Sa Sella 165

Centre Cultural de Sencelles_ NĂşmero 165_ Abril / Maig 2020_ 4â‚Ź

Hemeroteca curiosa Ayre empestat Sencelles en temps del covid-19 Un cas de lepra a Sencelles en el segle XV

Abril Dia 1. Arribam. Als 1.100 amics a la xarxa social Facebook. En temps de confinament, el temps passant davant l’ordinador suposa un augment vertiginós de la difusió de la nostra pàgina i la presència de la revista a les xarxes.

Dia 5. Diumenge. Del Ram atípic a causa del confinament.

La Parròquia de Sant Pere de Sencelles va animar als creients a penjar olivera als balcons i finestres.

Dia 6. Setmana. Santa de confinament i quarantena. La Parròquia de Sant Pere de Sencelles va fer programa per anunciar les misses que es podien seguir per Internet o per IB3.

Dia 8. Arribam. Als 1.300 amics del perfil de la revista Sa Sella a la xarxa social Facebook.

Dia 9. Missatges. D’ànim de la Parròquia de Sant Pere de Sencelles per celebrar una pasqua íntima.

Dia 12. Reconeixement. Als treballadors i residents del geriàtric Sor Francinaina del carreró de la Pau de Sencelles per haver resistit el confinament i tenir cura dels majors del poble.

Dia 15. Càpsules. Informatives diàries, anomenades La Crida, locutades per l’actor ruberter Miquel Àngel Torrens i amb la incorporació de la veu del saig jubilat.

Dia 16. Campanya. Per agrair la tasca dels voluntaris i de Protecció Civil del municipi durant el confinament de la crisi sanitària del Coronavirus.

Dia 17. Suspesa. La fira del tercer diumenge de maig oficialment.

Dia 18. Testimoni. Exitós d’haver superat la malaltia del coronavirus

per part de la sencellera Margalida Zuazaga, col·laboradora de la revista Sa Sella.

Dia 20. Comunicat. De la Conselleria de Salut anunciant la distribució per municipis del infectats pel coronavirus. A Sencelles hi havia 3 malats.

Noticiari Agència de Selleters

Dia 20. Vídeo. De la regidora de fires i festes anunciant el nou format que tendrà la fira del tercer diumenge de maig.

Dia 21. Ronda. De l’exèrcit espanyol per Sencelles per fer visible el control de la situació i comprovar el confinament dels habitants del nostre municipi.

Dia 23. Contacontes.

Virtual a la Biblioteca municipal amb El Cavalleret Jordi per celebrar la festa del llibres per Sant Jordi.

Dia 26. Restauració.

Aturada de l’escultura de la Mare de Déu de Pasqua de la Parròquia de Sant Pere de Sencelles degut al confinament. La peça, que va començar el seu proces de restauració a finals de gener, havia d’estar enllestida per protagonitzar la processó de l’Encontre. Els treballs, patrocinats per la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual, s’efectuen al taller de Montserrat Dezcallar i estan valorats en 3.500 euros.

Dia 29.

Excavació.

Suspesa pel confinament a la fossa comuna del cementeri de Sencelles. Els arqueòlegs havien trobat enterraments de cossos però no corresponien a l’època dels anys 30 que són els que cerquen.

3

Maig Dia 5. Renovació. Automàtica de la quota anual de la revista.

Enguany no serem a Plaça amb la paradeta, per tant, els

subscriptors no han de passar pena perquè rebran un any més la revista perquè tot anirà bé.

Dia 7. Vídeo. Organitzat per l’Ajuntament amb salutacions de molts de sencellers que viuen escampats per tot el món.

Dia 8. Reunió. Per videoconferència de la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, amb els batles i les batlesses dels municipis del Pla de Mallorca (entre d’ells el batle de Sencelles, Joan Carles Verd Cirer) per fer un seguiment del procés de desescalada.

Dia 10. Avui. S’hauria celebrat la 34ena edició de la romeria del pla de sa Casa Blanca fina a Sencelles si la crisi sanitària del virus no ho hagués impedit.

Dia 12. Fira. Comencen les activitats programades, totes amb caràcter virtual degut al confinament motivat per la crisi sanitària.

Dia 13. Campanya. De captació d’aliments per al Rebost Solidari de Senceles amb el patrocini de l’Ajuntament i Càritas.

Dia 14. Trampes. Per a serps, en concret 170 unitats, varen ser lliurades als municipis del Pla, inclòs Sencelles, per part de la Conselleria de Medi Ambient en el marc d’un Pla de xoc contra els ofidis invasors .

4

Hemeroteca curiosa Notícia sobre el llogaret de Jornets que va sortir publicada al diari de Ciutat anomenat El Día de dia 02 de setembre de 1932.

Sancellas Fiestas populares en Jornets El domingo 4 de septiembre se inaugurará oficialmente en el Caserío de Jornets agregado a Sancellas, coincidiendo con la tradicional fiesta de dicho caserío, un edificio de nueva construcción para Escuela y Casa habitación del señor Maestro.

El Ayuntamiento que patrocina dichos festejos ha confeccionado para este día el siguiente programa: Domingo día 4 de septiembre a las tres de la tarde, grandes carreras de hombres y caballerías en el Cos en las que se adjudicarán además de los premios de costumbre, los siguientes: En la carrera de pollos, un par de pollos y cinco pesetas en metálico al que llegue primero a la meta y cinco pesetas en metálico para el que llegue en segundo lugar.

Amenizará el acto la expresada banda.

Miranda Miret Mayrata

Habrá juegos japoneses y suelta de globos.

A las seis y media, gran baile al estilo del país, alternando con moderno.

A las ocho, despedida de las autoridades.

A las nueve, baile con gaita y tamboriles.

La imatge, que mostra l’expectació que generà la festa d’inauguració oficial de l’escola de Jornets dia 04/09/1932, ha estat cedida per l’entitat Fotos Antigues de Mallorca (FAM) i era propietat de na Joana Sastre. Fixau-vos com hi ha un arc triomfal, fet d’enramada, amb banderetes i un lema que diu “Jornets a su Gobernador y acompañantes”. El governador era Francesc Julià i Perelló del Partit Republicà Federal de Mallorca .

En la de conejos, un par de conejos y cinco pesetas en metálico para el que llegue en primer lugar y cinco pesetas en metálico para el que llegue en segundo lugar.

A las cuatro y media, llegada de la banda de música “La Musa” de Selva que dirige don Sebastián Ramis.

A las cinco de la tarde, llegada del Gobernador y demás autoridades y seguidamente inauguración del nuevo edificio escolar.

Terminado el acto, serán obsequiados con un refresco, las autoridades y el público.

5

”Ayre empestat” Antoni Vallés i Perelló

“Aleshores vaig veure un cavall cendrós, el qui hi muntava tenia per nom La Mort, i el seu Reialme el seguía. I els donaren potestat sobre la quarta part de la terra per a matar amb espasa, fam i pesta…” (Llibre del Apocalipsi).

Fa uns anys me vaig entretenir fent l´arbre genealògic del meu primer cognom: Vallés. Al marge de que suposa una feinada i es fácil embullar-se descobreixes aspectes realment curiosos de la branca familiar. Me va cridar molt l´atenció, fent referència al títol de l´article, que en concretes generacions es repetien els noms dels fills i filles; així, per exemple, hi ha dues Catalina Aina, dues Margalida Aina o dos nins Jaume en una mateixa generació. El motiu era sencill i al mateix temps possava de relleu un fet dramàtic, l´elevada mortalitat com a conseqüència de les pandèmies que arrasaren Europa els segles XVI a XX. Els que ens ha tocat viure aquest any 2020 i que segur que ningú pensava ni en els pitjors malsons mostra no només la fragilitat humana, sino que recorda un fet que ha estat una constant en els segles anteriors i que només haviem sentit per la tradició oral del nostres avis: la pesta o les epidemies de grip que delmaren l´humanitat i que d´una manera directa afectaren a la nostra illa i al nostre poble, Sencelles. Tothom segur que ha sentit parlar de l´any 18 com l´any del grip.

6

Aquest article vol ser una aproximació a les distintes epidemies que a partir dels segles XIII a XX han marcat l´història d´aquesta terra. En concret m´he centrat en la pesta de 1652 i l´epidèmia de grip de 1918 ja que varen ser les més importants per

la mortalitat de la gent afectada.

A partir de les poques dades que he pogut trobar, més referides a Mallorca que a Sencelles, he intentat fer aquest article que es una aproximació a un tema que segur que mereix ser estudiat en més profunditat.

Temps enrera a les malalties infeccioses ja fos la pesta, la verola o la grip se les coneixia genèricament com a morbo o morbe. Alcover ho defineix com “malaltia infecciosa, i especialmente la contagiosa o epidémica”. D´aquest nom surten, després en parlarem, les figures del guarda del morbo que era l´oficial encarregat de vigilar per impedir l´entrada i propagació de malalties infeccioses i el metge del morbo que era l´encarregat d´assistir als malalts de la morberia i en general de les malalties infeccioses. Hi ha que destacar que el nom “grip” data de 1772 i respón a una traducció feta pel francés Sauvage del terme alemany “gruppen” que significa tremolar de fred.

El fet de que Mallorca sigui una illa ja suposà temps enrera que fos més fácil impedir l´entrada de malalties infeccioses i, de fet, tot d´una que es tenia coneixement de que a qualque lloc hi havia morbo s´impedia l´entrada de persones i mercaderies de fora. Per això es va crear la Junta de Morbers en el segle XV que era dependent del Gran i General Consell i tenia poders per preservar tota sort de contagi i al mateix temps fer cumplir les quarentenes. Aquesta junta es va constituir l´any 1471 després que distintes epidèmies els anys 1230, 1348 i 1375 deixassin l´illa molt tocada. Així, per exemple, la pesta negra de 1348 va matar a Mallorca unes 15.000 persones amb una tasa de mortalitat del 80% de les persones contagiades.

