RONDA VALLESANA XXIX [2008] Matadepera

Taula de continguts Arriba l’octubre i torna la Ronda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Salutació de l’Alcaldessa de Matadepera . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Itinerari XXVIII Ronda Vallesana. Matadepera. . . . . . . . . . . . . . 9 Mapa de la Ronda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 Matadepera i Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 Matadepera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Reivindicació del Camí dels Monjos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 Felicitats, UES! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Sant Esteva de la Vall . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 XXIX Ronda Vallesana, Camí del monjos . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 Robatori a Can Pobla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 Poesies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 Documentació de Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Monestir de Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61 La Mola - Sant Llorenç del Munt (...quasi una vida) . . . . . . . . 82 Una nit a Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85 Bandolers a Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 Bandolers a Can Pèlags . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90 La llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . 94 El Coll d’Eres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 L’Excursionisme Català com a aposta per la modernitat . . . 101 Canvi climàtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 Detalls i Masies de Sant Llorenç del Munt . . . . . . . . . . . . . . 113

4

XXIX RONDA VALLESANA

ARRIBA L’OCTUBRE I TORNA LA RONDA

Mai tan cert, mai tan real. Amb la davallada de la calor de l’estiu força proper i abans de les primeres fredors de l’hivern encara llunyà, arriben tot un seguit de diumenges molt adients per a gaudir de la mitja muntanya tot anant d’excursió amb companys, amics i coneguts. És en aquest període quan ens topem amb la nostra Ronda Vallesana, ideal per a caminar i a l’ensems per a practicar l’esport que ens agrada: l’excursionisme.

A més aquest any, la Ronda arriba emmarcada en el to de festa en què es troba l’excursionisme a la nostra ciutat. El reguitzell de celebracions motivat pel nostre centenari esquitxen també, i de ple, la Ronda. És una gran satisfacció, doncs, presentar en nom de la UES i en aquest any tan especial aquesta nova Festa Major de l’excursionisme sabadellenc.

Si pionera va ser en el seu moment, pionera continua sent amb el pas dels anys, mantenint aquell esperit de fer un recorregut per la nostra geografia del Vallès, que tingui sempre aquell punt d’interès excursionista.

Aquest any, els organitzadors ens han buscat un recorregut que uneix diversos indrets clàssics de l’excursionisme local com és ara el poble de Matadepera, el coll d’Eres, el camí dels monjos i assoleix l’emblemàtic cim de la Mola, on també feu petja la primera Ronda i on al setembre va fer 100 anys que es va realitzar la primera excursió organitzada de l’excursionisme a Sabadell.

Per tant tot un luxe d’itinerari.

No voldria acabar aquestes ratlles sense agrair, un cop més, a totes les persones de la Comissió organitzadora l’esforç que comporta XXIX RONDA VALLESANA

5

preparar una Ronda com aquesta. Sense ells no seria pas possible.

I també agrair-te a tu, amic excursionista, la participació en la Ronda, ja que amb la teva presència ens ajudes a seguir creient en la Ronda i en l’excursionisme any rere any.

Moltes gràcies, doncs, benvingut i que tinguis una bona excursió, esperant retrobar-te l’any vinent en un altre indret vallesà.

Àngel Artigas President de la UES

6

XXIX RONDA VALLESANA

SALUTACIÓ DE L’ALCALDESSA DE MATADEPERA

Benvolguts amics i amigues, Una salutació ben especial a totes les persones que sou amants de l'esport i la natura. Matadepera us obre les portes.

Aquesta Ronda Vallesana és especial, ja que una part d'aquesta passarà per una zona del nostre municipi, i més concretament del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

Aquest fet és un honor per a nosaltres, perquè és una oportunitat de contribuir a donar a conèixer, una mica millor, el nostre bonic entorn. Seria bo que aquest pas per la vila ajudés a omplir les vostres motxilles d'acollida, respecte i amistat matadeperenca.

Bona Ronda i fins sempre!

Cordialment, Mireia Solsona Garriga Alcaldessa de Matadepera

XXIX RONDA VALLESANA

7

8

XXIX RONDA VALLESANA

ITINERARI XXIX RONDA VALLESANA MATADEPERA. Sant Llorenç del Munt CENTENARI DE L’EXCURSIONISME SABADELLENC Sortida i arribada al Poliesportiu de Matadepera.

Passarem per la Carena de la costa del Tet, Can Pobla, la Mola, la cova del Drac, Coll d’Eres, Coll d’Estenalles, pujada a Coll Prunera, Can Bufí, Can Pèlags... i per alguns camins de riera arribem al Poliesportiu.

Pabelló Poliesportiu de Matadepera

0:00 h. 445 m alt. Sortim del pavelló d’esports de Matadepera, al costat de la riera de les Arenes, pugem unes escales a la dreta i sortim al carrer Jaume Faura. També hi passa el GR de Vallès Natural, que porta a Sant Llorenç Savall.

0:02 h. 450 m alt. Seguim pel carrer Camí de la Font de la Tartana, rectes.

0:04 h. 445 m alt. Per un pont al carrer, travessem el torrent dels Abeuradors.

0:06 h. 450 m alt. Seguim a l’esquerra, pel carrer Sant Pere.

0:09 h. 460 m alt. Arribem a una rotonda. Seguim pel mig, en pujada, pel carrer de Tramuntana.

0:12 h. 480 m alt. Per la dreta, se’n va el carrer Gregal. Baixem a l’esquerra. Deixem la urbanització i seguim una pista de terra.

Entrem al bosc de pi i alzina.

XXIX RONDA VALLESANA

9

0:18 h. 485 m alt. Bifurcació de pistes. Seguim a la dreta amb forta pujada.

0:22 h. 520 m alt. Bifurcació. Seguim a la dreta, pel GR Vallès Natural.

0:24 h. 540 m alt. Collet del Pujol. Trencall de camins. Pugem a l’esquerra, per un corriol, seguint la carena de la Costa del Tet, paral·lel al Camí dels Monjos.

0:29 h. 570 m alt. Coll, a les envistes del Cavall Bernat, la Gran Diagonal i la Roca de les Onze Hores.

0:33 h. 580 m alt. Coll. Fites de terme, a la banda esquerra del camí.

Baixem lleugerament. 570 m alt.

0:38 h. 595 m alt. Bifurcació. A la dreta tenim el límit del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

0:39 h. 610 m alt. Passem al costat d’una torre elèctrica. Lluny, després d’una vall, a la dreta, veiem el mas de Can Torres. Vers tramuntana s’albiren els Plecs del Llibre.

0:44 h. 640 m alt. Bifurcació de la pista per on transitem. Seguim la pista de la dreta.

0:51 h. 695 m alt. Collet, amb una bona panoràmica de la Gran Diagonal, la Roca de les Onze Hores i dels Plecs del Llibre, sobre l’avenc de la Codoleda.

0:52 h. 690 m alt. Bifurcació al bosc i la carena, després d’una altra torre

Can Pobla

10

XXIX RONDA VALLESANA

1:00 h. 740 m alt.

1:01 h. 740 m alt.

1:06 h. 780 m alt.

1:10 h. 805 m alt.

1:13 h. 830 m alt.

1:18 h. 845 m alt.

1:20 h. 845 m alt.

1:25 h. 845 m alt.

1:31 h. 845 m alt.

1:34 h. 830 m alt.

1:37 h. 820 m alt.

1:40 h. 830 m alt.

1:44 h. 835 m alt.

elèctrica. Camí Moliner, per on passa la caminada anual Matagalls-Montserrat. Per la dreta, la pista i a continuació, corriol que porta a Coll de Grua. Seguim rectes, per la carena de la Costa del Tet. Arribem a l’alçada dels Dipòsits, en un pla, per on poc després ens incorporem al Camí dels Monjos.

Bifurcació, al peu de la Roca de les Onze Hores. Deixem el camí de la dreta i seguim a l’esquerra. El camí, en alguns trams està empedrat o hi ha graons de pedra.

Per l’esquerra, veiem el Cavall Bernat i l’agulla de l’Esquirol.

Veiem a l’esquerra, per sobre del pins, la Roca de les Onze Hores.

Pugem per la canal dels Monjos o també dita la Canal del Pi Ajagut, tota ella força vertical.

Arribem dalt la cinglera des d’on podem gaudir d’una àmplia vista. Els Plecs del Llibre i el Guru Gu, vers llevant, i la plana del Vallès, vers migjorn.

Coll i bifurcació de camins. Seguim a l’esquerra, per terreny planer.

Pista travessera, seguim a l’esquerra.

Trencall de camins. Seguim rectes, ara per la pista que davalla a Can Pobla.

Nou trencall de camins. Continuem rectes.

Encara un altre encreuament, però nosaltres seguim en la mateixa direcció que portem. Estem a les envistes de Can Pobla. Anem per bosc de pi i alzina.

Travessem la canal de Can Pobla, per un pont fet d’obra.

Cadenat. Arribem a un trencall de pistes i camins.

Aparcament de cotxes de Can Pobla. Travessem la pista a la dreta i pugem a l’esquerra per un camí, amb alguns graons.

Arribem a les edificacions de Can Pobla on ens aturarem per esmorzar.

PRIMER AVITUALLAMENT. ENTREPÀ i BEGUDES Reprenem el camí, vers llevant, passant per la tanca de la finca de Can Pobla. Deixem a la dreta la casa principal i tot seguit l’ermita dedicada a Sant Llorenç. Dalt la XXIX RONDA VALLESANA

11

Monestir de Sant Llorenç del Munt (La Mola)

1:47 h. 850 m alt.

1:48 h. 850 m alt.

1:53 h. 880 m alt.

2:00 h. 925 m alt.

2:09 h. 990 m alt.

2:33h. 1.085 m alt.

14

XXIX RONDA VALLESANA

porta d’entrada hi ha una ceràmica de Sant Llorenç i l’any MCMV. Cadenat i bifurcació. Pugem a l’esquerra.

Nova bifurcació. Seguim a l’esquerra. Tot seguit passem per la tanca de la propietat i un trencall de camins.

Seguim rectes.

Seguim el camí de l’esquerra i tot seguit, de nou bifurcació, que també seguim a l’esquerra. Fi dels senyals verds. Ara veiem pintades grogues. Anem per roquissar i bosc d’alzines.

Arribem al Camí dels Monjos, que seguim en pujada, a l’esquerra.

Arribem al Planet, camí planer que ens portarà a l’Hort dels Monjos. Anem deixant a l’esquerra l’escletxa que forma una cova a la cinglera. Som a l’Hort dels Monjos.

Pugem a l’esquerra, per camí empedrat, superant el darrer cingle de la muntanya. Dalt, l’ample camí, ens porta fins al cim, amb el Monestir ja a tocar.

Monestir de Sant Llorenç del Munt. Taula d’orientació.

Mirant vers tramuntana, l’antic cementiri dels monjos i pou. Vers ponent, l’entrada al monestir. Sala d’exposició del parc. Campanar romànic del segle XII. Àmplies vistes sobre la vall del Vallès Occidental i el Collserola vers migjorn, Montserrat vers ponent i el turó de les Nou Cabres vers Tramuntana.

PRIMER CONTROL 2:40 h.

Sortim del Monestir pel camí de la Cova del Drac, baixem a l’esquerra, per la canal. Poc després, deixem a l’esquerra el Camí del Mal Pas de Can Pobla.

2:45 h. 940 m alt. Coll i trencall de camins. Morral del Drac, amb la seva cova i la llegenda del drac. Per la dreta, es baixa per la Canal de Santa Agnès, a la font de Santa Agnès i Sant Llorenç Savall. Per l’esquerra, baixa la Canal de l’Abella.

Poc més a la dreta, el camí porta a les coves de Sescorts, a les cingleres del mateix nom. Nosaltres seguim rectes, en lleugera pujada.

Cova del Drac

XXIX RONDA VALLESANA

15

La Castellassa de Can Torras

2:47 h. 965 m alt. Coll. Per l’esquerra es pot recórrer el Morro de Sescorts, amb la Roca Petanta i el Morralet de la Mare de Déu.

Seguim rectes, pel roquissar, deixant a la dreta el turó d’en Griera.

2:55 h. 970 m alt. Bifurcació. Seguim a l’esquerra, pel Camí de la Carena del Pagès.

2:58 h.

Nova bifurcació. Per l’esquerra es baixa per la Canal del Pi Tort vers Can Pèlags.

EN AQUEST PUNT ES POT DECIDIR SEGUIR L’ITINERARI DE LA RONDA VALLESANA CURTA PRENENT LA CANAL DEL PI TORT QUE ENS PORTARÀ DIRECTAMENT A CAN PÈLAGS. Seguim pel Camí de la Carena del Pagès, per la dreta.

3:04 h. 965 m alt. Arribem a una bifurcació. Per la dreta es va als Òbits i revoltant la carena a la Font Flàvia. Seguim a l’esquerra en pujada, pel roquissar.

3:09 h. 1.005 m alt. Som a la carena. Trencall de camins. Per la dreta es con16

XXIX RONDA VALLESANA

tinua vers les Pinasses i la Font Flàvia. Per l’esquerra es va al Pla dels Ginebrons i la carena dels Ginebres.

Seguim rectes.

3:20 h. 1.005 m alt. Coll. Poc després, fites de terme de la Mata, a la dreta del camí. Continuem pel camí ample i carener.

3:25 h. 990 m alt. Trobem un pi tort, a l’esquerra del camí.

3:29 h. 980 m alt. Arribem al Roure de Palau, que veiem a mà esquerra.

Magnífic exemplar de roure de gran alçada que val la pena contemplar.

3:31 h. 980 m alt. Bifurcació. Seguim a l’esquerra, a les envistes del Montcau.

3:35 h. 965 m alt. Deixem fites de terme de la Mata, a l’esquerra, i també el camí que mena a la Bassa de la Calçada.

3:39 h. 930 m alt. Arribem a Coll d’Eres. Trencall de camins. Si seguim rectes, amb forta pujada arribarem al cim del Montcau.

Per la dreta, el camí baixa a la cova Simanya, el Collet del Llor, els Emprius i la font del Llor. Hi han plantat diverses alzines, perquè les antigues s’assequen.

Monòlit dedicat per Terrassa a Joan Maragall. “No sé el que teniu, que us estimo tant, muntanyes. Vers.

15.5.1904 - 11.5.1961”.

Coll d’Eres

XXIX RONDA VALLESANA

17

Centre d’Informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. (Coll d’Estenalles)

SEGON AVITUALLAMENT. BEGUDES Seguim a l’esquerra, per una àmplia pista, vers ponent.

3:45 h.

Anem pel Racó de la Cova del Bisbe. La cova del Bisbe en alt, a la dreta, a la cinglera sota el turó del Montcau, al roquissar.

3:56 h. 905 m alt. Coll d’Estella, trencall de camins. Seguim rectes. Per la dreta es veu la Falconera i també el turó dels Cortins, sota el Montcau.

4:00 h. 860 m alt. Cadenat al costat de la carretera BV-1221 a Mura. A l’esquerra, Centre d’Informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Casella del Coll d’Estenalles.

SEGON CONTROL Seguim a l’esquerra, en baixada, per unes escales, per amplis plans herbats.

4:04 h. 835 m alt. Baixem entre roques pel corriol de la dreta. S’inicia el 18

XXIX RONDA VALLESANA

4:08 h. 805 m alt.

4:10 h. 800 m alt.

4:18 h. 765 m alt.

4:21 h. 755 m alt.

4:27 h. 745 m alt.

4:28 h. 735 m alt.

4:47 h. 835 m alt.

4:48 h. 835 m alt.

4:57 h. 750 m alt.

5:04 h. 785 m alt.

5:09 h. 735 m alt.

5:18 h. 715 m alt.

5:19 h. 720 m alt.

5:23 h.

5:28 h. 725 m alt.

5:30 h. 715 m alt.

5:31 h. 710 m alt.

torrent de les Arenes, entre blocs de pedra. Baixem per un roquissar.

Seguim el corriol de la dreta.

Travessem el torrent de la Font de l’Hort i seguim a l’esquerra, entre el torrent del Cellerot, que s’ha ajuntat a la riera de les Arenes, i la carretera BV-1221, enlairada a la dreta.

Bifurcació. Seguim a la dreta.

Nova Bifurcació. Seguim a la dreta. Per l’esquerra baixa al torrent de les Arenes i la canal de les Teixoneres.

Bifurcació. Seguim a l’esquerra, de baixada, vers el torrent.

Travessem la riera de les Arenes. Sot de la Bota. Pugem lleugerament vers ponent deixant el torrent del Sot de la Bota a la dreta, per pujar fort vers migjorn. Bosc de pi i alzina. Poc després seguim el corriol de la dreta, que puja també en direcció sud.

Coll Prunera. Deixem a l’esquerra el corriol que puja per la carena vers el Morral d’en Bens. Anem a la dreta.

Coll i bifurcació. Seguint rectes, pugem al turó de Coll Prunera. Baixem pel corriol de l’esquerra, per seguir l’itinerari de la Ronda Vallesana. Llarga baixada.

Arribem a una pista que seguim a l’esquerra, en pujada. Creuem el torrent de les Planes, o de les Obagues.

Poc després, deixem la pista i pugem a l’esquerra per un corriol.

Coll de les Rovires. Cruïlla de camins. A la dreta, es puja vers el turó. Baixem vers migjorn.

Arribem a una bifurcació. Seguim a l’esquerra.

Bifurcació i pista. La seguim a l’esquerra. Poc després passem la canal de la Font del Cargol.

Arribem al costat de Can Bofí. Seguim al costat de la tanca, per l’esquerra. A continuació seguim a la dreta, arran de tanca, deixant a la dreta, sotalat, el mas de Can Bofí.

Deixem Can Bofí i seguim vorejant els camps de conreu, arran de bosc, fins trobar un corriol que seguim, ara del tot per dins el bosc.

Forn de calç, a l’esquerra del camí.

Arribem a una bifurcació. Seguim a la dreta.

Travessem la Canal del Bosc.

XXIX RONDA VALLESANA

19

Forn de Cals

5:33 h. 720 m alt. Arribem al camí de la Canal del Pi Tort, el seguim a la dreta.

RONDA VALLESANA CURTA. Per seguir aquest itinerari, cal baixar a l’esquerra, per la Canal del Pi Tort, per on després d’una llarga baixada, arribem a Can Pèlags.

5:35 h. 710 m alt. Arribem a l’alçada de Can Pèlagcs.

TERCER CONTROL I TERCER AVITUALLAMENT. BEGUDES. EN AQUEST PUNT ES TROBEN LA RONDA LLARGA I LA CURTA

5:38 h. 705 m alt.

5:43 h. 670 m alt.

5:47 h. 670 m alt.

5:50 h. 655 m alt.

20

XXIX RONDA VALLESANA

Bifurcació. Seguim a l’esquerra.

Trencall de camins. Seguim rectes.

Travessem el torrent de la Pedrera. Arribem a una pista travessera. Seguim a l’esquerra.

Arribem a un nou encreuament. Anem a l’esquerra.

Bifurcació. Tanca de la finca de Can Garrigosa, baixem

Can Pèlags

5:58 h. 640 m alt.

6:01 h. 610 m alt.

6:08 h. 565 m alt.

6:09 h. 565 m alt.

a la dreta. Anem deixant la finca a l’esquerra. Per sobre, el Cingle dels Cavalls.

Arribem a l’entrada de Can Garrigosa. La deixem a l’esquerra. Baixem per l’àmplia pista vorejada per xiprers.

Arribem a la bifurcació de la pista que per l’esquerra, porta a Can Robert. Seguim la pista cap a la dreta que baixa fins a la riera de les Arenes.

Arribem a la riera de les Arenes ampla i amb sorra i pedres més gruixudes. La seguim a l’esquerra.

Arribem al lloc on antigament hi havia un pont, que sortint de la torre de l’Àngel, a la dreta, enlairada, pujava per la muntanya. Durant una riuada, l’aigua es va emportar el pont. Marges amb terres vermelloses.

Bifurcació, seguim a l’esquerra.

EN AQUEST PUNT L’ORGANITZACIÓ DE LA RONDA POSA A DISPOSICIÓ DELS PARTICIPANTS UN SERVEI D’AUTOBUSOS QUE DES DE LA TORRE DE L’ÀNGEL PORTARÀ A AQUELLS QUE VULGUIN FINS AL PAVELLÓ POLIESPORTIU

XXIX RONDA VALLESANA

21

6:10 h.

6:18 h. 520 m alt.

6:19 h. 525 m alt.

6:23 h. 515 m alt.

6:42 h. 475 m alt.

6:43 h. 470 m alt.

6:44 h 470 m alt.

6:533 h. 465 m alt.

Des d’aquest punt la Ronda continua seguint per la llera del riu Arribem a l’Avinguda de Rocafort, al llit del torrent. La seguim a l’esquerra.

Deixem el carrer asfaltat i baixem a la dreta per un corriol, per continuar al costat de la riera de les Arenes.

Anem per sota d’una línia elèctrica.

Passem a prop de la part del darrere de diverses cases de la urbanització veïna.

Travessem la riera de les Arenes, a la dreta, a les envistes de Can Torrella.

Arribem a una bifurcació. Seguim a l’esquerra, per pista.

Passem pel costat de Can Torrella, travessant l’antiga era del mas, avui convertit en un restaurant. Seguim per la pista, paral·lela a la riera, a l’esquerra i a la carretera de Mura, a la dreta.

Arribem a una bifurcació, al costat d’una torre elèctrica. Anem a l’esquerra, sota la línia elèctrica.

Can Torrella

22

XXIX RONDA VALLESANA

6:56 h. 455 m alt. Carrer de la urbanització el Pla de Sant Llorenç. Pont de Can Prat, sobre la riera de les Arenes. Creuem el carrer i baixem a la dreta, al costat del canalitzat llit de la riera de les Arenes i continuem per l’ample camí que segueix el marge de la riera i passa pel costat de les piscines municipals de Matadepera.

7:04 h. 440 m alt. Arribem al costat d’unes escales que permeten baixar al llit de la riera de les Arenes. Baixem, creuem la riera a l’esquerra i pugem a l’altra banda per unes escales similars.

7:05 h. 440 m alt. Arribem al costat del Pavelló Municipal de Matadepera.

Fi del recorregut.

Fitxa tècnica: Temps emprat en la Ronda llarga: 7:05 hores Desnivell de pujada: 920 metres. Recorregut: 24,8 km.

DESCRIPCIÓ ITINERARI RONDA CURTA Situats al començament de la Canal del Pi Tort, iniciem una baixada de 20 minuts, i deixem un corriol a la dreta, poc abans d’arribar a Can Pèlags.

A Can Pèlags, continuem per l’itinerari de la Ronda llarga.

Temps emprat en la Ronda curta: 4:25 hores Desnivell de pujada: 700 metres. Recorregut: 16 km.

Descripció de l’itinerari: Ferran Zurdo Track: Ramon Pineda.

XXIX RONDA VALLESANA

23

24

XXIX RONDA VALLESANA

Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Una relació de mil anys Com és sabut, el 10 d’agost de l’any 1013 els comtes de Barcelona feien donació al monestir de Sant Llorenç del Munt, entre d’altres deixes, de l’alou (o domini senyorial) de Matadepera. S’iniciava, així, una relació entre Sant Llorenç i el nostre poble que, al llarg de mil anys, encara perdura. En aquest temps, però, la natura d’aquesta relació ha canviat diverses vegades.

Al llarg de l’edat mitjana i bona part de l’època moderna, el monestir exercí com a senyor jurisdiccional, conjuntament amb el casal barceloní i els posteriors monarques, del terme matadeperenc. Un terme que, de fet, deu la seva existència al procés de parroquialització que seguí poc després de la donació al monestir. Com a senyor del terme, Sant Llorenç rebia diversos censos dels masos que llavors conformaven, escampats, les zones de residència i treball a Matadepera. A més, qualsevol actuació rellevant de la universitat del terme i parròquia de Sant Joan de Matadepera (l’equivalent de l’actual Ajuntament), havia de comptar amb el consentiment de l’abat, com, per exemple, quan a finals de juliol de 1336 el consell de la universitat nomenà un procurador per anar a pagar el bovatge (primer impost directe de caire general que es va percebre a Catalunya) per l’inici de regnat de Pere el Cerimoniós.

