Impressions

Baleares, motor de precarización

Iago Negueruela

La gran recesión y Baleares

Carles Manera

El canvi és a les nostres mans

Tribuna lliure amb Francina Armengol, Francesc Miralles i José Hila

El necessari pacte per l’educació

Martí X. March

ELECCIONS 2015: Presentació candidatures

maig 2015 núm. 01

Alexandre Jaume Una figura imprescindible del socialisme balear

02

editorial “La dictadura es presenta cuirassada perquè ha de vèncer.

La democràcia es presenta nua perquè ha de convèncer”.

Antonio Gala econòmic i social existent és una tasca ineludible. Cal explicar el nostre compromís en contra de les polítiques austericides, reconquerint espais democràtics i els drets econòmics, laborals i socials perduts. Un projecte que conjuga la defensa del bé comú i dels serveis públics, l’Estat del Benestar per garantir la igualtat d’oportunitats i el ple desenvolupament de les llibertats individuals i dels drets de ciutadania.

Silvia Cano.

Secretària General dels Socialistes de Mallorca

T

eniu davant el primer exemplar de la revista “Impressions”.

El títol no és casual, l’hem escollit per rememorar una figura imprescindible del socialisme mallorquí, n’Alexandre Jaume; un home compromès amb la democràcia, que va nedar a contracorrent, un intel·lectual amb profundes conviccions socials.

Impressions, com va ser a la seva època el setmanari “El Obrero balear” vol constituir-se en un espai de reflexió d’esquerres, una finestra a les idees del socialisme democràtic, a les propostes i agenda política del Partit Socialista. També té una vocació històrica, recuperant texts i esdeveniments que formen part del nostre llegat i memòria col·lectiva. Estam orgullosos de les nostres arrels, d’on venim i qui som, d’haver possibilitat les grans conquestes igualitàries del nostre país, en protecció social, en educació, sanitat, etc.; orgullosos de que l’Estat del Benestar tengui clarament un segell socialista i de la nostra trajectòria democràtica tan extensa. Un passat, emperò, amb capacitat d’innovació alhora, de transformació, de plasticitat, impulsant els canvis que la societat reivindica, modernitzant i obrint el Partit -com hem fet amb les primàries obertes i les assemblees ciutadanes per definir els nostres programes- tenint ben present perquè som aquí: per defensar la justícia social i garantir la igualtat d’oportunitats a la majoria de la població.

En un moment com l’actual, políticament molt plural, fer pedagogia sobre l’alternativa dels i les socialistes al model

Dia 24 de maig ens hi jugam molt com a societat. Podem canviar el rumb d’aquesta deriva neoliberal a la nostra comunitat, impulsant polítiques inclusives, garantint un sistema amb equitat, desenvolupant una economia de la igualtat, basada en l’educació com a motor fonamental i la innovació a tots els nivells, especialment la referida a la qualitat turística i al nostre patrimoni ambiental i cultural.

Com a Secretària General dels Socialistes de Mallorca m’entusiasma impulsar aquest nou projecte divulgatiu. Estic convençuda de que són les idees les que mouen el món, i els nostres valors, idees i propostes polítiques són més necessàries que mai per capgirar les situacions de pobresa, desigualtat i precarietat laboral, ja que reivindicam en primer terme en les persones i els col·lectius més vulnerables.

Propostes per la regeneració democràtica que necessiten les nostres institucions, per tal de restablir els ponts que s’han curtcircuitat a aquesta Comunitat Autònoma per mor, sobretot, del descrèdit provocat per la corrupció.

El puny tancat socialista representa els treballadors i treballadores units, prenent consciència de classe per defensar els seus interessos front als privilegis d’uns pocs. La rosa representa la intel·lectualitat, el pensament i la cultura, necessaris per la transformació de la nostra societat. Esper, sincerament, que aquest sigui un espai per a la reflexió, el compromís i la mobilització, i que caminem junts construint l’alternativa que necessitam.

maig 2015 / número 1 Equip coordinador: Silvia Cano, Cosme Bonet i Jaume Colom.

Socialistes de Mallorca

03

Dur les idees per totes parts Cosme Bonet.

Secretari de Política Autonòmica del PSIB-PSOE

“

Sois socialistas no para amar en silencio vuestras ideas ni para recrearos con su grandeza y con el espíritu de justicia que las anima, sino para llevarlas a todas partes”, va dir Pablo Iglesias Posse, fundador del Partit Socialista, en una afirmació que està inscrita en els carnets dels socialistes de tota Espanya. Les nostres idees, idees d’igualtat, de solidaritat, de llibertat, de lluita contra la injustícia i contra la desigualtat, aquelles idees que ens fan ser socialistes, no les compartim per gaudir-ne en privat, sinó per lluitar cada dia per elles, per dur-les per tot, i perquè triomfin sobre les altres.

Aquesta missió dels socialistes, com a defensors d’uns valors i unes idees, la feim amb la paraula, amb l’exemple, amb l’exercici de la política, amb la militància activa, però també amb la difusió de les idees per qualsevol mitjà, i avui en dia n’existeixen molts de mitjans. Una revista, sigui en paper o digital, n’és un més, però no un qualsevol. Així, amb una revista que llegirem els socialistes de Mallorca, de les Illes Balears, estam complint amb aquesta missió que ens comanava el nostre fundador, i l’estam complint d’una manera que ha estat una vella aspiració. Tenir una revista, sigui paper imprès a les mans o lletres a una pantalla, implica que hi ha hagut una feina important de reflexió, un esforç de pensar unes idees i de posar-les per escrit per compartir-les amb els companys i companyes, i

revista, vaig conéixer Tribuna Socialista, devers l’any 1997, quan començava la meva militància, i com a Secretari de Comunicació dels socialistes de Mallorca vaig poder impulsar l’any 2001 un altre mitjà al que anomenàrem Diàleg, durant un breu temps. Després les prioritats han canviat: blogs, pàgines web, xarxes socials... Però ser presents a través d’aquests nous mitjans no deixa de banda que tenir una revista, una publicació pròpiament dita, dedicada a la reflexió política i a la difusió de les nostres idees, segueix essent una necessitat, també una necessitat de cohesió ideològica i de foment del debat d’idees. Per això és tan important que avui tengueu entre les mans el fruit d’aquest esforç, que té voluntat de continuïtat, perquè demostra voluntat de difondre les idees, de debatre, de reflexionar, de seguir essent socialistes compartint la nostra visió del món i les maneres com pensam que podem lluitar contra la desigualtat, contra la injustícia social.

No vull deixar de banda, per acabar, que pens que amb una publicació recollim el testimoni dels socialistes de les Illes Portada de la revista Diàleg, que els Socialistes de que començaren la lluita pels Mallorca començaren a publicar el 2001. drets de tots i totes a principis del segle XX, que lluitaven per aquests drets, per les idees socialistes, des de les pàgines d’El Obrero Balear, una publicació que sols van poder fer desaparéixer, els enemics de les nostres idees, amb l’inici de la Guerra Civil, i l’intent d’eliminació física de tots aquells que es consideraven socialistes. Vuitanta anys després aquí estam, novament els socialistes, expressant-nos, exposant les nostres idees, lluitant pels nostres valors, demostrant que no ens han pogut tombar, ni ens tombaran, i que seguim en la primera línia de la defensa d’un món més just, aquesta revista, amb un nom que evoca la feina d’un gran socialista com Alexandre Jaume, és també amb tots aquells que vulguin conéixer tota una declaració d’intencions, vol ser també l’expressió de la vitalitat del soque deim els socialistes. cialisme a les Illes Balears.

Com deia, ha estat una vella aspiració dels socialistes a les Illes, a Mallorca he conegut diversos intents de tenir una

Tenir una revista, sigui paper imprès o lletres a una pantalla, implica que hi ha hagut una feina important de reflexió

04 TRIBUNA LLIURE:

El canvi és a les nostres mans Francina Armengol.

