3 1r semestre de 2017
Encesa literària
3
1r semestre de 2017
La biblioteca de la traductora: Anna Casassas
Foragitats Memòries del MUME Antonio Machado i Carles Riba, camí de l’exili Roser Rosés, una nena de Rússia El insilio de María Teresa Andruetto Les fogueres del Pertús Nåd Sota les bombes
Encesa literària
Quadern de Música Bob Dylan segons Pau Riba Leonard Cohen, cantautor poeta
PVP: 14€
Quadern d’Art Prim Fullà, un personatge Prim Fluvià Quadern Literari Petros Màrkaris Eusebi Ayensa Montserrat Bastons Ariel Halac Circe Maia Carme Guil
Ramon Plandiura Helena Vidal Víctor Casaus Carles McCragh Lluís Freixas
Anunci-mE.pdf
1
25/11/16
13:21
LLEGIR
Llibres descatalogats, TAMBÉ formats econòmics, DISTREU restes d’edicions, novetats, autors locals i molt més...
Méndez Núñez, 8 Figueres (Girona) 972 96 25 79
Informa’t d’horaris, novetats, esdeveniments i presentacions a: facebook.com/LlibresLowCost info@llibreslowcost.com
3 encesa literĂ ria
1
2
encesa literĂ ria 3
Encesa literĂ ria
3
1r semestre de 2017
3 encesa literĂ ria
3
Encesa Literària
3 1r semestre de 2017 Edita Edicions Cal·lígraf, SL Monturiol, 2, 1r 1a 17600 Figueres Tel. (0034) 615 261 764 www.edicionscalligraf.com info@edicionscalligraf.com
La publicació d’aquesta revista ha rebut el suport de la Diputació de Girona
Director editorial Jaume Torrent Director Juan Jesús Aznar Directora d’art Mercè Riba Redactor en cap Ramon Moreno Correcció Lluïsa Armengol Eva Munoz Joan Riba Disseny i composició Kame editors Disseny de portada © Dani Torrent ISSN 2462-2567 Dipòsit Legal GI-1192-2015
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic. Les infraccions d’aquests drets es troben sotmeses a les sancions establertes a les lleis.
4
encesa literària 3
3
quadern de música Dylan, l’il·luminat, el precursor Pau Riba
Leonard Cohen, cantautor poeta Ramon Moreno 71
1r semestre de 2017
quadern d’art
editorial Oblit són els seus noms Juan Jesús Aznar
7
Prim Fullà, un personatge René Magenty
79
Prim Fluvià Clara Garí
89
quadern literari Crisi econòmica, crisi cultural, crisi de valors Petros Màrkaris i Eusebi Ayensa 97
la biblioteca de la traductora Anna Casassas
67
11
quadern central foragitats El passat recent i més enllà: els reptes del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera en l’època de les distòpies globals Jordi Font i Miquel Serrano
17
Antonio Machado i Carles Riba, camí de l’exili Jordi i Oriol Riba i Arderiu
33
Entrevista a Roser Rosés, una nena de Rússia Sebastià Bennasar
45
Quatre poemes Montserrat Bastons
105
Mi condición y otros relatos Ariel Halac
111
Del libro La pesadora de perlas Circe Maia
119
Mort al Parc Güell Carme Guil
123
La senyora asseguda en el banc Ramon Plandiura 137 Poemes Helena Vidal
142
Del libro Amar sin papeles Víctor Casaus
145
Fauna fantàstica Carles McCragh
149
El insilio en Lengua madre de María Teresa Andruetto Juan Jesús Aznar
49
Les fogueres del Pertús d’Àlvar d’Orriols Juan Jesús Aznar
57
Nåd Montserrat Bastons García
59
Sota les bombes Montse Castaño
Llengua i tractament de gènere: Conseqüències d’una confusió benintencionada Lluís Freixas 163
63
Apunts biogràfics
Àurea de Sarrà versus Konstandinos Kavafis: història d’una caricatura Eusebi Ayensa 153
3 encesa literària
169 5
6
encesa literĂ ria 3
editorial
OBLIT SÓN ELS SEUS NOMS Si esto es vivir, morir no sé yo qué sería, ni sé lo que persigo con ansia tan eterna. «Sigo en la sombra, lleno de luz; ¿existe el día?» Miguel Hernández
C
om haig d’escriure aquest editorial, si em fa mal cada paraula que escric. Seré capaç de reflectir a la pàgina impresa tot el sentiment que m’aclapara? D’alguna manera sempre he sentit parlar de la guerra, de la mort que va deixar al seu pas. Sempre, a la taula de la meva infància, el meu pare em recordava la fam que havia passat, una fam que li devia haver calat fins al moll de l’ànima. Havien passat molts anys des del final de la Guerra Civil quan els meus ulls van veure la primera llum i, en canvi, les ferides d’aquella contesa estaven i continuen estant sempre obertes. Encara, tenim fam i set de justícia, de perdó i de reconciliació sense oblit.
