1_9788498762488

TIRANT LO BLANCH Text original (Val猫ncia, 1490)

Edici贸 i notes

ALBERT HAUF

Joanot MARTORELL (Martí Joan de Galba)

TIRANT LO BLANCH Edició coordinada per

ALBERT HAUF Text original, València, 1490 Edició i notes

ALBERT HAUF

TIRANTE EL BLANCO Traducció castellana, Valladolid, 1511 Edició i notes

VICENT ESCARTÍ

Concordances lematitzades, índexs i revisió global del text

ANNA ISABEL PEIRATS

tirant lo b anch València, 2008

Copyright ® 2008 Tots els drets estan reservats. Ni la totalitat ni part d'aquest llibre pot ser reproduïda o transmesa per cap tipus de procediment electrònic o mecànic, tot incloent fotocòpia, gravació magnètica o qualsevol emmagatzemament d'informació i sistema de recuperació, sense el permís escrit dels autors i de l'editor.

© ALBERT HAUF Edició i notes

© TIRANT LO BLANCH EDITA: TIRANT LO BLANCH C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email:tlb@tirant.com http://www.tirant.com Librería virtual: http://www.tirant.es DEPOSITO LEGAL: V - 3200 - 2008 I.S.B.N.: 978 - 84 - 9876 - 248 - 8 IMPRIME: GUADA IMPRESORES, S.L. - PMC Media, S.L.

A Úrsula, per la seva existència.

A Martí de Riquer, per la seva sapiència.

Als meus estudiants, per la seva paciència.

ALBERT HAUF

Nota introductòria 1. LITERATURA, HISTÒRIA CULTURAL I INTERTEXTUALITAT La literatura és essencialment comunicació, llenguatge. És llengua i es fa amb llengua. Una llengua més o menys distanciada de la del carrer i subjecta a una constant dinàmica interna i a una tensió artística creadora i renovadora.

Comprendre un text pressuposa, en bona lògica, dominar suficientment la llengua de l’autor, que en el fons ens dóna la mesura dels avanços i limitacions d’un estadi determinat de l’evolució del nostre idioma. És evident que la dificultat augmenta a mesura que augmenta la distància en l’espai i en el temps. Per això l’aventura de llegir un clàssic comporta moltes sorpreses i satisfaccions, però també més d’un repte.

Un clàssic és clàssic, precisament en tant que la seua obra és percebuda com una culminació: com el punt dolç i més prominent d’una vasta i sovint monòtona cadena de producció literària; com la síntesi representativa o concreció artística d’un moment àlgid de la història cultural d’un país i, més excepcionalment, de la humanitat.

El text d’un Ausiàs o d’un Martorell s’emmiralla en la realitat de la vida i de la cultura del seu temps, de la qual ens brinda un testimoni encara viu i bategant, més o menys entelat o deturpat per l’òptica d’una vivència fictícia i d’una subjectivitat emocional.

Pressuposa, tanmateix, un vast i complex sistema subsidiari d’arrels que penetra i aprofita els substrats més pregons d’una tradició secular, on busca i troba el necessari nodriment en l’humus d’una complexa contemporaneïtat, o realitat social, transformada amb el pas del temps en ric sediment espiritual, és a dir, en història, folklore i/o literatura.

Com bé deien els clàssics: «Els llibres es fan de llibres» (Ex libris fiunt libros) i tota la cultura occidental, d’Homer ençà, no és una altra cosa, segons ens recorda T.S. Elliot, que un vast ordo de relacions i de prelacions que cada nova obra d’art renovella i rearticula constantment.

10

ALBERT HAUF

D’això podem deduir que la literatura és també història i és també cultura.

Entendre, posem per cas, el pregon sentit de molts capítols del Quijote, com, per exemple, el famós episodi (I, c. 3), on un pertorbat Alonso Quijano, reclama i accepta, envoltat de putes condescendents, la negra orden de cavallería i és adobat cavaller en el marc sòrdid d’una miserable venta castellana, implica l’assimilació i comprensió prèvies de tots i cada un dels supòsits teòrics o requisits per a accedir a la cavalleria especificats en els tractats teòrics medievals. Requisits molt ben documentats i que Cervantes conculca de forma sistemàtica en aquella escena esperpèntica, escrita en clau paròdica.

De la mateixa manera, i per la mateixa raó, no podrà mai captar la tònica burlesca de moltes amaneradíssimes descripcions cervantines, qui no les haja constrastades, físicament o mentalment, amb les dels llibres de cavalleries, l’estil i tarannà dels quals Cervantes tractava de posar en solfa i de ridiculitzar en la seua deliberadíssima imitació caricaturesca1.

