liost, el poeta del Montseny

82 XXX RONDA VALLESANA

Font de Sant Marçal

amb llargues tarteres que ocupen els seus vessants, i, a la seva part més alta, un bosc clar de faig amb alguna clapa d’avet que contrasta amb la fageda de la part més baixa. En aquest paisatge, l’església de Sant Marçal, restaurada no fa gaires anys, forma un bell conjunt arquitectònic amb l’antiga casa del Priorat. Construïda vers l’any 1060, qui sap si sobre les restes d’una antiga capella de la qual no en tenim cap referència documental, va ser consagrada l’any 1066 i objecte d’una reconstrucció l’any 1104, data en la qual va ser novament consagrada. Es tracta d’una capella romànica, de carreus, amb una sola nau allargada i coberta amb volta de canó, que a la seva capçalera té un absis semicircular amb volta de mig punt. No és ara el moment de reproduir amb detall la llarga història del monestir. Només un apunt: Cal recordar que el dilluns de la segona Pasqua, el poble de Montseny puja en peregrinació a Sant Marçal en compliment d’un vot de poble que un dia molt llunyà va fer en agraïment per la intercessió del Sant davant la pesta que l’any 1348 delmava la població, comprometent-se a acudir cada any en peregrinació al santuari. Actualment, any rere any, la gent es reuneix al costat de la Font Bona, a l’antic camí que prové del poble, presidits pel rector i les autoritats municipals, i des d’aquest indret fa una curta processó fins a la mateixa ermita on es celebra la missa, es renova el vot de poble i es canten els goigs del sant. A continuació, els assistents es reuneixen davant l’Hostal en un aperitiu ofert pels titulars d’aquest. Així, i mentre altres processons dels pobles de la rodalia que antigament també anaven a Sant Marçal han anat desapareixent del calendari tradicional, el vot de poble de Montseny s’ha anat renovant cada any i ha sobreviscut al pas del temps.

Joan Portals i Martí

El dilluns de la 2a Pasqua de 2004, el rector de Montseny amb el poble i les autoritats es disposen a complir un any més el vot de poble a Sant Marçal, començant la processó fins l’ermita des de la Font Bona, origen tradicional de la Tordera

XXX RONDA VALLESANA 83

EL MULÀ DE DALT

Mulà de dalt

Des del càmping Les Piscines del poble de Montseny, he pujat avui a la casa del Mulà de Dalt. El camí és una àmplia pista, apta també per a vehicles a motor. Pocs metres després de Les Piscines travesso la Tordera pel pont de la Casa del Pont. Avui la Tordera baixa amb força, i la música de l’aigua i la fresca del matí m’animen a iniciar amb empenta la llarga pujada que m’espera. Les pistes acostumen a ser monòtones, però aquesta és diferent: a mida que vaig guanyant alçada es va obrint davant els meus ulls l’escenari grandiós de la vall de la Bascona; una immensa cubeta sobre la qual destaquen alguns dels cims més elevats del Montseny, el Sull, el Turó d’en Cuc, el Turó del Samon, tots ells de parets escarpades, però atapeïdes de boscos. Després d’una hora i mitja de pujada, i quan la suor ja fa estona que ha fet acte de presència, a la sortida d’un revolt, apareix un allargat i plàcid pla herbat, d’uns quants centenars de metres. Allà, al bell mig, hi ha l’enorme casalot que és la casa del Mulà de Dalt. Estic a 840 metres d’altitud. La mirada cap al nord queda limitada pels vessants orientals del Puig Drau que s’aixeca damunt la casa, però en totes les altres direccions les vistes són espectaculars. A l’oest i al sud, i quasi a l’alçada dels meus ulls, tinc els cims abans esmentats, i, arrencant de la care84 XXX RONDA VALLESANA

Vista general del Mulà de Dalt

na, el Serrat Llarg i el Serrat Curt semblen voler acostar-se a la casa. La vista cap al nord és encara més majestuosa; les Agudes, el Turó de l’Home, el Puig Sesolles i el Turó Gros, malgrat ja ser primavera, presideixen l’escenari encara coberts de neu. El Mulà de Dalt no és una segona residència per al gaudi dels pixapins de ciutat; és una masia que encara compleix la funció ancestral de les cases de pagès: el camp i el bestiar. Es desconeix l’antiguitat d’aquesta casa, però no cal fixar-s’hi gaire per saber que és unes quantes vegades centenària. La façana de la casa mostra les cicatrius que hi Matrimoni de Mulà de dalt ha deixat el pas del segles. A la bonica porta adovellada em rep afablement la senyora Dolors Deumal, ella crida el seu marit, el senyor Emili Ramírez, que està treballant darrere la casa, i m’hi fan entrar. El senyor Emili, Míliu, ja té setanta anys, encara que ningú no ho diria; és prim però fort, colrat pel sol i els vents del Montseny; les muntanyes li han encomanat llur energia. He passat tot el matí xerrant amb el Sr. Míliu, més de cinc hores que m’han passat volant, i entremig m’ha fet compartir el seu esmorzar, bon pa, bon vi, millor pernil i unes sardines a la brasa. El seu pare, Josep Ramírez Cuní, fill de Santa Maria de Vilalleons1, comprà la finca del Mulà l’any 1925, a l’anterior propietari, Salvador Planas Brunet. Aquest no conservava cap de les escriptures de propietat de la seva família, i per això és impossible reconstruir la història de la casa. El Sr. Míliu em fa saber que, malgrat que als mapes del Montseny la seva casa apareix com El Molar, el nom correcte és El Mulà, perquè així apareix en documents antics que guarden altres propietaris de masies del Montseny. Tanmateix, quan es jubili, vol fer una recerca pels registres civils i eclesiàstics, per intentar esbrinar la història de la casa. 1

(Poblet agregat a Sant Julià de Vilatorta.)

XXX RONDA VALLESANA 85

El senyor Míliu vingué al món al Mulà, l’any 1938, i aquí ell hi ha passat tota la seva vida. Eren aquells uns anys en què succeïren moltes males coses, ell era encara massa petit per recordarles, però en guarda la memòria que li transmeté el seu pare. Mulà de Dalt

Durant la guerra civil, divuit nois de tota la seva família, de Vic i d’Arbúcies, que no volien fer de soldat, estigueren amagats a casa seva i als boscos dels voltants. Allò era molt perillós perquè les autoritats militars sabien que al Montseny s’hi amagaven molts joves fugint de la guerra, i per això no només visitaven sovint les masies, sinó que des dels boscos i les carenes vigilaven els seus moviments. Els pares del Míliu, portant un cove al braç, caminaven fins al final dels seus camps fent veure que hi anaven a buscar aliment per al bestiar, però alhora deixaven el menjar al lloc convingut, perquè de nit l’agafessin els nois. Un cop acabada la guerra, el Montseny fou zona de maquis. Una partida de set maquis estava refugiada al corral del Bellit, prop del Tagamanent, i vivien del que els donaven a les masies. També venien a buscar menjar al Mulà: patates, mongetes i blat de moro. Però pel Montseny també s’hi movia l’exèrcit, i en una ocasió la seva mare hagué de cuinar per a un tinent i una trentena o quarantena de soldats. Els seus pares havien de sobreviure, i llur discurs per als uns era: “Agafa el menjar i fuig corrents!”, i per als altres: “No hem vist ningú”. Els primers records del senyor Míliu són dels anys de la postguerra. “Recordo els anys de vida difícil que foren del 1945 al 1950, quan vàrem passar mesos sense poder menjar pa. Foren uns anys sense collites; un quilo de pa valia vint-i-set pessetes, però pel jornal d’un dia de treball només se’n cobraven quinze, i per això era impossible menjar pa”.

