Issuu

Centre Cultural de Sencelles_ Número 162_ Juny / Setembre 2019_ 4€

Del Món fins a Sencelles: Katharina Pfeil Na Fideva: una tradició viva i que evoluciona Homo Hominis Lupus Futbol a Sencelles

Noticiari Agència de Selleters

Maig Dia 1. Dinar. Del Primer de Maig de l’Agrupació Socialista de Sencelles amb presentació de la candidatura municipal amb l’assistència de Francina Armengol.

Poliesportiu Municipal de Sencelles que a partir d’ara es dirà Sebastiana Llabrés en honor a la campiona d’atletisme de can Coques. Dia 10. Presentació. Del llibre

Dia 3. Cap de setmana. A Menorca dels quintos de 1949 per celebrar els 70 anys. Dia 4. Assemblea. De Volem Sencelles al Casal de Ruberts per recollir opinions i reivindicacions dels habitants de la zona de fora vila del municipi. Dia 5. Presentació. De la llista del PP a les eleccions municipals amb un dinar inclòs i la presència de Biel Company.

Mossèn Bartomeu Oliver: l’autèntic militant en defensa de la Cultura, a la delegació de l’OCB d’Algaida càrrec de l’OCB Sencelles i visita guiada a la Ruta Arqueològica Sencelles - Costitx dia 12.

Dia 5. Etapa. De la Cursa Ciclista al Pla de Mallorca amb l’organització de la Penya Ciclista de Sencelles. Dia 6. Tovalloletes. Al vàter no!, aquest és el missatge recordatori del ban que va emetre el batle per tornar insistir que tovalloletes humides, compreses i d’altres elements d’higiene personal s’han de tirar al rebuig ja que darrerament s’han succeït els embossos a les bombes del clavegueram. Dia 9. Nou. Nom per al

Dia 12. Romeria. De sa Casa Blanca fins a Sencelles a peu, en cavall o tractor que arriba a la 33 edició. Dia 12. Presentació. De la candidatura de Ciudadanos a Sencelles, al local de la Llar dels Padrins. Dia 14. Debat. Electoral a can Bril amb els sis caps de llista als comicis de Sencelles organitzat per Sa Sella i moderat per en Toni Vallés.

Dia 15. Espipella. On tour amb molt d’èxit com a ruta de tapes entre locals de Sencelles. Dia 17. Homenatge. Al polifacètic Pep Bitzo per la seva dedicació a informar i documentar l’actualitat del nostre municipi durant molt d’anys. Dia 18. Premis. Del Certamen de Pintura organitzat per Sencelles Difusió Cultural a Malena Vilanova, Verònica Gil i Agnieszka Midera. Del Certamen de Fotografia organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Sencelles a Ricard Llorens, Albert Aguilera i Jaume Perelló. Dia 19. Fira. Del tercer diumenge de maig a Sencelles.Amb molta d’animació pels carrers i places del poble. Dia 21. Acte. Electoral central de la campanya electoral de MÉS amb un sopar de variats. Dia 23. Míting. Del PP a Biniali i acte de fi de campanya del PI a Sencelles. Dia 24. Finals. De campanya de diferents c a n d i d a t u re s com la del PP a la Plaça de la Vila, o el PSOE amb un tardeo al Molico.

Dia 26. Eleccions. A l’Ajuntament, al Parlament Europeu, al Consell Insular i al Parlament de les Illes Balears. Els resultats de les municipals foren PI 5 regidors (685 vots), PP 3 (387 vots), PSIB-PSOE 1 (217 vots), MÉS 1 (181 vots), Volem Sencelles 1 (158 vots) i Ciutadans 0 (88 vots). Dia 31. Fira. De Biniali que arriba a la XII edició c e n t r a d a en els jocs tradicionals. Divendres de ruta de tapes i música d’havaneres amb Arpellots.

Juny Dia 1. Fira. De cap de setmana a Biniali amb animació infantil, campionat de tir de fona i tardeo. Dia 1. Inauguració. De l’exposició Project X a la galeria Senseless amb obres d’Enzo, Vikki Grant i un esdeveniment d’Angel Sillero. Dia 4. Sortida. Dels participants als tallers de Memòria de Sencelles i de Biniali al poblat prehistòric de ses Païsses d’Artà i a un dinar.

Sonarrossa. Dia 22. Festa. Del Corpus amb enramellada dels carrers de duen cap a la Creu de s’Era d’en Pelat. Dia 26. Lliurament. De diplomes

Dia 5. Obres. De l’empresa Aigües s’Era Vella a la zona del carrer dels Bons Aires amb retencions i restriccions de trànsit. Dia 11. Semàfors. Instal·lats al carrer d’Antoni Maura per donar pas alternatiu al trànsit que torna a ser de doble direcció degut a les obres del carrer Bons Aires. Dia 12. Obres. Al carre de Bons Aires, camí de Son Mut i la zona de la Volta del Bisbe. Dia 14. Dinar. Dels participants al taller de Memòria de Biniali amb lliurament de diplomes d’assistència. Dia 15. Constitució. Del nou ajuntament sortit de les darreres eleccions locals amb tria de batle Joan Carles Verd del PI com a batle.

Dia 23. Revetla. De la festa de Sant Joan celebrada tradicionalment al llogaret de

als participants de Sencelles i de Biniali que assistiren a la totalitat de conferències programades de la Universitat Oberta per als Majors.

Dia 29. Festa. De Sant Pere, titular de la Parròquia de Sencelles. Dia 29. Xerrada. Debat sobre les dones zapatistas i el 30è aniversari del moviment de Chiapas amb l’activista Siscu Parés al Casal d’Entitats de can Bril.

Dia 29. Visita. Guiada al poblat de navetes des Turassot de Costitx organitzada per l’OCB de Sencelles.

Dia 30. Ballada. De fi de curs de l’escola de ball de bot d’Es Jonc de Sencelles a la plaça de la Vila amb l’actuació de Qanarusa. Dia 30. Pregó. D’inici de les festes de Sant Cristòfol a Biniali a càrrec del Cronista Oficial, Jordi Llabrés. Juliol Dia 3. Protesta. Del PP de Sencelles que va emetre una nota de premsa contra la pujada del 66% de les dietes que cobraran els membres de l’equip de govern municipal per assistir a les sessions de la junta de govern. Dia 7. Beneïdes. De vehicles (camions, cotxes, motos i patinets) per celebrar Sant Cristòfol per la festa del patró de Biniali. Dia 10. Inauguració. De la plaça Aina Moll a Biniali. La tradicional plaça de sa Quintana, que oficialment era, de Sant Ferran, a partir d’ara tendrà el nom de la filòloga que residí a una casa de camp del camí des Terrers.

