Centre Cultural de Sencelles_ Número 169_ Abril / Maig 2021_ 4€
Després que ha fet el pet... Hemeroteca curiosa Del món fins a Sencelles Notícies fresques
Noticiari Agència de Selleters
2ona. quinzena de març Dia 21. Aniversari. De la fundació de la Confraria de l’Ecce Homo de la parròquia de Sencelles. L’any passat tenien preparat la celebració del 50è aniversari, però la declaració de l’estat d’alarma va anul·lar la festa. Dia 23. Donació. De sang al casal dels majors de Sencelles amb el desplaçament de la unitat mòbil del Banc de Sang i Teixits de les Illes Balears. Dia 28. El Ram. A les parròquies de Sant Cristòfol de Biniali i de Sant Pere de Sencelles. Dia 29. Inaugurats. Els medidors de velocitat a la travessia de les carreteres que xapen els nuclis de Sencelles, de Biniali i de Cascanar que ha instal·lat el Departament de Mobilitat i Infraestructures del Consell de Mallorca.
Dia 11. Pancaritat. Virtual a la caseta de figueral de Sarissal anul·lat per temes de pandèmia. Dia 12. Nou. Disc del grup de folk Qanarusa titulat Volandera que conté 16 peces entre boleros, jotes i fandangos. Dia 14. Proposta. Del grup municipal de MES x Sencelles i Biniali de canviar el nom del carrer Constitució per al de Pilar Sánchez i Llabrés. Dia 15. Convocades. Les terceres Jornades d’Estudis Locals del municipi de Sencelles que tendran lloc a Biniali dies 26 i 27 de novembre d’enguany
Abril Dia 1. Celebracions. De la Setmana Santa a la Parròquia de Sant Pere de Sencelles i a la de Sant Cristòfol de Biniali. Dia 2. Continuen. Les celebracions de la Setmana Santa amb el toc de les maçoles de fusta en substitució de les campanes. Dia 3. Protagonista. Del programa número 153 d’entrevistes i testimonis orals, Aire! d’IB3 ràdio, la sencellera Maria Llabrés i Biblioni de can Llebrers.
2
Dia 6. Ciclista. Olímpica de Noruega, Anita Yvonne Sternberg, està preparant la seva participació als Jocs Olímpics de Tòquio a Sencelles des de l’estiu de 2020.
Dia 15. Publicada. La llista de les 5 persones admeses per formar part de la borsa de treball per a proveir, amb personal funcionari interí, necessitats urgents existents en la policia local de l’Ajuntament de Sencelles.
Dia 16. La Guàrdia Civil. Va salvar una dona que vivia a una casa a fora vila del terme de Sencelles. S’havia acubat per inhalació de gasos mentre feia un telefonada i tenia un generador encès que no feia bona combustió. Dia 17. Presentació. Del llibre Orsai per part del seu autor Vicenç Amengual al Casal de Can Garau organitzat per la Penya de l’Atlètic Balears a Sencelles. Dia 18. Monitor. L’Ajuntament de Sencelles publicar les bases i la convocatòria per crear una Borsa de Treball de Directors i Monitors de temps lliure, tant per l’Escola d’Estiu, com per a activitats puntuals o de curta durada. Dia 20. Reforma. De la plaça de la Creu de s’Era d’en Pelat finançada en un 90% per Fons Europeus del Programa LEADER. La reforma consistirà a posar una pèrgola, una barana per incrementar la seguretat i millorar les condicions del paviment i del drenatge de la plaça. El projecte té un cost d’uns 30.000 euros. Dia 24. Festa. Del llibre per celebrar Sant Jordi a la plaça de la Vila durant el mercat dels dissabtes. A la Biblioteca s’havien fet activitats durant tota la setmana. Dia 26. Suspesa. La celebració de la fira del tercer diumenge de maig. L’ajuntament desconvoca la cita tradicional i la canvia per la programació de diversos actes culturals durant tot el mes de maig. Dia 28. Targeta Intermodal. Els tècnics del Consorci de Transports de Mallorca atengueren a les oficines de l’Ajuntament a tots aquells que volgueren fer-se-la els dies 28 i 29. Dia 28. Informadores. Del Covid-19 varen fer ronda per Sencelles, el dia de mercat, per explicar dubtes sobre com i vigilar el compliment de la normativa sanitària.
3
Belles reflexions En Martí de sa Residència
Tot té el seu moment
i un temps de perdre, un temps de guardar i un temps de llençar.
Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir.
Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar, hi ha un temps de guerra i un temps de pau.
Un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir. Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar. Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps de cercar
La pregària de l’arbre Tu que passes i aixeques el teu braç en contra meu, abans de ferme mal reflexiona!!! Déu m’ajuda a créixer, sense molestar-te. Som la sombra amiga que et protegeix del sol. Les meves flors i els meus fruits serveixen al teu esplai. El bosc on visc és font de salut i goig. Quan vens la meva fusta, remeies escasseses. Som la guardiola dels teus estalvis. Les meves fulles donen llit al bestiar i adob als teus camps. El paper de teu diari surt de l’arbre i també puc vestir-te. Som la biga que suporta el sostre de casa teva i el llit on descanses. Som el mànec de les teves eines. Som l’ànima dels teus mobles. Amb les meves branques encens la teva llar i cous el pa de cada dia, però tenc por del foc.
4
Protegim!!! Jo, l’arbre, signific fortalesa i llibertat. Som el teu amic fidel. Si m’estimes, DEFENSA’M!!!.
Com era Sencelles fa un segle? Continuant amb el fil de com surt el nostre municipi de Sencelles a diferents guies turístiques, anuaris, almanacs, etc. Avui li toca el torn a una publicació que data de 1914 i que té per títol Guía de las Islas Baleares. Va ser editada a Palma per l’editorial Establecimiento Tipo-litográfico de Amengual y Muntaner. L’interès que despertà el nostre municipi als autors dels texts va ser ben magre... “Desde Santa Eugenia, un camino vecinal de unos 8 kilómetros conduce al
pueblo de Sansellas, de uns 3.300 habitantes, edificado en una pequeña altura, con iglesia del siglo XIII dedicada a San Pedro, cuya tiara remata la cúspide de la torre.“
Joan Florit i Horrach
La veritat, si qualque turista, a la vista de la descripció, venia per Sencelles... és que tenia molt poques feines....
5
Noticiari de la parròquia de Sant Pere de Sencelles Jordi Llabrés i Sans
Festa de Sant Josep La festa de Sant Josep enguany, en tots els sentits ha pres un relleu especial. Tot commemorant el 150è aniversari de la seva proclamació com a patró de l’Església Universal, l’actual Papa Francesc escriví en el passat mes de desembre de 2020 una Carta Apostòlica “Patris Corde” (Amb cor de pare) i el dia de la Immaculada inaugurà un Any de Jubileu en honor del dit sant. Ambdues actuacions ens conviden a reflexionar més, entorn de la figura del pare de Jesús i a acostar-nos-hi tot invocant el seu esguard i protecció. El dia de la festa, 19 de març, participarem de la solemnitat que li va dedicar la Catedral de Mallorca presidida pel Bisbe de Mallorca i en la que es va inaugurar un altre temps jubilar, aquest cop amb el lema “Amoris Laetitia” (L’alegria de l’amor), dedicat a la família.