Com haig d’escriure, si lluito contra les llàgrimes quan recordo una tarda a Argelers. Plovia a bots i barrals. Dipositàrem en un monument setanta roses blanques, en memòria dels setanta nens menors de deu anys que estaven enterrats al cementiri de la població. Eren nens exiliats. No van poder sobreviure al fred i a la fam. Allà, en aquell cementiri al costat del mar Mediterrani, aquells nens, que no van arribar a escriure la seva pròpia biografia, avui tenen la mateixa cara que els centenars, potser milers, de nens que moren diàriament en el que un dia va ser un mar de civilització i, avui, és un cementiri marí. 3 encesa literària
7
Oblit són els seus noms
Avui, com ahir, milers, milions d’homes, dones i nens busquen asil, demanen refugi per tenir una oportunitat de viure sense por, sense angoixa, sense neguit, sense amenaça. Avui, com ahir, la por covarda aixeca murs de formigó, murs en les ments per enganyar-nos, creient-nos segurs darrere de les fronteres. I, avui, com ahir, hi ha persones solidàries que no saben res de murs ni de fronteres. Fa setanta-vuit anys que aquest paisatge de l’Empordà va contemplar milers d’homes, dones i nens que fugien del seu país, que buscaven asil. Llavors, més enllà de la frontera, els van rebre amb por i van improvisar camps de concentració per acollir-los, camps com el que es va instal·lar a la platja d’Argelers, on els homes s’enterraven a la sorra perquè els fes d’abric contra el fred d’aquell mes de febrer de 1939. També, aquell any, la maternitat d’Elna va ser un acte d’amor solidari, que encara perdura. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, hi va haver milions de desplaçats, milions d’exiliats, de deportats. Famílies que van emprendre el camí de l’èxode. Eren els supervivents d’una guerra tan ferament humana en la seva crueltat. Va acabar aquella guerra i, sense treva, en van començar d’altres. La Humanitat no ha deixat de guerrejar ni un sol minut. L’odi i el que el sosté, la por, continuen enfosquint la vida: Alep és un infern, víctima de l’estratègia bel·licista. Quant val una vida per als traficants de mort? 8
encesa literària 3
El «Quadern Central» d’aquest número 3 d’encesa literària l’hem dedicat als que, foragitats, pateixen l’oblit, als que el neguit persegueix com una ombra amarga. Aquestes pàgines estan plenes de paraules com a armes contra el desarrelament. Paraules que fan mal, però paraules lliures, solidàries, acollidores, escrites per noms propis per rescatar els noms que són oblit. De testimonis, n’hi ha molts. En aquestes pàgines en recollim alguns, de persones anònimes que van escriure cartes o diaris per narrar la seva desgràcia i les seves esperances. Paraules que són part del fons històric del Museu Memorial de l’Exili (MUME). Paraules escrites per Jordi i Oriol Riba, fills de Carles Riba. Paraules que parlen en la llengua mare de l’argentina María Teresa Andruetto, per testimoniar l’insilio. I per buscar refugi, hi ha la creació literària de Montserrat Bastons. Finalment, un poema de Montserrat Castaño i una entrevista a Roser Rosés, història viva de l’esdevenir del temps. Memòria i veus que narren la història d’una nena que es van endur a la Unió Soviètica per salvar-la dels bombardejos de l’aviació feixista italiana sobre Barcelona; per últim, la ressenya del llibre Las hogueras del Pertús, tanca aquest quadern. Per esquivar el dolor, Pau Riba ens fa un retrat de Bob Dylan i Ramon Moreno ens recorda Leonard Cohen. Paraules de poetes que posen música als seus versos per buscar respostes en el vent i en el seu udol, per escoltar un al·leluia que ens doni pau.