Dia 11. Assajos. Al Poliesportiu de Sencelles de ballarines de l’obra Es Cristal de Balears que parla sobre la relació de la dona amb les illes. L’obra es podrà veure al Teatre Sans i voltarà per festivals de dansa. Dia 14. Acte. A la piscina municipal de Sencelles per participar a la campanya Mulla’t en favor de l’Associació Balear contra l’Esclerosi Múltiple. Dia 16. Festa. De Ruberts per la Mare de Déu del Carme amb refresc popular i ballada oberta amb l’actuació de Qanarusa. Dia 26. Exposició. De pintura de l’artista Pablo Bujosa, durant el mes de juliol, a la galeria Senseless. Agost Dia 2. Concert. De rock titulat Rockambelles que arriba a la cinquena edició al vial d’accés a l’escola nova amb el grup La Gran Orquesta Republicana com a cap

de cartell. Dia 5. Vandalisme. Al domicili del regidor de MÉS, Joan Miquel Chacón. Li varen calar foc a l’estel·lada que penjava d’una finestra i orinaren a l’entrada. Dia 6. Nota. De premsa dels partits que formen el pacte de govern a l’ajuntament, PI, PSIBPSOE i Volem, denunciant els actes vandàlics que patí el domicili del regidor de MÉS. Dia 7. Passejada. Cultural dirigida pel Cronista Ofical amb visites als molins de vent de la vila. Dia 12. Gimkana. Fotogràfica de les festes de la Mare de Déu organitzada per l’Agrupació Fotogràfica. Dia 9. Ballada. Sonada de les festes de la Mare de Déu d’Agost a la plaça de can Bril amb els grups Xeremiers des Capoll Llarg, Qanarusa i Música Nostra.

Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i LlabrĂŠs

Coses d’en Martí Culs de sac de Sencelles Martí Cirer

Què són es cul de sac? Són es carrerons que no tenen sortida. A Sencelles n'hi ha una bona partida. Entrant per sa carretera que va a Palma tenim es següents: - 1er. és es de sa Residència. - 2n. es de sa serradora de can Bruno. - 3er. és des carrer des Retiro, a mà dreta, que fa partió amb s'aparcament des carrer des Molins. - 4rt., és es carreró de can Bruno, ben a prop de s'antiga Adrogueria.

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Col·laboradors: Josep Adrover i Vallbona Joan Bover i Serra Martí Cirer Jaume Perelló i Llabrés Jane F. Sutcliffe Toni Vallés i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca) Edita: Centre Cultural de Sencelles.

- 5è. es de sa placeta de Son Morei allà on hi ha es taller mecànic d'en Domingo Garcias. Antigament en aquest carreró hi havia sa peixateria de Sencelles, dins es local que també va ser Sindicat Agrícola i després presó municipal. - 6è. Baixant cap a sa Plaça, a mà dreta hi ha el carreró de sa fideuera de Son Verd. - 7è. baixant per sa costa de s'Escorxador, a n'es començament, abans d'arribar on hi ha ara un restaurant, hi tenim es carreró de can Pica amb es seu molí de fer farina. - 8è. Davant de can Garrover hi ha es carreró des molí de can Tomeu Mascaró. Antigament en aquest carreró hi vivia sa Margalidana que era cosidora i que després es va casar amb un pagès de sa Casa Blanca que foren es impulsors de sa Romeria que cada any ve a Sencelles. Seguint amb es carre-

rons amb cul de sac ara ens movem cap as - 9è. carreró de sa Teulera. - 10è. Ben a prop de sa Creu de can Maví hi ha es carreró de can Malagana que posa Passatge Particular. - 11è. agafant sa carretera que va de Sencelles a Cascanar hi ha es carreró de can Joan i en Bernat Llarg. - 12è. Agafant es camí que hi ha prop de sa Cova del Bisbe que acaba a sa finca de can Xoi, crec que seria aquest es darrer cul de sac d'aquesta sèrie. En total per tant veim que n'hi ha 12, de culs de sac. Trob que tal vegada en Jordi Llabrés, Cronista Oficial, podria qualque any organitzar una ruta guiada pes culs de sac que hi ha dins la vila.

Coberta: Foto Jaume Perelló. Contraportada: Foto Petra Salas Pujadas i Toni Ramis Pujadas. Fotografia premiada a la gimcana fotogràfica festes agost ‘19. Depòsit legal: PM-400-89 Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem. Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors. Pàgina web:

www.sasella.org

Amb la col·laboració de:

Na Fideva, una tradició viva i que evoluciona Jordi Llabrés i Sans

Per els nostres avantpassats el ritme del seu temps venia marcat, majoritàriament, des del campanar. No fa tants d’anys, els rellotges mecànics eren quasi desconeguts i per suposat l’era digital en que ja han nascut els nostres joves, ni era imaginada. Llavors, els bronzes de la nostra torre senyalaven amb veu argentina el començament, el “migdia” i el final de la jornada, anunciaven les grans festes, convocaven l’Assemblea, ploraven per les partides i s’alarmaven davant altres contratemps. Tot això no ha perdut vigència. També en el campanar, en la seva part més alta per que sigui ben vista, s’hi enfilava i s’hi enfila la bandera que proclama l’arribada de la més colenda, de totes les festes d’estiu, la de la Mare de Déu d’Agost. Deu esser un costum antic a la vella Europa aquest de pujar una bandera al campanar per anunciar algun esdeveniment o festa. En un famós gravat alemany de Michael Ostendorfer, circa 1519, del santuari marià de Regensburg se la veu onejar d’alt d’una torre, mentre s’hi acosta una comitiva de peregrins. No hem aclarit encara per quina raó, aquí tothom la coneix amb el nom de Na Fideva. Hi ha algun poble com Maria de la Salut que també desconeix l’origen de la seva bandera festiva i l’hi diuen “la bandera que fa fideus”. Hi deu haver alguna relació amb el nostre nom? Ja sabem que els fideus formaven part de la gastronomia pròpia d’aquests dies festius d’agost, i aquí hem sabut mantenir el costum elaborant bones ollades de fideus a l’estil de roter. Quin secret amaga aquest nom misteriós i suggerent, a la vegada? Tant de bo algun dia, o nosaltres o altres es-

tudiosos (la investigació és talment una cursa de relleus), ho puguem resoldre. L’origen de la nostra festa mariana d’estiu el trobem en ple segle XIV quan la gent del camp celebrava el final de les tasques pròpies d’aquesta estació: segar i batre. “No només de pa viu l’home”. La festa ens és necessària, diria G. Janer i Manila, perquè ens vincula a la nostra terra i a la nostra manera de ser i de viure, ens referma les relacions socials i ens ajuda a recuperar els valors culturals, reivindicatius i lúdics. És per tot això que cada cop que Na Fideva és hissada, sucumbeix del nostre cor un sentiment que ens fa esclafir de joia vitenca, de llibertat, de fraternitat... Cada any quan la veig hissada i volant, em venen al cap i no puc deixar de repetir uns versos manllevats al Cant de la Senyera que canten els nostres germans de Catalunya en llaor de la bandera de les barres d’or (lletra de Joan Maragall, música de Lluís Millet. Estrenat al Santuari de Montserrat l’any 1896): ... Au, company, enarborem-la en senyal de germandat!....

