Sa Sella 99

SA SELLA

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

2

SA SELLA

3

SA SELLA

Imatges d'Ahir Una altra vegada tres imatges d'ahir molt diferents entre elles però cedides per la mateixa lectora: na Catalina Ramis Florit de can Cota, que evidentment surt a les tres instantànies de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta.

A la primera, obra de Fotografia Mascaró María de la Salud, és al cafè de can Jeroni acompanyada per na Magdalena Ramis Llabrés de can Just. A la segona hi és asseguda enmig de la carretera cap a Cascanar amb na Carme Llabrés Campaner de can Manita. I a la tercera, al terrat del cafè de can Jeroni, amb na Margalida Salas de can Peret. JFH

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

4

SA SELLA

Temps era temps

El primer document que vos mostram avui, és una citació per anar a una inspecció del monopoli del tabac, que acabà en multa de l'any 1946. En Tomeu Mut de can Ravell sembrava tabac per a a consum propi, cosa que no queia bé segons quines vegades perquè es confonia amb contraban. ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El segon document que surt a la secció es tracta d'un article que va sortir al setmanari satíric Foch y Fum dia 12 de juny de 1931. Com podreu veure és un escrit de figa va, figa ve contra el rector i les que no volien que fessin balls d'aferrat. Cosas de Sansellas P’es carré d’en Maura heyá una hembra sensellera que te es devants de somera y es util per pernetjà loca va per festetjá y per axó va p’esmitj, pues hasta inclús a Costix diuen que los va a cercá, per cert trobá en Juliá manant ella com cotxera y el va te torná arrera tant de pics el convidá y a Costix varen entrar junts en so carretó o carro com a marit y mugarro y tot es poble es pensá cuant véren en Juliá si sa berganta era seua y es nom anaven a dá, mes s’hen dugueren es brou

sabent que sa tal fulana de festetjá te mes gana que de talla un trinxet nou. Per avuy ja bastará que no volem fer s’accés mes envant, un poquet mes pot essé en tornem parlá. Un que heu sap A Sansellas estám perduts amb so ball d’aferrat. Tot degut a dues cusses llebreres que titulantsé Presidentes de ses fíes de La Puríssima fan de monigote a n’es verro negre. Ses que va a bellá, son fías de matrimoni legítim y no vólen canviá de mare pero tenen mes dret que elles d’aná a combregá, perque estám segús que tenen sa conciencia mes neta y mes tranquila que aquestes rates de confesionari, que si sa confessen tan sovint, será perque tenen molts de pecats o perque van a esmolarsé sa garrova censurant es vehinats. Per avuy res mes dirém y alerta falsas beates que aviat amb só de lates crech vos acompañarém Un devertit de Sansellas

5

SA SELLA

Noticiari

Cascanar va celebrar les seves festes d'estiu dia 27 d'agost.

Dia 17 de juliol el Grup d'Amics anaren d'excursió per Ciutat visitant el Museu de Mallorca i fent un gelat a can Joan de s'Aigo.

Dia 3 de setembre els majors de Sencelles anaren d'excursió a Santa Maria del Camí i Ciutat fent una volta en barca per la badia de Palma.

A principis d'agost va esclatar una polèmica amb un xalet construït pel batle de Ses Salines en sòl rúsitc que el volia fer passar com un club hípic. Per poder obtenir l'autorització va va demanar la declaració d'interès general i 11 batles del PP li a v a l a r e n . Ta m b é l ' e s c à n d o l esquitxà el director general d'ordenació i planificació turística, el senceller Josep Aloy, que avalava l'obra "per la seva promoció econòmica i turística".

Si teniu un treball escolar o professional que

Segons dades d'un estudi de Caja España, al municipi de Sencelles hi ha 593'5 cases per cada mil habitants. La mitjana de les Illes Balears puja fins a 525'1. Si el vostre grup, club, associació o entitat vol veure reflectides sobre el noticiari de Sa Sella les seves noves, activitats o actuacions, comunicaules a qualsevol dels membres de la redacció o col·laboradors del Centre Cultural de Sencelles - revista Sa Sella. O a l'adreça de correu electrònic sasella@hotmail.com A principis d'agost es va asfaltar el tros de camí que des de Jornets va a Costitx passant pel costat del camí de can Tro. Les festes de la Mare de Déu d'Agost varen destacar enguany per la massiva afluència que varen tenir les revetles. Com és costum, Sa Sella hi participà amb l'animat concurs de dibuix.

versa sobre Sencelles, el terme municipal o la seva gent i creis que pot esser interessant donar-ho a conèixer, Sa Sella vos ho publicarà gustosament a les seves pàgines. Dia 9 de setembre la Fundació Bartomeu Oliver va fer lliurament dels seus premis anuals al Quarter en un acte que comptà amb l'animació d'un recital poètic d'obra de Guillem d'Efak a càrrec de Parabanda Teatre. Segons un estudi de Caja España, Sencelles té un percentatge de població depenent que arriba fins al 48'7%. Es considera població depenent als menor de 15 anys i als majors de 65. La mitjana de les Illes Balears és del 40'8%.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

6

SA SELLA Si teniu fotos antigues que per la gent que hi surt o les coses que mostren poden esser d'interès general, feis-ho saber a qualsevol dels col·laboradors de Sa Sella i la s'enduran i la vos tornaran al cap de molt poc temps. Dia 9 de setembre l'ajuntament de Lloret de Vistalegre va acordar en sessió plenària sol·licitar al Consell de Mallorca la declaració que el centre geogràfic de l'illa està situat al seu terme municipal. Amb aquesta moció, avalada per uns estudis de la Universitat de les Illes Balears i el Ministerio de Fomento, es pretén acabar amb una polèmica històrica que enfrontava Sencelles (amb el pou de Judí), Lloret, Sant Joan i Sineu. Dia 10 de setembre, els sonadors d'Es Jonc oferiren una actuació a ses Veles de Palma en motiu de la Diada de Mallorca. Dia 12 de setembre el Consell, en un acte al p at i d e l a Mi sericòrdia em m arcat en le s celebracions de la Diada de Mallorca, va declarar filla il·lustre de l'Illa la Beata Francinaina Cirer. A mitjan setembre varen iniciar-se al talaiot de Son Fred uns treballs d'excavació per part d'un equip d'investigadors dirigits per Javier Aramburu. Dia 17 de setembre amb una missa a Sencelles presidida pel bisbe de Mallorca, Jesús Murgui, es varen donar per acabats els actes religiosos en commemoració de l'any de la Beata. Els dies 24 i 25 d'octubre va fer-se al poliesportiu de can Bril les representacions de l'obra de teatre Francina escrita per Pere Bergas. Dia 24 de setembre varen fer l'entrada a la Parròquia de Sant Pere de Sencelles el nou rector Josep Cerdà i Tomàs i el nou vicari Josep Ramon Ortega i Fons.

L'ajuntament de Sencelles ha aprovat obres de millora al cementeri municipal per valor d'uns 60.000 euros. Les obres, encarregades a Comas, consistiran en reformar el tanatori, remodelar els serveis i fer una cambra frigorífica. Dia 1 d'octubre amb una espectacular desfilada de carrosses varen acabar els actes de l'any de la Beata. També aquest dia es va descobrir faristol al peu de l'olivera per recordar les declaracions de Sor Francinaina com a filla il.lustre de Sencelles i com a filla predilecta de Mallorca. Dia 3 d'octubre varen iniciar-se les obres finals de la xarxa de clavegueram a Sencelles. L'únic tram que faltava era del carrer d'Antoni Maura, des de la creu de can Maví fins a la sortida cap a Inca. També es varen fer obres al carrer de Jaume Sard per canviar el rost de les canonades ja instal.lades fa tres anys. Dia 8 d'octubre va visitar Sencelles per fer-hi una actuació el Circ Magic. Dia 8 d'octubre va donar inici un nou curs del club d'esplai de Sencelles es Burratatxo. Dia 9 d'octubre els majors de Sencelles es reuniren en el seu tradicional dinar anual al poliesportiu de can Bril per celebrar el dia mundial de les persones majors. Dia 12 d'octubre els membres de l'associació Tia Xiroia liquidaren l'entitat amb un dinar de germanor a Sarissal. Aquest número de la revista ha sortit al carrer amb un retard considerable com a conseqüència d'una pana informàtica que va patir la redacció. Agència de notícies selletera

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

7

SA SELLA

Carta A través de la Revista Sa Sella, els vostres companys i amics de Sencelles, volem donar la més cordial enhorabona, pel 50è aniversari del Bar Mavi, a la família Llabrés i Mateu. També volem donar els molts d'anys a en Jordi pels seus 60 anys acabats de fer. Salut i molts d'anys! C.A.S.

Rondalla del Mavi Aquesta amics és la història d’un cafè de la ciutat, és una història senzilla amb moltes curiositats. Per què cont aquesta història? vostès es demanaran idò perquè és un poquet de tots i avui fa cinquanta anys. Mallorquins de Sencelles en Biel i na Maria eren matrimoni honrat ganes de feina i pocs doblers decidiren anar a Ciutat. Com ho farem Bielet Si cap duro no tenim? No te preocupis Maria amb l’amo del mercat farem una societat. Poc a poc i peu a peu cap a Ciutat s’adreçaren muntaren el bar del Liceu així és com començaren. Som l’any cinquanta-dos ja som a les avingudes donam cafès i taronjades, gasoses i ensaïmades. Acabam rebentats, però els contes surten i estam estusiasmats.

8

Aquesta dicha primera anà fins al cinquanta-cinc, si fessim feina per noltros no mos aniria tan prim.

els locals s’han traspassat els nostros clients han fuit a on som ha quedat buit.

A 31 de Desembre que als afores està es ven el bar d’en Gomila cap allà hem d’anar.

Diuen els més enterats que s’han posat tots junts als afores de la ciutat tot té una explicació i és que al polígon d’ASIMA s’ha iniciat la construcció.

El 14 de juliol del cinquanta-cinc, hi ha documents que ho diuen, a les cinc de bon matí en Biel i na Maria obrien les portes del Mavi.

Des de 1960 En Jordi ha començat Sense fer molt de renou A fer mèrits suficients Per començar amb els clients.

De les cinc del dematí a les tres de la vesprada el cafetet estava obert hi havia una bona jornada.

Som l’any 1967 i en Jordi es vol casar sabeu que ha fet s’il.luminado? Ha lligat na Marieta una de les filles del colmado.

