Issuu on Google+

DOLORS MONSERDÀ I VIDAL (1845-1919)

Les seves poesies:


Cementiri de Sinera

Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre.

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla.


PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR Que no sigui, però, la cançó de l'odi, nascuda de la injusta i llarga humiliació. Ara em despengen uns dits piadosos de les forques senyorials de la paraula, i cau a poc a poc la clara pluja en aquesta terra nostra de pobres sembrats. Oblido dolçament les ones i les hores, i la por de morir m'esdevé una tranquil.la mirada de caminant molt cansat a la porta de l'hostal silenciós i càlid de la nit. Enllà quedava la remor de les amples aigües, em criden al repòs del profund desert, el meu maligne nombre se salva en la unitat.

La pell de brau ¡Diversos són els homes i diverses les parles, han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràgil plata esdevé tarda parada en la claror damunt els camps.


La terra, amb paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, des de les oliveres, l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor."

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ Cansat de tants de versos que no fan companyia -els admirables versos de savis excel.lents-, i de mirar com passa l'emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l'excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb paraules ben clares, amb crit elemental, lluny d'artifici, que vull només parar-me en el camí, ja decantat amic de l'última injustícia, i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort, damunt la bona terra.


LO RETORN La tartana s'és vinguda, los infants ja hi salten dins. ¡Adéu siau, esplais alegres dels clars dies de l'estiu! D'aquell aplec de belleses, avui, no en resta altre encís que els pilots de fulles seques que el vent passant fa cruixir. La verdor de camps i vinyes poc a poc s'ha esgrogueït; i les flors ja no hi gallegen per les vores dels camins. Ja no es veu penjar dels arbres lo fruit ros i el flonjo niu; sols dins son pelló de punxes, la castanya hi branda humil. Per entre boires polsoses resten planures i cims; i el poblet i la parròquia s'esfumen sota un cel gris. Tot s'esborra; tot s'allunya; tan sols, entre mig dels pins, s'esguarden les parets blanques de l'ermita del Sant Crist. Del Sant Crist que tantes voltes he pregat per los qui estim... que al braç de la jove mare m'hi deixa veure un nou fill.


L'ARRIBADA Des del peu de la pujada ja veig sobreeixir els rosers brodant amb ses branques tendres los cantells de la paret. Ja sento les flaires vostres, gessamins i llimoners, aquesta flaire de casa que no es confon amb cap més. Ja veig ma cambra volguda... los finestrals són oberts com amics que m'ofereixen l'aixopluc de son recer. ¡Ja so dalt! Ja so a la casa i arreu me sento a tot pler. ¡Oh, les plantes benvolgudes del meu jardí sempre verd! ¡Quin esplet de fulles noves les acàcies i ametllers! Les branques de la perera per sobre el banc s'han estès i el gessamí amb ses flors blanques damunt seu fa d'encenser. ¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa? ¡quina florida que ha tret! ¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre penja un niu que sembla un bres! I allà dalt de la teulada ¡hi ha tot un vol d'aucellets! ¡Benvinguts, que llar on nien diu que Déu la beneeix!


L'ÀNGELUS Atuïts los aucells volen per un vent tot escalfat, lo brunzir de les cigales omple els camps amb son ¡zac-zac! Un sol que tot ho aclapara de llum inunda l'espai, i pels plans i per les serres un polsim daurat hi cau. Profund i encalmat silenci ha fet presa de l'afrau; papallons que s'encalçaven tot d'una s'han deturat... Feta un or la mare terra s'ha omplerta de majestat, i un aleteig de misteri, sens veure'l, se sent vibrar. Quelcom de gran i solemne ha estremit la immensitat; són les dotze batallades que cauen del campanar. Sens esment les mans se pleguen i els ulls s'aixequen en dalt, vers un cel sense cap núvol, tot envellutat i blau. Un cel on la fe hi ovira un àngel que va baixant, duent esteses les ales i en les mans un lliri blanc.


L'acompassat toc de l'Ă€ngelus ressona per l'ample espai, i un devot Ave Maria surt del cor dels cristians.


DOLORS MONSERDÀ I VIDAL