JURISPRUDÈNCIA SISTEMATITZADA
CODI CIVIL DE CATALUNYA
TEXTOS LEGALS AMB JURISPRUDÈNCIA
CODI CIVIL DE CATALUNYA JURISPRUDÈNCIA SISTEMATITZADA
Actualitzat amb les lleis de modificació del llibre cinquè i d’harmonització del Codi Civil de Catalunya Inclou Resolucions de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques COORDINADORA AUTORS
Judith Solé Resina Esteve Bosch Capdevila Mercedes Caso Señal Francisco M. Echeverría Summers Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera Pedro del Pozo Carrascosa Judith Solé Resina Cristina Villó Travé Dolors Viñas Maestre
Amb accés a textos legals actualitzats
COMITÉ CIENTÍFICO DE LA EDITORIAL TIRANT LO BLANCH María José Añón Roig
Catedrática de Filosofía del Derecho de la Universidad de Valencia
Ana Belén Campuzano Laguillo
Catedrática de Derecho Mercantil de la Universidad CEU San Pablo
Jorge A. Cerdio Herrán
Catedrático de Teoría y Filosofía de Derecho Instituto Tecnológico Autónomo de México
José Ramón Cossío Díaz
Ministro de la Suprema Corte de Justicia de México
Owen M. Fiss
Catedrático emérito de Teoría del Derecho de la Universidad de Yale (EEUU)
Luis López Guerra
Juez del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Carlos III de Madrid
Víctor Moreno Catena
Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Carlos III de Madrid
Francisco Muñoz Conde
Catedrático de Derecho Penal de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla
Angelika Nussberger
Jueza del Tribunal Europeo de Derechos Humanos Catedrática de Derecho Internacional de la Universidad de Colonia (Alemania)
Héctor Olasolo Alonso
Catedrático de Derecho Internacional de la Universidad del Rosario (Colombia) y Presidente del Instituto Ibero-Americano de La Haya (Holanda)
Luciano Parejo Alfonso
Catedrático de Derecho Administrativo de la Universidad Carlos III de Madrid
Tomás Sala Franco
Catedrático de Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social de la Universidad de Valencia
Ángel M. López y López
José Ignacio Sancho Gargallo
Marta Lorente Sariñena
Tomás S. Vives Antón
Catedrático de Derecho Civil de la Universidad de Sevilla Catedrática de Historia del Derecho de la Universidad Autónoma de Madrid
Javier de Lucas Martín
Catedrático de Filosofía del Derecho y Filosofía Política de la Universidad de Valencia
Magistrado de la Sala Primera (Civil) del Tribunal Supremo de España Catedrático de Derecho Penal de la Universidad de Valencia
Ruth Zimmerling
Catedrática de Ciencia Política de la Universidad de Mainz (Alemania)
Procedimiento de selección de originales, ver página web: http://www.tirant.net/index.php/editorial/procedimiento-de-seleccion-de-originales
CODI CIVIL DE CATALUNYA JURISPRUDÈNCIA SISTEMATITZADA Inclou Resolucions de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques Coordinadora
JUDITH SOLÉ RESINA Autors
ESTEVE BOSCH CAPDEVILA
Catedràtic de Dret Civil. Universitat Rovira i Virgili
MERCEDES CASO SEÑAL
Magistrada Degana dels Jutjats unipersonals de Barcelona
FRANCISCO M. ECHEVERRÍA SUMMERS Doctor en Derecho. Abogado
Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA Catedràtica de Dret Civil. Universitat Autònoma de Barcelona
PEDRO DEL POZO CARRASCOSA
Catedràtic de Dret Civil. Universitat Rovira i Virgili
JUDITH SOLÉ RESINA
Professora Titular de Dret Civil. Universitat Autònoma de Barcelona
CRISTINA VILLÓ TRAVÉ
Investigadora postdoctoral. Universitat Rovira i Virgili
DOLORS VIÑAS MAESTRE
Magistrada de l'Audiència Provincial de Barcelona
Valencia, 2015
Copyright © 2015 És rigorosament prohibida, sense l'autorització dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. En cas d’errates i actualitzacions, l’Editorial Tirant lo Blanch publicarà la pertinent correcció en la pàgina web www.tirant.com (http://www.tirant.com) incorporada a la fitxa del llibre. En www.tirant.com disposarà d'un servei amb els textos legals bàsics i sectorials actualitzats com a complement del seu llibre. Els textos jurídics que apareixen s’ofereixen amb una finalitat informativa o divulgativa. Tirant lo Blanch vetlla per l’actualitat, exactitud i veracitat dels mateixos, però adverteix que no són textos oficials i declina tota responsabilitat pels danys ocasionats per les inexactituds o incorreccions en els que puguin incórrer. Els únics textos considerats legalment vàlids són els que apareixen a les publicacions oficials dels corresponents organismes autonòmics o nacionals
© JUDITH SOLÉ RESINA y otros
© D'AQUESTA EDICIÓ: TIRANT LO BLANCH C/ Arts Grafiques, 14 - 46010 - València TELFS: 96/361 00 48 - 50 FAX: 96/361 41 51 Email:tlb@tirant.com http://www.tirant.com Llibreria virtual: http://www.tirant.es ISBN: 978-84-9086-694-8 MAQUETA: Tink Factoría de Color Pot enviar-nos els seus suggeriments a atencioncliente@tirant.com. També disposa d’un Procediment de queixes, d’acord amb el que s’estableix a www.tirant.net/index.php/empresa/politicas-de-empresa.
