És una obra conceptual, d’ajuda per a l’estudi i per a l’adquisició de conceptes i nocions bàsiques, que després permetran a qui la utilitzi el desenvolupament de les seves aptituds, a la vegada que ofereix les dades bàsiques al professional, en suport de la seva tasca. La base legislativa és la normativa civil i privada catalana i, en general, l’aplicable a Catalunya en l’àmbit de les relacions privades. L’obra abasta totes les branques del dret civil. Es divideix en els següents fascicles: I. Part general de dret civil; II. Dret de la persona; III. Dret de família; IV Dret d’obligacions; V Relacions contractuals; VI Drets reals; VII Dret de successions.
lliçons de dret civil català lliçons de dret civil català
Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera, Judith Solé Resina
lliçons de dret civil català
Es caracteritzen per ser un estudi concret, breu i complet dels temes de Dret privat en el qual no es renuncia, en cap cas, a la rigorositat del seu contingut i anàlisi. A les Lliçons es recull i s’examina la normativa imprescindible vigent, i la doctrina i jurisprudència necessàries per a la comprensió de la matèria.
LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ I 2ª Edició
Les Lliçons comprenen una exposició clara i senzilla dels temes fonamentals de Dret Civil i privat català. Obra especialment adequada per als estudiants del Grau en Dret, Màster professional de l’Advocacia, i en general per a tot jurista que vulgui estar al dia.
LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ I PART GENERAL DE DRET CIVIL 2ª Edició
Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera Judith Solé Resina
lliçons de dret civil català
LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ PART GENERAL DE DRET CIVIL 2ª Edició
COMITÈ CIENTÍFIC DE L’EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig
Catedràtica de Filosofia del Dret de la Universitat de València
Ana Cañizares Laso
Catedràtica de Dret Civil de la Universitat de Màlaga
Javier de Lucas Martín
Catedràtic de Filosofia del Dret i Filosofia Política de la Universitat de València
Víctor Moreno Catena
Catedràtic de Dret Processal de la Universitat Carlos III de Madrid
Jorge A. Cerdio Herrán
Francisco Muñoz Conde
José Ramón Cossío Díaz
Angelika Nussberger
Catedràtic de Teoria i Filosofia del Dret. Institut Tecnològic Autònom de Mèxic Ministre de la Suprema Cort de Justícia de Mèxic
Eduardo Ferrer Mac-Gregor Poisot
President de la Cort Interamericana de Drets Humans. Investigador de l’Institut d’Investigacions Jurídiques de la UNAM
Owen Fiss
Catedràtic emèrit de Teoria del Dret de la Universitat de Yale (EEUU)
José Antonio García-Cruces González
Catedràtic de Dret Mercantil de la UNED
Luis López Guerra
Jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans. Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Carlos III de Madrid
Ángel M. López y López
Catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Sevilla
Marta Lorente Sariñena
Catedràtica de Historia del Dret de la Universitat Autònoma de Madrid
Catedràtic de Dret Penal de la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla Jutgessa del Tribunal Europeu de Drets Humans. Catedràtica de Dret Internacional de la Universitat de Colonia (Alemanya)
Héctor Olasolo Alonso
Catedràtic de Dret Internacional de la Universitat del Rosario (Colòmbia) i President de l’Institut Iberoamericà de La Haya (Holanda)
Luciano Parejo Alfonso
Catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Carlos III de Madrid
Tomás Sala Franco
Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de València
Ignacio Sancho Gargallo
Magistrat de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Suprem d’Espanya
Tomás S. Vives Antón
Catedràtic de Dret Penal de la Universitat de València
Ruth Zimmerling
Catedràtica de Ciència Política de la Universitat de Mainz (Alemanya)
Procediment de selecció d’originals, veure pàgina web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales
LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ PART GENERAL DE DRET CIVIL 2a Edició
Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA JUDITH SOLÉ RESINA
València, 2018
Copyright ® 2018 Està rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com incorporada a la fitxa del llibre.
