Issuu

Encesa literària

1r semestre de 2016

Maria Àngels Anglada i el violinista d’Auschwitz Conversa amb Rosa Geli Anglada Compromís, art i vida Epistolari Anglada - Stroumsa El violinista d’Auschwitz Apunts sobre «Làpida i Afrodita» Sentir i conèixer la poesia angladiana Poema «Els aiguamolls» Quadern de Música The Beatles. Uns apunts amb música En la mort de Bowie Quadern d’Art Exilis. Llibres d’artista Quadern Literari Dolors Condom, la saviesa serena dels clàssics Riba i Grècia : El descobriment de Kavafis Miquel Pairolí i l’ofici d’escriure La Mancha era una fiesta Ferran Adrià, la luz del sueño Barbara Els orfes

2 encesa literĂ ria

encesa literĂ ria 2

Encesa literĂ ria

1r semestre de 2016

2 encesa literĂ ria

Encesa Literària

2 1r semestre de 2016 Edita Edicions Cal·lígraf, SL Monturiol, 2, 1r 1a 17600 Figueres Tel. (0034) 615 261 764 www.edicionscalligraf.com info@edicionscalligraf.com

La publicació d’aquesta revista ha rebut el suport de la Diputació de Girona

Director editorial Jaume Torrent Director Juan Jesús Aznar Directora d’art Mercè Riba Redactor en cap Ramon Moreno Correcció Lluïsa Armengol Disseny i composició Kame editors Disseny de portada © Dani Torrent

ISSN 2462-2567 Dipòsit Legal GI-1192-2015

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic. Les infraccions d’aquests drets es troben sotmeses a les sancions establertes a les lleis.

encesa literària 2

1r semestre de 2016

quadern de música

editorial La llum de la cultura en temps de tenebra Juan Jesús Aznar

quadern central maria àngels anglada i el violinista d’auschwitz

The Beatles. Uns apunts amb música Josep Maria Francino

En la mort de Bowie Ramon Moreno

quadern d’art Exilis. Llibres d’artista Francesc Carbonell

quadern literari

Conversa amb Rosa Geli Anglada Jaume Torrent 13 Jacques Stroumsa i Maria Àngels Anglada: Compromís, art i vida Anna Maria Velaz 19

Dolors Condom, la saviesa serena dels clàssics Eusebi Ayensa

Riba i Grècia: El descobriment de Kavafis Eusebi Ayensa

Epistolari Anglada - Stroumsa Anna Maria Velaz

Miquel Pairolí i l’ofici d’escriure Lluís Freixas 103

El violinista d’Auschwitz Jacques Stroumsa

La Mancha era una fiesta Joan Manuel Soldevilla

115

Ferran Adrià, la luz del sueño Juan Jesús Aznar

121

Barbara Nil Ventós i Corominas

131

Apunts sobre «Làpida i Afrodita» Anna Maria Velaz 61 Sentir i conèixer la poesia angladiana Mariàngela Vilallonga

Poema «Els aiguamolls» Maria Àngels Anglada

Els orfes Giovanni Verga

141

Apunts biogràfics

147

2 encesa literària

encesa literĂ ria 2

editorial

LA LLUM DE LA CULTURA EN TEMPS DE TENEBRA En aquest moment vivim la història. Ben orgullosos podran estar els qui la redueixin a paraules. Sabran que una línia de la seva dissertació encobreix sofriments? Hélène Berr

es de mitjan segle xv, se celebra el dia de Sant Jordi a Catalunya. Un cavaller muntat en un cavall blanc derrota un drac, és a dir, el bé venç el mal, el bé del coneixement venç el mal de la ignorància. Del nostre cavaller, n’han cantat la gesta joglars i trobadors, poetes i escriptors; l’han representat pintors i escultors i, cada 23 d’abril, homes i dones passegen amb les roses i els llibres pels carrers i les places. En els nostres dies, sant Jordi lluita contra el drac que ataca la cultura i, de la mateixa manera que a l’època medieval, homes i dones, grans i petits, surten al carrer armats amb una rosa vermella i un llibre. La rosa vermella és la passió per saber, per conèixer, per llegir —que sigui una—, simbolitza la fidelitat a la Cultura —que sempre és una, per molt que se la vulgui parcel·lar—;

