Sa Sella 157

Centre Cultural de Sencelles_ NĂşmero 157_ abril / maig 2018_ 4â‚Ź

Es racó de sa cuina Maria Vich i Cirer

Conxetes de gerds Els gerds (frambuesas), són unes d’aquestes fruites que molts tenen en consideració pel seus excel·lent aspecte i pel seu bon gust.

Són riques en fibra i vitamina C i tenen molt poques calories. També aporten una forta presència de minerals com el potassi, magnesi i calci.

Són bones per a l’organisme, i també apreciades dins la cuina per elaborar diversos plats, tan salats com dolços.

Aquesta recepta és molt bona de fer, però això no minva la seva qualitat. És un plat dolç que agradarà molt als comensals.

Ingredients per a 6 persones: 6 conxetes de pasta dolça, podreu comprar-les fetes. Les de la fotografia les vaig fer jo amb pasta fullada comprada feta. 250 g de formatge ricotta, o els que vagi de gust. 2 cullerades de sucre glas.

Ametles moltes. 150 ml de nata líquida. 250 g de gerds. 4 cullerades de confitura de prunes o la que més agradi.

Preparació: Posam el formatge dins un bol i ho mesclam amb el sucre i les ametlles.

Hi Afegim a la nata, batrem bé i farcim les conxetes. Posam a damunt el farcit els gerds. A part, dissoldrem la confitura al foc i ho aplicam damunt la fuita amb l’ajuda d’un pinzell. Deixam reposar una estona abans de dur a la taula.

També es pot fer amb altres fruites: melicotons en almívar, mandarines...

Qui vengui de gust, bon profit i molt bona Fira de Maig!.

2

2ona. quinzena de març Dia 16. Triple. Campió de Balears de cilcisme en pista en les modalitats de Sprint 500 m, de puntuació i d’scratch es va proclamar en Jordi Artigues Cosano al Palma Arena. També aconseguí el subcampionat en els 1500 m.

Dia 20. Taller. De formació per aprendre a utilitzar l’agenda de la pàgina web de l’Ajuntament dirigit a les entitats culturals i socials de Sencelles que així

Noticiari

Agència de Selleters

Dia 24. Pluges. Continuades durant un parell de dies provocades pel temporal anomenat Hugo varen fer que les torrents baixassin plens i fos un espectacle que cridàs l’atenció dels curiosos.

Dia 25.

Comencen.

Les celebracions de la Setmana Santa amb la festa del Ram celebrada per la parròquia de Sant Pere de Sencelles i la de Sant Cristòfol de a Biniali.

Dia 28. Denúncia. De l’Ajuntament de Sencelles davant la manca d’actuacions de Recursos Hídrics al Torrent de Solleric.

Abril Dia 7. Recuperada. Per part del Teatre Principal de Palma una obra del compositor Pere Miquel Marquès que va ser senyor de la possessió de Sarissal. El Reloj de Lucerna va ser interpretada per l’Orquestra Simfònica de Balears en el marc de la 32a Temporada d’Òpera.

Dia 8 . Pancaritat. A Sencelles amb un dinar a la caseta de figueral de Sarissal organitzat com cada any per la Coral Sor Francinaina; i a Biniali amb un dinar al Convent.

Dia 16. Recollida. De sang per part del Banc de Sang de Balears al Dispensari Sor Miquela. .

Dia 17. Certamen. Fotogràfic organitzat per la Sala i l’Associació Fotogràfica de Sencelles a celebrar per la fira.

3

Dia 21. Mercadet. De discs de vinil al mercat artesà dels dissabtes a la plaça de la Vila amb el programa internacional Record Store Day. Dia 22. Ballet. A l’Auditòrium de Palma, amb La Bella Dorment, del Ballet de Moscou, a on hi acudiren 54 sencellers amb un paquet d’entrada i transport facilitat per l’Ajuntament.

Dia 23. Dia del llibre. Amb la novetat enguany que la Fundació Bartomeu Oliver ha creat el fons bibliogràfic de Sencelles que recull totes les publicacions que a hores d’ara han sortit centrades amb temàtica del nostre municipi.

Fins a 30 títols estaran a l’abast dels investigadors i estudiosos dipositats al casal de cultura d’Es Quarter.

Dia 24. Certamen. De pintura organitzat per la Sala i Sencelles Difusió Cultural a celebrar com sempre per la fira. podran tenir actualitzada de manera independent aquesta eina d’informació. L’encontre es va repetir divendres 27 i dissabte 28.

4

No és or tot el que llueix La desmitificació de la Conquesta de Mallorca Recercant pels racons de ca meva, em trob amb notícies que mai ens han mostrat i aquí veurem com són d’angelets els polítics veïnats nostres de Catalunya (o eren).

Segons transcric d’un article de l’any 2001 de la revista Historia 16.

En aquests textos que parteixen de les cròniques originals, és molt alliçonador l’anàlisi militar de Ribes de Pina que en molts de casos contradiuen alguns dels aspectes “gloriosos” repetits fins a la sacietat. Amb l’excusa d’acabar amb la pirateria musulmana... tot pura invenció, sí en canvi l’honor i la riquesa que s’esperava aconseguir en la línia lògica de la imatgeria feudal. És més el lloctinent Nunó Sanç armà tot d’una quan va poder una galera per piratejar per Barbaria.

Un altre aspecte desmentit en les cròniques és el de la valentia dels creuats cristians. El setge de Madina Mayurqa fou molt dur, desolador i desmoralitzador, tant que noble i peons es desentengueren freqüentment dels seus deures militars i hi va haver actes de pura covardia. El jove rei Jaume ho va tenir complicat per ser obeït per part dels seus vassalls catalans i aragonesos.

Aquest desgavell explica per què l’assalt final es va fer d’horabaixa quan el que era lògic, i el que indica l’estratègia militar, era que s’hagués fet just en sortir el sol.

En fer-ho després del mig dia, els combatents es trobaren amb molt poca claror. De tothom és conegut, però poques vegades s’esmenta, que Jaume en persona va haver de repetir l’orde d’avançar cap a la murada. Acovardits els cristians, ningú li feis cas i fins i tot s’encomanaren a Santa Maria

quan el crit d’ardor guerrer hauria d’haver estat Sant Jordi o per als almogàvers Desperta Ferro!

Martí Cirer

Malgrat les disculpes d’uns quants, el saqueig de la Madina fou atroç i així queda reflectit en les cròniques cristianes i musulmanes. Encara que és cert que la intenció del rei era de moderar la violència, també ho és que poques vegades va ser obeït. Les dones oferien les seves joies per salvar la vida i la dels seus fills (Desclot): imaginem que els passà als que no posseïen joies. El walí fou empresonat no a la Madina sinó en uns estables i després venut com a esclau.

El desig de matar i robar dels cristians fou tan gros que el mateix rei va quedar desatès ja que els seus cuiners i majordoms també varen anar al saqueig durant més d’una setmana. “Ningú no volia tornar a Nós” (Jaume I).

Imaginem el rei d’Aragó, Comte de Barcelona, Senyor de Montpeller, etc. vagant tot sol pels carrers de la Madina Mayurqa, de la ciutat de Mallorques només amb el que posat i sense res per menjar llevat del que pogués aconseguir amb les seves pròpies mans si ningú el convidava a taula, en mig d’una barrabassada terrible, sense ser obeït per ningú... Imaginem que crida el comte d’Empúries, el paborde de Tarragona, a simples peons, etc. i aquests li fessin una real botifarra per seguir amb el saqueig, que era el que volien fer i per al que havien vengut. I així dies sencers... on dormí el rei durant aquelles nits, la primera setmana de gener de 1230? És una situació molt poc cavalleresca, lleial i heroica, sí, però és el que va poder passar amb més probabilitat.

La capacitat de rapinya dels nobles que es volien apropiar del botí de la Madina provocà dues rebel·lions

5

dels peons de l’host, que arramblaren amb tot el que varen poder al paborde de Tarragona, seu eclesiàstica amb projecció sobre tota la ecclesia ispaniorum només li deixaren dues mules.