LLISTAT D'ARTICLES Esteve Bosch Capdevila: llibre IV Mercedes Caso Señal: Arts. 231-1 a 231-31; 234-1 a 234-14; 236-1 a 237-14 Francisco M. Echeverría Summers: Arts. 551-1 a 555-8 Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera: Arts. 211-1 a 228-9; 561-1 a 569-42 Pedro del Pozo Carrascosa: llibre IV Judith Solé Resina: Arts. 111-1 a 122-5; 311-1 a 336-4; 511-1 a 546-14 Cristina Villó Travé: llibre IV Dolors Viñas Maestre: Arts. 232-1 a 232-38; 233-1 a 233-25; 235-1 a 235-52
ABREVIATURES AAP ATSJC CC CCCat CCom CDCC CE CP CS DA DT EAC ET LAPG LArb LCon LDOIA LEC LF LH LMDP LMRLC LN LOPM LORDA LPGC LPH LPP LRC LRJPAPCat LSC LU
Acte resolutori de l’Audiència Provincial Acte resolutori del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Codi civil espanyol Codi civil de Catalunya Codi de Comerç Compilació del dret civil de Catalunya Constitució espanyola Codi Penal Codi de Successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya Disposició addicional Disposició transitòria Estatut d’Autonomia de Catalunya Estatut dels treballadors Llei 22/2000, de 29 de desembre, d’acolliment de persones grans Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’arbitratge Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions Llei hipotecària de 1946 Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya Llei del notariat de 1862 Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’enjudiciament civil Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d’associació Decret legislatiu 1/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de patrimoni de la Generalitat de Catalunya Llei 49/1960, de 21 de juliol, sobre propietat horitzontal Llei 6/2000, de 19 de juny, de pensions periòdiques Llei del Registre Civil Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions publiques de Catalunya Reial Decret Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel que s’aprova el Text refós de la Llei de Societats de Capital Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’Urbanisme
LUEP RD RDGDEJ RGU RH RN RPEL RPGC RRC RRM SAP STSJC
ABREVIATURES
76
Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parella Reial Decret Resolució de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques Real Decret 3288/1978, de 25 de agost, pel que s’aprova el Reglament de Gestió Urbanística pel desenvolupament i aplicació de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana. Reglament hipotecari Reglament notarial Decret 336/1988, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de patrimoni dels ens locals Decret 323/1983, de 14 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament per a l’execució de la Llei 11/1981, de 7 de desembre, del Patrimoni de la Generalitat Reglament de la Llei del Registre civil Reglament del Registre mercantil Sentència de l’Audiència Provincial Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
PRÒLEG-INTRODUCCIÓ Una obra l’objecte de la qual és la publicació d’un text legal acompanyat amb concordances legals i una selecció de la doctrina dels tribunals i d’altres organismes públics, que ajuda a entendre com s’apliquen las seves regles, no necessita de moltes paraules, presentacions minucioses ni entreteniments doncs el format és suficientment conegut en l’àmbit jurídic. Amb tot, en el present d’ara, atès el text legal del que es tracta, el Codi Civil de Catalunya, si que és necessari, encara que breument, dedicar unes reflexions, pel que aquest cos legal comporta i és en l’àmbit jurídic català. Una significació que té les seves arrels, com és sobradament sabut, en el que va succeir en el passat, no solament dels textos legals catalans, s’acostuma a al·ludir a Los Usatges de Barcelona (s. XIII) com exemple d’un dels primers escrits, sinó i especialment dels fets i avatars polítics i jurídics ocorreguts a partir del canvi de règim. No és ocult, al contrari s’ha qualificat com una de les peculiaritats del nostre sistema, que l’esdevenir jurídic sobre la discussió de mantenir els drets civils propis, i en el que ens interessa el dret català, ha transcorregut a través d’un atzarós i tortuós procés des de la caiguda de l’antic règim fins la Constitució de 1978. El segle XVIII, pel dret català es presenta marcat indeleblement pel nou ordre derivat dels Decrets de Nova Planta que van implicar l’extinció de l’antic règim polític i administratiu, la pèrdua de la potestat legislativa i la substitució progressiva del dret català pel dret castellà. Situació que va continuar en el segle XIX durant la codificació civil i que va cristal·litzar amb la publicació del Codi civil espanyol de 1889, en la que l’únic triomf fou el que s’aconseguís una codificació parcial, que el Codi civil recollís únicament el dret castellà i no el dret català, pel que la previsió, d’acord amb la Llei de Bases de 1888 (arts. 5 i 6) era que s’incorporaria com un Apèndix d’aquell, ja que l’objectiu (desideràtum) de la classe jurídica catalana sempre va ser el tenir un text legal propi. Aquella aspiració de que Catalunya pogués comptar amb un cos legal normatiu propi és i ha estat una vella reivindicació de la societat jurídica catalana. Malgrat que en un inici, durant la codificació, l’aspiració fos que les normes catalanes s’integressin en el si del que havia de ser l’únic Codi civil espanyol a imitació del Code napoleònic, sempre el desig fou advocar per un cos legal propi en condició d’igualtat (sense la nota de l’especialitat) front a qualsevol altre (el Codi civil espanyol), per procurar en pro de que s’apliqués el dret català a aquelles relacions privades en les que procedia, cosa que no succeïa sempre atès el desconeixement de les normes pròpies de part dels qui estaven cridats a aplicar-les a Cataluña.
