Sa Sella 149

Centre Cultural de Sencelles_NĂşmero 149_Especial Can Garrover_Octubre 2016_4 â‚Ź

Baixa el teló, dintre meu aquest somni s’acaba Toni Vallés i Perelló

Potser quan tingueu aquesta Revista en les vostres mans Can Garrover ja s’haurà venut i si no poc temps queda perquè aquest simbol de Sencelles passi a mans privades.

A Can Garrover ja fa molts d’anys que es va baixar el teló. Aquelles grans teles es quedaren mudes com a testimoni d’un passat que d’una o altra manera a tots ens ha marcat un poc.

Podem dir com a l’òpera Pagliacci (Pallasso) de Leoncavallo que “ hem de seguir actuant i riguent del dolor que ens enverina el cor “.

Què va representar per a la meva generació Can Garrover ?

En relativament poques dècades la societat ha canviat molt. Els anys 70 no hi havia ni per aproximació les oportunitats que avui tenen els al·lots i adolescents. I no parlem si anam i ens imaginam com era el nostre poble encara més enrera.

Tots formam part d’un poble, d’una comunitat. És vera que pocs pics pensam quantes vegades “neixem”, cada etapa de la nostra vida que deixam enrera és una iniciació: l’infància, l’adolescència, la maduresa, ….

Resulta curiós pensar en el gran moment en que la teva mare te deia que ja era hora de deixar els calçons curts i posar-te el llargs. Era com un rite iniciàtic, era desfer-se d’un cos infantil per passar a ser un adolescent.

Can Garrover era això, era el lloc, “el santuari“ on férem el primers

balls, els primers carnavals, els primers “guateques”, el lloc de trobada d’aquells contats caps de setmana que hi havia música, aquelles obres de teatre que preparaves amb tanta cura, aquells sainetes que ens feien riure a tots,….

Allà molts fumaren furtivament el primer xigarro.

Allà molts sentiren aquella extranya sensació de l’adolescent que descobreix que ha quedat enrera aquell nin o aquella nina que ja no és tal.

Allà t’amollaves a fer teatre i a superar aquella por a sortir en públic.

Allà descobrírem aquelles primeres mostres de rebeldía pròpies dels joves que s’obren camí amb una lluita generacional encarnisada.

Allà comprenguérem que val la pena lluitar i fer pinya amb els amics.

Allà també entenguérem que un viatge de grava no només serveix per fer formigó.

Però el temps que no passa debades ha fet que una part de la història del nostre poble arribi al seu fi. Jo quan pas per devant i veig les portes tancades i un edifici que s’esbuca intent recordar aquells sorolls, aquelles rialles, aquells aplaudiments, aquella música, la taula de ping-pong,….

M’agradaria acabar amb una cita del escriptor Sandor Marai que per mi representa el que realment avui sent: “les veus, les llums, les alegries i les sorpreses, les esperances i les pors que hem viscut durant els primers anys de la nostra vida, això es el que realment estimam, és el que cercam durant tota la vida”.

Presentació Adéu can Garrover Joan Florit i Horrach

La revista que teniu a les mans està especialment dedicada al local social de can Garrover. Quan ens vàrem assabentar que el casal estava venal tots vàrem posar cara d’espant: era una cosa que es veia venir però no ho acabàvem de creure. Significava tot un d’alt a baix: allò era ca nostra! i ara estava en venda!

Gràcies a la iniciativa d’en Jordi Llabrés i Sans, que va engrescar un bon nombre de col·laboradors, aquesta revista ha sortit tan variada, entranyable i nostàlgica. Variada, perquè hi ha una mica de tot, anàlisis del local des de molts diferents punts de partida. Entranyable, perquè can Garrover era part de la nostra vida.

Nostàlgica, perquè és testimoni d’un temps que no tornarà però que és important recordar.

La publicació veu la llum gràcies a la participació en l’edició de l’Ajuntament de Sencelles que ha aportat fons per poder editar aquest número tan significatiu per a tanta de gent.

Entre tots hem deixat perdre can Garrover i ara ja no hi valen llagrimetes. Entre tots hem perdut l’oportunitat de continuar tenint aquest teatre com a un referent. A altres pobles han sabut condicionar, adaptar, renovar els seus vells teatres. A Sencelles no. Ja no hi valen laments, està fet, venut i ben lligat. No hem sabut cuidar, mantenir, aprofitar el llegat d’un prohom senceller que va fer un preuat regal als sencellers.

El seu llegat entre nosaltres és innegable i per mostra dos botons: qui sap si la vocació de l’actor ruberter Miquel Àngel Torrens li va néixer dalt dels taulons de l’escenari de can Garrover? Qui sap si la passió per l’escenari de l’actor senceller Toni Vallès li ve de quan a un festival a can Garrover, de ben petit, ballava lambada i mantenia divertida tota la sala?

Però bé, ara convé mirar el futur i ...Ajuntament? per quan un teatre a la vila? En volem un de modern i a la nostra mida! El mereixem perquè les generacions actuals i futures de Sencelles també tenen dret a tenir referents teatrals!

Adéu can Garrover! Almanco aquesta publicació servirà per constatar l’estimació que li teníem i per mantenir viu el record del que va significar aquest local social per a generacions de la nissaga sencellera.

Redacció: Joan Florit i Horrach Jordi Llabrés i Sans Guillem Mut i Llabrés Maria Vich i Cirer Col·laboradors: Joana Aloy i Llabrés Joan Tòfol Bover i Llabrés Martí Cirer Maria Rosa Llabrés Llabrés Llorenç Ferragut Jaume Perelló i Llabrés Teresa Riera i companyes Tomeu Riera Francina Roig i Pons Esperança Serra i Ramis Felip Serra i Ramis Miquel Àngel Torrens i Llabrés Antoni Vallés i Perelló

Impressió: Gràfiques Rubines, Binissalem Coberta: imatge de can Garrover dels anys 20 on hi surt en primer pla mestre Bartomeu Bennàsar Llabrés de can Damià que era l’organista de la Parròquia. (Foto cedida per na Maria Vich).

Edita: Centre Cultural de Sencelles Ajuntament de Sencelles

Contraportada: Finestra de can Garrover. (Foto Jaume Perelló ).

Depòsit legal: PM-400-89 Els articles d’aquesta revista expressen únicament l’opinió dels propis autors.

REVISTA SA SELLA sasella@hotmail.com C/. A. Llabrés Mudoi, 18 07140 Sencelles (Mallorca)

Amb la col·laboració de:

Can Garrover: entre pols i records Miquel Àngel Torrens i Llabrés

Crec que no vos vendrà molt de nou, si vos dic que, de petit i d’adolescent, Can Garrover de Sencelles sempre va ser, al meu enteniment, un edifici peculiar; un espai diferent, especial i, fins i tot, fascinant, diria jo. Era un lloc que atreia fortament la meva atenció, tant pel que havia estat anys enrere, quan jo encara ni havia nat, com per tot el que encara s’hi podia fer, socialment i culturalment, en la meva infantesa i joventut. Aquell casal parroquial, gran, deshabitat, avui pràcticament centenari, amb aquella façana senyorívola que tenia a la sala de dalt unes finestres allargades, geminades, amb arc, tan diferents a les de la resta del poble i que resultaven tan curioses a la mirada d’un nin ruberter, era ja una encisadora carta de presentació. Tot convidava a passar endins i a deixar-se seduir per la frescor del primer aiguavés i per la creativitat que traspuaven aquelles parets. A més, el fet que no hi visqués ningú, al manco a la part de les cases que emprava el poble senceller, augmentava el misteri i el desig de conèixer-lo, de recórrer-lo, d’aventurar-s’hi... I en el meu cas, només era qüestió de temps.

Des de ben menut, sabia que a la sala de dalt hi havia un teatre o saló d’actes, amb un escenari

on s’hi representaven comèdies; també s’hi feien festivals, balls de disfresses... I per afegitó, el meu germà Biel hi anava a classes de dibuix i pintura a l’oli, a la planta baixa, al segon aiguavés, a la sala de darrere que donava al corral, tots els dimecres horabaixa en sortir d’escola. Mentrestant, jo tornava amb l’autocar cap a ca nostra. Com no voleu que a un nin de llogaret, a qui li agradava per sobre de totes les coses dibuixar, el teatre i les històries de misteri, no li resultàs aquella llepolia el lloc més mengívol del seu petit món?

Només era qüestió d’esperar.

Però als infants, aquell “en ser un poc més gran, hi podràs anar”, els sembla una eternitat. Així que, a la mínima ocasió, quan m’era possible, m’hi acostava qualque vegada “de visita”, sobretot a l’estiu, en bicicleta, quan en Biel pintava un quadre nou a l’oli.

Per a mi, aquella paleta, aquells pinzells i aquell cavallet petit, que ja no era nou de trinca, eren uns objectes molt preuats, que un dia també serien meus, com la bicicleta del padrí jove. I com que tot arriba (i més si un fa tot quan pot i sap per aconseguir el que vol, escurçant el camí per dreceres intenses), a partir de la tardor del 1981, els dimecres horabaixa en sortir d’escola, jo també aniria a classes de dibuix i pintura a Can Garrover. A la fi! Aquelles hores “a dibuix” donaven sentit a tota la setmana. Jo frisava que els set dies passassin aviat per poder acabar el dibuix començat o per enllestir aquella primera marina a l’oli sobre tela, que tan desitjava mostrar acabada a ca nostra. I cada dijous dematí, volia un dimecres qui ve. Durant aquell primer temps, la nostra professora era na Maria Alomar de Sineu, qui ens ensenyava la tècnica que feia servir a partir del copiat de la reproducció

fotogràfica d’altres obres i qui, molt amablement, en acabar la classe i de retorn cap al seu poble amb el citroën dos cavalls, ens deixava devora el camí de baix, la creu, o a la plaça de Ruberts, depenent del temps i de la fosca que fes el dia en qüestió. I passaren els anys, acompanyant la meva preadolescència, i vengueren altres mestres i artistes plàstics a Can Garrover, amb un enfocament més actual, més contemporani, molt adients per engrescar la motivació en fase de pubertat, com varen ser en Guillem Llabrés i na Lourdes Sampol, qui, dissabte a dissabte, ens ensenyaren altres tècniques, com el carbó, la sanguina, el pastel i a pintar del natural, obrint-nos la mirada i les ganes de crear. Amb ells també férem servir la gran sala de dalt i, a vegades, si feia bon temps, sortíem al corral. Després, ja assolida l’adolescència i fins a l’edat adulta, arribaria el torn de na Paula Gutiérrez, amb qui també tant aprenguérem, però serà en una altra ocasió que en parlem, perquè, quan jo hi anava, les seves classes es feien al porxo de dalt de Can Garau i avui no és aquell casal el protagonista.

Els anys que vaig passar per Can Garrover significaren molt per a mi, perquè a més del plaer de dibuixar i pintar hores i hores (d’aprendre’n, de progressar tècnicament, de l’olor a aiguarràs i a oli de llinassa) s’hi afegia un altre al·licient: tenir amistats i companys majors que jo. Alguns eren de cursos superiors en la mateixa Escola de Can Bril, però també, amb el pas del temps, anàrem perdent la vergonya i eixamplàrem el cercle de coneguts. I així, tira tira, t’anaves fent també amb gent més gran del poble; adults, amb qui podies parlar, perquè amb ells comparties una mateixa afició i gaudies de veure’ls pintar; gent de qui també escoltaves consells i converses, de les quals també n’aprenies i que, a la vegada, te feien sentir a tu mateix més gran

(una de les coses millors que creus que te poden passar quan encara ets “massa jove”). Com és natural, a tot això, s’hi sumaven llavors típiques i ingènues trames preadolescents, d’enamoraments i ruptures, d’amistats incondicionals i de traïcions inesperades, de fumar calades d’amagat, de malentesos i rialles, de paperets anònims a l’estoig i de tot allò tragicocòmic que, en aquestes edats, segurament, heu viscut ben igual que jo.