Tampoc és molt cavalleresc, però en fin, això va passar certament i ho conta el mateix Jaume.

L’epidèmia de pesta subsegüent que s’acarnissà en els cristians fou el just càstig, diví o no, per tota aquesta guarda de malvats.

En dates posteriors els nobles catalans abandonaren Mallorca “per la cara”, deixant Jaume amb un centenar de genets aragonesos i templers, a més de peons almogàvers. Durant quasi un any Jaume i els seus realitzaren diverses cavalcades per l’illa per sotmetre a tres grans grups de musulmans, amb uns firmà la pau, a d’altres els va reduir (episodi de la cova), i fins i tot a d’altres els imposà el suïcidi (Castell del Rei, a Pollença). També aconseguí el vassallatge dels musulmans de Menorca, sense posar els peu a l’illa.

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Maria Vich i Cirer Col·laboradors: Xisca Alomar Joan Miquel Chacón i Nicolau Martí Cirer Paquita Marí, delegació diario Última Hora d’Inca Jaume Perelló i Llabrés Antoni Vallés i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés

6

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca)

Per la part musulmana poc esmenten, tant crítics com panegiristes, que Mayurqa es trobava com en clima de guerra civil, ja que el caràcter del walí (no rei, sinó vàlid) o governador en nom del califa almohade de l’actual Marroc, Abu Yahya i el seu govern eren molt impopulars, el que podria explicar que alguns moros notables es passassin al bàndol cristià facilitant aliments i informació. Podem disculpar la seva traïció, que va tenir el límit de no engreixar la tropa armada cristiana, si imaginam que a la vegada creien que els cristians de Jaume només venien per saquejar i se n’anirien després com va fer el comte Ramon Berenguer III el Gran amb els aliats pisans l’any 1117 i no s’establirien per a sempre i així postergar els musulmans com a classe dirigent.

Nota: A manera de curiositat, esment que durant les dates que Jaume estava vagant per la ciutat ja hi havia en funcionament el forn de la Glòria.

Edita: Centre Cultural de Sencelles.

Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem.

Coberta: All porrit, Xisca Alomar.

Contra portada: Equip del Sencelles, 1969. Foto Jaume Perelló / Joan Miquel Chacón.

Depòsit legal: PM-400-89 Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors.

Pàgina web:

www.sasella.org

Amb la col·laboració de:

Els goigs de Santa Àgueda de Sencelles Antoni Roig i Montserrat

Un Bon dia En Jordi Llabrés, que no coneixia, i amb el qual ara tinc una bona amistat, em va demanar que li escrigués uns goigs dedicats a la Patrona de Sencelles, santa Àgata, o Àgueda, amb molt de gust vaig acceptar i, ben aviat, vaig posar fil a l’agulla. Són els que s’estrenen enguany. Ell mateix em va proporcionar algunes notes històriques sobre la relació de la Santa amb el poble. I vet aquí uns comentaris sobre cada estrofa del meu treball.

Primer de tot cal que digui que he seguit el patró, la forma clàssica d’aquestes composicions tan conegudes i vigents a totes les terres de parla catalana i pobles adjacents, vet aquí dues paraules del seu origen i forma. Els goigs varen sorgir en el s. XVI per lloar la Mare de Déu en ocasió dels set grans goigs, o alegries que va viure en aquest món: l’Anunciació, Nadal, l’Epifania, la Resurrecció del Fill, l’Ascensió, la Pentecosta, i la seva Assumpció al cel, n’és un bell i valuós exemple el text dels goigs de la Mare de Déu del Roser, comú, i de vegades ben viu encara, a totes les terres de parla catalana; ben aviat ja es varen escriure també textos dedicats a Jesucrist i als sants i santes, glossant les seves vides i miracles. La forma antiga i clàssica consta, tradicionalment i amb petites variants, d’una Entrada de quatre versos, dels quals el tercer i el quart, que es van repetint després de cada cobla o estrofa, s’anomenen Retronxa o Recoble, segueixen a continuació les cobles de sis versos més els dos de la Retronxa, i la composició acaba amb una altra estrofa de quatre versos, que de vegades és la mateixa Entrada, i que s’anomena Tornada.

Generalment els versos són tots de set síl·labes, però de vegades,

ja d’antic, empren la forma de la codolada, alternant els versos de set síl·labes amb els de cinc. Quan es canten uns goigs, tant si es canten sencers com parcials, sempre s’han de començar per l’Entrada i s’han d’acabar amb la Tornada.

Ara aniré resseguint amb un breu comentari cada estrofa d’aquests Goigs que he fet a santa Àgueda.

Ja a l’Entrada hi incloc el tema de l’aigua, tan lligat al patronatge de la Santa, “Bell anunci de saó”. Si la manca d’aigua era foscor i pobresa per a les famílies, per al poble, santa Àgueda entra en la història de la vila, com “una estrella que ens corona de claror”, canta la retronxa.

La primera cobla situa el seu naixement a Catània, a l’illa de Sicília, rebrot d’una família bona i fidel a Déu. La paraula que he utilitzat, gemma, pedra preciosa, evoca el nom de la Santa, en llatí i en català literari, Àgata, que és el nom d’una pedra preciosa.

La següent evoca la consagració virginal de la Santa a Déu, que va voler conservar sempre per damunt de tot i malgrat tot. Un ferm model de fidelitat als seus compromisos amb Déu.

En l’altra es presenta l’emperador Deci que comença a dictar ordres contra els cristians, però ella, fidel al seu compro-

7

conforta, i amb la seva fortalesa i paciència sembra de llum els seus voltants, i escampa joia i pau arreu.

Les tortures l’assetgen de pertot, però ella és ben disposada al sacrifici. Arriben a fer-li tallar els pits, i ella contempla el cel obert que venera el seu sacrifici i la seva valentia. El cel li encén un llum, una llàntia d’agraïment d’agraïment.

De nit sant Pere la visita i la guareix, i l’anima a perseverar. En adonar-se’n el tirà la fa castigar més per acabar amb ella, però vet aquí que tota l’illa esclata en un fort tremolor

mís, segueix el camí ja escollit.

La fe serà el bàlsam guaridor que l’acompanyarà sempre.

El prefecte del seu poble la deleja per esposa, però ella el defuig i tira cap a un altre vent ja que el seu espòs és només Crist, l’amor a Ell, a la llarga, serà el seu goig, i també el seu calvari redemptor.

No accepta cap proposta, i l’Esperit, ferm llevant, o sigui aire, de Pentecosta, l’enforteix en els turments i en la presó on la reclouen.

Els mateixos suplicis que li infligeixen, com l’assotament, els considera una sort, l’Esperit la re-

Tant de martiri encara l’encoratja i l’enforteix més, i li neix un ardent desig de trobar-se amb el seu Espòs. Entre tant és portada a la presó, i allà mor entrant a la Pasqua que li regala un món nou de goig i de pau.

Les tres darreres cobles fan referència a la seva entrada a la vida de Sencelles: la sequera més terrible ha abatut la vila, no plou, tot està perdut... però apunta la llum d’un estel, la protecció de la Santa: un aiguat de jubileu, o sigui d’alegria, donarà a tothom aires de vida i de cançó.

El cinc de febrer, dia de la seva festa, arriba el remei, plou a les totes.

La terra ja somriu agraïda, coronada d’aigua, i tot el poble exulta d’alegria i d’agraïment. La pluja anhelada la inunda de verdor.

L’última és d’intercessió: que la Santa conservi el poble radiant d’alegria, que enforteixi la fe de tots, i obri sempre les portes de Sencelles a la pau i al benestar.

8

I per acabar, deim que la Santa és la nostra ciutadella de la fe, perquè ens ajuda a conservar-la, i és la glòria i la gràcia de Sencelles.