El «Quadern d’Art» està dedicat a la memòria de Prim Fullà, a qui «allà on sigui ara, els altres morts del món li diuen Prim Fluvià, el mestre pintor de Sant Pere Pescador tocat pel vent, el riu i la marina». La uruguaiana Circe Maia i el cubà Víctor Casaus són les veus poètiques que ens vénen d’Amèrica. Helena Vidal escriu versos sense fronteres. Montserrat Bastons és una veu poètica jove. I, per completar el «Quadern Literari», l’entrevista a Petros Màrkaris i els relats sobre l’èxode dels Halac il·luminen la situació actual dels sofriments causats per les guerres i per motius econòmics. Ramon Plandiura, Carles McCragh i Carme Guil aporten unes narracions allunyades del tema del «Quadern Central» i hi donen varietat i creativitat. Un punt i a part és l’assaig del poeta Lluís Freixas sobre el gènere en el llenguatge. El sexisme, potser, ens porta fins a l’extrem de la inversemblança.
Una gran notícia per a la cultura catalana ha estat l’elecció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa com a membre de l’Acadèmia d’Atenes, el primer català en accedir a la institució cultural més important de Grècia. El seu discurs es va centrar en la figura de la ballarina Aurea de Sarrà, que va actuar amb gran èxit a Grècia l’any 1926. Ens plau publicar un resum d’aquell discurs d’ingrés del doctor Ayensa a l’Acadèmia d’Atenes. Em preguntava, al principi d’aquest editorial, com havia d’escriure quan les paraules pesen tant. M’envolta i m’impedeix fugir i em dóna la llum la claredat d’uns testimonis, que dibuixen una tela moguda per la tramuntana, gronxada per les onades, per escriure sense parar a la sorra la nostra història de negacions que causa tants de plors. n Juan Jesús Aznar Director d’encesa literària
3 encesa literària
9
editorial
Juan Jesús Aznar
Anna Casassas al despatx de casa seva (2016).
10
encesa literĂ ria 3
LA BIBLIOTECA DE LA TRADUCTORA Anna Casassas
L
a biblioteca repercuteix en el traductor literari, i el traductor repercuteix en la seva biblioteca, on ha de tenir, com a nucli central mínim, les tres obres que han exercit més influència en la literatura occidental posterior: la Bíblia, la Divina Comèdia i el teatre de Shakespeare, i si pot ser en més d’una versió. En tot cas a la meva hi són i són els llibres que consulto més sovint, perquè aquestes tres obres han estat, de lluny, les que he trobat citades més vegades en els llibres que he traduït. Totes les altres, fins i tot les que he anat trobant repetidament, en queden numèricament molt lluny.