Homo Homini Lupus (l’home és un llop per a l’home) Toni Vallés i Perelló

Rosari fet de fil. L’únic que pogué salvar amagat dins el doblec de la roba de presidiari.

El 12 de juliol de 1936 acabaren unes maniobres militars a Àfrica. Durant el dinar que els comandaments estaven celebrant la majoria de militars començaren a cridar CAFÉ, CAFÉ!; un que estava present va demanar al Tinent Coronel Yagüe, en aquells moments el màxim grau present, perquè ja volien el cafè si encara estaven al primer plat. Va respondre que CAFÉ era l’acrònim de Camaradas Arriba Falange Española. Aquesta anècdota en els dies previs a l’inici de la Guerra Civil és una bona mostra de

l’ambient que es respirava entre les tropes que després s’aixecarien el 17 de juliol contra el Govern de la República. Aquest article vol contar el drama humà d’un senceller que va viure i sofrir en primera persona aquells tres anys de guerra a distints camps de concentració primer a la zona republicana i després a la nacional. Em referesc al meu conco Gabriel Vallés Oliver, germà de mon pare. El primer que m’ha vengut al cap és com afrontar aquest tema i si m’apurau fins i tot la legitimació per escriure i reviure des d’un caire humà un fet tan dolorós ja que morí com a conseqüència de les penalitats que sofrí. La història s’ha construït a partir de la correspondència personal entre la família i el presoner. Cap de les persones que visqueren aquest drama estan avui entre nosaltres. Tots ells eren germans de mon pare i quan llegia les cartes l’únic que em venia al cap era l’angúnia i l’ansietat que tengué la meva família, en especial els meus padrins, pel sofriment i la manca de notícies del seu fill. He de dir que ja fa anys quan vaig tenir en les meves mans tota aquella documentació el primer que vaig creure més adient era cremar-la. El sofriment és un acte personal, jo diria íntim fins al punt que no saps si tens dret a posarho en comú amb la resta de gent. El cert és que vaig pensar que en aquests anys on s’ha escrit molt sobre la Guerra Civil vaig creure que era oportú donar a conèixer una història real, d’una persona normal, veí del poble, un jove amb les seves inquietuds i il·lusions que tengué la mala sort d’estar

en distints moments en el lloc equivocat en el moment errat, és l’única legitimació que trob. Va aconseguir, quan fou lliberat, tornar al seu estimat poble on va morir al cap de poc temps d’arribar. L’únic que duia damunt era un rosari de fil fet amb les seves mans i que amagava al doblec del vestit de presoner. Era tot el que tenia després de tres anys de captiveri i treballs forçats, la resta pell i ossos que el dugueren a la tomba. Tot el que està escrit està acreditat en la documentació que he trobat. A nivell oral pocs testimonis i records, el sofriment i el final foren tan tràgics que poques vegades es recordava dins la família aquest fet. El meu conco va ser cridat a files l’any 1935 i fou destinat a Menorca a una bateria d’artilleria. De les cartes que anava enviant a Sencelles es veu que el servei militar era del més normal, tot i que dels textos es dedueix un ambient enrarit i preocupant fins al punt que a qualque carta comenta que convé anar alerta amb les paraules escrites per tal d’evitar problemes. Estava en concret a Sant Lluís, a una guarnició de 80 soldats, molts d’ells mallorquins. Es veu que li agradava molt el futbol ja que sovint demanava que li enviassin l’Sport. Jugava a futbol amb l’equip d’artilleria i es veu que s’implicà molt quan una selecció de Mallorca anar a jugar contra la de Menorca, deia: “fui a ver la selección mallorquina, todos los mallorquines quedaron defraudados, porque al menos creíamos que ganarían y el resultado fue de 2 a 1, los que jugaron mejor fueron Gregorio del Atlétic, Albella y Pocoví. Dos minutos después de haber empezado se retiró Felipe; y Guzmán en la primera parte no se ganó ni siquiera el agua, claro que los nuestros les ganan a jugar, porque en la segunda parte les daron (sic) una lección de juego

que todo el mundo se convenció que eran superiores, y además los de Menorca juegan bastante sucio...” (30 de maig de 1936). Les cartes que rebia de Sencelles mostren una vida del més normal tot i que també es relaten enfrontaments polítics dins el poble i l’Ajuntament. Així m’ha cridat l’atenció la votació que tengué lloc per tal que a ca ses Monges es deixàs de fer escola. Guanyà la continuïtat de l’escola per 5 vots a 3. Del poble es conten notícies que tenen que veure amb famílies com Ca’n Rata, Ca’n Puig, Ca’s Paneré, Ca’n Guapo, Ca’n Liento, Ca’n Vinyes, Son Sales, Ca’n Tano, Ca’n Flo, a més es parla de gent com en Joan “es ruberter”, en Nadal “es murero”, en Miquel “Guapo”, en Pedro “Ferreró”, … En concret d’en Nadal “es murero” que participà en una carrera a Menorca, diu: “la carrera ciclista la ha ganado un mallorquín que era del pueblo de Sancellas, ganó la carrera que era de 90 kilómetros por mucha ventaja nuestro paisano Nadal “es murero”. Ganó una copa de plata y nueve primas que había” (16 d’abril de 1936). Aquesta vida normal va canviar radicalment quan el 17 de juliol d’aquest mateix any de 1936 començà la Guerra Civil i el meu conco, que com he dit estava a Menorca, fou detingut i sotmès a consell de guerra. Jo personalment de tota la documentació que tenc no he vist cap motiu, polític segur. L’únic que crec foren motius

religiosos ja que ell havia estat fins a la incorporació a files el president de la Congregació Mariana de Fills Catòlics de Sencelles i pel que pareix aquest fet era conegut dins el quarter, igualment el fet que un germà seu fos capellà podria haver influit. Pens que la correspondència que mantengué amb la família i els amics de Sencelles li van dur consequències nefastes ja que ell en tot moment va ser sincer i contava i demanava per les coses que en aquells moments el preocupaven. De fet a un parell de cartes s’interessa per les festes de la Venerable i Santa Àgueda, en aquells dies de caire estrictament religiós. El resultat del consell de guerra fou la reclusió al buc-pressó Atlante. De fet els dies 18 i 19 de novembre de 1936, 75 presoners que compartien presidi amb el meu conco foren afusellats al port de Maó i as Castell. Ell salvà la vida tot i que sembla que la fam, la insalubritat de la bodega del vaixell on estava recluit, l’hacinament i la falta de ventilació, acabaren passant-li factura i la seva salut es va deteriorar. D’aquestes dates les úniques notícies que tenia la família eren les comunicacions creuades mitjançant la Creu Roja Internacional.