Futbol a Sencelles Calç, terra i passió: Miquel Llabrés Oliver, de can Xeliu Miquel. Li varen posar Miquel, perquè el seu padrí també ho nomia, seguint aquesta ancestral tradició familiar mallorquina. De mal nom li deien de Can Xeliu. Va ser pubill, i un 17 d’octubre del 1951 va néixer a la seva casa pairal, situada al carrer Sor Francinaina, molt a prop del Convent. Una casa que encara conserva i empra la família, tot i que quan es va casar amb n’Aina Llabrés Amengual de Can París, posteriorment, anà a viure a Ciutat, al barri del Camp Rodó, -i a Sencelles-, a Can Tomàs, a ca la família de la seva dona, que de mal nom també li ho diuen.

Va tenir dues filles, na Maria Antònia i n’Aina. I tant una com l’altra, han heretat aqueixa passió especial pel futbol. I pel Barça. Na Maria Antònia fa talment com son pare: no pot mirar el Barça en directe per la nirviada que arriba a passar.

N’Aina no soporta veure perdre el Barcelona, sobretot en el clàssic contra el Madrid. Si veu que anam perdent, agafa els atapins i parteix tota emprenyada. És superior a les seves forces veure com perd el Barça. Al cap dels anys, a aquesta manera tan passional d’entendre el futbol i el Barça, l’he anomenada “esperit Xeliu”. Són un viu calc de son pare.

Merris i n’Andreu Sunyer. Aquells partidets esdevenien autèntiques batalles i acabaven sempre amb qualque nafra i genolleres. I una bona suada abans d’entrar a classe.

Sementers reconvertits camps de futbol

Joan

Miquel

Chacón i Nicolau

en

En Miquel Xeliu i els amics del poble, com el seu cosí en Miquel Papa, en Pedro Maví, en Biel Pintat, anaven a jugar a futbol als sementers de fora vila. A la carretera d’Inca, a la finca de Can Ramon, l’amo els deixava un tros on hi feien el camp. Aquelles terres a prop de la carretera tenen moltes pedres. Al principi hi tenien una feinada només d’espedregar el sementer. Amb les mateixes pedres, llavors feien les porteries i servien per aguantar els pals. En aquells temps, hi havien de posar imaginació. A Sencelles, al camp de ca s’Òliba, ja no hi deixaven jugar, i el camp de la Màniga, encara no existia com a tal. Per tant, els al.lots dels poble, jugaven als carrers, al pati de l’escola de Can Bril, o apedeçaven camps fets per ells mateixos a les finques

Els partits al pati a l’escola de Can Bril Una de les imatges que sempre queden a la retina de qualsevol infant que hagi jugat a futbol, és la dels partidets que jugàvem al pati de l’escola. En Miquel i els quintos de la seva edat, ho feien al pati de Can Bril vell. També s’hi afegien els més grans com en Pedro Maví o en Biel Pintat, i els mestres de l’escola com en Bartomeu Capità, en Tomeu

9

dels afores Sencelles.

de

Els sementers eren un espai que també empraven els al.lots d’altres pobles. La colla de quintos i generacions properes a les d’en Miquel Xeliu, també els empraven. En Miquel coneixia a joves de Pina, i també hi anaven a jugar.

Agafaven bicicleta i relativament en poc temps hi arribaven.

El camp del Pina, més que pedres, el problema que tenia era el d’haver d’apedeçar el camp enmig de la garriga. Allà hi havia unes pedrotes que sobresortien del terra, els revellars, i s’hi havien d’adaptar a les dimesions que aquelles roques els hi deixaven.

El seu fitxatge pel Constància

10

En acabar la seva etapa a l’escola de primària a Can Bril, en Miquel va partir cap a Inca per seguir els seus estudis a l’Escola Industrial. Allà va aprendre l’ofici de torner. I allà també va conèixer més companys que jugaven a futbol.

En aquell temps, hi havia un entrenador de Costitx, de nom Miquel Cardell, que entrenava l’equip juvenil del Constància.

En Miquel hi va anar a fer una prova i el

varen fitxar. En una conversa que vaig tenir amb en Miquel Cardell al camp del Binissalem, en una sola frase em va deixar molt clar de quina casta de jugador era en Miquel Xeliu: “ho tenia tot, de jugadors com en Miquel, ja no se’n fan…”.

En Miquel hi va jugar fins que va acabar de jugar a l’etapa de juvenil, fins als devuit anys. Llavors, va anar a jugar a Sencelles, a l’equip de regional amateur.

L’etapa com a jugador al Club Esportiu Sencelles En Miquel Xeliu, va jugar quasi tota la seva vida futbolística al Sencelles. Va ser al camp de la Màniga, on entrenava i jugava tant els partits amistosos, com els que jugava el club, a nivell federat a les lligues de regional. En aquella etapa, va ser quan el Sencelles jugava amb més jugadors del poble. Ho eren pràcticament tots: en Miquel Papa, en Miquel Roig, en Domingo Garcies, en Pedro Maví, en Biel Pintat, en Maties el porter, en Joan Rei… També s’ha de dir, que en aquells temps, on el servei militar era obligatori, hi venien a jugar soldats de la península que estaven destinats al quarter d’Inca. N’hi ha havia de molt bons i apujaven el nivell de qualitat de l’equip. Sencelles, com tots els municipis de de tres mil habitants o menys, sempre tendran la mateixa dificultat: una temporada o dues, poden sortir fornades de generacions de jugadors bastant bones, però llavors, hi sol haver una travessia on et veus obligat a tenir jugadors d’altres municipis, per tal d’acabar de bastir els planters.

Era una època, en què els derbis amb els pobles veïnats eren sonats. Vaja, que hi solia haver sempre bastant de trui, molta rivalitat i agressivitat al camp. El derbi per excel·lència, era el que jugàvem amb el Lloret. Sempre hi

havia tocs i bastant de renou.

Els anys l’Algaida

de

jugador

amb

En Miquel va anar a jugar durants un parell de temporades amb l’Algaida. Varen ser uns anys en què en hi va trobar un molt bon grup de companys amb qui gaudir del futbol. De Sencelles li va acompanyar el seu cosí, un bon jugador, en Miquel Papa.

A Algaida varen coincidir amb el president del Govern de les Balears, Francesc Antich. El futbol els va conrar una amistat per a tota la vida. Dins el vestidor a tots els havien posat un mal nom. A en Miquel Xeliu li deien “Tarzan”, perquè tenia una condició atlètica i estava molt fort, i també, per la seva manera agressiva d’entrar als adversaris. Feia por com a central.

Miquel Xeliu, entrenador En acabar la seva etapa com a jugador, es va posar a entrenar.

I ho va fer a Sencelles. Mai va entrenar cap altre equip que el del seu poble. En Xeliu, va marcar -pel seu caràcter i per la seva passió-, a tots els joves que va arribar a entrenar.

La seva etapa comença a tercera regional d’amateur. En Miquel Xeliu,

va aconseguir pujar de categoria durant tres anys consecutius fins arribar a ascendir al Sencelles a Regional Preferent. És una fita històrica, que quedarà per sempre al futbol senceller, com l’etapa en què l’equip del poble ha pogut competir a la segona categoria més rellevant del futbol balear.

Va tenir una fornada de jugadors sencellers de molt bon nivell: jugadors com en Pedro Puça, en Joan Racó, en Pedro Merris, en Pep Just, en Llorenç Llabrés, en Miquel Panada, en Reynoso, els germans Felanitxers Tomeu i Guillem…

En Miquel Xeliu destacava per la seva duresa en la preparació física i per treballar a nivell individual a cada jugador. Xerrava amb cada un d’ells i els ensenyava com havien de jugar. Era un gran motivador.

Conta en Pedro Puça a l’entrevista que li vaig fer fa uns mesos, que en Miquel sempre tenia una frase per iniciar les xerrades dins el vestidor: “la primera entrada ha de servir per marcar el terreny”. A un partit, en Reynoso, un jugador bastant bo, s’ho va prendre tan seriosament que va fer dues entrades tan fortes, i en pocs minuts li tregueren dues targetes grogues… i l’expulsaren!

11

Amb en Miquel Vicens Sastre Panada, fent una cervesa a Can París, xerràvem d’en Xeliu i em deia: “jo estimava molt en Miquel, es feia estimar molt. Un dia un contrari em va fer una entrada brutal, i quan en Xeliu va entrar al camp a veure com estava, es va encarar a qui m’havia pegat sa coça i li va dir de tot! Sempre defensava els seus jugadors”.