6
A la nostra parròquia honoràrem a Sant Josep el dissabte dia 20. El matí es celebrà una missa a l’oratori de Jornets que el té per titular. El capvespre, els nins i nines li dedicaren la catequesis. Aquesta trobada acabà amb una visita de tots els participants, acompanyats dels seus catequistes, a la capella de Sant Josep i allà, cada persona, va depositar als peus del sant uns fulls que havien treballat amb diverses peticions. En cada una d’elles es demanava la protecció dels col·lectius que el sant Espòs de la Verge Maria té encomanats:
“Sant Josep patró de les famílies cristianes, custodiau les nostres famílies” “Sant Josep patró dels seminaris, alenteu als nostres seminaristes” “Sant Josep advocat d’aquells que es troben en els darrers instants de la vida, reconfortau als nostres malats” “Sant Josep patró dels oficis laborals, protegiu als nostres treballadors i obrers” “Sant Josep patró dels sense sostre i pobres, auxiliau a tots els nostres necessitats” “Sant Josep, patró universal de l’Església, resguardau al Papa i a tots els que la formen”. Aquest senzill i innocent acte s’inspira en uns quadres devocionals que en el segle XIX feren fortuna a Mallorca. En ells hi veiem representats a tots els estaments socials que entreguen unes butlletes amb les seves intencions a Jesús o a la Mare de Déu, posant per intercessor o mitjancer a Sant Josep. A la missa vespertina, tot i ser de vigília del diumenge, es feu memòria de Sant Josep. En Làzaro, el seminarista que el Seminari ha destinat per col·laborar amb la nostra parròquia, va dirigir a tots els presents unes paraules de presentació del Seminari de Sant Pere, de Mallorca, i ens va convidar a pregar per tots aquells condeixebles que actualment hi desenvolupen els estudis eclesiàstics. També perquè sorgeixin entre les nostres comunitats novelles vocacions sacerdotals. A més, ens va convidar a ser generosos amb
aquesta institució a l’hora de la col·lecta. A l’altar major havíem col·locat la relíquia de Sant Josep i la seva capella lluïa bellament adornada de llums i de flors. La celebració va acabar fent-hi una visita espiritual que va consistir en fer l’oració que el Papa Francesc ha dedicat recentment a aquest sant i amb la Salve Regina que acostumem a cantar a totes les misses sabatines. 51 aniversari de la Confraria de l’Ecce-Homo Coincidint amb l’anomenat Diumenge de Passió, que és l’anterior al de Rams, es van brufar els primers 51 anys de la Confraria de l’Ecce-Homo. L’any passat quan tot era a punt per fer-ho, amb el decret de l’Estat d’Alarma, entràrem en el primer confinament i no es van poder celebrar aquestes noces d’or. Malgrat tot, era unànime el sentiment de fer-ho quant les condicions ho permetessin. D’aquesta manera el dia 21 de març s’aplegaren els dits confrares per donar-ne gràcies a Déu amb la participació activa a la missa de les 10:30h. A l’entrada del presbiteri hi havia, tot guarnit de flors vermelles i morades (els colors que identifiquen la confraria), el pas propi de la confraria: “Jesús fermat a la Columna” i l’estendard corporatiu. A prop de l’altar, es col·locà damunt una credència, el reliquiari de la Passió de Crist, que entre altres, conserva una relíquia de la mateixa columna on fou assotat el Bon Jesús. Les altres confraries de Sencelles hi eren representades amb alguns dels seus membres i exhibint les pròpies banderes. Per commemorar l’aniversari, s’edità un full que recull la història de la confraria de l’Ecce-Homo, els seus membres es van fer una fotografia de família i la festa va acabar amb un visita al Convent de la Caritat per fer una ofrena de flors al sepulcre de la
Beata en recordança de tots els confrares ja difunts. Tridu Pasqual 2021 Dia 28 de març, Diumenge del Ram, com a pòrtic de la Setmana Santa, la comunitat cristiana de Sencelles es reuní per celebrar la litúrgia pròpia d’aquest dia. Adaptant-nos a les recomanacions de la Conferència Episcopal Espanyola i les autoritats sanitàries estatals, es beneïren les palmes i brots d’olivera a dins l’església mateix, concretament en el portal major. La gent ocupà els llocs assenyalats i es suprimí la processó que commemora l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Només el rector, acompanyat de l’escolania, passant pel trànsit central i de camí a l’altar major, beneïa els rams d’una banda i de l’altra. El Dijous Sant, tot rememorant la institució sagrada de l’Eucaristia i del Sacerdoci, celebrarem la missa amb la solemnitat acostumada. Durant tota la Setmana Santa, el cor parroquial amb els seus cants i l’escolania amb el servei a l’altar contribuïen a la magnificència de les celebracions. Si hagué de suspendre’s, aquest any, el lavatori de peus per evitar contagis, solemne fou l’acompanyament i reposició del Santíssim Sagrament
7
litúrgia de la Paraula que te com a moment principal la lectura de la Passió, el descobriment i veneració de la Santa Creu, la pregària que hom anomena universal per que no deixa de tenir present a cap de les necessitats del món i la comunió amb la Reserva de l’Eucaristia de la nit anterior... I silenci, tot contemplant la Creu on morí el nostre Redemptor. Pasqua de Resurrecció al Monument o Casa Santa. Tampoc es pogué celebrar l’Hora Santa que habitualment té lloc aquest dia abans de les dotze de la nit, amb la intenció d’acompanyar a Jesús en el seu sofriment de Getsemaní. L’hora del toc de queda a les 22h ho feia impossible. Però si cal ressenyar, que la celebració es tancà amb una senzilla processó que va recórrer l’àmbit intern de l’església, presidida pel Sant Crist de la Sang i amb acompanyament dels seus prohoms, del senyor rector i de l’escolania.