86 XXX RONDA VALLESANA

També m’explica com es feia la feina al camp en aquells anys. “En aquell temps se sembrava el blat amb un paló2, a plantes3 i restos4, i quan ja s’havia collit el blat, es netejava l’herba amb un tràmec5. Se segava amb un volant6, a puny7 o estassant8; després se’n feien garbes9, lligant-les amb un vencill10, i aquestes es posaven en piles de cinc en cinc, o bé es feia una garbera que era una pila de vint garbes posades dretes, i al seu cim s’hi posaven unes garbes planes, perquè les de sota no es mullessin amb la pluja. Posteriorment les garbes eren portades a l’era per batre11. Altres vegades les garbes eren portades directament a l’era i se’n feia un modoló, que era un paller fet de garbes, i al cim de l’ultima garba s’hi clavava un pal dret amb una garba esparpallada, perquè quan plogués no es mullés el modoló. I amb tot això, quantes gotes de suor per poder menjar un tros de pa. Això és vida del passat, però que encara no s’ha oblidat”.

Paló

Tràmec

Falç

2

(Paló: pala petita que els pagesos feien servir per fer clots i sembrar-hi lla vors). 3 (Sembrar a plantes, consistia a tirar quatre o cinc grans en cada clot). 4 (Restos: fileres de plantes (clots) posades una al costat de l’altra). 5 (Tràmec, eina de pagès, emmanegada, el ferro de la qual té dues pues a un costat de l’ull, i un crestall a l’altra). 6 (Volant: falç gran sense dentar). 7 (Segar a puny: amb el puny s’agafen les espigues, es tallen amb el volant, se’n fa una garba, i es deixa a terra). 8 (Segar estassant: segar deixant les espigues tallades dretes i repenjades en la filera d’espigues encara sense tallar; després se’n fan garbes). 9 (Garba: feix d’espigues tallades). 10 (Vencill: lligam que es fa amb cames de blat, per lligar garbes). 11 (El pagès es posava al mig de la batuda guiant l’animal que anava donant voltes, trepitjant les garbes; després s’espolsaven totes les garbes i es repetia l’operació varies vegades. Aquesta feina durava cinc o sis hores).

XXX RONDA VALLESANA 87

El senyor Míliu recorda com anava a l’escola de Montseny a finals dels anys quaranta. Feia el camí dalt d’una burra; quan arribava a l’escola la deixava lligada, i al migdia tornava a casa a dinar, però ja no tenia temps per tornar a les classes de la tarda. A partir de l’any 1950 les coses començaren a millorar de mica en mica, i el pare del senyor Míliu fins i tot pogué comprar la Casanova del Mulà.

Sra. Dolors del Mulà

Ja de més gran, amb altres joves de la contrada, anava a empaitar mosses a les festes majors, a Sant Martí del Montseny, la Costa del Montseny, Sant Roc, Tagamanent, la Castanya, Montseny, Coll Formic. De les festes majors de Coll Formic, el senyor Emili recorda amb nostàlgia un músic al qual li deien “en Ventura, flabiol i bombo”, perquè tocava alhora el flabiol, el bombo i els platerets, i el qual adaptava immediatament totes les cançons de moda. Al poble de Montseny, un 18 de juliol, la Dolors, molt més jove que el Míliu, tenia una mica de mal de coll i, com a remei de xoc, el Míliu la convidà a menjar un gelat. Ja es coneixien d’abans, però aquell dia començaren una relació que encara durà deu anys. Es casaren l’any 1973, i fins avui. La senyora Dolors, filla de Montseny, de Can Jep Toni, un cop casada sempre ha estat la mestressa del Mulà, ajudant el marit en les feines del camp, a més d’atendre les feines pròpies de la llar. L’any 2006, un escurçó picà la mà del senyor Míliu mentre arrancava herba, i aleshores, durant molts mesos, la senyora Dolors, ella sola, s’encarregà de totes les feines del Mulà. L’any 1970 fou molt important per als habitants del Mulà. La pista per on jo avui he caminat, arribà aquell any per primera vegada a la casa, i després continuà fins a empalmar amb la pista del Pla de la Calma. Fins aleshores havien d’anar a Montseny, a peu o amb el matxo, per un corriol pel qual no passava un carro. Trigaven una hora per baixar, i una hora i mitja per pujar-hi. És clar, m’explica el senyor Míliu, que quan ell era jove i tenia pressa, en cinc minuts baixava fent bots fins al poble, en menys temps del que ara triga amb la seva moto. No ha estat fàcil per al Míliu i la Dolors la vida dalt la muntanya. Però el senyor Míliu es considera una persona afortunada per poder viure on viu: ell pot gaudir cada dia del seu paisatge, del cel, el sol i els estels, de

88 XXX RONDA VALLESANA

la fresca i la calor, i també de les ventades i les tempestes del Montseny, però, sobretot, d’una petita joia que té a pocs minuts de casa seva: la Font del Mulà. Acabo aquestes notes, preses un dia que vaig visitar el Molar de Dalt, amb unes frases i un vers dictats pel senyor Míliu: Font del Mulà “Al Mulà hi ha una font al costat de la casa, on en Míliu tots els estius hi va a buscar l’aigua per beure, aleshores s’asseu al costat de la font i pensa: una font tan maca! creada per l’univers! Per això us dedico aquest vers: Una font amb aigua fresca, un alegre rajolí. Que feliços que viuríem si sempre fos així! i que en lloc de rajar aigua hi ragés vi! Jo m’hi quedaria a dormir fins a l’estel del matí.” Senyor Emili, senyora Dolors, que per molts anys pugueu continuar gaudint del Mulà de Dalt ! Robert Álvarez Masalias

Dibuix del Mulà d’en Farriol

XXX RONDA VALLESANA 89

EL GALL DEL MOLAR DE DALT Quin vestit tan viu i la cresta tan vermella. Gall esvelt i altiu, del Molar ets sentinella.

Les gallines bigarrades et miren i t’estimen. Totes aclofades, Totes elles et mimen.

Tornassol de bell plomatge, cresta de vermell encès, gall de tant coratge, de veure’t m’és permès.

Oh gall del Molar, et veig tan elegant que em poso a tremolar d’emoció plorant!

Amb les gallines cofat fas passes elegants, i em mires tan bufat uns moments, uns instants.

Et vull veure sovint, sempre passejant, en el Molar vivint. La Dolors et va cuidant.

Arrogant i valent et vull al galliner. Sempre ben content amb el teu cant matiner.

Vora la casa i al davant, les gallines sempre amigues. Cada matí aniràs cantant, menjant cucs i formigues.

Company gall estimat, vora teu he vist aquell indret mimat. Lluny en sóc trist.