En Toni Puig de Can Liento, qui també va jugar uns anys amb el Sencelles i va tenir en Miquel Xeliu d ’ e n t r e n a d o r, conta que un dia jugaven contra el Constància a Inca: “pardal!-, a en Miquel noltros de mal nom li posàrem “el doctor Muerte”, perquè mos pegava unes pallisses físiques als entrenaments que acabàvem morts! També era mol recte i mos duia a retxa: un dia jugàvem contra el Constància a ca seva i noltros, clar!-, érem al.lots i frissàvem de sortir a jugar en aquell camp tan gros i trepitjar sa gespa. Quan vaig sortir a escalfar, per celebrar-ho, vaig fer una cucavela. En Xeliu en va castigar a sa banqueta per fer de colló. I aixó que sortia de titular!”.

El futbol, la seva vida

12

El futbol que durant aquells anys jugaren en Miquel Xeliu, en Miquel Papa, en Domingo Garcies, en Miquel Roig…, és el que hem heretat nosaltres. Ells, i molts de nosaltres, hem jugat a aquells

mítics camps de terra, pintats i repassats pels encarregats voluntariosos del club, amb un carro ple de calç, que anava delimitant i donant forma al terreny de joc.

Camps de terra, calç i molta passió pel futbol. En Miquel Xeliu, adorava el futbol quan hi jugava, quan feia d’entrenador. S’estimava amb locura aquest esport. En Miquel Xeliu es va enamorar del futbol pegant coces a una pilota des de ben menut davant de l’escola de Can Bril quan ni tan sols estava asfaltat aquell tros de carrer als anys cinquanta. I aquesta història d’amor amb el futbol, la transmetia i la contagiava, a les generacions de sencellers a qui entrenava.

A ca nostra, n’Aina, sempre em diu: “mon pare, se pensava que entrenava el Barça!-, i entrenava el Sencelles!”. No té una altra explicació que aquesta en una sola paraula: passió. Amb aquesta passió, en Miquel Xeliu entrenava.

Passió. És igual a qui entrenis i a quina categoria ho facis: si tens il.lusió i passió, i t’ho prens amb professionalitat, els teus jugadors ho perceben.

Quan va guanyar el Barça la segona copa d’Europa el 2011 a Wembley, a la celebració al Camp Nou, en Guardiola i els seus jugadors, lluïen una camiseta amb un lema: “el futbol et torna el que li dónes. La glòria és nostra”. En Miquel Xeliu, va regalar aquesta obsessió, aquesta enorme passió pel futbol a moltes generacions de sencellers. A ell li va tornar moltes satisfaccions i moltes alegries. La glòria, també, ha estat per tots, perquè tots som hereus del futbol que ens han donat personatges increïbles com en Miquel. Sempre els estarem agraïts. I sempre els recordarem.

Sencelles vist pel diari Última Hora

El rotatiu celebra el 125è aniversari de la seva publicació amb uns monogràfics sobre cada municipi de Mallorca Amb motiu de la celebració del 125è aniversari del naixement del diari Ultima Hora, el rotatiu vol celebrar aquests 125 anys d’història fent repàs a les notícies més rellevants que han succeït a les ciutats i pobles de Mallorca.

Per això Ultima Hora ha decidit publicar un seguit de suplements monogràfics on repassa les notícies més importants o anecdòtiques que han esdevingut la història de la localitat.

El 17 de maig és el torn al municipi de Sencelles on es desgrana de manera general alguns dels fets més destacats de la vila que van des del primer que surt el nom de Sencelles a una notícia del diari La Ultima Hora, l’1 de juliol de 1893 fins a dia d’avui.

Per a la tria dels fets més importants, les coordinadores del projecte, Francesca Marí i Margalida Tur, han comptat amb l’ajuda de l’historiador i arxiver Jordi Llabrés, que també ha col·laborat amb un article a la contraportada de la publicació on analitza la realitat d’allò que ha publicat Ultima Hora sobre el municipi.

La publicació desgrana, de manera breu i en format cronològic, fets rellevants per a la localitat, com poden les denúncies que es feren a través del diari perquè els mestres del poble no cobraven el sou l’any 1896, la festa ciclista de Sencelles el 1913 o la col·locació de la primera pedra

per a la construcció de l’escola graduada l’any 1930.

Altres notícies destacades que han aparegut al diari en aquests 125 anys fan referència a la inauguració de la biblioteca el 1935, a la beatificació de Son Francinaina Cirer el 1989, l’aparició de la coral de la vila l’any 1987 o la primera i multitudinària festa de l’Embala’t que començà el 2007.

Cal destacar que la publicació reprodueix, paraula per paraula, les informacions que es varen publicar en el seu moment ja que, a més de fer repàs als fets més rellevants del municipi, també és interessant conèixer com ha canviat el llenguatge periodístic en aquests 125 anys. És, per tant, un recull que destaca els fets més significatius que han marcat l’esdevenir del municipi des de 1893 fins a dia d’avui.

El contingut d’aquest monogràfic dedicat a Sencelles també es podrà consultar a través de la pàgina web del diari Ultima Hora .

13

Max González de l’escola canina Maxis K9 “Des que era ben petit, els can han estat la meva vida, la meva passió”

Joan Florit i Horrach

En Max González és de Salamanca i fa uns nou anys que va establir-se als afores de Biniali per muntar una escola per a cans.

Ens rep a la finca situada vora el torrent de Solleric, molt a prop de la residència de ses Garrigues d’Amunt. El trobam enmig d’una classe individual on n’Apolo, un vivaretxo ca de pastor alemany de pocs mesos, va aprenent amb la seva propietària normes de conducta. Després compareix el seu germà de ventrada Arkan i volten i s’encalcen amb una juguera que no s’acaba mai.

Com va començar negoci aquí a Biniali?

aquest

Jo ja des de ben petit havia tengut cans i sempre m’havia interessat aquest món d’educar-los, de l’obediència avançada i del treball esportiu amb ells. Fa uns 9 o 10 anys, amb un company vàrem crear Maxis K9, que ve del meu nom Max i del principi d’Israel (el nom de l’altre soci). Després ell es va retirar i jo vaig tirar endavant tot sol amb l’escola. K9 s’explica perquè llegit en anglès sona com a caní.

Sempre t’hi dedicat idò?

14

havies

No, els cans sempre havien estat el meu hobby, però en realitat jo vaig venir a Mallorca l’any 2001 a fer feina d’instal·lador de Pladur. Tenia molta de feina i vaig arribar a tenir la meva pròpia empresa instal·ladora, fins i tot tenia a vegades 2 o 3 empleats, però el tema del cans m’estirava i vaig decidir dedicarm’hi plenament. Vaig

fer un any de feina a un centre caní fent també ensinistraments particulars fins que em vaig decidir a muntar el meu propi negoci. Era just al principi de la darrera crisi però ho veia tan clar que vaig ser atrevit i em vaig tirar a la piscina.

Quina formació es necessita per educar cans?

He fet seminaris i tenc cursos però crec que en aquest món en realitat no hi ha res escrit encara, és a dir, cada ca és diferent, i és l’experiència la que et dona la capacitat de sentir el ca, d’equivocar-te, de rectificar, de ficar-te dins el seu cap, saber el que pensa... que és al final el que et dona l’èxit. Això no s’aprèn en un mes ni en un any, és a costa d’un treball diari de moltes d’hores de pràctica.

Aquí teniu unes instal·lacions molt completes.

Sí, les necessitam per a les classes individuals i amb més espai per a les grupals. Faig de criador esporàdic, hi faig les classes de l’escola i també entrén per a les competicions esportives amb pastors alemanys.

Són unes competicions reglades IPO, que són unes sigles en alemany que volen dir rastre, obediència i protecció / defensa.

Ah, és per això que sentia que li deies a n’Apolo unes ordres i no entenia res...

