Així com el Dret es inseparable de l’idea de la lluita pel Dret, el reconeixement dels drets humans es el resultat de lluites socials inacabades e inacabables que, de vegades, s’han presentat com a un projecte utòpic; fins i tot, desesperat i desmentit pels fets. Al nostre parer es el contrari. L’eix fonamental que fa no tan sols raonable sinó sobre tot necessari aquet projecte, es el que podríem anomenar la concreció del objectiu il.lustrat de l’emancipació: la igual llibertat de tots els essers humans, que significa la lluita contra tot tipus de discriminació y de dominació, també la lluita contra la exclusió.
(Director)
La formació en la cultura dels drets humans, es una de les tasques bàsiques del Institut de Drets Humans de la Universitat de València. Amb aquet llibre, Per qué els drets humans?, els autors, investigadors membres del IDHUV, volem presentar un manual senzill, clar i en valencià, un instrument pedagògic d’ajuda per a professors de secundària interessats en açò i també, es clar, per als estudiants. Tractem de provocar la curiositat, la reflexió, el debat, al voltant de nocions que, molt lluny d’abstractes, son eines concretes, imprescindibles per a la nostra vida quotidiana com a essers humans y com a ciutadans.
JAVIER DE LUCAS
delitos
PER QUÈ ELS DRETS HUMANS?
Eixa egallibertat es el que volem dir quan parlem de universalitat: tots el drets per a tots els essers humans, per a arribar a un model equitatiu, plural e inclusiu. Cap dret d’un esser humà es alié a la causa de l’universalitat. No lluitem no més pels nostres drets, sinó també i al mateix temps, pels drets dels altres. Per una obvia raó: els drets dels altres son els nostres. Aixó no significa homogeneïtat: cadascú de nosaltres es diferent, per que l’autonomia, la llibertat, es el fonament dels drets. Per això mateix, l’universalitat no es homogeneïtat: l’universalitat té que permetre que la igualtat siga entesa des de la diferencia.
En definitiva, cadascú de nosaltres es també un altre i per tant, lluitant pels drets dels altres, lluitem pels nostres. A la fí, lluitar pels drets es una tasca de solidaritat. Doncs bé, trobem així a la base de la llluita pels drets els principis revolucionaris del 1789: llibertat, igualtat, solidaritat.
delitos
PER QUÈ ELS DRETS HUMANS?
La lluita per la dignitat es una lluita que té dos eixos diferents. D’una part, la lluita que afecta als qui pertanyen (pertanyem) a la majoria, a la mal anomenada “normalitat”, es á dir, els que no tenen (no tenim) cap diférencia que ens singularitze. I en segon lloc, una lluita molt mes difícil, la lluita per la seva dignitat de aquells que per a ser aceptats per la resta del grup social han de construirla, han de visibilitzarla amb un esforç de vegades heroic, sense aceptar almoines, ni tampoc la marginalització i la clandestinitat, l’exclusió de l’espai públic. Hem aprés que la anomenada majoria no ha segut sempre igual. Que arribar a fer part de la majoria es un procés llarg de lluites social, per a les dones, per als esclaus, per als grups etconulturals no dominants...
JAVIER DE LUCAS (Director)
delitos
PER QUÈ ELS DRETS HUMANS?
JAVIER DE LUCAS Director
Valencia, 2018
Índex Presentació.................................................................................................................
5
(I) QUINS DRETS HUMANS? Capítol 1. Per què els drets humans? Per a què serveixen?....................................
11
Capítol 2. Dos eixos dels drets humans, igualtat i llibertat.....................................
21
Capítol 3. El procés d’internacionalització i juridificació dels drets humans........
31
Capítol 4. Què són els drets socials?........................................................................
41
Capítol 5. Com protegir i exercir els drets humans, els meus, els de tots?............
57
(II) PROBLEMES I CONFLICTES DE DRETS HUMANS. COM DEBATRE A L’AULA Introducció a la II Part. Problemes i conflictes de drets humans. Com debatre a l’aula...........................................................................................................................
73
Capítol 6. Violacions massives de drets humans, justícia i memòria......................
75
Capítol 7. Els drets a les societats multiculturals.....................................................
85
Capítol 8. Els drets socials a la salut i a l’habitatge..................................................
