1_9788475882048

Pròleg

–On t’havies ficat? –va dir la vella del llit–. Havia de fer pipí i no ha vingut ningú.

Sense desanimar-se pel to brusc de la dona, el jove li va somriure des dels peus del llit.

–Havia de fer pipí –va repetir ella, ara més vagament, com si ja no estigués segura de què volien dir aquelles paraules.

–Tinc bones notícies, mare –va dir l’home–. Aviat s’arreglarà tot. Estarà tot solucionat.

–On vas quan em deixes sola? –La veu de la dona tornava a ser brusca i queixosa.

–No gaire lluny, mare. Saps perfectament que no vaig mai gaire lluny.

–No m’agrada estar sola.

El somriure de l’home es va intensificar, es va tornar gairebé beatífic.

–Aviat s’arreglarà tot. Tot serà com havia de ser. Confia en mi, mare.

He trobat la manera de solucionar-ho tot. Tornarà el que va agafar, quan rebi el que va donar.

–Escrius uns poemes tan bonics.

A l’habitació no hi havia finestres. La claror obliqua del llum de la tauleta, l’única font d’il·luminació, ressaltava la gruixuda cicatriu al coll de la dona i les ulleres sota els ulls del fill.

–Anirem a ballar? –va preguntar ella, mirant més enllà del seu fill i més enllà de la paret fosca de darrere d’ell, cap a una visió més lluminosa.

–I tant que sí, mare. Tot serà perfecte.

–On és el meu Aneguet?

–Aquí, mare.

–L’Aneguet es fica al llit?

–A fer non-non, a fer non-non, a fer non-non.

–He de fer pipí –va dir ella, gairebé amb coqueteria.

7

Se el que estas.indd 7

21/10/10 13:50

Se el que estas.indd 8

21/10/10 13:50

primera part

Records letals

Se el que estas.indd 9

21/10/10 13:50

Se el que estas.indd 10

21/10/10 13:50

Art policial

Per tothom, en Jason Strunk era un home anodí i insípid, d’uns trenta anys, pràcticament invisible per als seus veïns, i sembla que també inaudible, perquè ningú no recordava que hagués dit res concret. Ni tan sols estaven segurs que hagués parlat mai. Potser havia fet un cop de cap, potser havia dit «hola», potser havia mormolat un parell de mots. Era difícil de dir.

D’entrada tots van expressar una estupefacció convencional, fins i tot incredulitat, quan es van assabentar de l’afició obsessiva del senyor Strunk per assassinar homes de mitjana edat amb bigoti i la forma única i pertorbadora que tenia de desfer-se dels cadàvers: tallar-los en segments manejables, embolicar-los amb paper de colors i enviar-los a agents de la policia com a regal de Nadal.

En Dave Gurney escrutava la cara plàcida i pàl·lida d’en Jason Strunk –de fet, la foto de l’expedient policial original d’en Jason Strunk– que li tornava la mirada des de la pantalla de l’ordinador. La foto policial estava ampliada perquè tingués dimensions reals i estava envoltada a les vores de la pantalla per les icones de treball d’un programa creatiu de retoc de fotografies que en Gurney començava tot just a dominar.

Va bellugar una de les eines de control de lluentor per la pantalla cap a l’iris de l’ull dret de l’Strunk, va clicar amb el ratolí i va estudiar el petit reflex que havia creat.

Millor, però encara no estava bé del tot.

Els ulls sempre eren el més difícil, els ulls i la boca, però eren l’essencial. De vegades s’havia de passar hores experimentant amb la posició i la intensitat d’un reflex diminut, i fins i tot així obtenia un resultat que no era ben bé el que volia, i que no era prou bo per ensenyar a la Sonya i menys encara a la Madeleine.

El problema dels ulls era que copsaven, millor que cap altra cosa, 11

Se el que estas.indd 11

21/10/10 13:50

la tensió, la contradicció, la indiferència incomunicativa esquitxada amb un pessic de crueltat que en Gurney havia detectat sovint a les cares dels assassins amb els quals havia tingut ocasió de passar bones estones.

Manipulant amb paciència la foto policial d’en Jorge Kunzman (el treballador d’un magatzem de Walmart que sempre guardava el cap de la seva última xicota a la nevera fins que el podia substituir per un de més recent) havia obtingut la mirada correcta. Estava content del resultat, que evocava amb una immediatesa colpidora la buidor negra i fonda que sotjava l’expressió avorrida del senyor Kunzman, i l’excitada reacció de la Sonya, les seves efusives lloances, havien confirmat la seva opinió. Va ser aquella rebuda, a més de la venda inesperada de la peça a un dels amics col·leccionistes de la Sonya, el que l’havia motivat a produir la sèrie de fotografies manipulades creativament que ara s’exhibien en una exposició denominada «Retrats d’assassins fets per l’home que els va detenir», a la petita però cara galeria de la Sonya a Ithaca.