Sí, eren en alemany. Però també poden ser en anglès, castellà, català... en l’idioma que li parlarà el seu propietari. Jo als meus cans, que els prepar per les proves IPO, ho faig en alemany, i per costum m’hi surten. Del que es tracta és que siguin paraules curtes, senzilles,

Sencellers amb iniciativa enèrgiques, concises... que el ca s’avesi i reconegui què volen dir.

Quin tipus de client ve aquí?

La gent ve per la fama que tenim.

No feim publicitat sinó que els que demanen per classes és perquè han sabut de la nostra existència pel sistema del boca orella.

Normalment venen propietaris de cans que tenen problemes amb la seva mascota: que estiren massa de la cadena, que necessiten modificar la conducta, ... la gent el que vol és veure resultats amb el seu ca. De fet, veus els propietaris i ja pots dir com seran els cans... els alemanys són molt disciplinats, compromesos i complidors, idò volen que els seus cans ho siguin i no lladrin perquè sí, que no hi hagi cap risc, que se sàpiguen comportar rectament, que estigui ben educat,... en canvi aquí la regulació és ben escassa en quant a l’educació d’un ca.

Com funciona això de matricular un ca a l’escola?

Em telefonen i m’expliquen que tenen un ca que necessita educar o corregir tal cosa. Jo els cit, els vaig una entrevista en viu i veig com es comporta, què fa, com actua, puc veure que em transmet... i els vaig com una espècie de pressupost de les hores de classe que previsiblement haurà de menester per aconseguir l’objectiu marcat. Sempre tenint present que es necessita la implicació de l’amo, de res serveix venir aquí i que jo li ensenyi al ca unes pautes si després l’amo no les posa en pràctica i l’avesa a aquella manera de fer. Hi ha classes individuals, sobretot per al tema de l’obediència, però en feim també de grupals. A les classes en grup els cans interactuen, s’avesen a practicar amb situacions reals: passejar i creuar-se amb gent i d’altres cans, saludar altres propietaris, poder-lo deixar tot sol mentre l’amo fa una feina, etc. Per

als que ja són veterans i es volen posar a prova tenim les competicions del Reglament Cívic per al Ca Urbà (RCPU, en les seves sigles en castellà).

Són unes proves d’ensinistrament de carrer que hem creat on hi ha uns exercicis, unes puntuacions aconseguides segons com ha anat, un jutge homologat, etc. Del que es tracta és de passar-ho bé educant el ca. Va destinat als cans que ja han superat una sèrie d’exercicis senzills però el que volem és que el ca es comporti saludant, que estigui quiet passi el que passi, que acudesqui a una cridada de l’amo encara que hi hagi molts d’altres estímuls com menjar, d’altres cans, juguetes, etc.

I funciona? És clar. Hi ha molta de gent interessada. Hi ha tanta de gent darrera donant suport! Ens motiven i ens ajuden a continuar.

Funcionam com un club i som com una petita gran família. Són amics i companys. No es pot arribar sol a les grans metes d’aquesta vida. Jo crec que el model que ofereix el model RCPU és per al que hauríem d’apostar perquè hi ha cans que no estan preparats per a viure en societat ja que no

15

mira, em sap greu, però jo no et puc ajudar. No val la pena que continuïs; i això que jo hi perd doblers! No em sap greu perquè la reputació que tenim és bona i tot va rodat. Els comentaris són un detall en què la gent s’hi fixa molt.

Tenir referències positives és molt important. Quan poses el cor en el que fas, tot flueix d’una altra forma.

Parlaves amb molta d’estima cap a aquest esport de competició. tenen un comportament cívic. Per culpa d’aquests cans, que donen mala fama, cada vegada hi ha més llocs on restringeixen l’entrada a mascotes. Seria interessant que els cans que passassin aquestes proves tenguessin un distintiu per demostrar que ells sí que estan ben preparats per tenir un comportament cívic a l’entorn urbà.

Hi ha hagut qualque ca que hagis donat per impossible?

16

Jo simplement don la clau perquè el propietari pugui obrir la porta de l’educació del seu ca. Jo form un equip amb el ca i l’amo.

Formam tant el ca com l’amo. M’he topat però amb diversos casos que no ha anat bé, no pel ca, sinó per l’amo. Si resulta que és una persona tancada, que no es comporta, que no ho treballa a ca seva... de res serveix fer unes hores aquí! Hem de partir de la base que hi pot haver cans que tenen agressivitat congènita, n’hi ha que són cans poderosos... a partir d’aquí i acceptat aquest punt de partida, anem a veure què hi podem fer, en què podem treballar per treure el màxim partit del ca i poder gaudir conjuntament en el màxim d’activitats. Però sí, qualque vegada he dit:

Sí, és que entrenar un ca que veig que té potencial és apassionant.

Les competicions IPO són molt exigents. Un ca per ser-hi bo ha de tenir unes qualitats molt punteres, són com els fórmules 1 dels cans.

Ara acab de venir del Campionat d’Espanya que s’ha fet a Saragossa i hem guanyat el premi al ca més jove, només té 2 anys i mig. Estic molt satisfet perquè vivint a l’illa, amb tot el que suposa el viatge en ferri, les hores de cotxe fins a Saragossa, l’estrès de la competició, l’estadi ple... va anar tot molt bé, he tornat amb unes sensacions molt bones. He gaudit molt del test més enllà del resultat.

Ha estat una gran experiència vivint els circuits, les tensions de la competició, estar amb la família, fer el viatge, compartir amb els amics. ... A les proves de selecció, que es varen fer a Múrcia, ja vàrem quedar els primers de 50 cans i això és tota una gesta.

Quins projectes hi ha per al futur?

Estic molt satisfet del que hem aconseguit fins ara però el meu capet sempre bull d’idees. Visc això amb passió i aquesta qualitat de vida no té preu. Ara estam preparant per completar més el model del RCPU. Estam preparant fer un nou grau 1 amb proves de més dificultat per a obediència avançada, amb exercicis que combinin diversió i dinamisme.

Els sencellers tenim una dóna il·lustre de molta rellevància i estimada per tots nosaltres, sa tia Xiroia. Però tenim altres paisans que destacaren en diversos camps: pintura; escultura, al servei d’una ordre religiosa, etc. Pens que aquestes persones mereixen un reconeixement per part del seu poble. A uns els hem oblidat, i a altres, ni tan sols tenim la més petita idea de que varen existir.

Fa uns anys per casualitat vaig descobrir que un jesuïta destacat dins l’ordre, era Gabriel Ramis Llabrés, senceller. Els seus llinatges ho deixen ben clar.

Els seus pares van ser Antoni Ramis Aloy, i Catalina Llabrés Llabrés i es casaren el 22 de març de 1805. A les hores na Catalina era vídua d’en Antoni Capó Mascaró, que era fill de Guillem i de na Gerónia.

Varen tenir 9 fills: en Antonio Josep Blas; en Bartolomé; en Miquel Mariano, en Gabriel, el qual va morir poc temps després; en Gabriel(*); na Praxedis, també va morir petita; en Jayme Joaquín; en Francisco, i na Praxedis Maria.

Els noms estan escrits com foren registrats al llibre de bajetos.

Gabriel (*) fou batejat el mateix dia del seu naixement, com era costum. Els seus padrins paterns eren Antoni Ramis i Praxedis Aloy , els materns, Bartolomé Llabrés i Catalina Llabrés. Els padrins de fons D. Lorenzo Llabrés Pbro. i Apolonia Llabrés.

De la seva vida a Sencelles no sabem res. Les primeres noticies que tenim d’ell és que l’any 1837 va viatjar a Roma, juntament amb Santiago Ramis (els jesuïtes de Palma no sabien si era germà o un parent, però detallen la data del seu naixement l’any 1818).

Mirant la relació de les dates de

Sencellers oblidats (I)

naixement del seus germans, he pogut comprovar que tenia un germà Jayme(sic) Joaquín nascut l’any 1818. Tot fa pensar que era el seu germà “batejat” com Santiago pels peninsulars.

El motiu del viatge, era, per part d’en Gabriel, demanar l’ingrés a la Companyia de Jesús pel seu germà Jaume. El cas és que tots dos foren admesos com Germans Jesuïtes el dia 9 de maig de 1837.