97
Capítol 9. Alfabetització jurídica en violència de gènere........................................
117
Capítol 10. Delictes d’odi i drets...............................................................................
127
Capítol 11. Drets dels animals?.................................................................................
139
(III) NORMATIVA DE DRETS HUMANS 1. Dret internacional universal de drets humans..................................................... 151 2. Els drets humans a la Constitució espanyola de 1978......................................... 215 3. La protecció i promoció dels drets humans en l’àmbit de la Generalitat Valenciana................................................................................................................................
225
Presentació L’Institut Universitari de Drets Humans (IDHUV) naix el març de 2005 com el centre específic de la Universitat de València dedicat a la investigació multidisciplinària sobre drets humans. L’Institut reuneix investigadors de diferents branques jurídiques i socials al voltant d’unes finalitats bàsiques: l’avanç en el coneixement dels drets humans gràcies a la investigació multidisciplinària, la formació i sensibilització en drets humans a través de la seua tasca de docència, i la promoció de la reflexió, el diàleg i el compromís amb els drets humans, en particular amb els drets dels individus i grups més vulnerables o que es troben més amenaçats. Així doncs, encara que les seues activitats s’adrecen bàsicament a estudiants universitaris de postgrau, la formació en la cultura dels drets humans, mitjançant l’elaboració de recursos i materials pedagògics i l’oferta de cursos de formació és una de les tasques bàsiques del nostre IDHUV i per això inclou altres àmbits educatius, des de l’educació informal a l’ensenyament secundari. Per exemple, en l’àmbit específic d’estudiants de secundària, a més de la tasca de difusió i sensibilització a través de xarrades i conferències als instituts d’Educació Secundària, venim d’encetar una experiència pilot amb estudiants del batxillerat europeu, en la qual s’ha implicat també a estudiants Erasmus de grau. Els autors del llibre, investigadors membres de l’IDHUV, volem presentar un manual senzill, clar i en valencià, un instrument pedagògic d’ajuda per a professors de Secundària interessats en això i també, és clar, per als estudiants. Aquest objectiu justifica el seu títol Per què els drets humans? Per a què serveixen? És a dir, el que voldríem no és un llibre acadèmic en el sentit de doctrinal, teòric. La nostra opció tracta de suscitar la curiositat, la reflexió i el debat, al voltant de nocions que, molt lluny de ser abstractes, són eines concretes i imprescindibles per a la nostra vida quotidiana com a éssers humans i com a ciutadans. Així com el Dret és inseparable de la idea de la lluita pel Dret, el reconeixement dels drets humans és el resultat de lluites socials inacabades i inacabables que, de vegades,
La nostra opció tracta de suscitar la curiositat, la reflexió i el debat, al voltant de nocions que, molt lluny de ser abstractes, són eines concretes i imprescindibles per a la nostra vida quotidiana com a éssers humans i com a ciutadans.
6
Aquesta egallibertat és el que volem dir quan parlem d’universalitat: tots els drets per a tots els éssers humans, per a arribar a un model equitatiu, plural i inclusiu.
La universalitat no és homogeneïtat. La universalitat ha de permetre que la igualtat siga entesa des de la diferència.