Com havia arribat un detectiu d’homicidis jubilat de la policia de Nova York, amb un interès nul per l’art en general i l’art de moda en concret, i un manifest rebuig de la notorietat personal, a ser el centre d’una exposició artística chic d’una ciutat universitària descrita pels crítics locals com «una combinació innovadora de fotografies brutalment cruels, perspectives psicològiques inflexibles i domini de la manipulació gràfica», era una qüestió que tenia dues explicacions diferents: la seva i la de la seva dona.

Per ell, tot va començar quan la Madeleine el va engalipar perquè fes un curs de valoració artística amb ella al museu de Cooperstown.

Ella no parava d’intentar fer-lo sortir: sortir del seu estudi, sortir de la casa, sortir del seu tancament, sortir i prou. Ell havia après que la millor manera de continuar mantenint el control del seu temps era l’estratègia de les capitulacions periòdiques. El curs de valoració artística va ser un dels seus moviments estratègics, i encara que li fes una mandra horrorosa assistir-hi, esperava que l’immunitzés contra futures pressions durant un parell de mesos. No és que fos un cul de sofà, ni de bon tros. Als quaranta-set anys, encara feia cinquanta fle12

Se el que estas.indd 12

21/10/10 13:50

xions, cinquanta elevacions a la barra i cinquanta abdominals. Senzillament no li agradava anar a llocs.

Tanmateix, el curs va resultar ser una sorpresa, de fet, tres sorpreses. Primer, malgrat la presumpció que tenia abans del curs que la màxima dificultat seria no adormir-se, va trobar que la Sonya Reynolds, la professora, propietària d’una galeria i artista de renom regional, era fascinant. No tenia una bellesa convencional segons l’arquetip nord-europeu tipus Catherine Deneuve. Tenia una boca massa petonera, els pòmuls excessivament prominents i el nas massa contundent. Però d’alguna manera les parts imperfectes s’unificaven en un únic tot impactant gràcies a uns ulls grossos d’un verd fosc grisenc i a uns moviments relaxats i naturalment sensuals. No hi havia gaires homes a la classe, només sis dels vint-i-sis inscrits, però la Sonya els tenia a tots absolutament captivats.

La segona sorpresa va ser que reaccionés tan positivament al tema del curs. Com que era el que més li interessava, la Sonya va dedicar força temps a l’art derivat de la fotografia, unes fotografies que havien estat manipulades per crear imatges més intenses o més comunicatives que l’original.

La tercera sorpresa va arribar la tercera setmana del curs, que en tenia dotze, la nit que la professora comentava amb entusiasme unes serigrafies d’un artista contemporani fetes a partir d’uns retrats fotogràfics solaritzats. Mentre en Gurney es mirava les serigrafies, se li va acudir la idea que podia aprofitar un recurs insòlit al qual tenia accés especial i al qual podia aportar una perspectiva especial. La idea va ser estranyament estimulant. L’última cosa que s’esperava d’un curs de valoració artística era estímul.

Un cop se li va ficar al cap –augmentar, aclarir, intensificar retrats policials de criminals, sobretot retrats policials d’assassins, de tal manera que copsés i evoqués l’essència de la brutalitat que s’havia passat la vida professional estudiant, perseguint i vencent amb astúcia–, la idea va arrelar i hi va anar pensant cada vegada més sovint del que hauria reconegut sense vergonya. Al cap i a la fi, era un home cautelós que era capaç de veure els dos bàndols de qualsevol qüestió, el defecte en tota certesa, la ingenuïtat en tot entusiasme.

13

Se el que estas.indd 13

21/10/10 13:50

Aquell lluminós matí d’octubre, mentre en Gurney treballava a la taula del seu estudi en la foto policial d’en Jason Strunk, el soroll d’alguna cosa que queia a terra darrere d’ell va interrompre l’agradable desafiament del treball.

–Deixo això aquí –va dir la Madeleine Gurney en un to de veu que a tothom li hauria semblat normal, però que al seu marit li va sonar fals.

Va mirar per sobre l’espatlla, amb els ulls mig tancats, cap a la bosseta d’arpillera repenjada contra la porta.

–Què deixes? –va preguntar, tot i que ja en sabia la resposta.

–Tulipes –va dir la Madeleine en el mateix to equànime.

–Vols dir bulbs?

Era una correcció estúpida, i tots dos ho sabien. Era la manera que tenia ell d’expressar que l’irritava que la Madeleine volgués fer-li fer una cosa que no tenia ganes de fer.

–Què vols que en faci aquí dins?

–Treure’ls al jardí. Ajudar-me a plantar-los.

Ell va estar a punt de comentar que portar-li a l’estudi una cosa que havia de treure al jardí no tenia lògica, però s’ho va repensar.

–De seguida que acabi això –va dir, una mica amargat.

