Sa Sella 150 by sasella

ES RACÓ DE SA CUINA Maria Vich i Cirer

Ja estam a punt de tornar a celebrar la Nativitat del Senyor. Unes dates molt festives i a l’hora molt familiars. Aquest dia tan entranyable, les famílies es reuneixen entorn de la taula per celebrar el dinar de Nadal. Una fita molt important per a tots els mallorquins. Ara més que mai, aquesta trobada és una cita molt preuada, ja que hi ha persones, per motius de feina, o per altres raons, han hagut de deixar l’illa i no es poden veure tan sovint con seria el seu gust. Però cada 25 de desembre es tornen a retrobar per celebrar-ho tots plegats. Avui he preparat dues receptes, però que no serveixi de precedent!. Tant l’una com l’altra són bones de fer i més bones d’assaborir, ja sigui el dia de Nadal, Segona Festa, la Nit de Cap d’Any, o el dia de Reis. Per a 6 persones. Xocolata al brandy La xocolata feta amb blanca, queda més clara que amb el negre, si ho volem més espès heu d’afegir més quantitat que els 115 g que detall a la recepta. Ingredients: 1 litre de llet. 2 cullerades de sucre. 1 branqueta de canyella. 115 g de xocolata blanca fondant. 4 cullerades de brandy (si n’han de beure infants, millor prescindir). Per decorar: 200 ml de nata. 1 cullerada de sucre “avainillada”. Preparació: Batrem la nata, que ha d’estar molt freda, amb unes varetes elèctriques fins que comenci a espessir. Afegim el sucre avainillada i seguim batent fins que estigui al punt. La introduim en una màniga pastissera amb boca arrissada i reservam dins la gelera fins el moment de servir la xocolata. Disposam la llet dins una cassola, amb el sucre i la canyella, l’escalfam a foc mitjà fins que arribi al punt d’ebullició. Retiram i deixam temperar 5 minuts i colam. Col·locam de nou la llet dins la cassola, afegim la xocolata a trossos i removem fins que estigui completament fusa. Incorporam el brandy i mesclam. Repartim la crema de xocolata calenta en tasses i disposam damunt cada una, una “rosassa” de nata, amb la màniga pastissera, o una bona cullerada o dues. Servim. Per a 6 persones: Trufes de nous Una vegada fetes les trufes s’han de guardar a la nevera i millor fer-les un dia o dos abans de consumir-les. Ingredients: 125 g de nous pelades. 100 g de galetes dolces. (al gust de la cuinera, jo les maries de tota la vida). 50 g de xocolata rallat, o fideus de xocolata. 9 cullerades de llet condensada.

Preparació: Picam les galetes i les nous, amb el turmix fins que quedin ben esmicolades. Ho Mesclam amb la llet condensada fins a obtenir una massa ben lligada. Feim bolletes de la pasta, grossetes o més petites, això al vostre gust, i les arrebossam amb la xocolata rallada o amb els fideus de xocolata. Per a tots els nostres subscriptors i els que encara no ho són però esperam que prest ho siguin, vos desitjam unes bones festes de Nadal i un venturós any 2017!.

Editorial

151 números per compartir la vida de Sencelles L’exemplar de la revista Sa Sella que teniu a les mans és el número 150. No sé si realment captau la importància que té haver arribat fins a aquesta xifra. Han estat molts d’anys de feina (33!), de fotos, de notícies, de maldecaps, d’alegries, de satisfaccions, de veure bategar la vida diària dels habitants del nostre municipi a través de les pàgines d’aquesta senzilla i modesta publicació... Esper que trobeu que ho ha pagat!

En realitat però no ho celebrarem gaire ja que no és realment la revista que fa el número 150. Com que la primera que va sortir publicada duia en portada el número 0, aquesta d’ara en realitat és la 151. És per això que la té a la portada el número 149 és veritablement la 150, i ¿quina és aquesta revista? Idò l’especial que dedicàrem a can Garrover, això sí que és un esdeveniment especial i tota una bona manera de fer una celebració que quedarà per sempre documentada dins la història! Bones fetes, i que sigui per molts d’anys. Enhorabona Sa Sella!.

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Maria Vich i Cirer Col·laboradors: Associació Premsa Forana Mca. Biblioteca municipal En Barramot Joan Bover i Serra Martí Cirer Miranda Miret i Mairata Antoni Marí i Marí Jaume Perelló i Llabrés Francina Roig i Pons Antoni Vallés i Perelló Guillem Zuazaga i Llabrés Edita: Centre Cultural de Sencelles

Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem Coberta: Composició Jaume Perelló. Logo 150 gràcies: Francina Roig i Pons. Contraportada: Montatge fotogrames pel·lícula Verano rojo (Jaume Perelló i Llabrés).

Amb la col·laboració de:

Depòsit legal: PM-400-89 Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors. Pàg. web:

www.sasella.org

3 REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca)

Noticiari Agència de Selleters

Segona quinzena setembre Dia 16. Donació. D’una escultura al poble de Sencelles per part de l’artista argentina Francisca Verd, descendent de sencellers, de Son Verd. Dia 20. Multa. De fins a 3.000 euros a un senceller que la policia local va sorprendre tirant restes d’obra i enderrocs a la vorera del camí de la Bassa de sa Llàntia. Dia 27. Xerrada. Taller gratuït sobre la segona edició de la sèrie Espai Viu a l’Escoleta els Molins. Dia 29. Taller. De jardineria a la Biblioteca. Dia 1. Teatre. Interactiu organitzat pel Banc de Temps amb la companyia En Lluís i en Xuia, al pati del Casal d’Entitats de can Bril. Octubre Dia 2. Ballada. D’inici de classes de l’agrupació Es Jonc a la plaça de la Vila, amb l’actuació de Qanarusa. Dia 6. Contes. Per a bebès a la Biblioteca a càrrec de na Blanca Alonso.

Dia 7. Protesta. Del PP per la, segons ells “brutal i inesperada” pujada de l’IBI motivada per la revisió de les valoracions cadastrals dels habitatges de Sencelles i la manca

d’un sistema d’ajornaments divisió dels rebuts..

Dia 8. Reacció. Del batle a les crítiques del PP per l’IBI argumentant que la puja és motivada per la renovació de valoracions feta pel Ministerio de Hacienda i que l’ordenança aprovada al març passat preveu mecanismes i sistemes d’ajornar i fraccionar els pagaments. Dia 8. Xerrada. Sobre com vèncer l’agorafòbia amb el coach Pep Martí, organitzat pel Banc de Temps al pati del Casal d’Entitats de can Bril. Dia 8. Exposició. Col·lectiva al Casal de Can Garau amb obres d’Eugenia Duque, Magdalena Moranta, Marina Salas i Petra Vicens. Amb la col·laboració de Sencelles Difusió Cultural. Dia 12. Quintos 49. Celebraren el seu dinar anual a Binicomprat. Els quintos són (també hi havia els seus acompanyants) de Sencelles: en Tolo Adrover de cas Manescal, na Maria Alomar de can Pintat, en Pep Aloy de can Pou, n’ Antònia Caldentey de cas Felanitxer, na Maria Cirer, en Francisco Coll de can Pep, n’Andreu Ferrer de ca na Sorda, en Pedro Llabrés de can Maví, en Tolo Poncell, na Carme Varquiel de can Roquet, na Maria M. Saurina de So n’Amora, en Miquel Alorda de cas Elois, na Petra Ramis de can Just i en Pedro Andreu de can Sopes. De Biniali hi havia: en Miquel Fiol, na Teresa Nicolau,nNa Catalina Amengual i n’Antònia Fiol. Dia 13 Sopar. Solidari organitzat per El Pi de Sencelles i Biniali amb 250 participants, a la plaça de la Puríssima. Dia 14. Taller. D’arquitectura per a infants, a càrrec Arquitectives a la Biblioteca.

Dia 15. Presentació. En públic de l’especial monogràfic que la revista Sa Sella ha dedicat al vell local social de can Garrover. Dia 15. Muntatge. Poètic amb Heura Teatre presentant La Lluna sobre Bagdad d’Enric Casasses al pati del Casal d’Entitats de can Bril, organitzat pel Banc de Temps. Dia 16. Festa. De l’associació de Tercera Edat de Sencelles amb una missa en acció de gràcies i també en sufragi per a les ànimes dels socis difunts. Dia 16. Nou aparcament. Públic, a Biniali, al final del carrer del Molí amb il·luminació de baix consum, tancat de reixeta i pis de grava. Dia 19. Congrés. Tres representants de la residència Sor Francinaina assistiren a Toledo al congrés de residències eclesials de tot l’Estat espanyol, del 19 al 21 d’octubre. Dia 20. Nova furgoneta. Elèctrica adquirida per l’Ajuntament gràcies al Pla Especial d’Ajuda a les Corporacions Locals del Consell de Mallorca per lluitar contra el canvi climàtic. Dia 21. Bunyols. De la festa de les Verges, fets per la Coral Sor Francinanina. Dia 27. Curs. De reanimació càrdiopulmonar realitzat per personal de l’ajuntament i d’altres per poder usar els 4 desfibril·ladors que s’han comprat i repartit entre Biniali, Ajuntament, Policia i l’escola. Dia 28. Teatre. De teresetes a la Biblioteca a càrrec de MallorClown amb l’obra El Castell Encantat. Dia 29. Excursió. Per la zona entre Biniagual i Sencelles amb el lema La Cultura de l’Aigua al Pla de Mallorca, dirigida per Teresa Sastre

i Bestard (membre de GADMA), per commemorar les Jornades Europees de Patrimoni amb l’organització del Departament de Cultura, Patrimoni i Esports del Consell de Mallorca. Dia 29. Solidaritat. Amb els refugiats amb una exposició fotogràfica, concert al Mercat Artesà del grup Volvox, vermut, col·loqui i el documental Nòmades de la Por, al pati del Casal d’Entitats de can Bril, organitzat pel Banc de Temps. Novembre Dia 1. Visites. Als cementeris de Sencelles i Biniali per honorar als familiars difunts com és tradició. Dia 2. Exhumació. De la fossa de Porreres amb més de 100 assassinats per la repressió del cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Se suposa que hi ha enterratd els sencellers Miquel Ques Torrens i Llorenç Ferragut Pericàs. Dia 2. Funeral. Comunitari celebrat a la Parròquia de Sant Pere de Sencelles en record dels 25 finats que pertanyien a la parròquia i moriren entre novembre de 2015 i octubre de 2016. Dia 4. Solidaritat. La demostrada pel comitè local de Proposta per les Illes (el PI) de Sencelles i Biniali que va lliurar la recaptació (150

de la Vila, amb La Llum al Carrer, a càrrec de la Fundació Sa Galiana i adreçat a famílies amb infants des dels 5 als 12 anys. Una activitat del programa Cultura en Xarxa del Consell de Mallorca gestionat per la Biblioteca. Dia 11. Contacontes. A la Biblioteca amb “El Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull a càrrec de la Fundació Kairós.

euros) del seu sopar solidari fet a Biniali dia 13 d’octubre, i n’hi afegí 150 més, en total 300 euros per a l’entitat benèfica Càritas Parroquial. Dia 3. Taller. De robòtica per a nins i nines des dels 6 als 10 anys a la Biblioteca. Dia 6. Romeria. De Binissalem a Sencelles per retre homenatge a la Beata Francinaina en una activitat organitzada per l’agrupació Amics dels Cavalls de Binissalem que arriba a la 13ena edició. Dia 7. Protesta. Del PP amb la redacció d’un comunicat de premsa sobre la instal·lació d’un punt de càrrega de cotxes elèctrics a Biniali “que romp la façana d’un veïnat, espenya la vista de l’església i no ha estat consensuat”.