Javier de Lucas
s’han presentat com un projecte utòpic; fins i tot, desesperat i desmentit pels fets. A parer nostre és el contrari. L’eix fonamental que fa no sols raonable sinó sobre tot necessari aquest projecte és el que podríem anomenar la concreció de l’objectiu il·lustrat de l’emancipació: la igual llibertat de tots els éssers humans, que significa la lluita contra tot tipus de discriminació i de dominació i també de la lluita contra l’exclusió. Aquesta egallibertat és el que volem dir quan parlem d’universalitat: tots els drets per a tots els éssers humans, per a arribar a un model equitatiu, plural i inclusiu. És important afegir que cap dret d’un ésser humà és aliè a la causa de la universalitat. No lluitem només pels nostres drets, sinó també i al mateix temps, pels drets dels altres. Per una raó òbvia: els drets dels altres són els nostres. Això no significa homogeneïtat: cadascú de nosaltres és diferent, perquè l’autonomia, la llibertat és el fonament dels drets. Per això mateix, la universalitat no és homogeneïtat. La universalitat ha de permetre que la igualtat siga entesa des de la diferència. Al llarg de molt de temps s’ha fet una distinció que pot explicar el que volem dir. Es deia que la lluita per la dignitat és una lluita que té dos eixos ben diferents. Per una part, la lluita que afecta els qui pertanyen (pertanyem) a la majoria, a l’anomenat mainstream, a la mal anomenada «normalitat», és a dir, els que no tenen (no tenim) cap diferència que ens singularitze. I en segon lloc, una lluita molt més difícil, la lluita per la dignitat d’aquells que per a ser acceptats per la resta del grup social han de construir-la, han de visibilitzar-la amb un esforç de vegades heroic, sense acceptar almoines, ni tampoc la marginalització i la clandestinitat o l’exclusió de l’espai públic. El que hem après és que l’anomenada majoria no ha sigut sempre igual. Que arribar a formar part de la majoria és un procés llarg de lluites social per a les dones, per als esclaus, per als grups etnoculturals no dominants… en definitiva, cadascú de nosaltres és també un altre i que, per tant, lluitant pels drets dels altres, lluitem pels nostres. Al cap i a la fi, lluitar pels drets és una tasca de solidaritat. Doncs bé, hem arribat així als principis revolucionaris del 1789: llibertat, igualtat, solidaritat. A la primera part del llibre presentem una noció sintètica de la història del reconeixement dels drets humans, una aproximació historicoconceptual al concepte i els principals
Presentació
7
tipus de drets humans, que acaba amb l’interrogant que a parer nostre n’és la clau: com poder exercir i protegir els nostres drets? Què podem i què hem de fer? Inspirant-nos en els projectes de clíniques jurídiques, a la segona part proposem exemples i eines de discussió d’un abast molt ampli (des del cinema a la literatura, els jocs de rol, el debat formal, etc.) per tal d’animar dinàmiques de grup a l’aula al voltant de drets concrets i de les seues violacions. Com ara: violència de gènere, altres violències (bullying o assetjament escolar per exemple), els delictes d’odi, les manifestacions de discriminació, la xenofòbia i el racisme, els problemes de la gestió de la diferència cultural en el sentit més ampli, els límits de la llibertat d’expressió, però també debatem sobre els drets econòmics, socials i culturals, sobre la noció de memòria o sobre l’encara polèmica qüestió dels drets dels animals. Finalment, incloem una petita llista de referències normatives clàssiques (de l’ONU, la Unió Europea, la Constitució espanyola) a les quals afegim normes de l’àmbit de la nostra Generalitat Valenciana (GVA). Perquè estem convençuts que és molt important transmetre que els drets humans no són només unassumpte dels Etats i de les organitzacions internacionals, sinó que, com a eines concretes, es plantegen al nostre context immediat i, per tant, les institucions més a prop dels ciutadans, com ara les institucions autonòmiques i molt concretament la GVA tenen el dret i el deure de desplegar iniciatives —normes— per a garantir els drets, per a afavorir que els ciutadans puguen gaudir i també lluitar pels seus drets. És el cas, per exemple, de normes jurídiques com ara: lleis per a afavorir la inclusió, la lluita contra la discriminació, el reconeixement de la pròpia identitat de gènere, la memòria del nostre poble, l’acollida d’immigrants i de desplaçats i refugiats, etc.
JAVIER DE LUCAS
(I) QUINS DRETS HUMANS?
Capítol 1
Per què els drets humans? Per a què serveixen? JAVIER DE LUCAS
Qui no ha afirmat alguna vegada: «No hi ha dret!», «tinc/ tenim dret a això». Quin sentit tenen aquestes afirmacions? Per què les fem? Serveixen per a res més que per tractar d’expressar la nostra indignació, la nostra protesta, la reivindicació d’allò que considerem nostre? És molt possible que molts d’aquells que hem pronunciat afirmacions semblants, en fer-ho, teníem el ressò més o menys conscient del famós preàmbul de la Declaració d’Independència del Estats Units d’Amèrica de 4 de juliol de 1776: Sostenim com a evidents per si mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan siga que una forma de govern es faça destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la, o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamente en aquests principis, tot organitzant els seus poders en la forma que al seu judici oferisca les més grans probabilitats d’aconseguir la seua seguretat i felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canvie per motius lleus i transitoris governs establits d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguen tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, enderrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per a la seua futura seguretat i la seua felicitat.
