Llibre de contes

Hi havia una vegada... Contes del m贸n

Aquest llibre s’ha estat editat amb motiu del 25è aniversari del TOT Sant Cugat, a partir d’un recull de contes que cada setmana publiquem a la revista.

Abril 2010

Hi havia una vegada...

Amb el suport de:

PATROCINADORS.indd 3

19/3/10 12:43:29

INDEX.indd 4

19/3/10 12:49:14

Hi havia una vegada...

INDEX.indd 5

18/3/10 17:42:57

Hi havia una vegada... Àfrica

AFRICA-C.indd 6

18/3/10 17:43:59

Àfrica

Els woojum Pàg. 20 El gos fidel Pàg. 22 La serp generosa Pàg. 24 El jutge i el ferrer Pàg. 26 El nas de l’elefant Pàg. 28 El lleó i els conills Pàg. 30

Hi havia una vegada... Àfrica

En Niti i el lleó Pàg. 8 Coses que parlen Pàg. 10 La vaca i la mosca Pàg. 12 Adama i el colibrí Pàg. 14 L’elefant i el mosquit Pàg. 16 La pell del cocodril Pàg. 18

AFRICA-C.indd 7

18/3/10 17:44:13

Hi havia una vegada... Mali

En Niti i el lleó En Niti era un nen que va néixer al forat d’un gran arbre anomenat baobab. Aquest arbre tenia diverses cavitats i al seu costat hi va néixer el cadell d’una lleona. Al matí les mares, la dona i la lleona, sortien a buscar menjar per als seus fills, mentre el nen i el cadell es van descobrir mútuament i es van fer amics. Cada dia les mares havien d’anar més lluny a buscar menjar i un dia van anar tan lluny que es van perdre i no van saber tornar. El cadell de lleó i en Niti van ser inseparables i tot ho feien plegats. Els anys van passar i en Niti es va convertir en un jove ben plantat i el cadell en un gran lleó. Un dia es van adonar que havia arribat el moment de separar-se i van traçar un pla. El lleó es va amagar al costat d’un riu i quan va veure que s’acostava una preciosa noia la va agafar i en Niti va fer veure que la salvava. Davant la seva valentia, la jove es va enamorar i al poblat aquell vespre es va celebrar una gran festa al voltant de la foguera. El temps anava passant i en Niti era feliç amb la seva família al poblat, on va aprendre a caçar i a pescar. Gairebé cada vespre en Niti i el lleó es trobaven d’amagat als afores del poblat, reien, parlaven i jugaven. Un vespre, la dona d’en Niti es va despertar i en veure que estava sola va sortir de la casa i es va trobar en Niti jugant amb el lleó. Pensant que l’animal l’atacava, es va posar a cridar, i tot seguit van sortir guerrers amb llances i tota mena d’armes i van ferir el lleó, que va fugir selva endins. En Niti cap al vespre va seguir el rastre de sang fins que va trobar el seu amic, el va abraçar i li va curar les ferides. D’ençà d’aquell moment, l’home i el lleó van fer un pacte: ser amics per sempre.

AFRICA-C.indd 8

18/3/10 17:44:26

AFRICA-C.indd 9

18/3/10 17:44:38

Hi havia una vegada... Guinea

Coses que parlen

10 AFRICA-C.indd 10

Una vegada, en un petit poblat del golf de Guinea, hi vivia un camperol que cada matí sortia a collir nyams, unes arrels comestibles molt apreciades en aquestes zones. Un bon dia, mentre cavava la terra, va sentir una veu que li deia: —Ara arribes! Mai no m’has arrencat les males herbes, ni tampoc no has tingut cura de mi i ara encara em donaràs un cop amb l’aixada. Apa, marxa i deixa’m tranquil!

L’home es va girar i va mirar la seva vaca tot dient: —Has dit alguna cosa? —Però la vaca continuava remugant tranquil·lament sense dir res.

—Ha estat el nyam, vol que el deixis en pau —va dir el gos.

El camperol es va quedar de pasta de moniato perquè el gos mai no havia dit cap paraula fins aquell dia, va arrencar una branca tot enfadat i l’anava a llançar quan l’arbre li va dir: —Tracta’m amb cura, home!

Aleshores la va deixar damunt d’una pedra.

—Treu-me això de sobre, si us plau, que pesa molt.

El camperol, tot espantat, va sortir cames ajudeu-me fins al seu poblat, on tothom li anava preguntant per quin motiu corria tant, ja que on vivia ningú no tenia mai pressa. Ell ho explicava i el grup s’anava fent gran fins a arribar a casa de l’amo de les terres. Li van explicar la situació i ell va començar a riure. Els va fer tornar a la feina, mentre s’asseia i deia: —Quina ximpleria!

De sobte, la banqueta li va dir: —És fantàstic, no? Un nyam que parla!

24/3/10 10:28:15

AFRICA-C.indd 11

18/3/10 17:45:21

Hi havia una vegada... Nigèria

La vaca i la mosca Fa molts i molts anys, a l’antic regne de Calabar, al sud-est de Nigèria, hi havia una reina que era molt rica i hospitalària. Tenia per costum oferir grans banquets al seu palau, i hi convidava tot el regne. En un dels seus banquets va encarregar a la vaca que s’assegués al cap d’una taula, i que distribuís el menjar a la resta d’animals.

Entre els convidats hi havia el gos, el gat, el gall, la cabra i molts més, tots ells grans i petits.

La vaca va començar a distribuir el primer plat, però es va oblidar de la mosca.

—Amiga vaca, t’has oblidat de mi!

—Estigues tranquil·la i no t’impacientis, després rebràs la teva part —li va dir la vaca.

Però quan va arribar el segon plat, un altre cop es va quedar sense tastar res. Novament la mosca va reclamar la seva part i novament la vaca no li va fer cas.

Així es va repetir la situació fins a arribar al desè plat del banquet, i la mosca, molt enfadada, va anar a dormir amb la panxa buida.

L’endemà, la mosca es va queixar a la reina, que va decidir que d’ençà d’aquell dia, ja que la vaca no havia donat la seva part a la mosca, vaques i mosques anirien sempre juntes, i si us hi fixeu, encara avui on hi ha vaques hi ha mosques.

12 AFRICA-C.indd 12

18/3/10 17:45:32

AFRICA-C.indd 13

18/3/10 17:45:45

Hi havia una vegada... Camerun

Adama i el colibrí En el regne de Bamoun hi vivia un jove caçador que es deia Adama. Un dia, mentre caçava a la selva, se li va acostar un colibrí de molts colors, era tan bonic que es va quedar amb la boca oberta.

—Hola! —li va dir el colibrí, i tot seguit va entrar per la boca fins a la panxa d’Adama—.

Estic tip de passar fred i gana, deixa que em quedi a la teva panxa durant un temps.

Adama li va pregar que sortís del seu ventre, però el colibrí no volia deixar la panxa per res del món. Quan ja havia assumit que viuria sempre més amb el colibrí a la panxa, Adama es va trobar Ibrahim, el seu millor amic, i en aquell instant el colibrí va dir: —Uff, quina pudor que et fa la boca!

Ibrahim va pensar que era el seu amic qui ho deia i es va enfadar molt. Tot el poble sabia que aquell jove educat i pacífic anava insultant tothom sense cap raó. La seva mare tenia un gran disgust i va aconsellar al seu fill que d’ençà d’aquell moment no parlés amb ningú.

Però aquells dies el sultà del regne buscava un conseller savi i extraordinari i la mare d’Adama el va anar a veure.

—El meu fill parla amb la boca tancada, sense moure gens ni mica els llavis.

El sultà el va cridar i ell mateix va comprovar que Adama no movia gens els llavis. Aquell dia el colibrí, inexplicablement, va ser educadíssim. El sultà va decidir que allò era el més extraordinari que mai havia vist i el va nomenar el seu conseller. Però en aquell moment el colibrí-hoste va sortir de la panxa i va desaparèixer. Avui hi ha qui encara va per tota la selva amb la boca ben oberta, amb l’esperança que algun colibrí li entri a la panxa.

14 AFRICA-C.indd 14

18/3/10 17:46:00

AFRICA-C.indd 15

18/3/10 17:46:14

Hi havia una vegada... Gabon

L’elefant i el mosquit

16 AFRICA-C.indd 16

Al bosc Minkébé, al nord de Gabon, hi viuen elefants, lleons, girafes, gaseles, serps, papallones, mosques, mosquits i tota mena d’ocells. Fa molts anys hi vivia un elefant gran i fort que es deia Samba. Tothom li tenia por i per això ell era molt manaire: prohibia anar a beure al riu si ell no hi anava abans, exigia que li portessin herba i fins i tot obligava els lloros a ventar-lo si feia calor.

Una tarda en què Samba estava fent la migdiada va sentir un booon, booon, booon.

—Qui fa aquest soroll? —va dir Samba.

—Sóc jo, Owono, el mosquit. No era la meva intenció molestar-te, només estava fent un passeig.

—Bestiola fastigosa, desapareix, miserable excrement!

—Ets un elefant dolent i arrogant. Demana’m perdó o et donaré una bona lliçó.

—Ni en somnis et demanaré perdó!

Owono el mosquit va entrar per la trompa i el va començar a picar amb totes les seves forces i després va entrar a l’orella. Samba va arrencar a córrer i com més corria més el picava.

—Si us plau, prou! Et demano perdó —va suplicar Samba.

—Per fi! —va dir Owono—. Però ara et demanaré una altra cosa, vull que em prometis que tractaràs bé la resta d’animals.

—Ho prometo!

Va alçar els ulls i va veure tots els animals del bosc de Minkébé i es va adonar que el Samba arrogant d’abans havia mort, i va dir: —Mai saps quin mosquit et pot portar a la tomba.

I això és el que alguns pares de l’Àfrica diuen als seus fills quan els volen convidar a ser humils.

18/3/10 17:46:24

AFRICA-C.indd 17

18/3/10 17:46:35

Hi havia una vegada... Namíbia

La pell del cocodril En alguns llogarets de Namíbia expliquen que, fa molts anys, el cocodril tenia la pell llisa i daurada, com si fos d’or. Diuen que es passava tot el dia sota l’aigua, a les aigües enfangades, i que només en sortia a la nit, i que la lluna es reflectia a la seva pell brillant i llisa.

Tots els altres animals anaven aleshores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l’admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l’aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d’animals no només anaven a la nit a beure aigua, sinó que també s’hi apropaven quan brillava el sol per contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant a poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d’una capa lluent de fang, i cada dia s’anava fent més lletja. En veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent l’admiració que sentien. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada, fins que li va quedar com ara la té, coberta d’escates grans i dures de color marró. Finalment, davant d’aquesta transformació, els altres animals van deixar de beure durant el dia i contemplar l’antiga i bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril, abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai no es va recuperar de la vergonya i de la humiliació i, des d’aleshores, quan s’hi apropen altres éssers se submergeix ràpidament a l’aigua, amb només els ulls i les narius sobre la superfície.

18 AFRICA-C.indd 18

18/3/10 17:47:08

AFRICA-C.indd 19

18/3/10 17:47:18

Hi havia una vegada... Zimbabwe

Els woojum

20 AFRICA-C.indd 20

Els woojum vivien sota una pedra al peu d’una muntanya, al bosc més bonic de Zimbabwe. Eren de la mida d’un polze i molt peluts, amb un gran nas i una sola cama. Eren molt alegres i sempre estaven de bon humor, es dedicaven a netejar el bosc i a recollir tot allò que altres persones hi havien deixat o oblidat, però sempre amb molta cura que no els veiés cap humà...

Hi havia un castell molt gran que presidia el paisatge des del capdamunt de la muntanya, on vivia Grun, un mag rondinaire obsessionat a eliminar els woojum i la seva alegria absurda.

El mag tenia un cuc en una gàbia. Al cuc li agradava molt menjar espaguetis amb salsa de tomàquet, però el mag li feia passar molta gana. I llavors un dia li va dir: —Si vols espaguetis, t’hauràs de desfer dels woojum!

Famèlic com estava, el cuc se’n va anar cap al bosc dels woojum i no li va ser difícil trobarlos. Però el que Grun no sabia era que el menjar preferit dels woojum eren els espaguetis!

Així que el cuc, quan va arribar, els va dir: —Vinc a menjar-vos!

—Menjar-nos a nosaltres? Però si tenim molt mal gust i som peluts! No prefereixes un plat d’espaguetis amb salsa de tomàquet?

