XORIGUER COMÚ (Falco tinnunculus)

Castellà: Cernícalo vulgar / Anglès: Common Kestrel

Classificació, descripció, identificació i etologia Rapinyaire diürn de l’ordre dels falconiformes (com les àguiles, aguilots, esparvers...). És una de les 8 espècies de la família falconidae (falcònids) que podem observar a Catalunya juntament amb el xoriguer petit, el falcó cama-roig, l’esmerla, el falcó mostatxut, el falcó de la reina, el falcó llaner i el falcó pelegrí.

Amb una envergadura (E) d’ales de 68-78 cm i una llargada (L) de 31-37 cm, és dels més petits de la família. Només el xoriguer petit (rar i únicament present a l’Alt Empordà i a Lleida) i l’esmerla són més petits: amb una E de 63-72 cm i 55-69 cm respectivament.

El xoriguer comú és àgil, amb la cua i les ales llargues. Fa aleteigs ràpids i poc profunds, alternats amb planatges. Té el bec curt, negre i ganxut, amb les potes robustes i grogues, i és de coloració marró teula a la part superior i marró clar al pit, amb abundants taques negres. Els mascles adults es distingeixen de les femelles i dels juvenils perquè, en comptes de mantenir el to marronós i espurnejat amb taques negres al cap i a la cua, els té grisos i sense taques. Destaca la bigotera fosca i la banda negra i ampla pràcticament al final de la cua. Destaquen, també, les puntes blanques de les plomes de la cua i les puntes de les ales negres. Es pot confondre fàcilment amb el xoriguer petit en indrets on coexisteixen les dues espècies (Alt Empordà i Lleida), tot i que aquesta última espècie és més petita i no té l’espurnejat del xoriguer comú ni les puntes de la cua blanques. L’esmerla és més petita, amb una tonalitat grisa blavosa molt més fosca que el xoriguer comú, amb la cua més curta i absència de banda negra en aquest extrem del cos.

Juntament amb l’àguila marcenca, són les dues úniques espècies que fan l’aleta, és a dir, es queden immòbils suspeses en l’aire fent bategar les ales per observar millor les seves preses i deixar-se caure per capturar-les. En algunes zones, de fer l’aleta en diuen “fer el crist”, per la silueta de creu immòbil suspesa en l’aire.

En època nupcial criden més, fan vols d’exhibició en què fan tremolar les ales (només mouen les puntes) i, a vegades, fan vols conjunts en parella. De juny a agost, es poden veure les interaccions socials dels juvenils aprenent les tècniques de vol que els permetran alimentar-se sols. En aquesta etapa, la femella deixa d’alimentar-los i és el mascle qui se n’ocupa.

Alimentació

Pot menjar petits mamífers i rèptils, però la principal font d’alimentació són els insectes. A l’hivern, però, els petits ocells constitueixen gran part de la seva dieta, tot i no ser-ne un caçador especialitzat. Un cop localitza les preses des de les talaies, les captura amb volts curts i retorna dalt dels pals o branques per menjar-se-les.

Hàbitat i distribució i població a Catalunya

Present a tot al territori, especialment a l’hivern. Nia a molts hàbitats diferents, però predominantment per sota dels 600 m d’altitud, i és molt present en conreus extensius a Lleida, l’Empordà i Osona. També n’hi ha un bon nombre a la Vall d’Aran, per sobre dels 600 m. És molt familiar i s’aproxima molt a les àrees habitades sense problema. Fins i tot s’ha detectat que han tornat a fer niu als campanars dels pobles. A Catalunya és resident durant tot l’any, però a l’hivern n’arriben molts exemplars del nord d’Europa.

S’adapta a una multitud d’hàbitats ben diversos, però sempre demana espais suficientment oberts (zones arbrades esclarissades, camps, estepes...).

S’estima que la població catalana el 2012 era de 6.000 a 9.200 individus madurs, tot i que amb l’arribada dels del nord d’Europa a l’hivern poden haver-n’hi al voltant de 25.000. El seu estat de conservació és de preocupació menor. Cal tenir en compte que el 1980 la seva població es va estimar només entre 800 i 2.000 individus madurs. Tot i això, al territori europeu es troba en declivi.

Nidifica principalment entre l’abril i el maig, tot i que poden fer la primera posta al març i les més tardanes al juny. A les zones de nidificació sempre hi freqüenten les talaies, des d’on esperen les seves preses, ja siguin arbres, pals de llum o de telèfon, o línies elèctriques. El niu és un jaç amb restes vegetals situat en cingleres, penya-segats, campanars, masos i nius vells d’altres ocells. Ponen de 3 a 6 ous pels volts de maig i la femella els cova de 26 a 34 dies. Al cap de més o menys un mes, els pollets ja han crescut prou per envolar-se. De totes maneres, els joves continuen freqüentant el niu durant 2 o 4 setmanes més, és a dir, fins ben bé l’agost.

Sant Miquel de Campmajor

Es pot observar àmpliament durant tot l’any, ja sigui planejant, fent l’aleta o parat d’alt de les torres d’electricitat o pals telefònics, sobretot en zones obertes de la vall. Aquest any n’hi ha una parella a les pastures situades entre Santa Quitèria i l’Hostal.

Bibliografia i enllaços:

SVENSSON, Lars: Guía de aves. Edicions Omega. Barcelona: 2001.

TRABALON, Fran; OLLÉ, Àlex: Guia de rapinyaires, Cossetània Edicions. Valls: 2017. http://www.sioc.cat http://www.flickr.com/

Albert Escriu i Nadal, abril 2021