O també de les afirmacions que trobem en els cinc primers articles que els revolucionaris francesos van inscriure en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 26 d’agost de 1789: − Article 1. Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets. Les distincions socials només poden fundar-se en la utilitat comuna. − Article 2. La finalitat de tota associació política és la protecció dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió. − Article 3. El principi de tota Sobirania resideix essencialment en la nació. Cap cos, cap individu poden exercir cap autoritat que no emane d’aquesta expressament. − Article 4. La llibertat consisteix a poder fer tot el que no siga perjudicial per als altres. Així, l’exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d’aquests mateixos drets. Aquests límits només poden ser determinats per la Llei.
Qui no ha afirmat alguna vegada: «No hi ha dret!», «tinc/ tenim dret a això». Quin sentit tenen aquestes afirmacions? Per què les fem? Serveixen per a res més que per tractar d’expressar la nostra indignació, la nostra protesta, la reivindicació d’allò que considerem nostre?
14
Javier de Lucas
− Article 5. La Llei només té dret a prohibir els actes perjudicials per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la Llei no pot ser impedit, i ningú pot ser obligat a fer alguna cosa que la llei no ordena.
És la mateixa tesi que trobem en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per l’Assemblea General de l’ONU el 10 de desembre de 1948 en els seus dos primers articles: Article 1. Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Article 2. Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. A més, no es farà cap distinció fundada en la condició política, jurídica o internacional del país o territori de la jurisdicció del qual depenga una persona, tant si es tracta d’un país independent, com d’un territori sota administració fiduciària, no autònom o sotmès a qualsevol altra limitació de sobirania.
«Qualsevol dret en el món ha sigut adquirit mitjançant la lluita».
Som tots nosaltres els qui creem el reconeixement d’aquests drets.
Doncs bé, la idea que tenim drets fins i tot quan no ens són reconeguts és el motor d’allò que un dels més grans juristes de tots els temps, l’alemany Rudolf von Ihering, va denominar «lluita pel dret», que pot i ha de ser formulada també com «lluita pels drets». Així, va escriure: «qualsevol dret en el món ha sigut adquirit mitjançant la lluita». D’aquesta manera, a més, l’origen últim del dret tindria una motivació ètica, és a dir, reconeix l’existència d’un impuls moral en cadascun dels éssers humans, el sentiment d’allò que és just, que és el sentiment del dret, que subjau en cadascun de nosaltres. Però també és possible trobar en ella una profunda significació política, de caràcter democràtic: som tots nosaltres els qui creem el reconeixement d’aquests drets; tots hem d’estar implicats en aquest objectiu, que mai estarà segur, mai es podrà donar per definitivament aconseguit, si no té aquest suport. La majoria dels qui accepten que existeixen aquests drets i amb caràcter universal, és a dir, que tots els éssers humans són titulars d’aquests, sostenen que són previs o, en qualsevol cas, independents del que puguen disposar les lleis, del que dispose el dret que, precisament per aquesta raó (disposat per les lleis) anomenem «positiu». Però no hi ha acord sobre el seu fonament. Durant segles se’ls va definir
Per què els drets humans? Per a què serveixen?