PRÒLEG - INTRODUCCIÓ
78
Per raons suficientment conegudes, més polítiques que tècniques, els diversos avatars succeïts durant el segle XIX i els sobrevinguts del segle XX i en especial la conformació política de l’estat unificat resultat de la contesa bèl·lica del 1936 que consolida la falta de autonomia legislativa, aquest desideràtum es va truncar repetidament. La única excepció, l’etapa de la Segona República amb el reconeixement d’autonomia legislativa en matèria civil (art. 15.1ª CE 1931; art. 11 Estatut d’autonomia de 1932), que va donar lloc a la promulgació de diverses lleis civils catalanes, fou tan efímera que no hi va haver temps suficient per planificar un cos normatiu civil català. S’haurà d’esperar al darrer terç del segle XX, a la caiguda de la dictadura i al nou ordre polític, per a que l’eterna aspiració es faci realitat. La recuperació de la potestat legislativa de la Generalitat de Catalunya en matèria civil va tenir lloc amb la instauració de l’estat de les autonomies en la Constitució de 1978 (art. 2 CE) i el reconeixement de potestat legislativa en matèria civil (art. 149 1º 8ª CE). Potestat legislativa que va assumir Catalunya en l’Estatut d’autonomia de 1979 (art. 9.2) i que manté l’actual Estatut de 2006 (art. 129). El reconeixement del poder de fer lleis ha suposat, en l’àmbit jurídic català, un important avenç pel desenvolupament del dret civil de Catalunya, però en particular per l’èxit del desideràtum jurídic de tenir un Codi civil propi. A dia d’avui el procés legislatiu en matèria civil, que culminarà amb l’aprovació de l’últim dels llibres del Codi Civil de Catalunya, s’ha desenvolupat en una sèrie d’etapes ben definides des que es va assumir la competència en matèria civil. Moments temporals que es justifiquen donat el dilatat temps de recuperació de la normalitat legislativa i també per les decisions que s’han anant prenent entorn a la tècnica legislativa a adoptar a l’hora d’elaborar lleis. Malgrat que es comptava amb un important patrimoni jurídic compost per la doctrina dels autors clàssics i de la formulada al llarg del segle XX i inicis del segle XXI, i amb un bagatge jurisprudencial nodrit, la fragmentació i dispersió de la normativa catalana durant tot aquell llarg esdevenir ha alentit l’elaboració del cos legal únic. Amb tot, malgrat els períodes de «fossilització» mai, en els moments difícils, han faltat els estudis i la preocupació per conformar el dret civil català de manera autònoma ha estat present en l’ambient i en los fòrums jurídics catalans. Una de las primeres tasques que va portar a terme el legislador català, immediatament després d’instaurada l’autonomia política, fou la d’incorporar a l’ordenament jurídic català la Compilació de Dret Civil de 1960 (que fins aquell moment era una llei estatal), cosa que es va fer mitjançant la Llei 13/1984, de 20 de març, text refós de la Compilació de Dret Civil de Catalunya, en que es va deixar enrere l’apel·latiu «especial» que se li va donar durant l’etapa de la dictadura. En aquest
79
Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA - JUDITH SOLÉ RESINA
text es contenien les principals normes escrites de dret civil, que no totes, ja adaptades als principis constitucionals, però no constituïa un cos legal sistemàtic. A partir d’aquest moment, donat que la Compilació era incompleta doncs no s’hi contenien totes les normes ni totes les institucions, l’objectiu del legislador català es va centrar en la formulació de les regles sobre les institucions civils pròpies (mantenir, actualitzar, perfeccionar) i en el desenvolupament del dret civil català, per la qual cosa va emprar la tècnica de les lleis civils especials. Lleis a través de les que es completaven i actualitzaven aquells àmbits no recollits en la Compilació o que estaven necessitats de regulació però sobre els que existia normativa i precedents jurídics. S’inseriren en aquesta fase, entre altres, la Llei 9/1987, de successió intestada; la Llei 37/1991, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció; el Codi de successions (Llei 40/1991, de 30 de desembre), i el Codi de Família (Llei 9/1998, de 15 de juliol); corpus legals, que no eren en veritat, autèntics codis en el sentit decimonònic de la paraula, sinó cossos sistemàtics sectorials que recollien les principals regles i el règim jurídic de les institucions successòries i familiars catalanes, que es completaven amb altres lleis especials (com per exemple la Llei 10/1998, de 15 de juliol d’unions estables de parella). Així mateix, el panorama normatiu de les relacions privades es complementava amb altres lleis no civils, com les de matèria de consum, fundacions, habitatge… La publicació de les lleis especials va comportar paulatinament la derogació parcial de la Compilació de Dret Civil de Catalunya. El següent moment important en el procés de codificació civil s’inicia amb la creació, per Decret 190/2000, de 29 de maig, en el si del Departament de Justícia de la Generalitat, de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya. Organisme que estava integrat pel Consell rector, la Direcció Executiva i la Comissió de Codificació, òrgan al que es va encomanar la tasca d’aprovar el Codi civil de Catalunya. Fins l’any 2004, la Comissió de Codificació estava constituïda pel Ple i quatre seccions, a les que es va encarregar l’estudi de les institucions i de les normes que existien en cada una de las matèries civils amb l’objectiu d’ elaborar un cos legal sistemàtic en el que es recollissin (el Codi civil de Catalunya): la Secció de Família, que havia d’estudiar les normes d’aquest àmbit; la Secció de Successions, encarregada de revisar aquesta matèria; la Secció de Dret Patrimonial, que havia d’elaborar normes relatives als drets reals, obligacions i dret contractual, i la Secció d’Harmonització, que vetllava per la sistemàtica i la coherència interna de la regulació i del llenguatge del text complet i que el coordinava. Mentre es va mantenir aquesta composició, la Comissió de Codificació, fonamentalment, va elaborar avantprojectes de lleis especials, sobretot en l’àmbit del dret patrimonial, que van donar lloc a diverses lleis d’aquest àmbit; entre aquestes
PRÒLEG - INTRODUCCIÓ
80
