Sa Sella 170

Es còlera Sororitat Del món fins a Sencelles Els sencellers som inventors?

Noticiari Agència de Selleters

Juny Dia 1. Mou-te amb salut. Presentació a Biniali, per part de la directora insular d’Esports, Margalida Portells, del programa Moute amb salut! del Consell de Mallorca, recentment estrenat, que té per objectiu facilitar l’accés a l’esport de manera regular i sense cost de grups de tercera i segona edat.

de

s’Era

Esfondrada.

Dia 25. Exposició col·lectiva. D’art i d’artesania al centre social La Benzinera.

Dia 5. Corpus. Celebració de la festivitat a les parròquies de Sencelles i de Binali. Dia sang. unitat Sang

10. Donació de Amb la visita de la mòbil del Banc de i Teixits a Sencelles.

Dia 11. Concentració feminista. A la plaça de la Vila, organitzada pel Moviment Feminista de Sencelles, en contra dels feminicides. Dia 12. Brutor. Concentrada al jaciment de la cova del Camp del Bisbe ja que és habitual que s’hi facin concentracions per consumir alcohol. Dia 19. Reducció de residus. Regal de tres bosses de malla per posar-hi fruites i verdures dins la campanya de la Regidoria de Participació Medi Ambient per reduir el consum de bosses de plàstic.

2

Dia 24. Presentació. Del llibre On aquells malanats romanen per l’eternitat de Tomàs Vibot, al Casal de Can Garau aprofitant la festa de Sant Joan relacionada amb la llegenda

Dia 27. d’Entitats grup de Simfònica

Concert. Al Casal de Can Bril amb el corda de l’Orquestra de les Illes Balears.

Dia 29. Festa de Sant Pere, titular de la parròquia de Sencelles. Dia 30. Presentació. Del llibre Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou al Casal de Can Garau per part de l’autor Pau Tomàs, amb especial èmfasi a la història del ciclista senceller Nadal Mateu de cas Murer.

Juliol Dia 1. Fi de curs. De les activitats esportives del Consell de Mallorca dirigides als majors de Sencelles i de Biniali. Dia 2. Inici. Dels actes de les festes en honor de Sant Cristòfol, patró de Biniali. Dia 3. Crítiques ecologistes. Contra la Brigada Municipal d’Obres de l’ajuntament de Sencelles per l’ús que fa d’un herbicida per esquitar les voreres de camins (Roundup) qualificat de perillós per a la salut. Dia 10. Sant Cristòfol. Festa a Biniali amb la presentació del gegant realitzat per l’artista esporlerí Kake Portas. Dia 16. Mare de Déu del Carme. Festa a Ruberts amb els actes habituals. Dia 17. Protagonista. Del programa d’entrevistes d’IB3 Ràdio, Aire!, el senceller Joan Bover Llabrés, del cafè de can Tòfol. Dia 31. Comunicat. Del PP local protestant sobre la suposada

politització de les festes d’estiu de Sencelles. Agost Dia 1. Comunicat. De MES x Sencelles i Biniali protestant per l’exclusió de pel·lícules en català al cinema a la fresca de les festes. Dia 2. Programa. D’IB3 tv dedicat a Sencelles amb connexions en directe per conèixer la realitat de les entitats socials, dels llogarets, etc. Dia 2. Comunicat. Del Moviment Feminista de Sencelles defensant l’obra de teatre rebutjada pel Partit Popular per partidista. Dia 3. Animació. Infantil per començar les festes de la Mare de Déu d’Agost amb l’emblemàtic grup Cucorba. Dia 3. Glosada. Organitzada per l’Obra Cultural de Sencelles amb en Mateu Xurí, na Maribel Servera, Antoni Figuerola i més. Dia 6. Inaugurada. La mostra artística col·lectiva Silencis al

3

Casal de can Grau. Dia 8. Anul·lada. Un any més la festa de l’Embala’t per culpa de les restriccions sanitàries de la pandèmia. Dia 10. Mostra. De ball de bot amb l’Agrupació Es Jonc de Sencelles i l’Escola de Ball de Bot de Galilea. . Dia 11. Festival. De play-back afegit al calendari de les festes al darrer moment. Dia 12. Presentació. Del llibre La Mare de Déu d’Agost a Sencelles, que havia de fer-se l’any passat i que va quedar posposat pel tema de la pandèmia. Dia 12. Espectacle. Còmico-musical del grupo XL, de reafirmació f e m i n i s t a organitzat per Volem Sencelles, envoltat de polèmica però amb una gran afluència de públic. Dia 13. Presentació. De

4

l’antologia poètica del campaner Damià Huguet organitzada per Sa Sella amb la participació del poeta i periodista Miquel Cardell.

Setembre Dia 1. Instància. Del Moviment Feminista de Sencelles demanant que entre els actes commemoratius del 25 de novembre, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contre les dones, es posin a les entrades del terme uns cartells que expressin el rebuig del municipi contra la violència masclista. Dia 9. Donació. De sang al local del club dels Padrins a Sencelles amb la unitat mòbil del Banc de Sang de Balears. Dia 10. Presentació. Oficial amb els arquitectes Belén Moneo i Jeff Brocks de la reforma de la plaça de la Vila. Dia 18. Cessió. De la titularitat del Convent de les Franciscanes, per part de l’Associació de Veïnats Sant Cristòfol de Biniali, a l’Ajuntament de Sencelles. Dia 20. Inici. De les obres per convertir la Plaça de Sencelles en un espai només per a vianants. Dia 24. Loteria. De Nadal, ha tret la Parròquia de Sant Pere de Sencelles, a fi de recaptar doblers per escometre el projecte integral de rehabilitació del temple que espera poder fer aviat. Dia 31. Inauguració. De “La Tramoia de l’Ànima” una exposició retrospectiva de l’artista palmesà Gerard Matas (19452016), organitzada per l’Associació Sencelles Difusió Cultural.

5

Es Còlera (Ayre empestat II) Antoni Vallés i Perelló

Ja fa un parell de revistes vaig escriure un article que amb el títol de” Ayre empestat” me refería a tot aquell conjunt de malalties que antigament no s´identificaven exactament com avui i que com ara tenien com a comú denominador afectar a molta gent i causar un alt nivell de mortandat. Fullejant la revista L´Ignorancia a la que qualque vegada ja he fet menció, vaig trobar a les revistes dels anys 1884 i 1885 referència a les epidemies que arrasaren Mallorca i concretament a una que en aquells anys afectava seriament a la gent i que anomenaven pesta o també cólera. Així al número 264 de l´any 1884 baix el títol de “Sa Pesta” es diu lliteralment: “Ses males noves aviat se saben, per lo mateix, supós que tots ja sabeu à l´hora d´ara qu´es còlera es dins Fransa y que va amb aument. Si es esporádich ó si es asiátich; si l´hey han duyt de

la Xina ó si es nat dins Toló mateix, res hem de mesté sebre de tot axó sino que´l tenim próp y que es bo de dú ferm; per lo mateix no trobam gens de mes tot quant fan ses Autoridats per evitá que el mos dugan. Han posat corantena à tothom que vé de per allá. Ben fet. Jo´n posaría a n´es partes telegráfichs y tot, que no mos diuen mes que lo que volen que sapiguem…” Com podeu veure la similitut amb tot el que està passant ara es asombrosa, fins i tot quan diu que no ens diuen tota la veritat. Ja es feien critiques molt dures a les autoritats que com ara ens enganen. El mateix article diu: “mos gordam bé de sa pesta des cos, pero d´aquesta altre còlera de s´enteniment, d´aquesta febre amarilla de monedes grògues, d´aquest bubó que mos rohega es có, d´aquesta pigota que mos amaga sa vergoña de sa cara, no importa que mos ne gordem” i arriba a dir que es còlera no es tan temible, lo dolent es que el que ens diuen “atacant sa part bona de sa societat per corromprerla més depressa”. Això ho varen escriure fa 137 anys i pareix d´ahir mateix. A la revista 267 com que pareix que l´epidèmia avançava amb força es donen consells als lectors perque “estiguin apareyats y prevenguts” i d´una manera p r à c t i c a assenyala que convé mirà enfora per no caure prop. Cal suposar que perque la gent ho entengués defineix el còlera com “una partida

d´animalons molt petits que, com a moscardins a millons, fan esbart y volan per l´ayre. Cercan amb preferencia ses parts homides; y es baf calent de sa tèrra, quant es sòl la toca fort, fa pujá s´esbart amunt; pero en veni s´horabaixa, que cessa aquesta irradiació de sa caló, s´esbart baixa fins en tèrra. Regularment aquests animalons se pòsan demunt ses fruytes y ses verdures, y per aquests motius sol entrá es mal per sa boca y sòl haverhí mes atacts à s´entrada de sa nit que de bell de dia. Ahont prosperan molt es dins els auballons y aygos corrompudes, y safareitxos, y terres homides, y femés”. Els consells pràctics que es donen son molt curiosos i els he ordenat perque vegeu com fa 140 anys s´enfrontaven a l´epidèmia: - “ Es convenient menjá coses seques y que hajan estat molt de temps à n´es foch, beure poca aygo o milló no gens, es milló un poch de ví ranci, y procurá en lloch d´aygo prendre té o camamitla per conservá sa traspiració des cos. Caminá poch perque aquesta transpiració no sía excesiva. Ana mes bé p´es sòl, que pe s´ombra”. - “ No menjá fruyta aygolosa ni ensiam crú, ni tomátigues, ni pebres, ni verdures; y si el cas que sia ben passat p´es foch y menjat totduna” - “ No convé rentarse amb aygo sino amb aygordent, ni posarse a la fresca, ni á ses corrents de s´oratge”. - “Tancau ses cases a les quatre des capvespre, després d´haverles ventilades bé à s´uy des sol, y no obrirles fins després de les vuyt des dematí”. - “ Fumau en aná per parts

duptoses. Posauvós flò de sofre dins ses calses, y procurau provehirvós en temps, de sucre, té, camamitla, aygordent, ácid fènich, alcànfora, esperit de sal fumant, cloro, sinapismes y totes aquelles coses que no se troven quant vé es bull de la cosa”.

enfadarvós per res del mon, ni fé res que vos puga destrempá es ventre. Si vos sentiu incomodat no fasseu es desbarat de prendre purga. Lo milló es jaure i suá; y per poch destrempat que aneu, avisau totduna un metge entés en la materia”

- “ Mentres no vos entr´sa pò podeu está tranquils y alegres y animá à tothom. Si vos entrás, fojiu totduna à respirá ayres corrents y purs, y per viure cercau Son Sech y Son Vent maldement li hajau de dí son Durhí”.

- “ Lo primé de tot ara totduna es fé una netetjada à ca-vostra. Posau sifons à tots els comuns y auballons; seca uses basses d´aygo; feys trèure es fems; teniu ses fonts ben tapades, y fòra assolls pròp, ni siquies, ni safareitxos, ni còssis de llexivada,

-

“ Procurau no acalorarvós, ni

ni cubells amb suchs, ni res que puga corromprerse”. Com podeu veure son consells curiosos, sa majoria bons de cumplir i alguns d´ells segurament amb poc efecte pràctic, no sé jo si fumar molt o dur fló de sofre dins ses calses cura es còlera. Però així ho pensaven i així vos ho he contat.

Coses d’en Martí Memòria gràfica. Entre els anys 1400 i 1600. Sempre el Ram Entre ses primeres parades on es venien objectes religiosos, fruits secs i després llepolies per as més petits per devers el convent de Santa Margalida, el diumenge del Ram, es gran desplegament de tecnologia que actualment conforma la fira del Ram, han transcorregut poc més o manco sis segles. Entre es segles XV i XVI havia arribat procedent de Roma una imatge de la Verònica portadora d’una relíquia de la Santa Faç,

que rebia la visita de multitud de fidels a Santa Margalida que ben aviat atregueren s’atenció des venedors. Amb la desamortització, sa imatge fou traslladada as convent de la Concepció. Durant es segle XVIII es va convertir en un costum regalar aquest dia un siurell a n’es més menuts, que començaren a ser es protagonistes de sa cita anual. A finals des XIX farien sa seva

Martí

Cirer

de

can Garrit

aparició es primers cavallets de carrusel que admiraren els adults i enlluernaren as més petits que arribaven tota s’illa i, a mesura que sa fira necessitava de majors espais, anaven seguint El Ram a n’es seves diferents ubicacions al llarg i ample de la ciutat. Com ara, com sempre. Oh que cansat estic de sa meva covardia, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n més enllà. On diuen que sa gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! La imatge antiga és de Fotos Antiguas de Mallorca i mostra un carrusel instal·lat a la Rambla, al costat de la Porta del camí de Jesús.

7

Nexes Escoleta Els Molins

8

Nexes és un projecte educatiu ubicat a Sencelles que neix de la unió entre s’Hort Vell, entitat ubicada a un entorn natural (Biniali) i amb més de dues dècades de feina amb animals des d’una mirada respectuosa i conscient, referents en teràpies amb animals i propostes per a infants. I entre la cooperativa Els Dos Pous, entitat educativa que gestiona l’escoleta Els Molins de Sencelles, amb deu anys de recorregut i amb professionals formades en pedagogies actives i no directives. L’any passat vàrem encetar aquest projecte educatiu, Nexes, pensat per a infants de 3-6 anys i atenent les necessitats d’aquesta e t a p a , respectuós amb els ritmes maduratius individuals, a l’aire lliure i en contacte amb animals, amb una metodologia activa on els aprenentatges es fan de forma vivencial i amb un acompanyament emocional conscient. La infància s’ha vist greument afectada darrerament per la situació de la pandèmia i durant aquesta, els espais exteriors han pres molta importància en el món educatiu, igual que en altres contextos. Una situació que ha fet visible la no habitabilitat

i les mancances de molts d’espais exteriors habitats per infants. És un plaer poder oferir als infants un espai exterior educatiu ric en possibilitats d’aprenentatge, creat i dirigit exclusivament a ells. Un oasis en plena natura amb uns espais, ritmes, mirada i acompanyament respectuosos amb la infància i el que necessiten ara, durant l’etapa sensible, un període de desenvolupament delicat i on instauram les bases que ens acompanyaran de per vida.

Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i Llabrés

9

Amb elles Sororitat, el que ens uneix és més fort que el que ens separa

Aina Mª Llabrés i Llabrés

Des de sempre hem sentit la paraula fraternitat, unió entre homes basada en el respecte i la cura dels altres. També ens recorda al lema de la Revolució Francesa llibertat, igualtat, fraternitat. Amb aquella revolució l’Antic Règim va caure, però hi va haver alguns aspectes que no varen canviar i encara ara duren. Normalment no ens expliquen que en aquesta revolució les dones hi tenen un paper imprescindible, però que després, quan varen reclamar els mateixos drets que els homes, varen ser silenciades i a més a més, algunes, guillotinades. Aquest és el cas d’Olympe de Gouges, que després de sortir el conegut document del Dret de l’home i del ciutadà, on les dones hi queden excloses, va decidir escriure El Dret de la dona i la ciutadana. Aquest text és molt

important perquè és la primera vegada que els drets de les dones són reivindicats. Però del que vull parlar és de la sororitat, el lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el fet de compartir experiències, interessos, preocupacions… (Termcat). La paraula ve del llatí soror, que vol dir germana, igual que frater que vol dir germà. En llatí volia dir una comunitat religiosa de dones. Al segle XVI, l’escriptor Rabelais el defineix com una comunitat de dones que tenen una relació, vincles. A poc a poc aquesta paraula va anar desapareixent i ara fa uns anys ha tornat a aparèixer de la mà de Marcela Lagarde. L’antropòloga la defineix com una proposta política, sense jerarquies. La sororitat és tenir una dona que t’acompanya i amb qui es construeix, a partir de l’empatia. Unamuno parla de la necessitat d’aquest terme a una novel·la extraordinària La tía Tula.

10

Però, és necessari crear aquestes aliances? A l’antiga Grècia, que ens ensenyen que és la bressol de la democràcia, filòsofs com Aristòtil pensaven que les dones no eren éssers racionals, per tant, no tenim la capacitat de raonar. Això no acaba aquí, al llarg de cada segle sempre hi ha hagut aquesta idea que les dones no tenim les mateixes capacitats que els homes, som inferiors, basant-se en la mida del cervell o amb l’enveja de penis que ens marca la vida (Freud). Basta veure com en ple segle XXI hi ha la concepció que les dones som impossibles d’entendre, que quan deim que no és sí, que estam loques, sonades. Per tant, des d’Aristòtil (322 aC) fins avui

la creença que no som racionals segueix a la nostra societat. A més, l’altra idea que hem viscut des de sempre és que les dones competim entre nosaltres. No és un pensament que ens surti de manera natural, és la manera que el patriarcat ha volgut que ens relacionem. Són segles de socialització mitjançant contes infantils on les dones competeixen entre elles per saber qui era la més guapa, bruixes que fan encanteris contra dones, pelis amb dones rivals, el prejudici que un grup de dones és més mal de dur que d’homes… Davant tants de despropòsits una de les solucions és la sororitat. El moviment #metoo, que va començar l’any 2017 a les xarxes socials per denunciar totes les violències masclistes i sobretot sexuals que havien patit les dones a Hollywood, és un dels moments inicials de sororitat dels darrers anys. També hem tengut, més a prop, el cas de la manada, 2019, amb #hermanayosítecreo on vàrem sortir al carrer donant suport a l’al·lota violada per denunciar que era violació i no abús. Aquí deix una reflexió de Mireia Boya del seu llibre Trencant el silenci que em va agradar molt: Aquesta és la meva manera d’entendre el feminisme, més enllà de les ideologies i partits polítics perquè totes, en algun moment, hem patit violència masclista (verbal, psicològica o física), ens han qüestionat i subestimat per ser dones. La il·lustració que figura en aquest text l’ha feta Tres voltes rebel i reflecteix la idea de sororitat. Per això és necessari crear una xarxa segura, on totes puguem aprendre, ensenyar i cuidar-nos. Des de petites i d’adolescents fins a gent gran. A jo, com a moltes dones, el feminisme m’ha canviat

la vida. No sempre és fàcil perquè ja no puc escoltar segons quines cançons sense encendre’m, o mirar pelis de diumenge horabaixa, perquè només analitz el tipus de relacions que es mantenen entre els personatges. Però conèixer la realitat ens pot ajudar a canviarla. I està bé voler conèixer les realitats de les dones que ens envolten, les que saludam cada dia i quasi no coneixem i de les que no en sabem res. Perquè de totes aprenem, i entre totes feim xarxa i això, aquesta relació amb les dones, més enllà de tot el que ens separa, per a jo, això és la sororitat, el millor que m’ha donat el feminisme. Com diu l’escriptora Chloé Delaume, la sororitat és un cercle protector, horitzontal. És tan important l’eix que ens travessa a totes amb la violència masclista, que ens uneix independentment de totes les altres coses que ens separen, i això ho he comprovat sobretot al grup de Feminisme a l’escola. Un grup de mestres i professores que ens hem unit per fer una educació lliure d’estereotips sexistes i violències masclistes i aquesta unió, ens ha creat un vincle molt fort, perquè sabem que lluitam amb un objectiu comú. A Sencelles, ara s’ha creat el Moviment Feminista de Sencelles, on totes les dones, tot i ser diferents, tenim també unes necessitats i unes lluites comunes. Aquest sentiment de pertinença, de comprensió mútua a jo m’ha donat ales per veure que un altre món és possible, un món ple de sororitat. Recoman dos llibres, Trencant el silenci de Mireia Boya i Ahora contamos nosotras de Cristina Fallarás i La cançó Balance ton quoi d’Angèle que parla del fenomen del #metoo #cuentalo #balancetonporc que va ser un punt d’inici a l’hora de denunciar els assetjaments masclistes.

11

En Nadal de cas murer, un ciclista senceller a l’Olimpíada Popular a Barcelona l’any 1936 Pau Tomás Ramis

Portada del llibre”Els mallorquina a l’Olimpíada que no fou” on es recull la història dels expedicionaris de l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936

12

La recent aparició del llibre Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou, obra guardonada amb el Premi Mallorca de creació literària en la categoria d’assaig 2020 atorgat pel Consell de Mallorca, ens desvetlla la història dels mallorquins que el 18 de juliol de 1936 partiren cap Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular que s’havia organitzat a la ciutat catalana. Un esdeveniment organitzat per tal de contrarestar l’impacte que havien de tenir els Jocs Olímpics que aquell any s’havien de celebrar a Berlín baix l’aixopluc d’Adolf Hitler i el partit nazi. Entre aquells mallorquins que partiren a la cita popular barcelonina hi havia aficionats a l’esport, polítics, cantaires de mitja dotzena d’orfeons de Palma i les seves barriades, geganters que portaven la parella de gegants

Equip de ciclistes mallorquins seleccionats per acudir a l’Olimpíada Popular de Barcelona. D’esquerra a dreta: Monmany, Caldentey, Vich, Mateu i Maimó. A davant, assegut, el director de l’equip, el germà de Monmany. (Arxiu particular de la família d’Esteve Caldentey Adrover i Amics del Museu de Manacor)

de Cort i esportistes. Mallorca hi enviava representació pels esports de boxa, futbol, atletisme i ciclisme i és aquí on Sencelles pren part de protagonisme en aquesta història. L’equip ciclista havia estat conformat unes setmanes abans a les proves que s’havien fet al velòdrom de Tirador de Palma. Allà, dia 5 de juliol, s’hi havien celebrat unes carreres per corredors amateurs, condició que havien de tenir els ciclistes que volguessin ser seleccionats, per tal de conformar la selecció que representaria la nostra illa a l’Olimpíada Popular de Barcelona que havia d’inaugurar-se dia 19 de juliol i havia de durar fins dia 26. Aquella vetllada d’esport i celebració fou magnífica i com a quatre primers classificats a la prova dels 40 quilòmetres o les 120 voltes amb puntuació cada quatre voltes, es seleccionaren el manacorí Esteve Caldentey Adrover, que doblà als seus oponents durant la cursa, el català, resident a Mallorca, Ricard Monmany Bosch, l’esporlerí Miquel Vich Comas i Jaume Maimó. També fou seleccionat un cinquè ciclista, Nadal Mateu Ramis, de Sencelles, conegut com en Nadal de cas Murer. Nadal era un gran sprinter i sabia controlar molt bé les circumstàncies i estratègia de les curses. Feia no gaire, el mes d’abril, havia guanyat la primera carrera ciclista organitzada pet CD Minerva, a Ciutadella (Menorca), on s’havia enfrontat a tretze corredors més i on demostrà les seves grans qualitats esportives. Ell, en realitat feia de foraviler, però la bicicleta era la seva gran passió. La partida

Dia 18 de juliol de 1936, Nadal Mateu, amb tota l’expedició olímpica mallorquina, s’embarcà al Ciudad de Barcelona, el vaixell que habitualment feia la ruta postal i de passatgers entre Palma i Barcelona. Esperaven arribar a la Ciutat Comtal dia 19 el matí per tal de ser a l’Estadi Olímpic de Montjuïc l’horabaixa per assistir als actes inaugurals d’aquell gran esdeveniment. A Barcelona s’esperava l’arribada de 5.000 esportistes i 20.000 espectadors provinents de tot el món. Però tot el que havia de ser festa es va convertir en tragèdia. Dia 19 dematí, quan amb la primera llum del dia arribaren al moll de Barcelona, les autoritats portuàries no els deixaren desembarcar. Un grup de militars s’havia revoltat contra el govern de la Segona República i havia començat la Guerra Civil. Des del vaixell es sentien dispars de fusell, de pistoles, explosions, les sirenes de les fàbriques, es veien algunes columnes de fum... eren les primeres lluites a la capital catalana entre els revoltats i els que defensaven la legalitat republicana. Després d’estar unes hores al port, i sense haver tocat terra, es decidí per tal d’allunyar-se de qualsevol perill, fer mitja volta i retornar cap a Mallorca. El somni olímpic s’havia esvaït, però ara el que calia era poder tornar sans i estalvis. El trajecte de retorn es feu el vespre. La tensió d’alguns viatgers era evident, tot i que molts es resignaren i aprofitaren el viatge per dormir a la bodega del vaixell, com per exemple conta que va fer el socialista ciutadà Miquel Rigo que hi havia viatjat amb la seva dona, Reyes Díaz Fortuny, que estava embarassada d’uns dos mesos, i la seva filla petita Iris, de només catorze mesos. Però tota l’esperança dipositada

en el retorn a Mallorca també s’esmicolà quan a l’alçada de Sa Dragonera, ja veient terra ferma i casi tocant-la, el Ciudad de Barcelona rebé un radiotelegrama provinent d’un altre vaixell avisantlo que l’illa havia caigut de banda dels nacionals i que s’havia sumat així al bàndol revoltat. En aquells moments el vaixell relantí la marxa i tenint en compte que molts dels integrants d’aquella expedició olímpica eren representants de partits d’esquerres, republicans, sindicalistes, anarquistes... i cantaires d’orfeons també republicans o d’esquerres es decidí tornar a fer mitja volta i intentar tornar al port de Barcelona per tal de proveir-se de queviures i decidir on anar. El viatge, ja el tercer que feien, fou tens i un cop a Barcelona no els deixaren desembarcar. Els enviaren a Tarragona. Nadal Mateu no hi havia anat per qüestions polítiques, tan sols no sabem si en aquells moments tenia una ideologia que el fes decantar cap a les dretes o cap a les esquerres, però es trobava en aquella situació i hagué de sobreviure.

Nadal Mateu en una imatge durant la seva estada a Barcelona (Arxiu particular de la família de Nadal Mateu Ramis)

A Barcelona i la Guerra Civil Després d’estar tres dies a Tarragona els enviaren a una altra vegada a Barcelona, on la majoria d’expedicionaris olímpics va quedar a viure dins el vaixell. Una altra part va anar a casa de familiars o amics i en poc temps un bon grapat de joves i algunes al·lotes es presentaren voluntaris i voluntàries per anar amb les tropes republicanes que comandava el capità Bayo per intentar recuperar l’illa.

13

El senceller Nadal Mateu amb la seva bicicleta i vestit de corredor. (Arxiu particular de la família de Nadal Mateu Ramis)

14

No tenim constància que Nadal Mateu anàs al desembarcament. Probablement feu el que feren la resta dels membres de l’equip ciclista. Quedaren a Barcelona i un cop els feren abandonar el vaixell s’instal·laren, gràcies a les gestions fetes per la Generalitat de Catalunya, a un convent de Salesians a Sarrià que havia estat habilitat per acollir els refugiats mallorquins i també alguns aragonesos.

guerra.

Poc temps després, tres dels ciclistes Caldentey, Maimó i Monmany varen aconseguir anarse’n a Barcelona. Miquel Vich, en canvi, com que volia seguir colcant en bicicleta va travessar la frontera cap a França on esperava trobar més oportunitats. El senceller Nadal Mateu, però, va quedar a Barcelona. Ja de gran contava que “ens llevaren la bicicleta i ens donaren un fusell, i ja t’arreglaràs. Sense triar bàndol i sense triar res. I aquí es va acabar l’Olimpíada.”

Quan Catalina va saber que hi havia un senceller tancat el va anar a conèixer. El poble encara estirava i si podia ajudar en res ho faria. El fet és que el senceller i la sencellera s’enamoraren. Ell tancat i ella lliure començaren una relació. Es feien senyes amb un mocador, ell des del lloc on estava reclòs i ella des d’on podia veure aquell trosset de tela blanca movent-se amunt i avall com dient... estic pensant amb tu.