Candidata a Presidenta del Govern Balear

E

stam en un any electoral en el què el vot de la ciutadania a les municipals, insulars, autonòmiques i nacionals marcarà el futur per als propers anys, i també per a les properes generacions. Vivim un context clarament de canvi, de transformació social i institucional, però sobretot marcat per un fet transversal, el d’un model de benestar que en mans de les forces conservadores europees i també d’aquest país i els del nostre entorn s’està convertint en un model basat en la desigualtat, i a on la crisi ha donat pas a la precarietat.

Una societat avui marcada per la precarietat social, laboral, econòmica, al mateix temps que les forces vives del mercat tornen a mostrar indicadors macroeconòmics que van millor, que recuperen “la normalitat”. Normalitat mentre el malestar social s’aguditza i es trasllada també a l’àmbit institucional. Hem de decidir si ens volem acostumar a aquesta societat injusta, dual i desigual. És el moment de fer una passa endavant, perquè ens jugam consolidar aquest model, o enviar-lo al bagul dels records.

La crisi al nostre país no haurà servit per sortir ni més reforçats, ni més preparats, ni més formats, ni més cohesionats socialment. La crisi financera i després econòmica ha derivat en una eina fabulosa de creació de desigual-

El repte no és fàcil, però és apassionant, i passa per nosaltres tat, com ha demostrat el professor Piketty, en un motor de fragmentació i divisió social. És evident, i per això els socialistes revisam les decisions preses, que la pretesa convivència entre la socialdemocràcia i el mercat no dóna per se una redistribució més justa entre la societat, ni ajuda a la cohesió social, ni permet que el mercat accepti unes regles que podem qualificar de socials, o almenys d’un clar contracte social com el que va marcar l’Europa dels gloriosos 30 anys després de la segona guerra mundial.

En qualsevol instant que hi ha una crisi, qui paga la factura és el ciutadà i -això és la lliçó que hem après- la classe mitja i treballadora, i per això la socialdemocràcia necessita revisar el contracte europeu entre mercat i societat, i aquí a ca nostra també s’ha de tornar a marcar una línia clara del que és la frontera del que no pot acceptar una esquerra del segle XXI. I avui el que no es pot acceptar és que el peatge del mercat quan està en crisi acabi sent el preu que paga el ciutadà a canvi de perdre drets, serveis i cohesió col·lectiva. No podem acceptar la felicitat del mercat a canvi d’una societat de la desigualtat.

El repte és tan difícil com engrescador, perquè a nivell d’Europa, qui és que emmarca la fulla de ruta per a tot el

continent, s’ha decidit que les persones compten menys que els comptes, que la pretesa sacrosanta estabilitat monetària i financera. I per això la complicitat entre ciutadà i el model europeu s’ha trencat, també a nivell local. Si només hi ha un líder, Alemanya, que imposa el camí, el ciutadà s’allunya de les decisions, i també acaba renegant de la política, i això a nivell del nostre àmbit acaba sent un element que ens penalitza per ser incapaços de tornar a donar un sentit social al contracte entre ciutadà i institucions en aquest segle XXI global que ens toca viure. És per tant un segle apassionant i contradictori que vivim, i que permet canviar el futur a petita escala a ca nostra, però que està condicionat per les grans decisions llunyanes. I per tant l’esquerra avui necessita un nou relat per canviar el rumb europeu, i aquest rumb europeu també s’ha de canviar des de cada un dels nostres àmbits. Per això es fonamental el 2015.

Perquè podem canviar un rumb a nivell de ca nostra, de Mallorca, de les nostres illes, i també d’Espanya. El repte no és fàcil, però és apassionant, i passa per nosaltres. Per tenir en primer lloc un projecte a mig i llarg termini, que hem fixat en la Conferència Política del passat mes de febrer. Una conferència que clarament va marcar un camí, i és el de construir una societat a les nostres illes amb dos paràmetres, la igualtat i el progrés social, amb millor benestar, amb més oportunitats per a les generacions presents i futures.

Construir una nova agenda social en definitiva, i fer-ho des dels valors universals dels socialistes.

Ara és el moment del canvi, i l’hem de fer possible primer a Balears, i després a nivell d’Espanya. Per si el camí és il·lusionant dins la dificultat, no deixa de ser un repte que requereix de la feina i la tasca de tots.

Tenim la responsabilitat de canviar el que estam patint per un projecte nou, i per això tots ens hem d’implicar.

Ara és l’hora de tornar a unes illes de progrés i justícia social. És l’hora d’una nova agenda social per a les illes.

05

06 TRIBUNA LLIURE:

Un projecte per a Mallorca Francesc Miralles.

www.projectemallorca.com @xescmiralles

Candidat a President del Consell de Mallorca

M

allorca necessita un canvi, i els socialistes tenim les idees i les persones per dur endavant un projecte capaç de donar resposta a les necessitats actuals i de dibuixar la societat que volem pels nostres fills i filles, pel nostre futur.

Crec en el Consell de Mallorca com a eina útil per crear llocs de feina, per protegir a les persones fent front a les desigualtats socials i per millorar l’economia. Per ferho, només cal posar-se a fer feina amb ganes per treure la institució de la paràlisi a la que ha estat sotmesa aquests quatre anys per Maria Salom i desenvolupar mesures concretes i reals als problemes dels mallorquins i mallorquines.

De fet, el Consell té la capacitat i l’obligació de promoure una economia sostenible i aturar l’abús al paisatge i al territori. Per això vull que treballem junts a través de la promoció de sectors com el del comerç, la indústria, la pagesia o els serveis complementaris a l’oferta turística per assolir la nostra principal obsessió: generar ocupació.

Vos propòs una Mallorca solidària, emprenedora i creadora d’oportunitats des de la transparència.

D’altra banda, el principal repte que hem d’afrontar és la lluita contra la desigualtat. A dia d’avui, tres de cada deu mallorquins es troba en risc de pobresa, i el Consell pot fer molt més del que fa amb els recursos dels que disposa. No deixa de cridar l’atenció que la institució encarregada de gestionar el benestar social de Mallorca sigui a la vegada la més desconeguda, i això no és casualitat.

Tot això ho volem fer conjuntament amb els ajuntaments. El Consell, amb els 53 ajuntaments de Mallorca, ha d’assumir el lideratge per optimitzar els recursos i prestar uns serveis públics eficients i de qualitat. Sense cap dubte, tenim necessitat de compartir una idea de Mallorca per la que treballar con-

juntament per generar sinèrgies positives en l’àmbit econòmic, social i democràtic.

En definitiva, vos propòs una Mallorca solidària, emprenedora i creadora d’oportunitats des de la transparència i amb una nova manera de fer política. Avui, ja no serveixen les maneres i actituds del passat per satisfer les exigències del present.

Des de l’experiència en la gestió municipal al llarg de 12 anys al meu poble natal, Algaida, assumeixo el compromís, pel que m’han elegit els militants del PSIB-PSOE de Mallorca, de liderar aquest projecte de canvi polític, econòmic i social per la nostra illa. Vos convid a participar-hi, a sumar esforços així com es fa des d’un ajuntament: dia a dia, de tu a tu i escoltant de primera mà a les persones.

07

08 TRIBUNA LLIURE:

La ilusión para transformar Palma José Hila.

www.recuperapalma.com

Candidat a la batlia de Palma

P

alma tiene el potencial para ser una ciudad de oportunidades y progreso, es una ciudad con un fuerte dinamismo social y económico, una gran vitalidad cultural y un activo tejido asociativo y ciudadano. Palma es muchas ciudades en una. La Palma gótica que aspira a ser patrimonio de la humanidad, la Platja de Palma que dispone de 40.000 plazas hoteleras, la Palma urbana que se mueve por las avenidas y el Eixample, la de los barrios singulares, los comercios de proximidad y las industrias culturales.

