RONDA VALLESANA XXVIII (2007) Vacarisses

Taula de continguts Benvinguts a la Ronda Vallesana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Salutació de l’Alcalde de Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Itinerari XXVIII Ronda Vallesana. Vacarisses. . . . . . . . . . . . . . . . 9 Mapa de la Ronda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 Ronda Vallesana 2007 - Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 Prehistòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Origen del nom de Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 Les festes a Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 El nostres gegants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Moto clàssic Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 Vacarisses, balcó de Montserrat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Antiga fàbrica de filatures “La Fàbrica” . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 Castell de Vacarisses o masia fortificada . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 Els rellotges de sol del castell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Pavelló poliesportiu de Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 Consolidació de la Torrota . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59 Centre excursionista de Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61 La fonda de ca la Quima (1910-1970) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 L’Orpina (abans Guitart o Casasayas) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 El mas de la Frasera o Castellet de la Frasera . . . . . . . . . . . . . 76 Els masos Bovet, Janer i Vidal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 Sant Salvador de les Espases . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90 La campana de Sant Salvador de les Espases . . . . . . . . . . . . 103 Coll de Bram . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 Sant Pere Sacama . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 El mas Mimó i el conreu de la vinya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118 El mas Torrella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122 El clima de Vacarisses, un món a part . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 Toponímia àrab de Vacarisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 134 L’alta biodiversitat de la contrada de Vacarisses . . . . . . . . . 135 Excursió al cul de la portadora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137 Opus Spicatum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143

4

XXVIII RONDA VALLESANA

BENVINGUTS A LA RONDA VALLESANA

Arriba el mes d’octubre i amb ell una nova edició de la Ronda. La vinti-vuitena.

Per a enguany, la Comissió que any rere any en té cura, ha triat un itinerari pel Vallès Occidental i el terme de Vacarisses ha estat l’escollit.

I tot i que ja es va recórrer en una altra edició de la Ronda, en aquesta ocasió passa per llocs totalment diferents i ens permet caminar per llocs de la nostra comarca tan emblemàtics, excursionísticament parlant, com són Sant Salvador de les Espases i Sant Pere Sacama. El conegut Hostal de la Creu serà un altre lloc visitat.

La bellesa del paisatge, amb la mirada vers la més cèlebre de les muntanyes catalanes durant bona part del recorregut, ens acompanyarà en el nostre caminar.

Tots sabem la gran pressió urbanística que pateix el Vallès, i que no em cansaré pas de recordar un any rere l’altre. En aquest recorregut ho podrem comprovar més d’una vegada, però també veurem com n’és de bonic anar d’excursió per les nostres contrades. Si tenim la sort que el dia acompanyi podrem gaudir d’allò més. Deixem de banda les urbanitzacions i quedem-nos amb allò que l’excursionista més valora: l’indret de l’excursió i la companyonia que sempre acostuma a tenir aquell que va a la muntanya.

Voldria donar les més expressives gràcies a les persones de la nostra entitat que una vegada més han organitzat la Ronda, ja que cada vegada costa més trobar un itinerari que compleixi allò bàsic que la defineix, i és que passi per terra vallesana. I enguany, amb l’esforç afegit de donar esmorzar a tots els rondaires. Afortunadament, comptem també amb l’ajuda de persones de Vacarisses a les quals, des d’aquestes ratlles, vull també agrair el seu esforç desinteressat.

I com no pot ser d’altra manera, vull agrair-te a tu, amiga i amic de la Ronda, que un any més vinguis a caminar juntament amb moltíssims XXVIII RONDA VALLESANA

5

excursionistes catalans. A qui és la primera vegada que hi ve, desitjo de tot cor que li agradi. Tots i totes, doncs, sigueu molt benvinguts. Us hi esperarem també a l’edició de l’any vinent, un any que serà molt important per a la nostra entitat, ja que el 2008 celebrarem el centenari de l’excursionisme sabadellenc.

Que tinguis una molt bona caminada i a reveure! Àngel Artigas President de la UES

6

XXVIII RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DE L’ALCALDE DE VACARISSES

Vacarisses té molts indrets per descobrir i que nosaltres volem compartir i donar a conèixer. Per això, el fet que ens hagueu escollit per acollir la XXVIII edició de la Ronda Vallesana ens omple d’orgull.

Tenim molt terreny per recórrer: el nostre municipi és, amb 40 quilòmetres quadrats, un dels més grans de Catalunya. Som la finestra a Montserrat, a l’extrem oest del Vallès Occidental, al límit amb el Bages i el Baix Llobregat. Som rics en patrimoni natural que treballem per conservar. Prop de la Serra de l’Obac, tenim boscos i muntanyes, més de 50 fonts, torrents, rieres i turons. I vestigis del passat, com la masia-castell on va néixer el Virrei Amat o la Torrota de Vacarisses, que data del segle XI. La ruta que heu elegit us permetrà tenir una espectacular vista sobre l’emblemàtica muntanya de Montserrat i la Serra de l’Obac.

Però aquesta ruta, com moltes altres del nostre país, té una història al darrere. Una part d’aquesta ruta és el camí vell a Monistrol de Montserrat, que els nostres avantpassats recorrien a diari al segle XIX per anar a treballar a la fàbrica de Monistrol. Un viatge, a vegades, ple d’incerteses, ja que en aquells temps els camins eren molt més perillosos, per les inclemències del temps.

El recorregut us portarà fins a Sant Salvador de les Espases, una ermita, situada just al límit dels termes de Vacarisses, Olesa i Esparreguera. La llegenda diu que el nom té els seus orígens en una gran batalla del comte Ramon Borrell de Barcelona contra els sarraïns, que dominaven Montserrat. Quan els sarraïns van acorralar els cristians, el comte català va demanar clemència mirant al cel, i diuen que Sant Salvador li va enviar una pluja d’espases de foc. En memòria d’aquesta batalla, en la qual diuen que també hi van participar vacarissencs, es va aixecar l’ermita.

XXVIII RONDA VALLESANA

7

Som un municipi amb moltes altres llegendes, històries i infinitat de racons per descobrir. Us hi donem la benvinguda i esperem que aquesta sigui tan sols una de les moltes excursions que fareu al nostre terme municipal.

Carles Canongia i Gerona Alcalde de Vacarisses

8

XXVIII RONDA VALLESANA

ITINERARI XXVIII RONDA VALLESANA VACARISSES. Sant Salvador de les Espases. 2007 Polígon industrial Can Torrella, Torreblanca (Vacarisses), poliesportiu, camí ral i camí romeu a Monistrol i Montserrat, Can Castellet de Dalt, estació Renfe Vacarisses, riera del Palà, camí de la Creu, Hostal de la Creu, serra del coll de la portadora, era de les bruixes, torrent de Can Tobella, coll de Sant Salvador, torrent de Sant Salvador, ermita i refugi de Sant Salvador de les Espases, coll de Bram, coll d’Horpina, pla del Fideuer, font de la Pastora, font del Mateu, coll de Puig Ventós, Can Puig Ventós, Sant Pere Sacama, obaga del Mimó, pla del Fideuer, pas del camí vell a Vacarisses, coll Pedra de la Bossa, torrent de Torrelles, Can Torrelles, rotonda polígon industrial Can Torrella, Torreblanca (Vacarisses), poliesportiu.

Camí Ral prop l’Hostal de la Creu

0:00 h.335 m.alt.

Poliesportiu de Vacarisses, a l’avinguda Trias Fargas.

Travessem l’ampla avinguda i anem vers tramuntana.

Sortim pel carrer Esquivel i el carrer de Venècia.

0:05h. 345m.alt. Seguim pel carrer de Tunis, a l’esquerra.

0:10 h. 350 m.alt. Cruïlla. Seguim rectes, en direcció a La Coma i Colònia Galí, pel Camí del Castellet. Ensotalat, hem deixat el polígon industrial. Al davant, enlairada a la serra, per sobre de Vacarisses, tenim la seva torrota, restaurada.

XXVIII RONDA VALLESANA

9

0:13 h. 340 m.alt.

0:21 h. 310 m.alt.

0:24 h. 300 m.alt.

0:27 h. 280 m.alt.

0:28 h. 275 m.alt.

0:32 h. 265 m.alt.

0:33 h. 265 m.alt.

0:35 h. 255 m.alt.

Tenim camps de conreu a banda i banda del camí i clapes de bosc de pi negre.

Bifurcació de la pista. Seguim a l’esquerra. Arribem a la urbanització de La Coma. Seguim pel Camí dels Castellet. Cases a banda i banda i clapes de bosc.

Anem deixant a l’esquerra de la pista, sobre un turó, el conjunt de construccions de Can Castellet de Dalt, entre camps de conreu i bosc.

Fita, a l’esquerra del camí. Camí Ral a Monistrol de Montserrat.

Bifurcació de pistes asfaltades. Seguim a l’esquerra vers Can Serra i Colònia Galí. Per la dreta arriben les marques de l’itinerari Matagalls-Montserrat.

Deixem la carretera-carrer i baixem a la dreta, pel bosc.

Passem per un túnel, sota l’autopista C-16, BarcelonaManresa. Seguim per la carretera, carrer. Cases a banda i banda, i clapes de bosc.

Caminem pel carrer de les Petúnies.

Anem deixant a l’esquerra l’estació de RENFE de Vacarisses. Travessem les vies i baixem a la dreta pel Camí del Palà. També es pot revoltar pel carrer de l’esquerra, passant per sota la via del tren i seguint el carrer a la dreta, per on va a sortir al Camí del Palà.

Vista de Montserrat

10

XXVIII RONDA VALLESANA

0:45 h. 215 m.alt. Caminem per una pista asfaltada de color vermell. A banda i banda, bosc de pi negre. Un banc per seure a la dreta, solitari. Per la banda esquerra tenim la riera del Palà, ensotalada.

0:53 h. 190 m.alt. Arribem al primer carrer del Palà. Hem vingut pel Camí de l’Estació.

1:00 h. 175 m.alt. Al costat d’una jardineria, amb tanques de bruc, deixem el carrer i baixem directament a la riera per l’esquerra.

1:01 h. 160 m.alt. Travessem la riera de Palà, on, poca o molta, sempre hi baixa aigua. Passem per sota del túnel de la carretera Terrassa-Manresa. Tot seguit, deixem la riera del Palà i pugem a l’esquerra per un torrent estret.

1:04 h. 165 m.alt. Carrer dels torrents. El seguim a la dreta. Som a la urbanització de La Creu.

1:06 h. 165 m.alt. Deixem el carrer i pugem a l’esquerra pel carrer sense asfaltar. Camí de la Creu. Bosc i cases a banda i banda.

1:10 h. 180 m.alt. Font al costat de la paret de la casa de la dreta, sense aixeta. Antigament devia donar aigua als caminants.

1:18 h. 220 m.alt. Deixem la pista o carrer i pugem a l’esquerra, pel roquissar i el bosc.

1:19 h. 230 m.alt. Arribem de nou a una pista que seguim a la dreta, ja pel bosc. Som a la zona de protecció del parc natural de la muntanya de Montserrat. Un rètol ho anuncia.

1:20 h. 235 m.alt. Antics dipòsits rectangulars d’aigua, a la dreta de la pista.

1:23 h. 235 m.alt. Arribem al Coll de la Creu.

PRIMER CONTROL Unes desenes de metres a la dreta, ruïnes de l’hostal de la Creu. Àmplia vista de Monistrol, la vall del Llobregat i de la muntanya de Montserrat. Carena. Fins aquí, bosc de pi negre. Trencall de camins. Seguim la pista de l’esquerra, que s’enfila vers la serra del Coll de la Portadora. Marques vermelles amb un pic blanc al centre.

1:34 h. 285 m.alt. Coll. S’inicia una curta baixada.

1:35 h. 275 m.alt. Passem al costat d’una torre elèctrica. De nou tornem a pujar. El camí carener, per l’esquerra; per dalt, per la carena, també es pot fer.

1:38 h. 295 m.alt. Coll. A l’esquerra tenim una barraca de pedra. Iniciem una curta baixada per la carena.

XXVIII RONDA VALLESANA

11

SORTIDA i ARRIBADA

Barraca de pedra seca al coll de Cabra

1:40 h. 285 m.alt. Carena i coll. A la dreta, lleugerament ensotalada, tenim una barraca de pedra. El sostre, amb un forat, però encara es conserva en bon estat. Àmplia vista de la vall del Llobregat i Montserrat per la dreta. Per l’esquerra, el Vallès i per sobre, les muntanyes de la Serra de l’Obac i Sant Llorenç del Munt.

1:49 h. 335 m.alt. Continuant per la carena, arribem a una bifurcació.

Deixem la pista que va a la dreta i continuem per un camí a l’esquerra. Seguim les marques vermelles amb un cercle blanc al mig.

1:55 h. 370 m.alt. Al costat d’un rètol i un ferro prim i alt, a l’esquerra, en pocs minuts es pot pujar pel corriol que porta al cim de La Portadora, on hi ha una molt bona vista de la muntanya de Montserrat i de la seva abadia, així com també de la vall del riu Llobregat i del poble de Monistrol de Montserrat. També per la banda contrària, hi ha una bona vista del Vallès occidental i de la serra de l’Obac i Sant Llorenç del Munt. Pujada opcional.

1:57 h. 375 m.alt. Bifurcació de camins. A la dreta, el camí puja al coll de La Portadora. Continuem a l’esquerra, vers l’Era de les Bruixes. Ara el camí es converteix en un corriol. A l’inici, zona amb força vegetació, sobretot romaní.

2:07 h. 365 m.alt. Arribem a l’era de les Bruixes. Coll i trencall de camins: vers tramuntana, baixa la pista que porta al Palà i 14

XXVIII RONDA VALLESANA

2:10 h.

2:26 h. 200 m.alt.

2:41 h. 320 m.alt.

2:42 h. 310 m.alt.

2:47 h. 275 m.alt.

2:56 h. 350 m.alt.

Vacarisses; per l’esquerra, puja la pista que porta per la serra de l’Hospici, fins al coll de Bram i Sant Salvador de les Espases.

Baixem per un corriol, vers migjorn, per trobar de nou la pista que ja veiem que baixa pel torrent de Can Tobella.

Si anéssim per la dreta, tot seguint l’ampla pista, arribaríem al mateix lloc. En cas de tapar-se de vegetació el corriol que permet fer aquesta drecera, cal continuar per la pista a la dreta.

(Descripció d’aquest tram d’un quilòmetre: Anem a la dreta, per la pista que, en una àmplia revoltada, porta a l’aeri de Montserrat i a Can Tobella.

0:03 h. 375 m.alt. Coll. Seguim la pista que fa una àmplia llaçada per la muntanya, abans de decidir-se a baixar pel torrent de Can Tobella.

0:06 h. 355 m.alt. Bifurcació. La pista de la dreta porta a l’aeri de Montserrat. Seguim per l’àmplia pista de l’esquerra, ara revoltant vers llevant.

0:08 h. 360 m.alt. Petita elevació de la pista. Bifurcació.

Deixem la pista de la dreta, poc utilitzada, que baixa vers ponent. Seguim a l’esquerra.

0:14 h. De nou sota l’Era de les Bruixes, al costat del corriol per on hem baixat).

Som sota la drecera. Continuem baixant per l’àmplia pista. Després de diversos revolts per la pista, baixem decididament per la banda esquerra del torrent de can Tobella. La baixada és llarga i revoltant tots els plecs de la muntanya. El torrent sempre va quedant a la dreta.

Arribem a una munió de torrents. Els creuem, deixem la pista que continua a Can Tobella i pugem a l’esquerra, per un camí ample. Terra i roques vermelloses. Pugem vers el coll.

Coll de Sant Salvador. Estem a les envistes de l’ermita de Sant Salvador, encimbellada a la serra de la dreta. Hem de baixar al torrent de Sant Salvador.

Baixem un centenar de metres a la dreta, per la pista, i al costat d’un pedró, baixem a l’esquerra per un corriol.

Travessem el torrent de Sant Salvador a l’esquerra.

Arribem a la carena, al camí principal de Sant Salvador de les Espases. El seguim a la dreta un centenar de metres i arribem a Sant Salvador de les Espases.

XXVIII RONDA VALLESANA

15

Sant Salvador de les Espases

SEGON CONTROL 2:58 h. 375 m.alt. Arribem al refugi i l’ermita de Sant Salvador de les Espases. Bona vista de la muntanya de Montserrat vers llevant. Vers tramuntana, la serra de l’Hospici i La Socarrada. Per la banda del darrera de l’ermita, baixa un corriol que porta a La Puda i a Olesa de Montserrat.

Pujant dalt la carena, per la banda del darrere del refugi, per escales, per sobre de la teulada del refugi, hi ha un excel·lent mirador de tot l’entorn.

El manteniment de l’ermita i el refugi, el porten a terme els Amics de Sant Salvador de les Espases, amb seu a Olesa de Montserrat. Darrere l’ermita tenen una amplia sala on es reuneixen els diumenges. Es despatxen begudes i es venen records, goigs i algun llibre sobre el lloc.

Retornem pel mateix camí per on hem vingut un centenar de metres.

3:00 h. 355 m.alt. Deixem a l’esquerra el corriol que baixa al torrent de Sant Salvador i Can Tobella, i per on hem pujat fa uns 16

XXVIII RONDA VALLESANA

3:14 h. 425 m.alt.

3:23 h. 465 m.alt.

3:26 h. 410 m.alt.

3:31 h. 415 m.alt.

moments, i seguim a la dreta, per la carena, vers llevant. Pugem per una sèrie d’escales.

Arribem a Coll de Bram. Esplanada i pista a l’esquerra.

Fins aquí poden arribar els cotxes. Seguim el corriol de la dreta. A l’esquerra tenim la Serra de l’Hospici.

Coll d’Horpina. Imatge retallada en planxa de ferro de Sant Salvador, amb les espases. Imatge donada pels amics de Sant Bernat de Menton.

Bifurcació. Seguim el corriol a l’esquerra.

Arribem al Pla del Fideuer. Rètols indicadors i alguns bancs amb taula. Una pista a la dreta, inicia la baixada vers ponent. A la dreta, tenim el Puig Cendrós, de 494 metres d’alçada, amb bones vistes i de pujada molt fàcil. Pal indicador: a Can Puig Ventós, 30 minuts; a la Creu de Saba i el Puig Ventós, 1 hora.

A l’esquerra continua l’itinerari curt de la Ronda Vallesana. (1) Travessem el pla herbat rectes i enfilem un corriol, per la banda nord del Puig Ventós. Pugem i revoltem la

Vista de Montserrat desde Sant Salvador

XXVIII RONDA VALLESANA

17

Runes de la Masía de Puig Ventós

3:52 h. 480 m.alt.

3:56 h. 455 m.alt.

3:57 h. 450 m.alt.

3:58 h. 450 m.alt.

4:00 h. 440 m.alt.

4:06 h. 445 m.alt.

18

XXVIII RONDA VALLESANA

muntanya per la seva banda de ponent. 3:42 h. Font de la Pastora, rètol de planxa de ferro. 1.6.1995. Es baixa a la font en un minut. No raja.

Collet en un roquissar. Baixem lleugerament.

Pal indicador de planxa de ferro. Font del Mateu, a la dreta del camí. 1.7.1995. No raja. Seguim a l’esquerra.

Bifurcació i pal indicador. A l’esquerra un corriol puja a la Creu de Saba i al Puig Ventós, en 30 minuts, de 594 metres d’alçada. Itinerari opcional. Seguim a la dreta, al coll.

Coll de Puig Ventós. A la dreta, lleugerament ensotalades, les restes de Can Puig Ventós, que havia estat el mas més gran de l’entorn. Actualment, amb llargues tanques de l’entorn i un abric per al bestiar. Al fons, vers migjorn, veiem el petit campanar de Sant Pere Sacama. Més a l’esquerra, alçat, també veiem sobre el Puig Ventós la Creu de Saba, de ferro. Baixem per la pista a l’esquerra.

Bifurcació i pal indicador. Seguim el corriol de l’esquerra, vers l’ermita de Sant Pere Sacama i Mas Vilar.

Coll, a les envistes de l’ermita de Sant Pere Sacama, dalt del petit turó. A l’esquerra, dalt del Puig Ventós, veiem perfectament la Creu de Saba i al seu costat la taula d’orientació.

4:11 h. 420 m.alt. Bifurcació i pal indicador. A l’esquerra es pot pujar a la Creu de Saba i al cim del Puig Ventós, de 594 metres d’alçada. Seguim a la dreta.

4:13 h. 415 m.alt. Arribem a un pla i una pista de terra vermellosa. Pugem per la pista a la dreta, revoltant vers el turó. A la dreta tenim les runes del mas Vilar.

4:18 h.

Arribem a un pla. Per la dreta arriba una segona pista des d’Olesa de Montserrat. Sant Pere Sacama , ermita del segle Xl, i per sota seu, a la dreta i ensotalada, alguna de les parets d’una edificació del Mas Vilar. Uns metres més enlaire, al cim del turó, algunes restes de construccions d’antigues parets. Entorn molt agradable.

Retornem enrere per la mateixa pista que hem pujat, uns tres cents metres, fins arribar al pla inferior.

4:23 h.

Pla de terres rogenques, que seguirem fins arribar de nou al Pla Fideuer, flanquejant el Puig Ventós per la banda de llevant. Seguim la pista de la dretra en baixada. Tenim el torrent a l’esquerra.

4:29 h.

Travessem el torrent, per on baixem. Ara seguim per la seva riba esquerra.

4:31 h. 355 m.alt. Bifurcació de pistes. La dreta, arriba a una barrera.

Seguim a l’esquerra, en pujada. Seguirem l’Obaga del Mimó. Per la dreta, ensotalada, veiem la carretera de Viladecavalls a Monistrol de Montserrat i la via de

Ermita de Sant Pere Sacama

XXVIII RONDA VALLESANA

19

Detall de l’ermita de Sant Pere Sacama

RENFE, amb un llarg i impressionant pont sobre el torrent de la Vallfollosa, el Pont Gran, viaducte. A l’altra banda, veiem com es menja la muntanya, la gran cantera. Per sobre, el Turó dels quatre Termes, de 628 metres d’alçada, a la serra de Coll Cardús.

4:45h. 425 m.alt. Font i bassal, a l’esquerra de la vermellosa pista. 4:50 h.

460 m.alt. Bifurcació i pal indicador. A l’esquerra puja un corriol fins a la Creu de Saba i al Puig Ventós.

4:57 h. 460 m.alt. A la dreta, ensotalat, veiem el mas de Can Mimó, amb instal·lacions i tanques per al bestiar.

5:07 h. 410 m.alt. Bifurcació de pistes. A la dreta, en baixada, segueix a Can Mimó. Pugem a l’esquerra.

5:14 h. 435 m.alt. Arribem de nou al Pla del Fideuer.

TERCER CONTROL Pla del Fideuer. Seguim a l’esquerra, pel Camí Vell a Vacarisses.

5:20 h. 450 m.alt. Collet estret. Pas del Camí Vell a Vacarisses.

5:21 h. 445 m.alt. Baixem vers un segon coll, a la dreta. Arribem a una pista que seguim a la dreta. Per la dreta tenim l’Obaga de Torrelles, a la carenes de Torrelles. Estem a les envistes del mas de Can Torrelles.

20

XXVIII RONDA VALLESANA

Coll Estret

5:40 h. 325 m.alt. Bifurcació de pistes, seguim a l’esquerra i tot seguit travessem el torrent de Can Torrelles.

5:45 h. 350 m.alt. Arribem a una pista. Per sobre, dalt un petit turó, a l’esquerra, tenim el mas habitat de Can Torrelles. Baixem per la pista, a la dreta.

5:47 h. 345 m.alt. Travessem un pont sobre l’autopista BarcelonaManresa. Seguim per una pista.

5:48 h.

Arribem a una bifurcació. Seguim la pista de l’esquerra que porta a la carretera i, tot seguit, la seguim a la dreta.

5:51 h. 335 m.alt. Travessem el pont sobre la carretera de Terrassa a Manresa. Anem a l’esquerra per l’ampla via d’entrada i sortida a Torreblanca i Vacarisses.

5:56h.

Arribem a la rotonda del polígon industrial de Can Torrella. Seguim per l’àmpla avinguda de Trias Fargas.

5:54 h. 340 m.alt. Poliesportiu de Vacarises. Fi del recorregut llarg de la XXVlll Ronda Vallesana.

Fitxa tècnica: Temps emprat: 5:54 hores.

Desnivell: 855 metres.

XXVIII RONDA VALLESANA

21

(1) Continuació de la descripcióde l’itinerari de la Ronda Vallesana curta.

3:31 h.

3:37 h. 450 m.alt.

3:38 h. 445 m.alt.

3:57 h. 325 m.alt.

4:02 h. 350 m.alt.

4:05 h. 345 m.alt.

4:06 h.

4:10 h. 335 m.alt.

Pla del Fideuer. Seguim a l’esquerra, pel Camí Vell a Vacarisses.

Collet estret. Pas del Camí Vell a Vacarisses.

Baixem vers un segon coll, a la dreta. Arribem a una pista que seguim a la dreta. Per la dreta tenim l’Obaga de Torrelles, a la carenes de Torrelles. Estem a les envistes del mas de Can Torrelles.

Bifurcació de pistes, seguim a l’esquerra i tot seguit travessem el torrent de Can Torrelles.

Arribem a una pista. Per sobre, dalt un petit turó, a l’esquerra, tenim el mas habitat de Can Torrelles. Baixem per la pista, a la dreta.

Travessem el pont sobre l’autopista Barcelona-Manresa.

Seguim per una pista.

Arribem a una bifurcació. Seguim la pista de l’esquerra que porta a la carretera i, tot seguit, la seguim a la dreta.

Travessem el pont sobre la carretera de Terrassa a Manresa. Anem a l’esquerra per l’ampla via d’entrada i sortida a Torreblanca i Vacarisses.

Pedra de la Bossa

22

XXVIII RONDA VALLESANA

Masía de Torrella

4:15 h.

Arribem a la rotonda del polígon industrial de Can Torrella. Seguim per l’ampla avinguda Trias Fargas.

4:18 h. 340 m.alt. Arribem al Poliesportiu de Vacarisses. Fi del recorregut curt de la XXVlll Ronda Vallesana.

Fitxa tècnica: Temps emprat: 4:18 hores Desnivell: 605 metres.

Descripció itinerari, Ferran Zurdo.

Track: Francesc Sallent.

Fotos: Elisenda Soler XXVIII RONDA VALLESANA

23

24

XXVIII RONDA VALLESANA

RONDA VALLESANA 2007 - VACARISSES Envoltat de boscos, de muntanyes i plantat enfront mateix de la muntanya de Montserrat, el poble que avui tenim el goig de presentar-vos ens ha arribat carregat d´història i ple d´il.lusió pel futur.

Com podreu observar és un veritable balcó vers la muntanya de Montserrat: si treus el cap per la finestra, prens el sol al terrat o deixes la porta de casa oberta, sempre tens la imatge de l’extraordinari Montserrat. Batejat per la Comunitat Montserratina amb el nom " D´HELIOPOLIS" (ciutat on no es pon mai el sol). Això n’és l’explicació: a Montserrat ja fa hores que no el veuen, a Vacarisses encara hi toca, és la seva visió des del Sinaí de Catalunya.

Les primeres notícies del poble de Vacarisses són molt reculades: el terreny molt accidentat i l´escassetat de l´aigua poden haver determinat la migradesa d´elements arqueològics de la prehistòria. Les restes més antigues que es coneixen pertanyen a l´època neolítica i foren trobades la cova dels Lladres, prop del Mimó. La ceràmica que s´hi trobà, epicardial, representa un moment intermedi entre el neolític antic i el mitjà: hi aparegueren, també collars de calaïta i de càrdium.

A l´alta edat mitjana, el lloc de Vacarisses és esmentat el 951, quan hom parla de l´església de Sant Fermí (l´església vella de Rellinars). El lloc pertanyia al pagus de Bages i depenia, eclesiàsticament, del bisbat de Vic. El lloc de

Perspectiva de Vacarisses, any 1920

XXVIII RONDA VALLESANA

25

Vista de Vacarisses , maig 2007. Al centre del poble l’edifici de La Fàbrica

Vacarisses és esmentat, a més, en altres documents dels anys 963, 991 i 996, alguns dels quals són donacions del comte Borrell de Barcelona i del monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Vacarisses és municipi del Vallès Occidental, al límit amb el Bages i el Baix Llobregat: el terme, de 40´54 km2 és com una gran vall de terreny molt accidentat, encarada a Montserrat. Oberta en els contraforts occidentals del massís de Sant Llorenç del Munt i de la serra de l´Obac, davalla fins a prop del llit del Llobregat.

L´altura mitjana del terme és de 385 metres. Antigament formava un sol terme amb el de Rellinars.

Limita amb els municipis de Castellbell i el Vilar, Rellinars, Mura, Terrassa, Viladecavalls, Olesa i Monistrol de Montserrat. Eclesiàsticament, pertany al bisbat de Vic. Gairebé tot el terme és delimitat carenejant serralades. Aquest accidentat terreny es podria dividir en cinc valls secundàries, que, recollint les aigües dels respectius vessants, formen les rieres de Rellinars, de Can Còdol i del Palà vers el nord, i vers el sud, el torrent del Llor i la riera de Sant Jaume. Amb tot, Vacarisses ha estat sempre terra de secà.

El terme era creuat per una antiga calçada que fou refeta pel rei Pere III el Cerimoniós, com a camí romeu que des de Terrassa menava, per Coll Cardús, per l´hostal de la Casa Vella de Torrella, i per l´hostal de la Creu, ja en terme de 26

XXVIII RONDA VALLESANA

Monistrol de Montserrat. Cal considerar també molt antic el camí ral a la Serra de l´Obac, i el d´Olesa a la Bauma, el qual fins no fa gaires anys era l´única carretera que comunicava el poble amb els pobles de l´entorn.

Ara hi ha la nova autovia i també l´autopista de Terrassa a Manresa. També, a uns dos quilòmetres del nucli històric, hi ha l´estació del ferrocarril de Barcelona a Lleida que, a més, disposa d´un baixador a la urbanització de Torreblanca.