I així va ser com els woojum i el cuc es van fer amics. Mentrestant, Grun, el mag, estava al cas de tot des del castell. Es va enrabiar molt i va recitar un encanteri, però va dir les paraules màgiques a l’inrevés i es va autoconvertir en un corb. Més enfadat encara, va emprendre el vol i va desaparèixer per sempre més. D’ençà de llavors la tranquil·litat regna al bosc dels woojum i per això, si algun dia oblideu alguna cosa al bosc, no patiu, que els woojum la recolliran...

18/3/10 17:47:28

AFRICA-C.indd 21

18/3/10 17:47:37

Hi havia una vegada a Rwanda

El gos fidel Fa molt de temps, el gos era un animal salvatge com els altres, però un dia va pensar que seria bo canviar de vida i buscar un protector que l’alimentés i el guardés dels perills de la selva.

Primer va anar a cercar la hiena i li va demanar que el protegís i aquesta va accedir, però per comprovar que realment la defensaria dels perills es va amagar darrere d’uns matolls i, quan va passar per davant, va fer un crit molt ferotge i la hiena va fugir esperitada. Així que com que va resultar ser molt espantadissa, va pensar que no se’n podria refiar.

Al cap d’uns dies va anar a cercar el lleopard, va fer-li la mateixa prova que havia fet amb la hiena i també va fugir. Va fer el mateix amb el lleó, però també va fugir. Aleshores ho va provar amb l’elefant, però tampoc no li va sortir bé: —Ah, ets tu? Pensava que era aquell petit bípede. És l’únic adversari de qui tinc por —va dir l’elefant.

—Bípede? Quin bípede? —va preguntar el gos.

—És aquell animal que camina amb les potes del darrere i a la mà hi du un bastó per caçar animals.

Aquestes paraules van caure a l’oïda del gos com una gran notícia, així que aquella mateixa nit va anar a buscar el bípede que era capaç de matar l’elefant, i que no era un altre que l’home. Es va posar al seu servei i li va fer la mateixa prova que havia fet amb els altres animals, però l’home va agafar l’arc i la fletxa i va cridar: —On t’amagues, animal cridaner? Surt i així tindré carn per cuinar aquesta nit.

El gos va sortir tremolant, es va posar al costat de l’ésser humà i d’ençà d’aquell dia el gos es va convertir en el servent més fidel de l’home.

22 AFRICA-C.indd 22

18/3/10 17:47:47

AFRICA-C.indd 23

18/3/10 17:47:57

Hi havia una vegada... Etiòpia

La serp generosa Hi havia una vegada un pobre camperol que vivia sol i s’alimentava dels fruits del seu treball.

Un dia es van presentar quatre forasters que li van demanar de passar la nit a casa seva.

El primer era un lleó ferotge i el camperol el va acollir, va entrar i es va estirar en un racó del pati. El segon animal que va arribar va ser un ase que estava esgotat i el camperol el va acollir. Mentre donava menjar a l’ase va arribar una serp enorme i el camperol també la va acollir, i la serp es va arraulir en un arbust del pati. L’últim a arribar va ser un home, va dir que venia de molt lluny i que estava cansat i famolenc i maleïa la seva mala sort. El camperol també el va acollir. Un cop els va haver atès a tots amb el poc que tenia es va adormir tranquil·lament. L’endemà, quan es va llevar, els seus hostes ja havien marxat i només quedava la serp.

Al cap d’una estona al seu pati aparegueren deu vaques que duia el lleó en senyal d’agraïment. Mentre, entrava l’ase carregat de mercaderies que també les va donar al camperol en senyal d’agraïment i després va marxar, però la serp continuava arraulida al pati i no volia marxar, perquè no sabia com donar-li les gràcies.

L’home que havia allotjat el camperol no havia anat gaire lluny, cada vespre es presentava davant les cases solitàries demanant hospitalitat, fingint que venia de lluny i que estava cansat.

D’aquesta manera vivia dels altres i quan es va assabentar que el camperol que li havia donat acollida s’havia fet ric, va pensar de robar-li les vaques. Però a la casa encara hi havia la serp, que no havia marxat perquè no trobava la manera d’agrair l’hospitalitat del camperol.

En veure entrar l’home amb intenció de robar, el va foragitar ben lluny, i d’aquesta manera la serp va marxar amb el cap ben alt i s’endinsà a la selva.

24 AFRICA-C.indd 24

18/3/10 17:48:07

AFRICA-C.indd 25

18/3/10 17:48:18

Hi havia una vegada... Sudan

El jutge i el ferrer A l’antic regne de Kanem, a l’Àfrica, hi havia un jutge molt arrogant que presidia el consell de savis. Li agradava pronunciar les sentències en públic i exigia silenci absolut. Però un dia, mentre interrogava un acusat, es va sentir de sobte un cop sec.

—Què ha estat aquest soroll? —va dir el jutge enfadat.

—He estat jo! —va confessar el ferrer, espantat—. He colpejat la taula en intentar matar una mosca que no parava de molestar-me.

—Doncs ja que t’agrada tant matar mosques, t’autoritzo a matar totes les mosques que vulguis d’ara endavant.

Tot el públic va esclatar a riure, i quan les rialles es van calmar el ferrer va dir: —Estimat jutge, m’agradaria que em redactessis i em signessis aquesta autorització.

El jutge no va tenir cap inconvenient a fer-ho, així que el ferrer va agafar l’autorització i se’n va anar cap a casa.

Al cap d’uns dies, el jutge i el consell de savis es van tornar a reunir per debatre un plet en públic. De sobte el ferrer se’n va anar cap al jutge i li va plantar una gran bufetada, que va sonar amb un gran plaf!

—Mosca fastigosa, més que fastigosa!

Tota la gent que hi havia a la plaça va esclatar a riure. Enfurismat, el jutge va voler empresonar el ferrer, però en ensenyar-li l’autorització que ell mateix havia signat va haver de reconèixer que no podia fer-li res.

26 AFRICA-C.indd 26

18/3/10 17:48:27

AFRICA-C.indd 27

18/3/10 17:48:45

Hi havia una vegada... Moçambic

El nas de l’elefant

28 AFRICA-C.indd 28

Fa molts anys, l’elefant no tenia trompa, només tenia un nas negre i inflat com una bóta que podia fer anar d’un cantó a l’altre, però no li servia per recollir res de terra. En aquella època hi havia un elefant a l’Àfrica que era molt tafaner, tot ho volia saber i tot ho preguntava.

Anava d’un cantó a l’altre de la selva empipant tots els animals amb les seves preguntes: “Per què li creixen plomes a la cua a l’estruç? Per què la girafa té taques a la pell?”. I així anava d’animal en animal fent preguntes, però tothom se’l treia de sobre. Un dia es va acostar a la vora d’un riu i va preguntar: —Què menja el cocodril per sopar?

Tothom li va girar l’esquena excepte l’ocell Kolokolo, que li va donar un malèvol consell.

—Vés a la vora del riu Limpopo demà al vespre i ho sabràs.

Així ho va fer l’elefant. Cal considerar que el petit no havia vist mai un cocodril i no sabia com eren. De camí es va trobar la serp Pitó Bicolor cargolada en una roca.

—Perdona, has vist alguna cosa semblant a un cocodril per aquí? És que vull preguntarli què menja per sopar. La serp Pitó Bicolor no li va fer cas i va marxar molt enfadada pensant que li prenia el pèl. L’elefant va arribar al riu Limpopo on hi havia el cocodril, s’hi va acostar i li va dir: —Perdona, amic meu, no has vist pas el cocodril per aquí? És que vull preguntar-li què menja per sopar.

—Sóc jo, el cocodril! —va dir fent cara d’inofensiu—. Si t’acostes et diré a cau d’orella què menjo per sopar.

El confiat elefant s’hi va acostar i el cocodril va aprofitar per enganxar-li el nas amb les dents. L’elefant estira que estiraràs fins que va aconseguir desempallegar-se del malvat cocodril, però el nas se li allargà molt. I vet aquí com el nas es va convertir en trompa per posar-lo allà on no toca.

24/3/10 10:29:46

AFRICA-C.indd 29

18/3/10 17:49:09

Hi havia una vegada... Marroc

El lleó i els conills Hi havia una vegada un prat on vivien molts conills. Eren feliços i hi havia menjar suficient per a tots durant tot l’any. Però un bon dia, va arribar un lleó que cada tarda sortia a caçar i es menjava uns quants conills. D’ençà d’aquell dia, la por es va instal·lar al prat.

Els conills, tips d’aquella situació, es van reunir i van triar un representant per anar a parlar amb el lleó.

—Lleó, si continues a aquest ritme, en poc temps ja no tindràs conills per menjar i nosaltres estem tips de viure amb l’ai al cor. Et proposem un tracte: cada dia un de nosaltres anirà a cercar-te al teu cau i no hauràs de sortir a caçar. A canvi, ens deixaràs anar tranquil· lament pel prat.

El lleó va acceptar i cada dia tenia el menjar assegurat. Però als conills cada vegada se’ls feia més difícil la situació, així que es van tornar a reunir i un altre cop van traçar un pla, van anar a cercar un caçador que vivia pels voltants i li van oferir el lleó. El caçador va posar una trampa on els conills li van dir i el van fer caure a la xarxa del caçador. El lleó implorava que el traguessin de la trampa.

—Sisplau, allibereu-me!

—T’alliberem si ens assegures que mai més no tornaràs per aquí.

Així ho va prometre el lleó i d’ençà d’aquell dia van viure tranquil·lament al prat.

30 AFRICA-C.indd 30

18/3/10 17:49:18

AFRICA-C.indd 31

18/3/10 17:49:28

Hi havia una vegada... Amèrica

32 AMERICA-C.indd 32

18/3/10 17:50:15

Amèrica

La cullera màgica dels gripaus Pàg. 42 L’armadillo i el voltor Pàg. 44 L’origen de la nit Pàg. 46 El dia que van ploure bunyols… Pàg. 48

Hi havia una vegada... Amèrica

L’avet roncador Pàg. 34 Un sac ple d’estiu Pàg. 36 L’origen de les històries Pàg. 38 El robatori del foc Pàg. 40

33 AMERICA-C.indd 33

18/3/10 17:50:42

Hi havia una vegada... Àrtic

L’avet roncador A la ribera d’un riu hi creixia un avet gran i formós que anhelava ser diferent als seus germans i per això volia un nom. Era tafaner i desitjava conèixer món. Quan arribava l’hivern i es gelava el riu, estava tranquil. Però quan arribava l’estiu, el gel es fonia, els ocells cantaven i el vent movia les seves branques, se sentia inquiet.

Un dia, mentre intentava desesperadament bellugar-se, va adonar-se que havia avançat una mica, molt poc, però emocionat va continuar esforçant-se fins a aconseguir arribar a la vora del riu.

Quan el va tocar es va deixar caure a l’aigua i va lliscar riu avall passant per davant dels seus germans, els grans avets, que creixien immòbils i tenien les arrels clavades a terra. Va travessar la tundra, fins a desembocar al mar, on la marinada l’abandonà a la vora.

En aquell moment, l’avet es va posar dret i es va sentir sol, fins que un ocell va fer el niu a les seves branques: —Què et passa? —li va preguntar l’ocell.

—He conegut món, però estic trist perquè no tinc nom —va dir l’avet.

Tots dos van rumiar-hi una mica, però no se’ls acudia un nom adequat. El temps passava i un dia que l’avet dormia profundament, l’ocell el va despertar i li va dir: —Ja tinc nom per a tu, et diràs Kamoeluk, que vol dir ‘el que ronca’.

D’ençà d’aquell dia, l’avet va estar molt content, perquè els homes el recordarien sempre més amb un nom i no com un arbre més.

34 AMERICA-C.indd 34

18/3/10 17:50:56

AMERICA-C.indd 35

18/3/10 17:51:08

Hi havia una vegada... Estats Units

Un sac ple d’estiu Dona de Cor Dur era una índia crow que vivia al cim d’una muntanya, des d’on veia tota la vall del riu Yellowstone. Cada matí s’assegurava que fes molt de fred, i per això tancava l’estiu en sacs de colors, lligats i apilats al fons de la seva tenda. Ningú no se’ls podia endur, perquè no els abandonava mai.

Així que els crows vivien perplexos un fred hivernal que es perpetuava tot l’any. Ja no tenien estiu ni tampoc no tenien menjar, perquè tots els animals havien fugit cap a terres més càlides.