Dia 8. Comunicat. De MÉS x Sencelles i Biniali demanant descomptes de l’IBI per a famílies amb poc recursos. Dia 10. Taller. A la plaça

Dia 11. Nòmades. De la Por és el títol del documental, original de Bea Martín, que es projectà, amb col·loqui posterior, al Casal de Cultura de can Grau. Dia 11. Crítica. Del PP de Sencelles a la suposada mordassa a que estan sotmesos per part de l’equip de govern que no els deixa presentar mocions. Dia 12. Visita. Guiada a la Biblioteca i al Monestir de Sant Bernat de La Real en motiu de l’Any Ramon Llull amb l’organització de la Fundació Bartomeu Oliver. Dia 14. Amenaça. De sanció de la Sindicatura de Comptes a l’Ajuntament de Sencelles (amb altres 23 ajuntaments més) pel retard a lliurar la liquidació dels comptes municipals de l’any 20145. El batle va assegurar que tot estava sota control i que la documentació es lliuraria a temps d’evitar qualsevol tipus de sanció. Dia

15.

Espectacle.

Musical

anomenat “Enfilant Sons” per a alumnes de 3 anys al CEIP can Bril, amb Arsis Produccions Musicals i organitzat per la Biblioteca. Dia 16. Plenari. De l’Ajuntament que va aprovar, entre d’altres, rebaixar el coeficient de l’IBI del 0’48 fins al 0’46 i de revisar la ponència cadastral per actualitzar els valors reals al moment actual post bombolla immobiliària. En Jaume Alorda substituí n’Antònia Vallès com a regidor del PP.

elements així com la incorporació de nous jocs. Dia 26. Taller. D’arqueologia a l’antiga escola de can Bril amb Camins de Sal: El joc de les Tribus! per l’equip d’arqueòlogues de la Ruta SencellesCostitx. Dia 26. Visita. Gratuïta al puig de Randa organitzada per la Fundació Bartomeu Oliver amb motiu de l’any Ramon Llull amb guiatge al monestir per part de l’’historiador Pere Fullana.

Dia 17. Reunió. Informativa a l’aula polivalent del CEIP de can Bril per parlar dels nous rebuts de contribució (IBI) i de les regularitzacions cadastrals. Dia 18. Protesta. De MÉS x Sencelles i Biniali ja que les rebaixes acordades sobre l’IBI per l’Ajuntament ho varen esser per l’aprovació de les dues propostes presentades per MÉS x Sencelles i Biniali, cosa que s’havia silenciat a les informacions a la premsa.

Dia 27. Concert. Del grup Ensemble B dins l’acte de cloenda de l’Any Ramon Llull a Sencelles que també va incloure la presentació d’un nous Goigs en honor seu. Dia 28. Donació. De Sang al Dispensari Sor Miquela amb la unitat mòbil del Banc de Sang i Teixits de les Illes Balears.

Dia 19. Exposició. De l’Agrupació Fotogràfica de Sencelles al Casal de Cultura de can Garau amb el tema Aigua de Pluja. Dia 19. Cap de setmana. A un hotel de la zona de Magalluf organitzat per l’entitat Pou Major. Dia 21. Millores. Al parc infantil situat al poliesportiu de Son Company de Sencelles amb la remodelació i substitució alguns

Memòria de l’any Llull a Sencelles Jordi

Llabrés

Sans, cronista oficial de Sencelles

El passat dia 27 de novembre, amb un seguit d’actes molt solemnes, es clausurà a Ciutat de Mallorca l’Any de Ramon Llull. Sencelles ha estat un dels pobles que pot enorgullir-se per haver-se adherit en aquesta magna celebració del set centè aniversari de la mort del mallorquí més universal de tota la història. En bon punt es constituí una comissió formada per la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver, Es Jonc, Es Pou Major, Sencelles Difusió Cultural, Coral Sor Francinaina, la Biblioteca pública de Sencelles, la Parròquia de Sant Pere i l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Sencelles. Entre tots s’ha pogut presentar un ample i ben polit programa d’activitats i celebracions ben dignes de ser guardades en la memòria col·lectiva del nostre poble.

Nadal Bernat i Salas, pro vicari general del Bisbat de Mallorca i delegat diocesà per l’Any Llull. Per l’ocassió fou col·locat en el presbiteri un llenç del segle XVIII que representa a Ramon Llull i que guarden les monges del Convent de la Caritat de Sencelles. Acte seguit, quan la celebració litúrgica va acabar, fou beneït un plafó ceràmic que es descobrí en el frontis de la rectoria, que representa al Beat Ramon Llull i que quedarà com a testimoni d’aquestes celebracions de Sencelles. Aquesta obra, signada per Enrique San Antonio, de Riba-roja de Túria (València), ha estat una donació del cronista Jordi Llabrés i Sans al poble de Sencelles. Els que es feren presents a la festa foren obsequiats amb una estampa que reprodueix el dit medalló.

Dia 22 d’abril s’obrí l’Any a Sencelles amb un concert de poemes de Llull musicats pel cantautor Joan Manel Escobedo i que contà amb les intervencions del Doctor Gabriel Ensenyat, de la Universitat de les Illes Balears, amb les que contextualitzava cada una de les obres interpretades durant el recital. Aquest concert fou patrocinat per l’ajuntament de Sencelles.

Dia 21 de maig, la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver va organitzar la seva primera visita cultural lul·liana. Aquest cop a Palma; durant la qual i de la mà de l’historiador Tomàs Vibot, vam poder conèixer indrets relacionats amb la vida i història del Beat. Així iniciarem el recorregut a la Plaça Major, lloc on segons la tradició hi havia la casa natal de Ramon Llull, la parròquia de Santa Eulalia, l’Estudi General Lul.lià i el col·legi de la Sapiència. L’itinerari va acabar en el Convent de Sant Francesc, on hi trobem el seu

Al dia següent fou celebrada una missa solemne en honor del Beat mallorquí, que presidí mossèn

sepulcre a la capella de la Puritat de la Mare de Déu. 4 de juny una altra visita, aquesta vegada per iniciativa de l’Associació es Pou Major, ens va conduir a un dels llocs més bells de Mallorca, l’antic monestir franciscà de Miramar, fundat pel mateix Ramon Llull a Valldemossa. El nostre amable guia fou el prestigiós lul·lista Doctor José Maria Sevilla, senyor de Miramar. Dia 9 de setembre de 2016 es van inaugurar tres exposicions entorn d’aquesta figura cabdal de la història i de la cultura de Mallorca. El punt on convergiren aquestes mostres fou la Casa de Cultura de Can Garau i era un projecte impulsat per la Fundació Mn. B. Oliver i l’associació Sencelles Difusió Cultural. Una de les exposicions, titulada (Re) Lectura de Ramon Llull, pretenia apropar al públic jove la figura mallorquina més universal de la cultura catalana a través del que és considerat el primer còmic de la història, el Breviculum de Karlsruhe, i la reinterpretació d’aquestes miniatures medievals que conten la vida de Ramon Llull (1232-1316) a través de l’òptica actual de tretze dibuixants de les Illes Balears. L’altra mostra, l’art de l’Art de Ramon Llull, és una antologia formada per obres de diversos pintors joves i que fan una lectura contemporània de la figura i del llegat de Llull. El material d’aquestes dues exposicions ha estat cedit, temporalment, per la Universitat de les Illes Balears. La tercera exposició, amb el títol de Petjades de Ramon Llull a Sencelles, va ser una mostra de diverses peces que posen de manifest la devoció que el poble de Sencelles ha tingut en el Beat, al llarg de la història. S’hi exposaren peces de diversa cronologia (entre els segles XVII i XX), llenguatge artístic (pintura i escultura) i procedència. A hores d’ara Ramon

Llull és present a les diverses esglésies del municipi (Sencelles, Biniali i Jornets), en el Convent de la Caritat i a altres col·leccions particulars. Totes aquestes mostres foren presentades en un acte, molt concorregut, en el qual hi intervingué Rafel Mas, professor de Teologia. Dins el mateix programa, dia 12 de novembre, s’organitzà una nova visita cultural. Aquest cop, a l’antic Monestir de Santa Maria de la Real, fundat després de la Conquesta (1229) com a cenobi cistercenc dels monjos de Poblet que vingueren en el repoblament cristià de l’Illa. En vida del Beat Ramon Llull, la Real ja esdevingué un focus cultural i espiritual de prestigi. Llull aquí hi trobà el lloc idoni per retirar-se en algunes ocasions, per estudiar, reflexionar i fins i tot escriure alguna de les obres del seu bastíssim corpus. Tant era la vinculació entre el Monestir i el Beat, que aquest en el seu testament va llegar als monjos un cofre amb llibres seus. La Desamortització dels bens eclesiàstics (1835) va treure als monjos del claustre de la Real entrant així en una etapa de decadència en tots els sentits. Després aquesta situació quedà salvada amb l’arribada de la Congregació de Missioners dels Sagrats Cors al monestir (1897), del qual encara en són custodis.

En la nostra visita ens guià el Pare Josep Amengual i Batle, M. SS. CC. (Biniali, 1938), Doctor en Teologia i Història, i destacat estudiós en el camp del Lul·lisme. L’itinerari ens portà a l’antiga església monacal, avui parroquial presidida per una bella talla de la Mare de Déu de la Font de Déu (s.XVI), i a on si conserven encara altres vestigis de l’etapa cistercenca com són el retaule renaixentista de Sant Onofre, el Sant Crist dels Monjos, les imatges de Sant Benet i Sant Bernat, etc. Allí el grup de sencellers vam ser rebuts pel Pare Gabriel Seguí, M. SS. CC, rector de la Real. Seguírem l’itinerari per la sagristia, el claustre, la sala capitular i la biblioteca. Aquesta, coneguda amb el nom de Biblioteca Balear, fou fundada l’any 1933 pel Pare Gaspar Munar i està especialitzada amb temàtica de les Illes. Aquí s’hi conserva una bona mostra de l’obra de Llull que ens mostraren, així com altres llibres del valuós fons bibliogràfic. Dia 26 de novembre, ja a les

vespres de la cloenda de l’Any Ramon Llull, s’organitzà la darrera sortida lul·liana. Igual que l’anterior, també per iniciativa de la Fundació. Aquest cop visitàrem l’emblemàtic i ineludible Puig de Randa. La ruta va començar als peus de la mateixa muntanya. El nombrós grup que hi va participar va ser rebut a la parròquia del Beat Ramon Llull i de la Puríssima Concepció pel sagristà Sr. Antoni Cerdà i pel Doctor Pere Fullana. Ambdós ens donaren unes sàvies explicacions que ens introduïren al lloc i al seus punts de més interès que ens disposàvem a conèixer. Un cop feta la visita a la parròquia vam pujar fins al santuari principal del Puig. La primera visita fou a la bella imatge de Nostra Dona que s’hi venera, sota l’advocació de Cura. A Ella ens dirigírem amb la mateixa pregària de l’Ave Maria que escriví Llull. Després visitàrem la famosa Aula de Gramàtica i museu del santuari, i la cova on la tradició assegura que és el lloc on el Beat es va retirar, just després de la seva conversió, i on

