1_9788482569529

Zero

Podem dir que la narració comença l’11 d’octubre de 1964? De fet també podríem afirmar que aquest dia representa en realitat la fi de la història. Sovint el món funciona així. Els fets ocorren sense que ningú s’aturi a valorar-los mentre succeeixen. Només passat un temps alguna persona que no hi té res a veure considera que sap prou detalls per ser capaç d’explicarlos de manera que tot plegat sembli tenir algun sentit.

Per tant, avui és 11 d’octubre de 1964, diumenge. Les persones que ens interessarà conèixer al llarg del relat són a poca distància l’una de l’altra, encara que al llarg del dia no tindran ocasió de saludar-se. Barcelona és una ciutat prou gran perquè puguin passar moltes setmanes, fins i tot mesos o anys, abans que coincideixin per atzar dues persones determinades.

Una de les persones en qüestió es diu Celestino SánchezPereda i és periodista. Avui s’ha llevat tard, a les deu. Ha baixat al carrer per comprar, al quiosc de davant de casa seva, un exemplar del diari on col·labora. Només s’ha entretingut el temps just per proveir-se també dels dos paquets de cigarrets sense filtre que acostuma a consumir diàriament, abans de tornar a casa.

Esmorza a la galeria, amb les persianes aixecades perquè entri el sol de tardor. Pren cafè i torrades amb mantega mentre passa les pàgines del diari. Tant li fa quines notícies apareixen com a novetats de darrera hora, perquè les coneix massa bé i algunes columnes d’informació fins i tot les ha redactat ell ma9

034-PAIS DE LLOPS.indd 9

20/7/10 12:20:54

teix. L’únic que li interessa és veure com ha quedat la secció que inclou el seu article d’opinió. L’home - les idees - els fets, pàgina 11. Somriu. Ja s’ha guanyat un lloc destacat a la pàgina, dues columnes, al costat d’un comentari de Josep Pla sobre la frustrada candidatura de Robert Kennedy com a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units. Els articles que escric, pensa Celestino Sánchez-Pereda, cada cop els llegeix més gent, encara que de vegades n’hi ha prou que els llegeixi una persona determinada perquè comenci a canviar el curs de les coses.

Al migdia, en una casa del carrer Doctor Roux, trobem una altra persona que hem de conèixer. Carles Maria Rovirosa i Brandauer té un dinar de compromís a casa dels que aviat seran, si les coses no es torcen, els seus consogres. La trobada li resulta incòmoda, com tots els actes socials després del trasbals dels darrers mesos, però l’ha acceptat com a molt necessària. El matrimoni de la seva filla Irene amb el fill dels Trias, de la Banca Trias, li pot resoldre molts problemes. La Irene sembla feliç.

Potser és perquè li agrada el noi amb qui s’ha compromès. Potser, perquè li agrada la casa dels pares del noi i perquè es mor de ganes de formar part de la família Trias.

La Carlota Jubany, dona de Carles Maria Rovirosa i mare de la Irene, no els ha volgut acompanyar. L’excusa ha estat que darrerament no s’ha trobat gaire bé. Però, a hores d’ara, tothom intueix que la Carlota no vol que ningú la vegi enlloc en companyia del seu marit. A ell, tant li fa. L’haurà d’excusar davant de tothom un cop més, però ja s’hi ha mig acostumat.

A més, prefereix que tothom el consideri un vidu prematur que no suportar l’actitud insolent que darrerament la Carlota té amb ell davant de terceres persones.

Després de dinar fora de casa, un amic de Celestino SánchezPereda, el capità de la policia armada Emilio Baqués, es disposa a tornar a Barcelona per la carretera de l’Arrabassada. La famí10

034-PAIS DE LLOPS.indd 10

20/7/10 12:20:54

lia ha volgut aprofitar el dia per anar a dinar al Mesón, de Sant Cugat, després de visitar el monestir. El capità Emilio Baqués hauria preferit fer aquest trajecte sol, amb el seu cotxe nou, però no podia decebre les seves filles bessones, la Rosa i la Cristina. L’anada ha anat prou bé, però la tornada promet ser desesperadament lenta, perquè el capità Baqués no es vol arriscar que ningú es maregi i li embruti els seients d’imitació de pell amb les restes d’un dinar mal digerit.

El capità ha dit a l’Amèlia, la seva dona, que a la tarda anirà a veure futbol i ella ha opinat que molt bé. Encara són les quatre. Tindrà temps d’arribar a casa, llegir el diari i prendre un altre cafè abans de sortir cap a Sarrià, al camp de l’Espanyol.

