1_9788491693024 by Editorial Tirant Lo Blanch

Vicenta Tasa Fuster

ALTA CALIDAD EN INVESTIGACIÓN JURÍDICA

VICENTA TASA FUSTER

DESIGUALTAT CONFLICTIVA O IGUALTAT PACÍFICA

La diversitat lingüística i igualtat de drets manterials de les llengües en contacte dins d’una mateixa comunitat política es una relació sempre difícil i potencialment conflictiva. Vicenta Tasa Fuster tracta aquesta qüestió, capdal i poc estudiada pel Dret Constitucional, a Desigualtat conflictiva o igualtat pacífica. Drets lingüístics i ordenament consitucional a Suïssa i Espanya. Dos models divergents. Partint de l’anàlisi sistemàtica de la regulació lingüística de Suïssa i Espanya en les respectives constitucions, constitucions cantonals o estatuts d’autonomia i lleis lingüístiques, l’autora arriba a la conclussió que el models de reconeixement de la diversitat lingüística dels dos països és divergent. Mentre a Espanya la regulació es fonamenta en la idea que entre les llengües hi ha una jerarquia lingüística, i unes llengües i els seus parlants mereixen més respecte, de fet, que no unes altres; a Suïssa el reconeixement legal de les llengües tracta de garantir la igualtat de drets lingüístics, si més no en les quatre llengües nacionals i oficials. Curiosament, a major igualtat de drets lingüístics, menor freqüència de conflictes i escassa tensió nacionalitària. El lector trobarà un estudi d’interés i rigorós, que acaba amb una proposta de reforma de la Constitució espanyola, oberta a discussió, però ambiciosa i profundament igualitària.

monografías

DESIGUALTAT CONFLICTIVA O IGUALTAT PACÍFICA DRETS LINGÜÍSTICS I ORDENAMENT CONSTITUCIONAL A SUÏSSA I ESPANYA. DOS MODELS DIVERGENTS

COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig

Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia

Ana Cañizares Laso

Catedrática de Derecho Civil Universidad de Málaga

Jorge A. Cerdio Herrán

Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho. Instituto Tecnológico Autónomo de México

José Ramón Cossío Díaz

Ministro de la Suprema Corte de Justicia de México

Eduardo Ferrer Mac-Gregor Poisot

Juez de la Corte Interamericana de Derechos Humanos. Investigador del Instituto de Investigaciones Jurídicas de la UNAM

Owen M. Fiss

Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)

José Antonio García-Cruces González

Catedrático de Derecho Mercantil de la UNED

Luis López Guerra

Juez del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid

Ángel M. López y López

Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla

Marta Lorente Sariñena

Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid

Javier de Lucas Martín

Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia

Víctor Moreno Catena

Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid

Francisco Muñoz Conde

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla

Angelika Nussberger

Jueza del Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Catedrática de Derecho Internacional de la Universidad de Colonia (Alemania)

Héctor Olasolo Alonso

Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)

Luciano Parejo Alfonso

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid

Tomás Sala Franco

Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia

Ignacio Sancho Gargallo

Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España

Tomás S. Vives Antón

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia

Ruth Zimmerling

Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)

Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

DESIGUALTAT CONFLICTIVA O IGUALTAT PACÍFICA DRETS LINGÜÍSTICS I ORDENAMENT CONSTITUCIONAL A SUÏSSA I ESPANYA. DOS MODELS DIVERGENTS

VICENTA TASA FUSTER

Valencia, 2017

Copyright ® 2017 Todos los derechos reservados. Ni la totalidad ni parte de este libro puede reproducirse o transmitirse por ningún procedimiento electrónico o mecánico, incluyendo fotocopia, grabación magnética, o cualquier almacenamiento de información y sistema de recuperación sin permiso escrito de la autora y del editor. En caso de erratas y actualizaciones, la Editorial Tirant lo Blanch publicará la pertinente corrección en la página web www.tirant.com.