es produí la il·luminació de Randa. En aquest mateix lloc hi troba orígens la popular llegenda de la Mata Escrita. La ruta va seguir en direcció a l’ermita de Sant Honorat. Allà ens hi esperava, fent gala de l’amabilitat i hospitalesa que tant el caracteritza, el Pare Hippolyte Voka, missioner dels Sagrats Cors, qui ens presentà aquest lloc amb vocació de pregària i recolliment, que segueix una introducció ininterrompuda iniciada per Llull. I la darrera visita del dia, també sota l’empar de la Mare de Déu, al santuari de Gràcia i de la mà del seu atent i sol·lícit donat, en Sebastià Amengual. Tot i que arribàrem a l’hora del dinar, ell no va escatimar ni temps ni deferències amb el grup, perquè ens sentíssim ben arribats i com a casa. Dia 27 de novembre de 2016, a Ciutat de Mallorca, es va concloure de la manera més solemne l’Any Jubilar del setè centenari de la mort del Beat Ramon Llull. A la Seu hi hagué un multitudinari pontifical presidit per l’Eminentíssim Cardenal Angelo Amato, concelebrat per altres cardenals i bisbes, i per una ampla representació del clergat mallorquí. Era nombrosa la presència de la família franciscana, hi assistí S.M. la Regina Sofia d’Espanya, moltes autoritats civils i militars de Mallorca i, perquè no dir-ho, hi participà un bon nombre de sencellers i sencelleres que van voler correspondre a la convidada general. Acabada la funció a la Catedral, les relíquies del Beat, que hi havien estat traslladades el dia 25 anterior, foren retornades en processó al Reial Convent de Sant Francesc. Aquest mateix dia, al capvespre, Sencelles volgué posar el seu particular colofó en aquestes celebracions. L’església parroquial va acollir un magnífic concert a càrrec de Ensemble B, formació musical a la qual pertany el

nostre conciutadà Bartomeu Mut i Llabrés, organista capitular de la Catedral de Mallorca i de la Parròquia de Sencelles. Oferiren un ample repertori basat amb texts musicats del Beat i d’altres composts en lloança seva. El concert tingué dues parts, la primera en el Cor del temple i ben a prop de l’orgue barroc, i l’altra a la capella del Roser. Aquest acte, de caire musical, fou aprofitat per presentar i oferir a la gent que s’hi feu present el recordatori d’aquest any centenari. Consisteix amb l’edició facsímil d’una estampa de goigs que en el segle XVIII va promoure la Causa Pia Lul·liana. Segons els entesos, es podria tractar dels més antics de quants es coneixen dedicats al Beat. Aquella edició original no era exclusiva de Sencelles sinó per a tot Mallorca, així com de tots és la figura gegantina de Ramon Llull. La decisió de reeditar-los, ara com a recordança de l’Any Llull, ve donada perquè l’exemple emprat per a la mateixa, el vam localitzar a un arxiu particular del nostre poble. Al llarg de tot aquest any 2016 el Beat Ramon Llull ha estat ben present en la vida cultural del nostre poble. Tot i que ens separen 700 anys d’aquest personatge que ha esdevingut el més preclar de la nostra raça mallorquina, queda demostrat que la seva figura, els seus exemples i la seva obra encara ens pot despertar passió.

Un mestre eivissenc a Biniali Antoni Marí i Mari “Rota”

La vida de les persones és un conjunt de fets i esdeveniments, alguns d’ells casualitats, que passen al llarg del temps. La meva

L’escola, desembre 1970. Els alumnes són: Fila d’abaix, d’esquerra a dreta: Guillem Bibiloni Sastre, Bernat Mairata Sastre, Antoni Sastre Alomar, Joan Crespi Amengual, Pau Morro. Fila de dalt, d’esquerra a dreta: Guillem Amengual Mayrata, Felip Cirer Nicolau, Guillem Crespí Amengual, Pere Ramis Fiol, Joan Morro.

Poble, feta fa uns anys per l’autor

destinació com a mestre a Biniali fou volguda i sol·licitada per evitar nomenaments a la península.

Tot just acabats els estudis de magisteri, l’any 1967, vaig estar exercint de forma interina a l’Escola de Pràctiques, “La Aneja”, al mateix temps que preparava oposicions. A finals del curs 1967-68 ja les havia aprovat i això suposà que el setembre vinent fos nomenat propietari provisional a una escola del Rafal Nou, barriada de Palma en expansió per l’arribada d’immigrants peninsulars. Al gener de 1969 fou la incorporació al servei militar a Mallorca mateix. Durà 1 any i 10 dies. En aquest temps vaig concursar a poblacions de menys de 2.000 habitants de les Balears, amb el condicionant d’haver d’ocupar la plaça durant 6 anys. I em tocà Biniali com a propietari definitiu. Acabada la mili la incorporació a l’escola va ser l’abril de 1970, mentrestant la plaça havia estat assistida per un mestre interí que portava un R8 preparat amb un tub d’escapament que es feia sentir. L’arribada va ser una agradable sorpresa. Un petit poblet, de carrers solitaris i escassos pobladors dedicats a les feines del camp. En tot cas no m’era res de nou, al contrari, per a mi podia

semblar una gran ciutat ja que el meu poble d’Eivissa, d’on som natural, Sant Vicent de sa Cala, no hi ha carrers, el poblament és del tot dispers i, fins i tot, l’església o l’escola són edificis aïllats. Després de les gestions administratives pertinents a Sencelles va arribar el dia de la incorporació a l’escola de Biniali. I una nova sorpresa! Quan vaig veure un petit grup d’alumnes que m’estaven esperant, no arribava a la dotzena, d’entre 6 i 14 anys. El canvi era evident, quan a Palma les matrícules passaven de la quarantena. Gràcies a les gestions de Joan Florit s’ha pogut posar nom a d’aquells alumnes i, malauradament, l’únic llinatge que recordava “Nicolau” en segon lloc, me comuniquen que fa un temps que ens ha deixat. Des de la tristesa record que ens retrobàrem a Eivissa on exercia la docència. L’escola de Biniali estava situada a un primer pis del número 8 del carrer principal del poble, que llavors portava el nom del General Mola. Coses de l’època. Després de pujar l’escala, a mà esquerra, es trobava la sala de classe amb vista al carrer. Hi havia altres dependències que podien servir de vivenda i des de la balconada de la cuina es podia veure el tancó de darrere de la planta baixa. Tots els dies anava i venia de Palma. En un principi ho feia amb una moto Lambretta 150, comprada de segona mà. Per cert, un matí, a la sortida de Palma, devers es Pont d’Inca, circulava darrere un camió de càrrega que de sobte començà a perdre oli. Sense poder esquivar-ho la moto llenegà i m’escapà de les mans, relliscant davant meu mentre jo donava voltes sobre aquella taca viscosa. Tot quedà en un ensurt però, ben amarat d’oli vaig haver de tornar a Palma a canviar-me de roba. Ben segur que la classe aquell dia no començà a les 9.

Record con l’horari lectiu era de jornada partida i que la tarda es començava a les 14,30 h. A l’hora del pati baixàvem a jugar a una placeta que hi havia darrere o al costat de l’església. Quasi sempre participava dels jocs que tenien per costum els alumnes del poble. Al migdia portava dinar de senalló i aprofitava per llegir al balconet de la cuina, on hi feia bon estar al sol del tombant de la tarda. Allí va ser el lloc on vaig començar i acabar “El Quijote”. També s’ha de dir que molts dies aprofitava uns cartons d’embalatge, que vaig trobar a la mateixa escola, per fer la migdiada i recuperar les hores no dormides la nit anterior. Can Pastilla, s’Arenal o la Plaça Gomila, entre altres indrets, eren llocs d’obligada visita quan es tenien poc més de 20 anys. Eren temps que es podia ballar al ritme de Llorenç Santamaria o de veure un concert de Nino Bravo a Barbarela, Los Bravos… L’ambient turístic era immillorable.

Ulleres, regal d’un alumne (no record qui, ho sent)

Els 23 Km que separen Palma de Biniali, que eren 46 cada dia, feren que canviàs la moto per un Citroën 2CV, també de segona mà. El color original no devia ser del meu gust i el vaig pintar de blanc a pinzell, amb la idea que a sobre hi pintaria tot tipus de símbols o motius de moda en aquella època i que alguns dels meus amics de Palma ja ho havien fet en els seus cotxes. Com sempre, influències arribades de fora. Cal dir que el pintat el feia durant les hores lliures del migdia. La facilitat que oferia aquest cotxe per desmuntar les portes i altres elements, permetien que les pintàs a la vivenda de l’escola. Altres eren pintades al carrer. El trajecte per arribar a Biniali, ja en cotxe, era molt més agradable i descansat, a més, com disposava de ràdio es podia escoltar la música del moment: Beatles, Rolling Stones… Record, ara amb nostàlgia, especialment “My suit

Cotxe, acompanyant la novia d’un cosí meu al casament, estiu 1971

lord” de George Harrison, que em posava la pell de gallina, conduint entre camps sembrats d’ametllers en plena floració. Una imatge gravada en la memòria per sempre. Havia de ser el començament de 1971. I així va anar passant aquell curs. Durant algunes de les converses que mantenia amb els alumnes parlaven de les coses antigues que tenien a ca seva i que jo també coneixia i admirava per la meva condició i procedència del camp, per això, un dia, un dels al·lots em portà un parell d’ulleres d’època com a regal, que encara guard amb gran estima. Al setembre, tot just començà el nou curs, es presentà a l’escola

Bartomeu Rotger, l’inspector de zona, venia per comunicar-me que s’havia decidit la supressió de l’escola i de la meva plaça i que els alumnes passarien a l’escola de Sencelles, repartits segons l’edat. Llavors vaig ser cridat pel Sr. Sunyer, l’inspector en cap, per comunicar-me que quedava lliure del compromís del 6 anys de permanència i que podia anar a Santa Eugènia o a Sant Jordi (Eivissa). Davant aquesta situació la meva elecció va ser retornar cap a Eivissa, després de 7 anys d’estada intermitent a Mallorca, terra que he tornat a visitar en diverses vegades i motius. Algunes d’elles no he deixat de passar per Biniali. Tot sembla que va ser ahir però aviat seran 50 anys de perspectiva.