El captiveri es perllongà fins que a principis de l’any 1938 va ser traslladat al camp de concentració de Montjuïc a Barcelona, en concret al Poble Espanyol. El motiu era que els presoners lluitassin en primera línia a la “Batalla del Ebro”, front que va ser decisiu en el desenvolupament de

la guerra. Durant aquest temps també va estar a un camp de treballs forçats segurament a prop de Lleida, ja que era habitual traslladar presoners a camps de treball ja que pareix que Montjuïc estava per damunt de la seva capacitat. Aquests presoners construiren la carretera que uneix la Bassella i la Seu d’Urgell. Les condicions de vida durant aquest temps foren molt dures i la mortandat va ser molt alta. Igualment totes les comunicacions que hi ha d’aquesta etapa són mitjançant la Creu Roja Internacional, totes elles sota censura militar i amb un màxim de 10 paraules. A finals d’octubre de 1938 en combat al front de l’Ebre va ser capturat o aconseguí passar a les files nacionals, és un fet que no queda clar a la documentació. Realment es fa difícil determinar el fet concret ja que no oblidem que lluitava amb les tropes republicanes i vestia l’uniforme republicà. El fet real és que va ser traslladat al camp de concentració nacional de “Prisioneros y Evadidos” de Medina de Rioseco a Valladolid. Aquest camp de concentració era en l’argot de la guerra un “campo de clasificación” ja que hi empresonaven tots aquells que havien lluitat contra els nacionals en espera de clarificar amb quina situació estava cada un d’ells. Pel que he pogut deduir també era habitual l’afusellament d’aquells que eran considerats enemics declarats del nacionalistes. Sí que és segur que també l’hacinament era un vertader problema. Era un camp amb capacitat per 750 presoners i pràcticament mai va baixar dels 4.000 Pareix que en moments puntuals va ser destinat a un batalló de càstig, és a dir, a treballs forçats. El cert és que es pogué posar en contacte amb la família de

Sencelles que per tots els mitjans possibles intentà demostrar que ell no havia lluitat amb el republicans per pròpia voluntat. Fins i tot l’Ajuntament de Sencelles envià distintes comunicacions a les autoritats militars per intentar el seu alliberament. A més hi havia el fet que altres dos germans estaven també al front de guerra. Pareix que el seu estat de salut era molt dolent, tenia tuberculosi, estava demacrat i amb els ossos com a conseqüència de l’empresonament i les males condicions del captiveri principalment a la nau Atlante. Lamentablement va haver d’acabar la guerra perquè fos alliberat i pogués tornar a Sencelles on morí als pocs dies d’arribar l’any 1939. No pogué superar el seu delicat estat de salut. Aquesta història real i testimoniada per la correspondència creuada entre la família i el meu conco dona

idea del sofriment i les penalitats d’una persona que sense cap tipus de justificació va sofrir un llarg i dolorós captiveri. Crec que l’únic consol que tingué va ser tornar al seu estimat poble i morir enrevoltat dels seus. Segurament fins al darrer moment va cercar el sentit del que havia passat i l’absurd d’un sofriment que va acabar amb la seva vida. Vull acabar amb unes paraules del poeta irlandès William Butler Yeats amb motiu de la tragèdia que representaren per al món i molt especialment per Europa les dues grans guerres mundials: “girant, girant dins l’engolidor que neix; les coses s’esbuquen; el centre no aguanta; l’anarquia total es desencadena dins el món, la maror de sang puja, i per tot arreu la ceremònia de la innocència es ofegada. Què veus tu en el futur?” In memoriam Gabriel Vallés Oliver.

Missatges subliminars a la fira de Sencelles Joan Bover i Serra

Un any més, per la fira, Sencelles es va omplir de missatges de gran contingut filosòfic, polític i social. Les persones que varen acudir a vendre els seus productes no varen voler deixar l'oportunitat de debatre, des de la discreció, sobre

els grans problemes que afecten la nostra societat. I ho varen fer de manera tan subtil com poètica: només calia saber llegir entre línies. Vet aquí, idò, els temes que varen sorgir enguany: ¿sabríeu associar-los a cada fotografia?.

Les noves idees de la ultradreta... valen només 2 euros.

Els resultats del partit que no va sortir elegit a les darreres eleccions municipals.

La necessitat urgent d’una nova llei de l’educació.

Greus problemes d'habitatge a les Balears.

Donald Trump: una capsa de sorpreses.

Dieta mediterrĂ nia.

OperaciĂł biquini.

Noticiari parroquial Josep Adrover i Vallbona i Jordi Llabrés i Sans

Primeres comunions i solemnitat del Corpus Christi Com és habitual dins el temps pasqual un grup de nins i nines del nostre poble, fins a 11, han rebut per primera vegada el sagrament de l’Eucaristia. El primer torn es celebrà el dissabte dia 25 de maig i el segon torn, dia 2 de juny, coincidint amb la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Els mateixos nins i nines prengueren part, com de costum, en la solemne processó del Corpus que celebràrem el dia 22 de juny, aquesta festa que ha pres tanta força en el nostre poble i de la que ja hem parlat en altres ocasions. Enguany, durant el recorregut vam poder veure dos altars on Jesús Sagramentat hi feu estació: un en el carrer de Son Arrom dedicat al Sagrat Cor de Jesús tot commemorant el primer centenari de la consagració que l’hi feren els nostres avantpassats; i l’altre, a la creu de s’Era d’en Pelat, en honor del Nin Jesús, que volia ser com un regal per tots els nins i nines que aquest any han

rebut la primera comunió. Peregrinació a Lourdes Dia 25 de juny, quasi dos centenars de mallorquins, presidits pel senyor bisbe de Mallorca, van partir en peregrinació al famosíssim santuari marià de Lourdes, en el Pirineu francès. Aquesta fou organitzada per l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes a Mallorca. Hi va participar un grupet de sencellers: el nostre rector mossèn Josep Adrover, que és el delegat diocesà de la Pastoral de la Salut, mossèn Pere Vallés, n’Aina Llabrés Amengual i tres joves voluntaris, membres de l’escolania parroquial i confirmats durant aquest darrer curs, Pere Llabrés Ferragut, Paula Xi Cañellas Garriga i Jaume Morro Ramis. El mateix dia de partir, abans d’embarcar-se, tots els peregrins, situats a les pistes de l’aeroport de Son Sant Joan, foren testimonis de la benedicció per part del bisbe de Mallorca d’un nou avió de la companyia aeronàutica Alba Star que porta el nom de

Santa Maria de Lluc. Ja en el lloc de destí, el nodrit grup mallorquí va participar dels actes i celebracions pròpies de la peregrinació oficial i dels organitzats habitualment en el santuari: via crucis, missa internacional a la basílica subterrània de Sant Pius X, processó eucarística amb la benedicció dels malalts i el popular rosari nocturn amb la famosíssima processó de les torxes. Festa de Sant Pere, titular de la nostra parròquia Com no podia ser d’altre manera la nostra parròquia va solemnitzar la festa del seu titular el passat dia 29 de juny. L’església parroquial es vestí de gala i s’omplí de gent a l’hora de l’ofici. Aquest fou presidit pel rector, el qual, abans d’acabar va dedicar unes sentides paraules d’agraïment i reconeixement a totes les persones que fan possible la vida eclesial a Sencelles i amb les activitats que s’organitzen donen testimoni de Jesús. Nous canonges a la Seu Amb dos nous canonges compta, des del passat dia 3 de juliol, el Capítol Catedralici de Mallorca. A un d’ells el coneixem ja que durant set anys fou rector de Sencelles, mossèn Pere N. Oliver Vives.

