Xacra municipal Amb elles Damià Huguet, a la manera... Blowin in the wind
Noticiari Agència de Selleters
Octubre Dia 1. Consolidació. De les estructures i adequació per a les visites del talaiot quadrat del jaciment de les Talaies de can Xim a Cascanar. Aquest talaiot, que fou excavat fa 11 anys per Javier Aramburu, necessitava mà de metge per llevar soques de mata i ullastre, restaurar els murs i retirar pedres caigudes. Dia 2. Instal·lades. 64 plaques solars al terrat del Casal d’Entitats de can Bril que proveiran d’energia elèctrica els edificis municipals.
Dia 16. Nominació musical. Del disc Volandera, del grup Qanarusa, al premi Enderrock com a millor àlbum de folk balear. Dia 21. Dinar. De companyonia dels socis de la llar dels padrins de Biniali a Binicomprat. Dia 22. Tancament d’oficines bancàries. Dia 18 de gener de 2022 és la data en què definitivament l’oficina de Caixabank situada al carrer des Rafal tancarà les portes i tota l’activitat d’aquesta entitat bancària es concentrarà a l’oficina del carrer d’Antoni Maura que ha estat remodelada.
Dia 12. Dinar. Dels quintos de Sencelles i Binali al restaurant Binicomprat d’Algaida. Dia 13. Exposició. A la Misericòrdia sobre Les Festes (il·lustrades de Mallorca organitzada pel Clúster del Còmic i el Consell de Mallorca, on hi surt un estand dedicat a la festa sencellera de l’Embala’t. Dia 14. Vaga. De recollida de fems amb alteracions als dies de servici. Dia 14. Celebracions. Per commemorar el 32è aniversari de la beatificació al Vaticà de sor Francinaina amb dos passis de vídeos i fotos d’aquell esdeveniment a la Llar dels Padrins. Dia 15. Vaga. De la recollida de fems que ha trastocat la vida dels habitants del nostre municipi.
2
Dia 25. Remodelació de la plaça. Continuen les obres de remodelació de la plaça de la Vila. Durant una setmana va estar tancat el pas pel carreró de l’Obra per no entorpir els treballs. Dia 27. Obra pública. Acaben els treballs de reordenació de la zona de la Creu de s’Era d’en Pelat, que ha estat pavimentada i la barana
dotada d’un remat metàl·lic. Dia 28. Cessió d’escultures. Cessió, per part de la família de l’artista, de dues escultures de Pere Pavia, que a partir d’ara decoraran la sala de vetla del Tanatori Municipal al cementeri de Sencelles. Dia 29. Futbol. El club esportiu Atlètic de Sencelles jugarà a partir d’ara al camp de futbol de Lloret, gràcies a l’acord que han firmat els
respectius ajuntaments. Novembre Dia 1. Celebracions. De la festa de Tots Sants i dels Difunts a la parròquia de Sant Pere de Sencelles amb missa al cementeri dia 1 horabaixa i a l’església dia 2. Dia 2. Nova bibliotecària. Na Margarida Ginard és la nova responsable de la Biblioteca de Sencelles després que na Cristina Romero hagi canviat de feina.
Dia 3. Presa. De possessió com a funcionari de carrera del nou Oficial de la Policia Local de Sencelles, en Joan Gelabert i Morey.
Dia 3. Xerrada. De l’escriptora afganesa Nadia Ghulam sobre la situació del seu país organitzada pel Grup Feminista de Sencelles amb gran èxit de públic. Dia 6. Nomenament. Del rector de la parròquia de Sant Pere de Sencelles i de Sant Cristòfol de Biniali, mossèn Josep Adrover i Vallbona, com a nou canonge de la Seu. Dia 7. Jornada. De neteja col·lectiva al jaciment arqueològic de les talaies de can Xim organitzada per la Ruta Arqueològica SencellesCostitx. Dia 8. Tanca. El negoci de queviures anomenat Sa Botiga instal·lat al número 1 del carrer de Sor Francinaina. Dia 11. Obert. El termini per apuntar-se com a oient a les Terceres Jornades d’Estudis
3
Locals del nostre municipi que enguany tendran lloc a Biniali.
organitzada per la regidoria de participació.
Dia 13. Teatre. Relacionat amb la mort, amb tres obres representades al Casal de Cultura, el local dels Majors i la Biblioteca.
Dia 19. Documental televisiu sobre el cas de l’assassinada Pilar Sánchez Llabrés al cementeri de Sencelles per part de la productora Quindrop per encàrrec d’IB3 televisió.
Dia 15. Remodelació de la plaça. Visita de la presidenta del Consell de Mallorca, Catalina Cladera, per conèixer de primera mà les obres en marxa de remodelació de la Plaça de la Vila. L’ajuntament li va demanar ajuda tècnica per habilitar un camp de futbol a Sencelles i per escometre les obres d’ampliació del cementeri de Biniali i la reforma del casal del Convent de Biniali. Dia 16. Vandalisme. A la finca de la Cova del Camp del Bisbe. La placa solar que alimenta el comptador de visitant va aparèixer tombada. Dia 19. Trobada ciutadana per definir el futur de Sencelles en temes d’inclusió, igualtat de gènere, participació i benestar animal al casal de can Garau
4
Dia 20. Quintos del 1949. De germanor de la quintada de 1949 de Sencelles i Biniali a Lluc amb l’assistència d’un 17 participants. Dia 21. Decoració nadalenca. Concurs de decoració de façanes organitzat per quarta vegada per la Sala. Dia 22. Sostenibilitat. Reunió sobre el futur de Sencelles en aspectes d’economia i de sostenibilitat al casal de can Garau organitzada per la regidoria de participació. Dia 24. Detinguts. A Sencelles, tres dels migrants marroquins
que fugiren d’un avió que feu un aterratge d’emergència a Son Sant Joan per una suposada urgència sanitària. Dia 25. Reivindicació feminista per celebrar la diada del 25 de novembre organitzada pel Moviment Feminista de Sencelles.
reconeixement d’un compromís ferm i decidit en favor de la normalitat de la llengua catalana en l’àmbit notarial.
Dia 26. III Jornades d’Estudis Locals. En aquesta ocasió, celebrades a Biniali i en homenatge al doctor en història, pare Josep Amengual.
Dia 27. Quintos del 1955. Dinar de germanor celebrat al puig de Santa Magdalena d’Inca per part de la quintada sencellera de l’any 1955.
Dia 27. Ruta saludable. Entre Santa Maria i Sencelles organitzada pel Centre de Salut de Santa Maria. Hi participaren una 30 de caminants, hi hagué missa al convent de la Caritat, berenar i visita al betlem de Biniali.
Dia 27. Penya. Segon aniversari de la Penya Balearica Es Pla amb un sopar que comptà amb l’assistència de diversos jugadors de la plantilla. Dia 28. Derbi esportiu. Entre els equips de futbol de Lloret i Sencelles amb un recordatori de gran rivalitat i el renaixement de la Penya Garrover.
Dia 27. Premi. Bartomeu Oliver de l’Obra Cultural Balear de 2021 per a la notària de Santa Maria del Camí, Maria Josep Cànaves Bertos, en
Dia 30. Condol. A la UIB per la mort del catedràtic de química, Francisco Muñoz Izquierdo, d’es Campàs de Cascanar. Era fill del rellotger Paco que tenia la botiga al local de ca sa Rotera del carrer des Quarter de Sencelles .
5
Xacra municipal Pere Bergas i Llabrés
Imatge: Aina Herrera
-Merda! Pastosa, groguenca, que m’engrunava l’alè, en alçar el peu esquerre de les lloses del carrer, es revelà com una merderada de ca esclafada, d’un dit de gruixa, se m’enganxava amb impudència a la sola. En haver-lo posat fermament en terra, el peu s’havia desplaçat lleument perquè havia anat a raure en aquella blanor esponjosa que l’allotjava, just endret del portal de casa. Era insofrible pensar posarme dempeus sobre la massa immunda, i que per efecte del meu pes pogués sobresortir per tot el perímetre de la sabata. I molt més enutjós era encara imaginarme caminar amb falsa naturalitat sobre aquella plataforma oiosa aferrada a mi. Tocant de taló en terra només, vaig tancar d’una portada, vaig rodar clau mentre sentia lladrar na Duna, i vaig maleir l’animaló sensitiu que m’havia cagat sullanetes. Era la tercera vegada en tres dies que trepitjava una tifa. Ja no només era el carrer de Donants de sang que estigués estibat de merdes de ca, com sempre ocorre en vies de la perifèria, sinó que també n’afloraven per la majoria de voreres, pels pedrissos de plaça, pel patinador, a cada portal, i fins i tot davant la casa més guapa de totes. El poble n’anava ple,
de cagarrons canins i de queixes del veïnat. Segurament no és que n’hi hagués més, però la gent s’hi fixava molt, s’indignava, i feia renou. D’altres pontificaven que tot s’exagerava; jo i tot vaig arribar a afirmar que pertot també hi ha excrements de moixa, d’egua i de mosca, i que ningú no en diu res… Crec que per mor d’aquesta audàcia meva havia trepitjat tres pasterols; no ho sé. La veritat és que semblava que alguns hi tenien un negoci, amb la merda, com si la volguessin així, allà, per a sempre disponible, llustrosa, prostituint les vorerades, com per vendre-la a quilos. Era una bogeria pensar-ho. Tot ca era sospitós d’abandonar la seva caca onsevulla. I era ben cert: jo encara no n’he vist cap recollir amb granera i pala la seva deixa escatològica. De manera que s’inicià una campanya per erradicar tanta sorpreseta fastigosa i la pressió veïnal feu complir el ban de batllia. Tothom s’espiava o feia d’acuseta; es feia silenci en toparse amb un animal de companyia seguit del seu propietari; tot eren mirades furtives per comprovar què succeïa després que un ca s’hagués acotat i premut... Encara que la gran majoria no deixava rastre de merdeta, els ànims estaven encesos. Als qui optaren per fer fer les necessitats del cusset en la intimitat, la merda se’ls acaramullava al corral o a dins casa. I aleshores, tant vomitiva era la imatge d’uns patis sembrats d’excrements, com la flaire inconfusible que s’escolava per les retxilleres de portes i finestres. La tribu no podia tolerar pus aquesta xacra domèstica que feia arrufar nassos i esmussar llengües… Multes, càmeres i pipicans; fullets informatius a les bústies, noves ordenances emanades de la Sala, pòsters que impel·lien al civisme… La campanya, tot i haver esdevengut més fiscalitzadora encara, no havia descuidat l’acció preventiva i pedagògica, però acusava una
falta flagrant de finançament. O d’interès institucional real. Per això, en sol·licitar que es col·locassin uns rètols a les entrades de la vila que resaven la consigna “Poble lliure d’excrecions canines”, es torbaren a instal·lar-los-hi. I succeí l’inevitable, després de mesos de feina silenciosa: les caques minvaven al carrer i ningú ja no referia que sentís pudor dins cap casa ni senyal d’aquella porquícia a cap terrassa. Ningú no se’n sabia avenir. Semblava que els cans i les cusses, a la fi, havien après a retirar els excrements, ells solets, a mesura que els dipositaven en terra. Ho havien entès. L’estampa era la mar d’agradosa, sorprenent i necessària. I es viralitzà com s’atallava aquesta violència estructural. L’statu quo, irresponsable i egoista, de l’abandó de merda en via pública o en domicilis particulars seria enderrocat. Però ja se sap que la merda, com més es remena, més put. Així que després d’una d’aquelles nits de son lleuger, en què ens desvetllam per qualsevol minúcia, i ens enerva no aferrar el son de nou perquè sentim el cor encongit, les dents estretes i els ulls enganxats d’una manera dolorosa, n’aparegué de nou, de caca de ca. A balquena, amb nocturnitat i traïdoria. Eren guardes de cans a lloure que descarregaven allà on es trobaven i que no recollien les seves coses, ara que n’havien après. Aquestes bèsties maleducades que no es feien càrrec de la distorsió que provocaven en el veïnatge eren una plaga. I qualcú els devia haver ensenyat a portar-se així: vet aquí el re. Calia posar peu fiter contra la barbàrie: “no era no” a l’excrement cànid abandonat enmig de la carrera. Se seguiren formant els municipals, els femeters, els manescals… I en convocar els propietaris d’aquells animals a sessions de reensinistrament, no n’hi acudí cap. Descaradament.