Actualitat de Sencelles Guillem Zuazaga i Llabrés

Pluges

Temperatura  30

120

100

Temperatura

Pluges

0  Setembre

Octubre

Novembre

Setembre

Mitjana de les Tª màx (ºC)

Tª màx absoluta (ºC)

Mitjana de les Tª mín (ºC)

Setembre

32.04

37.2 (Dia 6)

20.26

Octubre Novembre

27.05

31.5 (Dia 4)

23.61

29.3 (Dia 2)

Litres acumulats Gener - Novembre: 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016

Octubre

Novembre

Tª mín absoluta (ºC)

L / m2

Tª Mit (ºC)

103

26.15

16.70

17.3 (Dies 19 i 29) 11.8 (Dia 30)

12.41

8.6 (Dia 25)

60 62

21.88 18.01

557 480 473 386.5 570 391.5 373.5 383

Dades corresponents al poble

Poble Son Boi* Biniferrí** Sa Rota*** Font: * Lluís Zuazaga

Setembre 103

** Maria Llabrés

Octubre 60

Novembre 62

*** Toni Zuazaga

LLUNA NOVA LLUNA

2017

NOVA

TOTAL 225

LLUNA VELLA

QUART CREIXENT

LLUNA PLENA QUART MINVANT

GENER

FEBRER

MARÇ

ABRIL

Dies corresponents a cada fase llunar

Un assassinat... de pel·lícula Verano rojo: la primera pel·lícula de terror rodada a Sencelles Joan Bover i Serra

Carles Jofre (Palma, 1988) és cineasta i va estudiar a l’ESCAC. Es va llicenciar fa dos anys i des de llavors que ha fet feina en el sector audiovisual. Verano rojo és la seva primera pel·lícula.

¿Què és Verano rojo? És un slasher, que és un subgènere dins del terror: és la clàssica pel·lícula on joves atractius són perseguits per un o diversos assassins, ganivet en mà. El nostre és un slasher típic i tòpic, amb tota casta de clixés, amb un punt de vista molt cinèfil, respectant molt el gènere, gairebé com un homenatge. Perquè els lectors se’n facin una idea, és una pel·lícula de l’estil de les sagues Halloween, Viernes 13, La matanza de Texas...

Escanejant aquest codi QR podeu accedir al tràiler de la pel·lícula

D’slashers, se n’han fets milers. De fet, semblava que després de The final girls (2015), ja estava tot dit. ¿Què aporta la vostra a altres pel·lícules d’aquest estil? ¿Què té que la faci diferent? L’ambientació, tal volta, perquè la nostra és mediterrània. Es fan slashers a tot el món i solen seguir una estructura semblant, però en localitzacions diferents. El repte era fer un slasher mallorquí. Pel que fa a la resta, no hem intentant innovar, sinó que ens hem recreat en els tòpics. Hem agafat una cosa que ens apassiona i que coneixem molt bé i l’hem duita al nostre terreny, amb la intenció de fer una pel·lícula de por molt d’aquí, amb el més típic i reconeixible de Mallorca. De vegades s’ha criticat al gènere un possible subtext conservador (l’apologia de

l’heroïna verge, les relacions sexuals que acaben en assassinat...) ¿És també el vostre cas? Jo diria que no, perquè els nostres personatges no prenen drogues, ni fan res mal fet, en realitat. Són més aviat com d’anunci de cervesa, d’aquests que fan a l’estiu. Ells cerquen unes vacances idíl·liques, però no surten com s’esperaven. Ara bé, els seus mals no són un càstig ni a les drogues ni al sexe. ¿Quines dificultats heu tengut per dur el projecte endavant? Dificultats pressupostàries, sobretot. I a part d’aquestes, les de qualsevol pel·lícula. Hem hagut de fer el triple d’esforç i de feina. Sort que hi hem posat moltes ganes i energia. Quan falten doblers, la inversió humana és molt més elevada. Els actors s’hi han deixat la pell. Però esperam que ens compensi, que la cinta funcioni com a carta de presentació, perquè molts dels actors acaben de sortir del forn i els anirà bé per donar-se a conèixer. La pel·lícula, la vàrem fer quan just sortíem de l’escola de cinema i teníem ganes de posar en pràctica les coses que havíem après. Ara mateix, passat gairebé un any, no sé si tendria tanta d’empenta per fer tot el que vàrem fer! ¿Ha quedat imaginada?

com

l’havíeu

Sí, més o manco. Ens hem hagut d’adaptar a les circumstàncies tècniques i pressupostàries, però sí. Evidentment, hi ha coses que m’hauria agradat fer de manera diferent, però una vegada feta l’adaptació a la realitat que teníem, n’estic satisfet, sobretot a nivell narratiu i de ritme.

¿Com l’heu produïda? Ens l’hem autoproduïda per començar i després, amb l’ajuda d’un micromecenatge [aportació econòmica de diverses persones a través d’Internet, per ajudar a fer possible o a acabar un projecte iniciat per altres], hem aconseguit uns doblers extra que s’han invertit sobretot en efectes especials, banda sonora i edició de so. ¿Per què vàreu triar Sencelles? ¿A quines localitzacions concretes heu filmat? ¿Està íntegrament rodada en el poble? Vàrem triar Sencelles per les facilitats que teníem. El meu sogre és en Martí Serra i té una caseta allà i ens va oferir la seva ajuda. Després, tirant de les seves amistats del poble, vàrem trobar altres llocs. Vaig trobar que Sencelles era una poble encantador i molt cinematogràfic. També és molt simbòlic, perquè és molt mallorquí. Aquí s’hi han rodat tres o quatre localitzacions i se sap ben bé que és Sencelles, perquè hi ha un moment de la pel·lícula on surt clarament el nom a un senyal de trànsit. A part, hi ha parts de la cinta que s’han rodat a altres bandes: el passeig Marítim de Palma, Alcúdia, el Secar de la Real, Campos, etc.

és una pel·lícula modesta, crec que la seva vida, la tendrà realment en els festivals de cinema de terror d’arreu del món, i per ventura més fora d’Espanya que dedins.

¿Hi surt gent de Sencelles? Sí, però no es podran identificar fàcilment. Són sobretot amics del meu sogre, que hi varen col·laborar amb molt de gust. No se’ls veuen les cares, però ells es reconeixeran. ¿Se’n podria fer una projecció en el poble? Idò estaria molt bé, crec que els faria gràcia! ¿Com es podrà veure? Ens agradaria estrenar-la entre desembre i gener a qualque cinema de Palma, però, com que

De tu a tu

defecte i una virtut que tenguis.

Avui entrevistam a na Victòria Garcías i Verd Guillem Mut i Llabrés

Na Victòria Garcías i Verd, té 29 anys i va néixer a Sencelles. És filla d’en Domingo Garcías i de na Francisca Verd i té un germà, en Jaume, de 27 anys. Va estudiar Medicina a Barcelona i se va especialitzar en psiquiatria. Actualment, fa feina com a metge psiquiatra a l’Hospital Comarcal d’Inca i també està estudiant el grau de Psicologia.

En quin moment de la teva infància et quedaries? No tenc gaires records, però un dels més importants va ser quan ens vam canviar de casa. Al principi, no em feia il·lusió perquè deixàvem “canostra” però després el canvi va ser molt positiu. Què volies ser de gran quan eres petit? S’ha acomplert? De petita sempre deia que volia ser mestre perquè pensava que tenien moltes vacances jaja! No, no s’ha complert, quan vaig començar ESO ja vaig canviar. Quin tipus de música t’agrada? Normalment, escolt música pop però, sobretot, m’agrada música en castellà o català. Quines són les teves aficions? M’agrada molt el cinema, sobretot, els thrillers. També m’agrada molt el futbol. Digues alguna “frase cèlebre” que hagis dit o que t’agradi. “En acabar, comptarem” Quins programes de televisió mires?

Una mania... tot d’una al aixecarme els dematins, m’he de canviar el pijama. En quant al defecte, ho tenc clar, sóc molt rígida i em costa adaptarme als canvis. Una virtut, podria dir-te, que sóc molt amiga dels meus amics. Què faries... Si fossis un home? Crec que no canviaria res, faria les mateixes coses que he fet i faig. Si fossis ric? Viatjar moltíssim. Si fossis el batle? No m’ho he plantejat perquè mai em presentaria per ser-ho. Un viatge. Sempre havia volgut anar a Venècia i ara fa uns mesos, he tengut l’oportunitat d’anar-hi. La veritat, em va encantar. No podries estar un dia sense... dormir. M’encanta dormir i és una de les coses que necessit si o si. El millor invent? El mòbil. No entens com hi ha gent que... diu mentides. Què t’agradaria ser per un dia? M’agradaria poder tornar a quan era petita, quan tenia uns 3-4 anys.

No sol mirar gaire la televisió, si ho faig mir les notícies, partits de futbol, pel·lícules o sèries.

Un fet que hagi influït en la teva personalitat? Quan vaig marxar de casa per anar a Barcelona a fer la carrera.

Ets un malalt de les sèries? Quina t’agrada més?

Quin és el teu menjar preferit? La pizza.

Sí, m’encanten les sèries, principalment, policíaques o d’acció. La que més m’agrada, actualment, Blindspot.

Un racó que t’agradi de Sencelles. Els camins que hi ha al voltant dels dos pous.

Confessa’ns una mania, un

Et queixes de... la situació laboral actual dels joves.

Conta’m una primera vegada. La primera vegada que vaig conduir. Vaig agafar el cotxe de la meva mare i vam anar pels camins de darrera els dos pous. Va venir un cotxe de front i per maniobrar... mare meva, va ser un desastre jeje! No surts de ca teva sense... posar-me colònia. Com et desplaces per dins el poble? Normalment, a peu. D’aquestes opcions trien una: Twitter o facebook? Facebook Dia o Nit? Dia Vi o Pomada? Pomada Platja o muntanya? Platja Poble o ciutat? Poble Barça o Madrid? Barça, sempre Barça Carn o peix? Carn, tot tipus de carn. Calçons o falda? Calçons Samsung o Iphone? Iphone. Quin ha estat el millor regal que t’han fet? Als 12-13 anys, vaig anar un estiu a Anglaterra i quan vaig tornar, la meva família m’havia preparat un àlbum resum de la meva vida, no només amb fotografies, sinó també records en miniatura de cada any, com dibuixos fets meus, alguna joguina,... Sempre has volgut... anar a Nova York. No aguant que... em despertin fent renou. Practiques algun tipus d’esport? Quin? Actualment, no. Fins fa uns mesos anava a córrer. Quina és la festa que més t’agrada de Sencelles? Per

què? S’embala’t. P e r q u è m’encanten les festes de dia, perquè és una festa on pot participar qualsevol i, a més, tenc la sort de poder ajudar a organitzar-la. Quins canvis faries a Sencelles? M’agradaria que hi hagués més ambient, algun bar més, un cinema,... També m’agradaria que es trobés una solució al tema dels moixos que es passegen pel poble. Què penses de les persones majors del poble? Penso que ens poden ensenyar moltes coses, tenen molta experiència. Quin esport prefereixes veure per televisió? Sense cap dubte, el futbol. Sóc molt del Barça. Quines expectatives laborals tens? M’encantaria poder arribar a obtenir una plaça de psiquiatra a qualsevol hospital públic de Mallorca. A l’entrevista passada en Joan Bennasar ens va proposar la següent pregunta: Quina decisió has pres durant la teva vida que ara prendries de forma diferent?. Durant la carrera, vaig decidir no anar d’Erasmus...si pogués tornar enrere, de ben segur que hi aniria. A qui vols que faci la pròxima entrevista? Manolo Gómez Jaume Quina pregunta faries a la pròxima entrevista? Com i on et veus d’aquí 10 anys?.