Però de més nin, aquella casa, encara t’oferia un altre divertiment afegit. Durant el descans de la teva tasca d’aprenentatge pictòric, depenent de la teva curiositat i del teu coratge, te podies convertir en un autèntic aventurer o en un suspicaç detectiu. Només havies de menester un poc d’habilitat per no fer renou i, això sí, tenir poca por. Si reunies aquestes condicions, segur que gosaves obrir qualque porta tancada, a les fosques, o enfilaves sigil·losament escala per amunt, sense que els altres alumnes se’n temessin, per guaitar al reclam d’aquell escenari adormit, desfet, corcat. O podies entreveure aquella gran sala fosca, polsosa, amb els finestrals, els bancs i el cadiram vell, que conservava a l’enfront un galliner per al públic, de fusta i obra, amb una columneta o pilastra just al mig. I llavors... com en el fons de tu mateix anhelaves, amb l’alè contingut, arribava el moment esperat, quasi cinematogràfic: un cruixit de biga o de cadira vella, o la respiració d’un altre espeleòleg, solien ser motiu suficient per baixar escales per avall a les totes i tocar mare, refugiant-te de nou a la torre d’ivori amb un llapis i un paper. Un altre regal de Can Garrover.

Sentir el seu nom i bufar-ne la pols, me duu records de fa vinti-cinc o trenta anys bons, com li deu passar a qualsevol persona sensible i amarada amb la història i el patrimoni del seu poble. Parlar-

ne i fer-ne aquest bot enrere, no és tractar d’una casa qualsevol. Perquè?

Perquè és un edifici senceller, i com a tal, sentit, en tota l’extensió de la paraula; el qual, pel seu propi esdevenir i generositat, ha servit gratament a la gent de Sencelles i dels seus llogarets.

A tots ens ha pogut oferir, durant el passat segle XX i en la mesura del que era factible, tot un ventall de possibilitats i de certeses, de creativitat, d’entreteniment, de cultura, de relacions i d’entramat social, que, en definitiva, han contribuït a “fer poble”. No pretén aquest escrit tant el rigor històric com deixondir o evocar què ens uneix a cada un de nosaltres amb aquesta casa, però que això no ens faci passar per alt fites com, per exemple, que un 27 de febrer del 1940 s’hi representàs Mare d’un poble, de Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual (familiarment, Don Bartomeu “Capità”, al nostre redol) al llavors Saló de la Congregació Mariana. Crec que com a botó de mostra és més que suficient; però per si ho trobau poc, en aquell temps de postguerra i posterior, s’hi varen representar moltes obres i comèdies costumistes, tant de moda en aquelles dècades dels anys 40, 50 i 60, o representacions com l’adaptació del martiri de Santa Àgueda, un altre “clàssic” senceller. I així podríem seguir amb tot un enfilall d’esdeveniments, que abastaven des d’Acció Catòlica a refrescs de noces i “guateques” varis, que configuraren, segurament, episodis puntuals i memorables d’aquells temps. És obvi que no és un edifici qualsevol. Ara bé, tampoc no ens

deixem emportar per l’Arcàdia perduda. Aquesta recopilació especial que Sa Sella fa de Can Garrover en aquest número, malauradament, no deixa de tenir un cert regust amarg o, com a mínim, agredolç. No és res estrany, ni poc freqüent; sol passar amb els homenatges de comiat. Tot acaba per agafar, finalment, un to una mica tristoi o melangiós. Però no me mal interpreteu; això no lleva que, dedicar-li unes pàgines, no sigui més que un just i ben merescut reconeixement. Tant de bo li haguéssim sabut i pogut dedicar més temps i recursos quan encara era el seu moment. De fet, és una llàstima que no s’hagi pogut trobar un desenllaç millor, perquè aquest edifici és part de la història i de la vida de Sencelles.

De ben segur que són moltes les anècdotes i les experiències, col·lectives i individuals, viscudes dins del recinte per un bon grapat de generacions, algunes de les quals encara haurem pogut recopilar i tantes altres que s’hauran perdut en el temps finit de qui les protagonitzaren. Històries viscudes, contades, recordades... en definitiva, història; per segons qui, “petita” (quotidiana, popular, oral, intrahistòria) però, al cap i a la fi, sempre història. I sap greu, aquestes acaballes dic, tant per tallar amb tot quant va suposar Can Garrover per a aquest poble, com per tota la vida que encara li hagués pogut donar. Emperò les coses són com són i la realitat, sovint, no és com un la desitjaria.

Ens ha tocat viure aquest temps.

Un temps a vegades massa pragmàtic i desarrelat, poc empàtic i emotiu, diria jo. Un temps on tot es compra i tot es ven, on el capital ha perdut escrúpols i manies, i on el romanticisme ingenu ja poca cabuda hi té. Qui sap, igual un dia d’aquests, possiblement, hi tornarem entrar però, això sí, com darrerament s’estila: en qualitat de clients. Potser li faran un bon lifting al casal i hi trobem un

restaurant o un hotelet d’interior, on hi degustarem un plat de cuina neopagesa (quan ja no quedi un sol pagès en actiu a la contrada) o de fusió cultural (quan no quedi cap cultura diferenciada al món); o hi romandrem una nit, a la Suite Room “Can War Over”, ideal, amb vistes al corral reconvertit en pati amb jardí, terrasseta i piscina... Sí, podria ser molt bé que hi tornem entrar, perquè aquest és el patró del nostre temps. I no hem de voler ser anacrònics intransigents. Com quan era petit, només és qüestió d’esperar: el temps i el comprador ho diran.

Però deixem futuribles i ciència ficció, i retornem al present i al passat que ens reporten afecte i sentiments. Vull aprofitar aquest escrit per fer un agraïment a Can Garrover. Vull agrair-li la seva generositat i, sobretot, tot quant he après i gaudit entre les seves parets (i això que jo n’era un usuari esporàdic, pel fet de ser ruberter).

A més de les classes de dibuix i pintura, en alguna ocasió també hi actuàrem en qualque festival amb els alumnes de l’escola pública Can Bril (val a dir que poques vegades per les moltes

ganes que jo en tenia de trepitjar aquelles posts i fer d’actor o de presentador). També hi record qualque festa i ball de desfressos, pel Carnestoltes, a meitat dels 80 aproximadament, i carretades de complicitat, d’energia i de ganes de fer coses, com quan un grup de joves que ens havíem de confirmar hi col·laboràrem amb el club d’esplai, devers els anys 1988-89 si mal no record, i posteriorment, quan seguírem fent de monitors d’aquells menuts, que hi venien tots els dissabtes dematí, amb els quals férem algun dels darrers esdeveniments que jo hi record, per motius de seguretat. Perquè això també compta, no ho amagarem: el Can Garrover que jo he viscut, en la meva joventut, a les darreries, ja es trobava en un període de certa decadència incipient; el referit de la paret i la pintura verda dels baixos ja es descrostava per la humitat i l’abandó paulatí del conjunt edilici que, poc a poc, però sense aturall, anava desfent el seu camí. Tot i això, val a dir que aquest fet no va ser mai un obstacle per aconseguir donar vol a la creativitat, a la imaginació, al talent, a la possibilitat de fer, de ser i d’aprendre; tant tècniques

i disciplines artístiques com recursos, enginy, companyonia, responsabilitat i lliçons de vida.

Tot a l’abast de qui travessàs amb ganes aquell portal.

Per acabar, hi ha un pensament o reflexió de l’Arxiduc (Lluís Salvador d’Àustria, gran estudiós, recopilador i enamorat del nostre patrimoni illenc) que me sembla tan tendre com indicat per cloure aquest escrit. En la seva obra Els castells roquers de Mallorca ens ve a dir que el temps podrà esbaldregar poc a poc els murs i els merlets d’aquelles construccions, però que en romandrà la història que els és pròpia. Jo no crec que pugui trobar paraules més encertades que les seves. I més avui, que som entre pols i records.

Can Garrover ens diu adéu així com l’hem conegut fins ara. I ho fa generós, deixant-nos un llegat que ningú no ens podrà llevar, ni esborrar, mai: tot quant hi hem viscut, après i compartit. És part de la nostra història, com a individus i com a poble. La seva venda també ho serà.Que descansi, doncs, en pau, tal i com el coneguérem; s’ho ha ben guanyat. Amb gratitud.

Can Garrover, un referent per la joventut del meu temps Joana Aloy i Llabrés

Em van demanar que parlés de les meves experiències viscudes al casal de Can Garrover. Han passat molts, molts d’anys. Part de la meva adolescència la vaig passar allà.

Després ja vaig esser monitora del Club d’Esplai i les activitats

que realitzàvem les fèiem a Can Garrover. A Sencelles, i suposo

que a molts de llocs del Pla, no hi havia gaires locals com aquest on poder dur a terme activitats com les nostres. Per a nosaltres Can Garrover va esser el lloc que l’Església ens deixava, també, per poder dur-hi a terme els festivals de final de curs dels al·lots i al·lotes. Llavors hi participava molta de gent i, tot plegat feia, que hi passéssim una època molt agradable i de molta alegria.

Un altre record és el dels cap de setmanes a Can Garrover. Allà ens hi aplegàvem molt del jovent del poble. Ballàvem, escoltàvem música o simplement ens hi trobàvem per estar plegats. I aquest casal es va convertir en escenari d’un caramull d’activitats que mai oblidarem, com varen esser els concorreguts balls de disfressos, festes de Cap d’Any, xocolatades per celebrar qualsevol alegria, festivals, comèdies, etc.

Efectivament comèdies... Can Garrover, de temps enrere, era el punt de referència per als comediants de Sencelles. Tots els nostres pares i padrins hi havien anat a veure representacions o fins i tot a interpretar-ne alguna.

Per a mi, l’escenari del saló de Can Garrover, fou el lloc on vaig descobrir el gust per al teatre que, també, tant m’ha fet gaudir durant la meva joventut. Una de les vegades que hi feren Mare d’un Poble, l’obra que va escriure Don Bartomeu Oliver sobre la Beata Francinaina, jo vaig fer el paper del dimoni. Després vengueren altres obretes i així amb alguns companys i companyes ens integràrem al Grup de Teatre Santa Àgueda de Sencelles que tant hem enyorat i que tanta vida va donar a les nostres festes locals.

Abans a Sencelles hi havia molt

poca oferta cultural, tot això es valorava moltíssim i sempre hi havia una gran participació en tot.

Agraesc moltíssim l’oportunitat que m’ha donat Sa Sella per poder expressar els meus records. Les fotografies que vos present són tres. A la primera hi apareix el grup de monitors de l’Esplai del meu temps. M’hi coneixereu a mi, a devora de n’Antònia Carbonell de Cas Pastoret, na Catalina Ramon

de Son Pelea, en Joan Llabrés de Can Porrassà, en Tomeu Mulet, n’Esperança Serra, Sor Pilar Alzamora, etc. L’altra foto és d’un festival que organitzàrem amb motiu de les festes de Nadal i per acabar una foto que jo surt interpretant el paper del dimoni, per la comèdia de Mare d’un Poble.