El ciclista de Sencelles fou cridat a files per tal d’incorporarse al bàndol republicà. I així ho feu. Coneixem molt poc dels fronts de guerra on va estar, però sembla que participà almenys a la batalla de l’Ebre. A partir d’aquí sabem que Nadal Mateu fou fet presoner i tancat. Pot ser a un camp de concentració o pot ser a alguna presó propera a Catalunya, o a Catalunya mateix, un cop acabada la

El que sí sabem cert és que durant aquella reclusió va conèixer a Catalina Arrom Mir, de ca na Verda. Una al·lota de Sencelles que feia anys vivia a Barcelona on treballava de cuinera. Havia estat casada amb un valencià, Vicenç Conca Vinyassa, que havia mort durant la guerra i tenia una nina petita que no arribava als dos anys, na Maria.

El retorn a Mallorca Després de la guerra i quan alliberaren a Nadal vengueren cap a Mallorca. S’establiren a Palma i posaren una tenda de queviures al carrer del vi on, per tal de sobreviure en aquella dura postguerra, també portaven a terme alguna activitat relacionada amb l’estraperl·lo. Nadal canvià l’afició de la bicicleta per la de la caça, distrecció que practicava amb un cunyat seu devers les contrades de Son Verí, a s’Arenal i amb Catalina tengueren un fill al que li posaren Nadal, com son pare. El ciclista de Sencelles, en Nadal Mateu Ramis, com tants d’altres, no en parlava gaire de les vivències patides durant la guerra. Aquells fets, recollits ara al llibre de recent publicació Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou marcaren a tota una generació que va anar a Barcelona cercant l’Olimpíada Popular i es va trobar amb la maleïda guerra .

Hemeroteca curiosa Miranda Miret i Mairata

En aquesta secció de la present revista hi tenim una caramull de notícies curtes que van sobre el mateix tema: les dides. Una dida, segons diu el diccionari Alcover-Moll, és una dona que alleta un infant d’una altra. Durant molt d’anys, abans que el tema dels biberons i dels alletaments artificials estàs tan avançat, quan una família que tenia un infant d’uè i la mare no li podia donar pit (perquè s’havia estroncat la pujada de llet, perquè havia mort al part o perquè no tenia suficient llecor, etc. havien de recórrer a contactar una altra dona perquè fes aquesta funció). Si era dins la mateixa família, no hi havia doblers per enmig, però si no, s’havia de contractar aquest servici de dones que per ventura tenien molta llet i podien donar de mamar al seu propi fill i a un altre. Durant molt de temps, les dones de classes altes, d’ambient rics dels pobles o de Ciutat, no volien dur la càrrega que suposava tenir esment constant a un bebè i enlloc de surar-lo elles mateixes llogaven aquesta feina a dones (sanes, fortes, de confiança, ...). Durant moltes de dècades, llogar-se com a dida, fou una sortida professional habitual que moltes de dones de la Part Forana. Ho hagueren de fer per poder accedir a tenir un sou o, qui sap si, poder sobreviure. La pena de donar la seva llet a un fill que no era el seu, mentre el seu per ventura no estaria tan ben atès, devia rondar per la ment d’aquestes dones, però la misèria i la magror devien empènyer a donar aquesta passa. Recordau la trama de la famosa obra de l’escriptor Salvador Galmés, La Dida? Avui tenim anuncis

(de 1829, 1834, 1854 i 1855) de diferents diaris on les dones que s’oferien per fer de dida o els pares que en volien trobar una, es posaven en contacte. Començam amb un anunci del Diario Balear, en aquest cas el número 7, de dia 7 d’abril de 1829: El impresor Villalonga dará razon de una ama de leche de dos meses y medio, que desearia una criatura de padres decentes para criar en su casa que la tiene en la villa de Sansellas. Ara en tenim un anunci que va sortir també sobre el Diario Balear, número 82 de 1834, en concret dia 23 de març, d’una dona que s’oferia per alletar: Avisos de particulares Una muger de 24 años de edad y la leche de tres semanas desearia encontrar criatura para criar en su casa, que la tiene en Sansellas. Un anunci del Diario de Palma, aparegut dia 25 d’agost de 1854, que també va de dides, però ara de Biniali.

Nodrizas. Una de 28 años, cuya leche es de 6 meses, solicita criatura para amamantarla en su casa que la tiene en Biniali, término de Sansellas; no tiene que emplearse con labor alguno del campo. Dará razon la cocinera de casa de don Jaime Conrado, calle del Sol. Un altre avís, en aquesta ocasió del Diario de Palma, de dia 26 d’octubre de 1855: Avisos Nodrizas Una, viuda, natural de Sansellas, de 29 años de edad y la leche de 15 meses, solicita criatura para amamantarla en su casa, que la tiene en Jornets, lugarejo de dicho pueblo. En casa de D. Juan O-Rian, calle de Carasas, darán razon. Res, que supòs que ha quedat clar que el terme de Sencelles (ha sortit Biniali, Jornets i dues vegades la Vila) era una autèntica potència en proporcionar dides... .

15

Els sencellers som inventors? Joan Florit i Horrach

Què trobau? Que sí o que no?... Si hem de fer cas al material de l’arxiu històric de l’Oficina de Patents i Marques, on hi ha depositats tots els expedients de les sol·licituds presentades al llarg dels anys, diríem que no, a Sencelles no som gaire inventors ni emprenedors...

de l’administració pública que s’encarrega de gestionar el Registre de la Propietat Industrial. L’existència legal de l’OEPM es remunta a tres Reials decrets de 1810, 1820 i 1824, any aquest darrer quan, definitivament, es creada la institució amb el nom de Real Conservatorio de Artes y Oficios. No obstant això, és possible trobar interessants antecedents durant els segles anteriors i seguir la seva evolució fins a la actualitat. El primer organisme que, més o manco, s’encarregaria d’aquests temes fou la Real Junta General de Comercio (16791835), també hi podríem trobar antecedents amb el Real Gabinete de Máquinas (1788-1808). Abans d’anomenar-se OEPM, el nom que va rebre aquest organisme va ser, com ja s’ha comentat abans, Real Conservatorio de Artes y Oficios (1810-1814), Dirección de Fomento General del Reino (18201823), Real Conservatorio de Artes (1824-1887) i Dirección Especial de Patentes, Marcas e Industria fins arribar a l’actual OEPM (1992). La pàgina web de l’OEPM permet fer cerques històriques i mirar de trobar informació sobre privilegis -el nom antic que tenien les idees registrades(1826-1878); Patents (18781966) i Marques (1865-1919).

16 Però que és l’Oficina Espanyola de Patents i Marques? És el nom que rep, des de 1992 ençà, l’organisme

De Sencelles n’hi ha pocs, la veritat, no hem estat al llarg de la història gaire inventors... Radicats a “Sancellas” només en surten tres d’expedients, que corresponen a tres patents registrades: una dels dos germans de can Carona propietaris d’Osca Maquinària SA, l’altra d’Alsa Espanyola SL i una tercera d’Antoni Ramis Oliver. Aquí teniu les imatges d’aquests tres expedients.

La marca registrada Resolis per al palo de l’alambí de cas Comte sí que hi surt. Aquesta a continuació és la fitxa de l’expedient. I, finalment, aquí teniu la imatge de la marca que varen registrar, una imatge que mostra el model de l’etiqueta que exhibien els seus productes. No hi figura Sencelles, sinó que el propietari Antoni Puig degué fer la tramitació mitjançant una gestoria que devia tenir la seu central domiciliada a Barcelona i per tant la patent surt radicada allà.

De fet, ¿no és estany que l’empresa de Cascanar, Alsa Española, registràs la patent d’una màquina i no ho fes del seu nom de marca?.

Per tant, no passeu pena, per ventura hem estat inventors i emprenedors... però les patents i les marques estan registrades a llocs equivocats!

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés

Coberta: Foto Xisca Alomar@xiscalomar. Contraportada: Foto Pep Aguiló@pepaguilar

Col·laboradors: Associació fotogràfica de Sencelles Pere Bergas i Llabrés Martí Cirer Escoleta Els Molins Jane F. Sutcliffe Aina Maria Llabrés i Llabrés Sara Martínez i Moll Miranda Miret i Mayrata Jaume Perelló i Llabrés Toni Vallés i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés

Depòsit legal: PM-400-89

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Edita: Centre Cultural de Sencelles.

Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem. Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors. Pàgina web:

www.sasella.org 17

Del món fins a Sencelles Sheela Gathright Jane F. Sutcliffe

gran ciutat. El que vull dir és que sempre vaig amb el flux de la vida, així és. Així que ara visc aquí, però qui sap, en el futur potser podria viure a Catalunya, per Espanya o per un altre país. Vols dir que no estàs establerta permanentment aquí?

Sheela va néixer a Nova York i va créixer tant al South Bronx com a Boston. És molt coneguda tant aquí com a l’estranger pel seu talent com a cantant. Ens podries contar una mica sobre tu mateixa? Vaig néixer als Estats Units, però hi ha moments en què em sent més alemanya que nord-americana, ja que vaig viure a Alemanya durant 25 anys, que és una gran part de la meva vida. Em vaig mudar a Mallorca fa 15 anys, tot i que la primera vegada que vaig venir aquí va ser de vacances, fa uns 20 anys. Segons la meva padrina, la meva família prové dels indis americans, els cherokees. La meva padrina té els pòmuls alts, molt bonica. Crec que algun dia hauria d’investigar l’arbre genealògic, ja que actualment no és massa difícil.

18

Quan era molt jove, tot i que viatjàvem molt pels Estats Units, per a mi era una gran cosa anar del Bronx a Boston cada estiu, ja que es troba a més de 300 km. També de vegades viatjàvem al sud, a Carolina del Nord i del Sud i també a Filadèlfia. Sempre m’agraden les aventures perquè m’agraden els canvis i els extrems. Prefereix viure al camp com ho faig ara que a una

A la meva vida, sí, però el que vull dir és que no tenc por de fer les maletes i anar a establir-me a un altre lloc si ho hagués de fer. No t’equivoquis, m’encanta Mallorca i per ara no pens anar enlloc. En el passat vaig viure durant molts anys en un poble de pescadors de Negombo (Sri Lanka). Hi vaig estar molt contenta, però estava massa lluny de la meva família i de tot. Va ser una experiència fantàstica però no tenia cap sentit quedarm’hi per sempre. M’interessa tota la filosofía de l’Ayurveda i la practic aquí quan puc. Massatges, olis, menjar, etc., tenint en compte el tipus de persona. [L’Ayurveda és una antiga tradició mèdica de l’Índia, segons la qual la “salut perfecta” es defineix com “un equilibri entre cos, ment, esperit i benestar social”] Quan vares començar a cantar, quina va ser la teva primera introducció a la música? Mon pare és músic, toca la guitarra i la flauta travessera, també era pianista. Quan tenia 11 anys, un cop em va demanar que gravés amb ell. Ho vaig fer perquè m’ho havia demanat, però mai vaig planejar convertir-me en cantant. Després d’acabar els estudis secundaris, vaig estudiar Actuació Escènica i vaig treballar al negoci de la moda a Nova York i Alemanya, coreografiant desfilades

de moda a més de ser model i també dissenyant la il·luminació i conceptes per a desfilades i mostradors de botigues de moda. Una vegada vaig estar a un piano bar d’Alemanya quan algú em va preguntar si m’agradaria cantar. Cantava de tant en tant a l’església, com fa molta gent, o amb la família, però mai com a intèrpret. Tothom coneix Summertime, va dir, no podríes començar amb això? Va quedar impressionat i m’ho va dir, jo no hi donava crèdit, ja que era una cosa que no m’havia plantejat mai. A través del teu cantar has pogut viatjar. On has arribat a actuar? Sí, m’encanta viatjar. He estat per tot Europa: a tot Alemanya, França, Barcelona, ​​ això és la bellesa de cantar. Mentre estava a Alemanya, vaig estar amb la mateixa banda anomenada Szenario durant més de 20 anys i vàrem tenir força èxit. Com que ja treballava en coreografia i sabia modelar i treballar amb la moda, em va ser fàcil pujar a l’escenari. El cant va arribar després. Dissenyaves la roba? No, va ser la il·luminació i la coreografia quan surten els models. Vaig treballar dissenyant els conceptes per a desfilades i exposicions de moda. De vegades es tractava només de presentar un producte, sense utilitzar cap model. Una vegada vaig treballar a Nike, fent un programa de promoció de sabatilles esportives. Aleshores vaig haver de prendre una decisió, era o cantar o la moda, perquè evidentment no es poden fer

les dues coses. Així que vaig escollir cantar, com que també m’entusiamava, sobretot des que vaig descobrir aquest talent amagat. No sé com es podria mantenir amagat! La meva família ni tan sols sabia que cantava fins que els vaig enviar un pòster, malgrat sempre ha estat la meva passió, bé, encara ho és. William, el meu germà, també és músic; és un baixista excel·lent, que va estudiar a la universitat. Vares estudiar música? Després de cantar durant 30 anys, ara estic estudiant música i prenent classes. Ja ho veus, ho faig tot cap enrere. Havia viscut a Alemanya molts anys abans de parlar l’idioma. Jo sempre salt a alguna cosa, després ho aprenc. Va passar el mateix amb el meu castellà, que sens dubte és molt millor ara que abans. Sempre he tengut la gran sort de trobar algú que m’ajudava amb la meva veu i he tengut bons professors. El meu primer entrenador vocal va ser una meravellosa professora danesanord-americana de Copenhague, Debbie Cameron. I ara estic treballant amb Iolanda Riera, és la meva entrenadora aquí. També he treballat amb diferents tipus d’entrenadors vocals perquè la música no només són les notes. Sens dubte, has heretat també els ritmes cherokees de la teva padrina? Sí i de mon pare, que és un gran músic, i de ma mare que també és cantant. El meu germà és músic, la meva germana és pintora. Com t’ha afectat la pandèmia pel que fa a les actuacions? Simplement no hi havia feina. Els músics i les petites empreses han

patit molt. El que sí que m’agradava era que la gent del poble escoltava música cada vespre. Em vaig adonar que la música tenia un paper important durant aquest temps, així que vaig cantar, ja que era una cosa que podia oferir. Tots els dijous al vespre obríem les portes de la casa de Biniali i oferíem un concert per als nostres veïnats. En Josep, el jove de l’altre costat del carrer, tocava la bateria, el meu germà tocava el baix i hi havia un altre guitarrista i jo cantava. He estat gaudint component cançons amb el meu germà i altres músics. Vaig pregar que tornàssim a agafar el fil ben aviat, i ara que ja hi som, feliços estam! Quins són els teus tipus de música preferits? Qualsevol cosa que vengui del cor: estim tot tipus de música: jazz, soul, blues, country, sempre que se senti sincer. M’encanta l’òpera, fins i tot l’estic estudiant. Cant música clàssica, poca gent ho sap, però m’encanta. Tenia un amic a Nova York que cantava òpera i de tant en tant l’acompanyava a les seves lliçons que em semblaven fantàstiques. Prefereixes un estil més lliure?