Michel Campioni, Toutatis

cerveseria

”Al negoci de la cervesa artesanal encara li queda molt de recorregut!” Joan Florit i Horrach

En Michel Campioni és un arquitecte belga que viu a Jornets. Li agrada molt el món cerveser, la música heavy i el disseny industrial. Tots el coneixem perquè és puntual cada dissabte al mercat artesanal de la Plaça de la Vila, moltes de vegades acompanyat per la seva dona, Magali. En Michel fa molts d’anys que volta pel món i per això parla uns quants idiomes. Va néixer a la zona de parla alemanya de Bèlgica, concretament a Eupen. Fa 22 anys va anar a viure a Sevilla. Després es va mudar a A Coruña, fent feina per a Zara i finalment, fa 14 anys, va venir a Mallorca per fer feina a Camper, de dilluns a dijous, si no és que és de viatge. Treballa al gabinet que fa la decoració de les botigues Camper escampades per tot el globus i quan no és que n’obren una de nova, és una antiga que s’ha de reformar o traslladar. És per això que per exemple, sol anar al Japó devers 3 vegades cada any. Per acabar de rematar, aquesta vida tan agitada, fa un any que ha muntat una cerveseria artesanal a Cascanar, al principi del camí des Campàs. Inicis

Va decidir posar el negoci de la microcerveseria perquè va començar fent experiments com a aficionat i va trobar que se’n desfeia prou bé. Per afició i per tradició

cervesera belga, el seu origen que constantment idealitza, va sentir el cuquet de provar de fer la seva pròpia cervesa i amb un kit dels que es poden trobar per exemple a Amazon va començar a fer-ne al garatge de ca seva. Va estar uns anys fent proves, afinant i al final es va decidir muntar-ho en forma de negociet. Ell considera que el que va començar com a una afició va passar a ser una cosa més gran que és com ho ha muntat a Cascanar. Ho considera com a una aposta de futur per fer un producte de qualitat. Va estar uns anys desenvolupant el pla d’empresa dins el seu cap i va arribar a la conclusió que tenia futur ja que pretenia donar un producte local amb articles locals, no a la manera industrial, si no més bé amb la idea de fer una cervesa artesana, a mà, amb forta vinculació local. Tenia la intenció de trobar un lloc adequat per a muntar el seu negoci i no el trobava. Tenia en ment que fos una església fora d’ús, una capella abandonada, una ermita desaprofitada... i reconvertir-la en lloc de producció cervesera. Aquesta connexió religió-cervesa l’explica perquè a Bèlgica totes les cerveses famoses provenen d’abadies. Eren els monjos els que s’entretenien fent combinacions de cereals, innovant, creant noves castes de beguda, etc. Considerava que trobar una nau industrial per posar el seu negoci no hi pegava gens. Així va ser com, essent batle en Tomeu Morro, li va comentar que a Cascanar hi havia un antic celler que estava disponible. I vet aquí, la raó per la qual ha acabat muntant una cerveseria artesanal a l’antic celler de les cases de can Garau de Cascanar.

Sencellers amb iniciativa Idea de marca La marca triada, Toutatis, té la seva anècdota. Com que el seu llinatge, Campioni, ja estava registrat va haver de pensar amb una alternativa. Quan estava pensant quin nom posar va decidir fer una enquesta entre 100 amics. Els va enviar els 10 noms que li havien sorgit i va guanyar per golejada aquest nom que és un déu gal, molt conegut perquè surt als còmics de n’Astèrix del qual en Michel n’és un fan! Més d’un 60% dels seus amics es decantaren per la opció d’anomenar la cervesa amb aquest curiós nom d’una divinitat relacionada amb el món celta. El procés d’acabar obrint va ser molt llarg, devers 18 mesos de tràmits, per culpa de “l’administració espanyola”. S’ha de tenir present que el celler és un edifici situat a Cascanar que té bona part de l’àrea protegida en forma de Bé Catalogat. Només estan permesos a l’edifici activitats agrícoles o relacionades amb el món agroalimentari. Un temple del vi reconvertit Ell, en veure el celler, en va quedar enamorat. Era un edifici grandiós, amb caràcter, que conservava el cup... essent arquitecte i dissenyador d’espais no va voler alterar gens el local perquè no perdés l’essència, l’estètica. Va voler potenciar les columnes amb una il·luminació adequada que també pogués treure potencial als arcs grandiosos i els donàs protagonisme. Ell defineix la seva obra d’adaptació de l’edifici protegit com una “intervenció minimalista” amb aire industrial, amb molt de vidre que deixa veure la maquinària per poder gaudir de contemplar com es desenrotlla la cervesa en cada etapa del seu procés d’elaboració. La maquinària està exposada ja que

a en Michel li agraden les màquines, li semblen objectes bells. Per això, la maquinària forma part de la decoració del local. La seva idea era fer un lloc d’elaboració i degustació de cervesa, un temple dedicat a aquesta beguda. D’ençà que obriren el mes de novembre de 2015 ha tengut molt d’èxit. De fet, està sorprès per la resposta del públic que omple cada cap de setmana el negoci. Cada vegada van ampliant els dies i les hores d’obertura per donar resposta a la demanda de la gent que va fins a Cascanar a la recerca de noves experiències: ja sigui un tast comentat, prendre una copa a escoltar una jam session. Producció Actualment elaboren 5 tipus de cervesa. Quatre són amb nom belga per refermar la idea que és l’única cervesa estil belga produïda a Mallorca: blonde, blanche, brune i fruitée. Són unes cerveses més tirant a dolcenques, afruitades, especiades,... La cinquena és la IPA (Indian Pale Ale), un beguda més amarga, amb més llúpol. Ara per Nadal en produiran una d’especial, amb una sèrie limitada, que serà la Christmas, fosca que tendrà un gust fort, amb canyella, vainilla, clau d’espècia, torrada, quasi negra. En Michel opina que això de la cervesa artesanal no serà una moda passatgera. Fa uns 3 o 4 anys que hi ha aquest apogeu de la cervesa artesana que és una tendència que ha arribat a Mallorca i que quedarà. Opina que com sempre, molta de gent s’apunta a la moda sense

tenir gaire idea d’on s’ha ficat i per això ja hi ha unes quantes marques que han tancat per dos motius: o perquè feien cervesa dolenta o perquè no havien planificat bé el pla de negoci. Per justificar el seu raonament explica que a Bèlgica, la cervesa artesana representa el 30% del mercat. En canvi, a Espanya només suposa un 1%, per tant encara hi ha molt de marge, en el futur ell creu que això creixerà de “manera bestial”. De fet ja hi ha moltes marques industrials multinacionals que han vist una oportunitat i estan traient al mercat edicions especials o línies de producte imitant les artesanes.

Un altre argument que exposa en Michel per justificar la bondat del nou negoci és que la gent cada vegada torna més sibarita i posa èmfasi en les coses locals, fugen de les produccions industrials fetes per multinacionals uniformadores. Pensa que totes les cerveses industrials són similars i que, independentment de la marca, tenen un gust semblant ja que usen sobretot cereals barats amb molt de midó (blat de les Índies, arròs) i poc ordi. En canvi, les artesanes són molt diferents, són personals, són peculiars, són creacions úniques amb molt d’ordi. Pensa que això és important que circuli perquè així s’educa a la gent com a consumidora de cervesa. És difícil que la gent s’obri a tastar d’altres sabors. Aquí sobretot estam avesats a la cervesa rossa, tipus lager i a vegades és difícil

que el consumidor mallorquí perdi la por a tastar coses diferents però s’està començant a fer maridatges, a prendre cervesa amb més cos, etc. Poc a poc la gent s’està introduint a altres gustos, sabors distints, etc. Entre els nous productors artesans no hi ha gaire bon rotllo. Es va intentar fer una associació però no va quallar la idea ja que hi ha molts de recels, s’oculten informació... En Michel ho considera ridícul, penós i una actitud idiota. Actualment hi ha 12 productors artesans de cervesa a Mallorca. Elaboració A Toutatis usen maltes d’ordi i de blat que provenen de Bèlgica. Els llúpols vénen d’Anglaterra, Txèquia i de països nòrdics ja que no creixen bé a Mallorca ja que volen un clima fred i plujós. El llevat d’abadia de diferents tipus l’importen de Bèlgica. Usen diverses espècies com el coriandre, la canyella, pells de taronja, flor de gessamí, etc. L’aigua és de Porreres. El procés d’elaboració dura unes 15 hores de feina per fer uns 500 litres i es torba entre un mes i 40 dies. L’anomenada blanche és la que té el procés de fabricació més lent. La maquinària és italiana. Tot és molt asèptic, higiènic, nou, ben dissenyat, amb condicions sanitàries, etc. Van a mercats, es comercialitza també directament a Cascanar, fan venda online, serveixen a bars, a hotels, etc. Ara comercialitzen els barrils de la cervesa a pressió de 30 litres i dues castes de botelles, les de 33 cl i la de 50 cl. En quant a projectes de cara al futur, pensen provar d’obrir més dies entre setmana i per a l’any que ve la intenció és doblar la producció. Enguany haurà tret al mercat 13.000 litres i el 2017 voldria arribar als 25.000. El 2016

el 40% haurà estat de la blonde, un 30% de la blanche i la resta repartida. De cara a finals del 2017 o ja dins 2018 li agradaria poder seguir ampliant el negoci amb un brew pub per fer del fet de visitar una microcerveseria una experiència més global i completa oferint tot el que està relacionat amb el món de la cervesa, sense oblidar el menjar, amb plats típics de la gastronomia belga. Marxandatge Essent en Michel arquitecte i dissenyador de botigues... és normal que tot el que envolta el disseny estigui molt cuidat. Des del tipus de botella, que és el típic de les cerveses belgues, passant per la pàgina web, l’estètica del local, el tipus de lletra (amb un aire gòtic per recordar les abadies belgues), la decoració industrial del local amb les prestatgeries metàl·liques, una vidriera de colorins a l’entrada del cup (que remet als vitralls gòtics), les camisetes de promoció, etc. El dibuix corporatiu, una al·lota rossa que és una musa, no és seu però. És una creació original d’un

grafitter de Son Servera que ara viu a Bangkok, en Sandro Thomàs (Sath), i està inspirat en una creació de l’època de l’art-nouveau del cartellista Alphonse Mucha. Una manera de donar-se a conèixer és acudir a les fires. A Pollença, a Inca, al Dijous Bo, a la fira de nadal del Poble Espanyol, etc. no amb ànims de vendre gaire si no més bé per fer contactes, ferse visibles, establir relacions, etc. Toutatis es va donar a conèixer a Sencelles per la fira de l’any passat i des de l’inici del mercat artesanal dels dissabtes hi ha posat una paradeta. Considera que aquest mercat és una bona iniciativa i una bona idea per a la gent del poble que així té una excusa, si fa bon temps, per sortir, per fer una volta, per fer una xerradeta. Serà difícil que aguanti si no s’hi posen més paradetes ja que pot ser que tengui interès pels sencellers però no per als de fora que si vénen tres vegades, ja ho han vist tot i repetit... Ara a Cascanar hi fan feina en Pedro Serra de can Revell, en Michel, na Magali i una al·lota que viu a Ruberts, n’Elsa.