i l’espiga que l’envolta és la fertilitat, que sempre dóna els seus fruits als que cultiven el seu esperit. El 1935, Manuel Altolaguirre va demanar a Pablo Neruda que fos el director d’una revista literària; la va anomenar Caballo Verde i se’n van editar cinc números, l’últim dels quals havia de sortir el 19 de juliol de 1936; aquell dia, però, «se llenó de pólvora la calle. Un general desconocido, llamado Francisco Franco, se había rebelado contra la República en su guarnición de África» (Pablo Neruda, Confieso que he vivido). El carrer es va omplir de pólvora. La nostra barca inicial se’ns ha convertit en un gall verd, galopa per recordar aquell temps de sotsobre en el qual tanta llum i bellesa van posar els poetes, i gall, en comptes de cavall, que escataina, per simbolitzar 2 encesa literària

La llum de la cultura en temps de tenebra

l’esperit i l’ànima que ens mouen a encendre aquesta llum de la cultura en temps de tenebra. La poetessa Maria Àngels Anglada va morir el dia de Sant Jordi de 1999. Disset anys després, encesa literària li dedica el quadern central, en un any i en un dia en què, també, es commemoren els quatre-cents anys de la mort de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare. Aquest quadern central ha estat coordinat per Anna Maria Velaz, que ha traduït del francès original al català la correspondència inèdita entre Jacques Stroumsa i Maria Àngels Anglada, i que és l’autora, a més, dels articles que introdueixen l’epistolari i el poema «Làpida i Afrodita». El quadern es completa amb la conferència que Jacques Stroumsa va pronunciar a Figueres, un artícle de Mariàngela Villalonga sobre la poesia angladiana i una conversa entre Rosa Geli Anglada i Jaume Torrent. Continuem el nostre viatge a l’Ítaca literària per aturar-nos a l’inici del documentat pròleg que Eusebi Ayensa ha escrit per a la nova edició en català de la poesia de Konstandinos P. Kavafis, una reedició dels poemes que va traduir Carles Riba. Sobre aquesta traducció, Josep Pla va escriure: «Si ara em preguntessin quina és la millor traducció que s’ha fet de les poesies de Kavafis en una llengua estrangera, diria, naturalment, que, tot i no ser, ni de bon tros, completa, és la de Carles Riba». La recent mort de la gran llatinista gironina Dolors Condom mereix un 8

encesa literària 2

sentit homenatge per part del mateix Eusebi Ayensa. El camí és llarg, i l’estela del poeta alexandrí ens porta a llegir el text de Joan Manuel Soldevilla, «La Mancha era una fiesta», per acostar-nos a les platges de Barcino i sentir, en la veu de Don Quijote, el que allí li passa: «¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mi desdicha, y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!». «Metafísico estáis», em diu Babieca, transmutat en consciència, i, com Rocinante, li responc: «És que no havia llegit Miquel Pairolí fins que Lluís Freixas me’l va fer conèixer». Precisament, Lluís Freixas és l’autor del text que ens dóna a conèixer l’obra de Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011), amb unes paraules dirigides a l’amic que fa cinc anys se’n va anar al limbe de les lletres per escriure-hi nous dietaris. En el camp de la creació literària, tenim un relat breu de Nil Ventós i Coromines i un altre relat de l’escriptor sicilià Giovanni Verga en traducció d’Anna Casassas. I, com que parlem de creació, tanquem aquest apartat amb una conversa amb Ferran Adrià. El «Quadern d’Art» està dedicat a l’exposició «EXILIS. Llibre d’artista», que avança el tema de l’exili que tractarem àmpliament en el proper número d’encesa literària. Francesc Carbonell ha escrit un text que agermana l’èxode del 1939 amb l’èxode