Era conscient que plantar bulbs de tulipa, un dia meravellós d’un estiuet de Sant Martí, en un jardí dalt d’un pujol amb vistes a un panorama ondulant de boscos rogencs de tardor i pastures maragda sota un cel de cobalt no era una missió especialment carregosa. Senzillament no suportava que l’interrompessin. I sabia que aquella reacció a la interrupció era un efecte secundari del seu punt fort: el pensament lògic i lineal que el feia ser tan bon detectiu; el pensament que se sacsejava amb la més lleugera discontinuïtat en la versió d’un sospitós, que percebia una fissura massa insignificant perquè els ulls dels altres la veiessin.

La Madeleine va mirar la pantalla d’ordinador per sobre l’espatlla del seu marit.

–Com pots treballar en una cosa tan lletja en un dia tan espaterrant? –va preguntar.

14

Se el que estas.indd 14

21/10/10 13:50

Una víctima perfecta

En David i la Madeleine Gurney vivien en una casa de pagès consistent del segle xix, situada en un racó d’una pastura aïllada, al final d’una carretera sense sortida dels turons del comtat de Delaware, a vuit quilòmetres del poble de Walnut Crossing. Les quatre hectàrees de pastura estaven envoltades de boscos de cirerers, aurons i roures.

La casa mantenia la simplicitat arquitectònica original. Des que l’havien comprat, feia un any, els Gurney havien eliminat les desgraciades modernitzacions de l’anterior propietari per donar-li un aspecte més coherent: per exemple, havien substituït les fredes finestres d’alumini per versions amb marc de fusta que aportaven l’estil de llum partida d’un segle abans. No ho van fer per desfici d’autenticitat històrica, sinó com un reconeixement que l’estètica original era la correcta. En el tema de com havia de ser i què havia de transmetre la pròpia casa, la Madeleine i en David estaven en total harmonia, si bé semblava que últimament la llista de coses en què estaven d’acord s’encongia.

Aquella idea li havia estat consumint l’ànim com un àcid tot el dia, i el comentari de la seva dona sobre la lletjor del retrat en què estava treballant ho va empitjorar. Encara ho tenia ficat a la consciència aquella tarda, quan pesava figues a la seva gandula de fusta preferida després de l’activitat de plantada de tulipes i va percebre els passos de la Madeleine fregant l’herba alta fins al turmell i dirigint-se cap a ell. Quan els passos es van aturar davant de la seva cadira, va obrir un ull.

–Tu creus –va dir ella, amb la seva veu calmada i pacífica– que és massa tard per treure la canoa? –El seu to es posicionava destrament entre la pregunta i el desafiament.

La Madeleine era una dona prima i atlètica de quaranta-cinc anys que podia passar fàcilment per trenta-cinc. Tenia uns ulls francs, serens i inquisitius. Duia els cabells castanys clars recollits sota el barret 15

Se el que estas.indd 15

21/10/10 13:50

de palla de jardinera, amb alguns flocs rebels que s’escapaven per sota.

Ell li va respondre amb una pregunta del seu propi fil de pensament.

–De veritat ho trobes lleig?

–I tant que és lleig –va dir ella sense dubtar–. Que no ho ha de ser?

Ell va arrugar el front mentre s’ho rumiava.

–Et refereixes al tema? –va preguntar.

–A què vols que em refereixi?

–No ho sé. –Va arronsar les espatlles.– Semblaves una mica desdenyosa amb tot plegat, tant amb el treball com amb el tema.

–Em sap greu.

No semblava que li sabés greu. Quan en Gurney estava a punt de comentar-ho, la Madeleine va canviar de tema.

–Tens ganes de veure el teu vell company de classe?

–No exactament –va dir en David, abaixant una mica més el respatller de la gandula–. No m’entusiasma gaire recordar el passat.

–Potser té un assassinat perquè el resolguis.

En Gurney va mirar la seva dona i va analitzar l’ambigüitat de la seva expressió.

–Creus que és això el que vol? –va preguntar distretament.

–No ets famós per això? –La ràbia començava a tensar-li la veu.

Era una cosa que en David li havia vist fer sovint els últims mesos i creia entendre’n el motiu. Tenien idees diferents del que la jubilació d’ell representava, els canvis que teòricament havia de comportar en la seva vida, i, més concretament, com l’havia de canviar a ell. A més, últimament, la nova afició d’en David, el projecte de retrats d’assassins que li prenia tot el temps, havia creat mala maror. Ell sospitava que la negativitat de la Madeleine en aquest aspecte estava en part relacionada amb l’entusiasme de la Sonya.

–Sabies que ell també era famós? –va preguntar la Madeleine.

–Qui? –El teu company de classe.

–La veritat és que no. Per telèfon em va dir alguna cosa d’un llibre que havia escrit i ho vaig investigar una mica. Però no sabia que fos conegut.

–Dos llibres –va dir la Madeleine–. És director d’alguna mena 16

Se el que estas.indd 16

21/10/10 13:50

d’institut a Peony, i va llegir una sèrie de conferències que han passat a la PBS. He imprès les solapes dels llibres d’internet. Per si hi vols donar un cop d’ull.