15
com «drets naturals», és a dir, previs a les lleis i independents d’aquestes perquè es troben implícits en la naturalesa humana. Aquesta és la concepció jusnaturalista dels drets humans que, a la vegada, ha rebut al llarg de la història diferents formulacions. Així, hi ha els qui creuen en un ordre diví (sobrenatural), un pla imposat per Déu o pels déus a la naturalesa, que inclou una sort de lleis no escrites que tot ésser humà pot conèixer. Això ho podem apreciar en el preciós diàleg que ens va llegar Sòfocles; el famós al·legat d’Antígona davant Creont, tirà de Tebes. Aquest havia decretat que Polinices, el germà rebel d’Antígona, no podia rebre sepultura, mandat que Antígona desobeeix perquè segons ella contradiu lleis superiors i no escrites. És la reivindicació de la igualtat biològica i cultural de tots els éssers humans que esgrimeix el jueu Shylock, en la seua defensa davant Portia, en l’obra de Shakespeare El mercader de Venècia. D’aquesta manera es desenvolupa la doctrina del dret natural que sosté que les lleis humanes (el dret positiu) que no són concordes amb aquestes normes naturals, no escrites, no solament no són justes, sinó que ni tan sols són dret. A partir de la modernitat, aquests drets naturals són presentats més aviat com a expressió d’un dret natural, sí, però no necessàriament de fonament religiós, sinó assentat en les exigències que la raó troba en la naturalesa humana. La universalitat d’aquests drets, com la d’aquestes lleis naturals, queda així assegurada per sobre de les diferents concepcions religioses, perquè la raó és, òbviament, universal. Des d’aquesta concepció, que suposa un cert objectivisme ètic (i que admetrà molts matisos), tots els éssers humans podem conèixer i reivindicar els nostres drets. Aquesta és la clau, que entroncarà amb els qui, molt temps després, invoquen els drets des d’una altra concepció que no és necessàriament jusnaturalista, com la d’Ihering, o en clau de satisfacció de les necessitats humanes bàsiques, potser el criteri de fonamentació dels drets humans que té avui major acceptació, també a l’hora d’establir-ne un catàleg i jerarquia. Són aquelles que s’expressen per exemple en la moderna noció de seguretat humana en la qual es basa al seu torn l’Índex de desenvolupament humà (INDH) que utilitza les Nacions Unides i que, en realitat, constitueix una manera de concretar la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i els Pactes Internacionals de Drets Humans de 1966.
Satisfacció de les necessitats humanes bàsiques, potser el criteri de fonamentació dels drets humans que té avui major acceptació, també a l’hora d’establir-ne un catàleg i jerarquia.
16
L’apel·lació a drets de tots els éssers humans, anteriors i jeràrquicament superiors a qualsevol mandat del poder, apareix alhora com a límit i justificació de l’obediència a les lleis positives.
Fins i tot avui, ja quasi en la segona dècada del segle XXI, més de dos-cents cinquanta anys després d’aquestes primeres declaracions de drets de les revolucions americana i francesa, per a bona part de la humanitat els drets humans segueixen sent bones paraules.
Javier de Lucas
Però la importància del jusnaturalisme racionalista és que va oferir una eina per a limitar el fins aleshores poder absolut dels reis. En efecte, l’apel·lació a drets de tots els éssers humans, anteriors i jeràrquicament superiors a qualsevol mandat del poder, apareix alhora com a límit i justificació de l’obediència a les lleis positives. Amb diferents accents — els que separen les tesis de Hobbes de les de Locke— es configura a poc a poc la idea que cal reivindicar drets anteriors i superiors que poden fins i tot justificar la rebel·lió contra el monarca que no els reconeix ni garanteix, una tesi que, com hem vist ja, es va sostenir en l’antiga Grècia, passant per les concepcions medievals dels anomenats monarcòmacs, que preconitzen que és just el tiranicidi, fins que Locke formularà amb major precisió aquesta funció política dels drets, com a barrera davant del poder, però també com a fonament o criteri de judici de la seua legitimitat, que inspirarà el dret de resistència —Locke l’anomenarà un appeal to heaven, segons escriu en el famós capítol 14 del seu Segon tractat sobre el govern civil (1689-90)—, vertader motor de les revolucions americana i francesa, les quals conduiran a les primeres proclamacions d’aquests drets. Per descomptat, la universalitat dels drets humans és un requisit conceptual —si no són universals, no poden ser humans— que ha de ser entès com una aspiració, una exigència («universabilitat»), una idea regulativa en el sentit kantià, si no es vol sucumbir a la crítica que ens presenta el desmentiment empíric, això és, l’evidència que el seu reconeixement i garantia efectius per a tots els éssers humans està desmentida per la realitat immediata. Fins i tot avui, ja quasi en la segona dècada del segle XXI, més de dos-cents cinquanta anys després d’aquestes primeres declaracions de drets de les revolucions americana i francesa, per a bona part de la humanitat els drets humans segueixen sent bones paraules. Però la crítica inspirada en el pragmatisme no ens ha de confondre. Tornem a Ihering i reconeguem com l’exigència d’universalitat s’ha obert camí com una pedra llançada a l’aigua obre progressius cercles concèntrics. Sí, aquests drets van ser durant molt temps un privilegi reial a l’abast d’uns pocs. Van dependre de circumstàncies com el sexe, l’edat, la classe socioeconòmica, els trets etnoculturals, el lloc de naixement, la nacionalitat… i cadascuna d’aquestes barreres ha anat caient gràcies en bona mesura a processos històrics de lluita social, fins i tot de guerres, que
Per què els drets humans? Per a què serveixen?