Els punts més elevats de les carenes que conformen el terme són el turó del Castell Sapera (940 m) a l´extrem nord-oriental del terme; a la serra de l´Obac, el turó de la Cardina (944 m), a la part oriental; a migdia, el turó de les Guixeres (564 m) i el dels Quatre Termes o del Mimó (639 m), que, juntament amb el coll del Forat del Vent (578 m) i el turó de Can Ros (628 m), formen part de la serra de Coll Cardús o serra d´en Ros; a migdia, també a la dreta de la riera de Sant Jaume, que solca la Vallfollosa, trobem el puig Ventós (594 m) i la muntanya de Sant Salvador de les Espases (413 m). Al SW el límit termenal segueix, així mateix, la carena pel turó del Roure del Vent (519 m), el coll, l´era i el pla de les Bruixes. A ponent, el termenal passa per la serra del cul de la Portadora (361 m). A llevant del poble de Vacarisses hi ha diversos cingles molt característics: el Cingle Gran (592 m) el Cingle Petit (542 m) i el Cingle del Moliner (590 m) Les característiques físiques del sòl no permeten una mecanització industrial, i avui només es treballen unes 25 ha de secà i petits horts familiars. El bosc ocupa el 80 % del terme, principalment de pi i alzina, en el qual hi ha caça menor conills, perdius i senglars-. En anys de pluges favorables s´hi cullen excel.lents bolets. Els conreus que temps enrere havien ocupat una bona part del terme, avui han estat abandonats o el terreny ha estat urbanitzat.

El 1787 hi havia 659 habitants, que augmentaren fins a 986 el 1860, a causa de la prosperitat agrària. A la primeria del segle XX ja comença a disminuir. El 1900

Població

XXVIII RONDA VALLESANA

27

Evolució de la població

hi havia 808 habitants, el 1930, 507, i el 1960, 383 habitants. El 1970 havia augmentat a 410; el 1979, a 429, i el 1981, a 443 habitants.

En els últims 15 anys l´augment demogràfic de Vacarisses ha estat espectacular. Si el 1990 hi havia una població de 574 habitants, la població de Vacarisses no deixa d´augmentar, segons dades del padró municipal, el mes de març del 2006 la xifra era de 4.802 habitants, arribant a principis d´enguany a passar ja de 5.000 habitants.

Un "boom" demogràfic marcat sobretot per la joventut. La majoria de la població té entre 31 i 40 anys. La segona franja majoritària és encara més jove, d´entre 0 i 10 anys. Clarament, la piràmide de l´edat del poble augmenta per la base. A Vacarisses hi ha més homes que dones (2590 enfront de 2412).

El creixement vegetatiu de la població marca l´avanç demogràfic de Vacarisses.

La gent sobreviu més anys per una millor qualitat de vida i són moltes les parelles joves que han escollit aquesta població del Vallès Occidental per venir-hi a viure i augmentar la família. La majoria procedeixen de Catalunya i de la resta de l´estat espanyol: en concret, un 96,69 tenen la nacionalitat espanyola, mentre que la resta procedeixen majoritàriament d´Argentina, Romania, Uruguai, Colòmbia, França, Itàlia i Perú.

Conformen el municipi, juntament amb el nucli urbà o casc antic, les urbanitzacions de Bonavista, Ca l´Olivà, Can Serra, Els Caus, La Colònia Gall, La Coma, L´Eixample, La Farinera, El Fresno, El Palà (La Creu), Torreblanca I, Torreblanca II (La Carena Llarga) i el Ventaiol.

Actualment Vacarisses disposa del Polígon Industrial de Can Torrella.

Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias 28

XXVIII RONDA VALLESANA

PREHISTÒRIA La Cova dels Lladres, del terme de Vacarisses, és una curta cavitat excavada en els conglomerats residuals que uneixen els dos grans massissos de Sant Llorenç i Montserrat. Malgrat el seu escàs interès espeleològic, car el recorregut no supera ni de bon tros la vintena de metres, l´interès recau en les troballes arqueològiques que hi varen aparèixer, en forma de restes d´un vas globular decorat amb una sèrie de cinc línies incises que comencen a les nanses. També s´hi trobà un crani. Igualment s´hi localitzaren restes òssies de tres individus i fragments de ceràmica decorada, amb incisions i ratllats, com també uns collarets fets de variscita i un altre fet de cardium. Tot plegat fa suposar que, més que d´un hàbitat, es tractava d´una cova o fossa sepulcral que podria remuntar-se a l´edat prehistòrica de 3000 anys a. de C. És de creure que la cova dels Lladres, amb caràcter científic, fou descoberta per un grup d´excursionistes de Santa Perpètua de Mogoda, els quals hi practicaren excavacions. Més tard, prova la sort d´explorar la cova dels Lladres de Vacarisses, el Centre Muntanyenc de Recerques d´Olesa i potser amb un afany més minuciós, continuen l´excavació del subsòl de l’esmentada bauma i els afloren peces arqueològiques com les que publiquem.

Aquestes troballes pertanyen al període neolític, època en què la humanitat ja coneix la cultura del poliment de la pedra i ja construeix algunes eines d´aquest material per treballar i, per tant, l´home ja té coneixements bàsics de la feina agrícola i ramadera i fa ús d´aquestes eines polides. Direm que

Collaret

Collaret

XXVIII RONDA VALLESANA

29

Cova dels Lladres

aquesta important era de neolitització arriba a Catalunya entre 5000 i 3500 anys a. de C. S´ha començat dient que la cova dels Lladres més que un hàbitat fou una tomba o sepulcre de fossa, on s´enterrava el cadàver en forma fetal o arronsat, al costat del qual es posaven les ofrenes, objectes d´aquestes troballes, per tal que el mort en fes ús, d´acord amb les seves creences, de la mateixa manera que quan vivia. També consta que hi foren recollides algunes puntes de sílex. Aquesta cova la trobaren situada a la part baixa de la carena de Torrella, per la banda de la masia del Mimó ORIGEN DEL NOM DE VACARISSES : És difícil esbrinar si el nom de Vacarisses ve aparellat amb el nom dels que foren els primers sobirans del castell o ja era conegut aquest paratge amb aquesta nomenclatura pels motius que més avall expliquem i segons diverses apreciacions.

En el primer cas podem observar que un dels primers senyors del Castell de Vacarisses (i precisament abans de prendre el nom que sempre més ostentarà de GUILLEM DE MONTECANO o DE MONTCADA) es cognominava GUILLERMUS VACHIRICENSIS. L´any 991, el Comte de Barcelona, Borrell, va cedir al convent de Santa Cecília un alou o terra que posseïa en el terme de Vacarisses i que l´ay 996, 30

XXVIII RONDA VALLESANA

el jove "TEDGEX" o "TITÇON" va ingresar com a monjo de Santa Cecília de Montserrat, a la qual va aportar com a dot la seva hisenda del terme de Vacarisses ( VACHERICIAS ).

En el testament sagramental de Bernat de Tallaferro, que fa donació al seu fill del Castell de Vacarisses, l´any 1021, consta el nom de VACHERICIES que, traduït del llatí, vol dir Vacarisses.

El Diccionari Alcover-Moll considera que es tracta d´un topònim de la forma plural de Vaquerissa, pastora de vaques.

També podria ésser per l´existència de Vaquesrisses, o sigui de pèl arrissat.

En Ferran Canyameres explica una llegenda d´un rei que escollí aquest paratge sanitós per veure si hi recuperava la salut el seu fill malalt, i que va fer construir al costat del castell un estable de vaques lleteres que procuraven la llet destinada al príncep i que havent-n´hi una de pèl arrissat, a la qual distingien amb el nom de Vaca-rissa, el poble acabà donant a la toponímia local el nom de Vacarisses.

Una altra llegenda ens diu que el castell on avui hi ha un centre d´equipaments, segons la tradició, havia estat un Castell del Senyor de Vacarisses, el qual portà una gran ramat de vaques de moreria, on anà a matar moros, i ell fou el que introduí a Catalunya les vaques i la seva producció. D´ací ve el nom de la població d´aquesta primitiva senyoria de Vacarisses, i també la vaca a l´escut heràldic de l´esmentat poble.

Durant molt de temps Vacarisses i Rellinars depengueren del mateix senyor; al terme de Rellinars hi havia una masia anomenada "La Vacarissa", que actualment es diu "La Boada". Els que hi vivien exercien la castellania o batecia dels dos termes. Seguint aquesta hipòtesi, la unitat d´amddós hauria pres el nom primitiu de la masia.

Aquesta opinió pot recolzar-se en la donació que féu LLuís el Pietós al monestir de Santa Cecília, l´any 951, que comprèn l´església de Sant Fermí que es troba a Vacarisses (segons el criteri que els dos termes estaven units).

Aquesta església no és altra que l´antiga parròquia vella de Rellinars, edificada sobre un temple romà i molt anterior a la de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. En fundar-se més tard la parròquia de Vacarisses, calgué diversificar el nom de les dues parròquies i la de Sant Pere i Sant Feliu prengué el nom de Vacarisses.

XXVIII RONDA VALLESANA

31

Per arribar a una conclusió cal pensar que no hem d´allunyar-nos massa del fet què el nom que es ocupa prové del vocable vaca i així com s´ha dit abans, ho confirma l´escut de la localitat que, de temps immemorial, ostenta la figura d´una vaca.

LES FESTES A VACARISSES Les festes contrapunt de la vida i el treball quotidià, mostren les formes de vida d´una comunitat, els costums i les creences, i el seu comportament social; les festes són una de les mostres més vitals i expansives de la cultura popular.

A Vacarisses podreu participar d´un variat calendari festiu: el 26 de maig sota l´advocació de Sant Felip Neri, es celebra la Festa Major Petita, diada en què s´acostuma a celebrar també la festa dels avis. Es celebra anualment la Fira d´artesans i d´alimentació, amb demostracions d´antics oficis, als carrers de prop de l´Esglèsia.

Dins la primera quinzena del mes de juny té lloc la tradicional visita a Montserrat.

El mes de juliol hi trobareu la concentració de motos antigues, organitzat pel Moto Clàssic Vacarisses.

Fira d’artesans i antics oficis

32

XXVIII RONDA VALLESANA

També el mes de juliol hi tenim la trobada gegantera, amb els nostres gegants el Virrei Amat, la Francesca (la Virreina), el Peret Serò i la nostra popular Vaca Xula, amb la companyia d´altres colles geganteres d´arreu de Catalunya. El primer diumenge del mes d´agost se celebra sota el patronatge de l´apòstol Sant Pere la Festa Major.

L´agost clou amb el popular rumiatge a Sant Salvador de les Espases.

A la tardor vénen celebrant-se els tradicionals Cicles de Teatre Amateur.

Totes les urbanitzacions celebren la seva Festa Major durant els mesos d´estiu.

ELS NOSTRES GEGANTS: POBLACIÓ: Vacarisses COMARCA: Vallès Occidental NOM DEL GEGANT: MANEL (Manel d´Amat i Junyent - Virrei Amat-) PES : 52 kg. ALÇADA: 3`50 m.

NOM DE LA GEGANTA: FRANCESCA (Francesca de Fivaller i Bru) PES: 52 Kg. ALÇADA: 3´45 m.

DATA D´ESTRENA: El 4 d´agost de 1985 ELS SEUS PADRINS FOREN: En RAMIR i la CONSTANÇA, gegants de Monistrol de Montserrat i en DAVID i l´ESTER, gegants d´Olesa de Montserrat CONSTRUÏTS PER: El taller d´en Manel Casserras de Solsona.

MATERIALS: De cartró-pedra i estructura de fusta, segons mides del croquis.

SON PROPIETAT: Del municipi de Vacarisses.

CAP DE COLLA: Santi Torres Faceries - c/. Ginabrer nº 8 - Vacarisses Telf. 938.280.359 - 938.280.665 BREU HISTÒRIA: Aquests dos personatges que avui tenim l´honor de pre-

Els Gegants de Vacarisses

XXVIII RONDA VALLESANA

33

sentar-vos han sigut reals en la vida. Manel d´Amat i Junyent nasqué al Castell de Vacarisses el 15 de març del 1700, era el quart fill dels Marquesos de Castellbell i visqué a Vacarisses fins als sis anys. Dedicat a al vida política i militar, participà a les campanyes d´Àfrica (1724-1727) i a Itàlia, a la Batalla de Bitonto.

Després d´una breu estada a Barcelona visqué uns quants anys a Mallorca, on rebé el nomenament de governador (1755) i president de l´audiència de Xile, primer pas en la seva carrera administrativa a les colònies d´Amèrica.

El 1761 fou nomenat tinent general de l´exèrcit i finalment elevat a virrei del Perú (1761 - 1776).

Ja des de Lima estant s´havia fet construir a Barcelona dues cases: a la Rambla, l´anomenat Palau de La Virreina i a Gràcia, una torre d´estiueig. Als 79 anys es casà amb Maria Francesca de Fivaller i Bru, coneguda popularment amb el qualificatiu de la Virreina. El virrei va morir a Barcelona el 1782.

LA COLLA I ELS GEGANTS A TRAVÉS DELS ANYS : 6 de juliol de 1986: De Vacarisses a Montserrat a peu amb els Gegants.

27 de juliol de 1986: Primera trobada de Gegants a Vacarisses.

24 de setembre de 1986 : Els Gegants exposats per les festes de la Mercè al Palau de la Virreina -Barcelona 19 de juliol de 1992: Participen a la II Trobada Internacional de Gegants a Matadepera.

16 de juliol de 1993: Participen al Firestiu a Montjuic.

6 de març de 1994: Participen a la II Trobada de Gegants a Alcoi (País Valencià). 9 d´octubre de 1994 : Participen a Barcelona en els actes de Expo-Cultura´94. 29 de juliol de 1995: Celebrem el 10 è Aniversari dels nostres Gegants amb 22 colles convidades.

13 d´abril de 1997: Participen a Can Barça al bateig d´en Joan Gamper.

31 d´agost de 1997 . Participen a Solsona a l´homenatge dels Geganters de Catalunya a Manel Casserras 9 de juliol de 2005 : 20è aniversari dels nostres Gegants, amb l´estrena de nous vestits.

Amb els nostres Gegants i tots els que ens volen acompanyar, fem unes 16 sortides a l´any per tot Catalunya, participant en les trobades més importants, com és la Ciutat Gegantera de Catalunya, entre d´altres.

34

XXVIII RONDA VALLESANA

MOTO CLÀSSIC VACARISSES La tradició per les motos antigues en aquest Municipi, amb l´organització de trobades de motos clàssiques de diferents pobles i ciutats de Catalunya, es va iniciar l´any 1991, i a mesura que han anat passant els anys s´han arrelat amb força dins del nostre Municipi, evolucionant en la seva organització, des que una colla d´amics van proposar la primera trobada dins dels actes de la Festa Major del poble, fins enguany, que s´organitza com una activitat sòlida en el municipi el segon diumenge de juliol de cada any.

També cal assenyalar que aquella colla d´amics s´ha transformat en una Associació estable i legalitzada com a tal i rep el nom d´ASSOCIACIÓ MOTO CLÀSSIC VACARISSES. L´Associació Moto Clàssic Vacarisses és una entitat exclosa de tot ànim de lucre, formada per socis i creada el gener de 1996 amb els fins de col-laborar, fomentar i promoure activitats relacionades amb el món del motor, així com fomentar i promoure activitats culturals i de lleure en el municipi de Vacarisses. El programa de trobades que s´han anat celebrant des del primer any sempre han tingut un caliu de germanor i de bona entesa, tant

VIII Concentració de motos antigues

XXVIII RONDA VALLESANA

35

per part dels organitzadors com per part dels participants; en tots els programes han existit moments de reunió per "fer petar la xerrada i fer gresca", com poden ésser l´esmorzar i els refrigeris en diferents municipis veïns cap al migdia. Sempre s´ha intentat aconseguir una gran participació però sense deixar de banda una petita selecció de l´any i de l´estat de les motos participants.

S´ha pogut comprovar que és una de les Concentracions de Motos Antigues més importants i de més ressò de Catalunya.

Qui és aquesta gent? Col.leccionistes, nostàlgics, petits restauradors, apassionats de les motos, potser tot una mica. Les motocicletes històriques que s´han pogut veure en les diverses concentracions de Motos Antigues, algunes de començaments de segle, són la seva gran passió, la seva bogeria. Han dedicat grans esforços en el seu entorn immediat a la recerca, amb algun veí, d´aquella moto que pugui tenir al soterrani, que temps llunyà era de l´avi, o també en un magatzem de ferralla. Un cop s´ha localitzat i s´ha fet l´adquisició del gran botí cal restaurar l´esquelet del que, temps abans, havia estat una motocicleta. Un cop té tota la gran ferregada al seu abast, el petit restaurador comença a esmerçar-hi temps i talent per tornar a donar-li vida.

Gairebé segur que serà un llarg camí, ja que s´ha de refer per complet tota la màquina, peça a peça, cargol a cargol, amb el contratemps que moltes peces ja s´han deixat de fabricar amb el pas dels anys i, en aquest cas , moltes són les que s´han de fabricar expressament.

Preparació d’una trobada de motos antigues

36

XXVIII RONDA VALLESANA

L´expert, el manetes de torn, ha de reproduir cada fragment de la moto, que elaborarà artesanalment mitjançant la fosa, engalzarà la carcassa de la muntura per la mecanització posterior. La repetició d´aquest procés sol ser llarg, d´alguns mesos i en algun cas concret potser d´anys. La impossibilitat de trobar recanvis i la reduïda gamma que se´n conserven fa que aquest petits artefactes siguin unes peces molt cotitzades. El

manteniment dels cromats i niquelats de les motocicletes restaurades fa també encarir força la moto. Els pneumàtics són uns elements que queden més al marge de tot el procés de restauració. Els col.leccionistes recorren, per a aquest particular, a la importació directa de França o la Gran Bretanya, llocs on encara es fabriquen, per la gran afecció que hi ha allà pel món de les dues rodes.

Anagrama de l’Associació

Els que es dediquen a aquests afers de restaurar aquestes màquines tenen molt clar que la moto no es pot deixar a ningú, puix que porten molts euros invertits i gran quantitat d´hores, tenint molt d´esment. No es poden arriscar que se´n vagi tot pel pedregar. Tanmateix, els agrada d´exhibir l´amor a la moto en públic.

VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT Aquesta revista mensual fou fundada l´any 1964 i ja ha arribat al número 470. Editada des de bon començament per la Parròquia de Sant Pere de Vacarisses sense afany de lucre, fa de portaveu del poble, ja que recull informació de totes les activitats que s´hi desenvolupen, tant religioses com municipals i associatives. També dedica pàgines a temes culturals en general i a difondre el missatge evangèlic, així com a expandir la nostra catalanitat.

Sota la direcció de Mn Sebastià Codina, complementat pels Consells de Redacció i d´Administració, compta amb uns quants col.laboradors fixos i és oberta a tothom qui vulgui aportar els seus escrits, sempre que no s´apartin de la seva línia independent. Té una tirada de 500 exemplars mensuals i el format de pàgina és de mig foli. La mitjana de pàgines és de 48 i es distribueix per subscripció.

El Balcó de Montserrat és una de les publicacions en català amb més història.

Quan ningú s´atrevia a fer-ho, i en plena dictadura de Francisco Franco, el Balcó sortia en català i tenia un esperit crític. Una revista amb molta història que ja ha arribat al número 470, ha sobreviscut a crisis econòmiques i a amenaces de polítics. Res ha pogut amb ella.

"D´aquí a uns 500 anys, quan vulguin saber quelcom de la història de Vacarisses, hauran de consultar el Balcó de Montserrat, no se´n podran escaXXVIII RONDA VALLESANA

37

par". Qui així parla és el que ha fet possible que, des de mitjans de la dècada dels 60, el Balcó de Montserrat sortís per ser llegit: el seu director.

La història d´aquesta publicació va començar l´any 1964. Des de llavors, hi han passat un munt de col.laboradors, entre ells el conegut sociòleg Salvador Cardús. Però hi ha quelcom que mai no ha canviat en quasi mig segle d´història: la llengua. El Balcó, pràcticament des del primer número, ha sortit en català. "Mai he escrit en castellà, he estat fidel al país, malgrat els entrebancs" continua dient. I alguns d´aquest "entrebancs" han estat prou importants.

En plena dictadura, l´Ajuntament de Barcelona es va posicionar "unànimament en contra del català i jo vaig publicar una nota en contra; em van dir que si ho tirava endavant tindria problemes, però no en vaig fer ni cas i ho vaig tirar endavant". I és que l´esperit crític i reivindicatiu és una de les característiques d´aquesta publicació. Només cal repassar alguns exemplars i constatar com, per exemple, va ser una veu crítica quan, a Belfast, l´exèrcit britànic va disparar contra els manifestants irlandesos catòlics en el famós Bloody Sunday.

O com quan, el gener de 1971, en plena dictadura i quan encara faltaven més de 15 anys perquè apareguessin els primers insubmissos, publicava en un editorial que "el servei militar trosseja els millors anys de la joventut".

L´objectiu d´aquesta revista, segons el seu director, és "fer poble, fer pàtria, a l´ombra del campanar i amb una inspiració cristiana."

Com en tota publicació hi ha hagut moments difícils, bàsicament per motius econòmics. De fet, el 1973 van estar a punt de plegar per manca de subscriptors; però al final, la il.lusió va poder amb les dificultats: “vam formar un consell de redacció i un consell d´administració".

No es van rendir i la revista va continuar sortint. Però quina és la fórmula per sobreviure tants anys? “Som una colla de gent engrescada i treballem amb molta il.lusió", acaba dient.

38

XXVIII RONDA VALLESANA

Capçaleres aparegudes en el transcurs dels anys

SANT PERE I SANT FELIU DE VACARISSES L´antiga església parroquial de Vacarisses fou consagrada el 20 d´octubre de l´any 1013. Amb motiu d´aquesta celebració, el mateix dia i sobre el mateix altar de l´església de Sant Feliu, es dirimí un plet entre Bernat de Viladecavalls i el veguer d´Olesa i Pierola, davant del bisbe Borrell d´Osona, que havia actuat de consagrant. Tenim notícies d´un altre plet resolt també a l´església de Sant Feliu de Vacarisses l´any 1051.

Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses - Maqueta

XXVIII RONDA VALLESANA

39

A precs de la reina Elisenda, que acabava de fundar el monestir de Pedralbes, l´any 1330, el bisbe de Vic Galceran Sacosta cedí a aquest monestir la parròquia de Sant Feliu de Vacarisses. A partir d´aquest moment, el rector de Vacarisses s´anomenarà vicari perpetu i serà presentat per l´abadessa de Pedralbes al bisbe de Vic perquè el nomeni.

Aquest règim durarà fins al segle XVIII, en què la designació i el nomenament passen a dependre únicament del bisbe de Vic i el monestir de Pedralbes es limita a rebre una pensió per la possessió de la parròquia, fins a l´any 1835, en què deixà de percebre-la. El rectorologi es coneix des dels primers rectots proposats per Pedralbes, l´any 1385.

En un moment concret, Sant Feliu començà a compartir amb Sant Pere el patronatge de la parròquia. Més endavant s´invertí l´ordre de l´advocació; passà a primer terme Sant Pere i quedà en un segon lloc Sant Feliu. Aquest ordre actualment encara continua i és amb el que es coneix l´església. Tenia com a filial l´església de Rellinars.

Del temple antic, no en queda res.

Segurament es devia enderrocar quan, vers l´any 1700, es construí l´actual edifici.

REPOSICIÓ DE LA IMATGE DE SANT PERE. Vacarisses, 17 de desembre de 2005.- Feia exactament 145 anys i uns 200 dies que s’havia inaugurat la imatge de Sant Pere, de divuit pams d´alçada, construïda per l´artista Francesc Saladrigas.

Concretament, el diumenge 27 de maig de 1860. Aquesta imatge patronal que el poble devot venerava va existir fins a la Guerra Civil de l´any 1936, quan va ser cremada.

40

XXVIII RONDA VALLESANA

La nova imatge de Sant Pere

XXVIII RONDA VALLESANA

41

Acabada la guerra, cap al 1940, el vacarissenc Joan Alavedra i Cañellas, de Cal Feliu, amic del pare Teodor Maria Anglès, secretari del pare Escarré, i del germà Adeodat Cardellà, va aconseguir que el Monestir de Montserrat donés la imatge que fins ara ha presidit la nostra església. És una imatge que formava part d´un Sant Sopar; de ben segur no representava Sant Pere, però, posant-li unes claus penjades al braç, quedava força bé, i així ha estat durant tots aquest anys, només 66.

L’imatge ha presidit la nostra església amb molta dignitat.

Després de diverses converses amb l´escultor i arquitecte, el Sr. Francesc Fajula de Sant Joan de les Abadesses, i més d´un pressupost entremig, el 18 de novembre es va rebre un pressupost amb tres possibilitats: dues amb dos tipus diferents de fusta, i una altra que era la de terra cuita i policromada. El 6 de desembre del 2004 es va confirmar que el projecte es tirava endavant amb el procés de terra cuita, i el 29 de desembre se signava el contracte.

El 12 de gener es va fer un simulacre amb cartró de 18 pams, per tal de definir-ne exactament l´alçada. Des del dia de la confirmació fins avui, dia de la inauguració de la nova imatge, ha passat un any just.

Durant aquest temps s´ha anat seguint tot el procés de construcció: al començament, una massa de fang de 3´80 metres d´alçada; al cap d´un temps, ja va començar a agafar forma, fins que ja es veia el que seria Sant Pere; després, l´assecat, el buidat i, per fi, la part més delicada de tot el procés, que és la cocció i que, gràcies a Déu, no va tenir cap problema, i per acabar, el policromat i el muntatge aquí a l´altar, amb les modificacions que això ha reportat, com la làmpara central i la il.luminació.

Amb la incorporació d´aquesta nova imatge a la parròquia s´ha aconseguit una fita important, que és la de deixar exactament igual el retaule de l´altar, tal com estava abans de l´incendi de l´any 1936.

Hem teixit mil anys d´història Frec a frec de Montserrat Protegiu el nostre poble Pere apòstol estimat.

Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias 42

XXVIII RONDA VALLESANA

ANTIGA FÀBRICA DE FILATURES

“LA FÀBRICA” Les primeres notícies que tenim de l´edifici de "La Fàbrica" són de l´any 1934. Un tal Villaret començà la construcció de la nau, que en un principi tenia una superfície de 24 m x 17 m amb la intenció d´instal.lar-hi una secció de telers.

L´obra continuà fins al 1936. Al començament de la guerra civil estava gairebé tot enllestit. Tan sols faltava la teulada. La guerra ho paralitzà tot. Es tornà a remprende la reconstrucció de la nau l´any 1945, ja que tota la part de fusta que havien emprat desaparegué durant la guerra.

Al mateix temps ja s´amplià i passà a tenir 44 m x 21 m per donar cabuda a les oficines, el taller i les altres dependències. Es posà en funcionament per primera vegada el 28 de març de 1948 i la raó social era "Hilaturas Pablo Brugues". Dos anys més tard varià la raó social i passà a dir-se "Hilaturas Brugues Bori y Cirera", així fins a l´any 1964.

L’edifici de la fàbrica any 1957

XXVIII RONDA VALLESANA

43

L’edifici de la fàbrica any 2007

En el període 1964-1965 es construeix una nova nau enfront de la ja existent, i torna a canviar de raó social.

Ara és "Hilaturas Brugues, S.L.", la qual dura fins al 1968, que arriba el seu tancament. Durant aquest període de 20 anys foren moltes les famílies del nostre poble que pogueren gaudir d´un lloc digne de treball.

Després vindrien nous empresaris, amb noves màquines i noves tecnologies, que la mantingueren en funcionament, fins a l´any 1991 que es produeix el tancament definitiu.

L´Ajuntament de Vacarisses va adquirir l´edifici de La Fàbrica al Fons de Garantia Salarial (Fogasa) l’11 de juliol del 2000 per un import de 267.500 euros. A principis del 2001, s´engegaven les obres de reforma i avui dia, ja amb les obres completament acabades, l´antiga fàbrica tèxtil acull una sala d´actes, una sala d´exposicions, deu locals per a les entitats, un casal per la gent gran, un Centre d´Atenció Primària (CAP), un casal de joves, l´oficina de correus i un local per a la brigada d´obres i serveis. En totes aquestes obres, la inversió ha estat d´un milió d´euros.

No cal dir que ha estat un gran revulsiu en tots els aspectes, tant cultural, com social, lúdic i de serveis.

44

XXVIII RONDA VALLESANA

Actualment el solar compta amb una superfície construïda de 3.166 m2 d´un total de 5.542m2 de sòl.

La sala d´actes ubicada a l´edifici de La Fàbrica ha esdevingut, des de la seva inauguració, el nucli central entorn del qual giren les diferents trobades populars del veïns de Vacarisses. Amb una superfície total de 900 m2, l´espai ha suposat la revolució cultural que ha possibilitat l´organització d´esdeveniments de tota mena.

La Fàbrica ja ha acollit des de gran part dels actes de la Festa Major fins a activitats d´hivern com la rebuda dels Reis d´Orient, el saló Juguem, concerts, exposicions i la celebració de festes tradicionals com el Cap d´Any, la Castanyada o el Carnestoltes.

L´altra part molt important de La Fàbrica és el Centre d´Atenció Primària, el dispensari. El primer dia de dispensari va ésser sens dubte el dia de portes obertes, al mateix temps que es feia l´acte oficial i protocolari de la seva inauguració. Aquest acte fou presidit pel Sr. Xavier Pomés, conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de

Sala Gran de la Fàbrica, trobada de puntaires 2004

XXVIII RONDA VALLESANA

45

Inauguració dependències del nou dispensari

Catalunya i per tots els representants del govern municipal, així com també per l´equip mèdic del poble.

Va obrir l´acte el batlle , Sr Salvador Boada, que digué que amb aquesta inauguració es feia realitat una de les obres més necessàries per al poble, com era el nou dispensari. Ja és sabut per tothom que, en pocs anys, la població ha crescut considerablement i l´anterior dispensari ja havia quedat força obsolet. Al mateix temps, el batlle donà les gràcies a l´equip mèdic per la gran tasca realitzada i portada a terme amb les precàries instal.lacions al servei de tots els vacarissencs.

Amés, assegurà que a partit d´aquell moment podrien desenvolupar molt millor la seva feina, amb aquests locals que allotgen el nou dispensari, tot a dins mateix del complex de La Fàbrica. Tot seguit féu una descripció del nou dispensari i les seves instal.lacions, que ocupen gairebé 285 metres quadrats de l´edifici rehabilitat de La Fàbrica, en el qual trobarem 5 sales de consulta, 1 sala de tractamets o infermeria, 6 sales d´espera més 2 serveis adaptats, 1 sala per a reunions del personal mèdic, 1 magatzem, la recepció el vestidor per al personal i un espai enjardinat interior.

46

XXVIII RONDA VALLESANA

Ofereix el servei de dos metges de medicina general, dues infermeres, atenció pediàtrica cinc dies a la setmana, servei de llevadora i més hores per a assistècia social.

L´Ajuntament s´ha fet càrrec del projecte i de la inversió inicial, més de 340.000 euros, per la construcció, de la qual el Servei Català de la Salut en finançarà uns 294.000, el 85% en quatre anualitats. L´increment d´espai respecte a l´actual dispensari suposarà que el municipi gaudeixi no només d´unes instal.lacions molt més completes, sinó també d´una millor assistència sanitària. Després d´unes paraules del Sr Pomés, que acabava felicitant tots els assistents per la presència multitudinària a l´acte d´inauguració, cosa que, segons ell, demostra l´esperit cívic d´un poble en què tothom participa.

Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias

Dependències del nou dispensari

XXVIII RONDA VALLESANA

47

CASTELL DE VACARISSES O MASIA FORTIFICADA Després de recollir diverses informacions publicades i que parlen lleugerament del Castell de Vacarisses, s´ha fet una recopilació de dades.

Començarem bo i escrivint un resum d´aportacions de l´erudit historidor Mn. Antoni Pladevall, publicades al Butlletí de Vacarisses, donat el seu interès indubtable.

En una visita efectuada a Vacarisses, diu en Pladevall, que es va comprovar que el lloc d´ubicació del Castell és el mateix que el dels segles XII i XIII i, per tant, també és idèntic al del Castell dels segles X i XI i discrepa de la seva existència en un altre lloc o cimal. apreciació que es troba molt encertada.

Malgrat la seva aparença rústega, el Castell de Vacarisses té un lloc dominant i era difílment atacable per tres dels seus costats. Els actuals

Vista del Castell, any 1990

48

XXVIII RONDA VALLESANA

murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV. El casal del Castell fou renovellat entre finals del 1600 i principis del 1700, precisament en l´època de la família Amat.

Els primers senyors de Vacarisses van trobar-se amb la inesperada sorpresa de descobrir en aquest murs la filiació del gran casal els Montcades.

Els antics heraldistes fan derivar els Montcades dels reis Sàrmates, dels Ducs de Baviera, anomenats també Barons de la Fama, que vingueren a Catalunya a finals del segle VIII. Els primers Moncades foren Veguers o Vicaris, és a dir encarregats de govern i defensors del terme de Muntanyola i de Vacarisses i abans de prendre el cognom de Montcada, a mig segle XI, quan el compte els donà aquell castell veí de Barcelona es varen cognominar VACHIRICENSIS o de MUNTANYOLA, castell de la Plana de Vic, on va morir el primer senyor de Vacarisses abans del 1409.

En el plet que tingué lloc a prop de la Catedral de Vic a l´any 1002, a fi d´aprovar el Bisbe Sala d´Urgell que el Castell de Queralt era seu, hi va haver una gran concurrència de bisbes, comtes i magnats del país i, entre ells, signà i actuà com a testimoni en GUILLERMUS DE VACHIRICIES (Arxiu Capitular de la Seu d´Urgell, Lib. Dot. I Foli 234). És el mateix que, junt amb el seu germà Ramon, va predir el vassallatge a l´església de Vacarisses a l´any 1013, entre els senyors de Viladecavalls i d´Olesa, acte que tingué lloc a l´església de Vacarisses.

No hi ha dubte que tenim a l´abast un dels primers Senyors de Vacarisses i que més tard es present amb el nom de GUILLERMUS DE MONTECANO O DE MONTCADA. A partir del segle XI es fa comú el costum d´utilitzar el cognom de lloc de procedència. Així trobem que entre els anys 1048 i 1060 l´hereu Ramon Guillem es cognominava únicament de Montcada, tot i continuant essent senyor de Vacarisses i de Muntanyola.

El Castell estigué en mans dels Moncades fins a l´any 1358 que el passà a mans de Pere el Cerimoniós i el va vendre a Jaume Desfar.

A partir de l´any 1072, el Montcada Guillem Ramon obté el càrrec de SENESCALIA o MAJORDOMIA civil i militar, dels Comtes de Barcelona, XXVIII RONDA VALLESANA

49

Treballs de restauració, any 2006

càrrec de gran altura nobiliària. Amb tot, sempre que algú voldrà estudiar a fons aquesta familia, no es podrà oblidar mai dels seus orígens i lligams amb Vacarisses.

En Pere Miró, de Vacherizes, vivia encara l´any 1101, quan en Berenguer Ramon de Montcada va fer un nou pacte de béns familiars amb els seus cosins-germans, en Ramon Renard i en Guillem, fills del difunt Renard Guillem de la Roca. En Pere Miró sortí de nou financer del pacte en què Berenguer Ramon va donar el Mas Serra del terme de Vacarisses al seus cosins.

La nissaga dels Vacarisses va acabar-se molt aviat. Mort en Pere Miró va succeir-lo en la guarda i residència del Castell de Vacarisses N´Albert Miró de Vacarisses, germà de l´anterior, que havia ja mort sense descendencia l´any 1118. Per això, en aquest any, en Berenguer de Montcada va encomanar la guarda i defensa del Castell de Vacarisses a en Carbonell de Castellet, del veí Castell de Castellet, començant així 50

XXVIII RONDA VALLESANA

a Vacarisses la Castellania del Castellet, que va durar fins l´any 1362 en què va comprar-la en Joan Desfar, senyor de Vacarisses.

El Castell fou declarat bé d´interès cultural pel Ministeri de Cultura i és propietat de l´Ajuntament des de 1985. Un dels majors atractius d´aquest nou equipament cultural és l´edifici. Es tracta d´una masia noble del segle XVII, emplaçada sobre una construcció més primitiva, concretament del segle XIII. Encara queden restes de l´antiga presó, graners, cellers i cups de vi. Tots aquets elements, a excepció dels graners, es conservaran.

Durant els últims anys, el Castell de Vacarisses es va destinar a dependències socioculturals i a l´escola. Darrerament hi havia els locutoris i els Serveis de la Companyia Telefònica.

Actualment el castell té 324 metres quadrats, però en el passat va arribar a tenir una superfície de 1700 àrees.

Forma part de la finca anomenada Les Singles.

Gairebé un centenar de vacarissencs i vacarissenques s´aplegaren al Casal per escoltar en directe l´autor del projecte de rehabilitació del Castell, l´arquitecte el Sr. Xavier Guitart i Tarrés. Presidiren l´acte, l´Alcalde Salvador Boada, un representant de la Diputació i el regidor de Cultura Josep M. Gibert.

Xavier Guitart, especialista en la rehabilitació d´edificis històrics, ens explicà de forma didàctica, el procés d´elaboració del projecte, els estudis exhaustius fets, previs al projecte: arqueològics, topogràfics, subsòl, diferents etapes de la masia, el que se sap de l´antic Castell, etc.

S´ha volgut respectar, i alhora ressaltar, la part antiga de l´edifici-masia actual (declarat d´interès cultural pel Ministeri de Cultura).I, al mateix temps, introduir els pocs elements descoberts en recents treballs arqueològics del primitiu castell.

Per tenir comoditat en accedir a cada un dels pisos, així com independitzar-los l´un de l´altre, s´ha ideat una torre de comunicació de nova construcció, paral.lela a l´edifici, amb escala i ascensor interior.

Algunes dades importans: Cost total de la inversió 2.515.461 euros.

Superfície del nou equipament 2.777 m2 Termini d´execució de 26 mesos.

XXVIII RONDA VALLESANA

51

Biblioteca: La biblioteca quedarà repartida en dues plantes. A la planta primera hi haurà, Direcció, Fons de coneixement i imaginació, espai de suport. A la planta baixa, la part més espaiosa de la biblioteca, hi haurà la sala de lectura per unes 100 persones.

Sala Polivalent: Serà l´edifici semisoterrani annex a l´actual masia. Té 342 m2. i està prevista per a fer-hi actes culturals i exposicions, té una capacitat per unes cents persones assegudes o tres-centes dempeus.

Espai exteior a l´aire lliure: S´arreglarà l´era, amb serveis necessaris per gaudir d´espectacles a l´aire lliure.

S´han a conseguit espais que seran molt bonics, com el del passadís que mena de l´entrada a la Sala polivalent.

Així, per una banda, tindrem unes espectaculars pedres, segurament caigudes del cingle, ningú sap quan. A l´altre costat hi ha el fossat retrobat de l´antic castell, tot plegat il.luminat, des de dalt, per la llum zanital que deixa passar l´obertura dels vells cups.

La creació de la torre de comunicació és, sens dubte, la part més agosarada del projecte. Si bé és una bona solució per al trasllat de les persones als diferents nivells de l´edifici, resta la incertesa de si la torre que es construirà quedarà integrada o no en el conjunt de l´edifici. Xavier Guitart va dir clarament que no era la "firma" de l´autor i sí la millor solució. Ho va justificar dient que si les comunicacions les haguessin de fer per l´interior de l´edifici haurien destruït una bona part de la masia.

Afegí que és normal trobar al costat de de cases de pagès de certa època, torres de defensa.

Des d´un primer moment s´ha intentat conservar l´estètica i l´estructura històrica, però adaptant-la als nous temps, amb material i tècniques d´última generació. Per exemple, la coberta del cos principal de l´edifici imita el sistema estructural anterior, amb vigues de fusta. En aquesta fase s´ha fet la coberta, s´han recuperat les voltes i arcs existents, i s´han construit nous forjats i escales interiors. També s´ha adequat la biblioteca, els espais d´accessos a la presó i fossar fins el nou nucli de comunicacions exterior (planta semisoterrani).

D´altra banda, també es restaurà la imatge exterior per tal de revitalitzar el castell com a testimoni històric del poble. L´edifici acollirà una biblioteca amb 14.650 documents i 68 punts de treball, una gran sala polivalent, i vàries sales per diferents usos.

52

XXVIII RONDA VALLESANA

ELS RELLOTGES DE SOL DEL CASTELL Els rellotges de sol originals del Castell dataven del 1699. Els treballs arqueològics fets abans i durant les obres de restauració han permès reconstruir-los en part: s´ha mantingut la seva forma circular i les sanefes.En Carles LLadó (professor de matemàtiques i restaurador dels rellotges de Sol del castell), diu que no ha vist cap altre rellotge de Sol amb aquest tipus de sanefa: "això els fa força característics, però les línies horàries no eren gaire correctes, i s´han hagut de corregir". A més , afegeix, "les dues busques estavan molt deteriorades; en els rellotges originals, aquestes estaven fixades just al centre dels dos cercles i això comportava que la meitat superior dels rellotges no tingués cap utilitat a l´hora de veure projectada la seva ombra. Podria molt ben ser que, en els rellotges originals, en aquesta meitat superior hi hagués, a part de les dates de la seva construcció o restauració, alguna llegenda".

Davant de la impossibilitat de saber-ho, s´ha optat per desplaçar les busques cap a la part superior dels rellotges; la qual cosa comporta una major separació entre els nombres u una millora en la lectura de l´hora.

El rellotge de llevant, abans de la restauració

XXVIII RONDA VALLESANA

53

El rellotge de Llevant, després de la restauració

Segurament no haurà passat desapercebut per a ningú allò que hem dit més amunt: que els rellotges del Castell marcaran l´hora solar de Vacarisses. Això vol dir que no coincidiran quasi mai amb l´hora dels nostres rellotges mecànics. Per una banda, ja sabem que a l´hivern anem una hora avançats respecte a l´hora solar i que a l´estiu n´hi anem dues.

Però també cal tenir en compte, aclareix en Carles, que "a causa de la localització de Vacarisses dins del nostre fus horari i de les característiques del moviment anual de la Terra entorn del Sol, hi haurà una diferència, que variarà dia a dia al llarg de l´any, entre l´hora solar que marcaran els rellotges del Castell i l´hora dels nostres rellotges mecànics".

Pel que ens ha explicat, podriem dir que la majoria de dies de l´any els rellotges de Sol del Castell aniran avançats en relació als nostres rellotges mecànics, alguns dies d´hivern aniran endarrerits i només dos dies a l´any coincidiran.

Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias 54

XXVIII RONDA VALLESANA

PAVELLÓ POLIESPORTIU DE VACARISSES La construcció del pavelló poliesportiu va venir a cobrir les mancances que a nivell d´equipaments esportius tenia el municipi, era una demanda llargament reivindicada pels veïs. Després de molts anys d´espera s´ha aprovar el projecte de construcció del pavelló i el camp de futbol.

Aquest equipament serà una eina bàsica per fomentar la pràctica esportiva i una millor qualitat de vida. I alhora amb el convenciment i la voluntat que el poliesportiu es converteixi en el futur en lloc de trobada i relació entre tots els veïns.

El creixement constant del nombre de matriculats al CEIP Pau Casals i Font de l´Orpina, demanant constanment, equipaments per poder gaudir de la pràctica esportiva va reafirmar en el propòpsit d´impulsar la construcció d´aquest pavelló municipal que va néixer del concurs d´idees convocat l´any 1995.

Una instal.lació esportiva moderna i funcional feia molta falta en el municipi de Vacarises.

El pavelló i el camp de futbol es varen construir a l´av Trias Fargas, del sector Can Torrella Industrial.

La bona comunicació d´aquesta zona amb els diferents nuclis del municipi i la disponibilitat d´espai feren decidir, al govern municipal, per aquesta ubicació. El pavelló i el camp de futbol ocupen una superfície de 15.748 m2., la superfície total del solar és de 40.300 m2.

El poliesportiu es podrà dividir en dos espais independents, fet que permetrà que s´hi pugin practicar diferents esports al mateix temps.

Col.locació de la primera pedra

XXVIII RONDA VALLESANA

55

Perspectives de les obres del poliesportiu

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES: El pavelló consta de : una pista poliesportiva de 44x23 metres, 4 vestidors, 1 farmaciola, i vestuari arbitral, 1 sala de fitness d´uns 140 metres quadrats, 1 zona d´aigües -amb dos vestidors, dutxes, un jacuzzi, una sauna i una zona per a massatges-, una zona de vending, dos vestidors per al camp de futbol, grades amb capacitat per a 225 persones, un despatx de direció, una oficina de gestió, un magatzem, una zona de recepcció i control d´accés. La inversió total ha estat de 2,22 milions d´euros; l´Ajuntamnt n´aportà el 33%, la Generalitat, el 25%, i l´empresa Tratesa, el 42%.

A la fi arribà el gran dia l´inauguració del pavelló poliesportiu, en una jornada de portes obertes que va comptar amb l´assitència de fins a un miler de persones. L´acte d´inauguració oficial va comptar amb la presència de les autoritats municipals -encapçalades per l´Alcalde, Salvador Boada-, el secretari general de l´Esport, Josep Maldonado, el director general del grup Hera, Jordi Gallego, els alcaldes de Rellinars i Monistrol de Montserrat, i representants dels clubs esportius i d´associacions del municipi. Després del descobriment de la placa, en el torn dels parlaments, l´Alcalde va posar de relleu que el nou pavelló responia a un 56

XXVIII RONDA VALLESANA

desig llargament perseguit per Vacarisses, alhora que va agrair l´esforç de totes les persones que han contribuït a fer-lo realitat.

El regidor d´Esports, Josep M. Gibert, va explicar als assistents les característiques del pavelló; en va destacar la singularitat arquitectònica i el fet que contribueix a l´estalvi energètic. En el seu discurs, el regidor va posar de relleu la millora substancial que suposen les noves instal.lacions per a la pràctica esportiva al municipi. Per la seva banda, el secretari general de l´Esport va mostrar la seva satisfacció per l´àmplia resposta dels ciutadans en assistir a l´acte d´inauguració. Conclosos els parlaments, públic i autoritats van visitar les instal.lacions.

A la tarda, el pavelló va acollir un partit d´handbol entre el FC Barcelona i el Granollers i dos de futbol sala, un entre els clubs de Vacarisses i de Can Serra i un altre entre el F.S. Martorell i el Vacarisses.

Un dels trets característics d´aquets pavelló és el seu estalvi energètic, mitjançant un mur trombe; un sistema innovador que capta l´escalfor exterior i la distribueix a l´interior a través d´un seguit de conductes i

Acte de parlaments en el día de l’inauguració

XXVIII RONDA VALLESANA

57

Partit d’inauguració

ventiladors. "És un projecte molt treballat i ben resolt; l´edifici és estèticament molt bonic i estudiat pel que fa a l´estalvi energètic", paraules del regidor d´Esports Josep M. Gibert.

La gestió del pavelló poliesportiu. L´Ajuntament de Vacarisses gestiona directament el pavelló; el nou tècnic d´Esports dirigeix les instal.lacions.

En funció de la demanda dels veïns, s´establirà el nombre de monitors i personal necessari (bidells, administratius...); en aquest cas, la plantilla es contractarà a través d´una empresa de serveis i " es prioritzarà que aquestes persones provingin de la nostra borsa de treball", va indicar el regidor.

El tècnic d´Esports, " a part de ser director del pavelló, serà el responsable d´organitzar tot l´esport a Vacarisses, de fomentar l´esport base"..., va explicar en Gibert; una de les iniciatives previstes és la creació d´una escola esportiva que promogui la majoria de disciplines esportives.

Paral.lelament, la Regidoria d´Esports preveu arranjar tot seguit el camp de futbol adjacent al pavelló.

Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias 58

XXVIII RONDA VALLESANA

CONSOLIDACIÓ DE LA TORROTA El projecte presentat plantejava les obres mínimes necessàries per tal d´aturar el procés de deteriorament que ja feia molts anys venia patin la Torrota de Vacarisses, en espera de poder realitzar en una fase posterior a aquesta primera consolidació, les obres que permetin crear un mirador, i dignificar com es mereix aquest element tant caracteristic de Vacarisses i el seu entorn.

En aquest sentit les obres que es varen dur a terme, formarien part d´una primera fase d´una actuació més amplia.

En concret aquesta torra d´observació o Torrota pels vacarissenc és de gran valor, i forma part, conjuntament amb els Cingles i el Castell, els elements representatius i identificatius del paisatge de Vacarisses.

Segons el Pla General d´Ordenació vigent, protegeix tota aquesta zona de sòl rústic que envolta la Torrota, i indica la necessitat de utilitzar-la com a parc, aprofitant la seva riquesa paisatgistica i natural. D´aquesta situació surten projectes per traçar-hi recorreguts publics i realitzar-hi excursions.

Evidentment per una altra banda, el consistori té interes en incidir en la Torrota per dignificar-la i evitar que el pas del temps pugui deteriorar-la més del que havia estat fins ara. D´aquests dos aspectes, recuperar el patrimoni del municipi, i la seva situació privilegiada en una zona de parc que l´envolta, sorgeix el promoure una serie d´actuacions, de les quals el projecte presentat, seria en una primera fase.

Els treballs en concret que es realitzaren foren: Sanejament dels morters de portland dels junts de la pedra, realitzats al llarg del temps i que en el seu temps oferien una imatge deporable.Sanejament de les juntes en general, especialment les deteriorades, que serien objecte de reomplert. Els buits s´incorporà pedra del lloc.

La Torrota amb un estat molt precari

XXVIII RONDA VALLESANA

59

Recomposar el forat realitzat en el basament de la Torrota per accedirhi, tancant-lo i deixant-lo com era en el seu origen, a base de pedres del lloc, a l´exterior i a l´interior, i farcint el gruix del mur amb formigó.

En la zona del mirador, i per regularitzar interiorment la barana del mateix, es va construir un anell de formigó se- gons plànols, encofrat amb lameles de fusta verticals que permetran mantenir visualment el perfil retallat inacabat de la Torrota actual. També es va fer un escopidor de formigó damunt del mur de pedra, per protegir-lo de l´acció de la pluja.

Treballs de consolidació

La Torrota està situada en un punt alt del carener, això fa que no hi hagi cap accés rodat per permeti l´arrivada del material per la realització de qualsevol obra, i per les moltes dificultats de mutar-hi bastides, etc...així com haver de traslladar-se el personal a peu cada jornada, va fer considerar la necessitat que les obres fosin realitzades per una empresa especialitzada en treballs en alçada i de dificil accés.

Les obres van tenir una despesa d´uns 27.000 euros.

La Torrota s´alça a dalt de l´extrem est d´una petita carena als afores del poble, a 438 m. d´altura, que li permet dominar una àmplia extensió que inclou el poble a llevant i la serra de Montserrat i la vall del Llobregat a ponent.

Josep M. Farrés Trias.

Fotos: Arxiu Farrés-Trias 60

XXVIII RONDA VALLESANA

La Torrota, ja amb els treballs acabats

CENTRE EXCURSIONISTA DE VACARISSES Era la primavera del 2005 quan, al cap de tres vacarissencs, hi rondava la idea de fer un centre excursionista. El que primer era il·lusió i un munt d’idees desordenades va anar agafant forma per donar nom a l’entitat Centre Excursionista de Vacarisses, amb un primer projecte molt interessant: “Coneixent el terme”; i és que Vacarisses és prou gran perquè hi estiguem entretinguts “caminant” . El centre neixia amb una secció dedicada a l’excursionisme; aquest setembre celebràvem els seus dos anys amb la ja tradicional pujada a Montserrat i comptant amb tres seccions més: la infantil, la juvenil i la de mountain bike. Però, no només hem crecut amb seccions, sinó també amb socis – ja som més de 100!- i un munt de col.laboradors… Sense tots ells avui el Centre no existiria.

Vacarisses, com molt bé tots sabeu, es troba en un lloc decisiu pel que fa al contacte amb la natura: formem part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i toquem a la muntanya de Montserrat; a més a més, gaudim de certs emplaçaments interessants com la Torrota, els nostres Cingles, les masies , les fonts, les barraques … i un llarg etcètera. La veritat és que una situació així reclamava un centre excursionista, on la gent

Primera sortida del Centre Excursionista a la Serra de l’Obac

XXVIII RONDA VALLESANA

61

que el formessin “treballessin” per poder mantenir i gaudir del que tant estimen. Fer excursions pels nostres boscos ens permet conèixer Vacarisses amb tots el sentits, perquè des del Centre també escrivim un butlletí trimestral on analitzem Vacarisses des d’altres punts de vista –bibliogràficament, per exemple- i també considerem la història del poble a partir de la tradició oral, és a dir, a cada excursió comptem amb un ponent que ens explica anècdotes, històries del passat que ens ajuden a conèixer una mica més el poble i ens permeten a les generacions més joves recordar fets interessants sobre aquest. Per tant, ja veieu que d’activitat no ens en falta!

Som joves i tenim ganes de treballar, però sobretot tenim ganes que tots vosaltres, excursionistes, gaudiu del nostre entorn perquè això ens fa sentir orgullosos i ens fa pensar que aquest Centre ha començat amb bon peu, però que té molta feina a fer, sobretot si ens fixem amb d’altres centres excursionistes com la UES. Aquesta Ronda Vallesana és una oportunitat per fer-nos conèixer una mica més a la comarca i els seus voltants, per això volem agrair a la UES que hagi comptat amb nosaltres en la seva tradicional Ronda Vallesana. Per últim, només dir-vos que col·laborar amb vosaltres és una oportunitat molt bona per aprendre i que sempre que vulgueu a Vacarisses som uns quants que compartim aquesta afició per l’excursionisme, només cal que demaneu pels del Centre excursionista.

Gràcies i fins aviat Santi Bertomeu, Pep Jornet i Laura Kotnik Centre Excursionista de Vacarisses

Socis fundadors 62

XXVIII RONDA VALLESANA

El Vacarisses més jove …

Vacarisses és per a alguns el nom d’un simple poble, aquell que passant direcció Manresa queda amagat i l’imagines, sobretot a l’hivern, amb la boira vacarissana; sort que el seu Cingle i Torrota l’orienten en els dies més assolellats! Altres potser el coneixeu per la seva gastronomia, ja que el Restaurant el Cingle s’ha fet un petit nom en els darrers anys i les botifarres de Ca la Siona són una una excel·lent recomanació per als de bon menjar; els més excursionistes el coneixeran pel camí de romeria a Montserrat, concorregut en la travessa de la Matagalls i així un llarg etcètera. Vacarissses és, però, molt més que tot això junt: és un poble que a poc a poc s’ha anat fent un lloc a Catalunya i sobretot pels voltants. La seva demografia ha crescut amb acceleració i és veritat que alguns hi van només a dormir, però molts altres s’han posat a fer vida de poble i el més important: hi ha certes coses que el temps no ha deixat perdre perquè, si no, pregunteu per Ca la Quima, o pels millors melindros del món –aquells que no es troben al supermercat!-. També demaneu pel ferrer, que, passant per casa seva sempre hi veus algú amb qui peta la xerrada, de la mateixa manera que podeu caminar cap a la masia del Pau Gran i preguntar-li al Tonet-pagès com cantaven caramelles anys enrere, o xerrar una estona amb el mossèn, en Sebastià, que té un munt de coses per explicar a part d’estar al capdavant d’un butlletí –Balcó de Montserrat - que ja comença a fer història; podeu anar a l’estanc i preguntar per la pròxima trobada gegantera o venir a suar una estona amb les dotze hores de futbol –la piscina hi està assegurada!-, o encara millor, anar veure teatre amb el

Carrer de la Barceloneta

XXVIII RONDA VALLESANA

63

grup la Barracaca d’en Manoix, que va renéixer amb alguns dels antics actors; sentir a cantar les diferents corals i, com no, caminar amb el recent centre excursionista; mentre que els és més motoristes es poden passejar un diumenge de juliol amb la ja tradicional trobada de moto clàssic.

Vacarisses no ha perdut l’encant de poble, tot i que molts li vulguin veure aquest defecte. A Vacarisses hi ha gent –vacarissencs i vacarissenques- que amb el seu dia a dia segueixen contruint una identitat, una manera de fer que no és idèntica a la de fa uns anys, perquè el temps tot ho canvia, però sí que manté el seu encís. Tenim vilatans aficionats a la pintura, alguns escriptors que recullen la història del poble –com el conegut sabadellenc-vacarissenc Josep M. Farrés-. Tenim carrers plens d’història com el de la Barceloneta o urbanitzacions molt enfeinades com el Palà, que té un casal molt ben organitzat; una marxosa festa major a l’agost, que sí que deixa certes tradicions, com trencar l’olla o les curses de sacs, però n’ha portat d’altres i, si no, veniu a les havaneres de divendres a la nit: mentre els més grans canten de valent, els més joves, després d’un ja tradicional sopar, ballen … i així el temps va donant una nova imatge, no del tot diferent però sí canviada , amb alguns fets més positius i d’altres un xic més negatius, com qualsevol cosa en aquest món.

Som molts els joves que hem crescut a la vegada i paral.lelament amb Vacarisses; la nostra vida gira entorn del poble i, per tant, ens l’estimem amb bogeria; amb això us vull mostrar el Vacarisses més jove, aquell que potser alguns ignoren però del qual tots s’han de refiar. I a la vegada us vull fer palès, amb els quatre trets esmentats anteriorment, el Vacarisses que vosaltres, excursionistes de la comarca i de la UES, ja vau visitar fa uns anys; era el 16 d’octubre de 1994 -XV Ronda Vallesana - i recordo perfectament aquell matí, que junt amb el meu pare, caminava i em feia gràcia veure tants excursionistes pel bell mig de les nostres cabanes i boscos de llargues tardes d’estiu. Avui ja no sóc tan nena, però sé que seguiré recordant aquest dia perquè la UES ha tornat a repetir terra vermella vacarissenca per la seva tradicional Ronda Vallesana.

Us recomano a tots i totes que passegeu pel poble i, sobretot, que no deixeu de visitar-nos, perquè, tot i no estar gaire lluny de la capital catalana, encara hi descobrireu quelcom d’aquell vell poble català.

Per tant, no us dic adéu, sinó fins aviat.

Laura Kotnik i Mercadé - Maig del 2007 Foto: Helena Kotnik i Mercadé 64

XXVIII RONDA VALLESANA

LA FONDA DE CA LA QUIMA (1910-1970) Excursionista que has vingut a Vacarisses per participar a la Ronda vallesana, si visites els carrers del poble, en passar pel d’Alfonso Sala t’adonaràs que totes les façanes de les cases estan ben endreçades i renovades sense amagar el seu passat rural; fan goig. A cada porta hi ha un cartell on figura escrit el nom tal com es coneixien els qui hi vivien. Podràs llegir-hi Cal Moliner, Cal Vidrier, Cal Guitarro, Cal Peret Sarò, Cal Simón, Cal Poloni, Cal Japic, Cal Carrilaire, Ca la Quima.

Ca la Quima, l’any 1910, esdevingué la fonda del poble. Era el temps en què s’instal·lava l’electricitat a Vacarisses. Els treballadors que ho feien no tenien on anar a dormir. El matrimoni format per Toni Badia i Joaquima Ubach, arranjaren la casa per acollir-los. Els operaris, agraïts, feren que la primera casa del poble que gaudís de llum elèctrica fos Ca la Quima.

Vacarisses

XXVIII RONDA VALLESANA

65

La Fonda romangué oberta 60 anys. Roseta, la filla dels fundadors, i el seu marit, Josep Font, tancaren la fonda l’any 1970. Més endavant n'explicarem les raons.

A les seves filles Quimeta i Conxita, jovenetes encara quan es féu el tancament, els he demanat que recordessin aquells temps en què la fonda era la casa més coneguda i concorreguda del poble i per on passava la gent més diversa. M’han explicat històries interessants i sorprenents que van viure personalment o que la seva mare els havia contat. M’ha agradat escoltar-les i espero que us plagui de llegir-les Temps molt difícils ** Juliol de 1936. Feia pocs dies que havia començat la guerra civil i es presentaren a la Fonda un escamot de milicians. “Aneu a missa vós?”, preguntaren a la Roseta que, espantada, contestà: “De vegades sí, de vegades no”. ”Doncs ja no hi anireu mai més, perquè venim a enderrocar l’església. I ara, deixeu-nos pics i pales” li digueren en un to autoritari-. Aplegaren tots els bancs i els retaules de fusta dels altars al centre de l’església, i ho encengueren tot.

Per sort l’edifici va aguantar. Els incendiaris deixaren les eines a la porta i van marxar. ** En aquells temps els milicians gaudien de la cuina de la Roseta, però el que ignoraven era que al menjador, sota una cadira-armari on seien, hi havia un Sagrat Cor que el matrimoni s’havia descuidat d'amagar. ** En aquells anys de guerra (1936-1939), va estar-hi molt temps hostatjada, una noia madrilenya de 27 anys, de nom Benita, que recorden amb gran simpatia. Acabada la guerra, malgrat els intents, no van poder saber mai més res d’ella.

Quaranta-tres anys per tancar un interrogant ** Any 1963. La Roseta està asseguda a la porta del carrer, quan arriba una noia jove, 25 anys, amb els peus llagats que li demana hostatge. Venia a peu des de Granollers i havia d' arribar a Montserrat.

“Com és que aneu sola?” - li preguntà la Roseta - "Sola vaig fer la promesa a la Mare de Déu i sola l’haig de complir “, contestà la noia.

66

XXVIII RONDA VALLESANA

Any 1961. “Equip de la fonda” després d’un casament. D’esquerra a dreta: Carme Palà, Maria Badia, Quimeta Font, Maria Martin, Montse Baucells, Conxita, Antoni i Josep Font, Jordi Baucells, Josep Prat, Roseta Badia, la tia Remei i la Cisqueta de cal Simón

La Roseta li mostrà el llit per dormir, li donà un cossi amb aigua calenta i no li preguntà res més.