A partir del segle XVII, coincidint amb la marxa dels monjos i el pas del domini eminent a Sant Pau del Camp de Barcelona, i sobretot als segles XVIII-XIX, els principals hisendats matadeperencs es feren amb la propietat de bona part del massís. Paral·lelament, amb l’inici del règim liberal, l’Ajuntament guanyà l’autonomia de la qual encara disposa i a mitjans del segle XIX, amb la desamortització de les propietats eclesiàstiques, s’accentuà encara més l’abandonament del monestir.

Precisament, fou llavors quan la relació senyorial i jurisdiccional es transformà en una de caire ben diferent. Sant Llorenç deixà de ser agent històric per esdevenir un testimoni de la història i la cultura que calia preservar. L’any 1868, Anton Vergés dugué a terme les primeres intervencions de restauració al monestir. S’inicià, així, un període dominat per la idea de patrimoni cultural que tindria en l’any 1931 la seva fita més important, al ser declarades les restes del cenobi muntanyenc Monument Nacional.

També a la fi del segle XIX hi trobem l’inici del segon tipus de relació que avui dia preval, juntament amb la de patrimoni cultural, com és la de patrimoni natural. Així, es té constància de diverses excursions a Sant Llorenç organitzades en l’últim quart del segle XIX per centres i associacions, com la que l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques féu el març de 1878. En elles, a banda de la visita a les restes del monestir, s’hi parava especial atenció a la

XXIX RONDA VALLESANA

25

flora, fauna i geologia del massís. La conservació del medi, però, trigaria en ocupar un espai central en la relació entre Matadepera i Sant Llorenç. Si el monestir, com a tal, havia quedat reduït al seu vessant testimonial, el massís (i amb ell els seus boscos i camps de conreu) fins ben entrat el segle XX encara tingué una gran importància econòmica. Així, el sector primari i la indústria forestal s’aprofitaven dels recursos naturals de Sant Llorenç durant la primera meitat del segle passat. Després, la pressió urbanística arribà a amenaçar seriosament el conjunt del massís. Afortunadament, l’any 1972 es delimità una zona de protecció especial que fou l’embrió del Parc Natural de Sant Llorenç, creat, ja en democràcia, l’any 1987.

En l’actualitat, Matadepera veu en Sant Llorenç un ric patrimoni, tant cultural com natural, que singularitza el municipi dotant-lo d’un valor afegit difícil d’igualar. Aquest valor, però, tan sols pot ser copsat en tota la seva magnitud si tenim en compte quina ha estat la relació entre tots dos al llarg de la història.

Una relació que hem intentat resumir en aquestes poques ratlles.

Arxiu Municipal de Matadepera.

Cavall Bernat

26

XXIX RONDA VALLESANA

MATADEPERA Dic sovint que, nat a Barcelona, sóc fill de Matadepera. Vaig arribar-hi fet un pellingot amb un any només de vida, a parer del metge. Potser mai no tornaré a sentir en aquest món la pau dels dos anys de llit.

Vaig començar-me a llevar per trobar-me en un poble, un poble de debò, amb algun pagès de vinya menuda, botiguers de caixa a l’estiu, noies i nois de fàbrica a Terrassa. Tots amb alguna ferida encara sagnant de la guerra.

Però ves que la gent jove ens trobàvem junts jugant a futbol.

Matadepera em va fer per sempre més home de poble. Li’n dec a balquena ser capellà.

Ara, els sabadellencs que visiteu aquest suara dit poble, no hi trobareu res de pobletà. Allà dies tenia un airet fresc que baixava de la riera, ara, si no em van entrumfar, s’ha tornat humit de tantes piscines. Una per cada casa, on remullar-hi la carcanada.

Però aquell poble de quatre cases i unes quantes torres d’estiuejants no ha perdut la vivor. Se’n pensen de totes. Vinga gegants, vinga festots, vinga concerts de música de la més triada, concursos musicals. Tot ciutadaneja, però avui en dia Matadepera ho pot ser tot menys això que en diuen una ciutat dormitori. És un lloc viu, amb senyals de viure. Enhorabona.

Però jo quan hi vaig, no puc oblidar-me, posem per cas, de la Conxita de ca la Sabina que amb un fotre em feia entrar a alçar el porró.

Josep Maria Ballarín i Monset.

XXIX RONDA VALLESANA

27

REIVINDICACIÓ DEL CAMÍ DELS MONJOS El Camí dels Monjos, juntament amb el Camí de la Senyora i el de la Font Soleia, formen la trilogia que anomenem “el tres camins històrics”.

El Camí dels Monjos, sens dubte, és el que arrossega més llegenda i més història, ja que ha estat, de sempre, la comunicació directa des de les planes del Vallès amb el Monestir de Sant Llorenç.

Les llegendes dels indrets del Parc de Sant Llorenç quasi sempre han estat relacionades amb les bestioles (Cova del Drac) i animals (Salt dels Cavalls), ànimes dels morts (Cova de les Ànimes), bruixes (Canal de la Bruixa, Cova del Pere Penitent) i dimonis (els tres dimonis del mas Borrell).

En tenim també que fan referència a persones: pastors (el pastoret de Les Arenes), bandolers (Capablanca), ermitans, etc. Hi hauríem d’afegir quantitats de contes i rondalles.

Però la de la comunitat dels monjos del Monestir de Sant Llorenç, creiem que per succeir abans de l’arribada del primer mil·lenni i estar lligada amb un altre lloc de fora del Parc, i malgrat, repetim, que és una llegenda, té un rerefons històric.

Els monjos, doncs, d’aquella època, cansats de les dificultats que tenien per sobreviure al Monestir, digueren al bisbe de Barcelona que no volien continuar dalt de la Mola i que desitjaven desplaçar-se a un indret on poguessin viure amb més comoditat.

Un senyal ens desvia del camí históric

28

XXIX RONDA VALLESANA

Pal indicador del camí tallat

El bisbe no es va negar a la seva petició, però sí que hi va posar una condició: que per trobar aquest lloc, haurien de caminar en línia recta des del Monestir i no podrien travessar cap riu o conducte d’aigua.

Imagineu-vos la feina: a mà esquerra, el riu Ripoll; i a mà dreta, la riera de les Arenes.

Enfilarem pel mig i anaren a parar a Sant Cugat, on van construir el que és ara l`actual Monestir.

Les dates de les fundacions dels actuals monestirs no coincideixen amb els fets de la llegenda, però és veritat que el monestir de Sant Llorenç va passar a

Placa de ceràmica artesanal pintada i esborrada

XXIX RONDA VALLESANA

29

Vista general de l’aparcament construït sobre el camí

dependre des d’aleshores del de Sant Cugat (973-985), quan el comte Borrell cedeix les esglésies de Sant Llorenç i de Sant Esteve al monestir de Sant Cugat.

El camí va continuar fent la seva funció al llarg de la história, o sia, servir de via de comunicació, malgrat que cada vegada menys. Els conreus, els polígons industrials, cementiris, autopistes...

Tot plegat ha fet que, de mica en mica, gran part del camí hagi desaparegut.

A Matadepera, el Camí dels Monjos recorre gran part del nostre terme municipal i s’endinsa en el Parc Natural un cop passat el Dipòsit, per continuar, un pèl més endavant, per la Roca de les Onze Hores.

La Unió Excursionista de Matadepera ha vetllat sempre perquè aquest camí històric, tal com acabem d’explicar, conservi sempre el mateix recorregut que feien els monjos des de fa més de mil anys. També altres centres excursionistes -el Centre Excursionista de Terrassa i el Centre Muntanyenc de Sant Llorenç, per exemple- han reclamat els detalls del projecte de la urbanització del futur polígon dels Bellots per assegurar-se que aquesta via, d’origen medieval, no desaparegui davant la pressió urbanística.

Aquesta pressió també fa temps que la tenim al nostre poble. Volem fer una crítica constructiva, assenyalant els punts on el Camí té més perill, perquè les autoritats corresponents facin tot el possible perquè després no sigui ja massa tard i la pèrdua irreversible.

Com es pot haver fet un aparcament públic al mateix Camí, quan al costat, al carrer del Moliner, hi ha prou espai perquè hi càpiguen molts més cotxes?

Qui es dedica a pintar i esborrar un senyal de ceràmica, fet a mà, que marca el Camí per diferents llocs del terme municipal de Matadepera perquè l’excursionista no pugui identificar que aquell és el Camí autèntic?

30

XXIX RONDA VALLESANA

Qui talla i fa desaparèixer un senyal de fusta verda que indica el Camí històric?

Com és possible que ens desviïn tots els excursionistes del Camí autèntic, fentnos passar per un camí ample, rural i tallafocs?

Reivindiquem, doncs, el Camí, perquè és el sender que ens porta a la Mola, a Sant Llorenç i al Monestir; perquè aquests símbols formen part de la nostra història i són un senyal d’identitat que tenim a Matadepera i que compartim amb els pobles i ciutats que limitem amb el Parc i amb la resta de pobles i ciutats del Vallès; perquè pel Camí passaven el nostres avantpassats a conrear, pasturar, fer llenya, carbó, calç; perquè els monjos de Sant Cugat es comunicaven amb els de la Mola i a l’inrevés; perquè els nostres infants sempre es recorden del primer cop que han pujat a la Mola pel Camí; perquè hi ha molts excursionistes d’altres comarques que venen expressament a conèixer el Parc tenint solament com a referència el Camí i la Mola.

Probablement, tots tindreu altres motius més interessants que els que us hem exposat.

Per tot això, l’hem de mantenir. No estem en contra de res ni de ningú, ni del progrés ni de les noves activitats esportives que, cada vegada més, s’escampen i es promouen, principalment entre la gent jove.

Però amics, si nosaltres, els d’aquí, els qui manen i els que obeïm, no conservem el nostre patrimoni natural i cultural, qui ho farà?

Unió Excursionista de Matadepera

Els cotxes aparcats barren el pas i contaminen el camí

XXIX RONDA VALLESANA

31

FELICITATS, UES! En dates de celebracions i de commemoracions sempre és bo fer una mica de retrospectiva. Recordar què teníem i com ho teníem. Rememorar pas a pas el camí fet des de l’inici. On som i cap a on volem anar. Així, felicitant la Unió Excursionista de Sabadell en el seu centenari pel seu llarg recorregut, ens afegim a la festa per gaudir-ne tots plegats.

-

Al parc cada cop es tallen més arbres i es deixen les branques al costat del camí.

La història del parc, tot i venir del Regional Planning de Rubió i Tudorí als anys trenta, es circumscriu a un termini més curt de temps.

Comencem el 24 de juliol de 1972, en què es va aprovar el primer Pla Especial de protecció del parc natural amb un gran moviment de diversos sectors socials al seu favor i al capdavant el moviment excursionista.

- Bon dia. Truco per saber si Les Arenes són del parc o no. Perquè és una vergonya com ho teniu: ple de brossa i deixalles. A més, vull fer una denúncia.

- Vull parlar amb el director perquè tot el parc està ple de motoristes que no deixen gaudir del parc als excursionistes de veritat.

En aquests temps, el nostre parc ha canviat moltíssim. La nostra societat també. Les expectatives que despertava el parc i les que ara es desvelen també són diferents.

- Som un grup d’amics i no estem d’acord que es tallin arbres per a fer un aparcament.

- Benvolguts senyors de la Diputació, el diumenge passat ens vàrem perdre seguint les indicacions d l’itinerari marcat. A veure si feu senyalitzacions. És el parc més mal senyalitzat d’Europa.

Es pretenia introduir la conservació en l’Administració, fomentar els valors de la ecologia i l’educació ambiental, protegir el sol de la voracitat urbanitzadora i crear un nou projecte de desenvolupament per al món rural.

- Veient l’enrenou que s’ha format a la premsa local, m’he informat de tot el procés seguit per uns i altres i penso que teniu raó de fer la pista de prevenció d’incendis.

32

XXIX RONDA VALLESANA

- Tinc una queixa en referència al mal funcionament de la cafetera del Torrent de l’Escaiola. A veure si la canvieu Tot just un petit equip de gestors de la Delegación de Urbanismo de la Diputación Provincial de Barcelona i un més magre pressupost armat amb la Ley del Suelo van assolir l’estatus de protecció per al medi natural de Sant Llorenç. Van evitar el desenvolupament d’importants processos urbanitzadors. Encara no podien parlar de fer estudis de seguiment ni de plans de conservació d’espècies.

- Hola senyoreta, jo volia pujar a La Mola, que he vist en el Google que hi ha un restaurant, i voldria saber a quina hora surt el Bus Parc per anar-hi.

- Envio aquest escrit per suggerir la conveniència d’arranjar la vora de la carretera a dreta i esquerra perquè la gent que vol pujar a la font pel caminet pugui aparcar millor.

Aquest país, desenvolupat a marxes forçades als darrers trenta anys, està assolint un nivells socials, econòmics i de benestar mai coneguts. Només cal preguntar als nostres pares. En l’àmbit de la conservació i la protecció d’espais naturals, també l’avenç ha estat gran.

- M’adreço a vostès per preguntar què feia un camió ple de terra ficant-se per un camí tancat a la circulació.

- El motiu pel qual em dirigeixo a vosaltres és donar la meva opinió sobre la nova política del parc de no deixar fer res, com per exemple les curses.

Tot i mantenir la seva actualitat, aquells objectius bàsics han evolucionat en un marc extremadament canviant. Tenim una Administració democràtica una societat dinàmica i molt ben formada, una legislació urbanística estable i un mon rural encara en davallada.

- No pot ser que gent que no s’ha criat en el bosc administri el parc.

- Senyors, hi ha excursionistes d’ edat avançada que volen pujar pel camí i, si és moll, corren el risc de caure. Crec que s’hauria de posar una barana o un cable com a les vies ferrades perquè sigui més segur.

El país ha millorat les seves rendes i els nivells de cobertura i d’equipaments socials no tenen res a veure amb els de fa 36 anys. També, però, la societat és encara més exigent: exigeix serveis i qualitat. De no tenir cap equipament ni servei, hem integrat serveis culturals de qualitat en XXIX RONDA VALLESANA

33

Camí del Monjos

immobles de gran valor: Centre cultural de l’Obac, Monestir de Sant Llorenç del Munt o el Marquet de les Roques.

- He vist l’arranjament de la font i el mirador que heu fet i vull preguntar-los fins quan els que ens estimem la muntanya hem de veure més ciment i altres elements artificials en un parc que suposadament és natural?

Llavors no es tenia cap sistema de comunicació directa entre els usuaris, la societat en general i el parc. Ara, l’excel·lència en la gestió, la basem en la comunicació, en el fet que qualsevol persona pugui adreçar-se per qualsevol mitjà a l’equip gestor i rebre una resposta raonada i raonable. És el sistema Q de qualitat turística en espais naturals protegits a través de les queixes i suggeriments que fan arribar.

- Referent a la barrera amb intèrfon que heu posat per anar a la pastora, recomano que hi feu un reconeixement tècnic. Avui, persones amb discapacitats, com jo que vaig amb cadira de rodes, no hem pogut pujar i hem estat més de 20 minuts esperant que ens obrissin.

- Trucava per dir-vos que avui hem vist un marcòlic a la zona de Sant Llorenç.

34

XXIX RONDA VALLESANA

L’esforç tècnic i econòmic que es fa per valorar l’entorn, arranjar elements patrimonials rurals i oferir eines de desenvolupament per alleugerir la crisi agrícola no té sentit si no es fa de manera participativa, si no hi ha relació entre els agents locals, els usuaris i els gestors. Es desenvolupen Plans directors sectorials a la Vall d’Horta i la Vall de Mur, a la conca alta del Ripoll, a la zona de la Mola i el Montcau o al sector del Bages.

- Senyors del parc, per què no editeu un vídeo que expliqui tot el parc.

Així es vendria i la gent el compraria.

Els projectes de conservació d’hàbitats i espècies, els plans directors de prevenció d’incendis, els plans de desenvolupament i també els projectes d’obres poden i han de ser participats i coneguts des dels inicis per la societat. Tenim eines de comunicació en xarxa que ens ho permeten i tots plegats hem de trobar la manera d’escoltar i fer-nos escoltar. La pàgina web de la Xarxa de parcs ha tingut el darrer any més de 7 milions de consultes.

- Porto 16 anys pujant d’excursió a l’equipament i sempre amb gran satisfacció. Però hi ha un aspecte que no m’agrada gens, que potser és personal, ho sé, però és que no m’agrada gens i sento que l’he d’expressar: el quadre que presideix el punt d’informació fereix la meva sensibilitat, és de mal gust i la seva qualitat artística em sembla nul·la. No entenc que un esguerro així pugui estar en un lloc com aquest.

Segurament aquest és el canvi més gran que s’ha produït en aquests temps: la capacitat de comunicació. Confiant en l’honestedat dels valors que ens impulsen i en la de tots, és clar. Només ens hem de posar a la pell de l’altre per entendre’ns. Tenim un repte conjunt: el Pla d’Ús Públic del parc que definirà el marc de relació entre el medi i l’home, per conservar el primer i perquè en gaudeixi el segon. En harmonia, per estimar tant com es pugui però sense matar d’amor.

Àngel Miño i Salinas La Mata, 28 de juliol de 2008

XXIX RONDA VALLESANA

35

SANT ESTEVE DE LA VALL L’església que surt més antigament unida amb Sant Llorenç és la de Sant Esteve, cognominada segles més tard Çavall o de la Vall, que cal no confondre mai amb Sant Llorenç Savall.

Sant Esteve és l’església que, tant en el privilegi del rei Lotari de 986 com en la butlla de Silvestre II de 1002, com, més endavant, en la butlla d’Urbà II de 1098, tots ells documents de confirmació de béns a Sant Cugat, és esmentada com a “ecclesiam Sancti Laurentii et Sancti Stephani, qui sunt fundatas in monte qui dicunt Sancti Laurentii”, o, més exactament, com diu el privilegi de Lotari, “ecclesiam s. Laurentii et ipsum montem quem dicunt s. Laurentii, et ecclesiam s. Stephani, que est sita in lattere eiusdem montis”.

Els dos documents papals, en esmentar sota el nom singular d’ecclesiam els dos titulars de Sant Llorenç i Sant Esteve, podrien fer pensar en un sol edifici amb dos titulars, com el problema inicial que trobàvem entre la domum Sancti Laurentii i les tres ecclesia de Sant Llorenç, Santa Maria i Sant Miquel, però el document de 986 deixa aquí fora de dubte que l’església de Sant Esteve era en un costat de la muntanya, concretament a la graonada o recer de migdia de la Mola, a l’indret de can Pobla.

Ens atreviríem a dir que és tan antiga com l’església de Sant Llorenç, puix que tenia ja culte i servents el 972. Així consta en la venda que Morudi i la seva muller Floresinda varen fer l’1 de febrer de 972 als “servientes domum Sancti Stefani cuius baselica sita est in monte Sancti Laurentii” de la meitat d’una vinya al comtat de Barcelona, terme de Terrassa i lloc de Matadepera (1). Es tractava, per tant, d’una església en funcionament amb servents – preveres o ermitans – que tenia, com la seva veïna del Munt, béns propis.

El fet és que sempre més aquesta església estigué vinculada al monestir i fou l’església parroquial dels masos que hi havia dintre el territori de la seva jurisdicció parroquial, ara integrada a la parroquia de Matadepera.

A la seva demarcació, segons els extractes de l’Spéculo, pertanyien els masos Riquer, Espluges, Taverner, Quer, de Ramon Sunifred i de Sant Esteve. Aquest mas de Sant Esteve, conegut des de 1192, és l’antecessor del que més tard s’anomenà can Pobla (2).

36

XXIX RONDA VALLESANA

Aquesta església era un lloc tranquil, assolellat, de fácil accés, amb una abundosa font i bancals de terra bona per a horta i sembrat. Això explica que quan l’abat de Sant Cugat Ramon de Banyeres va visitar el monestir de Sant Llorenç el 17 de maig de 1228 es queixés que l’abat de Sant Llorenç, Berenguer, visqués gairebé sempre a Sant Esteve, on es recollia el menjar del monestir, i diu que almenys dos o tres cops la setmana hauria de pujar al monestir. Una altra visita de 1235 torna a parlar dels monjos i dels sevents que viuen “in oratorio Sancti Stephani” i de la batllia i dels horts de Sant Esteve, i en altres es diu que els monjos no puguin anar més lluny del grau superior on hi ha el monestir, i que si volen arribar a Sant Esteve ja han de tenir llicència de l’abat o del prior (3).

El lloc o parròquia de Sant Esteve de la Vall es considerava totalment de la jurisdicció de l’abat; per això el 12 de febrer de 1464 el monestir va protestar contra Pere Basser, que fou nomenat batlle de Matadepera pel rei, perquè un dia “se presentà ab lo bastó de batlle en la parroquia de Sant Esteve de Çavall y en las rocas del Munt, que pertanyian a la mateixa, y en la capella de Santa Agnès, que és en lo roquer de dit monastir”. El monjo i procurador del monestir, aleshores seu vacant, que era Joan de Valls i que més tard fou abat, féu una requesta contra el dit batlle i estimà que la injúria feta al monestir s’havia de reparar amb 200 florins d’or (4).

Aquesta església tingué culte almenys fins el segle XVIII. Avui no en queda res de l’antiga edificació, que va renovar-se en reconstruir-se can Pobla al principi del segle XX. L’església actual és totalment moderna i refeta, i és adjunta a la fantasiosa casa o palau, un castell romàntic o d’un noucentisme pintoresc, aixecat per Antoni de Quadras, primer comte de Sant Llorenç del Munt.

Antoni Pladevall

Notes 1. ACA, Fons de reserva. Docs. diversos, C. III, 3-34.

2. Arxiu de l’Abadia de Montserrat, Spéculo del monestir de Sant Llorenç…, quadern 7, on hi ha deu resums de documents d’aquesta parròquia.

3. Antoni M. Tobella i Anscari M. Mundó, Documents del primer segle de la Congregació Claustral…, págs. 418, 437-438 i 444.

4. Arxiu de l’Abadia de Montserrat, Spéculo del monestir…, id. a nota 3.

Bibliografia EL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT Artestudi Edicions – 1980 ANTONI PLADEVALL XXIX RONDA VALLESANA

37

XXIX RONDA VALLESANA – Camí dels Monjos Una sorprenent finestra de bosc vers la Castellassa de can Torras

La part inicial de la present Ronda Vallesana ens conduirà al monestir de Sant Llorenç del Munt, l’emblemàtic cim del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Aquest tram, coincident amb l’històric Camí dels Monjos, guanya un fort desnivell que caldrà escometre sense presses per tal de superar els tres graons de cingleres que envolten aquest estimat cim, per tots ben conegut com la Mola.

Tanmateix, aquesta progressió més lenta ens permetrà descobrir els formidables monòlits de roca conglomerada que s’escampen pels voltants d’aquests cingles. De ben segur que els sacrificats monjos del monestir devien conèixer una a una totes aquestes roques, muts sentinelles que guaitaven impassiblement la feixuga peregrinació d’aquests homes mentre recorrien el camí que duu el seu nom.

El Cavall Bernat (o Burret) a l’esquerra, i l’Esquirol a la dreta. Foto: Òscar Masó.

38

XXIX RONDA VALLESANA

El monestir de la Mola a l’esquerra i el Roc Colom a la dreta. Foto: Òscar Masó.

Abans de vèncer la primera cinglera podrem gaudir de la inconfusible figura del Cavall Bernat (o Burret) situat a l’esquerra nostra, i que més a la dreta es troba feliçment acompanyat d’un monòlit un xic amagat, però no per això menys esvelt i bonic, anomenat l’Esquirol i situat a la vora del cingle.

Més amunt, un cop vençut el segon estrep de cingleres, a mà esquerra del tercer i últim graó de roca veurem retallada la llarga aresta de la Roca dels Cavalls, llegendària i molt preuada pels escaladors clàssics. Més endavant se’ns presentarà, enfront, la silueta del monestir i llavors observarem, a la dreta, una roca arrodonida i desenganxada de la cinglera, anomenada Roc Colom i farcida de curioses anècdotes. En aquest punt, el camí voreja la cinglera vers llevant tot passant per sota d’aquesta roca. És llavors quan, abans d’arribar a l’ombrívol i planer tram de l’Hort dels Monjos se’ns apareixerà, a mà dreta, una providencial clariana de bosc. És l’única finestra del Camí dels Monjos que ens permet XXIX RONDA VALLESANA

39

contemplar el monòlit rocós més espectacular de tots: la Castellassa de can Torras. L’estètica silueta d’aquesta roca i la grandiositat dels cingles que l’envolten no ens deixaran pas indiferents.