17
van acabar (o almenys van reduir molt considerablement) amb l’esclavitud, amb el colonialisme, amb el racisme, amb la brutal concepció patriarcal. Sens dubte, avui persisteixen aquestes restriccions. Fins i tot reapareixen aquelles que crèiem superades. Sols cal pensar en la reaparició avui de formes d’esclavitud respecte d’immigrants, dones i xiquets sotmesos a treballs en condicions inhumanes. O en el ressorgiment de moviments que es mostren obertament racistes i xenòfobs i que semblen recuperar la faula que ens va explicar Orwell en la seua La rebel·lió dels animals, aquest sofisma segons el qual tots els éssers humans seríem iguals, però alguns més iguals que altres. Podríem dir que les lliçons que hem d’aprendre sobre la universalitat dels drets humans són, en realitat, tres. La primera és que el seu contingut concret, la seua expressió més immediata és la igualtat. Per això la lluita contra el que és negatiu de la igualtat, contra les manifestacions injustes, inacceptables de desigualtat que són les expressions de la discriminació, la lluita contra qualsevol forma de discriminació és la primera exigència derivada de la concepció universal dels drets humans, començant per la més inacceptable: la discriminació de drets que es basa en la distinció de gènere, entre homes i dones, com va entendre bé l’Organització de les Nacions Unides, la primera Convenció de la qual es dirigeix precisament a aquest propòsit. Ací s’obre una discussió que ha de ser analitzada assossegadament i racionalment: el que trobem a la naturalesa, en els fets, no és desigualtat, sinó diferència. La desigualtat no és natural sinó una resposta normativa, una forma de tractar la realitat, que ens mostra per tot arreu diversitat, diferència. El fet que postulem que el tracte que s’ha de donar és el d’igualtat, respon a raons que, com va advertir Aristòtil, en casos concrets poden justificar un tracte discriminatori, discriminacions que considerarem justes, conformement a raons. Però, en principi, el que ens ensenya l’experiència històrica és que la igualtat és la resposta més justa i que qui reivindique o impose desigualtat ha de carregar amb el pes de justificar aquesta excepció. La segona lliçó és que aquesta és una història inacabada, inacabable, ho és perquè fins i tot si aconseguim garantir la igualtat davant les condicions «naturals» en les quals s’ha basat la discriminació (el sexe/gènere, l’edat, el naixement,
Les lliçons que hem d’aprendre sobre la universalitat dels drets humans són, en realitat, tres. La primera és que el seu contingut concret, la seua expressió més immediata és la igualtat.
La segona lliçó és que aquesta és una història inacabada, inacabable.
18
Javier de Lucas
etc.), sorgeixen noves condicions culturals que poden propiciar discriminacions injustes, sobretot a partir de les innovacions tecnològiques. Aquesta lluita per la igualtat troba nous fronts. I, a més, com ens mostra la història i com desgraciadament constatem avui, res es pot donar per adquirit, ni tan sols la victòria sobre el masclisme, el racisme o la xenofòbia, l’eliminació de les formes de discriminació exigeix una atenció constant i és tasca de tots, esforç permanent que a tots ens competeix. Començant per l’igual respecte a la vida de tots els éssers humans: totes les vides humanes importen, han d’importar igual; no solament les dels qui són com nosaltres, les dels nostres. Per aquest motiu la lluita per l’igual respecte als drets dels qui són diferents és un bon criteri per a jutjar l’avanç de la universalitat i que puguem assegurar per exemple que la lluita pels drets de les dones, dels homosexuals, dels discapacitats, com la lluita per la salut i contra la fam que pateixen els sudanesos del sud, o contra la discriminació que pateixen els rohingyes és la lluita pels nostres drets. Això vol dir, a més, que la universalitat és també unitat dels drets, de tots els drets de tots els éssers humans. No solament de les llibertats públiques, sinó també d’aquests drets econòmics, socials i culturals que són la pedra de toc de la igualtat. Perquè si alguna cosa significa la universalitat dels drets és el que expressa el terme proposat per Etiénne Balibar: egallibertat. No hi ha universalitat si no es donen garanties per a l’accés igual als drets que satisfan necessitats bàsiques: salut, educació, treball i habitatge. I això obliga en primer lloc a ocupar-se dels qui per condicions no escollides, pateixen una desigualtat fins i tot heretada i transmesa. Els drets humans no són només el fonament de legitimitat de l’ordre social, sinó també i sobretot l’ideal regulatiu, la concreció històrica de la idea de justícia a la qual hem d’aspirar àdhuc conscients que la seua plenitud està fora de l’abast de la dimensió legal, de l’acció política. La tercera lliçó és que aquesta lluita exigeix mitjans i que aquests al seu torn requereixen de la voluntat política.