Todas ellas, durante estos años de gobierno del PP, han perdido un elemento vertebrador que debe definir toda ciudad: la cohesión social y la igualdad de oportunidades.

Vengo de un barrio, como Son Gotleu, lleno de contradicciones y dinamismo social, alimentado de las esperanzas que muchos trajeron de fuera para construir un futuro mejor, pero sobre todo, más justo. Ese es mi compromiso. Estoy en política porque creo que las cosas no se arreglan quedándose en casa. Aporto experiencia como economista, como autónomo y formador, experiencia luchando activamente en movimientos vecinales y sociales desde mi juventud, pero también experiencia de gobierno y de oposición, para poder recuperar desde el primer día los derechos de los vecinos y vecinas de Palma.

Quiero ser alcalde de una ciudad que genere empleo digno y con derechos, que se preocupe por las clases medias, por el pequeño comercio, los autóno-

mos y las pequeñas y medianas empresas. Una ciudad en la que ningún joven abandone sus estudios por motivos económicos. Me identifico con esa mayoría social que reclama una ciudad más moderna, que cuide de las personas y recupere la dignidad en los barrios. Por eso quiero recuperar la Palma ilusionada y ambiciosa que aspira a ser un referente en servicios públicos, en turismo y en cultura, una capital europea con futuro y prosperidad para todos y no sólo para unos pocos.

Mi prioridad es y será la recuperación de Palma, salir de la crisis sin dejar a nadie atrás: Una ciudad que promueva empleo digno y con derechos, que genere esperanza para quien no tiene trabajo, que genere seguridad para quien tiene un trabajo precario, que genere ilusión para quien inicia un proyecto profesional o vital. Que Palma es la mejor ciudad del mundo para vivir lo sabemos quienes vivimos y trabajamos en ella.

Pero la mejor ciudad del mundo para vivir, no puede ser la peor para trabajar.

No nos podemos conformar. Y por eso lo más urgente será el empleo.

Una ciudad que prestigie los servicios públicos para atacar la desigualdad.

Eso es lo mejor que podemos hacer para mejorar nuestra democracia, para ganar la confianza de los ciudadanos en estos tiempos de cambio, de frustración y de crisis para muchas personas.

Hay que recuperar el espíritu de Emili Darder, el último alcalde republicano,

que luchó contra la injusticia social atacando de raíz el problema con servicios públicos dignos.

Para mirar al futuro hay que apostar por la educación, hay que mejorar la red de salud, hay que reforzar el transporte público, apostar por el talento... como hizo el gobierno de Aina Calvo.

Por eso hoy, cuando vamos a los colegios de Palma, todo el mundo la recuerda por su compromiso por la igualdad y la educación. Como se recuerda la Palma cosmopolita y moderna del gobierno socialista de Ramón Aguiló. Y es que han sido los gobiernos socialistas los que han transformado Palma.

No es una cuestión de números, se trata de recuperar el orgullo de ciudad. De que cualquier palmesano o palmesana se sienta orgulloso de su ciudad porque defiende los derechos de los trabajadores y trabajadoras, porque tiene un buen transporte público, porque está limpia, porque está viva, porque hay oportunidades para los jóvenes. Nuestro adversario son las desigualdades, la falta de oportunidades, los recortes de derechos, pero también la desilusión y la política rancia de ciudad Rodríguez.

Me comprometo a trabajar para devolver al gobierno municipal su función de liderazgo democrático, en diálogo permanente con la ciudadanía. Me comprometo a gobernar para la mayoría. El Ayuntamiento y el alcalde no pueden ser espectadores pasivos ante la realidad, ni pueden dejar que los intereses particulares definan lo que tiene que ser la ciudad. Palma será lo que sus ciudadanos y ciudadanas quieran que sea.

En estos últimos cuatro años, los y las socialistas hemos aprendido una lección de humildad de nuestra militancia y de la ciudadanía, que reclaman políticas de izquierdas y piden la eliminación de privilegios, la apertura del partido, más participación, diálogo con los movimientos sociales y honestidad. Éste ha sido y es el cambio necesario.

Hoy tenemos un nuevo reto: transformar la indignación en cambio político. Debemos afrontarlo a pie de calle, escuchando a los vecinos y vecinas, apostando por la redistribución de la riqueza y la igualdad efectiva... compartiendo la ilusión por un futuro mejor.

09

10

L’exemple d’Alexandre Jaume Andreu Jaume. se consolava recitant-se versos de Dante i afirmant així tot allò que ningú no li podia robar: la seva consciència i la llibertat del seu esperit crític. A les notes que va llavors va escriure, titulades Mi calvario, deia que li importava molt, com a darrera tasca, deixar als seus fills un exemple de vida pública honesta i conseqüent. I aquest és el patrimoni que de veritat podem reivindicar.

M

és enllà, fins i tot, de les condemnes de la història, la vida i l’obra d’Alexandre Jaume (1879-1937) són un exemple moral que hauria de servir per alguna cosa més que l’homenatge fàcil i reiteratiu.

Tots els ciutadans d’aquest país –i el mateix passa arreu d’Europa– estem vivint i patint les conseqüències d’una veritable destrucció de l’espai públic, entès com a lloc de debat, d’exigència i de foment de la complexitat. La vita activa en què s’incardina la activitat política d’acord amb la tradició europea, des de la seva primera formulació a Grècia, s’està substituint per un espectacle comercial de la pitjor espècie que res té a veure amb la societat que van tractar de fer possible, o al manco imaginable, persones com Alexandre Jaume.

En Tano Jaume, com li deien els seus amics i familiars, va esser un home de pensament, més que d’acció, però quan els esdeveniments el van forçar a actuar, sobre tot al final de la seva vida, va saber oposar a la brutalitat tota la força d’una interioritat conreada al llarg d’una vida. Pocs mesos abans d’esser afusellat, confinat a la torre de l’homenatge del castell de Bellver,

L’opció liberal li hagués comportat més avantatges que la socialista, però va saber denunciar la corrupció de la monarquia

N’Alexandre Jaume es va afiliar al PSOE a l’any 1919. No va esser una decisió fàcil, ja que pertanyia a una família burgesa, tradicionalment catòlica i conservadora. Abans havia militat al Partit Liberal, a on s’havia perfilat com a delfí del seu oncle Alexandre Rosselló, que va arribar a ser ministre de Gràcia i Justícia a un dels governs d’Antoni Maura. No hi ha dubte de què l’opció liberal li hagués comportat moltes més avantatges que no pas la militància socialista, però va saber denunciar la corrupció de la monarquia i atrevir-se a invertir la seva formació intel·lectual i el seu prestigi social en l’articulació d’un partit que, en un primer moment, no tenia més

11

d’una vintena d’afiliats. Com va reconèixer Llorenç Bisbal, un altre polític de feliç memòria, Alexandre Jaume va dotar de profunditat teòrica el socialisme mallorquí.

L’evolució del pensament de Jaume és molt il·luminador respecte a les corrents del seu temps. En molts aspectes, el seu ideari és deutor de l’esteticisme de finals del segle XIX, que va determinar la creació d’una consciència social, però també elitista, a França i Anglaterra. No és casual, per exemple, que, ultra la seva vocació política, tingués també una sensibilitat propera al modernisme i que, amb els seus germans, regentés La Roqueta, la fàbrica de ceràmica, l’estil de la qual és precisament imitació de l’arts and crafts anglosaxó i, en general, del que es coneix a Europa com art nouveau.