L’any passat, 2006, el misteri quedà aclarit. Una àvia trucà a la porta de ca la Quima, es presentà i explicà a la Quimeta, que la va obrir, que ella era la jove de Granollers i que la promesa a complir era per la curació d’un familiar molt estimat.

Espardenyeria, estanc, farmàcia... i quiròfan. ** Tots aquests serveis oferia la fonda cap als anys 40. Normal en un poble petit. El que ja no ho era tant, és que s’hi instal·lés un “quiròfan”. A Vacarisses hi venien els metges un cop acabada la carrera, com a residents interins, per un període de tres anys. Pels voltants de l’any 1944 el resident era el Dr. Jaume Ribes, a qui li agradava molt la cirurgia. S’esdevingué que la nena Quimeta tingué un atac d’apendicitis.

El Dr. Ribes s’oferí per intervenir-la i els pares ho acceptaren perquè no tenien cap altra solució millor. L’operació va fer-se al pis de dalt.

XXVIII RONDA VALLESANA

67

Vingué per ajudar-lo la promesa del metge, una infermera que va tenir cura d’adormir-la amb una mascareta de cloroform.

A la Quimeta li ha quedat el record d’una cicatriu desproporcionada i molts dies de drenatge intensiu per guarir-la de la infecció postoperatòria. També operà l’avi de cal Pau Maians, de pròstata, i el Ramon de Cal Forner, d’hèrnia; tots se’n van sortir prou bé.

Almenys han viscut molts anys. Mentre fèiem comentaris d’aquests fets que avui dia se’ns fan difícils d’imaginar, la Quimeta en veu baixa anava repetint ”Estic viva de miracle, estic viva de miracle”.

La Fonda ** Amb l’arribada dels estiuejants, cap als anys cinquanta, mai no els faltà la feina. Tenien quatre habitacions on podien allotjar-hi fins a catorze persones. Hi treballaven el pare, la mare i els tres fills. Per les festes i banquets, els anava a ajudar alguna veïna.

Casament del Lluís i la Rosa, últim celebrat a la Fonda. Any 1970

68

XXVIII RONDA VALLESANA

El menú més clàssic era el següent: entremesos, canelons, pollastre, postres i cafè. Aquest dinar, pels anys seixanta, costava l'equivalent a 0,75 . També tenien molt bona acollida l’arròs a la cassola, la vedella amb bolets i el conill amb albergínia.

El plat més sol·licitat eren els canelons. Cada festa tenien encàrrecs que arribaven fins als dos-cents cinquanta. La màxima quantitat que podien fer-ne.

La recepta de cuina d’aquests canelons durant molts anys s’ha mantingut “en secret”. No fa gaire la Quimeta i la Conxita l’han publicada a la revista local, Vacarisses, balcó de Montserrat. La trobareu al final d’aquestes línies. ** La Festa Major es vivia molt intensament a la Fonda. Quatre dies abans que comencés la festa gran, venien els enveladors per bastir l’envelat a la plaça. El divendres arribaven els músics, tots menjaven i dormien a ca la Quima. Al ball del dissabte era tradicional que l’orquestra en dediqués un a la fonda. A la mitja part, músics i part del públic hi anaven a fer un ressopó, normalment pa amb tomàquet i pernil. En aquells anys ca la Quima era el lloc on se celebrava el dinar de noces de totes les parelles que es casaven a Vacarisses.

Les bones persones d’en Pepet i la Roseta ** Hi ha molts exemples que justifiquen la bonhomia dels amos de la fonda, com era el cas d'aquell dispeser que, de nit, impunement, s’omplia les maletes de tabac i de dia robava els millors tomàquets de l’hort. ** El venedor ambulant que tallava i s’emportava les canonades de plom. ** Una nit arribaren a la fonda un noi de 21 anys i una noia de 19, amb dos nens famolencs, el més petit encara de bolquers; havien arribat a peu de l'estació de Vacarisses. La misteriosa parella va demanar per dormir. L’endemà, només pagant el dormir, van marxar cap a l’estació sense esmorzar. Quan se n’adonaren, el Pepet va córrer camí de l’estació per portar-los l’esmorzar. Resultat de la trobada: el pare va agafar el tren, la mare i els nens van tornar a la fonda. A en Pepet i a la Roseta els van fer tanta pena que els van tenir dos mesos a pensió completa sense cobrar-los res. Recorda la Conxita que els nens van marxar ben grassonets, molt diferents de quan van arribar.

XXVIII RONDA VALLESANA

69

Bon humor ** En temps del maquis, els guàrdia civils aquí anaven de tres en tres.

La fonda sempre havia d’estar preparada per rebre’ls a qualsevol hora del dia. El dia dels Sants Innocents, la Roseta va dir al guàrdia civil més seriós anomenat Camacho: “Vaya a Cal Simón, que me han dicho que fuera a verles”. Va anar a Cal Simón i va tornar ràpid i enfadadíssim. No estava per bromes ni el dia dels Sants Innocents. ** “Que no ho sabeu?” - interrogà la Roseta a uns clients de la Fonda un diumenge -, “el marit de la Damiana s’ha trencat. A aquesta, els marits no li duren gens...” Les rialles varen ser generals. Tothom sabia que la Damiana s’havia casat tres vegades.La Roseta era dona de molta empenta i geni pel treball però tenia moments també de bon humor.

Any 1970. Tancament de la Fonda ** De feina cada dia n'hi havia més però la Roseta, la cuinera i ànima de la Fonda, tenia 64 anys, estava molt cansada, tota una vida de treball l’havia afectat, sobretot a les cames. Els fills treballaven fora de casa. Decidiren de tancar.

L’últim dinar de casament que se celebrà a la Fonda fou el dia 28 d’agost de 1970. Els nuvis eren Lluís López i Rosa Torres, pubilla de Cal Cabasset, família molt arrelada a les tradicions del poble i que ha mantingut sempre una gran veneració per Sant Salvador de les Espases. Per això la part religiosa del casament es celebrà a l’ermita del sant. (La núvia i convidats hi anaren caminant des de l’Orpina fins als penya-segats de Sant Salvador).

La notícia del tancament s’escampà ràpidament pel poble; un lloc, a Vacarisses, de referència durant molts anys i molt estimat, desapareixia. Era una premonició. Quatre anys més tard, les excavadores arribaren i foradaren Coll-Cardús per donar pas a una autovia, que sense cap mirament esquarterà el municipi. Els “sis-cents” ja podran arribar amb més facilitat al poble. Una Vacarisses nova anirà creixent sense aturador, i una Vacarisses tradicional i rural s’anirà apagant.

Pere Boix Puig 70

XXVIII RONDA VALLESANA

ELS CANELONS DE CA LA QUIMA Ingredients (per a 50 canelons) 1/2 kg. de carn magra de porc 1/2 kg. de vedella per trinxar 1 pit de gallina 1 pit de pollastre 1/4 de kg. de cansalada virada 2 fetgets de pollastre 1 cervell, oli, sal, 1 ceba, 5 grans d’all 1/4 de canó de canyella i 2 tomàquets.

Posarem les carns a bullir amb oli abundant, la ceba, els alls, la canyella i els tomàquets, a poc a poc, fins que estigui tot ben rosset. Retirarem els ingredients i els passarem per la picadora, reservarem un xic d’oli de rostir la carn i, amb aquest, hi sofregirem ceba ratllada ben fina. Ja cuita, hi afegirem tot el trinxat.

Bullirem el cervell amb aigua i el posarem en un pot amb 1/4 de litre de llet, una molla de pa, farem arrencar el bull, ho triturarem amb el “pimer”, que ens quedi com una beixamel, ho afegirem al trinxat a fi que sigui més amorós. En aquest moment ho posarem de nou al foc remenant-ho bé; poseu-hi una mica de foie gras i, si ho veieu massa espès, ho podeu completar amb un xic més de llet.

Bullirem les plaques de canalons i procedirem a caragolar-los un cop les dues pastes siguin ben fredes. Farem una beixamel i la posarem sobre els canelons prèviament emplatats.

Seguidament el formatge ratllat i a gratinar.

Conxita i Quimeta Font.

XXVIII RONDA VALLESANA

71

L’ORPINA (abans Guitart o Casasayas) Quan lIegim les afrontacions del terme municipal de Vacarisses, redactades I'any 1780 pel prevere Pau Janer, procurador del marquès de Castellbell 1, ens adonem que un cap arribats a la serra de Puig Rodó es trobaven allí un grup de fites que marcaven el límit de tres termes municipals: Vacarisses, OIesa de Montserrat i Esparreguera; de tres corregiments, Manresa, Mataró i Vilafranca del Penedès; de dos bisbats, Vic i Barcelona; i de dos senyorius, el de la casa marquesal de Castellbell i I'abadial de Montserrat. Tot seguit, diu així el text que consultem: "Desde ditas molas de fitas baixa tot dret y sen va a trobar la serra del mas Orpina; puja dalt a dita serra, va seguint aquella aygua vessant, dividint las honors de Puigventós, situats dintre del terme de Esparaguera y las del mas Orpina posats dintre el terme de Vaccarissas, continua la divisio de dits termes anant serra enlla dret a St. Salvador de las Espasas, sempre la aygua vesant mitgensant, y travesa un camí, per lo qual van los del mas Puigventós al hort den Tovella y puja a un serradet rodo, que acostuma haver hi una creuheta, y devalla en lo tosalet fins a la creu de St. Salvador".

El Mas de l’Orpina

72

XXVIII RONDA VALLESANA

El mas Orpina, que començà a denominar-se així a partir de la segona meitat del segle XVIII, era conegut primer com a mas Guitart i després com el mas Casasayas i, I'any 1570, pertanyia a Francesc Casasayas.

Poc temps després passà a mans de Joan Enrich, pagès del terme de Guardiola, que el va vendre el dia 24 de març de 1586 a Valentí Orpina, que constava com a propietari I'any 1597. El seu fill, també anomenat Valentí, declarà la propietat a la capbrevació de l’any 1634, i sabem que dictà testament, davant Josep Ferreres, rector de Vacarisses, el dia 23 de maig de 1646. Deixà l’herència al fill hereu Pere Joan Orpina, que n'era propietari I'any 1666 i va fer testament el dia 21 de juliol de 1668.

El succeí el seu fill Pere Joan Orpina que comandà el mas fins, aproximadament, el 15 d'octubre de 1716, data de la redacció del seu testament.

El següent membre d'aquesta nissaga fou Josep Orpina, que morí intestat, i deixà la propietat en mans de la seva muller Caterina i del filI d'ambdós, Marià Orpina2, que van declarar la capbrevació de I'any 1727. Aleshores el mas Casasayas era explotat per un masover i afrontava "a solixent ab las honors de Pere Torrella del Plá, que part foren del mas Castellet de la Torra, que vuy posseheix Jaume Farell, y part del mas de dit Pere Torrella, en part lo camí per lo qual se va de Vacarisses a la vila de Olesa, y en part fitas mitgensant; a mitgdia ab las honors de dit Torrella que tambe part foren de dit mas Castellet de la Torra, en la pessa dita Coll de Abram, y part de la heretat de dit Torrella, fitas mitgensant, y puja per una serra fins dalt a la montanya, y en vista de la vila de Olesa, y vassen serra enlla ayguavessant qui va a Sant Salvador de las Espasas, y travessa un cami, per lo qual van los del mas Puigventós al hort den Tovella, y puja a un serradet rodó que acostuma haver una crauheta, y devalla per lo tossalet fins a la creu de Sant Salvador; a ponent ab las honors del mas Tovella del Cayrát, del terme de Esparaguera, ço es dalt a la Montanya dita del Grahó la ayguavessant que divideix los termens de Vaccarisses y Esparaguera mitgensant, fins traba las honors del mas Castellet de la fresera, que posseheix Joseph Castellet, y devalla per un torrent avall partinse la montanya fins troba unas fitas alli posadas, y á tremuntana ab las honors de dit mas de la frasera, de pertinencies de dit mas Casasayas fins a las ditas honors de dit mas Castallet de la Torra, y puja per una serra en vista del mas de la Beatriu, fins a tant que arriba a dalt sobre dita serra fins al camí per lo qual se va a dita vila de Olesa, que es lo puesto ahont se ha comensat la atrontació".

A I'heretat del mas Casasayas havien un seguit de terres que pertanyien a altres tres propietaris.

XXVIII RONDA VALLESANA

73

La font de l’Orpina

Pere Torrella, amo del mas Torrella, posseïa un hort "ab aÿgua pera regar de un torrent que alli hi ha, lo qual te facultat de poder axamplar lo dit torrent a la volta de migdia, de manera que no li donia dany en lo hort, lo qual hort es de tinguda de dos cortans de sembradura de blat poch mes o manco, situat en lo dit terme, y en la partida dita los horts antes Guitart, de pertinencias del mas Casasayas ats Guitart vuÿ Orpina".

També era propietari de la meitat d'un altre hort, "antiguament de safrá sircuit", de mig jornal de Ilaurada, situat a I'heretat de l’Orpina. El dit Torrella pagava per aquests horts a I'amo del mas Orpina dues gallines de cens.

L'amo del mas Castellet de la Frasera, Josep Castellet, posseïa una gran peça de terra de cent jornals de lIaurada, de pertinences del mas Orpina, majoritàriament "de vinya novament plantada". Aquesta peça afrontava per la banda de migdia amb un torrent "que ve de la font de la canal, vuy la font fresca" i amb el torrent del Graó, i per la banda de tramuntana amb el torrent "que ve de la Canaleta".

El tercer propietari era Domingo Orpina, germà de Josep i oncle de Marià Orpina. La seva peça estava situada "en lo Iloch dit lo tros de la coma xica de pertinencies de la heretat del mas Casasayas vuy Orpina", i la conreava des de I’any 1716, quan el seu pare, Pere Joan Orpina, li’n va fer Ilegat.

74

XXVIII RONDA VALLESANA

Un altre membre de la nissaga era Joan Orpina, que I'any 1727 posseïa una casa al Raval de Manresa “ó lo Sot dels enmallers". Aquesta casa I'havien edificada els seus avis Valentí Orpina i Victòria Vives, després d'aconseguir el títol d'establiment de Joan Amat i Despalau el dia 7 de setembre de 1684.

Marià Orpina, que ens apareix a la documentació com a "habitan en lo Real Monastir de Monserrat", va vendre el mas el dia 23 de juny de 1750 al monistrolenc Francesc Gibert3. Creiem que I'esmentat Marià Orpina tenia una germana anomenada Teresa, ja que coneixem un acte de ratificació de la venda anterior, datat el 4 de març de 1754, signat per Josep Estruch i Cordés, la seva muller Teresa (Orpina?) i el fill d'ambdós Anton Estruch, tots ells habitants a la ciutat de Manresa.

Els amos del mas Orpina, que a la segona meitat del segle XVIII4 eren els Gibert de Monistrol de Montserrat, també tenien la potestat de fer pasturar el seu bestiar a les terres del mas Castellet de la Frasera.

L'any 1759 constava com a propietària de l'Orpina, Margarida, vídua de Francesc Gibert, paraire de Monistrol de Montserrat, i el seu fill Francesc Gibert.

El pare havia fet testament el dia 28 de maig de 1755. Des d'aleshores, el mas seria comandat par un masover i pagaven de censos 1 Iliura i 4 sous i 1 gallina.

Els amos del mas Orpina Francesc Casasaya (1570) Joan Enrich (1586) Valentí Orpina (1597) Valentí Orpina (1634, testà el 1646) Pere Joan Orpina (1666, testà el 1668) Pere Joan Orpina (testà el 1716)

Josep Orpina - Caterina Marià Orpina (1727) Francesc Gibert (1750) Margarida, vídua de F. Gibert (1759) Francesc Gibert (1780) Balcó de Montserrat, juliol de 1995 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias

NOTES 1 Demarcació del terme de Vacarisses. Any 1780, VACARISSES, núm. 280, desembre de 1991.

2 Marià Orpina era paraire i residia al monestir de Montserrat 3 L'acte fou signat per Rafael de Campo, notari d'Esparreguera.

XXVIII RONDA VALLESANA

75

EL MAS DE LA FRASERA O CASTELLET DE LA FRASERA Aquest mas, antigament conegut com la Frasera, era de Bartomeu Castellet, que disposava de títol d'establiment signat, el 30 de juliol de 1576, per Anna de Cordelles, vídua de Joan de Grevalosa.

A Bartomeu el succeí el seu fill Benet Castellet, que testà el dia 26 de novembre de 1578.

El mas de la Frasera i els seus aglevats, que I'any 1597 eren de Joan Castellet, fill de Benet, constava com alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat, de manera que els delmes es pagaven a parts: quatre parts per al monestir i tres parts per a la senyora del terme de Vacarisses.

Tanmateix, pagava els censos següents: quinze sous, dos capons, mitja quartera de forment, mitja d'ordi i una quartera de civada.

Possiblement seria germana de I'amo d'aquest mas una tal Elisabet Castellet que el dia 3 de maig de 1609 signà capítols matrimonials amb Montserrat Vendranes.

A Joan Castellet succeí el seu fill Joan, casat amb Antònia. Joan va fer testament el dia 14 de març de 1624 i, deu anys més tard, constava com a propietària la seva vídua Antònia, que declarà la capbrevació de I'any 1634 en nom seu i dels seus fills, Rauric i Alexandre Castellet.

De la nissaga dels Castellet també podem fer esment de Jaume Castellet, prevere de Vacarisses qui, juntament amb Valentí Pollastre, criat de Josep Amat i Desbosc, declarà com a testimoni a la confessió feta per Pere Joan Torrella, amo del mas Colomer.

El dia 20 de novembre de 1666 el mas "La Frassera" ja estava comandat per l'abans esmentat Alexandre Castellet i la seva família.

Alexandre va fer testament el dia 9 d'agost de 1692 deixant I'herència al seu fill Josep Castellet.

Aquest testà el 10 d'abril de 1712 i la capbrevació de I'any 1727 va fer-la el seu fill Josep el dia 26 de març declarant que posseïa "aquell mas dit lo mas de la frasera, en lo qual ell dit confessant y sa familia 76

XXVIII RONDA VALLESANA

El Mas de Castellet de Dalt o de la Frasera

fan sa continua residencia y habitacio, en lo qual Joseph Solá, pagés de dita Parroquia té á carta de gracia dos Aposentos".

L'esmentat Josep Solà confessà les seves propietats el dia 8 d'abril: "te y posseheix dos aposientos de la part de sol ixent en lo mas Castellet de la frasera construhits, y edificats, és a saber lo un sobre la cuyna de dit mas y lo altre al costat de dita cuyna á la part de fora per ahont se entra en dits aposientos". També tenia un hort a I'heretat del dit mas, al costat d'un torrent, que Ii vengué Josep Castellet el dia 13 de novembre de 1726. La darrera propietat de Josep Solà era una peça de vinya novament plantada, de 4 jornals de lIaurada de bous, "en lo Iloch dit lo mas Coll y lo planot", que pertanyia al mas Castellet de la Frasera.

L'amo del mas, Josep Castellet, també posseïa el mas Pi Coll, deshabitat, que afrontava amb terres seves, per sol ponent amb el mas Riera Bayona i per la banda de tramuntana amb terres del mas Comelles.

Dins aquestes afrontacions del mas Pi hi havia deu peces de terra que posseïen altres tants rabassaires, entre ells I'esmentat Josep Solà, tots pagesos amb casa a la Sagrera de Vacarisses.

XXVIII RONDA VALLESANA

77

Els amos del mas Castellet de la Frasera van fer les primeres concessions de terres, "a parts a rabassa morta", el dia 20 de novembre de 1695, en sengles actes signats par Josep Vila, rector de Vacarisses. El primer a favor de Simó Colomer, que adquirí una peça de 3 quarteres de Ilaurada de blat "en lo lIoch dit la font den Comellas ó las Covas".

L'altra concessió van fer-la a Joan Vilar, també pagès, que prengué possessió d'una peça de terra "part de vinya ab tres oliveras novament plantada, y part herma de tinguda de tres quarteras de sembradura de blat, poch mes o manco, situada en lo dit terme en lo lIoch dit las Covas, de pertinencias de la heretat del mas Castellet de la frasera".

La següent concessió va fer-se el 9 de desembre de 1723 a favor de Francesc Amorós. Era una peça de 2 quarteres de lIaurada, "en lo Iloch dit la Soleya den Castellet... ab un casot que es construhit dins dit tros de terra", utilitzat per Josep Castellet per guardar-hi el seu bestiar.

El dia 2 de desembre de 1725 el rabassaire Benet Picassó adquirí una peça de 4 a 5 jornals de lIaurada i el 29 d'abril de 1726, es concediren sengles peces a Francesc Masqué i a Macià Sellés, ambdues d'una quartera i mitja de lIaurada de blat. De la mateixa extensió era la peça que adquirí Felip Guzí, "en lo Iloch dit mas Coll", el 6 de setembre de 1726.

El vacarissenc Julià Torres comprà el dia 13 de febrer de 1727 una peça de dues quarteres i mitja de Ilaurada, i un pagès natural de Castellgalí, encara que resident a Vacarisses, anomenat Macià Cadevall, acceptà la concessió a parts a rabassa morta d'una peça, d'una quartera i mitja de Ilaurada, el dia 23 d'abril del mateix any.

Josep Castellet, I'amo del mas, posseïa una "gran pessa de terra, part de conreu, part de vinya novament plantada y conresadas, part herma, y part bosquina, de tinguda de cent jornals de Ilauro de Bous poch mes o manco", de pertinences del mas Casasayas.

Les afrontacions d'aquesta peça travessaven un torrent "que ve de la font de la canal, vuy la font fresca" i arribava fins al torrent "que ve del Grahó", afrontejant amb el terme d'Esparreguera.

Aquesta gran peça de terra també estava molt parcel·lada aquell any 1727.

Els Castellet havien fet concessions a rabassa morta el 5 de desembre de 1694 a Pau Magí Torrella, per una peça de 2 jornals, “en lo Iloch dit 78

XXVIII RONDA VALLESANA

lo capdevall del Beatriu", i el dia 9 de desembre de 1723, per diverses peces situades a la "Soleya den Castellet", a Josep Vives, Isidre Vives, Josep Castellet i la seva muller Magdalena Alavedra, Antoni Llobet i a Josep Torrella lo Caregol. El mateix dia es va fer concessió d'una peça de 3 quarteres de Ilaurada, "en lo Iloch dit la Boiga del Bernat”, a un tal Joan Castellet.

El dia 18 de febrer de 1725 Cristòfol Carner adquirí una peça de 15 quartans a I'esmentada Soleia i I'any 1727 se'ls concediren peces a Jaume Alegre, Antoni Llobet i Josep Torrella.

Per cloure, direm que a Josep Castellet, amo del mas Castellet de la Frasera, va succeir-lo el seu fill Silvestre Castellet, que constava com a propietari els anys 1759 i 1780. Les afrontacions del mas, situat "en lo Camí Real qui va de Monistrol à Tarrassa", eren les següents: "a solixent comensant en lo Pujol gran ahont y ha termens, ab las honors del mas Castellet de la Torra, que vuy possehex Jaume Farell, y vassen ayguavessant fins a un marge seguint lo Peu de dit marge fins á arribar sota del hort de la frasera y de allí sen puja ab una serra y travessa una plana del mas Casasayas que posseheix dit confessant, y antes possehian los antecessors del mas Orpina, y passa dit pIa y troba las honors de Manuel Vidal, de Pere Sizó, y de Joan Gusí, de pertinencies del mas Comellas, y de aqui sen va per un serradet amunt y pujant per la dita serreta deixa aquella, y vassen per un pIa, y apres puja per una altre serra, y travessa un altre pla, y ve á arribar al dit camí Real, qui va de Monistrol a Tarrassa, y travessa lo dit camí, y sen baixa al torrent fitas mitgensant, y vassen torrent amunt afrontant ab las honors de Jaume Amorós y de Joan Orpina, fins que troba la pessa de Joan Fargas de la sagrera, y sen puja per una rasa amunt fitas mitgensant, y al cap de la rasa, afronta ab una pessa de terra de Antoni Casas, que antes fou de Pau Oliach de pertinencies de dit mas de la Frasera, y segueix dita pessa fins que troba la mitja coma del mas Colomer, que posseheix dit Antoni Casas, per tot fitas mitgensant, y dexa dita mitja coma, y puja en un pujol rodó, y devallant de dit pujol sen toma dret al dit Pujol gran del dit mas de la torra, que es lo puesto ahont se ha comensat la afrontació”.

Balcó de Montserrat, novembre de 1995 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias XXVIII RONDA VALLESANA

79

ELS AMOS DEL MAS FRASERA I EL RECTOR VALLCENDRERA El senyor Manuel Ferrés, de Vacarisses, conreava a començaments del segle XIX "á titol de rebasa morta”, dues peces de terra pertanyents a l'heretat del mas Frasera o Castellet de la Frasera. L'amo del mas, Joan Castellet, va vendre-li, el dia 4 de setembre de 1803, les parts de la verema i dels altres fruits que allí es collien. Era el cas, però, que el propietari del mas estava malalt ja que "Joan Castellet, per permissio Divinco, de algun temps á esta part se troba falto de enteniment o dementat, y per conseguent inapte per contractar". Tanmateix, i encara que en desconeixem els motius, el seu fill hereu, Valentí, tampoc no pogué fer-se càrrec de la direcció de l'heretat. Per això, el 30 d'octubre de 1806 fou nomenada, pel batlle de Vacarisses, com a immediata successora i "curadora per lo regimen y govern dels bens dels indicats pare i fill Castellet", l’altra filla de Joan, anomenada Francesca Castellet, muller de Marçal Barrera, moliner de Monistrol de Montserrat. Un any més tard, el dia 14 de setembre de 1807, els nous propietaris del mas Frasera van requerir a Manuel Ferrés perquè

Font del Castellet de Dalt

80

XXVIII RONDA VALLESANA

els revengués les peces abans esmentades, i es signà l’acte corresponent en presència del notari monistrolenc Francesc Vallès i Amat i deIs testimonis Pere Vivet i Miquel Farran, rector i pagès, respectivament, de Vacarisses1. El senyor Ferrés recuperà així les vint-i-tres dobles velles que havia abonat l'any 1803.

Aquell intent per reunir les terres del mas Frasera es veié estroncat, possiblement, pels afers de la guerra contra els francesos que esclatà l'any 18082. Els propietaris del mas Castellet de la Frasera no van trigar gaire a parcel·lar una bona part de l'heretat, de manera que el dia 8 de febrer de 1814 establiren a rabassa morta "una pessa de terra de Bosc", de dues quarteres i mitja de llaurada, situada al costat del camí ral. L'adquirent fou un pagès de Vacarisses anomenat Francesc Badia, que es comprometé a plantar-la de vinya espessa abans de tres anys, deixant-hi espai per a algunes oliveres, cultivarla "á us, costum y practica de bon pagés". La quinzena part dels fruits serien per als amos del mas. Tanmateix, li concedien permís per fer-se un hort de mig quartà d'extensió, podia quedar-se amb el fruit de les quatre oliveres més properes al dit hort, i amb "dos arrobas de rahims sens que per ellas dega satisfer cosa alguna als estabilients".

Quan van fer-se la majoria d'establiments de característiques semblants a l'anterior va ser el dia 27 de novembre d'aquell mateix any.

Eren parcel·les de la partida anomenada "Coma de Can Casas" i els adquirents foren els següents: Antoni Gordi, Fermí Gibert i Sanana, Joan Prat, el ferrer Josep Paloma3, Josep Gordi, Josep Codinas, Josep Boada de la Serra, Salvador Torrella, Jaume Gordi, Josep Seuva, Sagimon Sanmartí, Miquel Flotats, Sebastià Masquè i, altre cop, Francesc Badia, que afegí a la terra que ja conreava una altra quartera, arribant així a afrontejar amb l'heretat del mas Comelles4.

L'any següent, concretament el dia 21 de juliol de 1815, el notari Francesc Vallès es presentà, a dos quarts de set de la tarda, a casa del senyor Marçal Barrera, que aleshores exercia el càrrec de batlle de Vacarisses. La visita venia motivada per una denúncia interposada pel rector Antoni Vallcendrera5 i la trobem prou interessant com per a reproduir-la a continuació: “Sabe V, señor Marsal Barrera bayle del termino de Vacarisas que en la tarde del dia diez y seis del corriente, con presidencia de V. se celebró en este pueblo y en el lugar acostumbrado una junta general en la que concurrió el magnífico ayuntamiento y diferentes vecinos del XXVIII RONDA VALLESANA

81

mismo para tratar asuntos relativos al coste y manutenciรณn de la Obra de la Yglesia. No ignorarรก tampoco que en ella se recordรณ el metodo observado sin interrupcion hasta el dia, por el que los parroquianos contribuyen con cierta cantidad anual para el coste de cera,aceite y demas gastos, suministrando la que necesita el Rdo. Cura-parroco para todas las misas. Esta envejecida costumbre ractificada por el Ayuntamiento Obreros y Comisionados del pueblo en los dia primero y nueve de enero de mil ochocientos y catorce se ha pretendido alterar, y con ello obligar al Cura-parroco que รก sus expensas mantenga de cera los mortuorios y demas misas, รก excepciรณn de las pro-populo, con las funciones de visperas y otras que se acostumbra celebrar en esta Yglesia; cosa inusitada en esta parroquia y contraria รก las disposiciones del derecho Canonico. La buena armonia y union que debe reinar entre el Pueblo y el Cura-parroco obligaron al Requirente รก asistir a dicha Junta, para procurar por su parte la conservacion de los derechos parroquiales y el culto divino de una, y sufocar por otra parte los disturbios que parece iban รก levantarse.

El resultado que tuvo este paso no lo puede ignorar V. por ser publico entre los concurrentes, pues saben todos los insultos que sufriรณ por parte de algunos pocos para los cuales no bastรณ la autoridad de V. para contenerlos, y sin venerar el caracter del requirente, ni aun la dignidad del Prelado Superior, llegaron รก tener la osadia de prorrumpir en expresiones indecorosas contrarias รก la sana moral y polรญtica y subversivas del orden publico. La gravedad de la materia no permite pasar en silencio lo ocurrido: El requirente cederia de su derecho sino temiese que la impunidad diese lugar รก la repeticiรณn de un echo tan escandaloso. Para atajarle y รก fin de usar del derecho que le compete y poner รก salvo la opiniรณn que se merece el Iltre. Sr. Obispo de Vic y la reputacion del requirente vulneradas en aquel publico acto; Interpela y requiere รก V. Sr. Marsal Barrera Bayle por primera, segunda, tercera y cuantas veces en derecho sea menester para que como a presidente que fue de la Junta mande que dentro el termino de la constitucion se libre al interpelante testimonio autentico del acta celebrada el expresado dia con una certificacion por separado de los sugetos que se insolentaron, anotando en ella algunas de las expresiones indecorosas que soltaron, con todo lo demas que conduzca รก la manifestacion de la justicia del requirente รก fin de acudir contra ellos รก la Superioridad, y obtener de la misma aquella providencia que estime oportuna capaz de poner termino รก las alteraciones que podrian originarse de la impunidad. Protestando รก V. de todos los daรฑos perjuicios y costas que de lo contrario ocurran.