– ...Que no la dus a lloure? –em reprengué un desconegut mentre passejava amb na Duna– No hi ha ningú en aquestes hores.– M’estim més... –vaig gosar començar a respondre. – Au, no siguis llosco! Qui sap millor que l’amo què necessita la teva cussa? El meu deu haver buidat dins qualque garangola segur… I va inflar el pit, mentre arrugava estranyament els llavis, per proferir un xiulet eixordador que m’esguerrà els timpans. A l’instant, uns ulls brillants emergents de l’ombra prengueren la forma de ca. L’individu continuà el seu camí, contorçant una coa que li guaitava pels baixos de l’abric, secundat per una fera escoada i amb tres caps. Un bon dia aparegué un cagarrot grandiós i colossal al bell mig de la plaça. La gran merda s’empassava de mitjan plaça cap a l’església, i tant l’escalonada com el monument de davant el temple restaven engolits pel gran marró. Calia desmantellar aquell menhir ajagut i abonyegat, abans que no es desfés i esdevengués un brou infecte que acabàs per filtrar-se i ameràs de nitrats el subsol. Quan les màquines acabaren les obres, la plaça havia canviat de fesomia, fins al punt que el monument de la protectora dels homes i de les dones del poble, en lloc de romandre amb aquell braç seu benefactor sempre estès, ara els mantenia tots dos enlaire. Servava el rostre de la determinació, i l’espai entre ambdues mans juntes formava una mena de triangle, n’estic segur. D’altres se’n reien i asseguraven veure-hi una... un... Aleshores, contorbat, vaig entrar a Can París per seure-hi una estona, tot cavil·lant quina paraula podia posar dins les mans de l’estàtua, que fos el millor punt i final en aquest relat .
7
Coses d’en Martí Martí Cirer de can Garrit
L’estiu
Cerca un glop de poesia,
Poesia popular de Ma. Antònia Salvà
—encantament que no es veu,
La vella a l’ombra ja fila;
al fons de l’aigua ma veu.—
som a l’estiu: quin alè!... Correu, nins, per fora-vila, que ara és temps de viure a pler. Ni plecs, ni cartells, ni escola, ni sentir més cantussol que l’amiga corriola que gisca de sol a sol. Es el temps de les rondalles a baix dels parrals novells, el de les gàbies de falles en què suren els aucells. Més val un punt d’alegria que una torre de diners.
com l’eco que repetia Conhort que en les penes mudes del cor m’alleugera el pes, amb les remors conegudes del vou-veri-vou del bres: La molinereta del molinet nou ha feta bugada - i no l’ha eixugada. La molinereta del molinet nou ha feta bugada-i no ha fet sol. No hi ha embatols ni frescura que així revivin mon cor!
El temps de caçar a abeurada a la vora de l’aljub, i de jugar de vetlada per damunt les posts del cup. Lluneta del pagès, jo estic dins ca-teva i tu no em dius res!... Per l’ombra de la cisterna es belluga un llu mot viu,.. Es la primera lluerna, Llumenaret de l’estiu! Damunt les amples voreres del brocal colrat pel sol, les verdes alfabegueres creixen dins el cossiol; i en pujar la gerra plena, tremolant de set cada ull sent degotar la cadena
8
i el cap de corda remull. L’esperit que pel món tresca també en torna assedegat; mes no cerca l’aigua fresca del poalet estanyat.
—Tenc por que amb tanta dolçura no li venga un raig de plor.— Si la son venia jo l’adormiria. Si la son no ve no l’adormiré... L’oratjol du de les eres olor de palla i cançons, trotar de mules lleugeres i batre de carretons... Les meravelles, badades mirant els estels porucs, el sol ja les ha acopades i totes dormen, ulls clucs. Amb el xubec del migdia
torna a regnar la calor...
Cobles a la divisió del Regne
Fins a toc d’Ave-Maria
de Mallorca (any 1398)
no correrà més frescor. Lai-lai farem un ventall, lai-lai de plometa fina... Del pinar s’obrin les pinyes al bat del sol agostenc; ja negre ja per les vinyes qualque singló primerenc. Vendrà el temps de la vermada quan serà passat l’estiu: —d’una bonança passada altra bonança reviu.— L’amor i la poesia
Poesia d’Anselm Turmeda Mos fills desobedients als estranys m’han subjugada. Per los llurs mals regiments concòrdia han gitada. No em sé per quina raó los meus fills m’han avorrida, ne per què divisió entre ells és establida. Si ma gent era unida viurien segurament .
seran reis per sempre més. Més val un punt d’alegria que una torre de diners.
Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés
Coberta: Foto Jaume Perelló Llabrés@jaume.perello a IG. Contraportada: Foto Pep Aguiló@pepaguilar a IG
Col·laboradors: Associació fotogràfica de Sencelles Pere Bergas i Llabrés Joan Miquel Chacón i Nicolau Martí Cirer Aina Herrera Aina Maria Llabrés i Llabrés Sara Martínez i Moll Miranda Miret i Mayrata Jaume Perelló i Llabrés Sebastià Siquier i Ramis Guillem Zuazaga i Llabrés
Depòsit legal: PM-400-89
REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Edita: Centre Cultural de Sencelles.
Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem. Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors. Pàgina web:
www.sasella.org 9
Amb elles Una pepa amb un vestit rosa per a la nina i una moto blava per al nin Aina Mª Llabrés i Llabrés
L’afirmació del títol pot semblar molt antiga, però fa devers 3 anys havia de comprar una jugueta i em va passar una cosa semblant. Em varen fer saber que no tenien la rosa per a la nina i jo els vaig dir que volia la blava i que sí, que era per a nina. Vaig aprofitar per dir-li que els colors no tenien gènere i a la dependenta va parèixer que allò no se li havia passat mai pel cap. El que passa, és que moltes vegades vivim en mode automàtic i no ens plantejam les coses. Aquest petit gest, però, ja ens classifica, com veurem més endavant.
Ara que s’acosten les festes, començam ben prest a rebre informació diversa sobre productes de Nadal. A ca nostra ens arriben catàlegs de tot tipus per a consumir i regalar, però em vull centrar amb els catàlegs de juguetes. Quan era petita esperava aquell moment d’encerclar tot el que volia que em duguessin els reis, que no solia ser poca cosa, perquè encerclar era gratis. Quan t’aveses a veure una part per a les nines amb pepes, maquillatge, set de granera i fregona dones per fet que aquest és el teu paper. D’altra banda, els nins també assumeixen el paper que els ha donat la societat: motos, eines, cotxes, superherois… Són estereotips que hem d’erradicar perquè perpetuen el paper de la dona com a cuidadora responsable de la casa i dels infants, i el de l’home com a aventurer. No només als catàlegs veiem aquesta diferència. Si ens fixam ens els anuncis de televisió, quan és de pepes sempre hi ha uns colors pastels, una música tranquil·la amb una dona o nines que canten. En canvi, si l’anunci és un regal per a nin la música és més potent, la canta o xerra un home amb veu greu i els colors són més foscos. En general tot és més dinàmic i ràpid que als anuncis pensat per a nines.
10
He de dir que des de fa uns anys hi ha catàlegs que són menys estereotipats i més inclusius, i que a alguns anuncis de la tele també hi ha més varietat. Catàleg que estereotips.
segueix
Catàleg més inclusiu
els
El problema és que encara ara tenim dins el cap que hi ha juguetes de nins i de nines. Si un nin vol jugar amb una pepa no fa falta dir què en dirà la majoria de gent. Jugar és moltes vegades reproduir els rols adults. Per tant, un nin que cuida una pepa fa el rol de pare, i això ens hauria de semblar el més normal del món. Perquè tothom pensa, supòs, que si un home té un fill, assumeix aquest paper de cuidador. D’altra banda, si a una nina li agrada la mecànica ho ha de poder fer sense haver de sentir els típics comentaris que potser la faran tornar enrere en la seva vocació. A més a més, jugar podem jugar a moltes coses diferents. Ara ens fa ganes una cosa i després una
altra, i no hauríem d’intentar limitar a ningú a expresar-se com és i a ser feliç quan juguen i en qualsevol moment de la seva vida. Un altre aspecte a tenir en compte és els models de juguetes que compram. Les pepes com les Barbies o les Bratz reprodueixen uns cossos impossibles. El set de bellesa que ens comença a recordar des de ben petites que hem de ser o intentar ser guapes. Les pistoles o armes que ens fan normalitzar la violència. I un llarg etcètera. Ja veim que fer la carta als reis no sempre és fàcil, per això està bé que ens plantegem què vol l’Infant i si la jugueta reprodueix models poc saludables per al joc i el desenvolupament del nin o la
nina a qui li regalam. Recoman un parell de contes que trenquen estereotips. Daniela pirata de Susanna Isern (la història d’una nina que ha de superar molts d’obstacles perquè vol ser pirata), La veritable història dels bonobos amb ulleres d’Adela Turín, (tracta del repartiment de les tasques), Un secreto pelirrojo de Camino Baró (dona a conèixer la realitat de les persones intersexuals) i Visca les ungles de colors d’Alicia Acosta (la història d’un nin a qui li agrada dur les ungles pintades). La cançó que recoman és Reinas de Suu que també parla dels estereotips .