Ben mirat, no és possible deslligar del tot les aventures del Quijote de les del Tirant lo Blanc, inaugurades en la mateixa dedicatòria, sota el signe d’Hèrcules, un heroi clàssic de dimensions mítiques ben espectaculars; ni les de Tirant de les de Lancelot, el cavaller blanc per antonomàsia, l’ombra del qual s’escola sigil·losament en el text de l’Orde de Cavalleria de Ramon Llull, el protagonista del qual, en un interessant

1

Hi ha moltes formes de lectura, i per a llegir un text, més encara un text clàssic, no és suficient, com pensen alguns, saber desxifrar les lletres i els mots amb una relativa fluència. Els analfabets més perillosos són precisament els qui creuen entendre allò que en realitat no entenen. He tastat en la pròpia carn els perniciosos resultats de tal tipus d’analfabetisme en el cas d’un mestre que en la classe de redacció ens imposava, com a model d’escriptura, les formulacions cervantines més intencionadament paròdiques, que òbviament satisfeien del tot el gust carrincló del dòmine. Tot allò de: Apenas havía el rubicundo Apolo tendido por la faz de la ancha y espaciosa tierra las doradas hebras de sus hermosos cabellos, y apenas los pequeños y pintados pajarillos con sus harpadas lenguas habían saludado con dulce y meliflua armonía la venida de la rosada aurora, etc., etc. (I, c.2).

Llegíem, així, el Quijote al revés, en clau beatenca i com una novel·la de cavalleries! Per això trobàvem avorrida una de les obres més càustiques i divertides que ha produït l’enginy humà! El moment històric propiciava, no cal dir-ho, tota classe de perilloses tergiversacions. A nivell estilístic i de creació, Cervantes es mostra molt condescendent amb el Tirant (por su estilo es este el mejor libro del mundo, I, c.6), si bé, al meu entendre, el seu veredicte i l’opinió que calia enviar a galeres l’autor de la novel·la, sembla comportar una condemna moral del contingut del llibre.

La bibliografia sobre esta qüestió ocupa més espai que la del TB, i mostra, potser, la inoperància de cert tipus d’erudició. Fuster (1995: 239-247) va dedicar unes pàgines breus però molt interessants a la relació Quijote/Tirant. Segons ell: …el Tirant es mostra tan despietat envers la cavalleria i els valor medievals com el Quijote; però la seua burla es queda en humorisme, no arriba mai a la sàtira…Tot em duu a imaginar que Martorell i Galba eren, com Cervantes, uns desil·lusionats.

Uns desil·lusionats davant una empresa nacional que se sent frustrada… La diferència rau en el fet que en Cervantes hi ha una part positiva: la de l’Humanisme renaixentista…

TIRANT LO BLANCH

Portada del palau dels Ducs de Gandia. Experiències personals de la vida d'Alfons el Vell, pogueren inspirar l'escriptura d'alguns episodis tirantians (Rafael Matoses, Salvador Vendrell, Ausiàs March el poeta i el seu temps, Alcira, Edicions Bromera: 20)

11

12

ALBERT HAUF

procés osmòtic s’infiltra, al seu torn, amb tot el seu discurs doctrinal lul·lista ramonista, en el marc contextual de la vella i conegudíssima llegenda del comte Gui de Varoic2, fins a esdevindre’n heroi exemplar, a més de protomodel de tota la fabulació tirantiana subsegüent.

Martorell fa també seues i maneja al seu albir les veus més variades dels herois i heroïnes ovidians i de l’antiguitat clàssica, assimilades, bé en versions que ja circulaven traduïdes i comentades, com les de les tragèdies de Sèneca, o rellegides i recuperades en les denses pàgines de les Històries Troianes de Guido de Columnis, de Metge, o del Petrarca; de les històries exemplars del Valeri Màxim; de les obres d’amics i compatricis com A. March i J. Roís de Corella, o d’un no per més distant aleshores ja menys omnipresent G. Boccaccio3. ¿No intuïm, a més, de quina manera el narrador aprofita i recicla també, sovint en clau burlesca, la seua quotidianitat i les pròpies misèries personals, com potser les de personatges contemporanis, com per exemple el banyut Alfons el Vell, duc de Gandia, i de la seua cort fantasmal?, ¿o les suposades malifetes d’antagonistes identificables, com el Comanador d’Íxer, als quals tracta de convertir en espectres grotescs?, ¿o, només per citar alguns possibles exemples dels extensament comentats en les notes, els noms dels nobles italians rebels i/o fidels a la majestat del bord Ferrante de Nàpols, hereu del Magnànim?

Sembla evident que la novel·la valenciana ens brinda, a primer colp d’ull, la descripció enjogassada, festiva i francament sensual de la forma de vida de la part més encimbellada de la societat estamental medieval, que arreu de l’àmbit d’unes coordenades geogràfiques, marcades per eixos tan distants com Londres i Palerm, Rodes, Jerusalem, el nord d’Àfrica i una Constantinoble reinventada a la mesura de la ficció, es presenta obsedida pel gaudi dels sentits, el luxe, el ritual cerimoniós de la moda i el protocol, en una constant i desmesurada exaltació hedonista de la riquesa i de la força, sempre aliades del poder.

Però, ben mirat, tampoc no deixa de ser cert que el llibre assimila i planteja també de manera genial, i amb la mateixa objectivitat immisericorde, distant de la

2

3

Una primera versió de la qual, enllestida per Martorell (=M), bé a partir d’un original francés o anglés, i conservada en el Ms. 7811 de la BNM, sembla formar el nucli inicial que, reelaborat, va donar peu a la fabulació del TB. Vid. la sistemàtica comparació d’ambdós texts que proporcionen les notes, l’extensió i deteniment de les quals i el possible ús de l’índex em dispensa de no donar sempre els detalls bibliogràfics, quan es tracta de referències úniques fàcils de localitzar en la bibliografia.