La tercera lliçó és que aquesta lluita exigeix mitjans i que aquests al seu torn requereixen de la voluntat política. La universalitat dels drets depèn sobretot del compromís dels Estats per assumir la responsabilitat que els pertoca en el reconeixement i garantia efectiva dels drets de tots els éssers humans: de tots, no solament dels seus ciutadans, els seus primers creditors, sinó també de qui transita o resideix en el seu territori sense aquesta condició de ciutadania plena. I així mateix finalment, en bona mesura, encara que això puga semblar
Per què els drets humans? Per a què serveixen?
19
una obligació supererogatòria, dels drets de tots els éssers humans, perquè vivim en una condició global que obliga a replantejar la noció de sobirania, els seus atributs i límits, la seua legitimitat. Un eminent jurista italià, Luigi Ferrajoli, ha sabut enunciar aquesta transformació del nostre temps a la qual ens enfrontem i, al meu parer, millor que molts d’altres que comparteixen la mateixa tesi. Escriu Ferrajoli que la sobirania en la seua concepció estatal-nacional a la manera en què la van concebre Hobbes i Bodin s’enfronta a un oxímoron quan es tracta d’harmonitzar-la amb el desenvolupament coherent de les exigències de l’Estat de dret i àdhuc de la democràcia, en un món que ja no és el de l’ordre de Westfàlia, sinó el del veïnatge universal. El test d’aquesta contradicció irresoluble és precisament la necessitat de garantir-ne de manera efectiva els drets humans entesos com universals, que exigeixen una reformulació del principi de sobirania al mateix temps que suposen una forta exigència per als Estats. I això sense ignorar la novetat que suposa la irrupció d’una generalitzada presa de consciència de la responsabilitat, que ens interpel·la a tots pel que fa a la seua protecció i que ha donat lloc al creixent activisme dels moviments socials, de les organitzacions no governamentals (les ONG), i que naix de la presa de consciència de la nostra pròpia responsabilitat individual, la de cadascun de nosaltres, pel que fa a aquest assumpte. Aquest és un canvi en la consciència de la humanitat, de tots i cadascun de nosaltres. El veïnatge universal ha posat davant els nostres ulls l’inacceptable radical: el dany que suposen les violacions dels drets humans que pateixen milions de persones a tot el món. Aquest dany, aquest mal inacceptable que afecta a tants altres, ens interpel·la a cadascun de nosaltres. Per això, els drets humans exigeixen voluntat política de compromís. Sense aquesta voluntat política, concretada en mitjans humans i materials i sobretot, en instruments independents de control, no solament socials sinó també, sí, institucionals, com aquest IDHUV, els drets no són més que paper mullat. Per això també, aquesta és, insistisc, la tercera lliçó, els drets humans són sempre una qüestió de política. Però són primer de tot la qüestió política: estan en el centre del vincle social i polític i per descomptat en el centre de la democràcia. Per això avui és inimaginable una proposta política, un projecte de societat, que no els tinga en el seu centre i la nostra tasca com a ciutadans és exigir que així siga.
Els drets humans són sempre una qüestió de política. Però són primer de tot la qüestió política: estan en el centre del vincle social i polític i per descomptat en el centre de la democràcia.