Les quarentenes començaren arrel de la pesta de 1475, ja creada la Junta de Morbers, en la que moriren també 15.000 persones d´una població d´aproximadament 80.000. Les quarentenes d´aquells anys sí que eren dures ja que els malalts afectats tenien, com ara, que quedar a ca seva però per evitar que sortissin al carrer en el millor dels casos les autoritats canviaven el pany de la porta o, en el pitjor, la majoria de vegades simplement tapiaven el portal.

Un dels documents escrits que trobam en relació a les epidemies es el llibre “Compendi de la pesta”, publicat a Mallorca l´any 1590 per Francesc Terrades. En aquesta obra es defineix la pesta com “ayre verinós” i més concretament diu “la febre pestilencial es febre epidemial, contagiosa, venenosa, de la qual en un mateix temps, y en una regió o ciutat, molts son ferits, y se moren per causa del ayre empestat”.

Entenia l´autor que l´aire es corrompía per les constelacions malignes (conjunció de mart i saturn o els eclipsis de sol i de lluna), “el vapor” de les aigues estancades, els cossos dels morts no enterrats i el contagi d´un apestat o de la seva roba. Els consells que donava per mantenir un lloc sense pesta eren: no deixar desembarcar gent o mercaderies que vinguessin de llocs on hi hagués pesta, encendre focs a la serra de Tramuntana per purificar l´aire de tota l´illa, mantenir els carrers nets, no deixar aigua bruta a casa, no beure llet ja que se la considerava molt nociva, dormir molt de nit (un mínim de 6 o 7 hores) i, si es feia sesta que fos breu, “per dos

o tres hores, aprés lo menjar, en lloch oscur”.

Segurament, gracies al cordó sanitari per la gestió de la Junta de Morbers , i als remeis abans senyalats, Mallorca no es va veure afectada per epidemies fins al fatídic any 1652. Aquest any en el mes de febrer la pesta entrà a la nostra illa per Soller per uns mariners infectats que arribaren en un bergantí vingut de Barcelona.

De Soller es va estendre i així el 9 de març arribà a Alaró i a Ciutat.

A Inca el primer mort per la pesta va ser el dia 6 de maig i d´allà es va contagiar tota la comarca. A més la pesta coincidí amb una collita molt dolenta fet que encara va empitjorar els seus efectes.

Per intentar contenir l´epidèmia es possaren guardies a totes les entrades del pobles que impedien l´entrada de gent.

Les dades son realment dramàtiques. A Alaró hi hagué 318 morts d´un total de 2.183 habitants, a Inca va morir de pesta la meitat de la població 2.741 persones, a Petra 370 morts de 2.462 habitants, Sineu 412 morts de 3.567 veins i a Ciutat amb una població de 25.988 persones en moriren 7.766. El nostre poble, Sencelles, no es va veure molt afectat, moriren 23 persones d´un total de 1.635 habitants. En total a Mallorca hi hagué 13.941 morts.

7

Segurament els morts varen ser més ja que als llibres de defuncions que es duien a les parròquies, que fins no fa tant feien la funció avui encomenada al registre civil, no s´anotaven el anomenats “albats”, nom en qui es coneixia als qui no havien fet la primera comunió. Es curiós com, malgrat la gran mortalitat, els matrimonis en aquells anys es mantengueren constants a nivell estadístic, com a conseqüència de les segones nupcies dels que havien quedat viudos.

De fet el que la pesta no fos realment greu a Sencelles es va atribuir a Sant Sebastià a qui es va dedicar una capelleta a l´actual carrer Antoni Maura, antigament carrer de Ses Casetes, del Mercat o d´Es cap d´Avall. Aquesta capelleta, segons m´ha informat Jordi Llabrés , estava situada a la façana de la segona casa del carrer (edifici de Telefónica), en concret el que sembla una finestra renaixentista era aquesta capelleta dedicada a Sant Sebastià. Una vegada superada la pesta els Jurats de la Vila, antic ajuntament, obligaren als sencellers a guardar aquesta festa com a diada de precepte. Com acte de gracies el día del sant després de l´Ofici el clergat amb “la creu alçada” hi anava per cantar un Te Deum.

8

Com es bo de fer imaginar-se la dimensió de la tragèdia a nivell de l´illa va fer que les normes que van dictar fossin molt estrictes. Per exemple, els enterradors tenien que fer sonar una campaneta quan traslladaven un mort perque la gent tancàs la porta o canviàs de camí, si un contagiat sortia de casa seva sel podia fermar o matar, també hi havia permís per

matar els cans i moixos amollats, només es podia rentar la propia roba, es va prohibir vestir roba de llana i, com ara, els taverners hagueren de tancar baix pena de multa de vint sous. A tots els pobles les cases es desinfectaren amb sofre i calç. Es varen habilitar determinats llocs com a llatzerets, a Ciutat en concret a Son Pardo, Cal Ardiaca, convent de Jesús, Son Forteza i Son Hugo.

Les despeses van ser cuantioses i així, per exemple, a Sencelles els Jurats gastaren 992 lliures per preservar la salut. Als pobles més afectats les quantitats son més importants: 7.944 lliures a Inca, 8.288 a Sineu, 6.824 a Soller, 6.990 a Alaró i 190.633 a Ciutat. Aquestes doblers eren principalment per comprar menjar a la gent afectada, pagar els sous dels enterradors, els dels metges, pagar beates per servir els malats que no tenien familia, pagar el menjar dels muls i ases que s´empraven per dur servici als malalts, comprar calç i sofre,…

En tot aquest context l´idea principal de l´origen de la pesta era el pecat dels homes. Terrades, en el llibre abans citat, diu que “la causa de hont lo vapor y substancia subtil ve a corrompre lo ayre, es la justicia de Deu Omnipotent, perque moltes vegades ab aquest flagell i suplici, se venje dels pecats dels homens”.

Posteriorment hi hagué en els segles seguents distintes epidemies globals que afectaren la nostra illa. A destacar la de l´any 1729 que tengué especial incidència en la gent major amb greus problemes pulmonars i una elevada mortalitat. Igualment importants varen ser les epidèmies de grip de 1833, 1836 i 1889, aquesta darrera causada per una cepa asiática va contagiar molta gent i com després veurem va tenir gran rellevància en la mortalitat de la grip de 1918 que juntament amb

la pesta de 1652 varen ser les més mortals i les que afectaren a més població.

Arribam així a l´any del grip o, millor dit, els anys del grip ja que l´epidèmia que va començar el 1918 es va allargar fins a la primavera de 1919. Aquests dos anys varen ser testimonis de la pandèmia més mortal que ha conegut l´humanitat. A nivell mundial moriren més de 50 milions de persones, a Espanya en les sucesives onades en moriren més de 400.000 i a Mallorca més de 4.000. A Europa a més va coincidir amb la devastació com a conseqüència de la primera guerra mundial.

Aquesta pandemia es va anomenar grip espanyola, tot i que no té origen a Espanya sino que va rebre aquest nom perque la pandemia va tenir més atenció a la prensa d´Espanya que en la resta de països europeus ja que, com que no estava involucrada en la guerra, no es va censurar l´informació de la malaltia. La grip de 1918 te origen en un reagrupament genètic entre un virus del grip humà i un virus aviar.

Curiosament aquest grip humà es creu que era el mateix de l´any 1889 i, per això aquells que havien nascut abans d´aquest any i ja havien passat la malaltia tenien una inmunitat que va suposar que la mortalitat fos més baixa que la de la gent jove que encara no havia nascut. De fet la mortalitat es va concentrar en la gent que tenia entre 20 i 45 anys.

D´aquesta grip es produïren tres onades. Del total de defuncions un 12% tengué lloc entre el març i el juliol de 1918, un 64% en la segona onada de la tardor del mateix any i un 24% durant l´any 1919. Es creu que el virus va patir una mutació i aquest fet explicaria la important incidència en la segona i tercera onada.

A Mallorca la difussió va ser ràpida i va tenir relació amb les comunicacions, principalment la xarxa ferroviaria. Els simptomes eren febre alta, dificultat per respirar, pneumonies i mort de la persona per asfixia. Els municipis més afectats van ser Palma, Soller i Sa Pobla.

Vull acabar amb un fragment d´un article publicat ara fa dos anys per l´investigador Andreu Tomàs del Servei de Microbiologia del Hospital Universitari Vall d´Hebrón, recordant la pandèmia de 100 anys abans. Diu, en relació a patògens infecciossos que puguin representar una amenaça per la salut global, “es tractaria d´un microorganisme que podria sorgir en qualsevol moment i causar una infecció generalitzada a nivell mundial amb una important càrrega sanitaria i econòmica” .

9

Com eren els negocis a Sencelles fa un segle?

Joan Florit i Horrach

A partir de finals del segle XIX i principis del segle XX hi va haver unes publicacions anuals molt populars a Espanya que venien a ser uns llistats sobre els negocis que hi havia a cada municipi. Venien a ser unes pàgines grogues o directoris que intentaven posar en contacte negociants i potencials clients.

Si miram què hi surt sobre el nostre municipi podem tenir una idea aproximada de quin era exactament l’activitat econòmica, artesanal, professional, administrativa, institucional i cultural per a cada any.

La informació que es publicava provenia d’una xarxa de corresponsals informadors que podien ser secretaris d’ajuntament, mestres, llibreters, impressors, directors de diaris, agents de negocis, etc. Dos dels almanacs que assoliren un destacat èxit comercial varen ser l’anuari Bailly i l’anuari Riera.

L’anuari Bailly va ser editat a Madrid des de 1879 fins a 1911.

El municipi de Sencelles hi surt per primera vegada a l’edició de 1879 amb aquesta transcripció:

L’almanac Riera va ser editat a Barcelona a partir de l’any 1896 i va durar fins al 1911 quan, com ja s’ha comentat abans, va fusionar-se amb el Bailly.