Directores de la Col∙lecció:
Judith Solé Resina Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera
© Judith Solé Resina i Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera
© D’AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Gràfiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com www.tirant.com Llibreria virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-1313-062-0 MAQUETA: Tink Factoría de Color Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/empresa/ politicas-de-empresa. Responsabilitat Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf
Índex Lliçó 1 El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat 1. DELIMITACIÓ DEL CONCEPTE DE DRET CIVIL......................... 9 2. EL DRET CIVIL COM A DRET PRIVAT GENERAL........................ 12 3. LES MATÈRIES DE DRET CIVIL...................................................... 15
Lliçó 2 La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils 1. LA CODIFICACIÓ CIVIL ESPANYOLA........................................... 17 2. PLURALITAT D’ORDENAMENTS CIVILS...................................... 21 3. COMPETÈNCIES LEGISLATIVES DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES............................................................................................. 22
Lliçó 3 La codificació civil catalana. El Codi Civil de Catalunya 1. LA CODIFICACIÓ DEL DRET PRIVAT CATALÀ: LES ETAPES...... 25 2. ESTRUCTURA DE LA COMISSIÓ DE CODIFICACIÓ.................... 29 3. EL CODI CIVIL DE CATALUNYA.................................................... 30 3.1. Caràcters.................................................................................... 31 3.2. Estructura................................................................................... 32
Lliçó 4 Les fonts del Dret Civil 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.
CONCEPTE I CLASSES DE FONTS................................................. 35 COMPETÈNCIA EN MATÈRIA DE FONTS DEL DRET................. 35 LA LLEI............................................................................................. 36 EL COSTUM..................................................................................... 38 ELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET........................................... 39 LA JURISPRUDÈNCIA...................................................................... 40 LA SUPLETORIETAT DEL CODI CIVIL ESPANYOL....................... 41
8
Índex
Lliçó 5 La norma civil: àmbit espacial, eficàcia temporal. La eficàcia general aplicació i interpretació 1. ÀMBIT ESPACIAL DE LES NORMES............................................... 43 2. EFICÀCIA TEMPORAL DE LES NORMES...................................... 44 2.1. Entrada en vigor......................................................................... 44 2.2. Pèrdua de vigor........................................................................... 45 2.3. La retroactivitat.......................................................................... 46 2.4. La transitorietat.......................................................................... 46 3. L’EFICÀCIA GENERAL..................................................................... 47 3.1. La subjecció a l’ordenament i a la llei......................................... 47 3.2. La ignorància de la llei................................................................ 48 3.3. L’error de dret............................................................................. 48 3.4. L’exclusió voluntària de la llei..................................................... 49 4. L’EFICÀCIA SANCIONADORA........................................................ 50 4.1. La nul·litat.................................................................................. 50 4.2. El frau a la llei............................................................................ 51 5. L’APLICACIÓ DE LA NORMA......................................................... 52 6. LA INTERPRETACIÓ....................................................................... 53 6.1. Objecte, finalitat i classes............................................................ 54 6.2. Mitjans d’interpretació............................................................... 55 6.3. La integració............................................................................... 56 7. L’ANALOGIA.................................................................................... 57
Lliçó 6 El temps. La prescripció i la caducitat 1. El TEMPS........................................................................................... 59 1.1. Les unitats de temps................................................................... 59 1.2. Còmput...................................................................................... 60 2. LA PRESCRIPCIÓ EXTINTIVA........................................................ 61 2.1. Objecte, caràcters i subjectes...................................................... 61 2.2. Els terminis................................................................................. 63 2.3. Inici del termini i còmput............................................................ 64 2.4. Interrupció i suspensió................................................................ 65 2.5. La renúncia................................................................................. 69 3. LA CADUCITAT................................................................................ 69 3.1. Concepte, objecte i caràcters....................................................... 70 3.2. Règim jurídic.............................................................................. 71 4. LA PRECLUSIÓ................................................................................. 72
Lliçó 1
El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat
Sumari: 1. Delimitació del concepte de Dret Civil. 2. El Dret Civil com a Dret Privat general. 3. Les matèries de Dret Civil.