I et veuré un altre dia, vora el mas caminant. Jo sempre voldria que hi fossis estadant. Arcadi Buscà (13/03/2009)

El gall del Molar

90 XXX RONDA VALLESANA

LA LLEGENDA DELS POUS D’EN BESA (O POUS DEL DIABLE) Avui la nostra societat pateix, com si de moda es tractés, d’un episodi més del que s’anomena “crisi”, un factor que la mateixa societat de tots els temps ha generat i com diu la dita després d’una pujada hi ha una baixada. Així doncs, fa molts i molts anys, les coses als nostres indrets no eren gaire diferents i gens fàcils, amb els problemes que comporta la fi d’etapa…

Can Besa

Vet aquí que un dels rebesavis de Can Besa, propietari de la finca, es trobava ben atrapat per la crisi d’aquell moment. Havia de cuidar de la família i no tenia mitjans per fer-ho possible. Podia tenir treballadors, però no tenia diners per pagar-los. Capficat per la seva situació anava donant-li voltes per trobar-hi una solució. Va provar-ho tot, però no se’n sortia, així que un bon dia desesperat ja per no saber què fer, se’n va anar tot sol a la zona més alta de la propietat i, com si li servís per a alguna cosa, comentà en veu alta: “Seria capaç de vendre la meva ànima al diable, si trobés la manera de poder sortir d’aquesta situació”. (Pensem que la finca l’havia heretada i que aquesta tenia molts i molts anys). El Diable, que no es trobava gaire lluny de l’indret, se li va acostar i li digué a l’home: “He sentit que em donaríeu l’ànima si us treia de la situació en què esteu vivint. Jo us puc oferir un tracte a canvi que us canviarà la vida de la vostra família i tindreu feina i diners per mantenir els treballadors”. L’home, sorprès encara per l’aparició d’aquell senyor estrany, li respongué: “I com penseu fer-ho? Si jo per més voltes que hi he donat no he vist la solució enlloc…”. Aleshores el diable li explicà en què consistiria el tracte:“Us construiré uns pous per glaç a la vostra finca, i amb la venda del glaç obtindreu el necessari per donar feina i viure la resta de la família. És per això que a canvi m’haureu de donar la vostra XXX RONDA VALLESANA 91

ànima”. En Besa quedà parat, era una bona solució construir pous de glaç i vendre’l a tota la contrada. Decidit, doncs, va dir-li al diable: “Et donaré l’ànima a canvi de la construcció dels pous de glaç, però amb una condició: has de construir els pous en una sola nit, els pous han d’estar acabats abans que canti el gall”. El Diable acceptà, i així van tancar el tracte. En Besa va tornar cap a casa, cada cop més moix, perquè tot i que havia solucionat el problema, l’hora s’acostava. A l’arribar a casa, l’esposa li digué: “Què et passa que estàs tant pansit?”. El bon home no volia preocupar-la, i intentà evitar la resposta. Tot sopant l’esposa insistí tantes vegades que al final en Besa explicà a la seva família quin era el motiu del seu estat. Entre tots van mirar de fer-li costat, però no hi havia marxa enrere. Mentrestant, a l’indret on s’havien trobat l’home i el Diable, s’hi formà una filera de dimonis que arribaven fins a la riera de la Bascona, d’on treien les pedres de pissarra i les pujaven fent-les passar de mà en mà fins al lloc on anaven construint els pous de glaç. Però va ser la dona d’en Besa, que havent passat la mitja nit, va preparar torxes escampades per tot el galliner, les va encendre abans que comencés a clarejar, i amb una galleda d’aigua va anar remullant el gall i així aconseguí que aquest cantés abans que sortís el sol. I donà lloc al fet que els dimonis, als quals faltava poc per acabar, no tinguessin temps per complir el tracte: faltaven tan sols dues pedres per posar. Així doncs, donant compliment al tracte, els dimonis varen construir els pous i en Besa s’estalvià de lliurar la seva ànima al Diable. I començà una altra època, portant el glaç que produïen a les poblacions més grans. Alfons Planas i Jubany

92 XXX RONDA VALLESANA

Pou de glaç de Can Besa

LA MASIA SAMONT En el nostre recorregut pel Montseny, també ens trobarem la masia Samont, una construcció típicament catalana, formada per diverses dependències. D’entrada, l’edificació més grossa és l’habitatge principal, ocupat antigament pels amos. També hi ha els corrals, els porxos i la pallissa, que segurament era l’habitatge ocupat pels masovers anys enrere.

L’era i el pollancre d’en Samont

La casa Samont no és difícil de localitzar ja que, si us hi fixeu una mica, just al costat hi ha un majestuós pollancre que s’alça fins a uns 30 metres d’alçada, al costat de la portalada principal de la casa Samont, que es divisa des de ben lluny. Si observem l’arbre de prop, encara hi podrem descobrir un parell de branques escapçades per culpa d’algun llamp caigut temps ençà. L’arbre en qüestió va ser plantat per l’amo, ara ja fa uns 130 anys. Des del costat del pollancre, també creixen un saüc i unes figueres, que decoren de color verd intens els entorns de la masia, al voltant de l’era.

Dibuix del Samont d’en Farriol

XXX RONDA VALLESANA 93

Actualment, al recinte de Samont hi viuen els germans Josep i l’Adolf Serra, així com també la seva cunyada i el nebot. Els dos germans són els masovers de la casa, tot i que no els propietaris, que ja fa temps que van marxar, més de 100 anys. El nom de Samont té un origen incert si bé, segurament, degui el seu nom al turó que té just al darrere, el Turó del Samont.

Els germans i la cunyada

Antigament, el més habitual a les masies catalanes era que amos i masovers visquessin plegats, al mateix espai, tot i que en dependències separades. Amb. el temps, aquest costum va anar desapareixent i en algunes ocasions els masovers van acabar ocupant-se de la casa. És el cas de la masia Samont. Els germans recorden que, quan ells eren petits, els amos ja no vivien a la casa. La construcció Samont és molt antiga i ha viscut també períodes de restauració, sobretot a l’edifici principal. S’han fet reformes a la teulada, a l’era de l’entrada, que es va empedrar, i a la part posterior, on encara hi havia les bigues originals. Fa temps, els pares dels germans Serra ja van viure molts anys a la masia, tota una vida, i ara deu fer uns vuitanta anys hi van néixer els fills, un total de quatre. Dos d’ells, en Josep i l’Adolf, van decidir quedar-s’hi per fer-se’n càrrec quan els pares van morir. L’altre fill va anar a viure al poble, on ha continuat la vida familiar i professional, amb un restaurant com a negoci. El quart dels fills ja és mort i la vídua i el fill han optat per quedar-se amb els germans Serra a la masia Samont. Avui, els germans Serra fan de pastors i hortolans. Diuen que aquestes tasques els ajuden a ser més autosuficients, però que, sobretot, són un bon entreteniment, francament necessari en determinades èpoques de l’any, quan les distraccions són difícils de trobar. Afirmen que estan acostumats a viure a la masia i que, segurament, no canviarien la seva vida per anar al poble ni a cap altre lloc. Al costat de la casa hi ha un hort on els masovers hi cultiven mongetes,

94 XXX RONDA VALLESANA

enciams, cols, tomàquets, d’altres hortalisses i algun arbre fruiter, com les pomeres. També hi ha bestiar: actualment s’hi poden comptar unes 23 o 24 ovelles, algunes cabres i unes 4 o 5 gallines. Antigament, expliquen els germans, el ramat d’ovelles i de cabres era molt més gran i, sovint, venien els animals a Barcelona, on eren molt apreciats, sobretot les cabres. També tenien vaques de llet i dos cavalls, que s’utilitzaven per a treballar la terra. Ara, el bestiar el tenen per al propi consum tot i que, de tant en tant, encara baixen algun exemplar al poble, on un carnisser els el compra i el prepara per a ser consumit. La masia Samont es troba a una alçada aproximada de 750 metres per damunt del mar. Antigament, l’edificació estava situada més amunt, gairebé al capdamunt del turó, d’uns 800 metres d’alçada. Allí hi havia també la capella de Santa Susanna, just al punt on ara s’hi pot observar un camp, al costat d’una petita pineda. Amb els anys, la casa Samont es va traslladar on és ara i la capella es va desplaçar més avall, pedra per pedra. Actualment, a la capella s’hi pot arribar tant a peu com amb cotxe, opció per a la qual calen només 10 minuts. Aquesta capella pertany a Sant Pere i es pot visitar. Durant el mes d’agost, el dia 11, encara acull una gran festa, en què els vilatans i vilatanes duen a terme una missa i una gran arrossada de celebració. Per accedir a la masia Samont hi ha una pista mig asfaltada, que fa més fàcil la comunicació amb les poblacions i masies veïnes. La casa que queda més a prop és la de Can Besa. Des de la casa també s’accedeix ràpidament a Santa Susanna i, creuant el bosc, es pot arribar fins a Cànoves sense tocar l’asfalt. El fet que la masia tingui a prop aquesta pista mig asfaltada és, alhora, un avantatge i un inconvenient. Als masovers els permet gaudir d’una via adequada per als vehicles. Però també provoca que motocicletes i quads circulin massivament per aquest paratge. Sortosament, recentment les lleis respecte a aquesta qüestió s’han endurit i sembla ser que aquest tipus de vehicles ja no circulen amb tanta freqüència ni quantitat, segons expliquen els germans Serra. La font i la casa del Samont