8
El Crist pacient, les petjades del qual anem seguint durant els dies d’aquesta santa setmana, mor a la Creu deixant a la seva Mare i a tota l’Església sumida en un oceà de dolor. Fins i tot això es percep en els símbols més externs. Avui és Divendres Sant i des del cant solemne del Glòria de la nit anterior, les campanes han emmudit... ni el pas de les hores plenes ni mitges, és anunciat pels batalls dels nostres bronzes. Abans de les set del matí ja és obert el temple parroquial, i la Casa Santa segueix resplendint amb l’adornament del gran nombre de flors blanques i ciris que havien ofrenat els feligresos el matí del dia anterior. Si és ver que ens han arribat comentaris que un dels monuments més bellament adornats i solemnes de Mallorca és el de Sencelles, encara ens complau més veure’l tothora acompanyat
per persones que hi vetllen en aptitud de silenci, contemplació i pregària. Des de primera hora del matí i fins al vespre, de manera ininterrompuda, queden coberts fins a tretze torns de vetlla amb persones que prèviament s’han anotat per aquest servei i, de manera constant, al llarg del dia moltes altres s’hi acosten per fer la seva visita particular o estació eucarística. Al mateix temps eren exposats a dins les capelles laterals de l’església els diversos passos que, en condicions normals, les confraries de Sencelles haurien acompanyat a les processons d’aquests dies de dolor. Principalment foren visitats pels corresponents confrares que es serveixen d’aquest mitjà per meditar els capítols de la Passió de Jesús. Per ser fidels a la tradició, la Mort de Crist Nostre Senyor fou anunciada a les tres del capvespre amb una llarga voltejada de les maçoles del campanar, mentre que per la megafonia sonaven els himnes Tenebrae factae sunt de Tomàs Luis de Victoria i l’Stabat Mater en gregorià. I a l’hora anunciada, la celebració vespertina, ajustada a la sobrietat dels misteris que celebrem. Ni flors, ni llums festius, ni estovalles, ni símbols litúrgics... tan sols les rúbriques que manen els cànons ajuden a que la gent percebi la tristesa que tot ho ha envaït. La
La vetlla pasqual s’inicia aquest any amb la benedicció del foc nou que encén el Ciri Pasqual en el portal major de l’església, evitant així qualsevol cerimònia a fora del temple. Si exultant fou el moment d’escoltar el Pregó Pasqual, cantat en boca de Catalina Ramon Oliver, una ràfega d’alegria desbordant omplí el cor dels fidels quan esclafeix els més jubilars de tots els himnes: Gloria in Excelsis Deo i Al·leluia, Al·leluia!, perquè Crist ha ressuscitat! “Alegri’s tota la cort angèlica del Cel”, l’orgue silenciós durant els dies passats, prorromp a balquena d’harmonia, sonen campanes a l’interior de l’església i les del campanar repiquen incessants. Els escolans encenen els salomons i il·luminen totes les capelles i altars... insistim Crist ha ressuscitat! I aquest és el misteri més gran que podem comptar els cristians. Acabada la celebració el senyor rector dona els molts anys a tota la comunitat parroquial i es dirigeix a l’entrada de la Capella del Roser on hi ha, disposada a damunt una credència i adornada de flors, la imatge recent restaurada de la Mare de Déu de Pasqua. Aquesta data de 1745, el mateix any en que fou celebrada per primera vegada a Sencelles la processó de l’Encontre, del matí de Pasqua. Ara ha pogut ser restaurada gràcies al patrocini de la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual i era precís beneir-la. Aquest acte, precedit de les oracions prescrites
en el ritual de benediccions, s’ha fet amb l’aigua beneïda renovada el mateix vespre i que, espargida damunt l’assemblea, ens recordà el nostre propi Baptisme. Tots els presents reberen de mans dels escolanets uns fulls que recullen la història d’aquesta valuosa peça del patrimoni històric-artístic de Sencelles. Dia 4 d’abril és el dia de Pasqua Florida, coronament de la gran setmana que hem celebrat. Els fidels ocupen tots els llocs permesos a la nau de l’església i des dels seus llocs veuen el Sant Encontre entre Jesús que acompanyat aquest any dels confrares de l’Ecce-Homo venia del Baptisteri i la Mare de Déu que compareixia a davant la Capella del Roser. El moment precís de la topada i de les preceptives reverències de Maria i “dels botets de goig” del Ressuscitat, fou acompanyat del cant de l’himne pasqual Regina Coeli, repicada de campanes, esclafit de mamballetes, música per la megafonia del campanar i dotzenes d’arcabussades.
tots els àpexs permesos per la solemnitat litúrgica, el poble pren la paraula, enmig d’un cert desconcert per part del senyor rector. Això no està previst en el guió de la celebració i ell mateix es sorprèn: Sencelles vol felicitar al seu pastor en motiu de la celebració dels primers vint-i-cinc anys d’ordenació sacerdotal de mossèn Josep Adrover i Vallbona. Després d’unes paraules que expliquen la intenció de la feligresia per part de qui subscriu aquesta crònica, dos membres de la nostra escolania, la de més edat i el més petit, s’acosten a la seu del presbiteri i li fan entrega d’un reliquiari de bronze daurat que conté, autenticada, una partícula òssia de la Beata Francinaina de la Mare de Déu dels Dolors. Mossèn Josep, sorprès i emocionat a la vegada, correspon amb paraules de to agraït i mesurat, com ens té acostumats.
Després d’un ofici que revesteix Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Col·laboradors: Martí Cirer Joan Miquel Chacón i Nicolau Jane F. Sutcliffe Aina Maria Llabrés i Llabrés Miranda Miret i Mayrata Museu de l’educació Illes Balears Jaume Perelló i Llabrés REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Edita: Centre Cultural de Sencelles. Depòsit legal: PM-400-89
Coberta: Recordant Sor Miquela en temps de vcunació. Foto: Jaume Perelló i Llabrés Contraportada: Parc fotovoltàic a Son Verd. Foto: Jaume Perelló i Llabrés. Fe d’errates: La contaportada de la revista num. 168 era de na Xisca Mayol, no d’en Jaume Perelló.
Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors. Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem. Pàgina web:
www.sasella.org
9
Després que ha fet el pet, estreny el cul Antoni Vallés i Perelló
Si hi ha un tema que sempre fa riure a tothom és el pet. Defineix Francesc de B. i Moll pet com a “ventositat expel·lida per l’anus amb soroll. Tres maneres hi ha de fer vent per darrera: pet, bufa i biula”. Biula, mot poc conegut vol dir segons el mateix Moll “ventositat sibilant”, és a dir, que siula. Record de quan tenia temps per llegir que ja els autors clàssics empraven aquest tema per fer riure l’audiència. Famós va ser l’enfrontament entre Aristófanes i Sócrates que duit fins a l’extrem va fer que el primer intentàs ridiculitzar a Sócrates a compte dels pets. Així en la seva obra “Els núvols” deia que el tro és un pet dels núvols. Com que els núvols estan tan estrets i junts uns damunt els altres quan freguen fan que troni. Per demostrar-ho demanava al seu interlocutor si després de menjar fins a rebentar no començava a tenir mal de ventre. Els budells començavan a tronar, primer feien poc a poc “papax, papapax!!!”, i tira a tira anava augmentant “papapapapax!!!!” i el mateix passava quan donava de cos, “papapapapax!!!!”. Així deia que si tu que ets tan poca cosa fas això, imagina es renou i trons que fan els núvols així como són de grossos. Record que quan era nin mestre Joan Rei em contà que un nin demanava al seu padrí, arran de les tormentes, a veure que era més
10
ràpid si el tro o el llamp. El padrí el se mira i diu: cap dels dos, el més ràpid és sa merda. Com és això? demana el nin. Jo t’ho explicaré: estava dins el llit, vaig amollar un tro, vaig devallar com un llamp i ja m’havia concagat! Tornant al llibre “Els núvols”, a un fragment es feia un curiós raonament del renou que fan els moscards per saber si el fan per la boca o pel cul. Posant-lo en boca de Sócrates afirmava que aquest deia que com que els budells dels moscards són tan prims, l’aire hi passa amb força, directa cap al cul i pel fet de ser tan estret surt fent aquest renou tan peculiar. És a dir, que el cul del moscard és com una trompeta. De pets, com tot dins la vida, n’hi ha de distints tipus. Pet rodó, aquell que fa molt de renou i que fa que tothom esclati a riure. És la dita popular: esser com es pet d´en Romeu, que va fer tremolar la Seu. Record un acudit que ve a compte d’aquest tipus de pet. Un senyor va anar de visita a ca un amic que tenia un ca molt gros que li deien León. Estaven asseguts parlant i de cop i resposta el convidat amolla un pet rodó. El senyor de la casa exclama: León!, i ell va fer un alè pensant que menos mal que s’ha pensat que ha estat el ca. Continuen parlant i torna a fer un pet i el senyor torna a dir: León!. Ell torna a bufar i continuen amb el tema. Amb això que n’amolla un d’aquells que fan tremolar la paret i l’amo de la casa exclama: León, fuig de devora aquest homo que no veus que te concagarà!. Un altre tipus de pet és l’anomenat pet amb borles, que és el que es deixa anar amb algunes detonacions seguides. Com si fos una es-
copeta repetidora, perquè m’entengueu. També hi ha l’anomenat pet amb flocs o amb brusquer. És el més delicat ja que va acompanyat de sortida de merda i aquí si que com deia aquell: l’hem cagada. Torn al titol de l’article, això si que no té remei. Hi ha moltes locucions que fan referència en aquesta ventositat. Segur que moltes d’elles les heu sentides: - Fer un pet com un aglà: rebentar.
significant.
- Esser un pet viciat: un infant a qui es consent tot.
- Amor de monja i pet de frare, tot és aire.