L’excepcional personalitat dels seus pares fou determinant en la formació de Jaume. El seu pare, Andreu Jaume i Nadal, va esser un empresari afrancesat i culte –cosa ja molt rara i sospitosa a Espanya– que havia deixat una incipient carrera eclesiàstica per casar-se amb Isabel Rosselló, mestre d’escola i pedagoga d’idees avançades. La cultura va esser, doncs, un espai familiar des del principi, igual que el cristianis-

La persona que més li va influir a Mallorca va esser sens dubte Gabriel Alomar, un altre habitant d’una illa inexistent me, en la seva concepció més primitiva i evangèlica. Després d’estudiar dret a Barcelona i València, Alexandre Jaume va fer el clàssic curs –per les famílies benestants– d’ampliació d’estudis a París, a on es va trobar amb l’alta cultura, la veritable i única pàtria que mai ja no deixaria. Aquells anys –entre 1901 y 1903– varen esser decisius, sobre tot per a l’aprofundiment de la seva consciència històrica i per l’encontre amb la figura política que més va admirar i assimilar. Si un estudia l’obra de Jean Jaurés (1859-1914) hi veurà reflectit, en essència, el pensament del propi Jau-

me: l’internacionalisme, la transició pacífica i democràtica cap a un règim socialista, la defensa de la il·lustració, l’exercici responsable de la opinió periodística, la protecció de totes les llengües d’un país sense les ximpleries nacionalistes i la reivindicació d’Europa com llatinitat comuna. Jaurés va esser assassinat tres dies després de l’esclat de la primera guerra mundial, precisament per haver-se oposat al nacionalisme i al bel·licisme.

A Mallorca, la persona que més li va influir va esser sens dubte en Gabriel Alomar (1873-1941), el poeta i assagista, un altre habitant d’una illa inexistent, com diria Antoni Serra. Alomar el va ajudar, sobre tot, a emancipar-se espiritualment, a renunciar al catolicisme familiar i a formular una idea secular de la transcendència. Hi ha, de totes maneres, moltes implicacions cristianes al seu pensament polític, paleses en l’admiració per la figura de Jesucrist i en una concepció sovint evangèlica del seu adoctrinament ideològic. Sense que ell n’arribes a esser plenament conscient, el seu judici de la història està molt determinat encara pel mite hebreu de la salvació, una influència que arriba fins a Marx, de d’on Jaume, d’una manera intuïtiva i gens metòdica, parteix per dividir

12 l’evolució d’Occident en tres grans etapes que comencen en el cristianisme, segueixen en la revolució francesa i havien d’acabar en el socialisme, sense que mai no aconseguís definir amb claredat la proposta. Aquesta progressió, alhora espiritual i social, té un caire evidentment hegelià, ja que el marxisme ha estat la darrera proposta de salvació col·lectiva que ha donat Europa, només corregida, al final de la segona guerra mundial, per la socialdemocràcia anglesa com a proposta de protecció en vida d’una societat. És molt difícil dir com hauria evolucionat la ideologia d’Alexandre Jaume, que moltes vegades pateix de la confusió pròpia d’un país que no ha tingut tradició en el pensament polític, que no va conèixer revolució burgesa –a la manera de França o Anglaterra– i que, a l’època de la segona república, duia un considerable retard en experiència parlamentària que sofrim encara avui en dia, però es pot aventurar la possibilitat de què s’hauria avingut amb els plantejaments fonamentats a Anglaterra a partir de l’informe Beveridge de 1942, sobre la base dels quals es va aixecar, en temps d’enorme dificultat econòmica, social i moral, l’estat del benestar que ara una Europa rica i en pau no és capaç de mantenir amb vida.

La seva reacció contra la deixadesa del Partit Liberal podria haver acabat en postures semblants a les de Clement Atlee –un gran primer ministre poques vegades recordat– si la brutalitat i les mancances del país no l’haguessin sotmés a l’extermini del feixisme.

L’activitat política d’Alexandre Jaume es va desenvolupar principalment a través de l’escriptura, sobre tot d’articles periodístics a diferents rotatius de l’època, a on va analitzar, sovint amb lucidesa i coratge, assumptes de política nacional i internacional. És admirable constatar, per exemple, com va saber denunciar el perill que suposaven Mussolini o Hitler en un moment en què encara eren ben vists per gairebé tots els dirigents europeus.

No va saber veure, en canvi, com tota l’esquerra de la seva generació –a excepció feta d’André Gide i poc després de George Orwell i Albert Camus–, el totalitarisme encobert que suposava la revolució russa.

El gran moment polític de Jaume va arribar, com és ben sabut, amb la pro-

El gran moment polític de Jaume va arribar amb la proclamació de la segona república com a batle interí de Palma clamació de la segona república. Per un casual, ja que en Llorenç Bisbal, el batle electe, estava malalt, va proclamar el nou règim com a batle interí de l’Ajuntament de Palma. La redacció del ban que va publicar com a primer ciutadà republicà segueix essent prova del seu tarannà cívic i il·lustrat.

Poc després, va esser elegit diputat a les corts constituents, el premi a tota

una vida dedicada a la divulgació de la doctrina socialista. Entre altres coses, li devem la concessió a Palma del castell i bosc de Bellver, a on després seria paradoxalment empresonat, sota l’ombra melancòlica de Jovellanos, la mirada del qual, en el retrat que li va fer Goya, se li confon ara en el record, fins al punt de què el parc de Bellver, amb la vista panoràmica de la badia de Palma, ha esdevingut, pels seus descendents, com un espai de reflexió i de memòria, transsumpte d’aquella interioritat a on jau el seu llegat més perdurable.

A les eleccions de 1933 i de 1936, Alexandre Jaume ja no va poder renovar la seva acta de diputat. Malgrat el seu suport al Front Popular, la deriva de la tensió social i política va posar en alerta el seu sentit crític i la seva responsabilitat. Quan es van tancar les seus falangistes va escriure “Nuestra protesta”, el seu darrer article rellevant, publicat el 23 d’abril de 1936, a on denunciava la persecució de les idees i demanant la lliure circulació de totes les propostes, per allunyades

13

que estiguessin a les seves pròpies. La joventut socialista mallorquina el va atacar i el va acusar d’esser un burgès liberal i un mal socialista. L’article roman com exemple de la seva independència i el seu aïllament històric.

D’alguna manera hi va formular el que seria el seu epitafi: “Las ideas no delinquen. La fuerza pública, en vez de perseguir, ha de amparar la difusión de todas ellas.” Dos mesos després, l’alçament militar, a través d’un procés judicial que ja ha passat a la història de la infàmia, convertiria a Alexandre Jaume en un delinqüent, precisament per les seves idees, en les que també –i fins al final– hi havia cabut la consideració de l’adversari polític, a dins de la protecció de l’estat del dret que a ell se li va conculcar.

Homenatges per una gran figura

El feixisme va acabar amb la vida d’Alexandre Jaume i va esgarrar l’existència de la seva família, particularment de la seva dona, Isabel Planes,

i dels seus tres fills, Andreu, Miquel i Isabel, tots de dolça memòria i humanitat exemplar. El seu llegat moral, en aquest sentit, va sobreviure a la barbàrie, com ho ha fet també el corpus de la seva obra assagística, recopilada i editada recentment i amb molta cura per un del seus néts, Alexandre Font Jaume, que també ha escrit una biografia excel·lent, ben documentada i molt lúcida, tot publicat per Lleonard Muntaner. El millor homenatge que li poden retre és, doncs, llegir i divulgar aquests llibres, discutir les seves reflexions, continuar la seva conversa, la secreta manera que ens va deixar per no donar la raó als qui l’assassinaren.

El mes de juny de l’any 2006 la Federació Socialista de Mallorca va organitzar un emotiu homenatge a Alexandre Jaume amb presència dels seus familiars. Els socialistes hem continuant recordant la figura de Jaume cada any el dia de l’ofrena floral del cementiri de Palma. A l’acte de l’any passat la secretària general de la FSM, Sílvia Cano, va dir que es vol “reivindicar el llegat d’Alexandre Jaume i el seu compromís amb la justícia social i la democràcia”.

