1_9788491436843

lliçons de dret civil català

LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ II

lliçons de dret civil català

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera / Judith Solé Resina

lliçons de dret civil català

LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ II DRET DE LA PERSONA

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera Judith Solé Resina

lliçons de dret civil català

COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig

Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia

Ana Belén Campuzano Laguillo

Catedrática de Derecho Mercantil de la Universidad CEU San Pablo

Víctor Moreno Catena

Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid

Francisco Muñoz Conde

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla

Jorge A. Cerdio Herrán

Angelika Nussberger

José Ramón Cossío Díaz

Héctor Olasolo Alonso

Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho. Instituto Tecnológico Autónomo de México Ministro de la Suprema Corte de Justicia de México

Owen M. Fiss

Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)

Luis López Guerra

Juez del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid

Ángel M. López y López

Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla

Marta Lorente Sariñena

Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid

Javier de Lucas Martín

Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia

Jueza del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrática de Derecho Internacional de la Universidad de Colonia (Alemania) Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)

Luciano Parejo Alfonso

Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid

Tomás Sala Franco

Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia

Ignacio Sancho Gargallo

Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España

Tomás S. Vives Antón

Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia

Ruth Zimmerling

Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)

Procedimiento de selección de originales, ver página web: www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales

LLIÇONS DE DRET CIVIL CATALÀ DRET DE LA PERSONA

Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA JUDITH SOLÉ RESINA

València, 2017

Copyright ® 2017 Està rigorosament prohibida, sense l’autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com incorporada a la fitxa del llibre.

Directores de la Col∙lecció:

Judith Solé Resina Mª Del Carmen Gete-Alonso y Calera

© Judith Solé Resina y Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera

© D’AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com www.tirant.com Llibreria virtual: www.tirant.es ISBN: 978-84-9143-684-3 MAQUETA: Tink Factoría de Color Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/empresa/ politicas-de-empresa.

Lliçó 1

La personalitat. La capacitat

Sumari: 1. La personalitat: 1.1. La persona: caracterització; 1.2. La personalitat jurídica.

Adquisició; 1.3. Els no nascuts; 1.4. Inscripció de naixement. 2. Capacitat jurídica i capacitat d’obrar: concepte i caràcters. Extinció de la personalitat: 3.1. La mort; 3.2.

Commoriència; 3.3. Inscripció de defunció.

1. LA PERSONALITAT El dret de la persona és la part del Dret civil en la que s’estudien les qüestions relatives al subjecte de dret. La persona és el punt de partida, necessari i previ, element que identifica la posició jurídica de les relacions i el seu contingut.

1.1. La persona: Caracterització La persona, concepte jurídic bàsic, es pren des de la seva aparició al món exterior (naixement) com representativa de l’ésser (concret) de l’espècie humana, en la condició d’ésser humà individu (concret) com unitat completa en la que es comprenen els elements i les qualitats que l’acompanyen al llarg de la vida.

Es consideren dos classes de persones: Les persones naturals o físiques i les anomenades persones jurídiques (que són una creació jurídica artificial). La persona física es considera íntegrament, a partir de la dignitat i dels drets que li són inherents. La persona jurídica és l’organització permanent i estable encaminada a la consecució d’una finalitat digna de protecció, que constitueix una entitat independent i separada dels seus membres i de qui la va crear, que té la condició de subjecte de dret.

1.2. La personalitat jurídica. Adquisició La personalitat civil es configura com un atribut de la persona física o jurídica que designa al subjecte de dret. La condició jurídica

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera

de persona, en particular, de la persona física, s’expressa mitjançant el terme personalitat jurídica (art. 29 CC, 211-1. CCCat), qualitat atribuïda a tot ésser humà sense distinció, inherent des del moment en que forma part d’una comunitat social i es reconeguda jurídicament.

La personalitat jurídica és la consideració de la persona, des del dret i comporta la condició de subjecte en les relacions, situacions i poders. Malgrat que, en inici, la noció expressa un concepte de Dret privat, atès el caràcter supletori de les normes civils respecte de la resta de matèries (arts. 4.3 CC i 111-4 CCCat), esdevé noció general a tot l’ordenament jurídic i engloba l’àmbit privat i el públic.

El concepte de ciutadania, noció pròpia de l’àmbit públic, és més restringida que la de personalitat, es refereix a la situació que ocupa la persona en la societat i a la seva participació i actuació en ella a través de les institucions, a la llum dels drets fonamentals i dels valors constitucionalment reconeguts. Complementa a la personalitat civil però no la substitueix.