–Dono per fet que m’explicarà tot el que necessito saber sobre ell i els seus llibres. No se’l veia vergonyós.

–Com vulguis. Te les he deixat a la taula, per si canvies d’idea. Ara que hi penso, abans ha trucat en Kyle.

Ell la va mirar en silenci.

–Li he dit que ja li trucaries.

–Per què no m’has avisat? –va preguntar, més irritat del que hauria volgut. El seu fill no trucava sovint.

–Li he preguntat si volia que t’avisés. M’ha dit que no et volia molestar, que no era urgent.

–Ha dit res més?

–No. La Madeleine es va girar i va travessar l’herba espessa i humida cap a la casa. Quan va arribar a la porta lateral i va posar una mà al mànec, va ser com si es recordés d’alguna cosa, es va girar cap a ell i va parlar amb un desconcert exagerat.

–Segons la solapa del llibre, el teu vell company sembla un sant, perfecte de dalt a baix. Un guru del bon comportament. Costa d’imaginar per què hauria de necessitar parlar amb un inspector d’homicidis.

–Un inspector d’homicidis jubilat –va corregir en Gurney.

Però ella ja se n’havia anat i no s’havia pres la molèstia d’esmorteir el cop de porta.

17

Se el que estas.indd 17

21/10/10 13:50

Problemes al paradís

L’endemà encara va ser més esplèndid que el dia abans. Era la imatge d’octubre d’un calendari de Nova Anglaterra. En Gurney es va llevar a les set, es va dutxar i afaitar, es va posar uns texans i un jersei prim de cotó, i es va prendre un cafè en una cadira de lona al pati de lloses blaves que donava al seu dormitori, a la planta baixa. El pati i les portes de vidre eren un afegit que havia fet ell a la casa a instàncies de la Madeleine.

Ella era bona en aquesta mena de coses, tenia bon ull per veure què era possible i què quedaria bé. Deia molt d’ella, dels seus instints positius, de la seva imaginació pràctica, del seu gust impecable. Però quan en David es trobava embolicat en les seves zones de disputa –els fangars i els esbarzers de les expectatives que cada un cultivava en privat– li costava concentrar-se en els punts forts de la seva dona.

Havia de pensar a trucar a en Kyle. Hauria d’esperar tres hores per culpa de la diferència horària entre Walnut Crossing i Seattle. Es va repapar a la cadira, agafant la tassa de cafè calent amb les dues mans.

Va donar un cop d’ull a la carpeta fina que havia tret amb el cafè i va intentar imaginar-se l’aspecte del company d’universitat que no veia des feia vint-i-cinc anys. La foto que apareixia a les solapes que la Madeleine havia imprès d’una pàgina web d’una llibreria li va refrescar els records que en tenia, no sols de la cara sinó també de la personalitat, a més del timbre vocal d’un tenor irlandès i un somriure que encisava de forma inversemblant.

Quan eren estudiants al campus de Fordham’s Rose Hill del Bronx, en Mark Mellery era un personatge esbojarrat, amb brots d’humor i sinceritat, energia i ambició, tot tenyit d’alguna cosa més fosca.

Tenia tendència a caminar al caire del precipici; era una espècie de geni despreocupat, alhora inconscient i calculador, sempre a punt de caure en una espiral descendent.

Segons la biografia de la seva pàgina web, la direcció de l’espiral, 18

Se el que estas.indd 18

21/10/10 13:50

que l’havia xuclat als vint anys, s’havia capgirat als trenta gràcies a alguna mena de transformació espiritual espectacular.

En Gurney va deixar la tassa de cafè a l’estret braç de fusta de la cadira i va obrir la carpeta a la falda. En va treure el correu electrònic que havia rebut d’en Mellery la setmana anterior i se’l va tornar a llegir, aquesta vegada amb atenció.

Hola Dave, Espero que no trobis fora de lloc que un antic company t’escrigui després de tant de temps. No es pot saber mai el que una veu del passat et pot evocar. He mantingut el contacte amb el nostre passat acadèmic comú a través de la nostra associació d’alumnes i sempre m’havien fascinat les notícies publicades al llarg dels anys sobre els companys de la nostra promoció. Em va alegrar veure en més d’una ocasió els teus assoliments estel·lars i els reconeixements que rebies.

(Un article del nostre Notícies d’Exalumnes es referia a tu com l’«inspector més condecorat del Departament de Policia de Nova York», però tampoc és que em sorprengués gaire recordant el Dave Gurney que vaig conèixer a la universitat!) I llavors, deu fer un any, vaig veure que t’havies jubilat del Departament de Policia i que t’havies mudat al comtat de Delaware. Em va cridar l’atenció perquè jo estic vivint al poble de Peony, a quatre passes, com qui diu. No crec que n’hagis sentit a parlar però hi dirigeixo una espècie de casa de retir anomenada Institut per a la Renovació Espiritual, que sona molt pedant, ja ho sé, però de fet toca molt de peus a terra.