1. DELIMITACIÓ DEL CONCEPTE DE DRET CIVIL L’aproximació al concepte de Dret Civil ha de partir necessàriament de l’anàlisi del seu contingut, que ha canviat al llarg del temps. La mutabilitat del Dret Civil fa imprescindible el repàs de la seva evolució històrica des de Roma fins als nostres dies. I és que el Dret Civil constitueix, més que una unitat lògica, una unitat històrica que resulta de la seva llarga evolució, a la que es deu que avui agrupi determinades matèries i no altres, i també que es configuri com el Dret privat comú o general. Es poden distingir diverses etapes: En els segles IV a I a. de J.C., coincidint amb la fase d’assentament de la República romana, es forma el concepte de ius civile vetus com a resultat de l’evolució de l’antic Dret quiritari (fonamentat en els costums i la Llei de les XII tables). L’expressió ius civile significava pels romans Dret propi i peculiar de Roma (ius proprium civium Romanorum) i abastava tant el que després es va denominar Dret Públic (institucions de caràcter penal, processal i administratives o polítiques), com gran part de les relacions jurídiques que formaven el contingut propi del dret Civil (persona, propietat, obligacions, herència). El ius civile es contraposava, no al Dret Públic, sino al ius gentium, que era el dret de creació judicial i es concebia com un sistema comú als altres pobles civilitzats. La seva principal diferència amb el ius civile es troba, així, en els seus destinataris, ja que aquest és el dret propi dels ciutadans romans. Junt al ius civile i al ius gentium apareix el ius honorarium o dret dictat pel pretor (praetor ius dicit) dirigit a ajudar, suplir o corregir el dret civil. Es diferencia del ius civile en les fonts de producció. Mentre
10
Judith Solé Resina
que aquest s’origina per les Assemblees populars i per la interpretatio dels juristes, el ius honorarium és producte del Magistrat. La posterior evolució política social i econòmica esborra aquests límits: amb la concessió de la ciutadania romana a tots els súbdits de l’imperi, l’any 212 d. de J.C., s’elimina el pressupòsit del ius gentium. D’altra banda, la redacció de l’Edicte Perpetu per Salvi Julià, per encàrrec de l’emperador Adrià l’any 130 d. J.C., cristal·litza el dret honorari i elimina la capacitat creadora de dret del pretor. Amb tot, el ius gentium i el ius honorarium, que van tenir funcions complementàries a les del ius civile, no van desaparèixer sense més, sinó que es van incorporar al dret civil. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (any 476 d.de J.C.) el dret romà va deixar de tenir vigència com a norma directe en aquella part d’Europa, tot i que això no va suposar la seva pèrdua. D’altra banda, a Orient, al llarg del segle V, floreix l’estudi del dret clàssic que culmina amb la Compilació Justinianea. El Dret Civil a l’Edat Mitjana es caracteritza fonamentalment per dues notes: la recepció del dret romà i el sorgiment de drets particulars. També en el segle XII neix la ciència canonística del dret. Amb la tasca interpretativa dels glosadors, dirigida a aclarir el significat dels preceptes justinians es torna a estudiar i a difondre el dret romà a Occident. Després de l’Escola dels Glossadors, ja al segle XV, l’Escola dels Posglossadors o Comentaristes centre els seus esforços a coordinar el Corpus Iuris Civilis (la compilació de Justinià) amb els estatuts municipals i el dret canònic. Durant l’Edat Mitjana, Dret Civil equival al dret romà (públic i privat) contingut en el Corpus Iuris. En aquest moment, el ius civile recollit per Justinià passa a ser ius commune. Comú, en tant que l’estudi i aplicació d’aquest dret es va estendre per Europa Occidental en contraposició al dret municipal o local de cadascun dels territoris que havien constituït l’imperi romà. Amb tot, el dret civil romà rebut i comentat pels glossadors i postglossadors és principalment un dret privat, ja que els preceptes de dret penal processal o polític continguts en el Corpus eren de més difícil aplicació a la nova societat medieval que havia patit importants canvis polítics, socials, econòmics i culturals. D’aquesta manera es produeix una reducció de la noció de Dret Civil, que s’assimila al que