© TIRANT LO BLANCH EDITA: TIRANT LO BLANCH C/ Artes Gráficas, 14 - 46010 - Valencia TELFS.: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/369 41 51 Email:tlb@tirant.com www.tirant.com Librería virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-9169-302-4 MAQUETA: Tink Factoría de Color Si tiene alguna queja o sugerencia, envíenos un mail a: atencioncliente@tirant.com. En caso de no ser atendida su sugerencia, por favor, lea en www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa nuestro Procedimiento de quejas. Responsabilidad Social Corporativa: http://www.tirant.net/Docs/RSCTirant.pdf

Quan jo dic un mot —va insistir Humpty Dumpty, una mica desdenyós— significa exactament allò que jo desitge que signifique: ni més ni menys. La qüestió és —va objectar Alícia— si vostè pot fer que els mots signifiquen coses diferents. La qüestió és —conclogué Humpty Dumpty— qui mana: això és tot.

Lewis Caroll

Índice Capítol 1

INTRODUCCIÓ 1.1. L’objecte i els objectius..................................................................... 15 1.2. Els fonaments i els antecedents......................................................... 18 1.3. Els motius i el mètode...................................................................... 22 1.4. Algunes precisions formals............................................................... 27

Capítol 2

LA RELACIÓ DE LES LLENGÜES I EL PODER 2.1. Jerarquia lingüística......................................................................... 33 2.2. La seguretat lingüística..................................................................... 38

Capítol 3

LLENGUA, LLENGÜES, ESTATS I CONSTITUCIONS 3.1. Llengua, llengües, estats i constitucions............................................ 45

Capítol 4

EL RECONEIXEMENT CONSTITUCIONAL I JURÍDIC DEL PLURILINGÜISME A SUÏSSA 4.1. La pluralitat lingüística suïssa en la Constitució federal................... 59 4.2. Les llengües en les constitucions cantonals....................................... 65 4.2.1. Constitucions del cantons on l’alemany és la llengua oficial... 65 4.2.2. Cantons on el francès és l’única llengua oficial....................... 67 4.2.3. El cantó amb l’italià com a única llengua oficial.................... 68 4.2.4. Cantons amb dues llengües oficials (francès i alemany).......... 69 4.2.5. Cantó amb tres llengües oficials: alemany, italià, romanx....... 71 4.2.6. Recapitulació final................................................................. 71 4.3. Les lleis sobre les llengües................................................................. 72 4.3.1. Llei Federal sobre les Llengües Nacionals de la Confederació Suïssa..................................................................................... 73 4.3.2. Llei sobre les llengües dels Grisons......................................... 78 4.4. Suïssa i la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries..... 80 4.5. El reconeixement jurídic de les llengües de signes a Suïssa................ 86 4.6. Resum del reconeixement jurídic de la diversitat lingüística suïssa... 87

Índice

Capítol 5

EL RECONEIXEMENT CONSTITUCIONAL I JURÍDIC DEL PLURILINGÜISME A ESPANYA 5.1. La Constitució i les llengües espanyoles............................................ 97 5.2. La llengua en els estatuts d’autonomia de les comunitats monolingües.. 101 5.3. El reconeixement jurídic de la diversitat lingüística en les comunitats plurilingües amb una única llengua oficial........................................ 103 5.4. Les llengües en les comunitats amb dues llengües oficials................. 113 5.5. Les llengües en l’única comunitat amb tres llengües oficials.............. 137 5.6. Espanya i la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries... 155 5.7. El reconeixement jurídic de les llengües de signes a Espanya............ 160 5.8. Resum del reconeixement jurídic de la diversitat lingüística espanyola.. 161

Capítol 6

COMPARACIÓ DE LA REGULACIÓ JURÍDICA DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA A SUÏSSA I ESPANYA 6.1. Llengües oficials, llengües reconegudes, llengües ignorades............... 166 6.1.1. Llengües oficials i cooficials................................................... 166 6.1.2. Llengües reconegudes pels poders públics i no oficials........... 169 6.1.3. Llengües ignorades................................................................. 170 6.2. Organització territorial i llengües..................................................... 171 6.2.1. Federalisme suís i llengües oficials.......................................... 171 6.2.2. Estat autonòmic i llengües..................................................... 173 6.2.3. Una visió general................................................................... 175 6.3. Plurilingüismes i monolingüismes individuals................................... 176 6.3.1. Plurilingüismes i monolingüismes suïssos............................... 176 6.3.2. Plurilingüisme o monolingüisme i bilingüismes a Espanya..... 179 6.4. Ensenyament: la llengua primera i les llengües segona i tercera........ 183 6.4.1. Llengua primera i les llengües segona i tercera a Suïssa.......... 183 6.4.2. Llengua primera i les llengües segona i tercera a Espanya...... 186 6.5. Llengües grans, llengües minoritàries i l’avanç de l’anglés................ 192 6.5.1. Llengües grans, llengües minoritàries, minories extremes i la pressió de l’anglés a Suïssa..................................................... 192 6.5.2. A Espanya, una llengua gran, llengües mitjanes, llengües minoritàries, minories extremes i l’ombra de l’anglés................. 195 6.6. La diglòssia i les comunitats lingüístiques......................................... 197 6.6.1. Una diglòssia conflictiva entre llengües i dins de les llengües minoritzades a Espanya......................................................... 199 6.7. Llibertat de llengua i territorialitat lingüística.................................. 202 6.7.1. Principi de llibertat de llengua i principi de territorialitat lingüística a Suïssa..................................................................... 202 6.7.2. Llibertat de llengua i territorialitat lingüística a Espanya....... 205 6.8. Les jurisprudències constitucionals................................................... 211