La gent dels tramvies la gent de l’escorxador i treballadors matiners s’aturaven de matinada es feien molts de cafès i de tant en tant qualcú ho prenia amb ensaïmada. Ciutat es fa gran desapareixen els taller al seu lloc es fan vivendes què passa que no hi ha gent? Jesús Déu meu Bielet els tallers ja s’han tancat

De colmados n’hi ha molts de quin colmado xerres? no sera del des forn? No, és el colmado veïnat de s’hotel, de s’hotel Colón. En el 70 ja estam, del cafè no viurem bé diu en Jordi a na Maria muntarem un restaurant poc a poc i tira tira. És bo de dir i mal de fer

SA SELLA necessitarem cuiner, cambrers i altres espècies començarem xino-xano poc a poc i mano a mano. I els diumenges a migdia fins a l’hora de dinar ensaladilla, croquetes, pica-pica i ronyonets la gent hi acudia pareix que hem encertat. 1972 del dinar de la família en dinaven els empleats d’estructures Adrover La veu es va correguent. És bo, barat i abundant el vi i l’arròs van a retre. Sabeu qui s’hi va apuntar cada dia a dinar? El fill del batle de Petra. Jordi jo tenc molta gana diu na Marieta idò menja que n’hi ha! Què putes he de dinar, si hem venut tot el menjar!

val més quedar amb talent, que perdre un sol client. El negoci va endavant, se mos ha quedat petit estam com dins una faixa comprarem la planta baixa.

són companys no estan amb nosaltres dos dies hi estan molts d’anys.

Es feia un plat del dia els diumenges en feien dos paella de primer i de segon un amfós.

El tio Biel era el tio de tothom en Xisco 49 anys de servei, en Pep 37 en Toni, en Miquel i na Xisca són els que fan el menjar i els responsables de que tots els nostres clients se’n vagin sempre contents.

No era cap pardalada cada diumenge ben ple entre s’arròs i s’amfós el cafè s’ha fet famós.

No oblidam en Toni Sureda tampoc en Jesús estau farts de sentir-me idò donarem el sus.

Ha passat gent important hem fet amics, no clients el Mavi no és un cafè és com una gran família i és d’això que n’estam contents.

Jo no som cap glosador poesia no en sé fer, però lo cert i vertader és que el mando i el bastó ja l’ha agafat i ben fort en Biel, que és la tercera generació.

Faríem una injustícia si no deim la veritat els nostres treballadors no són obrers,

Toni Vidal

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Deu Anys de Vida Al número 41 de Sa Sella que corresponia als mesos de setembre-octubre de 1995 s'informava que l'ajuntament, governat pel PP i sota la batlia de Guillem Ferrer, havia expulsat de la seva sala del Casal d'Incultura al Centre Cultural de Sencelles. Així es premia a la Vila la feina altruista i desinteressada! A la portada hi havia una foto de Sa Sella fent la maleta per mudar-se després de l'expulsió...També en aquest número hi podíem veure l'estrena de la secció Qui dies passa, anys empeny!, un de Sencellers : sencellers dedicat a l'escultor Antoni Josep Llebrers Mudoi i cartes de les revistes de Centelles i de Constantí (Centcelles). Enguany Sa Sella publicarà 6 números, de com a mínim 24 pàgines, pel preu de subscripció anual de 10 e. Molts d'anys. Sa Sella 10 anys

9

SA SELLA

Imatges d'Ahir Hola a tots, Per no perdre es costum, vos envïi aquests retrats que segur que endevinareu qui son: - A una hi ha na Catalina, na Margalida i la meva germana n'Àngela, totes de can Pou. - A l'altre, hi ha dos jovenets: en Jordi (germà meu) i en Toni (el cosí), també de can Pou, tots dos ben contents amb un manat d'espàrecs. I cosa curiosa, a darrere hi podeu veure na Catalina de can Cartutxo, al portal de ca seva, al costat de ca nostra. - Hi afegesc aquest altre retrat on hi surten en Lluís de can Pou, el meu germà Jordi i en Ramon Autonell.

Com sempre, esper que aquestes fotografies vos hagin agradat i vos dic adéu, fins la pròxima. Margalida Zuazaga Vich

10

SA SELLA

Canvi de rector Des que començà a publicar-se aquesta revista sempre hem volgut deixar constància dels diferents canvis de rectors que hi ha hagut a Sencelles durant els darrers 25 anys. La nostra Parròquia de Sant Pere fa pocs dies ha despedit el que fins ara ha estat rector, Mn. Pere N. Oliver i Vives, dins un acte insòlit, el de la solemne celebració d’Acció de Gràcies per l’Any de la Beata, que presidí el Rvdm. Sr. Bisbe de Mallorca Dn. Jesús Murgui. Malgrat les celebracions commemoratives pels 150 anys de la mort de la nostra Sor Francinaina havien de seguir durant 15 dies més, el seu Ministeri a Sencelles es donava per acabat el 18 de setembre de 2005. Pocs dies després, el 21 de setembre següent ja feia la seva entrada a la vila de Bunyola com a rector de la Parròquia de Sant Mateu. A més de la seva família, sacerdots amics, religioses de Sencelles i Costitx, el van acompanyar un nombre inesperat de sencellers, els quals a tots, ens va rebre a la seva nova rectoria. El dia abans, el Consell Parroquial de Sencelles es va reunir a la Sagristia de l’Església amb el que havia de ser el nou rector de Sencelles Rvd. Dn. Josep Cerdà i Tomàs, i el nou vicari, Rvd. Josep Ramon Ortega i Fons. A ambdós, el Sr. Bisbe de Mallorca els ha encomanat que tenguin cura del que s’anomena una Unitat Pastoral i que d’ara endavant a més de la nostra parròquia, la formaran també la de Santa Maria de Sineu, la de Sant Feliu de Llubí i la de la Nativitat de Ntra. Sra. de Costitx. El rector, és natural de Porreres, té 43 anys i fou ordenat a Manacor dia 7 de gener de 1996. De llavors ençà ha estat a Artà, Colònia de Sant Pere, Sant Llorenç des Cardessar, Capdepera, Lima (el Perú) i Llubí. El vicari, és el darrer sacerdot que s’ha ordenat a la nostra diòcesi, és natural de Manacor, té 26 anys i rebé l’ordenació a Porreres pel gener de 2005. A més d’esser vicari d’aquestes quatre parròquies, també és formador al Seminari Menor del Bisbat de Mallorca. La seva entrada a la nostra Parròquia fou durant la Missa Sabatina del passat dia 24 de setembre, a la que hi va assistir com a delegat del senyor bisbe, el vicari general Mn. Lluc Riera, el Sr. Arxiprest de la nostra zona el P. Antoni Riera i altres sacerdots. Jo com a Sagristà i membre del Consell Parroquial vaig tenir l’honor, i molt de gust, de donar-los la benvinguda en nom de tots vosaltres sencellers. Si m’ho permeten ara vos transcric les meves paraules:

“Amb el goig als nostres cors de creients en Jesús, els membres del Consell Parroquial i tota la comunitat de cristians d’aquesta vila de Sencelles vos donam la benvinguda a vosaltres Mn. Josep Cerdà i Mn. Josep Ramon Ortega. Aquest vespre heu entrat solemnament pel Portal Major d’aquesta església prenint possessió simbòlica de la nostra Parròquia de Sant Pere de Sencelles. Que el Príncep dels Apòstols, que corona dit Portal i presideix aquest Altar Major des del qual sereu d’ara endavant profetes, sacerdots i pastors, intercedeixi davant el Pare perquè la vostra estada entre nosaltres sigui fructífera i plena de l’Esperit, perquè pogueu continuar dins el nostre poble la missió que Crist comunicà als Apòstols i que començà a Sencelles molts pocs anys després que el Rei, l’Alt en Jaume I, conquistàs per Déu i Santa Maria, aquest Regne enmig del Mar, i hi restauràs el cristianisme. Encara tenim present el que fins fa pocs dies ha estat el nostre rector, Mn. Pere Nicolau Oliver i Vives, i que tants bons records ha deixat entre nosaltres. Però avui, amb la vostra presència aquí, comença a escriure’s un altre dels capítols de la nostra història. Alguns d’aquests l’han escrit rectors de bona memòria, que pel seu bon exemple, vida santa o tarannà emprenedor sobresurtiren i deixaren esculpit el seu nom amb paraules d’or. Sant Josep, el Sant que duis per nom tots dos i que és el gran Patriarca de l’Església, única, santa, catòlica i apostòlica, somriu avui més que mai, presidint la seva capella, engalanada ara com si fos la seva festa calenda. Vos rebem en aquesta parròquia que tant ha enaltit la Beata Francinaina, com enviats del mateix Jesús i tots els qui des d’avui mateix serem els vostres immediats col.laboradors ens oferim plenament perquè junts manifestem enmig del nostre Món la veritat del Regne de Déu. Que sentiguem sempre que estam al vostre costat durant el camí que avui iniciam, i que sempre vos sentiguem protegits per la Benaurada Verge Maria, venerada aquí sota l’advocació de l’Assumpció al Cel, de la nostra gran Patrona la Verge i Màrtir Santa Agueda i de tots els Sants de Déu. Així sia” Jordi Llabrés i Sans, Sagristà

Horari del despatx parroquial del nou rector: dimecres horabaixa de 17 a 18 i de 18.30 a 21.30 divendres horabaixa de 17 a 19.30 11

SA SELLA

Articles d'opinió Fidelitat “La flor més bella és la que prest es mustia. Prompte vine a olorar-la, vist que el perfum li dura poc”. Per a mi aquestes paraules em sonen a una gran veritat. Contemplo des d’aprop de casa nostra i d’enfora l’emoció meravellosa que omple el cor dels enamorats, fins a tal punt que, com fan els poetes, em fa cantar a l’amor al mateix temps que em fa tremolar quan veig que tot el que és viu, apassionant, delirant, és també breu i fugisser. Quants amors he vist canviar-se en odi, enemic, traïdor, assassí. I tot el que perdura, com és la fidelitat dels esposos modèlics i els treballs dels científics en la penombra dels seus laboratoris, duen la marca del senyal del costum i de l’hàbit, deixant d’esser apassionant en tot moment, exagerat, fora mida. La pedra, els penyals, esperen i esperen immòbils, la rosa perd els seus colors i morta, cau; el calor de la vida necessita les nostres promeses, la fidelitat ve per si mateixa, amb el temps, avorrida; les besades allargades tapen l’alè, mentre la vellúria ens obliga a seure’ns. Tot el que perdura a través dels temps és dur, la cosa tendre, Déu meu! Què poc dura! Déu no vulgui que a la fidelitat l’acompanyi la traïció, traïció que és la notícia de cada dia. És

12

un fet que el veiem a diari i que confirma la nostra experiència. Veiem que els contractes, els juraments, les promeses més refermades són, en general, els que manco es respecten. Amb aquestes paraules no vull assenyalar els miraments i els respectes exteriors que per educació obeïm. Odio el conformisme social que consisteix en “salvar les aparences” de la fidelitat. Al meu entendre, signam tot allò que té perill de caure, de la qual cosa no n’estam segurs. Podem concebre una mare que juri fidelitat als seus fills, que els estimarà en la salut i en la malaltia, fins a la mort? Cosa ridícula seria jurar-la. Tot jurament, pel fet de recórrer a una força exterior i així obligar-se a una convivència de per vida, porta dins les teves entranyes la llavor de la traïció. L’home, com més inclinat està a la traïció, més necessita d’una promesa. Jurar-se fidelitat és sentir-se flac davant la promesa. -Què has de fer allò que em prometeres? Aquesta és l’acusació repetida del qui recorda a l’altre, el que no ha complit. Prometre és una forma d’estar tranquil de conciència davant la paraula donada d’estimar sempre. No reneguem mai d’aquell amor que en un moment ha estat compromès en donar-nos felicitat. Quanta amics, parents, pares, germans, benefactors, tenim perduts per la vida; causa: pardalades! Davant la traïció així em comporto i em dic : El mal del qui odia a qualcú únicament repercuteix en el que odia, cap profit en traurà de l’odi. Ni odiem. Refermem els amors perduts. Quan dos esposos estan perfectament units l’un a l’altre, quan no poden viure un sense l’altre, no necessiten jurament, ni testimonis, ni papers. Sols poden esser fidels els qui el seu amor és la seva existència. Els qui no poden viure l’un sense l’altre. Agustí Serra del setmanari Sóller