El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat
11
es coneix com Dret Privat; s’inicia, en definitiva, la privatització del Dret Civil. La dita privatització del Dret Civil coincideix històricament amb l’enfortiment dels Estats i la creixent intervenció dels poders estatals en la creació de normes vinculants per a regular les relacions entre particulars. Ja a l’Edat Mitjana, la nacionalització o estatalització del Dret Civil ve a superar la complexitat i la falta de certesa que propiciaven la flexibilitat i l’adaptabilitat dels materials que caracteritzaven el període del ius comune. Els Estats moderns imposen el seu paper d’Estat absolut titular exclusiu del poder de dictar normes, de resoldre conflictes jurídics i d’utilitzar la força en l’execució de les decisions. El naixement de l’Estat modern suposa un abandonament progressiu de la vigència efectiva del ius civile comune, en principi en benefici de la recopilació de tradicions consuetudinàries, però més endavant en benefici de la legislació real. Fins ben entrat el segle XVIII el Dret Civil segueix sent identificat amb el dret romà. Dret comú que els Estats apliquen subsidiàriament i es distingeix així del dret estrictament nacional. Després, la fixació legislativa del dret nacional i l’estudi d’aquest dret es constitueixen en els pressupòsits que condueixen a la nacionalització del dret civil. La cristal·lització definitiva del Dret Civil com dret nacional i privat té lloc amb la codificació: amb la promulgació de codis que s’inicia el segle XVIII en els estats europeus es pretén recollir d’una forma sistemàtica la regulació de cadascuna de les diferents matèries jurídiques. Amb posterioritat a la codificació, es tendeix a identificar el Dret Civil amb el dret contingut en els codis civils però al que necessariament s’agregen les normes que regulen les matèries connectades amb les que aquests contenen, malgrat que excepcionalment es trobin en lleis especials i per suposat en altres lleis civils separades dels codis. La característica pròpia del Dret Civil en el seu contingut, que es centra fonamentalment en el dret de la persona sense cap qualificació i en les institucions de dret privat relacionades amb aquesta que es refereixen a les relacions personals, patrimonials i familiars i als seus drets (dret de família, dret patrimonial i dret successori). D’aquesta manera, la codificació ve a consolidar d’una forma definitiva la configuració del Dret Civil com regulador de les relacions interprivades.
12
Judith Solé Resina
2. EL DRET CIVIL COM A DRET PRIVAT GENERAL Tradicionalment el dret positiu es divideix en dues branques anomenades Dret Públic i Dret Privat. En aquest context, el dret Civil és dret privat però no tot el dret privat, ja que només està integrat per les matèries considerades com a privades per les quals no existeixen normes particulars constitutives dels anomenats drets privats especials. Essent així, la definició de Dret Civil pressuposa, en primer lloc, l’exclusió de tota matèria qualificada com a dret públic i, en segon lloc, l’exclusió de tot el que es pugui qualificar de mercantil o comercial i de laboral, objecte de drets especials. Les raons que expliquen la importància de la dicotomia Dret Públic/Dret Privat són de caire històric, metodològic i ideològic. La distinció s’origina en el dret romà (el ius publicum apareix en molts textos oposat al ius privatum, malgrat que la concepció del que és públic i privat és diferent segons les èpoques) i reapareix amb un nou sentit després de la Revolució Francesa amb la proclamació de la separació de poders. L’univers jurídic en el pensament liberal del segle XIX tenia únicament dos actors, l’individu i l’Estat i a cadascun d’ells li corresponia el seu propi dret. El desenvolupament de la societat estava basat en la lliure acció dels individus i això es corresponia amb un Dret Públic que partia de l’òptica del garantisme per a definir la seva relació amb la societat civil i tenia com a matèria pròpia l’organització dels poders. El Dret Administratiu tenia el seu principal