14

debat.

Baleares motor de precarización Iago Negueruela.

Inspector de trabajo y seguridad social.

Candidato socialista en la lista al Parlament Balear

L

os últimos días, semanas y meses venimos escuchando cómo de forma sistemática el Partido Popular habla de recuperación económica y creación de empleo. Pero el debate no debe ceñirse al cuánto (1,4 % en la última EPA publicada) sino al cómo se está creando empleo, es decir al modelo que se está implantando, y si este crecimiento es real ya que cada vez se contrata menos horas, es decir no se crean horas de trabajo reales: el número de horas trabajadas en 2014 está estancado frente a 2013 (0.07% de aumento).

Las reformas laborales acometidas por el Partido Popular han llevado a una cada vez mayor precarización del mercado laboral, el abaratamiento del despido, la reforma del contrato a tiempo parcial y la reforma de la negociación colectiva, son los instrumentos diseñados, de forma efectiva, para ello.

Las reformas en esta legislatura son temporales y a laborales del PP tiempo parcial. La explotación laboral se focaliza en mayor medida en estos han llevado contratos, ya que en prácticamente todos los casos hacen más horas de las a cabo una establecidas en su contrato de trabajo y la causa de su contrato es fraudulenta, mayor ya que su puesto de trabajo es fijo y por tanto deberían ser trabajadores indefiprecarización nidos. Una economía como la nuestra del mercado donde el sector servicios tiene un peso tan grande supone que también conlaboral centre más porcentaje de empleo tem-

Así podemos señalar que el modelo de recuperación por el que apuesta el Gobierno de Rajoy y de Bauzá es un modelo cada vez más desigual, donde las diferencias salariales entre los que más ganan y los que menos no dejan de crecer, dónde los salarios de los trabajadores y trabajadoras se han devaluado hasta tal punto que ya se encuentran a niveles de los años 90.

Las reformas introducidas no han servido para una creación de empleo como se aventuraba, sino a que el empleo que se cree sea precario, inseguro y lo más insolidario e injusto que permita la existencia de trabajadores pobres; de salarios de pobreza, ya que se incrementan los trabajos de menos horas. La mayoría de los empleos creados

poral y precario, derivada igualmente de una gran rotación de los puestos de trabajo. Además si le sumamos el deliberado intento de degradar a las organizaciones sindicales y debilitar la negociación colectiva vemos como tenemos trabajadoras y trabajadores más desprotegidos, donde el miedo a perder el puesto de trabajo supone en muchos casos la aceptación de condiciones de trabajo que atentan contra sus derechos más básicos.

Por tanto cabe preguntarse: ¿podemos hablar de recuperación cuando los trabajos que se crean llevan aparejados salarios de pobreza? ¿podemos hablar de recuperación cuándo los empleos son temporales y precarios? ¿podemos hablar de recuperación cuándo la explotación laboral es una de las señas de nuestro mercado de trabajo? Por último de qué se ufana el Sr Bauzá, de ser el motor de la precarización, de la desigualdad y de la explotación laboral??.

15

Para nosotros no cabe hablar de recuperación económica mientras el modelo por el que se apueste permita la existencia de trabajadores pobres, no cabe hablar de recuperación mientras los salarios del 2015 sean de los años 90, no cabe hablar de recuperación cuando las condiciones de trabajo nos sitúan más cerca del s XIX que de los estados sociales del s XX. No cabe por tanto hablar de recuperación mientras ésta no sea igualitaria, redistributiva y permita a todo aquel que trabaje vivir de su salario, conciliar su vida familiar y tener unas condiciones de trabajo dignas.

Por ello es necesario abordar un verdadero plan de lucha contra la explotación laboral, que ponga el foco en el empleo temporal y a tiempo parcial, para que todo el que trabaje más horas de las establecidas en su contrato las cobre y las cotice. No estamos señalando más que lo que todos percibimos en nuestros entornos, lo que vemos en los contratos de amigas y amigos, familiares, hermanos, etc… Sólo los grandes beneficiados por la crisis, aquellos que cada día ganan más, y los encargados de dirigirnos estos cuatro años no lo ven o no lo quieren ver.

El Govern tiene competencias en el control de las condiciones de trabajo a través de la Inspección de Trabajo, por qué no han realizado plan alguno es algo a lo que deben responder, nosotros sí lo haremos. Tenemos las bases de datos y los instrumentos para ello, facilitaremos los contratos temporales registrados a Inspección para su control, sobre todo los de menos horas. Se controlarán los contratos temporales y se coordinarán de forma efectiva las campañas de Inspección con las organizaciones sociales.

El Govern será ejemplar en la contratación pública por lo que se incorporarán clausulas sociales a la contratación. No es lógico que las empresas que peor paguen sean las que estén en mejores condiciones para contratar, se deberán respetar los convenios sectoriales y se

Es necesario abordar un verdadero plan de lucha contra la explotación laboral, que ponga el foco en el empleo temporal velará por la existencia de condiciones de trabajo dignas e incluyentes de los sectores más desfavorecidos. Las empresas que contraten con la Administración deberán ser ejemplares, las sanciones en materia laboral, las que vulneren derechos individuales o colectivos no permitirán seguir operando con la administración. Queremos que las empresas destaquen por su innovación, formación y competitividad no por ser la que más costes laborales se ahorren, las reformas del Partido Popular han llevado a un escenario dantesco quién mas explota a sus trabajadores más fácil tiene contratar con

la administración, no puede ser así.

Las empresas que respetan las normas deben ver cómo están en mejor disposición para contratar, lo contrario genera dumping social y excluye a las empresas que tanto han sufrido durante la crisis para mantener los puestos de trabajo y las condiciones pactadas a sus trabajadoras y trabajadores.

Por tanto es la hora de asumir responsabilidades y utilizar los instrumentos legales para ello, no cabe crear empleo a cualquier precio, no cabe mirar para otro lado mientras cada vez se degradan más las condiciones de trabajo, o lo revertimos ahora o cada vez será más difícil, es necesario un cambio en Política Laboral. Es hora simplemente de que se verifique que se cumpla la norma, algo que el PP simplemente ha dejado de lado.

16

debat.

La gran recesión y Baleares Carles Manera. És doctor en història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona, també és catedràtic d’història de la UIB.

I

gnorar el cataclismo económico que asoló el mundo a partir de 2008, con el inicio de la Gran Recesión, es de una enorme ignorancia. Descuidar que el año 2009, según todos los datos disponibles, fue el gran socavón de las economías avanzadas, incluyendo la de Balears –y ello significó grandes esfuerzos políticos y presupuestarios–, es de una desmemoria esperpéntica.

Pensar que la política económica que se puso en marcha en Balears (más gasto público, más déficit, más deuda) era un proceso aislado, constituye una nueva muestra de estulticia. Todos los gobiernos del mundo (todos: de cualquier signo ideológico) hicieron lo mismo, porque era lo que se conocía que se podía y se debía hacer en un escenario de fuerte desplome económico, parecido a la crisis de los años 1930: parar la hemorragia, estimular al enfermo.