Índice

6.8.1. Jurisprudència constitucional recent suïssa en matèria lingüística.................................................................................. 211 6.8.2. Jurisprudència constitucional espanyola en matèria lingüística 216 6.9. Llengües d’estats i llengües sense estats............................................ 222 6.10. Les diferències essencials de Suïssa i Espanya en el reconeixement de la diversitat lingüística...................................................................... 223

Capítol 7

DE LA JERARQUIA LINGÜÍSTICA A LA SEGURETAT LINGÜÍSTICA A ESPANYA 7.1. Una proposta pluralista de canvi constitucional............................... 229 7.1.1. Precisions analítiques............................................................ 230 7.1.2. Cal una reforma de la Constitució per a reconèixer de manera igualitària la diversitat lingüística..................................... 233 7.2.3. Criteris per a una regulació pluralista i igualitària de la diversitat lingüística espanyola..................................................... 234 2.7.4. Una proposta d’article 3 de la Constitució reformada........... 237

Capítol 8

CONCLUSIONS 8.1. La seguretat lingüística de Suïssa i la jerarquia lingüística d’Espanya.. 243 8.2. La necessitat de passar del conflicte lingüístic a la convivència igualitària i plurilingüe.............................................................................. 249

Bibliografia citada............................................................................... 257 Abreviatures, acrònims i sigles utilitzades............................................ 277

Capítol 1

INTRODUCCIÓ Isaiah Berlin (1991) en una aguda crítica del mite de Babel i de la idea que hi subjau d’un món lingüísticament i ideològicament uniforme afirmava que “la Torre de Babel fou pensada per a ser unitària, un enorme edifici singular que arribara al cel i que tinguera una única llengua per a tot el món. Però al Senyor no li agradà (l’uniformisme). Hi ha una història jueva que explica que a un bon rabí li aparegué de sobte un monstre espantós i ell va exclamar: ‘Lloat siga el Senyor Nostre Déu que ha introduït una varietat tan gran entre les seues criatures’.” Això no obstant, l’evidència de la diversitat i la pluralitat humana conviu des d’antic amb una pulsió uniformitzadora, generalment induïda pels diferents poders, que té a veure amb la concepció socialment jerarquitzada de les cultures o el que és igual, segons Todorov (2014) amb les mirades de desconfiança i superioritat envers els altres. El desig uniformitzador, homogeneïtzador o unitarista, en paraules de Berlin, no es circumscriu al món europeu i occidental ni al món contemporani, es troba en totes les cultures i en tots els temps històrics. Amb tot, amb l’expansió, en l’època contemporània, del model europeu d’estat-nació arreu del món i amb l’acceleració de la globalització occidental, la diversitat lingüística del món no ha fet més que retrocedir i generalment aquest fenomen d’empobriment de la diversitat humana ha tingut l’aval de les respectives constitucions o del marc normatiu i jurídic de cada estat. Cal subratllar el fet que les llengües, el poder, els estats i les normes legals, incloses les constitucions, són fenòmens indestriables i sovint conflictivament relacionats. I, naturalment, units a ells van els valors, les ideologies, les concepcions del món i de la condició humana. Al capdavall, ni són fenòmens naturals ni tenen el seu origen en un cel imaginari, es tracta de realitats humanes circumstancials i condemnades a ser substituïdes per unes altres realitats humanes futures, noves i diferents. És ben conegut que el nombre de llengües arreu del món és molt superior a la quantitat d’estats. Així, segons la UNESCO (2003) els humans tenim més de 6.000 llengües; si bé, al voltant del 97% de la