XXX RONDA VALLESANA 95

L’entorn, amb el temps, també ha canviat. Antigament, la zona propera a la casa Samont era plena de masies, expliquen els germans. Però, a poc a poc, aquestes han anat desapareixent. Les famílies han marxat, les cases han quedat deshabitades i, algunes, s’han malmès i han caigut a terra. No és el cas de la Banc de fuster masia del Polell i mas Joan, que van ser restaurades per la Diputació i han estat habitades per famílies. La resta, però, s’han anat abandonant. Pel que fa a les activitats, antigament la masia Samont també tenia una ferreria i una fusteria, on es feien tota mena de treballs, necessaris per a la vida diària de la masia. Utensilis diversos que els germans encara recorden haver vist quan eren petits. De fet, a l’edifici principal encara es conserva una taula de fuster i algunes eines que constaten la presència d’aquestes dues activitats. Aquesta dedicació als oficis es detecta i s’accentua quan accedim a l’interior de la masia. Tota mena d’eines que pengen de les dues parets de l’estança principal ens recorden que no fa pas tants anys la vida era molt diferent a la d’ara. Entrem al menjador i, al bell mig, se sustenta una enorme llar de foc de pedra, rodejada de quatre bancs escó, unes peces de pedra i fusta que les famílies utilitzaven per a seure al voltant del foc. Era al bell mig on s’encenia una foguera que servia per coure el menjar i per escalfar-se. Quan ens fixem en l’interior de la campana de la llar de foc, obser-

96 XXX RONDA VALLESANA

L’entrada i les dalles

Llar de foc

vem que una barra creua de punta a punta la xemeneia i que tenia la funció de suport per a penjar-hi les olles. Continuem el recorregut a l’interior de la masia, fins a la cuina, on encara continua existint un forn per coure el pa, encastat a la paret. La família ens explica que, de tant en tant, encara hi couen entre 35 i 37 pans alhora, amb llenya, que després conserven i congelen per tenir-ne a disposició durant tot l’any.

Si sortim per la porta principal de la masia, a la dreta, no podem evitar de fixar-nos en els corrals, on hi ha una dotzena de gossos caçadors que no paren de bordar. De seguida, els germans Serra ens expliquen que ja fa temps que ells són caçadors de senglar, com molts dels masovers que hi ha a la zona, tot i que cada vegada hi ha menys animals per caçar. De fet, segons explica una llegenda de la regió, abans no només hi havia molts senglars, sinó que també s’havien vist alguns llops. Un d’ells, diuen els rumors, un bon dia va caure al fons d’un pou de glaç que està a prop de la masia –pou de glaç d’en Besa– i no en podia sortir. Els pastors que el van trobar el van ajudar a pujar i el van salvar. Mentre feien això, el llop estava amansit com un xai però, en sortir, va ensenyar altra vegada els seus ullals i va fugir. A l’hivern, a l’entorn de la masia Samont, gairebé ja no hi neva. Malgrat tot, els germans Serra encara recorden perfectament les nevades del 1962, talment com si fos ara, que van deixar aïllada la masia. Adolf Serra explica que la neu el cobria fins a l’espatlla i que va haver de pujar des del poble, a peu,

Forn de pa

XXX RONDA VALLESANA 97

fins a casa seva. És clar, no va passar fred, malgrat les baixes temperatures. També es recorda una forta glaçada, cap als anys 50, que va deixar el paisatge ben blanc. Quan abandonem la masia Samont, per seguir el recorregut de l’itinerari, ja només ens quedarà arribar al final, agafant una pista de terra que s’acabarà convertint en una pista asfaltada, fins arribar al riu. Però, abans de marxar del tot, quan girem el cap i mirem enrere, encara podrem albirar el majestuós pollancre de la masia Samont, que s’alça majestuós i immutable al bell mig de l’espai de la masia. Ell ens demostra que el temps, ja amb els seus 130 anys de vellesa, és diferent per a cadascun dels éssers que ocupem la terra. Marina Antúnez i Ferrer

Vista general del Samont

98 XXX RONDA VALLESANA

Data: 18.06.2009

EL CLIMA DEL MONTSENY Àrea de Climatologia - Servei Meteorològic de Catalunya

A grans trets, com a la major part de Catalunya i la conca mediterrània, el clima del Montseny és Mediterrani. Les característiques principals del clima Mediterrani són: la irregularitat interanual en les precipitacions, l’alt índex de concentració diària en les precipitacions (molta pluja en pocs dies) i la coincidència de l’estació més seca amb l’estiu. Però aquest segon aspecte pot variar considerablement depenent de la latitud, el relleu i la continentalitat, ja que al tractar-se d’un clima de transició entre el Tropical i l’Oceànic, conté molts matisos depenent de la influència que rebin les diferents àrees que conformen la conca mediterrània. És per això que si comparem, per exemple, diversos climogrames de la conca mediterrània, tots ells seran sensiblement diferents els uns dels altres: uns indrets seran més càlids i altres menys, els totals anuals en uns seran inferiors als 400 mm i en d’altres poden superar els 1000 mm, i malgrat que l’estiu és l’estació més seca a la majoria de les àrees, en d’altres serà l’hivern seguit de l’estiu. Fins i tot, a les àrees muntanyoses més properes al clima Oceànic (Pirineu) l’estació més plujosa pot ser l’estiu. Però dins d’aquest ventall de possibilitats, tots coincidiran en la irregularitat interanual en les precipitacions. Aquesta diversitat que impera en el clima Mediterrani comporta la presència de diferents microclimes. D’aquesta manera, el Montseny es troba a cavall del clima Mediterrani Continental Humit al seu vessant occidental, i del Mediterrani Prelitoral al seu vessant marítim. Els totals anuals de precipitació són abundants a tota la serralada, amb valors que van augmentant amb l’alçada, des dels 700-750 mm que cauen tant a la plana osonenca o a la del Vallès Oriental i la Selva, fins als 1050 mm que es registren a l’Observatori del Turó de l’Home, un dels més antics de Catalunya i amb la sèrie més llarga. Malgrat que l’estiu és l’estació que plou menys, no és pas una estació seca, ja que en l’últim període de referència de 30 anys (1971-2000) la XXX RONDA VALLESANA 99