I és que el traductor, a diferència del que molta gent es pensa, no pot anar simplement traduint les paraules que té al davant en el text original, tal com li vénen, sinó que ha de tenir molts rocs guardats a la faixa. I un és aquest: tenir prou lectures fetes per reconèixer, en el text original, les citacions «amagades», és a dir les referències indirectes a altres textos més o menys clàssics. Si suposem, per exemple, que el llibre que tradueixo parla de les llavors que cauen al camí, he de saber que l’autor fa referència a una paràbola de Jesucrist i he d’anar a buscar-la a la Bíblia per poder posar, si no el text literal de la Bíblia, que potser no 3 encesa literària
11
La biblioteca de la traductora
se’m demana, almenys sí les paraules clau tal com surten a la versió catalana del text sagrat, de manera que el lector pugui reconèixer, igual que el lector de l’obra original, que no s’hi parla d’un pagès distret qualsevol. Per tant, les lectures, tot el paquet de lectures fetes al llarg de tota la vida, són un bagatge indispensable per traduir. Diria, a més, que no existeix cap traductor literari que no tingui prèviament la passió per la lectura. I diria, també, que el gust de llegir és indestriable de l’amor pel llenguatge, per les paraules, perquè llegir, igual que sentir una bona història a la vora del foc o allà on sigui, és trobar gust al sentit i a la sonoritat de les paraules. I agafar el gust de jugar-hi. Però, quan vaig començar a sentir aquest plaer de llegir i el gust per les paraules? Doncs no sabria dir-ho. És com si em preguntessin si recordo quan vaig començar a caminar o a tenir ús de raó. Només podria respondre: de petita. Per això mateix trobo curiós que la literatura infantil de vegades es consideri com «de segona», i ja no cal dir, doncs, els professionals que tradueixen aquests llibres destinats a infants i adolescents. De vegades es parla de grans traductors d’obres clàssiques o difícils, i amb tota la raó del món, però a mi (i parlo de mi perquè sóc l’exemple que conec, i em poso com a representant de tota la gent a qui deu haver passat el mateix) les lectures que em van marcar per tota la vida, i que em van ensenyar com en pot arribar a ser de bonica, la llen12
encesa literària 3
gua, són les fetes de petita. A la meva biblioteca, doncs, encara hi tinc llibres infantils il·lustrats i unes quantes novel· les de La Galera que m’agrada rellegir perquè em recorden els primers contactes amb la màgia amb la qual els llibres ens poden transportar a qualsevol lloc i a qualsevol temps. M’agradaria pensar que la gent s’adona que, de la mateixa manera que com a lectors tots establim una relació emocional de la mena que sigui amb cada llibre que llegim, la feina de traducció també passa per aquest filtre de les emocions. És a dir, que al costat de les eines professionals i racionals de reflexió, anàlisi i crítica que per traduir cal tenir ben esmolades, l’experiència de comprensió del text i de l’autor és, en certa manera, pròpia de cadascú perquè també passa pel cor, per les vivències, per les experiències del traductor —i per tant per les seves experiències lectores—, i, naturalment, també pel vincle emocional i sensorial que ha anat establint amb la llengua. Per això la biblioteca (no en el sentit dels llibres que tenim —que tinc— a casa, sinó en el sentit del conjunt de llibres llegits) és un factor essencial en la manera de traduir de cada traductor: és un factor essencial en la meva manera de traduir i d’estimar els llibres, d’estimar les paraules i la capacitat de crear emocions de les paraules. n
c/Monturiol nº2, 1º,1ª, 17600 FIGUERES www. edicionscalligraf.com - info@edicionscalligraf.com Tel. 615261764
Les Narracions Sicilianes ens mostren amb tota la seva cruesa la situació de la pagesia de l’illa de Sicília a finals del segle XIX, dominada pels senyors i els capellans. Els sentiments, quan hi son, son sacrificats a la llei de la supervivència i a la passió per les riqueses. Un recull de relats de Giovanni Verga, autor molt conegut a Itàlia, capdavanter i mestre sense discussió de la literatura verista, l’equivalent al realisme de Balzac o Zola, de la literatura francesa, traduït magistralment per Anna Casassas
3 encesa literària
13
14
encesa literĂ ria 3
quadern central
3 encesa literĂ ria
15
16
encesa literĂ ria 3
EL PASSAT RECENT I MÉS ENLLÀ:
els reptes del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera en l’època de les distòpies globals Jordi Font Agulló director del Museu Memorial de l’Exili (MUME)
Miquel Serrano conservador del MUME
1