- No fer cap pet que pudi: no fer res que valgui la pena.
- Ara és hora, que el pet ja és fora.
- Canviar pets amb merda: fer un mal negoci. - D’un pet fer-ne cent esquerdes: donar importància a una cosa inVa néixer l’any 1882 a Saint Cloud i per influència de son pare va començar a estudiar, des de molt nina, matemàtiques, física i fisiologia. Ses ciències en aquells temps estaven reservades a estudiants mascles. En sa seva formació hi varen haver d’intervenir també ses lletres, sa poesia com entreteniment cultural i, dins d’aquesta hi havia escasses escriptores, com per exemple George Sand que va viure amb el
Per acabar si vos voleu distreure per Internet trobareu a bon preu objectes que segur vos cridaran l’atenció del tema tan escatològic que avui hem tractat. Aquí teniu una mostra.
Coses d’en Martí
gran compositor Frédéric Chopin, a Valldemossa. Na George Sand, en nom del prefeminisme, es va ficar dins un món dominat pes homes.
Marie Bonaparte
Martí
Cirer
de
can Garrit
Nota important: En aquelles dates allà hi havia una apotecaria i s’ha de recordar que s’apotecari era de Sencelles. Na Marie Bonaparte segurament va tenir notícia, gràcies a l’obra de George Sand Un Hiver à Majorque, de sa petita hipòtesi que relacionava as Bonapart de Mallorca amb es de Còrsega. Aquesta antiga família mallorquina tenien es seu casal a veïnat de l’església de Santa Creu, a Palma, i es seu frontis és plena de copinyes com sa ma d’una persona adulta. I és que resulta que Marie Bonaparte era reneta del mateix Napoleó i casada amb un príncep de Grècia. Va viatjar per tot Europa, particularment per
la mar Mediterrània i es va establir a París en acabar sa Primera Guerra Mundial. Allà hi publicaria un llibre Guerre militaires et gerres sociales. Després de conèixer en Sigmund Freud va anar a Viena per estudiar amb ell i de tornada a París va publicar diverses obres de psicoanàlisi, biologia i antropologia, així com també sobre la vida i la narrativa de l’escriptor americà Edgar Allan Poe. Va morir a Saint Tropez dia 21 de setembre de 1962, un lloc que estava de moda en aquells anys.
11
Amb elles Aina Mª Llabrés i Llabrés
12
I tu, quina relació tens amb el teu cos? Ara que comença el bon temps, els mitjans de comunicació ens comencen a bombardejar amb l’operació biquini. Basta que mirem els anuncis que comencen a sortir (iogurts per tenir la panxa plana, cremes per no tenir rues, roba de bany…). Per començar, hem d’analitzar el nom. No és operació banyador que podria referir-se a homes i dones, no, és operació biquini, peça de roba destinada, en principi, a les dones. Per tant, aquesta operació ens diu que estar estupendes és sobretot, cosa de dones. A principis d’any, vaig veure una publicació a una xarxa social on una al·lota jove deia una cosa semblant a el cos de l’estiu es treballa per gener. El cap em va bullir. Treballam el nostre cos perquè ens el vegin. Però què vol dir treballam? Deixam de menjar coses que ens agraden, començam a fer esport, feim dietes impossibles… Tot això per mostrar un cos que, em sap greu dir-ho, no serà mai perfecte com aspiren els mitjans de comunicació, ens pressiona la societat i ens exigeix el patriarcat (organització social i cultural en la qual la totalitat de les relacions socials està estructurada pel domini de l’home). Tot això va lligat amb els doblers, és a dir, gastar amb cremes, menjar sa, pagar un gimnàs, operacions d’estètica i un llarg
etcètera que fa que el capitalisme (sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció i el benefici d’una minoria) pugui continuar dient-nos que mai arribarem a la fita de la perfecció, però que no hem de deixar intentar-ho. No és estrany que normalitzem cossos prims perquè és el que veim pertot. Però la realitat és molt diferent, i sobretot, molt diversa. Si acceptam que tothom té una cara diferent, per què pretenem que tothom tengui un cos igual? El tema de l’acceptació del cos em preocupa sobretot perquè faig feina amb adolescents que s’obsessionen fins a punts malaltissos per tenir un cos perfecte de defora. Per compensar aquesta pressió en els nostres cossos, darrerament hem sentit que hem d’estimar el nostre cos com és: estimar les nostres estries, les nostres rues, les nostres imperfeccions. Aquesta manera de pensar se’n diu body positive, és a dir, veure el teu cos en positiu. Supòs que per segons quines dones és necessari estimar el seu cos per poder conviure amb ell i no veure que tot allò que ens diuen que no és correcte com a una nosa. Però un moviment que m’agrada molt és l’anomenat body neutral, la neutralitat corporal. Consisteix en acceptar el teu cos tal i com és i no posar-hi unes expectatives que són impossibles. Acceptar que el teu cos és un mitjà que et serveix per fer tot allò que vols (moure’t, caminar, ballar, llegir…) et beneficia sobretot en salut mental perquè et desvincules d’una presó i pressió estètica que t’ajudarà a ser més lliure. Estimes i acceptes el teu cos i no el jutges. Recoman dos llibres, un molt breu de Bel Olid A contrapel que parla sobre la pressió de la depilació en
les dones i Más allá de la belleza d’Anuschka Rees on pots treballar amb diferents activitats per tenir una millor relació amb el teu cos. Si teniu twitter i instagram podeu seguir na Júlia Barceló que tracta aquests temes, i també nutrirsindramas. Com a cançó recoman Estima’t de Pupil·les, una parella de valencianes amb lletres molt reivindicatives. Esper que a poc a poc aprenguem a veure i a deslliurar-nos d’aquesta pressió que no fa res més que fermar-nos a una bàscula i ens impedeix viure lliurement sempre pendent d’una pressió que no
ens aporta res de bo. Aquí hi ha un poema visual que han fet na Júlia Servera, una alumna meva, i ha triat fer-lo sobre la pressió estètica. (Captura 1) Aquestes imatges de la il·lustradora Escarolota, que també té instagram, mostren bé que el que es necessita per anar a la platja és tenir un cos. (Captura 2 i 3).
Combrega amb Sa Sella
En aquesta secció que surt de tant en tant, avui hi tenim dos combregadors germans de mitjans de la dècada dels anys 50 del segle passat. Són na Maria Antònia Vallés i Ramis; i el seu germà Antoni Vallés i Ramis, de can Merris. Foto amablement cedida per l’Arxiu i Museu de l’Educació de les Illes Balears (AMEIB) radicat a Inca.
13
Del món fins a Sencelles Cris Colom Timlin Jane F. Sutcliffe
Na Cris va néixer l’any 1981 de mare irlandesa i pare mallorquí. Ens pots contar un poquet de tu i com vares arribar a Sencelles? Anteriorment, per sa feina des meu home, hem viscut a Palma, Madrid, Saragossa i tres anys a Melilla. Per raons de sa meva antiga feina, hem viatjat molt per tot el món, a part de viatjar per plaer plegats. Fa 13 anys que vàrem comprar aquesta casa, a fora vila de Sencelles, perquè volíem fer un canvi de vida i viure al camp, a la natura. En aquell moment, era jugador professional al Bàsquet Inca i volíem una casa per aquesta zona. Ja n’havíem vist moltes però quan vàrem veure aquesta, inclòs amb ses barreres tancades, ens vàrem enamorar d’ella. Tenia un aspecte bastant abandonat amb herbes altes per tot, però era sa casa que cercàvem. Per això l’hem anomenada “Somnis”, perquè era com un somni. De petites, ses meves dues germanes i jo solíem venir a una caseta de camp que tenia mon pare a Biniali. Però no va ser fins que vàrem saber que emprant es camí vell de Muro, aquesta caseta és molt a prop d’on vivim ara. És una zona molt tranquil·la, és preciós s’entorn des Pla de Mallorca. Fins que no havia arribat aquí, no havia apreciat tant sa seva bellesa… m’encanta poder sortir-hi a caminar. Vares
14
néixer
a
Irlanda?