Se lideró esa respuesta desde Estados Unidos, de la mano de un republicano en la presidencia de la Reserva Fe-

La crisis pasó facturas graves en Baleares, que hubieran sido más letales si no se hubiera actuado como se hizo

deral, con grandes conocimientos de Historia Económica (máximo experto en el crack de 1929). Hizo lo contrario que se ejecutó en la década de los treinta y evitó una nueva Gran Depresión, según se reconoce desde buena parte de la academia en Estados Unidos, Europa y Japón. Así, se dispararon los déficits y las deudas; se desarrollaron políticas de expansión fiscal y monetaria. Se intentaba detener el barrido que padecía la demanda agregada. Esas palancas de contención duraron apenas un año, en un contexto en el que se hablaba, incluso, de refundar el capitalismo. Deben recordarse estas cosas, porque la memoria es muy frágil (para algunos). Cuando la macroeconomía empezaba a remontar, tímidamente, el vuelo, y se llegaban a resultados positivos, se retiraron en Europa los estímulos económicos. Debe decirse que éstos

todavía continúan en Estados Unidos, con resultados bien significativos, en contraste con la Unión Europea, donde domina la ortodoxia del patrón oro, es decir, la austeridad a ultranza: esta que tanto gusta a los conservadores y que, según ellos, nos conduce al nirvana económico. A fines del 2009, los PIB emergieron hasta tasas más modestas, por encima de cero, en los primeros meses de 2010. También en Balears.

La tendencia parecía que seguiría así.

Pero no: las obligaciones comunitarias cercenaron, en el sur de Europa, una posibilidad tangible de recuperación.

Como digo, Estados Unidos, ahora con la nueva presidenta de la Reserva Federal, se plantea objetivos más ambiciosos: reducir el paro por debajo del 6%, con los instrumentos monetarios y fiscales disponibles. Produce envidia sana. Muy lejos queda el Banco Central Europeo. El PP, en otra galaxia.

En Balears, se incrementó el déficit hasta situarlo en más del 4% sobre PIB, y se aumentó un 60% la deuda pública entre 2007 y el primer trimestre de 2011. Nunca se escondieron esos datos, que se presentaron en sede parlamentaria. Pero, al mismo tiempo, se invirtió mucho en ese período 2007-2010: con presupuesto propio y con la negociación de las inversiones del Estado en las islas. Esta inversión conjunta fue de alrededor de 1.800 millones de euros en tres años, toda vez que el cuarto año de la legislatura el presupuesto se prorrogó. Se hicieron escuelas, centros de salud, reformas hospitalarias, se desarrolló el ParcBit y, con muchas dificultades, se cubrieron compromisos de la ley de Dependencia. No se pensó

17 pobreza, el consejero de Economía y Hacienda era un tal José Manuel Soria, hoy Ministro. O que en la Valencia del 11%, el presidente era un señor que se llama Francisco Camps. Ambos del PP. 2. Pobreza en capital humano: indicador que combina salud y educación. En Baleares, entre 2007 y 2011 se redujo ese indicador casi 20 puntos, mientras que en la media nacional la contracción fue de 8 puntos. Esto quiere decir que hubo un comportamiento positivo en los datos que miden la salud y la educación en Baleares durante la etapa del Pacte. Aquí, sin duda, la función inversora fue determinante para que esto fuera así.

en cerrar hospitales, ni institutos; ni se despidieron masivamente profesores, médicos, sanitarios, administrativos.

En todo este complicado proceso se cometieron errores, sin duda. Pero no se crearon conflictos innecesarios en los campos de la Educación y de la Sanidad, más allá de los propios que afectan a reivindicaciones sindicales. Se trabajó sinérgicamente con patronales, sindicatos y otras organizaciones, al margen de las desavenencias y los disensos. La gobernanza, que hace carcajear al PP y que es una práctica política extendida en toda Europa, era un hilo conductor de todos los procesos.

La crisis, sin embargo, pasó facturas graves en Baleares, que hubieran sido más letales si no se hubiera actuado como se hizo. Dos recientes trabajos han dedicado esfuerzos explicativos a abordar un tema importante: el aumento de la pobreza en las regiones españolas durante la Gran Recesión.

Se trata de un estudio publicado por la Fundación Bancaja y el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas; y, el otro, un monográfico de la prestigiosa revista Papeles de Economía Española. La profusión de estadísticas que recogen estas contribuciones hace que, como pasa con los números, cada uno escoja los que más le convienen.

Estamos ante trabajos científicos que ponderan muchas variables, y que desagregan situaciones económicas, sociales, formativas, en indicadores precisos. Pero pienso que la adopción de indicadores claramente sintéticos

–que compilan problemas en los mercados de trabajo y aspectos relevantes de las desigualdades sociales–, expuestos así en los textos que suscriben los profesores que los elaboraron, ayudan a entender mejor la factura social de la Gran Recesión. Paso a comentarlos.

1. El Índice de Pobreza Humana: es una variable que combina aspectos de la pobreza económica (renta, desempleo) y de capital humano (entendido aquí como esfuerzo en salud y educación). Se trata, por tanto, de un indicador de síntesis, compacto y robusto, que nuclea elementos económicos, laborales y sociales. Entre 2007 y 2011, los mayores aumentos en los índices de pobreza humana fueron en Canarias (18%), Valencia (11%) y Baleares (9%; muy alejado, sin embargo, de cifras que se han ido ofreciendo sobre pobreza en las islas, sin las ponderaciones correspondientes). Economías con fuerte dependencia turística y con importantes orientaciones inmobiliarias –es decir, con economías de mercado en esas especializaciones–, son las que se vieron más afectadas socialmente. Por eso, pensar que una persona hunde una economía –o la salva– es pretencioso, en cualquiera de los dos sentidos, salvo en casos muy excepcionales. Podría recordarse que en Canarias, con ese 18% de aumento de

3. El abandono temprano de los estudios: este indicador resulta igualmente crucial para evaluar el proceso evolutivo de formación. En Baleares, si en 2007 el 44,24% de la población abandonó los estudios, en 2011 fue el 31,97%: 13 puntos de recorte positivo, frente a 3 puntos de la media nacional. Sin duda, la crisis económica redujo la capacidad de las empresas en la contratación de jóvenes, hecho que solía cualificar el mercado de trabajo insular en las épocas económicas más expansivas; pero no es menos cierto que el mantenimiento y promoción de infraestructuras educativas y de personal entre 2007 y 2011 contribuyeron a enjugar la factura social. De nuevo, la inversión supone mantener el crecimiento, apelmazar las recesiones y contribuir a la reducción de las desigualdades.

Las recetas aplicadas durante esta crisis resultan ineficaces. En España, en Balears, en Europa, menos gasto público –cuando el privado sigue anémico y los créditos fluyen poco– no beneficiará la resolución del problema del déficit. El gasto debe ir emparejado a una política de ingresos con carácter progresivo y a actuaciones del Banco Central Europeo. Y en Balears se deben preservar inversiones sociales como principal medida para encarar la crisis.

18

debat.

De la comunitat educativa a la societat civil

El necessari pacte polític per l’educació Martí X. March.

Catedràtic de pedagogia de la UIB i membre independent de la candidatura socialista al Parlament de les Illes Balears.

N

o hi ha cap dubte que si bé la present legislatura ha estat prou negativa per a l’educació a les Illes Balears a causa de la política que ha dut a terme el Govern del PP, per les seves retallades i manca de diàleg real i per a dur a teme una política educativa en contra de la qualitat i l’ equitat educativa i de l’ escola pública, ens trobam ara i aquí, com a resposta aquesta trencadissa educativa realitzada pel PP, amb una comunitat educativa que ha fet de la necessitat virtut amb una proposta de pacte social i polític de l’ educació; una proposta de pacte real que és un reflexa de la positivitat de tots els agents educatius, de la seva maduresa i de la seva voluntat de contribuir a la millora de l’ educació, en uns moments en els que se necessita altura de mires per resoldre de veritat els problemes estructurals que presenta el sistema educatiu de les Illes Balears i per a posar les bases del que ha d’ ésser l’educació del segle XXI a la nostra comunitat,

La possibilitat de pacte educatiu necessita de la interlocució política clara dels representants populars

Efectivament la comunitat educativa -plural, diversa, dialogant i amb capacitat de posar-se d’ acord sobre el que necessita l’ educació a les Illes Balears- ha acordat un document de pacte educatiu que és la conseqüència d’ un coneixement real de l’ educació i de la seva voluntat ferma de cercar els camins que ens duguin cap a la millora real de l’ educació a través de la paraula, el diàleg i el consens. Una millora real feta des de la participació i la complicitat de tots. El document aprovat, amb tots els seus matisos, és la aportació de la comunitat educativa a la millora de l’ educació a tots els nivells però amb la participació real de tots els implicats en la tasca educativa,

19

en la tasca de l’ escola. I aquest és el punt clau per a fer possible que el nostre sistema educatiu millori de veritat: sorgeix de la comunitat educativa, que és la protagonista del document per a un pacte i és la protagonista quotidiana del que se realitza a l’ escola.