Antigament, aquest panorama era molt més fàcil de contemplar a causa de l’explotació que se’n feia dels boscos, els quals estaven molt netejats i escassos de vegetació. Per això, no és d’estranyar que els primers excursionistes quedessin bocabadats davant l’extravagant fesomia de la Castellassa i les parets de roca, com és el cas d’Antoni Massó, testimoni d’excepció dels primers batecs de l’excursionisme català i que va descriure, en el pretèrit any 1878, la seva fantasiosa impressió viscuda davant d’aquest panorama: “...pujant costa amunt, si per cas la monstruositat d’un penyal vos arrenca una exclamació de sorpresa, la sentiu tres voltes o més, repetida per lo ressò tardà i estrident de les muntanyes, com si fos la veu d’un geni misteriós que s’abrigalla entre les timbes” (1).

No hi ha res més recomanable que organitzar un dia una excursió per anar a visitar la Castellassa de can Torras. La seva grandiositat i

La Castellassa de can Torras i el Bolet, vistos des del Camí dels Monjos. Foto: Ernest Masó.

40

XXIX RONDA VALLESANA

l’excepcional bellesa dels paratges que s’estenen als seus peus són tan sols la punta de l’iceberg dels atractius que s’amaguen en aquest vessant sud-est del massís, el qual es troba molt menys concorregut que el freqüentat i proper Camí dels Monjos. Es tracta, doncs, d’un territori enigmàtic i molt interessant, que podreu conèixer a fons de la mà del llibre que he escrit i que es titula “Descobrint la Castellassa de can Torras i els seus voltants” (2), on hi trobareu 12 excursions de diferents dificultats i curulles de llocs interessants, molts d’ells inèdits fins avui dia, com ara fonts, avencs, coves, forns de calç, forns d’obra i de pega, arbres monumentals, ponts de roca, barraques, etc., així com la minuciosa descripció de les agosarades vies d’escalada de la Castellassa i els seus voltants.

Tot plegat és una demostració més de la polifacètica i meravellosa muntanya de Sant Llorenç del Munt, que a més avui tindreu l’oportunitat de poder conèixer mentre recorreu la XXIX Ronda Vallesana, organitzada com cada any pels socis de la Unió Excursionista de Sabadell amb el mateix esperit d’il·lusió i entusiasme que el que va gestar la primera Ronda.

Per tot això, benvolguts caminadors i caminadores, gaudiu de la bellesa de Sant Llorenç del Munt amb el respecte i l’esforç que es mereix, una actitud que tindrà la seva recompensa amb les agradables sorpreses que aquest Parc Natural us anirà desgranant a mida que us hi aneu endinsant amb cos i ànima...

ÒSCAR MASÓ GARCIA Sabadell, 28-07-2008

NOTES 1 Antoni Massó. “Memòries de l’ACET. Volum II. 1878. Memoria pintoresca de la excursió a la montanya de Sant Llorens del Munt”.

2 Òscar Masó Garcia. “Descobrint la Castellassa de can Torras i els seus voltants”. Farell Editors. 2008.

XXIX RONDA VALLESANA

41

ROBATORI A CAN POBLA Sant Joan de Matadepera, dimarts, 6 de febrer de 1629 El sol es ponia darrere les muntanyes de l’Obac posant punt i final a aquella curta tarda d’hivern. Mentre la foscor, vencent el crepuscle, s’anava ensenyorint de l’ampla vall de les Arenes, la campana del solitari monestir de Sant Llorenç del Munt anunciava, amb el seu so llunyà i malenconiós, l’hora de l’Avemaria. Era la fi de la jornada i tothom tornava a casa per refugiar-se vora el foc del creixent fred del capvespre.

Enmig d’una ampla canal voltada de cingleres, espadats i boscos, el mas de Can Pobla, amb la seva petita capella de Sant Esteve de la Vall, més antiga que el mateix mas, rebia les últimes llums arraulit en un espaiós relleix rodejat de feixes esglaonades. Can Pobla era l’últim enclavament pagès de la muntanya, el mas més enlairat de tots els que s’estenien en els esquerps faldars de la Mola de Sant Llorenç del Munt.

Més amunt no hi havia sinó roques i bosc, i al cim, coronant l’estepària i desolada clepsa de la muntanya, el cenobi benedictí de Sant Llorenç, l’antic i poderós bastió feudal que havia posseït gairebé tot el terme del rodal. Ara, abandonat pels monjos, que el trobaven massa dur, pobre i solitari, era habitat, en la seva lenta però inexorable decadència, per un sacerdot pagat perquè tingués cura del gran temple i de la parròquia dels masos de l’indret.

Seguint un dels costeruts camins de la contrada, el sexagenari Jaume Pobla, propietari de Can Pobla, tornava a casa després d’haver recollit el bestiar que pasturava pels prats i boscos del voltant. D’altres vegades, aquesta tasca la hi feia algun dels seus fills, l’hereu Pau, que aquell dia era absent del mas, o en Maties, que als seus trenta anys no li feia por la feina.

En sentir les campanades, el vell Pobla recordà com, poc més de vint anys enrere, l’últim abat de l’extingit cenobi havia fet pujar la campana des de la plana del Vallès fins a l’espadanya del temple del cim de la Mola. Pesava catorze quintars, i el venerable abat, aque moriria dos anys després, la beneí anomenant-la “El seny de Ramon”, car havia manat que li fossin posades relíquies de sant Ramon de Penyafort. Va ser una gran festa, i tots els pagesos del terme pujaren al cenobi en seguici de l’últim gran senyor feudal de la muntanya, Francesc Olivó d’Alvèrnia, abat comendatari del monestir de Sant Llorenç del Munt, inquisidor del Principat de Catalunya i ardiaca del temple de Santa Maria del Mar, de la ciutat de Barcelona.

Immergit en els seus pensaments, el pagès s’anà aproximant a casa, i quan es trobava a uns dos tirs de pedra de distància del portal, veiè tres homes esperant al peu del camí. Jaume Pobla es malfià, perquè ja eren més de les cinc de la tarda i aquella no era hora per veure gent rondant per camins tan apartats i solitaris. En atansar-s’hi 42

XXIX RONDA VALLESANA

Can Pobla

més, la seva inquietud augmentà. Aquells individus anaven coberts amb sengles capes de pastor, conegudes també com a capes gascones, les quals, tot i ésser d’ús molt comú, eren malvistes pel virrei i els seus oficials, car per llur llargada i amplada permetien que qui les usava pogués anar armat sense que es notés, amagant-hi la xarpa, els pedrenyals i el flascó de la pólvora; per això mateix eren molt utilitzades pels bandolers. Els gremis tèxtils del Principat tampoc no veien amb bons ulls les capes gascones, perquè provenien del sud de França i ells, amb els seus gruixuts teixits de llana, no podien fer capes del mateix caient i lleugeresa que poguessin competir amb les d’importació.

Quan Jaume Pobla arribà a l’alçada d’aquells tres homes, un d’ells se li adreçà tot dient-li: “Atureu-vos!”. El pagès, recelós, respongué: “Què voleu?”. El desconegut insistí: “Atureu-vos!”, i encara afegí: “Qui sou?”. El vell Pobla s’adonà de seguida que aquells tres homes eren bandolers, car notà que anaven armats amb pedrenyals de canó llarg. En vista de les circumstàncies, s’aturà i, encarant-se’ls, els respongué: “Jo sóc en Pobla”. Tot seguit, un dels bandits, intentant vèncer l’evident desconfiança del pagès, li digué: “No tingueu por. Us hem de menester a vós perquè volem menjar i beure a casa vostra”. I sense cap altre comentari, tots quatre emprengueren el camí avall en direcció al mas.

Mentre caminaven, Jaume Pobla pogué constatar que aquells bandolers eren molt joves. Dos d’ells, que anaven amb la cara descoberta, eren completament imberbes.

XXIX RONDA VALLESANA

43

Al tercer no se li veia el rostre, puix que anava emboçat, però es distingia per la seva elevada estatura. El pagès també s’adonà que, a més a més dels pedrenyals, els saltejadors anaven armats amb les prohibides dagues de fulla llarga.

En aquells anys era molt freqüent que els bandolers es fessin donar de menjar a les masies solitàries, de tal manera que era rar el mas aïllat que no s’hagués trobat mai en aquella desagradable situació. Amb tot, les circumstàncies usuals en aquests casos solien ser diferents d’aquelles en què es trobava Jaume Pobla. El més freqüent era que els bandolers es presentessin en alguna masia i que demanessin menjar. Si els de la casa s’hi resistien, fet que no acostumava a passar, els amenaçaven amb cremar-los la casa i el paller, matar tot el bestiar i altres malvestats. Llavors, els del mas cedien per por, i sense obrir mai la porta exterior i mitjançant una corda, baixaven, de la finestra estant, cistells amb queviures i vi fins que els lladregots se saciaven i se n’anaven.

Però el cas de Jaume Pobla era ben diferent. Els bandolers l’havien agafat a ell, i amb aquest avantatge podien demanar-li molt més que menjar.

Dintre la cuina de Can Pobla i asseguts a l’escó de vora el foc, Constança, muller de l’hereu del mas, i el seu cunyat Maties conversaven tranquil·lament en espera del retorn de la resta de la família per sopar.

Devien ser prop de les sis de la tarda quan uns trucs a la porta exterior els anunciaren l’arribada d’algú. Constança s’aixecà i baixà les escales per anar a obrir. En arribar davant la porta, la noia preguntà rutinàriament: “Qui hi ha?”. Com si res no passés, Jaume Pobla demanà a la seva nora que obrís. Així, confiada, Constança obrí la porta, i fou llavors quan veié els tres que acompanyaven el seu sogre.

Immediatament, dos dels bandolers entraren dins del portal i digueren a la sorpresa noia que baixés llum, car volien menjar i beure. Constança, fent-se càrrec de la situació, obeí i pujà novament a la cuina a cercar els llums, i tan aviat com arribà dalt, contà al seu cunyat Maties el que passava.

Mentre Maties Pobla restava a l’expectativa dels esdeveniments, Constança tornà a baix amb els llums encesos. Allí l’esperaven els bandolers, que un cop tingueren els llums, canviaren radicalment d’actitud. Un d’ells tragué una llarga i esmolada daga i dirigint-se amenaçadorament a la noia, li digué que l’acompanyés a les cambres de la casa si no volia morir degollada allà mateix. En veure el posat resolt del lladre, Constança, espantada, l’obeí i conduí dos dels bandits dalt a les cambres. Amb ella pujaren el bandoler alt del rostre emboçat i un dels joves de cara descoberta. El tercer restà baix al portal amb les armes a les mans vigilant el contrariat Jaume Pobla.

Tan aviat com arribaren a les cambres, un dels lladres instà la noia que els mostrés el dormitori del seu sogre. “És aquell”, respongué Constança assenyalant una de les 44

XXIX RONDA VALLESANA

habitacions. Immediatament, els bandits començaren l’escorcoll sistemàtic i el saqueig de la cambra. Picaven a les bigues i a les parets buscant pel so cavitats i amagatalls en els quals Jaume Pobla pogués haver guardat els seus diners. Al cap d’una estona, un d’ells descobrí un forat tapat amb un drap, que tragué amb la punta de la daga. Dins del forat tan sols hi havia dos rals, l’un d’or i un altre de plata.

Finalment, quan els bandolers s’adonaren que a la cambra de Jaume Pobla no hi havia res més del seu interès, es dirigiren al dormitori de Constança, on començaren a buidar capses i a separar tot el que trobaven de valor.

Mentrestant, Maties Pobla, veient que no era menjar el que cercaven aquells tres individus, sinó robar la casa, es despenjà sigil·losament per la finestra de la cuina on havia estat amagat fins aleshores i saltà a l’exterior. Allí començà a demanar ajut tot cridant: “Via fora a lladres!”.

En aquell precís moment, Joana Pobla, la mestressa del mas, tornava a recer després d’haver treballat tota la tarda. En atansar-se a la casa, la pagesa sentí els crits de via fora del seu fill Maties, que així tractava d’avisar de la presència dels bandolers. D’allí estant també sentia el terrabastall del saqueig de les cambres. Inquieta, la dona s’acostà al portal del mas, on veié, amb sorpresa, el seu marit vigilat per un bandoler.

Davant d’aquella situació tan compromesa, Joana Pobla tractà de fugir per allà on

Can Pobla

XXIX RONDA VALLESANA

45

havia vingut, però ja era massa tard: el bandoler de la porta ja l’havia vista i, deixant Jaume Pobla – que en veure’s sol, aprofità per entrar dins la casa –, s’acostà a la pagesa tot dient-li, sorneguer: “Vella meva, on aneu? Que voleu fugir?...

Atureu-vos!”. Per uns moments, la dona pensà a escapar-se, però es contingué.

Amb els seus cinquanta-quatre anys no hauria pogut resistir la persecució d’un bandoler jove. Amb aquest pensament, resolgué restar en el seu lloc inmòbil.

Amenaçador, el bandit es tragué la daga i s’acostà a l’esporuguida pagesa.

Bruscament li engrapà les dues mans i, posant-li la daga al coll, li digué que si el pastor – referint-se a en Maties Pobla – continuava cridant via fora a lladres, la degollaria sense contemplacions, car ells no eren lladres, sinó el que volien era menjar. Fent l’orni, la pobra dona replicà que no era el pastor ni ningú de la casa el qui cridava, sinó altra gent. Però el bandoler, incrèdul, reiterà la seva amenaça i l’envià a la cuina.

Joana Pobla anà primer darrera del mas a pregar el seu fill que deixés de cridar, tot dient-li, malgrat saber que no era veritat, que aquells homes no eren lladres.

Després se n’anà a la cuina, on trobà el seu marit molt abatut assegut a la vora del foc. En veure-la, el vell Pobla digué compungit: “Què faran?... Ai, Mare de Déu!”. Ella, resignada, respongué “Déu ens ajudarà!...”

Després de l’encontre amb Joana Pobla, el bandoler que guardava la porta es dirigí a la zona del mas d’on havien provingut els crits d’alarma. En arribar a l’extrem de l’era sorprengué en Maties sota la finestra de la cuina. Iracund i amb el pedrenyal a la mà, el bandoler li digué que li venien ganes de matar-lo, però, contenint-se, es va emportar al jove i l’obligà a entrar a la casa.

Maties Pobla no durà gaire temps dins el mas, car tan aviat con entrà, se n’anà a la cuina i tornà a saltar per la finestra. Novament a l’exterior, el fill petit dels Pobla començà a córrer camí avall cridant fortament l’alerta contra els bandolers. En la seva cursa, es dirigí a casa de Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, car a ell li competia la responsabilitat de perseguir els lladres.

Dalt a les cambres de Can Pobla els dos bandolers enllestien el saqueig davant la consternada Constança, que veia regirar la seva roba i els seus objectes personals sense cap mena de mirament per part d’aquell parell de brètols.

La noia tenia aleshores trenta anys i encara conservava records del seu casament, alguns dels quals insignificants, però que no s’escaparen de la cobdícia dels saltejadors, com ara unes candeles amb la imatge de la Verge de Montserrat, i fins i tot un estadal de cera blanca, un d’aquells ciris o blens enrotllats en forma d’hèlix que els nuvis de la comarca acostumaven a regalar a les 46

XXIX RONDA VALLESANA

seves promeses, car hi havia una creença que els atribuïa poders màgics que protegien la casa contra les tempestes.

En acabar el robatori els lladres marxaren cuitadament, i Constança, desolada, entrà a la cuina on trobà els seus sogres asseguts a l’escó, atemorits. En veure’ls, digué: “Ai pare, ai mare! Què farem?... Aquests homes ens han robat a tots!”

Quan Maties Pobla i el batlle Jaume Garrigosa, amb l’escamot de voluntaris que havien aplegat diligentment, arribaren al mas de Can Pobla, els tres lladres ja s’havien fet fonedissos, i certament no era pas cosa d’empaitar-los de nit per aquell territori tan trencat i laberíntic. Decidiren tornar-se’n cada u a casa seva.

L’endemà, el batlle pujaria per instruir la denúncia. No es podia fer res més.

Sant Joan de Matadepera, dimecres, 7 de febrer de 1629 El batlle arribà novament a Can Pobla poc després de tocades les nou del matí, Amb ell venien Antoni Borrell i Magí Solà, pagesos del terme, els quals havien d’actuar de testimonis en l’inventari del robatori del dia anterior. Els acompanyaven altra gent del veïnat, però es quedaren fora mentre els tres homes i Constança Pobla pujaven a les cambres per quantificar els desperfectes i els objectes robats. Tot estava tal com ho havien deixat els bandolers. Per terra hi havia quatre grosses caixes esbotzades i un gran nombre de peces de roba amuntegades en una pila. També es veia el forat que els bandolers havien obert amb un daga, i del qual havien robat els dos rals d’or i plata.

En la seva declaració, Constança afirmà que els bandolers els havien robat, a més a més d’alguns rals, vuit anells d’or, sis dels quals amb pedres encastades, una cullera i un clauer de plata, i, sobretot, molta roba de lli i llana, llençols, faldilles, mocadors, etc.

Finalment, el batlle prengué la declaració escrita de tots els testimonis per fer la corresponent denúncia al procurador fiscal de la Cort, una denúncia que probablement no es veuria mai satisfeta, car aquells lladregots de pas havien aconseguit fugir i no se’n coneixia la identitat de cap.

Bibliografia CRÒNIQUES BANDOLERES DE SANT LLORENÇ DE MUNT Publicacions de l’Abadia de Montserrat – 1988 ANTONI FERRANDO I ROIG

XXIX RONDA VALLESANA

47

48

XXIX RONDA VALLESANA

XXIX RONDA VALLESANA

49

Autora: Sra. Maria de Quadras i Feliu Cedits gentilment pels seus fills, Mercedes, Oriol, Pilarin i Joan Queralt de Quadras.

Els dibuixos en color són fets pel Sr. Joan Queralt de Quadras. És una col.laboració de la Sra. Ma Victoria, Comtessa de Sant Llorenç del Munt. (els poemes són d’un llibre que estan preparant).

50

XXIX RONDA VALLESANA

DOCUMENTACIÓ DE SANT LLORENÇ DEL MUNT Centenars són els documents referits a Sant Llorenç del Munt que han arribat fins als nostres dies. Donem a continuació els dos documents que entenem que han estat els més importants en la història d’aquest monestir: L’acta de dotació fundacional del 10 d’agost de 1013 i l’acta de consagració del 24 de juny de 1064. Com a curiositat interessant també hi hem afegit una carta d’oblació de l’any 1036.

En relació a les propietats del monestir, en un document de l’any 973 consta que el comte Borrell II (1) va fer donació d’un alou (2) situat a Mura a l’església de Sant Llorenç, Santa Maria i Sant Miquel arcàngel (3) de la muntanya de Sant Llorenç sobre Terrassa.

Amb la finalitat de potenciar Sant Llorenç del Munt i establir-hi una comunitat monàstica, el mateix Borrell II va cedir l’església al monestir de Sant Cugat abans de 985. Tanmateix, Sant Llorenç del Munt s’esllanguia i foren el comte Ramon Borrell i la seva esposa Ermessenda de Carcassona els qui donaren l’empenta decisiva al monestir. En dues escriptures del 18 de maig de 1013 aquests comtes recuperen de Sant Cugat l’església i la muntanya de Sant Llorenç. Pocs mesos després, el 10 d’agost de 1013, Ramon Borrell i Ermessenda amb llur fill Berenguer doten l’església de Sant Llorenç “amb la finalitat que ... aquesta casa es constitueixi en monestir en lloança i glòria del seu nom”. La dotació estava formada per un important lot de propietats: La muntanya de Sant Llorenç, els alous de Matadepera i de Mur, l’església de Sant Esteve de la Vall, un molí a Castellar i una sèrie de delmes i primícies (4). No gaires dies després, el 25 d’octubre de 1013, Ramon Borrell i Ermessenda compren al monestir de Sant Cugat “pel preu de vint-i-cinc unces d’or cuit ben pesat en una balança” unes altres propietats a Terrassa, Ullastrell, Castellar i Mura i a continuació ho cedeixen tot a l’església de Sant Llorenç del Munt.

Oferim a continuació la traducció de l’acta de dotació fundacional del 10 d’agost de 1013 que és interessant per si mateixa. S’hi pot veure com les motivacions religioses guiaven aquella societat de fa mil anys. A qui no estigui familiaritzat amb aquest tipus de documents li cridaran l’atenció les clàusules comminatòries amb què s’amenaça els qui vulguin prendre alguna propietat a aquesta església; l’amenaça és la excomunió, perdre el cel i anar a l’infern a fer companyia al dimoni; però per si de cas aquests càstigs encara deixaven indiferent a algú, també se l’amenaçava amb una multa del quàdruple del valor del que hagués intentat prendre.

Amb aquesta acta també proposem un interessant exercici als excursionistes: En un mapa obert del parc natural de Sant Llorenç es tracta d’anar resseguint els límits de les propietats que Ramon Borrell i Ermessenda donaren al monestir aquell dia.

XXIX RONDA VALLESANA

51

Alguns dels topònims que apareixen en aquesta acta han restat invariables, altres han sofert petites variacions però són encara perfectament reconeixedors, i finalment alguns hem hagut de deduir-los.

ACTA DE DOTACIÓ FUNDACIONAL - 10 d’agost de 1013 En el nom de la santa i indivisible Trinitat, jo, Ramon (5) per la gràcia de Déu comte i marquès, juntament amb la meva esposa Ermessenda comtessa per la gràcia de Déu, i amb el nostre fill Berenguer (6), som simultàniament donants al Senyor Déu, a la casa de Sant Llorenç màrtir de Crist, de la verge Santa Maria i de Sant Miquel arcàngel, l’església dels quals està construïda al cim de la muntanya dita de Sant Llorenç.

Per aquest pacte escrit de donació, donem a l’esmentada casa l’alou de la nostra propietat, és a dir, aquestes muntanyes i aquestes roques, amb els erms i els conreus, amb diverses classes d’arbres i amb les seves pastures i boscos. També donem a l’esmentada casa aquest alou anomenat Matadepera amb les terres i vinyes, amb els conreus i els erms, amb les cases, les corts i diverses classes d’arbres. A l’esmentada casa li afegim íntegrament el nostre alou anomenat Mur (7) amb les cases i corts, vinyes i terres conreades i ermes, amb diverses classes d’arbres. Per altra banda li concedim l’església del protomàrtir Sant Esteve (8) que està situada en un costat de la muntanya de Sant Llorenç, amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels cristians, juntament amb els seus delmes dels alous de Matadepera i amb els seus delmes de la muntanya de Paderçà (9). En un altre lloc, al terme de Castellar, en el molí que havia estat d’una dona anomenada Archesinda, difunta, li donem els drets que nosaltres hi tenim o hem de tenir-hi per qualsevol motiu, amb les seves afrontacions.

Tot l’esmentat, per la generosa clemència divina està en el nostre comtat de Barcelona, als termes de Terrassa i de Castellar. I a tot l’esmentat hi posem límits i afrontacions: En primer lloc l’alou de Matadepera limita a l’est amb el puig de Calderols (10), va per la carena de la serra (11) i arriba fins la fossa del difunt Sanç (12); al sud limita amb el forn de l’Arnella (13) i segueix per l’Arena (14) pel camí que porta a Rosdors (15), i (també limita) amb l’Aspra; a l’oest limita amb la carena de l’Aspra (16), passa per la torre (17), arriba fins el coll de la cova (18), des d’allà a baixant fins l’Arena (19), i aleshores es dirigeix en línia recta per l’Arena fins damunt del camp de la Baseia i del camp que fou del difunt Guadamir (20) -i que aquests camps siguin de la casa de Sant Llorenç-, i des d’allà puja per la vall de la Busqueta (21) fins la via pública que porta al Montcau. També l’altre alou que és en el terme de Castellar, anomenat Mur, que donem a l’esmentada casa (de Sant Llorenç) amb les cases i corts, terres i vinyes, conreus i erms, limita per l’est amb la llera del riu Ripoll; pel sud amb el torrent que baixa de Matalonga (22) i per la Teixonera, i arriba pel coll de la Cardena (23) fins el coll de la fossa del difunt Sanç; per l’oest amb la Posterula (24); i pel nord-oest anant per la carena de la serra fins 52

XXIX RONDA VALLESANA

Monestir de Sant Llorenç del Munt (La Mola)

la via pública que porta a Guardiola (25) limita amb la roca dita Morro de Subran (26) i amb la roca dita de l’Àliga, i així va fins el puig d’en Baig (27).