Aquest fet fa pensar que els dos germans eren força intel·ligents.

Per desgràcia, en Jaume va morir a Roma l’any 1841. Tenia 23 anys.

Maria Vich i Cirer

Que els dos germans poguessin viatjar a Roma, fa pensar que pertanyien a una família benestant.

Aquells anys, els viatges, sobretot al l’estranger, estaven al alcans de poca gent.

La segona meitat del segle XVIII i tot el XIX foren uns anys molt convulsos per la Companyia de Jesús. L’any 1767 foren expulsats d’Espanya i dels territoris d’ultramar pel rei Carles III. Poc després, l’any 1773, va ser extingida pel Papa Clement XIV. L’any 1814 la Companyia va ser restaurada pel Papa Pío VII, exactament el 7 d’agost.

El 29 de maig de 1815 el rei Ferran VII signar un decret anul·lant la Pragmàtica de Carles III i el 3 de maig de 1816 en una Reial Cèdula fixava les normes del restabliment de la Companyia de Jesús a Espanya. L’any 1820 fou suprimida, novament, aquesta vegada pel Govern Constitucional.

L’u d’octubre de 1823 Ferran VII anul·les les actes del Govern Constitucional. Els jesuïtes de nou retornaren a Mallorca, però no és fins el 10 de gener de 1824 que entraren a Montision.

Els anys 1835-1836 va tenir lloc la desamortització de Mendizábal

17

i la regent Maria Cristina signà un Decret que suprimia, altre vegada, la Companyia.

Les expulsions que van sofrir el jesuïtes en el segle XIX a Espanya, varen propiciar que molts d’ells partissin com a missioners a Amèrica del Sud, entre ells un bon grapat de mallorquins, i també el Hermano Gabriel.

Dins aquest clima de inestabilitat el jesuïta senceller va desenvolupar la seva vocació i la tasca de ajudar els habitants d’Amèrica del Sud. El 23 de març de 1843, juntament amb el P. Cesáreo González arribaren a Chile. L’any 1851 Gabriel fou reclamat des de l’Argentina i fins i tot després d’un temps a Sucre (Bolivia).

Tornar a Chile el 1856, i fou un dels fundadors del col·legi de San Ignacio de Santiago, que a dia d’avui encara existeix. Amb el temps passà a ser un dels més acreditats jesuïtes de Santiago. Va

morir a Santiago el 1899 “on va ser estimat i admirat per diverses generacions d’alumnes que s’havien format en aquest col·legi des de la seva fundació”. 1 És tot el que he pogut esbrinar del nostre paisà. Si qualque lector/ lectora va sentir contar a la seva padrina que tenia un oncle re-padrí jesuïta, i que va anar de missioner a Amèrica del Sud, a totes les padrines els encanta contar coses de la seva família als nets, sobretot si son fets que surten del normal, vós agrairia que m’ho féssiu arribar, i així podríem saber a quina família sencellera pertanyia, i aquest petit “homenatge” a Gabriel estaria complet.

He intentat, per internet, posar-me en contacte amb el col.legi San Ignacio de Santiago, però a les hores no he rebut cap contesta. Si ho fan, ho faré saber.

(1)“Los Jesuítas de Montesión” Imprenta La Actividad. Artà.

La Sala informa El Consistori senceller denucia la manca d’actuacions de Recursos Hídrics.

L’Ajuntament denunci a que la manca d’actuacions de Recursos Hídrics ha agreujat les inundacions patides al Pla de Biniali. El consistori havia sol·licitat l’agost passat la neteja del torrent al seu pas pel pont de Biniali fins a la benzinera de la carretera de Santa Maria, on un arbre de grans dimensions obstaculitzava el pas natural de l’aigua, i la reparació d’un mur de contenció vora el Camí Vell de Muro.

Són molts els problemes generats per la manca de cura del torrent, des de les inundacions reiterades, fins als abocaments fecals i contaminants, però tot i dur anys instant les autoritats a prendre mesures, els resultats han estat escassos.

18

Adjunta hi ha la imatge sobre el civisme. L’han tornada a enviar amb millor resolució.

Futbol a Sencelles Entrevista a Gabriel Alomar Carbonell de can Pintat (“Biel Pintat”) Joan Miquel Chacón i Nicolau

Va néixer a Sencelles l’1 de gener de 1952 La infància: el futbol a l’escola de Can Bril Sempre, des de petit, el futbol me tornava loco. Anava loco darrere una pilota. Quan arribava escola, aprofitava tots els moments que podia per jugar a futbol amb els meus amics.

El meu company i amic, que era un any més gran que jo, era en Miquel Xeliu. Amb ell compartia aquesta locura pel futbol i aprofitàvem per jugar abans d’entrar a classe, just davant de l’entrada de Can Bril vell, allò que ara és el carrer Escoles i hi ha un aparcament. Als carrers no tenia oportunitat de poder jugar-hi.

A ca meva, mon pare era pagès i havia d’anar a fer feina amb ell en acabar les classes. Ho duia molt endarrer això de jugar al carrer.

Jo no tenia temps per mor d’e tenir responsabilitats de feines del camp amb mon pare però veia als meus amics com jugaven a futbol.

Al pati de l’escola sí que aprofitava tot o que podia per jugar els partidets que fèiem. Sempre triaven els equis dos capitans i els mestres com don Bartomeu Capità i n’Andreu Sunyer o en Tomeu Merris s’hi afegien amb noltros.

Mestre Bartomeu Oliver sempre mos feia trampes i s’amagava la pilota davall la sotana! Hi passàvem molt de gust de jugar amb ells. Era l’única oportunitat que tenia cada dia per disfrutar del futbol.

Jugàvem a futbol a fora vila Era un dels llocs que més agradava de jugar-hi. Lo abans, hi havíem de fer feinada. L’amo de Son

mos que una Mut

mos hi deixava una finca per jugar els partits. Primer haviem d’espedregar i llavors hi fèiem el camp amb les porteries i tot. Cada horabaixa que podíem, en Miquel Xeliu i en Miquel Papa, mos venien a cercar a ca nostra i mos anàvem tots junts a Son Mut a jugar. Eren uns altres temps!

L’etapa com Constància

a

jugador

al

Dels setze als 18 anys vaig estudiar a Inca, a l’escola Industrial, per aprendre l’ofici de torner. Allà vaig coincidir amb en Miquel Xeliu qui també estudiava lo mateix. Vaig fer una prova per entrar al Constància juvenil i em varen fitxar.

L’etapa com a jugador al camp de la Màniga Quan varen inaugurar el camp de La Màniga, passàrem a jugar allà.

Quina diferència!-, almenys no havíem d’apedeçar el camp i llevar les pedres cada vegada! En aquell camp record que vàrem jugar uns quants partits amistosos: amb el Centre Cultural de Pollença i amb l’Altura de Lloseta.

També record molt els partits que s’hi jugaven amb l’equip de tercera regional del Sencelles. En aquell temps, hi havia molta afició pel futbol al poble. I al camí de la Màniga, el dia de partit, hi havia una gentada que davallava fins al camp. Sempre hi havia molt d’ambient.

Una greu lesió a una cama

Quan tenia devuit anys, vaig tenir un greu accident de moto. Em varen posar davers vint o trenta punts a una cama. A més es va juntar que, com que a ca meva sempre me varen tenir molt fermat per les responsabilitats d’ajudar amb les feines del camp a mon pare, vaig decidir descobrir el món! Els meus amics tots ja festejaven, i jo també, just després d’haver acabat el servei militar vaig començar a festejar.

Al final, entre la feina que tenia i això de voler aprofitar d’estar amb els amics p e r amunt i er avall, v a i g deixar el futbol .

19

El campanar de Sencelles Història i curiositats (I) Jordi Llabrés i Sans

A Sencelles hi convivim, actualment, sencellers d’arrel o naturalesa amb un nombre considerable de gent que, per la causa que sigui, han decidit convertir-se en sencellers adoptius. Entre els de la primera categoria hi existeix la opinió generalitzada de que el nostre bell i robust campanar, ha esdevingut un símbol del poble i per el Poble. Entre els altres, no dubto que els que hi pugui haver tocats de bon gust, s’identificaran amb la nostra manera de pensar.

