Issuu on Google+

Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

núm. 113

gener 2011

Aquestes festes, NO T'ARMIS !

Els Mossos d'Esquadra van repartir ossets de peluix que duen l'uniforme de la policia autonòmica a l'Hospital Joan XXIII. Les dues agents de la policia que van repartir els regals anaven armades, els ossets no ho sabem. http://tgnapau.blogspot.com

Veneçuela: nadals sense joguines béliques. L'Assemblea Nacional va aprovar l'any 2010 una llei que prohibeix la fabricació, importació, venda, lloguer, ús o distribucio de juguets de contingut bélic. tgnapau@tarragona.tinet.org


pàgina 2

Materials per la pau

Materials per la pau

núm. 113

gener 2011

Amadeo López

LAS RAÍCES HISTÓRICAS DE LOS CONFICTOS ARMADOS ACTUALES Enric Prat Carvajal Les guerres actuals i les dels últims vint anys presenten unes característiques especialment terribles en relació amb el període de la Guerra Freda. S'ha produït un augment del nombre d'actors armats (exèrcits, policies, guerrillers, grups d'insurgents i de paramilitars, bandes de narcotraficants, etc.) i han proliferat els cossos de seguretat privats. Es fa indispensable una perspectiva que atengui als múltiples actors i sectors socials implicats i als factors d'origen històric divers, del passat llunyà, del més proper i fins i tot de la conjuntura més recent. Més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic, aportar a la ciutadania elements per comprendre millor els conflictes bèl·lics actuals és un pas necessari per contribuir a transformar el militaritzat i injust món en què vivim. Any ed.: 2010 Idioma: castellà Pàgines: 170 pp. PVP/IVA: 18.00 eur ISBN: 978-84-370-7835-9 Edita: Enric Prat Publica: Publicacions de la Universitat de València

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar: cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org http://tgnapau.blogspot.com al Facebook: tarragona patrimoni de la pau "Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau D.L.: T-1274-2005 Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors. Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents: Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedència No comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials. Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.


pàgina 3

Paraules...

núm. 113

Veterans for Peace, un acte per l'esperança El dijous 16 de desembre de 2010 la neu queia a la Casa Blanca (Washington) i 131 persones eren arrestades per protagonitzar una acció de desobediència civil contra els continus atacs a l'Afganistan, el Pakistan i l'Iraq. L’acció la impulsava l’organització Veterans per la Pau, i estava recolzada per molts altres, com ara el grup de dones de Code Pink, o el mateix Daniel Ellsberg, que al 1971 va filtrar documents d’alt secret del Pentàgon sobre la guerra del Vietnam al diari The New York Times. Entre aquestes persones també s’hi trobava el periodista guanyador del Premi Pulitzer, Chris Hedges, autor i corresponsal de guerra especialitzat en conflictes polítics i socials a Amèrica i Orient Mitjà. El periodista va llençar un discurs davant de les prop de 500 persones allí presents mentre que un grup es plantava davant de la tanca de la Casa Blanca amb pancartes. Resulta particular l’arribada de notícies així. Les mobilitzacions de grups per la pau i els drets humans són cada cop més presents a l’ordre del dia (tot i que els mitjans no en facin el ressò que mereixen). Resulta interessant observar com a mesura que la política bel·licista dels EEUU ha anat definint-se envers el terrorisme com a enemic únic i comú, el nombre de grups i tipologia de persones que comencen a sentir la necessitat de sortir al carrer ha anat canviant. Fins i tot ara ja trobem ex-militars, com els Veterans for Peace, que adquireixen un protagonisme en les mobilitzacions anti-guerra, i això als moviments socials antimilitaristes i/o per la pau ens compromet, si més no, a tenir-ho present.