L’art. 16 del Pacte internacional de drets civils i polítics (Nova York, 16 de desembre de 1966) indica: “Tot ésser humà té dret, a tot arreu, al reconeixement de la seva personalitat jurídica”. L’article 7.1 de la Convenció sobre els drets de l’infant (de l’ONU de 25 de novembre de 1989) determina que tot nen sigui inscrit “immediatament després del seu naixement i tindrà dret des del naixement a un nom, a adquirir una nacionalitat i, en la mesura del possible, a conèixer als seus pares i a ser cuidat per ells”.

En el Codi civil espanyol es llegeix: “La personalitat s’adquireix en el moment del naixement amb vida, un cop produït el sencer despreniment del si matern” (art. 30). S’expressa de manera que indueix a pensar en termes de requisits: a) Néixer amb vida, que no implica el requisit de la viabilitat (aptitud per viure); b) Que s’hagi produït el sencer despreniment del si matern, que el nou ésser sigui independent i autònom de la mare (ruptura del cordó umbilical).

La norma catalana, d’acord amb els textos internacionals, expressa que: “La personalitat civil és inherent a la persona física des del seu naixement” (art. 211-1.1). Només descriu que la personalitat civil es vincula al naixement, sense matisació addicional, és suficient amb l’aparició d’un nou ésser amb vida pròpia.

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

En els parts múltiples la regla jurídica sobre la primogenitura es refereix al moment temporal del naixement (art. 31 CC): qui primer veu la llum (neix), i no a la prioritat en la concepció que és la inversa (la de l’últim que surt a la llum).

1.3. Els no nascuts En inici, qui no ha nascut, fins i tot encara que estigui concebut (nasciturus) i qui no hagi estat concebut (concepturus) no pot ser subjecte jurídic. Les normes no atorguen personalitat abans que hi hagi un ésser nascut i independent de la mare. Aquesta constatació, no obstant, no implica que aquestes situacions se situïn al marge del dret.

Amb referència al nasciturus (concebut) en els textos legals amb caràcter general es disposa que “el concebut es té per nascut per a tots els efectes que li siguin favorables, sempre que neixi amb les condicions” que estableix la llei (art. 29 CC) i fins i tot s’afirma que té la consideració de persona (art. 211-1.2 CCCat). Les normes, estableixen vies jurídiques que permeten adquirir o gaudir del dret (efecte) sense fingir o avançar l’existència de la persona.

S’interpreta com a favorable l’oportunitat que té el concebut d’ adquirir drets, que de no reconèixer-se, com es fa, no seria possible.

Els supòsits en què té lloc l’aplicació de la regla són diversos, les lleis en preveuen alguns. Un grup important de casos resulta de l’atribució de drets successoris (substitució fideïcomissària, preterició). Entre els efectes patrimonials inter vius es poden citar les donacions a favor de nasciturus o amb clàusula de reversió, les atribucions i estipulacions a favor de tercer. I pel que fa als personals, la possibilitat del reconeixement de la filiació, l’adquisició originària de la nacionalitat iure sanguini i del veïnatge civil. També, entren en aquesta categoria les mesures de protecció dirigides a preveure la possible situació d’abandonament del menor quan neixi (art. 105.2 c de la Llei 14/2010, LDOIA). Es reconeix capacitat per ser part en el procés (art.

6.1 2º LEC) “al concebut no nascut, per a tots els efectes que li siguin favorables” pels que compareixen “les persones que legítimament els representarien si ja haguessin nascut” (art. 7.3 LEC).

En l’adquisició de drets successoris fins que es produeixi el naixement es suspenen temporalment les operacions successòries, la qual

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera

cosa pot comportar una administració especial dels béns (arts. 412-1 CCCat). Pel que fa a les atribucions gratuïtes (donacions) es legitima als que serien els representants legals del concebut en el cas que hagués nascut per acceptar-les (i evitar la seva revocació) (art. 531-21.3 CCCat).

El naixement amb vida de qui estava concebut consolida els efectes, cosa que comporta que efectivament es produeixi l’adquisició.

Qui no està concebut (nondum conceptus) no pot adquirir. Però el fet que no hi hagi cap persona i l’eventualitat que pugui arribar a néixer, no impedeix que es facin atribucions a qui arribi a néixer en el futur. El mitjà jurídic a través del qual el no concebut pot arribar a adquirir és establir una titularitat intermèdia, que ha de recaure en algú que visqui en el moment en què es produeix la transmissió inicial i la vinculació dels béns amb la càrrega de conservar-los i traspassarlos al següent en l’ordre i així successivament fins arribar al no nascut.