La mise au point de Pujol (2002), que assimila les rellevants aportacions disperses d’este autor, és especialment recomanable, ja que brinda una excel·lent visió de conjunt, tant dels préstecs més importants fins ara detectats, com de la manera com estos s’articulen al llarg de l’obra.

TIRANT LO BLANCH

13

mitificació hieràtica creadora d’arquetips, d’espais i temps estàtics i de geografies fantàstiques, les misèries, servituds i perills constants, que plaguen i amenacen una societat estamental medieval que, almenys en teoria, es pretén fonamentada sobre l’amable utopia del Sermó de la Muntanya, però on, de fet, conviuen codis en el fons molt difícilment conciliables amb la religió, com el de la cavalleria i el de l’anomenat amor cortés.

La fabulació deixa ben al descobert les inevitables i constants tensions provocades per la coexistència d’estos sistemes o propostes ètiques i/o estètiques, en realitat antagònics, que criden l’atenció i que procuraré assenyalar, encara que siga de manera superficial. Com que en les notes he posat molt d’èmfasi en els aspectes més irònics i corrosius, que obliguen, seguit seguit, a repensar la possible intencionalitat paròdica o benèvolament irònica del llibre, no em sé estar de remarcar també els aspectes determinants d’una positiva intencionalitat de signe cristià, que no resulta fàcil d’obviar a l’hora de fer una lectura massa unilateral del llibre, i que és possible que contribuïra a salvar este de la censura inquisitorial.

2. GLORIA BONA FAMA BONORUM. GLÒRIA MUNDANA VERSUS GLÒRIA CELESTIAL 2.1. Tirant i l’esperit de croada Així, la sublimació de la charitas per les bones obres (Mt 5, 14), la misericordiosa mansuetud de l’amor fraternal, la humilitat de la pobresa d’esperit (Phil 2, 3; 2 Cor 2, 12-14), la justícia de la pau, la puresa de cor basada en l’ascètica contenció dels sentits, el rebuig dels vicis capitals (supèrbia, enveja, ira, luxúria, avarícia, gola i peresa), i la pràctica de les virtuts basada en el suport espiritual de la gràcia i dels dons divins de temor de Déu, pietat, ciència, fortalesa, consell, enteniment i saviesa, que preconitza, tot plegat, l’amable utopia cristiana, reinventada i posada al dia pels grans sants medievals, com St. Benet, St. Bernat, St. Francesc, St. Doménec o Sta. Clara, són, en certa manera inicialment presents en la novel·la, gràcies a la figura de Guillem de Varoic.

Guillem —recordem-ho— és un excavaller que s’ha fet ermità per tal d’expiar els crims comesos durant el seu llarg passat cavalleresc! Tot i la seua edat provecta, es veu obligat a abandonar el seu exili espiritual per salvar el regne d’Anglaterra (c. 25) i suplir, així, la flaquesa d’un rei malaltís i esmerlit.

Compensa així també, ben mirat, la incompetència col·lectiva de tots els cavallers de la cort anglesa, entre els quals hem de deduir que ja no quedava ni un digne

14

ALBERT HAUF

representant de la vella tradició artúrica, capaç, pel seu reconegut valor i experiència, de fer-se càrrec amb suficients garanties d’èxit de la missió providencialment encomanada al formidable representant de la generació precedent: un vell jubilat que, per a més inri o major efecte miraculós, es nodria feia temps quasi exclusivament d’herbes silvestres!

Tant el capítol primer, de clara empremta lul·liana, com la tònica i l’esperit marcadament hagiogràfics d’estes pàgines inicials, creen una tonalitat i unes expectatives molt concretes d’anticipació a una guerra santa. Se’ns narra la coneguda llegenda d’un cavaller penitent4, obligat per la Providència a revestir-se de bell nou amb les velles armes que foren abans instrument dels seus pecats, i a posar-les ara al servici d’una causa tan santa com la defensa de la religió i de la pàtria, amenaçades per una morisma que sembla haver perdut una mica el nord i haver-se equivocat de guió.

Estes expectatives es mantenen en certa manera en els capítols següents (c. 2840), aparentment destinats a bastir el fonament teòric d’un concepte de la institució de la cavalleria, que hom tracta de justificar des d’una perspectiva cristiana, com una exigència pràctica derivada del pecat i de la crisi, o general defalliment de les virtuts 4