Vicenta Tasa Fuster

població mundial, uns 6.200 milions de persones amb xifres de 2011, parlen aproximadament un 4% de les llengües del món, al voltant d’unes 250 llengües; mentre que aproximadament el 96% de les llengües del món són parlades per només el 3% de la població mundial, poc més de 200 milions de persones. I, a més, com diu la UNESCO, quasi tota l’heterogeneïtat lingüística del món és custodida per un nombre molt reduït de persones, més del 50% de les llengües del món estan perden parlants i prop del 90% de totes les llengües podrien ser substituïdes per llengües dominants al llarg del segle XXI. De manera paral·lela, el nombre d’estats al món és de 206, amb reconeixements internacionals diferents. De fet, mentre 193 estats formen part de l’ONU i un, el Vaticà, també gaudeix d’un reconeixement general pels altres estats, hi ha 12 territoris autoproclamats independents i reconeguts per un nombre d’estats diferents en cada cas concret. En conseqüència, l’existència de més de 6.000 llengües i al voltant de 200 estats mostra, en contra de les percepcions socialment dominants si més no a part d’Europa, que la situació històrica més habitual a dins dels estats és el plurilingüisme i l’existència de diverses llengües pròpies dins d’un mateix país i sovint en un mateix territori. Amb tot, cada estat ha constitucionalitzat de manera diferent el reconeixement o la negació de la diversitat lingüística pròpia, i, per això hi ha sistemes molt diverses de reconèixer (o ignorar) els drets lingüístics dels seus ciutadans i els interessos i la dignitat dels parlants de cada una de les llengües del país. Estem lluny de poder parlar de l’existència d’un model de tractament legal-constitucional de la diversitat lingüística mínimament universal i vàlid per a tots els estats; tot el contrari, la diversitat de solucions és considerable. Així i tot, simplificant, podem dir que en la construcció contemporània dels estats-nació, si més no des del segle XVIII fins a la segona meitat del segle passat, han predominat dues ideologies, d’arrel europea i sovint escassament coherents amb els principis liberals democràtics (Kymlicka, 1995). La primera, dirigida als pobles sense estat, afirma, seguint la idea romàntica herderiana, que en la llengua hi ha l’esperit del poble o volksgeist, que els pobles estan constituïts pels parlants d’una llengua i que tot poble ha d’esdevenir una nació plena; és a dir, un estat-nació producte de la unitat de significat de llengua, nació, poble i estat, lingüísticament conformat

Desigualtat conflictiva o igualtat pacífica. Drets lingüístics i ordenament constitucional...

per una única llengua. La segona, parteix de la realitat estatal concreta i afirmarà, seguint el jacobinisme francès o el supremacisme cultural liberal britànic, que a l’estat-nació modern li cal una única llengua de cultura elevada i acabar a la diversitat lingüística existent, considerada un producte “medieval” i “antimodern” (Maiz, 2008). Finalment, des de la II Guerra Mundial i sobretot des dels anys huitanta del segle passat, el debat acadèmic i polític internacional, derivat de la discussió entre el comunitarisme i el liberalisme democràtic ha impulsat una preocupació creixent pel respecte a les minories lingüístiques i pel reconeixement oficial de les llengües minoritzades.

1.1. L’OBJECTE I ELS OBJECTIUS L’objecte d’aquesta publicació és comparar la regulació del bloc constitucional de la diversitat lingüística de la Confederació Suïssa i del Regne d’Espanya. Considerem, en aquest sentit, en primer lloc, la Constitució espanyola de 1978 i la Constitució Federal de la Confederació Suïssa de 1999. En segon lloc, els estatuts d’autonomia de les ciutats i comunitats autònomes espanyoles i les constitucions cantonals suïsses. En tercer, les lleis de normalització lingüística o similars de les diferents comunitats autònomes i les lleis sobre les llengües de la Confederació Suïssa. En quart lloc, tindrem en compte també la jurisprudència constitucional més rellevant de cada estat. I finalment, els compromisos de tots dos estats respecte la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (CELRM). El llibre diferencia tres parts, la descriptiva, la comparativa i la propositiva, que es corresponen directament amb els tres objectius que ens hi proposem. El primer objectiu és de tipus essencialment descriptiu i analitza la diversitat lingüística de Suïssa i d’Espanya, així com el seu reconeixement legal i polític. Hi fem conscientment una aproximació de caràcter genèric. Creiem que d’aquesta manera la visió de conjunt de la realitat lingüística i legal sobre les llengües dels dos estats és suficientment detallada i adequada per a entendre perquè dos estats amb una diversitat lingüística elevada han seguit sistemes normatius diferents per a fer-los front. Evitem limitar la nostra perspectiva analítica a les ciències jurídiques, i ferm servir aspectes de la ciència política, la