En l’àmbit del dret de successions les institucions més apropiades són la substitució fideïcomissària o el llegat, les herències de confiança i anàlogues. En els actes entre vius, la donació amb clàusula de reversió o el contracte amb estipulació a favor de tercer. Les atribucions efectuades a favor dels no-concebuts s’entenen fetes sota condició suspensiva (art. 531-21.4 CCCat).

1.4. Inscripció de naixement La prova oficial del naixement de la persona és a través de la inscripció en el Registre Civil amb els requisits que la llei exigeix. La inscripció dóna fe del fet, data, hora i lloc del naixement, de la identitat, sexe i, en el seu cas, de la filiació de l’inscrit (art. 44.2 LRC).

Estan obligats a promoure la inscripció la direcció d’hospitals, clíniques i establiments sanitaris, el personal mèdic o sanitari que hagi atès el part en el cas que s’hagi produït fora de l’establiment sanitari, els progenitors, els parents més pròxims i en el cas que manquin qualsevol persona major d’edat present en el moment del part. Si la mare ha renunciat al fill en el moment del part no té l’obligació que és assumida per l’entitat pública corresponent (art. 45 LRC).

En el termini de 72h del naixement la direcció d’hospitals, clíniques i establiments sanitaris ha de comunicar a l’oficina del Registre

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

Civil, els naixements. A més s’imposa al personal sanitari que assisteix el part la càrrega de prendre les cauteles necessàries per tal d’assegurar la identificació del nadó i de fer les comprovacions que estableixen indubitadament la maternitat. S’han d’incloure les proves biomètriques, mèdiques i analítiques que calgui i sempre han de prendre dos empremtes plantars del nadó i dactilars de la mare que s’adjunten a la documentació (art. 46.1 LRC).

Respecte dels naixements fora de l’establiment sanitari o quan no s’hagi remés el document en termini, els obligats a promoure la inscripció disposen de 10 dies per declarar el naixement a l’oficina del Registre Civil o les oficines consulars, a la que s’ha d’adjuntar el document oficial de declaració i el certificat mèdic (art. 47 LRC).

Les entitats públiques de les Comunitats Autònomes amb competència en matèria de menors han de promoure la inscripció, sense demora, dels menors en situació de desemparament per abandonament, sigui o no coneguda la filiació. També el Ministeri Fiscal ha de promoure la inscripció dels menors no inscrits (art. 48 LRC).

La inscripció de naixement es practica per mitja de la declaració, feta en el document oficial firmat, i el certificat facultatiu. El metge, infermer especialista en infermeria obstètrica-ginecològica o que assisteix al naixement, dins o fora de l’establiment, ha de comprovar la identitat de la mare als efectes d’inclusió en l’informe facultatiu (art.

46.3 LRC). Excepte que es tracti d’un nadó abandonat en tota inscripció de naixement en territori espanyol ha de constar necessàriament la filiació materna, tot i que l’accés a la mateixa és restringit en el cas que la mare ho sol·licita i renuncia a exercir els drets derivats de la filiació (art. 44.4 LRC).

En la inscripció de naixement consten les dades d’identitat del nadó: el nom i els cognoms que li corresponguin segons la filiació, el lloc, data i hora el naixement i el sexe (art. 49.1 LRC) i el codi personal que se li assigni (art. 49.3 LRC). També han de constar que s’han fet les proves biomètriques, mèdiques i analítiques exigides i el centre en el que es conservi la informació relativa (art. 46.1 LRC). Sempre que sigui possible, han de constar el nom i els cognoms, document nacional d’identitat o d’estranger, lloc i data de naixement, estat, domicili i nacionalitat i qualsevol altra dada inclosa en els formularis,

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera

dels progenitors. En cas que la mare hagi renunciat la publicitat és restringida (art. 49.4 LRC).

2. CAPACITAT JURÍDICA I CAPACITAT D’OBRAR: CONCEPTE I CARACTERS La capacitat jurídica, aspecte estàtic de la personalitat, es defineix com l’aptitud per ser titular de drets, poders i facultats (subjecte actiu) i obligacions i deures (subjecte passiu) i és usual identificar-la amb la qualitat de la personalitat jurídica. Es reconeix a tota persona, és qualitat inherent al mateix concepte de subjecte. El concepte íntegre de persona, formulat en base als drets i al valor dignitat, comporta el de capacitat jurídica com a manifestació de la personalitat, també per descomptat el principi d’igualtat.