Tot quant enclouen aquestes afrontacions o envolten aquests límits així ho donem. I lliurem íntegrament a l’esmentada casa (de Sant Llorenç) els citats alous amb sinceritat, amb els delmes, primícies i oblacions dels fidels cristians, per tal que siguin pel seu propi profit, amb tots els drets i títols que nosaltres hi tenim o hi hem de tenir.

I oferim l’esmentada casa amb totes els béns esmentats al Déu omnipotent qui ens ha concedit a nosaltres això i tots els altres béns que tenim sota aquella advocació, amb la finalitat que amb el seu auxili aquesta casa es constitueixi en monestir en lloança i glòria del seu nom.

I per això, per Déu, pel remei de les nostres ànimes, pel perdó dels nostres pecats, per les ànimes dels nostres pares difunts, per la procreació i la seguretat dels nostres fills, i pel govern i la protecció tan nostre com de tots els nostres, fem i confirmem això: Que tots els béns abans designats restin per sempre per a l’esmentat monestir tranquils, segurs i francs, sense cap cens, tribut o servitud laica, sinó al Déu únic, a Sant Llorenç màrtir de Crist i a la congregació que allà serveix a Déu.

I així des del nostre dret els lliurem al domini i a la potestat del Déu Omnipotent i de les esglésies esmentades amb llurs entrades i eixides i amb llurs límits i afronXXIX RONDA VALLESANA

53

tacions. Perquè si - que no succeeixi !!! -, alguna persona de qualsevol dels dos sexes, o nosaltres mateixos els donants, o algú dels nostres successors vingués a atemptar contra aquesta escriptura de donació, en primer lloc que l’aturi el temor i el respecte a Déu Omnipotent perquè no continuï, però si continués atemptanthi, que topi amb la ira eterna del judici de Déu, que perdi l’herència i la delícia del Paradís, que resti separat de la comunitat dels fidels cristians i de la santa Església de Déu, que rebi estatge a l’infern amb l’àngel apòstata, i a més de tot això, d’acord amb l’autoritat canònica, que pagui el quàdruple a l’esmentada casa (de Sant Llorenç), i que el pacte d’aquesta donació continuï incòlume i obtingui fermesa per tots els segles dels segles. Amén.

Això fou fet el dia quart abans de les idus d’agost (28) de l’any divuitè del regnat del rei Robert (29) i fou anotat el mateix dia de la festa de l’ínclit Sant Llorenç, màrtir i levita (30), al cim de l’esmentada muntanya al davant de la porta d’entrada.

Tots els béns esmentats m’han arribat a mi per herència del meu pare, per sobirania reial o per tota classe de drets; i a mi, comtessa Ermessenda, pel meu delme i també per tota classe de drets.

En el nom de Déu, jo, Ramon, marquès i comte per la gràcia de Déu, que he fet aquesta prodigalitat per la meva pròpia i bona voluntat, ho he confirmat amb la meva pròpia mà i he pregat que també ho confirmin uns testimonis idonis i uns ardiaques (31) veïns nostres. I jo, Ermessenda, comtessa per la gràcia de Déu, de manera similar amb ànim espontani i amb ferma voluntat ho he confirmat i he pregat que sigui confirmat.

Sen+yal del nostre fill Berenguer que de manera similar ho ha confirmat. Sen+yal de Deudat, bisbe per la gràcia de Déu, encara que no en sigui digne. Guifré, levita (30) i també jutge, qui ho ha signat i ho aferma amb les lleis. Sen+yal de Bernat Rovira. Sen+yal de Geribert de Sant Llorenç Savall. Sen+yal d’Odaguer, fill seu.

Sen+yal de Guitard Taravall. Sen+yal de Sunyer Ministral. Sen+yal d’Oliba de Ribatallada. Sen+yal d’Esteve de Palau. Sen+yal del seu germà Miró. Sen+yal de Belluci, sacerdot. Berenguer ho ha confirmat. Miró ho ha confirmat. Guillara, prevere, ho ha confirmat. Sen+yal de Ponç, clergue anomenat Bonfill. Sen+yal de Borrell, sacerdot i també jutge.

(Crismó) (33). El dia i l’any que consten a dalt, tot el que ha estat escrit abans ho anotà Joan, levita; i el comte Ramon i la seva esposa, la comtessa Ermessenda, han lliurat el predit monestir de Sant Llorenç a l’autoritat de Longobard, sacerdot, perquè aquest doni la seva protecció i ajuda a l’esmentada casa i aquell (Sant Llorenç) sigui el defensor i l’auxili de l’esmentat monestir.

54

XXIX RONDA VALLESANA

Notes.

1.- Borrell II governà els comtats de Barcelona, Girona, Osona i Urgell del 947 al 992.

2.- Un alou era un bé immoble (terres, masos, molins, etc.) sobre els quals es tenia el domini absolut, és a dir, que per aquell bé no es devien rendes ni serveis a cap senyor.

3.- Abans del monestir actual, consagrat el 1064, al cim de Sant Llorenç del Munt hi havia al mateix lloc una església amb tres altars dedicats a Sant Llorenç, a la Verge Maria i a Sant Miquel.

4.- Delme: Dret d’una dècima part o d’una fracció variable de la collita que es pagava a l’Església, al rei o a d’altres senyors. Primícies: Ofrena dels fruits primerencs o de bestiar que es feia a l’Església.

5.- Es refereix a Ramon Borrell que governà els comtats de Barcelona, Girona i Osona des de l’any 992 al 1018.

6.- Berenguer Ramon I (1018-1035).

7.- La vall de Mur és només part d’aquest alou.

8.- Sant Esteve de la Vall era una ermita tan antiga com l’església primitiva de Sant Llorenç, sobre els fonaments de la qual es construí fa més de cent anys una nova ermita, dins dels terrenys de la finca de Can Pobla.

9.- En un document s’escriu que el lloc de Paderçà era al terme de Terrassa, a Castellar del Vallès al costat de Mur. ”In terminio Terracia in Castellare in locum Paderzano ad ipso Muro”, i en un dels documents del 18 de maig de 1013 es diu que el territori de la muntanya de Sant Llorenç afronta a l’oest amb les roques i les terres que s’anomenen Paderçà. En conclusió penso que Paderçà és la roca del Morral de la Codoleda i les terres que l’envolten.

10.- És el turó de Calderols a Can Prat, a Matadepera.

11.- La carena d’aquesta serra és el Camí dels Monjos.

12.- La fossa d’en Sanç dedueixo que era a l’actual coll de la Castellassa.

13.- Ca n’Arnella és molt a prop de Matadepera, entre la carretera que va de Sabadell a Matadepera i el torrent de la Batzuca.

14.- L’Arena és la llera sorrenca de la Riera de les Arenes.

15.- El lloc de Rosdors és “Els Rossos” al nord-est de la masia de Can Solà del Racó, per la similitud del nom i perquè era un lloc quasi totalment envoltat per torrents.

16.- Carena de la serra de les Pedritxes.

17.- Lògicament aquesta torre havia de ser a la petita elevació de “La Moleta”, a tocar del collet de “Les Foradades”.

18.- És el coll de “Les Foradades”.

19.- Probablement fins el Pont de la Riba.

20.- Els camps de la Baseia i de Guadamir s’han de localitzar entre la Riera de les Arenes, davant de Can Barata i Can Bufí.

21.- La vall de la Busqueta és la canal del Bosch. Molt a prop es construí posteriorment la casa de la Busqueta, actualment Can Pèlags.

22.- Torrent i sot de Matalonga.

23.- És l’actual Coll Llarg.

24.- És el Morral del Drac. Posterula en llatí significa porta del darrera o porteta. L’obertura de la cova del Drac està oberta als dos costats de la roca. Una de les entrades, o portes, és visible des de la vall de Mur i l’altra dóna a la Carena del Pagès.

25.- Guardiola significa petita Guàrdia. Al segle vuit quan els sarraïns conqueriren Catalunya donaren el nom de Guàrdia als llocs de control militar i fiscal. Aquesta Guardiola es refereix al coll d’Eres, lloc poblat des de l’antiguitat i on la via pública que anava per la Carena del Pagès s’encreuava amb un camí que baixava a la Vall d’Horta i molt a prop s’ajuntava amb el camí de la Calçada; per això era un lloc adequat per posar-hi un punt de control i a molt poca distància el cim del Montcau servia de lloc de guaita. En documents del segle XVI el Coll d’Eres és citat com “Coll d’Era de la Guardiola”. Aquesta via pública que porta a Guardiola és la mateixa que aquest document, unes línies abans, diu que va al Montcau.

26.- El morro de Subran és Rocamur.

27.- El puig d’en Baig és el puig Gavatx.

28.- El dia 10 d’agost.

XXIX RONDA VALLESANA

55

29.- El rei franc Robert II “el Pietós” regnà des del 996 al 1031. El fet que alguns historiadors consideressin que l’inici del regnat d’aquest rei fou 24 d’octubre en lloc del 24 de Juny originà que datessin erròniament aquesta acta de dotació a l’any 1014 en lloc del 1013 com pertoca. En aquella època els comtats catalans formalment depenien dels reis francs, i per això en aquella època la majoria de documents es dataven fent referència a l’any de cada regnat.

30.- Levita és equivalent a diaca.

31.- Aquest document utilitza la paraula “coepiscopos”, és a dir: ajudants dels bisbes o ardiaques.

32.- Levita és equivalent a diaca.

33.- Crismó: Dibuix format per les lletres X i P enllaçades, que són les inicials de la paraula grega Christos.

Després de la dotació feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda l’any 1013, el monestir començà a agafar empenta i s’hi establí una comunitat fixa de monjos amb el seu propi abat. I on hi havia l’antiga església, “la casa de Sant Llorenç màrtir de Crist, de la verge Santa Maria i de Sant Miquel arcàngel” tal com es deia a l’acta de dotació fundacional, l’any 1064 ja s’hi havia aixecat la gran abadia que ens ha arribat fins avui i que és una de les esglésies romàniques més notables de Catalunya.

L’impulsor d’aquest edifici fou l’abat Odeguer. El nou temple va ser consagrat el dia de Sant Joan de l’any 1064 pel bisbe Berenguer de Barcelona, que alhora va fer donació i confirmació al monestir de tots els seus béns, rendes i drets.

ACTA DE CONSAGRACIÓ - 24 de juny de 1064 Si no desconfiem del premi de la recompensa eterna que ha de venir del nostre redemptor Jesucrist, sinó que estem fermament convençuts que es rep quan els esperits dels fidels, inflamats per l’anhel de la divina recompensa i per l’exaltació del regne celestial, són encoratjats al fet que a les pròpies expenses aixequin esglésies per al servei diví i amb treball constant les edifiquin a la glòria del sobirà suprem, ¿quant més hem de creure que també serà profitós per a aquells qui per remei de llurs ànimes i les de llurs parents i per guanyar el do de la vida eterna, després d’edificar les parets dels temples afanyant-se sense parar pel motiu pel que bastiren aquests temples, els consagrin al senyor Déu i als seus Sants i aleshores per mitjà de la imposició de les mans i la consagració del bisbe puguin aconseguir la gràcia de l’Esperit Sant –que en aquells llocs encara no havia estat rebuda- per a les esglésies consagrades i per a ells mateixos?

I per tant, jo, Berenguer, bisbe de la santa església de Barcelona per la voluntat de Déu, en el suprem nom de la perpètua divinitat, l’any 1064 de l’encarnació del Senyor, és a dir, l’any cinquè del regnat del rei Felip, el dia vuitè abans de les calendes de juliol (1), governant amb justícia i energia la Marca de Barcelona (2) el piadosíssim príncep Ramon Berenguer (3) amb la seva venerable esposa, la senyora Almodis, empès pel manament dels esmentats prínceps i també per les súpliques de 56

XXIX RONDA VALLESANA

l’abat (4) del monestir de Sant Llorenç situat al cim de la muntanya que hi ha sobre Terrassa, al consagrar l’església del predit monestir de Sant Llorenç com a esposa del rei celestial, esposant-la amb l’anell de la llei divina, dono i confirmo a l’esmentat monestir tots els seus predis, primícies i oblacions, el cementiri de seixanta passes al voltant del cenobi i totes les coses que li han estat lliurades pels fidels als comtats de Barcelona, Osona i Girona, i les que li són justament degudes per la generositat dels cristians temorosos de Déu, tantes com siguin, quan siguin i on siguin, sempre que hagin estat o siguin adquirides amb justícia, exceptuats els alous, delmes i primícies que en els termes de Terrassa i de Castellar posseeixen l’esmentat senyor príncep Ramon i la ja citada comtessa Almodis i que són d’ells, per tal que el predit monestir de Sant Llorenç les tinguin i posseeixin amb seguretat per sempre, amb la condició que siguin guardades la reverència i l’obediència al nostre bisbat, a mi i als meus successors, és a dir, d’acord amb els serveis i obediències que pertoquen al nostre bisbat i a nosaltres.

En relació als predis del tipus que siguin, amb les seves afrontacions, amb les entrades i amb les sortides del lloc del mateix cenobi; en relació als delmes, primícies i oblacions ofrenades pels fidels; i en relació als cementiris i a totes les coses de qualsevulla classe que avui posseeix o que d’ara en endavant posseeixi, o que té adquirides o adquireixi, -exceptuats els citats alous, delmes i primícies que tenen els predits prínceps en els llocs abans esmenats-, per l’autoritat de Sant Pere, príncep dels apòstols, i de Sant Llorenç en honor del qual ha estat construïda l’església de l’abans citat monestir, i per ordre nostre fem una excomunió i un interdicte per tal que cap perXXIX RONDA VALLESANA

57

sona de qualsevol autoritat, sexe o ordre no gosi prendre res d’allà o vendre-ho, o en perjudici de l’esmentat monestir transferir-ho o permutar-ho de cap manera sense el consentiment de l’abat i dels monjos del predit monestir.

Que ningú gosi ocultar els predis de l’esmentat monestir en qualsevol indret que conegués que li fossin deguts, sinó que quan ho hagi conegut, que no li sàpiga greu manifestar-ho immediatament pel bé de la seva ànima, no sigui que després de la fi del seu cos potser, per aquest frau, sigui destruït per les flames venjadores.

Així, doncs, disposem que aquesta dotació que amb la nostra constitució hem promulgat abans, ha de valer com a llei perpètua, i beneïm, tal com podem, tota persona que la respecti i que l’ajudi a mantenir-se estable, i li desitgem ferventment una llarga durada de la vida present i que assoleixi la perpetuïtat de la vida que dura per sempre.

Amb la condició que es preservin la reverència i obediència degudes al nostre bisbat i a nosaltres tal com abans hem consignat, decretem, doncs, posant per testimoni el judici diví i sota amenaça d’anatema que qualsevulla persona de qualsevol autoritat, sexe o ordre que intenti trencar o violar, o trenqui o violi aquesta (constitució), que aquesta persona pel poder de Déu omnipotent, de sant Pere apòstol i de tots els Sants i pel poder nostre, romangui excomunicada i que resti al marge de l’assemblea de la santa Església i de tots els cristians. Però si desistís del seu intent i ho satisfés amb un penediment digne i alhora ho esmenés, que sigui deslliurada d’aquesta excomunió i que aquesta constitució nostra sigui mantinguda ferma i estable perpètuament.

Nosaltres, Berenguer, bisbe per la gràcia de Déu, amb la nostra mà ho signem. I confirmem totes les coses abans dites i preguem que els testimonis ho confirmin a sota. + Bernat, levita, ho signo. + Guillem, ardiaca, ho signo. + Jo, Dalmau, prepòsit (5), signo. + Jo, Pere, sagristà, ho signo. + Jo, Jaume, canonge, ho signo.

Jo, Bernat, prevere, qui per manament del predit reverend senyor Bisbe he fet escriure això, i ho he tancat i he vist tots els testimonis confirmar-ho, també hi poso el meu sen+yal, l’any que consta abans.

Notes 1.- El dia 24 de juny. El rei Felip I regnà del 1060 al 1108.

2.- La paraula “marca” significava territori de frontera. El comtat de Barcelona era una part de la marca Hispànica, que era la frontera amb Hispània, la terra dels moros.

3.- Ramon Berenguer I “El vell” governà els comtats de Barcelona, Osona i Girona del 1035 al 1076.

4.- Odeguer era l’abat de Sant Llorenç quan fou consagrada la nova església.

5.- Prepòsit és la persona posada per dirigir una comunitat de religiosos.

58

XXIX RONDA VALLESANA

“L’oferiment personal a Sant Llorenç del Munt per servir-hi com a membre de la comunitat de Monjos, el trobem en dos documents dels anys 1035 i 1037. Tots dos són atorgats per pares que lliuren els seus fills al monestir.

Aquestes oblacions comencen amb un preàmbul que conté una justificació espiritual i moral. Segons aquest preàmbul, és establert des de l’antiguitat que els pares lliurin els seus fills al temple del Senyor, perquè hi serveixin, cosa que els farà guanyar la salvació, perquè és just que torni al creador el fruit que neix dels pares. El text del preàmbul, per tant, conté una justificació legal, certament indirecta, i una motivació espiritual.

El text dispositiu informa que els atorgants donen el seu fill, que s’anomena Ponç, al monestir de Sant Llorenç sobre Terrassa, i esmenta l’abat d’aquest monestir, Odeguer.

Continua encara el text, amb la condició que el fill no podrà lícitament eixir del jou de la regla, sinó que seguirà la regla monàstica i servirà Déu de bon grat. Com a garantia de l’acte, els atorgants juren que mai no donaran ocasió que el seu fill deixi el monestir. Tanca el període la clàusula de corroboració, que es basa en la subscripció manu propia dels atorgants i dels bonis viris que actuen de testimonis a instància dels atorgants.

Aquestes oblacions confirmen la irrevocabilitat del lliurament d’infants als monestirs, establerta al concili IV de Toledo, norma que no sembla trencada fins al final del segle XII o principi del XIII, en què s’admeté definitivament que els infants podrien abandonar el monestir en arribar a l’adolescència (1).

En aquest cas, en Ponç molt probablement hagué de restar tota la seva vida al monestir de Sant Llorenç. La religiositat absoluta d’aquells temps permetia a uns pares decidir sobre la vida i l’herència d’un fill, sense cap respecte a la seva llibertat corporal i espiritual.

CARTA D’OBLACIÓ - 30 de gener de 1037 Pel fet que es manté legalment prescrit i estipulat des de l’antiguitat que amb les ofrenes a Déu els pares lliurin llurs fills perquè serveixin fidelment el Senyor en el temple, sense dubtar que s’ha de fer això amb els nostres fills, nosaltres profitosament en donem exemple, car és un pensament just retornar al nostre creador el fruit sortit de nosaltres.

Per això, jo, Sunifred i la meva esposa Esplàndia, en el nom de Déu a aquest fill meu, Ponç, en el monestir de Sant Llorenç, de Santa Maria i de Sant Miquel que està situat en el pagus (2) de Barcelona sobre Terrassa, en el qual monestir és conegut que XXIX RONDA VALLESANA

59

governa l’abat dom Odeguer, oferint-lo amb la mà, amb la sol·licitud (que sigui acceptat) i amb tota l’herència seva que li és deguda per dret patern i matern, embolcallada la seva mà amb el mantell de l’altar dedicat al nom d’aquests sants dels quals aquí se’n guarden les relíquies, el lliuro davant de testimonis a l’esmentat abat que governa, perquè hi romangui d’acord amb la regla (3), de manera que des del dia d’avui no li sigui permès sostreure el seu coll del jou de la regla, sinó que ell es reconegui més feliç servant-ne les normes i militant en el Senyor amb l’esperit agraït, juntament amb els altres (membres de la comunitat).

I perquè aquesta meva cessió romangui incommovible prometo sota solemne jurament davant de Déu i dels seus Sants que mai ni a través meu, ni mai a través d’una persona designada (per nosaltres), ni de qualsevulla altra manera que ens sigui possible mai no li donarem ocasió de marxar del monestir, i perquè aquesta nostra sol·licitud romangui ferma ho hem confirmat a sota amb la nostra pròpia mà i hem pregat a uns bons homes que ho confirmin.

Feta la donació de l’herència el dia tercer abans de les calendes de febrer, l’any sisè del regnat del rei Enric (4).

Sen+yal de Sunifred i Sen+yal d’Esplàndia que lliurem el fill nostre davant dels testimonis. Sen+yal de Bonug, levita. Guillem, levita. Sen+yal de Bonfill.

I jo, Sunifred, com herència seva, dono tot íntegrament el meu alou que posseeixo en la Capella, i en un altre lloc dono un alou que està a Crivilac, a Sentmenat, i quant allà posseeixo o per qualsevol dret he de posseir, ho dono a l’esmentada casa de Sant Llorenç. Això ha estat fet el tercer dia abans de les calendes de febrer, l’any setè del regnat del rei Enric. Sen+yal de Sunifred.

Senyal de Ramon qui ha escrit aquesta donació el dia i l’any a dalt indicats.

Comentaris, notes i traduccions del llatí Robert ÁLVAREZ MASALIAS

Notes: 1.- Extret de l’obra “El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa – Diplomatari dels segles X i XI”.

Pere Puig i Ustrell. (Fundació Noguera-1995).

2.- Pagus és una paraula llatina que a la Edat Mitjana significava una part d’una regió, i que també podia significar un territori o un comtat; en aquest cas el comtat de Barcelona.

3.- La regla de l’orde de Sant Benet.

4.- El dia 30 de gener de 1036. El rei Enric II regnà del 1031 al 1060.

60

XXIX RONDA VALLESANA

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. Matadepera. Vallès Occidental Les primeres dades documentals que tenim d’aquest conjunt monàstic són d’un establiment eclesiàstic, església, que ja existia a l’any 958, amb tres advocacions, Sant Llorenç, Santa Maria i Sant Miquel, “ad domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis, qui sunt ecclesias fundatas in monte altiori supra Terracia” (Puig, 1995), de tota manera segons ens diu el mateix Pere Puig, que és qui ha fet l’estudi més complert de la documentació aplegada en el Diplomatari de Sant Llorenç del Munt, guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, aquest document és una còpia de l’original, feta al segle XII, en canvi dóna un document original de l’any 960, en el qual només hi figura Sant Llorenç màrtir, de tota manera indica que la forma usual en la documentació, és la de posar primer Santa Maria, després Sant Miquel i finalment Sant Llorenç. Aquestes tres advocacions ha fet dubtar sobre si només existia un edifici amb tres capelles o altars, o tres edificis independents, dubte que l’arqueologia no ha pogut aclarir malgrat les campanyes realitzades els anys 1989-90 i 1997, però sí que apunta la primera possibilitat pel fet de no haver trobat cap estructura que es pogués identificar d’una manera clara.

Segons n’Antoni Pladevall ja s’hi havia instal·lat, abans del 985, un grup de servents o monjos provinents del monestir de Sant Cugat però, sembla que com a

Vista general del conjunt des de migdia

XXIX RONDA VALLESANA

61

Façana de llevant pels vols dels anys 20. (Arxiu UES)

conseqüència de la ràtzia d’Almansor contra Barcelona i que pel camí, també, va destruir el monestir de Sant Cugat, van haver de deixar-lo per reconstruir aquest últim (Pladevall, Adell, 1991, pàg. 118, i Ferran, 1996, pàg. 211), tot i que segons en Pere Puig no és gens clar, o si més no la documentació existent, no és taxativa en que siguin de Sant Cugat, amb tot, aquest últim ens indica dos documents que situen servents a la muntanya, un és del 972, i parla de “servientes domum Sancti Stefani, cuius baselica sita in monte Sancti Laurenti”, que correspon a Sant Esteve de la Vall de Can Poble; i l’altre és del 977, en el qual es fa esment d’una comunitat de servents a dalt la mola però sense especificar-ne les característiques, tanmateix però, ens indica que ja era un fet força consolidat.