editorial d’aquest temps nostre: «A Lesbos, “on l’administració europea no fa la seva feina”, només el poble segueix salvant el poble, es diu al reportatge. Com l’any 1939, altra vegada els governs europeus —entre els quals l’espanyol, de manera molt destacada— es desentenen de les seves responsabilitats, amb excuses de mal pagador i un egoisme i una gasiveria abominables». Conscient que les seves paraules necessiten anar acompanyades, l’autor cita les paraules que Arcadi Oliveres va escriure per al catàleg de l’exposició «EXILIS. Llibre d’artista»: «Dolor i esperança acompanyaran sempre qualsevol exili. El moviment de persones en un món globalitzat sembla inevitable i fins i tot convenient, però sempre amb el condi-

cionant de la llibertat. Exili i migració són moviments obligats per sistemes econòmics i polítics dominants que, a aquestes alçades del segle xxi, resulten inacceptables i davant dels quals s’ha de lluitar amb tota la força possible, individualment i col·lectiva». Finalment, al «Quadern de Música», David Bowie i els Beatles són recordats paraula a paraula per Ramon Moreno i Josep Maria Francino. Aquesta encesa literària és deutora de totes les persones que fan possible que el gall ens desperti en cada número per convertir el somni en una realitat. n

Juan Jesús Aznar Director d’encesa literària

2 encesa literària

Maria Ă€ngels Anglada.

encesa literĂ ria 2

quadern central

2 encesa literĂ ria

Maria Ă€ngels Anglada a la biblioteca de casa seva, 1986. Foto: Miquel Ruiz.

encesa literĂ ria 2

CONVERSA AMB ROSA GELI ANGLADA Jaume Torrent

31 de gener de 2016

a dies que tenia concertada la cita amb la Rosa Geli per parlar de la seva mare, la Maria Àngels Anglada. El propòsit era incorporar una foto de la biblioteca de l’escriptora en aquesta secció per a fetitxistes que vam incloure a l’índex d’encesa literària. Ens han rebut a la casa de l’Armentera ella i en Paco, el seu marit, amb la companyia inesperada de les seves dues filles, la Clara i la Núria, juntament amb el nét petit, en Leo, ros com un fil d’or. Raptem l’àvia i ens tanquem al despatx del primer pis, rodejats de llibres i quadres que recorden l’escriptora. Un és un retrat a l’oli signat per la pintora gironina Mercè Huerta que, en mans de la Rosa i il·luminat pel seu somriure, fa que deixi de banda, almenys momentàniament, una imat-

ge mitificada tenyida d’admiració cap a una persona coneguda únicament a través del món màgic dels llibres, per entrar en la intimitat d’una conversa entre dos amics. L’ombra de l’escriptora és en les paraules de la Rosa una presència humana, càlida, maternal, amb una certa nostàlgia dels bons moments. D’aquesta manera, suau i amable, una mica intranscendent, com aquest dia de febrer, repassem records i vivències familiars. Parlem de llibres, viatges i poesies, tractant d’apropar-nos a través de la seva filla a la vida i l’obra de la gran escriptora que fou Maria Àngels Anglada. J. T.: Abans d’entrar a parlar de temes més literaris, m’agradaria que ens parlessis de quan i per què els teus pares van decidir viure a l’Empordà. 2 encesa literària

Conversa amb Rosa Geli Anglada

R. G.: Ho van fer a començament dels anys seixanta. El pare, llicenciat en Filologia Clàssica, com la mare, administrava la finca familiar de Vilamacolum, i era complicat de fer-ho a distància. Així que van decidir traslladar la família del pis de lloguer del carrer Rosselló de Barcelona al del carrer Muralla de Figueres, on van viure la resta de la seva vida. J. T.: Amb tres filles petites i donant classes de llatí i grec a les Escolàpies de Figueres, li quedava temps per escriure a la teva mare? O potser es dedicava a explicar-vos els contes infantils que després va publicar? R. G.: No, quan érem petites va deixar d’escriure. Havia escrit abans i, evidentment, ho va fer després, però tres criatures i una casa ocupen molt de temps. I el que em dius dels contes, no anava així. Ella no ens va explicar mai contes quan érem petites. Els contes infantils que s’han publicat, els va fer quan nosaltres ja érem grans. El que era un gran contista era l’avi de Vic, un veritable fora de sèrie, que ens mantenia a tots embadalits, petits i grans, mentre explicava les aventures d’en Joan de Serrallonga i altres contes inventats per ell, que ens semblaven genials. J. T.: El primer llibre publicat de la Maria Àngels Anglada va ser un llibre fet en col·laboració amb el teu pare, en Jordi Geli, Memòries d’un pagès del segle xviii. Com va néixer aquest llibre? 14