SA SELLA

L'ermità Antoni de Sencelles Dins la secció "De Sencelles: sencellers", que aquesta revista publica amb la intenció de donar a conèixer petites biografies de gent de la nostra Vila, que per algun fet o vida destacable han passat a la història, vaig inserir ja, en el núm. 82 corresponent a gener-febrer de 2003, una breu nota de l'ermità Antoni de Nostra Senyora de Lourdes. Aquest senceller, abans de vestir l'hàbit de la Congregació d'Ermitants de Sant Pau i Sant Antoni era de tots conegut amb el nom de Bartomeu Llabrés Amengual de can Pica del carrer del Rosari (1891-1977). Enguany que la Congregació d'Ermitants de Mallorca celebra el bicentenari de la fundació del Desert de Nostra Senyora de Betlem a Artà, els dedic amb efecte aquest article, fent memòria d'un dels seus membres, encara avui recordat per ells amb estimació. L'ermità Antoni va fer el postulantat, el noviciat i la professió dels vots a n'aquesta ermita. Mentre preparava aquest senzill treball he pogut saber per una neboda seva que la vocació a l'estat religiós l'inclinava per la vida eremítica i la coneixença de la mateixa li vengué per un altre senceller, fins ara prou desconegut però que ben bé es mereixedor de que se n'estudiàs la seva vida i obra. Em referesc al Rvd. Pare Joan Cirer i Fiol, de la Missió de Sant Vicenç de Paül, nat a Sencelles dia 5 d'octubre de 1891. Era de cas Majoral i entre 1920 i 1940 fou missioner al Perú, on va contruí el Santurio de Muruhuay (Tarma-el Perú). El dia que l'ermità Antoni va emetre els seus vots temporals davant el que aleshores n'era Superior General dels Ermitans, l'ermità Ramos de la Puríssima Concepció, fou una jornada que passà als annals històrics de la Comunitat de Betlem. Dia 12 d'agost de 1914, contruïda la Gruta de Lourdes, just devora la font de l'Ermita, hi fou col·locada la figura de la Mare de Déu i de Santa Bernadeta. Al capvespre s'organitzà una processó que anà de l'Ermita a la Gruta, se'n beneí l'altar, es va predicar un sermó i es cantà un Te Deum i una Salve. Tornada la processó a l'Ermitat es va celebrar l'Ofici Major amb el Santíssim Sagrament exposat, amb caràcter de rogativa per la pau de la Guerra Europea, i abans de l'ofertori professà el nostre ermità. La funció s'acabà amb el cant de la Lletania dels Sants. Els ermitans agrairen els

assistents amb una fotografia de la gruta, amb un berenar de xocolata i coca, i a migdia, amb un dinar d'arròs, carn, peix, bunyols amb mel silvestre i fruita. L'ermità Antoni restà a Betlem fins que l'any 1920 hagué de traslladar-se al Santuari de Bonany, on juntament amb l'ermita Agustí de Nostra Senyora de la Correa varen dirigir la construcció de la magnífica església. Els actuals ermitans recorden d'ell que fou devotíssim de la Mare de Déu de Bonany, i autors com Sebastià Rubí i Darder, ho correboren. Feu gala tota la vida dels volts religiosos. La pobresa la practicava en sí mateix, però per el culte de la Mare de Déu no escatimava res. Arreplegant diners d'aquí i d'allà feu fer un calze de plata d'estil barroc. Avui aquest el guarden els ermitans de Betlem, perquè segons la seva voluntat, si un dia la Congregació havia d'abandonar Bonany, s'havien d'emportar el calze amb ells. L'any 1935, i segons relatà ell mateix a un periodista del diari Baleares, pogué estalviar 125 pessetes amb la venda d'esclatassangs que ell mateix cercava, i pogué adquirir una imatge del Nin Jesús. Aquest costum de recaptar doblers per destinar al culte era ben pròpia dels nostres ermitans, a vegades els aconseguien amb les captes que feien per les cases de foravila, a vegades amb la venda de rosaris que ells mateixos feien a les vetllades i a vegades, fins i tot, amb la venda de la part del patrimoni familiar que podien rebre alguns amb herència. Les notes referents a la professió de l'ermità Antoni són tretes del llibre "Ermita de Betlem. 200 años de historia" de mossèn Antoni Gili. Pel que fa al calze, ho sé gràcies als ermitants Pau de Sant Antoni, Honorat de Sant Sebastià i Mauro del Nin Jesús de Betlem. I les fotografies que formen l'àlbum que segueix són cedides o extretes per na Maria Ramis de can Just del llibre ara esmentat, de "Santuario de Baonay. Breve reseña històrica" i "Miscelànea de Bonany" de Sebastià Rubí, de "Ermitaños de Mallorca. Juan Mir y su obra" de mossèn Antoni Gili i del "Full Dominical" corresponent al 24 de juliol de 2005. Jordi Llabrés i Sans

13

SA SELLA

Gruta de Nostra Senyora de Lourdes de l'ermita de Betlem. Fotografia treta l'any 1914 amb motiu de la seva benedicció i de la professió de l'ermità Antoni de Nostra Senyora de Lourdes. Retrat del Rvd. par Joan Cirer Fiol de la Missió, que tant va influir en la vocació de l'ermità Antoni. Alguns ermitans a Betlem l'any 1934. El primer de Retrat de l'ermità Ramon de la Puríssima l'esquerre és l'ermità Agustí de Nostra Senyora de Concepció, Superior General des de 1906 fins a la Correa amb qui l'ermità Antoni dugué endavant 1916, de mans del qual l'ermità Antoni va rebre la construcció de l'església de Bonany l'hàbit de Sant Pau i Sant Antoni.

14

SA SELLA

Aquestes dues fotografies tretes l'any 1914 il·lustren alguns moments de les obres de construcció de l'església de Bonany.

Tots els operaris i col·laboradors de la gran obra prenen forces a l'esplanada de Bonany per seguir endavant amb l'obra. Assenyalam amb una fletxa el nostre ermità.

15

SA SELLA

Ell mateix refrescant-se amb aigua de la cisterna de Bonany. L'ermità Antoni feinejant a l'hort de Bonany, la seva mirada es perd a l'horitzó. Des d'allà dalt es veu Sencelles... nostàlgia? pregària?...

Dues fotografies de la Comunitat eremítica de Bonany en temps de l'ermità Antoni. A la primera hi apareix al centre amb barba blanca, fou treta durant una visita que els feu el capellà del Santuari; i a la segona correspon a la visita d'un bisbe de San Diego; ell és el tercer començant per l'esquerre.

16

SA SELLA

L'ermità Antoni amb un estol de ninets sencellers, parents seus, els de can Pica, i amb un matrimoni ben recordat pels sencellers: en Tomeu de can Garrit i la seva esposa Purificació.

Els ermitans Benet de Nostra Senyora del Rosari; Rafel, un postulant; Bernat de la Puríssima; Honorat de Sant Sebastià de can Garau de Sencelles; Mauro del Nin Jesús de Betlem; Biel dels Sagrats Cors, Superior General de la Congregació; i Pau de Sant Antoni, Superior de Betlem. Ells són hereus ben legítims de la tradició i santedat de tants i tants d'ermitans que ha tengut Mallorca, entre d'ells el beat Ramon Llull, el venerable Joan de la Concepció i el nostre ermità Antoni de Nostra Senyora de Lourdes.

17

SA SELLA

Actualitat de Sencelles Meteorologia: (Font: Elaboració pròpia)

Pluja

Temperatura

26,5 ºC

1,6 l/m2 1,4 l/m2

26,0 ºC

1,2 l/m2 Temperatura

25,5 ºC

1,0 l/m2 0,8 l/m2

Pluja

0,6 l/m2 25,0 ºC

0,4 l/m2 0,2 l/m2

24,5 ºC Juny

Juliol

0,0 l/m2 Juny

Juliol

2

Dia més plujós

Màxima Mínima Mitjana Total l/m 29,8 ºC 20,2 ºC (dia 28) (dia 1) 25,2 ºC 0 0 Juny 29,4 ºC 21,2 ºC 1,5 l/m2 dia 10 (dia 30) (dia 10) 26,5 ºC 1,5 Juliol 144 (-36,9%) Littres acumulats 228,5 Littres acumulats (Gener-Juliol 2004

Demografia Naixements : (FONT: Ajuntament) Juny.- * Keona Maggie Scrace Keenan, dia 13. * Hanane Oufrirh, dia 23. Juliol.- * Pedro José Perelló Jiménez, dia 23. Defuncions: : (Font: Ajuntament) Juny.- * Antoni Serra Juan,  dia 29. Juliol.-

* Miquel Mercader Duque, als 30 anys. * Bartolomé Amengual Pol,  dia 26. Guillem Zuazaga Llabrés

18

SA SELLA

Combrega amb Sa Sella La foto de comunió d'aquesta sella té la particularitat que no és molt antiga. Es tracta d'una imatge agafada del recordatori de la primera comunió de na Maria Antònia Ramis Salas de can Cota, que se celebrà dia 13 d'agost de 1995. Foto cedida per na Pereta Horrach Beltran de can Cota. JFH