Un grup d’al·lotes recorden Can Garrover Devers els anys setanta, teníem llavors entre 11 i 15 anys, un grup de joves ens solíem reunir a Can Garrover.

En aquell gran casal, propietat de l’Església, hi havia un teatre en el primer pis i diverses sales a la planta baixa. En una d’aquestes comptàvem amb una llibreria plena de llibres de lectura i de còmics, un sofà, cadires i un aparell de tocadiscs per poder escoltar música, i de tant en tant, amb el pertinent permís del senyor Rector, poder fer un ball.

A una altra sala disposàvem d’un ping-pong, jocs de taula i les parets ben plenes de pòsters dels nostres ídols de llavors. En aquell temps vam muntar una espècie de bar just per a nosaltres i sense cap ànim de lucre, ja que només hi havia algunes botelles de beguda Miret i alguns paquets de galetes Nelia. Ho veníem tot al mateix preu que ho havíem comprat nosaltres.

En aquells temps desconeixíem per complet els avantatges de les ganàncies.

En el teatre, regularment s’hi feien representacions a les que hi assistia tot el poble i la nit de Nadal, després de les Matines ens hi reuníem per fer una bona xocolata amb ensaïmades.

Per fer aquest escritet que ens ha comanat en Jordi Llabrés ens hem

reunit unes quantes de totes les que vam viure aquella època de Can Garrover. N’Esperança Sans de Can Masset, na Margalida Llabrés dels Quatre Cantons, na Joana Llabrés de Can Mascaró, na Teresa Llabrés de Can Riera i na Joana Sans de Can Masset.

Aquesta darrera ens va dur la fotografia que adjuntam i que és d’un final de curs del Servei Social, que llavors era obligatori per a les jovenetes, i que l’impartia na Tineta Ramis de Can Garau. A la sala on ens fotografiàrem hi havíem muntat l’exposició de treballs i labors que havíem fet durant el Servei. A la instantània se’n veu algun detall. El senyor que apareix en el retrat del centre, tothom sabia que era Don Sebastià de Can Molinas, qui havia donat la seva casa a l’Església per la joventut de Sencelles.

Teresa Riera i companyes

Can Garrover Felip Serra i Ramis

La noticia de la venda de Can Garrover ha marcat com una flamada fulgurant aquests dies assolellats d’estiu de Sencelles. És una és, avui per avui, el motiu més calent de conversa, viu i contrastat, dins el nostre poble, que corre en boca de tots. I tothom diu la seva.

Com a Felip Garrover, se’m demana que escrigui unes línies sobre Can Garrover en aquest moment històric.

Vagi per endavant, que el meu malnom res té a veure amb la titularitat de l’edifici de Can Garrover, si més no, la meva vida, des de la més tendra infància, ha estat fortament vinculada a n’aquesta casa del poble, multidisciplinar, que sembla posar punt i final a la seva existencia i finalitat, tancant una pàgina entranyable de la nostra història sencellera.

La decisió de la Diòcesi de Mallorca de la venda de Can Garrover segur que per als interessats ha estat una molt bona notícia: la solució idònia pel “mort” que ara constituïa aquest colós ja fantasmagòric i esquelètic. No és argument de les meves línies la política patrimonial de la Diòcesi de Mallorca, avui per avui tan entredita. Senzillament, he de dir que aquesta nova és per a mi dol.

En el cas d’un edifici emblemàtic aquí on n’hi hagi i sobretot per de que qui és la propietat, s’alça com l’evidència d’un indici de pobresa espiritual molt preocupant, cercar en el “vendre, vendre”,... la solució als edificis que han provingut de cessions de particulars per a un destí de beneficencia social i/o religiosa.

Can Garrover ha estat l’epicentre religiós, cultural, d’oci, d’art . Una casa on tot i tots hi cabíem, com us diré en aquesta pinzellada sentida i emotiva.

Així doncs, el meu primer record de Can Garrover es remunta als meus 3 ò 4 anyets: ben prop del camp de futbol, albergava els vestidors dels futbolistes. D’allà sortien equipats aquells que s’enfrontarien minuts després. Lloc d’arenga prèvia als competidors per part dels seus entrenadors. Lloc de llàgrimes I festa segons els resultats de la disputa .

La versatilitat de Can Garrover permetia que D. Felip Alzina “el primer rector que vaig conèixer” i que ja va morir, posàs en marxa el seu bombo rodó i passés diapositives de tot el món en aquelles sales, que ens deixaven als infants verament bocabadats.

Don Felip tenia s’esca parada i aprofitava l’avinentesa per ensenyar-nos fotografíes del seminari: muntanyes de melons, seminaristes que jugaven a futbol, excursions dels aspirants al sacerdoci amb un “trajet” típic.

Eren tardes encantadores, on es robustia la nostra fe, la nostra educació, els nostres principis que ens inculcà D. Felip, i que no crec que hagin estat tan dolents.

Can Garrover era, a més, Casal de Joves. Els adolescents hi jugaven a ping pong i altres esports, i desenvolupaven activitats diverses… I quan aquests adolescents entraven ja en edat de pretensions, es formà el conjunt “Los Cuervos” que, en els vespres d’estiu cantaven una vegada i l’altra “Juanita banana”, com un disc retxat.

El rock and roll tingué cabuda també en aquelles parets que eren la notra porta al món, i nasqué el grup “Roc Stones”. Per dotar el conjunt musical d’instruments, Alsa Española, ens regalà un bidó d’oli buit per fer el bombo.

Dos germans que sabien fer de ferrers, xaparen el bidó i ben aviat tinguérem dos bombos i una bateria. Un banc feia de piano i una granera de guitarra Que me´n deis

d’això ? Eren temps de pobresa econòmica, però no espiritual: a Can Garrover sommiàvem en ser estrelles de rock, a Can Garrover apreníem lliçons de vida i companyonia i érem, amb aquests senzills ormejos, els joves més feliços del món, cantat “Qué viva España” i altres tonades festives de l’època .

tap de plàstic de Destil·leries Morey, que amb la seva escuma banyava de festa i bons auguris aquelles noves vides i camins que s’obrien “parelles i rectors” a partir d’aquella data festosa.

Can Garrover fou el nostre primer teatre, i amb grup propi, el Grup Santa Àgueda, molt famós i del que vaig ésser membre integrant durant 30 anys. Totes les obres del grup s’estrenaven a Ca’n Garrover. La primera d’elles fou la “Vida de Santa Àgueda”, que escenificàrem, primer a la plaça.

Altres títols com “Molta feina i pocs doblers”, “Es metge a garrotades“, foren autèntics èxits.

Les nostres representacions sempre constituïen un esdeveniment sonat en el poble. Record, en la nostra singladura, l’homenatge que férem a una gran col·laboradora nostra, la monja Son Maria del Ciri Pasqual Encès, on amics i components interpretàrem “Nit de Morts”.

I què ha succeït?

Com podem explicarnos que aquell edifici emblemàtic, camaleònic, pluridisciplinar, que ha presidit la història de Sencelles, i amb un ús múltiple hagi esdevingut avui un colós esquelètic i fantasmagòric.

Els balls de carnaval, festes de joves. Can Garrover fou testimoni dels nostres primers amors. Els joves ens donàvem cita allà, nerviosos, amb el desig de toparnos amb l’al·lota que presidia els nostres somnis. Les mirades innocents es creuaven en aquell espai de “guateque” i donaven peu a les declaracions d’amor i fidelitat per a sempre. De Can Garrover hi sorgiren vocacions religioses i moltes parelles que es juraren amor etern.

No hi havia aconteixement en el poble que no se celebràs a Can Garrover. Totes les noces tenien l’espai idoni per a la seva festa, on sempre se servia xocolata amb ensaïmades. Allà igualment hi havia xocolata amb ensaïmades quan entrava el rector novell. Ah! Sense oblidar el xampany amb

Tots hi tenim part de culpa. La desidia del poble, l’opi de les noves tecnologies on els joves en un senzill mòbil pensen tenir el món en la seva mà, que els atrapa com un mala fera, esblanqueits i greixuts en les butaques de les seves cases, a les fosques, o en els portals, sempre en silenci, parlant amb un dit no se sap a qui i dient tot allò que no s’atreveixen a dir de paraula cara a cara.

Tots i tenim part de culpa, tots hem de reflexionar, també els nostres polítics i la nostra Església: la justicia obliga a què es respecti l’esperit d’aquella cessió que una familia realitzà a l’Església i al

d’especulacions.

poble per a què allà es forjassin homes rectes i sencers, amb sanes vivències i diversions. Més ho mana el propi Evangeli.

Vendre, vendre quan es tracta de l’Església Catòlica no és la solució, si amb el producte de la venda no se segueix l’esperit i la missió d’aquells que regalaren Can Garrover per fomentar el missatge de Jesucrist, en aquesta operació inmobiliària, que Déu ho vulgui, romangui verge i lliure

El darrer destí de Can Garrover fou l’habitatge de part de les seves dependències a una familia sense recursos, on el rector hi donà cabuda. Aquesta família vivia dins un cotxe vermell, farcit de multes i cops. La policia havia obligat a aquella genteta a desfer-se’n del vehicle. No el volien més pels nostres carrers. El rector donà permís a aquells gent pobra i desnortada a guardar el cotxe allà dedins. Ara , que s’ha obert el casal, es comenta com un esdeveniment que dins Can Garrover s’hi ha trobat un cotxe.

Aquell cotxe que hi vaig veure entrar amb els meus ulls en darrer pic que vaig veure Can Garrover obert, en un acció/darrer vestigi de la caritat d’una Església que, al manco en les formes, molt ha canviat.

J

La venda de Can Garrover és per a mi una molt mala noticia, un baròmetre que marca, en temps d’avanços i progrés, una gran pobresa espiritual. Què hem fet per arribar aquí? Què Déu ens perdoni a tots.

J

A

(

Sa Sella va de noces... a Can Garrover

Joan Roig i Cirer (Negret) i Catalina Ramis i Llabrés (Just) Joan Florit i Cirer (Caragol) i Margalida Salas i Bennasar (Peret)

Sebastià Llabrés i Tomàs (Xicot) i Catalina Ramis i Florit (Cota) Joan Florit i Mateu (Bergant) i Maria Vallori i Serra (Vallori)

Antoni Zuazaga i Carbonell (Pou) i Maria Magdalena Llabrés i Llabrés (Sastre)

Francisco Florit i Mateu (Bergant) i Magdalena Florit i Coll (Pentinat)

Can Garrover, la història i el meu record Jordi Llabrés i Sans, Cronista Oficial de Sencelles

Foto 1

Can Garrover és, de moment, un vell casal que s’aixeca senyorívol en un dels redols més antics de la Vila de Sencelles, el de Son Arrom.

Si creiem convenient dedicar-li una mica de temps a l’estudi de la seva història, és per la significança que ha tingut aquest lloc per el nostre poble durant els darrers cent anys.

Efectivament cent anys justs ha durat la seva trajectòria tenint als sencellers i a les sencelleres com a autèntics protagonistes. L’any que ve es compleix el centenari de la cessió que en feu, per deixa testamentària, el seu propietari Don Sebastià Molinas i Amengual (Sencelles, 1849 - 1917), pocs mesos abans de la seva mort.