No és fins a l’any 1904 que hi comença a aparèixer el nostre municipi amb aquesta capçalera: Sancellas. Villa con Ayunt. de 2.266 Hab. de H. y 3.346 de D. Á 10 km. De la cabeza de part. y 24 de la C. La estación más próxima Santa Eugenia á 7 km (S.M.F.). Carretera de Santa María á Montuiri. Celebra feria el tercer domingo mayo y fiestas el 5 de febrero y 16 de agosto. Su principal producción es cereales.

La secció específica de Biniali hi surt des del principi. Aquest anuari donava unes dades molt més completes que el Bailly i com a dada curiosa, s’estén més a especificar determinats servicis com el de transports: Serv.º carruajes

Sansellas. V. de 2.172 hab. situada á 10 kilóm. se Inca.

A Santa Eugenia, combinado con Palma, diario, á las 7 m. y 1 t.; precio 0,95 pesetas asiento.

A Inca, los jueves, á las 8 m.; precio, 0,30 pesetas asiento.

Cosecheros de vinos. Aleña y Ramus (Miguel).- Castell (Jaime). Flor de Orian (José).

A la imatge hi tenim les dades que sortiren publicades a l’edició de 1905 .

Agregado Binali. L. sit., á 3.4 kilóm. de Sansellas.

10

la imatge hi tenim les dades que surtiren a l’edició de 1911.

A partir de 1911 es va ajuntar amb l’anuari Riera i va agafar la denominació Anuario General de España que va ser publicat fins a l’any 1978. A

Sencelles en temps de Covid-19 D’ençà que es decretàs l’Estat d’Alarma (14-III-2020) en motiu de la crisi sanitària provocada pel Covid-19, tant les autoritats de Sencelles, com les persones que tenen algun pes en la vida social, com la immensa majoria de ciutadans han demostrat una responsabilitat exemplar per tal de prevenir el contagi descontrolat dins el nostre terme.

Les mesures preses, molt sovint males d’encaixar amb el ritme vital al que estàvem acostumats, pel que es veu a dia d’avui han donat excel·lents resultats i, així, ens podem congratular de ser un dels municipis de Mallorca on el virus hi ha tingut menys incidència.

Assumint la responsabilitat com a cronista de deixar constància de qualsevol fet, bo o no tant bo, que ha alterat el dia a dia, enllesteixo aquesta plana de la Crònica Oficial de Sencelles.

Les primeres mesures de prevenció es van prendre a Sencelles dia 12 de març i es manifestaren amb un primer ban signat per Batlia.

Aleshores quedaren tancats i suspeses tots els llocs i activitats relacionats amb reunions, esdeveniments culturals, de lleure i esportius. Progressivament i atenent al contingut del Reial Decret 463/2020 i les indicacions de les autoritats competents, es tancaren els llocs de culte (esglésies de Sencelles, Biniali i Ruberts), el convent de la Caritat,

el centre el salut, el CEIP Can Bril, l’EI Els Molins, els cementeris de Sencelles (havent d’interrompre les tasques d’identificació i excavació de la fossa comuna iniciades dia 11 de març) i Biniali, i tots els negocis que no es consideraven d’activitat essencial (bars i restaurants, perruqueries, la papereria “Punt i Coma”, merceria “Sa Tenda”, Sebastià Roig Fotografia...)

Durant tot aquest temps han pogut mantenir l’atenció al públic oficines bancàries, magatzems i botigues de queviures, farmàcia i els tres punts de mercat setmanal a Sencelles i Biniali. Fins que la situació ho va permetre les oficines de l’Ajuntament van romandre obertes amb presencia del personal i, després seguiren operatius en els serveis i horaris habituals per vies telefònica i electrònica. Per altre part la Policia Local, els serveis socials, brigada de manteniment i servei de neteja, no han deixat tampoc de prestar atenció a les àrees que tenen encomanades.

Jordi Llabrés i Sans, cronista oficial de Sencelles

Marcat un objectiu principal d’evitar el contagi descontrolat del Covid-19 es va vetllar per que tothom dugués a terme correctament les pautes de confinament (#sencellesesquedaacasa) i, així, s’ha aconseguit en gran mesura.

A més, per tal de facilitar la situació i fins i tot per que l’etapa fos una mica més agradable a les persones que poguessin mostrar

11

més limitacions es va organitzar un important grup de voluntaris (fins a 80 persones s’allistaren) que haurien de treballar en dues línees: primerament una atesa pel personal mèdic i tècnic sanitari de Sencelles per fer front als auxilis que poguessin sorgir i un altre per atendre altres necessitats com poguessin portar la compra de queviures i medicaments a persones majors o de risc per evitar-los sortides, i altres tipus d’acompanyament i atenció per via telefònica. Així mateix amb la col·laboració d’aquest voluntariat i dels membres de Protecció Civil, s’ha seguit atenent de manera personalitzada i a casa, als usuaris del rebost solidari de Càritas Parroquial. Cal apuntar, però, que les actuacions del grup de voluntaris s’han reduït, quasi, a la mínima expressió, mostra fefaent que la xarxa humana entre familiars, veïns i amistats, a Sencelles gaudeix d’envejable salut.

Durant tot el temps que portem d’Estat d’Alarma s’ha procurat mantenir ben activa i puntual la comunicació entre les institucions que vetllen pel bé comú i tota la ciutadania del nostre terme municipal. Per tant s’han reforçat i s’han intentat acostar els mitjans

12

de comunicació social per via electrònica: facebook, instagram, llista de difusió de wassaph...

Alhora s’ha procurat fer un gran esforç per que les persones que no tenen accés a aquest tipus de xarxes no es quedessin desinformades.

En aquest sentit s’han instal·lat aparells de megafonia en el teleclub de Ruberts i en el campanar de Biniali, així com també s’han reforçat els que ja existien en el campanar de Sencelles. Amb la col·laboració de l’actor ruberter Miquel Àngel Torrens que hi ha posat la seva veu i la del cantautor senceller Marcel Cranc que ha tingut cura del muntatge i de l’aportació musical, hem pogut posar en marxa un punt informatiu que hem anomenat “Sa Crida”. Amb una convidada a prestar atenció llançada per Pere Llabrés, el darrer saig de Sencelles, dos cops cada dia de la setmana els sencellers hem pogut estar al corrent dels comunicats de l’Ajuntament, de les novetats succeïdes en el nostre terme, de les activitats alternatives que s’hi han organitzat, de la implantació o anulació de mesures restrictives...

En aquest sentit no han estat pocs els missatges que ens heu fet arribar molts de vosaltres agraint aquest servei de comunicació i, per a molts, com “de companyia”.

Les pautes d’higiene han estat primordials en tot moment. Des que es començaren a donar els primers tocs d’alarma foren implantades a totes les oficines i punts d’atenció municipals, així com també a totes les àrees de personal laboral. En la mesura que ha estat possible s’ha procurat l’abastiment d’equips de protecció individual i d’un sol us als col·lectius que més ho requerien així com s’ha promoguda la confecció correcte de mascaretes per a us exclusivament personal i en àmbits rutinaris. També han estat a l’ordre del dia les desinfeccions de carrers, espais públics de més afluència, punts verds o d’aportació gràcies a la implicació desinteressada dels membres de Protecció Civil i d’un col·lectiu de pagesos de Sencelles i Biniali. Cada dilluns, dimecres i dissabte amb l’ajut dels seus tractors, dipòsits i altres tipus de maquinària cada racó dels nuclis principals del terme de Sencelles ha estat impregnat amb la solució recomanada d’aigua i lleixiu.

Des que ens alertaren que el Coronavirus era una amenaça per a tothom i que la millor alternativa per combatir-lo era quedar-se a casa, s’ha fet una gran feina per promoure el lleure en l’àmbit familiar i casolà. En aquest sentit,

ben aviat es va crear un equip de treball format per la regidora de Festes i Joventut, la bibliotecària, el responsable del casal de joves i el tècnic de Cultura de l’Ajuntament per tal d’enllestir un ampla ventall de propostes que sens dubte han fet més agradable el dia a dia i han estat correspostes amb moltes i agradables mostres d’agraïment i satisfacció. D’aquesta manera hi ha agut molta participació i competició en el particular trivial senceller, que a través de preguntes més o menys difícils ha acostat gent de totes les edats a diversos aspectes de la cultura de Sencelles. Ha estat gratament sorprenent la massiva participació a les propostes d’engalanar les nostres façanes en motiu de l’arribada de la Primavera, dels dies de Setmana Santa o de la festa de Sant Jordi, tot lo qual després quedà reflectit a les xarxes socials a través de les fotografies que hi vareu pujar. S’ha intentat contribuir als moments d’entreteniment per els més jovenets de les nostres cases amb diverses activitats virtuals com son tallers, “tutorials”, conta contes... Dedicant als nins i nines de Sencelles la música de la tarda d’alguns dissabtes i els atronadors aplaudiments per agrair-los l’esforç valent de quedarse a casa. Em d’apuntar també que

els membres de la Policia Local de Sencelles han cuidat de que tots els nins i nines de Sencelles que durant aquest temps celebren el seu aniversari rebin una felicitació més, la d’aquells amics seus policies que vetllen per la seva seguretat. I no oblidem que tot això no ha acabat aquí, sabem que els gegants i capgrossos de la Vila els enviaren un comunicat a tots i, encara, quedem a l’espera de noves propostes.

diversos vídeos adreçats a tota la població amb emocionants missatges de l’associació de Persones Majors de Sencelles, dels usuaris de la Residència Sor Francinaina, del jovent que es prepara per ser el futur d’aquest poble o per un bon nombre de sencellers que viuen i han viscut aquesta crisi sanitària repartits per diversos punts del món (Estats Units, Argentina, Brasil, Holanda, Països Baixos, Austràlia, França...)