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

19

SA SELLA

Conversant amb Josep Coll Bardolet Josep Coll Bardolet és una persona coneguda internacionalment, home de gran carisma i molt estimat tant a Mallorca com a Catalunya. Va néixer a Campdevànol (Girona) l’any 1912. Els seus pares ja eren del Ripollès i molt arrelats a la terra. El seu pare, en Josep, es dedicava a la feina del camp i també treballava a una fàbrica de carbur. Per tant, la seva escola fou la pròpia experiència en el treball, viure amb la natura i el llibre de les fulles vives. Podia percebre quan faria sol, quan plouria o nevaria. Coneixia, doncs, les plantes, els ocells i el seu entorn. Coll Bardolet tenia una gran admiració pel seu pare, amb qui se sentia identificat en molts aspectes. Junts trescaven per les muntanyes del Prepirineu, corrent entre els arbres i les flors boscanes. Les primeres lliçons escolars, les rebria a les escoles de Campdevànol i en el temps de lleure era atret pel camp i els boscs del Ripollès que tant estima. Més tard, la família es traslladava a Vilaseca per raons de feina i, per tant, l’escola que l’acolliria aleshores fou la pròpia d’aquella petita colònia de la vall del Ges on es trobaria amb un mossèn, professor exemplar, Mn. Esteve, que ja mai més oblidaria. També per qüestions de treball la família ha de desplaçar-se a Vic. Vic ja és una capital important on els recursos docents per a Coll Bardolet eren molt més grans: la biblioteca, l’escola, l’esport, l’escola de dibuix, etc. Ja tot estava a un nivell superior, però la necessitat de treballar era gairebé evident per poder ajudar l’economia familiar que arrossegava la càrrega de sis fills. De molt jovenet ja estava obsessionat per la música, la poesia, i al mateix temps practicava l’atletisme, però el què més l’atreia era el color, la pintura, i amb aquesta practicava desenvolupant els cinc sentits envers aquest fi per arribar a ser aquest Coll Bardolet que avui coneixem, el mestre dels Colors de la Llum. La seva iniciació a la formació tècnica professional es produïa a l’Escola de Dibuix de Vic, compaginant les classes amb les vuit hores de treball de pintor i decorador. Avui resten encara treballs realitzats a xalets o finques de la comarca d’Osona. Una de les experiències per a ell molt important foren els treballs de col·locació i retoc de les pintures de Sert a la catedral de Vic. També cal destacar el seu pas per a l’Escola Olotina de pintura, que sempre ha estat d’un gran prestigi. Arriba la guerra i fuig, es fa desertor. Un cop a França aprofita l’ocasió per matricular-se a l’institut de la Touraine per aprendre francès. És invitat pel director del mateix institut per exposar en el mateix recinte i l’èxit és total! Això l’ajudaria a crear més obra i poder marxar més tard a Bèlgica, on es matricularia a l’Escola de Belles Arts de Brussel·les. Se succeirien les exposicions a l’estranger, però en el seu retorn a Espanya, després de la guerra, s’instal·la a Mallorca perquè diu haver

20

descobert el millor lloc del món. Treballa intensament i segueix exposant tant a Mallorca com a Catalunya i en una bona llista de països d’arreu del món, com Suïssa, Noruega, Bèlgica, els Estats Units, etc. El seu poble natal, Campdevànol, li dedica un carrer i més tard en el mateix poble hi deixaria una bona part del seu llegat per crear la Pinacoteca Coll Bardolet, ubicada a la seu de la Caixa de Girona. També Valldemossa li dedica un carrer i el fa fill adoptiu. Poc més tard, una col·lecció de 260 obres passa a formar part del Museu de Lluc. Coll Bardolet segueix treballant i s’introdueix de ple

en el món de l’abstracte però sense deixant mai el figuratiu. 14 obres abstractes de gran format queden exposades permanentment en un dels edificis més emblemàtics de Vic i es crea així la Sala Coll Bardolet, ja que era aquesta ciutat on havia iniciat la seva formació professional gairebé al mateix temps. El consistori vigatà acordà i aprovà donar el seu nom a una de les principals avingudes de la nova reforma urbana i avui, després d’haver rebut ja el principals reconeixements de Bèlgica, França, Suïssa, Catalunya i les Balears, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or de les Illes Balears, el Nomenament de Cavaller de la Corona Belga i Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de França. Mallorca, des de fa molts pocs dies li ha concedit l’espai i les reformes per exposar i guardar la part més important del seu llegat, i ha quedat així constituïda la Fundació Cultural Coll Bardolet, que quedarà ubicada al cor de Valldemossa. Coll Bardolet, a més de ser un reconegut pintor, és un ésser entranyable que respira pau i la dóna també als qui l’envolten. És una persona major però amb un esperit jove, treballador, capaç de seguir pintant dia a dia amb il·lusió, de contestar la correspondència, que no és poca, de llegir, escriure, passejar i contemplar des del jardí de casa seva (la Cartoixa), el paisatge que l’envolta, observar els ocells gaudint de tot allò que la natura ens regala. És una persona amb qui es pot parlar de tot i amb un bon sentit de l’humor, viu sempre en un estat

SA SELLA d’equilibri i transparència, és un mestre i com a mestre voldria demanar-li que m’expliqués més detalls de la seva vida. Infantesa i escola Podríem conversar dies i dies per contar-li la meva vida, però jo sóc home a qui agraden els escrits i els sermons curts, simplificats. Sempre s’ha dit que un sermó curt fa moure el cor i que un de llarg fa moure el cul. A més a més, ja tot està dit, suposo jo, però mentre em vaig fent gran surten noves coses. No obstant això, puc donar una pinzellada dels passos de la meva vida, però com que vostè em demana començar des de la infantesa li diré que sóc fill de família nombrosa, vivíem a Campdevànol, a casa teníem un hort on sempre s’hi podia collir una col, una lletuga, quatre patates... La meva mare era qui cuidava les verdures i portava els fruits a casa per cuinar; era sempre cuina casolana. A la tardor, la mare sovint arribava amb una senalla plena de bolets que estenia damunt la taula, feia molt bonic! A vegades els portava al mercat a vendre si la recerca era abundosa. El que sí recordo és que els bolets més sans i bons els portava al capellà, al metge i al mestre. També collia fruits salvatges, móres, aranyons, maduixes, etc. i en feia confitura. Els hiverns eren molt freds, feia gebrades i neu i gel. La mare ens apropava al foc i procurava arropar-nos a tots els germans, i vora al foc junts resàvem el rosari. Els meus pares eren creients i ens ho transmetien. A l’escola he tingut bastant sort perquè he coincidit sempre amb bons professors. El que m’entretenia era pintar ninots a les llibretes, el mestre no em cridava l’atenció i jo gaudia de debò anant a la meva, i si el mestre se m’acostava em deia “Per què no el fas més gran, aquest dibuix?” M’agradava jugar a bolles i en tenia de diferents colors i diferents mides. Eren bolles de vidre. També jugava al ping-pong, a fer ballar les baldufes; també xutava la pilota amb els nois de la meva edat. Amb el que si disfrutava de veritat era amb cantar i córrer, respirar aire pur, saltar pedres i davallar corrent com els isards els boscos del Ripollès. La festa de Reis era molt esperada, tant per mi com pels meus germans. A casa arribaven poques joguines perquè els Reis d’aleshores es veu que eren pobres. Recordo molt el betlem que cada any fèiem i a on no hi faltava el verd ni l’aigua que saltava per un rocam. Tots envoltàvem el betlem i junts cantàvem “El Noi de la Mare”, “Fum, fum, fum” i d’altres. Allí hi havia autèntica calor de llar. Recordo el ferrer del poble i els sorollós cops de mall damunt del ferro vermell, el foc i la imatge del cavall a punt de ferrar. Els meus pares em feien conèixer les arrels del nostre poble i em feien viure les tradicions. Desplaçaments familiars Deixàrem Campdevànol i ens anàrem a viure a Vilaseca, una petita colònia del municipi de Sant Vicenç

de Torelló. Partírem del Ripollès per anar a Osona. Abans contemplàvem el riu Freser i més tard, el Ter. A les voreres del riu s’hi troben moltes coses i encara que disfrutava mullant-me els peus, recollia tot allò que trobava buscant algú que pogués comprar-m’ho. Aleshores feia d’escolanet i per anar a l’església trepava per una paret que feia de barrera, però així i tot sempre era el primer. M’omplia els ulls de verd dels camps i corria despreocupat entre el blat tendre de primavera. Possiblement els boscos del Ripollès eren d’un verd més intens encara. Me’l feia recordar el pas del tren quan el veia baixar de Ripoll cap a Osona. Aquest tren em feia sentir nostàlgia. Després, tota la família ens vàrem anar a viure a Vic, la capital d’Osona, una ciutat entusiasmadora per somniar amb el futur. Era un canvi total de vida encara que sovint mirava enrere per recordar aquells prats, boscos i camps que em donaren tant moments feliços. A Vic ja i essent molt fidel als meus principis analitzava el perquè de les coses i vaig comprendre ràpidament que hi tenia l’oportunitat d’aprendre. El primer de tot inicio classes de dibuix amb uns grans mestres: Brunet, Torrents, Puntí i Costa, els quals m’ensenyaren a perfilar les primeres imatges amb un contingut humà i rigorós me’n sento satisfet i alhora agraït, però havia de guanyar-me el pa i compaginar la feina amb la cultura. Feia de pintor decorador i alhora estudiava i practicava amb els llapis aquarel·les i d’altres pintures. Havia de treure el temps d’on fos. Un bon dia faig una descoberta, la biblioteca, i va ser una gran troballa per a mi. Hi passava hores i més hores cercant llibres i llegint grans autors com Folch i Torres, Bernat Metge, Tomàs Manu, etc. Al mateix temps formava part de l’Orfeó Vigatà. Sempre m’ha agradat la música i sobretot el cant coral. Era tenor i algunes vegades feia de solista. Esperava que arribessin els diumenges per aprofitar les hores de bona llum, agafava el cavallet i marxava a pintar. Algunes vegades hi anava amb altres companys d’escola. Participo en un concurs de pintura i guanyo el primer premi, la qual cosa hem va motivar moltíssim. Aleshores treballava amb el mestre Torrents, que va rebre l’encàrrec de col·locar les pintures de Sert a la catedral de Vic, i això em donava l’oportunitat de treballar en aquesta obra tant majestuosa que fou una experiència inoblidable i que m’integrava plenament dins d’aquest màgic món de l’art. Era l’any 31, per les festes del patró de la ciutat de Vic, sant Miquel, quan tres companys de l’escola municipal de dibuix ens decidírem de fer una exposició d’assaigs del paisatge; recordo encara el lloc, la sala que avui ja no existeix: la Sala Bigas. Em fa il·lusió recordar els cartells anunciant els tres joves artistes: Jacint Conill, Miquel Costa i Coll Bardolet. Un reconegut comentarista d’art, el Sr. Gudayol Ricard, en féu una bona crítica referint-se a aquests novells pintors. L’exposició va ser molt visitada i vaig vendre dues obres,

21

SA SELLA els primers doblers que veia a les meves mans producte d’obra meva. Això va ser motiu de gran satisfacció. Uns quants amics de l’escola de dibuix vam ser elegits per assistir a les classes de l’Escola Superior de Paisatge de la Generalitat a Olot. Malgrat el trasbals que això em significava per poder-ho coordinar amb el treball ho vaig acceptar tot d’una i va ser una altra experiència molt positiva. La guerra i l'exili Les guerres s’emporten la Pau i els Somnis. La meva mare acumulava el que podia dins de caixons de fusta: pastes, arròs, sucre, etc. i ho amagava a fi de tenir recursos per a aquella guerra ja anunciada. Era molt trist veure com l’església de l’Esquirol (petita parròquia del

Cabrarès) era embolcallada de flamarades. Impressionava molt! És molt tràgica una guerra, es veien escenes repugnants com la que vaig presenciar des des de l’habitació de la pensió de can Toni Gros, on estava hospedat, quan veig un cotxe que s’atura davant la casa del metge i tot seguit se senten uns trets: acabaven de matar el metge. La seva família restà desesperada i tot el veïnat sofrí una commoció general. L’àvia de la família que regentava la pensió, que era tot cor, acollí aquella família terriblement afectada i no podien dormir perquè estaven consternats. La ràdio procurava informar d’allò que podia; els comunicats eren dramàtics. L’ àvia es passava tot el temps a la finestra amb la inquietud que pogués arribar un altre cotxe per emportar-se algú o bé matar-lo al mateix lloc. En tinc de tot allò un record molt trist. Dia a dia s’anava agreujant més la situació, sovint ens feien presentar i fer la instrucció davant el cos militar. Les mobilitzacions s’anaven succeint i preveia que ja molt aviat em farien agafar una arma per anar a matar, per a mi una contradicció ja que lo meu eren ganes de viure i fer el possible per defensar la vida dels altres. Sense gaires dubtes ens posàrem d’acord uns quants companys per fugir d’aquest país i entrar a França. Sabíem que no seria fàcil, però fugir era lo més honest. Era un projecte arriscat i costós ja que cadascú havia de

