J
ordi Calvís i Burguès Balaguer, 1977_Hom l’acostuma a conèixer com el ‘Chistoso’ i és que més de 200 acudits publicats a la pàgina dos del ‘SomGarrigues’ l’avalen. Els temps de passejar-se per les impremtes queda enrere, ara realitza amb l’ordinador les peces d’humor del periòdic i, professionalment, els dissenys de pàgines web.
“La gent de les Garrigues ha d’explotar més la seua gran vàlua” Francesc Florensa Les Borges Piñol Blanques Jacobo
Les Borges Blanques
SomGarrigues •
les Borges?
Què et va portar a
els temes quotidians o el de més rebombori i sempre intentant dir les coses pel seu nom. SG • Això
de dir les coses pel seu nom, t’ha portat problemes? Bé, sí, alguna que altra vegada... Més val no entrar en detalls, vaig presentar les meues disculpes, però que quedi clar que sempre dibuixem de bona fe.
J.C. •
Fa uns set o vuit anys treballava a una empresa de publicitat a Tàrrega. Llavors, el Josep Patau, el Lluís Guiu i el Xavi Pastó van cometre l’error o l’encert de ‘fitxar-me’ com a dissenyador gràfic per a Can Antaviana. Aquí em dedico professionalment al disseny de pàgines web. A partir d’aquí i mitjançant la vinculació entre la gent d’Antaviana i la del SomGarrigues vaig començar un camí de col·laboracions que ja superen les 200 en forma d’acudits gràfics.
Jordi Calvís •
SG • Què et va fer apostar, a més, pel ‘Som’?
La voluntat ferma de fer coses que la seua gent em va saber transmetre. Les altres publicacions diàries (Bon Dia, Diari Segre i La Mañana) tenen en la seua mesura el suficient poder per publicar el que vulguin. Jo pensava que a nivell local o comarcal això no podia ser del tot possible. Al conèixer el projecte en profunditat vaig palpar un elevat grau de voluntat d’explicar els fets dels pobles de la comarca com són
Jordi Calvís. •
“Vaig apostar pel ‘Som’ per la voluntat ferma de fer coses que la seua gent em va saber transmetre”
Com neix una idea per un acudit gràfic?
SomGarrigues •
Jordi Calvís • L’humor
que faig va lligat sempre a l’actualitat que porta el periòdic, és a dir, són les notícies -ja siguin de les Borges o d’altres pobles de la comarca- o algun esdeveniment que se’n desprengui. En canvi, pel número especial de la Fira de l’Oli és quan el senyor Raül Perucho i jo ens ajuntem per fer alguna barbaritat en forma d’humor gràfic que al·ludeixi a un esdeveniment a nivell comarcal. A la praxis, no treballo sobre el paper, han quedat enrere els anys en què tractava dia sí dia també amb les impremtes. Ara dibuixo els meus acudits amb l’ordinador.
SomGarrigues • Tens predilecció per
algun personatge en concret?
La Carme Benet (exalcaldessa de les Borges). De fet, pel
Jordi Calvís •
“Em sap greu no il·lustrar els polítics d’altres pobles de la comarca perquè no els conec bé, encara...”
cinquè aniversari del Som vaig dissenyar-li una col·lecció de vestits retallables per a què la gent la pogués vestir com més li agradés. Amb la Carme hi ha molt bon rotllo. A més, a l’Estradé sé que li agrada i el Satorra sempre em fa alguna al·lusió en sentit positiu. Però, en general el tema polític està cantat: si analitzes una mica tot el que envolta el consistori de la capital te n’adones que ja són caricatures. De fet, la gent d’aquí ja els té una mica caricaturitzats. Després de conèixer personalment la classe política i contrastar-ho amb els veïns t’expliquen o veuen la realitat del poble que fan la teua feina d’humorista gràfic més fàcil. SomGarrigues • Però, sempre hi ha aquesta pinzellada teua, oi? Jordi Calvís • Sí, encara que busco representar-los com els veu la gent, els polítics de les Borges són ja com els meus nens, els meus fillets. Cosa que després comporta el perill de veure’ls a partir de la caricatura que els has fet. El que
“Estic segur que si l’Astèrix i l’Obèlix visquessin al segle XXI, no serien gals, serien de les Garrigues”
em sap greu és no il·lustrar els polítics d’altres pobles perquè no els conec prou bé, encara... En canvi, el tarannà de la gent de la comarca sí que el coneixes. Quins valors et transmet?