Per parlar de can Garrover ho hem de fer parlant, primer, del seu donant. Pels historiadors, Don Sebastià (Vegeu foto 1. Gentilesa de la família Morell-Molinas) pot esser considerat com un dels membres més destacats de la noble família Molinas, persona força influent en la vida social del nostre poble i un dels seus principals benefactors. Va néixer dia 11 de març de 1849 a Sencelles, fill del senyors de Can Molinas, Don Pere Molinas Amengual i Dona Francisca Amengual Ramis.

Aleshores la casa familiar era al carrer Major (avui de Sor Francinaina i coneixem la casa per can Ramis).

Don Sebastià era el setè de nou germans i fou batejat al dia següent a la Parròquia de Sencelles pel seu oncle, el rector Joan Molinas Amengual.

Persona de profundes conviccions religioses, per entendre la seva personalitat i la seva religiositat, caldrà situar-lo en la època en que visqué. La seva generositat coneixia pocs límits. A ell l’hi devem l’enriquiment del patrimoni artístic i religiós de Sencelles amb la donació de valuoses peces, ja siguin d’escultura o orfebreria, que avui dia encara conserven les col·leccions de la Parròquia de Sant Pere de Sencelles i del Convent de la Caritat. El trobem implicat, fins i tot en algunes ocasions al capdavant, de les associacions d’apostolat que aleshores s’instauraven a Sencelles com foren la Congregació Mariana, Adoració Nocturna, els Terciaris Franciscans i els antonians.

Però si algunes gestes han de perpetuar la memòria de Don Sebastià, de can Molinas, aquestes son l’aixecament de la Creu de s’Era d’en Pelat (1900), inscrita des de dia 1 de juliol de 1997 en el catàleg de patrimoni municipal de Sencelles i la seva, incondicional, implicació amb la Causa de la Beata Francinaina, sens dubte el més principal personatge del nostre poble. A ell l’hi devem un aplec de notes testimonials que referiren les darreres monges que van conviure amb la Tia Xiroia i que, posteriorment, han servit de base documental per estudiarne la biografia; com veurem més endavant, la salvaguarda de les seves despulles mortals, contribuint en el retorn al Convent de la Caritat (1881) i la construcció del primer sepulcre. L’embelliment, dotació i obertura de l’antic oratori de la mateixa casa per facilitar el lloc de peregrinació que volia ser. La tasca propagandística de la vida de Sor Francinaina; a Don Sebastià devem l’edició

de les primeres estampes que s’han distribuït en tots els temps.

I així, en aquest sentit, podríem seguir anomenant, moltes altres actuacions benemèrites.

Don Sebastià fou una persona d’una vasta cultura. Els apunts que ens deixà escrits esdevenen un document indispensable per conèixer i entendre la història social de Sencelles, en el transcurs de les darreries del segle XIX i els inicis del XX. De bona formació acadèmica, obtingué el títol de Notari (1874) a la Universitat de Barcelona, encara que mai exercí com a tal. Únicament es dedicà a l’administració de la pròpia hisenda. La deixa de can Garrover a la Parròquia, i per extensió al poble, ja ens demostra l’interès de Don Sebastià per el progrés cultural de la gent de Sencelles. A més, la seva figura restarà sempre lligada a l’ingent obra capitanejada per mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda, esdevenint corresponsal a Sencelles del Diccionari i indispensable col·laborador en l’aplec de rondalles mallorquines.

Centrem-nos ara, ni que sigui a grans trets, amb la història de can Garrover. En contra del que sempre s’ha dit, aquesta mai fou la primera residència de Don Sebastià ni de la seva família. Tampoc ho era, en aquells moments, la veïna de Can Calent.

Ambdues formaven part d’un extens patrimoni immobiliari que els Molinas tenien dins Sencelles i que es completava amb els casals de Can Maví i de Can Molinas; en aquest darrer, ja hem dit que en el carrer Major, hi trobem sempre domiciliat a Don Sebastià i als seus familiars. Can Garrover i Can Calent havien estat propietat de Dona Margalida Amengual Ramis, segona esposa de l’oncle de Don Sebastià, Bartomeu Molinas Amengual, metge cirurgià. Que per cert, ambdós eren els padrins de fonts de Don Sebastià. Ella posseïa la primera per herència

de la seva mare, Catalina Ferrer Ramis, i la segona per part del pare, Rafel Amengual Arrom.

Primerament morí Bartomeu Molinas (1860) i després Margalida (1877), passant a ser el seu fillol l’hereu universal de tots els bens. Don Sebastià tenia aleshores vint-i-vuit anys. Can Garrover es convertí per ell en un casal de representativitat social.

Allí convidà a hostejar-s’hi a personalitats de l’època tals com Don Toni Maura o el governador de la Província. Vegem-ne una mostra documental: “Dia 18 de març de 1901. Lo Excm. Sr. D. Rafel Àlvarez Sereig, Gobernadó de se Provincia vengué en aqueste Villa en compañia de se seve Señore Doña Dolores Carbo, un fill Rafel y dues filles encara petites y dues señoretes amigues seves de Palma. Els amichs de qui lo anaren a esperá a Santa Maria y en galeres arribaren a Can Garrové case de D. Sebastiá Molinas que ja abans li tenia oferides y entregades ses claus de la matexa a hon se ospedaren. Tot lo die va ploure va ploure y per aquest motiu apenas sortiren de sa casa. En seguide de arribats reberen ses visites del Señó Rectó, de demés clero, des Batle i altres de s’Ajuntament y amichs. Dinaren amb compañia des germans Molinas y ses nebodes de Can Garau en sos respectius marits”. En un quadern de notes de Don Sebastià llegim que en aquell dinar hi assistiren vint comensals, més sis persones de servei. Tot l’hi costà 30 pessetes.

Una quantitat considerable per aquell temps, que feu quedar a l’amfitrió com un senyor. De l’hospitalitat de Don Sebastià en son pregones les paraules del canonge manacorí, vicari general de Mallorca, mossèn Antoni Maria Alcover. Ell, que vingué a predicar per la festa de Santa Àgueda de 1898, escriví “a can Molines, a on pos, m’han tractat massa bé”.

Aleshores l’estructura i distribució dels espais de Can Garrover

Foto 2

no tenia res a veure al que hem conegut nosaltres. S’emmarcava dins la tipologia de casal senyorial urbà, amb les seves cambres, menjador i zona de servei, sales de rebre, un grandiós jardí i capella.

Aquesta era dedicada a Santa Àgueda, de qui Don Sebastià n’era obrer major des de 1887 i molt devot. Ell mateix la feu construir entre 1896 i 1897, intervenint l’escultor Miquel Rotger i essent d’estil neogòtic: “11-12-1896.

Pagado al escultor Sr. Rotger por una arcada gótica para la capilla de Ca’n Garrové, la cantidad de 55 ptas. 22-1-1897. Para la compra de tela para el palio de la capilla y papel pintado para el nincho de Ca’n Garrové, pagado 5 ptas. 112-1897. Pagado por la fiesta de la bendición de la capilla, el dia de Santa Águeda, 11’15 ptas. 1-41897. Gastadas 6’50 ptas. por los materiales para el altar de Santa Águeda en el Oratorio particular de la casa Ca’n Garrové”.

Foto 3

Un dels capítols més importants de tota la història de la casa, de la que podríem anomenar etapa Molinas, succeí l’any 1881. Dia 23 d’abril, aprofitant l’avinentesa d’enterrar a la tomba de les monges de la Caritat a Sor Petra del Cor de Maria Vallespir Llabrés, cinquena religiosa difunta després de la Fundadora, comparegueren al cementeri l’Ecònom de la Parròquia de Sencelles, Don Bartomeu Verd, el Vicari Don Rafel Aloy i els germans D. Bartomeu, D. Antoni, D. Joan, D. Rafel i D. Sebastià Molinas. Tots van decidir que era precís treure el taüt que contenia el cos de Sor Francinaina, que fàcilment havia de ser reconegut per la caixa de fusta d’alzina que el protegia des de que fou enterrada i per la botella de vidre que havia de contenir el Curriculum Vitae redactat pel Rector Molinas. D’aquella manera, amb el trasllat a un sepulcre “millor guardat i digne”, s’evitava que, amb el temps, aquelles despulles es confonguessin amb les

d’altres religioses ja que preveien que serien motiu de veneració multitudinària. I així ho feren els dos picapedrers que acompanyaven aquella respectable comissió.

El mateix dia entrada de fosca, les traslladaren dins una caixa de pi, per dins Ses Romegueres cap a la Vila. Per evitar qualsevol sospita entre la gent i, davant d’una actuació il·legal - només autoritzada pel Rector i el Batle de Sencelles, que aleshores era D. Rafel Molinas - foren portades secretament a Can Garrover, on hi romangueren la primera nit. A la matinada del dia següent, de forma secreta, el sagristà major de la Parròquia Don Miquel Cirer Llabrés (a.) Tomàs, les va treure i les va amagar a la tribuna de la capella de Sant Josep. Allà hi van estar ocultes fins que, dia 18 de juny de 1885, foren retornades al Convent i col·locades dins el primer sepulcre.

En el primer testament que feu Don Sebastià (1888), deixava Can Garrover als seus dos germans capellans, Bartomeu, que era beneficiat de la Seu, i Antoni. Però després concebé la idea de deixar els seus bens per destinar-los a la fundació d’un altre convent a Sencelles. Primerament es feren gestions amb les monges Reparadores i després amb els Germans de les Escoles Cristianes, fundats per Sant Joan Baptista de La Salle, que aleshores vivien una època de forta expansió dins Mallorca. Amb aquesta fundació podria quedar coberta l’educació cristiana dels nins ja que llavors les Germanes de la Caritat només atenien l’ensenyament de costura i primeres lletres de les nines. Això no obstant, cap d’aquelles dues empreses van arribar a port.

Finalment, dia 11 de maig de 1917, davant notari, Don Sebastià en feia donació a l’Església Catòlica perquè es convertís en un centre de formació religiosa i científica, o com a lloc de recreació i esplai

de la Congregació Mariana o altres entitats de joves seglars.

Copiem de l’escriptura: “Llevado D. Sebastián Molinas y Amengual de su amor a nuestra sacrosanta religión y en su deseo de favorecer y fomentar la enseñanza religiosa y el mayor perfeccionamiento moral de la juventud de esta población, otorga que hace donación de presente llamada entre vivos e irrevocable del deslindado inmueble a nuestra Santa Madre la Iglesia, Católica, Apostólica, Romana, y en su nombre y representación al Ilmo. y Rvdmo.

Sr. Obispo de esta Diócesis para que sea destinada a local para establecimiento de congregación de religiosos varones que designe el mismo Ordinario y se dediquen a la enseñanza religiosa y científica o para lugar de recreación y lícito esparcimiento de las congregaciones marianas u otras congregaciones de carácter religioso de jóvenes seglares de esta población o para local de enseñanza catequística o dependencias u oficinas parroquiales, o a otros cualesquiera fines que a juicio del Ordinario sean más convenientes dadas las diversas circunstancias de los tiempos para promover el bienestar moral de esta población y si en cualquier tiempo a juicio del Prelado Ordinario no fuese cumplir los fines antedichos, podrá el mismo proceder a la venta del inmueble donado sin necesidad de acudir a las formalidades de avalúo y subasta pública, aplicando el precio que se obtuviere a sufragios en bien del alma del donante o a su intención que se celebraran en la Parroquial Iglesia de esta Villa”.