No és fins 1013, data de la fundació del monestir, propiciada pels comtes de Barcelona, quan adquiriren l’església del cim per instituir-hi un monestir, on ja es parla de l’existència d’una comunitat a dalt de la muntanya, que segueix la regla de Sant Benet.

Sí sembla que a partir d’una data indeterminada, entre els anys 973 i 985, la muntanya figurava entre les propietats del monestir de Sant Cugat fins l’any 1013, que va retornar als comtes quan hi van crear el monestir. Sembla que aquest retorn va ser motivat, a part de l’interès dels comtes en tenir-lo, la necessitat de Sant Cugat d’obtenir recursos per poder acabar el claustre del seu monestir.

62

XXIX RONDA VALLESANA

La vida del monestir a partir d’aquest moment i, amb el patronatge dels comtes, progressa favorablement i el 1064 s’acaba la nova església que es documenta amb l’acta de consagració que es va fer en finalitzar aquesta obra, però, a finals del segle XI, figura com a priorat dependent de l’abadia francesa de Sant Ponç de Tomeres, que igual que Sant Cugat, i altres monestirs catalans, que van ser posats sota el domini de monestirs francesos, per tal de no perdre poder davant el poder laic, de tota manera l’any 1098, Sant Cugat s’havia alliberat de Tomeres i també havia recuperat el seu domini sobre Sant Llorenç.

Durant el segle XII, les relacions entre els dos monestirs no van ser, tampoc, gaire fluides, durant la segona meitat d’aquest segle s’inicià un contenciós quan els monjos del munt van elegir un abat que no era de la conveniència de Sant Cugat, el problema va ser prou important com perquè aquells haguessin d’escriure al papa perquè evités i castigues els abusos dels parents de l’abat proposat per Sant Cugat, ja que depredaven les cases que depenien del munt, feriren l’abat i a altres persones del monestir i els havien pres el seus béns.

Al segle XIII, l’abat ja no vivia permanentment a dalt sinó que ho feia a can Poble, fet que es va remarcar en diverses visites de control que realitzava l’abat de Sant Cugat, en les que es comminava al de Sant Llorenç a pujar més sovint al monestir per controlar i dirigir els monjos. De tota manera aquestes visites reconeixen i ressalten la duresa de l’emplaçament per donar certes dispenses en el menjar i vestir. En una es disposa que cap monjo pugui baixar més enllà del cingle superior i que tampoc poden tenir cavalcadura a monestir, excepte el prior i el cambrer.

Durant el segle XIV, la magresa de les rendes va fer acostar Sant Llorenç amb el bisbat de Barcelona de manera que el 1322, el bisbe de Barcelona va cedir l’església de Sant Esteve de Castellar amb les seves rendes a Sant Llorenç. A principi del XV, davant les dificultats del subministrament alimentari, l’abat del munt, va determinar donar una assignació a cada monjo perquè se’l procurés pel seu compte.

A la segona meitat del segle XV, donat el mal estat del monestir i influït per un incendi que es va produir a l’església, es van realitzar obres per reparar l’església i dependències monacals.

D’aquest incendi ens explica en Pere Puig, que es va produir per un ciri i que va cremar el retaule de Sant Llorenç, un sagrari i un armari gros que hi havia al darrera. L’armari guardava uns calces de plata i el sagrari unes hòsties, com a conseqüència del foc el retaule i l’armari quedaren totalment destruïts, els calces totalment fosos, però el sagrari, també d’argent, amb tres hòsties no reveXXIX RONDA VALLESANA

63

ren cap mal, això, ens diu, es coneix per la lletra pontifícia de Calixt III, en la qual manava fer les investigacions necessàries sobre aquest suposat miracle, davant la petició dels devots de Sant Llorenç que demanaven que es declarés com a miracle.

El 1537, en la presa de possessió de l’abat Domènec de Vilalba, només hi havia dos preveres que residien al monestir i el 1565, en un decret del bisbe de Barcelona es justifica la intenció de annexar el monestir al seminari conciliar per la situació abrupta i poc accessible, que havia estat deshabitat molts anys i en conseqüència els edificis eren destruïts excepte el temple, tot i que estava molt deteriorat i utilitzat per ramaders. De tota forma també informa que l’abat que hi havia aquest moment, Pere Santjoan, havia fet obres de restauració però, no havia aconseguit monjos per refer la comunitat.

A finals del segle XVI el monestir és suprimit per una butlla de Climent VIII i és unit al col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, situat a Lleida, el qual passà a administrar les rendes, de tota manera, Sant Llorenç continuà oferint els serveis litúrgics com a parròquia , però depenent del priorat de Sant Pau del Camp. Primer aquests preveres residien al munt però a partir de la segona meitat del segle XVIII, hi residien masovers. El servei litúrgic tampoc va durar massa, de fet, durant aquest temps a la muntanya només hi vivia una família a can Pobla, per aquest motiu s’hi van traslladar els objectes sagrats de Sant Llorenç i es van realitzar les funcions religioses a l’esglesia de Sant Esteve de la Vall.

A principi del segle XIX, la congregació benedictina va realitzar una visita a Sant Llorenç, en la qual descriu l’església com una construcció antiga i sòlida però el clima de la muntanya i les humitats de l’edifici fan impossible l’habitabilitat. A més també justificava que només hi vivia una família a can Pobla i que Sant Llorenç i Santa Agnès són deshabitats. La Congregació va determinar, davant aquest panorama, que les funcions parroquials passessin a Matadepera i que les imatges que eren a l’ermita de Santa Agnès fossin traslladades a Sant Llorenç i que, posteriorment, enderroquessin aquella. Finalment van firmar, a través del prior de Sant Pau del Camp, una concòrdia amb Jaume Roig, rector de Matadepera, el 16 de febrer de 1802, perquè es fes càrrec de la feligresia de la muntanya.

El 1809, fou espoliat pels soldats francesos de Napoleó, que hi pujaren des de Castellar del Vallès i destrossaren el poc que hi havia.

El 1835 el monestir és incendiat però per sort la documentació ja havia estat retirada a instàncies de Pròsper Bofarull i el prior de Sant Pau del Camp. Després d’uns anys d’abandó, l’ecònom de Sant Llorenç Savall, Antoni Vergés y Mirassó, 64

XXIX RONDA VALLESANA

Vista des de llevant, anys 50, durant les obres de restauració. (Arxiu UES)

fill de Castellar del Vallès va promoure, tal com ell mateix explica, (Vergés, 1871), la restauració del monestir, entre els anys 1869 i 1871, que va permetre tornar a obrir l’església al culte.

El 1931 va ser declarat monument nacional pel govern de la II República, però durant la guerra civil entre els anys 1936 i el 1939 va ser espoliat però el 1940, va ser oberta de nou al culte, tot i que continuà abandonada. Més tard el 1948, es va crear el Patronat dels Amics de la Muntanya de Sant Llorenç del Munt, per

Vista general de migdia. Hi veiem l’estat de l’hostatgeria als anys 50 quan ja havien ampliat la galeria del menjador, durant les primeres obres de restauració (Arxiu UES)

XXIX RONDA VALLESANA

65

Conjunt absidal en l’actualitat

promoure les obres de reconstrucció i transformar les dependències monacals en hostal i refugi, que es varen portar a terme, en part, entre els anys 1948 i 1957 segons un disseny de l’arquitecte Josep M Ros i Vila.

Des de l’any 1972, que es va crear el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac, promogut per la Diputació de Barcelona, s’hi han anat fent diverses obres de reforma i manteniment, el 1974, l’arquitecte Jordi Ambrós va realitzar una intervenció a l’interior de l’església i posteriorment entre els anys 1997-98, s’hi va realitzar una forta reforma en la qual es va reconstruir el cos trapezoïdal de ponent, on ara hi ha la barra de bar i la cuina. Abans però, entre els anys 1961 i 1963, ja la Diputació havia realitzat diverses obres de 66

XXIX RONDA VALLESANA

Interior nau central amb l’absis al fons.

restauració portades a terme per l’arquitecte Camil Pallàs. Altres obres de manteniment s’hi van fer els anys 1979 i 1990-91, dirigides pels arquitectes Carles Sentis i Pau Carbó respectivament. També s’hi han fet treballs d’investigació arqueològica, els anys 1988-90 i 1997, prèvies a les intervencions arquitectòniques, pels arqueòlegs de la Diputació, Albert López i Laura Suau.

Aquest conjunt monàstic és format, actualment, per l’església i una hostatgeria, de construcció moderna, que ocupa l’emplaçaInterior nau de tramuntana ment, o una part, de les restes de les antigues dependències monacals. Aquests dos cossos queden separats per un pati que es tanca, per l’extrem de ponent, per la continuació del cos de l’hostatgeria i per llevant per un mur amb el portal forà. Aquest pati devia, en un moment determinat, vertebrar les comunicacions entre les diferents dependències del monestir, sense cobrir, feia la mateixa funció que feien els claustres dels monestirs més importants. No és gens estrany un monestir sense el clàssic claustre, que estem acostumats a veure, sinó que era força normal sobre tot en els inicis de la vida monacal quan les mateixes dependències eren molt petites i precàries.

L’edifici de l’església és la peça més remarcable d’aquest conjunt, tant pel seu estat de conservació, que és molt bo, com per les característiques tipològiques, que la situen al mateix nivell que els grans edificis romànics del nostre país, (hi ha qui hi veu una reproducció en més petit de l’església del monestir de Sant

Interior nau de migdia XXIX RONDA VALLESANA

67

Volta de la cúpula. Hi podem observar clarament el sistema constructiu d’anells concèntrics i les trompes que la transformen en el quadrat del creuer.

Cugat). És un edifici de tipologia basilical, de planta rectangular, amb unes mesures de 19,14 m de llargada per 13,12 m d’amplada. La planta és repartida entre tres naus rectangulars, estretes, amb els eixos orientats de ponent a llevant i són capçades, a llevant, per tres absis, que es corresponen, cada un, amb cada una de les naus. Les naus són creuades, prop de la meitat de la llargada, per una nau transversal, el transsepte, el qual, juntament amb la nau central originen una planta en forma de creu llatina amb cúpula, que queda inscrita dins la planta rectangular de l’edifici basilical.

Detall d’una trompa, on també hi veiem l’arc toral que inicia la volta de la nau de llevant amb dovelles estretes i l’arc de l’inici de la volta del transsepte, de dovelles força més amples.

68

XXIX RONDA VALLESANA

Sobre el creuer, que es forma en l’encreuament de la nau central i el transsepte, que són de la mateixa alçada, s’hi aixeca un cos prismàtic de planta octogonal, el cimbori, que suporta una cúpula vuitavada. El pas entre la planta quadrada del creuer i l’octogonal del cimbori es fa mitjançant quatre trompes còniques, situades en els

Absis de migdia.

Detall de dos dels nínxols de l’absis central

angles del primer. Aquest cos s’hauria d’anomenar fals cimbori, doncs, tot i tenir tota l’estructura d’aquest element arquitectònic, no compleix la funció principal que és la de donar llum a l’interior de l’edifici.

La planta rectangular de l’església és sobrepassada, pel costat de llevant, per la capçalera triabsidal, els tres absis de la qual són de planta semicircular i coberts per voltes de quart d’esfera. L’absis central és d’alçada i diàmetre més gran que els dos laterals en concordança amb les alçades i amplades de les respectives naus. Aquests absis presenten a la part de fora una ornamentació a base d’un fris d’arcuacions cegues, en grups de dues, separades per faixes verticals què arrenquen d’un doble sòcol què s’adapta a la irregularitat del sòl. Aquesta ornamentació es desenvolupa en l’absis central i el de migdia i només una mica més de la meitat en el del

Nau del transsepte mirant a migdia, a la part baixa hi ha la porta del campanar

XXIX RONDA VALLESANA

69

Joc de cobertes de la capçalera nau i cimbori

nord. A l’interior de l’absis central s’hi buiden quatre nínxols semicirculars disposats simètricament a la finestra que s’obre al mig del absis.

Les naus i el transsepte són cobertes per sengles voltes de canó seguit de perfil semicircular. Al ser la nau central i el transsepte de la mateixa alçada i més altes que les naus laterals, singularitza la imatge espacial de la creu llatina que s’inscriu dins el massís volum de l’edifici basilical. Interiorment per la diferència d’alçada de les naus i exteriorment pel joc de les teulades que sobresurt de les altres. En ser les naus laterals més baixes i més estretes que la nau central li dóna la imatge característica d’un edifici basilical.

Al costat de migdia d’aquest edifici, i a l’alçada del transsepte, hi ha adossat un campanar de torre de planta trapezoïdal que se situa a continuació del braç del transsepte, té dues plantes i sembla que és un campanar de torre inacabat. A continuació d’aquest i sobrepassant la llargada de la nau s’adossa també a aquesta una galeria o galilea, que 70

XXIX RONDA VALLESANA

Façana de ponent, hi podem veure la tipologia d’un edifici basilical

és un espai estret i allargat que feia de connexió entre l’església, el pati i les possibles dependències monacals que hi haguessin, en aquell moment.

També sembla que es comunicava amb un cos que hi havia a ponent de l’església.

Les tres tenen una llargada de 18,13 m i una amplada de, 4,24 m, la central i 2,40 m, les laterals, les alçades són, 6,20 m, la primera i 4,50 m les segones. El transsepte té una llargada d’11,07 m de llargada i una amplada de 4,63 m. L’alçada de la volta del creuer és de 11,00 m. El transsepte divideix les naus en dos trams, el de Nau de la galilea adossada a l’església llevant, que va dels absis al transsepte, té una llargada de 5,10 m, i el de ponent, que va del transsepte a la façana de ponent, 8,42 m. La galilea té una llargada de 13,86 m i una amplada de 2,79 m.

Les voltes són construïdes amb còdols aplanats posats en forma de plec de llibres barrejats amb molt morter de calç el qual, amb l’empremta de les canyes que van revestir, podem veure a la volta de la nau central, en el tram de ponent.

Els absis tenen el mateix material però en aquest cas el plec de llibre és disposat en cercles concèntrics, el diàmetre dels quals es va reduint a mesura que augmenten en alçada les filades.

Voltes de la nau central, hi podem observar, a primer terme, la del tram de ponent amb l’empremta de l’encanyissat, l’arrencada del cimbori i la del tram de llevant. També hi és visible la diferència entre les dovelles dels dues arcades que uneixen aquestes naus amb el creuer.

Les naus es comuniquen mitjançant sis arcades dues de les quals són situades en el tram de llevant i quatre al de ponent. Aquestes arcades foraden els murs que separen les naus mitjançant uns arcs adovellats que són suportats per pilastres rectangulars força massisses.

XXIX RONDA VALLESANA

71

Detall volta absis de tramuntana

La unió de les diferents naus amb el transsepte es fa mitjançant arcs torals i pilastres que emfasitzen aquesta unió remarcant l’acabament de les naus, en canvi aquests arcs, amb les corresponents pilastres, no apareixen en la unió del transsepte amb el creuer. Les quatre pilastres de la nau central tenen just a sota l’arrencada de l’arcada una imposta de pedra de gres que forma un biaix dret.

Unió de la nau central i el transsepte

72

XXIX RONDA VALLESANA

Unió del transsepte amb la nau central i la de migdia

Hi ha una gran diferència entre les dovelles de les diferents arcades que ens marquen diferents zones unitàries, en primer lloc tenim les arcades que inicien les voltes dels absis que són de la mateixa pedra amb la qual es fan els murs dels absis, i tenen molt poc treball de talla. En segon lloc tenim les arcades que són a l’espai delimitat per el transsepte i els absis, on les arcades són totes de pedra de gres, vermella, ben carejades per forma les dovelles, que són molt estretes respecte la llargada i en tercer lloc tenim les arcades del tram que va des del transsepte fins la façana de Porta de migdia situada dins la galilea ponent on les dovelles són realitzades amb la mateixa pedra que les anteriors però que, en aquest cas, són força més amples, pràcticament tenen la mateixa llargada que l’amplada. Dins d’aquest grup també s’hi inclouen els dos arcs que inicien les voltes del transsepte en el creuer.

No tant perceptible com en les dovelles de les arcades però, aquesta diferència, també és observable en l’aparell dels murs de les diferents zones que hem delimitat, evidentment, més clar en unes zones que en les altres.

L’accés a l’edifici es podia fer a través de quatre portes, dues a la façana de migdia, una a la de tramuntana i una a la de ponent, no era usual que hi haguessin tantes portes en els edificis religiosos de l’època del romànic però quan eren edificis vinculats a monestirs en tenien més d’una, que era la cosa normal. Aquests edificis tenien l’ac-

Porta de tramuntana abans de l’última restauració que la colgat fins casi la meitat de l’alçada. L’arc d’aquesta porta també és doblat, semblant als de les altres portes, però aquesta és sense timpà

XXIX RONDA VALLESANA

73

cés propi del monestir que, en el nostre monestir era la porta que hi ha a migdia i que ara dóna a la galilea (aquest element és del segle XIV), un altre accés pels feligresos, externs del monestir, que podem considerar que la que tenia aquest ús és la de ponent i a vegades hi havia una porta a tramuntana que donava al cementiri sí, com en el nostre cas, n’hi havia un a aquest costat. De tota manera si la topografia del lloc impedia l’accés pel lloc on tocava, senzillament, el feien per un altra encara que no complís les determinacions establertes, el mateix es pot dir amb l’orientació dels edificis. L’última porta no és un accés de l’església pròpiament dit sinó que és la que dóna l’accés a la torre del campanar.

Totes aquestes portes són de tipologia molt semblant, encara que tenen diferències prou notables com per tractar-les La de la façana de tramuntana és d’arc de mig punt adovellat que té un altre arc, més estret, que el ressegueix per l’extradós. Les altres portes són totes de llinda recta, però que tant per la cara interior com per l’exterior hi ha un arc de mig punt adovellat, que genera un espai entre l’arc i la llinda, el timpà, que per la part de l’exterior és llis, fet amb un sola llosa de pedra. Per aquest mateix costat aquests arcs, a les portes de migdia i de

Porta de ponent. Podem observar-hi la bellesa del coronament format per la llinda recte, timpà llis i arc adovellat i doblat, perfectament treballats.

74

XXIX RONDA VALLESANA

La mateixa porta de ponent pel costat de l’interior de la nau. Hi observarem el diferent tractament del timpà que , aquí, és de paredat, això mateix passa amb les altres portes que tenen timpà.

Finestra de doble biaix amb l’arquivolta de l’interior de la galilea

ponent, tenen, com la de tramuntana, una altra rosca, estreta, que en ressegueix l’extradós.

La il·luminació de l’interior, pobre, es resolia amb petites finestres que són de diferents tipus i es reparteixen per les diferents façanes, tres a la de migdia, tres a la de tramuntana, dues a la de llevant i una a la de ponent. Les de la façana

Unió de l’absis i la façana de tramuntana. Mostra un acabament sobtat del fris i la unió contínua, sense cap ressalt, amb la façana de tramuntana, com és usual en els edificis d’aquest moment. També hi podem observar un aparell del tros de mur molt irregular.

XXIX RONDA VALLESANA

75

de migdia actualment donen a espais interiors, tot i que quan es va eliminar la sagristia que hi havia al costat de la torre del campanar va retornar a la que donava dins aquest espai el seu caràcter de forana. Aquestes són d’un sol biaix, la que és situada a llevant i de doble biaix les altres dues, d’aquestes últimes, la que dóna a la galilea, (és l’única que hem pogut veure), té l’obertura exterior resseguida per una arquivolta. Les de la façana de tramuntana són situades, pràcticament, simètriques a les que hem descrit abans, però en aquesta façana, dues són d’un sol biaix i una de doble biaix, la que hi ha a l’extrem del transsepte. Les finestres situades a la façana de llevant se situen centrades dins la conca dels absis, una al central i l’altra al del costat de migdia, el del costat de tramuntana no en té cap, tot i que, el garbuix pedra que presenta la zona on hauria d’estar, així com la poc correcta connexió amb la façana de tramuntana fa pensar, al no haver-hi cap impediment de tipus estructural per realitzar aquesta connexió correctament, que possiblement part d’aquest absis hagués estat reconstruït posteriorment. Aquestes finestres són de doble biaix amb arc de mig punt fet amb una doble rosca de pedres, la interior de les quals és a base de petites dovelles que combinen alternativament el color gris i el rogenc.

Aquest detall té importància doncs ajuda a delimitar les característiques dels acabats exteriors de les façanes que, si en uns casos eren revestides amb un arrebossat de morter de calç, hi ha altres casos, com s’ha pogut comprovar en llocs on van quedar coberts per construccions posteriors, com es va poder veure al monestir de Cuixà, en que els paraments eren tractats amb uns rejuntats de les

Detall de la ornamentació llombarda de l’absis central. Hi podem veure la finestra amb la doble rosca i les dovelles de diferent color.

76

XXIX RONDA VALLESANA

Vista interior del pati, a la dreta les escales que pugen a l’església

pedres fets amb morter que regularitzaven l’especejament per aparentar un aparell força més regular. Aquest podria ser el cas de Sant Llorenç, on la dificultat d’aconseguir la pedra de calç pel morter, aconsellava l’estalvi, per aquest motiu només es devien fer les juntes deixant la pedra vista, d’aquesta manera agafa sentit l’intercalar alternativament pedres de diferent color. Aquesta intenció en la utilització de pedra de diferent color que la que s’utilitza a la resta dels murs també la trobem en la llinda i l’arc de la porta de la façana de ponent.

A la façana de ponent hi ha una finestra rectangular que té l’obertura, pel costat de fora, emmarcada per quatre pedres, però si la mirem per dins hi veurem les restes d’una finestra d’un biaix, o de doble biaix, que va ser modificada força més tard canviant-ne la tipologia.

A la banda de migdia de la galilea i de la torre hi ha, separada pel pati i a un nivell més baix, tot adaptant-se a la topografia, l’actual hostatgeria que se situa sobre les poques restes que s’han pogut identificar de possibles dependències del que podria haver estat el monestir. Aquest edifici té forma d’ela amb el braç més llarg paral·lel a l’eix de l’església i el curt, perpendicular a aquest, tanca el pati pel costat de ponent. Aquest edifici es configura amb dos cossos que se situen als extrems del braç llarg, de planta rectangular el de llevant i trapezoïdal el de ponent, que estarien units per un altre cos estret i llarg, tanmateix però, tant el cos de ponent com el del mig han estat pràcticament reedificats des de la cota cero, amb tot i això, en el cos del mig és en l’únic lloc on s’hi han troXXIX RONDA VALLESANA

77

bat estructures que podrien pertànyer al monestir del segle XI. Aquest espai es correspon amb la part del menjador actual que dóna al pati. Modernament aquest menjador va ser ampliat amb una altra crugia de dues plantes per salvar el desnivell existent, és el que es veu des de migdia amb les galeries, ara tancades amb vidre.

La datació de l’edifici de l’església no és senzilla, malgrat que és acceptada per tothom la data de la segona consagració com a bona, concretament l’any 1064, que correspon a la meitat del segle XI, època en que va proliferar la forma de construir llombarda, amb els constructors itinerants vinguts d’aquella terra, si s’analitza els diferents elements arquitectònics/constructius i ornamentals, l’aparell dels murs, l’adovellat dels arcs, etc, veurem que no és una obra unitària, sinó que té elements de diferents moments cronològics, molt propers entre ells si es vol, però amb diferències prou importants com per ser considerats separadament. Un element marcador molt important és l’ornamental que, en aquest cas coincideix, també, amb la tècnica constructiva. Parlem dels absis, fets amb la forma de construir llombarda, és tècnica i ornament, i quan es construïa un edifici sencer es feia tot amb el mateix sistema, per tant, tots els murs exteriors portaven els característics frisos d’arcuacions cegues i faixes verticals i només quan intervenien parcialment en un edifici, la ornamentació, o sistema de fer, es reduïa a la part afectada. Aquesta hipòtesi ens fa considerar la possibilitat que l’única obra que va motivar la consagració de l’any 1064, fos la construcció dels absis i possiblement un arranjament general de l’edifici, noves portes, etc.