82

XXVIII RONDA VALLESANA

Requiriendo al escrivano que de la notificacion de la presente levante auto segun estilo" 6.

El batlle Marçal Barrera, tot i acceptant l’anterior notificació, respongué al notari que “la haria presente al ayuntamiento para su deliberación".

Balcó de Montserrat, abril de 1998 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias

NOTES 1 Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA), Protocols Notarials, Ma-42.

2 DeIs habitants de Vacarisses que participaren, o tingueren relació amb la milícia, a la guerra de la Independència, podem citar a Josep Palà i Saladic, soldat de la “quinta compañia del Batalló de Barcelona", i a Pau Alavedra i Torrella, "sargento primero del regimiento de Infanteria de línea de Mataró". Aquest darrer, nomenà procurador seu a Marçal Barrera el 4 de desembre de 1814. Quatre anys més tard, Jaume Alavedra i Torrella, germà de l'anterior, constava com a "sargento primero de granaderos del regimiento de Infanteria de América".

3 De la nissaga dels propietaris del Mas Paloma d'Esparreguera.

4 Altres concessions van fer-se el 9 de febrer de 1817 a Josep Copons i a Joan Valls, de peces a la "Soleya y Roure den Costa”. El 13 de setembre de 1818, a Nicolau Alsina i Casajoana, al costat del "torrent del Gort de la donsella". El 20 de desembre del mateix any, a Miquel Camprubí i a Jaume Casasayas. El 13 de gener de 1819 a Valentí Seuba, pagès, i el 21 de març del dit any a Benet Boada, mestre de cases de Vacarisses.

5 Sabem que l'avi del rector de Vacarisses es deia Valentí Vallcendrera i Ponsgrau, i morí a les acaballes de l'any 1801, deixant hereu el seu nét Valentí, apotecari de Manresa. Aquest, entregà al seu germà, el rector, el 22 de desembre de 1818, 1.200 lliures de la Iegítima que li corresponien, i també “un canterano; un achert de plata, un llit parat ab banchs, posts, marfegues, matalás, colxa, cobrellit de indianas; cuatre cuxineras de bri y dos cuxins; cuatre llansols, dos de bri y dos de estopa; cuatre camisas de tela cuasi novas; sis tovallons nous, dos estoballes de bri y dos toballolas, tot del que estaba en us en la casa".

6 ACA, Protocols Notarials, Ma-43.ELS MASOS BOVET, JANER I VIDAL XXVIII RONDA VALLESANA

83

ELS MASOS BOVET, JANER I VIDAL A les acaballes del segle XVI el mas Bovet1 era del monistrolenc Antoni Tries, el qual posseïa també, l'any 1597, el mas Vidal, àlias Altimir, que era alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat2. Aquest propietari també ho era del mas Llunes i de les peces de terra anomenades "Garrich" i "Lo Figueral".

L'any 1634 el mas Bovet era rònec i la seva propietària, Anna, vídua de Pere Teixidor, procurador de l’abans esmentat Antoni Tries, vivia al mas Altimir.

Desconeixem el moment en què aquesta propietat passà a mans de Gertrudis Soler i, després, de Francesca Ferrer, la qual va vendre el mas a Josep d'Olzina i Riusech qui, el dia 2 de desembre de 1656 constava com a propietari del mas Bovet, "derruhit y deshabitat", del mas Vidal i del mas Janer (o Gener)3.

Els tres masos van ser comprats per Isidre Padró, pagès de Castellbell, el dia 9 d'octubre de 1678, a Jeroni d'Olzina i Riusech, doctor en drets, fill de l'esmentat Josep. No sabem la data en què Isidre Padró vengué tota la seva propietat a Simó Grau, pagès de Vacarisses. Aquest es desprengué deIs masos

El Mas del Bovet 84

XXVIII RONDA VALLESANA

Bovet, Vidal i Janer venent-los, el 30 de gener de 1697, a l'abat de Montserrat.

Fra Mateu Gonsales, procurador del Monestir de Montserrat, va signar l'acte de venda del mas Bovet, el dia 12 d'octubre de 1711, a favor de Josep Palà, pagès de Vacarisses, el qual també va adquirir els masos Janer i Vidal, segons un acte signat aquell mateix dia pel monjo Joan Baptista Sarer, un altre deIs procuradors de l'abat montserratí.

Josep Palà va fer testament el dia 29 de juliol de 1718 i els tutors dels seus filIs van revendre els tres masos, el 20 d'abril de 1719 al monestir de Montserrat4.

Fra Gregori Raphael, "monjo Majordom major, ÿ Procurador del Iltre. Abat ÿ Monastir de Monserrat", va fer venda perpètua "en lo encant publich ÿ al mes donant" d'aquests masos, el dia 13 de setembre de 1720, a Valentí Viladoms, pagès de la parròquia de Santa Maria del Vilar, que capbrevà la propietat, juntament amb el seu fill Valentí, l'any 1727.

Aleshores, el mas Bovet afrontava per la banda de sol ixent amb el mas de les Valls, de Francesc Palà, i pel costat de migdia amb les terres del mas Monfaí, de dit Palà, i amb la peça de terra anomenada Les Planes, que era dels amos del Bovet, la qual afrontava "ab les honors del mas Tovella, una serra aÿguavessant que divideix los termens de Esparaguera y Vacarissas, mitgensant, dret al Collet de Coll de Cabra". L'afrontació seguia tot vorejant les terres del mas Riera i del mas Vidal, "fins que troba unas oliveras, que antigament foren de Jaume Monfahí, que part de elles posseheixen dits confessants, y part ab lo dit Palà, fitas mitgensant, y part ab lo dit mas Riera, y pujasen per una serra amunt, aÿguavessant fins que es en un Serralet en lo qual hi ha un Pi, y aqui entra en las honors del mas Montanyants, que també posseheix dit Palà, y vassen costa avall fins en un torrent que ve del mas de las Valls y del Mas Monfahi, que es lo puesto ahont se ha comensat la afrontació”.

Valentí Viladoms, com hem dit, posseïa els masos Janer i Vidal, que tenien les següents afrontacions: "termenan los dits Masos ab totas sas terras a solixent ab la Riera de Marà, á mitgdia ab las honors de dit confessant que son de pertinencies de dit mas Monfahi, un torrent que discorra de dit mas Bovet mitgensant part, y part de dit torrent que discorra de dit mas Bovet, y entra en lo camí qui va de Colldecabra á casa de dit Tovella del Caÿrat y ab las honors de dit mas Riera, fitas mitgensant, a ponent ab lo torrent que discorra de Colldecabra, y segueix dit torrent fins al mitg de dits dos masos, so XXVIII RONDA VALLESANA

85

es del mas Riera y del mas Vidal, y a tremuntana ab las honors de dit mas Riera fitas mitgensant”.

Els Viladoms posseïen també, dins el terme de Vacarisses, una peça de terra, "part de conreu ab algunas oliveras novament plantadas, part herma y part bosquina, que antes era tota herma, de tinguda de quinse jornals de llauro de mulas, poch mes o manco", situada a la partida dita “la Tira del Llobet", i una altra de 30 jornals de llaurada, a la partida anomenada “lo Aguilar".

Els amos del Bovet tenien problemes amb els propietaris del mas Senana, ja que per regar els calia prendre aigua de les terres de dit mas, "y lo pocessor de dit mas Senana los perturbaba en lo regar, y trencava lo rech". Per això havien demanat autorització al senyor del terme per agafar dita aigua.

Els mateixos propietaris del Bovet posseïen una peça de terra, a la partida dita "lo Parelló", situada a prop del camí que anava de Monistrol de Montserrat a Mura; un tros de terra de 7 quarteres de llaurada "en lo lloch dit lo mas Guell, de pertinencies del mateix mas Guell, que posseheix Francesc Vivas", i el dret de fer pasturar el seu bestiar “tantsolament per los moltons, ovellas, crestats y cabras", en aquell “gran tros ó partida de terra part herma y part bosquina, de tinguda de tres cents jornals de llauro de Bous, poch mes o manco, anomenat lo mas Montanyans", que pertanyia al mas Palà, l'antic mas Riera Bayona.

Sabem que Valentí Viladoms va fer testament el dia 28 de gener de 1728, deixant l'herència al seu fill Macià, ja que l'hereu, Valentí, havia mort. L’esmentat Macià constava com a propietari el 20 de maig de 1759, juntament amb el seu fill Joan Viladoms.

L'any 1875 el mas era, segons Josep M. Farrés5, de Josep Bouvet, i vers l'any 1986 pertanyia al Sr. Miquel Segarra.

Balcó de Montserrat - Març de 1996 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias NOTES: 1 Al fogatge de l'any 1497 apareix un tal Feliu Bovet.

2 Els masos Janer i Vidal van ser capbrevats l’any 1577, al capbreu de Santa Cecília de Montserrat, per Valentí Playà Marchí.

3 Josep Janer comprà, el dia 28 de febrer de 1657, els masos Janer i Vidal a Josep d’Olzina ("Notes esparses sobre els masos de Vacarisses", VACARISSES, núm. 273, maig de 1991) 4 L'acte fou signat per Joan Pujol, notari de Manresa.

5 "Masies de Vacarisses”, VACARISSES. Núm. 212, abril de 1986.

86

XXVIII RONDA VALLESANA

ELS OLZINA DEL MAS BOVET Des de la segona meitat del segle XIII tenim documentada la nissaga dels Riusech, propietaris del mas Riusec de Monistrol de Montserrat.

Aquest mas, que avui coneixem com el Piteu, està situat al costat del torrent del Tortuguer, que fa de partió entre els termes municipals de Castellbell i el Vilar i de Monistrol de Montserrat, a la dreta del riu Llobregat. El torrent era conegut, antigament, amb el nom de Riusec ("rio Sicco"), i és esmentat en un document de l'any 888, en què el comte Guifré va fer donació al monestir de Ripoll d'unes esglésies situades al cim i a la part inferior de la muntanya de Montserrat1. Al seu costat hi havia les terres que conformaven l'heretat del mas Bellsolà, situades en part a Monistrol de Montserrat i en part a Castellbell i el Vilar, que també eren propietat deIs Riusech.

La família romangué al capdavant de les esmentades propietats conservant el cognom fins a la segona meitat del segle XVII. La seva darrera representant fou la senyora Elisabet de Riusech, pubilla del mas, que en el capbreu de la vila de Monistrol de l'any 1658 ens apareix com a propietària, juntament amb el seu marit, Josep d'Olzina i Guiolmar, un

El Mas del Bovet

XXVIII RONDA VALLESANA

87

noble barceloní. Aquest, conjuntament amb Josep Molera, abat de Gerri de la Sal, va ser delegat per la Generalitat per preservar novament el tresor montserratí a la tardor del 1649, ja que s'hi havia produït una crisi semblant a la dels anys 1640-16412.

El dia 15 de novembre de 1650 comprà el mas Bovet, de Vacarisses, a Francesca, vídua de Bernat Ferrer, negociant de Monistrol de Montserrat.

L'esmentada propietat fou declarada el 2 de desembre de 1656 pel seu procurador, el monistrolenc Jaume Carner, a la capbrevació obligada per Joan Amat i Despalau, fill i procurador de Josep Amat i Desbosc, senyor de Vacarisses: "Que dit senyor son principal te y posseheix tot aquell mas vulgarment dit lo mas Bovet, dirruit y deshabitat ab totas sas terras, honors y possessions tant hermas com campas, juntament ab dos pesas de terra la una dita las Planas, que fonch de pertinencias del mas Comellas, y la altra que fonch de Jaume Monfahi de dita vila de Monistrol, á dit mas unidas y agregadas, que abans fou de Anna Texidora, viuda dexada de Pera Texidor, qui aquell ab sas terras capbreva en lo capbreu jurat de dit terme fet en lo any 1631" 3.

Fou el fill dels compradors, Jeroni d'Olzina i Riusech, qui es desprengué de la propietat del mas Bovet, venent-lo el dia 9 d'octubre de 1678 a Isidre Padró, de Castellbell4. Malgrat aquesta escadussera presència dels Olzina a terres vacarissenques, podem dir que la família romangué a Monistrol de Montserrat al llarg de moltes generacions. Fill de Jeroni fou Ignasi d'Olzina, Xammar i Riusech, casat amb Maria Teresa Amigó i Pasqual. Aquest amo del mas Riusec dictà el seu testament l'any 1712, i la seva vídua, amb el seu fill Josep, declarà les propietats en el capbreu de Monistrol de l'any 17235. Segons aquest llibre, vivien a la casa que tenien al carrer de Sant Joan o de Vall6, de dita vila, al costat de la qual hi havia un hort, així com tres trulls i un molí en desús. Per la casa i l'hort pagaven un cens de deu sous i sis gallines, i pels trulls un altre sou.

Al costat del riu Llobregat, a prop del pont, tenien un altre molí fariner, aquest en actiu, "ab dos moles molents, ab son casal de casa, dins lo qual esta construit dit moli, ab aygua, bassa y rech y tots altres aparells”, pel que pagaven mitja quartera de forment de cens al "Real Monestir y convent de NªSª de Monserrat", l'abat del qual, recordem-ho, era senyor del terme de Monistrol de Montserrat.

88

XXVIII RONDA VALLESANA

Els Olzina seguien disposant del mas Riusec, les terres del qual ocupaven cent jornals “de llauro de mulas" i s’estenien per la banda de llevant fins a la serra dita de Riusec; per migdia afrontava amb el torrent d’En Vinyals o de la Font dels Monjos; per ponent amb terres de l’amo del mas de la Calsina, de Marganell, i per la banda de tramuntana amb el torrent del Tortuguer.

L’abans esmentat Josep d’Olzina i Amigó, fill de Maria Teresa, es casà l'any 1747 amb Elisabet de Feu i el 25 de juny de 1754 ens apareix domiciliat a Monistrol de Montserrat, tot i que s’anomenava senyor de la Torre de la Verneda, en el territori de Barcelona. El succeí el seu fill Josep Ignasi, nat l'any 1750, i el fill d’aquest, Josep Marià. El germà d'aquest darrer, Jeroni d’Olzina i Olzinelles, era advocat de la Reial Audiència i exercí de batlle de Monistrol de Montserrat l'any 1815.

Eusebi d'Olzina, fill de Josep Marià, consta com a propietari del mas Piteu, l'antic Riusec, en els amillaraments dels anys 1861 i 1876, i el seu fill, Josep Nicolau, n'era propietari entre els anys 1929 i 1942. La darrera guerra originà canvis significatius, malgrat que en desconeixem els motius, en la propietat de l’ara anomenat “Manso Piteu", ja que l'any 1946 l'esmentat Josep Nicolau d’Olzina i Ferré consta com a propietari d'una mula i el mas fou declarat per Guillermo de Pallejá y Ferrer-Vidal, marquès de Monsolís. Les seves terres estaven conformades per 1 Ha 50 a de vinya, 2 Ha 50 a de terres de secà, 2 Ha d'oliverars, altres 9 Ha de pinedes i 35 Ha 90 a de terres ermes.

Balcó de Montserrat, juny de 1998 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias

NOTES 1 Salvador Redó i Martí, "Monistrol de Montserrat” a “Història del Bages”, volum II, pàgina 73. Manresa 1988.

2 "Soldats i tresors a Vacarisses", VACARISSES, núm. 345, maig de 1997.

3 Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA), Diversos Patrimonials. Can Falguera, lligall 78. El procurador deIs Olzina, Jaume Carner, seria el masover del Riusec. Si més no, sabem que un dels seus successors, Josep Carner i Vives, “Habitant en lo mas Riusec ats Piteu", testà el dia 26 de juliol de 1820, nomenant hereva la seva filla Maria, casada amb Sagimon Calsina, hereu del mas de la Calsina, de Marganell.

4 “Els masos Bovet, Janer i Vidal", VACARISSES, núm. 331, març de 1996.

5 ACA, Protocols Notarials, Llo-378.

6 És la casa coneguda com a Cal Cavaller.

XXVIII RONDA VALLESANA

89

SANT SALVADOR DE LES ESPASES. Esparreguera. Baix Llobregat El document més antic que tenim és sobre el castell de les Espases, de l’any 985, quan el seu propietari, Guillem, de l’estirp dels Gurb-Queralt, el donà a la seu de Vic dos mesos després de la ràtzia que va fer el cabdill Almansor sobre Barcelona i l’entorn, potser motivat pel fet que en aquests fets, en els quals ell hi participà en ajuda del comte Borrell, va ser presa captiva la seva dona.

Aquest Guillem havia comprat al comte Borrell el castell d’Olesa juntament amb el d’Esparreguera i altres propietats, en una data incerta entre els anys 966 i 985.

Més tard, l’any 993, quan Guillem ja era mort, el bisbe de Vic, Arnulf, el va permutar, juntament amb el d’Esparreguera i altres propietats rebudes del difunt Guillem, per un alou que tenia Sendred de Gurb a Sant Boi de Lluçanès i d’aquesta manera va tornar la propietat als GurbQueralt que la tingueren fins a la fi del segle XII, quan passà a ser dels Cardona. El segle XIV van ser venuts a diferents propietaris fins que el 1351 va ser adquirit pel monestir de Santa Maria de Montserrat, que el tingué fins l’any 1836.

Coincideix amb aquest segle l’aparició dels primers esments de la capella de Sant Salvador. Es tracta d’una requisitòria del veguer del Vallès,

Vista general de Sant Salvador amb la serra de Montserrat al darrera. Hi podem observar l’emplaçament d’aquest edifici en l’esperó de l’esquerra, dalt de tot la base de la torre i a l’esquerra les dues xemeneies de l’edifici actual.

90

XXVIII RONDA VALLESANA

Façana de tramuntana del conjunt

Bernat Figuera, contra el donat Pere Pastor, que feia d’ermità de Sant Salvador, i que es va dictar l’any 1342 (Llibre del veguer del Vallès Pere de Montcunill, 1342, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa) (Hernández, 2003, p. 47).

Val a dir que aquesta requisitòria feia servir termes molts durs contra l’ermità, que fa pensar que n’havia fet una de grossa, diu així: “Ara hoyats per manament del senyor Rey e del Veguer del Vallès que no·y aja null hom ne nulla fembra de qualque condició ho stament sia, que do a menjar, ne a boure, ne so farà, ne seguesque, ne do socors, ne ajuda de nit ne de dia a·n Per Pastor, donat de Sent Salvador de les Spaas, ans tot hom qui·l vega meta so metent, lo seguesque entro que sia pres. En altra manera qui contra assò farà pagarà per pena C morabatins d’or que amor no·n aurà” (Hernández, 2003, p. 49).

L’any 1362 es va redactar un inventari dels béns de la capella i els del donat que en aquell moment hi havia, que no era altre que en Pere Pastor; possiblement era el primer, ja que també hi ha un text on aquest i la seva esposa Ròmia s’ofereixen a Déu i a la capella de Sant Salvador de les Espases, juntament amb un cens d’un quarter d’oli per a les làmpades de la capella. En el mateix document hi ha l’aprovació de la conXXVIII RONDA VALLESANA

91

Vista des de ponent, que ens mostra el potent mur de carreus

cessió, amb condicions, per part de Bernat de Santjust, rector de Santa Maria del Castell d’Esparreguera, avui Santa Maria del Puig, de la qual n’era sufragània.

Aquest inventari, guardat a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (Fons notarial, Inventaris, Unitat 595) (Hernández, 2003, p. 51), descriu tots els elements que eren a la capella, els vestits per oficiar la missa, com ara dues casulles, estoles, etc; l’aixovar de l’altar, com els mantells, frontals, pal·lis i altres teixits per vestir-lo, fins els mobles o altres articles religiosos usuals en un edifici d’aquesta mena, com poden ser els calzes, canelobres, missals, creus, de les quals en descriu tres, una de pedra blanca amb la imatge de Jesús, i dues de fusta amb el crucifix, diverses taules, tres draps pintats de paret, etcètera, però no diu res del retaule gòtic que, per tant, ha de ser posterior a aquesta data.

La historiadora Montserrat Pagès data aquest retaule del segle XV, al pròleg de la reedició del llibre del Mn. Joan Solà, SANT SALVADOR DE LES ESPASES (Solà, 1990, p. XX), i el circumscriu al cercle d’obres menors, considera que és pintat per una sola mà i palesa una clara influència del gòtic internacional, tot i que crec que també podria ser una obra del final del segle XIV, si el comparem estructuralment amb altres obres d’aquesta època escampades per la comarca o comarques veïnes.

De tota manera, d’aquest retaule només en queda avui la predel·la, la qual és exposada al museu de Terrassa (Castell-cartoixa de Vallparadís) i a l’ermita n’hi ha una reproducció fotogràfica, ja que la resta es va des92

XXVIII RONDA VALLESANA

truir quan es va cremar la capella, el juliol de l’any 1936. De la crema només se’n va poder salvar aquesta petita, però important peça, gràcies a l’ímpetu formidable d’en Josep Rigol i Fornaguera per salvar el patrimoni de les nostres comarques davant aquells fets, qui va anar, acompanyat d’altres persones d’Olesa, a recollir la peça, després de l’incendi, per guardar-la al museu de Terrassa.

La predel·la és un dels compartiments que constitueixen l’estructura d’un retaule gòtic, el qual és format pels carrers, grups de plafons disposats en columna que reposen sobre un bancal o predel·la. Els carrers, generalment en nombre de tres o cinc, segons la importància, es subdividien verticalment en panys o cases. En el carrer central s’hi representava el patró i, a sobre, el calvari; en els carrers laterals s’hi representaven escenes de la vida, o martiri, si era un màrtir, i a sota, comprenent-los tots, la predel·la, que li feia de base o bancal. Aquesta és constituïda per cinc, set, o més compartiments, quasi sempre senars, on al central hi sol haver sempre l’Home dels dolors (ecce homo), flanquejat, a vegades, per la Mare de Déu i Sant Joan. Als altres compartiments s’hi posaven altres sants de la devoció popular del lloc, o els patrons dels donants. En el nostre cas, la predel·la fa 170 cm de llargada per 37 cm d’alçada i té cinc compartiments amb el central, que té doble amplada respecte als altres.

En el compartiment de l’esquerra s’hi representa l’Àngel de l’Anunciació, Sant Gabriel, en cos sencer; en el següent, santa Bàrbara, de mig cos; al del centre hi ha l’Home dels dolors tot sortint del sarcò-

Façana de migdia, de difícil visió però malgrat tot s’hi pot observar la barreja d’aparells que conformen aquesta façana

XXVIII RONDA VALLESANA

93

fag, despullat i ple de llagues, acompanyat de la Mare de Déu a l’esquerra, sant Joan a la dreta, i els símbols del Via Crucis. En aquest cas, la Mare de Déu i sant Joan són integrats en el mateix compartiment que l’Home dels dolors. Al compartiment següent hi ha Santa Agnès, de mig cos i a l’últim, la Mare de Déu de l’Anunciació, de cos sencer.

La resta del retaule, pel que podem veure a les fotografies conservades, era constituït de tres carrers i la predel·la, i fou emmarcat, en època posterior, per un entaulament neoclàssic, que Interior de la sala del refugi on hi podem veure a la també havia canviat elements dreta de la taula el pany de mur medieval que ornamentals tot i que conservava separa aquesta sala de la capella l’estructura genèrica. Els carrers són dividits per dos panys o cases cada un. El del mig té el pany de sota molt gran, de l’alçada dels dos laterals, on hi ha representat Sant Salvador. A la casa de sobre i dins la curvatura de l’arc ogival de coronament, hi ha el calvari. Als dos laterals hi ha diverses escenes del final de la vida de Crist, transfiguració, calvari, resurrecció i ascenció.

Per conèixer la vida quotidiana d’aquesta capella hi ha altres documents com el que es guarda a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, un manuscrit titulat “Capbreu de les Lexes fetes a Sant Salvador de les Spases”, que es va iniciar l’any 1352 i va ser acabat el 1377, on hi surt la primera notícia sobre l’elecció dels obrers de la capella, a més de donar una informació força detallada de la seva administració. El pare Solà considera que aquesta època és el segle d’or de l’ermita. Un altre document de què ens parla el pare Solà és el llibre anomenat “Llibre del Soberano Salvador de las Espasas”, que segons ell és guardat a la parròquia d’Esparreguera. Aquest ens la documenta fins a la primeria del segle XVIII. Tots aquests documents ens descriuen una llarga i forta devoció dels habitants de la comarca envers Sant Salvador de les Espases. El motiu que el capbreu es guardi a Manresa és perquè l’administració civil de Sant Salvador corresponia al Consell Municipal de Manresa i la religiosa a la parròquia d’Esparreguera.

94

XXVIII RONDA VALLESANA

De tota manera, entre el final del segle XVI i principi del segle XVII, l’edifici va sofrir un cert abandó en el manteniment o la deixadesa en les funcions de control, fins al punt que l’any 1604 els nous obrers elegits van escriure al rector d’Esparreguera una carta on li explicaven l’estat de deixadesa de la capella: “...com dita capella y casa s’anaven arruinan...”.

Sembla que en aquest moment s’hi va fer una forta reparació que mantingué l’edifici en bon estat fins al 1716, quan el consell de la ciutat de Manresa va eliminar els jurats obrers i es va desentendre de Sant Salvador. I no és fins al 1784 quan el rector de la parròquia d’Esparreguera va reiniciar el nomenament dels obrers en la figura d’un ermità que tenia cura de l’edifici i de l’administració de les almoines.

L’edifici de Sant Salvador, que en origen havia de ser un espectacular i inexpugnable edifici encimbellat dalt de l’esperó rocós, és el resultat de la reutilització d’unes estructures existents, en aquest cas de caire militar/defensiu que van ser les poques que devien quedar, per construir-hi un nou edifici amb un ús diferent, de manera que no en va quedar res, pràcticament, de l’edifici original, i es va perdre tota referència tipològica a l’estructura militar de què parlen els documents, encara que manté l’espectacularitat de l’emplaçament. Si no sabem en quin estat estava el castell de les Espases quan va ser transformat en capella, sí que podem pensar, per la quantitat de restes que ens han arribat, que en realitat en quedava ben poca cosa. Tanmateix, els murs de ponent, el de tramuntana de la capella i part del de migdia s’han de considerar que es

Base de la torre circular arrapada a dalt de l’esperó

XXVIII RONDA VALLESANA

95

Base del mur de ponent, les filades inferiors són de pedra pinyolenca del lloc i les de la resta del mur de pedra sorrenca que van haver de portar de fora

corresponen amb el moment que es comença a documentar la capella i, per tant, quan el castell ja havia perdut la seva funció i/o interès estratègic. La resta de murs que tanquen l’edifici són encara molt més tardans. Només queda que es pugui atribuir a l’època dels primers documents la base del que sembla ser una torre rodona i d’algun tros de pany de muralla, encimbellats dalt de l’esperó, que deixa veure, només, unes filades de pedra de paredar de petites dimensions i disposada en filades horitzontals i un tros de mur o muralla situada dins l’edifici de Sant Salvador. És un pany de mur de 6,80 m de llargada per uns 2 m d’alçada i 1,20 m de gruix, que separa l’espai de la capella del de refugi.

Aquest mur que sembla que podria formar part del sistema defensiu del castell, crec que podria ser una part del tancament pel costat de ponent, té unes característiques que el poden situar entre els segles X i XI. És un mur fet amb el sistema que s’anomena “Opus emplecton”, constituït per tres fulls, dels quals els dos exteriors són formats per un gruix de còdols o pedra de paredar disposada en filades horitzontals i el del mig per una barreja de rebla i morter. Sistema característic i molt usual en l’època medieval. La pedra de paredar són còdols o pedra rodada i presenta molt poc treball, només el necessari per mantenir un parament més o menys pla i que no demani massa material per revestir-lo.

La construcció actual és constituïda per tres cossos, dos de paral·lels, la capella i el refugi, que tenen els eixos en la direcció de nord a sud i el tercer que és travesser o transversal als altres dos i els capça pel costat de migdia, amb l’eix en el sentit est–oest.

96

XXVIII RONDA VALLESANA

L’edifici ocupa i modifica dos petits replanets situats a diferent nivell per disposar-hi el refugi al més alt i la capella a l’inferior. Aquests replanets es formen a la banda de ponent de l’esperó rocós on era bastit el castell.

Possiblement va ocupar un petit espai pla que existia entre el mur d’ 1,20 m de gruix (possible muralla) i la paret de roca que feia de base a la torre del castell i es va crear artificialment el replà inferior en aplanar el talús rocós que sostenia la muralla i construir un mur de carreus i farcint de terra i altres materials l’espai entre el talús i aquest mur. De tota manera, la topografia del lloc no permet obtenir gaires espais plans, si no és artificialment.

El replà superior és ocupat per una gran sala que actualment té l’ús de refugi lliure per a ús dels excursionistes però que en origen devia ser format per diverses dependències com es pot veure per les marques que han quedat al mur de separació amb la capella. Les parets que delimiten aquest espai, excepte part del mur que separa el refugi de la capella que descriurem més endavant, són d’època molt moderna i s’haurien de situar al segle XVII com a molt d’hora, o al XVIII. De tota manera, la façana de tramuntana mostra una part reconstruïda.

En el replà inferior s’hi situa la nau de la capella, la qual és de planta poligonal i coberta per una volta de rajola i un sostre de bigues de fusta

Interior de la capella, zona de l’altar

Interior de la capella, zona de l’entrada amb el cor.

S’hi pot veure la volta de creueria de maó

XXVIII RONDA VALLESANA

97

Detall de les arcuacions del mur de ponent

que sosté la coberta de teules. La volta és de creueria feta de maó pla, encara que una part, la banda de l’altar, és de canó seguit generada per un arc de mig punt molt deformat. Sembla que aquesta part es va ensorrar i va ser reconstruïda després de la guerra civil. Tanmateix, l’altra volta tampoc no és gòtica sinó que ha de correspondre a alguna de les obres de reconstrucció que es van realitzar a l’edifici, que tot i que no es documenten directament sí que ho podem deduir indirectament de les descripcions dels abandonaments temporals que va sofrir, un dels quals es documenta a principi del segle XVII, amb l’expressió que s’anava arruïnant; podria ser que es reparés i es realitzessin les voltes de creueria que hem de tenir en compte que no són resistents sinó que són cel ras per tapar l’embigat de la coberta. Un altre moment que devia implicar reformes correspon a final del segle XVIII, però durant aquesta època la volta seria de mocador i no de creueria.