Ses meves germanes varen néixer a Irlanda però jo vaig néixer aquí a Mallorca. Passàvem es hiverns a Palma i cada estiu anàvem a passar-lo a Irlanda amb es padrins, oncles i cosins perquè hi
havia molt bona relació. Així que es cor està un poquet dividit. Tenc una germana a Irlanda i quan hi vaig en s’estiu, al moment que he d’agafar s’avió per tornar, plor. Es meu cor se sent de ses dues bandes. Però sa qualitat de vida que hi ha a Mallorca i sa tranquil·litat, són molt importants. És molt més fàcil estar a sa natura i anar a sa platja. Aquest darrer any m’he proposat nedar cada mes a la mar. Tenim sa sort de tenir-ho tot aquí: tens muntanya, tens mar, ho tens tot. Hi ha coses molt interessants a Palma i culturalment també. Xerres vàries llengües, òbviament s’anglès però i s’irlandès? S’irlandès quasi no es xerra a Irlanda, ni ma mare ho xerra, només qualque paraula. A s’escola ho poden ensenyar però sa gent no el xerra, no el practica. A qualque colònia d’estiu ho aprenen però de cada vegada manco. Quan hi anam, solem viatjar molt per dins s’illa, però quasi mai se sent xerrar aquesta llengua, és molt trist. A què et dediques? Don classes de ioga i també de mindfulness. Quan vaig acabar s’escola, quan tenia s’edat de triar què volia estudiar, no em varen agradar es estudis que havia per aquí i com que no era possible anar a sa península per estudiar, vaig començar turisme i no m’agradava. I desprès vaig fer tres anys de disseny gràfic i llavors un post-grau en disseny de pàgines web. Així que vaig fer feina a Camper i altres empreses. De ben joveneta vaig començar a practicar ioga. Vaig tenir sa sort que, on vivia amb ma mare i
mon pare a Marratxí, hi havia un professor molt bo. Malauradament va morir mon pare i quasi en es mateix temps, també morí d’un accident aquest professor. Vaig decidir anar a formar-me durant dos mesos a l’Índia com professora de ioga, vaig fer un canvi molt gran. Som una persona que sempre m’agrada sa tranquil·litat i transmetre aquesta pau, i estava molt il·lusionada per fer un canvi. Quan vaig tornar, encara que vaig començar a donar classes de ioga, ara fa uns 15 anys, em varen cridar d’una empresa d’exportació on havia fet feina abans, per ser directora de vendes a nivell internacional. Tot i es dubtes inicials perquè havia triat un altre estil de vida, hi vaig estar 10 anys fent-hi feina però era excessivament estressant. M’hi vaig implicar massa sense ser ni tan sols es meu negoci. Encara que era gent que estimava moltíssim, però també hi havia gent molt tòxica i vaig acabar molt malament. Va arribar a un punt que em vaig posar molt malalta i un dia per s’altre vaig “petar”. Vaig perdre sa memòria, molt de pes, no podia menjar ni conduir. Vaig haver de canviar de camí, que realment era es camí que ja sabia. Ja recuperada vaig voler formar-me més amb mindfulness i sobretot autoajuda, que tan bé m’havia anat, per així poder ajudar a sa gent que tenia ansietat i estrès. Amb es temps he anat perfeccionant el ioga i augmentant es meus coneixements amb mindfulness i altres tècniques, convertint-se així en ls meva professió actual. Crec que és important que la gent aprengui a autoajudar-se per poder superar situacions difícils. Tot mantenint sa pau interior i es respecte cap as propi cos. Són coses que no ens ensenyen. Tot plegat ha estat un canvi de vida molt gran. Es meu home,
també va haver de donar una altra passa perquè sa carrera d’esportista és molt curta, i es va formar com a osteòpata. Al final compartim un espai, Somnis, on ell hi fa sa seva feina i jo atenc diferents grups de persones sempre amb un nexe comú. Faig ioga, ioga teràpia, tant individual com en grups i també cursos de mindfulness. Trobares que sa gent vos va ajudar quan arribàreu aquí? Sí, no coneixíem a ningú des poble i és vera, des de tot d’una sa gent sempre ha estat molt amable amb nosaltres, però fins que no vàrem dur sa nina a s’escola, no ho notàrem. Que t’agrada més? El que més m’agrada de Sencelles, a part des voltants, és sa gent i es sentit de comunitat. Només es fet d’anar a s’escola a acompanyar sa nostra filla, o a comprar, fa evident que tothom et mira amb un somriure i et saluda. És una cosa que sa gent que no viu a un poble no està acostumada a això i realment ho agraeixes perquè et fa sentir part d’aquesta comunitat. M’agraden tots ess llocs que hi ha per anar a dinar i sopar o per prendre qualque cosa. I trobes que hi res que es pugui millorar? Sobretot trob que falta qualque banda més verda pes nins, tot sabent que és difícil trobar una zona adequada dins des nucli urbà. Es poliesportiu està molt bé però falta un poquet
15
t’ajudarà, no són tan empegueïdors com aquí, són molt hospitalaris en aquest sentit. És una gent molt amable, molt franca, divertida i alegre. Ja saps que els agrada sa cervesa! d’espai més per a ells. No sé si encara funciona el Club d’Espai però sé que hi ha sa biblioteca, que està beníssim. També sé que hi ha es Casal de Joves, però així i tot sa jovenalla diu “on anam?” Tanta sort que hi ha es mercat aquí es dissabtes i dimecres. També tenim s’alternativa d’aconseguir fruita i verdura fresca d’altres pagesos locals. Hi ha res que enyoris d’Irlanda? Enyor moltes coses d’Irlanda, anomenada també “s’illa Maragda”. Enyor es llacs, es rius, aquella aigua d’interior tan verda, però no tant s’aigua de la mar per raons evidents. Naturalment també enyor tota sa meva família qui hi viu. I de ses diferències culturals, què me’n dius?
16
Ja saps que es espanyols són molt alegres i sé que es mallorquins són més reservats, però sempre els agrada ajuntar-se amb molts amics i menjar encara que sigui per matances, sempre hi ha una excusa per reunir-se per passars’ho bé. Idò es irlandesos, encara que siguin del nord, són molt càlids. Allà tothom és benvingut, sempre tenen una casa oberta així que tampoc no hi ha tanta diferència. Sa diferència a lo millor és si un irlandès et troba pes carrer i tens qualque problema, tot d’una
Tota sa meva família d’Irlanda, quan venen aquí i ja duen molt d’anys, tots es duen molt bé amb es mallorquins. Els encanta sentir el mallorquí, intenten dir ses paraules encara que sigui difícil. I pel que fa al menjar, quin prefereixes? Com es menjar d’aquí, no n’hi ha res! Tot és molt més bo aquí, hi ha ses verdures i sa fruita a prop. He de dir que no som de menjars feixucs, però en realitat tot és molt més bo. Tornaries mai a viure a Irlanda? Sí, a mi m’agradaria tornar-hi a viure però es meu home és mallorquí de veres i no podria viure només allà, li costaria moltíssim. Tens alguna anècdota o una història referent a contrasts culturals? Per nosaltres, es contrast més gran que hi ha hagut era que mon meu pare era ben mallorquí i ma mare irlandesa com he dit. Mon pare quan anava a Irlanda, tot i que no hi va anar moltes vegades, era un d’aquests mallorquins antics que li costava molt deixar s’illa, sempre deia que no hi ha res com Mallorca. Així que moltes vegades quan hi anàvem, ell quedava aquí fent feina. T’has apuntat a qualque grup o associació?