Són caràcters propis de la capacitat jurídica: a) La seva inherència a tota persona des del moment en què hi ha personalitat civil; b) La inseparabilitat d’ella el que comporta que no es pugui negar a ningú; c) Cap circumstància, condició o altra dada que es doni en la persona pot interferir, ni limitar-la; d) És la mateixa per a tothom; no es gradua. Només en els casos en què ho requereixi la dignitat de la persona i sempre que se superi el test de la raonabilitat, es poden admetre adaptacions (que no restricció o negació); e) És d’ordre públic.

Quan la capacitat jurídica es predica de la persona natural o física és una manifestació de la personalitat civil. En contrast, aplicada a la persona jurídica, la personalitat és element imprescindible per a la seva consideració jurídica en ser un concepte de creació tècnica.

La capacitat d’obrar és l’aptitud de la persona per dur a terme, eficaçment, actes jurídics; és a dir perquè l’actuació en el tràfic jurídic que fa la persona es reconegui i es produeixin efectes jurídics; també, perquè es mantingui jurídicament. Representa la vessant activa de la personalitat. No és uniforme ni igual per a les persones, pot graduarse, diferir d’una a una altra persona en funció de determinades circumstàncies que l’afecten.

La capacitat d’obrar pren com a pressupost la capacitat natural de la persona, encara que es fixi la seva existència de manera general i abstracta a partir d’una edat (la de majoria), també escollida de mane-

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

ra arbitrària, si bé amb fonament en el desenvolupament biològic. En la consideració que la capacitat natural s’identifica a l’aptitud per entendre i decidir (voler) la conducta que es fa i el seu abast, i es vincula al grau de maduresa intel·lectual de la persona. L’art. 211-3.1 CCCat indica que “La capacitat d’obrar de la persona es fonamenta en la seva capacitat natural, d’acord amb el que estableix aquest Codi”, el que completa amb la fixació legal de la maduresa: “La capacitat d’obrar plena s’assoleix amb la majoria d’edat “(art. 211-3.2 CCCat).

Són caràcters de la capacitat d’obrar: a) Que la interpretació de les regles que la regulen no és restrictiva: en el dubte (limitació o ampliació) s’ha d’optar sempre per la inexistència de limitació (art. 211-3 CCCat). b) Que la capacitat d’obrar abasta en conjunt tots els àmbits de la persona. c) No és igual ni uniforme per a totes les persones sinó que admet gradació.

Atès que no existeix una dada fixa que permeti determinar quan concorre en la persona la capacitat de raciocini de la maduresa, jurídicament el criteri que s’ha pres en consideració és l’edat; en concret la que es qualifica com a majoria d’edat (18 anys, arts. 12 CE; 315 CC; 211-4 CCCat).

En les denominades capacitats especials es requereix que la persona compleixi un requisit addicional, que s’afegeix a la majoria d’edat, perquè es pugui actuar jurídicament; o, s’obvia el requisit de la major edat en atenció a l’acte de què es tracti. Així succeeix, per exemple, amb la capacitat per adoptar en la qual s’ha de comptar amb una edat determinada (25 anys, art. 235-30.1 CCCat), o l’edat per a testar, en la qual, excepte per al testament hològraf (art; 421-17 CCCat), només cal tenir 14 anys (art. 421-4 CCCat).

Es parla de capacitat limitada en relació amb aquelles persones que gaudeixen de capacitat incompleta per no tenir encara desenvolupat el raciocini, o haver-se’ls limitat, a conseqüència d’un procés judicial de modificació de la capacitat. La limitació suposa la intervenció d’una persona que actua complementant la capacitat (pares, tutors, curadors).

A l’altre extrem es troba la modificació absoluta de la capacitat que és una limitació (modificació) sobrevinguda de la capacitat, de caràc-

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera

ter restringit fundada en una causa que palesa la manca d’autogovern (arts. 199 i 200 CC). Situació en la qual la major part de l’actuació de la persona se substitueix per l’actuació del representant legal.

De la capacitat d’obrar conceptualment es distingeixen les prohibicions. En aquestes l’impediment a la realització d’un determinat acte jurídic no es basa en l’aptitud per a l’exercici sinó en un veto legal fonamentat en raons diverses, que impedeix, malgrat que es gaudeixi de capacitat d’obrar i mentre romangui la situació, la realització de l’acte jurídic.