El nostre campanar... tantes vegades admirat per visitants, tantes vegades reproduït en llibres, revistes i fulls, tantes vegades objecte principal de les portades de la mateixa revista de Sa Sella.

Ens ha arribat una cançoneta, tal vegada a hores d’ara un tant oblidada, que resumeix prou bé aquest sentiment: Oh campanaret ditxós de la Vila de Sencelles, totes ses meves quimeres son de venir a vorer-vos.

20

Creieu-me que no són poques les persones i, fins i tot, famílies senceres que amb assiduïtat ens demanen per poder visitar el campanar.

El nostre campanar crida l’atenció i despert admiració.

Tant que l’imaginari popular també l’ha enregistrat. Qui no gusta de sentir la contarella que ens explica que els avantpassats el van voler construir tan gran que fou necessari fer-lo ajagut al terra i després “sense-elles” el van adreçar? Tradició que el nostre conciutadà Joan Guerra i Oliver tantes vegades ha donat vida en les seves pintures fantasioses, que el poeta, també de la nostra terra, Victorià Ramis de Ayreflor i López-Pinto ens

ofereix en forma de poema o que, darrerament, Ramon Morey i Coll recull en el llibre Cantorelles. Tradicions, llegendes i rondalles de Sencelles (Edic. de la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver, 2017). És ben clar que, a simple vista, el més representatiu de les nostres esglésies són els seus campanars.

Torres que s’aixequen, molt sovint desafiant els cànons de la grandiositat arquitectònica i de la bellesa, i que esdevenen fars per a la fe dels cristians. No ens hem d’enganar, quan anem a un altre poble i ja de lluny endevinem la seva silueta el que primer ens crida l’atenció o el que cerquem, és la figura del seu campanar. Aquestes construccions comencen a aparèixer en el sí de l’Església a partir del segle VIII. Llavors s’alçaren els primers campanarets, sempre de petites dimensions, per a una o dues campanes com a molt. En el Liber Pontificalis s’hi esmenta que el papa Esteve II (752-757), va erigir el primer campanar per a tres campanes a la basílica de Sant Pere de Roma.

Un campanar pot tenir diversos elements (en aquest treball parlarem d’alguns dels propis del de Sencelles), però ningú dubte que el més principal de tots són les campanes. És un error creure que aquestes són una invenció dels cristians. Els orígens més remots els trobem en les principals civilitzacions antigues.

S’han trobat campanetes pròpies dels antics imperis de Babilònia i d’Egipte, de la Grècia clàssica i de l’Imperi Romà. Diem campanetes, perquè totes eren de proporcions molt més inferiors en les que hom pot pensar avui en dia. A través de les rutes comercials, l’ús de campanes com a instrument musical i espiritual, és difós per tota l’Àsia, des de India fins a les illes del Japó i China, al nord d’Àfrica

i Europa. La Bíblia ens presenta moltes mencions de campanes o campanetes, per exemple el Llibre de l’Èxode (28, 31-35) ens descriu com havien de ser les vestidures o ornaments dels sacerdots de l’Antiga Llei. Diu que al damunt de la túnica inferior que havia de ser com les actuals albes, havien de portar un mantellet a mode de dalmàtica que a la part inferior hauria de portar un enfilall en el que s’hi intercalarien les campanetes amb les magranes o cascabells. A Sencelles tenim la sort de conservar una esplèndida representació d’un d’aquests sacerdots revestits amb aquest mantell engalanat. Hom el pot contemplar en l’antiquíssim retaule de la Circumcisió o del Nom de Jesús (Obra de M. López, s.XVI, actualment custodiat a l’església de la Mare de Déu del Carme de Ruberts).

En segle IV els cristians adopten aquest instrument i el fan servir per a convocar als fidels a les celebracions i trobades. És Sant Paulí (354-431 d.C.), bisbe de la regió del sud italià de Campania el primer que les proposa al servei del Culte Diví. Aquell origen geogràfic és el que va donar nom a aquest instrument en el sí de la nostra civilització, de Campania, campana. Amb el pas dels segles les campanes anaren augmentat de mida i de pes fins a arribar a les dimensions considerables que els assigna les foses (fundicions) dels segles XVI i posteriors. La raó d’aquell creixement és ben senzilla: amb l’augment de les poblacions entorn de les esglésies o, del que és el mateix, els nuclis parroquials es fa necessari que els tocs es puguin sentir, cada vegada, de més distància. La sonoritat havia de ser més forta con més gran era el veïnatge.

Poc a poc el so de les campanes esdevé el llenguatge universal propi de l’Església i el poble, també, el fa seu ja que, a més de congregar-los per el culte a Déu, marca el ritme

habitual de tothom: “Laudo Deum verum, plebem voco, congrego clerum, defunctos ploro, nimbum fugo, festa decoro”.(“ Alabo al Déu únic i vertader, reuneixo el poble, convoco els clergues, plor pels difunts, faig fugir el mal temps i alegro les festes”).

No en va les campanes són una de les coses més poètiques que té l’Església Catòlica i que es fa present en el dia a dia de la societat, segons puntualitza el Pare Vilariño, S.J. a la seva obra “Puntos de Catecismo”.

Tot això fa la campana i amb la seva poderosa veu sembla majestuosa personificació de la paraula divina i la de l’Església, i també la de l’home, de qui triomfa i de qui resta afligit, sense que hi hagi efecte humà que ella no anunciï, anticipi o representi.

La parròquia de Sencelles ha tingut tres temples i cada temple el seu propi campanar. El primer de tots ja el tenim documentat poc després de la Conquesta de Mallorca (1229) i fou aixecat coincidint amb l’organització del teixit parroquial de l’illa (1238).

No queda cap testimoni o vestigi d’aquell primigeni lloc de culte.

Era de reduïdes dimensions i de simplicitat arquitectònica.

Possiblement ocupava el mateix solar on ara hi trobem l’oratori de la sagristia i la sala que anomenem del tresor. D’una sola nau, amb sostre de dos aiguavessos o cobertes i en el punt on confluïen aquests, hi hauria una espadanya o cloquer on hi penjava l’única campana que convocava al culte, a una població que vivia, a voltes disseminada, a alqueries i rafals.

La segona església era d’estil gòtic tardà i la seva construcció s’inicià cap al final del segle XIV. Sembla que ja la podem situar en el mateix solar de l’actual encara

21

que de dimensions molt més reduïdes i amb la distribució capgirada: els peus de l’església amb el portal principal i, a la vora d’aquest, el campanar, mirarien cap a la part on ara hi ha l’altar major.

22

L’actual campanar de Sencelles, igual que l’església barroca que contemplem ara són del segle XVIII. Aquesta es començà a construir l’any 1691 i a partir d’aquell moment es porta el Llibre de l’Obra, ara guardat a l’Arxiu Diocesà de Mallorca. Una partida anotada l’any 1714 ens diu que es pagaren 64 jornals de picapedrer per desfer el campanar vell.

Llavors ja s’havia iniciat, almenys des de feia dos anys, la construcció del nou.

Aquest, dia 23 de gener de 1716 estaria prou avançat i s’hi pujaren les campanes.

Segons el costum de Mallorca, i Sencelles no era ni és una excepció, aquestes sempre en nombre de tres. Amb els temps una d’elles ha estat refeta ja sigui perquè s’havien escardat o trencat o per augmentar-ne el pes i, en conseqüència, la sonoritat. Quan les campanes hi foren col·locades es va tancar el campanar format per set cossos, amb la volta superior i aquesta, coberta amb una simple teulada de dos vessants. Així el va conèixer la Beata Francinaina, el viatger Jeroni de Berard ens diu que no te més “remate que un buen tirado marco seguido, que sostiene el tejado” i, així, apareix gravat en el famós mapa de Mallorca que encomanà el Cardenal Despuig. Tot el cos de la definició o capitell barroc que arranca a la galania i corona la construcció fou aixecat entre 1862 i 1865, un cop haver reforçat els fonaments de tot el campanar.