A la part alta del mur de ponent, i sota l’arrencada de la volta, es forma una faixa enfondida en el mur amb la part superior formada per un seguit d’arquets rebaixats, de rajola de pla, sostinguts per mènsules de pedra, que resulta insòlit tant com a ornament com per utilitat. Aquesta faixa coincideix, més o menys, amb el canvi d’aparell de l’exterior del mur que passa de l’aparell de carreus a un de paredat comú.

98

XXVIII RONDA VALLESANA

Aquesta estructura ens pot indicar l’existència d’un doble pis amb un aprimament del mur de ponent que podria tenir relació amb la finestra paredada que hi ha a la façana de tramuntana. Les mènsules que aguanten els arquets rebaixats devien ser posats per aguantar bigues, siguin d’un sostre o de la coberta, ja que la funció actual no té gaire sentit.

Dalt de l’esperó hi queden, com ja hem dit abans, les restes de murs que s’han identificat com a estructures defensives medievals. Es tracta de la base d’una torre de planta circular i algun tros del que podria haver estat el seu tancament defensiu o muralla. D’aquesta sembla que en quedi un tram força important que forma part del mur de separació entre la capella i el refugi, el qual ja hem descrit abans.

Els murs que conformen les façanes de ponent, la de tramuntana de la capella i una part de la de migdia són completament diferents: són realitzats amb carreus molt ben treballats i de mida força més grans, entre 17x28 cm i 22x40 cm; també són disposats en filades horitzontals, tot i que les alçades d’aquestes filades són força variables. Cronològicament aquests murs són de construcció molt més tardana i s’han de situar, com a molt d’hora, a la segona meitat segle XII. Aquest aparell basteix pràcticament tot el mur de ponent, la façana de tramuntana de la capella i retorna per la façana de migdia fins a un terç de la llargada. La resta és un mostrari d’aparells, comença amb aquest, que és la continuació del mur de ponent i continua, en un altre terç, un mur realitzat amb un paredat comú, que aprofita o reutilitza, però, carreus com els dels paraments que hem descrit abans. No es pot especificar gaire més pel fet de tenir la part baixa, des del paviment interior fins la roca, amb un esquerdejat que no deixa veure l’aparell. El tercer terç té la part baixa, des de l’alçada del paviment interior fins la roca, feta amb una barreja de còdols i maons de tot tipus i la part de sobre amb una paret de totxana.

La part del cos transversal que s’avança del mur de ponent es correspon, com ja hem dit, amb el moment de construcció d’aquest mur, tot i que no sembla que fos simultani. La unió d’aquest cos amb el mur de ponent no manté la continuïtat de les filades, a més, a la part baixa de l’angle d’unió hi ha un petit aixamfranat que manté la continuïtat de les filades del mur de ponent però no les corresponents del cos avançat, on s’entrega a un pilaret que es manté independent dels dos murs. A la façana de ponent d’aquest cos avançat hi ha un portal paredat que sembla que ja ho va ser en el moment de la construcció o en un moment d’una XXVIII RONDA VALLESANA

99

represa ja que va ser paredat amb la mateixa pedra del mur.

Aquesta porta donaria accés al petit soterrani que hi ha sota la sala del cos transversal.

Un element força insòlit és la finestra paredada que hi ha sobre el porta de la capella: es tracta d’una finestra de pedra treballada formada per una llinda d’un sol bloc on s’hi ha tallat un doble arc rampant i a sobre s’hi ha rebaixat un òvul que té a dins en baix relleu una creu patent.

L’aspecte és la d’un arc trevolat amb el lòbul superior de petites dimensions i de forma ovalada.

Detall de la finestra gòtica de la façana de tramuntana. Hi podem veure la creu patent dins de l’òvul

josep m masagué i torné, Arqte

BIBLIOGRAFIA ARAGON, Antoni, LALUEZA, Jordi, PORTELL, Jordi, 1993. Caminant per Catalunya 1.

Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Cingles de Bertí i de Gallifa, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàgs. 37-39.

CATALÀ i ROCA, Pere, BRASÓ i VAQUÉS, Miquel, 1967. Castell de Sacama, dins Els castells catalans, vol. I, Rafael Dalmau, Barcelona, pàgs. 395-401.

FLOTATS i LLAGOSTERA, Antoni, 1979. Vacarisses, assaig històric d’un poble, Antoni Flotats, Barcelona, pàgs. 117-118, 142-144.

PAGÈS i PARETAS, Montserrat, 1992. Castell de les Espases. Esparreguera, dins Catalunya Romànica, Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàgs. 307, 359-360.

PAGÈS i PARETAS, Montserrat, 1994. Monuments del Baix Llobregat, Col·lecció Llibre de Motxilla, núm. 50, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 55-59.

SOLÀ i COROMINAS, Joan, 1929. Sant Salvador de les Espases, Reedició facsímil de l’any 1990. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ajuntament d’Olesa i KAO-Corporation S.A. Barcelona.

VALLS, Orenci, 1961. La vila d’Esparreguera i el seu terme, Esparreguera.

XXVIII RONDA VALLESANA

101

102

XXVIII RONDA VALLESANA

LA CAMPANA DE SANT SALVADOR DE LES ESPASES En una altra col·laboració, de fa pocs mesos, parlava de la campana vella de Vacarisses. Un tema que va despertar molt d’interès entre els amatents lectors d’aquesta revista. En el present article parlaré de l’actual campana de Sant Salvador de les Espases.

Aquesta campana substitueix “la celebèrrima campana, el so armoniós de la qual s’oïa de l’Urpina estant, i que un miserable, que el dit popular assenyala, s’atreví a furtar amb mans sacrílegues, ara fa pocs anys”, segons s’explica en la Història de Sant Salvador de les Espases. En el mateix llibre, publicat el 1929, el seu autor, Joan Solà i Corominas, dóna una versió diferent i parla de dues campanes i de dos lladres: “Lluís Petintó, uns quatre anys abans de deixar l’administració de Sant Salvador, tingué la dissort de veure desaparèixer de dins mateix de la Capella, les dues antiquíssimes campanes, que totes les guerres havien respectat, una de les quals, molt més grossa que l’actual s’oïa de Torrella i de l’Urpina estant, alegrant amb el seu sonor tritlleig quants acudien als aplecs. Dos malèvols les arrabassaren de l’Ermita i, carregant-les damunt d’una cavalleria, les baixaren fins a la carretera de la Puda, i des d’aquí, sense entrar per res ni a Olesa, ni a Esparreguera, se les emportaren a... Sacrílegs!”

En el meu llibre Ressons de Sant Salvador de les Espases, editat l’any 2003 per l’Associació d’Amics de Sant Salvador de les Espases i ara totalment exhaurit, s’adjunta una fotografia de l’ermita a començaments del segle XX. La campana era penjada al campanaret i era petita, no de la grossària que li atribuïa el pare Solà.

La campana actual va ser construïda l’any 1926 pel mestre fonedor Josep Mestres i sufragada per Modest Gual i Mora. Va ser beneïda durant l’aplec terrassenc del 1926 i li fou imposat el nom d’Oliva. En canvi no va ser batejada (costum inveterat per a les campanes), almenys on li corresponia jurisdiccionalment, la parròquia d’Olesa, segons he comprovat a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Olesa de Montserrat.

La campana de Sant Salvador XXVIII RONDA VALLESANA

103

És una campana petita, que pot ser aixecada sense dificultat. Les seves dimensions són aquestes: 23,5 centímetres de llarg (sense comptar els 5,7 cm del suport o broc de suspensió), 28,6 cm de diàmetre per la boca i 14,3 cm per la part de dalt.

A una banda hi ha una creu en relleu i a l’altra una inscripció, també en relleu, encapçalada pel làbarum amb les lletres alfa i omega. Aquest és el text de la inscripció: “Die XXIII maii anni Dni MCMXXVI solemni ritu benedicebar Olivae nomine decorata munificentia patrini Modesti Gual et Mora civis barcinonensis.

Vox mea vestrum omnium cordibus pacem ad precari gestit.”

El significat seria aquest: “El dia 23 de maig de l’any del Senyor de 1926, he estat beneïda amb un solemne ritual amb el nom d’Oliva, i embellida per la munificència del padrí Modest Gual i Mora, ciutadà de Barcelona. Que la meva veu exulti la pau dins de tots els vostres cors per a la pregària.”

Deu anys després, la guerra no va escoltar la veu de la campana i aquesta va patir també la violència enfollida dels incendiaris.

Aquest és el testimoniatge de Josep Voltà i Sancho, nét de l’ermità Josep Voltà i Vilà: “La campana també la vam poguer trobar perquè com que no se la van emportar la van fotre rostos avall, saps?, i un dia anant a buscar llenya, fent llenya, la vam trobar allà sota unes bardisses. Perquè és clar l’avi no la volia pujar, perquè aquella campana pesava molt. Llavors quan va venir Martí el Paleta, el que va fer les obres, les últimes, en acabar la guerra. Aquella campana va quedar amagada allà, saps que vull dir? Com que no la podíem pujar, no teníem ningú de jove que la pugés, va quedar allà dintre. Com ja ho sabíem, llavors quan van venir els manobres i els paletes, tota la colla van pujar la campana.”

Diguem, també, que encara es noten les osques fetes al cantell de la campana, en ser estimbada aquesta pels incontrolats i descontrolats assaltants de l’ermita.

Finalment comentem que la campana salvadorenca va ser exposada el mes de juliol de 2004 a Esparreguera amb motiu de la magna exposició que es va fer de les campanes de l’església de Santa Eulàlia, aprofitant la reparació del Campanar.

A Déu gràcies, la campana de Sant Salvador continua repicant en els aplecs de Vacarisses i dels altres pobles de la contrada. I que per molts anys puguem sentir-la.

Per Àngel M. Hernández i Cardona 104

XXVIII RONDA VALLESANA

COLL DE BRAM Pocs metres abans d´entrar al collet del Mimó per eixamplar la vista sobre l´extens Pla del Fideuer, podem guaitar a dalt, a má dreta de la serralada, un gros, negre i esgarrifós esvoranc, les parets del qual, com dos penya-segats, estrenyen l´antiquíssim camí que uneix Olesa amb Vacarisses i Manresa. Si ara fa fresa de passar-hi a certes hores del dia, ¡què no devia fer anys enrere, quan era més pregon i més estret, ajuntat per la roca que hom esmicolà a barrinades, puix que no permetia gairebé transitar una cavalleria amb dos sarrions!.

Aquest lloc, a 494 m. sobre el nivell del mar, estableix la divisòria entre l´antiga sots vegueria del Vallès per una banda i la de Manresa per l´altra. El text d´aquesta, que. com el de la Vegueria de Barcelona i del Vallès, es troba a l´Arxiu de la Batllia del Reial Patrimoni, és el següent: "La Vegaria de Manresa combrença al Coll de Bran desus Vacarices e puia per la serra entro al Coll de Daví e puis per la serra entro a Sent Lorenç de Munt e compren lo castell de Granera e Castellcir e Moia e ix al Coll de la Espina e trevessa, etc."

No ha estat sempre aquest paratge tan isolat com ara, que les cases més properes són totes mitja hora lluny, com Sant Salvador, Torrella, el Mimó, etc. puix que a l´Arxiu Notarial de Terrassa (Manual del Notari de l´any 1248) hi ha un document del II de les calendes d´abril del 1248, en què el Batlle del Sr. Gastó de Montcada i de la comtessa de Vacarisses Na Matilde de Bigorra, fa donació a Ermessendis de Cumba Pregona i als seus del mas de Coll de Bran , amb totes les seves pertinences, Diu així el citat document: "Ego G. de Torredella bajulusdomini Gastoni et dominae Comitessae de Vacharicus expresse concedo donoque vobis in perpetuo et firmo a Ermessendi de Cumba Profunda et suis totum

Coll de Bram

XXVIII RONDA VALLESANA

105

illum mansum de Collo de Bran cum omnibus suis pertinentüs et tenedonibus, sicut melius G. de Collo de Bran et sanguinea sua predicta et dimisit et legavit ad hobitum sucrum in suo testar.

Et melius in eodem G. de Collo de Bran et filius suus F. et ng ejusden Fr. dederunt solverunt et distinxerent, Bernardus de Cumba Pregona socro tuo et filio suo Bernardo viro tuo vestro publico transactionis exposito quo dominium itaque mansi predicti integre tu et tui servetis. Has terras et possidendas potets et integreter, et O. Ad omnes tuas voluntates faciendas.

Salvo fure et domino in omnibus. Accipimus att. II Kalendis aprilis 1248.

Testes G. Cumbaneis., P. de Torredella, P. de Massaneis."

No sabem pas el llos precís on radicava aqueis mas del Coll de Bran, que desaparegué com tants d´altres d´aquells voltants (dels quals sols resten les runes), absorbits i englobats per mitjà d´unions matrimonials o de vendes als masos més propers i de més solvència. Aqueix, ja de primer antuvi, s´afegiria a la propietat del mas de Torrella, l´amo del qual, o almenys un de la família, és el que figura en els documents notarials, com a Batlle dels Senyors de Vacarisses, amb el nom de Torredella o Torrodella, i actualment Torrella, el qual, en concedir el mas del Coll de Bran a la família de Cumba Pregona, els perdona, a ells i als de Coll de Bran i a altres hereus del mateix mas, totes les injúries i malifetes i coaccions i deutes que li feren a ell i als de la seva família. Diu així el document, que consta també a l´Arxiu Notarial de Terrassa (manual del mateix any: "Ego G. Torredella per me et meos distimo a Br. de Cumba Profunda et vestris omnes agrimonias coacciones et debita quae mihi A. et Vitalis et Alegre de Collo de Bran vel alü heredes mansi de Collo de Bran mihi vel meis fe cimus (sic) vel quodlibet modo debuerunt imo injuriam (fecimus). De quibus omnibus injurüs et malifactis et debidio concedo att. bno. pactatum mea voluntati. Et suis et tuis firmo. Accipio att. XV. A cij.

P.Torradella. G. de Cabaneis. P. de Massaneis."

Com que per la proximitat de les dues cases no és fàcil que s´esmenessin, malgrat l´ampli perdó del Batlle, per çores té d´estrany que desaparegués el mas del Coll de Bran absorbit pel mas de Torrella.

Ara no es cregui que ningú de la família de Coll de Bran, desallotjada de la seva casa pairal pel Sr. Batlle de Vacarisses, hagués de passar una vida misteriosa, perquè a l´arxiu del mas Obac trobem un pergamí del VIII de calendes de febrer de 1261, és a dir, de 13 anys més tard, en qué Guillem de Coll de Bran fa donació a Bernat de sa Calsina de quatre peces de terra, existents, una, damunt del mas de la Portella, termenejant per ponent amb Pere de l´Espluga; la segona col.locada al Pou de les Rases, entre el mas de sa 106

XXVIII RONDA VALLESANA

Portella i el de Pere de Sa Vaquerissa i el mas de Serol; les altres dues peces termenegen amb el mas dels Acaptadors, sota la propietat del donant, així com la casa, que llindava amb el mateix mas de la propietat de Guillem de Coll de Bran. Tant les cases com les peces citades, diu el document, són a la Parròquia de Sant Pere de Rellinars.

Si com acabem de veure, al segle XIII el Coll (on almenys hi havia un foguer) no era tan isolat com ara, també fins que s´inaugurà el ferrocarril del Nord, era més freqüentat pels vianants que anaven cap a Vacarisses i Manresa.

Prou hem sentit a contar als nostres avis, durant les llargues nits de l´hivern, les precaucions que adoptaven per travessar aquest Coll, el més perillós de tots els d´aqueixes muntanyes, llevat del Camí ral de la Barata.

Mai no el passava un home sol, sinó en companyia d´altres, per por de topar amb els lladres al mateix Coll o poc després de passar-lo.

L´avi de D. Francisco Gibert, anomenat Fermí Gibert, que fou procurador del Sr. Marquès de Castellbell, deixà escrit que, entre els moltíssims cops que transità per aquets Coll, una vegada allà pels anys 1820, va ésser esperat pels lladres mentre tornava d´Olesa, carregat de diners, creient-se que, com sempre, tornaria sol; però en veure'l acompanyat de tres personatges verament invisibles per ell, mes clarament visibles pels lladres, no s´atreviren a escometre'l. Mesos més tard, en contar-se-li el cas, assegurava que anava ben sol, però que, essent tanta la seva devoció als Sants Reis, no era pas estrany que l´haguessin volgut acompanyar els seus Advocats en moments de tant de perill.

Per alliberar-se´n, haurieu vist com els hortelans d´Olesa que anaven a Manresa amb llurs cavalleries carregades de planter, fruites i verdura, s´esperaven els uns als altres en ésser a les envistes de les vinyes del Patei o del Fideuer, per ajudar-se en cas de lladres. D´aquest Coll se´n diu també la Pedra de la Bossa, per haver obligat els malfactors a certes persones a deixar darrere d´aquesta pedra les quantitats exigides amb grans amenaces. Últimament hom trobà amagada darrere de la pedra una bossa amb moltes monedes d´or, que fou vigilada constantment per veure qui l´agafaria, sense que s´hi presentés ningú. Ja fa molts anys que la carretera i la via ferrada li han fet perdre la importància d´altres temps, veient-s´hi ara molt poques vegades algun que altre, fent la seva via d´Olesa a Vacarisses.

Balcó de Montserrat - setembre 2003 Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias XXVIII RONDA VALLESANA

107

SANT PERE SACAMA. Olesa de Montserrat. Baix Llobregat Sant Pere de Sacama constitueix un conjunt militar-religiós molt interessant, particularment pel seu emplaçament que, tot i no ser un lloc especialment elevat, s’aixeca sobre un aflorament rocós que té la forma d’una doble cresta que l’eleva de l’entorn i li fa, a la vegada, de defensa.

Les primeres notícies que es tenen del castell de Sacama són dels anys 938 i 940, apareixien en uns documents que eren guardats a Montserrat (Pagès, 1992b), sense cap més especificació, però no és fins l’any 962 que se’n té una noticia més concreta, quan el comte Miró de Barcelona el va vendre a Eigofred i s’hi especifica que aquest castell de Camba el va rebre dels seus pares. Tanmateix, aquest Eigofred va cedir, l’any 966, el castell al monestir de Santa Maria de Ripoll. En aquesta donació es fa esment per primera vegada de l’església de Sant Pere, en ser inclosa en el document, cosa que no succeïa en la documentació anterior. De tota manera, el comte donà, més tard, el castell amb el seu alou a Ènnec Bonfill, fet que va motivar l’any 980 la reclamació de la propietat per part dels monjos de Ripoll que se solucionà mitjançant un pacte pel qual

Vista general del conjunt: la capella, a la dreta, i les roques, a l’esquerra, que van ser la base del castell

108

XXVIII RONDA VALLESANA

Façana de migdia de la capella

el castell i l’alou passà a ser de Bonfill a canvi d’un cens anual de dues peces d’argent pur.

El precepte del rei Lotari de l’any 982 va confirmar la possessió del castell de Sacama i la capella amb l’advocació de Sant Pere i per part del monestir de Ripoll tot i que, en tenir-lo en alou Bonfill, que era vassall del comte, va motivar que s’anés diluint el domini fins el punt d’haver de reclamar-lo dues vegades més, els anys 1002 i 1021.

En la primera reclamació, el comte Ramon Borrell restituí la propietat del castell i l’alou al monestir, tot i que, aquest el cedí al comte a canvi d’un cens anual. La segona reclamació es va realitzar després de mort el comte, en temps de l’abat Oliva, quan la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon havien tornat a usurpar la possessió. En totes dues els va ser restituït el domini però, amb aquestes restitucions, es van produir canvis molt importants que afectaven l’abast d’aquest domini respecte de la primera donació d’Eigofred, en tant que ja no es parla del castell sinó de l’alou del terme del castell. Això és important, ja que un alou, tot i que significa un domini ple i exempt de tota càrrega i dret senyorial d’un territori, no significa el domini del castell en si.

XXVIII RONDA VALLESANA

109

Sembla que el castell ja va quedar, en la pràctica, en poder del comtes des de l’època de Bonfill, que hi van tenir feudataris o castlans. En un moment determinat, abans del 1058, van ser castlans de Sacama els senyors de Castellví de Rosanes.

El domini i jurisdicció de Sacama van quedar units a Olesa en rebre els senyors de Castellví la senyoria de l’església i parròquia de Santa Maria d’Olesa, l’any 1076.

Es desconeix quan va ser abandonat el castell però el fet que l’any 1357 s’esmenti el Mas de Sant Pere situat al peu del castell fa pensar que el castell ja no tenia ús militar perquè en cas contrari no s’hagués permès la construcció d’un edifici al seu costat. A més, l’any 1359, el rei Pere el Cerimoniós va vendre al prior de Montserrat la jurisdicció civil i criminal de la vila d’Olesa juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Una altra dada significativa és el fet que, en la crònica de la guerra civil del segle XV, no surti esmentat el castell quan es descriuen els fets de la guerra en les terres de Montserrat.

El mas de Sant Pere va ser habitat pels propietaris fins l’any 1730, quan es traslladaren a Olesa i hi establiren uns masovers fins que, l’any 1956,

Interior de la nau

110

XXVIII RONDA VALLESANA

Façana de llevant, bàsicament l’absis entaforat entre les roques de la cresta

Detall del fris d’arcuacions. S’hi pot observar el senyal i restes de les lesenes llombardes. També hi veiem la finestra de doble biaix amb l’arc d’una sola peça

va ser abandonat. Tot i que l’any 1970 encara era sencer, encara que li faltava alguna porta o finestra, el 1985 ja no en quedava res.

Arran de la descoberta fortuïta d’una tomba s’hi efectuà, entre els anys 1985 i 1986, una excavació d’urgència prop de la capella en la qual es posà al descobert un establiment ibèric, un habitatge alt medieval i un cementiri. El primer, malgrat no haver-ne trobat cap estructura, sí que va aportar suficient material ceràmic com per poder establir una cronologia de l’ocupació que va del segle V al II a. C., conèixer els seus hàbits de vida i la seva relació amb l’exterior, particularment, amb el Mediterrani. Entre la ceràmica d’ús domèstic, olles i gerres, es va trobar ceràmica procedent de la regió d’Àtica, Grècia, i un fragment d’àmfora que sembla que pot procedir del sud d’Itàlia.

De l’habitatge alt medieval es van posar al descobert les restes de murs que delimitaven un habitatge d’uns 27 m2 constituït per una sola cambra, en la qual hi van identificar una zona d’emmagatzematge, representada per una sitja al sòl i un nínxol al mur, i en conseqüència es dedueix que la zona de cocció era a l’altre extrem on segurament també s’hi situaria la porta d’accés.

XXVIII RONDA VALLESANA

111

Del fossar es van descobrir dos enterraments adossats al mur de migdia de la capella orientats com era normal d’est a oest, i un al costat de la casa carolíngia, però aquest orientat a nord-oest.

La capella fou restaurada pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà durant els anys 1985 i 1986.

Del castell en queden ben poques restes entre les roques, en forma de llosa, de la cresta que li feia de basament i part de murs.

Actualment només se’n pot veure la base del mur que tancava l’edifici per ponent, feta amb un aparell d’opus spicatum, i altres trossos de mur que segellen les separacions de les lloses que conformen la peanya sobre la qual hi havia bastit el castell. Quan es va excavar hi van poder identificar una possible sala que, des del mur de ponent feia una llargada de 8,5 m i una amplada d’uns 3,5 m, i sembla que era coberta amb un embigat de fusta el qual era sostingut per arcs de diafragma, dels quals se’n van identificar diverses dovelles i una de les arrencades.

També és possible veure sobre les roques de forma de llosa, forats circulars i de poca fondària, que anomenem “capades de moro”, que servien per plantar-hi pals de fusta, que servien per a la construcció de murs, quan aquest material era el principal consti112

XXVIII RONDA VALLESANA

Façana de tramuntana amb la deformació i la junta en el punt de la inflexió. També hi veiem el canvi d’alineació de les filades dels còdols

Façana de ponent

Detall de les arcuacions i permòdols treballats. També es pot veure a l’esquerra on hi falta un arquet que es correspondria amb l’emplaçament de la lesena final del fris

tuent d’aquests. L’existència d’aquests forats ens fa pensar en la possibilitat que el tancament del castell primitiu fos, a partir de la roca, de fusta o, també de pals de fusta i farciment de tàpia.

La capella és l’edifici del conjunt que ens ha arribat més sencer i hem de pensar que la causa és pel fet d’haver estat construïda amb materials més duradors en contrast amb la feblesa dels que constituïen l’edifici del castell, fusta i fang. En tot cas s’ha de pensar que va ser restaurada o reconstruïda durant el segle XI, amb materials més consistents.

La capella, situada a llevant del castell i a cavall de la mateixa cresta rocosa, manté l’orientació normal de l’època, és a dir, de ponent a llevant; és constituïda per una nau de planta lleugerament trapezoïdal que és capçada pel costat de llevant per un absis semicircular i té l’entrada pel costat de ponent. La nau és coberta per una volta de canó seguit i l’absis per una de quart de cercle.

Dins el gruix del mur de l’absis s’hi obren dues grans fornícules de planta semicircular i volta de quart d’esfera situades simètricament respecte de l’eix de l’absis. Aquestes fornícules tenen la base situada uns 40 cm sobre el sòl de l’absis i tenen tot l’aspecte d’uns setials.

114

XXVIII RONDA VALLESANA

Les dimensions d’aquest edifici són de 8 metres de llargada per una amplada mitjana de 3,40 metres i una alçada de 5 metres. L’absis té un radi d’ 1,77 m i una alçada de 4,15 m. Els murs de la nau tenen un gruix de 84 i 86 cm, els de migdia i ponent respectivament, i d’1 metre el de tramuntana. El de l’absis sobrepassa una mica del metre. Les fornícules tenen un radi de 60 cm i una alçada d’ 1,70 m.

L’edifici presenta unes irregularitats constructives que indiquen reformes o reconstruccions realitzades al llarg del temps i que aquest s’ha cuidat de uniformar.

La més aparent és l’aprimament sobtat que presenta el mur de tramuntana prop de l’absis, que no és aparent per l’interior però, força un canvi de direcció de l’eix de l’absis, respecte del de la nau, i que el dirigeix cap a llevant, ja que el d’aquella, seguint la cresta rocosa, tenia una lleugera declinació cap a migdia. Aquest aprimament coincideix, pel costat de fora, amb un lleuger canvi de les característiques de l’aparell.

Vista de la capella des del camí d’accés

XXVIII RONDA VALLESANA

115

Si observem l’aparell dels murs veurem que existeixen diferències remarcables entre el dels diferents murs tot i aparentar una certa uniformitat a primera vista; si analitzem els murs de migdia i el de ponent veurem que presenten un aparell amb les cares planes i llises, pràcticament són carreus i, tot i que tenen una disposició en filades horitzontals, aquesta és força irregular i presenta variacions de mida i d’acabat. La façana de tramuntana és més uniforme, i no presenta tantes transformacions, és un mur de paredat comú fet amb pedra, de mida mitjana, que té una forma que s’acosta molt a la d’un paral·lelepípede, però les seves cares no són tan planes com les de les façanes anteriors. La disposició és en filades horitzontals força uniformes, tot i que es trenca la continuïtat d’aquestes en el punt del màxim aprimament de què hem parlat abans, per continuar fins a l’absis amb un aparell semblant però amb diferent mida i alineació. L’aparell de l’absis és molt diferent dels que hem descrit més amunt, és format per còdols de mida petita disposats en filades horitzontals força uniformes i que presenten un senzill desbastat de la cara vista. De tota manera, la part baixa del costat de tramuntana, l’aparell, s’assembla molt amb el del mur de tramuntana. A més, excepte en l’absis, l’aparell interior dels murs no té correspondència amb el de l’exterior.

L’absis té el semicercle de la planta sobrepassat i pel costat de tramuntana tanca una mica. Exteriorment, l’absis és ornamentat amb un fris d’arcuacions format per tres grups de tres arquets, separats, cada grup, per faixes que arrenquen d’un sòcol exageradament elevat. De la factura de les arcuacions no es pot dir gran cosa ja que van ser molt refetes en la restauració de l’any 1986. Tanmateix, els arquets són formats amb pedres molt petites que arrenquen d’uns petits permòdols tallats i l’espai que queda entre arquet i arquet és cobert amb una llosa retallada. Els arquets són a tocar la cornisa de l’absis. De tota manera el fet que el sòcol passa per sobre de la finestra de l’absis fa pensar en una esbaldregada del full exterior de l’absis i que quan es va reconstruir eren en ple moviment llombard, és a dir el segle XI. Sembla que aquest edifici conserva, completament integrades, restes de tots els moments que li ha tocat viure. Segurament es podria atribuir al segle X la part baixa de l’absis i potser la primera part del mur de tramuntana de la nau fins la junta vertical que es forma amb l’aprimament. Durant el segle XI, es realitzaria una forta reforma que afectaria, entre altres, la part alta de l’absis, que seria rematada amb el fris d’arcuacions i lesenes llombardes. L’aparell dels murs de migdia i de ponent sembla que sigui una refecció posterior al segle XII. Na 116

XXVIII RONDA VALLESANA

Montserrat Pagès (Pagès, 1992b) comenta que la volta va ser refeta durant el segle XVIII, i es pot pensar en l’enrunament de l’anterior o que no n’hi havia. D’aquest segle és l’aspecte que tenia l’interior de la capella abans de la restauració de l’any 1986. josep m masagué i torné, arqte.

BIBLIOGRAFIA BURÓN, Vicenç, 1977. Esglésies romàniques: Guia, Col·lecció Materials, núm. 1, Artestudi, Barcelona, pàg. 106.

BURÓN, Vicenç, 1989. Castells romànics: Guia, Mancús, Barcelona, pàgs. 90-91.

CABESTANY I FORT, Joan-F i PALAU I BADUELL, Josep M. El castell i l’església de Sant Pere Sacama (segles IX-XII), dins Lambard: Estudis d’Art Medieval, vol. XVII (2004-2005), Amics de l’Art Romànic, Barcelona, pàgs. 157-186.

CATALÀ i ROCA, Pere, 1967. Castell de Sacama, dins Els castells catalans, vol. I, Rafael Dalmau, Barcelona, pàgs. 448-451.

CENTRE MUNTANYENC I DE RECERQUES OLESÀ, Butlletí informatiu per als Socis (Olesa de Montserrat), any VI, núm. 34 (juny 1986).