precipitació mitjana de l’estiu és de gairebé 200 mm, amb un mínim al juliol de 46 mm. A la primavera la precipitació mitjana és de 264 mm, mentre que a la tardor i a l’hivern els valors són bastant similars, 299 i 294 mm respectivament. Amb aquestes dades és difícil creure que això sigui un clima mediterrani, però si ens fixem en els totals anuals, hi ha alguns anys en què la precipitació anual ha estat inferior als 700 mm, concretament el més sec va ser l’any 1978 que es van registrar 676 mm, i en Una vista del Turó de l’Home i Les Agudes tancant l’horitzó de la vall de la Tordera vista des del mas Llavina d’altres se superen els 1300 mm, sent el més plujós l’any 1996 amb 1690 mm. És a dir, l’any més plujós és més del doble de l’any més sec. Malgrat una elevada irregularitat, no ho és tant com molts altres indrets del Mediterrani. És per això que també pot rebre la denominació de clima Submediterrani. Les situacions depressionàries amb vents de component est són les que aporten més quantitat de precipitació, amb valors que poden superar els 100 mm o 150 mm en 24 hores (una de les característiques del clima Mediterrani). Durant l’època càlida de l’any (maig-setembre) els ruixats i les tempestes són els que acumulen més precipitació mensual, produïts en dies amb una certa inestabilitat atmosfèrica i la convecció afavorida per la pròpia serralada. Les nevades són nombroses entre el novembre i el març, amb gruixos que en diverses ocasions han superat el metre de neu, com ha succeït aquest hivern passat 2008-09. Les temperatures mitjanes anuals disminueixen amb l’alçada, si bé, a la mateixa alçada les temperatures al vessant oriental tenen valors més alts, degut a la influència marítima. A peu de serralada, a la vessant occidental les temperatures mitjanes a l’hivern estan al voltant dels 4ºC,

100 XXX RONDA VALLESANA

mentre que a la vessant oriental (el Vallès Oriental i la Selva) els valors augmenten fins als 7ºC. Cal tenir en compte que la plana del Vallès es troba a poc més de 100 metres sobre el nivell del mar, mentre que la plana d’Osona el punt més baix és superior als 400 metres. A l’observatori del Turó de l’Home, la temperatura mitjana anual en l’últim període de referència és de 7,1ºC, essent els mesos de gener i febrer els més freds (amb 1,0ºC de mitjana) i el juliol i l’agost els més càlids, amb 15,5°C i 15,4ºC de mitjana respectivament. La temperatura màxima absoluta assolida entre el 1961 i el 2000 és de 31,8ºC el 15 d’agost de 1987, mentre que la més baixa va ser de -16,2ºC, enregistrats el 6 de gener de 1985. Cal fer esment que la mínima absoluta és bastant similar a les que s’han observat a la plana d’Osona o fins i tot en algun punt fred del Vallès Oriental, ja que degut a la inversió tèrmica produïda pels anticiclons hivernals després d’entrades fredes fan que les temperatures a les fondalades siguin molt més baixes que les de les serralades un cop s’instal·la l’anticicló. Fora d’aquestes situacions, les temperatures són sempre més baixes a muntanya. La boira orogràfica és un fenomen bastant freqüent, formada gràcies a l’aportació d’humitat procedent del mar, impulsada per la marinada, la qual domina entre els mesos de març i octubre. És gràcies a aquesta boira que el faig (Fagus sylvatica) pot trobar-se en alguns punts de la serralada. Entre els anys 1961-2000 no s’han observat canvis significatius en el règim de precipitacions però sí en les temperatures. Entre el període 19611990 i 1971-2000 s’ha observat un increment de +0,3ºC en la temperatura mitjana anual. Els mesos que més s’han escalfat són el març, l’agost i el desembre, amb 0,7, 0,8, i 0,5ºC respectivament. En canvi, no hi ha canvis significatius els mesos d’abril, setembre i octubre. Aquests canvis observats són aplicables tant a les temperatures màximes com a les temperatures mínimes. Puig Sesolles, al costat del Turó de l’Home

XXX RONDA VALLESANA 101

CLIMATOLOGIA. TURÓ DE L’HOME (El VALLÈS ORIENTAL) Període de referencia: 1961-1990

Abreviatures: Tmm: Txx: Txxm: Txm: Txm C: Tnm: Tnm F: Tnnm: Tnn: AT: NT: PPTm: PPTx24h: Règim: NPPT:

102 XXX RONDA VALLESANA

Temperatura mitjana (ºC) Temperatura màxima absoluta (ºC) Temperatura mitjana de les màximes absolutes (ºC) Temperatura mitjana de les màximes (ºC) Temperatura mitjana de les màximes del mes més càlid (ºC) Temperatura mitjana de les mínimes (ºC) Temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred (ºC) Temperatura mitjana de les mínimes absolutes (ºC) Temperatura mínima absoluta (ºC) Amplitud tèrmica (ºC). Diferència entre les temperatures mitjanes del mesos més càlid i més fred Número d’anys de temperatura de la sèrie climàtica Precipitació mitjana (mm) Precipitació màxima en 24 hores (mm) Règim pluviomètric (H: Hivern; P: Primavera; E: Estiu; T: Tardor) Número d’anys de precipitació de la sèrie climàtica

CLIMATOLOGIA. TURÓ DE L’HOME (El VALLÈS ORIENTAL) Període de referencia: 1971-2000

Abreviatures: Tmm: Txx: Txxm: Txm: Txm C: Tnm: Tnm F: Tnnm: Tnn: AT: NT: PPTm: PPTx24h: Règim: NPPT:

Temperatura mitjana (ºC) Temperatura màxima absoluta (ºC) Temperatura mitjana de les màximes absolutes (ºC) Temperatura mitjana de les màximes (ºC) Temperatura mitjana de les màximes del mes més càlid (ºC) Temperatura mitjana de les mínimes (ºC) Temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred (ºC) Temperatura mitjana de les mínimes absolutes (ºC) Temperatura mínima absoluta (ºC) Amplitud tèrmica (ºC). Diferència entre les temperatures mitjanes del mesos més càlid i més fred Número d’anys de temperatura de la sèrie climàtica Precipitació mitjana (mm) Precipitació màxima en 24 hores (mm) Règim pluviomètric (H: Hivern; P: Primavera; E: Estiu; T: Tardor) Número d’anys de precipitació de la sèrie climàtica

Juan Carlos Peña

XXX RONDA VALLESANA 103

ALGUNS ASPECTES DEL CASTANYER EN EL MASSÍS DEL MONTSENY DISTRIBUCIÓ ACTUAL DEL CASTANYER La seva distribució des de molt antic ha estat propiciada per l’home. Alguns autors diuen que és d’origen oriental, dels Balcans, el Caucas i l’Àsia Menor. Actualment s’escampa per tot el nord de l’Europa mediterrània, però també s’estén per tot Europa. A la península ibèrica es distribueix pel nord humit, llevat del Pirineu, en què és rar. A Catalunya es cultiva des de molt antic i el podem trobar introduït principalment a la muntanya mitjana, en el país dels roures i solament en sòls silicis. En el massís del Montseny, les castanyeredes es troben principalment als vessants obacs, ocupant majoritàriament antigues rouredes. La més alta és l’anomenada perxada de cal Trompo a 1.150 m d’alçària, i ocuparien en el massís una superfície aproximada de 1.700 ha. Segons Bolós (1983), les castanyeredes del Montseny estarien incloses a l’associació Teucrio-Quercetum petraea subass. castaneetosum, i poden tenir una composició florística molt variada. Algunes de les espècies que s’hi poden trobar són: escorodònia (Teucrium scorodonia), falguera aquilina (Pteridium aquilinum), holcus mollis, espunyidella (Galium pumilum), herba del traïdor Prunella hastifolia), viola (Viola silvestre), Poa nemoralis, Galium pumilum, ginestell (Sarothamnus scoparius), orella de rata (Hieracium pilosella), Geranium dissectum, esbarzer (Rubus ulmifolius), peu de Llebre (Lotus corniculatus), Festuca ovina, colitx (Silene vulgaris), Agrostis tenuis, pericó (Hpericum perforatum), Carex caryophyilea, maduixera (Fragaria vesca), pensament del Montseny (Viola rubanii), Cerastium fontanum ssp. trivalis. Segons l’expert forestal Emili Garolera, algunes d’aquestes plantacions de castanyer s’haurien fet en artigues abandonades. Aquesta era una antiga pràctica agrícola, que va perdurar fins els anys cinquanta, que consistia a fer una rompuda o tala sistemàtica d’arbres, en indrets d’accés 104 XXX RONDA VALLESANA