Vicenta Tasa Fuster

història o la sociolingüística, perquè estem convençuts que així millorem la compressió de la matèria estudiada i serà més difícil caure en el retoricisme legalista. El segon objectiu és comparar els dos sistemes legals de reconeixement de la diversitat lingüística i considerar les semblances i les divergències que en presenten. La comparació permet conèixer en quina manera l’ordenament legal dels dos estats tendeixen a garantir un sistema legal i social de seguretat lingüística o, per contra, n’estableixen un sistema de jerarquia lingüística. I, si és així, quines característiques en tenen. El tercer objectiu és prescriptiu o propositiu. Així, partint de les anàlisis descriptives i comparatives prèvies, volem fer una reflexió al voltant de les propostes de canvis legals en el tractament de la diversitat plurilingüe que proposen desenvolupar per llei l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978 o consideren la seua modificació profunda. Nosaltres ens situem en aquesta segona posició, per molt que, ara per ara, hi som molt escèptics. En resum, els objectius generals d’aquest llibre són conèixer la realitat lingüística d’Espanya i Suïssa pel que respecta a les seues llengües autòctones, entendre els marc legal dels dos estats en matèria lingüística, tot comparant-los, i proposar, finalment, canvis constitucionals perquè hi haja un sistema espanyol de drets lingüístics més igualitari i amb uns nivells de seguretat lingüística elevats per als parlants de totes les llengües espanyoles. Partint de la consideració que a Espanya hi ha un sistema legal-constitucional de reconeixement dels drets lingüístics als parlants de llengües autòctones del país que es basa en el principi de l’existència d’una jerarquia lingüística i, en conseqüència, no totes les persones tenen els mateixos drets lingüístics ni tenen garantida una seguretat lingüística legal i institucional per a exercir plenament els seus drets de manera que puguen viure i treballar de manera normal en la seua llengua pròpia sense cap mena de dificultat. L’anàlisi comparatiu amb Suïssa permet confirmar, o en el seu cas matisar, aquesta afirmació. La comparació amb Suïssa i no amb els països nòrdics, Canadà, Bèlgica, o en part Itàlia, per exemple, és perquè en la nostra opinió Suïssa i Espanya presenten dues semblances analítiques rellevants i

Desigualtat conflictiva o igualtat pacífica. Drets lingüístics i ordenament constitucional...

també dues divergències igualment significatives que poden fer més interessant la comparació. Comencem per les similituds. En primer lloc, són estats-nació contemporanis amb unes fronteres europees bastant semblants a les actuals des de l’inici de l’època moderna, amb la Monarquia Hispànica (unió dinàstica de les corones d’Aragó i Castella de 1474, conquesta de Navarra i de Granada el 1492) i final de l’expansió de l’Antiga Confederació suïssa el 15151. En segon lloc que, en els dos casos, hi ha quatre llengües autòctones parlades per un nombre significatiu dels seus ciutadans i diversos graus d’oficialitat. I, igualment, als territoris dels dos estats, hi ha també diverses minories lingüístiques amb un reconeixement legal molt diferent segons les llengües. Pel que fa a les dissimilituds, hi ha el fet que mentre que l’estat-nació suís contemporani es configura mitjançant el reconeixement del plurilingüisme oficial i la pluralitat de llengües nacionals, trencant amb la tradició medieval i de l’època moderna d’una única llengua oficial en la pràctica, Espanya segueix una dinàmica inversa. Així, si Espanya havia tingut un plurilingüisme oficial important en l’època medieval i bona part de la moderna, l’estat-nació contemporani afirmarà l’oficialitat d’una única llengua nacional. L’altra dissimilitud important és que mentre Suïssa no presenta cap mena de tensió nacionalitària i la convivència lingüística és notablement pacífica i persegueix una igualtat lingüística substantiva, que combine els principis de territorialitat oficial i plurilingüisme individual del major nombre de suïssos tant en llengües nacionals com en les estrangeres; Espanya té un conflicte nacionalitari destacable i una convivència lingüística conflictiva, si més no; amb combinació de dos principis estructuradors del reconeixement de les llengües que tenen alguna mena d’oficialitat, el de territorialitat jerarquitzada i llibertat desigual d’usos, i un interès escàs per a promoure el coneixement de les diverses llengües autòctones d’Espanya entre els espanyols. 1