s’han de mencionar la Llei 13/2000, de regulació dels drets d’usdefruit, ús i habitació; la Llei 22/2001, dels drets de superfície, de servitud i d’adquisició voluntària o preferent; la Llei 23/2001, de cessió de finca o d’edificabilitat a canvi de construcció futura, o la Llei 5/2001, de fundacions. Es tractava de donar forma legal a les regles a través d’aquesta via per tal que, en un moment posterior poguessin ser integrades en el Codi Civil de Catalunya. La Llei 29/2002, primera del Codi civil de Catalunya, va iniciar la definitiva marxa cap a la redacció d’un cos legal únic; conforme a la finalitat de la mateixa, indicada en el preàmbul, d’ «establir l’estructura, el contingut bàsic i el procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya». Del Codi civil de Catalunya que es projecte es prediquen els següents caràcters: 1º. És un text legal cridat a contenir la legislació civil catalana de manera completa, sistemàtica i ordenada. No obstant, és important ressaltar-ho, malgrat té vocació d’esgotar la matèria regulada, no és exactament un codi en sentit decimonònic en sentit estricte, d’una part perquè ja no és un cos rígid i inflexible, i d’una altra, perquè el fet de que certes matèries estiguin reservades al legislador estatal (les del art. 149.1º.8ª CE) necessàriament provoca la incompletesa de la norma catalana en aquets àmbits. 2º. Pressupòsit del que s’ha dit, s’està davant una norma que abasta el règim fonamental de les institucions que regeixen les relacions privades. Norma que té el seu propi sistema de supletorietat i que té caràcter de dret comú (art. 111-4 CCCat). Norma bàsica de l’ordenament jurídic català. 3º. Tècnicament, s’estructura com un codi obert per facilitar la incorporació ràpida de les noves regles que vagin sorgint al llarg del temps, que, a tenor del Preàmbul de dita Llei «(…) s’ha d’anar conformant, d’acord amb el pla establert per aquesta Llei, mitjançant una successió de lleis seriades. Com tantes altres branques del dret, el dret civil està subjecte avui a un procés de canvi molt més dinàmic que en l’època de les grans codificacions (…) Per aquestes raons, es considera que un codi que pugui superar aquests reptes ha de tenir una estructura que permeti anar incorporant les noves regulacions o les modificacions de les ja existents sense que se’n ressenti greument la sistemàtica». Aquesta configuració oberta ha permès, des de l’any 2002 fins l’actualitat, l’adaptació i l’actualització permanent i la integració gradual dels llibres, gràcies principalment al sistema de numeració adoptat. Numeració dels articles que explica l’article 5 de la Llei 29/2002: «Els articles del Codi civil duen dos números separats per un guionet, llevat de les disposicions addicionals, transitòries i finals. El primer número és integrat por tres xifres, que
81
Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA - JUDITH SOLÉ RESINA
indiquen respectivament el llibre, el títol i el capítol. El segon número correspon a la numeració continua que, començant per l’ 1, s’atribueix a cada article dins de cada capítol». La previsió dels llibres que han de composar el Codi Civil de Catalunya, segons l’article 3 de La Llei 29/2002, era: a) Llibre Primer, relatiu a les disposicions de caràcter general, en el que s’insereixen les disposicions preliminars i la regulació de la prescripció i la caducitat. b) Llibre Segon, de la persona i la família, que comprèn la regulació de la persona física i les matèries del Codi de família i lleis especials en aquest àmbit. c) Llibre Tercer, relatiu a la persona jurídica, que inclou la regulació de les associacions i les fundacions. d) Llibre Quart, referent a les successions, que abasta les matèries del Codi de successions per causa de mort i altres lleis especials d’aquest àmbit. e) Llibre Cinquè, de drets reals, que conté la matèria de la propietat i els drets reals. f) Llibre Sisè, de les obligacions i contractes en el que s’inclourà la regulació d’aquestes matèries i els contractes especials i la contractació sobre consumidors, aprovada pel Parlament. A l’any 2004, el Decret 266/2004, de 27 d’abril, de regulació de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya, va modificar els òrgans que el composaven, que van passar a ser el Consell Rector, la Comissió de Codificació, la direcció i la secretaria tècnica. En el que afectava al procés de codificació civil van desaparèixer les seccions de la Comissió de Codificació i en el seu lloc es va crear la Comissió Permanent. Aquestes reordenacions van provocar que es variés el sistema de treball, de manera que les seccions es van substituir per ponències especials o grups de treball coordinats per la Secció Permanent que s’encarregava d’impulsar la codificació que faltava en aquell moment. El Decret 395/2011, de 27 de setembre de la Comissió de Codificació i de l’Observatori de Dret Privat de Catalunya torna a donar impuls a la codificació civil i amb la finalitat de procurar que s’arribi a bon terme de manera eficient i àgil, dota a la Comissió de Codificació d’entitat pròpia i independent de l’Observatori de Dret Privat. Clarament l’article 1 (naturalesa) indica que «La Comissió de Codificació de Catalunya és l’òrgan col·legiat adscrit al Departament competent en matèria de dret civil que té com a finalitat l’elaboració de propostes de revisió, actualització desenvolupament del dret privat de Catalunya, en especial del dret civil». Integren en la Comissió el Ple, la Comissió Permanent i les Seccions, aques-
PRÒLEG - INTRODUCCIÓ
82
tes són les encarregades de portar a terme l’estudi de les matèries i les propostes dels textos legislatius. Es delimiten sis Seccions (art. 12.1 del Decreto 395/2011): Secció de Persona i Família; Secció de Persones Jurídiques; Secció de Dret de Successions; Secció de Drets Reals; Secció d’Obligacions i Contractes, Secció d’Harmonització. En aquest moment (maig de 2015) el Codi Civil de Catalunya és una realitat jurídica i les diverses parts que l’integren estan vigents, en plena vida i aplicació. Des de la Llei 29/2002, primera del Codi civil de Catalunya en seguiment escrupolós del pla traçat en la mateixa, s’hi han anat incorporant els diversos llibres projectats en els que es comprenen, sistematitzades, harmonitzades i actualitzades, les normes vigents fins el moment de la inclusió de cada una de les seves parts: – El Llibre I, aprovat per la Llei primera (art. 8) i en vigor des de febrer de 2003, tret dels Títols 1 i 3 que van entrar en vigor l’ 1 de gener de 2004. – El Llibre II, aprovat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, en vigor des de l’1 de gener de 2011. – El Llibre III aprovat per la Llei 4/2008, de 24 de abril, que va entrar en vigor el 3 d’agost de 2008. – El Llibre IV aprovat per la Llei 10/2008, de 10 de juliol, en vigor des de l’1 de gener de 2009 i – El Llibre V aprovat per la Llei 5/2006, de 10 de maig, que va entrar en vigor l’1 de juliol de 2006. El procés de codificació conclourà amb la incorporació de l’únic Llibre que falta, el VI de les obligacions i contractes del qual la Comissió de Codificació Civil té ja una proposta de text que ha aprovat com projecte de llei el Govern català el 18 de febrer i que ja ha tingut entrada al Parlament (Butlletí Oficial del Parlament, Núm 505, de 25 de febrer). En aquest es regula la compravenda, la rescissió por lesió i s’incorporen les lleis especials sobre matèria contractual (pensions periòdiques, acolliment de persones grans, cessió de finca o edificabilitat a canvi de construcció futura, contractes d’integració, contractes agraris) i s’estableix la seva estructura. A mesura que s’han aprovat els diferents llibres i lleis s’han derogat els preceptes de la Compilació de Dret Civil de Catalunya corresponents. Ara d’aquesta solament segueixen vigents els preceptes del llibre quart de la rescissió per lesió i la compravenda a carta de gràcia, que es derogaran quan s’aprovi el Llibre VI. Serveixi l’excursus fet fins aquí com a justificació-explicació dels criteris que s’han adoptat per seleccionar la jurisprudència i les concordances en aquesta obra.
