RONDA VALLESANA XXVI (2005) Cerdanyola by UESabadell

Taula de continguts

Salutació del president de la UES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Salutació de l’Alcalde de Cerdanyola. . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Salutació Presidenta Ass. Exc. Cerdanyola . . . . . . . . . . . . . . 9 Itinerari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Aproximació a la Història de Cerdanyola . . . . . . . . . . . . . . 26 Cerdanyola del Vallès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. . . . . . . . . . . . . . . . 47 Indrets i Masies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60 La vida pagesa al vallès meridional . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 La Sotalada de Valldaura, de Monestir a Palau Reial . . . . . 104 Camindada al Torrent de Valldaura . . . . . . . . . . . . . . . . . 119 Cerdanyola, un museu en el territori. . . . . . . . . . . . . . . . . 124 Toponímia i dades geogràfiques de Cerdanyola . . . . . . . . 126 Popurri al Collserola 68 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129

BENVINGUTS A LA RONDA VALLESANA 2006! Just ara fa un any que celebràvem els vint-i-cinc anys de la Ronda Vallesana, una efemèride important per a qualsevol prova. Doncs bé, ja tenim aquí l’edició corresponent al 2006. En aquesta ocasió s’ha escollit Collserola. Els organitzadors, en el seu afany perquè surti alguna Ronda de cada un dels municipis del Vallès, ens acosten avui a Cerdanyola, al seu Parc Tecnològic, i també a les muntanyes més properes dins del seu terme. I veurem com tot i les enormes pressions humanes i urbanístiques que Collserola està sofrint, en surt prou ben parada. Tal i com podrem comprovar al llarg de la Ronda, encara existeixen magnífics racons, amb força vegetació, que molt bé mereixen una excursió per poder-los conèixer. Ben segur que passarem per llocs que mai no havíem visitat anteriorment malgrat que, com sempre, són ben a prop de casa. Des de la Unió Excursionista de Sabadell ens sentim molt encoratjats a continuar aquesta tasca de divulgació de l’excursionisme a les comarques vallesanes que fa la

Ronda. Penseu que és un treball feixuc, no sempre agraït en proporció amb l’esforç esmerçat, però que proporciona la gran satisfacció de veure la quantitat de persones del món excursionista que, any rere any, ens doneu suport amb la vostra participació. Des d’aquestes ratlles, a tall de presentació de la Ronda d’enguany, voldria donar un cop més les gràcies a tot l’equip que hi ha al darrere de la Ronda, ja que sense aquestes persones no seria pas possible organitzar cada any el que és com una petita Festa Major de l’excursionisme comarcal, i agrair també la col·laboració que hem rebut de l’Ajuntament de Cerdanyola. Que gaudiu del diumenge tot caminant per Collserola i que fruïu dels paisatges vallesans que veureu mentre espero que ens tornem a retrobar l’any vinent en un altre indret del Vallès. Àngel Artigas

XXVI RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DE L’ALCALDE DE CERDANYOLA Rondaires del Vallès, i segur que de tot Catalunya, celebreu una nova edició de la ja tradicional Ronda Vallesana. Es tracta de la vint-i-sisena, que enguany es durà a terme en bona part pel terme de Cerdanyola, amb un recorregut per la serra de Collserola. La Unió Excursionista de Sabadell, amb gairebé 100 anys d’història, ha estat des de sempre una entitat amb un objectiu ben encomiable, donar a conèixer els indrets del nostre país mitjançant les caminades i les excursions. Crec que les vostres activitats són una oportunitat única per poder observar i gaudir amb deteniment del nostre ric patrimoni cultural i paisatgístic i us agraïm que hagueu triat la nostra població en la vostra nova edició de la Ronda Vallesana. A Cerdanyola trobareu un bon exemple d’aquest patrimoni, des del poblat Ibèric de Ca n’Oliver, passant per l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, les masies de can Catà, Canaletes i can Coll, l’ermita barroca de santa Maria de

les Feixes, les fonts de Sant Pau i can Llosses fins a qualsevol dels racons i camins de la serra, amb les seva varietat immensa de flora i fauna. Cerdanyola és una ciutat que ha apostat per un creixement sostenible, és a dir, per un respecte al medi ambient i al patrimoni històric, que és un dels seus signes d’identitat. Vosaltres, rondaires, sou especialment conscients de la necessitat de defensar el paisatge i crec que ara teniu una nova oportunitat de gaudir-ne Benvinguts, aprofiteu-lo i molt bona Ronda! Antoni Morral i Berenguer Alcalde

XXVI RONDA VALLESANA

BENVINGUTS A CASA NOSTRA La XXVI edició de la Ronda Vallesana ens toca de ben a prop. Aquest any sortirà de Cerdanyola del Vallès, la nostra casa. Com a presidenta del Centre, i de ben segur que els meus companys també, estic orgullosa de poder afegir quatre línies a la història de la Ronda Vallesana. Cerdanyola, envoltada de natura, té unes arrels històriques d’excursionisme molt variades, entre les quals es troba la nostra Associació Excursionista de Cerdanyola – CIMS que aquest any ha fet 42 anys. Aquest any el recorregut està traçat per la Serra de Collserola, un paratge increïble que intenta sobreviure rodejat de ciutats, zones industrials i de contamina-

ció, però que un cop ets dins dels seus camins et fa oblidar on ets. Les vistes dels seus voltants no et deixarant indiferent. Els que tenim la sort de viure tocant amb la natura de Collserola, creiem en quelcom especial que envolta la seva vegetació. Aquest any, gràcies a la UES, teniu l’oportunitat de fruir dels boscos i camins que nosaltres els cerdanyolencs tant ens estimen i mirem de protegir. Espero que tingueu una bona caminada i poder gaudir de la vostra companyia en aquesta XXVI Ronda Vallesana. Yvonne Santacruz Fernández Presidenta de l’Associació Excursionista de Cerdanyola - CIMS

XXVI RONDA VALLESANA

ITINERARI XXVI RONDA VALLESANA Cerdanyola del Vallès - Parc Tecnològic Sortida de la carpa circular del Parc Tecnològic. S’hi arriba per la carretera BP-1413 de Sant Cugat a Cerdanyola, a l’arribada a la ciutat, degudament senyalitzat en una rotonda, a la dreta. També s’hi arriba des de Cerdanyola, després de sortir de la ciutat, degudament senyalitzat en una rotonda, a l’esquerra.

0:00 h. 70 m. alt.

0:06 h. 60 m. alt. 0:09 h. 60 m. alt.

Sortim de la Carpa del Parc Tecnològic del Vallès, cap a la dreta, i entrem a Can Fatjó del Molí, viver d’empreses de la Universitat Autònoma de Bellaterra. Creuem el recinte, passem pel davant de l’antiga masia per l’estret barri flanquejat per una acàcia. Anem cap al carrer dels Argenters amb empreses a banda i banda i travessem la Ronda de Can Fatjó. Arribem al costat de la riera de Sant Cugat. Seguim el camí a l’esquerra, ran de torrent. Passem una cadena i seguim pel costat de la riera de Sant Cugat per un espai amb grans plàtans i pollancres fins arribar a unes torres elèctriques.

XXVI RONDA VALLESANA

0:11 h. 55 m. alt.

0:15 h. 70 m. alt.

0:20 h. 105 m. alt.

0:25 h. 110 m. alt. 0:27 h. 125 m. alt. 0:29 h. 135 m. alt. 0:31 h.

0:33 h. 160 m. alt. 0:36 h. 185 m. alt.

XXVI RONDA VALLESANA

Girem a la dreta i passem la riera de Sant Cugat per la passera de Montflorit. Pugem les escales i arribem al barri de Ca n’Oliver. Seguim de dret pel carrer de l’Escala i cap a l’esquerra pel carrer de Sant Oleguer. Arribem a la carretera d’Horta, la travessem a l’esquerra i pugem per unes escales, vers el turó. A l’esquerra, es troba el Club de Tennis Montflorit i el seu tancat. Seguim pel carrer de Sant Gregori cap a la dreta revoltant el turó fins arribar pel carrer de València al tancat del poblat de Ca n’Oliver. Entrada al poblat ibèric de Ca n’Oliver, dalt del turó del mateix nom. Al davant tenim el turó de la Guàrdia. Fem una visita pels carrers del poblat on podem contemplar la urbanització d’aquest nucli, motiu de l’estudi que porta a terme l’Ajuntament de Cerdanyola. Baixem pel carrer de València i el seguim pel mig de la urbanització, el carrer Lleida queda a la nostra dreta. Anem a l’esquerra pel carrer Puigcerdà i a continuació pugem per unes escales, entre dues finques. Arribem al carrer de Bonavista i el seguim cap a l’esquerra. Carrer de Sentmenat. El seguim a la dreta. Al costat de la casa núm. 11, a l’esquerra, pugem per un corredor entre dues finques tancades. Aquesta drecera ens estalvia una mica de recorregut pel mig de la urbanització fins trobar el camí que puja al Puig de la Guàrdia. Forta pujada. Arribem a una pista amb pal indicador. Sortim de la urbanització de Montflorit i pugem a l’esquerra. Puig de la Guàrdia. Torre de vigilància L. Lima. Ampli mirador sobre el Vallès Occidental. Tornem enrere i baixem pel mateix lloc fins trobar una pista a la dreta.

Camí de la Riera de Sant Cugat.

0:39 h. 175 m. alt. 0:45 h. 130 m. alt.

0:50 h. 80 m. alt. 0:54 h. 65 m. alt.

0:57 h. 55 m. alt. 0:59 h. 50 m. alt.

1:05 h. 45 m. alt.

Trenquem per la pista de la dreta i baixem pel mig del bosc de pi, alzina i roure. Bifurcació. Seguim a l’esquerra per bosc espès amb força rastres dels senglars i trams del camí amb una profunda rasa erosionada en el terreny de pissarres. Bifurcació. Trobem una paret d’obra i filats i la seguim cap a la dreta. Arribem a la pista que de Cerdanyola va a Can Catà. La seguim a l’esquerra. Enmig dels camps de conreu, podem veure l’ermita de Santa Maria de les Feixes. Torre elèctrica i portal de la masia de Can Canaletes. Pont, aqüeducte, que per l’esquerra porta a Can Canaletes. Passem per la passera de Sant Iscle, la riera de Sant Cugat. Oficina d’informació del parc. Seguim el camí de passejada que cap a la dreta segueix la riera. Bonic bosc de ribera. Passera de Na Joana. Creuem la riera de Sant Cugat i la seguim fins trobar als 50 m. un camí a la dreta.

XXVI RONDA VALLESANA

Aqüeducte entre vinyes.

1:06 h. 45 m. alt. 1:10 h. 45 m. alt.

1:14 h. 50 m. alt. 1:19 h. 60 m. alt. 1:23 h. 50 m. alt. 1:26 h. 50 m. alt. 1:30 h. 55 m. alt.

XXVI RONDA VALLESANA

Bifurcació. Seguim el camí de la dreta fins trobar una altra vegada l’aqüeducte de Canaletes. Revoltem la construcció cap a l’esquerra. Aquesta, deuria portar l’aigua de Can Canaletes i travessava el torrent del mateix nom. Seguim pel camí, vers llevant, entre vinyes i horts. Arribem a una pista, ja al bosc. La seguim a la dreta, direcció ponent. En alt, tenim el serrat de Na Joana. Trencall del camí. A l’esquerra el camí puja a la Serra de Na Joana. Seguim a la dreta per l’ample camí amb alzines i pins. Travessem el torrent de Canaletes. Tot seguit bifurcació. Deixem l’ampla pista i seguim a l’esquerra prop del torrent. Bifurcació. Creuem de nou el torrent, ara a l’esquerra. Tornem a travessar el torrent, ara a la dreta.. Poc després, nova bifurcació. Anem a la dreta.

1:33 h. 65 m. alt. 1:34 h. 65 m. alt. 1:36 h. 75 m. alt. 1:39 h. 85 m. alt. 1:42 h. 85 m. alt. 1:43 h. 1:44 h. 90 m. alt.

Arribem a la pista que per l’esquerra porta al cementiri de Collserola. La seguim a la dreta. Arribem a la pista principal. Bifurcació. La seguim a l’esquerra, vers Can Catà. Can Catà, a l’esquerra del camí, i també a la dreta. Ermita romànica de Sant Iscle de les Feixes, a l’esquerra del camí. Propietat particular. Bifurcació. Seguim a l’esquerra per la pista que ens portarà a Can Fermí. A la dreta, tenim Can Fermí. En el proper revolt, ben passada la casa, deixem la pista i pugem a la dreta, travessem l’era de Can Fermí.

Primer Control …Continuem per la pista, vers migjorn. 1:54 h. 115 m. alt. Bifurcació. Seguim per l’esquerra. 1:55 h. 120 m. alt. Bifurcació i barrera. Baixem a la dreta per un corriol que ens portarà fins la font de Can Lloses.

Can Lloses.

XXVI RONDA VALLESANA

1:56 h. 105 m. alt.

Aigua i Begudes 1:57 h. 125 m. alt.

2:01 h. 130 m. alt. 2:03 h. 145 m. alt. 2:05 h. 135 m. alt.

2:15 h. 205 m. alt.

2:21 h. 225 m. alt. 2:26 h. 250 m. alt. 2:30 h. 255 m. alt. 2:33 h. 275 m. alt. 2:36 h. 285 m. alt.

XXVI RONDA VALLESANA

Font de Can Lloses, ara seca, àmplia zona circular amb grans castanyers, alzines i plàtans. Travessem el torrent de Sant Iscle i el pla, per sortir pel costat d’un gruixut i alt plàtan. Cadena i pista a Can Catà amb marques de GR. Seguim a la dreta i poc després deixem la pista i seguim a l’esquerra per camps d’antics conreus pal indicador a Can Cerdà, Portell de Valldaura i Ctra. de Cerdanyola -. A l’esquerra, a l’altra banda dels camps, podem veure can Lloses. Sortim dels camps per la dreta i pugem per una antiga pista. A l’esquerra, atenció, veiem un pou protegit per una reixa. Cruïlla de pistes i camins. Prenem un camí que baixa a l’esquerra, entre grans eucaliptus. Seguim a la dreta, pel paratge de can Ferrer, dintre del torrent de Sant Iscle. Camí ombrívol per bosc atapeït i frondós amb petit pont que travessa el torrent i arbres caiguts que cal sortejar. Font de Can Ferrer, feta d’obra i a l’esquerra del camí al costat del torrent. Seguim endavant amb marques de GR i deixem un corriol que puja a la dreta. Nova bifurcació. Seguim a la dreta vers la serra d’en Ferrer. Seguim pel GR. A la dreta, veiem el turó de Montcada. Poc després arribem a una bifurcació que seguim a la dreta. Trencall. Seguim a l’esquerra. Continuem pel sender GR-92. Rètol amb l’advertiment de fer atenció a les abelles. Arribem a una pista que seguim a l’esquerra. A l’altra banda del torrent, vers llevant, veiem l’edificació de Can Ferrer. Bifurcació de pistes, a la carena, al costat d’una

2:43 h. 310 m. alt.

2:46 h. 300 m. alt. 2:47 h. 2:48 h.

2:53 h. 335 m. alt.

2:56 h. 330 m. alt.

2:58 h. 330 m. alt.

torre elèctrica. Per l’esquerra es va al Forat del Vent. Seguim per la dreta, al costat de la serra d’en Fotjà. Vers migjorn, comencem a tenir una àmplia vista de Barcelona i al seu darrere la mar Mediterrània. Pujada entre matolls d’estepa. Seguim per la carena, arribem al costat de dues antenes i horts tancats. Poc després dels horts, trenquem a la dreta per un corriol i arribem a una àmplia pista i algunes edificacions. La pista de la dreta porta al turó d’en Fotjà. Seguim a l’esquerra, vers Torre Baró i el Coll de Valldaura. Cruïlla de camins. Seguim recte i amunt, vers el Coll de Valldaura. Anem deixant un grup de cases, a l’esquerra. Al costat de la pista hi ha un bar restaurant. Cruïlla. La pista que ara deixem a la dreta està tancada amb una cadena i baixa cap a la font dels Caçadors. Pugem unes escales a l’esquerra, anem pel GR i ens enfilem cap a la carena. Arribem a un ampli pla amb un pi al mig. Des d’aquest, seguim la pista que ve a continuació, a l’esquerra. Poc després hi ha una bifurcació. La pista que baixa porta a Can Valldaura. Seguim a l’esquerra. Coll de Valldaura. Travessem la carretera d’Horta BV-1415, que és la que uneix Barcelona amb Cerdanyola i que popularment és coneguda com la carretera de la Flor de Maig a causa de l’antic sanatori que es trobava abans d’entrar a Cerdanyola i que avui acull un Organisme Autònom de la Diputació de Barcelona. Seguim pel Passeig de les Aigües – senyals del GR92 i del PR C-35. A la dreta queda el terme de Cerdanyola, entrem al terme de Barcelona. A la dreta, deixem el camí amb la indicació del Turó de Valldaura i arribem fins un corriol, també a la dreta. Deixem la pista i pugem per aquest costerut corriol. Marques del GR.

XXVI RONDA VALLESANA

3:06 h. 395 m. alt. 3:07 h. 405 m. alt.

Arribem a una pista cimentada que seguim a la dreta. Fantàstica visió del Vallès. Turó de Valldaura. Torre d’observació i vigilància, E. Echo i antena. Àmplia vista de Barcelona i del Vallès.

Segon Control …tornem enrere i continuem per la carena, per un estret corriol, entre l’alta vegetació. Marques PR i GR. 3:11 h. 385 m. alt. Collet i cruïlla de camins. El travessem i seguim rectes, pel GR-92. 3:14 h. 395 m. alt. Bifurcació. Seguim a l’esquerra, vers el turó de la Magarola.

Cruïlla de pistes.

XXVI RONDA VALLESANA

3:17 h. 429 m. alt.

3:21 h. 380 m. alt. 3:27 h. 360 m. alt. Final Recorregut Curt 3:32 h. 330 m. alt.

Turó de la Magarola o del Maltall. Vèrtex geodèsic i mirador amb un banc de fusta. Aquí conflueixen els termes de Cerdanyola, Sant Cugat i Barcelona. Molt bones vistes de Barcelona i el mar. Punt de seguiment d’aus migratòries. Activitat guiada per observadors especialitzats dissabtes i diumenges de 10 a 13 h. No oblideu els prismàtics! Seguim per la carena, de baixada cap a l’esquerra, fins arribar a una pista. Cruïlla de pistes. Seguim la de la dreta, vers tramuntana. A la dreta, anem deixant una antiga pedrera. Cruïlla de pistes, seguim a l’esquerra cap a Sant Medir i Can Borrell.

Font a Sant Medir.

Sant Medir.

XXVI RONDA VALLESANA

3:33 h. 325 m. alt. 3:40 h. 220 m. alt. 3:41 h. 215 m. alt.

3:43 h. 195 m. alt. 3:45 h. 190 m. alt. 3:47 h. 185 m. alt. 3:50 h. 200 m. alt. 3:51 h. 200 m. alt. 3:54 h. 180 m. alt. 3:57 h. 175 m. alt.

4:11 h. 295 m. alt. 4:19 h. 240 m. alt. 4:22 h. 255 m. alt. 4:28 h. 230 m. alt. 4:30 h. 215 m. alt. 4:37 h. 165 m. alt. 4:39 h. 160 m. alt.

XXVI RONDA VALLESANA

Bifurcació de pistes. Deixem la pista per prendre un corriol que baixa a la dreta, pel bosc. El camí davalla molt ràpidament. Pla amb taules de fusta, seguim a la dreta. Sant Medir. Ermita i fonts públiques d’aigua potable al Camp del Miracle. Per la dreta, després de les fonts, continuem per la pista de l’esquerra, de baixada, vers el torrent de Sant Medir. Estació depuradora d’aigües, a l’esquerra del camí. Creuem el torrent de Sant Medir, per l’antic aqüeducte que travessa el torrent, que sempre porta aigua. Font de Sant Medir, sotalada i al peu d’una gran alzina. Arribem a una pista, la seguim a la dreta per arribar a Can Jané, ampli mas amb conreus pel seu voltant. Cruïlla. Seguim a la dreta, vers Can Borrell. Cadena i poc després travessem el torrent de Sant Medir a la dreta. Seguim a la dreta, travessem la pista i pugem en direcció a la carretera de Cerdanyola. Pal indicador. Forta pujada pel bosc, vers la carena de la serra de Sant Medir. Coll i bifurcació. A la dreta el camí porta a la carretera de Cerdanyola. Seguim a l’esquerra, vers Can Borrell, per la carena. Coll carener. Turó de Sant Adjutori. Continuem carenejant. Turó de Can Borrell. Poc després seguim a la dreta. Continuem pel bosc de dret cap a la dreta. Nova bifurcació. Seguim a l’esquerra. Arribem a l’àmplia pista que per la dreta porta a la carretera d’Horta prop del Patronat de la Flor de Maig i per l’esquerra a Can Borrell i Sant Medir. Som al Coll de la Torrefera. Travessem la pista i una cadena.

Font de Can Jané.

Font de Sant Pau.

Tercer Control Seguim endavant per un bosc esclarissat de pi i alzina, vers Torre Cendrera. 4:43 h. 185 m. alt. Turó de la Torrefera a la nostra dreta. Seguim per la pista. 4:46 h. 185 m. alt. Bifurcació. Seguim a l’esquerra. 4:48 h. 160 m. alt. Nova bifurcació. Deixem la pista principal i baixem a la dreta, vers Can Coll. Voregem el turó de la Torrefera i el deixem a la nostra dreta. La pista revolta de forma continuada. 4:59 h. 135 m. alt. Bifurcació. Seguim a la dreta. 5:01 h. 135 m. alt. Anem deixant a la dreta el patronat Flor de Maig 5:04 h. 155 m. alt. Coll, al costat del patronat Flor de Maig. A l’esquerra deixem el camí del torrent de Can Coll. 5:07 h. 140 m. alt. Al segon corriol, tombem cap a l’esquerra. El camí també ens porta al torrent de Can Coll. 5:12 h. 135 m. alt. Font de Sant Pau, al torrent de Can Coll. Sempre

XXVI RONDA VALLESANA

5:14 h. 130 m. alt. 5:16 h. 125 m. alt. 5:19 h. 140 m. alt. 5:21 h. 145 m. alt. 5:22 h. 150 m. alt.

5:28 h. 135 m. alt. 5:32 h. 110 m. alt.

Can Coll.

XXVI RONDA VALLESANA

hi baixa aigua. Indret ombrívol que convida a refer les forces i refrescar-se. Localitzat per uns voluntaris i arranjat l’any 1999 per un conveni del Parc i l’Ajuntament de Cerdanyola. Pugem per unes escales que ens porten al camí de l’altra banda del torrent. El seguim a la dreta. Bifurcació, seguim a la dreta. Bifurcació. Pugem a l’esquerra. Cruïlla de camins. Seguim rectes, pel bosc vers tramuntana. Bifurcació, seguim a l’esquerra. Coll. A la dreta tenim l’entrada posterior a Can Coll, tancada. Seguim la pista que baixa a l’esquerra. Poc després, deixem una entrada de pista a Can Coll amb cadena. Cruïlla. Seguim rectes, vers tramuntana. Pal indicador del camí a Can Fatjó del Molí. Arribem a una pista i bifurcació. La seguim a la

5:39 h. 80 m. alt. 5:41 h. 75 m. alt. 5:45 h. 70 m. alt.

5:50 h. 70 m. alt. 5:52 h. 5:55 h. 65 m. alt.

6:00 h. 75 m. alt.

dreta. Hem sortit del bosc i travessem antics camps de conreu. A l’esquerra ja es veu el Parc tecnològic i a la dreta el turó de Ca n’Oliver. Pista i bifurcació. Seguim tot dret pel mig dels camps que ja ens deixen veure el Puig Guàrdia i Ca n’Oliver. Bifurcació, seguim a l’esquerra pel costat d’un roure que ens flanqueja el camí. Cadena i carrer. Primeres cases de Montflorit, carrer del Vallès. Seguim el primer carrer de Víctor Català, a l’esquerra. Després pel carrer de Sant Oleguer, a la dreta. Flanquejat per les cases d’aquesta urbanització, seguim pel carrer Mare de Deu dels Dolors, a l’esquerra. Arribem a una pista, al costat de la riera de Sant Cugat. La seguim a la dreta. Arribem a les escales, a l’esquerra, que baixen a la riera de Sant Cugat. La creuem per la passera de ciment i seguim el camí a l’esquerra per la plantació de pollancres que ja hem travessat aquest matí, ja ens acostem a l’arribada. Aparcament del Parc Tecnològic del Vallès.

Control d’Arribada Fi del recorregut.

Fitxa tècnica: Temps emprat: 6:00 hores. Desnivell: 810 metres. Quilòmetres: 21,2

XXVI RONDA VALLESANA

APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DE CERDANYOLA* Els éssers humans han habitat el territori que actualment es coneix com a Cerdanyola del Vallès gairebé de forma ininterrompuda des de fa més de 600.000 anys. Aquesta continuïtat de poblament està relacionada amb la seva accessibilitat i les condicions immillorables per a l’agricultura que posseeix la plana del Vallès, que comprèn una bona part del terme de Cerdanyola. Alguns indrets concrets, que han estat habitats en diferents èpoques, són un prova d’aquesta idoneïtat.

El paleolític (600.000 al 5.000 aC.) A Cerdanyola existeixen testimonis molt variats de la presència de comunitats humanes pertanyents a aquest llarg període de la prehistòria i de la humanitat en què Europa viu el procés d’hominització. Als torrents de Can Domènec i Can Magrans, a les ribes del riu Sec i en els camps de Can Castelló, prop de Collserola, s’han trobat algunes eines de sílex i de quarsita, testimoni de la vida quotidiana dels primers humans a Cerdanyola.

XXVI RONDA VALLESANA

Del neolític a l’edat del ferro (5.000 al 550 aC.) Durant aquesta part final de la prehistòria es desenvolupen l’agricultura i la ramaderia i apareixen les primeres cultures que produeixen o utilitzen estris fets de metall. Amb l’agricultura i la pràctica de la ramaderia, les activitats humanes comencen a influir en l’entorn i a modificar-lo. A la zona dels Mallols, a Serraparera, i a l’antic poliesportiu de la UAB, a prop del torrent dels Gorgs, en algun moment entre el 4.000 i el 3.500 aC., s’hi establiren petits grups humans que conreaven cereals i practicaven la ramaderia. Donades les característiques d’aquests assentaments només s’han conservat algunes fosses excavades en el subsòl. També s’han documentat diverses estructures funeràries aïllades o agrupades. La més antiga és una tomba del jaciment dels Mallols, datada vers el 3.900 aC. A principis del IV mil·lenni aC., a prop de les Bòbiles Padró i SallentUnyó, aquestes comunitats del neolític mitjà pertanyents al

Hipogeu calcolitic del carrer París.

complex cultural dels sepulcres de fossa establiren les seves necròpolis. Aquest cementiris reflecteixen una més gran complexitat del ritual funerari i un alt grau d’organització social. En general, aquestes comunitats acabaran consolidant un model econòmic que permetrà sostenir xarxes comercials a llarga distància i importants concentracions de poblament, com el jaciment proper de la Bòbila Madurell a Sant Quirze. A partir de mitjans del IV mil·lenni es detecten canvis progressius en el patró de poblament,

en els ritus funeraris, en l’economia i en la cultura material que posen de manifest una transformació de les estructures socials. Les comunitats del neolític final evolucionaran, avançat el III mil·leni aC., vers el calcolític en un procés que avui encara és mal conegut. Dins d’un context d’intercanvi d’idees, productes manufacturats i primeres matèries, apareixen nous tipus de recipients, d’àmplia difusió i origen discutit, coneguts com a vasos campaniformes. És molt possible que es tracti d’elements excepcionals que indiquen la posició o l’estatus

XXVI RONDA VALLESANA

d’alguns individus i, per tant, l’existència de diferències socials. El calcolític és caracteritza per una significativa activitat metal·lúrgica, sobretot del coure. En el neolític final-calcolític es produeix també una transformació del patró funerari. El cementiri de tombes individuals sembla allunyar-se de les zones habitades i es transforma en panteons dispersos pel territori que acullen les despulles de grups familiars i suprafamiliars, tal vegada destinats a constituir marques territorials o elements de cohesió social. N’és un exemple l’hipogeu amb més de 50 inhumats localitzat al carrer de París

Poblat de Ca n’Oliver (550 - 50 aC.)