Estem referim-nos, cal aclarir-ho, a l’espai territorial europeu nuclear. La Confederació dels XIII cantons del segle XVI perdrà territoris, quan s’afirma com a estat-nació després de les guerres napoleòniques. La Monarquia Hispànica, perdrà, en l’àmbit europeu ibèric, el Nord de Catalunya a mans de França el 1659 (Tractat dels Pirineus) i Gibraltar a mans del Regne Unit el 1713 (Tractat d’Utrecht).

Vicenta Tasa Fuster

1.2. ELS FONAMENTS I ELS ANTECEDENTS En aquest treball hem tingut en compte de manera preferent els estudis de Dret Constitucional suís i espanyol, la perspectiva teòrica del liberalisme culturalista de la Filosofia Política, a cavall del Dret i la Ciència Política, i, així mateix, d’obres de la Sociolingüística i d’altres àrees de les ciències socials. Conscientment, doncs, hem tractat de transcendir una anàlisi i exclusivament jurídica, i hem perseguit una aproximació fa més polièdrica, que confiem que haja estat reeixida. Això no obstant, el nostre estudi es centra, essencialment, en les constitucions vigents, i ocasionalment de les constitucions històriques, de Suïssa i Espanya; i també en els estatuts d’autonomia de les comunitats i ciutats autònomes espanyoles, de les constitucions del cantons suïssos; així com, la legislació bàsica en la matèria, com ara la llei de llengües federal i cantonals suïsses, les lleis lingüístiques espanyoles i les ratificacions de Suïssa i Espanya de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM). I, naturalment hem tingut en compte, així mateix, la jurisprudència constitucional espanyola i suïssa pel que fa als drets lingüístics. I ho hem, tot plegat, sense adanisme i tractant de tenir en compte els estudis especialitzats en la matèria, que ens ha estat de gran utilitat per a establir i reforçar quins són els principis legals, polítics, ideològics i sociolingüístics que fonamenten el reconeixement dels drets lingüístics a Suïssa i Espanya. Igualment, hem analitzat els informes amb els requeriments, suggeriments i qüestions realitzats pels comitès experts que fan el seguiment de l’aplicació de la CELRM a la Confederació Suïssa i al Regne d’Espanya, i naturalment els informes periòdics dels governs espanyol i suís al Consell d’Europa sobre aquesta matèria que aporten una informació oficial, de valor desigual, però sovint interessant i precisa, sobre el plurilingüisme de cada país, la realitat sociolingüística i les polítiques públiques que impulsen els diferents governs en cada àmbit territorial. I, finalment, en considerat la informació genèrica i general que faciliten les pàgines web oficials dels governs centrals i governs subestatals, els instituts o centres d’estadística i d’informació general, i també del Consell d’Europa. Així com aquella que proporcionen les bases de dades acadèmiques, dels mitjans de comunicació i de les pàgines webs d’entitats de la societat civil especialitzades que i genèriques. Tot plegat ens ha ajudat a conformar aquest estudi.

Desigualtat conflictiva o igualtat pacífica. Drets lingüístics i ordenament constitucional...