Al poblat hi vivia Coiot Home Vell, un guerrer valent que estava tip de passar fred pel caprici de Dona de Cor Dur. Cobert amb una gran flassada feta amb la pell de tres óssos que havia caçat de jove, es va dirigir cap a la muntanya amb quatre animals: un cérvol, un coiot, una llebre i un llop. Els animals el van ajudar a pujar a la muntanya, i quan van ser davant la tenda de Dona de Cor Dur es van posar a cridar tan fort que ella va haver de sortir a foragitar-los. Mentrestant, Coiot Home Vell va entrar a la tenda i es va endur d’amagat la meitat dels sacs d’estiu. Els va donar als animals, que es van encarregar de baixar-los de la muntanya i repartir l’estiu per tot el país dels crows. D’ençà d’aquell dia, la meitat de l’any s’hi instal·la l’hivern i l’altra meitat, l’estiu.

36 AMERICA-C.indd 36

18/3/10 17:51:18

AMERICA-C.indd 37

18/3/10 17:51:27

Hi havia una vegada... Estats Units

L’origen de les històries Nen Orfe era un jove caçador d’ocells molt destre, amb molt renom entre la gent del poblat i dels poblats veïns del Gran Riu. Vivia en una extensa praderia envoltada per muntanyes de boscos frondosos, que a l’hivern estaven completament coberts de neu.

Casa seva era una tenda feta amb pell de búfal, on vivia amb la seva àvia, a qui li faltaven totes les dents. Un dia va sortir a caçar, com feia habitualment, i va córrer tant darrere els ocells que es va perdre i es va trobar en una clariana del bosc sense saber on era. El jove pellroja es va asseure sobre una pedra rodona al peu d’uns avets, quan de sobte una veu li va dir: —T’explico històries?

Espantat, Nen Orfe va agafar una de les seves fletxes i va preguntar: —Qui parla?

I només s’escoltava el refilar dels ocells. Però un altre cop: —T’explico històries?

Nen Orfe cada vegada estava més espantat, fins que la pedra li va dir: —Sóc jo! Si vols t’explico històries, però a canvi m’has de regalar els ocells que has caçat.

Nen Orfe, embadalit, els hi va donar tots i es va asseure a escoltar. Les històries eren tan boniques que cada dia canviava ocells per històries. Un dia hi va portar un amic i la pedra xerraire no li va posar cap trava, així que a poc a poc va anar agafant molta fama a les contrades del Gran Riu. La pedra rodona un dia li va dir: –Pot venir tot el poblat, però cadascú m’ha de portar un regal.

I així és com van néixer les històries dels pellroges que es transmeten avui encara, de generació en generació.

38 AMERICA-C.indd 38

18/3/10 17:51:39

AMERICA-C.indd 39

18/3/10 17:51:53

Hi havia una vegada... Mèxic

El robatori del foc

40 AMERICA-C.indd 40

Al principi dels temps, el foc era un gran tresor que guardava Mujaupa, conegut també com a Senyor del Foc. Era el secret més ben guardat de tots, perquè ningú no sabia com era el foc i on dormia. En canvi, era de domini públic que estava fortament vigilat per la Neu i el Xàfec, la Calamarsa i els Vents, i que aquests eren invencibles. Per això els homes, les dones i els nens s’havien de conformar a menjar la carn crua i passaven molt de fred. Els més valents sortien cada vespre i s’enfilaven a les muntanyes més altes a la recerca del foc i cada matí tornaven sense haver-lo trobat. Així van passar els anys, els segles i els mil·lennis, fins que es van reunir tres éssers humans que tenien poders màgics: Guineu, capaç de doblegar els camins i així escurçar els trajectes, Sivegi, que tenia el poder de veure-hi en plena foscor, i Sushu, una àvia centenària coneguda per la seva gran saviesa.

Es van reunir tots tres, Guineu, Sivegi i Sushu, i van emprendre el camí a la recerca del foc.

Guineu va doblegar uns quants camins i Sivegi va conduir-los a la cova on el foc dormia cobert de cendres i custodiat pels poders de la naturalesa. Van traçar un pla per robar el foc els tres alhora: Guineu i Sivegi van agafar brases molt grosses, mentre l’àvia Sushu en va agafar un tros petit i se l’amagà dins de l’orella. La Neu i el Xàfec, la Calamarsa i el Vent els van perseguir fins a aconseguir arrabassar-los el foc. Però en la persecució Sushu no podia córrer i s’havia quedat endarrerida. Quan es van reunir tots van preguntar: —On és el foc?

Guineu n’havia agafat un gran tros, però l’havia perdut i Sivegi en tenia tres trossos, però Xàfec els va apagar. Aleshores l’àvia Sushu va obrir l’orella i de dins en va treure una espurna de foc molt petita, va ajuntar uns quants encenalls i va fer foc. D’ençà d’aquell dia els homes, les dones i els nens mengen la carn cuita i ja no passen fred, i tot gràcies a l’enginy de l’àvia Sushu.

18/3/10 17:52:07

AMERICA-C.indd 41

18/3/10 17:52:19

Hi havia una vegada... Amazònia

La cullera màgica dels gripaus

42 AMERICA-C.indd 42

A l’Amazònia expliquen que una vegada hi havia una dona que va sortir a caçar gripaus per fer-ne una bona sopa, però aquell dia feia molt de fred i els gripaus no cantaven. La pobra dona va encendre una torxa per veure-hi millor. Quan ja era gairebé damunt de dos gripaus amagats, el més vell es va atansar a la dona i li va dir: —Bona dona, cada vespre veiem que véns aquí a caçar-nos i nosaltres volem viure tranquils, així que hem pensat que el millor és fer-te un regal que conservaràs tota la vida.

La bona dona es va quedar bocabadada escoltant el vell gripau, que va continuar dient: —Pren aquesta cullera màgica, amb ella podràs gaudir de plats exquisits. Només has de posar una cassola d’aigua al foc i remenar amb la cullera tot desitjant els menjars que més t’agradin i seguidament apareixeran davant teu. Però hi ha una condició, no ho pots explicar a ningú, si ho fessis la cullera perdria els seus poders màgics.

Contenta però incrèdula se’n va anar cap a casa seva amb la cullera sota el braç, va seguir les instruccions dels gripaus i a l’instant aparegueren les viandes més exquisides davant els seus ulls.

Dia rere dia la cullera màgica li regalava grans banquets, fins que un dia va pensar que estaria bé convidar a menjar els seus veïns, i després va pensar que per què no tot el poble. Al cap d’un temps el menjar era tan abundant que els carrers eren coberts d’àpats exquisits. Però tothom es preguntava d’on sortia tant de menjar, així que es començaren a inventar històries estranyes: que si de nit el robava, que si venien uns monstres amb els quals havia pactat... La bona dona, farta d’escoltar beneiteries, va pensar que el millor era explicar la veritat. Va reunir tot el poble, va emplenar una gran cassola d’aigua i es va posar a remenar. Però per més que remenava només en treia aigua. Els poders de la cullera màgica havien desaparegut perquè s’havia oblidat del que li havien dit els gripaus. Avui encara en algun lloc de la selva amazònica hi ha una dona que remena una cassola tot esperant recuperar els poders màgics de la cullera.

18/3/10 17:52:29

AMERICA-C.indd 43

18/3/10 17:52:39

Hi havia una vegada... Amazònia

L’armadillo i el voltor En plena selva, antigament l’armadillo vivia com les persones, en una casa. Treballava, menjava i també tenia amics. Un dels seus amics més íntims era el voltor de coll pelat.

Un dia l’armadillo li va dir al voltor: —M’agradaria volar com fas tu i passejar tranquil·lament per tota la selva amazònica. Per què no me n’ensenyes?

—Està bé —va dir el voltor—. Però has de tenir en compte una cosa. Quan el sol escalfa i amb totes les seves forces, has de baixar i quedar-te a l’ombra dels arbres, com faig jo.

Entusiasmat amb la idea de volar, l’armadillo va ajudar el seu amic voltor a fabricar unes grans ales. Van convèncer les abelles que els regalessin cera, on anaven enganxant plomes de tots colors.

Així doncs, durant les hores més fortes de calor l’armadillo recollia plomes per a les seves ales i al vespre les enganxava.

Tot un any van dedicar a fabricar les ales, i quan van estar a punt, l’armadillo se les va enganxar i va començar a volar amb tanta emoció, que va oblidar els consells del seu amic. Tot d’un plegat, les ales es van començar a fondre i l’armadillo va anar perdent altura, fins que va caure al terra, amb tanta força que va perdre totes les dents i es va enfonsar sota terra. D’ençà d’aquell dia es va quedar sense dents, va fer un cau sota terra i fuig tot el dia...

44 AMERICA-C.indd 44

18/3/10 17:52:48

AMERICA-C.indd 45

18/3/10 17:52:58

Hi havia una vegada... Paraguai

L’origen de la nit Al principi dels temps ningú no dormia, perquè no existia la nit, sempre hi havia claror, el sol brillava intensament i no es bellugava mai de lloc.

La nit no existia, perquè el gran geni de la selva tenia la foscor tancada en una enorme olla de fang amb la lluna i tots els animals nocturns. Un dia, un pare i un fill estaven perseguint un cérvol i en una clariana de la selva van ensopegar amb una gran olla.

—Marxem de pressa! Aquesta pot ser l’olla de la foscor i no m’agradaria que ens trobés el geni de la selva —va dir el pare.

Però el fill, encuriosit, va acostar-s’hi, la va tocar tot colpejant-la suaument i l’olla es va esberlar i es va obrir una gran esquerda. Tot d’un plegat en van començar a sortir la foscor, les òlibes i la lluna. El noi, per més que intentava arreglar-ho, no ho aconseguia, fins i tot va agafar fang per tapar l’esquerda, però l’obscuritat li impedia veure el que feia i cada vegada s’expandia més, fins a omplir-ho tot. Ningú no sabia què passava i al seu poblat ja no podien sortir a caçar i per tant passaven molta gana.

Els dies transcorrien i no hi trobaven la solució, ni el bruixot del poblat, ni els més vells de la tribu sabien com arreglar la situació. Fins que el mateix noiet que havia trencat l’olla va cremar una mica de cera d’abelles per escalfar-se i tot d’un plegat es va obrir una clariana i va aparèixer el sol. Però la foscor ja no volia tornar a l’olla, així que van acordar que d’ençà d’aquell moment s’alternarien i una estona brillaria el sol, mentre que una altra regnaria la foscor. I així ha estat fins avui, que conviuen pacíficament el dia i la nit.

46 AMERICA-C.indd 46

18/3/10 17:53:08

AMERICA-C.indd 47

18/3/10 17:53:18

Hi havia una vegada... Argentina

El dia que van ploure bunyols...

Fa molts i molts anys hi havia un matrimoni gran que vivia en un poblet, al camp. No tenien gaires diners i vivien del que cultivaven. Un dia, mentre feien la collita, van trobar una bossa amb monedes d’or. L’home va dir que devia ser d’algú que havia passat feia poc pel poble, i va proposar rumiar què en farien. Però la seva dona tenia una altra idea al cap i es va guardar els diners.

L’endemà, la dona es va posar a fer bunyols, però no uns quants, sinó una pila de bunyols. Quan va ser fosc els va escampar pel voltant de la casa i se’n tornà a dormir.

L’endemà al matí va fer anar a l’escola el seu marit, que no entenia res del que estava passant i temia que la seva dona s’hagués begut l’enteniment.

—A l’escola vols que vagi? Però si jo ja sóc vell! Què vols que hi faci jo, a l’escola?

Però tant va insistir-hi la dona que el pobre home va anar uns quants dies a l’escola esperant que li passés la mania. Fins que un bon dia va arribar un home preguntant per uns diners que havia enterrat en un camp i que no trobava. L’avi va dir: —I tant que sí! —va dir el vell—. La bossa de diners la té la meva dona!

—I ara! —va dir ella—. Però, què dius? De quina bossa em parles? Li prego que el perdoni, a vegades perd una mica el cap.

—A mi no em passa res al cap! Els diners els vam trobar el dia que van ploure bunyols, just abans que jo comencés a anar a escola!

D’aquesta manera, l’estranger va quedar convençut que l’avi havia perdut el cap i que els seus diners no eren allà.