83
Mª DEL CARMEN GETE-ALONSO Y CALERA - JUDITH SOLÉ RESINA
En el que es refereix a les concordances s’ha optat per fer les estrictament necessàries, d’aquí que, aquestes siguin fonamentalment internes (entre articles del propi Codi); no obstant, també es fa menció de les Lleis especials, quan és estrictament necessari en funció de la matèria i per descomptat, de les normes fonamentals (catalanes i espanyoles) o de les d’aplicació general. Atès que la Llei del Registre Civil 20/2011 entrarà en vigor el 15 de juliol de 2015, per facilitar la tasca es fa la doble referència a la llei vigent i a la nova. En quant a la jurisprudència, donades les diferents dates de vigència dels Llibres del Codi civil, i alhora, també, la circumstància de que el text definitiu dels Llibres porta causa de lleis vigents amb anterioritat, potser es pot apreciar, al menys en aquesta primera edició, una certa descompensació entre cada un dels llibres. En efecte, el primer criteri ha estat el de que quedi constància de la doctrina de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de les Resolucions de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques, sobre l’article concret del Codi Civil. Naturalment, una selecció d’aquestes, les més significatives. En algunes ocasions ha estat possible, perquè hi ha doctrina, en altres no, perquè encara no hi ha hagut oportunitat de que el Tribunal Superior s’hagi pronunciat, en aquest casos, s’han inclòs, quan s’ha cregut necessari, les sentències de les Audiències de Catalunya (Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona). Així mateix, com que molts preceptes del Llibre de Successions o del Llibre de Persona i Família porten causa del Codi de Successions o del Codi de Família, amb la finalitat de facilitar la tasca de qui consulta l’obra, s’ha recollit la doctrina del Tribunal Superior referent a aquests, en la mesura en que es pot considerar que és aplicable al precepte actual. Som conscients que amb el transcurs del temps podrem comptar amb nova doctrina del Tribunal Superior, llavors al mateix compàs de completar el text legal del Codi, completarem la seva interpretació. En tot cas, en la doctrina de les sentències i resolucions continguda es respecta l’idioma original (català o castellà) de la mateixa. En fase de correcció de proves d’aquesta obra, el Parlament de Catalunya ha aprovat dos Lleis —Llei 5/2015, de 13 de maig, de modificació del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals i la Llei 6/2015, de 13 de maig, d’harmonització del Codi civil de Catalunya— en les que s’introdueixen importants modificacions en la regulació del règim de la propietat horitzontal i en varis preceptes dels Llibres primer, segon, quart i cinquè, per tal de corregir certes imprecisions, mancances i contradiccions de les normes que s’havien detectat per la doctrina i els professionals, alguna de les quals degudes al propi procés codificador (esglaonat en el tempus) que obliga a anar harmonitzant les normes. En la edició d’aquesta obra s’incorpora el text nou dels articles del Codi civil de
PRÒLEG - INTRODUCCIÓ
84
Catalunya, perquè, malgrat que la data d’entrada en vigor de les dos lleis no és la mateixa, la vigència d’ambdues sí es produirà durant l’estiu de l’any 2015, el que aconsella que en una obra com la present estigui la nova redacció. Pel que fa a les concordances dels articles modificats, se’n fan així com les referències a la jurisprudència, a on es ressalta, en el seu cas, si la doctrina és aplicable o no al nou precepte. Al final, desprès de les lleis d’aprovació dels llibres del Codi civil, s’incorporen els Preàmbuls i les disposicions transitòries, addicionals i finals d’aquestes lleis.
Mª del Carmen Gete-Alonso y Calera Judith Solé Resina Barcelona 30 de maig de 2015
CODI CIVIL DE CATALUNYA LLIBRE PRIMER DISPOSICIONS GENERALS TÍTOL I DISPOSICIONS PRELIMINARS Article 111-1. Dret civil de Catalunya 1. El dret civil de Catalunya és constituït per les disposicions d’aquest Codi, les altres lleis del Parlament en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi. 2. El costum només regeix si no hi ha llei aplicable. Concordances Art. 149.1.8 CE Art. 129 EAC Arts. 232-25, 232-28, 232-29, 422-1, 424-1, 424-6, 546-10.1, 546-14.3, 561-25, 561-31, 563-1, 568-21 CCCat.
Article 111-2. Interpretació i integració 1. En la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar d’acord amb els principis generals que l’informen, prenent en consideració la tradició jurídica catalana. 2. De manera especial, en interpretar i aplicar el dret civil de Catalunya s’han de tenir en compte la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no modificades per aquest Codi o altres lleis. L’una i l’altra poden ésser invocades com a doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació. Concordances Art. 111-5 CCCat
Jurisprudència Autointegració del dret civil català 1. «Més interès presenta per a la resolució d’aquest litigi el que disposa l’ article 111.2, que regula la interpretació i integració de la norma substantiva catalana en allò que per qualsevol causa resulti incompleta; en aquest sentit fa expressa referència als principis generals que informen el dret civil de Catalunya, “prenent en consideració la tradició jurídica catalana”. En certa manera la voluntat autointegradora (salvant l’aplicació a Catalunya, com a tot l’Estat, el que regulen les lleis especials, en virtut del principi lex especialis derogat lex generalis) que es deriva de les afirmacions dels susdits articles —111.2 CCCat— desenvolupa el que ordena l’ article 13 del Codi civil espanyol, el qual, inclòs en el capítol cinquè del Codi civil, sota la rúbrica de “àmbit d’aplicació dels règims jurídics civils coexistents en el territori nacional”, diu: “2. Pel que fa a la resta, i
CODI CIVIL
Art. 111-3
86