Estic as Sencelles, increïble. començat he trobat millor ho un munt
grup de consum de que fa una feina Per altra banda, he a jugar a pàdel i ho súper divertit, és on pas. Hi he conegut de gent des poble.
Tens temps per més hobbies? M’agrada molt sa fotografia, sa decoració, pintar mobles, llegir, anar devora la mar i viatjar, però això darrer no ho puc fer ara mateix per mor de sa pandèmia. Vols afegir res més? Trob que s’hauria de fer molt més en es sentit de protegir Mallorca, no es fa suficient. Em referesc a tema mediambiental, cuidar bé s’illa i sa seva bellesa natural. Utilitzant recursos naturals, com nosaltres a Somnis on utilitzam només energia solar i un pou propi, intentant contaminar el mínim i ser respectuosos amb sa natura. Vaig anar a escola a Palma, es meus amics d’allà em diuen, “Què fas? Com és que te n’has anat a un poble, a més a una casa de fora vila?“ Idò jo ho recomanaria a tothom, és una vida molt més familiar, tranquil·la, còmoda, més propera. Sa meva filla, quan va a Sencelles a ca ma mare, juga en es carrer, això ja no es veu! Pot anar a comprar o as poli caminant i tot, això no té preu. Don gràcies per tot el que tenim aquí, ens sentim molt agraïts d’aquesta vida.
Hemeroteca curiosa Miranda Miret Mayrata
Em sap greu però darrerament aquesta secció va només de desgràcies, deu ser que els successos sempre han tengut molta tirada a la premsa. La primera notícia d’avui és una desgràcia que va sortir publicada al diari de Barcelona, La Vanguardia de dia 24 d’octubre de 1924, un incendi a la serradora propietat d’Antoni Bibiloni Pons de can Guixa. La segona és del Real Automóvil Club de España, Emplazamiento de Surtidores Públicos de Gasolina de 1928. A Sencelles hi trobam un assortidor al carrer des Rafal número 6 (on hi havia també la ferreria de can Vinyes) i un taller de reparacions de maquinària, també al carrer des Rafal però al número 7.
17
Notícies fresques Na Barramota
per embellir amb escultures, brolladors, plantes, etc. i fer un poc de propaganda de lo bo que hi ha a n’es poble o des atractius que té. o photo point vista pobles Trob que està molt bé que hagin posat limitadors de fer via pes cotxos que arriben embalats cap a dins Sencelles, Biniali o Cascanar.... ara bé... trob que també podrien embellir una mica aquestes entrades. Ho dic perquè es arbres que sembaren a sa vorera de sa carretera entre Biniali i Sencelles n’hi ha que ja fa estona que han fet es bategot i necessiten resembrar... O haurem d’esperar que un matrimoni alemany hagi de pagar-los i regalar-los? Ho dic també perquè es passeig de Sencelles cap a n’es cementeri de sa carretera d’Inca fa un poc de pena: tant costa posar un poc de vorera, uns quants de bancs més i uns parells d’arbres que facin un poc d’ombra? I es passeig des de Binali cap a n’es cementeri de sa carretera de Binissalem per quan? I ara que estam posats amb embellir i carreteres. Per quan una escultura a la rotonda d’entrada a Biniali? Devem ser s’únic poble que no aprofita s’espai buit de ses rotondes
18
I a sa mini rotonda de sa carretera de Sencelles a Costitx, quan s’enllaça cap as via des cementeri i es camí de Son Mut, hi podrien posar una escultura que fes referènci a sa Cova d’enterrament de sa Ruta Arqueològica.... no si per idees no me guanyaran! Es veïnats de sa zona de sa creu des Rafal tenen l’aparcament que és de la Sala situal an es carrer des Molins. Es de sa part de sa creu de s’era d’en Pelat t e n e n un trast municipal asfaltat i ara també la fincarra des Fossaret. Es des carrer de Sor Francinaina tenen sa plaça de ses Escoles. Es de sa creu de sa Cometa tenen es vial des Donants de Sang. Es de Biniali tenen una finca per aparcar. Es de Jornets també.... Es de sa creu de can Mavi, res de res. Són això parts i quarts o no ho són? Per quan un solar municipal en aquesta contrada per aparcar sense problemes? Es carrer d’Antoni Maura és carretera i no s’hi pot aparcar... Injustíci! En es primer pis de sa casa de cas Mariner, des carrer d’Antoni Maura n. 19, hi han fet un búnquer. Han canviat ses persianes de tota sa vida per un vidres dobles que fan feredat quan hi
passes. No crec que això estigui permès, la Sala inspecciona res? Deuen tenir molt de fred en s’hivern... ara tendran doble vidre de fora i vidrieres per dedins... en s’estiu s’acubaran! Segons sa tradició mallorquina, sa manera d’anunciar es naixement d’un nou membre de sa famíli era posar un ram de llorer a sa baula des portal si s’esperava un nin, o un brot de murta si era nina... A Sencelles, no sé exactament si és això lo que s’anuncia a n’es portal cas Porrassar des carrer de Sor Francinaina n. 15... El dibuix croquis és de https:// twitter.com/rperellob. .
Pilar Sánchez Llabrés: un modest homenatge per a que mai caigui en oblit (II) El testimoni del cap de Falange de Sencelles, Joan Suñer Boned, demostra que tenia un sospitós ball de dades. Només així s’explica l’atestat que va signar. A la seva declaració afirmava rotundament que: “... sobre las diez y ocho horas del día veinte de septiembre [...] tuvo noticia por el vecino de esta localidad, Jaime Amengual Sureda [aquesta persona va declarar que havia avisat a Falange dia 18 de setembre al migdia] de que dentro de un bosque que existe en el sitio denominado Son Palou de este término municipal, y el cual linda con la carretera de Sineu a Palma y distante unos ochenta metros de dicha carretera había una mujer tendida, y al parecer cadáver. Acto seguido el jefe que suscribe acompañado de los falangistas Juan Bennasar Oliver y Pedro Ramis Cirer, se trasladó al expresado lugar donde efectivamente fue hallado el cadaver de una mujer [...] presentaba dos heridas de arma de fuego en la cabeza y tres en el pecho…». Una mostra del poder que exercia Falange dins l’aparell repressiu és que les investigacions es feren per ordre o requeriment del cap de Falange que, fins i tot, va ordenar que es fés l’autòpsia del cos de Pilar Sánchez, un tràmit que corresponia a l’autoritat judicial. Realment un fet molt poc habitual i sospitós: «Habiendo sido requerido por el Jefe de Falange de esta localidad, don Juan Suñer Bonet, para el reconocimiento de un cadáver que había sido trasladado al depósito del cementerio de esta villa, lo he examinado ser de una mujer de unos treinta años de edad en completo estado de descomposición. Vestía una bata colorada con pequeños cuadritos blancos y un delantal con fondos
blancos y unos cuadraditos verdes, iba sin medias y con sandalias”. Després de haverse realitzat el informe necrològic, l’enterraren a la fossa comuna del cementiri i deixaren dos fragments de roba defora perquè no la podien desvestir per l’estat de putrefacció. La roba estava aferrada al cos i era impossible llevar-li. La diligència d’inhumació ho certifica amb aquestes paraules: “habiendo sido colocada (informe necròpsia del metge Antoni Verd Salvà) en una fosa común de dicho cementerio, habiéndose depositado en el cementerio dos trozos del vestido que llevaba, toda vez que no pudo ser identificada, no haciéndole del completo de su vestido dado el estado de putrefacción en que se encuentra dicho cadáver y estaba pegado al cuerpo ensangrentado y en estado imposible de tocar”. És indubtable que vàries coses no concorden en el procediment i presenten algunes irregularitats que demostren la implicació de les autoritats i funcionaris (jutges, metges, Falange) en la repressió. La versió del cap de Falange no coincideix ni en les hores ni en la informació. Tampoc no s’explica que no trobessin el cos en un primer moment, acompanyats per la persona que el va descobrir i passin dos dies fins que el localitzaren. Un altra circumstància important és que el metge afirmava que el cos estava «en avanzado estado de descomposición» quan només havien passat dos dies de l’assassinat. I finalment, el comandant de la Guàrdia Civil va indicar al jutge que es va assabentar de tot perquè li va dir el cap de la Falange i que, quan ho va saber, el cos ja era al cementiri i l’havien enterrat. A més, com que va veure que ja hi havia el jutge «mientras tanto
Joan Miquel Chacón i Nicolau
19
apareció el Juzgado Militar de la Comandancia de Inca y dejó de tomar ninguna resolución respecto a lo que se refiere la pregunta, toda vez que cree el declarante era incumbencia de dicha autoridad».