Malgrat algunes controvèrsies, el que és innegable és la força que poden tenir les veus de persones que anteriorment han estat a institucions de suport i impulsores de la guerra. El documental realitzat per recollir l’acció del 16 de desembre a la Casa Blanca és un viu testimoni d’aquests nous posicionaments. En ell es recullen parts del discurs llegit per Chris Hedges en l’escenari de l’acció, en el que remarcava que “l’esperança té un cost, (...) l’esperança té un risc personal”, fent referència a les imminents detencions que s’anaven a produir, i més àmpliament, al cost que té desmarcar-se del pensament oficial. Però potser la part més interessant del documental és la compilació de declaracions d’alguns veterans allí presents. Alguns arguments: "No hi havia res que beneficiés el poble de l'Iraq", "les batudes de nit, els punts de control i l'assetjament van ser la rutina diària del que vam fer a l'Iraq. Des d'un punt de vista moral, ningú estaria d'acord amb això." Un altre afegeix: "Vaig fer coses que mai em perdonaré. Vaig fer la meva feina. (Els soldats) són persones

gener 2011

Pilar Palacio

que només tracten de defensar les seves llars, que no tenen el coratge per posar-se drets quan s’adonen que el que haurien d’haver fet és negar-se a servir". I finalment, un tercer: "Jo vaig ser enviat a l'Iraq en dues ocasions. I, una vegada que has estat allà, t’adones que no és gens bo per a les persones. El fet que se’ls hi tiri una mica d’aigua i algunes mantes no compensa el fet que estem matant dia i nit sense cap raó”. Daniel Ellsberg va dir que el problema és la "gran mentida", primer de Bush i ara d’Obama, quan asseguren que tenir les tropes nord-americanes a l'Orient Mitjà és garantia de protecció pels EEUU. El seu discurs, centrat en l’esperança, concloïa que actes com el del dijous són els que permeten que "l'esperança no s'apagui”, i afegia que “si no fem això, ens morim. Això és el que queda d’esperança en aquest país!”. Es pot visionar el documental de l’acció a http://www.youtube.com/watch?v =tOde31QYbI0

A la foto, Daniel Ellsberg i Chris Hedges davant de la tanca de la Casa Blanca


pàgina 4

Activisme

núm. 113

Calma aèria

gener 2011

Maria Romano

Construcció de l'enemic i ús de la violència en el conflicte dels controladors/res L'episodi que va tenir lloc a començaments de desembre, quan es van tancar els aeroports espanyols arran de l'aturada dels treballadors i treballadores del control aeri, em va fer reflexionar sobre una qüestió que, per més que antiga, reiterativa i quotidiana, mai no deixa de sorprendre'm: la posada en marxa de la maquinària mediàtica en la deshumanització de l'altre i la construcció de l'enemic. Des que la tarda del divendres 3 de desembre es va començar a sentir la notícia de l'aturada de controladors/res a la ràdio i a la televisió, vam assistir a una esplèndida posada en escena que preparava el terreny perquè el Ministeri de Foment pogués anunciar al final del dia, sense sobtar a ningú, el que ja tenia clar que faria: la utilització de l'exèrcit, és a dir, de la violència, per fer complir per la força un decret que havia aprovat aquell mateix dia i que es passava per alt els mínims de l'Estatut dels treballadors, posant als controladors/res a treballar per sobre del màxim legal d'hores anuals i fent-los recuperar les baixes mèdiques i maternals, si era necessari, per tal de mantenir la frenètica activitat dels aeroports. Què interessant presentació dels fets, què encertada utilització del llenguatge als titulars dels informatius i a les tertúlies radiofòniques, per manufacturar el producte i alimentar la indignació. Així, vam presenciar bocabadades com l'enemic, la "casta" de controladors/res, aquells "aristòcrats del treball, i no treballadors", havien portat a terme una "aturada salvatge", "utilitzant els ciutadans i ciutadanes com a rehens", per aconseguir per la força la concessió d'uns "privilegis inadmissibles". Així, a la tertúlia del programa Hora 25, de la Cadena Ser, el col·lectiu de controladors/res es mostrava com un ens sense rostre ni veu, com a, cito