48 AMERICA-C.indd 48

18/3/10 17:53:28

AMERICA-C.indd 49

18/3/10 17:53:39

Hi havia una vegada... Àsia

50 ASIA-C.indd 50

18/3/10 17:54:07

Àsia

El rossinyol Pàg. 70 La llegenda dels vuit sols Pàg. 72 La fàbrica d’or Pàg. 74 La bossa dels contes Pàg. 76 El mico i la tortuga Pàg. 78 A poc a poc i bona lletra Pàg. 80 Plomes de colors Pàg. 82 La mona i el cranc Pàg. 84

Hi havia una vegada... Àsia

El mico i el cocodril Pàg. 52 Un amic Pàg. 54 El lloro que demanava llibertat Pàg. 56 El conill que volia tenir ales Pàg. 58 Els sis cecs i l’elefant Pàg. 60 Downie, el guerrer de la xocolata Pàg. 62 Els ous i la gallina Pàg. 64 El xiprer Pàg. 66 Els quatre dracs Pàg. 68

51 ASIA-C.indd 51

18/3/10 17:54:21

Hi havia una vegada... Índia

El mico i el cocodril

52 ASIA-C.indd 52

Una vegada hi havia un mico que vivia a la riba del riu Ganges. Un dia que menjava fruita d’un arbre, un cocodril va treure el cap de l’aigua i se’l va mirar amb la intenció de menjar-se’l. El mico, per distreure’l, li va dir: —Que vols fruita? És la millor fruita que hagis tastat mai!

El cocodril se la va menjar tota i li va semblar boníssima. El mico i el cocodril, d’ençà d’aquell moment, van fer amistat i es veien cada dia a la riba del Ganges. Però un bon dia el cocodril, quan va tornar a casa, li va portar una mica de fruita a la seva dona.

—És molt sucosa, té gust de nèctar! D’on l’has tret? —va preguntar l’esposa.

—D’un arbre que hi ha a la riba del Ganges.

–Però si tu no pots grimpar!

El cocodril li va explicar la història del seu amic el mico i com cada dia s’ho passaven d’allò més bé.

Però l’esposa li va dir: —Un mico que s’alimenta d’aquesta fruita ha d’estar boníssim. T’imagines la dolçor del seu cor?

El cocodril es va negar a lliurar-li el seu amic, però després de molt insistir el va convèncer i l’endemà va convidar el mico a casa seva: —La meva dona ha sentit a parlar molt de tu i et vol conèixer. Si baixes de l’arbre i puges al meu llom et duré a casa meva. Visc en una illa al mig del Ganges.

El mico va baixar de l’arbre, va pujar al llom del cocodril i, de camí, el cocodril, penedit, li va dir: —No he estat sincer amb tu, la meva esposa m’ha demanat que et porti a casa perquè se’t vol menjar el cor.

—El cor? Per què no m’ho has dit abans! No tinc per costum dur-lo amb mi, quan baixo de l’arbre.

Tornem, que l’agafaré!

En arribar a l’arbre el mico va tornar-hi a pujar i el cocodril es va quedar amb un pam de nas...

18/3/10 17:54:29

ASIA-C.indd 53

18/3/10 17:54:39

Hi havia una vegada... Índia

Un amic En un gran estany en terres de l’Índia hi havia una tortuga i una guineu que eren molt amigues.

La tortuga vivia dins l’aigua i la guineu tenia el cau ben a prop. Un dia que estaven parlant de les seves coses ajagudes sota una gran lluna, van sentir un soroll darrere les branques, era un gran lleopard afamat i disposat a menjar-se qualsevol cosa.

La guineu va arrencar a córrer espaordida, però la pobra tortuga, entre l’ensurt i el pes de la closca, només es va bellugar un pam.

—Ja et tinc! —va dir el lleopard.

La va agafar i se la va endur sota el seu arbre per trencar-li la closca amb les seves dents enormes.

Però per més que ho intentava no ho aconseguia, fins i tot la va pujar al seu arbre i la va deixar caure, però tampoc no va servir de res. Mentre la guineu observava de lluny com el lleopard forcejava amb la closca, va traçar un pla per salvar el seu amic.

Es va acostar al lleopard i molt educadament i amb cara d’innocent li va dir: —Jo sé com es pot trencar la closca amb molta facilitat, només cal que la llencis a l’aigua i amb la humitat la closca s’estovarà en uns minuts i la podràs trencar.

El lleopard, que ja estava molt impacient, no s’ho va pensar dues vegades: —No se m’havia acudit! Quina bona idea!

Tot seguit va llençar la tortuga a l’aigua i, de seguida, quan es va veure a casa seva, va nedar amb totes les seves forces fins a l’altra banda de l’estany, on l’esperava el seu amic, la guineu. Mentre, el lleopard es va fer un bon bany buscant la tortuga.

54 ASIA-C.indd 54

18/3/10 17:54:48

ASIA-C.indd 55

18/3/10 17:54:58

Hi havia una vegada... Índia

El lloro que demanava llibertat Aquesta és la història d’un lloro que des de feia un bon nombre d’anys vivia en una gàbia, i el seu propietari era un ancià a qui l’animal feia companyia. Un dia, l’ancià va convidar un amic a casa seva. Els dos homes van passar prop de la finestra on hi havia el lloro, que va començar a cridar amb insistència: —Llibertat, llibertat, llibertat!

No parava de demanar llibertat durant tota l’estona que el convidat va ser a la casa. Fins a tal punt era esquinçadora la seva sol·licitud, que el convidat es va sentir molt trist i ni tan sols va poder acabar d’assaborir la seva tassa de te. Estava sortint per la porta i el lloro seguia cridant: —Llibertat, llibertat!

Van passar dos dies i el convidat no podia deixar de sentir llàstima pel pobre lloro, així que va decidir que era necessari posar-lo en llibertat. Va tramar un pla i va aprofitar que el seu amic no hi era per entrar a casa seva. Va entrar a la sala, on el lloro continuava cridant: —Llibertat, llibertat!

Es va acostar a la gàbia i va obrir-li la porta. Llavors, el lloro, aterrit, es va llançar al costat oposat de la gàbia i es va aferrar amb el seu bec i les ungles als barrots de la gàbia, negant-se a abandonar-la, però seguia cridant: —Llibertat, llibertat!

56 ASIA-C.indd 56

18/3/10 17:55:07

ASIA-C.indd 57

18/3/10 17:55:18

Hi havia una vegada... Índia

El conill que volia tenir ales Al bosc es feia de dia i la guineu va veure com el conill caminava amb un farcell a l’esquena i un bastó a la mà. Com aquell que es fa el topadís, s’ho va fer venir bé per trobar-se amb ell.

—On vas?

—Vaig a buscar la fada del bosc —va respondre el conill.

—Quina casualitat! Jo també hi he d’anar.

La guineu era molt tafanera i es preocupava en excés del que feien tots els animals del bosc. El temps en què va succeir aquesta història tots els conills eren de color negre i caminaven lents com les tortugues. Quan ja feia un dia sencer que caminaven van arribar a un estany on vivia l’animal més savi de les contrades, era un bernat pescaire. El conill el va saludar i li va preguntar el camí per arribar al palau de la fada del bosc.

—Quina petició més estranya... Si vols trobar-la has de seguir el curs del riu Varuna, però al dotzè dia trobaràs una flor de lotus de color rosa que flotarà enmig de l’aigua, gira cap a l’esquerra i veuràs una filera de til·lers. Compta fins a dotze i aquest serà el til·ler de Bengala.

Al seu peu hi trobaràs un forat, fica-t’hi i arribaràs al palau de la fada del bosc.

El conill va donar les gràcies al bernat pescaire i li va demanar a la guineu que el deixés sol, però no va marxar, el seguia de lluny. Al cap de dotze dies va arribar al til·ler de Bengala i el va rebre la fada del bosc al seu palau i li va fer saber la petició: volia tenir ales! La fada del bosc li va dir: —No et puc donar ales, els ocells del bosc protestarien, però d’ara endavant els conills podreu córrer tan ràpid com si voléssiu, tindreu la pell molt suau i també sereu bonics i delicats. En sortir del palau el conill corria tant que la guineu no el podia seguir i mai va saber què havia passat.

58 ASIA-C.indd 58

18/3/10 17:55:27

ASIA-C.indd 59

18/3/10 17:55:37

Hi havia una vegada... Índia

Els sis cecs i l’elefant

60 ASIA-C.indd 60

Fa més de mil anys, a l’Índia hi vivien sis homes cecs que passaven les hores competint entre ells per veure qui era de tots el més savi. Per demostrar-ho s’explicaven històries fantàstiques i després decidien qui era el més imaginatiu; d’aquesta manera passaven les hores entretingudes. No obstant això, va arribar el dia que l’ambient de calma es va torbar i es van enfrontar entre ells. La discussió girava al voltant de la forma exacta d’un elefant, però com que cap d’ells no l’havia pogut veure ni tocar mai, van decidir sortir l’endemà a buscar-ne un. Per resoldre el dilema es van anar acostant a l’elefant. El primer de tots es va entrebancar i va caure damunt l’animal i va xocar de front amb el costat.

—L’elefant és exactament com una paret de fang assecada al sol.

El segon dels cecs va avançar amb les mans esteses davant d’ell i va tocar els ullals de l’elefant.

—La forma d’aquest animal és exactament com la d’una llança.

El tercer cec va agafar la trompa de l’animal i la va resseguir de dalt a baix, de manera que va notar-ne la forma allargada i va percebre com es movia.

—Escolteu, aquest elefant és més aviat com una llarga serp.

El quart s’hi va acostar per darrere i va tocar-ne la cua, que es bellugava per espantar els insectes que el molestaven.

—Jo us diré com és la veritable forma de l’elefant. Sens dubte és igual a una vella entenimentada.

El cinquè dels savis s’hi va acostar i els seus dits van resseguir l’orella de l’animal.

—Cap de vosaltres n’ha encertat la forma. L’elefant és més aviat com un gran ventall pla.

I va cedir el torn a l’últim dels savis perquè ho comprovés per si mateix. El sisè savi era el més vell de tots, i quan s’hi va acostar en va agafar amb força la gruixuda pota.

—Ho estic tocant ara mateix i us asseguro que té la forma del tronc d’una gran palmera.

Ara tots havien experimentat per ells mateixos quina era la forma veritable de l’elefant, però creien que els altres estaven equivocats.

18/3/10 17:55:47

ASIA-C.indd 61

18/3/10 17:55:56

Hi havia una vegada... Índia

Downie, el guerrer de xocolata En un poble molt petit al nord de l’Índia hi vivia un nen que es deia Amal. Era de família molt humil i mai no havia anat més enllà del bosc que envoltava el seu llogaret. Amal es dedicava a ajudar en les tasques de casa, cuidar el bestiar i, en les estones lliures, jugar amb els seus amics a construir grans figures de fang que els petits van batejar amb el nom de Downies, amb el desig que aquestes figures es convertissin en els guardians del llogaret.

Però va arribar un dia que aquesta rutina de cada dia no va ser suficient per a Amal. Va sentir la necessitat de conèixer altres realitats i visitar altres llocs.

La seva mare li va donar un petit guerrer de fang, semblant als guerrers Downie que Amal feia amb els seus amics, embolicat en un mocador, i li va dir: —Vés tan lluny com et demani el cor, ell et protegirà.

Així va ser com el petit Amal va deixar el lloc on havia viscut sempre i va començar el seu viatge.

Va viure mil i una aventures que el van formar i enriquir com a persona.

Al cap dels anys, Amal va tornar al seu poblat, però no pas carregat de riqueses, sinó carregat d’experiències i coneixements. Amal s’havia convertit en un dels homes més savis del país. Des d’aquell dia al poblat d’Amal totes les dones cuinen deliciosos Downies de xocolata en forma de guerrer que els recorden els nens del llogaret que amb el coneixement poden arribar on vulguin.

62 ASIA-C.indd 62

18/3/10 17:56:05

ASIA-C.indd 63

18/3/10 17:56:15

Hi havia una vegada... Tibet

Els ous i la gallina Hi havia una vegada una dona que vivia al cor del Tibet envoltada del paisatge més impressionant que mai s’ha vist. La vida, emperò, no era fàcil en aquelles terres, no hi havia gaires camps per conrear ni animals per menjar.

Els aliments els aconseguia bescanviant coses. Així, un dia era sal per verdura i l’altre llana per ous.

Però un bon dia va decidir que el millor era canviar tot el que tenia per una gallina i així no hauria de desplaçar-se. Va construir un pati tancat, va fer un gran farcell amb totes les seves coses i va aconseguir la gallina. Cada matí, quan es despertava, tenia el seu ou i no fallava ni un sol dia: —Així que les gallines guarden els ous dins del cos... L’hauré de convèncer perquè me’n doni més d’un.