Potser tindrà temps fins i tot de passejar una estona amb el cotxe pels carrers de l’Eixample, que sempre són buits els diumenges a primera hora de la tarda. Obre els narius i ensuma la flaire de la tapisseria nova. Li agrada l’olor que fa un cotxe acabat d’estrenar.

Quan està a punt de començar el partit, a la tribuna del camp i a molta distància del seient de gol nord del capità Baqués, hi ha un amic comú del capità i de Celestino SánchezPereda, el coronel Manuel Asensio. El coronel està rodejat d’una cort d’amics, de coneguts i de saludats. A la tribuna més o menys tothom es coneix. Sempre es parla de manera distesa mentre s’espera que comenci el partit. Avui, l’únic punt de neguit que té tothom és saber com va el partit que juga el Barcelona, al camp del Llevant. El coronel Asensio ha apostat mil pessetes que tant l’Espanyol com el Barça perdran els partits que jugaran aquesta tarda. De seguida tothom li ha acceptat la juguesca amb un somriure confiat i cadascú ha fet una previsió de resultats dels dos partits. En el cas que el coronel guanyi l’aposta s’embutxacarà unes vint mil pessetes, que és una bona quantitat de diners. Si perd, li tocarà malgastar un somriure, a més de les mil pessetes invertides.

11

034-PAIS DE LLOPS.indd 11

20/7/10 12:20:54

Al vespre, a la falda de la muntanya de Montjuïc, una persona mal vestida torna a casa després d’haver voltat tot el dia pel centre de Barcelona. Tant el coronel Asensio, com Celestino Sánchez-Pereda, com el capità Baqués, com Carles Maria Rovirosa i Brandauer l’han conegut en moments i circumstàncies diverses, encara que potser no ho reconeixerien davant de segons qui i possiblement cap d’ells el saludaria si es trobessin al carrer. La persona en qüestió es diu Francisco de Paula Goyanes Toledo. En fer-se fosc, torna a la barraca que és casa seva, després d’haver passat moltes hores voltant per Barcelona. El temps, al carrer, de vegades es fa molt llarg, però Francisco de Paula fa molts anys que s’hi dedica. Sense gens de pressa per fer el moviment següent, s’ha limitat al llarg de tot el dia a caminar, a prendre el sol, a mirar què passa, a agafar burilles de terra i a desar-les en una capseta de metall.

A la butxaca, al costat de la seva capseta de tabac per reciclar, du un plec de fulls de paper mig desenquadernats que també l’ajuden a passar l’estona. Són les restes d’un exemplar de la novel·la Le petit docteur, de Georges Simenon, traduïdes al castellà per Ferran Canyameres. Francisco de Paula Goyanes Toledo, però, no sap res de títols ni d’autors, en part perquè a les restes del llibre li falten les cobertes i les primeres pàgines, i en part perquè tant li fot. Ell es limita a posar les pàgines a mig metre de distància dels seus ulls cansats i a llegir paraules que es tradueixen en minuts perduts sense recança.

De tant en tant, amb la contenció que aconsella la falta d’abundància, ha dedicat una estona a fer-se uns bons cigarrets amb les engrunes de tabac que ha anat recollint. I així ha passat totes les hores, del matí al vespre.

Dins de la barraca nota que fa una mica de fred i esternuda un parell de cops pel canvi de temperatura. No es treu la jaqueta i s’afanya a encendre una estufa de petroli. Així són les coses.

Avui ha passat calor, al carrer, i ara troba la casa mig congela12

034-PAIS DE LLOPS.indd 12

20/7/10 12:20:54

da. Hi està acostumat. Qui no es conforma amb la falta de caliu de casa seva és perquè té un altre lloc on anar.

Francisco de Paula Goyanes Toledo no ha menjat gaire cosa en tot el dia i ara tampoc té ganes de menjar res. Més aviat li vindria de gust beure qualsevol licor que li escalfés el cos.

S’ha passat bona part del dia voltant per les terrasses dels bars que hi ha al Paral·lel, a la plaça Reial, a la Rambla. La gent que beu cervesa o vermut sovint no s’empassa fins a l’última gota.

Ara es fa molt, això de no menjar l’última oliva o de deixar un parell de dits de líquid al got, per no semblar un mort de gana.

Francisco de Paula Goyanes Toledo s’ha acostumat a aprofitar quan s’aixeca la gent d’una taula per escurar aquests culs de got abans que vingui un cambrer a netejar-ho tot i a fer-lo fora. De vegades també pot agafar les engrunes de patates fregides, o els darrers xurros ensucrats que queden a les paperines olioses.