En un acte solemne celebrat a la Seu i presidit pel bisbe de Mallorca monsenyor Sebastià Taltavull, Oliver juntament amb mossèn Mateu J. Tous Vanrell van prendre possessió del nou càrrec de canonges en presència del Capítol i d’una multitud de preveres i fidels. Entre aquests hi havia una representació de feligresos sencellers que van voler acompanyar a l’antic rector. Revestits amb l’hàbit coral, els capitulars i els nous canonges, acompanyats pels seus padrins, sortiren en processó cap al presbiteri. Arribats a l’altar, els canonges nous ocuparen un lloc presidencial davant de l’altar major. L’acte començà amb la lectura, per part del secretari capitular, del nomenament dels nous canonges. Seguidament, feren la professió de fe prescrita i el jurament capitular davant el bisbe. Al final, tocant el llibre dels evangelis, afirmaren: “Que per això Déu m’ajudi i aquests sants evangelis de Déu”. L’acta de la presa de possessió va ser signada pels nous canonges, els padrins i el secretari capitular. El moment més emotiu de l’acte va ser l’abraçada amb el bisbe i els canonges, que els acolliren en el col·legi capitular. Amb el nomenament a la mà, els canonges ocuparen la cadira que a partir d’ara se’ls reservarà a la

Seu. Els canonges són el grup de preveres que l›Església envia a la Seu per tal que vetlin per la bona realització de les tres dimensions que defineixen la Seu: el culte catòlic i ecumènic; el diàleg cultural amb la societat mallorquina, per tal d’ajudar a mantenir la pròpia identitat; i la taula de la caritat per tal que arribi als més necessitats l’ajuda que permet l’economia de la Seu. Festa patronal de Ruberts

Al bell mig de juliol, la popular festa de la Mare de Déu del Carme omple d’alegria l’encantador llogaret situat al cor de Mallorca. El dia de la festa tothom compareix per honorar a Maria sota aquesta advocació i demanar-li la protecció de totes i cada una de les famílies que s’arremolinen entorn de l’oratori formant Ruberts. Quan el sol quasi ja era post i tota la gent que dedica al camp havia acabat les feines la plaça s’omplí de gom en gom per participar de l’ofici. Les primeres autoritats municipals hi eren presents en comissió presidida pel senyor batle de Sencelles i ocuparen llocs de preferència. El moment més emotiu de la celebració, fora cap dubte, és quan tothom passa a venerar la santa figura de la Mare de Déu del Carme mentre el cor parroquial de Sencelles canta els goigs i tothom és obsequiat amb una estampa. Després de la missa la festa popular amb música, ball pagès, rifes i sopar per tothom seguí fins ben entrada la nit. Com en els darrers anys s’hi congregaren a Ruberts, també, bon nombre de sencellers, cascaners, lloritans, costitxers, sinevers i pineros. Na Fideva

Com una mostra de que les tradicions son vives i en constant procés d’evolució, i en l’afany d’acostar més a la gent aquesta de pujar en el campanar Na Fideva, la bandera que anuncia les nostres festes d’estiu, enguany hem introduït un nou costum. A proposta de la comissió de l’Embala’t, ha canviat el dia i l’hora de la hissada. En lloc del jorn de Sant Domènec (8 d’agost, una setmana abans del dia de la Mare de Déu) a les tres del capvespre, a partir d’ara ho celebrarem el dissabte de l’Embala’t a la una del migdia, dins el marc de la Capta. Tanmateix aquesta festa que ens recorda el final de les messes de l’estiu, amb tot el seu protocol i costumari, és el pòrtic més popular de la gran celebració de la Mare de Déu d’Agost. Amb aquest canvi no mancarà la voletejada de la bandera en el cap curucull del nostre campanar. Ans al contrari, en reforçarà la presència, n’acostarà el sentit a tothom i, creiem, que contribuirà a que les generacions més joves coneguin i estimin els símbols que ens identifiquen i ens uneixen a totes les sencelleres i als sencellers. Hauríeu d’haver vist el resultat i l’experiència d’enguany. El passat dia 10 d’agost la Plaça de la Vila era plena de gom a gom. Gent jove i de totes les edats, traspuant sentiment festiu de l’autèntic, els xirimiers del nostre poble no es donaven raó d’inflar el “sac de vent” per fer sonar alegres notes, el dimoni de Sencelles que en feia de les seves i les campanes... les campanes del nostre campanar esclafiren en sons per anunciar a tot el terme que les festes havien arribat. El protocol fou senzill, però sentit. Durant tot el matí Na Fideva lluí a la finestra balconera de la casa del president de la comissió de l’Embala’t, altre temps en diríem l’obrer major, al punt acordat tothom es feu present a la casa per recollirla i portar-la a la plaça. Arribats a l’escalonada de l’església els

garbajadors majors de la festa, feren l’honor de presentar-la al senyor rector de Sencelles i, a la vegada, aquest l’entregà a un bon estol d’escolanets i escolanetes que foren els encarregats de pujarla al campanar. Festa de l’Assumpció de la Mare de Déu Dia 15 d’agost celebràrem la festa nostrada de la Mare de Déu. Si el programa d’actes cívics i populars fou important, no ho fou menys l’ofici que celebrarem en honor de la que pujà al Cel amb cos i ànima. L’església, com en les grans ocasions, s’omplí fins a la bandera, senya fefaent que el sentiment religiós és ben viu en la nostra societat sencellera i patent en les festes locals. Hi era present una comissió de l’Ajuntament encapçalada pel sr. batle, Joan Carles Verd. Presidí mossèn Baltasar R. Morell i Fuster, vicari de la Unitat Pastoral de la Mare de Déu (zona d’Inca) i, també, s’hi feren presents el rector de Sencelles, el de Biniali, mossèn Pere Vallés i el diaca mossèn Roger Fernández. Al final de la celebració, es passà a venerar la imatge de la Mare de Déu Adormida, de tanta tradició en aquesta festa nostra i que enguany el seu sepulcre estrenava un adreç antic de roba de fil brodada, generós obsequi de la família Mandilego-Saurina. Mentre ho férem, s’estrenaran uns goigs nous que s’han dedicat a l’Assumpció i que foren interpretats magistralment pels cantaires de la Coral Sor Francinaina. D’ara endavant seran un nou signe per a Sencelles i nou element que enriquirà el nostre patrimoni musical. Han estat composts per mossèn Joan Roig i Montserrat, amic nostre (autor de la lletra) i monsenyor Valentí Miserachs i Grau (autor de la música), mestre de la Capella Musical Liberiana de la Basílica de Santa Maria la Major de Roma, organista de Sant Pere del Vaticà i degà del