Blowin in the wind... Blowin in the wind Girl form the north country Masters of war Dylan’s blues A hard rains gonna fall Mirant els vinils que tenc (fent un repàs) em vaig aturar a la portada del disc on es veu una parella caminant pel mig d’un carrer amb neu bruta de les petjades d’altra gent. Ell duu una pallissa d’ant i ella una pallissa i uns calçons negres. El carrer és un carrer anònim amb cotxes de part a part coberts de neu. La parella va de bracet però aferrats amb cara de fred. La foto mostra la parella com va caminant sense por als cotxes que li puguin venir per darrere, però es tenen l’un a l’altra. A la película Reality Bites, Ethan Hawke (Troy) li diu a Winona Ryder (Lelaina): “Això és el que necessitam: un cafè, unes cigarretes i un poc de conversa”. La carátula em dona la impressió
que no és un moment, no és un dia concret, ni són Dylan i la seva al·lota Suze. És l’eternitat.
Sebastià Siquier i Ramis
Quan jo era jovenet i amb amb una al·lota record que feia olor d’aftershave i ella feia aroma de perfum i de cigarreta. No teníem por als cotxes ni al mal temps. Insolents, anant a l’encontre del futur sense deure res a ningú .
11
Associacions de Sencelles Joan Florit i Horrach
El Centre Maurista de Sencelles (I) Ja fa uns anys que a la revista hi varen sortir una sèrie d’articles que versaven sobre diverses associacions que havien existit al nostre municipi. En concret varen sortir publicats estudis sobre el Sindicat Agrícola i Ramader de Sencelles (1909) a les revistes 114, 115 i 117 de l’any 2009; sobre els Exploradors Mallorquins de Sencelles (1921) a les revistes 112 i 113 de 2008; i sobre la Societat de Socors Mutus L’Amistat (1930) a les revistes 110 i 111 de l’any 2008. Reprenem aquí un altre vegada aquest fil i tractam una altra entitat. En aquesta ocasió serà el Centre Maurista de Sencelles. Aquest era el nom que varen rebre durant un cert temps les delegacions locals del partit que agrupava els adeptes al polític mallorquí, Antoni Maura i Montaner (Palma 1853 - Madrid 1925). El partit maurista va ser una organització política que sorgí com a moviment a partir del mes de novembre de 1913. Va néixer arran de la ruptura del Partit Conservador quan Eduardo Dato formà govern en lloc d’Antoni Maura, que era a qui li tocava com a líder formal del partit. Des de llavors els conservadors s’escindiren entre els partidaris d’en Dato i els que eren seguidors d’en Maura.
12
A diferència de l’estructura tradicional que havien tengut els conservadors, basada en un agrupament de notables, grans senyors i cacics, el maurisme va ser, sobretot, un moviment organitzat per crear un estat d’opinió favorable i agitar l’entorn
polític, cosa que li proporcionà molt de seguiment entre el jovent. Les fronteres amb el partit nou i la munió d’organitzacions paral·leles que varen sorgir mai varen ser gaire precises, encara que, amb el temps, va anar adquirint característiques pròpies, s’agruparen i adoptaren el nom definitiu de Partit Maurista. Inicialment va suposar una opció regeneradora contrària a la deriva corrupta que havia agafat el sistema bipartidista de l’època de la Restauració Borbònica (18741931). Era un moviment catòlic, antiparlamentari, partidari de governs forts, de l’ordre públic, de l’autoritat i defensor de la puresa del sufragi. Tenia una actitud que volia ser a la vegada, dretana amb tocs regionalistes, però també crítica amb el sistema parlamentari vigent de governar per torns pactats entre conservadors i liberals. Antoni Maura, a Sencelles sempre va tenir partidaris, que fins i tot aconseguiren que li posassin el seu nom a un dels principals carrers travessia de la vila. Va ser l’any 1903, aprofitant l’avinentesa que havia estat nomenat, per primera vegada, president del Consell de Ministres d’Espanya. La via que encara ara té el seu nom era l’antigament anomenat carrer del Mercat (segons altres versions, carrer del Comerç, com consta al llibre Notes Històriques de Sencelles d’en Macià Llabrés, pàg.48), encara que també era conegut, de manera popular, com a carrer de ses Casetes o carrer des Cap d’Avall. També, per corroborar l’existència d’un centre maurista a Sencelles, disposam de la crònica periodística de la seva inauguració apareguda
a les planes del diari madrileny La Acción amb data 01-07-1916. El president del Centre Maurista esmentat és Martí Mayol i Gelabert, que després, a l’època de la dictadura del general Primo de Rivera, va ser batle durant un breu període de temps durant l’any 1924. El Centro Maurista de Sansellas continuava actiu durant 1917 perquè hi ha la constància que varen enviar una carta a Jeroni Massanet i Beltran, com a president de l’entitat anomenada Foment del Civisme, una entitat cultural i política de Palma (1914) que pretenia, denunciant el caciquisme i la corrupció de l’Administració, regenerar la política i la cultura d’aquesta etapa de la Restauració .
13
El retrat de Sor Francinaina a una exposició en homenatge a Agustí Buades Jordi Llabrés i Sans,
14
Tots els sencellers i devots de la Beata Francinaina, igualment aquells que els agrada gaudir de la bellesa de l’art, son convidats a visitar l’exposició organitzada pel Consell de Mallorca: Agustí Buades Frau (18041871), precursor del retrat modern a Mallorca, que romandrà oberta fins dia 25 de febrer en el centre cultural de la Fundació “Sa Nostra” (carrer de la Concepció) de Palma. En aquesta important mostra, comissariada pel Dr. Marià Carbonell, hom hi podrà contemplar el retrat que, entorn de 1853, el retratista de moda a la Mallorca del segle XIX, feu de la nostra Mare Superiora, fundadora del Convent de la Caritat. El trasllat d’aquesta obra a Ciutat per formar part del discurs expositiu que se’ns ofereix, creiem que és quelcom de primera magnitud ja que torna a posar en valor una imatge que tots estam tan acostumats a veure i que molts, per les circumstàncies que siguin, sentim summament propera. Des d’aquí i des de qualsevol plataforma que estigui al nostre abast, promourem la visita a l’exposició. D’una manera especial convidaríem a tots els membres de la colònia sencellera a Ciutat, és a dir als sencellers que viuen a la capital mallorquina, a acostar-
se fins al dit centre cultural per retrobar-se, altre vegada, amb la seva paisana i gaudir d’un bon tast de l’obra de Buades. Tothom és ben convidat a visitarla. També, tota la gent que vulgui aprofitar l’ocasió per fer-ho en grup i participar d’una passejada cultural complementària, dir-vos que per el dissabte dia 22 de gener de 2022 organitzarem una eixida a Palma que ens conduirà per diferents punts on hi ha o hi ha hagut petjada de la nostra Beata: Palau Episcopal, can Molinas, can Formiguera, església de Santa Eulàlia, palau del Consell de Mallorca, can Buades, monestir de les Caputxines, sepulcre de Santa Catalina Tomàs, la Pietat i la mostra en qüestió. Serà un matí intens que ens aproparà una mica més al personatge més valorat per la nostra comunitat de sencellers. La història del retrat de Sor Francinaina és ben curiosa. Una de les persones que més freqüentaren el Convent de la Caritat, en vida de la Mare Fundadora, fou el VIII Conte de Santa Maria Formiguera, Don Joan Antoni Zaforteza i Morro Ferrer de Sant Jordi i de Vives. Aquest personatge de la noblesa mallorquina, que tenia terres i posada a Sencelles, va conèixer prou bé a Sor Francinaina i, en el moment que ella volgué fundar el Convent, va convertir-se en un gran benefactor de la causa. La tradició certifica que va obsequiar a la Mare Superiora amb el quadre de la Mare de Déu dels Dolors que presidia l’altar del petit oratori domèstic i amb dues figures del crucifix, un d’ivori que hom avui pot veure a la cambra i l’altre, anomenat Santcrist de la Caritat, que és el que presideix l’actual oratori del convent. Don Joan Antoni sempre volgué
estar assabentat de tot el que succeïa entorn de la Superiora de Sencelles i, per no perdre cap detall, tenia encomanat a les amistats que tenia en el poble que l’informessin puntualment de tot allò que trobessin digne de nota. Es conserven epístoles signades entre ell i Don Sebastià Garau, amb l’amo en Jaume Pons àlies Tiró i, també, amb el rector mossèn Joan Molinas. Aquest, en certa ocasió, després de relatar-li un èxtasis que havia experimentat la Beata el dia de Sant Pere de 1853, l’hi va escriure: “si algo más sucediese de extraordinario, pierda cuidado vuestra merced que se lo pondré en noticia”. Aquella admiració demostrada pel Comte fou la causant de que ell mateix encomanés que retratessin a Sor Francinaina. Posat fil a la agulla en aquell assumpte feu venir a Sencelles, dia 6 d’octubre de 1853, a Buades que a les hores ja havia assolit una reconeguda fama i mestria en executar els retrats de molts de personatges de la seva època. Amb companyia del Rector comparegueren al Convent, però com que la Superiora mai per res s’hauria deixat retratar, hagueren d’aprofitar un d’aquells freqüents èxtasis que la mantenien absorta i que l’hi sobrevingué després que Don Joan Molinas intercanviés amb ella un col·loqui sobre la passió i mort de Jesús. “… como [se] esperaba se produjo
el arrobamiento. El pintor echó mano de sus pinceles y perfiló rápidamente sus rasgos, sin que ella se diera cuenta de lo que sucedía en su derredor. El dibujo refleja el estado de pena y dolor en que la Sierva de Dios se encontraba con los ojos cerrados, improvisamente cesó el éxtasis y Sor Francisca abrió los ojos, aprovechando el pintor esta oportunidad para dibujarlos en la parte superior de la cartulina. El dibujo está ejecutado sobre vitela de color. El claroscuro se indica a base de carbón y blanco. Era el procedimiento de que servía el artista Buades para realizar los retratos de las personas fallecidas. Indicaba en un ángulo el detalle de los ojos y, a veces, como recordatorio, anotaba el color del iris”. Fent ús d’aquest procediment, el pintor Buades va
fer, almenys, dos dibuixos: un que el conserven els seus descendents i l’altre que es va reservar per sí el mateix Comte. Un cop que va morir aquest, el dibuix va passar a la seva neboda Dona Concepció Moreno i Ferrer de Sant Jordi, Vda. de Pou, i d’aquesta a la família de Despujol, propietària de l’actual Can Maroto de Cascanar. Dia 9 de maig de 1933 “... per complaure els desitjos de l’actual comunitat del Convent de Sencelles i en testimoni d’agraïment a la Venerable Fundadora, Dn. Manuel Despujol i Pou fa donació del quadre a l’esmentat Convent de Sencelles, amb la condició que la comunitat pregui per ell i família en les seves quotidianes oracions”. Amb tots aquells dibuixos inicials i apunts, el pintor pogué enllestir el quadre definitiu i l’entregà al Comte, però aquest no el va portar a Sencelles fins que hagué mort la Mare Superiora, segurament per evitar-li un disgust innecessari. A l’exposició podrem veure reunits altre vegada, el retrat de la Beata Francinaina i l’esbós conservat per la família Buades, que l’any 1989 fou exposat a Sencelles en motiu de la Beatificació .