Tot i que aquests anys he pensat sovint que em faria gràcia tornar-te a veure, una situació preocupant m’ha donat finalment l’empenta per deixar de pensar-hi i posar-me en contacte amb tu. És una situació en la qual crec que el teu consell em podria ser molt útil. El que m’agradaria és venir-te a veure. Si consideres possible dedicarme mitja hora, aniré a casa teva a Walnut Crossing, o a qualsevol altre lloc que et convingui més.

El que recordo de les nostres converses al centre del campus i de les converses encara més llargues al Shamrock Bar, per no parlar de la teva increïble experiència professional, em diuen que ets la persona que necessito per plantejar-li la perplexa situació en què em trobo. És un trencaclosques estrany que sospito que t’interessarà. La

19

Se el que estas.indd 19

21/10/10 13:50

teva capacitat per sumar dos i dos de maneres que als altres se’ls escapen sempre va ser el teu fort. Quan penso en tu, sempre penso en la teva lògica perfecta i la teva diàfana claredat, unes qualitats que ara mateix em fan molta falta. D’aquí a uns dies et trucaré al telèfon que surt al directori d’exalumnes, i espero que sigui correcte i estigui actualitzat.

Amb molts bons records, Mark Mellery PD. Encara que et quedis tan desconcertat com jo pel meu problema i no em puguis ajudar, serà un plaer tornar-te a veure.

La trucada promesa va arribar dos dies més tard. En Gurney havia reconegut la veu immediatament, misteriosament intacta malgrat un tremolor evident d’ansietat.

Després d’alguns comentaris en què lamentava no haver mantingut el contacte, en Mellery va anar al gra. Podia anar a veure en Gurney els pròxims dies? Com més aviat millor, perquè la «situació» era urgent. Havia tingut lloc un altre «succés». Era del tot impossible parlar-ne per telèfon, i en Gurney ho entendria quan es veiessin. En Mellery li havia d’ensenyar unes coses. No, no era un tema per a la policia, per raons que li explicaria quan hi anés. No, no era un assumpte legal, o si més no, encara no ho era. No s’havia comès cap delicte, ni s’havia amenaçat específicament ningú, o ell no ho podia demostrar. Senyor, era molt difícil parlar-ne així; seria molt més fàcil fer-ho en persona. Sí, era conscient que en Gurney no treballava com a investigador privat. Però només mitja hora... Podia dedicar-li mitja hora?

Amb els sentiments contradictoris que tenia des del començament, en Gurney va acceptar. Sovint la curiositat el vencia; en aquest cas sentia curiositat pel punt d’histèria que detectava en el to melodiós de la veu d’en Mellery. I, per descomptat, la possibilitat de desxifrar un enigma l’atreia més del que estava disposat a reconèixer.

Després de llegir el correu electrònic per tercera vegada, en Gurney el va desar a la carpeta i va deixar vagar el pensament pels records que el missatge havia despertat a les papereres arraconades de la seva me20

Se el que estas.indd 20

21/10/10 13:50

mòria: les classes matinals en les quals en Mellery semblava ressacós i avorrit, com es revifava gradualment a la tarda, les seves sortides enginyoses típicament irlandeses i la seva perspicàcia a les hores petites estimulat per l’alcohol. Era un actor nat, una estrella reconeguda de la companyia de teatre de la facultat, un jove que, per molt ple de vida que estigués al Shamrock Bar, ho estava el doble a l’escenari. Era un home que depenia del públic, un home que només era capaç de donar tot de si mateix sota la llum estimulant de l’admiració.

En Gurney va obrir la carpeta i va tornar a donar un cop d’ull al correu electrònic. L’amoïnava la descripció que feia en Mellery de la relació que havien tingut ells dos. El contacte entre ells havia estat menys freqüent, menys significatiu, menys íntim del que insinuaven les paraules d’en Mellery. Però li feia l’efecte que el seu company havia triat els mots amb compte, que malgrat la seva senzillesa, la nota s’havia redactat i tornat a redactar, s’havia sospesat i corregit, i que els afalacs, com tot a la carta, eren intencionats. Però amb quina intenció? La més evident era assegurar-se que en Gurney acceptés una trobada cara a cara i comprometre’l en la solució d’aquell «misteri» que havia sorgit. Fora d’això, costava de saber. Era evident que el problema era important per a en Mellery, i això explicaria el temps i l’atenció que sens dubte havia dedicat a aconseguir que les frases llisquessin i expressessin el que volia en una barreja eficaç de calidesa i angoixa.

A més hi havia el petit detall de la postdata. A sobre d’insinuar subtilment que l’enigma, fos quin fos, podia ser massa per a ell, semblava bloquejar la possibilitat d’una sortida fàcil, dificultar qualsevol possible excusa que en Gurney estigués temptat de posar, com que no era investigador privat o que no podria ser-li útil. L’objectiu de la redacció era fer passar qualsevol reticència a veure’s amb ell com un groller rebuig d’un vell amic.