XXVI RONDA VALLESANA

del barri de Serraparera, que constitueix un jaciment d’especial rellevància per la qualitat del registre arqueològic. Alguns individus tenien un aixovar funerari format per ceràmiques campaniformes decorades i vasos llisos de tradició neolítica. L’edat del bronze (2.200-750 aC.) coincideix amb un canvi en la cultura material i en el patró de poblament. Es produeix un augment considerable d’establiments a la plana, caracteritzats també per la presència de sitges i altres dispositius domèstics. Durant aquest període l’activitat agrícola s’anirà intensificant de manera

sostinguda i es produiran canvis significatius en el camp de la metal·lúrgia. A la plana, durant el bronze inicial, en les dues zones properes al torrent dels Gorgs, que ja havien estat habitades durant el neolític, hi ha sengles assentaments agrícoles de diversa entitat. A la serra de Collserola només les restes d’una necròpolis d’inhumació, de cronologia dubtosa, localitzada prop de la masia de Can Coll podrien correspondre a aquesta època. El final de l’edat del bronze representa un moment de tranformació molt significativa de les

comunitats que poblen la plana. La irrupció, a final del II mil·lenni aC., de diverses innovacions de procedència ultrapirinenca, en la cultura material i en el camp de les creences (introducció de la incineració), tenen un profund impacte en els grups locals. En aquest moment augmenta de manera molt important la densitat de poblament i la capacitat excedentària, reflectida en la gran quantitat de sitges localitzades en tot el Vallès. A Cerdanyola, però, l’únic assentament atribuïble a aquest període correspon a un petit hàbitat, una cabana o cobert, al paratge de Can Bertran, a la

Poblat de Ca n’Oliver (550 - 50 aC.)

XXVI RONDA VALLESANA

serra de Collserola, datat vers el 800 aC. Per les seves caracterítiques, ubicació i per la manca d’estructures de suport, com sitges o altres dispositius, podria ser un assentament vinculat a l’activitat ramadera o de pasturatge. L’anomenada primera edat del ferro (750-550 aC.) correspon al moment immediatament anterior al desenvolupament de la cultura ibèrica. Malgrat el nom, encara no s’ha assolit un ple domini de la metal·lúrgia del ferro i els objectes elaborats amb aquest metall semblen correspondre a manufactures d’origen forani. Aquest període respresenta un moment de transició entre les societats de l’edat del bronze i les pròpies del món ibèric. En aquest moment sembla accentuar-se un procés de territorialització amb l’establiment d’una certa jerarquia dels assentaments i una reordenació dels seus patrons. Aquests canvis es deuen en part al fet que s’assoleix un nivell de producció obertament excedentari, paral·lel a un procés de marcada estratificació social. D’altra banda, es detecten els primers contactes comercials amb els pobles de la Mediterrània. A les sitges de la UAB, un indret freqüentat des del neolític, l’ocupació més important correspon a

XXVI RONDA VALLESANA

aquest moment. Un altre assentament agrícola, però de reduïdes dimensions, era a prop de la masia de Can Fatjó dels Aurons.

De l’època ibèrica a l’antiguitat tardana (550 aC. al 712 dC.) Durant aquest període es produeixen grans canvis en l’organització, ocupació i explotació del territori. Aquests canvis estan relacionats amb el desenvolupament de la cultura ibèrica, la posterior dominació romana i, a partir del segle V, la crisi de l’Imperi que obrirà les portes a l’antiguitat tardana. En aquesta època una agricultura clarament excedentària i la ramaderia incideixen ja d’una manera important sobre les masses forestals de la plana, on es troben els camps de conreu que, especialment, en època romana semblen estendre’s arreu. El poblat de Ca n’Oliver (55050 aC.) és l’hàbitat ibèric més important d’aquesta part de la Laietània per les seves dimensions i pel seu paper vertebrador del territori. El jaciment està situat dalt d’un turó que mira al Vallès i que forma part de la serra de Collserola. Es tracta d’un assentament de caire aristocràtic amb estructures defensives i un urbanisme desenvolupat que s’adapta al perfil del turó mitjançat

Materials Iberics procedents de Ca n’Oliver.

terrasses, amb barris i espais col·lectius. Les famílies de posició social elevada que hi residien controlaven el territori i els petits nuclis agrícoles dispersos per la plana que es dedicaven a la seva explotació directa. Un d’aquests nuclis menors era l’aldea de Can Xercavins (475-225 aC.) que es troba en un petit turó a tocar de Collserola, que va ser un important centre d’acumulació de cereals des de ben antic. L’època romana (s. I aC.-s. V dC.) és el període històric menys conegut de Cerdanyola, ja que tot i que existeixen diversos jaciments romans, cap no ha estat excavat. A la vall de Sant Iscle,

als camps de Can Fatjó dels Xiprers, a prop de l’Institut Pere Calders i de la facultat de Medicina i als camps de Can Castelló apareixen restes constructives romanes que demostren l’existència d’una important ocupació del territori i que permeten suposar una activitat agrícola intensa. A prop del jaciment dels Mallols, al barri de Serraparera, hi havia una necròpolis baix imperial (s. III-VI dC.). La implantació d’una nova organització territorial i política per part dels romans suposarà la dissolució del món ibèric. Els nous nuclis urbans pendran el protagonisme als antics poblats ibèrics i el

XXVI RONDA VALLESANA

camp serà explotat amb una nova lògica que es fonamenta en el sistema de villae.

L’època medieval (712 a 1492) L’edat mitjana marca l’inici de la veritable història de Cerdanyola, ja que, com a mínim des del segle X, el territori s’identifica amb aquest topònim. Des de l’edat mitjana i fins ben entrat el segle XIX, el poblament dispers i les activitats agrícoles seran els trets característics d’un paisatge que aquests treballs aniran modificant progressivament en detriment de les zones forestals. A partir del segle IX, després del període de dominació islàmica (s. VIII), es produeix una reordenació i repoblació del Vallès, que havia quedat força despoblat a causa de les crisis i moviments demogràfics dels segles precedents. Amb la nova organització territorial derivada de la conquesta franca, Cerdanyola va quedar dins de la Marca Hispànica i formà part del comtat de Barcelona. A partir del segle X-XI a Cerdanyola es dibuixen quatre termes: les Feixes i Valldaura, tots dos a Collserola, les Boïgues, que comprèn aproximadament la serra de Galliners, i el pla de Cerdanyola, que abasta la resta del terri-

XXVI RONDA VALLESANA

tori. També es documenten diversos llocs, petites unitats territorials que aplegaven terres de conreu i els habitatges pagesos. Dues parròquies, la de Sant Martí de Cerdanyola i la de Sant Iscle de les Feixes, constituïen el principal element d’ordenació i de cohesió d’una població que vivia dispersa en cases de pagès i masos. Els límits de la parròquia de Sant Martí corresponien gairebé al que en l’actualitat és el terme de Cerdanyola, mentre que la parròquia de Sant Iscle comprenia la vall de les Feixes i s’estenia cap a Montcada. Les parròquies seran la base a partir de la qual s’organitzaran a partir de finals del segle XIV el comú de les Feixes i el comú de Cerdanyola, nascuts per defensar els interessos de la comunitat pagesa davant dels senyors feudals. Jurisdiccionalment, Cerdanyola depenia de la senyoria de Sant Marçal, que ja existia a principis del segle XI i era del monestir de Sant Cugat del Vallès, que la va vendre al comte de Barcelona Berenguer Ramon I. El 1135 va passar a formar part de la gran senyoria dels Montcada i el castell, documentat al 1054, va esdevenir castell termenat. El 1225 Guillem de Montcada la va vendre a Raimon de Plegamans con-

travenint la voluntat del seu pare que l’havia deixat a l’Arquebisbat de Tarragona. A partir d’aquesta data s’inicià un conflicte per a la possessió del castell, del terme i de la seva jurisdicció que no es va resoldre definitivament, a favor dels Marimon, fins el 1784. En el conflicte per la jurisdicció fins i tot hi intervindran el rei i els comuns, que intentaran

deslliurar-se del poder senyorial per dependre directament del comte de Barcelona. La família Marimon i els seus descendents han estat els senyors feudals de Cerdanyola fins a la dissolució del règim senyorial; actualment encara són propietaris del castell i ostenten el títol de marquès de Cerdanyola, creat el 1690. Castell de Sant Marçal. Gravat de 1886.

Castell de Sant Marçal.

XXVI RONDA VALLESANA

La Cerdanyola moderna (1492-1828) L’època moderna representa una continuació de l’edat mitjana pel que fa la forma de poblament dominant i el predomini de les activitats agrícoles, en què el conreu de la vinya anirà guanyant superfície conreada en detriment d’altres conreus tradicionals com els cereals. En aquests moments el territori està definit per la quadra de Valldaura, els termes de Cerdanyola, Boïgues i Galliners i les Feixes. També continua dividit en dues parròquies i sota la jurisdicció del Castell de Sant Marçal, mentre que els comuns encara agrupen les famílies pageses. Al segle XVIII, amb el Decret de Nova Planta (1716), Cerdanyola va deixar de formar part de la vegueria del Vallès per integrarse territorialment en el corregiment de Mataró. La població augmentarà lentament: fins a 42 focs hi havia a finals del segle XV, i 45 en el següent, però la crisi demogràfica provocada per la guerra dels Segadors i la pesta de 1652 els reduiran a 40. Després de l’altre gran conflicte del període, la Guerra de Successió, la població es recuperarà i creixerà de forma continua; de 188 habitants a començaments del segle XVIII a 284 a finals del mateix segle.

XXVI RONDA VALLESANA

Un fet important d’aquest període és el trasllat de l’església de Sant Martí de Collserola a la plana. A finals del segle XVI, el mal estat en què es troba l’església parroquial, però sobretot la distància respecte la major part de la població, va portar a la construcció d’un nou temple. La nova església, un edifici de tradició gòtica amb elements renaixentistes, s’aixecà en un punt equidistant entre les masies del terme i va ser, com en èpoques precedents, un element fonamental de relació i cohesió de la comunitat pagesa de Cerdanyola. Paral·lelament, la parròquia de Sant Iscle, excepte en alguns moments, va anar decaient com a conseqüència del progressiu despoblament de la vall de les Feixes. Tot i el predomini de les activitats agrícoles, en el segle XVIII a la riera de Sant Cugat es documenta la primera indústria a la població, que és un molí paperer.

La Cerdanyola contemporània (1828...) El segle XIX marca un gir fonamental en la història Cerdanyola. En aquest segle, en què el règim constitucional establí una ordenació en províncies i municipis uniforme per a tot l’Estat espanyol i abolí definitivament els senyorius

Sant Martí vell.

jurisdiccionals, Cerdanyola iniciarà el seu camí cap la societat urbana i industrial. El 1828 es comença a formar el nucli urbà, on es concentrarà progressivament la població, que segueix creixent lentament. Sant Martí esdevé l’única parròquia del terme el 1868 i es documenta el 1841 per primer cop l’Ajuntament de Cerdanyola, com a forma d’administració local. A començaments del XX s’hi instal·len les primeres fàbriques i les activitats agrícoles són progressivament substituïdes per les industrials. La segona meitat del segle XX ve marcada per un sobtat creixement de població lligat

als moviments migratoris i a un desenvolupament incontrolat del nucli urbà que esdevé una ciutat dormitori de l’àrea metropolitana de Barcelona. En dues centúries, el paisatge rural de poblament dispers que havia definit Cerdanyola durant segles es transforma ràpidament i la societat tradicional es substituïda per una altra d’urbana i industrial. Aquest procés es pot estructurar en quatre grans fases que se succeeixen ràpidament: la de formació del nucli urbà, la de creixement del poble, la de formació de la ciutat i la de l’expansió urbana. El naixement del nucli urbà de Cerdanyola (1828-1900) i el seu

XXVI RONDA VALLESANA

desenvolupament inicial en dues barriades va estretament lligat a les vies de comunicació preexistents i al desenvolupament de la xarxa de ferrocarril. El 1828 es construeixen les primeres cases del que es coneixerà com a Cerdanyola de Dalt a la part alta de l’antic camí de Sant Cugat, sobre les terres de conreu de la masia de Can Serraparera. És en aquest barri on es troba el primer espai públic de la població, el primer ajuntament i les primeres escoles públiques. El 1845 es va començar a formar al llarg de l’antic camí de Barcelona a Terrassa, sobre els camps de les masies de

Estació de Renfe a Cerdanyola (antiga).

XXVI RONDA VALLESANA

Ca n’Altimira i Can Tiana, la Cerdanyola de Baix. En aquesta primera etapa, els habitatges urbans, les característiques cases de cos, s’adapten a unes activitats que encara estan vinculades als treballs del camp. L’agricultura segueix sent encara, i fins a la crisi de la fil·loxera a finals del segle XIX l’activitat econòmica principal. Un fet fonamental en aquesta etapa de formació és l’arribada del ferrocarril a Cerdanyola el 1855. La proximitat i les bones comunicacions amb la capital catalana i les característiques un tant bucòliques de la població afavoriran un fenomen que condicio-

narà i marcarà aquestes primeres dècades urbanes i, fins i tot, les posteriors: l’estiueig. A partir de finals del segle XIX, famílies benestants barcelonines escullen Cerdanyola per passar l’estiu i es fan construir torres i cases seguint els estils arquitectònics de moda en cada moment, especialment el modernisme i el noucentisme. Els estiuejants no només condicionaran el desenvolupament urbà de Cerdanyola, amb els seus estatges i urbanitzacions, sino que també portaran noves formes de vida i costums que afectaran els habitants del poble. Personatges il·lustres com Gaietà i Carles Buïgas,

Josep Viladomat, els germanas Planes i Casals o Enric Granados formaran part en algun moment de la colònia d’estiuejants de Cerdanyola. Un poble que fins al 1910 no va superar els 1.000 habitants, però que durant uns mesos a l’any veia com s’incrementava sensiblement la seva població i alterada la forma de vida dels cerdanyolencs. L’etapa de formació de la ciutat (1936-1965) comprèn bàsicament la postguerra i els moments més durs del franquisme. Entre el període anterior i aquest, cal situar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que

Estació de Renfe a Cerdanyola (nova).

XXVI RONDA VALLESANA

marcarà un abans i un després en l’evolució urbana de la població ja que el resultat del conflicte i els plantejaments dels vencedors determinaran la forma en què es desenvoluparà la ciutat. Durant els tres anys de conflicte, com succeeix a moltes poblacions, diverses propietats són col·lectivitzades i els edificis religiosos pateixen les agressions dels incontrolats en els primers moments del conflicte. El fet més greu, es va produir a l’església Vella de Sant Martí, nom amb què es coneix la que fou l’església de l’època de les masies, on foren afusellades i enterrades més d’un centenar de persones. La postguerra i les primeres dècades del franquisme comportaran, al marge de la repressió política sobre els vençuts, una lenta recuperació de l’economia i de la població que anirà augmentant progressivament fins arribar als 8.886 habitants el 1964. Cerdanyola creix posant les bases del que serà la futura ciutat. A partir de la meitat dels anys 60 el panorama va canviar radicalment: Cerdanyola inicia una etapa d’expansió urbana (19652004) que ja no s’ha aturat i que amenaça d’ocupar tota la plana del Vallès. El creixement demogràfic i urbà que havia estat pro-

XXVI RONDA VALLESANA

gressiu fins a la meitat els anys 60, esdevé especialment ràpid i caòtic a partir dels anys 70. El nombre d’habitants va augmentar ràpidament a causa dels moviments migratoris associats a la implantació d’indústries i a la demanda de mà d’obra de les zones industrials de l’entorn barceloní, passant dels 8.886 del 1964 als 30.958 de l’any 1975. La ciutat creix amb nous barris, aquest cop amb edificis de gran alçada, una alta densitat i una absoluta manca de serveis. En aquest procés, moltes de les torres d’estiueig que havien caracteritzat la primera aglomeració urbana de Cerdanyola són enderrocades. Aquest creixement coincideix amb el final del franquisme i els primers anys de la democràcia, una època de forta conflictivitat social i política. Les reivindicacions laborals, sindicals, democràtiques, veïnals, nacionals, etc. marquen la vida ciutadana en el context de la crisi econòmica dels anys 70. A Cerdanyola la presència de la Universitat, amb una població fortament polititzada, i d’indústries amb molta mà d’obra sindicalment activa són el context polític i social en què el nou ajuntament democràtic haurà de fer front a l’herència urbana del franquisme:

Plaça de l’Estatut.

una ciutat plena de deficiències i mancances que la ciutadania exigeix que es resolguin. Progressivament, determinats problemes entren en vies de solució, però la ciutat, per la seva posició a l’àrea metropolitana segueix creixent de forma imparable, ni tant sols la independència de Badia del Vallès el 1994, marcarà una inflexió significativa en un procès de continu creixement. I així, els anys 90 es desenvolupen nous barris, com Canaletes i Guiera, aquest cop amb unes

característiques diferents i que acullen sovint una població que abandona la ciutat de Barcelona.

Present i futur Avui els camps de conreu i les pastures han desaparegut pràcticament; l’agricultura ha esdevingut residual. La superfície forestal, després de la crisi de la fil·loxera, s’ha recuperat, però els seus recursos s’han deixat d’explotar i els boscos apareixen sovint abandonats. La indústria amb molta mà d’obra, que ha estat un dels

XXVI RONDA VALLESANA

factors que expliquen el creixement de la ciutat, ha perdut importància en benefici d’indústries molt tecnificades, mentre la població viu un procés de terciarització. Així com en el passat els camps de conreu caracteritzaven el paisatge, avui la trama urbana és l’element fonamental d’identificació. S’estén per tota la plana i per una part de la serra de Collserola. Avui és possible seguir la història recent de la seva formació a partir dels seus trets principals i de la tipologia dels habitants, ja que els diferents barris que defineixen aquesta trama són el resultat del moment en què es van fer. El tercer mil·lenni neix amb nous projectes d’expansió urbana i industrial. La localització privilegiada de Cerdanyola amb importants infraes-

tructures de comunicació i una alta accessibilitat al conjunt de l’Àrea Metropolitana de la qual forma part han afavorit i afavoriran importants moviments migratoris atrets pel dinamisme del sector serveis i les indústries de nova tecnologia. El territori de Cerdanyola és avui un mirall on es reflecteixen les diferents etapes històriques, un paisatge que canvia a una gran velocitat amb el perill que això suposa per a la conservació del patrimoni històric i natural. Conservació en què és fonamental la col·laboració entre la societat civil i les institucions que tenen l’obligació de vetllar per transmetre aquest llegat a les generacions futures per tal de fer possible que entenguin el seu present.

* Aquest article és un extracte del capítol dedicat a la història de Cerdanyola del llibre El patrimoni sòcioambiental del campus de l’Autònoma, coordinat pel naturalista i geògraf Martí Boada i editat per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2005. A l’Ajuntament es pot consultar un interactiu sobre la geografia i la història de Cerdanyola on estan recollits tots els jaciments arqueològics i edificis citats en aquest article amb informació i bibliografía detallada per a cadascun d’ells. També a la plana web municipal www.cerdanyola.org es pot trobar informació històrica i l’agenda d’activitats de divulgació que s’organitzen al voltant del patrimoni històric i natural de Cerdanyola.

XXVI RONDA VALLESANA

CERDANYOLA DEL VALLÈS (Del llibre Conèixer el Vallès Occidental d’en Jaume Valls i Vila editat pel CONSELL COMARCAL DEL VALLÈS OCCIDENTAL -juny 1994).

Vista aerea de la Cerdanyola moderna.

“Facta non verba” llegim a l’escut municipal de Cerdanyola del Vallès, i els fets, més que les paraules, expressen fidelment la contundència de la transformació produïda en aquesta ciutat recent, que ara és la quarta en població de la comarca després de la segregació de Badia. Estesa sobre el vessant nord de la serra de Collserola, protegida com a parc metropolità i que ocupa aproxi-

madament un terç del seu vast terme municipal, Cerdanyola ha viscut una evolució molt sobtada des d’aquell tranquil poble agrícola que atreia els estiuejants de la Barcelona de la primeria del segle XX, fins a la ciutat populosa d’avui. Una ciutat que acull en el terme equipaments tan estratègics com les instal·lacions de la Universitat Autònoma de Barcelona o el complex del Parc Tecnològic del

XXVI RONDA VALLESANA

Vallès, circumstància que ha fet que Cerdanyola hagi esdevingut la ciutat amb més inversió tecnològica del país.

A les valls de Collserola El terme de Cerdanyola s’estén sobre un territori poblat des de temps remots. S’han exhumat restes arqueològiques del paleolític al torrent de Can Domènec i a les bòbiles Fusteret i de Sallent Unyó; i de l’edat del bronze, a Can Fatjó dels Aurons i a Can Magrans. Prop de Montflorit, al turó de Ca n’Oliver, s’hi descobriren les restes d’un poblat ibèric de la tribu dels laietans, i s’han produït d’altres troballes ibèriques a Can Xercavins i a la serra de Galliners. La romanització deixà la seva empremta a les ceràmiques trobades a la vil·la de Canaletes de la vall de Sant Iscle, i a Serraparera, en una necròpolis entre els carrers d’Aragó i Serragalliners, datada del segle IV. Si el nom de Cerdanyola es troba documentat per primera vegada l’any 956, la primitiva parròquia rural de Sant Martí, esmentada el segle XI, era allunyada del nucli actual, situada en una de les valls de Collserola prop d’on es bastirien un segle més tard el monestir i el Palau de Valldaura, on van estatjar-se els comtes de

Barcelona i els Reis d’Aragó. Un nou temple va consagrar-se en el segle XII, del qual depenia l’església de Sant Marçal, que donà nom al castell de Cerdanyola. El castell, documentat l’any 1054, va ser cremat pels pagesos durant la Guerra dels Segadors i fou completament restaurat al final del segle passat per l’arquitecte Gaietà Bohigas. L’estructura actual té poc a veure amb l’original. Tancat al públic, és propietat dels marquesos de Cerdanyola, un títol nobiliari instituït l’any 1690.

De poble a ciutat En el segle XVI es construí una nova església parroquial, aquesta vegada al pla. Era l’església vella, que va ser cremada en la Guerra del Francès l’any 1808 i que ha estat rehabilitada i integrada al clos del cementiri. Dins les voltes del cor es localitzaren diversos atuells de ceràmica catalana dels segles XVI i XVII. Des de les masies disseminades pel terme, l’agrupament urbà s’inicià a la primeria del segle passat, seguint el traçat de l’antic camí de Sant Cugat, amb les cases dels barris de Dalt i de Baix. La població s’estengué cap a l’estació del ferrocarril, que hi arribà el 1855. A cavall dels segles XIX i XX, Cerdanyola

adquirí importància com a lloc d’estiueig d’estadants barcelonins, que hi construïren segones residències, algunes de belles formes modernistes, com la Torre Ortadó. L’any 1906 es bastí l’església parroquial de Sant Martí, la qual, juntament amb el casal parroquial d’estil modernista o les places de l’abat Oliva i de Francesc Layret, formen el pinyol del poble. En el primer terç del segle passat es formaren els barris de Cordelles, d’Antolí, del Turonet i de

Serraparera. A la dècada dels setanta s’encetaren les construccions verticals als barris de les Fontetes i de Banús, i ensems, la de xalets residencials, com en la urbanització de Canaletes, de l’any 1994. La continuïtat urbana és un fet des de Ripollet fins als vessants de Collserola, travessada pel riu Sec i, més al nord, per la riera Major o de Sant Cugat. Els blocs d’habitatges de Badia, entre els termes municipals de Cerdanyola i Barberà del Vallès, van regir-se fins

Columnes salomòniques a la Universitat Autònoma de Cerdanyola.

l’any 1994, en què Badia s’independitzà, per una Mancomunitat d’aquests dos municipis. Cerdanyola obtingué el títol de ciutat i darrerament estatja dos jutjats de districte.

Bellaterra i la Universitat Autònoma de Barcelona Allunyada del nucli de la població, entre l’estació dels ferrocarrils de la Generalitat, de 1922, i la serra de Galliners, es construí, d’ençà de 1929, la urbanització Bellaterra, on instal·laren la segona residència diverses famílies sabadellenques. En aquesta ciutat jardí, hi trobem el Parc del Pedregar, de propietat particular, que acull als seus jardins una mostra permanent d’artistes contemporanis com Subirats, Alfaro, Oteiza, Rebull, etc. Prop de Bellaterra, a la Vall de Moranta, en uns terrenys de 260 hectàrees, s’hi instal·là a partir de 1971 la Universitat Autònoma de Barcelona, creada l’any 1968. Aquesta institució docent, capdavantera en l’ensenyament i la investigació, acull al campus uns trenta mil alumnes, dos mil professors i un miler de treballadors de l’administració i dels serveis. De forma paral·lela a les facultats humanístiques i científiques, la UAB disposa de diversos centres

especialitzats en la recerca, com el centre Nacional de Microelectrònica o els instituts d’anàlisi econòmica, de biologia fonamental o d’estudis europeus, entre d’altres. Disposa també d’una vila universitària amb capacitat per a dos mil alumnes. Enguany s’ha constituït l’Entitat Municipal Descentralitzada de Bellaterra (EMD), un primer reconeixement de descentralització d’aquesta urbanització cerdanyolenca.

De l’agricultura al Parc Tecnològic L’agricultura, amb conreus de secà (vinya, cereals i farratge), va ser l’activitat econòmica tradicional fins ben entrat el segle XX. La industrialització s’impulsà l’any 1910 amb la construcció de la fàbrica Uralita, a la partió amb el terme de Ripollet. El procés d’industrialització i d’immigració s’accelerà a partir de mitjan segle passat, i els nous polígons de la Clota, la Bòbila, Can Costa o Can Mitjans arraconaren l’agricultura tradicional. El Parc Tecnològic del Vallès, el primer d’Espanya d’aquestes característiques, instal·lat en terrenys de Can Fatjó del Molí, acull empreses amb un ampli ventall productiu en tecnologies punta i un hotel, entre d’altres serveis.

L’Ajuntament de Cerdanyola.

La pietat.

La immediata serra de Collserola permet fer-hi boniques excursions. La masia de Can Coll, al peu de la carretera d’Horta, és un dels principals centres d’informació d’aquest parc metropolità i acull una exposició permanent sobre la vida a pagès. A prop seu, es disposa una àmplia àrea d’esplai equipada amb fogons i serveis. La vall de les Feixes, amb l’església romànica de Sant Iscle, d’una sola nau i reformada el segle XVI, és un bell indret on se celebra un concorregut aplec el tercer diumenge de novembre. No gaire lluny hi trobem l’evoca-

dor sot de Valldaura. Les principals masies del terme son les de Canaletes, Can Codina, Can Catà, Can Lloses i Can Ferrer a la vall de Sant Iscle; i esparses pel terme, les tres de Can Fatjó (dels Aurons, del Molí i dels Xiprers), Can Cordelles, Can Cerdà, Can Codonyeres, Can Serraparera i Can Xarau.