objectiu en l’activitat de policia i únicament de forma marginal i per la promoció dels interessos particulars, desenvolupava la de foment. Resultava així patent la primacia del Dret Privat. En els darrers temps, en canvi, domina un model de sistema integrat de Dret, de superació de la distinció entre Dret Públic i Dret Privat, resultat d’un model d’economia mixta en el que l’Administració exerceix una àmplia intervenció. La complexitat de les societats modernes ha imposat als poders públics una major intervenció quantitativa i qualitativa, i el Dret Administratiu s’estén infiltrant-se i absorbent dominis que abans es trobaven reservats al Dret Privat. Certament, en l’àmbit de la llibertat contractual la intervenció estatal no és excepcional. Es pren consciència de l’interès social existent
El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat
13
en molts tipus de contractes i, prèvia constatació sociològica de la seva debilitat enfront l’altra, s’intervé a favor d’una de les parts. Així es transformen les relacions de treball i la intervenció administrativa provoca efectes en matèria d’arrendaments rústics i urbans, crèdit, comerç de béns i serveis, etc. El Dret Públic adquireix relleu i importància en detriment del Privat que, es diu, es publifica. Però també es produeix el supòsit invers, per quant els ens públics utilitzen tècniques privades per aconseguir els seus fins i així, es diu, el Dret Públic es privatitza. De fet, a l’actualitat es parteix de la institució jurídica completa (per ex, el matrimoni, la responsabilitat civil, les relacions de consum…, etc) i de la regulació (pública i privada) que l’afecta, més que del caràcter públic o privat de la norma que la regula. Essent així no es pot predicar la delimitació del concepte de Dret Civil a partir d’una oposició radical entre privat i públic, malgrat que tampoc es pot desconèixer la seva importància tècnica, singularment en relació al contingut de la relació jurídica pel que fa als drets i deures de les parts implicades en cas de dualitat de normatives; a la jurisdicció competent per dirimir els plets que sorgeixin amb base en aquesta relació; i al procediment que cal emprar quan existeix una dualitat de jurisdiccions. Per la qual cosa cal analitzar els criteris per a la seva millor configuració. Tradicionalment s’han assenyalat com notes diferenciadores entre el Dret Públic i el Dret Privat: – El seu objecte o finalitat: L’objecte del dret públic és donar satisfacció als interessos col·lectius, mentre que el del dret privat és garantir la màxima satisfacció dels interessos individuals. És suficient assenyalar, per demostrar la inadequació d’aquest criteri, que les fundacions i les associacions d’”interès públic” són persones jurídiques sotmeses al dret privat, o que les normes sobre publicitat del tràfic jurídic immobiliari que s’estableixen, no solament en interès dels particulars adquirents de béns immobles sinó també en interès de la seguretat del tràfic general, són igualment normes de dret privat. – El seus caràcters: El Dret Públic es conté essencialment en normes imperatives, mentre que el dret privat deixa un considerable marge d’acció a l’autonomia de la voluntat i està conformat majorment
14
Judith Solé Resina
per nomes dispositives. Tampoc aquest criteri és exacte, ja que el dret privat coneix de moltes situacions coercitives on l’individu no té elecció i el dret públic no es pot catalogar de dret coercitiu. – Els subjectes de les relacions que regula: el dret privat regula relacions entre particulars, en canvi, estan subjectes a les prescripcions del dret públic les relacions en les quals un o ambdós subjecte siguin entitats jurídiques públiques. Amb tot, avui s’admet que les persones públiques poden actuar a l’esfera del dret privat, quedant subjectes a les normes privades, per la qual cosa aquest criteri també és rebutjable. Actualment la doctrina i la jurisprudència opten per explicar aquesta distinció establint relacions d’institucions o matèries que es consideren “típicament privades”. Les normes jurídiques, es diu, no es distingeixen en termes d’estructura; la diferència ha de ser