Darrerament hom ha cridat l’atenció sobre el fragment llatí del Guido de Warwick procedent del monestir cistercenc d’Alcobaça (Nascimento, xarxa Lluís Vives, i 1994, 1991), incidint, de manera indirecta, i al marge de l’evident discreció de l’erudit portugués transmissor de la notícia, en la possibilitat que M n’haguera pogut tindre coneixement durant la seua estada a Lisboa. Convindria recordar que la mateixa ubicació d’este fragment llatí al final d’un volum litúrgic monacal (Lectionarius nocturnalis) apunta a un ús més aviat litúrgic i devocional, que res no té de particular, ja que és prou sabut que circulaven versions en clau hagiogràfica de la llegenda, que posen l’èmfasi en la conversió del guerrer penedit i en el seu posterior paper de cavaller de Déu, amb referència a l’alliberament d’Anglaterra, o sense, i amb una considerable reelaboració, i/o omissió dels motius més importants que trobem en el TB. Com ja vaig tractar d’explicar referint-me a la influència del Guy de Warwick sobre el TB (Hauf, 1994: 93-94), l’existència de versions hagiogràfiques en llatí, destinades a una lectura exemplar, la trobem prou demostrada en el c. 172: De constantia fidelis anima, de la famosa Gesta Romanorum (ed. Oesterley, 1872 i 1963: 564-570), compilació de reconeguda intencionalitat moralitzant, on una veu celestial recorda a Guido, que s’acabava de casar, que ja que fins ara havia fet cavalleries per amor a una dona, ja era hora de fer-ne contra els enemics de Déu, i on l’anagnòrisi o retrobament amb l’esposa abandonada (que s’evita del tot en la versió lisboeta!), només té lloc quan l’ermità ja és mort. En el cas de la GR, on s’arriben a extraure de l’exemplum unes conclusions exegètiques del tot demencials, falta fins i tot l’episodi, a primera vista fonamental, de la invasió d’Anglaterra! Al marge del lloc on M va conèixer la llegenda, i Anglaterra sembla ser l’opció preferent, convindria no oblidar ni el sentit ni la intencionalitat religiosa d’esta important font inicial, que prima la conversió d’un cavaller famós a un estadi o ideal superior, o cavalleria celestial, amb la consegüent valoració ètica negativa de la cavalleria terrenal i la necessitat de reconduir esta a la primera intenció o salvació de l’ànima.

Tal objectiu explica la fàcil fusió de semblant llegenda amb una obra d’intencionalitat tan meridiana com l’Orde de Cavalleria de Ramon Llull. També convé no oblidar que M sembla conéixer altres parts de la història de l’heroi anglés, i no solament el fragment traduït.

TIRANT LO BLANCH

15

cristianes (c. 32), i la consegüent necessitat de defendre la santa mare Església (c. 35, sense oblidar la important falca exemplar, intercalada en els c. 33-34, que torna a deixar clar que la mitja lluna era sempre el principal antagonista, reajustant tanmateix la brúixola i apuntant a un espai i a una realitat històrica de més candent actualitat).

Però, a mesura que avancem en la lectura, es diria que esta conjunció beatenca de l’ideal cristià amb l’ideal cavalleresc només ateny un nivell d’exemplaritat cristiana en alguns comptats casos. La religió proporciona al llibre, això sí, un vast teló de fons, en forma de repetició de pràctiques externes rutinàries o protocol·làries, assumides de manera quasi automàtica i ritual (oracions, invocacions, misses, almoines, benedicció de banderes, casaments, vots, etc.). Forma un substrat mecànic, ritual i conceptual que en el fons es dóna per sobreentés, i sobre el qual s’instal·la el codi de conducta i la mateixa sensibilitat i experiència humanes dels protagonistes que, com veurem, contrasten de forma molt remarcable del programa religiós, al qual en teoria volen mantindre’s fidels.

Proporciona, a més, a causa de la natural imbricació i familiaritat de l’home medieval amb l’àmbit de la vivència religiosa i de la teologia cristiana, un útil i constant referent emfàtic i/o eufemístic a l’hora de crear tota una vasta gamma d’hiperbòliques comparacions, que en altres moments històrics haurien resultat del tot inacceptables, i en les connotacions sovint molt iròniques de les quals, com he procurat destacar en nota, fins ara hom no havia parat, potser, suficient esment5.

Sobre este rerefons gris de vivència o experiència assumides amb completa naturalitat, hi destaquen, tanmateix, per la seua rellevància i especial significat, alguns episodis fonamentals. En primer lloc, el de l’alliberament de Rodes (c. 99108), que guarda una relació de continuïtat i d’unitat de propòsit amb el de la Gran Bretanya abans operat per Guillem de Varoic, ja que l’autor té bona cura de presentar-nos un Tirant deixeble de Varoic i cal suposar que vinculat al magisteri i

5

Basten uns exemples del que vull dir. Hipòlit en el c. 241(vid. notes) fa, p.e. referència a la tòpica divisió del temps usada pels teòlegs, en «llei de natura, Escriptura i gràcia», corresponents a les etapes d’abans i després de Moisés i la que va seguir l’etapa evangèlica. Ho fa en clau amorosa, referint la «llei de gràcia evangèlica» a la de pràctiques de cortesia amorosa, on els enamorats s’acontentaven de posseir peces de roba de l’estimada. Hipòlit considera del tot superada esta antiga etapa, per una nova «llei» on el que priva és la fornicació pura i dura: tindre a l’amant o amada en el llit. Crida molt l’atenció que precisament Plaerdemavida, en el c. 382 (i notes), faça servir, parlant amb Tirant, si més no les mateixes paraules que, segons l’evangeli (Lc 1, 38), la verge Maria va dir a l’àngel Gabriel: Presta és, senyor Tirant, la tua serventa: sia fet de mi segons la tua voluntat. O el ressò evangèlic que semblen tindre també les paraules amb les quals l’emperadriu presenta al seu marit el seu jove amant Hipòlit: …e prench a tu per fill e tu pren a mi per mare, evocadores de les que Crist va adreçar a St. Joan (Jn 19, 26): “Dona, ací teniu el vostre fill”. Després digué al deixeble: “Ací tens ta mare”. I des d’aleshores el deixeble la prengué a sa casa.