3. EXTINCIÓ DE LA PERSONALITAT La única causa de l’extinció de la personalitat és la mort de la persona (arts. 32 CC i 211-1.3 CCCat). En els ordenaments jurídics actuals, no es reconeix altra causa de privació, qualsevol altre fet diferent a la mort física com a causa d’extinció de la personalitat (com ara l’anomenada mort civil) xocaria frontalment amb els principis que regeixen el sistema cfr, art. 10 CE).

3.1. La mort El concepte de mort està fora de l’àmbit jurídic, que el pren d’altres ciències. Es qualifica com un fet físic constatat a partir del que marquen la ciència mèdica i la biologia.

Jurídicament s’identifica al cessament irreversible de les funcions cardiorespiratòries o el cessament irreversible de les funcions encefàliques, i s’entén que té lloc quan es constata el coma areactiu d’etologia estructural coneguda i irreversible (arts. 5.1, de la Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans i 10 del Reial Decret 2070/1999, de 30 de desembre, pel qual es regulen les activitats d’obtenció i utilització clínica d’òrgans humans i la coordinació territorial en matèria de donació i trasplantament d’òrgans i teixits).

Sempre requereix l’emissió del certificat de defunció.

Conseqüències: 1. L’extinció de la personalitat jurídica (arts. 32 CC i 211.1.3 CCCat): deixa d’existir com a subjecte de dret, des del moment de la mort i s’extingeixen totes les relacions personals i personalíssimes,

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

cessen els drets i facultats. Es transmeten i mantenen als hereus en les relacions patrimonials no personals (art. 1257 CC) i concrets drets personalíssims lligats a la persona morta (els drets morals de la propietat intel·lectual) romanen o neixen ex novo a partir de la mort (protecció de la memòria pretèrita).

2. El cos passa a tenir la condició de cadàver. Encara que, jurídicament, el cadàver no té la consideració de persona no s’assimila als altres béns patrimonials i s’han de tenir en compte les normes sobre l’extracció i trasplantament d’òrgans pel que fa aquests.

3. El patrimoni de la persona, passa a ser considerat herència, i es defereix a les persones a qui correspon d’acord amb les regles del dret de successions (art. 411-4 CCCat).

3.2. Commoriència En el cas que diverses persones que estan cridades a succeir-se entre si, moren alhora es produeix la situació de commoriència i s’ha de decidir sobre quina d’elles ha mort en primer lloc, és a dir la premoriència, a fi de determinar si hi ha transmissió de drets entre elles.

Si es coneix qui va morir abans no hi ha cap problema, si no és així i aquest extrem no apareix clar (hi ha dubtes) la norma estableix regles per solucionar-ho.

El Codi civil espanyol resol aquesta qüestió (art. 33) a través del que s’acostuma a anomenar presumpció de commoriència. D’acord amb aquesta, si es dubta, entre dues o més persones cridades a succeirse quina d’elles ha mort primer, qui defensi que una persona ho ha fet abans que l’altra ha de provar-ho ja que en cas contrari es presumeixen mortes al mateix temps i no té lloc la transmissió de drets d’una a una altra. Per a l’aplicació d’aquesta regla cal que, a més de concórrer els fets que determinen el supòsit de fet, es dubti, és a dir que hi hagi incertesa invencible sobre la falta de simultaneïtat. S’admet la utilització de tots els mitjans de prova, excepte les conjectures.

En el Codi civil de Catalunya, sota el nom de commoriència i mort consecutiva derivada del mateix esdeveniment, s’estableix que quan la successió o transmissió de drets a favor d’una persona depèn que una de les persones sobrevisqui a l’altra, la successió o transmissió té lloc si es prova la supervivència. En cas contrari es consideren que han

Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera

mort en el mateix moment i no hi ha successió ni transmissió entre elles. Es considera que han mort en el mateix moment quan hi ha unitat de causa o de circumstància que motivi les defuncions i entre les dues han transcorregut menys de setanta-dues hores (art. 211-2 CCCat).

3.3. Inscripció de defunció La inscripció en el Registre Civil de la defunció que és obligatòria dóna fe del fet de la mort d’una persona i de la data, hora i lloc en el que es produeix. En la inscripció consta la identitat del mort (art.

62.1 LRC).

No es pot fer la inscripció sense el certificat mèdic de defunció.