encesa literària 2

R. G.: Aquest va ser el primer llibre en prosa. La primera obra que va publicar va ser de poesia, la seva gran passió, juntament amb la Nuria Albó, Díptic (Edicions Sala, 1972), edició que va ser pagada pel meu avi. El llibre Memòries d’un pagès del segle xviii és la transcripció del diari d’un pagès que es deia Casanovas, del qual van parlar al meu pare, i la família Turró, que el tenia, l’hi va deixar. És un llibre molt interessant perquè recull la realitat quotidiana a l’Empordà del segle xviii. Se’n van fer dues edicions, la primera en el català original, i la va publicar Curial l’any 1978. Recordo que jo, que llavors estudiava a Barcelona, vaig portar l’original a en Max Cahner a l’editorial; posteriorment, la va reeditar en català actual l’editorial Carles Vallès, de Figueres, l’any 1986. Després, el següent llibre que va publicar la mare va ser Les closes (Destino, 1979), que va guanyar el premi Josep Pla i que la va donar a conèixer als lectors catalans. J. T.: Les closes és una novel·la amb detalls autobiogràfics? R. G.: No són detalls d’ella directament, però la història que explica és tota veritat. Era una besàvia del meu pare que, quan era jove, embarassada del segon fill, un dia entren de nit a casa seva unes persones desconegudes, les lliguen a ella i a la minyona, les tanquen en una habitació i maten el seu marit, que era en una altra cambra de la casa. Per insídies de la sogra

Jaume Torrent

i la cunyada, l’acusen a ella de ser la instigadora de l’assassinat del marit i la fiquen a la presó de Figueres, fins que la jutgen acusada d’assassinat. Finalment, és absolta. J. T.: I com arriben aquestes informacions a la escriptora? Era una història que s’explicava a casa? R. G.: Sí que alguna vegada se’n parlava, però la història li arriba per una via molt més directa i fiable. A tu, que ets advocat, t’agradarà saber la història. La meva mare va treballar la novel·la amb papers de l’època: el pare d’aquesta dona, la besàvia, va fer editar el text de la defensa de la seva filla i la sentència d’innocència, i el va repartir entre els principals propietaris de l’Empordà, perquè tothom s’assabentés de la veritat. A la novel·la, els personatges canvien de nom, i fins i tot els noms dels pobles són inventats; la mare no es va atrevir a posar Vilamacolum i en va dir Vilasirvent. La besàvia era de Palau de Santa Eulàlia i, ja de gran, quan es va casar el seu fill, va deixar Vilamacolum i va anar a viure a Camallera, a ca la Gèlia, que li diuen ara. A la novel·la, dels dos pobles en fa un de sol, i li posa el nom de Bellvís d’Empordà. A ella, aquesta història sempre la va fascinar, i a més, la casa de Vilamacolum imposa. És una casa gran, molt gran, de tres plantes. Explica en el pròleg que quan anaven a aquella casa, se li apareixien la figura mítica —perquè l’havíem anat mitificant— d’aquesta besàvia i la seva història.

Rosa Geli amb un retrat a l‘oli de la seva mare, obra de Mercè Huerta, 2016. Foto: Mercè Riba.

J. T.: Comentava amb vosaltres els seus escrits abans de publicar-los? R. G.: Sí, en parlava molt a casa, i el primer que els llegia era el pare, que donava la seva opinió. Les filles també hi participàvem; la Mariona, la meva germana, recordo que li va picar a màquina Sandàlies d’escuma, per exemple. Jo recordo, amb un cert orgull, ho haig de reconèixer, que en el títol d’El violí d’Auschwitz hi vaig tenir una certa influència, almenys a contrario sensu, ja que aquest no era el títol que ella tenia posat originàriament. Es deia La follia, que és la peça musical 2 encesa literària