Finalment, dia 13 d’agost de 1917, Don Sebastià aclucà per sempre els ulls en aquest món per obrir-los en el Cel i contemplar eternament el Creador. L’acta de defunció diu que morí solter, a l’edat de 68 anys, a conseqüència d’un atac de cor, a les dues i en el seu domicili del carrer Major núm. 16.

Al dia següent va rebre sepultura cristiana en el panteó familiar del cementeri de Sencelles que ell mateix havia fet construir.

Després de la festa de Cap d’Any de 1918 començaren les obres d’enderrocament del casal antic de Can Garrover, per reconstruir-lo de “cap a peus” amb l’estructura interior i el frontis que ara coneixem.

En aquestes obres hi contribuïren totes les famílies del poble. Alguns amb donatius, els mestres d’obres del poble amb els seus sabers, d’altres aportant jornals de feina i d’altres oferint-se per fer viatges de pedra i materials de construcció amb els seus carros i bísties.

Tot es desenvolupà sota l’atenta supervisió del rector Don Guillem Parera i Pasqual. Encara hem estat a temps a conèixer testimonis en primera persona d’aquella realitat que honorà als sencellers. La festa d’inauguració fou dos anys després. D’aquell acte hem trobat una senzilla crònica que no podem deixar de copiar: L’any “1917 el noble y generós D. Sebastià Molinas, cristià pràctic i tallat a l’antiga feu donació inter vivos de la casa seva “Can Garrové” perque servis de centre de educació y honesta espanció a la joventut de Sansellas. Mes tart se dugueren a cap reformes d’importància en el nou local, beneintse solemnement en la festa que anualment se fa a Sant Lluis en el mes d’agost de 1920. A l’aspayosa sala de tota

Foto 4

la planta alta s’entronizá el Sagrat Cor de Jesús amb gran animació y predicá el Rvnt. D. Miquel Pomar prevera de Campos”.

Foto 5

Foto 6

Efectivament de tota aquella construcció de nova planta el que més sobresortia era el grandiós saló principal, a la planta alta. Hi destacava l’escenari amb la boca decorada, a la primeria, amb un artifici (en castellà trampantojo) (Veg. fotografia que il·lustre la portada d’aquesta revista, amablement cedida per Maria Vich Cirer) que simulava una arquitectura clàssica i amb cortinatges de vellut vermell com a teló. Les finestres coronelles, col·locades simètricament i que n’hi havia que donaven, originalment, tant a la part del carrer com a la part del jardí. I en el fons de la sala, a moda d’altell el “palco” d’autoritats, amb balconada de fusta i sustentat per una columna en la que hi fou entronitzat el Sagrat Cor de Jesús.

Aquesta imatge avui es guarda a l’església de Ruberts. També hem estat a temps a poder conservar una tirada de les cadires de fusta que fins als anys quaranta ocuparen el “pati de butaques” (Veg. foto 2), algun moble que ara és a la rectoria, el retrat de Don Sebastià Molinas que s’exposava en el segon aiguavés, devora l’escala, i la primera ràdio que arribà a Sencelles i que els diumenges aplegava a la gent per escoltar-ne la programació radiofònica (Veg. foto 3). Tot això, sempre seran bells testimonis que ens quedaran de la història d’aquest cassal. A la planta de baix s’hi construïren dues sales ben espaioses que serviren per reunions i activitats recreatives, a més d’una vivenda familar que la Parròquia cedia als que, a mode de conserges, tenien cura del manteniment, de la neteja i d’obrir i tancar quan hi havia algun acte.

Els primers en beneficiar-se de Can Garrover, seguint la voluntat del donant, foren els joves de la

Congregació Mariana de Sant Lluís Gonzaga, popularment coneguda pels lluïsos. Aquesta associació d’apostolat seglar, en els seus orígens, depenia exclusivament de la Companyia de Jesús. Arribà a Mallorca de la mà dels jesuïtes, instaurant-la en el seu col·legi de Monti-Sión dia 10 de gener de 1879. Segons el reglament, anava adreçada a joves de entre 10 i 25 anys i la seva naturalesa era purament religiosa, catequètica, benèfica i cultural, dins un context de mentalitat apostòlica i recristianitzadora. Vist els avantatges de control social que suposava la Congregació Mariana damunt els estaments catòlics, ben prest s’estendrà més enllà de la mateixa Companyia; tot i conservar els matisos espirituals, adoptaran un caire d’àmbit parroquial, protegit per la Diòcesis i, esdevenint en els pobles, un col·lectiu indispensable dins el camp de la reputació de la joventut. Entre els anys 1879 i 1901 s’estableix a 21 pobles i llogarets.

Entre els primers que hi figuren hi trobem Sencelles amb activitat a partir de 1880. Tingué a com a primer lloc de trobada “un local nou [construït] en el lloc anomenat el “Fossaret” que junt a lo que era Sacristia veya pogué servi com a punt de reunió i actes religiosos”.

Aquest espai que parla la cita, el Fossaret i la Sagristia Vella, es trobaven situats a lo que ara és vicaria, corral, baptisteri i sala de guàrdia de l’església parroquial.

Un cop inaugurat el flamant casal de can Garrover, segons la petita crònica que hem vist més amunt, els congregants hi passaren el que avui podríem dir la seva seu social (Veg. foto 4. Grup de congregants dins el corral de Can Garrover.

Arxiu Jordi Llabrés i Sans). El director de la Congregació Mariana sempre fou el rector Guillem Parera, qui en tot moment va demostrar un gran afecta per la institució i els seus membres.

Coneixem varis escrits seus que parlen d’aquest tema i sempre ho

feia amb paraules plenes d’unció i estima. Tal era la predilecció i l’afany de progrés espiritual de la Congregació i els congregants que l’any 1932 l’hi van dedicar un retrat pintat a l’oli i amb dedicatòria, que avui es conserva en el despatx de la Rectoria “Obsequi dels congregants que es formaren baix de la vostra direcció. Sancelles diada de la Mare de Déu d’Agost de l’añy 1932” (Veg. foto 5). Les festes grans de Can Garrover eren el dia de la Puríssima Concepció i el de San Lluís Gonzaga, ambdós titulars de la Congregació Mariana.

Els que hi formaven part els duien gravats a la medalla que es penjaven per les festes (Veg. foto 5) i el dia del Corpus portaven, a la processó, les imatges dels titulars (Veg. foto 6).

Durant la segona República Espanyola, a Can Garrover l’hi va tocar viure les conseqüències dels atacs de la doctrina laïcista que ens aquells moments es volia implantar.

Així l’any 1936 (malauradament no hem pogut concretar la data exacta) la Guardia Civil amb un requeriment que havia arribat de Governació va clausurar i precintà el local, així com també totes les activitats que s’hi desenvolupaven.

Aleshores a Can Garrover s’hi havia instal·lat la Preceptoria de Llatí que era una mena d’escola preparatòria per entrar al Seminari els al·lots de la comarca que aspiraven al sacerdoci. La dirigia mossèn Antoni Vallès Capó, es capellà Merris, que aleshores era vicari de Sencelles i posseint el títol de mestre exercí també a Sa Pobla i a Ciutat. Morí l’any 1955 essent rector de la Parròquia de Sant Miquel. Aquestes escoles depenien directament del Bisbe.

Una nota, molt probablement escrita per mossèn Bartomeu Oliver, descriu aquesta lacònica situació: “El último viernes, día 18, la Guardia Civil, por orden del Excmo. Sr. Gobernador procedió a la clausura y precintado de todas las entradas de Ca’n

Garrover la noticia ha caído como una bomba, causando gran sensación y estupor. La gente recuerda días difíciles en que se llegó a encarcelar a su presidente sin que nunca se atreviesen a cerrar el local. Y el pueblo que ha estado clamando inútilmente por la asistencia de niños a cines y películas moralmente peligrosas a altas horas de la noche o por la libertad e impunidad de las casas de juego que estropean a la juventud, no puede comprender ahora el cierre del único local de sana formación. Desde cierto tiempo se les obliga a pagar exorbitados Derechos de Autores y se advierte algún movimiento entre los elementos revolucionarios y ciertos empresarios sin conciencia cegados por el afán de dinero, pero nunca hubieran podido creer que sin advertencia previa se les cerrara el local. Por eso suponemos que la Autoridad ha sido sorprendida en su buena fe por algún elemento desaprensivo e indeseable, y esperamos que prontamente, por Ella mismo advertida del engaño, sean corregidos los calumniadores y rotos los precintos”.

Després de la Congregació Mariana, o dels Lluïsos prengueren el testimoni de l’activitat de Can Garrover les rames masculines d’Acció Catòlica. És a través de l’Encíclica “Ubi arcano Dei Concilia” de 1922, que el Papa Pius XI fixarà els principis d’aquesta entitat més moderna d’apostolat seglar. Fou instaurada a Mallorca en el mes de novembre de 1932 per tal de que es convertís en un instrument que, en mans de la jerarquia eclesiàstica, fos aglutinadora de tot l’aspecte associatiu catòlic i així defensar-se dels atacs de les autoritats republicanes i d’altres moviments esquerrans. El “Centro Parroquial de Acción Católica de Sancellas” arribà uns anys més tard, fou creat dia 12 de desembre de 1943. El primer consiliari fou mossèn Jaume Cirer Llabrés, don

Foto 7

Jaume Vicari, que era l’organista de la Parròquia, i el primer president Bartomeu Vallès Oliver.

Tot d’una ja va comptar amb dues seus. Les rames femenines “las aspirantes y las jóvenes de la A.C.” tenien les reunions en el Convent de la Caritat i les masculines a Can Garrover, que d’ara endavant es començà a denominar “Centro Católico” o “Centro Recreativo Católico”. Aquest nom és molt significatiu. La idea de Acció Catòlica era la de convertir els seus centres en autèntics baluards defensiu del catolicisme social i en una època en la que estava en boga el nacional catolicisme.

Fos com fos cal advertir que en aquells moments Can Garrover va esdevenir un autèntic referent cultural per Sencelles. En bona part hi va contribuí la feina feta per Mossèn Bartomeu Oliver Amengual, que també fou consiliari de A.C. i molt bon animador de les activitats culturals, esportives i dels cercles d’estudis, que s’hi desenvolupaven. Hem trobat un paper, que tot i estar sense signar ni datar, és un autèntic testimoni que il·lustre aquesta època d’apogeu.

Es tracta d’una redacció infantil sobre aquest casal. En copiem alguns fragments: “Can Garrover es para el pueblo de Sancellas un lugar venerado y amado. Durante cuarenta años ha sido el baluarte inexpugnable en la defensa del bien, que ha concitado contra si

el odio de todos los enemigos de la Iglesia y de la Patria que contra el han venido a estrellarse Por Can Garrover han pasado todos los católicos de Sancellas.

De aquí y solamente de aquí salieron los jóvenes a derramar voluntariamente la sangre por la Patria, el año 36. En Can Garrover se ejercitan los niños de las escuelas declamando poesías, los del Frente de Juventudes representando algún drama, los Aspirantes se entretienen en sus juegos o celebran reuniones de formación, los jóvenes organizan partidos de futbol o se reúnen en círculos de estudio. También allí se concentran las otras ramas de la A.C. cuando la calidad del acto a celebrar requiere mayor espacio que el reducido de sus respectivos centros. Allí se celebran cursillos, se enseña el catecismo con proyecciones, se dan conferencias de tema religioso, patriótico, instructivo, agrícola, pecuario, higiénico, etc. Allí se reúne la gente para la lectura de libros, revistas y periódicos”.