En aquest certificat han de constar, a més de les circumstàncies exigides per inscriure, les que es precisen a efectes de l’Institut Nacional d’Estadística i en tot cas, l’existència o no d’indicis de mort violenta i la incoació de diligències judicials i qualsevol motiu pel qual a judici del facultatiu no s’hagi d’expedir la llicència La inscripció de defunció es practica per mitjà de la declaració, feta en el formulari oficial firmat junt al certificat; en el seu defecte o quan sigui incomplet aquest o la documentació es requereix dictamen del facultatiu. Inscrita la defunció, l’encarregat expedeix la llicència d’enterrament o incineració (art. 62. 2 i 3 LRC) Estan obligats a promoure la inscripció la direcció d’hospitals, clíniques i establiments sanitaris a on tingui lloc la mort, el personal mèdic que el certifica quan s’ha produït fora de l’establiment, els parents del difunt o la persona autoritzada per aquest, el director de l’establiment, qualsevol habitant de la casa on hagués tingut lloc o l’autoritat que correspongui i qualsevol que tingui coneixement de la mort, que ho ha de comunicar a l’autoritat competent obligada a promoure la inscripció (art. 63 LRC).

La direcció d’hospitals, clíniques i establiments sanitaris ha de comunicar a l’oficina del Registre Civil que s’assigni, les defuncions que hagin tingut lloc en el seu centre sanitari i que, remetran per mitjans electrònics. Quan s’hagin produït fora d’establiment sanitari, els obligats a promoure la inscripció han d’informar de la defunció el més

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

aviat possible a l’autoritat pública, que l’ha de comunicar immediatament a l’oficina del Registre Civil (arts. 64 i 65 LRC).

En els supòsits en què el cadàver hagi desaparegut o s’hagués inhumat abans de la inscripció, cal resolució judicial, procediment registral o ordre de l’autoritat judicial que acrediti legalment la mort. Si hi ha indicis de mort violenta o en qualsevol cas en què s’hagin d’incoar diligències judicials, la inscripció de la defunció no implicarà la concessió de llicència d’enterrament o incineració que s’expedirà quan s’autoritzi per l’òrgan judicial competent (art. 67 LRC).

Quan la mort hagués ocorregut amb posterioritat als sis primers mesos de gestació, abans del naixement, i sempre que el nadó hagués mort abans de rebre l’alta mèdica, després del part, el certificat mèdic s’ha de signar, almenys, per dos facultatius, els que afirmaran, sota la seva responsabilitat que, del part i, si escau, de les proves realitzades amb el material genètic de la mare i el fill, no es desprenen dubtes raonables sobre la relació materna filial; fent-se constar en la inscripció la realització d’aquestes proves i el centre sanitari que inicialment conservi la informació sense perjudici del trasllat d’aquesta informació als arxius definitius de l’Administració corresponent (art. 67.3 LRC).

La inscripció de la defunció tanca el registre individual. En cap cas, el codi personal podrà tornar a ser assignat (art. 62.4 LRC).

Lliçó 2

Els estats civils i les condicions personals.

Constància registral

Sumari: 1. L’estat civil: concepte i caràcters. 2. Els estats civils tradicionals i les condicions personals emergents. 3. Els títols d’estat civil. 4. Constància registral

1. L’ESTAT CIVIL: CONCEPTE I CARÀCTERS En el llenguatge vulgar, el terme “estat civil” s’associa a la condició de solter, casat, vidu, divorciat o separat, però la seva significació jurídica té un major abast. Designa situacions, rellevants i de caràcter permanent, en les que es troben les persones, que l’ordenament té en consideració per a l’aplicació d’un conjunt de regles jurídiques, de forma que resulta determinant per fixar el conjunt de drets i deures de cada persona.

L’estat civil fonamenta, així, la diferència de tracte per part de l’ordenament jurídic a les persones: el conjunt de normes aplicables es basa en una qualitat personal que aquestes prenen com a element.

Amb tot, els estats civils no vulneren el principi d’igualtat (art. 14 CE) perquè la seva justificació està vinculada a la necessitat de considerar aquestes condicions o qualitats per tal de respectar la integritat i el lliure desenvolupament de la personalitat (art. 10 CE).

Malgrat que, com s’ha dit, es requereix que les condicions personals considerades estat civil tinguin caràcter permanent o estable, aquestes poden variar amb el pas del temps, i aleshores canvia l’estat civil. De fet, algunes canvien precisament pel pas del temps (com la minoria i la majoria d’edat) i altres es poden modificar amb independència d’aquest, per voluntat de la persona (com l’estat de solter o casat) o de forma aliena a la mateixa (com la limitació de la capacitat).