19

M’encanta la improvisació però, com he dit, faig tot cap enrere. Al principi som molt lliure i, per tant, quan impartesc lliçons, suggeresc que els estudiants també siguin lliures i que després trobin el seu camí, trobin la seva estructura. Simplement comences, trobes que la gent t’ajudarà i trobaràs la direcció en què vols anar, perquè la música és una història interminable, és el seu propi món. Tot i això, m’encanta anar a concerts de música clàssica perquè està molt estructurat. Per què vares decidir mudar-te a Sencelles? Durant una visita a un nutricionista a Hamburg, em va dir que hauria de viure al camp. Li vaig preguntar si s’adonava que som de Nova York i que vivia a Colònia, a Alemanya, que també és una gran ciutat. No m’imaginava viure al camp. He de dir que vaig tenir molta sort, tot i que on vivíem al Bronx, teníem un jardí i era molt bonic, mai no he viscut en alts edificis ni en urbanitzacions. Abans

20

treballava tant fent actuacions, que de vegades em despertava a la nit i ni tan sols sabia on era. No sé fins a quin punt la gent famosa ho fa! No sóc famosa, només tenc èxit, però feia molts concerts i viatjava. El nutricionista va dir: No, quedar a la ciutat no és bo per a la salut, s’ha de viure al camp per tenir el contrast. Sempre ens allotjàvem en hotels amb multitud de gent. On és aquest moment on es pot trobar l’equilibri? I tenia tota la raó, des d’aleshores no he mirat mai enrere. Vull dir, és bonic anar a la ciutat, veure les botigues, prendre un cafè, però com pot la gent no conviure amb

els arbres i la natura? Per tant, sobretot vivint aquí a Mallorca, per què voldria viure en un apartament? Vaig estar un any a trobar aquest lloc a Ses Alqueries, jo li dic The Playground, i va ser gràcies a Suka, ja que aquest era el seu taller. En aquell moment, jo llogava una habitació a l’altra part de la casa, de manera que, quan ella es va mudar, vaig poder llogar aquesta part. Per què em vaig mudar aquí, a Sencelles? Per començar vivia a Deià, que era completament diferent, no massa gent però un ambient totalment distint. Tot i que és bonic estar tan a prop de les muntanyes, em va fer sentir força claustrofòbica. Així que quan em vaig mudar aquí, em vaig sentir molt millor, ja que té més espai obert. És una bona ubicació i també pots tenir els teus concerts aquí. Tornaras a fer alguns concerts aquest any? Sí, potser una o dues vegades al mes, però només esdeveniments petits. Hi trobes a faltar alguna cosa del teu país d’origen o del país on vivíes abans? Per descomptat, la meva família. De vegades, la creativitat que hi ha a Nova York, Londres o les grans ciutats i, com no, el menjar. Però no trob a faltar molt. Potser trobes a faltar coses sobre Alemanya? No, però m’alegr d’haver passat aquests anys a Alemanya perquè em va fer més disciplinada. Enyor el pa d’allà, però també en pots trobar aquí. La seva paraula és or, són molt disciplinats i es portaven molt bé amb mi. Realment varen donar forma a la meva vida de

manera positiva, perquè vaig aprendre a ser confiable i a ser puntual, a respectar el temps dels altres i a tenir una estructura a la vida que era necessària per a mi, que venia de Nova York. Va ser un lloc fantàstic per començar la meva vida. Quants anys tenies quan vares partr de Nova York? Tenia 19 o 20 anys. Així que vaig passar els meus anys de formació a Alemanya, cosa que per a mi va ser molt important. Hi vaig aprendre coses de les quals ni tan sols sabia el nom en anglès, com ara noms d’espècies i arbres. Conec moltes coses i les formes de vida d’Alemanya i n’estic contenta. Però després de viure-hi més de 20 anys, viatjar i visitar altres llocs, m’adon que m’encanta la llum i l’estil de vida mediterranis. Esper poder quedar aquí. Et veus idò permanentment aquí? Aquest és un dels llocs més bonics del món. Segons el New York Times, és un dels deu millors llocs per viure. Tens la mar, les muntanyes, un aeroport fantàstic i estàs a prop de qualsevol lloc d’Europa. En 10 hores es pot arribar a Singapur o Àsia, o de 8h a 10h a Nova York, de manera que estic aquí al centre. Ademés, en sols 30 minuts pots passar d’estar a la muntanya, al mar o a la ciutat o a un poble. Aquesta illa té molts vessants i tothom pot trobar el seu lloc, allò que vols ho pots trobar aquí. Això és el que m’encanta de mudar-me aquí. Tens aficions que no siguin cantar? M’agrada organitzar concerts per a altres artistes. Això és el que estic

fent aquí al “Playground”. També impartesc classes de cant, ja sigui classes individuals o tallers per a grups. De vegades tenc grups que vénen d’Alemanya o Suïssa per passar una setmana a un taller. Quin tipus de cant fan? Comencem primer descobrint la seva veu amb diferents exercicis a través del ball, aprenent a respirar, a treballar amb la improvisació i, després, si saps alliberar la teva veu i estimes la veu que tens, pots decidir on vols anar. Si comences per la música clàssica, com fa molta gent, realment estas “dins d’una capsa”. Però si comences lliure, pots provar d’una manera o una altra, cantar diferents estils, que és el que faig. El moviment, la respiració i el cant amb la natura, m’apassiona. Cantam al voltant dels arbres, cantam amb els ocells, és molt poc convencional. Intent que NO cantin com jo, però m’adon que no hi ha dues veus iguals, és com les empremtes digitals. Estimar la teva pròpia veu és difícil per a molta gent, però un cop ho fan és molt divertit, fins i tot com a oient. Sempre em sorprèn que la gent digui “no puc cantar”, però després canten com un ocell. Per gaudir cantant, no cal ser professional. Cantar a l’Àfrica o altres cultures és una cosa que fan tot el temps, en cercles de familiars i amics, forma part de la vida. Tens alguna altra afició? M’encanta fer fotos. Durant la pandèmia, la vaig descobrir encara més, ja que sortia cada dia a fer fotos de les sortides i les postes de sol. Sabia que mai més no tornaríem a tenir cels tan bells com durant el confinament.

Hi havia manco contaminació i tot era tranquil. Havia d’aixecar-me cada dia per presenciar la sortida del sol i esperar la posta de sol, perquè sabia que era un moment especial, tan pur. Vaig apreciar molt les coses senzilles, em va sorprendre la bellesa d’aquesta zona: els ocells, les flors, tenc la sort de viure en un lloc tan bonic. Surt cada dia, només per respirar aquest aire fresc. Així que vaig descobrir el meu amor per fer fotografies i també vaig començar a tocar la guitarra i el djembé (tambor africà). Definitivament ja no som la mateixa persona que abans del confinament, ara estic més relaxada, així que he canviat. Tenc la sort d’estar aquí. Començ a apreciar les coses que m’envolten, agraesc estar a Mallorca, estar a Sencelles, a Biniali i no donar-ho tot per fet. Vares trobar que el poble era acollidor quan vares arribar per primera vegada? Sí! Molt maco. I durant la pandèmia ens hem conegut realment, ara és

21

com si fos una gran família. Al meu poble hi ha molt de respecte i la gent és molt servicial, ara em sent part del poble. Tens un lloc preferit al poble? Només caminar pels camins de Sencelles és increïble, aquest és el meu lloc preferit. O aquí, a la finca, el Playground. I com a lloc on sortir, el meu preferit és el Molico. Ha aportat frescor al poble, i també m’agrada anar a Can Pep. Vols afegir alguna cosa? Vaig estorbar-me una estona a adaptar-me al caracter mallorquí. Però quan et conviden a casa seva, sabent que la tradició és reunir-se a l’exterior, i si posen a la taula productes casolans, la seva sobrassada i oli d’oliva, ja formes part de la família! M’han convidat a unes quantes llars i m’ha semblat molt emotiu, són persones boniques. Entenc que al principi els mallorquins són molt reservats, ja que sempre hi ha tantes cultures que vénen aquí i han de reservar alguna cosa per a ells.

22

Però ara, després d’uns anys, m’he adonat que els mallorquins aprecien més la seva cultura pròpia, la seva bellesa, productes, teixits, música, és més present del que era abans. Crec que és fantàstic, ja que tenen molt per oferir. La barreja entre els moriscs i les cançons locals, l’artesania, és increïble. Ho fan tot bonic. Sembla que, fins que els estrangers no van arribar aquí, els locals no van reconèixer la seva pròpia bellesa, però ara aprecien el que tenen. Definitivament, ha canviat molt de moltes maneres. Vols afegir alguna cosa més? Actualment treball amb el meu

germà William, que com he dit és baixista, un percussionista anomenat Seydou Sissokho, un fantàstic pianista Richard Vinton i un guitarrista increïble que viu a Sencelles, Juan Chand Llamas. En aquest moment estic experimentant amb diferents estils de música, ajuntant-lo com un gran gresol de músics. Som molt afortunada de tenir-ho tan a prop de casa. També hi ha Sebastià Raimundo (teclat), Carmen Jaime (veu), Jaume Ginard (bateria), Pep Lluis García, (gran percussionista). De vegades tenim un baixista internacional visitant, Stefan Rademacher, que ha tocat amb molta gent famosa com Billy Cobham. Som una gran família i jugam barrejant estils i grups junts, creant contínuament. En els darrers anys he estat treballant amb una banda anomenada Palma Groove Project, que és la meva banda principal a Mallorca, i hem tengut molt d’èxit. El nostre primer disc va ser el número 1 de les llistes espanyoles d’èxits de la música soul i ja hem treballat al Teatre Principal, al Museu Es Baluard i a molts festivals com el F.A.C. (Festival d’Altres Cinemes) i Ella International. Tenc la gran sort que aquí, a l’illa, hi ha tants músics fantàstics, tant locals com internacionals. Això em facilita la vida, com a cantant, perquè no necessit anar enlloc, ja que tots hi són, cosa que és increïble. Fotografies: Xisca Alomar @xiscalomar Jaume Perello @jaume.perello

Notícies fresques Na Barramota

Idò, què vos pensau? Jo trob que almanco n’hi ha que me fan cas. I si no, mirau com a principis des mes de maig varen adreçar es cartellarro des punt verd de davant es cementeri que feia un any i mig que estava per en terra. Jo ho vaig criticar des d’aquí... i mel d’abella!, que sa brigada el va tornar a aixecar ipso facto!. Per cert, a sa darrera revista me vaig errar. Sí, poques vegades però també puc pixar fora de test. Vaig criticar... es meu natural delit... es búnquer d’un pis des carrer d’en Toni Maura, que no era de cas Mariner sinó de can Parrilla. Me vaig embullar, au! Com que tenien tan tancat de vidres en lloc de parrilla en s’estiu jo els desitjava que tenguesin aires mariners... vet aquí perquè me vaig errar de malmon de casa... Trob que darrerament es jovent va molt, massa, a lloure. Ja sé que tenen un Casal de Joves però a vegades és mal de fer enganxarlos a segons quines hores... per ventura si tenguéssim més opcions lliures i no tan fermades a haver de tenir monitor que els vigili... Per exemple, podrien posar una taula de ping pong, d’aquestes exteriors, no necessiten vigilància. És una idea, val més que juguin amb raquetes que a fer tala... pens jo. Davant sa manca d’una paperera a sa zona de sa Cova del Camp dels Bisbe, qualcú hi va deixar penjada de sa barrera, una bossa per ficarhi sa brutor. Davant sa inoperànci de s’Ajuntament per col·locar una paperera, la gent s’organitza i se’n surt. Esperem que si hi posin una paperera almanco se’n recordin de buidar-la de tant en tant que es remei podria ser pitjor que es mal...

Quan va fer un any de sa mort des padrí, a qui tots trobau a faltar molt... vaig anar as cementeri ... i allò era un desert, un desert! Un sol que queia a plom i tant de ciment i empedrat... res, no feria ganes d’estar-hi gaire. I ses paradetes pareixen un sementer de rostoll...

una sequedat... trob que la Sala se podria gastar una mica de pressupost a posar un sistema per regar gota a gota i almanco hi hauria una mica de verd amb quatre plantetes resistents que no necessitin massa aigo... jo ho tenc a dos solcs de tomatigueres que cada any sembr a n’es tros que me va deixar es padrí i no costa tant i tampoc gasta tanta d’aigua! Au idò, una altra idea gratis total per millorar es poble!.