La cultura, l’esport i els mitjans de comunicació El complex de l’Ateneu, inaugurat l’any 1983, aglutina una bona part de l’activitat cultural i de lleure amb un espaiós teatre. Entre els equipaments cal assenyalar la biblioteca pública a Ca n’Altamira, els centres cívics de Banús, les Fontetes, Serraparera i Sant Pau, el casal de joves, el casal parroquial i l’àrea de lleure d’ ”El bosc tancat”, de lliure accés i equipada amb piscines recreatives, taules i barbacoes. El ball de gitanes es manté viu amb l’esbart dansaire Sant Marçal. L’actiu Col·lectiu de Recerques Arqueològiques (CRAC), l’associació cívica Cerdanyola a Debat, la Peña Flamenca, la Hermandad Rociera, i el Foto-Club són les principals entitats culturals. L’Aplec de la Sardana, pels volts de Sant Josep; el festival de blues, a l’abril; la Festa Major del Roser

de Maig i la festivitat del patró, Sant Martí, el mes de novembre, completen el calendari festiu. Dues notables figures locals nascudes el 1893 foren el pintor Josep de Togores i l’alcalde republicà i home de cultura, Jaume Mimó. El músic Jordi Savall és també veí de Cerdanyola. En l’àmbit esportiu, el Club d’Hoquei sobre patins és el degà de l’estat d’aquesta especialitat i l’anterior president del COI, J. A. Samaranch, havia jugat en els seus rengles. El Club d’Hoquei organitza les 24 hores d’aquest esport. També destaquen el Club d’Escacs Cerdanyola i el bàsquet femení, amb instal·lacions com el pavelló municipal, la piscina i el nou Casal de l’Esport Altis dotat de sofisticades instal·lacions. Pel que fa als mitjans de comunicació, fem menció de l’emissora municipal Ràdio Cerdanyola i la revista mensual Riu Sec, editada per l’Ajuntament. Jaume Valls i Vila

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE LES FEIXES APUNT HISTÒRIC La primera menció que tenim de l’església de Sant Iscle és un document de l’any 995 amb el qual es permuten unes terres a canvi d’unes vinyes de la …domum Sancti Asiscli…, tot i que el lloc o terme de les Feixes (…in termino de ipsas Facxas...) surt ja en un document anterior de l’any 964 (FÀBREGA, 1995). Tanmateix, no és fins l’any 1082 que no apareix amb el títol de parròquia (SÁNCHEZ, 1996) títol que mantindrà fins l’any 1868, en què passà a ser sufragània de Sant Martí de Cerdanyola. Si bé les estructures existents ens indiquen que va tenir algun moment d’esplendor, en què s’hi van realitzar obres importants, també ens mostren que en general les rendes que obtenia eren només per subsistir. L’historiador Miquel Sánchez (SÁNCHEZ, 1996), ho relaciona amb el fet de ser una parròquia de muntanya, lluny de les terres riques de la plana, amb poc poblament, 20 focs el segle XIV, i que va anar minvant fins a la supressió l’any 1868, quan en la reorganització

parroquial va ser afegida a Sant Martí de Cerdanyola, justificada per “l’escassetat de recursos econòmics per al manteniment d’aquesta parròquia”. Els pocs moments d’esplendor que va tenir aquesta parròquia, a banda dels fundacionals, es destaquen per les obres de remodelació que s’hi van realitzar, les quals van acabar-se el 1577, segons es pot veure en la data que hi ha gravada a la llinda del portal. A partir de l’any 1624 li és agregada, com a sufragània, la parròquia de Santa Engràcia de Montcada. De tota manera, la gent de Montcada representada pel “Bayle y Regidores del lugar de Moncada”, reclamen al bisbe de Barcelona l’any 1786 que els retorni la independència de la parròquia…“que los vecinos de este pueblo carecen de la precisa asistencia espiritual… en parte de la distancia que media de otro lugar al de Sn. Iscle i Sta. Victoria de las Feixas… se digne poner en esta un Párroco como lo havia antes para que suministre el pasto espiritual a los vecinos…” Tanmateix, no és fins l’any

1868, quan en la reorganització parroquial l’hi és retornada la independència i Sant Iscle s’afegeix a Sant Martí de Cerdanyola, justificada per “L’escassetat de

recursos econòmics per al manteniment d’aquesta parròquia”. Finalment, l’any 1881 el bisbat es ven la rectoria i les terres a la familia Gil, propietària de can

Alçat sud-est abans i després de la restauració. (Dibuix de Leopoldo Gil Nebot. Reproduït del Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi núm. XV)

Catà. L’expedient de la venda descriu la intenció de dedicar el valor de la venda a reparar l’edifici i mantenir el capellà, tot i que això últim no es considera necessari perquè l’església té molts pocs feligresos (FRANCÈS-GIL, 2001). L’adquisició per la part de la familia Gil imprimeix un tomb en la vida d’aquest edifici, ja que a partir d’aquest moment es va ocupar de la conservació del temple. Sembla que a principis del segle XX es va reparar el campanar i la façana i s’hi va incorporar una ornamentació neogòtica. Amb l’excusa del mil·lenari i agafant com a data d’origen la de l’any 995 es va restaurar l’edifici entre 1995 i 1996 i se’n van treure tots els afegits que es va considerar que no eren essencials per a la correcta lectura de l’edifici.

DESCRIPCIÓ ARQUITECTÒNICA La capella de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és actualment un edifici que té la planta en forma de creu llatina. La nau és de planta rectangular amb l’eix orientat al nord-est. Perpendicularment a aquesta direcció, i molt a prop de l’absis, es desenvolupa el transsepte sense interceptar la nau, sinó que aquesta continua fins a sobrepassar-lo. L’absis és de planta semicircular i s’obre a la nau, pel

costat del nord-est, mitjançant un arc intermediari que connecta la diferència d’amplada dels dos espais d’una forma gradual. La nau i el transsepte són coberts per sengles voltes de canó seguit, però d’eixos perpendiculars i l’absis per una volta d’un quart d’esfera. La volta de la nau va ser reforçada per un arc toral que, situat prop del transsepte, marca i singularitza l’espai quadrangular, previ a l’absis, que determina la trobada de la nau i el transsepte, que a més es troba, també, a una alçada superior respecte el paviment de la nau, però, inferior al de l’absis. La nau també és reforçada mitjançant uns contraforts disposats a cada costat. Entre els contraforts del nordoest s’hi van construir dues cambres: la més antiga i situada més a ponent tenia l’ús de sagristia, tot i que, aquesta funció va ser traslladada a l’altra cambra, quan va ser construïda, i l’arxiu parroquial. La il·luminació a l’interior d’aquest temple era molt escassa. Només s’hi han detectat quatre petites finestretes de doble biaix, de les quals una se situa a la façana de sud-oest, sobre la porta d’accés a l’edifici; dues a la façana de migdia i l’última a l’absis, la qual no és centrada en l’àmbit que il·lumina, sinó que es decanta a migdia. Aquesta pobra il·luminació era

usual a l’època, ja que de fet era més important evitar l’entrada del fred que tenir més claror a l’interior de l’edifici. S’ha de pensar en la dificultat que hi havia per obtenir vidres o d’altres materials transparents per tapar les obertures, motiu pel qual aquestes havien de ser molt petites i tenint en compte el gruix del

mur s’havien de fer de doble biaix, per facilitar l’entrada de més llum o fer que aquesta durés més estona. El doble biaix permet que la llum passi a l’interior sense ser interceptada pel mateix mur. L’accés és per la façana de sudoest per un portal de llinda plana, tot i que sembla, i així ho indiquen

els arqueòlegs, que el portal originari era situat en el mateix lloc, segons van poder veure de les restes en retirar els arrebossats. Aquesta situació és possible si tenim en compte que la façana de sud-est dóna directament a un estimball. Tanmateix, la porta actual és una reforma de l’any 1577, segons consta en la mateixa llinda. Els paraments dels murs d’aquest edifici, tant els exteriors com els interiors, són llisos i mancats de cap ornament; només hi ha dos trossos d’una senzilla cornisa de pedra tosca, que forma una motllura amb un bisell dret, col·locada a cada costat de la nau coincidint amb un canvi de direcció del mur exterior que es forma en l’últim metre abans d’arribar a l’absis. En l’última restauració realitzada durant el període 19951996, els murs laterals van ser lleugerament elevats, com podem constatar en observar la situació actual de la cornisa respecte de la teulada. Sobre el mur de sud-oest s’alça un campanar d’espadanya, molt modificat, de dues obertures. L’aparell dels murs d’aquest edifici és fet amb pedra de riu amb les cares trencades a cop de maceta, de mides variables i disposades en filades horitzontals. Només les cantonades són fetes amb carreus, més grans i ben treballats. Les voltes són fetes, la de la nau amb lloses de lli-

corella disposades en plec de llibre; les dels braços del transsepte i la de la cambra de ponent és de maons disposats també en plec de llibre i la de la cambra, que hi ha enmig d’aquests dos espais, és una volta de maó pla de dos gruixos Les juntes entre les pedres, poc treballades, són molt amples i han estat reblertes amb un morter de calç molt granulat. A l’interior de l’edifici podem observar que els murs eren revestits per un arrebossat en el qual hom hi havia representat amb línies incises un carreuat més o menys regular. Avui podem veure les restes d’aquest revestiment al parament del mur dret, tot i que, malgrat que es veu la pedra que forma el mur, hem de pensar que aquesta no era a la vista, sinó que era coberta per una fina capa de morter que es desprenia fàcilment donada la poca adherència de la pedra amb aquest material.

APROXIMACIÓ CRONOLÒGICA L’aproximació cronològica que fem d’aquest edifici té com a base el treball realitzat per Joan Francès Farré, amb la col·laboració de Leopoldo Gil Nebot (FRANCÈS-GIL, 2001) al qual vaig poder accedir gràcies a l’amabilitat del Sr. Gil. En l’anàlisi de les estructures desglossem la seva cronologia en quatre fases que coincideixen amb

les del treball esmentat, per considerar que es corresponen perfectament amb els moments més representatius de l’evolució arquitectònica de l’edifici i, a més a més, per l’interès d’incloure la primera fase, que no té estructures arquitectòniques, sinó només arqueològiques, de les quals tota la informació que en tenim prové de l’esmentat treball. La primera fase, situada entre els segles IX-XI, és determinada per una necròpolis de tombes antropomorfes localitzades a l’interior de l’edifici actual. Del possible edifici preromànic que estaria associat amb la necròpolis només en descriuen uns forats de pal que es van descobrir al centre del transsepte. Aquest edifici sembla que ocuparia, precisament, aquest espai central del transsepte, és a dir, l’espai que determina l’encreuament d’aquest i la nau, pel fet de no haver-hi enterraments. Normalment en aquesta època no s’enterrava a l’interior dels edificis religiosos, però sí, a l’entorn immediat, fins i tot arran dels fonaments. L’edifici devia ser de petites dimensions i, com diuen, de material perible, i hauria estat substituït per l’edifici actual. En la intervenció arqueològica es van detectar enterraments anteriors a la

necròpolis de tombes antropomorfes i que no estarien associats a cap edifici religiós. La segona fase s’inicia al final del segle XI i s’acaba el segle XV. En els primers temps d’aquesta fase es construeix el temple romànic sobre el cementiri de tombes antropomorfes. Aquest edifici estaria constituït per la nau, l’absis i un cos quadrat adossat pel costat de tramuntana, prop de l’absis. Apunten per a aquest cos la possibilitat que fos una capella lateral o un campanar de torre tal com s’ha documentat en altres llocs com, per exemple, Sant Pau de Riusec a Sabadell, Sant Salvador de Polinyà i Sant Menna de Sentmenat, per citar tres llocs propers. La capçalera d’aquest edifici és complexa. Per un costat hi ha l’absis actual que sembla que estigui afegit a un tros de nau els murs de la qual i, en una llargada d’un metre, no segueixen la direcció de la resta. De fet, les cantoneres de la façana de llevant d’aquest tros i les de la façana de ponent de la nau són completament diferents tant en el material, com en el treball de talla o en l’execució. Les característiques de la unió de l’absis amb aquest tros de nau, semblen indicar una construcció no simultània. De la mateixa manera no sembla

Detall de la unió de l’absis i la nau.

Detall de la cornisa.

que ho sigui aquest tros amb la resta de la nau. La mateixa construcció de l’absis segueix una tècnica poc usual, sembla com si fos un mur amb filades, és a dir, un mur que es puja fins una alçada d’uns 40 o 50 cms, s’enrasa amb pedres planes o maons, posteriorment es continua un altre tram de la mateixa alçada, s’enrasa de nou, i així fins assolir l’alçada desitjada, tècnica que, tot i que el mur és molt transformat, encara es pot observar clarament en els dos extrems de l’absis. Avançada aquesta fase es construeixen els contraforts, que facilitarien més tard l’edificació de les

capelles i les altres dependències adossades. Contraforts que, com molt bé diuen, tenien una funció estructural relacionada amb la volta. S’ha de considerar, però, la possibilitat que aquesta substituís una coberta de fusta, amb la qual cosa, la nova coberta va aportar molt més pes als murs de la nau i, sobretot, una forta empenta lateral, que va produir un desplom o desplaçament lateral de la part superior dels murs. També s’ha de considerar de tota manera que aquests moviments podrien haver estat produïts per l’assentament del mur de migdia atesa la proximitat a l’estimball.

Absis costat dret. Es poden observar les enrasades a la part baixa (any 2005)

Absis costat esquerre. Hi podem veure les enrasades amb maons (any 2005)

El resultat d’aquest moviment el podem observar en els pilars que suporten l’arc toral, especialment el dret, que hem de considerar que van ser construïts quan el moviment ja s’havia produït o estava ja molt avançat. En aquest moment es va cobrir l’absis amb pintures murals al fresc. D’aquestes pintures només se n’han conservat dos fragments. Un, situat a la volta, representa una part d’una mandorla, que estaria centrada a l’absis, amb dos orants situats al costat esquerre d’aquella; i l’altre fragment, situat a la paret cir-

cular sota la volta, representa l’escena de l’epifania o adoració dels reis mags. D’aquests, el primer està en molt mal estat i segons sembla és al Museu d’Art de Catalunya sense haver estat publicat, i només el segon es conserva en un estat prou correcte com per fer-ne una interpretació tant estilística com tècnica. Aquest últim és al Museu Diocesà de Barcelona. Tanmateix, l’escena no és completa sinó que només s’han conservat sencers dos dels tres reis de l’adoració, del tercer només es pot veure el cap i el plat de l’o-

Interior de l’edifici. Es pot observar el desplom dels murs respecte els pilars de l’arc toral.

frena; tenen una actitud estàtica, tot i que el segon té les cames una mica flexionades, però dirigida a la Mare de Déu i el Nen Jesús, dels quals només podem veure la cara de la Mare de Déu i una mà beneint i part de l’aureola del Nen Jesús. Tot el grup és situat sobre un fons format per cinc franges horitzontals de diferents colors sense cap element, arquitectònic o vegetal, que emmarqui les figures. Formalment la pintura és realitzada amb taques de color que agafen la forma amb l’aplicació posterior dels contorns i els plecs combinant línies de traç fi i

gruixut d’una manera molt esquemàtica. La datació d’aquestes pintures és situada pels historiadors entre el final del segle XII i principis del XIII, tot i que Joan Sureda les situa en una fase tardo-romànica, ja plenament dins el segle XIII, però les descriu com d’un estil popular i primitivista comparant-les amb les de Santa Maria de Montmeló que tenen la mateixa escena i situada en el mateix emplaçament (SUREDA, 1981). La tercera fase se situa entre el segle XVI i el segle XVIII, en un moment de gran activitat cons-

tructiva al país, sobretot la segona meitat del segle XVI quan es van transformar la majoria d’edificis religiosos de Catalunya. Activitat incentivada per l’esperit contrareformista del concili de Trento i facilitat per una certa prosperitat del camp. Sant Iscle també va participar d’aquest moviment i és durant aquest moment que s’amplia l’edifici fent les dues capelles laterals i possiblement es devia reformar el campanar de cadireta. Aquestes obres d’ampliació són les que sembla que reflecteix la data de la portada, any 1577. Sembla que al final del segle XVII, a l’absis s’hi construirà un envà que li reduirà la fondària i permetrà la col·locació d’un retaule barroc. També durant aquest moment o a inicis del segle següent es devia construir la teuladeta darrere el campanar de cadireta per utilitzar el petit espai, cobert i obert als quatre vents, com a comunidor. Durant aquest temps es va posar de moda la construcció de comunidors, els quals s’havien de situar en un lloc prominent però prop de l’església, per comunir o conjurar les tempestats i les pedregades, amb oracions o exorcismes. Un dels llocs on era usual posar el comunidor era al campanar de torre, a la planta de sota

les campanes. Es tenen casos documentats a Sabadell, al campanar de Sant Feliu, també Sant Quirze de Safaja, etc. En altres llocs posaven una teuladeta darrera el campanar de cadireta amb el mateix objectiu, tenir un lloc elevat i protegit de les inclemències atmosfèriques, perquè el capellà pugui realitzar la seva funció, com es documenta a Sant Pere del Bertí. Finalment, una quarta fase que se situaria des del segle XVIII fins els nostres dies. Es caracteritza per coincidir amb una llarga decadència de l’edifici, que es reflecteix en les poques obres i de poc abast que es van fer a l’edifici. Potser la més important sigui la construcció de la sagristia nova entre els anys 1744 i 1758, tot i que també és possible que el cor es construís a principi del segle XVIII; segons la documentació ja existia a l’any 1737, però en canvi no s’havia esmentat abans. Fins els anys 1905 i 1926 no s’hi realitzen noves obres, consistents en la remodelació de la façana i la reforma del campanar de cadireta que segurament el va consolidar com un campanar de torre. La façana de l’edifici va agafar amb aquestes obres un aspecte neogòtic molt sobri.

Però les obres més importants que s’hi fan durant el segle XX són les que es duen a terme entre els anys 1995 i 1996, amb motiu de la celebració del mil·lenari, i que van consistir en la restauració general de l’edifici i la realització d’un estudi arqueològic del subsòl. Les obres van consistir, a més de la neteja i sanejament dels murs, en la reparació de la coberta. Es va aprofitar per elevar els murs de la nau i independitzar la teulada de la de les cambres laterals. També es va eliminar del cos rectangular que feia de campanar, per deixar només el cam-

panar de cadireta com havia estat en un moment determinat de la història, el cor i l’escala exterior que donava accés a aquest espai i al campanar. Les obres també van incloure la pavimentació de tots els terres i l’aplicació d’un revestiment als murs que es va considerar que no podien quedar a la vista. Actualment l’edifici és visitable, visita que es coordina amb el Museu de Cerdanyola.

Façana abans de l’última intervenció (any 1991)

Façana durant la intervenció (any 1996)

josep m masagué i torné. arqte.

BIBLIOGRAFIA AINAUD i DE LASARTE, Joan, 1957. Pinturas románicas, col. “Unesco de Arte Mundial”, 7, París, pàg. 12. ALCOLEA, S, SUREDA, J, 1975. El romànic català. Pintura, Barcelona, pàg. 192. BRASÓ, Miquel, 1934a. Pintures murals romàniques a sant Iscle de les Feixes, “Mai enrera”, Butlletí del Club Excursionista de Gràcia, núm. 106. Barcelona, pàgs. 9-13. BRASÓ, Miquel, 1934b. Troballa d’una decoració mural romànica. “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, vol. IV, núm. 39. Barcelona, agost, pàgs. 235-240. BRASÓ, Miquel, 1945. Pinturas murales románicas en San Iscle de les Feixes, “Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, vol. III-3, juliol, Barcelona, pàgs. 169-175. BRASÓ VAQUÉS, Miquel, 1946. Las pinturas murales románicas de “Sant Iscle de les Feixes, “Circular para los socios”, vol. VII, Club Excursionista de Gràcia, Barcelona, pàgs. 18-22. COOK, Walter W.S., 1956. La pintura mural románica en Catalunya, col. Arte y Artistas, Consejo superior de Investigaciones Científicas, Madrid, pàg. 33. COOK, Walter W.S., GUDIOL i RICART, Josep. 1980. Pintura e imaginería románicas, dins Ars Hispaniae, vol. VI, Editorial Plus-Ultra. Madrid, pàg. 68. FÀBREGA i GRAU, Àngel, 1995. Diplomatari de la Catedral de Barcelona: documents dels anys 844-1260. Fonts documentals, vol. 1, Capitulum Almae sedis Barcinonensis, Archivum. Barcelona, docs. 79 i 270. FRANCÈS i FARRER, Joan, GIL NEBOT, Leopoldo, 2001. Els treballs d’excavació de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (Cerdanyola del Vallès), Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. 15, Barcelona, pàgs. 343-367. GUDIOL i RICART, J, AINAUD, J, ALCOLEA, S, 1955. Arte de España. Cataluña, Barcelona, pàg. 38. GUDIOL i RICART, J, ALCOLEA, S, CIRLOT, J.E., 1956. Historia de la pintura en Cataluña, Madrid, pàg. 55. GUDIOL i RICART, J., REGLÀ, J.,VILA i VALENTÍ, J., 1974. Cataluña, vol. I, col. Tierras de España, vol. I, Madrid, pàg. 183. JUNYENT, Eduard, 1961. Catalogne romane, vol. 2, Zodiaque (La nuit des temps, 12-13), Abbaye Sainte-Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne, pàg. 201. LOOSVELDT, Manuel, 1991. Sant Iscle de les Feixes. Pintures, a “Catalunya romànica” vol. XVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàgs. 108-109. MASAGUÉ i TORNÉ, Josep M, 1991. Sant Iscle de les Feixes. Arquitectura, a “Catalunya romànica” vol. XVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàgs. 107-108. MONTLLOR i PUJALT, Joan, 1958. La devoció mariana al Vallès. Parròquies, santuaris i capelles, Sabadell, pàg. 50. MORA i PRESAS, Francesc, 1987. El romànic a Collserola, col. Llibre de motxilla, vol. 31, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 14-17. POST, Chandler R., 1935. A History of Spanish painting, Harvard University Press, vol. VI (I-II), Cambridge, pàg. 491, fig. 204. SÁNCHEZ i GONZÁLEZ, Miquel, 1981. La Cerdanyola medieval, Cerdanyola del Vallès. Pàgs. 31, 34, 53. SÁNCHEZ i GONZÁLEZ, Miquel, 1996. Sant Iscle de les Feixes: història d’una parròquia de muntanya, a “Mil·lenari de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, vol. 1, Història i Medi Natural, Ajuntament de Cerdanyola, Cerdanyola del Vallès, pàgs. 51-117. Splendor Vallès. Art Cristià del Vallès (872-1880), 1991. Arquebisbat de Barcelona/Fundació Caixa de Sabadell, Barcelona, pàgs. 38-39. SUREDA i PONS, Joan, 1981. La pintura romànica a Catalunya, col. “Alianza Forma”, vol. 17. Alianza Editorial, Madrid, pàgs. 254, 377-378, 376. VALL i RIMBLAS, Ramon, 1991. Sant Iscle de les Feixes. Història, a “Catalunya romànica” vol. XVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pàg. 107. VALL i RIMBLAS, Ramon, MASVIDAL, Agustí, 1983. El romànic del Vallès, ed. Ausa, Sabadell, pàg. 278.

INDRETS I MASIES

Can Fatjó del Molí.

Can Fatjó Del Molí Antiga masia de pati tancat documentada des del 1497 que en època medieval s’anomenava el mas de les Passadores. A Cerdanyola el nom de Fatjó està documentat des del segle XI i tres masies porten aquest nom. Actualment forma part de les dependències administratives del Parc Tecnològic del Vallès (PTV). La família Fatjó de la masia de

Can Fatjó dels Xiprers va adquirir el mas de les Passadores el 1426 i en va ser propietària fins als anys 80 del segle XX en què fou adquirida per construir el Parc Tecnològic del Vallès. El nom de Can Fatjó del Molí està documentat des del 1497 i pren el nom d‘un dels molins que aprofitava les aigües de la riera de Sant Cugat des de l’època medieval. La masia està formada

per la masoveria, la torre residencial i les diverses dependències agrícoles. El 1881 l’antic mas es va convertir en masoveria quan va ser construïda la casa nova perquè hi residissin els propietaris. Can Fatjó del Molí ha estat una de les masies més importants de Cerdanyola i els Fatjó han participat activament de la vida social i política de la població. Com les altres masies del terme, el conreu de la vinya i la producció de vi va ser la seva activitat principal en els darrers temps.

Ermita Santa María de les Feixes.

El mas de les Passadores:

El mas era on actualment es troba la masia de Can Fatjó del Molí. Està documentat des de 1148 i el seu nom té a veure amb una passera sobre el riu Major (actual riera de Sant Cugat) que hi havia a prop de la casa. Amb aquest mas estarien relacionades les sitges del PTV. Les sitges del PTV:

Conjunt de quatre sitges del segle XII que, possiblement, estaven vinculades al mas de les Passadores, però no se sap si es tro-

baven al mig dels camps de conreu o dins d’una construcció. Es van excavar el 1989 i no en queda res.

Ermita De Santa Maria De Les Feixes Ermita documentada des de 1316. Era un edifici romànic o d’inspiració gòtica amb diversos altars que depenia de l’església de Sant Iscle. El 1784 va ser profundament reformada per construir l’actual ermita d’estil barroc, de planta de creu llatina, porxo a la façana i campanar d’espadanya. Sempre ha estat vinculada a la masia de Can Canaletes i per la festivitat de Sant Felip s’hi cele-

Aqüeducte de Canaletes.

brava un aplec. Santa Maria de les Feixes va ser reconstruïda per Magí Negrevernís, ciutadà honrat de Barcelona, que l’havia adquirida amb la masia de Can Canaletes en pública subhasta el 1770, després de l’expulsió dels jesuïtes (1767) que n’eren els propietaris. Les teulades són a dues vessants sobre encavallades de fusta. A l’exterior, les parets estan cobertes amb arrebossat que imita l’obra de paredat i el campanar d’espadanya està rematat amb un frontó trencat decorat amb esferes de ceràmica de color verd. A l’interior, la volta de la nau central és de canó, està reforçada amb arcs i descansa

sobre un arquitrau sostingut per mènsules decorades amb volutes i motius vegetals. Les naus laterals tenen una cúpula aplatada decorades amb garlandes i una motllura vegetal al centre. Originàriament, les parets de la nau central eren decorades amb pintures.

Aqüeducte De Canaletes Sistema de canalització i conducció que recollia l’aigua dels torrents de Collserola i els distribuïa pels camps de conreu. Està fet amb maó vist i, probablement, es va construir cap al segle XVIII, però podria aprofitar una construcció anterior.

Masia De Can Canaletes (davant l’ermita de Sta. M. de les Feixes)

Antiga masia de pati tancat amb dues edificacions similars, la “Casa Nova i la Casa Vella”, construïdes en èpoques diferents a partir del segle XVI. El nom de Canaletes està documentat des del segle XVIII quan era propietat de la Companyia de Jesús i va ser venuda al barceloní Magí Negrevernís (1770). És de propietat privada. En els camps que es troben davant del mas i sota l’ermita de Santa Maria de les Feixes existeixen les restes d’una vil·la romana. Vil·la romana de Can Canaletes: va ser habitada entre els segles

Can Catà.

I i V dC. Fabricava les seves pròpies àmfores per envasar i comercialitzar el vi que produïa. No gaire lluny de la vil·la hi havia un mil·liari de l’època de l’emperador Galeri (293-305 dC) que hauria format part d’una via secundària que, passant per Cerdanyola, comunicava Barcelona amb la via Augusta. Al Museu Ca n’Ortadó hi ha exposat el mil·liari i alguns objectes de la vil·la.

Can Catà Antiga masia d’estil barroc envoltada per un gran i sumptuós jardí. Està documentada des del segle XVIII i, des d’aquest mateix segle, en què fou adquirida pels barons de Llordella, ha tingut un caràcter residencial. És de propietat privada. Catà és el cognom del primer propietari conegut de la masia. El 1773 va ser adquirida pel Baró de Llordella que la va utilitzar com a residència de caça i esbarjo. A mitjan segle XIX la van comprar els actuals propietaris que també la utilitzen com a segona residència. La

Font de Can Lloses.

masia és un gran edifici ampliat i reformat al llarg del temps que per dins conserva la disposició característica de les masies del segle XVI. Al segle XVIII se li va afegir una façana d’estil barroc i la masoveria. Malgrat la funció de segona residència, els seus propietaris no van abandonar mai les activitats forestals i agrícoles, especialment el conreu de la vinya al fons de les valls i en feixes fins a l’epidèmia de la fil·loxera. A la reserva natural propietat de la masia, poblada per una gran varietat d’espècies forestals, hi ha la Font Vella amb

la data de 1784, que era lloc de descans dels caçadors.

Font De Can Lloses o Dels Castanyers Es troba prop del mas de Can Lloses que li dóna nom. És un indret molt acollidor i espaiós ple de castanyers d’índies introduïts.