material i es fonamenta en la tradició jurídica. En aquest sentit, es pot afirmar que el Dret Públic és, fonamentalment, el que organitza jurídicament la comunitat política, i compren el Dret Fiscal o Tributari, el Dret Penal i el Dret Administratiu, a aquest s’ha d’afegir el Dret Constitucional nou dret nascut arrel del règim derivat de la Revolució Francesa. El Dret Civil es defineix com el dret privat general que abasta la regulació dels drets i relacions jurídiques que prenen com a subjecte la persona sense cap qualificació addicional. Caracterització a la que s’arriba al segle XIX degut, d’una banda, al procés de privatització que al llarg de la seva història ha experimentat el ius civile romà i, d’una altra, a la separació progressiva del tronc originari del dret civil en el ius civile de diverses branques qualificades de drets especials. . En contrast, els drets privats especials tenen en compte alguna circumstància especial que afecta als subjectes de les seves normes. Es qualifica com a dret especial a una part del dret privat que per raons històriques o d’una altre tipus gaudeix d’autonomia legislativa, científica i didàctica. Avui ho són de forma indiscutida el Dret Mercantil i el Dret Laboral i es debat sobre la condició d’altres blocs normatius més heterogenis com el Dret de Consum. El Dret Mercantil s’ocupa de l’estatut particular dels empresaris i de llurs relacions patrimonials. El Dret Laboral, de la regulació del contracte de treball. Aquests drets especials són d’aplicació preferent
El Dret Civil en l’ordenament jurídic privat
15
i, en conseqüència, operen com delimitadors de l’objecte del Dret Civil comú o general. Malgrat que el Dret Civil assumeix la funció de supletorietat en cas de llacunes legals o buits normatius dels drets especials (arts. 111-4 CCCat i 4.3 CC) i els seus principis bàsics tenen, a priori, validesa per la resta de matèries quan això no s’excepcioni pel propi dret especial. I és que al Dret Civil li correspon la regulació i l’estudi del contingut essencial del Dret Privat, configurat per les institucions bàsiques i les regles generals sobre les que es fonamenten la resta de branques del Dret Privat.
3. LES MATÈRIES DE DRET CIVIL El Dret Civil és bàsicament el dret de la persona sense cap qualificació addicional. El seu contingut es configura per la persona i el seu patrimoni i les seves normes regulen les relacions personals en els aspectes individuals, col·lectius i familiars. Així, el Dret Civil contempla la persona en si mateixa considerada i els drets que li són inherents —béns o drets de la personalitat— en la seva part general; i tracta també les relacions familiars de la persona en la part anomenada Dret de Família. L’altre eix fonamental és el patrimoni, entès com el conjunt de drets avaluables en diners que correspon a una persona. D’aquest s’ocupa el Dret Civil Patrimonial, dins el qual es distingeix el drets de coses, que regula les facultats de la persona sobre les coses —el dret de propietat i els drets reals limitats—, els modes d’adquisició, transmissió, extinció i pèrdua dels drets reals i les qüestions relatives a la publicitat d’aquestes relacions per via dels registres públics; i els drets de crèdit o personals, que atenen als instruments d’intercanvi de béns o serveis, és a dir, a la regulació dels contractes i de les obligacions i responsabilitat derivada d’aquests. En darrer terme, i encara dins del Dret Civil Patrimonial, es distingeix el Dret de Successions, dirigit a regular el destí del patrimoni d’una persona després de la seva mort. Finalment, les regels generals sobre les fonts, l’aplicació i eficàcia de la norma jurídica i el temps també formen part de la matèria civil. Es tracta de matèries que es van introduir en els Codis civils en les disposicions preliminars o disposicions generals, atès el caràcter de Dret comú supletori de les mormes civils respecte de les altres (públiques o privades).
Lliçó 2
La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils
Sumari: 1. La codificació civil espanyola. 2. La pluralitat d’ordenaments civils. 3. Competències legislatives de les Comunitats Autònomes.