Els caràcters de l’estat civil es deriven del fet que la regulació dels estats civils és una qüestió d’ordre públic, per la qual cosa:

Judith Solé Resina

a) Les normes que regulen l’estat civil són imperatives perquè afecten a l’interès general o públic. Es sostrauen de l’àmbit de l’autonomia de la voluntat —està prohibit contractar sobre l’estat civil— i són indisponibles, per la qual cosa no cap la transacció ni l’arbitratge en els processos sobre estat civil (art.

1814 CC i 2 Ley 60/2003, de Arbitraje). b) És preceptiva la intervenció del Ministeri Fiscal en tots els plets relatius a l’estat civil: el Ministeri Fiscal defensarà la legalitat i l’interès públic o social (art. 3.6 Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal). c) L’estat civil té eficàcia general o erga omnes. Per propiciar aquesta eficàcia es possibilita el coneixement de l’estat civil d’una persona a qualsevol altra persona interessada, ordenantse la seva inscripció i regulant la publicitat i prova al Registre Civil. d) L’atac o desconeixement de l’estat civil és un il·lícit civil (art.

1902 CC) i pot ser un il·lícit penal. En aquest sentit, l’art. 401 CP estableix que “qui usurpi l’estat civil d’un altre serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys”.

2. ELS ESTATS CIVILS TRADICIONALS I LES CONDICIONS PERSONALS EMERGENTS No existeix en el nostre ordenament una relació tancada de les condicions personals que es consideren estats civils. Tradicionalment se n’han considerat: a) L’edat. En funció de l’edat de la persona es distingeixen els estats civils de menor d’edat, menor emancipat i major d’edat, que determinen diferents graus de capacitat d’obrar de la persona. b) La capacitat d’autogovern. La modificació o situació de limitació de la capacitat d’obrar constituïda per sentència judicial: que determina els límits de la capacitat i estableix el sistema de protecció de la persona més adequat en cada cas concret. c) La nacionalitat i el veïnatge civil. La nacionalitat determina la llei que ha de regir la persona, i el veïnatge civil determina el

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

sotmetiment al Codi Civil o a algun dels ordenaments civils propis de les Comunitats Autònomes. d) La filiació. La relació paternofilial té el contingut establert per la llei i confereix drets i deures als subjectes que vincula. e) El matrimoni. L’estat de casat confereix drets i deures respecte de l’altre cònjuge i de la llar familiar.

Totes aquestes condicions pertanyen a l’esfera purament personal dels subjectes de dret. S’exclouen dels estats civils les circumstàncies econòmiques (com el concurs) i les que es refereixen a la localització de les persones (com l’absència) que disposen de regles especials per motius d’interès públic. El concurs, perquè solament afecta l’exercici de les facultats d’administració i disposició del patrimoni concursat, sense comportar mesures de limitació de la capacitat d’obrar (art. 40 Ley Concursal). L’absència, perquè malgrat la declaració d’absència legal comporta el nomenamet d’un representant de l’absent, no afecta a la capacitat d’obrar d’aquest que pot seguir actuant vàlidament (art. 188.2 CC). I en cap d’aquests casos s’estableix un estatut jurídic personal —conjunt de drets i deures— propi d’aquestes condicions.

Així mateix, cal assenyalar que el sexe, actualment en el nostre ordenament, no és un estat civil atès que no pot comportar discriminació entre les persones (art. 14 CE), per bé que identifica les persones.

La Ley Orgánica 3/2007, de 22 de març, para la igualdad efectiva de mujeres y hombres, estableix els principis d’actuació dels poders públics, regula drets i deures de les persones físiques i jurídiques, tant públiques com privades, i preveu mesures destinades a eliminar i corregir en els sectors públic i privat tot tipus de discriminació per raó de sexe (art. 1.2 LOIHM). Aquesta llei es complementa amb les lleis ordinàries sobre la matèria que han aprovat quasi totes les Comunitats Autònomes.

La igualtat de tracte entre homes i dones es configura com un principi informador de l’ordenament jurídic i es defineix com l’absència de discriminació directa i indirecta per raó de sexe i, en especial, per raons de la maternitat, les obligacions familiars i l’estat civil, i actua al interpretar, integrar i aplicar les normes (arts. 3 i 4 LOIHM).