Turó De Valldaura El nom de Valldaura s’aplica a tota una vall que des d’aquest turó davalla cap a la plana del Vallès tot seguint el torrent del mateix nom. El nom prové Vallis laurea, nom que tenia el segle XII i que significa “vall de llorers”. El turó té una alçada de 419 m i molt bones vistes.

Turó De La Magarola També anomenat turó del Maltall i antigament conegut com a puig de la ginesta. Té una alçada de 429 m i molt bones vistes. Es troba en el recorregut del GR 92 (port Bou-Ulldecona) i és el punt on conflueixen els termes municipals de Cerdanyola, Sant Cugat del Vallès i Barcelona.

Sant Medir L’església de Sant Medir, igual que la de Sant Adjutori, pertanyia al monestir de Sant Cugat des d’abans de la confirmació de béns del monestir per part del rei Lotari

Sant Medir.

l’any 986. També surt esmentada a la butlla papal de Calixt II l’any 1120. És cap a la meitat d’aquest segle XII que, segons consta en el cartulari, l’any 1145, l’abat del monestir i els monjos fan establir 10 homes, se suposa que amb les seves famílies, a les terres “ermes” de Sant Cugat per treballar-les i conrear-les i perquè destruïssin les infestacions dels pagans. Consta que tindran com a lloc sagrat Sant Emeteri (tal com és anomenat a vegades Sant Medir), i s’anomena també la fortalesa Ricart que es deu tractar de la Torre Negra.

L’església de Sant Medir tenia la categoria de parròquia i atenia els feligresos de les masies que hi havia a la vall. Les terres que ara veiem plenes de bosc havien estat conreades: s’hi plantava ordi, blat, llegums (pensem en les faves de Sant Medir), vinya. Tot i que l’origen de l’església és indubtablement romànic, actualment ja no conserva cap element constructiu d’aquella època. Al llarg dels segles s’hi han fet moltes modificacions que han anat transformant el seu aspecte primitiu. La planta és rectangular i no té absis. Al costat esquerre hi ha la sagristia. A la paret de ponent hi ha la porta d’entrada, amb un arc de mig punt; damunt la porta hi ha un baix relleu gòtic de la Santíssima Trinitat i la data: 1447. A sobre d’aquesta paret hi ha un campanar d’espadanya per a dues campanes. La teulada és a dues aigües coberta amb teula àrab. Tenia una campana que es deia que era del temps de Carlemany i era famosa perquè tenia una forma piramidal, que es pot reconèixer en algunes fotografies i dibuixos antics de l’ermita. A l’interior, a terra, hi ha unes lloses amb inscripcions funeràries i es conserva la pica baptismal. També hi ha un cor on es puja

per una escala de caragol. Com totes les altres parròquies, tenia un cementiri on eren enterrats els veïns de les masies de la vall. Cada any per Sant Medir, el 3 de març, els veïns de Sant Cugat hi pugen per celebrar l’aplec. Un grup de voluntaris, la Penya Regalèssia, s’encarrega de tenir cura del monument i del seu entorn. A partir de 1830 van començar a pujar també a Sant Medir els veïns de Gràcia, amb motiu d’una prometença que havia fet un forner del barri que era nascut a Sant Cugat. Avui són més de 30 les colles dels barris de la part alta de Barcelona que s’ajunten amb les de Sant Cugat.

Can Jané De Can Jané es conserva documentació a partir de l’any 1537. Aquesta masia està situada a la vall de Sant Medir a cinc minuts de l’ermita, direcció Sant Cugat, lloc de pas obligat per als qui durant segles van fer el camí de Sant Cugat a Barcelona per la vall de Gausac. Als voltants del 1900 la masia comptava amb terres de conreu i gran extensió de bosc. De la vinya se’n collien de 40 a 50 càrregues de vi; les altres parts de terra es repartien en camps i hort. Una de

Can Jané.

les fonts importants d’ingressos era la producció de llet d’un ramat de 45 cabres, que cada dia era repartida entre els veïns d’horta a cavall d’una somera. El bosc estava dividit en parcel·les i anualment s’hi efectuaven tallades en cicles rotatius. En aquest moment, la propietat és inclosa al parc de Collserola, la protecció del qual manté el conjunt amb totes les característiques pròpies del lloc.

Font De Sant Pau Aquesta font va romandre desapareguda enmig de bardisses durant molt de temps fins que fa pocs anys un grup de voluntaris de Collserola que es dedicaven a la recerca d’antigues fonts a la Serra la van localitzar. Un projecte conjunt del Consorci del Parc i de l’Ajuntament de Cerdanyola va permetre restaurar-la l’any 1999. Aquest conjunt està format per la font, el banc i una

cat. Després de la Guerra Civil la van incautar i es va convertir en un sanatori antituberculós. Des de 1968 pertany a la Diputació de Barcelona i acull diversos serveis i un alberg.

Masia De Can Coll

Font de Sant Pau.

petita resclosa que recull l’aigua. Està envoltada per grans plàtans que protegeixen l’indret de l’escalfor del sol.

Granja Cooperativa De La Flor De Maig Actualment Institució Montserrat Montero

Es va començar a construir el 1913 amb l’objectiu de proveir a la Cooperativa de Consum La Flor de Maig, fundada al Poble Nou de Barcelona el 1896, de queviures frescos a preu inferior al mer-

Antiga masia boscana de pati tancat que abans de 1495 s’anomenava mas Portell i que va ser una de les més grans de Cerdanyola. Després de ser restaurada els anys 80 acull un dels Centres d’Educació Ambiental del Parc de Collserola i els diumenges el matí es pot visitar i veure com vivia la pagesia dels segles XVIII i XIX. La masia va ser propietat de la família Coll i dels seus hereus, els Pujol, des de principis del segle XVI fins al 1928. Després de passar per diverses mans, el 1987 va ser adquirida per la Corporació Metropolitana de Barcelona. La masia va ser construïda el segle XVI, potser aprofitant el mas anterior i coincidint amb l’aparició dels Coll. Al llarg del temps se li van afegir tot un seguit de cossos i dependències agrícoles ordenades al voltant d’un gran pati i, el segle XIX, una capella. A l’exterior hi havia l’era i una gran bassa. Tot i el pes de les activitats forestals, com en altres

masies de Cerdanyola, el conreu de la vinya va ser molt important en els darrers temps. Els Coll van ser una de les famílies més influents de Cerdanyola i hom diu que el comú de Sant Martí s’hi va reunir en alguna ocasió. Can Coll és anomenat en algun document com ”l’antiga rectoria”, sobrenom que podria estar relacionat amb la primera església de Sant Martí, l’emplaçament exacte de la qual es desconeix, però no era gaire lluny.

Can Coll.

Necròpolis de Can Coll:

Es trobava molt a prop de la masia, en uns camps. Possiblement és de l’edat del bronze (18001.200 aC.) formada per tres enterraments individuals en fossa simple sense aixovar funerari que podria haver estat més gran.

LA VIDA PAGESA AL VALLES MERIDIONAL. EL CAS DE LA CERDANYOLA DEL SEGLE XIX Aquests darrers anys he dedicat la recerca historiogràfica al món pagès del Vallès meridional, des del segle X fins el XIX. La recerca s’ha fet preferentment circumscrita a Cerdanyola, però també l’he feta per Reixac, Montcada, Ripollet, Barberà, Sant Quirze, Valldoreix i Sant Cugat. El present article és un resum d’aquest treball. L’article presenta el poblament medieval i modern en forma de masos o focs. Segueix amb una part dedicada a l’estructura de la família pagesa i acaba amb l’economia camperola, bàsicament de cereal, vinyar i horticultura. També cal destacar conreus con els del lli, el cànem i l’olivera. Per tancar aquesta part, es destaca l’aprofitament del bosc, la rompuda de terres boscoses, els establiments a rabassa morta, els estris i eines i la ramaderia.

1) El Poblament Rural Al Vallès Meridional La vida als temps medievals. El poblament de Cerdanyola

El règim demogràfic medieval es diferencia del modern per tenir unes taxes elevades de natalitat i de mortalitat. Condicionat als estralls de les malalties i de la fam, donava lloc a creixements i decreixements ràpids. A diferència de les taxes de demografia modernes, no hi havia un envelliment notori de la gent. La coincidència de tres generacions completes en una família no era un fet normal. Poques vegades estaven vius els avis paterns i materns, els pares i els néts.

Entre els fogatges medievals i els moderns trobem una disminució notable dels focs. En el cas de Cerdanyola, es passa dels 78 i 92 focs o cases del segle XIV als 4145 dels segles XV-XVI. En poc temps, Cerdanyola va perdre la meitat del poblament! Una reducció similar es va donar a Sant Cugat (de 169-227 a 99-126), Montcada (de 55-64 a 36-45), Sant Genís dels Agudells (de 36-55 a 31-34), Rubí (de 4055 a 31-35) i Barberà (de 27 a 20-24). El poblament va caure també al Vallès i a Catalunya. La Catalunya de Ferran el Catòlic era un ermot. Barcelona només tenia 23.000 habitants, menys de 20

viles de 1.000-4.000 habitants i la resta de llogarets insignificants com les viles vallesanes. L’explicació d’aquestes pèrdues demogràfiques cal cercar-la en la incidència de les mortalitats catastròfiques. Nadal i Giralt assenyalen que “Catalunya pràcticament restà estancada des de la famosa Pesta Negra de mitjan segle XIV fins al final del XVII”.1 Formació dels masos (s. XI)

Al llarg del segle X i fins a mitjan segle XI, els documents només recullen les veus “casa” i “domo” per referir-se als estatges altomedievals. De cop, en el breu espai de cinc anys, entre 1075 i 1079, l’única denominació emprada al llarg de l’edat mitjana és la de “mansum”. Els primers masos cerdanyolencs documentats van ser als llocs de Codonyers (1075), Vall Moronta (1075), les Feixes (1076), Puig de Guàrdia (1077) i Saltells (1079). A la casa pagesa hi havia altres edificacions auxiliars com la cort per al bestiar (“curte”), el graner (“horrea”), el colomer (“columbario”) i el corral per a l’aviram. El “mansum”, emprat inicialment per designar la residència, es va fer extensiu, a més de la casa i les edificacions auxiliars, a 1

la peça de terreny, generalment tancat, que envoltava aquestes, amb el bestiar i queviures. Aquest caràcter global de la veu mas es posa de manifest quan es reforça amb altres paraules com les de “manso cum pertinenciis”, de l’any 1106 i “mansum integriter” (Rius, 1945), de l’any 1219, tots dos a les Feixes, prop del riu Major. Encara més, el mas íntegre comprenia tota l’heretat i no únicament les terres de conreu, com ho proven les definicions que es feien. La grandària dels medievals (7-50 ha)

masos

Segons el fogatge de 1377-78, hi havia 18 focs a Sant Iscle i 60 a Cerdanyola i la distribució d’aquells, per termes locals, permetia veure que els masos medievals de Cerdanyola tenien una grandària compresa entre les 30 i les 50 ha. Les principals diferències qualitatives es trobaven en l’ús del sòl. Els masos més importants, per les terres de regadiu, es trobaven a Canaletes (12 ha per mas), Codonyers (10 ha), Riumajor (24 ha), Fatjó (11 ha) i Saltells (16 ha). De la parròquia de Sant Iscle, hi ha informació notarial quant a

Jordi Nadal i Emili Giralt, Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Eumo. Vic, 2000 (1ª edició, francesa, any 1960), p. 62

Can Xarau.

cabuda dels masos (Sánchez, 1996). Hi havia molta amplitud quant a grandària, la qual anava de les 7 quarteres (2,6 ha) dels petits, com el mas Palau, a les 78 mujades (38,2 ha) dels més grans, com el mas Riera, passant per les 20 quarteres (7,3 ha) del mas Parres i les 40 quarteres (14,7 ha) del mas Coll. Lògicament, els masos muntanyencs de les Feixes eren més petits que els del pla de Cerdanyola i la rodalia 2

de la serra de Galliners (Sánchez, 1981). Això explica, en part, la pobresa tradicional d’aquesta parròquia. La demografia dels temps moderns (s. XV-XVIII)

Per als segles XV i XVI tenim els fogatges de 1497, 1515 i 1553, com ja hem dit. Del segle XVII no comptem amb cap fogatge i del XVIII emprem els censos de 1708 i 1716.2

Gaspar Feliu i Josep Iglesies, El fogatge de 1497. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona, 1991, v. I; El fogatge de 1515. Barcelona, 1998; El fogatge de 1553. Barcelona, 1979; Estadístiques de població de Catalunya. El primer vicenni del segle XVIII. Barcelona, 1974; El cens del compte de Floridablanca, 1787. Barcelona, 1969, v. I, p. 112; i Jordi Nadal, “La població catalana als segles XVI i XVII”. Història de Catalunya. Salvat. Barcelona, 1978, v. IV, p. 48-63.

Entre 1497 i 1553 Catalunya experimenta un creixement de població espectacular (20 per 100). El segle XVI català va ser “un període de creixement de la població... entre els anys 1497 i 1626 la població va duplicar, amb escreix, els seus efectius”. L’índex de creixement era particularment alt a comarques com el Vallès Occidental.3 Malgrat alguns punts foscos, com Campanyà i Valldaura que apareixen comptabilitzats l’any 1553 i no el 1497, el creixement entre ambdós anys és manifest en els termes de Sant Andreu de Palomar, Montcada, Sant Cugat i Ripollet, mentre que en altres, com els de Cerdanyola (42 focs), Barberà (de 24 a 20 focs), Sant Quirze (17 focs) i Vallvidrera (1617 focs), hi ha més aviat un estancament de la població. El resultat és que el conjunt dels termes analitzat creix. Entre 1553 i 1717 no hi ha dades demogràfiques globals. Nadal i Giralt recullen la important llacuna de 164 anys sense “cap còmput oficial de la població de Catalunya” Especialment, insisteixen en “un estancament prolongat amb dos punts dramàtics: les 3 4

epidèmies de 1629-1631 i, sobretot, de 1649-1654”.4

2) La Familia Pagesa La família ha constituït la cèl·lula bàsica de la societat rural. No és cap obvietat repetir-ho ara. Per damunt de la família, venia la comunitat. La norma més habitual era “una parella amb els fills no casats i, sovint, amb els pares ancians”.5 La vida dels pagesos catalans ha girat gairebé sempre a l’entorn de la família troncal o nuclear. La masia constitueix la unitat d’explotació característica i en aquest sentit també la trobem a Cerdanyola. La família era dirigida pel cap de casa, el pagès propietari o possessor del mas. Al seu costat hi havia l’esposa i els fills i possiblement algun dels pares, encara vius. No és infreqüent que quan la nova parella es casava, només tinguessin vius un o dos membres dels quatre possibles (pare/mare). Els capítols matrimonials

El capítol matrimonial és la carta reguladora de l’economia interna de la llar pagesa. No és res més que un contracte econò-

Montserrat Duran i Pujol a Terra, treball i propietat. AA.VV. Crítica. Barcelona, 1986, p. 187. Jordi Nadal i Emili Giralt, Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Eumo. Vic, 2000 (1ª edició, francesa, any 1960), p. 23 i 269.

mic establert, en tractar-se d’un casament, pels contraents i llurs parents, el qual regeix les relacions jurídiques de la nova llar creada. El capítol matrimonial és una de les institucions més característiques del dret civil català, molt arrelada en la societat pagesa dels segles XVI a XIX, el qual es pacta en escriptura pública autoritzada per un notari. Hereus i cabalers

Al camp català, el matrimoni esdevenia un fet, a més de social, econòmic. Per evitar trasbalsos i daltabaixos que posessin en perill la fràgil economia dels masos, un fet tan important com aquest havia de ser planificat amb temps, fent totes les previsions de despeses en diners que comportava. L’objectiu del matrimoni era la reproducció de la força de treball. No tenir fills al món del mas català era un cop molt seriós per al futur de l’explotació. El cap de la casa escollia l’hereu entre els fills, generalment el primogènit. En cas d’absència de fills mascles, l’hereva era la pubilla. La resta de germans, dits fadristerns, cabalers o cabaleres, quan es casaven rebien com a dret hereditari la llegítima, la qual des del segle XIV suposava la 1/4 part

del patrimoni pagès, mentre que les 3/4 parts eren les destinades a l’hereu. La llegítima es pagava en diner. L’objectiu del sistema era retenir l’hereu al mas, mantenir la superfície d’explotació i foragitar els altres fills fora del mas. El sistema successori català, implantat a la pagesia a l’època feudal i vigent fins les acaballes dels temps moderns, consistia a combinar heretament i casament a casa de l’hereu amb llegítima i casament a fora dels cabalers i cabaleres. El dot de les dones

Hem vist la implantació del dot en els temps medievals. El dot de les núvies consistia en una aportació de béns, generalment en diners, de vegades en finques, que aquella feia al marit amb motiu del matrimoni. Ja hem vist abans, per l’hereu, que el matrimoni era una transacció econòmica. Ara amb el dot, encara es manifesta més aquesta característica. Esperança de vida

L’esperança de vida no devia ser gaire elevada ja que el 65 per 100 dels pares dels contraents eren difunts al moment de les noces, distribuïts a raó del 80 per 100 entre els pares dels nuvis i el 52 per 100 entre els pares de les núvies.

Les noves parelles formaven la seva llar quan la meitat o cap dels seus pares eren vius i, en una proporció molt destacada, era l’home qui mancava dels pares, d’entre els quals sobrevivia un 10 per 100 més de dones que d’homes. Fins i tot en el cas de les sis parelles en què la núvia tenia menys de 25 anys, trobem un 58,3 per 100 de difunts.

marcades, la qual cosa feia que la mobilitat migratòria fos més aviat minsa i excepcional. Avui sabem que aquest model no és el correcte per a aquesta part de la Catalunya Vella.7 La mobilitat vallesana fou notòria, amb desplaçaments a 30 i 40 km del lloc de procedència i amb una aportació d’immigrants francesos, el segle XVI, gens menyspreable.

Reemplaçament generacional

El nombre de fills per família

Les dades assolides de l’estudi de les famílies pairals establertes a la serra de Galliners coincideixen plenament amb les que, en el seu dia, havia estudiat per la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes on les famílies Ferrer, Llobet, Tiana, Rosset i Llorens, presentaven entre 1367 i 1750 un reemplaçament mitjà comprès entre els 31 i els 37 anys per cada generació.6

A partir d’una mostra de testaments pagesos locals (15631603), hem pogut veure que el nombre de fills per parella variava entre els set i els dotze infants.

Endogàmia/Exogàmia

No fa massa anys que es creia, en general, que les societats camperoles preindustrials eren fortament tancades en si mateixes, amb pautes sedentàries molt

El nom de la casa. Antroponímia i cognoms

Cada casa pairal gaudia de la seva antroponímia pròpia, la qual passava d’avis a néts o de pares a fills, segons els casos i costums. Tanmateix, hi havia antroponímia de moda, que s’estenia per totes les cases com Antiga i Elisenda en el cas de les dones, i Montserrat i Domènec en el cas dels homes. Quant als cognoms, destaca la preservació del nom de la casa,

L. Genicot, Comunidades rurales en el Occidente medieval. Crítica. Barcelona, 1993, p. 70, 77. Miquel Sánchez, a “Sant Iscle de les Feixes: Història d’una parròquia de muntanya (segles X-XIX)” dins de Mil·lenari de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes, Viena. Barcelona, 1996, p. 89. 7 Josep Fernández Trabal et al., Estudis d’Història de Corbera de Llobregat. Abadia de Montserrat, 1991, p. 121. 5 6

documentat en molts casos de masies. Prendrem l’exemple de la família Miró. Els fills de Francesc Franci (i Miró) i Magdalena Miró es van dir Isidre, Pau i Gabriel Miró. Tots van perdre el cognom Franci del pare i van fer seu el cognom Miró de la mare, perquè ella era la pubilla i l’hereva del mas. Fins i tot, l’espòs de la pubilla Magdalena va prendre el nom de la casa com a segon cognom i es deia Francesc Franci Miró (161891); i Gabriel Miró i Vaell (1774), el Miró que, per matrimoni, es converteix en hereu del mas Vaell. Solidaritats familiars

Els pagesos s’ajudaven sovint. Es deixaven animals, gra, carros o diners i, fins i tot, es prestaven jornals de treball en casos de necessitat. Era molt normal que, quan una parella es casava, algun dels pares ja fos mort. Aquesta curta o nul·la convivència entre les tres generacions completes, val a dir, avis paterns i materns, pares i fills, feia que, de tard en tard, en alguna casa quedés l’esposa vídua, amb els fills menors d’edat, en greu situació d’indefensió social i econòmica. Defuncions i enterraments

Els testaments dels pagesos eren una mostra de les previsions

camperoles quant a instruccions, detalls, deutes, compromisos i pagaments pendents. Eren com un inventari de les obligacions de la casa. A més, les creences religioses restaven recollides en forma de donacions pietoses i de misses de sufragi per l’ànima del difunt. El dia de l’enterrament, la casa on hi havia el difunt atenia les persones de la família i d’altres alienes que s’apropaven en senyal de dol i per participar en les cerimònies de comiat del difunt. L’actitud davant la mort

El grau d’espiritualitat dels pagesos moderns no és el mateix que el dels pagesos medievals dels segles X a XII, que tantes donacions pietoses, generalment en forma de terres, havien fet a l’Església, concretament al monestir de Sant Cugat, per tal de salvar l’ànima o, simplement, per sentiment pietós. El sentiment cristià gira ara entorn de coses més terrenals com les collites agrícoles. Totes les cases pageses de Cerdanyola tenien concertades “misses de conreus” amb la parròquia de Sant Martí per tal d’implorar l’ajut diví en la bona arribada a terme de la collita que servia per a la subsistència del pagès i de la seva família i per pagar els impostos feudals a què estaven sotmesos.

Ara, als testaments no hi havia donació de propietats a l’Església. Només s’encarregava la celebració de determinat nombre de misses per a facilitar el traspàs de l’ànima del difunt.

3) Els Masos De Cerdanyola (s. XVIXVIII) Masos de Cerdanyola. Evolució del nom de les cases

A continuació veurem el llarg procés d’evolució del nom de les cases de pagès de Cerdanyola, a partir del segle XI. També veurem la concentració gradual del poblament cada vegada en masos més grans. Els 96 masos baixmedievals de Cerdanyola quedaran reduïts a 31 masos al

Can Fatjó dels Xiprers.

llarg de la primera meitat del segle XX. Les cases camperoles dels segles X i XI van anar vertebrantse com una unitat econòmica i van esdevenir a la baixa edat mitjana en “foc” o objecte susceptible d’exacció o imposició fiscal. Aquelles cases van restar arrelades en l’indret on estaven bastides, envoltades per les edificacions secundàries de corts, corrals, colomers i magatzems i per les terres de conreu. Fou una transformació lenta que, al cap d’uns dos-cents anys, vers l’any 1050, les va portar a transformar-se en masos. A partir d’aquella data, es va començar a trobar el “manso”, pràcticament,

com l’única denominació emprada, la qual es va estendre ràpidament i substituint la de casa. La grandària o extensió dels masos, també dita cabuda, tinença i tinguda, era molt variable. De vegades, el nom de mas es donava a una petita unitat d’explotació formada per la casa i unes poques quarteres de terra. Clar que l’extensió no podia ser l’únic concepte a emprar a l’hora de definir un mas. El mas era molt més que la masia o que la unitat de producció agrícola. El mas era també l’indret on, a través de la institució de l’hereu, s’establia un estret vincle emotiu entre la casa, la família que l’habita i el paisatge i l’entorn que els acull. D’altres vegades, la referència documental a un mas no era res més que el vell topònim encara supervivent aplicat a una peça de conreu on hi havia hagut un mas o que havia pertangut a un mas, ja desaparegut; o fins i tot, quan el mas encara resta dempeus, però inhabitat. Era el que hom anomenava masos rònecs. El “manso” aplegava diversos conceptes en la seva definició: a) casa de camp aïllada; b) conjunt de terres i camps que envolten la 8

casa de camp; c) seu d’una família. Cases pairals i pairalisme

La casa pairal és la masia o casa de camp constituïda en seu d’un llinatge el qual ha estat organitzat i desenvolupat com a cap de la unitat d’explotació rural i disposa d’un patrimoni apreciable acumulat al llarg de diverses generacions mercès a la institució de l’hereu. El pairalisme esdevé un sistema social que combina elements ideològics, jurídics i econòmics i es fonamenta en l’organització rígida i estructurada del grup familiar que té com a seu la masia o casa pairal.8 La base del pairalisme es troba, principalment, en la casa pairal, el dret de primogenitura, els capítols o pactes matrimonials, la indivisibilitat de la propietat i la lleialtat a la casa de tots els components familiars per damunt dels interessos individuals.

4) Els Conreus Els cereals i les lleguminoses

Eva Serra assenyala que al territori del Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat, entre finals del segle XVI i començaments del XVIII, hi havia lleguminoses al costat dels cereals, la qual cosa fa

Joan Prat, “La masia”, a L’Avenç, Barcelona, núm. 194, juny 1995.

Batuda presa a Can Mitjans, any 1948.

pressuposar un cert ús intensiu de la terra i l’existència de rotacions.9 Els cereals conreats eren el blat, el mestall, l’ordi, la civada, el mill i el sègol. La lleguminosa predominant era la fava, acompanyada de vegades pel cigró. Entre els blats, n’hi havia de primera qualitat com el forment i els de segona qualitat, com l’espelta i el blat gros. El mestall entraria en aquests darrers, tot i que “seria més adequat explicar que es tracta d’una mescla de 9

cereals: sobretot de blat i sègol (mestall segalós) i de blat i ordi (mestall ordiós)”. El conreu del mestall era força generalitzat i es creu que “el pa corrent a pagès era de mestall”.10 També hi havia “mestalli segolos et ordios”. Grandaria de les peces de conreu i els masos

Quant a la grandària de les peces de conreu i els masos de la contrada, hi havia peces de terra entre 0,24 ha i 2,4 ha com una

Eva Serra, Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Crítica. Barcelona, 1988, p. 168. Mercè Aventin, La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna. Barcelona, 1996, p. 40.