23

Trajectòria de l’artista Pere Pavia i la seva vinculació amb el municipi Sara Martínez Moll, filla i biògrafa de Pavia

24

Pere Martínez Martínez Pavia, conegut com PAVIA (Melilla 1927Palma 2020) va ser un artista eclèctic i polivalent què va tocar molts camps de l’art: Escultura, pintura, dibuix, il·lustració, dramatúrgia, creador de peces de papiroflèxia... Podem Trobar escultures i gravats seus pels carrers, carreteres o esglésies de Mallorca, com els relleus de la façana de La Porciúncula de l’arquitecte Josep Ferragut, de diversos edificis de Jaume III i rodalies, o «El monument a les valentes dones de Sóller», que es va inaugurar el 1961 amb banda de música i dos helicòpters tirant pètals de rosa i que, s’ha convertit, amb un lloc emblemàtic pels actes de les festes solleriques i és que PAVIA, sempre va entendre el seu art, com un art per el poble més que per una petita elit burgesa, un art sense pretensions que va anar evolucionant tota la vida, per assolir la depuració de les formes fins a la abstracció total, sempre però, una abstracció sinuosa i sensual. Aprenent dels darrers tallers de Ciutat als 14 anys, després de passar per l’Escola Arts i Oficis de Palma, el Circulo de Bellas Artes i el taller de Victor de los Rios de Madrid, es va dedicar a passejar pels jardins de l’asil

de La Misericòrdia i del, a les hores, barri Xino de Palma, amb el seu gran amic i mestre, el pintor Pep Bover, època a on es va començar a relacionar amb la intel·lectualitat mallorquina transgressora per reivindicar l’expressió de les seves creacions literàries en català, llengua prohibida pel règim de Franco, però que clamava per la seva supervivència com a llengua de primer ordre, com li corresponia per ser la llengua pròpia d’aquestes illes. Entre PAVIA i diferents poetes van sorgir col·laboracions i amistats profundes, com les mantingudes entre Guillem d’Efak, Jaume Vidal, Joan Bonet, Miquel Àngel Riera o Josep M. Llompart, que va fer de mitjancer per acabar de convèncer a la llibretera Cisca Moll (19342018) filla del filòleg Francesc de B. Moll, de que s’hi podia casar tranquil·la, tot i la fama de bohemi llibertari d’en Pere i les reticències que això provocava sobretot, a la germana major Aina Moll. D’aquí li ve a PAVIA la relació amb Biniali, on Aina Moll (reconeguda filòloga, com s’hom pare) s’hi va fer una casa i ara hi te la placeta de darrera l’església, que du el seu nom; i amb Sencelles, on jo m’hi vaig instal·lar ja fa quasi 20 anys (amb el personatge de contacontes, que ell va crear per a mi, «Sara Sa Rondallaire»), vaig tenir la seva neta Elisabet i on mon pare va regalar l’esbòs de fang, a les monges del Convent de la Caritat, de la seva «Mare de Deu del Món»; l’obra definitiva de la mateixa és de grans dimensions, molt estilitzada i tallada en fusta i es troba situada a la parròquia Verge de Lluc de Madrid, de l’arquitecte Ferragut. Les seves obres més conegudes a Ciutat son «Dona cosint» situada a la plaça del carrer de Sant Miquel i que va ser XVI Medalla d’Honor

del Saló de Tardor del Circulo de Bellas Artes de Palma el 1957 i «La Parella» Premi Ciutat de Palma el 1982. Va exposar a galeries i centres d’art Europeus i va ser artista, des de la seva fundació de la prestigiosa galeria Pelaires de Palma. El 2001 va guanyar el certamen per el monument al Pintor Torrent i es troba situat a la rodona del carrer que du el nom de pintor menorquí, a Ciutadella, així com l’original llueix acolorint el Parlament de les Illes Balears, per qui va realitzar com a símbol de la V legislatura, l’escultura i la medalla commemorativa «Mediterrània». La Nit de l’art del 2014 va exposar la col·lecció d’escultures «Retalls» a la gran Sala del mateix Parlament. A la plaça Ramon Moner de Palma, els veïnats esperen que l’Ajuntament acabi d’arreglar les fonts i torni a situar «El Cigne» PAVIA, del seu zoo màgic. Així mateix és el creador de la peça «Quatre barres entrellaçades» que l’Obra Cultural Balear obsequia, cada any, als guardonats als premis «31 de Desembre». El 2005 el Palau Solleric li va fer l’exposició retrospectiva d’escultura i el 2015 a la capella de La Misericòrdia la de dibuix. El 2021 Sencelles, va encetar els actes de la Fira de maig alternativa, a causa de la Covid-19, amb la inauració de l’amplia exposició d’homenatge «Corbes PAVIA» a Can Garau, una mostra del seu art, el seu ofici i la seva polifacètica vida, així com els originals en guix, dels Àngels de talla que sostenen l’Altar Major de Sant Felip Neri, obres que queden cedides a l’Ajuntament per embellir el tanatori, com part de la seva obra gràfica, per a les dependències municipals. Així mateix, el dia de Sant Joan, després de que l’OCB il·lustràs enguany, el seu calendari, amb obra de PAVIA, se li va fer un emotiu acte d’homenatge, amb la presentació d’un dels conjunts escultòrics més interessants de Pere PAVIA, «Les tres Gràcies»,

que també he deixat cedides a l’entitat i que l’OCB ha sabut integrar, amb molt de gust i encert a la seva Seu, de Ciutat, Can Alcover, on fins l’11 de juliol s’hi va poder veure, una mostra dels anys 60 - 70, del passat segle, quan es va destapar el PAVIA com a pintor, coincidint amb el PAVIA mim, director teatral i el PAVIA pedagog. I és que Pere PAVIA fundà el grup de mim FARSA amb altres joves artistes, com el senceller Guillem Llabrés, lluitadors com ell que esquivaven la censura del 1968, omplint teatres i dient les coses pel seu nom, sense dir ni mu, amb un fi humor mud i trencador. PAVIA, homenejant al entranyable personatge de «Charlot» creà el seu personatge «Innocent». Com a pedagog va impartir cursets a mestres o futurs mestres i va ser 25 anys mestre de teatre i expressió corporal al Col·legi Lluís Vives, per qui va crear l’assignatura i la famosa «Festa del Drac Màgic». Fundà i dirigí 22 anys, fins que en va fer 80, l’Escola de Teatre infantil i juvenil de l’Ajuntament de Palma, dinamitzant «Sa Rueta» palmesana i representant amb un aplaudit passacarreres el dia de les Illes Balears a la Expo del 1992 de Sevilla, amb l’espectacle «Som el Siurell». A l’exposició de Can Garau, es va poder veure la vessant teatral, que tant va influir la seva obra plàstica; del seu mestratge sorgiren moltes vocacions i carreres teatrals, així com un nou teatre a Mallorca. També s’hi podia veure el cartellisme de lluita antifranquista PAVIA, l’escac de papiroflèxia editat per Cort i realitzat per ell

mateix, una bona mostra dels gravats PAVIA i de la darrera pintura abstracte. Algunes peces d’escultura i panells on es mostrava la seva evolució artística i les seves curolles, com «Els personatges PAVIA» que vaig poemar o els originals en zinc, de les joies «Homenatge a Gaudi» que PAVIA va fer, pel seu galerista Pep Pinya, fundador de la Pelaires. Aquesta exposició va tenir molt bona acollida, pels nombrosos visitants i pels mitjans de comunicació, que cobriren també, com els alumnes del col·legi Can Bril, seguiren amb molta d’atenció les explicacions que, jo com a filla de l’artista, els hi vaig fer encantada i ara, com a representant de la família PAVIAMoll, vull agrair a l’Ajuntament de Sencelles, al nostre batle i especialment, al nostre cronista Jordi Llabrés, així com a l’Associació Sencelles Difusió Cultural i a la delegació de l’OCB, el suport i la col·laboració, que he rebut, per muntar l’exposició «Corbes PAVIA», que tan va lluir a Can Garau. L’obra de Pere PAVIA, representa, a les nostres Illes, la història de la contemporaneïtat artística amb una sòlida aproximació, a partir dels anys 50 del segle XX, a totes les avantguardes vigents a Europa, essent el primer pont per establir contactes entre Mallorca i fora Mallorca, la gran capacitat de PAVIA per assimilar els canvis estètics de les directrius de l’art, ja sempre canviant, sense mai perdre la seva ètica social, el fan un referent artístic i humà, també al segle XXI.

25

Noticiari parroquial Jordi Llabrés i Sans,

La Sagrada Família es torna a fer present a les nostres llars Després de diverses interrupcions imposades per les onades de la pandèmia de la Covid-19, el dia de la festa de Sant Josep Obrer (1 de maig), després de la missa del dia, es van reprendre els diversos itineraris de la Visita Domiciliaria de les capelletes de la Sagrada Família. Bona senya serà si no ens veiem obligats a aturar-los una altre vegada. No deixem de pregar per que els membres de la Santa Casa de Natzaret protegeixin sempre les nostres llars i les nostres famílies. Recordau que els circuits de cada capelleta són oberts, això vol dir que qualsevol persona es pot apuntar a rebre la Visita, un cop cada mes aprox., per això tan sols basta comunicar-ho a la Zeladora General de l’Associació o a qualsevol de les zeladores cooperadores, que vos donaran unes petites indicacions. Espurnes de devoció a Sor Francinaina

26

Dia 9 de maig, segon diumenge d’aquest mes que dona la benvinguda a la primavera, tradicionalment l’anomenem el Diumenge de la Romeria. Si bé aquest any no arribaren al nostre poble en multitudinari grup organitzat de manera oficial, si que foren unes dues-centes

les persones que es van poder comptabilitzar que peregrinaren a Sencelles a títol personal, en família o en petites colles amicals. Tot el matí d’aquest dia es notà un cert tràfec entorn del Convent de la Caritat i de la Parròquia a l’hora de l’ofici. La majoria lluïen camisetes, mocadors i capells que els identificaven com a peregrins del Pla de Sant Jordi, de sa Casa Blanca, Son Ferriol, s’Arenal de Llucmajor... i, no pocs, els delatava un evident esgotament, senya de que havien cobert el camí del seu poble al nostre, a peu. Concert de l’Escolania de Lluc Dia 16 de maig, els integrants de l’Escolania de Lluc deixaren per unes hores el santuari marià i es traslladaren a Sencelles per oferir-nos el seu primer concert des de que començà la pandèmia de la Covid-19. El lloc elegit per aquesta “reestrena” fou l’església parroquial de Sencelles. Per a l’ocasió, el públic ocupà fins al darrer lloc de l’aforament permès en les actuals circumstàncies. Els Blauets, durant tota la seva actuació, envoltaren la imatge de la Mare de Déu de Lluc que tant avesada tenen a la dolçor de les seves veus. Per aquesta ocasió havia estat col·locada en el lloc més preeminent del presbiteri. Lluïa, a més d’una gran diversitat de flors, la vara de la Batlia de Sencelles, rememorant la concessió honorífica que el mateix poble li feu l’any 1949 declarant-la patrona del municipi i batlessa honorària del seu consistori. La crònica i les fotografies que conservem d’aquell acte, ens parlen d’un entusiasme desbordant. Els nins i nines cantors de Lluc que anaven acompanyats del Pare Prior i d’altres membres de l’equip de preveres del Santuari, així com diversos integrants de la seva

comunitat educativa, foren rebuts pel rector de Sencelles, el batle i una amplíssima representació de la corporació municipal. El nin Jordi Vallés Llabrés, de l’escolania de Sencelles, fou l’encarregat d’adreçar-se a tots ells, amb paraules de benvinguda i gratitud per aquella visita que honorava als anals del del nostre poble i la devoció lucana d’aquí. L’Escolania, sota la batuta del Sr. Ricard Terrades, en el transcurs del seu concert, estrenà una nova peça: “Sub tuum praesidium” (la traducció d’aquest títol a la nostra llengua seria “Davall el vostre mantell ens emparam”), composició de Rafel Riera, organista de la basílica de Lluc i que aquell dia acompanyava als Blauets, polsant el magnífic orgue barroc de l’església parroquial de Sencelles. Aquest concert s’emmarcava dins el programa alternatiu que l’Ajuntament de Sencelles tingué a bé organitzar en motiu de la Fira del tercer diumenge de maig. Primeres Sencelles

Comunions

a

Els diumenges dia 30 de maig i 5 de setembre foren els elegits per poder celebrar els dos torns de primeres comunions a la nostra Parròquia. En ambdós dies, els nins i nines que havien d’acostarse per primera vegada del Banquet Eucarístic es concentraren al Convent de la Caritat, per dirigirse tots plegats amb els seus catequistes i familiars fins a la Parròquia. Arribats a la Plaça de la Vila foren rebuts pel rector i l’escolania que els havien sortit a camí amb la creu alçada, mentre les campanes repicaven per anunciar a tothom la gojosa notícia. En cada una de les celebracions, la participació dels mateixos que havien de rebre la Primera Comunió, la del cor parroquial, la de l’equip de catequistes... feu que tot plegat revestís un toc ben festiu.