SomGarrigues •
Jordi Calvís • Plenor humana. El tracte és molt directe. Els garriguencs són gent molt oberta. En altres indrets costa més ‘entrar’ a la gent, aquí va tot més rodat per fe amistats de qualsevol mena. L’únic que veig és que la gent de les Garrigues, en general, no s’acaben de creure la seua gran vàlua i, en conseqüència, deixen d’explotar-la. Sincerament, penso que s’han de fer. Quan s’ha treballat per fer-ho han sorgit projectes com l’Espona, la programació de l’Slàvia, el Som, Antaviana, l’MPG, o moltes altres associacions o projectes.
Mancaria, doncs, una mica d’autoconsideració?
SomGarrigues •
Jordi Calvís • Sí, encara pesa massa allò de les Garrigues seques i putejades o no ens tenen en compte... Sí que és cert que la història presenta molts segles de lluita i esforç col·lectiu per poder viure d’aquesta i en aquesta terra. Però, fent un paral·lelisme entre l’humor gràfic i la realitat, estic segur que si l’Astèrix i l’Obèlix visquessin al segle XXI, no resistirien a la Gàl·lia, resistirien a les Garrigues.
Cartes angleses Frederic Barberà frederic.barbera@somgarrigues.cat
Viure a l’estranger De petit planyia els fills dels civils que anaven a escola amb mi. Em feien compassió perquè no tenien parents que els guardessin quan els seus pares havien d’anar al metge, i a diferència de nosaltres ells no tenien ties ni padrins que els donessin la paga quan sortíem de missa. Llavors, quan ja havien après la nostra llengua, sovint se n’havien d’anar en una altra banda si els hi destinaven els pares. A diferència de nosaltres, que sempre donàvem l’amistat per suposada, aquella canalla forastera agraïen de cor quan algun veí del poble els portava llenya a l’hivern, o sortint d’estiu ma mare m’hi feia dur pomes en un carretó. Durant l’any també embolicava l’os del pernil per al meu amic Pepito, i l’Amalia els en feia brou andalús. Fa poc, amb una criatura acabada de nàixer, pensava que la meua dona potser també se sentiria així, allunyada de mare i germanes que li haurien fet costat. I és per això que m’alegra que vingui la Brigitte, una collega holandesa casada amb un anglès. Se’n van juntes a passeig o al supermercat, i així es pot esbargir una mica. Com que el seu nen, Boaz, ja té dos anys i els nostres estris infantils encara són a Catalunya, ens ha dut el seu cabàs i la banyereta. A la meua dona també li va fer il·lusió de veure parat el llitet facilitat per la nostra veïna italiana Michela, que amb el seu fill anglo-italià Michael, de deu anys, ens van omplir casa de flors el dia que havíem d’arribar tots tres. També ens van deixar una llista amb telèfons útils: urgències, lampista, paleta, i un banc que expedeix targetes de crèdit gratuïtes que no carreguen comissions a l’estranger. Aquest dissabte passat vam fer una trobada a casa amb la Miquela, el Michael, la Brigitte i el Boaz, i s’hi van afegir fins a disset amics. Els jocs i el terrabastall de la canalla, les contalles i rialles dels grans, les tasses de xocolata desfeta importada, i els exòtics bocins de coca improvisats van fer brotar altre cop un caliu de família.