15
25N ahir i avui contra les violències masclistes Aina Mª Llabrés i Llabrés
Aqui teniu el manifest
Dia 25 de novembre va ser el dia per a l’eliminació de les violències cap a les dones. El Moviment Feminista de Sencelles va organitzar un petit homenatge a totes les dones que al llarg de la història i avui en dia pateixen algun tipus de violència masclista. L’acte va començar davant el mural de les dones al poliesportiu amb la lectura d’un poema de Maria Mercè Marçal. Després, es va fer un recorregut des del poliesportiu fins a la plaça homenatjant aquelles dones que sobretot a
l’Edat Mitjana varen ser cremades tractades de bruixes i a les que ara també pateixen el masclisme. En arribar a la plaça na Fanny, n’Antònia i na Nura varen llegir el manifest. Seguidament, cada una de les dones assassinades enguany va ser recordada amb un ram de flors, que va quedar a la plaça, i amb una performance de foc que simbolitzava i apropava els assassinats de les dones considerades bruixes i els assassinats de les dones d’enguany. Enguany 70 dones han estat assassinades en mans d’homes. La xifra escarrufa i indigna per parts iguals. També es va fer saber que cada vegada que una dona sigui assassinada es farà un minut de silenci a la plaça a les 20:00. Per acabar, es va cantar una cançó Canción sin miedo de Vivir Quintana que explica algunes de les violències que patim les dones arreu del món. Va ser un acte emotiu, perquè recordar les dones que han estat assassinades pel simple fet de ser dones ens fa sentir indefenses. Necessitam unes polítiques valentes amb els maltractadors i assassins, però sobretot, necessitam una educació igualitària que ens allunyi a les dones de viure amb por, ens deixi viure lliures i ensenyi als nins aquesta igualtat.
16
És imprescindible que sapiguem que som part del problema, però que també ens sentim part de la solució. Cada persona ha de tenir un paper actiu per acabar amb el masclisme. Els homes han de deixar de mirar a un costat i lluitar per una societat igualitària rebutjant comentaris, bromes masclistes i fent-ho saber a
altres homes que tenen aquestes actituds. Les dones hem de reconèixer que som filles del patriarcat i que actituds que trobam normals les podem canviar, i no estar sotmeses a les expectatives que té la societat amb nosaltres. Només de manera activa podrem acabar amb el masclisme .
N’Antònia va llegir el manifest de manera molt emotiva
El final de l’acte es va cantar la cançó Vivir sin miedo
La representació de
n’Alicia amb els
rams per cada dona assassinada
17
Damià Huguet, a la manera d’en Tià Pansa Joan Miquel Chacón i Nicolau
En entrar a la plaça Nova, em va fer un siulo. Jo, em vaig girar cap enrere, perquè dubtava que el siulo fos dirigit a mi. Llavors, va pegar un cop de gaiato a una paperera i em va tornar a siular. I sí, era a mi. I així -aquesta escena-, surreal, talment de Buñuel a “Un perro andaluz”, es repetia cada dia. I ho feia amb tothom. Ell era sempre al porxo de Ses Cotxeres o al de l’aljub de la plaça. Portava una gorra del Barça a l’estiu i una de llana a l’hivern, i també, unes ulleres de sol negres Rayban Wayfarer. Per als sencellers, és una imatge inesborrable en el temps, la d’en Pansa, assegut amb aquelles mítiques ulleres de sol, saludant a la seva manera i contant-nos, de tant en tant, qualque acudit verd, si s’esqueia. Si Luis Buñuel o Salvador Dalí haguessin conegut en Pansa, ben cert que els podia haver despert la inspiració de
18
qualque obra. En Sebastià, era un apassionat del futbol. Però segons ell, mai el mirava! I era mentida: allò que volia saber era si tu l’havies mirat i saber el teu parer! Llavors te n’adonaves de la seva estratègia. Era un futboler malalt. Malalt del Barça. Però també seguia tots els resultats. De vegades, quan el topava per plaça, al cafè, em cridava i em deia “ahir el Mallorca….”, amb el dit per avall com a senyal romana com qui augura un mal futur. Un dels jugadors d’aquell mític equip de la dècada dels anys cinquanta que jugava al camp de ca s’Òliba, situat a devora l’Era d’en Pelat. Un equip històric on en Joan Negret, en Toni Pou, en Miquel de na Cavallera, en Jaume Busca i el seu germà Toni, en Biel Busca cosí dels dos germans anteriors, en Toni Pafaca, en Biel Ferrer de na Cavallera, entre molts d’altres. Un equip que tenia d’entrenador un dels grans impulsors del futbol al nostre poble: en Xisco Viquet, una persona amb molt de carisma i bondat, que pel seu caràcter enganxava i contagiava els joves sencellers amb la seva passió futbolera. En Sebastià Faure Cirer, en Tià Pansa, per a mi, és un dels grans personatges sencellers que he pogut conèixer. Un bon amic. De tant en tant, a qualque conversa que tenim amb un altre amic meu, en Jaume Ràdio, feim un llistat dels personatges emblemàtics que -pel seu carisma
i exotisme-, ens han alegrat la vida sencellera, -en feim de rialles…!-, i arribam a la conclusió que, necessitaríem un parell de números especials d’aquesta revista per a descriure-los. Veïnats necessaris, imprescindibles per construir la societat mallorquina, sencellera que volem ser: diversa, exòtica i alegre. Quina meravella tenir -i gaudir- d’aquests veïnats al nostre poble! En Damià Huguet, també havia estat jugador de futbol amb el CE Campos. Un bon lateral! El futbol també l’apassionava, entre d’altres passions com el cinema, la pintura, l’escultura i la poesia. Però, i els cafès, què tenien els bars per a en Damià Huguet que el xuclava, l’engolia l’ànima? En sortir de la seva fàbrica de rajoles i materials de construcció, hi anava als cafès de Campos, amb la roba de feinejar, ple de pols i calls a les mans. Els calls, com a símbol dels obrers, dels treballadors, un dels imaginaris emocionals del poeta. Els manobres, com a quimera personal huguetiana de ser reconeguts com a ídols socials. Doncs era als cafès, on Huguet jugava a cartes, tastava el regust d’un bon cafè amb un esquit de cassalla de Llubí, per suposat, i conversava. Aquelles tertúlies sobre temàtiques quotidianes, senzilles, modestes: exsecallar els ametllers o les figueres, llaurar un parell de quartons, ensofrar tomatigueres, el batle que no surt de l’Ajuntament a preocupar-se pel poble, etc. Converses, que ens marquen moltes vegades les nostres fites, i que allà -aferrats al tasser del bar o asseguts fent taulada-, deixam, huguetianament, les nostres fites ben netes: “els amics de la infància que fa deu anys que no hem vist, els veïnats que a mitjanit obren les persianes, els parents que ens avisen de la
mort d’un parent, la cisterna que vessa, la teulada que s’esbuca, els anys, els amics…”. Deia Huguet, que un poble sense cafès seria un poble mort, absurd. Luis Buñuel, al seu llibre de memòries, ens deixa una bona referència: “el café es charla, ir y venir, y el trato bullicioso […] por el contraio el bar es un ejercicio de soledad. No es lo mismo el bar que un café”. Els cafès del poble són les nostres universitats obertes de cultura. A Ses Cotxeres, a Can París o a Can Coques, a més de jugar a cartes, hom pot fer tertúlia del temps de collites diverses, del temps d’esporgar, de caçar o sobre qualsevol xafarderia que corre pel poble, i sobretot, de política. Una de les converses més fascinants que he pogut escoltar mai, va ser quan en Guillem Ferrer de cas Canar, en Macià Alorda de Ca es Alois, i en Pere de Son Llucià parlaven sobre figues. Algú sap que hi ha una casta de figues sencelleres? En Guillem ens ho va relatar. Jo ho desconeixia fins aquell dia. Vaig quedar astorat, al·lucinat. No me’n podia avenir que tinguéssim un casta pròpia just su aquí, i que s’estengués fins contrades felanitxeres. Increïble. Bestial. Un dia, amb en Tià Pansa, érem dins Ses Cotxeres i em va dir “a tu que t’agraden les coses rares i els trastos vells, vine un moment i te’n contaré una”. I em va començar a relatar que jugava a futbol feia molts d’anys, i que ho feia amb els amica a un camp que ja no existia, el camp de ca S’Òliba, i que li va representar tota una experìencia i aprenentatge. Gràcies a ell, vaig començar a esciure etnografies sobre el futbol a Sencelles. Una passió i un aprenentatge, ses¡nse voler ser exagerat, descomunal. La cultura, la cultura popular que ens envolta i que, massa vegades ens resulta invisible als nostres ulls socials, entronca amb
aquesta mena de cultura que molts l’associen a la cultura de veres, la del cinema, la de les belles arts. Facem el possible per a transmetrala, per a documentarla, per a prestigiar-la de bon de veres. Que no la perdem mai i la sabem posar en valor i salvaguardar per a les properes generacions. A la finca de Cas Manescal, al camí de la Màniga, encara resta un rebrot d’una figuera, de la darrera casta sencellera -possiblementque ens queda: es diu calderona, per la seva forma arrodonida talment una caldera. Prenguem consciència i facem que aquest rebrot cresqui fort, i seguim sembrant llavors. Llavors de cultura, aquesta que als nostres cafès i bars, es segueix conrant cada dia. Aquesta que ens fa ciutadans lliures, que deia el batle de Ciutat, Emili Darder. Aquesta que estimava Damià Huguet, el poeta, el filòsof campaner de les coses senzilles i quotidianes.