Pontifici Institut de Música Sacra. La present edició ha estat possible gràcies a la gentil col·laboració de l’entitat Gogistes Tarragonins i la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver, de Sencelles, que aquest any compleix els primers vint-icinc anys de la seva creació. L’orla que els adorna recull la tradició assumpcionista de Sencelles: el campanar amb na Fideva, el llit de la Mare de Déu, les alfabegueres florides, el conjunt escultòric que corona el nostre retaule major... tot reeixida col·laboració de Sió Virgili i Robert. La nota històrica que els acompanya és de mossèn Josep Adrover, rector de Sencelles. Tota la impressió es deu als tallers impressors Roig, de la vila de Campos. Abans de les festes la Parròquia va voler obsequiar a totes les seves feligreses que porten el nom de l’Assumpció i a les dones que tenen cura, cada any, d’enllestir les alfabagueres que adornen el Llit de la Mare de Déu amb una edició especial d’aquests goigs, impresos en paper de fil i il·luminats a mà. Aquests fulls acolorits seguint ensenyes tradicionals i artesanes, esdevenen peces exclusives que van destinades a col·leccionistes de goigs de Catalunya i Balears. Que molts anys més els sencellers i les sencelleres puguem venerar a la Mare de Déu en el seu misteri de l’Assumpció i cantar-li els novells goigs. Festa de Cas Canar Al tombant del mes d’agost el llogaret de Cas Canar es vesteix cada any de festa per honorar al seu protector celestial, Sant Bartomeu Apòstol. Escaient-se la festa el dia 24, s’hi celebrà una missa ben solemne, acompanyada pels cants del Cor Parroquial. La plaça estava ben plena de gent. Durant la vetllada no mancà ni la música ni el ball tradicional de Mallorca, tot acompanyat de bons tassons de vi, altres begudes refrescants,

coques, panades, etc. Festes del Convent de la Caritat Un any més les monges del convent de la Caritat de Sencelles han celebrat les seves festes particulars. El diumenge dia 15 de setembre tot honorant a la Mare de Déu dels Dolors, advocació mariana que la nostra Beata va triar per titular de la fundació, i el dia 27 del mateix a Sant Vicenç de Paül, patró de la congregació. Ambdós dies a la capella del mateix convent s’hi ha celebrat solemnement l’Eucaristia. Cada vegada s’ha acabat amb un besamans, el primer dia al llenç de la Dolorosa que el comte de Santa Maria de Formiguera va regalar a la fundadora per que presidís el primitiu oratori i, l’altre, a la imatge del gran Apòstol de la Caritat. Comunió mensual pels malalts La nostra parròquia serveix oferint a totes les persones malaltes i impossibilitades de sortir de casa seva, l’oportunitat de rebre mensualment la comunió. És un servei del que tenen cura, principalment, les germanes de la Caritat. Si hi esteu interessats o sabeu d’algun familiar o conegut que l’hi pugui fer be podeu avisar a qualsevol dels capellans de la parròquia, a la sagristia, als ministres extraordinaris de la Comunió, a les mateixes monges o a les Maries del Sagrari.

Del món fins a Sencelles Katharina Pfeil Jane F. Sutcliffe

Katharina (també la coneixem per Susane, o “Suka”, que és una combinació d’ambdós) va néixer a Colònia l’any 1968 i viu a Mallorca des de l’any 1999. Es va traslladar a Sencelles fa vuit anys, després de viure anteriorment a Ciutat i a Ses Alqueries. Per què vares triar Sencelles? Bé, ja coneixia la zona de quan vivia a prop de Biniali, era on es troba el Playground de na Sheela Gathright. Va ser allà on vaig llogar un estudi durant un temps, en realitat eren els sestadors i part de la casa per viure i treballar-hi. Cercava un estudi a Sencelles i no en podia trobar, però després sí que vaig trobar una casa per viure-hi. Com vas trobar la benvinguda al teu nou poble? La gent t’ajudava en aquell moment? Sí, la gent era simpàtica. Sempre han estat molt simpàtics i amables. Quina és la teva impressió de Sencelles? És un poble autèntic, clarament no és un poble turístic. Darrerament es desenvolupa i pareix que l’escena més jove ha arrencat. És la meva impressió que principalment aquí solien viure gent més gran, però ara sembla que hi ha més gent de 30 a 50 anys, per exemple. Passen coses aquí, hi ha activitats, etc.

Què és el que més t’agrada de Sencelles i què es podria millorar? M’agraden els pocs restaurants que tenim aquí, n’hi podria haver un altre, per què no! Què es

podria millorar? Potser un club de cinema, que mostri pel·lícules a l’espai públic (potser a Can Garau) de forma regular, com cada dues setmanes. Ara bé, em resultaria interessant i potser seria molt bonic, i d’una manera necessària per a la generació jove, tenir una associació de pagesos majors i joves que puguin convertir-se en agricultors. Podrien conèixer i aprendre dels més grans sobre la recol·lecció i tot el que té a veure amb l’agricultura. Tal com he après amb els anys, els agricultors majors estan molt frustrats perquè la generació jove no està interessada a treballar la terra. De vegades contracten estrangers per fer la feina, com els àrabs, i de vegades deixen les terres perquè no saben què fer amb això i la collita queda a terra i els arbres pateixen. És la meva opinió que molts dels agricultors majors no semblen feliços, ja que la seva pareix una professió moribunda. Crec que hi ha gent que voldria aprendre agricultura i també seria encoratjador que la generació de més edat pogués compartir aquest coneixement. Si això pogués succeir, la seva experiència no seria de bades i podrien transferir els seus coneixements a les properes generacions. També podrien compartir les seves històries, tant positives com negatives, i els seus trucs i fins i tot donar formació pràctica. Seria una cosa molt bonica com a acte social on s’ajuntarien les generacions. Però també tendria molt sentit per a tots nosaltres. T’has sumat a associació del poble? Em

vaig

unir

alguna

l’associació

d’artistes ‘Sencelles Difusió Cultural’, i de fet no l’he deixat mai, que munta exposicions d’art a Can Garau. No vas tenir cap problema per integrar-te al poble? No he tingut problemes, malgrat ser una mica tímida. Probablement hauria d’interaccionar molt més, però així sóc, res a retreure als sencellers. Com et vas adaptar al menjar d’aquí? Bé, sóc vegetariana i és difícil si no menges carn. Crec que la cuina d’aquí és més aviat greixosa o oliosa en general i no hi ha realment una cultura de menjar moltes verdures. Tot i això, m’encanta l’oli d’oliva i si deman un pa amb oli a un restaurant sempre deman la botella d’oli, per assegurar-me que realment és d’oliva. Aquesta és la tendència ara, intentar menjar menys carn i peix, no? Sí, definitivament. Tornaràs a viure a Alemanya? No, no crec que ho faci mai. M’agrada una petita visita unes quantes vegades a l’any, per visitar la meva mare, per exemple. Tanmateix, potser visqui a altres llocs. Trobes a faltar res del teu país natal, Alemanya, que és tan diferent al Mediterrani? No, no ho crec, a part del pa bo i les bones patates! Tot i això, en puc viure fàcilment sense. Agraesc la rectitud del poble alemany, m’agrada el fet que puguin ser senzills amb allò que pensen, veuen o analitzen. Aquí, he trobat que és millor no dir-ho.