Els plats que feia amb els ous es van fer famosos arreu del Tibet i un dia que tenia convidats i necessitava quatre ous li va dir a la gallina: —Au, vinga, demà m’hauràs de donar quatre ous.

I se’n va anar a dormir convençuda que la gallina era com una capsa, plena d’ous al seu interior.

Quan es va llevar, va veure que només hi havia un ou, va esbroncar la gallina que caminava pel tancat com si res i la dona, ignorant com era, va dir: —Gallina egoista, com m’has pogut fer això! Doncs si no me’ls vols donar, te’ls agafaré jo!

Va obrir la gallina de dalt a baix i va veure que a dins no hi havia més ous. I així és com es va quedar sense gallina i sense ous.

64 ASIA-C.indd 64

18/3/10 17:56:24

ASIA-C.indd 65

18/3/10 17:56:36

Hi havia una vegada... Xina

El xiprer

66 ASIA-C.indd 66

Temps era temps que en un poblet de la Xina hi vivia un comerciant anomenat Li-jian que tenia fama de tenir molt mal caràcter, per això ningú no l’anava mai a veure. Vivia en una casa que donava a un parc on creixia un gran xiprer que havia plantat el seu besavi. Al migdia, Li-jian acostumava a fer una becaina sota el gran arbre, però un dia s’hi va trobar un venedor ambulant, que dormia a l’ombra. Molt enfadat s’hi va acostar i li va dir: —Esteu dormint a l’ombra del meu arbre!

El venedor li digué: —Perdoneu, em pensava que els arbres eren de tothom, i a més aquest arbre és en una propietat pública.

—Potser sí, però l’arbre és meu i l’ombra també.

El venedor ambulant va marxar molt contrariat. Al cap d’uns dies va tornar a passar pel mateix lloc i va recordar el que li havia passat; tot i això, se n’anà cap al xiprer per olorar-ne la flaire, quan les branques se li acostaren a l’orella per xiuxiuejar-li alguna cosa. Al cap d’uns dies va anar a trobar el comerciant rondinaire i li va fer una proposta: —Mira, jo passo per aquí cada dia i m’agrada molt l’ombra d’aquest arbre. Ja que dius que és teva... et compro l’ombra!

Es van posar d’acord, van signar un contracte i el venedor es va quedar amb l’ombra. Cada dia anava a gaudir-ne i hi convidava els amics. Un dia, l’ombra va entrar a la sala d’estar de casa d’en Li-jian i el venedor s’hi va instal·lar amb els amics, fins que el sol es va pondre. La situació era insostenible i Li-jian va intentar fer-lo fora, però tenia un contracte signat i no hi podia fer res.

Va intentar buscar ajuda amb la gent del poble, però com que s’havia passat tota la vida allunyant tothom, estava sol. Finalment, va decidir pujar a la muntanya per reflexionar, i des de llavors, si veieu una roca en forma d’home assegut, és en Li-jian que de tant pensar s’ha petrificat.

18/3/10 17:56:47

ASIA-C.indd 67

18/3/10 17:56:59

Hi havia una vegada... Xina

Els quatre dracs Fa molts i molts anys, quan encara no hi havia ni rius ni llacs sobre la Terra, només el mar de l’Est, en un estel proper hi vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar a la Terra creuant els núvols i van anar del mar al cel. Van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fet malbé, els arbres s’havien quedat sense fulles i semblaven esquelets. Era evident que feia molt de temps que no hi plovia. Van decidir anar a veure el governant del cel, l’emperador Jade, a demanar-li pluja i van tornar cap al seu estel esperant que l’emperador fes ploure, però el governant del cel es va oblidar de la pluja. Van passar uns dies sense caure ni una gota d’aigua i la gent estava cada vegada més afamada. Aleshores, els quatre dracs van traçar un pla.

El drac llarg va dir: —El mar no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com a pluja i salvarà els conreus i la gent.

El drac groc, el negre i el perlí hi van estar d’acord. Van recórrer tots els mars xuclant i escopint aigua cap al cel, al cap d’uns dies es va posar a ploure, però el governant del cel es va enfadar molt perquè havien fet ploure sense el seu permís, així que els va empresonar i damunt de cada un d’ells hi va posar una muntanya, i així es van quedar per sempre. Però ells no es penedien d’haver ajudat la gent, i per això els quatre es van convertir en rius que travessaven la fèrtil terra fins al mar. I així és com van néixer els quatre grans rius de la Xina.

68 ASIA-C.indd 68

18/3/10 17:57:09

ASIA-C.indd 69

18/3/10 17:57:20

Hi havia una vegada... Xina

El rossinyol A la Xina, el palau de l’emperador era el més esplèndid del món sencer. Tenia un jardí extens amb un bosc ple d’arbres i grans llacs, on vivia un rossinyol que cantava meravellosament. De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: “Això és el millor de tot!”. De tornada a les seves terres, els viatgers parlaven de tot el que havien vist, però sense oblidar-se mai del rossinyol. L’emperador es va sorprendre molt, ja que ell no havia sentit a parlar mai del rossinyol. Així que va ordenar que el busquessin. Però a la cort ningú no en sabia res, del rossinyol. Finalment, van trobar a la cuina una noia que el coneixia i els va dur on vivia. Van comprovar que cantava molt bé i el van portar a palau. Davant l’emperador el rossinyol va cantar tan bé, que les llàgrimes van aparèixer als ulls del sobirà, i quan el rossinyol ho va veure encara va cantar millor. L’emperador va decretar que a partir d’aquell moment el rossinyol viuria a la cort.

Un bon dia, l’emperador va rebre un gran paquet on hi havia escrit: “El rossinyol”. Però va resultar que no era un llibre, sinó un rossinyol artificial, imitació del viu, cobert de pedres precioses.

Només calia donar-li corda i es posava a cantar una de les melodies que cantava el de veritat, alçant i abaixant la cua. I els van fer cantar plegats, el de debò amb l’artificial. Però la cosa no va anar bé, perquè el rossinyol autèntic cantava a la seva manera i l’altre només repetia les cançons.

Des d’aquell moment, l’ocell artificial va aconseguir tant d’èxit com l’altre, de manera que tothom es va oblidar de l’autèntic, que sense que ningú no se n’adonés havia tornat al seu verd bosc. Però vet aquí que una nit, estant el rossinyol mecànic en ple cant, l’emperador va sentir de sobte un fort catacrac! a l’interior del mecanisme. Alguna cosa havia saltat, perquè la corda es va trencar i la música es va aturar. I així és com l’emperador es va quedar sense rossinyols.

70 ASIA-C.indd 70

18/3/10 17:57:29

ASIA-C.indd 71

18/3/10 17:57:39

Hi havia una vegada... Laos

La llegenda dels vuit sols

72 ASIA-C.indd 72

Fa molt de temps, la Terra estava il·luminada per vuit sols. La llum enlluernava els homes i la intensa calor assecava la terra. Un dia els homes van decidir que vuit sols eren massa per il·luminar la Terra i que n’hi hauria prou amb un.

—Anem a caçar-ne set, la por els farà apagar-se! —van acordar els homes.

Van anar a buscar un bon arquer, el que tenia millor punteria. En disparar la primera fletxa, un sol es va apagar. En disparar una segona, un altre va desaparèixer. I així va anar fent fins a arribar a la setena fletxa, que va apagar el setè sol, però també el vuitè i últim. Llavors, la foscor va regnar a la Terra, la Terra era ombrívola i freda i els homes estaven tristos, necessitaven la llum del sol per viure.

—Hem de fer tornar l’últim sol —es lamentaven uns.

—Té por de nosaltres —responien altres.

—En aquest cas —van contestar les dones—, demanarem als animals que ens ajudin a fer tornar el sol. Van fer venir una vaca, que va mugir i mugir, però el sol no va tornar. Van cridar llavors un tigre, que va estar rugint molta estona. Els homes i les dones tremolaven de por i segurament el sol també, perquè no va aparèixer. Van fer venir un mussol, que udolà tota la nit, però el sol tampoc no va aparèixer. Sí que ho va fer en canvi una lluna blanca, que va il·luminar la Terra.

Llavors, els homes i les dones van cridar el gall, que es va posar a cantar tan fort que la seva cresta es va enrogir. Però va seguir cantant i cantant amb tota la seva gola.

Tímidament, una llum groga i càlida va aparèixer sobre la Terra. Era un sol que despuntava sobre la línia de l’horitzó. A poc a poc, mentre el gall seguia cantant, el sol s’anava alçant cap al cel i il·luminava les cares de tots aquells que ho esperaven. I des d’aquell dia cada matí el gall canta al sol perquè il·lumini la Terra.

18/3/10 17:57:48

ASIA-C.indd 73

18/3/10 17:57:59

Hi havia una vegada... Vietnam

La fàbrica d’or Hi havia una vegada un home que es deia Nai Ha i que estimava l’or més que qualsevol altra cosa en el món. Tant li agradava, que destinava tot el seu temps a descobrir com convertir les coses en or.

De mica en mica, es va anar fent més pobre, perquè tots els diners els utilitzava per experimentar, i així va arribar un dia que es va quedar sense res. La seva esposa va demanar ajuda al seu pare, per veure si aquest podia convèncer-lo que no hi havia manera possible de convertir les coses en or.

Un dia, el seu sogre li va dir: —Ja m’ha dit la meva filla que et dediques a l’art màgic de l’obtenció d’or. Jo tinc la fórmula secreta per obtenir-ne, i com que ets de la família te’n diré el secret.

Nai Ha va parar ben bé l’orella.

—Només cal una cosa per engegar la fórmula, però necessito la teva ajuda! El secret és acumular tres quilos d’aquell borrissol que creix sota les fulles de bananer. Però ha de ser dels arbres que tu mateix hagis plantat. L’endemà tota la família ja estava plantant arbres de bananers. Amb el temps les plantes van créixer i Nai Ha cada dia treia, amb molta cura, el lleuger borrissol de cada fulla. Estava tan concentrat en el projecte que ni s’adonava que l’esposa i els fills recollien plàtans i cada dia els duien a vendre al mercat del llogaret. Va trigar deu anys a recollir els tres quilos de borrissol, els va posar en un cistell i els va dur a l’ancià.

—Veig que has treballat molt —va dir el sogre, i sense dir res el va portar a una habitació on hi havia una taula plena d’or, i on l’esperaven la seva esposa, els fills i les filles.

—Aquest or l’hem guanyat venent els nostres plàtans durant aquests deu anys.

Així és com va aprendre de quina manera les coses es convertien en or i avui en Nai Ha segueix amb els bananers, però ja no hi recull el borrissol.

74 ASIA-C.indd 74

18/3/10 17:58:09

ASIA-C.indd 75

18/3/10 17:58:20

Hi havia una vegada... Cambodja

La bossa dels contes En Lom vivia en una petita casa al nord de Cambodja amb el seu oncle. Des que era molt petit, cada vespre abans d’anar a dormir li explicava un conte. A en Lom li agradava escoltar-los perquè sabia que eren relats molt antics heretats dels seus avantpassats. Les històries solien ser d’enormes gegants i poderosos mags, tigres feroços i savis elefants, emperadors i belles princeses.

Davant dels amics, en Lom presumia de conèixer multitud de contes, però mai no els volia explicar a ningú, preferia desar-los en una bossa on s’anaven quedant a poc a poc empresonats.

Els anys van passar i en Lom es va convertir en un jove que emmagatzemava els contes i no els volia compartir. Un bon dia el vell oncle va escoltar uns estranys murmuris que procedien d’una bossa de cuir d’en Lom i, espantat, va decidir acostar-s’hi i escoltar. Eren els contes que estaven molt enfadats perquè ja no anaven d’un cantó a l’altre, ni de casa en casa. D’encà d’aquell dia l’oncle es va negar a explicar cap més conte si en Lom no es decidia a compartir-los.

En veure que es quedava sense contes, en Lom va decidir explicar-ne cada nit un als seus amics, i així, a poc a poc, els contes van poder anar sortint de la bossa en què estaven atrapats. Al cap d’uns anys, Lom els va explicar també als seus fills, i aquests als seus, i així van crear una cadena que no es trencaria mai i que ha arribat fins als nostres dies.

Actualment se segueixen explicant. Ho sé molt bé, perquè també els he escoltat i perquè jo sóc un d’aquests contes atapeïts de la bossa.