Sí, senyor, era una carta redactada meticulosament.

Meticulosament. Això era nou, oi? No era precisament una qualitat que definís l’antic Mark Mellery.

Aquest canvi aparent va interessar a en Gurney.

Com si ho hagués endevinat, la Madeleine va entrar per la porta de darrere i va avançar només una mica cap a on estava assegut en Gurney.

21

Se el que estas.indd 21

21/10/10 13:50

–Ha arribat el teu convidat –va anunciar sense entusiasme.

–On és?

–A la casa.

En Gurney va abaixar el cap. Una formiga feia ziga-zagues pel braç de la seva cadira. La va fer sortir volant amb una ungla.

–Porta’l cap aquí –va dir–. Fa massa bo per entrar.

–Oi que sí? –va contestar ella, fent que el comentari sonés alhora trist i irònic–. Escolta, és igual que a la foto de la solapa del llibre... però encara més.

–Però encara més? Què vols dir amb això?

La seva dona ja tornava cap a la casa i no va contestar.

22

Se el que estas.indd 22

21/10/10 13:50

Et conec tan bé que sé el que estàs pensant

En Mark Mellery va arribar fent grans gambades per sobre l’herba tova. Es va acostar a en Gurney com si anés a abraçar-lo, però alguna cosa el va retenir.

–Davey! –va cridar, allargant la mà.

«Davey!», es va meravellar en Gurney.

–Déu meu! –va continuar en Mellery–. No has canviat gens! Ostres, quina alegria veure’t! Quina alegria veure que estàs tan bé! Davey Gurney! A Fordham deien que t’assemblaves al Robert Redford de Tots els homes del president. I encara t’hi assembles, no has canviat gens! Si no sabés que tens quaranta-set anys, com jo, diria que en tenies trenta.

Va agafar la mà d’en Gurney entre les seves com si fos un objecte valuós.

–Avui, mentre venia conduint des de Peony, recordava que tranquil i serè que eres sempre. Un oasi emocional, sí senyor, un oasi emocional! I encara fas aquest efecte. Dave Gurney: tranquil, serè i racional, a més de tenir el cap més clar de la ciutat. Com t’ha anat?

–He tingut sort –va dir en Gurney, recuperant la mà i parlant amb una veu tan desproveïda d’excitació com carregada d’entusiasme estava la d’en Mellery–. No em puc queixar.

–Sort... –En Mellery ho va pronunciar com si intentés recordar el significat d’una paraula estrangera.– Tens una casa preciosa. M’encanta.

–La Madeleine té molt bon nas per a aquestes coses. Seiem? –En Gurney va indicar un parell de gandules de fusta atrotinades, situades de cara, entre la pomera i una bassa per a ocells.

En Mellery va anar cap al lloc indicat, però es va aturar.

–M’he descuidat...

–Això? –La Madeleine sortia de la casa i anava cap a ells, aixecant un elegant maletí amb les mans. Discret i car, com ho era tot en l’apa23

Se el que estas.indd 23

21/10/10 13:50

rença d’en Mellery, des de les sabates angleses fetes a mà (però ben estovades i no massa enllustrades) a l’americana d’esport de caixmir perfectament tallada (però un pèl arrugada): una imatge que semblava calculada per expressar que ell era un home que sabia com utilitzar els diners sense deixar que els diners l’utilitzessin a ell, un home que havia assolit l’èxit sense venerar-lo, un home a qui la sort somreia de forma natural. Tanmateix, un cert desemparament a la mirada transmetia un missatge diferent.

–Ah, sí, gràcies –va dir en Mellery, acceptant el maletí de la Madeleine amb un alleujament evident–. On me...?

–Te l’has deixat sobre la tauleta.

–Sí, és clar. Tinc el cap a tres quarts de quinze avui. Gràcies.

–Et ve de gust prendre res?

–Prendre res?

–Tenim te fred. Però si prefereixes una altra cosa...

–No, no, un te fred és perfecte. Gràcies.

Mentre en Gurney observava el seu antic company, de sobte va entendre què havia volgut dir la Madeleine amb allò que era igual que a la foto de la solapa del llibre «però encara més».

La qualitat més evident a la fotografia era una mena de perfecció informal: la il·lusió d’un retrat espontani, d’aficionat, però sense les ombres poc afavoridores o la composició estranya que el caracteritzaria. Era exactament aquesta sensació de despreocupació perfectament elaborada –el desig impulsat per l’ego de semblar desproveït d’ego– el que en Mellery personificava. Com sempre, la Madeleine l’havia encertat de ple.

–Al teu missatge parlaves d’un problema –va dir en Gurney amb una brusquedat d’anem per feina que s’acostava a la mala educació.