1. LA CODIFICACIÓ CIVIL ESPANYOLA La Codificació del dret, dins la que s’insereix la codificació civil, s’inicia al segle XVIII i culmina a principis del XX. Aquest moviment pretén crear un cos legal per a cada matèria (civil, mercantil, processal…) que contingui de forma ordenada i sistemàtica la completa regulació de la mateixa, superant el particularisme i la fragmentació. En la codificació civil europea destaca la influència del Codi Civil francès promulgat el 21 de març de 1804 (Codi de Napoleó) sobre la resta de codis civils de l’àrea llatina, entre els que es compte l’espanyol que recull la ideologia lliberal pròpia de la Revolució de 1789. Amb tot, el Codi Civil espanyol s’enfronta a una realitat diferent de la del seu model francès: la peculiaritat del sistema jurídic-privat espanyol que provoca la coexistència en el territori nacional d’ordenaments jurídics diferents. La permanència de drets civils propis d’algunes regions del territori espanyol fa que es plantegi durant tot el procés codificador la qüestió de la conveniència de la unificació del dret civil que recullen alguns textos constitucionals de l’època, que pretenen imposar la unificació jurídica, i la de la forma en que s’hauria d’aconseguir, en el seu cas, el manteniment de la diversitat dels ordenaments civils. Això allarga el procés codificador que triga gairebé cent anys en culminar. El resultat és un Codi Civil únic que, no obstant, no tendeix a la unificació del dret civil ja que paral·lelament es mantenen els drets civils especials o forals. Durant la codificació civil espanyola es distingeixen las següents etapes:
18
Judith Solé Resina
a) L’etapa dels projectes unitaris, en la que s’emmarquen els primers intents de codificació que no van arribar a bon terme. Així: el primer projecte de Codi Civil, de 14 de setembre de 1821, de caràcter essencialment públic; el segon projecte, de 15 de setembre de 1836, ja bàsicament civilista; els projectes de caràcter privat, entre els que destaquen els de Gorosabel (1832) o Fernández de la Hoz (1843); el projecte de Codi Civil de 1851, fruit del treball de les comissions de codificació a les que s’encarrega i que compten amb la participació de García Goyena i Luzuriaga entre els seus principals autors; i el projecte de 19 de maig de 1869, presentat per Romero Ortiz. Tots aquests projectes tenen caràcter uniformista. Aquesta tendència, a la que s’oposen les regions amb dret propi, i els canvis polítics que es succeeixen en aquest període provoquen el seu fracàs i que finalment decaigui la tasca codificadora i s’iniciï una nova etapa. b) L’etapa de les lleis especials. En el Congrés de Jurisconsults celebrat a Madrid del 27 al 31 d’octubre de 1863, es defensa la possibilitat que la codificació es realitzi sense perjudici de la permanència dels altres ordenaments jurídics privats existents en el territori espanyol. En aquest mateix Congrés, es proposen dues possibles vies d’actuació: la primera, es concreta en la redacció de lleis especials que resolguin els problemes concrets que es plantegen en les diferents matèries i preparin així el camí de la codificació; i la segona proposa la redacció d’un codi en el que coexisteixin disposicions generals amb altres especials que deixin llibertat de seguir l’antiga llei. A partir d’aquesta data augmenta la producció de lleis especials, es pot dir que es produeix una codificació parcial, que regulen determinades matèries i responen així a les necessitats socials del moment. En aquesta etapa s’aproven la Llei Hipotecària, de 8 de febrer de 1861; la Llei del Notariat, de 28 de maig de 1862; la Llei del registre Civil, de 17 de juny de 1870; i la Llei provisional del Matrimoni Civil, de 18 de juny de 1870. En cap cas, però, això suposa una renúncia al manteniment dels drets civils propis.