La línia contínua groga, ús i abús Jaume Perelló i Llabrés

Darrerament hem presenciat una repintada de línies grogues al municipi, -almenys a Sencelles, no ho he anat a encalçar a Biniali i la resta- i m’ha vengut de nou l’absència total de línies discontínues. Deu ser que s’han abolit? De fet en veuen a ben poques per altres pobles. Fa 30 anys quan jo vaig estudiar per treure’m el carnet record que la línia discontínua g r o g a significava que et podies aturar però no estacionar. Vet aquí que he pensat, ui! ja tornes vell i l’han abolida… Res que he demanat pel “codi de circulació” a un jovenet i ni sabia que era! És clar, ara li diuen “Reglamento de tráfico”, m’ho temia, torn vell… Vet aquí que he cercat per Internet i ja ho crec que ho he trobat!. Cerca qui cerca dins de les 172 pàgines de BOE he afinat que pel que fa a això, aparentment res ha canviat. Ho explica l’article 171 que teniu transcrit:

b) Marca amarilla longitudinal continua. Una línea continua de color amarillo, en el bordillo o junto al borde de la calzada, significa que la parada y el estacionamiento están prohibidos o sometidos a alguna restricción temporal, indicada por señales, en toda la longitud de la línea y en el lado en que esté dispuesta.

c) Marca amarilla longitudinal discontinua. Una línea discontinua de color amarillo, en el bordillo o junto al borde de la calzada, significa que el estacionamiento está prohibido o sometido a alguna restricción temporal, indicada por señales, en toda la longitud de la línea y en el lado en que esté dispuesta. Agafant com a exemple el carrer d’Antoni Maura, les senyalitzacions verticals indiquen … ui! les han llevat. És clar, hi hauria un dineral en senyalitzacions perquè està pintat des de la creu de Can Mavi fins la Plaça de la Vila. Llavors jo em pregunt, és que els veïnats no es poden ni aturar a descarregar la compra del súper de torn? I si duim un viatge de llenya, haurem de demanar permís a qui correspongui per poder ocupar part del carrer una hora? Sí ja ho sé, cal apel·lar al sentit comú. També n’hi ha de barruts que si la línia fora discontínua, hi aparcarien una hora i llavors ja tocaria posar multes. Supòs que l’Ajuntament ha optat per la mesura més restrictiva per així poder donar ma esquerra i en cas de dubte o conflicte, una multa caurà. Vivim temps magres de doblers i grassos de restriccions i prohibicions. També pot ser surti més barat posar línia contínua que discontínua tot i que aquesta darrera pintada sembla que l’han feta ben magre de pintura, qui sap si en uns anys torna discontínua… Res que ja ho sabeu, no aparqueu no sigui cosa que un dia d’aquests hi vagi a aterrar un avió.

XI Trobada de revistes de Premsa Forana A Binissalem. Any Moyà El passat dissabte dia 19 de novembre l’Associació de Premsa Forana de Mallorca, junt a la revista local de Binissalem, Arròs amb Salseta, amb Jaume Pons al capdavant, organitzaren la XI trobada de revistes de Mallorca, aprofitant l’Any Moyà, en el centenari del seu naixement. 52 persones de 24 revistes d’arreu de l’illa, es donaren cita en la trobada, essent rebuts pels representants de Premsa Forana i d’Arròs amb Salseta, a la plaça de l’església a les 10,30 hores. Entre els assistents es trobava Miquel Àngel Marquès, president de la Premsa Local de Menorca, i director de la revista S’Ull de Sol, d’Alaior, convidat per la junta directiva de Premsa Forana. A les 10,45 h. la comissària de l’Any Moyà, Maria Coll, començà la ruta per la vila de Binissalem, parlant de la història de Robines, des Raiguer, i de la vida de l’escriptor local, Llorenç Moyà Gelabert. El grup de 52 persones voltà pel centre del poble, vora l’església de Santa Maria de Robines, pel carrer Major o principal, cap a la plaça de sa Quartera, antic centre del poble, on hi havia abans l’Ajuntament i l’antic mercat. Maria Coll explicà el comerç de les vinyes i cellers de Binissalem, les característiques de l’antiga Robines i de la comarca des Raiguer: allà on neixen les muntanyes... Cap a migdia el grup es dirigí al casal de Can Gelabert de la Portella, ara centre cultural, que Llorenç Moyà anomenava “la malmaison de Robines”. Maria Coll dirigí la visita al casal, mostrant l’antic celler, es Cup amb una inscripció en pedra de quan el 1965 començà la primera Festa des Vermar (la qual fou instaurada per Llorenç

Moyà), la clastra on es feu un aperitiu, les sales pompeianes, i finalment es feu la projecció del documental: Llorenç Moyà. Dard brillant, de 45 minuts de duració, a on es s’explica la vida i l’obra de l’autor de la “Posada de la núvia” (premi ciutat de Palma 1955), a través d’entrevistes a diferents persones del món de la cultura, amics i familiars de l’escriptor. L’Ajuntament de Binissalem obsequià als assistents tres tríptics sobre el poble. A continuació un dinar de germanor al restaurant Can Sito, arrodoní la jornada. Els organitzadors de l’Any Moyà ens oferiren les fotografies realitzades per Vicenç Mates.

Jo vaig ser escolanet Antoni Vallés i Perelló

“Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant,…” Primer Llibre dels Corintis. És una realitat que la petita història que ens pertany a cadascú és la que hem viscut. I no hi ha fets que ens marquin més com aquells dels que hem estat actors principals sobretot quan encara podíem comptar els anys amb els dits de les mans. Habitualment quan havies fet la primera comunió entraves d’escolanet a la Parròquia. Acabàvem de complir 7 anys i realment era una nova etapa dins la infantesa on descobries moltes vegades d’una manera brutal aspectes de la vida que ens eren desconeguts.

Segurament que molts de vosaltres re c o rd a re u que quan qualcú moria el capellà i els escolanets amb la creu i els cirials anaven a cas difunt. Les primeres vegades (sempre hi ha una primera vegada en tot!) com que no sabies molt bé de què anava el tema era surrealista la situació. Ja ens tens la creu i els dos cirials situats al cap des bubul mirant sense

entendre res. Els familiars, habitualment plorant, no sempre i això ja ho vaig entendre de petit, tothom de negre, una olor inconfusible de bolles de naftalina, flors, a vegades un poc d’olor a mort sobretot durant l’estiu… Aquelles famoses frases fetes: talment ha quedat?, pareix que dorm ?És ell o ella!, clar per un al·lot de 7 anys era un llenguatge indesxifrable ja que no tenies ni idea que significava aquesta passa que tots donam més prest o més tard. Amb el temps entenies la situació i això ajudava a situar-te en el que realment passava. Idò com vos deia, des de la innocència d’un infant ja veies que no sempre hi havia pena. Jo record , ja era un poc més gran, com uns dies després de la defunció a la barra de ca’n Negret on avui hi ha una perruqueria, sèiem davall l’escala just davant el tasser i un home bevia i n’arribà un altre que tot d’una l’escomet donant-li el condol per la mort de la sogra: “vaig saber lo de sa teva sogra, t’acompany amb el sentiment, no vaig poder venir“ i ell amb tota la naturalitat respongué “si fiet qui té bestiar té baixes“. Vist i escoltat meu. Els escolanets estàvem de setmana. A més de servir les misses, normalment una a la parròquia i a vegades qualcuna a la capella del Convent, màgica i extraordinària capella la que hi havia abans de la reforma, quins records!, tocàvem el migdia les avemaries, tocàvem els morts (ses campanes vull dir), els dissabtes servies sempre dues misses i a vegades tres s’hi havia boda. També els dissabtes tots a confessar-nos. Ja me direu al·lots de 7 anys. La confessió era tot una enumeració de les fruites que hi havia a la temporada ja que de

l’únic que “pecàvem” era d’anar a “robar” ametlons, albercocs, cireres, fraules, melicotons, raïm, peres .... Fins que un dia els mes grans ens deien la frase màgica que ho justificava tot “robatòrum per menjatòrum no es pecatòrum“. La confessió es feia, com avui, en el confessionari. Les dones s’agenellaven en els costats i els homes s’agenellaven davant, darrera la cortina mirant el capellà. Un bon dia un dels més grans va posar messions de que aniria per la banda de les dones. Dit i fet! Aquest dia confesava don Bartomeu “Capità“. L’al·lot se’n va per la banda de les dones i posant veu angelical diu un “Ave María Puríssima“ lo més femenina possible. Es va fer un silenci sepulcral i de cop i resposta es va sentir un so parescut a un lleó quan està emprenyat, amplificat perquè ressonava dins el confessionari i una frase que encara record “tu havies de ser!”. Aquell nin comença a córrer i don Bartomeu surt manades destrempades i ja ens tens a tots corrensos cap a la Plaça. Per avui s’havien acabat les confessions. També record un dissabte horabaixa que hi havia una boda de gent que vengué de Palma. Va oficiar la boda per cert don Bartomeu “Capità“, escolanets record que érem en Felip “Pica” i jo mateix. Pareix que havien contratat una dona per cantar l’Ave Maria, peça extraordinària. Idò aquesta dona els va deixà plantats i ja teniu els nuviis tots afectats i els familiars lo mateix. Amb això una dona que estava convidada digué: “no passeu pena, jo cant”. És ver que la gent la mirà amb certa sorpresa però per allò de què qui mal no fa, mal no pensa, tothom ho dóna per bo. La feta vengué en el moment de partir a cantar. Es fa el silenci, aquella bona dona damunt la

trona enmig de l’església i tothom concentrat. Es va sentir un crit primitiu, atàvic, visceral, en Felip i jo arrancam a córrer cap a la Sagristía i jo vaig estar a punt de tirar-me pel balcó que dóna a la banda de darrera. Va ser indescriptible. Aquella dona sabia cantar l´Ave Maria tant com jo o com molts de voltros amables lectors. El capellà acabà la missa sense escolanents perquè cada vegada que anàvem a entrar, ens doblegàvem de rialles. També teníem el ritual del vi de missa. Que bo! El mesuràvem amb cura a l’hora d’abocar-lo dins el calze. Més d’una vegada i havia qualque toc damunt la mà i el típic crit d’aboca! Talment a l’armari entrant a la Sagristia, a mà esquerra, hi havia la botella màgica. Seria injust per acabar no fer referència o més bé retre un sentit homenatge a mestre Joan “Rei“, en aquells dies l’escolà major. Quantes vegades no ens envià a la farmàcia a cercar el sempre famosos i mai no localitzats “polvos d’estar aquí “ o a la ferreria de ca’n Cota, a la Placeta, a cercar “el sac de paciència“. Quantes hores passàvem a la fusteria, quants de bons consells, quanta saviesa popular, ....