Un aspecte molt important i a tenir en compte és el de can Garrover com a teatre. Arreu de Mallorca aquest tipus de centres parroquials solien tenir, també, aquesta dedicació ja que era l’únic espai del poble habilitat per aquest afer. L’elenc d’intèrprets sempre eren els mateixos joves i homes que habitaven per can Garrover i així s’assegurava una programació adient a la moral catòlica que era omnipresent. També hi actuaven les alumnes del col·legi Sant Vicenç de Paul i les associades a l’Acció Catòlica, que ja hem dit que tenien el seu centre en el mateix Convent de la Caritat. A Can Garrover si va estrenar dia 27 de Febrer de 1940 el drama Mare d’un Poble de Mn. Bartomeu Oliver i que va suposar per a la gent del poble tot un revulsiu. Ell mateix escriví que era una “comèdia just per al·lotes” i aleshores els papers d’interpretació estaven

reservats exclusivament als homes i vetats per a les dones. El Misteri de Santa Àgueda i moltes altres obres de temàtica religiosa també s’hi posaren en escena.

La fotografia més antiga que ens ha arribat precisament és d’un grup de jovenetes comediantes.

Escenificaren les aparicions de la Mare de Déu de Lourdes. Els ajudava i dirigia la cèlebre Maria Oliver, na Maria Quaranta, que també veiem en el centre de la instantània (Veg. foto 7, gentilesa de Maria Salas Oliver). Aquesta dona, encara molt recordada a Sencelles, era devotíssima i propagandista d’aquesta advocació de la Mare de Déu, a més, de ser l’encarregada de la seva capella a la Parròquia. Les altres intèrprets son n’Antònia Renyina, na Rosa Papa, na Francisca Rei, na Joana Ferreró que feia el paper de la Puríssima, na Maciana Parrilla, n’Antònia Gorreu, n’Antònia Caló, na Joana Calí, na Francisca Bonet, na Magdalena Quaranta i na Magdalena París.

Aquestes tres darreres se feren monges, la primera Filla de la Caritat i les altres dues Germanes de la Caritat.

Una nova etapa, tal vegada més laica, arribà amb els corrents post conciliars. En la dècada dels anys setanta ja havia decaigut la vida associativa d’Acció Catòlica, però el vell cassal de Can Garrover no volia prescindir de la seva vocació cultural i social. Així s’hi va constituir el Centre Cultural de Sencelles i, també, hi trobaren aixopluc la primera escola local de pintura, els diversos grups de catequesis parroquial, l’anyorat Grup Teatral Santa Àgueda que tan inoblidables feren les festes de tota una època i el Club d’Esplai Parroquial, que entorn de l’any 1973 animà el rector mossèn Felip Guasp.

Com hem intentat explicar la donació de Can Garrover ha estat molt aprofitada per la història de

Sencelles i se’n han beneficiat diverses generacions de gent del nostre poble.

En aquest casal tots el coneixem, m o l t s l’estimem i fins i tot ha despertat interès entre alguns nouvinguts. El capítol de la seva trajectòria que té als sencellers i sencelleres com a protagonistes, s’inicià poc després de la mort del seu donant. Ara can Garrover, passat quasi un segle, es veu sotmès en la més absoluta decadència i després de la venta, creiem que el vorem desaparèixer en la seva fisonomia origianal. En els seus anys bons hi han trobat aixopluc grups i moviments, com hem vist, tant confessionals com aconfessionals. El seu saló principal convertit en ampul·lós teatre ha acollit un sens nombre de funcions teatrals, projeccions cinematogràfiques, certàmens literario-musicals, homenatges, exposicions com la que s’organitzà després de la Guerra Civil dedicada als papes Pius (Veg. fotos 8 i 9.

Arxiu Jordi Llabrés) assemblees, balls de darrers dies i xocolatades amb que els nuvis i els “misa cantanos” complaïen als seus convidats (Veg. fotos de la secció “Sa Sella va de noces... a Can Garrover) i els novells sacerdots, aleshores anomenats “ m i s a cantanos”, hi celebraven la seva ordenació.

En aquest sentit cal recordar una persona ben re l a c i o n a d a amb aquells “refrescs”

Foto 8

Foto 9

i que molts d’els protagonistes recordaran.

Madò Margalida Pastor Juan, Sa Margalidana, una dona d’aquelles que no temien a la feina i que compaginava aquesta tasca d’organitzar i fer-ho tot per les cèlebres xocolatades de Can Garrover, amb la de servir a sa Rectoria en temps de Don Felip Alcina. Sa Margalida és una d’aquelles que formaven el gran gruix de dones treballadores i senzilles de Sencelles, que be mereixen de ser recordades (Veg. foto 10. Amablement cedida per Antònia Oliver Pastor, de Son Pelea). De reconeguda destresa amb les feines de la casa, sobretot en les de planxat i davant els fogons, l’avalaven set anys al front de la cuina del Palau de l’Almudaina durant el regnat d’Alfons XIII. Les altres sales han servit per a tot tipus de reunions, conferències, exposicions, classes, etc. Dins Can Garrover s’hi han discutit i s’hi han decidit temes de pes per a la nostra història local, per citar-ne alguns la construcció del monument de Sor Francinaina Cirer amb motiu del seu centenari i la normalització del nom oficial de Sencelles, en una època en que s’escrivia amb la grafia castellanitzada de “Sancellas”.

Tema que recordem que va crear molta controvèrsia i que va enfrontar les opinions dels sectors Foto 10

més dretans amb els esquerrans.

Liderant els que eren de l’opinió de normalitzar-ho hi havia l’incansable Don Bartomeu Capità, que alhora tant va estimar Can Garrover, que tanta feina va fer per documentar la seva teoria i perquè s’oficialitzés evitant un error històric.

Can Garrover també tenia un jardí.

Un grandiós jardí, altre temps un jardí senyorívol que va acollir les primeres pistes esportives del nostre poble, certament modestes... però les primeres que tenguerem els sencellers.

El meu record... Fa pocs dies vaig visitar Can Garrover, o millor dit el que queda del Can Garrover que vam conèixer i que mai oblidarem.

Mi vengueren a la memòria els meus anys d’esplai en aquell lloc i un festival que hi ferem un any per les fetes de Nadal. Ho organitzaren els monitors de llavors. Depenia de la Parròquia i l’hi dèiem Club d’Esplai d’Es Pla. Aquell equip, autènticament humà i que ens va saber transmetre uns valors que ens beneficiaren per tota la vida, estava format persones que em ve de gust recordar. En primer lloc na Neus Vallés, de Sa Cabana, que tot i a la seva absència en aquest món sempre serà present en el nostre cor. En Xisco i en Biel Socias, na Coloma Rosselló Cirer de can Vinyes, en Tomeu Cladera Sànchez de cas Pobler, na Catalina Fiol Coll de Cas Camion, na Catalina Faure de can Pança, na Jerònia Campaner Fiol de can Conet i na Francisca Llabrés Vallés de ca na Lipa. Al capdavant hi havia el rector de la Parròquia, que aleshores ho era Don Simó J. Garau. A aquells “artistets” que pujarem a l’escenari ens quedarà l’honra d’haver estat els darrers comediants de Can Garrover. Les cortines se tancaren i va baixar el teló... després vingué l’ordre de tancar el casal. Realment s’havia envellit molt i tampoc no es feia gaire cosa per frenar aquell procés agoniós. El dia de

la darrera funció record que fou un dia ben plujós. Tal era l’èxit que aconseguirem que es feu necessari anunciar dos “pases” i durant els dos, algunes de les nostres mares es passaren fregant el trespol i treient povalades d’aigua. La teulada ja era tota un colador...

Record els meus companys de “número”, en Guillem Zuàzaga Llabrés, Pou, na Francisca Maria Deià Vich, Xim, en Ramon Morey Coll, Pep, Xisca Cirer Cirer, Puça, Margalida Ferrer Aloy, Sord, ...

Això era l’any 1988 o 1989. De llavors ençà mirau si hi ha plogut damunt Can Garrover i tot el malbé que s’hi ha pogut fer. Sencelles ara ha perdut un emblema. Un lloc que va néixer amb vocació de ser una llar per a la joventut de Sencelles i per tot el poble. Al llarg del meu article he volgut anomenar molts de noms i llinatges... tots ells no més son una petita representació de les generacions i generacions de Sencellers que han escrit la història d’aquest lloc.

De la mà de l’anyorat amic Don Pedro Morell Molinas (e.p.d.) vaig tenir ocasió de poder endinsarme per dins els llibres de les prestatgeries del seu arxiu familiar i, així, poder conèixer, a més d’una bona part de la nostra història, la figura gegantinament humana de Don Sebastià Molinas i Amengual.

Consider que, ara que sembla que l’Ajuntament de Sencelles viu una mena de despertar en el sentit valorar els mèrits dels nostres personatges més pròcers, bé val la pena seguir estudiant la vida del benefactor Molinas i distingir la seva trajectòria amb algun reconeixement oficial.

Fonts: Arxiu família Morell-Molinas.

Arxiu Parròquia de Sencelles.

Arxiu Fundació Mn. Bartomeu Oliver. Arxiu de l’autor. Així mateix vull agrair les indicacions rebudes dels amics Pere Fullana Puigserver i Mn. Rafel Mas Tous.

Records de Can Garrover (1938 - 1951) Can Garrover era la nostra segona casa. Hi anàvem molt sovint a fer activitats molt diverses: jugàvem a futbol en el corral o hi acudíem a escoltar la ràdio perquè en aquell temps no en tenia tothom.

Record també xerrades sobre acció catòlica, però no record qui les dirigia. De vegades fins i tot hi anàvem i no hi fèiem res.

Un dia, Don Bartomeu Capità ens hi va fer una xerrada i ens va demanar que la setmana següent li duguéssim escrita una espècie de conferència sobre el tema que volguéssim, a fi d’aprendre un poc de xerrar en públic aprofitant el teatre. Jo en tenia una de preparada per parlar sobre una visita que li férem 3 o 4 alumnes seus un dia que no hi havia escola: el vàrem anar a veure al seu hort, on el trobàrem sembrant i regant.

Ens explicava quan, com i per què s’havia de fer allò que ell estava fent en aquells moments. Idò, quan ja la tenia preparada, uns dies abans que em tocàs el torn es va suprimir aquella activitat.

Em va sabre molt de greu, però no estava gens enfadat amb Don Bartomeu, a qui considerava un dels meus bons amics, a més del meu mestre.

n’hi va fer vàries. Era considerada molt bona per estar damunt un escenari i a més, cantava molt bé.

En va fer una, en què precisament havia de cantar, que es titulava Lilí. Era molt llarga, tenia devers sis actes, amb diversos números musicals. Tractava d’unes monges que trobaven una nina petita plorant dins una canastra, devora un riu. La protagonista era la meva germana, que tenia tan bona veu.

La varen representar sis o set vegades. Cada pic que hi havia una festa, deien: “La tornarem a fer, perquè tothom la demana!”.

Era un drama molt fort: la gent plorava. Diuen que hi ha gent del poble que encara se’n recorda.