textualment: "unos seres despreciables, que no podemos imaginarnos qué tienen en la cabeza", i que "si los ciudadanos que estan retenidos en los aeropuertos se encontraran, probablemente, les despedazarían". No va faltar, tampoc, el costat més esfereïdor dels fets, amb el testimoni de la mare canària que no pot portar la seva filla a l'operació, la jove que no pot serhi a l'enterrament de l'avi, la parella que no pot arribar al casament a temps... Tot lamentable i capaç de despertar l'empatia de totes nosaltres però, no ens enganyem, molt adient també per allunyar el col·lectiu de controladors/res de qualsevol similitud amb un grup de treballadores i treballadors amb reivindicacions raonables. Les seves demandes, que tan absents estaven a les notícies de les primeres hores, han aparegut als mitjans en altres ocasions, com ara en un article d'El País del passat mes d'agost. Segons una notícia que publicava aquest mitjà, els dotze punts que presentava USCA, el sindicat del sector, quan parlava d'una vaga general a l'estiu, contenien privilegis tals com: que es valorin les càrregues de treball als controls seguint la normativa europea de seguretat, poder disposar de sis dies lliures mensuals, que es respectin els permisos associats a la normativa vigent sobre conciliació de la vida personal i laboral, o acabar amb l'exigència de disponibilitat absoluta i incondicional del personal els 365 dies de l'any. Un grup tan privilegiat que, segons el mateix diari, treballa un mínim d'entre 48 i 60 hores setmanals per mantenir la continuitat del servei. La qüestió és que aquesta presentació de la situació va servir per demostrar que la intolerable actitud de controladors obligava el govern, tan indulgent, a decretar l'estat d'alarma i posar-los a treballar

sota obediència militar. En el clima de temor i alarma social a què ens té acostumada la informació, sembla que a ningú ens hagi de semblar inquietant que hagim de viure en estat d'alarma. A mí, aquesta normalitat em fa molta por. Una normalitat en què decretar l'estat d'alarma es planteja com l'única manera de garantir el dret a la mobilitat de la població i en què la negociació i el diàleg en un conflicte social es substitueix per l'ús de la força a cop de decrets governamentals, primer, i a base d'exèrcit per fer obeïr ordres a punta d'amenaça i pistola, després. També em sembla poc normal que, segons els mitjans de comunicació, la ciutadania ens hagim d'identificar sempre i exclusivament amb el paper de "consumidors/usuaris" i gens ni mica amb el treball. És cert que els controladors i controladores aèries són un col·lectiu que, des de fa temps, gaudeix de poques simpaties per a l'opinió pública. Però, per malament que ens caiguin, hauríem d'entendre que són persones treballadores que tenen el dret a exercir la seva feina en condicions dignes i a que, com a mínim, se'ls apliquin els punts bàsics que marca l'Estatut dels treballadors, com la resta. I si tornar a la normalitat suposa la programació de més de 4.000 vols diaris, em sembla de sentit comú plantejar-se el tremend impacte que aquest caòtic model de mobilitat suposa per al nostre clima en termes de consum de combustibles fòssils i d'emissions de CO2. Quina calma aèria, quina treva per a l'estabilitat del clima del planeta, van suposar les 24 hores que van estar tancats els aeroports a l'Estat espanyol, quan, només a Barajas, en un sol dia es van cancel·lar més de 1.300 vols.


pàgina 5

Crònica

núm. 113

Wikileaks a Tarragona fatxes del te, ha reaccionat demanant que el matin directament i les autoritats de la colònia europea l’han tancat a la presó acusant-lo d’un altre delicte. Ell ja ha expressat que té por que el matin i no va errat.

“El País” va ser el diari a través del qual vam saber el que alguns sospitàvem i altres sabien i callaven: els EUA no només no han deixat de pensar en Tarragona com a Port on atracar els seus vaixells al Mediterrani sinó que Washington va demanar al Govern espanyol que els seus vaixells de propulsió i amb armament nuclear també s’hi poguessin estar. Així, l’Estat espanyol sumaria Tarragona a la llista de ciutats on això ja és possible, una llista que inclou Cartagena, Palma i Rota. És ben curiós com aquest senyor que es diu Julian Assange ha estat capaç de treure la màscara al Poder –la màscara, la roba i fins i tot els calçotets- fins a deixar-lo nuet del tot. I el món s’ha mirat la nuesa del Poder amb repulsió, amb tanta que Assange ha estat declarat enemic públic número 1, al costat del temible i mai no prou blasmat Bin Laden. La dreta més rància amb posat modern dels EUA, la colla dels