pensament, en sento algú que em respon, i m’imagino a en Tià Pansa, allà assegut al porxo de Ses Cotxeres, fent un toscanet i un cafè, conversant i enfotent-se del món… En Sebastià Pansa, amic que enyoro, en el meu record hi serà sempre. Hi seran sempre, en Damià i en Sebastià, perquè em deixaren les fites netes, perquè foren homes de primera mà, manobres amb calls a les mans d’una vida dura. I em deixen, també aquesta sensació preciosa, a cada instant, com un peix dins el rostoll, de només fer cinc minuts que era amb ells .
Quan paso per la plaça Nova, seguesc fent un siulo, i en el meu
19
L’amor com a resposta Aina Mª Llabrés i Llabrés
Dia 3 de novembre, vàrem tenir la sort de poder conèixer de primera mà la història de Nadia Ghulam. És una refugiada afganesa que fa 15 anys que viu a Catalunya i lluita per millorar la vida de les persones al seu país, Afganistan. No puc xerrar en nom de tothom, però crec que la majoria de qui érem allà sentíem a cada paraula que deia na Nadia, com pot ser d’injust el món i a la vegada, que enfora que ho sentim si algú no ens ho conta en primera persona. Com si allò que veiem a la tele, llegim als diaris o escoltam a la ràdio no fos el món real, de tanta violència diària que veim. L’acte va començar amb una emotiva presentació per part de n’Aurora, membre del moviment feminista de Sencelles, i el seu fill Rafel que havia conegut na Nadia el dematí a l’escola, on havia anat també a fer una xerrada. Es notava que havia quedat impactat per la història de na Nadia i així es va reflectir en la presentació que va ser espontània i molt sentida.
20
La vida de na Nadia sembla de pel·lícula. De fet, ella mateixa ens va contar que la premiada pel·lícula Osama li va robar la història sense permís. De ben petita va viure una guerra civil i a causa d’una bomba que va caure a casa, tot va canviar. Se va sotmetre a múltiples operacions que encara avui en dia duren. Es va haver de fer càrrec de tota la família fent-se passar pel seu germà mort a la guerra durant molts d’anys, perquè les dones no podien fer feina fora de casa. Això li comportava molts riscos personals cada dia a cada moment, perquè no podien descobrir que realment era una nina. Va tenir la sort que una ONG la va dur a Catalunya on viu fent de treballadora social, però sense oblidar la seva família d’Afganistan
i totes les persones que hi ha allà, que tornen a viure sota el règim talibà. La gent de Sencelles i la de fora va poder fer preguntes a na Nadia per poder entendre millor quina és la situació actual. Es va demanar com és la vida dels nins i les nines i la resposta va ser molt crua: els infants no tenen vida d’infants. Han hagut de créixer per poder sobreviure. També es va demanar què podem fer per nosaltres des d’aquí. La resposta de na Nadia va ser l’amor. Sorprèn que quan parlava dels talibans no hi hagué odi, sinó que ella en parlava dient que són uns incults sense educació, que fan tot això per ignorància. No semblava que els guardàs rancor, tot i haver canviat la seva vida, la de la família i la de tot un país. És admirable com amb humor i amor na Nadia intenta canviar el futur del seu país. Si us interessa més la seva vida i la situació del seu país teniu els llibres El secret del meu turbant, Contes que em van curar i La primera estrella del vespre que explica com és la seva vida i la d’altres dones d’Afganistan. A més, si voleu col·laborar en la seva associació Ponts per la pau (pontsperlapau.com) on ajuda persones d’Afganistan perquè puguin seguir estudiant, ho podeu fer amb donatius puntuals o periòdics. Pot ser un bon regal de Nadal. Aquí teniu fotos de la xerrada. Afegir que la decoració són les tasques que varen fer a l’escola Can Bril on es reflecteixen les diferents vides que es poden tenir depenent d’on has nascut, preguntes que l’alumnat havia preparat i altres dibuixos .
En aquesta revista presentam per aquesta secció dues fotos diferents. La primera és de dia 7 d’agost de 1969, de l’acte de la presa de possessió del mestre Bartomeu Vallès Oliver de can Merris com a nou batle de Sencelles (va exercir fins a 1975). Ell hi apareix al centre i té a la dreta el qui era el secretari de l’ajuntament d’aquell moment, Gaspar Tomàs.
Imatges d’ahir Miranda Miret Mayrata
A l’esquerra hi ha Antoni Ramis, en qualitat de representat del Governador Civil, Víctor Hellín Sol. Fixau-vos com aquesta persona aguanta un crucifix davant el nou batle que fa el jurament del càrrec amb una mà amb el paper on té anotada la fórmula solemne i l’altra mà al santcrist de fusta. Bartomeu Vallès exercia de mestre a Sencelles des de l’any 1944 i era el director de l’escola graduada de nins des de 1967. La segona imatge és de la inauguració de les noves oficines de l’ajuntament situades al casal de can Garau, quan la Sala va traslladar-se de la plaça de la Vila cap al carrer d’Antoni Maura número 5 on hi va estar una quinzena d’anys, fins que l’any 1991 va tornar a mudar-se cap a la plaça. Podem veure com el batle fa el discurs inaugural, seguit atentament pel públic assistent entre el que coneixem el rector Felip Guasp Nadal, que va estar al capdavant de la parròquia de Sant Pere del 1967 fins al 1980. Les dues fotos has estat cedides per l’Arxiu i Museu de l’Educació de les Illes Balears amb seu a l’antiga escola industrial d’Inca .
21
Noticiari parroquial Jordi Llabrés i Sans,
22
Dia 20 de setembre comencen les reformes de la Plaça de la Vila, sota la direcció del prestigiós estudi d’arquitectes Moneo & Brock i que, en bona part, afecta als terrenys que són propietat de l’Església Catòlica. Entre el poble, com és natural, sorgeixen disparitat d’opinions. Així com s’avança l’obra la gent entén millor el projecte i, si abans molts eren els opinaven que no era del seu gust, ara ho veuen en uns altres ulls. Cal deixar passar el temps i en estar enllestida opinar. De moment s’ha eliminat el mur que provocava una barrera visual i física entre l’explanada de la parròquia, coneguda amb el nom històric d’Es Sagrat, amb la mateixa plaça, tot substituint-la per una graderia i unes rampes que hi facilitaran l’accés de persones amb mobilitat reduïda o que portin cotxets. El projecte contempla l’increment de zones enjardinades, com la que s’ha creat just a davall la finestra balconera del despatx parroquial i també s’ha millorat l’accessibilitat al Portal dels Homes de l’església. A més de preservar-se tots els elements patrimonials existents a les zones afectades, o en algunes ocasions donar-los més relleu, es millorarà la il·luminació general i es canviarà per materials de baix consum. Entre els dies 23 de setembre i 6 d’octubre, el monument a Sor Francinaina fou retirat de la seva ubicació i col·locat a davant la carrera de la rectoria. La tasca dels trasllats foren ardus i delicats, però gràcies a una grua de gran tonatge
traslladada expressament i a la precisió dels responsables de l’obra, es pogueren realitzar sense el més mínim contratemps i sense afectar, en absolut, ni el pedestal ni l’estàtua. Si bé, en un principi, s’havia pensat guardar temporalment les peces en algun magatzem tancat, llavors es cregué més oportú que restés a la mateixa plaça i des d’una improvisada situació, la nostra Beata seguís atraient a Déu i protegint el poble de Sencelles. El dia de la reubicació al seu lloc, fou de gran expectació i molt celebrat. Es calculà que tot el monument pot arribar a pesar unes 10 tones. Loteria de Nadal A partir del mes de setembre s’han venut uns tres-cents dècims de loteria de Nadal a benefici del manteniment de l’església de Sencelles. Aquestes participacions han estat “aferra pilla”. Més n’haguéssim tingut, més n’haguéssim venut. Però el número 07225, disponible a diverses administracions de l’Estat Espanyol, massa aviat s’esgotà. L’any que ve tindrem més previsió i procurarem que ningú es quedi sense els desitjats bitllets. La necessitat d’actuar a les teulades del nostre temple parroquial, tan malmesa després del darrer cap de fibló, de cada cop es fa més palesa. Quan enllestim aquesta crònica s’han acabat els informes tècnics que ha redactat un arquitecta enviat per la Comissió Diocesana de Patrimoni i s’espera que aviat es pugui començar a actuar. Nova situació a la parròquia de Biniali Dia 25 de setembre, després de més de trenta anys de servei a la
parròquia de Sant Cristòfol de Biniali per part de mossèn Pere Cirer i Ferragut, aquest se’n acomiadava per tal de poder gaudir d’una merescuda jubilació. Al vespre fou celebrada una missa d’acció de gràcies per aquest pròdig rectorat i hi feu l’entrada mossèn Josep Adrover i Vallbona. Tots els veïns de Biniali, encapçalats pels seus representants a l’Ajuntament de Sencelles, senyors Fiol i Ferragut i les persones més acostades a l’església, entregaren a Don Pere una placa de reconeixement, a més d’altres obsequis i de dedicar-li sentides paraules de gratitud. A la rectoria s’oferí un refresc per tothom i acte seguit al poble de Santa Eugènia, mossèn Ferragut també tancava el seu servei pastoral com a rector. Just el dia següent, ja celebrà la missa dominical a l’església de Sencelles, rebent-lo amb paraules de benvinguda el rector mossèn Josep. Tot i que les parròquies de Biniali i Sencelles, mantinguin la seva independència pastoral, son molts els motius que ens agermanen i ambdues es situen en el mateix terme municipal. És per aquestes raons que d’ara endavant, aquest apartat de crònica també registrarà
els esdeveniments més dignes de memòria succeïts entorn de l’església de Biniali. Festa de Sant Vicenç de Paul Com de costum, missa solemne en el convent de Sencelles per honorar al patró de les nostres monges. El senyor Rector ha acabat felicitant-les a elles i amb una pregària a Déu perquè, entre nosaltres, mai ens manqui la presència de les Germanes de la Caritat. La imatge de Sant Vicenç que, altre temps formava part del retaule que presidia l’antic oratori (juntament amb la titular, la Mare de Déu dels Dolors, i el patriarca Sant Josep), era col·locat i ben enramellat a devora el presbiteri. Visita dels adoradors nocturns de Sencelles a Sóller En complir-se el centenari de la fundació de l’Adoració Nocturna de Sóller, els adoradors de Sencelles han estat convidats a participar d’una solemne i commemorativa vigília extraordinària que n’ha aplegat a provinents de tot Mallorca i de l’illa germana de Menorca. De tornada ens comenten que ha anat tot molt bé. La monumental església parroquial de Sant
23
Bartomeu d’aquella vall era plena. La missa, la vigília i la processó, foren presidides pel Sr. Bisbe. No hi mancà la presència del Consell Diocesà de l’A.N.E. L’hospitalitat dels adoradors amfitrions, resultà fora mesura. Els de Sencelles i tots els que s’hi congregaren van poder gaudir de la visita que en motiu d’aquesta efemèride s’organitzà a la capella del Roser reunint una bona mostra de l’art eucarístic que s’atresora a les esglésies de la Vall de Sóller. Col·lecta extraordinària pels damnificats del volcà de La Palma Copsats per les notícies que ens arriben per mitjà de la televisió, ràdio i altres plataformes de comunicació, la nostra parròquia el cap de setmana del 9-10 d’octubre s’uní a l’allau de solidaritat envers els damnificats del volcà de l’illa canària de La Palma. Aquesta iniciativa és la única que a nivell públic i a hores d’ara, s’ha dut a terme en el nostre poble per aquest fi. A totes les misses d’aquest cap de setmana s’ha fet una col·lecta extraordinària que arribà a arreplegar 615, 31 €, a Sencelles, i 437 €, a Biniali, i que just uns dies després fou entregada íntegrament per mitjà de Càritas Diocesana de Mallorca i la de l’illa que, d’ara endavant, esdevé una mica més germana nostra.