Solemnitat del Corpus Christi Dia 5 de juny celebrarem la solemnitat del Corpus Christi a la nostra Parròquia. Ja que les circumstàncies d’enguany encara no permetien la celebració de la processó acostumada, per tal de que la gent pogués tenir contacte directe amb Jesús present a l’Eucaristia, a primera hora del capvespre s’exposà el Santíssim Sagrament. Cada hora fou lloat amb diverses pregàries i càntics. Cal apuntar que fou nombrós el grup de persones que, escalonadament, s’acostaren a fer aquesta visita. A les 20h començà l’ofici solemne en el que hi participaren els nins i nines que aquest any havien fet la Primera Comunió. Un cop acabat aquest, el Santíssim Sagrament, manifest a la custòdia major fou portat en processó per dins l’església i traslladat fins al portal major. Des d’allà, es va donar la benedicció als punts cardinals del nostre terme de Sencelles. Un cop de retorn al presbiteri, quan es passava per davall l’arc del cor, es va dur a terme l’acostumada pluja de pètals de flors com ofrena a Nostre Senyor, al moment que la trompeteria de l’orgue esclafia amb les seves notes més agudes, les campanes del campanar repicaven gojoses, eren il·luminats tots els altars i salomons de la nau central, i la gent corresponia amb

27

enceses ovacions. Festa de Sant Pere Un any més el dia de Sant Pere fou celebrat a la nostra parròquia amb honors de major solemnitat per ésser aquest Apòstol elegit com a titular de la mateixa. De bon matí la llotja principal de la rectoria ja estava ben engalanada amb domassos i amb un quadre del sant, i a les 12 del migdia una bona repicada de campanes anunciava la importància d’aquella diada. A mitjan capvespre una bona colla de xeremiers que formen part de l’associació local “Es Capoll Llarg” feren una bona sonada damunt Es Sagrat i convidaven a la missa solemne que, com de costum, presidí el senyor rector. Llavors, els nostres més tradicionals músics de Sencelles acompanyaren a les balladores d’Es Jonc per fer l’Oferta. Si bé aquesta festa no te reconeixement a nivell civil i l’església no era plena del tot, cal remarcar la participació de totes aquelles persones que veritablement es senten vinculades o es senten part viva de la nostra Església local de Sencelles i que la Parròquia no escatima cap esforç per tal de que no perdi cap dels àpexs de la seva dignitat i solemnitat. Amb la celebració d’aquest dia es donaren per acabades les activitats parroquials del curs 2020-2021. Festa de la Mare de Déu del Carme

28

Jornada festiva i solemne la que ha promogué, dia 16 de juliol, la bona gent de Ruberts en honor de la seva celestial patrona, la Mare de Déu del Carme. Per a l’ofici solemne del vespre, la plaça s’omplí de gom en gom. De ruberter, creiem que no n’hi mancava cap. De gent de pobles veïns com Sineu, Sencelles, Llorito i Pina, no se’n feu esperar... d’altres, de més llunyans, tampoc. El fet que la diada enguany s’hagi escaigut a prop del cap de setmana, ben segur que ha propiciat la participació. Els qui col·locaren les cadires perquè tothom pogués seure, be procuraren que es guardessin les distàncies obligades per les autoritats sanitàries en aquest temps de pandèmia. Els primers en ocupar els seients que tenien reservats, el batle de Sencelles i les digníssimes autoritats que l’acompanyaven. A prop de l’altar s’hi situà el cor que animà amb els seus cants la litúrgia de la missa. Acabada aquesta el senyor rector que presidia la celebració, va donar unes indicacions oportunes i tothom va passar a venerar la imatge de la Verge del Carme. No mancaren a Nostre Senyora el cant dels goigs que ressonaven dins la plaça, gràcies a les enardides veus de tots els seus devots. Una novena a la beata Francinaina per la salut del Bisbe Vadell Copsats per la notícia de la malaltia oncològica que pateix monsenyor Antoni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona, mallorquí, devot de la beata Francinaina i que en tantes ocasions ha celebrat a Sencelles, dia 19 de juliol, les Germanes de la Caritat, el rector de la Parròquia i un bon nombre de persones del nostre poble començàvem una novena per demanar la reposició de la seva salut. Calculem que entorn del cinquè dia ja eren unes 125 persones les que s’havien afegit a la iniciativa. Tant de bo que Déu escolti, per intercessió de la nostra estimada Beata, tantes i

tantes pregàries. Festa de la Mare de Déu d’Agost Enmig d’un veritable ambient de festa dia 12 d’agost fou presentat el llibre (vuitè volum de la col·lecció de monografies de la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual) “La Mare de Déu d’Agost a Sencelles. Història, patrimoni i festa”, treball dels investigadors locals Miquel Àngel Moncadas Batle i Jordi Llabrés Sans. Una estona abans de l’acte celebrat a l’església parroquial, ja es notava una gran moviment de gent a les seves immediacions que es mesclaven amb els xeremiers de l’associació “Es Capoll Llarg” i la colla de gegants i caparrots de Sencelles. Tots aquests obriren una comitiva festiva que conduí a les autoritats locals, al autors del llibre i als altres convidats a ocupar els seients assignats per a l’acte. Entre aquests hi havia la senyora Kika Coll, directora insular de Patrimoni i autora del pròleg, mossèn Josep Adrover, rector i president de la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver, l’escriptora i investigadora Rosa Planas i el senyor Joan Guaita, president de la Fundació Amics del Patrimoni. Aquests dos darrers assistien amb l’encàrrec d’apadrinar l’esdeveniment. A mesura que anaren arribant les senyores que formaren part d’aquesta comissió foren obsequiades per diverses nines del nostre poble amb sengles rams de flors. En els parlaments intervingueren el batle Sr. Joan Carles Verd, mossèn J. Adrover i els senyors Moncadas, Planas i Coll. En el transcurs d’aquest acte es presentà el vídeo “Alfabegueres i bellveures en el monument assumpcionista de Sencelles”, editat pel Consell de Mallorca, dirigit per Gabriel Carrió i en el que hi participen les dones del nostre poble que tenen cura dels cossiols que adornen el Llit de la

Mare de Déu per la seva festa. Ofici de la Mare de Déu d’Agost Celebrat com de costum en honor de l’Assumpció de Maria. Aquest ha presidit el senyor rector i ha predicat mossèn Roger Fernández Balaguer, diaca permanent resident, amb la seva família a Sencelles. Un any més no hi mancà la presència de la Corporació Municipal que ocupava els llocs assenyalats, la participació del cor parroquial, de l’escolania i dels balladors de l’agrupació “Es Jonc” que presentaren el Ball de l’Oferta. Al bell mig de l’església, el Llit de la Mare de Déu “tot guarnit d’alfabegueres i bellveures a desdir...” Un cop acabada la celebració l’escolania i la clerecia s’hi dirigí en processó, per venerar la figura jacent de Maria, alhora que es mesclaven les veus del cor amb les del poble amb el cant dels goigs. Festa de Sant Bartomeu de Cas Canar... .. que celebrarem el dissabte dia 28 d’agost, amb presència de les autoritats locals de Sencelles

29

i d’una amplíssima representació de veïns dels llogaret. Aquest any, per primera vegada, a l’altar on es celebrà la missa, s’hi va col·locar un antiga pintura del martiri de l’Apòstol Sant Bartomeu que reprodueix un gravat que el reputat pintor Josep de Ribera dedicà, l’any 1624, al príncep Manuel Filiberto de Saboya, nebot de Felip III i virrei de Sicília. La pintura en qüestió fou prestada per la família Maroto-Cotoner i durant tot l’any el guarden a la capella particular del seu predi de Cas Canar. Nomenament Biniali

30

de

rector

de

Dia 6 de setembre el Bisbat de Mallorca feia públics els darrers nomenaments eclesiàstics signats pel Bisbe de Mallorca. Un cop haver-se acceptat la jubilació de mossèn Pere Cirer, rector de Biniali, ha estat designat per substituir-lo el rector de Sencelles, mantenint-se en tots els càrrecs que ja tenia assignats. A l’hora de tancar aquesta edició encara desconeixem la data en que mossèn Josep Adrover farà la seva entrada a Biniali. Llavors, D. Pere Cirer establirà la seva residència a Sencelles, el seu poble natal, seguint col·laborant en la pastoral de les nostres parròquies. A ell li desitjam una bona estança entre nosaltres i que pugui gaudir del merescut temps de descans. Festa de la Mare de Déu dels Dolors...

... titular de la capella del Convent de la Caritat per voluntat de la Mare Fundadora, la Beata Francinaina. La celebrarem el dia 15 de setembre amb una missa solemne que presidí mossèn Gabriel Ramis, Pvre., vicepostulador de la Causa de Canonització de la Beata. Com és habitual en aquest dia, les Germanes de la Caritat i un grup de cantadores de la Parròquia van tenir cura, acompanyades de l’harmònium de cantar la missa pròpia que va compondre el P. Francesc Batle, franciscà del T.O.R. Trobada de joves a la Catedral de Mallorca El vespre de dia 16 de setembre, la Catedral de Mallorca lluïa més magnífica que mai: era presidida per la Creu de la Jornada Mundial de la Juventud i la icona mariana de la Salus Populi Romani, envoltada de joves procedents de la nostra Diòcesi, de la de Menorca i de la d’Eivissa. De Sencelles, no hi mancà la corresponent representació acompanyada per diversos catequistes. Vetlla de pregària juvenil entorn aquests símbols que ara peregrinen per totes les diòcesis d’Espanya, que ens apropen a Déu i ens conviden a participar de la propera JMJLisboa 2023. Abans d’anar a la Seu van fer una aturada al monestir de Santa Clara per fer una visita a la Mare de Déu d’Efeso, que coincideix que aquests dies també ha visitat el Bisbat de Mallorca. Procedent de la Santa Casa de Maria, al sud-oest de l’actual Turquia, aquests mesos de l’Any Sant Compostel·là, peregrina per les nostres terres de tradició tan mariana, visitant moltes diòcesis i els principals santuaris de l’estat. Nosaltres ens hi acostaren i en un breu moment de pregària li encomanarem que protegeixi tota la joventut del nostre poble de Sencelles.

Franciscanisme a Sencelles. Els terciaris franciscans A Sencelles, com a tants d’altres pobles, hi hagué terciaris franciscans. S’hi fundà una germandat dia 19 de març de 1699, segons podem llegir en el “Llibre de la 3ª regla del P. S. Francesch de la Vila de Sancellas”: “Ave Maria Puríssima. Als 19 Marts 1699 constituit personalment en la Iglesia de la Vila de Sacellas lo Rt. P. fr. Agustí Ferrer predicador y M[es]tre. de la 3ª regla del P. St. Francesch en lo Con[ven]t. de st. F[rances]c. de la Vila de Inca per effete de fer eleccio de los officis de dita 3ª regla despres haver plática spiritual ut moris est, procedint a la electio fonc elegida en Ministressa la Germana Miquela Bellester vida. (vol dir vídua), en exquisidores o diffinidores la Germana Juana Aloy vida., la Gera. Catherina Rayó vida., la Ger. Catherina Garau, donz. y la Ger. Catherina Ramis Romeña, cassada, en Mestre de Novicias la Germana Francina Vert, y en Vicaria la Germana Bonaventura Llebres. A totes les quals exortá y Mená el susdit Mre. acceptassen el carrech y procurassen cade qual ab caritat y amor fer la sua obligació”. Però sens dubte, la major glòria que haurà tingut l’antiga germandat de terciaris franciscans de Sencelles és la de poder comptar entre les files dels seus professos a la nostra Beata Francinaina de la Mare de Déu dels Dolors. Segons llegim en el llibre de professions que va de 1798 a 1832, prengué l’hàbit de Sant Francesc dia 9 d’abril de 1798 juntament amb la seva mare, madona Joana Maria Carbonell, àlies Sagordí. A la llista també apareix un tal Joan, que sense donar més senyes el P. Benet Colombás, O.B., no descarta que fos el seu pare, l’amo en Joan Xiroia:

“Dia 9 Abril de 1798 el Rt. P. Fr. Antoni Thomas Dr. y Cathedratic de Theologia Regent de estudis en el Rl. Convent de NPS Francesch de Palma Custodi actual en la Seu Provincia de Menors de Mallorca y Quaresmer en la present Parroquia de Sencellas doná lo Abit de germans de la 3ª Regla a los seguens y profesá a los señalats ab P Homos: Dn. Felip Cirer, Pre., Dr. Dn. Miquel Garau, Dn. Jaume Pons, Dn. Antoni Pons, Dn. Jordi Capo acolit, Dn. Maciá Cirer, Jordi capó, Miquel Arrom, Pera Verd, Juan Cirer, Miquel Serra, Barth. Llabres, Llorens Llabres,, Rafel Verd, Rafel Cirer, Antoni Capo, Andreu Mascaro, Juan Verd.... Donas: ... Juana Mª Carbonell... Francina Ana Cirer....” Biògrafs de Sor Francinaina, com el franciscà P. Francesc Fornés, del Terç Orde Regular, ens parlen de la seva ben fonamentada espiritualitat seràfica. Poc després de la mort de la mare (1807) ella manifesta clarament la intenció d’abraçar la vida religiosa i, aleshores, una al·lota d’aquell temps no podia aspirar a altre cosa que fer l’ingrés a un monestir de vida contemplativa. A Mallorca en aquell temps n’hi havia tretze, onze situats a Palma i dos a la part forana (Inca i Sineu). La vida apostòlica era tan sols reservada als ordes mendicants d’homes, les congregacions femenines que després s’hi afegiren i que la nostra Beata en fou tan propulsora, comencen a sorgir principalment, entorn de la segona meitat del segle XIX. Testimonis directes de Sor Francinaina diuen que en aquells primers moments s’inclinà per dos convents d’espiritualitat franciscana, ambdós a Ciutat. Un

Jordi Llabrés, terciari franciscà

fou el de les monges caputxines (declaració de Sor Concepció de Sant Vicenç de Paul Serra), cenobi on veritablement s’hi exercia la l’austeritat més profunda i la penitència més rígida. L’altre, la Casa de Nostra Senyora de la Pietat (segons Sor Àgueda de Jesús Serra i altres declarants), fundada l’any 1591 pel framenor P. Rafel Serra per acollir dones penedides que llavors volien portar una vida de retir i penitència. Ell mateix escriu a les primitives constitucions: “Nuestra espiritual piscina solo está abierta y patente a las mujeres equivocadas, deshonestas, contrahechas, callejeras y públicas pecadores, especialmente ciegas, cojas y tullidas”. Però amb el temps les priores començaren a acceptar altres dones verament honestes, inclinades a una perfecte vida religiosa i que amb la seva presència en aquell asil podien ajudar a perseverar a les dones contrites. Amb unes noves constitucions aprovades l’any 1703 quedà establert el nou règim mixt: “Dos separaciones distintes con puerta de por medio tiene la Casa de la Piedad, una para habitación de las beatas que llaman ermitañas, y otra para las recogidas. No hay entre ambas verdadera clausura”. Unes i altres vestien l’hàbit de les terciàries franciscanes amb el cordó seràfic. Creiem que valia la pena apuntar aquest detall per demostrar que les seves ànsies