Conversa amb Rosa Geli Anglada

que toca el violinista. I jo li vaig dir: «Ai, no m’agrada, mare, amb aquest títol no te’l comprarà ningú», i li vaig proposar que en el títol sortís la paraula violí, que era més comú, i així el va canviar pel definitiu. Jo potser tenia més la visió de lectora, per això, quan el vaig acabar de llegir, li vaig dir: «Mama, has escrit un best-seller», i no em vaig equivocar. Ella no crec que es pogués imaginar mai que es traduís a catorze o quinze llengües. J. T.: La Imma Merino, en una entrevista que fa a la Maria Àngels Anglada l’any 1998 al setmanari Presència, diu que en Jorge Semprún havia comentat que, entre les obres escrites pels que no han aportat un testimoni com a supervivents, és la narració sobre el camps de concentració nazis que traspua més veritat. Diu també que en Semprún estava fent un guió sobre la novel·la. Què va passar? Per què no es va fer? R. G.: És cert que li van comprar els drets cinematogràfics, va signar un contracte amb l’Andrés Vicente Gómez, el productor, que li va pagar uns diners a compte; i és cert que el guió l’havia de fer en Jorge Semprún, però la cosa es va anar allargant; després, van dir que anar a rodar a Polònia sortia molt car, i la pel·lícula no es va arribar a fer. Quan la meva mare ja havia mort, en Semprún va venir a un col·loqui a la Universitat de Girona. Hi vaig anar i vaig enraonar amb ell, i em va dir que el llibre li havia encan16

encesa literària 2

tat, però no va arribar mai a fer el guió. Abans de morir ella, recordo que un dia havia trucat a la meva mare, i a ella li va fer una il·lusió enorme. J. T.: Però el violinista va aparèixer per Figueres; així ho documenta l’Anna Maria Velaz en aquest mateix número d’encesa literària. R. G.: La història de la novel·la i el seu protagonista és totalment inventada, i si bé la meva mare estava molt documentada sobre l’Holocaust, un tema que l’apassionava, aquest relat no està basat en cap fet documentat al qual ella hagués tingut accés. Però sí que és cert que, un cop publicada la novel·la i traduïda a altres idiomes, un dia un violinista jueu sefardita de Salònica es va posar en contacte amb ella per dirli que havia escrit la seva història. Es van conèixer i van mantenir una correspondència, a més dels viatges que ell va fer a Figueres. J. T.: Políticament, ara que la política torna a ser el nostre pa de cada dia, on se situava la Maria Àngels Anglada? R. G.: Ella es va definir com a independentista ja molt aviat, quan va guanyar el premi Josep Pla per a Les closes. Era una independentista d’esquerres, progressista, socialdemòcrata, podríem dir. Havia fet costat als Nacionalistes d’Esquerra. També sé que havia donat suport a un partit ecologista. J. T.: Tornem a la literatura. Quines eren les seves lectures preferides?

Jaume Torrent

R. G.: Per sobre de tot, els clàssics i la poesia. Llegia molta poesia actual, en català, en castellà, en francès i en italià. Li agradava molt la literatura francesa, de la qual era més coneixedora per raó de l’idioma. Ja de gran va començar a aprendre anglès per poder llegir Shakespeare, però ho va trobar massa difícil. Era una fan del programa de llibres Apostrophes, d’en Bernard Pivot, que emetia la televisió francesa. Molts autors que aquí encara no eren coneguts, perquè no estaven traduïts, ja els havia llegit. Recordo, per exemple, l’albanès Kadaré, entre d’altres, que vaig conèixer per ella. J. T.: En quin món literari es movia? R. G.: Tenia molts amics i amigues dintre el món literari, però no era de cap capelleta. Deia que la literatura catalana es movia en capelletes, o eres dels uns o eres dels altres. Els darrers anys, va entrar a l’Institut d’Estudis Catalans i era membre del PEN Club, on tenia tractes amb molts escriptors. Era molt amiga de la Montserrat Abelló, la Marta Pessarrodona, la Maria-Mercè Marçal, la Isabel-Clara Simó. I molts escriptors… en Jaume Fuster havia dinat a casa, en Manuel Costa-Pau…, però amb l’handicap de viure a l’Empordà. Sempre deia que si no vivies a Barcelona, no estaves dins l’ambient literari. També en el món de les lletres clàssiques tenia molts amics: en Carles Miralles, l’Eudald Solà i l’Eusebi Ayensa, que va conèixer a través d’una amiga seva i amb el qual va tenir una gran relació.