Hem cregut important promoure el veïnatge quan tot el país ha agraït amb una gran ovació diària la tasca del personal sanitari i de tots els que durant la pandèmia estan treballant a primera línea d’actuació. Amb els suggeriments que heu fet arribar de les vostres cançons preferides hem tingut cada dia mitja horeta de música del vostre gust que ens ha convidat a sortir als portals, finestres i balcons, i sense oblidar les mesures de distanciament obligades, hem pogut veure, saludar i compartir uns moments amb els que viuen més a prop de casa nostra. També és important la feina feta, enmig dels inusuals temps que vivim, per acostar-nos ni que sigui virtualment a aquelles persones que ara no podem visitar o que sentim en falta. S’han editat

En definitiva s’ha intentat que el ritme vital d’aquests darrers mesos, per els sencellers hagi estat menys nociu i més agradable.

Totes les persones que formen la Corporació Municipal han procurat vetllar i treballar conjuntament, sense importar les ideologies, per el benestar de tots. I s’ha procurat posar tots els mitjans personals i tècnics per tal de que les incidències fossin el més minses possibles. Amb tot s’ha aconseguit convertir Sencelles en un exemple modèlic i en un referent per a altres municipis, prova d’això n’és la gran repercussió que durant tot aquest temps ha tingut en els mitjans de comunicació .

13

Del món fins a Sencelles Hilda Murugi Muruar

Jane F. Sutcliffe

Hilda Murugi Murua és de Nairobi, Kenya. Viu a l’illa des del 2004 i es va traslladar a Sencelles fa quatre anys.

Podries explicar-nos una mica sobre Kenya, el teu país d’origen?

Kenya és un país molt bonic, conegut a tot el món especialment per tots els animals, però no és l’únic que és preciós. Tenim una cultura molt rica, ja que hi ha 42 tribus diferents i un total de 12 dialectes. De manera que es tracta d’una barreja de colors, aliments, costums i tabús diferents i cada tribu que viu a diferents racons del país té les seves pròpies maneres de ser. Per exemple, les tribus dels llacs són principalment pescadors que viuen dels peixos, mentre que els de la muntanya viuen de les seves verdures i una mica dels seus animals. Quan es reuneixen, no es poden entendre si utilitzen les seves pròpies llengües maternes de manera que es comuniquen en suaheli, que és la nostra llengua nacional.

Suaheli és una barreja d’africans, àrab i portuguès, fet que no molta gent té al corrent. El portuguès va arribar amb en Vasco da Gama a la costa de Kenya cap a finals del segle XV, en el moment del tràfic d’esclaus.

Encara queda una petita part de la costa que parla portuguès.

14

Els àrabs es van barrejar amb els africans i es va produir el suahili.

Així doncs, aquest és el llenguatge que tots fem servir per comunicarnos entre tribus diferents, cas contrari no ens entendríem.

El meu pare és d’una tribu, la meva mare fou criada per una altra, l’Embu, amb la qual he crescut. Vaig estar molt

amb la meva padrina i també la meva tia materna. Així que dic que som Embu, perquè és l’idioma que parlem amb fluïdesa i és la nostra cultura.

La meva padrina és productora de cafè. Ara als 81 anys encara treballa, tot i que ja no en cultiva massa. S’aixeca a les 4 del matí per munyir les vaques i després baixa pel vessant fins a la seva granja. Talla herba fresca de napier per alimentar els animals o troncs de plàtan que fan pinso molt sa. Després torna carregada amb el que ha recollit.

El clima de Kenya és variat, a la primavera fa calor seca a Nairobi, devers 27ºC. La gent pensa que perquè els kenians tenen la pell fosca els agrada la calor, però això no és cert. Però la calor que tenim aquí a Mallorca només passa a la costa de Kenya, on a prop de la mar és molt humit. Allà camines dos minuts i quedes xopa de suor.

D’on prové la meva padrina, mai no ho he sentit que superi els 28ºC. Quan fa calor, a la gent no li agrada i es mostra preocupada, ja que aquesta regió es troba en una zona amb fam i, per descomptat, les plantacions són importants.

Si ets a prop del desert o de les muntanyes, a l’hivern fa una temperatura més fresca, a vegades fins a 15 ºC pel centre del país, però el promig és més temperat, ennuvolat i amb pluja.

En quin moment de la teva vida vas decidir allunyar-te de Kenya?

No em vaig allunyar de Kenya voluntàriament. Originalment volia anar a estudiar, però les coses no anaven com tocava i la meva mare no se’n desfeia. Com passa a molts països del tercer món, per ser la més gran vaig agafar la responsabilitat d’ajudar els

pares. No ens podíem permetre l’escola i jo tenia un germà i una germana més petits, érem tres fills. Guany de 8 anys a la meva germana i ella de 2 al meu germà.

Vaig decidir buscar una feina d’au pair a l’estranger, per internet a un cibercafè, em costà un xel·lí. Crec que només vaig posar “Espanya, Àustria i Alemanya”. Al cap d’uns mesos, una senyora em va contactar i digué que era de Mallorca. A la meva mare li encanta l’atles i juntes vam provar de localitzar l’illa al mapa, però no ho vam aconseguir perquè és tan petita!

Finalment després de preguntarli ens va explicar que es trobava a l’est de la península ibèrica.

Vist que ella estava buscant algú que pogués parlar anglès, vam mantenir el contacte i així va ser com vaig acabar aquí el 2004. Vaig estar amb la seva família dos anys i fou una experiència interessant i em va permetre ajudar a ca meva.

Al final no vaig tornar a l’escola, però vaig tenir diverses feines i ja fa 16 anys que som per aquí.

Com han estat els primers anys per aquí?

El primer any va ser molt dur, el segon et quedes entebenada. No podia tornar de cap manera amb la butxaca buida amb la difícil situació que teníem a casa. Es va tractava de quedar-me aquí i seguir endavant. Jo havia estat filla única durant molts anys, m’havia criat amb la meva padrina, la meva tia i els meus cosins. Tot i això sempre estava sola, així que he après a gaudir de la meva pròpia companyia, a viure distanciada.

Tot plegat no treu que hagi tengut dificultats, perquè quan vius a un país estranger vols que hi hagi algú que parli el teu idioma.

Crec que el primer any que vaig ser au pair va ser el més difícil: el xoc cultural, el menjar, l’idioma,

però els tres fills de la família d’acollida van ser molt simpàtics, dos nins i una nina. Parlaven un dialecte austríac, alemany i català i després vaig arribar jo amb el meu anglès. Quan volien alguna cosa, també eren els meus professors i parlaven molt lentament, m’estiraven i m’indicaven el que volien, tenien paciència. Així que després dels primers sis mesos sovint teníem frases amb els tres idiomes!

Després d’això, ja al tercer any, vaig treballar en gestió immobiliària, on la directora era anglesa i això ajudava amb el dia a dia.

Els primers sis anys no van ser fàcils perquè no vaig veure la meva família, només vaig poder parlar per telèfon. Et preocupes quan algú et diu que algú està malalt, etc., tot i que per sort mai va ser res greu. Ara hi torn més sovint.

El 2018 vaig tenir el privilegi de convidar la meva mare. Va ser pel seu 59è aniversari, mai no havia viatjat fora de Kenya. Ella es va divertir de veres i es va meravellar de la tranquil·litat que podia haver als carrers del poble. Va dir: “No hi ha gent?” En un carrer principal d’un poble de Kenya, hi ha persones amb estands que criden mentre venen les seves verdures i hi ha cotxes per tot arreu. Aquí si surts al migdia és molt estrany que no hi hagi ningú per enmig.

Després es va sorprendre de la quantitat de gent que surt a la nit.

Ella deia que sou gent nocturna, com els ratpenats! Li encantaven els paisatges, per la qual cosa quan torni voldria veure’ls a l’estiu.

Com vas trobar la benvinguda al teu nou poble? La gent et va ajudar?

Com que ja venia d’un altre poble de Mallorca, sabia que la gent no és de donar benvingudes, sinó que es mostra més bé prudent. És com si esperen per comprovar

15

si realment et quedaràs o bé Com vas afrontar la llengua? has vingut només de passada.

Puc entendre la llengua mallorquina Amb els anys he conegut les al voltant d’un 50% segons quin dones del carrer on visc, hem poble, tot i que realment em costa sortit a prendre una copa o llegir-la. Llegir no és el més senzill alguna cosa per menjar i els veïns per a mi, sobretot el text formal, del costat són de gran ajuda. però me’n desfaig. A Bunyola mai vaig entendre una paraula, mentre No reprovo que els sencellers que a Santa Maria m’anava millor. siguin cautelosos. A l’Àfrica d’on Allà solia cuidar una senyora venc, la gent fa xerrades amb gran que tenia demència, qualsevol persona que troba, només parlava el que li venia parla del clima, dels animals o de del natural, és a dir, el mallorquí. qualsevol tema. Quan has caminat 100 metres per la carretera, has Vaig arribar a xerrar l’espanyol saludat i has parlat amb unes sense haver anat a classes.

15 persones, i possiblement El mallorquí és una història no en coneixes cap d’elles! completament diferent.

No em vaig trobar mal acollida, però trob que és una llàstima que els sencellers s’estorbin tant a apropar-se. Una persona nouvinguda arriba a desistir, sense haver entès el que no està fent bé i així, quan de cop i volta em fan cas, ja no sé com he de reaccionar.

No em sent incòmoda vivint a Sencelles. He viscut a Cala d’Or i a Bunyola i, sens dubte, puc dir que he fet més coneguts i estic més relaxada aquí que cap dels altres llocs.

Quina va ser la teva primera impressió de Sencelles?

Estava una mica preocupada, perquè semblava un lloc molt tranquil i proper. Per què he vingut aquí?

Com he dit, havent vist en els llocs anteriors com era la gent de cautelosa, em vaig preguntar si entraria a una gàbia de lleons.

Però em vaig adonar que la gent només continua amb la seva vida.