–Sí –va contestar en Mellery, però en lloc d’anar al gra, va parlar d’un record que semblava dirigit a teixir un altre nus d’obligació a l’antic lligam de la camaraderia, explicant un debat ximplet que havia mantingut un company de classe d’ells amb un professor de filosofia. Mentre explicava l’anècdota, en Mellery es va referir a ell, a en Gurney i al protagonista com els Tres Mosqueters del campus de Rose Hill, amb la intenció de dotar d’heroisme una anècdota d’universitat. A en Gurney li va fer una mica de vergonya i no va reaccionar més enllà d’una mirada expectant.

24

Se el que estas.indd 24

21/10/10 13:50

–Bé –va dir en Mellery, tornant de mala gana al tema en qüestió–.

No sé per on començar.

«Doncs si no saps per on començar», va pensar en Gurney, «no sé per què has vingut».

Finalment en Mellery va obrir el maletí, va treure dos llibres prims en rústica i els va allargar a en Gurney, amb compte, com si fossin fràgils. Eren els llibres descrits a les pàgines que havia imprès la Madeleine i que ell havia mirat abans. Un es titulava L’únic que importa i se subtitulava El poder de la consciència per canviar les vides. L’altre es deia Sincerament! I se subtitulava L’única manera de ser feliç.

–No crec que n’hagis sentit a parlar. Van tenir un èxit moderat, però no van ser exactament supervendes. –En Mellery va somriure amb una expressió molt assajada d’imitació de la humilitat.– No et demano que te’ls llegeixis ara mateix. –Va tornar a somriure, com si allò fes gràcia.– Tanmateix, sí que et poden donar alguna pista sobre el que està passant, o per què està passant, quan t’hagi explicat el problema que tinc... o potser hauria de dir el meu problema aparent.

Tot plegat em té una mica perplex.

«I més que una mica espantat», va pensar en Gurney.

En Mellery va respirar fondo, va esperar, i després va començar a parlar com aquell que camina amb fràgil determinació sobre una ona d’aigua glaçada.

–Primer t’hauria de parlar de les notes que he rebut. –Va furgar dins del maletí, i en va treure dos sobres, en va obrir un, en va treure un full de paper blanc amb alguna cosa escrita a mà per una cara i un altre sobre més petit de la mida d’una targeta d’invitació. Va passar el paper a en Gurney.

–Aquesta va ser la primera comunicació que vaig rebre, deu fer tres setmanes.

En Gurney va agafar el paper i es va acomodar a la cadira per llegir-lo, fixant-se de seguida en la pulcritud de la lletra. Les paraules eren precises, dibuixades amb elegància i, de sobte, el van fer pensar en la lletra de la germana Mary Joseph quan escrivia a la pissarra de l’escola de primària. Però encara més estrany que l’escrupolosa calligrafia era el fet que la nota estigués escrita amb ploma i amb tinta vermella. Tinta vermella? L’avi d’en Gurney tenia tinta vermella. Tenia uns tinters petits i rodons de tinta blava, verda i vermella. Recor25

Se el que estas.indd 25

21/10/10 13:50

dava ben poques coses del seu avi i, en canvi, recordava la tinta. Encara es podia comprar tinta vermella per a una ploma?

En Gurney va llegir la nota amb el front arrugat, i després la va rellegir. No hi havia ni salutació ni signatura.

Creus en el destí? Jo sí, perquè em pensava que no et tornaria a veure, i llavors un dia eres allà. Va tornar tot: com parles, com et mous i, més que res, com penses. Si algú et demanés que pensessis un número, sé quin número pensaries. No em creus? T’ho demostraré. Pensa qualsevol número de l’u al mil, el primer número que et vingui al cap. Imagina-te’l. I ara comprova que bé que conec els teus secrets.

Obre el sobre petit.

En Gurney va fer un gruny poc comprometedor i va mirar inquisitivament en Mellery, que no li havia tret els ulls de sobre mentre llegia.

–Tens alguna idea de qui et va enviar això?

–Ni la més mínima.

–Alguna sospita?

–Cap ni una.

–Mmm. Li vas seguir el joc?

–El joc? –Era evident que en Mellery no hi havia pensat així.– Si el que vols dir és si vaig pensar un número, sí, en vaig pensar un. Ateses les circumstàncies hauria estat difícil no fer-ho.

–O sigui que vas pensar un número?

–Sí.

–I? En Mellery es va escurar la gola.

–El número que vaig pensar era el sis-cents cinquanta-vuit. –El va repetir, separant els dígits (sis, cinc, vuit) com si haguessin de significar alguna cosa per a en Gurney. Quan va veure que no, va respirar amb nerviosisme i va continuar:– El número sis-cents cinquantavuit no té cap significat especial per a mi. Senzillament va ser el primer número que em va passar pel cap. M’he espremut el cervell, intentant recordar alguna cosa que hi pogués associar, alguna raó per haver-lo triat, però no se m’ha acudit res de res. Senzillament és el primer número que em va passar pel cap –va insistir amb una ansietat amarada de pànic.

26

Se el que estas.indd 26

21/10/10 13:50

En Gurney el va mirar amb més interès.