respectant plenament els drets especials o forals de les províncies o els territoris en què estan vigents, regeix el Codi civil com a dret supletori, en defecte del que ho sigui en cada una d’aquelles, segons les seves normes especials”. Una anàlisi conjunta del que disposa el citat capítol cinquè del Codi civil (“Àmbit d’aplicació dels règims jurídics existents en el territori nacional”), amb especial insistència en el transcrit article 13 del mateix text legal, posat en relació amb els articles citats del Codi civil català, i especialment l’ article 111.2, transcrit també més amunt, que regula la interpretació i integració de les normes civils catalanes, fa arribar a la conclusió que per tal de completar la norma catalana, és procedent acudir: Als principis generals que informen el dret civil de Catalunya. A la tradició jurídica catalana. A la jurisprudència del Tribunal de cassació i del Tribunal Superior de Justícia. Al dret supletori en la mesura que no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o els principis que l’informen (art. 111.5 del CC de Catalunya)» (STJC 22/2011, de 26 de maig) 2. «… L’ art. 10.10 no serà operatiu quan el Codi civil entri en la relació jurídica regulada pel dret civil de Catalunya com a dret supletori en virtut del que estableix l’ art. 111.5 del mateix CCCat. El joc de la integració de l’ordenament jurídic mitjançant l’aplicació del seu propi sistema de fonts impedeix que pugui parlar-se de fallida del principi d’unitat del règim jurídic aplicable a la institució, en aquest cas de l’arrendament d’obra, que en conseqüència quedarà regulat, si no hi ha cap element interregional, pel CCCat, i en allò que aquest no prevegi, per les disposicions del Codi civil. D’altra banda, la dinàmica de l’aplicació supletòria del CC derivada de l’ art. 149.3 de la Constitució i de l’ art. 111.5 del CCCat, feta aplicació de les regles de l’autointegració, no implica que no puguin distingir-se entre l’un i l’altre dret tant als efectes que preveu l’ art. 111.1 del CCC com en relació amb l’ art. 477.3 de la LEC. Arran del que s’ha exposat, no és justificable que davant d’una voluntat legislativa de regulació autònoma i completa de la institució de la prescripció (llevat lleis especials) s’opti per obviar l’aplicació de la norma i acudir a una altra regulació vigent en el territori nacional pel sol fet que la institució a la qual s’ha d’aplicar no estigui directament regulada en el CCCat». (STSJC 22/2011, de 26 de maig) 3.
«Suposant que es tracti del primer apartat (de l’art. 111-2), ja hem dit anteriorment que no deroga, sinó que completa l’art. 3.1 del Codi civil en la mesura que indica que el dret de Catalunya ha d’integrar-se d’acord amb els principis generals que l’informen, de manera que no admet integracions amb drets que se sustenten en principis diversos, prenent en consideració la tradició jurídica catalana. Això no comporta, com és lògic, que hagi de prescindir-se de la normativa vigent en les qüestions que ja es troben regulades i que s’obviïn els canvis legislatius esdevinguts pel fet d’atendre la tradició jurídica establerta d’acord amb legislació ja derogada» (STSJC 38/2010 de 22 de novembre).
Article 111-3. Territorialitat 1. El dret civil de Catalunya té eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir per l’estatut personal o altres normes d’extraterritorialitat. 2. El que estableix l’apartat 1 s’aplica també al dret local, escrit o consuetudinari, propi d’alguns territoris o poblacions, en la mesura que la llei hi remeti. 3. Les persones estrangeres que adquireixin la nacionalitat espanyola resten sotmeses al dret civil català mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, llevat que manifestin llur voluntat en contra. 4. El veïnatge local és determinat per les normes que regeixen el veïnatge civil. Concordances Arts. 14, 110.2 EAC Arts. 14, 15, 16.1 CC Art. 39 LMRLC
Jurisprudència Principi de territorialitat del dret civil de Catalunya
De conformitat amb l’article 111-3.1 del Codi civil de Catalunya, «El dret civil de Catalunya té eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir per l’estatut
87
LLIBRE I - TÍTOL I
Art. 111-4
personal o altres normes d’extraterritorialitat» Per la seva banda, l’article 9.8 del Codi civil espanyol, com a llei estatal que conté les normes de conflicte per a solucionar els conflictes de lleis, estableix, amb claredat, que «La successió per causa de mort es regeix per la llei nacional del causant en el moment de la defunció, siguin quins siguin la naturalesa dels béns i el país on estiguin. Tanmateix, les disposicions fetes en testament i els pactes successoris ordenats de conformitat amb la llei nacional del testador o del disposador en el moment d’atorgar-lo conserven la validesa encara que sigui una altra la llei que regeixi la successió, per bé que les llegítimes s’han d’ajustar, si s’escau, a aquesta última». D’acord amb les normes de conflicte indicades, la successió d’una persona de nacionalitat estrangera morta a Catalunya s’ha de regir per la seva Llei nacional. Ara bé, hi ha la possibilitat que la Llei nacional de la persona estrangera adopti un criteri diferent al de la nacionalitat com pot ser el del darrer domicili del causant. En aquest cas es produeix un reenviament de la llei estrangera, aplicable segons la llei espanyola, a una llei tercera que, en hipòtesi, pot haver optat pel criteri de la situació dels béns i no ser coincident, per tant, ni amb la llei de la nacionalitat ni amb la del domicili. Per evitar aquest joc, que pot reproduir-se de manera consecutiva tot trencant el principi general d’universalitat de la successió que regeix el nostre dret, i també per evitar l’aplicació de la llei estrangera en detriment de la llei espanyola a una successió que la Llei nacional del causant no considera adequat de regir ella mateixa perquè remet a la Llei espanyola, el Codi civil espanyol estableix a l’article 12.2 que «La remissió al dret estranger s’entén feta a la llei material, sense tenir en compte el reenviament que les seves normes de conflicte puguin fer a una altra llei que no sigui l’espanyola». Tant la registradora com el recurrent al·leguen, en defensa de les seves posicions, les sentències del Tribunal Suprem de 15 de novembre de 1996, de 21 de maig de 1999 i de 23 de setembre de 2002, segons les quals el reenviament és funcional i per mitjà seu cal buscar solucions raonables i respectuoses amb la norma de conflicte i hauria d’excloure el fraccionament de la successió. Fraccionament de la successió que es donaria si se li apliquessin lleis diferents segons el lloc on estiguin. No és aquest el cas que és objecte del recurs perquè l’aplicació de la llei belga porta a la conclusió que els tribunals belgues aplicaran a la successió de ROP la llei catalana pel que fa als béns mobles i a la totalitat dels immobles situats a Catalunya. Per tant, l’aplicació de la norma de reenviament és respectuosa amb el dret belga i no el distorsiona gens perquè atorga a la successió de referència exactament la mateixa unitat que li hauria atorgat