16

M’agrada el camp i veig el poble des de la terrassa de ca meva. Puc veure Inca, Binissalem i Costitx, m’encanta això! Fins i tot puc veure les campanes just al davant d’on visc, però estaria bé que no sonassin cada mitja hora tota la nit!

Trobes el menjar i les tradicions molt diferents als del teu país d’origen?

I tant! Per exemple, a moltes cases de Kenya el menjar és molt tribal, de manera que si viviu a prop del llac i sou pescadors, el vostre menjar es basarà en el que pescau. Si sou agricultors el menjar es basarà en els cultius d’aquella zona.

Vaig créixer amb una gran varietat culinària, hi ha molta influència índia i àrab amb moltes espècies.

Vaig viure molt a ca la meva padrina i torrava molts tipus de moniatos. En tenia de color groc brillant, que no eren gens dolços.

Després uns altres de pell blanca molt embafosos i tres vegades més dolços que els de color taronja d’aquí. De manera que per esmorzar els havíem de menjar acompanyats d’una tassa de te.

La padrina solia cuinar-los al foc de llenya entre tres pedres, no tenia gas ni res per l’estil. També hi rostia plàtans verds. Aquestes pedres encara hi són, daten de quan va néixer la meva mare, tot i que a poc a poc es van desgastant.

Quan la padrina tenia tots els néts allà, solia posar els moniatos a les cendres calentes durant la nit perquè al matí següent ja fossin a punt per esmorzar. També feia

altres plats, és clar: japatis, arròs picant amb verdures, carn o puré de patates amb pèsols de jardí, blat de moro blanc tret de la panotxa, fulles tendres de carbassa, que és la verdura més deliciosa que hi ha!

Per contra a ca ma mare, que és una cuinera meravellosa i que viu a Nairobi, estava més modernitzat: teníem pa, mantega, cereals, ous... molta influència britànica, fins i tot baked beans. Així i tot era més feliç esmorzant a ca la padrina, per a mi els moniatos eren el millor!

meu país. Vaig venir aquí només un any després d’haver acabat la secundària. Vivia a un internat i cada tres mesos solia estar dues o tres setmanes ajudant a casa.

També tenia un parell d’amigues en la mateixa situació. Quan vaig marxar no havia tengut molta connexió, no em vaig dedicar a la meva pròpia nació, així que, quan hi torn, de vegades em sent una mica perduda. La gent d’allà ho nota i diuen que quan fa temps que vius fora els teus trets facials canvien.

Què trobes a faltar del teu país d’origen, tan diferent del Mediterrani?

Jo mateixa ho he experimentat, crec que és perquè estam xerrant un idioma diferent a la nostra llengua materna.

Trob a faltar la sensació de divertirme que tenen els africans. Sé que la gent surt i pren les seves “cañitas” i tot això, ho entenc, però si veus africans asseguts en grup a algun lloc, riuen, canten, fan música, hi ha alguna cosa que jo no trob per aquí.

Aquí diuen “Anem a prendre una cervesa” i és literalment això. Per contra, a Kenya quan diuen el mateix gairebé es converteix en festa durant dues hores. Si en començar tens fred, aviat t’ha fuit i només has estat asseguda, xerrant i rient. Això és el que trob a faltar.

A més, sobretot quan surts als pobles i algú somriu, encara que no el coneguis pots fer broma i riure, fins i tot amb desconeguts sense que se’ls ofengui, tot és més fàcil.

Allà la gent mira poc el rellotge, viuen feliços, de manera que si volguéssiu les feines fetes puntualment, estarieu contiuament frustrats. Per a mi, quan hi vaig tornar, em molestava un poc, però llavors em vaig adonar que era jo qui havia perdut el fil, així que només em quedava conformar-me.

Tornaries a viure a Kenya?

M’ho he preguntat moltes vegades.

El problema que tenc ara és que som bastant jove i estim molt el

Sí, realment em sent una mica desconnectada i perduda, perquè estic intentant imposar les maneres que he après aquí i em frustro perquè allà no funcionen.

Vull que el transport vagi més ràpid, no vull embussos. El sistema encara és antiquat, amb discriminació cap a les dones.

Això em lleva un poc les ganes de voler tornar a casa veient aquesta diferència de comportament.

Un pic que hi vaig tornar vaig visitar la padrina, on viu és tan tranquil!

Li vaig dir a ma mare: “Si alguna vegada torn, serà a aquest lloc” i va quedar molt sorpresa. Perquè allà hi ha serenitat i tranquil·litat, com la que trob aquí.

La meva mare, beneïda sigui, va dir que si mai decidís de no tornar, ella no em culparia gens.

Record que una vegada quan la visitava va veure com estava jo de perduda. Fins i tot havia oblidat com creuar les carreteres; aquí, el trànsit prové de l’esquerra o de la dreta, ja saps com has de mirar abans de creuar, però allà el trànsit prové

17

de tot arreu i has de mirar vint pics abans de decidir creuar. De vegades hi havia tant de trui que gairebé em quedava paralitzada.

Era com una persona blanca que tornava a la selva, en un altre món paral·lel. Tot i això m’encanta del meu país: he obert els ulls sobre com és de bell i no puc creure que no el conegui encara prou bé.

Per tant ara no diria que sí per tornar viure a Kenya, sobretot perquè acabo de rebre la nacionalitat espanyola, però potser a mesura que envelleixi no m’importaria tenir un petit lloc on tornar-hi.

Tens una anècdota sobre la diferència de cultures amb el teu país?

Em va passar una cosa curiosa que em va fer adonar-me de quant temps he estat fora i que em sent més estrangera allà que no aquí.

Vam anar al mercat amb el meu germà i la meva germana i volíem comprar alguns ornaments per emportar cap aquí. A l’Àfrica has de negociar el preu, el venedor va posar 1000 i el meu germà va callar, però jo vaig obrir la boca per dir “És massa”. Aleshores el venedor digué “Són 2000”.

Em va sorprendre i vaig replicar: “Vares dir que 1000!” i respogué “Però ets blanca, ja t’ho pots permetre!”.Vaig dir “perdona?”

18

De sobte em vaig adonar que també havia perdut l’accent.

El curiós va ser que després vaig decidir parlar en la meva llengua materna i ell encara no em creia. Va dir que “encara ets blanca, algú t’ha ensenyat, estic segur que tens doblers”.

Per descomptat, el meu germà i la meva germana s’esclataven de riure. Al final, ens allunyàrem i ens aturàrem a la parada següent on el meu germà digué fermament: “només assenyala el que vulguis i jo negociaré la compra”.

Hi ha algun lloc de Sencelles que t’agradi de debò?

M’agrada estar al camp, he descobert diversos camins per poder caminar una bona estona, és realment bonic.

M’encanta sentir els picarols de les ovelles, fins i tot els he gravat.

Què t’agrada fer en el teu temps lliure, si en tens?

Ho creguis o no, és la cuina i la pastisseria.

M’agrada experimentar, de vegades cuin i m’enduc menjar a casa d’alguns amics de quan treballava al supermercat de Portals. Realment són com la meva segona família i fan de conills de rata per provar els meus plats. També m’entretenc amb els cossiols de la meva terrassa. Si tengués un tros de terra sembraria per poder menjar.

També m’apassiona llegir llibres però no els guard perquè ocupen molt d’espai, llavors els intercanvïi amb altra gent. Llegesc en anglès, però ara hauria d’intentar començar a llegir una mica més en castellà. M’agrada llegir alguna cosa una mica espiritual però no religiosa, o divertida, però alguna cosa que m’obliga després a fer servir el meu cervell. Vos recoman Los Huesos del Maestro, és un llibre preciós basat en una història real.

Veig totes les festes des del meu terrat. No estic involucrada en cap associació, tot i que vaig anar a classes de ioga, que va ser molt agradable. Hi vaig conèixer moltes persones però malauradament la professora va deixar aquest mon. De tant en tant, em junt amb les senyores del carrer, però a part d’això, no m’he involucrat en res més.

Vols afegir alguna cosa?

M’agradaria que els mallorquins fossin més somrients, m’agradaria molt això! .

Fites etnològiques del nostre patrimoni Etno fites de Sencelles. La sínia Una sínia és una màquina d’elevar aigua. Consisteix bàsicament en una roda vertical que és accionada per un animal o bé per la força del corrent d’aigua o fins i tot del vent, té planta circular i està situada a una tanca destinada a l’hort. Normalment es feia servir en els regadius tradicionals i per l’abastiment d’aigua, actualment s’han substituït per bombes i altres procediments.

S’empra en els horts per a l’elevació de l’aigua de pous poc profunds, principalment en llocs baixos i profunds, seguint el principi del rosari hidràulic. El moviment s’aconsegueix generalment utilitzant tracció animal, encara també pot referir-se a sínies mogudes per un corrent d’aigua.

Les sínies són molt antigues, Lucreci ja les cita l’any 55 aC. Sembla que ja es feien servir al Proper Orient cap a l’any 200 aC, per tant el nom de roda persa és posterior no es pot referir al fet que els àrabs en siguin els inventors, l’origen àrab del nom és degut al fet que la utilitzaren a bastament, inclús hi van poder fer algunes millores.

Des de la baixa edat mitjana estan documentades sínies a Mallorca. La seva utilització s’ha centrat bàsicament el rec. A finals del XIX, segons l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, n’existien entre 3.500 i 4.000. (Florit, J., 2003) En català, aquesta paraula es troba documentada des de l’any 1054 i deriva de l’àrab sǟniya, que a la vegada deriva de la paraula que en aquest idioma significa molí.