També va fer un sainet amb na Inès de Cas Vicari Eloi, titulat Sa criada i es soldat, que feia riure molt.

Aquesta era l’única peça que va fer en català, perquè totes les altres eren en castellà: era el temps del franquisme i la nostra llengua estava prohibida. En aquells dies, un altre bon actor, sobretot per als sainets, era en Pep “Puça”, però també destacaven en Biel “Xoi”, Na Maciana “Verda”, en Pep “Tomasseta” i alguns més.

De tant en tant, a can Garrover s’hi feien comèdies i sainets. Jo vaig actuar en una que es deia El hijo carcelero del padre. El meu paper era el d’un fill que cuidava son pare, que estava a la presó, i vigilava que no s’hi acostàs ningú.

Record que jo duia una pistola i els feia callar a tots perquè no insultassin mon pare. La meva frase estel·lar era: “Al que se mueva, lo dejo cadáver.”

De l’edifici, record sobretot aquella escala que hi havia en el corral per pujar a un amfiteatre (llavors en dèiem palco) que tot just devia tenir dues fileres de cadires.

L’escala no tenia arrambador.

Vist amb els ulls d’avui era una vertadera temeritat, sobretot els vespres d’hivern: sí, hi havia una bombeta, però feia temps que estava fusa.

Idò vos puc dir que no caigué ningú mai.

La meva germana Jerònia, a qui deien “Tòfol” de malnom (pel cafè de Can Tòfol, que era nostre),

I com que la meva memòria no dóna per més, no puc contar res pus.

Joan Tòfol Bover i Llabrés

El teatre de Can Garrover en els anys 70 Tomeu Riera

Pareix esser que Can Garrover s’acaba de vendre per convertir-lo en un hotel rural. Bé, la veritat és que en l’estat que estava l’edifici, no podia continuar així.

Fent memòria dels meus anys de joventut no he volgut acomiadarme d’un edifici, d’un lloc a on hi passarem moltes hores un grup de persones, la majoria joves, fent una cosa que ha estat sant i senya del local durant tota la seva existència.

Segurament la part més emblemàtica de l’edifici és el teatre que hi ha al primer pis. No era un gran teatre, la sala més bé era petita, però suficient per un poble com Sencelles, equipada amb bancs de fusta semblants als que utilitzen a les esglésies, una llotja (galliner) al fons per poder incrementar el nombre d’assistents als actes i l’escenari adequat al teatre amb uns vestidors al costat.

A Sencelles hi ha tradició teatral.

Jo xerraré d’uns anys concrets que són els que a mi em va tocar participar, malgrat molts anys abans, segons em contava el meu pare, hi havia una activitat teatral

tremenda ja que estrenaven obres sovint i ho feien en una època que molta gent quasi no sabia llegir ni escriure. Gran mèrit, per tant de tota aquesta gent. Record que me xerrava especialment bé dels dos germans Letgori que interpretaren una sarsuela que es titulava El Sacristán de la aldea, que entusiasmava tots els espectadors.

Però anem a explicar un poc que va passar els anys 70. Devia ser l’any 1974 o 75, quan en Macià Renyina, aleshores mestre d’escola i que va desenvolupar la seva tasca docent al col·legi CIDE, escola pública d’Alaró i Can Bril de Sencelles, en va ser director bastant d’anys, i batle de Sencelles entre els anys 1975 i 79, ens va reunir a un grup de jovenets i algun no tant jove per fer la representació de l’auto sacramental Santa Àgueda. La història de Santa Àgueda tots els sencellers la coneixen i crec que no fa falta afegir res, però si he de dir que aquesta obra, que s’havia representada a Sencelles moltes vegades, duia 25 anys arraconada dins un calaix i per tant molts d’habitants del poble no l’havien vista mai.

Ens posarem en marxa i vàrem fer una representació tal com manava la tradició. Els actors, tots homes encara que hi havia tres personatges femenins: Santa Àgueda (Guillem de s’Arissal), n’Afrodísia (Pep Quaranta) i sa Mostaca (Joan Rei s’escolà)), arribaven a la plaça vestits amb l’autocar de l’amo en Toni Ramis.

La plaça abarrotada de gent aplaudint els artistes que pujaren a l’escenari col·locat a mitja plaça a la paret de Cas Felanitxer.

A la plaça hi havia renou, no s’entenia quasi res del que es deia però poc importava.

La gent més gran sabia molts de trossos de la comèdia que havien aprés sobretot escoltant i es divertia amb els gestos dels personatge s còmics de l’obra, es Tamborino (Pep Puça) i sa Mostaca malgrat en conjunt sigui un drama. Al marge de la qualitat de l’obra, el vestuari emprat era preciós. Vestits antiquíssims, que pertanyen a distintes famílies que les guardàvem com un tresor i que cedien al grup de comediants tots els anys que s’interpretava.

L’èxit de l’acte va fer que el grup adoptàs el nom de Grup Santa Àgueda de cara al futur com també que féssim un plantejament totalment distint l’any vinent.

Els temps havien canviat i, per tant, vàrem introduir dos canvis importants: incorporar atlotes per interpretar els personatges femenins i fer la representació al teatre de Can Garrover, per donar la possibilitat al públic d’entendre tot el que es deia. Pens que va esser un encert. L’obra es va fer en dues sessions, horabaixa i vespre i el teatre estava abarrotat de gent.

Les primeres atlotes incorporades foren na Magdalena Pelea, fent el paper de Santa Àgueda, na Francisca Teco de Mostaca i na Joana Masset d’Afrodísia. Record com si fos ara que estant damunt l’escenari podíem observar en les escenes més dramàtiques protagonitzades pen Quincià, el president (Macià Pou) i Santa Àgueda (Magdalena Pelea), que brodaren els seus respectius papers, quantitat d’espectadors, encapçalats per Sor Miquela, que ploraven a llàgrima viva. L’any següent repetirem l’experiència amb un canvi en els personatges importants, en Toni Bugeta interpretava el paper d’en Quincià, en lloc d’en Macià Pou, que aleshores vivia a Barcelona.

Després de dos anys pensàrem que era l’hora d’arraconar-la, ja que pràcticament tothom l’havia

vista i es tornar representar, amb personatges nous, molts anys després al poliesportiu, Can Garrover ja estava en mal estat, també dirigida per en Macià Renyina. Crec que es la darrera vegada que s’ha interpretada.

Però aquesta representació no fou més que l’inici d’una de les èpoques daurades del teatre a Sencelles. Durant sis o set anys el grup de teatre no parava pràcticament d’assetjar noves obres. Cada divendres ens reunien a Can Garrover i, hala!, a fer feina.

Avui en dia els joves se’n van de marxa i nosaltres ens divertíem assajant, fins el punt que en Macià havia de tenir molta paciència per no engegar-ho tot quan ens pegava la burreria.

I així anàvem fent i aconseguirem representar, segurament n’oblidaré més d’una: Molta feina i pocs doblers, Ca nostra, El món per un forat i Sa padrina d’en Joan Mas; Es sogre de madò Rosa i Can Miraprim, d’en Martí Mayol, descendent de Sencelles; L’amor venia en taxi, d’en Rafel Anglada; Siau Benvingut, de n’Alexandre Ballester; El metge a garrotades, traducció d’una obra de Molière; Una xaranga a qualsevol lloc, d’Álvaro Porte; Ninette i un senyor de Múrcia de M. Mihura. Aquestes dues darreres obres, castellanes, traduïdes pen Pep Puça. Nit de morts, El Reis, etc.

No sols interpretaven a Sencelles

altra experiència puntual anys després però de forma esporàdica.

I també sé que el grup, amb altres persones que agafaren el relleu, va tenir activitat alguns anys després. Possiblement amb un Can Garrover en bones condicions hagués estat possible una major continuïtat del grup Santa Àgueda.

sinó que recorríem pobles durant els festes patronals de l’estiu i a l’hivern a algun teatret com el nostre per guanyar algun dobler per invertir en material, decorats, algun dinar i fins i tot ajudarem a una petita reforma del local de Can Garrover.

Però tot té un començament i un acabament, ens anàrem fent més grans, començarem a festejar i a casar-nos, alguns partiren a viure a un altre poble o a ciutat i això dificultava els reunir-nos i va acaba morint. Va esser una etapa preciosa, inoblidable, de la qual supòs que tots en guardam un gran record. I sí es cert que algun de nosaltres hem tengut alguna

I ja que hi som, anem a recordar els personatges, a tots els sencellers que posaren cara als personatges de ficció: Pep Puça, Joan Rei (s’escolà), Pep Quaranta, Macià Pou, Toni Bugeta, Magdalena Pelea, Francisca Teco, Antònia Puça, Joana Masset, Joana Lluc, Isabel Domenge, Maria Xim, Margarita Aloy, Guillem de s’Arissal, Tomeu Riera, Llorenç Cartutxo, Pau Pelea, Felip Serra, Jaume Lluc, Toni Apotecari, Toni Merris, Guillem Quaranta, Jaume Negret, Jaume Pica... Director, Macià Renyina, apuntadors: Joan Xesquet, Toni Placa, Jaume Pica i Margalida Morei. Tramoistes: Toni Merris (respeta) Joan Rei, Xesc Bergant, que ens traginava de franc els descorats quan sortíem a fora poble. I, en Pep Bitso, persona indispensable ja que aportava altaveus, equip de so, micròfons i coneixements professionals.

Segur que sense ell no hagés estat possible dur tota aquesta activitat.

Segurament m’he deixat qualcú fora de la llista. Deman disculpes.

Vull acabar recordant una petita anècdota. Estàvem interpretant una d’aquestes obres a Can Garrover i a l’apuntador, no estic segur si era en Joan Xesquet o en Toni Placa, li havia caigut al terra el darrer full de l’obra. Quan va arribar al final, li faltava la darrera pàgina, ens mira als qui estàvem a l’escenari i ens fa senyes amb les mans i diu: tancau cortines.

No li férem cas i acabarem la representació com poguérem, convençuts, per altra part, que els espectadors no s’adonaren del que havia passat.

Notes sobre can Garrover Quan em varen comanar a veure si podria fer un escrit sobre can Garrover vaig començar a replegar informació i això és es resultat. Per ventura resulta una mica inconnex, però és que a vegades ses coses a l’atropellada és com més bé surten!

Es cine i can Garrover Es primer cine que hi va haver a Sencelles era es Cine Moderno que estava situat a un local des carreró de can Bruno. Després (sobre els anys 40/50) n’hi va haver d’altres com un corral de can París des carrer des Jardins o una estupenda sala de luxe preparada per a cine i comèdies al carrer des Jardins (Cine Victoria). A partir dels anys 50 se va muntar un altre local al carreró de ca ses Monges, es Cine Oasis. A partir des anys 70 la Comissió d’Acció Catòlica també projectava pel·lícules de 16 mm amb una màquina a n’es Casal de can Garrover per a sa nineria.

Futbol A can Garrover, a més d’Acción Catòlica també hi havia sa seu d’un club de futbol. Es vestuaris de s’equip eren allà però es partits se jugaven a n’es Camp de s’Òliba. Ja dècades posteriors hi va haver també un equip que duia es nom de Sa Rata Pinyada. Té una curiosa història que molta de gent de Sencelles encara recorda: una broma que hagués pogut tenir conseqüències ja que un pertorbat en veure aquest animal volador ben gros pintat a n’es vidre de darrere des bus de línia li va fotre gaiatada i va destrossar la lluna posterior.