Els estudis acadèmics sobre drets lingüístics són relativament recents arreu de món. Generalment, són posteriors a la Declaració Universal de Drets Humans de l’ONU en 1948 i, si més no en el món anglosaxó, comencen a tenir importància a partir dels anys seixanta amb la discussió entre comunitaristes i liberals sobre els drets col·lectius i el problema de les minories lingüístiques dins d’uns estats-nació que s’havien configurat des de les revolucions burgeses del segle XIX majoritàriament com a unitats polítiques oficialment monolingües, ignorants de la diversitat lingüística pròpia, i que progressivament al llarg del segle XX hauran de reconèixer la pròpia diversitat lingüística, especialment en la segona meitat del segle. A Espanya aquests debats arribaran bastant més tard a causa de la dictadura totalitària franquista. No és, per tant, estrany que, referint-se a Catalunya, Milian (2009a: 63-66) subratlle rotundament que, abans de 1983, hi ha una manca absoluta d’estudis sobre drets lingüístics. De fet, Milian constata que, malgrat que des de finals del segle XIX apareixen les primeres reivindicacions contemporànies sol·licitant l’oficialitat de la llengua catalana a Catalunya, tots els moviments socials, manifestos i demandes d’oficialitat mai no van estar acompanyats per estudis solvents sobre els drets lingüístics, i, encara més, que aquesta mena d’estudis no comencen a desenvolupar-se fins a la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle XX, després de l’aprovació de la Constitució de 1978, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 i de la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya de 1983. La realitat que Milian circumscriu a l’àmbit català, Pérez Fernández (2006a: 23-29) a estén a tot Espanya quan recorda que, malgrat que la regulació sobre l’oficialitat de les llengües va unida a la configuració dels estats-nació contemporanis al llarg dels últims dos segles i mig, en el cas espanyol, el debat acadèmic sobre els drets lingüístics és recent i directament derivat de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, dels diferents estatuts d’autonomia i de les lleis autonòmiques de normalització lingüística que se’n deriven de la Constitució. Des de llavors, podríem considerar que hi ha una obertura progressiva de les perspectives analítiques i que la literatura espanyola sobre els drets lingüístics ha anat, a més, connectada amb els debats internacionals en la matèria. Temporalment, podríem assenyalar tres fases progressives en el temps, al llarg de les quals els enfocaments i les

Vicenta Tasa Fuster

preocupacions han anat multiplicant-se sense que això comporte que s’abandonen les línies de treball anteriors. Temàticament, la literatura ha anat creixent en complexitat metodològica, teòrica i d’aspectes tractats. Geogràficament, ha anat des dels estudis centrats en àmbits autonòmics i estatals a la comparació de la realitat espanyola amb la d’altres països i a incorporar, sobretot en el que portem de segle XXI, els debats internacionals a l’àmbit espanyol, i a participar-hi activament des de la perspectiva de la realitat plurilingüe espanyola. Sense voluntat de ser-hi sistemàtics i amb el risc de no referir-nos a treballs i autors que han fet aportacions rellevants, intentarem mostrar, amb una intenció bàsicament descriptiva, quins creiem que han estat els principals trets que han seguit els estudis acadèmics sobre drets lingüístics a Espanya, centrant la nostra atenció en el que entenem que hi han estat les principals aportacions de caràcter general. Cal dir que bona part dels primers estudis que fan referència als drets lingüístics o la regulació legal de les llengües són treballs al voltant d’una anàlisi general o d’aspectes concrets de la Constitució de 1978, com ara els de Milian (1984) o López Basaguren (1988) Benzo i Fernández de Muniain (1993); o reflexions més concretes sobre el significat i els límits de la discriminació positiva per raó de llengua (Cobreros, 1984) el pluralisme lingüístic en el marc constitucional (Gurrera,1985) o la relació entre llengua i model d’estat en la Constitució (Aparicio, 1997). Aquesta mena d’estudis, com veiem, tenen el seu origen en el mateix instant de l’aprovació de la Constitució i són els predominants fins ben entrada la dècada dels huitanta del segle XX i han continuat fins als nostres dies, tot i que ara no semblen ocupar la posició central i més innovadora de la literatura espanyola en la matèria. El segon grup d’estudis, que no és contradictori amb l’anterior, comença a obrir-se pas en la segona part dels anys huitanta i es desenvolupa en part en la dècada següent, continuant també fins els nostres dies. La preocupació gira, ara, en dues direccions; primerament, en bastir principis teòrics sòlids sobre la relació entre llengua i drets (Tolivar, 1987; Prieto, 1991, o Vernet, 1998) y, en segon lloc, sobre el desplegament legal de la Constitució a través dels estatuts d’autonomia (bloc constitucional) i les lleis de normalització lingüística (Milian, 2000); així com sobre la primera jurisprudència constitucional, com, per exemple, Agirreazkuenaga (1991); mentre creix el nombre