16

ALBERT HAUF

al missatge contingut en el llibre que va rebre de les seues mans. L’acció victoriosa de Rodes anticipa i prepara les posteriors campanyes de Nord-àfrica i de Constantinoble i obliga a centrar l’atenció en una evident cadena d’èxits militars contra els musulmans.

Esta progressiva cadena ascendent fa evident l’existència d’un eix argumental bàsic, subjacent a totes les altres múltiples trames secundàries; si bé en l’etapa formativa del cavaller tal progressió és essencialment tècnica i es basa més aviat en un entramat de duels i combats particulars contra altres cavallers, que resulta molt difícil associar a la defensa d’unes vàlues morals o espirituals. Tanmateix, és impossible negar que les fites aconseguides a partir de l’episodi de Rodes pretenen guardar relació amb els capítols inicials que preconitzen l’esperit de croada i tracten de vincular la defensa de la religió i de l’Església a l’esperit de la cavalleria.

Una altra cosa és que el plantejament psicològic dels personatges de Guillem de Varoic i de Tirant no siga del tot asimètric, i que el hieratisme hagiogràfic de l’un contraste massa amb la conflictiva humanitat de l’altre. Guillem, que encara no s’ha arribat a desprendre per complet de la seua vella arrogància cavalleresca, fa olor de santedat. Una santedat encara temptativa, potser manllevada d’altres històries com la de St. Aleix, i tan rància com el tarannà masclista del personatge, que contrasta amb l’esperit molt més lliure de la seua pobra muller, una dama que es demostra capaç de pensar pel seu compte i és, per això mateix, víctima de la inhumana rigidesa dels esquemes mentals del seu espòs, incapaç d’acceptar un punt de vista divergent del seu.

Tirant, en canvi, molt més fet a la mesura de les debilitats humanes, ens resulta més simpàtic per les seues febleses que no per la seua força i el seu enginy. Basta dir que és un heroi que es romp una cama i que cau del cavall en circumstàncies no gens heroiques, i que en el fons trenca, capgirant-la, la dita italiana, fruit del sentir popular, segons la qual els cavallers eren «lleons en el llit i anyells en les batalles» (leoni nel letto e agnelli nelle bataglie).

En tot cas, Rodes, reducte estratègic dels cavallers de St. Joan expulsats de Jerusalem (i —tot s’ha de dir— niu de pirates de tota classe, en especial catalans, valencians i balears!), en la lloança que el gran mestre fa de Tirant, en gran part dedicada a magnificar l’excepcional dimensió religiosa del cavaller bretó, sembla identificar-se per complet amb el vell esperit de croada contra l’infidel (Tu has posada en llibertat la nostra casa de Hierusalem ab lo temple de Salomó, c. 107b).

Segons el mestre de Rodes, Tirant s’ha comportat com a cavaller singular e cathòlic crestià (c. 101)6, suplint i compensant ell a soles, sense ajuda de ningú, la

6

El rei de Sicília li diu pràcticament el mateix quan coneix el seu bon propòsit: e feu com a cavaller singular e cathòlic crestià (c.101), i per això acompanya Tirant.

TIRANT LO BLANCH

17

vergonyant inacció dels monarques europeus, començant pel de França, el més alt rei de la crestiandat (Ibid.), que tenia títol i patent oficial de cristianíssim per haver rebut els seus avantpassats, de mans d’un àngel, la flor de llis de la reial oriflama (c.100). M dóna per sobreentés que el verdader mereixedor d’un títol tan superlatiu seria el protagonista de la seua ficció, el qual posa així en dejectió —és a dir, fa fer el ridícul— a tots los prínceps de la crestiandat que en tan gran necessitat no han volgut socórrer lo mestre de Rodes (c.101)7.

Tirant, a diferència dels monarques de l’època, que, com el mateix Alfons el Magnànim, arrabassaven a l’església la concessió de delmes i privilegis eclesiàstics, amb l’excusa de participar en croades a les quals en el fons no tenien la més mínima intenció de col·laborar, no accepta cap compensació material per la seua noble gesta, i dóna a entendre que considera que la seua oportuníssima acció és un acte de caritat, és a dir, una mostra del seu amor a Déu (E qui pot a mi empedir si yo vull donar tots mos béns per amor de Déu? c. 108). Per això s’acontenta amb el premi celestial (e lo mèrit spere haver de nostre senyor Déu en lo altre món, …car més stime la honor e lo premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món, c.108).

Fa, a més, una altra petició a primera vista molt singular: demana al gran mestre de Rodes que els cavallers dediquen cada dia una missa cantada de rèquiem per la seua ànima (Ibid.). El text no especifica si este sufragi vitalici s’ha de començar a celebrar immediatament, anticipant la seua futura mort. En tot cas, l’heroi amb este impressionant memento mori —no oblidem que es troba en el moment de màxima força i vitalitat—i, sobretot amb la seua actitud tan despresa, dóna, almenys gestualment, proves del seu sentit transcendent de la vida i que té molt present, tal com recomanava l’Església, el missatge alliçonador de la mort, i dels anomenats novissima (el juí, i la futura contingència d’una condemna o salvació eternes).