La devoció a Sant Josep, del betlem a l’altar Jordi Llabrés i Sans

Tots els que a casa hem tingut la sort d’haver estat formats en una educació, més bé, tradicional o pròpia de la nostra religió i cultura, sabem bé el significat que té el muntatge dels betlems en acostarse els dies de Nadal. En el mateix sentit, coneixem la importància de cada una de les figures que entren en l’escena: sobre tota altra, la del Nin Jesús, la de la Puríssima, la de Sant Josep, els Reis d’Orient, els pastorets, els àngels anunciadors, fins i tot els animalets. També en la tradició nostrada de Mallorca hi tenen cabuda les figuretes de frares franciscans o ermitans. A propòsit de les presents festes de Nadal, avui vos parlaré del paper de Sant Josep en el nostre betlem casolà i de la devoció que els sencellers l’hi hem tingut al llarg d’aquests segles. Sant Josep està en l’escena principal del Misteri de Nadal, malgrat el silenci evangèlic que el deixa a l’ombra. Veritablement Maria, per la gràcia de l’Esperit Sant, fou la que va concebre a Jesús, però Josep, guiat per la voluntat de Déu, l’hi va donar el seu nom d’ascendència davídica, el feu partícip de la tradició concreta del seu poble i l’hi va ensenyar un ofici, el de fuster. Per tot això és fàcil que un dia la Mare de Déu, amb tota naturalitat, pogués dir al seu Fill: “Ton pare i jo...”, ho llegim a l’Evangeli de Lluc (cap. 24). Després de l’Anunciació que relata el mateix Evangelista, un altre, Mateu, ens parla de la de Josep: El naixement de Jesús, el Messies, fou d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just

i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l’Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble”. Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: “La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d’Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres»”. Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. (Mat., 1, 18-24). Un altre Evangeli, el de Sant Lluc, ens descriu l’escena de l’Establia de Betlem a propòsit de l’adoració dels pastors d’aquella contrada, tantes vegades reproduïda en l’ambient de les nostres llars: Tan aviat com pogueren els pastors anaren a Betlem i trobaren María i Josep, amb l’infant posat dins una menjadora. (Lc., 1, 16). Tot i que aquesta font justifica la presència de Sant Josep en el capítol de la Nativitat del Senyor i en els de la seva infància, el Misteri de la Redempció gira, exclusivament, entorn de la Verge i el Nin. L’art com a reflex de cada època, traduirà en imatges aquesta idea reservant a la Mare i al Fill el primer de tots els llocs. A Sant Josep en canvi, en tota una declaració d’intencions, el col·loquen en un segon pla o redueixen la seva figura en funció d’una perspectiva jeràrquica, donant-li un tractament de personatge extern a la Història de la Salvació o, en tot cas, el fan un simple espectador del prodigi. Així apareix en l’art cristià dels

primers temps i arriba, fins i tot, en el romànic. Amb el gòtic sembla que es capgira la moneda i entrem en una nova etapa iconogràfica molt més real, lògica i humana. Ara podem veure a Sant Josep participant del goig de l’Establia i actuant-hi activament. Una obra representativa d’això és una taula castellana del segle XV, avui conservada en el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), en la que apareix Sant Josep oferint una fruita a Jesús. Llavors trobarem molts d’altres exemples amb actuacions que poden ser purament anecdòtiques però que fan avançar a Sant Josep, situantlo en un nivell d’igualtat amb Maria i legitimant el seu paper d’espòs i de pare. Aquesta recuperació progressiva de la presència de Sant Josep vingué avalada per Santa Brígida de Suècia, les Revelacions de la qual foren publicades l’any 1492: Quan la Verge es va adonar que havia parit al seu Fill, el va adorar sense tardança, inclinant el cap i amb les mans juntes. El mateix feu Sant Josep, postrant-se al terra i commogut per aquella alegria. Ambdós de genolls adoraren al Salvador. Hem volgut incloure aquesta referència documental perquè la innovadora visió que recull la santa mística, esdevinguda patrona d’Europa, serà unànimement acceptada per la tradició catòlica que escenifica el naixement de Jesús i ratificada pel Concili de Trento. Un clar exemple de l’exposició que en fa Santa Brígida és el Betlem de Jesús, custodiat a l’Hospital General de Mallorca, datat del segle XV i que es considerat el més antic d’Espanya i, pot ser també, d’Europa. A partir d’aquí la consideració envers Sant Josep anirà prenent volada i el sant adquirirà nous protagonismes dins els camp dels pessebres, en particular, i de la pietat, en general. Responsable de que en el segle XVI la devoció arribés a Espanya fou una altra mística,

Santa Teresa de Jesús, la reformadora del Carmel qui s’hi encomanava fervorosament i l’elegí, així com ella mateixa adverteix, com a advocat i senyor. És el moment en que s’endolceix la figura del fuster, se l’hi reconeix l’alta responsabilitat i privilegi d’haver estat custodi de la Sagrada Família, i de cada cop és fa més present en la religiositat popular. Dins la mateixa centúria comença a calar dins la societat de Mallorca el nom de Sant Josep i els mallorquins assenten els fonaments d’una forta veneració. Sabem que en el 1560 el Gremi de Fusters de Ciutat ja l’havia elegit per protector del seu ofici, no de bades els Evangelis de Mateu i de Marc ens diuen que Josep era un “tekton”, paraula que s’ha interpretat com a fuster o constructor d’estructures de fusta. Durant el pontificat del Bisbe Diego de Arnedo (1561-1572) es publica un Libell para les laors del gloriós Sant Joseph, spos de la Mare de Déu. I dia 9 de març de l’any 1618 els Jurats del Regne s’adreçaven al Bisbe demanant-li que declarés la seva festa com a de precepte. Just un dia després el Palau Episcopal contestava afirmativament. Encara més, dia 27 del mateix mes i any, era el Gran i General Consell promovia que del precepte es passés al patronat, prenent l’acord d’elegir com a advocat particular y patró de aquesta ciutat i regne al dit gloriós Sant Joseph. Dins aquell ambient de fervor josepí comencen a erigirse confraries que res escatimaven per promoure’n el culte, se l’hi aixequen capelles en honor seu i s’encomanen imatges que el presenten a la pública veneració. El segle XVI fa que albiri a Sencelles

un llum de coneixement iconogràfic de la figura de Sant Josep. M. López el va pintar fins a quatre vegades en els medallons que representen els misteris de goig del retaule del Roser, enllestit l’any 1569. Del segle XVII es la primera figura que l’hi dedica la Parròquia de Sencelles, obra del reputat escultor de l’època Rafel Blanquer i Macip. Feia joc amb una altre imatge de Sant Isidre Llaurador. La meva teoria es que, ambdues, foren encomanades per ocupar els espais laterals del retaule que primigèniament fou de la Puríssima i, després, traslladat a una altre capella per esser dedicat a Sant Joan Baptista. Les dues encara es conserven. El sant natural de la capital castellana en el dit retaule i Sant Josep, presidint l’oratori semi públic de la possessió de Jornets, on hi fou traslladat l’any 1799 amb motiu de la seva benedicció. Aquell segle, el XVIII, fou el del gran esplendor de la devoció sencellera a Sant Josep. L’any 1780 s’iniciaren les obres de la actual capella que van dedicar al Patriarca. Tres anys després, mestre Bartomeu Picornell, fuster de Ciutat (aleshores fuster i escultor eren quasi equivalents), entregava a la nostra Parròquia el retaule a mig acabar i cobrava per la feina feta fins al moment 240 lliures mallorquines. El moble fou muntat en el lloc que llavors era dedicat a altar de Sant Gil. Per enllestir-lo hi seguiren

treballant el picador de pedra Joan Moyà de Binissalem i l’escultor sencellers Antoni Josep Llabrés Mudoy, àlies Estela. Entre 1788 i 1792 les almoines recollides amb el platet o bacina de l’Obreria, anaven destinades exclusivament al daurat del retaule. Una vegada enllestida tota l’obra hi col·locaren en el nínxol central la bellíssima imatge barroca que presideix. Desconeixem el nom de l’autor, però les traces de la peça ens deixa veure que parlaríem d’un mestre expert en el domini de la gúbia. En el centre de la predel·la hi ha una pintura que representa a Sant Josep a l’hora de morir, reconfortat per un àngel i acompanyat per la seva Esposa i el seu Fill Jesús. Seguint els costums litúrgics preconciliars, durant el temps de Quaresma i els dies de la Setmana Santa les figures i imatges dels sants eren retirades, tapades en panys de color morat o cobertes amb llenços pintats que representaven al mateix sant o santa. Els retaules de Sencelles disposaven d’un sistema de currioles i pesos per pujar i davallar aquestes pintures que anomenem transparents. El transparent de Sant Josep, ben conservat, és de bellíssima factura. Es presenta com si fos un retaulet del més pur estil barroc, tot ornat amb rocalles i motius florals. En el centre de la pintura hi ha Sant Josep en la iconografia clàssica i en els espais laterals, per una part la figura de l’Arcàngel Sant Gabriel i per l’altre la de la Puríssima, les quals ens recorden l’escena de l’Anunciació. Fa uns anys aquesta tela fou col·locada a la capella del Nom de Jesús, a prop del Betlem, per tal de remarcar aquesta relació que hem volgut explicar en aquest article entre Sant Josep i el Naixement de Jesús.

Notícies des de la biblioteca 10 recomanacions literàries ... 10 idees per regalar Arriba Nadal i som molts els que ens preguntem què podem regalar als nostres éssers estimats. Com cal anticipar-se i no esperar fins a l'últim dia, volem deixar aquí el nostre petit apartat de suggeriments literaris. 1. L’amiga genial, d’Elena Ferrante. Tots tenim una amiga que vol desaparèixer. Esfumar-se, vaja. Així és com comença l’Amiga genial (La Campana), una novel·la que la crítica internacional ha rebut amb els braços oberts i sobre la qual s’ha dit que es mereix el Premi Nobel de Literatura. Sobre l’obra, val la pena destacar que és el primer volum d’un quartet que ressegueix la vida de dues noies, la Lila i la Lenù, des de la infantesa fins a la maduresa, passant per l’adolescència. És un retrat sentimental de l’experiència femenina, la rivalitat i l’amistat. 2. El laberint dels esperits, de Carlos Ruiz Zafón. A la Barcelona de finals dels anys cinquanta, Daniel Sempere ja no és aquell nen que va descobrir un llibre que li canviaria la vida als passadissos del Cementiri dels Llibres Oblidats. El misteri de la mort de la seva mare, Isabella, li ha obert un abisme a l’ànima del qual la seva esposa Bea i el seu fidel amic Fermín intenten salvar-lo. Just quan Daniel creu que és a un pas de resoldre l’enigma, una conjura molt més profunda i obscura del que mai no s’hauria pogut imaginar desplega la seva xarxa des de les entranyes del Règim. És aleshores quan apareix Alícia Gris, una ànima nascuda de les ombres de la guerra, que els conduirà al cor de les tenebres i desvelarà la veritat sobre la història secreta de la família… encara que

a un terrible preu.