difícil, o bé especialment en landes de ginestell, i s’hi conreuaven intensivament patates i més rarament blat, durant uns cinc o sis anys, a aquest episodi se’l denominava restoble, a partir dels quals s’abandonava i es deixava descansar uns deu o quinze anys, durant aquest període el terreny abandonat era ràpidament colonitzat per lleguminoses com Sarothamnus scoparius, que és una bona fixadora de nitrogen del sòl. Un cop passat aquest segon període, es desbrossava i es cremaven les plantes i els arbusts, escampant-hi tot seguit les cendres que mineralitzaven el sòl.

ALGUNS ASPECTES DE LA BIOLOGIA DEL CASTANYER És un arbre que pot assolir alçàries superiors als 30 m. Sol presentar una forma dreta, amb unes capçades molt irregulars, denses i amb branques grosses. El tronc de natural és molt ample, sovint està cavorcat per dintre, a vegades per l’efecte d’algun llamp, d’altres de manera natural, buidant-se cap al centre del tronc i creixent cap a l’escorça. L’escorça és llisa durant els primers vint anys, a partir dels quals es forma el ritidoma amb marcades clivelles longitudinals.

Soca amb un castanyer de perxada

XXX RONDA VALLESANA 105

Les fulles són caduques, lanceolades amb la vora asserrada. Les flors són grogues i les masculines tenen forma d’ament. La floració es produeix de manera immediata a la brotada.

Fulla i fruita ferm

La maduració dels fruits i la seva caiguda immediata es produeix de finals de setembre fins a finals d’octubre, les primeres castanyes s’anomenen santmiqueles i les tardanes martinenques. Al massís hi ha diversos exemples centenaris, un d’ells, l’anomenat Castanyer de la Baga d’en Cuc és l’arbre amb més diàmetre de tronc de Catalunya, amb un perímetre 1,30 m. del canó de 11,8 m. Alguns altres d’anomenada són el Cap de Dinosaure a Sant Bernat, el de les Nou Branques a Viladrau, el de la Traüna a Montseny i són notables algunes castanyaredes amb peus monumentals com els del Samont, els de can Planes de Fontmartina, els de Ridaure, els de can Cervera, els de can Gat,etc. 106 XXX RONDA VALLESANA

FAUNA VERTEBRADA No es pot parlar d’un poblament animal de les castanyeredes, sobretot pel que fa als vertebrats. Hi ha algunes espècies que utilitzen els forats dels troncs vells com a refugi i d’altres com a genotob, com: Gamarús (Strix aluco) Mallerenga carbonera (Parus major) Mallerenga blava (Parus caeruleus) Mallerenga petita (Parus ater) Cargolet (Troglodittes troglodittes) Serp boscana (Elaphe longíssimia) El fruit constitueix un important recurs tròfic per a diferents espècies, algunes les ingereixen senceres com: Senglar (Sus acrofa) Esquirol (Sciurus vulgaris) Rata esquirolera (Glis glis) Rata sellarda (Elyomis quercinus) Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) Talpó agrest (Microtus agrestis) Hi ha espècies que les ingereixen si les castanyes estan xafades: Pit-roig (Erithacus rubecula) Pinsà vulgar (Fringilia coelebs) Perdiu (Alectoris rufa) Gaig (Garrulus glandarius)

MALALTIES Des de fa uns quants anys, han aparegut dues malalties que han fet molt de mal a les castanyeredes montsenyenques: fa uns seixanta-cinc anys va aparèixer l’anomenada tinta, que és un fong microscòpic (Phytophtora cambivor). Als anys seixanta va arribar la pesta americana o xancre (Endothia parasitica). Actualment sembla que aquesta darrera podria ser el virus Chyphonectria parasitica.

XXX RONDA VALLESANA 107

Dibuix d’un castanyer d’en Farriol

ACTIVITATS FORESTALS I APROFITAMENTS ANTRÒPICS Al massís, segons el tipus d’explotació silvícola, hi podem trobar dues formes de castanyeredes, els anomenats castanyers de llevar i les perxades. Els primers poden ser empeltats, tenen un creixement lent sense interferències antròpiques donant exemplars d’un sol tronc i de dimensions considerables. L’aprofitament principal són els fruits, alguns exemplars seleccionats poden anar per a la construcció de jàceres per a envigats. Dels exemplars més vells de tronc foradat se n’extreu l’anomenada terra de castanyer, utilitzada en jardineria. Les perxades constitueixen una forma de conreu forestal actualment en crisi creixent. Una part molt important d’elles es troben en un estat d’abandó, formant una estranya massa forestal pràcticament impenetrable que no tendeix a cap clímax. Les perxades es planten amb peus calcinats, és a dir, un planter obtingut habitualment en un camp de terra de qualitat. Al cap d’un o dos anys, es

108 XXX RONDA VALLESANA

planten al bosc, preparat i “netejat” a aquest efecte. La distància aconsellable és de 2x2. A vegades la sembra de la castanya és directa, amb l’inconvenient que els rossegadors del bosc (rata sellarda, esquirolera, ratolí de bosc i talpons) poden fer estralls al sembrat. Quan l’arbre té uns catorze o quinze anys es fa l’operació d’assocar-lo, consistent a tallar-lo ran de soca. Al cap d’uns quatre anys hauran sortit diversos brots de la soca. Hom seleccionarà el millor brot i es farà l’aclarida. Els brots tallats en aquesta operació primerenca aniran destinats a fer els rodells, que tradicionalment s’enviaven a Isla Cristina i Ayamonte (Huelva), per fer motllats o cèrcols per a les arengades. També a Almeria per a caixes de transport de raïm. Actualment aquest brots de pocs anys s’utilitzen com a tutors per asprar diversos fruiters, com tarongers, llimoners, mandariners, presseguers, pomeres i pereres, i també es fan bastons de passejar. Antany sembla que els cèrcols de castanyer van tenir una gran importància en el transport marí com a lligall extern de la major part dels embalatges rodons per a les granes i farines, car suplien el ferro que resistia bé la salinitat de l’aigua del mar. La perxada de selecció es deixa fins els 20 anys. Les peces que s’obtenen d’aquests peus llargs i molt drets són destinades a fusta de botada, però actualment s’utilitza més per a parquets, torneria i fusteria. Al cap de 4/5 anys es torna a aclarir i s’inicia novament el cicle. Aquesta operació es du a terme fins a sis o set vegades per soca. A partir d’aquest moment ja són excessivament velles, debilitant-se les perxes i apareixent a la fusta l’anomenat roig de castanyer, que és la primera fase de l’evolució del podrit. O bé apareixen els peus anomenats llètols o cor rodats, de fusta molt dolenta. Al Montseny una perxada ben desenvolupada produeix de tres a sis m3/ ha/any (Garolera, comunicació verbal). Els bosquerols que treballaven a les perxades de castanyer, eren coneguts amb el nom de roders. Treballaven a preu fet. Per obtenir una càrrega de rodells, un bon roder hi tenia un dia de treball. Durant el primer terç d’aquest segle els roders van constituir el primer sindicat de treballadors del bosc conegut al nostre país. Eren coneguts per l’accentuat radicalisme que els caracteritzava. Actualment l’explotació del castanyer està passant una forta devallada.