La codificació civil espanyola i la pluralitat d’ordenaments civils
19
c) L’etapa de les lleis de bases. El sistema de lleis de bases comporta que el Govern presenti a les Corts les línies o principis generals rectors de la matèria que, un cop aprovats, són desenvolupats per la comissió tècnica que redacta el text articulat. En aquesta etapa, Alonso Martínez presenta un primer projecte de llei de bases el 1881 que no va prosperar, i Silvela, el 1885, un segon projecte de llei de bases que decau amb la legislatura. Per fi, Alonso Martínez presenta l’11 de maig de 1888 la Llei de Bases definitiva que marca les directrius del Codi Civil que s’acaba redactant i aprovant per Real Decret de 6 d’octubre de 1888 i entra en vigor l’1 de maig de 1889 en la seva primera edició i el 27 de juliol, de la segona, després de la introducció de les esmenes, correccions i addicions que es van considerar oportunes. El Codi Civil espanyol de 1889 recull solament el dret castellà tot i que, com veurem, respecta els drets propis. S’estructura en quatre llibres precedits d’un títol preliminar. Els llibres es divideixen en títols, aquest en capítols, després en seccions i en darrer terme en articles. El Títol Preliminar tracta de les normes jurídiques i de la seva aplicació i eficàcia; el Llibre Primer conté el dret de la persona i el familiar no econòmic; el Llibre Segon abasta els béns, el dret de propietat i les seves modificacions i els drets reals; el llibre Tercer regula els diferents modes d’adquirir la propietat: l’ocupació, la donació i l’adquisició per successió per causa de mort; i el llibre Quart es dedica al dret d’obligacions i els contractes, incloent els contractes econòmico-matrimonials, la usucapió i la prescripció. En total, el Codi Civil conté 1976 articles, 13 disposicions transitòries i 3 disposicions addicionals que preveuen la revisió del Codi cada deu anys. Amb aquest contingut es pot afirmar que el Codi Civil no abasta tota la normativa civil ja que, d’una banda, coexisteix amb les lleis especials aprovades abans de la seva redacció, i d’una altra, la seva entrada en vigor no ha impedit que amb posterioritat s’hagin anat aprovant lleis especials que regulen aspectes específics d’una determinada institució ja continguda en aquest cos legal (com succeeix amb els arrendaments rústics o urbans) o algunes matèries que per les seves pròpies característiques s’ha considerat convenient regular de forma
20
Judith Solé Resina
separada (com el dret a l’autonomia del pacient, el tractament automatitzat de dades de caràcter personal…) Igualment es pot afirmar que no tota la matèria regulada en el Codi Civil és estrictament matèria civil. Així, les normes contingudes en el Títol Preliminar resulten d’aplicació general a totes les branques del dret. Respecte de la qüestió de la conservació dels drets forals, la Llei de Bases del Codi Civil de 1888 estableix que les províncies i territoris en que subsisteixi dret foral en el moment de l’entrada en vigor del Codi el conservaran “por ahora” en tota la seva integritat, incorporant-se a través d’apèndixs del Codi Civil en els que es contindran les institucions forals que convingués conservar (arts. 5 i 6). No obstant això, solament es va aprovar un apèndix al Codi Civil, el del dret foral d’Aragó (per Real Decret-llei de 7 de setembre de 1925). Característica d’aquest sistema d’apèndixs era que considerava les institucions forals dret excepcional (front del general o comú que era el Codi Civil espanyol) i a més limitat, doncs aquest dret es mantenia segmentadament, sense abastar totes les institucions. Durant un breu període de temps, comprès entre els anys 1931 i 1936, sota el paraigües de la Constitució de la República, les Autonomies van elaborar i promulgar lleis pròpies en matèria civil. Però amb la desaparició de les Autonomies, després de la guerra civil, es torna a plantejar la qüestió dels drets civils propis. Resulta especialment rellevant la proposta que sorgeix del Congrés Nacional de Dret Civil de Saragossa, celebrat del 3 al 9 d’octubre de 1946: es tracta d’aconseguir un Codi Civil únic que respecti les institucions forals. Per això es procediria, en primer lloc, a compilar els drets forals, divulgar-los i estudiar-los, i després s’incorporarien al Codi general. Es passa així del sistema d’apèndixs al de compilacions que, més enllà de recollir les institucions forals, comportaran una sistematització adequada de les mateixes, tenint en compte la seva vigència i aplicabilitat amb relació a les necessitats del moment. En aquest marc s’aproven les Compilacions de Biscaia i Àlaba (1959); Catalunya (1960); Balears (1961); Galícia (1963); Aragó (1967) i Navarra (1973) totes elles lleis de caràcter estatal, atès que les autonomies no tenien competència legislativa.