Màquina de batre que es feia servir a Can Fatjó del Molí als anys 50.

peça a la Beguda (0,24 ha = 1 quartera), una altra al Puig de Guàrdia (0,7 ha = 1 mujada i mitja), una altra al Camp de Montcada (1,5 ha = 6-7 quarteres) i una altra al Puig de la Noguera (2,4 ha = 5 mujades)11. Es pot veure que les peces de terra a pagès eren peces no gaire grans12: Les peces de terra rompudes al bosc tenien una cabuda més gran que les de la plana, com ho proven diverses peces boscoses del mas Verdaguer (1,5 ha = 3 mujades), mas Palau (una 2,9 ha = 6 mujades; i una altra

4,9 ha = 10 mitgeres) i el bosc de Saladrigues (14,7 ha = 30 mujades). Aquesta darrera peça és la més gran, però correspon a un bosc no posat en conreu. Les peces de vinya solien ser més ben mesurades i normalment el segle XVIII tenien d’1 a 3 mujades (0,49 a 1,47 ha). La grandària dels masos presenta molta variació, segons els casos. Anaven de les 7 quarteres (2,6 ha) dels petits, com el mas Palau, a les 78 mujades (38,2 ha) dels més grans, com el mas Riera, passant per les 20 quarteres (7,3 ha) del mas Parres i les 40 quar-

Una quartera de sembradura equivalia a mitja mujada i a 2.448 m2. La mujada es considerava un jornal de bous: la de Barcelona equivalia a 4.896 m2. 12 M. Sánchez, 1996:89. 11

Tractor que es feia servir per fer diverses tasques agrícoles, com llaurar, a la dècada de 1940.

teres (14,7 ha) del mas Coll. Els quatre masos eren boscans i es trobaven dins de la serra de Collserola. L’horticultura

Els productes de l’horta, pel seu caràcter estacional i d’escàs valor econòmic, no surten gaire documentats a les escriptures. Tanmateix, de tard en tard, es troben excepcions com les de l’hort de l’abat de Sant Cugat, el qual fou arrendat a Guerau l’any 1392. El llogater estava obligat a conrear “tota la ortaliça, segons lo temps acostumada, ex ço, cols, spinachs, cabavaces, melons, pestonagues, esqueramas, nabs e porros, ays i

sebes”. Una altra obligació era la de donar al convent el mes de maig “cols aquells dies que lo abbat es tengut de dar” i “porros en lo temps que moss. l’abat sia tengut de donar”.13 L’any 1607 Joan Serra va vendre a Pere Palau, comerciant de Barcelona, quatre quarteres de faves i quatre més de llobins. Lluís Codonyés va vendre aquell any al mateix comerciant mitja quartera de faves i dues de llobins.14 El mas Campanyà va produir l’any 1577 dues quarteres de veces.15 L’any 1624 el mas Oliver va ser arrendat i entre els conreus hi havia també veces, mill i panís.16

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 76, f. 80 full solt. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 109, f. s/n núm. 57 i núm. 76. 15 AHS. Notarials. Gabriel Pons Tristany, E 98 núm. 2, anys 1576-77, f. 124v. 13 14

Entre els fruiters més conreats hi havia nogueres, pomeres i figueres. Alguns fruiters caracteritzaven la toponímia local. Francesc Oliver, de Cerdanyola tenia l’any 1625 una peça de terra dita “el Camp de la Noguera”.17 També tenia un hort amb dotze presseguers.18 Mateu Otger va vendre l’any 1317 un camp amb cirerers, situat al costat del torrent de Vall Moranta.19 A l’església de Sant Iscle, al costat del cementiri, hi havia l’any 1612 “lo marge dels magraners”.20 Entre els cognoms dels pagesos locals també en trobem uns quants d’origen fruiter com Oliver, Noguera, Magrans, Figueres, Ametller, Codonyers, etc. Jaume Pi, pagès de Cerdanyola, tenia llogades les seves terres l’any 1583 a Joan Banús. En relació a les fruites, destaquen: “en mes, les nous y pinyons quis cullira en dita heretat se ajen de partir a mitges en son termini E no res menys les olives y figues y altro genero de fruyt tot sie del dit Pi, sens esser obligat en donar na cosa alguna al dit Banús”.21

En resum, entre verdures i hortalisses hi havia cols, carabasses, espinaques, pastanagues, naps, porros, cebes, faves, llobins, veces, etc. Entre els arbres fruiters hi havia nogueres, pomeres, figueres, cirerers i magraners. També cal esmentar aquí els fruits de les oliveres i dels pins pinyoners. El cànem i el lli

El cànem i el lli eren vells conreus medievals al territori vallesà. Els dos conreus es mantenen els segles XVI i XVII, tot i que no apareixen gaire documentats. Pere Farrer, mallorquí habitant a la Beguda d’en Tiana, de les Feixes, l’any 1567, va heretar del seu germà Gabriel, establert en aquell terme, “totum illum honorem terra cum aqua ad rigandu seminature … quarteriarum caneris, in loco vocato Losari…”.22 Jaume Pi tenia arrendada l’any 1583 a Joan Banús la seva casa i terres. Un dels pactes precisava que “lo ques culirà en lo ort, çoes, lo canyem que en dit ort aje de posar quiscuna de dites parts la

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 119, f. 63v. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 116, f. s/n, 9-09-1625. 18 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 119, f. 63v i f. 119. 19 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 22, f. 136, 176. 20 ACA. Visites Pastorals, v. 64, f. 464v. 21 AHS. Notarials. Joaquim Oller, E 113 núm. 2, f. 10v. 22 AHS. Notarials. Gabriel Pons Tristany, 1567, E 77 núm. 1, f. 295v, 28-10-1567. 16 17

meytat y conrear aquell fins a la cullita y a dita cullita sien continent se vulla quiscuna de dites parts voldra que partesen a mitges”.23 En un altre arrendament fet aquell any per Jaume Pi a Pere Pau Murta assenyalava també que el llogater podia “collir en dit ort los codonys y cols quiscullirà en lo dit ort se aje de partir a mitges entre dos”.24 El vi

Eva Serra assenyala que a la comarca del Vallès, “durant el segle XVII i començaments del XVIII el territori experimenta un fenomen d’expansió de la vinya”, mantenint-se l’expansió al llarg del segle, encara que sense “revestir l’espectacularitat anterior”.25 El conreu de la vinya va restar reflectit en la toponímia. Hi havia peces amb noms com “el Vinyet”, “el Maiol”, “la vinya de Sant Martí”, “la vinya d’en Tries”, “la vinya vella”, etc. Joan Fetjó, de Sant Cugat, tenia l’any 1610 una peça de terra en el lloc dit el Vinyet.26 La casa Fatjó dels Xiprers tenia els anys 1627 i 1758 també una peça de terra

Collidors pesant una portadora plena de raïm amb una balança romana, abans de pujar-la al carro. El pal travesser que aguanta la balança es diu semaler i també servia per posar-lo sota les nanses de les portadores i traginar-les.

boscosa situada al lloc del Vinyet.27 El mas Otger tenia l’any 1312 una peça de terra amb vinya dita la “vinya de Sant Martí” perquè era alou del rector de l’església de Sant Martí de Cerdanyola.28 El mas Fatjó dels Aurons havia incorporat l’any 1546 el mas Maga-

AHS. Notarials. Joaquim Oller, E 113 núm. 2, f. 10v. AHS. Notarials. Joaquim Oller, E 113 núm. 2, f. 12v. 25 Eva Serra, op. cit., p. 181. 26 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 115, f. 82. 27 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 116, f. s/n, 7-03-1627; ACA. Monacals Sant Cugat, volums d’Hisenda, ACA-OR-HAC, 1358, f. 27. 28 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 18, f. 96; v. 19, 77; v. 22, f. 109. 23 24

Collidors omplint una portadora a les vinyes de can Xercavins, any 1950.

rola, enrunat, amb una peça de terra, amb vinya plantada, al lloc dit “la Vinya d’en Tries”.29 Amb la mort prematura de Benet Fatjó l’any 1551, el mas Fatjó dels Aurons va ser arrendat als germans Pere Joan i Antic Fetjo, fins que els fills arribessin a la majoria d’edat, amb la condició que “ajan de plantar quiscun any en lo temps degut una o hal-

tres ceps de bona planta”.30 L’arrendament de vinyes es feia sempre d’acord amb unes condicions econòmiques molt similars en tots els casos. S’obligava al llogater a treballar la vinya a ús i costum de bon pagès, val a dir, a podar, cavar, esporgar, escanyotar, fer colgats, plantar ceps nous cada any, etc. Aquests casos els hem vist documentats en diversos indrets com el mas Campanyà (llogat per cinc anys: 1576-80), el mas Banús (llogat a mitges, 1583), el mas Pi (1583), el mas Oliver (1615), etc. Els monestirs eren consumidors de vi. El de Sant Cugat no era cap excepció com podrem veure amb alguns exemples. Antic Montserdà, de Valldaura, devia al monestir de Sant Cugat l’any 1617 “quatuor carricarum vini vermell boni”, al preu de 28 sous per cada càrrega.31 També Antic Garau, de Cerdanyola, devia aquell any a Sant Cugat tres càrregues de “vini vermell” per un import de 3 lliures 18 sous (a raó de 26 sous per càrrega).32 La ciutat de Barcelona era un altre punt important de compra.

AHP. Francesc Mulnell (1536-1572). Capbreu original del castell i terme de Sant Marsal, 15 abril 1546 – 10 juny 1547, f. 37v. 30 AHT. Antoni Miquel Gili. Secundus liber manualis auctoritate regia, f. 1. 31 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 119, f. 96v. 32 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 122, f. 98. 29

Lluís Codonyés, de Cerdanyola, va vendre l’any 1617 una càrrega i mitja de “vini vermell” a Onofre Boxador, “civi honorato Barcinona”, al preu de 48 sous la càrrega, força més alt que els anteriors.33 També els hostals eren consumidors de vi. Antic Ramon de la Farigola explotava l’hostal de la Farigola, al costat del camí de Barcelona a Sabadell. Comprava el vi al mas Fatjó dels Xiprers. L’any 1618 va fer una

compra de 16 lliures i 4 càrregues de “vini vermell” per un import de 18 lliures i 4 sous.34 A més de vi negre (“vini vermell”) i claret, es feia “vi most”, segons un deute que Lluís Fetjó reconeixia a Pere Murtra, de Mogoda, l’any 1576 per una compra de “tres càrregas y mitja vi most” al preu de 6 lliures 12 sous.35 També als comptes del mas Miró (1652-55) es recull el consum de “vi vermell”, “vi claret” i

Naus del Celler Cooperatiu, dissenyades i dirigides per l’arquitecte Cèsar Martinell, construïdes l’any 1920 al terme municipal de Ripollet limítrof a Cerdanyola.

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 122, f. 143. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 124, f. 324. 35 AHS. Gabriel Pons Tristany, E85 núm. 1, any 1576, f. 28v. 33 34

“remost”.36 Un altre vinyar diferent era el del grec, del qual el rei Martí va fer plantar ceps a la casa de Valldaura (1405). Durant els assalts de bandolers i lladregots, del segle XVII, als pagesos de Collserola els mancava vi a casa. Tanmateix, nombrosos documents de la contrada ens parlen dels vinyars i fan esment de la “vinya vella” i dels mallols o vinyes joves. Bernat Codonyés i Jaume Clavell, de Cerdanyola, reconeixien l’any 1704 deure a Agnès Castanyer, de Sant Cugat, 26 lliures 8 sous, “per plantar un mallol en las terras de la heretat dita den Verdaguer per dita Agnès, que dit mallol es al costat de la vinya de dita heretat”.37 De resultes d’un plet sobre el mas Costa de Cerdanyola, l’any 1767 es feien unes interessants observacions sobre les vinyes i els fruits de la finca. La vinya era vella, donava un vi de molt mala qualitat i va ser arrencada i substituïda per pins:38 …la viña vieja, más de 100 años, ya no daba frutos y faltaba la mayor parte de las cepas, que arrancó Jacinto Gironès lo más que

podia producir fueron unas 7 cargas de vino, poco más o menos… y lo que tocaba por la parte dominical aun no llegaba a 2 cargas de vino. …la expresada viña estaba a la orilla del camino real que va a San Cucufate del Vallés y, por consiguiente, lo que pasaban por dicho camino con facilidad cogían las uvas sin poderse remediar. …y eran de tan mala y péssima qualidad...que cualquier prudente Padre de familias la habría arrancado y plantado de pinos como se plantó. L’olivera

En general, les oliveres eren documentades en les descripcions genèriques que es feien dels masos, després de referir-se a les cases, terres i horts. Tanmateix, aquesta referència genèrica no es donava en tots els masos. Tampoc era normal trobar referències concretes o individuals a les oliveres. Vegem-ne uns casos. En primer lloc, donada l’excepcionalitat del conreu en relació als altres que es donaven al mas, l’olivera dona lloc a un topònim trobat en diverses masies, “el camp

AHS. Cerdanyola del Vallès. “Miró-Hisenda privada. Testaments Pubilles Miró (1652-1655)”. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 145, f. 174. 38 AHS. Arxiu Corts Senyorials. Corts de Rodalia. Cerdanyola del Vallès. Capsa 3, anys 1765-1806. Carpeta 1765-1803, “Pleito sobre el Mas Costa de Cerdanyola”, anys 1767-68. 36 37

de l’Olivera”. A Cerdanyola, hi hem documentat fins a sis “camp de l’Olivera”, en cinc masos diferents. Cal distingir entre “el camp de l’olivera” que tenia cada un dels masos següents (Dalmau proper a Valldaura, 16??; Fatjó dels Xiprers, 1642; i Costa, 1701) i “el camp de les oliveres” que tenien els masos Llobet (1602), Catà (1773) i el mateix castell de Sant Marçal (1619).39 N’hi havia tan poques que, en aquest cas, feien de topònim. El caràcter excepcional de les oliveres es pot veure en un altre contracte. L’any 1624 Gabriel Fatjó àlies Bramona arrendava per cinc anys a Joan Coll l’heretat del seu fill hereu, encara pubill, i li assenyalava que “de les oliveres, lo dit Coll, les aje de adobar y honestament no les puga esbrancar sens llicentia dels dits curadors”.40 Gabriel Fatjó dels Xiprers tenia l’any 1669 una peça de terra amb oliveres, dita les Figueres, de 12 quarteres de sembradura: “petia

terra partim campam et partim heremam nominatam las Figueres, cum antiquitus olivariis…”41 Tancarem el conreu de l’olivera amb dues referències procedents dels masos Catà i Riera. En una data ja tardana, com l’any 1773, el propietari de Can Catà va decidir la plantació de “cent oliveras” i va ordenar la compra de “60 plansons en Olesa”, a un preu total de 103 lliures, 4 sous i 9 diners, les quals estarien ja en producció l’any 1790 quan se signen pactes de parceria pel “camp de las Oliveras”. Per un document de l’any 1770 sabem que al mas Riera hi havia hagut un trull, que es trobava abandonat i inservible en aquella data: “que el molino antiguo de fabricar azeyte...en la plasuela…esta(n) descompuesto”42. Encara avui dia, a Can Valldaura, en un indret no gaire llunyà de les Feixes, en plena carena, ran del Portell de Valldaura, es pot veure una cinquantena d’oliveres descurades, testimoniatge de la vella èpo-

ACA. Monacals Sant Cugat, volums d’Hisenda, ACA-OR-HAC, 1155, f. 33; AHS. Arxiu Corts Senyorials. Cerdanyola del Vallès. Capsa 1, anys 1547-1627, carpeta 1619; AHS. Joan Miquel Tristany, v. E141/25, data 19-07-1642; AHS. Arxiu Corts Senyorials. Corts de Rodalia. Cerdanyola del Vallès, 1907-1642; AHS. Família Costa de Sardañola. Ventas, testamentos, etc. Anys 1605-1799, venda censal 6-5-1701. 40 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 119, f. 62v. 41 Anònim (1601-1752). Capbreu de las Rentas de Don Juan de Marimon, señor del Castillo y término de Sant Marsal. Any 1669. 42 M. Sánchez, 1996:85 39

ca quan la masia era explotada com una unitat de producció43.

5) L’Aprofitament Del Bosc Els roures constituïen arbres excepcionals i els propietaris de les terres on hi havia roures es reservaven sempre els drets sobre ells o dictaven instruccions per protegir-los. Les aglans, com aliment, també constituïen un producte de valor econòmic. L’any 1575 la casa Campanyà, de Cerdanyola, va vendre diverses propietats seves, al temps que feia una crida perquè “tothom que entenga en comprar les glans en lo present any MDLXXV en los roures y alzines” podien fer-ho. 44 Aquell mateix any Jaume Pi, de Cerdanyola, llogava per cinc anys a Joan Llobet, de Barberà, una peça de terra “scilicet los roures y alzinas que ni ha...vocata la pineda del mas Ortals”.45 L’any 1582 Jaume Pi llogava per cinc anys al seu germà Narcís una altra peça de terra boscosa, de dues quarteres de sembradura, però fent-li

notar “LXV roures que nols pugue tallar”.46 Tanmateix, de tard en tard, es procedia en forma contrària. Aquest fou el cas de Jaume Pi, de Cerdanyola, qui va llogar l’any 1585 a Salvador Ubac, de Sabadell, per quatre anys, una peça de terra de tres quarteres, però on hi havia 55 roures, dels quals n’Ubac podia disposar de la llenya.47 Antoni Fetjó, de Cerdanyola, va arrendar l’any 1602 a Bertran Duran, de Sant Cugat, per cinc anys, una peça de terra al lloc dit la Torrentera, de dues quarteres de sembradura i la cuaranya contigua. Destaca el fet que el Fatjó “se reserva dos roures que y ha en la dita cuaranya, los quals los puga tallar per son propi us y conveni”.48 Miquel Campanyà, de Sant Cugat, va llogar l’any 1604 a Bartomeu i Guillem Fetjó, “totum usufructum comoditate et utilitate et census” d’una peça de terra que tenia al lloc dit el Pujol, al preu de 24 lliures, però deixava “reservats

M. Sánchez, 1998b:128 AHS. Gabriel Pons Tristany, E84 núm. 1, any 1575, f. 329v (full solt cosit). 45 AHS. Notarials. Joan Font, E 109 núm. 32, dates 12-11-1575 i 4-02-1576. 46 AHS. Notarials. Joaquím Oller, E 113 núm. 1, data 27-12-1582 47 AHS. Notarials. Anòlnims segle XVI. Plec de documentació diversa, E67 núm. 46, 11-02-1585. 48 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 108, f. s/n. La cuaranya era la “part extrema i aprimada d’una peça de terra, acabada en punta, que s’afica dins una altra peça veïna” (Moll, Diccionari català valencià balear, v. 3, p. 795). 43 44

alzinis et roures, los quals no pugan tallar a la socha ni esporgarlos y esbrancarlos”.49 En un arrendament fet l’any 1623 del mas Fatjó dels Ferrussons, de resultes de la mort prematura del seu possessor, va ser llogat el mas a Joan Coll, de Barberà, amb l’advertiment que “no gose tallar abres ningu de la heretat y mas” sota pena de deu lliures.50 Josep Margenat i Fatjó, del mas Fatjó dels Aurons, tenia l’any 1748 una peça de terra al lloc de la Cocorella, de tres quarteres, la qual era campa i erma i estava poblada de roures.51 Els roures, com arbres importants, eren ressenyats en nombrosos documents econòmics. Montserrat Mas de Berters va llogar l’any 1618 una peça de “terra campa, de alguns roures plantada” situada al lloc del mas Pujols. Els fruits d’alzinars i rouredes tenien també un valor econòmic, en tant que servien per a l’alimentació d’alguns animals domèstics. A l’arrendament anterior es deia que “tant solament les

aglans se collirà en dita pessa de terra durant lo temps dels arrendament” perquè “dels demés fruyts tinch fet a Pere Font, treballador”.52 Joan Fatjó, de Sant Cugat, va vendre l’any 1629, per 90 lliures, a Jerònima Fatjó i la seva filla i hereva Montserrat, una peça de terra campa de 25 quarteres de forment que tenia a Sant Cugat, al lloc dit “lo Camp dels Roures”.53 Els roures de Collserola i Galliners van ser tallats l’any 1639 per a la fabricació de galeres a les Drassanes de Barcelona. Pagesos de Galliners com Joan Altayó, Francesc Magrans, Pau Miró, Pere Joan Domènec i Sebastià Fatjó dels Xiprers van haver d’acceptar que els tallessin els arbres a canvi d’un preu fixat per les drassanes fabricants de galeres.54 Isidre Codina, de Valldaura, administrava l’any 1697 la propietat de Joan Cuyàs, de Sant Cugat, i en els comptes presentats constava “el Roura se talla per lo preu de 7 lliuras, las quals cobra lo meu fill Magí”. Per la seva excepcionalitat i valor individual, el roure quedava recollit en els comptes.55

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 109, f. s/n, núm. 3. AHS. Arxiu Corts Senyorials. Cerdanyola del Vallès. Capsa 1, anys 1547-1672, f. 22v, 3-6-1623. 51 ACA. Monacals de Sant Cugat. Volums d’Hisenda, v. 1255, f. 10, 23-05-1748. 52 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 124, f. 129v. 53 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 126, f. 288v. 54 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 133, f. 366v. 49 50

6) La Rompuda De Terres Boscoses Sant Iscle de les Feixes

A les acaballes del segle XVI es constata una intensificació de l’artigatge a les Feixes, amb diversos arrendaments de peces boscoses, als masos Palau, Verdaguer i Moner, per ser rompudes i posades en conreu, a mitges i per temps de 3 i 5 anys i 2 i 4 esplets, respectivament. En tots aquests casos, el cereal ha estat el motiu del conreu. L’artigatge és un conreu temporal dins del bosc en terres a les quals, un cop desforestades, es crema la brossa i els matolls i que són conreades fins a l’esgotament, generalment fins als quatre o cinc anys i, finalment, deixades de nou al bosc. L’artiga de peces boscanes ha estat un sistema de necessitat emprat pels pagesos, basat en el valor fertilitzant de la brossa del sotabosc. La desforestació es fa a partir de l’arrencada de rabasses o soques dels arbres, tal com resta recollit als documents, procediment que destrueix ràpidament l’alzinar: Dono a miges a vos...deu migades de terra bosquina...en lo loc nomenat al Palau per a temps de sinc anys y quatre splets ab los pactes y condicions següens. Primo que lo dit...a de fer y traure la dita artiga 55

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 140, f. 180.

a costes y despeses seves y ver y troseyar la lenya que y serà la rabasa que y serà aplegar y coure y ensacar lo carbó com la lenya.

A les Feixes del segle XVII, hi va haver diverses rompudes de terres o artigues fetes, generalment, per pagesos pobres, que són descrits als documents com “bracers” i “treballadors”. El bosc de muntanya mediterrània, dominat en estat natural per l’alzinar amb marfull, va ser transformat radicalment per l’ocupació multisecular de l’home. El bosc natural a les Feixes va rebre l’escomesa en dues direccions, la silvo-pastoral i l’agrícola. L’artigament de boscos i matolls ha estat una constant al llarg de l’ocupació humana de la contrada, dins d’un equilibri segons el qual la unitat d’explotació, després de la rompuda, resta envoltada per la vegetació natural del bosc. Al costat de l’agricultura, hi havia, com a complement de l’economia domèstica o de supervivència dels pagesos medievals i moderns, la multisecular i obligada replega de productes boscans, com els espàrrecs, els bolets, els pinyons, les móres i els arboços, així com l’elaboració de mel, les herbes medicinals, la caça

i els petits animals domèstics. És a dir, l’aplicació racional de la silvicultura en economies rurals no suficients56. Un altre exemple boscà que trobem excepcionalment documentat a les Feixes és la replega del roldor, un arbust mediterrani les fulles del qual eren emprades, un cop assecades i mòltes, en l’adob de les pells. Van ser Joan Ferrer Çavall i Elisabet Garau els qui l’agost del 1620 es trobaven ocupats, a migdia, l‘un “ensacant roldó en la heretat de t. Montserrat” i l’altra “aplegant roldó”57. Sant Martí de Cerdanyola i la Serra de Galliners

El senyor directe, quan establia o arrendava una peça, sovint es reservava certs drets. Quant als boscos, els drets de llenyar, arreplegar pinyes, etc. eren dels salvaguardats. Guillem de Codonyés, del mas Codonyés, reconeixia l’any 1402 al paborde major de Sant Cugat que “el monestir pot llenyar en lo bosch del seu mas catorse jornals de llenya, ço es lo forn de dita Pabordia”.58 Aquesta

facultat la va mantenir el monestir, la recordava l’any 1698, i Cebriana Codonyés, vídua al front del mas, li reconeixia al monestir la “facultat de llenyar en lo bosch nostre de Codonyés”.59 L’any 1579 Jaume Pi per una banda i Antoni Marcet i Martí Altelló per una altra van pactar una concòrdia per l’arrendament, a 5 anys i a mitges, d’una peça de terra “boschosa y coscollosa, situada en lo dit mas Morató” de 8 quarteres de forment. Aquesta terra termenava “ab un formiguer de Jaume Oliver.60 A les acaballes del segle XVI eren abundoses les referències a terres boscoses que es posaven en conreu i a boïgues i artigatges. De l’any 1581 tenim els casos dels masos Pi i Morató, de Cerdanyola. El primer tenia “la boiga den Mercet” i el segon tenia dos peces de terra amb boïga inclosa.61 Antoni Ametller i Jaume Sagrera, pagesos de Sant Cugat, van signar una concòrdia l’any 1589, segons la qual el primer deixava a mitges al segon “una pessa de terra bosquina” i s’obligava a llau-

M. Sánchez, 1981:201. AHS. Arxiu Corts Senyorials. Cerdanyola, capsa 1, 1547-1627. 58 ACA. Monacals Sant Cugat, volums d’Hisenda, ACA-OR-HAC, 1350, f. 176v. 59 ACA. Monacals Sant Cugat, volums d’Hisenda, ACA-OR-HAC, 1353, f. 53v. 60 AHS. Gabriel Pons Tristany, any 1579, v. E 88 núm. 1, f. 111v. 61 AHS. Notarials. Gabriel Pons Tristany, E90 núm. 1, 20-02-1581 i 8-07-1581. 56 57

rar-la a costes seves i pagar les despeses dels traballadors que hi havia a la boïga, “referent empero lo cobrir del formiguer” que ho havia de fer el Sagrera. La llenya s’havia de partir a mitges i la llavor s’havia de pagar a mitges.62 Antiga Fetjona, del mas Fetjó dels Ferrussons, llogava l’any 1600 a Vidal Molins, de Sant Cugat, per cinc anys “duas petias terre boschinas” de 12 quarteres de forment de sembradura l’una i l’altra “altero vero nuncupatur lo coscollar”, de tres quarteres de forment.63 Pierre Vilar recull el fet que al llarg del segle XVIII va tenir lloc un formigueig d’iniciatives de rompudes, dutes a terme per pagesos sense recursos.64 Un dels conreus vallesans derivats d’aquestes rompudes va ser el de la vinya, basat en el contracte de rabassa morta. Gabriel Fetjó, arrendava l’any 1607 a Joan Coll, ambdós de Cerdanyola, per tres anys, una “petia terre sive artiga semi nature”, de set quarteres de sembradura, que tenia al lloc de la

Torrefera. Aquesta artiga afrontava amb una altra, la “artiga mansi Molins”. Es pactava que els llogaters “no pugan tallar ningun genero de brolls que son y exiran en dita pessa de terra eo artiga, sino es esbrollar, dexant los caps millors en quiscu de ells”.65 Benet Farrès i Antoni Oriach, pagesos de Cerdanyola, tenien l’any 1626 una boïga sembrada a la serra de Galliners.66 Salvador Antic Galliners, sense descendència, va donar l’any 1649 el mas Galliners a Pere Pich, carnisser de Barcelona, reservantse per ell algunes coses com “me reservo lo empriu y domini de la artiga novament treta en dit mas Gallines del present any”.67 A la propietat que els Cuyàs de Sant Cugat tenien a Collserola, entre els termes de Sant Cugat i Cerdanyola, també hi havia un formiguer. De resultes de la mort d’Antoni Cuyàs l’any 1697 aquesta casa i terres van haver de ser arrendades perquè els fills encara eren pubills. L’any 1700 es va arrendar la “domum et heredi-

AHS. Notarials. Lligall d’inventaris i encants 1586-1592, E56, any 1589. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 107, f. s/n 30-05-1600. 64 Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya Moderna. Edicions 62. Barcelona, 1964-66, v. III, p. 218-225; Eva Serra, op. cit., p. 349. 65 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 109, f. s/n, nº 49. 66 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 116, f. s/n, 26-05-1626. 67 AHS. Arxiu Corts Senyorials. Cerdanyola del Vallès. Donació del Mas Galliners de Cerdanyola, 18-21649. 62 63

tatem dictam den Cuyas scita in partita dicta de Sant Adjutori” i s’autoritzava que “dit Sunyer puga fer formiguer de la brosa que y haura en dita heretat”.68 Gabriel Serra va signar una àpoca [rebut] l’any 1713 a Pau Camps, pagès de Rubí, per 53 lliures 10 sous “y son per lo valor del preufet de una boiga”.69 Un altra boïga a la serra de Galliners va ser la que Gabriel Busquets i Costa van manar fer una boïga l’any 1713 a Josep Busquets, de Valldoreix, i Josep Terres i Serrallarch, de Rubí:70 ...concedeixen a dits Josep Busquets y Joseph Terres Serrallarch tota aquella pessa de terra boscosa dita lo bosch vell, de tinguda de sexanta quarteras de sembradura, de pertinensies de la heretat de dits conjuges Busquets Costa, situada en lo di terme de Sardanyola, la qual afronta…ab lo camí real que va de Sant Cugat a Sardanyola…los honors den Fatjó dels Xipres que foren de pertinencias del Mas Bartres… Primo, que dits...hajan de traurer dita boiga, a ús y costum de bon pagès, dexant hi tots los roures y alzinas grosas y de cria y com dita boiga nos pot traurer tota plegada ACA. Notarials Sant Cugat, v. 141, f. 6. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 148, f. 207. 70 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 151, f. 46. 68 69

es pactat entre ditas parts que hajan de comensar lo present any a traurer que aquellas quarteras de sembradura que trauran haja de esser durador lo esplet de allo que trauran quatre anys y mitg sent los fruyts propris de dits Bosquets i Terres y Serrallonch… Item, es pactat…donaran los dits Busquets y Terres los donaran a dits conjuges y per la present dita boiga mil y setcentes lliuras per les dites sexanta quarteres de sembradura en dita boiga.