Cristina Romero

3. Contes infantils contra tot pronòstic, d’Empar Moliner. En aquest llibre hi trobareu els contes que l’autora va inventar per a la seva filla (que tindrà 6 anys en aquesta primera edició), però també hi trobareu petites plantilles per inventar-vos-en vosaltres mateixos. Explicar La Caputxeta està bé a una edat, perquè és un clàssic. Però els temps han canviat molt i és lògic que els contes que inventem ara tinguin semàfors, televisors, horts urbans, cereals, etc. Un llibre molt visual, imprès a tot color, que anirà acompanyat de fotografies vintage, empaperats i dibuixos de la filla de l’autora, Ginebra Torío Moliner. Un llibre ideal per regalar, amb trucs perquè els pares aprenguin a inventar-se històries, contes inacabats perquè els nens deixin volar la seva imaginació, minicontes d’una sola línia, poemes per morir-se de riure i moltes coses més... 4. Et donaré tot això, de Dolores Redondo. Premi Planeta 2016 A l’escenari majestuós de la Ribeira Sacra, l’Álvaro té un accident que acabarà amb la seva vida. Quan en Manuel, el seu marit, arriba a Galícia per reconèixer el cadàver, descobreix que la investigació sobre el cas s’ha tancat massa ràpid. El rebuig per part de la seva poderosa família política, els Muñiz de Dávila, l’impulsa a fugir, però el reté l’al·legat contra la impunitat que en Nogueira, un guàrdia civil jubilat, esgrimeix contra la família de l’Álvaro, nobles que es gronxen en els seus privilegis, i la sospita que aquesta no és la primera mort del seu entorn que s’ha emmascarat com a accidental. En Lucas, un sacerdot amic de

la infància de l’Álvaro, s’uneix a en Manuel i a en Nogueira en la reconstrucció de la vida secreta de qui creien conèixer bé. La inesperada amistat d’aquests tres homes sense cap afinitat aparent ajuda en Manuel a navegar entre l’amor per qui va ser el seu marit i el turment d’haver viscut d’esquena a la realitat, blindat rere la quimera del seu món d’escriptor. Començarà així la recerca de la veritat, en un lloc de fortes creences i costums arrelats en què la lògica mai no acaba de lligar tots els caps. 5. L’assassinat de Sòcrates, de Carlos Chicot. Finalista Premi Planeta 2016. Un fosc oracle vaticina la mort de Sòcrates. Un nadó és condemnat a morir pel seu propi pare. Una guerra aferrissada entre Atenes i Esparta dessagna Grècia. L’assassinat de Sòcrates recrea magistralment l’època més extraordinària de la nostra història. Mares que lluiten pels seus fills, amors impossibles i soldats tractant de sobreviure s’entrellacen d’una manera fascinant amb els governants, artistes i pensadors que van convertir a Grècia en el bressol de la nostra civilització. Al llarg de les pàgines d’aquesta absorbent novel·la, brilla amb llum pròpia la figura inigualable de Sòcrates, l’home la vida i mort ens inspiren des de fa segles, el filòsof que marca un abans i un després en la història de la humanitat.

6. Els hereus de la terra, d’Ildefonso Falcones. Barcelona, 1387. Les campanes de l’església de Santa Maria de la Mar continuen repicant per a tots els habitants del barri de la Ribera, però n’hi ha un que les escolta amb una especial atenció... L’Hug Llor, orfe de pare mariner, té dotze anys i treballa a les drassanes gràcies a la generositat d’un dels prohoms més apreciats de la ciutat: l’Arnau Estanyol. Però els somnis de joventut de ser un dia

constructor de vaixells toparan de ple contra una realitat dura i despietada quan la família Puig, enemiga acèrrima del seu mentor, aprofiti la posició que obté amb el nou rei per executar una venjança que fa anys que anhela. A partir d’aquest moment, la vida de l’Hug oscil·la entre guardar lleialtat a en Bernat, amic i únic fill de l’Arnau, o mirar de sobreviure en un... 7. Harry Potter i el llegat maleït, de J.K. Rowling. Harry Potter i el llegat maleït és la vuitena història en la sèrie de Harry Potter i la primera història oficial de Harry Potter que s’ha portat al teatre. Ser Harry Potter no ha sigut mai senzill, i continua sense ser-ho ara que és un empleat carregat de feina a la Conselleria d’Afers Màgics, marit i pare de tres fills en edat escolar. Mentre el Harry ha de conviure amb un passat que es resisteix a quedar enrere, el seu fill petit, l’Albus, intenta alliberar-se del pes d’un llegat familiar que no ha volgut mai. Però de cop el passat i el present es conjuguen de manera sinistra, i pare i fill descobreixen una veritat desagradable: a vegades el mal sorgeix als llocs més inesperats. 8. Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness. Set minuts després de la mitjanit, en Conor es desperta i es troba un monstre a la finestra. Però no és el monstre que esperava, el del malson que té quasi totes les nits d’ençà que la seva mare va començar l’inacabable i pesat tractament. No, aquest monstre és diferent, antic i salvatge. I busca el més perillós de tot: la veritat. Traduïda a vint llengües, ha merescut el Premi Nacional Galaxy, votat pels llibreters; el Premi Red House, amb un jurat de joves lectors; i el Premi UKLA, atorgat pels mestres. A més, ha estat el primer llibre a guanyar dos dels premis més prestigiosos del món anglosaxó: la Medalla Carniegie

al mèrit literari i la Medalla Kate Greenaway al mèrit artístic per les meravelloses il·lustracions de Jim Kay.

i il·lusions òptiques, a més de dues pàgines especials amb el llegendari perfum de la fantasia... i una olor terrible!

9. El gran llibre del Regne de la fantasia, de Geronimo Stilton Geronimo torna al Regne de la Fantasia, aquesta vegada en les ales del Fènix, però ara Flordiada no és lla seva aliada, sinó una reina esquerpa i hostil, que li ordena que vagi a buscar els seus set objectes màgics. Es trobarà amb molts perills, vells i nous amics amb els quals descobrirà el veritable secret de la imaginació! Més de setcentes pàgines plenes de misteri, humor i imaginació, amb imatges impactants, molts jocs, laberints

10. Els contes de la fantasia, de Gianni Rodari. T’imagines un elefant giravoltant sobre la seva trompa com si fos una baldufa? Què creus que passaria si un dia un cranc decidís caminar cap endavant? I si tots els gats de la ciutat s’unissin per manifestar-se? Què seria d’una flor que s’atrevís a néixer al pol nord? Tot això i molt més succeeix en aquest recull de contes i faules que t’obriran les portes al món fantàstic de Gianni Rodari.

Coses d’en Martí Garrit Es nin nascut tocava nòmer Alfons, segons es costum que encara existeix entre noltros. Però sa mare, creient que aquell nin havia vengut per miracle, va confiar a sa providència divina sa sort des nom que li havien de posar.

sa que duia es nom de s’apòstol Santiago (Santiago i Jaume són es mateix nom). Per això aquell príncep nascut de miracle va tenir es nom de Jaume.

Naixement del rei en Jaume Martí Cirer

Tot això va passar a sa ciutat de Montpeller devers l’any 1208.

Per això va manar que se fessin dotze espelmes de cera, totes des mateix pes i grossària. Les col·locaren amb ordre, posant a cada una es nom de cada un des dotze apòstols, i les encengueren en es mateix temps, i varen prometre a Déu que sa que duraria més fos es nom que es mateix Déu hauria triat pes príncep nascut. I voluntat de Déu va esser que totes s’apagaren ja fuses abans que

Nova documentació sobre les víctimes de la Guerra Civil Miranda Miret i Mairata

Va ser el passat 24 de juliol quan el Diario de Mallorca va donar a conèixer un document que havia trobat un manacorí a una botiga de llibres vells i baratillo de Palma. Es tractava d’una plagueta amb 16 pàgines manuscrites on qualcú havia fet una relació de 1.200 noms, entre assassinats i d’altres víctimes que acompanyaren l’inici de la Guerra Civil a Mallorca. La troballa es titllà d’excepcional, però vist i analitzat en detall el seu contingut, no pot més que qualificar-se de decebedor. Hi ha indicis que el document va ser elaborar, o almanco va pertànyer, a l’historiador mossèn Baltasar Morey. Com podreu comprovar amb les imatges de les plaguetes adjuntes a aquest article, en el cas del nostre municipi, hi apareix un recompte amb 24 víctimes represaliades. A l’apartat referent a Sencelles hi surten efectivament aquests noms però d’una manera molt incompleta, plena d’errades i amb constants repeticions. Una vegada porgada la llista d’aquests errors, quedaria així amb 18 persones: -Julià Ferragut i Coll, “Teuler” -Antoni Rosselló i Nadal,”Apotecari”

- Macià Vicens, “Tonces” - Pere Josep Cirer i Gomila, “Flor” - Antoni Vallès i Sans, “Roquet” - Bartomeu Vallès i Sans, “Roquet” - Antoni Ferragut i Pericàs, “Xoi”, forner - Antoni Verd i Salvà, metge - Llorenç Maria Duran i Coli, mestre - Antoni Verd i Bibiloni, “Rabassa”, secretari de l’ajuntament - Llorenç Ferragut i Munar, “Cartutxo”, saig de l’ajuntament i glosador - Miquel Fiol i Cirer, “Gori” - Miquel Ques i Torrens, - L’amo en Joan, carboner - Joan Sastre - Joan, “Nadal” - Cristòfol Bover i Fiol, del cafè de can Tòfol - Julià Cirer i Ferragut, “Gelat” M’he animat a fer aquest petit articlet amb aquesta documentació nova que ha aparegut sobre aquesta època terrible de la nostra història motivada perquè vaig ser jo qui va fer la secció “Històries personals al marge: assassinats de Sencelles i Biniali” al número especial que Sa Sella va dedicar a la Segona República al mes de maig de 2004.

Sa Campana

notícies fresques En Barramot

Lletreros privats a tutiplén Durant el mes de juny varen aparèixer pes carrer de la vila uns indicadors anunciant un negoci privat. Es lletreros no són amb sa nostra llengo. Som a finals d’any i encara hi són, això vol dir dues coses: o que tothom que tengui cosa a anunciar pot usar es carrers i es frontis des veïnats per fer-ho o que a la Sala fan parts i quarts i afavoreixen negocis en preferènci. Exposició A Ses Salines han fet una exposició sobre un talaiot amb ses peces que varen trobar es arqueòlegs de fa cent anys i que estan guardades a n’es magatzems d’un museu de Barcelona. Allà mateix també tenen lo desenterrat de sa Cova Monja. Per tenir-ho tancat dins un armari allà podria estar aquí exposat, o no? Mal ambient Per devers es carres des molins hi ha un poc de mal ambient. Cada vegada hi ha penjats més lletreros amb insults, còpis de diaris retaiats amb notícis ben rares, un veïnat que té sa carrera plena de papers plastificats amb advertèncis... no sé on arribarem a parar! Abres que rebroten Hi ha hagut un miracle a Sencelles i jo trob que si en feia falta un per fer-la santa ja poden anar a investigar-ho. Resulta que después de 12 anys mort, un abre de s’entrada des poble... ha rebrotat! Sa nostra brigada 12 anys fent es ronsers i resulta que la saben ben llarga... sabien que rebrotaria.... si tenim una brigada que no mos la mereixem! I si no ho creis, en Toni Cabana en va fer un retrato!

Canvi d’imatges Trob que ara que per devers la Sala tenim tan de personal d’imatge, de fotos, d’escrits, de pàgines d’Internet, de comunicats de premsa... podrien aprofitar sa Tia Xiroia, la parròqui, sa Fundació o ses Monges per contractar-los i canviar una mica s’imatge des suvenirs que sempre surten de Sencelles. No surtin d’allà mateix mai.... una mica de cosa moderna també estaria bé, i a més, ara que hi ha tant de turistes per la vila!.

35 barramot@gmail.com és l’adreça per si voleu suggerir notícies fresques o deixar comentaries sobre notícies anteriors.