Normalment, els museus solen centrar la seva funció, o la seva missió, en el fet de posar en valor objectes, obres d’art, fons documentals i determinats esdeveniments socials o polítics que estan relacionats amb un temps passat, a vegades remot, a vegades ben pròxim. Aquesta funció, però, dels anys vuitanta del segle passat ençà, ha anat experimentant una mutació. En efecte, els nous corrents museològics, molt relacionats amb els canvis culturals i socioeconòmics profunds ocorreguts en aquella dècada, van conferir als museus el caràcter d’una hipotètica àgora. És a dir, el museu ja no havia de ser només un simple magatzem que acumulava tot allò que es podia considerar destacable d’una època pretèrita, sinó que adquiria un nou estatus ambivalent. D’una banda, sovint amb no pas poques con-
seqüències negatives lligades a un cert foment de la banalitat, la institució museística s’inseria en un ecosistema cultural gestionat amb criteris economicistes, en què el nombre de visitants era el màxim estendard. De l’altra, l’esmicolament de les visions totalitzadores i elitistes sobre els afers del passat que havien predominat fins aleshores, permetia l’aflorament de vivències negligides o oblidades i el reconeixement de col· lectius i identitats marginalitzats; al cap i a la fi, s’obria la possibilitat de posar en relleu allò que havia quedat bandejat de les històries oficials. Així, doncs, el museu, tot i els perills implícits en la hipermercantilització predominant en el conjunt de la societat, podia ser una eina útil per generar discursos alternatius, fora dels convencionalismes, i obrir debats en el 3 encesa literària
17
El passat recent i més enllà
present i sobre el mateix present. La fixació en el passat ja no era un mer gest historicista, sinó que el fet de pouar en determinades experiències ocorregudes en altres temps adoptava un caràcter exemplaritzant, una possible invitació a la formació crítica de la ciutadania.
2
Aquesta breu disquisició introductòria serveix per situar un centre com el Museu Memorial de l’Exili (MUME), emplaçat en un lloc que, per la seva condició fronterera, podríem definir com a central des del punt de vista de les comunicacions i les transaccions econòmiques; per contra, també es tracta d’un indret que, des d’una perspectiva cultural i geogràfica, podríem qualificar de perifèric, aïllat dels grans circuits que atrauen el turisme cultural. Aquest emplaçament en una contrada perifèrica no és debades, sinó que té molt a veure amb la temàtica principal sobre la qual s’articula el discurs museístic: l’exili republicà. Som al davant, per consegüent, d’un fragment significatiu d’una història marginada durant dècades en un Estat, l’espanyol, que no ha estat capaç d’erigir un relat reparador que dignifiqués els vençuts en el conflicte civil armat de 1936, la majoria dels quals, a més, es van distingir pel compromís en la defensa de la legalitat d’un règim democràtic i constitucional. Aquestes carències indiquen el do de l’oportunitat d’obrir un centre com el MUME l’any 2008, a la Jonquera, perquè va posar sobre la taula la restitució de la memò18
encesa literària 3
ria d’un fet cabdal que, dins el gran escenari històric de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, va afectar centenars de milers de persones. I que, malgrat la seva immensa rellevància, ha romàs durant molts anys en els marges del coneixement públic, és a dir en l’àmbit reduït dels especialistes. Aquesta rellevància és ben clara en el context català. Sens dubte, el dolor de l’exili va permetre —a banda de la supervivència física de no pas pocs ciutadans gràcies a la possibilitat d’evitar la repressió duríssima de la dictadura— la continuació, encara que d’una manera precària, d’una cultura ofegada i prohibida a l’interior i amenaçada per unes intencions genocides ben explícites, tal com, encertadament, va argumentar Josep Benet. És obvi, doncs, que el MUME forma part d’aquest tipus d’entitats museístiques que tenen com a propòsit treure a la llum una parcel·la del passat que, tot i que és transcendental, ha estat, primer durant el franquisme, amagada i escamotejada, i després, ja en els anys de la monarquia parlamentària, víctima d’un desinterès i una indiferència promoguts des de les altes instàncies del poder. Pensem en els anys pragmàtics de l’anomenat «felipisme», quan els socialdemòcrates eren els gestors d’un capitalisme de mercat amb alguns matisos socials. És l’època, tal com explica el sociòleg Ramón Cotarelo en les seves memòries polítiques, en què el proverbi confucià «gat blanc, gat negre, el que importa és que caci