Sobre la taula de la seva barraca troba una ampolla de conyac amb dos dits de líquid. No recorda haver-la comprat. Sobretot no recorda haver-la comprat i no haver-se-la begut. No hi pensa més perquè no li interessa cap filosofia econòmica a l’entorn de les begudes alcohòliques. L’important, a hores d’ara, és que l’ampolla estigui poc o molt plena.

Treu el tap, ensuma la flaire de conyac i en fa un bon glop.

Ah. Això escalfa més que la mala vida. Fa un altre glop i li agrada encara més que el primer.

Seu a la taula i obre un llibre gran, que va trobar fa uns mesos remenant les escombraries. El llibre té les pàgines esgrogueïdes i els marges menjats pels peixets que raten el paper. És un llibre de fotografies que té moltes pàgines en blanc per semblar luxós. Francisco de Paula Goyanes Toledo obre el llibre a l’inrevés i passa ràpidament les pàgines, perquè no té intenció de llegir allò que diu la lletra impresa, ni vol veure les imatges que reprodueixen les fotografies. Evocacions fotogràfiques barcelonines.

13

034-PAIS DE LLOPS.indd 13

20/7/10 12:20:54

D’aquest llibre només li interessen els espais en blanc. És el que passa de vegades quan una persona es dedica a remenar les escombraries, que hi ha molt de temps per pensar i que una cosa porta a l’altra. Un dia, entre moltes andròmines inútils, apareix un bolígraf que encara escriu, tot i que li quedi poca tinta. Un altre dia es descobreixen les pàgines en blanc d’un llibre. La relació entre la pàgina en blanc i el bolígraf que encara pot escriure moltes paraules l’estableix la solitud. S’ha d’estar molt sol per tenir la necessitat d’escriure.

Francisco de Paula Goyanes Toledo passa els fulls fins que arriba al darrer espai on va escriure ahir, abans-d’ahir o potser aquest matí abans de sortir de casa. Tant li fa, perquè el temps dels calendaris i els rellotges és una convenció cultural. A la pàgina de la dreta hi ha una fotografia del Parc Güell invertida.

A l’esquerra queda un espai blanc darrere de les darreres paraules manuscrites. Sense pensar-s’hi gaire Francisco de Paula Goyanes Toledo dibuixa una primera paraula i la tinta es nega a sortir del bolígraf. Treu la mina. L’escalfa amb l’alè i bufa per la part del darrere perquè la mica de tinta que queda arribi a la punta. Ell és observador, i aquest procediment de fer funcionar un bolígraf fred i barat l’ha après a les seves visites a cal drapaire, com també ha après a humitejar lleument el paper que du a vendre perquè pesi més.

Malgrat l’alè, el nivell de tinta és gairebé zero i Francisco de Paula Goyanes Toledo s’adona que no podrà escriure gaires paraules més. Li sap greu i pensa que potser hauria de buscar un altre bolígraf, o comprar-lo. No, comprar-lo no. Fa molts mesos que no compra gairebé res. Només paper de fumar, vi, conyac, aiguardent, pots de salsa de tomàquet, de sardines o de foie gras, ous, macarrons, pa i llegums cuits. Un bolígraf és un luxe que queda fora de les seves previsions de futur immediat.

Torna a traçar la mateixa paraula i ara queda escrita. Després de la primera paraula n’escriu d’altres i de seguida s’omple 14

034-PAIS DE LLOPS.indd 14

20/7/10 12:20:54

la pàgina. Francisco de Paula Goyanes Toledo no acaba d’entendre com és que ell, que, fins fa pocs mesos, mai havia escrit més enllà del seu nom, els cognoms, l’edat, l’adreça i els mots que copiava dels quaderns de cal·ligrafia, és capaç ara d’omplir les pàgines d’un llibre mal aprofitat amb la seva lletra maldestra. Ho atribueix al costum de llegir novel·les. Un dia llegeixes les converses de Nero Wolfe i Archie Goodwin i l’endemà et sorprens dient frases enginyoses als nens del barri. Un altre dia llegeixes les memòries del doctor Watson i l’endemà descobreixes que tens un bolígraf a la mà i que la mà escriu.