24
Festa de Tots Sants i de Fidels Difunts Aprofitant una d’aquelles treves que de tant en tant ens ofereix la pandèmia de la Covid-19, aquest any, quasi amb normalitat hem pogut celebrar aquestes festes a la nostra parròquia. El dia primer de novembre, jornada de Tots Sants, tot i que al matí el temps no acompanyava, a les quatre del capvespre lluïa el sol i poguérem fer la missa de costum en el cementeri. Cal apuntar que les immediacions de la capella i de la tomba de Son Calussa, on s’hi celebra l’Eucaristia, eren plenes de gent. Totes les tombes del nostre camp sant lluïen adornades de flors i amb llumetes enceses, senya fefaent de la memòria que, de forma inesborrable, ens han precedit a les estances del Regne del Cel. El dia dels Fidels Difunts, a les vuit del vespre a l’església parroquial, celebràrem solemne funeral en sufragi de tots els difunts de Sencelles i tenint presents de manera especial a tots els que han mort en el transcurs dels darrers dotze mesos. Cada un d’ells era representat per un ciri encès que llavors segueix cremant a la casa dels seus parents o a davant l’altar del Sant Crist de les Ànimes. El nostre rector canonge de la Seu
designat
A instàncies del Sr. Bisbe de Mallorca, el matí de dia 6 de novembre els canonges de la Seu, ajuntats en Capítol, acullen la seva proposta de nomenar dos nous canonges, i responen afirmativament atorgant el seu vistiplau, tal com manen els cànons, perquè es confereixin canongies al nostre rector i Vicari General de la Diòcesis, i al rector de Santa Eulàlia de Palma, mossèn Antoni J. Dolç. La notícia no s’ha destorbat en arribar al nostre poble i ha estat rebuda amb satisfacció.
Ben aviat les felicitacions s’han succeït a la rectoria. A les misses dominicals també s’ha donat compte d’aquesta nova i la gent ha aplaudit el fet que el senyor rector hagi admès aquest nou càrrec demanant al Bisbe de Mallorca que el mantingui a les parròquies que ara té encomanades de Biniali, Costitx i Sencelles. Aquesta voluntat de seguir amb nosaltres, fora cap dubte, l’honra a ell i ens honra a nosaltres. El jurament del càrrec i la vestició canonical tindrà lloc en un acte celebrat a la Seu el dia 15 de desembre i del que ja en donarem compte, si Déu ho vol, a la propera crònica. Inici dels cursos de catequesis Aquest mateix dia, 6 de novembre, s’inicien els cursos de catequesis a les parròquies de Sencelles i Biniali, amb les corresponents trobades amb catequistes i participants, i la celebració de l’Eucaristia ben animada i participada. Recordeu que la nostra parròquia ofereix el servei de catequesis per a infants que es preparen per a rebre la Primera Comunió, en edat de post-comunió i els adolescents que volen rebre el sagrament de la Confirmació. Un bon equip de catequistes vetlla perquè a les dues parròquies no hi manqui aquesta animació. Jornades d’Estudis Locals i homenatge al P. Josep Amengual Divendres dia 26 de novembre, l’església de Sant Cristòfol de Biniali acollí un sentit reconeixement al fill d’aquell poble, el P. Josep Amengual i Batle, missioner dels Sagrats Cors, doctor en Teologia i Història. Aquest, emmarcat dins l’acte d’inauguració de les III Jornades d’Estudis Locals del terme de Sencelles, fou organitzat per l’Ajuntament del mateix municipi, s’hi associaren tots els familiars i vesins de
l’homenejat, i fou introduït amb la ponència “Josep Amengual: Història, Església i Poble” a càrrec de Rafel Mas. En aquesta, l’autor, recollí un considerable nombre de testimonis, provinents de l’Església, del món de la Cultura o dels seus àmbits més personals i que han lloat o lloen la figura del P. Amengual. A l’acte hi destacava la presència del Batle de Sencelles qui feu el parlament conclusiu, i d’altres membres del Consistori, la del Vicari General de la Diòcesis i rector de Sencelles-Biniali, mons. Josep Adrover, la d’una representació de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors amb el seu Delegat a Mallorca al capdavant, així com altres preveres, historiadors, professors i tota mena d’investigadors. Llavors es donà pas a les dues sessions (la del mateix dia i la de l’endemà, a l’antic convent de les Franciscanes Filles de la Misericòrdia de Biniali) en les que es presentaren més d’una trentena de comunicacions que posaven en valor la història, l’arqueologia, l’educació, els personatges, els punts i les peces d’interès patrimonial que hom pot trobar a Biniali o en altres indrets del terme municipal de Sencelles .
25
Hemeroteca curiosa Miranda Miret i Mairata
A la secció d’aquesta revista hi tenim una caramull de notícies curioses curtes.
Però també robaven a Sencelles, segons ens conta diari de Palma, La Almudaina, dia 16 de febrer de 1907. Un detenido por el importante robo en la villa de Sansellas En una casa de la villa de Sansellas se produjo días atrás un importante robo de dinero y joyas. Ya ha sido detenido un vecino de la localidad.
La primera és la publicada al Diario de Palma (El Mallorquin), dia 19 de març de 1857: Palma 19 de marzo. El dia 8 del actual fué robada en una casa del lugar de Biniali la cantidad de 2400 libras en monedas de oro. No sabemos que hasta ahora se hayan descubierto los autores del robo.
26
Un altre anunci, en aquest cas d’una subhasta d’un notari també publicat al Diario Balear, número 80 de dia 18 setembre de 1834. Avisos de autoridades. El Tribunal de la junta de la Universal Consigacion ha señalado el dia 20 del que rige á las once de su mañana para el remate en pública subasta de unas casa y corral sitas en Binifanvell, media cuarterada de viña en el lugar llamado son Lluñy, media cuarterada de tierra y setanta y cinco sueldos llamada son Carxell y un corton de tierra llado las Siquias sito en el término de la villa de Sansellas y secuestrado á Antonio Capó Giremachs; cuyo remate se verificará en la plaza de Cort de esta Ciudad. Lo que se anuncia al público para conocimiento de los licitadorers los que podrán enterarse de la taba en la escribanía del mimo juzgado ó por medio del corredor Felix Vidal en cuyo poder obra copia de ella. Palma 18 de setiembre de 1834. - Miguel Servera notario escribano .
Notícies fresques Na Barramota
A Biniali, ja poden cridar fort. Estan ben abandonats. Mirau com són ses coses. A Sencelles cau una creu pes mal temps o perquè un camió la toma i en un tres i no res tenen es projecte fet per arreglarla. En un parell de mesos ja torna estar a lloc ben posada. En canvi a Biniali, sa creu des Pou a devora es torrent, fa anys que va caure i ningú a tengut barra de dir Som aquí per aixecar-la d’enterra...
I ja que hi són també a Biniali podrien connectar directament s’aparcament des final des carrers Glòria i Molí amb sa carretera de Sencelles, així desembossaríem un poc es carrer des Pou.
Ara que fan nova sa Plaça de la Vila i que es projecte original extenia sa superficie empedrada fins ben davant can París trob que seria es moment de pitjar fort perquè facin sa ronda i que treguin sa circulació de pas de ses carreteres que travessen per dins es poble. No és de sentit comú? I també, ja que hi són, per acabar de completar sa plaça podrien recuperar es rellotge de sol que hi havia damunt es portal de l’iglésia. Així lluiria més es frontis i tendríem un element més per entretenir-nos i sentir-nos orgullosos de sa plaça. I per cert, me vaig fixat que per Tots Sants s’aparcament des cementeri era un desgavell. Cotxos aparcats de qualsevol manera que llevaven espai. Trob que seria una bona idea pintar enterra ses retxes perquè serveixen de guia i sa gent així no se desmanda. Si tothom deixàs es seu cotxo ben aparcat, n’hi cabrien molt més. I a Biniali, xerrant de cementeris, encara esperen que els hi facin un passeig per anar tranquils per sa carretera de Binissalem fins a n’es cementeri. Ara que fan tanta d’obra en es solars de s’entrada des poble, per ventura seria un bon moment...