CENTRE MUNTANYENC I DE RECERQUES OLESÀ, 1992 Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (s. VI aC – s. XIV), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ajuntament d’Olesa i KAOCorporation S.A. Barcelona.

GAVÍN, Josep M, 1988. Inventari d’esglésies: Baix Llobregat, vol. 21, Pòrtic, Barcelona, pàg.

97.

MAYORAL, Florenci, MIRET, Josep, 1989. Jaciments arqueològics de la zona de can Tries i can Guardiola (Viladecans), dins I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Pre-actes, vol. I, Comunicacions, Castelldefels, pàgs. 477-488.

PAGÈS I PARETAS, Montserrat, 1983. Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat, Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XXXIII), Barcelona.

PAGÈS I PARETAS, Montserrat, 1992a. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

PAGÈS I PARETAS, Montserrat, 1992b. Castell de Sacama i Sant Pere Sacama. Olesa de Montserrat, dins Catalunya Romànica, Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàgs. 392-395.

PAGÈS I PARETAS, Montserrat, 1994. Monuments del Baix Llobregat, Col·lecció Llibre de Motxilla, núm.50, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 50-54.

XXVIII RONDA VALLESANA

117

EL MAS MIMÓ I EL CONREU DE LA VINYA L'any 1727 el mas Mimó pertanyia a Josep Torres, amo del mas Torra i dels seus aglevats, mas Puigmartí, mas Busquet, mas Barch del Prat i mas Puig1.

Com és evident, aquest propietari, que també ho era d'un altre mas enderrocat, l'Arbós2, no podia abastar tota la propietat, i per això al mas Mimó "son masover y sa familia fan sa continua residencia y habitacio”.

Segons el capbreu que seguim3, el mas Mimó tenia altres agregats, els noms dels quals no s'especifiquen. Malgrat aquesta mancança, podem dir, per a un major coneixement de la toponímia d'aquesta contrada vacarissenca, que afrontava "à solixent ab las honors den Margarit de Matasoleÿa, del terme de Viladecavalls, dalt en la serra dita de montaña dels tremuls, fitas y la aÿguavessant mitgensant, y vassen per la serra avall fins baix que troba una Riera dita las Banteolillas, passant molt serca de casa Miquel Picassó, del dit terme de Viladecavalls, ahont hi ha una mota de fitas part della de la hera de dita Casa, que dividexen los

El Mas Mimó

118

XXVIII RONDA VALLESANA

El Mas Mimó

termens de Vacarissas y Viladecavalls, quedant la dita hera tota del terme de Vacarissas, y puja un poch Riera amunt fins al indret de una carena de rocas blancas, ditas la serra de font de pedra, afrontant ab honors de Pere Valldeperas, de Sant Pere Sacana, Pagès de la vila de Olesa, de pertinencies de dit mas Mimó, y segueix dita carena de rocas peramunt aÿguavessant afrontant sempre ab dit Valldeperas, de pertinencies de dit mas Mimó aÿguavessant, fins à arribar à las honors del mas Puigventós, ÿ vassen afrontant sempre ab dit Puigventós, devallant per una serra avall fins à arribar al mas dit de Moÿá, de pertinencies de dit Mas Mimó, quedant lo dit Mas Moÿá de ell dit confessant fitas mitgensant, y travessa un torrent dit de Moÿá y despres puja par una serra amunt fitas mitgensant fins à trobar las honors del mas Torrella del Pla, seguint la dita serra aÿguavessant, fins baix a la Beguda que es de dit mas Mimó, ÿ aquí troba las honors del mas Boxadell, ÿ salta a la Riera anantsen Riera avall fins a la primera Riera, que despres se troba afrontant sempre ab las honors de dit mas Boxadell, Riera amunt fins que troba las honors del dit mas Collcardús, y deixa la dita Riera y munta per una costa amunt fins a una serra que hi ha una mota de fitas, anantsen serra amunt afrontant sempre ab dit Collcardús, fins a un single gran XXVIII RONDA VALLESANA

119

que allí es y travessa lo dit single y sen puja serra amunt fins que troba las ditas honors de dit Margarit de Matasoleÿa, en lo Iloch ahont se ha comensat la afrontació".

El mas Mimó, que pagava un cens de 12 sous i de “una gallina y mitja, bona grassa y rebedora", va ser parcel·lat, a les acaballes del mateix segle, amb la intenció d'incrementar el conreu de la vinya, pels nous propietaris del mas, Joan Baptista Bover i Teresa Torner, residents a Martorell: “En poder de Bonaventura Serra, qº notari de Olesa, als 21 Desembre 1789: los conjuges Joan Baptista y Theresa Bober y Torner, de la vila de Martorell, establiren a Rabassa morta á favor de Benet Boada, menor, mestre de Casas de Vacarissas, un tros de terra de una quartera y mitja de sembradura, de pertinencies del mas Mimó, situat en lo mateix terme de Vacarissas propri de dits conjuges”4. El mateix dia van fer-se establiments semblants als següents pagesos de Vacarisses: Josep Alsina, Josep Gibert i Senana, Feliu Gibert5, Pau Gibert i Senana, Valentí Carner, Joan Boada, Josep Boada, Francesc Lleonart6, Joan Vilaseca, Pere Codinas, Josep Mateu, Francesc Sellarès, Pere Sellarès, Francesc Torrella, Miquel Seuva, Pere Alsina, Fèlix Rius i Jaume Ribas7.

El dia 23 de febrer de 1794, els mateixos propietaris del mas Mimó establiren “a rabassa morta” un altre conjunt de trossos de terra als vacarissencs Salvador Torrella, Josep Codinas (dues peces), Nicolau Alsina, Pere Alsina, Jaume Gurí8, Ramon Boada, Miquel Seuva, Antoni Casas, Josep Puig, Pau Flotats, Feliu Codinas, Josep Carner. Cal afegir-hi Ignasi i Miquel Prunés, ambdós pagesos de Viladecavalls, amb 2 i 1 quartera respectivament.

Aquesta darrera referència ens permet parlar dels propietaris forans, especialment d'Olesa de Montserrat i de Viladecavalls, que conrearen les seves vinyes a I'heretat del mas Mimó. El 22 de maig de 1791, “los expressats conjuges Bober y Torner, establiren á rabassa morta á favor de Joseph Prunés, pagès de Viladecaballs, un tros de terra de una quartera sembradura, de pertinencies del mateix mas Mimó”, i el mateix van fer-li al seu germà Bernat Prunés. Juntament amb aquests trobem els pagesos d'Olesa de Montserrat que van adquirir terres a Vacarisses: Joan Cortada, Mateu Valldeperas, Pau Llimona (dues peces), Marià Castells, Josep Valldeperas, Miquel Martells, Pasqual Petxamé, Fèlix Petxamé, Pere Pla, Ramon Vilar, Rafel Garriga, Ciprià Bernadas, Josep Bernadas, Jaume Combas9 i Josep Llongueras. El dia 10 de febrer de 1792, els establiments fets correspongueren a Jaume Casals, Pau Bigues, Antoni Bigues i Josep Sala i Valldeperas, pagesos d'OIesa de Montserrat, a Benet 120

XXVIII RONDA VALLESANA

Costa, teixidor de IIi, i a Salvador Carreras i Mateu, fuster, ambdós de la mateixa vila d'Olesa de Montserrat.

Balcó de Montserrat, octubre de 1993 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias

Marfull

NOTES: 1 Respectem la grafia dels noms tal com s'escrivien aleshores. Els quatre darrers eren masos "derruhits y desabitats”.

2 La propietat del mas Arbós la compartia amb Josep Ubach, amo de l’Obac, i Miquel Pujolar, propietari del mas Vacarisses, també anomenat “la Vacarissa” o “Boada”, del terme de Rellinars.

3 Arxiu de la Corona d'Aragó, Can Falguera, lligall 12.

4 ACA, Can Falguera, Iligall 115: "Nota ó aransel dels subjectes que a rabassa morta poceheixen terras en las Senyorias del Il. Sr. Marqués de Castellbell”.

5 A aquest se Ii va fer establiment d'una peça d'una quartera i mitja i una altra d’1 quartera.

6 Francesc Lleonart era, com l’esmentat Benet Boada, “mestre de cases”.

7 Tots els nous propietaris pagaven una entrada de dos pollastres.

8 De tots els que esmentem, aquest propietari fou I'únic que adquirí tres quarteres de sembradura, quan la majoria no passaven de les 2 quarteres.

9 Teixidor de llana.

XXVIII RONDA VALLESANA

121

EL MAS TORRELLA La primera notícia que tenim del mas Torrella data del dia 18 de gener de 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, vengué la propietat, formada pel mas principal i pels agregats Ortola, Calcina, Cabal, Cocorella, Comabella, Pastor i Pla, per 4.000 sous, al senyor del terme de Vacarisses, Joan Desfar.

Un cop arribats al segle XVI la documentació tan sols parla de dos dels masos aglevats al Torrella, el mas Pastor i el mas PIa, que I'any 1534 eren conreats per Salvador Torrella.

El succeí Bartomeu Torrella, dit del PIa, que capbrevà la propietat I'any 1597.

A continuació trobem comandant el mas el seu fill Francesc, i el fill d'aquest, Pere Torrella, que n'era propietari I'any 1634.

El mas Torrella pagava un cens de 10 sous, que calia fer efectiu el dia de Nadal al senyor del terme, i un altre cens de caràcter especial: "fa dit confessant lo die de Nadal a la Rectoria de dita Parroquia de Vacarisses, eo al Rnt. Rector de aquella, quiscun any vint sous de dita moneda en nuda percepció, y assó per la caritat de quaranta missas, que ha de celebrar en la Capella de St. Salvador de las Espasas". Aquest cens el seguien pagant a mitjan segle XVIII.

El Mas de Torrella

122

XXVIII RONDA VALLESANA

L'any 1666 el mas Torrella era de Pere Joan Torrella, casat amb Antiga Castellet, la qual aportà com a dot els masos Castellet, Beatriu i Torra.

A aquest propietari, que testà davant Pau Castell, notari d'Esparreguera, el dia 19 d'octubre de 1698, el succeí el seu fill Pere Joan Torrella i Castellet, i a aquest el fill Pere Torrella, que constava com a propietari el 28 de marc de 1727.

Aleshores el mas afrontava "a solixent ab las honors del mas Boxadell, ço es ab la Albareda, y de aqui sen munta par un cami amunt, qui va de Monistrol a la Vila de Cavalls, y de dit cami sen munta per una serra amunt fins dalt ahont y ha fitas y de ditas fitas sen va serra amunt y fereix ab lo cami qui va de Vacarisses a la vila de Olesa, fitas mitgensant, y de aqui sen torna fins a un marge que es sota del dit cami y del mateix cami sen va afrontant ab las honors del mas Casasayas, que posseheix Mariano Orpina, y de aqui troba un singlet, y vassen seguint lo dit singlet tot serra avall fins que es al tossal sobre de la font del dit mas Casasayas y de aqui baxa en lo torrent y sen va un poch torrent avall fins troba un altre torrent que ve del Coll de Abram y vassen tot torrent amunt fins que troba unas fitas y dexa lo dit torrent y sen munta serra amunt tot fitas mitgensant, seguint la serra fins que es al capdemunt, y despres dexa dita serra, y baxa al dit cami qui va de Vacarisses a la vila de Olesa, travessant lo dit cami, y san puja en una altra serra, y troba las honors del mas Puigventós y sen va serra avall sempre ayguavessant fins que troba las honors del mas Mimó, que posseheix Joseph Torres, y baxa a la Beguda, y de dita Beguda sen va per un torrent amunt que ve de Castellet de la Torra y arriba fins al lloch ahont se ha comensat la afrontació".

Pere Torrella posseïa també dos horts que pertanyien a I'heretat del mas Orpina, i una peça de tres quarteres de Ilaurada de blat, anomenada la "Coma xica" , que pertanyia a les terres del mas de la Torravella.

La darrera propietat de Pere Torrella era una gran peça bosquina, de cent jornals de Ilaurada de bous, situada a la partida dita "Coll de Abrám", per la que pagava dos diners menuts de cens, i afrontava per la banda de sol ixent amb les terres del seu propi mas, "fins dalt al Pujol gran, y devalla al cami qui va de Vacarisses á Olesa"; per la banda de migdia afrontejava amb la serra anomenada "Coll de Abrám", indret on trobava "las honors de dit mas Puigventós, y vassen serra amunt travessant colloret y entra en la matexa serra, fins dalt al pujol ayguavessant, ahont troba las honors de dit mas Casasayas, vuy Orpina, y devalla per una serreta avall ayguavessant"; a sol ponent afrontejava amb la serra esmentada, "ço es serra avall fins baix en lo Aregall y vassen aregall XXVIII RONDA VALLESANA

123

El Mas de Torrella

avall, fins baix, que arriba al torrent, que ve de la present pessa de terra", i per tramuntana "ab dit torrent, ço es travessant aquell, y puja per una serreta amunt fitas mitgensant fins que troba las honors de dit mas Torrella, de dit confessant, y vassen serra amunt ayguavessant fins al puesto ahont se ha comesat la afrontació".

Acabarem aquest relat dient que el dia 29 de maig de 1759 el mas era de Pere Torrella, fill de Pere.

Els amos del mas Ramon de Torrella (1363) Salvador Torrella (1534) Bartomeu Torrella (1597) Francesc Torrella Pera Torrella (1634) Pere Joan Torrella (testà el 1698) - Antiga Castellet (1666) Pere Joan Torrella Pere Torrella (1727) Pere Torrella (1759)

Balcó de Montserrat, abril de 1995 Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias 124

XXVIII RONDA VALLESANA

ELS TORRELLA DEL SEGLE XIX Quan parlàrem del mas Torrella a les planes de la revista (1), acabàvem fent esment del seu propietari, Pere Torrella, a mitjan segle XVIII. A aquest el succeí Josep Torrella i Bonvilà, que estava casat amb Eulàlia Costa. Coneixem dos fills d'aquest matrimoni: en Josep, que es casà I'any 1824 amb Teresa Inglades, i I'hereu, Pere Torrella i Costa, que signà capítols matrimonials, el dia 7 de desembre de 1813, amb Maria Margenat.

En Pere atorgà poders al seu fill hereu, Josep Torrella i Margenat, el 28 de gener de 1841. Pocs dies després, l’11 de febrer, en Josep signà I'establiment a rabassa marta, a Josep Grau, pagès de Vacarisses, d'un tros de terra de la seva heretat, situada a la partida anomenada la Torre Vella. Mitjançant aquesta escriptura sabem que el propietari del mas, Pere Torrella, estava malalt, ja que no assistí a la seva signatura.

Efectivament, el dia 22 d'abril de 1841 comparegué davant el notari monistrolenc Oleguer Llorens i Roca, i li lliurà "un Plech clos, espresant contenir ser son ultim testament, revocant tots los fets fins Io dia de esta fecha, volent que aqueix prevalga á tots altres anteriors, en el que anomenaba marmesors y hereu, y volia fos conservat en mon poder, y que no fos obert ni publicat fins seguida sa mort" (2). Els testimonis d'aquest acte foren el ferrer Ramon Paloma i Francesc Badia, sastre, ambdós de Vacarisses.

El dia 4 de juny del mateix any, Pere Torrella i Costa ja havia mort, perquè la seva vídua, Maria Margenat, demanà al notari suara esmentat que fés públic el testament del seu difunt marit. Tanmateix, ella mateixa prengué inventari deIs béns de Can Torrella. Aquests dos documents, que transcriurem a manera d'apèndix, ens proporcionen interessants notícies sobre la vida a un mas vacarissenc de mitjan segle XIX. Aleshores disposaven d'un parell de bous, de sis anys i d'una mula d'edat semblant. Tenien una truja amb sis garrins i altres tants nodrissos, deu gallines i un gall. Pel que deduïm del text que seguim, al casal que tenien al nucli urbà de Vacarisses, al "carrer de la plasa", hi havia un ramat de cinquanta-sis ovelles, "ab sos añells".

A Can Torrella, aquell estiu de 1841, hi havia dos sacs amb dues quarteres de farina; una bóta de dues càrregues plena de vinagre, una altra de la mateixa capacitat amb mistela i una bóta de quaranta càrregues de vi negre, el mateix que hi havia en un deIs cups de la casa, ja que I'altre

XXVIII RONDA VALLESANA

125

era buit. A la casa del poble hi tenien dos porcs salats, amb una "porció de botifarras", una bóta de mitja càrrega amb vi blanc i, en una caixa, una “porció de sal”.

L'any 1852 va confeccionar-se un dels llibres d'Amillarament de les propietats del terme municipal de Vacarisses (3). Segons aquest Ilibre, la propietat estava conformada per sis quarteres de terres de regadiu, 29 quarteres de secà, 8 quarteres de vinyes i 30 de bosc. Els erms ocupaven 20 quarteres i el roquissar unes altres 22 quarteres. Encara tenien els dos bous i una mula, però s'havia reduït el nombre d'ovelles del seu ramat, ja que ara n'eren quinze.

L'abans esmentat Josep Torrella i Margenat era el propietari del mas l'any 1855 i alcalde del poble de Vacarisses, segons veiem al llibre d'Amillarament d'aquell any, on s'especifica que la casa que tenien al nucli urbà era al carrer de Monistrol. Així com I'any 1861 segueix constant-hi el mateix propietari, el 1920, essent alcalde un Joan Torrella, la propietat estava en mans de Ramon Torrella i Roca, i I'any 1944 era de les germanes Consol i Emília Torrella i Bonastre. Aleshores, I'heretat disposava de 51 àrees de terres de regadiu, de 71 hectàrees de terres dedicades al conreu de cereals, de 24 hectàrees de vinyes, aItres dues d'oliverars, 37 hectàrees amb arbres fruiters i 153 hectàrees de pinedes.

Balcó de Montserrat, febrer de 1999 Recopilat per Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias

NOTES 1. VACARISSES, núm. 320, abril de 1995 2. Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA), Protocols Notarials, Ma-50. Manual de 1841-1842 del notari Oleguer Llorens y Roca, de Monistrol de Montserrat.

3. ACA, Hisenda, TER 1- 1920.

126

XXVIII RONDA VALLESANA

EL CLIMA DE VACARISSES, UN MÓN A PART Dani Ramírez Cadevall INTRODUCCIÓ Per la seva ubicació geogràfica, el relleu que l'envolta i una sèrie de trets particulars Vacarisses gaudeix o "pateix" un clima realment peculiar, sense grans extrems però amb una mica de tot. En general el clima és benigne i plàcid, exceptuant uns pics de forta calor seca a ple estiu i unes setmanes fredes i emboirades entre novembre i febrer. Però com que Catalunya registra una gran varietat de temps d'un any a l'altre, tret típic del clima mediterrani, també a Vacarisses notem una gran disparitat de tipus de temps, amb periodes més o menys repetitius al llarg de les dècades de fortes onades de calor, fortes glaçades, boires baixes persistents, algunes nevades espectaculars, tempestes violentes, grans sequeres o pluges que carreguen els aqüífers, les fonts i les surgències subterrànies del nostre terme. Per tot això és un privilegi ser un amant de la meteorologia i a sobre conèixer i estudiar el temps en un lloc com aquest. I poder observar els ritmes de la natura que impregna la petxa del temps sobre els ecosistemes que encara es resisteixen a no defallir davant la plaga de les urbanitzacions i alguns incendis que han castigat Vacarisses.

Des de principis dels anys 80 ja vem començar a anotar algunes dades rellevants, com la fortíssima onada de calor del 6 de juliol de 1982: quasi 41º de temperatura màxima. O els posteriors aiguats del 5-6-7 de novembre de 1983, amb més de 200 litres i grans crescudes d'aigua als rierols i torrents del poble, amb un nombre important d'arbres caiguts, esllavissades i senders espatllats pels esvorancs de la riuada. L'any 1985 va ser clau en això d'estudiar el nostre clima: les extraordinàries glaçades del gener, la segona onada d'aire fred més forta del segle XX, després de les famoses gelades de la Candalera de 1956. A partir d'aleshores vem emprendre un llarg camí de medició dels diversos paràmetres atmosfèrics, que s'allarga al dia d'avui.

Termómetres, pluviòmetres i altres aparells instal.lats en un obsolet observatori al carrer Barceloneta (cota 420 metres), que encara avui segueixen els bona amics i col.laboradors de Cal Maño, la familia Frago-Torres (observacions ploviomètriques, també a l'Eixample), als quals agraeixo la seva inestimable feina. Igualment als meus pares, que inel.ludiblement s'han encomenat de la meva aficció i m'ajuden a recollir moltes dades dia a dia. I així de mica en mica i amb molta dedicació, ja disposem de resums climatològics d'uns 20 anys, fet molt important, ja que les dades que presento a continuació ja són força representatives des del punt de vista estadístic i gaudeixen de força rigor científic.

XXVIII RONDA VALLESANA

127

LA IDENTITAT DEL NOSTRE CLIMA És curiós intentar entendre com està situat Vacarisses, les seves valls i serralades, en vers les divisions geogràfiques i administratives de Catalunya.

Diuen que pertanyem al Vallès Occidental, però us asseguro que juntament amb Rellinars formem part del clima del Bages i no del Vallès. Monistrol, Castellbell i el Vilar i Olesa de Montserrat vorejen el nostre terme i ens hi relacionàvem força més abans de les grans autovies i autopistes que actualment ens comuniquen millor amb Terrassa. Gran part del territori vacarissenc deriva les seves aigües cap a l'oest i cap al sud, amb les grans conques del la Riera del Palà (on hi menen els afluents de Sanana, les Vendranes, torrent de l'Om, l'Orpina i el torrent del Sellarès) i la Riera de Sant Jaume (Riera de Sant Pere, de la Guinardeu i el Buixalleu). Una porció de riera per la part NE del terme drena les aigües a la Riera de Rellinars, des del Coll de les Tres Creus fins la Saiola. Relament cap curs fluvial llisca cap a la plana del Vallès, excepte la capçalera del Torrent del Llor, a tocar dels Caus i el Cupot.

En definitiva, les valls de Vacarisses miren cap al Bages i cap al Baix Llobregat nord, seguint la inclinació general W-NW de la gran falla de la Depressió Central catalana, cap a la Catalunya Central.

Els factors geogràfics configuren els trets generals del nostre clima mediterrani de muntanya baixa, amb una lleugera tendència continental.

Vacarisses s'ajeu a la falda del seu Cingle a 390 metres d'alçada, però envoltats de cims i carenes d'entre 500 i 600 metres, com el Cingle Petit (592 m.), el Turó d'en Ros (626 m.) i el Puig Ventós (594 m.). La part culminant del municipi es troba a la Serra de l'Obac, amb cims com el Turó del Pou de Glaç (944 m.). I ben a prop, a l'horitzó de ponent, el massís de Montserrat, amb els seus 1.236 m. a Sant Jeroni. El poble s'extén pels vessants W de la serra prelitoral catalana, definida per l'Obac, Coll Cardús i el Puig Ventós, per tant, encarat cap al Bages i a esquenes del mar. Ens separen 32,5 kms. en línia recta de la línia costanera. Les dues serres litoral i prelitoral fan de barreres naturals a l'embat de les masses d'aire marítim. Aixó ens dóna els trets de continentalitat, amb hiverns freds i estius força calorosos.

LA TEMPERATURA: MÉS DE 50 GRAUS DE DIFERÈNCIA La temperatura mitjana anual es situa cap als 14 graus, aproximadament mig grau menys que la mitjana de Terrassa i tres graus menys que a Barcelona. A l'hivern (desembre-gener-febrer) la temperatura mitjana és de 5,5º, mentre que a l'estiu (juny-juliol-agost) s'acosta als 23,5º. Pel que fa a la tardor, la temperatura sol ser de 10,7º i puja fins als 15,5º els mesos de pri128

XXVIII RONDA VALLESANA

mavera. Ara bé, molts desembres i geners podem tenir mitjanes de 3º o 4º, mentre que els darrers estius (tant calorosos) hem observat mitjanes mensuals de 26º a 27º, com el cas del terrible 2003.

Habitualment cada any les màximes extremes se situen entre 32º i 35º, mentre que quasi cada hivern registrem mínimes d'entre -2º i -5º. Aquesta seria la normalitat. Però quan patim grans onades de calor africà o de fred polar, hem arribar a màximes de 41,2º (15 d'agost 1987) i mínimes de fins a -14º (14 de gener 1985). I estem parlant de dades enregistrades al casc urbà o on zones no gaire enclotades, per que de ben segur que a les fondalades més fredes del terme les nits encara hi són entre 2 i 3 graus inferiors. Aquestes glaçades més severes i freqüents les trobem per exemple al polígon de Can Torrella, al mas Mimó, al torrent del Sellarès, a la riera de Viladoms, a l'urbanització del Palà o als camps de Cal Pougran, segons exploracions portades a terme les nits més fredes de l'any. Quan al poble tenim 2º sota zero, n'hi ha -4º o -5º en aquests paratges mencionants, on la inversió tèrmica hi és molt més acusada les nits llargues, encalmades i asserenades. Han resorgit etapes de fortes glaçades entre 2004 i 2005: 54 dies de glaçada i 90 dies de glaçada respectivament (tot i el reconegut canvi climàtic!). No glaçava tant des de 1991 (69 dies de glaçada). Aquell 2005 vem tenir 15 dies amb mínimes de menys de -5º entre gener i febrer, amb un mínim de -8,5º.

Només al gener va glaçar 24 dies. I per acabar-ho de rematar, va baixar a 4,1º el 9 de març de 2005, amb 13 dies seguits de glaçada (mai ho havia vist això) i dos dies de nevada feble. Ara bé, la gran fredorada recent es remonta al desembre de 2001, després de la gran nevada de dos pams dels dies 14 i 15, quan el mercuri es va desplomar a -11,3º (-12,5º a l'estació automàtica del polígon de Can Torrella, del S.M.C.)

Taula 1: Nombre de dies de glaçada anuals. (mitjana: 46,4 dies de glaçada)

1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 48 49 56 35 59 69 46 49 29 22 29 23 43 58 42 47 30 49 54 90

Pel que fa a les onades de calor, a part dels 41,2 graus de l'agost del 87, destaquem els 40,5º del 6 juliol de 1982 i els 38,0º del 13 d'agost de 2003, els 36,4º del 26 de juliol de 2005 o els 36,0º del 19 de juliol 1998.

Cal destacar a part les continuades i mortificants calors persistents de l'estiu del 2003 amb 67 dies per sobre dels 30 graus entre juny, juliol i agost. Res a veure amb els només 20 dies de més de 30º de màxima del mateix periode del 2004.

XXVIII RONDA VALLESANA

129

LES PRECIPITACIONS: UNS 640 litres/m2 A L'ANY El règim de precipitació és molt irregular d'un any a l'altre, com correspon al nostre típic clima mediterrani. El que s'anomena, un gran índex de variància, superior al 30%. És a dir, mitjana de 640 litres en el periode 1988-2006, però mínims a prop dels 400 litres (1998, 1999, 2005 i 2006) i màxims de més de mil litres (1996). L'any 96 va ser un dels més plujosos del segle, juntament amb 1971. És increïble que caiguéssin 1.400 litres a Torreblanca-I nord o 1.070 litres segons el pluviòmetre de l'Eixample- sud. La distribució mensual ens revela dues puntes de màxima pluja: cap al setembre-octubre i a l'abril-maig, i dos mínims molt clars: cap al febrer i juliol. Febrer es queda amb només 21 litres de mitjana, 35 litres al juliol i, per altra banda, uns 100 litres a l'octubre i 80 litres al setembre i al maig.

Per tant, obtenim que al llarg de 19 anys la mitjana de precipitació es situa cap als 640 mil.límetres o litres per metre quadrat, que és el mateix. I observem com a partir del 97 (exceptuant el 2002) la quantitat de pluja sembla que disminueix, molt clàrament els dos darrers anys. La mitjana de 1988-1996 era de 709 li/m2. Però queda clar que és molt més real i significativa la mitjana de 19 anys. En tot cas preocupa la gran davallada de 2005 i 2006, amb fortes sequeres, que seguim arrossegant aquest juliol de 2007. I sort dels més de 150 a 192 litres de l'abril de 2007, que han afavorit bones collites i una bona revinguda de fonts i rieres fins a finals de juny.

Taula 2: Precipitacions anuals. (mitjana: 640,4 mm.)

1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 555 554 592 762 817 630 743 640 1.422 607 441 430 495 497 820 657 661 427 421

Els aiguats van ser molt forts el novembre de 1983, semblants als de 1962 però caiguts en més hores, uns 220 li/m2 en tres dies. El 10 d'octubre de 1994 unes grans inundacions van donar més de 180 li/m2 en només un dia, però no en sabem ben bé la dada per que el pluviòmetre Hellman va vessar. Segons un pluviòmetre acumulatiu situat aleshores a la casa de l'Obac, en aquell punt hi van caure 210 li/m2, una bestiesa. El 14 d'octubre de 1996 un patac d'aigua va donar 117 litres/m2. Els seguënts aiguats destacables van ser els de Montserrat (uns 250 litres a Collbató), el dia 10 de juny del 2000. A Vacarisses van caure 77 litres en 130

XXVIII RONDA VALLESANA

La darrera gran nevada de 25 cms., els dies 28 i 29 de gener de 2006

unes 3 hores, però molt més cap a Sant Salvador de les Espases o la serra de La Creu. Encara ara Montserrat conserva unes torrenteres molt erosionades visibles des del nostre poble.

Altres grans tempestes d'estiu les trobem el dia 13 de setembre de 2006, amb 116 litres. Curiosament el mateix dia del 2005 s'inundà la carretera del polígon de can Torrella, amb 35 litres caiguts en només 20 minuts. I més curiós, també el 13 de setembre de 1997 una terrible tempesta va abocar 142 litres (122 a l'Eixample), dels quals 90 litres van caure en una hora i mitja. Les tronades que venen del sud i sud-oest a finals d'estiu poden ser molt fortes. Alguns vilatans diuen: "Quan la tempesta ve de Sitges, les basses plenes o mitges", és a dir, que si ve la tronada de l'esquerra de Montserrat plourà prou per omplir les basses de reg fins dalt o com a mínim la meitat.

Les nevades també ens sorprenen alguns anys amb una certa intensitat.

Una inusual tempesta de neu, amb llamps i ventades fortes de llevant (boscos molt trinxats i corriols perduts) va acumular 65 cms. de neu el 30 de gener de 1986 (per Reis del 85 en van caure 10 cms), la més forta des de la mítica nevada de la missa del Gall de 1962. Una nevada tardana va cobrir el poble amb 12 cms. de neu el 1 de març de 1993. Ja al segle XXI destacà la gran nevada del 14-15 de desembre de 2001: 43 centímeXXVIII RONDA VALLESANA

131

tres i fins a -11º de mínima uns dies després. Una gran onada d'aire fred a la Catalunya central i la part de Lleida. El 2003 també va nevar for, 12 cms. el 18 de febrer. El 2004 va nevar 6 dies, fins a 4 cms. el dia 17 de febrer. I el 2005 va ser polar: quasi tres mesos seguits amb moltes glaçades i 10 dies de nevada (moltes vegades quatre flocs o tot just enfarinar). La nevada més fresca va ser fa dos hiverns, els dies 28-29 de gener de 2006. Al terra s'hi va agafar un mantell de 25 centímetres de neu molt humida, produint de nou una gran trinxada de branques i arbres sencers que encara avui és palpable als nostres boscos i jardins.