–I al sobre petit...?

En Mellery li va donar l’altre sobre que acompanyava la nota i va observar amb atenció mentre en Gurney l’obria, en treia un full de quadern que era la meitat de gran que el primer, i llegia el missatge escrit amb el mateix estil delicat, la mateixa tinta vermella: Et sorprèn que sabés que triaries el 658?

Qui et coneix tan bé? Si vols saber la resposta, primer m’has de tornar els 289,87 dòlars que m’ha costat trobar-te.

Envia aquesta quantitat exacta a: Apartat de Correus 49449, Wycherly, CT 61010.

Envia’m efectiu o un xec nominatiu.

Estén-lo a nom de X. Arybdis.

(Aquest no ha estat sempre el meu nom.)

Després de llegir la nota una altra vegada, en Gurney va preguntar a en Mellery si havia contestat.

–Sí. Vaig enviar un xec per la quantitat esmentada.

–Per què?

–Com vols dir?

–Són molts diners. Per què vas decidir enviar-los?

–Perquè m’estava tornant boig. El número... com podia saber-lo?

–Han cobrat el xec?

–No, de fet, no –va dir en Mellery–. He revisat el meu compte cada dia. Per això vaig enviar un xec en lloc d’efectiu. Vaig pensar que seria una bona idea saber alguna cosa d’aquest tal Arybdis, almenys saber on ingressava els xecs. No ho sé, tot plegat era molt inquietant.

–Què t’inquietava exactament?

–El número, evidentment! –va cridar en Mellery–. Com podia saber una cosa així, ell?

–Bona pregunta –va dir en Gurney–. Per què dius «ell»?

–Què? Ah, ja t’entenc. No ho sé... suposo que és el que se m’ha acudit. Suposo que X. Arybdis em sonava masculí, vés a saber per què.

–X. Arybdis. Quin nom més estrany –va dir en Gurney–. Et diu alguna cosa? Et sona de res?

–De res.

27

Se el que estas.indd 27

21/10/10 13:50

El nom tampoc deia res a en Gurney, però alhora no li era del tot desconegut. Fos el que fos, estava soterrat en un arxivador mental del segon soterrani.

–Després d’enviar el xec, vas tornar a tenir notícies?

–Ah, sí! –va dir en Mellery, tornant a buscar dins del maletí i traient dos fulls més–. Aquest el vaig rebre fa uns deu dies. I aquest l’endemà d’enviar-te el missatge electrònic en què et demanava que ens veiéssim. –Els va empènyer cap a en Gurney com un nen petit que ensenyés dos blaus nous al seu pare.

Semblaven escrits per la mateixa mà meticulosa amb la mateixa ploma que les dues notes de la comunicació anterior, però el to havia canviat.

El primer estava compost per vuit línies breus: Quants àngels brillants poden ballar en una agulla?

Quantes il·lusions ofegar-se en l’alcohol d’una ampolla?

Alguna vegada has pensat que el teu vas era un gallet i que un dia pensaràs: «Déu meu, què he fet?».

Les vuit línies del segon eren igual de críptiques i amenaçadores: Tornaràs el que has agafat quan rebis el que has donat?

Sé el que penses quan pestanyeges, sé on has estat, sé on aniràs.

Tu i jo hem quedat, senyor 658.

Durant els deu minuts següents, es va llegir cada una de les notes mitja dotzena de vegades. L’expressió d’en Gurney es va enfosquir i l’angoixa d’en Mellery es va manifestar més clarament.

28

Se el que estas.indd 28

21/10/10 13:50

–Què en penses? –va preguntar finalment en Mellery.

–Tens un enemic llest.

–Vull dir què en penses, del tema del número.

–Com què?

–Com podia saber quin número em passaria pel cap.

–Així d’entrada, diria que no ho podia saber.

–No podia, però ho va saber! Aquest és el quid de la qüestió, oi?

Que no ho podia saber, però ho sabia! Ningú no podia saber de cap manera que el número sis-cents cinquanta-vuit seria el número que pensaria jo, però no sols ho sabia... sinó que ho sabia almenys dos dies abans que jo, quan va posar el coi de carta a la bústia!

De sobte, en Mellery es va aixecar de la cadira, va caminar per l’herba cap a la casa, i després va tornar, passant-se les mans pels cabells.

–No hi ha una forma científica de fer-ho. No hi ha forma concebible de fer-ho. No veus que això és una bogeria?

En Gurney tenia la barbeta repenjada pensarosament sobre les puntes dels dits.

–Existeix un principi filosòfic senzill que em sembla fiable al cent per cent. «Si passa alguna cosa, ha d’existir la forma perquè passi».

Aquesta història del número ha de tenir una explicació simple.

–Però...

En Gurney va alçar una mà com durant els sis mesos que va fer de guàrdia de trànsit al Departament de Policia de Nova York.

–Seu. Calma’t. Segur que en traurem l’entrellat.

29

Se el que estas.indd 29

21/10/10 13:50