L’altre dia em deien que a Internet hi ha moltes altres pàgines amb coses més fortes que Wikileaks i que en canvi ha estat aquesta la que ha rebut tot l’interès de la premsa i de l’opinió pública mundial. La cosa té una explicació ben clara i és que la pàgina d’Assange ha estat capaç de donar el verisme necessari a les notícies que explicaven algunes de les barrabassades del poder, traient la seva informació directament del cor de la bèstia. I ho ha fet perquè avui la tecnologia, alhora que ens controla i és capaç d’arribar a saber fins i tot què i quan pensem, també ens permet entrar a Matrix i extreure’n d’allà. De moment només això però segur que ben aviat hi

gener 2011

Jordi Martí Font podrem entrar i sabotejar-lo, de casa estant. Perquè d’això es tracta, de desmuntar el control amb el propi control, de combatre el poder amb la seva pròpia màscara, deixant-lo nu, mostrant en tot moment que la democràcia és una pura il·lusió i que el món real que vivim no té res a veure amb el que la tele ens mostra com si fos real i alhora que ens el mostra ens l’inculca al cap. Pel que fa a Tarragona, repugna veure com va ser acollida la notícia de la demanda dels EUA al Govern espanyol. L’Ajuntament no ha aixecat el crit al cel. L’oposició no ha exigit dimissions (que n’hi hauria d’haver), i ni tan sols aclariments amb la mínima contundència. I és que realment l’èxit de Wikileaks es troba en el fet que constata allò que ja sabíem: que la dictadura porta màscara demòcrata i es basa en la mentida i el secret. Saber ens fa lliures, o això esperem...


pàgina 6

Conflictes "oblidats"

núm. 113

gener 2011


pàgina 7

Crònica

núm. 113

Oakland again Potser sorprèn que em remunti a Califòrnia per comentar una notícia, un fet luctuós en aquest cas, però ja em coneixeu. Sóc negre. Aquest cas versa sobre la brutalitat policial, i no és que aquí no hi hagi exemples més propers, és el fet de que succeís a Oakland, Califòrnia, Estats Units, paradigma de la democràcia. El dolorós fet és la mort del jove de 22 anys Oscar Grant a mans de la policia: un agent li va disparar a sang freda mentre l’altre el tenia immobilitzat al terra. Després de que l’agent es declarés culpable, va ser condemnat a dos anys, condemna mínima. Ja poden donar lliçons de democràcia i drets civils els EUA! El nostre amic Obama deia, en relació a la classe negra (potser cal parlar de classe en lloc de raça), que ara ja podien seure a les cafeteries junt amb els blancs, però faltava que ambdós es poguessin pagar l’esmorzar. Jo aquí hi afegiria: només cal que no els matin pels carrers. I havia de ser a Oakland! bressol dels Panteres Negres. Sembla ser que no obliden, no poden oblidar el 1966 quan aquells joves, Huey P. Newton i Bobby Seale, després d’haver treballat als programes comunitaris contra la pobresa de la ciutat, fundessin el Partit dels Panteres Negres per l’Autodefensa (es dedicaven a seguir a la policia en la seva ronda per tal d'evitar que es cometessin actes de brutalitat policial com el que ens ocupa). Aquesta conducta criminal per part de la policia de la classe blanca no és nova, la llista de morts en circumstàncies similars és llarga, com també ho és el cens de població negra que resta tancada a les presons. Atemorir, violentar i sobretot

gener 2011

Pau Gomis militants per armes de foc. La mort, la presó, l’exili i la desesperació van marcar la fi d’una època en què la violència de la policia era contestada per uns nois que repartien esmorzars als nens pel matí i combatien a trets per la tarda. Ara sembla ser que els agents uniformats estan més tranquils al poder actuar amb impunitat i connivència de la classe blanca. Al cap i a la fi unes protestes ciutada-nes cada cop que se’ls hi en va la mà, no són res.