XXX RONDA VALLESANA 109

De la qual se escapa només la castanya, ja que ha sofert a nivell popular una revalorització, lligada a la festa de Tots Sants, que fa que durant aquest període les perxades i castanyeredes s’omplin de manera massiva de gent, sovint sense cap mena d’escrúpol ni respecte, protagonitzant unes recol·leccions totalment disbauxades. La castanya al Montseny fins els anys quaranta havia constituït un recurs tròfic molt important per a la gent de país, no com una delicadesa gastronòmica sinó com un aliment molt important en la cuina de tot l’any. Les conservaven tot l’any assecant-les prèviament pelades i penjades en un filat a la llar de foc. Era costum de menjar-les cuites amb costella de porc.

Castanyer al bosc del Molar de Dalt

110 XXX RONDA VALLESANA

CONCLUSIONS Actualment la pràctica silvícola de les perxades de castanyer en tot el massís està en crisi, algunes presenten un penós abandó com les de Sant Marçal, de cal Trompo, del turó de Morou, de Corbera, etc. El fet de l’abandó d’aquesta activitat, planteja un problema de desordre forestal, que fins ara en els casos on s’ha produït no s’ha resolt. Creiem que és un tema pendent de solució, que demanarà imaginació i bona capacitat de gestió. MARTÍ BOADA I JUNCÀ Monografia Montseny nº8 Edita: Amics del Montseny Dibuixos: Carles Puche

Rodell de castanyer

XXX RONDA VALLESANA 111

LA RAMADERIA AL MONTSENY La ramaderia ha estat una activitat present durant milers d’anys a la vida quotidiana del Montseny, com a activitat productiva principal del mas, o simple complement de les seves pràctiques agrícoles i forestals o suplement necessari de la migrada dieta alimentària de la casa. La seva importància arribà a fixar els gran cicles temporals de la vida pagesa i algunes de les grans festes del mas commemoraven activitats relacionades amb l’activitat ramadera, com la matança del porc o la xollada dels ramats. Fins a l’actualitat, el pasturatge associat a la ramaderia extensiva ha esdevingut, a més, un veritable modelador de paisatges –la Calma o el mateix Turó de l’Home en són exemples excel·lents- i, fins i tot, el seu rastre ha restat fixat de forma inalterable a la toponímia de la muntanya. Així no resulta estrany que la davallada de les pràctiques de la pastura tradicional hagi provocat una transformació accelerada d’alguns dels paisatges més significatius del Montseny, fet al qual tampoc no resulta aliè al declivi paral·lel que coneix l’activitat agrícola tradicional. D’aquesta manera es fa evident l’estreta relació que ha mantingut al llarg dels segles el Montseny amb la ramaderia extensiva tradicional, fins al punt de poder-se afirmar que alguns dels seus paisatges més característics –actuals i futurs– en són, en gran mesura, conseqüència.

Ramat d’ovelles al Pla de la Calma, 1918

112 XXX RONDA VALLESANA

ELS RAMATS I LA VIDA DEL PASTOR La relació quotidiana de l’home amb els animals s’inicia ja en el període neolític fins el punt que resulta difícil entendre l’un sense els altres. És habitual, doncs, la seva presència en la vida quotidiana del mas, com a font d’energia –bous i matxos-, com a auxiliars de les feines del dia a dia, gossos i gats, o ja dins de l’àmbit de la ramaderia més domèstica, amb conills, gallines i porcs. Durant segles, l’animal ramader per excel·lència al Montseny ha estat l’ovella, amb l’anomenada motxa com a la seva variant més característica. Aquesta és una dada, però, que ha variat força en funció de les circumstàncies geogràfiques, econòmiques i socials de cada indret i de cada mas, sense oblidar les oscil·lacions de la demanda externa en cada moment. Les dades oficials corresponents als primers anys de la dècada dels quaranta del segle passat, donades a conèixer per Salvador Llobet, reflectien que el bestiar ramader majoritari al Montseny en aquell moment era el boví, malgrat que el mateix geògraf no dubtava a considerar que aquests censos oficials ocultaven la veritable realitat de la ramaderia del massís, on l’ovella era ja aleshores majoritària. En aquells moments, el total de caps establert per en Llobet era de vuit o nou mil. Els ramats del Montseny sempre han estat relativament petits, entre vuitanta i dos-cents xais, una magnitud adaptada a les migrades possibilitats que oferia la terra. Molt poc tenia a veure aquesta ramaderia, sempre minsa i de dimensió domèstica, amb els grans ramats dels casals pirinencs que desfilaven per les carenades que travessen el territori, en el cicle anual de la transhumància, amb prop de quatre o cinc mil caps durant el primer terç del segle passat. En l’actualitat, entre els tres pastors entrevistats el mes de gener del 2005, del sector central del Montseny, l’únic ramat d’importància és el menat per en Francesc Traveria, nebot d’en Jaume, amb un total de mil cinc-centes ovelles. Tampoc la pràctica de la transhumància no resultava habitual al món ramader del Montseny, on ni la dimensió dels ramats ni el seu clima no ho justificaven. Els únics desplaçaments del bestiar es produïen durant el període estival, a la recerca de les pastures altes, més frescals i abun-

XXX RONDA VALLESANA 113

doses que les de les terres baixes i mitjanes. L’únic ramat que efectuava aquestes migracions era l’oví. Cal recórrer un cop més a les paraules del geògraf Salvador Llobet per tal de conèixer els detalls d’aquests moviments ramaders: “El calendari d’aquesta migració ramadera interior no és gaire variat. Se’n podria assenyalar la diferència segons l’altitud; fins a 1.200-1.300 metres, el moviment del bestiar inferior o que ha hivernat a les parts baixes, comença a primers de maig i pot passar allí tot l’estiu; així, s’esdevé a la Calma on fa cap el bestiar de les masies dels voltants, situades a menor altura; la baixada del ramat té lloc el mes de novembre. A les zones més altes, fins al límit de 1.700 metres, les ovelles pugen a mitjan maig i romanen a les carenes fins a final de setembre; després, si és possible, es queden vora els 1.000-1.300 metres, als voltants d’alguna masia o d’algun corral, esperant els freds pre-hivernals i les herbes dels plans, on compareixen a final del mes de novembre”.

Ramat d’ovelles

En l’actualitat, encara en Francesc Traveria mena a l’estiu el seu ramat al Matagalls i al Turó de l’Home, sempre a la recerca d’herbei més frescal. Anys enrere, en Jaume Rovira de can Rovira pasturava els seus ramats 114 XXX RONDA VALLESANA

a Santa Fe i el Turó de l’Home, encara que ara ho fa al Turó de Morou; el Pitu de la masia del Molar, de la seva banda, ho fa als terrenys de la Calma. Aquest darrer era l’únic dels pastors entrevistats el gener de 2005 que dormia amb el ramat a la muntanya i únicament baixava al mas dos o tres cops per setmana per prendre aliments i tot allò que requeria la seva subsistència a la muntanya i la dels xais que tenia al seu càrrec. A l’hivern, els ramats pasturen als prats propers al mas o fan desplaçaments força curts, per dormir quasi sempre als corrals que envolten el mas. Aquestes petites migracions mantenen una estreta relació amb els emprius, figura contractual força habitual al Montseny durant força segles, responsable de la regulació de l’aprofitament de les pastures.