Nau de tramuntana del tram de ponent. Hi podem observar a la part baixa del mur, en fosc, la roca natural que va ser retallada per aplanar la nau

78

XXIX RONDA VALLESANA

El fet de no haver trobat cap senyal de l’edifici anterior, tot i ser la base de pedra, que va ser necessari retallar i aplanar d’aquesta manera la superfície que havia d’ocupar l’edifici, pot molt fàcilment indicar-nos la utilització del mateix perímetre, com apunten els arqueòlegs de la Diputació, l’Artur López i la Laura Suau, (López, Suau, 2000), però també pot indicar que l’edifici ja hi era quan van fer els absis i només devia ser reparat. Els mateixos arqueòlegs indiquen la utilització del mateix perímetre pel fet d’haver trobat dos enterraments, que els daten del segle X, un al costat de la façana de tramuntana i l’altra al costat de la de migdia, prop del campanar. Se sap que durant tota l’època del preromànic i del romànic, no s’enterrava dins les

Façana de tramuntana. Hi veiem els volums de les naus laterals més baixes, central i transsepte més altes i el cimbori en el creuament de les anteriors.

esglésies i que durant el segle X, es feia, generalment, a l’entorn, molt a prop de l’edifici i casi sempre arrambats als murs de les façanes de migdia i/o de tramuntana, segons en quina es desenvolupés la necròpolis. Més tard es van anar separant de l’edifici. Aquest procés és documentat arqueològicament en diferents jaciments, com ara el de Sentmenat i d’altres que comenten sense precisar-ne cap en concret i que s’utilitza per donar d’una forma aproximada la situació d’un edifici desaparegut.

També podríem pensar que els frisos podrien haver desaparegut en esbaldregades posteriors i que no havien estat refetes en les reparacions. Això és poc probable doncs quan passava això no desapareixia tota la ornamentació ja que quedava l part inferior de les faixes i el sòcol, com es pot observar a l’absis de Sant Pau de Riu-sech o a la nau de Santa Maria de Barberà.

Jo m’inclino a pensar que quan van fer els absis les naus ja hi eren, si més no els trams que van del transsepte als absis. Tanmateix el tram de ponent, inclòs el transsepte, serien construïts posteriorment, amb poca diferència de temps i segurament abans que es construïssin els absis actuals. Interiorment es pot detectar diferències entre l’aparell del mur de migdia d’aquest tram i el del tram de ponent, i també entre l’adovellat d’una zona i de l’altra, com ja hem fet notar abans quan hem descrit les arcades dels diferents trams de nau.

De fet aquest edifici ha sofert al llarg del temps molts descoronaments i/o esbaldregades amb les corresponents reconstruccions posteriors, a causa d’unes condicions molt exposaXXIX RONDA VALLESANA

79

des a les inclemències climàtiques, en tenim un exemple evident en la façana de ponent on hi podem observar una gran quantitat canvis en l’aparell del mur, tot i ser una superfície relativament reduïda, que només es pot explicar si considerem que són el resultat de reparacions realitzades en diferents moments cronològics.

Façana de ponent on s’hi ha marcat, amb trames, els aparells que conformen el parament del mur i que presenten una execució diferenciada.

Hi ha reparacions puntuals que no s’han indicat, així com, que la zona que ocupa la major part de la façana possiblement es podria, amb un estudi més aprofundit, desglossar en una o dues parts més. Hem d’interpretar aquestes execucions diferenciades com a parts d’obres executades en diferents moments cronològics.

80

XXIX RONDA VALLESANA

Tanmateix l’estructura de la planta, amplada de les naus, transsepte sense sobresortir de l’amplada total, i cúpula sobre el creuer, segueix més una arquitectura de tipologia bizantina que no pas una tipologia del romànic català.

josep m masagué i torné, arqte.

BIBLIOGRAFIA. Ballbè i Boada, Miquel, 1982. Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història, Caixa d’Estalvis de Terrassa, Matadepera Ferrando i Roig, Antoni, 1983. El parc naturalmonestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona Ferrando i Roig, Antoni, 1987. El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona Freixa, Mireia, Peregrina, Neus, 1996. Les esglésies i ermites de la muntanya, dins Sant Llorenç, Diari de Terrassa, Terrassa. Pp. 205-211 p. 144, 206, 207 López i Mullor, Albert, Cudeiro, Carolina, 1991. Sant Llorenç del Munt. Les darreres excavacions arqueològiques. dins Catalunya Romànica, vol XVIII. Vallès Occidental, Vallès Oriental, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 123-125 López Mullor, Albert, Suau Lleal, Laura, 2000. Resultats de l’excavació al monestir de Sant Llorenç del Munt. Campanyes 1989-90 i 1997, dins IV Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Diputació de Barcelona, Barcelona. Pp. 185-196 Pladevall i Font, Antoni, Adell, Joan-Albert, 1980. El monestir romànic de sant llorenç del munt, artestudi, Barcelona Pladevall i Font, Antoni, Adell, Joan-Albert, 1991. Sant Llorenç del Munt, dins Catalunya Romànica, vol XVIII. Vallès Occidental, Vallès Oriental, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 117-123 Puig i Cadafalch, J, Falguera y Sivilla, A de, Goday y Casals, J, 1983. L’arquitectura romànica a Catalunya, vol II. Del segle IX al XI, Institut d’estudis catalans, Barcelona, pàg. 214-223.

Puig i Ustrell, Pere, 1995. El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI, Fundació Noguera, Barcelona.

Rogent, Elías, 1900. Monasterio de Sant Llorenç del Munt. Memòria descriptiva, Asociación de Arquitectos de Cataluña, Barcelona.

Ros Martí, Joan, 1994. La conservació del monestir de Sant Llorenç del Munt, dins II Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Diputació de Barcelona, Barcelona. Pp. 109-110 Solà, Joan, Sch, P. 1935. Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt. La Mola, Centre Excursionista de Terrassa, Terrassa. (facsímil 1984) Solà, Joan, Sch, P. 1935. Sant Llorenç del Munt. La Mola. Resum històrtc, Centre Excursionista de Terrassa, Terrassa. (facsímil 2001). És la reproducció dels capítols de la història publicats a la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt.

Vergés y Mirassó, Antoni, 1871. Sant Llorenç del Munt, son passat, son present y venider, Estampa y Llibreria Religiosa y Científica, Barcelona. (facsímil editat per l’Ajuntament de Castellar del Vallès, 1993) Zamora, F de,1973. Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona

XXIX RONDA VALLESANA

81

LA MOLA - SANT LLORENÇ DEL MUNT (...quasi una vida!)

Mentre preparem la Ronda Vallesana número vint-i-nou per camins de Sant Llorenç del Munt – La Mola, recordo la primera vegada que m’hi portaren els meus oncles Eusebi i Pere, amb un bon grup d’altres familiars i amics (els pares estaven ocupats posant la botiga de comestibles en marxa i no pogueren venir). Jo tenia uns 7 o 8 anys. Recordo que vàrem passar pel camí de la Senyora, i en acostar-nos a la canal de Santa Agnès tronava i va caure alguna gota, cosa que no m’agradava gaire, però al final no va ploure i pujàrem a la Mola sense problemes. No recordo gran cosa més d’aquella primera vegada.

No tinc comptades la quantitat de vegades que hi he pujat, ni el total de persones que ens hi hem acompanyat mútuament, però sí que en són moltes i m’agrada recordar-les fins allà on la memòria m’arriba.

Després de la guerra de 1936-1939 (jo ja tenia 12 o 13 anys), hi pujàrem amb l’oncle Valentí i el meu cosí Joan, amb un alemany molt muntanyenc, anomenat Rodolfo, que havia marxat de la guerra d’Alemanya. També hi vaig pujar amb els meus germans, alguna vegada amb els pares, però molt poc, perquè ells aquells anys de la postguerra estaven molt ocupats i preocupats.

La Castellassa de can Torras, vistos des del Camí dels Monjos

82

XXIX RONDA VALLESANA

Els meus pares m’explicaven que als anys de la seva joventut, estudiant esperanto aquí a Sabadell, formaven part del grup excursionista “Escursafako”.

Havien estat moltes vegades a Sant Llorenç i la Mola. Per fer l’excursió es trovaben a les 4 del matí a sota el campanar de Sant Feliu, i a la repetida marxaven els que hi eren. Hi havien fet diverses rutes, però una de les més normals era la que en deien el 8: pujaven pel Cavall Bernat, passaven cap al camí de la font Soleia o el de la Senyora, Santa Agnès, Cova del Drac, la Mola, el camí dels Monjos, Matadepera i cap a casa, normalment tot a peu.

Quan ho explicaven em feien venir ganes d’anar-hi.

Després dels 14 anys, anant a l’Escola Industrial, recordo haver-hi anat amb el Sr. Rovira, professor de l’Escola Industrial i pare del soci de la UES i company Amadeu Rovira, així com amb en Josep Galícia, el seu germà Manel (actualment MAGAMA), en Vicens Daviu, en Tino Izquierdo, Joan Ortí, Andreu Badia, Josep Ponsa, Josep Casablancas i la seva germana, Eduard Lladó, els meus cosins Rosa i Jordi, i molts d’altres que farien una llista difícil de recordar, com són companys i companyes de sardanes, del treball...

Hi anàvem des de Sabadell a peu, o amb el tren fins a Terrassa i des d’allà a peu, alguna vegada amb autobús fins a Matadepera. Si fèiem la travessa fins a Coll d’Eres, la Cova Simanya i la Font del Llor, tornàvem amb el cotxe de la Vallesana, des del Pont de la Roca, o des de Sant Llorenç Savall, o a peu fins a Castellar. Fins i tot alguna vegada havíem hagut de caminar fins a Sabadell perquè s’havia fet tard per a la Vallesana.

L’any 1947 en entronitzar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, al vespre es feien focs a dalt de moltes muntanyes i també a la Mola. Amb el Josep Galícia, el meu cosí Joan i un amic seu vàrem pujar-hi per veure-ho bé.

Vam pujar a peu des de Sabadell en plegant del treball, però entre que vàrem sortir una mica tard i pujant a les fosques, ens vam equivocar. En arribar a dalt ja tot s’havia acabat, la porta era tancada, i no vam gosar trucar.

On vàrem dormir? A la cort dels burros, que era buida. Fins avui és l’únic dia que he vist la sortida del sol des d’allà dalt.

Amb tot això vaig conèixer la Montserrat a sardanes. Havia vingut també a la Mola, a Montserrat, al Pedraforca...

Una vegada casats arriben l’Àngel i el Ramon i, què han de fer els pares?

Doncs portar-los a la Mola, a més d’altres llocs com Montserrat, el Montseny, l’Aneto... i el resultat no sembla pas dolent.

A la Mola hi hem pujat quasi de totes les maneres: amb molt bon temps, amb aquells dies tan radiants, que voldries que no s’acabessin mai; també XXIX RONDA VALLESANA

83

Monestir de Sant Llorenç del Munt

amb boira baixa, amb neu, amb fred; i amb aquella calor que et deixa amarat de suor; a la nit a sopar-hi; hi hem estat a la primavera, quan fa aquell aire fi, fresquet i tan bo; també quan tot és tan sec que fa pena de veure, com aquest últim mes de febrer; o bé amb gran joia, com el dia de juny d’enguany que, amb el grup de Muntanya vàrem fer tota la Ronda prevista per a aquesta edició, i en què la muntanya, després de les persistents últimes pluges, era un esclat de flor i de verdor. També hi hem ballat sardanes, hi hem cantat...

Hi hem après a conèixer una miqueta la Natura i la Història que s’hi amaga, i el que és més important, hem après a conviure amb els companys de camí.

Quantes vegades hi hem pujat? És igual, no cal comptar-les, l’important és el resultat que n’hem obtingut. La Muntanya, la Natura, amb els seus cicles naturals, sempre repetitius i mai iguals, et fan venir les ganes i el goig de viure i reviure-la, mentre sigui possible.

Antoni Artigas, 61 anys de soci 84

XXIX RONDA VALLESANA

UNA NIT A SANT LLORENÇ DEL MUNT Fa molts anys i panys, una tarda vaig decidir anar a dormir al monestir de Sant Llorenç del Munt. Ja ho havia fet d’altres vegades. En aquesta ocasió tenia ganes d’allunyar-me del brogit de la gent i els carrers. Era una nit especial perquè era cap d’any.

Per descomptat que no vaig telefonar prèviament a la família Gimferrer, masovers de la hostatgeria, ja que sempre hi havia lloc, ja que érem poques les persones que anàvem a dormir a la Mola.

Eren altres temps, els caps de setmana a dalt del cim tan sols érem quatre gats. Però anem al gra. Jo anava caminant, era un capvespre molt fred i ja fosquejava. Feia airet, i els arbres i les fulles es bellugaven.

Aquell soroll del fregadís de les fulles em feia un xic de basarda, talment diria que algú em seguia. El camí el feia de memòria, i és clar, el cap es posa a pensar i a recordar velles llegendes. Vaig dir-me: “Potser ha tornat el bandoler Capablanca, que ha deixat l’amagatall de la Roca Salvatge, i et vol donar un ensurt”. Prou Jacint, deixa’t de cabòries, toca de peus a terra i torna a la realitat. Aleshores em va venir el cap la primera estrofa d’un vers d’en Joan Busqueta (Nasi) mort l’any 2005, amb el qual m’hi sento molt identificat:

Si em perdo per la contrada No em busqueu mai per la plana, Segur que no em trobareu; Busqueu-me en soleis i obagues, Relleixos i serralades Del volgut Sant Llorenç meu.

Anava seguint enmig del bosc pel camí del monjos. Aquella hora, el bosc era un xic misteriós però ple de majestat. I vaig imaginar-me els monjos de la llegenda, quan per primera vegada, cansats de la soledat de l’abadia, i previ permís del Sant Pare, anaven cercant camí per fundar un nou monestir a Sant Cugat del Vallès, sense travessar cap riu, riera o torrent, que era la condició imposada per Roma.

XXIX RONDA VALLESANA

85

Monestir de Sant Llorenç del Munt (La Mola)

Faltava poc per arribar-hi, ja entreveia el monestir. No sé què em vaig imaginar, els meus ulls van veure unes llums, talment com si fos a la guerra del francès el 30 març de 1809, en què van deixar el monestir inservible, de les maleses que hi van fer. O potser érem el 1936 quan van cremar el monestir. Els meus pensaments volaven i recordava la història llegida de fets passats: la consagració del monestir el 24 de juny de l’any 1064, la fi del monestir com a abadia l’any 1608 amb la mort de l’últim abat Francesc Olivó. Tot i així, hi va viure algun sacerdot o monjo llec, fins el 1804, quan l’últim monjo en marxà i en conseqüència es va acabar el culte a l’església. El monestir s’anava deteriorant fins a quedar en un estat de total abandó. Per sort, el rector de Sant Llorenç Savall, Antoni Vergés i Mirassó, l’any 1868 va començar la seva restauració, que acabà el 1871. A l’ensems, el mateix any en va editar la història “Sant Llorenç del Munt: passat, present i venider”.

Amb aquest pensament arribo dalt del cenobi, i per casualitat, a la porta hi ha en Gimferrer feinejant, i li demano per quedar-m’hi a dormir. Em contesta que aquella nit no. Suposo que no em va reconèixer, perquè moltes vegades havia esmorzat allà. Fins i tot tenia força bona relació amb la seva filla Gemma, que aleshores era molt joveneta, recordo que sovint tocava la flauta al menjador.

86

XXIX RONDA VALLESANA

Vaig quedar ben fotut i amb la cua entre cames. Ànims i avall. “Cap a can Pobla”, vaig dir-me. No recordo per on vaig passar, ja era fosc i perquè el camí no fos tan feixuc, anava pensant amb les contrades del massís i els seus caminois, alguns molt entranyables per a mi, com ara el sot de la Bota, la carena del roure del Palau, la roureda de les Teixoneres, aquest darrer d’una bellesa sublim, i així anava baixant. Al pensar en la roureda em van venir al cap els grans roures amb nom propi: el del Parrac, el roure Llarg, el de l’Espluga, ara ja tots morts.

Tenia un xic de set i recordava les moltes fonts que hi ha per aquella muntanya, especialment la font de la Llicona i la font del Forat, al sector del Montcau, força amagades .

I amb aquests pensaments arribo a can Pobla, que aquell temps no era ni hostatgeria i tampoc no hi servien menjar. Truco, obren la porta, explico el que m’ha passat i demano si puc fer nit allà. No sé si els vaig fer pena, però pel que fa al cas, em van acollir. Sopo amb ells i després m’indiquen la cambra per dormir. Recordo d’aquell casal que era molt gran i hi feia molt, molt de fred. T’hi gelaves, vaja. Va ser una nit especial.

Passa la nit i arriba un nou dia, feia sol i era primer d’any. El nou dia porta renovades esperances i nous projectes. Ja penso en les properes sortides i m’il·lusiono. L’aire pur de l’entorn em reconforta.

Tiro avall cap a casa. Content i joiós, i essent en lloc tan adient recordo l’última estrofa dels versos de Sant Llorenç de Francesc Vila i Plana:

TARDOR Hi ha la pau al cel escrita pura i alta virginal.

La muntanya em dóna cita i a la cita sóc lleial. És un matí tardoral.

Doncs jo lleial a la crida que em fa Sant Llorenç, tot sovint hi pujo, com a mínim un cop al mes. El mes de juliol de l’any 2005 vaig arribar a les XXIX RONDA VALLESANA

87

cinc-centes vegades de tenir el goig d’assolir el cim de la Mola. Vàrem pujar-hi un grup d’amics de la UES, i un cop a dalt em van sorprendre: portaven cava fresc i ho vam celebrar.

Tots els qui vivim a les ciutats de l’entorn del massís tenim la gran sort de tenir-lo a prop. Us recomano que el conegueu a fons, que l’estimeu i el respecteu.

BONA RONDA!

P.S.: Per descomptat que les llegendes que a dalt he escrit, hi són molt resumides, tretes de l’extensa bibliografia existent. No és ara el moment d’explicar-les, no hi cabrien aquí. Però sí que voldria esmentar quatre autors que per mi personalment tenen una significació especial. Que em perdonin la resta.

En primer lloc, en Joan Montllor i Pujal (1883-1960), pare de l’excursionisme a Sabadell i promotor-fundador del Centre Excursionista del Vallès. Amb molta obra i articles publicats.

En Francesc Vila i Plana (1918-1977), autor l’any 1965 del “Llibre de Sant Llorenç del Munt”. Va ser el meu primer llibre del massís. Persona molt vinculada a l’excursionisme a Sabadell.

En Miquel Ballbé i Boada (1903-2000). Deixà publicats entre altres el llibre “Calaix de Sastre de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac”. Autor de molts llibres dedicats a ermites i a marededéus. A la seva casa de Matadepera, al jardí, s’hi va fer construir una petita ermita.

I per últim, n’Antoni Ferrando i Roig. L’any 1983 va publicar “El parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac”, un llibre molt valuós i gairebé indispensable per als amants de Sant Llorenç.

Jacint Viñas i Avellana

88

XXIX RONDA VALLESANA

BANDOLERS A SANT LLORENÇ DEL MUNT Als segles XVI i XVII el bandolerisme fou molt actiu a Catalunya. Aquest fenomen es degué bàsicament a quadrilles (nyerros i cadells) formades i mantingudes sota el patrocini d’una noblesa catalana decadent en un últim intent de mantenir l’antic ordre medieval. Una altra causa del bandolerisme fou la pobresa i misèria existent a la Catalunya d’aquests segles. Bandolers llegendaris en aquesta època foren Antoni Roca, Perot Rocaguinarda i Joan Sala, “Serrallonga”.

El primer tipus de bandolerisme l’acabà el Duc d’Alburquerque, Francisco Fernández de la Cueva, que fou virrei de Catalunya del 1616 al 1619. Enderrocant els castells dels fautors dels bandolers i condemnant-los a mort, va fer desaparèixer quasi del tot el bandolerisme aristocràtic. El Duc d’Alburquerque fou un personatge molt interessant que arribà a Catalunya amb tota mena de prevencions; d’ell són aquestes frases: “En llegando a Barcelona acabaré de poner en galeras a todo el principado” i “Guardaré las Constituciones que me pareciere y las demás no”, però després de tres anys s’havia convertit en un enamorat de Catalunya. Quan ell plegà de virrei els consellers de la ciutat de Barcelona escrigueren al seu dietari: “L’Excim. Sr. Duc de Alburquerque que és estat lochtinent y capità general en lo present principat i molt be i sanctament se és aportat ab molt de gust y contento de esta ciutat y de tot lo principat”, i pocs dies després ell escrivia al Consell barceloní “como reconocido y buen cathalán”.

L’altra tipus de bandolerisme, el dels miserables, perdurà encara unes dècades i anà minvant a mida que avançava el segle XVII. Dos fets succeïts a la muntanya de Sant Llorenç són els que a continuació s’expliquen. Són reals les dates i les hores en què tingueren lloc, els personatges que hi intervingueren i els seus noms, i fins i tot els diàlegs. Aquestes històries han estat recreades a partir de les declaracions i els interrogatoris a què foren sotmesos els testimonis, d’acord amb la documentació trobada a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, Cúria del batlle, Secció de processos.

Robert ÁLVAREZ MASALIAS XXIX RONDA VALLESANA

89

BANDOLERS A CAN PÈLAGS L’any 1626, Can Pèlags ja es presentava com un dels masos amb més puixança i futur del terme de Sant Joan de Matadepera. Ajaçada sota l’enlairat espadat de la Roca Petanta, a ponent de la Mola de Sant Llorenç del Munt, aquella antiga pairalia havia superat totes les vicissituds, pestes i guerres que al llarg dels segles havien commogut la contrada. L’amo de la masia era Jaume Pèlags, que aleshores tenia quaranta anys. Havia estat nomenat hereu per Macià Pèlags, el seu pare, feia tot just tres anys.

El nom de Can Pèlags no era l’original de la masia, que des de temps immemorial havia estat coneguda com a mas Sa Busqueta. Ja era així en aquells temps pretèrits en què tant les terres i les cases com els homes, dones i bèsties que hi habitaven eren propietat feudal del monestir de Sant Llorenç del Munt, que s’alçava a llevant sobre el cim de la Mola, dominant la vall de les Arenes.

Aquell canvi de nom s’havia iniciat feia poc més de vuitanta anys, quan Gabriel Pèlags, avi del propietari, es casà amb Elisabet Busqueta, la pubilla del mas, iniciant-se així la nissaga dels Pèlags a la vall de les Arenes de Sant Joan de Matadepera.

Certament, gairebé tot havia anat prou bé en aquella pairalia des que els Pèlags se n’ocupaven. Havien adquirit noves terres al rodal i el mas creixia. Amb tot, quinze anys enrera, una ombra tèrbola havia enfosquit la vida plàcida i el futur d’aquell laboriós mas: va ser quan Francesc Pèlags, el germà petit de l’hereu, fou acusat i inculpat, juntament amb un mosso francès que treballava a la casa, d’haver assassinat un jove pastor del mas de la Mata. Aquell tràgic succés sotraguejà l’ànim i l’opinió de la gent de la contrada, i Macià Pèlags tingué serioses dificultats per a treure el seu fill petit de l’embolic en què s’havia vist ficat.

Aquell cas, però, ja era aigua passada i estava gairebé oblidat. Ara, els perills que amenaçaven el mas i els seus habitants eren uns altres.

Sant Joan de Matadepera, dimecres, 15 d’abril de 1626 Acalorat per la feixuga tasca de conduir l’arada, Jaume Pèlags aturà la parella de bous. Eixugant-se la suor del front, contemplà satisfet la terra acabada de llaurar, que mostrava la seva entranya ocre i humida entre l’herba regirada. A la fi havia obert el darrer solc que li restava d’aquell camp. A poques passes s’aixecava el seu mas, Can Pèlags, voltat de conreus verds i d’arbres florits, exultant de vida sota el discret però brillant sol primaveral.

90

XXIX RONDA VALLESANA

Per la posició de l’astre rei, el pagès veiè que eren pels volts de les quatre de la tarda. Encara restaven unes hores de llum per a acabar-se la jornada, i així, després de tancar els bous al corral, enfilà amb bon pas el camí que, costa amunt, mena a la rocallosa carena del Montcau. Volia veure com estava el bestiar que tenia pasturant per aquells enlairats paratges.