la Llei belga. A partir d’aquí és útil d’interrogar-nos sobre quina és la Llei espanyola aplicable, ja que es tracta de la successió d’un ciutadà belga per al qual l’estat de veïnatge civil català és del tot irrellevant malgrat la seva residència continuada a Catalunya. L’article 12.5 del Codi civil espanyol estableix que «Quan una norma de conflicte remeti a la legislació d’un Estat en el qual coexisteixin diferents sistemes legislatius, la determinació del que és aplicable entre aquests s’ha de fer de conformitat amb la legislació del dit Estat». D’altra banda, l’article 16.1 del mateix text legal disposa que «Els conflictes de lleis que puguin sorgir per la coexistència de diverses legislacions civils en el territori nacional es resolen segons les normes que conté el capítol IV …» De manera similar s’expressa l’article 17 del Codi belga de dret internacional privat de 2004 esmentat abans. D’aquestes normes es dedueix que quan una norma de conflicte d’un estat estranger remeti a la legislació espanyola, la determinació de la que és aplicable entre els diversos ordenaments espanyols és la espanyola. Arribats aquí, és fàcil deduir que, atès que el conflicte de lleis es produeix entre la llei belga i l’espanyola atès el punt de connexió de la situació dels immobles i de la darrera residència habitual del difunt, atès que tant els uns com l’altra estan situats a Catalunya, les lleis espanyoles aplicables són les de Catalunya. Aquesta solució s’empara, a més, en altres tres arguments. Primer, el Dret català és el dret espanyol més pròxim i millor connectat al cas i és el dret material més pròxim a les autoritats, funcionaris o tribunals que l’han d’aplicar. Segon, el principi que estableix l’article 12.5 del Codi civil espanyol és acceptat de manera general en matèria de dret internacional privat no només per la doctrina que el tracta, sinó també, per multitud de tractats internacionals entre els quals sembla suficient d’esmentar el Conveni sobre conflictes de lleis en matèria de forma de les disposicions testamentàries fet a l’Haia el 5 d’octubre de 1961, ratificat per Espanya el 1988, l’article 1 del qual estableix que «… si la llei nacional consisteix en un sistema no unificat, la llei aplicable quedarà determinada per les normes vigents en aquest sistema i, en el seu defecte, pel vincle més efectiu que tingués el testador amb una de les legislacions que componen el sistema», i és clar que aquest vincle més efectiu és amb la legislació catalana. Tercer: D’acord amb l’article 7.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (actual 14.2), i també d’acord amb l’article 111-3.1, apartat 2 del Codi Civil de Catalunya, els estrangers que adquireixen la nacionalitat espanyola resten sotmesos al Dret civil català mentre mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, llevat que manifestin llur voluntat en contra. Voluntat en contra que només es pot donar si pot elegir un altre veïnatge dels que preveu l’article 15 del Codi civil. (RDGEJ de 18 de setembre de 2006)
Article 111-4. Caràcter de dret comú Les disposicions d’aquest Codi constitueixen el dret comú a Catalunya i s’apliquen supletòriament a les altres lleis.
CODI CIVIL
Art. 111-5
88
Jurisprudència Dret comú a Catalunya 1.
«l’ art. 111.4 CCCat, conforme al qual les disposicions del Codi civil de Catalunya constitueixen el dret comú a Catalunya i s’apliquen supletòriament a les altres lleis, no indica res més que la regulació del CCCat resulta aplicable supletòriament a altres normes del dret propi de Catalunya, però no exclou, com és lògic, l’aplicació del CC, ni en allò que d’acord amb la Constitució és matèria exclusiva de l’Estat, ni tampoc podria fer-ho respecte a allò que el mateix CCCat no regula, sempre com s’ha dit que no vagi en contra dels principis informadors del dret civil de Catalunya. És en aquest sentit que la interlocutòria del TC de 29.10.2003, després de dir que lo dispuesto en este precepto tiene como antecedente inmediato el art. 4.3 CC, donde se afirma que las disposiciones del Código “se aplicarán como supletorias en las materias regidas por otras leyes”, expresión casi idéntica a la utilizada por el legislador autonómico catalán, afirma que: Pues bien, la lectura del precepto legal impugnado no impone la aplicación expansiva que sugiere el Abogado del Estado, sino que la aplicación supletoria a que se refiere dicha norma puede limitarse a las leyes civiles de la Comunidad Autónoma de Cataluña» (STSJC 22/2011, de 26 de maig).
2.
«… aquesta Direcció General no té cap mena de dubte —com tampoc abans el va tenir la Presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (per exemple, en els actes resolutoris de 4 de desembre de 2001 i de 17 de setembre de 2002)— sobre que cal aplicar del dret civil català a la prescripció de les pretensions relatives a obligacions garantides amb condició resolutòria, així que donem per reproduïts aquí els arguments que ja vàrem adduir en la nostra Resolució de 28 de gener de 2006, abans esmentada, sobre el caràcter de dret comú que tenen les disposicions del Codi civil de Catalunya o, el que ve a ser el mateix, sobre que el dret civil català és el dret primerament o preferentment aplicable a Catalunya (article 110.2 de l’Estatut i articles 111-4 i 111-5 Codi civil de Catalunya). Allà recordàvem, precisament, que la sentència de Tribunal Suprem de 31 de gener de 2001 havia avalat aquesta interpretació, tot anul·lant, entre d’altres, el paràgraf 2 de l’article 177 del Reglament hipotecari, en la redacció que li havia donat el Reial decret 1867/1998 de 4 de setembre, que permetia cancel·lar els assentaments relatius a condicions resolutòries explícites en garantia del preu ajornat quan haguessin passat quinze anys de la data en què, segons el Registre, la prestació s’hagués hagut de satisfer en la seva totalitat. I el va anul·lar, precisament, perquè aquella norma reglamentària havia obviat el termini de trenta anys que regia tant a Catalunya com a Navarra. És per això que la Llei 24/2001, de 27 de desembre, va afegir un nou apartat a l’article 82 de la Llei hipotecària (aquest sí plenament respectuós amb el dret civil català) que es remet, genèricament, a la legislació civil aplicable per a la prescripció de la pretensió derivada de l’esmentada garantia; i, en el present cas, aquesta legislació civil no pot ser una altra que la catalana, perquè és el dret comú a Catalunya». (RDGEJ de 24 de gener de 2007).