Angela Davies

que no tinguin temps per pensar i organitzar-se com aquells joves d'Oakland. Millor que es dediquin a les bandes, als robatoris o les drogues, que als anys 70 van adquirir, gairebé, el grau de servei públic dins dels barris negres. És clar, era un servei del govern a la classe blanca per mantenir aquells negrots allunyats, drogant-se i sense sortir del ghetto. El fet que hi hagi un president negre, però no de classe negra, no fa que s’aturi el racisme als Estats Units; hi ha una por atàvica a tot el diferent, por a perdre els privilegis adquirits, havent-los robat abans a uns altres. Chicago al 1964, Watts al 1965, Miami 1980 o Los Angeles 1992, són alguns dels exemples de brutalitat amb resposta ciutadana. Però la classe blanca és especialista en l’assassinat i en els muntatges policials i judicials. L’assassinat de Martin Luther King o de Malcolm X sols generen dubtes, ja que els veritables culpables deuen seguir lliures. Els muntatges contra Rubin Carter o el pantera Mumia Abu-Jamal adquireixen ressò internacional i tot i així costa molt treure’ls de la presó, en Mumia encara hi és. O el mateix sistema que van utilitzar per acabar amb els Panteres: al 1969 havien mort 29

Afegeixo els deu punts del programa dels Panteres, veieu la similitud amb l’EZLN o la vigència d’alguns dels punts: 1-Volem la llibertat, volem el poder de determinar el destí de la nostra comunitat negra; 2-Volem plena ocupació per a la nostra gent; 3-Volem la fi del caos de la nostra comunitat negra per part de l'home blanc; 4-Volem vivendes decents, adaptades a l'ésser humà; 5-Volem per la nostra gent una educació que mostri la veritable naturalesa d'aquesta societat americana decadent. 6-Volem una educació que ensenyi la nostra veritable història i el nostre paper a la societat actual; 7-Volem que tots els homes negres siguem exempts del servei militar; 8-Volem la fi immediata de la BRUTALITAT POLICIAL i DE L’ ASSASSINAT de la gent negra; 9-Volem la llibertat per a tots els homes negres detinguts a les presons federals, estatals, de comptat i municipals; 10-Volem que tota la gent negra enviada a judici sigui jutjada en tribunals paritaris o de gent de la comunitat negra, com està previst a la constitució dels Estats Units; Volem terra, aliments, vivenda, educació, vestit, justícia i pau.


núm. 113

pàgina 8 - La contraportada

La memòria invisible

gener 2011

Toni Álvarez

S'ha acabat! Acaba un altre any i tinc la sensació que, tot i anar a pitjor en molts aspectes, hi ha hagut un canvi susbtancial respecte el que vivíem fa uns mesos. I és que, totes les sospites que es porten anys denunciant, els fets consumats i demostrats empíricament, les accions que evidenciaven l'aniquilament dels petits, dels pobres, dels pàries, dels desterrats, dels miserables... doncs bé, ara resulta que aquestes “menudeses” són públiques, vull dir que els mateixos instigadors o executants les havien deixat per escrit i ara han sortit a la llum pública. Lluny de sentir vergonya o por, aquesta colla de merdosos han carregat contra els que han difós aquestes informacions i fan servir, com sempre, la llei per aturar-los. Ho tenen difícil, però tenen altres estratègies per aturar o desligitimar el que vulguin, aquest elenc de malparits. Ha sigut un altre any deixantnos enganyar, fent-nos els tontus, dissimulant que ens creiem els seus missatges i lletanies, les seves pregàries de recuperació economica: ”jo em