Aquest darrer any, el rector Joan Molinas informa al bisbe de Mallorca de que es troba limitat de recursos per poder acabar l’obra.

Parlem ara d’alguns elements característics del nostre campanar de Sencelles: El pedrís del campanar. Situat a la base del mateix i mirant a la plaça.

Te forma de mitja lluna i la pedra superior sembla que és marbre de Solleric. Aquesta originalment era l’escaló de l’altar de la capella fonda del Roser i a l’hora, havent-hi en aquella situació una barana de ferro forjat, servia de combregador.

Cal tenir en compte que la capella del Roser o del Sagrari era el lloc habitual on la gent anava a rebre la comunió, en un temps que era precís fer-ho agenollats i sempre, un cop havia acabat la missa.

Aquesta pedra fou traslladada en aquesta nova ubicació després d’una reforma que en els anys vint del segle XX es feu a la dita capella.

Els cossos del campanar ja hem dit que son set, més la grandiosa punta o definició. L’alçada total és de uns metres. El cos inferior forma part dels fonaments de la torre. A l’interior del segon i tercer s’hi construí l’any 1740 l’airosa escala del cor i els accessos a les Voltes Fosques i al mateix cor.

Aquest espai il·luminat per un finestró atrompetat també, altre temps, serví de baptisteri. El quart cos és ocupat per la Sala dels Pesos que és l’espai, necessari, on pugen i davallen els pesos de l’antiga màquina del rellotge. Els dos cossos restants corresponen a la Sala de les Campanes, el campanar pròpiament dit.

Amb setze finestres, quatre per cada façana, és una autèntica caixa de ressonància, que bé mereix una visita. (continuarà al proper número)

L’art de filar “La la

Balanguera Balanguera

fila, fila, filarà….”

Avui en día filar es sens dubte un ofici perdut. Fins fa relativament poc les dones filaven i transformaven la llana de les ovelles amb el preuat fil del que després feien les prendes per vestir.

Record perfectament haver vist filar la meva mare que va aprendre de Madò Coloma de Ca´n Panada. El procés per convertir la llana amb les preudades troques era dificultós i brut.

El primer de tot era triar la millor llana ja que es tenia que filar amb llana bruta. S´anomenava llana crua, hi era la que s´havia netetjat de llavors i la brutor que agafaven els animals pasturant. Eren dolents els vélls que s´anomenaven llana de corral que era dels animals que jeuen tancats ja que era molt bruta i la seva fribositat era defectuosa i també la que es deia llana de matalàs ja que tenia els vélls molt grossos i el pèl molt gruixat. També, a vegades, empraven llana negra.

Com he dit el primer era llevar la brutor de la llana i després es tenía que estirar ja que era necessari que

fos esponjossa per poder-la anar Antoni Vallés i Perelló donant al fus o a l´estri que feia la seva funció a la màquina de filar.

Després es colocava, cuidant de dur un devantal, tot el vell damunt les cames i s´anava estirant la llana amb una ma i mentre rodava el fus o la máquina de filar, amb l´altra es donava la llana que es recargolava i feia un petit fil que s´enrodillava be al fus o a la bobina de la màquina.

L´art era aconseguir un fil el més fi possible i al mateix temps resistent.

A vegades s´emprava la filosa que es feia amb un trós de canya on es subjectava la floca que es volia filar.

Quan s´havia filat bastant es feien troques que després es podien fer netes ja que recordau que la llana encara era bruta.

He recollit distints refranys que tenen que veure amb aquest art i que segur que la gent més major moltes vegades ha sentit: - “mala llana té es porc per haverla de filar” - “Haver-hi molta llana per tondre” - “Anar per llana i tornar tos” - “Fer rentar llana negra a algú”.

- “Mentres filen, no debanen” - “Enviar a filar” - “Poc guanya el que fila, però menys el que mira”.

- “Lo mateix té filar que donar a filar”.

- “L´art, al qui l´ha; i a les dones, el filar”.

A les fotografíes veure distints fusos i dues màquines de filar antigues.

23

Virtut: Intent ajudar als altres.

De tu a tu Avui entrevistam a Jaume Garcias Verd Guillem Mut i Llabrés

En quin moment de la teva infància et quedaries?

Els dissabtes a vespre jugant a futbol a la plaça del poble aprofitant que els meus padrins tenien el bar Ca’n Papa.

Jaume Garcias Verd, va néixer a Sencelles, i és fill d’en Domingo Garcias Campaner i de na Francisca Verd cirer. Va estudiar al col·legi Sant Francesc d’Inca.

Actualment viu a Sencelles i fa feina al taller del seu pare.

Què volies ser de gran quan eres petit? S’ha complert?

Si fossis un dona / home?

Fer el mateix que ara.

Si fossis ric?

Ajudar a la gent que ho necessités i comprar un club de fútbol (amateur).

Si fossis el batle?

Segons em diuen volia ser capellà.

No

Millorar les festes patronals i possar policia local les 24 hores del dia.

Quin tipus de música t’agrada?

Un viatge.

La música no és una cosa que m’agradi molt. Només escolt música dins el cotxe.

Un viatge amb els amics en caravana.

Quines són les teves aficions?

La meva principal afició és el futbol.

Digues alguna “frase cèlebre” que hagis dit o que t’agradi. ”Las cicatrices nos recuerdan que el pasado fue real”.

Quins programes de televisió mires?

24

Què faries...

No podries estar un dia sense...

Mirar les xarxes socials.

El millor invent?

L’internet No entens com hi ha gent que...

No disfruta de la vida.

Què t’agradaria ser per un dia?

Mir pocs programes de televisió i sempre solen ser programes esportius. Un programa esportiu que m’agrada molt és Universo Valdano.

Un animal

Ets un malalt de les sèries?

Quina t’agrada més?

Un racó que Sencelles.

Quan tenc temps mir alguna sèrie.

La darrera que he mirat és “La casa de Papel”.

La placeta de l’obra; ja que hi ha moltíssima tranquil·litat.

Confessa’ns una mania, un defecte i una virtut que tenguis.

Mania: Dutxar-me abans d’anar a dormir.

Defecte: Soc bastant caparrut.

Quin és el teu menjar preferit?

Els macarrons de mumare t’agradi

de

Et queixes de... la calor quan fa calor i del fred quan fa fred.

No surts de ca teva sense...

Doblers

Com et desplaces per dins el poble?

En cotxe o a peu depèn del dia.

D’aquestes trien una: Twitter Twitter

o

opcions facebook?

Dia o Nit? Nit Vi o Pomada? Pomada

majors del poble?

Platja o muntanya? Platja

Que no haurien de morir mai; ja que són part fonamental de la nostra història.

Poble o ciutat? Poble Barça o Madrid? Barça

Quin esport prefereixes veure per televisió?

Carn o peix? Carn

El futbol

Calçons o falda? Calçons Samsung o Iphone? Iphone Quin ha estat el millor regal que t’han fet?

Un viatge a Barcelona per anar a conduir un Ferrari.

Sempre has volgut... Dormir fins tard No aguant que... Em donin la cupa quan no la tenc.

Practiques algun d’esport? Quin?

tipus

Quines expectatives laborals tens?

La meva intenció és seguir amb el taller mecànic del meu pare. I arribar a ser entrenador professional de futbol.

A l’entrevista passada en Josep Roig va proposar la següent pregunta: Si no fossis del Barça, de quin equip series?

Si, futbol.

Si no fos del Barça seria de l’Athletic de Bilbao

Quina és la festa que més t’agrada de Sencelles? Per què?

A qui vols que faci la pròxima entrevista?

S’Embala’t; perquè sóc part de la Comissió de la festa i l’he vista créixer des del primer any.

Joan Gómez

Quins canvis faries a Sencelles?

Trob a faltar un espai d’oci on els joves puguin passar els caps de setmana.

Què penses de les persones

Quina pregunta faries a la p r ò x i m a entrevista?

Si no existís l’esport que faries el teu temps lliure?

25

Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i LlabrĂŠs

26