7) Establiments a Rabassa Morta a Les Feixes (s. XVIII-XIX) La “rabassa morta” era un contracte emfitèutic, de llarga durada, però no definida, i els propietaris que disposaven del domini eminent (o directe) de la terra, volien recuperar el domini útil i s’oposaven a certes pràctiques dels pagesos adreçades a allargar la vida de la vinya. Aquest contracte era indefinit, o “amb una temporalitat molt mal definida” (Serra, 1986) perquè estava en funció de la vida dels ceps com a termini i obligava al pagament d’un cens fix, generalment una part de la collita, des del segle XVII.

El pagès que treballava a rabassa era anomenat rabassaire o rabasser. Fou una nova classe social de camperols que entre el XVII i el primer terç del XX van protagonitzar nombrosos conflictes entre ells i el pagès propietari de la terra. Els rabassaires eren treballadors del camp i, sobretot, “petits pagesos”. Procedien del “creixement de la població que ja no es podia absorbir als masos” Garrabou, 1986). Sovint no tenien res més que una caseta i un hort. A partir de l’any 1680 es va produir una expansió de la vinya al camp català, orientada a l’exportació de vi i aiguardent, basada en el contracte de “rabassa morta”. Aquest contracte va fer aparèixer una nova relació de força al camp català, ara entre pagesos de mas i rabassaires.

8) Els Cicles Estacionals, Penúries i Mancances L’any 1342 va tenir lloc una forta tempesta al terme de Sant Cugat, fet que el notari Guillem de Torn va recollir en el primer foli del seu llibre manual:71 Die veneris intitulata Nono kalendas Junii ano domini Millessimo Tre71 72

cento Quadragesimo Secundo, orta horam none dicti die, fuit maxima aeris tempestas in villa et termini Sancti Cucuphatis...que grandine et ventu viventes illa die omnes fructis panis et vinei et omnes arbores destructi et destructe...

Portaré un exemple tardà, de les acaballes del segle XVIII, per il·lustrar una altra part d’aquestes penúries dels camperols de la societat d’Antic Règim, sempre sotmesa a les contingències climatològiques, a les males collites i a tota mena de situacions catastròfiques. Fou una tempesta a la primavera de 179372: El 16 de Maig va caure una forta tempesta, acompanyada d’una grossa pedregada, amb pedres com “lo cap del dit gros” que va assolar gairebé tots els sembrats, vinyes, cànem, etc., de Sabadell, Barberà i Sant Pau de Riusec, sense deixar ni una espiga dreta, ni brot en les vinyes. Per si això hagués estat poc, als pocs dies, l’u de juny, va caure una violentíssima pedregada seca en tot el terme de Barberà i la seva rodalia.

9) Els Estris i Les Eines Agrícoles Els estris camperols consistien en l’arada amb rella de ferro i en

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 43, f. 1. Antoni Bosch i Cardellach, Memorias de Sabadell 1787-1804. Sabadell, 1944, p. 134 i 158; i M. Sánchez, 1982:92.

les eines per cavar i remoure la terra com aixades, fangues, arpiots, magalls, càvecs i rascles. Per remoure l’herba, podar, tallar raïms o segar hi havia eines específiques com forques, pales, podadores, falçons i falç.73 De l’encant fet l’any 1575 de la casa i heretat Campanyà, de Cerdanyola, hi havia els següents estris:74 Del bestiar: dues albardes, una arada amb dentals, unes tirandes de bous, una brida de rosí. Del camp: un estríjol, dues destrals, una destraleta, un dall, un garbell de cuiro, una esquella de bou, unes arpelles de fems, una garbella, un magall amb mànec, una magalla, un xapó amb mànec, un càvec bo, dos càvecs dolents, dos caveguells d’eixarcolar, una anella, una corda, dues paelles grans, una giradora de ferro, dues relles, una podadora, tres sedassos, una forca. De la casa: dues cadires, catorze bigues, una caixa d’aram vella, una caldera d’aram, uns ferros, un gibrell, dues culleres, dues copetes de foc, un calçador de ferro, una gibrella, una baieta, dues aixetes, dos brocalls de vidre, una fruitera.

L’any 1581 la casa Pi, de Cerdanyola, va veure’s afectada per una concòrdia entre germans. A l’acord final, es descrivien “les eynes de conrear y llaurar la terra, çoes, reyes, cavecs, magays, days, destrals”.75

10) La Ramaderia Sant Iscle de les Feixes

A les Feixes, la pastura boscana ha arribat fins el segle XVIII, amb un període de sobreexplotació durant els segles XVI i XVII. El sobrepasturatge afecta el sotabosc, el qual arriba a desaparèixer en molts indrets i obre clarianes al bosc. El bosc esdevé un prat natural per als ramats d’animals domèstics, compostos majoritàriament per moltons i cabres. La seva pressió transforma el bosc en un prat de pastura. Bous, vaques i ovelles són animals de prat, que mengen herba baixa, mentre que les cabres s’enfilen per les branques arbustives i es mengen els brots i els branquillons alts. Els porcs mengen diversos fruits boscans com les glans i parts enterrades de les plantes, com ara tubercles, bulbs, rizomes, etc.

Eva Serra, op. cit., p. 198. AHS. Notarials. Anònims segle XVI. Lligall d’inventaris i encants (1574-1580), f. s/n, 4, 18 i 25-091575, 9 i 16-10-1575. 75 AHS. Notarials. Gabriel Pons Tristany, E90 núm. 1, 20-02-1581. 73 74

Les carnisseries es trobaven localitzades als hostals dels camins rals, com ara l’hostal de la Beguda d’en Tiana76, de Cerdanyola (any 1583) o al carrer de Montcada, per exemple, la botiga que tenien Pere i Gràcia Llobet, hostalers de Sant Iscle77, l’any 1587. Altres carnissers de Ripollet i Cerdanyola tenien les pastures dels seus ramats en terres de les Feixes i de Cerdanyola; així tenim el cas del carnisser Gili, de Ripollet, que l’any 1627 pasturava el ramat de moltons a la vinya de Bertomeu Pi, de les Feixes, i suscitava una forta protesta d’aquest78; i el del carnisser Joan Pau Riera, de Sant Marçal, que l’any 1628 feia pasturar el seu ramat a la peça dita la Riba d’en Costa79. El terme muntanyenc de les Feixes, pobre en terres de conreu i ric en boscos i espais herbacis, va propiciar un apreciable desenvolupament de la ramaderia com ha quedat documentat en nombrosos documents dels segles XVI i XVII. El de pastor és un ofici abundós a la contrada i, fins i tot, hi ha moments que l’especialització porta a diferenciar-los i sovint trobem la denominació de

“pastor de cabres”. Els moltons sobretot, seguits de les cabres i els porcs, eren els principals animals explotats, segons que podem veure en el resum següent80: a) Moltons: un ramat de 128 moltons (Bernat Gabra, 1544), un ramat de 197 moltons (Jaume Tiana, 1548), un ramat d’ovelles (Salvador Cuyàs, 1587), un ramat de 52 moltons (Joan Seguí, 1589), un ramat de 97 moltons (Salvador Ubach, 1602). b) Cabres: 59 cabres (Joan Bruguera, 1544), 94 cabres (Joan Ginescar i Guillem Caldes, 1576), 142 cabres i un boc (Gràcia Llobeta, 1585), 47 cabres (Antoni Carner, 1585), un boc (Francesc Farganell, 1586). c) Porcs: una truja i dos godalls (Esteve Ferrer, 1583), 9 porcells (Joan Cabanyes, 1587), cinc porcs (Gabriel Oller, 1592). d) Vaques: una vaca (Antoni Colomer, 1569), una vaca i un brau (Antic Puig, 1577), una vaca (Joan i Bernat Genescar, 1577), dues vaques i dues vedelles (Pere Pau Murtra, 1579). e) Bous: són nombroses les operacions de compra individual

APSEM. Manual 1560-1645, f. 68. APSEM. Manual 1560-1645, f. 78 i 101. 78 AHS. Arxiu Corts Senyorials. Cerdanyola, capsa 1, 1547-1627. 79 AHS. Arxiu Corts Senyorials. Cerdanyola, capsa 2, 1628-1659. 80 APSEM. Manual 1560-1645. 76 77

Porcs, uns dels principals animals explotats.

de bous per part dels pagesos de les Feixes. Del resum d’aquestes dades del segle XVI, es pot veure que el bestiar boví i vaquí protagonitzava les operacions més importants, ja que bous i vaques eren animals de necessitat diària per al pagès. Entre bous, braus, vaques i vedells, els bous eren el 63,6 per 100 dels animals contractats. En general, bous i vaques eren els animals més emprats en el conreu dels camps, especialment “en la tasca de llaurar la terra”81. El preu mitjà dels bous era de 20 lliures, amb valors que anaven de les 9 a les 36 81

Xavier Bou, 1988:41.

lliures. El preu mitjà de les vaques era de 15 lliures, amb valors extrems entre 13 i 18 lliures. Entre el bestiar cavallí, mular i asiní trobem operacions de compra de rossins, mules, ases, someres i eugues. Cap cavall no surt documentat entre els pagesos de les Feixes. Segurament era un animal reservat a l’orde militar de la noblesa. El 72,7 per 100 d’aquest bestiar corresponia a ases i someres, amb un preu mitjà de 15 lliures i valors extrems entre 12 i 23 lliures. Entre els moltons, es pot veure que els ramats oscil·laven entre 50 i 200 animals i que el preu mitjà

per cap era d’una lliura i 10 sous, amb valors extrems entre 17 sous i 2 lliures 6 sous. Els ramats de cabres són un xic menys nombrosos (entre 50 i 100 cabres) i el preu mitjà per cap és inferior al dels moltons en una lliura, amb valors que van de 15 a 30 sous. És a dir, els ramats de moltons i cabres eren sempre els més nombrosos i habituals a les cases pageses de les Feixes i, en general, a Catalunya82. El bestiar porquí, les truges i els porcs, era l’aportació principal a l’alimentació càrnica de les famílies pageses. D’un total de 42 operacions de compra-venda d’animals domèstics, hi ha 21 casos en què els venedors són pagesos de les Feixes i 25 en què els compradors també són de les Feixes. O sigui que la participació forània és important, ja que gairebé sempre que qui compra és de les Feixes, el que ven és de fora i a l’inrevés. Els comptats animals feréstecs de la contrada que trobem documentats són els senglars, els llops i les guineus.

Sant Cugat i Serra de Galliners

Lluís Codonyés i Sebastià Fatjó dels Xiprés van establir l’any 1621 una comanda de bestiar, segons la qual en Fatjó lliurava a Codonyés una verrana “pigalla de blanc i de negre” i aquest s’obligava “apascentar a gastos y despeses meves y de cada porcellada vos age de donar un porcell”.83 L’any següent Sebastià Fatjó va deixar a Lluís Codonyés “sinch tossinos valuats en sinch lliuras, los quals dexa a mitg guany y mitja perdua”.84 Joan Fetjó, pagès, i Vicenç Bordes, mestre de cases, tots dos de Sant Cugat, van comprar l’any 1625 dos porcs al mercat de Sabadell i, com que li van sortir dolents, els van tornar a Miquel Torrella, el venedor, de Castellar:85 …dos tosinos, lo un mascle y lo altre famella que li avian comprat los dits Fetjó y Bordes en la plasa de Sabadell lo dia del mercat, que era disapta prop passat per preu de deu lliures barceloneses, los quals an trobat ser macells y son estats visurats y lo senyor balle y jurats, ab personas expertas y axí an afirmat ser masells y per lo tant los restitueixen al dit Torrella devant del notari y testimonis acceptanlos lo dit Miquel Torrella y

Xavier Bou, 1988:40. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 128, v. 1621. 84 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 130, f. 182. 85 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 116, f. s/n, 5-02-1625. 82 83

promet restituir y tornar als dits Fetjó y Bordes les dites deu lliures moneda barcelonesa, juntament amb tres sous que pagarà e impositio.

Quinze dies més tard, Joan Fetjó deixava 15 porcs, 9 mascles i 6 femelles, per criar a Joan Plansó, pagès del mas Salas de Sant Cugat, a raó “de tres parts una per dit Fetjó y dos per lo dit Plansó”. També li va deixar una truja per a criar avaluada en 4 lliures barcelonines: “de cada porsellada que farà dita truja lo dit Fetjó ne tindrà un parell tant solament”.86 Sebastià Fatjó dels Xipres va protagonitzar l’any 1636 un altre contracte a mitges, ara amb Pau Gilabert, pagès de Santa Creu d’Olorda, segons el qual el primer deixava “seixanta y set ovelles bassines a raó de vint y set sou per quiscum, a miges”. El segon li va prometre tenir “un pastor bo y practich per a guardar dites ovelles y que dit Fatjó li age de pagar la soldada”. I que, al final, “tots los fruits que los donare dites ovelles, com son llana, anyells y demes emoluments, que aquells se agen de partir per iguals parts entre los dos”. També s’acceptava que quan les ovelles es venguessin, tant si es guanyava com si es per-

dia, també s’aniria a mitges.87 Gabriel Ramoneda, de Sant Just Desvern, concedia a Mateu Xercavins, de Cerdanyola, l’any 1638 “quatre caps de bous, es a saber, dos vaques, la una vermella, de temps de vuit anys, valuada en setze lliures, la altra pèl negre, de temps de nou anys, avaluada en 15 lliures y dos bous mascles, lo un pèl vermell, de temps de 4 anys, avaluat en devuit lliures y lo altre pèl negre, de temps de dos anys, avaluat en onze lliures que totes les dites quatre sumes de dites dos vaques y dos bous prenen la suma de seixanta lliures”. El Xercavins era l’únic que podia emprar-les per llaurar i, si es venien, anirien a mitges.88 Mateu Gili, de Cerdanyola deixava l’any 1684 a Antic Franquesa, de Valldoreix, “unam vacam pregnata et unam vitellam …totum avaluatum et estimatum quatuor duplas Auri”. El pacte, com molts altres que hem vist, era a mitges, segons es convenia que “lo dit Matheu Gili vol de la ganantia que resultara de la dita vaca y vedella, la meytat y la altra meytat sia de dit Antic Franquesa”.89 Josep Bell, de Sant Cugat, i Marià Llonch, de Cerdanyola, van

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 116, f. s/n, 16-02-1625. ACA. Notarials Sant Cugat, v. 133, f. 9. 88 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 133, f. 181. 86 87

signar l’any 1701 un contracte de parceria, segons el qual:90 Primerament, lo dit Joseph Bell dexa a dit Mariano Llonch un parell de vacas estimades a deu doblas, de las quals de la ganansia y perdua de aquellas haja per mitat repartidora per dites parts, tant dels nadons que iaian de ditas vacas y per lo que lo dit Mariano Llonch fara treballar ditas vacas ne haja de donar a dit Bell quiscun any dos quarteras y mitja de blat pagadoras lo dia o festa de Sant Pere y Sant Feliu del mes de agost. Gabriel Fetjó dels Xiprés i Josep Bell van signar el 20 de març de 1701 una avinença després d’una disputa per la venda d’un bestiar que no estava en bon estat. El venedor era Josep Bell i el comprador Joan Santpere, pastor de Gabriel Fetjó:91 …considerant que lo agost de 1700 Joan Sant Pere, pastor de la casa de dit Fetjó, haver comprat per ordre de dit Fetjó a Joseph Bell 64 ovelles y com ditas ovellas se presumia eren en lo temps de la compra desbaratadas y per tant no haver de passar dita venda com en effecte s’ha experimentat dit Fetjó ser ditas ovelles

desbaratadas al temps de la dita compra com declara seu animo davant del honorable batlle de la present vila requerint a dit Bell tingués per nula dita venda de ovellas offerint tornar y restituhir aquelles al dit Bell contra dit Bell sobre tots danys y gastos y perduas peria tenir y patir per raho de ditas ovellas com apar ab el rebut de requisitori en poder del notari el 23 desembre de dit any 1700. I així han convingut entre dites parts que lo dit Bell haja de entregar com ab thenor del present aixe donar...al dit Fetjó vuyt doblas de or y tota la perdua seria haver tingut en dit ramada ovellas…

Josep Domènec, de Cerdanyola, i Pau Romagosa, de Papiol, van subscriure un contracte de parceria l’any 1703 que més aviat era d’arrendament de bestiar, encara que sense termini definit. En Domènec deixava un parell de bous, un de tres anys i un altre de quatre anys, d’un preu total de 40 lliures. Els deixava “a mitja perdua y a mitja ganansia” i cada any en Romagosa havia de pagar-li un lloguer anyal de 5 quarteres de blat.92 Aquell mateix any Josep Domènec

ACA. Notarials Sant Cugat, v. 137, f. 23v. La relació entre la dobla i la lliura era 1 dobla igual a 5 lliures 10 sous (segons equivalència a ACA. Notarials Sant Cugat, v. 139, f. 77). 90 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 142, f. 157. 91 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 142, f. 104. 92 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 144, f. 6. 93 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 144, f. 96. 94 ACA. Notarials Sant Cugat, v. 147, f. 59V. 89

feia un contracte força similar amb Valentí Bellavista, de Canalrojas. Li deixava un parell de bous, d’un preu de 14 doblas i mitja. I també tres verres i dotze godalls, d’un preu total de 27 lliures. Les condicions eren que en Bellavista els podia “fer treballar y llaurar dits per seu profit i tinga obligació de donar quiscun any de lloguer de dits bous a dit Domènech sis quarteras de blat” i quan els bous es poguessin vendre “lo capital se haja de partir la ganansia si ni ha

y si hi ha perdua aixi mateix se haja de pagar per mitat quiscun”. Quant les verres i godalls, en Domènec tindria dret “al ters de la ganansia y si hi ha perdua haja de pagar dit Domènech lo ters”.93 Aquest tipus de contracte es va seguir donant entre els pagesos de la contrada. Isidre Altelló deixava l’any 1709 a Francesc Vilallonga un parell de bous “a mitja perdua y mitja ganancia” i amb l’obligació de pagar-li un lloguer anyal de 5 quarteres de blat.94

Cloenda En cloure, cal destacar, en primer lloc, el caràcter predominantment rural de les comunitats locals d’Antic Règim, com Cerdanyola i d’altres del rodal. Aquest poblament ha recolzat en la masia, hàbitat dispers, i la idiosincràsia de la família pagesa, la qual girava al voltant de la institució de l’hereu que va acabar donant lloc a les nissagues familiars i les cases pairals. En segon lloc, hem de fer palesa la debilitat endèmica de les famílies camperoles subjectes a malalties i epidèmies (pesta negra, còlera, verola, etc.); als cicles estacionals, amb penúries, mancances i males collites; i també a guerres, impostos i exaccions abusives. En tercer lloc, s’ha de constatar el caràcter de les formes de vida en les quals recolzava l’economia pagesa. Majoritàriament, el conreu de cereals i vinya, complementat amb l’aprofitament dels recursos del bosc i la ramaderia, en forma de pastura boscana. Tot aquest món camperol va començar a canviar de resultes de les revolucions liberals del segle XIX fins arribar a la fi definitiva a mitjan del segle XX quan la industrialització va arrelar i la terciarització econòmica va començar a fer-se present. Miquel Sánchez msanchez@cetib.ictnet.es miqsanch@tiscali.es

LA SOTALADA DE VALLDAURA, DE MONESTIR A PALAU REIAL (1150-1486) El Monestir de Valldaura (1150-1169) Tots el treballs historiogràfics sobre el monestir cistercenc de Santes Creus comencen fent un esment dels seus inicis a Valldaura, dita unes vegades Valldaura del Vallès i d’altres Valldaura de Cerdanyola. I ho despatxen ràpidament amb unes breus línies per acabar centrant-se pròpiament en el gran monestir, en Santes Creus.1 La meva intenció és donar-li al monestir cistercenc de Valldaura la importància cabdal que va tenir, més de resultes de la seva implantació vallesana i de ser el primer monestir de l’orde del Císter a Catalunya que no d’una dilatada pervivència. El monestir de Valldaura va tenir una història curta, gens comparable a la dels grans monestirs del Císter, però aquesta història no deixa de tenir la seva importància i els seus trets destacables. Els ordes monàstics més importants als comtats catalans, entre els segles IX i XII, van ser el benedictí i el cistercenc. A inicis del segle X

a Cluny va sorgir una nova religiositat i un nou esperit de llibertat. L’abadia de Cluny, prop de Mâcon, a la Borgonya, havia estat fundada el 910. Cluny va impulsar la reforma monacal benedictina, la qual va ser introduïda a Catalunya a través de l’abat Garí de Cuixà. Fins el segle XII s’havien fundat més de cent cinquanta monestirs benedictins, d’entre els quals van destacar els de Cuixà, Ripoll, Montserrat i Sant Cugat del Vallès (Pladevall, 1989). Una nova reforma benedictina va tenir lloc entre els anys 1098 i 1100 en el monestir de Cîteaux o Císter, a uns 20 km al sud de Dijon. El Císter va ser un orde que, a l’estricta observança benedictina, aplegava la destresa en les feines agrícoles i ramaderes. Els seus membres buscaven la santificació en el treball manual. El Císter va arribar per primera vegada a Catalunya l’any 1150 quan de la mà del senyor del castell de Montcada i de l’abat de l’abadia Santa Maria de la Gran

Aquest treball és un extracte del llibre “Història de Cerdanyola. Dels orígens al segle vint” (en premsa), el qual es publicarà el proper 17 de novembre.

Selva, a la diòcesi de Tolosa de Llenguadoc, prop de Castèlsarrasin, van decidir fundar el primer monestir del Císter en terres catalanes. Així, doncs, el principi del Císter a la nostra terra fou el monestir de Santa Maria de Valldaura, establert a la serra de Collserola, dins del terme de Cerdanyola. La comunitat cistercenca de Valldaura es va mantenir en actiu entre els anys 1150 i 1169, quan es va traslladar definitivament al lloc de Santes Creus, després d’un fugisser intent a la Cova d’Espluga d’Ancosa, prop de La Llacuna, a la serra entre l’Alt Penedès i l’Anoia.

La fundació de Valldaura (1150) Guillem Ramon (II)2, senyor de Montcada, senescal, i els seus fills Guillem, Ramon i Berenguer, van donar al monestir de la Gran Selva, una propietat que tenien a la muntanya de Cerdanyola per edificar-hi un monestir dedicat a la Verge Maria. A canvi, també cedien a l’abat i els monjos de la

Gran Selva3, els delmes i primícies sobre aquelles terres. L’honor constava de terres de conreu i ermes, les pastures i les aigües, amb un camp, una horta i drets de moldre. Aquest fet va tenir lloc el 4 de desembre de l’any 1150 i és considerat com l’acte fundacional del monestir de Santes Creus, encara que en aquell moment només es referia al monestir de Santa Maria de Valldaura, millor dit, situat a la muntanya de Cerdanyola. El lloc escollit es trobava a la “muntanya de Cerdanyola”, és a dir, al Collserola cerdanyolenc i el document fundacional no recull encara el topònim Valldaura, tot i que el lloc corresponia a la vall veïna de les de Sant Iscle de les Feixes i de Sant Medir i Sant Adjutori, amb pocs espais oberts, la qual gaudia d’una vegetació abundosa i era un lloc apartat de sorolls, idoni per a la vida monàstica, com assenyalava Josep M. Madurell (1953) en escriure que “el valle de Valldaura, vecino del

Utilitzem el criteri de Shideler (op. cit., p. 216) de no anomenar-lo Montcada, ja que segons aquest autor els Montcada van ser els fills de Guillem Ramon II i Beatriu de Montcada, de nom Guillem de Montcada II, Ramon de Montcada I i Berenguer de Montcada. 3 L’abadia de Santa Maria de la Gran Selva era un monestir occità, proper a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, fundat l’any 1114 i esdevingut cistercenc l’any 1145 (Catalunya Romànica, v. XXI, p. 262). Ben aviat es va trobar al capdavant d’un important patrimoni en el ponent occità, regió poc poblada i mal explotada per la població pagesa de la contrada (Les dossiers d’Archéologie, “Cîteaux 1098-1998. A la découverte de 64 sites en France”, núm. 234, p. 70. Editions Faton. Dijon, 1998). 2

SituaciĂł del terme de Valldaura, dins de Cerdanyola, segons lâ€™autor.

de Sant Medí, en la vertiente septentrional de las montañas de Collserola, en el extremo de la amplia comarca del Vallés, tenia vegetación exuberante y era lugar apartado de todo bullicio, apropiado para la práctica de la vida monacal”. Uns anys abans, Lluís Almerich (1947) havia escrit que “el nom de Valldaura fa recordar les espesses boscúries que des de Cerdanyola s’enfilen fins a la cresta que domina la vall d’Horta”. El cert és que en el document fundacional del monestir, l’any 1150, encara no s’esmenta el topònim Valldaura. Probablement, no existia encara. Per aquesta raó, la donació era de terres i aigües a la muntanya de Cerdanyola. Des del moment fundacional, Valldaura compta amb la protecció del bisbe de Barcelona Guillem de Torroja (1144-1171) i la comunitat de canonges de la catedral, vinculats amb la família Montcada, que era la que es desprenia del territori donat al monestir. En aquell acte, Guillem de Montpeller va actuar com a delegat de l’abat de la Gran Selva. El senyor de Montcada, Guillem Ramon, va donar al Císter una gran extensió de serra, és a dir, un terreny gens planer, format per diverses serres, els turons de les quals servien per delimitar el terri-

tori de Valldaura. En aquestes serres, al costat de les rouredes i l’alzinar, els pins gaudien d’un protagonisme notable, el qual faria dir al rei Martí, dos-cents cinquanta anys més tard, que tenia “un palau sobre les pinades”. El Montcada dóna tota aquella muntanya i els monjos del Císter decideixen bastir el monestir en un clot, en un sot tancat i aïllat on tot just hi cabia la fàbrica del monestir i poc més. Dues acotacions més a aquell emplaçament. La primera és que els monjos trien el sot i no el cim en una part de muntanya on el poblament era mínim i els conreus pràcticament inexistents. Aquesta tria ens porta a pensar que alguna construcció hi havia ja en aquell indret, la qual seria aprofitada pels monjos. La segona és que per un altre orde, com el benedictí, que només pregava i no conreava, l’indret de Valldaura podia ser adient i més que suficient en extensió, però per a un orde com el Císter, Valldaura estava mancat de les necessàries terres de conreu i de l’aigua per regar-les.4 No se sap on va tenir lloc l’acte de donació. El document del “Llibre Blanch” no ho recull. És de suposar que les persones desplaçades per a la donació de Valldaura visitarien l’indret on s’havia de bastir el

Capitells de la casa de Valldaura (fotografia de G. Escorsell).

monestir. D’això no se’n sap res. Ni tampoc a on anirien a viure, des d’aquell moment inicial els primers monjos que van acompanyar el seguici de la Gran Selva. Tanmateix, com abans apuntava, sembla com si ja hi hagués hagut una edificació en aquell indret, ja que en menys de sis mesos, el 28 de maig de 1151, amb motiu de la donació de sal de Cardona, al monestir de Valldaura hi habitaven dotze monjos, tres 4

conversos i l’abat Guillem, i el document de donació recollia que el present de la sal es feia a l’església de Santa Maria de Valldaura, la qual s’estava edificant prop de Sant Martí de Cerdanyola. Tanmateix, Eufemià Fort (1967b) creu que “el monestir, però, sembla que encara no devia funcionar com a tal”. El monestir s’estava edificant encara el desembre de 1152 ja que en una nova intervenció de Guillem Ramon, de Montcada, el 16 d’aquell mes, es va comprometre a ajudar els religiosos que ja vivien a Valldaura mentre l’edifici no fos totalment acabat, amb un donatiu de cent morabatins d’or anuals i una aportació de gra (Madurell, 1953). Santa Maria de Valldaura va ser qualificat com convent ben aviat (anys 1156-63) i els seus membres eren citats als documents com “monachis” (1152-1167) i “fratres” (1154-1165), tots ells sota la figura de l’abat.