Dóna, al mateix temps, públic testimoni de posseir en grau eminent les tres virtuts teologals de la fe, l’esperança i la caritat, i de ser ben conscient de quina és, en clau cristiana, la primera intenció o finalitat de la vida humana8. Això és encara confirmat 7

8

L’acció de Tirant és presentada com una preparació d’una croada del rei de França, i en els c. 112114 trobem, de fet, una operació naval que cal qualificar d’extraordinària, ja que hi participen de manera conjunta les galeres d’este, amb les dels reis de Castella, Aragó, Navarra i Portugal, i les de l’emperador, el papa i les comunes italianes. Tirant hi aporta una galera, i es lluïx a causa de la seua ridícula qüestió de punt d’honor amb el cavaller Ricard, i la seua actuació provocativa en la galera del rei de França, que el mateix rei considera un cas de lesae majestatis. Una mobilització de tals dimensions obté uns resultats tan minsos com els que sembla tindre des del punt de vista narratiu en el desplegament de l’argument de la novel·la. Sembla que el paper de Felip en este breu afer podria guardar relació amb l’acció tutelar i celestinesca que Tirant exercix sobre este fill del rei de França en la cort siciliana.

En el c. 219, Tirant argumenta que l’emperador té ja el cel guanyat perquè ha viscut com a cristianíssim senyor basant les seues obres en fe, esperança i caritat, i li fa una petició on al·lega

18

ALBERT HAUF

en el mateix capítol per la visita penitencial o peregrinació que fa Tirant a Terra Santa, on, també mogut per la caritat, paga una fortuna i ven els seus joiells més preciats per sufragar una altra bella obra de misericòrdia: redimir quasi mig miler de captius, pagant les despeses del seu retorn a terres cristianes.

Pel que fa a la participació en la fonamental empresa de la defensa de Constantinoble i definitiu alliberament d’aquella capital i de tot l’imperi bizantí (que sabem que en realitat fou històricament abandonada per les potències d’Occident al seu propi destí), l’autor ens explica que Tirant actua mogut per una carta de l’emperador i també pels precs del rei de Sicília (c. 115-116). És evident que este torna a recórrer a la caritat de l’heroi i remarca que es tracta d’una empresa en reverència e servey de l’omnipotent Déu (c. 116), que implica també la redempció o salvació dels pobles cristians dominats pels turcs (fareu stalvis tants pobles de la crestiana fe de dura e greu captivitat, e de açò sereu premiat per la Bondat divina en aquest món de excelses honors, e en l’altra d’eterna glòria). En un cas i en l’altre, trobem associats el doble objectiu d’obtindre la glòria celestial gràcies a la caritat, i, a través d’esta, guanyar també la glòria mundana. Una dualitat no considerada com a incompatible o excloent.

En els c. 117-119, que constituïxen la possible clau de volta de la novel·la, l’autor injecta en la trama argumental un altre poderosíssim estímul de les accions del protagonista: l’agulló de la força instintiva de l’amor haereos, una verdadera patologia d’efectes imprevisibles. La fixació d’este desig amorós en la persona de Carmesina, filla de l’emperador, fa que la satisfacció, en aparença impossible, d’una passió tan desigual, siga el motor natural de l’ambició de l’heroi per a escalar el poder.

Això complica molt l’esquema lineal del croat només dedicat a fer la guerra a l’infidel, introduint, sortosament, una major complexitat psicològica i de motius, ja detectable en certs episodis i anècdotes precedents relatives a l’estada de Tirant a Sicília, on es narra el curiós festeig de Ricomana, princesa de Sicília, amb el banastre de Felip, fill del rei de França. que tota gran senyoria és vida breu, e no resta en aquest món sinó lo bé que hom fa. En el c. 210, en el context d’una amable discussió cortesa amb Carmesina, mostra conéixer a la perfecció (vid. les notes corresponents) la definició escolàstica de fe, i de les connexions existents entre fe, caritat i esperança, les tres virtuts bàsiques. En el c. 327 el rei Escariano, mogut per la conversió prèvia de la reina Maradigna que es fa cristiana per amor de Tirant (c. 326), el qual li administra personalment el sagrament del baptisme, demana a l’heroi que li explique un dels misteris més complicats de la religió cristiana: quina cosa és Trinitat. Tirant, després d’avançar que els cristians creuen per fe i no per raons i proves, explica la matèria tan bé com pot, i el seu discurs té un efecte immediat. Escariano resta meravellat de la preparació teològica del cavaller, i li diu que li ha explicat la fe cristiana molt millor que no uns frares que havia tingut de tutors! Escariano, que s’adreça a Tirant anomenant-lo espasa e coltell defenedor de la santa religió crestiana, es fa batejar tot d’una de mans de Tirant (c. 329).

TIRANT LO BLANCH

19

L’ambició i l’orgull del poder, l’astúcia, la dissimulació, l’avarícia i la mentida declarada, esdevenen elements necessaris en esta recerca de la satisfacció de la sensualitat de l’heroi, esperonada per les instigacions de Plaerdemavida, obstaculitzada per la vergonya i/o la por dels enamorats, i fàrsicament complicada per les histèriques maquinacions de la Viuda Reposada.

La guerra contra l’infidel, tot i que externament no deixa mai de ser un objectiu religiós, tal com no deixa de proclamar la princesa9, és també l’excusa o mer instrument de la promoció de la glòria mundana de Tirant, el qual sembla relacionar per complet el seu cursus honorum cavalleresc, amb la constant causa final dels seus actes.