22

pagar 500 pessetes, que aleshores era un capital; havíem de proveir-nos de roba per combatre el fred intens i pagar el guia que havia de conduir-nos a bon port a través d’emboscades, muntanyes i camins tapats per la neu. Un total de 20 persones iniciàvem aquella aventura fent creure a la gent que ens reuníem uns quants companys per fer un berenar de comiat a un amic que havia d’incorporar-se a files. El primer tram d’aventura, el férem amb diferents cotxes, però això duraria poc ja que en arribar al Berguedà tant sols podíem circular per camins de muntanya: Castellar de n’Hug, Mongrony, Tosses, fins arribar a Ossega. En total, 14 hores de neguit, fred i penúries que junts compartírem. Hi ha pel·lícules que conten coses semblants però la realitat d’aquestes coses només pots comprendrela si les vius; de cada minut en podríem extreure una història. La nit més llarga de l’any, la del 21 de desembre, fou per a mi també la més llarga de la vida i més ho seria encara per un dels companys que vençut per l’esforç i el fred exclamava “deixeume i seguiu vosaltres”. Hauria estat impossible que aquella persona hagués pogut sobreviure al fred després de l’esgotament que portava i impensable que l’abandonéssim. Convenia treure forces d’on fóra i a més en uns anys de joventut, en una etapa de la vida en què jo practicava l’atletisme. Juntament amb un company del grup el carregàrem a coll i un cop fora de perill, dins terra estrangera, vaig anar corrent a cercar un metge que l’atengués tot d’una. El metge ens va confirmar que per segons s’havia salvat. Aleshores ja respiràvem més tranquils; sabíem que estàvem lluny del foc i dels trets d’escopeta, però conscients que tot el que teníem era allò que portàvem al damunt. Era benvingut tot allò que ens oferien. A Orleans dormirem en un asil de nuit, lloc a on van el pobres. Érem pobres! Cada dia havíem de presentar-nos a la prefectura de la Police però jo aprofitava el temps pintant paisatges. Aquest era el meu primer viatge a l’estranger. Una redistribució dels refugiats espanyols a aquest país, va fer que m’enviessin a Tours a on les condicions de vida ja eren millors i la gran sort de què m’acceptessin a mi i a uns companys meus, a l’institut de la Touraine, recordo encara les paraules amables d’un home sensible i ple de bondat, M. Kerts,aleshores director d’aquest institut, que ens digué.- Vosaltres sereu els meus protegits però només us demano disciplina i no fer política.- Ell va veure tot seguit que nosaltres érem allà precisament per això; aprendre i fugir de la política. També vaig fer de caixer a un restaurant de Tours que era propietat d’un Mallorquí, Don Maties Ensenyat, nascut a Andratx. Es tractava d’aconseguir algun dineró per a sobreviure. Quan tenia algun temps lliure, l’aprofitava per anar a la biblioteca o al museu a on estava autoritzat per a copiar obres de grans mestres. Un exercici indispensable per a un pintor. També disfrutava pintant els incomparables celatges i camps de la Touraine.

SA SELLA El segon pas d’aquest periple fou l’estada a Bèlgica, em vaig inscriure a l’Acadèmia de Belles Arts i gràcies a unes obres que vaig presentar m’admetien al curs superior, les classes eren enriquidores amb noves tècniques, allí vaig descobrir el surrealisme, però també vaig descobrir la llum grisa i indecisa de la capital Belga, Brussel·les. En aquesta gran ciutat vaig anar a classes de cant impartides per al professor Villiers, ell, amb la millor de les intencions, volia que jo fos un tenor líric, però el que més em cridava era la pintura. El retorn de l'exili i Mallorca Tres anys d’exili vol dir molta acumulació de material i equipatge, llibres, pintures, etc., però aquell 1939, quan ja havia acabat la guerra a Espanya, era el moment de tornar a casa. Estava en contacte amb el meu germà gran, en Miquel, que em va venir a buscar a la frontera amb el seu cotxe. Ell era taxista i també portava un salconduit que em permetria arribar a Barcelona. Jo arribava a Portbou amb un carro i un animal arrossegant les pertinences. El record que tinc d’aquesta arribada és trist: els camins malmesos, ponts enderrocats, molta misèria pertot arreu. Les guerres sempre són injustes. Som cridat per complir el servei militar i sol·licito per destinació Mallorca i en arribar aquí qued absorbit per la llum mediterrània, pels verds, les roques, els costums, el folklore i sobretot per la seva gent. Estava segur que aquesta illa era el meu port definitiu, tot i que després he tingut l’oportunitat de visitar, pintar i exposar a altres països als quals he estat invitat moltes vegades pels respectius governs, com Dinamarca, Suècia, Noruega, Suïssa... I he visitat Espanya amb llargues estades a Andalusia i Castella, i també he anat al Marroc. Sempre he volgut retornar a Mallorca, però no puc deixar de mencionar París, on vaig descobrir els principals impressionistes que em deixaren una empremta que em durarà per sempre. Però tornem a Mallorca. Aquí és a on jo m’he imposat una rigorosa disciplina, atret per la seva música i el folklore. Tinguem present que el folklore és l’ànima d’un poble. Una de les primeres coses que vaig aprendre va ser ballar mallorquí, pensant que potser així podria interpretar-lo millor sobre la tela, i analitzant les coses observo que la música m’inspira perquè a la meva obra hi poso harmonia i musicalitat, la lírica s’imposa en aquest congost plàsticament exigent de reminiscències wagnerianes, que aboca cap a la mediterrània. La Calobra, el torrent de Pareis, llocs salvatges i imponents, marjades, oliveres. La pagesia mallorquina i el seu ambient m’omple el cor de debò. Palma és encara una ciutat acollidora tot i la seva transformació. Retinc encara la visió d’aquella ciutat tranquil·la, d’un port que junt amb la Catedral i el seu entorn respirava una harmonia pictòrica única . Admiro la transparència de l’aigua blava i tranquil·la. També a Mallorca participo en la música. Tenia una gran amistat amb mossèn Joan M. Thomàs, director de la capella clàsica, coral que aleshores ja tenia un gran

nivell. Era convidat sovint als concerts que es donaven al Museu Marítim, on sovint em dedicaven una peça de l’obra de Bach “Ja tenim un nou prefecte que governa la ciutat”. Fruit de la relació que vaig tenir amb el mestre són els concerts del torrent de Pareis, dels quals recentment s’ha complert la quarantena edició. Era una tarda d’estiu, vaig invitar el estre Thomàs a la Calobra per anar fins al torrent i fer proves de veu a l’interior del recinte. L’acústica del torrent és incomparable a la de qualsevol escenari normal, mentre que per a mi cada un d’aquest racons era una descoberta i aprofitava per dibuixar i pintar. M’agradaria avui poder recuperar moltes

d’aquestes pintures o notes a on he pogut plasmar què sentia amb la percepció del color. M’emocionava quan la gent i sobretot gent senzilla se m’apropava per veure el que jo estava fent, interessant-se per a la pintura, i dialogàvem. És de la gent de qui s’aprèn. El santuari de Lluc és un punt de referència per a Mallorca. M’agradava el seu lloc solitari, però acollidor; és com Montserrat per als catalans. És, doncs, per als mallorquins ca nostra. Ho diu bé la cançó: “Lluc per Mallorca és encara lo sant racó de la llar”. Tinc la sort de tenir molts i bons amics a tot arreu. Serà pels anys? Per la feina? O perquè la providència me’ls ha donat?. Amb ells he anat fent camí per la vida, i no voldria que s’acabés aquest camí que és el mateix que em va portar a aquesta Valldemossa que m’ha acceptat com a fill del poble i que em deixa respirar l’aire més pur, disfrutar dels seus paratges, com ho farien en al seu moment músics i intel·lectuals com Chopin, Georges Sand, l’arxiduc Lluís Salvador i tants d’altres. Valldemossa és el poble que m’ha donat ales per seguir volant. Sento que encara em queden coses per fer i em falta temps; avui compraria les hores d’aquells que veig sense fer res. Sr. Josep Coll Bardolet, li vull donar les gràcies de part de la revista i meva per aquesta conversa tant enriquidora, que de ben segur sabran aprofitar i agrair també els nostres lectors. Antònia Bennàssar i Capó. Revista Campanet

23

SA SELLA

Els nostres escriptors s'expliquen Neus Canyelles i Estapé (Palma de Mallorca, 1966) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de les Illes Balears i estudià la carrera de piano, tot i que reconeix haver-lo deixat una mica de banda, el piano. Des d’una perspectiva universalista de la cultura i la llengua pròpies, ha publicat els llibres Neu d’agost (Premi Bearn de Narrativa 1998, organitzat per l’editorial Di7 i l’Ajuntament de Binissalem), Els vidres nets i altres contes (2002) i Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma de novel·la, 2002), tots ells força elogiats per la crítica. És col·laboradora habitual del diari Última Hora i de la revista Llegir, i ha sigut jurat d’alguns premis literaris com per exemple de la primera edició dels Premis Pollença de Narrativa. M’ha confessat en veu baixa que està treballant en una nova novel·la. Des d’aquí li desitjam per a aquest nou escrit tant o més èxit que als tres treballs anteriors. –Neus, com era l’ensenyament que vares rebre? –Vaig estudiar a un col·legi de monges, el Sagrat Cor. La veritat és que era una escola bastant avançada pel que fa a les tècniques d’ensenyament. D’això me n’he adonat molt de temps després, clar. Igualment, ara pens també en les mancances, que no tenen a veure amb l’escola en particular, sinó amb l’època que ens va tocar: m’hauria agradat aprendre el català molt abans, per exemple. A mi m’agradava molt aprendre, anar a l’escola, i crec que aquells anys varen ser molt feliços. Potser jo pertany al grup de persones enamorades de la seva infantesa, la qual cosa crea després molts de problemes. -Què volies ser de petita? -Hi va haver unes quantes coses. Entre elles, escriptora. -Què és, per a tu, la literatura? Per què escrius? -Mira, jo crec que he arribat a un punt en què ja no puc separar la meva vida de la literatura. La literatura és una de les poques coses que m’interessen de veres. Em salva de la vida quotidiana i de les coses insuportables que ens envolten. Trobar un llibre que m’atrapi i llegir-lo és la glòria. I crec que escric, com ja he dit altres vegades, per ser lliure. Perquè quan escric no m’importa res. M’oblid de tot. Escric el que vull, som sincera. Per a mi no hi ha cap altre espai de llibertat possible. No puc evitar escriure. Vaig

24

començar a fer-ho durant els anys de batxillerat i, amb més o menys intensitat, això ja no ha parat. Tenc la sensació que tota la resta de coses les faig fatal. D e t o t e s m a n e r e s , c o m d i u Tr i s t a n o , e l personatge de la novel·la de Tabucchi, em sembla que no hi ha hagut cap escriptor capaç de dir per què escriu. I jo no en som l’excepció, tampoc. -Com descobrires la literatura? -Llegint durant els anys de batxillerat. Una mica tard, perquè ja m’havia perdut grans llibres escrits especialment per a infants. Però quan la vaig descobrir ja no la vaig abandonar. Va i g t e n i r b o n s p r o f e s s o r s , especialment a COU. I després a la facultat. Jo vaig estudiar Filologia. I també he conegut molts autors gràcies a alguns amics de l’ànima. Enyor una mica aquells anys en què em passava els dies a les llibreries i tenia moltes ganes de saber coses. Amb uns amics vàrem crear una revista literària, que es deia Pandrossou, i molta gent hi va voler participar. El meu millor amic, en Josep Palou, i jo, enviàvem els nostres originals a les editorials que ens agradaven més, i ens passàvem el dia parlant de llibres i passant-nos les coses que escrivíem. Tot aquest entusiasme es va perdent, és veritat, però ara veig que tot arriba quan és l’hora que arribi. Tanta sort... –En què t’inspires a l’hora d’escriure? Com ho fas, per escriure? -Un dia un amic em va dir que “els meus llibres eren autobiografies; però autobiografies de qui?” Tal vegada perquè, almenys fins ara, els meus llibres formen com un tot en què vida i literatura no es poden deslligar. Jo seria incapaç d’escriure sobre coses que desconec, perquè no me les creuria. No tenc idees, no sé inventar. De vegades e l s m e u s t e x t o s n e i x e n d e l d o l o r. N o d e l s problemes, perquè amb problemes és molt difícil escriure. M’inspir, per dir-ho d’alguna manera, en el que tenc a prop, en coses que sé. També he escrit relats a partir d’una frase que he sentit; això m’encanta, veure com d’una frase pot néixer una història. -Què esperes que li passi al lector en tancar un llibre teu, després de llegir-lo? -Que li faci pena haver-lo acabat. No és aquest el millor símptoma que li ha agradat?... Bé, sense

SA SELLA broma, vaig escriure a Neu d’agost que si un dia tengués un lector, voldria que es quedés a viure en el meus llibres. Això és una exageració, ja ho sé, però encara ho pens. Jo ho faig amb els autors que m’agraden especialment. I crec que tots ho feim una mica, amb els nostres autors preferits; no ens n’allunyam gaire. -Tens un lloc màgic, especial, des d’on projectes el teu món interior? -No. Darrerament he tengut l’oportunitat de visitar molts d’estudis d’escriptors, i encara no n’he vist cap de tan petit com el meu. No tenc ni una “habitació pròpia”, que diria Virginia Woolf. Canostra és molt petita, i som tres: m’he acostumat a concentrar-me amb la tele encesa o amb música de qualsevol estil. Vaig escriure Els vidres nets en un despatx gens acollidor, amb les parets blanques i sense finestra. Al racó on treball ara només hi tenc dibuixos de la meva filla i algunes fotografies. Per exemple, en tenc una de Dickens assegut en un jardí i llegint un llibre a les seves filles. És preciosa. I una altra d’Stevenson i la seva esposa a Samoa, amb una corona de flors al cap. Pel que fa al món interior, supòs que acompanya les persones allà on vagin; el context no és essencial. -Vius o t’agradaria viure de la teva feina literària? -Sobre aquesta pregunta hi he pensat molt. Abans pensava amb convicció que no; que era millor tenir una feina completament allunyada de la literatura. Ara no n’estic tan segura. El que importa és l’obra escrita, no la situació en què l’has feta. Actualment visc pràcticament de les meves col·laboracions en premsa i revistes, que no és exactament feina literària. Particularment em compensa. Ara bé, de tranquil·litat en tens poca... He comprovat que a mi em va bé escriure amb pressió, cosa que abans no sabia, i que no hi ha cap feina que m’agradi tant com l’ofici d’escriure. No sé per què contestar aquesta pregunta em costa tant. En el cas d’un músic o d’un pintor o qualsevol altra activitat artística, ningú no es planteja que s’hi vulgui guanyar la vida. De totes maneres, són pocs els que poden viure d’escriure. -Et sents còmoda dins el món actual, el moment que t’ha tocat viure? -No. Però si em preguntessis en quin moment m’hauria agradat viure, tampoc no et sabria donar una resposta. Em sembla que els mals del món

sempre són els mateixos i que la vida canvia només en les formes. Cada vegada més ràpidament. Per tant, la millor època per a mi és la infantesa, quan és impossible que et formulis preguntes com aquesta. Quan jo era petita, la vida era perfecta. Hi havia també, com ara, molt de patiment i gent que lluitava, però jo jugava tot el dia. -Per què hem de llegir? Quins beneficis en treim, de la lectura? -Per tot menys per obligació. La lectura ha de ser un plaer, i els que volen llegir troben el camí cap a la literatura. Jo sol llegir contes a la meva filla, però jo no sé si ella serà una bona lectora o no. En el meu cas, vaig començar tard a interessarme pels llibres. Els llibres, em sembla, ens fan sentir menys sols. –Per quin dels teus títols t’agradaria que et recordassin? -Crec que recordam més els títols que han estat premiats o aquells que la crítica ha destacat. Però aquests no solen ser els títols preferits dels escriptors, en molts de casos. Supòs que el llibre meu més llegit és Cap d’Hornos; abans quasi ningú no em coneixia. Per a mi Neu d’agost sempre serà molt especial, i crec que alguns fragments d’aquest llibre són els més ben escrits de la meva obra. I amb Els vidres nets vaig descobrir que el que el gènere en què em trob més còmoda són els relats breus. Ara bé, esper que em recordin pels que encara no he escrit, clar... -I quins són els llibres que tu recordes? -N’hi ha molts. Record L’illa del tresor, perquè el vaig llegir en veu alta amb la meva mare, per torns. Record Solitud, de Víctor Català, perquè crec que va ser la primera novel·la en català que vaig llegir, però em va crear confusió i errors sobre com era la literatura catalana, tot i que em va agradar. Però, de totes maneres, aquests no són els meus llibres predilectes, encara que els recordi com a lectures especials, pels motius que he explicat. Entre els meus autors preferits, podria citar Isak Dinesen, Jean Rhys, Truman Capote, Carson McCullers, Dickens, Joseph Roth, Carver, Mercè Rodoreda... Els llibres d’aquests autors són els que record, el moment en què els vaig descobrir i em vaig sentir tan bé. Josep Pizà i Vidal

25

SA SELLA

Climent Picornell, turisme i territori Climent Picornell i Bauzà va néixer a Palma el 24 de novembre del 1949. El 1976 es llicencià en geografia per la Universitat de Barcelona i el 1989 s’hi doctorà per la UIB amb la tesi Turisme i territori a les Illes Balears. Del 1976 ençà és professor de la UIB. Fou vicerector de Coordinació Educativa del 1989 al 1994 i director de la revista universitària Treballs de geografia del 1988 al 1995. És autor de 700 anys de cartografia a les Illes Balears (1986), Conèixer Palma (1987), Els impactes del turisme (1992), Turisme: la formació, la rehabilitació i les noves modalitats turístiques (1994) i Els viatges dels mallorquins (1997), i coautor de Geografia humana de las Islas Baleares (1989). Del 1987 al 1995 dirigí la revista El Mirall. És membre de la Societat d’Història Natural de les Balears, de l’Obra Cultural Balear, de la Societat Catalana de Geografia, de la Societat Arqueològica Lul·liana i del Cercle d’Economia de les Balears. Ha estat guardonat amb els premis Baldiri Reixac (1982) i Pau Vila (1984). És evident que el seu centre d’interès és l’estudi del turisme. No és el tema al qual m’he dedicat més, però si que és ver que és el tema al qual hi he dedicat més darrerament. Vaig començar dedicant-me a la cartografia antiga, que m’agrada molt, però una cosa dugué a una altra i finalment t’adones que gairebé tot en aquest país gira al voltant del turisme, tant si ens agrada com si no. La meva tesi doctoral es titulà Turisme i territori a les Illes Balears i em vaig orientar cap a aspectes que tenien relació amb el turisme. Primer vaig fer turisme i medi ambient, llavors me vaig dedicar a estudiar el procés de caire social que havia generat el turisme, el que anomenam impactes del turisme. Ara encara seguesc amb el tema, tot i que me’n vaig deslligant una mica perquè crec que quan sols mires la mateixa cosa arribes a haver de menester posar-hi una mica d’espai. Aleshores, quin és el seu centre d’interès ara mateix? Actualment m’interessen els empresaris turístics a partir de la idea expressada per Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins, on deia que el turisme ens duria una nova burgesia que seria la classe social que empenyeria la societat de Mallorca. De fet, aquí no n’havíem tengut, de burgesia, i veia el procés de forma positiva fent un paral·lelisme amb la burgesia catalana. D’aquí em sortí la idea d’analitzar aquest tema. Els dos darrers anys m’he dedicat a investigar el que s’anomenen cicles de vida de les destinacions turístiques, popularment coneguts amb el nom de booms turístics. A les illes Balears n’hi ha hagut tres, de booms: el dels anys 60, el que va seguir a la crisi del 1973 i el que, en els anys 90, seguí a la davallada dels anys 80. Aquest darrer és el més gran de tots perquè hi havia anys que augmentàvem un milió de turistes per anys,

26

fins el punt que vàrem estar a punt d’arribar als dotze milions. Pensau que quan vaig començar a estudiar aquests temes estàvem en tres milions de turistes anuals i pensàvem que Mallorca no resistiria aquesta pressió. No hi ha dubte que el turisme ha estat i és molt important per a Mallorca, però hi ha gent que considera que els beneficis que ha dut no compensen els prejudicis que s’han derivat. Efectivament el turisme ha estat molt important i el canvi de societat que ha implicat també, això és evident, però no tothom pensa el mateix quan valora el fet turístic. Vam investigar aquest fet i, efectivament, hi ha gent que pensa que el turisme és la causa de tots els mals, que ha estat la pesta per a les illes Balears, però també n’hi ha que està molt contenta amb el turisme i que encara en voldria més. No podem generalitzar. Els impactes que ha produït són visibles, però han estat millors o pitjors per a Mallorca? Millor o pitjor són qualificatius que no podem fer servir de forma absoluta. Algú considerarà que els impactes han estat dolents i hi haurà que pensarà que han estat positius. Per a una persona a qui agrada la cultura popular o per a un antropòleg, per exemple, el turisme ha estat un desastre, però també hi ha gent que considera que aquest mateix turisme ha donat molta feina, ens ha fet rics i ha millorat la qualitat de vida. L’ecotaxa que aprovà el govern del Pacte de Progrés va ser absolutament rebutjada pels hotelers. Dir la paraula hotelers com un conjunt és un altre error. D’hotelers n’hi ha de molts grans i altres de més petits. Evidentment són un gremi i tenen un conjunt d’interessos genèrics, però no són els mateixos interessos els dels més grans que els dels hotelers més petits. El que va fer l’ecotaxa va ser mostrar els hotelers a la opinió pública com una classe social, com un lobby de pressió que mai abans no s’havia mostrat. L’hoteler, tal vegada perquè no li feia falta, mai no s’havia mostrat i sempre havia quedat en un segon terme. L’ecotaxa va generar un debat públic, un debat que sempre he considerat que no era bo, on l’única cosa que interessava era saber si estaves amb uns o amb els altres. Quin és l’actual model turístic? Això que se’n diu model turístic de les illes Balears que ningú sap que és i que molt poca gent sap definir. El conjunt d’elements que configuren el que podríem dir model turístic és un model que durant molts anys ha estat sustentat sobre el sol i la platja, un turisme de classe mitja-baixa, sobretot alemanys i anglesos. Aquest model començà a funcionar els anys 50 i 60. Amb el creixement de la demanda de venir a fer vacances a les illes Balears hi va respondre una oferta que no sabia què havia de fer per donar a l’abast i es produí el que coneixem amb el nom de boom turístic. Era un model

SA SELLA molt senzill amb turistes que venien a passar uns dies a l’hotel vorera de la mar. Quines eren les diferències de models? Després del model de residència en hotel, el segon boom es fonamentà sobretot en els apartaments, posteriorment, quan ja estava regularitzada l’oferta d’apartaments, sortí una nova oferta que anomenam “oferta paraturística”, que detectàrem quan no coincidien el nombre dels turistes que arribaven amb les pernoctacions a hotels i apartaments. Era l’oferta de segones residències, a la qual es referien els hotelers en temps de la polèmica per l’ecotaxa, quan deien que el 40% que arribaven no pagarien l’impost perquè, com recordareu, es recaptava a hotels i apartaments. Cap a on està evolucionant el turisme? Les megatendències diuen que la gent de cada vegada viatjarà més i de cada vegada ho farà per períodes més curts. Això ja està passant, com també s’ha fet realitat que la gent de cada vegada viatjaria més enfora perquè s’abaratirien els preus, que cercaria altres segments fora dels convencionals “sol i platja”, que els joves també viatjarien i que la gent gran s’incorporaria al turisme. Tot és veritat, però no deixen de ser megatendències, desprès sorgeixen altres factors que no es poden controlar perquè són imprevisibles, per exemple, ningú, fa set o vuit anys, hagués previst que la facturació i reserva a través d’internet fes el bot que actualment està fent. Avui hi ha un dotze per cent de contractació per internet. És un element extern al model turístic que ningú tenia en compte. Es pot planificar? Els models turístics de les Balears sempre han estat condicionats per factors externs. El fet que venguin turistes no ha estat només perquè hi hagi sol. En les pujades i baixades del turisme han influït decisivament la situació política, econòmica i social de cada país, de les crisis del petroli o de la situació mundial. Les vagues dels miners anglesos o la unificació d’Alemanya es deixaren sentir amb força aquí. Estam davant d’un mercat de quatre-cents milions de possibles turistes que està sotmès a fluctuacions que nosaltres no podem controlar. El nou model turístic de les illes Balears és un nou model que ha canviat. La nostra economia està fonamentada en el turisme i és molt difícil que això canviï, però el model turístic està canviant. Tothom ha après que no necessita venir amb un paquet sencer de molts dies, que pot agafar una companyia de baix cost que li cobrarà 29 euros, cosa que no s’havia vist mai. El “tot inclòs” pot ser una solució? El “tot inclòs” té respostes desiguals. N’hi ha que diuen que hi ha tot inclòs de qualitat, també n’hi ha que diuen que a les illes Balears el tot inclòs té dificultat per ser de qualitat, no perquè l’hotel sigui dolent sinó perquè el tot inclòs implica espais grans i oferta interior. Això implica tenir una determinada tipologia de visitant? Nosaltres n’hem tengut sempre del que abans anomenàvem “turisme d’espardenya”. Quan vàrem fer el llibre blanc de turisme, arribàrem a fer una catalogació de turistes on hi havia un percentatge que, desprès de pagar les despeses tangibles i intangibles, arribàvem a la conclusió que no ens convenia que venguessin. Sempre hem sentit dir que les grans fortunes de

Mallorca, al començament no hi creien, en el sector turístic. A les illes, un dels elements que va possibilitar l’evolució turística van ser els tour operators, els majoristes del turisme, companyies internacionals que tenen els seus propis interessos i que es dediquen a traginar gent d’una part a l’altra. Ells van ser un factor decisiu perquè al principi, quan començà a arribar el turisme, eren els únics que veien que el turisme era un negoci. La burgesia preturística de Mallorca no ho veia així i no invertia en hotels, de tal manera que la gent que es va dedicar al turisme quan volia fer un hotel qui li deixava els doblers eren els operadors turístics. I quin era el procés per poder fer un hotel comptant amb l’ajuda dels operadors turístics? La companyia deixava els doblers, es construïa l’hotel i se’n reservava unes determinades places fins que li amortitzaven el crèdit. Deim, per això, que a les illes Balears existia una cosa que se’n deia oligopoli de la demanda, és a dir que la demanda estava controlada pels grans operadors. Encara es produeix això? Actualment hi ha un grup de grans hotelers que han crescut tant que són capaços de comprar part dels operadors turístics. En el tema del turisme han canviat moltes coses i el clixé de fa cinquanta anys ja no és vigent. És encara Mallorca una destinació preferent? Durant bastants anys en els primers llocs del llistat de preferència sortien hotels de Mallorca, però actualment no hi surten. En els deu primers llocs la majoria són hotels turcs, de nova construcció, amb molt d’espai, amb una oferta que ofereix molts serveis. Per altra banda els europeus s’han acostumat a no viatjar tant com abans i s’hi estan menys dies en la seva destinació, la qual suposa menys despesa. Per tant hi ha d’haver un canvi. Crec que els models canvien a gran velocitat i pens que a vegades les modes i les tipologies fan més via que la consolidació del model. El que evidentment la gent demana ara és més qualitat i respecte mediambiental perquè no vol ni renous ni zones brutes. De cada vegada aquestes exigències seran molt superiors. El nivell de fidelitat i de repetició a les illes Balears sempre ha estat enorme, això volia dir que el producte que compraven els satisfeia, els agradava també per l’entorn que trobaven fora de l’hotel, actualment tothom sap el que ha passat amb la famosa dita que una cervesa a s’Arenal és més cara que a Hamburg, avui amb l’euro tothom pot comparar preus. S’ha de reordenar el sector cap al turisme de qualitat? Quan demanes a la gent quin tipus de turisme és el que vol, sempre diu que el turisme de qualitat, però queda per definir el que cadascú entén amb aquest concepte. Consider que el concepte turisme de qualitat és profundament antidemocràtic si el centram en aquells turistes que gasten més. Però quins són els turistes que gasten més? Evidentment els que practiquen el golf i la navegació, aleshores si volem que en venguin més d’aquests turistes hem de fer més camps de golf i ampliar els amarraments als ports esportius. Tanmateix, però, no hi ha milions de milionaris i si nosaltres hem tengut èxit fins ara ha estat perquè hem explotat la

27

SA SELLA franja social de les classes populars, els proletaris europeus, que per l’evolució tècnica s’han pogut permetre venir de vacances a les illes Balears per un preu que formava part de la conquesta social de les vacances pagades. Ara resulta que no els volem, perquè n’hem tengut massa. Es parla de sostenibilitat turística. La paraula sostenibilitat és una paraula que ara està de moda i que ha tengut èxit. Com a idea, la sostenibilitat turística m’agrada però hi ha paraules que amb l’ús es devaluen i arriba el moment que es fa necessari posarnos d’acord en el seu significat i definir què entenem per sostenibilitat. La sostenibilitat té tres potes, l’ambiental, l’econòmica i la sociocultural, mesurar els d i f e r e n t s i m p a c t e s é s m a l d e f e r, s o b r e t o t e l sociocultural. Molts hotels es van fer en zones dissenyades per ser residencials, per tant hi va haver una manca de planificació i arreglar ara això és difícil. S’han fet plans de qualitat, nous passeigs marítims… però crec que encara van més ràpids els canvis de model. Pot mesurar-se la sostenibilitat d’un territori, és a dir, la quantitat de població que pot suportar? Sí, però també depèn de qui faci la mesura. Els límits de tolerància es dictaminen en funció d’alguna cosa, per exemple de quina quantitat de gent és capaç de suportar un determinat recurs com pugui ser una platja sense fer-li mal. Depèn d’on hi posem el límit. En alguns casos un petit grup de persones pot fer molt de mal i en altres no. La gent quan demanda oci a l’aire lliure, el que fa es espanyar el que va a gaudir. Hi ha un bon grapat d’espais naturals que han mort d’èxit, és a dir perquè han estat visitats per molta gent. Els EUA, que tenen molta experiència perquè tenen el parc natural més antic del món, el de Yellowstone, han arribat a la conclusió que han de limitar les visites i que han d’invertir-hi molts doblers. Hem de saber definir quins espais poden ser visitats, quins poden ser visitats amb limitacions i quins altres no poden ser visitats, però això implica inversions importants. Quant ha canviat la societat de les illes Balears per mor del turisme? És molt difícil mesurar això. Tots deim que molt però no sabem quant. Els impactes econòmics poden mesurar-

se amb més facilitat que altres. Les illes Balears són un veritable laboratori en turisme. Un dels elements que teníem per investigar era el de la percepció dels residents. La percepció s’ha d’estudiar de forma acadèmica i científica mitjançant enquestes fiables i versemblants. Ara mateix en tenim dues, d’enquestes, una que es va fer en temps del Pacte de Progrés, l’altra ha sortit fa poc i ambdues són molt coincidents. A l’hora de valorar l’opinió de la gent sobre el turisme hi ha acords comuns diria que en un 90% i que resumiríem en “el turisme ha estat bo, però ha afectat molt el medi ambient”. En els aspectes socioculturals no hi ha tanta coincidència. S’ha pogut mesurar el marge de benefici que deixa el turisme, descomptant les despeses intangibles? Això no se sap tot i que s’ha intentat, però mesurar les despeses intangibles és molt difícil. Ara s’han començat a mesurar els costs mediambientals, com per exemple posar preu al paisatge. Es pot posar preu al paisatge? Es pot fer. Anem a un exemple: si construïm dues cases ben iguals però a una l’encaram amb una vista meravellosa i l’altra a les façanes d’altres veïnats és evident que no tendran el mateix preu i que la primera serà més cara que la segona, amb la qual cosa arribam a la conclusió que el paisatge té un preu. De quina manera els actuals plans de carreteres afecten el territori? És l’ordenació territorial la que preveu on han d’estar les carreteres, on hem de posar els hospitals i on hem de fer sòl urbanitzable. L’estructura de l’explotació urbanística aquí la va dur a terme una llei, la llei d’ordenació territorial, que preveia una espècie de legislació en cascada: primer la llei d’ordenació territorial, llavors les directrius d’ordenació territorial, desprès els plans per a cada illa d’on sortirien els plans directors sectorials, els plans generals per a cada municipi i els plans generals per cada zona del municipi. Però resulta que els plans de direcció sectorial es començaren a fer abans dels territorials, les DOT s’aprovaren ara fa cinc anys... en resum, que tenim una ordenació territorial que es fa a empentes alterant les jerarquies previstes. Ara estam aplicant el model de