Trob que qualcú hauria d’avisar a n’es Registre de la Propietat n.1 d’Inca, es que mos toca a noltros, que es nom correcte des nostre municipi és com és. Si encara van amb es nom equivocat que hi va haver abans és problema seu i no nostro. Si fan això amb es nom des municipi, ves a saber què fan amb lo que tenen registrat! Vols dir que són de fiar això des Registres? .
27
Carta d’opinió Sara Martínez i Moll
28
Aprofit aquest espai que em deixa la revista Sa Sella per agrair la confiança que ha dipositat en mi, el comitè organitzador de les III Jornades d’estudis locals de Sencelles, que enguany s’han fet en reconeixement al mereixedor binialer, el Pare Josep Amengual, però que ha considerat de justícia dedicar-hi dues comunicacions a la reconeguda filòloga Aina Moll, durant molts anys veïnada de Biniali. La primera comunicació, la va fer, la seva biògrafa Pilau Arnau, que per la Fira de maig vaig poder-la presentar, a l’acte de l’OCB en ocasió de la presentació de la seva biografia, a la plaça de Biniali: Aina Moll Marquès. La segona comunicació, més familiar, se’m va demanar que fos jo que la fes, per a ser la neboda qui més va compartir amb ella, tant el tenir cura de «s’àvia», com el sentiment de pertinença a les comunitats de Biniali i Sencelles. Aina Moll és recordada per molts de veïnats per la seva senzillesa i el seu tarannà educat i educatiu, humil i respectuós, a més de per la seva implicació al poble de Biniali, on a part d’atendre els joves estudiants que li demanaven consell, es va fer la responsable de llegir les lectures a la missa de don Fèlix. El 2008 a Sencelles, se li va demanar de fer el pregó de les festes de La Mare de Deu d’agost, pregó que he aconseguit trobar, i on ella manifesta el sentiment de ser, binialera d’adopció: «Aquesta casa és ara definitivament ca meva i tenc el ferm propòsit de no deixar-la, si no és amb els peus per davant com es diu popularment del moment de l’enterrament. És clar que som conscient que la senyora Mort, que ja sabem que és capritxosa, pot decidir visitar-me en el lloc i moment més inesperats; però, com que no tenc poder per intervenir-hi, no ho tenc en compte i seguesc el consell
dels clàssics, Carpe diem, gaudint de la bellesa del paisatge, de la pau i tranquil·litat que s’hi respiren, i de la bona acollida de la gent, som la dona més feliç del món». Les seqüeles del meu, conflictiu exmarit però, i l’aïllament que provocava fins hi tot en una família exemplar, temes avui dia encara tabú com son la salut mental, (al 2000, m’havia fet operar del cap, per un TOC i després, convivint a Sencelles amb un marit, que em feia ingressar, cada dos per tres) o el maltractament de gènere (el 2006 amb n’Elisabet petita, les monges del Convent com a dones, van intuir el que jo patia i foren les primeres en dar-me el suport, per trobar la serenor i poder-me empoderar) Aquestes qüestions que es solen repetir a multitud de famílies, tan se val el seu llinatge, en més d’un individu i a cada generació, feren que n’Elisabet i jo, sols poguéssim conviure amb a «la tia Aina» dos anys, en lloc d’acompanyar-la perquè pogués acabar els seus dies com a veïnada de Biniali. Jo i els meus germans, amb ma mare la llibretera Cisca Moll i el pare, l’artista Pere PAVIA, vam passar (sobretot els anys 80, del passat segle, quan Aina Moll va ser la primera Directora General de política lingüística de la Generalitat de Catalunya), molts d’estius i tots els caps de setmana a Biniali, i des de que ella s’hi va instal·lar el 1996, vaig substituirla per tenir cura de «s’àvia», quan s’havia d’assentar per atendre alguna de les seves reunions, de la ja jubilada, però continuava fent d’assessora lingüística del Govern Balear, època en que Catalina Aloy hi anava ajudar-la a revisar el diccionari bilingüe, Moll i encara anava a les de toponímia a la UIB, o a les que sovint la duien a Barcelona, per dir- hi la seva a l’Institut d’Estudis Catalans. A la
comunicació hi explic els vincles de la família Moll amb Biniali, des de que a mitjans dels anys 40, ma mare Cisca als 14 anys i de vegades amb n’Aina, 2 anys més gran, per amistat amb M. Concepció Jaquotot, venien a passar part dels estius a Son Antic, mentre els germans Moll, més petits, encara els anaven a passar amb els concos, a Ciutadella. «S’avi» les anava a cercar amb algun dels amics comuns, “de la ceba” de Mariano Jaquotot o amb el cotxe de línia, que feia aturada al conegut chiringuito binialer de l’època: Gran Bar del Rio. A Son Antic coincidien amb altres “conspiradors literaris” del règim, com Joan Mascaro que feia posada a Son Antic, quan era a Mallorca. L’amo de Son Antic, reconegut esperantista mallorquí, els acollia a tots amb un bon dinar i «s’avi», l’any 1963, va deixar escrit, al llibre de dedicatòries: Son Antic, quin bell casal! Aquí tot és bo: bona gent, bon arròs, bon vins, llibres vells i nous. Coses i més coses de l’antigor Sense motos ni televisió ni telèfon. Es una preciosa ermita laica, de la qual, m’agradaria esser l’ermità. Amb una ermitana, naturalment! Francesc de Borja Moll. Aquells anys 60 Mariano Jaquotot, el va avisar quan la parcel·la al Terrer blanc, amb La Penya de na Cristana, es va posar a la venta i en saber que a Can Moll cercaven una finca perquè n’Aina hi volia fer una casa. N’Aina, per amistat amb Paquita Massot, que era la directora del institut femení Joan Alcover, on ella era la Cap d’estudis, li contagia l’entusiasme per la tranquil·litat de Biniali, de manera, que les germanes Massot, compren per Sonarrossa, a terres que havien format part, també, de Son Antic. Fins Joan Mascaró, va comprar-hi una parcel·la, pensant
en una jubilació a Mallorca, però no va arribar a fer- hi casa. Així mateix, explic l’amistat des de que van fer el servei militar plegats, entre el il·lustre senceller mossèn Bartomeu Oliver i «s’avi» Francesc de B. Moll, que «la tia Aina» va mantenir, fins que ell va morir. Don les gràcies a tots els Binialers i Sencellers que m’han dat testimoni de la seves impressions de la relació amb la família Moll, i Moll PAVIA, per poder fer la meva comunicació. Aquest numero de Sa Sella he d’agrair, també al consistori de Sencelles, que després de l’èxit de l’exposició homenatge “Corbes PAVIA” (que vaig explicar a l’anterior revista Sa Sella), el ple municipal hagi acceptat la cessió, que he fet, d’obra de mon pare. En principi amb la intenció de fer una petita, mostra permanent PAVIA al municipi, de manera que sigui un reclam més, pels nostres visitants i per embellir dependències municipals. Per Tots Sants, el batle presentà els àngels originals de guix, col·locats amb encert a la sala de vetlles del tanatori. L’obra final sostenen l’Altar Major de Sant Felip Neri, de Ciutat .
29
Els amistosos del 1966 amb els poblers: Sencelles Vs CD Agrario Joan Miquel Chacón i Nicolau
D’esquerra a dalt: Toni Caragol, Toni Pafaca, Biel Graví, Biel Busca, Joan Tonses, Tomeu París; esquerra a baix: Pep Xim Horrai, Jaume Buca, Pep Negret, Biel Tonses, Biel Ferrer de ca’n Pau.
30
Tot va anar molt ràpid: aquesta setmana rep un missatge d’en Joan Florit Cota via correu electrònic. M’havia adjuntat una foto antiga, preciosa, d’un cartell de l’any 1955, que anunciava un partit de futbol a l’antic camp de sa Fortalesa, a sa Pobla. Un camp històric. Però desconeixia per complet el rival: el CD Agrario. Jo, em trobava a Son Bibiloni, a la ciutat esportiva on entrenam amb el futbol formatiu del Mallorca. El correu m’agafava enmig de la reunió prèvia que feim abans de cada entrenament, preparant els darrers detalls. Però oh sort i sorpresa!-, justament, tenia un dels companys entrenadors, en Sebastià Payeras, pobler d’arrel, amb qui manteníem l’esmentada reunió. I, és clar, li vaig demanar si en sabia res! Ell tenia la mateixa idea que jo: zero. Però em va contactar amb un dels historiadors del poble, en Joan Payeras i Llull. El s’endemà, En Joan Payeras, em va respondre i enviar molta informació sobre el CD Agrario. Així va anar la cosa. I molt agraït als dos, per ajudar-me en aquesta recerca.
El CD Agrario és considerat el primer equip del planter formatiu de la UE Poblense. En va ser el seu equip filial i forjaren una bon grapat de jugadors. Era un equip integrat dins el mateix organigrama que el Poblense, que va ser inscrit a les competicions regionals de la Mallorca de la dècada dels anys cinquanta. Amb l’Agrario s’iniciaven els jugadors més joves, alguns del quals passarien després al primer equip, mentre d’altres almanco seguien practicant el seu esport preferit amb la il·lusió d’arribar al primer equip pobler. El CD Agrario es va instituir oficialment a principi dels anys quaranta. A Sencelles, en aquella època, i amb l’impuls de Bartomeu Merris, s’introduí la pràctica del futbol a l’antic camp de Son Saletes, just a devora l’actual benzinera de la carretera Biniali-Sencelles. Però la història d’aquells inicis, va consistir en jugar una sèrie d’amistosos amb equips locals d’altres pobles, sense arribar mai a quallar la idea d’inscriure l’equip en categories formals i organitzades. L’equip pobler, es va mantenir fins el 1948, així mateix vuit temporades. Llavors va donar pas a la creació d’un equip que s’anomenà “ses Àguiles” per un espai temporal de tres temporades, com a formació de transició per a una segona etapa del CD Agrario a la temporada 1953-54. La segona etapa del filial del Poblense, va durar fins el 1957, quan es va disoldre, i els jugadors que no pogueren quedar dins l’organigrama de
la UE Poblense, partiren a jugar a municipis propers com Muro, Llubí, Santa Margalida i Alcúdia. Però, i el Sencelles? El nostre equip no va estar mai inscrit a cap categoria regional, a la dècada dels anys cinquanta. L’equip d’aleshores, era impulsat per un apassionat del futbol al nostre poble: en Xisco Viquet. Ell n’era l’entrenador i ànima d’aquell equip. Entrenaven al camp de ca S’Òliba, camp actualment desaparegaut, i situat a devora l’Era d’en Pelat. En aquest article, vos adjunto una fotografia que llueix penjada actualment al bar de Ses Cotxeres. Com podreu veure, en aquella fotografia hi són d’esquerra a dalt: Toni Caragol, Toni Pafaca, Biel Graví, Biel Busca, Toni Busca, Joan Tonses i Tomeu París. D’esquerra a baix: Pep Xim Horrai, Jaume Busca, Pep Negret, Biel Tonses, Biel Ferrer de Can Pau. Són alguns, entre d’altres, dels que jugaren amb l’equip que aprofitava Can Garrover, per canviar-se de roba o entrenar quan plovia.