El tipus de sínia més característic de Mallorca compta con un pou de planta el·líptica, del que ja n’hem parlat a l’apartat introductori dels

pous, de fondària molt variable (entre 3 i 25 metres). En moltes d’ocasions, al voltant de la sínia el terreny sol esser un poc elevat, formant un monticle margenat de terra o de pedres, que s’anomena mota o cintell. El cintell consisteix en una elevació part damunt del nivell del sòl realitzada normalment amb una cara exterior de paret seca formant una marjada de perímetre circular. Damunt la mota s’hi marca el caminoi sobre el qual anirà fent voltes la bístia encarregada d’accionar el mecanisme. El caminoi pot anar acompanyada d’una paret baixa, una baraneta, exterior de protecció, especialment en cas que la mota sigui molt alta, per evitar que l’animal tengui por o pugui caure. Si l’alçada de la mota és considerable, hi trobarem una rampa per facilitar l’accés de la bístia a l’hora d’anar-hi a rodar (Florit, J, 2003).

Sobre la mota o a nivell del sòl, en cas que no n’hi hagi, s’hi aixeca el mur de tancament, circumdant de la boca del pou, fet amb morter o amb mitjans de marès.

La part posterior i més alta de la paret de la sínia rep el nom de columnes.

Damunt les dues columnes descansen els extrems d’una jàssera horitzontal, que enmig té un forat per on passa

Joan Miquel Chacón i Nicolau

19

20

l’arbre del rodet (el rodet és una roda dentada de fusta, que volta en sentit horitzontal) i que serveix per a assegurar la posició vertical del mateix arbre.

Aquesta jàssera s’anomena jou.

La part superior de l’arbre acull la perxa, un braç horitzontal a l’extrem del qual s’hi enganxa l’animal mitjançant el balancí. A la part inferior de l’arbre va fixat el rodet, petit engranatge de braçols. El rodet actua sobre una roda de majors dimensions, en posició perpendicular, la qual sosté i mou la cadena amb els cadufos.

Per a l’extracció de l’aigua la sínia de cadufos porta un enfilall de vasos de test, de fusta o de metall, lligats tot al voltant de la roda, sostinguts pels pintes. Els cadufos van lligats amb cordetes o amb anelles de ferro a una corda o cadena que enrevolta la roda de la sínia i que s’anomena rest. Els cadufos aboquen l’aigua dins una caixa de fusta, de baranes baixes pels costats i per davant, i més ampla de boca que de fons, la qual està col·locada davant la roda i és designada amb el nom de pastera.

La pastera descansa damunt dues pedres que s’anomenen lleones. De la pastera, per una canal exterior o subterrània, l’aigua va a parar al safareig o bé directament al camp que s’ha de regar (Florit, J., 2003).

Les sínies al municipi de Sencelles estaven

esteses per tot allà on hi havia horts de reguiu encara que moltes varen esser suplantades per bombes hidràuliques, per molins o per formes modernitzades de la mateixa sínia. Per exemple a la zona dels horts de Cascanar en trobam una arran del camí de Montuïri, anomenada de can Ramon.

També en tenim mostres a la zona del torrent de Solleric, just baix de la Vila mirant cap al nord, com la sínia de l’Hort de can Renyina, la de can Dobleta, la de can Lluc, la de l’Hort de can Tano, la de la finca amb una barrera que posa 1969, la del camí de Binissalem, la del camí de Binialmara, la de l’Hort del Rector, etc. Una altra àrea amb una agrupació de tres sínies és al costat també del torrent de Solleric però proper al pont de la carretera d’Inca. O per Biniali, a la contrada emmarcada pel camí de Canarrossa o sa Sort de don Macià, hi trobam per exemple la sínia del camí des Terrers Blancs (Florit, J., 2003) .

Referències bibliogràfiques: Catàleg de Patrimoni Històric de Sencelles. Memòria Normativa, 2014.

Florit, J., 2003, “Construccions hidràuliques tradicionals al municipi de Sencelles”. Premi Fundació Bartomeu Oliver Pla Especial de Protecció del Bé d’Interès Cultural de Biniali, Desembre 2017.

Un cas de lepra a Sencelles al segle XV La malaltia forma part de la història de l’home des del primer moment en què existeix. Sempre i usualment en les mateixes formes bàsiques: infecció, inflamació, traumatismes, tumors, etc.

A l’edat mitjana la lepra és considerada una de les malalties més característiques a Europa. En els concilis eclesiàstics dels segles VI i VII es tracta repetidament dels perills del contagi i les mesures preventives que s’han d’adoptar per fer front a la lepra.

Quan la lepra començà a convertirse en una amenaça per a la societat, el poble reaccionà vigorosament en contra de la malaltia ja que no existia un tractament eficaç i els metges es veien impotents, sols es podia atacar la malaltia per la via social; per açò l’església s’encarregà de combatre-la utilitzant els preceptes del Levític (tercer llibre del Pentateuc).

La mesura més freqüentment adoptada és l’aïllament i la separació de la societat a hospitals especialment dedicats a la malaltia.

fonts que brollen; i quan vulguis beure, trauràs l’aigua amb la teva tassa o amb qualsevol altre vas.

Sebastià Siquier Ramis

2.- No tocaràs el que desitgis comprar més que amb un bàcul.

3.- No entraràs a la posada ni a cap altra casa; i quan compris vi el buidaràs al teu flascó.

4.- Si creues un pont no tocaràs el passamà sense posar-te els guants.

5.- No tindràs relacions sexuals.

6.- No tocaràs els nins ni altres joves, ni els daràs res que et pertanyi.

7.- No menjaràs ni beuràs en companyia d’altres persones que no siguin leproses.

No vos recorda res a dia d’avui amb el COVID 19?

La lepra a Mallorca va atacar entre els segles XIV i XIX i es coneixen tres casos de subjectes sospitosos d’estar afectats per la lepra els anys 1437, 1447 i 1448

A la ciutat de Tréveris (ciutat alemanya situada a uns nou quilòmetres de Luxemburg, a la ribera del riu Mosel·la) se li donaven als leprosos les següents instruccions: 1.- Mai entraràs a les esglésies, a mercat, al molí, al forn, ni assistiràs a reunions.

Mai et rentaràs les mans, o el que et vulguis rentar, a les

21

La morberia era una institució de caràcter sociosanitari que s’ocupava del control de les malalties infecto-contagioses com la pesta, la tisi, el còlera, etc. i com és lògic, la lepra.

respectivament, en els que intervé l’instigador dels massells.

La investigació i la sol·licitud de reconeixement mèdic del subjecte sospitós d’estar afectat per la lepra corria a càrrec de l’instigador dels massells, funcionari que no es coneix amb exactitud quan va ser que fou instituït. A l’any 1437 Miquel Macià era el vessador i instigador dels massells.

La funció de l’instigador era “regonexer, stirpar e foragitar los massells del present regne”, ja que al metge dels massells no li “era lícit anar-los en cercar e amenar”.

22

Els salaris del metge, del cirurgià i de l’instigador dels massells l’any 1454 era de 15 lliures mallorquines anuals, segons ho estipulà el Gran i General Consell. L’instigador, el qual per ser-ho no necessitava cap tipus de formació científica o tècnica, va anar perdent influència i fou reemplaçat pel morber.

Hi ha un document que és una carta de Miquel Lupia “Ragent de la Governació del Regna de Mallorca al amat son Batle de Sencelles o a son llochtinent” on se li comunica que: “Miquel Mathia vassador e instigador, Diputat e ordonat sobre los massells, per los honorables jurats de la Universitat e Regna de Mallorque ha tingut coneixament de que en Johan Babiloni, de vostre batliu, se diu esser massell”. Per aquesta raó se li ordena que, baix pena de cinquanta “lliures pagadores al Fisch Real, s’envii a dit subjecte al instigador al objecte de que aquest puxa fer aquella prova que serà necessaria [per veure] si es massell o no e que en la persona de aquell se puxa provehir en aquella manera que ben vist serà fasedor” (ARM - AH-124, foli 7021 de març de 1437).

En aquesta ocasió no s’esmenta que intervengui en el reconeixement cap metge o cap altre professional sanitari titulat.

Per acabar vull dir-vos que on la Lepra va fer estralls va ser a la vila de Sóller .

Bibliografia: J. Maria R. Tejerina. Medicina Balear Antonio Contreras - Ramon Rosselló. La asistencia pública a los leprosos en Mallorca (siglos XIV al XIX).

Futbol a Biniali Els carrers del poble, el camp de Ses Basses i el portal del món Els joves binialers de les quintades d’entre els anys 70 i 80 jugàvem a futbol als carrers. El meu carrer, el carrer del Torrent, es convertia en un camp de futbol improvitzat per als al.lots que vivíem al poble: en Toni Mora, en Toni i en Joan de Can Passim, en Joan de cas Bombero, en Pep Batista, en Carles Jordi, en Damià Rotget.

Ens bastaven amb un parell de pedres que agafàvem de la finca de la vaqueria de Son Mascaró i hi muntàvem un partidet allà mateix. El partit mai acabava amb guanyadors o perdedors. Acabava a l’hora de dinar o de sopar, quan sortia de ca nostra la meva padrina, i ens assanyalava l’hora que era. Hora de fer un parèntesi, que durava fins a l’horabaixa o el s’endemà, conservant el marcador que dúiem en haver pitat el final.

Quasi cada dia, tothom se’n duia de record una genollera o una rapinyada, qualque cop blau, res greu. El temps ens passava volant. Només s’aturava el partit si hi passava gent, qualque cotxe o qualque mobylette, qualque tractor que anava o tornava de les terres de la vaqueria. O com solia passar molts de pics, cada dia-, esperàvem el pas lent, solemne, de l’amo en Guillem Mairata amb el seu carro i la seva somera, que anava a fer les feines del camp.

No fallava mai. Cada dia es repetia el mateix ritual. L’amo en Guillem, el millor amic del padrí, era una persona humil i feinera, de les que et marca la teva infància, per la seva personalitat.

Una persona de les que, als quintos de la meva edat, així com ens han ensenyat a respectar els nostres majors, ens resulten amb el pas dels anys, un model de cultura, un referent de saviesa.