Article 111-5. Preferència i supletorietat Les disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualssevol altres. El dret supletori només regeix en la mesura que no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l’informen. Concordances Art. 149.8 CE Art. 129 EAC Art. 111-2 CCCat
Jurisprudència Aplicació del dret supletori 1.
«… a l’hora d’aplicar-lo el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar d’acord amb els principis generals que l’informen, tenint en compte la tradició jurídica catalana (article 111-2), i …les seves normes són preferents a qualsevol altres, ja que el dret supletori només regeix en la mesura en què no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l’informen» (STSJC 13/2013, de 21 de febrer)
89
LLIBRE I - TÍTOL I
Art. 111-6
2.
«Aquest article (111-5), tal com expressa l’exposició de motius de la Llei primera, es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions del dret civil de Catalunya, llevat dels supòsits en què siguin directament aplicables normes de caràcter general, com a la limitació de la heterointegració mitjançant l’aplicació, com a supletori, del dret civil de l’Estat, la qual només serà possible quan no sigui contrari al dret civil propi o als principis generals que l’informen» (STSJC 39/2011, de 12 de setembre).
3.
«La dinàmica de l’aplicació supletòria del CC derivada de l’ art. 149.3 de la Constitució i de l’ art. 111.5 del CCCat, feta aplicació de les regles de l’autointegració, no implica que no puguin distingir-se entre l’un i l’altre dret tant als efectes que preveu l’ art. 111.1 del CCC com en relació amb l’ art. 477.3 de la LEC. Arran del que s’ha exposat, no és justificable que davant d’una voluntat legislativa de regulació autònoma i completa de la institució de la prescripció (llevat lleis especials) s’opti per obviar l’aplicació de la norma i acudir a una altra regulació vigent en el territori nacional pel sol fet que la institució a la qual s’ha d’aplicar no estigui directament regulada en el CCCat». (STSJC 22/2011, de 26 de maig).
4.
«Lo que no puede hacerse (supondría una violación del sistema de fuentes del derecho civil catalán, y del citado art. 111-5 CCCat), es excluir el derecho catalán, llamado a regular la relación jurídica que presenta puntos de conexión con más de un ordenamiento jurídico y, con base en el argumento de que una sola normativa debe regular toda la relación, insertar la normativa sobre prescripción del CC. Porque el derecho catalán es el llamado a regular esa relación jurídica y, si resulta que el mismo solamente contempla la regulación de la prescripción (cuyas normas son imperativas, conforme al art. 121.3 CCCat), no podrá llevarse a cabo el mandato del art. 10.10 CC, toda vez que (lege data) la normativa catalana sobre obligaciones, contratos y responsabilidad no se ha promulgado, lo cual no puede significar que se desplace la aplicación del régimen catalán sobre prescripción, sino lo que procede es la llamada al derecho supletorio para heterointegrar esa materia en la que aparecen lagunas. Conclusión: si se trata de reclamación de rentas (prestaciones relativas a pagos periódicos que deban efectuarse por años o plazos más breves, obligación regulada en el art. 1555.1 CC), para la que no existe un plazo específico, resulta de aplicación el art. 121-21.a CCCat., por razones de territorialidad ex art. 111.3 CCC (reproduciendo el art. 7.1 del EA) y 10.9 CC». (SAP Barcelona (Secció 13ª) 357/2011, de 30 de juny)
5.
«En el juego de los mecanismos de supletoriedad y los de autointegración del derecho civil catalán, es preciso partir de las piezas que articulan, en principio, la relación entre el Derecho catalán y el Derecho estatal, así en el ámbito normativo, del artículo 149.1.8º de la Constitución, el artículo 13.2 del Código Civil y el artículo 1 y la D.F. 4ª de la Compilació de Dret Civil de Catalunya, de la realidad de que el derecho civil catalán es, en muchos ámbitos institucionales, todavía, fragmentario, por tanto, al margen de sus propios mecanismos de autointegración, ha de heterointegrarse por medio del ordenamiento del Estado —Código Civil y otras leyes civiles estatales—, y en último término, de acuerdo con la STC 226/1993 de 8 de julio, que el derecho civil de Catalunya no es un derecho civil especial por cuento tiene la misma consideración constitucional que el resto de los ordenamientos españoles, y concretamente, en el Código Civil. Des de esta perspectiva, puede concluirse que la normativa estatal solo puede aplicarse como supletoria cuando falta una regulación a una institución prevista en el ordenamiento jurídico catalán —laguna interna—, por tanto, no cuando las instituciones sean desconocidas, y siempre que las soluciones que comporte el derecho supletorio no sean contrarios a los principios del derecho catalán. Esta conclusión queda asentada con la publicación del Libro Primero del Codi Civil de Catalunya (Ley 29/2002 de 30 de diciembre), concretamente, en su “Título Primero, Disposiciones Preliminares” (arts. 111.1 a 111.8). El Preámbulo de esa Ley señala que el Título I recoge y sistematiza los preceptos contenidos en el título preliminar y en las disposiciones finales segunda y cuarta de la CDCC (La cual deja sin efecto en la D.F. 1ª) y las completa!, así el art. 111-1 “reconoce a los principios generales del derecho su función de autointegración del derecho civil de Cataluña, para evitar la heterointegración mediante la aplicación del derecho supletorio” y “el art. 111-5 se refiere tanto al carácter preferente de las disposiciones del derecho civil de Cataluña, salvo los supuestos en que sean directamente aplicables las normas de carácter general, como a la limitación de la heterointegración mediante la aplicación como supletorio del derecho del Estado, la cual solo es posible cuando no sea contraria al derecho propio o a los principios generales que lo informan”» (Sentència Audiència Provincial de Barcelona, Secció 13ª, núm. 624/2010, de 9 novembre, i Sentències Audiència Provincial de Barcelona, Secció 17ª, núm. 628/2009 de 25 de novembre i núm. 148/2012 de 21 de març).
Article 111-6. Llibertat civil Les disposicions d’aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d’exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L’exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats.