Sa Sella 173

Tens foc dins les sabates?

Associacions de Sencelles La Plaça de la Vila...

Del món fins a Sencelles

Noticiari Agència de Selleters

2ona. quinzena març Dia 16.

Modificació de la normativa urbanística. Preveu un nou vial que des del carrer Jaume Sard enllaçarà amb la carretera d’Inca.

També s’expropiarà un solar del final del carrer Constitució per fer la connexió amb el nou vial.

Dia 18. Exposicions.

A Can Garau: una de col·lectiva de fotografia organitzada per l’Agrupació Fotogràfica de Sencelles titulada Racons. I una altra de l’artista d’origen alemany Bernat Trost.

Dia 19.

Música folk. Actuació del grup de folk Qanarusa al teatre Mar i Terra de Ciutat dins del cicle Palma Folk. La meitat de la recaptació va anar destinada a l’ONG d’ajuda a Ucraïna Un somriure per a Txernòbil.

Dia 20. Competició ciclista.

Organitzada per la Penya Ciclista de Sencelles amb la disputa del II trofeu Ajuntament de Sencelles per múltiples categories.

Dia 20. Tretze furgonetes d’ajuda. Sortiren dilluns dia 21 en direcció a Ucraïna des d’Inca.

El dia abans havien vengut a Sencelles a posar-se sota la protecció de la Beata Francinaina en aquesta aventura.

2

Dia 22. Comunicat de premsa.

Del Partit Popular de Sencelles queixant-se de la manca de manteniment de les instal·lacions del Poliesportiu municipal Sebastiana Llabrés.

Dia

23.

Sessió

plenària.

A l’Ajuntament de Sencelles, s’aproven els pressuposts municipals per a l’any 2022 i dues modificacions puntuals de les normes d’urbanisme, Dia 24. Nota de premsa. Del PP de Sencelles i Biniali queixant-se de la manca d’accés a documentació que, segons ells, tenen dret a conèixer.

Dia 25. Supermercat. Aquesta setmana va tancar l’antic comerç anomenat Suma, a la plaça Nova, i s’ha canviat una altra vegada per un supermercat CoAliment.

Dia 26. Derbi futbolístic. Màxima rivalitat entre els equips de l’Atlètic de Sencelles CE i la UE Lloret de Vistalegre, amb un dinar previ per encalentir motors i els ànims de l’afició.

Dia 30. Nova formació política.

L’antic comitè local El PI de Sencelles i Biniali s’ha transformat en Acord per Sencelles i Biniali, rescatant el nom d’un partit polític registrat al Ministeri de l’Interior des de l’any 2011.

Abril Dia 1. Proposta per dinamitzar el comerç local. Presentada pels regidors del PP de Sencelles i Biniali a l’Ajuntament amb un cost de 15.000 euros.

Dia 1. Xerrada. A càrrec de la psicòloga i coach Tonina Ferrer, al Casal de Joves, sobre el taller de gestió emocional i desenvolupament personal per a adolescents previst a celebrar durant les vacances de Pasqua.

Dia 7. Recollida de signatures.

Encapçalada per Joan Carbonell de can Feril, per presentar al·legacions al projecte del nou vial que enllaçaria el carrer Jaume Sard amb la carretera de Costitx.

Dia 5. Xerrada. Al local de Persones Majors de Biniali sobre la gestió emocional en situació de pandèmia a càrrec de la psicòloga Joana Gayà.

una vegada avançades les obres de remodelació d’aquestes àrees. L’estrena va coincidir amb desperfectes per mal disseny dels acabatalls.

Dia 8. Queixes sobre l’estat dels camins. Nota de premsa del PP de Sencelles i Biniali criticant el mal estat i la falta de manteniment del camins rurals del municipi.

Dia 14. Dijous Sant. Celebrat a les parròquies del nostre municipi.

Dia 8. Actuació musical. Del grup de folk de Sencelles Qanarusa a la Plaça Major en el marc dels

Dia 15. Divendres Sant. Celebrat a Biniali i a Sencelles amb solemnes processons.

Dia 17. Dia de Pasqua.

Celebracions a les parròquies del nostre municipi amb la tradicional processó de l’Encontre.

Dia 18. Certamen fotogràfic.

Organitzada la tercera edició del Certamen de la Fira de Sencelles per part de l’Associació Fotogràfica de la vila.

concerts depassats de les festes de Sant Sebastià de Palma.

Dia 9. Assemblea veïnal. Per decidir el futur del convent de Biniali organitzat per la Regidoria de Participació i Medi Ambient.

Dia 10. Disputes veïnals. Al llogaret de Binifuell ja que uns nous propietaris estrangers suposadament tenen escripturat com a seus les zones veïnals i la plaça de la Quintana del nucli rural que han estat de sempre propietat pública encara que no estigués registrat.

Dia 10. Diumenge del Ram. Amb beneïda de rams i palmes i processó a les parròquies de Sant Cristòfol de Biniali i de Sant Pere de Sencelles.

Dia 10. Concentració de rebuig.

Organitzada pel Moviment Feminista de Sencelles condemnant els darrers assassinats masclistes.

IDa 13. Obertura de la circulació. A la zona dels carrers que duen a la plaça,

Dia 19. Troballa excepcional de l’orquídia Ophrys Arachnitiformis per primera vegada a les Balears, en concret al terme de Sencelles, per part del fotògraf Pep Aguilar, membre de l’Associació Fotografica de Sencelles.

Dia 21.

Pre-estrena del documental al Teatre Principal de Palma, sobre Pilar Sánchez, assassinada a Sencelles l’any 1936. La peça va ser emesa per IB3 Televisió el diumenge següent, dia 24.

Dia 23.

Diversos robatoris alarmaren els veïnats de les casetes de la zona del camí de Son Roig / dels Horts. Un d’aquests es produí de dia.

3

DIa 24. Pancaritat. Del diumenge de l’Àngel, a la caseta de figueral de Sarissal de la Beata Francinaina organitzada per l’Associació Tia Xiroia.

Dia 24. Judo. Jornada de formació organitzada per la Federació Balear de Judo, mitjançant l’Escola Federativa que dirigeix Ponç Gelabert, al Poliesportiu de Sencelles, per a la formació i actualització de Jutges Nacionals de Kata.

Dia 24. Concentració de rebuig davant d’un nou assassinat masclista organitzat pel Moviment Feminista de Sencelles.

Dia 26. Mercè Muntaner.

Elegida nova secretària general de l’Agrupació Socialista de Sencelles i Biniali.

Dia 26. Filla adoptiva. Proposta del PP per declarar l’escriptora Maria Antònia Oliver filla adoptiva de Sencelles.

Dia 28. Trobada a Lluc dels participants a les activitats de gimnàstica del Consell de Mallorca amb participació del Club de la Gent Gran de Biniali.

Dia 28. Recurs del PP davant de la decisió de negar-los l’accés al registre municipal de la documentació de La Sala.

Dia 29. Inauguració. Del nou negoci Bibiloni Fotografia que agafa el relleu d’Imatges Sebastià.

Dia 30. Visita guiada als talaiots de can Xim de Cascanar i al santuari de Son Corró de Costitx dins del marc del Festival de Cultura Clàssica Maremagnum 2022 .

4

Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i Llabrés

5

Tens foc dins les sabates?

Pere Bergas i Llabrés

6

Em cremaven els pulmons i ja feia una estona que no sentia els batecs del cor. El meu estat d’excitació era tan alt, la meva desesperació tan fonda, que no era capaç de notar el repiqueig sord i trepidant a dins el pit. Vaig començar a mossegar l’aire, amb l’esperança d’enviar-me una mica més d’oxigen, una mica més, per arribar una mica més lluny encara.

Literalment rosegava aire, obrint molt la boca, quasi desencaixantla, mastegant amb les dents, les genives i la llengua seques. No podria aguantar aquell ritme de cursa gaire més, em coneixia prou. Corria a tot quant podia, però sense cap estratègia. Fugia tan sols. Escapar ho era tot. I vaig aturar de sobte, inconscient d’en quin moment ho havia decidit, poc abans de sortir del darrer revolt d’aquell camí voltat d’alzines i ullastres, fosc com un túnel, per enfilar la recta a cel obert. Treia el fetge per la boca. El vol entre una gambada i l’altra era de cada vegada menor. Si el meu cervell encenia totes les alarmes perquè no em podia permetre afluixar, el meu cos agraïa que abandonàs.

Un tremolor incontrolable em feia les passes menys decidides, més imprecises, com si els peus volguessin arrossegar-se en la grava. Estava exhausta, sensació familiar els darrers quilòmetres d’una marató, però no quinze minuts després d’haver començat una eixida habitual d’entrenament.

Tota sola com sempre en una cursa, aleshores em sentia desemparada. Per acabar-ho d’adobar, davant mi, tres cans m’esguardaven al final, enmig del camí, a tres-cents metres. No m’inspiraven gens de confiança.

Els enreixats de damunt les parets de banda i banda eren massa alts per provar de fugir camp a través.

Vaig continuar avançant. Si havia de sortejar-los, pensava, havia de

recuperar-me una mica per assajar una fuita final a la desesperada.

L’imprevist és el més probable que ens passi. Sempre ho he pensat. En fer-me la coa abans de partir de casa, poc sabia el que em succeiria aquell dematí. Era el segon dia que sortia amb les esportives noves i les sensacions havien estat satisfactòries. A més, feia setmanes que les punxades a l’exterior del genoll esquerre havien desaparegut i ni me’n recordava d’anar amb compte.

Mentre emprenia els primers dos quilòmetres d’escalfament amb suavitat i escoltava amb els auriculars les trompetes de Marc Anthony que sempre em posen a to aviat, visualitzava el recorregut.

Prendria pel camí de Moreió, per voltar cap a mà esquerra al cap de dos quilòmetres, com si volgués anar a Laiar, per anar a cercar el camí dels Inferns. El faria de cap a cap, llançada, i continuaria pel camí de Son Boi fins a Cascanar.

Després, guanyar el lleu desnivell, amb una esprintada ràpida pel revolt de la carretera, deixant el camí dels Horts enrere. Enfilaria el camí de Can Florit, procurant no ensopegar amb cap pedra solta.

L’abandonaria després trencant cap a mà esquerra per ascendir pel camí del Revellar, preparada per escoltar la fressa de qualsevol animaló espantadís de dins les mates. Travessaria la carretera de Costitx, sempre alerta, i seguint el camí de la Raia arribaria a la carretera d’Inca, endret del camí de les Síquies. I estàs com estàs -molt brut o anegat-, trotaria per dins el torrent, en direcció al Pou Major. I d’allà, ja decidiria si plegava o continuava. Tendria temps de sobra de tornar a casa, dutxar-me, berenar fort i mudar-me per voltar per la Fira.

El nas ja no em picava. L’aire

fred d’abans de la sortida del sol sempre és incòmode -fa plorar, asseca la gargamella, talla la pell, però una vegada que el cos entra en calor, una només pensa a cremar sola. Passant de pressa, dins un portell, de rampellada, vaig veure un cotxe aturat, però amb el temps suficient d’establir contacte visual amb el conductor.

Eren tres a dins. Tres homes. I vaig augmentar el ritme, segura de per què ho feia, però dient-me a mi mateixa que exagerava, que veia bubotes, que no es pot pensar tan a la tremenda... Però per si un cas. No m’havia agradat aquella mirada trastornada, com de suficiència emperesida, de coiot avorrit, del que anava assegut al volant. Segurament tornaven de festa i... jo què sé... O caçadors que... Vaig sentir que engegaven el motor. Vaig pitjar fort, un tros passat el Puig Agut, i per avant.

No escapava de res ni de ningú.

Simplement corria. Entrenava.

Tocava fer una sèrie a ritme intens i res més. Això era el que em deia.

Estava espantadíssima. Notava una rampa des de les cuixes fins al ventre, regirat, que em contreia la musculatura fins davall els ronyons. Però em sentia els braços vius, lliures, i amb cada braçada, projectava el cos endavant. Em vaig concentrar en el tac-tactac de les meves passes primer, en les meves alenades després.

Corria pesada, tot i que devia anar afuada. Perquè corria fort. El cotxe em seguia, a distància, llums encesos, sense acostar-se’m.

Potser anava amb bones i punt, i anaven a passar el diumenge en alguna caseta que no trobaven.

Em vaig anar arraconant. A veure si així passaven de llarg i tot quedava en un espant. I podia dir-me a mi mateixa que era una popona incorregible.

Vaig travelar, amb la mala sort de punxar-me la mà amb qualque arbust en caure de grapes. El cotxe frenà darrere mi, no gaire lluny ja. Mig enlluernada pels

fanals i la claror blavosa d’abans de trenc d’alba, vaig endevinar uns puntets de sang al palmell.

Presa de la por, me mirava la mà com si no fos la meva. No l’era.

Ni era jo. No hi era, de fet. Algú romania acotada, petrificada, amb la ment en blanc, suspesa en un desmai estrany. Un xiscle de mèrlera em rescatà del buit, i com si fos un tret de sortida en una cursa, vaig arrencar de nou, com un llamp. Vaig prendre pel camí de la Bassa de Laiar. En tombar el cap enrere, vaig veure com el cotxe continuava la seva via. Però jo no vaig minvar el meu ritme. No encara. Tot i patir molt de fred de sobte, i tenir el cap embotit; tot i sentir-me calfreds i un poc marejada. Fora aturar, al cap d’un centenar de metres em vaig inclinar cap a un costat i vaig vomitar en dues vegades, amb fúria i sense passar gens de pena.

La cursa continuava.

Quan corr en dies de competició, ho faig amb cap, tot planificat.

Però ara havia corregut amb una urgència que només record haver experimentat una vegada mai. Quan tenia quinze anys. Un estiu. Solíem anar a l’hort d’un dels amics de la colla perquè hi tenia un safareig. I un 4L per voltar per dins la finca. Per fer-hi ral·li, que deien els al·lots. Record que en Toni provava d’arrencar-lo d’assegut al lloc del conductor.

En Joan, en Maties i en Pep, i jo traient el cap darrere d’ells, culejàvem el motor amb el capó alçat. Havíem de posar un tapet de benzina sobre el pern de la presa d’aire per engegar-lo. Però aquell dia en vessàrem un poc de més per qui sap on, i quan en Toni hi donà contacte, una flamarada ens envestí, i qui fos que aguantava el capó, espantat, el deixà caure a pes sobre aquell foc explosiu. A l’instant, les flames descavalcaren fent un bluf i guaitaren pels baixos del xassís. El rostoll va prendre i el cotxe s’incendià. Tots fèiem olor de socarrim. En Toni es torbà a

7

entendre què succeïa, i fins que no va llegir el pànic en els nostres rostres, no abandonà d’un bot el vehicle. Mentre ens organitzàvem ben maldestrament per apagar l’incendi a força de poalades i mirant d’atupar el foc amb camisetes, creuant-nos tota mena de retrets per aclarir qui era el responsable d’aquell desgavell, en Pep va partir amb el mobilet cap al poble per demanar ajuda. No hi seria a temps. Vaig partir corrents.

Li vaig passar davant i vaig arribar primera al cafè. No sé com. Ja no record què vaig saber explicar ni a qui, però la meva cara de pet ho devia dir tot. El foc va ser extingit amb la intervenció d’una parella de la guàrdia civil que sortosament patrullava a prop de l’hort. La cosa va acabar bé, amb el 4L calcinat i una figuera mig recremada, amb una bona estirada d’orelles dels nostres pares i amb la descoberta per part meva de la meva vocació com a atleta.

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Col·laboradors: Bartomeu Adrover i Vich Pep Aguilar Associació Fotogràfica de Sencelles Na Barramota Pere Bergas i Llabrés Joan Miquel Chacón i Nicolau Antoni Ferragut i Mayrata Jaume Perelló i Llabrés Jane Frances Sutcliffe Toni Vallés i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés

8

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Edita: Centre Cultural de Sencelles.

Coberta: Foto Xisca Alomar.

Contraportada: Foto Xisca Alomar.

Depòsit legal: PM-400-89 Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem.

Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors.

Pàgina web:

www.sasella.org

Ara em trobava allà, avançant cap aquells dos cans menuts i renouers, i un d’esplèndidament gegant. Ja havia tengut una mala experiència temps enrere amb una bèstia semblant, grossa com un cavall, per un camí del terme.

Es posà dreta i m’empengué i tot. I m’acabà mossegant el braç.

Em vaig decidir. No recularia. Se m’havien començat a acostar, ben lleugers, lladrant, grunyint amb males puces, però no recularia.

Així que, estreta entre aquells tres exemplars que em barraven el pas i el meu propi esgotament, vaig cremar el darrer cartutx. Vaig prendre embranzida, vaig botar per damunt d’ells, i superant-los, vaig continuar corrent per amunt, amunt, ben amunt, corrent enlaire, travessant el cel, corrent de cara al vermell del sol naixent que m’inundava els ulls. Feliç, sencera i campiona .

Associacions de Sencelles La Unió Patriòtica La Unió Patriòtica va ser una organització política fundada dia 11 d’abril del 1924 per iniciativa del general Miguel Primo de Rivera que exercia, des del setembre de 1923, com a dictador d’Espanya. La seva idea era que aquesta entitat, en qualitat de partit únic, passàs a substituir la resta dels partits polítics que, amb l’adveniment del nou règim corporatiu i autoritari, havien quedat prohibits.

El seu lema era “Pàtria, Religió, Monarquia” i l’objectiu primordial que tenia era teixir una massa social espanyolista que donàs suport al nou règim militarista i permetés que la Dictadura es mantingués en el temps.

De tota manera, a nivell general, es pot dir que va tenir escassa consistència i el suport que donà al nou règim, sorgit arran del cop d’estat de 1923, va ser insignificant.

No aconseguí ser mai un vertader partit de masses ja que només s’hi va adherir gent políticament poc representativa: qualque antic membre del partit conservador, funcionaris, militars i la resta estava format bàsicament per nou militants oportunistes que volien fer punts, situar-se bé, treure qualque benefici i tenir influències amb els nous governants.

Mantingué relació estreta amb el Somatén, milícia que imitava l’antic sometent català i que el general Primo de Rivera va estendre per tot Espanya. Els seus partidaris varen ser coneguts popularment com a pupins per les

sigles de l’organització (Partit Unió Patriòtica). Desaparegué molt ràpidament una vegada que el general Primo de Rivera va fracassar i va abandonar el càrrec.

Joan Florit i Horrach

El primer batle del nou període dictatorial va ser Guillem Enseñat Moranta, de can Guixa, que ho va ser per un breu període entre octubre de 1923 i gener de 1924.

A partir de 1924, cada municipi havia de tenir la seva representació de la Unió Patriòtica que s’havia de fer càrrec de la gestió municipal. A Sencelles el cap local l’any 1928 era en Joan Verd i Sard segons consta a la revista Unión Patriótica n.34 amb data 15/02/1928.

Aquesta mateixa revista, però el número 56, que sortí al carrer dia 15/01/1929, hi ha mitja plana cantant les excel·lències de la gestió municipal dels 5 anys de “regeneració política” viscuda durant el règim dictatorial .

El batle Guillem Enseñat i Moranta, de can Guixa

9

Entrevista a Guillem Suñer Bibiloni Capità del recentment refundat Atlètic Sencelles Joan Miquel Chacón i Nicolau

Va néixer el 13/06/1995, a Sencelles, i treballa al negoci de la seva família, Vins Ca sa Padrina.

humà i tècnic? Per què?

On començares a jugar i a quina edat?

Per descomptat durant tots els anys que he jugat a futbol el que mes m’ha deixat petjada ha estat en Jaume Garcias (de can Papa),

Com quasi tots els joves de Sencelles, vaig començar a jugar a futbol a l’escoleta de futbol sala At. Sencelles, deviem tenir uns 5-6 anys.

Va ser i es un entrenador que ho dona tot i viu per el futbol. Amb ell, vàrem aconseguir un ascens a juvenils i va ser dels millors anys personalment, fins a dia d’avui.

Quin és el club on has estat més anys i en què t’ha Influenciat en la teva formació?

Què és allò que valores més dels companys que has tengut i tens actualment? I dels entrenadors, què esperes d’ells, tu, com a jugador?

Després de jugar amb el Sencelles, ja era l’época on el club de futbol ja va desaparéixer juntament amb el camp i vaig anar a jugar a Algaida, ja que hi tenc familia i vaig jugar allà fins a cadet amb el meu cosí.

Seguidament ens vàrem juntar els amics del poble senceller juntament amb els lloritans i vàrem jugar una temporada a Lloret.

L’equip no va ser el que tothom esperava, i els dos darrers anys de juvenil es va formar l’Interplà F.C. i gran part dels sencellers i taujans vàrem formar un gran equip on es va aconseguir un ascens.

Quins són els entrenadors que t’han deixat petjada a nivell

Tot jugador, el que valora més es la convivéncia, ja que si no hiha un bon rollo dins un vestuari no es passa gust.

Per sort actualment amb l’Atlètic Sencelles som tots els amics i joves del poble que ens coneixem de tota la vida i a l’hora d’anar a entrenar, jugar els partits i després dels partits es nota, ja que s’ensuma un gran ambient.

Per altra banda els entrenadors, un sempre espera que tregui el millor de cada jugador, i a part de ser amics de tota la vida els actuals entrenadors, quan entrenam o jugam es deixa de banda l’amistat i tothom posa el seu gra d’arena.

Com va sorgir l’oportunitat de refer el Sencelles i jugar amb els amics? Com t’hi trobes i com t’organitzes per entrenar allà?

10

Va ser tot un: dit i fet!! Des de fa uns anys sempre s’havia parlat que era una pena que els joves anéssim a jugar a altres pobles, que no teníem camp de futbol…

I durant l’época Covid i confinament, va sorgir la idea de refundar

L’Atlètic Sencelles.I així va ser, tots els joves Sencellers vàrem estar d’acord i va`rem començar a fer feina per que aquest desitg es fes realitat. Tots els jugadors ens trobam com a casa (encara que juguem a Lloret) ja que es la primera vegada per tots que jugam amb l’escut i els colors del nostre poble i no hiha paraules per descriure aquets fet.

Els futbolistes sencellers han arribat a jugar a quatre camps diferents: Son Saletes, Ca s’Òliba, La Màniga i Son Company, ara jugam a Lloret en una espècie d’exili.

Com veus i com creus que pot arribar la possibilitat de jugar a un nou camp al nostre poble?

El fet de refundar el club, ha agradat molt a la població sencellera, tot el poble s’ha volcat per ajudarmos, ajuntament, directius, negocis, socis… i fins i tot l’església!

Tot el poble esta molt entusiasmada i esteim molt contents, creim i esperam que durant els propers anys el fet de la refundació del club sigui la primera passa per construïr el desitjat camp de futbol.

Com valores la refundació de l’actual CE Sencelles? Quins són els reptes del club, de la directiva?

La valoram molt positiva, no esperàvem recaptar tants de socis, ni els patrocinadors que tenim actualment.

El principal repte del club es que l’any que ve seguesqui existint i que durant els propers anys poguem jugar amb el mateix club a Sencelles.

Quins són els teus reptes de futur?

Ajudar de qualsevol forma a l’Atlètic Sencelles Club Esportiu, actualment dins el camp i en el futur ajudant desde la directiva o on faci falta.

Quan acabis la teva etapa de jugador, t’hi veus d’entrenador?

No em veig d’entrenador pel simple fet de que s’ha de tenir temps lliure per dedicar-te, i juntament amb el negoci familiar no ho podria compaginar a dia d’avui, però tampoc podem dir d’aquesta aigua no en beuré! .

11

La Plaça de la Vila, més que un espai Antoni Vallés i Perelló

Segurament en la història del nostre estimat poble mai s’havia parlant tant de la plaça. Avui em deman: per què és tan sensible i rellevant aquest espai?

Quan anàvem a escola de petits era molt habitual fer redaccions explicant què era per cadascú de noltros una cosa concreta. Què és per a tu el teu poble? I els teus amics? I la teva familia? O el més interessant, què són per a tu les vacances?

Amb aquest breu article vull reflexionar sobre aquest espai que a vegades tenim oblidat però que avui està en boca de tothom.

Som mediterranis i per tant hereus de les cultures grega i romana. Ens agrada sortir i sens dubte el lloc on tots ens trobam i, mai millor dit, on millor ens trobam és a la plaça de la vila. Inevitablement hem d’anar a la plaça. Lloc de festa, centre neuràlgic de la vila, lloc que està sempre en boca de tots...

Girant l’ullada cap enrere, si miram

12

cap a Grècia i Roma els espais públics de la polis grega i del fòrum romà eren el més important per la senzilla raó que estaven a l’abast de tots els ciutadans. Si hi havia un lloc accessible i vital per a ells era la plaça central de la ciutat: l’àgora o el fòrum. Vertaderament era un espai obert on els atenencs o els romans es reunien per tractar varietat de temes.

Aquest terme grec, àgora, encara avui té un gran prestigi i valor com a sinònim de lloc de reunió a un espai obert, de lliure accés, on es practica el diàleg i la reflexió i en el qual es fomenta la tolerància i la integració de tots els assistents.

Què era l’àgora o el fòrum per als antics ciutadans? Era un lloc igualador, això explica perquè ens hi trobam tan bé a la plaça, que permetia als ciutadans discutir temes cabdals d’igual a igual, en públic davant tot el poble. Per tant la plaça es convertí en el veritable centre, al voltant del qual girava tota la vida de la comunitat. Allà es discutien el temes més rellevants,

es feien festes, hi tenia lloc el mercat, ...

Com argumentava, l’àgora grega era un espai obert, viu i com no, un lloc d’intercanvi. Era un principi, tant a Grècia com a Roma, que a l’àgora cap veu dominava el conjunt i per tant les relacions entre els ciutadans assolien el seu màxim nivell. No oblidem que la democràcia va néixer a Grècia. Òbviament aquesta participació que era un principi bàsic de la vida democràtica exigia que el ciutadà visqués a la ciutat o prop d’ella.

Com vos podeu imaginar l’àgora grega i el fòrum romà no eren més que la caixa de ressonància de les grandeses i les misèries humanes en particular i del poble en general. A més, en fer-s’hi el mercat, era un lloc on hi havia enganys i corrupteles. On hi corren els doblers automàticament hi apareixen els problemes.

Anacarsis, un dels sets savis de Grècia, afirmava que “l’àgora es defineix com un lloc destinat a enganar-se uns als altres i a

enriquir-se”.

Ens hem de quedar amb el caire positiu i és necesari veure l’àgora com a lloc de realització humana on no només s’hi anava per destacar sinó per ser un bon ciutadà. Pensem que la plaça ha de ser el punt de trobada i l’espai on tots ens hi hem de trobar bé.

Un lloc de diàleg i tolerància i la gènesi de la democràcia. Tant de bo sigui un símbol de tot el que he exposat .

Taller de Neules i Casetes

Inici: 16 de maig.

Lloc: Aula Pou Major (Escoles velles).

Horari: cada dilluns de 17:00 h a 19:00 h.

Heu de dur cúter o bisturí, tisores de brodadora o de punta rodona.

Organitza: Associació Pou Major.

13

Del món fins a Sencelles Anita Yvonne Stenberg Jane F. Sutcliffe

Anita va néixer a Noruega el 1992, va arribar a Sencelles el 2020.

Ens podries contar una mica de tu?

Tenc 29 anys i sóc de Noruega.

La meva ciutat natal és Drammen, que es troba a uns 80 km al sudoest d’Oslo. Vaig viure a Noruega fins als 20 anys i després em vaig traslladar a Dinamarca per estudiar i fer ciclisme en pista. Després de vuit anys allà, em vaig traslladar a Mallorca. Estic molt contenta d’haver-me mudat a Sencelles.

Passes molt entrenant?

de

temps

Som una ciclista de pista professional, sol entrenar entre 20 i 30 hores a la setmana. Això és sobretot ciclisme i una mica de gimnàs i, és clar, com que som ciclista de pista, pas molt de temps al velòdrom. De fet, aquest és el motiu pel qual em vaig traslladar de Noruega a Dinamarca en primer lloc, perquè Noruega no tenia velòdrom interior fins fa uns mesos. Havia estat abans a Mallorca per fer els camps d’entrenament, perquè és un lloc perfecte per combinar carreteres i pista. Hi ha una pista impressionant a Palma, Palma Arena, que és fàcil d’emprar.

Necessitava estar en millor forma abans dels Jocs Olímpics per assolir els meus objectius, així que vaig parlar amb la nostra Federació i es va decidir que seria una bona idea venir aquí.

14

El pla original era només quedarme aquí per preparar-me per als Jocs Olímpics, però no crec que en pugui fugir ja que m’encanta aquest lloc!

Quan t’acostumes a la llum mediterrània, la seva calidesa i el

seu color, és difícil fugir.

Crec que mai podria tornar a Noruega. L’hivern a Escandinàvia és tan fosc, tan fred i tan llarg. Estàs a l’interior tot el temps, mentre que aquí, sempre estàs fora, cosa que és millor per a la teva salut mental.

I és clar, aquí les carreteres són bones i fins i tot el trànsit. Trob que els cotxes et respecten com a ciclista. No crec que tenguin el mateix respecte a Escandinàvia, probablement perquè no estan avesats a tenir ciclistes. És cert, hi ha molts ciclistes locals a l’illa a més de tots els equips que vénen de fora a entrenar.

Hi ha una bona selecció de carreteres, per anar en bicicleta pel pla o fer muntanya. M’agrada anar en bicicleta per carreteres planes, no com a Gran Canària on hi ha molta muntanya i fa molt de vent. Aquí pots triar si vols pujades grans o només un petit puig com el puig de Randa. Sempre hi ha ciclistes amb els quals entrenar de manera que pots obtenir una nova inspiració, aprendre’n alguna cosa nova i conèixer més gent.

Els ciclistes aquí són molt xerradors, és el mateix a Noruega?

No, crec que es fa només aquí. A Noruega no hi ha tants ciclistes i les distàncies són molt grans, així que malauradament no coincideixes sovint amb un altre ciclista. El bosc d’allà és a una hora amb cotxe. Vivint aquí trob que una hora de camí és força llarg, però a Noruega és a prop.

Per al teu entrenament, tens un horari, activitats, dieta estrictes?

El meu entrenament sempre està programat, així que sé exactament què faré cada dia.

Pel que fa a la meva alimentació, com que tenc una formació en nutrició, jo mateixa sé què he de menjar. Si tenc alguna pregunta, sempre puc telefonar al comitè olímpic i parlar amb els assessors si no estic segura d’alguna cosa, per exemple, quants d’hidrats de carboni he de menjar durant l’entrenament o abans d’una cursa.

Abans d’una menges més carboni?

competició, hidrats de

Sí, he de menjar molt de temps abans d’una competició per assegurar-me que el meu estomac no estigui ple, però tampoc massa prest com perquè pugui tenir gana, ha de ser la combinació adequada.

Sol ser triar entre arròs blanc o pasta abans d’un esdeveniment.

Evit diferents salses o carns massa feixugues que puguin causar indigestió i dificultar el rendiment.

El son és molt important. Necessit almanco vuit hores de son cada nit i si no ho aconseguesc, simplement no rendesc com toca.

Per què vas triar Mallorca i no les altres illes?

Vaig somiar amb viure en un lloc

càlid on hi havia un velòdrom interior i Mallorca és l’única illa que ho té tot. Té un velòdrom estàndard amb pistes de fusta i és econòmic d’utilitzar. Puc fer sessions llargues, ja que la majoria dels ciclistes visitants vénen aquí per fer ciclisme de carretera.

Com que conec el responsable de la pista, és fàcil concertar la disponibilitat. Els entrenadors i el responsable de la pista són tots molt atents, em van convidar a entrenar amb els grups a la pista si volia.

Quants anys tenies quan vas començar a anar en bicicleta?

Vaig començar a anar amb bicicleta als 16 anys. Als 17 vaig iniciar-me una mica a les carreres de carretera. Als 20 anys, quan havia acabat el batxillerat, vaig agafar un any per treballar i decidir què volia fer. La decisió va ser entre estudiar i tenir una vida normal, o anar fer ciclisme així que vaig triar el ciclisme.

A Noruega va ser difícil; al principi feia bicicleta de carretera però no m’agradava la pluja, el vent ni les pujades llargues. Em vaig adonar que mai podria ser campiona del món a la carretera perquè no m’adaptava físicament ni mentalment. Em varen encantar les curses curtes, per exemple només d’una hora, planes i gas a fons, després vaig provar el

15

velòdrom a l’aire lliure a Noruega on es podia utilitzar una bicicleta normal. Vaig participar en una contra rellotge de 2Km que va ser molt divertida i vaig guanyar el meu primer títol noruec. Només hi havia cinc al·lotes, però era la meva primera victòria, així que estava encantada.

Volia saber com era la vida d’una ciclista de pista, així que li vaig dir a ma mare, que és d’Hongria, i ella va enviar un correu electrònic a la Federació hongaresa demanant si era possible anar a Hongria per provar-ho. L’entrenador de seguida va dir que sí, així que me n’hi vaig anar. No tenia una bicicleta de pista, però me’n facilitaren una durant tres setmanes, juntament amb una persona de parla anglesa per ajudar-me i em va dir tot el que necessitava saber. Em va dur a una cursa a Viena i em va convencer.

Fou la millor experiència de la meva vida.

En aquestes curses hi ha unes 24 corredores, és com una cursa de carretera però en pista. Has d’aprendre tècnica i tàctica, estàs molt a prop de les altres i de vegades et toquen. Has de controlar la teva bicicleta i confiar en que les altres controlin la seva.

De tant en tant hi ha un xoc quan les corredores estan emocionades, van lentes i es preparen per a un sprint, és quan és més perillós.

Quan és molt ràpid, es cansen i circulen en fila índia.

En el ciclisme de pista, també s’aplica l’avantatge de ‘xuclar roda’ com en el ciclisme de carretera?

16

Sí, també passa, és més fàcil estar en segona o tercera posició per a un sprint, ja que la de davant consumeix més energia. I si comença l’sprint massa aviat, el grup la pot avançar fàcilment.

Hi trobes tantes dones ciclistes com homes?

Amb les curses de pista, és més o menys igual. És que una ciclista de pista representa una nació, no un equip sencer i és la federació la responsable dels corredors.

Les dones gaudeixen del ciclisme en pista, és potent i s’adapta a la seva mentalitat.

Per jo és un honor tenir-te al poble!

Gràcies, i estic molt contenta d’estar aquí. M’encanta Sencelles, és el lloc perfecte per viure, sobretot per anar en bicicleta. Des d’aquí pots partir en qualsevol direcció mentre que a Palma o Alcúdia no hi hauria tantes opcions.

Si et quedes aquí durant uns quants anys, tens pensat aprendre la llengua local?

Ah, sí, m’encantaria aprendre-la, crec que és important. Quan em vaig mudar aquí, el meu objectiu era començar a aprendre de seguida, però no vaig poder perquè hi havia tantes coses per atendre, així que s’ha endarrerit una mica. Quan vaig al supermercat local sempre em xerren i vull poder xerrar amb ells en el seu idioma, però encara no ho puc fer.

Trobem que molta gent ens vol parlar anglès, ho volen practicar amb nosaltres, cosa que fa que sigui més difícil aprendre mallorquí o castellà.

M’he sentit molt benvinguda, ha estat fàcil posar-se en contacte amb la gent. Per exemple, Kenneth, el meu entrenador i jo vam veure en Jordi Artigues córrer al Velòdrom i vam pensar que tenia molt talent. Vàren dir que érem de Sencelles. Vaja, quina casualitat!

Vaig preguntar a son pare, en Toni, si podia unir-me al club local per fer una volta algun dia i em van donar la benvinguda. Vàrem fer una volta de 3 hores i una parada per dinar que em va agradar molt, varen ser molt amables.

Quan t’atures a prendre una beguda, és molt natural i fàcil parlar amb els altres ciclistes.

Tenim la mateixa passió, ens entenem i encara que no xerrem el mateix idioma, ens podem comunicar. Aquí, quan et trobes amb ciclistes per la carretera sempre ens saludam, però no es fa a Escandinàvia.

Si faig sèries, pujant i baixant per Cura per exemple, sempre veig altres corredors i m’animen. Si començ l’entrenament tota sola, sempre em trob amb algú més pel camí. La comunitat ciclista aquí és molt bona i a la gent local li agraden els ciclistes. A la cafeteria hi sol haver un bastidor per a les bicicletes, et sents benvinguda.

En altres països, crec que les cafeteries prefereixen que no duguis la bicicleta perquè no hi ha on posar-la.

El teu idioma és el noruec, cóm et comuniques amb el teu entrenador que és danès?

Aquestes llengües sonen diferents però s’escriuen igual, al revés del suec, que sona igual però que s’escriu de manera diferent.

Quan conversam, cadascú xerra en la seva llengua però ens podem entendre perfectament.

Ara mateix, tenim un jove suec entrenant amb nosaltres, és a Alaró fent un programa d’entrenament. És genial quan pots reunir més nacions. Ara mateix, som un grup molt mixt.

Sóm jo de Noruega, un suec, una al·lota d’Eslovàquia i un al·lot de Bulgària que viu aquí. Després, és clar, aquí hi ha les irlandeses, a part dels ciclistes de l’illa.

Has descobert algun lloc preferit del poble o de l’illa?

Conta’ns de la teva participació als Jocs Olímpics de l’any passat.

Tots els llocs són tan agradables, el meu lloc preferit per fer una volta és la carretera de Sencelles a Algaïda. M’ho pas pipa fent sèries pujant i baixant de Cura. És difícil trobar només un sol lloc preferit.

Tot i que Mallorca és tan petita, el paisatge és molt variat.

Els meus primers Jocs Olímpics, Tòquio 2020, que es van celebrar l’estiu del 2021. Vaig estar tan contenta d’haver-me classificat.

Així que vaig tenir un any extra per entrenar-me, a causa del retard per la pandèmia. Potser no hauria acabat aquí si no s’hagués ajornat.

Tens temps per a aficions o activitats?

Vaig acabar cinquena, aconseguint el meu objectiu d’acabar entre les cinc primeres. És la millor cursa que he fet mai, donant el millor de mi en el dia més important, va ser increïble. Mallorca ho ha fet per mi, per poder entrenar i ser feliç aquí.

Si et sents bé, pots fer possible el teu objectiu.

De fet tenc una feina a temps parcial, ja que el ciclisme encara no ofereix molts diners, tampoc el ciclisme en pista és l’esport més ric. Ja tenia una feina a temps parcial a Dinamarca d’atenció al client que encara puc fer aquí en línia. Què més vols! Asseguda al sol amb el meu portàtil, hi ha cap feina que ho superi?

La meva vida és el ciclisme, i és el que més faig, i després m’agrada relaxar-me i gaudir del temps amb tranquil·litat. Puc seure aquí al meu jardí i gaudir dels ocells, ni tan sols se sent el trànsit.

Abans vivía en un soterrani a Copenhaguen, només tenia una petita habitació de 15m2, i vaig venir aquí. És la primera vegada que tenc una casa, un jardí i una plaça d’aparcament per al meu cotxe. I ara tenc un moixet, que de fet no és meu, però l’he anat alimentant i fins i tot li he comprat un llit. Té un altre propietari, però

17

és com si el tenguéssim a mitges.

Has trobat el poble acollidor?

Els meus llogaters són molt amables. També tenc veïnats que són ben aguts i que per sort parlen anglès. També són molt generosos i ens deixen agafar les taronges dels seus arbres. Diuen que els mallorquins són tancats, però això no és el meu cas.

Sempre em sorprèn el que puc trobar aquí, sembla que hi ha tot el que necessites, perruquers, farmàcia, metge, varis restaurants, etc. tot és a prop. Mai se sap què hi ha darrere de les portes o de les barreres. A Noruega, sempre es pot veure la casa i el jardí, però aquí els llocs estan més tancats.

L’única dificultat que he tengut és que la meva adreça està oculta, no la poden veure. Com a ciclista professional, reb una visita de tant en tant sense previ avís per als controls de dopatge. La primera vegada va ser molt difícil perquè la casa no té número. La inspectora no em va poder trobar i com a resultat vaig rebre un avís. Sempre és la mateixa senyora mallorquina que em ve a fer la prova i ara sap on visc.

Tornaràs mai al nord?

No, mai, no crec que ho pugui suportar. He trobat el meu paradís i no el deixaré.

Com a estrangers, creus que tenim un paper a jugar ajudant els locals a protegir la seva cultura i la seva identitat?

18

Sí, absolutament. Ens hem d’adaptar a la cultura local, ja que venim de fora. És el mateix quan algú ve a Noruega, s’espera que sigui un dels noruecs. Trob que he de fer el mateix aquí, he de formar part de la seva cultura i adaptarme.

Al principi, era més estricta amb

els horaris, perquè per a mi, si dius que et trobaràs a les 10h hi seràs 10 minuts abans. Al principi vaig lluitar amb això, però en realitat és més relaxant i m’hi acostum.

Malgrat això, crec que la majoria de les coses s’haurien de fer amb puntualitat.

Jo encara tenc problemes amb les funcions nocturnes.

Jo sempre sop a les 18h o les 19h i me’n vaig a dormir d’hora. Almanco la resta de ciclistes circulen d’hora al matí, així que supòs que tampoc se’n van a dormir massa tard. Amb els horaris de menjar, encara estic amb els meus vells hàbits.

Hi ha alguna cosa més que t’agradaria afegir?

M’ha agradat molt la teva pregunta sobre la integració a la cultura local. Els meus pares no varen néixer a Noruega, mon pare va néixer a Finlàndia i ma mare a Hongria. Mon pare es va traslladar a Noruega quan tenia sis anys i va aprendre noruec fàcilment, ja que sa mare és noruega. Ma mare es va traslladar a Noruega quan tenia uns 28 anys i va aprendre l’idioma al cap d’un any, és com una noruega. La gent em pregunta si mengem molt menjar hongarès a casa, però jo els dic que ma mare s’ha convertit en una noruega més.

Potser només mengem dos plats hongaresos. Em tem que l’única cosa a què no ens adaptarem aquí és a sopar tard a la nit!

Entenc perfectament perquè vas triar Mallorca!

Només quan plou molt, no faig bicicleta, però aquí puc pedalar la majoria dels dies de l’any. Aquest lloc et fa feliç, és el lloc perfecte per estar. No te’n tems dels turistes a Sencelles, és tranquil. Sent que és cateva de veres .

Notícies fresques Trob que és una pena que sa batucada de Sencelles duràs tan poc. Ho feien molt bé i animaven molt. Ses poques vegades que arribaren a sortir, eren un espectacle fabulós. Per ses carrosses de santa Àgueda la vaig enyorar, almanco hi havia un poc d’animació, renou i ritme!

Ara que estam tan posats en penjar cartells. Trob que es de sa Violència Masclista des revolt de Son Company té una pintada devora que no queda gaire bé... veure es lletrero morat i a n’es costat XOXO... que voleu que vos digui... lleig, lleig, lleig...

Esper que amb ses obres de sa Plaça hagin previst es tema de s’evacuació de ses aigos pluvials... perquè si no, es veinats des carrers des Rafal i d’Antoni Maura beuran segur... De cada vegada més sa gent tira s’aigo de ses canals cap as carrer i no cap a sa cisterna i voreres de baix des bordillos ja no aguanten s’aigada que ara arrepleguen...

Des 16 anys de governs des PP varen quedar: 60 metros de carrer nou a sa continuació des carrer Església per davant de s’antic matadero; 130 metros de carrer nou a Donants de Sang devora sa Cometa; 180 metros de carrer nou a sa continuació des carrer Ramon Llull, per davant es Poliesportiu, fins enllaçar amb so revolt de Donants de Sang; 450 metros des vial nou que connectà sa carretera de Costitx i sa d’Inca just devora es cementeri. Total 820 metros de carrers nous. Sense comptar sa via d’accès a s’escola nova feta a Son Company. Voleu que vos digui que quedarà de 16 anys de governs de sa tropa d’ara: 0 metros. Està tot dit....Molts d’aparcaments això sí... .

Na Barramota

Trob que s’ajuntament no dona gaire bon exemple. Ho dic perquè a devora es Punt Verd de Sencelles hi tenen un solar que cada punt s’umpl de brutor de gent que hi va deixant escombros, materials d’obra i derribos, etc. I després han de demanar ajuda a n’es Consell perquè el ho llevin i se n’ho duguin allà on toca... I ara amb ses obres de sa plaça ja han començat a omplir-se una altra vegada... Qui hauria de donar llum, dona fum...

Sabeu que tenc una adreça de correu electrònic a sa vostra disposició per si voleu posar-vos en contacte amb jo. S’admenten crítiques, xafarderies, enhorabones... animau-vos a escriure-hi! barramot@gmail.com

19

Apunts per a la història de la biblioteca pública de Sencelles Jordi Llabrés i Sans, cronista oficial de la Vila de Sencelles

20

Un dels punts culturals més actius de Sencelles i que atreuen a més públic és la nostra biblioteca municipal, avui situada al casal anomenat “Es Quarter”. Els usuaris hi poden trobar una amplíssima varietat de matèries per a la lectura, a més d’altres serveis que han volgut que l’espai es pugui adaptar a les noves exigències i doni respostes actualitzades: zona wifi, biblioteca per edats molt primerenques, oferta d’ordinadors, material audiovisual, espai destinat a activitats de lleure, d’oci i per espectacles de petit format...

La biblioteca és una de les nostres institucions locals que gaudeix de més longeva història, son quasi 100 anys d’existència d’un temple per els lectors, en el nostre poble.

L’any 1925, dins el marc de la institualització de l’anomenada Festa de la Raça s’inaugura la primera que hi ha agut a Sencelles amb la voluntat d’estar oberta a tothom. Ens trobem en el regnat d’Alfons XIII i es fa arribar a tots els ajuntaments de l’estat espanyol una circular en la que es convida a celebrar la diada del 12 d’octubre, aniversari de la conquesta d’Amèrica. Es mana que s’impliquin els alumnats de les escoles públiques i privades i que, tant nins com nines, desfilin davant la bandera nacional, saludant-la i besant-la, mentre que una banda de música interpretés la Marxa Reial; que es canti l’himne a la bandera, que es realitzin alguns exercicis gimnàstics, que es recitin poesies patriòtiques i adequades a l’acte, que s’engegui alguna iniciativa cultural en benefici del sector escolar i que, per últim, el batle, el rector o algun mestre capacitat es dirigeixi al jove auditori glosant i enaltint el significat de la festa.

A Sencelles la proposta fou rebuda amb entusiasme. Hi hagué missa cantada a la parròquia amb assistència del poble i dels infants escolaritzats. Seguidament s’organitzà una manifestació infantil, amb acompanyament de la banda de música local i al front de la qual hi anà la bandera nacional.

Es dirigí al pati del centre catòlic de Can Garrover i, al so del piano, de bell nou fou interpretada la Marxa Reial. A continuació tingueren lloc les activitats esportives i literàries anunciades, s’inaugurà una biblioteca oberta a tots els públics situada al mateix edifici i es serví un refresc.

L’any 1929 es constituí la Junta Local de Primera Ensenyança, la qual projectà la construcció d’una escola graduada a Sencelles i altres petites escoles rurals als llogarets de Biniali, Ruberts i Jornets. S’encomanaren plànols a l’arquitecte Guillem Forteza que aleshores comptava amb bona reputació dins aquest camp. Ens trobem en el moment d’iniciar el projecte de creació de l’edifici de les actuals escoles velles de Can Bril. Aquí s’hi contemplava la creació d’una espai destinat a biblioteca escolar. Llavors fou revocat el nomenament d’arquitecte i el suplantà Josep d’Oleza i Frates. L’any 1933, després de l’adveniment de la II República, Forteza recuperà el seu lloc. En tot moment es mantingué en els diferents projectes, el de la creació de la dita biblioteca.

Aquell mateix any es crea la Junta de la Biblioteca Municipal de Sencelles, formada per un regidor de l’Ajuntament que, a la vegada, haurà de ser el president de la comissió d’instrucció pública, els presidents de la societat “Unió Republicana” i de l’“Agrupació

Obrera”, el farmacèutic Joan Nadal, el manescal Rafel Vich i, en representació del Magisteri Nacional, Llorenç M. Duran, qui actuaria de secretari.

Aquesta junta prendria els acords de mantenir la biblioteca escolar i per reforçar els hàbits de lectura entre tots els extractes socials, crear-ne una altre a l’edifici de l’Ajuntament, compartint l’espai amb el ja existent arxiu històric.

Es compraria mobiliari i material nou per a condicionar-la i es demanaria a la junta d’intercanvi i adquisició de llibres del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, els volums necessaris per omplir els prestatges i poder prestar una oferta acceptable. Es remeteren 300 volums seleccionats, però finalment la nova biblioteca s’integrà a la ja existent de l’escola graduada. L’acte d’inauguració es dugué a terme dia 2 de juny de 1935, amb presència del Sr. Leal, inspector de Primera Ensenyança.

Després de la Guerra Civil i durant la Dictadura de F. Franco hi hagué un canvi rotund en la direcció de la biblioteca pública de Sencelles.

Tots els llibres son sotmesos al sedàs de la censura i un bon nombre foren eliminats. Els que quedaren i les noves adquisicions s’integraren a l’antiga biblioteca de Can Garrover i, a partir d’ara, el dipòsit bibliogràfic queda sota la gestió, primerament, dels congregants marians i, llavors, dels membres d’Acció Catòlica.

Les incorporacions anirien sempre en la línia educativa i de moral propugnada pels caps visibles del Govern central. Per suposat, quedaven absolutament vedades les publicacions escrites en català.

Amb l’arribada de la Democràcia i el ressorgiment a Sencelles del fenomen cultural, la nostra Biblioteca també rep una altre tractament i un nou impuls. Al cap davant si situa l’animós Centre Cultural de Sencelles el qual

treballa de valent per donar-li un sentit més significatiu d’obertura i es té la voluntat d’incorporarhi noves temàtiques que puguin satisfer l’interès de tots els lectors del nostre municipi. Amb el temps, cap als anys 90 del segle passat, l’Ajuntament de Sencelles n’assumeix totes les responsabilitats i te cura del bon funcionament, fins a assolir la dinàmica actual.

Durant aquest període democràtic la biblioteca ha tingut diverses ubicacions: “Sa Vicaria”, la Sala Vella (a la plaça de la Vila abans de la reforma de 1990 que acollí a l’Ajuntament), a Can Garau i en el lloc definitiu del centre cultural d’Es Quarter. En aquest mateix edifici, a partir de 2016, s’hi incorpora l’Arxiu Històric Municipal de Sencelles i s’engega el procés de catalogació i digitalització del fons documental. L’any 2018, també, s’inclou la secció del Fons Bibliogràfic de Sencelles on els lectors, investigadors i interessats hi poden trobar totes les publicacions de temàtica sencellera que s’han editat o es van editant.

Per acabar vull tenir unes paraules de record i agraïment envers les persones que al llarg d’aquests darrers més de quaranta anys han tingut cura de la nostra biblioteca municipal, molt sovint de manera gratuïta i desinteressada. En Francisco Salas, Peret, na Maria Magdalena Ramis, Pelea, l’amo en Sebastià Garau, Collera, en Toni Vallés, Merris o de Sa Cabana, na Catalina Aloy, de Son Llucià i na Neus Vallés, de Sa Cabana.

Llavors ja entraren persones que optaren a aquesta plaça per haver guanyat algun tipus de concurs públic com son na Maria Massanet, na Cristina Romero, na Margarida Ginard i, actualment, n’Estela Romero .

Estela Romero, nova bibliotecària

21

Entrevista a Inès Arrom, jugadora del CE Sineu Joan Miquel Chacón i Nicolau

On començares a jugar i a quina edat?

Vaig començar a jugar en el Sencellec F.C. a la categoria Prebenjamí, on tenia 7 anys. En aquell temps jugava amb els al·lots, era l’única al·lota de l’equip fins poc després, a poc a poc es començaven a incorporar més amigues del poble fins poder formar un equip femení.

Quin és el club on has estat més anys i en què t’ha Influenciat en la teva formació?

El club va ser l’Interplà FC, que es va formar a partir de Sencelles i Santa Eugènia, es va crear el nostre primer equip femení federat. L’equip va durar molts d’anys, jugant els primers anys a futbol 7, on jo vaig començar a passar de portera per provar noves experiències, i des d’aquell moment, seguesc conservant aquesta posició al camp.

Els darrers anys a l’Interplà, varen ser una gran lluita, ja que vam aconseguir pujar de categoria, a

22

Autonòmica, tenint l’oportunitat de disputar partits a Menorca i Eivissa, sense dubte, la millor experiència que he tengut. Per llàstima, això va durar poc, ja que el segon any jugant a autonòmica, l’any 2019 vaig sofrir una lesió molt greu al genoll i no vaig poder acabar la temporada. El club no va poder fitxar a noves jugadores per mantenir l’equip i en conseqüència, la categoria femenina de l’Interplà es va acabar.

Aquesta experiència m’ha ajudat molt amb el compromís amb el club, l’equip, les companyes, ja que si alguna de nosaltres no podia, no érem suficients per lluitar un partit.

Quins són els entrenadors que t’han deixat petjada a nivell humà i tècnic? Per què?

En Josep Roig i Bergas, àlies Tiró, ha marcat molt els meus inicis ja que m’ha acompanyat gran part de la meva infància.

Tècnicament l’any que més he aprés, va ser quan vam pujar a Autonòmica, on teniem en Jaume Garcias i en Jaume Rull d’entrenadors. Un any que vaig notar molts canvis. Varen demostrar que tenien un gran coneixement futbolístic i el seu objectiu era que nosaltres tenguéssim una visió més competitiva i professional sobre el futbol.

Què és allò que valores més dels companys que has tengut i tens actualment? I dels entrenadors, què esperes d’ells, tu, com a jugador?

Valor molt el companyerisme, el compromís i sobretot, la motivació mútua entre els companys, no a tots els equips es pot gaudir d’un

bon ambient tant per part dels jugadors com per la part tècnica.

Dels entrenadors valor molt la seva paciència amb nosaltres i la passió per ensenyar-nos a millorar cada dia més, d’enfadar-se quan podem donar més del que donam i saber motivar-nos a aconseguir els nostres objectius Com va sorgir l’oportunitat de jugar al Sineu?

Després d’haver estat 2 anys sense jugar a futbol, per causa de la lesió al genoll i dels estudis, l’equip que estava més a prop del meu poble era el Sineu, on em van acollir amb les mans obertes, donantme l’oportunitat de tornar-me a incorporar en el futbol, a confiar amb jo encara que no jugués de fa 2 anys. El bon tracte del club, del cos tècnic, i sobretot de les jugadores, és la millor decisió que he pres per motivar-me a tornar a jugar.

Després de tants anys lluitant, l’equip femení del Sineu està passant per la millor temporada en la seva història, i jo he tengut l’oportunitat de gaudir-la amb elles.

passar jo gràcies als entrenadors, pens que sí podria arribar a ser entrenadora o formar part del cos tècnic d’algun equip .

Quins són els teus reptes de futur?

Amb aquesta temporada tant bona amb el Sineu, he tornat a agafar forces per seguir lluitant i aprendre més. M’agradaria millorar el suficient com per poder tornar a pujar a la lliga Autonòmica.

Quan acabis la teva etapa de jugador, t’hi veus d’entrenadora?

La temporada 2018-2019 em van donar la oportunitat, juntament amb na Marina Vera, d’entrenar a la categoria Escoleta de l’Interplà FC i va ser una gran experiència, poder ajudar als més petits a aprendre les coses bàsiques, recordant lo be que ho vaig

23

Noticiari parroquial Jordi Llabrés i Sans,

Iniciam el temps Quaresmal La crònica parroquial d’aquests darrers temps ve marcada per les gojoses celebracions de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és una oportunitat que l’Església posa a disposició dels cristians per a preparar-s’hi convenientment. El mètode més eficaç, sens dubte, és el de la reconciliació amb el mateix Jesús i amb els germans. Iniciarem l’itinerari quaresmal el Dimecres de Cendra amb la celebració que és pròpia d’aquest a la capella del Convent de la Caritat. Sabent que és una d’aquelles que deim “festes movibles”, aquest any s’escaigué dia 2 de març. Durant aquest temps tota la simbologia litúrgica pren un caràcter més auster d’acord amb l’esperit de recolliment i de penitència del que som convidats a participar-ne.

Així, a l’altar major de la nostra parròquia, foren retirats tots els adorns de les grans solemnitats i, fins i tot, els dels diumenges dels Temps Ordinari. Ara, presidia l’antiquíssima talla del Santcrist de les Ànimes, envoltat d’una decoració de gerres buides de les que hi brostaven branques nues i flors de card seques. Hi predominava el color morat propi del temps litúrgic quaresmal.

Absència de flors, menys cera, ornaments més senzills, tovalles sense brodats ni grans randes...

Aportació Sinodal de parròquia de Sencelles

24

la

Per voluntat del Papa Francesc, s’ha iniciat un camí sinodal de tres anys de durada que s’articularà en tres fases —la diocesana, la continental i la universal—.

Aquest treball, —una proposta inèdita fins ara— conduirà a la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode

dels bisbes, a l’octubre de 2023.

Segons l’Oficina de Premsa de la Santa Seu, “no es tracta només d’un esdeveniment, sinó d’un procés que involucra en sinergia a tot el Poble de Déu, al Col·legi episcopal i al bisbe de Roma, cadascú segons la seva pròpia funció”.

Aquest nou itinerari sinodal, s’inaugurarà al Vaticà els dies 9 i 10 d’octubre mentre que a les diòcesis, entre elles la de Mallorca, l’obertura del Sínode, tingué lloc el diumenge dia 17 d’octubre de 2021.

La nostra parròquia s’uní a la fase diocesana a partir del proppassat 15 de març, dins el context de la festa de Sant Josep, patró universal de l’Església. “L’objectiu d’aquesta fase és la consulta del Poble de Déu amb la finalitat de què el procés sinodal es realitzi en l’escola de la totalitat dels batejats”. A Sencelles, durant aquest procés, hi han estat treballat fins a tres grups.

Un format per les religioses del Convent de la Caritat i altres dos per seglars (fins a una quarantena) que s’han reunit setmanalment (dijous i dissabtes). A hores d’ara totes les aportacions recollides entre els nostres feligresos ja son a punt d’enviar al Bisbat de Mallorca i a la Conferència Episcopal Espanyola, per tal de ser remeses a la Santa Seu. Ha estat prou enriquidor veure com el Papa Francesc, davant la situació i les problemàtiques socials que també afecten a l’Església, vol escoltar no només als bisbes, sinó que també a tots els batejats i fins i tot a aquells que en algun moment han volgut trencar la relació.

Festa de Sant Josep Enmig de les privacions quaresmals, l’Església hi ha col·locat la festa de Sant Josep i recomana que la celebri amb la solemnitat que correspon al Pare

de Jesús i patró de la mateixa institució. Així, aquest dia els nins i nines de la catequesis parroquial participaren d’activitats lúdiques i d’una formació adaptada als infants, entorn a aquesta figura i feren una visita a la seva capella.

En aquest moment, i també en la missa de torn parroquial celebrada el vespre, es tingueren presents als nostres seminaristes i als seminaris, als treballadors de qualsevol ofici, als pares i a les famílies... i per la pau, en aquest temps en que la guerra es fa present tan a prop de casa.

La Beata Francinaina present a la guerra d’Ucraïna Dia 21 de març, a primera hora del matí sortiren 13 furgonetes carregades de material sanitari i d’ajuda humanitària, des de la ciutat d’Inca cap a Ucraïna. Una representació dels organitzadors d’aquesta lloable iniciativa havien vingut a Sencelles per encomanar l’èxit del viatge a la nostra Beata de Sencelles. Es feren amb els aplics necessaris de Sor Francinaina per col·locar a cada un dels vehicles, i de les estampes i segells que van voler per poder marcar tot el material que s’emportaven.

Llavors, davant el sepulcre de la Beata Francinaina li encomanarem que protegís a tots els que es posaven en camí cap als llocs de guerra per prestar ajuda i demanarem a Déu que la presència de la nostra estimada Mare Superiora en aquells llocs de conflicte, inspiri el desglaçament dels cors tancats de qui provoquen aquesta situació bèl·lica. Que, per damunt de tot, aviat triomfi la PAU!!!

Setmana Santa Les celebracions de la Setmana Santa d’aquest any 2022 queden registrades amb la particularitat de retornar a la normalitat prèvia a la declaració de l’Estat d’Alarma per la pandèmia de la Covid-19. Altre

cop hem pogut gaudir de les celebracions normals, sense limitació d’aforament i sense les restriccions a les que, durant aquests dos anys, ens hem agut d’anar acostumant. Així el Diumenge del Ram la benedicció es pogué celebrar a la capella del Convent de la Caritat per, llavors, recórrer els carrers fins a l’església parroquial tot rememorant l’Entrada triomfal de Jesús a Jerusalem.

Per a la celebració del Dijous Sant en que commemoram la institució de l’Eucaristia, es pogué recuperar tota la solemnitat acostumada, on hi destacà el lavatori de peus a una vintena de nins i nines que participen de la catequesis preparatòria de la Primera Comunió. Acabada la litúrgia, hi hagué la Reserva del Santíssim a la Casa Santa o Monument, i s’organitzà la solemne processó del Santcrist de la Sang. Aquesta recorregué els carrers habituals, tot resseguint les catorze estacions del Via-Crucis marcades per bells i antics plafons ceràmics.