Manifest "Paraules per la Pau" Des de 1997, si més no, Tarragona ve acollint regularment en el seu port vaixells militars de l'OTAN i de la VIa Flota dels EUA, sense cap control sobre el seu tipus d'armament i amb la possibilitat que alguns siguin de propulsió nuclear. Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment, alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar una campanya, que va incloure gestions amb autoritats militars a Washington i a Madrid, per tal que Tarragona esdevingués seu logística dels vaixells de la VIa Flota dels EUA. En aquell moment l’equip de govern de l’Ajuntament, que va mostrar el seu suport a la campanya, estava format per representants de CiU i del PSC. Els arguments per impulsar la campanya es van basar en suposats beneficis econòmics per a la ciutat. Posteriorment els arguments han donat pas a d'altres que ens presenten els

per arribar a la conclusió que el que pretenen és ficar-nos la por al cos, enviar-nos a la seva policia per amenaçarnos com a mamporreros, dirnos que hem de complir les lleis quan són els primers que se les salten quan toca, o quan se les fan a la seva mida. Això sí, són demòcrates. continuo enriquint i tu et fots”. Retallar el sou als funcionaris per quadrar els comptes d'altres despeses, com la militar per exemple, augmentar l'edat de jubilació i base de cotització mentre els polítics (els mateixos senyors i senyores que les legislen) tenen la màxima pensió cotitzant la meitat de temps que ho ha de fer qualsevol altre treballador, mentre les grans multinacionals prejubilen al personal que no volen, amb diners públics, amb 52 anys... Segur que ja ho heu llegit això. Potser el que no heu llegit són les sentències, que surten dos anys desprès de fer una vaga, al respecte dels abusius serveis mínims que l'administració obliga a fer als treballadors. Val la pena veure aquestes sentències vaixells de guerra com a garants de suposades operacions "humanitàries". Més recentment, uns i altres fan referència a "obligacions derivades de convenis bilaterals entre Estats". Abans que els atemptats de l’11-S justifiquessin l’adopció de “mesures de seguretat” i restriccions de les llibertats civils, els arguments esmentats es van barrejar amb l'espectacle de veure màquines flotants sofisticades o comèdies propagandístiques sobre voluntariosos marinsque fan tasques socials. Finalment, l'experiència dramàtica de pobles oprimits com l'iraquià i l'afganès - convertits en víctimes de "danys col•laterals"mostra la crua realitat i fa caure la disfressa: els vaixells i els seus tripulants no són més que eines de matar. Les escales que fan les embarcacions estan considerades de rutina, utilitzant els serveis portuaris per aprovisionament i per fer les reparacions que consideraven adients, a banda d'operacions més opaques que, clar està, no transcendeixen. En aquest sentit, i com a exemple, ens hem assabentat de transports de

Fa uns dies ha sortit una sentència a Dinamarca decretant ilegals les detencions que l'estat danés va fer quan va organitzar la cimera del canvi climàtic a Copenaghen, fa un parell d'anys. Milers de persones detingundes arbitràriament, empresonades preventivament o jutjades per fer accions noviolentes, mentre la seva merda de cimera es podria entre abraçades i formalismes. Ho ensumo, falta poc, la seva merda olora massa, han perdut les formes perquè l'emperador va nu i cada vegada ho veiem més clar, per molt que s'entestin en dir-nos que vesteix de marca. I una merda, tot és una mala còpia d'imperis que ja van caure en altres temps. Organitzem el canvi, moguem-nos. Comença un nou any de ràbia i lluita. tropes utilitzant port i aeroport del Camp de Tarragona, maniobres militars amb instal•lació de campaments en el port i transports militars amb tren i, com no, de la visita constant de vaixells de guerra provinents de l’Iraq. La presència dels vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN no ens agrada pel que suposa de militarització de la ciutat; per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments; perquè no creiem en la força per a vèncer sinó més aviat en el diàleg per a convèncer; i per la manca d'informació i el secretisme inherent a la lògica militar que, a més, comporten riscos importants per a la població. Pensem que la Pau i la seguretat dels nostres familiars, amics i veïns són massa importants per deixar-les en mans dels polítics professionals que sovint només es preocupen d'aconseguir quotes de poder per posar al serveis dels seus interessos personals o de grup.

Si creus que tens alguna cosa a dir vine cada primer diumenge de mes a les 12h a la Plaça de la Font a Paraules per la Pau


Paraules per la pau gener 2011