De vegades em costa recordar que em dic Francisco de Paula Goyanes Toledo. Al barri tothom em diu Paco Borratxo i m’he acostumat tant a aquest malnom que gairebé he oblidat els noms i cognoms que declara el meu carnet d’identitat. De fet al meu poble també tothom em deia Paco. Encara no m’havia guanyat l’afegit de borratxo, però només era qüestió de temps. No en vull parlar, perquè això és una part de la vida que ara no m’agrada recordar. Bé, de fet tant me fa. A hores d’ara tot plegat m’importa un rave. Del matí al vespre res m’interessa prou perquè em calgui dedicar ni una engruna de cervell a pensar-hi. Només m’estimulen les novel·letes que llegeixo, on surt gent que parla intel·ligent i que gairebé no entenc què diuen, però que em cauen bé.

Posats a explicar, també vull escriure que els nens del barri han agafat per costum llançar pedres al vespre sobre la teulada de casa.

Es pot dir que és una forma de relació amb la gent jove i gairebé ho agraeixo. Em distreu. Només que cau la primera pedra ja em tenen corrent darrere seu, amb un pal a la mà i cridant que són uns cabrons i que em cago en la puta mare que els va parir. Els nanos fan veure que s’espanten, però no crec que em tinguin por de debò.

Alguns els conec de quan vaig pel barri, recollint cartrons i diaris.

Més d’una vegada he parlat amb ells i em semblen bona gent. Al15

034-PAIS DE LLOPS.indd 15

20/7/10 12:20:54

guns fins i tot m’han ajudat a buscar burilles amb restes de tabac, perquè les pugui desar a la meva capseta per fumar-les més tard, quan tinc prou tabac per fer-me un bon cigarret.

Això de llançar pedres sembla molt violent, però jo crec que no n’hi ha per a tant. A mi, que les he vist de tots colors, em sembla un joc bastant innocent. A més, penso que de veritat no tenen cap intenció de fer-me mal. Llancen pedres, és cert, i grosses, però sempre ho fan de tan lluny que no hi ha perill que cap em toqui. Jo faig el meu paper en aquesta comèdia. Surto de casa, crido, corro, suo, de vegades ensopego, caic a terra i faig el ridícul com correspon a un borratxo, que és el que sóc. No em fa res. Sento com riuen i, encara que cridi i els insulti, em fan una mica feliç. Tant me fa si algú pensa que em llanço a sobre una mica de merda de la molta que s’ha acumulat en el món en els cinquanta-dos anys que he tingut ocasió de veure. Jo em prenc les burles com una forma de relació social, si fa no fa tan infecta com les altres. A més, l’exercici no em pot fer mal.

Sovint els fets immediats converteixen en realitat les paraules que s’acaben d’escriure. Tot just Francisco de Paula Goyanes Toledo ha dibuixat el darrer mot se senten un seguit de sorolls secs, forts, com si al sostre de la barraca piquessin amb les baquetes d’un tambor. En sentir-ho, Francisco de Paula Goyanes Toledo somriu, escura l’ampolla que té sobre la taula i crida.

–Me cago en la puta que us va parir a tots. A tots!

Surt de la barraca corrent, cridant, insultant. Els nens també corren, riuen. Criden: Paco Borratxo, Paco Borratxo. Ell els persegueix uns metres amb el bastó a la mà. De seguida es cansa i s’atura esbufegant. Avui està molt borratxo i no té ganes d’ensopegar i caure, com li ha passat sovint. Amb els dos-cents metres que ha corregut, els crits que ha bramat i la comèdia d’enfadarse per tot plegat ja ha fet prou i massa per entretenir la canalla.

16

034-PAIS DE LLOPS.indd 16

20/7/10 12:20:55

El primer dia que li van llançar pedres es va enfadar de veritat i va agafar el primer pal que va trobar a terra en sortir de la barraca. Va resultar ser un tros esquinçat de marc de finestra, ple de claus recargolats. Es va fer mal en agafar-lo. Una estella se li va clavar al palmell.

Ara du aquell mateix pal. Fa molt d’efecte amb els claus a la punta. Però ja no hi ha estelles que es pugui clavar perquè s’ha entretingut a netejar-lo amb la seva navalla. Els nens han fet d’aquest pal una llegenda de barri. Només que el veuen surten corrent, espantats, excitats, feliços. De lluny, els més atrevits encara gosen collir alguna pedra de terra i la llancen sense fixar-se gaire on va a parar. Tant se val, perquè cap nen té prou mala bava, ni prou valor, per apropar-s’hi i fer-li mal. S’aturen i criden, un cop més.

–Paco Borratxo! Paco Borratxo!