Posteriorment, en aquell mític equip, hi jugaren en Joan Negret, en Miquel de na Cavallera, en Toni Pou i en Sebastià Pansa. Els sencellers anaren a jugar el primer amistós a sa Pobla, al mític camp de sa Fortalesa. Però, poc després, els poblers vengueren a Sencelles, al camp de ca S’Òliba. Un camp, que aquell dia, com gairebé sempre, estava ple a vessar. Va ser un partit molt bregat i molt calent, on no hi faltà de res. En Joan Negret qui assistia d’espectador a aquells amistós -hi devia tenir uns quinze anys per aquella època-, així m’ho relatava, tot fent un cafèentrevista, a Ses Cotxeres, aquest mes de desembre d’enguany. I que, gràcies a ell, també, puc documentar aquest treball .
31
Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i Llabrés
32
La Mare de Déu de la panada l’artista senceller Joan Guerra L’entitat Sencelles Difusió Cultural, amb reconeguda trajectòria en l’àmbit cultural de Mallorca, s’afanya en l’organització d’una exposició retrospectiva en homenatge a l’encimbellat artista senceller Joan Guerra i Oliver. La inauguració està programada per a les vinents festes patronals de Santa Àgueda. Entre el gruix d’obres que es traslladaran al nostre poble, que es reuniran al Casal de Cultura de Can Garau i que establiran un fil conductor per l’itinerari artístic de Guerra, jo ara destacaré la figura de Santa Maria de la Panada, dipositada actualment en el Museu de Sóller. Aquesta obra, esdevinguda com una de les més conegudes del nostre artista, fou creada a principis de la dècada dels anys vuitanta del segle vintè arrel de la idea que sorgí en el decurs d’una de les tertúlies literàries que habitualment s’organitzaven a l’antiga llibreria Jovellanos de Palma. El dissabte de Pasqua de l’any de gràcia de 1980 naixia aquesta novella advocació amb el títol de Santa Maria de la Panada. No es tractaria d’una d’aquelles marededéus dels santuaris nostrats que foren trobades, tal com relaten les llegendes, per un pastoret, ni per uns nins, ni per un monjo... a la vora d’una font, dalt d’un puig, dins una coveta o entre el ramatge d’un arbre. Santa Maria de la Panada sorgí de la voluntat d’un estol de persones amants i sadolles de cultura, que el matí d’aquell Dissabte Sant, es trobaven reunits a l’antiga Llibreria Jovellanos de Palma, engrescats en amical conversa sobre costums i tradicions de la Setmana Santa i de Pasqua. No us trobà el bou a l’argila, ni heu sobtat els pastorics,
car la imatge la perfila un aplec de bons amics.
Jordi Llabrés, terciari franciscà
Sembla que a la tertúlia hi eren presents el propietari de la llibreria Francesc Salleras Juan, el literat Gabriel Janer Manila, el misser i poeta Llorenç Moyà Gilabert de la Portella i el pintor Joan Guerra Oliver. Moguda la conversa d’aquell erudit cenacle algú va llançar un pensament ben carregat de raó: “a Mallorca les marededéus que surten a la processó de l’Encontrada amb el Crist Ressuscitat, no haurien de portar un ramellet o un poms de flors com s’acostuma. A Mallorca haurien de portar una panada que és el símbol més popular de la nostra Pasqua Florida”. Allò que per algú podia semblar una vertadera ximpleria, era quelcom carregat de tradició i ensems de significança teològica. Be ens ho recordava el canonge de la Seu mossèn Pere Joan Llabrés i Martorell: “... Qualcú se’n podria malfiar d’aquest nou títol amb què els amadors de nostra Dona l’hem coronada... però estic ben segur
33
que si els crítics arriben a aclarir, a la llum de la fe encarnada de l’Evangeli i dels seus símbols, aquesta nova advocació, prou se’n adonaran que aquí festegem quelcom d’allò més profund i entranyable del misteri cristià que va clarejar en el món per les mans i per la fe de Maria, l’al·lota de Natzaret que, dins la tradició viva del seu poble d’Israel, va pastar dins les seves entranyes, per obra de l’Esperit Sant, l’Anyell immaculat que és alhora el pa viu baixat del cel... El poble mallorquí, cristià i amb antigues arrels judaiques, ha conservat tradicionalment en la menja més típica de Pasqua el pa àzim i la carn d’anyell, símbols de l’Èxode antic dels fills d’Israel. Vet aquí que la panada té uns orígens i unes significances bíbliques que s’enfonsen en les més pures essències de l’Antiga Aliança que eren, com ensenyà Pau i tot el Nou Testament, figures dels sagraments i de la fe de l’Església. Si la pasta i la carn d’anyell de les panades ens són record de ritus i costums judaics, també ens son lliçó i pauta per assaborir amb una fe més nostra, la menja de l’Eucaristia: el pa que és el cos de l’Anyell...” Veiem per tant com la menja característica de la Pasqua mallorquina, diria molt abans el Pare Gabriel Llompart, C.R., té un significat simbòlic tan transparent que no cal detenir-nos-hi massa més en ell.
34
Francesc Salleras, es posà al capdavant de la idea i no va escatimar esforços ni recursos perquè la Mare de Déu de la Panada fos una realitat dins el
panorama marià de Mallorca. Ell mateix relata que: “Joan Guerra va modelar amb pasta de paper i gran habilitat, la primera imatge de la Mare de Déu de la Panada. De cara rodona, mirada viva i ben endiumenjada, ens oferia una panada; al braç esquerra el Nin Jesús, xalest ens mirava somrient”. El poeta capdavanter en l’afer literari d’honorar a la Mare de Déu de la Panada fou Llorenç Moyà qui, el dissabte següent, o sigui el de la festa de l’Àngel, ja comparegué a l’acostumada tertúlia amb una primerenca oració que l’hi havia dedicat. Llavors, ell mateix encetà la prolífica corona poètica que encimbella aquesta advocació. Precisament en els que signà ell i en d’altres, hi trobem algunes referències al nostre conciutadà Joan Guerra: Amb mà dreta i amb mà esquerra i amb el mantell del cel blau, protegiu sempre en Joan Guerra, que en Vós ha cercat la pau... Joan Guerra amb la seva producció d’estil naïf, aleshores, ja estava a la primera línea dels cercles artístics de la nostra terra i gaudia del reconeixement que, encara, traspassa llurs límits geogràfics. El seu debut es produí a Madrid, era l’any 1975, participant a l’exposició col·lectiva “Naïfs españoles contemporáneos”, celebrada en el Palau de Vidre de la mateixa capital. En menys d’un any, feu la seva presentació a la galeria Ariel de Palma, que fins a la seva desaparició fou el lloc dels seus èxits. S’iniciava així una carrera vertiginosa, avalada per una veritable vocació artística i un excel·lent domini de l’ofici. La seva obra sempre ha tingut molt bona acollida entre el públic i la crítica. Cristina Ros explica que en els seus quadres es pot veure un món de formes arrodonides, escenes quotidianes i populars que són
tractades amb més ironia que ingenuïtat. La seva pintura és plana i utilitza els colors vius per configurar un entorn límpid, lúdic i festiu. Sovint centra la seva obra en la temàtica religiosa, ressaltant la pietat popular, moltes vegades centrada en Mallorca. Així, son freqüents les escenes de calvaris, processons, tabernacles, àngels, frares i esglésies. I monges, normalment vestides de negre, de la Caritat, que eren les que ell havia conegut durant la seva infantesa a Sencelles. En tota aquesta obra, hom hi pot trobar reminiscències dels ex-vots que altre temps ompliren les parets dels cambrils. Aquesta incidència en la temàtica religiosa, acompanyada sempre d’un punt d’ironia, ha estat atribuïda pel mateix artista a la saturació religiosa viscuda per la societat espanyola durant la postguerra. Ha pintat a sobre dels suports tradicionals i ha experimentat amb altres formes plàstiques com puguin ser les figures de papier mâchée. S’ha submergit en el món dels aiguaforts i ha il·lustrat nombrosos llibres. A títol personal he de dir que vaig conèixer la seva obra mercès al bellíssim llibre que ell il·luminà “Les Llegendes de les Terres de Lluc” (1984) de Gabriel
Janer i als fantàstics cartells de les pujades populars de la Part Forana al mateix santuari lucà i que arribaven a la botiga de ca nostra per anunciar aquelles multitudinàries peregrinacions de la dècada dels anys 80. També a alguna auca de contingut més profà, com la que escriví Victorià Ramis de Ayreflor i López Pinto, “L’auca de la Sala” (1985). La producció artística del nostre autor ha contribuït amb fermesa al retorn del gènera de les auques. L’obra de J. Guerra sempre ens fa submergir en un món fantàstic i molt
mallorquí, ple de gran detallisme. Sovint treballa en sèries, en les quals desenvolupa llegendes i costums de personatges reals, en les quals s’hi ajunten la realitat i una ficció aureolada amb la presència d’àngels i de sants, senyors, nins, capellans i frares, soldats, pícars... Una mostra d’això seria la col·lecció de pintures dedicades a la vida de Sor Francinaina presentades a Sencelles l’any 1989 en motiu de la seva beatificació. A l’exposició de Can Garau, el visitant podrà gaudir d’una bona mostra de tot això i del molt més .
35