I si en l’etapa anglesa de formació esta insadollable recerca de l’honor coincidia per complet amb l’exigència imposada a Gui de Varoic per la seua estimada, Felice, de ser «considerat el millor cavaller del món» (exigència que fou precisament la que va determinar que Varoic cometera —com també fa Tirant— els nombrosos homicidis que el cavaller anglés tracta d’expiar fent vida ermitana), Tirant supera esta etapa i en la conducció de la guerra contra els turcs, de la qual depén la consecució del seu doble objectiu d’arribar a ser emperador (o emperador o res, c.

161), i a la qual subordina i vincula el bon èxit de la seua no gens fàcil carrera amorosa, passa a convertir-se, a poc a poc, en una extraordinària conjunció d’estrateg, guerriller, general i almirall que, al seu domini de la tàctica, acompanya el de la psicologia, la diplomàcia i l’habilitat d’un excel·lent governant10. Per instigació de l’envejosa i apassionada viuda Reposada (que ni reposa ni deixa reposar) esta carrera aboca a una terrible crisi (c.183-297), i a una involuntària i llarga separació de Tirant i Carmesina (c. 298-390).

L’autor hauria pogut tancar la novel·la en el c. 291 (que anticipa els c. 467-8), amb un final catastròfic, tant en el pla militar com en l’amorós. Però això hauria deixat del tot frustrada la missió providencial que tenia reservada al seu heroi, al qual dóna una segona oportunitat de reconstruir la seua fortuna cavalleresca i de corregir el seu cras error de percepció sobre la virtut i vàlua de la princesa Carmesina.

L’oportunitat pren, paradoxalment, la forma d’un forçat captiveri en terra de moros. Tirant inicia esta etapa amb un auguri en forma de profecia prompte 9

10

La mateixa Carmesina jugant a un nivell profà amb el concepte d’amor i esperança proclama la seua fe en el triomf de Tirant en este món i en l’altre, perquè —li diu— treballes en aumentar la santa fe cathòlica (c. 275). L’aument de la santa fe cathòlica és també la raó per la qual, en una bella oració inserida al principi del c. 278, demana a Déu que Tirant arribe a posseir la corona imperial com a successor de son pare.

Tal evolució és ben tractada en l’útil llibre de Aylward (1985: 44-87). Vid. l’informe sobre Tirant que fa el secretari en el c.154, on una de les millors lloances és: Aquest honra millor a Déu que home que yo haja vist de qualsevulla nació.

20

ALBERT HAUF

Armes reials d'Aragó, i armes de la ciutat de València esculpides en la Llotja de la ciutat i en una peça d'orfebreria (Reliquias y relicarios, 1998: 66). El TB es fa ressó del dinamisme de la valència del XV. Vid. Hauf, Introducció, n. 11.

TIRANT LO BLANCH

21

convertida en realitat (c. 301 i notes). Les claus del meteòric i providencial ascens de Tirant són, una vegada més, la virtut cavalleresca i el seu geni militar, que li permeten traure profit de les guerres intestines dels musulmans, o la lluita d’estos amb els regnes veïnats.

Quan esta lluita constant deixa de ser, almenys parcialment o temporal (si és que en realitat no deixa de ser-ho mai!), un mostrari o exhibició més o menys permanent de les capacitats tàctiques i de les virtuts estratègiques i personals de l’heroi, este passa a convertir-se també, de forma directa, i val a dir que no massa convincent, en actiu exponent del més abrandat proselitisme religiós, i en instrument actiu de la conversió massiva al cristianisme de tot l’àmbit nord-africà!

Tan activa acció missionera és subratllada i simbolitzada per un sermó molt banal, però d’efectes portentosos d’un frare dominicà lleidatà, la irrebatible lògica del qual se suposa que marca la superioritat doctrinal i moral del cristianisme sobre la religió musulmana (vid. c. 404 i notes).

El tema sembla massa seriós, per a ser presentat des d’un prisma còmic o paròdic, en un moment on ja era prou activa a València i arreu la vigilància inquisitorial, la qual cosa fa pensar que, si més no en aparença, l’autor volia reintroduir, o almenys no deixar de banda en la línia argumental de la seua novel·la, la dimensió èpica de signe cristià, que havia marcat la tònica dels capítols inicials.

El sermó de fra Ferrer té un efecte dominó quasi miraculós i esdevé l’instrument de la singular plasmació en esta important part de la novel·la, d’un corrent de messianisme escatològic, molt actiu a València, i sempre latent en la vella utopia de croada per la recuperació dels llocs sants; corrent al qual la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453, i la subsegüent i obsessiva tenacitat del papa valencià Calixt III havia proporcionat una candent actualitat, encara ben viva al llarg dels regnats dels Reis Catòlics, i dels seus successors, Carles I i Felip II11.