76 ASIA-C.indd 76

18/3/10 17:58:29

ASIA-C.indd 77

18/3/10 17:58:39

Hi havia una vegada... Filipines

El mico i la tortuga

78 ASIA-C.indd 78

Fa molts anys el mico i la tortuga eren molt bons amics, cada dia parlaven i feien llargues caminades. Un matí, mentre feien un tomb, es van topar amb dos bananers tombats al terra pel vent.

Van decidir tornar-los a plantar, regar-los i esperar-ne els fruits. Com que eren dos arbres, n’hi havia un per a la tortuga i l’altre per al mico.

D’ençà d’aquell dia van tenir cura dels bananers, que dia rere dia creixien fins que van aparèixer els primers plàtans.

—No creus que ja és hora que ens els mengem? —va dir la tortuga.

—Encara no, esperem que madurin... —va insistir el mico.

Quan els plàtans van ser madurs, el mico es va enfilar a l’arbre, però la tortuga no podia pujar-hi i li va demanar al seu amic que li baixés els plàtans.

—Espera que em mengi els meus!

Però després dels seus plàtans van venir els altres i en un tres i no res s’ho havia menjat tot, mentre la tortuga esperava molt enfadada al peu de l’arbre.

—Mico egoista! Com m’has pogut fer aquesta mala passada? Et proposo que fem una cursa i qui guanyi es quedarà amb els dos arbres.

—Una cursa? Però si tens la closca feta malbé de tant arrossegar-la!

El mico es va fer un tip de riure però va acceptar.

Van començar la cursa, i el mico va haver de jeure una estona, la panxa li pesava de tants plàtans que havia menjat. Mentre, la tortuga anava fent molt a poc a poc, i quan ja era a punt de guanyar, el mico es va despertar i, en veure que el guanyava la tortuga, es va enfadar molt. La va agafar i la va llançar a l’aigua, on és ràpida com un peix. Vet aquí que la tortuga va guanyar i d’ençà d’aquell dia micos i tortugues no es parlen.

18/3/10 17:58:48

ASIA-C.indd 79

18/3/10 17:58:58

Hi havia una vegada... Filipines

A poc a poc i bona lletra En un petit poble al costat del mar un home vivia en una cabana. Un matí va decidir anar a collir cocos. Així que es va aixecar d’hora, va agafar el seu cavall i se’n va anar al costat de la platja, on hi havia moltes palmeres. Quan hi va arribar, va veure que havia encertat el dia, perquè les palmeres eren plenes de cocos. Amb algunes dificultats va pujar a la que tenia més a prop i va anar agafant cocos fins que en va tenir una pila molt gran. L’home estava molt content i els va anar col·locant sobre la muntura, però n’havia agafat tants que amb prou feines hi cabien i el pobre animal anava molt carregat.

Va començar a caminar cap al poble amb el cavall i tots els cocos, però com que no estava molt segur del camí que havia pres, va decidir preguntar-ho a un noi amb qui es va creuar: —Escolta, noi, saps quant de temps trigaré a arribar al poble per aquest camí?

El noi va mirar l’home i també el seu cavall. I després de pensar un moment va respondre: —Si vas lent, arribaràs molt d’hora. Però si vas ràpid, trigaràs tot el dia.

I sense dir res més va seguir el seu camí.

L’home es va quedar molt estranyat amb aquesta resposta i va pensar que era una poca-soltada la resposta del noi. Per això va decidir esperonar el seu cavall per anar més de pressa, però al cap de pocs metres va haver de parar. Amb les presses, els cocos que sobresortien li havien caigut i havien anat rodolant per terra, així que va haver de tornar a col·locar-los tots al seu lloc. Per recuperar el temps que havia perdut, va fer que el cavall encara anés més ràpid, però els cocos van tornar a caure. I així va seguir una vegada i una altra tot el camí, recollia els cocos, feia anar més de pressa el cavall i tornaven a caure. Per això, quan va arribar al poble ja era de nit i va entendre el que li havia dit aquell noi.

80 ASIA-C.indd 80

18/3/10 17:59:08

ASIA-C.indd 81

18/3/10 17:59:17

Hi havia una vegada... Japó

Plomes de colors Fa molts milers d’anys, les aus eren totes de color blanc i les seves mares tenien problemes per reconèixer-les. Un dia, a un esparver molt espavilat se n’hi va acudir una de ben bona: va preparar un tint amb herbes del bosc i es va pintar les plomes de les ales. L’endemà tots els ocells en parlaven, i fins i tot ho sabien els animals dels boscos veïns. Així que l’esparver els va dir: —Si voleu les plomes de colors, jo us les puc pintar. Sóc el tintorer!

Totes les aus volien lluir els colors més llampants i van començar a fer cua per pintar-se les plomes.

—Jo vull les plomes vermelles! —deia un lloro petit.

—Jo les vull blaves! —va dir el periquito.

El tintorer va treballar tot el dia, i quan ja era fosc se li va presentar el corb: —Vull que em pintis les plomes del color més bonic del món.

—Vine demà, que avui no puc pintar-te, perquè estic molt i molt cansat —li va dir el tintorer.

Però tant va insistir el corb que per no sentir-lo més s’hi va posar: —Vermelles. No, blaves. No, grogues. Ara les vull verdes…

El corb demanava un color darrere l’altre. Tota la nit va treballar el tintorer i, quan ja estava extenuat, el corb li va dir: —Ja m’he decidit: el color més bonic és el negre!

El tintorer, esgotat, li va abocar un got de pintura negra pel damunt, però el corb, en veure’s tan fosc, es va enfadar molt i va arrencar a córrer per perseguir-lo. Diuen que fa poc algú encara els ha vist córrer en algun lloc del Japó...

82 ASIA-C.indd 82

18/3/10 17:59:27

ASIA-C.indd 83

18/3/10 17:59:41

Hi havia una vegada... Japó

La mona i el cranc Vet aquí que un dia, en terres del Japó, la mona va trobar un caqui madur magnífic. Estava a punt de cruspir-se aquella fruita tan temptadora quan, per un camí del bosc, va veure venir el cranc, que arrossegava amb molt d’esforç una gran bola d’arròs cuit. A la mona li agradava molt l’arròs i va decidir fer tractes amb el cranc.

—On has trobat aquest àpat tan excel·lent? —va dir tota falaguera.

—Oh, molt lluny! —contestà el cranc—. Anava pels camps de vora el llac quan he descobert aquesta bola d’arròs sobre l’herba. Me l’enduc a casa per menjar-me-la amb tranquil·litat.

La mona li va ensenyar el caqui que acabava de trobar i el cranc va exclamar: —Un caqui! No se’n fan gaires, per aquí.

Així que li va canviar la bola d’arròs pel caqui. Però el cranc es va guardar el pinyol i el va plantar. Al cap d’uns anys, el pinyol s’havia convertit en un arbre esplèndid que feia uns caquis molt gustosos. Un dia la mona va visitar el cranc i va veure aquell gran arbre.

—Bon dia, cranc! M’havies dit que en aquestes terres no es feien caquis, i en canvi veig que enguany no te’n faltaran.

—I no et vaig enganyar, aquest és l’únic arbre que hi ha en tota la comarca. Fa uns caquis exquisits, i tot gràcies a tu. Recordes aquell caqui que em vas donar a canvi de la mica d’arròs?

Doncs és del seu pinyol que ha nascut aquest arbre.

La mona va demanar caquis al cranc, que gustosament n’hi va regalar, amb una condició: cada vegada que es mengés un caqui n’havia de plantar el pinyol. I així és com els caquis es van escampar arreu del món.

84 ASIA-C.indd 84

18/3/10 17:59:52

ASIA-C.indd 85

18/3/10 18:00:03

Hi havia una vegada... Pròxim Orient

86

ASIA-C.indd 86 18/3/10 18:00:17

Pròxim Orient Hi havia una vegada... Pròxim Orient

La pell del rinoceront Pàg. 88 Saber el que és important Pàg. 90 El gall dels diamants Pàg. 92 El rei, el formatge i els ratolins Pàg. 94

87 ASIA-C.indd 87

18/3/10 18:00:28

Hi havia una vegada... Mar Roja

La pell del rinoceront Una vegada hi havia un home que vivia en una illa deshabitada de la mar Roja. Només posseïa un capell, un ganivet i un fogó. Es deia Parsi. Un dia va agafar els estris i va preparar un gran pastís que feia més d’un metre, el va posar dins del fogó per coure’l i quan ja gairebé el pastís era a punt va veure que per la platja s’acostava un rinoceront i es va enfilar a la palmera més alta de l’illa.

En aquells temps, els rinoceronts tenien una banya, uns ulls com els dels porcs i la pell molt suau.

En arribar a la sorra el rinoceront va sentir l’oloreta del pastís, la va seguir fins a arribar al fogó, va enastar el pastís amb la banya i se’l va menjar, mentre en Parsi, perplex, s’ho mirava tot des de dalt de la palmera. Sense donar ni les gràcies va desaparèixer i en Parsi va baixar molt enfadat tot dient: —Ai, rinoceront! L’has ben pifiat volert-me fer aquesta jugada!

Al cap d’un temps va venir una gran onada de calor, en Parsi es va treure el barret i el rinoceront es va treure la pell. En aquells temps la pell del rinoceront anava cordada amb tres botons a la panxa. El rinoceront va fer una gran capbussada, mentre en Parsi agafava la seva pell i l’omplia de sorra per dins.

El rinoceront va sortir de l’aigua, es va posar la pell i tot d’un plegat va començar a sentir moltes pessigolles, es va estirar a terra i es va rebolcar i rebolcar. Com que les pessigolles continuaven es va començar a fregar contra la palmera. Així és com va perdre els botons que li cordaven la pell al ventre i li van sortir grans plecs a la panxa, a l’esquena i a les cames. D’ençà d’aquest dia els rinoceronts tenen força mal humor, i tot per culpa d’un pastís.

88 ASIA-C.indd 88

18/3/10 18:00:37

ASIA-C.indd 89

18/3/10 18:00:48

Hi havia una vegada... Aràbia

Saber el que és important

90 ASIA-C.indd 90

Fa molts i molts anys, hi havia un home molt savi a qui tothom respectava molt i que era conegut arreu. Un dia va fer un viatge en vaixell a terres llunyanes i va coincidir amb un jove estudiant que es pensava saber-ho tot. En saber l’estudiant qui era l’ancià, va acostar-s’hi i li va preguntar: —Has viatjat molt? Has estat a Damasc?

—Sí —va respondre l’ancià, i a l’instant li va començar a parlar de les estrelles que s’hi veuen, de la gent i dels seus costums. Les olors, els sorolls i els edificis de la ciutat.

—Tot això està molt bé, però hauràs estudiat a l’escola d’astronomia de Damasc? —va preguntar.

—Doncs la veritat és que no.

El jove es va posar les mans al cap: —Però com pot ser, això és impossible! Has perdut mitja vida!

Al cap d’una estona se li va tornar a acostar i li va preguntar si coneixia Alexandria. L’ancià va dir que sí, i a l’instant va començar a parlar de la bellesa de la ciutat, del seu port, de l’ambient dels carrers, de les tradicions...

—Sí, ja veig que coneixes Alexandria, però hauràs estudiat a la seva biblioteca.

I l’ancià va dir que no. El jove, esverat, va tornar a exclamar: —Això és impossible! Has perdut mitja vida!

Aleshores l’ancià li va preguntar: —Tu has estudiat a molts llocs, oi?

El jove va començar a recitar tots els seus estudis.

—En algun lloc has après a nedar?

El jove va repassar les assignatures que havia fet i va dir que mai no havia après a nedar.

Aleshores l’ancià, mentre es llançava a l’aigua, li va dir: —Doncs has perdut la vida sencera! Què faràs si el vaixell s’enfonsa?

18/3/10 18:00:57

ASIA-C.indd 91

18/3/10 18:01:07

El gall dels diamants

Hi havia una vegada... Líban

En terres del Líban hi havia tres germanes que es guanyaven la vida filant cotó. Un dia per setmana agafaven tot el cotó i se n’anaven cap a la ciutat a vendre’l. Però va arribar el dia que la més petita es va fer gran i va emprendre camí tota sola. Durant el trajecte es va creuar amb un home molt vell a qui li va agradar el cotó que duia. Com que no tenia diners, li va pagar el cotó amb el seu gall. La noia, convençuda que havia fet un bon tracte, es va endur el gall. Però al cap d’una estona se’l va mirar millor i s’adonà què al gall li faltaven plomes i que era tan vell que estava afònic.