20
Dia 9 d’octubre de 1936, el jutge va resumir totes les actuacions, va recollir fins i tot el «ball de dades» dels declarants sense qüestionarse absolutament res i, dient que havia fet tot el que calia per aclarir els fets i identificar el cos. L’11 d’octubre, l’Auditor de guerra va decidir el sobreseïment dels fets i tancar la causa. Aquest era el final que sempre dictaminaven les autoritats colpistes, però la realitat fou ben diferent. L’estudi i interpretació de la documentació de la causa núm. 901/1.936 ens permet reconstruir amb molta fiabilitat el crim de Pilar Sánchez Llabrés: «Pilar Sánchez Llabrés fou detinguda per 4 falangistes. Després de la seva detenció fou pujada a un automòbil i partiren per la carretera de Sineu. Molt a prop de les barreres de la possessió de Son Ganyada s’aturaren. A la força, feren baixar a Pilar del cotxe. Aquesta, conscient del seu destí, es va resistir tot quan va poder. Els falangistes varen aconseguir dominar-la i, un cop ajaguda a terra, un rere l’altre, la violaren. Després, la fermaren pels peus a la part posterior del cotxe i l’arrossegaren pel camí. Arribaren fins la garriga de Son Palou, la desfermaren i li pegaren cinc tirs per rematar-la. Varis d’ells partiren cap a Palma, ben tranquils perquè pensaven que ningú no els havia vist. Però va haver-hi dos testimonis. Un home que estava caçant i quan va sentir el renou del cotxe es va espantar i es va amagar, suficientment a prop com per veureu-ho tot i, anys després, fer-ne una descripció acurada. L’altre testimoni –que fou recollit per Llorenç Capellà al Diccionari Vermell– estava vetllant un familiar al cementiri de Sencelles, i també va sentir els crits, i els gemecs
i els tirs. Així com va poder, va aconseguir guaitar i va ser a temps a reconèixer Pilar Sánchez, perquè ell també era del barri de la Soledat, i la coneixia perfectament. Va veure com s’hi tiraven a sobre, i la violaven i la mataven». Al mateix temps, la documentació judicial ens permet entendre vàries circumstàncies que es donaren els darrers moments de vida de la militant socialista i, també les falsedats i incerteses que emprava i facilitava la maquinària judicial franquista. Els botxins actuaven sense cap tipus d’escrúpols i amb total impunitat. Si era necessari, les autoritats mentien, com per exemple, quan afirmaren que trobaren un cos en estat de putrefacció i no era així. Trobaren el cos d’una dona destrossat, fet bocins, com a conseqüència d’haver-la arrossegada amb el cotxe. Mentien també, els agents repressors, com ho feren els falangistes, perquè coneixien perfectament les dates en què tot va passar perquè també hi eren. També callaven i amagaven, al menys durant anys, els testimonis, que aquell vespre varen veure tot el que va succeir. Tot formava part d’un aparell repressiu conformat per agents executors, juristes corruptes, autoritats judicials compromeses i delators. Durant la guerra i els primers anys de la postguerra, la dona mallorquina o resident a l’illa va patir una repressió execrable i esgarrifosa. Elles simplement volien viure, avançar i situar-se ben a prop de la dona europea dels anys 20, aquella que va començar a demostrar que podia ser igual que un home. Havien aconseguit el dret a votar, formarse a les universitats, militar en associacions culturals i partits polítics, tenir dret el divorci, matrimoni civil i relacions lliures i alliberar-se de molts prejudicis. Aquestes circumstàncies van fer que la seva presència començàs
a ser perceptible dins la societat, convertint-se en una ciutadana activa. Aquesta dona moderna apareix a l’Estat espanyol, en gran mesura, vinculada a la proclamació de la Segona República. La constitució republicana de 1931 va atorgar molts d’aspectes de llibertat per la dona, com el dret al vot femení, l’escola mixta, el matrimoni civil, el divorci, la legislació laboral igualitària, l’assegurança maternal, la lluita contra l’analfabetisme, entre d’altres. És evident que aquests canvis no afectaran de la mateixa manera a totes les dones de la societat espanyola dels anys 30, però sens dubta ajudaren a modernitzar-les. L’esclat de la Guerra Civil va paralitzar els canvis i les noves autoritats foren implacables amb les persones que defensaren la modernització de la democràcia republicana. Els desafectes foren perseguits i
eliminats sense contemplacions. però la seva valentia i coratge, les seves idees i valors, segueixen i Aquesta repressió també afectà seguiran ben vigents a la societat a la dona que fou neutralitzada sencellera i d’arreu del món. com opositora política i al mateix Facem que el seu nom i la seva temps, retornada a la foscor memòria, siguin ben presents i de l’home com preconitzava ben vius, i dignifiquin també, un el règim totalitari i sexista dels carrers del nostre poble. implantat pel general Franco. *Referències bibliogràfiques Aquesta mateixa repressió en forma de violació i assassinat, va Capellà, M. “Dones republicanes” arribar al meu poble, Sencelles. Na Ed. Lleonard Muntaner (2009). Pilar Sánchez Llabrés, va lluitar fins al final i va arriscar la seva vida per Garí Salleres, B. “La repressió defensar els drets dels treballadors a Mallorca en el transcurs de la i els drets de les dones. Era una guerra civil (1936-38) :Memòria persona que feia de la solidaritat d’una eliminació planificada”. doctoral, Universitat la seva bandera i hi predicava Tesi amb l’exemple. Per aquesta de les Illes Balears (2017) . raó, per a la gent de Sencelles, seria un orgull, que el seu nom Quetgles, J. i Calafat, C. “Escrits Picornell”. Article honoràs un carrer de la nostra vila. d’Aurora a la Revista L’altra mirada. Perquè els feixistes, se’n dugueren Fundació Ateneu Pere Mascaró la vida de na Pilar (i tants d’altres) i Fundació Emili Darder. (2013).
Sa Sella va de noces Joan Florit i Horrach
En aquesta ocasió la foto de les noces és d’un enllaç que es va celebrar un dimarts, en concret dia 10 de febrer de 1948 a la parròquia de Sant Pere de Sencelles. Ells són en Francesc Vich i Gelabert de can Viquet i na Bàrbara Cirer i Ferrer de can Xim. Foto amablement cedida per la seva filla, na Maria Vich i Cirer de can Xim.