El lloc que també esdevenia un

petit camp de joc per als infants futbolers, era just davant del que ara és el Pub S’Aguait. Abans era una païssa i l’entrada de baix tenia una portassa preciosa, que a nosaltres ens servia de porteria.

Era un dels nostres llocs favorits per a jugar-hi, perquè era un espai més ample i ja situat a la plaça de la Puríssima. L’únic problema, es presentava quan hi colàvem la pilota a la part de dalt de la païssa, que sempre romania oberta, ja que l’amo en Tomeu de Son Mascaró, allà hi deixava les garbes de palla a recer. Hi havíem de pujar escalant una mica i amb l’ajut dels al.lots que hi érem jugant.

Joan Miquel Chacón i Nicolau

A la plaça de la Puríssima, abans no hi havia el cadafal de pedra que hi podem trobar ara. L’enrevoltat del monòlit era tot pla, i també es convertia en un espai de joc per a fer-hi partidets. La regidora delegada de l’Ajuntament a Biniali, na Francisca Nicolau “Faveta”, un any va comanar que ens pintassin un camp petit de futbol a la mateixa plaça -amb les conseqüents queixes d’alguns veïnats- però per

23

ca seva, hi topa de front amb immenses quarterades de terra de secà, plenes d’ametllers i pletes sembrades de civada i blat. Un mural mediterrani, una estampa molt binialera.

a nosaltres va ser fantàstic! A la fi teníem un espai reconegut per a jugar-hi dins del poble! El camp va durar molts pocs mesos per mor de les queixes de la gent que hi vivia a prop. Les queixes eren a causa dels renous, els crits i tot el trull que muntàvem enmig de la plaça, cada dia. I aquelles quatre retxes blanques pintades a l’asfat, que simulaven un camp de futbol, molt reduït, les varen esborrar.

24

A Biniali, hi ha hagut dos camps de futbol reconeguts: el primer, es trobava a l’entrada del poble, en un dels terrenys a l’esquerra abans d’arribar a l’actual ronda; l’altre i més posterior, és el situat als terrenys que eren del Bisbat, devora del torrent i del Camí de Ses Basses. Encara, a dia d’avui, hi queden alguns vestigis del camp i les dues porteries. Just a devora, encara hi ha una antiga caseta de pagès amb un safareig.

Quan jugàvem partits amistosos amb els taujans, ells es canviaven dins de la caseta i entre ells, una jugadora, na Marga, que ho feia dins del safareig buit. El nostre entrenador era en Jaume Terròs, binialer d’arrel. Un jove alt, de pell morena, cabells negres rinxolats, de semblança sudamericana.

Viu, encara, al final del carrer de l’Estrella, amb el privilegi d’aquells que, quan surten pel portal de

Posteriorment, na Francisca ¨Faveta¨ a través de l’Ajuntament, manà construir uns vestidors, on podíem canviar-nos i dutxar-nos dignament. Aquells vestidors, també facilitaren la celebració de partits entre fadrins i casats, que es jugaven sempre per les festes de Sant Cristòfol. Quan acabaven els partits, els més infants, ens hi quedàvem jugant fins ben entrat l’horabaixa, gaudint de l’oportunitat de jugar a un camp de veres, amb porteries de veres.

I què grans, què gegants!-, se’ns feien.

Cada vegada que vaig a ca ma mare, al carrer del Torrent, m’atur una estona a contemplar el carrer, el paisatge que dona als ametllerars, i m’entra un no sé què extrany d’enyorança. I m’enrecord sempre de quan arribava l’horabaixa, i just just coincidia la posta de sol amb la tornada de l’amo en Guillem Mairata, que complia rutinàriament, estrictament, l’horari laboral del pagès. Jo encara jugava amb la pilota a aquelles hores, i l’acompanyava fins al final del carrer, entre ca na Catalina Mestret i Son Mairata, on hi començava el camí cap al torrent i s’obrien les terres de foravila amb sembrats de blat, ametllers i figueres de moro.

Prop d’allà, hi deixàvem el carro a una finca devora el seu hortet. Ens hi quedàvem una estona mirant caure el sol fins que es feia de nit, cadascú amb la seva passió: ell amb la feina del camp i jo, sempre, darrera una pilota .

Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i LlabrĂŠs

25

Noticiari parroquial Consell parroquial de Sencelles

26

Com totes les notícies que ens arriben durant aquest temps, el present noticiari parroquial ve marcat per les imposicions de l’actual crisis sanitària del Coronavirus. Aquesta ha afectat en tots els aspectes, la vida habitual de la comunitat cristiana de Sencelles. Tot i que els nostres temples com a llocs de trobada fraterna i de celebració de la fe han agut de romandre tancats i sense culte, sempre s’ha intentat mantenir viva la idea que Jesús restava al nostra costat i que era important mantenir els nostres cors oberts per no posar barreres

a la seva gràcia. Durant tot el que ha durat el confinament, no ha faltat ni un sol dia la celebració de l’Eucaristia a intenció de les necessitats dels sencellers, celebrada particularment pel nostre rector.

Una de les mesures més doloroses ha estat el no poder celebrar funerals ni altre tipus d’exèquies amb públic per els sencellers que ens han deixat aquests darrers mesos. Així i tot, i tal com ho ha permès el decret d’Estat d’Alarma, sempre que hem estat requerits, no ha faltat ni la nostra presència, ni el nostre acompanyament, ni la nostra pregària en els moments dels enterraments.

Per altre part hem pogut viure la grata experiència de comprovar com a Sencelles son ben vius els sentiments cristians que hem heretat dels nostres pares i majors.

Tot això s’ha pogut demostrar amb la massiva resposta que hi va haver de fer una novena col·lectiva a la Beata Francinaina tot demanant-li que intercedís per el final de la pandèmia. També ho comprovàrem els dies de la Setmana Santa, omplint els nostres carrers de símbols que ens feien reviure els misteris que celebràvem. Alguns d’aquests foren per iniciativa espontània i tingueren fantàstica acceptació entre el veïnatge: rams d’olivera, de llorer o del que teníem a mà, mesclats amb artístiques palmes fetes de paper el Diumenge del Ram; el Dijous Sant convertirem tot el poble en una autèntica Casa Santa obrint les finestres de les nostres cases i adornantles amb flors blanques. Fou una bella ofrena familiar al mateix Jesús que aquell vespre sant instituí l’Eucaristia. Aquells dies també, molts de confrares i altres persones van posar en el perfil del seu wassaph la foto dels nostres

passos (la Sang, la Mare de Déu dels Dolors, l’Ecce-Homo, el Sepulcre) que més devoció l’hi causava. Així, entre tots vam aconseguir una mena de processó virtual i que la gent que ens escrivia algun missatge pogués veure les imatges que hauria vist en els carrers en condicions normals.

per contribuir a la tradició, i amb la celebració familiar d’originals processons de l’Encontre. Per les fotografies que ens han fet arribar d’aquestes vam poder comprovar que es feu gala del bon gust i la imaginació.

El Divendres Sant, a les tres del capvespre, just en el moment de la Mort de Jesús i mentre els escolans feien voltar les massoles, erem tots convidats a aturar-nos per pregar per tots aquells que més patien les conseqüències del Covid-19.

I més símbols: ciris encesos el vespre del Dissabte Sant que ens recordaven la llum que il·luminà el món amb la Resurrecció de Crist. El diumenge de Pasqua, la imatge del Ressuscitat al portal de l’església, les campanes i diversos himnes propis del dia, que vam poder sentir per la megafonia del campanar, substituïren la processó de l’Encontre i feien ben patent el goig que no podíem dissimular els cristians. Aquest mateix goig es feia sentir des de diversos punts del poble amb dispars de pólvora

Durant tot aquest temps que portem de crisis sanitària hem procurat que seguis funcionant l’atenció prestada habitualment a Càritas Parroquial. Amb l’ajuda de l’equip de voluntaris que s’ha creat a Sencelles i dels membres de Protecció Civil, els usuaris del rebost solidari han pogut seguir rebent amb puntualitat les bosses d’aliments. Cal apuntar que, donades les raons òbvies i que tots coneixem, hem notat com el nombre de beneficiaris va en augment de cada cop més.

Això implicarà que la demanda de solidaritat per part de tots aquells que puguin. Ara que l’església ja torna a estar oberta (amb les limitacions d’aforament que exigeix la Llei) llancem altra vegada la campanya de captació d’aliments. El que realment fa falta és:

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés

Coberta: Primavera confinada.

Foto Jaume Perelló.

Contraportada: COVID-19: cercant la clau. Foto Jaume Perelló.

Col·laboradors: Bartomeu Adrover i Vich Miquel Company i Florit Consell Parroquial de Sencelles Joan Miquel Chacón i Nicolau Jaume Perelló i Llabrés Sebastià Siquier Ramis Jane F. Sutcliffe Toni Vallés i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés

Depòsit legal: PM-400-89

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Edita: Centre Cultural de Sencelles.

www.sasella.org

Oli d’oliva Arròs Crema de cacao (Nocilla, Nutella, etc.), confitura.

Tonyina, paté o qualsevol altre producte pels berenars dels nins i nines.

Cereals per mesclar amb la llet.

Productes d’higiene personal: gel i xampú, pasta i raspalls de dents.

Detergent líquid per rentar roba i renta vaixelles líquid.

Durant tot el temps que duri aquesta pandèmia que ens afecta a tots, com a testimoni de la pregària viva que la comunitat cristiana ha elevat a Déu, nit i dia, mantenim encès un ciri davant la beata Francinaina i davant la nostra patrona, santa Àgueda .

Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem.

Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors.