31

de portar una vida de retir, de penitència i d’entrega absoluta al seu Creador, era quelcom innat i es sentiria atreta per l’espiritualitat de Sant Francesc. Si be no va poder dur a bon port el primer projecte vocacional, les fites del seu franciscanisme no s’esvaïren mai. Entre els objectes catalogats com del seu propi us personal hi ha un rosari que acaba amb una patena o medalla de llautó amb la imatge del Pare Sant Francesc i una corona franciscana amb una creu de fusta amb incrustacions de nacre que podria ser procedent dels llocs de Terra Santa custodiats pels framenors. La pregària de la Corona dels Set Goigs de la Mare de Déu, eminentment franciscana i tan inculcada en la pietat dels mallorquins, per voluntat de Sor Francinaina apareix diverses vegades en les constitucions que

32

es donaren a les Germanes de la Caritat en fundar el seu convent de Sencelles: havia de resar-se en comunitat, cada dia i reunides a l’oratori, abans de l’oració mental de l’horabaixa. La mateixa devoció quedava manada en morir una monge, la resarien totes plegades immediatament després d’haverla amortallada i nou vegades més, de manera individual i com a sufragi. Cal apuntar que a Sencelles, la devoció al Pare Sant Francesc era ben antiga de segles. Trobem consignat en un inventari de 1482 que ja hi havia una capella de la primitiva església parroquial sota la seva titularitat. Dins el procés de construcció de l’actual temple barroc i immers dins el corrent pietós que promouria el Terç Orde seràfic de Sencelles s’aixecà una nova capella amb retaule del mateix estil, també dedicada a Nostre Pare. En el Llibre ahon se notaran los pags que se heuran de fe de St. Francesch, que va de l’any 1704 al 1790, hi consten algunes despeses (no massa clares) sobre la mateixa construcció d’una capella i el nomenament d’alguns baciners o obrers que cuidarien de l’economia. L’any 1705 ja hi devia haver culte, ja que els obrers Joan Ferrer, teixidor de llana, i Joan Ramis, ferrer, gastaren dos reals catalans per unes sacres amb l’Evangeli de Sant Joan i l’oració del Lavabo. A la nota s’hi especifica l’equivalència amb moneda mallorquina que son 5 sous i 8 diners. L’any 1706 els obrers foren Antoni

Aloy i Bartomeu Valles. I l’any 1707 foren mestre Jaume Remonell i Pere Vert, àlies Rebust, els quals gastaren diverses quantitats de diners amb despeses que ens indiquen que es podria construir en aquell moment el retaule de la capella: “Primo une lliure quinse sous per el lenyam de poll. Mes per el lenam de sepi 5ll 2sous. Mes per un treginer de guerot (...) el port 3 sous 6 diners. Mes claus y tatxes 9 sous. Mes e lo escultor 1 lliure 15 sous”. Més tard, entorn de 1767, la capella de Sant Francesc d’Assís, canvià de titularitat. Llavors el Reverent Comú de Preveres de Sencelles encomanà la construcció d’un nou retaule barroc, que coronaren amb el seu escut corporatiu i en el que hi entronitzaren a Sant Tomàs d’Aquino. Aquest, com a testimoni de l’antiga devoció que altre temps l’havia ocupat, ens mostra a l’àtic, una pintura de l’estigmatització de Nostre Pare al mont La Verna de la Toscana italiana Després de la Desamortització de 1835 i la conseqüent exclaustració dels religiosos, moltes de les fraternitats seglars escampades per tot arreu van sofrir el dur cop de veure’s desateses dels frares franciscans menors que durant tants de segles n’havien tingut cura espiritual. La de Sencelles fou una de tantes, i això propicià un gradual decreixement de les professions i la conseqüent desaparició de la germandat. Volgué la Providència que amb el temps reflorís amb força esponerosa, i aquest cop gràcies al tarannà apostòlic d’uns altres frares menors del Primer Orde, aquest cop els de la branca Caputxina. Els caputxins havíen pogut tornar a Mallorca l’any 1906, restaurant la vida conventual a la seva antiga residència de Palma (ara molt reduït per les conseqüències de la dita Desamortització i perquè una part important havia estat destinada a presó provincial), gràcies a la bona

entesa entre el Bisbe Pere Joan Campins, de Mallorca, i el Rvt. Pare Alfons d’Àger, provincial dels caputxins de Catalunya i Balears. Poc temps després del retorn dels frares, aquests van voler donar un fort impuls als franciscans seglars, reobrint primer la fraternitat secular del seu propi convent. Però a dir veritat, en aquells moments els qui portaven la força a Palma en quant als terciaris, eren els frares del Terç Orde Regular des del seu convent de Sant Francesc. Llavors els caputxins maldaren per tal de potenciar les germandats en pobles de l’interior de l’illa i en un d’aquests, el nostre de Sencelles, hi restabliren la puixant congregació del Venerable Orde Tercer. En fou fundador el P. Fidel de Sant Iscle dia 25 de juliol de l’any 1910, a petició de l’ecònom mossèn Jaume Martorell. La restauració es forjava dins la clara tònica del renaixement del nostre Orde que vingué imposat, després de supressions i situacions difícils, gràcies a l’impuls pietós de la societat catòlica i la mediació realitzada per dos papes, ells mateixos terciaris franciscans: Pius IX i Lleó XIII. El darrer, principalment, contribueix i promou el Terç Orde Secular amb dues encícliques: Auspicato concessum (1882) i Humanum genus (1884). També revisà la Regla per adaptar-la als temps moderns. Lleó XIII volia un Orde prou estès a tot el món catòlic per trobar-hi el recolzament i fonament necessari per la reforma social que desitjava realitzar: “Quiero encontrar en la Orden de San Francisco un sostén vigilante que me ayude a defender los derechos de la Iglesia y a realitzar la reforma social. Y cuando hablo de reforma social pienso especialmente en la Tercera Oden”. En una audiència dirigida a 17.000 terciaris de tot el mon, congregats a Roma sota la direcció del cardenal caputxí i català Vives i Tutó els diu sense embuts: “es necesario que los terciarios

sin tardanza se dediquen a obres de resurrección social y produzacan en la institución franciscana los Frutos maravillosos que esta enciarra en su esencia y que la han hecho tan importante en la historia”. Benemèrita fou aquella institució per el nostre poble de Sencelles ja que els membres que formaven les seves files, seguint l’ensenyament evangèlic de Sant Francesc i les recomanacions pontifícies de Lleó XIII, no es descuidaren dels més desfavorits de bens materials, fundant l’obra pia del Pa dels Pobres o Pa de Sant Antoni de Pàdua, dia 11 de febrer de 1912. Per parlar de xifres, apuntar que la puixant Germandat del Venerable Orde Tercer de Sencelles tenia inscrites l’any 1919, 200 dones. L’any 1942, 90 homes i 165 dones. Llavors no sabem realment el que va passar, però s’entra en un ver decliu. Tant que 12 de juny de 1951, el vicari mossèn Jaume Cirer informava per carta al P. Roderic de Manresa, caputxí, que: “En fecha 25 de julio de 1910 fué erigida en esta parroquia la Venerable Orden Tercera de San Francisco por el P. Fidel de San Acisclo. Actualmente no funciona, aunque celebre la fiesta de San Francisco y se asista a alguna de las peregrinaciones”. Fonts i obres consultades: Arxiu Parroquial de Sencelles. Arxiu

de la família Morell-Molinas. Revista Heraldo de Cristo, a l’Arxiu Provincial dels franciscans del T.O.R., convent de la Porciúncula, Palma. Revista Apostolado Franciscano, a la Biblioteca del Convent dels Caputxins de Palma. Serra de Manresa, Valentí, OFM. Cap., El Terç Orde dels Caputxins. Aportacions del laïcat franciscà a la història contemporània de Catalunya (1883-1957). Barcelona, 2004. Colombás Llull, Benito, O.B., Francisca Ana Cirer. Una vida evangèlica. Palma, 1971. Redondo, Valentín, OFM. Conv., La Orden Franciscana Seglar. Su historia. Fornés, Francesc, T.O.R., Vida popular de la Sierva de Dios Sor Francisca Ana de los Dolores de María. Terciaria Franciscana. Fundadora de la Congregación de Hermanas de la Caridad de Sancellas y primera Superiora de su Convento”. Palma, 1943.

33

XVII trobada de la Premsa Forana a Algaida i elecció de la nova junta directiva L’Associació de la premsa forana de Mallorca es va reunir dissabte dia 22 de maig al casal Pere Capellà d’Algaida, després de més d’un any de l’assemblea prevista i aturada per culpa de la pandèmia de covid-19. S’hi va elegir una nova junta directiva i s’hi vare lliurat els premis periodístics pendents. Les revistes de la Premsa Forana de Mallorca participaren en la XVII trobada de revistes a Algaida, convidats per la nova revista es Saig d’Algaida, Pina i Randa. La trobada es realitzà el dissabte 22 de maig de 2021 al casal Pere Capellà d’Algaida. La recepció i trobada de les revistes va ser molt senzilla, atès que s’havien de complir amb totes les mesures de seguretat amb motiu de la covid-19. Per això, es va limitar l’assistència fins a 50 persones i es va haver de dur en tot moment la mascareta i mantenir la distància de seguretat. En l’assemblea, el president sortint de la junta directiva, Rafel Oliver, va fer un repàs de les principals tasques desenvolupades i va lloar el fet que, tot i la pandèmia de la

34

Covid-19, s’han mantingut les 35 revistes associades. Abans de deixar el càrrec de president, Oliver va voler agrair la tasca de la junta directiva que ara acabava i de les anteriors per tota la feina feta. Una vegada acabat els precs i preguntes, es va designar Rafel Puigserver de la revista es Saig com a nou president de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca. L’entitat també va renovar la seva junta directiva. En la nova etapa, a més de Rafel Puigserver, Tomeu Caldentey de la revista Bellpuig d’Artà exercirà la funció de vicepresident; Xavier Bestard de Caymaritx com a secretari; Magí Ferriol, de Fent Carrerany, de Maria de la Salut, com a tresorer; i en la funció de vocals Maria Antònia Ferrer, de Coanegra de Santa Maria, i Rafel Oliver, de N’Alí, d’Andratx, que ha exercit nou anys com a president. El nou president, en el seu discurs d’entrada en la junta directiva de l’entitat va destacar que el valor com a patrimoni històric i periodístic que posseeixen les publicacions de la Premsa Forana, a banda del seu atractiu. Puigserver va apostar per intentarà aconseguir la total digitalització del corpus acumulat al llarg de dècades d’edició de publicacions per la major part de pobles de Mallorca en el marc de la Biblioteca Digital Científica de la UIB que, de fet, ja compta amb unes 270.000 pàgines de Premsa Forana escanejades, que són les més consultades d’aquesta gran hemeroteca en línia. Rafel Puigserver també va parlar de la voluntat de la nova directiva de crear marca, de potenciar la presència de la Premsa Forana a les xarxes socials i en el món digital, sense deixar de banda el paper, com també de facilitar

l’intercanvi de material entre les publicacions associades com es feia en els inicis de l’entitat. Està previst continuar convocant cada any els Premis Periodístics Premsa Forana i fer tot el possible per al manteniment de les 35 capçaleres existents i, si és possible, tal com ha dit, de fomentar la creació de noves publicacions de caràcter local. Considera que tot el moviment periodístic generat durant els darrers 40 anys ha contribuït en gran manera a l’alfabetització en català de la població, i ha assegurat que no es pot dir que avui la situació sigui millor que quan es va posar en marxa l’associació. A l’acte també s’hi varen lliurat els premis periodístics corresponents a l’any 2019, referits a treballs publicats durant l’any 2018. S’hi presentaren 53 treballs de 12 publicacions. La membre del jurat fou la periodista Joana Dols Pons, qui resolgué atorgar dits premis als següents treballs: Reportatge: ● Premi: BELLPUIG. “9 d’octubre de 2018, la torrentada del malson”. De: Bartomeu Caldentey. Número 1.008, octubre 2018. ● Finalista: CAP VERMELL. “A partir d’una senalleta de llatra al British Museum”. De: Pere Cortada i Obrador. (9 articles d’agost a setembre 2018). ● Finalista: FELANITX. “L’art de crear neules”. De: Gori Vicens. Número 4.128, desembre 2018.

● Finalista: CAYMÀRITX. “Conversa amb una refugiada”. De: Pep Soler. Número V, agost 2018.

● Finalista. FENT CARRERANY. “La glosa d’en Xavier de l’Havana”. De: Xavier Ferriol. Número 383, juliol 2018.

● Finalista: DÍNGOLA. “Josep Valtònyc”. De: Miquel Puiggròs. Número 28, març 2018.

● Finalista: COANEGRA. “Pròleg tardà, el guiriGALL de les lletres”. De: Joana Maria. Número 371, gener 2018.

Fotografia: ● Premi: CAYMÀRITX. “Portada: El cor de Crist”. De: Marina Bestard. Número VI, novembre 2018. ● Finalista: PORTO CRISTO. “Portada”. De: Guillem Ribot. Número 350, juliol 2018. ● Finalista. FELANITX. “Portada: Cavallets”. De: Gori Vicens. Número 4.107, juliol 2018. Opinió: ● Premi: BONA PAU. “La dona i la ciència”. De: Miquel Martorell. Número 781, març 2018.