21
El “corposanto” de Sant Faustí, a l’església de Biniali Jordi Llabrés i Sans, cronista oficial de Sencelles
Dins la capella de Sant Francesc d’Assís de l’església parroquial de Sant Cristòfol de Biniali, s’hi guarda dins una urna segellada, les relíquies del màrtir Sant Faustí. Al llarg de tot els segles XVII i XVIII, i principalment en el XIX, s’incrementà a l’illa de Mallorca la recepció de relíquies procedents de les catacumbes que serien venerades com a pròpies dels primers màrtirs del cristianisme. La gran majoria es presentaven al culte dins uns continents que no deixaren de sorprendre i corprendre als fidels que s’hi acostaven i es sentien estimulats a la devoció. Parlem dels corposantos o reliquiaris en forma de figura humana, completa, col·locada en posició jacent i fets de cera. Sembla que l’introductor d’aquest
22
costum a Mallorca fou Antoni Despuig i Dameto, el futur cardenal, durant la seva època d’auditor de la Rota i arquebisbe de la Metròpolis de Sevilla. Hem de creure que aquests càrrecs preeminents dins la Cúria Romana l’hi degueren permetre entrar en contacte amb l’activitat d’arqueologia cristiana que cap als finals del segle XVIII es realitzaria a la Ciutat Eterna. L’any 1791 Despuig s’havia guanyat la més absoluta confiança de Pius VI en brindar-li la seva incondicional lleialtat i disposició, moral i material, en trobar-se perseguit, desterrat de la Cort Pontifícia i abatut a causa dels atropells napoleònics. Llavors, el Papa com a mostra fefaent del seu agraïment i en atenció a la seva bona voluntat, el va obsequiar amb les despulles del soldat màrtir Sant Victorià. Foren col·locades dins la imatge d’embalum feta amb cera a Roma i guardades dins el sepulcre que avui rep veneració a la parròquia de Campanet, amb honors de patró. Seguint el model introduït per Despuig altres sacerdots i membres de la noblesa mallorquina van aconseguir els cossos d’altres màrtirs originaris de les catacumbes de Roma. És el cas, per exemple de mossèn Gabriel Marià Ribas de Pina i Gallard de Canyar, que durant la seva estança a Roma aconseguí del Papa Gregori XVI els cossos de quatre màrtirs i moltes altres relíquies. Ell mateix ens deixà aquest testimoni: “Tuve el indecible gusto de besar el pie del Sumo Pontífice Gregorio XVI, el qual me trató con mucha afabilidad, mereciendo de él no solo una infinidad de indulgencias, sino que tambien un sinnúmero de
reliquias y cuatro cuerpos de Santos Mártires: el de San Plácido, el de San Pio, el de San Urbano y el de San Faustino”. En el mes de maig de 1844 arribaren a Mallorca i foren dipositats a l’oratori de sa Torre de Santa Eugènia. En aquest lloc, dia 27 de novembre del mateix any s’hi celebrà una missa per invocar l’Esperit Sant i acte seguit un sorteig molt peculiar que havia de dictaminar el destí de cada un dels màrtirs. Sant Plàcid a l’església de Sant Cosme i Sant Damià de Pina i Sant Pius a l’església de Santa Eugènia. Sant Urbà a l’oratori de la seva casa de Palma, encara que més tard passà a l’església del poble d’es Capdellà, i Sant Faustí que en principi quedà a la mateixa possessió de la Torre. L’escultor Miquel Torres construí per a cada un d’aquests sants un reliquiari de cera de forma anatòmica completa i la germana del mossèn, Maria Josepa Ribas de Pina (més tard, Sor Concepció de Sant Josep, fundadora de les monges Franciscanes Filles de la Misericòrdia) amb ajut de la seva criada, confeccionà i brodà els vestits “a la moda romana” amb que foren abillats. Quan morí mossèn Gabriel Marià Ribas de Pina i Gallard del Canyar, fou hereu del reliquiari de Sant Faustí el seu nebot mossèn Gabriel Ribas de Pina i Conrado. Després passà mans de Dona Celestina Ribas de Pina i Sureda, senyora de la Torre de Santa Eugènia, la qual dia 16 de desembre de 1937 en feia donació a l’església de Biniali. Primerament l’ecònom del lloc, mossèn Francesc Mulet i Palau, pensà de col·locar el corposanto de Sant Faustí a la capella de la Mare de Déu de Lourdes, però definitivament quedà patent a la de Sant Francesc que era patronat de
i en ell glorificat
Vos curau es bestià
el qui és Totpoderós.
mos dau aigua aprofitosa,
Pregau per noltros a Déu
sempre que amb fe fervorosa
Sant Faustí gloriós!
vos venim a suplicar.
Un sacerdot desitjant,
No deixeu mai d’ajudar
del llinatge Ribas de Pina
a nes que acudeix a vos.
essent a Roma determina
Pregau per noltros a Déu
demanar el cos d’un sant.
Un regalo preciós
Sant Faustí gloriós!
Gregori setè reinant
en vós el Senyor mos feu:
Alaba, poble ditxós,
Li donà el vostro bondadós.
Pregau per noltros a Déu
al qui es protector teu:
Pregau per noltros a Déu
Sant Faustí gloriós!
pregau per nosaltres a Déu
Sant Faustí gloriós!
Des martiri sa corona
Sant Faustí, gloriós.
Molts anys després de trobat
que tan jove heu merescut
el cos que dat se havia,
de sa vostra gran virtut
entre pompes i alegria
un testimoni mos dona,
fou a Biniali traslladat.
i es mateix temps vos pregona
Aquí per molts es visitat
un cristià fervorós.
Per ser vós un sant portentós.
Pregau per noltros a Déu
Pregau per noltros a Déu
Sant Faustí gloriós!
Sant Faustí gloriós!
Morint vencereu la mort,
Aquell Déu que és admirable
i en el Cel foreu glorificat,
en sos que ha santificat
i entre màrtirs col·locat,
a nostro sant ha donat
oh gran ditxa o feliç sort!
un poder inexplicable.
Si en el turment foreu fort
Malaltia incurable
sou ara molt poderós.
pareix que no hi ha per vos,
Pregau per noltros a Déu
pregau per noltros a Déu
Sant Faustí gloriós!
Sant Faustí gloriós!
la família Ribas de Pina i coronant el retaule d’estil rococó s’hi veu l’escut d’armes d’aquesta noble família. Altre temps tota la gent de la contrada acudia a Sant Faustí en temps de tribulació: malalties, epidèmies, sequeres, etc. i l’invocaven amb aquests goigs populars i anònims:
Després d’haver triomfat
Durant un temps, principalment a l’etapa posterior al Concili Vaticà II, semblava que la sensibilitat moderna volgués arraconar del culte públic a aquest tipus de reliquiaris. Actualment podem intuir com la tendència ha canviat i ja han començat a aparèixer els primers treballs d’investigació i divulgació. Tot i això, les opinions encara son moltes i diverses. Tant de bo que a Biniali se’n recuperi l’atenció i se’n restauri la devoció. Recentment he llegit l’opinió d’un estudiós que em sembla encertada i que amb poques paraules posa en relleu la importància que hauríem d’atribuir als corposantos; deia: “la mía es que siempre deben ser tratados con respeto y, si son retirados del culto, no han de tirarse como fardos en sacristías o almacenes, sino enterrarles y punto”.
de la ràbia del tirano en el camp que es diu Verano fou vostre cos sepultat, a on per llarg temps oblidat estiguéreu sant hermós. Pregau per noltros a Déu Sant Faustí gloriós! El vostre cos humiliat en mil vuit cents trenta set de les catacumbes es tret per començar a ser venerat,
23