En arribar a casa seva les dues germanes grans es van enfadar molt, perquè el gall era vell, escanyolit i no servia per menjar.

Van tancar el gall a la cuina i l’endemà al matí, en obrir la porta, una gran brillantor les va enlluernar; del vell gall en sortien diamants i no femta. Van omplir sacs de diamants i es van fer molt riques. Un bon dia, el gall es va morir i el van enterrar al jardí. Al damunt hi va créixer un cedre preciós, del qual, en sacsejar-li les branques, en queien monedes d’or! El cedre es va fer famós i els libanesos van començar a plantar-ne molts. Per això al Líban hi ha molts cedres; alguns d’ells són tan vells que no es poden comptar els anys que tenen.

92 ASIA-C.indd 92

24/3/10 10:32:16

ASIA-C.indd 93

18/3/10 18:01:25

Hi havia una vegada... Iran

El rei, el formatge i els ratolins En un país molt llunyà hi havia un rei a qui li agradava molt el formatge, i per aquest motiu els artesans més importants del regne anaven atrafegats per proveir el palau. Els que li agradaven més eren tan olorosos que havien atret centenars de ratolins, que campaven pel palau com si fos casa seva.

Un dia que el rei s’estava menjant el tercer formatge del dia, del bell mig va treure el nas un ratolí.

El rei, empipat, el va llançar a terra i va reunir els seus consellers. Molt seriós, els va dir que si en un dia no desapareixien tots els ratolins de palau, els desterraria.

Els consellers van fer venir tots els gats del regne, que van fer fora els ratolins, però es van quedar a palau. Els consellers, aquesta vegada, van fer venir tots els gossos del regne, que ràpidament van foragitar els gats. Però tan encisador era el palau que s’hi van quedar, i un altre cop el rei va reunir els consellers, que van fer venir els lleons. Però els lleons no era tan senzill fer-los fora, així que se’ls va acudir fer servir els elefants, que també es van apoderar del palau. Ara la situació era molt complicada, perquè no hi havia gaires animals més grossos que els elefants. Però un home del poble va dir al rei que els elefants tenien por dels ratolins. Així que els consellers van fer tornar els ratolins, que van fer fugir els elefants.

Ara els ratolins tornen a córrer pel palau i a menjar-se els formatges, però el rei ja no està enfadat amb ells, perquè pensa que és preferible viure amb els ratolins que no pas amb els elefants...

94 ASIA-C.indd 94

18/3/10 18:01:35

ASIA-C.indd 95

18/3/10 18:01:46

Hi havia una vegada... Europa

96 EUROPA-C.indd 96

18/3/10 18:02:16

Europa

El sabater atabalat Pàg. 110 El molinet màgic Pàg. 112 La Palatreca Pàg. 114 La destral d’or Pàg. 116 El camperol i l’ós Pàg. 118 El gall de la cresta d’or Pàg. 120

Hi havia una vegada... Europa

El pi de les pinyes d’or Pàg. 98 El gall amb el bec trencat Pàg. 100 Cigronet Pàg. 102 La sopa de pedres Pàg. 104 L’anell de l’elf Pàg. 106 Lodmun i Rasi Pàg. 108

97 EUROPA-C.indd 97

18/3/10 18:02:33

Hi havia una vegada... Catalunya

El pi de les pinyes d’or Fa centenars d’anys, a la comarca de l’Anoia hi havia un baró molt ric, però molt avariciós i exigent. La seva riquesa venia d’un pi prodigiós que cada any feia unes quantes pinyes d’or massís. Aquest pi estava situat en un lloc molt ocult i solitari envoltat per un escamot de soldats muts perquè no poguessin revelar el secret. Un dia de primavera el rei va enviar uns emissaris per comunicar al baró que aniria a visitar-lo. De seguida van començar els preparatius per rebre el rei, i el baró no parava de preguntar-se quin era el motiu que portava el rei a casa seva. De fet el rei hi anava amb la intenció de comprovar si existia de debò el pi de les pinyes d’or, i li digué: —Diu la gent que a les teves pinedes hi ha un pi prodigiós, un pi que fa les pinyes d’or. Què me’n dius?

El baró va dir que ell no tenia cap riquesa i que a les seves terres només hi havia boscos: —Això, senyor, són xerrameques de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc molt ric i que faig veure que sóc pobre, perquè sóc avariciós...

—Bé, t’hauré de creure, perquè els bons cavallers no diuen mai mentides. D’altra banda, el pi es podria entristir... —va dir el rei, i tan bon punt sortí el sol, se’n tornà cap al seu palau.

Un cop el rei hagué marxat, el baró va córrer muntanya amunt per vigilar el pi de les pinyes d’or i el va veure esgrogueït. L’endemà hi tornà, però el pi cada dia estava en pitjors condicions, fins que es va morir. D’ençà d’aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més no s’ha sentit que per aquí els voltants o en cap altre lloc de la Terra hagi tornat a florir un pi que fes les pinyes d’or.

98 EUROPA-C.indd 98

18/3/10 18:02:44

EUROPA-C.indd 99

18/3/10 18:02:54

Hi havia una vegada... Catalunya

El gall amb el bec trencat

100 EUROPA-C.indd 100

Una vegada hi havia un gall que picotejant entre les escombraries es va trencar el bec.

—I ara què faré jo? No puc menjar i em moriré de gana —es queixava el pobre gall. Finalment, se’n va anar a veure el sabater, i li va dir:— Sabater, em pots enganxar el bec?

—Si em portes llet, sí.

Aleshores se’n va anar a trobar la vaca i li va demanar llet. La vaca va dir: —Si em dónes herba, sí.

I se’n va anar a buscar el prat i li demanà uns brins d’herba.

—Si em dónes aigua, sí.

El pobre gall estava desesperat, tenia molta gana i amb el bec trencat no podia menjar. Així que va alçar la vista cap als núvols i els demanà aigua.

—Si ens dónes vent, sí.

Llavors se’n va anar a veure l’àliga a demanar-li vent.

—Si em portes un xai, sí.

Però on podria trobar un xai per a l’àliga? Se li va acudir anar a veure un pastor i li demanà un xai.

—Si em portes un gos, sí. Caminant pel bosc es va trobar una gossa amb quatre cadells i li’n demanà un.

—Si tu a mi em dónes pa, sí.

Aleshores se’n va anar a veure el flequer, que li demanà llenya, i marxà cap al bosc, on els arbres li demanaren una destral. Va anar a cal ferrer i li demanà carbó, però el carboner li demanà plata. Esmaperdut i tip de tantes voltes va anar, sense gens d’esperança, a veure l’argenter.

—Argenter, sisplau, em dónes plata?

I l’argenter li donà la plata sense reclamar res a canvi. D’aquesta manera el gall va lliurar a tothom el que demanava i finalment el sabater li va arreglar el bec, que va quedar com nou. El gall va tornar a menjar, però ara va amb molta cura amb el que menja, no fos cas que el bec se li tornés a trencar.

18/3/10 18:03:03

EUROPA-C.indd 101

18/3/10 18:03:14

Hi havia una vegada... Catalunya

Cigronet Fa molts i molts anys, en un país molt llunyà hi vivien un sastre i una modista que tenien un fill menut a qui tothom coneixia com a Cigronet. Era valent i espavilat, però un dia va dir als seus pares que volia veure món. El sastre va intentar convèncer-lo perquè es quedés més temps a casa, però en Cigronet no li va fer cas, així que la modista va agafar l’agulla més gruixuda que tenia i la va convertir en espasa.

—Fes-la servir per defensar-te dels perills.

Es va acomiadar dels seus pares i va marxar a la recerca d’aventures. Quan va arribar al bosc es va trobar amb una colla de lladregots que el van convèncer per anar al palau reial a robar el tresor del rei. Com que era molt petit va arribar fins als guardians del tresor sense que ningú no li digués res, es va amagar darrere la pota d’una cadira i quan els guardians estaven distrets va començar a llançar les monedes d’or per la finestra d’una en una, mentre els lladres les anaven arreplegant en un sac.

Vet aquí que els guardians s’adonaren del que estava passant i es posaren a perseguir en Cigronet, que com que era molt petit s’escapolia per tot arreu. Mentre, els lladregots fugiren amb el botí i el deixaren sol. Al cap de moltes hores de persecució l’agafaren i el rei va demanar que el portessin davant seu. En Cigronet estava penedit del que havia fet i es va comprometre a empresonar els lladregots. Així ho va fer i d’ençà d’aquell dia en Cigronet es va convertir en el millor guardià del tresor.

102 EUROPA-C.indd 102

18/3/10 18:03:25

EUROPA-C.indd 103

18/3/10 18:03:36

Hi havia una vegada... França

La sopa de pedres

104 EUROPA-C.indd 104

Fa molts i molts anys, hi havia un soldat que tornava cap a casa seva i que va caminar molts dies i moltes nits. Un dia, va veure una casa molt acollidora enmig d’un gran prat i va pensar que li donarien aixopluc. Va trucar a la porta i li va obrir la dona més garrepa de tota l’Occitània.

—Bona dona, fa molts dies que camino, estic cansat i tinc gana. Em puc quedar a sopar?

—Doncs ja pots continuar el teu camí que no tinc res per donar-te!

El soldat, que realment tenia molta gana, li va dir: —Mira, només et demano una cassola, aigua i foc. Per preparar una sopa de pedres.

—Una sopa ben econòmica, val la pena veure com es prepara aquesta sopa!

I el va deixar passar. El soldat va agafar unes quantes pedres de davant de la casa i les va ficar a bullir amb aigua. Quan feia una estona que bullien va tastar la sopa i va dir: —No està malament, però amb una mica de sal estaria més bona. Però no t’hi amoïnis, així ja està bé.

La dona va dir: —Tot plegat, per una mica de sal...

I li va portar sal. El soldat, amb molta habilitat, anava dient que la sopa estaria més bona amb una mica de..., i li va demanar: ceba, porro, pastanaga, rave, col, porc. La dona sempre deia el mateix: —Tot plegat, per una mica de...

Quan va estar llesta van parar taula, la mestressa va treure una mica de pa i anava dient: —Aquesta sopa de pedres és boníssima! Us podeu quedar a casa meva amb la condició que cada dia em prepareu una sopa com aquesta.

I així és com l’afamat soldat va aconseguir omplir la panxa.

18/3/10 18:03:45

EUROPA-C.indd 105

18/3/10 18:03:55

Hi havia una vegada... Suïssa

L’anell de l’elf En un cantó de la carretera jeia un ram de dents de lleó. Molta gent passava pel seu costat sense fixar-s’hi, alguns fins i tot li donaven un cop amb el peu. Però quan Marlenchen el va veure, va deixar el pesat cistell a terra, va aixecar el ram i es va dirigir amb ell al rierol per remullar-ne les tiges. Mentre mantenia el ram dins l’aigua, va sortir d’entre les flors un petit elf, tan petit com un dit, que va dir: —Gràcies, Marlenchen!

L’elf es va arreglar la corona que duia al cap i tot seguit va aparèixer al seu voltant una claror que va convertir en un anell per al dit.

—Posa-te’l! —va dir a la nena—. Quan tu el miris, et lluiran els ulls, i la persona a qui miris se sentirà alegre, i la que estigui enutjada recuperarà el bon humor.

Quan va haver acabat de parlar, el petit elf va desaparèixer i Marlenchen, durant el camí de retorn a casa seva, no va separar els ulls del misteriós anell.

El cistell no li pesava gens i tenia ganes d’arribar a casa, però quan va ser davant del portal, va sentir que les seves germanes es barallaven. Llavors Marlenchen va mirar el seu anell i va entrar decidida a l’habitació. A l’instant tots van aixecar la mirada i de cop es van acabar les discussions. Així passaven els dies en aquest llogaret dels Alps suïssos, on ningú no veia l’anell al dit de Marlenchen perquè era invisible per als altres. Però la veu va córrer de vall en vall i la convidaven de tot arreu perquè sabien que si ella hi era, tot aniria bé. Diuen que Marlenchen va conservar l’anell al dit durant tota la vida.

106 EUROPA-C.indd 106

18/3/10 18:04:05

EUROPA-C.indd 107

18/3/10 18:04:16

Hi havia una vegada... Islàndia

Lodmun i Rasi Hi havia una vegada dos homes que vivien en terres d’Islàndia. Eren pagesos, veïns i estaven barallats. Es deien Lodmun i Rasi, i tots dos tenien poders màgics.