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

28

SA SELLA carreteres de la dreta, que és el d’autopistes, un model amb molt de consum territorial que té alternatives viables. Els metres de terra són els que són en una illa, arribarà el moment que no podrem circular per saturació? Com amb el tema del turisme, hi ha diferents aproximacions i deferents visions. Puc tenir, per exemple, la visió que el turisme ha estat dolent a les illes, però serà una percepció personal, des del punt de vista acadèmic he d’estudiar el fet d’una altra manera. Si ara desenvolupéssim tot el sòl urbà i urbanitzable, tot s’edificàs, tot s’omplís, seríem entre quatre i sis milions d’habitants. Això no toca que s’hagi de produir, ara bé a mi no m’agrada ser apocalíptic ni fer por a la gent, però si a mi m’haguessin dit l’any 75, quan vaig acabar la carrera, que a les illes Balears hi arribarien anualment dotze milions de turistes, com ha passat, hagués pensat que era una bogeria. I els recursos? Abans sempre dèiem que la limitació del desenvolupament vendria per la limitació dels recursos, però depenent de quins siguin els interessos podem posar remei a la limitació de recursos. Si hem de menester aigua l’agafam de la mar i la dessalam a les plantes potabilitzadores, si hem de menester energia la duim de la península mitjançant cable submarí, si no disposam de més territori útil passarem a la hongkonització, a la construcció vertical i a la saturació. Quantes vegades s’ha superat el primer concepte de balearització? El concepte de balearització no sabem molt bé d’on va sorgir, es diu que van ser uns periodistes francesos. Ha estat un concepte que s’ha usat de manera feliç.

Balearització, en el conjunt d’Europa, venia a representar unes illes on es tudaven els recursos naturals, en concret el paisatge, on hi havia un excés de turistes i a més el turisme estava dominat per una dependència externa. Ben possiblement les primeres persones que molt probablement generaren el concepte de balearització estaven més balearitzades que nosaltres i aquest terme usat per segons qui el trob molt injust. De la mateixa manera que existeix el terme balearització, també existeix el terme italianització, que vol dir que a partir d’un destí turístic que en principi era barat evoluciona, es desenvolupa molt i es transforma en un lloc molt més car i passa a ser residencial. És el que podem constatar a la costa nord d’Itàlia i a la Costa Blava francesa. El preu del barril de benzina ja supera els 60 dòlars, afectarà successives campanyes turístiques? És evident que sí, però no només afecta el turisme sinó a tot allò que està relacionat amb el combustible. Hi ha factors que afecten el nostre model turístic, als quals la gent no els presta atenció fins que les circumstàncies ens fan adonar de la seva importància. El preu del viatge, per exemple, és un element molt important de qualsevol desplaçament d’oci. Durant el Pacte de Progrés teníem la percepció que el turisme anava molt malament, mentre que ara sembla que va d’allò més bé. És qüestió de vendre informació, de vehicular-la millor i de trobar més espai en els mitjans de comunicació. En el cas de vendre el tema del turisme en temps del Pacte de Progrés hi ha una tesi per a qui la vulgui fer sobre el tema de la comunicació i comprovar com les estadístiques que ara ens diuen que són bones abans no ho eren. Maria I. Deià i Antoni Roca, de la revista Pòrtula

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

c/ des Rafal, 31 telf: 971 87 29 92 Sencelles Mallorca Dimarts Tancat Especialitat en carns al forn de llenya i en cuina casolana. Servei de banquets. S'agraeix telefonar per reservar taula. 29

Opinió No fa gaire un professional de la medicina amb moltes d’hores de quiròfan em deia que avui la gent no sap donar gràcies i el que és més alarmant, que no en vol aprendre. Per suplir aquesta aparent manca de delicadesa, et regalen un cuixot en prova d’agraïment i el fet ha quedat que ara molts de professionals i responsables d’empreses, ja no esperen les gràcies, sinó el cuixot especialment en dates senyalades. Nosaltres més o manco som per l’estil però sense cuixot. Quedam calladets com si res, quan s’enduen gent que estimam i ens han fet un gran servici. Res s’aconsegueix si es demanen firmes per aturar-ho; sembla que quan ens n’adonam, la determinació ja està presa. D’un temps a ara, ens han llevat o se n’han duit a fora poble gent molt estimada per la sea vàlua, que amb un no res desapareixen sense fer renou, ni temps tant sols de dir-los adéu. Per parlar de qualcun, per ventura els més recents i rellevants per a mi, puc començar recordant el que passà mesos enrere. Se’n dugueren o se’n va anar sor Elisabet Caimari, superiora del nostre convent, destinada al poble de Vilafranca. Persona entregada als de més les vint-iquatre hores del dia; sempre present quan podia fer profit; disposta nit i dia a consolar qualsevol trist; estimular desanimats; ajudar els humils i desfavorits; sempre amb una excel.lent disposició per fer un servici abans de ser sol.licitada; sempre abnegada. Poc després la seguí sor Antònia Pocoví, però cap a Felanitx. Jo me la imagín quan va néixer petitona i essent nineta amb un poquet de seny, ja decidida a dedicar tota la seva vida al servici dels de més. Dona generosa, esplèndida, desinteressada, atent, dadivosa, altruïsta i no sé quants de qualificatius més, per aquesta estimada persona. Ara fa dos dies partí cap a Bunyola Mn. Pere Oliver i Vivers, el darrer llogater de la nostra rectoria. Jove sacerdot entregat totalment al seu ministeri; proves tenim que estimà Déu davant tot i davant tots i també el proïsme visitant constantment malalts, deprimits, dèbils, marginats, decaiguts, esgotats i incompresos, que amb el seu equilibri, reflexió i prudència fou capaç d’il.lusionar i donar esperances i confiança a tot arreu. Em consta i ho puc dir perquè ho sé, que el temps que va estar entre nosaltres, despertà consciències adormides i acostà ànimes a Déu. Organitzador excel.lent; treballador incansable i com a persona un deu. Mai havia vist els bancs de l’església 30

SA SELLA parroquial tan estibats, les cadires i les capelles com el dia 27 de febrer d’enguany a l’Ofici funeral per l’ànima de la nostra estimada Tia Xiroia, pel 150 anys de la seva mort. M’impressionà un organitzador de voluntaris que em semblà que deia: a dins la capella de Sant Joan n’hi cap un altre de dret! Expressió prou eloqüent per endevinar com estava el nostre temple. Ampliaren els bancs en tantes de cadires que sense gran dificultats no es pot calcular quantes de persones participaren de l’Eucaristia. Organitzà aquest any de la Beata, un caramull d’actes religiosos, culturals i esportius. Es feren processons; una trobada de vida creixent en el poble amb la participació del seu Consiliari Diocesà Mn. Pau Oliver i Ferrer; es feren exposicions, representacions teatrals, ofrena floral al monument, diades a Sarissal, xocolatades, foguerons, grups musicals, concerts per la nostra estimada Coral Sor Francinaina, el II simpòsium dedicat a la nostra Beata, ... El pregó de tanta festa fou a càrrec de Dn. Bartomeu Català i venguéren altes personalitats a conferenciar, entre elles els exrectors del nostre poble: Dn. Felip Guasp, Dn. Josep Jaume i Dn. Simó Garau. Difícil organitzar tanta tasca, comptant també amb els que no he dit, no per omissió, sinó simplement per no allargar massa. Podria esmentat grups incondicionals i noms propis particulars per ampliar, però no deixarne cap, em duria molta de feina i molt de temps. L’organització sabem qui va ser, ajudat sense dubtes per moltes d’altres persones. És evident que la llavor que li sembraren de petit ha fructificat; ens ha ensenyat que fent el bé amb una vida espiritual intensa, caminarem pel camí de la Veritat. La seva vida de cada dia, cada gest, cada pregària, cada atenció, ha quedat i perdurarà com a testimoni entre nosaltres. Cal que els sencellers avancem decidits i animats per aquest camí, superant les dificultats en calma i saviesa. És el moment de donar gràcies perquè les mereixen. Avui unes gràcies especials, sinceres i efusives a les tres persones esmentades. Per ventura un altre dia parlarem d’altres. Sencelles està un poc cansada de tant de trull, però quan estiguem un poc més relaxats, n’organitzarem una altra no tan sonada, perquè aquí, a n’aquest poble, encara queda molta gent bona i d’empenta. Aquesta és la meva opinió. Som responsable que puc esser motiu de befa per a molts, però també som conscient que puc esser motiu de reflexió. Assumesc la responsabilitat. Esper que cadascú em jutgi segons el seu criteri. Pere Morell Molinas

SA SELLA

Un racó per sa poesia Eixample sa porta, Pare perquè no puc passar. La vares fer pels nins, jo he crescut sense voler-ho. Si no eixamples a porta fes-me petit, per pietat. Torna'm a s'edat beneïda en què viure és somniar. Miguel de Unamuno Indignació col·lectiva. Recordant les víctimes de l'11-M A la barbàrie, impotents,

hem assistit astorats: morts, ferits, futurs truncats, agonia, plors, laments. Barreja de sentiments, un gran feix, una gran creu, dolor i mort per tot arreu, moltes vides destrossades... rebutgem tal vils 'croades' fent sentir sa nostra veu! Caterina Ramis Cabrer En certa ocasió li demanaren al cèlebre pintor Dalí com es podia saber si un home era un geni o no ho era. Dalí va quedar un moment pensatiu i, a la fi, va respodre: "És molt fàcil. Si ha nascut a Figueres i nom Dalí, segur que és un geni". Margalida Zuazaga Vich de can Pou

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Sabíeu que... ... Essent regidor de cultura, el Sr. Antoni Ferrer Ramis, va deixar de pagar una ajuda econòmica de 420,70 euros a la revista Sa Sella en concepte de subvenció concedida durant quatre anys per despeses diverses. ... Encara no han col·locat el mirall del carrer del convent que faciliti poder sortir amb facilitat del carrer Glosador Cartutxo cap a dins el carrer Francinaina. Aquest mirall ha estat demanat amb insistència pel regidor del PSIB-PSOE de Sencelles. Quin poc cas . . .

... L'ajuntament de Sencelles no va fer arribar al Consell de Mallorca la petició de nomenament de Filla Predilecta de Mallorca de Sor Francinaina? Petició que va ser duta a ple pel partit d'Unió Mallorquina i aprovada per una unimitat per tot el consistori. L'excusa del Sr. Batle fou que els funcionaris de la Sala no havien fet la seva feina. Vaja excusa més poc creible senyor meu. Xiscu Cardona

... El dia de La Diada de Mallorca, el Sr. Batle de Sencelles arribà tard a l'ofici del dematí a la Seu?, veient que el seu lloc ja estava ocupat per un altre convidat va decidir anar a prende un cafè; això sí, hi va ser temps per fer l'ofrena floral. ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

31