Però la possibilitat de pacte educatiu –difícil i complexa- necessita de la interlocució política clara dels representants de la voluntat popular; necessitarà que els partits polítics representats al nou Parlament de les Illes Balears siguin capaços de fer possible que les propostes de la comunitat educativa se puguin plasmar en polítiques concretes, en recursos, en diàleg, en accions especifiques, en actuacions concretes…Aquesta és la responsabilitat que els partits politics parlamentaris han d’ assumir si volen respondre a la voluntat de la comunitat educativa de dur a terme aquest pacte educatiu.

I això implicarà intel·ligència política, coneixement real de l’ educació, generositat educativa, rebuig dels plantejaments partidistes i sectaris, capacitat de diàleg real, visió de la política educativa a curt, a mitjà i a llarg termini…

Aquesta és la responsabilitat dels partits politics alhora de donar resposta no només a les demandes de la comunitat educativa, sinó a les necessitats reals de l’ educació.

Davant els problemes que presenta l’educació només hi ha dos camins: o conflictivitzam o cercam el camí del consens Des d’aquesta perspectiva política aquest pacte per l’ educació s’ ha de fer, des de el nostre punt de vista, sobre els següents eixos estratègics: la continuïtat, l’ estabilitat, la suficiència de recursos , la qualitat, l’ equitat, la temporalització adequada, la participació dels agents educatius, el seguiment del pacte, la transparència i la necessitat de que també es pugui signar un pacte estatal sobre l´educació. Davant els problemes que presenta l’ educació a les Illes Balears només hi ha dos camins: o conflitivitzam l’ educació o cercam el camí del consens educatiu. De la primera de les opcions, ja en tenim uns resultats; cal doncs explorar la segona de forma clara i necessària.

Però finalment el pacte per l’ educació necessitarà, també, la dimensió social i econòmica. Efectivament aquest pacte social i polític per l’ educació, necessitarà de la complicitat de la societat de les Illes Balears per a posar en valor el que significa el coneixement, l’ educació a la societat del segle XXI; la societat balear ha d’ esser capaç d’ entendre que sense una ciutadania educada i formada no hi ha futur. Cal, també, que els dirigents econòmics siguin capaços d’ entendre que l’ economia balear necessita de ciutadans qualificats, de treballadors del segle XXI amb salaris del segle XXI; la innovació, la competitivitat, la globalització no se poden fonamentar sobre la precarietat laboral o sobre salaris baixos. Uns ciutadania educada i qualificada és fonamental per a poder aconseguir una societat cohesionada i una economia pròspera.

Aquests són els tres pilars del pacte educatiu - comunitat educativa, societat civil i partits polítics- que necessita la societat de les Illes Balears si volem un segle XXI amb millor qualitat de vida per a tots els ciutadans i un estat del benestar potent i sostenible.

20

debat.

Julián Besteiro, filósofo y socialista El Besteiro filósofo no deja de sorprender.

No se trata de un profesor de filosofía más, sino un profesor con un trasfondo intelectual complejo

E Andrés L. Jaume.

Doctor en Filosofía por la Universidad de Salamanca, Profesor en la UIB

n la Introducción a la primera parte de las Obras Completas (Vol. 1), E. Lamo de Espinosa, editor de las mismas, advierte de la importancia de conocer los veinte años de actividad puramente académica de D. Julián para entender su posterior socialismo y hace la siguiente afirmación: «Es más, en el caso de Besteiro, casi puede decirse que el paso al socialismo, paso nada fácil de dar en la España de 1912 para un intelectual de origen y formación pequeñoburguesa, es prácticamente una exigencia teórica, es decir, el desarrollo consecuente de un liberalismo de origen krausista, que si se plasma inicialmente en una vo-

cación pedagógica y más tarde en un interés filosófico, va a terminar en una especial forma de entender la ética, la praxis socialista y el marxismo.» (op. cit. p. 3). En efecto, Besteiro ingresa en el PSOE en 1912, con cuarenta y dos años, siendo catedrático de Lógica en la Universidad central de Madrid. Lo que viene a continuación es ya conocido, sin embargo, el Besteiro filósofo no deja de sorprender. No se trata de un profesor de filosofía más, ni mucho menos, sino de un profesor con unos intereses y un trasfondo intelectual, cuando menos, complejo y con muy buen gusto.

Besteiro pasa por diversos ismos filosóficos. En una primera etapa de juventud parece estar dominado por cierta influencia krausopositivista, con aportaciones notables sobre psicología,

21

sociología y educación. Si bien estas son disciplinas positivas en un estadio todavía en desarrollo, cabe señalar la peculiaridad de la aproximación de Besteiro: no es un científico, es un filósofo que se aproxima al estudio de los fenómenos naturales desde un trasfondo y con unos conceptos claramente filosófico; es un filósofo que prolonga su interés en la ciencia. Posteriormente irrumpe el neokantismo, etapa que fecha Lamo de Espinosa entre los años 1910-1912 y cuyo final coincide con la publicación de un curioso libro, Los juicios sintéticos «a priori» desde el punto de vista lógico y su tesis doctoral El intelectualismo y el voluntarismo en la filosofía contemporánea, ambas tras un viaje de estudios a Alemania –meca filosófica del momento como lo fue para Ortega y para Zubiri- y que supuso, además, una traducción prologada de los Prolegómenos de Kant. Lo que vino a continuación es relativamente conocido y, quizás se le ha prestado más atención. Besteiro se volcó en la política española del momento ocupando notables cargos en la UGT, y en el PSOE. En ambos ocupó la presidencia tras la muerte de Pablo Iglesias. La actividad política de Besteiro no estuvo desligada de los problemas teóricos en torno al socialismo y el marxismo para finalmente, morir en condiciones infrahumanas en 1940 en el penal de Carmona, Sevilla. Sin embargo, no es éste el filósofo que quiero poner de relieve y que otros ya han estudiado.

Volvamos atrás. Besteiro, primero krausopositivista y después neokantiano profesa la materia de Lógica fundamental en la Universidad Central.

Se volcó en la política española ocupando notables cargos en la UGT y en el PSOE. En ambos ocupó la presidencia tras la muerte de Pablo Iglesias El desarrollo es el natural, pues las investigaciones sobre psicofísica que emprende exitosamente en su primera etapa krausopositivista tienen como trasfondo el problema del conocimiento en sentido lato. La Lógica, tal como era presentada en esa época suponía un compendio de cuestiones gnoseológicas, psicológicas y formales, amén de una serie de disquisiciones sobre la naturaleza de las ciencias positivas y sus métodos. El programa de la asignatura de Besteiro en la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid da buena cuenta de ello; estaba al día. Todavía hoy algunos románticos no dudaríamos en hacer un aggiornamento del mismo si Bolonia y las autoridades académicas lo permitieran.