Sense fer cas dels crits, que continuen, en Paco torna a la barraca fent tentines. Ell no ho sap, però els deu minuts escassos que ha estat fora de casa algú els ha aprofitat per entrar a la seva barraca. No nota que res estigui fora de lloc. Borratxo com està no s’adona que el llibre on escrivia no és on l’ha deixat, sobre la taula. La cursa l’ha cansat molt i li costa respirar. Seu a l’única cadira que té a casa, esbufega perquè el pols li torni a la normalitat i agafa l’ampolla de conyac que havia buidat abans de sortir de la barraca.

Un glop de conyac és un glop de conyac. Però de vegades és molt més que una ració d’alcohol. Francisco de Paula Goyanes Toledo, en aquest precís moment, desitja beure, i aquest desig està per sobre de qualsevol altre pensament que li pugui ocupar la ment. Beu a galet sense preocupar-se del fet que deu minuts abans aquesta mateixa botella no contenia ni tres gotes de conyac. Beu els dos dits de líquid que ara l’omplen. No li cal res més per creure que se sent bé.

Aixeca l’ampolla sense pensar-s’hi gens. La satisfacció li 17

034-PAIS DE LLOPS.indd 17

20/7/10 12:20:55

dura el fragment de segon que triga el líquid a arribar-li als llavis. Després, la gola li crema, li crema, li crema. Crema més que l’alcohol barat. Crema més que la suor que li entela els ulls.

Crema més que la vida que ha dut des del dia que va néixer.

Vol cridar i no pot perquè la gola s’ha convertit en una nafra.

El salfumant que ha begut li ha fos les cordes vocals, la tràquea i la laringe. No pot respirar perquè l’aire que li entra per la boca no aconsegueix trobar el camí dels pulmons.

Clava una manotada a l’espelma que fa llum a la barraca.

La flama pren a la roba del llit i de seguida s’origina un foc petit, que aviat creixerà i es convertirà en un incendi.

A l’exterior algú està fumant un cigar que fa massa bona olor pels temps que corren, un havà. Fa estona que aquesta persona està al mateix lloc i al costat dels seus peus s’ha format un escampall d’anelles de cendra. S’adona que de la barraca surt fum. S’hi ha calat foc? Somriu. No se li havia acudit provocar un incendi i troba que és una casualitat molt oportuna.

D’aquesta manera tot semblarà fortuït. Un accident. És una barraca plena de fustes velles, de papers rebregats i de cartró brut. No és estrany que s’hi cali foc. En una casa com aquesta només cal una espurna fora de lloc de l’estufa de petroli que escalfa els peus, de l’espelma que fa llum, dels cigarrets que fuma l’inquilí o del fogonet de gas que es fa servir per cuinar.

En una barraca, ja se sap, qualsevol accident pot causar un foc que demostri que la gent que hi viu és sempre a les portes de l’infern. Sol passar. No és gens estrany.

18

034-PAIS DE LLOPS.indd 18

20/7/10 12:20:55

U

Mesos abans de la mort de Francisco de Paula Goyanes Toledo, a les mateixes persones que hem conegut els costa menys de coincidir perquè, sense que vulguin fer-ho notar, estan molt pendents els uns dels altres. Potser cal que ens fixem en les relacions que mantenen, encara que ells no ens ho vulguin dir. Al capdavall, si un 11 d’octubre o qualsevol altre dia, una persona mor de manera violenta, hi ha d’haver algun motiu greu perquè això arribi a succeir, i aquest motiu difícilment el trobarem instants abans que es produeixi la mort. Perquè es necessita molt d’odi acumulat, molta ignorància, molt d’interès o molta necessitat perquè una persona arribi a provocar la mort d’una altra.

Per exemple podem començar a buscar motius a partir del dimarts 24 de març de 1964. Ens pot servir com a punt de partida, encara que no es tracti d’un dia especial. Aquest 24 de març Francisco de Paula Goyanes Toledo encara viu amb una relativa tranquil·litat a la seva barraca de la Font Freda, a Montjuïc. A les vuit en punt del matí dorm profundament. Parla mentre somia, però si algú el pogués sentir no li entendria cap de les paraules que ha pronunciat. Somnis de borratxera.

Més o menys a la mateixa hora, Carles Maria Rovirosa i Brandauer llegeix El Correo Catalán mentre esmorza a casa seva, a la ciutat de Terrassa. L’esmorzar que protagonitza Carles Maria Rovirosa té un escenari que ens pot ajudar a definir millor el personatge. La taula, per exemple, és de fusta noble, antiga, d’un estil vuitcentista amb detalls daurats que no aca19

034-PAIS DE LLOPS.indd 19

20/7/10 12:20:55