11

Ultra la informació i bibliografia continguda en les notes, cal referir ací al llibre d’E. Duran i J. Requesens (1997), on s’estudien i publiquen un conjunt de texts profètics, alguns d’autors valencians, que demostren el savi oportunisme d’un Ferran el Catòlic, que va saber subordinar les expectatives i profecies sobre un darrer emperador universal, al seu imperialisme cesarista. Basta veure, com a mostra de tal corrent, la profecia impresa el 1496 del metge Jeroni Torrella (14501508), referida a un futur rei valencià (De rege valentino), on llegim, en llatí, el vaticini següent, que transcric en la versió dels editors: Alça’t, rata-penada, alça’t, alça’t; pren el carcaix i l’escut; persegueix els infidels de la secta mahomètica i judaica i ordena que…es converteixin a la seva llei…Enderrocaràs dels seus dominis tots els reis mahometans meridionals i esdevindràs llur senyor i rei. Venceràs també els reis orientals i conqueriràs amb el teu exèrcit la mansió santa de Jerusalem. Ascendiràs certament a l’imperi, seràs monarca indubtablement….car mentre jo dormia he vist en visió un rat-penat coronat d’àuria corona situat vora la mar Mediterrània…I mentre pensava qui fóra aquest rat-penat, el meu esperit va considerar que era un rei o príncep

22

ALBERT HAUF

Tirant acomboia així una croada que, encara que suscita en el lector actual la sensació d’un increïble Deus ex machina, té a nivell de la ficció martorelliana l’evident efecte novel·lesc de transformar la dura realitat en fantàstica i agradable utopia, convertint els enemics més irreconciliables en poderosos aliats, fent-los, a més, convergir de forma massiva contra les forces turques que amenaçaven Constantinoble12.

12

coronat a la ciutat de València. I d’aquest fet n’estic segur que així serà; …tot el que damunt he escrit serà acomplert per un rei o príncep del regne valencià… (op. cit.: 380-381). En un bell volumet de sermons en llatí deguts al teòleg alemany Joan Eck (1579: 446-462), hi ha un conjunt de cinc homilies, predicades el 1532, que tracten el tema d’una esperada victòria contra els turcs (Sperandam esse in brevi victoriam adversus turcam). Són un impressionant document sobre el clima de por general que s’havia estés arreu d’Europa, ja que l’autor hi explica el sistemàtic procés de dejecció i d’ocupació de terres cristianes: primer les d’Àsia Menor, després tot l’imperi bizantí i més tard Bulgària, Bòsnia, Sèrbia, Rodes, el Negropont i Belgrad, fins arribar de manera imminent a Polònia, Croàcia, Dalmàcia i, oh dolor!, a la mateixa Alemanya. El predicador, en un patètic ubi sunt?, es demana on són els reis vençuts, i si Alemanya correrà la seua mateixa sort.

Sense voler rebutjar del tot les profecies de Metodi, Hildegarda, Merlí, Ciril, Joaquim i Brígida (que ja manejava Arnau de Vilanova!), tracta de defendre la possibilitat que els pocs puguen véncer la multitud dels roïns. La divisió i el caos aparent causat pel protestantisme, amb la secularització de convents i el casament de monges i frares, etc., li proporciona els elements necessaris per a fer una descripció patètica de la decadència moral de la societat, justificadora de la plaga turca, considerada com un castic diví. Tanmateix, tot i que el signe negatiu del temps fa pensar en la vinguda imminent de l’Anticrist, representat per Luter, no acaba de donar per bona una profecia de Merlí, segons la qual els turcs serien detinguts a Colònia. Invoca, en canvi, la coneguda profecia de Metodi sobre l’emperador del final del temps, i fa un ben remarcable esforç per trobar finalment una base exegètica bíblica (ben feble, per cert!) i tractar de pujar els ànims, evidentment molt abatuts.

En tres dies van ser batejats ni més ni menys que 334.000 moros! L’autor creu necessari explicarnos el procés: Tirant havia fets edificar molts monestirs en les ciutats que havia preses, e moltes altres sglésies, e havia-y fet venir mols capellans e frares de altres parts de la crestiandat. L’aclariment sembla oportú, ja que res no havia escrit sobre el tema. D’igual manera, en el c. 409 ens fa saber de quina manera es van convertir, gràcies a Escariano i la seua dona, els habitants de Trogodita.

El procediment és idèntic i igual d’expedit. La reina com partí de Contestina, se’n portà ab si molts frares e capellans e dos bisbes per intenció de edificar sglésies e monestirs. Per què, de continent que fon en la ciutat de Trogodita, féu preycar al poble…E lavors la reyna féu edificar molts monestirs e sglésies e fer-los consignar al reu molta renda. E axí, en aquella ciutat com en les altres del regne, foren edificades sglésies e monestirs e per los bisbes foren consagrades.E posarens’i en los monestirs molts de la terra ab gran devoció, e foren majorals los frares e capellans e als bisbes donaren bon bisbats ab bona renda…, etc. En el c. 459 llegim com el capità de la ciutat d’Estranges es va fer batejar.

Comprovem que Tirant es comporta com feien els reis cristians, i com va fer, p.e., el mateix rei En Jaume en la València recent conquerida: E lo cèsar manà a hun bisbe que en sa companyia portava que tornàs a consagrar la sglésia major de la ciutat, qui solia ésser de crestians e los moros ne havie feta mesquita, e que fonts de batejar hi fossen fetes. E lo reverent bisbe féu son manament.

E consagrada la sglésia, hi féu parar hun bell altar, hon fon posada la ymage de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra. Com lo virtuós Tirant sabé la consagració de la sglésia ésser feta… anaren a la sglésia, seguint-los la major part del poble morisch de la ciutat. Com foren dins la sglésia, l’ofici