Tan aviat com Jaume Pèlags arribà dalt la carena per on passa el camí que condueix al coll d’Eres i al pelat turó del Montcau, sentí la fressa d’unes passes que s’aproximaven. Algú venia per aquell senderó encatifat de fulles seques, en sentit contrari al d’ell. A l’instant aparegueren, mig tapats pel boscatge, uns desconeguts que avançaven cap a ell. Eren quatre homes d’elevada estatura, vestits elegantment. Anaven coberts amb capes gascones roges i grises que els dissimulaven les amples xarpes i les pesants armes de foc que hi duien penjant. Un d’ells, fins i tot portava al descobert un pedrenyal de canó llarg repenjat al coll.

Ni l’aspecte ni la presència d’aquella gent no agradà al pagès; amb tot, quan passaren pel seu costat els saludà, com és costum entre la gent de camp. Ells li tornaren la salutació i prosseguiren llur camí sense importunar-lo, tot i que es veia ben clar que eren bandolers.

En plena serralada del Montcau, voltat d’alzinars i rouredes, el pagès es reuní amb una filla seva que tenia cura dels ramats que pasturaven pels herbeis i els boscos de la muntanya. Poc després, guiat per la jove pastora, començà a comprovar l’estat dels seus ramats.

Can Pèlags

XXIX RONDA VALLESANA

91

El sol ja declinava; havien passat més de dues hores des que en Pèlags s’havia encreuat amb els bandolers, i ja no pensava en l’afer. Quan gairebé era l’hora de tornar al mas, veieren algú que pujava corrent en direcció on es trobaven ells. Era el fill petit d’en Pèlags, que, en arribar, alarmat i esbufegant, contà al seu pare que havia vist quatre homes rondant pels boscos propers al mas. Com una premonició sinistra, la imatge dels quatre bandolers que havia vist poques hores abans acudí a la seva ment. Sense perdre un sol minut, envià la seva filla a casa amb un missatge urgent per a la seva esposa. Li demanava que tanqués de seguida la porta exterior del mas amb pany i forrellat, car hi havia gent facinerosa rondant pels encontorns. Com una exhalació, la jove pastora s’avançà i corregué lleugera camí avall. Mentrestant, Jaume Pèlags enllestí ràpidament la feina amb el bestiar i emprengué a tota pressa el retorn a casa.

Quan es trobava a mig camí del mas, el pagès sentí uns crits confosos que l’alertaren. Era la coneguda consigna de <<via fora>> que la gent emprava en cas d’assalt de bandolers. En parar més atenció, s’adonà, amb angoixa, que l’enrenou provenia de la banda del seu mas. Alarmat, Jaume Pèlags arrencà a córrer de dret cap a casa seva i cridant amb totes les forces : <<Via fora a lladres!>>.

Fatigat per la corredissa, el pagès arribà al mas. En traspassar el portal, comprovà amb sorpresa que res d’anormal no alterava l’ambient habitual de la casa. Més alleugerit, anà a cercar la seva esposa i li demanà que li contés què havia passat i el perquè d’aquells crits de via fora.

Eulàlia Pèlags era una pagesa de trenta-sis anys que no s’acovardia fàcilment; però, en aquella ocasió, tal com relatà després al seu marit, havia passat uns moments de tensió i d’angoixa d’allò més desagradables.

La peripècia al mas havia començat poc després de les set de la tarda. Eulàlia ja havia estat assabentada per la seva filla que hi havia gent sospitosa per la contrada, i així, seguint la recomanació rebuda, tancà i barrà el portal del mas i hi romangué a dins amb les seves filles. Preocupada per aquella situació, la dona restà llargues estones guaitant per la finestra, tot esperant amb ànsia el retorn del seu espòs.

Quan ja començava a declinar el dia, arribà en Toni Cerdà, el pastor que tenia cura de les ovelles. Aquest, abans de tancar el ramat, corregué a veure la mestressa i l’advertí que, mentre baixava, havia vist dos homes coberts amb capes gascones i armats amb pedrenyals de canó llarg que venien camí del mas. En sentir la notícia, Eulàlia Pèlags començà a inquietar-se seriosament. Temia que aquells bandolers no haguessin assassinat al seu marit.

92

XXIX RONDA VALLESANA

Poc després, enmig d’una tensa i feixuga espera, la dona veié per la finestra algú que es movia pels voltants de la casa, i distinguí les siluetes de dos homes retallant-se en la foscor. Estaven situant-se dissimuladament en una cantonada del mas. La manca de llum no permetia d’apreciar gaires detalls, però pogué comprovar que aquells individus anaven armats amb pedrenyals. Eren alts i duien capes gascones, de les quals no es podia apreciar el color. Únicament es distingien de forma clara les mitges blanques d’un dels saltejadors.

En aquell punt, Eulàlia Pèlags s’adonà que estaven rodejant la casa i que els bandolers ja havien vist que el portal de fora era tancat.

Espantades davant d’aquella tensa situació, les noies de la casa perderen el control i començaren a cridar fortament per les finestres. El pastor i la mestressa, veient que realment no podien fer altra cosa, s’afegiren a les noies tot cridant: <<Via fora a lladres!>>.

Segurament pensaren que amb la porta tancada i la gent de dins alertada i a l’aguait, es feia difícil donar un cop de mà ràpid. A més, aviat arribarien els pagesos del rodal, alertats pels crits de via fora, de manera que els convenia fugir com més aviat millor, car si queien en les seves mans, ningú no donaria ni un ral per la seva pell.

Divendres, 17 d’abril de 1626 Aquell intent d’assalt va ser denunciat pels afectats a Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, el qual vivia a Can Garrigosa, una de les masies veïnes de Can Pèlags.

Dos dies després dels fets, el batlle es presentà a la masia per instruir la denúncia.

Amb ell arribaren el notari terrassenc Joan Mas i un escrivent del seu despatx, Rafael Riquer, els quals s’encarregaren de prendre la declaració escrita a Jaume i Eulàlia Pèlags.

Tots els presents convingueren que l’assalt havia estat frustat gràcies a la bona pensada que tingué Jaume Pèlags de fer tancar a temps la porta exterior del mas; si no, els bandolers haurien entrat fàcilment a la casa.

I així fou com acabà aquell cas. De fet, la denúncia resultà inoperant, car anava contra uns bandolers que no havien estat reconeguts. Així, doncs, el seu efecte es limitava a donar constància dels fets i a recollir els mínims detalls que havien estat observats pels testimonis, per a una possible identificació dels assaltants.

Antoni Ferrando i Roig

XXIX RONDA VALLESANA

93

LA LLEGENDA DEL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT Fa més de mil anys, quan els comtes i barons catalans lluitaven contra els invasors sarraïns per reconquerir el país, a la ciutat de Barcelona governava el comte Guifré, famós cabdill de les tropes cristianes que dia a dia feia retrocedir l’exèrcit de la Mitja Lluna un tros més cap a l’oest o cap al sud.

Humiliats per tantes derrotes i enverinats d’enveja per les gestes del comte barceloní, els caps sarraïns covaren un sinistre projecte per posar fi a l’empenta de l’exèrcit comtal. I com que amb les armes no se n’havien sortit, van decidir emprar un ésser cruel i sanguinari per minar l’ànim dels catalans.

I així fou com els àrabs portaren d’Àfrica la cria d’una bèstia monstruosa que era el resultat de l’encreuament de dues espècies d’animals estranys, la qual va ser introduïda a Catalunya amb gran secret pujant-la pel riu Llobregat amunt. El seu destí final era una caverna remota de la muntanya de Sant Llorenç del Munt – l’avui coneguda com la cova de Santa Agnès –, on va ser amagada.

Dins la fosca cavitat, aquell cadell diabòlic fou alimentat sense parar amb ovelles i altre bestiar, de tal manera que al cap d’un any ja era tan gros com un bou i prou fort i perillós per ésser deslliurat. Per això els seus guardians decidiren aviar-lo i fugir al país dels sarraïns.

Abandonat pels seus servidors i esperonat per la fam, el monstre sortí de la cova i començà a cercar ell sol la carn que necessitava. Primer començà a menjar-se el bestiar que pasturava per la muntanya. Però, al cap de poc temps, també devorà pastors i algun viatger, dels quals únicament deixava el ventre.

Amb tal abundància de menjar, aquella criatura aviat esdevingué adulta i es convertí en un drac ferotge d’aspecte esfereïdor. Armat amb llargues i esmolades urpes i un temible bec corbat de tres pams, tenia, a més, una pell duríssima de mig pam de gruix i una força formidable.

Les seves ales – talment les d’un ratpenat gegantí – feien més de dos metres cada una i li permetien volar per sobre els cingles de la muntanya. Per tot això, aquell monstre no tenia cap rival a la comarca que s’hi pogués enfrontar.

Per causa de les seves malvestats, la presència del drac a la muntanya de Sant Llorenç del Munt aviat fou coneguda arreu. Tanmateix, les queixes dels vallesans – que eren els més perjudicats per la fera no trigaren a fer-se sentir a la cort de 94

XXIX RONDA VALLESANA

Barcelona. I així fou com el comte Guifré decidí enviar a la muntanya un esquadró dels seus soldats més valents comandats pel cavaller Spes, el millor capità de l’exèrcit comtal. La seva missió era matar el drac, que la gent del país anomenava la Brívia.

Guiats per uns pastors, el cavaller Spes i els seus homes arribaren als planells superiors de la Mola, on descavalcaren i començaren la recerca de la Brívia – que no trigaren a trobar al mig del bosc mentre devorava un infortunat viatger. En sentir-se descoberta, la bestiassa alçà el vol i es precipità xisclant i bufant contra els soldats, que es defensaren llançant nombroses sagetes i oposant les seves llances contra el feixuc cos del drac. Tot i així , la seva pell era tan dura i impenetrable, que les llances s’esmussaren i les fletxes rebotaren com si res. Tan sols la llança del cavaller Spes aconseguí travessar la cuixa de l’animal, que – rabiós de dolor – alçà novament el vol i es dirigí al lloc on el cavaller i els seus homes havien deixat els cavalls, els quals atacà amb fúria. Els pobres animals – en veure aquell monstre alat – s’espantaren tant, que, en la seva fugida, es precipitaren daltabaix d’un alt penya-segat que domina la masia de can Robert, el qual encara es coneix pel nom de cingle o Salt dels Cavalls, en record d’aquell succés. Després, el drac, que havia engrapat amb les urpes un dels cavalls, anà a devorar-lo al seu amagat catau, que era la cova de Santa Agnès i a voltes la cova Simanya.

Vençuts i desanimats, el cavaller Spes i els seus soldats van tornar a Barcelona per explicar al comte Guifré la seva desfeta davant del drac de Sant Llorenç del Munt, el qual, des de dalt del penyal que li feia de talaia – un merlet rocós i carener que

Cova del Drac

XXIX RONDA VALLESANA

95

encara avui s’anomena el Morral del Drac – seguia fent incursions al Vallès menjant-se persones i animals.

Commòs davant de tanta desgràcia i adonant-se de l’aparent invulnerabilitat de la Brívia, el comte de Barcelona ordenà als seus vassalls del Vallès que el bestiar que havien de donar-li a ell com a tribut feudal fos lligat prop de la cova de Santa Agnès per a servir d’aliment al drac. I així fou com Guifré aconseguí que la fera no es mogués dels boscos del rodal de la seva cofurna, i aprofitant la situació, decidí enfrontar-se personalment al drac.

Fortament armat i escortat pel cavaller Spes i la seva tropa, el comte pujà a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Però, tan aviat com foren a les envistes de la cova de Santa Agnès, Guifré ordenà als seus acompanyants que es retiressin fora de la vista del drac per no inquietar-lo.

Tot sol, el comte de Barcelona s’acostà a poc a poc al cau de la bèstia, i – quan fou ben a prop – deixà la llança a terra, arrencà una gruixuda branca d’un roure i es posà al descobert davant la vista del drac.

Aquest, en veure Guifré, sortí de la cova i es llançà contra ell amb fúria. Però el comte, que ja l’esperava, li donà un fortíssim cop al cap amb la branca que el deixà mig atordit. La Brívia, però, va referse aviat i, alçant el vol, atacà de nou el guerrer arrabassant-li la improvisada maça de les mans. Tot seguit, enlairada sobre el comte, la bestiassa trencà la gran branca com si res, però de tal manera que els dos trossos formaren una creu entre les seves urpes.

RAJOLA DELS DRACS (S. XVI) Trobada en el terme de Castellar del Vallès, on segons la tradició, va morir el drac de Sant Llorenç del Munt (15 x 15 cm. color blau) 96

XXIX RONDA VALLESANA

Davant d’aquell senyal celestial, Guifré va intuir que havia arribat el moment de la victòria i, agafant la llança de terra, esperà l’escomesa de la Brívia, que ja es precipitava contra ell. El xoc fou tan formidable, que el ferro de la llança es clavà en el ventre del drac i li sortí més d’un pam per l’esquena. Malferida, la fera atacà de nou iniciant un singular combat amb el comte de Barcelona

el qual aconseguí enfonsarli l’espasa prop del cor.

Veient-se vençuda i tocada de mort, la Brívia s’enlairà i fugí, per caure, finalment, al sot de les Goleres, al vessant del puig de la Creu, de Castellar del Vallès, on morí agitant-se al mig d’un gran bassal de sang.

El comte Guifré sortí comRepresentació del drac de Sant Llorenç segons un cuadre pletament il·lès d’aquella que hi havia al monestir. lluita gegantina, i els seus soldats, que havien tret la pell al drac, l’ompliren de palla refent la seva horrible figura, la qual fou mostrada en els llocs pels quals anaven passant de retorn a la ciutat de Barcelona, on fou exposada públicament per a admiració i esglai del poble. I així fou com Guifré, comte de Barcelona, deslliurà el Vallès de l’assot del temible drac de la muntanya de Sant Llorenç del Munt.

Si aneu a la catedral de Barcelona i us fixeu en uns relleus del segle XIII que decoren la part superior esquerra del portal exterior de Sant Iu, veureu la imatge de dos guerrers que lluiten amb sengles grius, que són monstres mitològics amb cap i ales d’àliga i cos de lleó, els quals, entre altres coses, poden representar les forces del mal. Al marge d’aquesta interpretació, ha estat tradicional entre els autors que han tractat la llegenda del drac considerar tals imatges com a passatges de la lluita del comte Guifré amb la Brívia de Sant Llorenç del Munt. Es tracta, doncs, d’una tradició antiga i popular que ja consta en alguna de les versions que hi ha d’aquesta llegenda.

Una de les més conegudes la va relatar llargament Pedro Ángel de Tarazona en la seva obra titulada El Blasón de Cataluña, publicada a Barcelona vers l’any 1780, en la qual es refereix a “La estraña história del Dragón que habitava en la cueva de Santa Inés”. Amb tot, la versió més antiga que en coneixem es deu al predicador franciscà fra Esteve Barellas, que publicà la llegenda de Guifré i el drac de Sant Llorenç del Munt en la seva obra “Centúria” l’any 1600.

Bibliografia ITINERARIS PEL MASSÍS DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I – LA VALL DEL RIU RIPOLL Publicacions de l’Abadia de Montserrat – 1997 ANTONI FERRANDO I ROIG XXIX RONDA VALLESANA

97

EL COLL D’ERES Situat al peu del Montcau, a 944 metres d’altitud, entre els termes municipals de Mura (W) i de Sant Llorenç Savall (E), el coll d’Eres és un dels paratges més visitats de la muntanya. En el coll d’Eres també s’hi han fet diversos aplecs. En un d’aquests actes, que tingué lloc l’11 de maig de 1961, el Centre Excursionista de Terrassa hi col·locà un monòlit commemoratiu del centenari del poeta Joan Maragall, que visità la muntanya l’any 1904.

A causa de la seva situació enlairada i estratègica, en la mateixa divisòria d’aigües del Ripoll-Besòs per llevant i de la riera de les Arenes-Llobregat per ponent, el coll d’Eres va tenir una importància especial pel que fa a l’antic poblament del massís. Fins fa pocs anys, aquest indret formava part del vast patrimoni del mas de la Mata, de Mura. Per això, abans que hi creixés l’actual alzinar, havia estat romput i conreat. Tot i així, els primers excursionistes que al començament de l’actual segle visitaren el coll d’Eres amb finalitats de recerca i d’estudi se sorprengueren i s’interessaren pels munts de carreus, traces de murs i enderrocs que encara hi havia escampats arreu.

Aleshores l’estructura que formaven les ruïnes, de les quals segurament ja s’havia recuperat pedra per fer marges, devia ésser molt més patent que no pas ara, ja que els aplecs que al llarg dels anys s’han celebrat sota d’aquest formós alzinar, així com el pas de milers de visitants i excursionistes, han aca-

Coll d’Eres

98

XXIX RONDA VALLESANA

El Montcau

bat desfent i esborrant el poc de notable que en restava. Amb tot, encara es distingeixen clarament uns trams de fonaments o de murs soterrats en la perifèria del coll.

L’origen del poblament del coll d’Eres és encara desconegut, però el que sí que es pot avançar és que hi hagué una població estable, almenys durant un període del començament de l’Alta Edat Mitjana. Així ho palesa la propera necròpolis del cingle del Marquet, situada sobre els estimballs de la canal de la font del Llor i de les Fogueroses, a tres minuts del coll d’Eres en direcció SE. Aquesta petita necròpolis, avui molt malmesa, estava formada per un mínim de sis cistes o tombes molt tosques fetes a base de lloses de pedra. Aquests enterraments, que foren descoberts per Tomàs Malé, antic pastor i masover de can Robert, van ser mig escorcollats per furtius. Tot i així, foren excavats per membres del Centre Excursionista de Terrassa l’any 1929, els quals descobriren dos enterraments d’infants i, entre els ossos d’una de les tombes pertanyents a adults que no havia estat violada, van trobar la singular sivella hispanovisigòtica de coll d’Eres, que actualment es pot veure exposada en el Museu Municipal d’Art de Terrassa.

Aquesta sivella és una peça de bronze de forma rectangular, apaisada i amb l’extrem dret arrodonit. Fa 45 x 95 cm i està recoberta per una pàtina de verdet. Per a la seva aplicació utilitària, té fixades en el revers tres anelletes o apèndixs amb forats rodons per a subjectar-la al cuiro del cinyell. Amb tot, l’aspecte més notable d’aquesta peça és la iconografia que la decora: té ciseXXIX RONDA VALLESANA

99

llada la figura d’un griu o grifó, envoltada, per dalt i per baix, per dos caps d’ocell estilitzats, els quals podrien ser àligues o tal vegada corbs. El griu és un monstre mitològic que té cap i ales d’àliga i cos de lleó.

La datació probable de la peça és de finals del segle VII, tot i que admet un període possible entre els segles V-VIII. Els vestigis del coll d’Eres i les sepultures del cingle del Marquet semblen tenir relació amb el camí i la bassa de la Calçada, conjunt Terrassa a Joan Maragall (15.5.1904 - 11.5.1961 enigmàtic format per un tram de camí empedrat i un embassament construït amb grans blocs de pedra que actualment es troba mig tapat pel sorral que s’hi acumulà a causa de l’ensulsiada que provocaren els catastròfics aiguats del 1962. És probable que tal embassament hagués servit per proveir d’aigua els antics habitants del coll d’Eres, i que el tram de camí empedrat sigui el que resta d’una antiga calçada que comunicava el coll d’Eres amb el camí principal que passava per la riera de les Arenes, que neix en el proper coll d’Estenalles. Tals consideracions foren apuntades per l’erudit escolapi Joan Solà, excursionista i científic que al llarg del primer terç del segle XX investigà la zona i dirigí les excavacions de la necròpolis del cingle del Marquet. El Pare Solà considerava els vestigis del coll d’Eres-la Calçada com un probable poblat d’origen iberoromà.

El coll d’Eres era conegut antigament pel nom d’Era de la Guardiola, tal com consta en documents del segle XVI, topònim clarament referent a una torre o fortificació medieval.

Bibliografia ITINERARIS PEL MASSÍS DE SANT LLORENÇ DEL MUNT I – LA VALL DEL RIU RIPOLL Publicacions de l’Abadia de MONTSERRAT ANTONI FERRANDO I ROIG

100

XXIX RONDA VALLESANA

L’EXCURSIONISME CATALÀ COM A APOSTA PER LA MODERNITAT Quan l’any 1876 es va crear a Barcelona la primera entitat excursionista de Catalunya –i de tota la península Ibèrica-, els seus promotors la van batejar amb un nom llarg i ple d’adjectius, que era una total declaració d’intencions.

En van dir Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i –com passa sempre–, segur que van mesurar perfectament les paraules i les van escollir perquè diguessin exactament allò que volien dir. Gràcies a aquesta elecció de paraules significatives, sabem que l’excursionisme modern va voler néixer entre nosaltres lligat a dos conceptes amb un profund component ideològic.

Primer, l’Associació es va voler dir Catalanista, que és un concepte en part polític, en part cultural, però sens dubte carregat de significat. Al mateix temps, l’Associació va voler adjectivar les seves excursions com a Científiques, un terme molt propi del segle XIX, molt fill de la seva època, però també molt carregat d’intenció.

Com se sap, aquesta primera associació excursionista es va fondre l’any 1881 amb l’Associació Catalana d’Excursions –creada l’any 1878– i va esdevenir el Centre Excursionista de Catalunya. Pel camí es van perdre els adjectius fundacionals, però no els objectius. Altres agrupacions posteriors van recuperar o ampliar els adjectius. Els clubs es van passar a dir també muntanyencs

Excursionistes

XXIX RONDA VALLESANA

101

–recordant que en un primer moment la idea d’excursió anava lligada a la d’alpinisme i al coneixement de les muntanyes–, alguns van mantenir la referència científica com el de Mataró o van afegir-hi la idea esportiva com el de Girona. Però la voluntat que implicava aquell bateig inicial de l’any 1876 es va mantenir i arriba en bona part fins avui mateix.

Conèixer i estimar Podem dir que ja fa més de cent anys, l’excursionisme modern neix a Catalunya, des de la seva capital, Barcelona, associat a l’ideal catalanista i associat també al que podríem anomenar una voluntat de coneixement del que avui anomenaríem el patrimoni natural i el patrimoni històric del país.

A això es refereix el terme “excursions científiques”. Més endavant, a això s’hi afegiria l’esperit esportiu, és a dir, la consideració de l’esport i de l’exercici físic com una activitat lúdica al mateix temps que higiènica, positiva.

L’excursionisme adoptarà també aquest punt de vista higienista, que considera saludable la pràctica de l’esport i la vida a l’aire lliure. Però això vindrà després. En origen, les paraules claus serien catalanisme i coneixement científic.

No és una projecció que fem nosaltres a posteriori. Era una idea que tenien perfectament clara els fundadors d’aquest moviment excursionista català i que van explicitar en el primer article dels seus primers Estatuts: “L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, amb seu a Barcelona, es proposa recó102

XXIX RONDA VALLESANA

rrer el territori català per tal de conèixer, estudiar i conservar tot allò que ofereixen de notable la natura, la història, l’art i la literatura en totes les seves manifestacions, així com els costums característics i les tradicions populars del país; propagar aquests coneixements i fomentar les excursions per la nostra terra per aconseguir que sigui degudament coneguda i estimada”.

Conèixer la terra des de tots els punts de vista, cultural, arqueològic, etnològic, botànic, físic, geològic... Per això, excursions científiques. Estimar la terra. Per això, catalanista. Ja deia que les paraules havien estat triades amb cura i amb coneixement de causa. Hi ha en el primer excursionisme català una vocació científica i una vocació cívica. Un objectiu cultural de coneixement i un objectiu polític d’estimació. I un detall que no se’ns ha de passar per alt: l’excursionisme català neix a Barcelona. Neix, com no podia ser d’altra manera, en un ambient urbà i culte, cosmopolita, avançat. A Madrid, el primer excursionisme castellà naixerà també en un ambient urbà, culte i liberal, associat als principis de la Institución Libre de Enseñanza. Tampoc això no és casual.

Les revolucions romàntiques L’excursionisme català neix, per tant, a redós de les grans revolucions culturals de l’últim terç del segle XIX, totes elles deutores del gran impuls romàntic de començament de segle. En primer lloc, la revolució científica, la idea que la ciència i la tècnica, el coneixement de la natura en termes científics, la Raó, eren l’instrument a través del qual els homes podien millorar el món.

L’excursionisme és fill de l’optimisme científic i de la vocació de coneixement.