Podries donar-nos un exemple per entendre què vols dir? La meva experiència aquí m’ha ensenyat que no és aconsellable criticar negativament ni tampoc s’ha de demanar un favor, ja que la costum aquí no permet que es denegui. Com vas començar en el món de l’art? Simplement autodidacta. Estava interessada en l’art, abans d’anar als Estats Units, així que abans dels 19 anys, quan estava ficada dins la moda. Vaig començar una mica amb això, després vaig entrar en contacte amb la pintura d’escenografies per a pel·lícules. Aleshores, quan vaig tornar a Colònia, vaig treballar com a pintora d’això. També vaig iniciar-me amb una mica de pintura decorativa i després vaig fer treballs lliures en lloc de l’art aplicat. En arribar a Mallorca vaig seguir amb la pintura decorativa i després d’uns quants anys vaig decidir que només volia fer coses lliures, coses pròpies en lloc de fer feina contractada, etc. Alguna cosa que vaig fer durant uns quants anys en paral·lel va

ser la tècnica Tadelakt [significa: fregar] que és un revestiment de calç de Marràqueix, brillant i gairebé impermeable. Vaig aprendre a fer-ho durant una estada al Marroc, però ja no oferesc fer feina amb aquesta tècnica. Vaig fer algunes escenografies a Mallorca, però no moltes. Ens pots dir d’on t’inspires per a la creativitat? M’inspiren les coses que m’envolten. La vida diària, però sempre mirant-la des d’una altra perspectiva; no és una perspectiva individual, sinó una perspectiva terrestre. És aquí on entra la conceptualització. I els colors? Els colors que no són realment colors, ja que faig servir el negre, el gris i el blanc. És curiós que fins ara no m’hagués pogut separarne. Al principi, era com una mena de document, que documentava alguna cosa que ja ha passat. Moments de processos passats, així que vaig trobar adequat utilitzar aquests “colors” com si es tractàs de la fotografia en blanc i negre. Aleshores vaig seguir fentlos servir i em vaig sentir còmoda. Neutralitzen la perspectiva, donen una visió més objectiva. També terrosos?

utilitzes

colors

Sí, eren obres de fang o argila sobre pintura, va ser quan vaig estar treballant temes sobre sistemes, com tractam la terra, el nostre entorn, la natura, etc.

A través del teu art, probablement has conegut moltes persones diferents quan has tingut exposicions o has treballat per a elles.

Bé, principalment estava treballant per a alemanys i alguns dels llocs ja no existeixen. Vaig treballar amb una galeria a s’Alquería Blanca durant uns quants anys, vaig estar amb Quatre Vents, després amb Blau. Llavors vaig estar fent interiorisme de les cases o bé alemanyes o espanyoles, però no mallorquines. Llavors vaig estar pintant l’interior d’una casa a Manacor. Estava pensant que coneixeries més sobre Mallorca a través de la feina. Hi havia una associació holandesa a Establiments i vaig tenir una exposició el 2011 a Can Gelabert a Binissalem. De fet, m’han convidat a exposar de nou en un futur pròxim, de manera que realment hauria d’acceptar i posar-me a fer hi feina! Vaig participar en una exposició organitzada a Can Ribas a Consell. Eren persones meravelloses, increïbles i molt generoses. Tot va anar molt bé allà. Quin lloc de Sencelles t’agrada més? M’encanta el passeig baixant mirant cap a les muntanyes al voltant del Pou Major, és realment bonic. Cada cop sembla diferent, però si ha de ser un lloc, no vull dir un bar o un restaurant, tot i que a mi m’agrada el Molico amb les seves vistes espectaculars, aleshores la meva casa i el seu jardí! Quines diries que són les principals diferències culturals entre el teu país d’origen i aquí? Al principi, estava molt impacient i això va xocar amb l’estil de vida d’aquí. Tampoc m’agrada que em donin presses, això va definitivament en contra de la manera com estan les coses a Alemanya, on tot funciona com un

rellotge. Una altra cosa és l’humor. En general, els alemanys són seriosos, mentre que al sud no es prenen les coses seriosament i jo trob que riuen molt. Crec que els mallorquins no riuen tant, però podria ser per diverses raons. Potser és perquè coneixes gaire bé?

els

Una altra diferència: el menjar encapçala tot, tot sembla estar relacionat amb el menjar. És el gran esdeveniment, tot i que aquí trob que no és especialment elaborat. És molt repetitiu, especialment els plats de carn, sempre el mateix, paella, etc. Però sempre es pren molt seriosament. Tot allò relacionat amb els aliments és important, és a dir, anar al mercat per comprar-lo, després cuinarlo i, per descomptat, menjar. Així no passa a Alemanya. M’agrada el menjar, per descomptat, no t’equivoquis. Com a estrangers, com creus que podríem ajudar els mallorquins a protegir la seva identitat? Evidentment, hauria de ser via la llengua, ja que aquesta és la seva identitat a part de la resta del patrimoni cultural, com ara les festes. Potser les festes es comercialitzen i ara no són el que eren realment al principi, ja que duren molt més que a l’origen. M’adon que l’idioma és important, tot i que no el xerr. No entenc els mallorquins aquí tan fàcilment com a altres parts de l’illa. Vaig assistir a classes de català fa anys, quan vivia a Ciutat, però no vaig continuar. En el passat, aquesta llengua ha estat molt oprimida. Em fa vergonya dir que, si no l’he après, és perquè no m’agrada el so de la llengua i aquest és el meu principal problema, altrament ho hauria fet. Conec molta gent que se sent com jo, cosa que és una llàstima. Sé que tu no ho sents així, t’encanta la llengua d’aquí.