LA VACARISSANA, LA NOSTRA BOIRA BAIXA Molts dies, i no només a l'hivern com passa a Lleida o a Manresa, la boira baixa emmascara les nostres contrades. Aquí a Vacarisses la boira és un hidrometeor característic, més freqüent de setembre a febrer. Però que es pot presentar qualsevol dia i mes de l'any. Només que plogui al poble o en d'altres zones del sud del Bages, si la nit queda serena i lliure de vent a l'endemà s'hi fica la boira ni que sigui juny, juliol o agost. Un fet molt difícil de veure a Lleida. És una boira que també es forma a vegades a Vic o a les planes del sud de La Selva, que són conques més petites que les de Ponent i afectades per una notable inversió tèrmica pel fet d'estar envoltades de muntanyes.

Des de sempre se la coneix amb el nom de la "vacarissana", per part dels vilatans o altres veïns de Terrassa, Sabadell, Matadepera, Mura i Viladecavalls. A l'hivern especialment som famosos per la nostra boira. Poques vegades, pot ser un cop o dos a l'any, coincideix la boira amb una forta glaçada. Llavors la boira es deposita sobre els objectes, els camps i els arbres en forma de boira gebradora, un fenòmen que és més típic de la zona de Calaf, Cervera o Pinós, al Solsonès. Altres dies que la boira s'aixeca o senzillament no en tenim, es pot veure la capa de boira que s'extén darrera i a la dreta de la silueta de Montserrat, cap a l'Alta Anoia o l'Alta Segarra. Alguns vilatans saben que aquella boira que salta de Lleida cap a Calaf anuncia fred fort i potser també boira a Vacarisses i se la coneix amb el nom de la "segarrosa".

Des de 1986 fins el 2005 (sèrie climàtica de 20 anys) ens ha sortit una mitjana de 62,5 dies de boira baixa. Els grans anticiclons i sequeres de finals dels anys 80 van propiciar uns anys molt emboirats: 94 dies de boira durant l'any 1989.

I sembla que aquest primer lustre del segle XXI ens ha portat un augment de les boires: 50 dies al 2001, 72 dies al 2002, 64 dies el 2003, 86 dies al 2004 i 62 dies de boira baixa al 2005. Pel contrari, alguns anys van ser de poques boires, com el 1991 (només 33 dies de boira) o el 1986 (37 dies de boira).

132

XXVIII RONDA VALLESANA

I pel que fa a la seva distribució per mesos, la vacarissana ens visita preferentment el mes de novembre, amb una mitjana de 12 dies. Seguit de desembre amb quasi 11 dies, setembre i octubre amb 8 dies i gener amb 6,5 dies. Quasi un dia de boira de mitjana al juny i al juliol, i fins a 3 dies de boira el mes d'agost. L'humit agost olímpic de 1992 ens va portar 9 dies de boira, un fet que no s'ha repetit mai més.

Taula 3. Mitjana de nombre de dies de boira baixa mensual (mitjana: 62,5 dies)

G 6,5

F 5

Mç 3

A 2

Mg 2,5

Jy 0,7

Jl 0,8

Ag 3

S 8

O 8

N 12

D 11

Relats literaris vallesans van impregnar-se de l'impacte de la vacarissana. No en va, és de les coses més típiques del nostre poble.

La Vacarissana " Era una hermosa nit, nit catalana, plena avessar de música y d'encens.

Y girantse y pujant desde la plana sos amors la gentil Vacarissana dolsament entreobría a Sant Llorens" ...Mes no tornar, no tornar, y ma vida poch a poch, ja la sento defallir, y com serva que cau de set ferida, m'ajauré a reposar esmortuhida a la plana d'avall, fins a morir."

Antoni Font Pedrosa, Diari "la Comarca del Vallès", num. 2360. 18 Octubre 1913 "Algunes matinades d'hivern, entre Vacarisses i aquesta serra (Montserrat) s'ajaça damunt el llit del Llobregat una boira que cap al migdia el sol acostuma a esbargir. Aquesta mandrosa broma matinal és coneguda per la Vacarissana; i quan els terrassencs, en llevar-se, albiren sorgir la seva blancor els cims monserratins, talment un vaixell en plena mar escumosa, senten esgarrifança perquè aquest fenòmen és anunciador d'un vent fred i moll que penetra."

Ferran Canyameres, El Vallès, Biblioteca Selecta, Barcelona 1961 XXVIII RONDA VALLESANA

133

TOPONÍMIA ÀRAB DE VACARISSES Vacarisses. El mateix nom de Vacarisses, l’arabista Pere Balañà el fa derivar de l’àrab baqqara, “clos per al bestiar, al costat d’una fortificació”, amb la terminació de l’àrab vulgar hispànic ‘izz, “gran, ampli”. De tota manera, una etimologia àrab de Vacarisses no és, ara per ara, concloent, atès que són nombrosos els noms semblants dintre l’àrea lingüística llatina (Vacaresse, Vacheresse, Vaccaressa, Vaccarezza, Vacariza, Vacariça, Vaquerizas, etc.).

La Calsina (escrit també amb z i amb c) és un establiment agrícola antiquíssim que comprenia la Calsina Sobirana i la Calsina Jussana. Encara que Josep Maria Faura sospitava que el topònim “derivaria de ser la primera masia de la serralada les parets de la qual es lligarien amb calç” i que Joan Coromines, referint-se a d’altres indrets, deia que significava “serreta ampla i erma de terrer calcari”, en el nostre cas, malgrat la paronímia, podria tractar-se també d’un antic topònim àrab relacionat amb l’antropònim Sina (recordem el famós Ibn Sina o Avicenna) o amb Qalsana, la capital de la cora o districte de Sidònia (actualment Medina Sidonia, Cadis), citada en una crònica àrab del segle X. Una altra Calsina es troba al terme de Marganell, prop del desaparegut castell andalusí de Marro.

El Mimó, antigament dit Maimó, deriva de l’àrab maymun, “faust, feliç” i també “iemenita, de l’Aràbia Feliç”. Com a antropònim és molt freqüent als països àrabs.

El Palà, situat en l’antiquíssim Camí Romeu, és una de les variants de Palau.

Repetim que els palaus eren establiments recaptadors d’època visigòtica que continuaren amb la seva funció fiscal en temps emiral, i per això els trobem en cruïlles de camins.

Comentari a part mereix el cas de l’Orpina. A primera vista és un nom d’origen arabobereber, tal com és el del municipi d’Orpí, a l’Anoia, però es tracta d’un fals topònim àrab ja que aquesta masia abans es deia can Guitart.

La Torrota de Vacarisses fou en el seu origen molt probablement una talaia andalusina, com ja suposava l’any 1824 el monjo montserratí Zoile Gibert, en un treball inèdit titulat Notícia de les antiquitats de la vila de Monistrol de Montserrat.

Per Àngel M. Hernández i Cardona 134

XXVIII RONDA VALLESANA

L’ALTA BIODIVERSITAT DE LA CONTRADA DE VACARISSES La biodiversitat és la varietat d’éssers vius que hi ha en un determinat lloc o contrada. Es defineix en termes d’espècies, gens i ecosistemes. La biodiversitat específica és la riquesa en espècies, la biodiversitat genètica és la variabilitat de la informació genètica que presenten tant els individus com les pròpies espècies, i la diversitat ecològica fa referència a la diversitat d’ecosistemes.

El concepte de biodiversitat s’ha generalitzat a partir de la cimera de Rio de Janeiro, organitzada per les Nacions Unides l’any 1992. En aquesta reunió es va aprovar el conveni sobre la diversitat biològica, que va ser ratificat per 177 estats, amb l’absència significativa dels Estats Units d’Amèrica. Els objectius del dit conveni són la conservació de la biodiversitat, la utilització sostenible dels seus components i la participació justa i equitativa dels beneficis que se’n derivin.

En l’àmbit europeu, la principal llei sobre biodiversitat és la directiva 43 de l’any 1992 relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de fauna i flora silvestres, mentre que a Catalunya la principal norma jurídica al respecte és la llei 12 del 1985 sobre espais naturals.

Recentment ha estat constituït el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya, auspiciat per la Generalitat de Catalunya i realitzat per la Universitat de Barcelona. Es tracta d’una base de dades que inclou plantes vasculars, briòfits, fongs, líquens, vertebrats, mol·luscs i artròpodes, i que considera com a unitats territorials els quadrats UTM de 10 quilòmetres de costat.

El municipi de Vacarisses té una superfície de 40,5 quilòmetres quadrats i es troba en una zona natural especialment privilegiada, situada entre els parcs naturals de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Atès que el terme de Vacarisses és comprès en els quadrats DG00, DG10 i DG11, considerarem la contrada definida territorialment per aquests tres quadrats. En aquesta àrea de 300 quilòmetres quadrats (una mica menys de l’1% de la superfície total de Catalunya) s’han enregistrat 1.889 espècies o subespècies de plantes vasculars, d’un total de 5.023 conegudes en tot l’àmbit català, és a dir, una proporció equivalent al 23,67%; de vertebrats se n’esmenten 250, d’un total de 848 a tota l’àrea catalana, o sia un 29,48%; i d’artròpodes se’n coneixen ara per ara 1.566 espècies, d’un total de 9.281 comptades en el conjunt territorial català, i això fa un 16,87%. Aquestes xifres indiquen que aproximadament una quarta part de les espècies d’éssers vius existents a Catalunya es troben a la contrada de Vacarisses, la qual cosa suposa una biodiversitat molt alta.

XXVIII RONDA VALLESANA

135

En l’esmentat banc de dades sobre biodiversitat a Catalunya es donen, a més, informacions diverses: localitzacions concretes, bibliografia, espècies protegides, taxons endèmics, etc. Pel que fa a plantes vasculars, hi ha en l’àrea considerada un centenar d’espècies rares, moltes de les quals es troben al terme de Vacarisses, com per exemple, l’arenària de codina, la campaneta gran, la centàurea linifòlia, el clavell de ceps, el narcís blanc, l’orella d’ós i la La biodiversitat interpretada per un nen japonès. viola vinosa, totes elles endèmiques. Entre els vertebrats, la fauna d’amfibis comprèn salamandres, tritons, gripaus i granotes de diverses espècies. La fauna de rèptils, a més del dragó, inclou serps, sargantanes i llangardaixos diversos. L’ornitofauna és molt rica, amb més d’un centenar i mig d’espècies censades, algunes tan interessants com l’aligot vesper, l’àguila marcenca, el milà negre o el tallarol emmascarat. De mamífers hi ha constància de gairebé mig centenar d’espècies.

Dissortadament, són molts els factors en contra de la biodiversitat que s’han abatut o que s’abaten sobre la contrada de Vacarisses: el gran abocador d’escombraries, l’ecològicament desastrosa autopista de Terrassa a Manresa, la implantació de zones industrials, el creixement imparable d’algunes urbanitzacions (amb un impacte terrible en zones de gran biodiversitat com són el torrent de Boixadell, el turó de la Barraca d’en Manoix o les carenes del Teix i del Roure Monjo), l’avanç de la Pedrera Blanca, la pol·lució d’aqüífers, els incendis forestals, la minva de l’agricultura, les estassades indiscriminades, la proliferació de camins rurals, la caça desmesurada i fins i tot diverses actuacions incorrectes dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (pavimentació amb ciment, obertura de noves pistes, etc.).

Procurem entre tots que els esmentats factors adversos vagin disminuint i que puguem gaudir durant molts anys d’aquest gran tresor que és l’alta biodiversitat de la contrada de Vacarisses.

Per Àngel M. Hernández i Cardona 136

XXVIII RONDA VALLESANA

EXCURSIÓ AL CUL DE LA PORTADORA Iniciem el camí des de la mil·lenària masia de can Tobella, ja esmentada en documents del segle X. Podem arribar-hi a peu des de la Puda (o des de la vila) o amb automòbil, opció que no aconsellem per la perillositat i mal estat del camí. Si decidiu, però, de venir amb cotxe, deixeu-lo en un aparcament abans de la casa, destinat a visitants i excursionistes.

Ja en la masia, ens dóna la benvinguda un xiprer (Cupressus sempervirens) centenari (recordem que a les masies els xiprers són símbols d’hospitalitat. Als vells murs que flanquegen la petita capella de la masia observem, a més de la morella roquera (Parietaria judaica), l’herba de sant Jordi (Centranthus ruber), el lletsó fi (Sonchus tenerrimus) i la picardia (Cymbalaria muralis).

Al costat del camí notem la presència de magraners (Punica granatum), ailants (Ailanthus altissima) i oms (Ulmus minor). En una esplanada propera hi ha xiprers del país i americans: xiprer comú (Cupressus sempervirens) i xiprer d’Arizona (Cupressus arizonica), i un gros llentiscle (Pistacia lentiscus).

Vista de Montserrat des del Cul de la Portadora

XXVIII RONDA VALLESANA

137

Deixem un trencall a l’esquerra (on comença l’anomenat camí del Mig) i continuem pel camí que puja cap a la dreta. Es aquesta pujada hi havia la font (que després va ser traslladada més amunt). A la dreta prospera un roure martinenc (Quercus humilis) de grans dimensions. Una mica més enllà hi ha un grup de roures (Quercus humilis) i alzines (Quercus ilex) centenaris, que «són l’encant i meravella vostres formes gegantines», com deia el poeta.

De sobte ens apareix al davant la muntanya de la Socarrada i a l’esquerra el Tossal Rodó. El paisatge és molt bonic, malgrat els efectes de l’últim incendi forestal. Tot i que hi broten alzines (Quercus ilex), pins (Pinus halepensis) i algun roure (Quercus gr. humilis), l’aspecte de la vegetació és una mica decebedor.

Marxem per la pista en direcció al nord-est, seguint el marge dret del torrent de can Tobella. Als pocs minuts deixem en el fons del torrent, a la nostra dreta, la font del Racó, antigament abundosa d’aigua i actualment molt migrada. Continuem per la pista fins al post indicador i girem a l’esquerra. Al cap d’una estona trobem a la nostra dreta el camí procedent de Sant Salvador de les Espases.

Des d’aquest punt podem visitar un aflorament de travertí, on s’ha desenvolupat un karst amb la formació de petites però interessants coves. La planta més interessant és el sarcocapne (Sarcocapnos enneaphylla), que per la seva extrema raresa al terme d’Esparreguera cal respectar.

Continuem per la pista i ens aturem a la capçalera de la vall, on anotem: mallenquera (Amelanchier ovalis), boles blaves (Echinops ritro), atràctil humil (Atractylis humilis), fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), herba del mal estrany (Jasonia tuberosa), bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria) i centàurea linifòlia (Centaurea linifolia).

Finalment arribem, suats i assedegats, a la part superior del Tossal Rodó.

Certament no és un tossal. De fet aquest nom és recent, ja que en la documentació antiga apareix la denominació de Puig Rodó, que potser caldria recuperar.

Aquest enorme bastió natural és un caprici de la natura que s’eleva fins als 400 metres aproximadament, circuït per imponents penya-segats. Recórrer la seva superfície plana admirant l’entorn és una delícia. Des d’aquest indret podem observar una perspectiva inèdita de Sant Salvador. La petita ermita apareix en el cim d’un sortint rocós com un niu d’àguiles, rodejada de profundes bretxes i abrigada per altres cims més elevats. Tanmateix és al cre138

XXVIII RONDA VALLESANA

puscle quan el paisatge esdevé més bell, quan per la petita vall de la Salut, el raigs solars fan la seva darrera aparició, il·luminant l’abrupte paisatge de Sant Salvador. Com si d’un fidel pintor es tractés, el mantell crepuscular acoloreix amb matisos ocres, rosats i vermells les margues, pudingues i calcàries.

L’espectacle crepuscular és una autèntica festa. Poc a poc el cel i la terra van fonent-se en el gresol de la nit. Enmig de la calma i d’un silenci absolut hom contempla com els diminuts punts rutilants ocupen lentament el firmament.

El temps sembla aturar-se i s’enforteix encara més l’entranyable llaç que lliga l’ésser humà amb la natura.

A aquesta agradable vivència podem afegir la contemplació i estudi de les nombroses plantes que abunden en aquests paratges.

Heus ací la llista de les plantes que s’hi fan i possiblement ens ha quedat curta: ajocaperdius (Bupleurum fruticescens), aladern (Rhamnus alaternus), alzina de fulla curta (Quercus ilex subsp. rotundifolia), alzina de fulla llarga (Quercus ilex subsp. ilex), alzineta (Teucrium chamaedrys), arboç (Arbutus unedo), arçot (Rhamnus lycioides), aritja (Smilax aspera), avènula petita (Avenula bromoides), botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum), botja peluda (Dorycnium hirsutum), bruc boal (Erica arborea), bruc d’hivern (Erica multiflora), bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria), càdec (Juniperus oxycedrus), centàurea de Quiró (Cheirolophus intybaceus), centàurea linifòlia (Centaurea linifolia), coronil·la mínima (Coronilla minima), corretjola llanosa (Convolvulus lanuginosa), crespinell blanc (Sedum album), crespinell gros (Sedum sediforme), dicàntium (Dichanthium ischaemum), estepa blanca (Cistus albidus), estepa borrera (Cistus salviifolius), farigola (Thymus vulgaris), farigola borda (Coris monspeliensis), fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), fil·lírea de fulla ampla (Phillyrea latifolia), fuixarda (Globularia alypum), fumana (Fumana ericoides), garric (Quercus coccifera), gatosa (Ulex parviflorus), heteropògon (Heteropogon contortus), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), llengua de bou (Echium vulgare), llentiscle (Pistacia lentiscus), lletera groguenca (Euphorbia flavescens), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), llinet estricte (Linum strictum), lliri menut (Iris lutescens), llistó (Brachypodium retusum), llistó menut (Brachypodium distachyon), mallenquera (Amelanchier ovalis), marcet (Dipcadi serotinum), marfull (Bupleurum fruticosum), matabosc (Bupleurum fruticosum), matapolls (Daphne gnidium), pi blanc (Pinus halepensis), pinya de sant Joan (Leuzea conifera), romaní (Rosmarinus officinalis), roure cerrioide (Quercus humilis subsp. cerrioides), sajolida de muntanya (Satureja montana), sempreviva borda (Helichrysum stoechas), servera (Sorbus domestica) i teucri de codina (Teucrium botrys).

XXVIII RONDA VALLESANA

139

El camí també passa per l’Era de les Bruixes

Aquestes muntanyes formen part de la Serralada Prelitoral i posseeixen un atractiu especial, no sempre reconegut, ja que el Montserrat absorbeix quasi tot el protagonisme. Tanmateix, entre altres valors propis, són uns excel·lents observatoris del paisatge montserratí.

Prosseguim el camí vers el coll de les Bruixes. En aquest punt, un antic pal indicador ens assenyala diversos camins. Per la dreta la pista mena a la Socarrada i a Sant Salvador. Pel davant arribaríem al raval del Palà. Per l’esquerra, sobre les pedres, uns senyals de pintura vermella amb un cercle blanc ens indiquen el camí del Cul de la Portadora.

Després d’algun malpàs de poca dificultat, el sender passa per un vessant orientat a l’est que s’està refent molt bé, bàsicament de roureda de roure cerrioide (Quercus humilis subsp. cerrioides). Poc abans que es faci visible el Cul, observem importants poblaments de teucri pirinenc (Teucrium pyrenaicum), de viola vinosa (Viola willkommii) i d’argelagó (Genista hispanica, i algunes petites clapes d’herba fetgera (Hepatica nobilis), de betònica (Stachys officinalis) i de talictre petit (Thalictrum minus).

Abans d’arribar al Cul de la Portadora i uns metres després del cartell indicador: «Era de les Bruixes. Can Tobella. C. M. M.», que ja fa anys van col·locar els excursionistes monistrolencs, concretament en la coma que 140

XXVIII RONDA VALLESANA

fa el torrent a l’esquerra del camí, gaudim d’un notable poblament de blada (Acer opalus).

Entre els fenassars i les joncedes d’aquest indret anotem la vara d’or (Solidago virgaurea), la servera (Sorbus domestica) i la cerverina (Catananche caerulea), a més d’altres que relacionarem més endavant.

Una mica més enllà trobarem un petit i antic indicador que ens obliga a deixar el camí que continua cap a Monistrol. En aquest punt iniciarem un curt però fort ascens per l’esquerra, seguint un camí bastant desfigurat que en pocs minuts ens situarà en una petita collada. Seguint per la cresta unes quantes passes vers el sud, arribarem al cim del Cul de la Portadora, de 460 metres.

Des d’aquí pot admirar-se un magnífic panorama. L’immens treball que la natura ha anat creant al llarg de milers d’anys. Montserrat ens acull familiarment, amb la Santa Cova i el Monestir, des d’on ens arriba l’harmoniós toc de campanes, que juntament amb l’aroma, color i paisatge formen una unitat vivificant. A baix el Llobregat i Monistrol, molt bonic des d’ací, amb el seu antiquíssim pont, Sant Vicenç de Castellet i tot el Bages, i, darrere, els Pirineus. Vers l’est, el massís de l’Obac i Sant Llorenç al fons. A redós dels Cingles, Vacarisses, la serra de l’Hospici, el turó de les Bruixes, el Tossal Rodó, les Escaleres, un bocí d’Esparreguera, la serra de Rubió i al fons la Serralada Litoral.

Que la contemplació de la natura en general i d’aquesta en particular, pot captivar l’esperit i el cor d’una persona dependrà del seu grau de sensibilitat. Pels qui la respectem, contemplació i silenci són conceptes que estimulen el coneixement, elevant-lo a una escala més lúcida i transcendental.

Deixant a part aquestes consideracions, ens aturarem en les característiques d’aquest lloc. El cim està constituït per una plataforma pràcticament plana, amb lleugera inclinació vers l’oest. La superfície oscil·la entre els 70-80 metres de longitud i els 30-40 metres d’amplària. És limitada per una paret vertical que l’envolta per tres costats, excepte el costat nord, que representa l’accés a l’indret. Indubtablement aquesta talaia natural constitueix un bon refugi. Així ho degueren entendre els primers pobladors que escolliren aquest elevat i solitari lloc per a viure-hi. Les restes de ceràmica trobades en la seva superfície presenten unes característiques que les identifiquen amb productes ibèrics. Aquesta circumstància avala la hipòtesi d’un assentament ibèric entre els segles III i II a. C. La falta d’un estudi més profund fa que la troballa romangui inèdita en la bibliografia arqueològica.

XXVIII RONDA VALLESANA

141

Estem en la part més septentrional del terme d’Esparreguera, en una muntanya que per la seva forma recorda una portadora (atuell de fusta per a portar el raïm) ficada al revés. A molts (incloent-hi l’Institut Cartogràfic de Catalunya) els fa cosa això del «cul de la portadora» i en diuen «coll», que no ho és en absolut.

Malgrat que els passats incendis forestals han danyat greument la vegetació, encara podem anotar un munt de plantes al turó i a les seves immediacions: llambra (Stipa offneri), herba de sant Jordi (Centranthus ruber), bruc d’hivern (Erica multiflora), romaní (Rosmarinus officinalis), botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum), sempreviva borda (Helichrysum stoechas), boles blaves (Echinops ritro), corretjola llanosa (Convolvulus lanuginosus), coronil·la mínima (Coronilla minima), bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria), farigola (Thymus vulgaris), fumana (Fumana ericoides), rogeta (Rubia peregrina), arboç (Arbutus unedo), jonça (Aphyllanthes monspeliensis), fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), ajocaperdius (Bupleurum fruticescens), argelaga (Genista scorpius), argelagó (Genista hispanica), mallenquera (Amelanchier ovalis), espunyidella blanca (Galium lucidum), garric (Quercus coccifera), marfull (Viburnum tinus), roldor (Coriaria myrtifolia), lletera groguenca (Euphorbia flavescens), llistó (Brachypodium retusum), heliantems (Helianthemum sp. pl.), càdec (Juniperus oxycedrus), matabosc (Bupleurum fruticosum), alzineta (Teucrium chamaedrys), senet de pobre (Globularia vulgaris), herba rodona (Koeleria vallesiana), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), aritja (Amilax aspera), herba del mal estrany (Jasonia tuberosa), campaneta gran (Campanula affinis), avènula petita (Avenula bromoides), herba de les llunetes (Biscutella valentina), llentiscle (Pistacia lentiscus), denteguera groga (Odontites lutea), espígol comú (Lavandula latifolia), roure cerrioide (Quercus humilis subsp. cerrioides), alzina (Quercus ilex cf. subsp. rotundifolia), herba de les set sagnies (Lithospermum fruticosum), farigola borda (Coris monspeliensis), espernallac (Santolina chamaecyparissus), herba de la feridura (Sideritis hirsuta), timó mascle (Teucrium polium), fil·lírea de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), lli de Narbona (Linum narbonense), orella de llebre (Bupleurum rigidum), atràctil humil (Atractylis humilis) i centàurea linifòlia (Centaurea linifolia).

Amb aquesta toia de flors silvestres acabem l’itinerari, en els dominis del duc i de l’àguila, i a les envistes del Montserrat.

ÀNGEL M. HERNÁNDEZ I CARDONA 142

XXVIII RONDA VALLESANA

OPUS SPICATUM Des de temps inmemorials, la disposició i confirmació de l’aparell mural han estat la base constructiva com a element sustentant de l’arquitectura tant civil, religiosa com militar.

Coneixem des de l’antiguitat diversos tipus d’obra, entre les quals l’opus spicatum, ja emprada pels romans, realitzada amb peces tallades oposant-les unes contra les altres i sense presentar resquícia i no fent així necessària la cimentació entre les diverses parts.

L’opus incertum, feta amb grans blocs de pedra, construïda per mà d’obra barata aportada pe l’esclavatge obtingut en les diverses invasions militars. L’opus sectile, estructura amb grans pedres disposades en forma geomètrica, una d’aquestes, encara que amb peces més reduïdes, és l’opus spicatum. En aquesta, la col.locació dels carreus planats es distribueixen en forma obliqua en espina de peix o espiga de blat.

S’emprava tant en la part externa com la interna i constava generalment de dues o més filades, capçades per una altra en disposició horitzontal. L’interior de mur era farcit per l’opus emplecton, que ajudava a conjuntar els pedruscalls i la massa del mur.

Pel que fa a la localització, aquesta és molt freqüent al Rosselló i a l’Emporda, pels voltants del terme en trobem a les Cases de Rellinars, construcció del segle XIV, també en trobem amb una paret de contenció en una feixa de Matarrodona, que no sembla guardar més utilitat que el de suportar un marge destinat al conreu. A poca distància hi ha el magnífic aparell d’opus spicatum a la Serrallarga de l’Obac, també una paret a les ruines de la Casa Vella de l’Obac, així com el de l’Espluga, formant part d’una balma obrada d’origen incert, hi ha poc metres la paret de la cisterna de l’Espluga. També se’n veu un pany de paret a Sant Pere Sacama, que molt probablement era del primitiu Castell de Cama.

Ruïnes de la Serra Llarga (l’Obac) amb paraments de Opus spicatum

XXVIII RONDA VALLESANA

143

Si intentem fer història d’aquesta presència entre nosaltres caldria recordar que les tropes musulmanes van travessar l’estret de Gibraltar l’any 711, enfrontant-se amb l’exèrcit visigot al camp de batalla, en el qual va desaparèixer l’últim monarca visigot (Don Rodrigo) provocant, per conseqüencia, una total dispersió de les seves forces.

Aquesta acció va ocasionar que els invasors s’estenguessin al llarg de tota la península. Al cap de pocs anys, entre el 717 i el 720, ja ocupaven les terres catalanes. Els sarraïns van continuar la seva campanya cap a Europa i van ser derrotats el 722 per Carles Martell.

Després de diversos pactes, a conseqüència dels quals alguns hispanogots van quedar-se i d’altres van haver d’emigrar a itàlia. La immensa majoria de camperols van ser obligats a fugir cap a les valls pirinenques, d’on més tard, cap els segles VIII, IX i X, varen anar desplaçant-se a les comarques septentrionals de Catalunya, com el Bages i el Vallès, assentatnse a Sant Llorenç Savall, la serra de l’Obac, Montserrat i d’altres. Aquest fet ens explica que la nostra comarca fos un lloc privilegiat d’aquest tipus de tècnica constructora. Pel que fa a les datesd’aquestes restes, sempre hi ha hagut una tendència a determinar-les en l’epoca pre-romànica (segles VII, VIII i XI) i és de tipus eminentment religiós, afectant també l’art civil de l’època i deixant la seva empremta en diverses fotificacions. hi ha, per tant, una tendència a considerar d’aquella època construccions modestes de caire popular sobretot en el medi rural, i que molt probablement correspon a temps posteriors.

Diversos historiadors han escrit al respecte i s’han fet diverses hipòtesis de treball per tal d’aclarir la finalitat o motius pels quals s’han bastit tots aquests tipus d’obra. S’han addüit motius d’ordre simbòlic-religiós, de reforçament dels murs i, per tant, d’un sentit de defensa militar. Aquesta darrera hipòtesi és dificil de mantenir, per la raó que aquesta construcció és poc prodigada en les fortaleses de totes les èpoques, tot i tractar-se de moments difícils i de constants invasions. D’altra banda, hem de preguntar-nos quin sentit tindria la seva presència i utilització en alguns marges de contenció de conreus.

En la interpretació que fan alguns historiadors, atribuint un sentit simbòlic pel qual, els cristians desposseïts de les seves terres, perpetuarien amb l’opus spicatum el sentiment de pertinença al món cristià i ho expressarien en la forma que ho feien ja en temps romà, quan l’espina representava un símbol (peix en grec correspon a les inicials de Crist) d’allò que volien continuar essent. Aixó ha estat per a nosaltres un senyal que hem anat rebent al llarg de temps i de diverses generacions, i que continua essent un enigma prou estudiat, prou debatut, però que encara requereix noves investigacions.

Actualment l’opus spicatum és encara utilitzat en certes zones de l’Aragó, D’altre banda, a Lladurs (Solsonès) hi ha una masia el segle XVII totalment construïda amb aquest tipus d’aparell, encara que constitueix un exemple aïllat.

Josep M. Farrés Trias Fotos: Arxiu Farrés-Trias 144

XXVIII RONDA VALLESANA

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