Però és fill també d’altres impulsos romàntics. El romanticisme descobreix, per dir-ho així, la natura i el paisatge. El paisatge romàntic és extrem: les grans muntanyes i les grans tempestes, la fúria dels penya-segats i la malenconia de les ruïnes, l’exotisme de les terres llunyanes i el caràcter virginal dels boscos. El paisatge romàntic és el bosc, que es contraposa al jardí.

Per tant, hi ha un impuls romàntic per trepitjar allò que no ha estat trepitjat, per creure com Rousseau que a les muntanyes no tan sols és pur l’aire, sinó també les ànimes, mentre que els mals coven a la terra baixa, a la manera de la metàfora de Guimerà. Però el romàntic creu també que hi ha una ànima del poble que s’expressa a través de les seves tradicions i del seu folklore, i que en el fons relliga amb la natura. Busca el paisatge exòtic i llunyà, però creu també que en el paisatge pròxim hi ha les claus per entendre l’ànima col·lectiva. Conèixer Catalunya per estimar-la. I conèixer Catalunya, sortint de la gran ciutat, perquè hi ha una ànima col·lectiva present en la terra i els vells costums. Paisatge extrem, muntanya, folklore, arqueologia. Aproximació científica i aproximació sentimental. Tot això es XXIX RONDA VALLESANA

103

troba en el brou inicial de l’excursionisme català.

El que vull dir és que això, l’any 1876, era enormement modern.

Era la modernitat plena, absoluta, com han subratllat Jordi Martí-Henneberg o Francesc Roma en algunes de les seves monografies sobre la qüestió. De vegades s’ha volgut presentar l’excursionisme com una activitat nostàlgica, anacrònica, rural, gairebé carlina, si se’m permet l’expressió. Allò que avui s’anomena amb condescendència o amb menyspreu “xirucaire”. En absoSant Llorenç del Munt (Can Pobla) lut. L’excursionisme neix, a Catalunya, urbà i modern. I per demostrar que és urbà i és modern, la seva Associació, barcelonina es diu Catalanista d’Excursions Científiques. Perquè això és el que venia d’Europa.

I acabava tot just d’arribar.

L’excursionisme europeu organitzat neix de la fascinació per les muntanyes i molt especialment pel món alpí. Quan arriba a Barcelona, encara no ha fet vint anys. L’Alpine Club de Londres havia estat fundat el 1857. Es creen immediatament després, però ja en la dècada dels seixanta, el Club Alpin Français i el Club Alpin Suisse. Barcelona queda una mica lluny dels Alps, però té els Pirineus. El primer excursionisme és muntanyenc: anar d’excursió és anar a la muntanya. Però és anar a la muntanya amb mentalitat científica i amb voluntat d’estimació pel país, i considerant clarament que a tots aquests efectes el país és Catalunya. En definitiva, podem dir que l’excursionisme neix a la Catalunya de finals del XIX com una manera de fer aquí allò que s’està fent a Londres i a París, com una aposta pels valors i els mètodes de la modernitat. El país no vol ser nostàlgic, no vol ser marginal, vol ser modern i europeu. Per això es fa excursionista, entre moltes altres coses. No per nostàlgia carlina, sinó per vocació urbana i cosmopolita de modernitat. D’aquell impuls, d’aquella aposta per la modernitat, que crea entre moltes altres coses, una Associació Catalanista d’Excursions Científiques, n’hem viscut tot el segle XX i encara avui en som deutors.

Vicenç Villatoro 104

XXIX RONDA VALLESANA

CANVI CLIMÀTIC El canvi climàtic està en boca de tots. Tothom hi opina, però la majoria des de la perspectiva de les sensacions personals copsades els darrers anys. Les impressions més allunyades, d’unes dècades, sovint són distorsionades, encara que les donem com a completament vàlides.

Abans de valorar cap a on va el clima cal dir que el clima del nostre planeta sempre ha canviat com ho ha fet tot en el nostre planeta i que, en tot cas, el que hem de pregunar-nos és: fins a quin punt l’home està provocant els canvis que s’observen?

Ningú dubte que el clima canvia. Tot a la Terra canvia, el relleu, l’home, el clima, tot evoluciona. El problema és que sembla que el 60 per cent de culpa de les variacions climàtiques que s’observen estan causades per l’home i el 40 són naturals. Sobre aquestes últimes poc hi tenim a dir. En canvi, les antròpiques o causades per l’home són conseqüència directe de fer més “gruixut” l’hivernacle natural que tenim, és a dir, l’atmosfera. Ho fem amb l’emissió de gasos procedents de la crema de combustibles fòssils, com la llenya, el carbó, el petroli o el gas. Per cert, aquests combustibles fòssils els estem gastant a un ritme completament insostenible. El que gasta tot el planeta en un any pel que fa a combustibles fòssils, ha trigat en generar-se 1 milió d’anys.

Llampecs

XXIX RONDA VALLESANA

105

Tempesta

LES VARIACIONS NATURALS DEL CLIMA De variacions climàtiques, per causes naturals, se n’observen de tres tipus.

La primera correspon a les derivades de les erupcions volcàniques més grans. Es produeixen per l’acumulació de materials en suspensió que inunden l’estratosfera. Això fa que s’atenuï la radiació solar rebuda.

D’aquesta manera, la temperatura baixa de forma clara a tot el planeta en els mesos següents a l’erupció. Són canvis que no duren massa i són inmediats. El volça filipí Pinatubo, el 1984 va entrar en erupció i el gener del 1985, a Catalunya vàrem tenir la segona invasió freda més forta del secle XX. La segona variació en el clima, causada per elements naturals, pot durar més anys i està relacionada amb el sol. L’astre rei, de vegades, ens fa arribar més o menys energia. Entre els anys 1.400 i 1.900 va reduir la quantitat d’energia que ens fa arribar. El planeta va viure una “petita edat del gel”. La majoria d’anys hi havia grans tempestes, les temperatures eren baixes i hi havia moltes pèrdues en les collites. La fam i les tensions van ser un dels elements a l’hora de desencadenar, segons alguns historiadors, conflictes com la Revolució Francesa o la Guerra dels Cent Anys.

Cap al secle XVIII, coincidint amb una temperatura mitjana global de la Terra inferior a la normal en 0,7 graus, el riu Ebre es glaçava a Tortosa 106

XXIX RONDA VALLESANA

cada hivern i, carros i cavalls, expliquen les cròniques, el creuaven per sobre el gel.

La tercera i darrera causa natural de variació en el clima a comentar, està relacionada amb les anomenades glaciacions. Són canvis a molt llarg termini, d’uns milers d’anys. Fa 18.000 anys tocaven fons les temperatures durant la darrera glaciació. Ara estem en un període interglacial, és a dir, entre la passada glaciació i la que arribarà d’aquí a 10.000 anys. Les glaciacions són causades per variacions astronòmiques consistents en l’oscil.lació de l’eix de la Terra. Els canvis, extremadament lents d’aquest eix, ens decanten capa milers d’anys més freds o milers d’anys més càlids.

CANVIS D’ORIGEN ANTRÒPIC A finals del secle XVIII, Watt inventa la màquina de vapor. Des d’aquell moment comença la crema massiva de combustibles fòssils. Primer la llenya i el carbó i avui en dia petroli i gas. La injecció de gasos diversos, des de llavors, no s’ha aturat, tot el contrari. Un dels més importants és el diòxid de carboni, l’anomenat CO2. Diversos observatoris de la xarxa mundial de mesura de la contaminació de fons testimonien el vertiginós augment d’aquest gas. Desde el 1990 i fins al 2.001 les emissions de CO2 a Catalunya van augmentar un 33 per cent. Són dades del darrer informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya.

El resultat és que estem fent més gruixut l’hivernacle natural que és l’atmosfera i, per tant el planeta no para d’escalfar-se. És l’Efecte Hivernacle.

Des de 1.860 existeixen sèries termomètriques fiables i continuades. Ja n’hi havia abans, però més irregulars, ja que no s’havia inventat encara el telègraf. Els registren posen de manifest que la Terra s’ha escalfat, des del 1.860 fins a l’actualitat, al voltant de 0,65 graus de mitjana a tot el planeta. Aquesta xifra és realment important (recordem la presència de gel gruixut al riu Ebre amb 0,7 graus per sota de la normal). A Catalunya, l’augment se situa en els 0,89 graus.

Aquest escalfament fa que hagin començat a variar els règims pluviomètrics. Augmenten les precipitacions a prop dels pols, disminueixen a prop de l’Equador i es mantenen, però amb molta més irregularitat, a les latituts mitges com la nostra. Això vol dir que, cada cop més, s’observen episodis violents que aboquen quantitats importants de precipitació en poques hores. De vegades els valors habituals en diversos mesos o, fins i tot, la de tot un any.

XXIX RONDA VALLESANA

107

TAMBÉ HA CANVIAT A CATALUNYA Fins aquí les dades més generals. A Catalunya, hi ha canvis palpables instrumentalment i podriem dir que també visualment. Comencem pel que diuen els aparells. Amb diverses variables meteorològiques de L’Estartit (Baix Empordà) des de 1972 i fins a l’actualitat, tractades estadísticament i referents, per exemple, al temps que ha fet durant les primaveres, considerant com a primavera els mesos de març, abril i maig. Des de 1972 i fins l’actualitat la pressió atmosfèrica mitjana ha pujat gairebé 2 milibars. Vol dir, en definitiva, que tenim més anticiclons. Això es tradueix en una disminució clara de les precipitacions en els darrers anys quan més falta fan, és a dir, els mesos previs a l’estació seca que és l’estiu en l’àmbit climàtic mediterrani.

D’aquí ve l’avançament de la temporada d’incendis forestals observat els darrers anys. Tot i aquesta disminució cal ressaltar que la primavera continua mostrant una elevada variabilitat pluviomètrica. Això vol dir que podem trobar anys molt plujosos, però també anys molt secs. Finalment cal fer esment de l’aspecte termomètric. L’any 1972 la temperatura mitjana de l’aire era sempre inferior a la de l’aigua. Actualment, la temperatura mitjana de l’aire, supera a la del mar i això porta com a conseqüència l’augment de la freqüència en el nombre de boires marítimes i que, cada cop més sovint es presenten a les nostres costes.

A nivell de tot el país, un estudi de la tarragonina universitat Rovira i Virgili, elaborat el 2.004, va arribar a la conclusió que al nostre país la temperatura mitjana global ha pujat 0,89 graus, és a dir, força per sobre dels 0,65 graus de mitjana planetària mesurats des del 1.860. Les pluges pràcticament no han variat (encara que ens sembli que van a la baixa). Durant el segle XX, la pluja només ha disminuit un 1 per cent. Ha pujat a l’estiu, la tardor i, en menor mesura a l’hivern. En canvi, ha disminuit força a la primavera.

Deixem de banda els instruments.

Un aspecte observable sense les mesures instrumentals és la variació en la presència de boires. El Vallès, abans del 1.979, no disposava de la columna vertebral viària que és l’autopista AP-7 i els seus laterals anomenats B-30. La comarca, tot i la seva empenta industrial al voltant de Terrassa, Sabadell i, en menor mesura, Granollers tenia un mosaic de territori encara molt agrícola. Quan es contrueix l’autopista, comença a estendre’s com una taca d’oli un teixit urbà i industrial al voltant de l’eix viari. En els primers anys de funcionament de l’autopista se n’adonen de l’alta freqüència de presència de boires. A principis dels 80 però es produeix un accident al semàfor de la B30 al barri cerdanyolenc de Bellaterra. Un camió, no veu el semàfor vermell i la cua, per culpa de la boira i aixafa diversos vehicles. Mor un professor i 108

XXIX RONDA VALLESANA

Núvols

diversos estudiants de la Universitat Autònoma. A partir d’aquell accident, els responsables de l’empresa concessionària Acesa, il.luminen l’autopista en el tram més deprimit orogràficament i que és entre Bellaterra i Barberà del Vallès. A més s’instal.len uns rètols en que s’hi va posar: “autopista A-7 zona de boira/niebla del punt quilomètric x al pK x ”Aquests rètols, amb la remodelació de l’autopista de l’any 2.004 ja s’han retirat. Què vol dir? Doncs senzillament que en 20 anys, l’augment de temperatura a la zona ha estat evident a causa de la urbanització de la comarca i també de l’escalfament global. A més temperatura, menys boires de radiació (les habituals al Vallès) amb la qual cosa aquestes han disminuit respecte a fa 20 anys.

QUÈ DIUEN LES PREDICCIONS FUTURES Evidentment ningú sap amb certesa que ens portarà el clima del futur. Per això es fan servir els models climàtics. Són projeccions futures del clima tenint en compte la situació actual i els continguts previstos de C02, entre d’altres variables. Les Nacions Unides tenen sobre la taula 3 models presentats pels tres centres més reconeguts en la investigació sobre canvi climàtic.

Un d’ells està a Europa. És la Universitat de East Anglia.

El panorama és fracament pessimista. El model més optimista indica una pujada pròxima als1,5 graus els propers 50 anys. El més extrem ens preveu XXIX RONDA VALLESANA

109

un ascens de fins a 5,8 graus. De produir-se la variació més lleugera (no ho és gens ja que hem pujat en gairebé 145 anys uns 0,65 graus) els canvis en l’agricultura mundial podrien ser extraordinaris, a més dels aspectes més coneguts “televisivament” com l’augment del nivell del mar a causa de la dilatació de les aigües o la fosa de gels.

Fins aquí els canvis produits en les temperatures. Pel que fa a precipitacions s’espera una important reducció a les zones més pròximes a l’Equador i que, avui en dia, són les més plujoses. Pronòstic preocupant si tenim en compte que el 40 per cent de la massa forestal terrestre està a les selves tropicals.

A les latituts més altes, és a dir, a prop dels pols, hi ha d’haver un augment palpable dels registres pluviomètrics. Avui en dia són àrees fredes, però completament desèrtiques, amb precipitació pràcticament nul.la.

A casa nostra, al món mediterrani de les latituts mitjanes, s’esperen registres anuals semblants, però amb una irregularitat molt més alta. Això vol dir que, després d’un període d’abundants i fortes pluges es passarà a sequeres molt pronunciades. Les tempestes podrien ser especialment intenses i sobtades en el futur. De fet, aquesta irregularitat o variabilitat, es nota en observatoris catalans ja des de fa anys. A Sabadell, amb dades enregistrades des de 1897 i fins l’any 2.004, es pot apreciar en la sèrie pluviomètrica un

Núvols

110

XXIX RONDA VALLESANA

índex de variabilitat del 20 per cent fins el 1.950. Des del 1.950 i fins a l’actualitat aquest índex, que posa de manifest la irregularitat en la precipitació, ha passat al 28 per cent. En definitiva, els aiguats i tempestes són més sobtats i violents ja des de fa una mica més de mig secle.

ALGUNES COSES A FER DES DE CASA La societat actual està basada en un model de vida que convida al consum sense fi d’energia. És notícia l’augment anual de consum de gas, electricitat o petroli. És notícia que un mes es venguin més cotxes que mai. Tot ens sembla que és nivell de vida. Lluitar contra aquest model establert no és gens fàcil, però el món nostre, el primer món, s’adapta amb rapidesa a moltes coses, la telefonia mòbil, internet, la seguretat a l’automòbil...Si ens ho propossesim aniriem més ràpid en el camí cap a prescindir dels combustibles fòssils. L’ús d’energies renovables, per exemple, o un ús més racional de l’energia es fa imprescindible. Ser intel.ligents a l’hora de l’ús de l’energia no vol dir que en el futur visquem pitjor. Tot el contrari. Als països escandinaus, és on gasten menys petroli de tot europa i són els que tenen el nivell de vida més alt. Està clar que el nivell de vida només passa per les energies tradicionals.

Tres consells (podrien ser molts més) per intentar lluitar contra l’escalfament del planeta i des de casa.

El primer, el reciclatge. Estem abocats a consumir i llençar. Els envasos ens inunden. Si reciclessim tot, afavoririem no tenir que partir de zero a l’hora de tornar a fabricar un envás o qualsevol altre cosa. En definitiva, contribuiriem a un menor consum energètic.

El segon consell està relacionat amb l’automòbil. Hi ha ciutats a Catalunya amb una xarxa eficaç de transport públic on l’utilització del vehicle privat no és imprescindible en molts casos. Hem de recordar que el 40 per cent de les emissions de CO2 a Catalunya venen del transport.

Hi ha indrets al país on segur que si és imprescindible l’ús de l’automòbil i per tant el consell va cap un ús racional del cotxe. Si anem de Martorell a Mollerussa per l’autovia A-2 és un recorregut de 100 quilòmetres. El podem fer a 120 per hora com a màxim. Si anem a aquesta velocitat emetrem un 20 per cent més contaminants que si anéssim a 100 quilòmetres per hora. La diferència de temps serà d’uns pocs minuts. Si tenim en compte que a l’estat espanyol hi ha 27 milions de cotxes i fan una mitjana de 15.000 quilòmeXXIX RONDA VALLESANA

111

tres anuals cadascun, el fet de reduir la velocitat per contaminar menys és un veritable gra de sorra.

Per últim un consell final. L’habitatge és una font de consum energètic molt gran. Només basem el confort en tirar de beta de la calefacció i l’aire condicionat. No es planifica l’orientació o d’altres aspectes relacionats amb els corrents d’aire o els aïllaments. La calefacció, per exemple, per radiadors no és de les més eficients i es basa en la calor per convecció, per remenament i per tant no és tan confortable com la calor per radiació emesa per un terra radiant. La calor amb aquest sistema imita la calor natural que rebem del sol (el sol radia i escalfa el terra i aquest encomana l’aire). És més eficaç i pot anar ajudat per energia solar tèrmica. En el tema de l’habitatge i la coherència energètica que se n’hauria de derivar sembla que anem enrera CONCLUSIÓ FINAL Són una novetat per l’home les variacions climàtiques? No, de cap manera.

El que si és una novetat és amb la velocitat que s’estan produint els darrers 20 anys. Des de l’any 1.980 i fins l’actualitat, l’ascens de temperatura a nivell planetari ha estat el més important i produit en menys temps en el darrer mil.leni. A partir d’aquí s’encenen les alarmes.

La font energètica principal en l’actualitat és el petroli. És l’energia abundant i “barata” per excel.lència. Mou la indústria i els transports. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle com el CO2 augmenten vertiginosament.

Però el ritme és insostenible completament. El que consumeix el planeta energèticament en 1 any, la natura ha trigat 1 milió d’anys en crear-ho.

Amb tot aquest panorama està clar que l’era del petroli, el gas i companyia s’acaba. Trigarà més o menys, però té data de caducitat.

Hem d’anar pensant en utilitzar les energies de forma racional i decantarnos cap a les energies renovables. Però també necessitem una gran font energètica de futur. Potser la fusió nuclear? Potser l’hidrògen? Compte amb l’hidrògen ja que, si bé no emet contaminants si que es produeix una gran quantitat de vapor d’aigua i aquest gas, completament natural, és el número 1 d’efecte hivernacle.

Tot el que faci l’espècie humana està condemnat a influir en el seu entorn.

Bona Ronda Vallesana i que el temps acompanyi sempre!!!

Francesc Mauri 112

XXIX RONDA VALLESANA

DETALLS I MASIES DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Camí dels Monjos

EL CAMÍ DELS MONJOS. És un sender de petit recorregut (PR- C.31) d’uns 24 km que va de Sant Cugat del Vallès al monestir de Sant Llorenç. El seu recorregut és: Sant Cugat, Sant Domènec, can Camps, can Parellada, can Torrella del Mas, Santa Magdalena del Puigbarral, Matadepera, coll de les Onze Hores, Hort dels Monjos, Sant Llorenç del Munt.

Aquest camí té la seva llegenda. Es diu que en temps immemorials uns monjos que malvivien al cim de Sant Llorenç, cansats de tanta solitud i de les dures condicions de vida allà dalt, demanaren permís al bisbe de Barcelona per establir la seva comunitat en un lloc més confortable, a la plana. El bisbe hi accedí, però amb la condició que davallant de la Mola i no fent gaires giragonses, no travessessin cap riu, ni torrent, ni xaragall, fins arribar al lloc triat.

Els monjos compliren la condició i d’aquesta manera arribaren a Sant Cugat del Vallès on edificaren un monestir. Passat més temps, els monjos també aixecaren el nou monestir de Sant Llorenç a la Mola.

Evidentment tot això és una fantasia perquè el monestir de Sant Cugat és molt més antic que el de Sant Llorenç.

CAN POBLA. A començaments del segle passat a Can Pobla s’edificà una fantasiosa casa o XXIX RONDA VALLESANA

113

Can Pobla

palau que ens recorda un castell romàntic. Prèviament fou enderrocat un conjunt de cases, del qual formava part l’església de Sant Esteve de la Vall, que tenien el seu origen en l’alta edat mitjana.

Les primeres notícies que tenim d’aquest lloc són de l’any 972 en un document que fa referència l’església de Sant Llorenç de la Vall; però lògicament el poblament havia de ser anterior a l’església que donava servei espiritual als seus fidels.

El 14 d’octubre de 1539 Fra Domènec de Vilalba, abat de Sant Llorenç del Munt, vengué l’església de Sant Esteve de la Vall a Matheu Pobla, juntament amb els masos Seró, Taverner, Riquer i Costadella, i un extensíssim territori en els termes de Matadepera, Castellar i Sant Llorenç Savall. A partir d’aleshores els descendents de Matheu Pobla han ocupat aquest lloc, durant uns quants segles, d’on ve el seu nom: Can Pobla.

Els actuals propietaris són la família Quadras. El Sr. Antoni Quadras, primer comte de Sant Llorenç del Munt, va fer aixecar l’actual edifici als inicis del segle passat.

EL ROURE DEL PALAU. Aquest gran roure es troba situat sobre la carena del Pagès, a uns mil metres d’altitud. Destaca clarament a la banda esquerra del camí que des de la Mola 114

XXIX RONDA VALLESANA

Roure de Palau

porta al coll d’Eres. El roure del Palau dóna nom a una llarga carena que davalla vers ponent, en la qual es troba la roureda més important de l’alt Vallès Occidental. La seva soca fa 2,35 metres de perímetre a un metre de terra i té un diàmetre equivalent de 0,75 metres (1).

Roure de Palau

CAN BUFÍ. El seu antic nom és Can Bofill. La notícia documental més antiga d’aquest mas és del 24 d’abril de 1063. En aquesta data Odeguer, abat de Sant Llorenç del Munt, donà a un tal Berenguer una terra per plantar-hi tres mujades de vinya, situada a Matadepera, que limitava a l’est amb la terra plantada per Bofill d’Artiga.

CAN PÈLAGS. Fins a finals del segle XVI el nom d’aquesta casa era Mas Busqueta o Sabusqueta. El document més antic on apareix aquest mas és de l’any 1278. Aquesta casa va ser construïda molt a prop de la vall de la XXIX RONDA VALLESANA

115

Can Pèlags

Busqueta, avui Torrent del Bosc, i d’aquí li vingué el nom; la vall de la Busqueta ja l’hem trobada citada a l’acta de dotació fundacional de Sant Llorenç del Munt.

El canvi de nom s’originà en casar-se la pubilla Busqueta amb Gabriel Pèlags de Castellar del Vallès.

La masia antiga va ser enderrocada al començament del segle passat i en el seu lloc s’hi va construir una casa de tipus senyorial, una masoveria i altres dependències.

CAN GARRIGOSA. Antigament era el Mas Comelles. La primera notícia documental és de 1184 quan el seu propietari era Arnau Comelles. El 1505 Pau Comelles vengué el mas a un Garrigosa i aleshores canvià el nom de la casa.

En els terrenys de Can Garrigosa hi ha una cova que podria ser la resta d’un antic forn de calç, on segons el Sr. Miquel Ballbé i Boada, historiador de Matadepera, alguns homes d’aquest poble l’habitaren durant l’ultima guerra civil com a refugi per tal de lliurar-se de fer la guerra.

Nota. 1.- Extret del llibre “Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt, I – La vall del riu Ripoll”. Antoni Ferrando i Roig.

Robert ÁLVAREZ MASALIAS 116

XXIX RONDA VALLESANA

W & ĞĚŝƚĂƚ ƉĞƌ :ŽƌĚŝ yŝĐŽůĂͲϮϬϭϵ