Finalmente, el lector habrá observado que me he referido al libro de 1912 como «curioso» y lo es, y alaba además el buen gusto y exigencia filosófica de Besteiro. El concepto de juicio sintético a priori es la solución que da Kant al problema del escepticismo humea-

no y que sirve, a su vez, de criterio de demarcación entre las ciencias positivas y el saber filosófico que no puede ser más que crítico y especulativo; el ser humano, lo quiera o no, es un animal metafísico. Los juicios sintéticos garantizan el contenido empírico de las teorías científicas a la vez que su carácter nomológico; de hecho, una ley científica es, para Kant, un juicio sintético a priori y esos son los que en modo alguno aparecen en el edificio filosófico que, sin embargo, no es carente de sentido. La estrategia de Kant no se prodigó en continuadores, menos en el siglo XX con el avance de la lógica matemática de Frege y de Russell y la filosofía de la ciencia de corte neopositivista que eliminó los juicios sintéticos a priori –que por obvias razones técnicas, no expondré-. Sin embargo, Besteiro se cuenta entre los cultivadores de esta estratagema lógica como décadas después harían otros filósofos como Chisholm o W. Sellars. A modo de anécdota, cierto profesor del Cambridge de Wittgenstein tenía bien claro que la primera pregunta que le haría a Dios después de muerto sería sobre la existencia de tan disputados juicios.

No iba errado el extraño profesor de Cambridge y D. Julián no esperó a morirse para preguntar.

22

ACTUALITAT SOCIALISTA ELECCIONS 2015: Presentació candidatures ANDRATX MIGUEL A. LÓPEZ

ALARÓ AINA MUNAR

ESPORLES JULI DALMAU BÚGER RAFEL CAPÓ

ALGAIDA MARIA A. MULET

INCA VIRGILIO MORENO CONSELL ANDREU ISERN

CAMPANET ROSA BESTARD

LLUCMAJOR GORI ESTARELLAS

23

MANACOR AMANDA FERNÁNDEZ

PORRERES MIQUEL À. VENY

SA POBLA CATI CLADERA MURO MARGA PORTELLS

SENCELLES TOMEU MORRO

SANT LLORENÇ MARIA GALMÉS MARRATXÍ MIQUEL CABOT

CAPDEPERA RAFEL FERNÁNDEZ

SON SERVERA NATALIA TROYA MONTUÏRI GUILLEM MAS

LLOSETA CHEMA MUÑOZ

PUIGPUNYENT ANTONI MARÍ

24

SANTA EUGÈNIA PEP LLUÍS URRACA

CALVIÀ ALFONSO RODRÍGUEZ

LLORET CATALINA MUNAR SES SALINES BERNAT ROIG

ALCÚDIA PERE MALONDRA

FELANITX XISCO DUARTE SANTA MARIA JAUME MARTÍ

BINISSALEM PEPA RAMIS

ARTÀ MANOLO GALÁN PALMA JOSÉ HILA

BUNYOLA MIQUEL NEGRE

PRESENTACIÓ MALLORCA

23

SECCIÓ DEDICADA A LA MEMÒRIA HISTÒRICA

ANY 2015

NÚM. 1

PÀGINES AMB HISTÒRIA Joan Gaspar Vallori.

principals lluites dels i les socialistes.

Alguns dels seus directors varen ser Antoni Maria Alzina, Llorenç Bisbal, Jaume Marí i Francesc Roca. Entre els seus col·laboradors hi trobam a Andreu Crespí, Ignasi Ferretjans o Alexandre Jaume. La publicació va mantenir un gran pluralisme intern, al marge de les disputes internes del Partit entre els “besteiristas” i els “caballeristas”.

Llicenciat en història

E

l mes de desembre de l’any 1900 es va començar a publicar, per part de la Federació Socialista Balear (FSB-PSOE) el setmanari “El Obrero Balear”, que duia com a subtítol “el diari defensor de la classe treballadora”. Es varen editar 1801 números, el darrer el mes de juliol de 1936, una vegada ja iniciada la Guerra Civil Espanyola.

Socialistes alaroners llegint la premsa obrera.

Els objectius fonamentals d’aquesta publicació eren l’organització i l’orientació del col·lectiu obrer, la defensa de les injustícies de la classe capitalista i la formació dels treballadors. Les directrius del contingut de “El Obrero Balear” venien marcades pel setmanari “El Socialista”, que publicava el PSOE. El setmanari mallorquí era publicat en castellà, encara que també

hi havia alguns articles esporàdics en català. Mitjançant ell es varen divulgar textos marxistes, oferia informació sobre el moviment sindical, les condicions de vida de la classe treballadora mallorquina, textos adreçats a la classe obrera i les dificultats dels treballadors emigrants mallorquins a Amèrica.

Des de les seves pàgines es lluitava per la igualtat econòmica, l’augment dels salaris i la disminució de l’atur. Aquestes darreres reivindicacions avui en dia encara segueixen vigents i són una de les

Com ja hem esmentat abans, el triomf franquista va acabar amb l’edició a Mallorca de més números de “El Obrero Balear”, encara que entre abril i juny de 1937 s’editaren a Barcelona cinc números per membre de l’Agrupació de Socialistes de Balears a Catalunya sota la direcció de Víctor Alomar Cifré. Només l’inici de la Guerra Civil i la posterior repressió pogueren rompre una de les trajectòries més serioses i coherents del moviment obrer mallorquí al llarg del segle XX.

ANY 2015

NÚM. 1

Isabel Coll,

exemple de dona valenta Francesc Dalmau.

F

a pocs mesos, ens va deixar na Isabel Coll Martí, una dona carregada de compromís i de valors, que mai deixà de lluita, des de ben jove fins el final dels seus dies. Tenia 96 anys.

Na Isabel, era l’exemple de dona reivindicativa, valenta, treballadora, avançada als temps que li tocà viure i entusiasta, especialment.

Era natural de Maó, encara que per motius de feina dels seus pares, es van haver de traslladar a Ciutadella al poc temps. D’origen humil, treballadors i republicans, era com es definia més be a la família que l’acompanyà sempre. El pare, tenia un fill d’un anterior matrimoni i amb la seva segona dona, la mare de Na Isabel, van tenir tres fills més: dues nines i un nin. Ella n’era la més gran.

Quant estavellà la guerra, amb sols desset anys, na Isabel s’apuntà com infermera voluntària a l’hospital de Ciutadella. Tot i que no suportava la sang, perquè s’acubava, na Isabel, una vegada més, va donar mostres de valentia i es mantingué com a voluntària per donar una ma en tot allò que podrien mester. Tot i això, mentre a més a més, participava de representacions teatrals,

Isabel Coll a l’homenatge que li va retre l’Agrupació Socialista d’Inca l’any 2002 (UH)

que s’organitzaven aquell temps, amb la intencionalitat d’augmentar la moral a les tropes que defensaven un model d’estat elegit democràticament.

L’any 1939, amb només 20 anys, Isabel va ser empresonada i condemnada a mort, per “adhesió a la rebel·lió”, primerament a Menorca i finalment, fou traslladada a Mallorca, a la presó de Can Sales. La pena li fou commutada, per la de cadena perpètua i acabà vivint a Inca, amb el seu company Guillem.

Van tenir dos fills.

La vaig conèixer als 90 anys, just quan celebràvem la tercera edició dels Premis que des de Joventuts Socialistes de les Illes Balears, vam decidir que portessin el seu nom, a l’acte on fèiem un homenatge a

persones que com ella, havien defensat la democràcia en el pitjor moment de la història més recent.

El nom d’una dona que representa a tota una generació de persones que van sofrir, que van esser castigats i que fins i tot van morir, per defensar allò que nosaltres defensem ara en democràcia: la llibertat, la justícia i la igualtat.

Na Isabel, apart de rebre el seu Premi, rebé també el Rosa Manzano, l’any 2003, que atorga el PSOE a dones que han lluitat per la igualtat, i la llibertat i que han contribuït amb el seu esforç i coratge a la lluita per la democràcia.