Entre les seves terres hi corria un riu molt cabalós que feia fèrtils les dues granges. Un bon dia el riu es va desbordar i va envair les terres d’en Lodmun.

—Segur que ha estat cosa del meu veí! —va dir, i va agafar la pell de brau que li donava poders màgics i se’n va anar al capdamunt de la muntanya, on naixia el riu. Amb un encanteri, va desviar el riu cap a les terres del veí.

En Rasi, en veure que les seves terres estaven negades, va pensar: —Segur que ha estat en Lodmun!

I va agafar la pell de foca que li donava poders màgics i se’n va anar al naixement del riu, on va fer un encanteri i va desviar les aigües cap a les terres d’en Rasi.

Així van estar molts anys, desviant el riu d’un cantó a l’altre, i de tant anar i venir, el riu va acabar convertint les terres fèrtils en un desert de sorra que no servia per conrear ni perquè els animals hi pasturessin.

En veure el desastre, en Lodmun i en Rasi van decidir reconciliar-se, deixar de barallar-se i convertir-se en bons amics. El riu va tornar a prendre el seu traçat natural i des de llavors no s’ha mogut mai més. Però a Islàndia aquesta història s’explica per recordar que les discussions de Lodmun i Rasi només van aconseguir convertir terres fèrtils en deserts de sorra.

108 EUROPA-C.indd 108

18/3/10 18:04:25

EUROPA-C.indd 109

18/3/10 18:04:35

Hi havia una vegada... Polònia

El sabater atabalat Fa molts i molts anys, en una petita ciutat de Polònia, hi vivia un sabater que sempre feia les coses a gran velocitat. De vegades anava caminant pel carrer tranquil·lament i en passar una estona es posava a córrer com un llampec pels carrers de la ciutat i, capficat en els seus pensaments, s’allunyava fins a les muntanyes.

Quan es posava a treballar s’esforçava a fer-ho tranquil·lament, però de mica en mica s’anava esvalotant i clavava els claus cada vegada més i més forts, fins que de tant picar destrossava les sabates que suposadament havia d’arreglar. Aleshores anava a comprar-ne unes de noves i així és com el sabater atabalat tenia fama d’arreglar tan bé les sabates que les deixava com si fossin noves de trinca.

Un dia va entrar una bonica dama a la sabateria amb unes sabates molt velles per arreglar.

—Veniu demà a recollir-les —va dir el sabater.

I el sabater es va posar a treballar molt a poc a poc. Però li va passar el de sempre, es va accelerar, va picar massa fort i va destrossar les sabates. I com sempre, en va haver de comprar unes altres.

La bonica dama, en veure les seves sabates tan ben arreglades, es va enamorar perdudament del sabater. D’ençà d’aquell dia, tot eren flors i violes i el sabater s’esforçava molt a fer les coses a poc a poc. Però un dia que passejaven plegats va començar a rumiar i es va oblidar que duia del braç la seva promesa i va començar a córrer mentre l’arrossegava per terra. Quan se’n va adonar ja era massa tard, ella el va plantar i va marxar molt enfadada. D’ençà d’aquell dia el sabater no té altra cosa a fer que prendre’s la vida amb molta calma.

110 EUROPA-C.indd 110

18/3/10 18:14:13

EUROPA-C.indd 111

18/3/10 18:16:34

Hi havia una vegada... Noruega

El molinet màgic Hi havia una vegada, fa molts anys, dos germans que eren pescadors. Shiro era ric i Jun, el petit, era pobre. Un matí Jun va sortir a pescar i després de tot un dia de feina no va poder arreplegar ni un sol peix. De camí a casa seva, va trobar un ancià que li va regalar un molinet màgic i li va dir: —Si gires la maneta cap a la dreta i demanes un desig, se’t concedirà. Quan vulguis que el molinet s’aturi, has de dir: “Gràcies, molinet, ja en tinc prou”. Després has de girar la maneta cap a l’esquerra.

El jove pescador va donar les gràcies a l’ancià i s’acomiadà. Primer li va demanar al molinet una casa nova; més tard, una barca nova... I quan ja en tenia suficient, girava la maneta cap a l’esquerra i deia: “Gràcies, molinet, ja en tinc prou”.

Quan Shiro es va assabentar de la riquesa del seu germà, el va espiar i li va prendre el molinet màgic. Després va recollir algunes coses i va embarcar cap a terres llunyanes, pensant gaudir allà la fortuna que obtindria del molinet màgic. Un dia, Shiro va notar que el menjar era dolç, se’n va anar a la cabina, va girar la maneta a la dreta i va demanar una mica de sal al molinet, però no sabia com aturar-lo, així que el molinet no parava de fer sal. I com que ningú no ha girat mai la maneta cap a l’esquerra, el molinet encara segueix fent sal al fons del mar. I per això, diuen, l’aigua del mar és salada.

112 EUROPA-C.indd 112

18/3/10 18:05:05

EUROPA-C.indd 113

18/3/10 18:05:14

Hi havia una vegada... Rússia

La Palatreca A la vora d’un gran bosc en terres de Rússia hi vivien un home i una dona que treballaven molt.

Feien créixer hortalisses al seu jardí, caçaven conills i pescaven al riu que hi havia a prop. No passaven gana, però l’home estava preocupat per com s’ho farien quan fossin massa vells i dèbils per fer tasques tan feixugues. Un dia, al bosc, mentre recollia llenya, va notar que el terra cedia sota els seus peus. Es va agenollar i cavant amb les mans va trobar una petita olla plena de monedes d’or. No podia creure’s la seva bona sort! La va tornar a tapar i es va asseure a rumiar una bona estona. Tenia dos problemes, d’una banda, el bosc era d’un home ric molt cobdiciós i no li deixaria quedar-se’l. De l’altra, la seva esposa era coneguda amb el sobrenom de la Palatreca, perquè era una xerraire incurable i estava segur que no podria guardar un secret com aquell. Va meditar una bona estona i va traçar un pla. Va penjar un peix en una branca, va caçar un conill i el va posar en una xarxa dins el rierol. En tornar cap a casa seva li va explicar el gran secret a la seva dona i la va portar al lloc on estava enterrada l’olla amb les monedes d’or. El primer que va fer la Palatreca va ser comprar un barret molt car i explicar a tots els veïns el gran secret, i va ser així com la troballa va arribar a orelles de l’amo del bosc, que va anar a veure la Palatreca i li va dir: —Explica’m com va anar això de trobar or.

La dona li va dir: —Un peix penjava d’un arbre i un conill era al riu i aleshores vam desenterrar l’olla amb les monedes d’or.

Tot era veritat, però l’home ric la va prendre per ximple i va marxar. Aquell dia l’home va amagar l’or lluny de la seva esposa i el va guardar per si algun dia el necessitaven.

114 EUROPA-C.indd 114

18/3/10 18:05:24

EUROPA-C.indd 115

18/3/10 18:05:35

Hi havia una vegada... Rússia

La destral d’or Una vegada, en terres de Rússia, hi havia dos germans: un era pobre i l’altre era ric. En una ocasió el germà pobre se’n va anar al bosc a buscar llenya i amb la destral va començar a tallar branques seques. Quan va tenir prou branquillons, va fer-ne un feix assegut a la vora d’un riu i, en un moment de distracció, la destral li va caure a l’aigua. Es va tirar al riu per recuperar-la, però el corrent se l’endugué i la va perdre de vista. Trist i esmaperdut, es va asseure a l’herba, i de cop i volta i sense saber d’on venia, se li va presentar un vellet amb una espessa barba blanca.

—Què et passa? —li va preguntar. El noi va explicar al vellet el que li havia passat, mentre ell s’endinsava a l’aigua del riu i en treia una destral d’or.

—És aquesta la teva destral? —va preguntar.

—No, no és la meva —va respondre el noi.

El vellet va tornar a entrar a l’aigua i aquesta vegada en va treure una destral de ferro.

—És aquesta la teva destral?

—Aquesta sí que és la meva! No sé com agrair-t’ho, no tinc res amb què obsequiar-te...

—No et preocupis, vés cap a casa, que la teva dona passa ànsia.

Tot d’un plegat va desaparèixer, tal com havia arribat. El noi se’n va anar cap a casa i en arribar va veure que la seva vella casa s’havia convertit en una casa nova, amb un rebost ple a vessar i la seva dona, que estava molt contenta. El seu germà li va preguntar com s’ho havia fet per sortir del mal any i ell li ho va explicar. I tot i que ja era molt ric, va voler superar-lo, així que se’n va anar cap al riu i hi va llençar la seva destral. En algun bosc de Rússia, el germà ric fa segles que està assegut a la vora del riu esperant veure un vellet amb la barba blanca...

116 EUROPA-C.indd 116

18/3/10 18:05:47

EUROPA-C.indd 117

18/3/10 18:05:59

Hi havia una vegada... Rússia

El camperol i l’ós Un dia, un camperol estava llaurant el camp per plantar-hi naps, quan se li va acostar un ós que el volia matar.

—No em matis! —va suplicar—. Jo conrearé els naps i després en els repartirem; jo em quedaré amb les arrels i a tu te’n donaré les fulles.

L’ós va quedar convençut que s’enduia la millor part i desaparegué enmig del bosc. Però va arribar el temps de la collita i l’ós va sortir del bosc per rebre la seva part.

—Hola, camperol! Ha arribat el temps de la collita, vinc a buscar la meva part.

El camperol li va donar un carro carregat de fulles de nap i l’ós va quedar molt satisfet del que ell creia un honrat repartiment.

Un dia el camperol va carregar el seu carro amb els naps i es va dirigir a la ciutat per vendre’ls; però pel camí va ensopegar amb l’ós, que li va dir: —Hola, camperol! On vas?

—Doncs, vaig a la ciutat a vendre les arrels dels naps.

—Molt bé, però, deixa’m tastar quin gust tenen.

Tot just l’ós va acabar de menjar, enfurismat va dir: —Ah, miserable! Com m’has enganyat! Les arrels són més bones que les fulles! A partir d’ara, quan plantis una altra vegada, em donaràs les arrels i tu et quedaràs amb les fulles.

Però el camperol, en comptes de plantar naps, va plantar blat i quan va arribar el temps de la collita va prendre per a ell les espigues, les va desgranar, les va moldre i amb la farina va coure saborosos pans, mentre que a l’ós li va donar les arrels del blat. L’ós va quedar satisfet i no hi ha qui li faci menjar una altra cosa que arrels de blat.

118 EUROPA-C.indd 118

18/3/10 18:06:08

EUROPA-C.indd 119

18/3/10 18:06:19

Hi havia una vegada... Rússia

El gall de la cresta d’or Una vegada hi havia una parella que vivia enmig del bosc i era tan pobra que no tenia ni un bocí de pa per omplir l’estómac.

Un dia se’n van anar al bosc a collir glans per menjar. De tornada a casa seva se’ls va caure una gla, que es va colar per un forat del terra de la cabana. Al cap de dos dies, de la petita gla en va sortir una gran alzina, que va quedar plantada enmig de la cabana. Els dos es van posar molt contents, perquè van pensar que ara ja no els caldria anar a recollir glans al bosc i això els anava d’allò més bé.

Ràpidament van aprendre a conviure amb l’alzina dins la casa, però cada matí se sentia el cant d’un gall al capdamunt de l’alzina i després plovien dues pedres, una d’elles amb dos forats. Al cap d’un temps, ja n’estaven tips de la pluja de pedres, van reunir totes les forces que tenien i van pujar al capdamunt de l’alzina, on van trobar un gall amb la cresta d’or.

—Quin gall més estrany... —va pensar l’home.

—Mira, voldríem saber per què ens deixes anar pedres damunt del cap cada dia —va dir-li la dona.

—No són pedres, és un molí de mà —va dir el gall de la cresta d’or—, però com que no en feu cas, jo el recullo cada vespre i me’l torno a guardar.

Van acceptar el molí només per aturar la pluja diària de pedres, però en fer-les girar a l’instant van començar a sortir tants flams i pastissos que no tenien temps de recollir-los. En acabar, el gall obria les ales i tornava a guardar el molí, així un dia rere l’altre. I d’aquesta manera és com la pluja de pedres es va convertir en pastissos deliciosos.

120 EUROPA-C.indd 120

18/3/10 18:06:29

EUROPA-C.indd 121

18/3/10 18:06:46