Sa Sella i can Garrover Aquesta revista va néixer allà.

Dia 7 de gener de 1983, a una reunió a can Garrover, on hi eren convocades totes ses entitats representatives des poble, varen decidir tirar endavant es projecte

de fer una revista. Totes les entitats pretenien amb aquest projecte es mateix objectiu: fer poble.

Què hi havia a can Garrover?

Una vegada traspassat es portal d’entrada, a la dreta hi havia sa biblioteca amb uns prestatges amb nombrosos llibres de poesia, comèdia (sainets), religió (història sagrada), filosofia (Genoveva de Brabant, Joana La Boja, Maria Goretti) i d’altres. Penjats de ses parets hi havia uns quant quadres de diversa mida de caire religiós, bastant ennegrits pes pas des anys. També hi havia un sofà amb butaques i cadires entapissades de tela de vellut vermell amb decoracions. Sa forma des mobles era artesanal i una mica atupats, cosa pròpia de sa jovenalla.

També hi havia un billar de competició amb sa tela verda mat.

Si hi entràvem més venia una altra estança similar a s’anterior també a la dreta. Hi havia una taula de ping-pong per fer competicions. A n’es costats hi havia quatre bancs, dos a cada banda, similars a n’es que hi sol haver dins ses esglésies.

Després venia es corral, molt gran i tancat per unes parets bastant altes per poder jugar-hi a bàsquet.

Martí Cirer

acompanyades d’uns quadres de colorins de visions horribles, plens de dimonis de l’infern que turmentaven amb foc, serps, granots, dragons i d’altes monstres, a totes ses persones que havien pecat a sa Terra així com matar, robar, flastomar o renegar de Déu i adoradors del dimoni. Amb aquest panorama, sa nineria quedava consternada i tremolosa.

A un lateral des corral hi havia una escala contra incendis que donava a sa sala des teatre.

Aquesta sala des primer pis era molt gran i estava plena de bancs com es descrits anteriorment. De front hi havia es cadafal com dos jocs de cortines correderes i la petita capelleta per s’apuntador. A sa part de darrera de sa sala hi havia una escala de fusta per accedir a n’es galliner des nins. Situat a sa part central des galliner, presidia sa sala, una talla d’un Cor de Jesús de mida natural. Aquesta figura, perquè no es deterioràs, es rector la va fer traslladar a s’oratori de Ruberts i crec que va ser una bona idea. A sa paret lateral des teatre hi havia unes esplèndides finestres coronelles que semblen que estan en bon estat de conservació i que haurien de quedar protegides des depredadors.

Què hi feien?

Es nins i nines de Sencelles, des de molt petits, d’horabaixa i quasi durant tot l’any, anaven a sa Doctrina que impartien ses monges i també hi havia una dona de mitjana edat que ajudava ses monges. Aquesta dona entre sa nineria era molt famosa ja que ensenyava sa doctrina a ca seva, des carrer des Quarter, i els feia seure en terra. Ses explicacions de s’ensenyança anaven

Una vegada que acabava sa temporada de sa Doctrina, entre es clergat i donatius es comprava una gran quantitat de juguetes, algunes de molts valuoses, que es repartien de forma que es que tenien millor nota sobra sa Doctrina, i de forma escalonada, eren es primers que podien triar, sa jugueta que més els agradava.

Totes aquestes juguetes es repartien una vegada a l’any a can Garrover. Es col·locaven es bancs damunt de s’escenari i s’hi exposaven ses juguetes.

Quasi cada any venia el Bisbe per presidir aquesta celebració amb es cotxe episcopal que durant molts d’anys va conduir un xofer que era de can Cassolí de Biniali.

Cada nin que triava una jugueta passava per davant del Bisbe i li besava s’anell. No fa falta dir que sa sala estava estibada de gent, a més de s’Ajuntament en ple, es clergat pertinent i tota sa gent de bé ben endiumenjada.

Teatre A més de ses comèdies de Santa Àgueda que es feien a sa Plaça de Sencelles, també se’n feien de tota altra classe a can Garrover. Conta l’amo’n Joan Rei, fuster, que va ser molt d’anys s’escolà major “que de comèdies n’he fetes moltes i ja no record quantes”. Però també diu que “sa comèdia de Santa Àgueda havia estat adormida molts d’anys. L’any 31 la feren i rifaren una bicicleta que era igual a un avió d’avui, a dos reals (2 pta.) es bitllet. No la tornaren a fer fins que ens arreplegàrem un parell i

trobàrem a can Grau un exemplar manuscrit que tenia 400 anys però no hi havia qui l’entengués, i mestre Antoni Rata ens deixà un exemplar i entre es seu i es vell, s’autèntic, don Pere Carona mos ne va compondre un fet a màquina, que és es que encara reina. Trobàrem es vestits i férem sa comèdia. De casats, en Pep Puça i jo la tornàrem a fer un parell de vegades. Vull recordar que abans que jo, mon pare ja la feia.

En aquell temps n’hi havia molts que no sabien llegir i mestre Antoni Rata els feia aprendre es papers a força d’assajar. Assajàvem de quan havíem vermat fins es dia de Santa Àgueda i es poble ja la sabia de cor, però els agradava, hi anaven cada any i noltros acabàvem amb un bon gat”.

Per fer aquesta comèdia, venia un home de Palma que li deien de can Xotano, a posta per fer es paper de Tamborino. Tenia un vestit molt especial, com una espècie de tereseta per fer riure. Entre d’altres, també feren aquesta comèdia l’amo’n Tomàs de can París i Pep Puça.

Part des comediants de can Garrover foren o són: Joan Rei, Pep Puça, Pep Coranta, Rafel Vallès, Tomeu de Son Verd, Miquel Pelea, Tomeu París, don Bartomeu Merris i Toni Pafaca (dit de sa farmàcia). Amb comèdies i sainets, dins es seu temps, va ser en Toni Merris, de na Maria Just, es principal apuntador.

Una de ses comèdies que va fer en Pep Puça es deia El Tio de L’Havana i en Martí Garrit era un nin que feia des seu fillol. Altres comèdies representades foren L’amo’n Xesc de s’Ullastrar, La Vida es Sueño, Nobleza y Patriotismo, etc. A un d’aquests sainets es va donar es cas que un d’els actors es va posar malalt.

Què feim?... ho digueren a un de Ruberts perquè fes de primer actor, i que no es preocupàs que

en Toni Merris fent d’apuntador el guiaria. Es temps de sa comèdia, quan li va tocar sortir a n’es nin Biel Pollastre li feia nosa, s’embullava i no tocava bolla... s’apuntador quan el va veure així li digué: “Quatre passes endavant!” i es ruberter només repetia fort “quatre passes endavant!”, i s’apuntador li tornar dir “quatre passes de costat!”, i s’actor tornava repetir “quatre passes de costat”. En Toni, ja apurat li diu: “No et moguis!” però ell repetia “no et moguis!” ... i tota sa gent rient!. Quan va haver acabat es sainet, va sortir es director per dir adéu i donar les gràcies però els entaferrà de bromes “Si a uns vos ha agradat i a altres no, per evitar discussions o bregues, vos recoman que faceu mitja hora d’entrenament i mitja hora de boxa”.

Socis d’Acció Catòlica a Sencelles Aquest grup cultural i catòlic ja existia abans de l’any 1900, d’una forma o altra ha existit durant gran part des segle XX. Molta gent de Sencelles ha conegut gran part des seus socis. Alguns d’ells ja no hi són com don Bartomeu Merris, Miquel Bonet, Mateu Lluc i Jaume Tonces. Aquest centre tenia sa particularitat que es homes anaven a can Garrover i ses dones i al·lotes anaven a ca ses Monges.

Can Garrover en el meu temps Maria Rosa Llabrés i Llabrés, de Biniferrí

Molts de sencellers quan pensam amb la nostra pre adolescència, en aquell temps de que vos parl, teníem 11, 12 i 13 anys, ens vé a la memòria Can Garrover.

Tot sabem que era un casal cedit al poble i que es convertí amb un espai d’us públic

i a on s’hi realitzaven diferents activitats. Hi havia una gran sala amb un escenari per fer-hi teatre aleshores, en el nostre poble, un grup de comediants que hi feien els seus assajos i hi estrenaven les obres. Can Garrover tenia vida, molta vida. Gent que anava i venia. Can Garrover va esdevenir un referent per a tot el poble de Sencelles i, això, encara es recorda. Els més petits, que en aquells temps érem nosaltres, també somniàvem a pujar a l’escenari de Can Garrover i vàrem provar de fer teatre. Sense temor a res i amb aspiracions, per ventura, un poc elevades vàrem optar per un musical: “Jesucrist Superstar”.

Quasi res! Estava de moda i tothom en parlava. El protagonista, qui feia el paper del Bon Jesús era en Tomeu Picornell, el de Judes en Mateu Pica, na Cati Bergant el de Maria Magdalena... el cartell era prometedor. El meu paper era en els cors... La il·lusió anava en augment setmana rere setmana, i encara que no l’arribàrem a estrenar mai, les hores que li van dedicar ompliren les nostres vides d’una alegria irrepetible.

Can Garrover també tenia una sala de jocs amb un futbolí, hi jugàvem a cartes, parxis, dòmino... i un corral gran, com cap dels de ca nostra, on poder jugar a l’aire lliure. El millor de tot aquell temps eren els diumenges a la tarda. La nostra pandilla que érem uns quants, ens reuníem a s’Era d’en Pelat i allà esperàvem, tots eufòrics, que obrissin el casal per començar la nostra particular gala de ball. A una de les sales hi havia un tocadiscos i just amb això ja érem els més feliços.

Ballàvem tot el que sonava, però els millors eren els balls d’aferrat.

Prohibidíssims llavors encara.

Record una anècdota què crec que molts la recordaran. Ballàvem un cançó famosa d’estiu, “EL BIBISU”, es ballava amb parella i consistia en anar fent el que el cantat deia. La cosa anava així “un beso en la mano, stop”, “un beso en el brazo, stop”, “un beso en el cuello stop”... fins arribar al darrer que era... “un beso en la boca!

Mas y mas, mas y mas”. En Joan Porrassà, que era l’encarregat del tocadiscos, per afegir una mica més d’emoció en aquest moment apagava uns segons el llum i... De cop i volta se va obrir la porta i, sense fer-ne comptes, va entrar Don Felip Alzina, que era el rector de Sencelles, i ens va trobar a tots en plena acció. Ja vos podeu imaginar el que se va armar dins aquella sala de Can Garrover. El diumenge de davant les normes havien canviat radicalment: res de portes tancades, res de llums apagats i, com és de suposar, res de besos... Però en nosaltres res va canviar, ens enginyàrem com vam poder per seguir fent la nostra.

Aquell casal era un espai on vam poder fer totes aquelles diversions que els joves necessitàvem sense haver de sortir del poble.

També record que un grup de joves més grans varen promoure un ball cada darrer dissabte de mes. Tots esperàvem aquest dia amb impaciència. Començaven a les 9 del vespre i a les 12 acabava.

Tot allò era una excusa perfecta perquè els pares te deixessin arribar un poc més tard a casa.

Tots els sencellers tenim dins el nostre cor un trosset de Can Garrover.

Aquestes darreres 3 fotografies no corresponen a l’epoca de l’article i han estat cedides per n’Esperança Serra