Disseny: ● Premi: SA SELLA. “Portada: Al·legoria de Tardor a Lledoners”. De: Guillem Mut i Jaume Perelló. Número 159, octubre-desembre 2018. ● Finalista: LLUCMAJOR DE PINTE EN AMPLE. “Portada”. De: Antoni Garau. Número 413, octubre 2018. ● Finalista: DIES I COSES. “Festes de Sant Roc 2018 a s’Alqueria Blanca”. De: Francesc Antich. Número 186, setembreoctubre 2018.

Entrevista: ● Premi: COANEGRA. “Maria Morro, voluntària a Grècia”. De: MariaAntònia Ferrer. Número 378, agostsetembre 2018.

35

Màgia gastada. Pólvora banyada Ha estat femella! Pere Bergas i Llabrés

Imatge: Aina Herrera

36

Ho va dir davant tothom. Ho digué l’encarregada d’encendre la traca que anunciava la fi de les festes, una al·lota esprimatxada i amb els cabells revulls recollits en una coa malgirbada. Mantenia el foguer estret dins el puny dret. Amb l’altra mà retenia la bossa per les anses passades per l’espatlla, com perquè no li botàs i li fugís, i que havia avançat una miqueta a manera d’escut. Com de biaix, talaiava un enfilall de cartutxos que contenien un devessall d’explosions, ara en suspens. El cordonet que feia no res havia encès perquè engegàs aquell foc d’artifici, semblava haver-se consumit per complet en tocar el primer petard de la tira: l’explosiu número u s’havia empassolat la metxa incandescent i res no s’esdevendria mai més. Pausa tensa. L’al·lota premia els llavis i amb els ullons una mica clucs escrutava aquell petard malastruc, com si just amb la mirada pogués fer-lo saltar pels aires i iniciar d’una vegada la cadena explosiva estirada tot al llarg dels baixos d’una paret. Era cinc passes lluny. Ningú no es movia. Res no esclatava. Sense treure la vista d’aquella mina antipersona, s’hi acostà i llançà el primer barrobinet mig metre enllà d’una puntada de peu, com alliberada d’un ressort amb un moviment d’anada i tornada precís i impecable. En el desplaçament, de sota aparegué un pam de metxa més. Hi havia quedat enrodillada. Ara li venia

el mal tràngol d’encendre de nou aquell trosset de ble de pólvora. S’hi acotà, l’encengué i un brolladoret corredís d’espires es precipità cap a una cursa de deflagracions, tronadissa i flaixos fulminants. Just tengué temps de donar l’esquena a tot aquell rebombori. Arrugà el front i suportà el xàfec tapant-se les orelles amb les mans, encorbada un xic i tot. En acabar, es redreçà amb la mirada esquiva i comprovà que ningú ni res no havia pres mal. El mur romania intacte, fora cap ombra de mascara. Uns aplaudiments tímids conclogueren aquell ritus de comiat de les festes. La comèdia tancava el programa d’actes abans de la traca, i amb la poca gent que s’hi havia congregat, ni tan sols no ens miràrem per desitjar-nos res de venturós ni els moltsdanys. Això sí, s’inicià amb prestesa una ràpida i metòdica arraconada de cadires de plàstic, unes dins les altres, amb cops secs en xocar entre si i quedar encaixades formant torres. Arrossegar a continuació aquells caramulls de cadires cap a una vorera de la plaça produí un seguit de xerric-xerracs grossers, ben molests. No m’escarrufaren, però em sentia incòmode, ofès per qualque cosa que havia presenciat i no endevinava què; el renou de la traca m’havia regirat més del compte... També volia fer de veure els artistes. Una vegada acabada la representació, havien saltat del

cadafal i havien lliscat escapats cap al camerino habilitat en una aula de l’antic col·legi veïnat. Vaig fer via cap a dins de les escoles velles. Necessitava apaivagar la traca dins jo. A penes parlàrem del bolo en si. Tampoc no ho esperaven. Els vaig donar l’enhorabona i ens posàrem al dia de tot i de res. En el duel figurat entre un públic fred i allunyat, i l’actuació apagada i solvent, triomfà la veterania dels actors i de les actrius de manera indiscutible. Un poc més de blabla-bla i ens desitjàrem salut i sort. Tenir dos desencisos el mateix vespre i no enviar-ho tot a pondre requereix tenir l’ànim degudament entrenat. O un bon fetge. Basta fer com si la cosa no va amb tu. Lleuger, escàpol i traïdor. Jo no en sé. Començ pel primer desengany. Aquest estiu m’he mudat al poble, i topar-me amb les festes ha estat un al·licient per trescar-hi. I retrobar-me amb aquella companyia teatral amiga que actuaria a Can Bril era una mena de port segur. Però malgrat els recursos sempre efectius del teatre popular —malentesos, corredisses i jocs de paraules enginyosos— amb els quals tot un Nòbel bastí aquell sainet farcit de proclames proletàries, no bastaren perquè l’obra de teatre no arrencàs. Llàstima. Vaig fer badalls durant la vetllada. Vaig somriure qualque moment. Vaig aplaudir fort per suplir tanta plaça buida. Em vaig sentir sol. Màgia gastada. L’altra decepció tengué lloc en l’encesa de la traca, descrita més amunt, torbada pel petard femella: el veritable detonant del meu malestar no fou que la trunyella explosiva tardàs a petar, sinó escoltar la dita proverbial que encapçala aquest relat, justament proferida per... Això va ser. Què voleu que us digui; dec tenir la pell massa fina. Tanmateix, si aquella al·lota, membre de la brigada municipal —cosa que vaig comprovar l’endemà—, no

hagués gosat encendre la traca a la segona, no hauria faltat qui li hagués etzevergat un “no tens ous d’encendre-la!” incendiari, mal lletat i amistós, massa ben digerit per tothom i que ningú no hauria collit d’en terra. Potser algú ho va dir fins i tot. Jo no ho vaig sentir almenys. Hauria reblat l’”ha estat femella!”. Tot un curtcircuit festós. Pólvora banyada. Al dia següent em vaig topar l’encenedora de traques a l’Ajuntament. Ambdós resolíem tràmits diferents a la recepció. Ella, enfilada al capdamunt d’una escala, punyia un llum com si furgàs pulcrament la ferida al ventre d’un animal metàl·lic. Amb una sola mà, feia anar el desengramponador, les tisores, la cinta aïllant i una regleta per empalmar els cables de corrent que es despenjaven del sòtil. Veia el bidell molest, amb el front arrufat i el llavi de baix una mica tret, perquè el fluorescent avariat era endret del seu escriptori i havia hagut d’anar a fer feina en una tauleta, desplaçat del seu domini habitual. Jo, cap baix, dret al mostrador, anava emplenant la sol·licitud d’un gual mentre anava escoltant la seva conversa. Ella, culejant, sol·licitava alguna mena d’ajuda social o així: —I què nom la teva nina? —va demanar-li el funcionari. —Estela Garcia Esbarranc — va respondre ella, amb un lleu esbufec final per haver-se hagut d’estirar tota a fi d’insertar la reixa que tancava el llum incrustat a dalt. —I son pare? —Jaume —Jaume... què més? ...Garcia? —insistí l’home, sense deixar de teclejar ni aixecant la vista de la pantalla de l’ordinador. —No, Esbarranc. Jo som Garcia —digué ella torcant-se els dits polsosos als calçons. I vaig somriure.

37

Entrevista a Miquel Àngel Gual Jaume Perelló i Llabrés

Nascut el 1967 i senceller des del 1990, actualment és un fotògraf de natura. Ha col·laborat en diversos projectes de divulgació de la natura bé sigui en llibres, exposicions, reportatges i videografies entre d’altres. Conta’ns un poc com t’iniciares en el món de la fotografia. Com molts altres ja la practicava en la meva joventut, una afició més, però realment vaig triar treure’m la titulació de busseig professional. Arran d’això em sortí l’oportunitat de participar com a voluntari en un projecte de prospecció de derelictes (naufragis) romans i fenicis per elaborar una carta de jaciments subaquàtics. Allà vaig poder veure el treball de professionals de la videografia i fotografia submarina i els sistemes d’il·luminació. Tot plegat em motivà a especialitzarme en aquest tipus de material gràfic. Em vaig arribar a comprar una càmera de vídeo i una carcassa per filmació subaquàtica i vaig arribar a produir un documental de la Cova Genovesa de Manacor.

38

També vaig participar en un estudi d’ornitologia al Salobrar de Campos i d’aquí a un estudi de la posidònia a la zona des Trenc. Posteriorment

vaig entrar com a tècnic audiovisual a una productora de les illes i actualment treball per encàrrec en tot tipus de projectes fotogràfics. Pràcticament ja no treball amb vídeo. Has estat implicat o pertanys a alguna societat relacionada amb la natura? Sí, com que una cosa du a una altra, per força acabes involucrat amb associacions relacionades amb el que treballes. Per exemple, he estat al grup Nord de Mallorca, estic a la Societat d’Història Natural de les Balears i també a la Societat Espeleològica Balear on en som membre de la junta de publicacions. Fa temps també vaig estar involucrat amb l’AFONIB i ara som col·laborador del White Life Photography. En aquest darrer cas recentment hem dut a terme un estudi de la flora del Puig Major que s’ha concretat en una exposició itinerant. Per tant així mateix hi deu haver publicacions on hi ha fotografies teves? Sí i tant, bastantes. En destacaria “La caça i els cans a les Balears (segles XIII-XIX)”, L’Atles ornitonímic de les Illes Balears (any 2017). És un llibre molt especial i dens escrit per n’Antoni Mestre i en Cosme Aguiló on s’hi recullen els diferents noms que se’ls dóna als aucells en funció dels pobles o contrades de cada illa. Costà 25 anys la recerca i l’elaboració d’aquesta obra. Jo hi vaig aportar fotografies juntament amb altres. En quins projectes has treballat recentment? Fa poc creàrem una exposició itinerant patrocinada Consell de Mallorca sobre les orquídies de

les Balears i que culminarà amb l’edició d’un llibre. És el resultat de 10 anys de feina de camp. També he participat en l’elaboració del números 1 i 2 dels Papers de la Societat Espeleològica Balear. Amb quin tipus de fotografia et sents més còmode? Em consider polivalent, tant m’és retrat, com arquitectura, com flora, etc. Sempre intent fer-ho bé. Es pot fer fotografia de forma improvisada? La fotografia que jo practic necessita de certa planificació, és a dir, quan vaig a un lloc ja sé més o menys quin equipament he de dur, per on he de prendre i com he d’actuar. Però hi ha aspectes que no pots controlar i aleshores és quan la teva experiència et permet resultats ràpids i de qualitat. La fotografia de natura necessita molts d’anys de feina de camp i conèixer l’entorn i el subjecte que has de fotografiar, saber per on trepitges. Divulgació, ecologia, turisme… com ho combinam? Per jo és important la divulgació des del punt de vista conservacionista. Avui dia i degut a la massificació turística de les Illes, la divulgació pot provocar que el turisme ecològic derivi cap a un empitjorament de l’espai natural. Per exemple, se sap que de mitja un turista se’n du sense voler 25 g de sorra de platja que ja no tornarà mai. Multiplica-ho pels milions de turistes que venen cada any i veuràs la quantitat de tones de sorra que va desapareixent any rere any. Hem de tenir una consciència del que tenim al nostre entorn i que es pugui protegir des d’una consciència local cap a un món global. No vendran de fora per

conservar el que és nostre. Com veus la immediatesa de la telefonia mòbil? No hi tenc res a dir sempre que es respecti la privacitat de cadascú. La part negativa és la necessitat falsa d’haver de canviar de mòbil sovint, perquè té conseqüències mediambientals. T’atreviries a fer un projecte només amb un telèfon mòbil? I tant, totes les plataformes són vàlides, només que has de saber com contar la història amb aquell suport, es tracta de conèixer-ne les limitacions i tirar endavant. Tens cap hobby? Des d’al·lot ha estat la natació, entrenava cada dia i vaig arribar a competir. I com a derivada em vaig treure la titulació de busseig professional com he dit abans. També m’agrada dibuixar i he fet algunes il·lustracions, ara dibuix amb la tauleta. He vist que estàs tan implicat amb temes de la natura, t’has plantejat mai estudiar alguna carrera que hi estigui relacionada? No, no és un dels meus objectius. El que sé ho he après de forma autodidacta. La fotografia l’he apresa de forma reglada i crec que és molt important. Hi ha gent que es compra una càmera i perfecciona amb el temps, no ha estat el meu cas. La il·luminació, amiga i enemiga

del fotògraf? No, tampoc és això, però sempre va abans de la càmera. Sense una bona il·luminació, uns esquemes de llum no et sortirà una bona foto. És important dominar normes clàssiques d’il·luminació, saber de belles arts. Per exemple el pintor neerlandès Johannes Vermeer, com aplica les incidències del llum, la projecció de les ombres... Tot fotògraf hauria de tenir un llibre de l’obra pictòrica d’aquest artista, és essencial, és el meu favorit. I també podem comprar llibres de fotògrafs… Jo no ho recomanaria, perquè tanmateix els grans fotògrafs han après dels grans mestres de la pintura clàssica i, per tant, millor aprendre dels originals. En Goya, en Rembrandt, el mateix Vermeer. Pot ser recomanaria en José Benito Ruiz, que ha publicat material molt bo. Així i tot, algun fotògraf clàssic et deu agradar Sí, Edward Weston que fou un mestre de mestres i si miram més enrere tenim en Karl Blossfeldt, el qual amb les seves fotografies de plantes i flors ha inspirat tants i tants de ferrers en la construcció de barreres, portes o elements decoratius.

39