Cronologia monàstica de Valldaura Els anys compresos entre 1150 i 1169 són aquells que Santa Maria de Valldaura va existir,

El lloc de Valldaura, avui dit també Valldaura-vell per diferenciar-lo de la masia de Can Valldaura o Valldaura-nou, és molt a prop del punt quilomètric 5,650 de la carretera de Cerdanyola a Barcelona per Horta.

almenys amb aquell nom. Tanmateix, el que és important establir és el moment en què els monjos van deixar Valldaura per anar-se’n vers terres de Tarragona. Els historiadors del segle XIX, com Rubió i Lluch (1886), assenyalaven que la data del trasllat a Santes Creus va ser la de l’any 1160. En el mateix sentit es van pronunciar, a la primera meitat del segle XX, Francesc Carreras i Candi i Antoni Rovira i Virgili (1926). Rovira recull que el monestir de Santes Creus “va ésser fundat en l’any 1160”, si bé, degut a les obres de construcció, els monjos no es traslladaren al nou emplaçament fins l’any 1169. Francesc de Bofarull i Sans (1895) escrivia que Valldaura es va traslladar a Santes Creus l’any 1174, és a dir, vint-i-quatre anys després de la seva fundació vallesana. El segle XX trobem més opinions en relació a la cronologia. Carreras i Candi (vol. Catalunya) diu que “los frares cistercienses s’hi estigueren abans de passar a Santes Creus (1150-1174). Guitert i Fontserè (1927) fixa en l’any 1160 la partida dels monjos de Valldaura. Udina Martorell (1947) dóna l’any 5

1169 com el del trasllat a Santes Creus. Segons Madurell Marimon (1944), l’estada del Císter a Valldaura va ser només de catorze anys, però en un treball posterior (1953) estableix una cronologia, 1150-1179, que és la que emprem també en aquest treball. Agustí Altisent (1974) dóna una altra data diferent quan diu que “la gran abadia masculina fundada amb el nom de Valldaura, prop de Cerdanyola del Vallès” fou “traslladada el 1166 a la riba del Gaià”. Per Antoni Pladevall (1989)5 la cronologia de Valldaura va de la seva fundació l’any 1150 fins la seva instal·lació definitiva a Santes Creus, l’any 1158, o més curta encara. Una de les darreres referències a Valldaura correspon a l’exposició ”Temps de monestirs”, presentada al Museu d’Història de Catalunya i al llibre que s’hi relaciona. Antoni Carreras (1999) assenyala que “la incipient comunitat no trobà adient aquell lloc des d’un primer moment i cercà, durant quasi quinze anys, nous indrets per bastir-hi el cenobi” i conclou que “la comunitat es traslladà al nou emplaçament definitivament vers el 1165 o 1168”.

En el mateix sentit, de 1150-58, el mateix autor s’havia pronunciat a la Gran Enciclopèdia Catalana, v. 15, Barcelona, 1980, p. 220, mentre que a Catalunya Romànica. Vol. XVIII, Barcelona, 1991, p109, parla d’una estada de “cinc o sis anys”.

Tanmateix, el monestir va conservar el nom de Santa Maria de Valldaura fins l’any 1169, data en què es va perdre el nom original a favor del de Santes Creus. El darrer document amb el nom de Valldaura és de l’any 1169 i estava signat per “Pere, abat de Valldaura”, mentre que el primer de Santes Creus és de 1170 i estava signat pel mateix abat, però en la nova forma: “Pere, abat de Santes Creus” (Udina, 1947). Totes aquestes incerteses han complicat encara més el coneixement exacte de la data d’abandó de Valldaura. Quan els monjos ja eren en terres tarragonines, mantenien el nom de Santa Maria de Valldaura. Sota l’abat Pere, com abans apuntàvem, es va produir primer el trasllat de Valldaura a Ancosa i després a Santes Creus (1168): Pedro de Puigvert, de la noble familia de este apellido, que en cuarto lugar sostuvo el báculo abacial de la primera comunidad cisterciense que en dia no lejano llegaría a establecerse cerca de Cerdanyola, fue el mismo abad que tuvo el honor de levantar las primeras paredes del nuevo cenobio que se llamaría monasterio de Santes Creus, y jefe de las tres residencias de la Comunidad: Valldaura, Ancosa y Santes Creus.

Fins que Santes Creus no es va constituir com a residència final de la comunitat monàstica, hi havia obertes tres cases del mateix orde a Catalunya: Valldaura, Ancosa i Santes Creus, que formaren una única comunitat, la de Poblet. L’any 1166 s’estava treballant ja en la construcció de Santes Creus com ho demostra la concessió que el rei Alfons I fa a l’abat Pere i els monjos de Valldaura de prendre de la serra de Ciurana, des del Coll de Balaguer fins el Coll de Cabra, tota la llenya i fusta necessàries per la casa de Santes Creus i els altres edificis a construir-hi (Udina, 1947). Resulta interessant el document datat l’u d’octubre de 1167, a Valldaura, segons el qual Pere Sacristà (“Petrus condam sacrista in monasterio Vallis Laure”), reconeixia una concòrdia entre els senyors de Claramunt i el capellà de Carme. Això vol dir que la casa de Valldaura encara era oberta aquell any. Surten documentats com a membres del monestir el prior, sis monjos i un religiós. Vegem-los: “Fortoni, prioris ipsius cenobi, et Bernardi de Podioalto, et Magistri Guillelmi, et Bernardi de Midiano, et Bernardi de Cartitulo, et Petri de Mirambel, et Petri, ipsius cenobii monachi, et fratris Raimundi de Calaf”. Entre els sig-

nants hi havia “Petrus fratris Vallis Lauree”, “Raimundi, fratis Laure Valle”, “Petrum de Mirambel”, “fratris Bernardi de Serina, eiusdem cenobi monachi” i “Bernardi de Podio alto” (ACB: LibAnt). Cal fer un breu resum de les dades anteriors:

En una data tardana com l’any 1310 els pagesos de la contrada encara es refereixen al “torrente vocato de Sancte Marie” per referir-se al torrent de Valldaura (ACA. Not.).

Cronologia 1150-1158 1150-1160

Durant l’estada de vint anys a Valldaura, abans del seu assentament definitiu a Santes Creus, el monestir va ser regit per quatre abats. El primer fou Guillem (1151-54), el segon Hug (115456), el tercer Guerau (1156-58) i el quart Pere (1158-84). Sota el primer abat Guillem hi havia ja dotze monjos i tres conversos. Els tres primers abats de Valldaura van tenir uns mandats entre dos i tres anys, mentre que el darrer, Pere de Puigvert, va gaudir del càrrec al llarg de vint-i-set anys, els dotze primers a Valldaura i els altres quinze a Santes Creus. Entre els monjos n’hi havia un, Guillem de Montpeller, que havia estat company d’armes de Guillem Ramon, de Montcada, als camps de Tortosa i la Provença i que havia canviat la carrera militar per la de monjo, en sentir-se cridat per l’ideal de regeneració que el Císter havia propagat. Entremig de les conquestes d’Almeria (1146) i de Tortosa (1148), Guillem va pas-

Investigador Pladevall (1969) Rubió Lluch (1886) Carreras Candi (1908) Rovira Virgili (1926) Guitert Fontserè (1927) 1150-1165 o 1168: Carreras (1992 i 1999) 1150-1166 Altisent (1974) 1150-1169 Udina Martorell (1947) 1150 - 1174 Bofarull i Sans (1895) 1150-1179 Madurell Marimon (1944) Per tot el que s’ha dit fins aquí, que Valldaura va seguir funcionant com monestir (l’any 1167 era ben clar) fins que Santes Creus no va ser triat com a nou emplaçament (anys 1168-69) i bastides les primeres edificacions, perquè el monestir es va continuar anomenant de Santa Maria de Valldaura fins l’any 1169, prenc aquest any com el del final del cenobi a Cerdanyola, tot i que Valldaura va continuar en poder del Císter i sembla que les funcions es van adreçar a les d’una granja, cosa prou habitual en els establiments cistercencs.

La comunitat monàstica. Abaciologi de Valldaura

sar un hivern a Barcelona on, probablement, establiria contacte amb el gran senescal Guillem Ramon. Pocs anys després Guillem de Montpeller va ingressar al Císter (1149) i Guillem Ramon va decidir la fundació d’un monestir cistercenc prop del seu castell de Montcada (Gort, 1997). Segons la historiografia més antiga de Santes Creus (Fort, 1964, 1974), es creia que el primer abat de Valldaura, Guillem (1151-1154) va ser aquell Guillem de Montpeller, el qual havia estat senyor de Montpeller i amb Ramon Berenguer IV havia participat al setge de Tortosa l’any 1148. L’any següent, Guillem, que havia deixat les seves obligacions com a noble, va prendre l’hàbit de monjo al convent de la Gran Selva i un any més tard, al costat del prior de la Gran Selva, era present a la donació que el Montcada feia del lloc de Cerdanyola per bastir el primer monestir del Císter a Catalunya. Guillem de Montpeller, monjo del Císter i pretesament primer abat de Valldaura, va ser també identificat amb el sant anomenat Guillem de Montpeller, segons diu Marimon (Madurell, 1953). Aquella historiografia també afirmava que Guillem de Montpeller estava emparentat amb Bernat de Claravall, abat general del Císter, el qual va ser santificat. Des-

prés de la conquesta de Tortosa, Guillem, influenciat per Bernat, va abandonar els títols nobiliaris i va entrar al monestir de la Gran Selva. Quan es va fundar Valldaura, Bernat va enviar Guillem amb dotze monjos i, segons aquell corrent, es convertiria en el primer abat del Císter a Valldaura. Guillem de Montpeller va ser beatificat per l’Església i la seva festa es celebrava el 9 d’abril de cada any. Tanmateix, Eufemià Fort, després d’estudiar-ho detingudament, conclou amb fermesa que Guillem, el primer abat de Valldaura, no fou Guillem de Montpeller, si bé va participar com a fundador del monestir valldaurenc. Agustí Altisent (1974) creu que el primer abat de Valldaura podria ser de l’any 1152, no abans, però que Guillem “apareix en un document que Villanueva i Udina dataren el 1154 i Fort el 1155”. Ezequiel Gort dóna els anys 1151-54 com els de l’abaciologi de Guillem. Altres fonts donaven l’any 1153 com el del canvi d’abat, però sembla que Guillem va morir el 26 de gener de 1154 (Gort, 1997). El segon abat, Hug, va tenir un mandat curt (1154-56) durant el qual la comunitat va seguir a Valldaura i va rebre la donació important d’Ancosa. En paraules d’Antoni Carreras (1992), “l’abadiat d’Hug

I representà el primer pas cap a les terres meridionals i l’impuls inicial per al canvi d’ubicació del cenobi”. Guerau va ser el tercer abat (1156-58) i va afermar el patrimoni de Valldaura amb la incorporació de les noves donacions de Tortosa. Al mateix temps va continuar la recerca de l’anterior abat per aconseguir un millor indret que Valldaura com a seu del monestir. Carreras (1992) destaca que “l’abadiat de Gerard se’ns presenta amb una clara vocació per les terres del Baix Ebre”. Pere de Puigvert, quart abat de Valldaura, va gaudir d’un llarg abaciologi (1158-84) durant el qual va rebre el suport del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i del rei Alfons I. També va ser conegut com Pere de Valldaura i Pere de Santes Creus, encara que la denominació més emprada va ser la de Pere de Puigvert. Va iniciar el seu abadiat el maig de 1158 i d’aquell any és el trasllat a Ancosa, “almenys d’alguns dels seus membres” (Carreras, 1992). Al poc temps, el 26 de gener de l’any següent, aconseguia la donació de les terres de Santes Creus on tindria lloc l’emplaçament definitiu del monestir. El papa Adrià IV, el 5 de novembre de 1155, acollia sota la seva protecció el monestir de Valldaura i totes les seves possessions,

entre les quals es trobaven la finca on estava bastit el monestir i la granja de Vilademàger o Ancosa, la qual havia estat donada a Valldaura l’any 1153. El Papa Alexandre III va eximir el 5 de maig de 1162 l’abat i els monjos de prestar obediència i reverència en el dret parroquial a cap dels bisbes de Tarragona i Barcelona que es disputaven la jurisdicció del monestir. Al temps que donava protecció a Valldaura, la feia extensiva a totes les propietats de l’orde a Catalunya: Ancosa, Valldossera, Santes Creus, Codony, camp de Barcelona, hort i molí de Cerdanyola, i horts de Castellar i Xerta (Madurell, 1953; CatRom). Finalment, en una butlla de l’11 de desembre de 1186 del papa Urbà III al monestir de Valldaura, es reconeixia com pertanyent a aquest: la granja de Valldaura amb l’honor de Barcelona i de Banyoles, la granja d’Ancosa, la granja de Valldossera, la granja de Fontscaldetes, la granja del Codony, la granja de Montornès, l’honor de Tortosa i l’honor de Tàrrega (CatRom).

Valldaura, Palau Reial (1294-1379) Després de la breu etapa com a monestir cistercenc, el lloc de Valldaura es va mantenir dins de les propietats del monestir de Santes Creus fins una data indetermi-

El palau reial de Valldaura, segons Miquel Brassó (1933).

nada que podria ser la de les acaballes del segle XII, segons recullen tant Fort com Gort (1997) o fins començament del XIII. Carreras (1992) creu que “a partir de 1170, aproximadament, les propietats ubicades a Valldaura probablement esdevingueren granja de Santes Creus”, però no n’està gaire segur. Sembla ser que Valldaura, com a granja, va conrear productes d’horta i vinya. Finalment, sense saber-se’n la data, Valldaura va passar a ser patrimoni de la casa comtal de Barcelona. Període 1150-1169: 1294-1475: 1475:

Domini Monestir cistercenc de Sta. Maria de Valldaura o de Santes Creus Corona catalanoaragonesa Passa a mans priva-

des:Ferran de Rebolledo

Jaume II transforma Valldaura en casa reial (1294) Cal dir que, des de 1294 surt documentada la casa-palau, també dita palau reial (domo regia) de Valldaura, lloc que pertanyia al terme i la parròquia de Cerdanyola, però que es va mantenir com una quadra de reialenc, un enclavament al marge del senyoriu implantat a la resta del terme. En el mateix indret on s’havia bastit el segle XII el primer monestir del Císter a Catalunya (Sánchez, 1981). Els primers documents coneguts d’aquesta nova etapa són del novembre de 1294 i en els quals el rei Jaume II va manar a Berenguer de Finestres que trametés a Romeu de Marimon quatre sarraïns per fer-los treballar a les obres de la casa reial de Valldaura. Una altra ordre similar fou

donada a Bernat de Fonollar per a la tramesa d’un sarraí. Els esclaus islàmics van ajudar a fer la casa reial. A les darreries de 1295 ja es podia fer una estada a la casa de Valldaura la qual es trobava en obres d’acondicionament des de l’any anterior. El 4 de juliol de 1297 el rei Jaume II va instituir un benefici eclesiàstic (servei permanent de capellà) dotat amb 400 sous anuals, per a la celebració diària de la missa a la capella que continuava anomenant-se de Santa Maria de Valldaura. En aquella etapa de domini reial, la casa de Valldaura anava i venia de mans diferents, segons disposava la Corona en un sentit o en un altre. L’any 1298 el rei la va donar a Romeu de Marimon, senyor de Sant Marçal, amb l’obligació de tenir-la disponible quan el rei la necessités. Com assenyala Antoni Pladevall, “el rei Jaume va demostrar sempre una gran afecció per aquesta residència envoltada per un dens bosc o jardí, on el rei féu portar óssos i cabirols el 1315” (CatRom). Les primeres referències a la “domo”, també “domo regia” de Valldaura, les trobem als manuscrits notarials de Sant Cugat a partir de l’any 1303. També surt

documentada nombroses vegades la “capella Sancte Marie de Valldaura” al llarg del segle. Tanmateix, el monestir de Santes Creus, com a continuador del de Valldaura, va seguir mantenint a Cerdanyola el domini sobre algunes possessions: camp al Camp Sentelles (1317), tros de terra dita Sa Muntanya (1318), tros de terra al torrent Margos (1319), etc. (ACA. Notarials), La reina Elisenda de Montcada va aconseguir que el rei li cedís Valldaura, l’any 1326, per convertir-la en un monestir de monges clarisses. Va quedar sense efecte, perquè el monestir va aixecar-se a Pedralbes.

Valldaura, lloc de cacera dels reis: Alfons III (1327-36), Pere III (1336-87) i Joan I (1380-96) Alfons III també va seguir freqüentant la casa reial de Valldaura. L’any 1332 el rei va fer una crida perquè no fos violat el clos de la possessió reial on hi havia reclosos animals per a les caceres reials. També va demanar a Bernat de Marimon, responsable de la conservació de Valldaura, que evités la repetició d’aquells fets punibles. Amb Pere III, Valldaura va seguir sota la vigilància de Bernat de Marimon. El rei Pere va fer de Valldaura lloc de les seves pre-

ferències amb nombroses estades, amb el despatx d’assumptes oficials de la Corona i amb una preocupació constant per l’estat i repoblament de l’indret. El repoblament de la fauna de Valldaura va ser una de les preocupacions del rei. L’any 1346 va demanar que li fossin enviats 12 o 14 cérvols joves, entre mascles i femelles, de l’illa de Mallorca. L’any 1351 el rei va comprar una peça de terra a Pere Desmàs per ampliar la casa. Sembla que Bernat de Marimon no tenia gaire cura de la casa de Valldaura perquè el rei Pere li recriminava l’any 1376 la negligència que tenia en la conservació de la casa i el responsabilitzava de la mortaldat dels animals salvatges i va acabar comprant la casa als Marimon. El rei Joan I era molt donat al plaer de la caça. Se’l va anomenar “el Caçador” i l”Aimador de la Gentilesa”. Abans de ser rei ja va participar en diverses caceres al terme de Cerdanyola i la rodalia. Quan va arribar a rei, l’any 1380, una de les primeres coses que va fer va ser vendre la casa de Valldaura a la família Marimon (1387) i el 1398 la va tornar a comprar. Joan I, sense freqüentar massa la casa de Valldaura, de tard en tard va anar a caçar als

seus boscos. El rei va intentar, infructuosament, en el seu testament, convertir Valldaura en un monestir de l’orde de la Cartoixa.

El rei Martí i el canvi d’orientació de Valldaura (1396-1410) Les estades del rei Martí a Valldaura són interessants perquè ens ajuden a entendre una mica la imatge que podia tenir la Valldaura cistercenca. El caràcter bucòlic, esquerp i boscà queda reflectit en alguns documents del rei, com quan escriu “un loch agrest assats prop de Barchinona qui ha nom Valldaura”, “la nostra devesa de Valldaura” i el “palau sobre les pinades”. El caràcter humitós i fredorenc de Valldaura es pot apreciar en frases com aquestes: “ja refresquen les matinades” (datada el 2 de setembre de 1404), “temps plujós” (20 de setembre del mateix any), “ens trobam fort be ací ab l aire de Valldaura”, i “comiença fazer frescuras” (un 28 d’agost) (D. Girona, 1916). El rei Martí va atendre més les necessitats d’algun conreu i dels jardins que no pas el repoblament d’animals per anar a caçar, com podem veure en les següents frases extretes de la seva correspondència oficial: “podar e cavar

quan decideix que “les cambres qui s deuen fer damunt la cambra del cap de la scala e damunt laltre no poran exir en la galeria” i com que “los portals de les cambres no poden exir en la dita galeria” mana que en “lo porxe e que en cada cambra lexassets una finestra” (D. Girona, 1916).

Escut dels comtes-reis catalans a la casa de Valldaura (reproduït d’Editorial Alpina).

la vinya”, “lo pomeret”, “plantar III poncems en lo jardí de Valldaura”, “dels rams que es fan ací en Valldaura” i “plantar del grech” (D. Girona, 1916). De les habituals obres que els reis feien a la casa de Valldaura, no hi ha prou informació significativa per fer-nos una idea de com podria ser el monestir del segle XII, anterior a la “domo regia” del XIV. Tanmateix, de vegades podem fer aproximacions, que poden ser d’interès. Enmig de la minvadesa de l’indret, hi havia la casa reial, l’hort, el jardí i la vinya, entre d’altres assentaments i ocupacions humanes. El rei Martí fixava l’any 1406 un “spay de IIII canes que nos volem lexar de freu entre lo verger e la cambra de parament”, feia construir un celler i afegia una tercera planta a les dues que tenia la casa

Alfons IV i el Maig de Valldaura (1416-1458) Amb l’entronització d’una dinastia estrangera, com la castellana dels Trastàmara, va arribar la decadència de Valldaura. El primer rei d’aquesta família, Ferran d’Antequera, no en va fer ni cas de Valldaura. Alfons IV va regnar durant 42 anys, però només va ser quatre anys a Catalunya. La resta, els va passar a Nàpols. Abans de marxar a guerrejar va celebrar Corts a Sant Cugat l’any 1419 i va fer una estada d’uns dies a Valldaura per a passar allà la molt popular i tradicional festa de primavera anomenada “Maig” o “del Roser”, celebrada el primer diumenge de maig, expressada en paraules seves “Com Nos vullam fer lo Maig a Valldaura”.

Joan II i la fi de Valldaura (1486) Pere IV de Portugal, nét de Jaume d’Urgell, el derrotat de

Casp, i fet rei per la Generalitat durant la guerra de remences, va concedir més extensió territorial a Valldaura. Joan II, un cop guanyada la guerra, va afavorir amb la propietat de Valldaura a Ferran de Rebolledo (1475), membre d’una família castellana molt fidel, de la qual Rodrigo de Rebolledo era camarlenc reial. Des de llavors, Valldaura va ser un domini privat. El crit que un dia de març de 1461 havia marcat l’entrada triomfal del príncep de Viana a Barcelona, ben segur que no l’oblidava el monarca: “Visca Don Carles e muira Rebolledo e los mals consellants!”. * * * Valldaura, nom primerenc en el poblament alt medieval de Cerdanyola, que va allotjar el primer monestir del Císter (any 1150), transformat en casa reial pels comtes-reis catalans (segles XIII-XV), desapareixia de les pàgines de la Història de Catalunya, de resultes del canvi de nissaga reial, del casal de Barcelona al dels Trastàmara. Avui dia, les restes d’algun mur dempeus, sobre el qual s’ha bastit una barraca, fixen en l’espai el lloc on el segle XII hi va haver el monestir cistercenc de Valldaura i, a partir del XIII, la casa reial del

Escut oficial del municipi de Cerdanyola.

mateix nom. De resultes de l’espoliació, els testimonis en pedra, com capitells i parts de columnes, han anat minvant amb el temps. Quan l’any 1981 preparava un treball d’història medieval (Sánchez, 1981), vam fer algunes fotografies de les ruïnes de Valldaura, les quals s’havien reduït l’any 1984 quan Josep M. Gavin (1989) preparava el seu inventari d’esglésies locals i deia “de les restes del monestir” que eren “molt difícils de fotografiar ja que estan cobertes de vegetació”. I més minvat encara quan Antoni Pladevall preparava els treballs per a l’obra “Catalunya Romànica” (1991). Finalment, l’escut oficial de Cerdanyola (oficialment, Cerdanyola del Vallès), incorpora les quatre barres catalanes en homenatge al lloc cerdanyolenc de Valldaura, que va ser casa i lloc reial sota els reis de la Corona d’Aragó. Cerdanyola, 27 d’agost de 2005 Miquel Sánchez msanchez@cetib.ictnet.es

CAMINADA AL TORRENT DE VALLDAURA

Can Coll.

Sortim de Cerdanyola per la carretera d’Horta i al Km 1,95 arribem a Can Coll. A l’esquerra hi ha l’àrea de lleure a on podem deixar el cotxe, i a la dreta hi ha una gran porta de ferro amb reixes que en uns dos-cents metres ens porta a la masia de Can Coll, a on també podem deixar el cotxe. En ambdós casos ens hem de fixar en l’hora que es tanca l’aparcament.

Can Coll és una gran masia del segle XV que ben bé val una visita i que és oberta al públic els diumenges i dies de festa els matins. L’entrada és gratuïta. 0,00 Comencem la caminada a Can Coll (135 m), baixem per la pista i travessem la carretera d’Horta. 0,03 - 0,03 Aquí trobem un punt d’aigua per als bombers de

color vermell. Girem a la dreta en direcció sud. Tenim a l’esquerra una balconada metàl·lica sobre l’àrea de lleure. Amb la mateixa direcció travessem tota l’àrea d’aparcament fins al final, on a l’esquerra trobem un vell edifici d’obra vista i una bassa. Per l’esquerra se’ns ajunta una altra pista. 0,04 - 0,07 Passem per un petit pont i tenim al davant un rètol que indica “Camí de passejada a Can Cerdà”; el seguim. A continuació deixem a l’esquerra un camí que puja. Més endavant trobem un altre rètol que indica “Flor de Maig i Can Borrell”, continuem unes poques passes més i travessant la pista hi ha un petit gual empedrat. 0,09 - 0,16 Just a l’esquerra d’aquest gual surt un camí obac en direcció nord-oest. L’agafem. Primer aquest camí planeja, després va cap al sud-est amb lleugera pujada, torna a planejar i es fa més estret. 0,10 - 0,26 Sota una línia d’alta tensió un arbre entravessat ens fa ajupir. 0,02 - 0,28 El camí es bifurca. Agafem el de l’esquerra, que de seguida puja i que és una regata feta pels aiguats. 0,08 - 0,36 El caminet fa un revolt de quasi 180º. El seguim. 0,01 - 0,37 Torna a bifurcar-se

el camí davant d’una torre elèctrica. Agafem el que gira a l’esquerra marcat pels aiguats. Pugem. Els matolls d’ambdós costats ens fan ombra. 0,06 - 0,43 Arribem a una carena oberta (280 m) amb pins i alguns roures i alzines. Aquí trobem un corriol transversal, l’agafem cap a la dreta i a les poques passes es bifurca. Si seguíssim rectes arribaríem al turó de l’Ermità, però el seu cim és ocupat per una torre d’alta tensió i els matolls que l’envolten tapen les vistes. Per això agafarem el trencall de l’esquerra que en cinc o sis metres baixa fins a una pista a on un rètol indica “Serra d’en Fotja, Font dels caçadors i Portell de Valldaura”. 0,02 - 0,45 Seguim la pista cap a la dreta. Una cadena barra el pas als vehicles; a la dreta tenim la carena de la serra d’en Fotja i per l’esquerra s’acosta la serra d’en Ferrer. 0,04 - 0,49 Trobem una altra cadena i aquí la pista es bifurca. Agafem la pista de la dreta que indica “Font dels caçadors i Can Cerdà” i baixem bastant fortament en direcció sud-oest. 0,05 - 0,54 Uns metres abans d’un doble revolt a la dreta i a l’esquerra agafem un corriol que per l’esquerra s’enfila pel bosc en direcció sud per retornar a la serra

d’en Fotja. Passem per sobre d’un tronc entravessat. 0,15 - 1,09 El camí s’aclareix de cop i ens apareix per l’esquerra la pista que va per la Serra d’en Fotja; però nosaltres seguirem pel corriol carener en direcció sud-est. 0,08 - 1,17 Som a dalt de tot de la serra (360 m), al Portell de Valldaura. La carena és esclarida i hi ha vistes en totes direccions. A la carena ens rep un camí perpendicular. Girem a l’esquerra uns 50 m i gaudirem d’una bona vista sobre Barcelona, des de Sant Adrià fins al Carmel i el barri de Montbau. Retrocedim i uns altres 50 m més enllà en direcció oest veiem un pi aïllat, marcat amb una gran aspa vermella i blanca, al mig d’una mena de gran plaça, amb bones vistes. Al nord-est tenim el Montseny (Turó de l’Home, Matagalls, Pla de la Calma i turó del Tagamanent); al nord-nord-est els cingles de Bertí; al nord la Mola de Gallifa; al nord-nord-oest la Mola de Sant Llorenç del Munt i al mig Cerdanyola; al nord-oest Montserrat i al mig Sant Cugat i més a prop el sot de Valldaura i la casa nova de Valldaura; i al sud-oest el turó de Valldaura amb una torre de vigilància i una altra de comunicacions.