LA VIDA DEL PASTOR Com ha estat exposat al paràgraf anterior, les notícies documentals de les quals es disposa respecte al pastor del Montseny i les seves forma de vida no es remunten més enllà dels començaments del segle passat, en un context assenyalat ja per una mancança de mà d’obra que volgués conviure amb les dures condicions del pastor tradicional. Formar avui un retrat de quina havia estat la figura del pastor tradicional del massís, passa necessàriament per una combinació d’aquestes poques notícies conegudes i les formes de vida d’altres contexts geogràfics catalans millor documentats. En aquest sentit, la referència als Pirineus esdevé -un cop més- necessària. La vida del pastor és sempre solitària i frugal. En el cas concret del Montseny, el fet de no provocar grans moviments transhumants permet que el pastor no hagi de passar gairebé cap nit a la muntanya amb el ramat, llevat de certs casos i sempre durant el període estival; malgrat això, gran part de la seva jornada diària transcorre a la solitud de les pastures, amb el ramat i el gos per tota companyia. El pastor duu a sobre seu tot allò que pot necessitar per al desplegament de la seva activitat. Li cal poca cosa, però: la jupa, un paraigua que també fa de bastó, i el sarró, dins del qual hi du la bota de vi, una navalla, unes llesques de pa i vianda cuita, potser un tros de botifarra i alguna

XXX RONDA VALLESANA 115

llauna. En el cas de mal temps, el pastor disposarà per aixopluc de les sòlides pedres de la jaça o la cabana, les escadusseres runes d’un vell mas abandonat o la precària cabana que pugui construir amb brancatge i les seves mans. El col·laborador principal, lleial i incansable, del pastor és el gos que ell mateix ensinistra de petit. Aquest petit animaló de pèl entortolligat, d’ull viu, ràpid de reflexos i més llest que la gana, és el millor col·laborador del pastor, sempre amatent a les seves indicacions per dur d’un lloc a l’altre el ramat o mantenir-lo als llocs de pastura. A més dels esmentats, el pastor du a sobre seu alguns objectes necessaris per al manteniment del ramat i la seva cura, entre els que destaca la banya on guarda l’oli per guarir els peus dels animals. Encara que no com a objecte personal, les esquelles formen part indestriable de l’entorn objectual que envolta la vida del pastor.

Ramat als voltants de Sant Marçal, 1924

116 XXX RONDA VALLESANA

LES ESQUELLES En la parla de l’home urbà contemporani, l’esquella és aquell petit objecte en forma de rudimentària campaneta que hom penja del coll de l’animal, per raons molt diverses, encara que sovint desconegudes. En realitat, però, aquest terme remetia de forma genèrica a un extens repertori d’artefactes sonors, l’ús dels quals depenia del tipus d’animal, de la seva situació relativa al conjunt del ramat, del moment concret del cicle ramader anual o, fins i tot, de la necessitat de distingir els ramats d’una casa dels de l’altra. Com ja ha estat dit, moltes i diverses eren les raons que justificaven l’ús d’esquelles, en una pràctica generalitzada en el context europeu des de data immemorial. Però, a més de facilitar la conducció dels animals o la seva localització, els temes que el pastor incorporava sovint a l’esquella i al seu collar difícilment poden ser atribuïts a simples raons ornamentals. Estrelles, cercles i rosetes de clares arrels centreeuropees, que es reprodueixen arreu d’Europa, podrien ser interpretats com a signes de protecció dels animals, enfront dels mals esperits i dels perills de la muntanya. Un cop més la dimensió màgica que envolta el món rural de tostemps és una presència existent, encara que mal coneguda i pitjor documentada. Malgrat la capacitat de l’home de pagès de proveir-se ell mateix de quasi tot allò que necessitava a la seva vida quotidiana, l’esquella es feia escàpol d’aquesta norma general –si més no, en el seu cos metàl·lic, sens dubte el seu component més característic-, perquè la seva construcció restava fora de l’abast de la capacitat productiva del pastor. Així, aquesta peça era adquirida a fires i mercats. Fins data relativament recent, gran part de les esquelles catalanes procedien de tallers de la vila de Torelló i eren adquirides al firal del mercat de Vic. El cos metàl·lic era fabricat a partir d’una planxa de ferro retallada, plegada i soldada, que sovint era sotmesa a un tractament de sulfonitzat, que li donava un cert aspecte de coure i la preservava de l’oxidació durant un determinat període de temps. Existeixen a les fires actuals de brocanters alguns pocs exemplars de fosa, que no semblen, però, procedir de l’entorn pastoral català. No sembla existir cap mena de preocupació per l’afinament sonor de l’esquella, llevat del que podien produir certs punts punxonats al lateral

XXX RONDA VALLESANA 117

de l’esquella. En aquest sentit, l’única peça que era refusada era la que presentava esquerdes, que provocaven un so de l’esquella opac i poc “metàl·lic”.

Esquelles

118 XXX RONDA VALLESANA

El pastor incorporava el collar i el batall al cos metàl·lic, que ell mateix manipulava amb una ganiveta per tot ajut. El batall és aquesta petita peça que suspesa a l’interior de l’esquella, bat el cos metàl·lic amb el moviment del cap de l’animal per produir el so desitjat. Aquest batall era fabricat gairebé sempre amb ossos llargs de les potes dels animals, per la seva fàcil perforació i la seva duresa relativa, que permetia batre l’esquella sense deteriorar-la; sovint també era emprada per aquesta fi una petita peça de fusta, que lògicament era tallada i perforada pel mateix pastor.

Detall d’un collar

El collar era una peça fabricada pel pastor amb fusta, sovint de pi o bedoll, que era mullada i corbada fins assolir la forma desitjada; unes petites traves també de fusta, en diferent nombre, segons la seva amplada, tancaven el collar i en mantenien la forma corbada. També l’ornamentació d’aquest collar, sigui gravada o menys sovint pintada, era una tasca que duia a terme el propi pastor a les llargues jornades del pasturatge; atesa les formes de vida del pastor documentades al Montseny, sembla difícil pensar, però, que els exemplars de collars gravats incorporats a la col·lecció d’en Jaume Traveria procedeixen del mateix Montseny. Encara que en data força més tardana, podia aprofitar-se alguna corretja de cuir per suspendre l’esquella, pràctica habitual en les reparacions que efectuava en Jaume Traveria al seu taller.

XXX RONDA VALLESANA 119

Extret de l’opuscle editat per l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona – Ajuntament de Montseny.

Si voleu conèixer de més a prop aquest món dels pastors i de les esquelles, us recomanem fer una visita a l’exposició permanent del Casal de cultura del poble de Montseny, exposició de l’Ajuntament del Montseny del treball d’en Jaume Traveria, fill del poble, pastor i col·leccionista, que amb el llegat de la seva aportació ens mostra aquest objecte humil, però aleshores tan destacat de la vida dels ramats i dels pastors de la nostra muntanya.

La Secció de Muntanya de la “UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL” organitzadora d’aquesta XXX RONDA VALLESANA en l’entorn del Parc Natural del Montseny, agraeix la col·laboració obtinguda en la publicació d’aquest treball de l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona. Josep Ibars LES ESQUELLES D’EN JAUME. EXPOSICIÓ PERMANENT AL CASAL DE CULTURA DEL POBLE DE MONTSENY. EDICIÓ: Diputació de Barcelona. Àrea d’Espais Naturals.

Jaume Traveria amb una part de la seva col·lecció d’esquelles, avui exposades al Museu de les Esquelles, darrerament inaugurat

120 XXX RONDA VALLESANA

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