Pàgina web:

Amb la col·laboració de:

27

Intercessors en temps de covid-19 Jordi Llabrés i Sans

28

La tradició cristiana ha procurat per a cada de temps i cada situació uns protectors. Arrel de l’actual pandèmia del Covid-19 que ningú esperava ni imaginava, no han estat poques les entitats que, en ple segle XXI, han tornat a invocar l’esguard miraculós dels hostes del Cel. Així ha estat habitual veure al Sant Pare Francesc celebrar tota la seva activitat litúrgica lluny de les pompes i cerimònies pontifícies, però ben a prop de les antiquíssimes i molt venerades imatges del Sant Crist de Sant Marcel al Corso i de la Salus Populi Romani. Del primer (segle XIV) conta la història que fou la única figura que no es va cremar durant el virulent incendi que destruí la seva església la nit del 23 de maig de 1519 i per aquesta raó Roma ho començà a venerar com a una imatge miraculosa.

Tres anys després la mateixa Ciutat Eterna s’hi encomanà en veure’s afligida per la Pesta Negra.

Durant setze dies seguits fou conduïda en processó pels carrers i quan es donà per acabat

el recorregut, davant l’admiració dels romans, el flagell havia desaparegut per complet. Cada vegada que algun papa convoca un any sant o, també, en ocasions contadíssimes com aquestes, el Sant Crist de Sant Marcel es traslladat al Vaticà.

La Salus Populi Romani és una icona bizantina, que la tradició atribueix a Sant Lluc Evangelista, i que representa a la Theotokos (la que donà llum a Déu) o sigui la Mare de Déu amb l’Infant Jesús.

Sempre s’ha venerada a la Basílica di Santa Maria Maggiore, “primer santuari marià de tot l’Occident”, concretament a l’altar-tabernacle de la Capella Borghese o Capella Paulina. Santa Maria la Major és la tercera basílica patriarcal de Roma i roman sota la protecció dels papes i, històricament, de la nació espanyola. La icona és considerada pels romans “altament miraculosa” i especial protectora en temps de glànola.

L’any 590, durant el pontificat de Sant Gregori I era portada en processó pels carrers de Roma implorant el final de la pesta sacsadora. Segons la tradició, quan el seguici arribà al Mausoleu d’Adrià (avui Castelo Sant’Angelo), a l’altre part del riu Tíber, es sentí un cor celestial cantant l’himne Regina Caeli i pogué veure, part damunt el mausoleu, a l’arcàngel Sant Miquel embeinant l’espasa de la venjança en senyal del termini de la plaga.

A Mallorca és prou coneguda la intercessió de Sant Sebastià i l’alliberament de la pesta de 1523.

Aquesta va cessar un cop fou desembarcat el reliquiari del braç del màrtir patró de Ciutat que ara es conserva a la Seu. Ja veieu d’on ve aquella expressió tan popular de “remei de mà de sant”.

En bon punt el Capítol Catedral va decidir extreure del museu del

tresor aquest reliquiari i durant tot el que ha durat la pandèmia del Coronavirus ha estat exposat a un lloc de preferència a l’altar major. Ho hem pogut veure per la retransmissió que la televisió pública de Balears i la de Mallorca han fet dels oficis i celebracions. A aquesta exposició s’hi ha sumat cada diumenge una pregària especial per que cesi aquesta crisi sanitària el més aviat possible.

A Sencelles, en el segle XVIII també teníem un reliquiari de Sant Sebastià en forma de braç, com a senya fefaent de la gran devoció que l’hi van tenir els nostres avantpassats després d’atribuirli l’alliberament de la pesta de 1652. Llavors, no sabem quant, dins el context d’unes mateixes relacions parroquials amb Costitx, la nostra església el cedí a aquella comunitat sufragània de Sencelles, ja que havien elegit per patró al sant màrtir de Narbona (França). En el nostre poble hi restà la imatge d’estatura natural que feren esculpir, la capelleta que l’hi dedicaren juntament amb Sant Roc i Sant Antoni Abat a l’actual carrer d’Antoni Maura, ja desapareguda, i la confraria que vetllaria per procurar-ne la devoció i garantir el vot que l’hi feren els nostres avantpassats: s’“acordà i obligà a celebrar la festa colenda de Sant Sebastià”.

La devoció a Sant Roc de Montpellier, sant terciari franciscà nat dins els dominis de l’antic Regne de Mallorca, altre temps a Sencelles fou important. A més de la seva presència a la capelleta de carrer mencionada, d’abans ja era venerat a l’església parroquial: “un palis de tela ab... st. Roch” (1556).

Avui d’aquella antiga tradició ja no en queda més vestigi que una Salve estampada amb un gravat del sant que podria ser del segle XVIII. Ho reproduïm en aquest article.

Sencelles no ha quedat enrere i durant aquest temps de pandèmia ha fet valer les seves pròpies armes de defensa espiritual. No

fou gratuït el moviment popular que hi hagué entre els dies 22 i 30 de març en que un considerable nombre de sencellers i sencelleres ens unírem a la novena que les Germanes de la Caritat havien començat a la Beata. I durant tot el temps que les esglésies han agut de romandre tancades, nit i dia, hi ha agut un ciri encès davant el sepulcre de Sor Francinaina i a la capella de Santa Àgueda, on a més de venerar-s’hi en aquest darrer lloc la nostra patrona, hi ha la imatge de Sant Sebastià.

(Les fotografies son: del reliquiari de Sant Sebastià en forma de braç de la Catedral de Mallorca.

Del semblant que hi ha a l’església parroquial de Costitx. De l’estampa de Sant Roc que hem citat en aquest article) .

29

Carles Costa Salom, in memoriam Miquel Company i Florit, ex-president Associació Premsa Forana de Mallorca

Quan vaig rebre la notícia de la mort de Carles Costa i Salom diumenge 19 d’abril, en plena situació de confinament sanitari, me vinguèren moltes idees pel cap del que havia estat en vida en Carles, i vaig decidir escriure unes ratlles per reconèixer la seva tasca, entre altres activitats, al front de l’Associació de Premsa Forana de Mallorca. Me va ajudar a donar consistència a aquesta idea, que el president de l’Associació, Rafel Oliver, me demanàs algunes qüestions sobre la seva vida.

Per la condició de santjoaners els dos, la meva perspectiva respecte a la figura de Carles Costa es pot veure amplificada positivament, però intentaré delimitar-ho al seu paper dins la premsa forana.

En Carles va ser, des dels inicis, un dels fundadorsallá a l’any 1978 i a l’any 1980 de la en la legalització i aprovació dels Estatuts de l’Associació. A les primeres juntes,

30

presidides per Santiago Cortès, en Carles ocupa el càrrec de tresorer els períodes de 1980 -1982, 1982 - 1984. Com que en Carles era el president del Centre Cultural de Sant Joan, que tenia el local just al costat del que és ara la seu actual de l’Associació, gestionà que l’entitat tingués una seu estable en el local veïnat fins el 1992 que s’inaugurà el casal actual.

Curiosament mesos més tard al mes de març de 1984 Costa accedeix a la presidència de l’APFM fins el desembre de 1985. No será fins el desembre de 1989, després de dos mandats de Gabriel Massot i Muntaner, que torna al capdavant de l’entitat fins el març de 1995, quan curiosament un servidor accedeix a la presidència després d’haver estat vice-president amb en Carles el seu darrer mandat.

Com bé observam, Carles Costa va ser una figura cabdal en el si de l’APFM durant el període de 1978 fins el 1995, moment que decidí retirar-se del món de la premsa local. No cal dir que la figura de Carles Costa i Salom hauria de ser recordada en el món de la premsa local i forana.

No obstant, la figura d’en Carles no és pot entendre sense una visió global del seu paper en els moviments socials del poble durant dècades, a més de la seva participació a la vida política municipal del poble.

Comença els seus trulls cap a finals de la dècada dels 60 començant en el Teleclub Comarcal de Sant Joan, on s’hi publicava el bolletí del mateix nom que, el 1976, el convertiria en elSant Joan, el mateix any que creà una Escuelade Danzas del Teleclub Comarcalque desembocaria a l’any 1979 en l’actual Aires de Pagesia.

Amb l’agrupació de ball, viatja arreu dels pobles de Mallorca, territoris d’Espanya i Europa, aconseguint reconeixements públics i socials que consolida l’entitat, com el primer premi l’any 1999 del Festival Internacional de Danses Folklòriques de Palma.

Com veim el 1979 és l’eclossió dels projectes costanians. Als projectes inicials de la revista Sant Joan i a l’agrupació Aires de Pagesia, s’hi suma la creació del Centre Cultural que, assumeix el paper de l’antic Teleclub i passarà a aglutinar totes les iniciatives que en Carles visionà. És difícil enumerar-les a totes i no, és aquí el meu objectiu, però podríem dir: el certamen de poesia ‘Verge de Consolació’ el qual va ser una realitat durant vint anys; la Banda de Cornetes i Tambors que es dissoldrà el 2007; la Cavalcada i la representació del ‘Reis’; els concerts de Joves Intèrprets durant quatre anys; i els més vius com els Dimonis, la colla de Diables, el Corb de dos caps de Sant Nofre, Sant Joan Pelós, ...

A l’altra banda del panorama sociocultural, Carles Costa participa activament a la política municipal. A les eleccions de 1979 sortí regidor pel partit Coalició Democràtica i, malgrat tot Unió Mallorquina havia aconseguit la majoria absoluta, li oferiren la delegació de Cultura i Esport.

Als comicis de 1983, a les files d’UM ocupava el tercer lloc de la llista i es va fer responsable de l’àrea de Cultura, Esports i Afers Socials. Finalment el 1987 es tornava presentar per l’agrupació Unió Mallorquina - Plataforma Santjoanera però no va sortí elegit.

A més Carles conreà el món dels llibres i deixà algunes obres destacades dins l’àmbit local.

Amb Lluìs G. Socias és autor de Fra Lluís Jaume Vallespir, O.F.M. promàrtir de San Diego (Califòrnia) l’any 1975; és autor de la biografia Joan Mas Matas.

Es Mestre Pagés (1983) i del llibre de cultura popular Sant Joan, un temps (1995). I podríem seguir.

31