L’orde també fou l’acostumat: banda de tambors, vexil·les i creu guia, confraria de l’Ecce-Homo i el seu pas de Jesús fermat a la columna i assotat, i pas vivent de Jesús amb la creu camí del Calvari amb Simó Cirineu. Aquest any, sortí acompanyat per primer cop per diversos escolanets que a dins bacines de llautó portaven diversos objectes relacionats amb la Passió, el que anomenem les Arma Christi: la Santa Faç, corona d’espines, martell i claus, sudari i la cartel·la de l’INRI que coronà la creu en el moment de la crucifixió. Seguia la confraria de la Mare de Déu dels Dolors amb el seu pas i la de Jesús de Natzaret acompanyant la venerada imatge

de la Sang. Llavors, escolania amb la presidència i el poble fidel.

Cal destacar, i el senyor rector a la conclusió tingué paraules per agrair-ho, la important assistència de confrares i de gent, participant amb un exemplar i impactant silenci. La jornada acabà, quasi a tocar la mitja nit amb una Hora Santa organitzada per l’equip parroquial de catequistes.

El Divendres Sant tota l’Església Universal queda immersa en una mena de paràlisi i de silenci profund davant el dol que imposa la Mort de Jesús. Fins i tot son retirats els martells de les campanes perquè aquestes ni assenyalin les hores.

A dins els temples es retiren tots els objectes litúrgics, llums, flors... fins els altars son desvestits de les seves tovalles. A primera hora del matí s’obrin les portes i comencen a succeir-se sense interrupcions les els torns de vetlla i les visites a la Casa Santa. Al migdia hi fan un moment de pregària els membres de la nostra escolania parroquial, a les quatre del capvespre s’hi presenten els participants a la Catequesis Parroquial, a les 19h les Maries del Sagrari, tenen la seva Hora Santa. Cal apuntar que si, un any més, totes les flors del Monument son aportades per la mateixa gent del poble, tota la cera aquest cop ha estat costejada per la senyora presidenta de l’Obra de Maries del Sagrari.

25

A l’Hora Sexta (les 3 del capvespre), moment sublim del Sacrifici cruent de Nostre Senyor, uns joves valents de la nostra parròquia, mantenen la tradició de pujar al campanar per voltar les maçoles i així participar a tothom de la transcendència que aquest fet de la Història de la Salvació, té per la comunitat cristiana de Sencelles.

Al mateix moment, dins la sagristia s’encenen dos ciris al davant de l’antiquíssim reliquiari que guarda un petit fragment de la Vera Creu, anomenat el Lignum Crucis. A les 20h, s’inicia la celebració d’acord amb les rúbriques i detalls tant característics de la litúrgia d’aquest dia: entrada amb silenci, lectures, Passió, pregària universal, adoració de la Creu i comunió. Es conclou, també, en silenci i s’organitza la processó del Sant Enterrament. Aquest cop presidida per la creu despullada i el sepulcre amb la imatge jacent de Nostre Senyor.

Pasqua de Resurrecció Dins el programa de la Setmana Santa a Sencelles, ha pres especial relleu, la celebració de la Vetlla Pasqual compartida amb les altres dues parròquies que formem la nostra unitat: Sant Cristòfol de Biniali i Santa Maria de Costitx.

Bones representacions de les feligresies d’aquestes comunitats germanes s’ajuntaren a Sencelles i participaren en cada una de les

26

parts de la vigília: presentant el corresponent ciri pasqual que s’encengueren amb el llum nou, llegint les diverses lectures i textos, i aportant aigua provinent dels tres llocs amb la que s’omplí la pila baptismal. Emotius son els moments de la litúrgia d’aquest dia en que s’encenen a poc a poc els llums de les nous dels temples recordant-nos que celebrem el pas de la mort a la vida, el cant solemne del Pregó Pasqual magistralment interpretat, un any més, per na Catalina Ramon Oliver, l’esclafit gojós del Gloria in excelsis Deo amb acompanyament del repicar de totes les campanes, el cant de l’Al·leluia que ens introdueix en el relat bíblic de la Resurrecció de Jesús i en aquest dia exultant a més no poder i interpretat a vàries veus pel cor parroquial, i la renovació de les promeses baptismals amb l’aspersió de l’aigua nova beneïda.

L’església lluïa les seves millors gales, de flors i de llums, tant mai; tots els altars vestits amb els millors paraments i les tovalles més fines; les banderes sagramentals i de glòria voltant tota la nau; les capelles il·luminades...

La magna assemblea dels cristians de les comunitats de Biniali, de Costitx i de Sencelles, acabà amb les paraules de felicitació pasqual que els hi adreçà el rector mossèn Josep Adrover. Aprofità l’avinentesa per explicar que per reforçar la germandat entre les tres

parròquies que ara caminem juntes i sota el guiatge d’un únic pastor, s’organitzaran més celebracions conjuntes i que la vigília de l’any que ve tindria lloc en un dels altres pobles.

El diumenge de Pasqua la solemnitat no mencabà gens. A les 10 del matí sortí la processó amb el Bon Jesús Ressuscitat des la Creu d’Es Rafal, per trobar-se amb la seva Mare que li sortí a camí, vestida de glòria, a la Plaça de la Vila. En tot el recorregut trobem cases que s’uneixen a la festa penjant als seus balcons i finestres, domassos tenyits de magnífic color grana. El moment exultant de l’Encontre es manifesta com cada any amb repicar de campanes, amollada d’escopetades que hem d’agrair als caçadors de Sencelles, la música de l’Al·leluia i del Regina Coeli que sona per la megafonia del campanar. Acte seguit la nau de l’església parroquial s’omple de feligresos que assisteixen a l’ofici de Pasqua. L’escolania ocupa les bancalades del presbiteri, acompanyat al senyor rector i als celebrants. En el cor, la Coral Sor Francinaina que te cura del cant litúrgic sota la batuta de la novella directora Sra. Lidia Fernández, a qui donem la benvinguda entre nosaltres, tot desitjant que durant molts anys pugui acompanyar i animar als nostres cantaires.

Funeral per mossèn Pau Sans, prevere Dia 10 d’abril morí a Nova York el sacerdot natural de Sencelles mossèn Pau Sans i Sureda, a l’edat de 94. Havia nat a Sencelles l’any 1928 i de jove despertà en ell la vocació a la vida religiosa i al presbiterat, tot fent-ho una realitat en ingressar en la Congregació de la Missió de Sant Vicenç de Paul.

Just haver estat ordenat, celebrà la seva missa nova a la nostra parròquia, precisament, el dia de la segona festa de Pasqua de 1953.

Destinat ben aviat pels seus superiors a les missions d’Amèrica. Allà, s’exclaustrà de la vida religiosa, incardinant-se al clergat secular o diocesà. Sempre fou fidel als preceptes de la vida sacerdotal i observant amb els seus encàrrecs. Molt estimat per la seva feligresia i pels companys preveres que l’han acompanyat i assistit fins al darrer moment.

Sempre quedarà en el nostre record les assídues visites al seu estimat poble de Sencelles. Era habitual que fos entre nosaltres alguns dies de Nadal, per les festes de Santa Àgueda i les de la Mare de Déu d’Agost. L’any 1989 des de Nova York es traslladà a Roma, com un membre més del clergat senceller, per participar de la beatificació de Sor Francinaina Cirer. Llavors vingué a Mallorca per unir-se a les celebracions commemoratives de Sencelles.

Dia 19 del mateix mes, les campanes de la nostra parròquia, anunciaren la seva mort i el mateix vespre a la parròquia s’oficià un funeral. Presidí el senyor rector, concelebrant amb ell els capellans que resideixen a Sencelles. A la vora del ciri pasqual que havíem encès la Nit de la Resurrecció, hi havia obert el llibre dels evangelis i una estola, senyes del sacerdoci al que fou cridat i havia respost mossèn Pau. La seva afligida família de Sencelles, a qui feim arribar una vegada més les nostres condolences, ocuparen els bancs que deim “dels andoladors”.

imposà la pandèmia, ha reprès l’organització l’Associació Tia Xiroia. Prop de 200 persones s’hi van inscriure. No poques hi anaren a peu, tot resseguint els diferents plafons ceràmics de la vida de la nostra Mare Superiora i, regnant en tot moment, un veritable ambient festiu i de veritable alegria. A les 13h, després de la benvinguda per part del president de l’entitat organitzadora, es celebrà l’Eucaristia. Dinar d’arròs paella, fruita i dolç a balquena per a tothom. Llavors s’organitzà un senzill acte literari amb la recitació de diversos poemes en honor

de Sor Francinaina i l’Associació feu entrega a la Parròquia d’un donatiu de 2.000 euros destinats a la reparació de les teulades de l’església i que foren recollits durant la proppassada festa del 27 de Febrer. Mossèn Josep Adrover que ho recollí, manifestà el seu agraïment envers aquesta iniciativa i envers les persones que a poc a poc van demostrant que estimen aquesta parròquia i es corresponsabilitzen amb les seves necessitats .

Festa de l’Àngel Amb tanta tradició en els pobles de Mallorca i que commemora a l’Àngel Custodi del nostre antic Regne, tot recordant a aquell àngel que fou el primer testimoni i el primer comunicador de la Bona Nova de la Resurrecció. Com és habitual als sencellers ens aplega la festa del Pancaritat a la caseta de la Beata Francinaina. Aquest any, després de la interrupció que

27