La discriminació directa per raó de sexe es defineix com la situació en que es troba una persona que sigui, hagi estat o pugui ser tractada en atenció al sexe de manera menys favorable que un altra en situació

Judith Solé Resina

comparable (art. 6.1 LOIMH). La discriminació indirecta per raó de sexe és la situació en que una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa persones d’un sexe en desavantatge particular respecte a la resta de persones de l’altre, si no és que pot justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima i que els mitjans per abastar aquesta finalitat siguin necessaris i adequats (art. 6.2 LOIMH).

Inicialment, la configuració jurídica del sexe coincideix amb el sexe biològic, però s’hi podrà apartar quan es consideri la transexualitat.

En aquest sentit, l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea ha definit la identitat de gènere i l’expressió de gènere com la vivència interna i individual del gènere tal i com cada persona la sent profundament, incloent la vivència personal del cos, i la vestimenta, la forma de parlar i els modals, essent així que la identitat de gènere està generalment acompanyada del desig de viure i rebre acceptació com a membre d’un gènere i, fins i tot, el desig irrenunciable de modificar mitjançant mètodes hormonals, quirúrgics o altres, el propi cos, per tornar-lo el més congruent possible amb el sexe o gènere sentit com a propi.

La Ley 3/2007, d’1 de març, reguladora de la rectificación registral de la mención relativa al sexo de las personas, regula els requisits necessaris per accedir al canvi de la inscripció relativa al sexe de la persona en el registre civil, quan la dita inscripció no es correspon amb la identitat de gènere sentida per la persona sol·licitant. Aquest text legal contempla, també, el canvi de nom propi de la persona interessada, per tal que no resulti discordant amb el sexe reclamat, al que ens referirem a la lliçó 3.

Amb tot, l’ordenament jurídic espanyol encara no ha admès ni reconegut la situació de intersexualitat (amorfisme sexual), que és aquella en la que es troben les persones que al néixer presenten un cos sexualment ambigu perquè no s’acull a la regla de la divisió entre dos sexes, la qual cosa les obliga a sotmetre’s a la cirurgia d’assignació d’un sexe. Aquestes persones reclamen que es respecti la seva voluntat a sotmetre’s o no a l’assignació de sexe i que no sigui obligatòria la menció del sexe en el Registre Civil.

El sexe ha de distingir-se de l’orientació sexual de la persona, independent del sexe genètic, biològic o adoptat (en cas de transsexualitat) que té. Es tracta d’una conducta en l’esfera de les relacions personals que ha de ser respectada perquè forma part del lliure desenvolupa-

Lliçons de dret civil català. Dret de la persona

ment de la personalitat de cadascú i no pot comportar cap tipus de discriminació.

A banda dels estats civils tradicionalment reconeguts, hi ha altres condicions personals emergents, que prenen en consideració altres circumstàncies amb transcendència social, que compten amb normes especials que estableixen una especial protecció de la persona i configuren autèntics estatuts personals. Així: a) Les parelles estables homosexuals i heterosexuals no casades.

Múltiples normes d’àmbit autonòmic regulen, amb diferent abast, les conseqüències jurídiques de la convivència estable de parella durant la seva vigència i després de la seva dissolució per mort d’un dels components o per ruptura de la relació, i algunes d’elles configuren un autèntic estatut jurídic propi dels convivents (arts. 240-1 a 240-7 CCCat). b) Altres situacions de convivència com l’ajuda mútua o l’acolliment de persones grans també són objecte, en algunes Comunitats Autònomes, d’una regulació que confereix un conjunt de drets i deures propi —estatut jurídic— als convivents (arts. 240-1 a 240-7 CCCat i Llei 22/2000, de 29 de desembre, d’acolliment de persones grans). c) La situació de violència. Nombroses normes, d’àmbit estatal i autonòmic (d’àmbit estatal la LO 1/2004 de Medidas de Protección Integral contra la violencia de género, i a Catalunya la Llei 5/2008, de 24 d’abril, de Dret de les dones a eradicar la violència masclista) proporcionen un àmbit de protecció específic a les víctimes de la violència de gènere, amb l’atribució de poders i drets per tal de garantir-les la integritat física. d) La situació de dependència també és tinguda en compte per lleis especials (com la Ley 39/2006, de promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia) que tendeixen a protegir les persones que per motiu d’edat, de malaltia o discapacitat pateixen una pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial i requereixen atenció d’altres persones per a realitzar activitats bàsiques de la vida diària. e) La situació d’abandonament dels menors d’edat dona lloc a l’aplicació de mesures púbiques de protecció de la persona articulades en nombrosa normativa.