J. T.: He llegit en algun lloc que la família de la teva mare era molt melòmana. R. G.: Sí, és cert, tots els de Vic ho eren, i ella també. Tocava el piano i li agradava molt la música. A mi també em va fer estudiar piano, però, quan era petita, ho feia més per complaurela a ella que perquè m’agradés. Després, amb el temps, he descobert el plaer de la música clàssica. El meu pare també era molt aficionat. Tot el dia posava Brahms. El que sí que em va transmetre la mare és l’amor per la literatura, encara que jo sóc més de narrativa que de poesia, i l’amor per Grècia, que era la seva gran passió. Un llibre que a mi m’agrada, encara que hagi tingut molta menys difusió que els altres, és Viola d’amore (Destino, 1983); és molt intimista i potser més difícil que els seus llibres més coneguts. De tota manera, a mi, personalment, els dos llibres seus que més m’agraden són Les closes i El violí d’Auschwitz, i també una novel·la curta, «També a tu, Cleanorides», que es va publicar en el llibre No em dic Laura. J. T.: Parlant de l’amor a Grècia, per què aquesta preferència de la teva mare per Mitilene? R. G.: Per Safo. Estic segura que hi va anar buscant la Safo de Lesbos, el seu esperit. Pensar que en aquelles aigües s’havia banyat la Safo, per a ella era el màxim. Era aquell sentiment que tens de vegades quan visites unes ruïnes o entres en una església antiga, on 2 encesa literària

Conversa amb Rosa Geli Anglada

se’t fa viu el passat, et sents transportat a una altra època. I ella, n’estic segura, s’hi sentia quan anava a Grècia. Em va explicar que quan va veure per primera vegada Súnion, li van entrar tremolors. Jo vaig pensar que exagerava, però haig de reconèixer que a mi em va passar el mateix, quan hi vaig anar, uns quants anys després, amb en Paco.

J. T.: Tant la teva mare com el teu pare van morir joves. Com va ser? R. G.: El pare va morir molt jove, no arribava als seixanta. Va ser del cor, un infart. La mare, als seixanta-nou, un càncer fulminant. El mes de febrer de 1999 va anar al metge perquè no es trobava bé, i el 23 d’abril, la diada de Sant Jordi, va morir.

J. T.: Deixem la poesia grega i tornem a la poesia escrita per la Maria Àngels Anglada. Tu, Rosa, segur que entre tots els seus poemes en tens alguns de preferits. R. G.: De la poesia escrita per la meva mare, hi ha molts poemes que m’agraden. Per dir-ne pocs, te’n citaré tres: «Una història d’amor», «Tardor a Requesens» i «Làpida i Afrodita». Ens va costar molt trobar una editorial per publicar la Poesia completa, editada finalment el 2009 per Edicions Vitel·la. El volum, amb una coberta il·lustrada pel seu nét Adrià Ciurana, aplega tota la poesia de la mare editada en vida en diferents llibres i poesies que ella havia deixat revisades i a punt d’editar amb el títol provisional Arietta.

J. T.: El mateix dia que Cervantes i Shakespeare, un dia assenyalat i consagrat al llibre. Ens falta parlar dels llibres sobre la Grècia clàssica i de la seva poesia. Podríem seguir parlant, el tema no s’esgota mai, però el nét reclama la seva àvia, i no és qüestió de privar el nen del seu plaer per una xerrameca, per a ell incomprensible, ara per ara, encara que potser un dia li farà reviure la figura de la gran escriptora que fou la seva besàvia. Abans de marxar, la Rosa em deixa un quadern manuscrit de la seva mare amb l’esborrany d’alguns poemes i altres escrits, i també uns petits poemes familiars dedicats a ella i les seves filles quan eren petites. n

encesa literària 2