Sí, és correcte. En el meu cas, com que som jo la que vaig decidir traslladar-me aquí, per la qual cosa sent que és la meva obligació respectar l’idioma i adaptar-me. Seria el mateix allà on anàs. En cas contrari, com pots sentir que pertanys? Faltaria alguna cosa, no ho creus? Ajuda a entendre la gent local i a millorar el contacte. Però no tots som iguals. Quina és la teva opinió sobre la crisi climàtica? No vull ser massa pessimista, però a nivell de dades lineals, sembla molt seriós. Acostumem a analitzar-ho tot d’una manera lineal, és la nostra manera de comparar les coses. Quan calculam i mesuram, no deixam espai per a altres formes de procés. La natura no funciona així, doncs, qui sap, potser la Natura té maneres d’afrontar-la? El planeta continuarà, la terra no esclatarà, sobreviurà. Si pot fer front a coses com ara Txernòbil, els animals i les plantes han tornat allà, crec que s’afrontarà. Realment som nosaltres la preocupació, és terrible la manera en què ens embolcallam amb el medi ambient. Estic segur que tots podríem aportar els nostres esforços per posar-hi remei i seria fantàstic ferho treballant junts. Tot està enllaçat i no es pot separar. Energèticament estam connectats tant a petits insectes com a grans muntanyes, és una gran cosa. És possible que la gent es reuneixi i treballi amb la mateixa idea. Sense dubte, seria millor sense tant de consumisme.

Futbol a Sencelles Entrevista a Antoni Zuazaga Carbonell, “Toni Pou” Joan Miquel Chacón i Nicolau

Antoni Zuàzaga Carbonell, va nèixer a la vila de Sencelles el 14 de desembre del 1936. De mal nom, a la seva família, li diuen de Can Pou. Per tant, ell és molt conegut al poble com en Toni Pou. A la seva edat, ha tingut la sort de viure el futbol a camps mítics de Palma, com el de l’Atletic Balears, quan disputava els partits a Son Canals. O a Sencelles, al camp de Son Salas, situat al costat de l’actual benzinera a la carretera que condueix cap a Biniali, i al camp de Ca s’Òliba, a la finca situada devora l’era d’en Pelat, propietat de la família de Can Molinas.

dels estudis. Vaig anar a l’escola de Verge de Lluc. Després vaig voler estudiar l’ofici de torner, lligat a la indústria ferrera. Ja hi anava amb aquesta idea.

Quan va ser el vostre primer contacte amb el futbol?

Després vaig jugar amb el Sant Xavier. Entrenàvem més seriosament i jugàvem a un camp que hi havia darrera el Bar Güell de Palma. Els entrenaments eren a les sis del dematí i duraven fins les vuit. Mos hi dutxàvem allà i llavors partíem a escola. A Palma, vivia a ca la meva tia Margalida, de Can Pou. Ella em mantenia i m’ho pagava tot. Per comprar-me les meves primeres botes, en vaig pagar deu duros d’aquells temps!

Va ser a Sencelles, al camp de Son Salas, el que es trobava devora la benzinera. De petit ,devia tenir set o vuit anys, m’hi duen a veure els primers partits de futbol. Això era als anys quaranta! I quan vàreu començar a jugarhi? Pensa que jo, als catorze anys, vaig anar a viure a Palma per mor

A jugar a futbol vaig començar a l’equip del Sant Felip Neri. El Pare Reynés era un poc qui duia el comandament de tot es trui des futbol. Amb aquest equip organitzàvem partits amistosos al camp de l’Antoniana, al carrer General Riera, a Palma, al de La Salle, al Miquel Nadal, i que abans li deien el camp de l’Alcázar, ben devora el cementiri de Ciutat.

Com vos vàreu fer de l’Atètic Balears, com és que sou tan balearico? Perquè jo vivia a ca sa tia, molt a prop del camp de Son Canals. I sempre anava a veure s’Atlètic Balears. M’agradava molt un entrenador d’aquells temps que li deien Xim. I noltros li dèiem en Xim “el jorobado”, perque tenia un poc de gepa i una mala llet terrible! De ben jove ja vaig tenir aquest sentiment pel Balears i encara dura! Quan tornau a Sencelles? Vaig arribar a Sencelles als denou anys. Vaig poder viure el futbol al

camp de Ca s’Òliba. Hi vaig anar a jugar amb els meus amics, en Sebastià Pansa, en Joan Negret, en Miquel de na Cavallera, en Toni Pafaca, en Joan Rei… Hi passàvem molt bones estones. Quan jo hi vaig arribar, el camp ja estava fet. Hi jugàvem partits amistosos amb altres pobles: Algaida, Campos, Montuïri… Amb els montuirers vàrem tenir brega grossa al seu camp. Els vàrem guanyar i hi va haver molt de trui. Haguérem de partir correnços! Als partits mos hi ficàvem tretze o catorze al.lots dins d’un cotxe. Mos hi acompanyaven en Joan Gall i l’amo en Bosso.

Al camp de Ca s’Òliba sempre hi venia molta gent a veure-nos jugar. A l’entrada, hi posàvem una tauleta per recaptar quaqlue duro de taquilla. Però hi havia gent que es colava per la part del carreró de Son Pelea, per on també hi podies arribar al camp! Vareu seguir la vostra passió pel futbol al camp de La Màniga? Vaja! Jo ajudava en Joan Poleto amb el tractor del Sindicat que empràvem per fer marxar la corretja del generador que mos donava la llum. També l’ajudava en tot el que podia i de pas, tambe aprofitava per seguir tots els partits. Em vaig haver de retirar molt jove del futbol per mor d’una malaltia. Als vint-i-dos anys! Em varen haver d’operar a Barcelona i hi vaig haver d’estar un parell de mesos allà. La meva família i jo, vàrem poder quedar a viure a ca na Francisca de Can Papa, que vivia a Barcelona. A Sencelles érem veïnats i teníem molt bona amistat, i en aquells temps mos varen ajudar molt.

Imatges d’ahir Jordi Llabrés i Sans

Entorn de la festa de la Beata d’enguany i per commemorar el cinquantè aniversari de l’ofrena floral va sortir a la llum un treball que recollia la història d’aquesta ben consolidada tradició sencellera (Monografies de la Fundació Mn. B. Oliver, núm. 6). Després ha sorgit nou material fotogràfic que bastaria per fer una nova publicació o per enriquir l’original amb un interessant apèndix ben il·lustrat.

que ara us oferim i a la vegada us convidem a que us animeu a enviar-nos les vostres fotografies antigues per seguir amb aquesta secció d’imatges d’ahir. El llibre relata com just un any després de la primera ofrena floral que organitzaren les alumnes del col·legi Sant Vicenç de Paul de les monges de la Caritat (1969), s’hi afegí l’alumnat de les escoles nacionals de Can Bril. Ambdues fotografies il·lustren aquest fet.

De tot el que ens ha arribat hem seleccionat algunes instantànies

A la primera hi veiem als nins ordenats en doble fila i amb els seus ramets, entrant a la Plaça precedits pels xeremiers de Can Llargo. A la segona, dos dels primers nins que hi participaren. Ells son en Guillem de Can Mascaró i en Jordi de Can Cartutxo. Totes dues han estat amablement cedides pels pares del primer, mestre Miquel Alomar, Mascaró, i na Magdalena Fiol, Coques.