Davant del pi surt de baixada una pista que agafem. 0,01 - 1,18 Arribem a la corba d’una nova pista i baixem cap a la dreta; un rètol indica “Can Valldaura-propietat particular”. En un parell de minuts, i uns 50 m abans d’un revolt a la dreta, surt per l’esquerra un petit caminet que en forta pujada de 10 m ens permet superar un talús i arribar a una revolt de la carretera d’Horta. 0,02 - 1,20 Baixem per la dreta de la carretera caminant darrere la barrera protectora. 0,02 - 1,22 Arribem al “Mirador de Valldaura” amb dos bancs i dos pins al mig. Bones vistes. Continuem baixant per la dreta de la carretera en direcció a Cerdanyola. 0,04 - 1,26 Trobem un indicador: “Restaurant Can Valldaura”. A continuació apareix un ample espai que serveix d’aparcament els caps de setmana. Torcem a la dreta i per un bosquet de pins, molt net, davallem en pocs segons a l’esplanada del davant del restaurant. 0,01 - 1,27 Continuem endavant uns 25 m i agafem una pista amb cadenat en direcció nordoest; un rètol diu: “Font dels caçadors. Can Cerdà”. La pista està flanquejada per alzines i pins.

0,24 - 1,51 No fem cas d’una pista que se’ns ajunta per la dreta venint del darrere, i uns pocs metres després tenim una cruïlla. Pugem per la pista de l’esquerra que ens acostarà al Torrent de Valldaura. Arribem a una altra cruïlla i seguim pel camí de l’esquerra, de baixada. 0,01 - 1,52 Arribem a un altre camí i el seguim cap a la dreta en

un gir de 180º. A l’esquerra del nostre camí ara tenim sempre el Torrent de Valldaura. Passem per sota i per damunt de dos troncs caiguts. 0,09 - 2,01 Arribem a una clariana que fa com una plaça ombrejada per grans arbres. Ens aturem per descansar i per gaudir del lloc, del cant dels ocells i del silenci. A l’altra banda del torrent,

a la riba esquerra hi havia hagut la Casa Reial de Valldaura . D’aquesta plaça surten dos corriolets que es ramifiquen i un d’ells arriba a l’altra banda del torrent; jo els he seguit fins a on les bardisses i la selva m’ho han permès; però m’ha estat impossible retrobar les ruïnes, que en forma d’un tros de mur, fa uns deu anys jo encara havia arribat a veure. La ignorància, la barbàrie i la incúria han arrasat el que fou un lloc important de Catalunya. Refem tot el camí fins a retornar a la pista que havíem deixat i que porta a la Font dels Caçadors i a Can Cerdà. 0,10 - 2,11 Arribem a la pista i la seguim cap a l’esquerra, de baixada. 0,09 - 2,20 Ens unim a una altra pista. Si la seguíssim per la dreta, a uns 25 m trobaríem les instal·lacions d’una societat de caçadors, després la pista fa un doble revolt a la dreta i a l’esquerra per damunt del torrent de Can Güell, i uns 50 m més endavant un corriol que surt per l’esquerra ens portaria en una ràpida i forta baixada a la Font dels Caçadors. Nosaltres, però, seguirem la nova pista cap a l’esquerra en direcció nord-oest cap a Can Cerdà.

0,25 - 2,45 La pista es bifurca una altra vegada. Per la dreta es retorna a Can Coll, però nosaltres ens n’anem a l’esquerra per visitar Can Cerdà. 0,01 - 2,46 A l’esquerra, sota la pista, trobem la “Font de Can Cerdà”. Una pintada diu “Fuente de la Virgen”. Al juliol d’enguany, quan es va preparar aquesta caminada, la font encara treia un rajolí d’aigua. És un lloc ombrívol i fresquíssim. Aquí fa uns 30 anys tingueren lloc unes suposades aparicions de la Verge Maria a una vident cerdanyolenca. 0,01 - 2,47 Seguim endavant per la pista i uns metres més amunt trobem una capella moderna que els seguidors de la vident aixecaren l’any 2001. Uns metres més i arribem a la masia (restaurant) de Can Cerdà. Refem el camí. 0,02 - 2,49 Arribem a la bifurcació on ens havíem desviat. Ara seguim la pista en direcció a Can Coll. 0,12 - 3,01 Passem pel gual empedrat on a l’anada havíem abandonat aquesta pista. Continuem cap a Can Coll. 0,09 - 3,10 Arribem a l’aparcament de l’àrea de lleure de Can Coll. Cerdanyola del Vallès, 14 de Juliol del 2005 Robert Álvarez i Masalias

CERDANYOLA, UN MUSEU EN EL TERRITORI

“Cerdanyola, un museu en el territori” és un projecte museològic que, partint del disseny de l’exposició permanent del Museu A. Ortadó - R. Maymó, contempla la museïtzació de tot un seguit de llocs i edificis singulars repartits per tot el terme municipal. Els objectius d’aquest projecte són que el Museu s’acosti a les persones i que la història de Cerdanyola s’expliqui en el mateix lloc on va passar.

Ca n’Hortadò.

Ca n’Oliver La primera fase de la museïtzació del poblat ibèric del Turó de Ca n’Oliver es va inaugurar el novembre de 1999 i des d’aleshores cada any es museïtzen les restes excavades i restaurades durant l’any anterior. Un gran monòlit a l’entrada principal del jaciment explica els trets generals del poblat i tot un seguit de faristols situats estratègicament permeten entendre la trama urbana d’aquest assentament ibèric. El

poblat de Ca n’Oliver forma part de la Ruta dels Ibers. La Ruta dels Ibers és un projecte de turisme cultural que promou el Museu d’Arqueologia de Catalunya amb l’objectiu de difondre la cultura ibèrica a Catalunya i que integren diversos poblats del territori català.

Església De Sant Martí La museïtzació de l’església parroquial de Sant Martí es va

inaugurar el novembre del 2000. Als peus de la nau, dos plafons expliquen qui era Sant Martí i la història i les característiques arquitectòniques de l’església i la rectoria. També s’hi pot veure dins d’una vitrina el document original de donació de les terres on ara s’aixequen aquests dos edificis.

Sant Iscle La museïtzació de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes es va inaugurar el novembre de 2000, després dels treballs d’excavació i restauració iniciats al 1995 amb motiu de la commemoració del mil·lenari de la primera cita documental on apareix l’església. En l’antiga sagristia hi ha una exposició sobre l’evolució del temple i s’hi poden veure les restes arqueològiques que s’hi van localitzar. En una porta falsa del mur nord de la nau s’explica la història de la parròquia de les Feixes. L’església és inclosa dins la Ruta del Vallès Natural.

Ca n’Altimiri La museïtzació de l’antiga masia de Ca n’Altimira es va inaugurar el gener de 2000. Al vestíbul d’entrada hi ha un plafó on s’explica la història d’aquest

mas i la seva relació amb la recent evolució urbana de Cerdanyola.

Ajuntament La museïtzació de l’Ajuntament de Cerdanyola es va inaugurar l’abril de 2002. En l’antic espai de recepció diversos plafons i un muntatge multimèdia expliquen la història de l’Ajuntament i del territori de Cerdanyola des d’un punt de vista geogràfic i històric.

Ca n’Ortadó El Museu A. Ortadó R. Maymó es va inaugurar l’octubre de 1998. A la planta baixa i a bona part del primer pis es desenvolupa una exposició permanent sobre la història i el territori de Cerdanyola. La resta de l’edifici són les dependències del Servei de Patrimoni de l’Ajuntament que s’ocupa de tot el que té a veure amb la recerca, la protecció i la difusió del patrimoni cultural de Cerdanyola.

TOPONÍMIA I DADES GEOGRÀFIQUES DE CERDANYOLA El nom oficial del terme és Cerdanyola del Vallès. Històricament, des del segle X està documentat el topònim com Cerdanyola. Tanmateix, entre els segles XVI i XX, ha estat castellanitzat en diferents formes com Serdanyola, Sardanyola, Cerdañola i Sardañola. Modernament, al segle XX, en dues ocasions, seguint Pau Vila, se li ha afegit el determinatiu geogràfic “del Vallès”, avui oficial, aliè a la gent de Cerdanyola.

Detall, cartell amb el nom de l’estació castellanitzat.

Altres topònims locals són els següents: a) Serres: Serra de Collserola, Serra de Galliners. b) Rius i torrents: Riu Sec, Riu Major, torrent dels Gorgs, torrent de Valldaura, torrent d’en Fotja, torrent de Sant Iscle. c) Barris: Baix, Dalt, Cordelles, Serraparera, Antolí, Montflorit, Turonet, Fontetes, Banús, Can Cerdà, Terranova, Bellaterra. d) Edificis històrics: Castell de Sant Marçal, Església de Sant

Martí de Cerdanyola, Església de Sant Iscle de les Feixes, Ermita de la Verge de Feixes, Església Vella. e) Masies: Can Fatjó del Molí, Ca n’Altimira, Can Xarau, Can Serraparera, Can Cordelles, Can Canaletes, Can Catà, Can Cerdà, Can Coll, Can Codonyers, Can Fatjó dels Xiprers, Can Fatjó dels Aurons, Can Miró, Can Planes.

El relleu de Cerdanyola La Serra de Collserola s’orienta, al terme de Cerdanyola, amb sis carenes i cinc vessants que davallen de migdia a nord. Les elevacions van en sentit ascendent des dels 138 m del turó de Ca n’Oliver al nord fins els 429 m del turó de Magarola a migdia. Les serres de na Joana, d’en Llagat i de la Ventosa separen les vessants del Riu Tapioles (partió entre Montcada i Cerdanyola) i la del torrent de Sant Iscle. Presenta com accidents importants el turó d’en Gras (281 m) i el coll de la Ventosa. La serra d’en Ferrer separa la segona vessant (Sant Iscle) de la tercera (Fotja). El principal turó és el d’en Fotja (349 m). Les serres d’en Masriera, d’en Fotja i d’en Gatell Gran separen la tercera vessant (Fotja) de la quarta (Valldaura). Turons principals: d’en Parres (120 m), Mas-

riera (181 m), Montcerdà (245 m), de l’Ermità (295 m), Gatell (290 m), Valldaura (422 m) i Magarola (429 m). Les serres de Sant Medir, de Sant Adjutori, de Can Coll i de Can Castelló separen la quarta vessant (Valldaura) de la cinquena (Sant Medir - Sant Adjutori). Els turons dominants, que fan de partió entre Cerdanyola i Sant Cugat, són els de Sant Medir (351 m), Gausac (261 m) i Sant Adjutori (266 m). La Serra de Galliners és una serra força planera i amb elevacions entre els 175 i els 285 m la qual s’estén entre els termes de Cerdanyola, Sant Cugat, Sant Quirze, Rubí i les Fonts de Terrassa. A Cerdanyola va des de Can Fatjó dels Xiprers a migdia fins el turó de Sant Pau al nord; i des de la Universitat Autònoma (la Betzuca, Can Domènec, Can Miró i Can Magrans) a llevant fins el turó de Can Camps (antiga Guàrdia de Mataric), partió de Sant Cugat, Sant Quirze i Cerdanyola.

La xarxa hidrogràfica El terme de Cerdanyola està solcat per diversos rius, rieres, torrents i aragalls. El Riu Sec té una longitud d’11 km, dels quals 4,5 km són en

XXVI RONDA VALLESANA

127

Riu Major (Riera de Sant Cugat)

terme de Cerdanyola. Entra per Sant Pau de Riusec, segueix per Badia, la Clota, el Sot de Can Xarau, el barri de Baix, les Fontetes i el Masot. Desguassa en el Ripoll al terme de Ripollet. El Riu Major (també Riera de Sant Cugat) té una longitud de 14 km. Neix a Sant Cugat, voreja els contraforts del Collserola i desguassa en el Ripoll al lloc de la Ferreria. Rep les aigües de les rieres i torrenteres de la Serra de Galliners i de la Serra de Collserola.

128

XXVI RONDA VALLESANA

Dels torrents que davallen de Galliners, cal esmentar els de Ferrussons (Can Magí), Can Fatjó, del Bosc, de Can Costa, del Castell i dels Gorgs. Pels que davallen del Collserola, cal esmentar els de Tapioles i Valldaura. El de Valldaura, també dit de Can Cerdà i de Can Codina, rep les aigües de molts altres subsidiaris seus: els de Sant Iscle, d’en Fotja o de Can Catà, de Can Güell, del Sot de l’Infern, dels Degotalls i del Sot d’en Cuiàs.

POPURRI AL COLLSEROLA 68

Aquesta breu narració sobre Collserola va guanyar el VIIIè Concurs Literari “Ramon i Montoriol” 1994, organitzat pel Grup Amics de Pompeia, de Barcelona.

Aquesta narració vol ser una exaltació de la serra de Collserola, tan malmesa i hiperfreqüentada. Però no és un text ecologista. Pretén ser una instantània d’un diumenge qualsevol, a mig matí, quan la muntanya està en plena efervescència. Vol ser una aproximació al pastís sorollós, multicolor i heterogeni en què es converteixen els camins i els minvats espais oberts. Passejants a peu, a cavall o en bicicleta. Crits i música. Costellades i àpats de campanya. Caçadors d’espàrrecs, bolets o la fauna animal. Excursionistes de fonts i itineraris culturals. Ramats de cabres. Aquesta barreja d’imatges caòtiques, en un Collserola multiús, que se superposen a bon ritme, unes damunt de les altres, té també una evocació de tipus històric entorn de masies, ermites i palaus, de bandolers i reis; i la visió real i quotidiana de la porqueria i les deixalles, la brutícia i les runes, en forma d’abocadors incontrolats al llarg dels seus camins i carreteres. Finalment, la visió de la ciutat dels morts, a l’interior d’un vessant de la serra, clou la imatge d’un Collserola alberg de vius i de morts, un Collserola objectiu de l’especulació urbanística, tant pública com privada. El retorn a la ciutat, a mitja tarda, suposa el descans i la tranquil·litat per a la serra.

El Collserola, afortunat, mira a dos horitzons. Des d’un vessant mira el mar i des de l’altre les terres de l’interior. De milers d’anys ençà, és espectador silenciós d’un munt de quefers sorollosos. Quefers de llums i colors; de petjades de pagesos, urbanitzacions clandestines i passejades de diumenge. La serra és un munt de pinzellades impressionistes, d’instantànies de llum, que en el racó clos del pensament constitueixen un resum de vida.

Ja fa molts anys que va sortir de la infantesa i avui, quan és a punt d’entrar en aquell concepte tan inconcret com fatídic que els humans d’ara en diem “tercera edat”, el Collserola és un munt de cabòries i una pila de perspectives. Què hi pot fer, si ja fa temps que es va retre a l’avanç imparable de les tribus humanes i els planificadors de despatx! Què hi pot fer, quan les forces flaquegen i més val dormir que defensar-se de les profanacions!

XXVI RONDA VALLESANA

129

Collserola.

Dormir el llarg son paleozoic de les pedres mortes! Avui és un diumenge al matí, dia onze del mes d’abril. Plou amb reflexos grisencs. La primavera reviscola la muntanya adormida per la pausa hivernal. Des de la ciutat estant, les corbes dels turons s’omplen de verds diferents. Tot reneix. Verds tendres acabats de sorgir i verds vells, perennes, enfosquits pel temps. És una realitat que es retoca a si mateixa a través de les estacions. És una realitat que l’home també malmet. La serra mira vers llevant com la ciutat belluga, es desempereseix lentament de la seva

130

XXVI RONDA VALLESANA

inhibició nocturna. Espurneja damunt els colors vegetals i els ocres s’omplen de tons lleugers sobre un fons brut. Surto de les raconades urbanes d’una Horta que viu d’esquena a la gran ciutat, mai acabada d’integrar del tot, malgrat decrets i lleis dels savis de la política, i m’endinso vers Sant Genís dels Agudells, misteri medieval al peu del Collserola. Pel camí em trobo amb els primers invasors dominicals de la muntanya, enfundats en els seus xandalls de cap de setmana, que inicien les primeres carreres en direcció als camins forestals. M’enfilo vers el Pas del Rei, en direcció a Valldaura i, a les obagues

del Castell Morí, topo amb un matiner caçador d’espàrrecs. Estranyes criatures urbanes, procedents de la hibridació camp-ciutat, que en un retorn ancestral cerquen el contacte amb el paisatge rural, si no amb la natura, i procedeixen a la depredació moderna dels boscos, seguint les estacions. Ara toquen els espàrrecs, un altre dia seran els rovellons. Els Esfèrics d’Horta o de Porcioles dominen el barri de Montbau, bastit en plena serra. La meva imaginació s’enfila vers els boscos solitaris, mentre fixo la vista en els més petits detalls. Estic atrapat per la màgia del matí. En el fons sé que perdré el dia, que m’endinsaré, una vegada més, per camins altre cop recorreguts, que aniré a raure a les mateixes fonts i els mateixos fondals de sempre, per retornar cansat a casa, enutjat pels paratges violentats i per les empremtes humanes, irreversibles, deixades damunt del mantell vegetal de la serralada. Tanmateix, hauré gaudit, un cop més, de la imatge policroma d’un massís multiús, a full time per la canilla humana d’éssers reclosos en blocs d’estatges, a la gran urb metropolitana i el seu rodal d’influència. Uns ciclistes matiners, seguidors de les noves modes de la mountainbike, em fan fora del camí tot cridant: pas, pas. En el seu pedaleig agitat, sembla que tinguin l’ànima saturada

de sofriments. Porten el mateix camí que jo, vers les interioritats del bosc, i sembla que vinguin d’un viatge llarg, ple d’angúnies i cansament. La suor els raja per l’esquena i el pedaleig decau per moments. Encara no s’ha esvaït l’escena dels ciclistes quan un nou soroll em fa retornar de les meves rutines i pensaments. Sorolls del bosc, distints a cada instant. Semblava que eren lladrucs de gossos, però de seguida en vaig poder veure la causa. Era un ramat de cabres que, en ple parc natural, pasturava prop de la font d’en Jeroni. Voldria poder pintar la impressió que em van fer les cabres, menjant les herbes de sota les alzines i els pins. Plasmar la màgia del quadre! Però la veu del pastor va distreure’m de la digressió plàstica. Tafaner, per la presència d’aquells animals, vaig preguntar-li per la seva raó i va sorprendre’m amb un: - Cap, Les tinc perquè m’avorreixo i així em distrec. El pastor vivia a la masia boscana i no tenia altra cosa en què ocupar-se. M’assec al fondal de la font, al costat d’un cotxe estimbat des de dalt de la carretera, mentre les cabres s’allunyen i s’enfilen vers les brostes noves dels arbusts i el sotabosc. Penso en quants delinqüents, des d’antics bandolers fins a lladregots d’ara, hauran fet de les seves en aquestes contrades, robant, assassi-

XXVI RONDA VALLESANA

131

nant o tramant noves malifetes. Estic uns moments meditant sobre si bec o no de l’aigua de la font. La contaminació del bosc per deixalles i runes, especialment a les torrenteres, les sotalades i els aqüífers, em fa dubtar de la potabilitat de l’aigua. Finalment, m’arrisco i la tasto. Penso que el Collserola mantindrà viu el nostre pacte tàcit a favor de la natura. Només pujar a la carretera em trobo a l’esplanadeta, abans buida, un cotxe parat i el seu amo rentant-li la brutícia. Un cop i un altre va passant-li la baieta, que escorre repetidament a la mateixa galleda d’aigua, finalment, bruta. Un xic més avall, en una entradeta del bosc, la mestressa para una taula plegable per fer un àpat de campanya, mentre dos nens corren entre els pins i criden: - Papá, papá, mira que hemos encontrado - i agiten un globus de làtex enganxat a la punta d’un bastó. Un transistor, també cridaner, llança a l’aire les veus de Los Chichos a ritme de rumba gitana. El Collserola multiús dóna per a tot. Arribo a les sotalades de Valldaura i els misteris d’aquell paratge fan trontollar el meu esperit. Són molts els comtes-reis que van triar Valldaura per anar-hi a caçar el senglar. Encara avui dia, després d’haver-s’hi extingit, els senglars han tornat al Collserola, mercès a diverses repoblacions. Però el que més

132

XXVI RONDA VALLESANA

m’atrau de Valldaura és la quietud d’aquella raconada. I m’imagino els monjos del Císter, en una humil casa de pedra i llicorelles, cantant les vespres, mentre els roures retallen les seves siluetes retorçades i s’enfosqueixen amb trets esporuguits en fugir el crepuscle. I veig el rei Martí, dit l’Humà, reclòs amb el seu Flos Sanctorum i dedicat més a 1a vida contemplativa i a l’oració que no a la política de govern o a la més mundana de la propagació de l’espècie reial a través de la fecundació de la reina, la qual, per la seva part, preferia recloure’s en un monestir com el de Bellesguard, allunyada del marit. I la nostàlgia del passat es torna en clam irat quan veus què se n’ha fet ara d’aquella sotalada i d’aquelles memòries de la Historia. Avui Valldaura jau enrunat, víctima de l’espoli de delinqüents i furtius, mentre els senyals dels itineraris adrecen a un inexistent “palau reial”. Descansi en pau. Davallo per la carretera d’Horta i fujo tant com puc de les vores d’asfalt, en un intent d’escapar als cotxes sorollosos que pugen i baixen, empaitant-se els uns als altres. I que esbufeguen com si volguessin menjar-se els vianants de les cunetes i les branques atrevides del sotabosc que envaeixen la pista automobilística. El salvatgisme és present en tot instant. Sovint, un “dominguero” a

marxa lenta, canvia la imatge de la circulació i exaspera els esverats de la cursa. Com a complement de l’espectacle circulatori, motoristes i ciclistes, entremig dels cotxes, omplen de moviment la carretera. El Collserola té cabuda per a qualsevol manifestació per estrafolària que pugui semblar. És un calaix de sastre, ampli i variat. De cop, entremig de berenadors i masies convertides en restaurant, hom pot trobar-se amb un fet insòlit, com pot ser un romiatge pseudoreligiós, de persones aplegades a l’entorn d’una cerimònia mariana, que celebren les aparicions i els miracles de la Mare de Déu, fets vius per la veu de la vident Pepita. Un estrany calfred colpeja la nostra ignorància. L’aigua de la font ha esdevingut miraculosa fins al punt que la deu ha canviat el seu vell nom, rebatejada en font de la Verge. L’Església-institució sembla que ha fet cas omís d’aquests miracles i no ha permès bastir un temple en aquell indret. Tanmateix, els seguidors de la vident no descansen i porfidiegen en les seves idees que volen fer del Collserola un nou Lourdes o Fàtima. Cada dia onze s’apleguen a la muntanya i mantenen viva la flama. Prop dels adoradors marians, una gentada policroma, vestida amb xandalls, texans o pantalons curts,

devora a les onze del matí les primeres costelles del dia: - Niño, come que se enfría! Els àpats són col·lectius, en colla, i escridassants. Els transistors esberlen els silencis continguts dels turons. Els sorolls de les taules s’escampen vers el bosc. És l’hegemonia del pastís kitsch que ens envolta. Les essències ibèriques, en la seva versió més popular, es manifesten en aquests berenadors, que esdevenen estacions d’una processó lúdica, en el periòdic pelegrinatge dels “domingueros” pel Collserola. Dones i homes carreguen criatures, bosses, cistells, taules plegables i cadires, en el carrousel dominical de la sortida al bosc i traslladen un per un tots els fardells del cotxe a l’esplanada o el berenador escollit. Entre fumeres de carn a la brasa s’escampen pel bosc les olors de les costellades. El bosc encara és fresc i el sol no escalfa amb força. La música de Manolo Escobar acompanya l’àpat familiar. Noves sotalades, com la d’en Cuiàs o la Torrefera llancen veus de donzelles violades segles enrere. O de bandolers amagats al peu del camí que esperen un traginer per assaltar. El Collserola és un popurri de crits i colors. Prosseguint amb el revival històric, pots trobar-hi restes d’incursions de soldats francesos, amb masies i esglésies cremades, i restes de fusells i baionetes semien-

XXVI RONDA VALLESANA

133

Riera.

terrats. L’esperit d’algun senyor feudal encara deu sortir alguna nit estelada a cercar el llop o el senglar que, malferit, se li va escapar. El vent s’esmunyeix per la pineda i les veus i els sorolls del passat es fan fonedissos. El cas és retrobar la veritat, l’essència del muntanyam adormit i fer-li veure que la barreja de coloraines que el trepitgen és quelcom passatger i breu. Simplement humà. De tard en tard, algun ximplet de poble o potser de ciutat ressegueix els teus corriols i viaranys i cerca despertar el teu encís apagat. Busca una font i un pla herbat; després, un bosquet de sureres o una raconada de freixes. Fins i tot, fa senyals als arbres per reconèixer en un futur els camins

134

XXVI RONDA VALLESANA

i pren apunts i dades, com si volgués enregistrar en viu i retenir per sempre el teu hàlit secular. El Collserola dóna per a tot. Per a la parella joveneta o per a l’amant consolidat que, en la foscor de la nit o en els amagatalls del bosc, cerquen neguitosos un instant d’amor escadusser. La muntanya es un popurri trepidant, de colors, llums i pinzellades múltiples. És com una kasbah àrab on, en un instant, se succeeixen, sense interrupció, mil imatges diferents. Pastís d’un munt de figures sorolloses en un moment. El Collserola, si salvem les distàncies geogràfiques, és com un poema multicolor de Nicolás Guillén, càntic al seu Carib natal: Nueces de coco, tabaco

y aguardiente! Aquí tenim: mongetes, botifarra, sangria i música flamenca! Urbanitzacions pels turons que trenquen l’estat natural del bosc. Brutícia, runes, restes de cuines i sales de bany. Trossos de mobles vells. Pneumàtics esmicolats. Llaunes. Bosses de plàstic. La serra és un immens abocador de deixalles arreu, a qualsevol indret adient per al furtiu de torn. Quan ja han destruït la plana, ara volen anar per la muntanya. Els ulls, deixondits per les agressions boscanes, posen l’esguard perdut en el vell campanar romànic de la primera ermita que troben. Nostàlgies de pedres esberlades. Camins de polsims de llicorella. Al costat, prop seu, una masia medieval, transformada en restaurant popular de mongetes i costelles a la brasa, rendibilitza les necessitats de bosc i el desig de menjar fora de casa de les masses urbanes. Els cavalls també són presents en aquesta realitat quotidiana de la serra i els pots trobar per qualsevol camí o raconada. I els practicants de la passejada a peu i els de la carrera de fons. El ritme del matí ha estat accelerat. Al final, cal una pausa. Des del Forat del Vent, la panoràmica del Vallès és esplèndida. Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, Cerdanyola, Ripollet, Mont-

cada, Mollet, etc. semblen pobles, habitacles de blocs polièdrics. Al fons, Montserrat, Sant Llorenç, el Montseny i el Montnegre tanquen el paisatge i clouen el Vallès, cercantlo en els seus límits geogràfics. Supracomarca natural que ha protagonitzat la història catalana tantes vegades! Descansem breument del nostre itinerari dominical pel Collserola i quan reprenem la marxa trobem un agosarat barri d’estatges per als cadàvers, bastit enmig de la serra, entre pins i alzines. Fins ara, he descrit una serra viva, dinàmica, de colors i manifestacions itinerants; un paisatge impressionista en canvi constant, segons l’instant i la llum. Ara som davant de la presència del silenci i el final. La bellesa paisatgística no ens priva de reflexionar sobre la irreversibilitat del fet suprem de l’ésser humà. La inevitabilitat de la seva contingència. Les despulles resten emmagatzemades al Collserola entre habitacles de totxo i formigó. Sembla com si, des de les instàncies que ho planifiquen tot i pensen per tots nosaltres, se’ns hagués volgut reservar millor estatge i raconada natural de morts que de vius. Al final, homes i muntanya poden dormir, aplegats, el llarg somni sense retorn de les pedres mortes. Miquel Sànchez i Gonzàlez.

XXVI RONDA VALLESANA

135